Marc Rosich

172

A TOTS ELS QUE HEU VINGUT

Marc Rosich

A TOTS ELS QUE

HEU VINGUT

A tots els que heu vingut. És estiu. La Magda, la senyora gran que

viu en un «davants i darreres» de l'Eixample, porta dol des de fa un

mes per la mort del seu marit. L'ajuden a tirar endavant els discos

de la Núria Feliu, que escolta sempre que pot, i una fotograﬁ a del

difunt donant la mà a un antic President del Govern. Però ha deixat

de cuinar les seves famoses magdalenes, i cada dia rep amb estoïcisme

les obscenitats amb què l’home del carrer la insulta quan ella li deixa

una propina en passar per davant seu anant cap al supermercat de

la cantonada.

Encara no sap que l’expresident, en aquells mesos de calor, farà una

confessió pública amb la qual trontollarà tot el món que l’envolta.

Marc Rosich (Barcelona, 1973) és dramaturg, director d’escena i

traductor. S’ha format en l’escriptura dramàtica a la Sala Beckett. És

membre de la productora Teatre Obligatori i forma part de l’equip

directiu d’Òpera de Butxaca i Nova Creació. Ha estrenat, entre altres,

els textos següents: A mí no me escribió Tennessee Williams (Fira

Tàrrega), Limbo (Gaudí Teatre), Car Wash (Romea – Stuttgart), Rive

Gauche (Sala Muntaner), N&N (Sala Beckett), Party Line (Sala Beckett),

De Manolo a Escobar, Surabaya (Romea, ﬁ nalista Premi Fundació

Romea 2004), Copi i Ocaña (Teatre Almeria, Tantarantana). Ha escrit

els infantils Renard amb Clara Peya (Teatre Lliure) i La dona vinguda

del futur amb Guille Milkyway (TNC, Premi Butaca teatre familiar

2013). Ha col·laborat amb Calixto Bieito en inﬁ nitat de projectes in-

ternacionals, entre els quals, Leonce und Lena (Munich), Forests (CDN,

Barbican Londres, Birmingham), Camino Real (Chicago), El gran teatro

del mundo (Freiburg), Don Carlos (CDN, Mannheim), Voices (Copen-

haguen), Plataforma (Romea, Edimburg) i Tirant lo Blanc (Romea,

Frankfurt, Premi de la Crítica de Barcelona a la millor dramatúrgia

2009). Ha signat, entre altres, les adaptacions teatrals de Les alegres

casades de Windsor (Pàrking Shakespeare), Las dos bandoleras (Cia.

Teatro Clásico), Woyzeck (Pàrking Shakespeare), Fuegos (Mérida),

Hedda Gabler (Teatre Lliure), Mequinensa (TNC), Falstaff (CDN), Pedra

de Tartera (TNC), L’odissea (Grec) i Mort de Dama (TNC). Ha escrit els

llibrets de les òperes Cantos de Sirena (Fura dels Baus, Luzerna), Bazaar

Cassandra (Berlín), Java Suite (Basilea), LByron (Liceu, Darmstadt), La

cuzzoni (Darmstadt).

ISBN: 978-84-946619-4-5

A TOTS ELS QUE

HEU VINGUT

-una tragicomèdia nacional-

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició: febrer 2017

Correcció: Romina Paps

Disseny gràﬁc: Arola Editors

Disseny portada: Antoni Torrell

Imatge portada: Fèlix Arola

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN: 978-84-946619-4-5

Dipòsit legal: T 194-2017

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

A TOTS ELS QUE

HEU VINGUT

-una tragicomèdia nacional-

Marc Rosich

Per a Isaías Fanlo,

per ser-hi

malgrat les milles de distància

- 9 -

EL PARQUET DE TOT PLEGAT

Si vols dir-li a la gent la veritat,

sigues divertit o et mataran

Billy Wilder

És poc probable que la Magda sàpiga quin fet crucial

de la història de la humanitat va passar fa setanta-mil anys.

Segurament el terme Revolució Cognitiva no li diu res i

tanmateix, va ser un canvi clau en l’evolució de l’home: ﬁns

llavors, l’homo sapiens, com d’altres primats, havia desen-

volupat un llenguatge que el feia capaç de relacionar-se

socialment (xafardejar) i mantenir la cohesió de grups de ﬁns

a cent cinquanta individus. Si creixia, no hi havia res que els

mantingués units i després d’una crisi, s’acabava desfent.

Quina va ser l’argamassa cognitiva que ens agermanaria per

sempre? La construcció lingüística dels mites comuns. La

capacitat d’elaborar ﬁccions col·lectives va fer que pogués-

sim entendre’ns sense conèixer-nos, perquè compartíem

una creença, una idea del món i aquesta idea del món ens

va permetre col·laborar a gran escala, evolucionar, fer-nos

forts i hegemònics. El fonament de les civilitzacions que ha

aixecat la humanitat és l’imaginari col·lectiu, els intangibles

mites religiosos, nacionals, legals, econòmics. Segurament

- 10 -

la Magda, la vídua que protagonitza aquesta obra, no en té

ni idea d’això, però se sent part d’un poble i d’una societat,

en comparteix dèries i tírries, se sent seu aquest tarannà que

ens fa bascular entre l’anarquisme més explosiu i el pactisme

del peix-al-cove, no troba gens estranya l’escatologia que

ens caracteritza ni que adorem una verge negra, un ou vo-

lador, un mossèn exorcista o un polític baixet i molsut que

ha exercit d’ídol aglutinador des de la transició. La Magda

Casals de Clarà, després de tota una vida de mare de família

fent les millors magdalenes del món, comença a renegar als

setanta-quatre anys quan esclata el cas Pujol. A la senyora se li

esfondren els fonaments, com a tanta gent que tenia fe cega

en el gran tòtem nostrat. Va tenir l’oportunitat de conèixer-lo,

per casualitat, ell va tastar les seves mítiques magdalenes i

al cap dels anys, les va recordar en una trobada amb el seu

marit. Així, mitjançant la memòria prodigiosa que desplegava

a cada pas, se la va guanyar per sempre —és per això que

la capacitat que tenen alguns poderosos de recordar el més

mínim dels detalls de les persones que es troben no té preu:

en demostrar que se’n recorden, d’ells, que no són ningú,

automàticament queden com beneïts pel seu interès mag-

nànim, se’ls dóna un sentit a la seva existència, que passen a

dedicar-li a perpetuïtat.

L’aportació al món de la Magda, pujolista convençuda

i dona com cal, han estat dues ﬁlles i aquelles meravelloses

magdalenes. I segur que no coneixia la tesi de l’historiador

israelià Yuval Noah Harari segons la qual la Revolució Agrícola,

fa 10.000 anys, més que un gran pas per a la humanitat, va

ser la mare de tots els mals: «Sens dubte, la Revolució Agrí-

cola va fer créixer la quantitat total de menjar que hi havia a

disposició de la humanitat, però l’excedent d’aliments no es

va traduir en una dieta més sana o en més temps de lleure,

- 11 -

sinó que va donar lloc a explosions demogràﬁques i a unes

elits privilegiades. L’agricultor tipus treballava més que el

caçador-recol·lector tipus i a sobre menjava pitjor. La Revolució

Agrícola va ser el frau més gran de la història. Qui en va ser

responsable? Ni els reis, ni els sacerdots, ni els comerciants. Els

culpables van ser un grapat d’espècies vegetals, incloent-hi el

blat, l’arròs i les patates. Aquestes plantes van “domesticar”

l’homo sapiens i no pas a l’inrevés.»

Esclaus del blat, esclaus

de la cuina, esclaus de la cultura, el pensament i la religió que

es va desenvolupar a partir dels grans assentaments d’aquella

època, seguim vivint enxubats, histèrics i pendents del què

diran. Els estaments imperants imposen les seves normes

estètiques i de conducta i el nostre sentiment de pertinença

ens hi fa caure de quatre grapes: és per això que el matri-

moni Casals de Clarà tapa el preciós terra hidràulic del seu

pis de l’Eixample amb un parquet més modern, més de l’estil

de moda del moment, el dels apartaments Núñez y Navarro

—l’altre triomfador, el saltataulells sense escrúpols que va fer

el ‘braguetasso’, va imposar el seu model de llar ostentosa

d’ascensors daurats i es va convertir en el general en cap

de l’exèrcit de Catalunya, el Barça. La individualitat només

s’assimila a l’èxit: els anys vuitanta són l’apoteosi del triomf

personal. Mentre Pujol i Núñez es feien els amos del cotarro, la

resta del país, la pobra gent, amalgamada, s’identiﬁcava amb

aquesta catalanitat conformista i de perﬁl baix, del ‘narinant’,

del ‘som i serem’, de resignar-se amb quatre sardanes a la

plaça Sant Jaume i l’escapada amb la coral a Cantonigròs,

sempre fent el ploramiques sense mai gosar poder.

A tots els que heu vingut, aquest espatarrant bodegó cre-

1 Noah Harari, Yuval. Sàpiens. Una breu història de la humanitat. Traducció

de Marc Rubió. Edicions 62, 2016.

- 12 -

puscular amb corifeu de pubilles a contrapeu, comença amb

una ensulsiada, amb el daltabaix moral que sacseja la nació

pis a pis, família a família, quan es descobreix que els Pujol

havien fet com tots els poderosos: beneﬁciar-se il·lícitament

de la seva posició privilegiada. Un home misteriós que viu als

marges fa palanca amb la Magda per acabar de rebentar-ho

tot, família, convencions, creences, fantasmes i ﬁns i tot el

parquet, la darrera impostura. És força probable que l’autor

d’aquesta oda a la tieta, d’aquesta radiograﬁa esperpèntica

de la catalanitat a ritme de ié-ié i cançó lleugera, en Marc

Rosich, sàpiga què va passar fa 5.300 anys: la humanitat

va començar a escriure. Els primers rastres són inventaris

comercials, com no podia ser d’altra manera: el Déu diner

exigia control i organització per multiplicar-se —i d’això en

sabem prou, no per casualitat L’auca del senyor Esteve és un

dels nostres clàssics. Rosich dóna un paper clau a la paraula

escrita, en concret a l’epístola, aquest dispositiu on s’aboquen

totes les il·lusions, totes les expectatives: en aquesta obra,

les cartes —qui les escriu i per què, què se n’espera i quan

arribaran; què signiﬁquen, al capdavall— són el detonant de

l’acció i potser, ﬁns i tot, el gran mcgufﬁn.

Segur que en Rosich, un dels nostres dramaturgs més

espurnejants i pop, també sap que qui canta els mals espanta,

de sempre —la primera cançó no fou documentada, no po-

dem dir quants milers d’anys fa. Potser no s’ha imaginat mai

a Jordi Pujol davant del cadafal cantant la cançó del lladre

2 Quan jo n’era petitet / festejava i presumia, / espardenya blanca al peu / i

mocador a la falsia. / Adéu, clavell morenet! / Adéu, estrella del dia! / I ara,

que ne sóc grandet, / m’he dat a mala vida. / Em sóc posat a robar, / oﬁci

de cada dia. / Vaig robar un traginer / que venia de la ﬁra, / li prenguí tots

els diners / i la mostra que duia. / Quan he tingut prou diners, / he robat

també una nina, / l’he robada amb falsedat, / dient que m’hi casaria. / La

- 13 -

però sabia perfectament el que es feia quan va triar la Núria

Feliu (etern arquetip de la tieta catalana més fresca) i les seves

cançons com a allioli melòdic i existencial. Un parell de versos

seus serveixen per retratar amb tota ﬁdelitat el carisma dels

poderosos («M’enamoren els timadors / que fan mil trampes i

semblen senyors»), el desengany («I ara, què...? Sense l’amor

que vas jurar-me, / què faré? On aniré? Per quin camí?»), la

tristor («Tot és gris / ho és el temps ho és el teu cor tan indecís

/ i darrere dels vidres ho és el món / que es perd / qui sap on

/ dins la boira. / Aquest món incert.») o l’amistat («Sou aquí,

els bons amics que jo estimo / sou aquí, ara us tinc tan a prop

/ que em ve una sensació i em pren un tremolor / que em va

des del cabell ﬁns al taló. / Ja us he reconegut, / amics, que

m’heu vingut a veure! / Ja us he reconegut, / ja veig que amb

l’amistat puc creure.») De la Feliu, la Magda comenta: «Ella

canta qui som». En Rosich també.

Martí SaleS

justícia m’ha pres / i en presó fosca en duia. / La justícia m’ha pres / i em

farà pagar amb la vida.

EQUIP ARTÍSTIC

Direcció Marc Rosich

Escenograﬁa Sebastià Brosa

Vestuari Mercè Paloma

Il·luminació Quico Gutiérrez

So Lucas Ariel Vallejos

Caracterització Núria Llunell

Moviment Roberto G. Alonso

Vídeo Francesc Isern

Ajudanta de direcció Montse Butjosa

Producció

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2016-2017

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinador del TNC: Fundació Damm

REPARTIMENT

A tots els que heu vingut es va estrenar a la Sala Petita

del Teatre Nacional de Catalunya el 6 d’abril de 2017

amb el repartiment següent:

Mercè Aránega

Lurdes Barba

Montse Esteve

Carles Gilabert

Àurea Márquez

Mireia Pàmies

La publicació d’aquest text es va fer mesos abans

de l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de

Catalunya.

«Adéu-siau, turons, per sempre adéu-siau,

oh, serres desiguals, que allí, en la pàtria mia,

dels núvols e del cel de lluny vos distingia,

per lo repòs etern, per lo color més blau.»

[…]

«Jo ton superbe front coneixia llavors,

com conèixer pogués lo front de mos parents,

coneixia també lo so de tos torrents,

com la veu de ma mare o de mon ﬁll los plors.

Mes, arrencat després per fats perseguidors,

ja no conec ni sent com en millors vegades;

així d’arbre migrat a terres apartades,

son gust perden los fruits e son perfum les ﬂors.»

Oda a la Pàtria

Bonaventura Carles Aribau

«M’enamoren els timadors

que fan mil trampes i semblen senyors.

Són tan hàbils, tan elegants.

Fan jugades que semblen jocs de mans.

Tinc un home que és timador

però quan m’estima, no em tima no, no.

Tu en tens dos, jo en tinc tres.

Dóna’m els dos, té els meus tres.

I, vés per on, tres i dos ja no hi són!

No es fa cap dineral, guanyat de ral en ral.

[…]

Endevina qui t’ha tocat.

La cartera segur que t’ha volat.

Entre lladres i estafadors

no té importància, si es roben tots dos.»

M’enamoren els timadors,

adaptació al català de Josep Maria Andreu

del tema The Entertainer

de Scott Joplin per a la pel·lícula El cop,

versió inclosa dins el disc de Núria Feliu

Cinema ranci i... cinema d’avui.

- 21 -

PERSONATGES:

MAGDA CASALS de CLARÀ, vídua recent

(encara no ha fet 75 anys) Mercè Aránega

ÀGATA CASALS, germana de la Magda

(encara no ha fet 70 anys) Lurdes Barba

CLARA CLARÀ CASALS, ﬁlla gran de la Magda

(encara no ha fet 50 anys) Montse Esteve

SANDRA CLARÀ CASALS, ﬁlla petita de la Magda

(encara no ha fet 45 anys) Àurea Márquez

JANA ZABALA CLARÀ, ﬁlla de la Clara

(més a prop dels 30 que dels 20) Mireia Pàmies

L’HOME DE LA BARBA BRUTA (RAFA AYALA)

(d’edat indeﬁnida, tot i que encara no deu haver fet 45

anys) Carles Gilabert

- 22 -

Temps:

Un compte enrere que comença un 25 de juliol de 2014,

tot just quan esclata el cas Pujol, i acaba la tarda de l’11 de

setembre de 2014.

Espai:

Un típic pis antic de l’Eixample, amb davants i darreres: el

rebedor al mig i el passadís que distribueix a banda i banda

la resta de les habitacions. Els sostres, amb les típiques

motllures, no són excessivament alts, cosa que vol dir que

no som ni a un entresòl, ni a un principal, ni a una primera

planta, sinó a un tercer pis amb ascensor dels antics (un

tercer pis que és un cinquè, comptant entresòl i principal).

Malauradament, les rajoletes fent sanefa tan característiques

dels pisos de l’Eixample han quedat amagades sota un capa

de parquet a la major part del pis, com a conseqüència d’una

reforma passada, de molt mal gust.

A vista de l’espectador, al centre, el rebedor. En el costat dels

darreres, cap a la dreta del rebedor, les portes del quarto de la

minyona (on mai no hi ha viscut cap minyona), el lavabo i una

habitació amb llit i xifonier. En el costat dels davants, cap a

l’esquerra del rebedor, la cuina, de porta plegable en persiana,

i el menjador-sala d’estar, amb una gran taula noble, un llum

d’aranya de vidre o espelmes falses i un televisor immens de

pantalla de plasma. A totes les parets pengen fotograﬁes de

Jordi Pujol de mida i naturalesa diversa, pintures, puzles o

pòsters de Montserrat i altres paisatges pirinencs (el Llac de

Sant Maurici i els Encantats, el Pedraforca, la Vall de Núria,

etc.), fotos d’actuacions i portades de discos de la Núria Feliu,

banderoles del Barça, diferents representacions de les quatre

barres de format variat, així com tota mena de souvenirs

d’excursionista genuïnament catalans.

- 23 -

Notes:

El signe / vol dir que, des d’aquest punt, la rèplica s’encavalca

amb la següent.

Quan el signe és al ﬁnal d’una rèplica vol dir que el personatge

que fa la intervenció següent gairebé ha de trepitjar la cua

de la frase anterior.

Quan una rèplica només consta d’uns punts suspensius, pot

voler dir que el personatge no sap què respondre, que està

pensant una possible resposta o, simplement, que no vol

respondre.

- 25 -

(primera part)

(escena u)

26 de juliol de 2014, a mig matí:

L’endemà de la nit del lloro

Matí. Rebedor petit. Només entra la claror

tènue del replà, a través de la porta d’entrada

oberta, retallada al parquet. Passen ascensors.

La resta de la casa gairebé a les fosques. No-

més entra llum per les finestres del passadís

que donen al celobert i a través de les per-

sianes tancades del menjador, que donen al

pati interior. La resta de finestres tancades.

Al menjador, retallat en la fosca, el televisor

encara emet en bucle el canal 3/24. Magda,

il·luminada per la llum del replà, està asseguda

en una cadireta a tocar del moble de les claus.

Està com escarxofada damunt la cadira, com

si s’hi hagués deixat anar desmanegada, i des-

manegada s’hagués quedat. Amaga un barret,

- 26 -

ple de monedes. Al costat del paraigüer, tot de

bosses de la compra del supermercat.

Davant d’ella, l’hoMe de la barba bruta, un indi-

gent vestit amb robes trobades, sandàlies i els

mitjons desaparellats. Està dempeus al passadís

que surt del rebedor i porta cap a la cuina i el

menjador. Porta penjant d’una mà una bossa

negra d’esport llardosa. No la deixa anar, com

si hi portés a dins tota la vida. A l’altre costat

del passadís, que porta al lavabo i l’habitació de

Magda, hi ha tot de caixes amb roba, davant la

porta del quarto de la minyona.

Magda: Al final, no, que no hi he anat a l’enterro d’aque-

llaaa... (busca la paraula, però encara es resisteix a dir

un insult) ...d’aquella. No se m’hi havia perdut res. És

veritat que ella, fa un mes, va tenir el detallet de venir al

tanatori. Volia acomiadar-se del meu home. Però ja ho

sé prou bé jo per què venia aquesta buscaaa... (busca la

paraula, però encara es resisteix a dir un insult) aquesta

busca bregues... aquesta burxaaaa... (Busca la paraula,

però no la troba i finalment esclata:) Què coi?, aquesta

mala... mala... Com ho diu vostè?

L’hoMe: Aquesta mala mala puta.

Magda, imitant-lo: Això mateix.

Va venir moguda per la pietat? No. Va venir per donar

el pésame? Tampoc.

- 27 -

Si aquesta torra... d’això...

L’hoMe, acabant-li l’insult: Collons. Torracollons

Magda: Si aquesta d’això va entrar a veure el cos present

del meu home, només va ser per olorar-li els pantalons

al meu home. Per olorar-li els pantalons al meu home

per darrer cop. I refregar-m’ho per la cara.

L’hoMe: Mala mala puta.

Magda, repetint, encara poruga: Mala... mala... puta.

Els primers cops costa. Però... todo se andará.

L’hoMe: Ara ja em pot tornar el barret.

Magda: No sé de quin barret em parla.

L’hoMe: No em toqui els ous, que és la meva eina de

treball.

Magda: A vostè li queden tan bé aquestes paraules.

Jo encara no m’hi sento còmoda... i això que avui, de

ganes, no me’n falten. Me’n seguirà ensenyant, oi?

Se sent un ascensor a fora, uns veïns que parlen,

i l’hoMe dels mitjons desaparellats va a tancar la

porta però Magda l’atura.

A on va? Millor oberta. Així se’n va aquest coi d’aire

condicionat. La meva néta, que no té aguante de res,

me’l posa molt fort, i després se’n va de festa. I jo em

quedo aquí, erta, tota la nit.

L’hoMe: Prou, d’explicar-me les seves merdes...

- 28 -

El barret... on l’ha amagat?!

Magda: Em farà mal?

L’hoMe: Mala mala puta.

Magda: És el que dic jo. / Una mala mala...

L’hoMe: No, ella, no. Vostè.

Magda: Això va ser el primer que li vaig retreure al meu

home, tres dies després de mort. Quan se’m va aparèixer.

Ara fa un mes. Aquí en mig del parquet del passadís.

Amb una cara de no haver trencat mai cap plat. «Per què

coi has tornat, Armando?», li dic. I ell que em diu, amb

una veu clara clara, que no semblava cadàver, «Que hi és

l’home de la casa?» Com si no em conegués. «Armando,

l’home de la casa eres tu. Però ara ja no ho ets, perquè

ara ja no hi ets!» I ell, ni cas. «Que tenen nens a casa?»

«A part de la sòmines de la teva néta?» «Està en edat

d’estudiar?» «Armando, la nena fa més de cinc anys que

s’hauria d’haver llicenciat!» «Em deixa passar, senyora?»

Senyora, em diu! «Només serà un moment. Deixi que li

ensenyi uns fulletons. Hi ha certes obres que no poden

faltar a la llar de tot català.» «Que no, Armando!, que

no vull que em vinguis a vendre enciclopèdies des del

más allá. A més... no és a mi que te m’has d’aparèixer

ara», li dic. «Apareixe’t a l’altra, que bé que t’ha vingut

a veure al tanatori.» I llavors em reconeix... «Magda,

què hi ha per dinar?» I jo que li dic, «A pidolar el dinar,

també te n’hi vas a l’altra. I fet per fet, deixa’m de tocar

el potet i sigue la luz, com fan tots els esperits.» I ell que

- 29 -

fa encara carona d’estar perdut i em diu «Magda, per

què no trobo les sabates?» Anava descalç. I jo, «Ja ho

saps per què.» «Per què?» «Mira’t, Armando. Que estàs

mort.» «Mort?» «T’hem cremat!» «Cremat viu?» «Ja

estaves mort llavors. Les nenes han pujat a la Cerdanya

a espargir les cendres. Al peu de la buguenvíl·lia.» «I jo,

com és que no en sé res?» «Escolta, Armando: a mi,

a aquestes altures del cuento, no em facis luz de gas,

eh?, i tinguem la festa en pau. Que porto tres dies de

dol, eh?, tres dies i ja estic que rebento.»

Sembla com si, al llarg del darrer parlament,

Magda se n’hagués anat lluny, de mica en mica

cada cop més lluny. Ara de cop, li falta l’alè i

sembla que retorni, també de mica en mica, a

la realitat. Busca una cosa entre les butxaques.

Si el meu home avui fos viu... ell, que amb tanta fal·lera,

i per tants replans, havia venut per fascicles tanta pàtria...

si el meu home avui fos viu, avui mateix l’hauria espinyat.

Del cop. De la decepció. Fulminat. D’un altre atac de cor.

Per fi troba l’inhalador contra l’asma i es manxa.

Jo, per molta decepció, ni a tiros em moriré.

En això les dones som més fortes.

Tan dependents com vulguis. Però, collons, més sofertes.

Es manxa.

L’hoMe: Vostè no està bé.

- 30 -

Magda: Tinc la gola seca.

L’hoMe: Serà que no calla.

Magda: Miri a les bosses del súper. Hi ha d’haver unes

botelles d’aigua de Viladrau. (l’hoMe deixa a terra la

bossa negra i mira entre les bosses.) Perquè a mi, l’aigua

de l’aixeta, nooo... em fa por que estigui enverinada.

Tota la nit manxant-me. I tanta manxa fa venir set. Troba

l’aigua?

L’hoMe: Aquí, no n’hi ha.

Magda: Però si he baixat expressament per...

L’hoMe: Aquí només hi ha llaunes de pinya en almívar.

Magda: Sí. Per en tot cas.

L’hoMe: Més llaunes de pinya.

Magda: Sí. Mai se sap.

L’hoMe: Tres ampolles de Calisay.

Magda: El que dic. Mai se sap.

L’hoMe: Tampax. Quatre paquets. SUPER PLUS. Per a

vostè?

Magda: Bé... per a mi... Mai se sap, si vindrà la fi del

món.

L’hoMe: Ni rastre de l’aigua.

Magda: No sé on dec tenir el cap.

- 31 -

Es manxa i torna a anar-se’n una mica lluny.

l’hoMe aprofita per obrir una de les ampolles de

Calisay i aprofita per tastar-lo a morro.

I el meu home, aquí, al passadís, que no se’n recordava

de res. Que li vaig haver d’explicar tot. Que si l’infart.

Que si jo l’havia trobat aquí estès aquí al parquet. Que

si l’havíem portat a la Clínica Sagrada Família. Que si a

urgències mateix l’havia dinyada. I ell que em diu, «Allà,

a General Mitre?» I jo que li faig que sí. «Quina satisfac-

ció.» «El què?» «Morir tan a tocar del Molt Honorable.»

Pausa.

El Molt... Honorable.

Com es capgiren les tornes de la nit al dia.

... Collons.

L’hoMe: Per què m’ha fet pujar? Només per ensenyar-li

a fotre insults no deu ser.

Magda: Ho diu com si jo l’hagués obligat. I ha pujat

perquè ha volgut.

L’hoMe: M’ha arrencat el barret de les mans.

Magda: I com corria al darrere! Per què no m’ha aturat?

No li fa vergonya?, deixar-se guanyar per una vella i

carregada de la compra!

L’hoMe: No ha anat així.

Magda: I després vostè mateix s’ha ofert a pujar-me

les bosses.

- 32 -

L’hoMe: No ha anat així. Quins collons.

Torna a veure de l’ampolla de Calisay a morro.

Aquest cop una bona glopada.

Magda: M’ha sabut greu fer-lo pujar a peu. Però al

noranta-dos em vaig quedar atrapada a l’ascensor. La

tarda mateix de la cerimònia dels Olímpics. I jo vinga a

picar l’alarma, però ningú em sentia. No va venir ningú

a rescatar-me fins després d’allò del coix i la fletxa. Des

de llavors, sempre els cinc pisos a peu. (Es manxa.) He

passat la nit del lloro. Encara sort de la manxa. (Es man-

xa.) Eren allò de les set, les vuit del vespre. Veia el tres

trenta-quatre... i patapam. Han llegit la circular.

Es manxa i l’hi ofereix.

Vol provar? No crea addicció.

Ell fa que no. Li ensenya l’ampolla de Calisay i

torna a veure a morro.

Aquest matí deu haver fet un bon calaix, eh?

L’hoMe: I n’hauria fet molt més, si vostè no m’hagués

fotut el barret.

Magda: Natural. Quan més grossa és la decepció com-

partida... /

L’hoMe: Si vostè no me l’hagués pres, ara estaria fent

l’agost.

Magda: Encara no hi som, a l’agost.

- 33 -

L’hoMe: No es faci la grillada amb mi. Amb mi, no. (Tapa

el Calisay.) I enllestim. El barret. M’he deixat el carro

sense lligar.

Magda: Que no hi està bé aquí? No li vénen de gust

unes galetes?

L’hoMe: Li excita la caritat, eh?

Magda: No és caritat. És perquè facin de coixí al Calisay.

L’hoMe: Mala mala puta. (Deixa el Calisay a terra.)

Magda: Feia temps que no en comprava. De Calisay. Al

meu home li agradava molt. Fins que un dia li va deixar

d’agradar. I mira, mai més. Fins avui. Avui tot torna. Tot.

D’on li ve aquesta afició per...? No, pel Calisay. Sinó per

insultar.

L’hoMe: D’on em ve?

Torna a agafar el Calisay i el destapa.

Els qui teniu, teniu el deure moral de fer caritat. I els qui

no tenim, quan ens feu la caritat, tenim el deure moral

de no deixar que us quedeu amb la consciència tranquil-

la. Per això insulto. Perquè no us mereixeu ni el plaer,

ni la tranquil·litat. No, a costa del... digue-li mal astre,

digue-li mal fat, dels que vivim arran de terra.

Fa per beure, però l’aturen les paraules d’ella.

Magda: Podria guanyar-se la vida escrivint.

- 34 -

L’hoMe: Escric. Però moltes mentides has de dir per

guanyar-te la vida escrivint.

Magda: I què escriu?

L’hoMe: Veritats. Mentides. Intransferibles. En qualsevol

racó de paper. Sempre a mà. En tinc la bossa plena. Mai

me’n separo. Plena. I el cap, ple. Pleníssim. Mai me’n

separo. (Es treu de la butxaca un feix de bolígrafs tro-

nats.) Si mires a terra, i saps mirar bé, sempre hi ha algun

bolígraf orfe, esperant una mà que el sàpiga entendre.

(Li n’ensenya un.) Aquest és de color verd.

Pausa.

Magda: Miri, enverinada i tot... no em faria el favor de

portar-me un gotet d’aigua de l’aixeta?

Magda li indica la direcció de la cuina, i ell aga-

fa el Calisay obert i comença a passar. Primer,

però, es queda aturat uns segons al passadís,

davant de la cuina, en veure el televisor encès al

menjador. I fa un glop mentre mira les imatges.

Ella, encara al rebedor, es manxa.

I l’Armando, aquí al passadís, que em diu «Però si sóc

mort, què hi faig aquí?».

«El mateix que ta mare quan va morir. Que durant una

setmana llarga després de l’enterro no va deixar de

fer-me la traveta. Hasta després de morta va haver de

deixar clar què pensava de mi, ta mare.» (Aixecant una

- 35 -

mica la veu, perquè l’hoMe la senti. Ell ha buscat un got,

s’ha servit un culet de Calisay. Després obre la nevera

i busca alguna cosa per menjar. Pernil dolç, potser.) Sí,

tal com ho sent, cada cop que jo passava pel menjador,

per davant de la cadira on s’havia mort, jo acabava es-

tesa al parquet. I era ella, la meva sogra, que, difunta i

tot, em posava el peu. No em vaig trencar la pelvis de

miracle. Estava gelosa. Fins després de morta. Però no

perquè li hagués robat el fill, que també... sinó per les

magdalenes. Em sortien millor que a ella. I això que era

d’ella, la recepta. Però jo li vaig donar el meu toc. El meu

no sé què. El meu ingredient secret.

Sí que triga aquesta aigua.

l’hoMe corre a acabar-se el pernil dolç, per poder

portar-li el got.

I sort, en vam tenir, de la nova dona de fer feines. L’Es-

perança en sabia, de coses d’esperits. Va escombrar

tota la casa amb una branca de llorer, zim-zam, zim-

zam, i amb cosa de quatre parenostres ho va deixar tot

net. I ell que em diu, «I ara què? Tu també, zim-zam,

zim-zam, m’escombraràs amb quatre parenostres i una

branca de llorer?»

l’hoMe li atansa el got d’aigua. Magda li agafa

el got, beu i l’hi torna. Ella li mira els mitjons.

Vostè és daltònic, oi?

L’hoMe: ...

- 36 -

Magda: Els mitjons. M’hi he fixat. Sempre els porta

desaparellats.

L’hoMe: Li molesta?

Magda: Fa brut. Fa boig. Però mira... para gustos los

colores.

Magda s’aixeca i s’apropa a les caixes que hi

ha al passadís. D’una de les caixes, en treu uns

mitjons. Els hi ofereix.

Al meu home ja no li faran cap servei.

L’hoMe: No vull.

Magda: Per donar-los a qualsevol, més val que sigui un

qualsevol conegut.

L’hoMe: No ens coneixem. Puc pixar?

Magda: No ho sé. Com que diu que no ens coneixem.

(Riu.) Pixi. Però assegut. Ara en aquesta casa només

hi pixen dones. No vull haver de respondre preguntes

compromeses.

l’hoMe entra al lavabo a pixar, i Magda es recolza

a la paret, es manxa, i reprèn el tema d’abans.

De mica en mica, torna a anar-se’n lluny.

I llavors l’Armando, tot just avança fins aquí on són les

caixes... bé, llavors no hi eren, encara no havíem buidat el

seu armari... (Se sent com l’hoMe pixa dempeus.) I llavors

em diu: «Això d’avui és igualet que aquella pel·lícula.»

- 37 -

«Quina pel·lícula?»

«Aquella, Magda», em diu. «Y al tercer año, resucitó.»

«I encara te’n recordes de la pel·lícula? Si no la vam

acabar de veure.»

«I també recordo el petó de després. Te’n recordes,

Magda?»

Com no me n’havia de recordar? Si mai anàvem al cine!

Per fer estalvi. I això que la meva germana, l’Àgata, ens

podia colar de gratis... Tota la vida, treballant a la taquilla

del cine Urgell.

Com no me n’havia de recordar, d’aquell petó? Si feia

anys que no ens en fèiem en públic. Era data assenya-

lada. Diumenge d’eleccions. (Se sent la cadena.) Que

llavors sí que era festa grossa, que ens vam mudar per

anar a votar i tot. Hi havia nervis, coi si n’hi havia, que

ens hi jugàvem molt.

l’hoMe surt del lavabo.

Me’n portarà un altre, de gotet?

Si he de morir enverinada, avui ja no vindrà d’aquí.

l’hoMe se’n va cap a la cuina, i ella reprèn el

record.

«Deixem les nenes amb ma mare i anem al cine», em

diu l’Armando. «Millor estar entretinguts tota la tarda

mentre esperem el recompte. Truca a ta germana.» I

l’Àgata que ens diu, «veniu que us colo a la sessió de

les sis, fem una comèdia nacional que diuen que és la

- 38 -

bomba.» Una comèdia?! Nacional?! Y al tercer año,

resucitó, es deia. Quins collons, ma germana! Aquella

pel·lícula era la repanocha. No ens va avisar pas que allò

era una sàtira política de la d’allò... de la transición. «Hi

surten els Tip y Coll. Us fareu un fart de riure.» I sí que

hi sortien, però al costat d’ells, també hi sortia el mateix

Franco ressuscitat! Era el ressuscitat del títol! Així amb

gavardina, que anava, com si anés de incógnito, fent

el ditet als camions que passaven per davant del Valle

de los Caídos. Normal que fugíssim del cine esperitats.

l’hoMe torna i li ofereix el got d’aigua. Però ella

encara no l’hi agafa. És lluny.

Però abans de sortir al carrer... aprofitant un racó fosc,

en aquell vestíbul immens, de pudor de moqueta... ens

vam fer el petó. Fugaç. Visto y no visto.

Me’l devia fer més pels nervis. Per les eleccions.

O més pel susto d’haver vist Franco ressuscitat.

S’adona del got i l’hi agafa, però encara no beu.

I aquella nit, en sortir de l’Urgell...

per tot l’Eixample se sentien els taps de les ampolles de

xampany.

Aquella nit va guanyar per primer cop Convergència.

I Unió, també.

Any vuitanta.

I Pujol, va sortir al balcó.

Fa com si brindés i tot seguit es beu el got d’aigua.

- 39 -

Se sent passar l’ascensor cap avall, provinent

dels pisos superiors.

I ara què, Jordi? Toca saltar. «Quan fas el Puigmal, el

pitjor no és pujar fins al cim, el pitjor és la baixada.» I com

més amunt puges, més forta la trompada és després.

Però aquest cop no hi ha xarxa. Ni amics que recullin els

trossets. Molt de llorer caldrà ara perquè tot quedi net.

Zim-zam, zim-zam. No n’hi haurà prou en tot el país. Ni

una sola branca de llorer quedarà en peu.

Merda de país.

L’hoMe: Merda de país que ja no s’aguanta els pets.

Magda riu per l’ocurrència.

I aquest darrer és dels que ve amb cua.

Magda s’escandalitza encara més per la sortida

de to i riu molt. Nerviosa. Tots dos riuen.

Magda: Ara m’ha fet riure. Em feia falta, riure. El mateix

humor que el meu home, vostè. Així, com brut. Càustic.

La diferència és que amb vostè es pot parlar.

L’hoMe, tens de cop: Miri. Acabem això. Parlant en plata:

Jo sóc una amenaça. Li faci riure o no, li agradi o no el to

amb què la insulto, tingui o no tingui jo el mateix humor

que el seu difunt marit... si ve algú, i em troba aquí...

Magda: Qui ha de venir?

L’hoMe: La seva néta.

- 40 -

Magda, fent que no: Encara no és hora de dinar.

L’hoMe: Les seves filles.

Magda: Les nenes? Pobres d’elles. No se’ls ha perdut

res aquí.

Magda: Escolti. Quedi’s a dinar. O per què no...? ...

—això serà menys compromès— ...per què no aprofita

i fa una dutxa? Li fa falta. Fa pudor. I després li torno

el barret.

L’hoMe, després d’una pausa, rendit, perquè sap que no

li pot dir que no: Mala mala puta.

Magda: De res. Les tovalloles són sota la pica.

Si fa no fa, el meu home era tan alt com vostè. Aquí

dins al quarto de la minyona hi ha més caixes. Pot agafar

uns pantalons, alguna americana per quan l’hivern. (Ell

comença a passar al lavabo.) Vostè se n’hauria de treure,

d’això de viure al carrer... dormir entre cartons no és...

No entenc per quins set sous ha escollit aquesta mena

de vida. Vostè segur que té estudis...

L’hoMe: Els estudis no són garantia contra la pobresa.

Magda: Segur que pot trobar una feina...

L’hoMe: Tenir una puta feina ja no és cap garantia contra

la pobresa.

Millor somiar damunt la gespa.

Magda, amb un punt de boja innocència: Amb aquesta

labia, podria vendre enciclopèdies.

- 41 -

L’hoMe, se li escapa el riure: Vostè no està bé.

Magda, amb ironia: Vostè, tampoc.

Ell entra dins el lavabo. Ella es posa la mà al front.

Magda: Potser sí que tinc una mica de febre i tot. Aquest

aire condicionat.

Quina hora és?

Magda es manxa i tot seguit continua parlant

sola. Se sent la dutxa. Magda, igual que en els

moments anteriors en què s’ha perdut en els

seus soliloquis, torna a anar-se’n lluny de mica

en mica, però aquest cop una llum estranya,

com una iridescència màgica, comença a banyar

l’ambient, com si la seva partida de la realitat

anés alçant el vol.

I l’Armando aquí, que no marxa. «No te n’aniràs?», li

dic. «Què? T’hauré de tenir cada dia aquí, nyic-nyic,

nyec-nyec, fent el fantasma? Gira cua y busca la luz.» I

ell que fa cas i em diu, «No tornaré. Perdona’m.» Així en

general, «perdona’m», que no sabia pas a què es refe-

ria. I ell que comença a esvair-se passadís avall. I jo que

li etzibo «Perdonar-te? Per què t’hauria de perdonar?

Com a bona esposa catalana que sóc m’he acostumat a

conviure sempre amb la decepció. És una lliçó que vaig

començar a aprendre el dia que em vaig casar amb tu.»

- 42 -

Molt lluny, a la realitat, l’ascensor s’atura a la

porteria. Se senten unes veus. Les portes s’obren

i es tanquen, i tot seguit l’ascensor torna a en-

gegar cap amunt.

Però que t’enganyi l’home, mira... tira que te va. Ja entra

en el contracte. Que et decebin les filles, alabatsigadéu...

és llei de vida i tal dia farà un any. Però que t’enganyi el

pare... El pare... de tot i de tots. Collons. És molt fort.

A partir d’ara... què?

l’hoMe atura l’aigua de la dutxa, però ella ni se

n’adona. Ja és molt i molt lluny. Tan lluny que

sent la veu de la Núria Feliu cantant un trosset

de No m’enamoraré mai més. Magda assenteix

a les paraules de la Núria, donant-li tota la raó.

Tot ho banya la iridescència màgica.

Veu de La Núria FeLiu:

D’enamorar-te, digues

què en treus.

Algú que té punxes i et

desinﬂa.

Ja veus què en treus de

tant fer el ximple.

No m’enamoraré mai més.

Magda, canta:

D’enamorar-te, digues

què en treus.

Ja veus què en treus de

tant fer el ximple.

- 43 -

S’obre la porta del lavabo. l’hoMe avança un xic

avergonyit i s’atura sota el marc de la porta. Va

despullat per complet, a excepció dels mitjons i

les sandàlies. Es tapa les parts amb la roba bruta.

Magda no el veu, només sent dins del seu cap

la veu de la Núria Feliu.

Veu de La Núria FeLiu:

Què t’han donat per un

xic d’amor?

Deu mil maldecaps, cent

mil mentides.

T’han pres el pèl. Per això

crides.

No m’enamoraré mai més.

Magda:

Ai, Núria, què? …

Mil maldecaps… menti-

des.

Per això, sí.

No m’enamoraré mai més.

l’hoMe es queda astorat, veient-la parlar i cantar

sola.

- 44 -

(escena dos)

26 de juliol de 2014, a continuació:

puja la febre

L’ascensor arriba al replà i se sent com les portes

metàl·liques s’obren.

Jana apareix al marc de la porta d’entrada.

En sentir-la l’hoMe es queda glaçat, sense saber

què fer.

JaNa: Iaia, què fa amb la porta oberta?

Magda, corrent cap a la porta: He baixat al súper / i

després...

JaNa: S’escaparà l’aire condicionat.

Magda: Em matarà, el vostre aire. Crec que tinc febre

i tot.

JaNa: Doncs, joder, iaia, haver-lo tancat.

Magda: Ho hauríem de tenir tot obert. De bat a bat.

Que es regeneri l’aire.

JaNa: Joder, iaia, tan rata que és per algunes coses...

Magda: No m’hi entenc jo, amb el mando. Do’m La

Vanguardia.

JaNa: Iaia... què té?

Magda: Do’m, collons!

- 45 -

JaNa, estranyada: Collons?

Magda, li arrenca el diari: I tanca la porta, que encara

ens entrarà algú. (Jana tanca la porta i entra cap a dins.)

On vas tu ara?

JaNa: He de pixar.

Magda: No... no... no funciona.

JaNa: Com que no...?

Magda: El... la cisterna. Aquesta nit s’han trencat moltes

coses.

JaNa: Deixi’m mirar.

l’hoMe tanca de cop i Jana s’atura, sobtada.

JaNa: Què ha estat aquest soroll?

Magda, intentant distreure-la: El balcó. El corrent d’aire.

JaNa: Si està sempre tancat, iaia, davants i darreres. Per

l’aire condicionat.

Magda: Doncs això. L’ha tancat l’aire.

JaNa: Ara tot serà culpa de l’aire condicionat.

Magda: Tinc febre i tot. Mira. Toca.

JaNa: S’ha posat el termòmetre?

Magda: Si ni he pogut portar la compra a la cuina.

JaNa, agafa les bosses: Deixi’m a mi, deixi’m a mi. I vostè

busqui el termòmetre. (Va cap a la cuina.) Ha comprat

per fer les magdalenes? /

- 46 -

Magda: Quines magdalenes? /

JaNa: Em va prometre que aquest cap de setmana / me

n’ensenyaria a fer.

Magda: Ai, mare, no sé què t’ha agafat amb les

magdalenes...

Jana, en entrar a la cuina, es mira amb estranye-

sa l’ampolla de Calisay.

Magda aprofita per fer sortir l’hoMe del lavabo,

que va despullat com abans, però al llarg de

les rèpliques següents no saben què fer ni on

amagar-se.

JaNa, busca el telèfon mòbil: Iaia, no es busqui excuses

barates, que m’ho va prometre...

Magda: / Fa massa temps que no en faig.

JaNa: Em va dir que m’ensenyaria a fer-ne tan maques

com les de les fotos.

Jana marca un número de telèfon i mentre es-

pera que responguin comença a treure el que

hi ha dins les bosses de la compra.

Magda: Quines fotos?

JaNa: Les d’aquí la cuina. No les va fer la tieta Sandra,

quan era nena?

Magda: No sé on para la recepta. I a més, a tu, les mag-

dalenes no et convenen. Ara ets jove... / però d’aquí a

pocs anys se’t farà un cul com el de ta mare...

- 47 -

JaNa, respon al telèfon, a mitja veu: Mama... sóc jo...

(Alçant la veu.) Un moment, iaia, estic al mòbil... (Torna

a la trucada, a mitja veu perquè no la senti Magda.) La

iaia. No està bé... Hauries de...

Comença a buidar les bosses: treu les altres dues

ampolles de Calisay, quatre paquets de tampons

SUPER PLUS, llaunes de pinya en conserva. Fi-

nalment, Magda deixa de banda les indecisions i

obre la porta del quarto de la minyona i empeny

l’hoMe a dins.

Magda: Passi aquí dins. (Li llança els primers pantalons

que troba entre les caixes.) I tingui la decència de... de

vestir-se.

JaNa, al telèfon: Es comporta molt raro. (Corregeix.)

Estrany.

L’hoMe, tornant a sortir: I el barret?

Magda: El barret el barret sempre el barret...

JaNa, al telèfon: He pujat amb la veïna del segon... sí, la

que sempre fot crits al seu home... i em deia que aquesta

nit no ha pogut dormir... però no de la calor... no, pels

de l’apartament turístic tampoc... es veu que la iaia s’ha

passat tota la nit dale que te pego, parlant sola...

Magda treu el barret d’on el portava amagat,

i l’hi dóna.

Magda: Aquí té el barret.

- 48 -

JaNa, al telèfon: Es veu que cridava i tot.

L’hoMe: Hi és tot?

JaNa, al telèfon: M’he trobat la porta oberta.

Magda: Per qui em pren?

JaNa, al telèfon: Crec que té febre.

Magda: Compti-ho vostè solet.

L’hoMe, agafant el barret: I tant si ho comptaré.

Magda: Però aquí, no. Millor a dins.

En empènyer-lo cap a dins el quarto de la mi-

nyona, li rellisca el barret de les mans i cauen

totes les monedes a terra.

L’hoMe: Merda!!! Collons!!!

Magda: Xxxxxt.

JaNa, treu el cap al passadís: Iaia, està bé?

Magda i l’hoMe es queden paralitzats, ell amagat

darrere d’ella.

Magda: Res. Dic que... quina merda. Quins collons!

M’ha caigut el moneder.

JaNa: Vol que...?

Magda: No... tu fes, que jo ja...

Jana torna a la trucada, i Magda i l’hoMe es posen

a recollir les monedes.

- 49 -

JaNa, al telèfon: Mama, joder, que et dic que no és ella.

(Mirant la compra.) Ha baixat al súper i ha fet la compra

més delirant... Calisay! Tampax! SUPER PLUS! Com si

ella encara... com si... Com?! Fins dilluns no pots baixar

a Barna? I em deixes a mi amb el marrón?... Jo em sen-

tiria més aliviada si... Alleujada. És clar, es diu alleujada.

I tampoc es diu marrón. Ai. Mama, prou! Vale, vale,

vale... enteeeesos. Fins dilluns.

Jana penja i surt al passadís alhora que Mag-

da aconsegueix amagar l’hoM e al quarto de

la minyona, després d’haver recollit totes les

monedes.

Iaia, què vol dir aquesta compra que ha fet?

Magda: Ai, nena, no m’atabalis.

JaNa: Tampax SUPER PLUS?

Magda: He omplert el carro sense pensar... No volies

pixar? Doncs pixa.

JaNa: No està espatllat?

Magda: Ara ja tira.

JaNa: Així màgicament?

Magda: Et dic que pixis i no m’atabalis.

JaNa: Vostè busqui el termòmetre.

Jana es tanca al lavabo. Magda es queda recol-

zada entre la porta del lavabo i la del quarto de

la minyona.

- 50 -

Magda: La veritat... no sé què fas a Barcelona encara.

Fa més d’un mes que han acabat les classes. Hauries de

ser a la platja, a Blanes, amb ton pare...

JaNa, des de dins: No m’agrada Blanes.

Magda: No et cauen bé les seves amiguetes?

JaNa, des de dins: Gairebé tenen la meva edat, iaia.

Magda: Clar, unes putes.

JaNa, des de dins: Joder, iaia, avui va una mica forta...

Magda, obrint la porta del quarto de la minyona: En-

cara no?

L’hoMe, tancant la porta del quarto de la minyona:

Encara no.

JaNa, des de dins: Què diu?

Magda: Que bé que hauràs de fer vacances algun dia...

JaNa, des de dins: Ja les faré al setembre.

Magda: I et perdràs la via catalana, o... el que s’empes-

quin aquest cop?

JaNa, des de dins: Doncs potser sí.

Magda: I qui m’hi acompanyarà llavors, eh? Jo no vull

anar amb ta mare a batre el llençol al pelotón de cabeza,

amb els seus amics d’esquerres... Ni tampoc amb la teva

tia. Sempre de safari, càmera en mà, i l’acabo perdent

entre la gent /...

- 51 -

JaNa, des de dins: Va a buscar el termòmetre o no?

Magda, sense fer-ne cas: Me’n sé d’uns que segur que

se la perden. Això, si és que n’hi ha aquest any, de via

catalana. Si no s’ha acabat el món abans del setembre.

Que és el més segur.

Jana surt del lavabo.

Aquest any fan una uve, no?

JaNa, corregint-la, sortint del lavabo: Una ve baixa.

Magda: Sí. Que no ens senti ta mare.

JaNa: I el termòmetre?

Magda: Primer, treu l’aire.

Magda se l’emporta cap a l’habitació i li dóna el

comandament de l’aire condicionat.

Magda: Hauries de ser a la platja, i no aquí, lligant

bronze... i lligant el que s’ha de lligar...

JaNa, mentre prem els botons del comandament: Aquest

estiu, tinc el cap en altres coses...

Magda: No seràs lesbiana?

JaNa: Vull dir que he madurat, iaia.

Magda: Si tu ho dius. I on has passat la nit?

JaNa: Amb la Serena.

Magda: Ho veus? Lesbiana.

- 52 -

JaNa: Iaiaaaa... teníem coses per parlar.

Magda: Aquesta és la que estudia amb tu?

JaNa: Fa dos anys que s’ha llicenciat.

Magda: I és molt més jove que tu. Doncs podries pren-

dre exemple.

JaNa: És el que faig. Per això m’he quedat a dormir a

casa seva.

Magda: Ho veus? Lesbiana... /

JaNa: Al seu sofà. El termòmetre?

Magda: Al xifonier, suposo.

Jana entra dins l’habitació i comença a buscar

dins el xifonier.

Igualment podies haver avisat...

JaNa: Joder, iaia, li vaig explicar tot a l’hora de dinar.

Magda: No me’n recordo...

JaNa: Que anit començàvem al curro.

Magda: Totes dues?

JaNa: A un bar. A Gràcia. Tenim molts plans, sap?

Magda: Ja, ja.

JaNa: Ens anirà bé estar tot l’estiu juntes.

Magda, com una conclusió: Lesbianes.

- 53 -

JaNa: Iaia, joder, prou.

Magda: Que si ho ets, a mi, alabatsigadéu...

JaNa: Iaia, joder, que no sóc... La Serena i jo tenim un

projecte. Volem ser emprenedores, bé, ja ho som. Tenim

una idea de negoci. Per això la feina del bar, per estalviar

i fer un primer coixí de diners... Per això vull que vostè

m’ensenyi a fer les magdalenes.

Magda: No t’entenc.

JaNa: Volem obrir una tenda de cupcakes.

Magda: «Cap» què?

JaNa: Són magdalenes, però en anglès.

Magda: Que no es poden fer en català?

JaNa: La volem posar vora el carrer Parlament, ara s’ha

posat de moda. Sap que hi ha plans de fer-lo peatonal?

Doncs amb la Sere ens hem currat un plan de viabilitat

molt complet. La Sere diu que necessitem trobar un

inversor fort. Fins i tot estranger. Si el trobem i prova

les magdalenes, segur que cau. Perquè, bueno, i ara ve

quan la necessitem a vostè, ens agradaria que un dels

nostres productes estrella fos així com rústic de debò,

amb personalitat pròpia, no?

Magda: Per què no dius les coses pel seu nom? Voleu

obrir una bolleria. / Voleu ser...

JaNa: Ai, iaia... Aquí no hi és el termòmetre.

- 54 -

Magda: Una amiga nostra, ara ja és morta, sempre

deia «Abans drogat, que maricón. Abans, puta, que

lesbiana.» L’avi reia. Però jo sempre li deia que aquí a

casa no les volia sentir, aquelles expressions. I ara ja ho

veus: des d’aquest matí no em cauen els anells per dir

puta, i no em fa res que siguis lesbiana...

JaNa, perdent la paciència: Ai... iaia, que la Serena ho

sigui, no vol dir que jo també.

Magda: Veus? Collons, tan desencaminada no anava.

Tu vés prenent exemple d’ella en això, a veure si se

t’enganxa la resta, i t’acabes de treure la carrera. Que

no hay mal que por bien no venga.

JaNa: Iaia...

Magda: No te n’has d’avergonyir.

JaNa: ...prou...

Magda: Si la meitat dels presentadors de la televisió, ho

són, de marietes.

JaNa: Vol parar?

Magda: O ho semblen. I les presentadores, també...

JaNa, troba el termòmetre: Aquí.

Magda: ...cinquanta per cent lesbianes. O ho semblen.

Mira la Rahola. L’Empar Moliner.

JaNa, baixant el mercuri: Iaia, ni l’una ni l’altra...

Magda: Semblen homes.

- 55 -

JaNa: Iaia, prou. (Li dóna el termòmetre.) Posi-se’l a

l’aixella. I estigui quieta.

Magda: Ara et preocupes per la meva salut? I anit, què?

Em podia haver mort! I tu allà, a Gràcia, entre pollosos...

l’hoMe treu el cap per veure si pot sortir. Va vestit

amb camisa, pantalons i jaqueta d’home elegant

amb ganes d’agradar, unes peces que ja han per-

dut la pàtina que tenien quan van ser comprades.

A més, li van grans. S’ha posat el barret.

JaNa: Vaig enviar un whatsapp dient-li que no venia a

dormir.

Magda: No sé on para el mòbil.

JaNa: No l’haurà tornat a perdre?

Magda: Mira. Tant de bo me’l robés algú.

Ma gda veu l’hoMe en mig del passadís, que

s’escapoleix fins al rebedor, aprofitant que Jana

és d’esquena.

Magda: Calla. Me’l deu haver robat l’home de la barba

bruta. Segur.

JaNa: L’home de la barba...?

Magda: A la porta del súper.

JaNa: Un amb les sandàlies tronades?

Magda: I mitjons.

- 56 -

JaNa: Un de cada color.

Magda: És daltònic.

JaNa: Iaia... joder, que deu ser perquè el pobre... pues

és pobre.

l’hoMe s’ha quedat amagat al rebedor sense

atrevir-se a obrir la porta, per no fer soroll. En

sentir les paraules següents de Magda aparta la

mà del pany i es queda a escoltar les mentides

que s’inventa.

Magda: «Mala puta», m’ha dit amb aquella barbota.

«Posa’t la caritat on et càpiga.» «A mi no em parli així,

que sóc vídua recent.» «Com vols que et parli, eh, puta?,

ja no se’t folla ningú, eh, mala puta convergent?» «Y a

mucha honra», que li dic. Porto un mes guanyant-me

d’ell les millors floretes. «Senyor meu, no és qüestió

d’anar fent fàstics a set cèntims. De set cèntims en set

cèntims...» «Així és com has après a robar, eh?, mala

mala puta filla de la gran puta!» (l’hoMe no pot evitar

treure el cap per mirar Magda amb certa incredulitat.

Jana no el veu perquè és d’esquena. Magda li fa un gest

dissimulat a l’hoMe, com si li digués que aprofiti per

marxar.) Ningú a la vida m’ha insultat com m’ho ha fet

aquest home. Una intensitat.

Se sent la porta que es tanca. l’hoMe ha sortit

de casa. Jana es gira en sentir el soroll. Magda

respira alleujada.

Ja està.

- 57 -

JaNa: Ja està?

Magda, tornant-li el termòmetre: El termòmetre. (Jana

intenta llegir-lo.) Quina hora és?

JaNa: Iaia, vol dir que se l’ha posat bé?

Magda: Clar.

JaNa, li torna el termòmetre: Ha de tocar la pell.

Magda es torna a posar el termòmetre.

Magda: On has deixat La Vanguardia?

Jana va fins al rebedor, a buscar el diari, però

al mateix temps hi va com si volgués descobrir

d’on venia el soroll que ha sentit. Agafa el diari

i llavors veu la bossa de l’home.

JaNa: Què és aquesta bossa? De qui...?

Magda: Ah. La bossa. (Li agafa el diari.) És del daltònic.

Ja pujarà.

Magda només fa que passar fulles.

JaNa: Però... què busca amb tanta ànsia?

Magda: L’esquela.

JaNa: De qui?

Magda: Potser és anticipar-nos massa... i mira, les coses

no es poden forçar... tothom té el seu procés. I cadascú

el viu diferent.

- 58 -

JaNa: De què collons parla?

Magda: No es comenta el que passa al món en aquest

bar de Gràcia?

JaNa: Tenen la música molt alta.

Torna a deixar la bossa al rebedor, al costat de la

porta. Agafa el mòbil i marca un número. Veu

llum al menjador.

Iaia, s’ha deixat la tele oberta tota la nit?

Magda, li va al darrere: La tele sí que em fa companyia.

JaNa, mentre espera resposta del telèfon: La tanco.

Sempre el 3/24! Tot el dia aquest canal en bucle i llavors

clar que no sap quina hora és.

Magda: Quina hora és?

JaNa, al telèfon: Àgata, truca’m. És urgent.

Jana arriba al menjador i trepitja vidres.

JaNa: Hi ha vidres a terra.

Penja el mòbil i encén el llum. Magda arriba amb

el termòmetre a la mà.

Magda: Té, el termòmetre.

JaNa: Què ha passat aquí, iaia?

Magda: El termòmetre.

JaNa, recull uns marcs trencats: La seva foto amb la Feliu.

- 59 -

Magda: Sortim les dues ben guapes.

JaNa: I la de l’avi amb el Pujol.

Magda: El sopar de Gran Enciclopèdia. El millor venedor

de l’any.

JaNa: Vaya un cristo que ha muntat.

Magda: «Per fi conec aquest fiera», va dir-li el Pujol.

«Vostè és un home afortunat. Les magdalenes de la seva

dona són històriques.» I això que només n’havia provat

mitja. Només havíem parlat aquell cop a la Cerdanya.

Una capacitat inhumana de no oblidar cap cara.

JaNa: Què ha passat aquí, iaia?

Magda: Digues: Tinc febre o no tinc febre?

JaNa: No canviï de tema.

Magda: No us importa la meva salut.

JaNa, mira el termòmetre: Trenta-set amb set. Fiqui’s al

llit ara mateix.

Magda: Deuen haver caigut de la paret.

JaNa: Llavors serien arran de paret.

Magda, li agafa un dels marcs: El de la Feliu no s’ha

fet malbé del tot. A ella sí que la tornarem a penjar. No

entenc per què no la van fer mai regidora de cultura.

Oficialment, vull dir. Ajuda’m, que no hi arribo... (Li

dóna el quadre perquè el pengi.) Ella és l’estrella. Que

ens guia. Ella, una geganta.

- 60 -

Agafa l’altre marc trencat, i en treu la foto

rebregada.

A la foto del Jordi, la Marta hi surt al fons. Llavors encara

portava monyo.

Arrenca una punta de la foto.

Mira, ja no hi són. Ni ella, ni monyo.

Magda s’ajup a recollir els vidres amb les mans

nues.

JaNa: Què fa què fa què fa? Deixi’m a mi...

Magda: Ja ho faig jo.

JaNa: Es tallarà.

Magda: Doncs em tallaré.

Sona el mòbil de Jana. La melodia que hi sona és

del Melendi. Despenja i se’n va a parlar a l’altra

punta de la casa. Mentre Jana respon, Magda

va a la cuina agafa una escombra i una pala i

torna al menjador.

JaNa, al telèfon: Àgata. És la iaia. Està molt destarotada.

Magda, cridant des d’una punta: Qui és?

JaNa, responent des de l’altra: La seva germana.

Magda: Collons... pregunta-li si ha cremat el carnet.

JaNa, torna al telèfon: Diu putes i collons a punta pala.

I, que yo sepa... quan ha dit insults la iaia?

- 61 -

Magda, en comptes d’escombrar es queda

embadalida mirant les imatges del 3/24. Està

acabant la predicció del temps, hi apareix l’Eloi

Cordomí.

Magda: L’Eloi Cordomí. Otro que tal. Tots. O si més

no, finet.

JaNa: És com si s’hagués aguantat els insults tota la

vida...

Magda: Demà clarianes.

JaNa: ...i ara li surtin tots de cop.

Magda: Una bona tempesta, fa falta.

JaNa: Té febre i tot.

Magda, en veure aparèixer imatges dels Pujol: Aaaara.

Ja és aquí.

JaNa: Estrès?

Magda: Ai, Jordi...

JaNa: Posttraumàtic?

Magda: Aaai, Jordi.

JaNa: La declaració de...? A Andorra?

Magda: Aaaaai, Jordi...

JaNa: Jo? Ni, idea.

- 62 -

Magda, en veure imatges de la Marta: Mi-te-la. Mi-te-la,

ella. M’agradaria tant poder-vos tenir a tots dos al da-

vant. Com aquell matí a la Cerdanya. I dir-vos tot el que

em passa pel cap. Totes les verdes i totes la madures. /

JaNa, es gira a mirar-la: Doncs potser sí que té aquest

estrès que dius...

Magda, en veure imatges del Jordi: Ara... ara surt a de-

clarar... on és el mando? ... Ah, no, encara són imatges

d’arxiu... Tantes coses et diria, Jordi. Però quan sortiràs?

Ens estàs fent esperar molt. Potser el millor és que t’ho

escrigui en una carta. Sí. Una carta.

Es guarda la fotografia esquinçada a la butxaca

i crida:

Nenaaaa, tu tens bona lletra?

JaNa: Un moment. (Deixa el telèfon per un moment.)

Bona lletra per què?

Magda: Vull dictar-te una carta.

JaNa: Després, iaia. (Torna al telèfon.) Ja sóc aquí... La

mama diu que no pot. S’ha tancat a casa, a La Garriga.

Té una entrega urgent. Una correcció de moltes pàgines.

No baixa a Barna fins dilluns.

Magda, apagant el televisor: Bona nit i tapa’t.

JaNa: La tieta Sandra? És fora. En una de les seves mo-

gudes de fotògrafs. Jo què sé? A les quimbambas. Àsia.

O la Xina. Aterra demà, crec. Àgata, jo, sola... no puc...

- 63 -

Magda ara sí que es posa a escombrar, s’ajup per

agafar un vidre que no ha pogut recollir i es talla.

Magda: Aaaah!

JaNa: Et truco després.

Magda: Collons!

JaNa: Què li he dit? Ja s’ha tallat.

Magda: És un tall de no res. No cal ni tirita. El dit a la

boca i au... (Es posa el dit a la boca.) Cura sana cura

sana, si no se cura hoy se curará mañana. Això no ho

deia des que vaig sortir de les monges. Com es deia

aquella hermana? Era una mala peça. Què, coi? Una

mala puta. «Dígale a su padre que hablar catalán en

casa también es pecado.»

Que curiós. Avui tot torna. Tot ressuscita. Com si pas-

séssim revista.

Posem música? Sí. Una mica de la Feliu. Posa’m al plat

el seu disco dels èxits de Hollywood.

JaNa: Ara? No hem quedat que té febre?

Magda: Posa tu el disco. Jo, amb el dit així, no puc.

JaNa: Jo no sé com funciona aquest trasto...

Magda: Jo tampoc. (Magda es posa a buscar el disc.) El

teu avi mai no em deixava. Ell era qui posava la música.

I jo qui l’escoltava. Deia que deixava els discos plens de

ditades. «Tens peus de porc», em deia. Amb una veu

- 64 -

dolça dolça dolça. Tu has heretat les seves mans. La teva

mare, les meves.

Magda troba el disc i el dóna a Jana, que el treu

de la funda i intenta posar-lo a l’aparell bona-

ment com pot.

Busca la quarta cançó.

JaNa: Quin botó s’ha de tocar...

Magda: Has d’aixecar l’agulla i buscar... el... el surco,

que li diuen. Però sense arrossegar l’agulla, que llavors

es ratlla... És molt delicat... Aixecar l’agulla i...

JaNa: Així?

Sona al tocadiscos l’inici de M’enamoren els

timadors, versió en català del tema fet famós a

la banda sonora de la pel·lícula The Sting.

VEU DE LA NÚRIA FELIU:

M’enamoren els timadors

que fan mil trampes

i semblen senyors.

Són tan hàbils tan

elegants

Fan jugades que semblen

jocs de mans

Magda: No aquesta, no.

Tira endavant…

JaNa, tira l’agulla endavant:

Aquí?

- 65 -

Veu de La Núria FeLiu:

Tinc un home que és

timador

però quan m’estima, no

em tima no, no.

Magda, entrant en crisi:

Aquesta, no. La quarta.

Veu de La Núria FeLiu:

...la cartera segur que t’ha volat

entre lladres i estafadors

no té importància si roben tots dos

Magda: AQUESTA, NO!

De cop, Magda llança el tocadiscos a terra. L’apa-

rell es trenca i el disc rodola damunt el parquet.

JaNa: Iaia...

Magda: T’he dit que no la vull sentir, aquesta.

JaNa: Doncs ara ni aquesta, ni cap més.

Magda: Volia sentir una de més endavant. Com feia?

JaNa: Jo no sé com arreglar-ho això.

Magda: No passa res... (Portant-se un dit al cap.) Ho

tinc tot aquí. La Núria em canta aquí dins.

Magda comença a sentir dins el seu cap, la

Núria Feliu cantant la versió catalana del tema

- 66 -

de Stevie Wonder I Just Called to Say I Love

You. Amb la música, l’ambient es torna a tintar

lleument de la mateixa iridescència màgica del

final de l’escena u.

Jana no sent res. Només mira amb sorpresa la

seva àvia.

Veu de La Núria FeLiu:

M’he despertat.

Ara és de nit.

No sé què fer.

Te n’has anat.

Jo, sola aquí!

No puc pensar,

ni puc dormir

i m’he trobat

que el món és buit

si no ets amb mi.

T’he trucat

per dir

t’estimo!

T’he trucat

per dir

sols penso en tu!

Magda:

M’he despertat.

Ara és de nit.

No sé què fer.

Te n’has anat.

Jo, sola...

(I es queda escoltant amb el

dit a la boca.)

Magda: Jana, tu fas bona lletra?

JaNa: A l’ordinador, sí.

Magda: Porta la capsa de les

tisores.

Hi ha paper de carta. Et vull dic-

tar una cosa.

Jana penja el quadre de la Feliu al seu lloc, sota

l’ombra que deixa el buit de l’altre quadre. Jana

es posa a escombrar el quadre de terra.

- 67 -

T’he trucat

per dir

t’estimo!

Truquen a la porta.

Que com tu, amor

amor, no hi ha ningú!

Jana obre la porta. Hi ha l’ hoMe de la barba

bruta. Jana no entén res i torna a entrar, deixant

la porta oberta.

JaNa: És l’home de... Diu que s’ha deixat la bossa.

Magda: Que passi. Segur que ell deu fer bona lletra.

JaNa: Iaia... va vestit amb la roba de l’avi.

Magda: Que passi, collons.

Es mira el dit per si encara surt sang.

Aquesta casa necessita un home.

I es torna a ficar el dit dins la boca.

Pas de temps.

JaNa: Faig molt mala lletra.

Falta de costum.

JaNa: Truquen a la porta

Magda: Mira qui hi ha.

JaNa, anant a obrir: I faig

moltes faltes també...

Busqui algú altre...

Magda, insistent: Mira qui

hi ha.

- 68 -

(escena tres)

26 de juliol de 2014, abans de dinar:

carta al dictat

Taula del menjador. En una punta, Magda, a

l’altra, l’hoMe, amb paper de carta al davant,

escampa tot de bolígrafs sobre la taula. Dues

ampolles de Calisay, una gairebé buida i l’altra

per obrir, i dos gotets. Amagada, al rebedor,

Jana, neguitosa, s’ho mira de lluny, sense vo-

ler-se allunyar de la porta, com si esperés que

arribi algú.

L’hoMe: Esculli el boli.

Magda: És una elecció difícil. (Ella remena entre els

bolígrafs.) Sap? L’Enciclopèdia Catalana es va fer tota a

mà. Tota. El meu home sempre ho explicava als clients

com si fos una gesta. (Deixa de remenar.) Aquí n’hi ha

un de rebentat. (l’hoMe l’aparta i neteja la taca.) Miri...

esculli’l vostè.

L’hoMe: No. La carta és seva. (Comença a omplir els

gots de Calisay, però s’acaba la primera ampolla a mig

got.) Jo, sempre que puc, escric en verd. Sóc un utòpic.

L’ampolla, sempre mig plena.

Obre la segona ampolla i acaba d’omplir els gots.

Magda: Aquesta carta ha de ser en negre. O en vermell.

Jana... tu què faries?

- 69 -

JaNa: ...

Magda: Tinc el cor partit.

L’hoMe: Vermell, llavors?

Magda: No. Negre.

L’hoMe, bolígraf negre en mà: Endavant les atxes.

Magda, dictant: «Benvolgut Jordi...»

Sona el timbre de la porta del carrer. l’hoMe

s’aixeca, tens.

Nena, truquen.

JaNa: Sí. Ja hi vaig.

Magda, a l’hoMe: Segui. Segur que són els del pis turístic

de dalt. Cada tres, quatre dies canvien de torn. Sempre

piquen on els ve. Es veu que no entenen els números

en català.

Jana prem el botó de l’intèrfon per obrir la por-

teria i tot seguit obre la porta sense fer soroll.

Qui és nena?

JaNa, dissimulant: Res. Correo comercial.

Magda, fent-lo seure: Ho veu? (Tornant a la carta.) Millor

«Estimat Jordi»... o és massa personal? I «Hola, Jordi»,

així a seques? No. Semblarà que li envio una circular

qualsevol... i ell pot haver fet el que ha fet, però no és

un qualsevol... Vostè... què creu?

- 70 -

L’hoMe: Jo? Jo el deixaria verd.

Magda: Em sap greu... potser li faig escriure coses que

no pensa.

L’hoMe: Ja li he dit: la carta és seva. Ara el que jo pensi

no l’ajudarà una puta merda a ordenar tot el que li

passa pel cap.

Magda: Deixem-ho en «Apreciat Jordi»?

L’hoMe, escrivint: «Apreciat Jordi.»

Magda: Coma.

L’hoMe: Coma.

Entra Àgata, esvalotada pregunta amb la mirada

a Jana, i la nena assenyala cap al menjador.

Àgata: Què passa aquí?

Magda, a l’hoMe: La meva germana.

Àgata: Que ens hem tornat bojos?

Magda, a Àgata: Què fas aquí?

Àgata: Tens la teva néta espantada.

Magda: Perquè li he dit si era lesbiana?

JaNa: Iaia... no hi tornem...

Magda: Tu estàs espantada?

JaNa: Iaia... jo...

- 71 -

Magda: Ho veus? No està espantada. (A Jana.) Oi que no

estàs...? (Però sense acabar la frase torna a Àgata, fugint

d’estudi.) Estem aquí tan tranquil·les, àvia i néta. Tenia

febre. Hem tancat l’aire. I m’he pres un paracetamol. A

la nevera, tenim ous. I farem una truiteta per dinar. Un

dissabte normal. (A l’hoMe.) Li va bé una truiteta? (Ell

encongeix les espatlles, no gaire convençut.) I després

anirem juntes al supermercat i comprarem per fer mag-

dalenes. Li he promès que li n’ensenyaria. (A l’hoMe.)

Vostè ens pot ajudar. S’haurà de rentar les mans, però...

L’hoMe, ensenyant-li els dits: Només és tinta.

Magda: La tinta, rai. Ho dic per...

Àgata: Magda... qui és aquest home que has pujat a

casa?

Magda: Ah... Aquest home és... el dallonses... el conec

de la porta del súper... (Es gira de cop cap a ell, com si

li demanés el nom.)

L’hoMe: Rafa.

Magda, a Àgata: Rafa.

L’hoMe: I vostè?

Magda: Ah, és clar. Encara no m’havia... Jo em dic

Magda. Magda Casals. Dels Casals de tota la vida. (Ella

va a donar-li la mà, però ell ensenya les mans brutes de

tinta.) I ella és la meva germana Àgata. També Casals.

Dels Casals de tota la vida. Parents llunyans del músic.

Força llunyans, però al capdavall, parents.

- 72 -

Àgata, amb molta sorna: Rafa.

L’hoMe: De tota la vida.

Magda: Veus, Àgata?, ja estem tots presentats.

Àgata, incrèdula: Magda... Has pujat a casa un desco-

negut.

Magda: Ara, ja no. És el Rafa. De tota la vida.

Àgata: Què diran les nenes?

Magda: Que diguin el que vulguin /...

Àgata, comença a ventar-se amb un vano: Si m’ho ex-

pliquen, no m’ho crec. És que ni a les pel·lícules, res de

semblant... I mira que n’he vist.

Magda: Jana, porta-li a ma germana un gotet, que el

Rafa li posarà un culet de Calisay.

Àgata, aturant Jana: No, no, no... Magda, que estàs a

trenta-vuit. Hauries de ser al llit, en comptes d’anar-li

fotent al Calisay...

Magda: Si en feia de temps que no en bevíem... Tu re-

cordes per què el meu home va deixar de comprar-ne?

Àgata: Doncs per la mateixa raó que el meu. Als vuitanta

Calisay va ser comprat per Rumasa. I del Maresme, va

passar a fer-se a Jerez.

Magda: Ah. Doncs devia ser per això.

raFa, veu d’expert: I amb una nova fórmula. Menys

graduació. Però mal per mal, mata els microbis, igual.

- 73 -

Magda: Sempre s’ha de veure l’ampolla mig plena.

raFa: Això, això.

Es tornen a emplenar els gots. Àgata s’encara

de sobte a l’hoMe

Àgata: Miri. Ha estat un plaer la coneixença. Però ara

hauria de fer el favor d’escurar el gotet... i anar-se’n.

Magda: Impossible. M’està ajudant a escriure una carta.

Àgata: Ara escrius cartes?

Magda: És un costum tan maco, que s’ha perdut i...

L’hoMe: Just acabem de començar.

Magda, ensenyant-li el paper: «Apreciat Jordi.»

L’hoMe: Coma.

Àgata: Quin Jordi?

Magda: Avui només n’hi ha un, de Jordi.

Un silenci.

Àgata: A veure, Magda...

Magda.

He vingut corrents. M’ha trucat la Jana, que jo ja era

fora de casa, que ja havia sortit de Valldoreix. Que la

trucada m’ha enxampat a Sant Cugat, fent la compra de

cada dissabte a l’Schlecker.. I carregada com anava, ho

he deixat tot a la caixa i he sortit corrents... que fins he

- 74 -

oblidat que tenia a casa dues rentadores voltant... i que

jo, ara, hauria d’estar estenent... i en comptes d’estar-les

estenent, que ja deuen estar més que centrifugades...

he vingut aquí. Que no he atropellat ningú de miracle.

Magda: I és que no sé com collons et deixen conduir

encara...

Àgata: No facis com si aquí no passés res. Perquè passa.

Que has pujat a casa un homenot del carrer, Magda.

Magda: Estàs gelosa?

Àgata: A veure...

Si jo t’entenc. No hi ha res pitjor que el que ens ha

passat. Estàs asseguda en la foscor de la sala, veient

com està a punt d’arribar el final feliç i el ball dels títols

de crèdit, i de sobte t’encenen els llums i t’adones, així

sense transicions, que tot el que has viscut és ficció. I

que, així, sense el final, et toca sortir al carrer i la veri-

tat, la vida de veritat, és una altra. I que és lletja. Molt

lletja. Jo anit també vaig estar temptada de fer boge-

ries... d’esclafar tota la vaixella dels avis, de llançar-me

de cap a la via dels Ferrocarrils Catalans, destrossar la

Moreneta de damunt el tapete del menjador, xafar la

rajoleta d’aquí-hi-viu-un-català, fins i tot llançar al foc

el carnet del partit... Però, no. En comptes d’això, he

respirat fondo. He tancat ràdios i televisors, i he decidit

distreure’m tota la nit, per fer-me passar el mal tràngol.

Magda: I com t’has distret, si es pot saber?

- 75 -

Àgata: He fet rentadores. Tota la nit. Que mentre n’es-

tenia una, ja voltava la següent.

Magda: I després dius de mi. (A l’hoMe.) Ma germana, un

cul de mal asiento. Tota la vida tancada a la taquilla del

cine Urgell. I és clar, ara, no sap parar quieta. Des que la

van jubilar, que està així. Al principi encara s’entretenia

fent sessió contínua a l’Urgell mateix. Però ara que l’han

tancat, la pobra, ja ho veus, la sessió contínua, la fa

mirant voltar rentadores. Està que no troba respir. De la

torre dels pares de Valldoreix al pis de Provença, del pis

de Provença a Valldoreix. Quan acaba de fer dissabte en

un lloc comença a l’altre. Valldoreix, Provença. Provença,

Valldo... Té el carnet oro dels Ferrocarrils!

Àgata: Primera, el carnet oro és de la Renfe. Segona, no

em recordis lo del tancament del cine Urgell, que saps

que em fa mal. I tercera, després d’haver-me estat més

de trenta anys darrere un vidre, tinc tot el dret de viure

la vida com em plagui.

Magda: I jo també. Jo també.

Àgata: Vingui, aixequi’s... senyor... vostè...

Magda: / El Rafa es queda.

Àgata: ...vingui amb mi, que la brometa / ja ha durat

prou.

Magda: És el meu convidat.

Àgata: Què vols dir el teu...?

- 76 -

Magda: Com al programa de l’Albert Om, que t’agrada

tant. Però ell no es quedarà només un dia o dos. No. Es

pot quedar tant com vulgui. Jana, traurem les capses del

quarto de la minyona. I el matalàs / que hi ha repenjat

a la paret...

Àgata: Mira, Magda, no tinc temps pels teus deliris. Ara

no em puc quedar. Acabo de recordar...

Magda: Les rentadores?

Àgata: No. A primera hora de la tarda, tinc hora al

Cebado. I com entendràs, mira quines puntes... no

ho puc posposar. I, de pas, també... també acabo

de recordar que per dinar he tret una petxugueta de

pollastre del congelador, l’he deixat damunt el mar-

bre... i... i... no voldria tornar tard a Valldoreix i que

tot faci pudor de podrit. D’humitat, per les rentadores

sense penjar. I de podrit, pel pollastre en descomposició.

Tornaré després, al tard. I espero que aquest home ja

no hi sigui.

Magda: Ens trobaràs aquí. Tenim una carta per escriure.

Àgata: Espero que, en nom de tots, li posis els punts

sobre les is a aquest lladre d’en Pujol.

Magda: Al contrari. De bon principi sí que estava encesa,

així com tu... com quan encenen les llums de sala... però

de mica en mica he anat paint... al final he decidit que

sigui una carta de suport.

Àgata: De suport?

- 77 -

Magda: El vull convidar a casa. Es deu sentir molt sol

en aquests moments.

Àgata: Què ha d’estar sol, amb dona i set fills?

Magda: Jo, per molt que diguin, no deixaré mai

d’estimar-lo.

Àgata: Després del que ha fet? Qui t’entengui...

Magda: Sí. Que em compri.

L’hoMe: Vinga, prou. Vagi-se’n.

Àgata: Perdó?

L’hoMe, amb un punt de violència soterrada: A fora!

Tu no te n’adones. Perquè només mires amb els ulls.

Però la teva germana està feta una puta anarquista.

Una anarquista de dretes, sí, però al capdavall, una

anarquista. Que no es deixa influir pel pensament únic.

Pel camí fàcil. Que busca, que busca, que busca, i ara

tot just desperta. I el seu despertar... i la seva pèrdua...

mereixen un respecte. Jo he estat tota la vida un anar-

quista. Primer anarquista d’esquerres. Després, sota la

volta del cel. I jo, que he estat el que estat, i que he sigut

el que sigut, jo... la respecto. I aquí hi veig... sí! ... Una

espurna. Crítica. Que desperta. Qui l’entengui, que la

compri. I jo, compro.

I si cal fer magdalenes, farem magdalenes.

Llarg silenci tens.

- 78 -

Àgata: No faci veure que ma germana li importa, perquè

no li importa.

Fins quan pensa seguir-li el joc? Fins que li hagi buidat

tot el moble-bar?

Magda: Àgata. T’esperen les rentadores.

Àgata: Fins després. Fins ara.

Àgata va cap a la porta amb Jana. Fan un apart

al rebedor.

Àgata: Jana, troba ta mare. I no surtis. Vigila de prop

les mans d’aquest home. La plata. Jo... torno... després

de la permanent.

JaNa: Però què fem?

Àgata: Cal que es fiqui al llit...

JaNa: / No s’hi ficarà.

Àgata: ...i fer fora aquest pollós.

JaNa: Com?

Àgata: Res de trucar a la policia. A casa som de so-

lucionar les crisis de portes endins. La millor manera

és no portar-li la contrària... i tenir-la entretinguda. Que

no miri la televisió. Sí, activitats que li tinguin les mans

ocupades i el cap distret. Sé de què parlo. I mira, ja ho

diu bé el brut aquest: Si hem de fer magdalenes, doncs

farem magdalenes. Troba la recepta.

- 79 -

Àgata surt i Jana es queda al replà. l’hoMe i

Magda tornen a estar asseguts com al principi

de l’escena, a punt per a la carta.

L’hoMe: «Apreciat, Jordi.» Coma.

Les primeres paraules que li vénen a la boca són

la lletra de la cançó Escolta’m de la Núria Feliu,

la versió del tema «Nosotros» que va enregis-

trar amb Los Guacamayos. Ella no n’és del tot

conscient, i les repeteix parlades... però molt en

el fons hi podem sentir la música del seu cap.

«Escolta’m bé. No sé com dir-t’ho encara. No sé ni

com parlar-te. Perquè no et vull fer mal. Escolta’m bé.

Perquè la veu no gosa. Però t’he de dir una cosa. Que

no he dit mai.»

Tot bé, fins aquí?

L’hoMe: Tot bé.

Magda: «Anit, Jordi, t’hauria matat. Hi ha notícies per a

les quals una no està preparada. Però de mica en mica

desperto, i vaig entenent el que has fet. I el que t’han

fet. I el que ens has fet. I el que ens han fet. I si anit

volia escopir-te a la cara, avui a qui vull escopir és al món

sencer. Tu inclòs, perquè tu ets dins el món. Cagar-me en

el món sencer. Tu inclòs, perquè tu ets dins el món. En

tu, per caure-hi. En els del teu voltant, per haver-t’hi fet

caure. En la teva dona, per... Sobretot en la teva dona. I

- 80 -

en els de Madrid, per orquestrar-ho tot i, com sempre,

esperar el moment que ens fa més mal.»

Mal. Sí. Aquesta és la paraula. Mal.

«Però malgrat això... Jordi...»

Es queda abstreta un segon i repeteix, com si

en fos conscient per primer cop:

Mal.

Ens has fet mal.

I això ja no ens ho treu ningú.

Silenci. Jana aprofita la pausa per escolar la seva

pregunta.

JaNa: Iaia, farem les magdalenes, vale?

Magda: Vale.

JaNa: Així pensem en altres coses, vale?

Magda: Vale.

JaNa: On ha dit que tenia guardada la recepta?

Magda: A la capsa dels retalls. Amb les tisores.

Jana va a buscar la capsa a l’habitació. l’hoMe

ajuda Magda a reprendre el fil, mentre ella busca

l’inhalador a la butxaca.

L’hoMe: «Però malgrat això, Jordi...»

Magda: «...malgrat l’estafa, l’espoli, la gran cagada...

no es pot esborrar qui has estat per mi. La petja que

- 81 -

has deixat en tants cors. Per un desliz, no. I qui diu un

desliz, en diu dos... o tres... o quatre... o més.»

Troba l’inhalador i es manxa.

L’hoMe: Punt i a part?

Magda: L’ofèn tot això que penso?

L’hoMe: Profundament. Però també em diverteix. Profun-

dament. M’agrada veure com el canvi maquina en vostè.

Veure com va des-per-tant. Jo també vaig des-per-tar

un dia. Sense dogmes. Sense sostre. I em vaig haver de

fer a un nou món que no entenia en absolut. De regles

que no entenia. Jeroglífics. A vostè també l’acaben de

deixar sense dogmes. Sense sostre. I està en el camí,

d’entendre. I el camí, collons, sempre és apassionant.

Profundament apassionant. Ha viscut una experiència

propera a la mort... Cataclisme. Bum. Crash. Però ara

reneix, retorna, reviscola, vol trobar el sentit on encarrilar.

El camí és el contrari a la mort. I vostè està viva ara. I

viva, perduda, fa camí.

Magda: No sé de què parla... però sé de què parla...

L’hoMe: Jeroglífics. Magda.

Se senten uns cops al pis de dalt. Petjades. Unes

noies que riuen com lloques en anglès o senten

música pop llatina.

- 82 -

Magda: Mira. Ara, sí. La nova remesa de turistes. Una

altra despedida de soltera. No callaran en tota la nit.

Com lloques. Els encanta moure mobles.

JaNa: Iaia, no trobo la recepta.

Magda: Deixa’m a mi.

Li agafa la capsa i comença a buscar, però con-

tinua dictant.

L’hoMe: Punt i a part.

Magda: «Jordi, d’això que ha passat no en tens tu només

la culpa. Has estat massa concentrat per la d’allò, per

la feina... el treball pel país... i no has estat al tanto del

que et passava al voltant, que has tingut els lladres al

costat. I tu estaves al mig de tot això. I a ulls de tots ara

tu també ets un lladre... i t’ha passat això, i tu... tu no

te n’has adonat. O no te n’has volgut adonar.»

Bé, fins aquí?

L’hoMe: De fábula.

Magda: I després hi ha ella...

Ai, collons. Això es mereixeria un altre punt i a part.

Però callaré. Perquè sóc una senyora.

Un sospir, molt fondo.

Ai, Jordi, hauries hagut de fer més com el meu home, i

escoltar-te menys la teva dona.

Això no ho apunti...

- 83 -

Què, coi? Apunti. No m’he d’amagar de res. Ara ja no.

Es concentra a buscar dins la capsa i troba la

recepta.

La recepta.

Era aquí. Entre les fotos antigues.

Dóna la recepta a Jana, però es queda alguna

foto a la mà. Tot seguit clava la mirada lluny i

el record torna a encendre, a poc a poc, el pis

d’una estranya iridescència.

Aquell diumenge que els vaig tenir a casa, a la Cerda-

nya, ja la vaig calar ben calada... La roda del dos cavalls

se’ls va punxar davant de la nostra torre. Una casualitat.

Necessitaven un telèfon... i ell que entra i el reconec: és

Ell. Llavors ja havia estat a la presó. I n’havia sortit com

l’heroi que era. Encara no li havien parat la trampa de

Banca Catalana. Les nenes marranegen a la cuina, la

Clara beu un got de llet, la Sandra li fa fotos amb l’au-

tomàtica que li vam baixar d’Andorra per la comunió,

sa germana no està per fotos i es barallen, xisclen... i jo

els dic «aneu al pati del darrere i no molesteu! ...que

tenim visites.» I jo que corro a posar-me la bata, era

de bon matí, i jo, allà, tota despentinada. I ell, davant

meu. Ell. Li ofereixo el telèfon, un cafè, una magdalena

de les meves... Estic nerviosa. Ell truca a l’assistència, i

mentre parla, va menjant-se la mitja magdalena, a petits

bocins. I després penja. I em diu: «En una horeta o dues

- 84 -

seran aquí.» I jo que li dic: «el meu home està a punt

d’arribar, que ha anat al forn i a buscar el diari. Ell tam-

bé li pot canviar la roda. Ell també té molta carretera...

Tanta com vostè. De fet, li va a la saga. Vostè s’ha fet

amb el dos cavalls tots els pobles de Catalunya. I el meu

home sempre li ha trepitjat els talons. Poble que Jordi

Pujol visita predicant la bona nova, el meu home hi va al

darrere, i ven enciclopèdies catalanes a cada ànima que

vostè ha il·luminat...» I ell que em diu, «Una estratègia

de venda mestra. Esperit mercant. M’agrada. I tant si el

vull conèixer aquest fiera.» «Li encantarà. El meu home

camela tothom.» I llavors entra ella. Ella. «Jordi, si que

trigues per una miserable trucada de telèfon, vols fer el

favor de...» I s’atura en veure’m, i ho veig clar... com,

des darrere d’aquell monyo, jutja cada racó del xalet,

cada moble, cada quadre... «Marta, trigaran dues ho-

res...» li diu. I ella, em repassa de cap a peus, de peus a

cap, s’atura a l’escot i diu «millor esperem l’assistència

a fora, no vull... no vull deixar sol... el dos cavalls.» I

després m’etziba «Molt de cap, molta visió, el meu Jor-

di, però no en trauria res de profit... ni una trista roda

punxada sap canviar.» I tot seguit me l’arrossega a fora

de casa estirant-lo de les orelles, i ell, que deixa la mitja

magdalena a mig mossegar sobre el marbre... «Gràcies

pel cafè, però ella mana. I gràcies per la magdalena. Es

nota que té un toc personal. Té gust de muntanya.» I

em pica l’ullet mentre se’n va... bé... em pica uns quants

- 85 -

cops l’ullet... el tic sempre l’ha tingut... i jo des dalt

dels esglaons de la porta, que dic adéu amb una mà, i

a l’altra mà, no sé com, ha anat a parar la magdalena

que ell havia deixat a mig menjar... i mentre veig com

se’n van, em porto la mitja magdalena als llavis. I me la

fico tota sencera a la boca.

Acabo de parlar amb l’home. L’home, m’enteneu?

Encara no era el nostre president. Però ja era l’home que

ho estava aixecant tot.

I veig com desapareixen per darrere el mur del jardí, però

ella, abans de sortir, s’atura al final del camí de pedra,

es gira i fa una ullada a la gespa, la buguenvíl·lea, em

mira i rebufa... com si digués, aquesta gent no en sap

de regar...

Aquesta gent. No en sap. De regar.

Mira qui parla.

Ella en va voler saber massa. Tant que ara ha deixat tot

el camp negat...

JaNa: Iaia... vol dir que no s’ho inventa tot això?

Magda: Va passar. (Comença a buscar a la capsa de les

tisores.) Guardo fotos d’aquell dia. D’abans. I de des-

prés. La tieta Sandra, amb la càmera d’Andorra. Mira...

aquesta és d’aquell dia. Les magdalenes. Ta mare. Jo,

de resquitllada. Estic una mica moguda, però sóc jo.

Moguda. Però n’hi havia una on sortia ell... Juraria que

n’hi havia una on...

- 86 -

Busca cada cop més frenèticament. Jana mira

la recepta.

JaNa: Iaia... una pregunta... Quin és l’ingredient secret?

A la recepta no posa què.

Magda: Per això és secret... Collons, no volia que me’l

robés la meva sogra. I mai no el vaig apuntar. Per pre-

caució de la vella bruixa.

JaNa: I no se’n recorda de què és?

Magda: Si faig memòria...

Silenci. Es posa la mà al front.

Crec que he de fer una mica de llit.

L’hoMe: No és mala mala idea.

Magda, un eco d’ell: No és mala mala idea.

S’aixeca per anar-se’n al llit. Mentre se’n va, el

pis sencer sembla que brilli palpitant, com si

màgicament anés a agafar vida.

L’hoMe: I no li vol dir res més al Jordi? Com per acabar.

L’estat febril és l’estat de major lucidesa.

Magda: Que doni la cara.

Jo fins ahir no sabia dir collons.

I avui he hagut d’aprendre a dir-ho.

I a mi no m’agrada dir collons.

Ho he après a contracor.

- 87 -

Que no s’amagui, collons.

Que surti i em convenci que el meu amor no ha sigut

en va.

Que vingui a explicar-m’ho.

Jo li obro les portes de casa.

I a canvi, el convido a magdalenes.

I que acabi el que va començar.

Bé. Això, si recordo l’ingredient secret...

Continua passadís avall, cap a l’habitació, i la

llum irreal ho va tintant tot, però llavors s’atura

i es gira cap a l’hoMe i cap a Jana.

Era mel. L’ingredient era mel.

Però no una mel qualsevol.

Mel blanca. Artesana.

Que no és tan dolça.

Tenia un toc intens de romaní.

Mel blanca, feta per abelles negres.

Autòctones dels Pirineus.

La tastes i et vénen al cap aquells pòsters.

Els pòsters de l’Agrupació.

Descolorits pel sol.

El Pedraforca. Sant Maurici. Els Encantats.

I més enllà de la frontera, el Canigó.

No sé si encara se’n deu trobar,

d’aquella mel blanca que compràvem.

Aturàvem el cotxe en un revolt,

- 88 -

i la compràvem a peu de carretera.

Era única.

El pagès que la feia es va morir.

Magda es posa la mà al front. I nota com si la

febre, de cop, li pugés encara més. Llavors alça

els ulls i sent la veu de la Núria Feliu que li canta

Creus en un amor total? (Will You Still Be Mine?),

somriu i torna enfilar cap al llit.

Veu de La Núria FeLiu:

Quan hi ha tantes coses que s’acaben

i fites establertes de fa temps,

avui ens adonem que han estat falses,

tu creus en un amor que sigui etern?

Quan es capgira el món

i els antics dogmes ja no ho són,

qui pot creure que encara val igual,

un amor total?

Un cop Magda és al llit, sembla que les parets

del pis, carregades de quadres i fotografies,

facin pressió cap amunt, com si es volguessin

desenganxar de la base. Però quan sembla que

les parets hagin de començar a esquerdar-se i

els sòcols hagin d’arrencar-se de terra, llavors

arriba, sobtat, el fosc.

- 89 -

(segona part)

(escena u)

27 de juliol de 2014, tarda:

davants i darreres d’un pis de l’Eixample

En la foscor comença a sentir-se Com un gust

meu, la versió que la Núria Feliu i Los Guaca-

mayos van fer del tema Sabor a mí.

Veu de La Núria FeLiu:

Tant de temps vam viure junts aquell amor,

cossos i ànimes van fer-se’l ja tan seu,

que el teu gust guardo amb enyor

però tu també deus dur com un gust meu...

Potser un dia negaràs la veritat

de la vida i de l’amor que t’he donat,

potser un dia et sabrà greu

però als llavis hi duràs com un gust meu...

Magda està dormint al llit, darrere les portes.

De tant en tant, es pot sentir com es mou

lleugerament al llit.

- 90 -

Àgata, amb un pentinat que denota que ha

passat per la perruqueria, fa reunió familiar al

menjador amb les dues filles de Magda: Clara,

que ha deixat un feix gruixut de fulls damunt la

taula, i Sandra, que encara va amb les maletes,

com si acabés d’arribar en aquell mateix mo-

ment, vinguda directament de l’aeroport, sense

haver tingut temps de res.

Jana prepara les magdalenes a la cuina. En treu

una taula i comença a posar els ingredients que

va llegint de la recepta.

Davant el quarto de la minyona, han desapa-

regut les capses i ara hi ha aparcat un carro

de supermercat, ple de les andròmines que

acostumen a recollir del carrer els sensesostre.

Àgata: Ara dorm.

CLara: O es fa l’adormida. Que amb la mama, mai no

se sap.

SaNdra: Mai no se sap el què?

CLara: Si et pren el número.

Àgata: Ahir vaig tornar que ja era al llit. Oi, Jana? I ha

estat tot el matí així.

CLara: I el poc que portem de tarda.

SaNdra: Però, què té?

- 91 -

Àgata: Febre. S’ofega. Demana la manxa.

SaNdra: I el metge què diu?

CLara: Tot això és psicosomàtic. I la manxa, una addicció.

No cal que vingui cap metge a dir-nos-ho.

La mama està com estem tots al país. Tots. Els pujolistes

i els que mai no hem estat pujolistes. Commocionats.

Perquè no sabem com despertarà el país demà dilluns,

un cop ens espolsem la ressaca d’aquest cap de setmana

gloriós.

Ara, quant a mi, pel que fa a mi, res del que destapin

de Madrid m’escruixirà la son.

Quant a mi, pel que fa a mi, per molt que ens llancin

merda, el full de ruta segueix igual.

Cadascú a la seva feina. Que tots la sabem fer molt bé.

Els d’allà sembrar merda, els d’aquí, posar les urnes i

tirar endavant. / No ens la fotran.

Àgata: No. No ens la fotran.

CLara: I tant que no.

Àgata: Hi ha coses que estan per damunt de les per-

sones, per damunt dels personalismes i... i per damunt

de... dels noms propis.

CLara: A veure: Pujol va estar mai a favor de la indepen-

dència? No. Llavors, el que ens hagi robat, no hauria

d’afectar si, el nou de novembre, posem o no les urnes.

Àgata: Que les posarem.

- 92 -

CLara: I tant si les posarem. No poden, els escocesos?

Àgata: Nosaltres també.

CLara: Tot i que al teu estimat Artur Mas... /

Àgata: Què passa amb l’Artur? /

CLara: Que no se’l veu amb moltes ganes de desobeir

el govern central.

Sandra ha escoltat la conversa, sense acabar-se’n

d’avenir. Primer s’ha carregat de paciència per la

poca idoneïtat del debat, però finalment esclata.

SaNdra: Prou. Ja veig que us heu après la lliçó molt bé,

però prou de fer campanya, que a mi tot això me la

bufa, mentre tinguem la mama al llit.

CLara: A tu, tot això te la bufa tinguem o no la mama

al llit.

SaNdra: Et penses que no em preocupen tots aquests

temes també? Em preocupen. Però no cal tanta trom-

peteria.

CLara: Clar. Perquè tu sempre, fins i tot en això, prefe-

reixes ser la gata silenciosa. La demòcrata discreta.

SaNdra: Reposada, en tot cas.

CLara: Doncs en aquest moment no en traurem res, de

les mitges tintes.

Ni de les mitges tintes ni dels silencis que atorguen.

- 93 -

Silenci.

Sandra respira fondo i ho torna a intentar.

SaNdra: A veure... heu pogut parlar amb la mama, si

o no?

Àgata: Jo, sí.

CLara: Ella, sí.

Àgata: Ahir. Avui, ja no.

SaNdra, a Clara: I tu?

CLara: Quan jo he arribat, ja dormia. O es feia l’ador-

mida. No em vol veure.

Àgata: Només el vol veure a ell.

SaNdra: A ell?

CLara: I a la Jana, en segona instància.

JaNa, començant a posar els ingredients sobre la taula:

A mi sí que em deixa entrar. Li pregunto dubtes de la

recepta de les magdalenes. I em deixa.

SaNdra: Les magdalenes...?

JaNa, recepta en mà: I menys mal, perquè no li entenc

la lletra.

CLara, corregint: Menys mal? «Encara bo», en tot cas.

JaNa: Encara bo, el què?

- 94 -

CLara: Ai, filla. Això no hi ha qui ho salvi. Entre l’institut

on et va matricular ton pare, allà a Blanes, i els anyets

aquí a Barcelona, t’has ben destrossat la llengua.

SaNdra: Però... a veure... centrem-nos... qui és ell?

CLara: Quan jo he arribat ja no hi era. Que ja havia sortit

a portar la carta.

SaNdra: La carta.

CLara: No sabem quan tornarà. Però el cas és que tor-

narà, Sandra. Tornarà. (Assenyala el carro de la compra.)

Mira el carro.

SaNdra: El carro.

CLara: És seu.

Àgata: L’ha pujat fins aquí.

CLara: Marcant territori.

Àgata: L’han ajudat / les de dalt...

CLara, sense deixar parlar a Àgata: Es veu que l’han

ajudat les turistes del pis de dalt. Un comiat de soltera.

Quan han tornat de festa. Angleses, daneses, jo què

sé. Oi, Àgata?

Àgata: Sueques. Jo què sé. Ahir a la nit només posaven

música llatina.

CLara: I clar, torrades com devien anar no li han notat

l’alè...

- 95 -

Àgata: I com / que no coneixen ningú de l’escala...

CLara: No coneixen ningú, i ajuden a qualsevol, pen-

sant-se que és veí. I així ens va. De fora vingueren / que...

Àgata: De fora vingueren / que...

SaNdra, acabant-los la frase perquè la conversa avanci:

Sí, sí, que de casa ens tragueren.

CLara: El que fa el cas...

SaNdra: Això.

Àgata: Al cas, al cas.

CLara: La intenció del Rafa aquest —es diu Rafa— és

clara. Vol quedar-se. I per un bon temps.

Em remeto a les proves. Proves fefaents.

Ningú no puja un carro fins a un tercer que és un cin-

què, per haver-lo de baixar l’endemà. I mira el quartet:

el matalàs ja és a terra. I els llençols desfets d’aquesta

nit... que els he olorat, i d’una dormida, ja fan fortor de

pixats de gat. Si no aturem els peus a la mama, d’aquí

a quatre dies aquest home ens planta a casa un bon

Diògenes. I, com qui no vol la cosa, ens ocupa la casa.

Àgata: I, com qui no vol la cosa, es queda la vostra

herència.

SaNdra: Què ens ha de treure l’herència?

Àgata: En més d’una pel·lícula, ho he vist. I escolta bé

la teva tia Àgata, que jo, a la taquilla...

- 96 -

CLara, corregint, sense poder reprimir-se’n: A la guixeta.

Àgata: ...he après què és la vida.

Jovencito seduce viuda alegre. Jovencito envenena

viuda. Abogado lee herencia. Familia se queda amb un

pam de nas. Y jovencito se pega la vida loca en Hawai.

CLara: I la pel·lícula ha de ser en castellà?

SaNdra, amb molta ironia: I la guixeta, en francès?

JaNa: Àgata... no sé, però jo no veig que aquest jovencito

sigui el perfil del Rafa.

Àgata: Però sí que és dels que va darrere l’herència. Mira.

Sense anar més lluny, la vostra mare ja l’ha vestit amb la

roba del vostre pare. Es comença així... / i com s’acaba?

SaNdra: Que va vestit amb...?

CLara: Sí. Sandra. Sí. Tal com ho sents. Sí sí sí. (Es porta

una mà al pit.) Jo tinc un disgust, que no hi ha qui me’l

tregui.

Àgata: I això, Clara, que tu acabes d’arribar. Que no has

passat aquí la nit amb ell, com l’hem passada nosaltres.

CLara: Mira qui parla. Qui va anar ahir a la perruqueria?

Àgata: / I bé que em queda.

SaNdra: Clara, perdona, fins ara no has...? /

CLara: En tot cas... la situació... què voleu que us digui...

És anòmala.

- 97 -

SaNdra: M’estàs dient que has trigat més d’un dia a

presentar-te, mentre la mama...?

CLara: Eh. Tu també has trigat un dia.

SaNdra: Jo era dalt d’un avió. Sobrevolant l’Índia. I m’he

plantat aquí amb les maletes només aterrar. Crec que

això, a mi, sí que m’eximeix de la culpa.

CLara: Mira... Sandra... dues no es barallen, si una no

vol.

SaNdra: I sóc jo que no vull.

CLara: Això és el que dius tu.

SaNdra, posant el punt final: Sí. És el que dic jo.

Un altre silenci.

Sandra respira fondo i torna a intentar centrar

la conversa.

I ara on s’ha ficat aquest home?

Àgata: Ha sortit a portar la carta. / La Magda no vol

que...

CLara, sense deixar parlar Àgata: Que es veu que la

mama no podia esperar a demà dilluns a portar-la a

correus. I vinga insistir vinga insistir... es veu que me li

ha fet anar fins a General Mitre, per donar-la en mà.

Que ja em diràs tu, a qui! Perquè no hi deuen ser. Que

deuen estar ben amagats. En un búnquer. O en un

refugi antinuclear.

- 98 -

Si més no, això és el que faria jo.

Àgata: Diuen que s’han tancat a la casa dels fills. A La

Tor de Querol.

CLara: Eh? Ben a propet d’Andorra.

I ja podem esperar tot l’agost a què en surtin, perquè

no en sortiran. Que tant la premsa d’aquí com la de

Madrid, ja se’n rifen els caps. I mentrestant tota la classe

política on són? On és el Mas? On, el Duran? A la platja.

En bermudes.

Àgata: Cuidado. Els teus, també.

CLara: Bé, aquí, tenim un bon problema... perquè si no

dóna la cara... es veu que la mama no para de repetir

que no s’aixecarà del llit fins que el Jordi Pujol no li res-

pongui la carta. Oi, Àgata?

Àgata: Dius bé. Com si hi haguessis estat.

SaNdra: Una carta.

CLara: Una carta, sí.

SaNdra: Al Jordi Pujol.

Àgata: Una carta, sí.

SaNdra: Que la mama li ha escrit una carta...?

JaNa: Convidant-lo a casa a menjar de les seves

magdalenes.

Per això hem comprat els ingredients. Així anem en-

trenant.

- 99 -

Jana ja ha parat tots els ingredients a punt per

preparar les magdalenes.

SaNdra: A veure, a veure... És que jo acabo d’aterrar

d’un viatge molt llarg des de l’altra punta del món... i

no us acabo de seguir.

CLara: Però estàs o no estàs al cas, d’això del Pujol?

SaNdra, amb ironia: Sí. I tant. Quan hem fet transbord a

Zurich. No es parlava d’altra cosa a l’avió. Fins al darrer

català del passatge se n’havia enterat.

CLara: Assabentat, en tot cas.

SaNdra: Assabentat.

Però aquest home... per què l’ha pujat la mama a casa?

Heu averiguat qui és?

CLara: Esbrinat, en tot cas.

SaNdra: Clara, prou d’«encomana el català». Que tortu-

ris la teva filla, mira, té un passe. Però a mi, no. El català

està més viu que això.

CLara: És més viu.

SaNdra: Crec que ara aquí tenim altres problemes.

L’hauria de veure algun metge, no? Penso jo. Encara és

viu el Doctor Olivé?

Àgata: No voldràs que el metge de capçalera de tota la

vida vegi que ens han entrat a casa com ens han entrat.

/ Ho acabaria sabent tot el barri i...

- 100 -

CLara: Res de metges, Sandra. El que jo et digui: això

seu és de totes totes psicosomàtic.

Primer cal fer fora aquest home. Aquesta és la urgència

de debò. I en això hem d’estar juntes. Totes. Perquè com

més siguem i més juntes estiguem, més força farem

per tornar-lo al carrer. Que és on ha de ser i no a casa

nostra, collons!

Àgata: Però amablement / i sense fer fressa.

CLara, perdent una mica els estreps: Què collons, ama-

blement! L’hem de fotre escales avall! I el carro al darre-

re! I ja podeu anar avisant les del comiat de soltera d’aquí

dalt, perquè jo, el carro, el puc empènyer fins al replà,

però, collons, no penso ajudar a baixar-lo més enllà!

Respira fondo de cop, com per recuperar les

regnes. Però no pot, i se li escapa un inici de

plor descontrolat, molt petit, com si la situació

la comencés a superar.

SaNdra: Això, què? També és psicosomàtic?

CLara: Perdoneu. No és res. Perdoneu.

Us fa res si...? ...mentre aquest individu no arriba, i

mentre la mama no es digna a despertar-se... us fa res

si jo aprofito el temps una mica? Encara em queden

dotze capítols per corregir de la novel·la. A l’editorial

ho volen enllestit abans de final de mes. I hi tinc molta

feina, que avui la gent escriu molt malament. Surten a

- 101 -

la tele, i es pensen que per a escriure només cal anar

posant un mot rere l’altre. Com qui fa xurros. I després

tu, a córrer al darrere. I res, que totes aquestes merdes

m’estan endarrerint.

SaNdra: Totes aquestes merdes? Vols dir la mama?

CLara: La mama i tota la pesca. Ahir, només que truca-

des de tothom. El grup de whatsapp de la colleta treia

foc. El grup dels del partit, Federació Vallès Oriental,

tres quarts del mateix. Que van muntar un sopar i tot.

Que al final vaig haver de silenciar-los tots, els grups,

que els vaig haver de dir: sí, la cosa és forta, s’ha de pair,

però els que han d’estar preocupats són els convergents,

i res, que avui jo no estic per orgues, que l’editorial em

tanca el dia u d’agost... i, en això, m’hi va una factura,

que no és gaire inflada, però que em portarà tranquil-

litat per a les vacances.

SaNdra: I les necessites, les vacances. Tranquil·litat i

vacances.

CLara: Tu, com que sempre estàs dalt d’un avió, no les

entens aquestes coses.

SaNdra: Jo no hi pujo per gust als avions. Sinó per feina.

CLara: Ja la voldria, jo. Anar pel món, convidada arreu, a

tots els restaurants que surten a les guies. «L’esperàvem,

Mrs Clarà. Li hem reservat la millor taula.» Fotografia

del plat, un filtre maco i, au, a Instagram.

- 102 -

SaNdra: No banalitzis. Jo mai no he fet servir Instagram

per a la meva vida professional.

CLara: I així... què t’ha portat a Hong Kong?

SaNdra: Singapur.

CLara: Si fa no fa.

SaNdra: Un alumne avantatjat del Bulli. Hi ha obert un

restaurant de tapes.

CLara: Tapes deconstruïdes, llavors.

SaNdra: M’hi han enviat per fer fotos dels plats estrella.

Encàrrec d’una nova revista alemanya.

CLara: No hi ha revistes aquí?

SaNdra: Aquí no em truquen gaire per feina. I quan

em truquen d’aquí, i em podria semblar interessant...

artísticament interessant... llavors pel que paguen... més

em convé agafar l’avió. Encara que en alguns casos no

tingui tan interès creatiu. No és el cas d’aquest cop:

reportatge central, fotos desplegables.

CLara: De les tapes?

SaNdra: Sí. M’hi he pogut esplaiar.

CLara: Haurem d’anar a Alemanya a comprar-la.

SaNdra: Ja te’n faré arribar una, quan surti. És el primer

número d’una revista de cuina gourmet adreçada al

lector masculí.

- 103 -

CLara: Que ara les dones no podem ser gourmets?

SaNdra: D’això, Clara, se’n diu especialització.

CLara: D’això, Sandra, se’n diu apologia del masclisme.

SaNdra: Ai, ai, ai, Clara, no barregis, no barregis...

CLara: Em sorprèn que et venguis d’aquesta manera.

SaNdra: I em continuaré venent, si la situació no millora.

En aquesta darrera agència estan molt contents amb

mi. Treballen molt a fora.

CLara: Això és una amenaça?

SaNdra: Tenia el to d’una amenaça?

CLara: Encoberta.

SaNdra: Què passa? Tens por que et deixi sola amb la

mama?

CLara: Ai, mira, vés-te’n tu, amb la teva agència... I

sàpigues: a la nova Catalunya, no permetrem la fuga

de cervells.

SaNdra: No permetrem? Ens lligareu a la pota del llit?

CLara: Vull dir, que no ens ho podem permetre. Això

de la fuga de cervells.

SaNdra: Mira. Ara es veu que sóc un cervell. La prime-

ra floreta que rebo en tota la tarda de part teva. Però

desenganya’t... veient com ha anat la vella Catalunya,

molt diferent han d’anar les coses perquè en la nova,

els cervells no es continuïn fugant.

- 104 -

CLara: I on et queda el sentiment de solidaritat?

SaNdra: Però ara què em surts amb solidaritat? Quina

merda de retrets són aquests? Per què dius «sentiment

de solidaritat», quan realment vols dir «sentiment patri-

òtic»? (Esclafeix a riure de cop.) Per no veure’ns des de

l’enterro del papa, trobo que vas molt forta. Jo avui ja

en tinc prou amb el jet lag i amb... (Amb molta intenció,

arrossegant molt la ge castellana.) amb el berengenal

que tenim aquí muntat.

Puc posar una rentadora?

Àgata: Rentadora? I tant.

SaNdra: Només han estat quinze dies, però...

Àgata: Deixa’m a mi.

SaNdra: ...no em volia endur gaire equipatge i, clar, no

em queda cap muda neta.

Àgata: Què et sembla? Fem un programa així curtet?

Sandra desapareix amb Àgata pel fons del

menjador arrossegant la maleta gran. La maleta

petita queda al mig del passadís. Clara es posa

a corregir l’original de l’editorial i Jana comença

a preparar la recepta de les magdalenes.

JaNa: Per fer 24 magdalenes. Agafes 250 grams de su-

cre. Els tritures amb unes raspadures de pell de llimona.

CLara: Vols dir que cal? El Pujol, el que és el Pujol, ja et

dic jo que no vindrà a menjar-se-les.

- 105 -

JaNa: He d’anar entrenant. Per quan obrim el negoci

de cupcakes.

CLara: Ah, encara està en peu això vostre?

JaNa: Estem avançant força. Anirem a veure un local a

Sant Antoni. Ara la zona està molt de moda.

CLara: Ha canviat molt de quan la tieta Àgata hi

treballava...

JaNa: I queda a molt poques parades d’aquí. La Serena

diu que una amiga seva sueca, noruega, del nord, podria

estar interessada en la inversió. Creuem els dits.

CLara: Toquem fusta.

Corregeix l’original, sense alçar els ulls dels fulls

i el llapis, en frenètica dansa.

Estic molt contenta que tinguis, per fi, algun projecte

vital mitjanament sòlid. Si no has d’acabar la carrera

que t’hem pagat, com a mínim, està bé que intentis

aferrar-te al primer flotador que passa, tot i que sigui

un flotador de ferro roent. I a més, ara encara estàs en

edat d’aventurar-te i espifiar-la, sense que això no et

deixi seqüeles a la teva vida adulta. Però no t’encantis

pas, que tampoc no et queda tant de temps per badar.

Hi ha un moment per a fer el boig. I hi ha un moment

per a... bé... ja m’entens. No em facis parlar.

JaNa: ...

- 106 -

CLara: Tu les vas arribar a provar les magdalenes de la

iaia?

JaNa: De molt petita.

CLara: No sé per què les va deixar de fer.

JaNa: Anit m’ho va dir.

CLara: Afortunada tu, que et parla.

JaNa: Ella hi posava mel blanca, de romaní. Artesana.

CLara: És veritat. Recordo que ens aturàvem a la carre-

tera a comprar-la.

JaNa: Doncs es veu que el pagès d’allà dalt les munta-

nyes que la feia va dinyar-la. La iaia no va saber on tro-

bar-ne d’igual i va deixar de fer les magdalenes. A mi ja

m’agradaria trobar el mateix gust, el sabor que recordo,

de les últimes que vaig menjar de nena. El que jo vull

és que la clientela potencial que vingui pels cupcakes,

pels muffins, de cop, per variar, provi les magdalenes...

i llavors, pam, diguin, wow... it’s so yummy... i els

transporti, a la meva infància... bé, vull dir, a la meva

infància, no, és clar... perquè ells no poden ser jo... em

refereixo a una infància així com en general, no?, a un

gust com més de llavors... així vintage, que és una cosa

que ara es porta molt.

CLara: Això és com Proust.

JaNa: Com què?

CLara: Marcel Proust. La magdalena de Proust. Podríeu

batejar la botiga així. Tot i que ara els experts diuen que

- 107 -

el que va mullar al te no era la magdalena, sinó una

mena de melindro.

JaNa: Ah.

CLara: Què passa?, que a l’institut aquest on et va

matricular ton pare, no us van ensenyar qui és Proust?

JaNa: ...

CLara: Carner?

JaNa: ...

CLara: Kafka? No et ve res per Kafka?

JaNa: No em liïs ara. No veus que estic per les magda-

lenes?

CLara: Estem ben arreglats.

JaNa: Si no es fan bé les mesures, després tot surt una

caca.

CLara: De què ens serveix esllomar-nos per una consul-

ta?, si després, va i el futur és buit buit buit com una soca

buida. (Referint-se a l’original que corregeix.) I després,

mira, qualsevol pot escriure un llibre. Si aquests poden,

Jana, tu també.

Sandra i Àgata tornen. Àgata es queda a la cuina.

Sandra va a buscar la maleta petita.

Àgata: Com van les magdalenes? Vols ajuda?

JaNa: Encén el forn.

- 108 -

Àgata: A quant?

JaNa: 180. Només falta la llet calenta, barrejar-la amb la

mel i ja estarà a punt... No és la mel blanca que la iaia

voldria, però s’hi aproparà... La Serena anit em va dir

que ella comprava mel de romaní al Mercadona. I m’he

apropat al / vint-i-quatre hores de Las Arenas...

Àgata: Del Mercadona? Bé, bé. Ja farà el fet. Però que

la iaia no se n’adoni.

Sandra obre la maleta petita i en treu el necesser:

vol rentar-se cara i dents, després del llarg viatge.

CLara: No sé pas si és un bon o mal auguri, però la

teva tia també va començar així. Tot li va venir de les

magdalenes de la iaia. Com una inspiració.

SaNdra: Així vaig estrenar la càmera de la comunió.

CLara: Volia atrapar aquells gustos, aquelles olors. Fo-

tografiava les magdalenes de manera compulsiva. De

costat. Des de dalt. Amb llum de dia, amb llum artificial.

Dins el forn, fora el forn, damunt la safata, en formació

militar, fent muntanya. Sempre més interessada pels

objectes sense ànima, que no pas per les persones.

SaNdra: On tu hi veus objectes sense ànima, jo hi veig

bodegons, natures mortes.

CLara: Tu ho has dit: mortes.

SaNdra: Doncs els museus n’estan plens.

- 109 -

CLara: Encara no he vist una foto teva en un museu.

SaNdra: L’ànima és en la mirada. La mirada del qui prem

el botó per fer la foto, del qui escull el tema, l’angle, el

diafragma adequat. I l’ànima del qui després la rep, la

mira, la llegeix.

CLara: Estem parlant de magdalenes, Sandra!

SaNdra: La teva mare no sempre ha estat així. Va haver-hi

un cop que vaig pensar que encara la salvaríem. Com

era allò? «Millor somiar damunt la gespa, que...» (Ho

busca i ho troba.) «Que encadenat als resultats.»

CLara: A què ve això ara?

SaNdra: A la uni. No és el que et deia sempre aquell

flipat? El de sociologia, que no et vas voler tirar.

CLara: Això no és veritat.

SaNdra: Bé, potser sí que te’l vas tirar. Però el vas deixar

amb ganes de més. I no ho entenc. Estaves penjadíssima

d’ell. Si fins i tot et vas posar el lema amb xinxetes a la

porta de la nostra habitació.

CLara: Per poc temps.

SaNdra: Aquest és el problema. (A Jana.) A la porta

encara hi ha els forats de la xinxeta. La iaia va enfollir.

(A Clara.) Saps que me’l vaig trobar uns anys després?

Encara tenia la mateixa pinta tronada. De savi despistat.

Vam parlar de política. Estava ficat en el naixement d’un

nou partit i jo què sé. I bé, també vam parlar molt de

tu. Vam riure molt.

- 110 -

CLara: Amb això què vols dir?

SaNdra: Que si en el moment oportú haguessis après

a relaxar-te, t’hauries desfet aquesta merda de cua i

deixat la melena ben lliure al vent... que si en comptes

d’anar-te a aixoplugar en el cràpula sonso del teu ex,

t’haguessis deixat portar per la teva part més instintiva,

perquè la tens... si llavors haguessis tirat menys pel seny

i una micona més per la rauxa, segur que avui estaries

més oberta al meu art.

CLara: La teva fotografia? Art? De maquillar amb esprai

quatre fulles d’escarola, perquè quedin bé a la foto,

en dius art? De fer boles de gelat amb puré de patata,

perquè no es desfacin durant la sessió, també en dius

art? ... En tot cas, art del màrqueting. Que és al que et

dediques en el fons. I no a l’art. A fer fotoxop a quatre

salsitxes de Frankfurt. A maquillar quatre sandvitxos

mustis. I tu en dius bodegons, d’això? ... Natures mortes

i enterrades! I després hi ha l’altra... s’acaba la sessió,

i què en feu de tot aquell menjar. Segur que l’acabeu

llençant. Tot, fet malbé. Malaguanyat. Amb el menjar,

no s’hi juga. No sé què pensarien del teu art els nens

que passen fam a l’Àfrica.

SaNdra: Fins i tot utilitzant tòpics estàs tan desfasada.

T’has quedat als vuitanta. Ara, per quedar bé, per sen-

tir-te solidària i al dia, has de parlar dels nens refugiats,

dels que es moren travessant el mar en pateres.

CLara: Pasteres, en tot cas.

- 111 -

Pasteres, per favor.

Un altre silenci tens.

Les dues germanes es miren fixament, mentre

Jana i Àgata feinegen entre la taula i la cuina.

JaNa, amb la safata a punt: Àgata. M’obres la porta

del forn?

Àgata obre el forn. Llavors se senten unes claus

a la porta i tot s’atura.

l’hoMe entra a casa, claus en mà, tanca la porta

al seu darrere i passa fins al passadís. S’atura i

es queda mirant la reunió familiar. Porta una

bossa amb una ampolla de whisky.

L’hoMe: Bona tarda, la companyia.

Un altre silenci tens. l’hoMe veu la safata de

magdalenes en mans de Jana.

Si ja no et pots fiar de les petites coses, llavors, de què?

Jana, pensava que m’esperaries per fer les magdalenes.

JaNa: Bé... ja... ja en farem un altre dia.

L’hoMe: Sí. Tenim tota la vida.

SaNdra: No. No tenim tota la vida.

L’hoMe: Per què no?

SaNdra: Perquè per a tu no hi haurà cap altre dia més

en aquesta casa.

- 112 -

L’hoMe: Qui ho diu?

SaNdra: Nosaltres.

CLara: Ho diem nosaltres.

L’hoMe: Les nenes.

SaNdra: Les nenes?

L’hoMe: Així és com us diu ella, no?

SaNdra: Però això no vol dir que tu ens ho puguis dir.

Silenci tens.

Jana... vés ficant les magdalenes al forn.

Jana fica les magdalenes dins el forn.

Aquest carro és teu, oi?

L’hoMe: Bé, meu meu, no... La propietat, avui dia / ...

SaNdra: És teu?

L’hoMe: Prestat, podríem dir. Tècnicament hauríem de

dir que és del súper. Algun dia el tornaré.

CLara: I es pot saber què hi fa, aquí aparcat? Amb quin

permís?

L’hoMe: No voldreu que el deixi sol al carrer.

CLara: No el volem aquí.

SaNdra: Emporta-te’l.

CLara: O torna’l al súper.

- 113 -

SaNdra: Però, primer, torna’ns les claus.

L’hoMe: Aquest carro, des de fa un temps, va allà on

sóc jo.

I ara sóc aquí. Ara visc aquí, no? Doncs és aquí on és.

Si és o no és meu, si són o no són meves totes aquestes

coses, aquests tresors trobats, això ja és un altre tema.

Ens hauríem d’embrancar a parlar sobre què és la propie-

tat. Per exemple, de qui és la roba que porto? Meva? Del

vostre pare? De tots dos alhora? O de cap dels dos? Un

tema molt extens. I això segur que ens portaria un temps

que jo potser sí que tinc, però vosaltres segur que no.

SaNdra: Crec que no ens estem entenent.

L’hoMe: Perfectament.

No ens estem entenent per-fec-ta-ment.

Però què voleu que us digui? Vosaltres ja hi esteu acos-

tumades a aquesta sensació... però jo, no... feia temps

que no notava el pes d’unes claus. M’agrada. Ni que

sigui per una estona. Com sonen unes claus. Com pesen

a la mà. Serveixen per obrir. Obrir una porta. Una bústia.

Obrir un cap. D’un sol cop, si es fa amb l’angle adequat.

I llavors tot, pam, esberlat. Com una síndria. Però què

la tanca, llavors, la ferida? Eh? Què la tanca? No hi ha

claus per això. (Es porta la mà al cap.) Voleu tocar-la, la

ferida? Jo me la toco cada nit. Abans d’agafar el son.

Si l’agafo. Quan l’agafo. On l’agafo.

Has de dormir amb els ulls oberts.

- 114 -

No us les tornaré, les claus. Penseu que sóc imbècil? No

us les tornaré. Ni el dia que me’n vagi. Quan decideixi

anar-me’n. Us penseu que el que em reté aquí és el

vostre sostre? No em retenen les propietats. El que em

reté és la vostra mare. M’agrada mirar-la. Quedar-me

mirant-la així en silenci. De manera, que em quedo. I

mira, sent així, si voleu, com a molt, em puc avenir a

una divisió de tasques. És natural... si m’he de quedar,

no ho faré a canvi de res. Però, us adverteixo, no penso

netejar lavabos. JO. NO. NETEJO. LA MERDA. DE NINGÚ.

Treu l’ampolla de whisky de la bossa, en llegeix

l’etiqueta i es gira en direcció al quarto de la

minyona.

SaNdra: Es pot saber on vas?

L’hoMe: Ara teniu coses de què parlar, suposo. Entre

vosaltres. Millor que no hi sigui. I, mira, vull fer una

becaina. No estic acostumat a menjar mitjanament bé,

i és una cosa que em dóna mal cos.

SaNdra, pel whisky: I beure més del compte també en

dóna.

L’hoMe: Ah. Ho dius per...? S’havia acabat el Calisay.

CLara: No ens facis cridar la policia.

SaNdra: Perquè no som de cridar la policia.

L’hoMe: Llavors no la crideu. Què m’expliqueu?

- 115 -

CLara: Què vols? Que fem servir la força?

L’hoMe: Uh. La força? Paraules molt grosses.

On éreu vosaltres quan a la vostra mare li faltava l’aire,

el sostre? Quan li faltava el pare? On éreu? Jo hi era. Jo

hi vaig ser. En el moment oportú. Jo la vaig recollir de

terra. I ara faig de pare i de fill. Jo l’he vista abans. Sí.

Ho heu sentit bé: JO. L’HE. VISTA. PRIMER. Vosaltres heu

perdut el torn. Jo agafo el testimoni. Y punto. Ara ja sóc

jo aquí per fer-li passar els semàfors que amb vosaltres

només troba en àmbar i en vermell.

Clara es gira de cop, com si llencés la tovallola,

com si se li haguessin acabat totes les estratègies

possibles per fer-lo fora amb les paraules.

CLara: Jo ja no sé què fer, ni què dir.

Àgata: Jo ho veig pelut. Negre negre negre.

CLara: Amb la raó no anirem enlloc.

Sandra encara s’encara a l’hoMe, com si no li

volgués treure els ulls de sobre. Llavors ell li

escup les paraules següents, que no senten ni

Clara ni Àgata.

L’hoMe: Me’n ric de la vostra casa. Millor somiar damunt

la gespa.

SaNdra, reconeixent alguna cosa familiar en els mots:

Perdó? Millor somiar...?

- 116 -

L’hoMe: Sí. Què passa? Damunt la gespa.

SaNdra, reconeixent alguna cosa familiar en ell: Rafa...

Has dit que et deies Rafa, oi?

CLara: No en traurem res de parlar amb aquest pollós.

O truquem a la policia. O truquem als serveis socials. O a

la brigada de desratització. Però fem alguna cosa.

SaNdra: Un moment. Clara, no...?

CLara: «Clara, no», què?

Magda ha sortit de l’habitació a les darreres

rèpliques i ha començat a enfilar pel passadís.

La febre i les consegüents suades ens l’han

deixada amb una pinta deplorable, com quan

les heroïnes del bel canto surten al segon acte a

fer la seva ària de la bogeria: despentinades i els

ulls perduts, amb una mirada un xic allunyada

de la realitat.

Magda: Què és aquesta olor?

L’hoMe: Magdalenes.

Magda: Però com...? Ja? Ja ve? A la primera carta, ja

ha dit que sí? Tan aviat?

JaNa: No, iaia, ara només entrenem.

CLara: Això, mama, només practiquem la recepta.

SaNdra: Per quan... per quan...

- 117 -

Magda veu les seves filles per primer cop, com si

no sabés que hi eren, o més ben dit, fent veure

que no sabia que hi eren.

Magda: Oh. Mi-te-les.

I llavors esclafeix a riure.

CLara: Mama, estàs bé?

Magda, imitant-la: «Mama, estàs bé?»

Si que has trigat. M’hauria pogut morir i què.

CLara, a les altres: Potser sí que l’hauria de veure algú.

SaNdra: Mama.

Magda, imitant-la també: Mama mama mama. (A l’ho-

Me.) Ja les has conegut?

L’hoMe: Sí. Les nenes.

Magda: I què?

L’hoMe: Tal com me les imaginava.

Magda: No han callat en tota la tarda.

Que bé que ja em toca el paracetamol. Oi que em toca?

l’hoMe va a l’habitació a buscar un got d’aigua

i un paracetamol.

Magda: Sempre així, des de petites. Com gat i gos. Si

l’una, Llach. L’altra, Serrat. Si l’una, Feliu. L’altra, Gui-

llermina Motta. Si l’una...

- 118 -

CLara: Ja t’ha entès, mama.

Magda: Si l’una, paella. L’altra canelons.

CLara: Tots t’hem entès.

Magda: Si l’una, diumenges matí. L’altra, dissabtes nit.

CLara: Mama! PROU!

l’hoMe li dóna el got i el paracetamol i ella se’l

pren.

CLara: Com pots haver pujat aquest pollós de merda?

SaNdra: Prou, Clara.

CLara: Què vols? Que se’ns ompli la casa de cuques del

carrer així de grosses?

SaNdra: Escolta’m. Després te’n penediràs.

CLara: No em penedeixo de res.

SaNdra: Després ja m’ho diràs.

Magda li torna el got a l’hoMe.

Magda: Les nenes. Genio y figura. Això ve de com les

vam concebre. Al llit, s’entén. Quatre anys de diferència.

I en situacions tan diametralment oposades.

Aquesta seria l’ària de la bogeria. Com les he-

roïnes del bel canto, en el monòleg següent es

barregen els records del passat, els uns alegres,

els altres tristos, però tots ells sempre traspassats

- 119 -

pel moment de pèrdua present. La confessió no

ha d’evitar aquest punt de patetisme. Magda

dedica tot el seu racconto a l’hoMe, que l’escolta

atent, vestit amb la roba del seu difunt marit.

La resta de les presents, observen astorades les

evolucions de Magda, tal com els cors de les

escenes de bogeria de les mencionades òperes.

Sandra, però, cada cop està més convençuda

que ha reconegut algú del passat en l’hoMe. De

mica en mica, es torna a recuperar la iridescència

màgica que ha acompanyat els soliloquis de la

primera part.

Quan vam fer la Clara, el meu marit encara no havia

entrat a Enciclopèdia. Encara era l’Armando Clarà. Ve-

nedor gris. Sense substància. Sense personalitat. Però

de vendre, en sabia. Assegurances. I jo m’hi vaig casar

més per això que per convenciment.

Perquè es va saber vendre.

I perquè als pares els disgustava la mera idea de veure’m

amb ell de bracet...

«Si com a mínim fos parent llunyà del Clarà escultor»...

però, no. Era d’una altra branca, ben borda. I jo em

vaig dir «posats a fotre els pares, aquesta és la meva».

Després et cases, arribes a casa, desfàs la llaçada, obres

la capsa... i un home gris.

I, verge com ets, t’has d’empassar la teva pròpia gracieta.

I, verge com ets, deixes que l’home t’enceti.

- 120 -

Sense gaire esma: vaig tancar els llums i el vaig deixar fer.

I nou mesos després de casats, vam tenir la Clara.

La gran. Nascuda d’esma, de pur avorriment.

Es manxa.

Però quatre anys després, si havia canviat el cuento.

L’Armando ja treballava per Enciclopèdia.

Quan entraves a formar part de la flota, els caps et dema-

naven que assagessis a casa. I ell, ni corto ni perezoso, a

entrenar amb mi cada nit. El meu home posava la Clareta

a dormir, un gotet de llet, i jo ja l’esperava al llit, amb

un salto de cama horrorós que ell m’havia comprat en

un arrebato dels seus. Ell, llavors, es posava la corbata

ratlladeta sobre el pijama i jo em convertia en clienta. Jo

era... La Clienta. Què havia de fer, jo? Ell bé que havia

d’entrenar. Per la feina. Havia de practicar amb el típic

qüestionari. I s’hi havia d’esforçar... a seduir, vull dir...

perquè si no, jo no m’avenia a res. I vam aprendre de

tot aquells dies.

La manxa li rellisca de les mans, sense que ningú

se n’adoni.

«Que hi és l’home de la casa?» «No arribarà fins tard.»

«Podria passar igualment?» «El meu home no em deixa

obrir a qualsevol.» «Només serà un moment. Tregui la

balda. No se’n penedirà.» «Però que sigui només un

moment. No voldria que per atzar el meu home tornés

més d’hora i ens enxampés a misses dites.» «No tenen

- 121 -

nens a casa?» «Estem sols. La nena fa els deures a casa

la veïna.» «Digui’m. Amb aquest cor que li batega al pit,

vostè estima la pàtria?» «Sí, l’estimo! Amb aquest cor

que em retruny al pit! Toqui. Toqui!» «Deixi, doncs, que

li ensenyi una cosa... una cosa que no pot faltar en cap

llar que estimi aquesta, la nostra terra. Miri el fulletó.

Quins volums relligats. Miri quin verd. Les tapes, no es

pot imaginar quin tacte. Aquí, els pares fundadors hi han

vessat tota la nostra cultura. Aquí hi ha el misteri de qui

som. De què som. Llegeixi els lloms i repassi amb mi de la

A fins a la Zeta. A-Ami. Ami-Bag. Bag-Bui. Buix-Cept...»

I llavors vinga. Però vinga de debò. Que a vegades la

Clara picava a la porta i tot. «Què feu? A què jugueu?

Què són aquests crits?» (Clara rebufa.) Sí que ho feies.

Collons, si ho feies. I nosaltres aguantàvem la respiració

per un moment i després vinga, vinga sant tornem-hi,

repassant els lloms... però sense fer tanta fressa, que

encara ens excitava més. (Més fluixet, però de mica en

mica va pujant fins a una mena d’orgasme.) A-Ami.

Ami-Bag. Bag-Bui. Buix-Cept. Cer-Curn. Curo-Espal.

Espam-Garri... sí, sí, sí, fins a arribar a la zeta.

I així vam tenir la Sandra. Nascuda del joc. De l’amor.

Però no de l’amor, amor. Sinó de l’amor a la terra. L’amor

que uneix més fort. Perquè l’altre amor... l’altre amor, res.

Van ser els anys més feliços. Les nits, sobretot. Les nits,

només. Perquè de dia... bé... Els dies, igual de tediosos

que sempre.

- 122 -

Però teníem les nits. De fantasia. D’il·lusió. D’enciclo-

pèdia.

Però llavors, a poc a poc, el meu viatjant va anar deixant

de necessitar assajar de nit...

Ja practicava prou de dia, suposo.

Una clientela variada, suposo.

Alguna fixa, suposo.

Aquella mala puta.

I jo em vaig quedar sola al llit. Amb aquell salto de cama

horrorós.

Però mai no se’m va notar de dia.

Mai.

Almenys Catalunya ens unia... aquella il·lusió... encara

ens mantenia units.

El monòleg ens ha portat lluny, tant que Magda

comença a sentir la veu de la Núria Feliu que li

canta de les seves il·lusions. Interpreta Més enllà

d’on hi ha l’Iris, versió en català del tema Over

the Rainbow de la pel·lícula El màgic d’Oz.

Veu de La Núria FeLiu, recitant:

En algun lloc jo sé que hi ha el país dels nostres somnis.

En algun lloc, sí. Deu ser enllà.

Lluny, molt lluny.

Més enllà dels núvols. I del sol, i la pluja.

Més enllà.

- 123 -

Quan el recitat de la Feliu es torna cançó, el món

de la irrealitat fa un pas més enllà, com si la casa

prengués vida, i els murs que delimitaven el

passadís arrenquen de terra i comencen a lliscar

cap amunt, per deixar veure què amaguen les

habitacions. El pis, en ensenyar les seves entra-

nyes, mostra encara més quadres de temàtica

nostrada i fotografies de Jordi Pujol de les parets,

multiplicant-se per les parets. A la cuina, veiem

les magdalenes il·luminades dins el forn. Per a

Magda, aquesta transformació onírica de l’espai

forma part de la banda sonora que sent dins el

seu cap. La resta dels presents passen a formar

part d’aquest moment oníric. La iridescència

màgica que ha anat acompanyant Magda al

llarg dels seus soliloquis ara arriba al seu zenit.

Veu de La Núria FeLiu, cantant:

Més enllà d’on hi ha l’iris.

Lluny de tot.

Vull anar més enllà d’on va l’arc dels set colors.

Més enllà d’on hi ha l’iris.

Hi ha algun lloc.

Un país on les coses són com volem tu i jo.

De sobte, el so d’una campaneta trenca el mo-

ment oníric. És el temporitzador del forn. Tot

torna a la realitat, però a una realitat cada cop

- 124 -

més estranyada: les parets ja no tornen a baixar,

continuen aixecades ensenyant les entranyes

del pis.

JaNa: Les magdalenes. Ja estan a punt.

Ningú no en fa cas.

Magda: Que la petita va néixer d’un moment d’alegria,

això es veu d’una hora lluny. En ella, mai no hi ha hagut

ni un sol gest que fos forçat. Tot li surt de natural. En

canvi, la gran, des de petita, sempre s’hi ha hagut d’es-

forçar. Per demostrar el mateix que l’altra. Ha hagut de

treballar-s’ho molt. Ella, sempre la més. La més correcta.

La més implicada. La més social. La més d’esquerres. La

més, la més, la més. I s’ho ha pres tan seriosament que

la cosa ha sortit de mare. Sempre picant pedra. Picant

a la porta, cridant. «Què feu? A què jugueu?» Però mai

atrevint-se a llançar-se al camp. La correctora. L’àrbitre.

La inquisició. No hi ha ningú que sigui més de dretes

que una dona d’esquerres amb por.

Jana intenta treure ferro a la situació.

JaNa: Han quedat bones. No les vol provar ningú?

Ningú no en fa cas.

CLara: Això no és just.

SaNdra: Clara... deixa-ho estar...

CLara: Com que tu en surts tan ben parada.

- 125 -

Magda: Per què m’havia aixecat, jo?

CLara: Dic que això no és just.

Magda: M’havia aixecat per alguna raó...

CLara: Mama.

Magda: Sí, l’olor de les magdalenes m’ha despertat.

Magda avança fins a Jana i pessiga una mag-

dalena.

CLara: Mama. T’estic parlant.

Magda: Sense el toc de romaní, mai no tornarem a

tastar-ne d’iguals.

CLara: Això és fastigós, mama.

Magda, tasta la magdalena: Fastigós?

CLara: Ara m’escoltes?

Magda: Home... tant com fastigós, no... el gust no està

malament... noto el romaní...

JaNa: Hem trobat mel de romaní al Mercadona... /

Àgata, volent-la interrompre: Jana...

Magda: Del Mercadona? Doncs fa el seu fet. Segur que

el Jordi ho entén. Ell sempre va saber digerir bé la cosa

espanyola. (A Clara.) Deies res?

CLara: Dic que ho trobo fastigós. Però no, que em deixis

verda. Endavant. Ja hi estic feta. El que trobo fastigós

- 126 -

és que hagis hagut d’airejar aquesta manera detalls de

la teva vida sexual amb el papa... aquí davant d’aquest

desconegut...

SaNdra: Clara...

CLara, l’atura: ...i el que és pitjor, davant dels coneguts...

Amb els qui t’hauràs de mirar a la cara tota la vida. La

teva néta. Quina necessitat hi ha...? eh? Que ella et re-

cordi així? A ningú, amb quatre dits de seny, no li agrada

portar al cap tota la vida la imatge dels seus pares fent...

fent-ho en la intimitat.

Magda: Ara es veu que no li ha sentat bé.

Àgata: És el que us deia. Això del Pujol li ha fet perdre

el filtre. I ja no li importa res.

Magda: Al contrari. M’importa tot. M’importa. Mai no

m’havia importat tant tot. Per això la carta. (De sobte a

l’hoMe.) Ha arribat la resposta ja?

L’hoMe: No... no ha donat temps encara.

Magda: Però ja hauria d’haver... Quants dies fa que la

vas portar?

L’hoMe: Ara en vinc.

Magda: Ara en véns? Pensava que ja feia temps que...

I què t’han dit?

L’hoMe: El porter m’ha dit que l’hi donaria en mà.

Ara a esperar.

- 127 -

Magda: Doncs n’haurem d’escriure una segona. I una

tercera. I una quarta. I una cinquena. Les dictaré des del

llit. Cada dimarts. Una per setmana. O cada dimecres,

és igual. Només cal esperar. Preparar-nos pel gran dia.

Ho vull tenir tot a punt per a ell. Ja sento l’olor de les

magdalenes. El romaní. Llavors les farem bé. Àgata...

desempolsarem els fulards de l’Agrupació Excursionista...

M’ajudaràs a fer el nus? I anirem valls amunt, camps a

través, pujant les muntanyes blanques de neu, fent ruta

vers el cel, pujarem dalt del cim, amb el cor alegre... fins

a trobar la font, allà on brolla la mel blanca... i n’ompli-

rem un pot de vidre. Però abans de partir, cal portar a

reparar el tocadiscos. Per si, a la tornada, el Jordi em vol

treure a ballar. Potser no haurem trobat la mel, però ba-

llarem igualment sobre el parquet. No... millor encara...

arrencarem el parquet. A sota, encara hi ha la rajoleta

hidràulica. I això sí que li agradarà. Ballarem sobre les

rajoles. Sanefes de colors. Pur Eixample. I la Feliu també

vindrà. I ens cantarà jazz negre en català. I jo li diré al

Jordi, «Ballem. Ballem que la Núria canta per nosaltres.»

I ell primer em farà un «això no toca» dels seus. Però jo

insistiré... «Sí que toca, Jordi»... fins que ell i jo acabem

ballant estret. Molt estret. I jo li diré: «Quin ballarí. Quin

fiera a la pista.» I ell em tornarà a picar l’ullet. Enfonsarà

el cap sobre els meus pits i ballarem, ballarem com si

s’hagués aturat el temps. El seu cap contra els meus pits,

atrapat entre els meus pits. I les sanefes de la rajola, un

calidoscopi sota els nostres peus.

- 128 -

Encara hi deuen ser les rajoles. Digueu-me que encara

hi són. Arrenca el parquet, Rafa.

L’hoMe: Que arrenqui el parquet?

Magda: Arrenca el parquet.

L’hoMe: Ara?

Magda: Ara. Sí. Vull veure les rajoles. Fa massa temps

que no les veig.

l’hoMe s’apropa al seu carro i n’agafa un pal

llarg.

CLara: Es pot saber què fas?

L’hoMe: Fer el que diu ta mare.

CLara: Però què collons...?

Comença a fer palanca a terra, des d’una de les

cantonades on sembla que el parquet està més

malmès. Es munta un gran guirigall. Les dones

intenten aturar-lo, però Magda també es fica en

la batussa per apartar les qui volen impedir que

l’hoMe arrenqui el parquet. Sobretot són Jana,

Àgata i Clara les qui forcegen per aturar-lo.

Sandra, però, està més per aturar Clara, com si

volgués informar-la del que ella ja ha descobert.

En mig del parquet arrencat va apareixent una

petita illa de les típiques rajoles hidràuliques.

Llavors, un crit de Magda ho atura tot.

- 129 -

Magda: Collons! PROU! M’ofego. La manxa. On és la

manxa? La manxa... m’ofego.

Àgata: A l’habitació...

JaNa: No la portava a sobre?

Àgata: Li deu haver caigut.

CLara: No en feu cas. No veieu que fa teatre? Mai no

n’ha tingut, d’asma. Hem de deixar de seguir-li el joc, o

si no, pararem bojos com ella.

Magda té un ofec encara més gros, que espanta

de debò.

Clara és la primera a reaccionar.

Vinga! La manxa. On és la manxa?

Totes busquen, menys Sandra que s’ha quedat

mirant fixament l’hoMe, que encara branda el

pal a les mans. Jana troba la manxa.

JaNa: Ja la tinc.

Magda es manxa i sembla recuperar-se una mica.

Àgata: Vinga, a l’habitació.

Clara, Àgata i Jana comencen a emportar-se-la

a l’habitació.

Clara abans de sortir s’atura.

CLara: Et quedes vigilant?

- 130 -

SaNdra: Em quedo vigilant.

Clara, Àgata i Jana s’emporten a Magda al llit.

Sandra continua mirant fixament l’hoMe, que

encara branda el pal a les mans. Ell s’hi adreça

estranyament cordial.

Ja pots baixar l’arma, no?

l’hoMe baixa el pal. Sandra avança fins davant

l’illa de rajoleta hidràulica en mig del passadís.

Aparta un parell de fustes del parquet arrencat

i es planta al bell mig de l’illa.

SaNdra: De nena, mai vaig reparar en aquestes rajoles.

Sempre havia viscut en aquesta banda de l’Eixample sen-

se aixecar els ulls. Sense adonar-me dels edificis. Eren els

carrers on havia nascut. La quadrícula on havia nascut.

I em semblaven completament... normals. Avorrits. Res

d’especial. Llavors un dia t’apuntes a un curs de foto

i urbanisme. I el professor et fa sortir al carrer amb la

càmera. I comença a parlar-te del somni d’Ildefons Cer-

dà. De la seva utopia. Una ciutat per a tots. I aixeques

els ulls... i la quadrícula era viva. El mateix em va passar

amb la rajoleta hidràulica de casa, que vaig trigar a

valorar-la. De fet, no la vaig començar a trobar a faltar

fins al dia que va quedar sepultada sota el parquet. En

aquelles rajoles precioses, sempre diferents, fetes peça

a peça, potser també hi ha una mica d’aquella utopia.

Una utopia de zones verdes enjardinades, que ha acabat

ofegada dins els patis interiors.

- 131 -

La mama sempre deia: «Un davants i darreres de l’Ei-

xample. Obres al davant, obres al darrere, i passa l’aire.

I així res no es queda estancat, res no es corromp.» El

papa, però, volia l’aire condicionat. I vam haver de tancar

balcons i finestres. La mama sempre ha dit que va ser

llavors que va començar a fer servir la manxa. Tot i que el

papa fins al darrer dia sempre va dir que ella, d’asma, no

en tenia. Que tot li venia del cap. Mai no ho sabrem del

cert. Aquestes coses del cap mai no se saben del cert. El

parquet també el va fer posar llavors, el papa. Nosaltres

ja érem grans. Devia ser a mitjan anys vuitanta. Va voler

fer reformes. Modernitzar la casa. I la rajoleta hidràuli-

ca va quedar sota el parquet. Sepultada. Els colors, les

sanefes precioses. Tot, sepultat. El parquet fals, la porta

d’acordió a la cuina, les cadires de skai, els armaris de

la pitjor fòrmica, que fins i tot llavors ja estaven passats

de moda... Molt mal gust tot plegat. Li havien pagat...

segons deia, unes comissions, pel volum de vendes...

i amb els diners... mai no sabrem si van ser en blanc,

si van ser en negre... però la qüestió és que els diners

li cremaven a les mans, tenia pressa per gastar-los, va

decidir invertir en el pis, revaloritzar-lo i així va convertir

el davants i darreres en un Núñez y Navarro! Molt mal

gust, el meu pare. El mal gust d’aquells temps. Però com

que era el mal gust del seu home, la mama sempre hi

va conviure... amb la més feliç resignació. Tot i que el

dia que va voler anar més enllà i el pare va dir de pintar

- 132 -

les parets de gotelé, de fer un sostre fals per amagar les

motllures... ella va fotre un cop damunt la taula. «Per

aquí no hi passo», va dir. I no hi vam passar. Tot i que, al

final, la mama li va fer creure al papa que la idea havia

sigut d’ell, i només d’ell.

I fins aquí la història de la rajoleta hidràulica.

No hi puc fer res. Sempre seré una fetitxista. Sempre

pensaré que els objectes també tenen una part d’ànima.

Nostra.

M’encanta poder-les tornar a veure. A trepitjar.

M’ha encantat veure’t arrencar el parquet.

Em vaig enrabiar molt quan el papa les va fer tapar.

Molt. Una cosa irracional.

I ara m’ha agradat molt veure’t arrencar el parquet. Molt.

Una cosa irracional.

Ja ho veus. Els nostres drames són molt burgesos.

Però això no treu que siguin drames.

L’hoMe: I per què m’ho expliques ara això?

Fa un moment, a força de cops, em volíeu fer fora del

vostre drama burgès.

SaNdra: Fa un moment encara no t’havia reconegut.

L’hoMe: Tot i que jo crec que això vostre és més de

tragicomèdia.

O per què no? Un esperpent.

SaNdra: No te’n recordes de mi?

- 133 -

L’hoMe: De tu?

SaNdra: Bé... sobretot de ma germana. És la Clara. La

Clara Clarà.

No l’has reconegut?

L’hoMe: Jo ara visc en un altre món.

SaNdra: Per això ella no t’ha reconegut tampoc.

Llavors no portaves aquesta barba bruta. Però ja por-

taves les sandàlies. I un mitjó de cada color. A la meva

germana... llavors érem més confidents, ens parlàvem

molt més que no pas ara... a ella, li feia gràcia. «Un mitjó

de cada color. Il·luminat però despistat», deia. Llavors jo

ja li vaig dir que tot era una impostura. Una estratègia

estudiada. Una manera de cridar l’atenció. Construcció

de personatge. Fins avui.

Rafel.

Rafel Ayala.

L’hoMe: És el moment de fer un chupito de whisky, no

trobes?

Se serveix un culet de whisky en un got.

Vols?

SaNdra: Vull.

l’hoMe serveix un altre whisky.

Recordo...

l’hoMe li dóna el got i ella beu.

- 134 -

Recordo que va ser durant els anys en què ella estava

més activa a la universitat... implicada a les assemblees

d’estudiants, grups en defensa de la llengua... Li faltava

poc més d’un any per acabar filologia a l’Autònoma.

Eren els anys forts de la Norma, i ella s’ho va prendre

més com una religió que com el que hauria de ser. En-

cara s’ho pren ara.

I recordo que un dia va tornar d’una assemblea d’estu-

diants completament... no ho sé... la recordo obcecada,

obnubilada...

Recordo que havia conegut un tio molt magnètic, estu-

diant de primer de sociologia, molt actiu als moviments

estudiantils, implicat, també d’esquerres, però molt més

lluminós que els tios dels cercles en què ella es movia,

molt més lliure... molt més cafre, fins i tot...

Recordo que em va dir que ell i els seus col·legues s’ho

prenien tot diferent.

Són goliards, em va dir. Polítics, però lúdics.

L’hoMe: Sí. Goliardos. Ja no en queden, de goliards

de debò. Tot engolit pel sistema. (Brinda amb ella i es

beu el whisky d’una glopada. I amb un somriure, mig

canta, mig recita, una paròdia del cant goliard que ha

acabat institucionalitzant-se com a himne universitari:)

Gaudeamus igitur, iuvenes dum sumus. Post iucundam

iuventutem, post molestam senectutem, nos habebit

humus.

- 135 -

l’hoMe es torna a servir un didalet de whisky, i

Sandra escura de cop el seu got, perquè n’hi posi

més. Llavors Àgata surt de l’habitació.

Àgata: Sandra. Ja la tenim... estabilitzada.

La Clara diu si... Jo ara anava a... Molesto?

SaNdra: La rentadora ja deu estar per estendre. El pro-

grama era curt, no?

Àgata: Sí. És clar. La rentadora.

Àgata se’n va per una porta del fons del men-

jador.

SaNdra: Seguim recordant?

L’hoMe: Seguim.

SaNdra: Recordo que la Clara feia campana, només per

sentir-te parlar a la gespa del campus... Tenies una petita

cort. Lectures revolucionàries, cinema d’autor, ficció de

la bona, de la que fa pensar...

Recordo que de cop se li va obrir un món...

Recordo que un dia, ma germana em va empènyer a

la gespa... volia que et conegués, que li donés la meva

opinió... jo m’hi vaig deixar portar més per curiositat

que per cap altra cosa...

Recordo que vaig xerrar amb tu una estona...

Recordo que em vas parlar d’ètica i política. I després,

entre cerveses, d’un llibre que estaves escrivint, que la

- 136 -

Clara ja n’havia llegit uns capítols i que ja me’l deixaries

llegir...

I recordo que ella a tothora només parlava de tu...

Recordo que es va treure la cua. I es va deixar anar la

melena.

Recordo que repetia els teus lemes...

«Més val somiar damunt la gespa, que encadenat pels

resultats.»

Per primer cop la vaig veure feliç. Però només van ser

un parell de mesos.

Recordo que un cap de setmana vau muntar una sortida

a Roses, a un càmping. Tendes de campanya, carma-

nyoles...

I recordo que quan va tornar, tot s’havia acabat.

Clara surt de l’habitació de la mare decidida,

però s’atura de cop en veure’ls parlar, i es queda

escoltant-los, amagada al passadís.

Recordo que la Clara mai no va explicar què havia passat.

S’havia tornat a recollir els cabells.

I recordo que simplement vaig pensar que, de cop, tanta

llibertat li havia fet por.

Sempre vaig creure que l’havies portada a un càmping

nudista. Sí. I que allò... que ella no estava preparada

per allò. Ella... la bona noia, l’estudiant exemplar, la

ultracorrecta... no podia arribar tan lluny. No sé per què

sempre ho he pensat. Potser m’ho devies explicar aquell

cop que ens vam trobar. Uns anys després. Jo havia sortit

- 137 -

de copes. Tu feies una sangria amb uns amics. Va ser a

l’Ovella Negra?

Recordo que ens vam posar al dia de tot. Tu estaves

molt engrescat amb els teus projectes. Un nou partit.

Revolució. Ètica i política. Et brillaven els ulls.

Recordo que estaves a punt d’acabar la novel·la.

Recordo que em vas dir que al final també hi havies

fet sortir la Clara, que havies convertit la Clara en un

personatge.

Recordo que vam ballar.

Recordo que vam beure.

Però... no recordo si vam acabar follant aquella nit, o no.

Vam beure molt.

Ho hauria de recordar, no?

L’hoMe: Jo tampoc no recordo res del que has dit.

Aquest Rafel Ayala de qui parles és un estrany.

Clara reacciona en sentir el nom, confirmació

de tots els caps que ha anat lligant.

Sandra s’adona que Clara ha estat escoltant.

SaNdra: Clara.

CLara: Ja ho veig. Ja.

Tornen els fantasmes.

L’hoMe: Clara Clarà.

CLara: ...

Vas acabar la novel·la?

- 138 -

Era una història fabulosa.

L’hoMe: ...

CLara: És veritat que jo hi sortia?

L’hoMe: ...

CLara: Què t’ha passat?

Què ha passat perquè...?

Com és que has acabat així, que...?

L’hoMe: És una història fabulosa.

I vosaltres no hi sortiu.

CLara: Podem ajudar-te d’alguna manera?

L’hoMe: Vosaltres no hi sortiu, he dit.

No vull la vostra ajuda.

No em volíeu fer fora?

CLara: Ara és diferent.

L’hoMe: Per a mi, no.

Només veure que teniu la intenció d’ajudar-me, la més

mínima intenció, jo fotré el camp d’aquesta casa.

Respira fondo, com si l’esforç de recordar el

passat l’hagués deixat ferit d’una ala.

Tot allò que pensàvem llavors damunt l’herba ja no...

La llibertat amb què ens despullàvem llavors, aquella

comunió, ara es passeja arreu en forma de pudor.

- 139 -

CLara: Perdoneu. Crec que... necessito que em toqui

l’aire.

Clara surt d’una revolada. La porta peta soro-

llosament darrere seu.

Sandra es queda mirant l’hoMe.

L’hoMe: No em miris així.

Et dic que no em miris.

He decidit viure als marges. No em casareu amb res. Ètica

i política. Feia dies que no sentia dringar dins el meu cap

el binomi impossible. És això el que em va fer saltar del

tren en marxa. Veure que el binomi era impossible. Jo

me’n vaig adonar abans. Molt temps abans que aques-

ta setmana tràgica que viviu ara. I disfruto del luxe de

poder-m’ho mirar des de darrere la barrera. Amb un got

de whisky. L’amic que m’ha escollit. Veient com passen

els trens, com xoquen.

Fa un glop de whisky.

L’únic lloc on es pot respirar és a la perifèria. L’únic lloc on

ser lliure. I poder esborrar-se. Sense ser esclau. Jo no vull

ser la vostra mascota. Si sóc aquí és per la vostra mare.

Perquè em va demanar un cop de mà. A la seva manera,

sí. Però em va demanar un cop de mà. I sí, l’ajuda que

jo no vull, jo la dono. Perquè sóc lliure de donar-la. I

em quedaré aquí, al costat del seu llit, veient-la cremar.

SaNdra: Ja ho veig.

- 140 -

L’hoMe: Ja ho veus.

SaNdra: Però per què? És una manera de revenjar-te

de... tot plegat? De la teva situació? D’alguna cosa del

passat? Alguna cosa que no sé?

L’hoMe: No saps res i ho saps tot.

SaNdra: Per què has tornat? Se’ns ha ficat el llop a casa?

L’hoMe: No sóc menys llop que vosaltres. Jo no vull aca-

bar amb ella, si això és el que et preocupa. Jo... tampoc

no m’ho esperava, tot això.

SaNdra: I això et desbarata els plans?

L’hoMe: Jo no en tinc cap, de pla.

SaNdra: No m’ho sembla.

L’hoMe: Ets una paranoica. Tu, també.

SaNdra: Què vols dir, també? Així com tu?

L’hoMe: Com tots.

SaNdra: Quin serà el teu proper pas?

L’hoMe: Si fos el llop que tu et penses, deixaria que ta

mare em seguís dictant cartes. I llavors, quan la situació

ja no es pogués mantenir més, faria que li arribés la carta

dels collons. Una carta. Que ho rematés. Que rematés

la meva creació. Signada per l’exhonorable. Dient-li tot

el que a ella li agradaria sentir de boca d’ell.

SaNdra: Això és impossible. No aconseguiràs mai que

el Pujol... /

- 141 -

L’hoMe: Qui diu que la carta hagi de ser firmada per ell

de pròpia mà? Creus que jo avui he portat la carta que

em va dictar fins a General Mitre? La qüestió és que li

arribi una resposta. I que ella es cregui que és del Pujol.

SaNdra: Això seria molt cruel.

L’hoMe: O la portaria al cel. Chi lo sa.

Saps? Em vénen moltes idees al cap. Podria omplir fulls

i més fulls. Seria una obra magna. Però costosa. No és

una carta fàcil d’escriure.

SaNdra: No ho facis. Que et segueixi dictant cartes, molt

bé... però això no ho facis.

L’hoMe: Creus que perquè tu m’ho diguis no ho faré.

SaNdra: No ho faràs.

L’hoMe: N’estàs segura?

Pausa. No deixen de mirar-se.

SaNdra: De la mateixa manera que estic segura... que...

si et dic que et treguis la barba, sé que tu te la trauràs.

L’hoMe: Et podria enganyar. Les barbes tornen a créixer.

I a mi em creix amb molta facilitat.

Pausa. No deixen de mirar-se.

Tu què creus que, a ta mare, li agradaria que li escrigués

el Jordi Pujol?

SaNdra: Que als seus ulls, encara és atractiva?

- 142 -

L’hoMe: No. De debò.

SaNdra: Ho dic de debò.

L’hoMe: Que poc coneixes a ta mare.

A ella li agradaria que... li digués que... (Improvisa una

resposta buscant les paraules més dramàtiques.) Que

no estem morts. Que el cop no és mortal. (Escura el got

de whisky.) Que encara som a temps de deixar-nos de

placebos... i de construir... sobre uns nous fonaments...

menys trontollants... un somni de veritat.

SaNdra: Això és el que en el fons t’agradaria que et

diguessin a tu.

L’hoMe: Això és el que ens agradaria a tothom. Això és

el que, de nens, ens hauria agradat que la mama ens

digués a cau d’orella. Però ja ens hem fet grans.

De sobte, hi ha moviment a l’habitació de Magda.

Magda: Rafa... Rafa... Porta paper i bolígraf...

Jana surt de l’habitació.

JaNa: Et vol a tu.

l’hoMe es porta les mans a la butxaca, en treu

un bolígraf, l’ensenya a Sandra com qui branda

un punyal o un estilet, i tot seguit se’n va cap

a l’habitació.

- 143 -

Pas de temps. Núria Feliu canta l’estàndard Tot

és gris. La cançó es barreja amb les notícies de

la televisió, gairebé intel·ligibles, en un ball de

zàping a través del mes d’agost fins a l’onze de

setembre.

Veu de La Núria FeLiu:

Tot és gris

ho és el temps ho és el teu cor tan indecís...

LoCutor: ...aquest matí dos funcionaris han lliurat la

citació a la seva residència de Queralbs...

Jordi PuJoL, des de Queralbs: Hombre, no es una situa-

ción agradable. No tengo más que añadir.

LoCutor: «No és una situació agradable», va dir en la

seva primera aparició pública.

Veu de La Núria FeLiu:

I darrere dels vidres ho és el món

que es perd

qui sap on

dins la boira.

Jordi PuJoL, des de Queralbs: Jo no m’amago, però no

es tracta d’anar fent declaracions cada dos per tres.

LoCutor: ...Tot això després que ahir digués que encara

no sap si compareixerà al Parlament...

Veu de La Núria FeLiu:

Aquest món incert.

- 144 -

Tot és trist...

LoCutor: ...El expresident de la Generalitat y su mujer

se encuentran ya en el domicilio barcelonés....

Marta FerruSoLa, a General Mitre: Vagi-se’n a la merda.

Veu de La Núria FeLiu: Tot és gris...

LoCutor: ...Tot fa pensar que l’expresident compareixe-

ria, si ho acaba fent, a finals de setembre.

Veu de La Núria FeLiu: Tot és trist...

LoCutor: ...La diada del tricentenari en marxa, amb la

mobilització ciutadana més gran dels últims anys...

- 145 -

(escena dos)

11 de setembre de 2014: just abans de la mobilit-

zació històrica

El zàping al televisor s’atura a les imatges dels

preparatius de la via catalana.

Jana, en pijama, busca entre un munt de roba

de tons vermellosos i groguencs. Àgata, vestida

especialment per a l’ocasió, de color groc amb

alguns detalls vermells, prepara uns entrepans

sense tacar-se i els embolica amb paper de

plata. Magda, a l’habitació, es vesteix a poc a

poc, s’emprova joies. Entra Clara des del carrer,

vestida especialment per a l’ocasió, de color ver-

mell amb alguns tocs de groc. Porta la samarreta

oficial de la via catalana i una bosseta groga a

l’esquena, també oficial.

CLara: Jana, encara amb pijama?

JaNa: En un moment estic, mama.

CLara: Vinga, va. Que els voluntaris hem de ser abans

que la resta al tram.

Àgata: Els entrepans gairebé ja estan.

CLara: I la iaia?

JaNa: Diu que també un moment i surt.

Magda, cridant des de l’habitació: Jana, ja has pujat el

correu d’ahir?

- 146 -

JaNa, cridant: Me n’he tornat a oblidar. Ara baixo a

buscar-lo.

Mama, tu què creus? Vaig de groc o de vermell?

CLara: És indistint, Jana.

Àgata: Jo ja l’he intentat ajudar /...

JaNa: És que, buf, no sé. M’estic saturant una mica amb

aquest tema.

Àgata: A veure. Mira-t’ho així: el groc és la bandera, la

llum. El vermell, són les barres, la sang. Com et sents tu

avui? Més bandera o més barra? Més llum o més sang?

JaNa: I jo què sé.

Clara ensopega amb el forat del parquet al mig

del passadís.

CLara: Qualsevol dia ens matarem aquí.

Àgata: Li vaig dir a aquell que li tocava a ell arreglar-ho.

Però ell, pilotes fora.

CLara: On és?

Àgata: Qui?

CLara: Ell.

Àgata: Ha marxat d’hora.

JaNa: Volia trobar un lloc estratègic per posar-se amb el

barret abans no l’enxampés el mogollón.

- 147 -

CLara: Sempre arribo que és fora.

Àgata: No sé quina necessitat té, de caritat, aquest

home, ara que és el rey por su casa.

CLara: Està bé?

JaNa: Lo de sempre. Com sempre.

Àgata: Mai saps amb què et sortirà.

JaNa: S’ha tret la barba.

Àgata: El que deia.

CLara: S’ha afaitat?

JaNa: Ahà.

CLara: I què?

JaNa: La tieta diu que així l’hauríeu reconegut a la pri-

mera.

CLara: La Sandra ja l’ha vist?

JaNa: Va ser ella que li va dir que se la tragués.

CLara: ...

Àgata: Clara. Estic contenta que per fi li hagin marxat

les febres a ma germana. Que ja surti al carrer. I que

haguem pogut tornar a encendre l’aire condicionat. Una

llàstima només, que amb la temperatura, ma germana

no hagi recuperat el seny. Però això no és el que em

preocupa més. El que em preocupa, Clara, i molt, és que

- 148 -

amb això que vau ser amigues d’ell, el Rafa aquest se us

hagi acabat empeltant aquí a casa. Massa casualitats.

CLara: Què vols dir?

Àgata: Digueu-me malpensada, conspiracionista, que

em munto pel·lícules, si voleu... però aquest home sabia

prou bé en quina casa es ficava, i què hi venia a buscar.

Jana, enfonsada en la roba, llença la tovallola.

JaNa: Mireu. Ja està. No vinc.

CLara: No véns?

JaNa: És que, de debò, no tinc res ni groc ni vermell,

que em quedi bé. Tot el que podria donar el pego és

d’altres temporades.

CLara: A veure, Jana. No ens amarguem el tricentenari,

ara. Quin mal tenen les samarretes oficials de la via?

JaNa: La meva talla em queda com un sac. Mira com

et queda a tu.

S’asseu al sofà, entre el munt de roba, derro-

tada.

Magda: Jana, el correu!

Jana alça els braços al cel i fa cara de «a més a

mes, això!».

Àgata: Encara espera carta. Ja hi vaig jo.

- 149 -

Àgata surt a buscar el correu. Clara s’asseu al

costat de Jana.

CLara: Jana, no fotem, que és una data històrica. I a més,

potser és l’última que ens cal fer. D’aquí a una setmana,

hi ha les votacions a Escòcia. I després les nostres. Això

només pot anar que endavant.

JaNa: Que no vinc.

CLara: Filla... et veig una mica negativa.

JaNa: Ja.

CLara: Què tens?

JaNa: Res.

CLara: Digues, què tens?

JaNa: Reees.

CLara: Com si no et conegués.

JaNa, per treure-se-la de sobre: Mira. Em poso aquest

pingo. I ja vinc. No tenies pressa?

CLara: Què ha passat? A la mama li pots explicar.

JaNa: ...

Ens han birlat el local de Parlament. Per la tenda de

cupcakes. Se l’ha quedat l’amiga sueca de la Serena.

Bé, amiga és un dir. I res, que es veu que aquesta amiga

sueca ja té unes amigues, molt sueques també, i que

elles portaran la botiga, que elles saben anglès. I que el

- 150 -

més important, per la zona que és i pel target de clients

que s’espera, el més important és que es parli anglès.

I clar, nosaltres, d’anglès... paraules sueltes encara...

però entendre, el que es diu entendre, quan et parlen,

doncs no... Una ràbia! Ens ho havíem currat moltíssim.

Ja teníem el nom del local i tot. Li anàvem a posar a la

botiga el nom de l’autor que em vas dir.

CLara: De... de Marcel Proust?

JaNa: No, l’altre. Kafka.

CLara: ...

JaNa: Cupcakes Kafka.

CLara: Però si el de la magdalena és Proust! Kafka és

el de l’escarabat!

JaNa: Però Kafka es més sonor. Per les cas. Eh, que al

logo, la ca de cupcakes i la ca de Kafka eren la matei-

xa, però més grossa que les altres. (Àgata torna amb

el correu i sent el final de la conversa.) Fins i tot vam

inventar-nos un nom per batejar les nostres magdalenes:

s’anaven a dir kafcakes. No mola?

CLara: Home, quin fàstic de magdalenes, que sembla

que portin escarabat incorporat!

JaNa: Ja és igual. Total, el nostre somni se l’han quedat

les sueques.

Àgata: Ja l’hi has explicat?

- 151 -

CLara: Ja m’ho ha explicat.

Àgata: I és que aquell barri... ja no es reconeix.

S’emporten de mica en mica els nostres somnis.

Sabeu que tiren definitivament a terra l’Urgell? Si ja se’m

va trencar el cor quan el van tancar... imagineu-vos ara.

La pantalla més gran del país. I també de la península.

Les butaques més còmodes. Que t’hi enfonsaves. De

pell. De vermell. I un Dolby Surround que despentina-

va. I ara diuen que, allà on vam veure tots els nostres

somnis... ara hi faran una zona verda i un supermercat.

Jo no sé si la faran, la zona verda. En el seu moment ja

no van fer cas del pla Cerdà, què han de fer-ne cas ara?

O si fan un parc, el faran de ciment. El que segur que

construiran és el supermercat. Amb pàrquing. Això mai

no falla. Un Bon Preu, diuen. I mira, si un supermercat

s’ha de quedar tots els nostres somnis millor que sigui

un Bon Preu. I no, un altre. Si més no, al Bon Preu el hilo

musical és en català. Si algú s’ha de quedar els nostres

somnis, que sigui en català, no?

Jana ensenya el model que finalment ha impro-

visat mentre Àgata parlava.

JaNa: Què us sembla així?

CLara: Qualsevol cosa ja farà el fet. Anem, que tenim

pressa.

(Crida.) Mama!

Magda surt de l’habitació, enjoiada, vestit elegant.

- 152 -

Magda: Heu vist la manxa?

CLara: Mama, què fa tota enjoiada?

Magda: No et sembla adequat?

CLara: Adequat, adequat... Bé, allà ja ens deixaran

alguna samarreta...

Magda: És el mateix / que em vaig posar l’altre dia....

CLara: / Per quan siguin les 17:14.

Magda: ...que el Rafa em va acompanyar a General

Mitre.

CLara: A casa del Pujol?

Magda: Ens vam quedar al carrer. Oh, si Mahoma no

va a la muntanya...

CLara: Però per què?

Magda: Per veure’l. Demanar-li explicacions.

CLara: De per què encara no ha donat la cara?

Magda: I de per què no m’ha respost les cartes. Més de

deu en un mes. I jo aquí, en ascuas. Em vaig enjoiar per

ell. Per si sortia. Ell no va sortir. Ella, sí. I vaig aprofitar

per practicar.

CLara: Practicar... el què?

Magda: A insultar. Ja em surt tan natural. M’ho va dir

la caixera del súper, que ens va veure a la tele. (Clara fa

cara de no entendre res.) La Marta va engegar a la merda

- 153 -

uns periodistes. I el Rafa i jo érem al darrere. Insultant.

Érem una bona colla. (Veu la pila de cartes que ha pujat

Àgata.) Ah. El correu.

Sona Melendi al mòbil de Jana i despenja. Magda

aprofita per començar a mirar la pila de cartes.

JaNa: La tieta pregunta on serem.

CLara: Tram 47.

JaNa, al mòbil: Tram 47.

CLara: Que vindrà?

JaNa: No ho crec. Serà aquí i allà amb la càmera.

CLara: Ja m’estranyava.

JaNa: Però s’aproparà on siguem per fer-nos foto de

família. Aquest matí ha estat al Born, que tocaven tro-

pocientos violoncels.

CLara: Mama... Se’n recorda d’aquell matrimoni tan

maco de les Borges Blanques que vam conèixer la Dia-

da passada al Delta? I aquella família de Puig-reig, que

tenien el fill a Reus? Se’n recorda? La via al Delta?

Magda: Sí, vaig quedar tallada a la megafoto.

CLara: Doncs hem quedat tots després d’un any. Vindran

al tram 47. Com que jo hi faig de voluntària. M’han

preguntat molt per vostè. / Els farà tanta il·lusió...

Magda: Els dónes records. Jo no penso venir.

- 154 -

CLara: No pensa venir?

Magda: No.

CLara: No?

Magda: No rotund.

Clara es gira cap a Jana i Àgata, que esperen a

la porta per marxar.

Àgata: Vols que anem tirant?

CLara: Sí, aviseu que arribo tard.

Jan a i Àgata, se’n van. S’han oblidat els en-

trepans embolicats amb paper de plata. Clara

s’apropa a Magda, molt pedagògica.

CLara: Mama. Ahir em va dir per telèfon que vindria.

Magda: Segur que era jo?

CLara: Jo estaria més tranquil·la si vingués... /

Magda: I perquè tu estiguis tranquil·la, he de venir?

Massa gent. No m’interessa la vostra uve de victòria.

CLara: Primer de tot, és una ve baixa. I segona, és ve de

voluntat i és ve de votar. De volem votar. I no em digui

que no hi està d’acord, en això. (Encara més pedagògi-

ca.) No em digui que, després del que va patir durant

quaranta anys, ara no és demòcrata.

Magda: Ara amb què em surts?

- 155 -

CLara: Mama. Deixi les cartes i miri’m. (Ho fa.) El Jordi

estaria tan content de veure-l’hi.

Magda: No em prenguis per tonta. Perquè no ho sóc.

Quan faci els noranta, que llavors sí que no hi seré tota,

i ni tindré voluntat, ja m’empenyeràs de la cadira de

rodes fins a la via de turno, ja sigui en forma d’estrella,

de botifarra o de pa de pagès, / però avui...

CLara: Quan faci els noranta, espero que ja siguem un

país independent i que no ens haguem de barallar per

aquestes bajanades.

Magda: Ara són bajanades!

CLara: Mama...

Magda: Us penseu que m’he grillat. Però estic sencera.

I a mi no me la fots. La via catalana. Cada any hi he

anat sí. A totes. Des de la del 77! Llibertat, amnistia

i estatut d’autonomia. A totes. I sempre amb el meu

home. Enguany ja no hi és... doncs s’ha acabat. M’he

tornat anarquista. Destruir per construir. I només faré el

que faci el Jordi. I visto lo visto, el Jordi no crec que sigui

gaire benvingut a la via. I si no hi va el Jordi, llavors a mi

no se m’hi ha perdut res allà. I si hi anés, tampoc m’hi

veuries... perquè llavors segur que hi va de bracet de la

Marta, i llavors a mi sí que definitivament no se m’hi ha

perdut res allà. Res de /

Magda troba una carta, escrita a mà, i queda

glaçada de cop.

- 156 -

CLara: Mama... Què passa?

Magda: ...

CLara: Vol que vagi a buscar la manxa?

Magda: Deixa estar la manxa...

La carta. És la carta. El remitent... General Mitre.

El pis sencer torna a encendre’s, torna la màgica

iridescència de les escenes anteriors. Magda

obre la carta.

Magda: «Benvolguda Magda...»

És a mà. De la seva pròpia mà...

«Com podia oblidar-me de tu? Les teves paraules, carta

rere carta, han estat bàlsam. I és gràcies a tu que m’he

adonat de tantes coses, de totes les males males influèn-

cies i les males males persones que m’han dut fins on

m’han dut. Aquell dia a la Cerdanya, m’hauria hagut

d’acabar la magdalena...»

S’ha llegit les cartes.

«...ara ho sé, que cadascú recull el que sembra. I a mi,

Magda, m’ha tocat recollir la pitjor collita...»

Que bé que sona el meu nom en la seva boca.

Llegeix a mitja veu unes línies inintel·ligibles.

«Escolta’m bé. Tenies raó. Hi ha un animal que no fa

soroll, que de mica en mica fa la seva feina i ho rosega

tot.» ...sí, que roent, roent, va corroent... «I aquesta

rata s’ha anat fent gran. I ens l’ha feta molt grossa. I

- 157 -

aquesta ratassa té la culpa de tot. I jo, la tenia a dins de

casa. Alimentant els meus fills amb la seva mala mala

fel. Però he dit que prou. I t’ho dic a tu.»

M’estima! M’estima!

«Vindré a veure’t, en data assenyalada...»

Sembla que tornin a sonar al seu cap els acords

de Més enllà d’on hi ha l’Iris. Magda els escolta,

aixeca el cap, plena d’il·lusió, i la carta li rellisca

dels dits.

En data assenyalada? ... Ve avui... Onze de setembre...

Sí... aprofitarà tot l’enrenou, per despistar la Marta entre

la gentada, perquè la devori la gentada... i mentre tot-

hom està despistat, devorant-la o veient com la devoren,

ell aprofitarà per venir-me a veure.

Clara recull la carta de terra.

Em diu que tingui a punt les magdalenes. Com a mínim,

ja vaig enjoiada. Per rebre’l com cal. Farem el cafè sobre

la rajoleta hidràulica. Portaré aquí el ficus, i serà com si

féssim un pícnic a muntanya. I llavors em demanarà per-

dó per tot. I jo li diré: «Amb aquests ullets, com vols que

no et perdoni? ...Encara que haguessis matat una nació

sencera, encara que haguessis traït tota la humanitat,

som tantes les que t’hauríem perdonat. Tants i tantes.»

Però m’ha escollit a mi...

Es pentina, coqueta, i llavors s’adona que Clara

encara hi és.

- 158 -

CLara: Mama...

Magda: Filla... te n’has d’anar.

CLara: Aquesta carta no l’ha escrita, el Pujol. No veu les

ditades de tinta? Tinta verda...

Magda li agafa la carta de les mans, però no

reacciona.

L’ha escrita...

Magda: Vés-te’n. Pot venir en qualsevol moment. Una

cita és una cita. Te n’has d’anar. VÉS-TE’N! NO VULL QUE

EM MIRIS MENTRE FEM L’AMOR! TU, NO!

Clara, en sentir-ho, surt d’una revolada. La porta

peta sorollosament darrere seu.

El cop de la porta fa que Magda reaccioni un xic.

Lentament es posa la carta davant dels ulls i

rellegeix.

Magda: «...de totes les males males influències i les

males males persones...»

S’adona de cop del seu error. Reconeix la lletra.

I comença a fallar-li la respiració. La màgica

iridescència que tintava l’espai comença a pam-

palluguejar lleument.

«...la mala mala fel...»

La manxa, la manxa...

- 159 -

Comença a buscar la manxa desesperadament.

En passar pel forat del parquet ensopega. Amb

gran esforç, aconsegueix recuperar-se de la cai-

guda i alçar-se. En arribar a l’habitació, remena

i remena arreu, però no troba la manxa enlloc.

Finalment, rendida, s’asseu al llit, amb la carta

aferrada a la mà, tremolosa. Llavors es porta

la mà lliure al pit, mentre s’ofega dolçament,

sense gaire escarafalls. Finalment s’estira, com si

desistís de tot esforç, com si busqués una mica

de repòs. I així, ajaguda plàcidament, mor sense

grans estridències.

Els llums, s’apaguen amb ella.

Pas de temps.

- 160 -

(escena tres)

11 de setembre de 2014: minuts abans de les 17:14,

abans no comenci la mobilització històrica

Durant el pas de temps, la cançó de la Núria

Feliu Mireu com va es barreja amb la veu dels

periodistes del telenotícies.

Veu de La Núria FeLiu:

Mireu com va, mireu com ve

el tràfic pels carrers de Barcelona.

Són un eixam els qui se’n van,

també són un eixam tots els qui tornen.

Són un estol, de sol a sol

tots els qui en el carrer s’hi fan la vida.

LoCutor: ...Fa hores que gent vinguda de tot el país està

arribant a Barcelona i es va situant al tram que tenen

assignat. Són 11 km que, entre la Diagonal i la Gran Via...

Veu de La Núria FeLiu:

Mireu com va, mireu com ve

la vida pel carrer.

Mireu com ve fent mullader

la manifestació de feministes.

Mireu com van cap als Encants

els cotxes estrangers plens de turistes.

Mireu com ve, mireu com van

de porta en porta tots els viatjants.

- 161 -

LoCutor: La manifestació tallarà la circulació des de les

tres de la tarda al centre de Barcelona en un repte de

mobilitat sense precedents a la ciutat. ...

Veu de La Núria FeLiu:

Mireu com van els estudiants

per la Diagonal, per la Gran Via.

Amb crits i veus de «llibertat!»,

demanen l’Estatut d’Autonomia.

Mireu com ve, mireu com van

amb la nostra senyera per davant.

Mireu com va, mireu com ve

la vida pel carrer.

Magda, morta, al llit.

Clara i Àgata dempeus davant de la porta de

l’habitació, com si vetllessin l’entrada a la cam-

bra. Jana, a l’altre costat del passadís, asseguda,

amb mostres clares d’haver plorat. l’hoMe, sense

barba, i Sandra, càmera al coll, són vora la porta

d’entrada, com si acabessin d’arribar del carrer.

CLara: Arribes tard.

SaNdra: La cobertura. Els missatges arriben quan volen.

Per la concentració de gent. I volia trobar el Rafa, / que...

L’hoMe: M’havia canviat de cantonada. Què collons

sabia jo.

SaNdra: Ara ja som aquí. Tots.

- 162 -

Com ha sigut?

CLara: La Jana...

JaNa: Me l’he trobada al llit. Com si s’hagués quedat

adormida. La mama m’havia fet tornar.

CLara: M’havia deixat els entrepans.

JaNa: Estava tot regirat. Segur que buscava la manxa.

CLara: Encara hem tingut sort. La via catalana no ha

enxampat el metge forense. Tot ja estava tallat. Ha hagut

de deixar el cotxe, però ha pogut agafar el metro. Encara

no era l’hora punta. Ara... els de la funerària, no podran

passar. Haurem d’esperar que acabi tot.

SaNdra: Sí. Que passi la marabunta.

CLara: La marabunta?

SaNdra: És una manera de dir. Tampoc és correcte?

CLara: Sobretot és l’elecció de la paraula que em mo-

lesta...

SaNdra: Ja. A TV3 troben maneres més expressives.

Marxa històrica. Participativa. Cívica. La revolució dels

somriures. Perdona que en aquests moments no estigui

gaire fina amb l’elecció de la paraula. Sé que per a tu és

important. I és que tinc el cap en altres coses. La mama

s’ha mort. La puc veure?

CLara: Amb la càmera al coll, no. No és moment de

natures mortes.

- 163 -

Deixa la càmera damunt la taula i va fins a la

porta de l’habitació per veure-la.

l’hoMe va a la cuina i agafa el whisky i un gotet.

La veu d’Àgata l’atura.

Àgata: Aquest també hi ha de ser?

CLara: No és de la família.

SaNdra: El Rafa es queda.

L’hoMe: Marxaré quan em doni la gana.

S’asseu a taula i se serveix un gotet de whisky.

Àgata: Molt bé.

CLara: Molt bé.

Àgata. La carta.

Àgata ensenya la carta.

Àgata: La mama ha mort amb aquesta carta en una mà.

Aferrada. Al forense li ha costat molt obrir-la per poder

treure el paper.

CLara: I jo sé qui l’ha escrit. Es veu d’una hora lluny.

Clara li treu la carta de les mans a Àgata i l’en-

senya a l’hoMe.

L’hoMe: Sí. Molt bé. Jo ho he escrit, això. He escrit

aquesta carta. És la meva lletra no ho puc negar. Però

jo no l’he enviada. Trobeu el sobre i en tindreu la prova.

- 164 -

Veureu que la lletra del sobre no és meva. Aquesta carta

és una filla borda més, inacabada, una de tantes. Mireu

entre els meus fulls. Una carta que he començat mil

vegades aquest darrer mes. En mil esbossos. Eren unes

paraules que havia de treure’m d’aquí dins i posar-les

sobre el paper, perquè volien sortir. Cada cop que ella

em dictava una carta, la meva mà, posseïda, s’imagina-

va la resposta. Què volíeu, que em tallés la mà? Però

s’havien d’haver quedat dins la bossa. Havíem quedat

que no les enviaríem.

CLara: Havíeu quedat? Tu i qui més?

SaNdra: Molt bé. Molt bé.

L’he enviada jo.

L’hoMe: Amb quin permís?

SaNdra: Jo... no ho sé... Tenia curiositat per saber qui

eres. Qui ets avui. Per no tenir la sensació que acollim

un estrany.

L’hoMe: Vosaltres no heu acollit res.

SaNdra: Vaig trobar la bossa. I a dins, els teus escrits. I

vaig començar a llegir-los / ...

L’hoMe: Amb quin permís? Són meus. Personals.

CLara: Mira, ara sí, se li desperta de pressa el sentit de

la propietat.

L’hoMe: Sempre has de ser així de ressentida?

- 165 -

CLara: Si fins i tot t’has deixat robar la barba!

L’hoMe: Però no l’ànima. Em creix molt de pressa, la bar-

ba, a mi. (A Sandra, de cop.) Per què m’ho has fet, això?

SaNdra: Vaig trobar les cartes... i no vaig entendre per

què, si les havies escrites, no les havies enviat.

L’hoMe: Massa fortes perquè ella ho aguantés.

SaNdra: Jo, en llegir-les, vaig pensar que eren prou fortes

per fer-la tornar en si.

L’hoMe: No s’haurien hagut d’enviar mai.

CLara: Doncs per no voler enviar-les, hi ha molta feina

fina. El noi ha sabut molt bé com posar el dit a la llaga.

Quan he sentit la mama llegint-la en veu alta, no me’n

sabia avenir... / tanta mala fe, condensada en aquestes

línies...

SaNdra: Perdona. Vols dir que... que tu hi eres quan la

mama l’ha llegida?

CLara: Bé... no... vull dir que quan ara l’he llegida jo,

m’he adonat ara de la mala fe... ara quan... no abans...

(Veu que no ho pot arreglar.) Bé. Sí. Molt bé. Jo hi era

quan l’ha llegida. I jo li he fet veure que era una carta

falsa. Però a veure... les coses clares... no he estat jo qui

l’ha matada.

SaNdra: Vols dir que he estat jo?

- 166 -

CLara: Bé... no... Ell! Ell, l’ha matada. I bé, tu, també

una mica.

Tots tres comencen a barallar-se a crits. No

s’entenen els retrets. Jana els fa callar de cop.

JaNa: Prou! En realitat, l’heu matat tots tres.

Silenci tens.

Magda s’ha alçat del llit, com si l’haguessin

despertat els crits, i s’ha apropat fins on és la

seva germana. És l’espectre de Magda. El seu

cos, aparentment, segueix estès al llit.

Magda: Àgata, els vols dir que deixin de cridar?

Àgata: Magda. Quin susto. Què fas?

Magda: Així no hi ha manera de dormir.

Àgata: Què fas què fas què fas... Torna-te’n al llit. Estàs

morta!

Magda: Estic morta? Justament avui? Onze de setembre?

Àgata: Sí. Què faríem a casa, si no fos perquè t’has

mort? Si estiguessis viva estaríem tots fent via.

Els altres s’han girat de cop cap a Àgata, estra-

nyats perquè parla sola. Només Àgata pot veure

i sentir l’esperit de Magda.

SaNdra: Àgata. Amb qui parles?

- 167 -

Àgata: Amb ta mare. És aquí. Vosaltres no la veieu?

Tots fan que no, descol·locats. L’esperit de

Magda, com si del seu lloc natural es tractés,

ha acabat dins l’illa de rajoleta hidràulica, que

brilla, irreal, iridescent.

Magda: Però no diu tothom que avui és una jornada his-

tòrica? Mira. Tan històrica que fins i tot els morts parlen.

Àgata: Vols comportar-te?

CLara: Una altra a qui se li va el cap.

Àgata: No. Que és veritat. La veig i m’està parlant.

Magda: / Li estic parlant. Sí.

Àgata: Com quan ella deia que havia vist l’Armando.

JaNa: Però si la iaia encara està aquí al llit estirada...

Àgata: Doncs jo la veig aquí al davant i m’està parlant.

CLara: Només ens faltava això.

SaNdra, fa callar Clara: Xxxt.

La fa estremir un calfred, com una gata, com si

de cop tingués una inesperada sensibilitat.

Un moment. I si...?

Àgata, pregunta-li, què vol?

CLara, fotent-se’n: Això... què vol?

Àgata: Diuen que què vols?

- 168 -

Magda: Ja les sento!

Àgata: Perdona, perdona...

CLara: Què li ha agafat al fantasma?

SaNdra: / Voleu callar?

CLara: / Ara s’ha enfadat?

JaNa: / Esteu de conya, no?

Àgata: Xxxt! Per torns. Ara ella.

Què vols, Magda?

Magda: Ai... no ho sé... tot és molt sobtat.

Àgata: ...

Magda: Mira. Vull parlar amb el Rafa.

Àgata: Vol parlar amb tu.

L’hoMe, assegut bevent whisky: Jo no vull parlar amb ella.

Àgata: No vols sentir què t’ha de dir?

L’hoMe: Ja m’ho imagino.

Magda: Digue-li, que després de tota una vida enco-

tillada, el darrer mes i mig he respirat lliure com mai.

Àgata: Diu que /

L’hoMe: Ja m’ho imagino.

Àgata: Ja ho sents...

Magda: És un animal.

- 169 -

Àgata: I què... vols res més?

Magda: No ho sé.

Àgata: Si no ho saps tu...

L’hoMe: No es tracta del que vol. Sinó del que necessita.

Necessita que algú li ensenyi el camí.

Magda: No estaria malament.

Àgata: Diu que sí.

L’hoMe: Magda. (A Àgata.) Em sent?

Magda: Ara sóc jo que no vull escoltar-lo.

Àgata: Et sent.

L’hoMe: Hem de fer igual que quan va morir la seva

sogra. El mateix que quan se li va aparèixer l’home aquí

al passadís.

Magda: El llorer?

Àgata: El llorer?

L’hoMe: Netejar totes les habitacions des del terra fins

al sostre amb llorer.

Magda: Sí, zim-zam, / zim-zam...

L’hoMe: Zim-zam, zim-zam... I adéu-siau.

Magda: A la cuina, dins un pot, hi ha les branques que

vaig fer servir pel meu home.

- 170 -

Àgata va a buscar el llorer a la cuina i comença

a repartir-lo.

Àgata: Cadascú una branca.

Magda: I vull que passi l’aire. Vull que obriu al davant,

vull que obriu al darrere...

Àgata: Jana, obre al davant. Clara, al darrere.

Magda: Sí, i que corri l’aire. / Que l’aire s’ho emporti tot.

Tot aquest ambient reclòs, enrarit. Corrupte.

Àgata, repeteix les paraules de Magda: Vol que corri l’ai-

re. Que s’ho emporti tot. Aquest ambient reclòs i enrarit.

Magda: T’has deixat corrupte.

Àgata: I corrupte.

Han obert davants i darreres i passa una alenada

d’aire. De fons, se sent la gentada al carrer que

s’aplega per a la via catalana.

Magda: Eh? Quina diferència. Crec que ja començo a

veure el camí.

SaNdra: Àgata...

Digue-li... que aixecarem el parquet.

Àgata: La Sandra diu que...

Magda: No cal. Ja la sento.

Àgata: Et sent.

- 171 -

SaNdra: Mama. Acabarem d’aixecar el parquet. Tal com

tu volies.

Magda: M’agrada.

Àgata: Li agrada.

SaNdra: Aquesta rajoleta es mereix respirar. Recuperar

el color.

CLara: El parquet sencer? Això és feina de xinos.

SaNdra, corregint-la: Serà de xinesos.

CLara: Ja m’has entès.

SaNdra: Ja t’he entès, sí. D’això es tracta. D’entendre’s.

Començarem demà mateix. Amb el parquet, vull dir. I a

entendre’ns, també.

CLara: Sola no podràs.

SaNdra: Sola no ho faré. Ho farem entre tots.

Magda: Crec que tornaré al llit...

Àgata: Algun altre desig abans de marxar?

Magda: Quina hora és?

Àgata: Quina hora és?

JaNa: Falta mig minut per les 17:14.

CLara: Mai tanta gernació, en un funeral.

Magda: Digue-li que potser sí que tots m’han vingut a

veure... però que això no és un funeral.

- 172 -

Àgata: Diu que no és un funeral.

SaNdra: I és que no ho és.

Magda: És una festa. Llàstima que el tocadiscos no

estigui arreglat.

Àgata: El vam portar a reparar quan van obrir l’1 de

setembre / i ens van dir quinze dies...

Magda: M’hauria agradat anar-me’n sentint la Feliu.

Amb un bon comiat. Aquella cançó que feia quan

acabava els concerts. No deixeu de posar els discos de

la Feliu. Ella canta qui som. Sobretot no us oblideu de

posar-los el dia... el dia joiós que els lladres, encantadors

de serpents, paguin per tot el que ens han fet.

Cantem?

Al televisor arriben les 17:14 i es veuen imatges

aèries de la ve baixa que mostren les quatre

barres humanes. Se sent la gernació llunyana.

Magda, dempeus a l’illa de rajoleta enmig del

parquet, comença a cantar. Després s’hi suma

Àgata. I de mica en mica tots. Canten la cançó

bandera de la Núria Feliu, Ja us he reconegut.

Magda:

Sou aquí, els bons amics que jo estimo...

Magda i Àgata:

Sou aquí, ara us tinc tan a prop...

- 173 -

totS SiS:

... que em ve una sensació i em pren un tremolor,

que em va des del cabell fins al taló.

Ja us he reconegut,

amics, que m’heu vingut a veure!

Ja us he reconegut,

ja veig que amb l’amistat puc creure.

Conec aquell d’allí, és un antic veí.

A tots i a cadascú, no m’ha fallat ningú.

A tots els que heu vingut

jo us he reconegut!

Fosc.

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia 14 de febrer del 2017

Volums publicats:

Textos a Part

Teatre contemporani

1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998

Premi Born 1997

2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,

1999. Premi Born 1998

5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi

Serra d’Or 1999

6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,

2000

7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.

Premi Serra d’Or 1999 (al millor text

espectacle)

8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.

Premi Born 1999

9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,

2001

11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de

Caront, 2001

12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2000

13. Raül Hernández Garrido, Si un dia

m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000

14. Harold Pinter, L’engany, 2001

15. David Plana, Després ve la nit, 2002

16. Beth Escudé, Les nenes mortes no

creixen, 2002. Premi Joaquim M.

Bartrina, Reus 2001

17. Luis Miguel González, La negra,

2002. Premi Born 2001

18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003

19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003

20. Manuel Molins, Elisa, 2003

21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que

esteu en el cel, 2003

22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort

Manolete, 2003. Premi Born 2002

23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-

tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,

Andorra 2002

24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a

Sarajevo, 2004

25. AADD, Dramaticulària, 2005

26. Miquel Argüelles, Una nevera no és

un armari, 2004. Premi Joaquim M.

Bartrina, Reus 2002

27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-

quim M. Bartrina, Reus 2003

29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi

del Crèdit Andorrà, Andorra 2004

30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix

/ Marina / Preludi en dos temps, 2005

32. Marco Palladini, Assassí, 2006

33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,

2006. Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2005

35. Manuel Molins, Combat, 2006

36. Marc Rosich, Surabaya, 2007

37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born

2006

38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-

rança. Una Petita dansa de mort en

cinc quadres, 2007

39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007

40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,

2007

41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III

Premi Fundació Romea de Textos

Teatrals 2006

42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del

Crèdit Andorrà, Andorra 2006

43. Carles Batlle, Trànsits, 2007

44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova

York, 2007

47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2006

48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en

Klein, 2008

49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la

llegenda catalana, 2008 (Inclou un

CD)

50. José Sanchis Sinisterra, El setge de

Leningrad, 2008

51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.

Premi Born 2007

52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53. Josep M. Miró Coromina, Quan

encara no sabíem res, 2008. Premi

del Crèdit Andorrà, Andorra 2007

54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,

2008. IV Premi Fundació Romea de

Textos Teatrals 2008

55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa

/ La ﬁnestra / Sota terra, 2008

56. Albert Benach, Mascles!, 2008

57. Erik Satie, El parany de Medusa,

2009

58. Joan Cavallé, Peus descalços sota

la lluna d’agost, 2009. I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

59. Josep M. Diéguez, De vegades

la pau, 2009. Accèssit I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

60. Angelina Llongueras i Altimis, El

cobert, 2009. Accèssit I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,

2009. Premi Born 2008

62. Enric Nolla, Còlera, 2009

63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens

de palla, dies de vent (Una reﬂexió

sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2008

64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,

2009

65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,

2009

66. Pere Riera, Casa Calores, 2009

67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009

68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II

Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009

69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona

que perdia tots els avions, 2010.

Premi Born 2009

71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73. Marta Buchaca, A mi no em diguis

amor, 2010

74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,

2010

75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,

2010

76. Michel Azama, La Resclosa, 2010

77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

VIII Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2009

78. Evelyne de la Chenelière, Bashir

Lazhar, 2010

79. Josep M. Benet i Jornet, Dues

dones que ballen, 2010

80. Carles Batlle, Zoom, 2010

81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

82. Daniela Feixas, El bosc, 2011

83. Guillem Clua, Killer, 2011

84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011

85. August Strindberg, Creditors, 2011

86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011

87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier

Romeu, Preguntes i respostes sobre

la vida i la mort de Francesc Layret,

advocat dels obrers de Catalunya,

2011

88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.

Praga, 2011

89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang

bang (Obert ﬁns a l’hora de l’Ànge-

lus), 2011

90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-

sos de Shakespeare), 2011

91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de

rentat), 2011

92. Sergi Pompermayer, Top model,

2011

93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,

2011

94. Jordi Casanovas, Una història cata-

lana, 2012

95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al

voltant de Dau al Set, 2012

96. Josep Maria Miró i Coromina, El

principi d’Aquimedes, 2012

97. Jordi Oriol, T-error, 2012

98. Marc Angelet, Voyager, 2012

99. Marilia Samper, L’ombra al meu

costat, 2012

100. Joan Brossa, Poesia escènica II:

Strip-tease i teatre irregular (1966-

1967), 2012

101. Joan Brossa, Poesia escènica III:

Mirades sobre l’amor i la vida

(1956-1962), 2012

102. Toni Cabré, L’inútil, 2012

103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,

2012

104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,

2012

105. Pere Riera, Barcelona, 2013

106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-

ho?, 2013

107. Helena Tornero, No parlis amb

estranys, 2013

108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013

109. Josep Maria Miró, Fum, 2013

110. Tennessee Williams, La rosa tatua-

da, 2013

111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,

2013

112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013

113. Marta Momblant, Resposta a cartes

impertinents, 2013

114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El

cantador, 2014

115. Marivaux, El joc de l’amor i de

l’atzar, 2014

116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i

Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014

117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els

déus i els homes, 2014

118. Joan Brossa, Poesia escènica V:

Estar al món el 1953, 2014

119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:

Circ, màgia i titelles, 2014

120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan

Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert

Mestres. Espriu x dotze, volum 1,

2014

121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep

Pere Peyró, Gemma Rodríguez,

Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-

resa Vilardell, Espriu x dotze, volum

2, 2014

122. Alexandre Dumas ﬁll, La Dama de

les Camèlies, 2014

123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit

petit, 2014

124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a país,

2014

125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014

126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,

2014

127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,

2014

128. Thomas Bernhard, El President, 2014

129. William Shakespeare, El somni d’una

nit d’estiu, 2014

130.

Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler

Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i

Núria Milà, Lampedusa Beach

, 2014

131. Josep M. Muñoz Pujol, L’home del

Billar

, 2014

132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.

Premi del Crèdit Andorrà, Andorra

2013

133. Damià Barbany, Kabaret amb K,

2014

134. Eduardo De Filippo, L’art de la

comèdia, 2014

135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual

per a Electra, 2014

136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La

societat i el camí personal, 2014

137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:

Postteatre i Teatre de carrer, 2014

138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:

L’oﬁci de viure, 2014

139. Narcís Comadira, L’hort de les

oliveres, 2015

140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,

2015

141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,

2015

142. Albert Arribas, Selecció, 2015

143. Xavi Morató, Un peu gegant els

aixafa a tots, 2015

144. Federico García Lorca, El público,

2015

145. Arthur Schnitzler, El professor

Bernhardi, 2015

146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,

Marián de la Chica, María José Lizar-

te, Simfonia de silencis, 2015

147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la

caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015

148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,

2015

149. Molière, Dom Juan o el festí de

pedra, 2015

150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre

de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,

2015

151. Manuel Molins, Bagdad, dones al

jardí, 2015

152. Molière, Don Joan, o el festí de

pedra, 2015

153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,

Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-

tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc

Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,

2015

154. Pau Miró, Victòria, 2016

155. Lars Norén, El coratge de matar,

2016

156. Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat,

2016

157. Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel,

2016

158. Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016

159. Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto,

2016

160. Sergio Martínez Vila, L’obediència de

la dona del pastor, 2106

161. Damià Barbany, Kriptonita, 2016

162. Marcela Terra, Desterradas, 2016

163. David Mamet, traducció d’Anna Soler

Horta, Una vida al teatre, 2016

164. Marc Garcia Coté, Niu, 2106

165. Bernard-Marie Koltès, En la solitud

dels camps de cotó, 2016

166. Josep Maria Benet i Jornet, La desa-

parició de Wendy, 2016

167. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-

golisme o monòlegs de transforma-

ció (1965-1966) Primera part, 2016

168. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-

golisme o monòlegs de transforma-

ció (1965-1966) Segona part, 2016

169. Joan Brossa, Poesia escènica XII:

Icones per a 1962, 2016

170. Mercè Rodoreda, La senyora Florenti-

na i el seu amor Homer, 2016

171. Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat,

2017

172. Marc Rosich, A tots els que heu

vingut, 2017

Textos a part Teatre clàssic

1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,

2008

2. Lluís Capdevila, La festa major de

Gràcia / Tierra sin primavera. Dues

obres del teatre de l’exili republicà,

2015

3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016

Textos a part Teatre per a joves

1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016

2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016

3. Helena Tornero Brugués, Submer-

gir-se en l’aigua, 2016

4. Cristina Clemente, Consell familiar,

2016

5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016

Textos aparte

Teatro contemporáneo

1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.

Premi Born 2003

2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a

California, 2005

3. Fernando León de Aranoa, Familia,

2005. Adaptación de Carles Sans

4. José Luis Arce, El sueño de Dios,

2005. Premi Born 2004

5. Joan Casas, El último día de la crea-

ción, 2006

6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita

Rondó, 2006

7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-

nos un día, 2006. Premi Born 2005

8. Rebecca Simpson, Juana, 2007

9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los

pájaros, 2008

11. Richard France, Su seguro servidor

Orson Welles, 2008

12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13. Santiago Martín Bermúdez, El

tango del Emperador, 2008

14. José Sanchis Sinisterra, Vagas

noticias de Klamm, 2009

15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El

retratista, 2009

16. Marcela Terra, La Espera / Simone /

Entre las Olas, 2014

Textos aparte Teatro clásico

1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010