.
Davide Carnevali
traducció d’Albert Arribas
173
ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC
Davide Carnevali
ACTES OBSCENS
EN ESPAI PÚBLIC
(Maneres amenes d’esperar
l’adveniment del messies)
Davide Carnevali (Milà, Itàlia, 1981) ha escrit, entre altres:
Variazioni sul modello di Kraepelin (Premi Stückemarkt
Theatertreffen 2009, Premi Marisa Fabbri 2009, Premi de les
Journées de Lyon des auteurs 2012); Sweet Home Europa
(Schauspielhaus Bochum, 2012); Ritratto di donna araba
che guarda il mare (Premio Riccione per il Teatro 2013 –
premi nacional de nova dramatúrgia); Menelao (menció
especial Premi Platea 2017). Les seves obres, traduïdes a
dotze llengües, s’han presentat en diversos festivals i tem-
porades internacionals. A Catalunya ha estrenat Variacions
sobre el model de Kraepelin (Sala Beckett, 2012); Confessió
d’un expresident que ha portat el seu país al llindar d’una
crisi (Club Capitol / Festival Grec, 2016).
Actes obscens en espai públic (Maneres amenes d’espe-
rar l’adveniment del messies). Davide Carnevali ha accep-
tat l’encàrrec del Teatre Nacional d’enfrontar-se a la força
trencadora del Teorema pasolinià amb l’ànim de qüestio-
nar l’autèntica capacitat política —transformadora— del
gest artístic i la renovació dels codis lingüístics. Carnevali
ha reobert l’obra i l’ha posada en contacte amb les seves
fonts, les escriptures sacres; procurant instaurar alhora un
nou diàleg amb la contemporaneïtat. Això signifi ca fer que
l’obra parli una llengua plena, viva, actual: es tracta de po-
lemitzar amb l’estètica i el llenguatge d’avui, tal com volia
Pasolini per al seu Teorema fa cinquanta anys.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-946619-8-3
.
ACTES OBSCENS EN
ESPAI PÚBLIC
(Maneres amenes d’esperar
l’adveniment del messies)
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: abril 2017
© del text: Davide Carnevali
© de la traducció: Albert Arribas
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Il·lustració de portada: Grazia Sacchi
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-946619-8-3
Dipòsit legal: T 265-2017
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
ACTES OBSCENS EN
ESPAI PÚBLIC
(Maneres amenes d’esperar
l’adveniment del messies)
de Davide Carnevali
(2016)
a partir de Teorema de Pier Paolo Pasolini
un encàrrec del Teatre Nacional de Catalunya
per a la temporada 2016/2017
traducció d’Albert Arribas
ÍNDEX
Presentació 11
ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC 15
Pròleg pasolinià 21
I. Espera 29
II. Enamorament 57
III. El desert 81
Epíleg pasolinià 121
Llista de referències 125
«De Pasolini a Benjamin» 127
EQUIP ARTÍSTIC
Dramatúrgia Davide Carnevali
Direcció Albert Arribas
Escenografia i vestuari Sílvia Delagneau
Il·luminació Ignasi Camprodon
So Lucas Ariel Vallejos
Producció executiva Maria G. Rovelló
Producció
Teatre Nacional de Catalunya,
Grec 2017 Festival de Barcelona
i Centaure Produccions
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2016-2017
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Actes obscens en espai públic (Maneres amenes
d’esperar l’adveniment del messies) es va estrenar
a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el
6 de juliol de 2017 amb el repartiment següent:
El pare Oriol Genís
La mare Màrcia Cisteró
La filla Mònica Almirall
El fill Sergi Torrecilla
L’Àngel Antònia Jaume
La Serventa Sílvia Delagneau
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans
de l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de
Catalunya.
- 11 -
PRESENTACIÓ
Actes obscens en espai públic neix d’una idea de la Di-
recció artística del Teatre Nacional de Catalunya, que em va
encarregar per a la temporada 2016/2017 una obra inspirada
en Teorema de Pier Paolo Pasolini. La meva intenció no ha
estat fer-ne una reescriptura, ni proposar-ne una versió per al
teatre —Teorema és, en primer lloc, un guió cinematogràfic,
editat després en forma de novel·la—; sinó més aviat escriure
un text original, que reprengués alguns dels motius presents
a l’obra de Pasolini. El primer de tots, el tema de la irrupció
del messies en la història de la humanitat.
L’obra proposa una sèrie d’escenes inspirades en Teore-
ma i d’altres inspirades en la tradició messiànica testamen-
tària que Pasolini té ben present a l’hora d’escriure. Així
doncs, he barrejat la identitat dels personatges pasolinians
amb la d’algunes de les figures que desenvolupen un paper
fonamental en l’anunci i el testimoniatge de l’arribada del
Crist entre els homes. Es tracta d’una operació de reactualit-
zació i al mateix temps d’humanització d’unes figures que, en
la seva representació mítica, corren el risc de quedar reduïdes
al pla literari, i així semblar llunyanes respecte a l’esperit
de la nostra època. És en aquest sentit que es prossegueix
- 12 -
l’operació pasoliniana de Teorema: reactualitzar un nucli mític
i oferir-lo al lector contemporani a través d’una estètica i d’un
llenguatge nous. Sovint amb implicacions dessacralitzadores
i iròniques.
Tenint en compte que ja ha passat, tanmateix, mig segle
des de l’escriptura de Teorema, m’ha semblat necessari buscar
aquesta estètica i aquest llenguatge en una direcció diferent
de la que va prendre Pasolini, anant a identificar quina estè-
tica i quin llenguatge actualment mostrarien una relació de
polèmica i de ruptura amb l’estètica i el llenguatge corrents;
per adoptar, d’aquesta manera, la posició que va adoptar Te-
orema en el seu moment. La idea és, doncs, proposar-ne una
«traducció per al teatre» que, encara que traeixi l’original, es
proposi mantenir-ne intacte l’esperit. Què és en el fons una
paràbola, si no la traducció en llenguatge d’un nucli mític,
antic i universal, que es resisteix al llenguatge? El propòsit
d’una paràbola és justament parlar a través d’un procés de
metaforització a diferents nivells, en el qual com a mínim el
pla literari i l’al·legòric han de resultar fàcilment comprensibles
per al receptor; mentre que el pla moral pot funcionar com
un dispositiu que posi en marxa la seva activitat intel·lectual.
A partir d’això, podem entendre la Serventa—que reprèn
el personatge d’Emilia de Teorema— com la figura fonamen-
tal de l’espectacle: aparentment amb funcions secundàries
d’ajudant, sense trobar-se ben bé mai en un primer pla, és
ella qui prepara el sopar per a l’adveniment del messies i
ajuda els altres personatges. La Serventa, exactament com
a Teorema, representa aquells humils i pobres d’esperit de
qui és, segons l’evangeli de Mateu, el regne dels cels; i això
es manifestarà amb força al final de l’obra, en què resultarà
evident la coincidència entre aquest personatge i la figura
- 13 -
messiànica —que, precisament, ve al món «no pas a ser servit,
sinó a servir» [Mateu, 20, 28].
De fet, la irrupció de la figura messiànica en la història
és sobretot la destrucció, violenta, d’un equilibri estructural;
el qual és aquí l’equilibri formal de la representació teatral. El
messies irromp en la història trencant-ne el curs. El moment
messiànic és, igual que el moment teatral, un moment de
recapitulació: el moment en què s’acompleixen els signes,
materialment. En aquest sentit, la Història i la història només
poden quedar anul·lades: ens trobem davant d’una altra cosa,
d’un moment «en suspens». Aquest ja era un tema fonamen-
tal a Teorema; i, a més a més de Pasolini, era òbviament un
tema molt grat per a un altre marxista heterodox i religiós
encara menys ortodox: Walter Benjamin. L’obertura final de
la porta menuda per on ha d’entrar el messies és una clara
referència a les seves Tesis sobre la filosofia de la Història.
Voldria acabar amb unes paraules sobre el pròleg i l’epíleg
del nostre espectacle, que sí que són un homenatge a l’estil de
Pier Paolo Pasolini, i al seu gust per la reinvenció contínua del
mite. D’aquesta manera es fa revifar aquell esperit del sagrat
que es tendeix a perdre en la nostra societat secularitzada i
capitalitzada. Però també pot ser llegit en aquest sentit el fet
mateix de donar cos i veu a les figures de la tradició testamen-
tària: es crea així un pont entre mite i realitat, entre universal
i actual, que reforça la funció de la paràbola i alhora el valor
de la proposta teatral.
DaviDe Carnevali
ACTES OBSCENS EN
ESPAI PÚBLIC
(Maneres amenes d’esperar
l’adveniment del messies)
- 17 -
A ESCENA:
el Pare, un home embarassat, Zacaries, el Jove ric, Judes
Iscariot
la Mare, una dona embarassada, una amant sense amat
la Filla, una Núvia, Salomé, Magdalena
el Fill, un pintor, potser Francis Bacon, Tomàs Apòstol
el Dimoni, un Àngel anunciador, un Àngel embarassat,
l’Àngel de la Història, el cap del Baptista
la Serventa
un gall, després sacrificat com a pollastre rostit, després
ressuscitat de nou com a gall
- 19 -
ObsCè és, en un sentit etimològic, tot el que hau-
ria de romandre al marge de l’escenari i que no
s’hauria de posar a la vista del públic.
Aquests actes teatrals són obscens perquè posen
davant del públic el que pertany a l’esfera privada
i íntima i que no s’hauria de mostrar mai, la nos-
tra feblesa més gran; l’impuls d’abandonar-nos
—i per tant, en certa manera, de sotmetre’ns— a
l’amor.
ObsCè és, doncs, aquest amor que trasbalsa
irremeiablement la vida humana.
Però potser aquests actes també mostren alguna
altra cosa, alguna cosa més terrible i més difícil de
revelar: la nostra incapacitat real d’abandonar-nos,
a pesar de voler-ho, a aquest amor devastador i
perillós.
O potser allò que mostren en realitat aquests
actes és alguna cosa encara més obscena, per
descriure la qual no hi ha cap paraula que sigui
suficient: aquella tremenda, desesperada, ne-
cessitat d’estimar, sempre i malgrat tot, a pesar
d’haver pres consciència de la nostra incapacitat
d’abandonar-nos a l’amor.
- 21 -
PRÒLEG PASOLINIÀ
Déu i el Dimoni discuteixen
sobre les ruïnes d’Europa
Entra el
Dimoni.
Dimoni: Un dia déu i el dimoni es trobaren al cim
d’una muntanya per observar plegats el
món des de dalt. En veure el caos que
regnava en el món, el dimoni digué a déu:
«Ui ui ui, sembla que aquest món no li ha
sortit tan bé al nostre déu!» A la qual cosa,
déu respongué: «Per què dius això?». I el
dimoni continuà: «Guerres, patiment, crisis
econòmiques, capitalisme. Els humils ja no
volen ser humils i els pobres persegueixen
la riquesa a qualsevol preu. Els homes que
tu has creat s’han ficat en el camí de la per-
dició, i en comptes de cercar-hi una solució,
esperen que algú, des de dalt, la trobi per
- 22 -
ells». «I tu en el meu lloc què hauries fet?
—preguntà déu al dimoni. Que potser hauries
estat capaç de crear uns homes millors que
aquests? Al capdavall, jo sóc déu, i tu només
ets el dimoni.» «Jo? —digué el dimoni. No.
Jo probablement hauria creat homes pitjors
que aquests que has creat tu, però els hauria
dit la veritat.» «I quina seria aquesta veritat?
Aviam?» —preguntà déu de nou. I el dimo-
ni: «Hauria dit als homes que no val la pena
esperar que vingui algú a salvar-los, perquè
ningú vindrà». Hi hagué un moment de si-
lenci, en què déu va pensar. Un moment que
semblà etern: era l’eternitat del pensament
de déu. Finalment va replicar: «Però tu saps
prou bé que aquesta no és la veritat». «I jo
què vols que t’hi digui? —conclogué l’altre.
Jo, al capdavall, només sóc el dimoni.»
El
Dimoni es gira i surt.
En girar-se, desplega una llarga cua vermella.
Una cua llarguíssima.
- 23 -
Igual que un lladre en plena nit
Foscor.
Una feble llum il·lumina una porta tancada. Dues
veus, en la foscor, com una poesia.
Veu: Escolta.
Silenci.
Què era?
Veu: Què era?
Veu: Escolta.
Veu: Ja escolto.
Veu: Silenci.
Veu: Ja faig silenci.
Veu: Silenci.
Silenci.
No ho sents?
- 24 -
Veu: No ho sento.
Veu: Aquest soroll.
Veu: Quin soroll?
Veu: Aquest so.
Veu: Quin so?
Veu: Aquest murmuri, com un respir, un esbufec.
Silenci.
Veu: És el vent.
Veu: No és el vent.
Veu: És el vent en el jardí.
Veu: No ve del jardí.
Veu: És el vent a la finestra.
Veu: Això, com un respir, un esbufec, una veu.
Veu: És el vent allà a fora, el vent en el jardí, el vent
entre els arbres. Torna a dormir.
Veu: Ve de dins.
Veu: Entra per les escletxes, passa per sota les por-
tes, belluga les cortines, per això et sembla
un respir, un esbufec, una veu.
Silenci.
- 25 -
Però no és res.
Veu: Sento els passos.
Veu: Torna a dormir.
Veu: Escolta.
Silenci.
Ho has sentit? No ho sents?
Silenci.
Ha entrat algú.
Veu: No ha entrat ningú.
Veu: Ha entrat algú a casa.
Veu: No ha entrat ningú a casa.
Veu: Has tancat la porta?
Veu: He tancat la porta.
Veu: Amb clau?
Veu: Amb clau.
Silenci.
Veu: Algú ha obert la porta. Ha entrat algú a casa.
Ha entrat algú a robar a casa nostra. Pots
anar-ho a mirar? Ve de dins. Vés-ho a mirar.
Sisplau.
Llarg silenci.
- 26 -
Veu: No se sent res.
Silenci.
Ja no se sent res.
Silenci.
Ha parat.
Veu: Sisplau.
Silenci.
Encén la llum i vés-ho a mirar.
Silenci.
Se sent un esbatec d’ales.
Es mou algú, en la penombra.
La porta s’obre, s’entreveu una llum.
La llum d’una petita llàntia d’oli.
És la
Serventa.
La
Serventa camina en la foscor fent-se llum amb
la llàntia.
Camina cap a alguna cosa, o cap a algú.
Il·lumina el terra amb la seva llàntia d’oli.
Hi ha una gran taca vermella.
La
Serventa neteja amb una fregona aquella taca.
Després se’n va a la cuina.
Comença a preparar el sopar.
- 27 -
Durant tota l’estona en què no estigui ocupada
en altres accions, la
Serventa pararà la taula i pre-
pararà el sopar. Quan vulgui, pot demanar a algú
del públic que l’ajudi. Ho farà sense parlar, amb
gestos. Perquè la
Serventa no utilitza el llenguatge
per fer-se entendre. Mai.
Canta un gall.
S’ha fet de dia.
I. Espera
- 31 -
Primer estudi per a una crucifixió
Rere una cortina transparent, com un vel, la
secció d’un menjador burgès, il·luminat per una
llum que no és natural.
Una família a taula.
Pare, mare, Fill, Filla.
Ningú parla.
Només se sent el so de les culleres als plats.
Un minut.
S’apaga la llum.
El so de les culleres als plats continua.
- 33 -
Projecció
Instruccions per reconèixer
l’adveniment del messies (1)
L’adveniment del messies
segons els cristians
Toc toc. Truquen a la porta.
El cristià va a obrir.
Cristià: Entri, l’estava esperant.
Entra el messies.
L’adveniment del messies
segons els jueus
Toc toc. Truquen a la porta.
El jueu va a obrir.
Jueu: Entri, l’estava esperant. Però
em pensava que no vindria tan aviat.
- 34 -
El messies dubta de si entrar o ajornar
indefinidament la seva visita.
L’adveniment del messies
segons els musulmans
Toc toc. Truquen a la porta.
El musulmà va a obrir.
MusulMà: Entri. Però tregui’s
abans les sabates, sisplau.
El messies es treu les sabates i entra.
- 35 -
La concepció immaculada
El so de les culleres i dels plats es confon amb el
so d’un bressol que es gronxa.
Llum sobre la
Primera mare. Està embarassada.
Asseguda en una cadira, s’acaricia la panxa.
El ritme del bressol que es gronxa marca el ritme
de les seves paraules.
mare 1: Escolta
què és
aquest so
aquest soroll
això
això que no et sé dir, que és com un respir,
un esbufec?
Hi ha alguna cosa aquí dins
que no sap com sortir
d’aquí
- 36 -
alguna cosa per a la qual
aquest món ja és
menut
minúscul
insuficient
com el meu cos.
Perquè tu no pertanys
a aquest món
tu
no ets d’aquí
i si et deixo sortir
te n’aniràs de seguida
lluny
ja et sento
ets amb mi
malgrat que ja no hi ets
encara ets aquí
malgrat que ja te m’has escapat
del cos
dels braços
de les mans
com
el vent
com un respir
un esbufec
esvanit
- 37 -
puf.
Silenci. El so del bressol que es gronxa.
Però et voldria preguntar
—saps què et voldria preguntar?—
et voldria preguntar
coneixent-te en persona
mirant-te fit als ulls
agafant-te la mà amb la meva
et voldria preguntar
si tu
tens realment ganes
de sortir
o no.
Si tu,
que encara no has vingut
ja vols abandonar-me.
Silenci. El so del bressol que es gronxa.
Per què no dius res?
Per què no parles?
Has perdut la paraula,
fill meu?
No et sento.
No et sento, fill meu.
Parla més fort.
Digue’m alguna cosa,
digue’m una paraula,
- 38 -
digues només una paraula.
Llarg silenci. El so del bressol que es gronxa s’ha
interromput.
La
Primera mare s’acaricia la panxa.
Una mena de respir, d’esbufec.
Després, de nou, el so del bressol que es gronxa.
Llum sobre la
Segona mare. És un Àngel. Està
embarassada. Asseguda en una cadira, s’acaricia
la panxa exactament com ho està fent la
Primera
m
are.
mare 2: Fins i tot l’amor d’una mare pel seu fill no és
l’amor com nosaltres el coneixem.
No és l’amor com nosaltres el diem.
No és l’amor com nosaltres desitgem coneixe’l
i dir-lo.
Fins i tot l’amor d’una mare pel seu fill és un
amor útil.
Per què hauria d’estimar una mare allò tan
menut, lleig, brut de sang, que li ha sortit
del cos?
Per què en canvi no ho odia, per com és, i
per la seva manera de néixer, i per tot el mal
que li ha fet?
- 39 -
Què és aquest instint d’amor, si no una regla
útil per a la conservació de l’espècie?
Al contrari, no hauria de ser amor només allò
que no és útil?
No hauria de ser amor només allò que és
desinteressat?
No hauria de ser amor només allò que es dóna
sense una causa i sense un objectiu?
Realment podem anomenar-lo amor, l’amor
d’una mare?
No hauríem de trobar potser una altra pa-
raula?
Però quina és, aquesta paraula?
Realment pots anomenar-lo amor, el nostre
amor, fill meu?
Aquest amor tan nítid i transparent, que tot-
hom sent i que ningú veu?
Llarg silenci. El so del bressol que es gronxa s’ha
interromput.
La
Primera i la Segona mare s’acaricien la panxa.
Una mena de respir, d’esbufec. No. Un cor que
batega.
Després, de nou el so d’un bressol que es gronxa.
- 40 -
Llum sobre la tercera mare. Va vestida exactament
com les altres dues mares. I, exactament com les
altres dues mares, està embarassada.
Però a diferència de les altres dues mares, la
ter-
cera mare és un home.
Assegut en una cadira, s’acaricia la panxa.
El ritme del bressol que es gronxa ha augmentat.
mare 3: M’he cavat un sot
en el cos, furgant
en el meu pit, he regat
amb les llàgrimes la terra.
M’ha sorgit en el cos una flor,
m’ha posat arrels en el ventre
m’ha crescut al llarg dels braços
i ara s’obre enmig del pit.
Jo sóc un camp,
sóc terra i vent,
i el meu pit un jardí
on neixen flors.
M’has passat per sobre el cor
he sentit com caminaves
una mena de respir, d’esbufec
m’han arrabassat les flors.
- 41 -
M’ha quedat terra entre les mans
l’he entaforada al meu costat
i m’he posat damunt el cap
una corona de dotze pètals.
La
tercera mare comença a tenir contraccions.
Alça els braços al cel.
Una llum, des de dalt, la il·lumina.
Trenca aigües.
A terra es forma una gran taca. En el punt exacte
en què es trobava la taca que la
Serventa havia
netejat anteriorment.
Entra la
Serventa.
De nou il·lumina el terra amb la seva llàntia d’oli.
De nou neteja amb una fregona aquella taca.
Se sent un esbatec d’ales.
La
Serventa mira com s’envola alguna cosa que
tothom sent i que ningú veu.
- 43 -
RETAULE: UN TRÍPTIC
Plafó esquerre
Zacaries no pot pronunciar el nom del seu fill
Llum a l’esquerra.
Entra el
Pare, ara ZacarieS.
Prova de parlar.
Però de la seva boca no surt cap so.
ZacarieS prova de fer-se entendre de qualsevol
manera.
Intenta expressar-se amb la llengua dels signes.
Intenta expressar-se amb el cos,
amb tot el seu cos.
Però ningú entén el que voldria dir.
A l’inici és còmica, aquesta imatge estrafolària d’un
cos que es mou, en la recerca desesperada de les
paraules que no aconsegueix pronunciar.
Però després, a mesura que passa l’estona, aquest
cos, de còmic, esdevé tràgic.
- 44 -
I tràgica resulta ara la visió d’aquest cos que es mou i
es retorça,
fins a la desesperació.
ZacarieS obre la boca per cridar.
Crida amb tot l’aire que pot.
Però el seu crit és un crit mut.
De la seva boca no surt cap so.
ZacarieS es porta les mans a la boca.
Desplega una llarga llengua vermella.
Una llengua llarguíssima.
Les seves mans estan brutes de sang.
Plafó central
L’obra del pintor: el pintor en obra
Llum al centre.
Tres marcs buits.
El
Fill, com un pintor.
Porta al cap una corona d’espines.
Munta una tela en el marc central
Després comença a pintar.
A la tela central es pinta a si mateix com una flor
vermella.
És una gran taca de sang.
- 45 -
Plafó Dret
L’Arcàngel Gabriel com una
sibil·la anuncia sense dir
Llum a la dreta.
Entra l’
Àngel, vestit amb parracs.
Les ales li cauen.
Té la boca cosida.
Veu en off:
Cal emprendre un llarg viatge a través del
dolor, per tal de no sentir-se més un mateix,
per arribar a no suportar més el propi cos, a
odiar-lo, a odiar-se a si mateix fins a desitjar la
mort del propi cos, fins a desitjar desaparèixer
i acabar sent només l’eco d’una absència.
Cal emprendre un llarg viatge a través del
dolor, per arribar a odiar la pròpia veu, per
ser forçats a escoltar la pròpia veu a través
de la veu de l’altre, d’un altre que no existeix,
d’un altre que només és, precisament, la veu
d’un mateix.
I tot i així quan aquesta veu es fa cos, quan
aquest cos que hem odiat, matat i vist desa-
parèixer, quan aquest cos que ja no existeix
compareix davant nostre i reivindica la seva
existència, malgrat que nosaltres —o potser
justament perquè nosaltres— l’hem odiat,
matat i vist desaparèixer, llavors, en aquell
moment, només en aquell moment, d’alguna
manera, tornem a viure.
Silenci.
Una llum, des de dalt, il·lumina l’
Àngel.
l’Àngel alça els braços al cel.
I del cel cau un grapat de terra.
El cap de l’
Àngel queda cobert de terra.
- 47 -
La paràbola de les verges
Silenci.
En el silenci, el soroll d’un cor que batega.
Llum sobre la
Filla. S’està vestint de núvia. La
Serventa l’ajuda.
El ritme del cor que batega marca el ritme de les
seves paraules.
núVia: Amor meu,
li diré,
amor
meu
tanca els ulls,
li diré quan entri, abans d’entrar, quan sigui
a la porta o pel corriol del jardí, o fins i tot
abans, a l’entrada del jardí,
li cridaré:
amor
meu
i hi aniré corrents.
- 48 -
O potser no.
L’espero aquí.
Espero que toqui a la meva porta,
com un repicament de campanes
que toquen a festa
pel meu casament.
Tu què hi dius?
La
núvia mira la Serventa. La Serventa fa un gest
amb el cap, com per dir: Sí.
Encara que no sé
què faig preguntant-t’ho,
tu no t’has casat mai.
La
núvia mira la Serventa. La Serventa fa un gest
amb el cap, com per dir: No.
Però mira,
saps què et dic?
Que has fet ben fet.
Millor soles que amb el primer idiota que
passi.
Perquè qui t’hauria triat, a tu?
Hauries acabat amb un imbècil dels que et
fan treballar tot el dia,
que et maten de cansament,
tractant-te com una esclava,
una serventa a casa seva.
O no?
- 49 -
La Serventa fa un gest amb el cap, com per dir:
Que potser no faig de serventa a casa teva?
Jo, per sort,
he trobat un home
que m’estima.
El meu promès
no és com tots els altres.
El meu promès sobresurt
entre deu mil.
El seu cap és d’or fi;
els seus rínxols, que pengen
com flors de datilera,
són més negres que els corbs.
Els seus ulls, com coloms als rierols;
les seves galtes, terrasses de perfums.
Els seus llavis són lliris vermells,
el seu ventre és un escut de vori;
les seves cames, columnes d’alabastre.
Apareix ben plantat,
i quan el miro,
he d’apartar d’ell els ulls,
perquè em té tota embruixada.
La
núvia aparta els ulls de la Serventa.
Vindrà el meu promès
i se m’endurà
de la casa del meu pare
- 50 -
i dirà la gent:
«Qui és aquesta que puja del desert,
abraçada al seu amor?»
Per això la núvia es prepara,
es posa les seves joies i les seves faixes.
On són les meves joies?
On són les meves faixes?
La
Serventa les busca. No les troba.
És igual,
no importa,
el meu promès també m’estima així,
sense joies,
sense faixes.
De què serveixen les joies
si després me les ha de treure?
De què serveixen les faixes,
si després les ha de deslligar?
Tinc molt més
per oferir-li,
molt més que les joies i les faixes,
molt més,
sota les faixes
hi ha l’autèntica joia
sobretot sota les faixes
hi tinc molt més per oferir,
la vols veure la meva joia?
- 51 -
La núvia s’aixeca la faldilla. Però només fins a des-
cobrir el genoll. Riu. Fa un gest a la
Serventa, com
per dir: Riu tu també. La
Serventa riu. Breument.
Tinc molt més per oferir al meu promès,
perquè el meu promès només es mereix el
millor.
No es donen als gossos les coses santes,
o les perles als porcs, perquè les trepitgin.
És que algú porta la llàntia per posar-la sota
el llit?
No és per col·locar-la en el portallànties?
La
Serventa aixeca la faldilla de la núvia.
El llop no conviu pas amb l’anyell,
la pantera no jeu amb el cabrit.
La vaca i l’óssa no pasturen juntes;
no jeuen plegades les seves cries.
Ni el lleó menja palla, com el vedell.
La lleona té el seu lleó,
la lloba el seu llop,
la vaca el seu toro,
i jo,
que sóc més que una vaca,
tinc el meu promès.
Saps quants pretendents he tingut aquest
any?
Ho saps?
- 52 -
La Serventa fa un gest amb el cap, com per dir:
No ho sé, però m’ho imagino.
Més.
I tot i així els hi he dit que no a tots.
No.
No.
No no no.
La
núvia mou molts cops el cap, com per dir: No
no no. La
Serventa mou molts cops el cap, com
per dir: Sí sí sí.
Esclar que una rebolcadeta de tant en tant
per aquí o per allà sí que me l’he fet.
Una repassadeta algun cop de dalt a baix
esclar que me l’he deixat fer.
El camp, se l’ha de llaurar, en la temporada
oportuna.
I en la següent, cal sembrar-lo.
I després segar-lo.
I tornar-lo a llaurar.
La
núvia riu. La Serventa, no.
I tot i així mira,
per a ell,
encara sóc tota verge.
La
núvia fa un gest a la Serventa, com per dir:
Porta’m un mirall. La
Serventa va a agafar el mirall.
- 53 -
La núvia es mira al mirall. La Serventa col·loca una
corona de dotze pètals sobre el cap de la
núvia.
Ha acabat de vestir-se. Sona una campana.
És ell,
és aquí,
a l’entrada del jardí,
està venint.
La
núvia agafa la llàntia d’oli de la Serventa. Cau
la foscor al seu voltant.
Ets tu,
amor meu?
Ets tu?
Tu que vius en un jardí
fes-me sentir la teva veu.
Silenci. Canta un gall.
Ets tu aquesta veu que em crida?
Aquesta veu que no sé descriure, com una
mena de vent, com un respir, un esbufec?
El gall canta una segona vegada.
Per què no dius res?
Per què no parles?
Has perdut la paraula
amor meu?
No et sento.
No et sento, amor meu.
Parla més fort.
Digue’m alguna cosa,
digue’m una paraula,
digues només una paraula.
El gall canta per tercera vegada.
La llum de la llàntia s’apaga.
- 55 -
De possessor a posseït
El
Pare assegut en una butaca llegeix el diari.
Al seu voltant, els mobles i els objectes d’una
casa burgesa.
De tant en tant el
Pare allarga el braç, distreta-
ment, per agafar alguna cosa. Les ulleres, un
bolígraf, un llum, una copa de vi, un objecte
qualsevol.
Però els objectes s’enretiren quan hi acosta les
mans.
Al principi el
Pare no sembla adonar-se’n, de
tan concentrat que està en la seva lectura.
Al cap d’una mica, tanmateix, el
Pare s’adona
que al seu voltant ja no hi ha res.
Que tots els objectes que ha provat d’engrapar
s’han allunyat d’ell.
El
Pare s’aixeca.
S’acosta a la taula que està parant la
Serventa.
S’acosta al menjar i als estris de cuina.
- 56 -
Però en el moment en què va a tocar-los, el
menjar i els estris s’enretiren.
S’enretiren quan hi acosta les mans.
No es deixen tocar.
No es deixen agafar.
No es deixen posseir.
Una llum, des de dalt, il·lumina el
Pare.
El
Pare alça els braços al cel.
No succeeix res.
El
Pare surt.
Després, del cel, cau un grapat de terra.
La
Serventa, fent petar els dits, fa tornar tots els
objectes de la casa al seu lloc.
Després neteja amb una fregona aquella terra.
Però de sobte, del cel, cau més terra.
Una muntanya de terra cobreix l’espai.
II. Enamorament
- 59 -
Segon estudi per a una crucifixió
Rere una cortina transparent, com un vel, la
secció d’un menjador burgès, il·luminat per una
llum que no és natural.
Una taula.
Al centre de la taula, un gerro amb un ram de
flors vermelles.
Ningú a taula.
Se sent el so de les culleres als plats.
El terra està tot ple de terra.
Les flors s’envolen.
Dos minuts.
S’apaga la llum.
- 61 -
Projecció
Instruccions per reconèixer
l’adveniment del messies (2)
L’adveniment del messies
segons Walter Benjamin
Toc toc. Truquen a una porta menuda.
Walter Benjamin va a obrir.
benJaMin: Hm. Creia que series menut i geperut.
Entra el messies, fent-se menut i geperut,
per passar per aquella porta menuda.
L’adveniment del messies
segons Karl Marx i Friedrich Engels
Toc toc. Truquen a la porta. Karl Marx va a obrir.
Marx: Sí? Que hi ha algú?
- 62 -
Silenci. A la porta hi ha el messies.
Que hi ha algú?
Silenci. A la porta hi ha el messies.
Friedrich, per casualitat
no has demanat pizzes?
Engels mou molts cops el cap,
com per dir: No no no.
Millor, perquè disposem de
tots els mitjans de producció
necessaris per fer-nos les pizzes
a casa nosaltres mateixos.
Marx torna a tancar la porta.
L’adveniment del messies
segons Pier Paolo Pasolini
Toc toc. Truquen a una gran porta.
Pier Paolo Pasolini va a obrir.
A la porta hi ha el messies.
Pasolini li salta al coll i el besa.
Després l’arrossega dins de casa
i el fa jeure tendrament sobre el llit.
- 63 -
Tan sols un adulteri?
Un llit, sobre el qual hi ha roba d’home amun-
tegada.
La
mare al capçal.
La
mare es mira el llit.
Es mira aquella roba.
La toca amb les mans.
Passa les mans sobre aquella roba.
L’acaricia.
L’engrapa.
Se la refrega contra seu, sobre el cap, contra les
galtes, contra la pell.
L’ensuma.
L’abraça.
Engrapa, ensuma i abraça aquell cos absent.
Llança aquella roba damunt del seu cos, llança
el seu cos entre aquella roba.
Es posa aquella roba.
- 64 -
Però ni tan sols amb això no en té prou.
Desesperada, alça els braços al cel.
Però no la il·lumina cap llum.
I del cel no cau res.
La
mare cerca la manera d’enterrar-se sota un
munt de terra.
No res.
Un
Àngel entra i la pren entre els seus braços i
se l’emporta, s’emporta aquella pobra dona que,
en el seu silenci, cerca i invoca, exigeix i implora,
i implora més fort, i encara més fort, i es mou i
es retorça fins a la desesperació, per tal que es
manifesti ara, immediatament, la presència del
cos de l’amat.
A escena queden només un parell de sabates.
Brutes de terra.
Entra la
Serventa.
Raspalla i neteja amb cura aquelles sabates.
Les renta.
Després les eixuga amb els seus cabells.
- 65 -
La paradoxa de l’artista
El
Fill com un Pintor davant d’una tela plena
de terra. La terra s’escorre per la tela. De tant
en tant, el
Pintor engrapa un munt de terra i el
llança contra la tela.
Pintor: M’he passat la vida pintant per amor a la
pintura, sense voler res a canvi. Sense voler
res a canvi de la pintura, ni de la vida. He
pintat perquè no podia fer altra cosa, he pin-
tat per exigència, com obligat sense tenir-ne
l’obligació, he fet coincidir la meva pintura
amb la meva vida.
La gent es pensa que deu ser ben maca,
la vida del pintor. La gent es pensa que el
pintor és un somiador que deu haver realit-
zat el seu somni de ser pintor. Un somiador
que realitza els seus somnis en l’acte de la
pintura. Però la gent no s’imagina que l’au-
tèntic pintor, en realitat, no voldria realitzar
- 66 -
mai els seus somnis. I qui té el somni de ser
pintor no vol ser-ho realment. Només ho vol
continuar somiant.
Perquè l’autèntic pintor no té ganes de pintar.
Se sent mandrós, feble i cansat, i pateix cada
vegada que s’està allà dret davant la tela.
Pinta, és cert. De tant en tant, pinta. De tant
en tant, es veu obligat a pintar i de tant en
tant es veu forçat a realitzar els seus somnis.
Però aquests somnis, en l’acte de la pintura,
no s’acaben realitzant de fet. Més aviat s’aca-
ben destruint.
Allò que pinta el pintor, en realitat, no és mai
allò que tenia el somni de pintar.
Sinó més aviat allò que tenia el somni de no
pintar.
Allò que pinta el pintor només és un efecte
secundari, diguem-ho així, una perversió, en
definitiva, de la seva autèntica naturalesa, que
és la del no-pintor. Pintant, al seu torn es priva
una mica de la seva essència de pintor, i per
tant de somiador. En aquest sentit, la pintura,
per al pintor, és autodestructiva.
L’únic pintor que se salva és el que sap ser
pintor i renuncia a pintar.
- 67 -
Només així pot continuar somiant, i d’aquesta
manera pot continuar sent un pintor.
De vegades, perxò, pot passar que el pintor
pinti coses sublims.
En aquest cas el pintor es converteix en déu, i
el seu mateix acte de somiar es converteix en
el somiar de déu, i el seu somni, en el somni
de déu. I el somni de déu, com bé sabem,
no és somni sinó realitat. Per tant, fins i tot
en aquest cas, el pintor no se sent realitzat
com a pintor; se sent, com a màxim, realitzat
com a déu.
Però un déu realitzat, és a dir real, és de fet
encara un déu?
O un déu és déu només en la mesura en què
és somiat?
Esclar que això no li passa als que pinten
sense tenir realment l’exigència de pintar.
Però aquests, jo, no els considero pintors,
sinó pintadors. El sufix derivatiu els atorga
aquest privilegi: són els que sí que pinten
contínuament. I aquest pintar continu els
deixa sense temps per somiar. Pinten només
el que no somien.
Per això, alhora que neguen ser déu, se salven
com a homes.
- 68 -
Ja s’ha escorregut tota la terra de la tela.
Revelant, sobre la tela, un mirall.
Al centre del qual, sobreposada al rostre del
Pin-
tor, hi ha una gran taca de sang, com una flor
vermella.
- 69 -
Salomé s’apunta a un curs de teatre-dansa
Entra la
Filla, ara Salomé.
Va vestida de núvia i està recoberta de vels.
Mentre dansa, fa caure els vels del vestit un a un.
Dansa amb el cos,
amb tot el seu cos.
A l’inici és desitjable, la bella imatge d’un cos que
es mou en silenci, sense pronunciar cap paraula.
Però després a mesura que passa l’estona aquest
cos, de desitjable, es torna indesitjable.
I indesitjable resulta ara la visió d’aquest cos que
es mou i es retorça,
fins a la desesperació.
El cant del gall dóna fi a la dansa.
Salomé descansa, sense portar ja gairebé res po-
sat. Tots els vels estan escampats al seu voltant,
com pètals de flors.
La
Serventa li du una safata.
- 70 -
Salomé alça la tapadora de la safata.
A la safata hi ha el cap de l’
Àngel, ara el BaPtiSta.
Amb la boca cosida.
Salomé es mira aquell cap.
El toca amb les mans.
Passa les mans per aquell cap.
L’acaricia.
L’engrapa.
Se’l refrega contra seu, sobre el cap, contra les
galtes, contra la pell.
L’ensuma.
L’abraça.
Engrapa, ensuma i abraça aquell cap, el cos del
qual és absent.
Descús amb les mans aquella boca, l’obre, cerca
la llengua, treu aquella llengua, la desplega, una
llengua llarguíssima es desplega entre les seves
mans, i
Salomé llisca els dits per aquella llengua,
com si volgués llegir-hi al damunt totes les parau-
les que aquella llengua no diu.
Desesperada, voldria alçar els braços al cel.
Però els seus braços s’han entortolligat amb aque-
lla llengua llarguíssima.
- 71 -
Tot el seu cos s’ha entortolligat amb aquella llen-
gua llarguíssima i muda que, com una cadena,
ara li impedeix qualsevol moviment.
Salomé torna a retorçar-se.
Després es queda immòbil.
I s’adorm.
I somia.
Somia que està enamorada, i que és lliure de
qualsevol mena de cadena.
- 73 -
La paràbola del ric Epuló
Quan
Salomé s’ha adormit, el cap parla.
Àngel: Hi havia una vegada un home ric que vestia
de [nom d’una coneguda botiga de roba de la
zona] i celebrava cada dia festes esplèndides
al [nom d’un conegut restaurant de la zona].
Un pobre s’estava ajagut al portal d’una filial
del [nom d’un conegut banc de la zona], co-
bert de nafres, desitjant satisfer la fam amb
les engrunes que queien de la taula del ric.
El pobre va morir i ningú se’n va adonar, fou
enterrat en una fossa comuna, i fou portat
pels àngels al cel. El ric també va morir, i el
van sepultar al [nom d’un conegut cementiri
de la zona]. Arribat al reialme de la mort,
enmig de turments, alçà els ulls i veié de lluny
el pobre. Llavors va exclamar: «Àngel, tingues
pietat de mi i envia el pobre que mulli amb
aigua la punta del seu dit i em refresqui la
llengua, perquè sofreixo terriblement enmig
d’aquestes flames».
- 74 -
La Serventa mulla el seu dit en una copa de vi i
refresca la llengua de l’
Àngel, al qual li cau una
gota de sang de la boca.
L’àngel va respondre: «Fill, recorda’t que ja
vas rebre els teus béns durant la teva vida, i
el pobre, en canvi, només va rebre mals. Ara,
doncs, ell troba aquí el consol i tu, en canvi,
pateixes. A més, entre nosaltres i vosaltres hi
ha un gran abisme, de manera que ningú,
per més que vulgui, no pot travessar d’aquí
on som cap a vosaltres, ni d’on sou vosaltres
cap aquí». El ric va insistir-hi: «Llavors, àngel,
t’ho prego: envia’l a casa del meu pare, on tinc
encara cinc germans, tots imputats en alguna
causa. Que el pobre els adverteixi, perquè no
acabin també ells en aquest lloc de turments».
L’àngel li respongué: «Ja tenen les escriptures,
els profetes i els artistes teatrals, que els escol-
tin». El ric va respondre: «No, àngel, els meus
germans no van al teatre. Però si un mort va
a trobar-los, sí que es convertiran». I l’Àngel
li digué: «Si no van al teatre, ni que ressusciti
algú d’entre els morts no es convenceran».
l’Àngel beu una copa de vi i escup sang.
Per terra es forma una gran taca vermella.
- 75 -
El jove ric
Una feble llum il·lumina una porta tancada.
Algú truca a la porta. Silenci. Algú truca de nou.
Silenci. Algú truca per tercera vegada. La porta
s’obre. A la porta apareix el
Pare, ara com el Jove
ric, amb una gran quantitat de roba posada.
Cerca la manera d’entrar. Però, a causa de la
gran quantitat de roba que porta posada, no
aconsegueix passar per la porta. Silenci. Cerca
de nou la manera d’entrar. No ho aconsegueix.
Silenci. Després d’algunes temptatives fallides,
rodeja la porta i entra.
ric: Sóc un home corrent
fill de la meva generació,
educat segons els valors dels pares i dels
pares dels pares.
Vaig aprendre que per collir
s’ha de llaurar el camp en la temporada
oportuna.
- 76 -
I en la següent, cal sembrar-lo.
I després segar-lo.
I tornar a llaurar-lo.
Per tal que la terra doni fruit.
Perquè en aquests temps
ningú no dóna res a canvi de res.
Vaig aprendre això.
Vaig aprendre que tres és més gran que un,
que sumar és millor que restar,
que tenir és millor que donar,
i que abans de fer res és necessari valorar-ne
el risc empresarial.
Qui de vosaltres, si vol construir un edifici, no
s’asseu primer per calcular-ne les despeses i
veure si té amb què acabar-lo?
Quin rei que va a la guerra per lluitar amb un
altre rei, no s’asseu primer a deliberar si és
prou fort per a fer front amb deu mil homes
al que ve contra ell amb vint mil?
Canta un gall.
Fins al dia en què vas entrar
per aquesta porta,
i em vas dir:
«Jo et donaré la veritable riquesa».
- 77 -
El Jove ric comença a desvestir-se. Es treu la jaque-
ta. La camisa. Els pantalons. Sota aquesta roba,
porta més roba.
Tu ho vas dir,
i jo et vaig creure.
Vaig contractar més treballadors,
perquè encara vas afegir:
«La collita és abundant, però els treballadors
són pocs! Cal, doncs, que l’amo dels sembrats
enviï treballadors als seus sembrats.»
I a sota d’aquella roba, encara més roba.
Vaig augmentar els sous,
perquè els treballadors ja no s’haguessin de
preocupar de l’allotjament i el menjar,
perquè tu vas dir:
«Mireu els ocells del cel: no sembren, ni se-
guen, ni recullen en graners, però tenen el
seu aliment».
I a sota d’aquella roba, encara més roba.
Però ni amb això en vas tenir prou.
I a sota d’aquella roba, encara més roba.
Així que em vas dir:
«Si vols ser perfecte,
vés, ven tot el que tens,
- 78 -
despulla’t de tot,
després vine i segueix-me».
I encara més.
Aquí tens.
I encara més.
Agafa-ho,
pren tot el que tinc,
I més.
pren-ho tot,
tot.
I més.
Jo t’estic esperant,
I més.
tu, perxò, afanya’t,
I més.
afanya’t a venir,
I més.
que si no tindré fred
I més.
així despullat i nu
- 79 -
I més.
enmig d’aquest desert.
Silenci.
El
Jove ric està sol, enmig d’un munt de terra.
Continua traient-se roba, però encara va vestit.
En el silenci se sent només el seu plor, com un
murmuri, un respir, un esbufec.
III. El desert
- 83 -
Tercer estudi per a una crucifixió
Rere una cortina transparent, com un vel, el
que queda de la secció d’un menjador burgès,
il·luminat per una llum que no és natural.
Una taula, trencada.
Les cadires, trencades.
Un gerro, bolcat.
Flors escampades.
El terra està tot ple de terra.
Un gall escarbota enmig d’aquella terra, d’aque-
lla runa.
Bat les ales.
Tres minuts.
S’apaga la llum.
- 85 -
Projecció
Instruccions per reconèixer
l’adveniment del messies (3)
L’adveniment del messies
segons la burgesia
Toc toc. Truquen a la porta.
El burgès va a obrir.
burgès: Entri. Precisament
estàvem parlant de vostè.
El messies es queda a la porta.
L’adveniment del messies
segons l’Església
Toc toc. Truquen a la porta.
Un cardenal va a obrir.
CarDenal: Entri. Precisament
estàvem parlant de vostè.
- 86 -
El messies es queda a la porta.
L’adveniment del messies
segons el proletariat
Toc toc. Truquen a la porta.
El proletari va a obrir.
A la porta hi ha el messies.
El proletari mira el messies, sense dir res.
El messies li salta al coll i el besa.
Després l’arrossega dins de casa
i el fa jeure tendrament sobre el llit.
- 87 -
Feliços vosaltres quan us insultaran
La
mare agafa la Serventa per banda i la fa seure
a taula. La
Serventa porta al cap una corona de
dotze pètals.
mare: Agafa paper.
La
Serventa agafa el paper.
I bolígraf.
La
Serventa agafa el bolígraf.
Escriu.
La
Serventa espera.
Escriu.
La
Serventa espera.
Amor meu.
La
Serventa escriu.
No.
- 88 -
La Serventa espera.
Esborra.
La
Serventa esborra.
Escriu.
La
Serventa espera.
Amor.
La
Serventa escriu. Silenci.
Meu.
La
Serventa escriu. Silenci.
No.
La
Serventa espera.
Esborra «meu».
La
Serventa esborra.
Deixa amor.
Silenci.
Amor.
Silenci.
Amor.
La
Serventa mira la mare. La mare mira la Serventa.
- 89 -
No em miris.
La
Serventa escriu.
No.
La
Serventa s’atura.
Això no ho has d’escriure.
La
Serventa espera.
Això t’ho deia a tu,
vacaburra,
que em mires amb aquests ulls
de mala bèstia
no em miris,
mira el que estàs escrivint
capsigranya
que després fas faltes
d’ortografia
mamarratxa
poses els accents on no toca
i et deixes les paraules
tros d’imbècil.
Ni una!
No te’n pots deixar ni una de paraula!
Així que fixa’t
en el que escrius
mala puta
escriu.
- 90 -
La Serventa espera. Després, quan la mare parla,
escriu tot el que la
mare diu.
Aquesta nit, amor meu, menut meu, de cop
i volta, he sentit una terrible enyorança del
teu cos, dels teus braços, de la teva presència,
enyorança de la teva presència, de la teva
presència abassegadora, he sentit enyorança
per aquell desfici, pel desfici que em provocava
el teu cos, prop meu, dins meu, una enorme
enyorança, aquesta nit, de cop i volta, amor
meu, he sentit una tremenda tristesa per no
tenir-te més.
Sense tu el meu cos s’ha tornat un desert,
arrenca’m un cabell i serà com arrencar una
flor seca d’un camp de terra. El meu cor és
una pedra, el meu ventre és una vall àrida, el
riu que la regava s’ha assecat quan he esgotat
totes les llàgrimes que he vessat per tu.
Per què no et vas quedar en mi quan vas
entrar?
Et vaig deixar sortir i tu te’n vas anar lluny,
te’m vas escapar del cos, de les mans, com el
vent, com un respir, un esbufec, esvanit, puf.
Però et voldria preguntar, saps què et voldria
preguntar? Tu,
tu,
tu
- 91 -
no em miris
La
Serventa s’atura. La Serventa mira la mare. La
mare mira la Serventa.
Però què fas,
vacaburra
subnormal
analfabeta de merda
qui t’ha dit que deixessis d’escriure?
Qui t’ha dit
que trenquessis d’aquesta manera
el meu doll de pensaments
tan harmònic
tan compacte
que no ho sents
com brollava orgànicament?
Per què has deixat d’escriure?
Què et pensaves?
Que eren per tu aquelles paraules?
Ja t’agradaria, eh?
Cretina rematada.
No.
Les meves paraules
són seves
seves
no són per tu
- 92 -
gens ni mica no n’hi ha per tu, de paraules,
berganta infecta fastigosa tros de paper de
vàter rebregat sobre les cagarrines d’una vaca
tísica que pastura entre restes d’escombraries
per un abocador enmig d’una zona depaupe-
rada en la perifèria d’alguna àrea deprimida
d’algun país subdesenvolupat d’aquest món
de merda que amb el teu naixement va fer
un salt de qualitat, però cap a pitjor.
Silenci.
Per tant, escriu,
estimada,
torna a escriure,
escriu,
va,
no em miris
La
Serventa escriu.
No em miris
amb aquells ulls,
els ulls
d’un nen
quan cerquen la llet de la mare,
aquells ulls
que demanen,
que supliquen,
que volen.
- 93 -
Què volen?
Què vols de mi?
Ja no ets un nen,
així que què vols?
Què estàs mirant?
La
Serventa mira la mare. Després es torna a posar
de seguida a escriure.
Si continues mirant-me
així,
fill meu,
em vénen ganes
d’arrencar-te els ulls
amb les ungles
d’esgarrapar-te el rostre,
els cabells,
les galtes,
la boca,
arrencar-te-la,
i posar-me-la sobre el pit,
portar-me-la a la mamella,
i donar-t’ho tot
tot el que m’he quedat sense donar a ningú
en tots aquests anys.
I quan hagis acabat de xuclar-m’ho tot,
tot el que tinc,
absolutament tot,
t’agafaré el cap,
me’l reclinaré sobre els genolls
i mentre l’acariciï
t’estiraré la llengua,
l’estendré com una llarguíssima cinta ver-
mella,
i llegiré damunt d’aquella llengua totes les
paraules d’amor
que no has dit mai a la teva mare
per agrair-li d’haver-te dut al món.
Llarg silenci. La
Serventa mira la mare. La mare
mira la
Serventa.
Estripa-ho.
Estripa-ho.
Estripa-ho tot.
La
Serventa estripa la carta.
La
mare agafa tots aquells trossets de paper i
se’ls menja.
De la terra brolla aigua.
Una petita font d’aigua.
La
Serventa torna a la cuina.
Acaba de preparar el sopar.
Comença a parar la taula.
- 95 -
TRES CANTS D’AMOR PER A AMANT ABSENT
Magdalena recorda el seu amor perdut
Entra la
Filla, ara magDalena. El vestit de núvia
està brut. Abraça un ninot fet amb peces de roba
plenes de terra.
magDalena:
Penseu en la persona que hàgiu estimat més.
De quina manera hi penseu?
Podeu recordar-la realment, recordar-la tal
com és?
Podeu descriure’n realment el rostre, el cos,
les mans, el pit, tal com són de debò?
I si podeu, per què us serveix realment
aquest record?
Per estimar encara més aquesta persona,
o per estimar encara més la imatge que en
teniu?
- 96 -
L’única manera d’estimar és oblidar-se d’haver
estimat. De la mateixa manera en què dos
amants que volen continuar sent amants han
d’oblidar que ho són.
Només així renoven en cada moment la seva
promesa d’amor.
Només així renoven l’estupor d’enamorar-se
a cada instant.
Però que n’és de difícil, oblidar que s’ha gau-
dit d’una cosa tan maca.
Que n’és de difícil, oblidar el moment feliç
que s’ha passat en companyia de l’amant.
I si oblidéssim aquell moment feliç, tindríem
encara ganes de retrobar-nos amb el nostre
amant?
Que potser no volem retrobar-nos-hi justa-
ment per reviure aquell moment feliç?
I si el volem reviure, és perquè en tenim un
record agradable: per tant com el podríem
oblidar?
Oblidar-se de l’amant i d’haver estat estimat, i
al mateix temps recordar-se de l’amant i d’ha-
ver estat estimat. És pel viacrucis d’aquesta
paradoxa que passa l’amor.
Perquè el desig, en el fons no és un tenir
sense posseir?
- 97 -
És per això que, fins i tot si no veiem el nostre
amant durant uns dies, fins i tot així el tenim
amb nosaltres. Perquè ja és amb nosaltres en
el nostre desig per ell; només que el desig no
s’ha transformat encara en possessió; només
que no s’ha realitzat encara en la seva nova
arribada.
I esperant-ne l’arribada, ¿que potser no el
sentim amb nosaltres en la seva absència, no
el desitgem fins a tal punt que ja no el po-
dem definir com un simple pensament, i no
patim justament per això, pel fet de tenir-lo
amb nosaltres i de no poder-lo posseir encara
com a cos?
I no sentim llavors que tot el que fem serà
inútil, fins que no vingui?
Inútils les nostres paraules, inútils els nostres
gestos, inútil el nostre plor.
I que potser no ho hem d’acceptar tot això,
quan estimem?
I si fos aquest desig d’ell —així, precisament
perquè és inútil— l’amor?
Aquest desig que jo no sé dir, inexpressable
amb paraules, aquest desig desenfrenat que,
fins i tot després de tres dies, després de tres
miserables dies sense ell, ja no només voldria,
sinó que exigeix,
- 98 -
exigeix i implora,
i implora més fort
i més fort encara
fins a la desesperació
que es manifesti ara, immediatament, la pre-
sència del seu cos?
magDalena abraça més fort el seu ninot.
El ninot s’esmicola entre els seus braços.
D’aquell ninot només en queda un munt de terra.
Tomàs s’arrenca el cor
Entra el
Fill, ara tomÀS aPòStol. Porta les mans
brutes de terra.
Al pit té una gran taca de sang, com una flor
vermella.
tomÀs: Si em poguessis veure les marques de les
ferides sobre el pit,
i si poguessis ficar-me un dit a les ferides,
i si poguessis ficar-me la mà dins del pit,
retirar la mà i trobar-la bruta de terra,
i si poguessis furgar amb les ungles en el
meu pit,
com si furguessis amb un ganivet,
- 99 -
i dins del pit trobar-hi el cor,
que encara es mou i es retorça
fins a la desesperació
per tu,
i si poguessis tenir el meu cor sobre el palmell
d’una mà,
i acostar-me’l a la boca,
i si poguessis clavar-me en el cor
la meva boca,
les meves dents
i la meva llengua,
llavors em creuria
que he estimat.
Perquè t’ho ben juro:
el que més voldria en el món
és tenir un cor
per regalar-te’l
i no voler-lo recuperar mai.
tomÀS s’obre el pit i el costat.
Es fica les mans en el pit, en el costat.
En treu tot el que hi ha a dins.
Músculs, vísceres, tendons, ossos.
I el cor.
El seu cor està fet de terra.
Se li esmicola entre les mans.
- 100 -
Judes parla amb un animal mort
Entra el
Pare, ara JuDeS iScariot.
Porta al cap una corona de pedres.
La
Serventa està duent a taula una safata, coberta
amb un tapadora.
JuDeS la crida amb un gest. La
Serventa s’acosta a JuDeS. JuDeS fa un gest a la
Serventa. La Serventa alça la tapadora. A la safata
hi ha un pollastre. Un pollastre rostit precuinat,
com els del supermercat.
JuDeS es mira aquell
pollastre. Li parla.
JuDes: No em miris
amb aquests ulls
d’animal,
tu per a mi
estàs mort.
No em miris
amb aquests ulls,
tu no saps
com n’és de cansat
viure com un home,
tu
només saps morir
com un animal.
Però el paper del mort
- 101 -
sempre és el millor.
Tu no t’imagines com n’és de difícil
ser el que tria matar,
en comptes del que mor.
El que repudia,
i no el que és repudiat.
El que profereix els pitjors insults,
i no el que és insultat.
El que renuncia a l’amor,
i no el que continua estimant malgrat tot.
Jo he triat per tots dos
quan t’he demanat que m’abandonessis,
quan t’he obligat a allunyar-te de mi,
quan t’he suplicat que em deixessis en pau,
que no em turmentessis,
quan m’he fet passar per malalt,
per boig,
per tal de no haver de correspondre el teu
amor,
i m’he arrencat els ulls
amb les ungles
per tal de no veure’t plorar,
quan he triat la pau,
i he renunciat a la felicitat.
Des que te n’has anat
- 102 -
ja no puc dormir,
la nit s’omple de veus,
els objectes s’enretiren quan hi acosto les
mans,
el menjar s’allunya quan hi acosto la boca,
la roba que porto em pesa,
la terra per on camino
és àrida com un desert
i sobre el pit m’ha sorgit una taca
vermella com una flor
que no aconsegueixo arrencar-me.
I ara véns a dir-me
que només
una paraula meva
ja seria suficient,
per fer-te tornar?
Que si jo ho volgués,
si jo ho volgués realment,
si jo digués només una paraula,
després de tant de temps,
després de tants anys,
tu tornaries amb mi
i m’estimaries
encara,
fins a la fi dels dies?
Per què em demanes a mi una paraula,
- 103 -
tu que no estàs en condicions de pronunciar-ne
cap?
Si m’has estimat realment,
si realment,
com dius,
encara m’estimes,
si realment,
com dius,
ho has donat tot per mi,
fins i tot la vida mateixa,
llavors
per què de tot aquest amor
n’has tret la cosa més important?
Per què juntament amb tot aquest amor
no m’has donat també
la capacitat d’estimar-te?
JuDeS torna a posar la tapadora al seu lloc.
Una llum, des de dalt, il·lumina
JuDeS.
Del cel cauen pètals de flors.
Cobreixen el cap de
JuDeS.
- 105 -
ίνα η γραφή πληρωθή
Silenci.
En el silenci, el soroll d’un bressol que es gronxa.
Davant del bressol, una cadira buida.
l’Àngel, ara vestit amb parracs, canta Wild is the
wind, en la versió de Cat Power.
Àngel: Love me, love me
Say you do
Let me fly away
With you
We are creatures of the wind
Wild is the wind
Give me more than one grasp
Satisfy this hungriness
We are creatures of the wind
And wild is the wind
- 106 -
You touch me
I hear the sound of mandolins
You kiss me
With your kiss my life begins
Like a leaf clings to a tree
Baby please cling to me
We are creatures of the wind
Wild is the wind
You touch me
I hear the sound of mandolins
And you kiss me
With your kiss my life begins
Love me, love me
Say you do
Let me fly away
With you.
La música s’acaba.
l’Àngel voldria allunyar-se d’aquest desert de
terra i runa al seu voltant, en el qual té clavada
la mirada. Posa uns ulls desorbitats, obre la boca,
desplega les ales. Aquest és l’aspecte que ha de
mostrar l
’Àngel De la HiStòria. Voldria aturar-se,
despertar els morts i reparar allò destruït. Però
davant d’ell, s’encén un gran ventilador. Des del
- 107 -
paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les
seves ales, tan forta que ja no pot tancar-les. La
tempesta l’empeny irresistiblement cap al futur,
al qual li dóna l’esquena, mentre que davant d’ell
les ruïnes s’amunteguen fins al cel.
- 109 -
Crucifixió
El vel s’esquinça.
Rere el vel, en el lloc de la secció d’un menjador
burgès, hi ha una taca vermella a terra.
A la paret Blood on the Floor, de Francis Bacon
(1986).
Tres minuts.
Després, res més.
- 111 -
Projecció
Instruccions per reconèixer
el messies (4)
L’adveniment del messies
segons una ovella
Toc toc. Truquen a la porta.
L’ovella va a obrir.
Ovella: Fill meu!
L’ovella llepa afectuosament el messies.
L’adveniment del messies
segons el dimoni
Toc toc. Truquen a la porta.
El dimoni va a obrir.
DiMOni: Sí? Que hi ha algú?
- 112 -
Silenci. A la porta no hi ha ningú.
Que hi ha algú?
Silenci. El dimoni surt per fer una ullada.
Ets el de les pizzes?
En aquest moment, el messies s’esquitlla
a dins i tanca la porta darrere seu.
El dimoni es queda tancat a fora.
I s’ha deixat les claus a dins.
El messies li fa la botifarra.
L’adveniment del messies segons jo
Fi de la Projecció
Silenci.
Toc toc. Truquen a la porta de la sala.
El públic es gira.
Ningú va a obrir.
No sabrem mai qui hi havia a la porta.
- 113 -
Corol·lari
Mentrestant la
Serventa ha acabat de preparar
el sopar.
La taula està parada.
La
Serventa s’eixuga la suor.
Posa al seu lloc tots els objectes.
Torna a ordenar l’espai.
Apaga totes les llums.
Encén la seva llàntia d’oli.
Col·loca la llàntia sobre la taula.
I s’asseu al centre.
La
Serventa alça la tapadora de la safata.
A la safata hi ha el gall.
La
Serventa agafa pa.
Parteix el pa.
Dóna les engrunes al gall.
El gall es menja el pa, la
Serventa se serveix vi.
- 114 -
Beu.
El gall canta.
S’obre una porta menuda.
- 115 -
EL FINAL A MÉS DEL FINAL
(APOCALIPSI PROFANA)
Tenia fam (perquè l’espectacle va durar
tant) i em donàreu de menjar
El públic és convidat a asseure’s a taula.
Per menjar el que ha estat cuinat.
Perquè la
Serventa, és evident, ha preparat sopar
per a tothom.
Fins i tot per a nosaltres.
La porta estreta
Al final de l’espectacle, només s’obren dues
portes de la sala.
- 116 -
Una és la porta ampla, a través de la qual la sortida
és còmoda.
L’altra és la porta estreta, davant de la qual es
forma una llarga cua.
El públic ha de triar quina vol utilitzar per sortir
de la sala.
Els Àngels de les Set Esglésies
A l’exterior de la sala, al vestíbul, llums i música
per a la desfilada de la fashion-week.
Desfilen set àngels de Victoria’s Secret.
Comença la festa.
- 117 -
Joan drogat després d’una rave
a l’illa de Patmos Eivissa
Al final de la festa entra
Joan evangeliSta, en
mode after.
Joan està tenint alguna cosa similar a una visió
mística.
l’Àngel l’obliga a revelar allò que ha vist.
Joan balbuceja i de tant en tant crida. Durant
uns interminables minuts. No s’entén gairebé
res del que diu.
Joan: Un un di dia e er era a a a a a la vo ra de de
del r r riiii riii uuuuuuuu fentlesme ves ves
ves co co co ses ses ses de caaaa da di a i de
iiiiiia a tot to tot tot toooo thom:
Coco coco coco nvertiu-vos, peperquè el reg
reg gne dels ce lsés aa aa prop.
Du dui i ia un ves un ves un ves tit tit tit depe
pe pep pepe lls de llago llago llagosta i po
pop o rt ava un a pelllllll a lll ala ci cintu ra;
- 118 -
el me el me el me meu alim e e e ent e e e
e ren cammme mme mmells i me lbos cana.
A a a nana vv en at atro bar me ge ge gent
deJe Jeru salem, de tttt ott Ju Ju Judea i de
to tot ta la reregi ó ó? del Jojo jojo rdà; coco
nfessssss aven els seuuuus pepe pepe pepe.
Pepe. Ccats, i es fe fe fe ien bat bat bat ejjjjjar
permi alal riiiii Ujuj. Ordà.
Silenci. L’home s’eixuga la suor. Parlar, per a ell, és
un suplici. I, per a qui l’escolta, escoltar-lo.
Qua qua qua quannj jo jo vegí qu qu que
momó lts farí farí seus i sa sasa duceus hi hi
hi an an aven perqu è el elsbat bat bat egés,
elsels vava aigaig didir:
Rarararaça d’es cuuuuu rçons! Quiquí ushà
didi ttttt queus esc escapapcapapapareu delju
di dici qu qu qu ques’ ques’ acos ta? Dodone
neuels frufuiits quedema nala cofonvefer-
sifiófe, fi nofus refefeieufeu pefensefantfa
quefe tefenifiu Abraham per pare. Uuuu sa
sseguroque déupot fesor tirfi llsaA braham-
finsi totda ques tespe dres dres dres. Arala
destraljaésra an delaso cadelsar bres: Elquiqui
vedes présdemi és més fofo rtqurtque jo i jo
no sóc ddddigne niiiii de poporta ta r-li les sasa
sasa ndàlies; ell veven tata rà el gra del era i
- 119 -
arre arre plega rà elb lat lat i l’ent entrar àal
sese seu gra ner, però cre cre creeeee. Marà
lapalla enunfo cqu quen no ssss apa ga.
Silenci. «Per fi deu haver acabat» —pensarà la
gent. I en canvi no, per desgràcia.
No.
No no.
Nononono.
Me memè memerda.
M’heeq quivquiv. M’heeq eequ ivo ccat dep
papapaper.
Aqu aqu aque esta era e el papaper dede l’al
tre Jo joa nnnnn.
Ara he he de detor detor nar nar acomençar
de nou.
Joan evangeliSta col·lapsa.
Aquell a qui havia estat dit: «Escriu, doncs, el que
has vist, el que ara és i el que vindrà» ja no està
en condicions d’afegir cap paraula.
Ara és realment el final.
- 121 -
EPÍLEG PASOLINIÀ
Déu i el Dimoni discuteixen
sobre les ruïnes del teatre
Déu i el Dimoni al cim d’una muntanya de terra
han observat plegats l’espectacle des de dalt.
Dimoni: Ho has vist? Ningú ha vingut a salvar els teus
homes.
Un moment de silenci, en què
Déu pensa. Un
moment que sembla etern.
Déu: Però tu saps molt bé que això no és la veritat.
Això és només una història.
Dimoni: I la coneixies aquesta història?
Déu: Jo conec totes les històries.
Dimoni: Me l’acabo d’inventar.
- 122 -
Déu: També ho sabia. Sé tot el que passa, i tot el
que s’explica que passa. Per això ho sé tot.
Dimoni: Llavors també sabies que no la coneixies abans
que jo l’expliqués.
Déu: Prou d’aquests estúpids sil·logismes. És preci-
sament això el que desgracia els homes que
jo he creat.
Dimoni: Allò era una conclusió. No un sil·logisme.
Déu: I per tant?
Dimoni: Per tant no és estúpida.
Déu: Ho veus com has fet un sil·logisme?
Silenci.
M’hi jugo el que vulguis que no sabies que
acabaria així.
Dimoni: I jo què vols que t’hi digui? Jo, al capdavall,
només sóc el dimoni, no puc pas saber-ho tot.
Silenci.
Però sempre em puc imaginar que és com jo
voldria que fos.
- 125 -
Llista de referències
Pàgina 23: Primera epístola de Pau als Tessalonicencs, 5, 2.
Pàgina 43: Lluc, 5, 20.
Pàgina 47: Mateu, 25,1-13.
Pàgina 49: Càntic dels Càntics, 5, 9-15. – Càntic dels Càntics, 6, 5.
Pàgina 50: Càntic dels Càntics, 8, 5. – Jeremies, 2, 32.
Pàgina 51: Mateu, 7, 6. – Marc, 4, 21. – Isaïes, 11, 6-7.
Pàgina 53: Càntic dels Càntics, 8, 13.
Pàgines 73-74: Lluc, 16, 19-31.
Pàgina 75: Mateu, 19, 16-22.
Pàgina 76: Lluc, 14, 28-32.
Pàgina 77: Mateu, 9, 37-38. – Mateu, 6, 26. – Mateu, 19, 21.
Pàgina 87: Mateu, 5, 11.
Pàgina 98: Actes dels Apòstols, 20, 24-28.
Pàgina 105: Joan, 19, 24.
Pàgines 106-107: Walter Benjamin, Tesis sobre la filosofia de la
Història, Tesi IX.
Pàgina 115: Mateu, 25, 35. – Mateu, 7, 13-14.
Pàgina 119: Apocalipsi de Joan, 1, 19.
Per a les cites bíbliques s’han usat les traduccions de la Bíblia de
Montserrat i de la Bíblia Catalana Interconfessional. En el cas del
Càntic dels Càntics de Salomó s’ha emprat la traducció de Narcís
Comadira i Joan Ferrer.
- 127 -
DE PASOLINI A BENJAMIN
Apunts sobre religió i marxisme a Teorema
DaviDe Carnevali
Teorema narra la irrupció de la figura messiànica a l’interior
d’una família burgesa, amb totes les conseqüències que
aquest esdeveniment comporta; a partir de la destrucció,
violenta, del seu equilibri. Tots els habitants de la casa
s’enamoren del jove convidat, que correspon a aquell amor.
Aquest fet desgavella principalment el costum de sotmetre
les relacions personals, sentimentals i sexuals a la lògica del
càlcul. El messies, per contra, es presenta com una ofrena,
com quelcom que es dóna, que es lliura a si mateix —en
l’obra de Pasolini, també i sobretot, en un sentit físic— gra-
tuïtament, sense interès; és a dir, sense ser part ni origen
de cap intercanvi ni mercadeig. Aquest esdeveniment fa
miques un sistema de pensament, un model de compor-
tament i un estil de vida que es troben indissolublement
lligats a una lògica econòmica: una lògica que posa com a
prioritat, en qualsevol mena d’operació, l’acte de produir i
de generar una plusvàlua, un benefici. Fins i tot en l’esfera
sentimental: l’amor ha de ser sempre convenient. En aquest
sentit, l’arribada del messies en un context burgès només
pot presentar un caràcter genuïnament revolucionari.
- 128 -
La interpretació pasoliniana recupera així una certa vi-
sió del messianisme que, en la doctrina catòlica occidental,
sovint ha quedat a l’ombra. De fet en la nostra tradició, en
la parousia, es tendeix a posar l’accent sobre el moment del
judici, de la valoració del balanç i la revisió dels comptes. Així,
Crist hauria de tornar per judicar l’existència humana en ter-
mes de beneficis o pèrdues, de resultats assolits o fallats; per
aprovar o censurar tot allò que l’home ha produït al llarg de
la vida. Un punt de vista que explica la conformitat altrament
inexplicable entre Església i capitalisme; inexplicable si pensem
que l’ensenyament originari de Crist, tal com s’explica en els
evangelis, semblava orientar la vida social de les primeres
comunitats cristianes cap a una forma de protocomunisme.
Una tesi que tantes vegades va ser recuperada i defensada
en l’època medieval, i que tantes vegades va ser censurada
i blasmada com a heretgia. El messies de Pasolini no ve com
a revisor, ni com a jutge, sinó com a aquell que, amb el seu
amor, trenca la lògica del càlcul i suspèn el judici.
Hi ha una paràbola, a l’evangeli de Mateu, que sempre
m’ha semblat cruel; es tracta de la paràbola dels talents. L’amo
marxa de casa i deixa els seus béns a tres servents perquè els
administrin. A un li confia cinc talents, a un altre dos, i a un
altre un, a cadascú segons les seves capacitats. Quan torna del
seu viatge, l’amo es disposa a passar comptes; els dos primers
han invertit els diners i els han duplicat, mentre que el tercer
ha amagat en un camp el seu únic talent, i no pot oferir a
l’amo res més que el que aquest li havia deixat. Així, el tercer
servent és castigat, ja que «a tot aquell qui té, li serà donat, i
en tindrà de sobres; en canvi, a aquell qui no té, fins allò que
té li serà pres». És en aquest sentit que sempre m’ha semblat
cruel: si als servents els és donat segons les seves capacitats,
no s’entén per quina raó un servent que ja tenia poc —pel que
- 129 -
fa a les seves capacitats econòmiques— i que s’havia cuidat
de no fer-li perdre a l’amo els seus diners, hauria de ser també
privat d’aquell poc que tenia, en benefici del que ja tenia molt.
Una paràbola sobre l’esperit empresarial, aparentment, que
pot ser llegida com una instigació al risc inversor i a la neces-
sitat de mantenir actiu un sistema (financer o de pensament)
que sempre ha de tendir cap a un horitzó de beneficis. Amb
el temps, tanmateix, he arribat a la conclusió que aquesta
paràbola també pot ser llegida des d’un altre punt de vista,
en oberta contradicció amb l’anterior. Així, l’activitat a què
són cridats els servents, i el risc que són convidats a córrer, no
s’haurien d’entendre en un sentit literal, sinó com a metàfora
de l’activitat intel·lectual, crítica i, en conclusió, revolucionària.
Els talents representarien així les capacitats intel·lectuals i crí-
tiques de cadascú, les capacitats amb què Déu dota l’home;
les mateixes capacitats que, posades en pràctica, haurien de
permetre que l’home entengués i interpretés correctament
el projecte de Déu i preparés l’arribada del messies. El retorn
del Crist, doncs, es troba íntimament vinculat a l’activitat de
l’home en el món durant la seva absència. La paradoxa podria
semblar kafkiana. Kafka probablement diria que són els ser-
vents mateixos els que justifiquen el comportament de l’amo,
en la mesura en què se senten responsables del seu do. Així,
el retorn de l’amo dependria de la manera en què els servents
esperen aquella arribada. L’amo no retorna per caprici, sinó
que només pot retornar quan els servents han fet fructificar
els talents que ell els havia donat: és a dir, quan s’ha concretat
el do; quan allò que existia en potència ha expressat el seu
potencial. Perquè d’alguna manera l’amo era en aquell do i
era aquell do: l’amo s’havia deixat als servents, i els servents
—o millor dit: els dos primers servents— van obrar de manera
- 130 -
que ell es tornés a manifestar. El messies només torna per a
aquells que l’esperen activament.
Al capdavall, es diu el mateix a Teorema si interpretem
l’obra com una panoràmica sobre la passivitat de la petita
burgesia. Per a Pasolini, el burgès és aquell que no ha hagut
de lluitar mai, perquè està acostumat al fet que tot li ha estat
donat; el burgès, per tant, està acostumat a no fer, i vindria
a ser aquell tercer servent de la paràbola que no sap fer
fructificar el seu talent. Per això el burgès és totalment aliè a
l’esdeveniment revolucionari i, sense comprendre’l, només s’hi
pot mostrar hostil. I per la mateixa raó, el burgès és incapaç
de reconèixer la prerrogativa de «subversió de l’ordre preesta-
blert» que implica l’arribada del messies. Aquest és l’autèntic
«reconeixement» del messies: reconeixement i acceptació del
seu abast revolucionari, del seu haver de fer —que coincideix
amb l’haver de ser— una revolució del sistema, ja sia social o
familiar. És en aquest sentit que Crist afirma: «No us penseu
pas que hagi vingut a portar pau a la Terra; no he vingut a dur
pau, sinó espasa. Perquè he vingut a desunir l’home del seu
pare, i la filla de la seva mare» (Mateu, 10, 34-35).
El quid de la qüestió és el següent: l’adveniment del
messies serà violent i nosaltres hem d’acceptar viure aquesta
violència, i afavorir-la; ja que no podem esperar passivament
un alliberament que ens concerneix. Aquest alliberament ja
no es pot donar únicament com a acte transcendent, com a
voluntat divina (altrament cauríem en una mena de fatalisme
idealista); sinó que s’ha de donar principalment com a acte
contingent i material: com a acte de recerca intel·lectual i
espiritual per part de l’home. D’aquí la tesi marxista que es
troba a la base del teorema pasolinià: els humils —el prole-
tariat, quan encara existia, encarnat aquí en la figura de la
Serventa— reivindiquen així el seu paper i les seves funcions
- 131 -
humanes i humanístiques davant d’allò diví. L’arribada de
Crist a la Terra, com a home humil entre els humils, n’és el
màxim exemple; així, la parousia esdevé gairebé una paràbola
de si mateixa.
Sota alguns aspectes, aquesta és la mateixa tesi que sosté
un altre marxista poc ortodox del segle
xx —de la mateixa
manera que és poc ortodoxa la seva mirada sobre la religió:
Walter Benjamin. Per al filòsof alemany, d’origen i cultura
jueva, aquesta activitat permanent de l’home en relació amb la
transcendència divina es realitzava en l’exercici constant de la
crítica. El messies no ve per als qui esperen inactius que s’obri
aquella «porta menuda» a través de la qual hauria d’entrar
en la Història. En canvi, cada home està cridat a re-obrir la
història, per mitjà d’un procediment dialèctic que reactualitza
constantment el passat, proposant-li una «trobada secreta»
amb el present. I per mitjà d’aquesta re-obertura, que és una
re-interpretació oposada a la interpretació hegemònica dels
vencedors, dels poderosos, de la burgesia, ha de crear les
condicions perquè s’obri la porta de bat a bat i el messies hi
pugui entrar en qualsevol moment. Cada home —i la para-
doxa podria semblar altre cop kafkiana— ha de ser el qui enviï
el messies, ja abans de rebre’l i tot. És només en aquest sentit
que l’abast revolucionari d’un fet com el messiànic es revela
com una qüestió no tan sols divina, sinó també humana; una
qüestió que no només concerneix l’esfera d’allò ideal (la vella
tesi conservadora hegeliana), sinó també la material (la tesi
del materialisme històric).
Si el pensament burgès capitalista resta aliè a l’esde-
veniment messiànic, és perquè la burgesia no pot reconèixer
el messies, atès que l’espera simplement com el qui ve a salvar
tots els homes, i no com el qui ve per tal que tots els homes
puguin oferir-se a si mateixos l’oportunitat de salvar-se. La
- 132 -
burgesia, i en primer lloc la burgesia catòlica del segle xx fins
avui dia, ha interpretat en canvi l’esdeveniment messiànic
segons el seu sistema de pensament, que és un pensament
econòmic; sense comprendre que aquest esdeveniment im-
plica inevitablement la destrucció del mateix sistema en què
viu el burgès, i que modela la seva forma mentis. És per això
que, per a la burgesia, el messies no pot arribar mai: si no ve
és perquè no s’exerceix una crítica activa; l’espera perpètua
de la salvació no deixa de ser això, igual que no deixa de ser
perpetu el fet de no saber lluitar (contra les regles, contra les
convencions, però també contra un mateix i les pròpies pors).
Si el fet d’esperar que es manifesti alguna cosa ve acompanyat
d’una voluntat de reconeixement, mai s’acabarà de manifestar
res. Això explica també el progressiu desinterès per l’activitat i
la consciència política que s’ha anat produint en les socialde-
mocràcies occidentals durant els últims cinquanta anys. Uns
anys en què s’ha assistit, precisament, a una gradual conversió
del proletariat en petita burgesia; uns anys en què el sistema
capitalista ha ofert a les classes baixes el somni del benestar
econòmic propi de les classes altes a qualsevol preu. Però no
és possible acceptar les condicions de vida d’una classe sense
acceptar-ne també el sistema de pensament: d’aquí la renún-
cia a la crítica social i política d’aquesta nova petita burgesia.
Almenys fins a avui dia, en què —pel que sembla— s’està
produint un cert despertament de les consciències; però fins
i tot això és degut, al capdavall, a un mer factor econòmic:
la crisi financera dels últims anys està retornant la nova falsa
petita burgesia a la seva posició originària de classe baixa.
Aquesta és la conclusió que podem extreure de l’ense-
nyament de Pasolini, i del de Benjamin. La càrrega revolu-
cionària és principalment activitat humana, intel·lectual i
material. Un ensenyament del passat que es veu abocat a tenir
- 133 -
una trobada —ja no tan secreta— amb el moment d’avui dia.
I que es revela doncs, per a la nostra societat i per a la nostra
època, més actual que mai.
Alaior, Menorca, juny 2015.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia 3 d’abril del 2017
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi
Serra d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.
Premi Serra d’Or 1999 (al millor text
espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.
Premi Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,
2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia
m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no
creixen, 2002. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra,
2002. Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que
esteu en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort
Manolete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-
tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és
un armari, 2004. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-
quim M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix
/ Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,
2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-
rança. Una Petita dansa de mort en
cinc quadres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III
Premi Fundació Romea de Textos
Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova
York, 2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en
Klein, 2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la
llegenda catalana, 2008 (Inclou un
CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de
Leningrad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan
encara no sabíem res, 2008. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,
2008. IV Premi Fundació Romea de
Textos Teatrals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa
/ La finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa,
2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota
la lluna d’agost, 2009. I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades
la pau, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El
cobert, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens
de palla, dies de vent (Una reflexió
sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,
2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,
2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II
Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010.
Premi Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis
amor, 2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,
2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,
2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir
Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues
dones que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors, 2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
Romeu, Preguntes i respostes sobre
la vida i la mort de Francesc Layret,
advocat dels obrers de Catalunya,
2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.
Praga, 2011
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Ànge-
lus), 2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-
sos de Shakespeare), 2011
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de
rentat), 2011
92. Sergi Pompermayer, Top model,
2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,
2011
94. Jordi Casanovas, Una història cata-
lana, 2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El
principi d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
99. Marilia Samper, L’ombra al meu
costat, 2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica II:
Strip-tease i teatre irregular (1966-
1967), 2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III:
Mirades sobre l’amor i la vida
(1956-1962), 2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,
2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,
2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-
ho?, 2013
107. Helena Tornero, No parlis amb
estranys, 2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee Williams, La rosa tatua-
da, 2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,
2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El
cantador, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de
l’atzar, 2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els
déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V:
Estar al món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:
Circ, màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze, volum 1,
2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep
Pere Peyró, Gemma Rodríguez,
Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-
resa Vilardell, Espriu x dotze, volum
2, 2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de
les Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a
país, 2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,
2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,
2014
128. Thomas Bernhard, El President,
2014
129. W illiam Shakespeare, El somni
d’una nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i
Núria Milà, Lampedusa Beach
, 2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del
Billar
, 2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.
Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2013
133. Damià Barbany, Kabaret amb K,
2014
134. Eduardo De Filippo, L’art de la
comèdia, 2014
135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual
per a Electra, 2014
136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La
societat i el camí personal, 2014
137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:
Postteatre i Teatre de carrer, 2014
138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:
L’ofici de viure, 2014
139. Narcís Comadira, L’hort de les
oliveres, 2015
140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,
2015
141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,
2015
142. Albert Arribas, Selecció, 2015
143. Xavi Morató, Un peu gegant els
aixafa a tots, 2015
144. Federico García Lorca, El público,
2015
145. Arthur Schnitzler, El professor Bern-
hardi, 2015
146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,
Marián de la Chica, María José Lizar-
te, Simfonia de silencis, 2015
147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la
caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015
148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,
2015
149. Molière, Dom Juan o el festí de
pedra, 2015
150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre
de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,
2015
151. Manuel Molins, Bagdad, dones al
jardí, 2015
152. Molière, Don Joan, o el festí de
pedra, 2015
153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,
Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-
tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc
Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,
2015
154. Pau Miró, Victòria, 2016
155. Lars Norén, El coratge de matar,
2016
156. Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat,
2016
157. Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel,
2016
158. Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159. Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto,
2016
160. Sergio Martínez Vila, L’obediència de
la dona del pastor, 2106
161. Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162. Marcela Terra, Desterradas, 2016
163. David Mamet, traducció d’Anna Soler
Horta, Una vida al teatre, 2016
164. Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165. Bernard-Marie Koltès, En la solitud
dels camps de cotó, 2016
166. Josep Maria Benet i Jornet, La desa-
parició de Wendy, 2016
167. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-
golisme o monòlegs de transforma-
ció (1965-1966) Primera part, 2016
168. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-
golisme o monòlegs de transforma-
ció (1965-1966) Segona part, 2016
169. Joan Brossa, Poesia escènica XII:
Icones per a 1962, 2016
170. Mercè Rodoreda, La senyora Florenti-
na i el seu amor Homer, 2016
170. Mercè Rodoreda, La senyora Florenti-
na i el seu amor Homer, 2016
171. Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat,
2017
172. Marc Rosich, A tots els que heu
vingut, 2017
173. Davide Carnevali, Actes obscens en
espai públic, 2017
174. William Shakespeare, Traducció de
Joan Sellent, Ricard III, 2017
Textos a part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
2. Lluís Capdevila, La festa major de
Gràcia / Tierra sin primavera. Dues
obres del teatre de l’exili republicà,
2015
3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4. Josep Anselm Clavé, L’Aplec del
Remei, 2016
Textos a part Teatre per a joves
1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3. Helena Tornero Brugués, Submer-
gir-se en l’aigua, 2016
4. Cristina Clemente, Consell familiar,
2016
5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.
Premi Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a
California, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia,
2005. Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios,
2005. Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la crea-
ción, 2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita
Rondó, 2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-
nos un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El
tango del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas
noticias de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El
retratista, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simone /
Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
Davide Carnevali
traducció d’Albert Arribas
173
ACTES OBSCENS EN ESPAI PÚBLIC
Davide Carnevali
ACTES OBSCENS
EN ESPAI PÚBLIC
(Maneres amenes d’esperar
l’adveniment del messies)
Davide Carnevali (Milà, Itàlia, 1981) ha escrit, entre altres:
Variazioni sul modello di Kraepelin (Premi Stückemarkt
Theatertreffen 2009, Premi Marisa Fabbri 2009, Premi de les
Journées de Lyon des auteurs 2012); Sweet Home Europa
(Schauspielhaus Bochum, 2012); Ritratto di donna araba
che guarda il mare (Premio Riccione per il Teatro 2013 –
premi nacional de nova dramatúrgia); Menelao (menció
especial Premi Platea 2017). Les seves obres, traduïdes a
dotze llengües, s’han presentat en diversos festivals i tem-
porades internacionals. A Catalunya ha estrenat Variacions
sobre el model de Kraepelin (Sala Beckett, 2012); Confessió
d’un expresident que ha portat el seu país al llindar d’una
crisi (Club Capitol / Festival Grec, 2016).
Actes obscens en espai públic (Maneres amenes d’espe-
rar l’adveniment del messies). Davide Carnevali ha accep-
tat l’encàrrec del Teatre Nacional d’enfrontar-se a la força
trencadora del Teorema pasolinià amb l’ànim de qüestio-
nar l’autèntica capacitat política —transformadora— del
gest artístic i la renovació dels codis lingüístics. Carnevali
ha reobert l’obra i l’ha posada en contacte amb les seves
fonts, les escriptures sacres; procurant instaurar alhora un
nou diàleg amb la contemporaneïtat. Això signifi ca fer que
l’obra parli una llengua plena, viva, actual: es tracta de po-
lemitzar amb l’estètica i el llenguatge d’avui, tal com volia
Pasolini per al seu Teorema fa cinquanta anys.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-946619-8-3
