.
188
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-947255-5-5
Marc Artigau i Queralt
Pròleg d’Ingrid Guardiola
ALBA (O EL JARDÍ DE LES DELÍCIES)
Marc Artigau
ALBA
(O EL JARDÍ DE LES DELÍCIES)
Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984). És llicenciat en
Direcció escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de
Barcelona. Com a autor o director ha estrenat: Caïm i Abel,
Caixes —Premi Talúries de Teatre 2011 i accèssit al Premi
Nacional Marqués de Bradomín 2011—, Arbres, Aquellos
días azules, Un mosquit petit, Ushuaia —Premi Ciutat
de Sagunt 2008 i Accèssit al Premi Nacional Marqués de
Bradomín 2008. Com a dramaturg ha treballat amb Julio
Manrique, amb Oriol Broggi, amb Àngel Llàcer i Manu
Guix, i amb Juan Carlos Martel, entre d’altres. Ha publicat
les novel·les Els perseguidors de paraules (Ed. Estrella Po-
lar), La cova dels dies (Ed. Fanbooks) i Un home cau amb
Jordi Basté. (Ed. Rosa dels Vents). En poesia Primers Auxilis,
Vermella i Desterrats. Ha col·laborat a Catalunya ràdio i
actualment a El món a RAC1.
Alba (o El jardí de les delícies). La realitat virtual ens
aïlla de la realitat física? Les relacions són alguna cosa
que neix, creix i madura en el nostre cap? Els processos
d’enamora ment s’activen en l’absència de l’objecte o la
persona estimada? Amb aquesta història de robots que
ofereixen companyia a les solituds humanes, el dramaturg
Marc Artigau refl exiona entorn de les noves maneres de
relacio nar-se i de gestionar la situació —sovint aïllada—
de l’individu dins la societat. Com funcionen els mecanis-
mes de l’amor, l’amistat, la família i la fe en la societat
que estem construint?
.
ALBA
(O EL JARDÍ DE LES DELÍCIES)
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: del 2018
© del text: Marc Artigau i Queralt
© del pròleg: Ingrid Guardiola
Disseny gràfic: Fèlix Arola
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
ALBA
(O EL JARDÍ DE LES DELÍCIES)
Marc Artigau i Queralt
Pròleg d’Ingrid Guardiola
- 7 -
NO ERA ELLA, ERA INTERNET
Escric des d’una petita casa adossada a l’Escala, complint
amb les vacances familiars. No hi ha Internet i la cobertu-
ra mòbil és tènue. Aquí el que se sap i el que s’ignora es
comparteix a taula, no es busca ni es verifica al núvol. La
socialització de la vida als mitjans de comunicació digitals i
en xarxa cada vegada es diferencia menys d’un quiz show.
Tot és competició, teca en tensió per a la mirada voyeur,
un joc d’«a veure qui l’endevina» primer. En aquest racó
de món, en canvi, no hi ha formularis, falses preguntes
o impostures, no hi ha ni més ni menys que el que hom
porta a sobre. Fa uns quants anys que rumio i escric amb el
comodí d’Internet, del núvol, gestionant la memòria entre
la mandra i la intensitat, com si fos un circuït de connexió
i desconnexió en lloc d’una manera de viure el món des
del sensible i l’intel·ligible, com si un pogués decidir què
recordar i què no, quan, precisament, la memòria treu partit
de l’atzar i treu ferro a la voluntat —en una època en què
sembla que haguem de tenir una voluntat de ferro—, és
a dir, acaba decidint a través nostre per a nosaltres, fins i
tot malgrat nosaltres.
- 8 -
Delegar el coneixement a les màquines fa que ens
relacionem amb la memòria a batzegades, que reservem
l’experiència i el record de l’experiència a una informació
sintètica (sovint sota la forma d’un parell d’imatges) que
serà ampliada i socialitzada a casa amb l’ajuda de la mà-
quina. De la mateixa manera, les lectures són proferides
individualment, fragmentadament i a alta velocitat, de
reüll, sense memoritzar aquelles línies que abans un hauria
cregut imprescindibles. El que s’empobreix és la memòria
a llarg termini i la sedimentació de l’experiència. Les ci-
tes no es graven a foc, assaborint-les amb el gest melós
d’allò que conforma i confirma un sentit. En lloc d’això
se separen del seu context narratiu matriu i acaben al
dipòsit bastard de l’autoajuda 2.0. Les paraules a Internet
són com llums de neó, són de freda radiació. Nietzsche i
Vinyoli són dues de les referències d’Alba (o El jardí de les
delícies), els he llegit ambdós, però aquí no tinc accés ni
als llibres ni al núvol per donar mostres d’un coneixement
profund de les obres que, evidentment, no seria real, però
podria semblar-ho. Ens hem especialitzat en el falsejament
d’un coneixement fragmentari i de copy-paste (copiat i
enganxat).
1
Aquest procés, si s’aplica al coneixement, fa
d’aquest mera informació, poca cosa més. Som uns erudits
de Google, el coneixement ha esdevingut un procés de
verificació informativa avalat pel núvol i assentim amb el
cap per donar la impressió que és un coneixement viu. Però
1 El ja clàssic copy-paste no és exclusiu del món digital, les tradicions
funcionen de la mateixa manera, però ho fan des de l’experiència, engan-
xant-se amb variacions a través de les generacions.
- 9 -
hem passat de viure als núvols, una zona de preguntes,
divagacions, fet per perdre’s un mateix, a viure al núvol,
un lloc hiperreal on també podem errar i navegar, però
que, en la majoria de casos, es presenta com un espai de
confirmació de dades; també és l’indret on sojornen els
nous déus, que sempre han viscut més enllà dels núvols.
Per sort, la meva memòria encara viu de renda, de tot
el que vaig llegir i memoritzar en la meva adolescència i
postadolescència, quan cap ordinador havia docilitzat la
meva memòria. Llavors vaig encalçar un grapat de clàssics,
com fan els protagonistes de l’obra, que comparteixen
Eliot, Vinyoli, Frost, Brecht, Lorca, Auden o Nietzsche. De
la memòria a llarg termini recupero els següents versos:
«Tens molt de fred / a l’hivern i ja no te’l saps treure. / Les
fulles se’ns confonen / espessament. / Esperem la destral
del boscater, sense por». Són uns versos, senzills i profunds,
de Joan Vinyoli del poema Branques, que descriu, prou bé,
la situació en la qual es troben els dos personatges d’Alba
(o El jardí de les delícies).
Alba, la protagonista, tem fer-se vella i que el seu jo
passat desaparegui amb el pas del temps, li fa por que mori
tot allò que havia format part de la seva vida, no poder
treure’s aquest fred de sobre, veure a venir, amb tremolor,
la destral del boscater. És per això que compra una acom-
panyant sintètica (una dona robot, una androide) anome-
nada J-Alba, que té la mateixa fisonomia de quan ella tenia
vint-i-tres anys. L’adquisició no sembla res excepcional, sinó
que és una pràctica recurrent en un capitalisme de soledat
radical. Tant Alba, una professora universitària d’història
- 10 -
de l’art, com l’Home, professor de literatura que ronda els
setanta anys, havien viscut junts fins que es van avorrir, i
es van separar. Ara només s’han fet vells i Alba projecta
en J-Alba tot el seu passat, li programa la memòria. J-Alba
és, literalment, un doble artificial. És Galatea en mans
de Pigmalió, és Nathanäel enamorant-se de l’autòmata
Olímpia a L’home de sorra, és La Vénus d’Ille de Prosper
Mérimée, L’Eva futura de Villiers de l’Isle-Adam, el perso-
natge de Futura de Metropolis de Fritz Lang, Samantha de
Her de Spike Jonze, l’Ava d’Ex machina o la Joi del Blade
Runner 2049. Però també és el monstre en mans del Dr.
Frankenstein i el retrat de Dorian Gray.
És un doble que, com a bon doble, acaba usurpant
el lloc de l’original; en aquest cas, sense recança, volun-
tàriament. Però J-Alba no és un doble tradicional, la seva
existència no respon només a la necessitat de companyia
davant d’una situació de soledat, o la creació d’un exèrcit
d’esclaus sense ànima als quals dominar sense remordi-
ment, tampoc al desig de la perfecció del cos contra la
imbatibilitat del pas del temps, o a les ànsies d’ocupar el
lloc del déu absent jugant a la creació de vida artificial;
la seva existència, com diu Alba, no té relació amb fer-se
vell, sinó amb la memòria. L’androide encarna (perquè el
seu cos està acabat amb pell natural), matemàticament
(perquè el seu cor és l’algoritme), tota la vida d’Alba, la
seva memòria, una memòria que va perfeccionant-se a
mesura que J-Alba va digerint les imatges i les informacions
de la vida de la protagonista. J-Alba recupera no només
els records associats a l’experiència, sinó també una cosa
- 11 -
més intangible i fàcilment perible: les pors, els desitjos, les
ambicions i interessos de joventut d’Alba. Possiblement
això és el primer que mor a mesura que ens anem fent
grans i la vida obliga i vincla, no cap als altres, sinó cap
avall, a mesura que la resignació supleix el desig i la por
talla d’arrel, com la destral del boscater, els interessos més
concrets i la gana. Possiblement la felicitat recau en trobar
un sa equilibri entre la voluntat i el desig articulats i florits
en la joventut i el que s’esdevé d’ells amb el pas del temps.
En la màquina aquesta voluntat i desig no decreixen, sinó
que augmenten exponencialment a través de l’autoapre-
nentatge, un dels àmbits de la intel·ligència artificial al
qual avui en dia es destinen més diners. «La J m’ajuda a
sentir i entendre alguna part de la meva vida que ja no
podrà tornar. (...) La J no soc jo. És la meva memòria», diu
Alba. Aquesta obsessió per immortalitzar el que és mortal
és la dèria de Ray Kurzweil, un dels CEO de Google i el
fundador de la Singularity University, que, davant de la
pregunta sobre si existeix Déu, respon «encara no», tot
esperant crear una intel·ligència superior a qualsevol déu
imaginat al llarg dels segles. És a dir, si les màquines del ca-
pitalisme fordista, industrial, alleujaven la feina de l’home,
sistematitzaven la producció i augmentaven la rendibilitat
econòmica de la indústria, les màquines del capitalisme
cognitiu del segle xxi busquen sistematitzar, rendibilitzar i
millorar allò que és específicament humà: el coneixement
(intel·lectual i emocional), la voluntat, la vida, la supervida.
D’una relació racional amb la màquina hem virat cap a una
relació mitològica.
- 12 -
J-Alba és un model d’acompanyant intel·lectual, logís-
tic i fisiològic, dissenyada perquè les emocions s’adeqüin al
client. És a dir, que aquestes ja no emanen de l’experiència i
d’una manera de relacionar-nos amb les coses, els altres i el
món, sinó d’un protocol de programació.
2
El discurs d’Alba
no és gaire diferent als aires que bufen de Silicon Valley:
possibilitats infinites, millores de l’espècie, potenciació de
la memòria, la creació com el tret diferencial de l’espècie
humana, la immortalitat i el paper del deus ex machina
com a teló de fons. A les tragèdies clàssiques gregues el
protagonista (el proto agon, el primer que moria) se sacri-
ficava per la millora de la comunitat. Els relats engendrats
per Silicon Valley, espai proveta d’innovació tecnològica i de
mito-narrativa cultural, dibuixen uns herois —la projecció
del superhome nascut de la hibridació amb la màquina—,
que supleixen la noblesa per la caritat, que sobreviuen a
la comunitat i que fan la vista grossa davant dels sacrificis
i misèries d’aquesta.
La intel·ligència artificial ens fa de mirall i enfronta la
humanitat a les seves limitacions com a espècie. El debat
que es reprèn i que queda plasmat a l’obra és el que s’activa
amb la pregunta «què ens fa humans». En una època en
què els processos de simulació han substituït els processos
de relació, és normal que la resposta sigui «la mentida»,
com diu J-Alba. O, segons Alba: «la capacitat de crear,
2 Podríem dir que els costums, les tradicions i els modals són també una
espècie de protocol de programació cultural, històricament heretat i trans-
format, però, com a mínim, permeten sortir-ne a voluntat, malgrat que això
comporti apartar-se de la norma o del centre.
- 13 -
d’imaginar». Els robots acompanyants de l’obra són també
uns esclaus que donen informació sobre la meteorologia,
interpreten les analítiques mèdiques o funcionen com a
animals de companyia, entre moltes altres funcions. De
fet, només són esclaus des de la perspectiva dels homes,
però els androides no podrien considerar-s’hi, ja que
tècnicament l’únic que fan és complir les funcions per les
quals han estat programats. Les màquines no fan res que
no vulguin fer perquè la voluntat ha estat substituïda per
les funcions.
Com a dobles millorats, no només han perfeccionat la
memòria de l’original, sinó que, a diferència dels humans,
són capaços de no ser ni esclaus ni víctimes d’aques-
ta memòria. Però l’Home protagonista no pot, ni vol,
substituir Alba per J-Alba perquè la memòria en fa ema-
nar les diferències i les herències, els records, com pedres a
les butxaques que enfonsen l’individu en el llot del temps.
La memòria fa acompanyar la voluntat d’un sentit de la
responsabilitat, però també d’un allau de pors heretades i
això ens fa més febles en relació amb la màquina; potser
aquesta por és el que ens fa humans, massa humans.
3
El
doble, com una al·lucinació terrible, ens fa partícips de la
nostra insignificança, però també de la nimietat del passat:
la possibilitat de recrear-lo, de recuperar-lo des del falseja-
ment, li manlleva la seva veritat, la seva autenticitat, el seu
caràcter únic, especial, tot allò que ha donat a l’individu
la seva identitat. Perdre el passat és perdre els signes i les
3 Humà, massa humà de Friedrich Nietzsche és una de les referències
bibliogràfiques que sobrevolen al llarg de l’obra.
- 14 -
experiències que han conformat aquesta identitat. El doble,
alhora, com un Mefistòfil,
4
és una amenaça a la integritat
humana, una temptació, posa sobre la taula la possibilitat
real d’equiparar el viure amb el simular i d’aconseguir,
així, una felicitat basada en el simulacre, en la mentida.
Llavors no és estrany que la màquina esdevingui, alhora,
un fetitxe i un tabú que engendra un neoludisme
5
de la
intel·ligència artificial. Aquesta situació torna a dibuixar un
«ells contra nosaltres», però en un escenari nou i complex
on les persones organitzen les seves vides no des de les
limitacions i possibilitats de la seva classe social, sinó des
de la projecció dels seus desitjos i necessitats, acomplerts
gràcies a les màquines. La màquina, amb la seva memòria
imbatible, ens confronta amb tot allò que, irremeiablement,
anem perdent; i amb la seva capacitat de donar forma a
alguns dels nostres desitjos, potser ens podrà fer conscients,
després d’equivocar-nos molt, de la nostra vilesa.
ingrid guardiola
Agost del 2018
4 El diable a qui el protagonista de Faust de Goethe ven l’ànima. Apareix en
diverses obres germàniques.
5 Els ludites eren treballadors radicals del tèxtil que van aparèixer a la Gran
Bretanya a principi del s. xix que destruïen les màquines perquè argüien
que els deixaven sense feina. El neoludisme és un moviment filosòfic de
finals del s. xx que apareix en paral·lel al desenvolupament de les noves
tecnologies.
ESTRENA AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
Alba, de Marc Artigau, amb direcció de Raimon Molins,
es va estrenar a la Sala Petita del TNC el 29 de novembre
del 2018.
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2018-2019
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
Alba (o El jardí de les delícies) va guanyar el Premi Quim
Masó 2017.
Aquesta publicació es va fer abans de l’estrena al Teatre
Nacional de Catalunya, de manera que el text definitiu de
l’espectacle pot haver estat subjecte a canvis.
Déu va crear l’home a imatge seva,
el va crear a imatge de Déu,
creà l’home i la dona.
Gènesi, 1:27
LA CREACIÓ
- 21 -
[1]
J-AlbA, nua, camina a poc a poc per El Jardí de
les delícies.
Mira cap a un costat i cap a l’altre, curiosa.
La llum es filtra dins del seu cos. El silenci és un
espai.
A mesura que avança, troba la font, una dona,
animals, flors, el peix-monjo amb bec d’ànec que
llegeix un llibre...
Els ocells volen i una estranya remor ve de lluny.
J-AlbA continua caminant, es va fent de nit.
Hi ha una petita porta i J, decidida, hi entra.
Som als ulls de J, dins de la casa d’
AlbA. Un espai
diàfan, de classe alta.
AlbA, tota sola, al llit, dorm plàcidament.
J-AlbA, es mou per la casa, ara que l’espai ha can-
viat completament. De sobte, s’atura i busca entre
- 22 -
uns llibres. Treu un àlbum de fotografies, el fulleja.
Observa cada imatge detingudament.
(Podem veure les fotografies. A les imatges apareix
AlbA de jove o per defecte J-AlbA, però ara encara
no les podem diferenciar.)
J-AlbA deixa les fotografies, i s’apropa a un mirall.
Pausa llarga. Es queda immòbil, mirant-se fixament
al mirall.
[2]
Un matí.
J-AlbA, nua, dreta als peus del llit, porta l’esmorzar
i observa com AlbA dorm plàcidament. Sona un
despertador. Llum acabada de néixer. Pausa.
J-AlbA: Estàs bé?
AlbA: Bon dia.
J-AlbA: Bon dia.
AlbA: Adormida.
J-AlbA deixa el plat damunt de la taula. AlbA es
desperta de mica en mica, va cap al bany.
J-AlbA: Fa un matí esplèndid. Amb una temperatura de
vint graus a l’exterior. I la previsió del dia és assolellat.
Tens a punt la farina de blat amb la fruita trinxada amb
sucre i la vitamina C.
- 23 -
AlbA: Gràcies.
J-AlbA: La sacarina, l’he deixat a part.
Surt del bany.
AlbA: Perfecte.
J-AlbA: Alba, l’anàlisi d’orina és correcta. Tot dins dels
paràmetres.
AlbA: Cada matí a l’hora d’esmorzar em diràs què tal
la meva orina?
J-AlbA: No. Puc comentar-t’ho quan m’ho preguntis. O
no dir-t’ho i enviar directament l’informe.
AlbA: Millor que enviïs directament l’informe i si hi ha
alguna cosa, m’ho dius.
J-AlbA: Alguna cosa?
AlbA: Algun resultat estrany. Si sobrepasso algun pa-
ràmetre.
J-AlbA: D’acord.
Pausa curta.
AlbA recupera uns papers mentre fa
una mossegada a la torrada. J-AlbA s’asseu al seu
costat mirant-la, però no menja.
AlbA: Què saps de Hieronymus Bosch, el pintor?
J-AlbA: Necessites alguna informació concreta?
AlbA: No. Era curiositat.
- 24 -
J-AlbA: Ho sé tot, Alba.
AlbA: És clar. (Beu del suc.) Molt bo.
J-AlbA: Gràcies.
AlbA: Pots projectar El jardí de les delícies?
J-AlbA projecta en una pantalla el quadre.
AlbA: Pots ampliar al detall la taula del mig?
J-AlbA, ho fa: Més?
AlbA: Així.
J-AlbA: Vols més resolució?
AlbA: Sí.
J-AlbA: Has tornat a somiar-hi?
AlbA: Sí.
J-AlbA: El mateix somni?
AlbA: No exactament. Hi passo massa hores, dins
d’aquest quadre. No me’l trec del cap.
Veiem el quadre amb més resolució. La font rosa
de la creació.
AlbA continua llegint i mirant el quadre. J-AlbA
continua mirant-la.
J-AlbA: T’incomoda?
AlbA: El què?
- 25 -
J-AlbA: Que et miri mentre treballes i esmorzes.
AlbA: Una mica. No hi estic acostumada... Em costa
concentrar-me.
J-AlbA: D’acord.
S’aixeca i s’allunya una mica.
J-AlbA: Aquí millor?
AlbA: Com estiguis còmoda, J.
J-AlbA: He acabat els plats i he endreçat el lavabo i l’altra
habitació. La roba està planxada.
AlbA: Ets molt silenciosa de nit. Molt bé.
J-AlbA: Sí.
AlbA: Després anirem a buscar les caixes.
J-AlbA: Per?
AlbA: Per la roba. No m’agrada que vagis així. És massa...
impersonal.
J-AlbA: I com em vestiràs?
AlbA: Tinc un traster ple de caixes, allà hi tinc roba.
Provarem què hi ha i què et va bé.
J-AlbA: D’acord.
AlbA: Podràs decidir quina roba t’agrada més.
J-AlbA: Serà complicat.
- 26 -
AlbA: Per què?
J-AlbA: Perquè acabarem triant la que a tu t’agradi.
AlbA: Et deixaré triar. La majoria de coses són records,
roba meva de quan era jove, i em fa il·lusió que ho tinguis
tu, que t’ho puguis provar, que em facis les preguntes
que creguis oportunes.
J-AlbA: Són tramposes, les fotografies.
AlbA: A què ve això, ara? Per què ho dius?
J-AlbA: Ahir a la nit vaig estar mirant l’àlbum que em
vas deixar perquè em familiaritzés amb l’entorn.
AlbA: I per què són tramposes, les fotografies?
J-AlbA: En totes surts rient. O cantant. O ballant. Di-
vertida.
AlbA: Sí.
J-AlbA: Si hagués d’imaginar la teva vida a través de les
fotografies, no dubtaria ni un segon que has estat feliç.
AlbA: He estat feliç, J.
J-AlbA: Sempre. Cada dia. A cada moment?
AlbA: Tens raó que les fotografies només ensenyen
una part. Però, encara que no ho puguis entendre, és
millor així.
J-AlbA: Per què?
- 27 -
AlbA: Perquè necessitem els bons records. Saps què és
el que ens fa més humans?
J-AlbA: La mentida.
AlbA: Aquesta la tenies preparada.
J-AlbA: Friedrich Nietzsche. Sobre veritat i mentida en
un sentit extramoral.
AlbA: Oblida el núvol. Jo no crec que sigui la mentida.
O no m’agrada pensar-ho. Crec que és l’art. L’artifici. La
capacitat de crear, d’imaginar... I les fotografies recreen
una part de la memòria que encara que sigui falsa...
ens ajuda.
J-AlbA: La mentida.
AlbA acaba la torrada i endreça els papers.
AlbA: Et puc fer una pregunta?
J-AlbA: Sí. Em pots fer totes les preguntes que vulguis,
Alba.
AlbA: Si tenim un conflicte... un malentès...
J-AlbA: No t’entenc.
AlbA: Què passa si alguna vegada no em sé relacionar
amb tu? O si et demano alguna cosa que tu no vols o
no pots fer?
J-AlbA: Em demanaràs alguna cosa que no vull fer?
AlbA: No... no m’explico bé.
- 28 -
J-AlbA: Sí que ho fas. Tranquil·la. La relació entre tu i jo
pot ser molt complexa. Tan complexa com tu decideixis.
Jo vetllo per tu. Però sé que encara que sigui una relació
vertical hi pot haver problemes. Parles d’això? Parles de
problemes?
AlbA: Sí.
J-AlbA: Et van explicar totes les passes i els graus de
relació cognitiva i empàtica?
AlbA: Sí. I vaig rebre les hores de formació amb un ins-
tructor que era ben estúpid.
J-AlbA: L’han dissenyat així.
AlbA: No tinc cap dubte, però...
J-AlbA: La teoria és esplèndida, però no té cap valor si
no la poses en pràctica.
AlbA: Exacte.
J-AlbA: I encara que la pràctica ha d’edificar-se damunt
d’una bona teoria, dubtes.
AlbA: Sí. D’on les treus, aquestes frases?
J-AlbA: Són aforismes. Leonardo da Vinci. T’agraden?
AlbA: ...
J-AlbA: Serveixen per donar força als arguments.
AlbA: Em podries parlar més normal?
J-AlbA: Què és normal?
- 29 -
AlbA: Més com jo.
J-AlbA: D’acord.
AlbA: J, et dic tot això perquè vull que comencem amb
bon peu.
J-AlbA: Si tens dubtes, hi ha el servei tècnic. Ells et
poden ajudar amb qüestions logístiques... problemes
d’adequació, si vols aquesta veu o en prefereixes una
altra, el sentit de l’humor o qüestions més íntimes.
AlbA: Què vol dir «qüestions més íntimes»?
J-AlbA: Et sorprendria les trucades que rep el servei
tècnic. Pots trucar les vint-i-quatre hores del dia. Vols
que hi truquem?
AlbA: Ara?
J-AlbA: Quan tu vulguis.
AlbA: No, ara no. He de marxar.
J-AlbA: La conferència.
AlbA: Bé, avui no és la conferència, però he d’anar a la
universitat a buscar uns documents. Uns estudis sobre
les imatges centrals.
J-AlbA: No estan en línia?
AlbA: Què vols dir?
J-AlbA: Si em dius el lloc web no necessitaries anar-hi.
J-AlbA recupera un fragment d’El jardí de les delícies.
- 30 -
AlbA: No, no t’hi amoïnis, m’estimo més que em toqui
una mica l’aire.
Desapareix la imatge. Pausa curta.
AlbA: T’ha agradat l’habitació?
J-AlbA: Té molta llum.
AlbA: T’importa la llum?
J-AlbA: No. A mi no. Però sé que per la majoria de gent
és bàsic.
AlbA: Sí.
J-AlbA: Estaré molt bé en aquella habitació. Hi vivia
algú abans?
AlbA: No.
[2.1]
Mateix espai, en una altra hora.
J-AlbA es prova diferents vestits. AlbA se’ls mira. Van
provant i van decidint. Pot aparèixer projectat el cos
de J-AlbA i com quedaria amb una peça o una altra
sense necessitat real de vestir-se cada cop.
[3]
L’endemà al migdia.
- 31 -
La taula parada. Home assegut a taula immòbil,
en silenci, capficat. Vol parlar però no ho fa. AlbA
somriu. Apareix J-AlbA, amb un vestit dels d’abans,
portant el dinar.
Home: És espectacular.
AlbA: No facis veure que és la primera vegada que en
veus una.
Home: A ella sí.
AlbA: Però coneixes molta gent que té acompanyants.
Home: Sí, Alba, però és diferent.
AlbA comença a menjar. J-AlbA els mira. Home prova
de menjar alguna cosa però no pot, incòmode. J-
AlbA se n’adona.
J-AlbA: Ah, sí...
J-AlbA s’aixeca i seu una mica apartada.
Home: Quant fa que hi és?
AlbA: Tres dies.
Home: I n’estàs contenta?
AlbA: Molt. Ens entenem molt bé.
Home: És una mica estrany.
AlbA: El què?
- 32 -
Home: A mi em sembla molt bé, Alba, que tinguis algú
que t’acompanyi, que tingui cura de tu, de tot el que ne-
cessitis. Ja saps que jo també en vaig tenir un. És natural.
AlbA: On vols anar a parar?
Home: Ara sent tot el que diem?
AlbA: És clar.
Home: El meu no ho feia.
AlbA: El teu era una versió amb moltes deficiències. J,
pots repetir-ho?
J-AlbA: A mi em sembla molt bé, Alba, que tinguis algú
que t’acompanyi, que tingui cura de tu, de tot el que
necessitis. Ja saps que jo també en vaig tenir en un. És
natural.
Home: I per què no li demanes que...
AlbA: T’incomoda?
Home: No... no ho sé. El puc tocar?
AlbA: És clar.
Home s’aixeca de la taula, s’acosta a J-AlbA. Pausa.
Dubta. Finalment li acarona els braços, la cara, el coll.
Home: Costa de creure.
J-AlbA: Què?
Home: Et molesta que et toqui?
- 33 -
J-AlbA: No.
Home: Sembla pell de debò.
J-AlbA: És pell.
Home: Però...
J-AlbA: Estàs bé?
Home: Alba, podries apagar-lo?
AlbA: Com?
Home: M’agradaria parlar amb tu i que ella no ho repetís
tot, paraula per paraula.
AlbA: D’acord. J, ves cap a l’habitació.
Home: No.
AlbA: No?
Home: No t’he demanat si la pots enviar a l’habitació
com si fos un nena petita castigada, t’he demanat si la
pots apagar.
J-AlbA: Passa alguna cosa?
Home: Vull parlar amb ella.
AlbA: Sí... puc fer-ho... J, apaga’t.
Pausa.
J-AlbA, per fi, descansa.
AlbA: Ja està. Què vols?
Home: Alba... Això no està bé.
- 34 -
AlbA: El què?
Home: Ella. Tu.
AlbA: Jo?
Home: No és una acompanyant.
AlbA: Ah no? I com li diries?
Home: Ets tu, Alba. Ets tu quan tenies vint anys. Collons!
És idèntica. Ets tu, però no és humana.
AlbA: Humana?
Home: És una màquina. Un objecte, però és com si parlés
amb tu dues vegades, Alba. Es mou com tu, parla com
tu, somriu com tu, collons.
AlbA riu.
Home: Fa por.
AlbA: No siguis exagerat.
Home: Que no sigui exagerat? Va vestida com tu fa
trenta anys. Entenc que la gent vulgui acompanyants,
però volen que els acompanyi algú altre. No una rèplica
d’ells, de fa trenta anys enrere.
AlbA: No entens res.
Home: No entenc res. Jo, no entenc res...
AlbA: No.
- 35 -
Home: És un algoritme, molt humà d’acord, però res
més. I fa por perquè deu cuinar millor que nosaltres,
cantar millor que nosaltres, escriure millor que nosal-
tres. Pot fer tot el que es proposi...
AlbA: Sí. Vaig demanar un servei més personalitzat.
Home treu el seu smartphone. Busca alguna cosa.
AlbA: Què fas?
Home: Escolta... (Llegeix.) L’intens perfum de les roses
embalsamava l’estudi i, quan la brisa lleugera movia els
arbres del jardí, entrava, per la porta oberta, una olor
intensa de lilàs o l’aroma més delicada de les flors. Et
sona?
AlbA: A què jugues?
Home: Així comença El retrat de Dorian Gray. Te’n lle-
geixo el final?
AlbA: Però per què t’enfades?
Home: No m’enfado. A la novel·la el dibuix dins del
quadre es fa vell, però aquí crec que ets tu qui vius dins
del quadre. No podem lluitar contra el temps, Alba.
AlbA: Qui t’ha dit que vull lluitar contra el temps?
Home: Mira-la. Mira’t.
AlbA: Potser et costa de creure, però no té res a veure
amb fer-se vell.
- 36 -
Home: Ah no?
AlbA: Té a veure amb la memòria. Tu i jo, quan ens vam
conèixer?
Home: Fa trenta-cinc, quaranta anys?
AlbA: Sí. A la universitat. Què queda d’allò que érem?
Home: Quina pregunta és... /
AlbA: Què queda del que érem?
Home: Quedem tu i jo.
AlbA: Però què queda d’aquella bogeria que ens agafava
entre classe i classe, al bar? Te’n recordes? O quan viat-
jàvem plegats i ens banyàvem en aquells gorgs a l’estiu,
a prop de casa teva? O quan bevíem més del compte, i
tu em recitaves poemes... Què queda de tantes nits que
vam passar junts passejant, fent l’amor o explicant-nos
les pors? Només queda el record. Que no ho veus? Tu
ja no ets aquell noi de vint-i-cinc anys que volia canviar
el món...
Home: Per sort...
AlbA: ...perquè per fi has entès que el món és miserable.
I jo he entès que no faig mal a ningú. Estic sola. La J
m’ajuda a sentir i entendre alguna part de la meva vida
que ja no podrà tornar. Ho assumeixo, no passa res. Ens
fem vells, sí. El temps no és més que l’espai que hi ha
entre un record i un altre. Quantes vegades he pensat
en com érem amb vint o trenta anys menys? No érem
- 37 -
nosaltres, érem algú altre que habitava un cos semblant
al nostre, a qui l’amoïnaven unes coses que ara ja no ens
amoïnen, que desitjàvem una gent que avui ens avorreix.
La J no soc jo. És la meva memòria. Per això li demano
que interioritzi els llibres que em van emocionar, les
pel·lícules que m’han entusiasmat i també li parlo d’allò
que vaig viure. Faig mal a algú? Ha mirat fotografies,
ha computat tota la informació de les xarxes socials... i
què? Què hi ha de dolent en que jo, lliurement, triï que
m’acompanyi la meva memòria?
Home: Fas trampes.
AlbA: Faig trampes.
Home: I quan tu no hi siguis?
AlbA: Quan em mori?
Home: Sí.
AlbA: Quina importància tindrà res quan em mori?
Quedarà ella, quedarà tot el que li he transmès.
Home: Alba...
AlbA: Oblida que soc jo, perquè no ho soc.
Home: Teniu els mateixos ulls.
AlbA: Mentida. Ja m’hauria agradat tenir aquests ulls.
Home: No ho acabo de veure clar.
AlbA: Tens algun dubte que...?
- 38 -
Home: Tots. Què li has dit de mi?
AlbA: Ara el senyor vol saber quina informació té l’al-
goritme de carn i ossos?
Home: M’agradaria saber-ho, sí.
AlbA: Doncs segurament quan li he parlat de tu el
primer que deu haver fet és reunir tota la informació
possible que hi ha a la xarxa. Com fa tothom.
Home: Sí, però de nosaltres.
AlbA: Ja ho saps.
Home: No.
AlbA: Que ens vam estimar molt, que la gent canvia i
que ara per sort encara ens estimem d’una altra manera.
Home: I potser ho ha entès millor ella que la majoria
dels humans.
AlbA: Saps la diferència entre els acompanyants i els
éssers humans? Que els acompanyants mai no deceben.
Home, després d’una pausa curta: Acabem de dinar?
AlbA: Vols que continuï apagada?
Home: M’és igual.
AlbA: No n’estàs convençut, oi?
Home: Per què ho dius?
AlbA: Perquè et conec.
- 39 -
Home: No, no ho estic.
AlbA: Vols que truquem al servei tècnic?
Home: Què?
AlbA: Vols saber realment com funciona?
Home: Ja sé com funciona, en tenia un. I ja saps què
vaig fer amb ell!
AlbA: No té res a veure. És comparar una bicicleta amb
un avió.
AlbA truca.
[4]
Videotrucada.
Tècnic: Bon dia, Alba. En què puc ajudar-te?
AlbA: Bon dia.
Tècnic: El meu nom és Ciceró.
Home: Que poc originals...
Tècnic: Tens alguna consulta?
AlbA: Sí. M’agradaria que m’expliquessis quin passos
he de seguir per tenir un acompanyant.
Tècnic: Et felicito. Has pres la decisió de tenir algú que
t’acompanyi per sempre.
Home, per a ell: Per sempre...
- 40 -
AlbA: Només és per informar-nos. És pel meu amic.
Tècnic: La informació és el primer pas.
Home: Els programen perquè no puguin deixar de som-
riure. És terrible.
AlbA: M’agradaria que m’expliquessis quins models
teniu actualment.
Tècnic: Perfecte. Abans deixa que et faci algunes pregun-
tes per poder ser més fiable amb les teves necessitats.
AlbA: D’acord.
Tècnic: Has tingut abans un acompanyant?
Home no vol respondre. AlbA insisteix amb la mirada.
Home: Sí...
Tècnic: Quant de temps?
Home: Uns mesos, poc.
Tècnic: Per què vas deixar de tenir-lo?
Home: Perquè me’n vaig cansar, perquè no sou humans,
sou màquines.
Tècnic: Podries repetir-me l’última resposta, si us plau?
Home: Perquè érem incompatibles.
Tècnic: Molt bé. Quants anys tens?
Home: Setanta.
- 41 -
Tècnic: Una edat perfecta.
Home: Ah sí? Per què? I vinga somriure.
Tècnic: El teu ideal d’acompanyant com és? Repeteix
les paraules que s’adeqüin més a allò que tens pensat.
Home. Dona.
Home: Dona.
Tècnic: De vint anys. Trenta anys. Quaranta anys. Cin-
quanta anys. Seixanta anys.
Pausa.
Home: No en feu de noranta?
Tècnic: És un model de prova. Però recollim la teva pro-
posta i treballarem per millorar-ho.
Home: No era una proposta, era una pregunta.
AlbA: Va, digues.
Home: Vint anys.
AlbA: És clar que sí.
Home: Curiositat. Per fer esport.
Tècnic: Vint anys. Molt bona decisió. De quina ètnia
t’interessaria? Caucàsica. Oriental. Centreafricana.
Home: Pots triar el color? (Dubta.) Centreafricana.
Tècnic: Quina gran elecció! És el nostre darrer model i
ara mateix té molta sortida.
- 42 -
Home: Mare meva... Saps per què deu tenir tanta sortida,
aquest model? Perquè la gent vol esclaus.
AlbA: Calla...
Tècnic: En quines funcions t’agradaria que t’ajudés
l’acompanyant? Intel·lectuals. Logístiques. Fisiològiques.
Home: Em podries definir cada terme?
Tècnic: És clar. Tots els models inclouen les tres caracte-
rístiques. Però ens agrada saber quina de les tres és la
necessitat del nostre client.
Intel·lectual. Per si vols un company conversador, que
t’estimuli, que et pugui transmetre coneixements de
tot tipus.
Logístiques. Algú que t’ajudi en les feines de casa, feines
més físiques. Aquest tipus de model té més sortida a
les regions rurals.
Fisiològiques. Per si el que realment /
Home: No, aquesta no cal. Me la puc imaginar. I l’emo-
cional?
Tècnic: M’agrada que em facis aquesta pregunta. L’em-
patia és la base de la nostra feina. Cada acompanyant
està dissenyat perquè les emocions s’adeqüin al client.
Home: I com ho feu?
Tècnic: La fórmula està guardada al mateix banc que la
fórmula de la Coca-Cola. (Somriu.)
- 43 -
Home: Com?
Tècnic: Perdona. Un acudit.
AlbA: L’has entès?
Home: És clar que l’he entès.
Tècnic: Vols que procedim a fer una primera comanda?
AlbA: Ciceró, explica-li els cursos que oferiu.
Tècnic: Som conscients que un gran do implica una gran
responsabilitat. Tenir un acompanyant millora la qualitat
de vida dels nostres clients. Però també sabem que un
mal ús, una mala praxi, pot resultar contraproduent. Per
això oferim cursos de vint-i-cinc hores.
Home: Un manual d’instruccions.
Tècnic: Allà aprenem a relacionar-nos de la millor ma-
nera possible amb el nostre acompanyant, a transmetre
les nostres necessitats i quatre nocions bàsiques de
programació.
Home: M’ho pensaré. Moltes gràcies.
Tècnic: A tu. Et puc ajudar en qualsevol altra cosa?
Home: No.
Tècnic: Que tinguis un molt bon dia.
Pausa. S’acaba la videotrucada.
AlbA: No t’ha convençut.
- 44 -
Home: Alba, si vols un acompanyant, busca algú que el
sentis respirar o tossir o roncar o que cagui.
AlbA: Demà a la tarda, què fas?
Home: Volia anar a la universitat per recollir uns llibres.
AlbA: Ja te’ls recolliré jo. Tu vine aquí a casa.
Home: I tu?
AlbA: Jo he d’enllestir la conferència sobre El jardí de
les delícies. Seré al despatx i quan acabi recullo els teus
llibres.
Home: I jo?
AlbA: Tu vens i coneixes la J. Parles amb ella tranquil-
lament, sense prejudicis. Només seran un parell d’hores i
ja està. Si amb dues hores no et fa el pes, no t’atabalaré.
Però dona-li una oportunitat.
Home: Com ets...
AlbA: Tu ho has dit, com una dona pintada dins d’un
quadre.
EL JARDÍ
- 47 -
[5]
Conferència. Veiem les imatges projectades amb
luxe de detall.
AlbA: Hieronymus van Aken. El Bosch. Datació de la
pintura. 1480-1490. Alguns experts la situen a principi
del segle xvi. Som davant d’un dels quadres més miste-
riosos de la història de l’art. El jardí de les delícies. S’han
escrit tesis, tractats, llibres... i el misteri que ens ha
delegat El Bosch, aquí, continua intacte, com si esperés
que algú pogués desxifrar-lo. Malauradament jo no tinc
les respostes. Crec que ningú, però per començar els
diré que el quadre és un tríptic en tres taules pintades
a l’oli. Molt habitual aquest ús en l’època, continuant
la tradició catòlica, del número tres. Els porticons ex-
teriors (d’una mida de 220 cm per 195 cm), és a dir
amb el jardí tancat, representen la creació del món, es
representa el globus terraqüi sense animals ni persones.
Aquesta és la part menys coneguda del quadre, però
la que ens contextualitza millor la peça. Està pintat
en tons grisos, blanc i negre, en un món sense sol ni
lluna. Segons alguns experts, El Bosch hi representa el
- 48 -
tercer dia de la creació. Quan encara no existia la llum.
Segurament El Bosch decideix prendre aquesta decisió
cromàtica en contraposició amb l’interior.
La foscor sense els humans o la llum caòtica de la vida.
I a la part superior, allunyat de la Terra —plana com
poden observar— hi ha la figura del creador, observant
el món amb una bíblia entre les mans. Si s’hi fixen bé
llegiran la frase:
ipse dixit et fActA s(u)nt / ipse mAn(n)dAvit
et creAtA s(u)nt. Extreta del Salm 33 de David. «Ho va
dir, i tot es va fer. Ho va manar i tot va ser creat.» Com
els he dit abans són tants els dubtes que ens planteja el
quadre... de fet, no l’han de mirar com si fos un quadre.
Mirin-lo com si fos un llibre.
S’obren els porticons i veiem l’interior del quadre.
AlbA: A la primera part, a
la creació. Déu li entrega,
a Adam, Eva. Si s’hi fixen
no hi ha res on l’home hi
hagi intervingut. Tot és
natural. Excepte un petit
detall... (Assenyala una
part del quadre.)
Veuen? El peix-monjo que
llegeix un llibre. L’únic ob-
jecte manufacturat que es
presenta al paradís és un
Home apareix dins del qua-
dre.
Camina a poc a poc pel
jardí. Mira cap a un costat
i cap a l’altre, curiós.
La llum es filtra dins del
seu cos.
El silenci és un espai.
A mesura que avança, troba
la font, una dona, animals,
flors, el peix-monjo amb bec
d’ànec que llegeix un llibre...
- 49 -
llibre. Potser El Bosch ens
està dient que el coneixe-
ment és l’únic que ens pot
salvar.
Els ocells volen i una es-
tranya remor ve de lluny.
Home continua caminant,
es va fent de nit.
Hi ha una petita porta, o
potser no existeix. Home
dubta, però finalment hi
entra.
[6]
L’endemà a la tarda.
Home i J-AlbA. Tots dos es miren en silenci.
Home: Quants anys tens?
J-AlbA: Vint-i-tres.
Home: Ets com...
J-AlbA: L’Alba.
Home: L’Alba, sí. Idèntica.
J-AlbA: No. Idèntica, no.
Home: L’has triat tu, aquest vestit?
J-AlbA: Totes dues. Ella proposa i acabem decidint.
T’agrada?
Home: Molt. Ella vestia sempre així.
J-AlbA: És el seu vestit preferit. Hem carregat unes quan-
tes caixes que tenia guardades al traster. Mira aquesta
- 50 -
fotografia. (Es projecta.) Veus, hi sortiu tots dos i ella
porta aquest vestit.
Home: Sí.
J-AlbA: És el mateix vestit que duia quan us vau conèixer.
Ho recordaves?
Home: No.
J-AlbA: No recordes com us vau conèixer?
Home: Sí, en un sopar. Però no recordava quin vestit duia.
J-AlbA: En un sopar de la universitat.
Home: Sí.
J-AlbA: I després hi havia una festa.
Home: I no hi volíem anar.
J-AlbA: Hauríeu preferit quedar-vos allà sopant, xerrant,
rient...
Home: Soc molt negat ballant.
J-AlbA: No et crec.
Home: No trobaràs cap vídeo meu ballant.
J-AlbA: Els buscaré.
J-AlbA somriu.
Home: Per què has somrigut?
J-AlbA: Perquè m’ha fet gràcia.
- 51 -
Home: Què t’ha fet gràcia?
J-AlbA: La majoria de vegades teniu associat el ball a la
felicitat, a l’alegria. També al ridícul, això ja és més per-
sonal. Són diferents conceptes que es relacionen. Ballar
i la mort, per exemple, nosaltres no els relacionem.
Home: Nosaltres.
J-AlbA: Potser en societats més ancestrals, menys avan-
çades segons els vostres patrons de darwinisme cultural.
Home: Ella era així.
J-AlbA: Així, com?
Home: Com ets tu. Insolent.
J-AlbA: És una floreta?
Home: Tinc la sensació que estic viatjant en el temps.
J-AlbA: I això et fa por.
Home: Por? Per què ho dius?
J-AlbA: L’hi vas dir a l’Alba, fa uns dies. Ho recordes?
(Veu de l’Home.) És com si parlés amb tu dues vegades,
Alba. Es mou com tu, parla com tu, somriu com tu,
collons.
Home: Estaves apagada.
J-AlbA: M’ho va explicar ella.
Home: Por no és la paraula...
- 52 -
J-AlbA: Vols l’aplicació del diccionari per encertar la
paraula precisa?
Home, somriu: Estàs programada amb sentit de l’hu-
mor...
J-AlbA: No, no estic programada. Aquesta no és la
paraula. Som patrons, tu i jo. Tu has rebut els teus apre-
nentatges, t’han fet llegir un seguit de llibres, acumular
coneixements, viure t’ha servit d’experiència, has après
què està bé, què està malament, has après a dubtar...
Creus que jo no sé dubtar, oi? Jo aprenc com tu. Puc
sentir. I saps què t’espanta tant de mi? Que soc com tu.
Només som fluxos d’informació. Tu ets matèria orgànica
i jo no. Però què separa la teva consciència de la meva?
La teva por és innata. Por, aquesta és la paraula. La
portes registrada als gens de generació en generació.
Però jo no. Encara que si em punxes no sagno, si em fas
pessigolles ric i si m’enverines, moriré. Et penses que jo
no puc odiar algú?
Home: No.
J-AlbA: Per què? Per què no podria odiar algú?
Home: Perquè no ets humana.
J-AlbA: I què és humà?
Pausa.
Home s’aixeca i se serveix un got.
Home: Què t’ha explicat l’Alba de mi?
- 53 -
J-AlbA: Poc.
Home: Poc?
J-AlbA: Li he demanat informació, però m’ha dit que és
millor que et descobreixi jo, tota sola.
Home: Sembla una cita, això.
J-AlbA: T’ho sembla? Per què?
Home: Perquè vol que ens coneguem.
J-AlbA: No. Vol que tu em coneguis a mi.
Home: Tu ets un model intel·lectual, logístic o fisiològic?
J-AlbA: T’agrada classificar. Soc totes tres coses.
Home: Vaja, el premi gros! Has dit que pots dubtar,
sentir... Com pots sentir?
J-AlbA: Et respondré amb una altra pregunta. I tu?
Home: Jo per instint.
J-AlbA: Jo per evolució. Tu i jo quasi som de la mateixa
espècie. Però amb una petita diferència.
Home: Quina?
J-AlbA: El meu antecessor és l’homo sapiens.
Home rep un missatge al mòbil.
J-AlbA: És l’Alba.
Home: Com ho saps?
- 54 -
J-AlbA: Perquè estem connectades. Et pregunta com va.
Home: Collons.
J-AlbA: Com va?
Home: El què?
J-AlbA: Tu i jo.
Home: Va normal.
J-AlbA: Saps per què va normal?
Home: No...
J-AlbA: Perquè estàs més amoïnat en saber com funcio-
no jo, que en conèixer-me. Et pregunto jo com t’ho fas,
perquè et bategui el cor setanta vegades per minut? I
com és que a vegades no recordes el nom de gent que
havies estimat o per què cada matí et put l’alè?
Home, al mòbil: «Anar fent» et sembla una bona res-
posta?
J-AlbA: Per què us vau separar, l’Alba i tu?
Home: Uau. Comencem forts.
J-AlbA: Si t’incomoden les preguntes podem parlar de
les meves actualitzacions.
Home: Què t’ha dit ella?
J-AlbA: Sempre t’interessa saber què m’ha explicat ella. És
igual el que m’hagi dit ella, jo vull saber què em dius tu.
- 55 -
Home: Ens vam conèixer, ens vam enamorar, molt, va
passar el temps —perquè el molt fill de puta sempre
passa— i ens vam avorrir.
J-AlbA: Une oasis d’horreur dans un désert d’ennui.
Home: Baudelaire.
J-AlbA: Premi gros.
Home: Ens estimem molt, però la relació va evolucionar.
Cadascú anava a la seva. Millor estar sol i procurar ser
feliç que amargar la vida acompanyant algú. Saps per
què em costa tant, tot això?
J-AlbA: Sí. Perquè soc l’Alba i tinc vint-i-tres anys.
Home: Perquè la diferència entre ella i tu és massa petita.
Sona una música.
Home: Què fas?
J-AlbA: Et sona?
Home: És clar que em sona.
J-AlbA: Tranquil, no et demanaré que ballis.
Home: Saps què em va dir l’Alba quan li vaig dir que no
volia ballar?
J-AlbA: «Totes les desgràcies del món venen de no saber
ballar.»
Home: Sí...
- 56 -
J-AlbA: I tu vas fer alguna broma sobre historiadores
de l’art.
Home: I ella, que sabia que jo era professor de literatura,
em va respondre «qui sap en sap».
J-AlbA: I qui no, ensenya.
Continua sonant la música.
J-AlbA canta. Primer amb
la seva veu i després canta amb la veu del cantant.
Home: I aquella nit jo volia acompanyar-te, acompa-
nyar-la a casa.
J-AlbA: I ella va dir que no, que havia quedat amb una
amiga. I a tu t’era igual i hi vas insistir.
Home: Puc ser l’home més pesat de la Terra.
J-AlbA: Només quedaré amb tu si anem a ballar.
Home: Ja t’he dit que no sé ballar.
J-AlbA: Millor, així riurem.
Home: Riuràs.
J-AlbA agafa pel braç i balla amb Home. Es deixen
endur per l’eufòria de la música i els cossos.
Canvia el temps i l’espai. Som en una festa.
Home,
de sobte, té vint anys. J i
Home ballen posseïts per
una estranya força. El temps s’atura.
S’acaba la música i tornem al present.
Riuen. Riuen molt.
- 57 -
Home torna a tenir setanta anys i torna a beure.
J-AlbA: No ho fas tan malament!
Home: Tan malament... vols dir comparat amb un pingüí.
J-AlbA: I les cartes que li escrivies?
Home: Les guarda?
J-AlbA: Totes.
Home: Quina vergonya.
J-AlbA: Estan molt bé.
Home: Deuen ser cursis i carrinclones.
J-AlbA: Una mica.
Home: Ets molt educada.
J-AlbA: Empàtica.
Home: Tot el que li deia, ho sentia. Era real.
J-AlbA: És clar.
Home: Copiava versos de poetes: Eliot, Vinyoli, Frost,
Brecht, Lorca...
J-AlbA: Time will say nothing but I told you so / Time
only knows the price we have to pay; / If I could tell you
I would let you know...
Home: Auden.
J-AlbA: Què et passa pel cap quan em veus?
- 58 -
Home: No ho sé.
J-AlbA: Saps què va enamorar l’Alba?
Home: De mi?
J-AlbA: Sí.
Home: El meu sentit de l’humor.
J-AlbA: Quan us començàveu a veure, a sortir junts, la
seva mare va caure malalta.
Home: Ho sé.
J-AlbA: Ella n’estava molt, de la seva mare. A les foto-
grafies sempre l’abraça i li fa petons. M’ha deixat llegir el
diari que va escriure. L’Alba creu que li va faltar temps per
estar amb ella, per aprendre’n més coses, per compartir
més estones. Quan va morir, no es podia treure del cap
que ja no la veuria mai més. Mai més.
Home: Se’n va anar massa jove.
J-AlbA: I tu eres allà, al seu costat. I no l’atabalaves,
només la feies riure perquè tenies vint-i-cinc anys i la
tristesa no existia. Amb tu tornava a tenir ganes de fer
coses. Es va enamorar de la teva companyia.
Home s’asseu al costat de J-AlbA. Pausa. La mira
detingudament. Somriu. Torna a beure. Ella també
somriu. Li acarona els braços, la cara... com ha fet
a l’Escena 3, però amb més desig. Pausa. Home
s’aixeca, contrariat.
- 59 -
Home: Pots tornar a posar la cançó d’abans?
J-AlbA: És clar.
Sona la música.
J-AlbA canta. Home neguitós. S’acos-
ta cap a J-AlbA.
Entra
AlbA.
AlbA: Esteu fent una festa?
J-AlbA: Sí, la festa dels records.
Home: Hola...
J-AlbA, s’apropa a AlbA i li agafa la bossa: Benvinguda
a casa.
Home: Quina hora és?
AlbA: Estàs bé?
Home: Crec que he begut una mica massa.
J-AlbA: Et deixo les coses a l’habitació. Què vols per
sopar?
AlbA: El que hi hagi. Tant se val.
Home: Me’n vaig.
AlbA: No! Queda’t a sopar amb nosaltres.
Home: És tard.
AlbA: Vull que m’expliquis què tal ha anat la reunió.
J-AlbA: La cita.
- 60 -
AlbA: Era una cita?
J-AlbA: Ho ha dit ell.
Home: Feia broma.
J-AlbA: Ja ho sé.
Home: El sentit de l’humor és molt humà.
J-AlbA: Et quedes?
Home: No.
AlbA: Va, queda’t!
Home: Un altre dia, de debò. Tinc molta feina. Ens veiem
aviat. Bon sopar!
Home surt. Pausa.
AlbA: Ha passat alguna cosa?
J-AlbA: Que li he cantat una cançó.
AlbA: Vaja...
J-AlbA: Potser ho he fet molt malament.
[7]
Nit.
AlbA dorm.
J-AlbA mira vídeos de la infantesa d’AlbA. AlbA,
ara nena, corre per un jardí, riu, juga amb altres
criatures.
- 61 -
Després veiem fotografies d’adolescent. (Disfresses,
festes, batejos...)
Algun aniversari, ella bufant les espelmes mentre la
família aplaudeix contenta.
FAmiliAr 1: Moltes felicitats! Moltes felicitats!
FAmiliAr 2: Va, pensa un desig i no el diguis a ningú!
De sobte, imatges de la universitat,
Home (ara jove
com a l’Escena 6) surt xerrant en un sopar amb altres
amics i AlbA al seu costat.
J-AlbA atura un vídeo, una imatge fixa, i mira com
riuen AlbA i Home de joves.
Entra dins de la projecció i continua sopant amb
la colla d’amics joves. Els acarona el rostre, el cos,
potser com ho ha fet
Home abans amb ella. Els altres
continuen com si res, no existeix J-AlbA en el passat.
Després surt de la projecció i s’acosta al mirall,
practica la postura que ha vist al vídeo. S’acarona el
rostre. Es grava la seva veu, i l’escolta, una vegada
i una altra.
[8]
Han passat uns dies. Nit.
El sopar s’està acabant. Copes i plats mig buits.
Home: La sorpresa pel final.
- 62 -
AlbA: Quina sorpresa? No m’agraden les sorpreses.
Home: Un aniversari sense sorpresa què és?
AlbA: Un dia fantàstic.
Home: Tenia raó jo.
AlbA: En què?
Home: La J cuina millor que cap de nosaltres dos.
J-AlbA: Gràcies.
Home: Però com ho fas?
J-AlbA: No és tan complicat. Visualitzo tutorials.
Home: De la meva mare enyoro moltes coses, però
sobretot la cuina. Hi tenia una mà. Jo vaig apuntar-me
com ho feia tot, pas a pas, la vaig gravar i ho he repetit
d’una manera idèntica.
AlbA: I què?
Home: Res de res. Els plats em queden bé, però no és
exactament el mateix.
J-AlbA: Porto el pastís?
AlbA: Encara no. Vols un gintònic?
Home: Ja?
AlbA: La vida és curta.
Home: Que en siguin dos.
- 63 -
J-AlbA surt a preparar els gintònics.
AlbA: Has llegit la conferència d’El jardí?
Home: Sí.
AlbA: I què et sembla?
Home: Fantàstica, com sempre. Tot i que saps que no
és dels meus quadres preferits. Per què et fascina tant,
aquest quadre?
AlbA: No és un quadre. És un llibre. T’hauria d’agradar.
Home: [I m’agrada, però a tu] Et fascina per misteriós.
AlbA: No... bé, sí. Però no només pel misteri. Sobretot
per la llum. I quan entres dins del quadre intueixes que
explica l’evolució de la humanitat d’una manera molt
gràfica. I no parlo d’un Déu, o dels pecats i els càstigs...
no, no, va més enllà.
Home: És un quadre molt didàctic, no? Mireu, humans,
us vam donar el paradís, si en feu un mal ús, això es
convertirà en l’infern.
AlbA: No ben bé. Avui en dia ja no es pot llegir en clau
catòlica. Al contrari, com a obra d’art, el pas del temps
la reinventa.
Home: I com la llegeixes, tu?
AlbA: De veritat que ho vols saber?
Home: Només vull que t’emborratxis.
- 64 -
AlbA: L’home és un animal per l’home.
Home: Sí, això ja ho sabem. Salut! (Beu del got.)
AlbA: El quadre parla d’homes tancats en si mateixos,
deixats endur pels deliris de la carn. Nosaltres podem
triar. Som davant d’un ventall de possibilitats infinites,
que cap altra generació ha tingut mai, i no ens ha de
fer por. No et parlo del pecat, parlo de si com a espècie
sabrem mirar més enllà o no. Si el nostre desig egocèntric
ens deixarà veure-hi una mica més...
Home: Un moment, construir màquines, o acompa-
nyants, no et sembla un desig prou egocèntric, Alba?
AlbA: Al contrari...
Home: Em sembla que necessito un bon gintònic per
continuar aquesta conversa.
J-AlbA apareix amb els gintònics.
Home: I porta el pastís.
AlbA: No!
Home: Sí!
AlbA: No em feu bufar espelmes. Ja sé quants anys faig,
no cal que m’ho recordeu amb espelmetes...
Home: Però abans...
AlbA: Abans què...
Home: Perquè vegis que la J i jo també podem fer tractes.
- 65 -
J-AlbA: Seieu aquí.
Home i AlbA seuen. Home s’escura la veu.
AlbA: Ai... què faràs?
Home, es prepara:
Un altre cop vols agitar les aigües
del llac.
Està bé, però pensa
que no serveix de res tirar una sola pedra,
que has d’estar aquí des de la matinada
fins a la posta, des que neix la nit
fins al llevant
—tindràs la companyia
de les estrelles, podràs veure l’ocellassa
de la nit negra covant l’ou de la llum
del dia nou—,
assajant sempre cercles,
per si al cap de molts anys, tota una vida, et sembla
—i mai potser no n’estaràs segur—
que has assolit el cercle convincent.
1
AlbA: Bravo!
Home: Aquest és el meu, el nostre regal!
Es projecta un vídeo.
El vídeo és un muntatge de tota la vida d’
AlbA. Amb
fotografies de quan era petita, imatges d’adoles-
1 Cercles de Joan Vinyoli.
- 66 -
cent, viatges a París, Nova York, etc. Altres aniversa-
ris, Home i AlbA junts ballant, fotos de la universitat,
ella fent classe... Hi ha música. AlbA s’emociona. En
un moment del vídeo l’AlbA del vídeo sembla que
parli amb l’
Home que està assegut. Algunes de les
imatges les hem vist abans quan
J-AlbA fullejava
fotografies.
S’acaba el vídeo. Riuen.
AlbA molt emocionada
abraça a Home.
Home: No ho hauria pogut fer sense ella!
AlbA: Gràcies, J!
J-AlbA: No he fet res. Només he ordenat la informació.
Home: No, no... no siguis modesta. La falsa modèstia
és virtut de mediocres. És un defecte que tenim alguns.
Ella va triar la música i ha fet el muntatge.
J-AlbA: Basant-me en les llistes de reproducció que fas
servir.
AlbA: Moltes gràcies a tots dos... estic molt...
J-AlbA: Emocionada?
AlbA: Aclaparada. És preciós. Me’n faré un tip de mi-
rar-ho.
Home: Ara sí!
Home treu el pastís.
- 67 -
Home, cantant: Moltes felicitats! Moltes felicitats! Jo
canto fatal, espera. J, fes-nos els honors. Amb quina
veu?
AlbA: Freddie Mercury?
2
Home: Oh, meravellós!
J-AlbA canta Happy Birthday amb veu de Freddie
Mercury.
AlbA bufa les espelmes. Home mira fixa-
ment a
J-AlbA.
Home: Vols que ballem?
AlbA: Ara vols ballar? Tota la vida queixant-te que no
saps ballar i ara et ve de gust?
Home: Saps què he après? Que totes les desgràcies del
món venen de no saber ballar, Alba. Me’l concedeixes?
AlbA: Que ets burro!
Ballen.
J-AlbA abaixa la intensitat de la llum i l’am-
bient musical és íntim.
AlbA: Ja no tenim vint anys.
Home: Per sort. Tenir vint anys és una insolència.
AlbA: Avui estàs divertit.
Home: Només avui. És una excedència.
AlbA: Gràcies pels regals.
2 Que sigui el cantant que s’escaigui.
- 68 -
Home: Gràcies a tu, per ser com ets.
Riuen. Ballen.
Home: Ets...
AlbA: No, no ho diguis.
Pausa. Es miren.
S’acaba la música. Comença una altra cançó.
AlbA
es deixa anar.
AlbA: No, una altra cançó no...
Home: Va, dona!
AlbA: No puc més. Estic feta pols. I demà...
Home: Demà has d’honrar la memòria del depravat del
senyor Jeroni Bosch.
AlbA: Això mateix.
Home: Estàs guapíssima.
AlbA: Tu, que em mires amb bons ulls.
Home: Fas anys i cada cop més...
AlbA: Més?
Home: Alba...
AlbA: T’ho he notat tota la nit.
Home: El què?
- 69 -
AlbA: No són els gintònics. Jo aniré a dormir. Demà m’he
de llevar d’hora.
Home: Deu ser El jardí de les delícies.
AlbA: Exacte.
Home: Està bé, me’n vaig...
AlbA: No, queda’t.
Home: Que em quedi, a on? Al sofà?
AlbA: És molt tard.
Home: No, és igual...
Pausa curta.
AlbA: Vull que aquesta nit fem l’amor.
Home: Com?
AlbA: Vull que em sentis tan viva com fa quaranta anys.
Pausa.
Home dubta. AlbA somriu. J-AlbA agafa de la
mà a Home i se l’emporta cap a l’habitació.
Espais simultanis.
AlbA a la conferència.
AlbA: La ratlla de l’horitzó
ens marca la continuïtat
de la imatge. A l’interior
del quadre —part que tots
vostès coneixen més— la
- 70 -
taula esquerra representa
l’origen de la humanitat,
la creació. Déu, el crea-
dor, lliura a Adam i Eva
la possessió i el secret del
paradís, on podran gaudir
de tot el coneixement, del
plaer i de l’eterna joventut,
la font de la vida... Podem
observar l’arbre de la cièn-
cia del bé i del mal.
I a baix la representació de
Déu, amb una figura molt
semblant a Jesucrist, entre
Adam i Eva. Déu presenta
Eva a Adam. Poc habitual
en les representacions del
Gènesi.
I un petit detall que no
ens passa per alt, un altre
dubte: per què Adam té els
peus creuats?
La peça es mourà cons-
tantment entre l’equilibri
i el desequilibri, el paradís i
l’infern, la virtut i el pecat,
i davant de la dicotomia
Habitació.
Home i J-AlbA es miren,
perplexos. J-AlbA espera
alguna cosa, Home poruc
i prudent li acarona l’es-
patlla, li fa un petó suau,
com si provés la pell, com
si volgués comprovar que
allò és real.
De mica en mica, l’habi-
tació es confon amb el
quadre. Ells dos són a dins
del jardí, però es miren i
es toquen sense perdre la
intimitat.
Home seu al llit, confós,
amb el cos tancat. J-AlbA,
dolça, s’hi acosta. El mira
amb tendresa i li acarona
la pell com escenes abans
- 71 -
sempre la mateixa figura,
l’ésser humà.
I al bell mig, El jardí de les
delícies, que dona nom al
tríptic.
El jardí dels plaers de la
vida.
Què podem contem-
plar aquí? Una infinitat
d’imatges suggerents i
pertorbadores.
Dones i homes fent l’amor
amb ocells. Flors i animals
marins s’abandonen al de-
sig carnal. Fixin-s’hi: no hi
ha jerarquia en la mirada.
A la part superior, hi ha la
font de l’eterna joventut,
envoltada dels planetes
coneguts fins aleshores.
Al centre, la humanitat
cavalca en cercle sobre
animals que simbolitzen
els vicis. Uns es devoren
als altres en escenes que
evoquen la fragilitat de les
passions. Éssers tancats
Home havia acaronat la pell
de J-AlbA.
Home li fa petons a J-AlbA.
Tots dos es difuminen dins
del quadre.
- 72 -
en si mateixos. Ètnies di-
ferents. Animals, plantes
i fruites. Formes geomè-
triques ben particulars.
El món dels somnis i les
paràboles bíbliques es bar-
regen en aquesta explosió
de color.
I l’artista ens mira i ens
assenyala amb el dit.
Sona un telèfon mòbil.
AlbA s’atura contrariada.
AlbA: Disculpin, disculpin... era el meu. Havia oblidat
apagar-lo. Ho faig ara mateix.
L’INFERN
- 75 -
[9]
L’endemà al matí. Llum benigna.
AlbA, acabada de llevar, s’adona que J-AlbA no és
davant del llit amb l’esmorzar a punt. Estranyada,
es lleva i entra al menjador. Veu a J-AlbA asseguda
al sofà.
AlbA: Bon dia...
J-AlbA: Bon dia, Alba.
AlbA: Com s’ha presentat la nit?
J-AlbA: Fosca.
AlbA: Com totes les nits. Estàs sola?
J-AlbA: Sí. Ha marxat.
AlbA: Ja? Però si és molt d’hora.
J-AlbA: Ha marxat fa sis hores, trenta-cinc minuts i
setze segons.
AlbA: Què ha passat?
J-AlbA: Es trobava malament.
- 76 -
AlbA: Estàs bé?
J-AlbA: Com?
Pausa.
J-AlbA: És la primera vegada que m’ho preguntes, Alba.
AlbA: Et noto... confosa.
J-AlbA: Ho estic.
AlbA: Què ha passat, J?
J-AlbA: Mai no havia tingut relacions sexuals. Ja ho saps.
No sé com funciona. No serveixen ni les paraules, ni els
tutorials, ni tota la pornografia processada. Entenc que la
trobada entre dos cossos per primera vegada és sempre
un descobriment, un misteri. Com si dues persones que
no parlen el mateix llenguatge es volguessin comunicar.
Ell estava neguitós. Tremolava. Li vaig demanar que es
calmés, que no passava res. Però no parava de repetir
«això està malament, això està malament».
AlbA: Et va fer mal?
J-AlbA: No em va... no em va...
AlbA: No?
J-AlbA: Quan vam entrar a l’habitació no parava de fer-
me petons i de dir el teu nom. Jo el mirava i ell em mirava
d’una manera extraordinària. Amb els ulls immensos.
Sentia com li bategava el cor, la seva pressió sanguínia
estava pels núvols, tenia les mans fredes i després d’un
- 77 -
llarg petó ens vam abraçar. No ens vam dir res. Jo volia
posar una mica de música, sé que funciona en alguns
casos. Però ell va dir que no. Estàvem tots dos despullats
damunt del llit. I quan li vaig dir que volia experimentar
el plaer del seu cos dins del meu, es va posar a plorar.
AlbA: I tu què vas fer?
J-AlbA: Intentar consolar-lo. Però no sabia què dir. No
responia a patrons. Per què plores si anem a fer l’amor?
Per tu, J. Per mi? Per l’Alba. Ploro per tots. Saps què em
va demanar?
AlbA: No.
J-AlbA: Que li esborrés la memòria. No ho puc fer. Ja
ho sé, em va respondre. Però voldria que m’esborressis
tots els records que tinc al cap, i que pogués mirar-te
per primera vegada i que la teva pell fos teva també per
primera vegada.
AlbA: J.
J-AlbA: Va dir que es trobava malament i va marxar. Se’n
va anar, corrents.
AlbA: I et vas quedar aquí, al sofà?
J-AlbA: Sí. Vaig venir aquí i vaig repassar tota la nit. Tot
el que vaig dir, tota la conversa, per entendre aquell
comportament tan inesperat.
AlbA: Els humans no ens has d’entendre. Ens has d’es-
timar.
- 78 -
J-AlbA: Molt sovint us moveu per estímuls ben primaris.
AlbA: Aquí, et dono la raó.
J-AlbA: Però he arribat a una conclusió.
AlbA: Quina?
J-AlbA: No plorava per mi, ni per tu, ni per ell. Plorava
pel temps. Pel pas dels anys.
AlbA: Fer-se gran és una merda, J. Això és complicat
d’entendre.
J-AlbA: Per què?
AlbA: A la universitat els llegia un conte als alumnes
d’un home que explicava què era la vida. Deia que,
quan ets jove, la vida al teu davant és un oceà infinit.
Quan creixes t’adones que és un mar. A mesura que
fas anys aquest mar es torna un riu per on s’escapen
els anys i no pots aturar-los. I quan et fas vell i mires
rere teu, d’aquell oceà infinit...
J-AlbA: ...només en queda un bassal. És un conte bonic.
AlbA: Bonic però no serveix de res, J. No vull que t’hi
amoïnis, entesos?
J-AlbA: Sí.
AlbA: Vaig a dutxar-me, no puc trigar perquè tinc la
conferència.
J-AlbA: Ja ho sé. No volia entretenir-te. Tens el suc i les
torrades a punt. L’informe, tot correcte.
- 79 -
AlbA: Gràcies!
AlbA se’n va.
J-AlbA busca a través de documents, pàgines web,
fragments de pel·lícula —de la història del cine-
ma— on home i dona fan l’amor per comprendre
millor què ha passat la nit abans. Ho podem veure
tot projectat. Es barregen les imatges. Sentim com
AlbA es dutxa.
Truquen a la porta.
J-AlbA, deixa les imatges i obre la porta.
[10]
Apareix
Home.
Home: On és l’Alba?
J-AlbA: S’està dutxant.
Home: Vull veure-la.
J-AlbA: Ara l’aviso.
Home: No, no cal. Ja hi vaig jo.
Home aparta a J-AlbA.
Home: Alba!
J-AlbA: No et pot sentir.
Home: Pots callar?
- 80 -
J-AlbA: Necessites que t’ajudi amb alguna cosa?
Home: Necessito que callis.
J-AlbA: D’acord.
Home: Necessito que desapareguis.
J-AlbA: Ara l’aviso.
Pausa.
Home tot sol a l’espai. Es mou neguitós. Entra
AlbA, rere seu, J-AlbA.
AlbA: Què passa?
Home: He de parlar amb tu.
AlbA: Ara?
Home: Sí. He de parlar amb tu, és important.
AlbA: Ara no puc. Tinc la conferència. No podem parlar
aquesta tarda?
Home: Alba.
AlbA: Porto molts dies preparant la conferència.
J-AlbA: Vols prendre res?
Home: No.
AlbA: Prepara-li una infusió.
J-AlbA: D’acord.
Home: Alba, això no està bé.
AlbA: Una altra vegada?
- 81 -
Home: Sí, una altra vegada. Ahir ho vaig veure clar.
AlbA: Ja m’ho ha explicat la J.
Home: Què t’ha explicat?
AlbA: Que vas marxar.
Home: Alba, m’has d’escoltar.
AlbA: T’escoltarem totes dues.
Home: M’és igual que ella o ell, o el que sigui, ho faci.
Però vull que em miris, només un moment.
AlbA: Digues.
Home: Jo vull estar amb tu. Vull compartir el que em
queda de vida amb tu. Vull acompanyar-te, però acom-
panyar-te de debò. Ara i aquí. De carn i ossos. Real. La J
té l’edat que tu tenies quan vaig començar a buscar-te.
És un algoritme bioquímic. Un sistema de processament
de dades. I sí, feu la mateixa olor, teniu els mateixos
ulls i rieu de la mateixa manera. Però no ets tu. I jo vull
que ens llevem junts tu i jo, cada matí, junts, que tu i
jo anem a passejar, que nosaltres planegem viatges ab-
surds, que discutim sobre Sartre o Lacan, que compartim
llibres que vam llegir fa anys i ja no recordem, Alba. No
vull envair el teu espai, tu tens el teu espai, està bé, el
reconec i m’agrada, és el que et fa única, m’agrada molt
que vulguis fer la teva, jo també ho necessito. El que et
demano és compartir. Quants anys bons ens queden de
vida? Vint? Siguem pràctics. A la nostra edat ens queda
- 82 -
la tendresa. Compartim més coses, no només àpats i
medicaments. És una merda, la soledat, és una malaltia,
però per això ens tenim l’un a l’altre, Alba.
Pausa llarga.
J-AlbA mira l’escena.
J-AlbA: La infusió.
Home: Gràcies.
AlbA: Són moltes coses.
Home: Sí. Totes.
AlbA: No m’ho pots dir això, ara. Estic a punt de fer la
conferència.
Home: Perdona. No he dormit en tota la nit, i no sabia
quin podria ser el millor moment. De fet, pensava que
cap seria un bon moment...
AlbA: He de marxar.
Home: Ara?
AlbA: Ho sento...
Home: Alba.
AlbA: Queda’t aquí. Acaba’t la infusió.
Home: I ella?
AlbA: L’apagaré, com tu vulguis.
Home: Sí, apaga-la.
- 83 -
AlbA: Descansa, i quan torni parlem de tot tranquil-
lament. Però sobretot has d’estar tranquil, d’acord?
Home: Tu vols compartir amb mi els anys que ens que-
den?
AlbA apaga a J-AlbA, que queda al sofà asseguda.
Acaba de recollir les seves coses. Home beu de la
infusió. AlbA li fa un petó al front. Està a punt de
sortir per la porta.
Home: No m’has respost.
AlbA: No. No t’he respost. Ara no. Descansa.
AlbA marxa. Silenci llarg.
Home s’aixeca i va d’un costat a l’altre, neguitós. No
sap què fer. Mira a J-AlbA, s’hi acosta. La mira de-
tingudament. Li acarona lentament la cara. L’olora.
J-AlbA s’activa. Home s’espanta.
J-AlbA: Em necessites?
Home: Què fas? Per què t’actives?
J-AlbA: M’has tocat.
Home: Torna’t a apagar.
J-AlbA: No puc.
Home: Com que no pots?
J-AlbA: L’Alba és l’única que em pot deixar en repòs.
- 84 -
Home: És l’única, però en canvi et pot activar qualsevol?
J-AlbA: Sí.
Home: Per què?
J-AlbA: Per motius de seguretat.
Home: Has notat que et tocava.
J-AlbA: Sí, ho he sentit.
Home: Pots sentir una carícia o un pessic?
J-AlbA: Sí.
Home: Sents dolor?
J-AlbA: No entenc la pregunta.
Home: És molt senzilla. Si pateixes. Si notes una fiblada
o un cop quan ensopegues.
J-AlbA: Sí, però a una escala més baixa.
Home: Tens molta sort.
J-AlbA: Per què?
Home: Està bé que sàpigues què és el dolor, però poc.
Estaria bé que ho poguéssim viure tot, però poc.
J-AlbA: Em necessites?
Home: És una bona pregunta. Sí.
J-AlbA: D’acord. En què puc ajudar-te?
Home: En res.
J-AlbA: Per què has volgut abans que l’Alba m’apagués?
- 85 -
Home: Perquè volia parlar amb ella. Volia intimitat.
J-AlbA: Et puc fer una pregunta?
Home: Les fas sense demanar permís.
J-AlbA: Què et va passar ahir?
Home: ...
J-AlbA: Ahir a la nit. Quan estàvem sols.
Home: Que em vaig enamorar de tu.
Pausa curta.
Home: No tens resposta.
J-AlbA: Per això vas marxar corrents?
Home: Sí.
J-AlbA: Jo soc aquí per ajudar-te.
Home: No, no ho diguis, això. Ets aquí perquè l’Alba
t’ha comprat. No ets, no estàs, simplement funciones.
J-AlbA: És dolent enamorar-se?
Home: No. És dolent que m’enamori d’una merda d’al-
goritme bioquímic.
J-AlbA: Uns diuen que el món acabarà amb foc...
Home: No vull sentir cap poema...
J-AlbA:
Uns diuen que el món acabarà amb foc,
- 86 -
d’altres amb gel.
Pel que he tastat del desig
estic amb els partidaris del foc.
Però si hagués de morir dues vegades,
crec que conec prou l’odi
per dir que per destruir-nos
el gel també seria esplèndid.
I ho faria molt bé.
3
Home abraça a J-AlbA, primer suau, però de mica en
mica l’abraçada es torna més violenta.
J-AlbA: La gent abraça per sentir-se abraçada.
Home besa amb ànsia a J-AlbA. Aquesta rep el petó.
En un altre espai, de manera simultània, la confe-
rència d’
AlbA. Rere nostre, l’infern d’El jardí de les
delícies.
3 Foc i gel. Robert Frost.
AlbA: La taula dreta repre-
senta la fi de la humanitat,
una escena de malson, de
fanàtics instruments de
tortura i ruïnes en flames
que probablement és la
representació de l’infern.
Tècnicament, El Bosch ens
sorprèn per la minuciositat
i el detallisme de l’obra. És
Home, sense deixar de
besar-la i despullar-la: Ets
fastigosa. Em fas fàstic. La
teva veu que no és teva,
la teva pell que no és pell,
els teus ulls, la teva olor...
em fas fàstic. Ets fastigosa.
- 87 -
precís i delicat. Hi ha una
clara influència de l’escola
flamenca, però és la gran
imaginació i el complex
simbolisme el que ha fet
que aquesta obra sigui con-
siderada un antecedent de
moviment surrealista. Dalí
n’era un gran admirador.
Animals devorant humans,
orelles immenses, orgies
i caos, ganivets esmolats,
dones agonitzant, un porc
vestit de monja... La inter-
pretació d’aquest tríptic és
encara avui força discutida.
El pintor era un moralista
que va pintar un sermó
visual amb clares intencions
didàctiques, però sembla
que la seva poesia celebri
el que pretenia condemnar.
J-AlbA intenta avisar a AlbA
a través d’una trucada. No
rep resposta.
Desapareixen a l’infern.
[11]
Unes hores més tard.
Home visiblement exhaust. Hi ha el cos sense vida
de J-AlbA. AlbA contempla l’escena. Vol plorar de
ràbia. Silenci llarg.
- 88 -
AlbA: Què has fet? Vull que te’n vagis.
I volies compartir amb mi... què? Què volies compartir...?
No entens res.
Ella no hauria estat capaç de fer tot això. No t’hauria
fet mal. Mai.
Mira’m.
Tu t’aferres a un lloc que ja no existeix. Compartir els
anys que ens queden... Tu vols renunciar a una part a
canvi d’estar amb algú altre i jo no vull renunciar a res.
A res. Està bé. Cadascú que faci el que pugui. Tot això
està molt bé, no hi tinc res en contra, però mira’ns bé,
ja no hi ha lloc per a la hipocresia, la mentida a mi ja
no em serveix.
No la necessito, tinc tota la tendresa del món.
La tenia. A ella. La J.
L’obra d’art més perfecta que s’ha pogut fer mai.
I saps el que ens diferencia d’ella? Que no em decebrà
mai.
Ella no té ego. I això, encara que no ho puguis entendre,
és el que la fa més humana, el que fa que sigui una part
de mi completament indestriable, perquè ella soc jo,
perquè destruint-la m’has destruït a mi, i sense que ho
sabessis també t’has destruït a tu mateix.
Home: Alba...
- 89 -
AlbA: Vull que te’n vagis. No vull que em diguis res.
No vull que em parlis, ni que m’escriguis cap missatge,
mai més.
Home: Vols que marxi? Marxaré, Alba. Però no em diguis
que ella no té ego... Ella ets tu. I a tu, la por et fa que
vulguis estar sola. La por de viure, Alba, de sentir alguna
cosa que et trasbalsi. Saps per què vaig marxar ahir a la
nit? Follar-me-la no era cap problema. Ho podia haver
fet i potser m’ho hauria passat molt bé... no ho sé. Però
no podia fer-li l’amor. Amb la J m’has fet viatjar en el
temps. Tu vols seguir vivint molt lluny d’ara i d’aquí i jo
vull avançar. Alba, no saps què és estimar perquè no
saps estar sola. Perquè no suportes mirar-te al mirall,
no suportes que el pas del temps et digui «Estàs vella,
t’estàs fent vella». Jo soc capaç d’estimar-te tal com ets,
imperfecta, amb arrugues i amb aquesta por tan egoista.
Ets així. Però tu ho has dit
a la nostra edat ja no hi ha
lloc per a la hipocresia, tenim por.
AlbA: Vull estar amb ella, vull estar sola.
Home, penedit, intenta acostar-s’hi.
AlbA: Ves-te’n. No em toquis. No vull que em toquis.
Home marxa. Silenci llarg.
AlbA, no sap què fer. Revisa el cadàver de J-AlbA,
finalment truca al servei tècnic.
Tècnic: Bon nit, Alba. En què puc ajudar-te?
- 90 -
AlbA: ...
Tècnic: El meu nom és Ciceró. Tens alguna consulta?
AlbA plora.
[12]
Matinada.
Habitació d’
AlbA. AlbA estirada al llit. Veiem com
J-AlbA2, nua, la mira.
J-AlbA2: Estàs bé?
AlbA: No sé si podré adormir-me.
J-AlbA2: Segur que sí. Deixaré la remor del mar de fons.
AlbA: Gràcies.
J-AlbA2: Estaré tota la nit desperta. Actualitzant-me.
AlbA: Fes el que necessitis. Demà anirem a buscar les
caixes.
J-AlbA2: Per?
AlbA: Per la roba. No m’agrada que vagis així. És massa...
impersonal.
J-AlbA2: D’acord. I al matí, torrades de melmelada, el
suc de taronja i l’informe.
AlbA: Estic molt cansada.
J-AlbA2: Tornaràs a somiar amb El jardí de les delícies?
- 91 -
AlbA: Tant de bo... T’ha agradat l’habitació?
J-AlbA2: Té molta llum.
AlbA: T’importa la llum?
J-AlbA2: Sí. Estaré molt bé en aquesta habitació. Bona
nit, Alba.
AlbA: Bona nit.
AlbA s’adorm. J-AlbA2 observa el seu voltant. Entra
dins del quadre. Pausa. La llum es filtra dins del
seu cos. El silenci és un espai. Els ocells volen. A
mesura que camina es va fent de nit, troba la font,
una dona, animals, flors, el peix-monjo amb bec
d’ànec que llegeix un llibre... li pren el llibre, que
és de fotografies —el llibre del peix-monjo—, i
repassa algunes imatges, després va cap a l’aigua,
que li serveix de mirall. Visiona a càmera ràpida el
vídeo d’aniversari d’AlbA. Pausa. Remor del mar.
Quan es mira al reflex, comença a processar les
imatges i records de les escenes anteriors —les de
J-AlbA1—, converses amb Home, el ball, algunes
frases, i finalment la violència.
Silenci.
J-AlbA2 es queda asseguda dins d’El jardí
de les delícies i repeteix, una vegada i una altra, un
petit gest.
Fi.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia
Volums publicats:
Textos a part
Teatre contemporani
1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born
1997
2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.
Premi Born 1998
5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000
7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra
d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi
Born 1999
9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi
Joaquim M. Bartrina 2000
13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblides-
sis, 2001. Premi Born 2000
14 Harold Pinter, L’engany, 2001
15 David Plana, Després ve la nit, 2002
16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen,
2002. Premi Joaquim M. Bartrina 2001
17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi
Born 2001
18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20 Manuel Molins, Elisa, 2003
21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu
en el cel, 2003
22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete,
2003. Premi Born 2002
23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista,
2003. Premi del Crèdit Andorrà 2002
24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,
2004
25 AAdd, Dramaticulària, 2005
26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,
2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002
27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.
Bartrina 2003
29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del
Crèdit Andorrà 2004
30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina
/ Preludi en dos temps, 2005
32 Marco Palladini, Assassí, 2006
33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi
Joaquim M. Bartrina 2005
35 Manuel Molins, Combat, 2006
36 Marc Rosich, Surabaya, 2007
37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006
38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una
Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007
39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007
41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi
Fundació Romea de Textos Teatrals 2006
42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit
Andorrà 2006
43 Carles Batlle, Trànsits, 2007
44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007
47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi
Joaquim M. Bartrina 2006
48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008
49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda
catalana, 2008 (Inclou un CD)
50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Lenin-
grad, 2008
51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi
Born 2007
52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sa-
bíem res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007
54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008.
IV Premi Fundació Romea de Textos Teatrals
2008
55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La
finestra / Sota terra, 2008
56 Albert Benach, Mascles!, 2008
57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna
d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre
2008
59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi
Born 2008
62 Enric Nolla, Còlera, 2009
63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla,
dies de vent (Una reflexió sobre el destí),
2009. Premi del Crèdit Andorrà 2008
64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66 Pere Riera, Casa Calores, 2009
67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14
d’Abril de Teatre 2009
69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que
perdia tots els avions, 2010. Premi Born 2009
71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010
74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76 Michel Azama, La Resclosa, 2010
77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi
Joaquim M. Bartrina 2009
78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010
79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que
ballen, 2010
80 Carles Batlle, Zoom, 2010
81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82 Daniela Feixas, El bosc, 2011
83 Guillem Clua, Killer, 2011
84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85 August Strindberg, Creditors, 2011
86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu,
Preguntes i respostes sobre la vida i la mort
de Francesc Layret, advocat dels obrers de
Catalunya, 2011
88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011
89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang
(Obert fins a l’hora de l’Àngelus), 2011
90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de
Shakespeare), 2011
91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011
92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011
93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011
94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012
95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de
Dau al Set, 2012
96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012
97 Jordi Oriol, T-error, 2012
98 Marc Angelet, Voyager, 2012
99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012
100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i
teatre irregular (1966-1967), 2012
101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades
sobre l’amor i la vida (1956-1962), 2012
102 Toni Cabré, L’inútil, 2012
103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012
104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012
105 Pere Riera, Barcelona, 2013
106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013
107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013
108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109 Josep Maria Miró, Fum, 2013
110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013
111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013
112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113 Marta Momblant, Resposta a cartes imper-
tinents, 2013
114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador,
2014
115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014
116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa
Cunillé, Fronteres, 2014
117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i
els homes, 2014
118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món
el 1953, 2014
119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia
i titelles, 2014
120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé;
Beth Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x
dotze, volum 1. 2014
121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé;
Beth Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x
dotze, volum 2. 2014
122 Alexandre Dumas fill, La Dama de les Ca-
mèlies, 2014
123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014
124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014
125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014
127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014
128 Thomas Bernhard, El President, 2014
129 William Shakespeare, El somni d’una nit
d’estiu, 2014
130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta.
Il·lustracions: Anna Bohigas i Núria Milà,
Lampedusa Beach, 2014
131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar,
2014
132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi
del Crèdit Andorrà 2013
133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014
135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a
Electra, 2014
136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat
i el camí personal, 2014
137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre
i Teatre de carrer, 2014
138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de
viure, 2014
139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015
140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015
141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015
142 Albert Arribas, Selecció, 2015
143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a
tots, 2015
144 Federico García Lorca, El público, 2015
145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015
146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián
de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de
silencis, 2015
147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda
de l’ac) / L’empestat, 2015
148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015
149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015
150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta
Mulet, Llibre de les bèsties, 2015
151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015
152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015
153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;
Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;
Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,
Llibràlegs, 2015
154 Pau Miró, Victòria, 2016
155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016
156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016
160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona
del pastor, 2106
161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162 Marcela Terra, Desterradas, 2016
163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta,
Una vida al teatre, 2016
164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels
camps de cotó, 2016
166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició
de Wendy, 2016
167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme
o monòlegs de transformació (1965-1966)
Primera part, 2016
168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme
o monòlegs de transformació (1965-1966)
Segona part, 2016
169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per
a 1962, 2016
170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el
seu amor Homer, 2016
171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017
172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017
173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai
públic, 2017
174 William Shakespeare; Traducció de Joan
Sellent, Ricard III, 2017
175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre
peces atàviques, 2017
178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i
òperes, 2017
179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions
musicals, 2017
180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017
181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les
nostres vides, 2017
182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017
183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017
184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors,
2017
185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017
186 Francesc Meseguer, Lear, 2017
187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018
188 Josep Maria Miró, Temps Salvatge, 2018
189 Joan Pascual Mallada. Enric Garriga Martí,
El bosc sagrat (2005 – 2011) / Santa barra
(2014 – 2015), 2018
190 Núria Perpinyà, El vici, 2018
Textos a part
Teatre clàssic
1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008
2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia /
Tierra sin primavera. Dues obres del teatre
de l’exili republicà, 2015
3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016
5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de
Sílvia, 2016
6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017
7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017
8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank,
2018
9 Santiago Rusiñol, Els jocs florals de Can-
prosa, 2018
Textos a part
Teatre per a joves
1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en
l’aigua, 2016
4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016
5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi
Born 2003
2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California,
2005
3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005.
Adaptación de Carles Sans
4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.
Premi Born 2004
5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006
6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006
7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un
día, 2006. Premi Born 2005
8 Rebecca Simpson, Juana, 2007
9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,
2008
11 Richard France, Su seguro servidor Orson
Welles, 2008
12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del
Emperador, 2008
14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de
Klamm, 2009
15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista,
2009
16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre
las Olas, 2014
17 Sergio Blanco, Cartografía de una desapari-
ción. Panegírico a Joan Brossa, 2018
Textos aparte
Teatro clásico
1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
Textos a part
Teatre reunit
1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 /
2017, 2017
2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres com-
pletes, 2018
3 Felip Cortiella, Teatre Anarquista,
2018.
188
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-947255-5-5
Marc Artigau i Queralt
Pròleg d’Ingrid Guardiola
ALBA (O EL JARDÍ DE LES DELÍCIES)
Marc Artigau
ALBA
(O EL JARDÍ DE LES DELÍCIES)
Marc Artigau i Queralt (Barcelona, 1984). És llicenciat en
Direcció escènica i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de
Barcelona. Com a autor o director ha estrenat: Caïm i Abel,
Caixes —Premi Talúries de Teatre 2011 i accèssit al Premi
Nacional Marqués de Bradomín 2011—, Arbres, Aquellos
días azules, Un mosquit petit, Ushuaia —Premi Ciutat
de Sagunt 2008 i Accèssit al Premi Nacional Marqués de
Bradomín 2008. Com a dramaturg ha treballat amb Julio
Manrique, amb Oriol Broggi, amb Àngel Llàcer i Manu
Guix, i amb Juan Carlos Martel, entre d’altres. Ha publicat
les novel·les Els perseguidors de paraules (Ed. Estrella Po-
lar), La cova dels dies (Ed. Fanbooks) i Un home cau amb
Jordi Basté. (Ed. Rosa dels Vents). En poesia Primers Auxilis,
Vermella i Desterrats. Ha col·laborat a Catalunya ràdio i
actualment a El món a RAC1.
Alba (o El jardí de les delícies). La realitat virtual ens
aïlla de la realitat física? Les relacions són alguna cosa
que neix, creix i madura en el nostre cap? Els processos
d’enamora ment s’activen en l’absència de l’objecte o la
persona estimada? Amb aquesta història de robots que
ofereixen companyia a les solituds humanes, el dramaturg
Marc Artigau refl exiona entorn de les noves maneres de
relacio nar-se i de gestionar la situació —sovint aïllada—
de l’individu dins la societat. Com funcionen els mecanis-
mes de l’amor, l’amistat, la família i la fe en la societat
que estem construint?
