.
152
DON JOAN O EL FESTÍ DE PEDRA
Molière
DON JOAN
O EL FESTÍ DE PEDRA
Don Joan
Don Joan és, per a tothom, la imatge del seductor. Quan alguna cosa és la
imatge d’alguna altra cosa, el mirall, que és el que retorna la imatge, es
converteix en la presó. En el lloc on els nostres comportaments individuals
es reconeixen a ulls de tothom. El consol. La força de la «manada» perquè
res, ni ningú, s’aparti massa dels altres. La por. Com a punt de sortida i
d’arribada. La por, sempre la por. Don Joan té por. De la responsabilitat,
de les dones, de Déu, de la mort, de la vellesa, d’ell mateix... i per això
fuig, s’amaga, lluita, sedueix, fornica... i per damunt de tot vol ser lliure,
i per aconseguir-ho provoca i repta tota forma d’autoritat. Els mites són
la destil·lació de l’essència de qui som i de com ens comportem. Per més
que ens esforcem a ser originals sempre hi ha alguna cosa que ens posa en
relació amb els altres. El mite. Allò que compartim. El teatre ha revisat una
vegada i una altra aquests patrons perquè, sense deixar de ser-ne presoners,
puguem, segons l’època en què ens ha tocat viure, sentir-nos-hi reflectits.
Volem que el nostre Don Joan estigui fet de totes aquestes contradiccions.
Ens agradaria aconseguir que, del seu mirall, en sortís un reflex contempo-
rani i encegador, un cop de llum, que acabi seduint a qui se’l miri.
David Selvas, director de l’espectacle
Molière
Jean-Baptiste Poquelin, conegut com a Molière, és el comediògraf més
significatiu del teatre clàssic francès. Actor, director i autor, va guanyar-se
el favor del públic de la seva època gràcies a les seves comèdies, que
sovint van suscitar fortes polèmiques a causa de la virulència amb què es
denunciaven determinats comportaments socials de les classes benestants.
L’any 1664, Tartuf va ser prohibit per la seva denúncia de la hipocresia
religiosa, i l’any següent Don Joan va provocar un important escàndol, que
tanmateix no va li va fer perdre el favor del rei Lluís XIV. Entre 1668 i 1670,
obtindria encara un gran èxit amb L’avar i El burgès gentilhome. Va morir
l’any 1673 a causa d’una infecció pulmonar després d’haver tingut un atac
mentre representava la seva última obra, El malalt imaginari.
ISBN: 978-84-94483-93-6
Molière
Traducció de Cristina Genebat
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
.
DON JOAN
O EL FESTÍ DE PEDRA
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: novembre del 2015
© del text: Molière
© traducció: Cristina Genebat
Correcció: Romina Paps
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-94483-93-6
Dipòsit legal: T 1650-2015
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
DON JOAN
O EL FESTÍ DE PEDRA
de Molière
Traducció: Cristina Genebat
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció David Selvas
Traducció Cristina Genebat
Dramatúrgia Sergi Pompermayer
Cristina Genebat
David Selvas
Escenografia Max Glaenzel
Vestuari Maria Armengol
Il·luminació Mingo Albir
Vídeo Mar Orfila
Moviment Núria Legarda
Ajudanta de direcció Sandra Monclús
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i La Brutal
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2015/2016
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Don Joan es va estrenar a la Sala Petita del Teatre
Nacional de Catalunya el 17 de març de 2016 amb el
repartiment següent:
Anna Azcona
Javier Beltrán
Nausicaa Bonnín
Cristina Genebat
Julio Manrique
Lluís Marco
Xavier Ricart
Manel Sans
.
- 9 -
PERSONATGES
DON JOAN, fill de Don Luis
SGANARELLE, servent de Don Joan
DONYA ELVIRA, enamorada de Don Joan
GUSMAN, cavaller de Donya Elvira
DON CARLOS
DON ALONSO
DON LUIS, pare de Don Joan
UN POBRE
CARLOTA
MATURINA
PIERROT, camperol
ESTÀTUA DEL COMANADOR
LA VIOLETTE
RAGOTIN
SENYOR DIMANCHE, creditor
LA RAMÉE, espadatxí
UN ESPECTRE
Seguici de Don Joan
Seguici de Don Carlos i Don Alonso
L’escena és a Sicília.
}
Germans de Donya Elvira
}
Lacais de Don Joan
}
Camperoles
- 11 -
ACTE PRIMER
EscEna I
Sganarelle i guSman.
sganarEllE, amb una pitillera: Per més que diguin Aristòtil i
tota la filosofia, no hi ha res com el tabac: és la passió de la
gent honesta, i qui viu sense tabac no és digne de viure. No
només alegra i purga els cervells dels homes, sinó que, a més,
instrueix les ànimes en la virtut i amb ell aprenem a esdevenir
honestos. Us heu fixat de quina manera tan generosa en fa
ús tothom? I que contents que estem de repartir-ne a tort i
a dret per tot arreu on anem? Ni tan sols esperem que se’ns
demani que ja correm davant dels desitjos dels altres: tant és
veritat que el tabac inspira sentiments d’honor i de virtut a
tots els qui en fumen. Però ja n’hi ha prou d’aquest assumpte.
Reprenem una mica el nostre tema. Em deies, doncs, amic
Gusman, que Donya Elvira, la teva mestressa, sorpresa per
la nostra partença, ha emprès el camí darrere nostre i que
el seu cor, que el meu amo ha sabut colpir massa fort, no
ha pogut viure, dius, sense venir a buscar-lo aquí. Vols que
et digui què en penso, entre nosaltres? Em fa por que no
li sigui mal pagat el seu amor, que el seu viatge a aquesta
- 12 -
ciutat produeixi molt poc fruit i que haguéssiu guanyat el
mateix quedant-vos allà on éreu.
gusman: I la raó, doncs? Digues, t’ho prego Sganarelle, qui
t’ha inspirat una por amb tan mal auguri? El teu amo t’ha
obert el cor sobre aquest tema i t’ha dit que senti per nos-
altres alguna fredor que l’hagi obligat a marxar?
sganarEllE: No pas; però així d’entrada em sembla que ja
veig per on aniran els trets; i sense que ell me n’hagi dit res,
encara, ja apostaria que la cosa va per aquí. Potser em podria
equivocar; però, en fi, sobre aquest tema, l’experiència m’ha
ensenyat algunes coses.
gusman: Què? Aquesta partença tan imprevista podria ser
una infidelitat de Don Joan? Seria capaç d’injuriar així la
castedat de Donya Elvira?
sganarEllE: No. És que encara és jove i no és prou valent...
gusman: Un home de la seva qualitat faria una acció tan
covarda?
sganarEllE: Sí, la seva qualitat! La teoria és ben bona i només
per això potser es resistiria a fer segons quines coses.
gusman: Però els sants lligams del matrimoni el tenen
compromès.
sganarEllE: Ai, pobre Gusman, amic meu, encara no saps,
creu-me, quin tipus d’home és Don Joan.
gusman:
Doncs la veritat, no sé quin tipus d’home pot arribar
a ser si ens ha fet aquesta perfídia; i no entenc com després de
tant d’amor, de tanta impaciència mostrada, de tants home-
natges apressats, de vots, de sospirs i de llàgrimes, de tantes
- 13 -
cartes apassionades, de tantes protestes ardents i de tants
sermons reiterats, de tants transports de l’ànima i de tan-
ta commoció que mostrava, fins a forçar en la seva passió
l’obstacle sagrat d’un convent per comprometre Donya Elvira
fins a les entranyes, no comprenc, dic, com després de tot
això té l’estómac de poder faltar a la seva paraula.
sganarEllE: Doncs a mi no em costa gaire d’entendre, la
veritat, i si tu coneguessis l’individu, trobaries que la cosa
és bastant fàcil per a ell. No dic que els seus sentiments per
Donya Elvira hagin canviat, encara no en tinc la certesa: tu
saps que, per ordre seva, vaig marxar abans que ell i des que
ha arribat encara no hem parlat gaire, però per precaució et
vull fer saber, inter nos, que trobaràs en Don Joan, el meu
amo, el més gran dels malvats que hi ha hagut a la terra,
un enrabiat, un gos, un diable, un turc, un heretge que no
creu ni en el cel ni en la terra ni en l’home llop, que passa
per aquesta vida com una bèstia bruta, com un porc d’Epicur
un veritable Sardanàpal que es fa el sord a tots els retrets
que puguem fer-li i que tracta de bajanades totes les nostres
creences. Em dius que s’ha casat amb la teva mestressa:
creu-me que per satisfer la seva passió també s’hauria casat
amb tu, amb el seu gos i amb el seu gat. Un matrimoni, no
li costa gens de contraure; és una trampa que fa servir sovint
per atrapar les dones i és un casador en tota regla. Dama,
damisel·la, burgesa, pagesa, res no és massa fred ni massa
calent per a ell, i si et digués el nom de totes les dones amb
les qui s’ha casat en diversos llocs seria un capítol que duraria
fins al vespre. Et sorprens i canvies de color sentint aquest
discurs, doncs només t’he fet un esbós del personatge i per
acabar-ne el retrat, encara mancarien algunes pinzellades:
Només que un dia la ira del cel vingués a aclaparar-lo, a mi,
- 14 -
més em valdria treballar per al diable que per a ell i que em
fa veure tants horrors que desitjaria que ja fos no sé on. Un
gran senyor mala persona és una cosa terrible; i jo li he de ser
fidel per més fàstic que em faci: la meva por em fa ser molt
prudent, brida els meus sentiments i em redueix a aplaudir
ben sovint el que la meva ànima detesta.
Allà el tenim, passejant per aquest palau: separem-nos.
Escolta’m un moment: t’he fet aquesta confidència amb
franquesa, i se m’ha escapat tot molt ràpid de la boca, però
si alguna cosa arribés a les seves orelles, jo diria en veu ben
alta que tu menties.
EscEna II
Don Joan, Sganarelle.
Don Joan: Amb qui parlaves, fa un moment? Hauria dit que
semblava el bon Gusman de Donya Elvira.
sganarEllE: Seria més o menys això, sí.
Don Joan: Com? Era ell?
sganarEllE: Ell mateix.
Don Joan: I quant temps fa que és en aquesta ciutat?
sganarEllE: Des d’ahir al vespre.
Don Joan: I per què ha vingut?
sganarEllE: Em sembla que ja us podeu imaginar què
l’inquieta.
Don Joan: La nostra partença, sens dubte?
- 15 -
sganarEllE: El pobre home està tot mortificat i me’n pre-
guntava el motiu.
Don Joan: I tu quina resposta li has donat?
sganarEllE: Li he dit que no me n’havíeu dit res.
Don Joan: Però tu què en penses, de tot això? Què t’imagines
de tot aquest assumpte?
sganarEllE: Jo crec, i no us ofengueu, que potser teniu un
altre amor al cap.
Don Joan: Vols dir?
sganarEllE: Sí.
Don Joan: Déu meu, i no t’equivoques. I t’he de confessar que
un altre objecte ha foragitat Elvira dels meus pensaments.
sganarEllE: Ai, Déu meu! Conec el meu Don Joan com si
l’hagués parit i tinc el vostre cor pel corredor més veloç del
món: es complau anant d’un lligam a un altre i no li agrada
gens estar-se quiet enlloc.
Don Joan: A veure, tu no trobes que tinc raó de compor-
tar-me així?
sganarEllE: Ai, senyor meu!
Don Joan: Què? Parla.
sganarEllE: Segurament deveu tenir raó, si vós voleu te-
nir-la; no se us pot portar la contrària. Però si no volguéssiu
tenir-la, llavors potser la cosa seria diferent.
Don Joan: Doncs, au! Et concedeixo llibertat per parlar i per
donar-me el teu punt de vista.
- 16 -
sganarEllE: En aquest cas, senyor, us diré, francament, que
no aprovo gens les vostres maneres i que trobo molt lleig
això d’anar estimant per tot arreu com ho feu vós.
Don Joan: Què? Vols que ens quedem lligats al primer ob-
jecte que ens atrapa, que renunciem al món per ell i que no
tinguem ulls per a ningú més? Ho trobes bonic enganxar-se
al fals honor d’ésser fidel, de consumir-se per sempre en
una passió i de morir jove de cara a totes les altres belleses
que poden colpir-nos els ulls? No, no, la constància només
és bona per als ridículs; totes les belleses tenen dret a sedu-
ir-nos, i l’avantatge d’haver estat la primera de ser trobada
no ha de robar a les altres les justes pretensions que tenen
totes envers els nostres cors. A mi, la bellesa m’emociona a
tot arreu on la trobo i cedeixo fàcilment a la dolça violència
a la que m’empeny. Encara que estigui compromès, l’amor
que tinc per una bellesa no compromet la meva ànima a ser
injusta amb les altres: tinc ulls per veure el mèrit de totes i
retre a cadascuna d’elles els homenatges i els tributs als que
la natura ens obliga. Sigui com sigui, no puc refusar el meu
cor a allò que veig estimable i, quan un rostre bonic me’l
reclama, si en tingués deu mil, els donaria tots. Les inclina-
cions naixents, al cap i a la fi, tenen un encant inexplicable,
tot el plaer de l’amor resideix en el canvi. Es tasta una dolçor
extrema reduint, amb cent homenatges, el cor d’una jove
bellesa, veient, dia a dia, els petits progressos que es fan
combatent amb transports, llàgrimes i sospirs, l’innocent
pudor d’una ànima a qui li costa rendir-se, forçant, de mica
en mica, totes les petites resistències que ens oposa, vencent
els escrúpols amb els que ella s’honora i duent-la, suaument,
allà on tenim ganes de fer-la venir. Però quan n’hem estat
amos una vegada, ja no hi ha res més a dir ni res més a
- 17 -
desitjar, la bellesa de la passió s’ha acabat i ens adormim
en la tranquil·litat d’un amor així si no ve un nou objecte a
despertar-nos el desig i a presentar al nostre cor l’atractiu
encant d’una nova conquesta a fer. En fi, no hi ha res més
dolç que triomfar davant la resistència d’una persona bonica
i en aquest sentit, tinc l’ambició dels conqueridors que volen,
contínuament, de victòria en victòria i no poden decidir-se
a estancar els seus anhels. No hi ha res que pugui aturar
l’ímpetu dels meus desitjos: em sento un cor capaç d’estimar
tota la terra; i com Alexandre, voldria que hi hagués altres
mons per poder-hi estendre les meves conquestes amoroses.
sganarEllE: Mare de Déu, senyor, com esteu perdent el
senderi! Sembla que us ho hagueu après de memòria, tot
això, parleu com un llibre.
Don Joan: Tu què en penses de tot això?
sganarEllE: Carai! Que què en penso?... No sé què en penso;
parleu d’una manera que sembla que tingueu raó i en canvi
és evident que no en teniu pas. Jo tenia els pensaments més
bonics del món i el vostre discurs me’ls ha empastifat tots.
Deixeu-ho estar. Un altre dia posaré els meus raonaments
per escrit quan vulgui discutir amb vós.
Don Joan: Faràs ben fet.
sganarEllE: Però, senyor, entraria dins el permís que m’heu
donat si us dic que estic, almenys, escandalitzat per la mena
de vida que porteu?
Don Joan: Què vols dir? Quina mena de vida porto?
sganarEllE: Molt bona. Però, per exemple, veure-us casar
cada mes, tal com ho feu...
- 18 -
Don Joan: No se m’acut una cosa més agradable!
sganarEllE: Sens dubte. Entenc que és una cosa molt agra-
dable i molt divertida, també, i jo ja m’hi acomodaria, no us
penseu, si no fos perquè està mal fet; però senyor, fotre-us-en
d’aquesta manera d’un misteri sagrat, i...
Don Joan: Va, va, va aquest és un tema entre el Cel i jo i ja ens
aclarirem nosaltres sense que tu hagis de passar cap pena.
sganarEllE: Ai Déu! Però, senyor, jo sempre he sentit a dir
que és una acció terrible burlar-se del cel. I que els llibertins
mai arriben a bon port.
Don Joan: Ei, ei, ei, tu! Rei dels ases, t’he dit mil vegades
que no m’agraden els retrets.
sganarEllE: No, si jo no ho dic per vós, Déu me’n guardi! Sabeu
molt bé el que feu, vós, i si no creieu en res és perquè teniu les
vostres raons; però hi ha certs petits impertinents al món que
són llibertins sense saber per què i que es fan els convençuts
perquè troben que els escau; i si jo tingués un amo així li diria
ben fort i ben clar i mirant-lo a la cara: «Com goseu riure-us
del Cel i no tremoleu en burlar-vos, com ho feu, de les coses
més santes? És ben bé cosa vostra petit cuc de terra, petit
corcó que sou (parlo a l’amo que us deia, eh?), és ben bé
cosa vostra convertir en burla el que tots els homes honoren!
Us penseu que per ser un home ric, per dur la perruca rossa i
ben arrissada, plomes al barret, un vestit amb daurats i cintes
de color de foc (no us parlo a vós, eh, li parlo a l’altre), us
penseu, deia, que sou més llest que els altres i que tot us és
permès i que ningú gosa dir-vos les veritats? Aprengueu de
mi, que sóc el vostre criat, que el cel castiga tard o d’hora els
heretges, que una mala vida duu a una mala mort i que...».
- 19 -
Don Joan: Prou!
sganarEllE: A veure, de què es tracta?
Don Joan: Es tracta de dir-te que una bellesa em té el cor
robat i que, atret pels seus encants, l’he seguida fins a
aquesta ciutat.
sganarEllE: I no us fa por, senyor, la mort d’aquell comanador
que vau matar fa sis mesos?
Don Joan: I per què m’hauria de fer por? Que no el vaig
ben matar?
sganarEllE: Molt bé. Molt ben matat. I s’equivocaria molt si
gosés queixar-se’n.
Don Joan: Ja em van absoldre per aquest assumpte.
sganarEllE: Sí, però aquesta absolució potser no ha apagat
el ressentiment dels parents i dels amics, i...
Don Joan: Au, va! No pensem en les coses dolentes que poden
passar-nos i pensem només en allò que pot donar-nos plaer.
La persona de qui et parlo és una jove promesa, la més agra-
dable del món, que ha estat duta fins aquí pel mateix home
amb qui ve a casar-se; i l’atzar em va fer veure aquesta parella
d’amants quatre o cinc dies abans del seu viatge. Mai he vist
dues persones tan contentes l’una amb l’altra i fent esclatar
més amor. La tendresa que es desprenia dels seus ardors
mutus em va emocionar; em va colpir el cor i el meu amor va
començar per la gelosia. Des d’aleshores ja no vaig poder sofrir
veure’ls tan bé junts. El despit va alarmar els meus desitjos i
em vaig imaginar un plaer extrem si podia trasbalsar la seva
intel·ligència i trencar el lligam que ofenia, de tal manera, la
- 20 -
delicadesa del meu cor; però fins avui, tots els meus esforços
han estat inútils i vull recórrer a l’últim remei. El presumpte
espòs pretén regalar a la seva estimada una passejada per
mar. Encara que no te n’havia dit res, ho tinc tot previst per
satisfer el meu amor. He llogat una barca i tinc gent amb
qui, molt fàcilment, pretenc segrestar la bella.
sganarEllE: Ai, senyor!
Don Joan: Què?
sganarEllE: Molt ben fet, senyor, feu el que cal fer. No hi ha
res millor en aquest món que saber-se acontentar un mateix.
Don Joan: Doncs prepara’t per venir amb mi, tingues cura
d’agafar totes les meves armes per tal de... (Veu Donya elvira.)
Ah! Quina trobada tan inoportuna! Traïdor, no m’havies dit
que ella era aquí!
sganarEllE: Senyor, vós no m’ho heu preguntat.
Don Joan: És boja de no haver-se canviat de roba i de venir
aquí vestida d’aquesta manera?
EscEna III
Donya elvira, Don Joan, Sganarelle.
Donya ElvIra: Em fareu la gràcia, Don Joan, de voler-me
reconèixer? I puc esperar, almenys, que us dignareu a girar
la cara cap a aquesta banda?
Don Joan: Senyora, us he de confessar que estic sorprès i
que no us hi esperava pas, aquí.
- 21 -
Donya ElvIra: Sí, ja ho veig que no m’esperàveu i que esteu
sorprès, la veritat, però la vostra sorpresa és diferent de
com l’havia imaginada; i la manera com em rebeu em fa
veure, clarament, el que jo refusava de creure. Em sorprèn
la meva simplicitat i la feblesa del meu cor en dubtar d’una
traïció que totes les aparences em confirmaven. He estat
prou bona, ho confesso, o més aviat prou estúpida com
per voler-me enganyar a mi mateixa i per fer un esforç que
desmentís els meus ulls i la meva raó. He buscat raons per
excusar a la meva tendresa el distanciament de l’amistat que
ella notava en vós; i m’he inventat expressament cent motius
legítims d’una partença tan precipitada, per justificar-vos el
crim del qual la meva raó us acusava. Les meves sospites,
fonamentades, em parlaven cada dia i jo en refusava la veu
que us feia criminal als meus ulls, i escoltava amb gran plaer
mil quimeres ridícules que us pintaven innocent per al meu
cor. Però aquesta acollida ja no em permet dubtar més, i la
mirada que he rebut m’ensenya molt més del que voldria
saber. M’agradaria molt, però, sentir, de la vostra boca, els
motius de la vostra partença. Parleu, Don Joan, us ho prego,
i a veure amb quin aire us sabreu justificar.
Don Joan: Senyora, aquí teniu l’Sganarelle que sap molt bé
per què me’n vaig anar.
sganarEllE: Jo, senyor? Jo no en sé res, si us plau...
Donya ElvIra: I doncs, Sganarelle, parleu. No importa de
quina boca he de sentir aquestes raons.
Don Joan, fent un senyal a Sganarelle perquè s’acosti: Au,
va! Parla a la senyora.
sganarEllE: Què voleu que li digui?
- 22 -
Donya ElvIra: Acosteu-vos, ja que us ho demanen, i expli-
queu-me una mica els motius d’una partença tan sobtada.
Don Joan: Què? No respons?
sganarEllE: És que no tinc res a dir. Us en foteu del vostre
criat.
Don Joan: Vols respondre, et dic?
sganarEllE: Senyora...
Donya ElvIra: Què?
sganarEllE, girant-se cap al seu amo: Senyor...
Don Joan, amenaçador: Si...
sganarEllE: Senyora, els conqueridors, Alexandre i els altres
mons són les causes de la nostra partença. Ve-t’ho aquí,
senyor, tot el que puc dir.
Donya ElvIra: Us sabria greu, Don Joan, aclarir-nos una mica
tots aquests misteris?
Don Joan: Senyora, si us he de dir la veritat...
Donya ElvIra: Ah! Que poc que us sabeu defensar per ser
un home de la cort que hauria d’estar acostumat a aquest
tipus de coses! Em fa pena veure la confusió que teniu. Per
què no revestiu el rostre de noble desvergonyiment? Per què
no em jureu que encara sentiu el mateix per mi, que encara
m’estimeu amb un ardor incomparable i que no hi ha res
que us pugui separar de mi si no és la mort? Per què no em
dieu que uns assumptes de molta urgència us han obligat a
marxar sense avisar-me, que cal que, a contracor, us quedeu
aquí algun temps i que jo me’n puc tornar per on he vingut
- 23 -
amb la certesa que seguireu els meus passos tan aviat com us
serà possible; que és cert que les ganes de veure’m us feien
bullir les entranyes, i que allunyat de mi sofriu com sofreix
un cos que és separat de la seva ànima? Així és com hauríeu
de defensar-vos i no quedant-vos astorat, tal com ho feu.
Don Joan: Us confesso, senyora, que no tinc cap talent per
dissimular i que tinc un cor sincer. No us diré que encara
sento el mateix per vós i que les ganes de veure-us em fan
bullir les entranyes perquè està clar que només vaig marxar
per fugir de vós; no per les raons que pugueu afigurar-vos,
sinó per un pur motiu de consciència i per no creure que
pogués viure més temps amb vós sense pecat. Em van venir
escrúpols, senyora, i vaig obrir els ulls de l’ànima pel que
estava fent. Vaig fer la reflexió que, per casar-me amb vós,
us vaig robar de la clausura d’un convent, que vau trencar
uns vots que us comprometien en una altra banda i que el
cel és molt gelós d’aquest tipus de coses. Em va prendre el
penediment i vaig tenir por de la ira del cel; vaig creure que
el nostre casament no era més que un adulteri disfressat que
ens enviaria alguna desgràcia d’allà dalt i que finalment, havia
de trobar la manera d’oblidar-vos i donar-vos la possibilitat
de tornar a les vostres primeres cadenes. Voldreu, senyora,
oposar-vos a una reflexió tan santa i que retenint-vos, me la
jugués a posar-me el Cel en contra i a...?
Donya ElvIra: Canalla! Ara sí que et conec de veritat; i, per
desgràcia meva, et conec quan ja és massa tard, i quan aquest
coneixement només em pot servir per desesperar-me. Però
sàpigues que el teu crim no quedarà impune i que el mateix
cel del que tu et rius sabrà venjar-me de la teva perfídia.
Don Joan: Sganarelle, el Cel!
- 24 -
sganarEllE: Sí, realment, ens en fotem, nosaltres!
Don Joan: Senyora...
Donya ElvIra: Ja n’hi ha prou. No vull sentir res més i fins i
tot m’acuso d’haver escoltat massa. És molt humiliant fer-se
donar explicacions tan vergonyoses; i en un cas així, un cor
noble, al primer mot, ha de partir. No esperis que et retregui
res i t’injuriï; no, no, no tinc una ira com per exhalar-la en
paraules vanes i tot el seu ardor es reserva per a la venjança…
T’ho torno a dir, el cel et castigarà, traïdor, per l’ultratge
que em fas; i si al cel no hi ha res que tu puguis témer, tem,
almenys, la còlera d’una dona deshonrada.
sganarEllE: Ah, si el poguessin prendre els remordiments!
Don Joan, després d’una petita reflexió: Anem a preparar
l’execució de la nostra empresa amorosa.
sganarEllE: Ah! Quin amo abominable em veig obligat a
servir!
- 25 -
ACTE SEGON
EscEna I
Carlota i Pierrot.
carlota: Mare de Déu, Pierrot! Sort que has arribat just a
temps!
PIErrot: I tant! Ha anat d’un pèl que no s’hagin ofegat
tots dos.
carlota: Ha estat la ventada del matí que els ha llançat
al mar?
PIErrot: Mira Carlota, t’ho explicaré tot, tal com ha passat;
perquè és veritat que jo he estat el primer de veure’ls. De
veure’ls, jo he estat el primer. Doncs estàvem a la vora del
mar, jo i el gordo, el Lucas, fotent el burro i tirant-nos sorra
al cap perquè ja saps que al gordo li agrada molt fer el burro
i a mi, de vegades, també. I allà, vinga fotre el burro i de
cop veig una cosa que es mou a dins de l’aigua i que ve cap
a nosaltres així a batzegades. De cop veig una cosa allà,
fixament, i de cop veig que ja no veig res. «Ei, Lucas» —li
dic— «em sembla que hi ha uns paios banyant-se, allà».
«Apa!» —em diu ell— «deus haver anat a l’enterrament d’un
- 26 -
gat que hi veus tan borrós», «Cagundena» —dic jo— «que
no hi veig borrós, que són dos paios», «Què dius, burro? Et
deus haver enlluernat», «Què t’hi jugues» —li dic jo— «que
no m’he enlluernat» —li dic jo— «que són dos homes» —li
dic— «que vénen nedant directes cap aquí» —li he dit jo. «Me
cago en l’hòstia!» —Em diu ell— «m’hi jugo el que vulguis».
Oh! I jo li dic... jo llavors li dic: «t’hi jugues deu monedes
que sí?»
«I tant que me les jugo» —diu ell— «i per demostrar-t’ho,
aquí les tens» —em diu ell. I jo, tan panxo, foto a terra quatre
monedes d’or tan tranquil com si m’hagués fotut un got de
vi perquè jo, si hi vaig, hi vaig, sense tonteries. Que ja sabia
el que em feia, jo. Aviam, si no!
Doncs just acabem de fer l’aposta i tot, i ja tenim allà mateix
els dos homes que ens fan senyal d’anar-los a ajudar i jo que
dic «Va, gordo, que no veus que ens criden: anem ràpid a
ajudar-los», i ell: «No, jo no hi vaig que m’han fet perdre»,
«Què dius?» —li faig. Bueno, total, per dir-ho ràpid, que
al final li he fotut tant de sermó que ens hem enfilat a la
barca i li hem fotut tanta canya al rem que en un tres i no
res els hem tret de l’aigua i ens els hem emportat cap a casa
perquè s’assequessin a la vora del foc i s’han tret la roba ben
despullats, per assecar-se i després encara n’han vingut dos
més de la mateixa colla que s’havien salvat sols i després ha
arribat la Maturina i s’han posat a tirar-li els trastos. Així, més
o menys, és com ha anat la cosa, Carlota.
carlota: I no m’havies dit, Pierrot, que n’hi ha un que està
més ben fet que els altres?
PIErrot: Sí. És l’amo. Deu ser un peix gros, gros perquè hi
duu or a la roba, però de cap a peus; i els que el serveixen
- 27 -
són senyors, també, no et pensis. Però mira, tot i així, per
més senyor que fos, ja et dic jo que s’hauria ofegat si no
hagués estat per mi.
carlota: Mira, tu, eh?
PIErrot: Oh, i tant! Sense nosaltres ja faria de menjar per
als peixos!
carlota: I encara el tens a casa, tot despullat?
PIErrot: No, no, l’han tornat a vestir davant nostre. Mare
meva! No n’havia vist mai cap d’aquests, vestint-se! Si
n’arriben a portar de mandangues i botons aquests senyors
cortesans! Jo m’hi perdria allà a dintre, m’he quedat ben
bocabadat allà mirant-ho, Carlota! Saps que tenen cabells
que no són del seu cap i, quan ja ho tenen tot posat, llavors
se’ls posen com si fos un barret! I es posen unes camises
amb unes mànigues que hi cabríem tu i jo, sencers, tots dos.
En lloc de cinturó, porten una mena de davantal llarg com
d’aquí a Pasqües. En comptes de gipó duen una camisola que
no els arriba ni al ventre i en lloc de solapes, un mocador així
gros, com de xarxa de seda amb quatre boles de roba que
pengen fins a l’estómac. I també porten una mena de solapes
al final dels braços i uns adornos de roba a les cames i entre
tot això, tants llaços que és una pena, la veritat. Porten llaços
fins i tot a les sabates, que van farcides de dalt a baix i estan
fetes d’una manera que jo m’hi desnucaria cordant-me-les.
carlota: Alça, aquí, Pierrot! Jo ho he d’anar a veure, tot això!
PIErrot: Ei, escolta’m un moment, abans, Carlota; que t’he
de dir una cosa, jo!
carlota: Què? Quina cosa em vols dir?
- 28 -
PIErrot: Doncs mira, Carlota, com diuen els que en saben:
he d’obrir el meu cor. T’estimo, ja ho saps, i estem fets l’un
per a l’altra. Però, cagundena, no estic gens content de tu!
carlota: I això? Què t’he fet, jo?
PIErrot: Què m’has fet? Que em tens l’ànima trista,
francament.
carlota: I això, per què?
PIErrot: Cagun la mar! Perquè no m’estimes.
carlota: Ah! Ah! Només és això?
PIErrot: Doncs, sí. Només és això. Et sembla poc?
carlota: Déu meu, Pierrot, sempre em vols dir lo mateix.
PIErrot: Sempre et vull dir lo mateix perquè sempre és lo ma-
teix. I si no fos sempre lo mateix, no et diria sempre lo mateix.
carlota: Però què et fa falta? Què vols?
PIErrot: Cagundena! Vull que m’estimis.
carlota: Què vols dir? Que jo no t’estimo?
PIErrot: No, no m’estimes. I jo faig tot el que puc; et compro,
sense pensar-m’ho cintes a tots els mercaders que passen,
em desnuco per buscar-te nius de merla, faig tocar músics
el dia del teu sant i tot això: igual com si em fotés cops de
cap contra la paret. Veus? No és ni maco ni està ben fet no
estimar la gent que ens estima.
carlota: Però Déu meu! Però si jo sí que t’estimo.
PIErrot: Sí, tu m’estimes amb molta desgana!
- 29 -
carlota: I com vols que t’estimi, a veure?
PIErrot: Vull que m’estimis com s’estima quan s’estima com
s’ha d’estimar!
carlota: I jo no t’estimo com s’ha d’estimar?
PIErrot: No; quan s’estima de veritat, es nota. I es fan mil
monades a les persones quan se les estima de veritat. Mira
la Tomassota, com se li nota que està boja pel Robain:
sempre l’està rondant i fent-li coses i no el deixa ni descan-
sar; sempre li fa bromes, o li fa algun pessic, quan passa; i
l’altre dia que estava assegut a l’escala va anar a estirar-li els
peus i el va fer caure, tan llarg com era. Cagun la! Això és
el que fan els que s’estimen; però tu, tu no em dius mai ni
una paraula, sempre t’estàs aquí dreta com un pal; i ja puc
passar vint vegades per davant teu que tu no bellugues ni
un pèl per fer-me ni un cop ni per dir-me res de res. Sang
de Déu! No està bé, això, ets massa freda, tu, per a la gent.
carlota: Què vols que hi faci? És el meu caràcter. No puc
fer-hi res per canviar-lo.
PIErrot: No em vinguis amb romanços! Quan sents amistat
per algú sempre li fas una mica de cas.
carlota: Mira, jo t’estimo tant com puc, i si no en tens prou
doncs enamora’t d’una altra.
PIErrot: Veus com tinc raó? Cagun l’ou! Si m’estimessis no
m’ho diries, això!
carlota: I tu per què véns a atabalar-me d’aquesta manera?
PIErrot: Serà possible? Però quin mal et faig, jo? Si només
vinc per demanar-te una mica d’amistat.
- 30 -
carlota: Bueno, doncs deixa’m fer una mica, no? No em
pressionis tant. Potser passarà de cop, sense donar-hi tantes
voltes.
PIErrot: Tracte fet, Carlota. (Li dóna la mà.)
carlota: Ai, doncs, té!
PIErrot: Promet-me que provaràs d’estimar-me més.
carlota: Faré tot el que pugui però això m’ha de sortir tot
sol. Pierrot, aquest és aquell senyor?
PIErrot: Sí, mira-te’l.
carlota: Alça aquí! Que guapo que és! I quina pena si
s’hagués ofegat!
PIErrot: Després torno; vaig a fer un traguet per refer-me
del cansament que he tingut.
EscEna II
Don Joan, Sganarelle, Carlota al fons de l’escenari.
Don Joan: Hem fallat el cop, Sganarelle, i aquesta ventada
imprevista ens ha tombat la barca i el projecte que havíem
fet, però, si et sóc sincer, aquesta pagesa que acabem de
conèixer repara la desgràcia i li he trobat uns encants que
m’esborren de l’esperit tota la pena que em feia el fracàs
de la nostra empresa. No se m’ha d’escapar aquest cor, i ja
li he fet entendre que la vull, no crec que em deixi sospirant
gaire temps.
sganarEllE: Senyor, us confesso que em sorpreneu. Encara
no hem acabat de salvar la vida pels pèls i, en comptes de
- 31 -
donar gràcies al Cel per la pietat que ha tingut per nosaltres,
torneu a treballar de valent per atraure la seva còlera amb
les vostres fantasies desenfrenades i els vostres amors cr...
(Don Joan agafa un aire amenaçador.) Prou! Calla, burro, no
saps què dius i el senyor sap el que es fa. Anem.
Don Joan, veient Carlota: Ah! Ah! Però d’on surt aquesta
altra pagesa, Sganarelle? Has vist mai una cosa tan bonica?
I no trobes, digues, que aquesta és fins i tot més maca que
l’altra?
sganarEllE: Segur que sí, au va, tornem-hi que no ha estat
res.
Don Joan, a Carlota: D’on surt, senyoreta, una trobada tan
agradable? Com és? En aquests llocs campestres i enmig de
tots aquests arbres i aquestes pedres, s’hi troben persones
tan ben fetes com vós?
carlota: Ja ho veieu, senyor!
Don Joan: Sou d’aquest poble?
carlota: Sí, senyor.
Don Joan: I hi viviu?
carlota: Sí, senyor.
Don Joan: I com us dieu?
carlota: Carlota, per servir-vos.
Don Joan: Oh, quina persona tan bonica. I quins ulls tan
penetrants!
carlota: Senyor, em feu passar vergonya.
- 32 -
Don Joan: Ui, no heu de tenir cap vergonya de sentir-vos dir
les veritats. Sganarelle, tu què en penses? Es pot veure una
cosa més agradable?
Feu mitja volta, si us plau. Ah! Quina cintura tan ben feta!
Alceu una mica el cap, per favor. Ah! Quin rostre tan bell!
Obriu bé els ulls, a veure... Que bonics que són! I a veure les
dents, us ho prego. Ah, com en són de perfectes, i aquests
llavis tan molsudets! Jo estic impressionat i no havia vist mai
una persona tan encantadora.
carlota: Senyor, em dieu unes coses que no sé si les dieu
per burlar-vos de mi.
Don Joan: Jo? Burlar-me de vós? Déu me’n guardi! Us estimo
massa per burlar-me de vós, us parlo des del fons del meu cor.
carlota: Doncs, si és així, us estic molt agraïda.
Don Joan: No m’heu d’estar agraïda de res del que dic, només
heu d’estar agraïda a la vostra bellesa.
carlota: Senyor, feu servir paraules molt boniques i jo no sé
si tinc esma de respondre-us.
Don Joan: Sganarelle, mira-li les mans.
carlota: Apa aquí, senyor! Si són més negres que el carbó.
Don Joan: Ha! Què dieu, dona? Si són les mans més dolces
que he vist mai; permeteu que les besi, us ho prego.
carlota: Senyor, em feu massa honors i si ho hagués sabut
abans hauria estat hores rentant-me-les amb sabó.
Don Joan: I, expliqueu-me una mica, bella Carlota, no esteu
pas casada, espero?
- 33 -
carlota: No, senyor, però em casaré aviat amb el Pierrot, el
fill de la meva veïna, la Simoneta.
Don Joan: Què? Una persona com vós serà la dona d’un
simple pagès? No i no! Això és profanar tanta bellesa i vós
no sou nascuda per quedar-vos en aquest poble. Sens dubte
us mereixeu una fortuna millor i el Cel, que això ho sap molt
bé, m’ha enviat fins aquí per impedir aquest casament i fer
justícia als vostres encants; perquè, en fi, bella Carlota, us
estimo amb tot el cor i només depèn de vós que us arrenqui
d’aquest lloc miserable i us posi en l’estat en què us mereixeu
estar. Aquest amor és molt sobtat, sens dubte; però, i què?
És un efecte, Carlota, de la vostra immensa bellesa i se us
estima tant en un quart d’hora com se n’estimaria una altra
en sis mesos.
carlota: La veritat, senyor, és que no sé què fer, tal com em
parleu. El que em dieu m’agrada molt i tinc totes les ganes
del món de creure-us; però sempre se m’ha dit que no s’han
de creure els senyors i que vosaltres els cortesans sou tots
uns mentiders que no penseu en altra cosa que en abusar
de les noies.
Don Joan: Jo no sóc aquesta mena de persona.
sganarEllE: No, ell no.
carlota: Veieu, senyor, que no m’agradaria que em pren-
gués el pèl. Sóc una pobra pagesa, sí, però sóc honrada de
cap a peus i més m’estimaria veure’m morta que veure’m
deshonrada.
Don Joan: I jo tindria una ànima tan dolenta com per abusar
d’una persona com vós? Seria tan covard de deshonrar-vos?
- 34 -
No, no. Tinc massa consciència per fer una cosa així. Us esti-
mo, Carlota, amb tota l’honestedat; i per demostrar-vos que
us dic la veritat, sapigueu que no tinc cap altre desig que el
de casar-me amb vós: en voleu una prova més gran? Estic
preparat per casar-me quan vós ho vulgueu; i prenc aquest
home per testimoni de la paraula que us dono.
sganarEllE: No patiu, no: es casarà amb vós tant com voldreu.
Don Joan: Ai, Carlota! Ja veig que encara no em coneixeu.
Us equivoqueu molt si em jutgeu pel que fan els altres; i, si
el món és ple d’inconscients, de bergants que només volen
abusar de les noies, a mi no m’heu d’incloure en aquest
grup i no heu de posar en dubte la sinceritat de la meva
paraula. I a més, la vostra bellesa és garantia de tot. Quan
s’està feta com vós, es viu a cobert de totes aquestes pors; i
us asseguro que m’esquinçaria el cor mil vegades si hagués
tingut la més mínima intenció de trair-vos.
carlota: Déu meu! No sé si el que dieu és veritat o no, però
ho dieu d’una manera que feu que us cregui.
Don Joan: Quan em cregueu, em fareu justícia, sens dubte, i
us reitero la promesa que us he fet. No l’accepteu i no voleu
consentir ser la meva dona?
carlota: Sí, si a la meva tia li sembla bé.
Don Joan: Doneu-me la mà, doncs, Carlota, ja que vós sí
que ho voleu.
carlota: Però almenys, senyor, no m’enganyeu, us ho pre-
go, tindríeu mala consciència, perquè ja ho veieu que sóc
de bona fe.
- 35 -
Don Joan: Com? Sembla que encara dubteu de la meva
paraula! Voleu que faci juraments espantosos? Que el cel...
carlota: Déu meu, no! No jureu! Ja us crec!
Don Joan: Feu-me un petó, doncs, per segellar la vostra
paraula.
carlota: No, senyor, espereu que estiguem casats, us ho
prego; i després, ja us besaré tant com voldreu.
Don Joan: Molt bé, doncs, Carlota, jo vull tot el que vós
voleu; deixeu-me només la vostra mà i accepteu que, amb
mil petons, li expressi la meva felicitat i...
EscEna III
Don Joan, Sganarelle, Pierrot i Carlota.
PIErrot, posant-se entre tots dos i empenyent Don Joan: Ei,
ei, ei! A poc a poc, senyor, comporteu-vos, si us plau. Us
escalfeu massa i us podria pujar la febre.
Don Joan, empenyent Pierrot: Qui m’ha portat aquí aquest
impertinent?
PIErrot, tornant-se a posar entre Don Joan i Carlota: Us dic
que feu el favor, home, que no es va pel món fent carícies
a les dones dels altres.
Don Joan, el torna a empènyer: Quant soroll!
PIErrot: Serà possible! No cal empènyer la gent així!
carlota, agafant Pierrot pel braç: Deixa’l fer, Pierrot, si us
plau!
- 36 -
PIErrot: Com? Que el deixi fer? Que no em dóna la gana!
Don Joan: Ah!
PIErrot: Cagun la mar! Perquè sou un senyor vindreu a acari-
ciar les nostres dones davant les nostres barbes? Aneu-vos-en
a acariciar les vostres!
Don Joan: Eh?
PIErrot: Eh, sí. (Don Joan li pega.) Carai! No em pegueu. (Don
Joan hi torna.) Cagun la mare que el va parir! (Hi torna.) Ca-
gundena! (Hi torna.) Serà possible! Cagun la mar! No està
bé pegar la gent, eh? I no em sembla una bona recompensa
per haver-vos salvat d’ofegar-vos!
carlota: Pierrot, no t’enfadis.
PIErrot: Em vull enfadar, jo; i tu ets molt marrana per deixar
que et tirin els trastos d’aquesta manera.
carlota: No, Pierrot! No és el que tu et penses. Aquest senyor
es vol casar amb mi i tu no t’has d’enrabiar tant.
PIErrot: Com? Cagun la mar! Però si estàs promesa amb mi!
carlota: Però és igual, això. Si m’estimes, hauries d’estar
content que em torni una senyora, no?
PIErrot: Sí, home! No! M’estimo més veure’t morta que
veure’t casada amb un altre.
carlota: Va, va, Pierrot, no et posis trist: si sóc senyora, ja et
faré guanyar alguna cosa i podràs portar mantega i formatge
a casa nostra.
PIErrot: Mantega, dius? No penso portar ni mantega ni res
ni que em paguessis el triple! Així és com entens el que et
- 37 -
diu? Cagun l’hòstia! Si ho hagués sabut abans, en comptes
de treure’l de l’aigua li hauria fotut un bon cop de rem al cap.
Don Joan, acostant-se a Pierrot: Què dius, tu?
PIErrot, allunyant-se darrere de Carlota: Em cago en la mare
que el va parir! No em fa por ningú, a mi!
Don Joan, acostant-se un altre cop: Espera que vinc!
PIErrot, torna a passar al costat de Carlota: Me’n foto de
tot, jo!
Don Joan, perseguint Pierrot: A veure, doncs!
PIErrot, es torna a amagar darrere de Carlota: Sereu tu i
quants més?
Don Joan: Sí, ara ho veuràs!
sganarEllE: Senyor, deixeu aquest pobre miserable. Tindreu
càrrec de consciència per pegar a un home com ell. (A Pierrot,
col·locant-se entre ell i Don Joan.) Escolta, fill, vés-te’n i no
li diguis res més.
PIErrot, passa per davant de Sganarelle i parla amb orgull a
Don Joan: És que encara tinc moltes coses a dir-li, jo!
Don Joan, aixeca la mà per donar una bufetada a Pierrot,
però s’ajup i rep Sganarelle: Ara veuràs!
sganarEllE, veient que Pierrot s’ajup: Coi de marrec!
Don Joan, a Sganarelle: Au! Ja tens la teva caritat, tu!
PIErrot: Serà possible! Vaig a explicar-li a la seva tia tot aquest
tràfec que hi ha aquí!
- 38 -
Don Joan, a Carlota: Finalment, puc dedicar-me a ser l’home
més feliç del món i aquesta felicitat no la canvio per res,
us ho asseguro. Quants plaers quan sereu la meva dona! I
quantes...
EscEna Iv
Don Joan, Sganarelle, Carlota, maturina.
sganarEllE, veient maturina: Ai, ai!
maturIna, a Don Joan: Senyor, què hi feu, aquí, amb la Car-
lota? Que també li esteu parlant d’amor?
Don Joan, baixet, a maturina: No, al contrari, és ella que em
confessava les ganes de ser la meva dona i jo li responia que
estic compromès amb vós.
carlota, a Don Joan: I què us vol, la Maturina?
Don Joan, baixet a Carlota: Està gelosa de veure que us parlo
i li agradaria molt que em casés amb ella, però jo li dic que
estic enamorat de vós.
maturIna: Com pot ser, Carlota?
Don Joan, baix a maturina: Tot el que li digueu serà inútil:
s’ha ficat això al cap.
carlota: Com pot ser, això, Maturina?
Don Joan, baix a Carlota: Li parleu en va, no li traureu del
cap aquesta fantasia.
maturIna: Pot ser que...?
- 39 -
Don Joan, baix a maturina: No hi ha manera de fer-la entrar
en raó.
carlota: Voldria...
Don Joan, baix a Carlota: És obstinada com tots els diables.
maturIna: De veritat que...
Don Joan, baix a maturina: No li digueu res, és boja...
carlota: Em sembla que...
Don Joan, baix a Carlota: Deixeu-la, és una extravagant.
maturIna: No, no, li he de parlar.
carlota: Vull sentir el que hagi de dir.
maturIna: Què?
Don Joan, baix a maturina: M’hi jugo el que vulgueu que ara
dirà que em vull casar amb ella.
carlota: Jo...
Don Joan, baix a Carlota: Juguem-nos el que vulgueu que
ara dirà que li he donat paraula de prendre-la per esposa.
maturIna: Ei, ei, Carlota! No està bé això de córrer darrere
els assumptes dels altres...
carlota: No és honest, Maturina, que estiguis gelosa que
el senyor em parli.
maturIna: A mi m’ha vist primer.
carlota: A tu t’ha vist primer i a mi m’ha vist després i m’ha
promès que es casaria amb mi!
- 40 -
Don Joan, baix a maturina: Ho veieu, el que us deia?
maturIna, a Carlota: Ho sento, xata, però m’ho ha promès
a mi que ens casaríem, no a tu.
Don Joan, baix a Carlota: Ho he endevinat o no?
carlota: Vés a explicar-li a una altra, això, et dic que m’ho
ha promès a mi.
maturIna: Tu te’n fots de tothom o què? Que m’ho ha pro-
mès a mi, t’ho repeteixo.
carlota: Aquí el tens, pregunta-li a ell si tinc o no tinc raó.
maturIna: Aquí el tens per desmentir-me si no dic la veritat.
carlota: És veritat, senyor, que li heu promès que us hi
casaríeu?
Don Joan, baix a Carlota: Us en foteu de mi?
maturIna: És cert, senyor, que li heu donat paraula de ser
el seu marit?
Don Joan, baix a maturina: Però com se us acut una cosa
com aquesta?
carlota: Doncs ja veieu que ho assegura!
Don Joan, baix a Carlota: Deixeu-la fer.
maturIna: Sou testimoni de com ho afirma!
Don Joan, baix a maturina: Deixeu-la dir.
carlota: No, no, s’ha de saber la veritat.
maturIna: Això ho hem d’aclarir.
- 41 -
carlota: Sí, Maturina, vull que el senyor et faci veure com
n’ets de curta.
maturIna: Sí Carlota, que el senyor et demostri que ets molt
burra.
carlota: Senyor, acabeu aquesta discussió, si us plau.
maturIna: Poseu-nos d’acord, senyor.
carlota, a maturina: Ara ho veuràs.
maturIna, a Carlota: Ara ho veuràs, tu!
carlota, a Don Joan: Digueu.
maturIna, a Don Joan: Parleu.
Don Joan, atabalat, respon a totes dues: Què voleu que us
digui? Totes dues dieu que us he promès de prendre-us per
esposes. Que no sabeu, l’una i l’altra, quina és la veritat sense
que jo hagi d’anar donant explicacions? Per què m’obligueu
a repetir-me? Aquella a qui ho he promès de veritat, no té
motius de sobres per riure’s del discurs de l’altra que ha de
passar aquest mal moment quan l’important és que jo com-
pleixi la meva promesa? Els discursos no fan avançar les coses;
cal fer i no dir, i els actes valen més que les paraules. Només
us posaré d’acord d’aquesta manera i ja es veurà, quan em
casi, quina de les dues tindrà el meu cor. (Baix a maturina.)
Deixeu-li creure el que vulgui. (A Carlota.) Deixeu que voli en
la seva imaginació. (A maturina.) Us adoro. (A Carlota.) Sóc
tot vostre. (A maturina.) Tots els rostres són lletjos al costat
del vostre. (A Carlota.) Les altres ja no es poden sofrir quan se
us ha vist a vós. (En veu alta.) He d’anar a donar unes ordres.
Us tornaré a trobar d’aquí a un quart. (Se’n va.)
- 42 -
carlota: És a mi a qui estima.
maturIna: És amb mi, que es casarà.
sganarEllE: Ai pobretes! Quina pena em fa la vostra inno-
cència, i no puc suportar veure-us córrer cap a la infelicitat.
Creieu-me, l’una i l’altra: no us feu il·lusions amb les històries
que us expliquen i quedeu-vos al vostre poble.
Don Joan, tornant: M’agradaria saber per què l’Sganarelle
no em segueix.
sganarEllE: El meu amo és un boig; només pensa en abusar
de vosaltres; és el casador del gènere humà, i... (Veu Don
Joan.) Això és fals! I a qualsevol que us digui això, li heu de
dir que menteix. El meu amo no és gens el casador del gènere
humà, i no és cap boig i no té cap intenció d’enganyar-vos
i no ha abusat mai de ningú. Ah! Mireu-lo, aquí el teniu; li
podeu preguntar a ell mateix.
Don Joan: Sí.
sganarEllE: Senyor com que hi ha tanta gent que parla ma-
lament dels altres, m’avançava als esdeveniments; els deia
que, si algú els parla malament de vós, se’n guardin bé de
creure-se’l i que no deixin de dir-li que menteix.
Don Joan: Sganarelle!
sganarEllE: Sí, senyor i home d’honor, us ho asseguro.
Don Joan: Ai!
sganarEllE: Hi ha gent molt impertinent.
- 43 -
EscEna v
Els mateixos i la ramée.
la raméE: Senyor, vinc per avisar-vos que no corren bons
aires, aquí, per a vós.
Don Joan: Què vols dir?
la raméE: Dotze homes a cavall us busquen i arribaran aquí
d’un moment a l’altre. No sé de quina manera us poden haver
seguit; però això m’ho ha dit un pagès a qui han interrogat i
a qui han donat la vostra descripció. L’assumpte corre molta
pressa i com més aviat pugueu sortir d’aquí, molt millor.
Don Joan, a Carlota i a maturina: Un afer incòmode m’obliga
a marxar d’aquí; però us prego que recordeu la paraula que
us he donat i que creieu que tindreu notícies meves abans
de demà al vespre. Com que la partida és desigual, haurem
d’elaborar una estratègia per eludir la desgràcia que em
persegueix. Vull que Sganarelle es vesteixi amb la meva
roba i jo...
sganarEllE: Senyor, us rieu de mi? Em voleu exposar amb la
vostra roba perquè em matin...
Don Joan: Au, va! De pressa! Massa honor que et faig, i
ben orgullós és el criat que té l’honor de morir pel seu amo.
sganarEllE: Us agraeixo l’honor, senyor. Ai Cel! Si de morir es
tracta, fes-me la gràcia, almenys, de no ser pres per un altre!
- 45 -
ACTE TERCER
EscEna I
Don Joan vestit d’home del camp i Sganarelle vestit de
metge (una mica ridícul).
sganarEllE: A fe meva, senyor, confesseu que tinc raó i
que estem, l’un i l’altre, disfressats de meravella. La vostra
primera idea no era del tot encertada i així estem més ben
amagats que amb tot el que vós volíeu fer.
Don Joan: És veritat que estàs ben camuflat, però no sé
d’on has tret aquesta disfressa ridícula.
sganarEllE: Oi? És el vestit d’un metge que el va deixar, com
a fiança, al lloc d’on jo l’he tret i m’ha costat diners acon-
seguir-lo. Però sabeu, senyor, que aquest vestit em posa a
un altre nivell i que la gent que em trobo em saluda i fins i
tot m’han fet consultes com si jo fos un entès?
Don Joan: Com és això?
sganarEllE: Cinc o sis pagesos, quan m’han vist passar,
m’han vingut a demanar l’opinió sobre diverses malalties.
Don Joan: I tu els has dit que no hi entenies res?
- 46 -
sganarEllE: Jo? De cap manera. He volgut mantenir l’honor
del meu hàbit: he raonat sobre els seus mals i els he fet
algunes recomanacions.
Don Joan: I quins remeis els has receptat, si es pot saber?
sganarEllE: Ai Déu! Senyor, m’ho he pres per on em sembla-
va que podria sortir-me’n; he fet unes receptes a l’aventura
i seria molt graciós si els malalts es curessin i vinguessin a
donar-me’n les gràcies.
Don Joan: I per què no? Per quina raó no hauries de tenir tu
els mateixos privilegis que qualsevol altre metge. No en saben
gaire més que tu, de curar malalts, i tot el seu art és pura fal-
làcia. No fan altra cosa que rebre les glòries pels progressos
dels altres, i tu pots aprofitar, tal com ho fan ells, l’alegria
del malalt i veure atribuir-se als teus remeis tot allò que pot
venir dels favors de l’atzar o de les forces de la natura.
sganarEllE: Com, senyor? Tampoc creieu en la medicina?
Don Joan: És un dels grans errors de la humanitat.
sganarEllE: Com? No creieu en el senet, ni en la canyafístula
ni en el vi emètic?
Don Joan: I per què hi hauria de creure?
sganarEllE: Teniu l’ànima ben descreguda. I en canvi esteu
veient, des de fa un temps, com el vi emètic està de moda
a tot arreu. Els seus miracles han convertit els esperits més
incrèduls i no fa ni tres setmanes en vaig veure, jo mateix,
un efecte meravellós.
Don Joan: A veure, quin?
- 47 -
sganarEllE: Hi havia un home que feia sis dies que agonit-
zava, ja no sabien què més donar-li, cap remei no li feia res
i al final li van donar el vi emètic.
Don Joan: I es va recuperar?
sganarEllE: No, es va morir.
Don Joan: L’efecte és admirable.
sganarEllE: Com! Feia sis dies sencers que no podia acabar
de morir-se i amb això es va morir de cop. Voleu un remei
més eficaç?
Don Joan: Tens raó.
sganarEllE: Però deixem estar la medicina que ja veig que
no hi creieu gens i parlem d’altres coses, que aquesta roba
m’inspira i em sento amb humor de discutir amb vós. Perquè
ja sabem que em permeteu les discussions i que només em
prohibiu els retrets.
Don Joan: A veure, digues.
sganarEllE: Vull saber una mica més què penseu. És possible
que no cregueu gens ni mica en el Cel?
Don Joan: Deixem aquest tema.
sganarEllE: O sigui no. I en l’infern?
Don Joan: Ui!
sganarEllE: Tampoc, doncs. I en el diable, si us plau?
Don Joan: Sí, sí.
sganarEllE: Igual de poc. No creieu gens en l’altra vida?
- 48 -
Don Joan: Ah! Ah! Ah!
sganarEllE: Ve-t’ho aquí un home que em costaria esforços
i treballs convertir. I digueu-me, a veure, de l’home del sac,
què en penseu? Eh?
Don Joan: Pots parar de dir estupideses?
sganarEllE: Això sí que no ho suporto. Perquè no hi ha res
més veritable que l’home del sac. Jo em deixaria penjar, per
l’home del sac. Però bé s’ha de creure en alguna cosa, en
aquesta vida, en què creieu, vós?
Don Joan: En què crec?
sganarEllE: Sí.
Don Joan: Crec que dos i dos fan quatre, Sganarelle, i que
quatre i quatre fan vuit.
sganarEllE: Quines creences tan magnífiques! La vostra
religió, pel que veig, és, doncs, l’aritmètica? Cal confessar
que de vegades s’hi fiquen bogeries estranyes, al cap dels
homes, i que sovint, haver estudiat més, ens fa ser menys
savis. Jo, senyor, no tinc tants estudis com vós, gràcies a Déu,
i mai ningú es podrà vanagloriar d’haver-me ensenyat res,
però, amb la meva mica d’intuïció i la meva mica de sentit
comú, veig les coses més clares que tots els llibres i entenc
prou bé que aquest món que veiem no és un xampinyó que
hagi sortit tot sol durant la nit. Us voldria preguntar qui ha
fet aquests arbres, aquestes pedres, aquesta terra i aquest
cel que es veu allà a dalt i si tot això s’ha fet tot sol. Vós, per
exemple, vós que sou aquí, vós no us heu fet sol. No va caldre
que el vostre pare embarassés la vostra mare per fer-vos?
Que no veieu tots els invents dels que la màquina humana
- 49 -
es compon? No us sembla admirable de quina manera cada
cosa es va encaixant a dins de l’altra? Aquests nervis, aquests
ossos, aquestes venes, aquestes artèries, aquests... aquest
pulmó, aquest cor, aquest fetge, i tots els altres ingredients
que són aquí i que... Ai, Déu! Interrompeu-me, si us plau!
Jo no sé discutir si no se m’interromp. Calleu expressament
i em deixeu parlar per malícia.
Don Joan: Espero que acabis el teu raonament.
sganarEllE: El meu raonament és que hi ha alguna cosa
admirable, en l’home, digueu el que digueu, que tots els
savis no sabrien explicar. No és meravellós que jo sigui aquí
i que tingui, dins del cap, alguna cosa que pensa cent coses
diferents a l’hora i fa amb el meu cor tot el que vol? Vull
picar de mans, aixecar el braç, alçar els ulls al cel, abaixar el
cap, moure els peus, anar cap a la dreta, cap a l’esquerra,
endavant, endarrere, girar... (Sganarelle perd l’equilibri.)
Don Joan: Au, el teu raonament ja s’ha trencat el nas.
sganarEllE: Ai Déu! Sóc ben burro de passar l’estona inten-
tant raonar amb vós. Creieu el que vulgueu, m’és igual que
us condemneu!
Don Joan: Tant parlar em sembla que ens hem perdut. Crida
aquell home que ve per allà per demanar-li el camí.
sganarEllE: Hola! Ei! Senyor, ei! Ei, company, ei! Amic! Una
pregunteta, si us plau.
- 50 -
EscEna II
Don Joan, Sganarelle, un Pobre.
sganarEllE: Ens podeu ensenyar, una mica, el camí que porta
a ciutat?
un PobrE: Només heu de seguir aquesta carretera, senyors,
i girar a mà dreta quan s’acaba el bosc. Però us aviso que
heu d’anar amb compte i que, des de fa algun temps, hi ha
molts lladres per aquests voltants.
Don Joan: T’estic molt agraït, amic, i et dono les gràcies de
tot cor.
un PobrE: Si volguéssiu, senyor, ajudar-me amb una almoina?
Don Joan: Ah! Ah! La teva ajuda és interessada, pel que
veig...
un PobrE: Sóc un home pobre, senyor, visc retirat, sol en
aquest bosc des de fa deu anys, i no deixaré de pregar al
cel que us doni tot tipus de béns.
Don Joan: Prega-li que et doni roba nova sense haver-te de
posar en els assumptes dels altres.
sganarEllE: Vós no coneixeu el senyor, bon home, només
creu que dos i dos fan quatre i que quatre i quatre fan vuit.
Don Joan: I quina és la teva ocupació entremig d’aquests
arbres?
un PobrE: Prego al cel tot el dia per la prosperitat de la gent
de bé que em dóna alguna cosa.
Don Joan: No et deu fer falta res més, doncs.
- 51 -
un PobrE: Ai las, senyor, estic en la necessitat més gran del
món.
Don Joan: Te’n fots de nosaltres? Un home que es passa el
dia pregant al Cel per força ha d’estar ben tranquil amb el
que té.
un PobrE: Us asseguro, senyor, que molt sovint no tinc ni un
tros de pa per posar-me a la boca.
Don Joan: Doncs sí que és estrany, trobo que se’t reconeixen
molt poc els esforços. Ah! Ah! Et donaré una moneda d’or
si t’avens a jurar.
un PobrE: Au, senyor, voleu que cometi un pecat així?
Don Joan: Només has de pensar si vols guanyar una moneda
d’or o no; aquí en tens una, te la dono si jures. Té, has de
jurar.
un PobrE: Senyor!
Don Joan: Si no ho fas, no te la dono.
sganarEllE: Va, va, jura una mica home, no passa res...
Don Joan: Té, mira-la; té, et dic, però jura.
un PobrE: No, senyor, m’estimo més morir-me de gana.
Don Joan: Va, va, te la dono per amor a la humanitat. Però
què veig? Un home atacat per altres tres? El combat és massa
desigual, no puc tolerar aquesta covardia.
- 52 -
EscEna III
Don Joan, Don CarloS, Sganarelle.
sganarEllE: El meu amo és ben boig d’anar-se a presentar
a un perill que no el demana; però, a fe meva, el socors ha
servit i els dos han fet fugir els altres tres.
Don carlos, amb l’espasa a la mà: Es veu, per la fugida
d’aquests lladres, de quin ajut ha estat la vostra arribada.
Permeteu, senyor, que us doni les gràcies per una acció tan
generosa, i que...
Don Joan, tornant amb l’espasa a la mà: No he fet res, senyor,
que vós no haguéssiu fet en el meu lloc. El nostre honor
s’interessa per aquest tipus d’aventures i l’acció d’aquests
bèsties era tan covarda com ho hauria estat no prendre’n
partit, en lloc d’oposar-s’hi. Però, per quina raó heu anat a
parar a les seves mans?
Don carlos: M’he apartat un moment, sense voler, del meu
germà i de tot el nostre seguici; i com que els volia retrobar,
he pres aquest camí i llavors m’he trobat aquests lladres
que, primer han matat el meu cavall i que, sense la vostra
valentia, haurien fet el mateix amb mi.
Don Joan: Us dirigiu a la ciutat?
Don carlos: Sí, però no hi volem entrar. Ens veiem obligats,
el meu germà i jo, a quedar-nos al camp per un d’aquells
assumptes molestos que fan que un cavaller s’hagi de sacrifi-
car, ell i la seva família, per la severitat del seu honor, perquè
l’èxit més dolç és igualment funest i si no abandonem la vida,
haurem d’abandonar el país. En això trobo desgraciada la
- 53 -
condició de cavaller, perquè amb tota la seva prudència i
amb tota l’honestedat de la seva conducta no pot garantir
que les lleis de l’honor no el vindran a reclamar per ajustar
la conducta d’un altre. I pot passar que hagi de veure la seva
vida, el seu repòs i els seus béns, dependre de la fantasia del
primer temerari a qui se li acudirà fer-li una d’aquelles injú-
ries per les que un home honest hauria d’atrevir-se a morir.
Don Joan: Tenim l’avantatge de poder fer córrer el mateix risc
i fer-ho passar igual de malament als qui vénen a ofendre’ns
l’alegria del cor. Però, seria una indiscreció si us preguntés
quin és l’assumpte que us ocupa?
Don carlos: La cosa ha arribat a un punt en què ja no és
cap secret, i un cop ha esclatat la injúria, el nostre honor no
pretendrà amagar la nostra vergonya, sinó que farà esclatar
la nostra venjança i farà públiques les ganes que tenim de
consumar-la. O sigui que, senyor, no us amagaré que l’ofensa
que volem venjar és una germana seduïda i raptada d’un
convent i que, l’autor d’aquesta ofensa és un tal Don Joan
Tenorio, fill d’un tal Don Luis Tenorio. Fa uns quants dies que
el busquem i hem seguit el seu rastre aquest matí, després
que un criat ens ha dit que sortia a cavall, amb quatre o cinc
persones més i que seguia el camí de la costa, però tota la
nostra cerca ha estat inútil i no hem pogut descobrir què
se n’ha fet.
Don Joan: I vós el coneixeu, senyor, aquest Don Joan de qui
parleu?
Don carlos: No, jo no. Jo no l’he vist mai i només en sé el
que m’ha descrit el meu germà, però té molt mala fama i
és un home la vida del qual...
- 54 -
Don Joan: Pareu, senyor, si us plau! És bastant amic meu i
seria una mena de covardia sentir que en diuen mal.
Don carlos: Per l’amor que us tinc, senyor, no en diré res de
res. És el mínim que puc fer després que m’hagueu salvat la
vida: no parlar davant vostre d’una persona que coneixeu
quan no en puc dir res de bo. Però, per més amics que si-
gueu, goso esperar que no aprovareu la seva acció i que no
trobareu estrany que busquem venjar-nos-en.
Don Joan: Al contrari, us vull ajudar i estalviar-vos esforços
inútils. Sóc amic de Don Joan, no ho puc evitar, però no està
bé que ofengui cavallers impunement i em comprometo a
fer-vos compensar el greuge que us ha fet.
Don carlos: I com es podrien compensar aquesta mena
d’injúries?
Don Joan: Com el vostre honor ho pugui desitjar. I sense
haver-vos de donar més pena de buscar Don Joan, m’obligo
a fer-vos-el trobar al lloc que vulgueu i quan a vós us plaurà.
Don carlos: Aquesta esperança és molt dolça, senyor, per
a uns cors ofesos; però, després del que us dec, em seria un
dolor molt sensible que vós participéssiu en el duel.
Don Joan: Estic tan lligat a Don Joan que ell no sabria bara-
llar-s’hi si no m’hi barallo jo, també; en responc com de mi
mateix i només heu de dir quan voleu que comparegui i us
doni satisfacció.
Don carlos: Que cruel que és el meu destí! Cal que us degui
la vida i que Don Joan sigui un dels vostres amics?
- 55 -
EscEna Iv
Don alonSo i tres homes més, Don CarloS, Don Joan i Sga-
narelle.
Don alonso: Doneu aigua als meus cavalls i que els portin
darrere nostre; tinc ganes de caminar una estona. Oh, Cel!
Què veig? Com? Què hi fas aquí, germà meu, amb el nostre
enemic mortal?
Don carlos: El nostre enemic mortal?
Don Joan, reculant tres passos i posant-se en guàrdia amb
la mà a l’espasa: Sí, jo mateix sóc Don Joan i l’avantatge en
el nombre no m’obligarà a disfressar el meu nom.
Don alonso, agafant l’espasa: Ah! Traïdor! Has de morir i...
(Sganarelle corre a amagar-se.)
Don carlos: Atura’t, germà meu! Li dec la vida i sense el
socors del seu braç hauria estat assassinat per uns lladres
que he trobat.
Don alonso: I voleu que aquesta consideració impedeixi la
nostra venjança? Tots els serveis que ens pugui oferir una
mà enemiga no fan cap mèrit que comprometi la nostra
ànima; i, si hem de mesurar l’agraïment amb la injúria, el
teu reconeixement, aquí, germà meu, és ridícul. I com que
l’honor és infinitament més preciós que la vida, és talment
com no deure res, deure la vida a qui ens ha robat l’honor.
Don carlos: Conec la diferència, germà meu, que un cavaller
ha de fer entre una cosa i l’altra, i reconèixer l’agraïment
no esborra gens, en mi, el ressentiment per la injúria; però
- 56 -
consentiu que li torni, aquí, el mateix favor que ell m’ha fet
i que li preservi la vida que li dec aplaçant un moment la
nostra venjança, i deixant-li durant uns dies la llibertat de
gaudir de la seva bona acció.
Don alonso: No, no, posposar la nostra venjança és deixar-la
en mans de l’atzar i l’ocasió d’executar-la podria no tornar.
El Cel ens l’ofereix i l’hem d’aprofitar. Quan l’honor està
mortalment ferit, no s’ha de perdre el temps amb cap tipus
de precaució; i si et repugna prestar el braç a aquesta acció,
només cal que et retiris i deixis a les meves mans la glòria
d’un tal sacrifici.
Don carlos: Si et plau, germà!
Don alonso: Tots aquests discursos són superflus: ha de
morir.
Don carlos: Atura’t, et dic, germà! No permetré que s’ata-
qui aquest home davant meu i juro al Cel que el defensaré
contra qui sigui i sabré fer-li d’escut amb aquesta mateixa
vida que ha salvat; i per adreçar-li els cops, caldrà que em
fereixis a mi, primer.
Don alonso: Com? Et poses de part del nostre enemic i
en contra meu? I, lluny de quedar pres, en veure’l, de la
mateixa ràbia que jo sento, mostres per ell aquests amables
sentiments?
Don carlos: Germà, tinguem moderació en una acció legí-
tima i no vengem el nostre honor amb aquesta obcecació
que tu mostres. Tinguem un cor del que en puguem ser
mestres i uns valors que no tinguin res de salvatge i que ens
facin fer les coses per pura deliberació de la nostra raó i no
- 57 -
pels moviments d’una còlera cega. No vull, germà, de cap
manera, estar en deute amb el meu enemic i tinc una obli-
gació amb ell de la que em vull rescabalar abans de fer cap
altra cosa. La nostra venjança, pel sol fet de posposar-se, no
serà menys esclatant; al contrari, encara serà millor i aquesta
ocasió d’haver-la pogut executar, la farà semblar més justa
als ulls de tothom.
Don alonso: Oh, quina estranya feblesa i quin encegament
espantós, deixar, d’aquesta manera, en mans de l’atzar,
els interessos del propi honor pel pensament ridícul d’una
obligació quimèrica!
Don carlos: No, germà, no passis ànsia. Si cometo un error, ja
el sabré reparar, i m’encarregaré de totes les cures del nostre
honor; ja sé a què ens obliga i aquesta suspensió d’un dia que
el meu reconeixement demana no farà altra cosa que aug-
mentar l’ardor que tinc de satisfer-lo. Don Joan, ja veieu que
tinc cura de tornar-vos el bé que he rebut de vós i així us toca
jutjar, també, la resta: us torno amb fermesa el que us dec, i
no seré menys exacte pagant-vos la injúria que el favor. No
vull obligar-vos a expressar els vostres sentiments i us dono
llibertat per pensar en les resolucions que heu d’emprendre.
Coneixeu la grandària de l’ofensa que ens heu fet, i us faig
jutge, a vós mateix, de les reparacions que demana. Hi ha
mitjans més dolços, per a satisfer-nos, i també n’hi ha de
violents i sanguinaris; però, en fi, sigui quina sigui la vostra
tria, m’heu donat paraula de fer-me fer respondre, Don Joan;
no falteu a complir-la, us ho prego, i recordeu que, després
d’això, ja només estic en deute amb el meu honor.
Don Joan: Jo no he exigit res de vós. I compliré amb la meva
paraula.
- 58 -
Don carlos: Anem, germà: estovar-se un moment no mal-
met, de cap manera, la severitat del nostre deure.
EscEna v
Don Joan, Sganarelle.
Don Joan: Hola! Eh? Sganarelle?
sganarEllE, sortint del lloc on s’havia amagat: Senyor?
Don Joan: Com? Cretí, fuges quan m’ataquen?
sganarEllE: Perdoneu-me, senyor: era aquí al costat. Em
sembla que aquest hàbit és purgatiu i dur-lo és com prendre
la medicina.
Don Joan: Coi d’insolent! Dissimula almenys la teva covardia
amb una excusa més decent. Saps qui és aquest a qui he
salvat la vida?
sganarEllE: Jo? No.
Don Joan: És un germà d’Elvira.
sganarEllE: Un...
Don Joan: És un home honest, s’ha portat molt bé, i em sap
greu haver-me de barallar amb ell.
sganarEllE: Us seria ben fàcil pacificar tot aquest assumpte.
Don Joan:
Sí, però la meva passió per Donya Elvira s’ha esgotat
i el compromís no és una cosa compatible amb el meu caràcter.
M’agrada la llibertat, en l’amor, ja ho saps, i no sabria resoldre’m
a empresonar el meu cor entre quatre muralles. T’ho he dit vint
- 59 -
vegades, tinc una inclinació natural per
deixar-me endur per tot
el que m’atrau. El meu cor és per a totes les belleses i elles
l’han de prendre, una darrere l’altra, i conservar-lo tant de
temps com puguin. Però quin és aquest superb edifici que
veig entre els arbres?
sganarEllE: No ho sabeu, senyor?
Don Joan: No, sincerament.
sganarEllE: Bé! És la tomba que el Comanador es feia fer
quan el vau matar.
Don Joan: Ah! Tens raó. No sabia que era per aquí. Tothom
me n’ha dit meravelles d’aquesta obra, igual que de l’estàtua
del Comanador. Tinc ganes d’anar-la a veure.
sganarEllE: Senyor, no hi aneu, si us plau.
Don Joan: Per què?
sganarEllE: És molt descortès anar a veure l’estàtua d’un
home a qui vau matar.
Don Joan: Al contrari, és una visita de cortesia que li vull fer
i que ha de rebre de bona gana si és que és un home galant.
Au, entrem a dins! (La tomba s’obre i es veu un mausoleu
superb amb l’eStàtua Del ComanaDor.)
sganarEllE: Ah! Que és maco, tot això! Quines estàtues tan
maques! Quin marbre! Quins pilars! Que és bonic, tot això!
Què me’n dieu, senyor?
Don Joan: Que no es pot veure anar més lluny l’ambició
d’un home mort; i el que trobo admirable és que un home
- 60 -
que s’ha conformat, en vida, amb una casa prou senzilla, en
vulgui una de tan magnífica per quan ja no n’ha de fer res.
sganarEllE: Aquí hi ha l’estàtua del Comanador.
Don Joan: Carai! Sí que està afavorit amb el seu vestit d’em-
perador romà!
sganarEllE: A fe meva, senyor! Sí que està ben feta, sí.
Sembla que sigui viva i que s’hagi de posar a parlar. Ens
mira d’una manera que em faria por si estigués tot sol i em
sembla que no li fa cap il·lusió veure’ns.
Don Joan: S’equivocaria i seria rebre amb poca educació
l’honor que li faig. Demana-li si vol venir a sopar amb mi.
sganarEllE: És una cosa que ja no li cal, em sembla.
Don Joan: Demana-li, et dic.
sganarEllE: Us rieu de mí? És de bojos anar a parlar amb
una estàtua.
Don Joan: Fes el que et dic.
sganarEllE: Quina raresa! Senyor Comanador... ric de la
ximpleria que estic fent, però és el meu amo qui m’hi obliga.
Senyor Comanador, el meu amo, Don Joan, us demana si
voleu fer-li l’honor d’anar a sopar amb ell. (L’eStàtua abaixa
el cap.) Ha!
Don Joan: Què és? Què et passa? Digues! Vols fer el favor
de parlar?
sganarEllE, fa el mateix gest amb el cap que li havia fet
l’eStàtua: L’estàtua...
- 61 -
Don Joan: I doncs! Què vols dir, traïdor?
sganarEllE: Us dic que l’estàtua...
Don Joan: I doncs? L’estàtua? Et pego si no parles.
sganarEllE: L’estàtua m’ha fet un senyal.
Don Joan: Coi de covard!
sganarEllE: M’ha fet un senyal, us dic! No hi ha res més real.
Aneu a parlar-li vós mateix per veure-ho. Potser...
Don Joan: Vine, beneit, vine, que et vull fer veure de ben
a prop la teva estupidesa. Atenció. El senyor Comanador
vol venir a sopar amb mi? (L’eStàtua torna a abaixar el cap.)
sganarEllE: Heu tingut sort de no jugar-vos-hi res. Què me’n
dieu, senyor?
Don Joan: Anem. Sortim d’aquí.
sganarEllE: Ve-t’ho aquí el que en queda dels valents que
no volen creure en res.
- 63 -
ACTE QUART
EscEna I
Don Joan, Sganarelle.
Don Joan: Sigui el que sigui, deixem-ho córrer: és una
ximpleria i ens pot haver confós la poca llum que hi havia
o, potser, per un moment, se’ns ha emboirat la vista.
sganarEllE: Ei, senyor, no proveu de desmentir el que
hem vist amb els nostres propis ulls. No hi ha hagut res
tan real com aquest senyal que ens ha fet amb el cap i no
dubto gens que el Cel, escandalitzat per la manera com
viviu, hagi provocat aquest miracle per convence-us i per
retirar-vos de...
Don Joan: Escolta: si em continues importunant amb les
teves estupideses moralistes, si em tornes a dir, ni que sigui
una paraula sobre aquest tema, cridaré un criat, demanaré
un nervi de bou, et faré aguantar per tres o quatre homes i
et clavaré una pallissa que no sabràs ni com et dius, m’has
entès bé?
sganarEllE: Molt bé, senyor. Perfectament bé. Us expliqueu
amb molta claredat; és el que teniu de bo, que no us
- 64 -
n’aneu gens per la tangent: dieu les coses amb una netedat
admirable.
Don Joan: Va, que em donin sopar tan de pressa com sigui
possible. Una cadira, noi!
EscEna II
Els mateixos i la violette.
la vIolEttE: Senyor, ha vingut el vostre creditor, el senyor
Dimanche, que diu que us vol parlar.
sganarEllE: Au! Només ens faltava això: la visita d’un credi-
tor! Què s’ha pensat, venir a demanar-nos diners a aquesta
hora, i per què no li deies que el senyor no hi era?
la vIolEttE: Fa tres quarts que l’hi dic, però no s’ho vol creure
i s’ha assegut a esperar aquí dins.
sganarEllE: Que s’esperi tant com vulgui!
Don Joan: No, al contrari, feu-lo entrar. No és gaire bona
política amagar-se dels creditors. Bé se’ls ha de pagar alguna
cosa i tinc el secret per a fer-los fora sense donar-los ni un
cèntim.
EscEna III
Don Joan, Senyor DimanChe i Sganarelle.
Don Joan, fent molta comèdia: Ah! Senyor Dimanche, acos-
teu-vos. Que content que estic de veure-us, i quin greu que
- 65 -
la meva gent no us hagi deixat entrar abans! Havia donat
l’ordre que no em fessin entrar cap visita, però aquesta ordre
no era per a vós: vós teniu el dret de no trobar mai la porta
tancada a casa meva.
sEnyor DImanchE: Senyor, us estic molt agraït.
Don Joan, parlant als seus criats: Desgraciats! Com us hi
atreviu? Ja us ensenyaré jo a deixar el senyor Dimanche en
una avantcambra, i us faré reconèixer la gent important.
sEnyor DImanchE: Senyor, no passa res.
Don Joan, al Senyor DimanChe: Com? Dir-vos que no hi sóc?
Al senyor Dimanche, el més gran dels meus amics!
sEnyor DImanchE: Senyor, sóc el vostre servidor. Jo he vingut
per...
Don Joan: Au va! De pressa! Un seient per al senyor
Dimanche!
sEnyor DImanchE: Senyor, estic bé així, gràcies.
Don Joan: Res, res. Vull que estigueu assegut al meu costat.
sEnyor DImanchE: No és necessari, senyor, no cal que...
Don Joan: Endueu-vos aquesta cadira plegable i porteu un
seient com Déu mana!
sEnyor DImanchE: Senyor, us en rieu, i...
Don Joan: No, no, ja sé el que us dec i no vull que hi hagi
diferències entre nosaltres dos.
sEnyor DImanchE: Senyor...
Don Joan: Au, seieu.
- 66 -
sEnyor DImanchE: No cal, senyor, només he vingut a dir-vos
una cosa...
Don Joan: Poseu-vos aquí, us dic.
sEnyor DImanchE: No, senyor. Estic bé. Vinc per...
Don Joan: No, no. No us escolto si no us asseieu bé.
sEnyor DImanchE: Senyor, faig el que em dieu. Jo...
Don Joan: Carai, senyor Dimanche, us veig molt bé.
sEnyor DImanchE: Sí, senyor, per servir-vos. He vingut...
Don Joan: Lluïu una salut admirable, de debò: llavis frescos,
cara rosada, els ulls ben vius...
sEnyor DImanchE: Jo voldria...
Don Joan: Com està la senyora Dimanche, la vostra esposa?
sEnyor DImanchE: Molt bé, senyor, gràcies a Déu.
Don Joan: És una gran dona.
sEnyor DImanchE: És la vostra servidora, senyor. Vinc,
perquè...
Don Joan: I la vostra petita Claudina, com està, ella?
sEnyor DImanchE: Magníficament, bé.
Don Joan: Quina nena tan bonica. Me l’estimo amb tot el
meu cor.
sEnyor DImanchE: És massa l’honor que li feu, senyor. Jo, us...
Don Joan: I el petit Colin? Encara fa tant de soroll amb el
seu tambor?
- 67 -
sEnyor DImanchE: Encara, encara, senyor, sí. Jo...
Don Joan: I el vostre gosset Brusquet? Encara borda tan fort
i mossega els turmells dels qui van a visitar-vos?
sEnyor DImanchE: Més que mai, senyor i no sabem com
aturar-lo.
Don Joan: No us estranyi que m’informi de les noves de tota
la família, perquè hi tinc molt d’interès...
sEnyor DImanchE: Us estem, senyor, infinitament agraïts. Jo...
Don Joan, donant-li la mà: Doneu- me la mà, senyor Diman-
che. Us puc comptar entre els meus amics?
sEnyor DImanchE: Senyor, sóc el vostre servidor.
Don Joan: Carai! Jo sóc vostre amb tot el meu cor.
sEnyor DImanchE: M’honoreu massa. Jo...
Don Joan: No hi ha res que jo no faria per vós.
sEnyor DImanchE: Senyor, sou massa bondadós.
Don Joan: I us ho dic amb la mà al cor; us prego que em
cregueu.
sEnyor DImanchE: No he fet res per merèixer aquesta gràcia,
sens dubte. Però, senyor...
Don Joan: Sí, sí, senyor Dimanche, no cal donar-hi més voltes.
Voleu sopar amb mi?
sEnyor DImanchE: No, senyor. He de marxar que vaig amb
una mica de pressa. Jo...
- 68 -
Don Joan: Ràpid! Una torxa que acompanyi el senyor Diman-
che i quatre o cinc criats amb mosquetons per a escortar-lo.
sEnyor DImanchE, aixecant-se: Senyor, no és necessari. Me’n
puc anar tot sol. Però...
Sganarelle li treu el seient ràpidament.
Don Joan: Com? Jo m’estimo més que us escortin, em preo-
cupa massa la vostra persona. Sóc el vostre servidor i a més,
sóc el vostre deutor, també.
sEnyor DImanchE: Ah! Senyor...
Don Joan: És una cosa que no amago. Jo ho dic a tothom.
sEnyor DImanchE: Si...
Don Joan: Voleu que us acompanyi jo mateix?
sEnyor DImanchE: Ah! Senyor, us en rieu! Senyor...
Don Joan: Abraceu-me, doncs, si us plau. Us prego un cop
més que us convenceu que sóc tot vostre i que no hi ha res
al món que jo no faria per fer-vos servei. (Surt.)
sganarEllE: S’ha d’admetre que el senyor us aprecia moltíssim.
sEnyor DImanchE: És veritat: em fa tants compliments i té
tantes atencions que no sabria com fer-ho per demanar-li
diners.
sganarEllE: Us asseguro que tots en aquesta casa ens dei-
xaríem la vida per vós; i voldria que us passés alguna cosa,
que algú s’atrevís a clavar-vos una bona pallissa i veuríeu de
quina manera...
- 69 -
sEnyor DImanchE: Ja m’ho crec; però, Sganarelle, us prego
de dir-li alguna cosa dels meus diners.
sganarEllE: Ui! No patiu; us pagarà de la millor manera.
sEnyor DImanchE: Però vós, Sganarelle, vós també em deveu
alguna cosa a nivell particular...
sganarEllE: Si us plau! No cal que en parlem, d’això.
sEnyor DImanchE: Com? Jo...
sganarEllE: No ho sé molt bé, jo, el que us dec?
sEnyor DImanchE: Sí, però...
sganarEllE: Va, senyor Dimanche, que us faré una mica de
llum.
sEnyor DImanchE: Però, els meus diners...
sganarEllE, agafant el Senyor DimanChe pel braç: Us en rieu?
sEnyor DImanchE: Voldria que...
sganarEllE, estirant-lo: Eh!
sEnyor DImanchE: És que em sembla que...
sganarEllE, empenyent-lo: Bagatel·les!
sEnyor DImanchE: Però...
sganarEllE, empenyent-lo: Si us plau!
sEnyor DImanchE: Jo...
sganarEllE, empenyent-lo fora del teatre: Si us plau, us dic!
- 70 -
EscEna Iv
Don luiS, Don Joan, la violette, Sganarelle.
la vIolEttE: Senyor, acaba d’arribar el vostre pare.
Don Joan: Au! Ja hi som tots! Només em faltava aquesta
visita per acabar de fer-me enrabiar.
Don luIs: Ja ho veig que t’incomodo i que podries prescindir
fàcilment de la meva visita. Per ser sincers, ens incomodem
estranyament l’un a l’altre; i si a tu t’esgota veure’m, a mi
encara m’esgota més el teu comportament. Ai las! Que poc
sabem el que fem quan no deixem que el Cel tingui cura de
les coses que ens convenen, quan ens creiem més savis que
ell i l’importunem amb els nostres desitjos cecs i les nostres
demandes desconsiderades! Vaig desitjar un fill amb un
ardor il·limitat, el vaig demanar, sense descans, amb una
intensitat infinita; i aquest fill, que vaig obtenir cansant el
cel amb les meves pregàries, és la pena i el suplici d’aquesta
mateixa vida de la que creia que en seria la joia i el consol.
Amb quins ulls, creus tu, que he de veure aquest conjunt
d’accions indignes, que tantes penes em costa justificar als
ulls del món? Aquest continu d’accions malvades que ens
condemnen, a totes hores, a esgotar la voluntat del sobirà
i que han gastat el mèrit dels meus serveis i el crèdit dels
meus amics? Ah, quina baixesa la teva! No t’avergonyeixes
de merèixer tan poc el teu naixement? Creus que tens algun
dret de vanagloriar-te’n? I què has fet, en aquest món, per
merèixer ser noble? Creus que n’hi ha prou amb dur un nom
i unes armes i que és una glòria venir d’una sang noble quan
vivim en la infàmia? No, no, el naixement no serveix on no
- 71 -
hi ha la virtut. I només tenim dret a la glòria dels nostres
ancestres si ens esforcem a assemblar-nos-hi; i l’esclat de
les seves accions que ve a parar a nosaltres ens imposa el
compromís de fer-los el mateix honor, de seguir els passos
que ens tracen i no degenerar les seves virtuts si volem ser
considerats els seus veritables descendents. Tu ets, en va,
descendent dels avis de qui vas néixer: no et reconeixen la
seva sang i tot el que ells van fer d’il·lustre no et dóna cap
avantatge, al contrari, el seu esclat només fa brillar el teu
deshonor i la seva glòria és una torxa que il·lumina, als ulls
de tothom, la vergonya de les teves accions.
Aprèn d’una vegada que un cavaller que no fa el que ha
de fer és un monstre de la natura, que la virtut és el primer
títol de la noblesa, que es mira molt menys el nom que signa
que les accions que es fan i que m’estimaria més el fill d’un
cordillaire que fos un home honest que el fill d’un rei que
visqués com ho fas tu.
Don Joan: Senyor, si estiguéssiu assegut, estaríeu més cò-
mode per parlar.
Don luIs: No, insolent. No vull seure ni parlar més i ja veig
que les meves paraules no fan cap efecte en la teva ànima.
Però sàpigues, fill indigne, que les teves accions han dut al
límit la meva tendresa de pare i que sabré, més aviat del que
et penses, posar fi a les teves provocacions, invocar, sobre
teu, la ira del Cel i rentar, amb el teu càstig, la vergonya
d’haver-te fet néixer. (Surt.)
- 72 -
EscEna v
Don Joan i Sganarelle.
Don Joan: Eh! Moriu-vos tan ràpid com pugueu, és el millor
que podeu fer. Cal que cadascú mori quan li toca i em fa
molta ràbia veure pares que viuen tant com els seus fills.
(S’asseu a la seva butaca.)
sganarEllE: Ah! Senyor, us equivoqueu.
Don Joan: Que m’equivoco?
sganarEllE: Senyor...
Don Joan, s’aixeca de la butaca: M’equivoco?
sganarEllE: Sí, senyor, us heu equivocat tolerant tot el que us
ha dit i hauríeu d’haver-lo fet fora fa molta estona. On s’és
vist una cosa més impertinent? Un pare, venir a fer retrets
al seu fill i a dir-li que corregeixi les seves accions, que se’n
recordi del seu llinatge, que dugui una vida d’home honest i
cent altres estupideses de semblant natura! Es pot suportar,
això? Admiro la vostra paciència; i si hagués estat al vostre
lloc, l’hauria engegat a passeig. (Baix, a part.) Maleïda com-
plaença: a què em redueixes?
Don Joan: Em donaran sopar o no?
- 73 -
EscEna vI
Don Joan, Donya elvira, ragotin, Sganarelle.
ragotIn: Senyor, hi ha una dama, coberta amb un vel, que
ve a parlar-vos.
Don Joan: Qui pot ser?
sganarEllE: A veure...
Donya ElvIra: No us sorprengueu, Don Joan, de veure’m a
aquesta hora i amb aquest aspecte. Un motiu urgent m’obli-
ga a aquesta visita i el que us he de dir no pot esperar ni un
moment. Ja no vinc plena de la ràbia que he fet esclatar abans
i em veieu ben canviada respecte a qui era aquest matí. Ja
no sóc l’Elvira que jurava contra vós i que amenaçava amb
l’ànima irritada i no respirava sinó venjança. El cel ha buidat
la meva ànima de tots els ardors indignes que sentia per vós,
tot el trasbalsament cec d’un vincle criminal, tots els fogots
vergonyosos d’un amor terrenal i groller; i només ha deixat
al meu cor, per a vós, una flama depurada de tot el comerç
dels sentits, una tendresa tota santa, un amor, deslligat de
tot, que ja no parla per ell mateix i que només s’ocupa del
vostre interès.
Don Joan, a Sganarelle: Plores, em penso...
sganarEllE: Perdoneu-me.
Donya ElvIra: És aquest amor perfecte i pur el que m’ha dut
fins aquí pel vostre bé, per fer-vos part d’un avís del Cel i per
mirar d’apartar-vos de l’abisme cap al que us precipiteu. Sí,
Don Joan, conec totes les bogeries de la vostra vida, i aquest
- 74 -
mateix cel, que m’ha tocat el cor i m’ha fet posar la mirada
en els errors de la meva conducta, m’ha inspirat per venir-vos
a trobar i per dir-vos, de part seva, que les vostres ofenses
han esgotat la seva misericòrdia, que la seva còlera temible
està a punt de caure sobre vostre, que encara sou a temps
d’esquivar-la amb un ràpid penediment, i que, potser, ja no
us queda ni un dia per poder evitar-vos la més gran de les
desgràcies. Pel que fa a mi, ja no m’uneix a vós cap mena de
lligam terrenal. Gràcies al Cel he fugit de tots els meus pensa-
ments impurs; el meu retir està decidit i només demano prou
vida com per poder expiar la falta que he comès i merèixer,
amb una austera penitència, el perdó per l’encegament cap
on m’ha guiat el sentiment d’una passió condemnable. Però
en aquest retir, tindré un dolor extrem si una persona que he
estimat amb tanta tendresa esdevé un exemple funest de la
justícia del Cel; i em serà una joia immensa si puc ajudar-vos
a esquivar el cop espantós que us espera. Si us plau, Don
Joan, concediu-me aquest consol com a darrer favor, no em
refuseu la vostra salvació que us demano amb llàgrimes; i si
no us commou el vostre propi interès, que us commoguin,
almenys, les meves pregàries, i estalvieu-me el cruel disgust
de veure-us condemnat als suplicis eterns.
sganarEllE: Pobra dona!
Donya ElvIra: Us he estimat amb una tendresa extrema, no
hi ha hagut res al món que hagi estimat més que a vós. He
oblidat el meu deure, per vós, he fet de tot per vós; i tota la
recompensa que us demano és que corregiu la vostra vida i
que no us deixeu perdre. Salveu-vos, us ho prego, pel vos-
tre amor o pel meu. Un cop més, Don Joan, us ho demano
amb llàgrimes; i si no n’hi ha prou amb les llàgrimes d’una
- 75 -
persona que heu estimat, us conjuro per tot el que sigui
capaç de commoure-us.
sganarEllE: Cor cruel!
Donya ElvIra: Me’n vaig, després d’aquest discurs: això és
tot el que us havia de dir.
Don Joan: Senyora, és tard, quedeu-vos aquí. Se us hi allotjarà
tan bé com sigui possible.
Donya ElvIra: No, Don Joan, no em retingueu més.
Don Joan: Senyora, em fareu un favor si us quedeu, us ho
asseguro.
Donya ElvIra: No, us dic. No perdem més el temps en dis-
cursos superflus. Deixeu-me anar de seguida, no feu cap
gest per acompanyar-me i penseu, només, a treure profit
del meu avís.
EscEna vII
Don Joan i Sganarelle.
Don Joan: Saps que encara he sentit una mica d’emoció
per ella, que m’ha agradat aquesta novetat estranya i que
el seu vestit deixat, el seu aire lànguid i les seves llàgrimes
han despertat en mi algunes petites restes d’un foc apagat?
sganarEllE: O sigui que les seves paraules no us han fet cap
efecte?
Don Joan: Ràpid, el sopar.
sganarEllE: Entesos.
- 76 -
Don Joan, asseient-se a taula: Sganarelle, hem de pensar a
esmenar-nos, de tota manera.
sganarEllE: I tant!
Don Joan: I tant, i tant! Ens hem d’esmenar vint o trenta
anys més i, després, ja pensarem en nosaltres.
sganarEllE: Oh!
Don Joan: Què me’n dius?
sganarEllE: Res. Aquí teniu el sopar. (Agafa un tros d’un dels
plats i se’l posa a la boca.)
Don Joan: Em sembla que tens la galta inflada; què és? Parla,
què hi tens aquí?
sganarEllE: Res.
Don Joan: Ensenya-m’ho. A veure? Miserable! És un fleg-
mó que t’ha sortit de cop? Ràpid! Una llanceta per punxar
això! El pobre nano no pot més i aquest abscés el podria
ofegar. Espera: mira que madur que estava! Ah, mira que
ets trampós!
sganarEllE: A fe meva, senyor, volia comprovar que el vostre
cuiner no hi hagués posat massa sal o massa pebre.
Don Joan: Au, va! Seu aquí i menja. Et necessitaré quan
acabis de sopar. Tens gana, pel que veig.
sganarEllE, s’asseu a taula: I tant, senyor! No he menjat res
des d’aquest matí. Tasteu això: és el millor que he provat
mai! (Un cambrer treu el plat de Sganarelle quan encara hi
ha menjar.) El meu plat! El meu plat! A poc a poc, si us plau!
Carai! Company, que en sou d’hàbil repartint plats buits!
- 77 -
I vós, petit La Violette, que no sabeu servir res per beure?
(Mentre un serveix beguda a Sganarelle, l’altre li torna a
treure el plat.)
Don Joan: Qui truca a aquesta hora?
sganarEllE: Qui dimonis ve a emprenyar-nos quan estem
menjant?
Don Joan: Vull sopar en pau, almenys! Que no deixin entrar
ningú.
sganarEllE: Deixeu-me fer, ja hi vaig jo mateix.
Don Joan, veient tornar Sganarelle espantat: Què passa?
Què hi ha?
sganarEllE, fent el gest que abans havia fet l’eStàtua: El...
és aquí!
Don Joan: Anem a veure-ho. I mostrem que no hi ha res que
em faci arronsar.
sganarEllE: Ai, pobre Sganarelle, on t’amagaràs?
EscEna vIII
Don Joan, l’eStàtua Del ComanaDor (que s’asseu a taula);
després Sganarelle.
Don Joan: Una cadira i un cobert, ràpid. (A Sganarelle.) Au,
seu a taula.
sganarEllE: Senyor, ja no tinc gana.
- 78 -
Don Joan: Que seguis a taula, et dic! Beu! A la salut del
Comanador! T’aviso Sganarelle. Que li serveixin vi!
sganarEllE: Senyor, ja no tinc set.
Don Joan: Beu. I canta una cançó, per distreure el Comanador.
sganarEllE: Estic constipat, senyor.
Don Joan: No importa. Va. I vosaltres, veniu. Acompanyeu
la seva veu.
Estàtua: Don Joan, ja n’hi ha prou. Us convido a venir a sopar
demà amb mi? En tindreu el valor?
Don Joan: I tant que vindré. Vindré acompanyat només de
Sganarelle.
sganarEllE: Us ho agraeixo, senyor, però demà és dia de
dejuni, per a mi.
Don Joan, a Sganarelle: Agafa la torxa.
Estàtua: No cal llum quan és el Cel que et condueix.
- 79 -
ACTE CINQUÈ
EscEna I
Don luiS, Don Joan i Sganarelle.
Don luIs: Com, fill meu? És possible que la bondat del
Cel hagi escoltat les meves pregàries? Això que em dius
és veritat? No m’enganyes amb una falsa esperança i puc
estar segur de la novetat sorprenent d’una tal conversió?
Don Joan, fent l’hipòcrita: Sí. Em veieu penedit de tots els
meus errors; ja no sóc el mateix d’ahir al vespre, i el Cel, de
cop, ha obrat en mi un canvi que sorprendrà tothom: m’ha
tocat l’ànima i m’ha obert els ulls i ara miro, amb horror, el
llarg encegament que he patit i els desordres criminals de
la vida que he portat. La meva ànima en repassa totes les
abominacions i m’estranya com el Cel les ha pogut sofrir
tant de temps i no ha fet caure vint vegades, sobre el meu
cap, la seva temible justícia.
Veig les gràcies que la seva bondat m’ha concedit no
castigant els meus crims; i penso aprofitar-ho com és el
meu deure: fent esclatar als ulls del món el meu apressat
canvi de vida, i reparar així l’escàndol de les meves accions
- 80 -
passades, i esforçant-me a obtenir del Cel una plena re-
missió. En això penso treballar; i us prego, senyor, de voler
contribuir a aquest designi i d’ajudar-me, vós mateix, a triar
una persona que em serveixi de guia, sota la conducta de
la qual pugui caminar segur per aquest nou camí pel que
em proposo entrar.
Don luIs: Ah, fill meu! Que fàcil que és fer tornar la ten-
dresa d’un pare! I com les ofenses d’un fill s’esvaeixen de
pressa davant el més mínim mot de penediment! Ja no me’n
recordo de tots els disgustos que m’has donat i tot queda
esborrat per les paraules que m’acabes de fer sentir. Estic
fora de mi, ho reconec; em cauen llàgrimes d’alegria; totes
les meves pregàries estan satisfetes i no em queda res més
per demanar-li al Cel. Abraça’m, fill meu, i persisteix, t’ho
demano, en aquest lloable pensament. Pel que fa a mi,
me’n vaig de seguida a portar la bona nova a la teva mare
i a compartir amb ella el dolç sentiment de felicitat que ara
sento i a donar gràcies al Cel per les santes resolucions que
s’ha dignat a inspirar-te.
EscEna II
Don Joan i Sganarelle.
sganarEllE: Ah, senyor! Quina alegria veure-us convertit!
Feia tant temps que esperava això, i ve-t’ho aquí, gràcies al
Cel, que tots els meus desitjos s’han acomplert.
Don Joan: Coi de beneit!
sganarEllE: Com, beneit?
- 81 -
Don Joan: Què? T’has pres seriosament tot això que acabo
de dir i creus que les meves paraules anaven d’acord amb
el meu cor?
sganarEllE: Què? Que no és... Vós no... La vostra... Oh, quin
home! Quin home! Quin home!
Don Joan: No, no, jo no he canviat gens i els meus sentiments
continuen sent els mateixos.
sganarEllE: No us rendiu a la sorprenent meravella d’aquesta
estàtua que es mou i que parla?
Don Joan: Sí que hi ha alguna cosa en tot això que se m’esca-
pa; però, sigui el que sigui el que això pugui ser, no és capaç
de convèncer el meu esperit ni d’estovar la meva ànima; i si he
dit que volia corregir la meva conducta i que em volia llançar
a un tren de vida exemplar, és un discurs que m’he inventat
per pura qüestió política; una estratègia útil, una pantomima
necessària a la que m’he d’ajustar per manipular un pare a qui
necessito i posar-me a cobert, pel que fa a la resta d’humans,
de cent incòmodes desventures que em podrien molestar.
Sganarelle, vull fer-te’n confiança i estic encantat de tenir un
testimoni del fons de la meva ànima i dels veritables motius
que m’obliguen a fer les coses.
sganarEllE: Què? No us creieu res de res i, tot i així, us voleu
fer passar per un home de bé?
Don Joan: I per què no? N’hi ha tants d’altres, com jo, que
es consagren a aquest ofici i que fan servir aquesta mateixa
màscara que jo per abusar del món!
sganarEllE: Ah, quin home! Quin home!
- 82 -
Don Joan: Ja no és cap vergonya comportar-se així. La hipo-
cresia és un vici que està de moda i tots els vicis que es posen
de moda passen per virtuts. El personatge d’home de bé és el
millor de tots els personatges que es poden interpretar avui
dia i la professió d’hipòcrita té meravellosos avantatges. És
un art, la impostura del qual sempre és respectada; i, encara
que es descobreixi, ningú gosa dir-ne res en contra. Tots els
altres vicis dels homes estan exposats a la censura i tothom
té la llibertat d’atacar-los efusivament; però la hipocresia és
un vici privilegiat que fa tancar la boca a tothom i gaudeix
del repòs d’una impunitat sobirana. S’uneixen, a força de
fingir, en una societat ben estreta, tots els membres d’aquest
partit. Qui fa la guitza a un, veu com tots els altres se li tiren
al damunt; i aquells que se sap que actuen de bona fe i que
tothom coneix per ser els que es commouen de veritat, tots
aquells, dic, són sempre la riota dels altres, xoquen de cap
contra el mur dels farsants i acaben donant, cegament, el
seu suport a aquests micos i a les seves accions. Quants creus
tu que en conec que, amb aquesta estratègia, han revestit
de dretura els desordres de la seva joventut, que s’han fet
una cuirassa amb l’abric de la religió i que, sota aquest hàbit
respectable, tenen permís per ser els homes més malvats del
món? Ja es poden saber les seves intrigues i coneixe’ls pel
que són, que no per això deixen de tenir el seu crèdit entre la
gent; i un gest amb el cap, un sospir mortificat i dues caigudes
d’ulls, reajusten, al món, tot el mal que ells poden arribar a
fer. És sota aquest abric favorable que em vull salvar i posar
a cobert els meus assumptes. No deixaré els meus dolços
costums però tindré cura d’amagar-me i em divertiré sense
fer tant de soroll. I si se’m descobreix, veuré, sense fer ni
un gest, com tota aquesta gentussa em defensa envers i en
- 83 -
contra de tothom. En fi, aquesta és la manera de poder fer,
veritablement, tot el que em doni la gana. M’erigiré en cen-
surador de les accions dels altres, jutjaré malament a tothom
i només tindré bona opinió de mi mateix. I si, tal vegada, algú
s’oposa a mi, encara que sigui molt poc, no el perdonaré mai
i mantindré discretament un odi irreconciliable. Seré el venja-
dor dels interessos del Cel i, amb aquest pretext tan còmode,
empenyeré els meus enemics, els acusaré d’impietat i sabré
desencadenar sobre els seus caps els zels més indiscrets que,
sense coneixement de causa, cridaran, en públic, en contra
d’ells, els ompliran d’injúries i els condemnaran, severament,
des de la seva autoritat privada. És així com cal aprofitar-se
de les febleses dels homes i com un esperit savi s’acomoda
als vicis d’aquest segle.
sganarEllE: Oh Cel! Què sento? Només us faltava ser hipò-
crita per acabar-vos d’arreglar del tot i ve-t’ho aquí el súm-
mum de les abominacions. Senyor, aquesta notícia m’irrita
i no me’n puc estar de parlar. Feu-me tot el que us plagui,
pegueu-me, apallisseu-me, mateu-me a cops, si voleu: cal
que descarregui el meu cor i que, com a criat fidel, us digui el
que us he de dir. Sapigueu, senyor, que tant d’anar el càntir
a la font, arriba que es trenca; i com diu molt bé aquell autor
que no conec, l’home és, en aquest món, com l’ocell damunt
la branca; la branca està lligada a l’arbre, qui es lliga a l’arbre
segueix els bons preceptes; els bons preceptes valen més que
les bones paraules; les bones paraules es troben a la cort; a la
cort hi ha els cortesans; els cortesans segueixen la moda; la
moda ve de la fantasia; la fantasia és una facultat de l’ànima;
l’ànima és el que ens dóna vida; la vida s’acaba amb la mort;
la mort ens fa pensar en el Cel; el Cel és damunt de la terra;
la terra no és el mar; el mar depèn, sovint, de les tempestes;
- 84 -
les tempestes turmenten els vaixells; els vaixells necessiten
un timoner; un bon timoner té prudència; la prudència no
és cosa dels joves; els joves deuen obediència als vells; els
vells estimen la riquesa; la riquesa fa els rics; els rics no són
pobres; els pobres tenen necessitats; la necessitat no té cap
llei; qui no té llei viu com una bèstia bruta; i consegüentment,
sereu condemnat a tots els diables.
Don Joan: Quin raonament tan bonic!
sganarEllE: Després d’això, si no us rendiu, pitjor per a vós.
EscEna III
Don CarloS, Don Joan, Sganarelle.
Don carlos: Don Joan, us trobo oportunament i m’alegra
poder parlar-vos aquí, millor que a casa vostra, per dema-
nar-vos les vostres resolucions. Sabeu que aquest tema em
preocupa i que, en presència vostra, em vaig comprometre
a encarregar-me, personalment, d’aquest assumpte. Pel que
fa a mi, no us ho amago, desitjo que les coses s’arreglin de
la millor manera; i no hi ha res que jo no faria per dur el
vostre esperit a voler prendre aquesta via, i per veure-us,
públicament, confirmar a la meva germana el nom de la
vostra esposa.
Don Joan, amb to d’hipòcrita: Ai las! Ja voldria, ja, amb tot el
meu cor, donar-vos la satisfacció que em demaneu; però
el Cel s’hi oposa directament. Ha inspirat a la meva ànima el
desig de canviar de vida i no tinc altra pensada, en aquest
moment, que la d’abandonar tots els lligams d’aquest món,
- 85 -
despullar-me, al més aviat possible, de tot tipus de vanitats i
corregir, tot seguit, amb una austera conducta, tots els de-
sajustos criminals on m’ha portat el foc d’una cega joventut.
Don carlos: Aquest designi, Don Joan, no va pas en contra
del que us dic. I la companyia d’una dona legítima es pot aco-
modar molt bé als lloables pensaments que el Cel us inspira.
Don Joan: Ai las! Gens ni mica. És un designi que la vostra
germana, ella mateixa, ha pres: ha resolt el seu retir i hem
estat tocats tots dos al mateix temps.
Don carlos: El seu retir no ens pot satisfer de cap manera
perquè podria ser imputat al menyspreu que faríeu d’ella i
de la nostra família; el nostre honor demana que ella visqui
amb vós.
Don Joan: Us asseguro que això no pot ser. Jo en tenia,
certament, totes les ganes del món, i fins i tot avui m’he fet
aconsellar pel Cel en aquest assumpte; però quan l’he con-
sultat, he sentit una veu que m’ha dit que no havia de pensar
més en la vostra germana, i que amb ella, segurament, no
aconseguiria la meva salvació.
Don carlos: Creieu, Don Joan, que ens enlluernareu amb
aquestes belles excuses?
Don Joan: Obeeixo la veu del Cel.
Don carlos: Què? Voleu que em conformi amb un discurs
semblant?
Don Joan: És el Cel que ho vol així.
Don carlos: Haureu fet sortir la meva germana d’un convent
per deixar-la després?
- 86 -
Don Joan: El Cel ho mana així.
Don carlos: Haurem de sofrir aquesta taca a la nostra
família?
Don Joan: Expliqueu això al Cel.
Don carlos: I què? Sempre el Cel i el Cel?
Don Joan: El Cel vol que sigui així.
Don carlos: Ja n’hi ha prou, Don Joan, ja us entenc. No és
aquí que us vull atacar, el lloc no és l’adequat, però, abans
que passi gaire temps, us asseguro que sabré trobar-vos.
Don Joan: Feu el que vulgueu. Sabeu que no em manca el
coratge i que sé utilitzar l’espasa quan és necessari. Després
passaré per aquell carreró solitari que duu fins al convent;
però us declaro que no tinc cap ganes de barallar-me: el
Cel me’n prohibeix el pensament; i que, si m’ataqueu, ja
veurem què passarà.
Don carlos: Ja ho veurem. Exacte, ja ho veurem.
EscEna Iv
Don Joan, Sganarelle.
sganarEllE: Senyor, quin diable d’estil esteu agafant? Això
és molt pitjor que la resta i m’agradava molt més com éreu
abans. Sempre he esperat la vostra salvació, però ara és quan
em desespero, i crec que el Cel, que us ha sofert fins aquí,
no podrà suportar aquests darrers horrors.
- 87 -
Don Joan: Va, va! El Cel no és pas tan exigent com et penses
i, si tota la fe que els homes...
sganarEllE, veient l’eSPeCtre: Ah! Senyor! És el Cel que us
parla! Us dóna un avís!
Don Joan: Si el Cel em vol donar un avís, caldrà que em parli
amb més claredat perquè el pugui entendre.
EscEna v
Don Joan, un eSPeCtre en forma de dona velada; Sganarelle.
l’EsPEctrE: A Don Joan només li queda un moment per po-
der aprofitar la misericòrdia del Cel; i si no es penedeix ara
mateix, la seva perdició està resolta.
sganarEllE: Ho heu sentit, senyor?
Don Joan: Qui gosa dir aquestes paraules? Em sembla que
aquesta veu em sona...
sganarEllE: Ah, senyor! És un espectre: el reconec per la
manera de caminar.
Don Joan: Espectre, fantasma o diable, vull veure el que és.
(L’eSPeCtre canvia de forma i representa el Temps amb la fals
a la mà.)
sganarEllE: Oh, Cel! No veieu, senyor, aquest canvi d’apa-
rença?
Don Joan: No, no! No hi ha res que em pugui fer por i vull
comprovar, amb la meva espasa, si és un cos o un esperit.
- 88 -
(L’eSPeCtre surt volant alhora que Don Joan el vol colpir amb
l’espasa.)
sganarEllE: Ah, senyor! Rendiu-vos a tantes proves i llan-
ceu-vos ràpid al penediment.
Don Joan: No, no, que no sigui dit, passi el que passi, que
sóc capaç de penedir-me. Va, segueix-me.
EscEna vI
L’eStàtua, Don Joan i Sganarelle.
l’Estàtua: Atureu-vos, Don Joan. Ahir em vau donar paraula
de venir a sopar amb mi.
Don Joan: Sí. On s’ha d’anar?
l’Estàtua: Doneu-me la mà.
Don Joan: Aquí la teniu.
l’Estàtua: Don Joan, l’obstinació en el pecat condueix a una
mort funesta i, les gràcies del Cel que es menyspreen obren
el camí de la seva fúria.
Don Joan: Oh, Cel! Què sento? Un foc invisible em crema,
no puc més, tot el meu cos és un braser ardent. Ah!
Cauen llamps i trons, sorollosos, sobre Don Joan, la Terra
s’obre a l’abisme i surt foc del lloc on ell ha caigut.
sganarEllE: Ah, el meu salari! El meu salari! Ve-t’ho aquí
que, amb la seva mort, tothom està satisfet: el Cel ofès, les
lleis violades, les noies seduïdes, les famílies deshonrades,
- 89 -
els pares ultratjats, les dones ofeses, els marits embogits,
tothom està content. Jo sóc l’únic que està trist. El meu
salari, el meu salari, el meu salari!
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia 27 de novembre del 2015
- 92 -
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi
Serra d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.
Premi Serra d’Or 1999 (al millor text
espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi
Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,
2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia
m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no
creixen, 2002. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra, 2002.
Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que
esteu en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort
Manolete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-
tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és
un armari, 2004. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim
M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix
/ Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,
2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperan-
ça. Una Petita dansa de mort en cinc
quadres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Pre-
mi Fundació Romea de Textos Teatrals
2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova
York, 2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein,
2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la
llegenda catalana, 2008 (Inclou un
CD)
- 93 -
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de
Leningrad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan
encara no sabíem res, 2008. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,
2008. IV Premi Fundació Romea de
Textos Teatrals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa /
La finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa,
2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota
la lluna d’agost, 2009. I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades
la pau, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El
cobert, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens
de palla, dies de vent (Una reflexió
sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,
2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,
2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II
Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010. Premi
Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis
amor, 2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,
2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir
Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues dones
que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors, 2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
Romeu, Preguntes i respostes sobre
la vida i la mort de Francesc Layret,
advocat dels obrers de Catalunya,
2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.
Praga, 2011
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Ànge-
lus), 2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-
sos de Shakespeare), 2011
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de
rentat), 2011
92. Sergi Pompermayer, Top model,
2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,
2011
94. Jordi Casanovas, Una història catala-
na, 2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El
principi d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
- 94 -
99. Marilia Samper, L’ombra al meu
costat, 2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-
tease i teatre irregular (1966-1967),
2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III:
Mirades sobre l’amor i la vida (1956-
1962), 2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,
2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-
ho?, 2013
107. Helena Tornero, No parlis amb
estranys, 2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee W illiams, La rosa tatuada,
2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,
2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El
cantador, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de
l’atzar, 2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els
déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar
al món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ,
màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze, volum 1,
2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep
Pere Peyró, Gemma Rodríguez, Mer-
cè Sarrias, Gerard Vàzquez, Teresa
Vilardell, Espriu x dotze, volum 2,
2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de
les Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a
país, 2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,
2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,
2014
128. Thomas Bernhard, El President, 2014
129. William Shakespeare, El somni d’una
nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i
Núria Milà, Lampedusa Beach
, 2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del
Billar
, 2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.
Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2013
133. Damià Barbany, Kabaret amb K,
2014
134. Eduardo De Filippo, L’art de la comè-
dia, 2014
135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual
per a Electra, 2014
136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La
societat i el camí personal, 2014
137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:
Postteatre i Teatre de carrer, 2014
138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:
L’ofici de viure, 2014
139. Narcís Comadira, L’hort de les olive-
res, 2015
140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,
2015
141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,
2015
142. Albert Arribas, Selecció, 2015
143. Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa
a tots, 2015
144. Federico García Lorca, El público, 2015
145. Arthur Schnitzler, El professor
Bernhardi, 2015
- 95 -
146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,
Marián de la Chica, María José Lizarte,
Simfonia de silencis, 2015
147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la
caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015
148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,
2015
149. Molière, Dom Juan o el festí de pedra,
2015
150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre
de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,
2015
151. Manuel Molins, Bagdad, dones al
jardí, 2015
Textos a part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
2. Lluís Capdevila, La festa major de
Gràcia / Tierra sin primavera. Dues
obres del teatre de l’exili republicà,
2015
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi
Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a Cali-
fornia, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia,
2005. Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.
Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la crea-
ción, 2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Ron-
dó, 2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años
menos un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El tango
del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas notici-
as de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El
retratista, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simone /
Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
152
DON JOAN O EL FESTÍ DE PEDRA
Molière
DON JOAN
O EL FESTÍ DE PEDRA
Don Joan
Don Joan és, per a tothom, la imatge del seductor. Quan alguna cosa és la
imatge d’alguna altra cosa, el mirall, que és el que retorna la imatge, es
converteix en la presó. En el lloc on els nostres comportaments individuals
es reconeixen a ulls de tothom. El consol. La força de la «manada» perquè
res, ni ningú, s’aparti massa dels altres. La por. Com a punt de sortida i
d’arribada. La por, sempre la por. Don Joan té por. De la responsabilitat,
de les dones, de Déu, de la mort, de la vellesa, d’ell mateix... i per això
fuig, s’amaga, lluita, sedueix, fornica... i per damunt de tot vol ser lliure,
i per aconseguir-ho provoca i repta tota forma d’autoritat. Els mites són
la destil·lació de l’essència de qui som i de com ens comportem. Per més
que ens esforcem a ser originals sempre hi ha alguna cosa que ens posa en
relació amb els altres. El mite. Allò que compartim. El teatre ha revisat una
vegada i una altra aquests patrons perquè, sense deixar de ser-ne presoners,
puguem, segons l’època en què ens ha tocat viure, sentir-nos-hi reflectits.
Volem que el nostre Don Joan estigui fet de totes aquestes contradiccions.
Ens agradaria aconseguir que, del seu mirall, en sortís un reflex contempo-
rani i encegador, un cop de llum, que acabi seduint a qui se’l miri.
David Selvas, director de l’espectacle
Molière
Jean-Baptiste Poquelin, conegut com a Molière, és el comediògraf més
significatiu del teatre clàssic francès. Actor, director i autor, va guanyar-se
el favor del públic de la seva època gràcies a les seves comèdies, que
sovint van suscitar fortes polèmiques a causa de la virulència amb què es
denunciaven determinats comportaments socials de les classes benestants.
L’any 1664, Tartuf va ser prohibit per la seva denúncia de la hipocresia
religiosa, i l’any següent Don Joan va provocar un important escàndol, que
tanmateix no va li va fer perdre el favor del rei Lluís XIV. Entre 1668 i 1670,
obtindria encara un gran èxit amb L’avar i El burgès gentilhome. Va morir
l’any 1673 a causa d’una infecció pulmonar després d’haver tingut un atac
mentre representava la seva última obra, El malalt imaginari.
ISBN: 978-84-94483-93-6
Molière
Traducció de Cristina Genebat
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
