.
180
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-947015-7-3
Eugene O’Neill
Pròleg de Josep Fontana
Traducció d’Iban Beltran i Joan Ollé
Adaptació lingüística de Pere Navarro Gómez
DESIG SOTA ELS OMS
Eugene O'Neill
DESIG SOTA ELS OMS
Desig sota els oms. Mentre la febre de l’or s’enduu els joves
cap a l’Oest, un vell granger del sud es manté aferrat a l’an-
tic pedregar que amb l’esforç de tota una vida ha aconseguit
convertir en terra cultivable. Quan els seus tres fi lls desco-
breixin que l’ancià s’ha tornat a casar, amb una dona molt
més jove que es deleix per recollir l’herència, esclataran to-
tes les tensions acumulades al llarg dels anys entre els murs
d’aquella propietat.
Sota la impassibilitat inquietant dels grans oms que rodegen
la casa, el desig exacerbat de posseir tant la terra com la
dona destarotarà la vida dels protagonistes d’aquesta tra-
gèdia fundacional del teatre nord-americà, escrita ben poc
abans de l’inici de la Gran Depressió amb el «Crac del 29».
Eugene O’Neill. Nova York, 16 d’octubre de 1888 – Boston,
27 de novembre de 1953. La seva aportació al teatre contem-
porani és comparable a la d’Eliot i Joyce en poesia i novel·la.
La tuberculosi li féu passar un any en un sanatori i, en certa
manera, aquesta malaltia decidí la seva carrera de dramaturg.
La primera obra, The Web (1913-14), féu possible el seu ingrés
a la Universitat de Harvard, que tenia un important departa-
ment teatral. De tota manera, el fet decisiu es donà quan la
companyia els Princetown Players li estrenà Bound East for
Cardiff, el 1916. El decenni del 1920 escriví una part impor-
tant de la seva producció. En el seu teatre es palesa una gran
infl uència de Strindberg i una aplicació de la psicologia per
analitzar els mites clàssics i bíblics. Entre les seves obres més
conegudes cal citar Desig sota els oms (1925) i El dol escau a
Electra (1931).
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
.
DESIG SOTA ELS OMS
TEATRE CLÀSSIC
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Eugene O’Neill
© del pròleg: Josep Fontana
© de la traducció: Iban Beltran i Joan Ollé
Adaptació lingüística: Pere Navarro Gómez
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
DESIG SOTA ELS OMS
Eugene O’Neill
Pròleg de Josep Fontana
Traducció: Iban Beltran / Joan Ollé
Adaptació lingüística: Pere Navarro Gómez – URV
- 7 -
PRÒLEG
Desig sota els oms, l’obra d’Eugene O’Neill que es va
representar per primera vegada el 1924, és, en principi,
una transcripció de l’Hipòlit d’Eurípides a un escenari
rural nord-americà de mitjan segle xix. Recordem les
grans línies del mite, tal com el recull Eurípides: Teseu,
rei d’Atenes i fill de Posidó, el déu del mar, està casat
amb Fedra, però té un fill, Hipòlit, fruit d’un matrimoni
anterior, que ha fet un vot de castedat i venera Artemi-
sa, la deessa de la caça, mentre que menysprea l’amor
de les dones i el culte a Afrodita. Aquesta, que és la
deessa de l’amor, es venja incitant en Fedra una passió
malaltissa pel seu fillastre. Hipòlit, en assabentar-se’n
a través d’una mainadera, ho refusa indignat i fa una
llarga tirada contra les dones. En veure el tomb que
han fet les coses, Fedra se suïcida penjant-se i deixa
una carta en què acusa Hipòlit de ser la causa de la
seva mort. Teseu, enganyat per aquest testimoni, que
li fa pensar que el seu fill ha abusat de Fedra, demana
al seu pare Posidó que mati Hipòlit. Aquest marxa a
l’exili, però un animal monstruós sortit del mar espanta
- 8 -
els seus cavalls i causa la seva mort, destrossat entre les
roques.
La culpa de la tragèdia que viuen aquests personatges
és enterament dels déus. L’obra comença amb Afrodita
planejant la seva venjança sobre Hipòlit, i acaba amb Ar-
temisa consolant Teseu i dient-li que mereix perdó, per-
què la culpa ha estat de la fúria d’Afrodita. Els personat-
ges d’Eurípides no són més que joguines en mans dels
seus déus.
En l’obra d’O’Neill, Teseu és Efraïm Cabot, un home
de setanta-cinc anys. Fedra és Abbie, una dona de trenta-
cinc, bonica, sensual i plena de vitalitat. Hipòlit és Eben,
de vint-i-cinc anys, fill de la segona esposa de Cabot. Si-
meon i Peter, dos fills més grans de Cabot, d’un primer
matrimoni, fugiran de la casa en saber que el seu pare
torna amb una nova esposa: abandonen el dur treball del
camp per anar a buscar or a Califòrnia.
Aquí no hi ha un escenari de palaus, ni els personatges
són fills de rei; lluny d’això, O’Neill accentua la seva con-
dició popular fent-los parlar en un llenguatge col·loquial.
Però la diferència més gran és que, contràriament al que
passa a la tragèdia d’Eurípides, les passions d’aquests tres
protagonistes –el pare, la nova esposa i el fillastre– són
fruit de la seva condició humana. Hi ha, a més, la presència
dominant de la terra, la casa i els estables, d’una riquesa
sorgida de molts anys de feina, de «fer parets, pedra sobre
pedra», que genera per ella mateixa una passió diferent,
que ignoraven Teseu, Hipòlit i Fedra: la de la propietat.
- 9 -
És aquesta la passió que ha mogut Eben a comprar als
seus germanastres els drets eventuals d’herència que po-
dien reclamar sobre uns béns que considera que pertanyi-
en a la seva mare i que li corresponen, per això, solament
a ell. És també el que ha mogut Abbie a un casament sen-
se amor i la fa parlar, tot just arribar, de «la meva casa»,
«la meva habitació», «el meu llit». Però també és la que
serveix de fonament a l’autoritat de Cabot, que l’exerceix
com el propietari suprem i cerca venjar-se d‘Eben fins més
enllà de la mort engendrant un nou fill per arrabassar-li
l’herència.
Cabot tindrà finalment el seu nou fill, que ha estat
engendrat en realitat per Eben, i invitarà els veïns de les
terres properes a celebrar el naixement, en una festa en
què els invitats ballen, beuen i riuen burlant-se del vell,
que pensa que ell és el pare d’aquella criatura. En aquest
cas, però, no serà la culpa de la passió amorosa d’Abbie
pel seu fillastre la que donarà lloc a la tragèdia, sinó que
tot començarà amb motiu de l’ambició per la propietat:
Cabot convenç Eben que Abbie ha volgut tenir un fill amb
la sola intenció d’arrabassar-li l’herència de les terres de la
seva mare, i això pren un tomb molt més dur per a ell, que
creia haver engendrat el fill per amor i se sent enganyat
per Abbie.
Serà d’aquest punt, d’aquest malentès i d’aquestes
sospites, que naixerà la tragèdia, en què Abbie es mostra-
rà com el sol personatge capaç d’una passió tan gran com
per destruir-ho tot, incloent-hi la seguretat de posseir la
- 10 -
terra, per conservar l’amor d’Eben, en un desenllaç d’una
violència terrible, que contrasta per la seva humanitat i
per la seva força amb el destí dels personatges d’Eurípi-
des.
El refús d’Eben per la dona que creu que l’ha enganyat
portarà Abbie a l’extrem de realitzar un crim per amor
que situarà finalment els dos amants més enllà d’aquest
món de cobdícia que es manifestarà fins i tot en el mo-
ment final de l’obra, en les paraules del xèrif que, con-
templant la finca, acaba dient: «Voldria que fos meva!».
No és que per damunt dels camperols no hi hagués
també uns poders superiors que marcaven les seves vi-
des, però eren d’una naturalesa molt diferent a Artemisa
i Afrodita, i no apareixen a l’escenari. Eren els que deter-
minaven les regles de la propietat de la terra i fixaven les
condicions que obligaven els camperols a treballar dura-
ment per malviure, somniant en el llunyà or de Califòrnia
com la sola escapatòria possible del seu destí.
Els anys que van seguir la Primera Guerra Mundial,
quan O’Neill escriu aquesta obra, van ser terribles als Es-
tats Units. Temorosos de la revolució que s’havia iniciat a
Rússia, els governants nord-americans perseguien tot allò
que els semblava que podia amenaçar l’ordre establert. El
racisme va arribar al seu punt més alt amb el renaixement
del Ku Klux Klan i amb una violència que va dur a les
revoltes racials de 1919. La persecució dels sindicats va
arribar a extrems de duresa en la lluita contra el més radi-
cal, Industrial Workers of the World (IWW), que el 1915
- 11 -
havia patit ja l’assassinat legal del seu dirigent Joe Hill,
en un crim semblant al que més endavant va servir per
acabar amb els dos anarquistes italians Sacco i Vanzetti.
Els «wobblies», com s’anomenaven els membres del sin-
dicat IWW, van ser gairebé exterminats per la persecució
de la policia. I cal recordar que O’Neill havia estat mem-
bre, en els seus anys de mariner, d’un sindicat afiliat als
«wobblies».
El 1924, l’any en què es va estrenar Desig sota els oms,
s’havia elegit com a president dels Estats Units Calvin
Coolidge, un home de poques paraules, que dormia dot-
ze hores, i que, sobretot, deixava fer els empresaris, els
rebaixava els impostos i els donava llibertat perquè ells, al
seu torn, rebaixessin els salaris als seus treballadors, per
augmentar d’aquesta manera els seus beneficis.
Els camperols figuraven entre els més perjudicats per
la crisi econòmica d’aquells anys, i eren, a més, oblidats
i abandonats pels governs. Quan el 1927 es va produir
la gran inundació del Mississipí, un dels majors desastres
naturals de la història dels Estats Units, en què més de
700.000 camperols van perdre terres i cases, el president
Coolidge, sempre tranquil i impassible, es va negar a aju-
dar-los, i va al·legar que fer-ho hauria estat «una mesura
radical i perillosa».
Era l’inici d’un desastre que s’agreujaria dos anys més
tard amb la crisi del 1929, que Steinbeck va descriu-
re a The grapes of wrath, a través de la història d’uns
camperols d’Oklahoma expulsats de la terra per la seque-
- 12 -
ra i per la cobdícia dels bancs. Un nou president repu-
blicà va autoritzar en aquells moments que es donessin
45 milions per salvar de la sequera els caps de ramat de
l’estat d’Arkansas, però es va negar a afegir uns altres
25 milions per alimentar també els agricultors i les seves
famílies, perquè pensava que donar assistència als pobres
els treia incentius per treballar.
És evident que O’Neill coneixia prou bé la situació
dels camperols nord-americans en el seu temps. Ha estat
segurament per això que, de la mateixa manera que ha
alliberat els seus personatges de la influència dels déus,
els ha volgut aïllar de les circumstàncies de la seva èpo-
ca, transportant l’acció de la tragèdia setanta anys abans.
Lliures de condicionaments exteriors, Cabot, Abbie i Eben
viuen la seva història sota l’ombra opressiva que els oms
projecten sobre la casa. I el gest final d’Abbie, assassi-
nant el seu fill i renunciant a la casa per conservar l’amor
d’Eben, es transforma en una de les expressions més dra-
màtiques de la passió que es poden trobar en la literatura
de tots els temps.
Josep Fontana
- 13 -
NOTA DELS TRADUCTORS
En llegir les primeres línies de Desire under the elms,
ens va fer l’efecte de trobar-nos davant d’un llenguat-
ge incomprensible que guardava una vaga relació amb
l’anglès; però la decisió ja estava presa i, si en anteriors
ocasions havíem demanat als grans Joan Sellent i Fer-
ran Toutain que vessessin al català els textos teatrals en
llengua estranya que volíem dur a escena, ara, tot i no
tenir gairebé cap experiència com a traductors, volíem
debutar en l’ofici.
I resulta que aquell garbuix de vocals i consonats mal
tallades —com si una taquimeca boja les hagués tecleja-
des— no era ni més ni menys que angloirlandès, és a dir,
un totum revolutum de la llengua que parlaven els irlan-
desos que es van embarcar cap al nou continent, més la
que van trobar a l’altra riba de l’Atlàntic, que parlaven
els que hi havien arribat abans que ells. ¿Quin anglès
devien parlar els farmers de 1850 a la seves granges,
tan lluny de les grans ciutats litorals que començaven a
créixer? ¿I a quina mena de català l’hauríem d’assimilar?
- 14 -
Ho tornem a dir: no som traductors, però sí gent de
llengua i de teatre que sabem que els fonaments de l’ofi-
ci escènic són a les paraules que diuen —i en com les
diuen— els actors i actrius. Com buscadors d’or, hem vol-
gut baixar al subsòl de la llengua per mirar d’extreure’n
alguns pedrots preciosos. La traducció és, sens dubte, el
primer pas de la posada en escena.
I un cop enllestida la traducció al català estàndard (i
aquí ens toca agrair la paciència de l’Ester Rovira, que
ens va ajudar a sortir de tots els fangars possibles en què
hauríem pogut quedar encallats) vam quedar amb el nos-
tre amic i mestre Pere Navarro, lingüista especialitzat en
dialectologia. Però aquesta ja és una altra història que us
explicarà ell mateix.
Iban Beltran i Joan Ollé
EQUIP ARTÍSTIC
Traducció Iban Beltran i Joan Ollé
Adaptació lingüística Pere Navarro Gómez (URV)
Direcció Joan Ollé
Escenografia Sebastià Brosa
Il·luminació Lionel Spycher
Vestuari Míriam Compte
So Damien Bazin
Caracterització Núria Llunell
Moviment Andrés Corchero i
Anna Pérez
Imatge Francesc Isern
Ajudant de direcció Iban Beltran
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2017-2018
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Desig sota els oms es va estrenar a la Sala Gran del
Teatre Nacional de Catalunya el 19 d’octubre del
2017 amb el repartiment següent:
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans
de l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de
Catalunya.
Carles Arquimbau Carol Duran
Iban Beltran Àngela Jové
Ivan Benet Pep López
Pepo Blasco Eduard Muntada
Àngel Cerdanya “El Sueco” Laura Pujolàs
Laura Conejero Santi Ricart
Pep Cruz Gal·la Sabaté
PERSONATGES
EPHRAIM CABOT
SIMEON
PETER
EBEN
ABBIE PUTNAM
Una NOIA, dos GRANGERS, el VIOLINISTA, un XÈRIF,
i més gent de les granges veïnes.
Els seus fills
- 19 -
Tota l’acció de l’obra passa als voltants de la casa
dels Cabot a Nova Anglaterra, a l’any 1850. La part
sud de la casa queda encarada a un mur de pedra
amb una porta de fusta al centre, que dona a un
camí rural. La casa està en bones condicions, però
li cal una mà de pintura. Les parets són d’un gris
deteriorat, el verd dels porticons està gastat pel sol.
Dos oms enormes emmarquen la casa, un a cada
costat. Les seves branques es vinclen per damunt
la teulada. Fa l’efecte que protegeixin i subjuguin
al mateix temps. Hi ha una maternitat sinistra en
el seu aspecte, una absorció gelosa i aclaparadora.
Del contacte íntim amb els homes de la casa, han
desenvolupat una humanitat aterradora. Abriguen
la casa opressivament. Són com dones esgotades
descansant els pits caiguts i les mans i els cabells
sobre aquesta teulada i, quan plou, les seves llà-
grimes regalimen amb monotonia fins a podrir-se
entre les teules.
Hi ha un camí que va des de la porta de la tanca
fins a la porta principal de la casa. Hi ha un porxo
estret. La paret del fons, que tenim de cara, té dues
finestres al pis de dalt i dues de més grans a la plan-
ta baixa. Les dues de dalt són, una, de l’habitació
- 20 -
del pare, i l’altra, de la dels germans. A l’esquerra,
a la planta baixa, hi ha la cuina; a la dreta, el saló,
amb les persianes sempre abaixades.
- 21 -
ESCENA 1
Exterior de la casa. Una posta de sol d’un dia de
començaments de l’estiu de l’any 1850. No fa vent i
res no es mou. El cel, damunt la teulada, està tenyit
de colors obscurs, el verd dels oms resplendeix,
però la casa és a l’ombra, i sembla, per contrast,
pàl·lida i descolorida.
S’obre una porta i apareix
EbEn Cabot. Se situa a
l’extrem del porxo i mira cap al camí, a la dreta.
Du una gran campana a la mà que agita mecàn-
icament, provocant un soroll ensordidor. Després,
es posa les mans a la cintura i enlaira els ulls cap al
cel. Una mena de respectuós esbalaïment s’empara
d’ell, i deixa anar:
EbEn: Déu meu! Bonic!
Abaixa els ulls i queda pensatiu, amb les celles
arrufades. Té vint-i-cinc anys, és alt i fibrós. Té
una cara bonica, aspecte agradable, però la seva
expressió és de malfiança i rancúnia. Els seus ulls,
foscos i desafiants, fan pensar en un d’aquells ani-
mals salvatges en captivitat. Cada dia, per a ell, és
- 22 -
una gàbia de la qual se sent un indomable presoner.
Posseeix una gran vitalitat. Té els cabells negres, du
bigoti i un borrissol de barba lleugera i arrissada. El
seu vestir tosc recorda el d’un servent. Escup a terra
amb un fàstic intens, gira cua i torna cap a la casa.
Apareixen
SimEon i PEtEr, que tornen de treballar els
camps. Són corpulents, però no tan joves com el
seu germanastre [Simeon té trenta-nou anys i Peter
trenta-set]; són fets d’una forma més robusta i sim-
ple, són més carnosos, més bovins, i les seves cares
més lletjotes revelen més astúcia i esperit pràctic.
Les seves espatlles, una mica encorbades pels anys
de treball als camps. Caminen pesadament amb els
seus sabatots de soles gruixudes, plenes de fang. La
seva roba, les seves cares, mans, braços i coll estan
bruts de terra. Fan olor de terra.
Un i altre s’aturen un instant davant de la casa i,
com obeint un mateix impuls, alcen en silenci els ulls
al cel, recolzats a les aixades. Els seus rostres tenen
una expressió adusta i no resignada. En mirar cap
al cel, s’endolceixen.
SimEon, de mala gana: Bonic!
PEtEr: Sí.
SimEon, de sobte: Divuit anys, ja fa.
PEtEr: Què?
SimEon: La Jenny. La meu dona. Va morir.
PEtEr: Ho era oblidat.
- 23 -
SimEon: Hi pènsot de tant en tant. Me fa sentir un xic sól.
Tenia els cabeis llargs cóm la cua d’un cavall i tan rossos
cóm l’or.
PEtEr: Bé... ja no hi è. (Categòricament però amb indife-
rència, després d’una pausa:) Hei ha or a l’Oest, Sim.
SimEon, encara sota la influència de la posta de sol, dis-
tretament: Al cel?
PEtEr: Bé... si ho vôs dir aixís, allà hei ha la promesa. (Ani-
mant-se:) Or al cel... a l’Oest... la Porta d’Or... Califòrnia!...
Dauradíssim Oest!... camps d’or.
SimEon, també animant-se: Fortunes escampades per terra
esperant sèr coiides! Les mines del Rei Salomó, diuen!
Per un instant segueixen mirant el cel. Després abai-
xen els ulls a terra.
PEtEr, amb una sorneguera amargor: Aquí... pedres per
terra, pedres sobre pedres... ’xecant murs de pedra... any
rere any de murs de pedra... èll, i tu, i jo i emprés l’Eben...
murs de pedra perquè èll ens hi tanqui a dins!
SimEon: Hem trebaiat. Hi hem deixat el nostre esforç. Els
nostres millors anys. Colgats sota terra... (Colpeja la terra
amb el peu, revoltat.) ...podrint-se... tornant-se fems per
adobar les seues coiites. (Pausa.) Bé... la granja dona més
que les de per ‘quí.
PEtEr: Si llauréssim a Califòrnia, hei hauria pedrots d’or
als solcs.
SimEon: Califòrnia queda a l’atra banda de la terra, cóm a
mínim. Cal rumiâ-s’ho...
- 24 -
PEtEr, després d’una pausa: Tot i que seria molt dur haver
de renunciar a tot lo que hem gonyat aquí, ambe la suor
del nostre front. (Pausa. EbEn treu el cap per la finestra de
la cuina i escolta.)
S
imEon: Prou. (Pausa.) Podé... se morirà aviat.
PEtEr, dubtant: Podé.
SimEon: Podé... ves a sapiguer... podé ja è mort.
PEtEr: Ens-e calria una prova.
SimEon: Fa dos mesos que va marxar... I ni una paraula.
PEtEr: Ens-e va deixar un vespre cóm aquest. Va enganxar
l’euga i va cardar el camp a l’Oest. No è de bón cristià. En
trenta anys o més, no havia sortit mai de la granja més que
per ‘nar al poble, almenys des que es va casar ambe la mare
de l’Eben. (Pausa. Amb astúcia:) Imagínot que trobaríem
alguna manera perquè el jutge el declarés boig.
SimEon: Els-e cardaria a tots d’entrada. È massa llest. Ningú
no se creuria pâ que fos boig. Hem d’esperar... fins que
sigui sota terra.
EbEn, amb una rialla irònica: Honraràs el teu pare. (SimE-
on i PEtEr se sobresalten, es refan i el miren. EbEn fa una
ganyota i arronsa les celles.) Jo résot perquè ja sigui mort.
(Ells l’observen fixament. EbEn, amb tota naturalitat:) El
sopar ès a taula.
SimEon i PEtEr, junts: Som-hi.
EbEn, mirant al cel: È bonica la posta de sól.
- 25 -
SimEon i PEtEr, assenyalant: Sí. Hei ha or a l’Oest.
EbEn, assenyalant: Sí. Allà un-te pastura el ramat, vuôs dir?
SimEon i PEtEr, junts: A Califòrnia!
EbEn: Cóm? (Els mira amb indiferència, i després amb un
to arrossegat:) Bé... El sopar se refreda. (Desapareix de la
finestra.)
SimEon, fent espetegar la llengua: Tinc una fam de gos.
PEtEr, ensumant: Fa aulor de porc.
SimEon, afamat i convençut: El porc è bó!
PEtEr, amb to idèntic: El porc è porc!
Se’n van a sopar, empentant-se i ensopegant l’un
amb l’altre, amicalment, com un parell de bous
juganers. Allunyant-se, amb un caminar pesat, de-
sapareixen pel costat dret de la casa.
- 27 -
ESCENA 2
El cel perd els seus colors. Comença el crepuscle.
Ara veiem l’interior de la cuina. Al centre, una
taula de pi; al fons, a la dreta, un forn; quatre
cadires rústiques de fusta i, damunt la taula,
un llum d’oli encès. A la paret del fons, un gran
cartell que representa un vaixell amb les veles
desplegades, amb la paraula «Califòrnia» escrita
en grans lletres. Els estris de cuina pengen d’uns
claus. Tot està net i endreçat, però l’atmosfera és
més aviat la cuina d’un campament d’homes que
no la d’una llar.
La taula està parada per a tres.
EbEn treu del forn
el porc i el serveix a taula acompanyat d’unes pa-
tates bullides, un pa de pagès i una gerra d’aigua.
SimEon i PEtEr entren, encara empentant-se, i es
deixen caure sobre les cadires, sense dir res.
EbEn
també s’asseu. El tres mengen en silenci, els ger-
mans grans amb una naturalitat desfermada com
les bèsties del camp.
EbEn, a contracor, desganat,
se’ls mira amb una tolerant aversió.
- 28 -
SimEon, es gira de sobte cap a EbEn: Mira! No hauries pâ
d’haver dit allò, Eben!
PEtEr: No, no ès estat pâ bé.
EbEn: Què?
SimEon: Que ets resat perquè se mori.
EbEn: Sí... i tu no reses per això?
Pausa.
PEtEr: Ès el nostre pare.
EbEn, amb violència: El meu no!
SimEon, sec: Tu no permetries pâ que ningú parlés aixís de
la teu mare! Oi que no? (De sobte, deixa anar una riallada
burleta i sorneguera. PEtEr somriu, també burleta.)
EbEn, molt pàl·lid: Volia dir que... que no som seu... que
no som cóm èll... que èll no è pâ jo!
PEtEr, sec: Espèra que tinguis la seu edat!
EbEn, amb intensitat: Jo som la mare... fins la darrera gota
de sang!
Pausa. Ells se’l miren amb una curiositat indiferent.
PEtEr, recordant: Va sèr bóna ambe nosatros dos. De bónes
madrastres poc que n’hi ha.
SimEon: Va sèr bóna ambe tothom.
EbEn, commogut, s’aixeca i, inclinant-se maldestrament
davant d’ells, balbuceja: Us ho agraèixot. Som el seu... el
seu hereu.
- 29 -
Confós, torna a seure.
SimEon, després d’una pausa; greument: Va sèr bóna fins
i tot amb èll.
EbEn, violent: I èll, en agraïment, la va matar.
SimEon, després d’una pausa: Mai ningú no mata pâ ningú.
Sempre ès alguna cosa. I aquesta cosa è l’assassí.
EbEn: Que no va esclavitzar la mare fins a la mort?
PEtEr: Èll mateix se va esclavitzar an èll mateix fins a la
mort. Ens-e va esclavitzar an en Sim i an a jo i an a tu fins
a la mort... només que cap de nosatros no è pâ mort...
de moment.
SimEon: Hei ha alguna cosa... que l’espeny... a... a... a
espènye’ns-e!
EbEn, venjatiu: No... ja ens-e trobarem al Judici Final... (Amb
menyspreu:) Alguna cosa! Què ès aquesta cosa?
SimEon: Poc que ho sé jo.
EbEn, sardònic: Lo que us espeny a Califòrnia, podé? (Ells
el miren sorpresos.) Oh, us-e som sentit (Pausa.) Prô mai
no arribareu pas als camps d’or.
PEtEr, segur de si mateix: Podé sí.
EbEn: D’un-te traureu els còrtos?
PEtEr: S’hi pot ‘nar a peu. Hei ha un bón tros... Califòrnia...
prô si posessis un rere l’atre tots els passos que hem caminat
per aquesta granja ja seríems a la lluna.
- 30 -
EbEn: Els indis us arrencaran la cabeiera a mig camí.
SimEon, amb humor macabre: Oh, i dôs, que no siguems
nosatros qui els-e prenguem el pèl.
EbEn, amb decisió: Poc que hi ireu pâ mai. Us-e quedareu
aquí esperant la vostra part de la granja, resant perquè
rebenti aviat.
SimEon, després d’una pausa: En tenim tot el dret.
PEtEr: Ens en pertanyen dos terços.
EbEn, aixecant-se bruscament: No teniu pâ cap dret! No era
pâ la vostra mare! La granja era seua. Que no li va penre,
èll? Èlla è morta. La granja è meua.
SimEon, sardònic: Això, digues-ho al teu pare... si torna!
M’hi júgot un dòlar que se farà un fart de riure... per un
cop a la vida. Ha! (Amb una breu riallada burleta.)
PEtEr, també burleta, imitant el seu germà: Ha.
SimEon, després d’una pausa: Què tens cóntra nosatros,
Eben? Fa anys q