180

ISBN: 978-84-947015-7-3

Eugene O’Neill

Pròleg de Josep Fontana

Traducció d’Iban Beltran i Joan Ollé

Adaptació lingüística de Pere Navarro Gómez

DESIG SOTA ELS OMS

Eugene O'Neill

DESIG SOTA ELS OMS

Desig sota els oms. Mentre la febre de l’or s’enduu els joves

cap a l’Oest, un vell granger del sud es manté aferrat a l’an-

tic pedregar que amb l’esforç de tota una vida ha aconseguit

convertir en terra cultivable. Quan els seus tres ﬁ lls desco-

breixin que l’ancià s’ha tornat a casar, amb una dona molt

més jove que es deleix per recollir l’herència, esclataran to-

tes les tensions acumulades al llarg dels anys entre els murs

d’aquella propietat.

Sota la impassibilitat inquietant dels grans oms que rodegen

la casa, el desig exacerbat de posseir tant la terra com la

dona destarotarà la vida dels protagonistes d’aquesta tra-

gèdia fundacional del teatre nord-americà, escrita ben poc

abans de l’inici de la Gran Depressió amb el «Crac del 29».

Eugene O’Neill. Nova York, 16 d’octubre de 1888 – Boston,

27 de novembre de 1953. La seva aportació al teatre contem-

porani és comparable a la d’Eliot i Joyce en poesia i novel·la.

La tuberculosi li féu passar un any en un sanatori i, en certa

manera, aquesta malaltia decidí la seva carrera de dramaturg.

La primera obra, The Web (1913-14), féu possible el seu ingrés

a la Universitat de Harvard, que tenia un important departa-

ment teatral. De tota manera, el fet decisiu es donà quan la

companyia els Princetown Players li estrenà Bound East for

Cardiff, el 1916. El decenni del 1920 escriví una part impor-

tant de la seva producció. En el seu teatre es palesa una gran

inﬂ uència de Strindberg i una aplicació de la psicologia per

analitzar els mites clàssics i bíblics. Entre les seves obres més

conegudes cal citar Desig sota els oms (1925) i El dol escau a

Electra (1931).

TEATRE CLÀSSIC

DESIG SOTA ELS OMS

TEATRE CLÀSSIC

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició:

Adaptació lingüística: Pere Navarro Gómez

Disseny gràﬁc: Arola Editors

Disseny portada: Antoni Torrell

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN:

Dipòsit legal:

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

DESIG SOTA ELS OMS

Eugene O’Neill

Pròleg de Josep Fontana

Traducció: Iban Beltran / Joan Ollé

Adaptació lingüística: Pere Navarro Gómez – URV

- 7 -

PRÒLEG

Desig sota els oms, l’obra d’Eugene O’Neill que es va

representar per primera vegada el 1924, és, en principi,

una transcripció de l’Hipòlit d’Eurípides a un escenari

rural nord-americà de mitjan segle xix. Recordem les

grans línies del mite, tal com el recull Eurípides: Teseu,

rei d’Atenes i ﬁll de Posidó, el déu del mar, està casat

amb Fedra, però té un ﬁll, Hipòlit, fruit d’un matrimoni

anterior, que ha fet un vot de castedat i venera Artemi-

sa, la deessa de la caça, mentre que menysprea l’amor

de les dones i el culte a Afrodita. Aquesta, que és la

deessa de l’amor, es venja incitant en Fedra una passió

malaltissa pel seu ﬁllastre. Hipòlit, en assabentar-se’n

a través d’una mainadera, ho refusa indignat i fa una

llarga tirada contra les dones. En veure el tomb que

han fet les coses, Fedra se suïcida penjant-se i deixa

una carta en què acusa Hipòlit de ser la causa de la

seva mort. Teseu, enganyat per aquest testimoni, que

li fa pensar que el seu ﬁll ha abusat de Fedra, demana

al seu pare Posidó que mati Hipòlit. Aquest marxa a

l’exili, però un animal monstruós sortit del mar espanta

- 8 -

els seus cavalls i causa la seva mort, destrossat entre les

roques.

La culpa de la tragèdia que viuen aquests personatges

és enterament dels déus. L’obra comença amb Afrodita

planejant la seva venjança sobre Hipòlit, i acaba amb Ar-

temisa consolant Teseu i dient-li que mereix perdó, per-

què la culpa ha estat de la fúria d’Afrodita. Els personat-

ges d’Eurípides no són més que joguines en mans dels

seus déus.

En l’obra d’O’Neill, Teseu és Efraïm Cabot, un home

de setanta-cinc anys. Fedra és Abbie, una dona de trenta-

cinc, bonica, sensual i plena de vitalitat. Hipòlit és Eben,

de vint-i-cinc anys, ﬁll de la segona esposa de Cabot. Si-

meon i Peter, dos ﬁlls més grans de Cabot, d’un primer

matrimoni, fugiran de la casa en saber que el seu pare

torna amb una nova esposa: abandonen el dur treball del

camp per anar a buscar or a Califòrnia.

Aquí no hi ha un escenari de palaus, ni els personatges

són ﬁlls de rei; lluny d’això, O’Neill accentua la seva con-

dició popular fent-los parlar en un llenguatge col·loquial.

Però la diferència més gran és que, contràriament al que

passa a la tragèdia d’Eurípides, les passions d’aquests tres

protagonistes –el pare, la nova esposa i el ﬁllastre– són

fruit de la seva condició humana. Hi ha, a més, la presència

dominant de la terra, la casa i els estables, d’una riquesa

sorgida de molts anys de feina, de «fer parets, pedra sobre

pedra», que genera per ella mateixa una passió diferent,

que ignoraven Teseu, Hipòlit i Fedra: la de la propietat.

- 9 -

És aquesta la passió que ha mogut Eben a comprar als

seus germanastres els drets eventuals d’herència que po-

dien reclamar sobre uns béns que considera que pertanyi-

en a la seva mare i que li corresponen, per això, solament

a ell. És també el que ha mogut Abbie a un casament sen-

se amor i la fa parlar, tot just arribar, de «la meva casa»,

«la meva habitació», «el meu llit». Però també és la que

serveix de fonament a l’autoritat de Cabot, que l’exerceix

com el propietari suprem i cerca venjar-se d‘Eben ﬁns més

enllà de la mort engendrant un nou ﬁll per arrabassar-li

l’herència.

Cabot tindrà ﬁnalment el seu nou ﬁll, que ha estat

engendrat en realitat per Eben, i invitarà els veïns de les

terres properes a celebrar el naixement, en una festa en

què els invitats ballen, beuen i riuen burlant-se del vell,

que pensa que ell és el pare d’aquella criatura. En aquest

cas, però, no serà la culpa de la passió amorosa d’Abbie

pel seu ﬁllastre la que donarà lloc a la tragèdia, sinó que

tot començarà amb motiu de l’ambició per la propietat:

Cabot convenç Eben que Abbie ha volgut tenir un ﬁll amb

la sola intenció d’arrabassar-li l’herència de les terres de la

seva mare, i això pren un tomb molt més dur per a ell, que

creia haver engendrat el ﬁll per amor i se sent enganyat

per Abbie.

Serà d’aquest punt, d’aquest malentès i d’aquestes

sospites, que naixerà la tragèdia, en què Abbie es mostra-

rà com el sol personatge capaç d’una passió tan gran com

per destruir-ho tot, incloent-hi la seguretat de posseir la

- 10 -

terra, per conservar l’amor d’Eben, en un desenllaç d’una

violència terrible, que contrasta per la seva humanitat i

per la seva força amb el destí dels personatges d’Eurípi-

des.

El refús d’Eben per la dona que creu que l’ha enganyat

portarà Abbie a l’extrem de realitzar un crim per amor

que situarà ﬁnalment els dos amants més enllà d’aquest

món de cobdícia que es manifestarà ﬁns i tot en el mo-

ment ﬁnal de l’obra, en les paraules del xèrif que, con-

templant la ﬁnca, acaba dient: «Voldria que fos meva!».

No és que per damunt dels camperols no hi hagués

també uns poders superiors que marcaven les seves vi-

des, però eren d’una naturalesa molt diferent a Artemisa

i Afrodita, i no apareixen a l’escenari. Eren els que deter-

minaven les regles de la propietat de la terra i ﬁxaven les

condicions que obligaven els camperols a treballar dura-

ment per malviure, somniant en el llunyà or de Califòrnia

com la sola escapatòria possible del seu destí.

Els anys que van seguir la Primera Guerra Mundial,

quan O’Neill escriu aquesta obra, van ser terribles als Es-

tats Units. Temorosos de la revolució que s’havia iniciat a

Rússia, els governants nord-americans perseguien tot allò

que els semblava que podia amenaçar l’ordre establert. El

racisme va arribar al seu punt més alt amb el renaixement

del Ku Klux Klan i amb una violència que va dur a les

revoltes racials de 1919. La persecució dels sindicats va

arribar a extrems de duresa en la lluita contra el més radi-

cal, Industrial Workers of the World (IWW), que el 1915

- 11 -

havia patit ja l’assassinat legal del seu dirigent Joe Hill,

en un crim semblant al que més endavant va servir per

acabar amb els dos anarquistes italians Sacco i Vanzetti.

Els «wobblies», com s’anomenaven els membres del sin-

dicat IWW, van ser gairebé exterminats per la persecució

de la policia. I cal recordar que O’Neill havia estat mem-

bre, en els seus anys de mariner, d’un sindicat aﬁliat als

«wobblies».

El 1924, l’any en què es va estrenar Desig sota els oms,

s’havia elegit com a president dels Estats Units Calvin

Coolidge, un home de poques paraules, que dormia dot-

ze hores, i que, sobretot, deixava fer els empresaris, els

rebaixava els impostos i els donava llibertat perquè ells, al

seu torn, rebaixessin els salaris als seus treballadors, per

augmentar d’aquesta manera els seus beneﬁcis.

Els camperols ﬁguraven entre els més perjudicats per

la crisi econòmica d’aquells anys, i eren, a més, oblidats

i abandonats pels governs. Quan el 1927 es va produir

la gran inundació del Mississipí, un dels majors desastres

naturals de la història dels Estats Units, en què més de

700.000 camperols van perdre terres i cases, el president

Coolidge, sempre tranquil i impassible, es va negar a aju-

dar-los, i va al·legar que fer-ho hauria estat «una mesura

radical i perillosa».

Era l’inici d’un desastre que s’agreujaria dos anys més

tard amb la crisi del 1929, que Steinbeck va descriu-

re a The grapes of wrath, a través de la història d’uns

camperols d’Oklahoma expulsats de la terra per la seque-

- 12 -

ra i per la cobdícia dels bancs. Un nou president repu-

blicà va autoritzar en aquells moments que es donessin

45 milions per salvar de la sequera els caps de ramat de

l’estat d’Arkansas, però es va negar a afegir uns altres

25 milions per alimentar també els agricultors i les seves

famílies, perquè pensava que donar assistència als pobres

els treia incentius per treballar.

És evident que O’Neill coneixia prou bé la situació

dels camperols nord-americans en el seu temps. Ha estat

segurament per això que, de la mateixa manera que ha

alliberat els seus personatges de la inﬂuència dels déus,

els ha volgut aïllar de les circumstàncies de la seva èpo-

ca, transportant l’acció de la tragèdia setanta anys abans.

Lliures de condicionaments exteriors, Cabot, Abbie i Eben

viuen la seva història sota l’ombra opressiva que els oms

projecten sobre la casa. I el gest ﬁnal d’Abbie, assassi-

nant el seu ﬁll i renunciant a la casa per conservar l’amor

d’Eben, es transforma en una de les expressions més dra-

màtiques de la passió que es poden trobar en la literatura

de tots els temps.

Josep Fontana

- 13 -

NOTA DELS TRADUCTORS

En llegir les primeres línies de Desire under the elms,

ens va fer l’efecte de trobar-nos davant d’un llenguat-

ge incomprensible que guardava una vaga relació amb

l’anglès; però la decisió ja estava presa i, si en anteriors

ocasions havíem demanat als grans Joan Sellent i Fer-

ran Toutain que vessessin al català els textos teatrals en

llengua estranya que volíem dur a escena, ara, tot i no

tenir gairebé cap experiència com a traductors, volíem

debutar en l’oﬁci.

I resulta que aquell garbuix de vocals i consonats mal

tallades —com si una taquimeca boja les hagués tecleja-

des— no era ni més ni menys que angloirlandès, és a dir,

un totum revolutum de la llengua que parlaven els irlan-

desos que es van embarcar cap al nou continent, més la

que van trobar a l’altra riba de l’Atlàntic, que parlaven

els que hi havien arribat abans que ells. ¿Quin anglès

devien parlar els farmers de 1850 a la seves granges,

tan lluny de les grans ciutats litorals que començaven a

créixer? ¿I a quina mena de català l’hauríem d’assimilar?

- 14 -

Ho tornem a dir: no som traductors, però sí gent de

llengua i de teatre que sabem que els fonaments de l’oﬁ-

ci escènic són a les paraules que diuen —i en com les

diuen— els actors i actrius. Com buscadors d’or, hem vol-

gut baixar al subsòl de la llengua per mirar d’extreure’n

alguns pedrots preciosos. La traducció és, sens dubte, el

primer pas de la posada en escena.

I un cop enllestida la traducció al català estàndard (i

aquí ens toca agrair la paciència de l’Ester Rovira, que

ens va ajudar a sortir de tots els fangars possibles en què

hauríem pogut quedar encallats) vam quedar amb el nos-

tre amic i mestre Pere Navarro, lingüista especialitzat en

dialectologia. Però aquesta ja és una altra història que us

explicarà ell mateix.

Iban Beltran i Joan Ollé

EQUIP ARTÍSTIC

Traducció Iban Beltran i Joan Ollé

Adaptació lingüística Pere Navarro Gómez (URV)

Direcció Joan Ollé

Escenograﬁa Sebastià Brosa

Il·luminació Lionel Spycher

Vestuari Míriam Compte

So Damien Bazin

Caracterització Núria Llunell

Moviment Andrés Corchero i

Anna Pérez

Imatge Francesc Isern

Ajudant de direcció Iban Beltran

Producció

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2017-2018

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinador del TNC: Fundació Damm

REPARTIMENT

Desig sota els oms es va estrenar a la Sala Gran del

Teatre Nacional de Catalunya el 19 d’octubre del

2017 amb el repartiment següent:

La publicació d’aquest text es va fer mesos abans

de l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de

Catalunya.

Carles Arquimbau Carol Duran

Iban Beltran Àngela Jové

Ivan Benet Pep López

Pepo Blasco Eduard Muntada

Àngel Cerdanya “El Sueco” Laura Pujolàs

Laura Conejero Santi Ricart

Pep Cruz Gal·la Sabaté

PERSONATGES

EPHRAIM CABOT

SIMEON

PETER

EBEN

ABBIE PUTNAM

Una NOIA, dos GRANGERS, el VIOLINISTA, un XÈRIF,

i més gent de les granges veïnes.

Els seus ﬁlls

- 19 -

Tota l’acció de l’obra passa als voltants de la casa

dels Cabot a Nova Anglaterra, a l’any 1850. La part

sud de la casa queda encarada a un mur de pedra

amb una porta de fusta al centre, que dona a un

camí rural. La casa està en bones condicions, però

li cal una mà de pintura. Les parets són d’un gris

deteriorat, el verd dels porticons està gastat pel sol.

Dos oms enormes emmarquen la casa, un a cada

costat. Les seves branques es vinclen per damunt

la teulada. Fa l’efecte que protegeixin i subjuguin

al mateix temps. Hi ha una maternitat sinistra en

el seu aspecte, una absorció gelosa i aclaparadora.

Del contacte íntim amb els homes de la casa, han

desenvolupat una humanitat aterradora. Abriguen

la casa opressivament. Són com dones esgotades

descansant els pits caiguts i les mans i els cabells

sobre aquesta teulada i, quan plou, les seves llà-

grimes regalimen amb monotonia fins a podrir-se

entre les teules.

Hi ha un camí que va des de la porta de la tanca

fins a la porta principal de la casa. Hi ha un porxo

estret. La paret del fons, que tenim de cara, té dues

finestres al pis de dalt i dues de més grans a la plan-

ta baixa. Les dues de dalt són, una, de l’habitació

- 20 -

del pare, i l’altra, de la dels germans. A l’esquerra,

a la planta baixa, hi ha la cuina; a la dreta, el saló,

amb les persianes sempre abaixades.

- 21 -

ESCENA 1

Exterior de la casa. Una posta de sol d’un dia de

començaments de l’estiu de l’any 1850. No fa vent i

res no es mou. El cel, damunt la teulada, està tenyit

de colors obscurs, el verd dels oms resplendeix,

però la casa és a l’ombra, i sembla, per contrast,

pàl·lida i descolorida.

S’obre una porta i apareix

EbEn Cabot. Se situa a

l’extrem del porxo i mira cap al camí, a la dreta.

Du una gran campana a la mà que agita mecàn-

icament, provocant un soroll ensordidor. Després,

es posa les mans a la cintura i enlaira els ulls cap al

cel. Una mena de respectuós esbalaïment s’empara

d’ell, i deixa anar:

EbEn: Déu meu! Bonic!

Abaixa els ulls i queda pensatiu, amb les celles

arrufades. Té vint-i-cinc anys, és alt i fibrós. Té

una cara bonica, aspecte agradable, però la seva

expressió és de malfiança i rancúnia. Els seus ulls,

foscos i desafiants, fan pensar en un d’aquells ani-

mals salvatges en captivitat. Cada dia, per a ell, és

- 22 -

una gàbia de la qual se sent un indomable presoner.

Posseeix una gran vitalitat. Té els cabells negres, du

bigoti i un borrissol de barba lleugera i arrissada. El

seu vestir tosc recorda el d’un servent. Escup a terra

amb un fàstic intens, gira cua i torna cap a la casa.

Apareixen

SimEon i PEtEr, que tornen de treballar els

camps. Són corpulents, però no tan joves com el

seu germanastre [Simeon té trenta-nou anys i Peter

trenta-set]; són fets d’una forma més robusta i sim-

ple, són més carnosos, més bovins, i les seves cares

més lletjotes revelen més astúcia i esperit pràctic.

Les seves espatlles, una mica encorbades pels anys

de treball als camps. Caminen pesadament amb els

seus sabatots de soles gruixudes, plenes de fang. La

seva roba, les seves cares, mans, braços i coll estan

bruts de terra. Fan olor de terra.

Un i altre s’aturen un instant davant de la casa i,

com obeint un mateix impuls, alcen en silenci els ulls

al cel, recolzats a les aixades. Els seus rostres tenen

una expressió adusta i no resignada. En mirar cap

al cel, s’endolceixen.

SimEon, de mala gana: Bonic!

PEtEr: Sí.

SimEon, de sobte: Divuit anys, ja fa.

PEtEr: Què?

SimEon: La Jenny. La meu dona. Va morir.

PEtEr: Ho era oblidat.

- 23 -

SimEon: Hi pènsot de tant en tant. Me fa sentir un xic sól.

Tenia els cabeis llargs cóm la cua d’un cavall i tan rossos

cóm l’or.

PEtEr: Bé... ja no hi è. (Categòricament però amb indife-

rència, després d’una pausa:) Hei ha or a l’Oest, Sim.

SimEon, encara sota la influència de la posta de sol, dis-

tretament: Al cel?

PEtEr: Bé... si ho vôs dir aixís, allà hei ha la promesa. (Ani-

mant-se:) Or al cel... a l’Oest... la Porta d’Or... Califòrnia!...

Dauradíssim Oest!... camps d’or.

SimEon, també animant-se: Fortunes escampades per terra

esperant sèr coiides! Les mines del Rei Salomó, diuen!

Per un instant segueixen mirant el cel. Després abai-

xen els ulls a terra.

PEtEr, amb una sorneguera amargor: Aquí... pedres per

terra, pedres sobre pedres... ’xecant murs de pedra... any

rere any de murs de pedra... èll, i tu, i jo i emprés l’Eben...

murs de pedra perquè èll ens hi tanqui a dins!

SimEon: Hem trebaiat. Hi hem deixat el nostre esforç. Els

nostres millors anys. Colgats sota terra... (Colpeja la terra

amb el peu, revoltat.) ...podrint-se... tornant-se fems per

adobar les seues coiites. (Pausa.) Bé... la granja dona més

que les de per ‘quí.

PEtEr: Si llauréssim a Califòrnia, hei hauria pedrots d’or

als solcs.

SimEon: Califòrnia queda a l’atra banda de la terra, cóm a

mínim. Cal rumiâ-s’ho...

- 24 -

PEtEr, després d’una pausa: Tot i que seria molt dur haver

de renunciar a tot lo que hem gonyat aquí, ambe la suor

del nostre front. (Pausa. EbEn treu el cap per la finestra de

la cuina i escolta.)

imEon: Prou. (Pausa.) Podé... se morirà aviat.

PEtEr, dubtant: Podé.

SimEon: Podé... ves a sapiguer... podé ja è mort.

PEtEr: Ens-e calria una prova.

SimEon: Fa dos mesos que va marxar... I ni una paraula.

PEtEr: Ens-e va deixar un vespre cóm aquest. Va enganxar

l’euga i va cardar el camp a l’Oest. No è de bón cristià. En

trenta anys o més, no havia sortit mai de la granja més que

per ‘nar al poble, almenys des que es va casar ambe la mare

de l’Eben. (Pausa. Amb astúcia:) Imagínot que trobaríem

alguna manera perquè el jutge el declarés boig.

SimEon: Els-e cardaria a tots d’entrada. È massa llest. Ningú

no se creuria pâ que fos boig. Hem d’esperar... fins que

sigui sota terra.

EbEn, amb una rialla irònica: Honraràs el teu pare. (SimE-

on i PEtEr se sobresalten, es refan i el miren. EbEn fa una

ganyota i arronsa les celles.) Jo résot perquè ja sigui mort.

(Ells l’observen fixament. EbEn, amb tota naturalitat:) El

sopar ès a taula.

SimEon i PEtEr, junts: Som-hi.

EbEn, mirant al cel: È bonica la posta de sól.

- 25 -

SimEon i PEtEr, assenyalant: Sí. Hei ha or a l’Oest.

EbEn, assenyalant: Sí. Allà un-te pastura el ramat, vuôs dir?

SimEon i PEtEr, junts: A Califòrnia!

EbEn: Cóm? (Els mira amb indiferència, i després amb un

to arrossegat:) Bé... El sopar se refreda. (Desapareix de la

finestra.)

SimEon, fent espetegar la llengua: Tinc una fam de gos.

PEtEr, ensumant: Fa aulor de porc.

SimEon, afamat i convençut: El porc è bó!

PEtEr, amb to idèntic: El porc è porc!

Se’n van a sopar, empentant-se i ensopegant l’un

amb l’altre, amicalment, com un parell de bous

juganers. Allunyant-se, amb un caminar pesat, de-

sapareixen pel costat dret de la casa.

- 27 -

ESCENA 2

El cel perd els seus colors. Comença el crepuscle.

Ara veiem l’interior de la cuina. Al centre, una

taula de pi; al fons, a la dreta, un forn; quatre

cadires rústiques de fusta i, damunt la taula,

un llum d’oli encès. A la paret del fons, un gran

cartell que representa un vaixell amb les veles

desplegades, amb la paraula «Califòrnia» escrita

en grans lletres. Els estris de cuina pengen d’uns

claus. Tot està net i endreçat, però l’atmosfera és

més aviat la cuina d’un campament d’homes que

no la d’una llar.

La taula està parada per a tres.

EbEn treu del forn

el porc i el serveix a taula acompanyat d’unes pa-

tates bullides, un pa de pagès i una gerra d’aigua.

SimEon i PEtEr entren, encara empentant-se, i es

deixen caure sobre les cadires, sense dir res.

EbEn

també s’asseu. El tres mengen en silenci, els ger-

mans grans amb una naturalitat desfermada com

les bèsties del camp.

EbEn, a contracor, desganat,

se’ls mira amb una tolerant aversió.

- 28 -

SimEon, es gira de sobte cap a EbEn: Mira! No hauries pâ

d’haver dit allò, Eben!

PEtEr: No, no ès estat pâ bé.

EbEn: Què?

SimEon: Que ets resat perquè se mori.

EbEn: Sí... i tu no reses per això?

Pausa.

PEtEr: Ès el nostre pare.

EbEn, amb violència: El meu no!

SimEon, sec: Tu no permetries pâ que ningú parlés aixís de

la teu mare! Oi que no? (De sobte, deixa anar una riallada

burleta i sorneguera. PEtEr somriu, també burleta.)

EbEn, molt pàl·lid: Volia dir que... que no som seu... que

no som cóm èll... que èll no è pâ jo!

PEtEr, sec: Espèra que tinguis la seu edat!

EbEn, amb intensitat: Jo som la mare... fins la darrera gota

de sang!

Pausa. Ells se’l miren amb una curiositat indiferent.

PEtEr, recordant: Va sèr bóna ambe nosatros dos. De bónes

madrastres poc que n’hi ha.

SimEon: Va sèr bóna ambe tothom.

EbEn, commogut, s’aixeca i, inclinant-se maldestrament

davant d’ells, balbuceja: Us ho agraèixot. Som el seu... el

seu hereu.

- 29 -

Confós, torna a seure.

SimEon, després d’una pausa; greument: Va sèr bóna fins

i tot amb èll.

EbEn, violent: I èll, en agraïment, la va matar.

SimEon, després d’una pausa: Mai ningú no mata pâ ningú.

Sempre ès alguna cosa. I aquesta cosa è l’assassí.

EbEn: Que no va esclavitzar la mare fins a la mort?

PEtEr: Èll mateix se va esclavitzar an èll mateix fins a la

mort. Ens-e va esclavitzar an en Sim i an a jo i an a tu fins

a la mort... només que cap de nosatros no è pâ mort...

de moment.

SimEon: Hei ha alguna cosa... que l’espeny... a... a... a

espènye’ns-e!

EbEn, venjatiu: No... ja ens-e trobarem al Judici Final... (Amb

menyspreu:) Alguna cosa! Què ès aquesta cosa?

SimEon: Poc que ho sé jo.

EbEn, sardònic: Lo que us espeny a Califòrnia, podé? (Ells

el miren sorpresos.) Oh, us-e som sentit (Pausa.) Prô mai

no arribareu pas als camps d’or.

PEtEr, segur de si mateix: Podé sí.

EbEn: D’un-te traureu els còrtos?

PEtEr: S’hi pot ‘nar a peu. Hei ha un bón tros... Califòrnia...

prô si posessis un rere l’atre tots els passos que hem caminat

per aquesta granja ja seríems a la lluna.

- 30 -

EbEn: Els indis us arrencaran la cabeiera a mig camí.

SimEon, amb humor macabre: Oh, i dôs, que no siguems

nosatros qui els-e prenguem el pèl.

EbEn, amb decisió: Poc que hi ireu pâ mai. Us-e quedareu

aquí esperant la vostra part de la granja, resant perquè

rebenti aviat.

SimEon, després d’una pausa: En tenim tot el dret.

PEtEr: Ens en pertanyen dos terços.

EbEn, aixecant-se bruscament: No teniu pâ cap dret! No era

pâ la vostra mare! La granja era seua. Que no li va penre,

èll? Èlla è morta. La granja è meua.

SimEon, sardònic: Això, digues-ho al teu pare... si torna!

M’hi júgot un dòlar que se farà un fart de riure... per un

cop a la vida. Ha! (Amb una breu riallada burleta.)

PEtEr, també burleta, imitant el seu germà: Ha.

SimEon, després d’una pausa: Què tens cóntra nosatros,

Eben? Fa anys que arrossegues alguna cosa a la mirada...

alguna cosa.

PEtEr: Sí.

EbEn: Sí. Hei ha alguna cosa. (Esclata, de sobte:) Per què

no us-e vau ficar mai èntre èll i la meu mare mèntre èll

l’esclavitzava fins a la tomba... en agraïment per la bondat

ambe què us-e va tractar?

Hi ha una pausa llarga.

PEtEr i SimEon el miren as-

torats.

- 31 -

SimEon: Bé... algú havia d’abeurar el bestiar.

PEtEr: ...o fer nyènya.

SimEon: ...o llaurar.

PEtEr: ...o batre el blat.

SimEon: ...o escampar els fems.

PEtEr: ...o desbrossar.

SimEon: ...o esporgar.

PEtEr: ...o munyir.

EbEn, interrompent-los amb duresa: I aixecar murs... pedra

sobre pedra... aixecar murs fins que el cor ja ès una pedra

més que cuis penosament de terra per apilâ-la en un mur

de pedra que t’empresona el cor!

SimEon, amb to d’evidència: Mai no vam pâ tenir temps

per ficâ-nos-hi.

PEtEr, a EbEn: Tu ja devies tenir quinze anys còn va morir

la teu mare... i prou fort per la teu edat. Per què mai no

vas fer re?

EbEn, amb duresa: No era feina lo que faltava. (Pausa, i

després calmadament:) Només en sèr morta vaic adonâ-

me’n. Cuinant... fent la seu feina... això me va fer

conèixe-la, sofrint el seu sofriment... i èlla tornava per

ajudâ-me... tornava per bullir les patates... tornava per

fregir el porc... tornava per enfornar els pastissos... tornava

tota encorbada per ventar el foc, i recoiir les cenres, els

uis envermeiits i plorosos pel fum cóm abantes. I encara

- 32 -

torna... i s’està allà a prop del foc cada vespre... sènse

poguer dormir ni descansar en pau. I encara no s’ha fet a

la ideia de sèr lliure... ni tan sóls a la seu tomba.

SimEon, després d’una pausa: Poc que se va plànyere mai.

EbEn: Anava massa cansada. S’havia acostumat massa

a anar massa cansada. Això ès lo que èll va aconseguir.

(Amb ànim venjatiu:) I tard o d’hóra, hi diré la meua. Li

diré totes les coses que allavontes no li vaic pâ dir! Les hi

escupiré ambe tota la força dels meus pulmons. Faré lo

que calgui perquè la meu mare trobi una mica de repòs

a la tomba.

Torna a seure, i recau en un silenci ple de fosques

reflexions.

PEtEr i SimEon se’l miren amb curiositat,

meitat estranyesa meitat indiferència.

PEtEr, després d’una pausa: Un-te dimonis suposes que

deu parar, Sim?

SimEon: Pots comptar. Se’n va anar amb el carro, net i

polit, ambe l’euga ben estrijolada i llustrosa. Se’n va anar

fent petar la llènga i el fuet. Ho recòrdot perfectament.

Jo tornava de llaurar, era primavera, cap al maig, cap al

vespre el sól se ponia; hei havia or a l’Oest i se’n va anar cap

allà. Vaic cridar: «Pare! Un-t aneu?». I èll se va aturar un

instant. Els seus uis d’escurçó vei brillaven sota el sól cóm

si es ‘gués empassat un bocoi sencer i amb un somriure de

mula va dir: «No cardeu pas el camp fins que jo torni!».

PEtEr: Me pregúntot si ja s’imaginava que volíem marxar

cap a Califòrnia...

- 33 -

SimEon: Poria sèr. Jo no vaic pâ dir re i èll amb un aire

estrany cóm de malalt va dir: «Pòrtot tot lo sant dia sentint

cantar els galls i cloquejar les gallines. Som estat escoltant

cóm bramulaven les vaques i tot lo bestiar esvalotat fins

que ja no som pogut més. È la primavera i me séntot

condemnat», va dir. «Condemnat cóm una noguera veia i

sènse fuies que ja només serveix pel foc», va dir. I allavontes

supòsot que me devia vere una engruna d’esperança als

uis, perquè amb una vitalitat ferotge va afegir: «Prô que

no us-e passi pel cap l’estúpida ideia que som mort. Vaic

jurar que viuria cent anys i viuré cent anys, encara que

només sigui per fotre la vostra pecadora cobdícia. I ara,

cóm van fer els profetes, me’n vaic buscar el missatge que

Déu m’envia ambe la primavera. I tu, torna-te’n al camp»,

va dir. I va marxar cantant un dels seus salms. Vaic pensar

que anava begut... si no, l’hauria aturat.

EbEn, amb menyspreu: No, no ho hauries pâ fet! Li tens

por. È mé fort... per dins... que vosatros dos plegats!

PEtEr, sardònic: I tu... què te penses, que ets Samsó?

EbEn: Jo cada dia som mé fort. Puc sentir cóm la força

creix dins meu... creix i creix... fins que acabarà petant...!

(S’aixeca i es posa l’abric i el barret. PEtEr i SimEon l’observen

mentre un ample somriure va creixent als seus llavis. EbEn,

molest, evita la seva mirada.) Vaic a fer un tomb.

PEtEr: Cap al poble?

SimEon: A vere la Minnie?

EbEn, desafiant: Sí!

- 34 -

PEtEr, burleta: La puteta!

SimEon: Luxúria... Això è lo que creix dintre teu!

EbEn: Sí... è bonica!

PEtEr: Fa vint anys que è bonica!

SimEon: Una bóna mà de pintura, i d’una de cinquanta en

farem una floreta.

EbEn: Poc que en té cinquanta!

PEtEr: Si no els-e té, estan al caure.

EbEn, amb desesperació: I què en sats tu...

PEtEr: Tot lo que cal... En Sim va tenî-ne tractes... i emprés

vaic tenî-ne jo.

SimEon: I el teu pare tabé te’n poria explicar de coses! Va

sèr el primer!

EbEn: Voleu dir que èll...?

SimEon, amb un somriure burleta: I tant! Soms els seus

hereus en tot!

EbEn, amb intensitat: Els seus hereus...! Només faltava això!

I al final petarà! (I amb violència:) Li faré una cara nova, an

aquesta. (Obre violentament la porta del fons.)

SimEon, picant l’ull a PEtEr, i amb veu arrossegada: Podé

sí... prô la nit è càlida... bonica... d’aquí que arribis a casa

seu podé preferiràs omplî-la de petons.

PEtEr: Pla que ho farà!

- 35 -

Esclaten tots dos a riure grollerament. EbEn se’n va

tancant d’un cop la porta de la cuina i la de l’entrada.

El tornem a veure després d’haver vorejat la casa.

S’atura a la tanca i mira cap al cel.

SimEon, observant-lo: Cóm el seu pare...

PEtEr: Pastat...

SimEon: Que els llops se devorin èntre èlls.

PEtEr: Que se devorin. (Pausa. Ardentment:) Podé d’aquí

a un any ja serems a Califòrnia.

SimEon: Sí. (Pausa. Badallen.) Va, ‘nem dormir.

Apaga el llum d’oli. Marxen sorollosament.

EbEn alça

els braços cap al cel, amb rebel·lia.

EbEn: Bé... allà una estrella, i en algun lloc èll, i aquí jo, i

allà la Minnie, al final del camí... i tot dins la mateixa nit.

I què, si l’ómplot de petons? È cóm la nit, è càlida i suau,

els seus uis poden parpeiejar cóm les estrelles, la seu boca

è càlida, els seus braços són càlids, fa l’aulor de la terra

calenta acabada de llaurar, è bonica... Sí! Déu totpoderós, è

bonica i tant se me’n dona cònts pecats hagi pogut cometre

abantes de jo o ambe qui els hagi comesos, el meu pecat

è tan bonic cóm cònsevol pecat dels atres!

S’allunya a grans gambades pel camí, cap a l’es-

querra.

- 37 -

ESCENA 3

Foscor absoluta just a punt d’alba. EbEn apareix per

l’esquerra, volta la casa i arriba, tentinejant, fins

al porxo, rient amargament i maleint a mitja veu.

EbEn: Maleït avar de merda. (Sentim com obre la porta

i entra a la casa. Hi ha una pausa mentre puja al pis de

dalt i pica sorollosament a la porta de l’habitació dels seus

germans.) Amunt!

SimEon i PEtEr, sobresaltats: Qui hei ha? Què passa?

EbEn obre la porta bruscament i entra amb una

espelma encesa a la mà. Descobrim aleshores

l’habitació dels tres germans, una estança amb el

sostre inclinat. Els tres homes només poden estar

dempeus a prop de la paret que divideix el pis.

SimEon i PEtEr estan ajaguts a primer terme en un

llit de matrimoni. El jaç d’

EbEn és al fons.

EbEn, amb riure estúpid i rictus d’odi: Som jo.

PEtEr, furiós: Què cony passa...?

- 38 -

EbEn: Us-e pòrtot novetats! Ha! (Llançant de cop i volta

una gran riallada sardònica.)

SimEon, emprenyat: No te pories pas haver esperat que

ens-e llevéssim?

EbEn: Gairebé è de dia. (Bruscament:) S’ha tornar casar!

SimEon i PEtEr, bruscament: El pare?

EbEn: S’ha tornat casar amb una dona d’uns trenta-cinc...

i bonica, segons diuen...

SimEon, consternat: Això ès una puta mentida.

PEtEr: D’un-te ho ets tret, això?

SimEon: T’han pres el pèl!

EbEn: Us-e penseu que som idiota, oi? Tot el poble en va

ple. El pastor de New Dover ha fet córrer la brama... l’hi

ha dit al nostre... New Dover, allà ès un-te aquest vei cretí

se va casar... se veu que èlla è d’allà...

PEtEr, sense dubtar gaire, atònits: Vaja...!

SimEon, igual: Vaja...!

EbEn, seient sobre un llit; ple d’odi i violència: No è pas el

mateix dimoni en persona? Només ho ha fet per cardâ’ns-

e... maleïda mula boja!

PEtEr, després d’una pausa: Ara tot serà pr’èlla.

SimEon: Sí. (Pausa. Fosc:) Bé... si no hei ha pâ res a fer...

PEtEr: Dôs au, s’ha acabat. (Pausa. Després, amb conven-

ciment:) Hei ha or als camps de Califòrnia, Sim. No serveix

pâ de re quedâ’ns-e aquí.

- 39 -

SimEon: Justament estava pensant això. (Decidit:) Ara o

mai. Cardem el camp. Ara mateix.

PEtEr: Som-hi.

EbEn: Veic que us agrada caminar.

SimEon, sardònic: Si ens-e fessis créixere unes ales, hi

n’iríem volant.

EbEn: No us estimaríeu més ‘nar-hi... ambe barco? (Remena

per dins de les butxaques i en treu un full de paper arrugat.)

Bé, dôs, si firmeu això poreu anar-hi en barco. Ho vaic fer

escriure per si mai volguéssiu marxar. Diu que a canvi de

tres-cents dòlars per cadascú accepteu que les vostres parts

de la granja siguin per jo.

SimEon i PEtEr observen el paper amb desconfiança.

Pausa.

SimEon, sense entendre res: Home, si s’ha tornat casar...

PEtEr: Escolta, d’un-t els ets trets aquests diners?

EbEn, astutament: Sabia un-t eren amagats. I som esperat...

La mare m’ho va dir. Durant molts anys va sapiguer un-t

eren amagats, i va esperar... són seus... els diners que èll va

anar acumulant ambe la granja de la mare, i els hi va ama-

gar. Ara són els meus diners... Hi tinc dret, me pertoquen.

PEtEr: Un-t eren?

EbEn, astutament: Un-te mai no els-e trobaríeu sènse jo.

La mare el va espiar... si no, mai no ho hauria pas sapigut.

(Pausa. Se’l miren amb desconfiança, i ell també se’ls mira.)

Bé, ès un bón tracte o què?

- 40 -

SimEon: No ho sé pas.

PEtEr: No ho sé pas.

SimEon, mirant per la finestra: El cel s’està ennegrint.

PEtEr: Val més que facis el foc, Eben.

SimEon: I ens-e preparis alguna cosa per al viatge.

EbEn: I tant. (Amb falsa cordialitat:) Us preparé bones provi-

sions. Si heu d’anar a peu fins a Califòrnia, us-e calrà alguna

cosa que us ompli. (Es gira cap a la porta i afegeix amb

intenció:) Prô poreu anar-hi ambe barco, si fem el tracte.

S’atura a la porta. Ells se’l queden mirant.

SimEon, amb suspicàcia: Un-t ets passada la nit?

EbEn, desafiant: A ca la Minnie. (Després, lentament:) De

camí, primer només pensava en besâ-la; emprés me va

tornar al pensament allò que m’haviu dit del pare i d’èlla

i me vaic dir: li faré una cara nova per lo que van fer! I

emprés vaic arribar al poble i en sapiguer la notícia vaic

embogir i sènse sapiguer què fer vaic córrer a ca la Minnie.

(Calla. Després, incòmode, però amb un to encara més

desafiant:) Bé... Còn la vaic tenir al davant meu, no li vaic

trencar el nas... ni tapoc la vaic besar... Vaic començar a

bramar cóm un vedell i a renegar tot alhóra, de tan embogit

que estava... i èlla se va espantar... i jo simplement la vaic

aferrar i la vaic fer meua. (Amb orgull:) Sí senyor! La vaic

fer meua. Podé havia estat d’èll... i vostra, tabé... prô ara

è meua i només meua.

SimEon, sec: N’estàs enamorat...

- 41 -

EbEn, amb un arrogant menyspreu: Enamorat? Jo no pèrdot

el temps en bestieses!

PEtEr, picant l’ull a SimEon: Podé l’Eben està pensant en

casâ-se, tabé.

SimEon: La Minnie seria una companya ben fidel!

PEtEr i SimEon riuen, burletes.

EbEn: Tant me carda... en tinc ben bé prou ambe que sigui

rodoneta i calenta. La cosa è que va sèr d’èll... i ara è meua!

(Va cap a la porta. Després es gira, rebel:) I la Minnie tapoc

no està pâ tan malament. Hei ha pitjors Minnies al món,

m’hi júgot lo que vulgueu. Espereu vere la vaca aquesta

ambe qui s’ha casat el vei. Tinc el pressentiment que cóm

a vaca no li ‘riba an els turmells.

Comença a anar-se’n.

SimEon, de sobte: Podé intentaràs fê-te-la, tabé...?

PEtEr: Ha! (Celebrant la idea riu, encantat d’ell mateix.)

EbEn, escopint amb fàstic: Aquesta... aquí... dormint amb

èll... robant la granja de la meu mare! Preferiria abraçâ-me

a una truja o petonejar una serp!

Se’n va. Els altres dos se’l queden mirant amb aire

desconfiat. Pausa. Senten com s’allunya.

PEtEr: Se n’ha anat fer foc.

SimEon: No me disgustaria anar ambe barco a Califòrnia...

prô...

- 42 -

PEtEr: Deu sèr la Mini qui li ha omplert el cap d’ideies...

SimEon: I si tot plegat fos una mentida, això de la boda del

pare? Millor esperar i vere la núvia.

PEtEr: I no firmar pâ res abantes.

SimEon: Ni tapoc fins que no estiguem pas segurs que els

diners són de debó. (Amb un ampli somriure:) Prô si el

pare s’ha casat, li estaríem venent a l’Eben una cosa que

mai no ha estat nostra!

PEtEr: Esperems a vere què. (Amb una còlera sobtada i

plena de ressentiment:) I mentre el vei no torni, tu i jo no

cardem ni brot, que l’Eben s’ocupi de tot si tant li agrada, i

nosatros a jeure, beure i a fartâ’ns-e, i que aquesta maleïda

granja se’n vagi a l’infern!

SimEon, amb excitació: Cóm hei ha Déu, que ens-e l’hem

ben gonyat, aquest descans! Ara ens-e farem els rics. No

me pènsot ‘xecar del llit fins que l’esmorzar estigui a punt.

PEtEr: I a taula!

SimEon, després d’una pausa, pensarós: Cóm te la imagi-

nes... la nostra nova mami? Tal cóm se la imagina l’Eben?

PEtEr: È molt probable.

SimEon, amb rancúnia: Se me’n refot... Jo només desítjot

que sigui un dimoni que li doni tan mala vida al Vei que

només desitgi estar mort per trobar la pau al darrer racó

de l’infern.

PEtEr, amb fervor: Amén.

- 43 -

SimEon, imitant la veu del pare: «I ara. Cóm van fer els

profetes, me’n vaic buscar el missatge que Déu m’envia

ambe la Primavera», va dir. Me júgot lo que vulguis que

aquest fastigós vei hipòcrita sabia pla bé què anava buscar:

Una puta!

- 45 -

ESCENA 4

Com a l’escena 2, veiem l’interior de la cuina amb

una espelma encesa damunt la taula. Fora, s’està

fent de dia i el cel griseja.

SimEon i PEtEr estan aca-

bant d’esmorzar.

EbEn seu davant el seu plat, que

no ha tocat, amb les celles arronsades.

PEtEr, amb mirada nerviosa: Fer mala cara no t’ajuda a re.

SimEon, sarcàstic: Ara li sap greu haver lliurat el seu cos

a la luxúria.

PEtEr, amb una rialla burleta: Va sèr èlla, la primera?

EbEn, enfadat: No n’heu de cardar re. (Pausa.) Pensava en

èll. Tinc el pressentiment que s’acosta... puc sentir cóm

s’acosta igual que sentim el calfred de la malària abantes

que ens ataqui.

PEtEr: È massa d’hóra, encara.

SimEon: Ni t’ho pensis. Li encantaria enganxâ’ns-e aquí,

aturats... només per poguer retreure’ns alguna cosa.

PEtEr, aixecant-se mecànicament, al mateix temps que

SimEon: Va, ‘nem trebaiar.

- 46 -

Mecànicament, amb caminar pesant van cap a

la porta; després, adonant-se del que estan fent,

s’aturen de cop.

SimEon, amb un somriure burleta: Quin cony de ximple que

arribes sèr, Pete... I jo un gallina! Que vegi que no trebaiem

pas! Se’ns en fot!

PEtEr, tornant cap a taula: Se’ns en refot! Això li farà en-

tenre que amb èll s’ha acabat.

Tornen a seure.

EbEn els contempla, sorprès.

SimEon, mirant-se’l amb un somriure d’orella a orella:

D’ara endavant no serem pâ més que un prei de floretes

del camp.

PEtEr: Ni el més mínim esforç.

SimEon, a EbEn: Ara ets l’amo... fins que torni. No è lo que

volies? Dôs apa, tot per tu.

PEtEr: Les vaques te reclamen… Les hauries d’anar munyir.

EbEn, amb entusiasme: Això vol dir que firmareu el paper?

SimEon, sec: Podé.

PEtEr: Podé.

SimEon: Ens ho estem rumiant. (Ràpidament:) Val més que

te’n vagis trebaiar.

EbEn, amb una estranya emoció: La granja torna sèr de la

meu mare! La granja è meua! Les vaques són meues! Les

vaques que múnyot ambe les meues mans són meues!

- 47 -

Surt per la porta del fons. SimEon i PEtEr miren amb

indiferència com s’allunya.

SimEon: Cóm el seu pare.

PEtEr: Pastat.

SimEon: Bé... que els llops se devorin èntre èlls.

EbEn surt de la casa. El sol comença a tenyir el cel

de porpra. S’atura a prop de la tanca i llança una

mirada lluminosa, com de propietari, abraçant tota

la granja amb els ulls plens de desig.

EbEn: È bonica! È refotudament bonica! È meua! (Sobta-

dament, vincla el cos cap enrere, ple d’orgull, i mira el cel

amb una mirada dura i desafiant.) Meua, ho sentiu? Meua!

Gira sobre ell mateix i va cap a l’estable, al fons a

l’esquerra. A la cuina, els dos germans encenen les

seves pipes.

SimEon, estintolant-se a la cadira, posa les seves botes ple-

nes de fang sobre la taula mentre, desafiant, treu glopades

de fum per la boca: Bé... s’està bé, aixís... ja ens-e tocava.

PEtEr: Sí. (També s’hi posa bé. Pausa. Sense adonar-se’n,

l’un i l’altre llancen un sospir.)

SimEon, de sobte: Mai no ha pâ tingut gaire traça munyint,

l’Eben, oi?

PEtEr, amb un esbufec: È que no té pâ mans, té manetes.

Pausa.

- 48 -

SimEon: Passa’m la gerra! Fem un glopet! Me tròbot una

mica apagat.

PEtEr: Bóna ideia. (Li passa la gerra i un parell de gots.

Cadascú se serveix el seu whisky.) Per l’or de Califòrnia!

SimEon: I que tinguem sort per trobâ’l!

Beuen, fumen amb aire desimbolt, sospiren, enreti-

ren els peus de sobre la taula.

PEtEr: Cóm crema aquest whisky!

SimEon: No estems acostumats a beure tant d’hóra.

Pausa. S’inquieten.

PEtEr: Aquesta cuina aufega.

SimEon, amb alleujament: Sortims a prenre l’aire.

S’aixequen, decidits, i surten pel fons. Després

d’haver vorejat la casa, reapareixen i s’aturen a prop

de la tanca, des d’on contemplen el cel amb una

maldestra admiració.

PEtEr: Bonic!

SimEon: Sí. Ara l’Or cau cap a l’Est.

PEtEr: El Sól ens acompanyarà cap al Daurat Oest.

SimEon, llançant una mirada circular a la granja, amb els

llavis apretats, incapaç de dissimular la seva emoció: Bé...

ès el nostre últim matí aquí... podé.

PEtEr, igual: Sí.

- 49 -

SimEon, colpejant la terra amb els peus i parlant-li amb

una mena de desesperació: Merda! Tens trenta anys de

la meu vida enterrats sota teu... escampats per damunt

teu... sang i ossos i suor... podrits... per fê-te fèrtil... per

enriquî-te l’ànima... fem de primera, per Déu, això è lo que

som estat per tu!

PEtEr: Merda! I jo tabé!

SimEon: I tu tabé, Peter! (Sospira. Després escup.) Bé, no

serveix pâ de re plorar sobre la llet vessada.

PEtEr: Hei ha or, a l’Oest... i llibertat, podé. Aquí hem estat

esclaus d’aquests murs de pedra.

SimEon, desafiant: Des d’ara ja no soms esclaus de ningú...

ni tapoc esclaus de re. (Pausa. Amb inquietud:) Parlant de

llet, cóm s’ho deu estar manegant, l’Eben?

PEtEr: Supòsot que se’n deu sortir.

SimEon: Podé hauríem d’anar a ajudâ’l... per una vegada.

PEtEr: Podé sí. Les vaques ens-e coneixen.

SimEon: I ens estimen. An èll poc que el coneixen.

PEtEr: Cóm els cavalls, i els verros i els pollastres. Poc que

el coneixen gaire.

SimEon: A nosatros sí que ens-e coneixen cóm si fóssims

els seus germans... i ens estimen! (Amb orgull:) No soms

nosatros que els hem criat i n’hem fet un bestiar de primera,

que guanyaria cònsevol concurs?

PEtEr: Ara ja no. S’ha acabat.

- 50 -

SimEon, amb veu fosca: Ho era oblidat. (Després, amb

resignació:) Bé, anem ajudar l’Eben una estona, que ens-e

revifarà.

PEtEr: Segueix-me.

Es disposen a sortir pel fons a l’esquerra cap a l’esta-

ble quan, venint de la mateixa direcció, apareix

EbEn

que, ple d’emoció, es precipita sobre ells.

EbEn, sense alè: Mi-te’ls! La veia mula i la núvia! Els som

vist des de l’estable, allà baix just al tombant.

PEtEr: Cóm ho pots sapiguer, de tan lluny?

EbEn: Que no tinc pâ tan bóna vista jo cóm curt de

vista ès èll? Que no puc pâ conèixere l’euga i el carro i

dugues persones assegudes allà dins? Qui poden sèr si no

èlls...? I us-e dic que puc sentir que arriben, tabé!

EbEn es retorça, com si alguna cosa l’omplís de picor.

PEtEr, que comença a estar emprenyat: Bé... que desen-

ganxi èll mateix l’euga!

SimEon, també emprenyat: Fem via. Recollim les coses i

cardem el camp abantes no ‘ribin pas. Poc que vui tornar

posar els peus a casa un cop èll sigui aquí.

Els dos germans van cap a un costat de la casa.

EbEn

els segueix.

EbEn, amb ànsia: No firmareu això abantes de marxar?

PEtEr: Ensenya’ns el color dels diners d’aquest vei ronyós

i firmarems.

- 51 -

Desapareixen i pugen al primer pis per recollir les

seves coses.

EbEn entra a la cuina, aboca el cap per

la finestra, mira a una i altra banda, s’acosta al forn,

de sota del qual arrenca un llistó de fusta i treu del

forat que tapava el llistó una bosseta de roba que

posa damunt la taula; després torna el llistó al seu

lloc. Passats uns instants, reapareixen els dos ger-

mans amb unes velles bosses de viatge tapissades.

EbEn, posant una mà damunt la bosseta: Heu firmat?

SimEon, ensenyant-li el paper que du a la mà: Sí. (Amb

avidesa:) Són els diners?

EbEn, obrint la bosseta i escampant damunt la taula tot

de monedes d’or de vint dòlars: Monedes de vint dòlars...

n’hi ha trenta. Compteu-les.

PEtEr, efectivament, les compta, apilant-les de cinc

en cinc, mossegant-ne una o dues per comprovar

que no siguin falses.

PEtEr: Sis-cents.

Torna a posar les monedes a la bosseta, que es guar-

da amb tota cura a la butxaca de la camisa.

SimEon, oferint el paper a EbEn: Té.

EbEn, després de comprovar que està signat, el plega amb

cura i se’l posa dins la camisa, també amb cura: Gràcies.

PEtEr: Gràcies an a tu pel viatge.

SimEon: Per Nadal t’enviarems un lingot d’or.

- 52 -

Pausa. S’observen.

PEtEr, maldestre: Bé... hem de marxar.

SimEon: Ens acompanyes fins a la tanca?

EbEn: No. Me quédot un moment aquí.

Un altre silenci. Els germans, confosos, marxen cap a

la porta del fons; allà, s’aturen i es giren cap a

EbEn.

SimEon: Dôs... Adéu.

PEtEr: Adéu.

EbEn: Adéu.

SimEon i PEtEr surten. EbEn s’asseu a la taula, davant

del forn, i treu el paper. Se’l mira i després mira el

forn. La seva cara, il·luminada per un raig de sol que

entra per la finestra, té una expressió absorta. Els

seus llavis tremolen. Ara,

SimEon i PEtEr són a tocar

de la tanca.

PEtEr, mirant cap a l’estable: Mi-te’l... està deslligant l’euga.

SimEon, amb un riure esmorteït: Me júgot lo que vulguis

que està emprenyat.

PEtEr: Mi-te-la èlla.

SimEon: Esperem per vere cóm è la nostra noua mami.

PEtEr, amb un ampli somriure: I per maleir el vei per darrer

cop!

SimEon, també somrient: M’estan venint ganes de gresca.

Séntot que me som tret un pes de sobre.

- 53 -

PEtEr: Jo tabé. Tinc ganes de pixâ-me a sobre de tant riure.

SimEon: Pot sèr cosa del whisky?

PEtEr: No. Els meus peus només tenen ganes de caminar

molt... i saltar per damunt de les coses i...

SimEon: Ballar?

Pausa.

PEtEr, desconcertat: Això no té ni solta ni volta.

SimEon, amb la cara il·luminada: Imagínot que è perquè

s’ha acabat l’escola. Estem de vacances. Per primer cop

soms lliures!

PEtEr, atordit: Lliures?

SimEon: El cabestre ha petat... l’arnés s’ha fet miques... els

barrots de la gàbia han caigut... els murs de pedra s’es-

llavissen i cauen! I nosatros ens-e n’irem corrent i saltant

carretera avall!

PEtEr, respirant profundament, amb to d’oratòria: I còn-

sevol que vulgui aquesta granja pudenta, aquesta pila de

roques de merda, que se la quedi. Ja no è nostra, no senyor!

SimEon, arrenca la porta de la tanca i se la posa sota el

braç: I aixís, per la present, abolim les tanques tancades, i

les tanques aubertes, i totes les tanques, cóm hei ha Déu!

PEtEr: Ens-e l’endurem perquè ens-e porti sort i la farem

surar lliurement riu avall.

SimEon, sentint una veu que ve del fons a l’esquerra: Ja

són aquí!

- 54 -

Els dos germans, amb un posat adust, es queden

quiets com estàtues.

EPhraim Cabot i abbiE Putnam

apareixen.

Cabot té setanta-cinc anys, és alt i magre,

sec i nerviós, ple d’energia, però massa anys de dur

treball l’han encorbat. El seu rostre, dur com si l’ha-

guessin tallat d’una roca, expressa, això no obstant,

una mena de feblesa i un orgull mesquí. Els seus

ulls, petits, massa junts i molt miops, parpellegen

contínuament en l’esforç de distingir els objectes, i la

seva mirada fixa té alguna cosa de tensa i apesarada.

Vesteix la seva lúgubre indumentària de diumenge.

abbiE és una dona de trenta-cinc anys, amb bons

palpissos i plena de vitalitat. La seva cara és rodona

i bonica, però espatllada per una sensualitat més

aviat grollera.

Hi ha força i obstinació a la seva mandíbula, una

forta determinació en la seva mirada i, en tota la

seva persona, la mateixa inquietud indomable i

desesperada d’

EbEn.

Cabot, apareixent, amb una veu seca i esquerdada que

escanya una estranya emoció: Ja soms a casa, Abbie.

abbiE, repetint la paraula «casa» amb un deix de concupis-

cència: Casa! (Contemplant la casa amb ulls àvids, sense

voler adonar-se de la presència dels dos homes immòbils al

costat de la tanca:) Ès bonica... bonica! No me puc creure

que realment sigui meua.

Cabot, tallant-la: Teua? Meua! (Llançant-li una mirada

penetrant, que ella aguanta sense pestanyejar. Després,

- 55 -

més suau:) Nostra... en tot cas! Ha estat buida massa

temps. A la primavera me vaic fer vei de cop. A una casa

li cal una dona.

abbiE, amb la seva veu pren possessió de la casa: I a una

dona li cal una casa.

Cabot, assenteix, sense convicció: Sí. (Irritat:) Un-te són?

No hei ha ningú aquí... que trebaii... o faci re de profit?

abbiE, veient els dos germans i responent amb curiositat

a la seva freda mirada de menyspreu: Allà a la tanca hi ha

dos homes que riuen i me miren cóm un parei de porcs

desorientats.

Cabot, forçant la mirada: Ja els-e veic... prô no puc distingir

qui són...

SimEon: Simeon.

PEtEr: Peter.

Cabot, esclatant: Per què no esteu trebaiant?

SimEon, sec: Us esperàvem per donâ-us-e la benviguda a

casa vostra... a vós i a la núvia!

Cabot, confós: Cóm? Bé... aquesta serà la vostra noua

mare, nois.

Ella els mira; ells la miren.

SimEon, girant-se i escopint amb menyspreu: Pla que la

veic!

PEtEr, també escopint: Pla que la veic, jo tabé!

- 56 -

abbiE, amb la consciència de superioritat de qui acaba de

conquerir alguna cosa: Vaig donar un cop d’ui a casa meu.

Va lentament cap al porxo.

SimEon, esbufegant: Casa seu!

PEtEr, cridant-la: Se trobarà l’Eben, a dins. Faria bé de no

dî-li això de casa meu.

abbiE, repetint el nom: Eben. (Amb tota la calma del món:)

L’hi diré a l’Eben: casa meu.

Cabot, amb una rialla de menyspreu: No cal pâ que t’hi

escarrassis, ambe l’Eben. L’Eben ès un estúpid... cóm la seu

mare... una bleda soleiada i un ximplet!

SimEon, esclatant a riure: Bóna! L’Eben té molt de tu... è

pastat... aspre i fort cóm un roure! Els llops se devoren

èntre èlls. I prou que acabarà per devorâ-te, vei!

Cabot, amb autoritat: A pencar!

SimEon, mentre Abbie entra a la casa; picant l’ullet i amb

to burleta: Aixís que aquesta serà la nostra noua mami,

no? D’un-te dimonis l’ets desenterrada?

Ell i

PEtEr riuen.

PEtEr: Bóna! Faries bé de tancâ-la a la cort ambe les atres

truges.

Riuen sorollosament, picant-se les cuixes amb les

mans.

Cabot, tan astorat per la insolència dels fills que arrenca

a quequejar: Simeon! Peter! Què us-e passa? Heu begut?

- 57 -

SimEon: Soms lliures, vei... lliures de tu i d’aquesta bóna

merda de granja!

Cada vegada més riallers i excitats.

PEtEr: I marxem cap als camps d’or de Califòrnia!

SimEon: Te la pots ben confitar, la granja i cardâ-li foc!

PEtEr: I colgâ-la sota terra... se’ns en refot!

SimEon: Soms lliures, vei! (Interrompent la broma.)

PEtEr: Lliures! (Clava una puntada de peu en l’aire.)

SimEon, frenètic: Úpala!

PEtEr: Úpala!

Executen una absurda dansa de guerra índia al

voltant del vell, petrificat entre la ràbia i la por que

s’hagin tornat bojos.

SimEon: Soms lliures cóm els indis! Agraieix que no t’arren-

quem pâ la cabeiera!

PEtEr: I que no te cremem pâ l’estable i no te matem pas

el bestiar!

SimEon: I que no te violem pâ la doneta! Úpala! (Ell i PEtEr

deixen de ballar, s’aguanten les costelles de tant de riure.)

Cabot, apartant-se lleugerament d’ells: È la cobdícia de

l’or... de l’or fàcil i pecaminós de Califòrnia! Ès això lo que

us ha fet enfollir!

SimEon, provocatiu: Ja t’agradaria que t’enviéssims una

miqueta d’aquest or pecaminós, oi, vei pecador?

- 58 -

PEtEr: No només hei ha pas or a Califòrnia! (Fa un pas

enrere, allunyant-se del camp de visió del vell, agafa la

bosseta dels dòlars i la llança enlaire, rient.)

SimEon: I aquest encara è més pecaminós!

PEtEr: Viatjarems per mar! Úpala! (Saltironeja.)

SimEon: Viurems en llibertat! Úpala! (També saltironeja.)

Cabot, de sobte brama rabiosament: Que la meu maledic-

ció caigui damunt vostre!

SimEon: I la nostra a damunt teu! Úpala!

Cabot: Faré que us-e tanquin al manicomi, que us hi

encadenin!

PEtEr: Adéu, cosa ronyosa!

SimEon: Adéu, vampir!

Cabot: Cardeu el camp abantes no...!

PEtEr: Úpala! (Agafa una pedra del camí. SimEon fa el

mateix.)

SimEon: La mami deu sèr al saló.

PEtEr: Oh yeah! A la una! A les dugues!

Cabot, espantat: Prô que esteu...?

PEtEr: A les tres!

Llancen les pedres contra la finestra del saló, que

estripen les cortines i trenquen el vidre amb estrèpit.

SimEon: Úpala!

- 59 -

PEtEr: Úpala!

Cabot, ara furiós, abraonant-se contra ells: Si us-e pòsot

les mans al damunt... us-e trencaré els ossos!

Però s’escapoleixen de la seva escomesa, fent

cabrioles.

SimEon encara du la porta sota el braç.

Cabot fa marxa enrere, panteixant de ràbia i d’im-

potència. Mentre s’allunyen,

SimEon i PEtEr canten

la cançó dels buscadors d’or sobre la vella melodia

«Oh, Susanna!»

SimEon i PEtEr:

Vaic pujar a bord de la Liza

i vam fê’ns-e an a la mar,

còn pensava en casa meu

me venia un gran penar!

Oh! Califòrnia,

ets la terra que me cal!

Naveguems a Califòrnia

amb un sedàs a sota el braç.

Mentrestant s’obre la finestra de guillotina del dor-

mitori d’

abbiE, que treu el cap. Mira cap a baix, on

és

Cabot, i deixa anar un sospir d’alleujament.

abbiE: Bé... tant de bó se n’hagin ‘nat per sempre... (Ell

no respon. I amb veu possessiva:) M’agrada aquesta casa,

Ephraim. Ès realment bonica. I la meu habitació...

Cabot, fosc, sense aixecar la mirada: La nostra! (abbiE no

pot reprimir una ganyota d’aversió. Es fa enrere a poc a

poc i tanca la finestra. De sobte, un horrible pensament

- 60 -

sembla haver envaït el cervell de Cabot.) Aquest prei podé

n’ha fet alguna! Podé... Podé... han enverinat el bestiar...

o alguna cosa aixís!

Se’n va a grans gambades cap a l’estable. Un instant

més tard, la porta de la cuina s’obre a poc a poc i

apareix

abbiE. Es queda al llindar, mirant EbEn, que

encara no s’ha adonat de la seva presència. El con-

templa amb una mirada penetrant, com per avaluar

la seva força i comparar-la amb la d’ella. Però, en el

fons, el seu desig s’ha despertat vagament davant la

joventut i la bellesa d’

EbEn. De sobte, en adonar-se

de la presència d’

abbiE, ell alça el cap. Les mirades es

troben.

EbEn s’aixeca bruscament i la mira de reüll,

sense dir ni una paraula.

abbiE, amb la seva veu més seductora, la mateixa que

farà servir al llarg de tota l’escena: Ets tu... l’Eben? Jo soc

l’Abbigail... (Riu.) Vui dir, que soc la teu nova mare.

EbEn, ple d’odi: Que Déu la maleeixi!

abbiE, com si no l’hagués sentit; amb un somriure estrany:

El teu pare m’ha parlat molt de tu...

EbEn: Ha!

abbiE: No cal fer-li gaire cas. Ès un vei. (Pausa llarga. Es

miren fixament.) No vui fer el paper de mare amb tu,

Eben. (Amb admiració:) Ets massa gran i massa fort. Vui

que siguem amics. Podé amb algú cóm jo d’amiga la vida

aquí te serà més agradable. Puc facilitar-te les coses amb

èll, podé. (Amb un sentiment de superioritat i menyspreu:)

Diria que puc fer-li fer qualsevol cosa per mi.

- 61 -

EbEn, amb menyspreu amarg: Ha! (Es tornen a mirar fixa-

ment. Eben, obscurament commogut i físicament atret per

ella, amb un to forçat i tens:) Ja se’n pot ‘nar a l’infern!

abbiE, amb calma: Si te fa bé insultar-me, insulta’m tant

cóm vulguis. Estic del tot preparada per tenir-te en contra

meu... al començament. No te culpo de res. Jo sentiria el

mateix cap a qualsevol altra que vingués a ocupar el lloc

de la meu mare. (Ell tremola. Ella l’observa atentament.) Te

la devies estimar molt, la teu mare, oi? La meua va morir

quan jo encara era petita. No recordo res, d’ella. (Pausa.) Tu

no m’odiaràs gaire temps, Eben. No soc la pitjor del món...

i tu i jo tenim moltes coses en comú. Puc dir això només

mirant-te. També he tingut una vida dura... oceans de pena

i res més que el trebai com a recompensa. Vaig quedar

òrfena molt aviat i vaig haver de trebaiar pels atres, a casa

dels atres. Després me vaig casar i èll se va anar tornant un

borratxo, un tarambana, i va haver de trebaiar pels atres, i

jo també vaig haver de tornar a trebaiar pels atres en atres

cases, i el nen se’ns va morir, i el meu marit va caure malalt

i també va morir, i jo estava contenta dient-me «ara per

primera vegada soc lliure» prô de seguida vaig descobrir

que només era lliure per tornar un atre cop a trebaiar pels

atres i a casa dels atres, i quan ja gairebé havia abandonada

l’esperança de trebaiar per mi a la meua pròpia casa, llavors

va arribar el teu pare...

Apareix

Cabot, que torna de l’estable. Va cap a la

tanca i des d’allà mira el camí per on han marxat

SimEon i PEtEr. Se senten encara, feblement, les seves

veus que s’allunyen —Oh, Califòrnia, ets la terra que

- 62 -

me cal!— Cabot és allà, palplantat, amb els punys

apretats, i una expressió d’amenaça i ràbia a la cara.

EbEn, lluitant contra la simpatia i la creixent atracció

que sent per Abbie. Amb duresa: I la va comprar... cóm

una meuca. (Ferida, ella envermelleix de còlera, després

d’haver-se emocionat sincerament en explicar les seves

desgràcies. EbEn afegeix, furiós:) I el preu que li paga...

aquesta propietat... era de la meu mare, maleïda sigui!...

i ara è meua!

abbiE, amb un somriure de freda seguretat: Teua? Això

ja ho veurem! (Després, amb duresa:) A més... I què, si

necessitava una casa? Si no, per què m’hauria casat amb

un carcamal cóm èll?

EbEn, amb malícia: Li diré que ha dit això!

abbiE, rient: I jo li diré que menteixes... i te farà fora d’aquí!

EbEn: Vostè ès el dimoni!

abbiE, desafiant-lo: Ès la meua granja... Ès casa meu... Ès

la meu cuina!

EbEn, furiós, com si estigués a punt d’atacar-la: Calli,

dimoni!

abbiE, apropant-se a ell. La seva cara i el seu cos sencer

expressen un desig estrany i brutal. Lentament: I allà... la

meu habitació... i el meu llit! (Ell la mira fixament, esquin-

çat per sentiments contraris, la mira als ulls. Ella afegeix,

amb dolçor:) No soc ni dolenta ni perversa... excepte per

a l’enemic... prô tinc de lluitar per lo que la vida me deu,

- 63 -

si mai ho vui tenir. (Li posa una mà sobre el braç. Seduc-

torament:) Siguem amics, tu i jo, Eben.

EbEn, estúpidament, com hipnotitzat: Amics? (I després,

amb fúria, s’aparta bruscament.) No, maleïda bruixa veia!

L’odíot! (Apreta a córrer. Surt.)

abbiE, mira com se’n va, somrient amb satisfacció. Després,

per a ella mateixa, degustant cada paraula: Ès simpàtic,

l’Eben. (Contempla la taula, amb orgull.) Me’n vaig a rentar

els meus plats.

EbEn apareix a l’exterior després d’haver tancat soro-

llosament la porta darrere seu. Volta la casa. En veure

el seu pare, s’atura i es queda mirant-se’l amb odi.

Cabot, incapaç de reprimir més temps la seva fúria, alçant

els braços al cel: Senyor Déu dels exèrcits, fulmina aquests

fiis indignes ambe la teu més gran maledicció!

EbEn, esclatant amb violència: Tu i els teus Déus! Sempre

maleint la gent! Sempre mortificant!

Cabot, no parant atenció al que li diu EbEn: Déu dels veis!

Déu dels solitaris!

EbEn, burleta: Un Déu que incita els seus anyells al pecat!

Ja se’n pot ben ‘nar a l’infern, aquest teu Déu! (

Cabot es

gira; ell i Eben es miren amenaçadorament.)

Cabot, amb duresa: Aixís que ets tu. Ho havia d’haver

endevinat. (Amenaçant-lo amb un dit:) Blasfem, imbècil!

(Amb vivesa:) Per què no estàs trebaiant?

- 64 -

EbEn: I per què vós tapoc? Èlls ja no hi són. No puc pâ fer

la feina tot sól.

Cabot, amb desdeny: No, ja ho pots ben dir! Jo encara en

valc deu cóm tu, tot i sèr vei! Mai no seràs pâ més que un

mig home! (Amb naturalitat:) Bé... anem cap a l’estable.

Surten i van cap a l’estable. Encara, de lluny, se sent

la cançó dels dos germans.

abbiE renta els seus plats.

Cau el teló.

- 65 -

ACTE II

Exterior de la casa, com a l’acte primer; un diu-

menge calorós havent dinat, dos mesos més tard.

abbiE, vestida amb les seves millors robes, la trobem

asseguda en un balancí al final del porxo. Es gronxa

sense força, abatuda per la calor, mirant fixament

cap a l’horitzó amb els ulls avorrits i mig tancats.

EbEn treu el cap per la finestra de la seva habitació.

Llança una mirada furtiva al seu voltant i prova de

veure —o sentir— si hi ha algú al porxo, però tot i

la cura que ha tingut de no fer cap soroll,

abbiE ha

sentit la seva presència. Deixa de balancejar-se, la

seva cara s’anima de sobte, s’impacienta i espera

atentament.

EbEn sembla que nota la seva presèn-

cia, es treu del cap els mals pensaments que té

d’ella i escup amb un desdeny exagerat; després

es retira a l’interior de la cambra.

abbiE espera,

aguanta la respiració mentre escolta amb neguit

apassionat qualsevol so que ve de la casa.

EbEn surt. Els ulls de tots dos es troben. La mirada

d’ell vacil·la, està confós, es gira i tanca la porta

amb menyspreu.

abbiE se’n riu seductorament,

- 66 -

d’aquest gest, divertida i al mateix temps irritada i

ressentida. Ell arronsa les celles, surt del porxo i va

cap al camí, passa vora

abbiE i fa com si no hi fos.

Amb el seu millor vestit, empolainat, la seva cara

llueix perquè s’ha rentat amb aigua i sabó.

abbiE

s’aboca cap endavant amb la mirada dura i furiosa

i, quan ell passa a prop d’ella, es burla d’ell amb un

somriure foteta i provocador.

EbEn, molest, es gira cap a ella amb fúria: De què se’n riu?

abbiE, triomfant: De tu!

EbEn: De jo per què?

abbiE: Vas gornit cóm un toro en una fira de bestiar.

EbEn, amb una rialla de menyspreu: ...la seu pinta tapoc

no è re de l’atre món, no troba?

Queden mirant-se fixament als ulls; la mirada d’ell,

atrapada a pesar seu per la d’

abbiE, que desprèn una

brillantor possessiva. La seva atracció física esdevé

una força palpable que s’estremeix en l’aire calent.

abbiE, suaument: No dius pas lo que penses, Eben. Podé te

creus que ho penses, podé, prô no ho penses de debó. No

pots. Això è ‘nar contra la naturalesa, Eben. Has estat llui-

tant cóntra la teu naturalesa des del dia que vaig arribar...

intentant convèncer-te que no soc prou bonica per a tu. (Fa

una riallada humida i greu sense deixar de mirar-lo. Pausa.

El seu cos, fet desig, s’estremeix. Murmura lànguidament:)

No sents el sól vigorós i calent? No sents cóm penetra la

terra... la Natura... fent créixer les coses... creixen i creixen...

- 67 -

cremant-te per dins... i te fa venir ganes de créixer... cap a

alguna cosa... fins a unir-te amb aquesta cosa... i ès tota

teua... prô te posseeix, també... i te fa créixer i créixer... cóm

un abre... cóm aquests oms... (Riu suaument un altre cop,

aguantant la seva mirada. EbEn, tot i no voler, avança un

pas cap a ella.) La naturalesa serà més forta que tu, Eben.

Ho hauries d’acceptar cóm més aviat millor.

EbEn, provant de desfer-se del seu encanteri, amb confusió:

Si el pare sentís lo que està dient... (Amb ressentiment:)

Prô vostè ha convertit aquest porc en una mena d’idiota.

abbiE riu.

abbiE: D’acord... no ès més fàcil per a tu que s’hagi estovat

una mica?

EbEn, desafiant: No. Jo llúitot cóntra èll... llúitot cóntra

vostè... llúitot pels drets de la mare sobre aquesta casa.

(Això trenca l’encanteri d’ella en ell. Ell la fulmina amb la

mirada.) I estic per sobre de vostè. Som vist molt clar el

seu joc brut. I poc que me penrà gota el pèl. Lo que vostè

vol è devorar-ho tot i fê-s’ho seu. Bé, dôs l’advertèixot que

som un tai massa gran i poc que se me porà empassar!

Ell es gira d’esquena amb una rialla burleta.

abbiE, esforçant-se en reprendre la seva influència sobre

ell, seductorament: Eben!

EbEn: Deixi’m en pau! (Comença a marxar.)

abbiE, més autoritària: Eben!

EbEn, s’atura, irritat: Què vol ara?

- 68 -

abbiE, provant de dissimular una excitació creixent: On vas?

EbEn, amb una despreocupació maliciosa: Oh... a fer un

tomb.

abbiE: Cap al poble?

EbEn, amb displicència: Podé.

abbiE, agitada: A veure aquesta tal Minnie, suposo?

EbEn: Podé.

abbiE, feble: Per què vols perdre el temps amb èlla?

EbEn, feliç d’haver trobat la frase, somriu maliciós: La na-

turalesa è més forta que jo. Vostè mateixa ho acaba de dir.

(Riu i segueix allunyant-se.)

abbiE, esclatant: Ès un bacallà sec i més veia que...

EbEn, amb una rialleta provocadora: È més bonica que

vostè.

abbiE: Que tots els borratxos del veïnat se l’han...

EbEn, burleta: Pla que ho pot ben sèr... Prô èlla è millor que

vostè. No s’amaga pâ de re.

abbiE, furiosa: No gosaràs comparar-me amb…

EbEn: Poc que pretén èlla robar... allò que è meu.

abbiE, violentament i furgant en el punt feble d’EbEn: Teu?

Vols dir... la meu granja?

EbEn: Vui dir la granja per la que vostè se va venre cóm

una puta veia cònsevol... la meu granja!

- 69 -

abbiE, ferida; violentament: Mai no viuràs prou per veure el

dia en què el més fastigós dels herbots d’aquesta granja te

pertanyi. (Amb un crit:) Ves-te’n, lluny i que no te vegi! Ves-

te’n amb la teu puteta... ets la vergonya d’aquesta casa! Si

jo ho volgués, el teu pare te faria fora d’aquí a cops de fuet!

Si encara vius aquí ès perquè jo ho permeto! Ves-te’n, lluny!

Odio la teu presència!

S’atura, panteixant i mirant-lo fixament.

EbEn, mirant-la també fixament: I jo tabé odíot la seu preséncia!

Es gira i se’n va cap al camí. Ella el segueix amb una mi-

rada d’odi. El vell

Cabot, que torna de l’estable, apareix.

L’expressió dura i ombrívola de la seva cara ha canviat.

Ara té un aire, d’alguna manera, més humà i més dolç.

Els seus ulls tenen ara un aire estranyament somiador i

incongruent. Ja no hi ha en ell indicis de feblesa física,

té més aviat un aire robust i rejovenit.

abbiE el veu i es

gira d’esquena ràpidament amb una aversió manifesta.

Ell s’hi acosta a poc a poc.

Cabot, dolçament: Ja us heu tornat discutir, tu i l’Eben?

abbiE, seca: No.

Cabot: Dôs parlaveu a crits.

S’asseu a les escaletes del porxo.

abbiE, susceptible: Si ens has sentit, no cal que preguntis.

Cabot: Poc que som entès què dèiu.

abbiE, assossegada: Bé... deixa-ho córrer, no val la pena.

- 70 -

Cabot, després d’una pausa: Ès una herba rara l’Eben.

abbiE, amb amargor: Sou pastats.

Cabot, amb un interès estrany: De debó? (Després d’una

pausa, pensatiu:) Jo i l’Eben poc que ens hem entès pâ

mai. Mai no el som pogut suportar. È tan refotudament

tou... cóm la seu mare.

abbiE, amb menyspreu: I tant! Tan refotudament tou cóm

tu!

Cabot, com si no hagués sentit res: Podé som estat massa

dur amb èll.

abbiE, burleta: Bé... doncs ara t’estàs estovant... Un esque-

namoll! Això ès lo que me deia l’Eben.

Cabot, la seva cara es torna de cop fosca i amenaçadora:

Això deia? Bé, dôs val més que no me busqui pâ les pessi-

goies, o no trigarà pas a adonâ-se que... (Pausa. Ell segueix

d’esquena. La cara de Cabot s’endolceix gradualment.

Aixecant els ulls al cel:) Bonic, oi?

abbiE, molesta: No veig res de bonic, jo.

Cabot: El cel. È cóm un prat molt càlid, allà dalt.

abbiE, sarcàstica: Que podé també vols comprar lo que hi

ha sobre la granja? (Amb una rialla de menyspreu.)

Cabot, estrany: M’agradaria tenir un lloc per jo ‘llà dalt.

(Pausa.) M’estic fent vei, Abbie. Som una fruita madura que

aviat caurà de la branca. (Pausa. Ella l’observa amb aquest

aire místic. Ell continua:) Dins de casa tot è fred i buidor...

fins i tot còn, a fóra, ès un forn. No te n’ets pas adonada?

- 71 -

abbiE: No.

Cabot: S’hi està bé, allà a l’estable... è càlid i fa bóna au-

lor... ambe les vaques. (Pausa.) Són estranyes, les vaques.

abbiE: Cóm tu?

Cabot: Cóm l’Eben. (Pausa.) Estic començant a resignâ-me

a l’Eben... cóm me vaic haver de resignar a la seu mare.

Estic aprenent suportar la seu fluixesa... cóm la de la seu

mare. Imagínot que fins i tot m’hi poria entenre... si no fos

tan ruc! (Pausa.) Deu sèr que la veiesa se m’està encastant

als ossos.

abbiE, amb indiferència: Bé... encara no estàs mort.

Cabot, excitat: No. Poc que estic pâ mort, ja ho pots ben

dir... ni de bón tros... fort i sa cóm un roure! (De mala gana:)

Prô quan ja se tenen tres vegades vint anys i deu de més,

Nostro Senyor ens-e diu que ens hem d’anar preparant.

(Pausa.) È per ‘xò que pènsot en l’Eben. Ara que els maleïts

pecadors dels seus germans ja són camí de l’infern, només

me queda l’Eben.

abbiE, amb ressentiment: També hi soc jo, oi? (Amb agita-

ció:) Què ès tot això que t’ha agafat de sobte per l’Eben?

Per què mai no dius res de mi? No soc la teu legítima

esposa?

Cabot, amb senzillesa: Oh, i dôs!!! (Pausa. Ell se la queda

mirant amb desig. La seva mirada es torna àvida; després,

amb un moviment sobtat li agafa les mans, les junta amb les

seves i declama amb un tempo estrany, com de predicador

davant una multitud:) Tu ets la meu Rosa de Saron! Mira,

- 72 -

ets bonica! Els teus uis són dos colomins; els teus llàvits són

cóm la porpra; els teus pits són cóm dos cervatells; el teu

llombrigo è cóm un calze; el teu ventre è cóm una garba

de blat... (Li omple la mà de petons. Sembla que ella no

se n’adoni: mira fixament per sobre d’ell amb la mirada

fortament enfadada.)

abbiE, desfent-se de les mans de Cabot. Amb duresa: Prô

penses deixar la granja a l’Eben, oi?

Cabot, atordit: Deixar...? (Amb ressentida obstinació:) Això

no serà pâ de ningú!

abbiE, implacable: No podràs endur-te-la allà dalt.

Cabot, pensa un moment; després, de mala gana: No,

imagínot que no. (Després d’una pausa, amb una estra-

nya passió:) Prô si pogués, per Déu, que me l’enduria! O,

si pogués, a l’hóra de la meu mort li calaria foc i miraria

cóm crema... aquesta casa i cada espiga de blat i cada

abre i cada brí d’herba! M’asseuria per vere cóm crema, i

aixís estar segur que tot això mor ambe jo, i que mai més

ningú no posseirà pas allò que era ben meu, allò que vaic

crear del no-re ambe la meu suor i la meu sang! (Pausa,

i afegeix amb una afectació rara:) Excepte les vaques. A

èlles les deixaria en llibertat.

abbiE, aspra: I jo?

Cabot, amb un somriure estrany: An a tu tabé te deixaria

en llibertat.

abbiE, furiosa: Aixís que aquest ès l’agraïment que rebo per

haver-me casat amb tu... tinc de veure cóm te tornes amable

amb l’Eben, que te detesta, i parles de deixar-me al ras?

- 73 -

Cabot, apressadament: Abbie, ja sats que no volia pas...

abbiE, venjativa: Deixa’m dir-te només una o dugues coses

sobre l’Eben! Saps on ha anat? A veure aquesta bagassa

de la Minnie! He mirat d’aturar-lo. Avergonyir-nos an a tu

i an a mi, i a sobre, en Sàbat!

Cabot, gairebé amb culpabilitat: Ès un pecador... des que

va néixere. La luxúria li rosega el cor.

abbiE, deixant-se endur per la seva ràbia, amb desig de

venjança: I la luxúria amb què me mira! Quina excusa li

trobes, an això?

Cabot, se la queda mirant. Després d’una pausa llarga:

Luxúria... ambe què te mira?

abbiE, desafiant: Estava intentant fer-me l’amor... Quan

ens has sentit discutir.

Cabot, se la queda mirant. Després, una terrible expressió

de ràbia es dibuixa al seu rostre. S’aixeca amb brusquedat,

tremolant tot ell: Déu del cel... acabaré amb èll!

abbiE, ara espantada per EbEn: No! No ho facis!

Cabot, amb violència: Vaic buscar el fusell i faré saltar el

seu cervellet per damunt d’aquests oms!

abbiE, abraçant-lo: No! Ephraim!

Cabot, desfent-se d’ella amb violència: Ja te dic jo que sí,

pel Déu totpoderós!

abbiE, amb un to més calmat: Escolta, Ephraim. No ha estat

pas tan greu... Bestieses dels joves... Res seriós... Només

feia broma...

- 74 -

Cabot: Allavontes, per què ets dit... luxúria?

abbiE: No volia dir això... I estava embogida amb la ideia...

que li deixessis la granja.

Cabot, més tranquil, però encara fosc i cruel: Bé, dôs. Lo

que faré è cardâ’l fóra a cops de fuet, si això t’ha de fer

més contenta.

abbiE, agafant-li la mà: No. No ho facis per mi! No vui que

el facis fora. No seria raonable. Qui t’ajudaria a portar la

granja? No hi ha ningú per aquí.

Cabot, considerant això, després assentint: Tens el cap al

seu lloc, Abbie. (Després, amb irritació:) Bé, que se quedi.

(S’asseu a les escaletes del porxo. Ella seu al seu costat.

Cabot murmura amb menyspreu:) No hauria pâ d’havê-me

posat aixís... per aquest pocapena. (Pausa.) Prô la cosa è.

Quin dels meus fiis s’ocuparà de la granja... quan el Senyor

me cridi? Simeon i Peter són camí de l’infern... i l’Eben

els-e segueix.

abbiE: Hi soc jo.

Cabot: Tu no ets més que una dona.

abbiE: Soc la teu dona.

Cabot: La meu dona no è jo. Un fii è jo... la meu sang... jo

mateix. Lo que è meu ha de sèr per algú que sigui meu. I

allavontes seguirà sent encara meu... per més que jo estigui

a set pams sota terra. Ho entens?

abbiE, llançant-li una mirada plena d’odi: I tant que ho

entenc.

- 75 -

Estudia Cabot atentament i amb astúcia.

Cabot: M’estic fent vei... una fruita madura que aviat caurà

de la branca. (I, de sobte, tranquilitzant-se:) Prô això no

m’impedeix pâ sèr una nou difícil de trencar... i per molts

anys! Déu sap que encara som capaç de fer cònsevol trebai

que destrossaria els ronyons de gran part de la jovenaia.

abbiE, de sobte: Podé el Senyor ens concedirà un fii.

Cabot, es gira i se la queda mirant ardentment: Vôs dir...

un fii... meu i teu?

abbiE, amb un somriure afalagador: Encara ets un home

fort, oi? No hi ha res impossible, vritat? Tu i jo ho sabem

molt bé. Per què me mires aixís? No hi havies pensat mai?

Jo hi penso cada dia. Cada dia, i fins i tot he resat perquè

això passi, també.

Cabot, la seva cara s’il·lumina d’un orgull feliç barrejat

amb una mena d’èxtasi religiós: Ets resat, Abbie?... per

un fii? ...nostre?

abbiE: I tant. (Amb una obscura determinació:) Vui un fii,

ara.

Cabot, commogut, li estreny les mans amb emoció: Això

seria una benedicció de Déu, Abbie... una benedicció del

Déu totpoderós per jo... en la meu veiesa... en la meu soli-

tud! No hei hauria re que no fes per tu, Abbie. Només calria

que ho demanessis... cònsevol cosa que te passés pel cap!

abbiE, interrompent: Me deixaries la granja, doncs... an a

mi i an èll?

- 76 -

Cabot, amb vehemència: Faria cònsevol cosa que dema-

nessis, te som dit! Ho júrot! Que me condemnin a l’infern

per tota l’eternitat si no ho fes pas! (Cau de genolls,

forçant-la també a caure. Tot ell tremola ple de fervor i

esperança.) Torna resar a Déu, Abbie. Avui è Sàbat! Me

vui unir an a tu! Dugues pregàries valen més que no pas

una! «I Déu escoltà la pregària de Raquel!». I Déu escoltà

la pregària d’Abbie! Resa, Abbie! Prega el Senyor perquè

t’escolti!

Inclina el cap, murmurant una pregària. Ella fingeix

fer com ell però li llança de biaix una mirada de

menyspreu i triomf.

- 77 -

ESCENA 2

Cap a les vuit del vespre. Veiem l’interior de les

dues habitacions al pis de dalt.

EbEn està assegut a

una vora del llit a l’habitació de l’esquerra. A causa

de la calor, s’ha quedat en calçotets i samarreta.

Va descalç. Mira cap a l’horitzó, taciturn i de mala

gana, amb la barbeta recolzada sobre les mans i

una expressió de desesper a la cara.

A l’altra habitació

Cabot i abbiE seuen a la vora del

llit, l’un al costat de l’altra, un vell llit amb cobricel i

matalàs de plomes. Porten camisa de dormir.

Cabot

encara no ha sortit de l’estrany estat d’agitació a

què l’ha dut la idea de tenir un fill. Les dues habi-

tacions estan feblement il·luminades per llums d’oli

que parpellegen.

Cabot: La granja necessita un fii.

abbiE: Jo necessito un fii.

Cabot: Sí. De vegades tu ets la granja i de vegades la

granja è tu. Per ‘xò m’afèrrot an a tu en la meu solitud.

- 78 -

(Pausa. Es pega un cop de puny al genoll.) Jo i la granja

hem d’engenrar un fii!

abbiE: Més val que dormis. Ja no saps lo que dius.

Cabot, amb un gest impacient: Pla que sé lo que me dic.

Tinc el pensament ben clar. Poc que me coneixes, i prou.

(Es queda mirant a terra amb desesperança.)

abbiE, amb indiferència: Podé.

A l’habitació del costat,

EbEn s’aixeca i passeja

amunt i avall.

abbiE el sent. Els ulls d’ella es fixen

damunt la paret que els separa, amb una atenció

intensa.

EbEn s’atura i fixa la mirada al mateix lloc.

Les seves mirades enceses semblen trobar-se a tra-

vés de la paret. Inconscientment ell estira el braç

cap a ella, i ella mig s’aixeca. Després es maleeix

en veu baixa i es llança de bocaterrosa al llit, amb

els punys tancats sobre el cap, la cara enfonsada

al coixí.

abbiE es relaxa amb un lleuger sospir, però

els seus ulls continuen fixats en la paret. Vigila amb

atenció el més mínim moviment d’

EbEn.

Cabot, de sobte aixeca el cap i la mira; amb menyspreu:

M’arribareu a conèixere mai... tu o cap home o dona?

(Movent el cap:) No, imagínot que no. (Es gira. Mira cap

a la paret. Després, absolutament incapaç de guardar-se

els pensaments, sense mirar la seva dona, estira la mà i la

hi posa sobre el genoll. Ella se sobresalta violentament, el

mira, veu que ell no la mira, i torna a concentrar l’atenció

en la paret, sense fer cas del que ell diu.) Escolta-me,

Abbie.

- 79 -

Còn vaic ‘ribar aquí, fa uns cinquanta anys... jo acabava

de fê-ne vint i era el noi més fort i robust que hagis vist

mai... deu cops més fort i cinquanta cops més robust que

l’Eben. Dôs... tot això no eren més que camps de pedres.

Còn m’ho vaic quedar, la gent se’n rivia de jo. No podien

sapiguer lo que jo sabia. Còn pots fer créixere blat èntre

les pedres, è que Déu viu en tu! Èlls no eren prou forts per

fer-ho. S’aﬁguraven que Déu è complaent. Rivien. Ara ja

han deixat de riure. Alguns van morir aquí. I els que van

marxar cap a l’Oest tabé són morts. Tots sota terra... per

haver conﬁat en un Déu complaent. Déu poc que n’és,

de complaent. (Mou el cap lentament.) I jo me vaic fer

cada vegada més fort. La gent no parava de dir «Ès un

home dur», cóm si sèr dur fos un pecat, ﬁns que un dia

els-e vaic dir: «Dôs què, redéu, si me pòsot dur de vritat

ja verem què passa! (I sobtadament:) Prô vaic tenir un

moment de feblesa. Quan ja portava dos anys, aquí. Vaic

defallir... desesperat... hei havia tantes pedres. Uns quants

van marxar, se van rendir i van ‘nar cap a l’Oest. Me’n

vaic ‘nar amb èlls. I vam caminar i caminar. Vam ‘ribar a

una gran prada, una planura un-te la terra era negra i rica

cóm l’or. Ni una pedra. Fàcil. Només calia llaurar i sembrar

i emprés encenre la pipa i mirar cóm tot anava creixent.

Hauria pogut sèr un home ric... prô hei havia alguna cosa

que me cremava i cremava per dins... la veu de Déu que

me deia: «Això no té cap valor per jo. Torna-te’n a casa!»

Vaic tenir por d’aquèlla veu i vaic tornar a casa, aquí, dei-

xant els meus terrenys i les meues coiites pel primer que

les volgués. Sí. Vaic renunciar a allò que era ben meu. Déu

è dur, no complaent! Déu està en les pedres! «Ediﬁcaràs

- 80 -

la meu iclésia sobre una pedra... ambe pedres i jo seré en

aquestes pedres!» Això è lo que Déu va volguer dir a Pere.

(Sospira profundament. Pausa.) Pedres. Les som recoiides

i apilades ﬁns a fê-ne murs. Pots llegir els anys de la meu

vida en aquests murs, cada dia una pedra, anada a buscar

a l’atra banda del turó, portada ambe les meues mans

per encerclar els camps que eren meus, que jo havia fets

créixere del no-re... cóm a bón servidor de la voluntat de

Déu. Poc que va sèr fàcil. Va sèr dur, i Èll me va fer dur per

poguê’l servir. (S’atura.)

Cada dia me trobava més sól. I vaic ‘gafar una dona.

Va engenrar Simeon i Peter. Era una bóna dona. Treba-

iava dur. Vam estar vint anys casats. Mai no me va pâ

conèixere. Ajudava, prô mai no va pâ sapiguer a què

ajudava. Sempre vaic estar sól. Va morir. Emprés d’això,

durant un temps, no me vaic pâ trobar tan sól. (Pausa.)

Vaic perdre el compte dels anys. No podia pâ malgastar el

temps comptant-los. En Sim i en Peter ajudaven. La granja

creixia. Era tota meua! Còn pensava això, poc que me

sentia sól. (Pausa.) Prô no pots pâ lligâ-te dia i nit a una

sóla cosa. Vaic ‘gafar una atra dona... la mare de l’Eben.

La seu família me va portar a la justícia pels meus drets

sobre la granja... la meu granja! È per ‘xò que l’Eben se

passa la vida desvariejant que è la granja de la seu mare.

Èlla va engenrar l’Eben. Era bonica... prô una bleda. Va

intentar sèr forta. Poc que va poguer. Mai no me va pâ

conèixere ni re. Allò va sèr un infern de solitud. Al cap

d’uns setze anys va morir. (Pausa.) Vaic viure amb els nois.

M’odiaven perquè jo era dur. I jo els odiava perquè èlls

- 81 -

eren tous. Cobejaven la granja sènse sapiguer què repre-

sentava.

Me vaic tornar més amarg que l’absenta. Me vaic fer vei

de cop... èlls cobejaven allò que jo era fet per jo. I aquesta

primavera ha arribat el missatge... la veu de Déu cridant

en el meu desert, en la meu solitud... ordenant-me que

me n’anés, que busqués i trobés! (Es gira cap a ella amb

una estranya passió.) Te som buscada i te som trobada!

Ets la meu Rosa de Saron! Els teus uis són cóm... (Ella el

mira sense expressió i amb rancúnia. Ell la mira ﬁxament.

Després, amb duresa:) De tot lo que t’acàbot de dir, n’ets

apresa cap cosa?

abbiE, confosa: Podé.

Cabot, empenyent-la, enfadat: No sats re... ni mai no sabràs

re. Si no tens pas un fii que te redimeixi...! (Això, dit amb

un to fred i amenaçador.)

abbiE, amb ressentiment: He resat, no?

Cabot, amarg: Torna resar... Per què Déu te doni enteni-

ment!

abbiE, amb to d’amenaça velada: Tindràs un fii meu, t’ho

prometo.

Cabot: Cóm m’ho pots prometre, això?

abbiE: Tinc el do de la clarividència, podé. Puc predir el

futur. (Fa un estrany somriure.)

Cabot: Segur que el tens. De vegades me fas venir una

esgarrifança. (Li ve una esgarrifança.) È freda, aquesta casa.

- 82 -

No s’hi està pâ bé. Hei ha alguna cosa que ronda per la

foscor... pels racons. (Es posa els pantalons, es posa per

dins la camisa de dormir, i es posa les botes.)

abbiE, sorpresa: On vas?

Cabot, estrany: A un lloc un-te se pugui reposar... un-te

l’aire sigui tebi... a l’estable. (Amarg:) Puc parlar ambe les

vaques. Me coneixen. Coneixen la granja i me coneixen

an a jo. Me donaran pau. (Se’n va per sortir.)

abbiE, una mica espantada: No te trobes bé, Ephraim?

Cabot: Madurant. A punt de caure de la branca.

Es gira i se’n va, les seves botes fan soroll de baixar

escales.

EbEn, de sobte, s’incorpora i para l’orella.

abbiE percep el seu moviment i mira fixament la

paret.

Cabot surt de la casa, la volta i s’atura davant

la tanca, per mirar el cel amb els ulls mig tancats.

Aixeca les mans amb un gest torturat.

Déu totpoderós, parla des de la tenebra!

Escolta com si esperés una resposta. Després baixa

els braços, sacseja el cap i se’n va cap a l’estable amb

un caminar pesant.

EbEn i abbiE es miren fixament

a través de la paret.

EbEn sospira profundament i el

sospir d’

abbiE és el seu eco. Ambdós estan terrible-

ment nerviosos, incòmodes. A la fi,

abbiE s’aixeca i

escolta amb l’orella contra la paret.

EbEn actua com

si veiés cada moviment que ella fa, queda totalment

immòbil.

abbiE, com si alguna cosa l’obligués a

actuar, se’n va decidida per la porta de darrere. Els

ulls d’

EbEn la segueixen. Quan s’obre suaument la

- 83 -

porta de la seva cambra, es gira i espera amb una

actitud d’immobilitat forçada.

abbiE es queda per un

segon mirant-lo fixament, els seus ulls cremant de

desig. Després, amb un petit crit, s’abraona contra

EbEn, les mans al coll, li tira el cap enrere i li omple

la boca de petons. Primer, ell es deixa fer sense dir

res; després, posa els seus braços al voltant del seu

coll i li torna els petons, però, finalment, recordant

de sobte que l’odia, l’empeny amb violència, allu-

nyant-se d’ella d’una revolada. L’un i l’altra són allà

sense dir-se res, panteixant com dues bèsties.

abbiE, finalment, amb dolor: No hauries de fer-ho, Eben...

no hauries de fer-ho... Jo te puc fer feliç!

EbEn, amb duresa: No vui pas sèr feliç... ambe vostè!

abbiE, amb desesperació: Sí que ho vols, Eben! Sí que ho

vols! Per què menteixes?

EbEn, agressivament: Poc que m’agrada pâ vostè, ja li ho

som dit! Odíot vere-la!

abbiE, amb un riure indecís i trastornat: Bé, sigui cóm sigui

t’he besat... i tu també m’has besat... i els teus llavis cre-

maven... no ho pots negar! (Intensament:) Si no sents res

per mi, per què m’has besat també... per què cremaven

els teus llavis?

EbEn, eixugant-se la boca: È cóm si hi hagués verí, en els

seus. (Amb menyspreu:) Còn la som besada, podé pensava

en algú atre.

abbiE, salvatge: La Minnie?

- 84 -

EbEn: Podé.

abbiE, torturada: Has ‘nat a veure-la? De debó hi has ‘nat?

Pensava que no ho faries. Ès per això que ara me rebutges?

EbEn, amb menyspreu: I què si fos per ‘xò?

abbiE, furiosa: Llavors ets un gos, Eben Cabot!

EbEn, amenaçadorament: Vostè no me pot pâ parlar

d’aquesta manera!

abbiE, amb un riure estrident: No puc? De debó te pensaves

que estava enamorada de tu... d’un covard cóm tu? Gens

ni mica! Si te vui ès per aconseguir lo que me proposo... i

acabaré tenint-te perquè soc més forta que tu!

EbEn, amb ressentiment: Sabia perfectament que només

era part del seu pla per devorar-ho tot!

abbiE, amb menyspreu: Podé!

EbEn, furiós: Fora de la meu habitació!

abbiE: Aquesta habitació ès meua, i tu no ets més que el

mosso!

EbEn, amenaçadorament: Fora d’aquí abantes no la mati!

abbiE, ara molt segura d’ella mateixa: No me fas cap por.

Me desitges, oi? Sí, sí que me desitges! I cóm a fii del teu

pare mai no mataràs allò que desitges! Mira’t als uis! Estan

plens de luxúria per mi, encesos de desig! Mira’t als llavis,

ara! Tremolen desitjosos per besar-me, i les teues dents

per mossegar-me! (Ell la mira amb una fascinació horro-

ritzada. Ella llança un somriure de demència i triomf.) De

- 85 -

tota aquesta casa en faré la meu casa! Hi ha una cambra

que encara no ès meua, prô ho serà aquesta nit. Vaig a

encendre els llums! (Fent-li una reverència burleta.) No

vindreu a festejar-me al saló, Senyor Cabot?

EbEn, mirant-la fixament. Terriblement confós, fosc: Poc

que s’atrevirà pâ fer-ho! Aquesta cambra no s’ha pas aubert

des que va morir la mare i allà la vam vetllar! No ho faci...!

Però els ulls d’ella estan fixats en els d’

EbEn amb tant

d’ardor que la voluntat d’ell sembla aniquilada i perd

les forces davant seu. Camina cap a ella trontollant

d’impotència.

abbiE, aguantant-li la mirada i posant tota l’autoritat en

les seves paraules mentre se’n va per la porta: No te facis

esperar gaire, Eben.

EbEn, se la queda mirant uns instants, mentre se’n va. Una

llum s’encén a la finestra del saló. Murmura: Al saló?

Això sembla despertar en ell una associació d’idees,

perquè torna enrere i es posa la seva camisa, el coll

midonat, es fa un mig nus a la corbata mecànica-

ment, es posa la jaqueta, agafa el barret, es queda

allà descalç mirant al seu voltant amb desconcert,

murmura perplex.

Mare! Un-t ets?

I va a poc a poc cap a la porta de darrere.

- 87 -

ESCENA 3

Uns minuts més tard. Veiem l’interior del saló. Una

cambra asfixiant i sinistra com una tomba on la

família hagués estat enterrada viva.

abbiE seu a la

vora del sofà amb pèl de crinera de cavall.

abbiE ha

encès totes les espelmes i la cambra se’ns revela

amb tota la seva lletjor intacta.

abbiE ja no és la

mateixa. Sembla estar impressionada i atemorida,

amb ganes de fugir.

S’obre la porta i apareix

EbEn. La seva cara té un

aspecte agitat, com alterat per una obsessió. Se la

queda mirant fixament, amb els braços penjant,

els peus descalços i el barret a la mà.

abbiE, després d’una pausa, amb una cortesia tensa i

cerimoniosa: No vols seure?

EbEn, fosc: Sí.

Deixa mecànicament el seu barret, amb un gest

cuidadós, a terra prop de la porta i seu rígidament

al costat d’

abbiE. Pausa. Ambdós queden immòbils,

mirant cap endavant amb els ulls plens de temor.

- 88 -

abbiE: Quan he entrat... en la foscor... m’ha semblat cóm

si hi hagués alguna cosa.

EbEn, amb simplicitat: La mare.

abbiE: Encara sento... alguna cosa.

EbEn: È la mare.

abbiE: Primer he tingut por. M’han vingut ganes de cridar i

fugir. Ara... des que ets aquí... sembla cóm si aquesta cosa

s’estigués tornant bóna i amable amb mi. (Com si s’adrecés

a algú, amb estranyesa:) Gràcies.

EbEn: La mare sempre me va estimar.

abbiE: Podé sap que t’estimo, també. Podé per això ès

amable amb mi.

EbEn, fosc: Poc que ho sé pas. Més aviat pènsot que t’hau-

ria d’odiar.

abbiE, amb seguretat: No. Sento que no m’odia... que ja

no m’odia.

EbEn: T’hauria d’odiar perquè li ets pres el seu lloc... aquí

a casa seu... asseguda al seu saló, un-te la vam vetllar.

(S’atura de sobte, mira estúpidament al no-res.)

abbiE: Què passa, Eben?

EbEn, xiuxiuejant: È com si la mare no volgués pâ que t’ho

recordi.

abbiE, amb excitació: Ho sabia, Eben! Ès amable amb mi!

No me pot tenir cap rancúnia per una cosa que mai no

vaig saber i no podia impedir!

- 89 -

EbEn: Ès an èll a qui la mare té rancúnia.

abbiE: Cóm tots nosatres.

EbEn, amb passió: Déu meu, cóm el detéstot!

abbiE, agafant una mà d’ell entre les seves i donant-li un

copet: Anem! No te facis mala sang pensant en èll. Pensa

en la teu mare, que ès bóna amb nosatres. Parla’m de la

teu mare, Eben.

EbEn: No hi ha gaire cosa a dir. Era amable. Era bóna.

abbiE, passant un braç per sobre d’EbEn. Sembla que ell

no se n’adoni. Amb passió: Jo seré amable i bóna amb tu.

EbEn: De vegades me cantava cançons.

abbiE: Jo te cantaré cançons.

EbEn: Això era casa seu. Això era la seu granja.

abbiE: Això ès casa meu! Això ès la meu granja!

EbEn: Èll se va casar amb èlla per a pendre’ls-ho tot. La

mare era simple i fàcil de convèncere. Èll no la va pas

sapiguer apreciar.

abbiE: Èll no me sap apreciar!

EbEn: Èll la va assassinar ambe la seu duresa.

abbiE: Èll m’està assassinant!

EbEn: Èlla va morir. (Pausa.) De vegades me cantava can-

çons. (Esclata a sanglotar.)

abbiE, l’abraça. Amb passió salvatge: Jo cantaré cançons

per tu! Jo moriré per tu! (Malgrat l’onada de desig que

- 90 -

l’ofega, hi ha un amor maternal sincer en el gest i la veu;

una horrible i sincera barreja de luxúria i amor maternal.)

No ploris, Eben! Jo te faré de mare! Seré tot lo que èlla

va sèr per tu! Deixa’m fer-te un petó. (Li agafa la cara i

la gira cap a ella. Ell s’hi oposa amb un gest perplex de

resistència. Ella és plena de tendresa.) No tinguis por! El

meus petons seran purs, Eben... cóm si fos una mare per

a tu... i tu me pots tornar els petons cóm si fossis el meu

fii... el meu nen... que me diu bóna nit! Besa’m, Eben! (Es

besen amb un gest contingut. I de sobte una passió salvatge

s’apodera d’abbiE. El besa lascivament, una i altra vegada, i

ell l’abraça bruscament i també la besa. De sobte, com ha

passat abans a l’habitació, ell se separa violentament d’ella i

s’aixeca d’un salt. Tot ell tremola, com víctima d’un estrany

estat de terror. abbiE allarga els braços cap a ell amb un gest

salvatge de súplica.) No me deixis, Eben! No veus que no

en tinc prou... estimant-te cóm una mare... No veus que

me cal estimar-te aixís i més... encara més... cent vegades

més... perquè jo sigui feliç... perquè tu siguis feliç?

EbEn, a la presència que sent a la cambra: Mama! Mama!

Què vôs? Què m’estàs dient?

abbiE: T’està dient que m’estimis. Èlla sap que t’estimo i

que seré bóna amb tu. No ho sents? No ho entens? T’està

dient que m’estimis, Eben!

EbEn: Sí. Ara ho veic... podé èlla... prô... No puc pas en-

tenre... perquè... si tu li ets robat el seu lloc... aquí a casa

seu... al saló un-te la vam...

abbiE, ferotge: Èlla sap que t’estimo!

- 91 -

EbEn, la seva cara de sobte s’il·lumina amb un somriure

ferotge i triomfant: Ja ho veic! Ja entenc per què! È la seu

venjança damunt d’èll... perquè pugui descansar en pau

a la tomba!

abbiE, salvatge: Ès la venjança de Déu contra tots nosatres!

I què? T’estimo, Eben! Déu sap que t’estimo! (Allarga els

braços cap a ell.)

EbEn, cau agenollat davant del sofà i l’estreny entre els

seus braços, deixant anar tota la seva passió continguda: I

jo t’estímot, Abbie!... ara ja ho puc dir! Som estat morint

per tu... cada segon des que vas ‘ribar! T’estímot! (Els seus

llavis es troben salvatgement amb un petó brutal.)

- 93 -

ESCENA 4

Exterior de la casa. A trenc d’alba. S’obre la porta,

EbEn surt i va cap a la tanca. Va vestit amb roba

de treball. Sembla un altre. La seva cara té una

expressió atrevida i confiada, somriu per ell mateix

amb una satisfacció evident. Quan és a prop de la

tanca, sentim com s’obren la finestra del saló i les

cortines, i

abbiE treu el cap. Els seus cabells cauen

desordenadament damunt les espatlles, la seva

cara està envermellida, mira

EbEn amb tendresa,

amb ulls lànguids i crida suaument.

abbiE: Eben. (Mentre ell es gira. Joganera:) Només un

petó abans no te’n vagis. Te trobaré terriblement a faltar

tot el dia.

EbEn: I jo an-e tu, me pots ben creure! (Ell se’n va cap

a ella. Es besen diverses vegades. Ell s’allunya, rialler.)

Vinga. Ja n’hi ha prou, va. Si no, no te’n quedaran per

una atra vegada.

abbiE: En tinc un milió cóm aquests per a tu! (I una mica

ansiosa:) De debó m’estimes, Eben?

- 94 -

EbEn, amb èmfasi: M’agrades més que cònsevol de les noies

que mai som conegudes! Paraula de Déu!

abbiE: Agradar no ès estimar.

EbEn: Bé dôs... t’estímot. Ara ja estàs satisfeta?

abbiE: Sí. N’estic. (Ella somriu amb adoració cap a ell.)

EbEn: Val més que me’n vagi cap a l’estable. El vei è capaç

de sospitar i venir d’amagat.

abbiE, amb un somriure confiat: Que ho faci! Sempre puc

posar-li una bena als uis. Deixaré les persianes aubertes i

que hi entrin el sól i l’aire. Aquest saló ha estat mort massa

temps. Ara serà el meu saló!

EbEn, arronsant les celles: Ah sí?

abbiE, apressadament: Vui dir... el nostre.

EbEn: Això.

abbiE: L’hem fet nostre aquesta nit, oi? Li hem tornat la

vida... el nostre amor ho ha fet.

Pausa.

EbEn, amb un posat estrany: La mare ha tornat a la seu

tomba. Ara ja pot dormir.

abbiE: Descansi en pau! (I amb un tendre retret:) No hauries

de parlar de coses tristes... aquest matí.

EbEn: M’han vingut al cap sènse volguer.

- 95 -

abbiE: No ho facis. (Ell no respon. Ella badalla.) Bé, me’n

torno una estoneta al llit. Li diré al vei que no me trobo

gaire bé. Que se faci èll el dinar.

EbEn: Mi-te’l, ja torna de l’estable. Més val que no t’hi

trobi pas, aquí.

abbiE: Sí. Adéu. No m’oblidis. (Li envia un petó. Ell somriu;

després treu pit i espera el seu pare, confiat. Cabot entra

lentament des de l’esquerra, mirant el cel amb un aire

absent.)

EbEn, content: Bon dia, pare. Què, mirant les estrelles de

dia?

Cabot: È bonic o no è bonic?

EbEn, mirant al seu voltant amb posat de propietari: Ès una

granja refotudament bonica.

Cabot: Volia dir el cel.

EbEn, amb un ampli somriure: Cóm ho sats? Si no t’hi

guipes. (Això el posa de bon humor i es pica les cuixes tot

rient.) Ho-ho! È bóna aquesta!

Cabot, fosc i sarcàstic: Tròbot que estàs molt graciós, avui.

D’un-te ets tret el whisky?

EbEn, de bon humor: No è pas el whisky. È la vida. (De

sobte oferint-li la mà, amb sobrietat:) Tu i jo ja estem en

paus. Donem-s’e la mà.

Cabot, amb suspicàcia: Què coi te passa?

- 96 -

EbEn: Dôs no. Podé ja està bé aixís. (Un moment de pausa.)

Que què coi me passa? (Amb estranyesa:) No l’ets sentida

cóm passava... camí de la tomba?

Cabot, fosc: Qui?

EbEn: La mare. Ara ja pot dormir i reposar en pau. Ja esteu

tants a tants.

Cabot, confós: Jo tabé som reposat. Som dormit bé... allà

ambe les vaques. En saben, de dormir. I me n’ensenyen.

EbEn, de sobte, una altra vegada content: Un visca per les

vaques! Bé... més val que te’n vagis a trebaiar.

Cabot, divertit a contracor: M’estàs donant ordres, xaiet?

EbEn, comença a riure: Oh, i dôs! T’estic donant ordres. Ha

ha ha! Pren-t’ho cóm vulguis! Ha ha ha! Ara jo som el gall

d’aquest galliner. Ha ha ha! (Se’n va cap a l’estable rient.)

Cabot, mira com se’n va, amb una barreja de pietat i

menyspreu: No hi è pâ tot. Cóm sa mare. Pastat an èlla. No

se’n pot esperar re! (Escup amb un menyspreu fastigós.) È

un idiota de naixement! (Després, tocant de peus a terra:)

Bé... coménçot a tenir gana. (Se’n va cap a la porta.)

Cau el teló.

- 97 -

ACTE 3

ESCEna 1

Una nit a finals de primavera de l’any següent. Es

veuen la cuina i les dues habitacions del pis de dalt.

Cadascuna de les dues habitacions estan dèbilment

il·luminades per llums d’oli.

EbEn seu a un costat

del llit a la seva habitació, la barbeta apuntalada

damunt els punys, la seva cara és la imatge de l’es-

forç que fa per entendre el conflicte de les pròpies

emocions. Els riures sorollosos i la música de baix a

la cuina, on encara ballen, l’incordien i el distreuen.

Arrufa el nas mirant cap a terra.

A l’habitació del costat hi ha un bressol a prop del

llit de matrimoni.

A la cuina, tot és festa. Ho han apartat tot per

fer lloc als que ballen. Les cadires han estat enre-

tirades contra la paret. En aquestes cadires hi ha

asseguts, estrets i apilotats els uns amb els altres,

els propietaris de les granges del veïnat i les seves

esposes i fills. Parlen i riuen fort. És evident que

comparteixen una complicitat juganera. No ces-

sen les picades d’ull, els cops de colze, els gestos

- 98 -

amb el cap referits a Cabot que, en un excitat estat

d’eufòria, incrementat per la quantitat d’alcohol

que ha begut, està dret vora la porta de darrere

on hi ha un petit barril de whisky i serveix beguda

a tots els homes. Al cantó esquerre,

abbiE seu en

un balancí, amb un xal damunt l’espatlla. Està molt

pàl·lida, amb la cara xuclada i demacrada, té els ulls

fixats ansiosament sobre la porta oberta de darrere,

com si esperés algú.

El músic, assegut al cantó dret més allunyat, afina

el seu violí. És un jove desmanegat, amb una cara

allargada i suau. Els seus ulls pàl·lids parpellegen

sense parar i somriu furtivament amb cobdiciosa

malícia.

abbiE, girant-se de sobte cap a la noia de la seva dreta:

On para, l’Eben?

noia, mirant-la despectivament: Poc que ho sé, senyora

Cabot. Fa estona que no el som pâ vist, l’Eben. (Amb inten-

ció:) Sembla que para més per casa des que vostè va arribar.

abbiE, vagament: Vaig penre el lloc de la seu mare.

noia: Oh, i dôs! Això som sentit dir.

Es gira per xerrar-li a la seva mare, que seu al seu

costat, això que s’han dit.

abbiE es gira cap a un homE

gros i corpulent, madur, la cara enrojolada i els ulls

sortits del qual expliquen la quantitat d’alcohol que

ha ingerit.

abbiE: Que l’ha vist, l’Eben, vostè?

- 99 -

HomE: No, no el som pâ vist. (I afegeix picant l’ull:) Si vostè

no l’ha pâ vist, vagi a saber...

abbiE: Ès el millor ballador de la comarca. Hauria de venir

i ballar.

HomE, picant l’ullet: Podé fa vere que s’ha tornat respon-

sable i està passejant el nen perquè dormi. È un nen, oi?

abbiE, assentint vagament: Oh, i tant... ja té quinze dies...

bonic cóm un sól.

HomE: Tots ho són... als uis de la seu mare. (Després, xiu-

xiuejant, amb un cop de colze i mirada lasciva:) Escolta,

Abbie... si mai te canses de l’Eben, pensa en jo! No te

n’oblidis pas, ara! (En veure la cara d’incomprensió d’ella,

després d’un segon, remuga disgustadament:) En fi... iré

fer un atre glopet. (Marxa cap allà on és Cabot, que dis-

cuteix sorollosament sobre vaques amb un grangEr vEll.

Tots beuen.)

abbiE, sense adreçar-se a ningú en concret: Me pregunto

què deu estar fent l’Eben.

La seva frase corre de boca en boca, acompanyada

de burles i rialletes, i després d’haver passat per tots

els bancs arriba fins al

violiniSta. Posa els seus ulls

parpellejants damunt

abbiE.

VioliniSta, aixecant la veu: Me pènsot que t’ho puc dir,

Abbie, què està fent l’Eben! Ha anat a l’iclésia... a resar...

o a donar les gràcies.

Tots riuen nerviosament amb expectació.

- 100 -

Un HomE: Per què?

Més riures.

VioliniSta: Perquè an èll... (Dubta una mica.) ...li ha nascut

un germanet!

Esclafits de riure. Tothom mira

abbiE i Cabot. Ella està

absent, mirant cap a la porta.

Cabot, encara que no

ha sentit què ha dit, però molest pels riures, avança

cap a ell, emprenyat. Es fa un gran silenci.

Cabot: Què esteu belant, tots plegats... cóm un ramat de

cabres? Per què no balleu, maleït sia? Que no us som pâ

fet venir aquí per ballar... per gaudir de la vida, que són dos

dies... i us em cardeu aquí a cloquejar cóm gallines molles

fartes de gra. Us heu cardat el beure i heu arrasat ambe tot

el menjar cóm a porcs, no? Dôs balleu per jo, feu el fotut

favor. Ès el mínim que poríeu fer, entesos?

Se senten murmuris d’animadversió però tothom

està massa atemorit per fer-li-ho evident.

VioliniSta, amb astúcia: Estems esperant l’Eben.

Un riure reprimit.

Cabot, amb un entusiasme feroç: A l’infern ambe l’Eben!

S’ha acabat l’Eben, des d’ara! Ja tinc un atre fii! (El seu

humor varia amb rapidesa gràcies a l’alcohol.) Prô no us en

cardeu de l’Eben, cap de vosatros! È sang de la meu sang,

tot i sèr un beneit. È molt millor que cònsevol de vosatros!

Pot trebaiar en un sól dia cóm a mínim tant cóm jo... i això

us hauria d’avergonyir a tots.

- 101 -

VioliniSta: I tabé pot fer molta feina en una sóla nit!

Esclat de riures.

Cabot: Rieu, beneits, rieu! Tens raó, músic. Èll, si cal, pot

trebaiar de dia i de nit tabé, cóm jo!

GranGEr VEll, de darrere el barril de cervesa des d’on tron-

tolla, begut. Amb tota naturalitat: No t’arriben a la sola de

la sabata, Ephraim... un fii als setanta-sis anys. Això è sèr un

mascle. Jo només en tinc seixanta-vuit i no poria pâ fer-ho.

Un esclat de riures.

Cabot s’afegeix a la riallada.

Cabot, donant-li una surra al cul: Ho séntot per tu, Hi.

Poc que hauria sospitat mai una fluixera aixís en un vailet

cóm tu!

GranGEr VEll: Ni jo tapoc no hauria pas imaginat que no

en tinguessis pâ tu, de fluixera, Ephraim.

Hi ha una altra riallada.

Cabot, sorrut, de sobte: Tinc moltes debilitats... un foti-

mer... la gent no ho sap pas. (Tombant-se cap al violinista:)

Va, músic! Fot-li! Dona’ls alguna cosa per ballar! Què ets,

un espantai? Que no è pas una festa, això? Fot-li fins que

te surtin durícies al coll!

VioliniSta, agafa un got que li ofereix el granger vell i el

buida: Som-hi!

Comença a tocar «Lady of the lake». Quatre nois i

quatre noies fan dues fileres i ballen una dansa típica.

El músic avisa quan canvia cada part, les seves parau-

- 102 -

les van al ritme de la música i les intercala amb altres

crits dirigits als balladors. Els que no ballen, piquen de

peus i mans a l’uníson.

Cabot està especialment actiu.

Només

abbiE roman apàtica i mira fixament cap a la

porta com si es trobés sola en una cambra silenciosa.

Canvi de pareia cap a la dreta! Ara vas bé, Jim! Fes-li una

abraçada d’os! Que la seu mare no mira pas! (Riures.)

Canvi de pareia! Ja t’agrada, això, eh, Essie, ara que tens

en Reub a davant teu! Mireu-la cóm se posa de vermeia,

eeeep! Bé, la vida è breu i l’amor tabé, que diuen.

Riures.

Cabot, amb excitació, picant amb el peu: Foteu-li, nois!

Au, noies!

VioliniSta, picant l’ull a la resta: Ets el més jove de tots els

veis que conec, Ephraim! Ara només te faltaria tenir bóna

vista...! (Riures reprimits. No li ofereix opció de rèplica i

crida:) Passejada! Camines cóm una núvia camí de l’al-

tar, Sarah! Bé, mentre hei ha vida hei ha esperança, que

diuen! Canvi de pareia cap a l’esquerra! Déu meu, mireu

en Johnny Cook quin nivell! No li quedarà gaire força per

segar el blat, demà!

Riures.

Cabot: Fot-li! Fot-li! (I de sobte, incapaç de contenir-se

més, salta enmig dels balladors i els dispersa fent anar

els braços amunt i avall salvatgement.) Sous tots una coia

d’esquenamolls! Fora del meu camí! Deixeu-me espai! Ara

us ensenyaré ballar. Sous tots uns pocapena!

- 103 -

Els fa fora bruscament. S’amunteguen enrere contra

les parets, murmurant, mirant-lo amb ressentiment.

VioliniSta, burlesc: Fot-li, Ephraim! Fot-li! (Comença a tocar

«Pop, Goes the Weasel», cada vegada més ràpid fins que

acaba tan esbojarradament com pot.)

Cabot, arrenca a ballar, i ho fa molt bé i amb molt de vigor.

Després comença a improvisar, fa increïbles i grotesques

cabrioles, salta i pica de talons, saltironeja voltant amb el

cos encorbat com una dansa de guerra índia, després, de

sobte, es redreça i aixeca les cames tan amunt com pot. És

com una mona damunt d’una corda. I durant tot aquest

temps intercala pallassades, crits i comentaris burletes:

Úpala! Això è ballar! Úpala! Mireu! Setanta-sis anys, un

rere l’atre! Dur cóm el ferro colat, encara! Pixant-me els

més joves, cóm som fet sempre! Mireu-me! Us-e convi-

daria a ballar còn faci cent anys prô ja estareu tots morts,

allavontes! Sous una generació malaltissa! Els vostres cors

són de color rosa, no vermeis! Teniu les venes plenes de

fang i aiga! Som l’únic home de la comarca! Úpala! Mireu

això! Som un indi! Ja matava indis a l’oest abantes que

vosatros nasquéssiu i els-e vaic arrencar la cabeiera! Tinc

una ferida de fletxa al cul! La voleu vere? La tribu sencera

me perseguia, prô vaic sèr més ràpid que èlls... ambe la

fletxa clavada al cul! I me vaic venjar. Deu uis per cada

ui, aquesta va sèr la meu divisa. Úpala! Mireu-me! D’una

patada arríbot al sostre! Úpala!

VioliniSta, para de tocar, cansat: Déu totpoderós, no puc

més. Dus el dimoni dins tu.

- 104 -

Cabot, encantat: Tabé an a tu, te som gonyat? Prô ets tocat

cóm Déu mana. Fes un glop.

Se serveix whisky, i també en serveix al

violiniSta.

Beuen. Els altres miren

Cabot silenciosament, amb

la mirada freda i hostil. Hi ha un temps mort. El

violiniSta descansa. Cabot es recolza contra el barril,

panteixant, observant al seu voltant amb mirada

confosa.

EbEn surt de puntetes de la seva habitació i

entra a l’habitació del matrimoni. Es mou silenciosa-

ment, una mica atemorit, fins al bressol, i es queda

allà observant el bebè.

L’expressió de la seva cara és tan vaga com confoses

les seves reaccions, però hi ha traces de tendresa,

d’algun descobriment interessant. Al mateix mo-

ment en què ell arriba al bressol,

abbiE sembla notar

alguna cosa. Dèbilment, s’aixeca i va cap a

Cabot.

abbiE: Vaig a veure el nen.

Cabot, amb interès sincer: Vôs que t’acompanyi, Abbie?

abbiE: No, ja puc tota sóla. Ara torno.

Cabot: No facis pâ cap esforç! El nostre fii te necessita...

recorda-ho! (Riu afectuosament, tustant-li l’espatlla. Ella

defuig el contacte.)

abbiE, fosca: No me toquis. Ara torno.

Se’n va.

Cabot la vigila. Xiuxiuejos al seu voltant.

Cabot es gira. Els rumors s’interrompen. S’eixuga el

front amarat de suor. Respira panteixant.

- 105 -

Cabot: Súrtot respirar aire fresc. Estic una mica marejat.

Músic, torna tocar! A ballar... tothom! Allà hi ha tanta

beguda cóm vulgueu. Passeu-s’ho bé. Ara tórnot.

Se’n va i tanca la porta darrere seu.

VioliniSta, sarcàsticament: No pateixis pâ per nosatros!

(Un riure contingut. Imitant abbiE:) Un-te deu sèr l’Eben?

(Més riures.)

Una dona, cridant: Lo que ha passat en aquesta casa è tan

clar cóm que enmig de la cara hi tenim un nas.

abbiE apareix a l’entrada de la seva habitació i es

queda mirant amb sorpresa i adoració

EbEn, que no

l’ha vista arribar.

Un HomE: Xsss! È capaç d’estar escoltant rere la porta.

Seria ben propi d’èll.

Les seves veus queden ofegades per un xiuxiueig

intens. Les cares es concentren en aquesta xerra-

meca. Un soroll com de fulles mortes mogudes pel

vent arriba de l’habitació.

Cabot ha sortit del porxo

i està estès a terra mirant el cel, amb la mirada es-

purnejant.

abbiE creua l’habitació sense fer soroll.

EbEn no se n’adona fins que no la té ben a la vora.

EbEn, amb un sobresalt: Abbie!

abbiE: Xssst! (Ella l’abraça. Es besen. Després s’aboquen

tots dos a mirar el bressol.) Que no ès bonic?... Ès cóm tu.

EbEn, complagut: De vritat? No ho sabria dir.

- 106 -

abbiE: Exactament cóm tu!

EbEn, malhumorat: No m’agrada pas això. No m’agrada pâ

fer vere que lo que è meu sigui d’èll. Som estat fent això

tota la meu vida. Ja no puc més.

abbiE, posant un dit sobre els seus llavis: Estem fent-ho tan

bé cóm podem. Hem d’esperar... Que passi alguna cosa.

(L’abraça.) Tinc de tornar.

EbEn: Me’n vaic. No puc pas suportar més aquest violí i

tothom rient.

abbiE: No te rendeixis. T’estimo, Eben. Besa’m. (La besa.

Queden abraçats.)

Cabot, des del jardí: Ni tan sóls la música pot fer fora això...

aquesta cosa... se pot sentir cóm regalima dels oms, s’enfila

teulada amunt, llisca xemeneia avall, burxant pels racons!

No hei ha pâ repòs a les cases, no hei ha pâ descans còn se

viu ambe gent. Sempre hei ha aquesta cosa vivint ambe tu.

(Amb un sospir profund:) Me’n vaic ambe les vaques a des-

cansar una estona. (Se’n va cap a l’estable, amb pas pesant.)

VioliniSta, afinant: Celebrem que aquest vei canaia ha em-

bogit! Ara que se n’ha anat... porem divertî’ns-e de debó!

Comença a tocar «Turkey in the Straw» amb el violí.

Ara hi ha diversió de veritat. Els joves s’aixequen

per ballar.

- 107 -

ESCEna 2

Mitja hora més tard. Exterior. EbEn mira el cel des

de la tanca del jardí, un expressió muda de dolor

desconcertat a la seva cara.

Cabot apareix, torna

de l’estable, camina cansadament, els ulls mirant

a terra. Veu

EbEn i canvia completament el seu hu-

mor. S’altera, un somriure cruel i triomfant li arriba

als llavis, va cap a

EbEn amb passes llargues i li pica

l’esquena. De dintre arriben els grinyols del violí i el

soroll de picar de peus i les veus que riuen.

Cabot: Aixís que estaves aquí!

EbEn, sorprès, se’l mira amb odi per un moment; després,

amb desgana: Sí.

Cabot, indagant, burleta: Per què no eres al ball? Tothom

ha preguntat per tu.

EbEn: Que preguntin!

Cabot: Hei ha un bé de Déu de mosses que fan goig.

EbEn: Que se’n vagin a l’infern!

Cabot: T’hauries de casar amb alguna d’aquestes aviat.

EbEn: No me casaré ambe ningú.

Cabot: Aixís pories fê-te amb una granja.

EbEn, amb desdeny: Cóm vas fer tu, vôs dir? Jo no som pâ

d’aquesta mena.

- 108 -

Cabot, ferit: Menteixes! Va sèr la família de la teu mare

qui volia robâ-me la granja.

EbEn: Dôs hei ha gent que no diu pas això... (Després d’una

pausa, desafiant:) I jo ja tinc una granja, en cònsevol cas.

Cabot, burleta: A un-t?

EbEn, pica amb el peu a terra: Aquí!

Cabot, riu grollerament tirant el cap enrere: Ho ho ho! Que

tu ja tens? Què tens tu? Aquesta sí que è bóna!

EbEn, contenint-se, seriós: Ja ho veràs.

Cabot, l’observa amb recel, mirant de descobrir què vol.

Pausa. Després, amb seguretat i menyspreu: Sí. Ja ho veré.

I tant que ho veré. Ets tu que ets cec... cec cóm un taup

sota terra. (De sobte EbEn riu, llançant un sardònic lladruc:

«Ha!» Pausa. Cabot l’observa amb renovat recel.) Què re-

mugues? (EbEn es gira sense respondre. Creix l’enfuriment

de Cabot.) Déu totpoderós, que n’arribes a sèr d’estúpid!

No hi tens més que rebombori, dins del cervell... è cóm un

bocoi buit! (Sembla com si EbEn no el sentís. La ràbia de

Cabot creix.) La teu granja! Déu totpoderós! Si no ‘guessis

pâ nascut tan ruc, t’hauries adonat que mai posseiràs ni

una sóla branca ni una sóla pedra de tot això! Sobretot

ara que ha nascut èll. Serà per èll, ja t’ho dic ara... serà

seua còn jo me mori... prô pènsot viure més de cent anys

per cardau-us-e a tots... i èll allavontes ja haurà crescut...

tinrà gairebé la teu edat! (EbEn riu una altra vegada amb

el seu sardònic «Ha!». Això acaba per provocar la fúria de

Cabot.) «Ha»? Te penses que poràs evitar-ho, oi? Bé, tabé

- 109 -

serà per èlla, la granja... Per l’Abbie... no la poràs pas en-

redar... te coneix totes les trampes... no hi poràs pâ fer re...

vol la granja pr’ èlla... la tenies atemorida... me va explicar

que la rondaves d’amagat i que volies cardar amb èlla per

tenî-la de la teu part... sí... tu, cabró, sí! (Aixeca els punys

amenaçadorament.)

EbEn, enfrontant-s’hi, ofegant-se de ràbia: Menteixes, vei

borratxo! L’Abbie mai no ha pâ dit re aixís!

Cabot, triomfant de sobte, veient com EbEn ha quedat

trasbalsat: Ho va dir. I jo vaic dir, li faré saltar el cervell per

damunt d’aquests oms... i èlla va dir no, no té cap sentit,

qui t’ajudarà a la granja?... i emprés va dir hauríem de tenir

un fii... Sé que podem, va dir... I jo vaic dir, si me dones un

fii, poràs tenir tot lo que te passi pel cap. I va dir, vui que

desheretis l’Eben i que aquesta granja sigui tota per jo còn

te moris! (Amb terrible goig:) I això è lo que va passar, oi?

I la granja serà pr’ èlla! I la pols del camí... per tu! Ha! Riu

ara, si pots!

EbEn, ha estat escoltant, petrificat pel dolor i la ràbia; de

sobte riu salvatgement i desgarrada: Ha ha ha! O sigui

que ha jugat aixís de brut?... sempre... tal cóm sospitava

de bón començament... quedâ-s’ho tot... an a jo tabé...!

(Amb cruesa.) La mataré. (Salta cap al porxo, però Cabot

és més ràpid i s’hi interposa.)

Cabot: No ho faràs pas!

EbEn: Fuig!

Intenta apartar

Cabot. Es barallen i la cosa es con-

verteix en una lluita homicida. La força del vell

- 110 -

és excessiva per EbEn. Cabot agafa EbEn pel coll i

l’empeny cap a la paret de pedra. En aquest mateix

moment,

abbiE surt al porxo. Amb un crit reprimit

corre cap a ells.

abbiE: Eben! Ephraim! (Treu la mà de Cabot de la gola

d’EbEn.) Deixa’l, Ephraim! L’estàs ofegant!

Cabot aparta la seva mà i tira EbEn, que cau cap a un

costat, i queda estès sobre la gespa, bufant i amb

dificultats per respirar.

abbiE, plorant, s’agenolla al

seu costat, i intenta acostar el cap d’ell a la seva

falda, però ell la rebutja.

Cabot, continua dret mirant-los amb posat d’orgull ferotge:

No cal pâ que pateixis, Abbie, no era pâ la meu intenció,

matâ’l. No val pâ la pena... ni de bón tros! (Cada vegada

més triomfant:) Setanta-sis anys i poc més de trenta que

en té èll... se pensava que poria amb el seu pare i mira un-t

ès èll! Dôs no, per Déu, no som pâ fàcil de pelar! I aquest

que dorm dins el bressol, el criaré perquè sigui cóm jo! (Es

gira per marxar i deixar-los.) Ara me’n tórnot a ballar!... A

cantar i a celebrar-ho! (Camina cap al porxo, però es torna

a girar amb un gran somriure.) No crec pâ que li quedin

forces, prô si te molesta, Abbie, crida. Vinré corrents i

ambe l’ajut del Totpoderós i Etern, me’l posaré a la falda i

li daré una bóna surra! Ha ha ha! (Entra a la casa rient. Un

moment després, se senten els seus «Úpala!» cridaners.)

abbiE, amb tendresa: Eben. Estàs ferit? T’ha fet mal? (Pro-

va de besar-lo, però ell l’empeny violentament i la deixa

asseguda.)

- 111 -

EbEn, respirant agitadament: Ves-te-te’n a l’infern.

abbiE, no creu el que les seves orelles senten: Soc jo, Eben...

l’Abbie... que no me coneixes?

EbEn, fulminant-la amb la mirada, amb odi: I tant... massa

que te conec... ara! (S’enfonsa i plora.)

abbiE, amb por: Eben... què t’ha passat?... per què me

mires aixís cóm si m’odiessis?

EbEn, amb violència, entre plors i sospirs: I tant que t’odíot!

Ets una puta... una porca i maleïda puta!

abbiE, fent-se enrere horroritzada: Eben! No saps lo que

dius!

EbEn, mirant de posar-se dret i seguint-la; acusadorament:

No ets re més que un fastigós grapat de mentides! M’has

estat mentint a cada paraula que deies, dia i nit, des que

vam... fer-ho per primera vegada. I ets seguit dient que

m’estimaves...

abbiE, amb agitació: Ès que t’estimo! (Ella li agafa la mà,

però ell la hi rebutja.)

EbEn, desconsiderat: M’has fet tornar boig... malalt, es-

túpidament boig... pretenies això! Ets jugat brut ambe

jo des del començament perquè me n’anés al llit ambe

tu... i aixís è cóm ets tingut un fii perquè èll pensés que

era seu, per heretar la granja tu i perquè jo m’hagués

d’arrossegar per terra. (Mirant-la fixament amb ulls an-

goixats, desconcertats:) Hei ha d’haver el diable a dintre

teu! Perquè no hei ha cap sèr humà que pugui sèr tan

malvat cóm ho ets tu!

- 112 -

abbiE, atordida, amb palidesa: Èll t’ha dit que...?

EbEn: Que no è vritat? No serveix de re que menteixis.

abbiE, suplicant: Eben, escolta... has d’escoltar... va sèr

fa molt temps... abans que tinguéssim res tu i jo... tu me

menyspreaves... anant a veure la Minnie... quan jo ja t’es-

timava... i vaig dir-li això per venjar-me de tu!

EbEn, amb desconsideració, amb torturada passió: Tant

de bó que fossis morta! Tant de bó que haguéssims estat

morts abantes que tot això passés! (Enfurismat:) Prô me

venjaré! Pregaré a la mare perquè torni i m’ajudi... i us-e

cobreixi ambe la seu maledicció!

abbiE, trencada: No ho facis, Eben! No ho facis! (Cau de

genolls davant seu i plora.) No volia fer-te cap mal! Perdo-

na’m, digues que me perdones!

EbEn, com si no l’escoltés, ferotge: Aquest vei de merda

sabrà tota la vritat... i tu! Li explicaré tota la vritat sobre

aquest fii del que n’està tan orgullós! Emprés us-e deixaré

aquí... sóls... perquè us enverineu l’un a l’atra... ambe la

mare sortint cada nit de la tomba... I jo me n’iré cap als

camps d’or de Califòrnia un-te són en Peter i en Sim!

abbiE, aterrida: Me vols... deixar? No pots!

EbEn, amb determinació violenta: Sí que puc, me’n vaic!

Allà me faré ric i tornaré i lluitaré contra èll per la granja que

va robar... I us-e faré fora a tots dos!... perquè ‘neu pidolar

i dormir pels boscos... i emporta’t el teu fii... i moriu’s-e de

gana! (Acaba histèric.)

- 113 -

abbiE, tremolant; després, amb humilitat: També ès el teu

fii, Eben.

EbEn, torturat: Tant de bó no ‘gués nascut! Tant de bó se

morís ara mateix! Tant de bó no ‘gués posat mai els uis

damunt seu! Ès èll... per això tu el vas tenir... per robar...

ès èll que ho ha canviat tot!

abbiE, cuidadosament: Creies que t’estimava... abans que

èll arribés?

EbEn: I tant... cóm un bou estúpid!

abbiE: I creus que ara ja no...?

EbEn: Creure una lladregota mentidera! Ha!

abbiE, tremolosa; després, amb humilitat: I abans, m’esti-

maves de debó?

EbEn, trencat: I tant... i tu m’enganyaves!

abbiE: I ara no m’estimes!

EbEn, amb violència: T’odíot! T’ho tórnot dir!

abbiE: I te’n vas de vritat cap a l’Oest... me deixaràs... tot

perquè èll ha nascut?

EbEn: Me n’iré de matí... o que Déu se m’emporti a l’infern.

abbiE, després d’una pausa, amb una terrible i freda in-

tensitat, lentament: Si això ès lo que haig de pagar per

aquest naixement... matar el teu amor... allunyar-me de

tu... la meu única alegria... l’única alegria que he conegut

en la meu vida... el meu cel... més bonic que el cel... si ès

això, doncs l’odio, també, encara que sigui la seu mare!

- 114 -

EbEn, trencat: Mentida! Tu l’estimes! Èll robarà la granja

per tu! (Trencat:) Prô no è pâ tant la granja... no... è que

m’hagis enganyat... fent que t’estimés... mentint-me dient

que m’estimaves... només per tenir un fii... per robar!

abbiE, absorta: No robarà! Primer el mataria! T’estimo!

T’ho demostraré...!

EbEn, amb severitat: No segueixis mentint. No t’escóltot

pas! (Es gira.) No te tornaré pas a vere. Adéu!

abbiE, pàl·lida i amb angoixa: Ni tan sóls me faràs un

petó?... ni un de sól... després de tot lo que ens hem

estimat?

EbEn, amb veu dura: No vui fê-te mai més cap petó! Vui

oblidar que un dia vaic posar els uis damunt teu!

abbiE: Eben!... No ho hauries de fer... Espera una mica...

Vui dir-te que...

EbEn: Vaic emborratxâ-me. Vaic ballar.

abbiE, penjant-se del seu braç; amb franquesa apassio-

nada: Si ho pogués fer... Si èll no s’interposés mai èntre

nosatres... si te pogués demostrar que mai no he ordit

res per robar-te... perquè tot seguís igual èntre nosatres,

estimant-nos l’un a l’atre cóm sempre, besant-nos i sent

feliços de la mateixa manera que hem estat feliços fins que

èll va arribar... si pogués fer això... me tornaries a estimar,

vritat? Me tornaries besar? No me deixaries mai, vritat?

EbEn, emocionat: Imagínot que no. (I apartant la mà d’ella

del seu braç. Amb un somriure amarg:) Prô tu no ets Déu,

vritat?

- 115 -

abbiE, exultant: Recorda que ho has promès! (I amb una

intensitat estranya:) Podé pugui desfer una cosa que Déu

ha fet!

EbEn, mirant-la detingudament: T’has trastocat, vritat?

(Després va cap a la porta.) Me’n vaic ballar.

abbiE, cridant-li amb intensitat: T’ho demostraré! Demos-

traré que t’estimo més que... (Ell se’n va, i sembla que no

l’ha sentit. Ella es queda dreta on és, el segueix amb la

mirada, i acaba amb desesperació:) Més que res del món!

- 116 -

ESCEna 3

Poc abans de l’alba. Es veuen la cuina i el dormitori

Cabot.

A la cuina, amb un llum d’oli damunt la taula,

EbEn

està assegut, les mans aguantant la seva barbeta,

el rostre demacrat, blanc i inexpressiu. La bossa de

viatge a terra, al seu costat.

Al dormitori, dèbilment il·luminat per una petita

làmpada d’oli,

Cabot dorm. abbiE està abocada a la

vora del bressol, escoltant, la cara plena de terror,

encara, i una inusual expressió de triomf desespe-

rat. De sobte, es descompon i plora, sembla que es

llenci de genolls vora el bressol; però el vell es tomba

inquiet, remugant dins el seu somni, i ella es reté i

fuig del bressol amb un gest d’horror, ràpidament,

cap a la porta de darrere i surt. Al cap d’un moment

apareix a la cuina i, corrent cap a

EbEn, llança els seus

braços al voltant del seu coll i el besa salvatgement.

Ell s’endureix, resta fred i sense emoció, mirant a

l’infinit.

abbiE, histèrica: Ho he fet, Eben! Te vaig dir que ho faria!

T’he demostrat que t’estimo... més que res... i ara no po-

dràs dubtar de mi mai més!

EbEn, fosc: Sigui lo que sigui que hagis fet, ara ja no serveix

de re.

abbiE, salvatge: No diguis això! Besa’m, Eben, no vols?

Necessito que me besis després de lo que he fet! Necessito

que me diguis que m’estimes!

- 117 -

EbEn, la besa sense emoció; fosc: Això ès un adéu. Me’n

vaic.

abbiE: No! No! No marxis... ara no!

EbEn, perdut en els seus pensaments: Ho he estat pensant...

i no diré re al pare. I que la mare se vengi de vosatros. Si

l’hi dic an èll, aquest vei porc è tan fastigós que l’hi faria

pagar a la criatura. (La seva veu denota emoció a pesar

que ell ho evita.) I no vui pâ que li passi re dolent, an èll.

Èll no ha pâ de pagar la teu culpa. (Afegeix amb un orgull

estrany:) I s’assembla an a jo! I a fe de Déu que è meu! I

algun dia tornaré i...!

abbiE, massa absorta en els seus pensaments per escol-

tar-lo, suplicant: No hi ha cap motiu perquè marxis ara...

no té cap sentit... ara tot torna sèr igual que abans... no

hi ha res que s’interposi èntre nosatres, ara... després de

lo que he fet!

EbEn, alguna cosa en la veu d’ella li desperta sospites. Se

la mira fixament, una mica espantat: È cóm si ‘guessis

embogit, Abbie. Què ets fet?

abbiE: Jo... l’he matat, Eben.

EbEn, astorat: L’ets matat?

abbiE, greu: Sí.

EbEn, refent-se del seu astorament; salvatge: Que li serveixi

d’escarment! Prô hem de fer de seguida alguna cosa per-

què sembli que aquest porc vei se va matar de tan borratxo

cóm anava. Tothom va vere cóm n’estava, de borratxo.

- 118 -

abbiE, salvatge: No! No! An èll no! (Rient amb despreocupa-

ció:) Prô ès lo que hauria hagut de fer, vritat? Ès an èll a qui

hauria d’haver matat en lloc seu! Per què no m’ho vas dir?

EbEn, en estat de xoc: En lloc de qui? Què vôs dir?

abbiE: No an èll.

EbEn, la cara se li torna pàl·lida: No... Aquesta criatura, no!

abbiE, greu: Sí!

EbEn, cau de genolls fulminat, la veu li tremola d’horror:

Oh, Déu totpoderós! Déu que tot ho pots! Mare, un-t eres,

per què no la vas aturar?

abbiE, amb senzillesa: Èlla se’n va tornar cap a la tomba

aquèlla nit que ho vam fer per primer cop, te’n recordes?

No l’he tornat sentir a la vora des de llavors. (Pausa. EbEn

amaga el cap sota les mans, tremolant tot ell com si esti-

gués enfebrat. Ella continua, greu:) He deixat el coixí sobre

la seu carona. I s’ha matat. Ha deixat de respirar. (Comença

a plorar suaument.)

EbEn, la ràbia comença a mesclar-se amb la pena: Era cóm

jo. Era meu, maleïda siguis!

abbiE, lentament i trencada: No volia fer-ho. M’odiava a

mi mateixa mentre ho feia. L’estimava. Era tan bonic... la

teu viva imatge... Prô jo t’estimava més an a tu... i tu te

n’anaves... ben lluny, on mai més no te pogués veure, ni

mai més besar-te, ni mai més sentir-te contra meu... i me

vas dir que m’odiaves per haver-lo tingut... vas dir que

l’odiaves i que desitjaves que fos mort... vas dir que si no

- 119 -

hagués estat perquè èll va arribar, tot hauria continuat

igual èntre nosatres.

EbEn, incapaç de suportar tot això, s’aixeca d’una revolada,

l’amenaça, amb els dits crispats com si s’agafessin fort al

coll d’ella: Menteixes! Mai no vaic pâ dir... mai no vaic pas

somiar que tu... Abantes m’hauria fet taiar el cap que fê-li

mal a un sól dit seu!

abbiE, patèticament, deixant-se caure de genolls: Eben, no

me miris aixís... odiant-me... no després d’això que he fet

per tu... per nosatres... perquè puguem tornar sèr feliços...

EbEn, ara amb fúria: Calla o te mataré! Ara som vist el teu

joc... el mateix joc brut de sempre... me vôs fê-me culpable

del teu assassinat!

abbiE, gemegant, tapant-se les orelles amb les mans: No

diguis això, Eben! No ho diguis! (S’arrapa a les cames d’ell.)

EbEn, el seu humor es converteix de sobte en horror,

s’aparta d’ella: No me toquis pas! Ets verinosa! Cóm ets

poguda... assassinar una pobra criatura... Per què has

venut la teu ànima al diable? (Amb ràbia, de sobte:) Ha! Ja

sé per què ho has fet! No pâ per les mentides que m’aca-

bes d’explicar... sinó perquè volies tornar robar... robâ-me

l’última cosa que m’havies deixat... la meu part d’èll... no,

tot èll sencer... vas vere que era cóm jo... sabies que era

tot meu... i no ho podies pas suportar... Te conec! El vas

matar perquè era meu! (Tot això l’ha portat fins gairebé

la bogeria. Se’n va cap a la porta, allunyant-se d’ella;

després es gira. Sacsejant els punys, violentament:) Prô

- 120 -

me venjaré de tu! Me’n vaic buscar el xèrif! L’hi explicaré

tot! Emprés me n’iré tot cantant «Marxo a Califòrnia...»

...l’or... la Porta d’Or... el sól d’or... camps d’or a l’oest!

(Això últim ho diu mig cridant, mig cantant, sense cap co-

herència; de sobte s’interromp amb apassionament.) Vaic

buscar el xèrif perquè vingui a detenî-te! Que se t’emporti

i te tanqui lluny de jo! No puc pas estar aquí mirant-te!

No en tens prou de sèr una lladre i una assassina, que

encara me temptes! T’entregaré al xèrif! (Es gira i corre

cap a fora, sospirant i gemegant, i arrenca bruscament a

córrer cap al camí.)

abbiE, s’aixeca amb esforç, corre cap a la porta, i el crida:

T’estimo, Eben! T’estimo! (S’atura a la porta, dèbil, ten-

tineja, a punt de caure.) Pots fer lo que vulguis... mentre

me tornis estimar! (Cau a plom, en un desmai.)

- 121 -

ESCEna 4

Més o menys una hora més tard. Com a l’escena 3,

es veuen la cuina i el dormitori de

Cabot. Comença

el dia. Surt el sol, brilla el cel.

A la cuina,

abbiE seu a taula, exhausta i amb el cos

deixat anar, el cap amagat entre els braços, la cara

tapada.

Al pis de dalt,

Cabot encara dorm, però es desperta

amb un sobresalt. Mira per la finestra i fa un es-

bufec de sorpresa i d’irritació. Aparta els llençols

i comença a vestir-se ràpidament. Sense mirar

enrere, comença a parlar a

abbiE, que suposa que

està al costat seu.

Cabot: Llamps i trons, Abbie! Feia quinze anys que no

dormia fins tan tard! Sembla com si el sól ja gairebé fós al

seu punt més alt. Deu haver sét el ball i el beure. Això è

que que me faic vei. Espérot que l’Eben hagi ‘nat trebaiar.

Pories havê-te pres la molèstia de despertâ-me, Abbie. (Es

gira. Veu que no hi ha ningú. Se sorprèn.) Vaja... Un-te deu

sèr? Fent el dinar, imagínot. (Va de puntetes cap al bressol i

aguaita. Amb orgull:) Bón dia, fiiet meu. Bonic cóm un sól!

Dorm profundament. No brama pâ de nits cóm els atres.

(Se’n va silenciosament per la porta del fons. Poc després,

entra a la cuina. Veu abbiE. Amb satisfacció:) Aixís que ets

aquí. Ets fet re per dinar?

abbiE, sense moure’s: No.

Cabot, anant cap a ella, gairebé amb simpatia: Que no te

trobes pâ bé?

- 122 -

abbiE: No.

Cabot, li posa les mans a l’espatlla. Ella té un calfred:

Podé millor que t’estiris una mica. (Mig divertit:) El teu fii

te reclamarà aviat. Tal cóm dorm, a la força se despertarà

amb una gana de bou.

abbiE, amb tremolor; després, amb veu apagada: Ja no se

despertarà més.

Cabot, fent broma: Fa cóm jo aquest matí. No era pâ dormit

fins tan tard des que...

abbiE: Ès mort.

Cabot, mirant-la fixament, desconcertat: Què...

abbiE: L’he matat.

Cabot, apartant-se d’ella, espantat: Ets beguda... o ets

embogida... o...!

abbiE, aixeca de sobte el cap i el mira; salvatge: L’he matat,

te dic! L’he asfixiat. Ves i comprova-ho si no me creus!

Cabot se la queda mirant durant un segon, i després

surt corrents per la porta de darrere, el podem sentir

pujar les escales de tres en tres, i corre cap al dormi-

tori i s’aboca al bressol.

abbiE ha tornat a enfonsar-se,

aclaparada tal com estava abans.

Cabot posa la mà al

bressol per tocar la criatura. Una expressió de terror

i espant envaeix la seva cara.

Cabot, allunyant-se, tremolant: Déu totpoderós! Déu tot-

poderós. (Marxa tentinejant. Torna ràpidament a la cuina.

Va cap a Abbie, encara amb expressió atordida. Amb veu

- 123 -

ronca:) Per què ho has fet, això? Per què? (En no trobar

resposta, l’agafa violentament per les espatlles i la sacseja.)

Te pregúntot que per què ho ets fet! Val més que m’ho

diguis o...!

abbiE, l’empeny tan furiosament que ell ha de retrocedir

com pot, trontollant, mentre ella s’aixeca; amb odi i ràbia

salvatges: No t’atreveixis a tocar-me! Quin dret tens tu per

demanar-me explicacions? No era pas el teu fii! Te penses

podé que hauria tingut un fii teu? Abans morta! Odio veu-

re’t i sempre t’he odiat! Ès tu que hauria d’haver assassinat,

si hagués estat intel·ligent! T’odio! Estimo l’Eben. Des del

primer dia, que l’estimo. I èll era el fii de l’Eben... meu i de

l’Eben... no pas el teu!

Cabot, queda mirant-la atordit. Pausa. Buscant les paraules

amb dificultat, fosc: Era això... lo que sentia... rondava per

tots els racons... mentre tu menties... m’evitaves... me deies

que ja estaves prenyada... (Es tanca en un silenci profund;

després, amb una emoció estranya:) È mort, ben cert. No

som sentit el seu cor. Pobrissó. (S’eixuga una llàgrima,

passant-se la màniga pel nas.)

abbiE, histèrica: No! No! (Sense poder aturar el plor.)

Cabot, amb un esforç intens, que el torna rígid i endureix la

seva cara dibuixant-li una expressió rocosa, murmurant: Tinc

de sèr... cóm una pedra... una roca del judici final! (Pausa.

Aconsegueix un domini total d’ell mateix. Amb duresa:) Si

era de l’Eben, estic content que se n’hagi ‘nat! Podé ho era

sospitat sempre, això. Sentia que alguna cosa hei havia... en

algun lloc... la casa s’havia tornada tan solitària... i freda...

- 124 -

m’espenyia cap a l’estable... cap a les bèsties i al camp...

Sí! Ho havia d’haver sospitat... alguna cosa. No m’heu pas

ensarronat... no del tot... Som un aucellot massa vei... una

fruita madura a punt de caure de la branca... (S’adona que

es dispersa, torna a lloc, mira abbiE amb un somriure cruel.)

Aixís que hauries preferit matâ-me an a jo en lloc d’èll, oi?

Dôs pènsot viure fins als cent anys! Viuré per vere-te penjada

d’una forca! Te portaré al judici de Déu i de la llei! Me’n vaic

buscar el xèrif. (Va cap a la porta.)

abbiE, fosca: No cal. Ja hi ha anat l’Eben.

Cabot, sorprès: L’Eben... ha anat buscar el xèrif?

abbiE: Sí.

Cabot: Per denunciâ-te?

abbiE: Sí.

Cabot, valora això. Pausa. Després, amb veu dura: Vaja,

dôs li agraèixot que m’estalviï el tràngol. Me’n vaic treba-

iar. (Se’n va cap a a la porta. Després es gira, amb la veu

carregada d’una emoció estranya.) Hauria d’haver estat fii

meu, Abbie. M’hauries hagut d’estimar. Som un home, jo.

Si m’haguessis estimat, mai no li hauria pâ dit al xèrif re de

lo que haguessis fet, encara que me rostissin viu!

abbiE, defensiva: Hi ha molt més de lo que saps, i per això

me denuncia.

Cabot, sec: Espèrot pel teu bé que sigui aixís. (Se’n va.

Arriba a la tanca. Mira el cel. Es desinfla. Per uns moments

és un home vell i fatigat. Murmura desesperadament:)

Déu totpoderós, estic més sól que mai! (Sent passes que

- 125 -

arriben per l’esquerra, i Cabot torna a ser el d’abans. EbEn

ve corrent, panteixant exhaust, la mirada salvatge i aspecte

de boig. Travessa la tanca donant un cop de porta. Cabot

l’agafa per les espatlles.

EbEn se’l queda mirant sense dir

res.) L’hi has dit al xèrif?

EbEn, assentint estúpidament: Sí.

Cabot, empeny EbEn fins a fer-lo caure a terra; rient amb un

menyspreu fulminant: Ben fet! Ets ben bé cóm la teu mare!

(Se’n va cap a l’estable, rient amb duresa.

EbEn s’aixeca

amb dificultat. De sobte, Cabot torna. Trist i amenaçant:)

Carda el camp d’aquesta granja còn el xèrif se l’emporti...

o a fe de Déu que haurà de tornar i detenî-me, an a jo

tabé, per assassinat!

Marxa ofès. Sembla com si

EbEn no l’hagués sentit.

Corre cap a la casa i entra a la cuina.

abbiE aixeca la

mirada amb un crit d’angoixada alegria.

EbEn s’acosta

a ella amb passes vacil·lants fins que cau agenollat

contra la seva falda. Trenca a plorar.

EbEn: Perdona’m!

abbiE, feliç: Eben!

Besa

EbEn i fa que el seu cap reposi en el pit d’ella.

EbEn: T’estímot! Perdona’m!

abbiE, en èxtasi: Sentint-te dir això, te perdonaria tots els

pecats de l’infern! (Petoneja el cap d’EbEn, portant-lo contra

ella amb una passió salvatge i possessiva.)

EbEn, trencat: Prô ho som explicat al xèrif! Te ve buscar!

- 126 -

abbiE: Ara ja no tinc por de res.

EbEn: El som despertat. L’hi som explicat. Ha dit, espera’t

que me vestèixot. Som esperat. Me som posat pensar en

tu. Me som posat pensar en cóm t’estimava. Això me feia

tant de mal cóm si alguna cosa m’esclatés dins el pit i dins

el cap. Me som posat plorar. De sobte, som entès que

encara t’estimava, i que sempre t’estimaré!

abbiE, acariciant-li els cabells amb tendresa: Ets el meu

petitó, vritat?

EbEn: Som arrencat córrer cap aquí. Som fet drecera pels

camps i els boscos. Som pensat que podé tinries temps de

fugir... ambe jo... i...

abbiE, movent el cap: He d’acceptar el meu càstig... i pagar

el meu pecat.

EbEn: Allavontes el vui compartir ambe tu.

abbiE: Tu no has fet res.

EbEn: T’ho vaic posar dins el cap. Vaic desitjar que fos mort!

Vaic incitâ-te fer-ho!

abbiE: No. Ho he fet jo tota sóla!

EbEn: Som tan culpable cóm tu. La criatura va sèr fruit del

nostre pecat.

abbiE, estirant el cap com si desafiés Déu mateix: No me

penedeixo d’aquest pecat! Ni li demano a Déu que me’l

perdoni!

EbEn: Jo tapoc... prô aquest te va portar a l’atre... i l’as-

sassinat que ets comès, l’ets comès per jo... i è el meu

- 127 -

assassinat, tabé, l’hi explicaré al xèrif... i si tu ho negues, li

diré que el vam planejar junts... i tots me creuran, perquè

sospiten de tot lo que hem fet, i tot els semblarà probable

i cert. I en el fons è vritat. Te som ajudat, sigui cóm sigui.

abbiE, reposant el cap a sobre EbEn, plorant: No! No vui

que pateixis!

EbEn: Tinc de pagar la meu part d’aquest pecat! I encara

patiria més si t’abandónot, marxant a l’Oest, pensant en

tu nit i dia, estant lliure mentre tu estàs tancada (Puja el

to de veu:) Estant viu mentre tu estàs morta. (Pausa.) Vui

compartir-ho ambe tu, Abbie... presó o mort o infern o

tot! (La mira als ulls i força un somriure tremolós.) Si ho

compartèixot ambe tu, no me sentiré pas sól.

abbiE, feble: Eben! No vui que ho facis! No t’ho puc deixar

fer!

EbEn, besant-la; amb tendresa: No ho aconseguiràs pas.

Per una vegada te som vençut!

abbiE, forçant un somriure, amb adoració: No me sento

vençuda... mentre te tingui an a tu!

EbEn, sent soroll de passes a fora: Xssst! Escolta! Ja són

aquí. Han vingut a buscâ’ns-e!

abbiE: No, ès èll. No li donis opció a barallar-vos, Eben. No

diguis res... deixa’l dir. Jo tampoc no diré res.

És

Cabot. Arriba de l’estable amb un estat d’excitació

molt gran i entra a la cuina.

EbEn està agenollat al

costat d’

abbiE, tots dos abraçats. El miren.

- 128 -

Cabot, els mira amb expressió dura. Pausa llarga. Amb

rencor: Sembleu una pareia de colomets assassins! Hauríeu

d’estar penjats tots dos de la mateixa branca, i que l’aire us-e

gronxolés i us-e podrís... cóm adverténcia als veis idiotes

perquè aprenguin suportar tot sóls la pròpia solitud... i per als

joves idiotes perquè posin fre a la seu luxúria. (Pausa. L’exci-

tament retorna al seu rostre, els ulls espurnegen, sembla una

mica boig.) No som pogut trebaiar, avui. Ja no hi tròbot cap

interès. A l’infern ambe la granja! L’abandónot! Som deixat

‘nar les vaques i tot el bestiar. Ho déixot avui mateix! Calaré

foc a la casa i l’estable, i miraré cóm cremen, i deixaré aquí

la teu mare perquè rondi per les cenres, i tornaré els camps

a Déu, i aixís cap sèr humà no els-e porà pâ tocar mai més!

Me n’iré cap a Califòrnia... per trobâ-me amb en Simeon i

en Peter... fiis meus de vritat encara que siguin estúpids... i

els Cabot trobarem plegats les Mines del Rei Salomó! (Fa,

de sobte, una cabriola esbojarrada.) Úpala! Cóm feia aquella

cançó? «Oh, Califòrnia! Ès el meu país!» (Ho canta. Després

s’agenolla al costat del tauló on hi ha enterrats els diners.)

I navegaré en un dels millors barcos que pugui trobar! Tinc

prou diners! (Ha arrencat el tauló. Es queda mirant, palpant,

tornant a mirar. Pausa. Un silenci sepulcral. Cabot ha que-

dat amb el cul assegut a terra, els ulls com de peix mort,

la cara verda de mareig en ple atac de nàusea. S’empassa

treballosament saliva diverses vegades; força, per últim, un

somriure dèbil.) Aixís que me’ls heu robat!

EbEn, amb emoció: Els vaic donar an en Sim i an en Peter

a canvi de la seu part de granja... perquè se paguessin el

viatge a Califòrnia.

- 129 -

Cabot, sardònic: Ha! (Comença a refer-se. A poc a poc,

s’aixeca. Amb estranyesa:) Imagínot que va sèr Déu... no

tu, qui els va donar els diners! Déu escanya, prô no aufega!

Podé a l’Oest l’or è fàcil de trobar, prô aquest no è pâ l’or

de Déu. No è per jo. Puc sentir la Seu veu advertint-me

novament que sigui fort i me quedi a la meu granja. Puc

vere la Seu mà cóm se serveix de l’Eben per robâ-me i aixís

allunyâ-me de la feblesa. Puc sentir cóm estic al paumell

de la Seu mà, els Seus dits guiant-me. (Pausa. Després

murmura amb tristesa:) Ara això estarà més sól que mai...

i m’estic fent vei, Senyor... pénjot, madur, d’una branca...

(I es refà.) Bé... i què voleu? Déu è solitari, vritat? Déu è

dur i solitari! (Pausa. El Xèrif i dos homes arriben pel camí

de l’esquerra. Van cap a la porta, cautelosament. El Xèrif

pica a la porta amb la culata del revòlver.)

Xèrif: Obriu, en nóm de la llèi! (Els de dins se sobresalten.)

Cabot: Han vingut buscâ-te. (Va cap a la porta.) Passa, Jim!

(Els tres homes entren. Cabot els rep a la porta.) Només un

minut, Jim. Els-e tinc aquí, no hei ha cap perii.

Xèrif assenteix. Ell i els seus companys s’esperen

a la porta.

EbEn, de sobte crida: Aquest matí te som mentit, Jim. Vaic

ajudar l’Abbie a fer-ho. Detén-me an a jo tabé.

abbiE, trencada: No!

Cabot: Endu-te’ls a tots dos. (Avança, mira EbEn amb un

deix d’admiració i reticència.) Bravo... ho ets fet molt bé!

I ara màrxot arreplegar el bestiar. Adéu.

- 130 -

EbEn: Adéu.

abbiE: Adéu.

Cabot es gira i marxa a grans gambades, amb l’espat-

lla tensa, la cara impassible, i va decidit a l’estable.

Mentrestant, el

Xèrif i els seus homes han entrat a

la casa.

Xèrif, amb aire compromès: Bé... val més que ens hi posem.

abbiE: Espèra. (Es gira cap a EbEn.) T’estimo, Eben.

EbEn: T’estímot, Abbie. (Es besen. Els tres homes somriuen

i es mouen incòmodes. EbEn agafa la mà d’abbiE. Surten

—els homes a darrere— i van cap a la tanca, agafats de la

mà. EbEn s’atura i mira el cel lluminós.) El sól està sortint.

È bonic, oi?

abbiE: Molt.

Tots dos es queden quiets un moment mirant el cel

en una actitud estranyament devota i abstreta.

Xèrif, fent una mirada envejosa a la granja; als seus com-

panys: Ès una granja magnífica, sens dubte. Tant de bó

fos meua!

Cau el teló.

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia

Volums publicats:

Textos a Part

Teatre contemporani

1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998

Premi Born 1997

2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,

1999. Premi Born 1998

5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi

Serra d’Or 1999

6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,

2000

7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.

Premi Serra d’Or 1999 (al millor text

espectacle)

8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.

Premi Born 1999

9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,

2001

11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de

Caront, 2001

12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2000

13. Raül Hernández Garrido, Si un dia

m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000

14. Harold Pinter, L’engany, 2001

15. David Plana, Després ve la nit, 2002

16. Beth Escudé, Les nenes mortes no

creixen, 2002. Premi Joaquim M.

Bartrina, Reus 2001

17. Luis Miguel González, La negra,

2002. Premi Born 2001

18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003

19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003

20. Manuel Molins, Elisa, 2003

21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que

esteu en el cel, 2003

22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort

Manolete, 2003. Premi Born 2002

23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-

tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,

Andorra 2002

24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a

Sarajevo, 2004

25. AADD, Dramaticulària, 2005

26. Miquel Argüelles, Una nevera no és

un armari, 2004. Premi Joaquim M.

Bartrina, Reus 2002

27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-

quim M. Bartrina, Reus 2003

29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi

del Crèdit Andorrà, Andorra 2004

30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix

/ Marina / Preludi en dos temps, 2005

32. Marco Palladini, Assassí, 2006

33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,

2006. Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2005

35. Manuel Molins, Combat, 2006

36. Marc Rosich, Surabaya, 2007

37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born

2006

38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-

rança. Una Petita dansa de mort en

cinc quadres, 2007

39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007

40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,

2007

41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III

Premi Fundació Romea de Textos

Teatrals 2006

42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del

Crèdit Andorrà, Andorra 2006

43. Carles Batlle, Trànsits, 2007

44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova

York, 2007

47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2006

48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en

Klein, 2008

49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la

llegenda catalana, 2008 (Inclou un

CD)

50. José Sanchis Sinisterra, El setge de

Leningrad, 2008

51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.

Premi Born 2007

52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53. Josep M. Miró Coromina, Quan

encara no sabíem res, 2008. Premi

del Crèdit Andorrà, Andorra 2007

54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,

2008. IV Premi Fundació Romea de

Textos Teatrals 2008

55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa

/ La ﬁnestra / Sota terra, 2008

56. Albert Benach, Mascles!, 2008

57. Erik Satie, El parany de Medusa,

2009

58. Joan Cavallé, Peus descalços sota

la lluna d’agost, 2009. I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

59. Josep M. Diéguez, De vegades

la pau, 2009. Accèssit I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

60. Angelina Llongueras i Altimis, El

cobert, 2009. Accèssit I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,

2009. Premi Born 2008

62. Enric Nolla, Còlera, 2009

63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens

de palla, dies de vent (Una reﬂexió

sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2008

64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,

2009

65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,

2009

66. Pere Riera, Casa Calores, 2009

67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009

68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II

Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009

69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona

que perdia tots els avions, 2010.

Premi Born 2009

71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73. Marta Buchaca, A mi no em diguis

amor, 2010

74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,

2010

75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,

2010

76. Michel Azama, La Resclosa, 2010

77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

VIII Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2009

78. Evelyne de la Chenelière, Bashir

Lazhar, 2010

79. Josep M. Benet i Jornet, Dues

dones que ballen, 2010

80. Carles Batlle, Zoom, 2010

81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

82. Daniela Feixas, El bosc, 2011

83. Guillem Clua, Killer, 2011

84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011

85. August Strindberg, Creditors, 2011

86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011

87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier

Romeu, Preguntes i respostes sobre

la vida i la mort de Francesc Layret,

advocat dels obrers de Catalunya,

2011

88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.

Praga, 2011

89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang

bang (Obert ﬁns a l’hora de l’Ànge-

lus), 2011

90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-

sos de Shakespeare), 2011

91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de

rentat), 2011

92. Sergi Pompermayer, Top model,

2011

93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,

2011

94. Jordi Casanovas, Una història cata-

lana, 2012

95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al

voltant de Dau al Set, 2012

96. Josep Maria Miró i Coromina, El

principi d’Aquimedes, 2012

97. Jordi Oriol, T-error, 2012

98. Marc Angelet, Voyager, 2012

99. Marilia Samper, L’ombra al meu

costat, 2012

100. Joan Brossa, Poesia escènica II:

Strip-tease i teatre irregular (1966-

1967), 2012

101. Joan Brossa, Poesia escènica III:

Mirades sobre l’amor i la vida

(1956-1962), 2012

102. Toni Cabré, L’inútil, 2012

103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,

2012

104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,

2012

105. Pere Riera, Barcelona, 2013

106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-

ho?, 2013

107. Helena Tornero, No parlis amb

estranys, 2013

108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013

109. Josep Maria Miró, Fum, 2013

110. Tennessee Williams, La rosa tatua-

da, 2013

111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,

2013

112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013

113. Marta Momblant, Resposta a cartes

impertinents, 2013

114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El

cantador, 2014

115. Marivaux, El joc de l’amor i de

l’atzar, 2014

116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i

Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014

117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els

déus i els homes, 2014

118. Joan Brossa, Poesia escènica V:

Estar al món el 1953, 2014

119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:

Circ, màgia i titelles, 2014

120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan

Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert

Mestres. Espriu x dotze, volum 1,

2014

121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep

Pere Peyró, Gemma Rodríguez,

Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-

resa Vilardell, Espriu x dotze, volum

2, 2014

122. Alexandre Dumas ﬁll, La Dama de

les Camèlies, 2014

123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit

petit, 2014

124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a

país, 2014

125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014

126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,

2014

127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,

2014

128. Thomas Bernhard, El President,

2014

129. William Shakespeare, El somni

d’una nit d’estiu, 2014

130.

Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler

Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i

Núria Milà, Lampedusa Beach

, 2014

131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del

Billar

, 2014

132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.

Premi del Crèdit Andorrà, Andorra

2013

133. Damià Barbany, Kabaret amb K,

2014

134. Eduardo De Filippo, L’art de la

comèdia, 2014

135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual

per a Electra, 2014

136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La

societat i el camí personal, 2014

137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:

Postteatre i Teatre de carrer, 2014

138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:

L’oﬁci de viure, 2014

139. Narcís Comadira, L’hort de les

oliveres, 2015

140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,

2015

141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,

2015

142. Albert Arribas, Selecció, 2015

143. Xavi Morató, Un peu gegant els

aixafa a tots, 2015

144. Federico García Lorca, El público,

2015

145. Arthur Schnitzler, El professor Bern-

hardi, 2015

146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,

Marián de la Chica, María José Lizar-

te, Simfonia de silencis, 2015

147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la

caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015

148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,

2015

149. Molière, Dom Juan o el festí de

pedra, 2015

150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre

de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,

2015

151. Manuel Molins, Bagdad, dones al

jardí, 2015

152. Molière, Don Joan, o el festí de

pedra, 2015

153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,

Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-

tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc

Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,

2015

154. Pau Miró, Victòria, 2016

155. Lars Norén, El coratge de matar,

2016

156. Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat,

2016

157. Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel,

2016

158. Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016

159. Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto,

2016

160. Sergio Martínez Vila, L’obediència de

la dona del pastor, 2106

161. Damià Barbany, Kriptonita, 2016

162. Marcela Terra, Desterradas, 2016

163. David Mamet, traducció d’Anna Soler

Horta, Una vida al teatre, 2016

164. Marc Garcia Coté, Niu, 2106

165. Bernard-Marie Koltès, En la solitud

dels camps de cotó, 2016

166. Josep Maria Benet i Jornet, La desa-

parició de Wendy, 2016

167. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-

golisme o monòlegs de transforma-

ció (1965-1966) Primera part, 2016

168. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-

golisme o monòlegs de transforma-

ció (1965-1966) Segona part, 2016

169. Joan Brossa, Poesia escènica XII:

Icones per a 1962, 2016

170. Mercè Rodoreda, La senyora Florenti-

na i el seu amor Homer, 2016

Textos a part Teatre clàssic

1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,

2008

2. Lluís Capdevila, La festa major de

Gràcia / Tierra sin primavera. Dues

obres del teatre de l’exili republicà,

2015

3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016

4. Josep Anselm Clavé, L’Aplec del

Remei, 2016

Textos a part Teatre per a joves

1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016

2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016

3. Helena Tornero Brugués, Submer-

gir-se en l’aigua, 2016

4. Cristina Clemente, Consell familiar,

2016

5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016

Textos aparte

Teatro contemporáneo

1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.

Premi Born 2003

2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a

California, 2005

3. Fernando León de Aranoa, Familia,

2005. Adaptación de Carles Sans

4. José Luis Arce, El sueño de Dios,

2005. Premi Born 2004

5. Joan Casas, El último día de la crea-

ción, 2006

6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita

Rondó, 2006

7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-

nos un día, 2006. Premi Born 2005

8. Rebecca Simpson, Juana, 2007

9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los

pájaros, 2008

11. Richard France, Su seguro servidor

Orson Welles, 2008

12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13. Santiago Martín Bermúdez, El

tango del Emperador, 2008

14. José Sanchis Sinisterra, Vagas

noticias de Klamm, 2009

15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El

retratista, 2009

16. Marcela Terra, La Espera / Simone /

Entre las Olas, 2014

Textos aparte Teatro clásico

1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010

180

ISBN: 978-84-947015-7-3

Eugene O’Neill

Pròleg de Josep Fontana

Traducció d’Iban Beltran i Joan Ollé

Adaptació lingüística de Pere Navarro Gómez

DESIG SOTA ELS OMS

Eugene O'Neill

DESIG SOTA ELS OMS

Desig sota els oms. Mentre la febre de l’or s’enduu els joves

cap a l’Oest, un vell granger del sud es manté aferrat a l’an-

tic pedregar que amb l’esforç de tota una vida ha aconseguit

convertir en terra cultivable. Quan els seus tres ﬁ lls desco-

breixin que l’ancià s’ha tornat a casar, amb una dona molt

més jove que es deleix per recollir l’herència, esclataran to-

tes les tensions acumulades al llarg dels anys entre els murs

d’aquella propietat.

Sota la impassibilitat inquietant dels grans oms que rodegen

la casa, el desig exacerbat de posseir tant la terra com la

dona destarotarà la vida dels protagonistes d’aquesta tra-

gèdia fundacional del teatre nord-americà, escrita ben poc

abans de l’inici de la Gran Depressió amb el «Crac del 29».

Eugene O’Neill. Nova York, 16 d’octubre de 1888 – Boston,

27 de novembre de 1953. La seva aportació al teatre contem-

porani és comparable a la d’Eliot i Joyce en poesia i novel·la.

La tuberculosi li féu passar un any en un sanatori i, en certa

manera, aquesta malaltia decidí la seva carrera de dramaturg.

La primera obra, The Web (1913-14), féu possible el seu ingrés

a la Universitat de Harvard, que tenia un important departa-

ment teatral. De tota manera, el fet decisiu es donà quan la

companyia els Princetown Players li estrenà Bound East for

Cardiff, el 1916. El decenni del 1920 escriví una part impor-

tant de la seva producció. En el seu teatre es palesa una gran

inﬂ uència de Strindberg i una aplicació de la psicologia per

analitzar els mites clàssics i bíblics. Entre les seves obres més

conegudes cal citar Desig sota els oms (1925) i El dol escau a

Electra (1931).

TEATRE CLÀSSIC