.
Lars Norén
Traducció
Joan Casas i Carolina Moreno
154
EL CORATGE DE MATAR
Lars Norén
EL CORATGE DE MATAR
Lars Norén
Escriptor i director escènic suec nascut el 1944 a Estocolm,
Lars Norén va escriure la seva primera obra als 19 anys i ha
estat considerat el successor d’autors de l’alçada de Strind-
berg, Txèkhov o Ibsen. Les seves obres sovint plasmen, amb
un realisme aclaparador, la profunditat de les relacions fa-
miliars entre aquells col·lectius més pobres i de la part més
baixa de la societat. La seva obra Dimonis el va consolidar
com un dels dramaturgs contemporanis més rellevants del
panorama europeu així com també com un dels més repre-
sentats als països escandinaus. Guanyador de premis tan
prestigiosos com el Pilotpris i el Dramatist’s Award, Norén
ha estat director artístic del Teatre Nacional suec, del Riks
Drama al Riksteatern (Suècia) i del Folkteatern de Göteborg.
Les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’han re-
presentat arreu dels teatres europeus.
El coratge de matar
Fa fred, però l’Erik prefereix deixar les finestres obertes du-
rant la visita del seu pare, que s’ha presentat a la casa del fill
per passar-hi un temps indefinit, encara que la relació s’hagi
refredat visiblement després que morís la mare. Les cicatrius
entre tots dos són visibles, la profunditat de les ferides, no.
Qualsevol presència estranya pot pertorbar greument la
violència latent d’aquest nucli familiar disgregat.
El suec Lars Norén és una de les veus més destacades del
teatre europeu. Amb una forta empremta autobiogràfica,
els seus textos s’endinsen pels terrenys més recòndits de les
relacions humanes en la nostra societat.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-94522-31-4
.
EL CORATGE DE MATAR
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Lars Norén
Traducció: Joan Casas i Carolina Moreno
Correcció: Romina Paps
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Imatge de portada:
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-945455-4-2
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
EL CORATGE DE MATAR
Lars Norén
Traducció
Joan Casas i Carolina Moreno
EQUIP ARTÍSTIC
Traducció Joan Casas
Carolina Moreno
Direcció Magda Puyo
Escenografia Pep Duran
Vestuari Nina Pawlowsky
Il·luminació Maria Domènech (aai)
Composició Nao Albet
So Ramon Ciércoles
Audiovisual Júlia Simó Puyo
Ajudanta de direcció Mònica Bofill
Ajudant d’escenografia Marc Salicrú
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Velvet Events
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2016-2017
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
El coratge de matar es va estrenar a la Sala Petita del
Teatre Nacional de Catalunya el 6 d’octubre de 2016
amb el repartiment següent:
FILL Nao Albet
PARE Manel Barceló
RADKA (parella del fill) Maria Rodríguez
- 9 -
ESCENA 1
Una gran habitació sense cap particularitat on hi
ha de tot en desordre, en particular llibres i roba
—damunt de grans planxes de fusta hi ha peus
d’escaiola, escultures, gerros.
Un gran finestral al sostre, fondo, doble, amb
fulles seques renegrides i brutícia sobre el vidre
de més avall.
Diverses taules —plaques de contraxapat damunt
de cavallets— carregades de papers i de retalls.
Al fons un llit de matrimoni, de metall negre, amb
el capçal regulable.
A terra, a prop del llit, vasos i cendrers.
Una gran butaca al mig del quarto.
A la paret, uns quants dibuixos cubistes de motius
agrícoles.
Fins a una alçada de dos metres i mig, les parets
pintades de gris.
S’acaba amb una ratlla d’un gris més fosc, després
ve el blanc, i el blanc s’allarga mig metre més fins
al sostre inclinat.
- 10 -
Al costat d’un armari hi ha una finestra petita,
oberta.
PArE: Hi ha corrent d’aire. No pots tancar la finestra?
Fill: No.
PArE: Per què? Tinc fred.
Fill: Sóc a casa meva. Vull que estigui oberta. No m’agrada
l’olor dels teus cigarrets. D’on els treus aquests cigarrets?
PArE: Però tu bé que fumes.
Fill: I?
PArE: Doncs que ve a ser el mateix.
Fill: No vull discutir. Hi ha més fum quan són dos els que
fumen, no? Podries airejar de tant en tant, quan jo surto.
Quan torno fa pudor.
PArE: Sí, sí. Però no podries tancar, ara?
Fill: Vull que la finestra estigui oberta… Si et molesta el
corrent d’aire vés-te’n. Aquest és el meu quarto.
PArE: On vols que me’n vagi? Les altres habitacions són totes
tan fredes. No podries tancar?
Fill: No.
PArE: Ets una mala persona. Per què ets tan mala persona?
Fill: No sóc cap mala persona, no vull sentir-me tancat,
senzillament.
PArE: Però només has de sortir un moment.
- 11 -
Fill: No vull sortir, no encara. I per què jo? Ets tu el que
hauries d’anar a passejar. T’has passat aquí tot el dia. Què
fas? Per què no surts mai?
PArE: Ja saps que em costa caminar, que no puc… No goso
sortir tot sol. Podria caure en qualsevol moment. Les cames
no m’aguanten. Tinc molta por de caure.
Fill: Això no té cap importància.
PArE: Que no té importància? Tu no saps què dius… De
vegades caic.
Fill: Sempre trobes algú que t’ajuda a aixecar-te.
PArE: No, ningú… La gent es pensa que estic borratxo.
Fill: I no ho estàs?
PArE: No, no ho estic! Sóc vell i em costa caminar.
Fill: Vols dir que no és la por, la que no et deixa sortir?
PArE: La por?
Fill: La por de la gent.
PArE: No em fa por la gent… Només em falta una mica de
confiança, però no tinc por. De què hauria de tenir por?
Fill: I jo què sé… Fas cara de tenir molta por quan sortim a
fora, sembles acollonit.
PArE: Necessito algú en qui sostenir-me, però tu sempre
passes endavant.
Fill: Ja era així quan jo era petit, oi? I en aquell temps no
tenies pas malament les cames.
- 12 -
PArE: Doncs sí que…
Fill: Sí. Ara no vull sortir.
PArE: I quan penses tancar?
Fill: La finestra?
PArE: Sí, la finestra, és clar!
Fill: Quan el quarto estigui ben airejat. Quan no hi faci
tanta pudor.
PArE: Però jo tinc fred…
Fill: Sí, sí… T’hauràs d’aguantar una estona. No és tan
terrible.
PArE: Ja ho veuràs quan siguis vell, Erik…
Fill: Ja ho sé.
PArE: Quan ve, ella?
Fill: Ella?
PArE: Com se diu? Em costa de recordar el seu nom.
Fill: Vols dir la Radka?
PArE: La Radka, sí… És jueva?
Fill: Jo diria que no.
PArE: No ho saps? No saps quins són els seus orígens?
Fill: No.
PArE: I doncs, quan ve?
Fill: No ho sé quan ve, no en tinc ni idea… I per què hauria
de venir? Jo he dit que vindria?
- 13 -
PArE: M’ho ha semblat… No ve amb regularitat?
Fill: No. De tant en tant… No ho sé.
PArE: No viviu junts?
Fill: No… I no em facis més preguntes… Si et vull parlar
d’ella, ja ho faré quan en tingui ganes… No vull contestar
les teves preguntes.
PArE: Està bé aquesta noia…
Fill: T’ho sembla?
PArE: Sí, està bé… M’equivoco?
Fill: Potser sí.
PArE: Et deu fer por.
Fill: Potser li faig por jo. Per què no ho dius així?
PArE: No ho sé, però…
Fill: Què? … Digues el que penses… Penses que m’hauria
de fer por perquè m’estima… És una cosa tan estranya? És
això el que vols dir?
PArE: No.
Fill: Pots esperar-te a coneixe-la, abans de prendre partit?
Sempre corres a prendre partit de l’altre, i no de mi. És
perquè sóc el teu fill? Tens por que m’assembli a tu?… Jo
tinc por d’assemblar-me a tu, això és veritat… No et sembla
que ja seria hora que em veiessis tal com sóc, encara que
m’assembli a tu?
PArE: Et veig tota l’estona.
- 14 -
Fill: Sí, ja ho sé… però tens por… Pensaves quedar-te gaires
dies, aquesta vegada?
PArE: Com?… Ja t’has cansat de mi? Vols que me’n torni
a casa?
Fill: No, no és això el que vull… Però en aquest moment no
tinc gaire temps per dedicar-te.
PArE: I doncs per què m’has convidat?
Fill: No t’he convidat —ets tu que m’has demanat si podies
venir, i jo t’he dit que sí. No era una invitació.
PArE: No vols que em quedi?
Fill: I a mi què m’expliques… Dependrà del teu comporta-
ment… Si has vingut a burxar-me o a jutjar-me, de cara o
per l’esquena, m’estimo més que no et quedis.
PArE: Hauries de veure les coses amb més calma.
Fill: Ja ho faig.
PArE: A mi no m’ho sembla… Tu com te trobes?… Jo estic
massa deprimit.
Fill: Em tranquil·litzes.
PArE: Què vols dir? És un sentiment terrible… Què vols dir?
Fill: Res.
PArE: Què vols dir?… No t’entenc.
Fill: No.
PArE: No vols que t’entengui?
- 15 -
Fill: No encara. No ho dic per mi, això… Si m’haguessis
entès només que fos una vegada, en el teu interès, no en el
meu… N’estic segur que t’hauria anat millor.
PArE: Per què ets tan sarcàstic? Què t’he fet, jo?
Fill: No m’has fet res.
PArE: Doncs ningú ho diria.
Fill: T’asseguro que no. Tu pots ser com vulguis, és cosa
teva, però no m’arrosseguis en la teva feblesa.
PArE: No, no. No tens cap foto d’ella?
Fill: De qui? De la Radka?
PArE: D’ella, és clar —de qui havia de ser, si no?
Fill: Però si ja la coneixes. No te la vas trobar, l’última vegada?
PArE: Sí, però fa tant de temps… M’agradaria tenir-ne una
foto… Ai!
Fill: Què et passa? Per què has fet ai?
PArE: Em fa mal quan estic massa estona assegut.
Fill: On et fa mal?
PArE: Al genoll… Necessitaria que em posessin una pròtesi,
però els metges em desaconsellen l’operació.
Fill: Deixa’ls fer.
PArE: A la meva edat és perillós fer-se operar.
Fill: Camina una mica per aquí, en rodó… potser et passarà.
PArE: És el que faré. (Ho fa. El fill l’observa.)
- 16 -
PArE, desemparat: És difícil caminar, per aquí… Per què està
tan brut?
Fill: No tinc ningú que em vingui a fer la neteja.
PArE: Negligent, per tant desordenat. (Pausa.) A casa ve una
noia cada dia a fer la neteja —és la meva única companyia,
l’única persona amb qui parlo. Arriba a dos quarts de dotze
i se’n va a dos quarts de dues. Els dissabtes i els diumenges
és terrible. Si tu no em truques, no enraono amb ningú. Per
què ja no em truques? És una noia amable, però parla de tot
d’una manera tan horrible que ja no tinc esma d’escoltar-la.
Fill: Jo no en tinc.
PArE: De què? De què no tens?
Fill: No tinc ningú que em faci la neteja.
PArE: Bé, tens una foto?
Fill: Per què la vols?
PArE: Sí.
Fill: Què en vols fer?
PArE: Pensava ensenyar-la als Biemels… Te’n recordes?
Fill: No. Per què?
PArE: Els la vull ensenyar.
Fill: Parles amb ells? Els vas a veure? Vas a casa seva?
PArE: És clar que sí. Els guardo el fill.
Fill: Doncs aleshores ja tens amb qui parlar.
- 17 -
PArE: Però ara mateix no són a casa seva… I em fa l’efecte
que ja no m’han de menester.
Fill: Per què els guardes el fill?
PArE: Ja t’ho vaig explicar! Com que és una mica retardat,
vaig a ajudar-los quan tots dos treballen.
Fill: No me’n recordava. Quina edat té?
PArE: Aviat farà sis anys.
Fill: Els el guardes sovint?
PArE: Només a la tarda. El vigilo i prou… Al matí el porten
al parvulari, però jo el vaig a buscar a les dues.
Fill: Quants són?
PArE: Tres fills, ja t’ho he dit.
Fill: Ah, ah… i t’ocupes de tots tres?
PArE: Sí, més o menys. En tot cas els dono de menjar, i jugo
amb ells… A en Paul li faig la lectura.
Fill: Es diu Paul?
PArE: Sí, Paul… No sé pas què se’n farà…
Fill: Et preocupa?
PArE: No, els seus pares l’estimen.
Fill: I tu, l’estimes?
PArE: Està content quan em veu.
Fill: Per què vols ensenyar una foto de la Radka als Biemels?
PArE: Només els la vull ensenyar.
- 18 -
Fill: Ets molt amic seu? Els veus en altres ocasions?
PArE: No, no tenen temps.
Fill: De què parles amb ells?
PArE: De tot.
Fill: Però i si es tracta de tu? Els parles de tu?
PArE: No gaire. De tu potser sí que en parlo.
Fill: És a dir que t’instal·les allà, sense fer res… No és massa
dur?
PArE: T’interessa saber-ho?
Fill: No ho sé.
PArE: Tens una foto o no?
Fill: Em sembla que sí, però no me’n vull separar… No te
la donaré.
PArE: La puc veure?
Fill: Per què? No te’n recordes, d’ella?
PArE: No gaire, no l’acabo de recordar del tot.
Fill: Tampoc t’hi obliga ningú. Oblida-la.
PArE: On és?
Fill: Ara la vols veure?
PArE: Sí, gràcies.
Fill: Em penso que en tinc una… (En busca una per damunt
de la taula.) Sí, mi-te-la… però no te la donaré. Canta.
- 19 -
PArE: Ja ho veig. Sembla seriosa.
Fill: És seriosa.
PArE: Una noia guapa.
Fill: Sí, molt.
PArE: L’estimes?
Fill: Per què m’ho preguntes?
PArE: M’ho pregunto jo, senzillament. L’estimes?
Fill: Prou.
PArE: Prou per tu?
Fill: Prou per ella.
PArE: Què vols dir amb això?
Fill: Papa, sisplau, deixa’m tranquil, no t’hi fiquis.
PArE: No, no, no diré res més… Sí… Demà, demà farà tres
anys que l’Elin és morta.
Fill: De debò?
PArE: Bé vaja, Erik, te’n deus recordar!… Prou que ho saps…
No ho sabies?
Fill: No. Fa tant de temps?
PArE: Però…
Fill: Només recordo que era la tardor.
PArE: Sí. Recordes quan van trucar a la nit?… Jo no ho podré
oblidar mai…
- 20 -
Fill: Vas cridar.
PArE: Em va fer mal.
Fill: Ho comprenc.
PArE: No. Havíem viscut junts trenta-set anys.
Fill: Feia temps que sabíem que es moriria.
PArE: No.
Fill: Que sí, quan la vam anar a visitar el dia abans, ja ho vas
veure que no li quedava gaire temps.
PArE: Estava tranquil·la.
Fill: No… Estava completament absent, no et coneixia.
PArE: Però què dius? Per què ets d’aquesta manera? I tant
que em va conèixer! Em vaig estar gairebé tota l’estona al
seu costat, agafant-li la mà. Vam enraonar. Estava fatigada,
això sí.
Fill: A mi no em va conèixer.
PArE: Estava fatigada i tenia por. No volia que la traslladessin
a la sala gran. Per què no deixen, almenys, que les persones
es morin soles… Pobra Elin… Jo no m’ho veia pas a venir.
Fill: Però si estava mig morta.
PArE: No. Si no jo no hauria tornat a casa aquell vespre.
M’hauria quedat al costat d’ella fins al final. Era el pitjor que
podia passar —que ella fos la primera d’anar-se’n—, i això
que jo vaig pregar perquè em pogués sobreviure. Per què no
em vaig morir jo primer? Vosaltres l’havíeu de menester més
a ella. Jo ja estava gastat… No tinc cap motiu per estar-me
en aquest món.
- 21 -
Fill: Per què ho dius, això?
PArE: Però si és veritat… Hauria valgut més per a vosaltres
que em morís jo, hauríeu estat menys abandonats.
Fill: Per què ho penses, això? Si continues vivint no és pas
per mi. No t’hi esforcis.
PArE: Sí, quina és la meva raó de ser? M’ho pots dir? No
saps el que estic vivint, jo. És insuportable.
Fill: I doncs, com és que ho suportes?
PArE: Si no fos creient, no ho suportaria.
Fill: Vols dir que ho acabaries?
PArE: Sí, i tant.
Fill: I la fe t’ho priva?
PArE: Sí.
Fill: Però poc temps abans que la mare morís, unes quantes
nits abans, et vaig sorprendre, o més ben dit et vaig veure
un vespre, ajagut al damunt d’una de les criades, a sobre
del parquet de la sala gran… Vaig encendre el llum i us vaig
veure —tu estaves estirat i te la follaves— no és que em
sàpiga greu, no t’ho creguessis —se me’n fot— no devia
ser fàcil estar separat de la mama, estar sense ella tant de
temps… Quant de temps, quatre anys?… Es va passar quatre
anys a l’hospital? Devia ser difícil, malgrat…
PArE: Però què dius? Que m’ho vaig fer amb una criada, una
setmana abans de la mort de la mare? No tens vergonya!
Pensa en el que dius! No la vaig enganyar mai, la teva mare!
Mai la vaig enganyar.
- 22 -
Fill: Et vaig veure.
PArE: No la vaig enganyar mai, no ho he fet mai jo, això
(Pausa.) Quines coses expliques? No te’n dónes vergonya!
De què m’acuses, exactament?
Fill: Jo no t’acuso… Perdó, no sé per què he parlat d’això..
Sí, perquè no vull que t’enganxis a la pena… Només ets
sensible a això.
PArE: No comprenc de què parles.
Fill: No, tu no em vas veure… Estaves massa borratxo o
massa cansat. Ella potser sí que em va veure —no ho sé—
però no va gosar fer res, ella.
PArE: Qui era?
Fill: No te’n recordes?
PArE: No, no me’n recordo, perquè no és veritat – és impos-
sible… És una acusació indecent.
Fill: Per què?
PArE: Perquè jo no hauria pogut fer mai una cosa així, no
pas a l’Elin.
Fill: I tanmateix no va ser pas la malaltia mortal de la mare,
allò que et va fer perdre els teus costums sexuals?
PArE: Sí, vaig deixar… Amb qui dius que ho vaig fer?
Fill: Amb la petita —ja no recordo com es deia. Acabava
d’arribar, una miqueta tonta, potser. Treballava al bufet.
PArE: La Margarita? Vols dir la Margarita?
Fill: Es deia així? Una morena, menuda?
- 23 -
PArE: Sí, aquesta. Era la Margarita.
Fill: Doncs amb ella.
PArE: Són coses que t’inventes…
Fill: De cap manera.
PArE: No sé de què parles!
Fill: Papa…
PArE, amb amargor: Sí, què vols?
Fill: Podries anar un moment al teu quarto?
PArE: Per què?
Fill: Voldria estar sol.
PArE: És clar que hi puc anar, naturalment.
Fill: Només un moment.
PArE: És clar, ara mateix hi vaig.
Fill: Gràcies.
PArE: I què faràs?
Fill: Res. Només estar sol un moment.
PArE: No estàs massa sol?
Fill: No, no gens…
PArE: Doncs és que a mi em sembla…
Fill: No ho creguis pas.
PArE: Erik…
- 24 -
Fill: Sí, papa.
PArE: T’he de demanar una cosa.
Fill: No et pots esperar?
PArE: No puc ajudar-te? Fas una cara tan trista.
Fill: No ho estic.
PArE: És així com havies somiat la teva vida?
Fill: Com?
PArE: Tal com és ara?
Fill: No; és millor de com me l’havia esperat, perquè és de
veritat… Per exemple jo mai m’hauria imaginat poder estimar
algú tal com ho faig…
PArE: A qui? A qui estimes?
Fill: No t’ho vull dir.
PArE: No em vols confiar mai res.
Fill: Prefereixo no fer-ho.
PArE: Per què?… Erik? Per què no m’estimes?
Fill: Deixa’m tranquil i tot anirà millor… és clar que t’esti-
mo… No suporto aquest perpetu instint de conservació que
fas pesar damunt meu, que sempre tens al cap… La teva
por o el teu sentiment de fracàs estan al meu damunt, com
una guillotina…
PArE: Que potser vols que me’n torni a casa?
Fill: No —fes com vulguis. Necessito estar sol, un moment.
- 25 -
PArE: Me’n vaig al meu quarto. Fins i tot els llençols estan
humits. No podries encendre la calefacció?
Fill: La propietària l’encendrà quan faci fred.
PArE: Trobo que no tens prous mobles.
Fill: No en necessito més.
PArE: No, quan un està sol, potser ja n’hi ha prou.
Fill: Tinc la intenció de tornar a la pensió a la tardor, com
a molt tard.
PArE: Però no serà més car?
Fill: No, no ho crec. Aquí, això em costa cinquanta corones
per dia, només de lloguer.
PArE: I només ocupes aquesta peça?
Fill: La Radka dorm de vegades al quarto que hi ha a prop
de la cuina.
PArE: Però per la resta, estàs sol? … Per què no viviu junts?
Fill: Vull viure sol.
PArE: Però t’arribes a sentir a casa teva, allà, a la pensió?
—com si fos a casa teva? No et podria venir a veure, allà.
No tinc prou recursos.
Fill: Jo no vull una llar.
PArE: No en vols? Te n’has cansat?
Fill: N’he tingut mai cap?… N’hem tingut mai cap? Quan?
PArE: N’has tingut! Més d’una.
- 26 -
Fill: Mai hem tingut una llar.
PArE: És el que penses, ja ho sé. (Pausa.) Així doncs, per què
et vas instal·lar en aquest pis?
Fill: No ho sé, però no m’hi trobo bé.
PArE: Què te’n desagrada?… El lloc no importa gens. Jo
podria viure en un garatge si estigués en harmonia amb mi
mateix.
Fill: On és la foto?
PArE: Quina foto?
Fill: De la Radka.
PArE: No ho sé.
Fill: Torna-me-la.
PArE: No la tinc.
Fill: Me l’has presa.
PArE: No, no te l’he presa. No la tinc. L’he deixada no sé
on, per allà.
Fill: Torna-me-la.
PArE: I què en vols fer? No la necessites.
Fill: La vull, torna-me-la, no me’n vull separar.
PArE: Però…
Fill: Què en vols fer? Torna-me-la.
PArE: No.
Fill: Torna’m la foto.
- 27 -
PArE: T’he dit que no.
Fill: Torna-me-la.
PArE: No, tu no la necessites
El fill mira d’atrapar la jaqueta del Pare, el Pare pro-
va d’escapolir-se’n, la gira s’estripa, etc., la cartera
cau, el fill la recull —és lleugera i gastada— busca
la foto entre altres que han caigut.
PArE: Ets boig… Deixa aquestes fotos! Són meves!
Fill: No te les tocaré.
PArE: No les toquis!
Fill: Què és aquesta foto?
PArE: No ho sé! T’he dit que les deixis! (Comença a plorar.)
Fill: Sóc jo?
PArE: Sí, ets tu.
Fill: Per què les guardes?
PArE: Tots els pares ho fan.
Fill: Sóc jo? (Ensenya la foto.)
PArE: Sí, aquí tens dos anys.
Fill: També sóc jo?
PArE: Ets tu a totes les fotos, que no ho veus?
Fill: Quina edat tinc, aquí?
PArE: Està escrit al darrere —vuit mesos.
- 28 -
Fill: Quina foto més espantosa.
PArE: Trobes?
Fill: Sembla que estigui malalt.
PArE: Doncs no n’estaves. No estaves gens malalt.
Fill: I aquest, qui és?
PArE: Ets tu. Aquí tens sis anys, estàs a punt d’entrar a
l’escola.
Fill: Jo era així?
PArE: Sí, així… Tens un aspecte ben normal.
Fill: No les havia vist mai.
PArE: No les coneixies?
Fill: No.
PArE: Jugo amb tu.
Fill: Te’n vas a treballar?
PArE: Sí, això sembla… O potser torno de treballar.
Fill: En frac?
PArE: No, és un esmòquing? És difícil de dir si és un esmò-
quing o és un frac. Només es veu la part de dalt…
Fill: Aquests pantalons —amples i de ratlles— quina edat
tens, aquí? Qui va fer la foto? La mama?
PArE: No en tinc ni idea.
Fill: És a casa?
PArE: A casa nostra, vols dir?
- 29 -
Fill: Sí.
PArE: Em sembla que sí… No teníem aquesta catifa? Fa tant
de temps.
Fill: I a l’escola primària —on sóc, jo?
PArE: Deus ser aquest, amb el jersei de ratlles… Sí que ets tu.
Fill: No, no sóc jo. És l’Albert.
PArE: No ets tu? Potser no. Us assembleu tant.
Fill: No ens assemblem gens. No ens hem assemblat mai.
PArE: Abans éreu iguals… Ara, no tant. No en vaig saber
res, d’ell, l’any passat —i tu?
Fill: No. (Pausa.) Agafa les fotos. Aquesta me la quedo. Un
dia te’n donaré una.
PArE: M’ho promets? Gràcies. M’agradaria molt ensenyar-la
als Biemels.
Fill: Per què?
PArE: Una foto de la teva nòvia —puc, oi?
Fill: No és la meva nòvia.
PArE: Què vols dir? Però tu l’estimes, no? Has dit que
l’estimaves?
Fill: Sí, però no és la meva nòvia —no ho vivim d’aquesta
manera.
PArE: Avui no t’afaites?
Fill: Per tu?
- 30 -
PArE: Jo cada matí, a les cinc, em llevo i m’afaito.
Fill: Tan aviat et despertes, per què?
PArE: No puc dormir més —és el costum— quan t’has passat
quaranta anys llevant-te a les cinc del matí, és difícil quedar-te
més estona al llit. Almenys no te n’aniràs a treballar així, oi?
Fill: Avui tinc dia lliure.
PArE: A veure els dits? (Agafa la mà del seu fill.) Et menges
les ungles? Un cambrer no pot portar unes ungles així, totes
rosegades. No te n’ha dit res ningú?
Fill: No.
PArE: Fa fàstic, és lleig.
Fill: Vols dir?
PArE: Què en diuen els clients?
Fill: Què vols que diguin?
PArE: És fastigós. Jo em negaria absolutament a deixar-me
servir per un cambrer amb unes ungles com les teves, tan
rosegades i grogues. Te les has de fregar amb pedra tosca.
Jo en porto una a la bossa, no fumis aquests cigarrets… Jo
no voldria que em servís un cambrer com tu. Estàs nerviós?
Fill: No, mai.
PArE: Sempre has estat nerviós… Els teus peus tenen el
mateix aspecte?
Fill: No em menjo les ungles dels peus, si és això el que
vols dir.
- 31 -
PArE: En el nostre ofici hem de tenir cura principalment dels
peus i de l’esquena.
Fill: Ja ho sé.
PArE: Compte amb les articulacions —en pots acabar patint
terriblement… Una vegada em va passar; en aquella època
no hi havia penicil·lina, amb prou feines podia aguantar-me
dret, i tanmateix vaig haver de servir un àpat de noces, setan-
ta persones. (Es treu les sabatilles i els mitjons per ensenyar
els peus.) Mira, tinc uns peus tan elàstics i vigorosos com
quan era jove… Ningú endevinaria que he estat cambrer,
durant gairebé cinquanta anys. Ja fa cinquanta anys, oi? Oi
que no es nota?
Fill: No, són força bonics.
PArE: Són perfectes. T’agrada la teva feina?
Fill: Està bé.
PArE: No tens ambicions —de continuar, vull dir. Penses
provar d’entrar en una escola d’hostaleria?
Fill: No.
PArE: Mai serà tan dur com quan jo vaig començar. S’havia
de pencar fort en aquell temps, quan jo era jove… Només
tenia setze anys. Si el papa no s’hagués mort hauria pogut
continuar els estudis de Teologia i fer-me pastor, com l’Eugè-
ne. L’Ingemar entrava a l’Institut aquell any. Saps que érem sis
germans, quatre nois i dues noies? No era fàcil. M’escoltes?
No volia fer aquest ofici, m’hi vaig veure obligat, a fer-lo, no
hi havia gaires opcions… Va ser gairebé un xoc, la primera
vegada que em vaig trobar allà… No havia treballat mai…
- 32 -
Per una altra banda, he conegut molta gent —molts fills
de puta, de fet… Ara teniu els sindicats, vosaltres… Estàs
sindicat, tu? Però ara també hi ha molta menys feina —s’ha
d’agafar allò que es presenta i encara donar les gràcies.
Fill: No… Cap dels que treballem allà no estem sindicats.
PArE: Per què?
Fill: De fet no és un restaurant… No crec que conservéssim
el lloc si ho estiguéssim.
PArE: El personal és jove?
Fill: Bastant… Sobretot ocasional.
PArE: Ah, ja, aquesta mena de restaurant…
Fill: Els clients són clients com els altres.
PArE: Però els grans restaurants, els hotels, això és una altra
cosa. (Somiador.) Cada empleat amb les seves pròpies res-
ponsabilitats, lligats els uns amb els altres… I a més, tenen
una olor particular… com la dels barcos amarrats al port i
que carreguen provisions.
Fill: Sí, aquest sentiment nosaltres ja no el tenim.
PArE: No, ja ho entenc, seria massa car en els nostres dies.
(Pausa.) Mira això, tinc una foto meva de quan servia a l’At-
lantic —tenia vint-i-un anys, ho veus. Som vint-i-dos.
Fill: Què és això que portes a sobre?
PArE: És una mena de drap ratllat… és el que portaven
els que servien al menjador de la tercera classe. Allà vaig
començar.
- 33 -
Fill: No t’hauria conegut.
PArE: No, era jove.
Fill: El posat, el reconec.
PArE: Quin posat?
Fill: Ben disposat, el cap aixecat, el cor servil…
PArE: No era servil, jo… era jove aleshores, estava obligat a
ser amable amb els clients de tercera classe; era allà on es
rebien més propines… A la cuina, ens relaxàvem.
Fill: I us bevíeu els culs d’ampolla.
PArE, rient: Ajuntàvem els culs d’ampolla fins a omplir-ne una
del tot, era una cosa terrible… però ens ho empassàvem.
Fill: Avui dia gairebé ningú deixa res.
PArE: Al preu que va l’alcohol, hauries de ser boig. (Pausa.)
Quan has dit que venia aquella noia? Ja hi som, he tornat a
oblidar el seu nom. Com es diu?
Fill: Radka.
PArE: Sí, quan? Serà divertit conèixer-la.
Fill: No en tinc ni idea.
PArE: No tens cap necessitat de ser desagradable.
Fill: Sí que cal, si no tu no entens res. Tu només respons a
les humiliacions o a les ordres. Només obeeixes a les formes.
PArE: Està bé, perdó.
Fill: No demanis perdó.
- 34 -
PArE: De manera que no tens idea de quan ve? Pot aban-
donar el servei quan vol?
Fill: No, no és tan anàrquic… Acaben molt tard. L’última
representació s’acaba al voltant de dos quarts de dotze i
com que és l’última nit que treballa allà, potser no tornarà
de seguida… potser celebraran l’última funció. Espero que
es quedarà.
PArE: Tu no hi vas?
Fill: No!
PArE: No cridis així… (Pausa.) Què feu, habitualment, quan
ella torna? Acostumeu a tornar a la mateixa hora?
Fill: De vegades.
PArE: Quan treballàvem tots dos, l’Elin i jo, abans que tu
nasquessis, vaig haver de treballar en tres restaurants a la
vegada. Tornava a quarts de sis del matí i encenia la cuina
perquè quan l’Elin es despertés estigués la casa calenta i seca,
però de vegades només ens trobàvem a l’estació, quan jo
tornava de la feina i ella anava a treballar. A les onze m’havia
de tornar a llevar per ser-hi al migdia, a l’hora d’obrir i rebre
els clients. Després treballava fins a les tres; en acabar el di-
nar, anava corrent al Rosenbad, que obria a les quatre, i allà
treballava fins a mitjanit. Era l’hora dels clients de la nit, els
que surten del teatre, del cine, o d’altres llocs de la mateixa
mena, i a mitjanit agafava un taxi per anar al Blanche, un
club nocturn, i allà treballava la resta de la nit fins a les qua-
tre de la matinada… Vaig aguantar quatre anys, d’aquesta
manera, tota la guerra, no era fàcil… Per parar el cop… No
sé pas com ens ho vam fer… I tot sovint tu ploraves al teu
- 35 -
bressol quan jo tornava, i aleshores t’agafava en braços i em
passejava amunt i avall fins que t’adormies.
Fill: No ho podia fer la mama?
PArE: Sí, és clar, però després del part ella estava molt cansada
i deprimida, i com que necessitàvem diners, es va haver de
tornar a posar a treballar molt de pressa, només uns mesos
després… De manera que tu vas tenir una dida… En vas
tenir més d’una. No ens duraven gaire.
Fill: Per què?
PArE: Eres tan gormand —ben diferent de com ets ara— que
els feies mal als mugrons. (Riu.)
Fill: Què en vau fer de mi, quan era petit?… No me’n re-
cordo. Éreu amables amb mi?
PArE: És clar que érem amables amb tu! Per què no ho ha-
víem d’haver estat? No te’n recordes? No tens cap record
de la teva infància?
Fill: No.
PArE: Vas tenir una infància bonica… Quan ta mare va morir,
em va demanar que m’ocupés de tu… Com ho puc fer, si tu
sempre em rebutges, com si fos fastigós o un infrahome… i
no tingués cap importància per a tu… No en tinc cap?
Fill: No me’n recordo… No recordo res… No tinc memòria de
cap sentiment, de cap sofriment, de cap autoritat, res, ni
de la meva solitud ni de la companyia… Tot ha estat oblidat,
suposant que mai vagi existir… En el consell de revisió em
vaig haver de sotmetre a diversos interrogatoris i exàmens: el
- 36 -
psiquiatre em va demanar si sentia atracció sexual envers el
meu pare, envers tu, doncs…
PArE: Quin fàstic… Què dius que va fer, què et va demanar?
Què volia saber, amb això?
Fill: Jo no comprenia el que volia dir… Li vaig contestar que
no, evidentment… I ara, amb la distància, em sembla curiós
i evident. No et sembla? Hauria hagut de sentir una atracció
sexual per tu, oi? Un sentiment poderós, una espècie de
fascinació sexual o d’admiració… No et sembla?
PArE: És un fàstic —simplement— no vull parlar-ne més, no
vull sentir res més, tingues l’amabilitat de deixar-ho córrer.
Fill: No hi ha res més a dir. Hauria hagut de sentir per tu
almenys una certa admiració, encara que només fos perquè
tu eres més gran que jo… No? O potser tenir-te por? No
t’he tingut mai por.
PArE: Mai?
Fill: No, mai. (Pausa.) Més aviat he tingut por d’allò que jo
et podia fer —he tingut por de fer-te mal.
PArE: De quina manera?
Fill: Físicament, vull dir.
PArE: És que volies…
Fill: Sí… Et volia ferir. Et volia trencar… Mai he sentit… On
t’ha portat, finalment, tanta mediocritat i tant d’enviliment?
A l’amargor? Un dia podríem parlar de la manera com has
rebutjat damunt els altres la responsabilitat de la teva exis-
tència… com els has passat la càrrega, sobre mi, sobretot
sobre mi… Per què?
- 37 -
PArE: Jo no ho he fet, això.
Fill: Sí.
PArE: Et recordes que t’he demanat què teníeu per costum
fer, quan la Radka torna?
Fill: Res de particular. La major part de vegades jo dormo.
PArE: Dorms quan ella torna?
Fill: Sí. Acabo de dir-t’ho.
PArE: Sí, sí.
Fill: De vegades sopem plegats, si ella té gana. Li faig
companyia.
PArE: Ara que en parles —què menjarem avui?
Fill: No ho sé. No tinc gana.
PArE: No vols menjar res?
Fill: Sí, esclar.
PArE: I no surts a fer la compra?
Fill: No, no en tinc cap intenció.
PArE: Què vols dir —no penses fer la compra— no tens res
a la nevera, i s’ha acabat el paper de vàter.
Fill: Et dic que no tinc intenció de fer la compra.
PArE: Què em véns a dir —que no penses fer la compra?
Fill: La faràs tu.
PArE: Que jo faré la compra, amb aquesta cama? Si gairebé
no puc caminar… Erik, no tinc forces per baixar i pujar tots
- 38 -
aquests graons… Que no ho entens! Estic malalt. Hi ha una
noia que passa cada dia a portar-me menjar, l’escalfa i em
serveix —senzillament m’està prohibit d’anar a comprar, sóc
un malalt oficialment reconegut.
Fill: Doncs ho hauràs de fer… És trist. Jo no tinc cap in-
tenció de posar-me a la teva disposició. No tinc ni temps
ni ganes d’ocupar-me de tu més estona… No vindràs aquí
com sempre a escarxofar-te amb els teus cigarrets i un llibre,
instal·lar-te quinze dies i fer-me passar per un interrogatori.
Si vols menjar, vas tu a comprar i te’l prepares tu mateix. Jo
menjo quan en tinc ganes.
PArE: Parles seriosament?
Fill: Oh, i tant que sí —si no, no t’ho diria.
PArE: Ho penses, el que dius?
Fill: Sí, absolutament.
PArE: Molt bé, doncs ja me’n vaig. Me’n vaig avui mateix.
Fill: Això, vés-te’n. Molt bé.
PArE: Que t’has tornat boig?
Fill: No.
PArE: Ah, bé…
Fill: Sí.
PArE: Però, Erik, tu no ho entens… la meva cama… Encara
que volgués, si em trobés bé, però ara és que no puc… Que
no ho entens?
Fill: No vull discutir d’això, no ho vull sentir, no ho vull su-
portar. Tu has de justificar la teva presència a casa meva…
- 39 -
No t’he pas convidat… Has de fer el possible perquè jo ac-
cepti la teva estada a casa meva… No és una cosa evident
que t’hagi de rebre i d’apreciar… Ja no ho vull fer. Ja no et
conec. No et vull conèixer, si tu no proves de guanyar-t’ho.
PArE: Sí que… i doncs, què he de comprar?
Fill: Jo no vull res… Agafa el que tu vulguis.
PArE: Per tots dos?
Fill: És clar.
PArE: Tu vols alguna cosa de particular?
Fill: No.
PArE: Carn o peix? Compro per a ella, també?
Fill: Sí.
PArE: Paper higiènic?
Fill: No n’hi ha?
PArE: T’ho acabo de dir. No em puc eixugar amb els diaris
del vespre.
Fill: Doncs compra’n.
PArE: Necessites cigarrets?
Fill: Me’ls puc fer.
PArE: Res més? Cafè?
Fill: Tampoc n’hi ha?
PArE: No ho sé, tu hauries de saber-ho.
Fill: Mira-ho, tingues l’amabilitat.
- 40 -
PArE: De debò que et penses que sortiré, amb el temps que
fa, a fer la compra per tu?
Fill: No, jo només dic que no tinc la intenció de sortir —jo
puc menjar ous. Del que tu vulguis menjar, no n’he de fotre
res. Què li passa al temps?
PArE: Fa humitat. Fins i tot els llençols del meu quarto estan
humits. Tens ous?
Fill: Sí.
PArE: És que jo necessito un àpat de debò.
Fill: Doncs vés a comprar.
PArE: Molt bé, ara me n’hi vaig. (Pausa.) Em pots donar
diners… vaig una mica just.
Fill, busca diners: Tinc trenta corones, n’hi ha prou?
PArE: No pas si vols cafè. No saps a quin preu s’ha posat?
Fill: Doncs passem de cafè.
PArE: A l’hora de llevar-se, va bé.
Fill: Posa-hi diners tu, demà te’ls tornaré, si en tinc.
PArE: Segur, Erik?… He de vigilar amb cada corona.
Fill: Demà te’ls tornaré… Per què necessites diners? Havies
pensat venir aquí i viure a costa meva fins que t’arribés la
pensió?
PArE: No…
Fill: Doncs què havies pensat?
- 41 -
PArE: Sempre n’he tingut prou, per a mi… I tu me’n deus
bastants.
Fill: I te’ls volies cobrar així, en espècies, convidant-te a
casa meva?
PArE: No, tampoc cal que me’ls tornis ara si no pots.
Fill: Són unes quantitats considerables, oi? Per a tota la meva
vida? No és segur que te’ls pugui tornar mai.
PArE: Molt bé, me n’hi vaig… però ho trobo increïble… És
increïble, Erik.
Fill: Vols dir?
PArE: Sí, de debò… Com és que t’has tornat així? Has vist
el meu bastó?
Fill: És a l’entrada. No t’oblidis de treure’t les sabatilles, per
sortir.
El Pare surt. A l’escena es fa fosc. El fill es queda.
Fosc total.
- 43 -
ESCENA 2
Al cap d’un moment la llum retorna. Ha arribat
la radka. La finestra del sostre està mig oberta. A
fora és de nit. Les fulles i la porqueria acumulades
damunt del vidre han caigut a terra. Una taula,
—una planxa de contraplacat posada damunt dos
cavallets—, amb unes grans estovalles blanques a
sobre. Un llum a prop de la taula. Tres cadires. Un
altre llum encès a prop del llit. El Pare entra amb la
vaixella: tres plats damunt d’una plata.
PArE: És ella?
Fill: Sí.
PArE: Bon dia, no sé si ens havíem vist abans… Sóc el pare
de l’Erik.
rAdkA: Bon dia.
PArE: No estic segur de conèixer-la, però em fa l’efecte
que…
Fill: Radka, et presento el meu pare.
PArE: Com està.
rAdkA: Ja he dit bon dia… Per què ets tan cerimoniós?
- 44 -
Fill: Què has fet amb els cabells?
rAdkA: Me’ls he arrissat per estar més guapa, no es veu?
Fill: Vull dir tu.
PArE: Jo? Jo no els he fet res.
Fill: Són lluents.
PArE: No els he fet res… M’he pentinat, i prou. Què vols dir?
Fill: No em miris d’aquesta manera, no m’impressiones.
PArE: Com vols dir, així? No et miro pas. I deixa-ho córrer.
Fill: Amb aquests ulls marrons, tristos… No m’impressiona
gens. Aquesta mirada insípida… No n’he de fotre res de la
teva tristesa.
PArE: Però, Déu del cel, no estic pas trist…
Fill: O de l’acolloniment… De què tens por? Només és una
noia, una noia completament normal.
rAdkA: Bé, doncs jo…
Fill, es gira cap a la radka: Ara deus tenir gana, oi? Si has
treballat tota la nit, no has tingut temps de menjar?
rAdkA: No… Anàveu a menjar?
PArE: Véns directament de la feina?
Fill: Per què ho preguntes, això?
rAdkA: És clar, he agafat un taxi.
Fill: N’has de fer res?
- 45 -
PArE: Perdó, jo només preguntava —tot el que dic t’ho agafes
malament, ja ho veig… (Posa els coberts.) Vols ajudar-me?
(La radka fa un petó al fill.) Perdó.
rAdkA: Ajuda’l.
Fill: No sabia que vindria el meu pare. Si ho hagués sabut
t’hauria avisat.
rAdkA: No té importància. És divertit conèixer el teu pare.
Vinga, ara ajuda’l.
Fill: A què? Què més s’ha de fer?
PArE: Pots anar a buscar la mantega. I els tovallons. Ho he
deixat tot preparat a l’office.
Fill: No en tenim, d’office… No, no hi vull anar… Ja ho aniràs
a buscar tu mateix. No tinc ganes de córrer.
PArE: No hem de menjar? (A la radka) Tu deus tenir gana?
Menjarem plegats ja que és la primera nit que sóc aquí i
que ens veiem. Seure i parlar una estona —ho he esperat
tot el dia… No em decebis. (Pausa.) Queda’t, que ho vaig
a buscar jo. (Surt.)
rAdkA: No em podria empassar res. Estic tipa. M’heu
esperat?
Fill: Ell t’ha… No et preocupis per ell. Vés-te’n a dormir, si
vols. Digue-li que estàs cansada. Li puc dir jo.
rAdkA: Però li sabrà greu.
Fill: De trist ja ho està, sempre està afligit. No estàs obligada
a tenir miraments amb ell. T’ho prometo.
- 46 -
rAdkA: Calla, que ja és aquí. (El Pare ha fet boletes perfectes
de mantega.)
Fill: Per què ho has fet, això? Perquè ens les llancem els
uns als altres?
PArE: És el costum.
Fill: El costum?
PArE: No. Senzillament m’ha vingut de gust… Queda alegre.
(Pausa.) Voleu seure?
Fill: Seiem?
rAdkA: Sí, seiem. Vine.
Fill: Tinc una mica de gana. Tu tens gana, papa?
PArE: No ben bé, cuinant es perd la gana —amb l’olor ja
quedes tip… (Pausa.) Quin cap que tinc, m’he oblidat del
vi. (Surt ràpidament. Silenci. Torna amb una ampolla de vi.)
He pensat que podíem celebrar-ho.
Fill: Què hem de celebrar?… La teva presència? (Riu.) Per
què ho has comprat? Ja saps que jo no bec alcohol.
PArE: Una mica de vi no fa cap mal. Te’n pots prendre un got.
Fill: No vull, fa tres anys que no en bec ni una gota.
PArE: No? Per què?
Fill: No m’agrada, em torna agressiu i violent; no m’has de
donar cap lliçó.
PArE, a la radka: Tu en vols, potser? No?
- 47 -
rAdkA: Sí, serà agradable… Quan estic amb l’Erik no bevem
mai.
PArE: On són les copes?
Fill: A la cuina. Si és que en tinc. Em penso que es van
trencar… Però tinc gots de mostassa.
PArE: Gots de mostassa?
Fill: Sí, per començar ja anirà bé —després sempre podràs
beure directament de l’ampolla.
PArE: Què t’agafa, ara? Per què ho dius això?
rAdkA: Ara no us barallareu, oi?
Fill: No m’he enfadat pas.
PArE: Pots anar-los a buscar?
Fill: Per què? Jo no en vull.
rAdkA: Hi puc anar jo.
PArE: De cap manera, seu, ja hi vaig jo.
rAdkA: No hi estàs obligat.
PArE: Sí, me n’hi vaig… (Surt.)
Fill: No el tractis de tu.
rAdkA: Per què?
Fill: Ho podria trobar massa íntim.
rAdkA: Massa íntim? No ho és, d’íntim.
Fill: És un home gran
- 48 -
rAdkA: No sembla pas vell, és més jove que tu —és com
acabat de néixer… Per què ets tan dur amb ell?
Fill: No sóc dur.
rAdkA: Per què el deixes córrer d’aquesta manera, amunt
i avall?
Fill: Perquè es cansi i se’n vagi a dormir.
rAdkA: Que animal que ets.
Fill: Deixa’l que busqui les copes, si té set.
PArE, entra amb tres copes: Ja sóc aquí. Costa d’orientar-se
en aquest pis. Ha anat de poc que no em perdo pel passadís.
Fill: D’on vénen aquestes copes?
PArE, serveix el vi: Salut.
rAdkA: Salut.
PArE, es beu el vi a glops curts, mira de fit a fit la radka,
deixa la copa i s’inclina, etc.: Que d’on venen? Sí, t’ho diré…
aquesta copa en la qual tu beus…
Fill: Jo no bec. No m’han servit.
PArE: Aquestes copes te les regalo jo, amb quatre més que
he deixat a la cuina. Les he portat perquè sé que tu gaire-
bé mai tens res —són copes de cristall pur, que vaig robar
l’última vegada que vaig treballar a Gripsholm— no veus la
marca, aquí? Són les últimes que em queden, i ja no les he
de menester, perquè estic sol… Amb aquestes s’ha d’anar
amb compte, perquè són molt valuoses… Toca… Les vaig
guardar per tu… (Allarga la copa al fill, després de buidar-la.)
- 49 -
Sospesa-la. Notes el pes? Mira com estan polides… Ja no
se’n fan, com aquestes.
Fill: Ja ho veig.
PArE: De debò? Comprens tota la delicadesa de treball que
hi ha al darrere?
Fill: La qüestió és saber a qui convidaré per fer-les servir. No
conec persones d’aquesta mena.
El PArE,fa broma: Em pots convidar a mi, per exemple…
No, ja em serveixo jo mateix (S’omple la copa fins dalt.) (A
la radka.) Estàs molt callada… En vols més?
rAdkA: Sí, gràcies, amb molt de gust, és un bon vi…
PArE: Et puc tractar de tu?
rAdkA: És clar que sí.
PArE, satisfet: És un vi molt bo.
rAdkA: Sí.
PArE: El coneixes?
Fill: No l’he tastat.
PArE: Veus l’etiqueta?
Fill: Sí, esclar… No, no sé quina mena de vi és.
PArE: Aquí ho diu… És un Geissweiler i fills, és aquell que
preníem sempre per acompanyar la llebre el dia de Nadal.
Tu no te’n recordes?
Fill: No… Però m’enrecordo de les llebres.
PArE: De quines llebres?
- 50 -
Fill: De les pells de les llebres. N’hi havia set —recordo quan
les espellàvem…
PArE: Sí, era una feina… Quan en teníem setze… Sí, on vas
a parar… en civet…
Fill: I després posar-les dins la crema, i després amb el vi…
PArE: No era amb crema i vi… Fèiem servir…
Fill: Tant se me’n fot.
PArE: Què dius?
Fill: No menjarem pas llebre, ara?
PArE: Llebre?… D’on volies que la tragués?
Fill: Com que has comprat el vi que acompanya la llebre.
PArE: No, no m’ho puc permetre… Vols dir que m’hauria
d’haver passat tot el vespre a fora espellant la llebre?
Fill: No.
PArE: Vols llebre?
Fill: No.
PArE: Si ho arribo a saber, en porto una. (A la radka.) Tenim
una cooperativa, només em costa cinquanta corones cada
any.
rAdkA: Està bé.
Fill: Què menjarem?
PArE: Ara tens gana?
Fill: Sí, redéu, començo a tenir gana.
- 51 -
PArE: Bé, doncs el vaig a buscar. (Surt.)
rAdkA: Què heu preparat, doncs?
Fill: Res d’especial… Puc tastar el teu vi?
rAdkA: Tu no en volies.
Fill: Només el vull tastar, a veure si conec el gust… No me’n
recordo d’aquest vi. (El tasta.) I tu? Què has fet?
rAdkA: Quina nit…
Fill: Ah, ja.
rAdkA: Estic completament esgotada…
Fill: Ah, sí?
rAdkA: Sí, era l’última nit.
Fill: Sí.
rAdkA: He estat bastant bé… N’estic segura.
Fill: Estàs cansada?
rA d k A : No, al contrari —sobreexcitada, una mica
sobreexcitada.
Fill: Per què?
rAdkA: Per l’atenció, la tensió nerviosa —la concentració.
Encara estic una mica així…
Fill: De fet, per què véns aquí? En John treballava aquesta
nit? Has parlat amb ell?
rAdkA: Et volia veure.
Fill: Doncs ara em veus, no?
- 52 -
rAdkA: Sí, estava mig segura que vindries.
Fill: Això creies? Per què? No m’agrada allò. No m’agrada
anar-te a veure en aquell lloc.
rAdkA: Era l’última nit… De debò que he estat bé.
Fill: Per aquella gent?
rAdkA: Per tothom. M’hi trobo bé, allà. Tu no em comprens.
Em comprens? És llàstima que s’hagi acabat… Demà m’avor-
riré… No tindré ganes d’aixecar-me. Per fer què?… Hauré
d’anar a l’oficina de col·locació.
Fill: T’aixecaràs, segur.
rAdkA: No, em passaré tot el dia al llit amb una sensació
de buidor.
Fill: Vols que et vingui a omplir?
rAdkA: Si vols.
Fill: T’ha sabut greu?
rAdkA: Què?
Fill: Que no hagi vingut.
rAdkA, somrient: No, amor meu.
Fill: M’has trobat a faltar?
rAdkA: Això sí. És clar que t’he trobat a faltar, però estava
segura que vindries… Què fa el teu pare?
Fill: No ho sé.
rAdkA: Per què ets d’aquesta manera amb ell… Fa el que pot.
- 53 -
Fill: Quan hi ets tu, sí.
rAdkA: Tots els vells són així.
Fill: Sentimentals?
rAdkA: Sí, si és això el que és.
Se sent el Pare a l’office, un soroll de porcellana.
Entra amb una gran plata.
PArE: Mira. Se m’ha vessat.
S’ha vessat caldo damunt de la plata, la posa a taula
i prova d’eixugar-la.
Era previsible. Per què està tan fosc? Per què no poses bom-
betes noves al passadís?
Fill: Perquè no tinc escala. En demanaré una als veïns quan
tornin.
PArE: On són?
Fill: No ho sé. De vacances, potser.
PArE: Demà aniràs a comprar bombetes noves.
Fill: Demà se te’n fotrà completament de saber si hi ha o
no hi ha llum a l’entrada.
PArE: Ja has sentit el que t’he dit: demà aniràs a comprar
bombetes noves i ja trobarem la manera de posar-les. Podem
fer servir una taula. Jo ara no goso anar-hi, he ensopegat
amb la catifa, no està fixada, m’hauria pogut trencar una
cama… És un parrac. (A la radka.) Digue-li que compri una
catifa de debò, de les que es claven. (Posa a taula tres tas-
sons amb nanses.)
- 54 -
Fill: Per què són?
PArE: Pel caldo, evidentment, que no ho veus?
Fill: Però no cal.
PArE: Una mica de caldo te’l podràs empassar. (S’inclina i
serveix caldo per a tothom.) Ara mengem. (Es tomba cap
a la radka.) Espero que sigui bo. (Menja. Al seu fill.) Tu no
menges?
Fill: És fred. No tinc gana. (Aparta el seu tassó.) Esperaré
el plat.
PArE: Estàs segur que n’hi haurà? (A la radka.) Quant de
temps fa que us coneixeu?
rAdkA: No ho sé.
PArE: No ho saps?
rAdkA: No… Dos anys, potser… Quant de temps fa?
Fill: Aviat farà tres anys.
PArE: Com us vau conèixer? Estàveu enamorats?
rAdkA: Jo treballava en un restaurant… Que curiós…
Fill: Què?
PArE: Que tots tres treballem en restauració… Encara hi
treballes, tu?
rAdkA: No. Gràcies a Déu.
PArE: I jo tampoc… Salut! Però l’Erik encara hi treballa…
treballaràs demà?
Fill: Hi aniré, de totes maneres.
- 55 -
PArE: Nosaltres n’estem dispensats, oi?
rAdkA: Sí, demà dormiré fins tard.
PArE: Jo ja no treballo, de fet fa molt de temps que no
treballo, i tanmateix encara em desperto cada matí a dos
quarts de cinc, tan si he dormit bé com si no, amb l’esperit
perfectament lúcid, disposat a llevar-me per marxar, i des-
prés em recordo que no he de fer res… Uns dolors al pit em
retornen a la realitat… Ja no sé ni tan sols què he somiat.
rAdkA: I aleshores què fas?
PArE: Oh, tinc moltes coses per fer… He començat a escriure
les meves memòries.
rAdkA: Ah, mira…
PArE: Sí.
Fill: Sobre què? Sobre què escrius?
PArE: Sobre la meva vida.
Fill: Sobre la teva què?
PArE: Sobre la meva vida, naturalment.
Fill: Sobre la teva vida… Sí… Com ho titularàs?
PArE: Quaranta anys en la restauració.
Fill: Has avançat molt?
PArE: No, només he aplegat les meves notes i dec haver es-
crit algunes pàgines. No és tan senzill. Al cap d’una estona,
comences a pensar i t’extravies. Les he d’ordenar.
Fill: Quin és el tema?
- 56 -
PArE: Què vol dir, el tema? Penso retrocedir en el temps, i
després ja veurem què sortirà…
Fill: Bé deus tenir una idea conductora. Cap? Com es pot
viure una vida espantosa darrere d’una aparença bonica.
PArE: La meva vida no ha estat espantosa. D’on ho treus,
això? Ha estat dura. No és tan senzill…
Fill: No. Certament, no ho és.
PArE: De manera que tu treballaves en un restaurant quan
us vau conèixer, l’Erik i tu?
Fill: S’ocupava d’un bar clandestí. Jo vaig sortir amb una altra
noia que es va interessar per un africà, un dels propietaris, per
cert, un keniata, alt, i després em vaig adonar de la Radka, al
bar, i li vaig proposar que vingués a casa meva o que anéssim
a casa d’ella quan tanquessin. Ella va provar d’escapar-se’m,
però curiosament m’havia donat la seva adreça. Quan vaig
sortir de matinada, hi vaig anar, i a les cinc vaig trucar a la
seva porta —em vaig esmunyir dins del portal amb el carter.
Ella ja dormia, però em va deixar entrar. Per què ho vas fer?
rAdkA: No ho sé. Tu no m’agradaves…
Fill: No, ja ho entenc.
rAdkA: La veritat és que no sabia si estaves borratxo o si eres
un malalt mental, i encara no ho sé, tot i que has deixat de
beure.
Fill: Te’n recordes del nom? No era el Club del Nono?
rAdkA: No me’n recordo. Per què me n’hauria de recordar?
- 57 -
Fill: Però tu el coneixies bé, el Nono. No el coneixies? Molt
bé i tot que el coneixies, eh? Era el Nono, o un nom d’aquest
estil.
rAdkA: Estava ben remunerada, mai de la vida m’han pagat
tan bé. Llàstima que ja no existeixi aquesta mena de treball.
De tant en tant, vull dir… Pots treballar unes quantes nits, i
després quedar lliure.
Fill: Sí que n’hi ha, i tant.
rAdkA: Però ja no conec ningú, dels qui tenen aquesta mena
de clubs. El Nono fa molt de temps que se’n va anar.
Fill: I tu com ho saps?
rAdkA: En tot cas no l’he tornat a veure.
PArE: D’on els treuen, els diners? Obren clubs pertot arreu.
Fill: Parles dels xinesos?
PArE: No, és clar que no. Parlo dels negres.
Fill: No conec cap club africà, fora d’aquest de què parlem.
PArE: D’aquesta mena de llocs fastigosos, n’hi ha pertot
arreu.
Fill: Què vols dir amb això? Hi has anat?
PArE: No, però he llegit coses que en parlaven.
Fill: Ho barreges tot, com sempre.
PArE: No, de cap manera. Sé molt bé de què parlo. (A la
radka.) No tinc raó?
- 58 -
Fill: Aquella nit vam robar a un dels negres, n’hi havia que
havien fet bastants diners…
PArE: De dia es deixen mantenir per l’atur, i a les nits ballen.
Fill: Ella havia d’estar-se amb ell, i deixar-se acariciar, o follar,
mentre jo regirava l’apartament. Estàvem pelats… Són la
mena d’idees que se t’acuden quan estàs borratxo. Però jo
l’estimava. Ens ho passàvem bé junts. Aviat va quedar clar
que nosaltres dos estàvem més borratxos que ell, perquè
mentre el negre era al llit i gemegava damunt d’ella, tot ama-
rat de suor, va ser capaç de mirar al seu voltant i em va veure
regirar la butxaca interior de la seva jaqueta que havia deixat
damunt d’una cadira. Em clavava la mirada, però malgrat
això jo no em podia estar de continuar, i pensava que no em
veia, que potser era un estat passatger, que gaudia tant que
em mirava sense veure’m. Però es va aixecar bruscament fent
un crit i em va engrapar les cames. Jo vaig provar de clavar-li
cops de peu, no li volia fer mal, només fer-li pagar el seu
plaer. Són coses que se’ns acudien espontàniament, després
d’unes quantes copes, i el buit… infantil… però aquesta ve-
gada la vam cagar… els diners li interessaven més que ella…
era una persona totalment diferent de la que crèiem… Em
va perseguir escales avall, vivia a l’últim pis, vaig caure en
un racó, recordo que em vaig despertar allà. No sé quant de
temps vaig estar inconscient, però me’n recordo d’haver-la
sentit passar prudentment davant meu mentre baixava les
escales i em vaig despertar i la vaig seguir en silenci perquè
no em sentís. Només volia veure si veritablement em volia
deixar d’aquella manera. Després vam parlar al parc, i vam
decidir de provar-ho una altra vegada ja que estàvem del tot
pelats i no teníem ganes de despertar-nos amb un dia sencer
- 59 -
davant nostre sense diners i amb una horrible ressaca. Encara
no eren les dues, jo estava gairebé serè, de manera que vam
tornar a aquell club nocturn, i la Radka era allà.
rAdkA: I després vam viure junts unes quantes setmanes,
no? A casa meva… T’hi vas quedar.
Fill: Sí.
PArE: Però ara ja no treballes al bar.
Fill: No, ella ha fet progressos, m’equivoco?
PArE: I què fas?
rAdkA: Canto.
PArE: Cantes?
rAdkA: Sí… de debò.
PArE: Quina edat tens?
rAdkA: Vint-i-quatre anys.
PArE: Vint-i-quatre anys? Només vint-i-quatre anys?
rAdkA: Vols dir que n’aparento més… ja ho sé, però això ho
fa el maquillatge, estic cansada.
PArE: No, no m’ho sembla gens que siguis més gran…
rAdkA: Sí, home, ho faig expressament.
Fill: Ens va enganyar. I això que estava gairebé cec, sense
les seves ulleres… Me les vaig posar jo. Era petit, i gras, i
no gaire jove… Era per això que l’havíem triat… Però no
vaig gosar —en el moment que vaig sentir com em pujava
el gust de la violència i que vaig pensar, ara ho faig —faig
- 60 -
un pensament, me’l carrego— no vaig gosar… no vaig
poder passar del límit… No sé què hauria passat, em vaig
dominar, en el meu propi interès… No me’n penedeixo,
però tot sovint tinc aquell regust – ho he de fer, després tot
anirà bé… Després, quan estava ajagut a les escales, em va
donar puntades de peu al cap… Des d’aleshores tinc aquella
mena de llampecs al crani… Un cop per setmana, almenys,
tinc com uns espasmes: tremolo i sento com un brunzit dins
meu, em queda un regust de metall a la boca.
PArE: Tu sempre has tingut molta por… No conec ningú tan
poruc com tu. Tot t’esglaia. No sé com es pot viure d’aquesta
manera… Potser la cosa ve tants trasllats com vam fer quan
tu eres petit —no vas aprendre mai a conèixer algú de debò.
rAdkA: És una mica covard, jo també ho he notat.
PArE: Ja ho sents… En lloc de fer-ho tu, et va pegar ell, et
va clavar cops de peu, eh? Per quina raó el vas deixar que
et pegués?… No s’hi va pensar gens… Sabia amb qui se les
havia… No m’estranya gens que la noia et deixés.
Fill: No t’estranya?
PArE: És clar que no, què et penses… Hauries volgut que et
defensés ella? Ets un fluix?… Sí, ho ets.
Fill: Reconec la meva feblesa, se me’n fot —no sóc gens
valent.
PArE: No penses el que dius… Jo no podria viure així, em
detestaria…
Fill: Fins ara, la por ha estat més forta.
PArE: És repugnant.
- 61 -
Fill: Para de beure d’una vegada.
PArE: Beuré tant com vulgui. És el meu vi.
Fill: No pas aquí, a casa meva.
PArE: I a tu què t’importa… Jo conec els meus límits… Unes
quantes copes de vi —a qui li pot importar? (A la Radka.)
Digue-li que pari d’emprenyar-me.
Fill: Perquè després no et pots aturar.
PArE: Jo no m’assemblo a tu, gràcies a Déu.
Fill: Però d’aquesta manera t’hi assemblaràs.
PArE: Si vull beure una copa el dia que conec la teva compa-
nya, i quedar-me una estona xerrant amb ella… On és el mal?
Fill: No suporto veure’t borratxo.
PArE: No penso entrompar-me! I para d’una vegada de
repetir-te. (Pausa. A la radka) No conec mai les nòvies de
l’Erik —ignoro per què me les amaga. Potser m’amaga a mi
d’elles… S’avergonyeix de mi, sempre ho ha fet… Però jo
només et vull dir que estic molt content d’haver-te conegut.
rAdkA: Gràcies, jo també.
PArE: A la teva salut.
Fill: Per què dius que és la meva nòvia?
rAdkA: Això no té importància.
PArE, a la Radka: Per haver-te conegut… Salut.
Fill: Ahir, no, ara fa quinze dies, em va passar gairebé la ma-
teixa cosa… També vaig haver de demostrar el meu valor…
I vaig fracassar, però encara era pitjor.
- 62 -
PArE: No tinc ganes de sentir-ho, gràcies… Ja has acabat de
menjar? No has pres res.
rAdkA: Em reservo per al plat… No podríem parlar d’una
altra cosa que no fos de tu?
PArE: Tu també?… És gairebé idiota haver-me preocupat
tant… Per què no me n’has dit res, Erik?
rAdkA: Podem guardar el caldo per a demà… No es farà
malbé?
PArE: Sí, sí… Ho podem fer. Així no hauré de baixar a com-
prar, perquè si ho he entès bé, tu no tens intenció de fer-ho.
Bé, me’n vaig a buscar el plat… Ara ja deu estar llest. (Mira
l’hora.) Ja és la una… Ho sabíeu? Però jo no estic gens cansat.
Fill: Ara m’escoltaràs. Seu aquí.
PArE: Per què? Calla, pots callar un moment?
rAdkA: Què passa?
PArE: Pssst… Escolteu… Sí, ha començat a ploure… És agra-
dable… Em sento sempre tan calmat quan plou.
Fill: Jo vaig anar a la platja…
PArE: No penses tancar la finestra?
Fill: Quina finestra?
PArE, assenyalant-la: La del sostre.
Fill: No, la pluja no entra, hi ha una doble finestra.
PArE, a la radka: Vols una mica més de vi? Té. (Al fill.) No
ens podríem quedar un moment en silenci, senzillament,
i escoltar la pluja… És un autèntic plaer… No us podeu
- 63 -
imaginar la buidor i el silenci que hi ha a casa meva… No
tinc el costum de quedar-me despert fins tan tard amb el
meu fill i una noia guapa… No ens podríem veure una mica
més sovint? Per a mi no seria tan dur… Tindria alguna cosa
per esperar i per recordar… Tu hauries de tenir un taller de
debò, tot envidrat, encara aprofitaries millor la pluja.
Fill: Ja has acabat?
PArE: Sí, vinga, continua. Què volies dir?
Fill: Vaig anar a la platja, fa quinze dies, quan feia tanta calor
que ens ofegàvem… Des del lloc on provava de descansar,
veia els nens que corrien al voltant d’una caleta amb el fons
fangós i pudent. Hi havia tot d’aneguets acabats de néixer
que nedaven en aquella caleta i, naturalment, els nens hi
estaven interessats… Aleshores els vaig haver d’explicar que
era molt perillós ficar-se a l’aigua, que es podien clavar en el
fang, i després d’haver-ho repetit una vintena de vegades a
cadascun, me’n vaig afartar…
PArE: Ho havies d’haver deixat córrer, allunyar-te una mica
i anar-te a estirar en un altre lloc —a cadascun les seves
responsabilitats… Per què no ho vas fer?
Fill: Em vaig allunyar de la caleta i em vaig estirar amb els
ulls clucs… I vaig sentir algú que demanava ajuda i de cop
em vaig adonar que de fet ja feia una estona que ho sentia
—allà estirat, escoltava sense ni adonar-me’n… Era un nen
que devia tenir set anys… Cridava: el fang m’ha agafat…
Socors… Jo no gosava.
PArE: Com? No em diràs que el vas deixar que s’ofegués.
- 64 -
Fill: No gosava llançar-m’hi —m’estava allà, pensant que si
em ficava a l’aigua potser perdria la por i podria arribar fins
a ell i treure’l d’allà sense pensar-hi gaire— jo nedo molt
malament… Però no vaig poder…
PArE: No em vols pas dir que el vas deixar que s’ofegués?
Erik… es va ofegar? El vas deixar que s’ofegués?
Fill: Una noia d’un parvulari es va llançar a l’aigua tota
vestida —jo l’hauria deixat que s’ofegués—, va nedar fins
a ell, potser només havia de fer vint metres… i el va treure.
Va passar per davant meu portant-lo en braços… Quan em
passava pel costat el nen va dir: les aletes, se m’han quedat
allà. Em va mirar com si hagués oblidat que l’acabaven de
salvar d’ofegar-se. I com si em demanés si no podia ficar-me
a l’aigua per anar-les a buscar.
PArE: On vas a parar! T’imagines si s’arriba a ofegar? Què
hauries fet, aleshores?
Fill: I què sé jo? No podia… Doncs no sé què més em queda
per fer. Trobar una manera d’entrar en raó?
PArE: Quin fill més estrany que tinc —no t’entenc, no he
entès mai com podies ser fill meu… No, ara me’n vaig a
buscar el plat abans que sigui massa cuit. (Surt.) Continuareu
així tota la vetllada? Bé, me n’hi vaig.
Fill: No ho sé.
rAdkA: És molt cansat. No podries parlar amb mi una mica?
Fill: De què? Parlar de què quan ell és aquí?
rAdkA: Podem parlar de tota mena de coses, dir bestieses.
- 65 -
Fill: No tens cap necessitat de fer-li cas, no l’escoltis… Però
no diguis res de nosaltres, no parlis de nosaltres (Veu el Pare,
a prop de la porta.) Què esperes? La propina?
PArE: Em troba pesat, ella?
Fill: Sí. És el que pensem tots dos.
rAdkA: No, a mi no m’ho sembla. L’Erik sí que és pesat.
PArE: Per què? Jo provo de fer les coses tan bé com sé…
Me’n puc anar a dormir si voleu estar tranquils.
Fill: No ets tu el qui és pesat, sóc jo. Ella troba que sóc jo.
Va, a veure si mengem algun dia.
PArE: Ja vinc, ja vinc.
rAdkA: No et pots aturar?
Fill: No t’entenc…
rAdkA: No… No ho entenc. Trobo que el teu pare és una
persona agradable, simpàtica i sensible… Massa sensible i
tot… Que no ho veus?
Fill: He hagut d’acceptar en la meva vida aquest ésser mutilat
com una cosa irremeiable… També podria estar casat amb ell.
rAdkA: Xerrameca de merda, deixa’l ser com és… Ja no és
el teu pare.
Fill: Sí… No ho ha estat mai… Sempre em veuré obligat a
girar-me, a mirar-me’l… i a sentir-me consternat.
rAdkA: Per què? Consternat per què?
Fill: Per la necessitat que té de mi. Pssst! (El Pare torna.)
Què és?
- 66 -
PArE: Que no ho veus? És el teu plat preferit.
Fill: És un estofat?
PArE: Sí, un estofat.
Fill: Un estofat a aquestes hores.
PArE: No és culpa meva que sigui tard… A més, tu sempre
et passes les nits en blanc, agitant-te com un ansiós, i mai
no te’n vas al llit abans de les quatre de la matinada… Que
potser no és veritat? No és veritat el que dic? Ho pots ne-
gar? Menja tant com vulguis. Serveix-te. (Es tomba cap a la
radka. Ella se serveix. El fill s’aixeca.) On vas, tu? Ara et faràs
l’estret? Seu i comporta’t correctament.
Fill: Vaig a buscar les patates. Te n’has oblidat.
PArE: Oh… Les he escorregut —són en un plat a dins de la
pica, corre, que no es refredin. (El fill surt. El Pare mormola
en veu alta a la radka). Hi ha diners pertot arreu… D’on
vénen tots aquests diners?
rAdkA, també mormolant: No ho sé.
PArE: Jo tampoc… Buscant margarina, he trobat diners fins
i tot a dins de la nevera, en un recipient de plàstic, m’he
pensat que eren sobres de menjar… Però eren diners, cen-
tenars de bitllets…
rAdkA: Ah, sí? … És curiós.
PArE: Què has dit?… D’on surten?… M’agradaria saber-ho…
No pot cobrar tants diners per la feina que fa —és possi-
ble?… No… A mi no em dóna mai res, tot i que sovint li
demano que m’ajudi, financerament almenys; quan arriba el
- 67 -
dia 10, ja no tinc res… un cop he pagat el lloguer i el menjar,
amb prou feines em queden setanta corones per viure; he de
donar un suplement perquè em portin les provisions a casa…
He provat de fumar en pipa, però deixa anar un suc amar-
gant… Com m’ho he de fer? N’hi acostumo a demanar, però
ell mai en té ni cinc, segons diu… Va curt de diners sovint?
rAdkA: No ho sé… No el conec tant com això.
PArE: No el coneixes bé? Ni tan sols obre les meves cartes.
Quan estic turmentat i els diners no m’arriben, li escric per
demanar-li si no em pot enviar un bitllet de cent corones
almenys, o senzillament escriure’m —no tinc ningú amb qui
parlar, excepte la noia que ve. No conec ningú, fora d’ell…
Però no em contesta. Ni tan sols les obre! És veritat! Avui
he plorat al meu quarto quan he trobat les meves cartes
amagades entremig dels llibres, a la biblioteca, sense obrir…
Et sembla que deu fer alguna cosa d’il·legal?
rAdkA: No, no ho crec.
PArE: No m’estranyaria gens… sempre s’ha apartat de les
regles… Ja et pots imaginar com m’he sentit en veure les
meves cartes posades d’aquella manera, sense haver estat
obertes… I allò que li havia escrit… La manera com li havia
escrit… Em consolava amb la idea que almenys hi havia algú
que sabia què em passava —que encara que no em contestés
ho sabia, i pensava en mi. Que coneixia la meva existència,
com m’anaven les coses… Potser he fet ben fet d’aixecar-me,
però no ho podré oblidar mai… No li diguis res, no vull parlar
d’això amb ell, deixem-ho com un misteri… Com ho he d’in-
terpretar? Jo sé que encara li tornaré a escriure si em trobo
malament o si els diners no m’arriben… Si no és amb ell,
- 68 -
amb qui més puc parlar? Amb ningú, la veritat… He provat
de freqüentar alguns cercles, de matricular-me a classes de
llengües, l’espanyol, però amb prou feines puc caminar…
És un bon cambrer, de debò?
rAdkA: Sí, molt competent, em sembla, molt ràpid i molt al
cas, massa dedicat i massa capaç i tot.
PArE: Sí, és boig… És honrat?
rAdkA: Això no ho sé… Amb qui?
PArE: No, no ho són mai… No ens en sortiríem pas, oi, si
fóssim honrats del tot. Jo, si més no, vaig provar de ser-ho,
almenys fins a un cert punt, amb els clients, per guardar les
distàncies.
rAdkA: Ah, ja.
PArE: És clar… És una qüestió d’actitud, de perfecció… Tu no
dius gran cosa, oi? T’acontentes amb ser aquí, bonica… No?
Ets veritablement bonica, la més bonica que ell hagi tingut
mai… És veritat. Les altres no m’agradaven… I jo tampoc
els vaig agradar, ja ho sé… Però tu, tens un aire agradable…
Ets molt bonica.
rAdkA: Vols dir?
PArE: Sí, ho he de reconèixer… No m’interpretis malament,
però estic content que hagi trobat una noia tan bonica.
rAdkA: Jo no sóc bonica.
PArE: Sí que ho ets. De debò… És el que tothom deu pen-
sar… No et deuen deixar tranquil·la. Et deixen en pau?
rAdkA: Què vols dir?
- 69 -
PArE: On s’ha ficat, ara?… Pssst, aquí el tenim… Prova
de descobrir d’on surten tots aquests diners, i digue-m’ho
després, m’agradaria molt saber-ho. (Parlant més fort.) En
fi, ens preguntàvem on t’havies ficat.
Fill: Si us interessa, he anat al vàter.
PArE: Ara finalment podem menjar. (Mengen ràpidament,
en silenci. Cap al final de l’àpat.) T’ha agradat?
Fill: Sí, era bastant bo.
rAdkA: Era molt bo, reconeixe-ho.
Fill: I ara què faràs?
rAdkA: No ho sé.
Fill: Jo potser me n’aniré al llit.
PArE: Ja te’n vas al llit? Quina falta d’educació. No voleu
pas cafè?
Fill: No, gràcies, no podria dormir.
rAdkA: Estaria bé. De totes maneres jo no m’adormiré fins
d’aquí a unes quantes hores… M’he tornat com l’Erik…
PArE: I aleshores, què fas?
rAdkA: Res d’especial. De vegades faig neteja. Llegeixo.
PArE: Sí, estaria bé netejar una mica això.
Fill: Està perfectament net… Només mal endreçat… Però
net.
PArE: He observat que encara no has tret res de les maletes,
ni els vestits ni els llibres.
- 70 -
Fill: No ho he hagut de menester.
PArE: De manera que cantes, eh?
rAdkA: Sí. (Al fill.) De vegades canto, no?
PArE: I què cantes?
rAdkA: No, no canto… només feia broma.
PArE: I doncs què fas? Potser no ho hauria de preguntar —no
n’he de fer res.
Fill: No.
rAdkA: L’hi dic, Erik?
Fill: Vinga, digue-l’hi.
rAdkA: No canto, i això que m’agradaria… Diguem que, de
moment, jo i uns quants més, ho fem veure.
PArE: Ho feu veure? Què és això? Una pantomima?
rAdkA: Fem veure que cantem sobre músiques d’artistes
coneguts. Ho entens?… Només és provisional.
PArE: Ah, ja.
rAdkA: Estem bé. Llàstima que s’hagi acabat. Ens hauries
pogut venir a veure… És completament ingenu.
PArE: Ah, bé… Jo em pensava que cantaves… Fa temps
que ho fas, això?
Fill: Em sembla que me’n vaig al llit.
PArE: Ja? Però si tens el costum de passar la nit en blanc…
m’equivoco? (A la radka.) Tu no penses pas anar-te’n a
dormir de seguida?
- 71 -
rAdkA: No, em sembla que no… Em puc quedar una estona,
Erik? No et fa res? Després vindré.
Fill: Fes com vulguis. Si et vols quedar, queda’t.
rAdkA: No me’n vull anar al llit de seguida. De totes maneres
no puc dormir. I tu tampoc.
Fill, al Pare: Què faràs? A la tele ja no fan res.
PArE: No estic gens cansat. Em quedaré a parlar una estona
amb la Radka. Puc?
Fill: Com vulguis. Per què em demaneu permís tots dos?
PArE: Tenim bastantes coses per dir-nos, oi?
Fill: Com vulgueu… Bona nit, doncs.
PArE: Bona nit.
rAdkA: Fins d’aquí a una estona.
Fill: Recollireu la taula?
PArE: Sí, home, no pateixis.
rAdkA: No em vols fer un petó abans d’anar-te’n?
Fill: En vols un?
rAdkA: Sí, gràcies. Vine a fer-me un petó ara mateix. No
siguis tan tonto. (Es besen profundament i intensament.)
PArE: Ja està bé, ja està bé, pareu sisplau… No m’heu sentit?
Pareu…
rAdkA: Era agradable. Fas bons petons… Ho saps?
Fill: Sí.
- 72 -
rAdkA: Hi ha bastantes coses que fas ben fetes.
Fill: Sí, sí… I tu seràs tan amable de no estossegar si vaig al
lavabo aquesta nit… Ja ho sé que ets aquí… sé que estàs
despert i que pateixes i que no pots dormir i que et trobes
malament i que segurament tindries necessitat de com-
panyia, de suport i d’afecte i d’algú que es preocupés per
tu, però jo no t’ho puc donar això, no puc… Aquesta tos
psicosomàtica es limita a irritar-me.
PArE: Provaré d’estar silenciós.
Fill: Podràs fer-ho, ara que saps que jo ja ho he comprès?
PArE: Provaré, també, de no tossir, si això et molesta. Faré
el que pugui.
Fill: Gràcies. (Una curta pausa.) Mira, la teva vena comença
a aparèixer.
PArE: Quina vena? De què cony parles?
Fill, s’acosta al Pare: Opressió, neguit… No ho sé, no sé com
se’n pot dir d’això.
PArE: Què t’he fet, jo?
Fill: Arrogància, potser… No beguis més.
PArE: Faré el que voldré! Només faltaria!
Fill: No saps com s’acaba això, o què, no en tens cap idea…
Se te’n fot.. Ja no ets aquí… Ets insensible, passi el que pas-
si… dorms, aleshores… només hi sóc jo per ocupar-me de tu,
passi el que passi… Sempre m’he de quedar amb una part
de responsabilitat… S’ha acabat… T’ocuparàs de tu mateix.
- 73 -
Aquesta vegada et pots quedar assegut, despert, i sentir tu
mateix les coses. No tinc la intenció de protegir-te més.
PArE: Ningú ha estat obligat a ocupar-se de mi.
Fill: No? No te’n recordes de res?… No te’n recordes del
dia que vas córrer sobre les plaques de la cuina, a casa?… I
que no senties res?
PArE: Què dius? Que jo vaig córrer sobre les plaques de la
cuina? I per què ho faria?
Fill: No ho sé. Potser tu m’ho podries dir.
PArE: Per què em detestes tant? Digue-m’ho, per què em
detestes tant? Què t’he fet? El teu odi em resulta insupor-
table. No sé què fer.
Fill: Jo no et detesto.
PArE: Doncs bé que ho sembla… No tens ni mica d’amor
per mi, oi?
Fill: Aquí no és qüestió d’amor ni d’odi. (Pausa llarga.) No fa-
cis aquesta cara. (Li acaricia el cap.) Pare, pare meu estimat…
PArE: Què t’he fet, Erik?
Fill: No ho sé…
PArE: Torna a seure i parlem…
Fill: No.
PArE: No vols?
Fill: No. (Pausa.) Cada vegada que t’he cridat, el meu crit
s’ha perdut en aquesta horrible… No vull que em tornis
- 74 -
a fer mal. No vull veure allò que el teu cor percep, no vull
saber res de tu.
PArE: Desitjo que tot et vagi bé, Erik, ho desitjo. Prego a Déu
perquè tot vagi bé.
Fill: Anirà bé.
PArE: No ho sé. (Pausa.) No ho sé… Ara te’n vas?
Fill: Sí, ara me’n vaig. (Pausa.) Saps què és allò que em reté
de matar-te?
PArE: No… Què és? M’agradaria saber-ho.
Fill: Aquest to que existeix entre nosaltres des que sóc petit.
Vindria a ser l’únic sentiment veritable que tinc per tu… Però
no goso… Què passarà després? El càstig serà semblant al
to i al desenllaç? Potser és un sentiment massa fort… Des-
prés, ja no hauria de tenir por de res… Vomitaria el teu cor,
l’escopiria… Si no, ho faria… Ja ho hauria fet.
PArE: Ja ho hauries fet?
Fill: Crec que sí… Em fa por… Ho has fet tot al revés, fins
a no estimar-te, a no acceptar la teva feblesa.
PArE: Quina feblesa? T’hauria crucificat si n’haguessis fet la
menor provatura, noi.
rAdkA: Pareu d’una vegada, que si no me’n vaig. Parlo
seriosament.
Fill: Doncs parem.
PArE: Tanca la finestra abans de sortir.
- 75 -
Fill: Quina finestra? Quina merda de finestra vols que tanqui
ara?
PArE, assenyalant la finestra del sostre: Aquesta. (A la radka.)
El terra és tan fred. Si tingués una mica de diners li compraria
una catifa.
rAdkA: Sí, és increïble… Cada vegada que m’he quedat a
dormir aquí he agafat una cistitis… És un disbarat. Per què
ha de fer tant de fred aquí? Per això no serà ni més net ni
més sa… Al contrari, la capacitat del cervell baixa —només
calen uns quants graus per sota del normal perquè pensem
i sentim més lentament— no ho sabies? El fred no és bo.
PArE: Ho sents? A mi no m’escolta.
El fill empeny la finestra, s’enfila dalt d’una cadira
i la tanca, torna a baixar i surt.
Quina sort que hagi marxat… Necessito estar sense ell una
estona… I tanmateix el trobo a faltar quan estic tot sol allà
a baix, però allò que espero, no sé què és… Quan tens fills,
acabes potser per confondre les cares i no saber ja quina és
la de debò… Ara ho sé. Però ho tornaré a oblidar… S’ha
deixat el paper de fumar…
rAdkA: Em penso que n’hi agafaré…
Va per agafar-li un paper.
PArE: Agafa’n un dels meus… Abdulla… És menys car?
rAdkA: Cargolar-se’ls un mateix? Sí, potser sí. Segurament.
(Ell sacseja el paquet per fer-ne sortir un cigarret, l’hi allarga,
ella l’agafa i ell l’encén.) Gràcies.
- 76 -
PArE: M’angoixa tant… A tu no? El meu cor batega tant…
rAdkA: Calma’t, no és tan greu.
PArE: M’ataca els nervis… No comprenc com tu el suportes…
Amb tu també és així, pervers, indiferent?
rAdkA: No, no… No gosaria… Per què hauria de ser dolent
amb mi?… Jo no li he fet res. És el seu problema. Jo no el
puc resoldre. Aleshores me’n vaig. Me’n torno a casa meva.
PArE: Molt bé… No has de tolerar de cap manera qualsevol
cosa. Tu vés a la teva, si ell és massa exigent. Si no et que-
daries aquí sense saber què fer.
rAdkA: Ell no em demana res, és això el que és terrible…
Sembla com si ho pogués suportar tot sense necessitar la
meva ajuda. Em sembla que no em necessita per a res. Se
li’n fot de mi.
PArE: Ah, ja… segur que no. No se li’n fot. (Pausa.) Però tu
l’estimes? Tu l’estimes?
rAdkA: Molt.
PArE: De debò? N’estàs segura?
rAdkA: Sí.
PArE: No ho entenc… Què et pot aportar? Per parlar fran-
cament —com el pots estimar?
rAdkA: No ho sé…
PArE: He de ser objectiu, encara que sigui el meu fill…
Està acabat. No en tinc la culpa jo. Tenia muntanyes de
possibilitats.
- 77 -
rAdkA: Per què estimem una persona?
PArE: Ens ho podem preguntar… Però ell… Temps perdut i
maldecaps… No es lligarà mai amb ningú.
rAdkA: Com ho saps?
PArE: El conec… Per a ell només es tracta de la flama que
l’ajuda a buscar… Ho entens? Busca amb aquesta flama,
i quan ha trobat, l’apaga, i després, per més que tu siguis
aquí… Et passa al davant… Amb mi, és el contrari —sempre
ho ha estat, jo he hagut de donar i de donar i ningú m’ha
estimat de debò, ni ell… Naturalment, fa temps que ho
hauria pogut deixar córrer… Pensar en mi mateix… Sí, sí…
Vaig salvar el nostre matrimoni, però no la meva persona…
No me’n queixo. Ara sé on porta la solitud.
rAdkA: Nosaltres no és només que ens estimem… Nosaltres…
PArE: Sí, digue-m’ho… sisplau.
rAdkA: Quan el vaig trobar per primera vegada…
PArE: Sí…
rAdkA: El dia mateix… Sí, que el vaig conèixer…
PArE: Digues què va passar.
rAdkA: Vaig entrar en una església i vaig pregar a Déu que
allò no s’acabés mai… Estava sola a l’església, vaig caure de
genolls i vaig pregar a Déu que ens estiméssim tota la vida…
PArE: Tu també ets creient?
rAdkA: No, no en sóc… No havia fet mai allò abans ni ho
tornaré a fer mai… Ho vaig fer per ell, únicament…
- 78 -
PArE: Però de fet vas resar… Per què ho vas fer?
rAdkA: No ho sé… No l’hi vaig explicar. No li diguis res. Se’n
riuria de mi, potser.
PArE: Vols dir que tu l’estimes, malgrat el seu comportament?
rAdkA: Sí, l’estimo prou… Sí, és això.
PArE: Prou per qui? Per ell?
rAdkA: Per mi… No tinc prou amor per acontentar-lo.
PArE: M’acuses a mi? No sé pas què et deu haver dit… De
mi, vull dir. Parla de mi alguna vegada?
rAdkA: De fet no, gens.
PArE: No, ja ho entenc.
rAdkA: Em vaig equivocar de pregària —hauria d’haver
resat perquè naixés el nostre amor… aleshores no hauria
tingut cap importància que després s’acabés… Si almenys
alguna cosa havia existit… Ell es limita a fregar-me, no em
penetra mai.
PArE: Què vols dir amb això? No dormiu junts? No està bé,
o què? No funciona?
rAdkA: Sí.
PArE: Pensava… Deu tenir tantes necessitats sexuals com
jo… Les ha heretades de mi… Quan jo era jove ho havia
de fer cada dia, si no estava ansiós… Em penso fins i tot
que al començament feia por a l’Elin, però després s’hi va
acostumar. La cosa encara em dura, encara que ell no s’ho
pensi… Sembla que s’hauria d’haver acabat, però no és el cas
- 79 -
amb mi… No arribo a contenir-me… Quan ella es va posar
malalta, era l’infern… No t’ho pots imaginar… Et penses
que sí? No… No, era insuportable… Quan n’has agafat
el costum, cada dia de la teva vida d’adult, es converteix
en l’única cosa en què penses quan s’ha acabat, abans no
me’n preocupava… Vull dir… És la mateixa cosa per tot… Jo
pensava que la gent que tenia problemes sexuals, els homes
sols, eren menyspreables, que eren ridículs… I vet aquí que
m’hi trobo jo… ja fa deu anys que dura, i no hi puc fer res,
només pensar-hi… Qui m’hauria de voler? Quina dona voldria
encara anar-se’n al llit amb mi, sense pagar… I encara no he
arribat al punt d’haver de pagar per fer-ho, i no perquè esti-
gui acostumat a fer-ho de franc, sinó perquè no m’arribo a
acostumar a la idea d’acostar-me a una dona i dir-li allò… Em
faria vergonya… D’altra banda, no tinc diners. Vull un cony
de debò, no un cony sense experiència del qual després ni
te’n recordes… Quin interès tindria… Però no puc suprimir
el meu cos… Fa molt de temps que no m’havia trobat així,
en companyia d’una dona jove… Potser no hauria de dir tot
això… Et molesta?
rAdkA: No, no, parla… Sembla que tens necessitat de
parlar…
PArE: Sí, en tinc necessitat… Amb tu em sento en confiança…
rAdkA, rient: En aquesta ciutat no pots caminar gaire estona
sola…
PArE: No, ja entenc que no et deixen tranquil·la, deu ser dur.
rAdkA: Estan absolutament bojos… No sé què hi ha
d’anormal en mi, si sóc atractiva d’alguna manera o
- 80 -
simplement amistosa… Sembla com si la demanda sexual
fos terriblement…
PArE: Ho és…
rAdkA: Sí, ho deu ser… No falla mai. —Només cal que agafi
l’autobús perquè se m’acosti un home, borratxo o no, normal
o anormal, tant se val, s’enganxa al meu darrere i es posa
a dir-me coses a cau d’orella— ara ja no responc… No hi
fa res en quin estat em trobo, si estic trista o pensativa, o
malalta, no hi fa res que li demostri clarament que vull que
em deixin tranquil·la… No fa gaire, quan tornava a casa, un
d’aquests homes es va asseure al meu darrere al bus, es va
posar a parlar en veu alta perquè tothom el sentís, i em va
començar a mirar…
PArE: I què et va dir?
rAdkA: Tota mena de coses.
PArE: Així, sense més ni més… Què et va dir? Digue’m…
rAdkA: Allò que normalment et demanen —tu ja ho saps
prou bé.
PArE: No, no en tinc ni idea, no tinc el costum d’abordar les
dones joves. Què et va demanar? Digue-m’ho.
rAdkA: No, per què? Em va demanar si anava ben follada,
si venia de follar, i etc.
PArE: I en venies?
rAdkA: Què vols dir? Tinc el costum de dir en veu alta allò
que penso, però de vegades estàs tan cansada o tan cap-
ficada, que tot allò que desitges és treure-te’l de sobre i
quedar-te tranquil·lament asseguda. Si els mires de fit a fit
- 81 -
als ulls i els preguntes que què cony n’han de fotre, se’n van
arrossegant-se, però al mateix temps tampoc vull humiliar
els altres perquè estic millor que ells i em sento més segura
de mi mateixa.
PArE: Et pregunto si era el que acabaves de fer.
rAdkA: El què?
PArE: Venies de follar? Què li vas respondre?
rAdkA: No.
PArE: Llàstima, oi?
rAdkA: Potser.
PArE: Tu sembles tenir unes grans necessitats.
rAdkA: Vols dir? Com et penses que sóc?
PArE: Ho saps prou bé.
rAdkA: No. No en tinc ni idea. Digue-m’ho perquè ho sàpiga,
potser després em deixaran tranquil·la…
PArE: Vols que et deixin tranquil·la?
rAdkA: Sí, en general. Vull, almenys, poder triar jo mateixa
—es pot comprendre, no?
PArE: Parlem del teu vestit, per exemple, és tan lleuger que…
rAdkA: No el porto pas quan surto… Una nit com avui és
diferent, i encara que el portés, no voldria pas dir que el
primer que vingui em pot dir el que vulgui, no?… Aquest
vestit només el porto per treballar… Què té de particular?
Quan era més jove —comprenc per què no em deixaven
tranquil·la— em vestia com una criatura… Senzillament
- 82 -
no sabia com m’havia de vestir… Cada matí era el mateix
problema, em posava qualsevol cosa i em sorprenia la mi-
rada de la gent… Mirava de vestir-me de manera que no
cridés l’atenció… Era el que volia… I n’obtenia el contrari…
Vosaltres no compreneu que una pugui ser sensible i que no
vulgui ser mirada… Pot ser desagradable, però de vegades
m’agafen ganes de fer miques aquells que em miren… El
simple fet de caminar pel carrer, hi ha dies que m’angoixa, i
si a més he de ser examinada com si anés nua, o abordada
pel primer que passa…
PArE: Sí, esclar, deu ser difícil.
rAdkA: Ho és… Si fossis tu… No sembla que estiguis gaire
en forma, eh?
PArE: No facis cas del que diu l’Erik.
rAdkA: Ho veig jo mateixa… (S’estira. El Pare li mira els pits
i no es pot estar de tocar-li un mugró, de pinçar-lo.) Ai!
Deixa’m en pau!
PArE: Perdó… No ho he pogut evitar…
rAdkA: Doncs prova-ho.
PAr E : Ets tan bonica… Em deixes completament…
(Esbufega.)
rAdkA: Sense respiració?
PArE: No. Sense respiració, no.
rAdkA: Oh.
PArE: Sí, és la falta de costum. (Pausa.) Ets tan jove, la teva
carn és tan ferma.
- 83 -
rAdkA: Molt bé. Què més diràs?
PArE: Són uns mugrons que es posen durs quan els pessi-
gues, o no?
rAdkA: No. Em fa mal quan me’ls pessiguen.
PArE: Et sembla que em podries estimar una mica? (Li palpa
els genolls.)
rAdkA: Això, de fet, no és necessari… Ens podem quedar
aquí i parlar sense que… Deixa’m estar, sisplau.
PArE: No et vull deixar estar… Tu, en canvi… Escolta… No
et sembla que em podries estimar una mica?
rAdkA: Segurament podria… Però què vols dir amb això?
PArE: De fet, què representaria per a tu?
rAdkA: Res de particular… Vols saber si tinc ganes d’anar-
me’n al llit amb tu? Doncs no.
PArE: Però podries estimar-me una mica.
rAdkA: Si t’estàs quiet, potser.
PArE: N’estàs segura? Vols que m’estigui quiet? (Una porta
exterior s’obre i es tanca.) Què ha estat això? Vols dir que
ha sortit? A aquestes hores?
rAdkA: No ho sé… Segurament dorm. Quan ha decidit de
dormir, s’adorm sempre immediatament. No hi ha res que
el pugui despertar.
PArE: On dóna aquesta porta?
rAdkA: A l’escala. No t’hi has fixat quan has arribat?
- 84 -
PArE: Em pensava que era la de les golfes… La veritat és que
no m’ha vingut a buscar a l’estació. He hagut d’agafar un
taxi… La fa servir, ell?
rAdkA: No ho sé… Em penso que generalment està tancada
amb clau. (Pausa.) Vols dir que la teva mà ha de ser aquí?
S’humitejarà.
PArE: No hi fa res. (Vessa vi damunt la taula.) En vols?
rAdkA: Sí.
PArE: El trobes bo?
rAdkA: No ho sé, no en noto el gust.
PArE: Salut.
rAdkA: Salut, salut.
PArE: Posarem la ràdio i escoltarem una mica de música. Vols
escoltar una mica de música?
rAdkA: No funciona.
PArE: No m’estranya.
rAdkA: Però hi ha un tocadiscos, encén-lo.
PArE: On és?
rAdkA: Allà. Tu també tens calor?
PArE: No. Jo tinc fred… Toca’m, toca’m la mà…
rAdkA: Sí.
PArE, s’aixeca i es dirigeix cap al tocadiscos: No sé com fun-
ciona, això… M’hauràs d’ajudar.
- 85 -
rAdkA: Encén-lo. Està indicat a sobre. No ho veus?
PArE: No les puc llegir, aquestes lletres tan petites… Vine’m
a ajudar.
rAdkA, hi va: És fàcil.
PArE: Què escoltarem? Alguna cosa ballable, eh? Segur que
a tu t’agrada ballar.
rAdkA: No especialment.
PArE: Sí, només un moment.
rAdkA: No ho sé. Amb la condició que et calmis.
PArE: Però si hem de ballar… Què és, això?… Victor Sylvester,
ballarem amb aquesta música? Des de la guerra que no l’he
escoltat. Tu no devies haver nascut, oi?
rAdkA: No, no la conec.
PArE: La pots posar… La cara que vulguis. Com és que té
això? En Victor Sylvester. Jo et porto… Vine. (Comencen a
ballar.)
rAdkA: Com sues.
PArE: Ah, sí?
rAdkA: No em suïs a sobre, sisplau. Calma’t. Per què tens
tanta pressa?
PArE: Perdó… No hem de fer soroll, estimada… A ell no li
agrada. (Prova de fer-li un petó al coll. Ella riu.)
rAdkA: Ara sé què vol dir tenir una muntanya a sobre… Prova
d’aguantar-te amb les teves cames, i no amb mi, sisplau.
- 86 -
PArE: Oh, sí, encara sóc viu i vigorós, malgrat el que tot el
món s’imagina… A tu què et sembla?
rAdkA: Què?
PArE: Que no puc més.
rAdkA: És evident.
PArE, es posa a acariciar-la: Què te’n sembla?
rAdkA: No.
PArE: No t’enfadis… Sigues bona noia i no t’enfadis… No et
faré mal, si t’estàs quieta… Deixa’t fer… Pensa en una altra
cosa, sigues bona noia… Oh, sigues bona noia…
rAdkA: No puc.
PArE: Què és el que no pots?
rAdkA: Pensar en una altra cosa, és impossible.
PArE: Només és un moment… No t’enfadis.
rAdkA: No m’enfado… No facis soroll.
PArE: No t’agrada?
rAdkA: No ho sé.
PArE: De debò que no?
rAdkA: Potser… ara deixa’m.
PArE: No, estic tan a punt… Ets una bona noia… Fas una
olor acollidora.
rAdkA: No.
- 87 -
PArE: Però si t’agrada. (Pausa.) No, no et belluguis. Estigues
quieta. No ho sents? No ho has sentit?
rAdkA: Vés amb compte.
PArE: Aniré molt amb compte… Aniré molt amb compte.
rAdkA: Ara.
PArE: T’agrada així?
rAdkA: Sí.
PArE: Toca’m.
rAdkA: No.
PArE: T’ho suplico.
rAdkA: No, no vull.
PArE: Fa tant de temps que no m’ha tocat ningú, sigues bona
noia… sigues bona noia, toca’m.
rAdkA: No vull.
PArE: T’ho suplico.
rAdkA: No.
PArE: Jo ho faig bé.
rAdkA: Però jo no vull.
PArE: Per què? No hi ha cap risc.
Fill, es queda al pas de la porta i mira. Avança unes passes.
La radka el veu, però no el Pare: Què esteu fent?
rAdkA: Res.
- 88 -
PArE, veu el fill, enretira la mà del sexe de la radka:
Ballàvem…
Fill: Molt bé, continueu.
PArE: T’hem despertat? No era la nostra intenció.
Fill: Continueu ballant… Per què us atureu.
rAdkA: No, ara no.
PArE: No, no continuarem
Fill: Sí, continueu… Us ho prego. M’agradaria molt veure-
us ballar.
rAdkA: Perdó.
Fill, a la radka: Tu no has de tenir vergonya davant meu.
PArE: De què hauria de tenir vergonya? No ha fet res que
sigui vergonyós… Ets tu qui hauria de tenir vergonya.
Fill: No, si és el que jo dic.
PArE: I doncs?… Per què fas aquesta cara?
Fill: Com? Quina cara?
PArE: Crispada.
Fill: Jo sempre estic crispat. Tu prou que ho saps. No és una
cosa nova, oi?
PArE: Ja ho sé… Però ara t’has de calmar… Endreçaré les
coses, i me n’aniré a dormir.
Fill: Sí, això mateix…
- 89 -
PArE: Estic sol, Erik… Pots comprendre fins a quin punt estic
sol? (Pausa.) Gairebé no puc més… Què vols que faci? Què
més puc esperar? M’ho pots dir tu?
Fill: No. No puc.
PArE: Ets el meu fill… Podries ajudar-me… Podríem viure
junts… No ho voldries? Tu i jo, sols? (Pausa.) Tinc unes pas-
tilles, si no pots dormir… Però després no et quedis llevat
i passejant-te… Són molt fortes… T’has d’estirar i esperar
que vingui la son.
Una curta pausa. La llum baixa. Pausa.
- 91 -
ESCENA 3
La llum torna a pujar.
Fill: Bon dia, papa. Has dormit bé?
PArE: No, no gaire.
Fill: No gaire.
PArE: No, m’ha costat adormir-me —i tu? Les pastilles
t’han ajudat?
Fill: No me les he pres.
PArE: No, no. No, jo no he pogut dormir.
Fill: Llàstima.
PArE: Sí. (Llarga pausa.) T’has pres el cafè?
Fill: Ara mateix me’l beuré.
PArE: Ella se n’ha anat?
Fill: Aquesta nit… Se n’ha anat aquesta nit.
PArE: Ah, se n’ha anat… Jo no l’he sentida. (Pausa.) On
se n’ha anat?
Fill: No ho sé.
- 92 -
PArE: L’has fotut fora?
Fill: No.
PArE: Digues…
Fill: Sí.
PArE: Què t’ha dit, ella?
Fill: Res.
PArE: Sí que t’ha dit…
Fill: No en parlem més.
PArE: Ho hem de fer.
Fill: Et dic que no.
PArE: Però jo, vull fer-ho. M’hauràs d’escoltar.
Fill: No.
PArE: Sí —t’he de dir una cosa. (Pausa.) No t’ho pots guardar
tot a dintre —un dia o altre t’hauràs d’obrir a mi.
Fill: Jo ja sé què he de fer.
PArE: Què has de fer?
Fill: Alliberar-me de tu… És l’única sortida. Separar-me de tu.
PArE: Vols dir que me n’he d’anar? Vols que me’n torni a
casa? Que no ens tornem a veure? Sí, potser no em queden
gaires anys més de vida. Potser val més que accepti que t’he
perdut per sempre, com tota la resta. Tu eres l’únic que em
quedava, Erik. Jo no volia arribar a aquest punt… Jo no volia
ser aquell que sempre has conegut… No d’aquesta manera.
Però potser és millor… Ho he pensat aquesta nit… Aquest
- 93 -
matí me’n vaig, marxo abans que no es desperti, i després ja
veurem què passa —si podem mantenir una relació… Però no
t’he pogut deixar d’aquesta manera, volia tornar-te a veure,
m’entens? Podríem conservar, de totes maneres, alguna mena
de contacte. No ho suportaries? Potser em podries trucar… Jo
no et puc trucar a tu, com tu saps… No et penses fer posar
el telèfon d’una vegada? El necessites, el telèfon.
Fill: No, no tinc prou diners.
PArE: No tens prou diners! Però si tens molts més diners que
jo, i jo tinc telèfon. És evident que pots. Només és mandra,
Erik! Has de poder trucar! Pensa si mai et passava alguna
cosa, si et feies mal… Baixaràs totes aquestes escales si et
passa alguna cosa? Pots tenir una punxada al cor, o et pot
passar qualsevol altra cosa. Que no ho entens? Has de pensar
en el teu bé… I si algú et ve a fer una visita… Si algú et vol
trucar, ningú et pot trobar, estàs completament aïllat del
món… No està bé, tu no te n’adones… Jo no tinc ganes de
quedar-me allà assegut esperant que tinguis prou valor per
baixar al carrer i trucar-me… No saps quins neguits passo.
Fill: Ja has començat a fer la maleta?
PArE: No, és clar que no… Acabo de llevar-me. Que no ho
has vist? Quan volies que la fes?
Fill: Deixa-ho estar, doncs. No cal.
PArE: Què vols dir? Has tornat a canviar d’idea? Ja no vols
que me’n vagi? Per què?
Fill: No.
PArE: Canvies tan sovint de pensament que no puc arribar
a seguir-te. És com amb els sentiments… N’hi ha prou amb
- 94 -
que jo em pensi que estàs content i que estigui satisfet
d’haver vingut, perquè tu ja estiguis irritat per alguna cosa
que he fet… No tens amics, ningú amb qui parlar? Erik, tu
m’ho pots dir tot, prova-ho i veuràs, jo comprenc moltes
més coses que no et penses, encara que parli poc… Erik…
Fill: Sí, què hi ha?
PArE: Erik, em sap greu el que ha passat aquesta nit… No
sé què m’ha agafat… De debò… jo no volia… Ha estat el
vi, potser… Tens raó, ho he de deixar. Almenys mentre sóc
aquí… No em creus?… Aquesta vegada ho he entès de
debò… T’ho prometo —perdona’m.
Fill: No tens necessitat de prometre res. No ho facis.
PArE: Per què?
Fill: No em prometis res.
PArE: Et vull fer una promesa de debò i la vull mantenir. Has
de tenir confiança en mi. (Pausa.) Et refies de mi? Eh?
Fill: Sí.
PArE: No és una promesa sagrada, no aquesta vegada…
D’aquestes, ja no en tinc. Però aquesta vegada vull… Em fa
tanta vergonya.
Fill: Per què? Davant de qui?
PArE: Davant teu, evidentment!
Fill: No tinguis vergonya.
PArE: Però…
Fill: Jo no estic pas enamorat d’ella.
- 95 -
PArE: No?
Fill: No.
PArE: Doncs jo gairebé ho hauria cregut.
Fill: Però t’has equivocat —pots fer el que vulguis amb ella.
PArE: Així doncs, som amics?
Fill: Com?
PArE: Tornem a ser amics? No ho podem ser d’una vegada
i per sempre? Queda oblidat? Ho veus com jo sóc feble, en
el fons de tot de mi. Oblidat?
Fill: No té cap importància, ja t’ho he dit.
PArE: Però què dirà, ella?
Fill: No ho sé…
PArE: No, no… (Pausa.) Potser m’aniré a afaitar.
Fill: Sí, això mateix.
PArE: Bé… Ara em sento molt millor! Estava tan neguitós.
Em pensava que em trauries de casa… I no ho fas. No sé si
tinc valor per anar-me’n ara, en l’estat en què em trobo…
(Pausa.) Què et sembla que podríem fer, avui? No podem fer
alguna cosa junts? Fer una passejada, anar a visitar algú…
Tu penses treballar?
Fill: No, no sortirem.
PArE: T’agradaria anar al cine?
Fill: No, no sortirem.
- 96 -
PArE: Podríem… Se’ns posaria bé… Necessitem fugir
d’aquest… Em sento una mica tancat. Tindria necessitat de
bellugar les cames i si tu m’acompanyes no tinc res a témer
—si caic tu em pots ajudar.
Fill: No.
PArE: Però no podem fer alguna cosa junts?
Fill: Sí.
PArE: Has pensat en alguna cosa en particular?
Fill: Ja t’he dit que tenia la intenció d’alliberar-me de tu.
PArE: Com?
Fill: De l’única manera possible.
PArE: Erik… Què vols dir? (Pausa.) Erik? Per què has tancat
la porta?
Fill: Quina porta?
PArE: La porta d’entrada. Per què l’has tancat? Normalment
no està mai tancada. Tu detestes justament les portes tan-
cades. (S’aixeca de la butaca.)
Fill: No, seu. No et moguis d’on ets.
PArE: Aniré on em sembli.
Fill: No, queda’t aquí.
PArE: Què penses fer, Erik? (Pausa.) Què penses fer? (Corre
cap a la porta. Està tancada.) Obre la porta! Obre immedia-
tament la porta. —No sents el que et dic! Erik! Cony de
nano, què fas, què collons estàs preparant— ara et mano
que obris la porta! També has tancat l’altra? (Prova d’obrir
- 97 -
l’altra porta.) Et dic que l’obris! T’has tornat boig! Què cony
t’agafa?
Fill: No em fotis crits.
PArE: Cridaré tant com vulgui!
Fill: No, no ho facis.
PArE: Erik… Què passa? Què t’he fet?
Fill: Res.
PArE: Doncs deixa’m tranquil! Deixa’m sortir, obre la porta
ara mateix… És increïble. (Pausa.) Erik… si no obres cridaré.
Fill: Vinga, crida.
PArE: Crido… Et tancaran… Que no ho entens? Faré una
declaració i no te’n sortiràs.
Fill: Tampoc ho vull… no me’n vull sortir…
PArE: Erik, ara seuràs i parlarem… Mira’m —jo estic ben tran-
quil… Ara m’asseuré a la cadira… No faré res… No cridaré.
Fill: Encara que cridis, no et sentirà ningú. La gent del pis
de dalt són de viatge.
PArE: Erik, nano… Per què hauria de cridar? És senzillament
ridícul… Tu no em faràs res, absolutament res… Senzillament
estàs trist… I jo ho comprenc —sóc lamentable… El que ha
passat aquesta nit és imperdonable, però jo igualment et
suplico que em perdonis… Si puc, trobaré una manera de
compensar-te… Però com?… Erik, mira’m… Ella no significa
res per a tu, oi? Jo sóc el teu pare. No hi ha perdó per allò
que vols fer.
- 98 -
Fill: No et moguis.
PArE: Cridaré. Erik. Cridaré.
Fill: Crida, papa, això no canviarà res.
PArE, demana socors: Ajuda —socors, socors!
Fill: No hi ha ningú. Només nosaltres.
PArE: Erik, t’ho suplico, obre i deixa’m marxar… No caldrà
que em tornis a veure… T’ho prometo… Jo no sabia que
t’havia fet tant de mal. T’ho prego.
Fill: No.
PArE: T’estimo… No t’he fet cap mal. He estat feble.
Fill: Has decidit ser feble.
PArE: No!
Fill: Perds el temps cridant, papa… Aquí no hi ha ningú, és
ben senzill… Ho sé… Només la solitud i la insignificança…
Et travessaré… Et travessaré… Ja no vull dissimular-me més,
em vull mostrar tal com sóc, no vull rebaixar-me davant dels
seus ulls…
PArE: No sóc jo, Erik…
Fill: Acaba d’una vegada amb aquesta llastimeta ofega-
dora… Queda’t assegut. No t’aixequis. (Pausa.) No cal que
tinguis por.
PArE: Tinc por.
Fill: No, no tinguis por… Ho he de fer… Ens defensaré
contra els meus cops.
- 99 -
PArE: Tinc tanta por…
Fill: Mai he gosat mostrar-te el meu rostre, mai… per por
de veure la teva por… la teva por de mi… Comprenc que
tu hagis tingut raons per evitar-la, per evitar-me… que hagis
estat racista amb mi… Jo no t’he ensenyat mai el meu rostre.
PArE: Tu et penses que jo gosava ensenyar la meva cara al
meu pare? Per què parles d’aquesta manera?
Fill: Ara el veus?
PArE: El què?
Fill: El meu rostre.
PArE: No, no el veig, només veig que ets boig.
Fill: Sóc boig?
PArE: Sí, més que ningú altre… Erik, tinc por. (Pausa. Crida.)
Deixa’m sortir! Deixa’m sortir d’aquí!
Fill: No puc. No puc tornar enrere. (Pausa.) Sempre he cregut
que era jo, que era jo, però descobreixo que tu sempre has
estat el mateix, des de molt abans que jo nasqués… però
això no m’ajuda.
PArE: Queda’t on ets. No em toquis, Erik.
Fill: No. No hi fa res. Ningú voldrà saber res de mi si no ho
faig.
PArE: Erik! Sents el que et dic!… No sóc jo… Jo no he…
Com pot ser que jo, a qui tu trobes tan mediocre i tan infe-
rior, t’hagi pogut fer tant de mal… És absurd, em sents!…
- 100 -
Erik, seràs un desgraciat… No aixequis la mà contra el teu
pare, no ho facis!
Fill, s’acosta: Estigues quiet.
PArE: Erik, mira’m, sóc jo, el teu pare… Que no ho veus?…
Només sóc jo…
Fill: Em costa veure’t, perquè tinc els teus ulls.
PArE: Erik, Erik.
Fill: Sí, què hi ha papa?
PArE: Tinc tanta por… No ho has de fer, això… Tinc tanta por.
Fill: Jo també tinc por.
PArE: Sigues bon noi, deixa anar almenys el ganivet.
Fill: No, el faré servir. M’entens?
PArE: Per què… Deixa’m marxar —no necessito ni tan sols
agafar la roba… (Una curta pausa.) Me’n vaig i no ens tor-
narem a veure mai més. Faré el que diguis. No tornaré mai
més aquí.
Fill: No… (Pausa.) No puc esperar més, i ho he provat, creu-
me… Cada dia… No suporto més aquest núvol de ganivets
que travesso cada dia, que he de travessar i dels quals m’he
de protegir —no tinc res per defensar-me, res més que una
fràgil pel·lícula de normalitat, un vel molt fi, i ja no puc assu-
mir-ho. No puc més, senzillament. Tots els instruments estan
posats aquí, al meu voltant, totes les perversitats, totes les
submissions… No puc evitar agafar-los… Ajuda’m!
- 101 -
PArE: T’ajudaré, però allunya el ganivet… Tira’l a terra i
vine…
Fill: No, papa, és massa tard.
PArE: Tens un atac d’ansietat… mira de calmar-te… Sé
que sembla una bestiesa, però és l’única cosa que cal fer,
calmar-se… No passarà res… Ara deixa anar el ganivet, i
després ens n’anem a la cuina a fer un cafè.
Fill: No goso anar a la cuina. És plena de ganivets. No goso.
PArE: Però deixa’m sortir, els amagaré i posaré aigua al foc,
i després farem un cafè.
Fill: No saps què dius… És l’única manera que tinc, és l’únic
camí que tinc per fer sortir… (Pausa.) És el teu camí.
PArE: I et penses que em deixaré matar com un animal
d’escorxador?
Fill: No ho sé. —Fes el que vulguis.
PArE: Et penses que no m’he enfrontat a d’altres rebels en
la meva vida?
Fill: Ja ho sé… ja ho sé.
PArE: I això què vol dir?
S’aixeca, es dirigeix cap al fill i el colpeja amb els
punys tancats. El colpeja de dalt a baix. Crida.
Què et pensaves? Et liquidaré, microbi de merda!
T’imaginaves que t’ho permetria tot? Això et pensaves, eh?
Fill de la gran puta, t’ho pensaves? Ara t’ensenyaré, jo…
- 102 -
Bufeteja el seu fill.
Té, gallina mullada! No vas rebre prous hòsties com aquesta
quan eres petit… Te’n recordes? Reconeixe-ho, jo no et pe-
gava mai quan eres petit… Però potser no és massa tard…
Llença aquest ganivet i baralla’t com un home…
El fill aixeca el ganivet.
Què t’imaginaves? Llença’l! Si no el llences et faré miques…
I tu ets el que em volia matar, tu? Tremoles! Prova-ho si t’hi
atreveixes, et liquidaré, m’has sentit? Ja en tinc prou del
teu terror! Tira el ganivet, Erik! Atura’t! No facis això, no
facis això!
El fill l’apunyala.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi
Serra d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.
Premi Serra d’Or 1999 (al millor text
espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.
Premi Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,
2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia
m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no
creixen, 2002. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra,
2002. Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que
esteu en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort
Manolete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-
tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és
un armari, 2004. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-
quim M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix
/ Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,
2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-
rança. Una Petita dansa de mort en
cinc quadres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III
Premi Fundació Romea de Textos
Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova
York, 2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en
Klein, 2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la
llegenda catalana, 2008 (Inclou un
CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de
Leningrad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan
encara no sabíem res, 2008. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,
2008. IV Premi Fundació Romea de
Textos Teatrals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa
/ La finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa,
2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota
la lluna d’agost, 2009. I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades
la pau, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El
cobert, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens
de palla, dies de vent (Una reflexió
sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,
2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,
2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II
Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010.
Premi Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis
amor, 2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,
2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,
2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir
Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues
dones que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors, 2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
Romeu, Preguntes i respostes sobre
la vida i la mort de Francesc Layret,
advocat dels obrers de Catalunya,
2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.
Praga, 2011
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Ànge-
lus), 2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-
sos de Shakespeare), 2011
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de
rentat), 2011
92. Sergi Pompermayer, Top model,
2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,
2011
94. Jordi Casanovas, Una història cata-
lana, 2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El
principi d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
99. Marilia Samper, L’ombra al meu
costat, 2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica II:
Strip-tease i teatre irregular (1966-
1967), 2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III:
Mirades sobre l’amor i la vida
(1956-1962), 2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,
2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,
2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-
ho?, 2013
107. Helena Tornero, No parlis amb
estranys, 2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee Williams, La rosa tatua-
da, 2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,
2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El
cantador, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de
l’atzar, 2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els
déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V:
Estar al món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:
Circ, màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze, volum 1,
2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep
Pere Peyró, Gemma Rodríguez,
Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-
resa Vilardell, Espriu x dotze, volum
2, 2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de
les Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a
país, 2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,
2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,
2014
128. Thomas Ber nhard, El President,
2014
129. William Shakespeare, El somni
d’una nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i
Núria Milà, Lampedusa Beach
, 2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del
Billar
, 2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.
Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2013
133. Damià Barbany, Kabaret amb K,
2014
134. Eduardo De Filippo, L’art de la
comèdia, 2014
135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual
per a Electra, 2014
136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La
societat i el camí personal, 2014
137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:
Postteatre i Teatre de carrer, 2014
138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:
L’ofici de viure, 2014
139. Narcís Comadira, L’hort de les
oliveres, 2015
140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,
2015
141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,
2015
142. Albert Arribas, Selecció, 2015
143. Xavi Morató, Un peu gegant els
aixafa a tots, 2015
144. Federico García Lorca, El público,
2015
145. Arthur Schnitzler, El professor
Bernhardi, 2015
146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,
Marián de la Chica, María José Lizar-
te, Simfonia de silencis, 2015
147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la
caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015
148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,
2015
149. Molière, Dom Juan o el festí de
pedra, 2015
150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre
de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,
2015
151. Manuel Molins, Bagdad, dones al
jardí, 2015
152. Molière, Don Joan, o el festí de
pedra, 2015
153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,
Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-
tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc
Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,
2015
154. Pau Miró, Victòria, 2016
Textos a part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
2. Lluís Capdevila, La festa major de
Gràcia / Tierra sin primavera. Dues
obres del teatre de l’exili republicà,
2015
3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016
Textos a part Teatre per a joves
1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3. Helena Tornero Brugués, Submer-
gir-se en l’aigua, 2016
4. Cristina Clemente, Consell familiar,
2016
5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.
Premi Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a
California, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia,
2005. Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios,
2005. Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la crea-
ción, 2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita
Rondó, 2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-
nos un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El
tango del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas
noticias de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El
retratista, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simone /
Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
Lars Norén
Traducció
Joan Casas i Carolina Moreno
154
EL CORATGE DE MATAR
Lars Norén
EL CORATGE DE MATAR
Lars Norén
Escriptor i director escènic suec nascut el 1944 a Estocolm,
Lars Norén va escriure la seva primera obra als 19 anys i ha
estat considerat el successor d’autors de l’alçada de Strind-
berg, Txèkhov o Ibsen. Les seves obres sovint plasmen, amb
un realisme aclaparador, la profunditat de les relacions fa-
miliars entre aquells col·lectius més pobres i de la part més
baixa de la societat. La seva obra Dimonis el va consolidar
com un dels dramaturgs contemporanis més rellevants del
panorama europeu així com també com un dels més repre-
sentats als països escandinaus. Guanyador de premis tan
prestigiosos com el Pilotpris i el Dramatist’s Award, Norén
ha estat director artístic del Teatre Nacional suec, del Riks
Drama al Riksteatern (Suècia) i del Folkteatern de Göteborg.
Les seves obres s’han traduït a diverses llengües i s’han re-
presentat arreu dels teatres europeus.
El coratge de matar
Fa fred, però l’Erik prefereix deixar les finestres obertes du-
rant la visita del seu pare, que s’ha presentat a la casa del fill
per passar-hi un temps indefinit, encara que la relació s’hagi
refredat visiblement després que morís la mare. Les cicatrius
entre tots dos són visibles, la profunditat de les ferides, no.
Qualsevol presència estranya pot pertorbar greument la
violència latent d’aquest nucli familiar disgregat.
El suec Lars Norén és una de les veus més destacades del
teatre europeu. Amb una forta empremta autobiogràfica,
els seus textos s’endinsen pels terrenys més recòndits de les
relacions humanes en la nostra societat.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-94522-31-4
