- 63 -
DONA SuEcA: Diana parlarà una estona. Sobre la vida. Sobre
la mort. No se n’adonarà que fa estona que parla sola.
DIANA: Sí, d’acord. És cert. No me n’adono que estic filo-
sofant i que ell fa estona que no diu res.
HALIM: Què saps tu de la mort?
DIANA: Home. Sé coses.
HALIM: Què saps tu dels problemes? Et penses que la gent
alegre no en té
, de problemes? Doncs sí. Molts! Però no
van per la vida enfadats, queixant-se de tot, omplint el món
de frases desagradables. Saps què és veure la mort inespe-
radament? És estar en una embarcació de merda un mes
de gener a les cinc de la matinada al mig del mar
, amb les
mans i els peus glaçats. És veure com les persones que han
vingut a rescatar-te no et poden salvar perquè resulta que
uns polítics han signat un tractat per canviar la normativa
europea
, i la nova normativa europea diu que, fins que no
s’enfonsi del tot l’embarcació de merda, no estan autorit-
zats a salvar les persones. I tu ets allà, esperant, desitjant
que allò s’enfonsi, però no s’enfonsa, i vas veient com els
teus companys de viatge, els teus amics, la teva família,
van morint
, congelats. I primer intentes animar-los i estar
alegre i parles amb ells i intentes fer-los riure i parlar amb
ells
, perquè penses que mentre sentis la seva veu allà, a la
foscor, encara seran vius. I la primera que deixa de parlar
és la teva germana gran. Després li toca al teu germà gran.
I a la teva mare. Fins que arriba el moment en què la teva
germana petita, que només té onze anys, et pregunta si ella
també es morirà. I aquestes són les seves últimes paraules.
I després res. Després silenci. Només silenci.