.
204
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-949544-5-0
Helena Tornero Brugués
Epíleg de Tina Vallès
EL FUTUR
Helena Tornero Brugués
EL FUTUR
Helena Tornero Brugués (Figueres, 1973). Llicenciada en
Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Bar-
celona. En teatre ha escrit, entre d’altres: Submergir-se
en l’aigua (Premi SGAE 2007), Apatxes (Premi de Teatre
14 d’Abril 2009), No parlis amb estranys (2013), Fascina-
ción (Premio Lope de Vega 2015), Estiu (2017), disPLACE
(2015) i Je suis narcissiste (2019). Membre fundador de
Paramythá des, grup de professionals de les arts escèni-
ques que realitzen tallers de dansa, teatre i música als
camps de refugiats. Algunes de les seves obres han estat
traduïdes a l’anglès, el francès, l’alemany, el grec, el po-
lonès i l’italià.
El futur. La noia jove coneix l’home estranger. Podria no
haver passat, però passa. L’home estranger fuig del seu
passat. La noia jove fuig del seu futur. L’home estranger
vol anar a Estocolm per trobar-se amb algú, però hi ha
problemes. De burocràcia. I de fronteres. L’home elegant
assaja un discurs. La dona sueca parla en futur. La noia
jove s’acaba de treure el carnet de conduir i vol fer alguna
cosa perquè el seu pare s’enfadi de veritat. I justament fa
tres dies que l’home elegant s’ha comprat un cotxe nou.
Tota aquesta història podria no haver passat, però pas-
sa. Ha passat. Passarà. El futur és aquella cosa que, quan
arriba, deixa d’existir. Es pot fugir d’allò que encara no
existeix? Existeix la síndrome d’Estocolm?
.
EL FUTUR
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: Gener del 2019
© del text: Helena Tornero Brugués
© de l’epíleg: Tina Vallès
Disseny gràfic: Fèlix Arola
Imatge coberta: mrdoomits © 123RF.COM
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-949544-5-0
Dipòsit legal: T 67-2019
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
EL FUTUR
Helena Tornero Brugués
Epíleg de Tina Vallès
«I never think of the future.
It comes soon enough.»
(Albert Einstein)
«Els feixistes del futur no tindran aquell
gest de militar dur. Seran homes parlant
de tot allò que la majoria vol sentir. De
bondat, família, bons costums, religió i
ètica. En aquella hora sorgirà el nou di-
moni, i seran molt pocs els que percebran
que la història s’està repetint.»
(José Saramago)*
Als amics que cerquen refugi.
Als amics que construeixen
refugi pels que cerquen refugi.
Als amics de Paramythádes,
que m’ajuden a entendre el món.
A Lluís Hansen, que em va
ajudar a entendre Hamlet.
DRAMATIS PERSONAE
Diana, la noia jove
Halim, l’home estranger
agnetHa, la dona sueca
alfreD, l’home elegant
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció escènica Helena Tornero
Ajudant de direcció Oriol Morales
Escenografia Enric Planas
Il·luminació Elisenda Rodríguez
Vestuari Nídia Tusal
Moviment Ester Nadal i Jaume Sangrà
Espai sonor Pau de Nut
Audiovisuals Jordi Soler Quintana
Caracterització Toni Santos
Assessorament ball Ahmad Alhamsho
Agraïments Lola Armadàs, Maria Casellas, Llàtzer
Garcia, Joan Martínez García, Anna
Miñarro, Paramythádes, Jorge Picó,
Miquel Seguró, Tattoo
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2018-2019
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
Aquesta publicació es va fer abans de l’estrena de l’obra,
de manera que el text definitiu de l’espectacle pot haver
estat subjecte a canvis.
REPARTIMENT
El futur es va estrenar a la Sala Tallers del Teatre Nacional
de Catalunya el 20 de març del 2019 amb el repartiment
següent:
Júlia Genís
Diana
David Menéndez Halim
Francesca Piñón agnetHa
David Vert alfreD
De vegades els personatges s’adrecen al públic. No sempre
està indicat.
Els fragments de Hamlet, de William Shakespeare, que
alguns dels personatges citen dins l’obra estan marcats
en cursiva. Pertanyen a la meravellosa traducció de Joan
Sellent, editada per Quaderns Crema.
Tot i que aquesta història podria estar inspirada en situa-
cions reals que tenen lloc avui en dia, totes aquestes pa-
raules, situacions i personatges són ficció. Només ficció. I
tots sabem molt bé que allò de «la realitat supera la ficció»
no és només una frase feta. La realitat sempre supera la
ficció. I no precisament de la forma més amable.
- 13 -
0
PRÒLEG
Un espai escènic.
Uns actors.
Un públic.
Tots els personatges són dalt de l’escenari.
La
noia jove, l’home estranger, la dona sueca, l’home
elegant.
Observen el públic una estona.
Parlen entre ells.
No els sentim.
Semblen estar discutint sobre qui ha de començar a
explicar la història.
Finalment es posen als seus llocs i miren cap al públic.
- 15 -
1
PORT
3 dies abans de l’impacte.
NOIA jOvE: No vull ser desagradable. Però estic molt enfa-
dada. I quan m’enfado puc ser molt desagradable. Ho sé.
DONA SuEcA: Diana, la noia jove. Divuit anys acabats de
complir. Avui li donaran el carnet de conduir. La primera
cosa que farà serà agafar un cotxe. Un cotxe que no serà
seu.
HOME ELEGANT: Trigaran més de tres dies en avisar-me del
robatori. Ho trobo d’una incompetència imperdonable. Un
cotxe nou. Per estrenar. Un Jaguar XE 300 Sport. Versió
millorada.
DONA SuEcA: Després d’agafar el cotxe, conduirà fins al
port. Moll de Sant Bertran. Capvespre. Els peus, a tocar
del moll. Els ulls, concentrats en la superfície de l’aigua. El
cap, concentrat en tota mena de pensaments. Pensaments
concrets.
DIANA: Em pregunto concretament quanta estona pot trigar
un cotxe com aquest en submergir-se completament dins
l’aigua. Em pregunto si tot plegat serà prou ràpid. Si em
- 16 -
donarà temps a fugir corrents abans ningú ho vegi. Em
pregunto concretament si tindré prou força per empènyer.
Si m’esquitxarà molt. Si cridarà molt l’atenció.
DONA SuEcA: Pensaments contradictoris.
DIANA: Em pregunto concretament sobre l’impacte ecològic
que pot tenir aquesta acció sobre l’ecosistema de la zona,
ja prou deteriorat. Aquest pensament em detura. Només
aquest pensament. Però estic molt enfadada. I ara ja s’ha
fet fosc. I ara ja no hi ha ningú. I ara seria un bon moment.
Ara seria un bon moment.
DONA SuEcA: Apareixerà un home.
DIANA: Merda. /
HOME ELEGANT: Vigila el llenguatge. /
DONA SuEcA: Un home estranger.
DIANA: No l’havia vist. Merda. /
HOME ELEGANT, a diana: Vigila el llenguatge. /
DIANA, a l’home elegant: Merda. Merda. Merda. /
HOME ELEGANT: Vols parar? /
DIANA: Merde! En francès sona millor, veritat? /
HOME ELEGANT: Prou. /
DIANA: I en italià? Merda! I en alemany? Scheisse! I en
suec? Com es deu dir «merda» en suec? /
DONA SuEcA: Ja ha quedat prou clar que estàs enfadada. /
DIANA: Com es diu «merda» en suec? Eh?
DONA SuEcA: Skit. /
- 17 -
DIANA, a l’home elegant: Skit! Molt fi. Sona com la versió
anglesa. Shit. Shit. Shit. Shit. /
HOME ELEGANT: No tinc per què suportar això. (S’allunya.)
DIANA: Fantàstic! Moltes gràcies.
DONA SuEcA: Podem continuar?
DIANA: Endavant. Si us plau. Please. S’il vous plaît.
DONA SuEcA: Apareixerà un home. Un home estranger. Ella
no ho sabrà, però farà estona que aquell home l’observarà.
Haurà intentat apropar-se a la noia un parell de vegades.
Cada cop que la noia es girarà, l’home retrocedirà i mirarà
cap a una altra banda, com dissimulant. I ho farà bastant
malament. Això de dissimular, vull dir.
DIANA: Decideixo fer un «pla B», molt més senzill. Agafar
la càmera que ell em va regalar i estampar-la contra el
terra. Amb això n’hi haurà prou per calmar la meva ràbia.
De moment.
DONA SuEcA: L’home estranger s’aproparà una tercera
vegada. La seva mà s’aproparà a la jaqueta de la noia. La
noia estamparà la càmera contra el terra. L’home estranger
es quedarà immòbil. Mirarà la càmera trencada. La noia
mirarà l’home directament als ulls.
DIANA: Tu! Penses fer-ho o no? (Pausa.) O em robes o no em
robes. Si vols robar-me, si el que vols és robar-me, roba’m,
roba’m, aquí tens la cartera, no hi ha gaires diners, però en
fi. Agafa els diners i marxa, que m’estàs posant nerviosa i ja
vinc enfadada, saps? I si a sobre tu em poses nerviosa, jo,
la veritat, enfadada i nerviosa, tot junt, enfadada i nerviosa,
- 18 -
faig molta por. (Pausa.) M’entens? ¿Me entiendes? Do you
understand?
HOME ESTRANGER: No vull robar diners.
DIANA: Ah, no? I què estaves fent?
HOME ESTRANGER: Volia agafar una altra cosa.
DIANA: Què? Què dimonis volies agafar? La càmera?
HOME ESTRANGER: No. No vull la càmera. (Pausa.) Per què
l’has trencat?
DIANA: Pregunto jo! Què volies agafar? Eh?
HOME ESTRANGER: Un document. /
DIANA: Quin document? /
HOME ESTRANGER: Un document nacional d’identitat. /
DIANA: I per què el vols? (Pausa.) Ah. Tu no en tens, de
documents.
HOME ESTRANGER: No. No en tinc.
DIANA: I què faràs amb el meu? Fer-te passar per mi? No
ens assemblem gaire.
HOME ESTRANGER: Hi ha un home que fa documents amb la
teva fotografia. Però has de portar el document tu mateix.
I la fotografia.
DIANA: Per què m’ho expliques?
HOME ESTRANGER: Perquè tu ho has preguntat.
DIANA: I si ho explico a la policia?
HOME ESTRANGER: La policia no, si us plau.
DIANA: Dona’m una raó.
HOME ESTRANGER: No t’he robat.
- 19 -
DIANA: Però ho has intentat.
HOME ESTRANGER: No soc un lladre.
DIANA: Ja ho sé, collons. Els lladres ho fan molt millor.
HOME ESTRANGER: No soc un lladre.
DIANA: D’on ets? I com és que parles tan bé?
HOME ESTRANGER: Gràcies.
DIANA: De res. On has après a parlar així?
HOME ESTRANGER: Aquí. He estudiat.
DIANA: Has anat a classe?
HOME ESTRANGER: No. A la biblioteca.
DIANA: A la biblioteca.
HOME ESTRANGER, a públic. Parlant ràpid: A la biblioteca hi
ha un curs. Trenta discos compactes. (A diana.) L’he fet tot
sencer. Moltes vegades.
DIANA: Quantes vegades?
HOME ESTRANGER: Moltes.
DIANA: Moltes no és un número.
HOME ESTRANGER: No sé quin número. Moltes fins a apren-
dre les coses.
DIANA: Quin exemple de constància. Bravo.
HOME ESTRANGER, a públic: He passat moltes hores a la
biblioteca. És la meva casa. A l’hivern no fa fred, a l’estiu
no fa calor. Tu agafes un llibre, seus i llegeixes. /
DIANA, a públic: A mi també m’agraden les biblioteques.
Són els llocs que més m’agraden del món.
- 20 -
HOME ESTRANGER, a públic: També pots seure i mirar una
pel·lícula. Acció, aventures, comèdies, tragèdies, romànti-
ques, antigues, modernes, documentals, mètodes d’idio-
mes
, grans clàssics. Si tens tot el temps del món pots apren-
dre moltes coses. I jo tinc tot el temps del món.
DIANA: Hi anava amb la meva mare. De petita. /
HOME ESTRANGER: Al principi era trist. Hi havia molts llibres,
però jo no els entenia. Vaig començar a la secció infantil.
Contes de nens. A poc a poc. Contes populars. Natura.
Emocions. Professions. Després, coses més difícils. Còmics.
Novel·la juvenil. /
DIANA: Sempre parles tant? /
HOME ESTRANGER: Història. Geografia. Animals i plantes.
Poesia. Teatre. Novel·la. Autoajuda. Teràpies naturals. /
DIANA, a públic: De petita ho llegia tot. Als tretze anys ja
m’havia llegit totes les obres completes de William Shakes-
peare. Fins i tot les més estranyes. Pèricles, Cimbelí, Conte
d’hivern. Algunes me les sé de memòria. /
HOME ESTRANGER: El meu pare em va regalar Hamlet. Aquí
també hi és. L’he llegit moltes vegades. Em fa pensar en
el meu pare. /
DIANA: El meu pare se sap tot Hamlet de memòria. /
HOME ESTRANGER: Per què estàs enfadada?
DIANA: No estic enfadada.
HOME ESTRANGER: Abans has dit que estaves enfadada. Amb
qui estàs enfadada?
DIANA: No t’importa.
- 21 -
HOME ESTRANGER: Disculpi vostè. (Ella riu.) Per què rius?
DIANA: Per les expressions que utilitzes.
HOME ESTRANGER: Estan malament?
DIANA: No. Però són... curioses.
HOME ESTRANGER: Curioses?
DIANA: La gent ja no les diu, aquestes coses. Parles com
un llibre.
HOME ESTRANGER: Són coses que llegeixo als llibres.
DIANA: Doncs això. (Pausa.) Quant de temps portes aquí?
HOME ESTRANGER: Tres anys.
DIANA: I com vas arribar?
HOME ESTRANGER: Això no t’ho puc explicar.
DIANA: I on estàs vivint?
HOME ESTRANGER: Fas moltes preguntes.
DIANA: Per què el necessites?
HOME ESTRANGER: El què?
DIANA: El document.
HOME ESTRANGER: Necessito marxar de viatge.
DIANA: De viatge? A on?
HOME ESTRANGER: Suècia. Estocolm.
DIANA: Estocolm? (Pausa.) I com penses anar-hi?
HOME ESTRANGER: Encara no ho sé.
DIANA: Tens diners?
HOME ESTRANGER: No.
DIANA: I per què has d’anar a Estocolm?
- 22 -
HOME ESTRANGER: És una emergència. (Pausa.) Hi ha una
dona.
DIANA: Una dona? La teva dona?
HOME ESTRANGER: No. (Pausa.) Encara no. És la meva pro-
mesa.
DIANA: M’ho dius de veritat? Estàs fent això per anar a
Estocolm i casar-te amb la teva promesa? És així de cursi?
HOME ESTRANGER: És la meva promesa.
DIANA: Però fa tres anys que no la veus.
HOME ESTRANGER: Cinc anys.
DIANA: Cinc anys??
HOME ESTRANGER: Ella va marxar al principi.
DIANA: Al principi de què?
HOME ESTRANGER: Al principi de la guerra.
Pausa.
DIANA: Com sé que no m’estàs explicant una mentida?
HOME ESTRANGER: No és mentida. És la meva vida.
DIANA: Si fos el guió d’una pel·lícula, dirien que és inver-
semblant.
HOME ESTRANGER: Què dius?
DIANA: Res. (La noia agafa el mòbil.)
HOME ESTRANGER: La policia no. No cal. Si us plau.
DIANA: Tranquil. No truco a la policia.
HOME ESTRANGER: Què estàs fent?
DIANA: Estic calculant.
- 23 -
HOME ESTRANGER: Calculant?
DIANA: Els quilòmetres que hi ha d’aquí a Estocolm.
HOME ESTRANGER: Què?
DIANA: Vols anar a Estocolm? Jo t’hi porto.
HOME ESTRANGER: Tu?
DIANA: Tu vols anar a Estocolm? Jo et porto a Estocolm. (Mi-
rant el mòbil.) Són uns 2.789 quilòmetres. Unes vint-i-vuit
hores de cotxe, sense comptar les parades. Vols venir o no?
HOME ESTRANGER: Quan?
DIANA: Avui.
HOME ESTRANGER: Com?
DIANA: En cotxe. Veus la benzinera que hi ha allà, sortint
del port?
HOME ESTRANGER: Sí.
DIANA: Allà, a les sis de la matinada. Ho has entès bé?
HOME ESTRANGER: Sí.
DIANA: Molt bé. (Pausa.) Adéu. (L’ home estranger s’allunya.
No s’adona que
diana s’ha quedat amb la seva motxilla.)
Eh! Espera! No et deixes res? (Li ensenya la motxilla.) Té.
Si vols robar
, primer n’hauries d’aprendre. Benzinera. Sis
del matí. Porta una maleta amb el que et faci falta. Farà
fred allà dalt. Entesos?
DONA SuEcA: L’home estranger no sabrà què dir.
DIANA: Què? Vindràs o no?
DONA SuEcA: L’home estranger dubtarà una estona.
- 24 -
HOME ESTRANGER, a públic: Potser és una trampa. Els eu-
ropeus enganyen.
DONA SuEcA: Però és difícil dir «no». Ja ho ha perdut tot.
País. Família. Casa. Amics. Feina. Llengua. Quan res no et
queda, res més pots perdre.
HOME ESTRANGER, a diana: Sí! (Pausa.) Sí, vindré.
DIANA: Espera! Ens falta una cosa.
HOME ESTRANGER: Què?
DIANA: Dona’m el mòbil. Abans hem d’anar a un lloc.
HOME ESTRANGER: Per què?
DIANA: No necessitaves un document? Ens veiem d’aquí a
dues hores. Dona’m el mòbil. El número.
HOME ESTRANGER: Tinc molts dubtes. Però li dono el número.
DIANA: Després t’envio les instruccions.
HOME ESTRANGER, a públic: Li agrada donar instruccions.
DIANA: Em dic Diana. Tu? (Pausa.) El teu nom. En tens, de
nom? Sí o no?
HOME ESTRANGER: Halim. Jo em dic Halim.
DIANA: Halim. Molt bé. (halim no es mou.) Espavila, Halim.
Adéu. (
halim va per marxar.) Halim? (halim es detura.)
HALIM: Què?
DIANA: Demà passat seràs a Estocolm.
- 25 -
2
DOcuMENT
3 dies abans de l’impacte.
DONA SuEcA: Dues hores més tard. Un carrer. Diana i Halim,
amagats. Observaran la gent.
DIANA: Aquell que porta una màniga més llarga que l’altra.
Que camina una mica tort. El veus? (L’assenyala.)
HALIM: Aquell?
DIANA: Sí.
HALIM: No.
DIANA: No què?
HALIM: No vull ser aquell home.
DIANA: Per què?
HALIM: Perquè fa por.
DIANA: No fa por!
HALIM: Sí. Molta por.
DIANA: Home, tu, segons com mires, també fas por.
HALIM: Jo no faig por.
- 26 -
DIANA: Però tens una mirada rara. De vegades.
HALIM: Tu també m’has fet una mirada rara. Abans. Al port.
DIANA: No és veritat.
HALIM: Sí que és veritat. Però jo no he dit res. Tothom em
fa una mirada rara. Hi estic acostumat: soc àrab i porto
una motxilla.
DIANA: No sembles un terrorista.
HALIM: La majoria de la gent no pensa com tu.
DIANA: Mira! Aquell altre. Aquell que mira el telèfon mòbil.
HALIM: Tothom mira el telèfon mòbil!!
DIANA: Aquell! El morenet de la samarreta rosa. (Pausa.)
Què? Sí o no? Ràpid!
HALIM: Sí.
DIANA: Espera’m aquí.
DONA SuEcA: Diana s’aproparà a l’home de la samarreta
rosa. Li preguntarà alguna cosa. Riuran els dos una estona.
Finalment, ell li ensenyarà el seu document d’identitat.
Tornaran a riure. Ella li donarà dos petons i marxarà. Tot
plegat no haurà durat més de cinc minuts.
DIANA: Marxem, no trigarà gaire en adonar-se’n.
HALIM: Què has fet?
DIANA: Per cert, és italià. Daniele Milano. Mare meva, el
nom no pot ser més italià. Perfecte. Pots passar per italià. Sí.
HALIM: No sé una paraula d’italià.
DIANA: Tranquil. Només n’has aprendre quatre: «Benissi-
mo.» «Bravissimo.» «Grazie.» I «Ciao». Després les anem
practicant.
- 27 -
HALIM: Veuran que no soc italià.
DIANA: No passarem per Itàlia.
HALIM: La policia pot fer preguntes. I jo no parlo italià.
DIANA: No necessites dir res quan ensenyes un document
a un policia. No li expliques la vida. L’hi ensenyes, fas un
somriure idiota i ja està.
HALIM: Però...
DIANA: Et demanen qualsevol cosa? Benissimo. Et comen-
ten alguna cosa més? Bravissimo. Et tornen la documen-
tació? Grazie. Te’n vas? Ciao. Ah. I si és una dona: Ciao,
bella. Escolta i repeteix. Repeteix. Benissimo. Bravissimo.
Repeteix!
HALIM: Benissimo. Bravissimo. /
DIANA: Grazie. /
HALIM: Grazie. /
DIANA: Ciao. Ciao, bella. /
HALIM: Ciao. Ciao, bella. /
DIANA: Ciao! Ens veiem a les sis de la matinada a la benzi-
nera. Ets una persona puntual?
HALIM: Sí.
DIANA: Millor. No suporto la gent que fa tard.
- 29 -
3
BENZINA
78 hores abans de l’impacte.
DIANA: Agafo tot el que cal. Samarretes, calces, mitjons,
jerseis. Un raspall de dents. Un anorac. Sabates gruixudes.
Quin temps fa ara mateix a Estocolm? Diners. Documenta-
ció. Mocadors de paper. Desodorant. Un mapa de carrete-
res d’Europa Michelin d’escala 1 a 30 per estrenar. I el més
important de tot: tres llibres del professor Hennig Tössberg.
DONA SuEcA: Hennig Tössberg està considerat un dels
filòsofs més interessants del moment. El seu nom és un
pseudònim.
DIANA: És com el Bansky dels filòsofs. Ningú no sap qui
és realment.
DONA SuEcA: Es desconeixen gairebé tots els detalls de la
seva biografia. Només se sap que va néixer a Suècia i que
en algun moment va estudiar a la facultat de filosofia de
La Sorbona, a París. Un dels seus llibres més coneguts és
El futur com a excusa.
- 30 -
DIANA: Diuen que viu a Estocolm. Ningú ha aconseguit mai
entrevistar-lo en persona. Molts periodistes ho han intentat,
sense èxit. Però jo ho aconseguiré. Tinc una pista. Una pista
que els altres no tenen. I demà passat seré a Estocolm.
HALIM: Falten cinc minuts per a les sis del matí. Soc al costat
de la benzinera. Tres minuts abans de les sis, arriba la noia.
Amb el cotxe. El cotxe de la noia és... és... /
HOME ELEGANT: Impressionant. El nou Jaguar XE 300 Sport.
Pintura metal·litzada en color Santorini Black. Imponent.
Elegant. Llandes de 20 polzades amb deu radis Style 1014 i
acabat en Dark Satin Grey metàl·lic. Volant multifunció amb
l’anagrama exclusiu «300
Sport» amb un repunt de color
groc. Seients
Sport amb l’anagrama exclusiu i repunt també
de color groc. Una obra mestra d’elegància i subtilesa bri-
tàniques. El cor del XE 300
Sport és el motor Ingenium 14
Turbo. 2.0 litres. 300 cavalls. Direcció assistida electrònica.
Spoiler posterior en Dark Satin Grey. Sostre solar. Canvis a
marxes superiors en mode ECO. /
DONA SuEcA, irònica: Ara tots els cotxes seran ecològics.
HOME ELEGANT: All Surface Progress Control. Permet millorar
la sensació de confiança conduint en condicions climàti-
ques adverses. Jaguar XE 300 Sport: un cotxe dissenyat
per destacar.
DONA SuEcA: Això sí. «Destacar.»
DIANA: Podria ser pitjor. Podria ser vermell.
HOME ELEGANT: També disponible en color Caldera Red. Ja-
guar XE 300 Sport: la diferència entre conduir i sentir-se viu.
DONA SuEcA: Suficient! Un cotxe impressionant. Ha quedat clar.
- 31 -
DIANA: No has portat cap maleta?
HALIM: Aquesta és la meva maleta.
DONA SuEcA: Serà la motxilla d’abans, més plena.
DIANA: Pesa com un mort. Això és tot?
HALIM: Sí.
DIANA: Necessitaràs roba. No pots anar així.
HALIM: Per què?
DIANA: Per creuar la frontera. Haurem de passar per casa i
agafar roba per a tu. Crec que tenim roba de la teva talla.
HALIM: És molt aviat.
DIANA: I?
HALIM: No vull despertar els teus pares.
DIANA: Tranquil. No els despertarem.
HALIM: No els despertem perquè no hi són. La casa és molt
gran, però no hi ha ningú. La noia obre un armari i em dona
roba. Em va bastant bé. Pantalons. Samarretes. Camises.
Jaquetes. Corbates. Ho posem tot en una maleta, ben ple-
gat. La roba fa molt bona olor. La casa està neta i té moltes
habitacions. La noia obre un calaix. Hi ha ulleres de sol.
DIANA: Quines t’agraden més?
HALIM: Trio unes ulleres. Les guardem a la maleta. La noia
em dona una tovallola i em diu que puc dutxar-me i afai-
tar-me mentre ella prepara l’esmorzar i uns entrepans pel
viatge. Accepto. És difícil dir «no» a aquesta noia.
DIANA: Diana. Em dic Diana.
HALIM: Diana. Mentre esmorzem li pregunto si no té por.
- 32 -
DIANA: Por? Per què?
HALIM: No em coneixes. No ho hauries de fer.
DIANA: Fer què?
HALIM: Portar desconeguts a casa teva.
DIANA: Ja ho sé.
HALIM: Està uns segons en silenci.
DIANA: No, no em fas por. Sembles una bona persona.
HALIM: Soc una bona persona. Però també podria ser una
mala persona.
DIANA: Sé defensar-me de les males persones. (Pausa.)
Què? Anem?
- 33 -
4
FRONTERA
73 hores abans de l’impacte.
DIANA: Són gairebé les vuit del matí. Sortim per la Meri-
diana.
HALIM: Condueix molt bé.
DONA SuEcA: Conduirà com si hagués conduït tota la vida.
DIANA: M’agrada conduir. Molt. El primer dia em va agra-
dar tant que vaig sentir un desig irrefrenable de treure el
professor del cotxe d’un cop de puny i continuar conduint
sense parar. Podria conduir hores seguides sense parar. De
petita el pare em deixava conduir amb ell. La mare no ho
va saber mai.
HALIM: Crec que m’adormo una estona i tot.
DIANA: Dues hores més tard ja estem arribant a la fronte-
ra. La carretera voreja la costa. Corbes vorejant onades.
Condueixo en silenci. L’aire fresc em manté desperta. Ell
fa estona que no diu res. Vestit amb aquesta roba sembla
un bandarra de pel·lícula de sèrie B. Algú que podria dir-se
Daniele Milano sense problema. No parla gaire. De mo-
ment. Millor. No suporto la gent que parla tota l’estona.
- 34 -
DONA SuEcA: Estaran apropant-se a la frontera. Diana
esperarà travessar la frontera sense problemes. Tindrà
una teoria. Estarà gairebé segura de que la seva teoria és
certa
, però, tot i així, estarà nerviosa. No ho mostrarà, però
estarà nerviosa. Serà conscient de la possibilitat d’error. De
vegades
, les teories fallen.
HALIM: Ens apropem a la frontera. No dic res. Ella tampoc
diu res. Està nerviosa? No ho sé. No m’atreveixo a parlar.
Parlo massa. De vegades parlo massa.
DIANA: La meva teoria és aquesta. (És una teoria una mica
depriment perquè mostra com funciona el món
, però
això és una altra història.) La teoria va així: Hi ha un tipus
de gent que entra en llocs difícilment accessibles, creua
fronteres sense que li facin preguntes i fa coses que la
resta de gent no pot fer. És la gent que té diners i poder.
Per tant, si vols entrar en algun lloc difícilment accessible,
creuar una frontera o fer alguna cosa que no tothom pot
fer i no tens diners ni poder, hauràs de fer veure que en
tens. La confiança és molt important. Si tens confiança
,
sembla que tens poder. Si sembla que tens poder, sembla
que tens diners. Si sembla que tens poder i diners, la gent
s’aparta del teu camí i et deixa passar.
HALIM: El meu cor batega molt ràpid. Començo a veure
imatges de finals tràgics: la policia ens detura, la policia
ens dispara, el cotxe caient al mar, sang a les roques. Un
desastre. Respiro profundament i no dic res.
DIANA: Un cosa més. Les probabilitats que s’apartin del teu
camí i et deixin passar són directament proporcionals a la
quantitat de diners que aparentis tenir. Com més diners,
- 35 -
més probabilitats. És així de trist. Per tant, confiança. No
estic nerviosa, no estic nerviosa, no estic nerviosa. Miro en
Daniele Milano amb un somriure d’absoluta confiança. Per
tranquil·litzar-lo.
HALIM: No l’havia vist somriure fins ara. Potser està nerviosa.
DIANA, a halim, molt somrient: Tot anirà molt bé.
HALIM: Sí. Està molt nerviosa.
DIANA: Necessito música. Hi ha un CD posat. Premo el play.
HALIM: Comença a sonar una música.
HOME ELEGANT: El clan de los ahorcados, de Ferdinando
Baldi. 1968. Música de Gianfranco Reverberi. Amb Terence
Hill, Horst Frank, George Eastman i José Torres.
DIANA: És la banda sonora d’una pel·lícula. Antiga. Un
western. (A halim.) Ho sento. Vols escoltar una altra cosa?
HALIM: No. A mi m’agrada. Sembla que estiguem a dins
d’una pel·lícula. Si no tingués tants de nervis, em faria
gràcia. (A diana.) T’agraden els westerns?
DIANA: Pse. No gaire. Aquest no és tan dolent com sembla.
El tiroteig al cementiri del final no està malament.
HALIM: Però t’agrada aquesta música?
DIANA: M’agrada aquesta cançó. Un grup de soul la va
utilitzar per fer una altra cançó. Va ser un èxit quan jo era
petita. (Taral·leja la cançó breument. Talla en sec.) No soc
una fan de la música de westerns. El CD no és meu.
HALIM: Ah, no?
DIANA: És del propietari del cotxe. Qui porta CD al cotxe
avui?
- 36 -
HALIM: Tu no ets la propietària del cotxe?
DIANA: Jo?
HALIM: Ella es posa a riure. Jo em poso més nerviós. (A
diana.) És un cotxe robat? (A públic.) No vull posar-me
més nerviós.
DIANA: Tècnicament, no és un robatori.
HALIM: Has robat un cotxe??
DIANA: Tranquil. No, el cotxe no és meu. És d’algú que
conec. (Pausa.) I espero que aquest algú s’enfadi molt.
DONA SuEcA: A la frontera francesa només hi haurà un
policia francès avorrit.
DIANA: Ni tan sols ens veu passar.
DONA SuEcA: Parla el policia francès avorrit:
«En realitat sí que els vaig veure passar. Jo no entenc de
cotxes, però era un cotxe bo, de color negre. Jaguar. Molt
bonic. Sincerament, jo soc més de Peugeot, producte
nacional, però una cosa no treu l’altra. Una parella jove.
Ell semblava una mica... ja m’entenen... una mica esnob.
Estaven parlant. Discutint entre ells. I jo no en vull saber
res, de les discussions de parella. M’entenen, no? Doncs
això. Però sí, els vaig veure passar. I vaig pensar: ja us ho
fareu, vosaltres i la vostra discussió. Jo vull tranquil·litat. I no
m’equivocava. No feia ni tres segons que havien travessat
la frontera que ja estaven cridant.»
diana i halim es miren i criden d’entusiasme.
DIANA / HALIM: Ueeeeeeeehhh!!!!
HALIM: Gràcies!
- 37 -
DIANA: Tranquil. Encara falten tres fronteres més.
HALIM: No importa. Gràcies per això que estàs fent per mi.
DIANA: Ara no t’emocionis. No ho estic fent només per tu.
HALIM: Per què no ets amable?
DIANA: Ja t’ho he dit. Quan estic enfadada, soc desagra-
dable.
HALIM: No és una excusa adient. Jo soc amable.
DIANA: Ara em dones classes d’amabilitat? Et recordo que
tu vas intentar robar-me?
HALIM: I per què m’ajudes?
DIANA: Jo també vull anar a Estocolm. I vull fer enfadar
molt una persona. I portar-te fins a Estocolm és una forma
de fer-ho.
HALIM: Qui és aquesta persona?
DIANA: T’ho explicaré.
HALIM: Quan?
DIANA: Quan sigui el moment.
HALIM: D’acord.
DIANA: En Halim té raó. Ell és més amable que jo.
- 39 -
5
cAMP
67 hores abans de l’impacte.
DONA SuEcA: Conduiran unes hores amb l’impuls de l’eufò-
ria. Direcció nord, vorejant la costa. Portvendres, Cotlliure,
Argelers, Perpinyà. Ell s’ho mirarà tot amb ulls atents i
meravellats. Ella ja coneix aquell paisatge. Va pujar-hi una
vegada d’excursió amb l’escola. Van fer el recorregut dels
exiliats republicans fins a Ribesaltes per visitar el camp
Joffre.
HOME ELEGANT: Oh, no cal que en parlem d’això, ara!
DONA SuEcA: El camp Joffre és un lloc curiós. Es va inaugu-
rar el 1938. Primer hi van passar els refugiats republicans.
Després, els jueus a l’espera de ser deportats, els refugiats
soviètics, els presoners militars de la Segona Guerra Mun-
dial i els partisans de la independència d’Algèria. Els anys
60 i 70 serà un camp de reclassificació dels «harkis»:
els nord-africans que van lluitar amb l’exèrcit francès a
la guerra d’Algèria. Hi confinaran famílies senceres en
camps «d’acollida» durant dècades. Als 80 el camp es
transformarà en un Centre de Retenció pels immigrants i
- 40 -
els refugiats en situació irregular. El camp Joffre no tancarà
les seves portes definitivament fins l’any 2007. Ara és un
museu. Ja està.
HOME ELEGANT: Veus com no calia? No modifica la història.
DONA SuEcA: Serà un detall. Una modificació subtil en el
rostre de Halim. Un esforç per mantenir el somriure amable
mentre pensa en la paraula harki. Ve de la paraula àrab
haraki. Vol dir moviment. Però Halim no dirà res. De vega-
des els silencis diuen més que les paraules.
HOME ELEGANT, irònic: Molt bonic. Ara m’has emocionat.
DONA SuEcA: Idiota.
- 41 -
6
DEFENSA
63 hores abans de l’impacte.
DIANA: Sis de la tarda. Som a l’alçada de Lyon. No m’atre-
veixo a dir res. No crec que sigui una bona idea explicar-l’hi
tot a en Halim. Però si m’ho pregunta, hauré de respondre.
Hi té dret.
HALIM: Encara no m’has explicat de qui és el cotxe.
DIANA: Ho sabia. Merda.
DONA SuEcA: Hauries de contestar, reina.
DIANA: Molt bé. El cotxe no és meu. És del meu pare. Estic
molt enfadada amb el meu pare i necessito fer alguna
cosa dolenta amb aquest cotxe perquè vull que s’enfadi
moltíssim. Ja està.
HALIM: No estàs fent una cosa dolenta. M’estàs ajudant.
DIANA: No crec que ell ho vegi així. I ho estic fent per una
motivació absolutament infantil i egoista.
HALIM: Crec que no entenc per què ho fas.
DIANA: Saps quan t’enfades molt, molt, molt amb algú?
Quan l’odies tant que sents un profund plaer quan algú el
- 42 -
critica, i tu t’hi afegeixes, perquè és tanta la teva ràbia que
necessites parlar molt malament d’ell i odiar-lo, odiar-lo
molt?
HALIM: No.
DIANA: No t’has enfadat mai amb ningú, tu?
HALIM: Soc una persona positiva en general.
DIANA, a públic: Té raó. Sembla sortit d’un manual d’au-
toajuda.
HALIM: Intento pensar que tot té alguna cosa positiva.
DIANA: Doncs jo no. I estic enfadada amb ell.
HALIM: Però és el teu pare. El pare mereix un respecte.
DIANA: Això depèn del pare.
HALIM: No és un criminal.
DIANA: No n’estiguis tan segur. No el coneixes.
HALIM: Quina cosa tan dolenta ha fet?
DIANA: Moltes.
HALIM: I ara estàs conduint per França al costat d’un home
que no coneixes amb un cotxe robat només per fer enfadar
el teu pare.
DIANA: És un resum bastant aproximat. Sí.
HALIM: Em sembla una actitud poc responsable.
DIANA: No et fiquis amb la meva vida. T’he donat jo la meva
opinió sobre la teva vida? No. Doncs calla.
HALIM: Quina és la teva opinió sobre la meva vida?
DIANA: No la conec, la teva vida. Només conec la teva
fantàstica idea d’anar a Estocolm sense papers ni diners
- 43 -
per veure la teva «promesa» que fa cinc anys que no
veus per dir-li que l’estimes i casar-te amb ella com fan a
les pel·lícules romàntiques que, et recordo, són ficció. Però
jo no t’ho discuteixo. Fins i tot et porto fins allà. Però això
no vol dir que jo m’empassi tota aquesta merda.
HALIM: Un dia tu també voldràs casar-te i tenir fills.
DIANA: No ho crec. Tenir fills és un crim ecològic.
HALIM: Parles així perquè tu no creus en l’amor.
DIANA: Això no és «amor». És bogeria. O estupidesa hu-
mana.
HALIM: Tu penses que és una idea estúpida.
DIANA: No. Penso que ser romàntic es ser estúpid. Literal-
ment. Coneixes la paraula «estúpid»?
HALIM: Sé què vol dir estúpid. (Pausa.) I jo soc estúpid?
DIANA: Sí. És obvi que tens un cervell que pot pensar, però
et negues a fer-lo servir. Prefereixes anestesiar-te amb his-
tòries de contes de fades decadents que, si et soc sincera,
et donen una aparença ridícula. Però cadascú és com és. Jo
també tinc defectes. És la teva petita contribució d’estupi-
desa al món. Un món sense estúpids seria molt més avorrit.
HALIM: Tu no ets amable.
DIANA: No, no soc amable. Ja m’ho has dit abans, gràcies.
HALIM: Tu podries contestar diferent.
DIANA: Què?
HALIM: Diferent. Coneixes la paraula «diferent»? Triar
paraules diferents. Parlar amb veu amable. Ser amable.
DIANA: Per què?
- 44 -
HALIM: No ho sé. Però podries. Ser més amable. I més /
DIANA: I més dolça, i més carinyosa, i dir «oh, perdona,
disculpa, I beg you pardon» perquè això és el que haurien
de fer les noies, demanar disculpes quan són poc amables.
En canvi, els nois no ho han de fer, no?
HALIM: Fer el què?
DIANA: Demanar disculpes quan no són amables.
HALIM: Tothom ha de demanar disculpes. Homes i dones.
DIANA: La història de la humanitat està plena d’exemples
d’homes que no saben, no volen, no poden demanar per-
dó. Si ells no ho fan, per què ho haig de fer jo?
HALIM: Per educació?
DIANA: Doncs aleshores els homes són uns mal educats.
Quan ells siguin educats, jo també ho seré.
HALIM: Hi ha homes educats. Jo soc educat.
DIANA: Sí. Tens raó. Tu ets educat. Ets l’excepció. Felicitats.
HALIM: Tu et burles quan soc educat.
DIANA: No em burlo quan ets educat. (Pausa.) Em burlo
quan ets cursi.
HALIM: Cursi?
DIANA: De vegades ets una mica cursi.
HALIM: Vols fer-me enfadar. Però no podràs.
DIANA: No em posis a prova.
HALIM: Intenta ser positiva. Tu m’estàs ajudant a mi. Jo
t’estic ajudant a tu.
DIANA: Un moment. «Tu m’estàs ajudant?»
- 45 -
HALIM: Sí. Per a una noia és perillós viatjar sola. Tu condu-
eixes. Jo et defenso.
DIANA: Em defenses? De què?
HALIM: Dels perills.
DIANA: Segur. Tu em defenses dels perills? Ets el meu ca-
valler? Vindràs a defensar-me amb un cavall blanc i una
espasa?
HALIM: No. Però amb mi estàs més segura.
DIANA: Potser ets tu qui estàs més segur amb mi.
DONA SuEcA: Halim riurà. Error.
DIANA: Crec que és el moment de fer una parada.
HALIM: Què fas?
DONA SuEcA: Diana aturarà el cotxe en una mena de solar
abandonat. Sortirà del cotxe. Halim la seguirà. Tot serà
molt ràpid.
DIANA: Va! /
HALIM: Què? /
DIANA: Ataca’m. /
HALIM: Què? /
DIANA: Que m’ataquis. Intenta pegar-me. /
HALIM: No puc pegar a una dona. /
DIANA: Prova-ho. /
HALIM: No. /
DIANA: Doncs imagina’t que ve un home i vol violar-te. /
HALIM: Què? /
DIANA: Imagina que jo soc un home i et vull violar. /
- 46 -
HALIM: Però tu no ets un home. /
DIANA: Ja ho sé. Imagina. Imagination. Imagina que és de
nit i passes per un descampat, un descampat com aquest,
i hi ha un home. Un home amb males intencions. Aquest
home soc jo. /
HALIM: Espera. Això no funciona. Les noies no... /
DIANA: T’he dit que t’ho imaginis. És com un joc de rol.
Que t’imaginis que jo soc un home i que et puc fer mal. /
HALIM: Tu no ets un home i no em pots fer mal. /
DIANA: Ah, no? Provem-ho. /
HALIM: No. /
DIANA: És un joc de rol. /
HALIM: No vull jugar. /
DIANA: És de mentida. /
HALIM: Et faré mal. /
DIANA: Preocupa’t per tu. /
DONA SuEcA: Diana i Halim es prepararan. Ella s’aproparà
cap a ell amb aire amenaçador. Halim tornarà a riure. Error. /
DIANA: No riguis. /
HALIM: Perdona. /
DONA SuEcA: Diana donarà un petit cop a Halim. /
HALIM: Eh! /
DONA SuEcA: Halim es posarà en guàrdia. /
diana fa un cop de peu de taekwondo a halim.
- 47 -
DONA SuEcA: Serà un Dollyo Chagi. Cop de peu amb gir
lateral. Halim no s’ho esperarà. Caurà a terra. /
DIANA: T’he fet mal. Ho sento! /
DONA SuEcA: No. No serà el cos allò que li farà mal. /
HALIM: Calla. /
DIANA: Estàs bé? /
HALIM: Qui t’ha ensenyat aquestes coses?
DIANA: A classe de taekwondo.
HALIM: Fas classe de taekwondo?
DIANA: Des dels set anys. El meu pare m’hi va portar.
HALIM: El teu pare?
DIANA: No em miris així. No soc el puto Karate Kid.
HALIM: «Karate Kid»?
DIANA: Una pel·lícula nyonya que veia el meu pare de petit.
DONA SuEcA, irònica: Karate Kid, el momento de la verdad.
1984. Un mestre oriental ensenya karate a un nen que
pateix bullying.
DIANA: El meu pare volia un fill. Però mira, va tenir una filla.
HALIM: Per això estàs enfadada?
DIANA: Què dius? No! (halim l’observa.) Què?
HALIM: Res.
DIANA: Continuem?
HALIM: Continuem.
DIANA: Molt bé.
HALIM: M’has agafat per sorpresa. Jo també et puc fer mal.
- 48 -
DIANA: Vols que ho tornem a provar?
HALIM: No. Gràcies. Continuem.
DIANA: Estàs segur que no t’he fet mal?
DONA SuEcA: Només li fa mal l’amor propi.
HALIM: M’ha agafat per sorpresa!
DONA SuEcA: És clar.
DIANA: Això et passa per fer-te el perdonavides.
HALIM: «Perdonavides»?
DIANA: Veus? Estàs ampliant vocabulari. Tens raó. Tot té
alguna cosa positiva.
- 49 -
7
LLuNA
58 hores abans de l’impacte.
DONA SuEcA: Deu de la nit. El cel semblarà un quadre
pintat a l’oli. Una lluna plena enorme ho il·luminarà tot.
Estaran a punt de creuar el pont que separa la ciutat fran-
cesa d’Estrasburg de la ciutat alemanya de Kehl.
HALIM: Segona frontera. Torno a estar nerviós.
HOME ELEGANT: Conegut com a «Pont de l’Europe» pels
francesos i «Europabrücke» pels alemanys, el «Pont
d’Europa» va ser construït l’any 1960 com a símbol de la
reconciliació francoalemanya. Els vincles entre els antics
enemics de guerra s’han refet.
DONA SuEcA, irònica: Que bonic.
DIANA: El pont sembla no acabar-se mai.
HOME ELEGANT: Cada dia milers de persones travessen el Rin
i la frontera per anar a treballar, a passejar o de compres
al país veí.
HALIM: No puc respirar.
- 50 -
DIANA: No respiraré amb normalitat fins que no arribem a
l’altra banda del riu.
HOME ELEGANT: Les autoritats locals s’esforcen en dur a
terme projectes transfronterers per tal de fomentar les
relacions i amistats entre els nens francesos i els nens ale-
manys. «Els nens trien les amistats segons les afinitats, no
les nacionalitats», diuen les autoritats, satisfetes amb els
seus projectes. «Ja no hi ha fronteres físiques i ara tampoc
hi haurà fronteres mentals.»
DIANA: Tot sembla anar bé, de moment.
DONA SuEcA: Les associacions de comerciants a les dues
bandes de la frontera s’hauran queixat de l’augment dels
controls policials en els darrers anys. Les autoritats acaba-
ran reduint els controls. Però mira: just aquesta nit, n’hi
haurà un.
DIANA: Hi ha un control policial. És una dona.
HALIM: El meu cor batega, batega, batega ràpid.
DIANA: Respira. Relaxa’t. Somriu. Recorda el teu nom. Da-
niele Milano. Daniele Milano. Daniele Milano.
HALIM: Faig un somriure més llarg que el pont d’Europa.
Repasso mentalment. Benissimo. Bravissimo. Grazie. Ciao.
Ciao, bella. Benissimo. Bravissimo. Grazie. Ciao. Ciao, bella.
Benissimo /
DONA SuEcA: La policia serà una dona. Es dirà Ulrike, estarà
separada i tindrà dos fills de dos pares diferents. Haurà
passat les vacances a Sorrento un estiu i des d’aleshores
serà una enamorada d’Itàlia. Un cop al mes anirà amb els
seus dos fills a sopar a Il Limoncello, un dels restaurants
- 51 -
italians de la ciutat, per sentir-se com si fos de vacances
encara que només sigui unes hores. (Ara fa temps que
no hi van. Amb la crisi, el pressupost familiar s’ha reduït
bastant.) Quan la Ulrike veurà el document d’identitat de
Daniele Milano, els ulls li faran pampallugues i la seva boca
dibuixarà un gran somriure.
Parla, amb un accent italià terrible, la dona policia, Ulrike:
«Oh! Mi piace molto l’Italia! Jo he passat le vacanze a
Italia. A Sorrento.»
HALIM: Benissimo.
DONA SuEcA: «Coneix Sorrento? Oh, que bello que és
Sorrento!»
HALIM: Bravissimo.
DONA SuEcA: «Ens ho vam passar molto bene. Vam menjar
divinamenti. El seu país és un país meraviglioso. Tingui la
seva documentazione. I disculpi per haver-los fet aturare.
Avui en dia hem de ser més exhaustius que mai. Per tot
el tema dels immigranti illegali, ja m’entén. És la nostra
feina... la cosa nostra.»
HALIM: Grazie.
DONA SuEcA: «A vostè. Que tingui bon viatge.»
HALIM: Ciao. (Pausa.) Ciao, bella.
DONA SuEcA: «Oh. Ciao. Ciao, bambino caro.»
Ulrike veurà com s’allunya el cotxe de Daniele Milano sota
la llum de la lluna plena amb una certa nostàlgia. Però com
que és una dona pràctica, aviat pensarà en una altra cosa.
Com, per exemple, que demà mateix portarà els nens a
sopar a Il Limoncello. De sobte sentirà un desig irrefrenable
- 52 -
de, per una nit, llençar la casa per la finestra i menjar-se
una escalopa alla milanese.
DIANA: T’hi has fixat? A mi ni m’ha vist. Soc «la dona
invisible».
HALIM: Què vol dir «bambino»?
DIANA: Vol dir que has lligat. I que ja som a Alemanya.
DONA SuEcA: Germany: two points. L’Allemagne: deux
points.
- 53 -
8
HOTEL
54 hores abans de l’impacte.
DIANA: Fa més de quatre hores que hem travessat la fron-
tera. Tinc son, torno a tenir gana i no tinc ni idea d’on
som. Crec que ens hem perdut una mica. Decidim fer una
parada al primer hotel que trobem.
DONA SuEcA: Serà un hotel bastant car als afores de la ciu-
tat. Es faran passar per una parella que fa una escapada
romàntica. La recepcionista estarà mig adormida i no farà
gaires preguntes. Ella no haurà passat les vacances a Itàlia.
Els italians no li interessaran gaire.
DIANA: No ens atrevim a demanar on som. No volem cridar
l’atenció. Ja ho esbrinarem demà al matí. La recepcionista
ens observa mentre ens prepara la clau de l’habitació. Quan
veu la targeta de crèdit que m’ha regalat el meu pare pels
divuit anys, es relaxa immediatament. La meva teoria de
la pasta es torna a confirmar. Tristament.
HALIM: No m’agrada que ella hagi de pagar-ho tot. Em fa
sentir incòmode. Estic cansat. Tinc ganes de parlar amb
- 54 -
la Manar. La Manar és la meva promesa. Necessito parlar
amb ella.
DONA SuEcA: Parlarà molta estona per telèfon.
DIANA: Em sembla que estan discutint. Quan surto de la
dutxa encara parlen.
HALIM: Penjo el telèfon.
DIANA: M’ha semblat veure’l eixugar-se els ulls. Crec que
ha plorat. No se què puc dir-li. No el conec. I no soc gens
bona en intel·ligència emocional.
DONA SuEcA: Podries intentar-ho.
DIANA: Com?
DONA SuEcA: Pregunta-li com està. És un bon comença-
ment.
DIANA: Com estàs?
HALIM: No ho sé.
DIANA: Ah. Fantàstic. (A la dona sueca.) I ara què?
DONA SuEcA: Espera. Espera i escolta.
DIANA: D’acord.
HALIM: Potser m’estic equivocant. (Plora.)
DIANA: Un home expressant els seus sentiments al meu
davant. No sé si ho podré gestionar, això. (Pausa.) Halim.
(Pausa.) Halim. Soc aquí. Soc aquí i t’escolto. D’acord?
HALIM: En general no m’agrada plorar davant de la gent.
DIANA: Benvingut al club.
HALIM: He perdut la meva casa. He perdut el meu país.
He perdut la meva família. He perdut els meus amics, la
- 55 -
meva llengua, el meu nom. No és just que vulgui tenir
una família?
DIANA: T’ha dit que no et vol veure? Que s’ha acabat?
HALIM: No. Sí que em vol veure.
DIANA: Doncs això està molt bé!
HALIM: Ella vol que parlem.
DIANA: Això no està tan bé. O sí. Potser és una bona notícia.
DONA SuEcA: Li donarà un mocador de paper. I fins i tot li
farà un gest amistós. Una mica maldestre, tot s’ha de dir.
DIANA: No està malament, per algú sense intel·ligència
emocional.
DONA SuEcA: La intel·ligència emocional és com el taekwon-
do: qüestió de pràctica.
DIANA: Mira, Halim. Jo m’esperaria a parlar amb ella. Sense
precipitar-te. Primer de tot seus, la mires als ulls i escoltes.
Després ja veuràs què has de fer. No et sembla?
HALIM: Tens raó.
DIANA: A més, tu en general ets una persona positiva, no?
No com jo, que soc una cínica. T’anirà bé. Tindràs un final
feliç amb un casament amb molts de convidats i moltes
flors i unicorns per tot arreu. (A públic.) No em puc creure
que jo estigui dient això.
HALIM: I amb música i ball.
DIANA: I amb música i ball.
HALIM: I tu estaràs convidada i ballaràs amb tots nosaltres.
DIANA: Bé. Això ja no ho sé. Jo ballo bastant fatal.
HALIM: És molt fàcil. Només has de seguir el ritme.
- 56 -
DIANA: Justament. Aquest és el problema.
DONA SuEcA: Halim posarà una cançó al seu mòbil. (Música.)
Començarà a ballar. Convidarà a ballar a Diana. Ella s’hi
negarà. Ell insistirà. (Ballen.) Comprovarem que, efectiva-
ment, balla bastant fatal.
DIANA: Calia dir-ho, això?
DONA SuEcA: No. Però m’ha vingut de gust.
- 57 -
9
MALSON
53 hores abans de l’impacte.
DIANA: El llit és més gran que un camp de futbol, però en
Halim diu que ell dorm a terra. Li dic que no passa res,
però ell insisteix. No tinc ganes de discutir. Estic esgotada.
M’adormo en dos minuts. Em desperto una hora més
tard, cridant.
HALIM: Estàs bé?
DIANA: Sí. Perdona. He tingut un malson.
HALIM: I què passava dins el malson?
DIANA: Res. No me’n recordo.
HALIM: Molt bé. Intenta dormir.
DIANA: Sí que me’n recordo. Però no puc explicar-l’hi. Ell
també hi surt.
HALIM: Això no ho sabia. /
DIANA: No, no ho sabies. /
DONA SuEcA: Aquella nit, Diana tindrà un malson. Al mal-
son
, Halim serà un terrorista musulmà i durà un turbant i
una bomba a punt d’esclatar.
- 58 -
HALIM: Un turbant? Jo mai m’he posat un turbant.
DIANA: No aconsegueixo adormir-me. Ell tampoc dorm. Així
que parlem. Parlem una mica de tot. De la vida. Dels llibres.
Del futur. De William Shakespeare. En Halim parla molt.
HALIM: Tu també parles molt.
DIANA: Parlem fins que els ulls se’ns tanquen i ens quedem
adormits. Per fi.
- 59 -
10
TRANSFORMAcIÓ
DONA SuEcA: Un dels llibres del professor Tössberg és La
transformació inevitable.
Defensa la transformació radical de la societat.
Una societat menys material, però més humana.
Veu el sistema actual com una carrera absurda, sense horit-
zó. Reivindica el retorn a una vida més pobra, més senzilla.
De persona a persona, conscient amb l’entorn.
Ser més pobres en coses, però rics en vincles humans.
Ell mateix reconeix que a priori no és una idea gaire
atractiva.
La societat de consum és mil vegades més seductora.
La paraula «pobre» fa por.
Però argumenta que és l’única opció si volem conservar
el planeta.
El nostre actual model de vida, afirma, és d’una lògica
suïcida.
En el passat, la majoria de les civilitzacions creaven costums
i formes de viure que asseguraven les condicions de vida
- 60 -
de les generacions futures. Aquelles civilitzacions que no
ho van fer van desaparèixer.
«I avui?», es demana Tössberg.
Avui som la civilització més rica de la història a nivell
material.
Tenim tot el coneixement i la tecnologia possibles.
Però a nivell humà som un desastre.
I estem esgotant els recursos del planeta.
Segons Tössberg, només hi ha dues opcions: la via del
decreixement o la via de la barbàrie. O deixem de créixer
o ens matem entre tots.
Ja no n’hi ha prou amb reciclar quatre plàstics.
La qüestió ecològica hauria de ser prioritària.
De moment, cap polític ha gosat posar-ho sobre la taula.
Suposa un canvi radical de paradigma.
És com voler deturar un vehicle que es nega a frenar.
En el passat, civilitzacions i formes de vida senceres es van
extingir perquè no tenien la informació.
Nosaltres sí que la tenim.
Podem saber què està passant a cada racó del planeta.
Si llenço una ampolla de plàstic al mar, sé on acabarà.
Nosaltres tenim l’opció del gest perjudicial o del gest
amable.
Però, som amables?
Un dels problemes, afirma Tössberg, és la desaparició de
l’amabilitat.
Amabilitat amb nosaltres mateixos, amb els altres éssers
vius, amb els recursos del planeta.
- 61 -
11
PASSAT
47 hores abans de l’impacte.
DIANA: Ens despertem tard. Baixem a esmorzar i ens llancem
damunt del bufet.
HALIM: Hi ha de tot. Podria menjar un elefant. Potser dos.
DIANA: Descobrim que som als afores de Nuremberg.
DONA SuEcA: Nuremberg. /
HOME ELEGANT: Nuremberg. /
HALIM: Nuremberg? /
DONA SuEcA / HOME ELEGANT, alhora: Sí, Nuremberg. La
ciutat dels judicis de Nuremberg.
DIANA: No coneixes els judicis de Nuremberg?
DONA SuEcA: A Nuremberg es va jutjar tots els responsables
del govern nazi després de la Segona Guerra Mundial.
Primer van jutjar els càrrecs importants. Després van jutjar
els metges. Després els jutges. Després els vigilants, em-
presaris, funcionaris menors i personal sanitari.
DIANA: Hi ha una pel·lícula. Antiga. La vam veure a classe.
- 62 -
HALIM: I de què els van acusar?
DIANA: Crims contra la pau. Crims de guerra. Crims contra la
humanitat. Coses així. Als jutges, per exemple, els van jutjar
per aplicar lleis contra la població que no fos de raça ària.
La llei de la puresa racial i coses així. Sortia a la pel·lícula.
HALIM: Llei de la puresa racial?
DIANA: Si eres un jueu i tenies relacions sexuals amb un
alemany de raça ària, et mataven. Els nazis eren així. Millor
no t’explico els detalls. No és una conversa gaire «adient»
per a l’hora d’esmorzar. No vull ser desagradable.
HALIM: T’agrada molt la història. Hauries d’estudiar Història.
DIANA: El meu pare em mataria. Diu que Història és «una
carrera amb molt de passat i poc futur».
HALIM: Quina és la feina del teu pare?
DIANA: Era cap del consell d’administració d’una fàbrica.
HALIM: Una fàbrica de què?
DIANA: De components metàl·lics. Ara es dedica a la po-
lítica.
HALIM: I què vol dir una carrera amb molt de futur?
DIANA: No ho sé. (Irònica.) Polític?
HALIM: Els polítics d’ara no tenen gaire futur. Algun dia
també hi haurà un judici. I hauran d’explicar per què van fer
lleis que van provocar la mort de persones. Hi ha persones
que han mort esperant.
DIANA: No sé què dir. I quan no sé què dir, dic coses idiotes.
La mort pot aparèixer en qualsevol moment. Heidegger
deia que bla, bla, bla... /
- 63 -
DONA SuEcA: Diana parlarà una estona. Sobre la vida. Sobre
la mort. No se n’adonarà que fa estona que parla sola.
DIANA: Sí, d’acord. És cert. No me n’adono que estic filo-
sofant i que ell fa estona que no diu res.
HALIM: Què saps tu de la mort?
DIANA: Home. Sé coses.
HALIM: Què saps tu dels problemes? Et penses que la gent
alegre no en té
, de problemes? Doncs sí. Molts! Però no
van per la vida enfadats, queixant-se de tot, omplint el món
de frases desagradables. Saps què és veure la mort inespe-
radament? És estar en una embarcació de merda un mes
de gener a les cinc de la matinada al mig del mar
, amb les
mans i els peus glaçats. És veure com les persones que han
vingut a rescatar-te no et poden salvar perquè resulta que
uns polítics han signat un tractat per canviar la normativa
europea
, i la nova normativa europea diu que, fins que no
s’enfonsi del tot l’embarcació de merda, no estan autorit-
zats a salvar les persones. I tu ets allà, esperant, desitjant
que allò s’enfonsi, però no s’enfonsa, i vas veient com els
teus companys de viatge, els teus amics, la teva família,
van morint
, congelats. I primer intentes animar-los i estar
alegre i parles amb ells i intentes fer-los riure i parlar amb
ells
, perquè penses que mentre sentis la seva veu allà, a la
foscor, encara seran vius. I la primera que deixa de parlar
és la teva germana gran. Després li toca al teu germà gran.
I a la teva mare. Fins que arriba el moment en què la teva
germana petita, que només té onze anys, et pregunta si ella
també es morirà. I aquestes són les seves últimes paraules.
I després res. Després silenci. Només silenci.
- 64 -
DIANA: Marxem de Nuremberg en silenci. No se m’acudeix
res que pugui dir que no soni estúpid.
- 65 -
12
FuTuR
DONA SuEcA: Al seu llibre El futur com a excusa, Tössberg
reflexiona sobre els conceptes de futur, veritat i política.
De com la publicitat, l’empresa i la política utilitzen el con-
cepte de futur. És molt fàcil parlar del futur, diu, perquè
encara no existeix.
La majoria dels poderosos construeixen així les seves
promeses.
Tothom pot dir: «en el futur faré això».
Però en realitat és un discurs poc concret.
El futur és aquella cosa que, quan arriba, deixa d’existir.
I totes les promeses de futur desapareixen amb ell.
Només existeix el present. Però la tendència general avui
és evitar-lo.
I evitar així les responsabilitats.
Els personatges de les obres d’Anton Txèkhov, per exemple,
resten aturats en la nostàlgia del passat o en la utopia del
futur i es neguen a afrontar el seu present. «A Moscou,
a Moscou!», i tot allò. Doncs compreu un bitllet i aneu a
Moscou d’una vegada, nenes!
Manipular el passat és perillós. Evita assumir responsabilitats.
- 66 -
Recrear-se en el futur és còmode. Evita l’acció.
Al llibre no pot faltar tampoc algun comentari sobre
Hamlet, el personatge mític de Shakespeare, símbol de
la no-acció.
Però no entrarem en detalls. «Paraules, paraules, paraules.»
HOME ELEGANT, amb un paper a la mà, assajant: Les meves
paraules no agradaran. no poDen venir totS. M’atacaran.
M’amenaçaran. Però jo sé que ho estic fent pel futur
d’aquest país. El vostre futur. El futur dels nostres fills. no
poDen venir totS. Seleccionem-los. Triem les persones més
adients, les més productives, les que defensin els valors
tradicionals i els bons costums. Tenim tot un equip treba-
llant en aquest tema. Accelerarem els tràmits de deporta-
ció. Arribarem a acords amb els països d’origen. Crearem
mecanismes de retorn més àgils. Un sistema de fronteres
exteriors més segures. Ja hem reduït els pressupostos de
salvament marítim. Hem modificat la normativa europea.
Però no n’hi ha prou. Hem d’afrontar el problema de cara
i trobar-hi una solució final, definitiva. (Pausa. Rellegeix en
silenci.) No. «Solució final» no sona bé. Qui ho ha escrit,
això? (Corregeix el paper.) Incompetents.
- 67 -
13
TATTOO
39 hores abans de l’impacte.
DONA SuEcA: Continuaran direcció nord. Faran tres parades
per anar al lavabo i menjar alguna cosa. Parlaran molt poc.
DIANA: No suporto que estigui callat i trist. Prefereixo el
seu parlar excessivament optimista.
DONA SuEcA: «En determinades circumstàncies acabarem
entenent que la felicitat és, més que moltes altres coses
que pressuposem, un esforç.» Hennig Tössberg.
DIANA: Ens apropem a la frontera amb Dinamarca. La
darrera ciutat alemanya es diu Flensburg. La primera ciu-
tat danesa es diu Krusa. Es triguen només vint minuts en
arribar a Krusa des de Flensburg. Els fem en silenci. Sabem
que hi ha moltes possibilitats de que hi hagi controls a la
frontera. Estem callats i nerviosos. De sobte, Halim parla.
Només són tres paraules.
HALIM: Anirà tot bé.
DIANA: I encara que soni terriblement incert, li agraeixo la
mentida. Ens apropem al control de policia danès. És un
home.
- 68 -
HALIM: Porta un tattoo.
DIANA: Un tatuatge.
HALIM: Tattoo.
DIANA: Se’n diu tatuatge. Porta un tatuatge horrible. Un
cor enorme amb un nom de dona. En lletres ben grans.
HALIM: D-O-L-O-R-E-S.
DONA SuEcA: Parla el policia danès amb un tatuatge hor-
rible:
«Sí, recordo el cotxe. Un Jaguar. Bon cotxe.»
HOME ELEGANT: Gràcies!
DONA SuEcA: «Crec que eren companys de feina. Viatge
de feina, segur. Devien tornar d’una reunió xunga. Feien
cara de cansats. Ella era mona, pell clara, ulls blaus. Ell, més
morenet. El tipus d’home que si se’t presenta sense afaitar
i amb un altre cotxe l’atures per si de cas perquè penses:
“I si és un d’aquests?”. No, no els vaig deturar. Aquell dia
tenia el cap en un altre lloc. Culpa de la Dolores. “Fes-te
un tattoo amb el meu nom, fes-te un tattoo amb el meu
nom.” I jo me’l faig. Ben gran, perquè la Dolores calli. Tres
mesos més tard, la Dolores em deixa. Em deixa! I jo allà,
com un estúpid, amb aquell tattoo gegant. Va ser una
mala època. Cada matí em mirava al mirall i veia aquell cor
i aquelles lletres dient: “estúpid”. Vaig sentir-me estúpid
durant molt de temps. No recordo la data exacta, però
ells van creuar la frontera algun d’aquests dies. Podrien
haver passat tres girafes blaves ballant salsa. Tampoc les
hauria vist. Només veia al meu davant la paraula “estúpid”
tatuada dins d’un cor.»
- 69 -
DIANA: Creuem la frontera.
HALIM: Creuem la frontera. Respirem.
DIANA: Si fos el guió d’una pel·lícula, aquí també dirien que
això és inversemblant.
HALIM: Què dius?
DIANA: Res. Continuem conduint direcció nord-est. Girem
cap a l’est en direcció Odense.
HALIM: Creuem un pont molt llarg...
DONA SuEcA, a l’home elegant: El discurs amb metàfores de
ponts i pau i amor europeus, te’l pots estalviar.
HALIM: El pont deu tenir més de quinze quilòmetres.
DIANA: Tretze. El paisatge és tot molt pla. Ni una muntanya.
Casetes de color groc pastel i sostres de color teula.
HALIM: És molt bonic.
DIANA: Si t’agraden els colors pastel. Som a menys d’una
hora de Copenhaguen. Coneixes Copenhaguen?
HALIM: No. Però conec la història de la sirena d’Andersen.
DIANA: Evidentment. Una d’aquestes històries romànti-
ques que t’agraden a tu. Una noia que es queda muda i
sense cames decents perquè s’enamora d’un príncep. Ui.
Perdona. A mi, les històries de noies que es destrossen el
físic per agradar als homes em rebenten.
HALIM: Conec el conte. No m’agrada. És trist. Els contes
d’Andersen són tristos.
DIANA: No m’estranya. Pobre Andersen. La repressió sexual
no se li va posar bé.
HALIM: Per què ho dius?
- 70 -
DIANA: Perquè era homosexual, no?
HALIM: No ho sé. (Pausa.) Al meu país no hi ha homose-
xuals.
DIANA, riu: Molt bona, aquesta. (Pausa.) Ah. No era una
broma.
HALIM: Era una ironia.
DIANA: Al meu país abans tampoc n’hi havia. Els posaven a
la presó. (Irònica.) Però mira
, el meu avi diu que en aquella
època es vivia millor.
HALIM: Al meu país també es vivia millor abans de la guerra.
DIANA: Sí, és clar. Si no eres homosexual, ni parlaves de
religió, ni de sexe, ni de corrupció, ni de política. Com al
meu país. Però tothom vivia molt bé. Típic. Se’n diu sín-
drome d’Estocolm.
DONA SuEcA: Síndrome d’Estocolm. Reacció psicològica
en la que la víctima d’un segrest acaba desenvolupant
un fort vincle afectiu amb el segrestador. Mal interpreta
l’absència de violència contra la seva persona com un acte
de bondat de l’agressor. Una mena de «podria ser pitjor».
HALIM: I per què es diu «d’Estocolm»?
DONA SuEcA: El 23 d’agost de 1973, Jan Erik Olsson va
intentar assaltar el Banc de Crèdit d’Estocolm. Va agafar
quatre hostatges: tres dones i un home. A pesar de les ame-
naces i el maltractament, tots quatre van acabar protegint
el segrestador davant de la policia. Un d’ells va arribar a
dir, un cop alliberat: «Confio en ell plenament. Viatjaria
amb ell per tot el món.» (diana observa halim.)
- 71 -
DIANA: Halim. No t’enfadis. Però t’haig de demanar una
cosa.
HALIM: D’acord.
DIANA: Saps allò del malson? No m’ho puc treure del cap.
HALIM: No entenc el problema.
DIANA: El problema és que he somiat que ets un terrorista
i necessito que m’ensenyis què hi ha dins la teva motxilla.
HALIM: Tu també penses que soc un terrorista?
DIANA: No, jo no penso que siguis un terrorista. Però la
teva motxilla pesa com un mort i he tingut un malson i
estic nerviosa i crec que tinc dret a saber què collons portes
dins d’aquesta motxilla. Només vull saber que no és una
bomba i quedar-me tranquil·la. M’entens?
HALIM: Sí, t’entenc. Em sap greu.
DIANA: Què vols dir, que et sap greu?
HALIM: No et quedaràs tranquil·la.
DIANA: No m’ho vols dir?
HALIM: Sí que t’ho vull dir. Però tu no et quedaràs tranquil-
la. (Pausa.) És una bomba.
DIANA, a públic: I me l’ensenya. Obre la motxilla i m’ense-
nya la carcassa d’una bomba. (A halim.) Per què la portes?
HALIM: Per moltes coses. Per no oblidar. Per si algú em
pregunta per què he vingut. Per si algun dia puc tornar-la
al senyor que va llançar-la damunt de casa meva.
DIANA: Observo la bomba amb atenció. És el primer cop
que en veig una.
- 72 -
DONA SuEcA: En un dels costats hi haurà unes lletres, un
número i un petit dibuix. La superfície estarà una mica
deteriorada, però es podrà veure prou bé.
DIANA: Jo el conec, aquest dibuix.
DONA SuEcA: És el logo d’una empresa. Concretament,
d’una fàbrica de «components metàl·lics».
DIANA: Aquí és quan tinc un moment de reconeixement.
DONA SuEcA: Reconeixement o anagnòrisi: quan el per-
sonatge descobreix alguna informació que fins aquell
moment ignorava sobre la seva identitat, els seus éssers
estimats o el seu entorn. Aquest descobriment sol produir
un canvi en la seva conducta i l’obliga a fer-se una idea
més concreta d’ell mateix i del món al seu voltant.
DIANA: Prenc la decisió gairebé sense pensar. /
DONA SuEcA: Error. /
DIANA: Halim, et ve de gust fer una parada? /
HALIM: Una parada? On? /
DIANA: En un hotel molt gran amb vistes al mar. Però hau-
rem de vestir-nos apropiadament. /
HALIM: Ara? /
DIANA: Queda molt a prop de l’estàtua de «La sirenita».
Mira tu quina casualitat.
- 73 -
14
DIFERÈNcIA
DONA SuEcA: Al llibre ON / OFF, Tössberg parla de fronteres.
Internes i externes.
De com internet ha modificat els nostres pensaments i
emocions.
Internet ens havia de fer lliures, diu, però ens ha fet més
intolerants.
Ara hi ha dos mons: el món online i el món offline.
Al món online, tu ets l’amo. Pots dissenyar-lo segons el
teu gust.
Pots eliminar la gent que no t’agrada. O que no pensa
com tu.
El món online permet eliminar la diferència.
Al món offline, exterior, físic, en canvi, tu no controles res.
És més inesperat. Pot passar qualsevol cosa. Igual algú et
sorprèn amb algun pensament nou. Igual algú et diu «no».
Igual has de callar el que penses. Igual has d’acceptar que
algú no et digui allò que tu vols sentir.
El món offline suposa un esforç. Un esforç que ajuda a
desenvolupar les habilitats socials. Empatia. Paciència.
Escolta. Compassió.
- 74 -
És com la gimnàstica. Si no es practica, se’n perd l’habilitat.
Per això la majoria prefereix el món online.
És un espai confortable. Tots són els nostres amics.
Ens manté dins la il·lusió que allà ens comprenen millor.
Però en realitat és una fàbrica de fronteres mentals.
Havia de servir per trencar fronteres, però n’ha construït
d’altres molt més perilloses. Les de l’ego, les del pensament
únic, les que ens fan creure que som els portadors de la
veritat absoluta.
El diàleg és la trobada amb l’altre, el diferent.
Si elimino aquell que pensa diferent, com podré aprendre
a escoltar? Si no suporto perdre en un debat, com podré
evolucionar? Si només vull tenir la raó, com podré tenir
la calma?
I ara, el món online està transformant el món offline.
Tot això té com a resultat una profunda indiferència al
dolor de l’altre.
HOME ELEGANT, amb un paper, assajant: Està morint gent
al mar, és cert. És una tragèdia. I sé molt bé que el docu-
ment que vam signar amb el Consell Europeu no agrada
a tothom. Però jo us demano un petit esforç. Un esforç de
confiança. Ara oblideu totes les dades i tots els discursos,
fins i tot els meus discursos. I penseu, com vaig pensar jo:
«Quina classe de persona arrisca la vida del seu fill d’aques-
ta manera?». Ho faríeu, vosaltres? Teniu fills? Posaríeu en
perill les seves vides? Ho faríeu? Jo ho tinc molt clar. Jo no
posaria mai els meus fills dins d’un vaixell que s’enfonsa.
(Apunta la darrera frase al paper.)
- 75 -
15
cORBATA
36 hores abans de l’impacte.
DONA SuEcA: Aparcaran davant d’un hotel de gran luxe. S’hi
celebrarà un congrés. S’arreglaran, pentinaran, maquillaran
abans d’entrar. Ella l’ajudarà a fer-se el nus de la corbata.
HALIM: No entenc què vol fer. No m’agrada la idea. Però no
dic res. Em sap greu dir que no. Ella m’ha portat fins aquí.
DIANA: Has fet mai teatre? Ara farem d’actors. D’acord? Tu
em segueixes. No et preocupis, jo sé on vaig, conec el lloc.
Tu has de fer veure que també coneixes el lloc. L’actitud
és important. Mira sempre al teu davant. Com si sabessis
on vas. Camina amb naturalitat, amb confiança. Sense
exagerar. Amb mesura. Important: no et deturis. Trobarem
gent pel camí. Els saludes amb un cop de cap, com si ja els
coneguessis. Amb una mica d’aires de superioritat.
HALIM: De perdonavides?
DIANA: Exacte. Ho has entès bé?
HALIM: Sí.
DIANA: I ara dona’m la motxilla.
- 76 -
HALIM: Per què?
DIANA: Confies en mi, sí o no?
HALIM: Sí.
DIANA: Si confies en mi, dona’m la motxilla.
Ho fa.
diana posa la motxilla dins d’una bossa més
discreta i elegant.
DONA SuEcA: Ho faran. Caminaran. Saludaran. Somriuran.
No es deturaran. Arribaran a una sala de congressos buida.
Gairebé buida. Només hi ha un home elegant, assajant.
HOME ELEGANT: Ara sí?
DONA SuEcA: Ara sí. Parla l’home elegant.
HOME ELEGANT: Ara em toca a mi. Ara, imagina que et
trobes en un moment decisiu de la teva vida. Un moment
important. El teu partit polític, fins ara més aviat modest,
ha anat creixent espectacularment els darrers anys i tu,
gràcies al teu encant, know-how, savoir faire, elegància i
tot allò, has anat ascendint fins al punt de ser considerat
una de les promeses més fermes en el futur polític del teu
país. Aquest any has estat convidat per primera vegada
a fer una conferència al Fòrum Internacional de Polítics i
Empresaris, un esdeveniment molt exclusiu que enguany
se celebra a Copenhaguen. Aquest vespre faràs la teva
intervenció. De moment tot ha anat molt bé. Ja estan
començant a parlar de tu com a «l’Esperança d’Europa».
Aquesta frase va aparèixer ahir al costat de la teva foto.
Portada a la revista Time. T’ha costat molt arribar fins aquí.
La conferència d’avui és una recompensa per tot aquest
- 77 -
esforç. I avui, just avui, decideixen informar-te del robatori
del teu cotxe.
DONA SuEcA: El destí té sentit de l’humor. Humor negre.
HOME ELEGANT: I tu tens preparat un discurs fantàstic. Tens
un equip treballant en això. Ha de ser una conferència
brillant. Que faci història. I t’arriba aquesta notícia. No
saps si és una mena de conspiració o l’acció d’algú que
et té mania. A nosaltres, els poderosos, els empresaris, els
polítics, la gent que té coses en general, ens tenen molta
mania. Molta gent no valora la nostra feina.
DONA SuEcA, irònica: Colla de desagraïts.
HOME ELEGANT: Però tu no penses deixar que això t’afecti.
Només has de saber triar bé les paraules adequades i tot
anirà bé. I la corbata. És molt important triar bé la corba-
ta. Però ara —i això és només un petit
, minúscul detall
d’obsessiu-compulsiu— després de rebre aquesta notícia
inesperada, traumàtica, ja no pots fer el discurs amb aques-
ta corbata. (Agafa el mòbil. Truca.) Hola nano! Encara ets
a dalt? Perfecte. Escolta, em pots portar una altra corbata?
El de seguretat t’obrirà. Sí. La de color morat. Gràcies.
Espero. (Pausa.) La trobes? No
, l’estampada no. Llisa. Una
que fa com unes aigües. És la meva corbata de la sort.
Mira. Xorrades. (Pausa.) Com que no hi és? Merda. Potser
no me la vaig emportar. No
, no, llisa. Merda. Hi ha alguna
botiga oberta a aquestes hores? Merda. Merda. Merda.
DIANA: Vigila el llenguatge.
DONA SuEcA: Entraran Halim i Diana. L’home elegant no-
més veurà en Halim. Més ben dit: només veurà la corbata
d’en Halim.
- 78 -
HOME ELEGANT: Espera. Sí, sí, sí. Un moment, un moment
que acabo de veure un assistent amb una corbata com la
meva. Sí, tu. És clavada. És perfecta. No, no ho sé, crec
que és un becari. Excuse me. Can I have your tie? Your tie?
Just for one hour?
HALIM: Of course. It’s yours.
HOME ELEGANT: Yes? Nano, solucionat, et deixo. Ens veiem
ara. Gràcies. (Penja.) Thank you very much! (Intercanvi de
corbates.) Nice. I like it. Beautiful and smart. (Acabant
de posar-se la corbata.) Perfect. This is fucking awesome.
DIANA: Vigili el llenguatge, senyor ministre.
HOME ELEGANT, a diana: I vostè qui és?
DIANA: La dona invisible.
HOME ELEGANT: Diana? Què hi fas, aquí? I vestida així...
DIANA: Teòricament anava de vacances. Però algú em va
deixar plantada.
HOME ELEGANT: No podia dir que no. Em van avisar amb
poc temps.
DIANA: Però tu podies haver-me avisat a mi.
HOME ELEGANT: No et van avisar?
DIANA: No. No em van avisar.
HOME ELEGANT: Ho sento. Me’n vaig oblidar.
DIANA: Del meu aniversari també te’n vas oblidar.
HOME ELEGANT: La meva secretària no et va enviar un regal?
DIANA: Una càmera de fotos. Com l’any passat. Gràcies.
HOME ELEGANT: No és culpa meva. Vaig canviar de secretària.
- 79 -
DIANA: És el tercer any que em regales una càmera de
fotos. Et penses que les col·lecciono? Ni tan sols et prens
la molèstia de pensar-hi.
HOME ELEGANT: No és culpa meva si cada any haig de can-
viar de secretària.
DIANA: Home, si no et suporten més d’un any, potser una
mica culpa teva sí que és.
HOME ELEGANT: Potser tu no te n’adones, però la meva feina
és molt estressant.
DIANA: Tan estressant com per oblidar-te de mi?
HOME ELEGANT: Per què estàs tan rabiosa? Abans t’agrada-
ven els meus regals.
DIANA: Abans no sabia d’on venien els diners.
HOME ELEGANT: Què has vingut a fer aquí?
DIANA: He vingut a posar una bomba.
HOME ELEGANT: Què!!!???
DIANA: Tranquil. És broma.
HOME ELEGANT: Com has arribat fins aquí?
DIANA: En cotxe. L’he estrenat.
HOME ELEGANT: Com que has estrenat...? Has estat tu?
Però no pots!
DIANA: Sí que puc. Tinc divuit anys. I el carnet. /
HOME ELEGANT: Vas aprovar l’examen? /
DIANA: Sí. /
HOME ELEGANT: Felicitats. /
DIANA: Gràcies. /
- 80 -
HOME ELEGANT: Però no potS robar-me el cotxe! el meu cotxe
nou! a mi! per què Ho HaS fet, això, eH? conteSta!
DIANA: Perquè volia veure’t exactament així! /
HOME ELEGANT: Així com? /
DIANA: Enfadat! /
HOME ELEGANT: Doncs ja ho tens! Contenta? /
DIANA: Sí! /
ELEGANT: Molt bé! (Pausa.) Has vingut conduint sola fins
aquí? Et podria haver passat qualsevol cosa.
DIANA: Oh, no he vingut sola. M’ha acompanyat ell.
HOME ELEGANT: Qui?
HALIM: Halim.
HOME ELEGANT: El becari?
DIANA: Aquest és en Halim. I no és becari. Halim, aquest
és l’Alfred. I és el meu pare.
ALFRED: Halim? Això és musulmà, no? És un terrorista?
M’has portat aquí un terrorista?
DIANA: No és un terrorista.
ALFRED: És el teu xicot? Has decidit portar-me un xicot, un
«Halim»? Precisament avui?
DIANA: No és el meu xicot. Som amics.
ALFRED: Podries buscar-te amics de la teva edat. Què me’n
dius dels teus companys de classe?
DIANA: No suporto els meus companys de classe. La meitat
de la meva classe vol ser model per ser famós. O cantant,
per ser famós. O actor, per ser famós. O futbolista, per ser
- 81 -
famós. O blogger, per ser famós. Tothom perd el cul per
ser famós. Estan malalts.
ALFRED: I això és tan dolent?
DIANA: Oblida-ho. En Halim no vol ser famós. Només vol