204

ISBN: 978-84-949544-5-0

Helena Tornero Brugués

Epíleg de Tina Vallès

EL FUTUR

Helena Tornero Brugués

EL FUTUR

Helena Tornero Brugués (Figueres, 1973). Llicenciada en

Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Bar-

celona. En teatre ha escrit, entre d’altres: Submergir-se

en l’aigua (Premi SGAE 2007), Apatxes (Premi de Teatre

14 d’Abril 2009), No parlis amb estranys (2013), Fascina-

ción (Premio Lope de Vega 2015), Estiu (2017), disPLACE

(2015) i Je suis narcissiste (2019). Membre fundador de

Paramythá des, grup de professionals de les arts escèni-

ques que realitzen tallers de dansa, teatre i música als

camps de refugiats. Algunes de les seves obres han estat

traduïdes a l’anglès, el francès, l’alemany, el grec, el po-

lonès i l’italià.

El futur. La noia jove coneix l’home estranger. Podria no

haver passat, però passa. L’home estranger fuig del seu

passat. La noia jove fuig del seu futur. L’home estranger

vol anar a Estocolm per trobar-se amb algú, però hi ha

problemes. De burocràcia. I de fronteres. L’home elegant

assaja un discurs. La dona sueca parla en futur. La noia

jove s’acaba de treure el carnet de conduir i vol fer alguna

cosa perquè el seu pare s’enfadi de veritat. I justament fa

tres dies que l’home elegant s’ha comprat un cotxe nou.

Tota aquesta història podria no haver passat, però pas-

sa. Ha passat. Passarà. El futur és aquella cosa que, quan

arriba, deixa d’existir. Es pot fugir d’allò que encara no

existeix? Existeix la síndrome d’Estocolm?

EL FUTUR

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició: Gener del 2019

Disseny gràﬁc: Fèlix Arola

Imatge coberta: mrdoomits © 123RF.COM

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN: 978-84-949544-5-0

Dipòsit legal: T 67-2019

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

EL FUTUR

Helena Tornero Brugués

Epíleg de Tina Vallès

«I never think of the future.

It comes soon enough.»

(Albert Einstein)

«Els feixistes del futur no tindran aquell

gest de militar dur. Seran homes parlant

de tot allò que la majoria vol sentir. De

bondat, família, bons costums, religió i

ètica. En aquella hora sorgirà el nou di-

moni, i seran molt pocs els que percebran

que la història s’està repetint.»

(José Saramago)*

Als amics que cerquen refugi.

Als amics que construeixen

refugi pels que cerquen refugi.

Als amics de Paramythádes,

que m’ajuden a entendre el món.

A Lluís Hansen, que em va

ajudar a entendre Hamlet.

DRAMATIS PERSONAE

Diana, la noia jove

Halim, l’home estranger

agnetHa, la dona sueca

alfreD, l’home elegant

EQUIP ARTÍSTIC

Direcció escènica Helena Tornero

Ajudant de direcció Oriol Morales

Escenograﬁa Enric Planas

Il·luminació Elisenda Rodríguez

Vestuari Nídia Tusal

Moviment Ester Nadal i Jaume Sangrà

Espai sonor Pau de Nut

Audiovisuals Jordi Soler Quintana

Caracterització Toni Santos

Assessorament ball Ahmad Alhamsho

Agraïments Lola Armadàs, Maria Casellas, Llàtzer

Garcia, Joan Martínez García, Anna

Miñarro, Paramythádes, Jorge Picó,

Miquel Seguró, Tattoo

Producció

Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2018-2019

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinador del TNC: Fundació Damm

Aquesta publicació es va fer abans de l’estrena de l’obra,

de manera que el text deﬁnitiu de l’espectacle pot haver

estat subjecte a canvis.

REPARTIMENT

El futur es va estrenar a la Sala Tallers del Teatre Nacional

de Catalunya el 20 de març del 2019 amb el repartiment

següent:

Júlia Genís

Diana

David Menéndez Halim

Francesca Piñón agnetHa

David Vert alfreD

De vegades els personatges s’adrecen al públic. No sempre

està indicat.

Els fragments de Hamlet, de William Shakespeare, que

alguns dels personatges citen dins l’obra estan marcats

en cursiva. Pertanyen a la meravellosa traducció de Joan

Sellent, editada per Quaderns Crema.

Tot i que aquesta història podria estar inspirada en situa-

cions reals que tenen lloc avui en dia, totes aquestes pa-

raules, situacions i personatges són ﬁcció. Només ﬁcció. I

tots sabem molt bé que allò de «la realitat supera la ﬁcció»

no és només una frase feta. La realitat sempre supera la

ﬁcció. I no precisament de la forma més amable.

- 13 -

PRÒLEG

Un espai escènic.

Uns actors.

Un públic.

Tots els personatges són dalt de l’escenari.

noia jove, l’home estranger, la dona sueca, l’home

elegant.

Observen el públic una estona.

Parlen entre ells.

No els sentim.

Semblen estar discutint sobre qui ha de començar a

explicar la història.

Finalment es posen als seus llocs i miren cap al públic.

- 15 -

PORT

3 dies abans de l’impacte.

NOIA jOvE: No vull ser desagradable. Però estic molt enfa-

dada. I quan m’enfado puc ser molt desagradable. Ho sé.

DONA SuEcA: Diana, la noia jove. Divuit anys acabats de

complir. Avui li donaran el carnet de conduir. La primera

cosa que farà serà agafar un cotxe. Un cotxe que no serà

seu.

HOME ELEGANT: Trigaran més de tres dies en avisar-me del

robatori. Ho trobo d’una incompetència imperdonable. Un

cotxe nou. Per estrenar. Un Jaguar XE 300 Sport. Versió

millorada.

DONA SuEcA: Després d’agafar el cotxe, conduirà fins al

port. Moll de Sant Bertran. Capvespre. Els peus, a tocar

del moll. Els ulls, concentrats en la superfície de l’aigua. El

cap, concentrat en tota mena de pensaments. Pensaments

concrets.

DIANA: Em pregunto concretament quanta estona pot trigar

un cotxe com aquest en submergir-se completament dins

l’aigua. Em pregunto si tot plegat serà prou ràpid. Si em

- 16 -

donarà temps a fugir corrents abans ningú ho vegi. Em

pregunto concretament si tindré prou força per empènyer.

Si m’esquitxarà molt. Si cridarà molt l’atenció.

DONA SuEcA: Pensaments contradictoris.

DIANA: Em pregunto concretament sobre l’impacte ecològic

que pot tenir aquesta acció sobre l’ecosistema de la zona,

ja prou deteriorat. Aquest pensament em detura. Només

aquest pensament. Però estic molt enfadada. I ara ja s’ha

fet fosc. I ara ja no hi ha ningú. I ara seria un bon moment.

Ara seria un bon moment.

DONA SuEcA: Apareixerà un home.

DIANA: Merda. /

HOME ELEGANT: Vigila el llenguatge. /

DONA SuEcA: Un home estranger.

DIANA: No l’havia vist. Merda. /

HOME ELEGANT, a diana: Vigila el llenguatge. /

DIANA, a l’home elegant: Merda. Merda. Merda. /

HOME ELEGANT: Vols parar? /

DIANA: Merde! En francès sona millor, veritat? /

HOME ELEGANT: Prou. /

DIANA: I en italià? Merda! I en alemany? Scheisse! I en

suec? Com es deu dir «merda» en suec? /

DONA SuEcA: Ja ha quedat prou clar que estàs enfadada. /

DIANA: Com es diu «merda» en suec? Eh?

DONA SuEcA: Skit. /

- 17 -

DIANA, a l’home elegant: Skit! Molt fi. Sona com la versió

anglesa. Shit. Shit. Shit. Shit. /

HOME ELEGANT: No tinc per què suportar això. (S’allunya.)

DIANA: Fantàstic! Moltes gràcies.

DONA SuEcA: Podem continuar?

DIANA: Endavant. Si us plau. Please. S’il vous plaît.

DONA SuEcA: Apareixerà un home. Un home estranger. Ella

no ho sabrà, però farà estona que aquell home l’observarà.

Haurà intentat apropar-se a la noia un parell de vegades.

Cada cop que la noia es girarà, l’home retrocedirà i mirarà

cap a una altra banda, com dissimulant. I ho farà bastant

malament. Això de dissimular, vull dir.

DIANA: Decideixo fer un «pla B», molt més senzill. Agafar

la càmera que ell em va regalar i estampar-la contra el

terra. Amb això n’hi haurà prou per calmar la meva ràbia.

De moment.

DONA SuEcA: L’home estranger s’aproparà una tercera

vegada. La seva mà s’aproparà a la jaqueta de la noia. La

noia estamparà la càmera contra el terra. L’home estranger

es quedarà immòbil. Mirarà la càmera trencada. La noia

mirarà l’home directament als ulls.

DIANA: Tu! Penses fer-ho o no? (Pausa.) O em robes o no em

robes. Si vols robar-me, si el que vols és robar-me, roba’m,

roba’m, aquí tens la cartera, no hi ha gaires diners, però en

fi. Agafa els diners i marxa, que m’estàs posant nerviosa i ja

vinc enfadada, saps? I si a sobre tu em poses nerviosa, jo,

la veritat, enfadada i nerviosa, tot junt, enfadada i nerviosa,

- 18 -

faig molta por. (Pausa.) M’entens? ¿Me entiendes? Do you

understand?

HOME ESTRANGER: No vull robar diners.

DIANA: Ah, no? I què estaves fent?

HOME ESTRANGER: Volia agafar una altra cosa.

DIANA: Què? Què dimonis volies agafar? La càmera?

HOME ESTRANGER: No. No vull la càmera. (Pausa.) Per què

l’has trencat?

DIANA: Pregunto jo! Què volies agafar? Eh?

HOME ESTRANGER: Un document. /

DIANA: Quin document? /

HOME ESTRANGER: Un document nacional d’identitat. /

DIANA: I per què el vols? (Pausa.) Ah. Tu no en tens, de

documents.

HOME ESTRANGER: No. No en tinc.

DIANA: I què faràs amb el meu? Fer-te passar per mi? No

ens assemblem gaire.

HOME ESTRANGER: Hi ha un home que fa documents amb la

teva fotografia. Però has de portar el document tu mateix.

I la fotografia.

DIANA: Per què m’ho expliques?

HOME ESTRANGER: Perquè tu ho has preguntat.

DIANA: I si ho explico a la policia?

HOME ESTRANGER: La policia no, si us plau.

DIANA: Dona’m una raó.

HOME ESTRANGER: No t’he robat.

- 19 -

DIANA: Però ho has intentat.

HOME ESTRANGER: No soc un lladre.

DIANA: Ja ho sé, collons. Els lladres ho fan molt millor.

HOME ESTRANGER: No soc un lladre.

DIANA: D’on ets? I com és que parles tan bé?

HOME ESTRANGER: Gràcies.

DIANA: De res. On has après a parlar així?

HOME ESTRANGER: Aquí. He estudiat.

DIANA: Has anat a classe?

HOME ESTRANGER: No. A la biblioteca.

DIANA: A la biblioteca.

HOME ESTRANGER, a públic. Parlant ràpid: A la biblioteca hi

ha un curs. Trenta discos compactes. (A diana.) L’he fet tot

sencer. Moltes vegades.

DIANA: Quantes vegades?

HOME ESTRANGER: Moltes.

DIANA: Moltes no és un número.

HOME ESTRANGER: No sé quin número. Moltes fins a apren-

dre les coses.

DIANA: Quin exemple de constància. Bravo.

HOME ESTRANGER, a públic: He passat moltes hores a la

biblioteca. És la meva casa. A l’hivern no fa fred, a l’estiu

no fa calor. Tu agafes un llibre, seus i llegeixes. /

DIANA, a públic: A mi també m’agraden les biblioteques.

Són els llocs que més m’agraden del món.

- 20 -

HOME ESTRANGER, a públic: També pots seure i mirar una

pel·lícula. Acció, aventures, comèdies, tragèdies, romànti-

ques, antigues, modernes, documentals, mètodes d’idio-

mes

, grans clàssics. Si tens tot el temps del món pots apren-

dre moltes coses. I jo tinc tot el temps del món.

DIANA: Hi anava amb la meva mare. De petita. /

HOME ESTRANGER: Al principi era trist. Hi havia molts llibres,

però jo no els entenia. Vaig començar a la secció infantil.

Contes de nens. A poc a poc. Contes populars. Natura.

Emocions. Professions. Després, coses més difícils. Còmics.

Novel·la juvenil. /

DIANA: Sempre parles tant? /

HOME ESTRANGER: Història. Geografia. Animals i plantes.

Poesia. Teatre. Novel·la. Autoajuda. Teràpies naturals. /

DIANA, a públic: De petita ho llegia tot. Als tretze anys ja

m’havia llegit totes les obres completes de William Shakes-

peare. Fins i tot les més estranyes. Pèricles, Cimbelí, Conte

d’hivern. Algunes me les sé de memòria. /

HOME ESTRANGER: El meu pare em va regalar Hamlet. Aquí

també hi és. L’he llegit moltes vegades. Em fa pensar en

el meu pare. /

DIANA: El meu pare se sap tot Hamlet de memòria. /

HOME ESTRANGER: Per què estàs enfadada?

DIANA: No estic enfadada.

HOME ESTRANGER: Abans has dit que estaves enfadada. Amb

qui estàs enfadada?

DIANA: No t’importa.

- 21 -

HOME ESTRANGER: Disculpi vostè. (Ella riu.) Per què rius?

DIANA: Per les expressions que utilitzes.

HOME ESTRANGER: Estan malament?

DIANA: No. Però són... curioses.

HOME ESTRANGER: Curioses?

DIANA: La gent ja no les diu, aquestes coses. Parles com

un llibre.

HOME ESTRANGER: Són coses que llegeixo als llibres.

DIANA: Doncs això. (Pausa.) Quant de temps portes aquí?

HOME ESTRANGER: Tres anys.

DIANA: I com vas arribar?

HOME ESTRANGER: Això no t’ho puc explicar.

DIANA: I on estàs vivint?

HOME ESTRANGER: Fas moltes preguntes.

DIANA: Per què el necessites?

HOME ESTRANGER: El què?

DIANA: El document.

HOME ESTRANGER: Necessito marxar de viatge.

DIANA: De viatge? A on?

HOME ESTRANGER: Suècia. Estocolm.

DIANA: Estocolm? (Pausa.) I com penses anar-hi?

HOME ESTRANGER: Encara no ho sé.

DIANA: Tens diners?

HOME ESTRANGER: No.

DIANA: I per què has d’anar a Estocolm?

- 22 -

HOME ESTRANGER: És una emergència. (Pausa.) Hi ha una

dona.

DIANA: Una dona? La teva dona?

HOME ESTRANGER: No. (Pausa.) Encara no. És la meva pro-

mesa.

DIANA: M’ho dius de veritat? Estàs fent això per anar a

Estocolm i casar-te amb la teva promesa? És així de cursi?

HOME ESTRANGER: És la meva promesa.

DIANA: Però fa tres anys que no la veus.

HOME ESTRANGER: Cinc anys.

DIANA: Cinc anys??

HOME ESTRANGER: Ella va marxar al principi.

DIANA: Al principi de què?

HOME ESTRANGER: Al principi de la guerra.

Pausa.

DIANA: Com sé que no m’estàs explicant una mentida?

HOME ESTRANGER: No és mentida. És la meva vida.

DIANA: Si fos el guió d’una pel·lícula, dirien que és inver-

semblant.

HOME ESTRANGER: Què dius?

DIANA: Res. (La noia agafa el mòbil.)

HOME ESTRANGER: La policia no. No cal. Si us plau.

DIANA: Tranquil. No truco a la policia.

HOME ESTRANGER: Què estàs fent?

DIANA: Estic calculant.

- 23 -

HOME ESTRANGER: Calculant?

DIANA: Els quilòmetres que hi ha d’aquí a Estocolm.

HOME ESTRANGER: Què?

DIANA: Vols anar a Estocolm? Jo t’hi porto.

HOME ESTRANGER: Tu?

DIANA: Tu vols anar a Estocolm? Jo et porto a Estocolm. (Mi-

rant el mòbil.) Són uns 2.789 quilòmetres. Unes vint-i-vuit

hores de cotxe, sense comptar les parades. Vols venir o no?

HOME ESTRANGER: Quan?

DIANA: Avui.

HOME ESTRANGER: Com?

DIANA: En cotxe. Veus la benzinera que hi ha allà, sortint

del port?

HOME ESTRANGER: Sí.

DIANA: Allà, a les sis de la matinada. Ho has entès bé?

HOME ESTRANGER: Sí.

DIANA: Molt bé. (Pausa.) Adéu. (L’ home estranger s’allunya.

No s’adona que

diana s’ha quedat amb la seva motxilla.)

Eh! Espera! No et deixes res? (Li ensenya la motxilla.) Té.

Si vols robar

, primer n’hauries d’aprendre. Benzinera. Sis

del matí. Porta una maleta amb el que et faci falta. Farà

fred allà dalt. Entesos?

DONA SuEcA: L’home estranger no sabrà què dir.

DIANA: Què? Vindràs o no?

DONA SuEcA: L’home estranger dubtarà una estona.

- 24 -

HOME ESTRANGER, a públic: Potser és una trampa. Els eu-

ropeus enganyen.

DONA SuEcA: Però és difícil dir «no». Ja ho ha perdut tot.

País. Família. Casa. Amics. Feina. Llengua. Quan res no et

queda, res més pots perdre.

HOME ESTRANGER, a diana: Sí! (Pausa.) Sí, vindré.

DIANA: Espera! Ens falta una cosa.

HOME ESTRANGER: Què?

DIANA: Dona’m el mòbil. Abans hem d’anar a un lloc.

HOME ESTRANGER: Per què?

DIANA: No necessitaves un document? Ens veiem d’aquí a

dues hores. Dona’m el mòbil. El número.

HOME ESTRANGER: Tinc molts dubtes. Però li dono el número.

DIANA: Després t’envio les instruccions.

HOME ESTRANGER, a públic: Li agrada donar instruccions.

DIANA: Em dic Diana. Tu? (Pausa.) El teu nom. En tens, de

nom? Sí o no?

HOME ESTRANGER: Halim. Jo em dic Halim.

DIANA: Halim. Molt bé. (halim no es mou.) Espavila, Halim.

Adéu. (

halim va per marxar.) Halim? (halim es detura.)

HALIM: Què?

DIANA: Demà passat seràs a Estocolm.

- 25 -

DOcuMENT

3 dies abans de l’impacte.

DONA SuEcA: Dues hores més tard. Un carrer. Diana i Halim,

amagats. Observaran la gent.

DIANA: Aquell que porta una màniga més llarga que l’altra.

Que camina una mica tort. El veus? (L’assenyala.)

HALIM: Aquell?

DIANA: Sí.

HALIM: No.

DIANA: No què?

HALIM: No vull ser aquell home.

DIANA: Per què?

HALIM: Perquè fa por.

DIANA: No fa por!

HALIM: Sí. Molta por.

DIANA: Home, tu, segons com mires, també fas por.

HALIM: Jo no faig por.

- 26 -

DIANA: Però tens una mirada rara. De vegades.

HALIM: Tu també m’has fet una mirada rara. Abans. Al port.

DIANA: No és veritat.

HALIM: Sí que és veritat. Però jo no he dit res. Tothom em

fa una mirada rara. Hi estic acostumat: soc àrab i porto

una motxilla.

DIANA: No sembles un terrorista.

HALIM: La majoria de la gent no pensa com tu.

DIANA: Mira! Aquell altre. Aquell que mira el telèfon mòbil.

HALIM: Tothom mira el telèfon mòbil!!

DIANA: Aquell! El morenet de la samarreta rosa. (Pausa.)

Què? Sí o no? Ràpid!

HALIM: Sí.

DIANA: Espera’m aquí.

DONA SuEcA: Diana s’aproparà a l’home de la samarreta

rosa. Li preguntarà alguna cosa. Riuran els dos una estona.

Finalment, ell li ensenyarà el seu document d’identitat.

Tornaran a riure. Ella li donarà dos petons i marxarà. Tot

plegat no haurà durat més de cinc minuts.

DIANA: Marxem, no trigarà gaire en adonar-se’n.

HALIM: Què has fet?

DIANA: Per cert, és italià. Daniele Milano. Mare meva, el

nom no pot ser més italià. Perfecte. Pots passar per italià. Sí.

HALIM: No sé una paraula d’italià.

DIANA: Tranquil. Només n’has aprendre quatre: «Benissi-

mo.» «Bravissimo.» «Grazie.» I «Ciao». Després les anem

practicant.

- 27 -

HALIM: Veuran que no soc italià.

DIANA: No passarem per Itàlia.

HALIM: La policia pot fer preguntes. I jo no parlo italià.

DIANA: No necessites dir res quan ensenyes un document

a un policia. No li expliques la vida. L’hi ensenyes, fas un

somriure idiota i ja està.

HALIM: Però...

DIANA: Et demanen qualsevol cosa? Benissimo. Et comen-

ten alguna cosa més? Bravissimo. Et tornen la documen-

tació? Grazie. Te’n vas? Ciao. Ah. I si és una dona: Ciao,

bella. Escolta i repeteix. Repeteix. Benissimo. Bravissimo.

Repeteix!

HALIM: Benissimo. Bravissimo. /

DIANA: Grazie. /

HALIM: Grazie. /

DIANA: Ciao. Ciao, bella. /

HALIM: Ciao. Ciao, bella. /

DIANA: Ciao! Ens veiem a les sis de la matinada a la benzi-

nera. Ets una persona puntual?

HALIM: Sí.

DIANA: Millor. No suporto la gent que fa tard.

- 29 -

BENZINA

78 hores abans de l’impacte.

DIANA: Agafo tot el que cal. Samarretes, calces, mitjons,

jerseis. Un raspall de dents. Un anorac. Sabates gruixudes.

Quin temps fa ara mateix a Estocolm? Diners. Documenta-

ció. Mocadors de paper. Desodorant. Un mapa de carrete-

res d’Europa Michelin d’escala 1 a 30 per estrenar. I el més

important de tot: tres llibres del professor Hennig Tössberg.

DONA SuEcA: Hennig Tössberg està considerat un dels

filòsofs més interessants del moment. El seu nom és un

pseudònim.

DIANA: És com el Bansky dels filòsofs. Ningú no sap qui

és realment.

DONA SuEcA: Es desconeixen gairebé tots els detalls de la

seva biografia. Només se sap que va néixer a Suècia i que

en algun moment va estudiar a la facultat de filosofia de

La Sorbona, a París. Un dels seus llibres més coneguts és

El futur com a excusa.

- 30 -

DIANA: Diuen que viu a Estocolm. Ningú ha aconseguit mai

entrevistar-lo en persona. Molts periodistes ho han intentat,

sense èxit. Però jo ho aconseguiré. Tinc una pista. Una pista

que els altres no tenen. I demà passat seré a Estocolm.

HALIM: Falten cinc minuts per a les sis del matí. Soc al costat

de la benzinera. Tres minuts abans de les sis, arriba la noia.

Amb el cotxe. El cotxe de la noia és... és... /

HOME ELEGANT: Impressionant. El nou Jaguar XE 300 Sport.

Pintura metal·litzada en color Santorini Black. Imponent.

Elegant. Llandes de 20 polzades amb deu radis Style 1014 i

acabat en Dark Satin Grey metàl·lic. Volant multifunció amb

l’anagrama exclusiu «300

Sport» amb un repunt de color

groc. Seients

Sport amb l’anagrama exclusiu i repunt també

de color groc. Una obra mestra d’elegància i subtilesa bri-

tàniques. El cor del XE 300

Sport és el motor Ingenium 14

Turbo. 2.0 litres. 300 cavalls. Direcció assistida electrònica.

Spoiler posterior en Dark Satin Grey. Sostre solar. Canvis a

marxes superiors en mode ECO. /

DONA SuEcA, irònica: Ara tots els cotxes seran ecològics.

HOME ELEGANT: All Surface Progress Control. Permet millorar

la sensació de confiança conduint en condicions climàti-

ques adverses. Jaguar XE 300 Sport: un cotxe dissenyat

per destacar.

DONA SuEcA: Això sí. «Destacar.»

DIANA: Podria ser pitjor. Podria ser vermell.

HOME ELEGANT: També disponible en color Caldera Red. Ja-

guar XE 300 Sport: la diferència entre conduir i sentir-se viu.

DONA SuEcA: Suficient! Un cotxe impressionant. Ha quedat clar.

- 31 -

DIANA: No has portat cap maleta?

HALIM: Aquesta és la meva maleta.

DONA SuEcA: Serà la motxilla d’abans, més plena.

DIANA: Pesa com un mort. Això és tot?

HALIM: Sí.

DIANA: Necessitaràs roba. No pots anar així.

HALIM: Per què?

DIANA: Per creuar la frontera. Haurem de passar per casa i

agafar roba per a tu. Crec que tenim roba de la teva talla.

HALIM: És molt aviat.

DIANA: I?

HALIM: No vull despertar els teus pares.

DIANA: Tranquil. No els despertarem.

HALIM: No els despertem perquè no hi són. La casa és molt

gran, però no hi ha ningú. La noia obre un armari i em dona

roba. Em va bastant bé. Pantalons. Samarretes. Camises.

Jaquetes. Corbates. Ho posem tot en una maleta, ben ple-

gat. La roba fa molt bona olor. La casa està neta i té moltes

habitacions. La noia obre un calaix. Hi ha ulleres de sol.

DIANA: Quines t’agraden més?

HALIM: Trio unes ulleres. Les guardem a la maleta. La noia

em dona una tovallola i em diu que puc dutxar-me i afai-

tar-me mentre ella prepara l’esmorzar i uns entrepans pel

viatge. Accepto. És difícil dir «no» a aquesta noia.

DIANA: Diana. Em dic Diana.

HALIM: Diana. Mentre esmorzem li pregunto si no té por.

- 32 -

DIANA: Por? Per què?

HALIM: No em coneixes. No ho hauries de fer.

DIANA: Fer què?

HALIM: Portar desconeguts a casa teva.

DIANA: Ja ho sé.

HALIM: Està uns segons en silenci.

DIANA: No, no em fas por. Sembles una bona persona.

HALIM: Soc una bona persona. Però també podria ser una

mala persona.

DIANA: Sé defensar-me de les males persones. (Pausa.)

Què? Anem?

- 33 -

FRONTERA

73 hores abans de l’impacte.

DIANA: Són gairebé les vuit del matí. Sortim per la Meri-

diana.

HALIM: Condueix molt bé.

DONA SuEcA: Conduirà com si hagués conduït tota la vida.

DIANA: M’agrada conduir. Molt. El primer dia em va agra-

dar tant que vaig sentir un desig irrefrenable de treure el

professor del cotxe d’un cop de puny i continuar conduint

sense parar. Podria conduir hores seguides sense parar. De

petita el pare em deixava conduir amb ell. La mare no ho

va saber mai.

HALIM: Crec que m’adormo una estona i tot.

DIANA: Dues hores més tard ja estem arribant a la fronte-

ra. La carretera voreja la costa. Corbes vorejant onades.

Condueixo en silenci. L’aire fresc em manté desperta. Ell

fa estona que no diu res. Vestit amb aquesta roba sembla

un bandarra de pel·lícula de sèrie B. Algú que podria dir-se

Daniele Milano sense problema. No parla gaire. De mo-

ment. Millor. No suporto la gent que parla tota l’estona.

- 34 -

DONA SuEcA: Estaran apropant-se a la frontera. Diana

esperarà travessar la frontera sense problemes. Tindrà

una teoria. Estarà gairebé segura de que la seva teoria és

certa

, però, tot i així, estarà nerviosa. No ho mostrarà, però

estarà nerviosa. Serà conscient de la possibilitat d’error. De

vegades

, les teories fallen.

HALIM: Ens apropem a la frontera. No dic res. Ella tampoc

diu res. Està nerviosa? No ho sé. No m’atreveixo a parlar.

Parlo massa. De vegades parlo massa.

DIANA: La meva teoria és aquesta. (És una teoria una mica

depriment perquè mostra com funciona el món

, però

això és una altra història.) La teoria va així: Hi ha un tipus

de gent que entra en llocs difícilment accessibles, creua

fronteres sense que li facin preguntes i fa coses que la

resta de gent no pot fer. És la gent que té diners i poder.

Per tant, si vols entrar en algun lloc difícilment accessible,

creuar una frontera o fer alguna cosa que no tothom pot

fer i no tens diners ni poder, hauràs de fer veure que en

tens. La confiança és molt important. Si tens confiança

sembla que tens poder. Si sembla que tens poder, sembla

que tens diners. Si sembla que tens poder i diners, la gent

s’aparta del teu camí i et deixa passar.

HALIM: El meu cor batega molt ràpid. Començo a veure

imatges de finals tràgics: la policia ens detura, la policia

ens dispara, el cotxe caient al mar, sang a les roques. Un

desastre. Respiro profundament i no dic res.

DIANA: Un cosa més. Les probabilitats que s’apartin del teu

camí i et deixin passar són directament proporcionals a la

quantitat de diners que aparentis tenir. Com més diners,

- 35 -

més probabilitats. És així de trist. Per tant, confiança. No

estic nerviosa, no estic nerviosa, no estic nerviosa. Miro en

Daniele Milano amb un somriure d’absoluta confiança. Per

tranquil·litzar-lo.

HALIM: No l’havia vist somriure fins ara. Potser està nerviosa.

DIANA, a halim, molt somrient: Tot anirà molt bé.

HALIM: Sí. Està molt nerviosa.

DIANA: Necessito música. Hi ha un CD posat. Premo el play.

HALIM: Comença a sonar una música.

HOME ELEGANT: El clan de los ahorcados, de Ferdinando

Baldi. 1968. Música de Gianfranco Reverberi. Amb Terence

Hill, Horst Frank, George Eastman i José Torres.

DIANA: És la banda sonora d’una pel·lícula. Antiga. Un

western. (A halim.) Ho sento. Vols escoltar una altra cosa?

HALIM: No. A mi m’agrada. Sembla que estiguem a dins

d’una pel·lícula. Si no tingués tants de nervis, em faria

gràcia. (A diana.) T’agraden els westerns?

DIANA: Pse. No gaire. Aquest no és tan dolent com sembla.

El tiroteig al cementiri del final no està malament.

HALIM: Però t’agrada aquesta música?

DIANA: M’agrada aquesta cançó. Un grup de soul la va

utilitzar per fer una altra cançó. Va ser un èxit quan jo era

petita. (Taral·leja la cançó breument. Talla en sec.) No soc

una fan de la música de westerns. El CD no és meu.

HALIM: Ah, no?

DIANA: És del propietari del cotxe. Qui porta CD al cotxe

avui?

- 36 -

HALIM: Tu no ets la propietària del cotxe?

DIANA: Jo?

HALIM: Ella es posa a riure. Jo em poso més nerviós. (A

diana.) És un cotxe robat? (A públic.) No vull posar-me

més nerviós.

DIANA: Tècnicament, no és un robatori.

HALIM: Has robat un cotxe??

DIANA: Tranquil. No, el cotxe no és meu. És d’algú que

conec. (Pausa.) I espero que aquest algú s’enfadi molt.

DONA SuEcA: A la frontera francesa només hi haurà un

policia francès avorrit.

DIANA: Ni tan sols ens veu passar.

DONA SuEcA: Parla el policia francès avorrit:

«En realitat sí que els vaig veure passar. Jo no entenc de

cotxes, però era un cotxe bo, de color negre. Jaguar. Molt

bonic. Sincerament, jo soc més de Peugeot, producte

nacional, però una cosa no treu l’altra. Una parella jove.

Ell semblava una mica... ja m’entenen... una mica esnob.

Estaven parlant. Discutint entre ells. I jo no en vull saber

res, de les discussions de parella. M’entenen, no? Doncs

això. Però sí, els vaig veure passar. I vaig pensar: ja us ho

fareu, vosaltres i la vostra discussió. Jo vull tranquil·litat. I no

m’equivocava. No feia ni tres segons que havien travessat

la frontera que ja estaven cridant.»

diana i halim es miren i criden d’entusiasme.

DIANA / HALIM: Ueeeeeeeehhh!!!!

HALIM: Gràcies!

- 37 -

DIANA: Tranquil. Encara falten tres fronteres més.

HALIM: No importa. Gràcies per això que estàs fent per mi.

DIANA: Ara no t’emocionis. No ho estic fent només per tu.

HALIM: Per què no ets amable?

DIANA: Ja t’ho he dit. Quan estic enfadada, soc desagra-

dable.

HALIM: No és una excusa adient. Jo soc amable.

DIANA: Ara em dones classes d’amabilitat? Et recordo que

tu vas intentar robar-me?

HALIM: I per què m’ajudes?

DIANA: Jo també vull anar a Estocolm. I vull fer enfadar

molt una persona. I portar-te fins a Estocolm és una forma

de fer-ho.

HALIM: Qui és aquesta persona?

DIANA: T’ho explicaré.

HALIM: Quan?

DIANA: Quan sigui el moment.

HALIM: D’acord.

DIANA: En Halim té raó. Ell és més amable que jo.

- 39 -

cAMP

67 hores abans de l’impacte.

DONA SuEcA: Conduiran unes hores amb l’impuls de l’eufò-

ria. Direcció nord, vorejant la costa. Portvendres, Cotlliure,

Argelers, Perpinyà. Ell s’ho mirarà tot amb ulls atents i

meravellats. Ella ja coneix aquell paisatge. Va pujar-hi una

vegada d’excursió amb l’escola. Van fer el recorregut dels

exiliats republicans fins a Ribesaltes per visitar el camp

Joffre.

HOME ELEGANT: Oh, no cal que en parlem d’això, ara!

DONA SuEcA: El camp Joffre és un lloc curiós. Es va inaugu-

rar el 1938. Primer hi van passar els refugiats republicans.

Després, els jueus a l’espera de ser deportats, els refugiats

soviètics, els presoners militars de la Segona Guerra Mun-

dial i els partisans de la independència d’Algèria. Els anys

60 i 70 serà un camp de reclassificació dels «harkis»:

els nord-africans que van lluitar amb l’exèrcit francès a

la guerra d’Algèria. Hi confinaran famílies senceres en

camps «d’acollida» durant dècades. Als 80 el camp es

transformarà en un Centre de Retenció pels immigrants i

- 40 -

els refugiats en situació irregular. El camp Joffre no tancarà

les seves portes definitivament fins l’any 2007. Ara és un

museu. Ja està.

HOME ELEGANT: Veus com no calia? No modifica la història.

DONA SuEcA: Serà un detall. Una modificació subtil en el

rostre de Halim. Un esforç per mantenir el somriure amable

mentre pensa en la paraula harki. Ve de la paraula àrab

haraki. Vol dir moviment. Però Halim no dirà res. De vega-

des els silencis diuen més que les paraules.

HOME ELEGANT, irònic: Molt bonic. Ara m’has emocionat.

DONA SuEcA: Idiota.

- 41 -

DEFENSA

63 hores abans de l’impacte.

DIANA: Sis de la tarda. Som a l’alçada de Lyon. No m’atre-

veixo a dir res. No crec que sigui una bona idea explicar-l’hi

tot a en Halim. Però si m’ho pregunta, hauré de respondre.

Hi té dret.

HALIM: Encara no m’has explicat de qui és el cotxe.

DIANA: Ho sabia. Merda.

DONA SuEcA: Hauries de contestar, reina.

DIANA: Molt bé. El cotxe no és meu. És del meu pare. Estic

molt enfadada amb el meu pare i necessito fer alguna

cosa dolenta amb aquest cotxe perquè vull que s’enfadi

moltíssim. Ja està.

HALIM: No estàs fent una cosa dolenta. M’estàs ajudant.

DIANA: No crec que ell ho vegi així. I ho estic fent per una

motivació absolutament infantil i egoista.

HALIM: Crec que no entenc per què ho fas.

DIANA: Saps quan t’enfades molt, molt, molt amb algú?

Quan l’odies tant que sents un profund plaer quan algú el

- 42 -

critica, i tu t’hi afegeixes, perquè és tanta la teva ràbia que

necessites parlar molt malament d’ell i odiar-lo, odiar-lo

molt?

HALIM: No.

DIANA: No t’has enfadat mai amb ningú, tu?

HALIM: Soc una persona positiva en general.

DIANA, a públic: Té raó. Sembla sortit d’un manual d’au-

toajuda.

HALIM: Intento pensar que tot té alguna cosa positiva.

DIANA: Doncs jo no. I estic enfadada amb ell.

HALIM: Però és el teu pare. El pare mereix un respecte.

DIANA: Això depèn del pare.

HALIM: No és un criminal.

DIANA: No n’estiguis tan segur. No el coneixes.

HALIM: Quina cosa tan dolenta ha fet?

DIANA: Moltes.

HALIM: I ara estàs conduint per França al costat d’un home

que no coneixes amb un cotxe robat només per fer enfadar

el teu pare.

DIANA: És un resum bastant aproximat. Sí.

HALIM: Em sembla una actitud poc responsable.

DIANA: No et fiquis amb la meva vida. T’he donat jo la meva

opinió sobre la teva vida? No. Doncs calla.

HALIM: Quina és la teva opinió sobre la meva vida?

DIANA: No la conec, la teva vida. Només conec la teva

fantàstica idea d’anar a Estocolm sense papers ni diners

- 43 -

per veure la teva «promesa» que fa cinc anys que no

veus per dir-li que l’estimes i casar-te amb ella com fan a

les pel·lícules romàntiques que, et recordo, són ficció. Però

jo no t’ho discuteixo. Fins i tot et porto fins allà. Però això

no vol dir que jo m’empassi tota aquesta merda.

HALIM: Un dia tu també voldràs casar-te i tenir fills.

DIANA: No ho crec. Tenir fills és un crim ecològic.

HALIM: Parles així perquè tu no creus en l’amor.

DIANA: Això no és «amor». És bogeria. O estupidesa hu-

mana.

HALIM: Tu penses que és una idea estúpida.

DIANA: No. Penso que ser romàntic es ser estúpid. Literal-

ment. Coneixes la paraula «estúpid»?

HALIM: Sé què vol dir estúpid. (Pausa.) I jo soc estúpid?

DIANA: Sí. És obvi que tens un cervell que pot pensar, però

et negues a fer-lo servir. Prefereixes anestesiar-te amb his-

tòries de contes de fades decadents que, si et soc sincera,

et donen una aparença ridícula. Però cadascú és com és. Jo

també tinc defectes. És la teva petita contribució d’estupi-

desa al món. Un món sense estúpids seria molt més avorrit.

HALIM: Tu no ets amable.

DIANA: No, no soc amable. Ja m’ho has dit abans, gràcies.

HALIM: Tu podries contestar diferent.

DIANA: Què?

HALIM: Diferent. Coneixes la paraula «diferent»? Triar

paraules diferents. Parlar amb veu amable. Ser amable.

DIANA: Per què?

- 44 -

HALIM: No ho sé. Però podries. Ser més amable. I més /

DIANA: I més dolça, i més carinyosa, i dir «oh, perdona,

disculpa, I beg you pardon» perquè això és el que haurien

de fer les noies, demanar disculpes quan són poc amables.

En canvi, els nois no ho han de fer, no?

HALIM: Fer el què?

DIANA: Demanar disculpes quan no són amables.

HALIM: Tothom ha de demanar disculpes. Homes i dones.

DIANA: La història de la humanitat està plena d’exemples

d’homes que no saben, no volen, no poden demanar per-

dó. Si ells no ho fan, per què ho haig de fer jo?

HALIM: Per educació?

DIANA: Doncs aleshores els homes són uns mal educats.

Quan ells siguin educats, jo també ho seré.

HALIM: Hi ha homes educats. Jo soc educat.

DIANA: Sí. Tens raó. Tu ets educat. Ets l’excepció. Felicitats.

HALIM: Tu et burles quan soc educat.

DIANA: No em burlo quan ets educat. (Pausa.) Em burlo

quan ets cursi.

HALIM: Cursi?

DIANA: De vegades ets una mica cursi.

HALIM: Vols fer-me enfadar. Però no podràs.

DIANA: No em posis a prova.

HALIM: Intenta ser positiva. Tu m’estàs ajudant a mi. Jo

t’estic ajudant a tu.

DIANA: Un moment. «Tu m’estàs ajudant?»

- 45 -

HALIM: Sí. Per a una noia és perillós viatjar sola. Tu condu-

eixes. Jo et defenso.

DIANA: Em defenses? De què?

HALIM: Dels perills.

DIANA: Segur. Tu em defenses dels perills? Ets el meu ca-

valler? Vindràs a defensar-me amb un cavall blanc i una

espasa?

HALIM: No. Però amb mi estàs més segura.

DIANA: Potser ets tu qui estàs més segur amb mi.

DONA SuEcA: Halim riurà. Error.

DIANA: Crec que és el moment de fer una parada.

HALIM: Què fas?

DONA SuEcA: Diana aturarà el cotxe en una mena de solar

abandonat. Sortirà del cotxe. Halim la seguirà. Tot serà

molt ràpid.

DIANA: Va! /

HALIM: Què? /

DIANA: Ataca’m. /

HALIM: Què? /

DIANA: Que m’ataquis. Intenta pegar-me. /

HALIM: No puc pegar a una dona. /

DIANA: Prova-ho. /

HALIM: No. /

DIANA: Doncs imagina’t que ve un home i vol violar-te. /

HALIM: Què? /

DIANA: Imagina que jo soc un home i et vull violar. /

- 46 -

HALIM: Però tu no ets un home. /

DIANA: Ja ho sé. Imagina. Imagination. Imagina que és de

nit i passes per un descampat, un descampat com aquest,

i hi ha un home. Un home amb males intencions. Aquest

home soc jo. /

HALIM: Espera. Això no funciona. Les noies no... /

DIANA: T’he dit que t’ho imaginis. És com un joc de rol.

Que t’imaginis que jo soc un home i que et puc fer mal. /

HALIM: Tu no ets un home i no em pots fer mal. /

DIANA: Ah, no? Provem-ho. /

HALIM: No. /

DIANA: És un joc de rol. /

HALIM: No vull jugar. /

DIANA: És de mentida. /

HALIM: Et faré mal. /

DIANA: Preocupa’t per tu. /

DONA SuEcA: Diana i Halim es prepararan. Ella s’aproparà

cap a ell amb aire amenaçador. Halim tornarà a riure. Error. /

DIANA: No riguis. /

HALIM: Perdona. /

DONA SuEcA: Diana donarà un petit cop a Halim. /

HALIM: Eh! /

DONA SuEcA: Halim es posarà en guàrdia. /

diana fa un cop de peu de taekwondo a halim.

- 47 -

DONA SuEcA: Serà un Dollyo Chagi. Cop de peu amb gir

lateral. Halim no s’ho esperarà. Caurà a terra. /

DIANA: T’he fet mal. Ho sento! /

DONA SuEcA: No. No serà el cos allò que li farà mal. /

HALIM: Calla. /

DIANA: Estàs bé? /

HALIM: Qui t’ha ensenyat aquestes coses?

DIANA: A classe de taekwondo.

HALIM: Fas classe de taekwondo?

DIANA: Des dels set anys. El meu pare m’hi va portar.

HALIM: El teu pare?

DIANA: No em miris així. No soc el puto Karate Kid.

HALIM: «Karate Kid»?

DIANA: Una pel·lícula nyonya que veia el meu pare de petit.

DONA SuEcA, irònica: Karate Kid, el momento de la verdad.

1984. Un mestre oriental ensenya karate a un nen que

pateix bullying.

DIANA: El meu pare volia un fill. Però mira, va tenir una filla.

HALIM: Per això estàs enfadada?

DIANA: Què dius? No! (halim l’observa.) Què?

HALIM: Res.

DIANA: Continuem?

HALIM: Continuem.

DIANA: Molt bé.

HALIM: M’has agafat per sorpresa. Jo també et puc fer mal.

- 48 -

DIANA: Vols que ho tornem a provar?

HALIM: No. Gràcies. Continuem.

DIANA: Estàs segur que no t’he fet mal?

DONA SuEcA: Només li fa mal l’amor propi.

HALIM: M’ha agafat per sorpresa!

DONA SuEcA: És clar.

DIANA: Això et passa per fer-te el perdonavides.

HALIM: «Perdonavides»?

DIANA: Veus? Estàs ampliant vocabulari. Tens raó. Tot té

alguna cosa positiva.

- 49 -

LLuNA

58 hores abans de l’impacte.

DONA SuEcA: Deu de la nit. El cel semblarà un quadre

pintat a l’oli. Una lluna plena enorme ho il·luminarà tot.

Estaran a punt de creuar el pont que separa la ciutat fran-

cesa d’Estrasburg de la ciutat alemanya de Kehl.

HALIM: Segona frontera. Torno a estar nerviós.

HOME ELEGANT: Conegut com a «Pont de l’Europe» pels

francesos i «Europabrücke» pels alemanys, el «Pont

d’Europa» va ser construït l’any 1960 com a símbol de la

reconciliació francoalemanya. Els vincles entre els antics

enemics de guerra s’han refet.

DONA SuEcA, irònica: Que bonic.

DIANA: El pont sembla no acabar-se mai.

HOME ELEGANT: Cada dia milers de persones travessen el Rin

i la frontera per anar a treballar, a passejar o de compres

al país veí.

HALIM: No puc respirar.

- 50 -

DIANA: No respiraré amb normalitat fins que no arribem a

l’altra banda del riu.

HOME ELEGANT: Les autoritats locals s’esforcen en dur a

terme projectes transfronterers per tal de fomentar les

relacions i amistats entre els nens francesos i els nens ale-

manys. «Els nens trien les amistats segons les afinitats, no

les nacionalitats», diuen les autoritats, satisfetes amb els

seus projectes. «Ja no hi ha fronteres físiques i ara tampoc

hi haurà fronteres mentals.»

DIANA: Tot sembla anar bé, de moment.

DONA SuEcA: Les associacions de comerciants a les dues

bandes de la frontera s’hauran queixat de l’augment dels

controls policials en els darrers anys. Les autoritats acaba-

ran reduint els controls. Però mira: just aquesta nit, n’hi

haurà un.

DIANA: Hi ha un control policial. És una dona.

HALIM: El meu cor batega, batega, batega ràpid.

DIANA: Respira. Relaxa’t. Somriu. Recorda el teu nom. Da-

niele Milano. Daniele Milano. Daniele Milano.

HALIM: Faig un somriure més llarg que el pont d’Europa.

Repasso mentalment. Benissimo. Bravissimo. Grazie. Ciao.

Ciao, bella. Benissimo. Bravissimo. Grazie. Ciao. Ciao, bella.

Benissimo /

DONA SuEcA: La policia serà una dona. Es dirà Ulrike, estarà

separada i tindrà dos fills de dos pares diferents. Haurà

passat les vacances a Sorrento un estiu i des d’aleshores

serà una enamorada d’Itàlia. Un cop al mes anirà amb els

seus dos fills a sopar a Il Limoncello, un dels restaurants

- 51 -

italians de la ciutat, per sentir-se com si fos de vacances

encara que només sigui unes hores. (Ara fa temps que

no hi van. Amb la crisi, el pressupost familiar s’ha reduït

bastant.) Quan la Ulrike veurà el document d’identitat de

Daniele Milano, els ulls li faran pampallugues i la seva boca

dibuixarà un gran somriure.

Parla, amb un accent italià terrible, la dona policia, Ulrike:

«Oh! Mi piace molto l’Italia! Jo he passat le vacanze a

Italia. A Sorrento.»

HALIM: Benissimo.

DONA SuEcA: «Coneix Sorrento? Oh, que bello que és

Sorrento!»

HALIM: Bravissimo.

DONA SuEcA: «Ens ho vam passar molto bene. Vam menjar

divinamenti. El seu país és un país meraviglioso. Tingui la

seva documentazione. I disculpi per haver-los fet aturare.

Avui en dia hem de ser més exhaustius que mai. Per tot

el tema dels immigranti illegali, ja m’entén. És la nostra

feina... la cosa nostra.»

HALIM: Grazie.

DONA SuEcA: «A vostè. Que tingui bon viatge.»

HALIM: Ciao. (Pausa.) Ciao, bella.

DONA SuEcA: «Oh. Ciao. Ciao, bambino caro.»

Ulrike veurà com s’allunya el cotxe de Daniele Milano sota

la llum de la lluna plena amb una certa nostàlgia. Però com

que és una dona pràctica, aviat pensarà en una altra cosa.

Com, per exemple, que demà mateix portarà els nens a

sopar a Il Limoncello. De sobte sentirà un desig irrefrenable

- 52 -

de, per una nit, llençar la casa per la finestra i menjar-se

una escalopa alla milanese.

DIANA: T’hi has fixat? A mi ni m’ha vist. Soc «la dona

invisible».

HALIM: Què vol dir «bambino»?

DIANA: Vol dir que has lligat. I que ja som a Alemanya.

DONA SuEcA: Germany: two points. L’Allemagne: deux

points.

- 53 -

HOTEL

54 hores abans de l’impacte.

DIANA: Fa més de quatre hores que hem travessat la fron-

tera. Tinc son, torno a tenir gana i no tinc ni idea d’on

som. Crec que ens hem perdut una mica. Decidim fer una

parada al primer hotel que trobem.

DONA SuEcA: Serà un hotel bastant car als afores de la ciu-

tat. Es faran passar per una parella que fa una escapada

romàntica. La recepcionista estarà mig adormida i no farà

gaires preguntes. Ella no haurà passat les vacances a Itàlia.

Els italians no li interessaran gaire.

DIANA: No ens atrevim a demanar on som. No volem cridar

l’atenció. Ja ho esbrinarem demà al matí. La recepcionista

ens observa mentre ens prepara la clau de l’habitació. Quan

veu la targeta de crèdit que m’ha regalat el meu pare pels

divuit anys, es relaxa immediatament. La meva teoria de

la pasta es torna a confirmar. Tristament.

HALIM: No m’agrada que ella hagi de pagar-ho tot. Em fa

sentir incòmode. Estic cansat. Tinc ganes de parlar amb

- 54 -

la Manar. La Manar és la meva promesa. Necessito parlar

amb ella.

DONA SuEcA: Parlarà molta estona per telèfon.

DIANA: Em sembla que estan discutint. Quan surto de la

dutxa encara parlen.

HALIM: Penjo el telèfon.

DIANA: M’ha semblat veure’l eixugar-se els ulls. Crec que

ha plorat. No se què puc dir-li. No el conec. I no soc gens

bona en intel·ligència emocional.

DONA SuEcA: Podries intentar-ho.

DIANA: Com?

DONA SuEcA: Pregunta-li com està. És un bon comença-

ment.

DIANA: Com estàs?

HALIM: No ho sé.

DIANA: Ah. Fantàstic. (A la dona sueca.) I ara què?

DONA SuEcA: Espera. Espera i escolta.

DIANA: D’acord.

HALIM: Potser m’estic equivocant. (Plora.)

DIANA: Un home expressant els seus sentiments al meu

davant. No sé si ho podré gestionar, això. (Pausa.) Halim.

(Pausa.) Halim. Soc aquí. Soc aquí i t’escolto. D’acord?

HALIM: En general no m’agrada plorar davant de la gent.

DIANA: Benvingut al club.

HALIM: He perdut la meva casa. He perdut el meu país.

He perdut la meva família. He perdut els meus amics, la

- 55 -

meva llengua, el meu nom. No és just que vulgui tenir

una família?

DIANA: T’ha dit que no et vol veure? Que s’ha acabat?

HALIM: No. Sí que em vol veure.

DIANA: Doncs això està molt bé!

HALIM: Ella vol que parlem.

DIANA: Això no està tan bé. O sí. Potser és una bona notícia.

DONA SuEcA: Li donarà un mocador de paper. I fins i tot li

farà un gest amistós. Una mica maldestre, tot s’ha de dir.

DIANA: No està malament, per algú sense intel·ligència

emocional.

DONA SuEcA: La intel·ligència emocional és com el taekwon-

do: qüestió de pràctica.

DIANA: Mira, Halim. Jo m’esperaria a parlar amb ella. Sense

precipitar-te. Primer de tot seus, la mires als ulls i escoltes.

Després ja veuràs què has de fer. No et sembla?

HALIM: Tens raó.

DIANA: A més, tu en general ets una persona positiva, no?

No com jo, que soc una cínica. T’anirà bé. Tindràs un final

feliç amb un casament amb molts de convidats i moltes

flors i unicorns per tot arreu. (A públic.) No em puc creure

que jo estigui dient això.

HALIM: I amb música i ball.

DIANA: I amb música i ball.

HALIM: I tu estaràs convidada i ballaràs amb tots nosaltres.

DIANA: Bé. Això ja no ho sé. Jo ballo bastant fatal.

HALIM: És molt fàcil. Només has de seguir el ritme.

- 56 -

DIANA: Justament. Aquest és el problema.

DONA SuEcA: Halim posarà una cançó al seu mòbil. (Música.)

Començarà a ballar. Convidarà a ballar a Diana. Ella s’hi

negarà. Ell insistirà. (Ballen.) Comprovarem que, efectiva-

ment, balla bastant fatal.

DIANA: Calia dir-ho, això?

DONA SuEcA: No. Però m’ha vingut de gust.

- 57 -

MALSON

53 hores abans de l’impacte.

DIANA: El llit és més gran que un camp de futbol, però en

Halim diu que ell dorm a terra. Li dic que no passa res,

però ell insisteix. No tinc ganes de discutir. Estic esgotada.

M’adormo en dos minuts. Em desperto una hora més

tard, cridant.

HALIM: Estàs bé?

DIANA: Sí. Perdona. He tingut un malson.

HALIM: I què passava dins el malson?

DIANA: Res. No me’n recordo.

HALIM: Molt bé. Intenta dormir.

DIANA: Sí que me’n recordo. Però no puc explicar-l’hi. Ell

també hi surt.

HALIM: Això no ho sabia. /

DIANA: No, no ho sabies. /

DONA SuEcA: Aquella nit, Diana tindrà un malson. Al mal-

son

, Halim serà un terrorista musulmà i durà un turbant i

una bomba a punt d’esclatar.

- 58 -

HALIM: Un turbant? Jo mai m’he posat un turbant.

DIANA: No aconsegueixo adormir-me. Ell tampoc dorm. Així

que parlem. Parlem una mica de tot. De la vida. Dels llibres.

Del futur. De William Shakespeare. En Halim parla molt.

HALIM: Tu també parles molt.

DIANA: Parlem fins que els ulls se’ns tanquen i ens quedem

adormits. Per fi.

- 59 -

TRANSFORMAcIÓ

DONA SuEcA: Un dels llibres del professor Tössberg és La

transformació inevitable.

Defensa la transformació radical de la societat.

Una societat menys material, però més humana.

Veu el sistema actual com una carrera absurda, sense horit-

zó. Reivindica el retorn a una vida més pobra, més senzilla.

De persona a persona, conscient amb l’entorn.

Ser més pobres en coses, però rics en vincles humans.

Ell mateix reconeix que a priori no és una idea gaire

atractiva.

La societat de consum és mil vegades més seductora.

La paraula «pobre» fa por.

Però argumenta que és l’única opció si volem conservar

el planeta.

El nostre actual model de vida, afirma, és d’una lògica

suïcida.

En el passat, la majoria de les civilitzacions creaven costums

i formes de viure que asseguraven les condicions de vida

- 60 -

de les generacions futures. Aquelles civilitzacions que no

ho van fer van desaparèixer.

«I avui?», es demana Tössberg.

Avui som la civilització més rica de la història a nivell

material.

Tenim tot el coneixement i la tecnologia possibles.

Però a nivell humà som un desastre.

I estem esgotant els recursos del planeta.

Segons Tössberg, només hi ha dues opcions: la via del

decreixement o la via de la barbàrie. O deixem de créixer

o ens matem entre tots.

Ja no n’hi ha prou amb reciclar quatre plàstics.

La qüestió ecològica hauria de ser prioritària.

De moment, cap polític ha gosat posar-ho sobre la taula.

Suposa un canvi radical de paradigma.

És com voler deturar un vehicle que es nega a frenar.

En el passat, civilitzacions i formes de vida senceres es van

extingir perquè no tenien la informació.

Nosaltres sí que la tenim.

Podem saber què està passant a cada racó del planeta.

Si llenço una ampolla de plàstic al mar, sé on acabarà.

Nosaltres tenim l’opció del gest perjudicial o del gest

amable.

Però, som amables?

Un dels problemes, afirma Tössberg, és la desaparició de

l’amabilitat.

Amabilitat amb nosaltres mateixos, amb els altres éssers

vius, amb els recursos del planeta.

- 61 -

PASSAT

47 hores abans de l’impacte.

DIANA: Ens despertem tard. Baixem a esmorzar i ens llancem

damunt del bufet.

HALIM: Hi ha de tot. Podria menjar un elefant. Potser dos.

DIANA: Descobrim que som als afores de Nuremberg.

DONA SuEcA: Nuremberg. /

HOME ELEGANT: Nuremberg. /

HALIM: Nuremberg? /

DONA SuEcA / HOME ELEGANT, alhora: Sí, Nuremberg. La

ciutat dels judicis de Nuremberg.

DIANA: No coneixes els judicis de Nuremberg?

DONA SuEcA: A Nuremberg es va jutjar tots els responsables

del govern nazi després de la Segona Guerra Mundial.

Primer van jutjar els càrrecs importants. Després van jutjar

els metges. Després els jutges. Després els vigilants, em-

presaris, funcionaris menors i personal sanitari.

DIANA: Hi ha una pel·lícula. Antiga. La vam veure a classe.

- 62 -

HALIM: I de què els van acusar?

DIANA: Crims contra la pau. Crims de guerra. Crims contra la

humanitat. Coses així. Als jutges, per exemple, els van jutjar

per aplicar lleis contra la població que no fos de raça ària.

La llei de la puresa racial i coses així. Sortia a la pel·lícula.

HALIM: Llei de la puresa racial?

DIANA: Si eres un jueu i tenies relacions sexuals amb un

alemany de raça ària, et mataven. Els nazis eren així. Millor

no t’explico els detalls. No és una conversa gaire «adient»

per a l’hora d’esmorzar. No vull ser desagradable.

HALIM: T’agrada molt la història. Hauries d’estudiar Història.

DIANA: El meu pare em mataria. Diu que Història és «una

carrera amb molt de passat i poc futur».

HALIM: Quina és la feina del teu pare?

DIANA: Era cap del consell d’administració d’una fàbrica.

HALIM: Una fàbrica de què?

DIANA: De components metàl·lics. Ara es dedica a la po-

lítica.

HALIM: I què vol dir una carrera amb molt de futur?

DIANA: No ho sé. (Irònica.) Polític?

HALIM: Els polítics d’ara no tenen gaire futur. Algun dia

també hi haurà un judici. I hauran d’explicar per què van fer

lleis que van provocar la mort de persones. Hi ha persones

que han mort esperant.

DIANA: No sé què dir. I quan no sé què dir, dic coses idiotes.

La mort pot aparèixer en qualsevol moment. Heidegger

deia que bla, bla, bla... /

- 63 -

DONA SuEcA: Diana parlarà una estona. Sobre la vida. Sobre

la mort. No se n’adonarà que fa estona que parla sola.

DIANA: Sí, d’acord. És cert. No me n’adono que estic filo-

sofant i que ell fa estona que no diu res.

HALIM: Què saps tu de la mort?

DIANA: Home. Sé coses.

HALIM: Què saps tu dels problemes? Et penses que la gent

alegre no en té

, de problemes? Doncs sí. Molts! Però no

van per la vida enfadats, queixant-se de tot, omplint el món

de frases desagradables. Saps què és veure la mort inespe-

radament? És estar en una embarcació de merda un mes

de gener a les cinc de la matinada al mig del mar

, amb les

mans i els peus glaçats. És veure com les persones que han

vingut a rescatar-te no et poden salvar perquè resulta que

uns polítics han signat un tractat per canviar la normativa

europea

, i la nova normativa europea diu que, fins que no

s’enfonsi del tot l’embarcació de merda, no estan autorit-

zats a salvar les persones. I tu ets allà, esperant, desitjant

que allò s’enfonsi, però no s’enfonsa, i vas veient com els

teus companys de viatge, els teus amics, la teva família,

van morint

, congelats. I primer intentes animar-los i estar

alegre i parles amb ells i intentes fer-los riure i parlar amb

ells

, perquè penses que mentre sentis la seva veu allà, a la

foscor, encara seran vius. I la primera que deixa de parlar

és la teva germana gran. Després li toca al teu germà gran.

I a la teva mare. Fins que arriba el moment en què la teva

germana petita, que només té onze anys, et pregunta si ella

també es morirà. I aquestes són les seves últimes paraules.

I després res. Després silenci. Només silenci.

- 64 -

DIANA: Marxem de Nuremberg en silenci. No se m’acudeix

res que pugui dir que no soni estúpid.

- 65 -

FuTuR

DONA SuEcA: Al seu llibre El futur com a excusa, Tössberg

reflexiona sobre els conceptes de futur, veritat i política.

De com la publicitat, l’empresa i la política utilitzen el con-

cepte de futur. És molt fàcil parlar del futur, diu, perquè

encara no existeix.

La majoria dels poderosos construeixen així les seves

promeses.

Tothom pot dir: «en el futur faré això».

Però en realitat és un discurs poc concret.

El futur és aquella cosa que, quan arriba, deixa d’existir.

I totes les promeses de futur desapareixen amb ell.

Només existeix el present. Però la tendència general avui

és evitar-lo.

I evitar així les responsabilitats.

Els personatges de les obres d’Anton Txèkhov, per exemple,

resten aturats en la nostàlgia del passat o en la utopia del

futur i es neguen a afrontar el seu present. «A Moscou,

a Moscou!», i tot allò. Doncs compreu un bitllet i aneu a

Moscou d’una vegada, nenes!

Manipular el passat és perillós. Evita assumir responsabilitats.

- 66 -

Recrear-se en el futur és còmode. Evita l’acció.

Al llibre no pot faltar tampoc algun comentari sobre

Hamlet, el personatge mític de Shakespeare, símbol de

la no-acció.

Però no entrarem en detalls. «Paraules, paraules, paraules.»

HOME ELEGANT, amb un paper a la mà, assajant: Les meves

paraules no agradaran. no poDen venir totS. M’atacaran.

M’amenaçaran. Però jo sé que ho estic fent pel futur

d’aquest país. El vostre futur. El futur dels nostres fills. no

poDen venir totS. Seleccionem-los. Triem les persones més

adients, les més productives, les que defensin els valors

tradicionals i els bons costums. Tenim tot un equip treba-

llant en aquest tema. Accelerarem els tràmits de deporta-

ció. Arribarem a acords amb els països d’origen. Crearem

mecanismes de retorn més àgils. Un sistema de fronteres

exteriors més segures. Ja hem reduït els pressupostos de

salvament marítim. Hem modificat la normativa europea.

Però no n’hi ha prou. Hem d’afrontar el problema de cara

i trobar-hi una solució final, definitiva. (Pausa. Rellegeix en

silenci.) No. «Solució final» no sona bé. Qui ho ha escrit,

això? (Corregeix el paper.) Incompetents.

- 67 -

TATTOO

39 hores abans de l’impacte.

DONA SuEcA: Continuaran direcció nord. Faran tres parades

per anar al lavabo i menjar alguna cosa. Parlaran molt poc.

DIANA: No suporto que estigui callat i trist. Prefereixo el

seu parlar excessivament optimista.

DONA SuEcA: «En determinades circumstàncies acabarem

entenent que la felicitat és, més que moltes altres coses

que pressuposem, un esforç.» Hennig Tössberg.

DIANA: Ens apropem a la frontera amb Dinamarca. La

darrera ciutat alemanya es diu Flensburg. La primera ciu-

tat danesa es diu Krusa. Es triguen només vint minuts en

arribar a Krusa des de Flensburg. Els fem en silenci. Sabem

que hi ha moltes possibilitats de que hi hagi controls a la

frontera. Estem callats i nerviosos. De sobte, Halim parla.

Només són tres paraules.

HALIM: Anirà tot bé.

DIANA: I encara que soni terriblement incert, li agraeixo la

mentida. Ens apropem al control de policia danès. És un

home.

- 68 -

HALIM: Porta un tattoo.

DIANA: Un tatuatge.

HALIM: Tattoo.

DIANA: Se’n diu tatuatge. Porta un tatuatge horrible. Un

cor enorme amb un nom de dona. En lletres ben grans.

HALIM: D-O-L-O-R-E-S.

DONA SuEcA: Parla el policia danès amb un tatuatge hor-

rible:

«Sí, recordo el cotxe. Un Jaguar. Bon cotxe.»

HOME ELEGANT: Gràcies!

DONA SuEcA: «Crec que eren companys de feina. Viatge

de feina, segur. Devien tornar d’una reunió xunga. Feien

cara de cansats. Ella era mona, pell clara, ulls blaus. Ell, més

morenet. El tipus d’home que si se’t presenta sense afaitar

i amb un altre cotxe l’atures per si de cas perquè penses:

“I si és un d’aquests?”. No, no els vaig deturar. Aquell dia

tenia el cap en un altre lloc. Culpa de la Dolores. “Fes-te

un tattoo amb el meu nom, fes-te un tattoo amb el meu

nom.” I jo me’l faig. Ben gran, perquè la Dolores calli. Tres

mesos més tard, la Dolores em deixa. Em deixa! I jo allà,

com un estúpid, amb aquell tattoo gegant. Va ser una

mala època. Cada matí em mirava al mirall i veia aquell cor

i aquelles lletres dient: “estúpid”. Vaig sentir-me estúpid

durant molt de temps. No recordo la data exacta, però

ells van creuar la frontera algun d’aquests dies. Podrien

haver passat tres girafes blaves ballant salsa. Tampoc les

hauria vist. Només veia al meu davant la paraula “estúpid”

tatuada dins d’un cor.»

- 69 -

DIANA: Creuem la frontera.

HALIM: Creuem la frontera. Respirem.

DIANA: Si fos el guió d’una pel·lícula, aquí també dirien que

això és inversemblant.

HALIM: Què dius?

DIANA: Res. Continuem conduint direcció nord-est. Girem

cap a l’est en direcció Odense.

HALIM: Creuem un pont molt llarg...

DONA SuEcA, a l’home elegant: El discurs amb metàfores de

ponts i pau i amor europeus, te’l pots estalviar.

HALIM: El pont deu tenir més de quinze quilòmetres.

DIANA: Tretze. El paisatge és tot molt pla. Ni una muntanya.

Casetes de color groc pastel i sostres de color teula.

HALIM: És molt bonic.

DIANA: Si t’agraden els colors pastel. Som a menys d’una

hora de Copenhaguen. Coneixes Copenhaguen?

HALIM: No. Però conec la història de la sirena d’Andersen.

DIANA: Evidentment. Una d’aquestes històries romànti-

ques que t’agraden a tu. Una noia que es queda muda i

sense cames decents perquè s’enamora d’un príncep. Ui.

Perdona. A mi, les històries de noies que es destrossen el

físic per agradar als homes em rebenten.

HALIM: Conec el conte. No m’agrada. És trist. Els contes

d’Andersen són tristos.

DIANA: No m’estranya. Pobre Andersen. La repressió sexual

no se li va posar bé.

HALIM: Per què ho dius?

- 70 -

DIANA: Perquè era homosexual, no?

HALIM: No ho sé. (Pausa.) Al meu país no hi ha homose-

xuals.

DIANA, riu: Molt bona, aquesta. (Pausa.) Ah. No era una

broma.

HALIM: Era una ironia.

DIANA: Al meu país abans tampoc n’hi havia. Els posaven a

la presó. (Irònica.) Però mira

, el meu avi diu que en aquella

època es vivia millor.

HALIM: Al meu país també es vivia millor abans de la guerra.

DIANA: Sí, és clar. Si no eres homosexual, ni parlaves de

religió, ni de sexe, ni de corrupció, ni de política. Com al

meu país. Però tothom vivia molt bé. Típic. Se’n diu sín-

drome d’Estocolm.

DONA SuEcA: Síndrome d’Estocolm. Reacció psicològica

en la que la víctima d’un segrest acaba desenvolupant

un fort vincle afectiu amb el segrestador. Mal interpreta

l’absència de violència contra la seva persona com un acte

de bondat de l’agressor. Una mena de «podria ser pitjor».

HALIM: I per què es diu «d’Estocolm»?

DONA SuEcA: El 23 d’agost de 1973, Jan Erik Olsson va

intentar assaltar el Banc de Crèdit d’Estocolm. Va agafar

quatre hostatges: tres dones i un home. A pesar de les ame-

naces i el maltractament, tots quatre van acabar protegint

el segrestador davant de la policia. Un d’ells va arribar a

dir, un cop alliberat: «Confio en ell plenament. Viatjaria

amb ell per tot el món.» (diana observa halim.)

- 71 -

DIANA: Halim. No t’enfadis. Però t’haig de demanar una

cosa.

HALIM: D’acord.

DIANA: Saps allò del malson? No m’ho puc treure del cap.

HALIM: No entenc el problema.

DIANA: El problema és que he somiat que ets un terrorista

i necessito que m’ensenyis què hi ha dins la teva motxilla.

HALIM: Tu també penses que soc un terrorista?

DIANA: No, jo no penso que siguis un terrorista. Però la

teva motxilla pesa com un mort i he tingut un malson i

estic nerviosa i crec que tinc dret a saber què collons portes

dins d’aquesta motxilla. Només vull saber que no és una

bomba i quedar-me tranquil·la. M’entens?

HALIM: Sí, t’entenc. Em sap greu.

DIANA: Què vols dir, que et sap greu?

HALIM: No et quedaràs tranquil·la.

DIANA: No m’ho vols dir?

HALIM: Sí que t’ho vull dir. Però tu no et quedaràs tranquil-

la. (Pausa.) És una bomba.

DIANA, a públic: I me l’ensenya. Obre la motxilla i m’ense-

nya la carcassa d’una bomba. (A halim.) Per què la portes?

HALIM: Per moltes coses. Per no oblidar. Per si algú em

pregunta per què he vingut. Per si algun dia puc tornar-la

al senyor que va llançar-la damunt de casa meva.

DIANA: Observo la bomba amb atenció. És el primer cop

que en veig una.

- 72 -

DONA SuEcA: En un dels costats hi haurà unes lletres, un

número i un petit dibuix. La superfície estarà una mica

deteriorada, però es podrà veure prou bé.

DIANA: Jo el conec, aquest dibuix.

DONA SuEcA: És el logo d’una empresa. Concretament,

d’una fàbrica de «components metàl·lics».

DIANA: Aquí és quan tinc un moment de reconeixement.

DONA SuEcA: Reconeixement o anagnòrisi: quan el per-

sonatge descobreix alguna informació que fins aquell

moment ignorava sobre la seva identitat, els seus éssers

estimats o el seu entorn. Aquest descobriment sol produir

un canvi en la seva conducta i l’obliga a fer-se una idea

més concreta d’ell mateix i del món al seu voltant.

DIANA: Prenc la decisió gairebé sense pensar. /

DONA SuEcA: Error. /

DIANA: Halim, et ve de gust fer una parada? /

HALIM: Una parada? On? /

DIANA: En un hotel molt gran amb vistes al mar. Però hau-

rem de vestir-nos apropiadament. /

HALIM: Ara? /

DIANA: Queda molt a prop de l’estàtua de «La sirenita».

Mira tu quina casualitat.

- 73 -

DIFERÈNcIA

DONA SuEcA: Al llibre ON / OFF, Tössberg parla de fronteres.

Internes i externes.

De com internet ha modificat els nostres pensaments i

emocions.

Internet ens havia de fer lliures, diu, però ens ha fet més

intolerants.

Ara hi ha dos mons: el món online i el món offline.

Al món online, tu ets l’amo. Pots dissenyar-lo segons el

teu gust.

Pots eliminar la gent que no t’agrada. O que no pensa

com tu.

El món online permet eliminar la diferència.

Al món offline, exterior, físic, en canvi, tu no controles res.

És més inesperat. Pot passar qualsevol cosa. Igual algú et

sorprèn amb algun pensament nou. Igual algú et diu «no».

Igual has de callar el que penses. Igual has d’acceptar que

algú no et digui allò que tu vols sentir.

El món offline suposa un esforç. Un esforç que ajuda a

desenvolupar les habilitats socials. Empatia. Paciència.

Escolta. Compassió.

- 74 -

És com la gimnàstica. Si no es practica, se’n perd l’habilitat.

Per això la majoria prefereix el món online.

És un espai confortable. Tots són els nostres amics.

Ens manté dins la il·lusió que allà ens comprenen millor.

Però en realitat és una fàbrica de fronteres mentals.

Havia de servir per trencar fronteres, però n’ha construït

d’altres molt més perilloses. Les de l’ego, les del pensament

únic, les que ens fan creure que som els portadors de la

veritat absoluta.

El diàleg és la trobada amb l’altre, el diferent.

Si elimino aquell que pensa diferent, com podré aprendre

a escoltar? Si no suporto perdre en un debat, com podré

evolucionar? Si només vull tenir la raó, com podré tenir

la calma?

I ara, el món online està transformant el món offline.

Tot això té com a resultat una profunda indiferència al

dolor de l’altre.

HOME ELEGANT, amb un paper, assajant: Està morint gent

al mar, és cert. És una tragèdia. I sé molt bé que el docu-

ment que vam signar amb el Consell Europeu no agrada

a tothom. Però jo us demano un petit esforç. Un esforç de

confiança. Ara oblideu totes les dades i tots els discursos,

fins i tot els meus discursos. I penseu, com vaig pensar jo:

«Quina classe de persona arrisca la vida del seu fill d’aques-

ta manera?». Ho faríeu, vosaltres? Teniu fills? Posaríeu en

perill les seves vides? Ho faríeu? Jo ho tinc molt clar. Jo no

posaria mai els meus fills dins d’un vaixell que s’enfonsa.

(Apunta la darrera frase al paper.)

- 75 -

cORBATA

36 hores abans de l’impacte.

DONA SuEcA: Aparcaran davant d’un hotel de gran luxe. S’hi

celebrarà un congrés. S’arreglaran, pentinaran, maquillaran

abans d’entrar. Ella l’ajudarà a fer-se el nus de la corbata.

HALIM: No entenc què vol fer. No m’agrada la idea. Però no

dic res. Em sap greu dir que no. Ella m’ha portat fins aquí.

DIANA: Has fet mai teatre? Ara farem d’actors. D’acord? Tu

em segueixes. No et preocupis, jo sé on vaig, conec el lloc.

Tu has de fer veure que també coneixes el lloc. L’actitud

és important. Mira sempre al teu davant. Com si sabessis

on vas. Camina amb naturalitat, amb confiança. Sense

exagerar. Amb mesura. Important: no et deturis. Trobarem

gent pel camí. Els saludes amb un cop de cap, com si ja els

coneguessis. Amb una mica d’aires de superioritat.

HALIM: De perdonavides?

DIANA: Exacte. Ho has entès bé?

HALIM: Sí.

DIANA: I ara dona’m la motxilla.

- 76 -

HALIM: Per què?

DIANA: Confies en mi, sí o no?

HALIM: Sí.

DIANA: Si confies en mi, dona’m la motxilla.

Ho fa.

diana posa la motxilla dins d’una bossa més

discreta i elegant.

DONA SuEcA: Ho faran. Caminaran. Saludaran. Somriuran.

No es deturaran. Arribaran a una sala de congressos buida.

Gairebé buida. Només hi ha un home elegant, assajant.

HOME ELEGANT: Ara sí?

DONA SuEcA: Ara sí. Parla l’home elegant.

HOME ELEGANT: Ara em toca a mi. Ara, imagina que et

trobes en un moment decisiu de la teva vida. Un moment

important. El teu partit polític, fins ara més aviat modest,

ha anat creixent espectacularment els darrers anys i tu,

gràcies al teu encant, know-how, savoir faire, elegància i

tot allò, has anat ascendint fins al punt de ser considerat

una de les promeses més fermes en el futur polític del teu

país. Aquest any has estat convidat per primera vegada

a fer una conferència al Fòrum Internacional de Polítics i

Empresaris, un esdeveniment molt exclusiu que enguany

se celebra a Copenhaguen. Aquest vespre faràs la teva

intervenció. De moment tot ha anat molt bé. Ja estan

començant a parlar de tu com a «l’Esperança d’Europa».

Aquesta frase va aparèixer ahir al costat de la teva foto.

Portada a la revista Time. T’ha costat molt arribar fins aquí.

La conferència d’avui és una recompensa per tot aquest

- 77 -

esforç. I avui, just avui, decideixen informar-te del robatori

del teu cotxe.

DONA SuEcA: El destí té sentit de l’humor. Humor negre.

HOME ELEGANT: I tu tens preparat un discurs fantàstic. Tens

un equip treballant en això. Ha de ser una conferència

brillant. Que faci història. I t’arriba aquesta notícia. No

saps si és una mena de conspiració o l’acció d’algú que

et té mania. A nosaltres, els poderosos, els empresaris, els

polítics, la gent que té coses en general, ens tenen molta

mania. Molta gent no valora la nostra feina.

DONA SuEcA, irònica: Colla de desagraïts.

HOME ELEGANT: Però tu no penses deixar que això t’afecti.

Només has de saber triar bé les paraules adequades i tot

anirà bé. I la corbata. És molt important triar bé la corba-

ta. Però ara —i això és només un petit

, minúscul detall

d’obsessiu-compulsiu— després de rebre aquesta notícia

inesperada, traumàtica, ja no pots fer el discurs amb aques-

ta corbata. (Agafa el mòbil. Truca.) Hola nano! Encara ets

a dalt? Perfecte. Escolta, em pots portar una altra corbata?

El de seguretat t’obrirà. Sí. La de color morat. Gràcies.

Espero. (Pausa.) La trobes? No

, l’estampada no. Llisa. Una

que fa com unes aigües. És la meva corbata de la sort.

Mira. Xorrades. (Pausa.) Com que no hi és? Merda. Potser

no me la vaig emportar. No

, no, llisa. Merda. Hi ha alguna

botiga oberta a aquestes hores? Merda. Merda. Merda.

DIANA: Vigila el llenguatge.

DONA SuEcA: Entraran Halim i Diana. L’home elegant no-

més veurà en Halim. Més ben dit: només veurà la corbata

d’en Halim.

- 78 -

HOME ELEGANT: Espera. Sí, sí, sí. Un moment, un moment

que acabo de veure un assistent amb una corbata com la

meva. Sí, tu. És clavada. És perfecta. No, no ho sé, crec

que és un becari. Excuse me. Can I have your tie? Your tie?

Just for one hour?

HALIM: Of course. It’s yours.

HOME ELEGANT: Yes? Nano, solucionat, et deixo. Ens veiem

ara. Gràcies. (Penja.) Thank you very much! (Intercanvi de

corbates.) Nice. I like it. Beautiful and smart. (Acabant

de posar-se la corbata.) Perfect. This is fucking awesome.

DIANA: Vigili el llenguatge, senyor ministre.

HOME ELEGANT, a diana: I vostè qui és?

DIANA: La dona invisible.

HOME ELEGANT: Diana? Què hi fas, aquí? I vestida així...

DIANA: Teòricament anava de vacances. Però algú em va

deixar plantada.

HOME ELEGANT: No podia dir que no. Em van avisar amb

poc temps.

DIANA: Però tu podies haver-me avisat a mi.

HOME ELEGANT: No et van avisar?

DIANA: No. No em van avisar.

HOME ELEGANT: Ho sento. Me’n vaig oblidar.

DIANA: Del meu aniversari també te’n vas oblidar.

HOME ELEGANT: La meva secretària no et va enviar un regal?

DIANA: Una càmera de fotos. Com l’any passat. Gràcies.

HOME ELEGANT: No és culpa meva. Vaig canviar de secretària.

- 79 -

DIANA: És el tercer any que em regales una càmera de

fotos. Et penses que les col·lecciono? Ni tan sols et prens

la molèstia de pensar-hi.

HOME ELEGANT: No és culpa meva si cada any haig de can-

viar de secretària.

DIANA: Home, si no et suporten més d’un any, potser una

mica culpa teva sí que és.

HOME ELEGANT: Potser tu no te n’adones, però la meva feina

és molt estressant.

DIANA: Tan estressant com per oblidar-te de mi?

HOME ELEGANT: Per què estàs tan rabiosa? Abans t’agrada-

ven els meus regals.

DIANA: Abans no sabia d’on venien els diners.

HOME ELEGANT: Què has vingut a fer aquí?

DIANA: He vingut a posar una bomba.

HOME ELEGANT: Què!!!???

DIANA: Tranquil. És broma.

HOME ELEGANT: Com has arribat fins aquí?

DIANA: En cotxe. L’he estrenat.

HOME ELEGANT: Com que has estrenat...? Has estat tu?

Però no pots!

DIANA: Sí que puc. Tinc divuit anys. I el carnet. /

HOME ELEGANT: Vas aprovar l’examen? /

DIANA: Sí. /

HOME ELEGANT: Felicitats. /

DIANA: Gràcies. /

- 80 -

HOME ELEGANT: Però no potS robar-me el cotxe! el meu cotxe

nou! a mi! per què Ho HaS fet, això, eH? conteSta!

DIANA: Perquè volia veure’t exactament així! /

HOME ELEGANT: Així com? /

DIANA: Enfadat! /

HOME ELEGANT: Doncs ja ho tens! Contenta? /

DIANA: Sí! /

ELEGANT: Molt bé! (Pausa.) Has vingut conduint sola fins

aquí? Et podria haver passat qualsevol cosa.

DIANA: Oh, no he vingut sola. M’ha acompanyat ell.

HOME ELEGANT: Qui?

HALIM: Halim.

HOME ELEGANT: El becari?

DIANA: Aquest és en Halim. I no és becari. Halim, aquest

és l’Alfred. I és el meu pare.

ALFRED: Halim? Això és musulmà, no? És un terrorista?

M’has portat aquí un terrorista?

DIANA: No és un terrorista.

ALFRED: És el teu xicot? Has decidit portar-me un xicot, un

«Halim»? Precisament avui?

DIANA: No és el meu xicot. Som amics.

ALFRED: Podries buscar-te amics de la teva edat. Què me’n

dius dels teus companys de classe?

DIANA: No suporto els meus companys de classe. La meitat

de la meva classe vol ser model per ser famós. O cantant,

per ser famós. O actor, per ser famós. O futbolista, per ser

- 81 -

famós. O blogger, per ser famós. Tothom perd el cul per

ser famós. Estan malalts.

ALFRED: I això és tan dolent?

DIANA: Oblida-ho. En Halim no vol ser famós. Només vol

anar a Estocolm. I jo l’hi porto.

ALFRED: Amb el meu cotxe.

DIANA: Amb el teu cotxe.

ALFRED: Ell també ha conduit el meu cotxe?

DIANA: Tranquil. No l’ha tocat. No té papers per conduir.

ALFRED: Té passaport, com a mínim?

DIANA: Té un document d’identitat. Italià.

HALIM: Benissimo.

ALFRED: No sé si vull sentir la resta de la història.

DIANA: Doncs ara ve la part més emocionant.

ALFRED: Prou, Diana! Això no és un joc, ni una broma! És

un tema molt seriós! Avui és un dels dies més decisius de

la meva vida! M’haig de concentrar! He de fer un discurs

impecable. Allà dins hi ha persones molt importants.

DIANA: Nosaltres també som persones importants.

ALFRED: No vull dir això. En cap moment se’t va passar pel

cap demanar permís?

DIANA: No t’haig de demanar permís.

ALFRED: Vius a casa meva.

DIANA: Fa quatre dies que hi visc. I ja soc major d’edat.

ALFRED: Ets major d’edat, sí. Això vol dir que ja tens res-

ponsabilitat penal. Podria fer que us detinguessin ara

- 82 -

mateix. Robatori. Falsedat documental. Ús il·legítim de

vehicles a motor. Inducció o promoció de la permanència

irregular a Espanya, França, Alemanya, Dinamarca. Tràfic

de persones.

DIANA: Sí. Imagina’t els titulars. «La filla de La Promesa

d’Europa, acusada de tràfic de persones.» Queda bonic.

Segur que tindries una altra portada a la revista Time.

ALFRED: No ho faré.

DIANA: No, no ho faràs.

ALFRED: Podria acusar-lo a ell. Destrossar-li la vida. T’agra-

daria?

DIANA: Fas tard. Ja ho has fet.

ALFRED: Què dius?

DIANA: Halim, em deixes la teva motxilla de terrorista?

HALIM: Per què?

DIANA: Crec que hi ha una cosa que el meu pare hauria de

veure. El Halim t’ha portat una cosa. T’ho explico, papa.

És com un conte de Les mil i una nits. Resulta que en

Halim un dia, un dia qualsevol, va tornar a casa. Et sona

la paraula «casa», oi? És aquest lloc a on la gent li agrada

tornar després de fer classe, o de treballar, o d’anar a fer

una volta. Doncs el Halim va tornar a casa seva. Però resulta

que aquell dia casa seva ja no hi era. Havia desaparegut,

com per art de màgia. La casa no hi era, però en el seu

lloc hi havia unes quantes cosetes com aquesta. I en Halim

va decidir recollir-ne els fragments i dur-los amb ell. I va

pensar que potser un dia trobava el propietari d’aquesta

coseta, que molt probablement era un mag o un geni

- 83 -

meravellós, i que si ho feia li proposaria un intercanvi. Li

diria: «Mira, jo et torno això, que no ho vull, i tu em tornes

la meva casa. Et sembla?» (Traient la carcassa.) Mira quina

cosa més bonica. Amb aquest dibuix tan bonic. Et sona?

ALFRED: Ho has preparat, tot això?

DIANA: Ah, no. Estem improvisant sobre la marxa.

ALFRED: Qui t’ho ha explicat? Qui és aquest home? És

d’alguna organització pacifista? Who are you?

HALIM: Pot parlar-me en català.

ALFRED: Parles català??

HALIM: Sí.

DIANA: Ha llegit més llibres en català en tres anys que tu

en tota la teva vida. Tot un exemple d’integració.

DONA SuEcA: «Hi ha moments en la vida de tot polític en què

el millor que pot fer és no obrir la boca.» Abraham Lincoln.

ALFRED: És una mena de venjança? Has posat totes aquestes

coses dins el cap de la meva filla?

HALIM: La seva filla pensa bastant ella sola, senyor.

ALFRED: L’has amenaçat? No li hauràs fet mal?

HALIM: Jo? A la seva filla? Si és una bèstia!

ALFRED: És una trampa? Ara em segrestaràs o em mataràs

o alguna cosa així?

HALIM: No, senyor. No és el meu objectiu matar ningú.

ALFRED: Què és, doncs, un documental camuflat?

DIANA: Papa, relaxa’t. No és una conspiració.

ALFRED: Per què has vingut?

- 84 -

DIANA: Perquè tenia un mapa d’Europa per estrenar i havia

de fer-lo servir.

ALFRED: Per què has vingut???

DIANA: Ja t’ho he dit. Per posar una bomba.

HALIM: La bomba és meva. Però jo no sabia que veníem

aquí.

DIANA: És veritat. Ha estat idea meva. He pensat que potser

et faria reflexionar. Segur que t’anirà bé per aquest discurs

tan important que tens. Marxem

, Halim. El meu pare té

molta feina.

HALIM: Adéu, senyor. Molt de gust.

ALFRED: Però de quin planeta vens, tu?

HALIM: Del planeta guerra.

DONA SuEcA: Marxaran. Alfred trigarà una estona a reac-

cionar. Quan per fi ho farà, a la sala del costat sonarà una

música d’aquelles que semblen exaltar amb entusiasme els

valors europeus. L’hora del discurs haurà arribat.

- 85 -

FIccIÓ

DONA SuEcA: Al seu llibre més polèmic, Polítiques de la

ficció, Tössberg analitza la televisió i el seu impacte en

la societat i el pensament dels individus.

La crisi de la ficció és, segons, Tössberg, conseqüència

d’una ficcionalització de la realitat.

Els informatius televisius s’han convertit en un nou gènere

que Tössberg anomena «teleficció».

A la televisió, el món real s’està convertint en una ficció

paral·lela.

Una teleficció que genera angoixa i desànim.

Per això la realitat cada dia interessa menys.

Gran part del públic defuig el desànim mirant pel·lícules

i sèries.

Les ficcions construïdes sovint semblen tenir més cohe-

rència i sentit.

Per a molts, la ficció acabarà esdevenint més real que la

realitat.

Això, diu Tössberg, genera tota mena de reaccions entre

els individus.

Ficció que sembla realitat. Realitat que sembla ficció.

- 86 -

Augmenta el perill d’exagerar situacions que no són

dramàtiques.

Augmenta el perill de caure en la indiferència quan una

situació real esdevé dramàtica.

- 87 -

FANTASMA

33 hores abans de l’impacte.

DIANA: Decidim agafar una ruta alternativa més al nord:

tenim por que el meu pare avisi algú i ens atrapin tot

creuant el pont de Malmö. Conduïm fins a Helsingborg.

Allà podem agafar un ferri fins a Suècia. És arriscat

, però

hem d’intentar-ho. El proper ferri amb places lliures no surt

fins a la matinada. Comprem uns entrepans. Busquem un

lloc una mica apartat per aparcar el cotxe discretament. Hi

ha un pàrquing al costat d’un castell. El castell està tancat.

Hores de visita, d’onze del matí a quatre de la tarda. A la

porta posa:

HALIM: «Kronborg Castle. Visit the home of Hamlet, Prince

of Denmark».

DIANA: És clar! Helsingbor és Elsinor! Entrem?

HALIM: Està tancat.

DIANA: Però es pot saltar.

HALIM: No! Sempre vols entrar als llocs on no es pot entrar?

DIANA: Seiem a la gespa que hi ha a tocar del castell. Sentim

el so de les onades. Em sento estranya. No tinc gens de gana.

- 88 -

HALIM: No m’agrada això que has fet.

DIANA: Què he fet?

HALIM: Utilitzar-me per fer enfadar el teu pare.

DIANA: Ho sento. Ha estat una idea estúpida.

HALIM: M’ho hauries d’haver dit. Jo tenia dret a decidir.

DIANA: Si t’ho hagués dit, hauries acceptat?

HALIM: No ho sé. Jo només volia anar a Estocolm. Ara

estem en perill. No vull acabar en una presó a Dinamarca.

DIANA: Ho sento. Em sap molt de greu.

HALIM: Et penses que sempre pots fer el que vols. I les altres

persones? Et sembla divertit?

DIANA: Tu no ho entens.

HALIM: Explica. Potser ho podré entendre.

Pausa.

DIANA: Quan els meus pares es van separar jo tenia tretze

anys. Després, la meva mare es va posar malalta. Molt ma-

lalta. El meu pare no va venir a veure-la mai. Sempre estava

de viatge o tenia massa feina. Ens enviava diners, això sí. La

mare es va morir un any més tard. Uns mesos després, el

meu pare va aparèixer. Com si no hagués passat res. Vaig

haver d’anar-me’n casa seva, a l’altra punta de la ciutat,

a un altre institut, un institut privat... No em va preguntar

la meva opinió. Tampoc no em va preguntar com estava

jo. Encara avui no n’hem parlat. No és fàcil parlar amb el

meu pare. (Pausa.) I ara que es dedica a la política, és com

si se l’hagués empassat un fantasma. No m’agrada que la

- 89 -

gent sàpiga que soc la seva filla. Quan el veig, només sento

molta ràbia. Ho entens?

HALIM: Entenc molt bé la ràbia.

DIANA: I tu no li tens ràbia?

HALIM: I què volies que fes? Matar-lo?

DIANA: No!

HALIM: No es pot viure en un cor atrapat per la ràbia.

DIANA: Volia... no ho sé, volia intentar que... no ho sé.

Canviar alguna cosa dins d’ell.

HALIM: Les persones no canvien quan tu vols. La vida no

funciona així.

DIANA: Costa acceptar que el teu pare sigui un dels dolents

de la pel·lícula.

HALIM: Les persones són moltes coses.

DIANA: La meva mare era diferent.

HALIM: Com era?

DIANA: Lluitadora. Creia en coses com el dret a la sanitat,

l’escola pública i el poder de la gent que fa coses petites.

Era tossuda. Venia de família d’obrers i no se’n donava

vergonya. Creia en l’amor. Somreia molt. Però es va ena-

morar del meu pare. Suposo que al principi també creia

que podria fer-lo canviar.

HALIM: Per què no m’havies dit que la teva mare havia mort?

DIANA: No m’agrada dir-ho. Cada vegada que dic «la

meva mare és morta» és com veure-la morir de nou. I no

m’agrada sentir-me així.

HALIM: Així com?

- 90 -

DIANA: Així com una merda.

HALIM: Les noies no diuen aquestes paraules.

DIANA: Per què? Qui ho ha dit, això? Un home?

HALIM: No. Sí. Probablement.

Riuen. Després, silenci.

DIANA: Quan era petita tenia sovint un malson. Somiava

que plovia tant i tant que el món s’ensorrava. La pluja era

tan forta que desfeia els edificis, els boscos, les muntanyes.

Quan em despertava, només el meu pare era capaç de

consolar-me. M’abraçava ben fort i em deia que no em

preocupés, que tot aniria bé. Com si ell tingués alguna

mena de poder màgic més fort que la tempesta, la pluja,

el vent. Recordo que sempre m’acabava adormint als seus

braços. Però quan em despertava ja no hi era. Això em feia

creure que potser sí que en tenia algun, de poder. Som tan

estúpids, quan som petits.

HALIM: No. No som estúpids.

DIANA: Perdona.

HALIM: Has dit «perdona»? Una paraula amable? Ho pots

repetir?

DIANA: Perdona.

HALIM: Això em fa sentir molt important.

DIANA: Ets molt important.

Riuen. Es miren. Silenci.

DONA SuEcA: Es tranquil·litzaran una mica. Menjaran els

entrepans asseguts a l’herba. Parlaran. Faran broma.

- 91 -

HALIM: Halim, príncep de Dinamarca. /

DIANA: No. Tu ets Poloni. /

HALIM: Per què? /

DIANA: Perquè parles molt.

HALIM: Jo seré Hamlet i tu Ofèlia.

DIANA: No! Jo no vull ser Ofèlia. Ni Gertrudis. Ser dona

a Hamlet és una merda. Et manipulen, et menteixen, et

tornen boja i després et maten amb una copa de vi!

HALIM: Doncs tu seràs Hamlet i jo Ofèlia.

DIANA: Si és la figura del meu noble pare, hi parlaré mal

que la boca de l’infern s’obrís per impedir-ho. I ara us prego

a tots, si heu amagat fins ara aquesta visió, que la seguiu

honrant amb el silenci, i que, passi el que passi aquesta nit,

ho confieu al pensament, pro no a la llengua.

HALIM: T’ho saps de memòria?

DIANA: Tota sencera. Us recompensaré la lleialtat. Adéu.

Entre onze i dotze em reuniré amb vosaltres a l’esplanada.

DONA SuEcA: Sonaran dotze campanades a la llunyania.

Tots dos sentiran un calfred, però no diran res. Es miraran

en silenci. Els semblarà sentir un soroll, potser un cotxe.

HALIM: Has sentit?

DIANA: Què?

HALIM: Allà hi ha una ombra. Es mou.

DIANA: No és res.

ALFRED: Soc l’esperit del teu pare, condemnat a vagar de nit

durant un temps i dejunar de dia enmig del foc, fins que

totes les culpes dels meus dies mortals no estiguin expiades.

- 92 -

DIANA: Ah, sí?

diana fa un cop de peu de taekwondo a alfred.

DONA SuEcA: Serà un altre Dollyo Chagi. Cop de peu amb

gir lateral. Alfred tampoc no s’ho esperarà. També caurà

a terra.

DIANA: Què hi fas aquí?

ALFRED: Volia... volia salvar-te.

DIANA: Salvar-me? Tu creus que jo necessito que tu em

salvis? Qui et creus que ets? Superman? Batman? El Ca-

pità Amèrica? On era Superman quan la mare es va posar

malalta? I quan s’estava morint? On era? Com és que no

va baixar del cel i ens va salvar? Que estrany, no et sembla?

Hi ha herois massa «elegants». No en saben res, de vòmits

ni de netejar la merda dels altres. No, es tacarien el vestit,

o la corbata. Saps de qui m’has de salvar? De tu i de tots

els que sou com tu. Somrients, eloqüents i ben vestits. No,

gràcies, ja em salvo jo soleta.

ALFRED: Espera. Deixa’m que us acompanyi fins a Esto-

colm. Us ajudaré. Tinc passaport diplomàtic. No ens faran

preguntes.

DIANA: Fins ara ens hem espavilat molt bé sense tu, gràcies.

ALFRED: No serà fàcil. El cotxe té un localitzador. Us he

seguit.

DIANA: Això és una amenaça?

ALFRED: No. Només és una informació.

DIANA: Què vols? Per què ara de sobte et preocupes per mi?

ALFRED: Diana, si us plau.

DIANA: Halim. Decideix tu.

HALIM: És el teu pare i és el teu cotxe.

- 93 -

ALFRED: El meu cotxe.

DIANA: Però és la teva vida.

HALIM: No tinc gaires opcions. Ja he viatjat amb les màfies.

Puc viatjar amb el teu pare.

ALFRED: Diana. Dona’m una oportunitat.

DIANA: Aquest és el problema amb el meu pare. La

persuasió.

Música. Take a chance on me. ABBA.

- 95 -

vAIXELL

32 hores abans de l’impacte.

DONA SuEcA: Ferri de les Scandlines entre Dinamarca i

Suècia. Matinada. Farà fred. Inici de tempesta elèctrica.

Halim serà a coberta.

alfred, amb dues copes a la mà i alguna més ja dins

el cos.

ALFRED: Una copa?

HALIM: No, gràcies.

ALFRED: Ah. Clar. Tu no deus poder beure alcohol.

HALIM: Puc beure alcohol. Però no m’agrada.

ALFRED: Com vulguis. (Beu un glop.)

HALIM: On és la Diana?

ALFRED: A dins. No li agraden les tempestes. Està esgotada.

HALIM: És una noia forta.

ALFRED: Sí. Hauries d’haver-la vist de petita. Feia molta

gràcia. No sé quan va deixar de fer-me gràcia i va començar

a fer-me por. La seva mare era igual. Em feia tornar boig.

- 96 -

HALIM: Un caràcter fort. Em recorda la meva germana

petita.

ALFRED: Quina edat té?

HALIM: Onze anys. Tenia onze anys.

ALFRED: Ho sento.

HALIM: La més intel·ligent de la família. Volia ser metge.

Com el pare.

ALFRED: El teu pare és metge?

HALIM: Treballava a urgències mèdiques. Per això vam

haver de fugir.

ALFRED: Com?

HALIM: Al principi de la revolució, la policia va començar a

amenaçar els metges.

ALFRED: Els metges? No t’entenc.

HALIM: Volien que fessin d’espies. Que informessin la po-

licia del Govern quan arribaven manifestants ferits. Així

la policia interrogava els ferits al mateix hospital. Moltes

vegades se’ls emportaven. No els veien més. Pel Govern

només hi havia dues veritats: o estaves a favor del règim

o eres un terrorista. El meu pare sabia que un dia també li

demanarien fer el mateix. I que ell diria «no». I va pensar

en la manera de fugir tots junts.

ALFRED: I ho vau aconseguir?

HALIM: Tots no. El pare i els avis van morir en caure les

bombes. Tres dies abans del viatge.

DONA SuEcA: Punt de merda. És el moment on el personatge

no pot caure més baix de la narració. A partir d’aquí només

- 97 -

pot acabar d’ensorrar-se en la seva misèria, o aixecar-se per

tal d’iniciar un canvi vers la seva redempció.

ALFRED: Jo no volia ser polític. Ho sabies? Va ser idea del

meu pare. Jo volia ser esportista. O actor. O músic. Fer

alguna cosa... no ho sé. Important.

HALIM: Els polítics també poden fer coses importants.

ALFRED: Sí. És clar. Molt importants. (Beu un glop.) Segur

que el teu pare era un metge de puta mare.

HALIM: Sí. (Pausa.) També era un bon pare.

ALFRED: No és fàcil ser pare. Et penses que n’hi ha prou

amb llegir un conte al teu fill abans d’anar a dormir, com

fan els pares a les pel·lícules, i no és veritat. (Pausa. Beu un

glop.) Molt malament. (Beu un altre glop.) Ja queda poc

per arribar. Què? Estàs content?

HALIM: No sé si la paraula «content» és la més adequada.

ALFRED: Estàs a punt d’arribar a Estocolm. Final feliç. Has

guanyat el primer premi. Bravo. Felicitats.

HALIM: No era el primer premi.

ALFRED: Què dius?

HALIM: Arribar a Estocolm no era el primer premi.

ALFRED: Quin era el primer premi?

HALIM: Viure a casa meva. Al meu país. En pau.

Pausa incòmoda.

ALFRED: Pum. Touché. Saps què? No diré res. No diré res,

perquè discutiríem. I no vull discutir amb tu, Halim.

HALIM: Per què? Té por de parlar?

- 98 -

Silenci. alfred s’acaba la copa.

ALFRED: Serà millor que marxi a dins. Aquí fa fred. (S’aixeca.)

HALIM: No ho ha fet tot malament.

ALFRED: No?

HALIM: La seva filla.

ALFRED, irònic: Sí. És clar. Ja canviarà. (Se’n va.)

- 99 -

cOTXE

31 hores abans de l’impacte.

DONA SuEcA: Baixaran del ferri a Suècia. Sense preguntes.

Sense obstacles. Continuaran per una carretera direcció

nord-est. Ningú dirà res en hores. L’atmosfera dins el cotxe

serà tensa.

DIANA: I com va anar el discurs?

ALFRED: Malament.

DIANA: Tinc una teoria sobre com solucionar situacions

tenses. Només has de dir coses estúpides. No ho faig gaire

sovint perquè en general m’agraden les situacions tenses,

però avui és una excepció. Més que una excepció. És una

emergència.

ALFRED: I la resta de la teva família on viu ara?

HALIM: La resta de la meva família va morir al mar.

DONA SuEcA: Passaran per Jönköping. Tensió.

DIANA, excessivament optimista: Sabíeu que aquí va néixer

Agnetha Fältskog, la cantant rossa d’ABBA?

DONA SuEcA: Passaran per Linköping. Tensió.

- 100 -

DIANA, excessivament optimista: Ningú va avisar els habi-

tants de Linköping que una mica més avall hi ha una altra

ciutat amb un nom gairebé igual?

DONA SuEcA: Passaran per Norrköping. Passaran per

Nyköping. Tensió.

DIANA, excessivament optimista: Per què s’assemblen,

tots els noms? No ho trobeu inquietant? Esteu segurs que

aquesta ruta és real?

DONA SuEcA: Cinc-cents quilòmetres i moltes hores de

tensió més tard, arribaran, finalment, a Estocolm.

- 101 -

BÀLTIc

27 hores abans de l’impacte.

HALIM: Estocolm.

DIANA: Estocolm.

ALFRED: Estocolm. Capital de Suècia. Situada al mar Bàltic,

és una de les anomenades «Venècies del Nord».

DONA SuEcA: Genial. Ens anirà bé quan la Venècia original

s’enfonsi amb el canvi climàtic.

ALFRED: Llocs a visitar. L’arxipèlag d’Estocolm, el Museu

d’Art Modern, el Museu Nobel i el Museu Vasa, construït

expressament per a l’enorme vaixell de guerra Vasa, que

es va enfonsar, tripulació inclosa, tot just després de ser

construït, el dia del seu viatge inaugural, el 10 d’agost de

1628.

DONA SuEcA: Una metàfora interessant. Què es deu estar

enfonsant en aquests moments, a Europa? La decència?

La humanitat? Fem una porra?

- 102 -

ALFRED: A Estocolm també hi van viure celebritats com

ara August Strindberg, Greta Garbo, Ingrid Bergman i el

famós quartet ABBA.

DONA SuEcA: També hi viuen no famosos de diferents proce-

dències. Bosnians, sirians, turcs, kurds, perses, holandesos,

espanyols, llatinoamericans, africans, serbis i croats entre

d’altres.

DIANA: Acompanyem en Halim fins a l’adreça de la seva

promesa. Abans, però, el pare insisteix en comprar un

ram de flors. També li dona l’adreça d’un advocat suec

especialitzat en temes d’immigració.

ALFRED: Ja que ens l’hem de quedar, fem les coses ben

fetes.

HALIM: Gràcies.

DIANA: Abraça’l, papa.

ALFRED: Què dius?

DIANA: És el tipus de coses que fa la gent amb sentiments.

alfred abraça halim, que respon efusivament. alfred

no sap massa com gestionar-ho.

ALFRED: Queda’t la corbata. Et portarà sort.

DIANA: No ploraré. No ploraré. No ploraré.

HALIM: Ens tornarem a veure?

DIANA: És clar que ens tornarem a veure, estúpid. Com no

em convidis al casament, et mato.

HALIM: Et convidaré, estúpida.

DIANA: I vindré. I faré veure que crec en l’amor i el matri-

moni i les pel·lis romàntiques.

- 103 -

HALIM: Però m’has de prometre que ballaràs.

DIANA: Jo? Vols deixar-me en ridícul públicament?

HALIM: Sí. (Riuen.)

DIANA: D’acord. T’ho prometo. Però només perquè avui

em sento una mica vulnerable.

DONA SuEcA: Diana i Halim s’abraçaran. (halim surt.)

DIANA, a alfred: Anem! El professor Tössberg ens espera.

ALFRED: Qui?

DIANA: Bé, en realitat ell no ho sap, però avui el coneixerem.

ALFRED: Com?

DIANA: Pel camí t’ho explico.

- 105 -

PÚBLIc

DONA SuEcA: Tössberg reivindica la importància de la

cultura.

En aquests indrets, de vegades, diu, és encara possible el

diàleg.

La literatura, la música, la pintura, la filosofia, la dansa,

el teatre.

Freud ja parlava de com la cultura ens allunyava de la

barbàrie.

Segons Tössberg, només la cultura ha estat capaç d’avan-

çar-se al futur.

Ocupa un territori on ni l’economia, ni la política, ni tan

sols la ciència tenen accés: els racons més amagats de

l’ànima humana.

Allò que no es pot veure, ni sentir, ni mesurar, només intuir,

plasmar en un gest, una paraula, una imatge.

Només la cultura, diu, pot veure a través dels temps.

Aquesta és una de les tesis més polèmiques.

Als clàssics del teatre i la literatura, afirma, en trobem

exemples.

Els discursos ecologistes avant-la-lettre de Txèkhov.

- 106 -

Les reflexions sobre la manipulació política de Shakespeare.

El teatre, diu, és un dels pocs indrets on la comunicació

encara és de persona a persona.

Un lloc on les persones es permeten sentir empatia pel

dolor de l’altre.

Tössberg diferencia clarament aquest teatre d’aquell que

només busca l’entreteniment, l’evasió fàcil del públic, no

la reflexió.

Al teatre de Bertolt Brecht, diu, els actors trencaven la il-

lusió de la ficció durant la funció.

Brecht volia un públic conscient de la seva presència.

Els seus actors «sortien» de l’escena que estaven encarnant

i parlaven directament al públic.

Com si aquest fos algú més proper, algú més íntim.

Com recordant al públic la seva importància.

Com mirant-lo directament tot dient:

DIANA: Som aquí per tu.

ALFRED: Sabem que hi ets.

HALIM: Sabem que ens estàs escoltant.

DONA SuEcA: Tössberg utilitza sovint metàfores dels clàssics

del teatre a les seves reflexions. Són missatges

, diu, que

travessen el pas del temps.

- 107 -

DONA

24 hores abans de l’impacte.

DONA SuEcA: Dues hores més tard. Un carrer davant d’una

oficina de correus. Diana, i Alfred, amagats.

ALFRED, en veu baixa: Estàs segura que vindrà?

DIANA: Vindrà. Aquí és on té l’apartat de correus.

ALFRED: I vindrà precisament avui?

DIANA: Avui és dijous. Sempre recull el correu els dijous.

ALFRED: I tu com ho saps?

DIANA: M’ho va dir ell. Fa dies vaig enviar-li un paquet i

em va dir que el recolliria dijous amb la correspondència,

com fa sempre.

ALFRED: T’estàs enviant paquets amb un desconegut?

DIANA: No és un desconegut. És el professor Tössberg.

ALFRED: És igual. No li has vist la cara!

DIANA: Ningú li ha vist la cara. Per què parles en veu baixa?

ALFRED: Perquè no ens sentin!

DIANA: Has vist massa pel·lícules del James Bond.

- 108 -

ALFRED: Mira!!!

DIANA: Tranquil. Només és una dona sueca.

DONA SuEcA: La dona sueca entrarà a l’oficina de correus.

Sortirà cinc minuts més tard.

DIANA: Porta el meu paquet!

ALFRED: Ho veus? Jo també tinc intuïció.

DIANA: És clar. No sé com no se’m va acudir que no hi

aniria ell en persona. Deu ser la seva secretària. L’haurem

de seguir.

ALFRED: Molt bé.

DIANA: Seguim la dona sueca a una distància prudencial.

Haig de recordar al meu pare un parell de vegades que allò

no és una pel·lícula d’espies. Arribem a un carrer molt bonic

amb cases unifamiliars de colors vius. La dona sueca s’atura.

ALFRED: Atenció!

DIANA: La dona sueca entra en una casa sueca i tanca la

porta sueca. I ara què fem?

ALFRED: Ara fem servir el timbre. O vols cometre un altre

delicte?

DIANA: La dona sueca obre la porta.

DONA SuEcA: Parla la dona sueca. God dag. Vad vill du ha?

ALFRED: Digues alguna cosa. /

DIANA: No sé parlar suec. /

ALFRED: Doncs digues-li en anglès. /

DIANA: Tu també parles anglès. /

ALFRED: Good morning. How-are-you?

- 109 -

DONA SuEcA: Què volen?

ALFRED: Parla català? Com és que tots els estrangers parlen

català, en aquesta història?

DONA SuEcA: No soc sueca. Em faig la sueca.

ALFRED: Què diu?

DONA SuEcA: Fa molts anys que visc a Suècia. Però soc de

l’Eixample de tota la vida. (Pausa.) Què volen?

DIANA: Hem vingut a veure el professor Hennig Tössberg.

DONA SuEcA: Qui?

DIANA: El professor Tössberg. El filòsof.

DONA SuEcA: S’equivoquen. Aquí no hi ha cap filòsof.

DIANA: Està mentint. Vostè acaba d’anar a correus! I ha

recollit el meu paquet!

DONA SuEcA: I tu qui ets?

DIANA: Soc la Diana. El professor em coneix. (Pausa.) Vir-

tualment.

ALFRED: I jo soc /

DONA SuEcA: Ja sé qui és vostè. (Irònica.) «La Promesa

d’Europa».

ALFRED: I també soc el seu pare.

DONA SuEcA: Vostè és el seu pare?

ALFRED: Sí. És un problema?

DONA SuEcA: Depèn. Per a mi, tenir un pare com vostè,

seria un problema.

ALFRED: Escolti... /

DONA SuEcA: Serà millor que entrin a dins.

- 110 -

DIANA: Aquí hi haurà un altre moment de reconeixement.

És una mica com el final del Màgic d’Oz. Perquè resultarà

que la dona sueca /

ALFRED: Que no és sueca /

DIANA: No m’interrompis. Resultarà que la dona sueca

no és la secretària del professor Tössberg: és el professor

Tössberg. Us resumeixo molt ràpidament la seva història.

Es diu Agnetha i va néixer a Barcelona. Va estudiar filoso-

fia. Però es veu que això de ser dona i voler fer un treball

important en el camp de la filosofia a la seva època era

molt difícil. Ningú se la prenia seriosament. Els pocs que

l’escoltaven ho feien per lligar amb ella o per robar-li les

idees del seu treball.

AGNETHA: Alguns ho van fer. I no els ha anat malament.

DIANA: Va marxar a estudiar a París. Va conèixer un bomber

suec. Es van enamorar. Se’n van anar a viure a Estocolm. Un

dia el bomber suec va morir, salvant algú, crec, i l’Agnetha

es va quedar sola. I es va dedicar a escriure i escriure i un

dia va decidir publicar el seu treball amb un pseudònim. I

així va néixer el professor Hennig Tössberg.

ALFRED: I per això m’has robat el cotxe? Per venir a veure

un filòsof de tercera que té nom de cadira d’IKEA???

DIANA: No és un filòsof de tercera! I no té nom de cadira!

AGNETHA: No. Té raó. És una cadira d’IKEA.

ALFRED: Va crear un pseudònim amb una cadira d’IKEA?

AGNETHA: El pseudònim el vaig posar abans. És un cognom

suec. Quan van treure la cadira vaig pensar en canviar-lo.

Però ja havia publicat el meu primer llibre. Massa tard.

- 111 -

ALFRED: Vostè és una farsant.

AGNETHA: I m’ho diu vostè? Interessant.

ALFRED: Em sembla que no li caic bé.

AGNETHA: No. Té raó. No em cau bé.

DIANA: Em cau bé, l’Agnetha. Té caràcter. Ens convida a

dinar. Li explico tota la història.

ALFRED: Li expliquem. Jo també hi soc.

AGNETHA: I vostè com ho porta, tot això?

ALFRED: Com porto què?

AGNETHA: Això de tenir una filla brillant. Que sigui més

intel·ligent que vostè. I que sigui una dona. Amb aquestes

declaracions que va fent vostè pel món.

ALFRED: M’està dient vostè masclista?

AGNETHA: No. Però no li donaran el premi Nobel del femi-

nisme. El de la Pau tampoc.

ALFRED: Molt aguda.

DIANA: M’ho passo bé. L’Agnetha no para de burxar el

meu pare. És divertit.

ALFRED: A mi no m’agrada.

DIANA: Al meu pare no li agrada gens, però s’aguanta.

Parlem tot el dinar. I tota la tarda. I quan es fa fosc, l’Ag-

netha diu:

AGNETHA: Ja tenen lloc per dormir, a Estocolm?

DIANA: I ens convida a dormir a casa seva.

ALFRED: Sabem alguna cosa del Halim?

- 112 -

AGNETHA: Vostè preocupant-se per un altre ésser humà?

Em deixa esmaperduda. /

ALFRED: Això són prejudicis. /

DIANA: Envio un missatge al Halim per veure com està. /

AGNETHA: Prejudicis? I m’ho diu un masclista xenòfob? /

DIANA: En Halim diu que està parlant amb la Manar. Que

demà m’enviarà un missatge. /

ALFRED: Veig que s’ha fixat en la meva trajectòria. /

AGNETHA: No es pensi que és vostè l’únic. És la tendència

de moda. /

ALFRED: Algun dia ens ho agrairà. /

AGNETHA: Algun dia aniran a judici. Però no pateixi. Ja

m’ocuparé de la Diana quan vostè sigui a la presó. /

ALFRED: És tot un detall. Moltíssimes gràcies. /

AGNETHA: De res. /

DIANA: I el pare i jo ens quedem a sopar. I a dormir. I per

uns moments, semblem una mena de família.

- 113 -

cASA

12 hores abans de l’impacte.

DIANA: Tres de la matinada. Em desperto. Plou. Algú

m’observa.

ALFRED: Hola, bonica.

DIANA: Què fas despert?

ALFRED: Res. Dorm.

DIANA: Te’n vas?

ALFRED: Haig d’anar a un lloc.

DIANA: Quin lloc?

ALFRED: Hauré d’agafar el cotxe una estona.

DIANA: Reunió de negocis?

ALFRED: No. Avui no és dia de negocis.

DIANA: Trigaràs molt?

ALFRED: Una mica. Per què no aprofiteu per visitar el Museu

Nobel?

DIANA: Per què no vens amb nosaltres?

- 114 -

ALFRED: Ja l’he visitat. Fa anys. Amb el meu pare.

DIANA: El vas visitar amb l’avi?

ALFRED: I tant. L’avi era un fanàtic de l’Alfred Nobel. Per

què et penses que em dic així?

DIANA: Em pensava que t’havia posat Alfred perquè en

realitat volia dir-te Adolf però era massa obvi i per això ho

havia canviat.

ALFRED: Ves a la merda.

DIANA: Tu també.

Riuen baixet.

ALFRED: Me’n vaig.

DIANA: Segur que no vols venir amb nosaltres?

ALFRED: Potser després. Ens podem trobar allà a l’hora de

dinar.

DIANA: D’acord.

ALFRED: I ara he de marxar: la lluerna anuncia que el matí

és a prop perquè comença a empal·lidir la seva llum. Adéu

adéu

, adéu. I recorda’t de mi.

DIANA: Senyor, dieu paraules estranyes i confuses.

ALFRED: Si us han ofès, creieu-me que ho lamento. Since-

rament.

DIANA: No és cap ofensa, altesa. (alfred fa un petó a diana

i va per marxar.) Està plovent.

ALFRED: Sí. Però no durarà gaire. Avui farà bon dia.

DIANA: Recordes quan era petita i tenia aquell malson?

ALFRED: Sí.

- 115 -

DIANA: Aleshores el pare m’abraça. M’abraça ben fort,

com quan era petita. I no em diu res així com que no em

preocupi, ni que tot anirà bé, ni sento com si ell tingués

alguna mena de poder màgic ni res d’això. Però el que

sento a dins és el més semblant a ser de nou a casa. I tanco

els ulls i m’adormo als seus braços. Quan em desperto, el

pare ja no hi és.

HALIM: Envio un missatge a la Diana. «Ens podem veure?»

DIANA: «Sí. Quedem a les onze al Museu Nobel. Et vull

presentar algú.»

- 117 -

NITROGLIcERINA

13 minuts abans de l’impacte.

DIANA: Arribem al Museu Nobel. /

HALIM: Jo estic molt nerviós. /

DIANA: En Halim està molt nerviós. No sap com explicar

què li passa exactament. Li presento l’Agnetha. /

AGNETHA: Hola. /

HALIM: Em presenta una dona sueca. Em diu que és un

filòsof suec. Crec que no ho acabo d’entendre bé. /

AGNETHA: Em sembla entendre que hi ha hagut una dis-

cussió amb una noia, la seva xicota. La Manar. /

DIANA: La Manar li ha dit que ella per ara no pensa casar-se.

Vol acabar els estudis i trobar una feina, i després ja veurà.

Que ella l’estima, però que necessita temps. Temps per

tornar-se a conèixer. M’agrada, la Manar. Els té ben posats.

Però em sap greu pel Halim. /

HALIM: No hauria d’haver vingut. No hi ha solució possible! /

DIANA: Però t’ha dit que s’ha acabat? /

- 118 -

HALIM: No ho sé. He marxat. Plorava. Ploràvem els dos. /

AGNETHA: El noi sembla molt desesperat. /

HALIM: Estocolm. Era la meva paraula màgica. Només havia

d’arribar a Estocolm. Un cop allà, tots els meus problemes

tindrien solució. El meu somni s’acabava amb la imatge de

la Manar fent-me un petó. No tenia un pla per després.

Només l’amor. /

AGNETHA: S’ha de reconèixer que com a pla, era fràgil. /

HALIM: Ara no puc viure a casa de la Manar. Ara no puc

tornar a Barcelona. No hauria d’haver vingut. No hi ha

solució possible. /

DIANA: Es posa una mica dramàtic. (A halim.) Tranquil.

Trobarem una solució. I si no sempre pots tornar a Barce-

lona. A casa tenim lloc. Segur que el meu pare ens ajuda.

(A públic.) S’enfada.

HALIM: Tot ho soluciones amb els diners del teu pare.

DIANA: Perdona. Són els únics que tinc.

HALIM: Truques al teu pare, i tot solucionat. No vull els

diners del teu pare. Són diners bruts de sang.

DIANA: No em miris com si hagués matat algú! Jo tampoc

no ho sabia.

HALIM: Doncs ara ja ho saps.

DIANA: I què vols que faci ara? Llençar-me al mar Bàltic?

AGNETHA: voleu callar un moment totS DoS?

DIANA: Callem.

HALIM: Els dos.

- 119 -

AGNETHA: Halim. Has de tornar a parlar amb aquesta noia.

Si realment vols estar amb ella, hauries de dir-li que et

quedaràs a Estocolm i respectaràs la seva decisió. És un pas

important i necessiteu temps per pensar-ho. Al carrer no

et quedaràs. A casa tinc un parell d’habitacions lliures. El

tema d’immigració ja és més difícil. És molt possible que et

vulguin deportar. Aquí sí que ens haurà d’ajudar l’advocat

que ens ha recomanat el pare de la Diana. Diana: no cal que

et llencis al mar Bàltic per ara. Jo aprofitaria per visitar el

Museu Nobel, ara que ja hi som.

DIANA: Ens calmem. Visitem el museu. És un edifici de color

salmó al mig del casc antic. Abans era la borsa d’Estocolm.

L’Agnetha ens parla del seu fundador, Alfred Nobel. Era

tot un personatge.

AGNETHA: L’any 1864 una explosió de nitroglicerina va ma-

tar cinc persones. Una d’elles era el germà petit d’Alfred

Nobel. Alfred va decidir trobar un sistema més segur. Així

va néixer la dinamita. Va acumular una gran fortuna amb

les seves fàbriques d’explosius, pintures i armament.

DIANA: Però també va acumular un immens sentiment de

culpa.

AGNETHA: Home solitari i inquiet, canviava sovint de resi-

dència: Suècia, Rússia, Alemanya, França, Itàlia.

DIANA: Victor Hugo el va anomenar: «l’emigrant més ric

d’Europa».

AGNETHA: El 13 d’abril del 1888, va passar un fet estrany.

Alfred Nobel va llegir al diari la notícia de la seva pròpia mort.

DIANA: En realitat s’havia mort el seu germà Ludwig, però

la premsa ho va entendre malament.

- 120 -

AGNETHA: Va llegir: «Avui ha mort Alfred Nobel: el mercader

de la mort».

DIANA: Allò va produir en ell un fort impacte. Va pensar

que era trist ser recordat d’aquesta manera.

AGNETHA: I va decidir premiar aquelles persones que sí que

havien fet coses en benefici de la humanitat.

DIANA: Així va crear els Premis Nobel.

AGNETHA: Bàsicament, per netejar la culpa. I el nom, és clar.

Va triar ell mateix les matèries dels premis. Física. Química.

Medicina. Literatura. Pau.

DIANA: Per què no hi ha un Premi Nobel de matemàtiques?

Doncs perquè no. Va triar les matèries que a ell li interes-

saven. Eren els seus premis, no? Doncs va fer el que li va

donar la gana.

AGNETHA: Alfred Nobel era aficionat a la literatura. Fins i

tot va escriure una obra de teatre. Es va publicar quan era

a punt de morir. Nèmesi. L’obra va ser considerada escan-

dalosa. Van destruir-ne tots els exemplars.

DIANA: Tots no: se’n va salvar un. Una edició bilingüe: suec-

esperanto. Es pot trobar a internet i tot.

AGNETHA: Però no és una obra espectacular. Nobel no era

Strindberg. Ni Shakespeare. Ni Txèkhov.

DIANA: Però en fi, que li agradava la literatura. El Premi

Nobel de la Pau ja és més estrany. Vull dir, que uns diners

que han servit per comprar armes serveixin per donar un

premi a la pau, no deixa de ser estrany.

Però el món és estrany.

AGNETHA: Diana.

- 121 -

DIANA: I l’Agnetha ens va explicant coses i nosaltres l’es-

coltem.

AGNETHA: Diana.

DIANA: I ens ho estem passant molt bé i tot sembla tranquil.

AGNETHA: Diana.

DIANA: I aleshores em truquen al mòbil. I és quan esclata tot.

- 123 -

NORD

Impacte.

ALFRED: Matinada. Agafo el meu cotxe. Condueixo direc-

ció nord. Vint quilòmetres. Seixanta quilòmetres. Vuitanta

quilòmetres. La carretera voreja la costa

, s’enfila pel golf

de Bòtnia. A la meva dreta, lluny, les costes de Finlàndia. El

meu cap és una bomba a punt d’esclatar. Paraules, parau-

les, paraules. Sundsvall queda a mig camí. Allà agafo una

carretera més petita a l’esquerra. Deixo la costa i m’endinso

cap a l’interior, en direcció als llacs. Direcció nord, nord-

est. El camí es va fent més estret i més solitari. És curiós

com la memòria pot despertar paraules adormides. Tots els

camins porten a Shakespeare. (Recordant.) En els camins

corruptes d’aquest món la rica mà del crim pot desplaçar la

llei, i molt sovint veiem com el botí serveix per comprar

la justícia. Però al cel no és així: allà no hi valen fraus, allà

les accions es mostren tal com són, i se’ns obliga, davant

dels ulls i el rostre dels pecats, a confessar-los. Què puc fer,

doncs? Penedir-me. Què no pot fer el penediment. Pro ¿i

si no puc? ¿De què serveix, si no puc penedir-me?

- 124 -

Continuaré encara tres hores més. Sempre direcció nord,

nord-est. A l’exterior, pocs colors. El blanc de la neu. El verd

del bosc. Molt de tant en tant, el vermell d’alguna casa. Al

meu interior, només negror.

Ja veig el llac. Una gran superfície blanca i llisa. Setanta

quilòmetres de gel. De tant en tant, algun illot de color gris.

ALFRED: No m’aturo.

No m’aturo.

No m’aturo fins al final.

AGNETHA: Pro ¿i si no puc?

¿De què serveix, si no puc

penedir-me?

AGNETHA: ...i que el meu cor s’estovi com els nervis d’un

infant de pit. Tot pot acabar bé.

ALFRED: Després, l’impacte.

AGNETHA: S’enlairen les paraules i es queda el pensament.

Paraules sense pensaments no arriben mai al cel.

- 125 -

BOSc

3 minuts després de l’impacte.

AGNETHA: Bosc boreal. Migdia. Passarà un cérvol boreal.

Parla el cérvol.

«Soc un habitant de la comunitat de cérvols de la contrada

dels llacs del nord. És en aquesta regió on es conserva de

forma més natural una gran varietat de flora i fauna, de la

qual jo mateix formo part. Malauradament, en aquesta zona

també es troben algunes de les millors pistes del món per

a provadors de cotxes en situacions extremes. Humans que

paguen una quantitat insultant de diners per venir fins aquí

a viure “l’experiència de la seva vida”. Ens fan fotografies,

llencen begudes i es passegen per tot arreu com si en fossin

els amos. Contaminen l’atmosfera amb els seus cotxes. Fan

soroll. Són bruts. Per culpa seva la nostra comunitat pateix

cada cop més dels nervis. Per això mateix hem de confessar

que ens hem alegrat una mica quan no fa gaire més de

tres minuts aproximadament un cotxe de color negre s’ha

estampat contra un dels nostres illots després d’haver fet un

recorregut estrany pel damunt del llac gelat. Personalment, jo

no sento cap mena d’empatia per aquest personatge. Ja fa

- 126 -

temps que els cérvols estem coordinant mobilitzacions contra

aquestes pràctiques de conducció salvatges, però ningú ens

escolta. Esperem que un esdeveniment com aquest serveixi

per contrarestar l’efecte crida dels anuncis de cotxes que

venen a rodar aquí les empreses de publicitat. I ens és ben

igual si era un bon humà o si tenia fills o família. Nosaltres

també en tenim, de fills, i també els hem de criar i pensar

en el seu futur. Això de les famílies és complicat. Però trobo

que l’espècie humana s’ho fa especialment complicat. La

culpa la tenen tots aquests eslògans. “L’experiència de la

seva vida.” “La diferència entre conduir i sentir-se viu.” Però

de la gent de la publicitat ja en parlarem un altre dia. Mala

gent. Això és tot.»

ALFRED: No em trobaran fins tres hores més tard,

dins del meu Jaguar XE 300 Sport.

Mort.

alfred se’n va.

DIANA: Em passo les tres hores següents mirant el cel.

No perquè cregui en un déu ni res que s’hi assembli, sinó

perquè observar el cel em calma. I en Halim seu allà. Al

meu costat. Es tira les tres putes hores allà, al meu costat.

Sense dir res.

HALIM: Això va ser difícil.

DIANA: Però ho vas fer.

HALIM: Són coses que fan els amics.

DIANA: Les paraules «mai més» i «per sempre» no haurien

d’existir.

- 127 -

SuD

3 anys després de l’impacte.

halim, diana i agnetha en tres espais diferents.

halim no parla. S’està cordant la camisa i fent amb

cura el nus de la corbata com si fos davant d’un mirall.

diana s’adreça a una sola persona al seu davant.

agnetha s’adreça a un grup de persones, un auditori

d’estudiants.

DIANA: Estic bé. Sí, de veritat, estic bé. Molt més bé. (Pau-

sa.) Ara fa temps que no ploro. (Pausa.) Home, ahir vaig

plorar una mica. Una estona. Però és normal, no? Avui fa

tres anys que... (Pausa.) Quan s’apropa el dia, ja començo

a posar-me nerviosa. Quan arriba el dia, que és com una

mena d’aniversari però en negatiu, aquell dia tot és com

trist i fosc. Com una fredor que s’arrapa a l’esquena i no

et vol deixar anar. Però el dia següent ja respiro una mica

millor. I l’altre encara més. I després ja està. I les classes

i les pràctiques a l’hospital i tot segueix. Estic contenta amb

les classes. (Pausa.) Sí.

- 128 -

AGNETHA: Sabem realment què és la justícia? Penseu-hi una

mica. No creieu que la injustícia és molt més fàcil de veure

que la justícia? Intenteu fer una llista mental d’injustícies i

una altra de justícies. Quines us venen més fàcilment al cap?

DIANA: Tres anys. Sí. (Respira profundament.) A veure, no,

en realitat estic feta una merda. Però crec que dins del nivell

dels «estar fet una merda», estic començant a millorar.

AGNETHA: Tot i així, la filosofia va dedicar sempre molt més

temps al concepte de justícia que al d’injustícia. No us

sembla

, perdoneu-me la reiteració, una injustícia?

DIANA: Vull dir que no estic tan feta una merda com es

podria esperar que pot estar una persona que està feta

una merda, m’entens? Crec que acabo de superar el límit

de vegades que podia dir la paraula «merda» en un lloc

públic. Merda. Perdó. (Pausa.)

AGNETHA: Afortunadament, tenim a Judith Shklar i el seu

llibre Los rostros de la injusticia. El trobareu a la bibliografia.

Editorial Herder. Mentre la resta de filòsofs es preocupen en

crear la ficció de societats idealment justes, aquesta dona

mira en una altra direcció. De què ens serveix crear societats

justes ideals? No és més útil assenyalar les injustícies reals

de les societats reals? Donar veu a la injustícia és, segons

Judith Shklar, una millor forma d’apropar-se a la justícia.

DIANA: Crec que estic començant a acceptar les coses. Les

coses de la vida així en general, vull dir. Però també estic

preparant-me per poder canviar-ne algunes. No sé com

dir-ho... les accions, no només les paraules... m’entens?

I després està l’activisme. (Pausa.) Crec que a la mare li

- 129 -

agradaria saber el que estic fent. (Pausa.) És com una mena

de justícia poètica. No?

AGNETHA: Judith Nisse Shklar. Neix a Riga, Letònia, i mor a

Massachusetts. Primera dona catedràtica del Departament

de Ciències Polítiques a la Universitat de Harvard. De jove

va haver d’emigrar de Letònia a Suècia, de Suècia al Japó

i del Japó als Estats Units, amb una sens dubte agradable

temporada en un centre d’immigrants il·legals a Seattle

inclosa.

DIANA: És curiós. Hamlet es va dedicar a intentar venjar

l’assassinat del seu pare. Em pregunto què hauria passat si

s’hagués dedicat a reparar els assassinats que el seu pare

havia comès. Vull dir

, que el seu pare era un rei, un guerrer,

no? Segur que també tenia les mans brutes.

AGNETHA: Llegiu-vos també de la mateixa autora El libera-

lismo del miedo. Sí, també! I en parlem la setmana vinent.

No us queixeu! Com dius? Doncs no, t’equivoques: a Suècia

ja hauríem llegit dos llibres més.

DIANA: De vegades també em pregunto què pensaria el

meu pare si sabés el que estic fent amb la seva herència.

Justícia poètica. (Pausa.) S’enfadaria? (Somriure trist.)

AGNETHA: Més preguntes? (Pausa.) Com? Aquesta pregunta

no és del temari. Per què vaig decidir tornar? (Pausa.) Bé,

quan es va a donar a conèixer la meva identitat em van

oferir diverses feines. Una va ser aquesta. (Pausa.) Però no

va ser només aquesta la raó. Aquí hi havia algú que em

necessitava.

DIANA: A més, hi ha els amics. Alguns estan molt a prop.

D’altres més lluny, però... però són allà.

- 130 -

AGNETHA: Com? Sí, és clar que ho trobo a faltar, Suècia.

Trobo a faltar moltes coses. Però hi vaig de visita sempre

que puc. Nosaltres tenim la sort d’exercir el dret de viatjar

allà on volem. I allà hi tinc casa i amics.

DIANA: Cada any, quan s’apropa la data, em sento una

mica trista. Però aleshores sempre m’arriba un paquet

per correu. El primer any va ser un exemplar de Hamlet.

El segon any va ser un CD de música amb una nota. «Per

aprendre a ballar», deia.

AGNETHA: Però això em recorda que l’hora de la classe s’ha

acabat i ja puc exercir el meu dret de marxar d’aquesta aula.

Recordeu que heu d’anar llegint els llibres de la llista. Fins

d’aquí a una setmana. I recordeu que el proper dilluns no

hi ha classe. No sé per què ho demano. Segur que això ho

recordareu molt bé. Adéu!

halim s’acaba d’arreglar i marxa.

DIANA: Aquest any m’ha arribat un altre sobre. Amb una in-

vitació. Això em recorda que avui he de marxar deu minuts

abans. No vull arribar tard. (S’aixeca. S’apropa a agnetha.)

AGNETHA: Fas tard.

DIANA: Perdona. Com ha anat la classe?

AGNETHA: Molt bé. Tens preparada la maleta?

DIANA: Ja!

AGNETHA: Què, anem?

DIANA: Anem.

Música de ball.

- 131 -

EPÍLEG

Veiem les imatges d’un ball en un casament.

Les imatges s’esvaeixen.

Un espai escènic.

Un públic. Uns actors.

diana, halim, agnetha, alfred.

noia jove, l’home estranger, la dona sueca, l’home

elegant.

Observen el públic una estona.

Parlen entre ells.

No els sentim.

Semblen estar discutint sobre com acabar la història.

Finalment la

dona sueca s’avança.

DONA SuEcA: Uns aclariments.

Diana és un personatge fictici.

Però encara molts pensen que les noies no tenen dret a

ser fortes.

Halim és un personatge fictici.

- 132 -

Però milers de persones posen en perill les seves vides per

arribar a llocs com Estocolm. Molts d’ells són deportats.

Alfred és un personatge fictici.

Però hi ha empresaris fabricant armes i polítics signant

tractats que violen els drets humans i esgoten el planeta.

Molts d’ells no assumeixen les seves responsabilitats.

Agnetha és un personatge fictici.

Però ser dona encara és un obstacle a l’hora de desenvo-

lupar una carrera professional.

Hennig Tössberg no existeix.

És el personatge fictici d’un personatge fictici.

Aquesta obra és una ficció. Una mentida.

Però nosaltres som actors i això és un teatre.

L’únic lloc on la gent té dret a guanyar-se la vida dient

mentides.

Ah.

La síndrome d’Estocolm sí que existeix.

I els cérvols no parlen.

dona sueca fa un senyal amb la mà. Fosc.

fi.

*NOTA AL LEcTOR

La cita de José Saramago és falsa.

La ﬁcció de la realitat supera la ﬁcció.

Coses que passen.

EPÍLEG

(Tina Vallès)

- 137 -

MENTIDES

«Això és un teatre. L’únic lloc

on la gent té dret a guanyar-se

la vida dient mentides.»

(Helena Tornero, El futur)

Helena Tornero diu mentides, o més aviat les escriu. Se

les inventa, ens les serveix, ens les empassem i, mentre les

païm, ens arriba el pinyol del que ella ha escrit, aquella ﬁcció

que serveix per entendre la realitat, o si més no per tenir una

nova manera de mirar-la i provar de desxifrar-la. Tornero

menteix quan diu que es guanya la vida dient mentides;

se la guanya creant ﬁcció per descodiﬁcar la realitat. I en

aquesta ocasió veureu que ﬁns i tot s’inventarà un ﬁlòsof

suec, un tal Tössberg que no ha vist mai ningú, autor, per

exemple, de l’assaig Polítiques de la ﬁcció, on exposa una

teoria que recordem que és inventada per la Tornero que

diu que menteix:

Ficció que sembla realitat. Realitat que sembla ﬁcció.

Augmenta el perill d’exagerar situacions que no són

dramàtiques. Augmenta el perill de caure en la indi-

ferència quan una situació real esdevé dramàtica.

Tössberg ens anirà deixant anar píndoles al llarg de tota la

peça, però aquesta precisament em sembla que és una de

- 138 -

les claus d’aquesta nova obra de Tornero. La història navega

entre l’exageració i la indiferència, com hi naveguem tots

nosaltres encaixant els titulars del dia. La història de Diana,

Halim, Alfred i Agnetha podria ser veritat, podria haver

passat, o podria passar. Sembla que l’autora hagi barrejat

tres o quatre notícies actuals per construir-la: posem-hi un

empresari d’èxit que ara engega una carrera de polític, una

noia jove que està enrabiada amb el seu pare, un immigrant

que ha de travessar Europa sense papers per retrobar-se

amb algú i una dona que ha d’ocultar la seva identitat per

poder ser qui vol ser sense que se la jutgi per ser dona.

Tots quatre menteixen, o s’oculten, i es mentiran els uns als

altres, però les seves mentides seran tan versemblants que

ﬁns que no ens les desemmascarin ens les creurem, encara

que en algunes ocasions ens llancin algun avís:

Home eStranger: No és mentida. És la meva vida.

Diana: Si fos el guió d’una pel·lícula, dirien que és

inversemblant.

El futur és ple de paranys, com ho és també el futur sense

cursiva, quan ja no parlem d’una peça teatral sinó d’allò

que ha de venir després del que vivim ara. Paranys per a

l’espectador i paranys per als seus personatges; ﬁns i tot les

veus són enganyoses, i amb només quatre actors Tornero

juga a explicar-nos la història a vuit veus, quatre amb nom

propi i quatre sense identitat, o amb una identitat oculta.

Les quatre no identiﬁcades (noia jove, home estranger,

dona sueca i home elegant) fan de narradors, posen en

qüestió el que passa, es desemmascaren els uns als altres, i

- 139 -

ho omplen tot d’aquell dubte incòmode que se’ns instal·la

entre cella i cella quan no aconseguim distingir realitat

de ﬁcció, veritat de mentida, aquell dubte incòmode que

acaba sent tan habitual en els últims temps que correm el

risc d’acostumar-nos-hi, diguem-ho tot.

«Això és un teatre», llegirem a l’epíleg de l’obra, quatre

paraules que ressonen en cada pàgina, en cada moment

de la peça, perquè la dramaturga Helena Tornero s’ha

proposat treure partit de totes les convencions teatrals per

descol·locar-nos, per tenir-nos, durant tota l’estona que

duri l’obra, buscant el nostre lloc en la història, esbrinant

quina mena d’espectadors hem de ser per a El futur. I de

retruc, esclar, acabarem, si fem bé la digestió, buscant

també quin és el nostre lloc fora de l’obra, en la història

que ara és present, en la realitat que hi ha fora del teatre.

Perquè el teatre té aquest poder.

Fins i tot el temps és mentida aquí. El títol ens projec-

ta cap a un temps que no ha passat encara, però des del

principi de l’obra se’ns avisa que ens parlen des d’aquell

temps, precisament, des del temps que no ha passat, per

explicar-nos el temps d’«abans de l’impacte». Sabem des

de l’inici quin és el futur, se’ns diu que el futur és un im-

pacte, però no sabem de qui contra qui, o contra què. I el

temps de mentida, perquè és un temps passat que se’ns

vol presentar com a present, i que és narrat des del futur,

el temps de mentida, deia, avança i cada cop falten menys

dies, menys hores per a aquest impacte que ens inquieta.

Un impacte que ens inquieta, que ens inquieta com

ens pot inquietar un futur incert, tot i que hi ha cap futur

- 140 -

que sigui cert? Ben mirat, aquí la inquietud potser ve per la

certesa de l’impacte, l’únic que sabem és que alguna cosa

s’acabarà amb l’impacte, potser no l’obra, però sí que ens

queda clar de seguida que anem cap a l’impacte, que no

ens l’estalviarem. I això ens neguiteja, perquè els personat-

ges, aquells quatre actors que són vuit veus, no ho saben,

que hi ha un impacte que s’acosta, ells viuen dins d’aquell

present que és passat, dins d’aquell present que se’ns

explica des d’un futur. I la inquietud creix també perquè

bona part de l’obra la passem dalt d’un cotxe travessant

Europa, de frontera en frontera, i cada cop que ens hi

asseiem l’amenaça de l’impacte esdevé més fonda amb el

rugit del motor d’un cotxe de luxe que no és nostre.

Però a El futur no menteixen només les paraules,

els personatges i el temps, també ho fan les mirades. Els

quatre personatges (o els vuit, si ho voleu) tenen quatre

mirades que venen carregades amb els seus propis preju-

dicis, perquè no hi ha cap mirada neta. Això Tornero ja ens

ho ha dit en obres anteriors, la mirada no és mai neutra.

Els seus personatges es miren els uns als altres no per es-

brinar cap veritat sinó per reaﬁrmar-se encara més en les

seves pròpies mentides, perquè els prejudicis no són més

que mentides prefabricades que emmagatzemem per no

haver de desxifrar mai cap realitat. Amb aquest intercanvi

de mirades l’autora ens ensenya amb cruesa la mirada

d’Europa: «Els europeus enganyen», diu Halim a Diana.

«Tothom em fa una mirada rara. Hi estic acostumat. Soc

àrab i porto una motxilla», confessa ell mateix una mica

més endavant.

- 141 -

Les mentides de Tornero serveixen per encarar-nos a

la realitat que ve i la que vindrà. El futur és un impacte, el

futur no existeix, el futur és una mentida, el futur és allò

que els polítics es posen a la boca quan necessiten el teu

vot, el futur és aquella promesa que no es farà mai realitat.

Home elegant: (...) M’aturaran. M’amenaçaran. Però jo

sé que ho estic fent pel futur d’aquest país. El vostre

futur. El futur dels vostres ﬁlls.

El futur és el temps que no veurem i si ens parlen des d’allà,

des d’un temps irreal, és lògic que la inquietud s’apoderi

de nosaltres i posem en dubte les vuit veus que Tornero

necessita fer servir per fer-nos veure que Europa ara mateix

es troba en un «punt de merda».

Punt de merda. És el moment on el personatge no pot

caure més baix de la narració. A partir d’aquí només

pot acabar d’ensorrar-se en la seva misèria, o aixecar-

se per tal d’iniciar un canvi vers la seva redempció.

El futur és ﬁcció, és mentida. I el futur sense cursives, si

anem cap a la misèria pot ser-ho també. Però El futur llegit

pels qui del futur d’ara un dia en diran present pot fer que

la redempció sigui possible. Això és un teatre, l’únic lloc

on la gent té dret a guanyar-se la vida dient mentides...

que poden fer canviar la realitat. Helena Tornero ho sap,

per això diu mentides, o més aviat les escriu.

tina vallèS

Barcelona, 2 de desembre de 2018

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia 4 de gener del 2019

Volums publicats:

Textos a part

Teatre contemporani

1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born 1997

2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.

Premi Born 1998

5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra

d’Or 1999

6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000

7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra

d’Or 1999 (al millor text espectacle)

8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi Born

1999

9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001

11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de Caront,

2001

12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi

Joaquim M. Bartrina 2000

13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblidessis,

2001. Premi Born 2000

14 Harold Pinter, L’engany, 2001

15 David Plana, Després ve la nit, 2002

16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen, 2002.

Premi Joaquim M. Bartrina 2001

17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi

Born 2001

18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003

19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003

20 Manuel Molins, Elisa, 2003

21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu en

el cel, 2003

22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete, 2003.

Premi Born 2002

23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista, 2003.

Premi del Crèdit Andorrà 2002

24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,

2004

25 AAdd, Dramaticulària, 2005

26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,

2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002

27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.

Bartrina 2003

29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del Crèdit

Andorrà 2004

30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina /

Preludi en dos temps, 2005

32 Marco Palladini, Assassí, 2006

33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi

Joaquim M. Bartrina 2005

35 Manuel Molins, Combat, 2006

36 Marc Rosich, Surabaya, 2007

37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006

38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una

Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007

39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007

40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007

41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi Fundació

Romea de Textos Teatrals 2006

42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit Andorrà

2006

43 Carles Batlle, Trànsits, 2007

44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007

47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi

Joaquim M. Bartrina 2006

48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008

49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda

catalana, 2008 (Inclou un CD)

50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Leningrad,

2008

51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi

Born 2007

52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sabíem

res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007

54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008. IV

Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2008

55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La ﬁ nestra

/ Sota terra, 2008

56 Albert Benach, Mascles!, 2008

57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009

58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna

d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008

59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.

Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008

60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.

Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008

61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi

Born 2008

62 Enric Nolla, Còlera, 2009

63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla, dies

de vent (Una reﬂ exió sobre el destí), 2009. Premi

del Crèdit Andorrà 2008

64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009

65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009

66 Pere Riera, Casa Calores, 2009

67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009

68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14 d’Abril

de Teatre 2009

69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que perdia

tots els avions, 2010. Premi Born 2009

71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010

74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010

75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010

76 Michel Azama, La Resclosa, 2010

77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi

Joaquim M. Bartrina 2009

78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010

79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que

ballen, 2010

80 Carles Batlle, Zoom, 2010

81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

82 Daniela Feixas, El bosc, 2011

83 Guillem Clua, Killer, 2011

84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011

85 August Strindberg, Creditors, 2011

86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011

87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, Pregun-

tes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc

Layret, advocat dels obrers de Catalunya, 2011

88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011

89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang (Obert

ﬁ ns a l’hora de l’Àngelus), 2011

90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de

Shakespeare), 2011

91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011

92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011

93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011

94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012

95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de

Dau al Set, 2012

96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi

d’Aquimedes, 2012

97 Jordi Oriol, T-error, 2012

98 Marc Angelet, Voyager, 2012

99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012

100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i

teatre irregular (1966-1967), 2012

101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades sobre

l’amor i la vida (1956-1962), 2012

102 Toni Cabré, L’inútil, 2012

103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012

104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012

105 Pere Riera, Barcelona, 2013

106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013

107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013

108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013

109 Josep Maria Miró, Fum, 2013

110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013

111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013

112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013

113 Marta Momblant, Resposta a cartes impertinents,

2013

114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador, 2014

115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014

116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé,

Fronteres, 2014

117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i els

homes, 2014

118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món

el 1953, 2014

119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia i

titelles, 2014

120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth

Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,

volum 1. 2014

121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth

Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,

volum 2. 2014

122 Alexandre Dumas ﬁ ll, La Dama de les Camèlies,

2014

123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014

124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014

125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014

126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014

127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014

128 Thomas Bernhard, El President, 2014

129 William Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu,

2014

130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta. Il·lus-

tracions: Anna Bohigas i Núria Milà, Lampedusa

Beach, 2014

131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar, 2014

132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi del

Crèdit Andorrà 2013

133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014

134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014

135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra,

2014

136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat i el

camí personal, 2014

137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre i

Teatre de carrer, 2014

138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de

viure, 2014

139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015

140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015

141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015

142 Albert Arribas, Selecció, 2015

143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a tots, 2015

144 Federico García Lorca, El público, 2015

145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015

146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián

de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de

silencis, 2015

147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de

l’ac) / L’empestat, 2015

148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015

149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015

150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta

Mulet, Llibre de les bèsties, 2015

151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015

152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015

153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;

Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;

Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,

Llibràlegs, 2015

154 Pau Miró, Victòria, 2016

155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016

156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016

157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016

158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016

159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016

160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona

del pastor, 2106

161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016

162 Marcela Terra, Desterradas, 2016

163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta, Una

vida al teatre, 2016

164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106

165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps

de cotó, 2016

166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de

Wendy, 2016

167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o

monòlegs de transformació (1965-1966) Primera

part, 2016

168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o

monòlegs de transformació (1965-1966) Segona

part, 2016

169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per a

1962, 2016

170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el seu

amor Homer, 2016

171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017

172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017

173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai

públic, 2017

174 William Shakespeare; Traducció de Joan Sellent,

Ricard III, 2017

175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017

176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017

177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre peces

atàviques, 2017

178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i

òperes, 2017

179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions

musicals, 2017

180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017

181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les

nostres vides, 2017

182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017

183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017

184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors, 2017

185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017

186 Francesc Meseguer, Lear, 2017

187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018

188 Josep Maria Miró, Temps salvatge, 2018

189 Enric Garriga; Joan Pascual, El bosc sagrat

(2005 - 2011) / Santa barra (2014 - 2015), 2018

190 Francisco Javier Suárez Lema, Ja crema l’heura,

2018

191 Núria Perpinya, El vici, 2018

192 Marta Buchaca, Només una vegada, 2018

193 Marc Artigau i Queralt; Julio Manrique; Cristina

Genebat, E.V.A., 2018

194 Marc Artigau i Queralt, Alba (o El jardí de les

delícies), 2018

195 Bertolt Brecht, La bona persona de Sezuan, 2018

196 Joan Yago, El fantasma de Canterville, 2018

197 Joan Brossa, Poesia escènica XVI: A la recerca

d’un mateix, 2018

198 Joan Brossa, Poesia escènica XVII: Els 50 cap

per avall, 2018

199 Joan Brossa, Poesia escènica XVIII: La realitat i

les seves substitucions, 2018

200 Sergi Xirinacs, Família, 2018

201 Denis Fornés i Bernat Muñoz, Equus, de Peter

Shaffer, 2018

202 Stephen Karam, Humans, 2018

203 Oriol Vila i Raquel Salvador, Paradise, 2018

204 Helena Tornero Brugués, El futur, 2019

Textos a part

Teatre clàssic

1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008

2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia / Tierra

sin primavera. Dues obres del teatre de l’exili

republicà, 2015

3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016

4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016

5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de Sílvia,

2016

6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017

7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017

8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank, 2018

9 Santiago Rusinol y Prats, Els Jocs Florals de

Canprosa. 2018

Textos a part

Teatre per a joves

1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016

2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016

3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en

l’aigua, 2016

4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016

5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016

Textos aparte

Teatro contemporáneo

1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi Born

2003

2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California, 2005

3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005. Adap-

tación de Carles Sans

4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005. Premi

Born 2004

5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006

6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006

7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un día,

2006. Premi Born 2005

8 Rebecca Simpson, Juana, 2007

9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,

2008

11 Richard France, Su seguro servidor Orson

Welles, 2008

12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del Empe-

rador, 2008

14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de

Klamm, 2009

15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista, 2009

16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre las

Olas, 2014

17 Sergio Blanco, Cartografía de una desaparición.

Panegírico a Joan Brossa, 2018

18 Damià Barbany, ¡Lorca, Lorcadia! fragmentación

dramatúrgica sobre las 32 obras teatrales de:

Federico García Lorca, 2018

19 Eric Martínez Girón, Vía en construcción, 2018

Textos aparte

Teatro clásico

1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010

Textos a part

Teatre reunit

1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 / 2017, 2017

2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes, 2017

3 Felip Cortiella, Teatre anarquista, 2018

4 Josep Maria Miró Coromina, Josep Maria Miró

(2009-2018), 2018

5 Victoria Szpunberg, Victoria Szpunberg (2004-

2018), 2018

6 Marc Artigau, Teatre reunit 2009-2018, 2019

7 Sergio Blanco, Ficciones (2000-2011), 2019

8 Josep Maria Benet i Jornet, Teatre reunit 1963

/ 2010, 2019

204

ISBN: 978-84-949544-5-0

Helena Tornero Brugués

Epíleg de Tina Vallès

EL FUTUR

Helena Tornero Brugués

EL FUTUR

Helena Tornero Brugués (Figueres, 1973). Llicenciada en

Direcció i Dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Bar-

celona. En teatre ha escrit, entre d’altres: Submergir-se

en l’aigua (Premi SGAE 2007), Apatxes (Premi de Teatre

14 d’Abril 2009), No parlis amb estranys (2013), Fascina-

ción (Premio Lope de Vega 2015), Estiu (2017), disPLACE

(2015) i Je suis narcissiste (2019). Membre fundador de

Paramythá des, grup de professionals de les arts escèni-

ques que realitzen tallers de dansa, teatre i música als

camps de refugiats. Algunes de les seves obres han estat

traduïdes a l’anglès, el francès, l’alemany, el grec, el po-

lonès i l’italià.

El futur. La noia jove coneix l’home estranger. Podria no

haver passat, però passa. L’home estranger fuig del seu

passat. La noia jove fuig del seu futur. L’home estranger

vol anar a Estocolm per trobar-se amb algú, però hi ha

problemes. De burocràcia. I de fronteres. L’home elegant

assaja un discurs. La dona sueca parla en futur. La noia

jove s’acaba de treure el carnet de conduir i vol fer alguna

cosa perquè el seu pare s’enfadi de veritat. I justament fa

tres dies que l’home elegant s’ha comprat un cotxe nou.

Tota aquesta història podria no haver passat, però pas-

sa. Ha passat. Passarà. El futur és aquella cosa que, quan

arriba, deixa d’existir. Es pot fugir d’allò que encara no

existeix? Existeix la síndrome d’Estocolm?