Bernard-Marie Koltès
Traducció de Sergi Belbel
165
EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ
Bernard-Marie Koltès
EN LA SOLITUD DELS
CAMPS DE COTÓ
En la solitud dels camps de cotó. A l’hora fosca en què les
persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts
es troben clandestinament per dur a terme una transacció
que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en
risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions se-
cretes de cadascú.
La força del desig a través dels laberints imprevisibles del
llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre
contemporani, protagonitzat per Andreu Benito i Ivan Be-
net, gràcies a la vibrant dialèctica de Bernard-Marie Koltès,
que arriba per primera vegada al Teatre Nacional de Cata-
lunya.
Bernard-Marie Koltès. Nascut a Metz el 1948 i mort a Pa-
rís el 1989, està considerat per molts com l’autor teatral
francès més important de l’últim quart del segle xx, i la
seva obra ha tingut una forta influència en la dramatúrgia
contemporània catalana fins a l’actualitat. Entre les seves
obres destaquen La nit just abans dels boscos (1977); Com-
bat de negre i de gossos (1979), Moll oest (1985), En la so-
litud dels camps de cotó (1985), El retorn al desert (1988) i
Roberto Zucco (1988).
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-94604-08-9
.
.
EN LA SOLITUD DELS
CAMPS DE COTÓ
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Bernard-Marie Koltès
© de la traducció: Sergi Belbel
Correcció: Romina Paps
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-946040-9-6
Dipòsit legal: T 1467-2016
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
EN LA SOLITUD DELS
CAMPS DE COTÓ
Bernard-Marie Koltès
Traducció de Sergi Belbel
EQUIP ARTÍSTIC
Traducció Sergi Belbel
Direcció Joan Ollé
Moviment Andrés Corchero
Escenografia Sebastià Brosa
Vestuari Míriam Compte
Il·luminació Lionel Spycher
So Damien Bazin
Caracterització Núria Llunell
Ajudant de direcció Iban Beltran
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2016-2017
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
En la solitud dels camps de cotó es va estrenar a la
Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya el 19
de gener de 2017 amb el repartiment següent:
El Client
Ivan Benet
El Dealer
Andreu Benito
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans
de l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de
Catalunya. Per aquest motiu, aquesta publicació
pot estar subjecta a canvis.
- 9 -
Un deal és una transacció comercial sustentada
en valors prohibits o estrictament controlats,
i que es concerta, en espais neutres, indefi-
nits, i no previstos per a aquests usos, entre
proveïdors i demanaires, per entesa tàcita,
signes convencionals o conversa de doble
sentit —amb la finalitat d’esquivar els riscs de
traïció i d’estafa que comporta una operació
d’aquesta mena—, a qualsevol hora del dia
i de la nit, independentment de les hores
d’obertura reglamentàries dels llocs de comerç
homologats, però més aviat durant les hores
de tancament d’aquests.
- 11 -
El dEalEr
Si vostè camina per fora, a aquesta hora i en aquest
lloc, és perquè desitja alguna cosa que no té, i jo puc
proporcionar-l’hi, aquesta cosa; perquè si sóc en aquest
lloc des de fa més temps que vostè i per més temps
que vostè, i si ni tan sols aquesta hora que és la de les
relacions salvatges entre els homes i els animals no
me n’aparta, és perquè tinc el que cal per a satisfer el
desig que passa davant meu, i és com un pes del qual
he de deslliurar-me sobre tothom, home o animal, que
passi davant meu.
Per això m’acosto a vostè, malgrat l’hora que és
aquella en què habitualment l’home i l’animal es llen-
cen salvatgement l’un damunt l’altre, jo m’acosto a
vostè, amb les mans obertes i mostrant-li els palmells,
amb la humilitat del qui proposa enfront del qui com-
pra, amb la humilitat del qui posseeix enfront del qui
desitja; i veig el seu desig com es veu una llum que
s’encén, en una finestra dalt de tot d’un edifici, en el
crepuscle; jo m’acosto a vostè com el crepuscle acosta
la seva primera llum, suaument, respectuosament,
- 12 -
gairebé afectuosament, deixant a baix de tot al carrer
l’animal i l’home estirant les seves brides i ensenyant-se
salvatgement les dents.
No és que hagi endevinat el que vostè pot desitjar,
ni tinc cap pressa per saber-ho; perquè el desig d’un
comprador és la cosa més malenconiosa que hi ha, que
contemplem com un petit secret que només demana
que el penetrin i amb el qual ens prenem el nostre
temps abans de penetrar-lo; com quan ens fan un re-
gal embolicat i ens prenem el nostre temps desfent la
llaçada. Sinó que jo mateix he desitjat, des del moment
que sóc en aquest lloc, tot allò que tot home o animal
pot desitjar en aquesta hora de foscor, i que l’obliga
a sortir de casa seva malgrat els xiscles salvatges dels
animals insatisfets i dels homes insatisfets; per això sé,
millor que el comprador inquiet que manté encara un
temps el seu misteri com una petita verge educada per a
ser puta, que allò que vostè em demanarà jo ja ho tinc,
i que només cal que vostè, sense que hagi de sentir-se
ferit per l’aparent injustícia que hi ha a ser el demandant
enfront del qui proposa, m’ho demani.
Ja que no hi ha autèntica injustícia sobre aquesta
terra tret de la injustícia de la terra mateixa, que és
estèril pel fred o estèril per la calor i rarament fèrtil per
la suau barreja de la calor i del fred; no hi ha injustícia
per aquell que camina sobre la mateixa parcel·la de
terra sotmesa al mateix fred o a la mateixa calor o a
- 13 -
la mateixa suau barreja, i qualsevol home o animal
que pot mirar un altre home o animal als ulls és igual
que ell perquè caminen sobre la mateixa línia fina i
plana de latitud, esclaus dels mateixos freds i de les
mateixes calors, rics igualment i, igualment, pobres;
i l’única frontera que existeix és la que hi ha entre el
comprador i el venedor, tot i que incerta, en posseir
tots dos el desig i l’objecte del desig, forat i punxa a la
vegada, amb menys injustícia encara que la que hi ha a
ser mascle o femella entre els homes i els animals. Per
això adopto provisionalment l’eloqüència i li regalo, a
vostè, l’arrogància, de manera que se’ns pugui distingir
l’un de l’altre en aquesta hora que és ineludiblement
la mateixa per a vostè i per a mi.
Digui’m, doncs, verge malenconiosa, en aquest
moment en què xisclen sordament homes i animals,
digui’m la cosa que desitja i que jo puc oferir-li, i l’hi
oferiré suaument, gairebé afectuosament, potser amb
afecte i tot; tot seguit, un cop omplerts els forats i
aplanades les muntanyes que hi ha dintre nostre, ens
allunyarem l’un de l’altre, en equilibri damunt el fil prim
i pla de la nostra latitud, satisfets en mig dels homes
i dels animals insatisfets de ser homes i insatisfets de
ser animals; però no em demani que endevini el seu
desig; em veuria obligat a enumerar tot el que pos-
seeixo per satisfer els que passen davant meu des del
temps que sóc aquí, i el temps que necessitaria per a
- 14 -
l’enumeració em ressecaria el cor i fatigaria sens dubte
la seva esperança.
El cliEnt
Jo no camino en un lloc concret ni a una hora con-
creta; camino i prou, anant d’un punt a un altre, per
assumptes privats que es tracten en aquests punts i no
en el trajecte; no sé de quin crepuscle em parla ni de cap
mena de desigs i m’estimo més ignorar els accidents del
meu trajecte. Anava d’aquella finestra il·luminada d’allà
dalt, darrere meu, a aquella altra finestra il·luminada
d’allà baix, davant meu, segons una línia molt recta que
el travessa a vostè perquè vostè s’hi ha col·locat delibe-
radament. I és clar, no existeix cap mitjà que permeti,
a qui es dirigeix d’una alçada a una altra alçada, evitar
de baixar per tornar a pujar tot seguit, amb l’absurditat
de dos moviments que s’anul·len i el risc, entre tots
dos, d’esclafar amb cada pas les restes llençades per les
finestres; com més amunt vius, més sa és l’espai, però
més dura la caiguda; i quan l’ascensor t’ha dipositat a
baix, et condemna a haver de caminar en mig de tot allò
que no has volgut allà dalt, en mig d’un munt de records
putrefactes, com quan, al restaurant, el cambrer et fa el
compte i enumera, a les teves orelles fastiguejades, tots
els plats que ja digereixes des de fa estona.
A més a més, hauria calgut que la foscor fos encara
més densa i que jo no hagués pogut distingir cap detall
- 15 -
del seu rostre; aleshores potser no hauria pogut equi-
vocar-me sobre la legitimitat de la seva presència i de la
desviació que ha fet per col·locar-se en el meu camí i,
tot seguit, provocar en mi una desviació que s’acomo-
dés a la seva; però quina foscor seria prou densa per
fer que vostè semblés menys fosc que ella? no hi ha nit
sense lluna que no sembli migdia si vostè s’hi passeja, i
aquest migdia de què parlo m’indica prou bé que no és
l’atzar dels ascensors el que a vostè l’ha col·locat aquí,
sinó una imprescriptible llei de la gravetat que li escau,
que vostè porta, ben visible, damunt les espatlles com
un sac, i que el lliga a aquesta hora, en aquest lloc des
d’on calcula entre sospirs l’alçada dels edificis.
Pel que fa a allò que desitjo, si tal vegada hi hagu-
és algun desig del qual pugui recordar-me aquí, en la
foscor del crepuscle, en mig de xiscles d’animals de qui
ni tan sols distingim la cua, a banda d’aquest desig tan
autèntic que tinc de veure’l renunciar a la humilitat i
que no em regali l’arrogància —perquè si tinc alguna
debilitat per l’arrogància, odio la humilitat, en mi i en
els altres, i aquest intercanvi em desplau—, el que jo
podria desitjar, vostè no ho tindria en absolut. El meu
desig, si en tinc un, si l’hi digués, li cremaria la cara, li
faria enretirar les mans amb un crit, i vostè fugiria en la
foscor com un gos que corre tan de pressa que no se’n
pot distingir ni la cua. Però no, el trasbals d’aquest lloc i
d’aquesta hora em fa oblidar si he tingut mai cap desig
- 16 -
del qual pugui recordar-me, no, no en tinc ni tinc res
per oferir, i ara caldrà que faci una desviació perquè jo
no n’hagi de fer, cal que abandoni l’eix que jo seguia,
que s’anul·li, perquè aquella llum d’allà dalt, a la part
alta de l’edifici, a la qual s’acosta la foscor, continua
brillant impertorbablement; forada aquesta foscor, de
la mateixa manera que un misto encès forada el drap
que pretén apagar-lo.
El dEalEr
Fa bé de creure que no baixo ni tinc cap intenció de
pujar enlloc, però s’equivocaria si es pensés que això
m’entristeix. Evito els ascensors com un gos evita l’aigua.
No perquè es neguin a obrir-me’n les portes ni perquè
em molesti tancar-m’hi; sinó perquè els ascensors en
moviment em fan pessigolles i hi perdo la dignitat; i,
si m’agrada que em facin pessigolles, m’agrada que
deixin de fer-me’n quan la dignitat ho exigeix. Amb
els ascensors passa com amb determinades drogues,
si n’abuses, et quedes flotant, ni pujant ni baixant,
confonent les línies corbes amb línies rectes, i glaçant
el foc al seu centre. Tanmateix, des que sóc en aquest
lloc, sé reconèixer les flames que, des de lluny, darrere
els vidres, semblen glaçades com els crepuscles d’hivern,
però a les quals només cal acostar-se, suaument, potser
afectuosament, per recordar que no hi ha cap lluor de-
finitivament freda, i el meu objectiu no és apagar-lo, a
- 17 -
vostè, sinó protegir-lo del vent, i assecar la humitat de
l’hora amb l’escalfor d’aquesta flama.
Perquè, digui el que digui, la línia sobre la qual vostè
caminava, si bé potser abans era recta, s’ha torçat quan
m’ha vist, i jo he copsat l’instant precís en què vostè m’ha
vist per l’instant precís en què el seu camí s’ha encorbat,
i no encorbat per allunyar-se de mi, sinó encorbat per
arribar fins a mi, altrament, no ens hauríem trobat mai,
sinó que s’hauria allunyat de mi encara més, perquè
vostè caminava amb la velocitat del que es desplaça
d’un punt a un altre; i jo no hauria pogut atrapar-lo mai
perquè només em desplaço lentament, tranquil·lament,
gairebé immòbilment, amb el pas del que no va d’un
punt a un altre sinó del que, en un lloc invariable, aguai-
ta aquell que passa davant seu i espera que modifiqui
lleugerament el seu trajecte. I si afirmo que vostè ha
fet una corba, i sens dubte ara vostè pretendrà que es
tractava d’una desviació per evitar-me, i jo afirmaré com
a resposta que ha estat un moviment per acostar-se, és
sens dubte perquè al cap i a la fi vostè no s’ha desviat
en absolut, perquè tota línia recta només existeix en
relació a un pla, perquè ens movem segons dos plans
diferents, i perquè ara sí al cap i a la fi només existeix el
fet que vostè m’ha mirat i que jo he interceptat aquesta
mirada o al revés, i que, per tant, si abans era absoluta,
la línia sobre la qual es desplaçava ha esdevingut relativa
i complexa, ni recta ni corba, sinó fatal.
- 18 -
El cliEnt
Tot i així, jo no tinc, per complaure’l a vostè, cap
desig il·lícit. Jo faig el meu comerç només a les hores
homologades del dia, en els llocs de comerç homologats
i il·luminats amb llum elèctrica. Potser sóc una puta, però
si ho sóc, el meu bordell no pertany a aquest món; el
meu s’estén sota la llum legal i tanca les portes al vespre,
segellat per la llei i il·luminat per la llum elèctrica, perquè
ni la llum del sol és de fiar i té els seus servilismes. Què
pot esperar, vostè, d’un home que no fa un pas que no
sigui homologat ni legal ni estigui segellat ni inundat
de llum elèctrica per totes les cantonades? I si sóc aquí,
en camí, en espera, en suspens, en trànsit, fora de joc,
fora de vida, provisional, pràcticament absent, com si
diguéssim no aquí —perquè podem dir d’un home que
travessa l’Atlàntic en avió que es troba en un moment
determinat a Groenlàndia, i s’hi troba realment? o en el
cor tempestuós de l’oceà?— i si jo he fet una desviació,
tot i que la meva línia recta, del punt del qual vinc al
punt al qual vaig no tingui cap motiu, cap ni un, per
torçar-se de cop i volta, és perquè vostè em barra el pas,
ple d’intencions il·lícites i de presumpcions d’intencions
il·lícites cap a mi. Sàpiga, però, que el que més em re-
pugna al món, encara més que la intenció il·lícita, més
que l’activitat il·lícita en ella mateixa, és la mirada del
que et considera ple d’intencions il·lícites i acostumat a
tenir-ne; no només a causa de la mirada en si, tan tèrbola
- 19 -
tanmateix que faria enterbolir un torrent de muntanya,
—i aquesta mirada que vostè té pot remoure el fang
del fons d’un vas d’aigua— sinó perquè, només amb
el pes d’aquesta mirada damunt meu, la virginitat que
hi ha en mi se sent sobtadament violada, la innocència
culpable, i la línia recta, que se suposa que m’ha de dur
d’un punt lluminós a un altre punt lluminós, per culpa
seva esdevé ganxuda i laberint obscur en l’obscur territori
en el qual m’he perdut.
El dEalEr
Vostè intenta ficar un punxó sota la sella del meu
cavall per irritar-lo i fer-lo encabritar; però encara que el
meu cavall és nerviós i a vegades indòcil, jo el subjecto
amb una brida curta i no s’encabrita tan fàcilment; un
punxó no és una navalla, ell coneix bé el gruix de la seva
pell, i sap adaptar-se a la picor. Tanmateix, qui coneix a
la perfecció l’humor dels cavalls? A vegades aguanten
una agulla clavada al flanc, i, d’altres, un bri de pols que
ha quedat sota l’arnès pot fer-los excitar i fer giragonses
i descavalcar el genet.
Sàpiga doncs que si li parlo, a aquesta hora, així, su-
aument, potser encara amb respecte, no és com vostè:
per la força de les circumstàncies, segons un llenguatge
que el fa reconèixer com el que té por, una por petita
i punxeguda, absurda, massa visible, com la d’un nen
davant la possible plantofada del seu pare; jo, en canvi,
- 20 -
tinc el llenguatge del que no se’l reconeix, el llenguatge
d’aquest territori i d’aquesta part del temps en què els
homes estiren les regnes i en què els porcs es foten cops
de cap contra la tanca; jo retinc la meva llengua com
un semental per la brida perquè no s’abraoni damunt
l’euga, perquè si deixés anar la brida, si afluixés lleuge-
rament la pressió dels meus dits i la tracció dels meus
braços, els meus mots em descavalcarien a mi mateix i
es llançarien a l’horitzó amb la violència d’un cavall àrab
que sent el desert i que ja res no pot frenar.
Per això sense conèixe’l, des del primer mot, jo l’he
tractat correctament, des del primer pas que he fet cap
a vostè, un pas correcte, humil i respectuós, sense saber
si hi havia res en vostè que mereixés el respecte, sense
conèixer res de vostè que pogués fer-me veure si la com-
paració dels nostres dos estats m’autoritzava a mi a ser
l’humil i a vostè l’arrogant, li he cedit l’arrogància a causa
de l’hora del crepuscle en la qual ens hem acostat l’un a
l’altre, perquè l’hora del crepuscle en la qual vostè s’ha
acostat a mi és aquella en què la correcció deixa de ser
obligatòria i esdevé doncs necessària, en què ja no hi ha
res d’obligatori tret d’una relació salvatge en la foscor, i
jo hauria pogut caure damunt seu com un drap sobre la
flama d’una espelma, l’hauria pogut agafar pel coll de
la camisa, per sorpresa. I aquesta correcció, necessària
però gratuïta, que li he ofert, el lliga a mi, encara que
només sigui perquè jo hauria pogut, per orgull, trepit-
- 21 -
jar-lo com una bota esclafa un paper greixós, perquè jo
sabia, a causa de la mida que estableix la nostra primera
diferència —i a aquesta hora i en aquest lloc tan sols
la mida marca la diferència—, tots dos sabem qui és la
bota i qui, el paper greixós.
El cliEnt
Si tal vegada ho he fet, sàpiga que hauria desitjat no
haver-lo mirat. La mirada es passeja i es posa i es pensa
que es troba en terreny neutre i lliure, com una abella
en un camp de flors, com el musell d’una vaca en l’espai
clos d’un prat. Però què fer amb la mirada? Mirar cap
al cel em torna nostàlgic i mirar capcot a terra m’entris-
teix, trobar a faltar una cosa i recordar que no la tens
són totes dues coses igual de feixugues. Per tant, et cal
mirar bé davant teu, a la teva alçada, sigui quin sigui el
nivell en què has posat el peu provisionalment; per això
quan caminava per allà on caminava fa una estona i on
ara m’estic aturat, la meva mirada havia de topar tard o
d’hora amb tot allò que s’hagués posat o que caminés
a la mateixa alçada que jo; i és clar, tant per la distància
com per les lleis de la perspectiva, qualsevol home i
qualsevol animal es troba provisionalment i aproxima-
dament a la mateixa alçada que jo. Potser, en realitat,
l’única diferència que queda perquè se’ns distingeixi, o
l’única injustícia si s’estima més així, és la que fa que
un tingui una certa por d’una possible plantofada de
- 22 -
l’altre; i l’única semblança, o única justícia si s’estima
més així, és la ignorància en què ens trobem respecte
el grau segons el qual aquesta por és compartida, el
grau de realitat futura d’aquestes plantofades, i el grau
respectiu de la seva violència.
Per tant no fem altra cosa que reproduir la relació
ordinària dels homes i dels animals entre ells a les hores
i en els llocs il·lícits i tenebrosos que ni la llei ni l’elec-
tricitat no han estipulat; i per això mateix, per odi als
animals i per odi als homes, prefereixo la llei i prefereixo
la llum elèctrica i faig bé de creure que tota llum natural
i tot aire sense filtrar i la temperatura de les estacions
no corregida fa que el món sigui atzarós; perquè no
hi ha pau ni hi ha dret en els elements naturals, no hi
ha comerç en el comerç il·lícit, només amenaces i fu-
gides i cops sense objectes per vendre i sense objectes
per comprar i sense moneda vàlida i sense escala de
preus, tenebres, tenebres dels homes que s’aborden
en la nit; i si vostè m’ha abordat a mi, és perquè al cap
i a la fi el que vol és pegar-me; i si jo li preguntés per
què vol pegar-me, em respondria, ho sé, que és per un
motiu secret ben seu que, sens dubte, jo no tinc per
què saber. Per tant, no li preguntaré res. Oi que a una
teula que cau del sostre i que et trencarà el crani no li
dirigeixes la paraula? Ets una abella que s’ha posat en
la flor dolenta; ets el musell de la vaca que ha volgut
anar a pasturar a l’altra banda de la tanca elèctrica;
- 23 -
calles o te’n vas, et queixes, esperes, fas el que pots,
motius absurds, il·legalitats, tenebres.
He ficat el peu en el rierol d’un estable on flueixen
misteris com excrements d’animals; i és d’aquests misteris
i d’aquesta foscor que a vostè li escauen d’on surt la regla
que diu que entre dos homes que es troben sempre cal
escollir ser el que ataca; i sens dubte, a aquesta hora i en
aquests llocs, ens caldria acostar-nos a qualsevol home o
animal en el qual hem posat la nostra mirada, pegar-lo i
dir-li: no sé si vostè tenia la intenció de pegar-me a mi, per
un motiu absurd i misteriós que de totes maneres vostè
no hauria considerat necessari de fer-me saber, però, sigui
com sigui, m’he estimat més fer-ho jo primer, i el meu
motiu, si bé és absurd, no és en absolut secret: és perquè
flotava en l’ambient, a causa de la meva presència i de la
seva i de la conjunció accidental de les nostres mirades,
la possibilitat que vostè em pegués a mi primer, i per això
m’he estimat més ser la teula que cau que no pas el crani,
la tanca elèctrica que no pas el musell de la vaca.
Si no, si fos veritat que som, vostè el venedor en
possessió de mercaderies tan misterioses que es nega
a revelar-les i que jo no tinc cap mitjà d’endevinar-les, i
jo el comprador amb un desig tan secret que fins i tot
l’ignoro jo mateix i que em caldria, per assegurar-me
que en tinc un, gratar els meus records com una crosta
per fer rajar la sang, si això és veritat, ¿per què conti-
nua mantenint-les amagades, les seves mercaderies, si
- 24 -
jo m’he aturat, si m’estic aquí, i espero? com dins d’un
sac gran, precintat, que porta damunt les espatlles, com
una impalpable llei de la gravetat, com si no existissin i
només poguessin existir adoptant la forma d’un desig;
igual que un d’aquests pinxos, a la porta dels locals de
striptease, que t’agafen del braç, quan tornes a casa,
a la nit, per ficar-te al llit, i et xiuxiuegen a l’orella: ella
és aquí, aquest vespre. En canvi, si me les ensenyés, si
donés un nom a la seva oferta, coses lícites o il·lícites,
però amb un nom i per tant dignes de ser jutjades, si me
les nomenés, jo sabria dir-li no, i deixaria de sentir-me
com un arbre sacsejat per un vent que no ve d’enlloc i
que li esberla les arrels. Perquè jo sé dir no i m’encanta
dir no, sóc capaç de deixar-lo bocabadat amb els meus
no, de fer-lo descobrir totes les maneres possibles de dir
no, que comencen amb totes les maneres possibles de
dir sí, com les dones coquetes que s’emproven totes les
camises i totes les sabates per després no quedar-se’n
cap, i el plaer que senten emprovant-se-les totes només
ve del plaer que senten refusant-les totes. Decideixi’s,
ensenyi’s: vostè és la bèstia que no fot brot pels carrers,
o és un comerciant? si és així estengui primer la seva
mercaderia, i tot seguit procedirem a examinar-la.
El dEalEr
Justament perquè vull ser un comerciant, i no una
bèstia, sinó un autèntic comerciant, no li dic el que pos-
- 25 -
seeixo i li proposo, perquè no vull encaixar cap rebuig,
que és el que més basarda fa a tot comerciant, perquè
és una arma de la qual ell no disposa. Per la mateixa
raó, jo mai no he après a dir no, ni vull aprendre a fer-
ho; ara bé, les diferents classes de sí, me les sé totes: sí
esperi una mica, esperi molt, esperi amb mi aquí una
eternitat; sí ho tinc, ho tindré, ho tenia i ho tornaré a
tenir, mai no ho he tingut però ho tindré per a vostè.
Que ve algú i em diu: posem que tinc un desig, que l’hi
revelo, i que vostè no té res per satisfer-lo? li diré: tinc
el que cal per satisfer-lo; que em diu: imagini tanmateix
que no ho tingués? —fins i tot imaginant això, continu-
aré tenint-ho. I si tot i així em diu: posem que finalment
sigui un desig tal que vostè no vulgui en absolut ni tan
sols tenir una mínima idea del que cal per satisfer-lo?
Doncs bé, fins i tot encara que no ho vulgui, malgrat
això, tinc el que cal, també.
Però com més correcte és un venedor, més pervers
és el comprador; tot venedor busca satisfer un desig
que encara no coneix, mentre que el comprador sot-
met sempre el seu desig a la satisfacció primera de
poder rebutjar el que li proposen; així, el seu desig
inconfessable s’exalta amb el rebuig, i oblida el seu
desig en el plaer que sent humiliant el venedor. Però
jo no sóc de la raça dels comerciants que canvien de
jaqueta per satisfer el gust dels clients amb la ràbia
i la indignació. No sóc aquí per donar plaer, sinó per
- 26 -
sadollar l’abisme del desig, rememorar el desig, obli-
gar el desig a tenir un nom, arrossegar-lo fins a terra,
donar-li una forma i un pes, amb la crueltat forçosa
que comporta donar una forma i un pes al desig. I com
que veig el seu apareixent com saliva a la comissura
dels llavis que els seus llavis s’empassen, esperaré que
li llisqui per la barbeta o que l’hagi d’escopir abans
d’oferir-li un mocador, perquè si jo l’hi oferís massa
aviat, sé que me’l rebutjaria, i és un sofriment que
m’estimo més no haver de sofrir.
Perquè allò que tem tot home o animal, a aquesta
hora en què l’home camina a la mateixa alçada que
l’animal i en què tot animal camina a la mateixa alçada
que tot home, no és el sofriment, perquè el sofriment es
mesura, i la capacitat d’infligir i de tolerar el sofriment
es mesura; el que tem per damunt de qualsevol altra
cosa és l’estranyesa del sofriment, i és que l’empenyin
a haver d’encaixar un sofriment que no li sigui familiar.
Per tant, la distància que es mantindrà sempre entre
les bèsties i les donzelles que poblen el món ve no de
l’avaluació respectiva de les forces, perquè aleshores el
món es dividiria simplement entre les bèsties i les don-
zelles, tota bèstia s’abraonaria sobre cada donzella i el
món seria ben simple; sinó que el que manté la bèstia,
i la mantindrà encara per tota l’eternitat, a distància de
la donzella, és el misteri infinit i la infinita estranyesa de
les armes, com les petites bombes que elles porten a la
- 27 -
seva bossa i de les quals projecten un líquid als ulls de
les bèsties per fer-les plorar, i de sobte veiem les bèsties
plorant davant les donzelles, tota dignitat anul·lada, ni
home, ni animal, esdevenint no-res, tan sols llàgrimes
de vergonya sobre la terra d’un camp. Per això bèsties
i donzelles es temen i es malfien de la mateixa manera,
perquè només s’infligeixen els sofriments que un mateix
pot suportar, i només es pot tenir por dels sofriments
que un mateix no és capaç d’infligir.
Per tant no es negui a dir-me l’objecte, li ho prego, de
la seva febre, de la seva mirada damunt meu, el motiu,
no es negui a dir-me’l; i si es tracta de no ferir la seva
dignitat, molt bé, digui’l com el diria a un arbre, o de
cara a la paret d’una presó, o en la solitud d’un camp
de cotó en el qual et passeges, nu, de nit; digui-me’l
si cal sense mirar-me. Perquè l’única crueltat autèntica
d’aquesta hora del crepuscle en què tots dos resistim no
és que un home fereixi un altre, o el mutili, o el torturi,
o li arrenqui els membres i el cap, o que fins i tot el faci
plorar; l’autèntica i terrible crueltat és la de l’home o
l’animal que converteix l’home o l’animal en una cosa
inacabada, que l’interromp com punts suspensius en mig
d’una frase, que li dóna l’esquena després d’haver-lo
mirat, que fa, de l’animal o de l’home, un error de la
mirada, un error de càlcul, un error, com una carta que
es comença i que es rebrega brutalment tot just després
d’haver-hi escrit la data.
- 28 -
El cliEnt
Vostè és un lladre molt estrany, que no roba res o
triga massa a robar, un bandoler excèntric que s’esmuny
en un hort de nit per sacsejar els arbres i se’n va sense
recollir-ne els fruits. És vostè qui és l’habitual d’aquests
llocs, i jo en sóc l’estranger; qui té por i qui té motius
per tenir por sóc jo; jo sóc el que no el coneix a vostè,
el que no el pot conèixer, i el que no fa més que intuir
la seva silueta en la foscor. Qui havia d’endevinar, de
nomenar alguna cosa, era vostè, i aleshores, potser,
amb un moviment de cap, jo hauria donat l’aprovació,
amb un senyal, vostè hauria copsat; però jo no vull
que el meu desig es vessi inútilment com sang en una
terra estrangera. Vostè no arrisca res; coneix de mi la
inquietud, i la vacil·lació i la malfiança; sap d’on vinc i
on vaig; coneix aquests carrers, coneix aquesta hora,
coneix els seus plans; jo no conec res i ho arrisco tot.
Davant de vostè, em sento com davant d’aquests homes
transvestits en dones que es disfressen d’homes, al final,
ja no saps on és el sexe.
Perquè la seva mà s’ha posat damunt meu com la
del bandit sobre la seva víctima o com la de la llei sobre
el bandit, i des d’aleshores pateixo, ignorant, ignorant
la meva fatalitat, ignorant si sóc jutjat o sóc còmplice,
per no saber de què pateixo, pateixo per no saber quina
ferida em fa vostè i per on em raja la sang. Potser ben
mirat vostè no és estrany, sinó retorçat; potser només és
- 29 -
un servidor disfressat de la llei com la llei en segrega a
imatge del bandit per atrapar el bandit; potser al cap i a
la fi vostè és més legal que no pas jo. I aleshores per res,
per accident, sense que jo hagi dit res ni hagi volgut res,
perquè jo no sabia qui era vostè, perquè sóc l’estranger
que no coneix la llengua, ni els costums, ni el que aquí
està malament o permès, el revés o el dret, i el qui actua
com a les palpentes, perdut, és com si li hagués demanat
alguna cosa, com si li hagués demanat la pitjor cosa del
món i fos jo el culpable d’haver-la demanat. Un desig
com sang vessada als seus peus ha brollat fora de mi,
un desig que no conec ni reconec, que només coneix
vostè, i que vostè jutja.
Si es tracta d’això, si, amb la pressa sospitosa del
traïdor, vostè intenta forçar-me a actuar amb o contra
vostè perquè, en qualsevol dels casos, sigui jo el culpa-
ble, si és això, aleshores reconegui que jo encara no he
actuat ni a favor ni contra vostè, que encara no se’m
pot retreure res, que he sigut completament honest fins
a aquest precís instant. Admeti a favor meu que jo no
em trobava còmode en la foscor en la qual vostè m’ha
aturat, que només m’hi he aturat perquè vostè ha posat
la mà damunt meu; admeti que jo he reclamat la llum,
que no m’he esmunyit en la foscor com un lladre, per
pròpia voluntat i amb intencions il·lícites, sinó que hi he
estat sorprès i que he cridat, com un nen al seu llit quan
de sobte se li apaga el llum de guàrdia a la nit.
- 30 -
El dEalEr
Si es pensa que em mou un ànim de violència cap a
vostè —i és possible que tingui raó—, no atorgui massa
aviat ni un gènere ni un nom a aquesta violència. Vostè
ha nascut amb la idea que el sexe d’un home s’amaga
en un indret concret i que s’hi queda, i conserva aquesta
idea cautelosament; tanmateix, jo sé —tot i que he nas-
cut de la mateixa manera que vostè—, que el sexe d’un
home, amb el temps que es passa esperant i oblidant,
quedant-se assegut en la solitud, es desplaça lentament
d’un lloc a l’altre, mai amagat en un indret concret, sinó
ben visible allà on no se’l busca; i que cap sexe, un cop
passat el temps en què l’home ha après a asseure’s i a des-
cansar tranquil·lament en la seva solitud, no s’assembla a
cap altre sexe, igual que un sexe mascle no s’assembla
a un sexe femella; que no hi ha disfressa possible per
a una cosa com aquesta, sinó una suau vacil·lació de
les coses, com les estacions intermèdies, que no són ni
l’estiu disfressat d’hivern, ni l’hivern d’estiu.
Tot i així, no paga la pena embogir només per una su-
posició; la imaginació, cal retenir-la com a una novieta: si
és bo veure-la vagarejar, és una idiotesa deixar que perdi
les bones maneres. Jo no sóc retorçat, sinó curiós; havia
posat la meva mà sobre el seu braç per pura curiositat,
per saber si, a una carn que té l’aparença de la de la
gallina sense plomes, li correspon l’escalfor de la gallina
viva o el fred de la gallina morta, i ara, ho sé. Vostè,
- 31 -
sigui dit sense ànim d’ofendre’l, pateix de fred com la
gallina viva a mig plomar, com la gallina malalta, en el
sentit estricte del terme, de tinya plomadora; i, quan jo
era petit, corria darrere d’elles al corral per palpar-les i
descobrir, per curiositat pura, si la seva temperatura era
la de la mort o la de la vida. Avui que jo l’he tocat, he
notat en vostè el fred de la mort, però també he notat
el sofriment del fred, com només un viu és capaç de
sofrir. Per això li he ofert la meva jaqueta per cobrir-li
les espatlles, perquè jo no en pateixo, de fred. I no n’he
patit mai, fins al punt de sofrir per no conèixer aquest
sofriment, fins al punt que l’únic somni que tenia, quan
era petit —un d’aquests somnis que no són aspiracions
sinó presons suplementàries, que són el moment en
què el nen descobreix els barrots de la seva primera
presó, com els que, nascuts d’esclaus, somien que són
fills d’amos—, el meu somni era conèixer la neu i el gel,
conèixer el fred que provoca el seu sofriment.
Si només li he prestat la meva jaqueta, no és que no
sàpiga que no només pateix fred a la part alta del cos,
sinó, sigui dit sense ànim d’ofendre’l, de dalt a baix i
potser fins i tot una mica més enllà; i, pel que respecta
a mi, sempre hauria pensat que calia deixar al fredolic la
peça de roba corresponent a la part on té fred, corrent
el risc de quedar despullat, de dalt a baix i potser fins
i tot una mica més enllà; sinó que la meva mare, que
no era gens garrepa però sí que tenia el sentit de les
- 32 -
bones maneres, em va dir que si era digne d’elogi deixar
la camisa o la jaqueta o el que sigui per cobrir la part
alta del cos, cal rumiar-s’ho molt abans de deixar les
sabates, i que, de cap de les maneres, no és en absolut
convenient deixar els pantalons.
Ara bé, de la mateixa manera que sé —sense expli-
car-m’ho però amb una certesa absoluta— que la terra
sobre la qual ens han posat a vostè i a mi i als altres
està al seu torn posada en equilibri damunt la corna
d’un brau i que es manté en aquesta posició gràcies a la
mà de la providència, de la mateixa manera jo intento,
sense saber ben bé per què però sense dubte possible,
quedar-me en el límit del que és convenient, evitant
l’inconvenient com un nen ha d’evitar de repenjar-se a
la vora d’una teulada fins i tot abans d’entendre la llei
de la caiguda dels cossos. I de la mateixa manera que el
nen es pensa que li prohibeixen de repenjar-se a la vora
d’una teulada per impedir-li volar, durant molt de temps
em vaig pensar que prohibien al noi de deixar els seus
pantalons per impedir que descobrís l’entusiasme o la
flonjor dels seus sentiments. Però avui que entenc més
coses, que reconec més les coses que no entenia, que
porto en aquest lloc i a aquesta hora tant de temps,
que he vist passar tants transeünts, que els he mirat
i que a vegades he posat la meva mà als seus braços,
tantes vegades, sense entendre res ni voler entendre
res però sense renunciar tampoc a mirar-los i a intentar
- 33 -
de posar la meva mà als seus braços —perquè és més
fàcil atrapar un home que passa que una gallina en un
corral— sé molt bé que no hi ha res d’inconvenient ni
en l’entusiasme ni en la flonjor que calgui amagar, i que
cal seguir la regla sense saber per què.
A més, sigui dit sense ànim d’ofendre’l, jo esperava
que, cobrint-li les espatlles amb la meva jaqueta, faria
que la seva aparença em resultés més familiar. Massa
estranyesa em pot fer tornar tímid, i, quan l’he vist que
venia cap a mi fa una estona, m’he preguntat per què
un home que no està malalt ha de vestir com una ga-
llina infectada de tinya i que perd les plomes i continua
passejant pel corral amb les plomes enganxades al cos
a la mercè de la seva malaltia; i sens dubte, per timide-
sa, a mi només m’hauria calgut gratar-me el crani i fer
una desviació per evitar-lo, si no hagués vist, en la seva
mirada clavada damunt meu, la lluor de qui, en el sentit
estricte del terme, va a demanar alguna cosa, i aquesta
lluor m’ha fet desviar l’atenció de la seva fatxa.
El cliEnt
Què espera obtenir de mi? Cada gest que interpreto
com un cop acaba convertint-se en una carícia; és inqui-
etant que t’acariciïn quan haurien de pegar-te. Exigeixo
que com a mínim desconfiï, si vol que jo perdi el temps.
Ja que pretén vendre’m alguna cosa per casualitat, per
què no dubtar primer si tinc amb què pagar? potser són
- 34 -
buides, les meves butxaques; hauria estat més honest
que primer em demanés d’estendre els meus diners al
mostrador, com es fa amb els clients dubtosos. Vostè no
m’ha demanat res de tot això: quin plaer obté del risc
que l’estafin? No he vingut a aquest lloc per trobar ten-
dresa; la tendresa ven al detall, rosega de mica en mica,
trosseja les forces com un cadàver a la sala de dissecció.
Necessito la meva integritat; la malignitat, almenys, em
mantindrà intacte. Enfadi’s: si no, d’on trauré jo la for-
ça? Enfadi’s: així ens quedarem més a prop dels nostres
negocis, i podrem estar segurs que tractem tots dos el
mateix negoci. Perquè si puc entendre d’on trec jo el meu
plaer, no entenc de cap manera d’on treu vostè el seu.
El dEalEr
Si per uns instants jo hagués dubtat que vostè no
tenia el que cal per pagar el que ha vingut a buscar,
hauria fet una desviació quan vostè s’ha acostat a mi.
Els comerços vulgars exigeixen als seus clients proves
de solvència, però les botigues de luxe encerten i no
demanen res, ni es rebaixen mai a verificar l’import del
xec i la conformitat de la signatura. Hi ha objectes per
vendre i objectes per comprar de tal mena que la qüestió
que es planteja no és saber si el comprador serà capaç de
pagar-ne el preu ni quant de temps trigarà a decidir-se.
Per tant, sóc pacient perquè no cal ofendre un home
que s’allunya quan saps que es repensarà i tornarà.
- 35 -
Amb l’insult no hi ha marxa enrere, mentre que sempre
es pot tornar enrere amb l’amabilitat, i val més abusar
d’aquesta que no pas fer servir l’altre encara que sigui
una sola vegada. Per això no penso enfadar-me encara,
perquè tinc prou temps per no haver d’enfadar-me, i en-
cara tinc temps per enfadar-me, i perquè potser acabaré
enfadant-me quan tot aquest temps s’haurà esgotat.
El cliEnt
I si —com a hipòtesi— confessés que només he fet
servir l’arrogància —sense ganes— perquè vostè m’ha
pregat de fer-la servir quan s’ha acostat a mi amb una
mena d’objectiu que encara no endevino —perquè les
endevinalles no són el meu fort— i que em reté tan-
mateix aquí? si com a hipòtesi li digués que el que em
reté aquí és la incertesa en la qual em trobo respecte
dels seus objectius, i l’interès que em susciten? En l’es-
tranyesa de l’hora i l’estranyesa del lloc i l’estranyesa
del seu avançament cap a mi jo m’hauria avançat cap
a vostè, mogut per aquell moviment conservat en tota
cosa indeleblement mentre no se li impulsa un moviment
contrari. I si fos per inèrcia que m’he acostat a vostè?
dut cap avall no per voluntat pròpia sinó per aquella
atracció que experimenten els prínceps que van a fer el
canalla a les tavernes, o el nen que baixa d’amagat al
soterrani, l’atracció de l’objecte minúscul i solitari per
la massa obscura, impassible que es troba a l’ombra;
- 36 -
jo hauria vingut cap a vostè, mesurant tranquil·lament
la placidesa del ritme de la sang dins les meves venes,
amb el dubte de saber si aquesta placidesa s’excitaria o
s’esgotaria completament; potser lentament, però ple
d’esperança, desposseït de qualsevol desig formulable,
disposat a acceptar el que se’m proposés, perquè, fos el
que fos el que se’m proposés, hauria estat com el solc
d’un camp massa temps estèril per abandó, que ja no
distingeix les llavors quan cauen damunt seu; disposat a
acceptar-ho tot, en l’estranyesa del nostre acostament,
de lluny m’hauria pensat que vostè s’acostava a mi, de
lluny m’hauria fet la impressió que vostè em mirava; lla-
vors, jo m’hauria acostat a vostè, l’hauria mirat, m’hauria
estat a prop seu, esperant de vostè —massa coses—
massa coses, no que les endevinés, perquè ni jo mateix
sé, ni jo mateix sé endevinar-les, sinó que esperava de
vostè el plaer d’endevinar, i la idea d’un desig, l’objecte,
el preu, i la satisfacció.
El dEalEr
No ens hem d’avergonyir d’oblidar a la nit allò que
recordarem al matí; la nit és el moment de l’oblit, de
la confusió, del desig tan ardent que esdevé vapor.
Tanmateix el matí el condensa com un núvol espès
damunt del llit, i seria una idiotesa no preveure a la nit
el xàfec del matí següent. Per tant, si com a hipòtesi
vostè em digués que de moment no disposa d’un desig
- 37 -
per expressar, per fatiga o per oblit o per un excés de
desig que duu a l’oblit, com a hipòtesi de tornada jo
li diria que no es cansi més i que agafi prestat el desig
d’algú altre. Un desig es roba però no s’inventa; així,
la jaqueta d’un home fa la mateixa escalfor si la porta
un altre, i és molt més fàcil agafar prestat un desig que
no pas un vestit. Com que a tot preu jo he de vendre
i vostè a tot preu caldrà que compri, doncs bé, compri
per a altres que no siguin vostè —qualsevol desig tirat
que vostè pugui recollir ja farà el pes—, per satisfer
per exemple i complaure el que s’aixeca al seu costat
al matí entre els seus llençols, una novieta que quan
es desperti desitjarà alguna cosa que vostè encara no
té, que li vindrà de gust d’oferir-li, i que se sentirà feliç
de tenir perquè m’ho haurà comprat a mi. La sort del
comerciant és que existeixin tantes persones diferents
tantes vegades enamorades de tants objectes diferents
de tantes maneres diferents, perquè la memòria dels
uns es transmet amb la memòria dels altres. I la mer-
caderia que acabarà comprant-me pot servir perfecta-
ment per a qualsevol altre si —com a hipòtesi— vostè
no n’hagués de fer ús.
El cliEnt
La regla diu que un home que es troba amb un altre
ha d’acabar sempre donant-li copets a l’esquena par-
lant-li de dones; la regla diu que el record de la dona
- 38 -
serveix d’últim recurs als combatents cansats; això diu
la regla, la seva regla; jo no m’hi sotmetré. No vull que
trobem la nostra pau en l’absència de la dona, ni en el
record d’una absència, ni en el record del que sigui. Els
records em fan fàstic i els absents també; abans que el
menjar digerit, prefereixo els plats que encara estan per
tocar. No vull una pau vinguda de vés a saber on; no
vull que trobem la pau.
Però la mirada del gos no amaga altra cosa que la su-
posició que tot, al seu entorn, és gos amb tota evidència.
Mentre que vostè pretén que el món sobre el qual ens
trobem, vostè i jo, es manté en equilibri damunt la punta
de la corna d’un brau gràcies a la mà de la providència,
jo sé que flota, repenjat en el llom de tres balenes; que
no hi ha providència ni equilibri, només el caprici de
tres monstres idiotes. Per tant, els nostres mons no són
els mateixos, i la nostra estranyesa es barreja amb les
nostres naturaleses com el raïm amb el vi. No, no penso
aixecar la pota, davant seu, al mateix lloc que vostè; no
suporto el mateix pes que vostè; no he sortit pas de la
mateixa femella. Perquè jo ni m’aixeco als matins ni
dormo entre llençols.
El dEalEr
No s’enfadi, compare, no s’enfadi. Jo només sóc
un pobre venedor que només coneix aquest bocí de
territori on m’espero per vendre, que només sap allò
- 39 -
que la seva mare li ha ensenyat; i com que ella no sabia
res, o gairebé res, jo tampoc no sé res, o gairebé res.
Però un bon venedor intenta dir allò que el comprador
vol sentir, i, per intentar endevinar-ho, li cal llepar-lo
una mica per reconèixe’n l’olor. L’olor de vostè no
m’ha estat gens familiar, efectivament no hem sortit
pas de la mateixa mare. Però per a poder acostar-nos,
he suposat que va haver de sortir d’una mare de la
mateixa manera que jo, he suposat que la seva mare li
va donar una pila de germans com a mi, en quantitat
incalculable com un atac de singlot després d’un gran
àpat, i el que ens acosta en qualsevol cas, és l’absència
de raresa que ens caracteritza a tot dos. I jo m’he aferrat
a això que com a mínim tenim en comú, perquè un pot
viatjar durant molt de temps pel desert a condició que
tingui un punt on agafar-se en alguna banda. Ara bé,
si m’he equivocat, si vostè no ha sortit d’una mare, ni
ningú li va donar germans, si no té cap novieta que
es desperti amb vostè al matí entre els seus llençols,
compare, aleshores li demano perdó.
Dos homes que s’encreuen no tenen altra opció que
pegar-se, amb la violència de l’enemic o la dolçor de la
fraternitat. I si finalment escullen, en el desert d’aquesta
hora, evocar el que no hi és, passat o somni, o manca,
és perquè un no pot afrontar-se directament a tanta es-
tranyesa. Davant el misteri convé obrir-se i descobrir-se
tot sencer per forçar el misteri a descobrir-se al seu torn.
- 40 -
Els records són les armes secretes que l’home guarda
dintre seu quan està despullat, l’última franquesa que
demana franquesa a canvi; l’última nuesa de totes. No
obtinc del que sóc ni glòria ni confusió, però com que
vostè és per a mi un desconegut, i és més desconegut
encara a cada instant, doncs bé, igual que la jaqueta
que m’he tret i que li he ofert, igual que les mans que
li he mostrat desarmades, si jo sóc gos i vostè humà, o
si jo sóc humà i vostè qualsevol altra cosa, sigui de la
raça que jo sigui i de la raça que vostè sigui, almenys,
jo, la meva, l’hi mostro ben visible, deixo que la toqui,
que em palpi i que s’acostumi a mi, com un home deixa
que el registrin per no amagar les seves armes.
Per això li proposo, prudentment, greument, tranquil-
lament, que em miri amb amistat, perquè es fan millors
negocis a l’empara de la familiaritat. Jo no pretenc enga-
nyar-lo, i no demano res que vostè no vulgui donar. L’úni-
ca camaraderia amb la qual val la pena comprometre’s
no implica haver d’actuar d’una determinada manera,
sinó no actuar de cap manera; li proposo la immobili-
tat, la infinita paciència i la injustícia cega de l’amic. Ja
que no hi ha justícia entre qui no es coneix, i no hi ha
amistat entre qui es coneix, de la mateixa manera que
no hi ha pont sense barranc. La meva mare sempre em
deia que era una idiotesa rebutjar un paraigües quan
saps que ha de ploure.
- 41 -
El cliEnt
El preferia retorçat en comptes d’amistós. L’amistat
és més mesquina que la traïdoria. Si el que jo hagués
pogut necessitar era un sentiment, l’hi hauria dit, n’hi
hauria demanat el preu, i l’hauria comprat. Però els
sentiments només es bescanvien pels seus semblants; és
un comerç fals amb moneda falsa, un comerç de pobre
que imita el comerç. Que potser es bescanvia un sac
d’arròs per un sac d’arròs? Vostè no té res per proposar,
per això aboca els seus sentiments al mostrador, com
els comerços dolents obtenen benefici de les sobres, i
després no és possible queixar-se del producte. Jo no tinc
cap sentiment per donar-l’hi a canvi; no en gasto, jo, de
moneda d’aquesta, i no se m’ha acudit d’agafar-ne, pot
registrar-me. Per tant, deixi la mà a la seva butxaca, deixi
la seva mare amb la seva família, deixi els seus records
a la seva solitud, que no n’he de fer res.
No la voldré mai, aquesta familiaritat que vostè inten-
ta instaurar, d’amagat, entre nosaltres. No l’he volguda
pas, la seva mà sobre el meu braç, no l’he volguda, la
seva jaqueta, no el vull, el risc que em puguin confondre
amb vostè. Perquè ha de saber que, si abans l’ha sorprès
la meva manera de vestir, i ha considerat oportú no
amagar la seva sorpresa, la meva sorpresa ha estat com
a mínim tan gran quan l’he vist que s’acostava cap a mi.
Però, en terra estrangera, l’estranger agafa el costum de
dissimular el seu astorament, perquè per a ell qualsevol
- 42 -
raresa esdevé costum local, i li convé adaptar-s’hi com
al clima o al plat regional. Però si jo el portés amb els
meus, i fos vostè l’estranger obligat a dissimular el seu
astorament, i nosaltres els autòctons lliures d’ostentar-lo,
l’envoltaríem assenyalant-lo amb el dit, el confondríem
de totes totes amb uns cavallets de fira, i tothom em
demanaria on cal comprar les entrades.
Vostè no és aquí per fer comerç. Més aviat s’hi ar-
rossega per a mendicar, i per al robatori que li succeeix
com la guerra a les negociacions. Vostè no és aquí per
a satisfer cap desig. Perquè de desigs, jo en tenia, han
anat caient a l’entorn de nosaltres, els hem trepitjat;
grans, petits, complicats, fàcils, només li hauria calgut
ajupir-se per recollir-ne a grapats; però vostè els ha dei-
xat rodolar fins a la claveguera, perquè ni tan sols els
petits, ni tan sols els fàcils, no té amb què satisfer-los.
Vostè és pobre, i no és aquí per gust sinó per pobresa,
necessitat i ignorància. Jo no pretenc comprar estam-
petes ni pagar quatre acords miserables d’una guitarra
en una cantonada. Faig caritat si vull fer-ne, o pago el
preu de les coses. Però que els mendicants mendiquin,
que s’atreveixin a parar la mà, i que els lladres robin.
Jo no vull insultar-lo ni agradar-li; no vull ser ni bo,
ni dolent, ni pegar, ni que em peguin, ni seduir, ni que
intenti vostè seduir-me. Vull ser zero. No me’n refio, de
la cordialitat, no tinc cap vocació de fer família, i més
que la dels cops em fa por la violència de la camarade-
- 43 -
ria. Siguem dos zeros ben rodons, impenetrables l’un a
l’altre, provisionalment juxtaposats, i que roden, cada
un en la seva direcció. Aquí, que ens trobem sols, en
la infinita solitud d’aquesta hora i d’aquest lloc que no
són ni una hora ni un lloc definibles, ja que no hi ha cap
motiu perquè jo vingui a trobar-lo ni cap motiu perquè
vostè s’hi creui amb mi ni cap motiu per a la cordialitat
ni cap altra xifra raonable que pugui precedir-nos i que
ens doni un sentit, siguem uns simples, solitaris i orgu-
llosos zeros.
El dEalEr
Però ara és massa tard: ja s’ha demanat el compte i
cal que sigui abonat tant sí com no. És just robar a qui
no vol cedir i ho guarda tot gelosament en cofres pel
seu plaer solitari, però és groller robar quan tot està per
vendre i tot per comprar. I si convé provisionalment tenir
deutes amb algú —la qual cosa no és res més que un
just termini acordat— és obscè donar i obscè acceptar
que et donin gratuïtament. Ens hem trobat aquí per al
comerç i no per a la lluita, per tant no seria just que hi
hagués un perdedor i un guanyador. Vostè no se n’anirà
d’aquí com un lladre amb les butxaques plenes, s’oblida
del gos que custodia el carrer i que li mossegarà el cul.
Com que ha vingut fins aquí, en mig de l’hostilitat
dels homes i dels animals enrabiats, a no buscar-hi res
de tangible, com que vol que l’assassinin per no sé
- 44 -
quin motiu obscur, li caldrà, abans de girar l’esquena,
pagar, i buidar les butxaques, per no haver de deure
res ni haver-se donat res. Desconfiï del comerciant: el
comerciant a qui roben és més gelós que el propietari
a qui assalten; desconfiï del comerciant: el seu discurs
té l’aparença del respecte i de la dolçor, l’aparença de
la humilitat, l’aparença de l’amor, l’aparença només.
El cliEnt
Què és el que vostè ha perdut i que jo no he guanyat?
perquè per més que hi doni voltes, jo no he guanyat res. I
tant que vull pagar el preu de les coses, jo; però no pago
el vent, la foscor, el no-res que hi ha entre nosaltres. Si
vostè ha perdut alguna cosa, si la seva fortuna és més
lleugera després d’haver-me trobat a mi que no ho era
abans, on ha anat a parar, doncs, el que ens manca a
tots dos? Ensenyi-m’ho. No, jo no he gaudit de res, no,
jo no pagaré res.
El dEalEr
Si vol saber el que des del primer moment està inscrit
en la seva factura, i que li caldrà pagar abans de girar-me
l’esquena, li diré que és l’espera, i la paciència, i l’aten-
ció que el venedor dispensa al client, i l’esperança de
vendre, l’esperança sobretot, que fa de tot home que
s’acosta a tot home amb una petició a la mirada un
deutor a l’acte. De tota promesa de venda es dedueix
- 45 -
la promesa de comprar, i qui trenca la promesa cal que
pagui la indemnització corresponent.
El cliEnt
Ni vostè ni jo no estem perduts, tots sols, al mig del
camp. Si cridés cap aquella banda, on hi ha aquella paret,
cap amunt, cap al cel, veuria llums que brillen, passos
que s’acosten, auxili. Si és dur odiar tot sol, en grup és
un plaer. Vostè s’atreveix més amb els homes que amb
les dones, perquè té por del crit de les dones, i suposa
que tots els homes troben que cridar és indigne; confia
en la dignitat, la vanitat, el mutisme dels homes. Doncs
jo l’hi regalo, aquesta dignitat. Si el que vol és fer-me
mal, cridaré, xisclaré, demanaré auxili, li faré sentir totes
les maneres que hi ha de cridar socors, perquè me les
sé totes.
El dEalEr
Si no és la deshonra de la fugida el que l’impedeix
de fer-ho, per què no fuig? La fugida és un medi subtil
de combat; vostè és subtil; hauria de fugir. Vostè és
com aquelles senyores grasses dels salons de te que
es fiquen entre les taules tot tombant les cafeteres:
va remenant el cul com un pecat pel qual sent remor-
diments, i després es gira cap a totes bandes per fer
creure que el seu cul no existeix. Però faci el que faci,
acabaran mossegant-l’hi.
- 46 -
El cliEnt
No sóc de la raça dels que ataquen primer. Demano
temps. Potser valdria més, finalment, que ens busqu-
éssim els polls en comptes de mossegar-nos. Demano
temps. No vull que m’atropellin com a un gos despistat.
Vingui amb mi; busquem més gent, perquè la solitud
ens cansa.
El dEalEr
Hi ha aquesta jaqueta que vostè no ha agafat quan
jo l’hi he ofert, i ara, caldrà tant sí com no que s’ajupi
a recollir-la.
El cliEnt
Si tal vegada he escopit a alguna cosa, ho he fet a
generalitats, i a una peça de roba que no és més que
una peça de roba; i si ha anat en la seva direcció, no ha
estat contra vostè, i a vostè no li calia fer cap moviment
per esquivar l’escopinada; i si vostè ha fet un moviment
per rebre-la en plena cara, per gust, per perversitat o
per càlcul, això no impedeix que sigui només contra un
tros de drap que jo he mostrat una mica de menyspreu,
i un tros de drap no demana explicacions. No, no penso
encorbar l’esquena davant seu, és impossible, no tinc la
flexibilitat d’un fenomen de fira. Hi ha moviments que
l’home no pot fer, com llepar-se un mateix el seu propi
cul. No pagaré una temptació que no he tingut.
- 47 -
El dEalEr:
A un home no li convé deixar que insultin la seva
roba. Perquè si l’autèntica injustícia d’aquest món és
la de l’atzar del naixement d’un home, l’atzar del lloc
i de l’hora, l’única justícia és el seu vestit. La roba d’un
home és, encara més que ell mateix, el que té de més
sagrat: és ell mateix sense patir; el punt d’equilibri en
què la justícia compensa la injustícia, i aquest punt, no
convé maltractar-lo. Per això cal jutjar un home per la
seva roba, no per la seva cara, ni pels seus braços, ni
per la seva pell. Si és normal escopir al naixement d’un
home, és perillós escopir a la seva rebel·lió.
El cliEnt
Doncs bé, li proposo la igualtat. Una jaqueta en la
pols, la pago amb una jaqueta en la pols. Siguem iguals,
amb igualtat d’orgull, amb igualtat d’impotència, igual-
ment desarmats, patint igualment el fred i la calor. La
seva seminuesa, la seva meitat d’humiliació, les pago
amb la meitat de les meves. Ens en queda una meitat,
n’hi ha prou i de sobres per gosar mirar-nos encara i per
oblidar el que hem perdut tots dos per inadvertència, per
risc, per esperança, per distracció, per atzar. A mi, em
quedarà a més a més la inquietud persistent del deutor
que ja ha pagat el deute.
- 48 -
El dEalEr
Per què allò que vostè demana, en abstracte, intan-
giblement, a aquesta hora de la nit, per què, el que
hauria demanat a un altre, per què no haver-m’ho
demanat a mi?
El cliEnt
Desconfiï del client: sembla que busca una cosa quan
en realitat en vol una altra, que el venedor no sospita, i
que finalment acabarà obtenint.
El dEalEr
Si vostè fugís, jo el seguiria; si caigués pels meus cops,
em quedaria a prop seu fins que es despertés; i si decidís
no despertar-se, em quedaria al seu costat, dins el seu
somni, en el seu inconscient, més enllà. Tanmateix, no
desitjo lluitar contra vostè.
El cliEnt
A mi no em fa por lluitar, només temo les regles que
no conec.
El dEalEr
No hi ha regla; només hi ha mitjans; només hi ha
armes.
- 49 -
El cliEnt
Intenti atrapar-me, no se’n sortirà; intenti ferir-me:
quan ragi la sang, doncs bé, serà pels dos costats i,
ineluctablement, la sang ens unirà, com dos indis, a la
vora del foc, que intercanvien la seva sang en mig dels
animals salvatges. No hi ha amor, no hi ha amor. No,
vostè no podrà atrapar res que no ho hagi estat abans,
perquè primer un home mor, després busca la seva mort
i finalment la troba, per atzar, en el trajecte atzarós d’una
llum a una altra llum, i diu: per tant, només era això.
El dEalEr
Sisplau, en l’estrèpit de la nit, vostè no ha dit res que
desitjaria de mi, i que jo no hauria sentit?
El cliEnt
No he dit res; no he dit res. I vostè no m’ha proposat,
en la nit, en la foscor tan profunda que demana massa
temps perquè ens hi acostumem, res, que jo no hagi
endevinat?
El dEalEr
Res.
El cliEnt
Aleshores, quina arma?
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi
Serra d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.
Premi Serra d’Or 1999 (al millor text
espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.
Premi Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,
2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia
m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no
creixen, 2002. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra,
2002. Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que
esteu en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort
Manolete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-
tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és
un armari, 2004. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-
quim M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix
/ Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,
2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-
rança. Una Petita dansa de mort en
cinc quadres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III
Premi Fundació Romea de Textos
Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova
York, 2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en
Klein, 2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la
llegenda catalana, 2008 (Inclou un
CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de
Leningrad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan
encara no sabíem res, 2008. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,
2008. IV Premi Fundació Romea de
Textos Teatrals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa
/ La finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa,
2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota
la lluna d’agost, 2009. I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades
la pau, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El
cobert, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens
de palla, dies de vent (Una reflexió
sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,
2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,
2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II
Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010.
Premi Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis
amor, 2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,
2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,
2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir
Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues
dones que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors, 2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
Romeu, Preguntes i respostes sobre
la vida i la mort de Francesc Layret,
advocat dels obrers de Catalunya,
2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.
Praga, 2011
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Ànge-
lus), 2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-
sos de Shakespeare), 2011
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de
rentat), 2011
92. Sergi Pompermayer, Top model,
2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,
2011
94. Jordi Casanovas, Una història cata-
lana, 2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El
principi d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
99. Marilia Samper, L’ombra al meu
costat, 2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica II:
Strip-tease i teatre irregular (1966-
1967), 2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III:
Mirades sobre l’amor i la vida
(1956-1962), 2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,
2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,
2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-
ho?, 2013
107. Helena Tor nero, No parlis amb
estranys, 2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee W illiams, La rosa tatua-
da, 2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,
2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El
cantador, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de
l’atzar, 2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els
déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V:
Estar al món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:
Circ, màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze, volum 1,
2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep
Pere Peyró, Gemma Rodríguez,
Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-
resa Vilardell, Espriu x dotze, volum
2, 2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de
les Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a
país, 2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,
2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,
2014
128. Thomas Ber nhard, El President,
2014
129. William Shakespeare, El somni
d’una nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i
Núria Milà, Lampedusa Beach
, 2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del
Billar
, 2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.
Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2013
133. Damià Barbany, Kabaret amb K,
2014
134. Eduardo De Filippo, L’art de la
comèdia, 2014
135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual
per a Electra, 2014
136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La
societat i el camí personal, 2014
137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:
Postteatre i Teatre de carrer, 2014
138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:
L’ofici de viure, 2014
139. Narcís Comadira, L’hort de les
oliveres, 2015
140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,
2015
141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,
2015
142. Albert Arribas, Selecció, 2015
143. Xavi Morató, Un peu gegant els
aixafa a tots, 2015
144. Federico García Lorca, El público,
2015
145. Arthur Schnitzler, El professor
Bernhardi, 2015
146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,
Marián de la Chica, María José Lizar-
te, Simfonia de silencis, 2015
147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la
caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015
148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,
2015
149. Molière, Dom Juan o el festí de
pedra, 2015
150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre
de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,
2015
151. Manuel Molins, Bagdad, dones al
jardí, 2015
152. Molière, Don Joan, o el festí de
pedra, 2015
153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,
Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-
tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc
Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,
2015
154. Pau Miró, Victòria, 2016
155. Lars Norén, El coratge de matar,
2016
156. Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat,
2016
157. Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel,
2016
158. Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159. Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto,
2016
160. Sergio Martínez Vila, L’obediència de
la dona del pastor, 2106
161. Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162. Marcela Terra, Desterradas, 2016
163. David Mamet, traducció d’Anna Soler
Horta, Una vida al teatre, 2016
164. Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165. Bernard-Marie Koltès, En la solitud
dels camps de cotó, 2016
Textos a part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
2. Lluís Capdevila, La festa major de
Gràcia / Tierra sin primavera. Dues
obres del teatre de l’exili republicà,
2015
3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4. Josep Anselm Clavé, L’Aplec del
Remei, 2016
Textos a part Teatre per a joves
1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3. Helena Tornero Brugués, Submer-
gir-se en l’aigua, 2016
4. Cristina Clemente, Consell familiar,
2016
5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.
Premi Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a
California, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia,
2005. Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios,
2005. Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la crea-
ción, 2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita
Rondó, 2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-
nos un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El
tango del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas
noticias de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El
retratista, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simone /
Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
Bernard-Marie Koltès
Traducció de Sergi Belbel
165
EN LA SOLITUD DELS CAMPS DE COTÓ
Bernard-Marie Koltès
EN LA SOLITUD DELS
CAMPS DE COTÓ
En la solitud dels camps de cotó. A l’hora fosca en què les
persianes dels comerços ja s’han tancat, dos desconeguts
es troben clandestinament per dur a terme una transacció
que posarà en joc les seves identitats i acabarà posant en
risc alguna cosa més que la satisfacció de les intencions se-
cretes de cadascú.
La força del desig a través dels laberints imprevisibles del
llenguatge, en un dels duels més emblemàtics del teatre
contemporani, protagonitzat per Andreu Benito i Ivan Be-
net, gràcies a la vibrant dialèctica de Bernard-Marie Koltès,
que arriba per primera vegada al Teatre Nacional de Cata-
lunya.
Bernard-Marie Koltès. Nascut a Metz el 1948 i mort a Pa-
rís el 1989, està considerat per molts com l’autor teatral
francès més important de l’últim quart del segle xx, i la
seva obra ha tingut una forta influència en la dramatúrgia
contemporània catalana fins a l’actualitat. Entre les seves
obres destaquen La nit just abans dels boscos (1977); Com-
bat de negre i de gossos (1979), Moll oest (1985), En la so-
litud dels camps de cotó (1985), El retorn al desert (1988) i
Roberto Zucco (1988).
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-94604-08-9
