.
211
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-121073-0-2
Virginia Woolf
Traducció d’Albert Arribas
Pròleg de Marta Tirado Mauri
FRESHWATER
Virginia Woolf
FRESHWATER
Virginia Woolf (1882-1941) és una de les veus més
infl uents de la literatura del segle XX, amb títols tan
destacables com les novel·les Mrs. Dalloway (1925),
Al far (1927), Orlando (1928) o Les ones (1931), i
els assaigs Una cambra pròpia (1929) o Tres guinees
(1938).
Freshwater. Protagonitzada per l’actriu Ellen Terry
i per la pionera de la fotografi a Julia Margaret Ca-
meron, aquesta comèdia ambientada a la badia de
Freshwater serveix a Virginia Woolf per explorar
des de la forma teatral moltes de les seves prin-
cipals preocupacions, com ara la construcció del
gènere o la fricció entre realitat i representació.
L’obra, que anticipa alguns dels principals camins
teatrals de la segona meitat del segle XX, és una
immillorable ocasió per conèixer més a fons una de
les grans escriptores de la literatura universal, au-
tora d’una única peça dramàtica començada l’any
1923, enllestida l’any 1935 i publicada pòstuma-
ment l’any 1976.
FRESHWATER
Una comèdia
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: setembre del 2019
© del pròleg: Marta Tirado Mauri
© de la traducció: Albert Arribas
Disseny gràfic: Fèlix Arola
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-121073-0-2
Dipòsit legal: T 1222-2019
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
FRESHWATER
Una comèdia
(1935)
Virginia Woolf
Traducció d’Albert Arribas
Pròleg de Marta Tirado Mauri
- 5 -
PRÒLEG
Virginia Woolf, dramaturga
La faceta com a dramaturga de Virginia Woolf és encara
poc coneguda tant pel públic en general com entre els seus
lectors més fidels, avesats a rellegir la seva extensa producció
novel·lística i assagística a la recerca de nous matisos estilístics
i teòrics. El desconeixement col·lectiu de l’obra dramàtica de
Woolf, però, sembla lògic si es considera que l’exploració
creativa de l’escriptora britànica en l’àmbit teatral va limitar-se
a una sola peça, Freshwater. Una comèdia, i que la pròpia
autora en va dificultar tant la publicació com les posteriors
escenificacions pel fet de considerar-la «un disbarat» amb què
no buscava «donar una bona impressió com a dramaturga»
1
i «una broma familiar [...] no representable en un sentit
seriós».
2
De fet, la primera edició de l’obra no apareix publi-
cada fins l’any 1976, a The Hogarth Press, l’editorial fundada
per Woolf i el seu marit Leonard,
3
i no serà duta a escena fins
1 Woolf, Virginia (1977). «January 1, 1935». The Diary of Virginia Woolf, vol. IV: 1931-
1935, editat per Ann Olivier Bell. Londres: The Hogarth Press, p. 271. La traducció és
meva.
2
Woolf, Virginia (1979). «Letter to Virginia Isham. December 17, 1935». The Letters
of Virginia Woolf, vol. V: 1932-1935, editat per Nigel Nicholson i Joanne Trautmann.
Nova York: Harcourt Bruce Jovanovich, p. 454. La traducció és meva.
3
Woolf, Virginia (1976). Freshwater: A Comedy, editat amb el pròleg de Lucio P.
Ruotolo. Londres: The Hogarth Press.
- 6 -
el 1982 al Centre George Pompidou de París, en motiu de
la celebració del centenari del naixement de l’autora, encara
que en la traducció en francès del text. Fins llavors, els únics
testimonis de l’existència de Freshwater havien estat les
dues versions de la peça teatral, escrites el 1923 i el 1935,
les escasses referències a la composició i estrena del text que
apareixen als diaris i a les cartes de l’autora, i l’única funció
escènica de l’obra, celebrada el gener de 1935 en el marc
de les vetllades teatrals privades organitzades pel Grup de
Bloomsbury, el cercle artístic i intel·lectual fundat per Woolf
i els seus germans a principis del segle xx al barri londinenc
homònim.
El caràcter còmic de la peça, que Woolf subratlla en
descriure el seu projecte dramàtic com un «divertimento» o
una «distracció»
4
respecte a la feixuga càrrega que va suposar
l’escriptura de la novel·la Les hores (posteriorment publicada
com a Mrs. Dalloway) (1925), i el fet que l’autora consideri que
«podria escriure alguna cosa millor si li dediqués més temps»,
5
han restat valor a l’obra. De fet, la visibilitat i audibilitat in-
trínseca al gènere dramàtic que remet a la realitat externa i
superficial del diàleg teatral han deixat Freshwater al marge de
la indagació estilística que Woolf desenvolupa en la novel·la
durant les dècades dels anys vint i trenta, i que està vinculada a
l’interès per reproduir la realitat interior dels seus personatges.
Tot i això, si es pensa la quotidianitat hiperbòlica, els diàlegs
trepidants i l’estil hiperrealista que caracteritzen l’única peça
dramàtica de Woolf en relació amb la seva modernitat nar-
4 Woolf, Virginia (1978). «July 8, 1923». The Diary of Virginia Woolf, vol. II: 1920-
1924, editat per Ann Olivier Bell. Londres: The Hogarth Press, p. 251. La traducció és
meva.
5
Woolf, Virginia (1977). «Letter to Vanessa Bell. October, 1923». The Letters of Vir-
ginia Woolf, vol. III: 1923-1928, editat per Nigel Nicholson i Joanne Trautmann. Nova
York: Harcourt Bruce Jovanovich, p. 75. La traducció és meva.
- 7 -
rativa, sembla clar que Freshwater també respon a la recerca
poètica de l’escriptora per dinamitar el realisme com a marc
de representació i reflectir la complexitat del subconscient
humà. Alhora, el retrat còmic que l’obra ofereix del passat
familiar de l’autora, personificat en la figura de la seva tieta-
àvia Julia Margaret Cameron, i el paral·lelisme divergent que
sembla establir-se entre el grup d’amics victorià de Freshwater
i el modern de Bloomsbury, que escenificarà el text el 1935,
denoten que la peça teatral reflecteix també temàticament
l’impàs entre la mentalitat victoriana i la moderna que el
conjunt de l’obra de Woolf ja mostra. Ens trobem, per tant,
davant d’un text rodó, sorprenent i excepcional, que evidencia
tant el geni literari de l’escriptora com el seu sentit de l’humor
surrealista i la seva capacitat per jugar a través de la creació
dramàtica, i que estableix algunes de les bases estètiques
desenvolupades per les tendències dramatúrgiques sorgides a
partir de la segona meitat del segle xx, que buscaven trencar
amb la forma convencional, dramàtica i realista del teatre.
Julia margaret Cameron i ellen terry:
entre l’èpoCa ViCtoriana i la modernitat
Des del punt de vista temàtic, Freshwater reflecteix la fasci-
nació de Woolf per dues dones artistes que tenen en comú
amb la pròpia escriptora una personalitat carismàtica i la
voluntat de concebre un llenguatge artístic propi a través
del qual poder vincular la seva quotidianitat privada amb la
seva pulsió creativa. Certament, la fotògrafa Julia Margaret
Cameron (1815-1879) i l’actriu Ellen Terry (1847-1928) es
converteixen en els personatges principals de l’obra, a través
dels quals Woolf reflexiona sobre el seu passat artístic i social
victorià, del qual beu tot i que també se’n distancia, i sobre
la seva contemporaneïtat moderna, que inclou no només
- 8 -
una aproximació literària més íntima a la realitat, sinó tam-
bé una concepció diferent de la dona i el matrimoni. Dues
revolucions, vinculades a l’àmbit de la poètica i de la política
respectivament, en què Woolf participa tant a través de la seva
producció literària com de l’estil de vida que desenvolupa en
el si del Grup de Bloomsbury.
Cameron: elogi i sàtira del llegat victorià
A més de ser una de les fotògrafes victorianes més rellevants,
Julia Margaret Cameron era tieta de la mare de Woolf, de ma-
nera que l’escriptora va créixer escoltant i meravellant-se amb
les múltiples i divertides anècdotes que poblaren la intensa
existència i carrera artística de Cameron, que morí poc abans
de néixer Woolf. De fet, l’atracció familiar per la figura de la
fotògrafa arriba fins a tal punt que tant la mare de Woolf com
ella mateixa s’encarreguen d’escriure la biografia de Cameron
per l’entrada dedicada a l’artista al Dictionary of National
Biography (1886)
6
i per la introducció del llibre recopilatori de
totes les seves fotografies, Victorian Photographs of Famous
Men and Fair Women (1926)
7
respectivament.
Nascuda i criada a Calcuta en el si d’una família britànica
vinculada a l’administració bengalí durant el període colonial,
l’any 1848 Cameron s’instal·la a Anglaterra, juntament amb
el seu marit, el jurista i filòsof Charles Hay Cameron, per criar
els seus sis fills. Encara que la fotògrafa és sovint descrita com
la menys bonica de totes les germanes Pattle (conegudes per
la seva bellesa), Cameron destacava per la seva «vitalitat in-
domable», «el discurs fervorós i el comportament pintoresc»
6 Diversos autors (1885-1901). Dictionary of National Biography, editat per Leslie
Stephen i Sidney Lee. Londres: Smith, Elder, & Co.
7
Cameron, Julia Margaret (1926). Victorian Photographs of Famous Men and Fair
Women. Londres: The Hogarth Press.
- 9 -
amb què sovint desafiava «les convencions fredes i formals de
la societat anglesa»,
8
així com per la seva generosa hospitalitat
i la seva capacitat d’envoltar-se de bellesa, que la dotaren
d’una notable posició social a l’Anglaterra de meitat del se-
gle xix. Ben aviat Cameron es rodejà d’un gran cercle social
d’amics, format per intel·lectuals, poetes i pintors de l’època,
el qual habitualment es reunia a la seva residència familiar
de Little Holland House, al barri londinenc de Kensington.
Unes reunions culturals que recorden les que posteriorment
organitzarà el Grup de Bloomsbury i que connecten amb un
fil invisible Cameron amb Woolf. L’any 1860 els Cameron
s’instal·len a Freshwater, a l’Illa de Wight, on també hi vivia
el poeta Alfred Tennyson, íntim amic de la fotògrafa, i on
construeixen la torre Dimbola Lodge, que es convertirà en el
centre neuràlgic de trobada del grup social del matrimoni.
Alguns dels seus membres, especialment els pintors Edward
Coley Burne-Jones i George Frederick Watts, a més de la
seva dona Ellen Terry i del fotògraf i escriptor Lewis Carroll,
hi passen llargues temporades, convertint Freshwater en un
taller de creació artística en què tots els amics s’influenciaven
uns als altres.
De fet, és a Freshwater on Cameron comença a experi-
mentar amb la fotografia, la qual dotarà d’un caràcter picto-
rialista, artístic i transcendent, a través d’aplicar l’efecte flou
als seus retrats, amb què desenfoca la imatge. La influència
de la pintura prerafaelita de Burne-Jones i Watts és evident no
només en la naturalesa poètica, mística i sacra que adopten
els retrats lleugerament desenfocats de Cameron, sinó també
en les recreacions d’escenes bíbliques, shakespearianes i renai-
8 Woolf, Virginia (1926). «Julia Margaret Cameron». Julia margaret Cameron, Victo-
rian Photographs of Famous Men and Fair Women. Londres: The Hogarth Press, pp.
1-8. La traducció és meva.
- 10 -
xentistes que recullen les seves fotografies. Cameron captava
la teatralitat d’aquestes escenes muntant escenografies al seu
estudi de Freshwater i obligant amics, familiars i servents a
disfressar-se per recrear els personatges mítics corresponents.
Absolutament tothom que la rodejava va passar per davant
de la seva càmera per convertir-se, segons ella exclamava, en
art. La ferma exigència de Cameron amb els seus models, a
qui obligava a mantenir-se immòbils durant hores davant de
l’objectiu fins que ella obtenia el resultat òptim que buscava,
era àmpliament coneguda i comentada. L’entusiasme excessiu
de la fotògrafa per captar la bellesa en una imatge, així com
la severitat i autoritat amb què retenia tot aquell que li feia de
model, són captats amb una ironia deliciosa a l’obra de Woolf.
Coneixent el caràcter grandiloqüent i inquiet de Cameron i
el tràfic d’amics, artistes i idees que devia omplir els dies de
Dimbola Lodge, l’exageració hiperbòlica amb què Woolf ens
presenta la quotidianitat dels Cameron a Freshwater sembla
més una aproximació fidel a l’extravagància victoriana que un
intent per transgredir aquesta realitat a través d’un llenguatge
surrealista que acaba acostant l’obra al «teatre de l’absurd»
que sorgeix a Europa a partir de la dècada dels anys cinquanta,
com avui és sovint llegit el text.
Alhora, cal recordar que Cameron, juntament amb els
principals pintors prerafaelites, va contribuir a establir l’ideal
de bellesa femenina de l’època victoriana, corresponent a la
imatge d’una dona idealitzada, angelical i maternal, i que
coincidia plenament amb el model femení de l’«àngel de la
llar» que fou promogut per la literatura britànica de la segona
meitat del segle xix per alimentar tant el puritanisme moral de
la societat de l’època com la dicotomia de gènere que reduïa
la dona a l’espai privat de la casa i al rol d’esposa submisa i
mare abnegada. Aquesta imatge prototípica de la dona an-
- 11 -
gelical és exposada al text dramàtic amb un sarcasme afilat,
tant a través de la figura que inicialment l’encarna, Ellen Terry,
com mitjançant la mirada llefiscosa sobre l’actriu dels que la
conformen i l’alimenten a través de la seva obra (literària, pic-
tòrica o fotogràfica), és a dir, Tennyson, Watts i Cameron. La
voluntat de transgredir aquest arquetip femení en favor d’un
model de dona moderna, associat a la pròpia autora i al Grup
de Bloomsbury, barri on Terry simbòlicament es trasllada a
viure al final de l’obra, per abandonar d’una vegada per totes
l’univers de Freshwater que la reduïa al rol de dona-objecte,
duu Woolf a ridiculitzar l’ideal de dona angelical victoriana
disfressant l’actriu amb unes ales de gall d’indi. Així doncs,
a través de la paròdia, el model que Cameron utilitza per
construir fotogràficament l’ideal femení victorià és profanat
en vestir-se de quotidianitat, una distorsió que subratlla tant
la convenció amb què la dona és percebuda durant l’època
victoriana com l’estètica estrambòtica utilitzada durant aquest
període per aproximar-se i representar la idealitzada realitat
que es vol mostrar. Com a reacció en contra d’aquests dos
marcs normatius fundats pels precursors artístics de la gene-
ració de Woolf, que determinen els rols de gènere així com
la idea de realitat i el seu codi rígid de representació, l’autora
i els seus contemporanis assagen noves formes artístiques
destinades a transgredir les convencions, polítiques i estèti-
ques, establertes.
El potencial còmic i teatral de l’atmosfera creativa, extra-
vagant, fins i tot surrealista, de Freshwater i de la personalitat
explosiva de Cameron és ja recollida al diari de Woolf el 1919,
quatre anys abans que comenci a escriure l’obra. L’escriptora
refereix ja llavors la necessitat d’escriure una comèdia al vol-
tant de l’anècdota familiar que es convertirà en la principal
línia argumental de la primera versió del text teatral: els Ca-
- 12 -
meron embarcant-se cap a Ceilan, on es traslladarien a viure
definitivament l’any 1875 poc abans de la seva mort, amb els
seus taüts a bord per por de no poder-los aconseguir al país
insular. Una imatge que no només esdevé una al·legoria de
la personalitat excèntrica de Cameron, sinó que evidencia les
possibilitats «satíriques» que Woolf percep en el pragmatisme
melodramàtic i l’exuberància de l’aparença i la convenció que
caracteritzaren la vida «de les nostres tietes-àvies»,
9
tal com
l’escriptora metafòricament es refereix al seu passat victorià
en una de les seves cartes. Com la versió de 1923 mostra, la
mirada fascinada de Woolf cap a Cameron i l’era victoriana
sempre va estar tenyida d’ironia, un filtre aparentment frívol
que no només li permet subratllar el caràcter teatral i paròdic
del seu llegat cultural, sinó també subvertir amb subtilesa les
normes estètiques, de gènere i sexualitat que l’art victorià
va promoure. Així, al primer manuscrit de Freshwater ja es
combinen l’aura idealitzada de l’esplendor social, polític i
cultural de l’època victoriana, la simpatia de Woolf per la seva
tieta-àvia i la bellesa de la quotidianitat (que l’autora capta
òptimament a Mrs. Dalloway, novel·la que escriu en paral·lel
al text dramàtic) amb la sàtira al convencionalisme exacerbat
del cercle social de Cameron i la denúncia al llegat patriarcal
i repressiu del victorianisme, personificat en les caricatures
masculines de Tennyson i Watts i en la construcció de Terry
com a objecte d’art més que com a subjecte actiu i pensant.
Aquesta primera versió reflecteix ja l’ambivalència que recull
el conjunt de l’obra de Woolf entre la seva herència literària i
l’impuls creatiu modern del seu present. L’estructura simple,
lineal, d’un sol acte, basada en la unitat d’acció, temps i espai
9 Woolf, Virginia (1977). «Letter to Desmond MacCarthy. October 7, 1923». The Let-
ters of Virginia Woolf, vol. III: 1923-1928, editat per Nigel Nicholson i Joanne Traut-
mann. Nova York: Harcourt Bruce Jovanovich, p. 75. La traducció és meva.
- 13 -
d’aquesta versió, en la qual els personatges parlen sobretot a
través de monòlegs, evidencia tant la influència de l’escriptu-
ra narrativa i assagística de Woolf com la seva aproximació,
encara primària i tradicional, al drama.
Certament, la versió de 1935 que presenta aquest volum
resulta molt més interessant en tots els sentits. Estilísticament,
denota un treball més experimental amb la forma teatral i amb
el llenguatge, convertint la peça en un text modern, ara de
tres actes, que s’aproxima, mitjançant la paròdia i la sàtira, a
la dramatúrgia de les avantguardes de la segona meitat de
segle (al teatre simbòlic, surrealista i «de l’absurd»). Temàti-
cament, mostra més clarament la perspectiva crítica sobre
el passat cultural victorià i elabora un discurs eminentment
modern sobre la poètica, el rol de la dona i les normes de
gènere d’una forma dramàticament més subtil, rica i eficaç
que en la primera versió, de caire més assagístic.
Per construir l’argument de l’obra, al voltant de l’anècdota
dels Cameron marxant a Ceilan carregats amb els seus taüts,
Woolf uneix diverses històries familiars que no van coexistir en el
temps i les fa coincidir durant una sola jornada. Així, durant
el darrer dia del matrimoni Cameron a Freshwater assistim a la
separació entre el pintor britànic Watts i la seva jove dona de
disset anys, Ellen Terry, que li feia de model i amb qui no va estar
casat ni un any. Dos esdeveniments, la marxa dels Cameron i
la separació d’Ellen i Watts, que en la realitat van succeir amb
més d’una dècada de diferència.
Malgrat que tots els personatges de l’obra estan basats
en membres de l’entorn social i artístic dels Cameron, el
mariner que empeny Terry a abandonar el seu rol de dona
objecte i model de bellesa del puritanisme victorià, John Craig,
és l’únic personatge inventat. Sembla que Woolf construeix
Craig a partir de detalls específics de la vida personal i fami-
- 14 -
liar de Terry. Després d’abandonar Watts, l’actriu va tenir dos
fills amb l’arquitecte i dissenyador Edward Godwin, amb qui
mai es va unir en matrimoni. Els seus dos fills, Edith i Edward
Gordon Craig, van estar fermament vinculats al món teatral
com la seva mare, ja que Edith va ser directora escènica i fi-
gurinista (a més de sufragista) i Gordon, en tant que director
d’escena i escenògraf, va esdevenir una figura fonamental del
teatre del segle xx, ja que va contribuir a encaminar les arts
escèniques cap a vessants més performatives. Com que Terry
i Godwin no estaven casats i els fills no podien adoptar el
cognom del pare, l’actriu decideix batejar-los amb el de Craig
quan durant una travessia marítima visita l’illot rocós escocès
Ailsa Craig i considera que aquest seria un nom meravellós
per una actriu com ella. Per tant, Woolf sembla picar l’ullet
a la història familiar rocambolesca de Terry quan anomena
el personatge del seu nou amant amb aquest cognom, el
converteix en tinent de la Marina Reial i, en la segona versió
del text, situa la parella asseguda al cim dels farallons rocosos
de les Needles mentre es coneixen i s’enamoren.
Terry: de l’«àngel de la llar» a la dona emancipada
Ja en la versió de 1923, el personatge de Terry té un rol cen-
tral en l’argument de Freshwater juntament amb Cameron,
mentre que en la de 1935 el seu protagonisme s’accentua, fins
i tot per sobre del de la fotògrafa, per esdevenir el subjecte
a través del qual Woolf construeix d’una forma més clara i
moderna, ja sense ambivalències, la seva mirada crítica i sub-
versiva respecte al llegat polític i artístic victorià. La fugida final
del personatge de Terry a Bloomsbury, on l’escriptora s’establí
a principis del segle xx per fundar el cercle cultural homònim
i desenvolupar una nova forma d’entendre i representar
poèticament el món i les relacions, evidencia que Woolf no
- 15 -
només s’identifica amb l’actriu, sinó que l’utilitza dins la ficció
de Freshwater per fer present en l’obra la seva veu moderna
enfront la victoriana de Cameron.
La fascinació de l’escriptora per la figura d’una de les
actrius britàniques més admirades de l’època sorgeix preci-
sament arran de les diverses escenificacions protagonitzades
per Terry, a les quals assisteix Woolf admirada pel seu talent
interpretatiu. Terry va créixer en una família dedicada al teatre,
de manera que ja de ben petita comença a interpretar papers
juvenils en obres professionals. Sembla que Woolf l’admirava
per ser una dona capaç de guanyar-se el seu propi sou i de
mantenir-se des de molt jove, una autosuficiència econòmica
que l’escriptora reivindica a Una cambra pròpia (1929). La
seva interpretació dels principals personatges femenins de
Shakespeare converteixen aviat Terry en la gran dama del
teatre britànic. Posteriorment, ja en la maduresa, l’actriu diri-
geix el teatre londinenc Imperial Theatre i promou i interpreta
obres de dramaturgs més contemporanis com Henrik Ibsen
i Bernard Shaw.
Tot i que Woolf no va arribar a conèixer personalment
mai l’actriu, va començar a indagar en la seva figura tot llegint
les cartes que Terry va intercanviar amb Shaw i just després
de conèixer la seva filla Edith Craig, que formava part del
grup de dones artistes, intel·lectuals i lesbianes amb què es
relacionava la poetessa Vita Sackville-West, amb qui Woolf va
mantenir una llarga relació sentimental. La creixent admiració
cap a la figura de Terry que alimenta aquesta aproximació a la
seva vida i geni estimulen Woolf a escriure Freshwater l’any
1923 situant l’actriu al centre de la ficció, ja que el seu per-
sonatge és el que fa avançar l’acció i l’únic que progressa en
l’obra, i dotant-la d’especial protagonisme a la versió de 1935,
en tant que ella, en personificar inicialment la dona objecte
- 16 -
i subordinada de l’era victoriana i finalment l’emancipada i
urbana de la modernitat, permet explicar el canvi en el model
de feminitat promogut per Woolf i el Grup de Bloomsbury. El
recorregut del personatge dins l’obra, que passa de ser una
nena petita, muda, exposada i dependent dels altres, a qui
tothom imposa noms, rols i personalitats diferents, a esdevenir
una dona independent, capaç de trencar lliurement amb el
lligam de matrimoni que la condiciona i d’escollir tant el seu
company de vida com on vol viure, sembla ser una al·legoria
sobre l’emancipació històrica de la dona que s’inicia a finals
del segle xviii. A més, com es veurà més endavant, Terry ser-
veix també a l’escriptora per inscriure dins el text dramàtic
algunes de les seves reflexions sobre l’ambigüitat de gènere i
la sexualitat femenina fluctuant i lliure, al marge dels conven-
cionalismes socials, que Woolf havia recentment desenvolupat
amb precisió a la novel·la Orlando (1928).
Uns anys després d’estrenar Freshwater, Woolf dedica
un assaig a la figura de Terry,
10
que descriu com una dona
extremadament versàtil, capaç de combinar la seva faceta
quotidiana al camp, on estableix la seva llar per dedicar-se
en cos i ànima a ser mare, amb la pública com a actriu dels
principals teatres londinencs, on cada nit mostra el seu geni
artístic i la seva sensibilitat més emotiva. Aquesta personali-
tat polièdrica és reflectida al seu personatge de Freshwater,
en què Terry adopta noms i rols diversos, tant els simbòlics
de les figures al·legòriques que encarna com a model en
els quadres de Watts i les fotografies de Cameron (com a
Modèstia, Musa, Castedat, Penitència i Paciència) com els de
les dues personalitats que adopta en tant que, d’una banda,
10 Woolf, Virginia (1967). «Ellen Terry». Collected Essays, vol. IV, edició de Leonard
Woolf. Nova York: Harcort, Brace & World. L’assaig va ser escrit i publicat a la revista
política i cultural New Statesman & Nation el gener de 1941.
- 17 -
dona-nena submisa del seu marit i objecte de bellesa de l’art
victorià i, de l’altra, dona adulta, intel·ligent i amb mirada
crítica sobre el món restrictiu i convencional de Freshwater,
del qual fuig per instaurar la seva nova vida, creativa i autòno-
ma, a Londres. Aquest canvi de caràcter que experimenta el
personatge és materialitzat amb la modificació del seu nom,
que passa d’Ellen a Nell a partir del segon acte de l’obra. Els
dos models de feminitat que el personatge de l’actriu encar-
na a la peça teatral de Woolf semblen correspondre’s amb
les dues vessants que l’escriptora atribueix a Terry a l’assaig
que li dedica: la mare i esposa abnegada, dedicada a la seva
llar i isolada al camp, un rol que sembla correspondre’s amb
la imatge de l’«àngel de la llar» victorià que el personatge
d’Ellen assumeix al primer acte de l’obra en encarnar, com a
model, els principals valors religiosos i morals de l’època dels
avantpassats de Woolf; i l’actriu autosuficient que cada nit
exhibeix la seva autenticitat sobre l’escenari d’un teatre de
Londres, paper que el personatge sembla adoptar a partir
del segon acte, quan fa sentir la seva veu, abandona Watts i
s’instal·la a Bloomsbury, precisament a Gordon Square (com
especifica el personatge de Craig al tercer acte), on Woolf i els
seus germans establiren la seva residència familiar i celebraven
les trobades amb els bloomsburies, emblema de la modernitat
britànica per excel·lència.
el grup de BloomsBury:
el gir Cap a la modernitat de Woolf
Malgrat que Woolf era una espectadora habitual de l’escena
londinenca, com demostren alguns assajos sobre escriptura
dramatúrgica que va redactar al llarg de la seva carrera,
entre el que destaca el que dedica a Ellen Terry pocs mesos
abans de suïcidar-se, el seu interès pel gènere dramàtic no
- 18 -
pot deslligar-se de les vetllades teatrals celebrades pel Grup
de Bloomsbury durant la dècada dels anys vint i fins a la
seva dissolució, a mitjans dels anys trenta. De fet, Woolf
escriu Freshwater pensant en els bloomsburies com a públic
potencial i amb la voluntat de presentar l’obra en una de les
últimes nits teatrals organitzades pel cercle intel·lectual. En
aquest sentit, les discussions estètiques a l’entorn de la repre-
sentació literària de la realitat i les filosòfiques a propòsit de
les convencions sexuals i de gènere desenvolupades dins del
grup, i en les quals Woolf aprofundeix al llarg de tota la seva
obra literària, afloren de forma subtil a través de les rèpliques
iròniques i de les situacions còmiques i aparentment banals
de Freshwater. Per tant, per poder comprendre l’origen cre-
atiu de la peça, les característiques estilístiques i subversives
del text i l’escenificació final de l’obra resulta imprescindible
conèixer tant la composició i les vetllades culturals del grup
com els valors filosòfics, culturals i vitals dels seus membres.
Com ja s’ha mencionat, Woolf va ser, juntament amb els
seus germans (la pintora Vanessa Bell, i els estudiants de la
Universitat de Cambridge, Thoby i Adrian Stephen), membre
fundadora del Grup de Bloomsbury, que comença a reunir-se
pels volts de 1906 en motiu de les tertúlies setmanals que
s’organitzen a la casa familiar dels Stephen, situada al 46 de
Gordon Square, al barri londinenc de Bloomsbury, on, com
ja s’ha assenyalat, es trasllada a viure el personatge de Terry
al final de l’obra. Format també per altres escriptors com
E. M. Forster i Lytton Strachey, artistes plàstics com Duncan
Grant i Roger Fry, intel·lectuals com Leonard Woolf i Clive Bell
(futurs marits de les germanes Stephen, i dels quals aquestes
adoptaran el cognom), i pensadors com l’economista John
Maynard Keynes i els filòsofs analítics G. E. Moore i Bertrand
Russell, el cercle encarna el gir intel·lectual, cultural i vital cap
- 19 -
a la modernitat iniciat al Regne Unit a principis del segle xx,
tal com prova la influència artística i teòrica que posteriorment
tindran les respectives carreres professionals de tots els seus
membres, que llavors encara eren joves prometedors acabats
de llicenciar.
Subversió de les convencions
afectives, sexuals i de gènere
Certament, el cercle intel·lectual sorgeix amb la voluntat de
desafiar les convencions conservadores victorianes, tant a
nivell vital, com filosòfic i artístic. La pròpia estructura social
del grup, formada per parelles obertes, d’orientació sexual
diversa, i amics que mantenien relacions sentimentals creua-
des entre si, suposa un atac directe al matrimoni monògam i
a les normes tradicionals de gènere i morals de sexualitat que
havien predominat des de l’època victoriana. Ja s’ha mencio-
nat la relació sentimental que Woolf va mantenir amb Vita
Sackville-West malgrat estar casada amb Leonard fins a la seva
mort; en la mateixa línia, el matrimoni de la seva germana
Vanessa amb Clive Bell, un dels més estables del grup, va con-
viure amb la relació intermitent que ella va mantenir durant
dècades amb Duncan Grant, que va ser el pare biològic de la
seva filla Angelica, a qui Clive va donar el cognom familiar. A
més, el lideratge que adopten les germanes Stephen dins del
cercle d’amics a partir de la mort del seu germà gran, Thoby,
l’any 1907, i els diversos assajos signats per Woolf en contra
de la concepció victoriana de la dona i que reivindicaven
l’autonomia femenina a nivell intel·lectual, creatiu i econòmic,
subratllen la continua tasca dels bloomsburies per derrotar els
rols preconcebuts de gènere de les seves tietes-àvies.
Ja s’ha explicat el paper fonamental que té el perso-
natge de Terry per representar a l’obra aquesta transició cap
- 20 -
a una concepció moderna de la feminitat i de les relacions
sentimentals, malgrat haver nascut i crescut sota l’aixopluc
paternalista del grup de Cameron. Tot i que el geni artístic
de la tieta-àvia és exposat a l’obra amb certa admiració, la
fotògrafa personifica l’arquetip victorià de feminitat, és a
dir, una dona devota dels homes que l’envolten, que té cura
de la higiene del marit i de l’ordre de la casa, i que esdevé
còmplice de l’empresonament patriarcal de Terry. En aquest
sentit, la paròdia estripada que es fa del matrimoni Cameron
contribueix a denunciar tant el model de feminitat que ella
representa com la relació desigual i abusiva en què es basa
la concepció tradicional del matrimoni. L’autoalliberament
de l’actriu respecte a totes les màscares imposades pel grup de
Freshwater culmina de forma literal i metafòrica quan el seu
anell de casament és cruspit per un zífid aparegut del mar, i
es trenca així de cop amb tots els lligams que l’havien anul·lat
fins llavors com a dona i persona. Woolf posa així en evidència
dos dels principis que els bloomsburies havien dut a la pràc-
tica a través de les seves relacions obertes i no normatives:
d’una banda, la fragilitat del matrimoni i, de l’altra, el caràcter
convencional i codificat d’aquest vincle que, com la realitat
victoriana retratada a Freshwater i les imatges prerafaelites
de Cameron, és construït a través de símbols transcendents i
sacralitzats que, com el de l’anell, n’exageren la percepció real.
Finalment, a través de la nova relació que Terry estableix
amb Craig, i la intervenció d’un dofí a escena, Woolf introdu-
eix subtilment la tercera subversió que el grup d’intel·lectuals
aportaria a principis del segle xx en l’àmbit personal i afec-
tiu, però també teòric: la ruptura amb l’heteronormativitat
i l’obertura a una concepció fluïda del gènere i la sexualitat.
Una transgressió que, com s’analitzarà amb detall al final del
pròleg, Woolf aconsegueix escenificar el dia de l’estrena de
- 21 -
Freshwater a través de la comicitat performativa que aporta
el transvestisme, el canvi de gènere de personatges escrits
com a masculins i interpretats per actrius, o la humanització
dels animals de l’obra.
Subversió de les convencions
estètiques realista i mimètica
Alhora, la recerca artística i estilística que desenvolupen els
pintors i escriptors del Grup de Bloomsbury per aconseguir
desafiar el cànon realista, mimètic i versemblant dels seus
predecessors victorians, així com el místic i idealitzat dels pre-
rafaelites, dona lloc al naixement d’un nou model poètic de
representació, tant a nivell plàstic com literari, que qüestiona
la reproducció de la realitat tangible, fenomenològica, per
aprofundir en la intangible, vinculada al subconscient humà,
és a dir, a la realitat interior dels diferents personatges, de
naturalesa polièdrica, subjectiva i incerta.
Aquesta ruptura de les convencions estilístiques del segle
xix influeix també en l’escriptura i l’estil de Freshwater, encara
que d’una manera menys radical que en les obres narratives
de l’escriptora. Tot i així, l’impuls de Woolf per dur la peça
dramatúrgica més enllà de la «superfície» de la realitat, a la
qual considera que el teatre està obligat a referenciar, ja que
sempre «externalitza», fa «audible» i «visible» tot el que
representa (a diferència de la novel·la, que pot prescindir
d’aquesta capa per aprofundir en l’espai privat de la ment i
l’emoció), provoca que a Freshwater s’obrin noves formes de
llenguatge i representació que anticipen alguns dels corrents
teatrals de la segona meitat del segle, com la del teatre ex-
perimental, simbòlic o «de l’absurd».
La reflexió sobre què és la realitat i quin llenguatge la
representa millor va ser essencial per Woolf i el Grup de
- 22 -
Bloomsbury per poder trencar amb la tradició mimètica i
naturalista que havien heretat de l’era victoriana i poder així
alliberar-se de totes les cotilles estilístiques a l’hora de crear.
De fet, aquesta discussió entre la tradició i la modernitat és
central a l’obra, tal com prova la contraposició que recorre
tota la peça entre els convencionalismes socials i poètics
del grup de Freshwater i la doble subversió d’aquests codis
formals i conductuals per part del Grup de Bloomsbury, que
desenvolupa Woolf escrivint la comèdia, i el personatge de
Terry en traslladar-se a Londres i abandonar el seu rol passiu,
respectivament. En aquest sentit, la crítica a les convencions
de gènere i sexualitat resulta indestriable de l’atac que la peça
teatral ofereix a la identificació reduccionista de la realitat amb
el món tangible i al codi realista i versemblant com a únic mitjà
per representar-lo. Ambdues discussions són materialitzades
dins l’obra a través de l’oposició entre els dos cercles artístics
i intel·lectuals ja mencionada.
La subversió del codi victorià de representació de la
realitat és, però, també desenvolupada a través de l’estil i la
forma de Freshwater. L’ús hiperrealista del llenguatge al text
(present amb subtils distorsions fins a l’últim tram de l’obra)
potencia la sàtira respecte a l’extravagància normalitzada del
grup de l’Illa de Wight, ridiculitza les convencions socials
del cercle dels Cameron, i qüestiona el realisme com a codi
fiable de representació. Així doncs, quan Woolf presenta la
realitat, grandiloqüent, luxosa i estrambòtica, encara que
normalitzada per la fotògrafa i els seus, de l’era victoriana
sota el filtre de l’hiperrealisme modern, no fa altra cosa que
subratllar que el realisme és un codi, un llenguatge, una
convenció, que no aconsegueix captar la veritat profunda
de la realitat. De fet, en exposar la quotidianitat de l’Illa de
Wight sota el focus de la hipèrbole i la sàtira extrema, el codi
- 23 -
del realisme esdevé hipertrofiat i queda deslegitimat com a
llenguatge artístic capaç d’aproximar-se a la realitat interna i
autèntica dels personatges.
Alhora, la focalització de l’obra en la quotidianitat del
grup d’amics i la introducció d’elements narratius dins el dià-
leg permeten submergir Freshwater en la realitat subconscient
dels personatges que la modernitat artística i literària buscava
representar, així com desafiar, a través de la peça dramàtica,
el caràcter visible i extern del teatre i del realisme victorià.
En les novel·les que Woolf escriu en paral·lel a la seva
única peça dramàtica, l’accés al subconscient incert i volàtil
dels personatges s’assoleix mitjançant la ruptura de l’ordre
lineal de l’argument, basat en la successió d’esdeveniments i
el principi de causalitat, i la dissolució de la tensió i la grandi-
loqüència narrativa. Com a contrapartida, són emfatitzats, en
primer lloc, el caràcter banal i desordenat de la quotidianitat,
tot centrant la seva ficció en episodis arbitraris i insignificants
de la vida dels protagonistes, i en segon lloc, l’experiència sub-
jectiva del narrador i de la resta de personatges. L’ingrés a la
consciència dels subjectes que conviuen en la ficció és assolida
a través d’un llenguatge poètic, fragmentat i subjectiu, proper
al monòleg interior i a l’estil indirecte lliure, que proporciona
la sensació de tenir accés directe, encara que parcial, als
pensaments de les diverses veus del text.
Aquesta ruptura dels paràmetres narratius tradicionals
és també aplicada a la peça teatral de Woolf. En primer lloc,
el retrat que Freshwater ofereix de la quotidianitat creativa
d’una tarda qualsevol a Dimbola Lodge evidencia l’interès de
l’escriptora en centrar el focus del text dramàtic en la bellesa
de la realitat més intranscendent, caòtica i antidramàtica, de
la convivència del grup de Cameron, i en trencar així amb la
grandiloqüència i la tensió argumental que havien caracterit-
- 24 -
zat la dramatúrgia socio-realista britànica fins aquell moment.
En segon lloc, la fluïdesa del diàleg dramàtic, dotat d’un ritme
trepidant que aconsegueix acostar el text al caràcter fragmen-
tari i ple d’interrupcions de l’expressió oral, denota el vincle
de Freshwater amb les tècniques narratives anteriorment
referides que busquen captar la veu i el pensament dels per-
sonatges. La necessitat de dinamitar el diàleg respon, d’una
banda, a la preocupació de Woolf per anar més enllà de la
condició superficial i visible del teatre, mostrant la personalitat
i el subconscient dels personatges, i de l’altra, a la voluntat de
reflectir la naturalesa caòtica i incompleta de la parla, posant
de manifest, de nou, la incompetència del realisme i el seu
discurs ordenat per captar la veritat del diàleg. Així, la irrupció
del pensament narratiu, vinculat al flux de consciència, en l’es-
tructura dialogada i teatral de Freshwater permet reconèixer ja
en l’obra de Woolf la tendència cap a la dramatúrgia narrativa
o propera al desordre mental dels personatges que adopta el
teatre contemporani a partir de la segona meitat de segle i
que donarà com a resultat estils dramàtics tan diferents com
el teatre «de l’absurd» i el teatre poètic.
En la mateixa línia, a Freshwater el tema i l’argument
queden dissolts en el gran disbarat que suposa el conglomerat
anàrquic d’anècdotes i situacions absurdes amb què es van
trobant els personatges de la història. El llenguatge esdevé,
per tant, un dels subjectes del text dramàtic. D’una banda,
perquè a través dels seus jocs és construïda la sàtira amb
què Woolf ofereix una mirada crítica contemporània sobre
el seu passat caduc victorià. De l’altra, perquè el llenguatge
confereix ritme tant al diàleg com als actes, incrementant no
només el caràcter còmic i estripat de la peça, sinó configu-
rant també l’obra com una simfonia, en la qual el primer i
tercer acte tenen una pulsió més accelerada que accentua el
- 25 -
surrealisme hilarant de la peça, mentre que el segon adopta
una cadència més pausada i adequada al context íntim en
què Terry i Craig conversen.
Freshwater, preCursora del «teatre de l’aBsurd»
L’estrena de la peça de Woolf va celebrar-se la nit del 18
de gener de 1935 a l’estudi de Vanessa Bell, al 8 de Fitzroy
Street, al barri de Bloomsbury, en motiu de l’aniversari de la
neboda de l’escriptora, Angelica Bell. Fins una vuitantena
d’espectadors van presenciar la primera escenificació de
Freshwater, que va gaudir d’una molt bona acollida entre els
bloomsburies, com proven els elogis unànimes que va rebre
la peça i les riallades del públic durant la funció que, segons
especifica Woolf al seu diari, van arribar a dificultar la com-
prensió del text en alguns moments de la nit. Part d’aquest
èxit es va deure al coneixement profund que els espectadors
tenien de la vida i l’obra de Cameron, Tennyson i Watts, ja que
tots ells formaven part del llegat victorià en què el Grup de
Bloomsbury s’emmirallava per poder distanciar-se’n. El cercle
dels bloomsburies, a més, s’havia ampliat feia relativament
poc, just quan els seus fundadors complien la cinquantena,
tot incorporant a les seves vetllades culturals diversos joves
al voltant dels vint anys, molts d’ells membres també de les
famílies Stephen i Bell. El vincle familiar d’aquests nous com-
ponents del grup facilita el reconeixement de la història de
Cameron entre el públic de la seva estrena, ja que la majoria
havia crescut escoltant les diverses anècdotes succeïdes a
Freshwater, fet que converteix l’única funció del text en una
broma estrictament familiar, com havia referit Woolf per carta.
Alguns dels fundadors del Grup de Bloomsbury, i gran
part dels membres de la família de Woolf que habitualment
assistien a les tertúlies i les vetllades teatrals del cercle, contri-
- 26 -
bueixen també a escenificar l’obra, interpretant els diferents
personatges del text. La correspondència entre el cercle social
de Freshwater i el de Bloomsbury que s’ha anat mantenint
al llarg de tota la peça dramàtica, en moments per subratllar
el llegat cultural del primer sobre el segon i, en d’altres, les
diferències irreconciliables entre els grups, eclosiona quan la
família i els amics de Woolf es posen literalment a la pell dels
seus predecessors i, simbòlicament, els satiritzen, marcant una
distància crítica evident respecte l’estil de vida i l’obra artística
dels victorians i reafirmant la seva modernitat.
En la línia d’aquesta correspondència amb els propis
avantpassats, Vanessa Bell va assumir el paper de la tieta-
àvia Cameron, mentre que els seus fills, Angèlica i Julian Bell,
van encarnar Terry i Craig, respectivament. Encara que en
una de les dues llistes de dramatis personae que s’ha trobat
de la vetllada el personatge de la criada Mary Magdalen és
atribuït a la seva neboda Ann Stephen, filla gran del seu
germà Adrian, en l’altra sembla que Ann assumeix el rol de
Craig, cosa que converteix la relació amb Terry en lesbiana a
ulls dels espectadors. D’aquesta manera es potencia, d’una
banda, el to còmic de la peça, en inserir un acudit visual, ba-
sat en el transvestisme d’una de les actrius, en l’escenificació
de l’obra, i, de l’altra, el caràcter políticament subversiu del
text, ja que la parella de dones en què es converteixen Terry
i Craig qüestiona directament les normes heteronormatives
establertes en la societat britànica. El marit de l’escriptora,
Leonard Woolf, va interpretar Charles Cameron, mentre el
seu germà, Adrian Stephen, va encarnar el poeta Alfred
Tennyson. En canvi, de fora de la família, però molt propers al
cercle íntim de les germanes Stephen, hi participaren Duncan
Grant, com a George Frederick Watts, i Eve Younger, com la
reina Victòria. Els dos animals de l’obra, el zífid i el mico tití,
- 27 -
foren introduïts a la segona versió del text, i s’incrementà així
la comicitat de la peça. Si el primat va ser encarnat pel mico
tití Mitzi amb què el matrimoni Woolf convivia des de feia
relativament poc temps a la seva residència de Gordon Square,
el cetaci va ser interpretat per Judith Stephen, filla petita
d’Adrian. Certament, el fet que el personatge d’un animal
sigui assumit a escena per una actriu no només contribueix
a subratllar el sentit surrealista de la peça, sinó que dota les
rèpliques que Terry i Craig intercanvien en relació al gènere
del zífid («nell: [...] Ah, suposo que era un zífid femella, oi,
John? / John: Això al senyor Watts li importa un rave, Nell!»)
d’una càrrega política transgressora, ja que aquestes passen
a subratllar l’absurditat dels marcs normatius de gènere que
defineixen els éssers vius en termes dicotòmics, així com a
reivindicar la naturalesa ambigua d’aquests paràmetres.
El surrealisme de la dramatúrgia de Freshwater és, per
tant, exacerbada també en la seva escenificació, de manera
que s’evidencia la connexió formal de l’única peça dramàti-
ca de Woolf amb el «teatre de l’absurd» que es cultivarà a
Europa entre els anys cinquanta i seixanta i que tindrà com
a màxim exponent Eugène Ionesco, que el 1950 escriu i
estrena la seva primera obra més paradigmàtica, La cantant
calba. Tenint en compte el caràcter francòfon del principal
representant del «teatre de l’absurd», no és d’estranyar que la
primera escenificació de l’obra després de l’estrena de 1935,
celebrada el 1982 al Centre George Pompidou de París, sigui
en la traducció francesa del text. El reconeixement de l’obra
de Woolf com a precursora del «teatre de l’absurd», de fet,
es va materialitzar precisament arran d’aquest muntatge, ja
que Ionesco hi va interpretar el personatge de Tennyson, jun-
tament amb la seva dona, Rodica, que va assumir el rol de la
minyona Mary Magdalen. Un any després és escenificat el ma-
- 28 -
teix muntatge francès de l’obra a la Universitat de Nova York,
però incorporant, al costat de Ionesco, el pare del moviment
literari del noveau roman, basat en l’experimentació formal
de la novel·la, Alain Robbe-Grillet, en el paper de Charles Hay
Cameron, i la novel·lista i dramaturga del mateix moviment
literari, Nathalie Sarraute, com a criada. Freshwater, per tant,
queda a partir de llavors públicament reconeguda com a
precursora dels camins d’experimentació formal i lingüística
que segueixen les tendències dramatúrgiques i literàries de la
segona meitat del segle xx i es converteix així en una obra pont
en què queden extraordinàriament connectades la tradició
victoriana, la modernitat i la postmodernitat.
marta tiraDo mauri
DRAMATIS PERSONAE
Julia margaret Cameron
1
Charles hay Cameron, el seu marit
2
george freDeriCk Watts
3
ellen terry, esposa de G. F. Watts
4
alfreD tennyson, Poeta Llorejat
5
mary magDalen, la minyona
el tinent John Craig, de la Marina Reial
6
la reina viCtòria
el zífiD
el miCo tití
7
1 Julia Margaret Cameron (1815-1879) va ser una pionera de la fotografia artística.
Bestia de Virginia Woolf per banda materna, està considerada un dels màxims expo-
nents del retrat fotogràfic al segle xix.
2 Charles Hay Cameron (1795-1880) va ser un filòsof deixeble de Jeremy Bentham
i un polític destacat a la colònia britànica de l’Índia.
3 George Frederick Watts (1817-1904) va ser un dels pintors victorians més desta-
cats, d’un estil simbolista proper al prerafaelitisme.
4 Ellen Terry (1847-1928) va ser una cèlebre actriu britànica, sobre la qual Virginia
Woolf va escriure un admiratiu assaig l’any 1941, poc temps abans de suïcidar-se.
5 Alfred Tennyson, primer baró de Tennyson, baró d’Aldworth i de Freshwater
(1809-1892) va ser el gran poeta de l’època victoriana, amb una enorme influència
sobre la germandat prerafaelita.
6 Personatge probablement fictici, que remet al cognom legal Craig que va posar
Ellen Terry als dos fills que va tenir amb Edward Godwin després d’haver-se separat
de Watts.
7 Els Woolf tenien com a mascota un mico tití, Mitzi, que va actuar a l’estrena de
Freshwater.
PRIMERA ESTRENA
La comèdia Freshwater va ser estrenada pel Grup de
Bloomsbury el 18 de gener de 1935 a l’estudi privat
de Vanessa Bell —al 8 de Fitzroy St.— amb el següent
repartiment, segons una nota manuscrita de Virginia
Woolf:
senyora Cameron Vanessa Bell
senyor Cameron Leonard Woolf
Watts Duncan Grant
ellen Angelica Bell
tennyson Adrian Stephen
mary Ann Stephen
Craig Julian Bell
la reina Eve Younger
el zífiD Judith Stephen
el miCo tití Mitzi
- 31 -
ACTE PRIMER
Un estudi d’artista. La
senyora Cameron rentant-li
el cap al senyor Cameron. ellen Terry, sobre una
tarima, posant per a WaTTs de Modèstia als peus
de Mammon.
1
senyora Cameron:
Quiet, Charles! No t’aixequis!
2
Sabó als ulls? Quina
ximpleria. Molla, l’esquena? Au, va! Per mor de l’art bé
podries suportar alguna petita molèstia!
senyor Cameron:
El sisè cop en vuit mesos! El sisè cop en vuit mesos! Sem-
pre que hem de marxar cap a l’Índia, la Julia em renta
el cap. I al final mai marxem cap a l’Índia. De vegades
penso que no hi marxarem mai cap a l’Índia.
3
1 Exposat a la Tate Gallery des de 1897, un dels olis més coneguts de George Frederick
Watts és Mammon (Dedicat als seus devots), pintat cap a 1885, on es veu un rei gegantí
amb un noi nu estès a terra sota el seu peu i amb una noia nua que té el cap sobre el
seu genoll. «Mammon» és el terme emprat a la Bíblia jueva per referir-se a la cobdícia.
2 Julia Margaret Cameron era coneguda per la contundència amb què exigia als
seus models que restessin asseguts i no es moguessin durant llargues estones, i per
les penúries que havia arribat a infligir alguna vegada per tal d’aconseguir els estats
emocionals adequats.
3 Tot i que a l’obra es parli constantment de l’Índia, de fet l’any 1875 el matrimoni
Cameron es va desplaçar a l’illa africana de Ceilan, actual Sri Lanka, on van viure els
últims anys de vida.
- 32 -
senyora Cameron:
Quina ximpleria, Charles. Calma’t, Charles. Recorda què
va dir l’Alfred Tennyson de tu: un filòsof amb la barba
xopada en llum de lluna.
4
Un escura-xemeneies amb la
barba xopada de sutge.
senyor Cameron:
Oh, tant de bo poguéssim anar a l’Índia. No cal rentar, a
l’Índia. Les barbes són blanques, perquè hi brilla la lluna
sempre, sobre la joventut, sobre la veritat, a l’Índia. I
aquí sols fem el ronsa, i anem malbaratant unes vides
miserables sota les urpes marcides de la...
La
senyora Cameron renta enèrgicament.
Watts, girant el cap:
Ànims, vell amic meu. Ànims. El Màxim pel Més Alt, Ca-
meron.
5
No ho oblidi mai. (A ellen.) Deixa de bellugar-te,
Ellen. Mantingue’t ben quieta. M’estic barallant amb
el dit gros del peu de Mammon. Fa sis mesos que m’hi
barallo. No m’acaba de sortir. Però jo sempre penso: el
Màxim pel més Alt. Queda’t ben quieta.
Entra
Tennyson.
tennyson:
El fill de l’home no té on reposar el cap!
6
4 Era sabut que Tennyson havia descrit Charles Hay Cameron d’aquesta manera.
5 «The Utmost for the Highest» era el conegut lema del pintor George Frederick
Watts.
6 Cita dels evangeli de Lluc 9, 58 i Mateu 8, 20.
- 33 -
senyor Cameron:
També toca neteja avui a Farringford,
7
Alfred?
tennyson:
Hi ha vint joves seriosos de Clerkenwell
8
entre els ar-
bustos; sis professors americans a la casa d’estiu;
9
la
cambra de bany ha estat ocupada pel Círcol Poètic
Femení d’Ohio. El fill de l’home no té on reposar el cap.
senyor Cameron:
Alliberi la ment dels assumptes presents. Busqui la veritat
on la veritat s’amaga. Persegueixi l’eterna quimera. Ai,
no m’estiris la barba! (La senyora Cameron el deixa anar.)
Lloat sia el cel! A dos de tres marxem cap a l’Índia.
El
senyor Cameron s’acosta a la finestra.
tennyson:
I ara! No em diran pas que és de debò que marxen?
senyora Cameron, escorrent l’esponja:
Sí, Alfred. A dos de tres marxem cap a l’Índia... això, si
els taüts han arribat.
10
(La senyora Cameron dona l’es-
ponja a mary.) Té, l’esponja, noia; i ves a veure si han
arribat els taüts.
7 Farringford, situada a la badia de Freshwater (a l’Illa de Wight), era la mansió on el
poeta Alfred Tennyson va viure els darrers quaranta anys de vida.
8 Barri londinenc força vinculat als moviments radical i comunista durant l’època
victoriana.
9 A la biografia de Tennyson escrita pel seu fill, es relaten aquesta i altres anècdotes
que també apareixen mencionades a l’obra.
10 Quan els Cameron van marxar sobtadament cap a Ceilan, a més dels estris fotogrà-
fics van endur-se també dos taüts per si de cas allà no n’hi havia.
- 34 -
mary:
Si han arribat els taüts! Qui ha arribat és el comte de
Dudley.
11
M’està esperant a la cuina. No fa gaire de bon
veure, però bastant millor que uns taüts sí que ho és.
senyora Cameron:
Sense els nostres taüts no podem marxar cap a l’Índia.
És el vuitè cop que encarrego aquests taüts, i el vuitè
cop que els taüts no arriben. Però sense el seu taüt la
Julia Cameron no pensa marxar cap a l’Índia. Sap, Al-
fred? Quan jaguem morts sota la Creu del Sud, tindré
per coixí el seu immortal poema In Memoriam.
12
Sobre
el cor hi duré el seu Maud.
13
Miri... Orió resplendeix al
firmament meridional. La flaire dels tulipers ho impregna
tot a través de la finestra oberta. El silenci només el tren-
quen els sanglots del meu espòs i el rugit ocasional d’un
tigre solitari. Quan tot d’una, què passa... quina infàmia
és aquesta? Una formigueta blanca, Alfred, un tèrmit.
Venen a corrues des de la jungla. Estan cruspint-se el
seu Maud, Alfred!
tennyson:
Beneït sia! Cruspint-se el meu Maud? Els tèrmits! El
meu bé més preuat! Té raó. No se’n poden anar a l’Índia
11 Julia Margaret Cameron va acollir algunes noies d’origen humil que va fer servir de
models. Una d’aquestes, de nom Mary, es va acabar casant amb un noble. Tanmateix,
qui es va casar realment amb un comte de Dudley va ser una neboda que era neta de
la fotògrafa i parenta de Woolf.
12 Aquest llarg poema elegíac d’Alfred Tennyson, escrit en memòria del seu amic
íntim Arthur Henry Hallam, fou publicat l’any 1850 i va ser celebrat com un dels seus
millors llibres.
13 Maud, i altres poemes, publicat l’any 1855, va ser el primer recull poètic de Tenny-
son després que aquest rebés el títol de Poeta Llorejat.
- 35 -
sense els seus taüts. Però jo com els llegiré el meu Maud
quan siguin a l’Índia? Tot i que... quina hora és? Un quart
d’una? L’he llegit en menys temps. Som-hi.
Detesto aqueix barranc terrible rere els arbres,
té els caires més alts ruixats amb brucs de color sang
fort,
estries roges que vessen un mut horror per la sang,
i Eco, quan la criden, contesta sempre «Mort».
Allí en eix pou funest s’hi trobà un cos fa temps:
el cos que m’infongué vida... Pare! Déu meu!
senyora Cameron:
Aquesta és justament l’actitud que necessito! Quiet,
Alfred, no s’aixequi. Ni parpellegi. Charles, t’has assegut
sobre l’objectiu. Surt.
La
senyora Cameron munta el seu trípode. Tenny-
son continua llegint Maud.
ellen, estirant els braços:
Uf, Signor, que puc baixar? Estic tan cruixida.
14
Watts:
Cruixida, Ellen? Però si aquest matí només has aguantat
quatre hores en aquella postura.
14 A les seves memòries, Ellen Terry recordava que durant els escassos deu mesos
que va durar el seu matrimoni amb el «Signor» —tal com era conegut Watts pels
seus amics— havia hagut de posar en condicions extremadament dures, fins al punt
d’arribar a desmaiar-se.
- 36 -
ellen:
Només quatre hores! Doncs semblen segles. No ho sé,
jo estic cruixidíssima. I m’agradaria tant anar-me’n a
banyar. Fa un matí preciós. Hi ha abelles als esbarzers.
ellen baixa de la tarima i estira els membres.
Watts:
Has dedicat quatre hores al servei de l’art, Ellen, i ja estàs
fatigada. Jo he dedicat setanta-set anys al servei de l’art
i encara no m’he cansat.
15
ellen:
Oh, Sanyor!
Watts:
Si has d’usar aquesta vulgar expressió, Ellen, almenys fes
el favor de pronunciar-ne bé la vocal neutra.
ellen, dreta al costat de Tennyson, marcant bé la vocal
neutra:
Oh, Senyor, Senyor, Senyor!
tennyson:
Damisel·la, jo encara no tinc el títol de senyor;
16
però qui
sap? L’honor de fer-me posar de genolls i concedir-me’l
és en mans de la Reina. Mentrestant, concedeixi’m vostè
15 De fet, George Frederick Watts tenia quaranta-tres anys en el moment de sepa-
rar-se d’Ellen Terry, mentre que aquesta en tenia tot just disset —s’havia casat amb
setze anys.
16 El joc de paraules sens dubte funciona millor en anglès, ja que la paraula «Lord» és
alhora un apel·latiu per adreçar-se a Déu i alhora fa referència a un títol nobiliari. Val
a dir que, en efecte, l’any 1884 la reina Victòria va concedir una baronia a Tennyson.
- 37 -
l’honor d’asseure’s en aquests genolls i posar-se a les
meves mans.
ellen s’asseu a la falda de Tennyson.
senyora Cameron:
Quin altre quadre! Molt millor aquest! La Poesia perso-
nificada en Alfred Tennyson adorant la Musa.
ellen:
Però és que jo soc la Modèstia; ho ha dit el Signor. Soc
la Modèstia arraulida als peus de Mammon, almenys ho
era fa deu minuts.
senyora Cameron:
Sí. Però ara ets la Musa. Tot i que la Musa ha de tenir
ales. (La senyora Cameron regira frenèticament l’interior
d’un bagul. Llença a terra unes quantes peces de roba.)
Tovalloles, llençols, pijames, pantalons, batins, tirants...
tirants sí però en canvi ales no. Pantalons sí però en
canvi ales no. Quina sàtira de la vida moderna! Tirants
sí però en canvi ales no! (La senyora Cameron va cap a
la porta i crida:) Ales! Ales! Ales! Què dius, Mary. Que
no tenim ales? Doncs mata el gall dindi!
La
senyora Cameron arrossega la roba amb els
peus. Surt.
tennyson, a ellen:
Ets una berganta preciosa, Ellen!
ellen:
I vostè un gran poeta.
- 38 -
tennyson:
Li has vist mai la pell a un poeta? (S’arremanga la màniga
i li mostra el braç.)
ellen:
És com un pètal de rosa pansit!
tennyson:
Oh, però m’hauries de veure a la banyera! Tinc unes
cuixes d’alabastre!
ellen:
A cops penso, senyor Tennyson, que vostè és el que té
més seny de tots.
tennyson, besant-la:
Jo perdo el seny per la bellesa en totes les seves formes.
Com a Poeta Llorejat la meva funció és aquesta.
17
ellen:
Digui’m, senyor Tennyson, ha collit mai prímules en un
corriol?
tennyson:
Centenars de vegades.
ellen:
I Lady Tennyson li ha saltat mai pel damunt a cavall?
17 L’apel·latiu de Poeta Llorejat era un títol honorífic vitalici remunerat que es con-
cedia a un poeta destacat, a canvi que compongués versos per a ocasions especials.
L’antecessor de Tennyson va ser el romàntic William Wordsworth.
- 39 -
tennyson:
L’Emily saltar? L’Emily saltar? S’ha passat cinquanta anys
estiregonyada al sofà i em sorprendria, o millor dit em
trasbalsaria, si mai tornés a aixecar-se.
ellen:
Doncs crec que mai ha estat enamorat. Ningú li ha saltat
mai pel damunt i li ha deixat una rosa blanca a la mà i
ha fugit al galop?
tennyson:
En Hallam mai va galopar.
18
Li costava muntar a cavall.
He tingut una vida particularment lliure d’excitacions
amoroses de la mena que descrius. Explica-me’n més.
ellen:
Vaja doncs miri, senyor Tennyson, jo l’altre dia passejava
per un corriol collint prímules quan de sobte...
senyora Cameron, tornant a entrar amb unes ales:
Les ales del gall dindi.
ellen:
Ai, senyora Cameron, ha matat el gall dindi? I jo que
me l’estimava tant, aquell ocell.
senyora Cameron:
És afortunat, el gall dindi, Ellen. El gall dindi s’ha con-
vertit en part essencial del meu art immortal. Ara, Ellen,
18 Considerat com el jeune homme fatal de la seva generació, Arthur Henry Hallam
(1811-1833) fou un poeta i assagista amic íntim d’Alfred Tennyson. Tant Tennyson com
Hallam havien format part de la societat secreta estudiantil «Els Apòstols» de Cam-
bridge, a la qual també pertanyien molts membres del primitiu grup de Bloomsbury.
- 40 -
enfila’t en aquesta cadira. Els braços enfora. Mira enlaire.
Alfred, vostè també... miri amunt!
tennyson:
Jo miro la Nell!
Watts:
No m’acaba d’agradar la composició d’aquesta obra,
Julia.
senyora Cameron:
El Màxim pel Més Alt, Signor. Ara, quedeu-vos ben
quiets. Només quinze minuts.
senyor Cameron, mirant el mico tití:
La vida és un somni.
tennyson:
I més aviat humit, Charles.
senyor Cameron:
Totes les coses que tenen substància em semblen irreals.
Això què són? (Recull els tirants.) Tirants. Grillons que ens
encadenen a la roda de la vida.
19
Això què són? (Recull
els pantalons.) Pantalons. Fulles de figuera que oculten la
veritat.
20
Què és la veritat? La llum de la lluna. On brilla
la lluna sempre? A l’Índia. Vine, mico meu, anem-nos-en
19 Referència als deu impediments o grillons (dasa-samyojana) que segons la tradició
budista encadenen l’existència sensible a la roda permanent de les reencarnacions
(samsara). Aquests impediments són: la creença en un jo, el dubte, la submissió als
ritus i les normes, el desig sensual, la malvolença, la set d’existència material, la set
d’existència immaterial, l’orgull, el desassossec i la ignorància.
20 Referència a les fulles de figuera amb què, segons el Gènesi, Adam i Eva van confe-
gir els primers vestits després d’haver menjat de l’arbre del coneixement del bé i el mal.
- 41 -
a l’Índia. Anem-nos-en a l’Índia, la terra dels nostres
somnis. (Va cap a la finestra. Se sent un xiulet al jardí.)
ellen:
Espera’m, corro! (Baixa d’un bot i surt corrents de la
cambra.)
senyora Cameron:
Ha destrossat la meva estampa!
tennyson:
També la meva.
senyora Cameron:
Aquesta noia està boja. Aquesta noia ha perdut el sen-
deri. Com pot preferir anar-se’n a banyar quan podria
estar posant per mi?
tennyson, obre Maud i comença a llegir:
Bé, doncs:
Atansa’t al jardí, preciosa Maud,
que el ratpenat, la nit, ha emprès el vol.
Atansa’t al jardí, preciosa Maud,
jo soc aquí al portal segut tot sol...
Watts:
Alfred, digui’m. La seva poesia està basada en fets reals?
tennyson:
Naturalment. Mai descric una margarida sense exami-
nar-la primer amb lupa. Miri.
I quan trepitjà el prat amb eixos peus
deixà les margarides ben rosades.
- 42 -
Per què vaig dir «rosades»? Perquè era un fet, era
real...
21
senyor Cameron:
Em penso que acabo de veure el que molta gent anome-
naria un fet real passant per sota la finestra. Un fet real
en pantalons; un fet real amb patilles; un fet realment
atractiu, tal com van els fets. Un jove, de fet.
senyora Cameron:
Un jove! Just el que necessito. Un jove amb unes cuixes
ben nobles, rínxols ambrosíacs i uns ulls d’or. (Va cap
a la finestra i crida:) Jove! Jove! Necessito que pugi i
posi per mi de Sir Isumbras creuant el gual.
22
(Surt. Un
ase brama. La dona torna a la cambra.) Això no és cap
jove. Això és un ruc. Però vaja, per a l’artista veritable,
tant val un fet com qualsevol altre. Un fet és un fet;
l’art és l’art; un ruc és un ruc. (Mira per la finestra.)
No es mogui, ruc; pensi, ase, que porta sant Cristòfor
a la gropa. Miri amunt, ase. Alci els ulls al cel. No es
mogui gens. Aquí! Li dic a l’ase que miri amunt. I l’ase
mira avall. Aquest ruc s’està menjant els escardots de
la gespa!
21 Referència a una coneguda anècdota de Tennyson: després que el crític John Ruskin
hagués qualificat de «fal·làcia patètica» el seu vers, el poeta havia volgut enviar-li una
margarida rosada etiquetada amb aquest concepte retòric encunyat pel crític britànic.
22 Cavaller protagonista d’un romanç medieval anglès, que el pintor prerafaelita John
Everett Millais va pintar el 1857 al quadre Sir Isumbras al gual.
- 43 -
tennyson:
Sí. Jo l’altre dia vaig veure un burro que elogiava en
Browning.
23
Tal com senten, en Browning. Però jo els
pregunto, que potser en Browning hauria pogut escriure:
Els planys dels colomins als oms immemorials,
aqueix remorejar d’incomptables abelles.
O això, que és tal vegada el vers més deliciós de la nostra
llengua... Lleugers aucells xiulaven entre els brins? (L’ase
brama.) Rucs a Dimbola!
24
Cabrits a Farringford! El fill
de l’home no té on reposar el cap!
WaTTs avança lentament cap al mig.
Watts:
Lloat sia l’Omnipotent Arquitecte... la Providència ha
volgut que el dit del peu de Mammon per fi, humana-
ment parlant, m’hagi sortit. Sí, per fi m’ha sortit. (Es gira
cap a ells extasiat.) Ah, estimats amics i col·laboradores
per mor de la veritat que és la bellesa, la bellesa que
és la veritat, després d’escarrassar-m’hi durant mesos,
d’escarrassar-m’hi durament durant mesos, el dit gros
del peu de Mammon per fi m’ha sortit. He resat i he
treballat; he treballat i he resat; i, humanament parlant,
la Providència ha volgut que el dit de Mammon per fi
m’hagi sortit.
23 Robert Browning (1812-1889) va ser un dels poetes més rellevants de l’època vic-
toriana i per tant un dels principals rivals de Tennyson en l’àmbit literari.
24 La casa on té lloc l’acció del primer i tercer acte de l’obra, Dimbola, va ser la
mansió on va viure la fotògrafa Julia Margaret Cameron entre 1860 i 1875. Situada
a la badia de Freshwater, la fotògrafa va fer-la construir per viure prop del seu amic
Alfred Tennyson.
- 44 -
tennyson:
A mi de vegades em sembla, Watts, que el dit del peu
no seria la part més important del cos humà.
Watts, alçant-se d’un bot i tornant a agafar la paleta:
Ara parla la veu de l’artista veritable! Té raó, Alfred. M’ha
rescatat d’una exaltació momentània. Vostè em recorda
que, tot i el meu èxit, humanament parlant, amb aquest
dit gros, encara no he resolt el problema de la draperia.
(Va cap al quadre i agafa un estapolany.) Que certament
és un problema escabrós. Ja que amb el tractament de
la draperia desitjo expressar dues idees importants però
del tot contradictòries. En primer lloc desitjo transmetre
la idea que la Modèstia va sempre velada; en segon lloc
que la Modèstia sempre va ben nua. Hi he rumiat de-
bades llargament. Però se m’ha acudit un desllorigador.
L’embolcallaré d’una fina substància blanca que sembli
un vel; però que si l’examinen amb atenció veuran que
consisteix en una infinitat d’estels. Es tracta, comptat
i debatut, de la Via Làctia. Es preguntaran per què. Jo
els ho explicaré. Si consulten la mitologia dels antics
egipcis, veuran que la Via Làctia simbolitzava... Aviam,
un moment, què simbolitzava... (Obre el seu llibre.)
25
25 Després d’aquesta acotació, el manuscrit original editat per Lucio P. Ruotolo, l’edi-
ció del qual seguim per a aquesta traducció, conté el següent parlament ratllat:
senyora Cameron: Vine, Charles. Deixa’m eixugar-te els cabells. Deixa que la Julia
Margaret Cameron treballi fins a l’últim moment pel seu art. (L’eixuga.) Les meves
germanes eren totes boniques, però jo tenia el geni. Elles eren les núvies dels homes;
però jo soc la núvia de l’art. Jo he cercat la bellesa en tavernes. Jo l’he trobada tocant
la concertina pel carrer. La meva minyona venia cordons de bota a Charing Cross; ara
és l’esposa del comte de Dudley; el meu cirabotes robava ous i va ser a la presó; ara
serveix la taula talment un Cupidó. Jo he cercat la bellesa als llocs més insospitats...
- 45 -
senyora Cameron:
Aviam... El temps passa. Un moment... Què necessitaré
durant el viatge?
senyor Cameron:
Fe, esperança i caritat.
senyora Cameron:
Sí i els poemes de Sir Henry Taylor;
26
i un munt de càm-
fora. I fotografies per regalar als mariners.
tennyson:
I una o dues dotzenes d’ampolles de porto.
Watts:
Quin horror! Quin horror! He estat víctima d’un cruel
engany! Escoltin: (Llegeix.) «La Via Làctia entre els antics
era l’emblema universal de la fertilitat. Simbolitzava els
ous del peix, la innumerable nissaga dels oceans, i la
fertilitat del llit nupcial.» Quin horror! Oh, quin horror!
Jo que sempre he viscut pel Màxim pel Més Alt, he fet
que la Modèstia simbolitzés la fertilitat del peix!
senyor Cameron:
Pobre vell amic meu. Peix. Peix. Peix.
27
Teló.
26 Henry Taylor (1800-1886) va ser un poeta i mandatari colonial, bon amic de Julia
Margaret Cameron.
27 Després d’aquesta acotació, el manuscrit original contenia les següents rèpliques
ratllades:
tennyson: Això és el que passa per jugar amb símbols. Jo sempre he dit: tingueu
cura dels sons i el sentit tindrà cura de si mateix.
senyora Cameron: Oh, Signor, Signor! Ha fet que la Modèstia simbolitzi la fertilitat
del peix.
tots tres, parlant alhora: El Signor ha fet que la Modèstia simbolitzi la fertilitat
del peix!
- 46 -
aCte segon
Les Needles.
28
ellen Terry i John Craig estan as-
seguts a les Needles amb vestits de bany.
John:
Doncs ja hi som!
nell:
29
Oh, que meravellós que és seure en una roca enmig
del mar!
John:
Enmig del mar?
nell:
Sí, això és un mar. Vostè és el jove que va saltar el corriol
dalt d’un cavall roig?
John:
Soc jo. Vostè és la jove que collia prímules pel corriol?
nell:
Soc jo.
John:
Sanyor, quin riure!
nell:
Ui, que el Signor no li senti dir això... o almenys, faci el
favor de pronunciar-ne bé la vocal neutra.
28 Les Needles («les Agulles») són una filera de tres farallons calcaris que sobresurten
prop de la costa a l’est de l’Illa de Wight. Es tracta d’un dels espais més emblemàtics
de l’indret, i actualment una icona turística.
29 A partir del segon acte, Woolf substitueix el nom d’Ellen pel diminutiu Nell a l’hora
d’indicar les rèpliques.
- 47 -
John:
La vocal neutra... al dimoni! Qui és el Signor?
nell:
Qui és el Signor? Ui, és el Ticià modern.
John:
Ticià?
nell:
Sí. Ticià. Ticià. Ticià.
John:
Què són aquests esternuts? Espero que no s’hagi
refredat!
nell:
No. Estic divinament. Ben calentona... asseguda aquí al
sol. No s’imagina quin fred que es passa quan una posa
de Modèstia velada.
John:
Quan una posa de Modèstia velada? Però de què di-
montri parla?
nell:
És que estic casada amb un gran artista. I si estàs casada
amb un gran artista, et toca posar de Modèstia velada.
John:
Casada? És una dona casada? Vostè? Aquell ancià amb
la barba blanca era el seu marit?
- 48 -
nell:
Ui, a Dimbola té la barba blanca tothom. Però si es refe-
reix que si estic casada amb l’ancià amb la barba blanca
del corriol, sí, i tant. Aquí té el meu anell de casament.
(Se’l treu.) Amb aquest anell jo et prenc per espòs. Amb
aquest cos et reverencio.
30
Vostè no és també casat?
John:
Jo, casat? Si només tinc vint-i-dos anys. Soc tinent de
la Marina Reial. Aquell d’allà és el meu vaixell. El veu?
nell mira.
nell:
Allò? Però si és un vaixell real. No és la mena de vaixell
que en l’horitzó s’enfonsa amb nostre amor.
31
John:
Estimada, no sé de què em parla. Esclar que és un vaixell
real. El Duc de Ferro. Trenta-dos canons. Amb el capità
Andrew Hatch. Jo soc en Craig. Tinent John Craig de la
Marina de Sa Majestat la Reina.
nell:
I jo soc la senyora de George Frederick Watts.
John:
Però no té un nom?
30 Fórmules rituals amb què els anglicans feien els vots matrimonials.
31 «En l’horitzó s’enfonsa amb nostre amor» és el vers d’un dels poemes més cone-
guts d’Alfred Tennyson, «Tears, Idle Tears» («Llàgrimes, Vanes Llàgrimes») publicat dins
el recull La princesa de 1847.
- 49 -
nell:
Ui, una pila! A vegades soc la Modèstia. A vegades soc
la Poesia. A vegades soc la Castedat. A vegades, nor-
malment abans d’esmorzar, soc només la Nell.
John:
Nell és el que més m’agrada.
nell:
Doncs ja és mala sort, perquè avui soc la Modèstia.
La Modèstia arraulida als peus de Mammon. El dit
gros del peu de Mammon era l’únic que no acabava
de sortir, així que vaig baixar; i llavors vaig sentir un
xiulet. Pobra de mi, suposo que soc una trista infeliç.
Tothom diu que n’hauria d’estar tan orgullosa. Pensi
què significa estar penjada a la Tate Gallery pels segles
dels segles...
32
quin honor per una noia com jo! Només
que... quina cosa més espantosa, oi?... a mi el que
m’agrada és nedar.
John:
I seure en una roca, Nell?
nell:
Bé, vaja, és millor que aquella tarima espantosa. Avui la
senyora Cameron ha matat el gall dindi. La Musa ha de
tenir ales, sap. Però vostè no s’imagina les pessigolles
que fan.
32 De fet, la Tate Gallery es va inaugurar l’any 1897, més de trenta anys després que
Ellen Terry se separés de Watts. En el moment d’escriptura de Freshwater, això sí, la
imatge de Terry ja estava «penjada» en aquest museu.
- 50 -
John:
De què dimontri parla? Qui és la senyora Cameron?
nell:
La senyora Cameron és la fotògrafa; i el senyor Came-
ron és el filòsof; i el senyor Tennyson és el poeta; i el
Signor és l’artista. I la bellesa és la veritat; la veritat la
bellesa; això és tot el que sabem i tot el que hauríem de
preguntar. Vaileta, sigues bona, i deixa pas als llestos.
33
Ah, i el màxim pel més alt, me’n descuidava.
John:
Això és pitjor que mesurar el sol amb un sextant. Som a
l’Illa de Wight? O som a l’Illa dels Gossos... aquella illa
on van a petar les pobres bèsties tarades?
34
nell:
Aquí les pomeres floreixen tot l’any; els rossinyols canten
tota la nit.
John:
Miri, Nell... Parlem clar un segon. Ha estat mai enamorada?
nell:
Enamorada? Que no soc casada?
John:
Ja, però així. (La besa.)
33 «Noieta, sigues bona, i deixa pas als llestos» és el vers del poema A Farewell (Un
comiat) de Charles Kingsley (1819-1875). Alfred Tennyson també va compondre un
poema amb el mateix títol.
34 L’Illa dels Gossos és una antiga península del riu Tàmesi a l’est de Londres.
- 51 -
nell:
Així no ben bé. (Ell la torna a besar.) Però m’agrada més.
Suposo que això deu estar malament.
John:
Malament? (La besa.) Què està malament en això?
nell:
Em fa pensar coses tan esfereïdores. No sé si m’atrevi-
ria a explicar-les-hi. Sap, em fa pensar en... entrecots;
cervesa; estar-se sota un paraigua enmig de la pluja;
fer cua per entrar al teatre; munions de gent; castanyes
calentes; òmnibus... totes les coses en les que he somiat
sempre. I llavors, el Signor ronca. I m’aixeco i m’acosto a
la finestra. I la lluna resplendeix. I abelles als esbarzers. I
gebre camps a través. I rossinyols fugissers.
John:
Sant Pere ens empari! Redéu! Havia estat als tròpics, però
mai havia vist res així. Doncs miri, Nell... Li haig de dir una
cosa, una cosa molt raonable. Jo no soc la mena d’home
que pren decisions precipitades. Me la vaig mirar de dalt
a baix mentre saltava el corriol. I quan vaig aterrar sobre
aquell camp de naps, vaig pensar: aquesta noia és perfecta
per mi. I no soc la mena d’home que fa coses precipitades.
Miri... (Es treu un rellotge.) Casem-nos a dos de tres.
nell:
Casem-nos? I on viurem?
- 52 -
John:
A Bloomsbury.
35
nell:
Hi ha pomeres?
John:
Ni una.
nell:
Rossinyols?
John:
Mai he sentit cap rossinyol a Bloomsbury, paraula de
militar.
nell:
I pintura? Que pinta, vostè?
John:
Només la banyera. De vermell, blanc i blau. Amb esmalt
Aspinall’s.
36
nell:
Però, i de què viurem?
John:
Bé, vaja, de pa i mantega. Salsitxes i arengades.
nell:
Ni abelles. Ni pomeres. Ni rossinyols. Salsitxes i arenga-
des. John, és el paradís!
35 Barri londinenc on va viure Virginia Woolf, i que va donar lloc al cèlebre «Grup
de Bloomsbury», format per alguns dels intel·lectuals més brillants i lliures de l’època.
36 Marca de pintura domèstica creada cap a 1880, i que va tenir una gran difusió
comercial a Gran Bretanya entre finals del segle
xix i inicis del xx.
- 53 -
John:
Doncs estem entesos. A dos de tres en punt.
nell:
Ui, però, i això què? (Es treu l’anell de casament.)
John:
Te’l va donar realment aquell ancià amb la barba blanca?
nell:
Sí. Va aparèixer excavant una tomba. La de Beatriu. No,
la de Laura! L’hi va donar Lady Raven Mount Temple
dalt de l’Acròpoli a trenc d’alba. Simbolitza... A veure,
un moment, què simbolitza aquest anell de casament?
Amb aquest anell jo et prenc per espòs; amb aquest
pinzell et reverencio... Simbolitza el matrimoni del Signor
amb el seu art.
John:
Doncs ha comès bigàmia. Ja m’ho pensava! Aquí fa
pudor alguna cosa, compte que aquest és un bon peix,
vaig pensar, mentre saltava el corriol; i jo no soc la mena
d’individu que prengui decisions precipitades.
nell:
Pudor? Un bon peix? El senyor Watts?
John:
Molta pudor. Encara que sembli un peix bullit.
Se sent un fort sospir.
nell, mirant al voltant:
Jo crec que he sentit algú sospirant.
- 54 -
John, mirant al voltant:
Jo crec que he entrevist algú espiant.
nell:
Només deu ser un d’aquells espantosos reporters. La
platja n’està plena. S’amaguen rere les roques, sap, per
si de cas el Poeta Llorejat anés a escoltar els udols que
fa la platja enfurismada quan les onades l’arrosseguen
mar endins. (Apareix una mena de dofí en primer terme.)
Miri. Miri. Què és això?
John:
Jo diria que és un zífid.
nell:
Un zífid? De debò?
John:
Què podria ser, si no, un zífid?
nell:
Què sé jo. Però com que els rossinyols són viudes, pen-
sava que aquest zífid no fos també un vidu. Sembla tan
trist. Escolti’l. (El zífid fa sorolls d’englotir.) Oh, pobre
zífid, sembles tan trist! Crec que té gana. Miri com obre
la boca! No tenim res per donar-li?
John:
Jo no vaig pel món amb el banyador ple de sardines.
nell:
I jo no tinc res... només un anell. Eo, zífid... té! (Li llança
l’anell de casament.)
- 55 -
John:
Déu meu, Nell! Ara sí que l’has feta bona! El zífid s’ha
empassat el teu anell de casament! Què dirà Lady Mount
Temple?
nell:
Ara estàs casat amb el senyor Watts, zífid! El màxim pel
més alt, zífid. Mira enlaire, zífid. I mantingue’t ben quiet!
Ah, suposo que era un zífid femella, oi, John?
John:
Això al senyor Watts li importa un rave, Nell. (La besa.)
Teló.
- 56 -
aCte terCer
L’estudi d’artista com abans.
Tennyson llegint
Maud en veu alta.
Tennyson llegeix en veu alta durant una estona.
Després s’obre la porta i entra WaTTs, amb el
cap entre les mans. Tentineja per l’habitació
com un boig.
tennyson:
«Fou culpa meva, fou culpa meva»...
Què faig aquí ajagut tot atuït,
collint la flor innocent dalt del turó?...
Aquesta mà és culpable!...
I s’alça aleshores un crit abrandat...
Watts:
Ellen! Ellen! La meva dona... la meva dona... morta,
morta, morta!
tennyson:
Déu meu, Watts. Què diu ara, l’Ellen està morta?
senyora Cameron:
Ofegada? Això és el que passa per banyar-se.
Watts:
Morta... ofegada... per mi. Jo era rere una roca a la
platja. L’he vista... ofegar-se.
senyor Cameron:
Afortunada Ellen! Ha anat al paradís.
- 57 -
senyora Cameron:
Oh, però quin horror! La nena és morta i ara jo on tro-
baré una altra model per la Musa? N’està segur, Signor,
que és ben morta? No li resta ni una espurna de vida?
No es podria fer res per reanimar-la? El brandi... on
tenim el brandi?
Watts:
Cap brandi retornarà l’Ellen a la vida. És morta... morta
com una pedra... per mi.
senyor Cameron:
Afortunada Ellen; benaventurada Ellen. Al cel no s’hi duen
tirants; al cel no es duen pantalons. Tant de bo hi fos jo
allà on jeu l’Ellen.
tennyson:
Sí. Hi ha quelcom de summament agradós en la mort
d’una noia a la flor de la vida. Rodant pel rumb diürn del
món, amb arbres, pedres, socs.
37
Això és Wordsworth.
Jo també ho he dit. Millor haver estimat i perdut, que
no haver estimat mai ningú.
38
Lluint la flor blanca d’un
viure impol·lut.
39
Hm, ah, sí, un moment. Donin-me un
llapis. I ara un full. Alexandrins? Iambes? Sàfics? Què
convé més?
37 Cita dels dos últims versos del poema de 1798 «A Slumber did my Spirit Seal»
(«Un son va segellar-me el cor»), publicat per William Wordsworth a les seves Balades
líriques.
38 Cita de dos dels versos més populars del poema In Memoriam d’Alfred Tennyson.
39 Cita d’un vers de la dedicatòria del llibre d’Alfred Tennyson Idylls of the King (Idil·lis
del rei), compost de dotze poemes narratius sobre la història del mític rei Artur.
- 58 -
Es posa a escriure. WaTTs va cap al seu llenç i
comença a cobrir el quadre de pintura.
Watts:
La Modèstia, oh i tant! La Castedat! Ai las, ho vaig pin-
tar millor del que em pensava. Els antics egipcis tenien
raó. Aquest vel simbolitzava la fertilitat del peix. (Fa
una pinzellada de banda a banda del quadre.) Ara quin
símbol puc trobar?
tennyson:
Ehem. Ja tinc els primers sis versos. Escoltin. Oda a la
mort d’Ellen Terry, una preciosa jove trobada ofegada.
40
Entra ellen. Tothom es gira amb estupefacció.
senyor Cameron:
Però si ets al cel!
tennyson:
Trobada ofegada.
senyora Cameron:
Ja no cal el brandi!
nell:
Som en un manicomi?
senyor Cameron:
Ets real, tu?
40 George Frederick Watts va pintar un quadre que du per títol Trobada ofegada
(Found drowned). En acomiadar-se del seu marit, Ellen Terry va deixar una nota amb
aquestes dues paraules.
- 59 -
nell:
Jo soc l’Ellen Terry.
Watts, avançant brandint el pinzell:
Sí senyora. Ara dius la veritat. Ja no ets l’esposa de
George Frederick Watts.
41
T’he vist...
nell:
Ah, sí...?
Watts:
Jo era a la platja, rere una roca. I t’he vist... sí, trista
infeliç, t’he vist, asseguda a les Needles; asseguda a les
Needles amb un home; asseguda a les Needles abra-
çant un home. S’ha acabat, Ellen. Has dissolt el nostre
matrimoni... en el mar.
tennyson:
El vast abim salat del mar.
42
Matthew Arnold.
nell:
Em sap un greu, Signor. De debò. Però se’l veia tan mort
de gana; no he pogut evitar-ho. Se la veia, millor dit;
estic gairebé convençuda que era un individu femení.
Watts:
Femení! No intentis mentir-me, Ellen.
41 Ellen Terry i George Frederick Watts es van separar el 1865, deu anys abans que els
Cameron marxessin cap a Ceilan, tot i que el divorci no es va oficialitzar fins l’any 1877.
42 Cita de l’últim vers del poema «To Marguerite: Continued» («A Margarita: Conti-
nuació») de Matthew Arnold (1822-1888).
- 60 -
nell:
Bé, vaja, a en John li semblava que era femení. I en John
ho ha de saber. En John és a la Marina. Ha menjat zífids
en illes desertes bastant sovint. Fregits amb oli, sabeu,
per esmorzar.
Watts:
En John ha menjat zífids fregits amb oli per esmorzar.
M’ho imaginava. Noia, ves amb el teu amant; viu de
zífids fregits amb oli en illes desertes; però deixa’m...
amb el meu art. (Se’n torna cap al seu quadre.)
nell:
Vaja, Signor, si us ho heu de prendre així... Jo només
tractava d’animar-vos. Em sap un greu, esclar, haver-vos
donat un disgust. Però no hi puc fer res. Estic viva! Mai
m’havia sentit tan viva en tota la meva vida. Però em
sap un greu terrible, esclar...
tennyson:
No es disculpi, Ellen. I què? Només ha destruït un poema
immortal... això és tot. (Estripa el seu poema.)
nell:
No podia trobar una rima amb zífid, senyor Tennyson?
tennyson:
Impossible.
nell:
Bé, vaja, i en Craig?
- 61 -
tennyson:
Una rima amb Craig, en Browning seria capaç de
trobar-la.
43
senyora Cameron:
Oh, però en el meu art no importen les rimes. Només
la veritat i el sol. Torna a seure, Ellen. Allà... en aquell
tamboret. Amaga el cap entre les mans. Gemega una
mica. La Penitència al setial de la...
44
nell, a la defensiva, mantenint-se dreta:
No, no puc, senyora Cameron. No, no puc. Primer soc
la Modèstia; després soc la Musa. Però la Penitència en
un monument... això sí que no ho seré.
Truquen a la porta.
mary:
Els taüts han arribat, Milady. Els taüts, em sent. I no
en trobaria cap parell de més macos fora de Kensal
Green.
45
Tot just ara li deia a sa senyoria que és ben bé
una llàstima haver-los de traginar fins a l’Índia. Per què
no se’ls posen aquí amb un àngel plorant al damunt?
senyora Cameron:
Per fi, per fi han arribat els taüts.
43 Segons el fill de Tennyson, en una conversa entre el seu pare i Browning, aquest
havia afirmat «que era capaç de fer rimar qualsevol paraula de la llengua anglesa».
44 El «setial de la penitència» era una mena de tamboret o trona on seien els peni-
tents durant les misses presbiterianes per purgar els pecats davant la comunitat.
45 Barri al nord-oest de Londres on hi ha un dels cementiris més importants de la
ciutat.
- 62 -
senyor Cameron:
Han arribat els taüts.
senyora Cameron:
Carreguem els taüts i marxem.
senyor Cameron:
Cap al país de l’eterna llum de lluna...
senyora Cameron:
Cap al país on mai no s’hi pon el sol.
senyor Cameron:
A l’Índia no necessitaré pantalons...
senyora Cameron:
No, això és cert. Però jo sí que necessitaré plaques
humides...
Tennyson, que havia sortit de l’habitació una
estona, torna amb alguna cosa entre els dits.
tennyson:
Tot en ordre, Julia. Miri, ho he trepanat un xic amb el
tallaplomes. Roure massís. Cors de roure són nostres
naus. Cors de roure són nostres nois. De nou lluitarem
i de nou vencerem!
46
Això no ho perfora cap tèrmit.
Poden endur-se el meu Maud amb vostès.
Bé, encara tenim temps; on ens havíem quedat? (S’asseu
i es posa a llegir Maud.)
46 Cita de dos versos de la tornada de la cançó «Heart of oak» («Cor de roure»),
amb música de William Boyce i lletra de David Garrick, composta per a la pantomima
La invasió d’Arlequí, estrenada el 1760. Posteriorment, la cançó va esdevenir l’himne
oficial de la Marina Reial amb alguns canvis en la lletra. Woolf cita la versió original de
la cançó, però se’n salta un vers i en modifica lleugerament els mots finals.
- 63 -
Està venint, la meva dolça aimia;
si fera mai tan sols un pas airós,
oint-la ja ma sang palpitaria,
si fora terra sols en llit terrós;
oint-la ja ma pols batzegaria,
anc que jagués ha un segle en fred redós,
sentint sos peus tot jo...
senyor Cameron, que mirava per la finestra:
Ehem! Em penso que hi ha un fet real entre els bambús
de la gerdera.
tennyson:
Un fet real? Maleïts fets. Els fets reals són la mort de
la poesia.
senyor Cameron:
Maleïts fets. Això és el que jo sempre he dit. Ho ha dit
Plató. Ho ha dit Radha Krishna. Ho ha dit Spinoza. Ho
ha dit Confuci. I també ho diu Charles Hay Cameron.
En tot cas, hi havia un fet real entre els bambús de la
gerdera. (Entra Craig.) És real, vostè, jove?
Craig:
Jo em dic Craig. John Craig, de la Marina Reial. Disculpin
si els interrompo. Em temo que he vingut en un moment
inoportú. Havia quedat amb l’Ellen per recollir-la.
senyora Cameron:
L’Ellen?
- 64 -
Craig:
Sí. La Castedat, la Paciència, la Musa, com li diguin. Ah,
aquí la tenim.
ellen:
John.
tennyson:
Reina Rosa en el jardí de poncelles de les nenes.
47
Watts:
Ellen, Ellen, pintada, empolsinada. Desgraciada. Podria
haver-te perdonat molt. Podria haver-t’ho perdonat tot.
Però ara et veig tal com ets... pintada, empolsinada...
desvelada...
tennyson:
Recordi, Watts, que segons els antics egipcis el vel de
vegades es relacionava amb...
Watts:
Ara no es preocupi pels antics egipcis, Alfred. Ara et
veig tal com ets, pintada, empolsinada, no puc evitar-ho.
Desapareix amb el teu amant. Ves-te’n a menjar zífids
en illes desertes.
Craig:
Prou d’aquest color, senyor meu. Que tinc una mansió
a Gordon Square.
48
47 Cita d’un vers del poema Maud. Una de les fotografies de Cameron du per títol
justament El jardí de poncelles de les nenes (The Rosebud Garden of Girls).
48 Gordon Square és una plaça de Bloomsbury. Entre 1904 i 1907, Virginia Woolf
i els seus germans van viure al número 46 de Gordon Square, i en aquella casa van
començar les trobades del Grup de Bloomsbury. Anys més tard, Vanessa Bell, germana
de Virginia, es traslladaria a viure al número 50 de la mateixa plaça.
- 65 -
Watts:
De veritat, senyor meu? I es pot saber on para, Gordon
Square?
Craig:
Al WC 1.
49
Watts:
Jove, més respecte. Més respecte, que hi ha senyores.
Craig:
No em deu pas voler responsabilitzar dels districtes
postals de Londres, suposo?
tennyson:
En Hallam vivia allà. A Wimpole Street, al West Central,
li dèiem nosaltres en aquells dies més eufònics. El llong
carrer mancat d’encants.
50
Consulteu In Memoriam.
Craig:
Què és en Hallam? Què és In Memoriam?
tennyson:
Què és en Hallam? Què és In Memoriam? Amics, me’n
torno a Farringford. L’Emily deu estar amoïnada.
nell:
Vigili que l’Emily no salti, senyor Tennyson!
Entra
mary.
49 Es tracta de les sigles del districte postal londinenc West Central 1, al qual pertany
Bloomsbury.
50 Cita d’un vers del poema In Memoriam d’Alfred Tennyson.
- 66 -
mary:
Els taüts són al carruatge, Milady.
senyora Cameron:
Els taüts són al carruatge... Amics, marxem de viatge.
mary:
No queda lloc per les ales del gall dindi, Milady.
senyora Cameron:
Porti-me-les. Les duré a la bosseta de mà.
mary:
Mecatxundena! Quina gent! Quina gent! Taüts a la
cuina. Plaques humides damunt la llar de foc. I quan vas
a agafar un esteranyinador, resulta que és un mico tití.
Estic farta de fer de minyona. Em casaré amb el comte
i viuré en un castell com una noia respectable.
senyor i senyora Cameron, John i ellen, alhora:
Els taüts són al carruatge... Amics, marxem de viatge.
senyora Cameron:
Marxem on el sol sempre lluu.
senyor Cameron:
Marxem on no cal netejar.
John:
Doncs nosaltres al WC 1.
nell:
Encara rai que marxem ja.
senyora Cameron:
Marxem, marxem de viatge; els taüts són al carruatge.
- 67 -
senyor Cameron:
Adeu-siau, Dimbola; Freshwater, adeu-siau.
John:
La clau, Nell, és trobar una rima per ana’ns-en.
nell:
Doncs, no sé, John, jo l’únic que se m’acut és ’na’ns-en.
senyora Cameron:
I aquest és el secret que us comunico:
per fer fotos de preu
desenfoqueu!
51
Deixeu la lent que es mogui!
I ara amb mogui què rima?
senyor Cameron:
Nyigui-nyogui, nyigui-nyogui,
això és el que rima amb mogui.
I aquest és el secret que us comunico:
Watts... no tingui mai engabiat un mico...
John i nell:
Estan grillats... com una regadera...
I aquest és el secret que us comunico:
Qui pinti un vel,
que busqui amb zel
un fet real entre els bambús de la gerdera.
51 Les fotografies de Cameron sovint eren premeditament desenfocades, i de vega-
des tenien ditades i les plaques trencades. Aquest segell personal li va valdre crítiques
d’altres fotògrafs com Lewis Carroll, el qual havia estat un dels seus mestres en la
disciplina.
- 68 -
nell:
Un fet real entre els bambús de la gerdera!
Surten tots, tret de
WaTTs i Tennyson.
tennyson:
Watts, ens han deixat.
Watts:
A soles amb el nostre art.
tennyson, anant cap a la finestra:
Fluix per la sorra i fort per la terra s’allunya la darrera
roda.
52
Beneït sia, si no és cert! Cada cop se sent més
fort... i més fort... i més fort! Tornen!
Watts:
No m’ho digui, Alfred! No em digui que tornen! No
podria suportar un altre... fet real!
tennyson:
S’està acostant, el meu colom, el meu deler;
s’està acostant, el meu amor, el meu destí.
La rosa crida, «Ella ja ve, ella ja ve»...
53
mary:
Sa Majestat la Reina.
la reina:
Ja hem arribat. Ens plau enormement veure-us tots dos.
Preferirem restar dempeus. Avui és l’aniversari del nostre
dia de noces. Oh, Albert! I com a prova que aquest jorn
52 Cita del poema Maud.
53 Cita del poema Maud.
- 69 -
jamai ha d’ésser oblidat, tothora ha d’ésser recordat, i
sempre ha d’ésser lamentat...
tennyson:
Millor haver estimat i perdut.
la reina:
Oh, però si tots dos sou feliçment casats. Us hem dut
aquestes mostra de la nostra estimació. Per a vós, senyor
Tennyson, un títol nobiliari. Per a vós, senyor Watts,
l’Orde del Mèrit.
54
Que l’esperit del benaurat Albert ens
esguardi de dalt estant i ens protegeixi a tots plegats.
Teló.
54 Charles Frederick Watts va rebre l’Orde del Mèrit l’any 1902, a l’edat de vuitanta-
cinc anys. Val a dir que l’Orde del Mèrit va ser fundada per Eduard VII justament el
1902, un any després de la mort de la reina Victòria.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia 26 de setembre del 2019
Volums publicats:
Textos a part
Teatre contemporani
1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born 1997
2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.
Premi Born 1998
5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000
7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra
d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi Born
1999
9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de Caront,
2001
12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi
Joaquim M. Bartrina 2000
13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblidessis,
2001. Premi Born 2000
14 Harold Pinter, L’engany, 2001
15 David Plana, Després ve la nit, 2002
16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen, 2002.
Premi Joaquim M. Bartrina 2001
17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi
Born 2001
18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20 Manuel Molins, Elisa, 2003
21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu en
el cel, 2003
22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete, 2003.
Premi Born 2002
23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista, 2003.
Premi del Crèdit Andorrà 2002
24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,
2004
25 AAdd, Dramaticulària, 2005
26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,
2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002
27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.
Bartrina 2003
29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del Crèdit
Andorrà 2004
30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina /
Preludi en dos temps, 2005
32 Marco Palladini, Assassí, 2006
33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi
Joaquim M. Bartrina 2005
35 Manuel Molins, Combat, 2006
36 Marc Rosich, Surabaya, 2007
37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006
38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una
Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007
39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007
41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi Fundació
Romea de Textos Teatrals 2006
42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit Andorrà
2006
43 Carles Batlle, Trànsits, 2007
44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007
47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi
Joaquim M. Bartrina 2006
48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008
49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda
catalana, 2008 (Inclou un CD)
50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Leningrad,
2008
51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi
Born 2007
52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sabíem
res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007
54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008. IV
Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2008
55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La fi nestra
/ Sota terra, 2008
56 Albert Benach, Mascles!, 2008
57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna
d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi
Born 2008
62 Enric Nolla, Còlera, 2009
63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla, dies
de vent (Una refl exió sobre el destí), 2009. Premi
del Crèdit Andorrà 2008
64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66 Pere Riera, Casa Calores, 2009
67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14 d’Abril
de Teatre 2009
69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que perdia
tots els avions, 2010. Premi Born 2009
71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010
74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76 Michel Azama, La Resclosa, 2010
77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi
Joaquim M. Bartrina 2009
78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010
79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que
ballen, 2010
80 Carles Batlle, Zoom, 2010
81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82 Daniela Feixas, El bosc, 2011
83 Guillem Clua, Killer, 2011
84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85 August Strindberg, Creditors, 2011
86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, Pregun-
tes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc
Layret, advocat dels obrers de Catalunya, 2011
88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011
89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang (Obert
fi ns a l’hora de l’Àngelus), 2011
90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de
Shakespeare), 2011
91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011
92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011
93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011
94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012
95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de
Dau al Set, 2012
96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012
97 Jordi Oriol, T-error, 2012
98 Marc Angelet, Voyager, 2012
99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012
100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i
teatre irregular (1966-1967), 2012
101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades sobre
l’amor i la vida (1956-1962), 2012
102 Toni Cabré, L’inútil, 2012
103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012
104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012
105 Pere Riera, Barcelona, 2013
106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013
107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013
108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109 Josep Maria Miró, Fum, 2013
110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013
111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013
112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113 Marta Momblant, Resposta a cartes impertinents,
2013
114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador, 2014
115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014
116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé,
Fronteres, 2014
117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i els
homes, 2014
118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món
el 1953, 2014
119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia i
titelles, 2014
120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 1. 2014
121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 2. 2014
122 Alexandre Dumas fi ll, La Dama de les Camèlies,
2014
123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014
124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014
125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014
127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014
128 Thomas Bernhard, El President, 2014
129 William Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu,
2014
130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta. Il·lus-
tracions: Anna Bohigas i Núria Milà, Lampedusa
Beach, 2014
131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar, 2014
132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi del
Crèdit Andorrà 2013
133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014
135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra,
2014
136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat i el
camí personal, 2014
137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre i
Teatre de carrer, 2014
138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de
viure, 2014
139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015
140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015
141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015
142 Albert Arribas, Selecció, 2015
143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a tots, 2015
144 Federico García Lorca, El público, 2015
145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015
146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián
de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de
silencis, 2015
147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de
l’ac) / L’empestat, 2015
148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015
149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015
150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta
Mulet, Llibre de les bèsties, 2015
151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015
152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015
153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;
Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;
Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,
Llibràlegs, 2015
154 Pau Miró, Victòria, 2016
155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016
156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016
160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona
del pastor, 2106
161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162 Marcela Terra, Desterradas, 2016
163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta, Una
vida al teatre, 2016
164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps
de cotó, 2016
166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de
Wendy, 2016
167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Primera
part, 2016
168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Segona
part, 2016
169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per a
1962, 2016
170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el seu
amor Homer, 2016
171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017
172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017
173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai
públic, 2017
174 William Shakespeare; Traducció de Joan Sellent,
Ricard III, 2017
175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre peces
atàviques, 2017
178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i
òperes, 2017
179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions
musicals, 2017
180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017
181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les
nostres vides, 2017
182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017
183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017
184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors, 2017
185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017
186 Francesc Meseguer, Lear, 2017
187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018
188 Josep Maria Miró, Temps salvatge, 2018
189 Enric Garriga; Joan Pascual, El bosc sagrat
(2005 - 2011) / Santa barra (2014 - 2015), 2018
190 Francisco Javier Suárez Lema, Ja crema l’heura,
2018
191 Núria Perpinya, El vici, 2018
192 Marta Buchaca, Només una vegada, 2018
193 Marc Artigau i Queralt; Julio Manrique; Cristina
Genebat, E.V.A., 2018
194 Marc Artigau i Queralt, Alba (o El jardí de les
delícies), 2018
195 Bertolt Brecht, La bona persona de Sezuan, 2018
130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta. Il·lus-
tracions: Anna Bohigas i Núria Milà, Lampedusa
Beach, 2014
131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar, 2014
132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi del
Crèdit Andorrà 2013
133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014
135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra,
2014
136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat i el
camí personal, 2014
137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre i
Teatre de carrer, 2014
138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de
viure, 2014
139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015
140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015
141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015
142 Albert Arribas, Selecció, 2015
143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a tots, 2015
144 Federico García Lorca, El público, 2015
145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015
146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián
de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de
silencis, 2015
147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de
l’ac) / L’empestat, 2015
148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015
149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015
150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta
Mulet, Llibre de les bèsties, 2015
151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015
152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015
153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;
Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;
Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,
Llibràlegs, 2015
154 Pau Miró, Victòria, 2016
155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016
156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016
160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona
del pastor, 2106
161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162 Marcela Terra, Desterradas, 2016
163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta, Una
vida al teatre, 2016
164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps
de cotó, 2016
166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de
Wendy, 2016
167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Primera
part, 2016
168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Segona
part, 2016
169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per a
1962, 2016
170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el seu
amor Homer, 2016
171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017
172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017
173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai
públic, 2017
174 William Shakespeare; Traducció de Joan Sellent,
Ricard III, 2017
175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre peces
atàviques, 2017
178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i
òperes, 2017
179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions
musicals, 2017
180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017
181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les
nostres vides, 2017
182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017
183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017
184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors, 2017
185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017
186 Francesc Meseguer, Lear, 2017
187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018
188 Josep Maria Miró, Temps salvatge, 2018
189 Enric Garriga; Joan Pascual, El bosc sagrat
(2005 - 2011) / Santa barra (2014 - 2015), 2018
190 Francisco Javier Suárez Lema, Ja crema l’heura,
2018
191 Núria Perpinya, El vici, 2018
192 Marta Buchaca, Només una vegada, 2018
193 Marc Artigau i Queralt; Julio Manrique; Cristina
Genebat, E.V.A., 2018
194 Marc Artigau i Queralt, Alba (o El jardí de les
delícies), 2018
195 Bertolt Brecht, La bona persona de Sezuan, 2018
196 Joan Yago, El fantasma de Canterville, 2018
197 Joan Brossa, Poesia escènica XVI: A la recerca
d’un mateix, 2018
198 Joan Brossa, Poesia escènica XVII: Els 50 cap
per avall, 2018
199 Joan Brossa, Poesia escènica XVIII: La realitat i
les seves substitucions, 2018
200 Sergi Xirinacs, Família, 2018
201 Denis Fornés i Bernat Muñoz, Equus, de Peter
Shaffer, 2018
202 Stephen Karam, Humans, 2018
203 Oriol Vila i Raquel Salvador, Paradise, 2018
204 Helena Tornero Brugués, El futur, 2019
205 Antonio Tarantino, Stabat mater, 2019
206 Charlotte Brontë, Jane Eyre.
Una autobiografi a, 2019
207 Aleix Aguila, Orsini, 2019
208 Alfredo Sanzol, La tendresa, 2019
209 Olga Parra, Exhibició del quadre Adam i Eva de
Dürer, 2019
210 Ruth Gutiérrez, Els amants
sobrehumans, 2019
211 Virginia Woolf, Freshwater, 2019
212 Meritxell Cucurella-Jorba, Mentida, 2019
213 Paco Zarzoso, La Casa De Les Aranyes, 2019
214 Gabriele di Luca, Vaselina, 2019
215 Jordi Oriol, Europa bull, 2019
216 Joan Brossa, Poesia escènica XIX: Retorn al
verb, 2020
217 Joan Brossa, Poesia escènica XX: Grisa
artesania, 2020
218 Joan Brossa, Poesia escènica XXI: Convenci-
ons conscients, 2020
219 Joan Brossa, Poesia escènica XXII: Anys de
pau, 2020
220 Eduardo De Filippo, Les veus interiors, 2020
221 Carles Batlle, Still life (Monroe-Lamarr), 2020
222 Toni Cabré, Ombres de memòria, 2020
Textos a part
Teatre clàssic
1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008
2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia / Tierra
sin primavera. Dues obres del teatre de l’exili
republicà, 2015
3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016
5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de Sílvia,
2016
6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017
7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017
8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank, 2018
9 Santiago Rusinol y Prats, Els Jocs Florals de
Canprosa. 2018
10 Josep M. de Sagarra, La Rambla de les Floristes,
2019
11 Carme Montoriol, L’huracà. Drama en tres
actes, 2019
Textos a part
Teatre per a joves
1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en
l’aigua, 2016
4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016
5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016
6 Jordi Folck, Ningú és un zombi, 2020
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi Born
2003
2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California, 2005
3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005. Adap-
tación de Carles Sans
4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005. Premi
Born 2004
5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006
6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006
7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un día,
2006. Premi Born 2005
8 Rebecca Simpson, Juana, 2007
9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,
2008
11 Richard France, Su seguro servidor Orson
Welles, 2008
12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del Empe-
rador, 2008
14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de
Klamm, 2009
15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista, 2009
16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre las
Olas, 2014
17 Sergio Blanco, Cartografía de una desaparición.
Panegírico a Joan Brossa, 2018
18 Damià Barbany, ¡Lorca, Lorcadia! fragmentación
dramatúrgica sobre las 32 obras teatrales de:
Federico García Lorca, 2018
19 Eric Martínez Girón, Vía en construcción, 2018
Textos aparte
Teatro clásico
1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
2 Pedro Calderón de la Barca, El gran mercado
del mundo, 2019
Textos a part
Teatre reunit
1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé. 2007-2017, 2017
2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes, 2017
3 Felip Cortiella, Felip Cortiella. Teatre anarquista,
2018
4 Josep Maria Miró Coromina, Josep Maria Miró.
2009-2018, 2018
5 Victoria Szpunberg, Victoria Szpunberg. 2004-
2018, 2018
6 Marc Artigau, Marc Artigau. Teatre reunit 2009-
2018, 2019
7 Sergio Blanco, Sergio Blanco. Ficciones 2000-
2011, 2019
8 Josep Maria Benet i Jornet, Josep Maria Benet i
Jornet. Teatre reunit 1963-2010, 2019
9 Marta Buchaca, Marta Buchaca. 2006-2018, 2019
10 Helena Tornero Brugués, Helena Tornero, 2019
11 Antonio Tarantino, Antonio Tarantino. Quatre
actes profans i altres peces, 2020
12 Pioneres modernes, Pioneres modernes, dotze
autores de l’escena catalana. 1876-1938, 2020
13 Carme Montoriol, Carme Montoriol. Teatre
complet, 2020
14 Rosa Maria Arquimbau, Rosa Maria Arquimbau,
Teatre reunit, 2020
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi Born
2003
2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California, 2005
3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005. Adap-
tación de Carles Sans
4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005. Premi
Born 2004
5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006
6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006
7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un día,
2006. Premi Born 2005
8 Rebecca Simpson, Juana, 2007
9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,
2008
11 Richard France, Su seguro servidor Orson
Welles, 2008
12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del Empe-
rador, 2008
14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de
Klamm, 2009
15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista, 2009
16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre las
Olas, 2014
17 Sergio Blanco, Cartografía de una desaparición.
Panegírico a Joan Brossa, 2018
18 Damià Barbany, ¡Lorca, Lorcadia! fragmentación
dramatúrgica sobre las 32 obras teatrales de:
Federico García Lorca, 2018
19 Eric Martínez Girón, Vía en construcción, 2018
Textos aparte
Teatro clásico
1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
2 Pedro Calderón de la Barca, El gran mercado
del mundo, 2019
Textos a part
Teatre reunit
1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé. 2007-2017, 2017
2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes, 2017
3 Felip Cortiella, Felip Cortiella. Teatre anarquista,
2018
4 Josep Maria Miró Coromina, Josep Maria Miró.
2009-2018, 2018
5 Victoria Szpunberg, Victoria Szpunberg. 2004-
2018, 2018
6 Marc Artigau, Marc Artigau. Teatre reunit 2009-
2018, 2019
7 Sergio Blanco, Sergio Blanco. Ficciones 2000-
2011, 2019
8 Josep Maria Benet i Jornet, Josep Maria Benet i
Jornet. Teatre reunit 1963-2010, 2019
9 Marta Buchaca, Marta Buchaca. 2006-2018, 2019
10 Helena Tornero Brugués, Helena Tornero, 2019
11 Antonio Tarantino, Antonio Tarantino. Quatre
actes profans i altres peces, 2020
12 Pioneres modernes, Pioneres modernes, dotze
autores de l’escena catalana. 1876-1938, 2020
13 Carme Montoriol, Carme Montoriol. Teatre
complet, 2020
14 Rosa Maria Arquimbau, Rosa Maria Arquimbau,
Teatre reunit, 2020
211
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-121073-0-2
Virginia Woolf
Traducció d’Albert Arribas
Pròleg de Marta Tirado Mauri
FRESHWATER
Virginia Woolf
FRESHWATER
Virginia Woolf (1882-1941) és una de les veus més
infl uents de la literatura del segle
XX
, amb títols tan
destacables com les novel·les Mrs. Dalloway (1925),
Al far (1927), Orlando (1928) o Les ones (1931), i
els assaigs Una cambra pròpia (1929) o Tres guinees
(1938).
Freshwater. Protagonitzada per l’actriu Ellen Terry
i per la pionera de la fotografi a Julia Margaret Ca-
meron, aquesta comèdia ambientada a la badia de
Freshwater serveix a Virginia Woolf per explorar
des de la forma teatral moltes de les seves prin-
cipals preocupacions, com ara la construcció del
gènere o la fricció entre realitat i representació.
L’obra, que anticipa alguns dels principals camins
teatrals de la segona meitat del segle
XX
, és una
immillorable ocasió per conèixer més a fons una de
les grans escriptores de la literatura universal, au-
tora d’una única peça dramàtica començada l’any
1923, enllestida l’any 1935 i publicada pòstuma-
ment l’any 1976.
