.
Santa Cecília de Borja a Saragossa
Rafael Spregelburd
Frontex
Falk Richter
Geografia
Lluïsa Cunillé
113
FRONTERES
Rafael Spregelburd / Falk Richter / Lluïsa Cunillé
FRONTERES
Text?
T
e
a
T
r
e
N
a
c
i
o
N
a
l
d
e
C
a
t
a
l
u
n
y
a
.
FRONTERES
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: febrer del 2014
© del text: els autors
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Il·lustració portada: Fèlix Arola
Correcció: Romina Paps
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-
Dipòsit legal: T-
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
La direcció d’aquesta col·lecció compta amb la col·laboració de:
Carles Canut (Fundació Romea per a les Arts Escèniques)
Toni Casares (Sala Beckett)
Joan Pascual (Zona Zàlata)
Toni Rumbau
FRONTERES
Santa Cecília de Borja a Saragossa
Frontex
Geografia
Rafael Spregelburd (traducció d’Albert Arribas)
Falk Richter (traducció d’Albert Tola)
Lluïsa Cunillé
SANTA CECÍLIA DE BORJA A SARAGOSSA
Equip artístic
Direcció Rafael Spregelburd
Traducció Albert Arribas
Escenografia Quim Roy
Vestuari Montse Figueras
Il·luminació Àlex Aviñoa
Espai sonor Ramon Ciércoles i Mar Orfila
Repartiment
VALERIE: Lina Lambert
GASTON: Jordi Boixaderas
PARÍS: Roser Batalla
BERNARDO: Oriol Genís
FRONTEX
Equip artístic
Direcció Alícia Gorina
Traducció Albert Tola
Ajudanta de direcció Sílvia Delagneau
Escenografia Quim Roy
Vestuari Montse Figueras
Il·luminació Àlex Aviñoa
Espai sonor Ramon Ciércoles i Mar Orfila
Repartiment
LA DONA: Roser Batalla
L’HOME: Oriol Genís
GEOGRAFIA
Equip artístic
Direcció Xavier Martínez
Ajudanta de direcció Eulàlia Bergadà
Escenografia Quim Roy
Vestuari Montse Figueras
Il·luminació Àlex Aviñoa
Espai sonor Ramon Ciércoles i Mar Orfila
Repartiment
ELL: Jordi Boixaderas
ELLA: Lina Lambert
Fronteres es va estrenar a la Sala Petita del Teatre Nacional
de Catalunya el 14 de maig de 2014.
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2013/2014
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinadors del TNC: TV3 / Catalunya Ràdio i
Fundació Damm
.
- 11 -
Índex
Pròleg 13
Santa Cecília de Borja a Saragossa 15
Frontex 35
Geografia 71
.
- 13 -
PRÒLEG
Necessitem fronteres per ordenar el món, per articular la
nostra identitat, per situar-nos en tota mena de mapes
conceptuals i topogràfics, per transgredir els sistemes, per
enfrontar-nos als propis límits. Necessitem línies simbòliques,
convencionals, que demarquin què som i què no som, en-
cara que només sigui per passar-nos la vida qüestionant-ho
o negant-ho.
On som? Quines fronteres ens defineixen? Amb quines
fronteres ens volem comprometre? Quina classe de con-
trabandistes tindrem necessitat de ser? Entre quins canvis
d’escenari ens tocarà transitar? En un món capaç d’abolir la
distància temporal que separava el planeta de punta a pun-
ta, volem fronteres geogràfiques? Volem fronteres mentals,
morals, sexuals, espirituals, identitàries, quan hem treballat
durant segles per desdibuixar-ne tantes i de tants tipus?
Canvis de protagonistes en les grans cimeres internacio-
nals, incomprensió creixent entre l’Europa del fred i la de la
calor, turbulències en els pous de petroli mentre les reserves
comencen a esgotar-se. Vivim una època de canvis de para-
digma molt significatius, que a hores d’ara estan definint les
noves fronteres i els nous models de les properes dècades.
Preguntar-se sobre les fronteres del món contemporani,
no implica només parlar de divisions territorials, sinó sobretot
- 14 -
de combinacions espaciotemporals en què els enllaços es co-
muniquen a la velocitat de la llum. Havíem après a catalogar
la realitat concepte rere concepte, i ara ens toca aprendre a
organitzar-la sobreposant-ne els uns amb els altres.
La temporada 2013/2014 hem volgut que el Teatre Na-
cional s’acosti al concepte de «frontera» des d’angles molt
diversos. El volum que teniu a les mans recull els tres textos
de l’espectacle Fronteres, que són el fruit d’haver convidat
tres dels noms més destacats de la dramatúrgia actual a pen-
sar teatralment sobre les fronteres del món contemporani.
Xavier albertí
(Director del Teatre Nacional)
SANTA CECÍLIA DE BORJA A
SARAGOSSA
de Rafael Spregelburd
traducció d’Albert Arribas
PERSONATGES
VALERIE, professora universitària. És belga.
GASTON, professor universitari. És francès.
PARÍS, una alumna.
BERNARDO, el seu pare. Portuguès.
.
- 17 -
Una universitat en algun racó de França. No és
en una capital, però tampoc és en un poble. Una
ciutat a la relliscosa frontera entre França i aquesta
abstracció que els mapes han denominat Bèlgica.
Posem per cas que tot plegat té lloc a Lille.
Dos professors universitaris,
Gaston i Valerie, asse-
guts a una taula parada per menjar: plats, gots,
coberts, un canelobre discret amb una espelma.
És la pausa de dinar a la universitat en què treba
-
llen junts.
L’entorn podria semblar lleugerament romàntic,
però en canvi fa una estona que discuteixen vi
-
vament.
Gaston: Se’m fa molt difícil parlar d’art conceptual en un cas
així. No hi ha un reemplaçament de l’obra matèrica per un
concepte, una idea… Això no és conceptual. Davant d’una
obra conceptual en un museu, què n’espero, jo, carregat
amb la meva sensibilitat contemporània? Espero entrar-hi i
veure-hi una plaqueta amb el títol de l’obra, una descripció
de les intencions —figuratives o no— i després contrastar
aquesta informació amb l’absència —total o parcial— de
l’obra en termes físics.
- 18 -
Valerie: Crec que hi estic d’acord, però en canvi jo sí que hi
veig una substitució interessant de la forma per la idea. La
Cecilia Giménez ha manifestat davant les càmeres —que
són en aquest cas un succedani de la placa del museu— ha
manifestat que…
Gaston: De cap manera! Sóc incapaç d’acceptar que el
museu sigui substituït per una cosa tan etèria com una
càmera, una tele, per favor, un pet a la cistella dels temps!
Valerie: …la Cecilia ha manifestat: «Si he pecat per pin-
tar-lo, demano perdó, però tampoc no l’he pogut acabar».
I jo crec que és aquí on la seva obra, oberta, inconclusa, no
és tant la restauració en si de l’Ecce Homo sinó la frase en
què combina creació amb culpa i fe…
Gaston: Impossible. És impossible incloure l’obra en el
cànon de la nostra càtedra, Valerie. Com comprendràs,
em resulta impossible i no ens hi posarem d’acord. Per
reconèixer aquest bunyol com a obra d’art, almenys he de
tenir una mínima sospita que la seva autora ha tingut la
voluntat de destrossar l’original…
Valerie: No parlem de destrosses, perquè llavors també
hem de treure del cànon i del programa tot l’art brut o tot
el que va sembrar Warhol en la seva generació…
Gaston: No simplifiquis. Jo no he dit això.
Valerie: No simplifico, però és evident que si limitem l’entra-
da a la categoria de l’«art» només a la intenció acadèmica
o antiacadèmica, i deixem de banda el que hi podria haver
entremig… a la frontera…
- 19 -
Gaston: No, per favor, no em parlis des de la debilitat de
la frontera.
És un argument avorridíssim i ja no s’utilitza. La
frontera és un accident entre dues masses corpòries de Sen-
tit. És l’arruga, el desperfecte, l’encunyació mal tallada del
trencaclos
ques. Però no serà mai el punt de vista.
Valerie: I jo ho lamento.
Gaston: I jo també. Lamento això i moltes altres coses. Però
lamentant-me no faig crítica d’art, chérie.
Valerie: Potser és l’hora de lamentar-nos, i no de criticar.
Gaston: No em puc creure que estigui sentint això. Tu sents
el que dius, Valerie?
Valerie: Sí, ho dic de tot cor. Molts cops entro a l’aula amb
aquest programa de l’assignatura…
Gaston: …que ha estat acordat per tots els professors
d’aquesta alta casa d’estudis…
Valerie: Sí, alta casa?, hm, vaja, potser sí, però jo entro a
l’aula, aferrada així a aquesta carpeta, i tinc una sensació,
com un calfred a l’esquena, una sensació que no té nom,
que ara comença a dir-se Cecilia Giménez, com si les nostres
categories fossin organitzativament tancades i estiguéssim
donant als alumnes, futurs artistes, futurs crítics d’art…
Gaston: No és el mateix…
Valerie: …Els estiguéssim donant una versió tamisada per
la nostra experiència, que és l’experiència social de fa cinc
minuts, però no la de demà dimecres, no la de l’any vinent,
no la del segle que potser convertirà la Cecilia Giménez i la
seva aventura fortuïta en la vara de mesurar la qualitat d’un
- 20 -
Da Vinci, d’un Duchamp, i es burlarà de nosaltres i d’aquesta
pobra càtedra en una ciutat de províncies…
Gaston: Perdona?
Valerie: Ho dic en sentit figurat, estic molt contenta que
m’hagin nomenat per aquesta càtedra…
Gaston: Em creuries si et digués que no és el que sembla?
Valerie: I demano disculpes. Però realment crec que entre
l’art que l’Acadèmia celebra…
Gaston: I que és provadament insuficient…
Valerie: Exacte… I l’art que l’Acadèmia condemna o
menysprea…
Gaston: I que és el que justifica la nostra presència com a
gestors, com a vectors d’obertura de forats en el teixit social,
forats a través dels quals poder espiar el futur…
Valerie: Exactament, aquests forats… Jo crec que entremig
hi ha d’haver alguna cosa més.
Pausa llarga.
Gaston: Alguna cosa com ara què?
Valerie, és incapaç d’explicar-ho: Alguna cosa més… Algu-
na cosa com ara la Cecilia Giménez. Una veïna de poble,
a Borja, a Saragossa, aficionada a pintar…
Gaston: Jo sóc aficionat a nedar papallona i no penso
presentar-me als Jocs Olímpics…
Valerie: No, però aquesta afició per la natació, per la pintura,
aquest amor per deixar un rastre a l’aigua, a la tela, aquesta
- 21 -
pulsió que va fer que l’home de Neandertal pintés a les coves
de Chauvet una imatge d’un lleó-ocell, una imatge que no
és la d’un déu, sinó l’expressió natural d’un desig preciós,
un desig que després el llenguatge —que encara no hi era,
que havia d’arribar molt més tard— que el llenguatge ob
-
turaria, creant les paraules «lleó» per una banda i «ocell»
per l’altra, empresonant el saber en aquestes categories
tancades, anul·lant el coneixement màgic, negant matisos
a aquell ésser desitjat, aquell lleó-ocell… Fixa-t’hi, Gaston:
per què van pintar un lleó-ocell? Per què no una maneta,
un búfal? Per què?
Gaston: …
Valerie: Perquè aquell lleó-ocell es cruspiria la por, planaria
ferotge sobre els morts, mostrant que l’ànima humana
venç la mort perquè la seva imatge —que és el seu conei
-
xement— roman empresonada en el misteri d’una cova,
d’una tela, d’un Louvre…
Gaston: Jo t’entenc. Em sap molt greu el disgust de la senyora
Cecilia, i no estic gens d’acord que la comissaria del poble de
Borja, administrada precisament per homes de Neandertal,
si se’m permet el comentari lleugerament racista…
Valerie: I tant, i tant…
Gaston: …ara pretengui iniciar accions legals contra la
Cecilia Giménez. Em sembla una aberració i ja he signat
una petició al Facebook perquè no se l’acusi de res criminal.
Valerie: Jo també.
- 22 -
Gaston: Però d’aquí a incloure aquest error com a voluntat
artística hi ha un abisme. Una llacuna infinita que jo sóc
incapaç de travessar.
Valerie: I jo ho entenc. Però hem de trobar una versió intel-
ligent, sensible, que inclogui aquest meravellós accident,
aquesta acció que no té nom, aquest Ecce Mono, a les
pàgines del nostre programa universitari, hem de reconciliar
l’Acadèmia i l’Antiacadèmia amb els seus abismes interme-
dis, perquè tinc la sospita, Gaston, tinc la sospita que aquí
és on hi ha allò que estimem, allò que aspirem a definir
des que ens vam graduar, allò perquè ens hem format, allò
que perseguim i que hem decidit anomenar art perquè som
éssers penetrats de llenguatge, i perquè no podem tenir
el valor, el coratge del Neandertal per esprémer el fetge
d’un bisó, extreure’n les secrecions acolorides, i pintar-hi
a les parets dels nostres pisos miserables aquell lleó-ocell,
aquella criatura misteriosa…
Pausa llarga.
Gaston: No ho sé. Vaig un segon al lavabo.
Valerie es queda sola. Sense cap comentari, sense
fer un sol gest de més, treu l’espelma del canelobre
que hi ha damunt la taula, obre les cames delicada-
ment i se l’introdueix a la vagina, amb incomoditat,
sense desesperació, com qui s’arregla els cabells
per sortir millor en una fotografia.
Gaston torna.
No ha vist res.
Gaston: Així doncs?
- 23 -
Valerie: Així doncs, res. M’amoïna que quan entri avui a
fer la classe…
Gaston: Quin tema et toca avui?
Valerie: Res, una introducció al «Blanc sobre Blanc» de
Malevitch, que està…
Gaston: Uf, com ha envellit aquest tema…
Valerie: …que està, sí, una mica envellit, i que seran notícies
del segle passat per a uns alumnes que esperen una postura
clara de la nostra càtedra davant d’aquest atropellament,
davant d’aquesta aparició mística de la Cecilia Giménez…
Gaston: Et demano que no exageris. Mística?
Valerie: Com se’n diu, d’això, si no? Ja hi ha cues de cu-
riosos que pelegrinen al poble de Borja, sense cap mena
d’atractiu turístic tret de la catastròfica restauració de l’Ecce
Homo, ja s’han de fer cues davant d’aquella més que humil
parròquia, cues molt més llargues que per veure la Mona
Lisa saturada de japonesos al Louvre, que —per cert— està
envellint com un iogurt a fora de la nevera.
Gaston: I tu vols ser qui li doni el cop de gràcia, incloent
aquesta Santa Cecília en el cànon acadèmic, vols beatifi-
car-la, vols medievalitzar l’administració del sublim. Amb
quina autoritat, Valerie, per favor? I sobre quin marc teòric?
Valerie: Jo no vull donar cap cop de gràcia. Jo vull poder
respondre als meus alumnes. Jo no puc, com tu, plantar-me
davant d’una classe i dir: «No ho sé».
Gaston: Què m’estàs intentant dir?
- 24 -
Valerie: Res. Això.
Gaston: No, no. M’estàs intentant dir que jo sí que em puc
plantar sense problemes davant dels meus alumnes i dir
«No ho sé»? M’estàs acusant de fer gala de la ignorància,
d’oferir un model de laissez faire a tot un grup d’estudiants
d’història de l’art? És una acusació greu, Valerie, i em sem
-
bla que potser aquest no és l’àmbit per discutir-ho.
Valerie: En absolut, Gaston, no et posis d’aquesta manera.
Jo no he dit mai una cosa així.
Gaston: És el que ha semblat.
Valerie: No, no. El que dic és que jo potser no tinc l’ex-
periència suficient, com tu, per assumir aquestes llacunes
del sentit que permeten un pensament superador, aquesta
dialèctica de l’inaprehensible…
Gaston: No sé què és la dialèctica de l’inaprehensible.
Valerie: Perdona, potser m’estic expressant malament, és
l’idioma…
Gaston: Parlem perfectament el mateix idioma, Valerie.
Valerie: Vaja, sí, en principi. Nosaltres a Bèlgica, aquesta ca-
pacitat d’enfrontar el coneixement amb el no-coneixement
i forçar-ne una síntesi l’anomenem «dialèctica de l’inapre-
hensible», de l’impalpable… Aquesta capacitat d’allisar
l’arruga de la frontera —com tu bé dius— per tal que ja
no hi hagi cap divisió entre una cosa i allò que —capritxo-
sament— decidim denominar el seu contrari.
Gaston: Com vulguis, a França es diu igual i em sembla que
no entenc per què em surts amb aquest tema. Tu dius que
- 25 -
per mi la matèria s’ha tornat inaprehensible, que per mi és
impalpable, i que jo no tinc cap problema a assenyalar el
meu buit de coneixement davant dels alumnes? Que n’has
rebut queixes? Qui ha sigut? És per allò d’aquell noi que diu
que tinc no sé què en contra d’ell? És per això del Julien?
Valerie: Jo no en sé res, de cap Julien.
Gaston: Prou d’hipocresia, Valerie. Si vols saber com han
anat les coses, m’ho preguntes a mi i llestos.
Valerie: No, no en vull saber res, ni sé de què estàs parlant.
Gaston: Jo no tinc res a amagar.
Valerie: No, jo tampoc.
Pausa.
Valerie: Deu ser l’idioma. A Bèlgica, per exemple a les pa-
taques fregides els hi diem «frites», i vosaltres els hi dieu…
com els hi dieu a França?
Gaston: «Frites».
Valerie: Ho veus? Nosaltres els hi diem «frites».
Gaston: Sí, però perquè són diferents. Nosaltres agafem la
patata, la pelem, la fregim i ja està: «frites».
Valerie: Exacte. A Bèlgica diem «frites» quan s’agafa una
pataca, se li lleva la pela, es passa per oli bullent i se serveix.
Gaston: Et diré què en penso, perquè matem el tema. Estic
fart de l’excusa del llenguatge, del llenguatge com a malen
-
tès. Ja sigui per explicar la naturalesa d’un quadre que no
val el seu pes en merda de conill o per acusar el personal
- 26 -
d’abusar de la innocència d’un alumne com el Julien, que
ja té antecedents en altres càtedres… Que fàcil que és!
N’estic fart! Fart del pensament confús, especulatiu, de la
zona de frontera, on es diu el que es diu però no es pretén
ofendre ningú! Fart de l’excusa de la Vall de Luxemburg!
«Ah, jo no he dit el que he dit, el que passa és que a la Vall
de Luxemburg la paraula “pedòfil” significa “tio guai”»!
Pausa.
Valerie: Jo… no sé què dir-te. No n’estic al cas. Sóc bel-
ga. I tinc aquest problema real, sobre un assumpte real,
un punt de reflexió real en la història de l’art, que és la
matèria que pretenc ensenyar, centrant-me en el que és
contemporani i…
Entra
París, una alumna, acompanyada de Bernar-
do, el seu pare, un senyor molt enfadat.
París: Bon dia, professora. Professor, bon dia.
Valerie: Bon dia, París.
Valerie s’aixeca a saludar-los amb un cert esforç
incòmode, probablement per retenir l’espelma a
l’interior de la vagina.
Gaston: Bon dia.
París: Jo… els demano mil disculpes per molestar just a
l’hora de dinar, però realment no veig una altra manera
d’entendre… Vaja, no ho sé… Estic molt sorpresa perquè
havia posat moltes expectatives en aquesta assignatura i
crec que he complert sempre amb totes les premisses… i per
això no entenc el perquè d’aquesta nota a la meva tesina.
- 27 -
Gaston: Què has tret?
París: M’han posat un dos.
Gaston: Quina barbaritat.
Valerie: Vaja, París, no és la manera ni el moment…
París: Ja ho sé, i demano disculpes, però és que escric
aquest treball, de tres-centes pàgines, on he mirat d’unir
tota la biografia que vostès ens van passar i elaborar a més
una idea personal, arriscada però dins d’un marc acadè-
mic, agosarada però justificada amb cites bibliogràfiques,
críptica però autoexplicada amb quatre-centes vint-i-cinc
notes extenses a peu de pàgina… I de sobte, veig que he
tret un dos i que no hi ha cap indicació sobre quins han
pogut ser els meus desencerts…
Gaston: La tesi com es diu?
París: «El final de l’art: la revolució inconscient de Cecilia
Giménez de Borja a Saragossa o pintant amb mostassa
sobre el puré».
Valerie: Ja ho veus, Gaston…
Gaston: Deixa-m’hi donar un cop d’ull… (Fulleja la tesi.)
París: Sé que incorro en dues o tres exageracions, però
juro que són fruit d’un apassionament natural pel tema,
un tema que m’interpel·la directament, que m’obliga a
repensar el fonament d’això que fem…
Valerie: Que fem? A mi no m’hi incloguis, París, entre els
teus certificats de defunció de l’art contemporani.
- 28 -
París: No, no hi pretenc incloure ningú. Però em sembla
que la meva tesi és consistent, i que està justificada per la
seva pròpia lògica, com en una obra d’art contemporani,
prescindint potser de certs supòsits obsolets, que bé poden
haver servit per a una definició de l’art en la modernitat,
però que ara, en aquesta última modernitat (perquè a nin-
gú no li agrada pronunciar la paraula «postmodernitat»,
que ho vol dir tot i no vol dir res) val la pena de posar en
conflicte… Sobretot ara que la Cecilia Giménez acaba de
declarar que vol que li paguin per la seva obra…
Valerie: Com?
Gaston: Quan ha dit això?
París: Aquesta mateixa tarda. Que li paguin per la repro-
ducció indiscriminada de la seva imatge en aquest «museu
de píxels» en què s’ha transformat el món, les cometes
són meves i és l’expressió que he utilitzat a la pàgina 232,
potser avançant-me fins i tot a aquest increïble fet pel qual
la Cecilia reclama autoritat i autoria sobre l’Ecce Homo,
i avançant-me fins i tot a la maniobra especulativa de
l’agència de publicitat Milvueltas que l’ha contractada com
a directora creativa, posant-li a les mans una paleta de co-
lors oxidats, i obrint-li un compte de Twitter per demostrar
que no importa el que facis, si se situa a la frontera entre
allò que és artístic i allò que és un error, el mercat sempre
trobarà la manera de transformar-ho en diners, per tant, li
poden explicar al meu pare per què m’han suspès?
Valerie: Crec que aquesta no és la nostra funció.
Gaston: És directora d’art d’una agència de publicitat?
- 29 -
Valerie: Tant li fa! Com em puc adreçar, jo, al seu pare i
debatre amb ell qüestions com «El museu invisible» o «La
literalitat d’allò no dit»? A què es dedica el seu pare?
París: No, ell és una persona normal.
Bernardo: Tinc un restaurant portuguès, i què?
Valerie: Felicitats. El problema és que la seva filla ha confós
un simple accident amb un gir de paradigma…
Bernardo: Tres-centes pàgines, ha escrit. Tres-centes.
París: La quantitat no importa, papà.
Bernardo: Tres-centes.
Gaston: Ahà. El problema principal és que d’aquestes
tres-centes n’hi ha dues-centes noranta-nou que estan
malament. Se’n salva la pàgina del títol. Jo t’hauria apujat
la nota només per això de la mostassa.
Valerie: No ironitzem, Gaston. És un cas seriós que requereix
precisament el que parlàvem abans: un acord civilitzat entre
les parts acadèmiques i estudiantils d’aquesta universitat…
Bernardo: És perquè som estrangers? És això?
París: Papà…
Valerie: De cap manera. Jo mateixa també sóc estrange-
ra, sóc belga, i puc entendre la sensació en un cas així,
però el cert és que en aquest treball no hi ha res, no hi
ha contingut, no hi ha fonament, no hi ha fons… No em
puc creure que estiguem tenint aquesta conversa. Miri,
senyor. Fa molts, moltíssims anys, la cristiandat es va dividir
per sempre perquè uns senyors a Bizanci van suggerir que
- 30 -
representar déu en imatges era un sacrilegi, que la imatge
era, —com dir-ho…
Gaston: Massa pagana.
Valerie: …exacte, …per envasar allò diví.
París: Es diuen iconoclastes, papà.
Valerie: Així va esclatar una guerra visual que va destruir
milers d’obres d’art…
París: No eren obres d’art, eren publicitat!
Valerie: …i la seva filla suggereix, inspirada per una veïna de
poble, que ha arribat el final d’aquesta dialèctica impene-
trable entre representació i divinitat, i que la imatge divina
—devaluada ja per la seva mateixa repetició en sèrie— es
pot rebregar com un jersei vell i acabar empíricament amb
el problema dels iconoclastes, des de Bizanci fins a Warhol.
I si això és així, si aleshores qualsevol pot canalitzar la seva
fúria i rebregar les imatges de les coses perquè sí, trans-
formar el que no té un gran valor artístic i convertir-lo en
una altra cosa, en una altra que diu «sóc aquí»… Si «ser
aquí» és l’únic valor que se li pot reconèixer a l’obra d’art,
aleshores la carrera que la seva filla pretén fer, que té per
nom «Art», ha deixat d’existir, ha deixat de tenir nom, i
que jo sàpiga, Gaston, a Luxemburg no hi ha cap vall, però
esclar, els francesos no es prendran la molèstia d’agafar un
mapa i veure què hi ha més enllà d’Estrasburg i si la seva
filla no és capaç d’identificar les parts d’un esdeveniment
artístic i posar-les sobre paper en un francès llegible, jo li
suggereixo que vagi provant una altra cosa: odontologia,
enginyeria.
- 31 -
Bernardo: T’ho havia dit. Anem a casa. Ja ho veus, la teva
professora diu el mateix que jo.
París: No, papà.
Bernardo: Ara mateix t’apunto a alguna cosa útil.
París: No vull alguna cosa útil. Vull alguna cosa relacionada
amb l’art.
Bernardo: Doncs perfecte. Rentaràs els plats al restau-
rant fins que pensem què més saps fer. Cap a casa. (Als
professors.) À bientôt. (Va per sortir, però torna, decidit,
aguantant encara el colze de la seva atònita filla. Els parla
en portuguès tancat.) Els diré una cosa més. L’any 1974,
per raons militars, Portugal i Espanya van decidir mesurar la
seva línia fronterera. Tota. Des d’A Guarda i Caminha, fins
a Vila Real de Santo António i la Isla de Canela. Com que
tots dos governs desconfiaven molt, cadascun va prendre
mides pel seu compte. La línia fronterera és molt irregular,
i allà on els espanyols mesuraven una línia recta a la llera
d’un riu, a la distància entre unes pedres, els portuguesos
hi mesuraven una corba en ziga-zaga. Endevinin què va
passar. Tradueix-los.
París: No, papà, prou, és igual.
Bernardo: Els dos comptes diferien. Diferien molt. Mol-
tíssim. Més de 740 quilòmetres de diferència. Potser els
espanyols van ignorar els detalls inferiors als cent metres
d’allò que mesuraven sobre el terreny, potser els portugue-
sos —que tenim un petit país, que és preciós— estaven
preocupats per estendre al màxim possible el fil d’aquesta
frontera. Tradueix-los.
- 32 -
París: Mon pare diu que es necessiten unes matemàtiques
de goma per mesurar una frontera o per entendre Portugal.
Bernardo: Mesurar no serveix per res quan els que prenen
les mides no s’han de posar d’acord.
Se l’endu per la força.
Silenci. Ha passat quelcom de gravíssim.
Valerie: Vaja. Jo… jo em temo que…
Gaston: No diguis res.
Valerie: Entesos.
Gaston: Li has arruïnat la vida a una persona. Millor que
no diguis res.
Valerie: Entesos. Ara no diré res.
Gaston: A una persona contemporània. Li has arruïnat la
vida.
Valerie: Tens raó. He fet una destrossa. La meva creença ha
fet una destrossa. I no m’ha aturat ningú. Potser aquesta
noia no serà especialment brillant. Però aquesta noia és
contemporània. És més contemporània que tu i que jo.
Quan tu i jo ja no siguem capaços d’entendre les imatges,
ella encara sabrà mirar. Els seus fills es riuran de nosaltres.
Tot els qui han de venir ja se n’estan rient. Som els burgesos
de barret i vano que fugen de la primera sala de cinema
quan veuen arribar el tren a la pantalla. ¿És per a això que
em vaig formar, que vaig discernir, que vaig classificar, que
vaig traçar línies, que vaig separar les coses amb aquestes
línies? ¿És aquest mateix buit que ara sento aquí el que
ha empès l’home a pintar, a resoldre les dimensions de
- 33 -
la perspectiva, a imaginar capritxosament que el vermell
complementa el verd, i viceversa?
Gaston: No diguis res més.
Valerie: No. És el que toca. Però després, més tard, la set-
mana vinent, el dilluns dia 20 a tot estirar, caldrà trobar
una solució. I jo no la tinc.
Gaston: No, jo tampoc.
Silenci.
La llum baixa lentament sobre ells.
Rafael Spregelburd
Coïmbra / Buenos Aires,
entre el 10 de setembre de 2012
i el 20 de gener de 2014
L’obra en procés forma part de l’espectacle Cèl·lules teatrals:
màquines per produir catàstrofes, que en format de taller es
va presentar en francès amb els actors de L’École des Maîtres.
.
- 35 -
FRONTEX
de Falk Richter
Traducció d’Albert Tola
PERSONATGES
LA DONA
L’HOME
Nota del traductor: he intentat en la mesura del possible res-
pectar les llicències gramaticals i tipogràfiques de l’original.
Responen a una voluntat dramàtica explícita.
.
- 37 -
la dona: Digue’m
l’home: Sí?
la dona: Estàs bé?
l’home, pausa breu: Sí.
la dona: …va bé, vull dir… estàs bé?
l’home: Com? Sí, és clar
la dona: A tu tot
l’home: Com? Sí
la dona: Tu tot correcte
l’home: Jo? Com? Sí
la dona: Segur?
l’home: Com?
la dona: N’estàs segur?
l’home: Sí
la dona: Del tot segur
l’home, pausa breu: Com? Sí
la dona: Ahà
- 38 -
l’home: Sí.
la dona: Llavors no passa res?
l’home: Com? No
la dona: Res.
l’home: Què vols que em passi? No
la dona: Tot correcte?
l’home: Com?
la dona: Tu?
l’home: Sí
la dona: Bé
l’home: Sí
la dona: Ahà
Pausa.
Vine cap aquí
l’home: Com?
la dona: Simplement vull que vinguis cap aquí
l’home: Si sóc a prop
la dona: No, vine… més a prop
l’home: Sí
la dona: Mira’m per una vegada
l’home: Però què passa?
la dona: Simplement vull que em miris, sí?
- 39 -
L’home ho fa.
Què vols?
l’home: Com?
la dona: Què passa?
l’home: Deixa’m
la dona: No, mira’m per una vegada
l’home: Sí
la dona: Aquesta mirada, hi ha alguna cosa… no sé què
és, però… hi ha alguna cosa…
l’home: No
la dona: Diferent
l’home: Com?
la dona: Estàs diferent… Hi ha alguna cosa diferent.
l’home: No.
la dona: Alguna cosa ha canviat.
l’home: Dins meu, no, res ha canviat.
la dona: Segur?
l’home: Com?
la dona: Si n’estàs segur?
l’home: Jo?
la dona: Torna’m a mirar.
L’
home ho fa.
És tot…
- 40 -
l’home: Com?
la dona: És tot com hauria de ser?
l’home: Sí, com?, és clar
la dona: És tot com hauria de ser?
l’home: Tot és com hauria de ser.
la dona: Tal com ho dius no sona gaire convincent, torna-
ho a dir.
l’home: Tot està bé, tot és com, tot és
la dona: Estic amoïnada.
l’home: No cal que ho estiguis.
la dona: Estic amoïnada per tu.
l’home: No, no ho estiguis.
Pausa breu.
la dona: Sents els… trets?
l’home: Com?
la dona: Em pensava, que tot això s’havia acabat, però
Pausa breu.
naturalment que no, cada cop s’acosta més, cada dia i jo
Ella calla, se sent una remor suau.
Trets.
l’home: No.
la dona: No els sents?
- 41 -
l’home, insegur: No, aquí tot està en silenci… oi?
la dona: S’està cremant alguna cosa allà? Està sent cremada
alguna cosa allà? És… molt a prop d’aquí, oi?
l’home: No.
la dona: Cada cop és més a prop.
Pausa breu, se sent remor d’onades.
l’home: Que bonic.
la dona: Ja tornen a posar la remor, això vol dir que, que
l’home: No.
la dona: I tant que sí, això vol dir, que… quan posen les
onades, ho fan perquè no sentim els crits, els trets, perquè
en algun lloc algú ho ha tornat a intentar
l’home: No, això és el que es diu, però això no és així.
Riu.
Aquestes són onades de debò.
la dona: Però aleshores on és el mar?
Pausa breu.
Quan posen el so d’onades, llavors
l’home: Ho fan, perquè sona bonic, perquè tranquil·litza,
perquè és bonic, perquè el sol es pon i simplement com-
bina bé… tot i que encara no tenim un mar, aviat, aquí,
ens en construiran un, és només qüestió de diners i… de
si obtenen els permisos per al trasllat, però
la dona: Ja no estem segurs aquí, oi?
- 42 -
l’home: I tant.
la dona: De nit hi ha gent que salta el mur, o algú els
deixa entrar… Algú de la colònia deixa les portes obertes
de nit i…
l’home: Xxt, va, escoltem una estona les onades i
la dona: Mira’m per una vegada.
l’home: Sí.
la dona: Mira’m a la cara.
l’home: És el que estic fent.
la dona: Ben intensament.
Ell la mira.
No ets tu, oi?
l’home: Com?
la dona: El qui deixa la porta oberta a la nit?
l’home: Jo?
la dona: Ja no n’estic segura.
l’home: Jo?
la dona: Algú, aquí, aquí a la colònia, és el que diuen,
algú… es veu que hi ha gent que entra a través del clave-
gueram o que es deixen caure des de l’aire, jo no ho sé,
això és el que diuen, ningú ho diu oficialment, però… els
trets, no me’ls puc estar imaginant, o i… de nit hi ha gent
vagant al voltant de les cases, això abans no era així, és
que ningú no pot dormir o són de debò gent de fora? Però
com s’ho fan? Com s’ho fan per entrar? Hi ha d’haver algú
- 43 -
que, o això és el que diuen, algú que… Ja no estem segurs
aquí… Ets TU qui deixa la porta oberta? No ho fas això,
oi? Tu no, oi? No ho sé… dormo tan poc darrerament, i les
pastilles, les… ja no ajuden, però jo… jo tinc… somnis tan
estranys ara, jo… et miro a la nit i… però jo sé… que no
ho somio, no tinc la sensació que sigui un somni, perquè
quan em desperto i miro al meu costat, llavors… no hi ets
o… no, llavors… Tu tot correcte?
l’home: Jo? Sí.
la dona: No ha canviat res?
l’home: No
la dona: Només pensava, saps, dóna la sensació que
l’home: Calma, tot va bé
La besa.
la dona: És estrany
l’home: Què?
la dona: Fas petons de manera diferent.
l’home: Com?
la dona: No ets tu. Alguna cosa… ha canviat que… no
ho sé, però
l’home, la torna a besar: Tot va bé, tot és com ha de ser,
no sóc
la dona: Diferent, però en canvi sí que t’hi trobo.
l’home: No.
- 44 -
la dona: Ho noto, alguna cosa et passa… Però què? Què és
exactament? On és el meu marit? On és? Quan t’observo,
ja no el trobo, jo
Pausa breu.
Te n’adones? De cop i volta tot està tan en silenci, primer els
trets, després les onades, i llavors silenci absolut, escolta…
l’home: No són trets, són nens que juguen.
la dona: Ahà, i a què juguen si es pot saber?
l’home: No ho sé, ells
la dona: I per què s’enganxen a les cinc de la matinada a
la tanca amb els ulls esbatanats? Com es diu aquest joc?
l’home: No ho sé, són accidents, de vegades passa, el…
la dona: Calla, sents?
l’home: Quan per fi construeixin el mar, llavors sí que es-
tarem segurs.
la dona: Llavors el travessaran nedant i… Ahir vaig pujar
a la teulada.
l’home: Que vas fer què?
la dona: Vaig pujar a la teulada.
l’home: Se suposa que això… no està previst, oi?
la dona: Eren les cinc del matí i vaig mirar cap a l’altra
banda.
l’home: Ah, sí?
la dona: Saps que això d’aquí és un eixam de gent a la nit?
- 45 -
l’home: Un eixam?
la dona: Ningú dorm, els carrers són plens de gent que
corre.
l’home: Potser són ombres, les ombres dels arbres.
la dona: Però els arbres no surten corrents si els llances
pedres.
l’home: Que vas… com?
la dona: Et vaig veure.
l’home: A mi?
la dona: Sí, a tu… donant voltes a l’altra banda, volies treure
el cotxe d’allà, però no el vas trobar… donaves voltes davant
la porta, tot sol, buscaves el cotxe, però no el vas trobar,
l’havien cremat, havien cremat tots els cotxes, i tu buscaves,
però els cadàvers dels cotxes cremats semblaven tots iguals,
i no te’n recordaves d’on l’havies aparcat o si REALMENT
l’havies aparcat en algun lloc, no podies recordar res, res
de res, donaves voltes en la foscor, i volies tornar a entrar,
però havies oblidat el codi, i aleshores vas donar voltes en
cercle entre els cotxes en flames i cridaves, així com si res.
l’home: Ahà.
la dona: I quan m’he despertat estaves estirat al meu costat,
però jo no et podia sentir, encara eres… allà a fora entre
tots aquells morts.
l’home: Ah, sí?
la dona: Alguna cosa s’ha perdut… pot ser?, ha canviat
alguna cosa, però no té res a veure amb mi, oi?
- 46 -
l’home: Amb tu?
la dona: No dorms.
l’home: Com?
la dona: Estàs cansat, però no dorms… T’estàs estirat al
meu costat i… Què et passa? Més exercici?
l’home: Com?
la dona: No hauries de fer més exercici?
l’home: Jo?
la dona: Sortir de tant en tant al vespre, anar a passejar
una estona al llac amb el gos.
Pausa breu.
l’home: No tenim cap gos.
la dona: Doncs lloguem-ne un, es poden llogar tota mena
de coses aquí, o n’encarreguem un, si no.
l’home: No, no vull cap gos.
la dona: També podries cavar al jardí amb els veïns.
l’home: Això és… Ja hi ha empleats llogats per a això… no
està previst que nosaltres ens posem a cavar al jardí, així
com si res, si tothom ho fes, llavors
la dona: Aguanta’m.
l’home: Com?
la dona: Aguanta’m, si us plau.
l’home, l’aguanta una estona: Així està bé?
- 47 -
Pausa breu.
la dona: Ens ho podem dir tot, eh, no hem de tenir secrets
entre nosaltres, oi? No ens fa cap falta.
l’home: No.
la dona: Si alguna cosa no funciona, ens ho diem, no?
l’home: Sí.
la dona: Si alguna vegada no vols dormir amb mi, si no en
tens ganes, llavors… no cal que ho facis…
l’home: Però sí que ho vull, vull dir, vull dir que m’agrada
fer-ho, o sigui, jo
la dona: Sí?
l’home: No, que… per mi està tot correcte, tal com havíem
quedat, cada dues setmanes…
la dona: No cal que ho facis si és un esforç molt gran.
l’home: Però no és un esforç tan gran, vull dir, que… no,
cada dues setmanes… Al cap i a la fi també ho necessitem,
vull dir que nosaltres… tu també, oi?
la dona: Per mi no passa res si de tant en tant et dónes un
descans, de debò… el meu cos, és clar, ho entenc, aviat
en faré quaranta… i el cos ja no…
l’home: Prou
la dona: No, no, ho entenc, ja ho entenc… el meu cos és
Riu de manera una mica forçada.
I el teu, bé, i el teu és
- 48 -
Es palpa el cos, es fixa en algunes zones més de-
tingudament i riu.
En algun moment això acaba sent així, tampoc és greu, ens
hi acostumarem saps?, és clar, el
Pausa.
Només és que, només és que… no cal que siguis feliç amb
mi, tampoc cal que em facis feliç, tot correcte fins aquí, no
tinc expectatives tan… Però tu també hauries…
Pausa breu.
… d’anar a treballar.
l’home: Com?
la dona: Si no ho fas… si demostres allà el mateix interès
que aquí, llavors
l’home: Jo? No, què
la dona: Només dic que hi hauries de tornar.
l’home: Però si ja hi vaig.
la dona: El teu cos hi va.
l’home: Com?
la dona: No estàs present i això… ells ho noten… Et manca
alguna cosa… No tens alegria. Han trucat.
l’home: Han trucat?
la dona: M’han trucat demanant per tu.
l’home: Sí?
la dona: Volen saber si està tot correcte en relació amb tu,
estan amoïnats, tots estan molt amoïnats per tu.
- 49 -
l’home: Ah sí?
la dona: Sí, tots, la direcció, l’equip, tots.
l’home: Ahà.
la dona: Sembla que no et quedin forces.
l’home: Però jo
la dona: Sembla que vagis enrere.
l’home: No.
la dona: Ja no aportes la
l’home: Què, naturalment, jo
la dona: Rendeixes menys.
l’home: No.
la dona: És el que diuen.
l’home: No és veritat, ho faig tot exactament com… com
sempre, jo
la dona: Però alguna cosa ha canviat.
l’home: No.
la dona: El teu rendiment ha baixat, ho han calculat.
l’home: No pot ser.
la dona: I tant.
l’home: No.
la dona: I volen saber per què.
l’home: Ho faig tot com sempre, rendeixo exactament com
abans.
- 50 -
la dona: Però sense alegria.
Pausa.
Ja no tens alegria, ja no ESTIMES… la teva feina com abans
i això… això ho noten i es demanen per què. La feina
continua sent la mateixa, per tant, fa l’efecte que et passa
alguna cosa a TU.
l’home: Tinc alegria.
la dona: I volen saber què s’hi pot fer.
l’home: Tinc ALEGRIA.
la dona: Han fet un parell de reunions amb l’equip per
aquest motiu, han demanat aquí i allà… i també aquí, a
la colònia, han preguntat als veïns… han estat mirant la
teva avaluació en vídeo, totes les estadístiques dels darrers
quinze anys.
Pausa breu.
l’home: Com?
la dona: Diuen que gairebé ja no rius… que la feina ja no
t’estimula, que et limites a executar-la… titubejant i que
mires molt per la finestra, de tres a quatre minuts per hora
de mitjana. Tendència ascendent.
Pausa breu.
Què hi busques?
l’home: Jo
la dona: A les altres persones ja no els agrada estar amb
tu en una habitació, al vespre sembles… cansat… sempre
ets l’últim a sortir de l’oficina, però… què hi fas? El teu
- 51 -
rendiment ha baixat… els clients ja no volen concertar una
cita amb tu, cada cop en tens menys.
l’home: Si això no és
la dona: Un 3,45 per cent menys que el mes passat
Pausa.
Un 4,13 per cent menys que el mes anterior. Ja no dius
acudits, sempre t’havia agradat explicar acudits, per què
ja no n’expliques?
l’home, insegur: Sí que n’explico.
la dona, agafa un full de paper amb unes gràfiques: Un 17
per cent menys que el mes anterior. Un 23 per cent menys
que en el mateix mes de l’any anterior.
l’home: Jo
la dona: Per què no expliques un acudit?
l’home: Com? No.
la dona: Vinga, fes-ho.
l’home: Ara?
la dona: Sí.
Pausa llarga, ell comença, però s’atura després de
les primeres paraules de l’acudit.
l’home: Arriba un i…
S’interromp, pausa breu.
Arriba
la dona: I cantaves.
- 52 -
l’home: Com?
la dona: Abans… cantaves a la feina i… ja no ho fas.
l’home: Que sí, jo
la dona: Canta.
l’home: Com? No.
la dona: Canta.
l’home: Ara?
la dona: Sí.
l’home canta en veu baixa, calla.
l’home: Jo
la dona: Va, cantarem tots dos.
l’home: Deixa’m.
la dona: Sí, va, ara practicarem tu i jo, vinga.
l’home: Deixa’m, no podem… menjar alguna cosa, eh?
la dona, comença a cantar I want to live: Espera que ell
canti la segona estrofa, ell no ho fa, però segueix cantant
I want to give
L’espera.
Vinga, va.
l’home: I’ve been a miner for a heart of gold
la dona: Has faltat a unes quantes excursions, on eres?
l’home: Hi era.
la dona: No, hi has faltat.
- 53 -
l’home: Per què creus això?
la dona: HO SÉ, m’han trucat, m’ho han dit… Ho sé.
Consulta un feix de papers.
Ho sé tot, Déu meu senyor, saps el que estàs fent?… jo tam
-
bé me n’hauré d’anar si tu no… ja no ho aconseguiràs, no
passaràs a la ronda següent… ells… han inspeccionat tots
els teus documents, han tornat a repassar-ho tot, també les
teves proves d’aptitud, creuen que potser has estat donant
dades falses, tenies un resultat tan estable, un resultat tan
de primera i ara, si segueixes així, ells…
la dona: De què parles mentre somies?
l’home: Jo, de res.
la dona: T’escolto.
Pausa breu.
Ho apunto.
Pausa breu.
l’home: Que fas què?
la dona: Ho apunto… prenc nota… li he demanat a l’Ste-
fan si
l’home, com una paraula estrangera: «Stefan»?
la dona: El teu amic, fa tant que us coneixeu, vaig pensar
que potser ell podria
l’home: El conec de fa sis mesos.
la dona: Però sempre esteu junts.
l’home: Seiem l’un davant l’altre a l’oficina.
- 54 -
la dona: Sí, però vosaltres
l’home: De vegades anem a fer junts… exercici, però
la dona: Que FAS què? Com? Saps el temps que hem
necessitat per arribar fins aquí? Per aconseguir aquesta
casa, la teva feina, la propietat aquí a la colònia, tothom
vol venir aquí i pràcticament no hi ha places vacants, per fi
una escola per al noi, per fi dormir tota la nit, tranquil·litat,
arbres, avingudes, distàncies curtes, res d’arrossegar-se
durant hores dins la ciutat a primera hora, perdre el tren,
si és que funciona, quedar-se encallat durant hores qui sap
on amb el cotxe, no arribar mai on volíem anar, sempre a
contrarellotge, sempre frustrats, és tan tranquil això, tenim
un aeroport particular, aquí, ens vénen a recollir al matí, ens
porten allà on haguem d’anar, aquí hi ha persones amb els
mateixos interessos que nosaltres, persones que s’ocupen
de nosaltres, que se n’alegren de viure aquí amb nosaltres,
que organitzen festes al jardí per a nosaltres, que juguen a
bàdminton amb nosaltres. Si és el nostre aniversari de no-
ces, la comunitat en ple celebra una festa, els nens se’n van
de bon matí a l’escola i hi arriben, de nit tornen caminant
cap a casa i també hi arriben, on més passa això? I si hem
de treballar fins tard o hem de marxar el cap de setmana, hi
ha llocs on els podem deixar, i allà que s’hi queden fins que
els tornem a recollir. Cap atropellament, cap persona gran
tocada de l’ala que no para de preguntar on és perquè ha
perdut l’orientació, s’ha escapat de la residència, o ni tan
sols té una casa on caure mort, aquí ningú es llança a sota
els cotxes, ni es llança desesperat per la finestra, aquí ningú
li crida a la seva dona, ningú pega als seus fills, ni els lliga
- 55 -
per Nadal al radiador, ni els abandona fins que es moren de
gana, aquí, el llac, els capvespres, la posta de sol, el silenci
l’home: Quin silenci? Si tu mateixa has dit que tu
la dona: Hi ha piles de sol·licituds i muntanyes de persones
competents, no hi ha hagut mai tantes persones compe-
tents al món com ara, i totes volen venir cap aquí.
l’home: Aquí gairebé no coneixem ningú. Ens despertem
de matinada, quan encara és fosc, i anem a treballar. Quan
tornem, el sol ja fa molt que s’ha amagat. Tenim un jardí, un
parc, i un petit llac aquí al costat, sí, tot això és ben bonic,
ben tranquil, A EXCEPCIÓ DELS TRETS NOCTURNS… Aquí,
no tenim amics. És clar que anem a totes aquestes trobades
i barbacoes i mercats de segona mà, i nits al polo i festes
al jardí i festes d’aniversari, i qui sap quants seminaris de
reciclatge, i quantes representacions teatrals i concursos
de bellesa i conferències sobre salut i benestar, i què sé jo
quantes tutories sobre educació infantil i formació, i per
variar, fem ioga o classes de pilates, i fins i tot tenim un
cercle literari, on anem tots plegats a escriure contes breus,
Riu.
però… no coneixem ningú, gairebé no parlem amb ells,
no de debò, xerrem tots de les mateixes bajanades, i nin
-
gú intima amb ningú, a ningú ni tan sols li interessa, de
fet ningú s’interessa per res, encara que tothom es posi
a cantar i a riure i a explicar acudits I QUÈ SÉ JO quines
anècdotes divertides imitant els shows, ningú s’interessa
seriosament per aquests estúpids cursets de pintura ni pels
cercles literaris o les misses… o ens regalen com a premi
un cap de setmana per fer surf, però no hi anem, perquè
- 56 -
hem de treballar o perquè hem de complir amb els deures
comunitaris, perquè hem d’anar a totes aquestes trobades,
a les reunions de l’ajuntament, on tampoc és que es parli
de res que tingui cap ressò, o perquè aquí estem massa
estressats per passar tots els controls de seguretat, o perquè
de fet ni tan sols sabem fer surf, o perquè ni tan sols ens
fa cap gràcia, tot l’oceà està gastat de tanta gent que hi
surfeja amunt i avall, tots membres de no sé quin collons
d’equip que es gasta tots els seus punts extres fent surf
sense parar per no cridar l’atenció.
la dona: Estàs sonat.
Ella beu.
l’home: I cada dissabte assistim als espectacles que fa
aquella gentussa que ens han portat en autobusos des de
la perifèria, per veure com es fan pols els uns als altres,
cada cap de setmana ens petem de riure amb ells, però de
fet ens fan por, tenim por, esperem que no es quedin, que
cap d’ells no s’amagui sota l’autobús i que abans de partir
no faci el niu en algun lloc entre nosaltres i ens ataqui, cap
dels nostres amics mai va aconseguir d’establir-s’hi, aquí,
a la comunitat, encara són allà fora asseguts, a la porta
d’entrada de la colònia, i no entren, i no volen entrar,
no penses mai en ells? Mai? O ens estem hores senceres
dempeus a la plaça del mercat saludant-nos amb la mà,
davant les paradetes de peluixos o no sé què collons. Com
es diuen els nostres veïns? Com es diuen? Digues, digues,
COM ES DIUEN? Es pot saber què celebrem aquí, en la
nostra CELEBRATION COMMUNITY? Es pot saber? Perquè
no m’acaba de quedar clar.
- 57 -
la dona: Molts d’ells fan cua des de dos quarts de cinc
del matí i sacsegen les portes, volen entrar, volen entrar, i
no són ni millors ni pitjors que tu, però tenen L’ACTITUD
adequada, entens? Riuen. I també canten. Gaudeixen de
si mateixos, de la vida i del seu entorn, ESTIMEN la seva
família i la seva feina, de bon matí ja surten de casa per
anar a treballar de bon humor, i tornen al vespre també de
bon humor, se’n van a fer esport amb els seus amics, i a
la nit dormen de bon humor amb les seves dones. Homes,
a qui els agrada follar, m’entens? S’estan esperant allà a
fora i volen la teva feina, i per ser-te franca, jo no hi tinc
res en contra si ells
l’home: Calla! El noi ens pot sentir.
la dona: Que ens senti
l’home: Després tornarà a explicar a l’escola com n’és de
vulgar i estúpida la seva mare.
la dona: Calla,
Pausa breu.
potser ens està escoltant.
Pausa breu.
l’home: A l’última reunió de pares tots ens miraven d’una
manera estranya, com si sabessin exactament de què par-
lem als vespres.
la dona: És tan estrany. Em fa por.
l’home: Calla, què ha estat, això? No, crec que… Ja és a
casa?
la dona: No ho sé.
- 58 -
Pausa.
Parla més fluix.
Això d’aquí no és una presó, diuen, i per tant potser seria
millor suspendre el seu contracte per una temporada.
l’home: Això han dit?
la dona: Sí, «suspendre el seu contracte per una tempo-
rada». Espero que sàpigues què vol dir… ningú està sent
despatxat,
Pausa breu.
però tindràs molt de temps per reciclar-te.
Riu.
Molt de temps per preparar-te per a una nova carrera,
del que sigui. Potser pots començar de vigilant a la porta
d’entrada a partir de divendres o rascar de les tanques
elèctriques els cadàvers dels bojos que provaven d’entrar.
Va a buscar alguna cosa per beure, obre una am
-
polla de vi i beu.
l’home: Jo
la dona: Què et passa? Estic tan espantada… ja no et
reconec, què fas?, saps què estàs fent?
l’home: Si us plau, jo, és només que
la dona: Estàs jugant amb la nostra vida, amb el nostre
futur.
Pausa.
Si et suspenen temporalment el contracte, haurem de deixar
la casa, haurem d’abandonar la colònia, el llac, el jardí, la
- 59 -
setmana passada un va haver d’anar-se’n, en menys de
72 hores ja n’hi havia un altre ocupant el seu lloc, i ningú
en parla, entens? Ja no hi són, simplement, ja no hi són,
haurem d’abandonar la comunitat, l’empresa, anar a una
altra ciutat, un altre cop entrevistes de feina, proves d’ap
-
titud, dies sencers, formularis, que si som adequats per
als nous veïns, que si d’on som, que quin bagatge tenim,
que si som aptes per formar un equip, que si ens movem
bé en les situacions d’estrès, i després l’hi preguntaran al
noi i el sotmetran a proves de comportament i sobretot…
SAPS QUINA EDAT TENIM? Ningú ens agafarà amb més de
quaranta, per fer què?
Riu.
Aquest maleït contenidor
referint-se al seu cos
ja no el vol ningú.
Riu.
Pots conduir un camió d’escombraries o esborrar graffitis
de les parets o vigilar l’estació o què sé jo potser… estirar-te
a la neu i esperar que algú et llanci a la porta de la clínica,
ho perdrem tot
l’home, pausa, medita una mica: Què? Què és el que per-
dem? Què?
la dona: TOT.
l’home: Què?
Pausa breu.
Què és «tot»? Què és exactament: «tot»?
Pausa breu.
- 60 -
la dona: Els seus enviaments de correus electrònics són
completament normals i tot i així es passa tota la nit da-
vant l’ordinador i al matí següent les càmeres de vigilància
no funcionen, emeten imatges de no sé quina mena de
persones, mostren una mena de coses estranyes de l’altra
banda… Com aconsegueix aquestes imatges?
Pausa breu.
Encara hi ha aquell gos mort a la neu.
l’home: Com?
la dona: Ens van prometre que aquí no nevaria.
l’home: Has avisat algú?
la dona: Encara hi ha aquell gat mort penjat de l’arbre. El
noi s’està a la seva habitació amb els auriculars a les orelles,
totalment tranquil, amb els ulls tancats, i aquesta nit, quan
vulguem dormir, tornarà a deambular per la casa.
l’home: Has avisat perquè retirin el gos?
la dona: I la manera com camina… allò que es posa… i
sempre sol, sempre sol, però el coach diu que tot és cor-
recte. No podem apuntar-lo a algun entrenament?
l’home: Quina mena d’entrenament?
la dona: No ho sé, bé hi ha d’haver alguna cosa per fer,
alguna mena d’entrenament per millorar l’autoestima, que
l’ajudi a alliberar l’estrès, o… saps?, a vegades somio amb
superfícies blanques. Éssers humans blancs que es mouen
molt lentament a través de superfícies blanques i que parlen
entre ells amb frases senzilles, que diuen coses com:
—T’estimo
- 61 -
—Ja ho sé
—M’agrada tot de tu
—A mi també
—Per mi el moment més bonic és quan em desperto al teu
costat i sé que ets allà, aquí, per sempre
—Per mi també
—T’estimo
—Jo també t’estimo
I aquestes persones caminen lentament damunt les super
-
fícies blanques, i neva, i com més calor senten als cors, més
fred fa a l’exterior, i amb més força s’agafen de les mans.
l’home: Què va passar amb el grup de teatre del Commu-
nity Center?
la dona: El director em va tallar una frase.
l’home: Ahà.
la dona: Però amb això vostè no ens dóna cap alegria.
l’home: Això li vas dir?
la dona: No, al meu marit, això és el que li deia al meu marit.
l’home: Ahà.
la dona: Sí, però ara ja no l’hi dic.
l’home: Com?
la dona: Tots els altres han pogut mantenir les seves frases.
l’home: Potser hi havia motius artístics.
la dona: No, va ser per pur odi, m’odia, com tots els
d’aquest grup.
- 62 -
l’home: No ho crec.
la dona: Tots els altres han mantingut les seves frases
menys jo.
l’home: Potser volia
la dona: Però amb això vostè no ens dóna cap alegria.
la dona: Vaig assajar aquesta frase durant setmanes.
l’home: El ritme
la dona: I aleshores, de cop, sense cap avís
l’home: Potser el ritme
la dona: Fora la frase.
l’home: Una frase més o menys
la dona: La frase era essencial per al meu personatge.
l’home: Ah, hi havia personatges?
la dona: Necessitava aquella frase.
l’home: Alguna cosa històrica?
la dona: Aquella frase ho era tot per a mi, sense aquella
frase estava… em vaig tornar invisible, ja no hi era, PERÒ
AMB AIXÒ VOSTÈ NO ENS DÓNA CAP ALEGRIA, jo volia
aquesta frase, sense aquesta frase jo
l’home: I què vas dir?
la dona: Però amb això vostè no ens dóna cap alegria.
l’home: No, vull dir
- 63 -
la dona: Sí, què vols dir realment? Si ni tan sols m’estàs
escoltant. Però amb això no ens donen cap alegria.
l’home: A ell, al director?
la dona: Ah, amb ell ni tan sols hi parlo, quan li dius alguna
cosa només riu, vol un bon ambient, això és tot.
l’home: Sí, però
la dona: Res, ja no vaig dir res més, només vaig dir: si no
puc dir aquesta frase, no diré cap frase més. NO DIRÉ RES
MÉS, això és el que li vaig dir, haurà de trucar-me si canvia
d’opinió, el meu personatge necessita aquesta frase, neces-
sita aquesta frase, precisament aquesta, no en necessita cap
altra, però aquesta sí, entén?, si no, es queda sense aire, si
no s’ofega, si no, se li glaça l’esòfag, i vomita tot allò que
s’ha empassat els darrers anys, vomita una massa compacta
i viscosa i la barreja sobre la seva cara buida i consumida,
la seva cara d’inepte deformada i grotesca, com qui vessa
una galleda de pintura sobre una superfície buida i la remou
fins que en neix una OBRA D’ART, NECESSITO AQUESTA
FRASE, si no tinc aquesta frase, ja no cal que parli ningú
més, no necessitem més paraules ja, la humanitat ha com-
plert D’UNA VEGADA PER TOTES, no hi haurà més éssers
humans, o com a mínim cap que pugui posar un peu davant
de l’altre sense l’ajuda d’una pròtesi o sense prendre’s una
pila de calmants, ALESHORES TOTS S’ESFONDRARAN, si
és que encara hi ha alguna cosa per la qual pagui la pena
sortir de casa, no quedarà res, RES, si perdo aquesta frase,
el món perdrà la seva llum I DÉU RECUPERARÀ TOT EL QUE
HA MALGASTAT AMB ELS DESFAVORITS.
l’home: Però es pot saber de què va l’obra?
- 64 -
la dona: De la veritat.
l’home: I de què més?
la dona: Es tracta de la veritat —per al meu personatge no-
més ha existit sempre i exclusivament la veritat, però tothom
li porta la contrària, i s’equivoquen, els altres s’equivoquen,
jo tinc raó, ells estan equivocats, és una obra sobre una
dona que té raó i sobre altres persones que no en tenen,
RAÓ ENTENS RAÓ TINC RAÓ, d’això va l’obra.
Pausa breu.
I evidentment serà meva la decisió sobre quina frase ne
-
cessito i quina no.
l’home: Hi tornaràs?
la dona: Tots els altres poden mantenir les seves frases, fins
i tot hi ha qui en rep alguna de nova, jo sóc l’única que no,
jo sóc l’única que té una frase menys, només a mi m’han
tallat la llengua en públic davant de tothom i només de
mi han fet escarni, només a mi m’han encadenat despu-
llada a la porta de la presó i m’han portat lligada amb una
llarga soga, i tots estaven morts de riure MORTS DE RIURE
ENTENS MORTS DE RIURE, i la meva frase era l’única que
valia la pena escoltar, podries eliminar-ne qualsevol altra,
però NO AQUESTA.
De cop i volta, sense esperar-ho, de manera peri
-
llosa i agressiva.
AQUESTA NO HO ENTENS AQUESTA NO, ÉS MEVA, com el
meu fill, ell també és meu, i no deixaré que el separin de
mi! M’HAS ENTÈS TU… VÍCTIMA
l’home: Com?
- 65 -
la dona: No deixaré que em treguin el meu fill, i tampoc
penso deixar que em facin fora del meu lloc, no el penso
abandonar, em pertany, ell em protegirà quan arribin tots,
quan traspassin els murs i ens envaeixin i comencin a cre-
mar-ho tot, quan ens posin en fila despullats i ens mirin
fixament… durant hores… fixament… amb la mirada
tèrbola, maldestra i bruta, durant dies, fins que acabem
enfonsats, sense forces i sense voluntat, i simplement ens
deixen allà tirats, passen per sobre de nosaltres i s’instal·len
a les nostres cases, a mirar la llar de foc, les flames, a escoltar
el suau murmuri del mar en una tèbia nit d’estiu, perquè
encara hi ha nits d’estiu tèbies, completament tranquil·les
i pures, com aquella cançó dels bons dies que fa temps
que han desaparegut, nits suaus i clares, i en algun lloc,
en el foc que creix, un nen juga inconscient fins i tot de
si mateix… Tant me fot aquest grup de teatre de segona
del Community Center. Tant me fa si dic o no la frase…
però ells vindran, i les seves mirades ens travessaran, i ens
enfonsarem en una bassa de sang de preguntes que ens
dirigiran mentre seguim en fila i els hem de retre comptes
de tot allò que hem fet… I ens follaran fins que rebentem
amb els seus cossos grans i bruts, fins que ja no tinguem
res a dir, RES, tot quedarà en silenci, en silenci absolut, i
tot, tot, tota la testosterona acumulada a l’altra banda ens
esborrarà del mapa, i ens hauran fotut fora, ens hauran
fotut fora d’aquí, fora, simplement.
l’home: Estàs malalta.
la dona: Veig la veritat.
l’home: Has perdut els trucs.
- 66 -
la dona: He estat a l’altra banda.
l’home: Quan?
la dona: Ahir a la nit. M’ho vaig estar mirant.
l’home: Ahà.
la dona: Hi vaig tornar, per primera vegada després de tots
aquests anys, vaig passar pel nostre antic carrer, pel nostre
barri, on anàvem a escola, quan encara hi quedaven escoles
i carrers, vaig estar donant tombs, de nit, em vaig fixar en
tot, ESFORÇA’T A LA FEINA, no vull perdre tot això.
l’home: Allà érem feliços.
la dona: Fa vint anys d’això, TREBALLA, ESFORÇA-T’HI, si
et suspenen el contracte, llavors… aquesta casa pertany a
l’empresa… simplement trucaran a un transportista, seran
quinze minuts, no més, tenen unitats especials, vint minuts
com a màxim, i després ja no quedarà ni rastre de nosaltres,
no existirem, i al noi no el tornarem a veure mai més.
l’home: Com vas aconseguir sortir a la nit d’aquí?
la dona: No vull tornar allà, vull quedar-me aquí, aquí, si
ve la policia no et dispara… Això no passa enlloc més. En
quin altre lloc tens la sensació que la policia està realment
al servei de la teva seguretat, i que no et violarà quan
vagis a comprar, en quin altre lloc són així les coses? Ni
els reporters ni els càmeres van fins allà, totes les imatges
estan censurades, ni una foto, tot prohibit, i no tens cap
oportunitat de tornar a sortir d’allà, tant és la quantitat de
formularis que omplis, que els omplis correctament tampoc
et garanteix que en surtis, perquè no queden places lliures
al Centre, si ara nosaltres haguéssim de marxar d’aquí, si
- 67 -
algun cop haguéssim de marxar, aleshores… no tornaríem
mai més, t’ho dic jo, mai més, serem a fora per sempre i
ens hi quedarem, allà… amb tots els tocats de l’ala, amb
tota la púrria, amb els marginats.
Pausa breu.
A la nit de vegades se senten els crits, les sirenes, es veuen
incendis a l’altra banda, i a la tardor, quan cauen les fu
-
lles, al novembre: aleshores veus la ciutat darrere la tanca
electrificada, com es va esfondrant lentament a través dels
arbres despullats. La gent d’allà, trastocada, lletja, plena de
ràbia i d’incomprensió, vaga sense rumb entre les tanques
publicitàries, els hospitals tancats, les escoles
l’home: T’estimo
la dona: No es tracta d’això
l’home: Ja no puc més
la dona: Tant li fot això. Ningú pot més. Esforça’t, tothom
ho fa.
l’home: Tinc la sensació
la dona: «La sensació», «la sensació», no es tracta d’això.
La gent com nosaltres hauria d’estar contenta d’haver
aconseguit arribar fins a aquí, potser aquest no és el nostre
lloc, no formem part d’això, i ells se n’adonen, se n’ado-
nen… s’adonen que no hi ha res que et provoqui alegria, i
ho perceben com una mostra d’ingratitud, amb tot el que
t’han ofert, t’han donat un lloc de treball, t’han ajudat a
créixer a poc a poc.
l’home: Acosta’t per una vegada.
- 68 -
la dona: No.
l’home: Acosta’t per una vegada fins a mi.
la dona: No.
Remor d’onades.
Arribarem al final del camí, junts, tu i jo.
l’home: On anem exactament?
la dona: Fins al final, fins que ja no puguem més, fins que
no tinguem forces.
Pausa.
M’has entès?
l’home: Però si jo ja no en tinc.
la dona: M’has entès?!
l’home: Sí.
la dona: Els he de dir demà mateix si et vols quedar o no,
si ho vols tornar a provar o si poden alliberar el teu lloc
perquè l’aprofiti un altre, un altre home que vulgui aprofitar
més que tu la seva vida, això és el que els he de dir demà.
l’home: Quan?
la dona, mira el rellotge: D’aquí a divuit hores.
Pausa breu.
Busca-ho, busca-ho dins teu, això, allò, busca-ho, sense
forces, ens mataràs, has de trobar-ho de nou… troba-ho
i conserva-ho, sostén-ho i… si li donen el teu contracte a
un altre, estem morts, si ho fan, viurem una vida que ja
no serà vida.
- 69 -
l’home: I a això, se li pot dir vida, a això?
la dona: No ho sé, sí, ho és, sí, això d’aquí, això d’aquí és
el millor a què podem aspirar les persones com nosaltres,
persones que venim d’on venim, nosaltres no podem espe-
rar res de millor, ho hem aconseguit, més amunt no podem
pujar, si us plau, no ho posis tot en joc, no ho llancis tot per
la borda, dorm, no importa com, dorm, dorm i descansa
aquesta nit i demà al matí torna-hi amb forces renovades,
vés a dormir i troba-ho… aquesta alegria, recupera-la d’una
vegada, si no, estem perduts.
Fosc. Fi.
.
GEOGRAFIA
de Lluïsa Cunillé
PERSONATGES
ELL
ELLA
.
- 73 -
És la nit. El tram d´una carretera buida amb un sol
fanal encès. Després d´uns moments entren ell i
darrere ella arrossegant cadascun dues maletes
amb rodes. ella s´atura a sota el fanal i unes passes
més enllà s´atura ell i es gira.
ella: Necessito descansar un moment. (ell treu un mòbil
de la butxaca i comprova que continua sense cobertura.)
Tens un cigarret?
ell: Ja t´he dit abans que no.
ella: Quina hora és?
ell: Dos quarts de deu.
Se sent un avió que passa i tots dos miren cap
amunt.
ella: Un altre avió i ni un maleït cotxe…
ell: N´ha passat un no fa gaire.
ella: Allò no era un cotxe, era un camió carregat de porcs.
(ell treu una petaca de la butxaca i beu.) Me´n dónes?
ell: Una altra vegada?
ella: Tinc fred.
- 74 -
ell s´acosta amb les dues maletes i dóna la petaca a
ella que beu un glop. ell mira a totes dues bandes
de la carretera mentre ella seu en una de les maletes
i es posa a cantar fluix un tros de La Marsellesa.
ell: T´has passat el viatge cantant tota mena de ximpleries.
ella: Ara quan no sé què fer amb la canalla els faig cantar
les ximpleries més grans, o els faig recitar els països i les
capitals del món sencer… Hongria-Budapest. Polònia-
Varsòvia. Albània-Tirana. Grècia-Atenes. Finlàndia-Helsinki.
Bèlgica-Brussel·les. França-París. Portugal-Lisboa. Àustria-
Viena. Alemanya-Berlín… (
ell l´interromp.)
ell: Em sembla que ve un cotxe… (Se sent un cotxe llunyà
que s´acosta.) El veus?
ella: Encara no.
Pausa.
ell: Ve d´aquella banda, oi?
ella: No, ve d´aquesta…
Tots dos fan senyals al cotxe perquè s´aturi, però
el cotxe passa de llarg.
ella continua asseguda a
la maleta i beu de la petaca. Pausa.
ell: Què ha estat aquest soroll?
ella: Quin soroll?
ell: No has sentit un soroll?
ella: Seran els meus budells o alguna maleta que gemega.
Estan plenes a reventar aquesta vegada.
- 75 -
ell: No t´hi hauries de seure a sobre.
ella: I on vols que m´assegui?
ell mira al seu voltant, desapareix entre uns arbus-
tos, a prop de la carretera, i torna uns moments
després al costat d´ella amb una cadira de plàstic
de bar.
ell: Seu aquí.
ella: Vols que faci autoestop asseguda en una cadira de
prostituta de carretera?
ell: Ja miraré jo que s´aturi algú. Tu seu aquí mentrestant.
(ella s´aixeca i es mira la cadira, obre una de les maletes, en
treu uns quants bitllets que estén a sobre la cadira abans
de seure-hi. ell mentrestant mira a una banda i l´altra de
la carretera fins que es gira.) Què fas?
ella: No vull embrutar-me el vestit. És nou.
ell: Aixeca´t… Vinga… (ell la fa aixecar de la cadira,
agafa els bitllets i els torna a deixar dins d´una maleta. Es
treu l´americana i la col·loca damunt de la cadira.) Ja pots
seure-hi si vols. (ella torna a seure a la cadira mentre ell
comprova de nou si el seu mòbil té cobertura.) El teu mòbil
no té cobertura, tampoc?
ella: Ja t´he dit que està descarregat, que no té bateria.
ell: Deixa-me´l…
ella: Per què?
ell: Deixa-me´l un moment…
ella: No el tinc aquí.
- 76 -
ell: On el tens?
ella: Al cotxe.
ell: Te l´has deixat al cotxe?
ella: No volia portar més pes del compte. Prou carregats que
anem. (Beu de la petaca, ell prova de prendre-l’hi i tots dos
forcegen uns moments per la petaca fins que se la queda
ell. Pausa.) És l´última vegada que t’hi acompanyo. Ja sé que
cada vegada dic el mateix, però aquesta vegada és de debò.
Hauràs de buscar algú altre que t’hi acompanyi o viatjar sol.
ell: Als homes que viatgen sols, els aturen més sovint als
controls de carretera. Ho saps de sobres.
ella: Doncs vés-hi amb la teva secretària com fas a vegades,
o no viatgis més. Ja tenim prou diners, no ens en calen més.
ell: Això ho dius ara perquè estàs cansada i has begut força.
A més, també portem els diners del pare. El pare és massa
gran per conduir tantes hores.
ella: Andorra no li queda tan lluny.
ell: Dues hores d´anada i dues de tornada et sembla poc?
ella: Reconeix que cada cop suportes menys aquests vi-
atges, que cada cop la frontera i els controls et fan sortir
més de polleguera.
ell: No m´ha fet bona espina aquell control i prou. Per això
ens hem desviat avui.
ella: Desconfies d´un control de carretera rutinari i en canvi
confies en un cotxe elèctric que només has fet servir per
circular a ciutat.
- 77 -
ell: El que passa és que l´hem carregat massa.
ella: Quatre maletes et sembla que és una càrrega massa
pesada per a un cotxe?
ell: Per a un cotxe elèctric potser sí. A més no l´hauríem
d´haver deixat sol.
ella: Sol?
ell: Se´l podria endur qualsevol.
ella: Està espatllat. No se´l pot endur ningú.
ell: Et podies haver esperat tu al cotxe…
ella: Volies que m´esperés a les fosques i sense cigarrets?
Aquí almenys hi ha llum encara que em faltin els maleïts
cigarrets.
ell: Els havíem de comprar a Andorra, els cigarrets…
ella: Aquesta mania teva d´estalviar uns quants cèntims
amb els cigarrets és ridícula. Cada vegada et tornes més
agarrat i t´assembles més al teu pare.
ell: Val més que no li expliquem res del que ha passat.
ella: De tota manera se n´assabentarà. El teu pare té ulls i
orelles a tot arreu, no se li escapa res.
ell: Si cap dels dos no li diu no té per què saber-ho.
ella: El teu pare coneix a tothom i tothom el coneix a ell.
És com una mena de pop, els tentacles del qual arriben a
tot arreu.
ell: No parlis així del pare.
- 78 -
ella: Quan sàpiga què ha passat treurà foc pels queixals.
ell: Fins avui no ens havia passat mai res, no se´ns havia
espatllat mai el cotxe. És la primera vegada.
ella: Però per què has hagut de dur el cotxe elèctric? No
en tenies prou amb fardar de cotxe elèctric per la ciutat
davant dels teus amics?
ell: El cotxe funcionava molt bé fins ara, i em venia de
gust provar com anava per carretera en un viatge llarg. La
veritat és que ha estat una bestiesa portar-lo, ja ho sé. Així
que torni a casa me´l vendré de seguida. No em tornarà a
deixar tirat mai més enlloc aquesta merda de cotxe…
ella, sense aixecar-se de la cadira: Em sembla que ve un
cotxe d´aquella banda…
Pausa.
ell: Sí, ja el veig… (ell fa un glop, deixa la petaca a terra
i se situa al costat mateix de la carretera per fer senyals al
cotxe que passa de llarg i que no s´atura. Pausa.) T´hauries
d´haver aixecat de la cadira. Vés a saber què s´ha pensat
que som…
ella: Segurament el que semblem: una puta i el seu ma-
carró. (ella agafa la petaca i beu.)
ell: No beguis més.
ella: Si t´ho has begut tot tu. Ja no queda res.
ell: T´ho has acabat?
ella: I l´altra petaca?
- 79 -
ell: Al cotxe.
ell: Segur que no la portes a sobre?
ell: Està buida al cotxe.
ella: Cada vegada beus més, sobretot quan et toca viatjar
a l´Arcàdia andorrana. Li hauries de dir al teu pare que ja
no vols viatjar més, enfrontar-t´hi d´una vegada… Vols que
l’hi digui jo?
ell: Però què li diràs si a tu ja no t´escolta ningú. Ni els teus
propis alumnes t´escolten.
ella: Reconeix d´una vegada que el teu pare et fa por de
la mateixa manera que a mi em fan por els meus alumnes.
ell: Et fan por els teus alumnes?
ella: A mesura que passen els anys menys els entenc jo
a ells i menys m´entenen ells a mi. La nostra és la història
d´un creixent i patètic desencontre.
ell: Doncs deixa-ho. Plega d´una vegada.
ella: M´agrada fer classe. M´agrada la meva feina, i a més
necessito treballar.
ell: Ja treballes… M´ajudes a mi…
ella: A evadir diners del país? Això no és cap feina.
ell: En tots aquests anys no ho hem fet gens malament.
De fet, és el que sabem fer més bé.
Pausa.
ella: Potser hauria de tornar a fer classe en una escola
pública…
- 80 -
ell: En una escola pública? T´has begut l´enteniment?
ella: No em va anar tan malament en aquella escola pú-
blica. Me´n vaig sortir prou bé.
ell: Et sembla que t´entendries més bé amb els alumnes
d´una precària escola pública?
ella: Els nois em van fer una festa de comiat quan me´n vaig
anar. T´ho he dit mai? Fins i tot em van recitar un poema.
ell: Un poema?
ella: Sí, de comiat… «I a sol llevat, i en un propi horit-
zó, / Alça el punyal, i defensa el seu bé, / Mestre segur
d´enyorades banderes.»
Pausa.
ell: Això et van recitar els teus alumnes?
ella: Sí, en aquella escola pública.
ell: Però d´això fa molt de temps, abans que ens caséssim,
abans que comencéssim a viatjar a Andorra fins i tot.
ella: Jo era tan beneita aleshores que no sabía per què hi
anàvem tan sovint, a Andorra.
ell: No t´ho vaig dir des del començament?
ella: Ho vaig haver de descobrir jo per casualitat. Imagino
que a la teva secretària sí que li hauràs dit.
ell: Només he anat un parell de vegades a Andorra amb
la meva secretària.
ella: Ets un covard.
- 81 -
ell: I tu cada dia estàs més boja.
Pausa.
ella: Hipòcrita.
ell: Pirada.
ella: Cretí.
ell: Andròmina
ella: Fatxenda.
ell: Serp.
ella: Voltor.
ell: Hiena.
ella: Corb.
ell: Rata.
Pausa.
ella: Mediocre.
En cap moment no s´han alçat la veu. Pausa.
ella
de sobte l’agafa dels pantalons.
ell: Què fas? (ella li aixeca un camal dels pantalons, agafa la
petaca que ell té amagada en un mitjó i tots dos forcegen
per la petaca fins que cau a terra, s´obre i es vessa tota la
beguda. Pausa llarga.) Si no s´atura cap cotxe haurem de
caminar una mica més a veure si trobem un lloc per trucar
o que hi hagi cobertura…
ella: Jo necessito descansar una estona més…
- 82 -
ell: No has descansat prou?
ella: Encara no.
Pausa.
ell: Em podries esperar fins que torni.
ella: Vols que em quedi aquí?
ell: Segur que no trigaré, que trobaré ajut de seguida. Algú
deu viure en aquesta merda de lloc…
ella: I què vols que faci, jo, mentrestant?
ell: No has de fer res, només vigilar les maletes…
ella: M´he de quedar tota sola amb les maletes? No, ens
esperem tots dos fins que s´aturi un cotxe…
ell: Però no se n’atura cap, ja ho has vist…
ella: No em vull quedar sola… No m´agrada estar sola. Ja
ho saps.
ell: Però les maletes pesen molt i anem molt a poc a poc…
ella: Doncs les deixem aquí, amagades en alguna banda,
i ja les vindrem a buscar demà.
ell: Vols deixar tots aquests diners aquí? Ni parlar-ne, no
pot ser de cap de les maneres… (De sobte ella s´aixeca i
desapareix entre els arbustos.) On vas?
ella, entre els arbustos: A pixar…
ell: Vigila perquè hi ha esbarzers amb força punxes aquí
al darrere…
Pausa.
- 83 -
ella: Escolta… per què no anem a viure ben lluny?
ell: Què?
ella: Podríem anar a viure a l´estranger una temporada…
Tu i jo sols, lluny de la família…
ell: Ho dius de debò?
ella: Reconeix que seria l´única manera de continuar junts.
Així no podem estar, ho saps prou bé.
ell: I la feina?
ella: Tu podries portar els teus negocis des d´on fos i jo fer
classe en una escola igual que ara…
ell: A l´estranger?
ella: Jo sé anglès i francès força bé.
ell: Però si ja no te´n recordes de res.
ella: És clar que me´n recordo.
ell: Fa molt de temps que no els parles…
ella: He estat repassant aquests darrers mesos i em sembla
que me´n sortiria prou bé.
Pausa.
ell: No ho entenc.
ella: Què dius?
ell: Dic que no ho entenc…
ella: Què és el que no entens?
- 84 -
ell: Te´n vols anar a fer classe a l´estranger quan et fa por
fer classe aquí?
ella: Sí, me´n vull anar d´aquí. Me´n vull anar abans que
tornin a retallar els pressupostos d´educació, i al proper pla
d´estudis suprimeixin la meva assignatura per sempre com
ja han fet amb d´altres…
ell: Et sembla que suprimiran la geografia i la història?
ella: D´alguna banda han de continuar retallant la refotuda
educació…. Si més no a fora podria impartir la meva assig-
natura… I estic segura que a qualsevol banda, lluny d´aquí,
em tornaré a il·lusionar per la meva feina…, m´entendré
amb els alumnes un altre cop… Vull tornar a sentir que la
meva feina m´omple una altra vegada… Tens un mocador
de paper?
ell: No, són al cotxe…
ella: Així no en tens cap?
ell: Ja t´he dit que no…
ella: Doncs dóna´m un paper qualsevol, alguna cosa per
eixugar-me…
ell treu una agenda, n´arrenca un full i l´hi allarga
entre les branques dels arbustos.
ell: Té…
ella: Què és això…?
ell: No m´has demanat un paper?
ella: Això no em serveix de res…
- 85 -
ell: Espera´t… (Es treu la corbata i l’hi allarga.)
ella: Faig servir la teva corbata?
ell: Sí…
ella: És un regal del teu pare…
ell: És igual… Fes-la servir d´una vegada…
Pausa.
ella: Mira, o marxem a l´estranger o ho deixem córrer, s´ha
acabat tot entre nosaltres. Ja sé que serà dur al començament
viure lluny de la família, però no veig una altra sortida… (A
partir d´aquí ell arrenca un altre full de paper de l´agenda i
amb un bolígraf hi apunta alguna cosa.) I no serà un canvi
tan gran al cap i a la fi… Tu continuaràs amb la teva feina i
jo també… Per a mi és molt important el tracte amb la gent
jove, amb la canalla… Tu i jo no hem tingut fills i bé…, no
és culpa de ningú, és clar, però és una manera de compen-
sar-ho per dir-ho així… Bé, de compensar-ho, ben bé no…
Però sí que ho necessito, que em fa sentir viva… I maleït siga,
també m´ho dec a mi mateixa… (ell ha deixat el full que ha
escrit damunt de la cadira, s´ha posat l´americana i marxa per
una banda.) Vull fer classe on valorin la meva feina, on valorin
la geografia i la història, on valorin tot el que significa educar
i ensenyar… Maleït siga!, m´he mullat les calces… I ara què
coi faig amb les calces mullades? (Pausa llarga. Surt d´entre
els arbustos amb unes calces a la mà. S´acosta a la cadira,
agafa la nota que ha escrit ell i deixa caure les calces a terra.)
Mediocre! (Mira a totes dues bandes, tira la petaca buida
que hi ha damunt la cadira entre els arbustos i seu a la cadira.
Pausa. Fluix.) Índia-Nova Delhi. Xina-Pequín. Irak-Teheran.
- 86 -
Tailàndia-Bangkok. Japó-Tòquio. Israel-Jerusalem. Corea del
Sud- Seul. Pakistan-Islamabad. Indonèsia-Jakarta. Maleïda
cadira…! Si el món és com aquesta cadira, aleshores no hi
ha cul de déu ni de dimoni que s´hi assegui a sobre… (Pausa.)
Noies, nois… El proper curs jo ja no hi seré. La geografia i la
història us les farà algú altre, si és que aquestes matèries són
considerades encara dignes d´estudi al nou pla d´ensenyament
del curs vinent. Al Ministeri del Desencís i la Desolació volen
que tots beguem del Leteu, la font de l´oblit, les aigües de la
qual no fan gens de soroll, i arriben sempre plàcides i tranquil-
les fins a la mar més embravida. La font de la memòria, en
canvi, crida i gemega…, i les seves aigües són vermelles i
baixen plenes d´esputs i de vòmits… Qui és que parla al fons
de tot? (Pausa.) En aquella trinxera algú s´ha cregut de debò
que els últims sereu els primers? Ni Hèracles ni Zeus ja no
estimen ni odien els homes, i Prometeu ha esdevingut el
bomber de les nostres ànimes. Cap déu s´ocupa ja de nosal-
tres… Som nosaltres qui els donem vida, a ells, testimonis de
la nostra debilitat que deia el filòsof… Quin? Ara m´ha fugit
del cap… Maleïda memòria… Però ja me´n recordaré… De
moment i fins que no s´acabi la darrera classe de geografia i
història d´aquest curs, haurem de resistir tots una mica més.
Després ja tindrem temps d´anar junts als lavabos a fumar o
a escoltar els nostres budells… Ja és hora que comenceu a
escoltar i interpretar el que diuen els vostres propis budells,
sigui en prosa o en vers… (Passa un altre avió. ella mira cap
amunt. Pausa. Fluix.) Argentina-Buenos Aires. Uruguai-
Montevideo. Canadà-Otawa. Veneçuela-Caracas. Perú-Lima.
Brasil-Brasília. Colòmbia-Bogotà. Guatemala-Guatemala.
Panamà-Panamà. Xile-Santiago. Estats Units-Washington…
(Més fort.) Benvolgut Sísif: ja que a aquestes alçades a ningú
- 87 -
li importa si ets el més savi i prudent dels mortals o en canvi,
el més lladre i avariciós criminal, si el penyal que puges i baixes
una vegada i una altra és un càstig per les teves millors virtuts
o bé un premi pels teus grans crims… Si avui és definitivament
el meu darrer dia de classe, doncs, m´he dit a mi mateixa: has
de parlar ben clar als nois i sobretot a les noies —estimades
Penèlopes i Dianes a qui molts us voldrien encara encadena-
des eternament a qualsevol teler o esmolant les mateixes
armes de sempre. Escolteu-me tots bé. (Pausa.) Ben aviat
arribareu a la vostra majoria d´edat, i si ja aleshores no us heu
proposat fermament combatre titans i gegants fins a confi
-
nar-los de nou al mateix Tàrtar, aleshores penseu seriosament
a marxar del país, fins i tot del continent, del planeta si cal…
No us quedeu aquí per engreixar la legió de conformats al
seu destí imposat… Per què us penseu que hem repassat una
vegada i una altra durant tot aquest curs les capitals dels
països dels cinc continents? Per què hem fet junts aquest
exercici gratuït de mnemotècnia? Perquè a manca d´història,
de geografia i fins i tot d´etimologia, pugueu triar en un futur
si més no el destí més eufònic, aquell que us soni més armo
-
niós… «Nomina numina»… Jo de jove ja vaig fer la meva
tria també… Sí, encara que més d´un rigui per sota el nas…
La felicitat aleshores no era una fi en si mateixa com ho és
ara. La felicitat anava lligada a la consecució d´un propòsit,
a alguna mena de repte més enllà d´un mateix… Per a mi era
fer absolutament vives la geografia i sobretot la història als
meus alumnes. «Pel dret a passejar-me tot sol en una illa
deserta he renunciat a un continent sencer», hauria pogut
dir Napoleó per tal de consolar-se a l´illa d´Elba, i tanmateix
es va estimar més escapar de l´illa i provar de reconquerir
Europa. L´ambició més desmesurada no pot admetre més
- 88 -
que una victòria o una derrota totals. I la meva finalment ha
arribat. No em queda altre remei, doncs, que proclamar que
vosaltres avui teniu el «privilegi» d´assistir a una de les darreres
classes de geografia i història abans que totes dues matèries
restin confinades a les guies turístiques i als anecdotaris na
-
cionals, abans que les escombrin per sempre més sota les
catifes de la superficialitat i la banalitat més absolutes. Sense
cap consciència del seu passat, a aquest continent tan sols li
restarà un present raquític i un futur més raquític encara. Si
no us hi conformeu, marxeu, marxeu de seguida. Més val
engreixar la llista d´absents per capitulació que la de presents
per depauperació. Qui sap si com els argonautes tornareu
empesos algun dia per una tempesta, carregats amb el velló
d´or o amb les mans ben buides… Per tots els déus… Qui és
l´imbècil que apunta tot el que dic que no duc les ulleres…
No apunteu res… Escolteu-me i prou. No us demano res més
avui… (Pausa.) La vida o és resistència o és col·laboració que
deia l´escriptor… Quin? No me´n recordo, maleït siga, però
la meva desmemòria no treu ni un bocí de raó a la seva cla-
rividència. Prou de cops de colze i de riures per sota el nas…!
Si algú necessita anar al lavabo a riure, a cagar, a fumar,
vomitar, masturbar-se o el que sigui que hi vagi ara. Prou de
vida vegetativa i d´automatismes en aquesta darrera classe!
Us ho posaré ben fàcil, d´acord? Tancaré els ulls i qui hagi de
sortir de classe abans d´hora que surti… (Tanca els ulls. Pausa.)
Algèria-Alger. Líbia-Trípoli. Libèria-Monròvia. Madagascar-
Antananarivo. Somàlia-Muqdiisho. Angola-Luanda. Ruanda-
Kigali. Egipte-El Caire. Nigèria-Abuya… (Obre els ulls. Pausa.)
Vaja, sou més del que em pensava… Espero que en acabar
la classe cap de nosaltres no ens en penedim. L´efecte dels
vermuts que m´he pres per celebrar el meu darrer dia de classe
- 89 -
ja m´ha passat, i ara mateix no estic gaire segura de si no
m´agradaria ser al lavabo a mi també fumant-me un cigarret
en comptes de dir-vos a tots, tant a aquells que marxeu com
a aquells que resteu aquí plantant cara a titans i gegants, que
tots, absolutament tots, sou al centre mateix del laberint, que
el Minotaure més gran i ferotge que mai vol continuar rebent
el seu sacrifici diari, vol cada dia la seva ració humana, sobre-
tot de joves, nois i noies… I no espereu de cap manera que
us rescati una agosarada Ariadna. No tindreu més remei que
ser Ariadnes i Teseus a la vegada per intentar escapar del
Minotaure, ja no dic per guanyar-lo perquè… (Passa un cotxe
que toca el clàxon i que s´atura una mica més enllà.) La classe
s´ha acabat. No heu sentit el timbre? Ja podeu marxar…
Arreplegueu totes les vostres coses i marxeu. El curs ha arribat
a la seva fi, us desitjo unes bones vacances d´estiu i molta
sort per al curs que ve, que us vagi molt bé a tots. (Pausa. El
conductor apaga el motor i torna a tocar el clàxon. ella mira
en direcció al cotxe.) Què passa que no marxes? Em vols fer
alguna pregunta? (Pausa.) Vols saber si has aprovat? Doncs
sí. Esteu tots aprovats. Al meu darrer curs acadèmic he decidit
no suspendre a ningú l´assignatura de ciències socials. (Pausa.)
Com et dius? No em sona la teva cara… No ets massa gran
fins i tot per ser repetidor? Què fas a l´escola encara? (Se sent
el motor del cotxe que es posa en marxa.) Espera´t… Espera´t
un moment…!
ella agafa les calces, però de seguida les deixa
caure a terra un altre cop, arrossega dues maletes
i surt per una banda. Se sent el cotxe que s´allunya
i uns moments després apareix per l´altre costat
per on ella ha desaparegut, ell a sobre d´una
bicicleta tota rovellada, amb una roda punxada, i
- 90 -
l´altra sense càmera d´aire i amb els radis trencats,
que s´atura a sota el fanal. ell baixa de la bicicleta,
aleshores sona el seu telèfon mòbil i respon.
home: Pare…? Pare..? (Pausa.) Em sents, pare…? (Pausa.)
No, ja he sortit d´Andorra fa una estona, estic de camí…
(Pausa.) Sí, ja sé que és molt tard però és que m´han pres
el cotxe a Andorra… (Pausa.) Sí, a Andorra… És que he
hagut de fugir per cames, pare… (Pausa.) Sí, per cames…,
d´Andorra… (Pausa.) Em sents? (Pausa.) Ha passat que…
Bé, quan he arribat a la frontera m´he adonat que les coses
no eren com sempre… Tot i així he travessat la frontera
sense cap problema però amb la mosca darrere l´orella, és
clar. He conduit fins a Sant Joan de Lòria sense que ningú
m´aturés pel camí i amb la carretera més buida que de
costum, si més no el carril d´entrada perquè el de sortida
era ple a vessar… I aleshores de sobte m´ha aturat un tipus,
una mena de rabassaire, un exaltat que m´ho ha dit… Es veu
que a Andorra ha esclatat una revolució… (Pausa.) Sí, la re-
volució, pare! Aprofitant la setmana que es cacen els isards
a Andorra, els revolucionaris fent-se passar per caçadors, i
armats fins a les dents, han ocupat tots els centres oficials
andorrans i s´han fet amb el poder a totes les parròquies
començant per Sant Joan de Lòria fins a Canillo i Ordino.
A hores d´ara els revolucionaris controlen tot Andorra,
pare. Han assaltat totes les armeries i s´han apoderat de
tota mena d´armes convencionals, de caça, i fins i tot les
reproduccions d´armes antigues fan servir… (Pausa.) Els
francescos? (Pausa.) No, els francesos no hi són al darrere….
No hi tenen res a veure, no en sabien res tampoc. Tot i que
pel que sembla els revolucionaris s´inspiren remotament en
la Revolució Francesa i en no sé quin aixecament popular
- 91 -
del segle XIX a Andorra, i en una Dama Blanca molt famosa
allà, un personatge llegendari que es va enfrontrar al bisbe
d´Urgell fa no sé quants segles, m´ha dit aquella mena de
rabassaire de Sant Joan de Lòria… (Pausa.) No, això no
m´ho ha dit ni jo com pots suposar l´hi he preguntat, però
a hores d´ara tots els bancs andorrans ja deuen ser ben
buits, pare. Ja s´ho deuen haver endut tot vés a saber on….
Estem escurats pel que fa a Andorra, pare, segur. Ens ho
ha pres tot la revolució excepte dues maletes. (Pausa.) Sí,
dues maletes plenes… És tot el que he pogut salvar… Fins
i tot el cotxe s´ha quedat a la frontera… Però això no cal
que els ho diguis, als teus amics…, vull dir que hem salvat
dues maletes. No tenen per què saber-ho… Em sap molt
greu, pare… Qui es podia imaginar que passaria una cosa
així, que hi hauria una revolució a Andorra. Absolutament
ningú. Si haguessis vist totes les botigues tancades, era per
no creure-s´ho… I els estrangers, és clar, han començat a
tocar el dos del país de seguida, ben aviat només quedaran
els revolucionaris i quatre gats allà. No crec que la revolució
s´estengui a l´altra banda de la frontera, ni a la d´aquí ni a
la francesa. Fins els esquiadors els giraran l´esquena quan
arribi l´hivern, ja ho veuràs. Això té els dies comptats, pare,
i ben aviat s´hauran d´empassar la seva revolució amb pa-
tates, i si de cas amb una mica de tabac. I si no, ja saben
què els tocarà: tornar a les fargues i al contraban. I que la
Mare de Déu de Meritxell els ampari. (Pausa.) Pare? Pare…,
ets aquí? Em sents? (Pausa.) Que enlloc no diuen res de la
revolució? És clar que no en diuen res… Tot ha estat una
broma, pare… T´he fet una broma… A Andorra no hi ha
hagut cap revolució… Tot continua igual que sempre…
(Pausa.) Sí, una broma he dit… (Pausa.) Pare… Pare…,
- 92 -
el Pic de l´Estanyó continua tan blanc i el Valira baixa tan
transparent com sempre… A Andorra tot continua igual,
com la darrera vegada que vaig ser-hi… Com una bassa
d´oli… (Pausa.) No ho sé… Se m´ha ocorregut de sobte…
(Pausa.) Que si he begut? És clar que he begut, pare…
Aquí tot i ser setembre, a la nit fa un fred que pela… Com
vols que no begui una mica quan pujo a Andorra? Sempre
bec abans de passar la frontera. Així ensenyes a la policia
un somriure d´orella a orella, i també et veus amb cor de
preguntar-los quin temps fa avui a Andorra, i si cal oferir-los
un cigarret… I quan aconsegueixes passar el mal tràngol no
t´imagines el pes que et treus de sobre, pare, com el que
t´has tret tu quan t´he dit que tot era una broma, que a
Andorra no hi ha hagut cap revolució… Oi que t´has sentit
alleugerit, pare? (Pausa.) La mare? (Pausa.) La mare és aquí
amb tu? (Pausa.) Sí, és clar. (Pausa.) Bona nit, mare. Estic
bé, i tu? (Pausa.) Una mica, només per fer-me passar el
fred, ja saps… (Pausa.) Sí, mare, els diners són on han de
ser, com sempre. (Pausa.) És clar, mare. (Pausa.) Ens veiem
demà i dinem junts, sí. (Pausa.) Bona nit. (ell desconneta
el telèfon, se´l guarda, arrossega les dues maletes i surt
per la mateixa banda per on ha entrat abans. Obscuritat.)
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia ?? de febrer del 2014
Volums publicats:
Textos Aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi
Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a Califor-
nia, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia, 2005.
Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.
Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la creación,
2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó,
2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años menos
un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El tango del
Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias
de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez/ Jordi Barra, El retratis-
ta, 2009
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi
Serra d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi
Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia m’obli-
dessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen,
2002. Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2001
17. Luis Miguel González, La negra, 2002.
Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu
en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort Mano-
lete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista,
2003. Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és un
armari, 2004. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim
M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix /
Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança.
Una Petita dansa de mort en cinc qua-
dres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi
Fundació Romea de Textos Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova York,
2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein,
2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegen-
da catalana, 2008 (Inclou CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de Lenin-
grad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan encara
no sabíem res, 2008. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008.
IV Premi Fundació Romea de Textos Teatrals
2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La
finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna
d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de
Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades la pau,
2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de
Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El cobert,
2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de
Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009.
Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de
palla, dies de vent (Una reflexió sobre
el destí), 2009. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14
d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona que
perdia tots els avions, 2010. Premi Born
2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis amor,
2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010.
VIII Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que
ballen, 2010.
80. Carles Batlle, Zoom, 2010.
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010.
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011.
83. Guillem Clua, Killer, 2011.
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011.
85. August Strindberg, Creditors, 2011.
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011.
.
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu,
Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de Francesc Layret, advocat dels
obrers de Catalunya, 2011.
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga,
2011.
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang
(Obert fins a l’hora de l’Àngelus), 2011.
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de
Shakespeare), 2011.
91. Marc Rosich, Car Wash (tren de rentat),
2011.
92. Sergi Pompermayer, Top model, 2011.
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011.
94. Jordi Casanovas, Una història catalana,
2012.
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: al voltant
de Dau al Set, 2012.
96. Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012.
97. Jordi Oriol, T-error, 2012.
98. Marc Angelet, Voyager, 2012.
99. Marilia Samper, L’ombra al meu costat,
2012.
100. Joan Brossa, Poesia escènica II. Strip-tease
i teatre irregular (1966-1967), 2012.
101. Joan Brossa, Poesia escènica III. Mirades
sobre l’amor i la vida (1956-1962), 2012.
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012.
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012.
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012.
105. Pere Riera, Barcelona, 2013.
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?,
2013.
107. Helena Tornero, No parlis amb estranys,
2013.
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013.
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013.
Textos a Part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
.
Santa Cecília de Borja a Saragossa
Rafael Spregelburd
Frontex
Falk Richter
Geografia
Lluïsa Cunillé
113
FRONTERES
Rafael Spregelburd / Falk Richter / Lluïsa Cunillé
FRONTERES
Text?
T
e
a
T
r
e
N
a
c
i
o
N
a
l
d
e
C
a
t
a
l
u
n
y
a
.
