- 19 -
Gaston: No, per favor, no em parlis des de la debilitat de
la frontera.
És un argument avorridíssim i ja no s’utilitza. La
frontera és un accident entre dues masses corpòries de Sen-
tit. És l’arruga, el desperfecte, l’encunyació mal tallada del
trencaclos
ques. Però no serà mai el punt de vista.
Valerie: I jo ho lamento.
Gaston: I jo també. Lamento això i moltes altres coses. Però
lamentant-me no faig crítica d’art, chérie.
Valerie: Potser és l’hora de lamentar-nos, i no de criticar.
Gaston: No em puc creure que estigui sentint això. Tu sents
el que dius, Valerie?
Valerie: Sí, ho dic de tot cor. Molts cops entro a l’aula amb
aquest programa de l’assignatura…
Gaston: …que ha estat acordat per tots els professors
d’aquesta alta casa d’estudis…
Valerie: Sí, alta casa?, hm, vaja, potser sí, però jo entro a
l’aula, aferrada així a aquesta carpeta, i tinc una sensació,
com un calfred a l’esquena, una sensació que no té nom,
que ara comença a dir-se Cecilia Giménez, com si les nostres
categories fossin organitzativament tancades i estiguéssim
donant als alumnes, futurs artistes, futurs crítics d’art…
Gaston: No és el mateix…
Valerie: …Els estiguéssim donant una versió tamisada per
la nostra experiència, que és l’experiència social de fa cinc
minuts, però no la de demà dimecres, no la de l’any vinent,
no la del segle que potser convertirà la Cecilia Giménez i la
seva aventura fortuïta en la vara de mesurar la qualitat d’un