.
Santa Cecília de Borja a Saragossa
Rafael Spregelburd
Frontex
Falk Richter
Geografia
Lluïsa Cunillé
113
FRONTERES
Rafael Spregelburd / Falk Richter / Lluïsa Cunillé
FRONTERES
Text?
T
e
a
T
r
e
N
a
c
i
o
N
a
l
d
e
C
a
t
a
l
u
n
y
a
.
FRONTERES
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: febrer del 2014
© del text: els autors
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Il·lustració portada: Fèlix Arola
Correcció: Romina Paps
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-
Dipòsit legal: T-
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
La direcció d’aquesta col·lecció compta amb la col·laboració de:
Carles Canut (Fundació Romea per a les Arts Escèniques)
Toni Casares (Sala Beckett)
Joan Pascual (Zona Zàlata)
Toni Rumbau
FRONTERES
Santa Cecília de Borja a Saragossa
Frontex
Geografia
Rafael Spregelburd (traducció d’Albert Arribas)
Falk Richter (traducció d’Albert Tola)
Lluïsa Cunillé
SANTA CECÍLIA DE BORJA A SARAGOSSA
Equip artístic
Direcció Rafael Spregelburd
Traducció Albert Arribas
Escenografia Quim Roy
Vestuari Montse Figueras
Il·luminació Àlex Aviñoa
Espai sonor Ramon Ciércoles i Mar Orfila
Repartiment
VALERIE: Lina Lambert
GASTON: Jordi Boixaderas
PARÍS: Roser Batalla
BERNARDO: Oriol Genís
FRONTEX
Equip artístic
Direcció Alícia Gorina
Traducció Albert Tola
Ajudanta de direcció Sílvia Delagneau
Escenografia Quim Roy
Vestuari Montse Figueras
Il·luminació Àlex Aviñoa
Espai sonor Ramon Ciércoles i Mar Orfila
Repartiment
LA DONA: Roser Batalla
L’HOME: Oriol Genís
GEOGRAFIA
Equip artístic
Direcció Xavier Martínez
Ajudanta de direcció Eulàlia Bergadà
Escenografia Quim Roy
Vestuari Montse Figueras
Il·luminació Àlex Aviñoa
Espai sonor Ramon Ciércoles i Mar Orfila
Repartiment
ELL: Jordi Boixaderas
ELLA: Lina Lambert
Fronteres es va estrenar a la Sala Petita del Teatre Nacional
de Catalunya el 14 de maig de 2014.
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2013/2014
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinadors del TNC: TV3 / Catalunya Ràdio i
Fundació Damm
.
- 11 -
Índex
Pròleg 13
Santa Cecília de Borja a Saragossa 15
Frontex 35
Geografia 71
.
- 13 -
PRÒLEG
Necessitem fronteres per ordenar el món, per articular la
nostra identitat, per situar-nos en tota mena de mapes
conceptuals i topogràfics, per transgredir els sistemes, per
enfrontar-nos als propis límits. Necessitem línies simbòliques,
convencionals, que demarquin què som i què no som, en-
cara que només sigui per passar-nos la vida qüestionant-ho
o negant-ho.
On som? Quines fronteres ens defineixen? Amb quines
fronteres ens volem comprometre? Quina classe de con-
trabandistes tindrem necessitat de ser? Entre quins canvis
d’escenari ens tocarà transitar? En un món capaç d’abolir la
distància temporal que separava el planeta de punta a pun-
ta, volem fronteres geogràfiques? Volem fronteres mentals,
morals, sexuals, espirituals, identitàries, quan hem treballat
durant segles per desdibuixar-ne tantes i de tants tipus?
Canvis de protagonistes en les grans cimeres internacio-
nals, incomprensió creixent entre l’Europa del fred i la de la
calor, turbulències en els pous de petroli mentre les reserves
comencen a esgotar-se. Vivim una època de canvis de para-
digma molt significatius, que a hores d’ara estan definint les
noves fronteres i els nous models de les properes dècades.
Preguntar-se sobre les fronteres del món contemporani,
no implica només parlar de divisions territorials, sinó sobretot
- 14 -
de combinacions espaciotemporals en què els enllaços es co-
muniquen a la velocitat de la llum. Havíem après a catalogar
la realitat concepte rere concepte, i ara ens toca aprendre a
organitzar-la sobreposant-ne els uns amb els altres.
La temporada 2013/2014 hem volgut que el Teatre Na-
cional s’acosti al concepte de «frontera» des d’angles molt
diversos. El volum que teniu a les mans recull els tres textos
de l’espectacle Fronteres, que són el fruit d’haver convidat
tres dels noms més destacats de la dramatúrgia actual a pen-
sar teatralment sobre les fronteres del món contemporani.
Xavier albertí
(Director del Teatre Nacional)
SANTA CECÍLIA DE BORJA A
SARAGOSSA
de Rafael Spregelburd
traducció d’Albert Arribas
PERSONATGES
VALERIE, professora universitària. És belga.
GASTON, professor universitari. És francès.
PARÍS, una alumna.
BERNARDO, el seu pare. Portuguès.
.
- 17 -
Una universitat en algun racó de França. No és
en una capital, però tampoc és en un poble. Una
ciutat a la relliscosa frontera entre França i aquesta
abstracció que els mapes han denominat Bèlgica.
Posem per cas que tot plegat té lloc a Lille.
Dos professors universitaris,
Gaston i Valerie, asse-
guts a una taula parada per menjar: plats, gots,
coberts, un canelobre discret amb una espelma.
És la pausa de dinar a la universitat en què treba
-
llen junts.
L’entorn podria semblar lleugerament romàntic,
però en canvi fa una estona que discuteixen vi
-
vament.
Gaston: Se’m fa molt difícil parlar d’art conceptual en un cas
així. No hi ha un reemplaçament de l’obra matèrica per un
concepte, una idea… Això no és conceptual. Davant d’una
obra conceptual en un museu, què n’espero, jo, carregat
amb la meva sensibilitat contemporània? Espero entrar-hi i
veure-hi una plaqueta amb el títol de l’obra, una descripció
de les intencions —figuratives o no— i després contrastar
aquesta informació amb l’absència —total o parcial— de
l’obra en termes físics.
- 18 -
Valerie: Crec que hi estic d’acord, però en canvi jo sí que hi
veig una substitució interessant de la forma per la idea. La
Cecilia Giménez ha manifestat davant les càmeres —que
són en aquest cas un succedani de la placa del museu— ha
manifestat que…
Gaston: De cap manera! Sóc incapaç d’acceptar que el
museu sigui substituït per una cosa tan etèria com una
càmera, una tele, per favor, un pet a la cistella dels temps!
Valerie: …la Cecilia ha manifestat: «Si he pecat per pin-
tar-lo, demano perdó, però tampoc no l’he pogut acabar».
I jo crec que és aquí on la seva obra, oberta, inconclusa, no
és tant la restauració en si de l’Ecce Homo sinó la frase en
què combina creació amb culpa i fe…
Gaston: Impossible. És impossible incloure l’obra en el
cànon de la nostra càtedra, Valerie. Com comprendràs,
em resulta impossible i no ens hi posarem d’acord. Per
reconèixer aquest bunyol com a obra d’art, almenys he de
tenir una mínima sospita que la seva autora ha tingut la
voluntat de destrossar l’original…
Valerie: No parlem de destrosses, perquè llavors també
hem de treure del cànon i del programa tot l’art brut o tot
el que va sembrar Warhol en la seva generació…
Gaston: No simplifiquis. Jo no he dit això.
Valerie: No simplifico, però és evident que si limitem l’entra-
da a la categoria de l’«art» només a la intenció acadèmica
o antiacadèmica, i deixem de banda el que hi podria haver
entremig… a la frontera…
- 19 -
Gaston: No, per favor, no em parlis des de la debilitat de
la frontera.
És un argument avorridíssim i ja no s’utilitza. La
frontera és un accident entre dues masses corpòries de Sen-
tit. És l’arruga, el desperfecte, l’encunyació mal tallada del
trencaclos
ques. Però no serà mai el punt de vista.
Valerie: I jo ho lamento.
Gaston: I jo també. Lamento això i moltes altres coses. Però
lamentant-me no faig crítica d’art, chérie.
Valerie: Potser és l’hora de lamentar-nos, i no de criticar.
Gaston: No em puc creure que estigui sentint això. Tu sents
el que dius, Valerie?
Valerie: Sí, ho dic de tot cor. Molts cops entro a l’aula amb
aquest programa de l’assignatura…
Gaston: …que ha estat acordat per tots els professors
d’aquesta alta casa d’estudis…
Valerie: Sí, alta casa?, hm, vaja, potser sí, però jo entro a
l’aula, aferrada així a aquesta carpeta, i tinc una sensació,
com un calfred a l’esquena, una sensació que no té nom,
que ara comença a dir-se Cecilia Giménez, com si les nostres
categories fossin organitzativament tancades i estiguéssim
donant als alumnes, futurs artistes, futurs crítics d’art…
Gaston: No és el mateix…
Valerie: …Els estiguéssim donant una versió tamisada per
la nostra experiència, que és l’experiència social de fa cinc
minuts, però no la de demà dimecres, no la de l’any vinent,
no la del segle que potser convertirà la Cecilia Giménez i la
seva aventura fortuïta en la vara de mesurar la qualitat d’un
- 20 -
Da Vinci, d’un Duchamp, i es burlarà de nosaltres i d’aquesta
pobra càtedra en una ciutat de províncies…
Gaston: Perdona?
Valerie: Ho dic en sentit figurat, estic molt contenta que
m’hagin nomenat per aquesta càtedra…
Gaston: Em creuries si et digués que no és el que sembla?
Valerie: I demano disculpes. Però realment crec que entre
l’art que l’Acadèmia celebra…
Gaston: I que és provadament insuficient…
Valerie: Exacte… I l’art que l’Acadèmia condemna o
menysprea…
Gaston: I que és el que justifica la nostra presència com a
gestors, com a vectors d’obertura de forats en el teixit social,
forats a través dels quals poder espiar el futur…
Valerie: Exactament, aquests forats… Jo crec que entremig
hi ha d’haver alguna cosa més.
Pausa llarga.
Gaston: Alguna cosa com ara què?
Valerie, és incapaç d’explicar-ho: Alguna cosa més… Algu-
na cosa com ara la Cecilia Giménez. Una veïna de poble,
a Borja, a Saragossa, aficionada a pintar…
Gaston: Jo sóc aficionat a nedar papallona i no penso
presentar-me als Jocs Olímpics…
Valerie: No, però aquesta afició per la natació, per la pintura,
aquest amor per deixar un rastre a l’aigua, a la tela, aquesta
- 21 -
pulsió que va fer que l’home de Neandertal pintés a les coves
de Chauvet una imatge d’un lleó-ocell, una imatge que no
és la d’un déu, sinó l’expressió natural d’un desig preciós,
un desig que després el llenguatge —que encara no hi era,
que havia d’arribar molt més tard— que el llenguatge ob
-
turaria, creant les paraules «lleó» per una banda i «ocell»
per l’altra, empresonant el saber en aquestes categories
tancades, anul·lant el coneixement màgic, negant matisos
a aquell ésser desitjat, aquell lleó-ocell… Fixa-t’hi, Gaston:
per què van pintar un lleó-ocell? Per què no una maneta,
un búfal? Per què?
Gaston: …
Valerie: Perquè aquell lleó-ocell es cruspiria la por, planaria
ferotge sobre els morts, mostrant que l’ànima humana
venç la mort perquè la seva imatge —que és el seu conei
-
xement— roman empresonada en el misteri d’una cova,
d’una tela, d’un Louvre…
Gaston: Jo t’entenc. Em sap molt greu el disgust de la senyora
Cecilia, i no estic gens d’acord que la comissaria del poble de
Borja, administrada precisament per homes de Neandertal,
si se’m permet el comentari lleugerament racista…
Valerie: I tant, i tant…
Gaston: …ara pretengui iniciar accions legals contra la
Cecilia Giménez. Em sembla una aberració i ja he signat
una petició al Facebook perquè no se l’acusi de res criminal.
Valerie: Jo també.
- 22 -
Gaston: Però d’aquí a incloure aquest error com a voluntat
artística hi ha un abisme. Una llacuna infinita que jo sóc
incapaç de travessar.
Valerie: I jo ho entenc. Però hem de trobar una versió intel-
ligent, sensible, que inclogui aquest meravellós accident,
aquesta acció que no té nom, aquest Ecce Mono, a les
pàgines del nostre programa universitari, hem de reconciliar
l’Acadèmia i l’Antiacadèmia amb els seus abismes interme-
dis, perquè tinc la sospita, Gaston, tinc la sospita que aquí
és on hi ha allò que estimem, allò que aspirem a definir
des que ens vam graduar, allò perquè ens hem format, allò
que perseguim i que hem decidit anomenar art perquè som
éssers penetrats de llenguatge, i perquè no podem tenir
el valor, el coratge del Neandertal per esprémer el fetge
d’un bisó, extreure’n les secrecions acolorides, i pintar-hi
a les parets dels nostres pisos miserables aquell lleó-ocell,
aquella criatura misteriosa…
Pausa llarga.
Gaston: No ho sé. Vaig un segon al lavabo.
Valerie es queda sola. Sense cap comentari, sense
fer un sol gest de més, treu l’espelma del canelobre
que hi ha damunt la taula, obre les cames delicada-
ment i se l’introdueix a la vagina, amb incomoditat,
sense desesperació, com qui s’arregla els cabells
per sortir millor en una fotografia.
Gaston torna.
No ha vist res.
Gaston: Així doncs?
- 23 -
Valerie: Així doncs, res. M’amoïna que quan entri avui a
fer la classe…
Gaston: Quin tema et toca avui?
Valerie: Res, una introducció al «Blanc sobre Blanc» de
Malevitch, que està…
Gaston: Uf, com ha envellit aquest tema…
Valerie: …que està, sí, una mica envellit, i que seran notícies
del segle passat per a uns alumnes que esperen una postura
clara de la nostra càtedra davant d’aquest atropellament,
davant d’aquesta aparició mística de la Cecilia Giménez…
Gaston: Et demano que no exageris. Mística?
Valerie: Com se’n diu, d’això, si no? Ja hi ha cues de cu-
riosos que pelegrinen al poble de Borja, sense cap mena
d’atractiu turístic tret de la catastròfica restauració de l’Ecce
Homo, ja s’han de fer cues davant d’aquella més que humil
parròquia, cues molt més llargues que per veure la Mona
Lisa saturada de japonesos al Louvre, que —per cert— està
envellint com un iogurt a fora de la nevera.
Gaston: I tu vols ser qui li doni el cop de gràcia, incloent
aquesta Santa Cecília en el cànon acadèmic, vols beatifi-
car-la, vols medievalitzar l’administració del sublim. Amb
quina autoritat, Valerie, per favor? I sobre quin marc teòric?
Valerie: Jo no vull donar cap cop de gràcia. Jo vull poder
respondre als meus alumnes. Jo no puc, com tu, plantar-me
davant d’una classe i dir: «No ho sé».
Gaston: Què m’estàs intentant dir?
- 24 -
Valerie: Res. Això.
Gaston: No, no. M’estàs intentant dir que jo sí que em puc
plantar sense problemes davant dels meus alumnes i dir
«No ho sé»? M’estàs acusant de fer gala de la ignorància,
d’oferir un model de laissez faire a tot un grup d’estudiants
d’història de l’art? És una acusació greu, Valerie, i em sem
-
bla que potser aquest no és l’àmbit per discutir-ho.
Valerie: En absolut, Gaston, no et posis d’aquesta manera.
Jo no he dit mai una cosa així.
Gaston: És el que ha semblat.
Valerie: No, no. El que dic és que jo potser no tinc l’ex-
periència suficient, com tu, per assumir aquestes llacunes
del sentit que permeten un pensament superador, aquesta
dialèctica de l’inaprehensible…
Gaston: No sé què és la dialèctica de l’inaprehensible.
Valerie: Perdona, potser m’estic expressant malament, és
l’idioma…
Gaston: Parlem perfectament el mateix idioma, Valerie.
Valerie: Vaja, sí, en principi. Nosaltres a Bèlgica, aquesta ca-
pacitat d’enfrontar el coneixement amb el no-coneixement
i forçar-ne una síntesi l’anomenem «dialèctica de l’inapre-
hensible», de l’impalpable… Aquesta capacitat d’allisar
l’arruga de la frontera —com tu bé dius— per tal que ja
no hi hagi cap divisió entre una cosa i allò que —capritxo-
sament— decidim denominar el seu contrari.
Gaston: Com vulguis, a França es diu igual i em sembla que
no entenc per què em surts amb aquest tema. Tu dius que
- 25 -
per mi la matèria s’ha tornat inaprehensible, que per mi és
impalpable, i que jo no tinc cap problema a assenyalar el
meu buit de coneixement davant dels alumnes? Que n’has
rebut queixes? Qui ha sigut? És per allò d’aquell noi que diu
que tinc no sé què en contra d’ell? És per això del Julien?
Valerie: Jo no en sé res, de cap Julien.
Gaston: Prou d’hipocresia, Valerie. Si vols saber com han
anat les coses, m’ho preguntes a mi i llestos.
Valerie: No, no en vull saber res, ni sé de què estàs parlant.
Gaston: Jo no tinc res a amagar.
Valerie: No, jo tampoc.
Pausa.
Valerie: Deu ser l’idioma. A Bèlgica, per exemple a les pa-
taques fregides els hi diem «frites», i vosaltres els hi dieu…
com els hi dieu a França?
Gaston: «Frites».
Valerie: Ho veus? Nosaltres els hi diem «frites».
Gaston: Sí, però perquè són diferents. Nosaltres agafem la
patata, la pelem, la fregim i ja està: «frites».
Valerie: Exacte. A Bèlgica diem «frites» quan s’agafa una
pataca, se li lleva la pela, es passa per oli bullent i se serveix.
Gaston: Et diré què en penso, perquè matem el tema. Estic
fart de l’excusa del llenguatge, del llenguatge com a malen
-
tès. Ja sigui per explicar la naturalesa d’un quadre que no
val el seu pes en merda de conill o per acusar el personal
- 26 -
d’abusar de la innocència d’un alumne com el Julien, que
ja té antecedents en altres càtedres… Que fàcil que és!
N’estic fart! Fart del pensament confús, especulatiu, de la
zona de frontera, on es diu el que es diu però no es pretén
ofendre ningú! Fart de l’excusa de la Vall de Luxemburg!
«Ah, jo no he dit el que he dit, el que passa és que a la Vall
de Luxemburg la paraula “pedòfil” significa “tio guai”»!
Pausa.
Valerie: Jo… no sé què dir-te. No n’estic al cas. Sóc bel-
ga. I tinc aquest problema real, sobre un assumpte real,
un punt de reflexió real en la història de l’art, que és la
matèria que pretenc ensenyar, centrant-me en el que és
contemporani i…
Entra
París, una alumna, acompanyada de Bernar-
do, el seu pare, un senyor molt enfadat.
París: Bon dia, professora. Professor, bon dia.
Valerie: Bon dia, París.
Valerie s’aixeca a saludar-los amb un cert esforç
incòmode, probablement per retenir l’espelma a
l’interior de la vagina.
Gaston: Bon dia.
París: Jo… els demano mil disculpes per molestar just a
l’hora de dinar, però realment no veig una altra manera
d’entendre… Vaja, no ho sé… Estic molt sorpresa perquè
havia posat moltes expectatives en aquesta assignatura i
crec que he complert sempre amb totes les premisses… i per
això no entenc el perquè d’aquesta nota a la meva tesina.
- 27 -
Gaston: Què has tret?
París: M’han posat un dos.
Gaston: Quina barbaritat.
Valerie: Vaja, París, no és la manera ni el moment…
París: Ja ho sé, i demano disculpes, però és que escric
aquest treball, de tres-centes pàgines, on he mirat d’unir
tota la biografia que vostès ens van passar i elaborar a més
una idea personal, arriscada però dins d’un marc acadè-
mic, agosarada però justificada amb cites bibliogràfiques,
críptica però autoexplicada amb quatre-centes vint-i-cinc
notes extenses a peu de pàgina… I de sobte, veig que he
tret un dos i que no hi ha cap indicació sobre quins han
pogut ser els meus desencerts…
Gaston: La tesi com es diu?
París: «El final de l’art: la revolució inconscient de Cecilia
Giménez de Borja a Saragossa o pintant amb mostassa
sobre el puré».
Valerie: Ja ho veus, Gaston…
Gaston: Deixa-m’hi donar un cop d’ull… (Fulleja la tesi.)
París: Sé que incorro en dues o tres exageracions, però
juro que són fruit d’un apassionament natural pel tema,
un tema que m’interpel·la directament, que m’obliga a
repensar el fonament d’això que fem…
Valerie: Que fem? A mi no m’hi incloguis, París, entre els
teus certificats de defunció de l’art contemporani.
- 28 -
París: No, no hi pretenc incloure ningú. Però em sembla
que la meva tesi és consistent, i que està justificada per la
seva pròpia lògica, com en una obra d’art contemporani,
prescindint potser de certs supòsits obsolets, que bé poden
haver servit per a una definició de l’art en la modernitat,
però que ara, en aquesta última modernitat (perquè a nin-
gú no li agrada pronunciar la paraula «postmodernitat»,
que ho vol dir tot i no vol dir res) val la pena de posar en
conflicte… Sobretot ara que la Cecilia Giménez acaba de
declarar que vol que li paguin per la seva obra…
Valerie: Com?
Gaston: Quan ha dit això?
París: Aquesta mateixa tarda. Que li paguin per la repro-
ducció indiscriminada de la seva imatge en aquest «museu
de píxels» en què s’ha transformat el món, les cometes
són meves i és l’expressió que he utilitzat a la pàgina 232,
potser avançant-me fins i tot a aquest increïble fet pel qual
la Cecilia reclama autoritat i autoria sobre l’Ecce Homo,
i avançant-me fins i tot a la maniobra especulativa de
l’agència de publicitat Milvueltas que l’ha contractada com
a directora creativa, posant-li a les mans una paleta de co-
lors oxidats, i obrint-li un compte de Twitter per demostrar
que no importa el que facis, si se situa a la frontera entre
allò que és artístic i allò que és un error, el mercat sempre
trobarà la manera de transformar-ho en diners, per tant, li
poden explicar al meu pare per què m’han suspès?
Valerie: Crec que aquesta no és la nostra funció.
Gaston: És directora d’art d’una agència de publicitat?
- 29 -
Valerie: Tant li fa! Com em puc adreçar, jo, al seu pare i
debatre amb ell qüestions com «El museu invisible» o «La
literalitat d’allò no dit»? A què es dedica el seu pare?
París: No, ell és una persona normal.
Bernardo: Tinc un restaurant portuguès, i què?
Valerie: Felicitats. El problema és que la seva filla ha confós
un simple accident amb un gir de paradigma…
Bernardo: Tres-centes pàgines, ha escrit. Tres-centes.
París: La quantitat no importa, papà.
Bernardo: Tres-centes.
Gaston: Ahà. El problema principal és que d’aquestes
tres-centes n’hi ha dues-centes noranta-nou que estan
malament. Se’n salva la pàgina del títol. Jo t’hauria apujat
la nota només per això de la mostassa.
Valerie: No ironitzem, Gaston. És un cas seriós que requereix
precisament el que parlàvem abans: un acord civilitzat entre
les parts acadèmiques i estudiantils d’aquesta universitat…
Bernardo: És perquè som estrangers? És això?
París: Papà…
Valerie: De cap manera. Jo mateixa també sóc estrange-
ra, sóc belga, i puc entendre la sensació en un cas així,
però el cert és que en aquest treball no hi ha res, no hi
ha contingut, no hi ha fonament, no hi ha fons… No em
puc creure que estiguem tenint aquesta conversa. Miri,
senyor. Fa molts, moltíssims anys, la cristiandat es va dividir
per sempre perquè uns senyors a Bizanci van suggerir que
- 30 -
representar déu en imatges era un sacrilegi, que la imatge
era, —com dir-ho…
Gaston: Massa pagana.
Valerie: …exacte, …per envasar allò diví.
París: Es diuen iconoclastes, papà.
Valerie: Així va esclatar una guerra visual que va destruir
milers d’obres d’art…
París: No eren obres d’art, eren publicitat!
Valerie: …i la seva filla suggereix, inspirada per una veïna de
poble, que ha arribat el final d’aquesta dialèctica impene-
trable entre representació i divinitat, i que la imatge divina
—devaluada ja per la seva mateixa repetició en sèrie— es
pot rebregar com un jersei vell i acabar empíricament amb
el problema dels iconoclastes, des de Bizanci fins a Warhol.
I si això és així, si aleshores qualsevol pot canalitzar la seva
fúria i rebregar les imatges de les coses perquè sí, trans-
formar el que no té un gran valor artístic i convertir-lo en
una altra cosa, en una altra que diu «sóc aquí»… Si «ser
aquí» és l’únic valor que se li pot reconèixer a l’obra d’art,
aleshores la carrera que la seva filla pretén fer, que té per
nom «Art», ha deixat d’existir, ha deixat de tenir nom, i
que jo sàpiga, Gaston, a Luxemburg no hi ha cap vall, però
esclar, els francesos no es prendran la molèstia d’agafar un
mapa i veure què hi ha més enllà d’Estrasburg i si la seva
filla no és capaç d’identificar les parts d’un esdeveniment
artístic i posar-les sobre paper en un francès llegible, jo li
suggereixo que vagi provant una altra cosa: odontologia,
enginyeria.
- 31 -
Bernardo: T’ho havia dit. Anem a casa. Ja ho veus, la teva
professora diu el mateix que jo.
París: No, papà.
Bernardo: Ara mateix t’apunto a alguna cosa útil.
París: No vull alguna cosa útil. Vull alguna cosa relacionada
amb l’art.
Bernardo: Doncs perfecte. Rentaràs els plats al restau-
rant fins que pensem què més saps fer. Cap a casa. (Als
professors.) À bientôt. (Va per sortir, però torna, decidit,
aguantant encara el colze de la seva atònita filla. Els parla
en portuguès tancat.) Els diré una cosa més. L’any 1974,
per raons militars, Portugal i Espanya van decidir mesurar la
seva línia fronterera. Tota. Des d’A Guarda i Caminha, fins
a Vila Real de Santo António i la Isla de Canela. Com que
tots dos governs desconfiaven molt, cadascun va prendre
mides pel seu compte. La línia fronterera és molt irregular,
i allà on els espanyols mesuraven una línia recta a la llera
d’un riu, a la distància entre unes pedres, els portuguesos
hi mesuraven una corba en ziga-zaga. Endevinin què va
passar. Tradueix-los.
París: No, papà, prou, és igual.
Bernardo: Els dos comptes diferien. Diferien molt. Mol-
tíssim. Més de 740 quilòmetres de diferència. Potser els
espanyols van ignorar els detalls inferiors als cent metres
d’allò que mesuraven sobre el terreny, potser els portugue-
sos —que tenim un petit país, que és preciós— estaven
preocupats per estendre al màxim possible el fil d’aquesta
frontera. Tradueix-los.
- 32 -
París: Mon pare diu que es necessiten unes matemàtiques
de goma per mesurar una frontera o per entendre Portugal.
Bernardo: Mesurar no serveix per res quan els que prenen
les mides no s’han de posar d’acord.
Se l’endu per la força.
Silenci. Ha passat quelcom de gravíssim.
Valerie: Vaja. Jo… jo em temo que…
Gaston: No diguis res.
Valerie: Entesos.
Gaston: Li has arruïnat la vida a una persona. Millor que
no diguis res.
Valerie: Entesos. Ara no diré res.
Gaston: A una persona contemporània. Li has arruïnat la
vida.
Valerie: Tens raó. He fet una destrossa. La meva creença ha
fet una destrossa. I no m’ha aturat ningú. Potser aquesta
noia no serà especialment brillant. Però aquesta noia és
contemporània. És més contemporània que tu i que jo.
Quan tu i jo ja no siguem capaços d’entendre les imatges,
ella encara sabrà mirar. Els seus fills es riuran de nosaltres.
Tot els qui han de venir ja se n’estan rient. Som els burgesos
de barret i vano que fugen de la primera sala de cinema
quan veuen arribar el tren a la pantalla. ¿És per a això que
em vaig formar, que vaig discernir, que vaig classificar, que
vaig traçar línies, que vaig separar les coses amb aquestes
línies? ¿És aquest mateix buit que ara sento aquí el que
ha empès l’home a pintar, a resoldre les dimensions de
- 33 -
la perspectiva, a imaginar capritxosament que el vermell
complementa el verd, i viceversa?
Gaston: No diguis res més.
Valerie: No. És el que toca. Però després, més tard, la set-
mana vinent, el dilluns dia 20 a tot estirar, caldrà trobar
una solució. I jo no la tinc.
Gaston: No, jo tampoc.
Silenci.
La llum baixa lentament sobre ells.
Rafael Spregelburd
Coïmbra / Buenos Aires,
entre el 10 de setembre de 2012
i el 20 de gener de 2014
L’obra en procés forma part de l’espectacle Cèl·lules teatrals:
màquines per produir catàstrofes, que en format de taller es
va presentar en francès amb els actors de L’École des Maîtres.
.
- 35 -
FRONTEX
de Falk Richter
Traducció d’Albert Tola
PERSONATGES
LA DONA
L’HOME
Nota del traductor: he intentat en la mesura del possible res-
pectar les llicències gramaticals i tipogràfiques de l’original.
Responen a una voluntat dramàtica explícita.
.
- 37 -
la dona: Digue’m
l’home: Sí?
la dona: Estàs bé?
l’home, pausa breu: Sí.
la dona: …va bé, vull dir… estàs bé?
l’home: Com? Sí, és clar
la dona: A tu tot
l’home: Com? Sí
la dona: Tu tot correcte
l’home: Jo? Com? Sí
la dona: Segur?
l’home: Com?
la dona: N’estàs segur?
l’home: Sí
la dona: Del tot segur
l’home, pausa breu: Com? Sí
la dona: Ahà
- 38 -
l’home: Sí.
la dona: Llavors no passa res?
l’home: Com? No
la dona: Res.
l’home: Què vols que em passi? No
la dona: Tot correcte?
l’home: Com?
la dona: Tu?
l’home: Sí
la dona: Bé
l’home: Sí
la dona: Ahà
Pausa.
Vine cap aquí
l’home: Com?
la dona: Simplement vull que vinguis cap aquí
l’home: Si sóc a prop
la dona: No, vine… més a prop
l’home: Sí
la dona: Mira’m per una vegada
l’home: Però què passa?
la dona: Simplement vull que em miris, sí?
- 39 -
L’home ho fa.
Què vols?
l’home: Com?
la dona: Què passa?
l’home: Deixa’m
la dona: No, mira’m per una vegada
l’home: Sí
la dona: Aquesta mirada, hi ha alguna cosa… no sé què
és, però… hi ha alguna cosa…
l’home: No
la dona: Diferent
l’home: Com?
la dona: Estàs diferent… Hi ha alguna cosa diferent.
l’home: No.
la dona: Alguna cosa ha canviat.
l’home: Dins meu, no, res ha canviat.
la dona: Segur?
l’home: Com?
la dona: Si n’estàs segur?
l’home: Jo?
la dona: Torna’m a mirar.
L’
home ho fa.
És tot…
- 40 -
l’home: Com?
la dona: És tot com hauria de ser?
l’home: Sí, com?, és clar
la dona: És tot com hauria de ser?
l’home: Tot és com hauria de ser.
la dona: Tal com ho dius no sona gaire convincent, torna-
ho a dir.
l’home: Tot està bé, tot és com, tot és
la dona: Estic amoïnada.
l’home: No cal que ho estiguis.
la dona: Estic amoïnada per tu.
l’home: No, no ho estiguis.
Pausa breu.
la dona: Sents els… trets?
l’home: Com?
la dona: Em pensava, que tot això s’havia acabat, però
Pausa breu.
naturalment que no, cada cop s’acosta més, cada dia i jo
Ella calla, se sent una remor suau.
Trets.
l’home: No.
la dona: No els sents?
- 41 -
l’home, insegur: No, aquí tot està en silenci… oi?
la dona: S’està cremant alguna cosa allà? Està sent cremada
alguna cosa allà? És… molt a prop d’aquí, oi?
l’home: No.
la dona: Cada cop és més a prop.
Pausa breu, se sent remor d’onades.
l’home: Que bonic.
la dona: Ja tornen a posar la remor, això vol dir que, que
l’home: No.
la dona: I tant que sí, això vol dir, que… quan posen les
onades, ho fan perquè no sentim els crits, els trets, perquè
en algun lloc algú ho ha tornat a intentar
l’home: No, això és el que es diu, però això no és així.
Riu.
Aquestes són onades de debò.
la dona: Però aleshores on és el mar?
Pausa breu.
Quan posen el so d’onades, llavors
l’home: Ho fan, perquè sona bonic, perquè tranquil·litza,
perquè és bonic, perquè el sol es pon i simplement com-
bina bé… tot i que encara no tenim un mar, aviat, aquí,
ens en construiran un, és només qüestió de diners i… de
si obtenen els permisos per al trasllat, però
la dona: Ja no estem segurs aquí, oi?
- 42 -
l’home: I tant.
la dona: De nit hi ha gent que salta el mur, o algú els
deixa entrar… Algú de la colònia deixa les portes obertes
de nit i…
l’home: Xxt, va, escoltem una estona les onades i
la dona: Mira’m per una vegada.
l’home: Sí.
la dona: Mira’m a la cara.
l’home: És el que estic fent.
la dona: Ben intensament.
Ell la mira.
No ets tu, oi?
l’home: Com?
la dona: El qui deixa la porta oberta a la nit?
l’home: Jo?
la dona: Ja no n’estic segura.
l’home: Jo?
la dona: Algú, aquí, aquí a la colònia, és el que diuen,
algú… es veu que hi ha gent que entra a través del clave-
gueram o que es deixen caure des de l’aire, jo no ho sé,
això és el que diuen, ningú ho diu oficialment, però… els
trets, no me’ls puc estar imaginant, o i… de nit hi ha gent
vagant al voltant de les cases, això abans no era així, és
que ningú no pot dormir o són de debò gent de fora? Però
com s’ho fan? Com s’ho fan per entrar? Hi ha d’haver algú
- 43 -
que, o això és el que diuen, algú que… Ja no estem segurs
aquí… Ets TU qui deixa la porta oberta? No ho fas això,
oi? Tu no, oi? No ho sé… dormo tan poc darrerament, i les
pastilles, les… ja no ajuden, però jo… jo tinc… somnis tan
estranys ara, jo… et miro a la nit i… però jo sé… que no
ho somio, no tinc la sensació que sigui un somni, perquè
quan em desperto i miro al meu costat, llavors… no hi ets
o… no, llavors… Tu tot correcte?
l’home: Jo? Sí.
la dona: No ha canviat res?
l’home: No
la dona: Només pensava, saps, dóna la sensació que
l’home: Calma, tot va bé
La besa.
la dona: És estrany
l’home: Què?
la dona: Fas petons de manera diferent.
l’home: Com?
la dona: No ets tu. Alguna cosa… ha canviat que… no
ho sé, però
l’home, la torna a besar: Tot va bé, tot és com ha de ser,
no sóc
la dona: Diferent, però en canvi sí que t’hi trobo.
l’home: No.
- 44 -
la dona: Ho noto, alguna cosa et passa… Però què? Què és
exactament? On és el meu marit? On és? Quan t’observo,
ja no el trobo, jo
Pausa breu.
Te n’adones? De cop i volta tot està tan en silenci, primer els
trets, després les onades, i llavors silenci absolut, escolta…
l’home: No són trets, són nens que juguen.
la dona: Ahà, i a què juguen si es pot saber?
l’home: No ho sé, ells
la dona: I per què s’enganxen a les cinc de la matinada a
la tanca amb els ulls esbatanats? Com es diu aquest joc?
l’home: No ho sé, són accidents, de vegades passa, el…
la dona: Calla, sents?
l’home: Quan per fi construeixin el mar, llavors sí que es-
tarem segurs.
la dona: Llavors el travessaran nedant i… Ahir vaig pujar
a la teulada.
l’home: Que vas fer què?
la dona: Vaig pujar a la teulada.
l’home: Se suposa que això… no està previst, oi?
la dona: Eren les cinc del matí i vaig mirar cap a l’altra
banda.
l’home: Ah, sí?
la dona: Saps que això d’aquí és un eixam de gent a la nit?
- 45 -
l’home: Un eixam?
la dona: Ningú dorm, els carrers són plens de gent que
corre.
l’home: Potser són ombres, les ombres dels arbres.
la dona: Però els arbres no surten corrents si els llances
pedres.
l’home: Que vas… com?
la dona: Et vaig veure.
l’home: A mi?
la dona: Sí, a tu… donant voltes a l’altra banda, volies treure
el cotxe d’allà, però no el vas trobar… donaves voltes davant
la porta, tot sol, buscaves el cotxe, però no el vas trobar,
l’havien cremat, havien cremat tots els cotxes, i tu buscaves,
però els cadàvers dels cotxes cremats semblaven tots iguals,
i no te’n recordaves d’on l’havies aparcat o si REALMENT
l’havies aparcat en algun lloc, no podies recordar res, res
de res, donaves voltes en la foscor, i volies tornar a entrar,
però havies oblidat el codi, i aleshores vas donar voltes en
cercle entre els cotxes en flames i cridaves, així com si res.
l’home: Ahà.
la dona: I quan m’he despertat estaves estirat al meu costat,
però jo no et podia sentir, encara eres… allà a fora entre
tots aquells morts.
l’home: Ah, sí?
la dona: Alguna cosa s’ha perdut… pot ser?, ha canviat
alguna cosa, però no té res a veure amb mi, oi?
- 46 -
l’home: Amb tu?
la dona: No dorms.
l’home: Com?
la dona: Estàs cansat, però no dorms… T’estàs estirat al
meu costat i… Què et passa? Més exercici?
l’home: Com?
la dona: No hauries de fer més exercici?
l’home: Jo?
la dona: Sortir de tant en tant al vespre, anar a passejar
una estona al llac amb el gos.
Pausa breu.
l’home: No tenim cap gos.
la dona: Doncs lloguem-ne un, es poden llogar tota mena
de coses aquí, o n’encarreguem un, si no.
l’home: No, no vull cap gos.
la dona: També podries cavar al jardí amb els veïns.
l’home: Això és… Ja hi ha empleats llogats per a això… no
està previst que nosaltres ens posem a cavar al jardí, així
com si res, si tothom ho fes, llavors
la dona: Aguanta’m.
l’home: Com?
la dona: Aguanta’m, si us plau.
l’home, l’aguanta una estona: Així està bé?
- 47 -
Pausa breu.
la dona: Ens ho podem dir tot, eh, no hem de tenir secrets
entre nosaltres, oi? No ens fa cap falta.
l’home: No.
la dona: Si alguna cosa no funciona, ens ho diem, no?
l’home: Sí.
la dona: Si alguna vegada no vols dormir amb mi, si no en
tens ganes, llavors… no cal que ho facis…
l’home: Però sí que ho vull, vull dir, vull dir que m’agrada
fer-ho, o sigui, jo
la dona: Sí?
l’home: No, que… per mi està tot correcte, tal com havíem
quedat, cada dues setmanes…
la dona: No cal que ho facis si és un esforç molt gran.
l’home: Però no és un esforç tan gran, vull dir, que… no,
cada dues setmanes… Al cap i a la fi també ho necessitem,
vull dir que nosaltres… tu també, oi?
la dona: Per mi no passa res si de tant en tant et dónes un
descans, de debò… el meu cos, és clar, ho entenc, aviat
en faré quaranta… i el cos ja no…
l’home: Prou
la dona: No, no, ho entenc, ja ho entenc… el meu cos és
Riu de manera una mica forçada.
I el teu, bé, i el teu és
- 48 -
Es palpa el cos, es fixa en algunes zones més de-
tingudament i riu.
En algun moment això acaba sent així, tampoc és greu, ens
hi acostumarem saps?, és clar, el
Pausa.
Només és que, només és que… no cal que siguis feliç amb
mi, tampoc cal que em facis feliç, tot correcte fins aquí, no
tinc expectatives tan… Però tu també hauries…
Pausa breu.
… d’anar a treballar.
l’home: Com?
la dona: Si no ho fas… si demostres allà el mateix interès
que aquí, llavors
l’home: Jo? No, què
la dona: Només dic que hi hauries de tornar.
l’home: Però si ja hi vaig.
la dona: El teu cos hi va.
l’home: Com?
la dona: No estàs present i això… ells ho noten… Et manca
alguna cosa… No tens alegria. Han trucat.
l’home: Han trucat?
la dona: M’han trucat demanant per tu.
l’home: Sí?
la dona: Volen saber si està tot correcte en relació amb tu,
estan amoïnats, tots estan molt amoïnats per tu.
- 49 -
l’home: Ah sí?
la dona: Sí, tots, la direcció, l’equip, tots.
l’home: Ahà.
la dona: Sembla que no et quedin forces.
l’home: Però jo
la dona: Sembla que vagis enrere.
l’home: No.
la dona: Ja no aportes la
l’home: Què, naturalment, jo
la dona: Rendeixes menys.
l’home: No.
la dona: És el que diuen.
l’home: No és veritat, ho faig tot exactament com… com
sempre, jo
la dona: Però alguna cosa ha canviat.
l’home: No.
la dona: El teu rendiment ha baixat, ho han calculat.
l’home: No pot ser.
la dona: I tant.
l’home: No.
la dona: I volen saber per què.
l’home: Ho faig tot com sempre, rendeixo exactament com
abans.
- 50 -
la dona: Però sense alegria.
Pausa.
Ja no tens alegria, ja no ESTIMES… la teva feina com abans
i això… això ho noten i es demanen per què. La feina
continua sent la mateixa, per tant, fa l’efecte que et passa
alguna cosa a TU.
l’home: Tinc alegria.
la dona: I volen saber què s’hi pot fer.
l’home: Tinc ALEGRIA.
la dona: Han fet un parell de reunions amb l’equip per
aquest motiu, han demanat aquí i allà… i també aquí, a
la colònia, han preguntat als veïns… han estat mirant la
teva avaluació en vídeo, totes les estadístiques dels darrers
quinze anys.
Pausa breu.
l’home: Com?
la dona: Diuen que gairebé ja no rius… que la feina ja no
t’estimula, que et limites a executar-la… titubejant i que
mires molt per la finestra, de tres a quatre minuts per hora
de mitjana. Tendència ascendent.
Pausa breu.
Què hi busques?
l’home: Jo
la dona: A les altres persones ja no els agrada estar amb
tu en una habitació, al vespre sembles… cansat… sempre
ets l’últim a sortir de l’oficina, però… què hi fas? El teu
- 51 -
rendiment ha baixat… els clients ja no volen concertar una
cita amb tu, cada cop en tens menys.
l’home: Si això no és
la dona: Un 3,45 per cent menys que el mes passat
Pausa.
Un 4,13 per cent menys que el mes anterior. Ja no dius
acudits, sempre t’havia agradat explicar acudits, per què
ja no n’expliques?
l’home, insegur: Sí que n’explico.
la dona, agafa un full de paper amb unes gràfiques: Un 17
per cent menys que el mes anterior. Un 23 per cent menys
que en el mateix mes de l’any anterior.
l’home: Jo
la dona: Per què no expliques un acudit?
l’home: Com? No.
la dona: Vinga, fes-ho.
l’home: Ara?
la dona: Sí.
Pausa llarga, ell comença, però s’atura després de
les primeres paraules de l’acudit.
l’home: Arriba un i…
S’interromp, pausa breu.
Arriba
la dona: I cantaves.
- 52 -
l’home: Com?
la dona: Abans… cantaves a la feina i… ja no ho fas.
l’home: Que sí, jo
la dona: Canta.
l’home: Com? No.
la dona: Canta.
l’home: Ara?
la dona: Sí.
l’home canta en veu baixa, calla.
l’home: Jo
la dona: Va, cantarem tots dos.
l’home: Deixa’m.
la dona: Sí, va, ara practicarem tu i jo, vinga.
l’home: Deixa’m, no podem… menjar alguna cosa, eh?
la dona, comença a cantar I want to live: Espera que ell
canti la segona estrofa, ell no ho fa, però segueix cantant
I want to give
L’espera.
Vinga, va.
l’home: I’ve been a miner for a heart of gold
la dona: Has faltat a unes quantes excursions, on eres?
l’home: Hi era.
la dona: No, hi has faltat.
- 53 -
l’home: Per què creus això?
la dona: HO SÉ, m’han trucat, m’ho han dit… Ho sé.
Consulta un feix de papers.
Ho sé tot, Déu meu senyor, saps el que estàs fent?… jo tam
-
bé me n’hauré d’anar si tu no… ja no ho aconseguiràs, no
passaràs a la ronda següent… ells… han inspeccionat tots
els teus documents, han tornat a repassar-ho tot, també les
teves proves d’aptitud, creuen que potser has estat donant
dades falses, tenies un resultat tan estable, un resultat tan
de primera i ara, si segueixes així, ells…
la dona: De què parles mentre somies?
l’home: Jo, de res.
la dona: T’escolto.
Pausa breu.
Ho apunto.
Pausa breu.
l’home: Que fas què?
la dona: Ho apunto… prenc nota… li he demanat a l’Ste-
fan si
l’home, com una paraula estrangera: «Stefan»?
la dona: El teu amic, fa tant que us coneixeu, vaig pensar
que potser ell podria
l’home: El conec de fa sis mesos.
la dona: Però sempre esteu junts.
l’home: Seiem l’un davant l’altre a l’oficina.
- 54 -
la dona: Sí, però vosaltres
l’home: De vegades anem a fer junts… exercici, però
la dona: Que FAS què? Com? Saps el temps que hem
necessitat per arribar fins aquí? Per aconseguir aquesta
casa, la teva feina, la propietat aquí a la colònia, tothom
vol venir aquí i pràcticament no hi ha places vacants, per fi
una escola per al noi, per fi dormir tota la nit, tranquil·litat,
arbres, avingudes, distàncies curtes, res d’arrossegar-se
durant hores dins la ciutat a primera hora, perdre el tren,
si és que funciona, quedar-se encallat durant hores qui sap
on amb el cotxe, no arribar mai on volíem anar, sempre a
contrarellotge, sempre frustrats, és tan tranquil això, tenim
un aeroport particular, aquí, ens vénen a recollir al matí, ens
porten allà on haguem d’anar, aquí hi ha persones amb els
mateixos in