.
.
.
FUM
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: octubre del 2013
© del text: Josep Maria Miró
© del pròleg: Esteve Miralles Torner
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Il·lustració portada: Fèlix Arola
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-
Dipòsit legal: T-
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
La direcció d’aquesta col·lecció compta amb la col·laboració de:
Carles Canut (Fundació Romea per a les Arts Escèniques)
Toni Casares (Sala Beckett)
Joan Pascual (Zona Zàlata)
Toni Rumbau
FUM
Josep Maria Miró
.
- 7 -
MISTERI, CONTUNDÈNCIA, PARADOXA
A
punts
sobre
un
teAtre
d
idees
sense
por
de
lA
complexitAt
«M’agrada molt anar pel carrer
o anar pels llocs i veure, fixar-me en la gent»
1
Josep Maria Miró
Per viure amb una certa dosi de felicitat —de sensació
de ser qui vols ser i de ser on vols ser— calen condicions
externes (uns mons) que acompanyin, però també fan
falta idees que ens ajudin a sentir-nos com a casa. És a
dir, que ens ajudin a qüestionar el món, sense que el
món ens faci sentir qüestionats. És a dir, sense que el
món ens evidenciï (íntimament) que el mirem amb idees
tramposes.
1
Les idees tramposes són al cor del teatre de Josep Maria
Miró (Prats de Lluçanès, 1977). O més precisament: el
despullament de les idees tramposes. És un teatre que
1 porta, J. (2008) «Josep Maria Miró i Coromina» [Entrevista]. Web/Televisió:
Adaptation, Xip TV/JP Produccions, http://www.xiptv.cat/adaptation/capitol/
josep-maria-miro-i-coromina [Consulta: 26/8/2013]
- 8 -
retrata la infelicitat, i per això mateix gosaria dir que és
un teatre amb una aspiració terapèutica, guaridora. Les
idees tramposes tenen força, tanta força, perquè són
idees socials —normalitzades—, i despullar-les implica
posar-les en dubte, i presentar-les en aquelles situacions
en què evidencien la seva fragilitat. Són idees (maneres
de veure el món, de veure els altres, de veure’ns al mirall)
que actuen socialment, que conformen una societat
que les incorpora acríticament, però són idees que
s’exerceixen individualment. En gestos individuals. En
decisions íntimes, o en àmbits privats normalment no
exposats a la mirada pública, ni al debat crític.
Amb sentit moral, però sense moralitzar, Miró i
Coromina ens interpel·la com a individus: situa el focus
sobre espais de decisió personals. I opera un miraclet
literari, si es pot dir així. Aquest: tot i reconèixer que
l’individu contemporani ha estat desposseït del poder
de l’acció política determinant, Miró troba maneres de
recordar-nos que conservem un poder inalienable. És
un poder petit, però que, per agregació d’altres poders
petits veïns, configura el món.
El teatre de Miró i Coromina ens responsabilitza
(i ens qüestiona), però alhora ens retorna als ulls —i al
cap— el poder petit, i decisiu, de la nostra responsabili-
tat personal. Diagnostica, i suggereix —sense dogmes—
una via. La de les idees: la de fer-les conscients. La de
fer conscients les trampes que contenen.
2
Una de les idees que em ronda aquests mesos últims
és la que acompanya la noció d’anamnesi. Més con-
- 9 -
cretament, rumio sobre la idea del dret a l’anamnesi. I
alhora, és clar, en la contrapartida de l’anamnesi com
un deure fèrtil.
El Diccionari de la llengua catalana (IEC)
2
acull dues
accepcions del terme. La segona és certament tempta-
dora: «Tornada a la memòria de les idees dels objectes
oblidats». Però és el primer sentit, més directament mè-
dic, en part, el que m’ocupa: «Part de la història clínica
d’un malalt que recull, d’ell mateix o d’altres persones,
els antecedents familiars, fisiològics, patològics, etc.,
amb vista a la diagnosi».
La culpa de les meves reflexions privades sobre
l’anamnesi és del metge polonès Andrzej Szczeklik,
autor d’un assaig lluminós (que cal llegir) sobre la
medicina contemporània i, per tant, sobre el món que
ens envolta, fet de ciència i cultura en proporcions
millorables. El llibre es titula, en castellà, Catarsis
3
. I
quan Szczeklik es refereix a l’anamnesi, i en destaca la
importància (decisiva) per a la tasca mèdica, la defineix,
més planerament, com «la primera conversación con
el enfermo».
En suma, el metge entra en contacte per primer
cop amb el seu pacient, i ha d’assegurar-se de crear un
espai comú per entendre’l, i fer-se entendre, adequada-
ment. Es tracta, doncs, de dedicar un temps de qualitat
a identificar el llenguatge (el sistema de sentits) del seu
interlocutor, i a verificar que la comprensió mútua és
correcta. Sense una bona anamnesi, ens ve a dir Szc-
2 institut d’estudis Catalans. Diccionari de la llengua catalana. Web: http://dlc.
iec.cat, Segona edició [Consulta: 2/9/2013]
3
szCzeklik, A. Catarsis: Sobre el poder curativo de la naturaleza y del arte.
Barcelona: Acantilado, 2010, 207 p.
- 10 -
zeklik, és difícil un bon diagnòstic. I és, per tant, molt
improbable la curació.
No existeix —perquè no és possible— cap forma
de comunicació humana sense un procés d’anamnesi.
Totes les interaccions socials s’inicien, i s’edifiquen, so-
bre un procés ineludible de comprensió de l’altre: ben
fet o mal fet, honest o deshonest, fluid o tortuós, l’èxit
d’aquest procés condiciona finalment com hem comu-
nicat (i què hem entès, i què no) en realitat. Conscient
o inconscient —majoritàriament és inconscient—, el
procés és ineludible.
I és fascinant: teatralment, vull dir. I Miró Coromina
ho sap, i en escena (o en el relat indirecte que, en esce-
na, se’n fa) té una certa estimació per les converses de
primera vegada. Pels primers encontres: quan tot està
per fer, i cada pas —cada rèplica— es dibuixa sorprenent
com en un full en blanc, obert a formes impredictibles.
Pot ser una dona occidental que ha perdut la vista i
parla, per primer cop, amb un desconegut davant d’una
casa abandonada del Tercer Món. Pot ser el pare que
entra en un local nocturn d’homes mig nus i sexe fàcil,
i ha de descobrir qui pot ajudar-lo a trobar el seu fill en
quartos foscos. O pot ser, de manera indirecta, el marit
jove que explica a la seva esposa jove com s’ha fet amic
d’un indigent; com ha iniciat l’amistat. (Són instants,
respectivament, de La dona que perdia tots els avions,
de Gang Bang i de Nerium Park.)
Però no parlo d’anamnesi, en relació amb Miró Co-
romina, ben bé per això. En parlo per dos altres motius.
El primer, sí, té molt a veure amb aquestes escenes de
personatges que s’acaben de conèixer, però també afecta
- 11 -
(i això és clau) les escenes entre personatges que, malgrat
conviure, no s’acaben de conèixer. Potser perquè estan
canviant a un ritme més ràpid que la comprensió del
canvi, però segurament també perquè els personatges
de Miró Coromina viuen habitualment en una zona de
dubte, d’incertesa insalvable, d’anamnesi insuficient; de
resistència a l’anamnesi, de desinterès potser.
No saben si s’entenen del tot, si es coneixen prou
bé, si els implícits amb què es relacionen són encara fa-
cilitadors, o adequats, o no. I, en aquest marc d’incertesa
(de confiança estantissa), Miró Coromina sol enfrontar
personatges càndids —no conscients, del tot, de què els
passa— amb personatges que gestionen amb ple control
les seves paraules i els seus silencis. A Fum, per exemple,
les escenes entre Eva i Laura són èxits d’aquesta mena
d’enfrontaments. (O entre Jordi i Hèctor a El principi
d’Arquimedes.) Però atenció: tots manipulen els altres
—o ho procuren— al seu favor. I no és clar que els menys
conscients de les manipulacions que practiquen siguin,
moralment parlant, els més honestos.
Miró Coromina, subtil, marca la diferència entre els
que en són conscients i els que (encara) no. És una distin-
ció moral que l’espectador ha d’afrontar: tant la maldat
com la intel·ligència formen part de l’àmbit de la cons-
ciència. Però no cal córrer a equivocar-se, sembla dir-nos
el dramaturg. Cal distingir, moralment, si la immoralitat
és en les provocacions sarcàstiques inquietants, o en
les assumpcions càndides tranquil·litzadores. Cal temps
per pensar, per entendre… No per amagar-se (i guanyar
temps), sinó per prendre una postura ideològicament
sòlida: sense vels ocultadors, ni certeses de segona mà.
- 12 -
Cal prendre postura, sembla dir-nos, en primera
persona.
Des de la inseguretat de les percepcions. Des del
desconeixement dels nivells de consciència dels per-
sonatges observats respecte dels seus actes. Des de la
prudència de no jutjar amb pressa i prejudicis, i des de
la valentia de no refugiar-se en la indiferència.
Això val per als personatges barcelonins de Fum
que observen una revolta (en un país sense lleis que
prohibeixin fumar als hotels). I també val per als lec-
tors-espectadors de Fum.
I aquest és, de fet, el motiu per parlar d’anamnesi,
en relació amb el teatre de Josep Maria Miró: el dret (de
les obres) i el deure (dels lectors-espectadors) a una bona
anamnesi. És a dir: el dret dels textos dramàtics a ser ben
compresos, i el deure (adquirit lliurement) dels especta-
dors de continguts artístics d’identificar i verificar, abans
de res més, el sistema de sentits que cada text proposa.
És a dir: el deure hermenèutic —diguem-ho així— de
voler comprendre bé, i d’estar obert a una interpretació
creativa, no mecànica, de cada obra.
És un joc d’acord comú. L’autor es compromet a
intentar no decebre; l’espectador es presta a deixar-se
modificar. És, sí, el joc conegut que proposa, almenys
des del segle XIX, l’anomenat art modern. No és un
joc nou, però sí un joc fortament desqualificat: per
l’assumpció neoliberal que l’únic àmbit de l’art, en
l’àmbit suposadament únic del mercat, és el de la
dissolució en les regles de l’entreteniment absorbent.
4
4 Miró Coromina ho explica així: «És un moment molt difícil en moltes coses. A
vegades faig esforços per no contaminar-me de la negativitat general. Hem
- 13 -
Bona anamnesi… Cal, doncs, un temps de qua-
litat per a la comprensió. I cal adonar-se que l’obra ja
inclou aquest temps, i que l’obra es completa amb la
comprensió.
3
Vet aquí, doncs, per a mi, les raons de ser d’un pròleg
per a una obra com Fum. Vull dir, per a una obra que
no necessita pròleg.
No cal, sobretot, ajudar a interpretar l’argument
de l’obra, perquè l’escriptura de Miró Coromina és
sempre, argumentalment, diàfana. Però tampoc cal,
penso, contextualitzar l’obra, perquè qualsevol lector
contemporani mínimament informat sabrà entendre les
referències d’actualitat que l’obra conté. (I perquè Miró
Coromina ha dotat l’obra d’un nivell de referencialitat
incompleta, que ja li ha semblat suficient.)
I, per últim, en aquest pròleg, no cal oferir pistes
per a la construcció del sentit de Fum, perquè els textos
de l’autor estan pensats perquè el sentit sorprengui els
espectadors. Que descobriran, finalment, que el sentit
ja el duien dins.
L’objectiu d’aquest pròleg, fins ara sense dir-ho,
i des d’ara explícitament, serà contribuir a esbossar
creat un sistema pervers que se’ns està menjant però ara és un moment per
demostrar que les coses es poden fer d’una altra manera i millor. També crec
que és un moment perillós perquè pot semblar que només és bon teatre
aquell on els números quadren. […] Però sobretot que la rendibilitat no
sigui una excusa per marginar un tipus de teatralitat.» A: pallarès, A. (2012)
«Vull que l’espectador es posicioni» [Entrevista]. Web: El Núvol, 29/7/2012,
http://www.nuvol.com/entrevistes/josep-maria-miro-i-coromina-vull-que-
lespectador-es-posicioni/ [Consulta: 26/8/2013]
- 14 -
la poètica —la teoria artística— continguda en la
dramatúrgia de Josep Maria Miró. Serà, doncs, un
intent provisional, temptatiu. I espero que serà útil per
ajudar a entendre quina mena d’autor és, i no és, Miró
Coromina.
Fa uns anys vaig escriure això: «Josep Maria Miró
assumeix el risc d’escriure cada obra amb l’estil i la
dramatúrgia que li correspon (sense fabricar-se un estil
personal, comercialment reconeixible), i també perquè
assumeix el risc de no situar els conflictes en l’àmbit
dels sentits culturalment ja consensuats».
5
A grans
trets, considero que aquesta afirmació conté encara
una veritat innegable (la voluntat d’adequar l’estil a la
naturalesa singular de cada conflicte dramàtic), però
també em sembla que les obres posteriors a El principi
d’Arquimedes confirmen que, per decantació, en aquest
moment (per més endavant, no gosaria descartar res),
l’autor ha destil·lat els recursos de la seva escriptura
diversificada, i ha fet una certa opció d’estil.
Però tot em fa pensar que l’estil autoral no ha
estat el punt de partida, sinó un punt d’arribada de la
consolidació, com deia, d’una poètica, d’una proposta
teatral bastida sobre el convenciment. Sobre l’auto-
consciència de quina mena d’instrument, penso, està
preparat per ser com a dramaturg. Hi insisteixo: ha
destil·lat. Ja no pretén demostrar tot el que és capaç
de fer; vol fer brillar, en canvi, austerament, just el que
sent que necessita.
5 Miralles, E. (2012) «El principi d’Arquimedes torna, ara a la Villarroel». Web:
El Núvol, 30/7/2012, http://www.nuvol.com/critica/humanisme-radical-josep-
maria-miro/ [Consulta: 26/8/2013]
- 15 -
¿Quina ha estat, doncs, la destil·lació de Miró
Coromina, almenys des de Gang Bang (l’obra en conjunt
potser no ho deixa veure, però les escenes una a una,
per a mi sí) i fins a Fum?
Ara sabem que estem al davant d’un autor teatral.
Sabem que escriu i sabem que dirigeix el que escriu, i
que li agrada fer-ho —no per cap fonamentalisme, ni
per cap actitud simplista— perquè la posada en escena
li permet reafinar l’escriptura. Miró Coromina ha afirmat:
«La direcció i la dramatúrgia per a mi van molt lligades,
perquè les exerceixo simultàniament i això fa que sovint
quan escric ja ho faig pensant en la posada en escena,
de la mateixa manera que quan dirigeixo, en ser l’autor
mateix, em permeto reescriure, tallar, canviar…»
6
Però
també ha dit: «Yo no pienso que el autor sea el mejor
director de sí mismo aunque yo me lo paso muy bien
dirigiéndome».
7
També sabem que Miró Coromina entén perfec-
tament que el teatre escrit és literatura. Vull dir, que és
conscient de la convivència indestriable de codis diversos
en una posada en escena, però que cap altre llenguatge
aporta a l’obra escrita més dosis d’ambigüitat necessària
—de qualitat artística— que el llenguatge verbal. I que,
per tant, com amb Pinter o amb Benet i Jornet o amb
Cunillé, cal que l’obra literària sigui la formalitzadora
primera i final de qualsevol proposta dramatúrgica: és
6 «Josep Maria Miró, dramaturg i director de teatre» [Entrevista]. Qestudio.
cat. Web: Fundació Pere Tarrés, http://www.qestudio.cat/josep-maria-miro-
coromina-6893/ [Consulta: 26/8/2013]
7
díaz, C. (2012) «Maneras de vivir el principio de Arquímedes con Josep Ma
Miró Coromina». Web: Revista Almiar, 30/6/2012, http://www.margencero.
com/almiar/entrevista-osep-maria-miro-coromina/ [Consulta: 26/8/2013]
- 16 -
conscient, penso, que rarament cap producció teatral
de base verbal no anirà mai més lluny ni més a fons del
que, per si sola, hagi estat capaç d’anar la peça literària
que la basteix.
Pel meu gust, en els textos mirocorominians, la
qualitat literària s’edifica sobre els equilibris interns i
mutus de tres elements: la precisió i la subtilitat lingüís-
tica dels diàlegs; la consistència narratològica (espais,
personatges, conflictes) de cada escena, i finalment les
simetries o les proporcionalitats ocultes en l’estructura
general de cada text.
I, sí, encara sabem una tercera cosa: que Miró Co-
romina és un autor d’escriptura «pensada», que deriva,
com deia, d’una poètica. Sense que s’hi faci evident, ni
s’hi exhibeixi cap traça, aquest autor condensa als tex-
tos una força expressiva inseparable del pensament: la
sensació permanent que, en cada text, totes les opcions
preses responen a la voluntat mateixa. Ha pres opcions
congruents: sobre quina mena d’autor ser, sobre quina
mena de teatre escriure, sobre per què escriure té un
sentit, sobre per a quina mena d’espectador escriu…
I, sobretot, sobre la convicció que tot el protagonisme
de la creació ha de ser per a l’obra mateixa.
4
He anat escampant idees de la poètica mirocorominiana
al llarg d’aquest pròleg. No les resumiré ara. Però hi són.
Amb tot, assajaré una síntesi final, amb tres compo-
nents sense una base material identificable, però sempre
ben presents: el misteri, la contundència i la paradoxa.
- 17 -
5
No es tracta d’un misteri vaporós, sinó d’un misteri
ancorat en el món contemporani. A Quan encara no
sabíem res, l’acotació inicial proclama: «un dia qualsevol
del nostre temps.» I, amb l’única variació del nombre de
dies de l’acció, és una didascàlia que podria aparèixer
a qualsevol dels textos de Miró Coromina.
Però la visió del món contemporani no és mai una
reducció esquemàtica: perquè aclarir no ens assegu-
ra entendre millor. I perquè comprendre implica fer
conscient des d’on mirem, de què està feta la nostra
mirada. I implica deixar clar què continuarà sent, malgrat
tot, inexplicable: perquè la naturalesa humana ho és.
Torno, doncs, a la subtilitat: no deixar de dir res clara-
ment identificable, però no pretendre que són reduïbles
les coses que no ho són.
Aquest misteri, sens dubte, té a veure amb aque-
lla dosi de referencialitat, suficient però incompleta,
fixadora de la referència però alliberadora (elevadora a
categoria), del teatre de Miró Coromina. Benet i Jornet
ha apuntat que les seves obres primeres «se servien de
la realitat circumdant, propera o llunyana, però al mateix
temps jugaven amb aquesta realitat i se n’escapaven
lleugerament. No es tractava de cap mena d’evasió, de
fuga, sinó d’explicar aquesta realitat de manera més
angoixant, més colpidora; es tractava d’impedir que
l’espectador o el lector pogués escapar-se’n. I hi afegia
un punt de lirisme, però gens tou. Inclement.»
8
8 Benet i Jornet, J.M. (2011) «Josep Maria Miró i Gang Bang, un text tranquil».
Dins: Miró i CoroMina, J.M. Gang Bang (Obert fins a l’hora de l’Àngelus).
Tarragona: Arola, 2011, p. 7-8
- 18 -
Aquest biaix líric s’ha diluït, segurament, en les
obres últimes com a tret present a l’escriptura. Però
es manté, al meu entendre, en la visió dels mons que
presenta, i en aquesta pulsió que el porta a no despro-
veir mai d’humanitat (de complexitat) els conflictes.
Respecte de Gang Bang, Benet i Jornet afirmava:
«mostra gent amarada de tristesa. No és cap tristesa
que moralitzi, que jutgi el que fa o deixa de fer ningú
[…]. De cap manera. És la tristesa última que ens afecta
a bona part dels humans, sigui el que sigui el que fem
amb les nostres vides».
9
D’altra banda, aquest misteri sense impostura (per-
què és revelador) sembla provenir també d’una necessitat
expressiva de l’autor, que té un passat traumàtic com a
periodista
10
. És la necessitat de poder interpretar la realitat
sense esquematismes i sense simplismes interessats.
Laurent Gallardo ho ha explicat molt bé: «Josep Maria
Miró va fer de periodista durant molt de temps. Actu-
alment s’ha allunyat d’aquella primera vocació, però la
seva mirada sobre el món continua sent la de l’observador
que busca la veritat. Si la seva obra ha estat qualificada
sovint de polèmica és precisament perquè s’inspira en
la realitat del seu entorn amb la intenció de suscitar el
9 Benet i Jornet, J.M. (2011) «Op. cit», p. 8
10 En aquest sentit, Miró Coromina ha declarat: «El periodisme està segrestat
per massa interessos polítics i econòmics i la informació ha caigut —peri-
llosament— en mans de l’espectacularitat i de l’entreteniment. Si no fos
tan apocalíptic amb el camí emprès pel sector periodístic, potser seguiria
dedicant-m’hi. Haver treballat en un mitjà públic durant un mandat del PP
tampoc m’hi devia ajudar gaire, i tampoc veure la instrumentalització que
en fan totes les forces polítiques, sense excepció. Els continguts també
s’han empobrit.» A: «Josep Maria Miró, dramaturg i director de teatr
[Entrevista]. Qestudio.cat. Web: Fundació Pere Tarrés, http://www.qestudio.
cat/josep-maria-miro-coromina-6893/ [Consulta: 26/8/2013]
- 19 -
debat.» I ha conclòs: «Aquest compromís, que és la raó
fonamental de la seva relació amb el teatre, es percep
en la recerca formal de la seva escriptura, que tendeix a
reflectir la complexitat del món».
11
6
La contundència dels textos de Miró Coromina, penso,
té a veure amb aquella desocultació de trampes de què
parlava al principi d’aquest pròleg. Miró no deixa cap
espai de comoditat per als eufemismes ocultadors, i
alça tots els vels amb què topa (de fet, fa que s’alcin
teatralment sols!), vels que poden oferir als personatges
amagatalls conceptuals. I sí, com he dit, els amagatalls
que perd el personatge, els perd també l’espectador. I,
com a conjunt, doncs, en el temps compartit de cada
funció (i això és gairebé màgic, i molts ja ho sabeu), els
espectadors, socialment, com a col·lectiu, en present,
queden desafiats. Sense vociferacions: per la contun-
dència amb què es desoculten, teatralment, les idees
tramposes.
Torno a la saviesa de Laurent Gallardo, traductor
al francès dels textos de Miró Coromina, i al que ell hi
considera «una constant creativa» de l’autor. Diu: «l’es-
pectador és empès a prendre una posició, és sol·licitat
per participar en el debat social que planteja l’obra. S’ha
acabat l’abandonament a la il·lusió teatral i deixar que
el dramaturg dicti l’actitud que cal adoptar. Aquesta
llibertat retrobada és l’engranatge sobre el qual es bas-
teix la utopia concreta d’un teatre polític que no resulta
11 Gallardo, L. (2012) «Josep Maria Miró, un autor polític». Dins: Mi i CoroMina,
J.M. El principi d’Arquimedes. Tarragona: Arola, 2012, p. 7
- 20 -
ni assertiu ni dogmàtic, sinó maièutic
12
Maièutic, és
a dir: que fa que l’espectador arribi a la (seva) veritat
posant-li al davant preguntes, i no respostes.
El desemmascarament de les aparences de segure-
tat està relacionat amb un tema central de l’obra de
Miró: la por. I, en especial, la instrumentalització política
de la por. I, encara més en concret, i això és el que el fa
original en aquest sentit (penso), la instrumentalització
personal de la por com a excusa íntima.
(Un parèntesi: sí, la por desempara. Fa fràgil. Expo-
sa. A El principi d’Arquimedes, el Jordi busca un suport:
«Estic espantat.» I l’Anna, que és una figura maternal
però no tant, li torna la veritat: «Tots. Tots ho estem».)
En una entrevista, a propòsit d’El principi d’Arqui-
medes, Miró Coromina afirmava: «Vivimos en una so-
ciedad que vende miedo y seguridad al mismo tiempo.»
I afegia: «creo que el miedo es una cosa normal, lícita,
razonable. Pero lo que no es tan razonable es que esto
modifique la vida, lo que no es razonable es cómo se
gestiona este miedo. Por ejemplo, hace años cayó un
avión de Spanair. Yo ese día volaba 5 horas después
con esa misma compañía. Hubo muchas personas que
cancelaron su vuelo. Yo volé, no porque me considere
valiente o temerario. Además pensé que dos en el mis-
mo día era excesivo. Lo que no es normal es que esto te
bloquee la vida. Tenemos que tomar todas las medidas
para hacer las cosas de una forma responsable, segura.
Pero hay un factor, el azar, que no podemos decidir».
13
12 Gallardo, L. (2012) «Op. cit.», p. 8-9
13 díaz, C. (2012) «Op. cit.». [Consulta: 26/8/2013]
- 21 -
Les vides bloquejades poden semblar drames indivi-
duals, però poden ser alguna cosa més. Miró Coromina
ens interroga, precisament, sobre aquesta possibilitat.
(La presència reiterada d’un so off marcat, en forma de
brunzit o de crits de revoltats o d’ambient de piscina, és
un dels estilemes d’aquesta presència d’una dimensió
sociològica en cada conflicte interpersonal.)
La confrontació entre el primer i el tercer món, que
trobem a Fum però que ja era present a La dona que
perdia tots els avions, o el xoc —en definitiva— entre
el món de l’èxit aparent i el del fracàs no ocultable
(que és, amb altres variables, a Gang Bang i a Nerium
Park), són mecanismes, penso, de la contundència
mirocorominiana.
Al pròleg de La dona que perdia tots els avions,
Eduard Molner hi apuntava idees, que tornen a ser útils,
penso, amb Fum al davant: «Hi ha moltes raons que
empenyen a viatjar però entre elles el ‘veure alguna cosa
diferent’ va de baixa, perquè a casa, amb Internet, ja
entren imatges i sons de països situats a l’altra banda
del planeta, en temps real. El viatge en el sentit mar-
copolonià, d’anada, descoberta d’una realitat diferent,
tornada i transmissió d’aquest coneixement, ha perdut
interès. En un món homogeneïtzat superficialment cal
un temps llarg en el viatge per penetrar en la cultura
visitada i conèixer-la de debò, conèixer la seva diferència.
No hi ha temps per fer-ho. Però tampoc la predisposició.
Atrapat en la cultura de l’emoció, de la necessitat de
dosis de sensacions que provoca la societat de consum
hipertròfica, el viatger occidental troba al Tercer Món
la possibilitat de pujar uns quants graons en aquesta
- 22 -
direcció. O de baixar-los.» I afegeix: «Aquest món des-
igual ha creat espais d’impunitat. Llocs on és possible
anar molt més enllà en la satisfacció del cantó fosc de
l’ésser humà. Allà la transgressió de la sacralitat (en el
sentit pasolinià del terme sagrat), de les normes morals
bàsiques de convivència entre els homes, de la dignitat
humana, és de franc».
14
(Bé, de fet, el que Miró Coromi-
na ens acaba mostrant és que, justament, aquesta idea
és tramposa. Que cap impostura és de franc.)
I uns anys abans, prologant Quan encara no sabíem
res, Xavier Albertí ens oferia aquesta altra clau, sobre la
mirada de l’autor damunt la realitat. Afirmava que és «una
realitat on ja no hi podem entrar des de la descripció indi-
vidual dels individus, des de la seva subjectivitat, perquè ja
no són únics, només són una part d’una col·lectivitat que
se sent culpable, que té mala consciència, que procura
ser tolerant i no preguntar-se grans ni gaires coses.» I
apuntava (el 2008): «Els atemptats de Nova York, Madrid
o Londres ens han tornat una idea de pecat original,
d’expulsió d’aquest paradís de democràcies avançades on
semblava que era possible cohabitar respectuosament els
fills del primer món i els de tots els altres. I heus aquí que
no, que aquesta cohabitació encara no és possible, que
aquest món nostre encara ha de transformar moltes coses
perquè les persones tornin a ser persones i els dramaturgs
puguin tornar a especular sobre els individus».
15
14 Molner, E. (2010) «Una dona que decideix perdre els avions». Dins: Miró i
CoroMina, J.M. La dona que perdia tots els avions. Tarragona: Arola, 2010,
p. 9-10
15 alBertí, X. (2008) «Quan encara no en sabíem res». Dins: Miró i CoroMina,
J.M. Quan encara no sabíem res. Poema dramàtic per a sis veus urbanes i
un músic. Tarragona: Arola, 2008, p. 8
- 23 -
Les paraules d’Albertí són un dit a l’ull. Assenyalen
el repte central de l’obra de Miró Coromina. I l’obra
recent de Miró Coromina, justament, ha assumit aquest
repte de «tornar a especular sobre els individus». Vet
aquí, em sembla, el valor del tercer component de la
seva poètica: la paradoxa.
7
Psiquiatres magistrals com Paul Watzlawick ja ens han
explicat com és possible, comunicativament parlant, em-
malaltir en una paradoxa. I és esborronador amb quina
facilitat les paradoxes en què vivim ens semblen el més
important —allò que cal esforçar-se a salvaguardar— de
les nostres vides. I Miró Coromina, literàriament, sembla
saber mostrar-nos com aquests personatges atrapats
en paradoxes que ens posa al davant s’assemblen,
extraordinàriament tant, a nosaltres.
Són ben sovint paradoxes d’autoimatge, i són
també, per descomptat, paradoxes relacionals: les per-
sones que més ens coneixen són alhora les més hostils;
les mentides sobre els actes que fem semblen ser les
veritats identitàries més sinceres; el lloc on els desitjos
semblen possibles és la realitat més incompatible amb
aquests mateixos desitjos…
Són paradoxes que atrapen. I, sobretot, paradoxes
reconeixibles. Que l’espectador reconeix. Íntimament.
En primera persona. Les paradoxes dels personatges ja
eren —l’obra ho fa evident— dins nostre. Per això les
entenem.
Sens dubte, bona part d’aquests bloquejos para-
doxals tenen a veure amb com s’enfronten els canvis. La
- 24 -
Marta de Nerium Park, que estrena casa nova, es permet
un moment de sinceritat: «Els canvis… M’espanten.»
I l’Eva, que és la seva contrafigura a Fum (com poden
ser, totes dues, contrafigures de la Noia de Quan encara
no sabíem res), per contra, s’alimenta dels trasbalsos
socials del país de l’hotel en què han quedat atrapats,
un bloqueig que celebra perquè creu que la seva trans-
formació personal no dependrà de les seves decisions
personals, i s’il·lusiona: «tot pot canviar».
A Miró Coromina li agraden les parelles de trenta
anys. L’Eva i l’Àlex a Fum, o Marta i Gerard a Nerium
Park. Parelles a l’espera d’un fill. En una espera paradox-
al: que és un inici (més o menys volgut) i un final de la
joventut, en molts aspectes, no desitjat. Però també li
agraden —teatralment parlant— les parelles a un pas
de la vellesa, i sense fills, que han existit a l’entorn d’un
amor que no és capaç de resistir-ho tot. Són la Laura i
el Jaume a Fum, o la Sara i el seu marit a La dona que
perdia tots els avions.
Siguin com siguin les parelles, i els altres empare-
llaments encreuats imaginables, al cor de les relacions,
Miró Coromina hi fa explotar una paradoxa d’eixos
múltiples: el desig de sentir-se necessitat; l’aspiració a
sentir que no necessites; la vulnerabilitat de no saber
demanar què necessitem; la constatació no volguda
de no ser necessitats en els millors moments… O la
necessitat de no sentir-se sols, però de viure coses sols:
és l’Eva que s’escapa de l’habitació, o és el Jaume que
no desperta el seu company de vestíbul davant d’un fet
extraordinari, perquè, confessa: «He preferit quedar-
m’ho per a mi sol.»
- 25 -
I, entremig de tot plegat, hi trobem encara una
de les grans paradoxes contemporànies. El Josep de
Gang Bang ho explica així: «Abans sí, però avui en dia
els matrimonis ja no funcionen. I saps per què? Abans
teníem la sort de ser més analfabets. Ara tothom sap
massa coses. Quanta misèria…» No crec que Miró Co-
romina dubti de la importància de l’educació: però els
seus personatges constaten que la saviesa —la capacitat
d’entendre— no és suficient. I no és, com el pensament
il·lustrat més simplista podia fer pensar, la solució a la
infelicitat. Ni a la injustícia. Saber de què va la vida (com
ho saben la Laura i el Jaume, per exemple) no t’allunya
del fracàs. Al contrari, pot ser un motiu de fracàs. O
un motiu de cansament vital. Una altra sàvia —torno a
Gang Bang— ho explica amb claredat. És l’Adela: «És
tan esgotador posar totes les energies en alguna cosa
que et mantingui viva uns dies o unes setmanes més,
i saber que quan això arribi hauràs d’inventar-te’n una
altra per continuar-ho estant més endavant.»
(L’esgotament de l’autoil·lusionament és alliber-
ador, sí. Però deixa espai a les pulsions suïcides. La
fugida endavant de l’Eva, per exemple. O el sarcasme
provocador de Laura, per exemple. Una última cita de
Gang Bang, i ara és el Víctor qui parla: «No espero res.
Tot ho faig per inèrcia. Poso constantment en perill la
meva persona […] I, de fet, no passa res. […] no can-
viarà res. Tot està acabat.» Bé, la desesperança sembla
creïble. Es fa creïble, sembla dir Miró Coromina. Però
no és, diu també, un lloc on quedar-s’hi: cal moure’s.)
L’ús dramatúrgic de la paradoxa, a l’obra recent
de Miró Coromina, s’articula sobre la convivència de
- 26 -
dos temps. El temps dels diàlegs (el present escènic) i
el temps dels relats: el del passat que es revela.
Cada personatge és vist i viscut, i cada personatge
és un storyteller de si mateix. (Ja ho va avisar Ricoeur:
la identitat és narrativa.)
El mestratge de Pinter em sembla més que
possible en aquesta estratègia. El temps queda de-
sdoblat (dramàticament desdoblat, conflictivament
desdoblat) perquè el present i el passat no acaben
d’encaixar, o perquè els relats presents en cada escena
modifiquen (completen o desmenteixen) els relats
d’escenes anteriors. És la retòrica de les segones
versions. Mentides i secrets, i construccions identi-
tàries; posades en escena del jo, i inconsistències de
l’autorelat.
L’espectador hi posa la memòria lectora, i encaixa
peces: però mai no deixarà de ser conscient que l’encaix
no és conclusiu. No és tranquil·litzador; no és complet.
Cada encaix deixa marge a un cert grau d’indetermi-
nació
16
. És una ambigüitat necessària; comprensible.
Mai sabrem quina mena de petó li va fer, al nen
esporuguit, aquell monitor de piscina d’El principi d’Ar-
quimedes. Ni quina era, exactament, la vida secreta del
marit de la Sara a La dona que perdia tots els avions. Ni
quina és la veritat de l’amistat fraterna del Gerard amb
l’indigent del seu barri a Nerium Park.
Miró Coromina ha decidit que no ens cal saber-ho.
16 Miró Coromina avisa: «como director junto con los actores hemos tomado
decisiones que no se resuelven de una forma explícita en la obra. En cambio,
es una información que los actores sí que tienen. Si jugáramos sólo a la
ambigüedad no sería honesto por nuestra parte.» A: díaz, C. (2012) «Op.
cit.». [Consulta: 26/8/2013]
- 27 -
Marcos Ordóñez es va rendir a les argúcies ar-
gumentals d’El principi d’Arquimedes, per un motiu
sòlid, deia: «Tardé un rato en darme cuenta de que esa
disposición, similar a la de algunas teleseries (Damages,
The good guys, etcétera) no era tan solo un mecanismo
narrativo para incrementar el interés, sino que tenía
también una intención moral».
17
I Gallardo també ho té clar: «Les obres de Josep
Maria Miró desorienten, pertorben, intranquil·litzen».
18
És un escriptor amb un enemic: la banalitat. Calla,
n’estic segur, cada vegada que creu que dir banalitzarà.
Per això, diria jo, li agraden tant els jocs de miralls.
Perquè són la màxima expressió —la més despullada—
de la paradoxa de paradoxes de la individualitat con-
temporània: la possibilitat de saber qui som quan ens
convertim, o volem convertir-nos, en algú altre.
Tan sols cal, com diu un dels personatges de La
dona que perdia tots els avions, que aquest altre ens
doni «una mica del seu dolor».
esteve Miralles torner
Universitat Ramon Llull
(Facultat de Comunicació Blanquerna)
17 ordóñez, M. (2012) «Estado de sospecha». Web: El País, 21/6/2012, http://
cultura.elpais.com/cultura/2012/07/18/actualidad/1342607225_577647.
html [Consulta: 26/8/2013]
18 Gallardo, L. (2012) «Op. cit.», p. 8
- 28 -
obres de Josep mAriA mirÓ i corominA
Per data de finalització de l’escriptura, la producció de
l’autor inclou: 11/7: L’escorxador (2005); L’esvoranc
(2005); Les dones de Caín (2006); 360’ (2006); Quan
encara no sabíem res (2006); La gran nit de Lurdes G.,
coescrita amb Cristina Clemente (2007); La dona i el
debutant (2008); Una historia explicada del revés, o no
(2009); La dona que perdia tots els avions (2009); Gang
Bang (Obert fins a l’hora de l’Àngelus) (2011); El principi
d’Arquimedes (2011); Nerium Park (2013), i Fum (2013).
obrA publicAdA
Miró i CoroMina, J.M. Fum. Tarragona: Arola, 2013.
Miró i CoroMina,, J.M. Nerium Park. Manacor: Món de
Llibres, 2013.
Miró i CoroMina,, J.M. El principi d’Arquimedes. Tarra-
gona: Arola, 2012.
Miró i CoroMina,, J.M. Gang Bang (Obert fins a l’hora
de l’Àngelus). Tarragona: Arola, 2011.
Miró i CoroMina,, J.M. La dona que perdia tots els avions.
Tarragona: Arola, 2010.
Miró i CoroMina,, J.M.; CleMente Gálvez, C. La gran nit
de Lurdes G (monografia). Barcelona: Publicacions
Abadia Montserrat, S.A., 2009.
Miró i CoroMina,, J.M.; Bellviure siMón, J.C. La dona i el de-
butant (monografia). Pollença: El Gall Editor, 2009.
Miró i CoroMina,, J.M. Quan encara no sabíem res. Po-
ema dramàtic per a sis veus urbanes i un músic.
Tarragona: Arola, 2008.
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Josep Maria Miró
Escenografia Enric Planas
Vestuari Albert Pasqual
Il·luminació David Bofarull
So Lucas Ariel Vallejos
Producció Teatre Nacional de Catalunya
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2013/2014
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinadors del TNC: TV3 i Catalunya Ràdio.
REPARTIMENT:
Fum es va estrenar a la Sala Petita del Teatre Nacional
de Catalunya el 18 de desembre de 2013 amb el
repartiment següent:
ÀLEX: Joan Carreras
LAURA: Carme Elias
EVA: Anna Sahun
JAUME: Lluís Marco
PERSONATGES
ÀLEX
LAURA
EVA
JAUME
Vestíbul d’hotel
Habitació 301, habitació d’en Jaume i la Laura
Habitació 302, habitació de l’Àlex i l’Eva
/ Indica que la rèplica següent talla immediatament el
que s’està dient
(…) Indica una rèplica o reacció no verbal. Potser només
un sospir, una mirada, o un petit gest.
.
A la Geni Lozano.
Amb estima.
Admiració.
Incondicionalitat.
.
Hope there’s someone
Who’ll take care of me
When I die, will I go
Hope there’s someone
Who’ll set my heart free
Nice to hold when I’m tired
There’s a ghost on the horizon
When I go to bed
How can I fall asleep tonight
How will I rest my head
Oh I’m scared of the middle place
Between light and nowhere
I don’t want to be the one
Left in there, left in there
Hope There’s Someone,
Antony and the Johnsons
.
- 37 -
DIA 1
1.
Hall de l’hotel.
Àlex està com absent en una de les buta-
ques.
Té un diari al damunt la falda.
laura s’hi acosta.
lAurA: Tens foc?
Àlex: Com?
lAurA: Si tens foc?
Àlex: Ho sento. No fumo.
lAurA: Per què et disculpes?
Pausa.
- 38 -
Àlex: De fet, no sé si aquí es pot/
lAurA: Sí. De moment, sí. (Pausa.) Aquests infeliços
es deuen pensar que aconseguiran alguna cosa que
valgui la pena… I què? Potser canviaran alguna cosa,
però ben aviat s’adonaran que també acabaran per
no poder fumar enlloc. Et destorbo?
Àlex: Estava… llegint/
lAurA: Fa estona que el tens a la falda. Potser t’han
vingut ara, les ganes de llegir. (laura treu un ence-
nedor i un paquet de tabac.) Què hi fas, amagat en
aquest racó?
Àlex: Per què m’ha demanat foc si tenia/
lAurA: No em tractis de vostè o em faràs sentir més
gran del que sóc.
Àlex: Tens un encenedor.
lAurA: Suposo que tinc ganes d’enraonar amb algú
que parli la meva llengua.
Àlex: I com sabies/
lAurA: El diari.
Àlex: Ah… És clar.
- 39 -
lAurA: I ahir al vespre, a la recepció, quan tu i aque-
lla noia acabàveu d’arribar a l’hotel, us vaig sentir
parlar. El meu marit i jo estàvem just al vostre costat.
Àlex: Ah… No… No ho recordo.
lAurA: Esperes la teva nòvia?
Àlex: Sí. Ha sortit.
lAurA: De l’hotel?
Àlex: Sí.
lAurA: L’han deixat sortir?
Àlex: Sí.
lAurA: Sola?
Àlex: Sí. Ja fa una estona… No puc localitzar-la…
El telèfon… he intentat sortir però a mi no m’han
deixat. M’han dit que només puc esperar.
lAurA: Que atrevida…
Àlex: T’ho sembla?
lAurA: Sí.
Àlex: No sé si és atrevida o simplement… No sé on
és i… estic una mica/
- 40 -
lAurA: Em sembla que ja m’agrada més que la ma-
joria de gent que hi ha aquí.
Àlex: Què vols dir?
lAurA: La teva nòvia. No t’hi has fixat? Tot està
buit. Sembla que la majoria prefereixen quedar-se
a l’habitació fins que… No sé fins quan. Alguns s’hi
fan pujar el menjar i tot. Jo no podria.
Àlex: I… fa molts dies que sou aquí?
lAurA: També vam arribar ahir. Tenim una casa, a
pocs quilòmetres. Ja fa anys que venim de tant en
tant, de vegades alguna temporada llarga i tot. Ara
ja feia un temps que hi éren. Un temps llarg. El meu
marit havia treballat per a l’ambaixada i des de fa
uns anys, s’ha centrat a escriure. Llibres i també al-
guns articles. Li va semblar que aquí era un bon lloc
per fer-ho i hi ha fet bons amics, algunes persones
influents. Ahir, a mig matí, li van dir que seria mi-
llor que agaféssim una habitació en el primer hotel
que trobéssim i que intentéssim agafar un vol quan
tornessin a obrir l’aeroport.
Àlex: Així…
lAurA: Què?
Àlex: Creus que és tan…
- 41 -
lAurA: Ens van dir que no és segur quedar-se aquí i
menys als afores, on tenim la casa.
Àlex: Merda! No hauria d’haver sortit.
lAurA: La teva nòvia?
Àlex: No entenc per què/
lAurA: No n’hi deu haver per tant.
Àlex: M’acabes de dir/
lAurA: Si fos per mi, m’hauria quedat a casa. No
hauria vingut aquí.
Àlex: No estàs espantada?
lAurA: De què? (Pausa.) D’això? No. És evident que
tu, sí.
Àlex: (…)
lAurA: Estàs espantat.
Àlex: (…)
lAurA: Per sort no ets dels qui s’han tancat a l’habi-
tació. Aquest lloc… (Pausa.) Almenys hauríem pogut
anar a un hotel millor que aquest, però és el primer
que vam trobar.
- 42 -
Àlex: No està malament.
lAurA: Depèn del que hi estiguis acostumat.
Àlex: (…)
lAurA: Està ple i, en canvi, sembla que no hi hagi
ningú. Ahir costava de trobar un hotel. La majoria
devien respirar alleujats en trepitjar l’entrada.
Àlex: En part…
lAurA: Què?
Àlex: És normal.
lAurA: Sí?
Àlex: Sensat.
Pausa.
lAurA: Suposo que sí. Sí. Segurament, sí. Deus tenir
raó. Possiblement el que no és sensat és fer com la
teva nòvia i sortir allà fora.
Pausa llarga.
Àlex: Miri…
lAurA: De tu.
Àlex: Disculpa, però…
- 43 -
lAurA: Et molesta que fumi?
Àlex: No.
lAurA: De debò que no en vols?
Àlex: No.
lAurA, somriu: Ja que encara no ho han prohibit,
aprofitem-ho… I en quina planta t’estàs?
Àlex: Com?
lAurA: Quina planta.
Pausa.
Àlex: A la tercera.
lAurA: En quina habitació?
Pausa.
Àlex: A la tres-cents dos.
La dona riu.
Àlex: Què et fa gràcia?
lAurA: Ets un noi… Com dir-ho? (Pausa.) Enèrgic.
Àlex: Per què ho dius?
- 44 -
lAurA: Pel teu ímpetu.
Àlex: Què vols dir?
lAurA: Ja t’ho he dit, aquest hotel… Quatre estrelles
però les parets són primes com un paper de fumar.
Habitació tres-cents u: ahir a la nit, el meu marit va
clavar uns quants cops a la paret i us vau aturar. La
teva nòvia va dir alguna cosa. Potser es va incomo-
dar. No ho sé. Tampoc en devíeu tenir massa ganes.
Quatre cops a la paret van ser suficients perquè us
aturéssiu.
Pausa.
Àlex: Perdó.
lAurA: No et tornis a disculpar i menys per follar
d’aquella manera.
Pausa.
lAurA: T’ha molestat?
Àlex: La veritat… No ens coneixem de res i… Miri,
ara mateix no estic/
lAurA: De tu i no pateixis… El meu marit i jo està-
vem al llit/
Àlex: … És que/
- 45 -
lAurA: /cadascú amb el seu llibre. Va ser aleshores
que us vam sentir, amb aquella… fúria. Els vostres
gemecs, cada cop eren més intensos. Els teus, però
sobretot els de la teva nòvia. El meu marit es va ai
-
xecar, va deixar el llibre a la tauleta i se’n va anar al
bany a rentar-se la cara. En sortir, va agafar el llibre
i se’n va tornar al llit. No es va atrevir ni a mirar-me.
Jo ja no estava pel llibre. Ara ja no us sentia, us es-
coltava. En cap moment vaig pensar que fóssiu la
parella que hi havia al nostre costat a la recepció. No
us posava cara però, només per com gemegàveu, si
hagués pogut, m’hauria aixecat i sense vestir-me ni
res, hauria sortit al passadís, hauria trucat a la porta
de la vostra habitació i hi hauria entrat. Des del llit
us escoltava i vaig arribar a imaginar-vos: com éreu;
la vostra edat; fins i tot en quina posició estàveu.
Detalls… (Se’l mira de dalt a baix) molt concrets.
Pausa.
Àlex: Bé… Jo…
lAurA: No et sentis incòmode. La que hauria d’es-
tar-ho sóc jo.
Àlex: Sí?
lAurA: Home… Què vols que et digui? Llegir un
llibre quan podria estar… Tan de bo fos somnàm-
bula. M’hauria pogut aixecar del llit i anar a la
vostra habitació sense aixecar suspicàcies. Jo hauria
- 46 -
volgut estar a la vostra habitació. No a la meva. El
meu marit va clavar uns quants cops a la paret i vau
desistir. Vaig tancar el llibre i vaig apagar el llum de
la tauleta. Ell també.
Àlex: Miri, jo no/
lAurA: De tu.
Àlex: No sé per què m’està/
lAurA: Me’n vaig anar al llit amb els vostres gemecs
i m’he despertat amb els crits de la gent del carrer.
Per un moment va semblar que haguessin pogut
entrar a l’hotel. Els has sentit?
Àlex: És clar que els he sentit!
lAurA: He somiat i en el meu somni també hi havia
crits però no sé de què eren. He somiat que el cel
era de color vermell. D’un vermell difícil de descriure.
Jo caminava despullada i… No devia estar adormida
del tot perquè he sentit com el meu marit s’aixe-
cava del llit i tornava al bany. Fins i tot em sembla
recordar que ha passat el baldó de la porta. I els crits
que no s’aturaven, cada cop eren més forts i… El
cel era com si es trenqués per la meitat i, de sobte,
jo estigués caminant per on s’anava obrint però…
cap per avall. Caminava cap per avall i el vermell
em cremava la pell i també m’anava obrint a mi. I
darrere meu, per allà on passava, només hi quedava
- 47 -
cendra. I una remor de crits. Algú em donava una
manta… No sé què era… De color vermell… No sé
si era un manta… Em donava alguna cosa per abri-
gar-me. Després caminava aquí a l’hotel i m’asseia
en aquesta mateixa butaca. Potser per això he vingut
aquí, a aquest racó. No recordo res més… (Pausa.)
Són ben curiosos els somnis.
Àlex: Mira…
lAurA: Què?
Àlex: Res.
lAurA: Res?
Àlex: Sí, res.
lAurA: Per què no em convides a pujar a la teva
habitació?
Àlex: Què?
lAurA: Em sembla que ho he dit ben clar.
Àlex: Això és…
lAurA: Què?
Àlex: Res.
lAurA: Res? Un altre cop? I doncs?
- 48 -
Àlex: Què?
lAurA: Què me’n dius?
Àlex riu nerviós.
Àlex: No.
lAurA: No?
Àlex: No.
lAurA: Per què no?
Àlex: No…
lAurA: T’he incomodat o t’has excitat?
Pausa llarga.
lAurA: La teva nòvia/
Àlex: No és la meva nòvia. És la meva dona.
lAurA: On és?
Àlex: I és una inconscient.
lAurA: No t’he preguntat com és. T’he demanat on
és. Si saps on és ara.
Àlex: No! Ja t’he dit que no! Ha sortit a… No ho sé!
- 49 -
lAurA: Per què no l’has acompanyat?
Àlex: No sé quan s’ha aixecat, però de cop ja estava
vestida i m’ha dit que… Jo estava endormiscat i…
lAurA: Volia anar-hi sense tu.
Àlex: No.
lAurA: No?
Àlex: No…
lAurA: Segur que no?
Àlex: No he dit això. (Pausa.) No hauria d’haver-la/
lAurA: Ha tirat pel dret.
Àlex: Devia voler sortir i veure/
lAurA, agafant una altra cigarreta i allargant-li’n la
caixa: Segur que no en vols un?
Àlex: No. Ja no fumo.
lAurA: Ja… Des de fa una estona no deixen entrar
ni sortir ningú de l’hotel.
Àlex: Sí, això em/
lAurA: És d’hora i encara no deu haver passat el
servei d’habitacions.
- 50 -
Àlex: (…)
lAurA: Que no deu haver passat el servei d’habitacions.
El llit encara deu estar per fer i han de canviar les
tovalloles. La teva dona és fora. Quan torni, a l’hora
que sigui/
Àlex: Què vols dir «a l’hora que sigui»?
lAurA: De la manera que estan les coses allà a fora,
tornar a l’hotel no li serà fàcil. No sé com s’ho ha fet,
però, sortir-ne, potser no li ha costat massa; tornar
a entrar-hi serà més complicat.
Àlex: Estic preocupat.
lAurA: Podem pujar. Quan ella torni, l’habitació ja
estarà arreglada. No has de patir per això.
Àlex: Però… Això és…
lAurA: Què?
Àlex: És una broma?
lAurA: A tu t’ho sembla?
Àlex: Et dic que estic preocupat. No sé on és la
meva dona. Saps què està passant? A fora hi ha
un merder. Un merder dels grossos, no en sé res
des que se n’ha anat i tu… No ens coneixem de
res. T’asseus al meu costat…
- 51 -
lAurA: I què?
Àlex: I em dius que mentre no sé res de la meva
dona i de què collons està passant en aquest cony
de ciutat, en aquest cony de país, que pugem a
l’habitació a/
lAurA: A tu tampoc t’agrada aquest país?
Àlex: No he dit això.
lAurA: Aquest cony de ciutat. Has dit aquest «cony»
de ciutat i de país.
Àlex: No sabíem que passaria res d’això! Ens ha
agafat per/
lAurA: I jo?
Àlex: Què?
lAurA: Jo tampoc t’agrado?
Àlex: (…)
lAurA: Què?
Àlex: No t’entenc… Ets…
lAurA: Directa.
Àlex: Suposo…
- 52 -
lAurA: De viatge de nuvis?
Àlex: No…
lAurA: No sé com s’ho deu haver fet. Jo, si em dei-
xessin sortir, també ho faria. Potser algun d’aquests
revoltats em destrossaria. No puc sortir i t’ho dema-
no a tu. Potser la teva dona…
Àlex: Què?
lAurA: Potser també és el que vol i per això ha sortit
aquest matí aprofitant…
Àlex: Què?
lAurA: Que encara dormies.
Àlex: Voler què?
lAurA: Que algú la destrossi. Que no s’aturi amb
quatre cops a la paret. Que la destrossi de veritat.
Àlex li clava una bufetada.
laura l’encaixa serena, gairebé sense im-
mutar-se.
Pausa llarga.
Àlex: Perdó. No sé…
laura riu.
- 53 -
Àlex: Què passa? Què et fa gràcia?
lAurA: Que demanis perdó per tot.
Àlex: Em sap greu… No sé per què ho he fet.
lAurA: No hi tornis. No t’has de disculpar, ni per
follar d’aquella manera, ni per clavar-me una hòstia.
Àlex: Jo no…
Àlex fa per anar-se’n.
lAurA: On vas?
Àlex: Ho sento. Estic… Jo no… No volia. Li asseguro
que em sap molt greu.
Pausa.
lAurA: Em dic Laura, i tu?
2.
Habitació 302.
Àlex està assegut al llit.
Entra
eva.
Àlex: Has vist l’hora que és?
- 54 -
evA: Per un moment/
Àlex: Què?
evA: /Em pensava que no podria tornar a entrar/
Àlex: /No puc entendre com/
evA: /i a més, he perdut la càmera.
Àlex: Amb què em surts ara?
evA: L’he perduda, o me l’han pres…
Àlex: Són gairebé les cinc de la tarda.
evA: Ho sé. Ho sento. Ja t’ho he dit. És molt tard
però… no saps com m’ha costat que em tornessin
a deixar entrar a l’hotel.
Àlex: Les cinc de la tarda.
evA: És increïble el que està passant allà fora.
Àlex: Estava preocupat.
evA: El que està passant és històric. Havia fet unes
fotos… Eren molt bones… Estic segura que/
Àlex: Et dic que estava preocupat. Has marxat a no
sé quina hora. Has aprofitat que estava dormint per
vestir-te i anar-te’n. Ets conscient de/
- 55 -
evA: Què?
Àlex: Aquí i amb el que està passant. Fa un munt
d’hores que no sé res de tu.
evA: Àlex… Tens raó, tens raó… No hi havia cobertu-
ra enlloc. El telèfon… Hi havia tanta gent al carrer…
El telèfon estava com bloquejat. No podia trucar.
Àlex: Podies haver anat/
evA: Àlex. Tot això és/
Àlex: Què?
evA: Està passant això i nosaltres som aquí.
Àlex: No. Jo sóc aquí. Jo era aquí. Tu eres en una
altra banda.
evA: Mira… Estic cansada i… No et posis/
Àlex: Com vols que em posi?
evA: I a sobre la càmera… Em fa una ràbia…. Totes
les fotos. Merda!
Àlex: Les fotos? Això és l’únic que et preocupa?
evA: Àlex…
- 56 -
Àlex: Com vols que estigui? No sabia on eres. Si
t’havia passat res. Si t’havien…
evA: Què? Si m’havien, què?
Àlex: Qualsevol cosa. Si t’havies perdut, si… Si et
deixarien tornar a entrar. És que no sé on tens el
cap! Fa més de vuit hores que no sé res de tu. No
t’estranya? A tu només et preocupa haver perdut la
càmera i unes fotos? En què estàs pensant?
evA: Al carrer… La gent… Tota aquesta gent ha sortit
perquè a partir d’ara/
Àlex: Què?
evA: /tot pot canviar.
Àlex: I a mi què?
Pausa.
evA: Aquest país potser recordarà el dia d’avui. I un
dia nosaltres li podrem explicar/
Àlex: Deus voler dir tu, perquè jo no compto per a
res. Si haguessis pogut, te n’hauries anat de puntetes
sense dir-m’ho.
evA: Àlex…
- 57 -
Àlex: Què? Què et pensaves, que et donarien un
Pulitzer?
evA: Ets…
Àlex: Què? Va, digues.
evA: Millor que no.
Àlex: És que no sé què volies demostrar fent aquesta
bestiesa.
evA: Et sembla/
Àlex: Sí. Durant una estona et deus haver sentit com
si finalment haguessis fet alguna cosa important a
la vida.
evA: Què vols dir?
Àlex: Ja ho saps.
Pausa.
evA: T’estàs passant.
Àlex: Només et dic/
evA: Estic cansada.
Àlex: No hem vingut a viure un moment històric. Ni
a fer fotos. Ni tampoc turisme.
- 58 -
evA: Ja ho sé.
Àlex: Ningú ho diria.
evA: A vegades/
Àlex: Patia per si/
evA: Estic bé. Ja t’he dit que ho sento. No sé què
més vols que et digui?
Àlex: Te n’has anat i… Jo sempre he estat al teu
costat. Sempre. No entenc per què ho has fet, per
què no podíem estar junts.
evA: Estava tan…
Àlex: Què?
evA: Excitada.
Àlex: No t’importa una puta una merda/
evA: Àlex.
Àlex: Ets…
evA: Què?
Àlex: Egoista.
evA: (…)
- 59 -
Àlex: I justament ara. Estem junts en això.
evA: Ho sé.
Àlex: Em pensava que ho estàvem. No era el mo-
ment de sortir i passar-te mig dia fora.
evA: Tu no ho hauries fet mai.
Àlex: Què?
evA: (…)
Àlex: Feia falta que te n’anessis d’aquella manera?
evA: De quina manera?
Àlex: No tenies cap ganes que t’hi acompanyés.
evA: M’hi hauries acompanyat? No ho hauries fet,
o sí?
Àlex: Això penses?
evA: No hauries volgut venir. M’ho hauries tret del
cap i/
Àlex: /Evidentment que/
evA: /potser t’hauria dit que m’hi deixessis anar i
m’hauries acabat convencent que no ho fes.
Àlex: Ah… Era això.
- 60 -
evA: Vull…
Àlex: Què?
evA: T’ho he dit: Estic cansada.
Àlex: Potser no t’interessa, però ha trucat la Marianne.
Pausa.
evA: La Marianne?
Àlex: T’importa?
evA: És clar que m’importa.
Àlex: Doncs fa una estona ningú ho hauria dit.
evA: Què ha dit?
Àlex: Semblava que era més important sortir al
carrer. La càmera i les fotografies.
evA: Què ha dit?
Àlex: Ha trucat fa més de quatre hores.
evA: M’ho diràs o no?
Àlex: Mentre estaves fent fotos, alegrement.
evA: Digues: què ha dit la Marianne?
- 61 -
Àlex: T’importa una merda. Una puta merda!
evA: Ets un…
Àlex: Què?
evA: Digues què t’ha dit la Marianne!
Àlex: Potser t’importa molt poc si no hi has pensat
en tot el dia!
evA: Com pots/
Àlex: Perquè jo era aquí. Sol. Tu no.
evA: Què ha dit?
Àlex: Hem vingut a buscar la nena, no a viure un
moment històric. Em sembla que te n’has oblidat.
evA: No m’ho facis tornar a repetir.
Pausa llarga.
Àlex: La cita de demà… Res… Tal com estan les
coses… De moment/
evA: Què?
Àlex: Només podem esperar i veure què passa.
Potser…
evA: Què?
- 62 -
Àlex: Que segons com…
evA: Què?
Àlex: Que tot aquest temps no haurà servit per a res.
evA: (…)
Àlex: Encara et continua semblant un dia històric?
evA: Àlex…
Àlex: Potser no ens la donaran.
evA: Merda.
Àlex: Fa una estona semblava que no hi pensaves.
Et devies sentir molt important, molt valenta, fent
quatre fotos.
evA: No em facis sentir/
Àlex: Com?
evA: Com una puta merda.
Àlex: Hi has pensat en com m’he sentit jo? Això és
una cosa dels dos.
evA: Sí.
Àlex: No.
- 63 -
evA: T’he dit que/
Àlex: Gairebé cinc anys esperant aquest moment…
Ara que… Potser no haurà servit per a res i men-
trestant tu…
evA: Ho sento.
Àlex: Sí?
evA: De debò hi ha la possibilitat… Penses que
podria/
Àlex: Alguns països han canviat la llei d’un dia per
l’altre, canviant els requisits i… han arribat a vetar
les adopcions internacionals. I sense un merder com
el que hi ha ara mateix aquí.
evA: Però la Marianne t’ha dit…
Àlex: No en sé res més. (Pausa.) Fent fotos… (Pausa.)
Has dit que estàs molt cansada, no? Tranquil·la, de
moment ens han cancel·lat les cites que teníem i no
podem sortir de l’hotel fins vés a saber quan. Podràs
descansar de la teva aventura.
Pausa llarga.
evA: T’he dit que ho sento.
Àlex: Ja.
- 64 -
evA: No sé què més vols/
Àlex: Ja està fet. Ara, descansa.
evA: Prou. No hi tornis. És cruel.
Àlex: T’ho sembla?
evA: Sí.
Àlex: I no ho ha estat, deixar-me sol sense saber
res de tu?
Pausa llarga.
evA: M’han clavat un cop.
Àlex: Què?
evA: Al cap.
Àlex: Què dius?
evA: He estat una estona… No sé si molt o…
Àlex: On del cap?
evA: Deixa’m. No és res. Et dic que em deixis estar!
Pausa.
Àlex: Però… Per què no me n’has dit res?
- 65 -
evA: Quan? (Pausa.) Estaves massa… Tampoc m’has
deixat fer-ho.
Àlex: Però… Com ha estat? Què ha passat?
evA: Un cop al cap. Per això també he trigat tant
en arribar.
Àlex: T’han pegat?
evA: No ho sé.
Àlex: Què vol dir que no ho saps?
evA: Hi havia molta gent i… Algú m’ha clavat un
cop, per darrere. He estat una estona inconscient.
Àlex: Però què… Ho veus, com no havies/
evA: L’última cosa que necessito és que em tornis
a renyar.
Àlex: No ho faig.
evA: Està fet. Ja està. Ha passat. L’he cagat, sí. Ja està.
Àlex: I ara estàs bé?
evA: Sí. Estic bé. Deixa’m. Em vull dutxar i prou.
Àlex: Potser t’hauria de veure/
- 66 -
evA: Et dic que estic bé. Estava enmig de la gent,
a punt de fer una foto i… Ja no recordo res més.
Àlex: Però com/
evA: No recordo res. Només un cop fort i que… No
sé quanta estona deu haver passat. No ho sé. Quan
he recuperat el coneixement estava envoltada de
gent. No els entenia i estava molt desorientada.
Quan m’ha anat passant, me n’he tornat a l’hotel i
m’he adonat que ja no tenia la càmera.
Pausa.
Àlex: Ho sento. Sento el que/
evA: Em vull dutxar i estirar-me. Això i prou. I que,
si pot ser, no en tornem a parlar.
3.
Habitació 302.
A l’habitació,
eva i laura en una conversa
ja començada.
lAurA: Sí?
evA: Què?
- 67 -
lAurA: Així que t’agrada?
evA: Sí… Molt.
lAurA: Molt?
evA: Sí, trobo que… M’agrada el que/
lAurA: I així, el vas reconèixer de seguida?
evA: Sí. Bé… Em fa una mica de vergonya dir-ho,
però… Quan vam arribar a l’hotel i us vaig veure al
nostre costat, a la recepció, i em vaig adonar que
era aquí, em va sorprendre. L’Àlex/
lAurA: L’Àlex?
evA: Sí, el meu company, ni s’hi va fixar. Ell no fa mas-
sa cas d’aquestes coses… No li interessen però jo/
lAurA: Ell, no el va reconèixer?
evA: No. Bé… No és exactament que no el recone-
gués… Crec que… No s’hi devia fixar. Això: no s’hi
devia fixar.
lAurA: Ja…
evA: Però… Sí. A mi m’agrada molt el que escriu i/
lAurA: També t’agrada com a home?
- 68 -
evA: Què?
lAurA: Has dit que t’agrada el meu marit. Que
t’agrada molt. També t’agrada com a home?
Pausa llarga.
lAurA: Això és un sí? Tants elogis… Potser hauries
d’anar-te’n amb ell a la nostra habitació —és aquí al
costat, ja t’ho he dit— i jo quedar-me aquí i esperar
que torni el teu company. Àlex, no?
evA: Sí.
lAurA: Has dit que ha anat al gimnàs, oi?
evA: Sí.
lAurA: Ets jove, al meu marit potser encara li faries
una mica de gràcia i, fins i tot, et podria donar un
cop de mà. No seria la primera vegada que ho fa
amb una noieta com tu. Has d’aspirar a alguna cosa
més que a un diari local. Has dit que treballes en
una publicació local, no? A la part administrativa,
oi? No devies fer la carrera per acabar sent una ad-
ministrativa. Falta de talent, o d’ambició?
Pausa llarga.
lAurA: No facis aquesta cara. Una mica de sentit de
l’humor. Feia broma. No deus pensar que ho deia
seriosament?
- 69 -
evA: No… És clar que no.
lAurA: De debò, t’has/
evA: L’admiro… El que volia dir és que l’admiro i
respecto la seva feina i que… També m’agrada el
que faig. La meva feina. Potser no/
lAurA: Era una broma. No fa falta que m’expliquis/
evA: No… És que… Em sento una mica… Vull dir
que… Ara… Em sento una mica ridícula. Només
volia dir que em va sorprendre veure’l aquí i que…
Potser no m’he sabut… Que m’agrada el que fa.
Que m’agrada molt. Això i prou. Segur que t’ho
han dit a tu i a ell mil vegades i deus pensar… (La
veu d’eva s’ha anat trencant i no pot continuar. Es
conté.) Perdó.
lAurA: Què passa?
evA: Res.
lAurA: Estàs bé?
evA: No és res.
lAurA: És per/
evA: Ja està.
lAurA: Segur?
- 70 -
evA: Em sento molt estúpida. Perdó.
lAurA: No t’has de disculpar.
evA: No sé…
lAurA: Has estat molt amable.
evA: Per què?
lAurA: Estava farta d’estar-me a l’habitació, tancada.
He recordat que vaig sentir-vos a la recepció i he pen
-
sat… Mira, com nosaltres… de Barcelona… Tenia
ganes de desfogar-me, de conversa i… Tu has estat
molt amable. Estaves descansant i m’he presentat
així. M’has explicat tantes coses de tu. De vosaltres.
No és gaire normal que algú et deixi entrar a la seva
habitació sense que et conegui de res.
evA: Ja t’ho he dit. M’he pensat que eres l’Àlex que
tornava del gimnàs i que potser s’havia deixat la
targeta i…
lAurA: Sí, però has estat encantadora. M’has fet
confiança i t’has posat a parlar com si ens cone-
guéssim. Jo estava… T’ho agraeixo de veritat.
evA: A mi també…
lAurA: M’has deixat entrar i ara jo/
evA: Res. Ja està.
- 71 -
lAurA: Una broma desafortunada.
evA: No, no és per això. És només que… Estic bé.
De veritat que ho estic.
lAurA: Almenys tu has pogut sortir fora aquest matí.
evA: Potser no ho hauria d’haver fet.
lAurA: Per què no?
evA: He sortit. Tenia ganes de veure-ho… L’Àlex,
quan he tornat…
lAurA: S’ha enfadat?
evA: Estava preocupat. És normal. Però jo me n’he
anat sense ell, perquè volia fer-ho sense ell. Hem
discutit i… Estic una mica… Res… Ara… No és culpa
teva. Estic una mica/
lAurA: Tots estem nerviosos. És normal. Jo mateixa…
Estic cansada d’anar de l’habitació al hall, del hall al
restaurant i del restaurant a l’habitació. Jo, si hagués
pogut, també hauria fet com tu. Tant de bo puguem
sortir aviat. Tot el dia aquí tancada… Potser és això
que em fa fer aquestes coses.
evA: Quines coses?
lAurA: Ser aquí, engabiada, fa que em comporti…
Ho reconec, ha estat una broma estúpida. No sé per
- 72 -
què ho he fet. De veritat, ets encantadora i no ho
hauria d’haver dit.
Pausa.
laura agafa una cigarreta i l’encén.
lAurA, oferint-la a l’eva: En vols?
evA: Ja no fumo.
lAurA: Fa molt?
evA: Un parell d’anys.
lAurA: Ben fet. Bona noia.
evA: De fet… Si l’Àlex sent l’olor…
lAurA: Què?
evA: Es pensarà que… No sé per què però s’imagina
que, de tant en tant, encara… I a vegades, no et
pensis, en tinc moltes ganes…
lAurA: En vols un?
evA: No.
lAurA: De veritat?
Pausa.
- 73 -
evA: Una calada.
laura l’hi allarga.
eva fa una calada i l’hi torna.
lAurA: Ja estàs?
evA: Sí.
lAurA: Quan acabem, obrirem la finestra.
evA: Ens han dit que mentre continuïn els aldarulls
és millor no fer-ho. Ni les persianes. Ens ho han
recomanat. No us ho han dit a vosaltres?
lAurA: Sí, és clar que sí. (Allargant-li la cigarreta.)
Una altra?
evA: No. De fet no hauria d’haver… No.
lAurA: L’obrirem/
evA: Millor que no.
lAurA: /per notar que a fora fa una calor que no
deixa respirar.
evA: S’està bé. Jo estic bé. Estàs bé? Tens fred?
lAurA: Tinc ganes d’obrir la finestra i notar la xafo-
gor una altra vegada. Encara que sigui un moment.
- 74 -
evA: La finestra… No paren de llançar coses contra
l’edifici i han dit que… Millor que no.
lAurA: Doncs… Què hi farem…
evA: I el cigarro…
lAurA: M’estàs demanant que l’apagui?
Pausa.
evA: Si us plau.
lAurA: Et renyarà el teu company?
evA: No… No és això…
lAurA: Té mal caràcter.
evA: No! És… l’Àlex és un tros de pa.
lAurA: Sí?
evA: Sí. Què et fa/
lAurA: Aquesta por que noti l’olor de tabac. Si vols
m’espero que arribi i li dic que me l’he fumat jo.
evA: No, no… No és això… Dec semblar…
lAurA: Què?
- 75 -
evA: Des que hem arribat… les coses no estan anant
com ens esperàvem/
lAurA: Ja…
evA: El que t’he explicat.
lAurA: Que heu discutit.
evA: I estem… A la mínima/
lAurA: És normal. Ja t’ho he dit… Aquesta incer-
tesa… La gent està molt nerviosa: els incidents al
carrer; ningú ens explica res; estem tancats…
evA: Sí. Deu ser això.
lAurA: La gent acaba fent coses que no faria. En
aquest país… Sempre ho he pensat.
evA: Què vols dir?
lAurA: En aquest país. Aquesta calor, l’aigua… No
ho sé. Alguna cosa ho deu provocar. I ara, a més a
més, amb aquesta situació.
evA: (…)
lAurA: Mira, sense anar més lluny, aquest matí era
al hall i un home m’ha clavat una bufetada.
evA: Què dius?
- 76 -
lAurA: Sí, m’ha pegat.
evA: Però qui/
lAurA: Ens acabàvem de conèixer.
evA: Però… Com…
lAurA: No ho sé. Estàvem parlant, tranquil·lament,
i… m’ha pegat.
evA: No m’ho puc creure.
lAurA: Doncs creu-t’ho. Potser he dit alguna cosa
que no li ha agradat.
evA: I què? Ningú té cap dret a/
lAurA: Ho ha fet. També devia estar alterat.
evA: T’ha pegat!
lAurA: No és tan greu.
evA: Com que no? Com pots estar tan tranquil·la i
dir… I tant que ho és!
lAurA: En qualsevol cas, ha estat una bufetada i
prou.
evA: Un desconegut et pega i dius que no és tan
greu?
- 77 -
lAurA: Sí.
evA: I ningú ha/
lAurA: No. Ha estat molt ràpid. Tampoc sé si hi havia
algú. Sembla que tothom prefereix quedar-se tancat
a l’habitació i esperar. I, de fet, si algú ho hagués vist,
ja saps com van les coses en aquest país…
evA: Però… Què vols dir?
lAurA: On et penses que ets? En aquest país, tampoc
ningú hauria posat el crit al cel.
evA: Era d’aquí?
lAurA: No. No ho era.
evA: Qui collons era aquest paio?
Pausa.
lAurA: El teu marit.
evA: Què?
lAurA: Això. L’Àlex, el teu marit. No t’ho ha explicat
que aquest matí mentre esperava que tornessis a
l’hotel ha estat parlant amb una dona i li ha clavat
una bufetada?
evA: Però… Què dius? Seria incapaç de fer-ho.
- 78 -
lAurA: Sí. I tant que sí.
evA: No ho faria mai, això. Mai. Vés-te’n.
lAurA: No vols que t’ho expliqui?
evA: Per què ho fas?
lAurA: Què?
evA: Inventar-te que l’Àlex…
lAurA: No. No m’ho invento.
evA: És una altra de les teves bromes?
lAurA: No.
evA: Ets…
lAurA: Què? Què sóc? (Pausa.) No en saps res. Res
de res. Ni de mi, ni d’aquest lloc. Acabes d’arribar.
M’acabes de conèixer.
evA: No sé per què ho fas, per què t’ho inventes,
però no fa cap gràcia.
lAurA: Et penses que no ho sé què et va passar? És
per això que heu vingut aquí a buscar una nena.
(Pausa.) No és cap broma. M’ha clavat una bufeta-
da. He somrigut i li he dit el meu nom. Encara no
ens havíem presentat. M’he aixecat de la butaca i
- 79 -
he anat cap a les escales. Ell m’ha vingut al darrere.
Quan he arribat al tercer pis, m’he aturat, davant
la porta d’aquesta habitació. Al cap d’uns segons,
ha arribat i sense dir res s’ha tret la targeta de la
butxaca, l’ha obert i hem entrat. M’ha follat. Dues
vegades. El teu company folla amb una energia i una
ràbia poc habitual. D’algú que se sent sol. Enfadat.
(Pausa.) La bufetada no ha estat res, comparat amb
com m’ha follat.
.
- 81 -
DIA 2
1.
Habitació 302.
eva està estirada al llit.
Àlex escriu a l’ordinador portàtil.
De tant en tant, se sent soroll que ve del
carrer: crits, algun impacte.
evA, incorporant-se: Algun correu de la Marianne?
Àlex: No.
evA: Podrien dir-nos alguna cosa.
Àlex: Ja, però…
evA: Però, què?
Àlex: No ha passat ni un dia.
- 82 -
evA: Ja.
Àlex: Suposo que és normal.
evA: Amb aquesta situació és difícil parlar de nor-
malitat.
Àlex: Precisament, en aquestes circumstàncies supo-
so que això deu ser normal. No ens impacientem. No
en traurem res. Ja t’ho he dit, no ha passat ni un dia.
evA: Ja, però…
Àlex: Només podem tranquil·litzar-nos i esperar.
evA: Estic tranquil·la.
Àlex: Ja…
eva es torna a estirar.
Àlex continua concentrat a l’ordinador.
eva l’observa de reüll.
evA: Aquella dona… (Pausa.) Àlex, m’escoltes?
Àlex, sense apartar la vista de l’ordinador: Sí. Has
dit «aquella dona».
evA: Sí.
Àlex: La Marianne?
- 83 -
evA: No.
Àlex: Quina dona?
evA: Quan esmorzàvem. Quan hem acabat i sortíem
del menjador.
Àlex: Ahà…
evA: Saps que no suporto estar parlant i que estiguis
fent una altra cosa.
Àlex: Estava fent una altra cosa i t’has posat a parlar.
No és ben bé el mateix.
evA: Què et passa?
Àlex: Què m’ha de passar?
evA: Només t’he dit/
Àlex: Que no suportes parlar-me i que faci una altra
cosa. (Deixant el que estava fent.) Ja està. Ja estic
per tu.
evA: Estàs…
Àlex: Quina dona?
evA: Deixa-ho estar.
Àlex: Ets tu la qui està a la que salta.
- 84 -
evA: Suposo que en aquestes circumstàncies, també
es pot dir que és normal, o no?
Àlex: Tots dos… Hauríem d’intentar…
evA: És que tinc la sensació que cada cop que dic
alguna cosa…
Àlex: I jo? Cada cop que obro la boca… (Pausa.)
Intentem calmar-nos, d’acord?
evA: Aquest llibre és una merda! Una puta merda!
Pausa llarga.
Àlex: Va… Què em volies dir?
Pausa.
evA: Quan sortíem del menjador, una dona t’ha
saludat, com si et conegués. Tu també l’has saludat.
Àlex: Sí.
evA: T’he preguntat qui era/
Àlex: I t’he dit que vam parlar un moment, ahir al
vestíbul.
evA: Sí, que també és/
Àlex: Sí, de Barcelona…
- 85 -
evA: Vau parlar molta estona?
Àlex: No. Només un moment. Per què?
evA: Hi ha una cosa que no entenc.
Àlex: Què?
evA: T’ha saludat i, en canvi, a mi, no és que no
m’hagi saludat, és que ni m’ha mirat.
Àlex: No sé què té d’estrany. Vàrem parlar un mo-
ment, m’ha reconegut i m’ha saludat. Ja està.
evA: Es diu Laura.
Pausa.
Àlex: Saps com es diu?
evA: Ahir va ser aquí.
Àlex: Aquí?
evA: A l’habitació.
Àlex: Quan?
evA: A la tarda. Gairebé al vespre. Jo m’havia estirat
una estona i tu te n’havies anat al gimnàs. Ella i el
seu marit són a l’habitació del costat.
Àlex: No me’n vas dir res.
- 86 -
evA: No. Tu tampoc em vas dir que havies estat
parlant amb una dona.
Àlex: Ja t’ho he dit. Va ser un moment i prou. Un
moment de res. I què volia?
evA: Vam estar parlant.
Àlex: Molta estona?
evA: Sí. Una bona estona.
Àlex: Però… Es va presentar/
evA: Sí.
Àlex: Què volia?
evA: Res. Res en concret. Tenia ganes de xerrar
amb algú. Ens havia vist a la recepció i… Sabia que
també érem de Barcelona… Es va presentar perquè
volia parlar.
Àlex: Parlar.
evA: Sí. Parlar. Tan senzill com això.
Àlex: I com sabia l’habitació?
evA: No ho sé. Com ho podria haver sabut?
Àlex: No ho sé.
- 87 -
Pausa.
evA: No sabies ni com es deia, oi?
Àlex: Potser m’ho va dir. No ho recordo. Potser sí.
Has dit Laura. Podria ser que m’ho hagués dit. No
ho sé.
evA: I en canvi t’ha saludat i a mi ha fet com si no
em conegués.
Àlex: Sí. És estrany.
Pausa.
evA: A mi també m’ha estranyat.
Àlex: Sí… Però… De què vau parlar?
Pausa.
evA: Res. De nosaltres. D’ells. D’ella. Del seu marit.
És l’escriptor/
Àlex: Ah… Aquell que em vas comentar/
evA: Sí, ens vam creuar a la recepció, quan vam arribar.
Àlex: Potser és per aquest motiu que ho sabia.
evA: Què?
Àlex: L’habitació.
- 88 -
evA: És clar. Pot ser.
Àlex: No ens van ni mirar a la recepció. I després es
va presentar aquí. També és estrany.
evA: Sí. Vam parlar una mica. Tampoc res concret.
Àlex: Ja. Aquesta situació…/
evA: Quina situació?
Àlex: La gent està espantada, confosa… És normal…
No sabem massa què està passant i…
evA: Ara no t’entenc.
Àlex: La gent fa coses estranyes/
evA: Estranyes?
Àlex: Sí… Es comporta/
evA: No sé què vols dir.
Àlex: Aquesta pobra dona/
evA: Pobra?
Àlex: Sí.
evA: Per què, pobra?
Àlex: Sí, vull dir que/
- 89 -
evA: No t’entenc/
Àlex: Vés a saber on tenia el cap quan ens l’hem
trobat.
evA: Tant com per no recordar que ahir a la tarda va
estar aquí xerrant amb mi gairebé una hora? Potser
més d’una hora.
Àlex: Només intento…
evA: A tu, en canvi/
Se sent un impacte.
Una remor de crits al carrer.
El soroll anirà creixent.
Àlex: Ja hi tornen.
evA: És que ha fet com si no em conegués/
Àlex: No els sents?
evA: És clar que ho sento. Ja fa estona. El que inten-
tava dir… El que volia/
Àlex: Si poguessin enfonsarien l’hotel i ens reben-
tarien a cops de/
evA: No t’importa el que t’estic explicant.
- 90 -
Àlex: És que jo què sé per què no t’ha saludat!
evA: I et poses d’aquesta manera/
Àlex: Com vols que em posi? No sé què t’agafa.
Que no ho sents, o què?
evA: Aquesta gent/
Àlex: Què?
evA: Aquest país/
Àlex: Estem tancats, sense poder sortir. Llancen vés
a saber què. Què em diràs? Que han patit molt?
Que és normal? Que això és un moment històric?
evA: Sí. Per a ells/
Àlex: No sabem ni què reclamen, ni qui són, ni com
s’han organitzat/
evA: I què?
Àlex: Saps? Et repeteixes i ets tan…
evA: Tan què?
Àlex: Em sembla una manera tan simple… Sí, això,
simple… d’intentar justificar que un grup d’exaltats/
evA: Per què et poses així?
- 91 -
Àlex: Com?
evA: Ara. De sobte. D’aquesta manera.
Àlex: Acabaran foradant les parets i tot!
evA: Com si aquesta gent t’hagués/
Àlex: És que no els sents?
evA: És clar que ho sento! No han parat des de/
Àlex: No se’n cansen!
evA: De cop i volta et poses d’aquesta manera contra
aquesta gent. També contra mi.
Àlex: Amb tu?
evA: Sembla que te’n riguis del que dic. «Simple».
Has dit «simple» i ho has dit amb aquest to…
Àlex: Saps què et passa?
evA: No. Ho saps tu? Digues, què em passa?
Àlex: Vas sortir al carrer, vas respirar una mica de
la seva eufòria i ja et penses que saps alguna cosa
d’aquesta gent.
evA: Almenys jo vaig anar-hi.
- 92 -
Àlex: No cal que m’ho recordis. Vas decidir que no
se’n parlés més però, a la mínima que pots, ets tu
la qui no te’n saps estar.
evA: I a tu, saps què et passa? Saps perfectament
que encara que haguessis pogut, no ho hauries fet.
Àlex: Tot això que dius és molt maco. Queda molt
bé. Però recorda on som i què hi hem vingut a fer.
evA: Ho sé.
Àlex: Fa un moment estaves impacient perquè no
sabem res/
evA: I què vol dir això?
Àlex: T’omples la boca de/
evA: Què?
Àlex: Filosofia barata. Ets la primera que espera que
aquesta situació s’acabi perquè si no, saps que estem
perdent el temps/
evA: No barregis les coses. És clar que ho vull però
recorda que ha nascut en aquest país/
Àlex: I ja te l’estimes! I també aquesta gent! Ah! És
clar…. És això!
evA: Ets/
- 93 -
Àlex: Fa quatre dies se te’n fotia aquesta gent i
aquest país.
evA: Com pots dir/
Àlex: Ho dic perquè és veritat i si dius el contrari,
menteixes. Què en saps, de què collons està passant?
evA: M’agradaria/
Àlex: Què?
evA: Em vols escoltar?
Àlex: El que sento és que ens llancen tot el que
poden. Això també podràs explicar-l’hi un dia a la
nena, quan sigui gran: Que quan vam venir a bus-
car-la, la seva gent ens odiava de tal manera que si
haguessin pogut se’ns haurien carregat.
evA: No m’ho puc creure…
Àlex: A tu també. No siguis ingènua. O no te’n re-
cordes que ahir et van clavar un cop al cap i et van
robar la càmera?
evA: I em dius a mi simple? Això de la càmera no hi
té res a veure!
Àlex: Sí, és clar, però te la van fotre!
evA: Me la van/
- 94 -
Àlex: Fotre. Sí, fotre.
evA: En el fons el que et molesta és que perdés la
càmera/
Àlex: No: la teva actitud. Aquesta mena de/
evA: Sí: «Filosofia barata».
Àlex: I pensar que qualsevol cosa que passi, un
dia, quan sigui gran, serà important i l’hi haurem
d’explicar.
evA: És normal. És el seu país. M’agradarà explicar-l’hi.
Àlex: Sí?
evA: És clar que sí.
Àlex: Què en saps, eh?
evA: M’interessa/
Àlex: Ah! És clar! T’interessa/
evA: Sí.
Àlex: Doncs, també vés pensant què li explicaràs i
què no.
evA: Que jo em vaig sentir a prop d’aquesta gent i
del que/
- 95 -
Àlex: I jo no.
evA: Has dit que són una colla d’exaltats.
Àlex: Doncs surt ara.
evA: Doncs, si pogués/
Àlex: Què faries? Tornaries a anar-te’n?
Pausa.
evA: Sí.
Àlex: Bah! Què et penses que som per a ells?
evA: Almenys ells no em veuen com una dona a qui
van haver de buidar!
Pausa llarga.
Àlex: Això no ho he dit mai.
evA: Pitjor: no n’ets capaç però ho penses.
Àlex: No. No…
evA: És clar que sí, fins i tot, per reconèixer això, ets
un covard.
Àlex surt de l’habitació.
Pausa llarga.
- 96 -
Després d’uns segons, eva s’asseu al llit.
Llança un crit.
És un crit esfereïdor, gairebé animal.
2.
Vestíbul de l’hotel.
laura està asseguda. Pren un Dry Martini.
Àlex s’hi acosta.
Àlex: Es pot saber què vols?
lAurA: Què passa?
Àlex: Per què vas anar a la nostra habitació?
lAurA: I què?
Àlex: I què?
lAurA: Sí, i què?
Àlex: Què li vas explicar a la meva dona?
lAurA: De què?
- 97 -
Àlex: Em sembla que he estat molt clar: per què vas
anar a la nostra habitació i què li vas explicar a la
meva dona? Què… Què se suposa… Què pretens?
lAurA: Res.
Àlex: Te’n rius de mi?
lAurA: No.
Àlex: Te’n fots de mi a la meva cara?
lAurA: No.
Àlex: Mira…
lAurA: Què?
Àlex: No et tornis a acostar ni a ella, ni a mi.
lAurA: Per què?
Àlex: No em vull tornar a creuar amb tu, ni que te’ns
acostis. A cap dels dos. M’has entès?
lAurA: Això que em demanes és difícil. No sabem si
aquesta situació s’allargarà molts dies i mentre no
ens deixin sortir… Saps que això que em demanes
és molt complicat. No deus pretendre que em quedi
tancada a l’habitació per no trobar-nos? Fes com la
resta de la gent i queda-t’hi tu, tancat, amb la teva
dona. Però a mi no m’ho pots demanar.
- 98 -
Pausa.
Àlex: Per què ho fas?
lAurA: El què?
Àlex: Per què te’m vas acostar i…
lAurA: Què?
Àlex: Què volies?
lAurA: Foc.
Àlex: No.
lAurA: Volia foc.
Àlex: Ets…
lAurA: Què?
Àlex: Què vols?
laura treu un paquet de tabac.
lAurA: Foc. (Treu una cigarreta del paquet.) Tens foc?
Àlex: No. No fumo. Ja t’ho vaig dir.
lAurA, mentre treu un encenedor i s’encén una
cigarreta: M’ho vas dir però, en canvi/
- 99 -
Àlex: Si et tornes a acostar/
lAurA: Què faràs? Em tornaràs a clavar una bufe-
tada, com ahir?
Àlex: No.
lAurA: Per què?
Àlex: T’asseguro que de ganes no me’n falten.
lAurA: Doncs, fes-ho.
Àlex: No.
lAurA: No te n’estiguis.
Àlex: Estàs…
lAurA: Va… torna-hi.
Àlex: Què vols?
lAurA: Ja tinc foc i ara… Si no em pots donar res
més, vés-te’n.
Pausa.
Àlex no es mou.
Àlex: No penses explicar-me per què vas anar a la
nostra habitació?
- 100 -
lAurA: Em sentia sola.
Àlex: Sola?
lAurA: Sí. Sola.
Àlex: Ja…
lAurA: Tant com t’hi podies sentir tu quan no sabies
on era la teva dona. Potser, fins i tot, tan sola com
ella.
Àlex: D’on has tret que/
lAurA: No cal ser gaire intel·ligent.
Àlex: Per què ho dius? (Pausa.) T’ho ha dit ella?
lAurA: No.
Àlex: Doncs, no sé d’on ho treus.
lAurA: Creus que m’hauria d’haver explicat que se
sent sola per saber-ho?
Àlex: Doncs, què et va dir?
lAurA: I a tu? Què t’ha explicat?
Àlex: Que et vas presentar a la nostra habitació. Que
sabies d’on érem i que tenies ganes de parlar i que
et vas estar allà xerrant amb ella, una bona estona.
- 101 -
lAurA: Va anar exactament així. I què més?
Àlex: Què vols dir?
lAurA: T’ha dit de què vam parlar?
Àlex: Que us vau conèixer i prou.
lAurA: Si t’ha dit això, no sé què et preocupa. (Pau-
sa.) I tu? Què li has dit, tu?
Àlex: De què?
lAurA: Li has dit que també em coneixies?
Àlex: No.
lAurA: No?
Àlex: Sí.
lAurA: Com quedem?
Àlex: Que ahir ens havíem presentat.
lAurA: Això i prou?
Àlex: Sí.
lAurA: Què és el que et preocupa?
Àlex: Que ahir anessis a la nostra habitació. Que
aquest matí m’hagis saludat a mi, i a ella no.
- 102 -
lAurA: Ah… Ara ho entenc…
Àlex: Què?
lAurA: Ha vist que et saludava i, per això, t’ha dit
que vaig anar a la vostra habitació i tu/
Àlex: M’has saludat i a ella ni l’has mirat. Ho has
fet expressament.
lAurA: Possiblement ara li preocupa més el que no li
has explicat tu, que el que li hagi pogut dir jo.
Àlex: Què li vas dir?
lAurA: L’Eva/
Àlex: No en parlis com si la coneguessis.
lAurA: Té raó quan diu que…
Àlex: Què?
lAurA: Que ets un bon noi. Un bon noi i prou. Una
mica simple. Des que has arribat em deus haver fet
la mateixa pregunta tres o quatre vegades.
Àlex: Dubto que et digués això.
lAurA: Sí? (Pausa.) Vau començar a sortir molt joves.
No eres especialment brillant i t’havia costat una
mica l’institut. Només volies treure-t’ho del damunt
- 103 -
i posar-te a treballar, i és el que vas fer. Ella tenia
alguna inquietud més i va anar a la Universitat. Cada
tarda, quan sorties de pencar, anaves a buscar-la
amb el teu cotxe. Vau casar-vos de seguida. A ella
li van oferir anar a treballar un any a fora, en una
editorial. Era una bona oportunitat. Boníssima. Ho
ha pensat tantes vegades, que era una oportunitat
única… però va dir que no. Què hi faria un noi com
tu, que amb prou feines es va treure la secundària,
en un lloc on no sabries ni fer-te entendre? I encara
sou allà: tu amb la teva feina de quan tenies setze
anys i ella resignant-se en una revisteta local. Quants
anys teniu ara?
Àlex: (…)
lAurA: Sabent el que m’havies explicat que li passa
a ella… Ho deu haver passat malament, pobra noia.
També un noi així, com tu.
Àlex: Què vols dir?
lAurA: Que havíeu passat algun moment molt difí-
cil, com no em podia ni imaginar, i que tu vas estar
sempre al seu costat. Que li passés allò en un estat
tan avançat/
Àlex: Calla! No t’ho hauria d’haver explicat.
lAurA: N’està agraïda. De debò que ho està. Se sent
en deute amb tu, però…
- 104 -
Àlex: Què?
Àlex: Potser si hagués sabut que les coses havien
d’anar d’aquella manera, no hauria renunciat a
aquella oportunitat, ni tampoc t’hauria necessitat
ara.
Àlex: (…)
lAurA: Almenys podreu dir que heu estat aquí en
un moment com aquest.
Àlex: (…)
lAurA: Què passa? No dius res?
Pausa.
Alex: Tinc trenta-vuit anys.
Pausa.
Àlex: Què et fa riure?
lAurA: Que m’hagis dit l’edat.
Àlex: Tinc trenta-vuit anys. M’ho has demanat i t’he
contestat. No l’hi veig la gràcia.
lAurA: És d’una tendresa esfereïdora.
Àlex: (…)
- 105 -
lAurA: També que la teva dona es pensi que en
traurà alguna cosa.
Àlex: De què?
Pausa
lAurA: Si ara puges a dalt, a la vostra habitació, no
l’hi trobaràs.
Pausa.
Àlex: I on se suposa que serà?
lAurA: Ha anat a la meva habitació, a buscar el meu
marit.
Àlex: Què collons dius?
lAurA: Vés-hi. Comprova-ho.
Àlex: Per què ho fas, això?
lAurA, arronsant les espatlles: No ho sé. T’asseguro
que no ho sé. Ni tampoc és que me’n senti massa…
(Pausa.) No ho sé, per què ho faig. De debò que no
ho sé. M’agradaria tenir una resposta però tampoc
la tinc. (Agafa una altra cigarreta.) De debò, que
no en vols?
Àlex: No. Què et fa pensar/
- 106 -
lAurA: Li vaig dir que si el volia trobar, al matí el
deixaria sol a l’habitació. Que ho intentés.
Àlex: Intentar, què?
lAurA: Només arribar a l’hotel i trobar-se’l, el va
reconèixer. T’ho va dir. Me’n vaig adonar.
Àlex: (…)
lAurA: L’admira. No em preguntis per què, però
l’admira.
Àlex: Bah!
lAurA: Què?
Àlex: I li vas dir que anés a l’habitació del teu marit…
Com vols que/
lAurA: Conec perfectament el meu marit. Algunes
vegades, a Barcelona, sortia i anava als llocs precisos,
simplement perquè algú encara el reconegués. Sé
el que necessita. No m’espanta una noia jove que li
dirà que l’admira i que com a molt…
Àlex: Què?
lAurA: Ja ho saps. Sé perfectament què pot passar.
No seria la primera vegada. Ni serà l’última. Se n’ha
anat moltes vegades de casa. També aquí, se n’ha
- 107 -
anat i m’ha deixat sola. A vegades força dies. Però
sempre acaba tornant.
Àlex: Per què hi hauria d’anar? Ella…
lAurA: Ella, què?
Àlex: (…)
lAurA: Per què, no? Ella no et necessitava per a res,
quan va sortir de l’hotel.
Pausa.
Àlex, referint-se al paquet de tabac que laura té a
la mà: Me’n donaries un? (Pausa.) si us plau…
3.
Habitació 301.
eva està asseguda al llit i Jaume en una de
les butaques.
Jaume fuma mentre escolta la noia.
evA: Estava trasbalsada. Atordida. Encara ho estic.
JAume: És comprensible. Hem d’esperar. Només
podem esperar.
- 108 -
Pausa.
evA: Havia estat tot el matí a fora, al carrer. Acabava
d’arribar a l’hotel i/
JAume: Vas poder sortir?
evA: Necessitava fer-ho. Volia ser-hi. Veure-ho amb
els meus ulls.
JAume: Però no era massa recomanable/
evA: Al principi, al mig de la gentada, vaig tenir la
sensació que tothom em mirava estranyat. Com si
no entenguessin què hi feia allà al mig.
JAume: Era perillós. Per a algú com/
evA: Sí. Suposo. (Pausa.) Vaig sentir trets i la gent va
començar a cridar i a córrer. Suposo que eren trets
a l’aire per dispersar els aldarulls. No ho sé. Va ser
molt ràpid i confús. No em podia moure. Juro que
no sé què em va passar que no podia moure’m. Em
vaig trobar envoltada de molta gent. Entre cops i
empentes. No es podia avançar per enlloc. Hi havia
tanta gent que era com si estiguéssim els uns al
damunt dels altres. Apilats. Com animals. Un nus.
Un nus de persones que intenta deslligar-se. Volia
sortir-ne i no sabia per on, ni com. M’esclafarien,
se m’acabaria l’aire i m’ofegaria. No entenia què
deien i encara m’angoixava més. Si durava molta
- 109 -
estona més, no podria suportar-ho i m’entraria un
atac de pànic o… vés a saber què. I allà al mig, sense
poder-me moure, el meu front va quedar fregant
la galta d’un d’aquells homes. Amuntegats, m’era
impossible fer ni un moviment. No li veia la cara.
Sentia el meu cap contra la seva galta. També el
seu cos. M’estaven esclafant i era com si la meva
barbeta reposés sobre la seva espatlla i el seu cos
em protegís. Potser era jo qui el protegia a ell. No
sé quanta estona vam estar-nos així. No en tinc ni
idea. No sabria explicar què em va passar. Aquell
home va dir alguna cosa en la seva llengua i… em
va tranquil·litzar. No entenia què m’estava dient
però em va tranquil·litzar. Vaig sentir una… (Pausa.)
Admiració. Sí, admiració. Admiració per aquell home
que havia sortit al carrer i s’havia quedat enganxat
a mi… Em convidaria a un cigarro?
JAume, agafant el paquet de tabac: Sí, és clar. Té.
evA: Em vaig sentir tan… (Jaume li allarga un ci-
garro.). Gràcies. Com si mai m’hagués sentit tan
unida a algú altre. (Pausa llarga.) No sé què em va
passar. (Pausa.) Com si algú hagués fet un simple
moviment i hagués deslligat aquell nus, la gent va
començar a separar-se. A dispersar-se. Continuà-
vem enganxats. No sabria explicar per què. Tampoc
quanta estona va durar. La multitud s’obria. Encara
cridaven. Corrien i cridaven. Nosaltres, com si ens
haguéssim trobat i quedat atrapats. Allà. D’aquella
- 110 -
manera. No ens vam arribar a mirar