.
195
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-94927-03-4
Bertolt Brecht
Traducció de Feliu Formosa
Pròleg d’Esteve Miralles
LA BONA PERSONA DE SEZUAN
Bertolt Brecht
LA BONA PERSONA
DE SEZUAN
Bertolt Brecht (Augsburg, Suàbia, 1898 – Berlín, 1956)
és un dels noms més importants del teatre del segle XX.
Amb les seves obres i les seves refl exions teòriques, va
tenir una forta infl uència sobre el trencament de deter-
minats patrons del drama burgès. Entre els seus títols
més coneguts es poden mencionar L’òpera de tres rals,
Terror i misèria del Tercer Reich, Vida de Galilei, La mare
coratge i els seus fi lls, El cercle de guix caucasià o La
bona persona de Sezuan.
La bona persona de Sezuan. En una Xina imaginària,
tres déus visiten el país en cerca d’una bona persona.
Satisfets d’haver conegut la jove Xen Te, que els ha
acollit a casa seva, premiem la noia amb diners a canvi
que visqui sempre bondadosament. Gràcies a la petita
fortuna que li han regalat, Xen Te deixarà la prosti-
tució per obrir un estanc de tabac. Ben aviat, però, la
misèria en què malviuen els seus conciutadans acabarà
difi cultant seriosament que pugui complir el mandat
dels déus. Amb aquesta obra emblemàtica del teatre
èpic, Bertolt Brecht planteja una refl exió incòmoda.
Quins són els límits de les bones intencions, especial-
ment quan aquestes no afronten les difi cultats materi-
als amb contundència i pragmatisme?
.
LA BONA PERSONA
DE SEZUAN
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: octubre 2018
© del text: Bertolt Brecht
© del Pròleg: Feliu Formosa
© Traducció: Esteve Miralles
Disseny gràfic: Arola Editors
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-94927-03-4
Dipòsit legal: T 1263-2018
LA BONA PERSONA
DE SEZUAN
Bertolt Brecht
Traducció de Feliu Formosa
Pròleg d’Esteve Miralles
- 7 -
PUTA BONDAT, O L’ÈXIT D’UN FRACÀS
Set notes obertes sobre
La bona persona de Sezuan
Per tant, i pel que fa al cas, cal llegir i cal anar a veure
representacions de La bona persona de Sezuan, i en con-
cret d’aquesta versió, per treus motius.
El primer: perquè la traducció de Feliu Formosa és
una meravella, i inclou (què sé jo) verbs com «pispar»,
«ser un cap de boira», «fotre el camp», «badar», «fer
anar un trasto», «redreçar», «bramar», «fer malbé»,
«fer la carrera», «tornar-se seca com un bacallà», «ha-
ver-hi aigua a mar», «traginar», «xuclar», «desar»,
«degotar», «esvalotar», «no treure cap a res», «ron-
dar», «esbufegar», «jeure», «ruixar», «estar tota es-
bojarrada», «escampar la boira», «brandar», «repapie-
jar», «esquitxar (diners)», «tenir el cap ple de pardals»,
«veure’s el llautó», «traginar», «xiuxiuejar», «esbom-
bar», etc. I cada un d’aquests verbs hi brilla, perquè és
el verb exacte i perquè hi fa falta.
- 8 -
El segon motiu és perquè Brecht no se’n surt, i en
teatre és un plaer feliç, i alliberador, assistir a la belle-
sa d’un intent fallit i imperfecte (i ambiciós), i sobretot
en el cas d’autors com el que ens ocupa que, reduc-
tivament, des de certs sectors, és tan venerat per la
seva consistència (per l’encaix mecànic entre propòsits
explicitats i resultats verificables, ai uix), com si això tin-
gués tota la importància i forcés el lector-espectador a
sotmetre’s incondicionalment a interpretacions predi-
gerides.
Brecht no era, quan rumiava i escrivia aquesta obra,
un autor institucionalitzat, i l’obra respira una fragilitat i
una vulnerabilitat autoral que m’agrada molt.
Res del que intenta fer esquemàtic resisteix l’aplicació
de l’esquema. I això és molt bonic. I el tema (el de la
puta bondat), clarament, el supera per dalt i per baix.
I això també és molt bonic, i més quan arribem al fi-
nal de l’obra (un dels pitjors finals, deliberat i autoparò-
dic, de la història del teatre!) i l’autor hi ha d’engiponar
un Epíleg per disculpar-se’n: «Ara, públic amable, no
quedis descontent. / Sabem que aquest final no és gaire
convincent. / La llegenda daurada que teníem davant /
s’ha tornat dolorosa entre les nostres mans. / I nosaltres
mateixos hem quedat decebuts, / sense trobar resposta,
quan el teló ha caigut».
Vet aquí: dolor, decepció, descontent...
Quin fracàs més bonic, i més en un musical com
aquest. (Sí, això és un musical.)
- 9 -
I el tercer motiu. Fàcil: com que La bona persona de
Sezuan és una peça inestable i precària (ei: això és un
elogi!), permet una lectura alliberada i, per tant, especu-
lativa, inconnexa si cal, anotada.
Cada espectador haurà de compondre la seva lectu-
ra, esclar.
Les meves notes, obertes, són aquestes set:
Nota 1: la màquiNa de decidir
Davant de la qüestió de la bondat, el moralista (o el di-
dactista) naufraga. La bondat és paradoxal, com a mí-
nim. I, com a tema literari, només es pot abordar hones-
tament des de la malícia, des de l’astúcia de l’escriptor.
Vet aquí, doncs, la mena d’astúcia brechtiana d’aquesta
peça: feta d’intuïcions, diria, i no de tesis.
La primera intuïció de Brecht, aposto, és que la puta
bondat no és una qualitat permanent i inalterable (un
ser), sinó un autodesafiament que es veu permanent-
ment desafiat des de fora (un fer).
Els déus de l’obra, que són uns integristes primaris,
busquen una persona que sigui bona, i Brecht desafia la
protagonista (la puta Xen Te), i la desafia fins a tots els
límits paradoxals que se li acuden, perquè exerceixi la
bondat.
Al centre d’una comèdia d’efecte de bola de neu,
Xen Te ha de prendre al llarg de l’obra més de cinquanta
decisions. Decisions morals. Que fan que hagi de decidir
què està bé i què no. I que fan que s’hagi de preguntar
- 10 -
qui és. I qui està disposada a ser. Íntimament, sí; però
també socialment.
Cada decisió estressa la seva autoimatge, i estressa
la imatge social que l’ha redimida (que l’ha singularit-
zada), entre els pobres de Sezuan, com a «l’àngel dels
suburbis».
És, aleshores, quan apareix Xui Ta, el cosí oportú.
La solució és teatralment clàssica, i Brecht la fa, a
més, ideològica, simptomàtica del capitalisme evolucio-
nat: si no vols ser públicament una persona contradictò-
ria, sigues dues persones.
(En algun altre lloc, per escrit, ja he usat l’exemple de
la dualitat CaixaBank / Fundació bancària «la Caixa». I hi
torno, com a referent conceptual, perquè estalvia expli-
cacions llargues, i l’esquema, penso, s’hi explica tot sol.)
Nota 2: la boNdat i la por
Hi deu haver tres grans pors, calculo: la por de viure (i de
morir); la por de sofrir (i de no ser estimat), i la por de no
agradar-se un mateix (de no ser estimable).
Una obra sobre la bondat és una obra sobre la por.
Xen Te fa eleccions lliures. Són, sí, eleccions
condicionades (fortament condicionades en molts ca-
sos), però no determinades fins al punt que l’individu
no hi té res a dir. Xen Te és víctima de la pobresa que
l’envolta (de la por de sofrir, materialment), però també
és víctima (feliçment) de la seva condició humana: de la
seva resistència a la deshumanització.
- 11 -
La segona intuïció dramàtica de Brecht és, crec, una
pregunta a l’aire en aquesta línia.
Xen Te és capaç d’expressar-ho així, al seu monòleg
final: «Ah, dintre meu / hi havia un desig tan gran de
sentir-me ben tractada! / I també hi havia una ciència se-
creta, perquè de petita / em rentaven amb l’aigua del car-
rer! Això em va fer anar sempre / amb els ulls ben oberts.
La pietat, però, / em feia tant de mal, que una ràbia de
llop m’assaltava / quan veia la misèria. Llavors / vaig sen-
tir que em transformava, / i que les dents se m’esmola-
ven. I tenien gust de cendra / les bones paraules que em
venien a la boca. I amb tot, / m’agradava ser un àngel
dels suburbis, / i donar / era un plaer per a mi. Veia un
rostre feliç / i ja em sentia com si caminés pels núvols».
Nota 3: boNdat de classe
Els pròlegs (aquest text que ara llegiu és un pròleg) tenen
una data d’entrega. I, entre l’encàrrec i l’entrega, solen
passar coses. A mi, aquests dies, se m’acaba de morir la
mare; una mort tranquil·la, i amb noranta-quatre anys
ben aprofitats. Ja he escrit, també en alguna altra ban-
da, que la meva mare era una virtuosa escampadora de
tendresa. De bondat militant.
Ma mare va viure anys bons, i de benestar material,
sí. Però la seva bondat no provenia d’aquesta zona cò-
moda de necessitats cobertes; i no era, en cap cas, un
repartiment d’excedents d’afecte banal. Era una opció
personal, una tria lliure, una voluntat.
- 12 -
Aquella noieta dels anys trenta i quaranta del segle
xx, òrfena de pare, que treballava de cosidora de peces
en un despatx de Sabadell, passava tot l’estiu amb un sol
vestit. El rentava dissabte al vespre, s’estava tot diumen-
ge amb viso sense sortir de casa, i dilluns se’l tornava a
posar. I ja era, aleshores, una personeta dolça, cordial i
entremaliada; bona.
Ma mare no va ser mai marxista, però tenia cons-
ciència de classe. La meva àvia feia de minyona a ca-
ses riques de la ciutat, i a ma mare la van fer entrar, de
«pensionada», a una escola religiosa. Amb poquíssims
anys, ja sabia per què no totes les nenes jugaven al ma-
teix pati, i per què hi havia un reixat, i una distància no
només física, entre les unes i les altres.
La bondat solidària és un patrimoni del món obrer: per-
què crea vincles, fa xarxa, fortifica els febles. El poder l’ha
instrumentalitzada a la recerca d’una submissió consenti-
da, autoinfligida, d’un camí facilitador dels seus objectius
(vet aquí el barber Xu Fu, com a emblema brechtià).
La bondat de qui no té res (o gairebé res), la bon-
dat dels desposseïts, comporta un empoderament: qui
la practica, pel sol fet de fer-ho, passa a posseir alguna
cosa. Obté un poder, un món d’influència: i l’esperança
que existeixen mitjans propis, i immediats, per canviar
coses. Per millorar vides concretes.
La bondat de Xen Te és una bondat de classe.
Malgrat l’amargor i la mesquinesa de tants personat-
ges, diria que Brecht no va desmentir-se aquesta tercera
- 13 -
intuïció. Brecht fa dir a un personatge: «El món és in-
habitable, cal que ho reconeguem!». I Brecht escarneix
Xen Te. Però la deixa al món: d’alguna manera, devia
saber que un món sense persones com Xen Te no seria,
precisament, un lloc millor.
Nota 4: redempció i tortura
Xen Te sembla voluble qual piuma al vento. És, en bona
mesura, sí, una fantasia masclista. I canvia de to i de
propòsits, sí, d’accento e di pensiero. Amb aquesta con-
dició, Brecht guanya girs narratius, i noves decisions mo-
rals a adoptar.
Desestabilitza la faula i, així, de passada, sotmet a
crítica l’amor idealitzat.
També és cert que, al fer-ho, ridiculitza la protagonista,
en el paperot de puta enamorada, de dona gastada ren-
dida a la ingenuïtat. Però, alhora, també, la humanitza;
perquè la descavalca del relat hagiogràfic de santa laica.
La passió de Xen Te per l’aviador Iang Sun és un amor
redemptor. Ella s’hi arrapa (s’hi enganxa gairebé com
una addicta) des de la seva vocació rescatadora: primer,
a cegues, volent-li tornar l’esperança i, després, ja amb
plena consciència de la perversitat egòtica del seu esti-
mat, sent incapaç de protegir-se, diu: «No vull pensar si
faig bé. No vull saber si m’estima».
Brecht, i aquesta podria ser una quarta intuïció, re-
coneix la força esborronadora de qui està disposat a sa-
crificar-se per aconseguir l’amor del seu maltractador.
- 14 -
Xen Te sembla voluble. I potser és, també, emblemàtica.
Nota 5: boNdat dura, boNdat tova
Comencem aquesta nota amb una citació llarga:
«Per comprendre aquesta estranya selectivitat i re-
soldre l’enigma de l’altruisme humà, hem de distingir
dues formes bàsiques de conducta cooperativa. L’impuls
altruista pot ser irracional i adreçat unilateralment cap
a un altre; l’atorgant no expressa desig d’una recipro-
citat equivalent i no tira endavant accions conscients
que porten al mateix objectiu. Aquesta forma de con-
ducta, l’he anomenada l’altruisme ‘dur’, un conjunt de
respostes relativament no afectades per la recompensa
o el càstig social més enllà de la infància. Quan existeix
aquesta conducta, és possible que hagi evolucionat a
través d’una selecció per parentiu o d’una selecció natu-
ral que operi sobre famílies o unitats tribals senceres en
competència. Podem esperar que l’altruisme dur serveixi
als parents més propers de l’altruista i que declini aguda-
ment, en freqüència i intensitat, en fer-se més distant la
relació. L’altruisme ‘tou’, en contrast, és definitivament
egoista. Aquest ‘altruista’ espera una reciprocitat de la
societat per a si mateix o per als seus parents més pro-
pers. La seva bona conducta és calculada, sovint d’una
manera plenament conscient, i les seves maniobres es-
tan orquestrades per les complicades sancions i exigèn-
cies de la societat. La capacitat per a l’altruisme tou pot
haver evolucionat principalment per la selecció dels indi-
- 15 -
vidus i pot estar profundament influida per les variacions
de l’evolució cultural. Els seus mitjans psicològics són la
mentida, la pretensió i l’engany, inclòs l’autoengany,
perquè l’actor més convincent és aquell que creu que la
seva actuació és vertadera».
1
Són paraules d’Edward O. Wilson, un pioner en el
camí de la definició de la sociobiologia (de l’espai i les
fronteres, i les interseccions, entre allò genètic i allò cul-
tural). Les he traduït de la versió espanyola que en conec.
Xen Te és una altruista dura. I, a través del cosí Xui
Ta (o directament), també navega en les marees de l’al-
truisme tou.
La cinquena intuïció de Brecht tindria a veure, penso,
amb la transformació de l’obra a partir que hi apareixen,
d’un cop, els aires inquietants de la maternitat. I la bon-
dat dura de Xen Te (masegada, sí, i posada en contradic-
ció profunda per les intervencions socials i empresarials
del seu cosí) es rearma. Perquè s’enfoca. I es fa, potser,
menys tribal; més legitimada, però menys solidària.
La sisena intuïció de Brecht —ja veieu que aquestes
«intuïcions» que incloc aquí són meres atribucions tram-
poses, meves— pot anar, justament, cap a mostrar el
poder incansable de l’autoengany.
Que sovint és conscient, i sovint és inadvertit, i que
potser més sovint encara s’instal·la en un terreny liminar,
indestriable, confús, entre la voluntat i l’impuls cec.
1 Wilson, E. O. (1978). Sobre la naturaleza humana. Madrid: Fondo de Cultura
Económica, 1980, p. 220-221.
- 16 -
Xen Te és, en aquest sentit, un personatge magnífic:
camina sempre per la corda fluixa, i com més avança,
més i més se sacseja la corda. I pel fet mateix d’avançar.
Nota 6: la raó o la vida
Lievin, l’altre protagonista de la novel·la Anna Karèni-
na, fent de màscara literària de Lev Tolstoi, rumia: «Jo
m’havia posat a buscar una explicació que la raó no pot
donar, perquè no arriba al nivell del problema. Tan sols la
vida podia donar-me una resposta a la mesura dels meus
desitjos, i això, gràcies al meu coneixement del bé i del
mal. I aquest coneixement, jo no l’he adquirit, no hauria
sabut on trobar-lo; m’ha estat ‘donat’ com tota la resta.
El raonament, ¿m’hauria demostrat que he d’estimar els
altres en lloc d’estrangular-los? Si m’ho vaig creure tan
fàcilment quan m’ho ensenyaven de petit, és perquè jo
ja ho sabia. ¿I qui m’ho ha descobert? No ha estat la raó.
La raó ha descobert la lluita per l’existència i la llei que
requereix aixafar tot el que impedeixi la satisfacció dels
meus desitjos. La deducció és lògica. Però la raó no pot
induir-me a estimar els altres, perquè aquest precepte no
ens ve donat pel mecanisme simple de la raó».
2
Lievin s’estira a terra, recargola brins d’herba procu-
rant de no trencar-ne cap i (també tradueixo d’una ver-
sió espanyola) es diu: «Sí, l’orgull».
I remata: «l’orgull de la intel·ligència», i «l’estupidesa
de la intel·ligència», i «la perfídia de la intel·ligència».
2 TolsToi, L. (1877). Anna Karénina. Madrid: Cátedra, 1995, p. 971-972.
- 17 -
Setena intuïció especulativa: quan toca parlar de bon-
dat, la raó no hi arriba. Ni disfressada de déus de pa sucat
amb oli, ni disfressada de cinisme dialèctic brechtià.
El Judici final de l’obra mostra la curtesa de les
religions (i de la justícia humana).
I l’Epíleg mostra la candidesa del cinisme: per molt
que, a última hora, es disfressi de paciència didàctica, i
d’optimisme futurista.
Si m’és permès aquest salt cap enrere —cap a una ge-
neració, la de Tolstoi (1828-1910), anterior a la de Brecht
(1898-1956)—, diria que amb l’arrogància del segle xx, en
algun punt, el pensament avançat va perdre alguna cosa.
Nota 7: sospita i coNfiaNça
La generació posterior a Brecht ja és la de la meva
mare, per exemple. I si hi ha un comunista, o un mar-
xista, d’aquesta generació d’entremig (entre Brecht i jo)
que llegeixo amb passió i admiració, sens dubte, és el
psiquiatre espanyol Carlos Castilla del Pino (1922-2009).
Diu Castilla del Pino: «Toda persona [...] tiene un tan-
to de opacidad para el otro que lo hace, en un sentido
amplio, sospechoso».
3
I afina: «Nuestro poder sobre los demás es limitado
porque nunca sabemos todo del otro; pero si lo que
sabemos es definitivo como para provocar un cambio
decisivo en la imagen social que el otro ostenta ante los
3 CasTilla del Pino, C. «La sospecha». Teoría de los sentimientos. Barcelona: Tus-
quets, 2000, p. 319-335.
- 18 -
demás, basta con ello para que el poder sobre el otro sea
también decisivo».
I afina més: «Estamos en el mundo, con los otros;
no somos, ni podemos ser, autistas porque necesitamos
de los demás. [...] No hay otra posibilidad que fiarse del
otro; en mayor o menor medida [...]. El principio que
rige toda relación interpersonal es este: no hay no con-
fianza; o, de otra forma: siempre ha de haber (alguna)
confianza».
I avisa: «Tanto la confianza como su opuesta, la des-
confianza, son actitudes básicas. Quiero decir con ello
que constituyen posturas constantes o casi constantes
del sujeto».
Tornem a Xen Te. I tornem a Brecht.
L’actitud de la protagonista es pot ridiculitzar: però
a la protagonista no se la pot alliçonar. Perquè, ella, és
una lliçó.
Sí, d’acord, se li podria demanar prudència i
gradualitat (Castilla del Pino les aconsella). Però l’opció
per la sospita permanent i prèvia, per la suspicàcia!, no
protegeix els febles: perquè la suspicàcia legitima el po-
der de la por.
La suspicàcia cínica sembla resistent, però potser és
l’expressió de la submissió en forma pura.
¿Confiar o no? Cal apostar cada vegada (amb
cada persona, en cada conversa), diu Castilla del Pino.
L’ambigüitat és irreductible, i «hay muchos para los que
esta ambigüedad es intolerable» i la fan desaparèixer
- 19 -
«ilusoriamente» mitjançant interpretacions «exactas y
precisas, con categoría de explicaciones objetivas».
O sigui, conclou Castilla del Pino: «el delirio».
Vuitena intuïció de Brecht: La bona persona de
Sezuan no podia tenir un final clar. O dit així: qui donés
un final clar a aquesta obra (i al seu assumpte), seria un
«delirante», algú que estaria construint, ell tot sol, «la
estructura semántica del mundo».
I que estaria fent el ridícul.
Brecht —novena intuïció— se n’adona, com a autor,
i (aquest cop, penso) se salva de l’altisonància. Bé. És un
fracàs exitós: perquè hi fracassa l’arrogància.
I Brecht, puta bondat!, confessa la rendició: «Només
puc dir / que estem desconcertats, i no ho dic perquè
sí».
esTeve Miralles
- 20 -
Text base: Der gute Mensch von Sezuan, dins: Ver-
suche, quadern 12 (Versuche 27/32), Berlín Oest:
Suhrkamp Verlag 1953, pàg. 3-106 (27 Versuch).
Aquesta obra, en la traducció de Carme Serrallonga,
fou estrenada per la companyia de Núria Espert el
1966 al Teatre Romea de Barcelona, sota la direcció
de Ricard Salvat.
La present traducció de Feliu Formosa fou estrena-
da per la companyia del Teatre Lliure al Mercat de les
Flors de Barcelona el 6 d’abril de 1988, sota la direcció
de Fabià Puigserver.
- 21 -
ESTRENA AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
La bona persona de Sezuan, de Bertolt Brecht, amb
traducció de Feliu Formosa i direcció d’Oriol Broggi,
es va estrenar a la Sala Gran del TNC el 31 de gener
del 2019.
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2018-2019
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
- 23 -
PERSONATGES
Wang, un aiguader
els Tres déus
xen Te
xui Ta
iang sun, un aviador sense feina
la senyora iang, la seva mare
la viuda xin
la faMília de vuiT
el fusTer lin To
la ProPieTària Mi Tzu
el PoliCia
el venedor desTores i la seva dona
la ProsTiTuTa vella
el barber xu fu
el bonze
el sensefeina
el CaMbrer
els viananTs del Pròleg
L’acció transcorre a la capital de Sezuan, mig
europeïtzada.
- 25 -
PRÒLEG
Un carrer a la capital de Sezuan
Vespre.
Wang, l’aiguader, es presenta al públic.
WaNg: Em dedico a vendre aigua, aquí, a la capital del
Sezuan. És una feina dura. Quan hi ha poca aigua
, haig
d’anar molt lluny a buscar-ne. I quan n’hi ha molta
,
no guanyo res. I és que aquí
, a la nostra província, hi
ha massa misèria. Tothom diu que només els déus ens
poden ajudar. I ara estic d’allò més content
, perquè un
marxant de bestiar que es mou per tot arreu m’ha fet
saber que uns quants déus
, i dels més grans, s’han posat
en camí i també aquí
, al Sezuan, els podem esperar. El
cel deu estar molt inquiet per les moltes queixes que li
arriben. Fa tres dies que m’espero
, aquí, a l’entrada de
la ciutat
, sobretot cap al vespre, perquè vull ser el primer
de saludar-los. Després
, difícilment tindria l’oportunitat
de fer-ho; els envoltarà la gent de pes i es veuran mas-
sa sol·licitats. Mentre els pugui reconèixer! No tenen
per què arribar plegats. Potser vindran d’un a un
, per
no cridar tant l’atenció. Aquells d’allà n