.
19?
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-949074-6-3
Paco Zarzoso
Pròleg de Víctor Lenore
Traducció d’Albert Arribas
LA CASA DE LES ARANYES
Paco Zarzoso
LA CASA DE LES
ARANYES
Paco Zarzoso és autor, director, actor, pedagog, així com fun-
dador de la Companyia Hongaresa de Teatre juntament amb
Lluïsa Cunillé i Lola López. Com a dramaturg ha obtingut,
entre altres premis: el Marqués de Bradomín, SGAE, Enrique
Llovet i el Premi Max Aub al millor text. L’òpera L’eclipsi, amb
llibret de Zarzoso, va guanyar el premi Max al millor espectacle
musical 2017. Algunes de les seves obres han estat estrenades,
entre d’altres, al Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure,
la Sala Valle-Inclán del Centro Dramático Nacional o el Teatro
San Martín de Buenos Aires. Ha impartit nombrosos tallers de
dramatúrgia, tant a l’Estat espanyol com a l’Amèrica Llatina.
Actualment coordina el laboratori Insula Dramataria Josep
Lluís Sirera per a l’Institut Valencià de Cultura.
La casa de les aranyes. A la vora d’un pantà s’alç a un edifi ci
mig abandonat, on durant forç a temps nomé s hi han viscut
algunes aranyes descomunals. El clima de la comarca va canviar
absolutament quan la construcció de la presa hidroelè ctrica
va submergir en l’oblit el poble mé s proper. Des d’aleshores,
els pocs habitants de la zona malden per superar la seva
complicitat mé s o menys directa en la destrucció d’aquells
paratges, mentre els caç adors furtius n’amenacen cada dia la
tranquil·litat. Text de maduresa del valencià Paco Zarzoso, La
casa de les aranyes retrata amb una fràgil delicadesa la
desolació d’unes vides distanciades del contacte amb la resta
de la societat, i fortament marcades per les cicatrius que els
lliguen als seus records més incòmodes.
.
LA CASA DE LES ARANYES
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Paco Zarzoso
© del pròleg: Víctor Lenore
© de la traducció: Albert Arribas
Revisió del valencià: Pep Ricart
Disseny gràfic: Fèlix Arola
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
LA CASA DE LES ARANYES
Paco Zarzoso
Pròleg de Víctor Lenore
Traducció d’Albert Arribas
- 7 -
RESTES D’UN INCENDI
En un moment crucial d’aquesta obra, un dels perso-
natges planteja una pregunta incòmoda: «Creus que
eixe psiquiatre amic teu em podrà receptar algun remei
que m’ajude a plorar?». L’interlocutor es queda descon-
certat, però tots sabem que no és cap qüestió absurda,
sinó tot al contrari. «Així com hi ha diürètics per a pixar
o laxants per a cagar ¿no hi haurà alguna medecina
que m’ajude a evacuar totes eixes llàgrimes?». Als anys
seixanta, es va posar de moda la ingestió de substàncies
psicoactives per viure cada instant amb més intensitat,
mentre que ara es prefereixen l’alcohol o els ansiolítics,
que ens ajuden a travessar les experiències sentint el
mínim. Ens cal ajuda química per desbloquejar els qua-
tre sentiments que és necessari compartir per mantenir
la salut mental.
Al llarg de la trama, s’imposa una certa sensació
d’amenaça, que tenyeix totes les situacions i converses.
Els negocis familiars més sòlids es poden esfondrar per un
canvi tecnològic; els paisatges més arrelats desapareixen
- 8 -
d’una setmana per l’altra; les relacions humanes amaguen
pulsions patològiques. Tot això es contagia als objectes
presents al text, ambivalents en molts aspectes. Un incendi
destrueix el que hi ha o destapa el que no es veu? Una
fotografia mostra el que ets o amaga tot allò que ens
espanta, en fixar un gest i un angle concret? S’estima
més els llibres qui els manté immaculats o qui se’ls fa seus
deixant-hi empremtes als marges? Són preguntes sense
cap resposta correcta, que obliguen a reflexionar sobre
els rituals que utilitzem per relacionar-nos amb la realitat.
També hem de parlar d’allò que hi manca. La casa
de les aranyes està situada en un entorn rural, gaire-
bé previ a la cultura pop, cosa que suposa un intens
recordatori de com era la vida quan encara no havia
estat colonitzada pels logotips corporatius, les ficcions
publicitàries i el fetitxisme tecnològic. «Abans teníem
amics, ara pantalles que fan ping», acostuma a dir César
Rendueles, un dels sociòlegs més lúcids del nostre temps.
La creixent precarietat (laboral, familiar, acadèmica...)
en què viuen els protagonistes sintonitza amb la nostra
època, però treure’ls del medi urbà i sofisticat obliga en
gran mesura a enfrontar-se de cara a qualsevol cosa. El
text em sembla un gran exemple de com afrontar pro-
blemes polítics sense recórrer a un llenguatge explícit.
Un altre punt crucial són les edats dels personatges,
entre trenta i cinquanta-cinc anys. Acostumem a rela-
cionar la joventut amb un sentiment d’urgència, quan
- 9 -
en realitat té més a veure amb la pressa. La urgència ve
després, quan adquireixes una visió molt més realista
del viatge i saps que cada dia pot ser el penúltim. Quan
travesses aquesta fase, entra en acció una força molt
més poderosa que la raó, que t’empeny a expressar allò
que sents, a buscar allò que necessites i a vèncer totes
les pors que t’han tenallat fins aleshores. Els conflictes
que podies posposar o esmorteir amb fantasies es
transformen en decisions inevitables.
Aquesta nova obra de Paco Zarzoso remet a moltes
altres que es troben a la memòria col·lectiva. Tant li fa
si la influència hi és o no, però diria que connecta amb
La lluvia amarilla (Julio Llamazares), crònica d’un món
que desapareix sense que a ningú ens importi realment
gaire. També m’ha fet recordar l’abundant literatura
relativa a la fragilització de les relacions socials. Des de
mitjan segle xx, han anat decaient totes les institucions
humanes fonamentals, de la família a l’església, passant
pels sindicats. L’auge de l’individualisme ens ha fet més
amos de les nostres vides, però també comporta nom-
broses conseqüències indesitjables, com han explicat
diferents pensadors antagonistes, des de l’antropòleg
Karl Polanyi fins al filòsof Byung-Chul Han, passant pel
poeta i periodista Pier Paolo Pasolini. Cada cop em sem-
bla més rellevant el missatge de l’obra d’aquest darrer:
la societat de consum és capaç de qualsevol cosa menys
de fer-nos feliços.
- 10 -
Entenc que és impossible escriure aquest pròleg
sense fer cap al·lusió a la responsabilitat. Al llarg de la
nostra història, les elits s’han aferrat ferotgement als seus
privilegis, però fins als anys vuitanta van sentir també
certa mena d’obligacions envers la resta de la societat.
Avui aquest vincle s’ha dissolt, i la casta propietària i
directiva és capaç d’enfonsar en la misèria poblacions
senceres per un 2% o 3% extra de benefici. Més aviat
caldria dir que ells creuen que en són capaços, però
aquest acte d’indiferència o crueltat pot passar factura,
tal com es reflecteix a l’acció de l’obra (no és tan senzill
desfer-se de la pròpia humanitat). Vivim en una societat
sense codis, on fins i tot els actes de suport mutu es re-
ben amb desconfiança, ja que intuïm que tothom acaba
presentant els seus honoraris, econòmics o emocionals.
Un excurs potser massa personal. Al llarg de tota la
meva vida, només he fet una feina: escriure sobre mú-
sica moderna. Em resulta impossible llegir un text sense
imaginar-me una banda sonora amb què associar-lo.
La casa de les aranyes m’ha remès sobretot a Low, un
grup de l’anomenada Amèrica Profunda, que combina
la intensitat poètica de la Velvet Underground amb una
austeritat artística militant. En especial, sonava dins el
meu cap Things We Lost In The Fire, la seva obra clàssica
enregistrada l’any 2001, que es podria traduir com Coses
que vam perdre al foc. La característica principal de Low
és una idea de bellesa indissociable de la vulnerabilitat
- 11 -
humana. En tota la seva música es nota que són nois
del camp, que van ser educats a l’antiga, als antípodes
de les actuals neurosis urbanites. Les inflexions vocals de
Low, que combinen veu masculina i femenina, gairebé
sempre són subtils, però hi palpiten els potencials estralls
que poden causar les relacions humanes. Gairebé tot
això que acabo de dir sobre aquest grup es pot aplicar
a l’última obra de Zarzoso.
Quan vaig acabar la primera lectura de La casa de
les aranyes, vaig tenir l’impuls d’entrar a Internet per
buscar entrevistes amb l’autor. Me’n vaig empassar
unes quantes tot d’un plegat, i una resposta continua
rondant-me pel cap. «És molt trist pensar que, fins fa
poc, als epicentres de les grans ciutats s’hi concentra-
ven els teatres, els cinemes, els museus, els bars amb
ànima... Autèntiques ciutadelles per ressuscitar després
del desgast quotidià... Ara els nous epicentres són els
centres comercials... Tant si vius en una ciutat com en un
poble, no és el mateix trobar-te amb els teus conveïns
en un teatre o en un cinema, que a la cua del caixer
d’un Kentucky Fried Chicken», lamentava. Això és el
que aporta La casa de les aranyes: un mapa de cruïlles
per ajudar-nos a reviure del desgast a què ens sotmet el
sistema, cada dia amb més eficiència, desgraciadament
per a tots.
Víctor Lenore
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Lurdes Barba i Paco Zarzoso
Escenografia Max Glaenzel
Vestuari i caracterització Josán Carbonell
Il·luminació Maria Domènech
Composició musical i so Isabel Latorre
Ajudanta de direcció Judit Lucchetti
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Institut Valencià de Cultura
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2019-2020
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
La casa de les aranyes és un text sorgit de l’encàrrec del Teatre
Nacional de Catalunya i l’Institut Valencià de Cultura al dramaturg
Paco Zarzoso
REPARTIMENT
La casa de les aranyes es va estrenar a la Sala Petita del
Teatre Nacional de Catalunya el 22 de gener del 2020, i
posteriorment al Teatre Principal de València el 14 de febrer
del 2020, amb el repartiment següent:
ÀngeL Francesc Garrido
AnnA Àgueda Llorca
JoAn Santi Ricart
IVAn Pep Ricart
JúLIA Verònica Andrés
emíLIA Rosa Renom
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans de l’es-
trena de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya, i per
tant hi pot haver algunes diferències entre el text editat i el
text estrenat.
PERSONATGES
ÀngeL, 55 anys
AnnA, 30 anys
JoAn, 50 anys
IVAn, 60 anys
JúLIA, 45 anys
emíLIA, 55 anys
- 15 -
1
Un jardí una mica desmanegat en el qual hi ha
una taula, tres cadires i jardineres amb moltes dà-
lies. Al fons una moto vella coberta amb un plàstic
transparent. Des del principi se sent el motor d’un
avió que vola baix.
AnnA i Àngel miren al cel.
Estan separats d’uns metres. Una vegada l’avió
ha passat,
AnnA s’adona de la presència d’Àngel,
que du un cabàs amb figues. Mentre passa l’avió,
AnnA es tapa les orelles per atenuar-ne el soroll.
AnnA: No l’he vist arribar
Àngel: Soc el veí
d’enfront
Assenyalant la casa d’enfront
AnnA: És sa casa?
Àngel: Fa vuit anys
que no hi vinc per aquí
Però sí és casa meva
Em dic Àngel
- 16 -
AnnA: Anna
Àngel: Sento haver-te espantat
AnnA: A part dels furtius
que entren al pantà
per ací
mai passa ningú
Àngel: Prometo no pertorbar la pau
i tranquil·litat de l’indret
i molestar-vos el mínim
possible
Pausa
AnnA: Sa casa per nosaltres
sempre ha sigut
la casa de les aranyes
Pausa
No està plena
d’aranyes?
Àngel: Després de tant
de temps tancada
em pensava que n’hi hauria més
Però les poques que hi ha
són d’una mida
descomunal
Són tan grosses
que podria
posar-los nom i tot
- 17 -
AnnA: A les aranyes?
Àngel: Tot i que gràcies a elles
no s’han instal·lat
altres insectes
a casa meva
Pausa
AnnA: Quan arribàrem ací
va despertar-me
tanta curiositat
sa casa que un dia
em vaig enfilar a la figuera
per treure el cap
a la finestra
del primer pis
i veure l’interior
Àngel: I vas aconseguir-ho?
AnnA: La branca va cedir
Per fortuna
no em vaig fer mal
Àngel: I té nom
casa vostra?
AnnA: La casa de les dàlies
Els antics llogaters
ja les tenien precioses
i ara ma mare també
se’n cuida moltíssim
- 18 -
Àngel: Estan exuberants
i amb tants capolls
segur que tindreu dàlies
fins a la tardor
sempre que les boires
no s’anticipin
Enguany han sigut
gaire freqüents?
AnnA: Cada any pareix
que n’hi haja més
Àngel s’acosta a les dàlies
Àngel: Em permets que
me n’endugui algunes?
AnnA: Deuria demanar-les
a ma mare
Eixes flors
són de la seua
zelosa propietat
Àngel: Si la teva mare ho prefereix
podem intercanviar
dàlies per figues
de la meva figuera
De fet les he dutes
per vosaltres
Deixa el cabàs sobre la taula
No en vols
- 19 -
tastar cap?
Tot just collides
és quan són més bones
Àngel mira cap a la casa durant una estona
A banda de les dàlies
per aquí tot està
tal com ho recordo
AnnA: Si veres
dins la casa
Hi ha els mateixos mobles
mengem i bevem
amb la mateixa vaixella
cuinem amb la mateixa bateria
i els mateixos recipients
Ens cobrim
amb els mateixos
llençols i flassades
Fins i tot ma mare
alguns dies
es posa roba
que ja hi havia ací
Pausa
També eixa moto
està com la trobàrem
el primer dia d’arribar
- 20 -
Torna a passar un avió però més llunyà que
l’anterior
Des d’ahir
no deixen de passar
a totes hores
Àngel: Són dos
i van fent torns
per no coincidir
quan recullen l’aigua
del pantà
AnnA: Acabes d’arribar
i ja saps més que jo
Àngel: Tot està molt sec
Deu fer molt
que no plou
AnnA: Espere que l’incendi
siga ben lluny
Àngel: El més important
és que no canviï
el vent
Pausa
A banda de ta mare
vius amb algú altre?
AnnA: També viu amb nosaltres
mon pare
- 21 -
Àngel: I a què es dediquen?
AnnA: Són dos fotògrafs
boníssims
que han tingut
molta mala fortuna
Per a guanyar-se la vida
duien a més a més
una tenda de fotografia
en la que jo els ajudava
mentres estudiava
Però com que ara
tota la gent es fa
les seues pròpies fotos
el negoci va anar a pitjor
A més de perdre-ho tot
ens endeutàrem
de tal forma
que no poguérem
fer front als pagaments
i ens llevaren el pis
i la tenda
Per això ens vinguérem
a aquesta casa
que ma mare
aconseguí molt barata
en aquest lloc perdut
d’on era sa mare
Pausa
- 22 -
Àngel: La teva àvia era d’aquí?
AnnA: Sí però jo era tan xicoteta
quan va morir
que quasi no la recorde
Pausa
Àngel: I t’agrada viure aquí?
AnnA: Preferiria viure
a l’altre costat del pantà
Àngel: En aquesta banda
estem més aïllats
AnnA: Es fa dur
sobretot sense cotxe
Àngel: No teniu cotxe?
AnnA: Fa un any
se’ns va espatllar
el que teníem
Àngel: I com feu les
compres?
AnnA: Quasi sempre
em toca a mi
anar en bicicleta
Àngel s’acosta a la moto
Àngel: Si voleu hi puc
fer una ullada
- 23 -
AnnA: Tens nocions de mecànica?
Àngel: Per pagar-me
els estudis de medicina
vaig treballar al taller
del meu oncle
AnnA: Eres metge?
Àngel: I a més a més tinc cotxe
Pausa
Ahir quan vaig arribar
em va alegrar molt
veure des del camí
llum en una finestra
de casa teva
AnnA: És probable
que fora la meua
Àngel: Era al pis
de dalt
AnnA: Llavors era la meua
Però anit
no vaig sentir cap cotxe
Àngel: Perquè a la baixada
ja vaig apagar el motor
Pausa
- 24 -
AnnA: Per què
l’apagares?
Àngel: Per estalviar benzina
Pausa
I tu què feies
desperta
tan tard?
AnnA: Des de que ha arribat la calor
em costa adormir-me
No suporte els mosquits
ni aquesta humitat
Àngel: Des que van construir
el pantà
ha canviat absolutament
el clima de la comarca
Amb aquesta calor sufocant
a l’estiu
i aquestes boires perpètues
que ja comencen a la tardor
i no es dissipen
en tot l’hivern
qualsevol novetat
tot d’una es converteix
en una aparició
AnnA: En una aparició?
- 25 -
Àngel: O en un fantasma
com prefereixis
Pausa
AnnA: Pareix com
si no te n’hagueres
anat d’ací
Àngel: Mai no deixes enrere
ni l’indret d’on ets
ni els teus pitjors malsons
Pausa
AnnA: Ja vivies en aquesta casa
quan construïren
la presa?
Àngel: Pitjor encara
Vivia al poble
que va quedar submergit
al fons del pantà
Mon pare va morir del disgust
quan finalment van confirmar-nos
que havíem
d’abandonar el poble
Pausa
AnnA: Degué ser dur
haver d’eixir
del poble forçosament
- 26 -
Àngel: Encara recordo
el trasllat de tots
aquells ossos
de l’antic
cementiri cap al nou
Com els homes
aixecaven les làpides
i en treien els taüts
del fons negre
al sol
Alguns només eren
un garbuix de fusta
i ossos
AnnA: Tot això vegeres?
Àngel: Em vaig obligar a veure-ho
AnnA: T’obligares?
Àngel: Era la meva manera infantil
de conjurar la por
Pausa
AnnA: I ho aconseguires?
Àngel: El què?
AnnA: Conjurar la por
Àngel: Els malsons no em van
abandonar
fins que vaig sortir d’aquí
- 27 -
per estudiar medicina
Quan ma mare va caure malalta
i per estar-me prop d’ella
vaig sol·licitar el trasllat
a l’hospital
d’aquí
on ja em vaig quedar
vivint en aquesta casa
amb mon germà
Pausa
Com es diuen
els teus pares?
AnnA: Emília i Ivan
Àngel: Són a casa?
AnnA: No
Àngel: Saps si trigaran
a venir?
A banda d’oferir-vos
les figues
he vingut per fer-vos
una pregunta
AnnA: Una pregunta?
Àngel: A tots els membres
de la casa
Pausa
- 28 -
AnnA: Els meus pares
han eixit per llenya
i com que cada vegada
deuen allunyar-se
més per buscar-la
no sé quan tornaran
Just abans de vindre tu
estava
a punt d’anar
a buscar-los
Àngel: On?
AnnA: No ho sé
Sempre van
a buscar la llenya
a un lloc diferent
Pausa
Àngel: En realitat la meva pregunta
no és tan urgent
Puc tornar
quan hi sigueu tots tres
Després ens veiem
Àngel es dirigeix a sa casa
AnnA: Escolta
eixa pregunta
no me la pots fer
a mi i més tard
- 29 -
jo la transmet
als meus pares?
Pausa
Àngel: Tinc pensat pintar
la façana de la casa
i m’agradaria
que fóssiu vosaltres
els qui en triéssiu
el color
Pausa
AnnA: El color
de la nostra façana?
Àngel: De la meva façana
AnnA: De la teua?
Àngel: Sí
de la façana
de la casa de les aranyes
Com que viviu just enfront
crec que sou vosaltres
els qui n’heu
de triar el color
AnnA: No comprenc
Àngel: Des de dins
jo no la veuré
La major part del temps
- 30 -
no podré contemplar
la meva pròpia façana
encara que tregui el cap
per la finestra
I quan surti fora
no em penso asseure
de cara a la paret
com si estigués
castigat
Si haig de mirar
cap a algun lloc el més lògic
és que miri al cel
a l’arbreda
a les carenes roquisses
d’aquestes muntanyes
a aquestes dàlies
i potser també
a la vostra façana
Pausa
AnnA: Quan se t’ha ocorregut?
Àngel: El què?
AnnA: Preguntar-nos
això del color
Àngel: És important?
AnnA: M’agradaria saber-ho
Àngel: Anit
- 31 -
AnnA: Anit?
Àngel: En veure la teva llum encesa
i comprovar que la casa
estava habitada
Pausa
I ara me n’he acabat
de convèncer
Pausa
No t’oblidaràs
de preguntar als teus pares
això de la façana oi?
AnnA: Ja els ho preguntaré
Àngel: També ho hauràs
de decidir tu
Pausa
AnnA: No sé si tinc
dret a formar
part del consell
d’elecció de la façana
Àngel: Per què ho dius?
AnnA: Encara que duga
set anys ací
la meua estada
és absolutament
provisional
- 32 -
Àngel: Potser hauries de ser-ne
la més interessada
AnnA: Jo?
Àngel: Si es pinta d’un color
que t’atregui
qui et diu
que no voldràs
quedar-t’hi a viure
per sempre
AnnA: Creus que voldria
quedar-me ací
únicament pel canvi
de color de la teua façana?
Àngel: No és un mal indret
per viure-hi
AnnA: I llavors per què
te n’anares?
Àngel: Aquesta no és
la pregunta correcta
AnnA: I quina és?
Àngel: Per què he tornat
Pausa
AnnA: Per què has tornat?
Àngel: He tornat per collir
- 33 -
totes aquestes figues
i que ningú altre les culli
ni se les mengi per mi
AnnA: Únicament per això?
Àngel: També per arreglar
la casa i pintar-ne la façana
I ara que us he
conegut
per ser el vostre metge
de capçalera particular
AnnA riu
Sempre que tingueu la confiança
de posar-vos a les meves mans
i jo a les vostres
AnnA: A les nostres?
AnnA i Àngel riuen
I no tens por
de que retornen
els teus antics malsons?
Àngel: Em conformaria
amb no tenir-ne de nous
AnnA: Has vingut sol
veritat?
Àngel: Per què n’estàs
tan segura?
- 34 -
AnnA: És impossible
que hi haja més d’una persona
en una mateixa casa
que consulte als veïns
de quin color desitgen
que es pinte
la seua pròpia façana
Pausa
Si t’interessa la meua opinió
a mi aquest color
ja em pareix bé
Àngel: Tu tries
el mateix color
aleshores?
AnnA: Sí
Àngel: I els teus pares
què et sembla que diran?
AnnA: Veus aquesta cadira?
La que està d’esquena
a ta casa
és la de ma mare
Pense que la teua façana
no li importa gens
tal vegada fins i tot li molesta
Àngel: De debò?
I el teu pare on s’asseu?
- 35 -
AnnA: Just davant d’ella
Àngel: I tu entre tots dos suposo
AnnA: Sí
Pausa
Àngel: Ho dius com si
fos un suplici
AnnA: Vaig arribar ací amb vint-i-tres
i aquest hivern
compliré trenta
I en tot aquest temps
no he fet res
AnnA s’asseu a la cadira que hi ha entre les cadires
dels seus pares
Cada vegada que dic
d’anar-me’n
mon pare em suplica
que no ho faça
que espere
un moment millor
amenaçant-me a voltes
amb fer una bogeria
Ma mare tampoc
vol que me’n vaja
no perquè em necessite
ja que ella és molt feliç
enclaustrada en la seua habitació
- 36 -
llegint tots aquests llibres
que deixaren
els antics llogaters
Però tem quedar-se
amb mon pare
i haver de carregar
ella sola amb tota la seua angoixa
I mentrestant jo
ací he quedat
encallada
sense fer res
cada dia més temerosa
amb el que em vaja
a trobar allí fora
negant-me d’eixa manera
fins i tot la possibilitat
de fracassar
com feren ells
Àngel: I què és el que
t’agradaria fer?
AnnA: Aprovar les tres
assignatures
que em queden
per acabar la carrera
d’arqueologia
i després poder treballar
en alguna excavació
el més lluny d’ací
- 37 -
AnnA mira cap al cel
Eixa boirina és
fum de l’incendi?
Àngel: Sí
AnnA: Els meus pares estan
tan atordits
que són capaços
d’acostar-se al foc
Àngel: Encara és lluny
AnnA: Hauria d’haver
anat amb ells
Àngel: T’hi puc acompanyar
AnnA: Les últimes voltes
que vaig anar per llenya
vaig tornar infestada
de caparres
No sé per què a mi
se m’apeguen totes
i als meus pares ni una
Deu ser perquè tinc
la sang més calenta
o més dolça que ells?
Àngel: O potser totes dues coses
AnnA: També pot ser
que totes eixes
- 38 -
caparres
s’agarren a mi
perquè soc
tan sanguinària
com elles
Àngel: Sanguinària?
Per què ho dius?
AnnA: Cada dia que passa
pense que els meus pares
viuran més de cent anys
i jo acabaré envellint
ací amb ells
deixant passar
la joventut
i sense complir ni un
dels meus desitjos
Per un costat tem
per les seues vides
i per l’altre somnie
amb que siguen devorats
per les flames
i que eixa tragèdia
m’obligue a eixir
d’ací per sempre
Com puc ser
tan roïna
i pensar una cosa
- 39 -
tan monstruosa
amb tot el que els estime?
Pausa
Àngel: No et martiritzis
per això Anna
És impossible estimar
algú d’una manera
desmesurada sense odiar-lo
almenys una mica
Es comença a sentir llunyà el soroll dels motors
de l’hidroavió
L’incendi
és a l’altra banda
del pantà
No t’amoïnis
pels teus pares
AnnA: Com saps
que és a l’altre costat?
Àngel: Per la trajectòria
dels avions
AnnA: Te’n vas?
Àngel: Si vull dormir
aquesta nit a casa meva
em queda molt per fer
AnnA: Quan has arribat
- 40 -
a la matinada
la teua idea era fer
nit ací?
Àngel: En realitat he vingut
a espargir les cendres
d’una persona
molt estimada per mi
Però crec que m’hi acabaré
quedant
totes les vacances
I si m’hi trobo bé
potser em prendré
un any sabàtic i tot
Pausa.
AnnA mira la façana
AnnA: Em podries mostrar
la casa de les aranyes?
Àngel: No tens por?
AnnA: De què?
Àngel: Que et puguin picar
AnnA: Les caparres
únicament em generen
fàstic i repulsió
les aranyes en canvi
m’atrauen i em repel·leixen
amb la mateixa força
- 41 -
Àngel: A algunes persones
els passa el mateix
amb les figues
AnnA: A mi les figues
m’encanten
Àngel: Hauries de provar-les
tot just collides
AnnA obre la figa per la meitat i comença a men-
jar-la. El soroll de l’avió creix i no se senten els
últims mots que Àngel diu a AnnA.
- 43 -
2
Interior d’una habitació. JúliA a la finestra beu
un whisky i mira cap a fora amb un abric posat.
JoAn, també dempeus, té una bossa de plàstic a
les mans. Sobre la taula hi ha diverses piles de
llibres, papers i un ganivet. Prop de la taula, a
terra, hi ha una maleta.
JúliA: No t’he sentit entrar
JoAn: Ja estàs preparada?
Queden moltes hores
perquè surti l’avió
Pausa.
JoAn s’acosta a la maleta i l’agafa
JúliA: No la baixes
ja ho faré jo
quan arribe el taxi
JoAn: Pensava acompanyar-te
a l’aeroport
JúliA: Millor que no
Està a punt de nevar
- 44 -
JoAn deixa la maleta a terra i continua mirant a
JúliA
No fa vent
les branques estan quietes
la gespa tampoc
es mou
Pausa
Quan va morir
ma mare un vendaval
va fustigar la casa
durant una setmana
JoAn: T’estimaves molt
la teva mare?
JúliA: És la persona
que m’he estimat més
JoAn: Potser avui
no correrà ni un bri
d’aire
Perquè no t’estimaves
ton pare?
JúliA: Que l’odiara
amb tota la meua ànima
no significa
que no l’estimara
també
De fet l’amor
- 45 -
pels llibres
me l’infongué ell
i molts dels llibres
que tinc en la casa
són seus
JoAn deixa la bossa sobre la taula
JoAn: T’he dut una truita
perquè mengis
abans del viatge
És una truita
feta
amb ous
de les meves gallines
JúliA: Com era aquella cosa
del cor?
JoAn: El què?
JúliA: Aquella cosa de que cabia
en la mà d’un xiquet
de tres anys
JoAn: Ja t’ho vaig explicar
JúliA: Conta-m’ho altra vegada
JoAn: És un dels primers
records de la meva vida
jo sostenia
el cor d’una gallina
- 46 -
al palmell de la mà
el cor d’una gallina
que la mare
va sacrificar davant meu
i que després em va oferir
Un cor diminut
que encara bategava viu
al palmell de la mà
i que després
va continuar bategant calent
quan vaig tancar el puny
JúliA: I no t’espantares?
JoAn: No no em vaig espantar
JúliA: I després
què en vas fer?
JoAn: El vaig estrènyer fort perquè
em feia pessigolles
a la mà
fins que va aturar-se
i va deixar de batre
JúliA: Tant de bo ma mare
haguera sacrificat
algun animal
davant meu
JúliA fa un glop de whisky
JoAn: Si continues bevent tant
- 47 -
tindràs la mateixa
mort que ton pare
amb la diferència
que en comptes de morir
a l’edat d’ell
moriràs molt abans
Pausa
Deixa’m que t’acompanyi
al seu funeral
Em quedaré
en algun hostal
sense molestar-te ni ficar-me
en res del que hagis
de fer
JúliA: Hem quedat
que durant la meua absència
em faries el favor
d’obrir tots
els dies la biblioteca
Ara no pots
fer-te enrere
JoAn: A la porta pots posar-hi
un cartell que digui
«Tancat per defunció
del meu pare»
JúliA: Posa’l tu mateix
si vols
- 48 -
JoAn: Jo?
JúliA: En la meua absència
fes el que millor et parega
El responsable
de la biblioteca
a partir de demà
seràs tu
A més de fer-me
un gran favor
serà bo per a tu
JúliA obre la bossa de mà que té al costat. N’agafa
un moneder. En treu uns bitllets i els ofereix a
JoAn, que no els agafa
JoAn: Què és això?
JúliA: Et pague per avançat
JoAn: Em vols pagar
per obrir la biblioteca?
JúliA: Accepta-ho com un sou
No em dius sempre
que necessites una feina?
JoAn: Que potser tu cobres
per obrir cada dia?
No em diguis que serà
pel meu bé
ni vulguis compensar-me
a sobre amb diners
- 49 -
JúliA: Encara que eixa biblioteca
la utilitzen molt poques
persones
ha sigut la meua salvació
Ja que és l’únic
que sent
autènticament meu
I en gran part
li ho dec a mon pare
Sense els seus diners
mai haguera
pogut condicionar-la
ni comprar llibres
i ara te la confie
uns dies a tu
JoAn: Només uns dies?
M’ho promets?
JúliA: Sí t’ho promet
JoAn: Doncs ja
em pagaràs
quan tornis
JúliA: També et duré
un llibre d’astronomia
o de màgia
dels que tant
t’agraden
- 50 -
JoAn: Em conformo
amb que tornis
JúliA guarda els diners
Et baixaré la maleta
pesa molt
JúliA: I porta’m una cervesa
per favor
JoAn: Si barreges
whisky amb cervesa
se’t posarà fatal
JúliA: I què vols que prenga
si no queda whisky?
En podries prendre
una tu també
JoAn: No se’m posa bé
l’alcohol
en els comiats
JoAn agafa la maleta i surt. JúliA continua mirant
per la finestra. Consulta el telèfon mòbil. Torna
JoAn i es queda al llindar de la porta
Abans m’has dit
que odiaves ton pare
però que també
te l’estimaves
Però te l’estimaves
més del que l’odiaves?
- 51 -
JúliA: Per què ho poses
sempre tot
en una balança?
JoAn: Amb mi ja sé
que el teu menyspreu
és més fort
que el teu afecte
JúliA: Això no és veritat
JoAn: Si m’estimessis
no hauries permès
que es fes malbé
el menjar
que t’he dut
Te’n pensaves anar
i deixar-lo a la nevera?
Almenys podies
haver-lo llençat a les escombraries
perquè no el veiés
JúliA: Et vaig dir que no
em dugueres més menjar
JoAn: Què has menjat
doncs aquestes dues
últimes setmanes?
JúliA: Em dones la cervesa
per favor?
JoAn s’acosta a JúliA i li dona la cervesa
- 52 -
JoAn: És l’última que queda
JúliA: Si no vols que eixa truita
es podrisca també
millor que te la menges
JoAn: Sempre que te’n vas
uns dies fora
deixo de menjar
de beure
amb prou feines puc dormir
i em costa respirar i tot
Jo tampoc
penso menjar res
fins que tornis
JúliA: Si no menges
la pell que cobrix
el teu rostre
s’apegarà al crani
i deixarà traslluir
la calavera
i farà tanta por
mirar-te que ningú
excepte jo
voldrà fer-ho
JoAn: Però si ja
no em mires mai
ni em llegeixes
res en veu alta
- 53 -
ni escoltem música
ni sortim a veure
els estels
JúliA: Per veure els estels
no em necessites
JoAn: Això és el que
tu et penses
Pausa
JúliA: Quan vages
a la biblioteca no oblides
anotar els llibres
que s’enduguen
JoAn: No sabré
tornar a col·locar
els que em retornin
JúliA: Llavors aparta’ls
en un racó
fins que jo regresse
JoAn s’acosta a la taula i agafa el ganivet que hi
ha prop dels llibres
JoAn: El tens aquí
per defensar-te?
Pausa
JúliA: El tinc allà
- 54 -
per tallar els fulls
dels llibres intonsos
JoAn: Intonsos?
JúliA: Els llibres
que no tenen
els fulls separats
Pausa.
JoAn toca el tall del ganivet
Està molt esmolat
Ves amb compte
JoAn: L’hi podries dur
a ton pare al funeral
i abans que tanquin
el taüt
l’hi poses a la mà
JúliA: No patisques per mon pare
Allà on vaja
es sabrà valdre per si mateix
JoAn agafa un llibre que hi ha damunt la taula
JoAn: Aquest llibre
és teu o de ton pare?
JúliA: Té anotacions?
JoAn: N’està ple
JúliA: Llavors és meu
Per a mon pare
- 55 -
els llibres eren
tan sagrats
com per a mi
Però ell
mai permetia
que se’ls ratllara
A mi en canvi
des de molt xicoteta
sempre m’ha agradat
subratllar i anotar
en els seus màrgens
i fulls buits
JoAn: I què hi escrius?
JúliA: Pensaments
ximpleries
que se m’ocorren
sense cap trellat
JoAn llegeix als marges
JoAn: «La porta de ma casa
cada dia
pareix més estreta
i més baixa
De forma
que per a creuar-la
he d’ajupir-me
i aprimar-me
cada dia un poc més»
- 56 -
JúliA: No continues
JoAn continua llegint
JoAn: «En aquests últims dies
la porta
s’ha encongit tant
que pareix una gatonera
La gatonera
d’un gat voraç
que no soc jo
la gatonera d’un gat
perseverant i voraç
que no deixaria mai
escapar el ratolí
Un ratolí que soc jo»
JúliA li arrabassa el llibre
És per això que ni tastes
el menjar que et duc
i que et cuino
amb tot l’amor?
Perquè et vols aprimar
encara més?
JúliA: T’he dit
que no continuares
llegint
JoAn: No em dius sempre
que seria menys infeliç
si llegís més?
- 57 -
JúliA: Però no els meus escrits
JoAn: Creus que hi deu haver
un infern
pels que no llegim?
Segur que sí
que penses
que m’espera un infern
on em socarrimaré
amb les flames dels llibres
que no he llegit mai
Sona el clàxon d’un cotxe
JúliA: Fins que torne
et telefonaré
tots els dies
No hi haurà un sol dia
que no et telefone
i que parlem
si vols
JúliA s’acosta a JoAn i l’abraça. JoAn no abraça JúliA
Quan hagen
passat dos dies
agrairàs
que haja marxat
I al cap de cinc dies
t’oblidaràs
una miqueta de mi
I la setmana següent
- 58 -
desitjaràs
que endarrerisca el meu regrés
o fins i tot que no retorne
JúliA es dirigeix cap a la porta
JoAn: Espera
Abans d’anar-te’n
vull que vegis
un truc de màgia
JúliA s’ha deturat i mira a JoAn
Gairebé no he pogut practicar-lo
Espero que em surti bé
No l’he après
en cap d’aquests llibres
per a aprenents de bruixot
que m’has deixat
Aquest només és meu
JoAn agafa el ganivet i s’hi lesiona el braç.
- 59 -
3
Jardí de la primera escena. ivAn està assegut
d’esquena a la casa de les aranyes. Fuma. La llum
de les primeres hores de la tarda i la boira que
comença a baixar anuncien la proximitat de la
tardor.
Àngel, amb botes de caminar i una petita
motxilla, dempeus, a l’extrem del jardí més proper
a la casa de les aranyes, observa
ivAn.
À
ngel: Ivan
Pausa
ivAn: No t’he vist entrar
Àngel: Disculpa
si t’he espantat
Pausa
El vent per fi
ha amainat
ivAn: I prompte baixarà
la boira
- 60 -
Àngel: A l’inici de la tardor
sempre és així
Pausa
ivAn: Quan aquestes boires
baixen del tot
ja no es podrà
estar ací fora
però tampoc dins
la casa
Àngel: Per què has
tornat a fumar?
Pausa
ivAn: Has vingut
perquè m’has vist
fumar des de la finestra?
Àngel: Abans que el teu metge
Ivan sempre
seré el teu amic
ivAn: Tot i que siga
el pitjor pacient
del món?
Àngel: Estic encantat
de cuidar-me de la teva salut
i la de la teva filla
com també
- 61 -
ho estaria de cuidar-me
de la de l’Emília
si ella m’ho demanés
ivAn: Emília a part de tindre
millor salut que jo
és molt més orgullosa
que la meua filla i jo junts
Pausa
Àngel: L’Anna és a casa?
ivAn: Deu estar en la seua habitació
Pausa
Àngel: Hem quedat
per fer una excursió
ivAn: No m’ha dit res
Vols entrar
a buscar-la?
Àngel: Ja l’espero aquí
no et preocupis
En realitat
hem quedat
d’aquí a cinc minuts
Pausa
ivAn: Hui on anireu?
- 62 -
Àngel: A l’altra riba
del pantà
ivAn: A la zona cremada?
Àngel: Ahir vam quedar
que visitaríem
aquells petròglifs
que han reaparegut
gràcies a l’incendi
No t’ho ha dit l’Anna?
ivAn: No
Àngel: Com que s’han cremat
els arbustos i els matolls
i han quedat les roques pelades
es poden veure aquells cérvols
que va gravar
damunt les roques la gent
que corria per aquí
ara fa set mil anys
Per què no
vens amb nosaltres?
ivAn: Mai us he acompanyat
a cap excursió
Per què creus
que hui sí que voldria anar?
Àngel: Podries fer alguna foto
amb la meva càmera als petròglifs
- 63 -
No és una gran càmera
però no està malament
ivAn: No insistisques per favor
Pausa
Àngel: Si la fotografia és
la teva gran passió
No trobes a faltar
fer fotos?
ivAn: En realitat mai
he deixat de fer-ne
Àngel: I amb quina càmera
les fas?
ivAn: No necessite cap
Àngel: No necessites cap càmera?
ivAn: Ara mateix
acabe de tirar unes quantes
Àngel: Just ara?
ivAn: Fa un instant
ivAn i Àngel es miren als ulls
Àngel: He sortit bé?
ivAn: Prou
Àngel: Doncs ja me l’ensenyaràs
quan la revelis
- 64 -
ivAn: Però aquesta no
Quan et faça una altra
que m’agrade més
ja te la mostraré
Àngel mira les dàlies
Àngel: També fas
fotos de les dàlies?
ivAn: Les avorrisc
Anna diu que
estic gelós d’elles
perquè sa mare
les tracta amb molt
més amor que a mi
Però jo el que realment
sent per elles
és enveja
Àngel: Enveja?
ivAn s’acosta a les flors
ivAn: En un parell de setmanes
tots els pètals
hauran caigut
s’assecaran les fulles
i les tiges
Però quedaran els bulbs
sota la terra
I l’any vinent
- 65 -
misteriosament tornaran
a florir
amb la mateixa exuberància
que tenen ara
Pausa
Àngel: Et fa res que en talli
unes quantes?
ivAn: Per a què les vols?
Àngel d’una butxaca treu una navalla
Àngel: Vaig espargir les cendres
de mon germà
en un petit tros
de la família
que miraculosament
no va quedar negat
pel pantà
Mon germà mentre
va viure aquí
es va cuidar de la vinya
que ja hi havia
plantat mon pare
M’agradaria aprofitar
que aquesta tarda
hi passarem a la vora
per deixar-li
unes flors
- 66 -
ivAn: Per mi com si
les talles totes
però Emília
no crec que et permeta
que t’endugues ni una
Àngel: Ni tan sols
les que s’estan
a punt de marcir?
ivAn: Ni tan sols aquestes
Pausa
Àngel: L’anterior llogatera
de la casa
també sentia
una gran passió
per aquestes flors
Però ella sí que em deixava
que en tallés alguna
ivAn: Si és tan important
dur aquestes flors
a ton germà pren-les
sense que s’assabente Emília
Anna tampoc et delatarà
Àngel: Gràcies Ivan
Però no ho faria mai
sense el seu consentiment
Àngel guarda la navalla
- 67 -
ivAn: Tenies molt
tracte amb l’antiga
llogatera?
Àngel: Érem molt bons
veïns
ivAn: Després de viure
de fa set anys
a sa casa
i amb totes les seues pertinences
a penes sabem res
d’ella
A part de que fou
bibliotecària al poble
i de que era
la filla de l’enginyer
de la presa
amb qui visqué ací
Àngel: Però l’enginyer
va deixar la casa
uns anys abans
que ella
ivAn: Algú ens contà
que el pare i la filla
moriren el mateix dia
Àngel: Certament
Pausa
- 68 -
ivAn: Si a la meua filla
li passara alguna cosa
tinc tan clar
que jo aniria
en seguida darrere
Encara era jove
veritat?
Àngel: Crec que quaranta-
cinc
ivAn: Quaranta-cinc
Quinze anys
menys jove
que la meua filla
i quinze anys
menys vella
que jo
Àngel: Ivan encara
ets molt jove
ivAn: Jove per a què?
Àngel mira la moto
Àngel: Per pujar a aquesta moto
per exemple
ivAn: Per a pujar en
aquesta moto desbaratada?
Àngel: Què et sembla
- 69 -
si l’arreglem?
La va comprar l’enginyer
i després la filla l’usava
per anar cada dia
a la biblioteca
Tot i ser vella
és esplèndida
Si li canviem la cadena
les bugies
i l’engreixem
tornarà a funcionar
ivAn: No sé si arreglar-la
és una bona idea
Àngel: A la teva filla sí
que l’hi sembla
ivAn: En realitat veure-la ací
rovellant-se sense funcionar
m’aconsola
en la meua inutilitat
Àngel: Doncs ves-te fent
la idea de pujar-hi
perquè quan hagi pintat
la façana
l’arreglarem
Ara només em falta
que em diguis d’una vegada
de quin color vols
- 70 -
que la pinti
per comprar la pintura
Pausa
ivAn: La meua filla no et
suggerí ja un color?
Àngel: Però no em va convèncer
ivAn: Quin color et digué?
Àngel: El mateix que té
ara
Pausa
ivAn: I què és el que no
t’agrada d’eixe color?
Àngel: Jo no veig que aquesta paret
tingui cap
color reconeixible
ni tampoc irreconeixible
Aquesta façana no és més
que una amalgama
de taques
ombres
humitats
i escrostonaments
una paredassa horrible
Ivan
m’agradaria posar-me
- 71 -
a pintar la façana
abans que comenci
la tardor
Aviat farà fred
la boira cada dia
durarà més
i serà més espessa
ivAn: És el que més
ens ha costat
d’acceptar aquests anys
eixa boira
Pausa
Àngel: Així doncs?
ivAn: Com?
Àngel: El color de la façana
Quin prefereixes?
Pausa
ivAn: Se m’ha ocorregut
un color
Àngel: Ara?
ivAn: Fa un moment
Àngel: Just quan
m’has fet la foto?
- 72 -
ivAn: Però no sé
si et convencerà
Àngel: És a tu
a qui t’ha
de convèncer
Pausa
Quin color és?
ivAn: Una barreja
Àngel: Una barreja?
ivAn: Una barreja
de blau
groc
i roig
Àngel: I quin és el resultat
d’aquesta barreja?
ivAn: Negre
Pausa
Àngel: Negre?
ivAn: Els tres colors
primaris barrejats
donen negre
No ho sabies?
Àngel: I vols
- 73 -
que aconsegueixi els tres
colors per separat
i els barregi jo mateix
o compro directament
una pintura negra?
ivAn: Depèn de quina tonalitat
de negre vullgues
Àngel: Hi ha gaires
tonalitats de negre?
ivAn: Infinites
Segons la disposició
de cada tonalitat
per absorbir la llum
Com més gran
siga la voracitat de llum
més profund serà el negre
Pausa
Àngel: T’ho ha suggerit
l’Emília?
ivAn: El què?
Àngel: Això de pintar
la façana de negre
És una ocurrència seva?
ivAn: És únicament idea meua
Àngel: L’Emília està sent tan
- 74 -
refractària amb mi
des que vaig arribar
que el negre sembla més
una ocurrència seva
ivAn: No només és refractària
amb tu
a part de no fer-me
cap cas a mi
que ja estic acostumat
últimament també
ignora completament
la seua filla
Àngel: L’Anna li va proposar
a l’Emília
que anéssim amb el meu cotxe
a buscar la masia
on va néixer la seva mare
i on va viure fins que va marxar
Però no va voler
Si ens donés alguna pista
segur que la trobaríem
ivAn: És que a Emília
només li interessa
viure segrestada
per eixos llibres
Menysprea completament
tota la resta
- 75 -
i això ha provocat
que la distància
entre nosaltres
siga cada vegada més abismal
Des de que arribàrem ací
l’únic que hem fet
junts
ha sigut anar a buscar llenya
Àngel: Si ho arribo a saber
no us hauria regalat
tota aquella fusta
ivAn: És el millor regal
que podies fer-nos
Entrar en eixos camins
podrits de ceps dels furtius
envaïts pels esbarzers
i infestats de caparres
era un malson
Àngel: No em vas prometre
que deixaries d’utilitzar
les paraules
malson
infern
desastre
calamitat?
Segur que hi ha
alguna altra paraula
- 76 -
més justa
per referir-se
a aquests boscos
ivAn: No et negue
que tinguen una bellesa
extraordinària
com també la té
la llum d’aquests cels
que no he vist
en cap
racó del món
Però com puc
delectar-me amb tot això
si necessite dependre
de la caritat
dels serveis socials
d’una germana
i ara de la teua?
Pausa
Àngel: El que jo faig per vosaltres
no és caritat
ivAn: I què és?
Àngel: Ivan
El que jo us ofereixo
no és res comparat
amb el que rebo
de l’Anna i de tu
- 77 -
No t’oblidis
que en realitat
em vaig quedar aquí
després de coneixe’us
Pausa
Tant de bo pogués
ajudar-vos molt més
del que faig
Per això em fa mal
que no confiïs
prou en mi
i que no em vegis
com el teu aliat
ivAn: Si he imaginat
eixa façana pintada
de negre
no ha sigut pensant en tu
Ja que la teua arribada
ha sigut el millor
que ens ha succeït
des de que
malvivim
en aquesta casa
Si t’he suggerit
el negre per a la teua façana
ha sigut perquè és així
com em veig jo
- 78 -
Pausa
Àngel: Què ha passat
perquè estiguis així?
Aquests últims dies
estaves molt millor
ivAn: I encara estaré pitjor
Quan eixes boires
a més de traspassar
portes i murs
em travessen
la pell
els ossos
i em taladren el crani
tot serà més insuportable
si això fora possible
Àngel: Ha passat
res a casa vostra
que jo no sàpiga
des que vam parlar
ahir?
Espero també
que no hagis deixat
de prendre la medicació
ivAn: La prenc tots els dies
Però no trobe
cap alleujament
Si hui he aconseguit
- 79 -
alçar-me
cordar-me la camisa
i els pantalons
i a penes fer-me
el nus de les sabates
ha sigut únicament
per la necessitat
imperiosa de fumar
I si he aconseguit
fer les poques passes
que hi ha des de la casa
fins aquesta cadira
és perquè Emília no vol
que fume en la casa
i molt menys en el llit
Àngel: Ivan
Vull que demà
anem a l’hospital
i et faci un reconeixement
aquell amic de qui vaig parlar-te
És un gran metge
Li vaig estar parlant
de tu
I casualment
coneixia el teu treball
de fotògraf
i també el de l’Emília
El tractament
- 80 -
que jo t’he donat
és del tot provisional
Si et poses a les seves mans
segur que milloraràs
ivAn: Àngel
Creus que eixe psiquiatre
amic teu
em podrà receptar
algun remei
que m’ajude a plorar?
Àngel: A plorar?
ivAn: Així com hi ha
diürètics per a pixar
o laxants per a cagar
No hi haurà alguna medecina
que m’ajude a evacuar
totes eixes llàgrimes?
Totes eixes llàgrimes
que des d’anit
m’estan anegant
el fetge
els pulmons
els intestins
i el cor
Totes eixes llàgrimes
que des d’anit
se m’han barrejat
- 81 -
amb la sang
i m’estan obstruint
amb els seus cristalls de sal
les venes i les artèries
produint-me
un dolor insuportable
perquè els cristalls
se’m claven
per tot el cos
com milions d’agulles
enverinades de tristesa
Àngel: Per què des
d’ahir a la nit?
Què ha passat
perquè avui
estiguis així?
Heu discutit
l’Emília i tu?
ivAn: No
Àngel: Tu i l’Anna?
ivAn: No
Àngel: S’han discutit
l’Anna i l’Emília?
ivAn: Emília digué a la meua filla
que marxara de casa
Que se’n vaja
i no torne mai més
- 82 -
ivAn mira cap a la casa de les dàlies
Promet-me
que no deixaràs
que Anna se’n vaja
Que li diràs
que vaja a viure
amb tu a la casa
de les aranyes
Que des d’aquesta
mateixa nit
Anna dormirà amb tu
en eixa casa
Pel que més
vullgues Àngel
no la deixes escapar
Pausa
Àngel: Ivan
No li puc oferir
viure amb mi
perquè entre tots dos
no hi ha res
Ni per la seva part
ni per la meva
Ni per part de l’Anna
ni per la meva
no hi ha res
més enllà de l’amistat
- 83 -
i l’afecte
que també comparteixo
amb tu
i que compartiria
amb l’Emília
si m’ho permetés
És per això
pel que l’Emília
s’ha molestat?
Pel que vol
que se’n vagi de casa?
Que potser pensa
que hi ha una
relació amorosa
entre nosaltres?
ivAn: Àngel
El mateix que pensa
Emília
ho pense jo
Àngel: No hi ha res
Ivan
Res
Entre la teva filla
i jo et juro
que no hi ha res
Pregunta-l’hi a ella
i et dirà
que entre tots dos
- 84 -
no hi ha absolutament
res
L’estic ajudant
amb tot el que puc
com t’he ajudat a tu
i ajudaria l’Emília
o qualsevol ésser humà
que visqués
a la casa de les dàlies
Però et juro
que entre nosaltres
no hi ha absolutament
res
Pausa
L’Anna tard o d’hora
haurà de fer la seva vida
La teva salvació
no pot dependre només
del que ella faci
amb la seva vida
ivAn: Penses que vull
retindre la meua filla
per a salvar-me jo?
Si la meua filla se’n va
ací no es podrà
salvar ningú
Si Anna se’n va
- 85 -
ni Emília ni jo
ni les dàlies
ni els cérvols
ni les pedres
ni tan sols
eixos petròglifs
que han estat ocults
set mil anys
es podran salvar
ja que tots serem
calcinats
per un sol tan negre
com el que tard o prompte
lluirà la teua façana
Apareix
AnnA vestida de negre
AnnA: Àngel
Hui no puc
anar amb tu
- 87 -
4
Mateix espai que l’Escena 2. JoAn, cobert amb
una flassada i ajagut al sofà amb els ulls oberts,
porta una bena al braç on s’ha autolesionat. JúliA
té l’abric posat i una copa de vi a la mà mentre
mira a JoAn. La maleta és al mateix lloc. Damunt
la taula hi ha una ampolla de vi, i un got d’aigua
que abans no hi era.
JúliA: Et fa mal?
JoAn: No
Pausa
JúliA: No t’apreta
l’embenatge?
JoAn: Ja t’he dit
abans que no
JúliA: Per què
no em mires?
- 88 -
JoAn i JúliA es miren als ulls i després JúliA desvia
la mirada cap a la finestra
JoAn: Se n’ha anat el taxi?
JúliA: L’he acomiadat
JoAn: Pots agafar la meva furgoneta
Les claus estan posades
Encara ets a temps
d’arribar a l’aeroport
abans que es posi
a nevar
Pausa
Si no fos per mi
segur que ja series allà
amb un whisky
en comptes de prendre’t
aquest vi que faig jo
i que no t’agrada gens
JúliA: Sí que m’agrada
Però té poc alcohol
JoAn: Prefereixes el whisky
que et regala
mon germà?
JúliA: Creia que no quedaven
més botelles del teu vi
i ha aparegut aquesta
- 89 -
mentres buscava
amb què curar-te
M’has donat
un esglai de mort
Pausa
Promet-me
que no tornaràs
a fer-ho
Pausa
Si ho tornes a fer
i sobrevius et jure
que no em veuràs
mai més
JoAn: No vindries ni tan sols
al meu enterrament?
JúliA: Per què no
tanques els ulls
i procures descansar?
JoAn: Prefereixo que
respirem junts
com abans
quan m’embenaves
el braç agafant aire
lentament
JúliA: I expulsant-lo
encara més lentament
- 90 -
JoAn: Tant de bo sempre
es pogués respirar així
JúliA: No es pot
jo ja ho he intentat
i és impossible
JoAn: I qui et va ensenyar
a tu a respirar
d’aquesta manera?
JúliA: Ho vaig aprendre sola
per pura supervivència
JoAn: M’agradaria aprendre
a respirar
a caminar
a parlar
a ballar com tu
JúliA: Com jo?
JoAn: Però per això
seria millor
tornar a néixer
Pausa
Si nasquessis de nou
On voldries viure?
I amb qui?
JúliA: Si tornara a nàixer
l’únic que faria
- 91 -
altra vegada igual
seria reobrir eixa biblioteca
invertir tot el meu temps
i tots els diners
que em llegà mon pare
en deixar-me la pell
per a que en aquest
lloc on no hi ha res
mitja dotzena
de persones
s’afeccionen a la lectura
Per això et demane
que aquests dies
continues obrint-la tu
JoAn: Però no m’has contestat
Si nasquessis de nou
on t’agradaria viure
i amb qui?
JúliA: Aquesta no és
la pregunta Joan
JoAn: I quina és?
JúliA: «Si et donaren
eixa oportunitat
voldries tornar
a nàixer?»
JoAn: Et penedeixes
d’haver-me conegut?
- 92 -
JúliA: Em penedisc
d’haver-te afeccionat
a la màgia
regalant-te eixos llibres
i que hages fet
aquesta ximpleria
JoAn: De totes maneres
el truc de màgia
que m’agradaria
aconseguir no es troba
en cap dels llibres
que m’has deixat
JúliA: Quin truc és?
JoAn: Separar el cap
del cor
i continuar vivint
com les sargantanes
quan jo i mon germà
els arrencàvem la cua
i cada part seguia
bellugant-se
Sona un senyal al telèfon mòbil que
JúliA du a la
butxaca de l’abric i que no consulta
No mires el missatge?
JúliA: És una alarma
JoAn: Quina hora és?
- 93 -
JúliA: Tard
JoAn: Tard per què?
JúliA: Tard per a tornar
tard per a començar
tard per a seguir
tard per a continuar
tard per a viure
tard per a oblidar
tard per a renàixer
tard per a emmalaltir
tard per a morir
tard per a ressuscitar
JoAn: Això ho has llegit
en algun llibre?
JúliA: Això ho cantava
mon pare quan
s’emborratxava
Sobretot després
de que ma mare
l’abandonara
JoAn: Però ell va beure sempre
JúliA: Però d’una forma malaltissa
només a partir
de que li atribuïren totes
les morts que es cobraren
les obres de la presa
- 94 -
per ser l’enginyer en cap
Ell sabia que el ritme
que imposà als treballadors
fou despietat
però en realitat eixe ritme
van imposar-lo
els socis inversors
JoAn: I si va patir tant
per aquelles obres
per què va decidir
continuar vivint aquí
quan va acabar-se
el pantà?
JúliA: Sempre vaig sospitar
que mon pare
es quedà ací
per una espècie
de redempció
JoAn: Per què penses això?
JúliA: Només quan tingué la certesa
de que la malaltia
l’anava a fulminar
va decidir anar-se’n
JúliA s’acosta al radiador per a escalfar-se
JoAn: Mon germà ja sap
que ton pare ha mort?
- 95 -
JúliA: No
JoAn: L’hi diràs quan torni
de la guàrdia de l’hospital?
O potser ja l’hi has dit?
JúliA: No hem quedat en
que no m’anaves a parlar
més d’ell?
Pausa
JoAn: Aquest radiador no
escalfa gens
Hauries de baixar
i escalfar-te
vora la xemeneia
JúliA: No hi ha llenya preparada
JoAn s’incorpora
JoAn: Vaig per uns troncs
i l’encenc
JúliA: Amb el braç així?
Vols que se
t’òbriga la ferida?
JoAn s’acosta a JúliA
JoAn: A tu t’ha fet mal?
JúliA: El què?
- 96 -
JoAn: La meva ferida
Pausa
Si tu t’haguessis tallat
amb aquest ganivet
i jo ho hagués vist
amb els meus propis ulls
hauria sentit el teu dolor
JúliA: Per això ho has fet?
Ha sigut una ximpleria
perquè ningú pot sentir
el mateix dolor que sent un altre
per molt que s’estimen
i per molt units que estiguen
JoAn: I aleshores de què
serveix estimar-se?
JúliA: Ara ja no ho sé
JoAn treu una gran clau de la butxaca
JoAn: Agafa-la
Sempre dius que
la biblioteca
és el més important
per tu
Però també
te n’has cansat
Mai m’havies
deixat la clau
- 97 -
ni una sola tarda
JúliA: Sé que mai
t’hi has
sentit còmode
JoAn: Més d’un cop
m’han vingut ganes
de cremar-la per gelosia
JúliA: Per gelosia de qui?
JoAn: De la biblioteca
de qui vols que sigui
Després de dubtar,
JúliA agafa la clau
JúliA: Sempre vaig insistir
en que vingueres
i t’interessares per ella
Igual que molts
dies et telefonava
per a que vingueres
a visitar-me
i estiguérem junts
En realitat
Ho he fet per mi
per no sentir-me
sola
JúliA agafa el got amb aigua de la taula
JoAn: No vull
prendre res
- 98 -
JúliA: És per a que
pugues descansar
JoAn: Són les pastilles
que et prens tu?
JúliA: Sí
JoAn: Va receptar-te-les
mon germà?
JúliA: Això què t’importa?
JoAn: No vull dormir
JúliA: Aquesta sols et relaxarà
Pausa
Pren-la per favor
JoAn: Me la prendré
si tu te’n prens una
també
JúliA li dona una pastilla a JoAn i el got d’aigua, i
ella agafa el got de vi
Te la prendràs
amb el vi?
JúliA: Ja hi estic acostumada
Vinga prenguem-la
a la vegada
- 99 -
JoAn pren la pastilla amb l’aigua i JúliA sembla
que en prengui una altra amb el vi
Ara gita’t
JoAn, que s’havia incorporat, s’ajeu de nou al sofà.
JúliA treu un bitllet d’avió de la butxaca
JoAn: És el bitllet de l’avió?
JúliA: Sí
JoAn: Quant queda
perquè surti?
JúliA: Aquest ja l’he perdut
Consultaré per veure
quin és el següent
JoAn: Dormiràs aquí?
JúliA: Només me n’aniré
quan tinga la certesa
de que estàs millor
Pausa
Conta’m alguna cosa
mentres ens relaxem
JoAn: Què vols
que t’expliqui?
JúliA: Què recordes
de mon pare?
- 100 -
JoAn: Que no s’assemblava
gens a tu
JúliA: Si que coneixies poc
a mon pare
o si que em coneixes
poc a mi
JoAn: Tu mai apedregues
els corbs
que ens visiten
ni els culpes de l’origen
de les teves desgràcies
JúliA: Si tinguera la certesa
de que eixes aus
tenen a veure
amb tot el que he patit
pots estar ben cert
que jo també ho faria
Pausa
Recordes
eixe dia
en que mon pare
ens dugué a tots dos
en la moto
al bar del poble
i ens emborratxà?
Quina edat devíem tindre?
- 101 -
JoAn: Molt joves
perquè mon germà
se n’acabava d’anar
a estudiar medicina
Després vam tornar
ton pare
tu
jo
i un gos coix
enorme que ens vam creuar
pel camí
JúliA: Com es deia
aquell gos?
JoAn: No ho sé
El que sí que recordo
és aquell dia
que plovia a bots i barrals
i ton pare va sortir
aquí fora despullat
borratxo i cantant
al costat de les dàlies
amb aquell gossot en braços
JúliA: Això va passar just després
de que l’abandonara ma mare
perquè ell havia
dut a casa una altra dona
Més tard va trepitjar
- 102 -
totes eixes flors
que al damunt ell
havia plantat
només arribar
Pausa
JoAn: Ton pare era la persona
més imprevisible
que mai he conegut
Per això jo sempre
en fugia
JúliA: De tot el que
et digué
què et va fer
més por?
JoAn: «No t’enamoris
de la meua filla
perquè t’acabaràs
tallant les venes»
Pausa
JúliA: No li hauries d’haver
fet cas
JoAn: D’enamorar-me
o de tallar-me les venes?
JúliA: De cap de les dues coses
Pausa
- 103 -
JoAn: Tenies raó
ets igual de repulsiva
que ell
JúliA: Joan
Jo soc molt pitjor
La bondat i el recel
de mon pare eren
iguals que el seu dolor
En el meu cas
per desgràcia
s’ha diluït
qualsevol rastre
de tendresa
només tinc suspicàcia
desconfiança
escrúpols
desengany
indiferència
i temor
molt de temor
Pausa.
JúliA plora
JoAn: Plores?
JúliA: «Només qui plora
hi pot veure»
JoAn: Ja em vas llegir aquesta frase
en un d’aquests llibres
- 104 -
JúliA: L’escrigué algú
fa cent cinquanta anys
I segur que això mateix
ho escrigué una altra persona
fa quatre-cents
cinc-cents
o dos mil anys
i segur que una altra persona
en el futur
la tornarà a escriure
o almenys a pensar
Pausa
Fins ara els llibres
han sigut els meus consellers
els meus amics
els meus confessors
i m’han dit
en cada moment
tot el que devia fer
i jo els he correspost
escrivint
als seus màrgens
i aventurant-me
a obrir una biblioteca
per a un poble
de tres-cents habitants
i en risc extrem
de despoblació
- 105 -
Però ara
tots aquests llibres
estan muts
Així com jo
m’he quedat
sorda i cega
JoAn: I per això te’n vas?
Amb la il·lusió
que allà podràs
tornar a escoltar
i veure-hi?
JúliA: Em conformaria
amb poder respirar
JoAn comença a mostrar símptomes d’adormi-
ment
Conta’m ara
com aprengueres
a fer vi
JoAn: Ja ho saps
JúliA: Conta-m’ho
de totes formes
JoAn: Ho vaig aprendre de la mare
JúliA: Continua
JoAn: Vaig aprendre a fer-ho
com es feia abans
- 106 -
quan el poble
era allà avall
on ara
hi ha el pantà
Pausa
JúliA: Què més?
JoAn: Com que era el poble
de menys altitud
de la ribera
i el de més sol
tenia el millor clima
de tota la vall
A gairebé totes les cases
hi havia parres
i cadascú en feia
el seu propi vi
i en destil·lava aiguardent
cosa que no feien
a la resta dels pobles
on el raïm
no madurava igual
Pausa
També hi havia
fruita i mel en abundància
El riu duia moltíssimes
truites
i tenia uns gorgs increïbles
- 107 -
on ens banyàvem
tot l’estiu
Enfront de casa
hi havia un cirerer altíssim
que segons l’oncle
feia les millors
cireres del món
És un miracle
que jo i mon germà
no ens matéssim
enfilant-los a les últimes branques
Al costat de la capella
hi havia una noguera gegantina
Molts dissabtes
per la tarda amb un acordió
s’organitzaven balls
sota les seves branques
Venien joves
d’altres indrets
A mon pare
no li agradava ballar
però li encantava
veure com ma mare
ballava amb altres veïns
sobretot amb
JoAn es queda adormit. JúliA cobreix millor JoAn
amb la flassada, treu el telèfon mòbil de la but-
xaca i hi escriu alguna cosa.
- 109 -
5
Jardí de les Escenes 1 i 3. Hi ha una boira molt
espessa. emíliA, dempeus, coberta amb el mateix
abric que duia Júlia a les Escenes 2 i 4. Té una
mà embenada. Àngel també dempeus mira a
emíliA. Du unes claus a la mà. Se sent un cotxe
que arrenca i s’allunya.
emíliA i Àngel el seguei-
xen amb la mirada. Al jardí hi ha cendra i papers
cremats. Ocultes en la boira, una parella de corbs
entona un sinistre cant nupcial. Les dàlies estan
completament seques. No hi ha flors, només tiges
marrons i clivellades. Però ocults en la terra, a
pocs centímetres de la superfície, bateguen vius
els bulbs.
Àngel: Prefereixes esperar
el cotxe a casa meva?
emíliA: M’estimo més esperar-lo
aquí
Pausa
- 110 -
Àngel: Hi ha molta humitat
Vols prendre
alguna cosa calenta?
emíliA: No cal
que et quedis
fins que vinguin
Pausa
Àngel: Et fa mal?
emíliA: La cremada ja no
Àngel: En pocs dies es guarirà
Pausa
Emília
em sap molt greu
el que ha passat
Només que n’hagués vist
la resplendor
uns minuts abans
des de la finestra
l’Ivan segurament
seria viu
emíliA: Com vas poder entrar
a la casa?
Àngel: La Júlia ens va deixar
les claus
a mi i a mon germà
- 111 -
perquè molts cops
sortia de casa sense elles
Pausa
emíliA: El malson que més
torturava l’Ivan
era quedar atrapat
pel foc
i morir cremat
Tot i així
i malgrat que vaig advertir-lo
molts cops
va continuar fumant
al llit
fins que el vaig obligar
a dormir
al pis de dalt
I encara que sigui
el pitjor final
imaginable
és el que s’ha buscat
Pausa
Àngel: De la manera
com es trobava el cos
al sofà
és probable que hagi
mort asfixiat
pel fum
- 112 -
i no calcinat
per les flames
Pausa
Però només ho sabrem
després de l’autòpsia
emíliA: Quants dies creus
que s’estarà fins aleshores
al dipòsit?
Àngel: Dos o tres
Pausa
Ja has parlat
amb l’Anna?
emíliA: No contesta
les meves trucades
Des que se’n va anar
tampoc responia
les de son pare
que va estar-li
trucant sense parar
Pausa
Àngel: On et quedaràs?
emíliA: Fins a l’enterrament
a casa la germana
de l’Ivan
- 113 -
Àngel: I després?
emíliA: No ho sé
Pausa
Àngel: Tens germans?
emíliA: No
Àngel: L’Anna em va dir
que la teva mare va néixer
en una masia de la serra
en aquest costat del riu
emíliA: Ma mare odiava tant
aquest indret
que escapar d’aquí
durant la joventut
va ser segons ella
la millor decisió
de la seva vida
Àngel: I per què el vau triar
vosaltres per viure-hi?
emíliA: Perquè aquí vaig trobar
el lloguer més barat
d’una casa moblada
on poder amagar-nos
sense que ningú ens trobés
Àngel: De qui us havíeu
d’amagar?
- 114 -
emíliA: Quan els bancs
ens ho van prendre tot
a més de condemnar-nos
a viure en la pobresa
vam haver de conviure
amb el menyspreu
la falsa commiseració
o la condescendència
dels qui no la patien
al nostre costat
Àngel ofereix unes claus a emíliA
Àngel: Són les claus
del meu apartament
És tranquil
i molt assolellat
Queda-t’hi
mentre ho necessitis
emíliA: No ho necessitaré
Àngel: Endu-te-les per si
canvies d’opinió
emíliA: Àngel
Ja has fet
tot el que era
a les teves mans
fins i tot arriscar la vida
per salvar-me’n la meva
Si no hagués estat per tu
- 115 -
ara aniria en aquell furgó
amb l’Ivan
Pausa
Àngel: Em consola almenys
en aquesta ocasió
haver-te pogut ajudar
emíliA: Per què? Mai
t’he demanat ajuda
Àngel: Com sí que van fer
els altres
emíliA: Tampoc crec
que t’ho hagis
proposat mai realment
Àngel: D’ajudar?
Pausa
Al principi sempre
estic convençut de poder
fer-ho
quan encara
n’hi ha esperança
emíliA: Esperança?
Àngel: Abans que s’instal·li
la desconfiança
el recel
o el propi egoisme
- 116 -
emíliA: Teu
o dels altres?
Àngel: De totes dues bandes
Però amb tu ni tan sols
hi ha sigut aquesta possibilitat
emíliA: No
no hi ha sigut
Àngel: I això que jo
he fet tots els possibles
perquè es produís
Pausa
També vaig fer
els possibles
per ajudar mon germà
però no n’hi va haver manera
perquè ell tampoc
es va deixar
emíliA: De què va morir el teu germà?
Àngel: Després de molts anys
de patir una profunda
depressió
que va accentuar-se
aquests darrers vuit anys
que vam viure fora
mon germà va deixar de menjar res
quan a sobre
- 117 -
menjar i cuinar
era gairebé l’única
cosa que gaudia fent
En realitat
mon germà va començar
a morir el mateix dia
que vam haver d’abandonar
el poble de petits
El mateix que li va passar
als meus pares
i a molts dels nostres veïns
El més terrible
no va ser que ens expropiessin
la casa i les terres
o a vosaltres
la casa i la botiga de fotos
allò realment determinant
va ser que ens expropiessin
l’ànima
La boira s’ha espesseït més. Tot té uns aires fan-
tasmals
emíliA: Està baixant
la temperatura
Àngel: De veritat que no
vols esperar
dins la casa?
- 118 -
emíliA: Aquest abric
escalfa molt
Àngel: És l’únic
que has pogut
recuperar?
emíliA: I no sé si me l’hauria
d’endur sense el teu
permís
Pausa
Àngel: Sense el meu permís?
emíliA: No l’hi vas regalar tu
a la Júlia?
Pausa
Àngel: Per què penses
que l’hi vaig regalar jo?
emíliA: Perquè la Júlia
m’ho va dir
Pausa
Àngel: Em pensava que l’únic
que veia presències
i fantasmes
quan queia
la boira era l’Ivan
Pausa
- 119 -
emíliA: He conegut la Júlia
i part de la història
de la casa de les dàlies
així com també
la de les aranyes
gràcies
a tot el que he llegit
a través de les anotacions
dels seus llibres
No sabies que la Júlia
tenia el costum
d’escriure als marges?
Marginàlia se’n diu
d’això
Àngel: L’Ivan també
les llegia?
emíliA: Per l’Ivan
ja en teníem prou
amb carregar al damunt el nostre
propi passat
per haver de carregar també
el dels altres
Àngel: I l’Anna?
emíliA: Què?
Àngel: Vas compartir amb ella
aquesta marginàlia?
- 120 -
emíliA: Et preocupa?
Pausa
Àngel: La Júlia sempre va sentir-se
més còmoda vivint
als marges de la ficció
que als de la realitat
Ho dic perquè valoris
amb una certa distància
aquestes anotacions
emíliA: És una advertència?
Àngel: No
només un consell
emíliA: La Júlia no et va deixar
les claus de la casa
de les dàlies
per la raó que m’has dit
La Júlia et va deixar les claus
perquè havia perdut
el cap per tu
Et veia
contínuament
en altres persones
i quan passejava
per aquest bosc
et veia en els arbustos
els troncs els arbres ferits
o morts
- 121 -
les roques pelades
o plenes de molsa
El seu torbament amorós
li va fer passar milers d’hores
a la finestra resant
perquè sorgissin
en la foscor
els fars del teu cotxe
quan havies desaparegut
tota la nit o uns quants dies
sense previ avís
Aquestes claus la Júlia te les va donar
quan va marxar el pare
de la Júlia
perquè entressis a la casa
quan volguessis
Àngel: La Júlia tenia tendència
a literaturitzar
tot el que li succeïa
no només de la seva vida
sinó de la vida
dels que érem
al seu voltant
Em costa de creure
tal com la coneixia
que resés per mi
ni per ningú
si no fos que l’alcohol
- 122 -
a la sang
falsegés aquesta marginàlia
de la manera que per desgràcia
ho feia amb la seva vida
Per això insisteixo
que hauries de prendre’t
amb una certa prudència
aquests escrits
emíliA: Amb la mateixa prudència
que haig d’interpretar també
que aquest abric
estigués tacat
de sang?
I que la ferida
que va fer brollar aquesta sang
es produís el mateix dia
que la Júlia va decidir marxar
aprofitant
la mort del seu pare?
Àngel: I per què penses
que aquests dos fets
van succeir el mateix dia?
emíliA: Perquè el bitllet
d’avió que havia de dur-la
al funeral del pare
continua aquí
- 123 -
emíliA treu de la butxaca de l’abric el mateix bitllet
d’avió que havia tret Júlia a l’Escena 4
També resulta
inquietant
per no dir revelador
que un cop
morta la Júlia
tu i el teu germà
abandonéssiu la casa
de les aranyes
i que només un cop
mort
el teu germà
tu hagis tornat
després de tant de temps
Àngel: Ens estàs acusant
a mon germà i a mi
de la mort de la Júlia?
L’únic vessament
de sang intencionat
que hi va haver
a la casa de les dàlies
a banda del que
has escenificat
en el teu cap
va causar-lo mon germà
tallant-se les venes
en un covard acte
- 124 -
de xantatge emocional
quan va arribar el taxi
que havia de dur
la Júlia a l’aeroport
amb l’objectiu que ella
no l’abandonés
La seva fragilitat
sumada a la depressió
crònica que va patir
tota la vida
i que finalment
l’ha matat d’inanició
va empènye’l
a tallar-se les venes
davant d’ella
Però en cap cas
va voler fer mal a la Júlia
Només retenir-la
De mon germà
sí que em crec
que es passés
hores a la finestra
resant
quan la Júlia
s’endarreria en arribar
de nit de la biblioteca
perquè n’estava perdudament
enamorat
i no va superar-ho mai
- 125 -
Pausa
Si la Júlia en comptes d’anar-se’n
sola i beguda
amb la furgoneta
de mon germà
m’hagués esperat
perquè la dugués
amb el meu cotxe a l’aeroport
encara seria viva
emíliA: La nit de la mort
de la Júlia no vas aparèixer
per la casa?
Àngel: Sí que hi vaig aparèixer
però després
de marxar la Júlia
Només que hagués
arribat uns minuts abans
seria viva
Com també seria
viu l’Ivan
si hagués vist abans
la resplendor de l’incendi
des de la finestra
Pausa
emíliA: Creus que
ens assemblem?
- 126 -
Àngel: Qui?
emíliA: La Júlia i jo?
Pausa
Àngel: Ho dius perquè
dus el seu abric?
emíliA: No em refereixo
a això
Àngel: Ho dius potser
per la passió
que totes dues professeu
pels llibres?
emíliA: Hi ha res als meus ulls
als meus cabells
a la meva veu
algun gest
que et recordi
la Júlia?
Àngel: No
emíliA: I amb la meva filla?
Digues
Existeix entre totes dues
alguna similitud física?
Àngel: D’on neix
aquest desig d’assemblar-te
a la Júlia?
- 127 -
Pausa
emíliA: A través d’aquella
marginàlia
m’he obsessionat
de tal manera
amb els habitants
de la casa de les dàlies
que m’han acabat
substituint
la veritable família
De manera que durant
aquests set anys
he estat molt més a prop
de la Júlia i el seu pare
que de la meva parella
i la meva pròpia filla
Pausa
Com que ma mare
de molt jove
va sortir de la masia
embarassada
d’un home
que vivia en aquesta zona
just a l’època
en què van començar
els primers
treballs de preparació
- 128 -
del pantà
vaig imaginar-me que jo podria ser
la filla anònima
d’aquell enginyer
D’aquell home
que segons la Júlia
va enganyar molts cops
la seva mare
amb altres dones
Pausa
La Júlia per tot això
s’ha convertit
en tot aquest temps
en una germana
i còmplice
d’aquest exili
amb qui he compartit
un món
fantasiejat i al·lucinant
a través d’aquests llibres
El silenci de ma mare
davant tot aquell passat
a què va donar l’esquena
radicalment
així com la seva passió
des dels meus primers
records d’infantesa
per les dàlies
- 129 -
em van encoratjar
a reconstruir els meus orígens
I en comptes de conviure
amb l’Ivan i l’Anna
i d’intentar entre tots tres
buscar una sortida
a aquesta ratera
en què jo vaig atrapar-los
he preferit conviure
amb la família
morta de la casa
de les dàlies
i els seus veïns
de la casa de les aranyes
De la qual tu
n’ets l’únic supervivent
Pausa
Només espero que l’Anna
a partir d’ara
no es comporti
com una condemnada
a mort en vida
tal com va viure son pare
ni com una desterrada
de si mateixa
tal com he viscut jo
Pausa
- 130 -
Àngel: Emília
Insisteixo sisplau que
us quedeu tu i l’Anna
el temps que sigui
al meu apartament
A banda d’ajudar-vos
amb tot el que us calgui
pel dia a dia
mentre hi visqueu
em faria molt feliç
ocupar-me de les despeses
de la matrícula
i els estudis de l’Anna
Ja l’hi vaig dir al seu dia
i a ella li va semblar bé
I a canvi et juro
que no us demanaré
res a canvi
Res Emília
Ni tan sols
cal que em vingueu a veure
ni que em dirigiu
la paraula
Digue’m que acceptaràs
l’oferiment
Pausa
emíliA: Àngel
Si acceptem l’oferta
- 131 -
tard o d’hora
sé que ens ho cobraràs
amb interessos
Igual
que ens els van cobrar
els del banc
amb el préstec
que van concedir-nos
tan afectuosament
Si acceptem la teva ajuda
tinc tan clar
que a canvi
de la generositat
de la clemència
de la misericòrdia
de l’aparent pietat
de l’amor
acabaries reclamant-nos
un preu impagable
fins i tot un nou sacrifici
Tal com vas fer
amb la Júlia
i amb qualsevol altra
persona
que tard o d’hora
tornés a ocupar
la casa de les dàlies
Se sent el motor d’un cotxe que s’acosta
- 132 -
Àngel: Així com ha quedat
aquesta casa
mai ningú
tornarà a ocupar-la
emíliA: I això t’obligarà
a decidir per tu mateix
el color de la teva façana
Pausa
Àngel: Tant l’Anna com l’Ivan
van suggerir-me un color
Abans de marxar
no podries
dir-me’n el teu?
emíliA: Per què et sembla
que avui sí
que te l’hauria de dir
quan no
t’he respost mai?
Pausa
Àngel: M’he permès
aquest atreviment
de preguntar-te
pel color
de la façana
i amb l’esperança
de tenir una resposta
- 133 -
només perquè avui
t’he salvat la vida
El cotxe es detura. També el motor però els fars
queden encesos a través de la boira i il·luminen
emíliA i Àngel
Penses dir-me
el color?
Pausa
emíliA: Quin color
et va dir l’Ivan?
Àngel: Negre
Pausa
Tu també
la veus així?
Tan negra
com ha quedat
ara la casa de les dàlies?
emíliA: De debò que vols
saber-ho?
Àngel: Sí
Pausa
emíliA: Jo crec
que casa teva
hauria de tenir
- 134 -
una façana
i també
unes parets
de vidre
sense cap mena de color
Casa teva
la casa de les aranyes
com li deia la Júlia
hauria de ser
absolutament transparent
perquè des de l’exterior
amb una sola mirada
encara que sigui de reüll
se sàpiga en quin indret
de la casa
et trobes tu
en tot moment
i què fas
Fins i tot quan
en aparença
no facis
absolutament res
ni tan sols dormir
ni pensar
Saps a què
em refereixo?
T’asseguro que
en aquest indret
i completament
- 135 -
sol
tindràs moltes
estones així
sense res
a fer
ni en què pensar
I més
quan tens la intenció
pel que
m’has dit
de quedar-te a viure
aquí la resta
de la teva vida
I encara que
ningú hi tornés
a viure mai
a la casa de les dàlies
i no tinguessis
per tant veïns
que t’observessin
com vius
aquelles parets
de vidre
serien útils
a les dàlies
quan per la primavera
tornessin a brollar
perquè tornaran
a brollar
- 136 -
malgrat teu
perquè en tot
moment sàpiguen
on ets
i a què atenir-se
emíliA desapareix. Àngel, quan es deixa de sentir
el taxi, entra a l’habitació del passat on hi ha
JúliA
i
JoAn, que continua adormit al sofà
JúliA: No he sentit el teu cotxe
Àngel: Des de la baixada
he apagat el motor
Àngel s’acosta a JoAn
JúliA: Li he donat
una pastilla
i s’ha adormit
Àngel: Ha volgut
prendre-se-la?
JúliA: He fingit que
jo també
me’n prenia una altra
i ha acceptat
de prendre-la ell també
Estava molt nerviós
al principi
no em permetia
embenar-li la ferida
- 137 -
Pausa
Àngel: Sap que m’has avisat?
JúliA: M’ho hauria prohibit
Pausa
No li mires la ferida?
Àngel: L’hi has embenat
tal com t’he dit
per telèfon?
JúliA: Sí
Àngel: És millor deixar-lo
dormir
JúliA: Han passat tres hores
des de que m’has dit
que eixies de l’hospital
Àngel: A l’últim moment
he hagut d’atendre
una urgència
JúliA: I per què
no m’has telefonat?
Àngel: Volia ser aquí
el més aviat possible
Tenia por
que ja te n’haguessis anat
- 138 -
JúliA: No hauria deixat
a Joan sol
Àngel: Has estat
tota l’estona amb ell?
JúliA: Sí
Àngel: Mirant com dormia?
Àngel s’acosta a la taula i agafa la copa de vi
Tens alguna cosa més
per beure a part
d’aquest vi?
JúliA: Ja m’ho he begut
tot
Àngel: Tot?
JúliA: Tot el que hi havia
per beure dins la casa
Àngel: Aquesta copa és
la darrera aleshores
JúliA: Sí
Àngel s’acaba la copa de vi
Àngel: La majoria de gent
que es vol
tallar les venes
no en té ni idea
El tall cal fer-lo
- 139 -
al llarg del braç
de manera transversal
JúliA: Quan Joan es desperte
penses donar-li
aquestes instruccions
perquè no torne
a fallar?
Àngel: Mon germà sap
perfectament
com treure’s la vida
Quan van inundar
tota la vall
hi va haver gent que va fer-ho
Cadascú a la seva manera
per descomptat
penjant-se d’una biga
d’un arbre o estimbant-se
Pausa
A quina hora
surt l’avió?
JúliA: No arribe a temps
d’agarrar-lo
Eixiré amb el següent
Pausa
Àngel: De què ha mort
el teu pare?
- 140 -
JúliA: De la seua cirrosi hepàtica
Àngel: Sempre vaig pensar
que li fallaria abans
el cor
JúliA: No deies que no tenia?
Àngel: Com que mai
va voler fer-se
cap revisió
a l’hospital
no vaig poder comprovar-ho
JúliA: Crec que no es refiava
Àngel: De mi
o de la medecina
en general?
JúliA: Tu sempre li vas caure
molt bé
com a tota la gent
Pausa
Àngel: Què penses fer
amb la biblioteca?
JúliA: L’he tancada
Àngel: Per sempre?
JúliA: Per ara sí
- 141 -
Àngel: No deies que
no podries viure
sense ella?
Que és l’únic
que donava sentit
a la teva vida
JúliA: Hi ha milers de pobles
al món sense biblioteques
o amb biblioteques
que com la d’ací
foren tancades
per manca de pressupost
de personal
o simplement per temor
del que pogueren generar
També hi ha milers
de pobles i ciutats
amb biblioteques obertes
però que estan agonitzant
o directament mortes
i necessiten algú
que les ressuscite
Pausa
Àngel: I què faràs
amb la casa
de les dàlies?
JúliA: Porta tres mesos
- 142 -
anunciada
en diverses immobiliàries
Àngel: Ja fa tant de temps
que havies planejat
escapar?
I ningú s’hi ha interessat?
JúliA: He rebaixat
tres vegades el preu
i ningú la vol
I això que en cap
de les fotos
que es publicaren
apareix
ni una ombra
de la casa de les aranyes
Però alguna cosa deu veure
la gent en eixes fotos
per no llogar-la
amb un preu
tan miserable
Al final hauré
de regalar-la
Àngel: Lloga-la o ven-me-la
a mi
te la pagaré molt bé
JúliA: Per què la vols tu
la casa de les dàlies?
- 143 -
Àngel: Per quan canviïs
d’opinió
i tornis
JúliA: No tornaré mai
Àngel: No deixo de recordar
quan em vas dir
que ningú pot escapar-se
de l’indret d’on és
JúliA: Ni dels seus pitjors malsons
Però jo pense
intentar-ho
Pausa
En aquesta bossa
hi ha un poc de sopar
per si vols
menjar alguna cosa
mentres esperes que Joan
es desperte
Àngel: I què li dic
de part teva
quan es desperti?
JúliA: Hem quedat
que li telefonaria
Àngel: De debò
que el penses trucar?
- 144 -
JúliA: Aquestes últimes setmanes
ens hem cuidat
els dos mútuament
Àngel: Ell es cuidava de tu
i tu d’ell
JúliA: Sí
Àngel: I què ha passat
avui?
JúliA: Després de ferir-se
m’ha dit
«Si tu t’hagueres
tallat
i jo ho haguera vist
hauria sentit
el teu dolor
molt més que jo»
No esperava
que ja mai ningú
em diguera això
Àngel: I tu després
què li has dit?
Pausa
JúliA: «Em costa de creure
que Àngel i tu
sigueu germans»
- 145 -
Pausa
Àngel: Li has dit només això?
JúliA: També li he dit
«Per què vaig haver-me
d’enamorar de Caïm
si podria haver-ho
fet d’Abel?»
Pausa
Àngel: Estava estirat
quan l’hi has dit?
JúliA: Estàvem els dos ací
Àngel s’acosta a JúliA i tots dos es miren als ulls
Àngel: Tan a prop
teu com estic
jo ara?
JúliA: Físicament sí
Pausa
Àngel: Alguna nit
quan estem junts
tu i jo
durant una bona estona
observo com dorms
Tot i que tinguis
un son molt profund
- 146 -
cada poc temps mous
un múscul
només un cada vegada
tant si és una parpella
com la falange d’un dit
Àngel allarga la mà per tocar JúliA, que evita el
contacte
JúliA: Dubte que alguna
d’eixes nits
aconseguira
en cap moment
un son profund
Àngel: I ara
dorms millor?
JúliA: Encara no
Àngel: Ni
amb les pastilles?
JúliA: Ni amb elles
Pausa
Àngel: Et puc trucar
per saber com estàs?
JúliA: Ja et vaig dir que no
Àngel: I tu
em trucaràs?
- 147 -
JúliA: Si ara em disseccionares
amb un dels teus bisturís
dins no trobaries
ni sang
ni llàgrimes
ni res
únicament un gran forat
M’has teixit en la teua
teranyina
com a una mosca
m’has paralitzat
i m’has extret
tota la substància
fins quasi aniquilar-me
Àngel: Encara no estàs
morta
Pausa
JúliA: Tinc que començar
de zero
des de la foscor
completa
des del negre absolut
fins a poder veure
a poc a poc
una miqueta de llum
Àngel: Li has dit
això mateix a en Joan
- 148 -
i és quan
s’ha intentat
tallar les venes?
JúliA: Serà millor
que me’n vaja
Àngel: Està començant
a nevar
JúliA: És aiguaneu
encara
Àngel: Et duré
a l’aeroport
JúliA: Queda’t ací amb Joan
Àngel: T’oferiria
el meu cotxe
però no li queda
gairebé benzina
i la benzinera
més propera
no obre fins
les cinc
JúliA: Me’n vaig amb la furgoneta
de Joan
t’ho he dit per telèfon
Ell mateix
me l’ha ofert abans
d’adormir-se
- 149 -
JúliA agafa les maletes
Àngel: Te’n vas amb aquest
abric?
JúliA: És el que em regalares
Vols que te’l torne?
Àngel: Està tacat de sang
JúliA: És la sang de Joan
Àngel: No és gaire convenient
passar per un control
de policia amb una taca
de sang a la roba
No te’l treus?
JúliA: Quan eixiu
tanca amb clau
i deixa-la després
a la bústia
Àngel: Vols que deixi
la teva clau?
JúliA: La que era la teua clau
Àngel: Per què vols
que la tanqui amb clau
si l’únic de valor
d’aquesta casa ets tu
i te’n vas?
- 150 -
JúliA: Adeu
Àngel: I la clau
de mon germà?
A ell també
li has dit
que la deixi a la bústia
o l’hi has deixat
donant-li esperances
de tornar?
JúliA: A ton germà
no li he donat mai
la clau d’aquesta casa
JúliA mira uns instants a JoAn i després es disposa
a sortir
Àngel: Júlia
JúliA es queda d’esquena al llindar de la porta
He trigat a venir
no perquè em retinguessin
a l’hospital
sinó perquè he estat
dubtant
sobre què fer
No sabia si venir
el més aviat possible
i implorar-te de genolls
que et quedessis
- 151 -
o no venir fins demà
un cop ja
te n’haguessis anat
i sabent
que no et tornaria
a veure mai més
Quan finalment
he decidit venir
i tot just feia
la baixada
amb el motor apagat
he vist la teva llum encesa
aquesta llum
que per res del món
no voldria que s’apagués
Aquesta llum
que ha estat per mi durant
tots aquests anys
l’única raó
per continuar viu
i per la por
que pogués
apagar-se per sempre
me n’he anat
darrere la casa
de les aranyes
i he inutilitzat
els frens
de la furgoneta
- 152 -
de mon germà
perquè no t’escapessis
Pausa
Per això
quan t’allunyis
a poc més d’un quilòmetre
de la casa de les dàlies
i baixis per la carretera
que arriba fins al sostre
de la presa
que creua el pantà
els frens no et respondran
i perdràs el control
i t’estimbaràs pel barranc
amb les mateixes possibilitats
de sobreviure
que tindré jo
de poder redimir-me
per la teva mort
la resta de la meva vida
JúliA gira el rostre i mira a Àngel
No te’n vagis
No te’n vagis
No te’n vagis
No te’n vagis
No te’n vagis
No te’n vagis
- 153 -
No te’n vagis
No te’n vagis
Júlia sisplau
No te’n vagis
JúliA es treu l’abric i després de donar-lo a Àngel
se’n va.
Àngel es queda completament immòbil.
Se sent un cotxe que arrenca i desapareix.
Àngel
deixa l’abric damunt d’una cadira.
JoAn obre els
ulls i mira a Àngel uns instants en silenci. JoAn
continua estirat al sofà
JoAn: On és la Júlia?
Àngel: Se n’ha anat
a l’aeroport
JoAn: Per què t’ha trucat?
Àngel: Perquè a part
de metge
soc el teu germà
Pausa.
JoAn va a aixecar-se però finalment no
ho fa
Estàs marejat?
JoAn: He pres una pastilla
que m’ha donat la Júlia
Àngel: Te l’has pres
amb vi?
- 154 -
JoAn: No
amb aigua
Àngel: Sents angoixa?
JoAn: Angoixa?
Àngel: Si tens ganes
de vomitar
JoAn: No
Àngel: No t’aixequis encara
Espera’t una mica
Pausa
JoAn: Per què no
l’has acompanyat
a l’aeroport?
Àngel: Perquè no volia
que et deixés sol
JoAn: Li has deixat
el teu cotxe almenys?
Àngel: Pràcticament no em queda
benzina al cotxe
Se n’ha anat
amb la teva furgoneta
JoAn: Quan?
Àngel: Fa una estona
- 155 -
JoAn: I des de quan neva?
Àngel: Encara és
aiguaneu
JoAn: Però aquí sempre
triga una mica més
a nevar
La Júlia ja es deu haver
trobat la carretera
amb neu
Tu no has trobat
neu quan venies
cap aquí?
Pausa
Has trobat
neu o no?
Pausa
Per què
no em respons?
Àngel: És la Júlia
la qui ha volgut
anar-se’n amb la teva furgoneta
la qui per res
del món
no se’n volia anar amb el meu cotxe
i encara menys
que jo l’acompanyés
- 156 -
Pausa
JoAn: Ella t’ha trucat
sense dir-me’n res
Jo no
t’hauria trucat mai
Àngel: Deixa’m veure el braç
i me n’aniré de seguida
JoAn: No dius
que el teu cotxe
no té benzina?
Àngel: En tinc prou
per arribar
a la benzinera
JoAn: La benzinera
no obre fins a
la matinada
Àngel: Deixa’m veure
aquesta ferida
d’una puta vegada!
JoAn: No fa falta
Ja no em fa mal
Àngel: Demà segur
que aniràs a la vora
del pantà i et posaràs
aquell fang
- 157 -
que utilitzeu tots aquí
per guarir-ho tot
Per què ho has
fet?
Per què t’has
ferit?
JoAn: He vist el ganivet
damunt la taula
i després he vist
el meu braç
i aleshores
he sentit una veu
que em deia
fes-ho
La mateixa veu
que altres vegades
m’ha demanat
que et matés
Àngel: I per què
no ho has fet?
Per què
no li has fet
cas a aquest cony de veu?
JoAn: Perquè una altra veu
una altra veu
molt més forta
també em diu
- 158 -
«No s’ha de matar mai
un germà»
Àngel s’acosta a la finestra
Tens el mòbil?
Àngel: Què?
JoAn: Si dus el mòbil
Àngel: Per què?
JoAn: Per trucar a la Júlia
i saber si ja ha arribat
a l’aeroport
Àngel: Encara deu estar de camí
És massa aviat
JoAn: Truca-la
de tota manera
Pausa
Que la truquis!
Àngel: No la puc trucar
Com t’haig
de dir
que ja no puc trucar-la?
JoAn: La Júlia em trucarà
cada dia
que sigui fora
- 159 -
Àngel: I t’ha dit si tornarà?
JoAn: M’ho ha promès
Àngel: Es pot prometre
sense pensar també
Pausa
JoAn: T’imagines
que no torna mai?
Que la Júlia
no torna mai més?
Àngel: Per què creus
que no ha de tornar?
JoAn: Mentre dormia
he somiat
que l’avió de la Júlia
s’estavellava
contra aquestes muntanyes
i en morien tots els ocupants
inclosa ella
I aleshores son pare
que al meu somni
encara era viu
dinamitava enfurismat
la presa del pantà
i deixava lliure
tota l’aigua continguda
que arrossegava
- 160 -
ribera avall
tot allò que trobava
al seu pas
camps de conreu
granges
pobles
ponts
carreteres
magatzems
fàbriques
polígons industrials
centres comercials
els barris
de la perifèria
i el centre de la ciutat
i s’hi ofegaven milers
de persones
abans que arribés al mar
Però en buidar-se el pantà
a la capçalera del riu
per la nostra vall
tornaven a emergir
els pobles
que havien estat inundats
Al meu somni
recorria els carrers
del poble
que continuava
igual que l’havíem deixat
- 161 -
amb les cases intactes
els horts
les parres
la capella
el cirerer
el pont de pedra
sobre el riu
la ferreria
i la nostra casa
que conservava
els pocs mobles
i atuells que teníem
El llit dels pares
i els catres
de l’habitació
on dormíem
tu i jo de petits
Àngel continua mirant per la finestra
Quan la padrina
va quedar-se cega va venir
a viure amb nosaltres
i vam haver de dormir
tots dos al mateix llit
Te’n recordes?
Pausa
Al meu catre
- 162 -
hi dormia la padrina
i en el teu
hi dormíem tots dos
Àngel: Les primeres nits
no volies que dormís
al teu llit
perquè era molt estret
però l’àvia
ens feia tanta por
quan entrava
vestida de negre
en silenci i a les fosques
que era un consol
compartir la por
Va ser poc abans
que inundessin
el poble
En aquella època
ja ajudàvem
amb les feines
del mas
Jo anava amb el pare
al camp
i tu et quedaves
amb la mare
cuidant-vos dels animals
I te’n recordes
quan l’àvia
- 163 -
ens va dir
que es quedaria cega
per evitar
veure el poble
a punt de ser
englotit per les aigües
del pantà?
No volia
veure el poble
els camps
i el cementiri
a punt de desaparèixer
Comença a nevar en abundància
JoAn: Jo no recordo
que ens digués
res d’això
La padrina va quedar-se cega
perquè segons la mare
de ben petita
havia perdut
el do de les llàgrimes
Com que la padrina
no va poder plorar
en tota la vida
com tu
els ulls van acabar
- 164 -
assecant-se-li
per sempre
i per això hi va deixar de veure
Àngel mira per la finestra. Neva amb gran in-
tensitat.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia 26 de setembre del 2019
Volums publicats:
Textos a part
Teatre contemporani
1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born 1997
2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.
Premi Born 1998
5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000
7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra
d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi Born
1999
9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de Caront,
2001
12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi
Joaquim M. Bartrina 2000
13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblidessis,
2001. Premi Born 2000
14 Harold Pinter, L’engany, 2001
15 David Plana, Després ve la nit, 2002
16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen, 2002.
Premi Joaquim M. Bartrina 2001
17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi
Born 2001
18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20 Manuel Molins, Elisa, 2003
21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu en
el cel, 2003
22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete, 2003.
Premi Born 2002
23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista, 2003.
Premi del Crèdit Andorrà 2002
24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,
2004
25 AAdd, Dramaticulària, 2005
26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,
2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002
27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.
Bartrina 2003
29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del Crèdit
Andorrà 2004
30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina /
Preludi en dos temps, 2005
32 Marco Palladini, Assassí, 2006
33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi
Joaquim M. Bartrina 2005
35 Manuel Molins, Combat, 2006
36 Marc Rosich, Surabaya, 2007
37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006
38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una
Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007
39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007
41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi Fundació
Romea de Textos Teatrals 2006
42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit Andorrà
2006
43 Carles Batlle, Trànsits, 2007
44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007
47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi
Joaquim M. Bartrina 2006
48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008
49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda
catalana, 2008 (Inclou un CD)
50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Leningrad,
2008
51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi
Born 2007
52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sabíem
res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007
54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008. IV
Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2008
Volums publicats:
Textos a part
Teatre contemporani
1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born 1997
2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.
Premi Born 1998
5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000
7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra
d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi Born
1999
9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de Caront,
2001
12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi
Joaquim M. Bartrina 2000
13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblidessis,
2001. Premi Born 2000
14 Harold Pinter, L’engany, 2001
15 David Plana, Després ve la nit, 2002
16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen, 2002.
Premi Joaquim M. Bartrina 2001
17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi
Born 2001
18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20 Manuel Molins, Elisa, 2003
21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu en
el cel, 2003
22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete, 2003.
Premi Born 2002
23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista, 2003.
Premi del Crèdit Andorrà 2002
24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,
2004
25 AAdd, Dramaticulària, 2005
26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,
2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002
27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.
Bartrina 2003
29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del Crèdit
Andorrà 2004
30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina /
Preludi en dos temps, 2005
32 Marco Palladini, Assassí, 2006
33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi
Joaquim M. Bartrina 2005
35 Manuel Molins, Combat, 2006
36 Marc Rosich, Surabaya, 2007
37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006
38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una
Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007
39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007
41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi Fundació
Romea de Textos Teatrals 2006
42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit Andorrà
2006
43 Carles Batlle, Trànsits, 2007
44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007
47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi
Joaquim M. Bartrina 2006
48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008
49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda
catalana, 2008 (Inclou un CD)
50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Leningrad,
2008
51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi
Born 2007
52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sabíem
res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007
54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008. IV
Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2008
55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La fi nestra
/ Sota terra, 2008
56 Albert Benach, Mascles!, 2008
57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna
d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi
Born 2008
62 Enric Nolla, Còlera, 2009
63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla, dies
de vent (Una refl exió sobre el destí), 2009. Premi
del Crèdit Andorrà 2008
64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66 Pere Riera, Casa Calores, 2009
67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14 d’Abril
de Teatre 2009
69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que perdia
tots els avions, 2010. Premi Born 2009
71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010
74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76 Michel Azama, La Resclosa, 2010
77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi
Joaquim M. Bartrina 2009
78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010
79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que
ballen, 2010
80 Carles Batlle, Zoom, 2010
81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82 Daniela Feixas, El bosc, 2011
83 Guillem Clua, Killer, 2011
84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85 August Strindberg, Creditors, 2011
86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, Pregun-
tes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc
Layret, advocat dels obrers de Catalunya, 2011
88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011
89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang (Obert
fi ns a l’hora de l’Àngelus), 2011
90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de
Shakespeare), 2011
91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011
92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011
93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011
94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012
95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de
Dau al Set, 2012
96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012
97 Jordi Oriol, T-error, 2012
98 Marc Angelet, Voyager, 2012
99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012
100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i
teatre irregular (1966-1967), 2012
101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades sobre
l’amor i la vida (1956-1962), 2012
102 Toni Cabré, L’inútil, 2012
103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012
104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012
105 Pere Riera, Barcelona, 2013
106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013
107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013
108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109 Josep Maria Miró, Fum, 2013
110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013
111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013
112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113 Marta Momblant, Resposta a cartes impertinents,
2013
114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador, 2014
115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014
116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé,
Fronteres, 2014
117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i els
homes, 2014
118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món
el 1953, 2014
119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia i
titelles, 2014
120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 1. 2014
121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 2. 2014
122 Alexandre Dumas fi ll, La Dama de les Camèlies,
2014
123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014
124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014
125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014
127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014
128 Thomas Bernhard, El President, 2014
129 William Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu,
2014
130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta. Il·lus-
tracions: Anna Bohigas i Núria Milà, Lampedusa
Beach, 2014
131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar, 2014
132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi del
Crèdit Andorrà 2013
133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014
135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra,
2014
136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat i el
camí personal, 2014
137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre i
Teatre de carrer, 2014
138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de
viure, 2014
139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015
140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015
141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015
142 Albert Arribas, Selecció, 2015
143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a tots, 2015
144 Federico García Lorca, El público, 2015
145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015
146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián
de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de
silencis, 2015
147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de
l’ac) / L’empestat, 2015
148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015
149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015
150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta
Mulet, Llibre de les bèsties, 2015
151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015
152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015
153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;
Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;
Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,
Llibràlegs, 2015
154 Pau Miró, Victòria, 2016
155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016
156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016
160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona
del pastor, 2106
161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162 Marcela Terra, Desterradas, 2016
163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta, Una
vida al teatre, 2016
164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps
de cotó, 2016
166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de
Wendy, 2016
167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Primera
part, 2016
168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Segona
part, 2016
169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per a
1962, 2016
170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el seu
amor Homer, 2016
171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017
172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017
173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai
públic, 2017
174 William Shakespeare; Traducció de Joan Sellent,
Ricard III, 2017
175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre peces
atàviques, 2017
178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i
òperes, 2017
179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions
musicals, 2017
180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017
181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les
nostres vides, 2017
182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017
183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017
184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors, 2017
185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017
186 Francesc Meseguer, Lear, 2017
187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018
188 Josep Maria Miró, Temps salvatge, 2018
189 Enric Garriga; Joan Pascual, El bosc sagrat
(2005 - 2011) / Santa barra (2014 - 2015), 2018
190 Francisco Javier Suárez Lema, Ja crema l’heura,
2018
191 Núria Perpinya, El vici, 2018
192 Marta Buchaca, Només una vegada, 2018
193 Marc Artigau i Queralt; Julio Manrique; Cristina
Genebat, E.V.A., 2018
194 Marc Artigau i Queralt, Alba (o El jardí de les
delícies), 2018
195 Bertolt Brecht, La bona persona de Sezuan, 2018
196 Joan Yago, El fantasma de Canterville, 2018
197 Joan Brossa, Poesia escènica XVI: A la recerca
d’un mateix, 2018
198 Joan Brossa, Poesia escènica XVII: Els 50 cap
per avall, 2018
199 Joan Brossa, Poesia escènica XVIII: La realitat i
les seves substitucions, 2018
200 Sergi Xirinacs, Família, 2018
201 Denis Fornés i Bernat Muñoz, Equus, de Peter
Shaffer, 2018
202 Stephen Karam, Humans, 2018
203 Oriol Vila i Raquel Salvador, Paradise, 2018
204 Helena Tornero Brugués, El futur, 2019
205 Antonio Tarantino, Stabat mater, 2019
206 Charlotte Brontë, Jane Eyre.
Una autobiografi a, 2019
207 Aleix Aguila, Orsini, 2019
208 Alfredo Sanzol, La tendresa, 2019
209 Olga Parra, Exhibició del quadre Adam i Eva de
Dürer, 2019
210 Ruth Gutiérrez, Els amants
sobrehumans, 2019
211 Virginia Woolf, Freshwater, 2019
Textos a part
Teatre clàssic
1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008
2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia / Tierra
sin primavera. Dues obres del teatre de l’exili
republicà, 2015
3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016
5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de Sílvia,
2016
6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017
7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017
8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank, 2018
9 Santiago Rusinol y Prats, Els Jocs Florals de
Canprosa. 2018
Textos a part
Teatre per a joves
1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en
l’aigua, 2016
4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016
5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi Born
2003
2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California, 2005
3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005. Adap-
tación de Carles Sans
4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005. Premi
Born 2004
5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006
6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006
7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un día,
2006. Premi Born 2005
8 Rebecca Simpson, Juana, 2007
9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,
2008
11 Richard France, Su seguro servidor Orson
Welles, 2008
12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del Empe-
rador, 2008
14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de
Klamm, 2009
15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista, 2009
16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre las
Olas, 2014
17 Sergio Blanco, Cartografía de una desaparición.
Panegírico a Joan Brossa, 2018
18 Damià Barbany, ¡Lorca, Lorcadia! fragmentación
dramatúrgica sobre las 32 obras teatrales de:
Federico García Lorca, 2018
19 Eric Martínez Girón, Vía en construcción, 2018
Textos aparte
Teatro clásico
1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
2 Pedro Calderón de la Barca, El gran mercado
del mundo, 2019
Textos a part
Teatre reunit
1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 / 2017, 2017
2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes, 2017
3 Felip Cortiella, Teatre anarquista, 2018
4 Josep Maria Miró Coromina, Josep Maria Miró
(2009-2018), 2018
5 Victoria Szpunberg, Victoria Szpunberg (2004-
2018), 2018
6 Marc Artigau, Teatre reunit 2009-2018, 2019
7 Sergio Blanco, Ficciones (2000-2011), 2019
8 Josep Maria Benet i Jornet, Teatre reunit 1963
/ 2010, 2019
9 Marta Buchaca, Marta Buchaca (2006-2018),
2019
19?
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-949074-6-3
Paco Zarzoso
Pròleg de Víctor Lenore
Traducció d’Albert Arribas
LA CASA DE LES ARANYES
Paco Zarzoso
LA CASA DE LES
ARANYES
Paco Zarzoso és autor, director, actor, pedagog, així com fun-
dador de la Companyia Hongaresa de Teatre juntament amb
Lluïsa Cunillé i Lola López. Com a dramaturg ha obtingut,
entre altres premis: el Marqués de Bradomín, SGAE, Enrique
Llovet i el Premi Max Aub al millor text. L’òpera L’eclipsi, amb
llibret de Zarzoso, va guanyar el premi Max al millor espectacle
musical 2017. Algunes de les seves obres han estat estrenades,
entre d’altres, al Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure,
la Sala Valle-Inclán del Centro Dramático Nacional o el Teatro
San Martín de Buenos Aires. Ha impartit nombrosos tallers de
dramatúrgia, tant a l’Estat espanyol com a l’Amèrica Llatina.
Actualment coordina el laboratori Insula Dramataria Josep
Lluís Sirera per a l’Institut Valencià de Cultura.
La casa de les aranyes. A la vora d’un pantà s’alç a un edifi ci
mig abandonat, on durant forç a temps nomé s hi han viscut
algunes aranyes descomunals. El clima de la comarca va canviar
absolutament quan la construcció de la presa hidroelè ctrica
va submergir en l’oblit el poble mé s proper. Des d’aleshores,
els pocs habitants de la zona malden per superar la seva
complicitat mé s o menys directa en la destrucció d’aquells
paratges, mentre els caç adors furtius n’amenacen cada dia la
tranquil·litat. Text de maduresa del valencià Paco Zarzoso, La
casa de les aranyes retrata amb una fràgil delicadesa la
desolació d’unes vides distanciades del contacte amb la resta
de la societat, i fortament marcades per les cicatrius que els
lliguen als seus records més incòmodes.
