.
19?
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-949074-6-3
Paco Zarzoso
Pròleg de Víctor Lenore
Traducció d’Albert Arribas
LA CASA DE LES ARANYES
Paco Zarzoso
LA CASA DE LES
ARANYES
Paco Zarzoso és autor, director, actor, pedagog, així com fun-
dador de la Companyia Hongaresa de Teatre juntament amb
Lluïsa Cunillé i Lola López. Com a dramaturg ha obtingut,
entre altres premis: el Marqués de Bradomín, SGAE, Enrique
Llovet i el Premi Max Aub al millor text. L’òpera L’eclipsi, amb
llibret de Zarzoso, va guanyar el premi Max al millor espectacle
musical 2017. Algunes de les seves obres han estat estrenades,
entre d’altres, al Teatre Nacional de Catalunya, el Teatre Lliure,
la Sala Valle-Inclán del Centro Dramático Nacional o el Teatro
San Martín de Buenos Aires. Ha impartit nombrosos tallers de
dramatúrgia, tant a l’Estat espanyol com a l’Amèrica Llatina.
Actualment coordina el laboratori Insula Dramataria Josep
Lluís Sirera per a l’Institut Valencià de Cultura.
La casa de les aranyes. A la vora d’un pantà s’alç a un edifi ci
mig abandonat, on durant forç a temps nomé s hi han viscut
algunes aranyes descomunals. El clima de la comarca va canviar
absolutament quan la construcció de la presa hidroelè ctrica
va submergir en l’oblit el poble mé s proper. Des d’aleshores,
els pocs habitants de la zona malden per superar la seva
complicitat mé s o menys directa en la destrucció d’aquells
paratges, mentre els caç adors furtius n’amenacen cada dia la
tranquil·litat. Text de maduresa del valencià Paco Zarzoso, La
casa de les aranyes retrata amb una fràgil delicadesa la
desolació d’unes vides distanciades del contacte amb la resta
de la societat, i fortament marcades per les cicatrius que els
lliguen als seus records més incòmodes.
.
LA CASA DE LES ARANYES
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Paco Zarzoso
© del pròleg: Víctor Lenore
© de la traducció: Albert Arribas
Revisió del valencià: Pep Ricart
Disseny gràfic: Fèlix Arola
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
LA CASA DE LES ARANYES
Paco Zarzoso
Pròleg de Víctor Lenore
Traducció d’Albert Arribas
- 7 -
RESTES D’UN INCENDI
En un moment crucial d’aquesta obra, un dels perso-
natges planteja una pregunta incòmoda: «Creus que
eixe psiquiatre amic teu em podrà receptar algun remei
que m’ajude a plorar?». L’interlocutor es queda descon-
certat, però tots sabem que no és cap qüestió absurda,
sinó tot al contrari. «Així com hi ha diürètics per a pixar
o laxants per a cagar ¿no hi haurà alguna medecina
que m’ajude a evacuar totes eixes llàgrimes?». Als anys
seixanta, es va posar de moda la ingestió de substàncies
psicoactives per viure cada instant amb més intensitat,
mentre que ara es prefereixen l’alcohol o els ansiolítics,
que ens ajuden a travessar les experiències sentint el
mínim. Ens cal ajuda química per desbloquejar els qua-
tre sentiments que és necessari compartir per mantenir
la salut mental.
Al llarg de la trama, s’imposa una certa sensació
d’amenaça, que tenyeix totes les situacions i converses.
Els negocis familiars més sòlids es poden esfondrar per un
canvi tecnològic; els paisatges més arrelats desapareixen
- 8 -
d’una setmana per l’altra; les relacions humanes amaguen
pulsions patològiques. Tot això es contagia als objectes
presents al text, ambivalents en molts aspectes. Un incendi
destrueix el que hi ha o destapa el que no es veu? Una
fotografia mostra el que ets o amaga tot allò que ens
espanta, en fixar un gest i un angle concret? S’estima
més els llibres qui els manté immaculats o qui se’ls fa seus
deixant-hi empremtes als marges? Són preguntes sense
cap resposta correcta, que obliguen a reflexionar sobre
els rituals que utilitzem per relacionar-nos amb la realitat.
També hem de parlar d’allò que hi manca. La casa
de les aranyes està situada en un entorn rural, gaire-
bé previ a la cultura pop, cosa que suposa un intens
recordatori de com era la vida quan encara no havia
estat colonitzada pels logotips corporatius, les ficcions
publicitàries i el fetitxisme tecnològic. «Abans teníem
amics, ara pantalles que fan ping», acostuma a dir César
Rendueles, un dels sociòlegs més lúcids del nostre temps.
La creixent precarietat (laboral, familiar, acadèmica...)
en què viuen els protagonistes sintonitza amb la nostra
època, però treure’ls del medi urbà i sofisticat obliga en
gran mesura a enfrontar-se de cara a qualsevol cosa. El
text em sembla un gran exemple de com afrontar pro-
blemes polítics sense recórrer a un llenguatge explícit.
Un altre punt crucial són les edats dels personatges,
entre trenta i cinquanta-cinc anys. Acostumem a rela-
cionar la joventut amb un sentiment d’urgència, quan
- 9 -
en realitat té més a veure amb la pressa. La urgència ve
després, quan adquireixes una visió molt més realista
del viatge i saps que cada dia pot ser el penúltim. Quan
travesses aquesta fase, entra en acció una força molt
més poderosa que la raó, que t’empeny a expressar allò
que sents, a buscar allò que necessites i a vèncer totes
les pors que t’han tenallat fins aleshores. Els conflictes
que podies posposar o esmorteir amb fantasies es
transformen en decisions inevitables.
Aquesta nova obra de Paco Zarzoso remet a moltes
altres que es troben a la memòria col·lectiva. Tant li fa
si la influència hi és o no, però diria que connecta amb
La lluvia amarilla (Julio Llamazares), crònica d’un món
que desapareix sense que a ningú ens importi realment
gaire. També m’ha fet recordar l’abundant literatura
relativa a la fragilització de les relacions socials. Des de
mitjan segle xx, han anat decaient totes les institucions
humanes fonamentals, de la família a l’església, passant
pels sindicats. L’auge de l’individualisme ens ha fet més
amos de les nostres vides, però també comporta nom-
broses conseqüències indesitjables, com han explicat
diferents pensadors antagonistes, des de l’antropòleg
Karl Polanyi fins al filòsof Byung-Chul Han, passant pel
poeta i periodista Pier Paolo Pasolini. Cada cop em sem-
bla més rellevant el missatge de l’obra d’aquest darrer:
la societat de consum és capaç de qualsevol cosa menys
de fer-nos feliços.
- 10 -
Entenc que és impossible escriure aquest pròleg
sense fer cap al·lusió a la responsabilitat. Al llarg de la
nostra història, les elits s’han aferrat ferotgement als seus
privilegis, però fins als anys vuitanta van sentir també
certa mena d’obligacions envers la resta de la societat.
Avui aquest vincle s’ha dissolt, i la casta propietària i
directiva és capaç d’enfonsar en la misèria poblacions
senceres per un 2% o 3% extra de benefici. Més aviat
caldria dir que ells creuen que en són capaços, però
aquest acte d’indiferència o crueltat pot passar factura,
tal com es reflecteix a l’acció de l’obra (no és tan senzill
desfer-se de la pròpia humanitat). Vivim en una societat
sense codis, on fins i tot els actes de suport mutu es re-
ben amb desconfiança, ja que intuïm que tothom acaba
presentant els seus honoraris, econòmics o emocionals.
Un excurs potser massa personal. Al llarg de tota la
meva vida, només he fet una feina: escriure sobre mú-
sica moderna. Em resulta impossible llegir un text sense
imaginar-me una banda sonora amb què associar-lo.
La casa de les aranyes m’ha remès sobretot a Low, un
grup de l’anomenada Amèrica Profunda, que combina
la intensitat poètica de la Velvet Underground amb una
austeritat artística militant. En especial, sonava dins el
meu cap Things We Lost In The Fire, la seva obra clàssica
enregistrada l’any 2001, que es podria traduir com Coses
que vam perdre al foc. La característica principal de Low
és una idea de bellesa indissociable de la vulnerabilitat
- 11 -
humana. En tota la seva música es nota que són nois
del camp, que van ser educats a l’antiga, als antípodes
de les actuals neurosis urbanites. Les inflexions vocals de
Low, que combinen veu masculina i femenina, gairebé
sempre són subtils, però hi palpiten els potencials estralls
que poden causar les relacions humanes. Gairebé tot
això que acabo de dir sobre aquest grup es pot aplicar
a l’última obra de Zarzoso.
Quan vaig acabar la primera lectura de La casa de
les aranyes, vaig tenir l’impuls d’entrar a Internet per
buscar entrevistes amb l’autor. Me’n vaig empassar
unes quantes tot d’un plegat, i una resposta continua
rondant-me pel cap. «És molt trist pensar que, fins fa
poc, als epicentres de les grans ciutats s’hi concentra-
ven els teatres, els cinemes, els museus, els bars amb
ànima... Autèntiques ciutadelles per ressuscitar després
del desgast quotidià... Ara els nous epicentres són els
centres comercials... Tant si vius en una ciutat com en un
poble, no és el mateix trobar-te amb els teus conveïns
en un teatre o en un cinema, que a la cua del caixer
d’un Kentucky Fried Chicken», lamentava. Això és el
que aporta La casa de les aranyes: un mapa de cruïlles
per ajudar-nos a reviure del desgast a què ens sotmet el
sistema, cada dia amb més eficiència, desgraciadament
per a tots.
Víctor Lenore
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Lurdes Barba i Paco Zarzoso
Escenografia Max Glaenzel
Vestuari i caracterització Josán Carbonell
Il·luminació Maria Domènech
Composició musical i so Isabel Latorre
Ajudanta de direcció Judit Lucchetti
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Institut Valencià de Cultura
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2019-2020
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
La casa de les aranyes és un text sorgit de l’encàrrec del Teatre
Nacional de Catalunya i l’Institut Valencià de Cultura al dramaturg
Paco Zarzoso
REPARTIMENT
La casa de les aranyes es va estrenar a la Sala Petita del
Teatre Nacional de Catalunya el 22 de gener del 2020, i
posteriorment al Teatre Principal de València el 14 de febrer
del 2020, amb el repartiment següent:
ÀngeL Francesc Garrido
AnnA Àgueda Llorca
JoAn Santi Ricart
IVAn Pep Ricart
JúLIA Verònica Andrés
emíLIA Rosa Renom
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans de l’es-
trena de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya, i per
tant hi pot haver algunes diferències entre el text editat i el
text estrenat.
PERSONATGES
ÀngeL, 55 anys
AnnA, 30 anys
JoAn, 50 anys
IVAn, 60 anys
JúLIA, 45 anys
emíLIA, 55 anys
- 15 -
1
Un jardí una mica desmanegat en el qual hi ha
una taula, tres cadires i jardineres amb moltes dà-
lies. Al fons una moto vella coberta amb un plàstic
transparent. Des del principi se sent el motor d’un
avió que vola baix.
AnnA i Àngel miren al cel.
Estan separats d’uns metres. Una vegada l’avió
ha passat,
AnnA s’adona de la presència d’Àngel,
que du un cabàs amb figues. Mentre passa l’avió,
AnnA es tapa les orelles per atenuar-ne el soroll.
AnnA: No l’he vist arribar
Àngel: Soc el veí
d’enfront
Assenyalant la casa d’enfront
AnnA: És sa casa?
Àngel: Fa vuit anys
que no hi vinc per aquí
Però sí és casa meva
Em dic Àngel
- 16 -
AnnA: Anna
Àngel: Sento haver-te espantat
AnnA: A part dels furtius
que entren al pantà
per ací
mai passa ningú
Àngel: Prometo no pertorbar la pau
i tranquil·litat de l’indret
i molestar-vos el mínim
possible
Pausa
AnnA: Sa casa per nosaltres
sempre ha sigut
la casa de les aranyes
Pausa
No està plena
d’aranyes?
Àngel: Després de tant
de temps tancada
em pensava que n’hi hauria més
Però les poques que hi ha
són d’una mida
descomunal
Són tan grosses
que podria
posar-los nom i tot
- 17 -
AnnA: A les aranyes?
Àngel: Tot i que gràcies a elles
no s’han instal·lat
altres insectes
a casa meva
Pausa
AnnA: Quan arribàrem ací
va despertar-me
tanta curiositat
sa casa que un dia
em vaig enfilar a la figuera
per treure el cap
a la finestra
del primer pis
i veure l’interior
Àngel: I vas aconseguir-ho?
AnnA: La branca va cedir
Per fortuna
no em vaig fer mal
Àngel: I té nom
casa vostra?
AnnA: La casa de les dàlies
Els antics llogaters
ja les tenien precioses
i ara ma mare també
se’n cuida moltíssim
- 18 -
Àngel: Estan exuberants
i amb tants capolls
segur que tindreu dàlies
fins a la tardor
sempre que les boires
no s’anticipin
Enguany han sigut
gaire freqüents?
AnnA: Cada any pareix
que n’hi haja més
Àngel s’acosta a les dàlies
Àngel: Em permets que
me n’endugui algunes?
AnnA: Deuria demanar-les
a ma mare
Eixes flors
són de la seua
zelosa propietat
Àngel: Si la teva mare ho prefereix
podem intercanviar
dàlies per figues
de la meva figuera
De fet les he dutes
per vosaltres
Deixa el cabàs sobre la taula
No en vols
- 19 -
tastar cap?
Tot just collides
és quan són més bones
Àngel mira cap a la casa durant una estona
A banda de les dàlies
per aquí tot està
tal com ho recordo
AnnA: Si veres
dins la casa
Hi ha els mateixos mobles
mengem i bevem
amb la mateixa vaixella
cuinem amb la mateixa bateria
i els mateixos recipients
Ens cobrim
amb els mateixos
llençols i flassades
Fins i tot ma mare
alguns dies
es posa roba
que ja hi havia ací
Pausa
També eixa moto
està com la trobàrem
el primer dia d’arribar
- 20 -
Torna a passar un avió però més llunyà que
l’anterior
Des d’ahir
no deixen de passar
a totes hores
Àngel: Són dos
i van fent torns
per no coincidir
quan recullen l’aigua
del pantà
AnnA: Acabes d’arribar
i ja saps més que jo
Àngel: Tot està molt sec
Deu fer molt
que no plou
AnnA: Espere que l’incendi
siga ben lluny
Àngel: El més important
és que no canviï
el vent
Pausa
A banda de ta mare
vius amb algú altre?
AnnA: També viu amb nosaltres
mon pare
- 21 -
Àngel: I a què es dediquen?
AnnA: Són dos fotògrafs
boníssims
que han tingut
molta mala fortuna
Per a guanyar-se la vida
duien a més a més
una tenda de fotografia
en la que jo els ajudava
mentres estudiava
Però com que ara
tota la gent es fa
les seues pròpies fotos
el negoci va anar a pitjor
A més de perdre-ho tot
ens endeutàrem
de tal forma
que no poguérem
fer front als pagaments
i ens llevaren el pis
i la tenda
Per això ens vinguérem
a aquesta casa
que ma mare
aconseguí molt barata
en aquest lloc perdut
d’on era sa mare
Pausa
- 22 -
Àngel: La teva àvia era d’aquí?
AnnA: Sí però jo era tan xicoteta
quan va morir
que quasi no la recorde
Pausa
Àngel: I t’agrada viure aquí?
AnnA: Preferiria viure
a l’altre costat del pantà
Àngel: En aquesta banda
estem més aïllats
AnnA: Es fa dur
sobretot sense cotxe
Àngel: No teniu cotxe?
AnnA: Fa un any
se’ns va espatllar
el que teníem
Àngel: I com feu les
compres?
AnnA: Quasi sempre
em toca a mi
anar en bicicleta
Àngel s’acosta a la moto
Àngel: Si voleu hi puc
fer una ullada
- 23 -
AnnA: Tens nocions de mecànica?
Àngel: Per pagar-me
els estudis de medicina
vaig treballar al taller
del meu oncle
AnnA: Eres metge?
Àngel: I a més a més tinc cotxe
Pausa
Ahir quan vaig arribar
em va alegrar molt
veure des del camí
llum en una finestra
de casa teva
AnnA: És probable
que fora la meua
Àngel: Era al pis
de dalt
AnnA: Llavors era la meua
Però anit
no vaig sentir cap cotxe
Àngel: Perquè a la baixada
ja vaig apagar el motor
Pausa
- 24 -
AnnA: Per què
l’apagares?
Àngel: Per estalviar benzina
Pausa
I tu què feies
desperta
tan tard?
AnnA: Des de que ha arribat la calor
em costa adormir-me
No suporte els mosquits
ni aquesta humitat
Àngel: Des que van construir
el pantà
ha canviat absolutament
el clima de la comarca
Amb aquesta calor sufocant
a l’estiu
i aquestes boires perpètues
que ja comencen a la tardor