.
Josep Maria de Sagarra
155
LA FORTUNA DE SÍLVIA
Josep Maria de Sagarra
LA FORTUNA DE SÍLVIA
Comèdia en tres actes
Josep Maria de Sagarra
(Barcelona, 1894 – 1961). Entre la seva producció teatral més
coneguda destaquen títols com La filla del carmesí (1929),
La corona d’espines (1930), L’Hostal de la Glòria (1931), El
Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les Floristes (1935).
Així mateix, cal destacar les seves traduccions teatrals de
Shakespeare i la seva intervenció en la realització d’algunes
de les revistes musicals més famoses del Paral·lel, com Cha-
rivari (1927).
La poesia de Josep Maria de Sagarra va contribuir a la seva
popularitat, amb poemaris com Cançons de rem i de vela, i
en la seva obra narrativa destaquen la novel·la Vida privada
(1932) o les seves Memòries (1954). Sagarra va col·laborar
assíduament amb diaris com La Publicitat o La Vanguardia,
va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, pre-
sident de l’Institut d’Estudis Catalans i Mestre en Gai Saber.
La fortuna de Sílvia
L’evolució d’Europa i els trasbalsos de la Segona Guerra
Mundial a través dels ulls d’una dona capaç de preservar la
seva fortuna privilegiada, malgrat els cops que li esperen
del destí i les humiliacions amb què es veurà castigada per
la pobresa.
Sens dubte un dels personatges més excepcionals i memo-
rables de la literatura dramàtica catalana, pel seu enfronta-
ment amb els grans dilemes que pesaran sobre la reinvenció
del vell continent. Amb aquesta obra d’una modernitat
sorprenent, se’ns revela el Josep Maria de Sagarra més
personal i universal.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-945756-8-6
.
LA FORTUNA DE SÍLVIA
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: setembre 2016
© del text: Josep Maria de Sagarra
Correcció: Romina Paps
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
LA FORTUNA DE SÍLVIA
Comèdia en tres actes
Josep Maria de Sagarra
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Jordi Prat i Coll
Escenografia Bibiana Puigdefàbregas
Vestuari Míriam Compte
Il·luminació David Bofarull
Caracterització Eva Fernández
So Lucas Ariel Vallejos
Audiovisuals Alfonso Ferri
Ajudanta de direcció Ester Villamor
Ajudanta d’escenografia Mercè Lucchetti
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2016-2017
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
La fortuna de Sílvia es va estrenar a la Sala Petita del
Teatre Nacional de Catalunya el 30 de novembre de
2016 amb el repartiment següent:
ANNA ALARCÓN Diana
MUNTSA ALCAÑIZ Emília
ALBERT BARÓ Abel
LAURA CONEJERO Sílvia
BERTA GIRAUT Una cambrera
PEP MUNNÉ David
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans de
l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya.
Per aquest motiu, aquesta publicació pot estar subjecta
a canvis.
PERSONATGES
Sílvia,
vídua, 45 anys en el primer acte, 50 en el segon, 55 anys en el tercer acte.
Emília,
germana de Sílvia, 50 anys en el primer acte, 60 anys en el tercer acte.
Diana,
filla de Sílvia, 24 anys en el primer acte, 29 en el segon,
34 anys en el tercer acte.
David,
60 anys en el tercer acte.
Abel,
fill de Sílvia, 18 anys en el primer acte.
Una cambrera,
25 anys en el segon acte, 30 anys en el tercer acte.
LLOC: Una gran ciutat europea.
ÈPOCA: Anys 1935, 1940 i 1945.
L’acció d’aquesta comèdia té lloc durant els tres actes en el mateix
escenari, que és l’habitació de rebre i tot estar de la casa de Sílvia,
situada en una vella mansarda.
Figurarà una mena d’estudi, on Sílvia ha anat encabint els mo-
bles que li resten, i els records més estimats que ha pogut salvar
d’una vida de privacions.
Tindrà el clima una punta bohemi i desinteressat de la mes-
tressa; però la manca d’unitat i la modèstia del conjunt, abans no
deixaran d’acusar l’ànima sensible i elegant de la propietària, que
ha sabut donar al seu interior un to personalíssim.
L’habitació tindrà una gran finestra des de la qual es veuran les
teulades, les xemeneies i les finestres de les mansardes de les cases
d’un carrer ample important.
Hi haurà dues portes laterals, disposades però sense simetria.
- 11 -
ACTE PRIMER
1935
En aixecar-se el teló, Sílvia, d’esquena al públic,
s’entreté ordenant una llibreria. abel, assegut en
una butaca, va mirant una capsa de fotografies
velles, que escampa desordenadament damunt
la taula. abel mostra amb els seus comentaris les
fotografies a la seva mare, Sílvia, dreta i recolzada
en el respatller del seient d’abel intervé en el diàleg,
seguint el joc escènic que marquen les paraules.
Abel, mostrant una fotografia: Però és possible, mamà?
Això sí que fa rodar el cap! ¿Ja estàs ben segura que aquesta
mena de nimfa ets tu?
SílviA: I tant, Abel! Setze anys! Aquí la teva mare acabava
de complir setze anys!
Abel: Quina cabellera! Però si et passa de la cintura! ¿I d’on
havies tret un llaç tan ample? I la cara! ¿Com t’ho feies per
tenir aquesta cara de nina, tan tendra, tan delicada, tan
innocent, tan preciosa…?
SílviA: I què més?
- 12 -
Abel: ¿Però podies anar pel carrer, amb una cosa així? Vols dir
que les portes no es posaven a tremolar, que els balcons no
s’omplien de gardènies, i les parets de les cases no s’inflaven
com unes veles de seda; i els senyors que deurien anar amb
uns grans bigotis i unes grans barbes…
SílviA: Calla, Abel! No diguis més disbarats!
Abel: I el vestit! ¿Quan tu tenies setze anys les noies de les
cases burgeses, per a presentar-vos en societat, anaven a
robar a les dríades dels boscos, tots aquests desmais de roba,
tots aquests brodats i brodadets impossibles?
SílviA: Me’n recordo d’aquest vestit, i creu-me que resultava
preciós. Quina seda! Sòlida com tot el d’aleshores. Era d’un
color entre gris i blau, com de flor d’espígol. Aquests brodats
que et fan tanta gràcia figuraven com unes roses menudes;
els pètals s’aixecaven i al calze de cada rosa hi havia una
perleta de vidre. Ai, senyor! I mira, el meu famós braçalet! La
il·lusió dels meus dotze anys. Me’l va regalar la tia Leocàdia,
la germana del meu avi. Era d’or, gruixut, feia un pes!
Abel: ¿Te’l va regalar la tia Leocàdia? Aquella vella tan
pintoresca?
SílviA: Pintoresca! A nosaltres ens ho semblava aleshores.
Quina senyora més sensible! Quina persona més arrauxada
dins el seu passat insignificant, dins la seva vida inútil i
meravellosa! I amb la satisfacció que va donar-me’l, aquest
vell braçalet! I jo, amb quina tristesa em vaig veure obliga-
da a vendre-me’l. Com tantes coses… Un matí me’n vaig
desprendre, aquell matí que ens havien tancat el gas i el teu
pare feia dos anys que era mort!
- 13 -
Abel: Mamà, per Déu!
SílviA: Abel, repassar fotografies velles sempre és divertit,
però de vegades les fotografies no tenen pietat i em reser-
ven detalls comprometedors, com aquest famós braçalet…
Abel: Mira! Això sí que no em negaràs que no sigui fantàstic!
(Li ensenya una altra fotografia.) Fixa-t’hi bé: reconeix-te i
avergonyeix-te, perquè aquesta sí que ets tu.
SílviA, agafant la fotografia i mirant-se-la amb un somriure:
Sí, sóc jo. I no m’avergonyeixo d’haver estat completament
feliç, sota un capell, que a tu et sembla tan extravagant. Era
d’un vellut fresc de color de magrana. I aquest ocell, era una
gavina, dissecada amb el bec obert i amb els ulls immòbils.
Abel: ¿I no t’esgarrapava el coll de tul amb les barnilles que
l’aguantaven? Quina moda més imbècil!
SílviA: No hi ha cap moda imbècil, fill meu. Per incòmodes,
per absurdes que ens semblin avui, totes les modes passades
han tingut el seu imperi irresistible damunt la part més sincera
de nosaltres mateixes. La història de moltes dones no és res
més que la suma dels seus actes de servitud a unes quantes
modes contradictòries. Si suprimíssim les modes i els seus
creadors, quantes senyores es despertarien sense saber què
fer dels braços, dels ulls i del cor, absolutament desorienta-
des, com si de sobte els haguessin pres l’ànima, i haguessin
continuat vivint una vida estúpidament, sense motiu i sense
malícia, com la que proporciona a un rellotge amb la corda
que li donen. No te’n riguis de les modes, Abel! Aquestes
barnilles és evident que eren incòmodes, i feien mal i fins pro-
duïen irritacions a la pell, però t’asseguro que t’aguantaven
- 14 -
el cap com si et sortís d’una pròpia flor de somni, com si les
galtes et reposessin damunt d’aquesta flor…
Abel: Ets romàntica, mamà, no curaràs mai.
SílviA: Què saps tu, de romanticismes!
Abel: I aquest del costat teu és el papà. I mira que també
porta un coll i un bigoti! Però quins ulls tenia el meu pare!
Fixa-t’hi: en aquesta fotografia sembla que t’està mirant amb
uns ulls de vell i uns ulls de criatura a la vegada. Sembla, per
un cantó, una persona una mica desmenjada que amb una
piadosa mirada es fa càrrec de la teva satisfacció i del teu
capell absurd, com si tu fossis un infant i ell, amb aquesta
piadosa ironia et protegís; però, per altra banda, fixa’t en
aquest aire tímid, que un diria que no el deixa acabar de
respirar, igual que si estés meravellat de veure’t, i aleshores
és ell que se sent protegit per tu, i és ell la criatura que va
d’esma, i s’arronsa a aquesta mena de divinitat que ets tu,
sentint-se modest al costat del teu capell enorme i del teu
coll estirat. No el veus així? ¿No era una cosa així, com jo
me l’imagino, el meu pare?
SílviA: Era una cosa així, Abel, però tu no podies adonar-te’n.
Abel: Jo tenia quinze anys quan va morir. El recordo
perfectament.
SílviA: Quinze anys, són pocs anys. És clar que els teus van
ser diferents dels de tantes criatures! Tu et veies amb el cor,
i no amb l’experiència, per això en tens una imatge tan jus-
ta; perquè el teu pare era una d’aquelles poques persones
que només se les ha de mirar amb el cor. La teva germana,
- 15 -
pobreta, sí que no en sap res del teu pare; ella només tenia
nou anys.
Abel: I aquesta és la tia Emília?…
SílviA: Sí, la tia Emília.
Abel: Doncs, al teu costat, resulta una desgràcia. Mira les
teves espatlles arrodonides i el teu coll flexible. I guaita ella;
quines espatlles de gendarme! Dretes, tibades, orgulloses,
sense ni una gota de delicadesa; mira-te-la bé, tota inflada
d’una vanitat idiota.
SílviA: Una mica de caritat, Abel!
Abel: Però, sí és com ara; si ja devia venir al món amb aquest
encarcarament ridícul! Ai, tia, tia! Des que va morir el papà,
es va convertir per a mi en un pot de medicina amarga; i per
a Diana es va convertir en l’autèntic home del sac, el «Papu»
de les criatures…
SílviA: Abel, Abel!
Abel: I per a tu es va convertir…
SílviA: En el que sempre havia estat per a mi, fill meu; en el
que sempre havia estat. Què vols fer-hi? La necessitàvem.
Abel: La necessitem. Però, s’acabarà, això s’acabarà. Jo et
prometo que faré els impossibles perquè no la necessitem
més.
SílviA: És clar que sí, fill meu..
Abel: Jo em pregunto: ¿Com pot ser que dues germanes
s’assemblin tan poc, la tia Emília i tu?
- 16 -
SílviA, somrient: És molt corrent, això, Abel; acostuma a
passar fins en les millors famílies.
Abel: I aquest del costat d’ella diria que té un cara bastant
simpàtica!
SílviA: Ah, sí! Era un amic nostre. Excel·lent persona. Va morir.
Abel: Ah, sí?
SílviA: Va morir a Amèrica. S’enamorà de la tia Emília…
Abel: Quin mal gust!
SílviA: Però la meva germana no n’hi va fer cas. Li semblava
que no tenia prou fortuna ni prou distinció per a ella.
Abel: ¿No tenia prou distinció per a ella? La gran cursi!
SílviA: Abel!
Abel: Que potser la defenses?
SílviA: No, fill, però…
Abel: Deixa’m esbravar! Deixa’m que la guaiti a gust, i que
contempli tota la seva infelicitat en aquesta pobra i inno-
cent fotografia. Tia Emília, ets una cursi, una ignorant, una
incomprensiva, una pretensiosa…
SílviA: Abel, per Déu!
Abel: Ets una avara, una mesquina, una mala persona!
SílviA, agafant la fotografia i deixant-la caure: Ets una insig-
nificància, germana meva…
Abel: Mira el papà! Aquí està sol, i aquí fa un posat com
d’estar sol de debò.
- 17 -
SílviA, agafant el retrat, fixant-hi amorosament els ulls i par-
lant com d’una manera boja: És la seva darrera fotografia.
Després de la mort encara feia aquesta mateixa cara, i amb
els ulls closos, els seus llavis mantenien aquesta mateixa
expressió. Quines hores, Abel, quines hores! Jo no em podia
moure del seu costat; clavada a la cadira. No tenia noció
de res. Em mirava aquesta expressió dels llavis, fins que es
va anar esborrant, fins que es va desfer del tot. Fins que la
descomposició d’allò que jo m’estimava amb deliri em va
llançar brutalment del seu costat. I en aquell moment de
nervis que s’esqueixaren, recordo que et vaig veure a tu, fill
meu… Fins aleshores no t’havia vist. Portaves un vestit de
dol improvisat; d’una llana ordinària i barata; els pantalons et
venien curts i l’americana et tibava les espatlles. És curiós que
em fixés en aquests detalls i que em produïssin una desolació
infinita. Pobre Abel, tenies els ulls inflats i vermells i volies
dissimular. Em vas semblar la criatura d’uns pobres; amb els
teus quinze anys esprimatxats, amb els teus bracets, com dos
ossos llargs i fins que m’apretaven el coll… En canvi, la teva
germana era una pura flor. Una flor irresistible, inconscient
de la desgràcia. Plorava sense tristesa, sense neguit, potser
només tenia una mica de por i vingué a amagar el cap contra
la meva falda… (S’atura perquè l’emoció l’ennuega, però
es refà de seguida.)
Abel: Mamà, per Déu!
SílviA: No, si no fa mal, això. Si recordar aquestes coses
descarnadament és el que ens redimeix de tants moments
descolorits i de tantes estones tristes. Jo, Abel, tinc la preten-
sió d’haver viscut els meus dolors i les meves alegries d’una
- 18 -
manera bastant personal, i això no és que signifiqui un gran
mèrit, però potser és la meva única felicitat.
Abel: Penso que he tingut una idea molt poc oportuna re-
menant aquest calaix de fotografies velles.
SílviA: No ho creguis, i si m’estimes, Abel, ara veuràs com
t’equivoques. (Li mostra una fotografia de gran tamany.)
Abel: Oh!
SílviA: Contempla-la bé!
Abel: Però aquesta és una reina! (Se la mira amb emoció i
la posa dreta contra un objecte de la taula.)
SílviA: Aquesta és la teva mare, Abel. I no he oblidat la data
exacta de la fotografia: 8 de maig del 1910. Fou l’endemà
de la festa en la qual vaig estrenar aquest vestit. Tu vas trigar
encara un any a néixer, i jo ja feia pocs mesos que m’havia
casat. Si sabessis, fill meu, la importància que té per a mi
aquesta fotografia!…
Abel: Val a dir que em rendeixo a l’evidència. Aquí ets una
meravella. Fas un efecte fantàstic.
SílviA: Realment, feia un aspecte fantàstic. Me’l vaig fer a
mi mateixa i el vaig produir als ulls de tothom. La teva mare,
Abel, ha tingut una gran nit. La seva gran nit de Sant Joan
amb tota la perfecta bogeria i tot el despertar amarguíssim
i desolat. I aquest vestit fou la causa i fou el testimoni i
fou l’ànima de tot això. En fou l’ànima tant com a la meva
pròpia ànima que ho vivia i ho respirava… Ja veus, Abel, si
n’arriba a tenir de vitalitat encara, una morta fotografia de
fa vint-i-cinc anys.
- 19 -
Abel: Però, mamà, no agafis aquest to tan solemne, que
m’espantes! Explica-m’ho naturalment. Ja saps que jo sóc
el teu millor amic.
SílviA: L’únic amic, fill meu; l’únic amic!
Abel: Però explica´t.
SílviA: Escolta: el marit de la tia Emília, el teu oncle Robert,
junt amb altres industrials, varen comprar un diari i varen
posar el teu pare de director. Aleshores per a la tia Emília
i el seu marit nosaltres érem uns inofensius objectes sobre
els quals es podien permetre el luxe de deixar caure la seva
protecció. El teu pare, en aquell moment de joventut era
encoratjat per una mena de persones que després el me-
nysprearen i tractaren de trist i fracassat intel·lectual. Jo era
tan criatura aleshores!… Tot era una il·lusió per a mi, i el teu
pare es sentia feliç si veia que jo em divertia. Ens invitaren a
una festa important i jo no tenia vestit per anar-hi, i el teu
pare volgué de totes les passades que em comprés aquest,
que tu veus en el meu retrat. I ell, amb tanta o més alegria
que jo mateixa —i creu que això és dir molt— va acompa-
nyar-me, i pots estar segur que la nostra entrada a la festa
va fer sensació.
Abel: N’estic seguríssim d’això, mamà.
SílviA: Jo vaig adonar-me de l’admiració autèntica de tots
els ulls que em venia a parar a les galtes, que me les feia
tibants i me les escaldava amb un tremolor de febre que no
es pot descriure. Va sonar el primer vals. El meu vals; el que
aleshores estava tan de moda, el que jo havia tocat tantes
vegades en les tecles del meu piano, i que després d’haver-me
venut el pobre piano us he seguit cantant: el vals de Quan
- 20 -
mor l’amor. Al teu pare se li segaren les cames, intentà fer
el cor fort i m’agafà la cintura. Fill meu, jo no era una santa,
em sentia despresa de tothom, fins del meu marit, i voltà per
mi sola uns instants de vanitat egoista. Jo notava que el teu
pare es sentia inferior a mi, i que feia un esforç enorme per
seguir el compàs i per no quedar en ridícul. I jo, aleshores,
Abel, em vaig espantar de la meva inhumana satisfacció, i
vaig mirar brutalment els ulls del teu pare, cercant un remei
pel meu estat impossible. I, oh, Abel! Els ulls del teu pare
tenien una tan intensa reverberació d’afecte, d’abnegació i
de tendresa, i jo em vaig sentir tan criatura, tan petita, tan
poca cosa al costat de la noblesa de la seva mirada!…
Abel: Oh, mamà! És magnífic!
SílviA: Calla, Abel, calla, que no ho saps tot. Deixa’m dir…
Deixa’m precisar, perquè és difícil anar destriant aquestes
sensacions amb la memòria. Imagina’t que jo vaig respirar
el goig d’una persona que es fon, que no té consistència,
fiant-se completament dels braços que la mantenen, i que li
neix en tot el cos una lleugeresa inexplicable. I quin vals vaig
ballar aleshores, deixant-me portar per l’alegria del teu pare,
en veure que el seu desinteressat amor havia desvetllat sobre
la meva pell agraïda aquell resplendor de dona irresistible!
Abel: Oh, quina meravella!
SílviA: Sí, una meravella! Però aquesta meravella, la teva tia
Emília no la va perdonar. Quan va acabar el vals, jo vaig veure
clavats en els meus ulls, com dos ganivets implacables, els
ulls de la meva germana. Vaig adonar-me fins a quin punt
l’enveja d’una dona pot convertir-se en l’odi més explosiu i
més absurd. Els ulls de la meva germana havien perdut tota
- 21 -
mena de pudor, i delataven desesperadament que el seu
vestit, deu mil vegades més car que el meu, ni els brillants
que dissimulaven la calor rabiosa del seu escot, no li havien
servit de res. La tia Emília havia passat desapercebuda. Estic
segura que ni el seu marit va fer cap esforç per salvar-la de
la seva insignificància…
Abel: I què més, mamà?
SílviA: Cinc dies després el teu pare ja no era director d’aquell
diari i la nostra vida va ser dura, Abel. La meva germana,
com una gran serp, satisfeta dins la lenta digestió de la seva
venjança, no es descomposà mai. Finalment intentà rebaixar
als meus ulls la capacitat del meu marit. Amb somriures i fins
amb falses amabilitats intentà acorralar-me dins la trista idea
del meu desencert matrimonial. I no prou contenta amb els
neguits del teu pare i amb la nostra irregularitat econòmica,
ella, la puritana i la moralista —és horrorós, Abel—, d’una
manera covarda va fer-me tals insinuacions, que jo no podia
atribuir-les a res més que al desig malvat de veure la meva
dignitat compromesa i de veure discutit l’honor del teu pare.
Abel: Però, és possible?
SílviA: Ai, Abel, no hi ha ningú que s’atribueixi el dret de
venjar-se amb el més gratuït refinament com una dona que
se sent vençuda en la seva escandalosa vanitat.
Abel: Oh, quin fàstic!
SílviA: Jo no sé si després va penedir-se’n. El que sé és que
canvià de tàctica i les nostres relacions es refredaren. Amb
els teus oncles ens vèiem molt de tard en tard, i les poques
converses eren cabals i correctes, sense cap interès. Quan va
- 22 -
morir el teu pare, la tia Emília, suposo que per humiliar-me,
es va sentir generosa amb nosaltres d’una manera original,
sense cap mica de generositat.
Abel: Sí, passant-nos un tant cada mes, però vigilant que no
ens excedim, vetllant per la puresa de les nostres privacions.
I ve aquí, carregada de joies i de fums, a cantar-nos la sublim
bellesa de l’estalvi.
SílviA: La tia Emília, fill meu, practica aquella moral tan poc
cristiana de certs potentats: volen que els pobres no tinguin
defectes.
Abel: Que els pobres no tinguin defectes! I ells, què?
SílviA: No, Abel, no t’exaltis. Tot això és naturalíssim. Contra
això no s’hi pot fer més, però jo, contra la seva incomprensió,
fill meu, he aixecat sempre la bandera dels meus defectes ino-
fensius. I aquí en tens un, Abel, d’aquests defectes inofensius:
és la meva debilitat per la fotografia que estàs veient; és el
record del meu èxit, en el que, jo t’ho juro, Abel, no vaig sos-
pitar que pogués fer cap mal a la meva germana. És aquest
vestit que guardo intacte amb tota la frescor de la meva nit
meravellosa, i que l’he salvat sempre, entre tantes coses
empenyorades i venudes, entre tantes coses destruïdes…
Abel: Però mamà, ¿tu encara el guardes de debò, aquest
vellut?
SílviA: I tant si el guardo! No me’n separaré mai, Abel!
Abel: Escolta: jo et vull demanar un favor, i creu-me que te’l
demano amb tota la vehemència. Posa-te’l, aquest vestit!
Fes-me feliç, mare meva, concedint-me que et pugui veure
tal com eres aquella nit.
- 23 -
SílviA: Tal com era! Fill meu, això sí que és impossible! ¿Que
no te n’adones, que han passat més de vint-i-cinc anys?
Abel: ¿I tu no te n’adones que aquest vestit que t’estimes
tant, i que els meus ulls que et veuen amb totes les perfec-
cions i totes les gràcies són més forts que aquests vint-i-cinc
anys?
SílviA: N’estàs segur, fill meu?
Abel: Tu m’has ensenyat a venerar el meu pare i m’has dit
que en el meu caràcter descobreixes moltes coses del meu
pare… Comprens, mamà? ¿Te n’adones que és de debò que
sóc digne del favor que et demano?
SílviA: Sí, Abel, per aquest record tan ben construït, tan
just, que tens del teu pare ets digne d’aquesta cosa infeliç,
d’aquesta cosa que, a uns ulls que no siguin els nostres, els
semblaria la més pobra de les ridiculeses…
Abel: Oh, no! Per què?
SílviA: Fill meu, una dona que sobre el seu present castigat
vol fer reviure el seu passat enlluernador, ¿no semblarà a
uns ulls forasters la més pobra de les ridiculeses? Però això
no importa. Jo t’asseguro que, en honor teu, em posaré
aquest vestit.
Abel: Però, ara mateix, mamà.
SílviA: Ara mateix, Abel. Intentaré representar una escena
absurda i infantil; per tu, fill meu… (Fa mutis per la lateral
esquerra.)
Abel: Infantil i absurda! Beneïdes les coses infantils i ab-
surdes! Les coses que no poden comprendre les persones
- 24 -
odiosament assenyades i odiosament normals (agafant una
foto de la tia emília.) com aquesta bruixa, com aquesta tia
Emília! Oh, si sabessis l’insuportable que ets! Oh, tarasca,
monstruosa tarasca! (Diana ha entrat per la lateral dreta.)
DiAnA: ¿Però, quin mal t’he fet, Abel, que m’insultes
d’aquesta manera?
Abel: No va per tu, preciositat; aquest compliment el dedi-
cava a la molt estimada tia Emília.
DiAnA, agafant la foto, mirant-se-la i deixant-la estar entre
les altres: Deixa-la estar, que prou pena té ella amb aquesta
cotilla que porta… (Diana es deixa anar còmicament en una
butaca, i diposita damunt la taula una cartera gran de dibuix;
va vestida d’esport, amb una fantasia graciosa i exagerada.)
Abel: ¿Com van els teus negocis, Diana?
DiAnA: Dintre aquesta cartera, Abel, hi ha la nostra fortuna;
les meves grans creacions.
Abel: ¿Els teus darrers dibuixos, Diana? ¿Els projectes de
capells que havies de presentar aquesta tarda a la senyora
Fontaine?
DiAnA: Això mateix.
Abel: I què? ¿Suposo que es deu haver entusiasmat?
DiA nA: S’ha entusiasmat com si li hagués tirat un gerro
d’aigua freda pel clatell.
Abel: I doncs, Diana?
DiAnA: ¿Quina culpa tinc, si aquesta senyora no posseeix
ni una engruna d’imaginació, i si és una vulgar, una
- 25 -
incomprensiva productora de barrets horribles que satisfan
el gust d’unes senyores més ordinàries que ella?
Abel: ¿Vols dir que no exageres, Diana?
DiAnA: Estic seguríssima de mi, Abel; avui, sense una certa
fantasia audaç, és impossible sortir de la banalitat que
m’ofega. Imagina’t que jo he dibuixat uns capells preciosos,
desesperadament sensibles… Tenia el cor ple d’un poema
de Shelley…
Abel: I has començat a precipitar poesia pura damunt el
prosaic tafetà i el vulgaríssim vellut. T’has engrescat amb les
teves roses irresistibles i els teus lliris sensacionals…
DiAnA: Sí, i amb els meus boscos d’anèmones, amb els
volcans d’orquídies, amb els meus llacs de nenúfars… No
tant, Abel! Et prometo que les meves creacions són correctes
dintre el seu chic i dintre la seva originalitat. ¿Que et penses
que em commou gens el fet que la senyora Fontaine no me
les accepti? I ca, Abel, i ca! Estic més contenta i més satisfeta
que mai. Qualsevol diria que s’acaba el món amb la senyora
Fontaine! Mira, aquí tinc dues recomanacions per dues cases
molt més elegants. I a més a més he trobat una ferradura.
(La treu de la bossa i ho posa tot damunt de la taula.)
Abel: Ai, Diana, t’he de confessar que començo a perdre la
fe en les ferradures que trobes.
DiAnA: Doncs si perds la fe en les ferradures més val que
pleguem, Abel; tu ets com la mamà, us falta nervi, us falta
optimisme! Jo sóc molt diferent de vosaltres… A mi la meva
alegria no me la mata ningú…
- 26 -
Abel: I a mi tampoc, Diana. Si sabessis el que em diverteix
veure’t, tan deliciosament grillada?
DiAnA: Grillada? Però, ¿és que no creus en mi?
Abel: És clar que hi crec. Crec en els teus divuit anys des-
vergonyits i despreocupats! Crec que una criatura com tu,
deu triomfar per força i deu ser absolutament feliç.
DiAnA: Tots ho serem! Encara que la tia Emília ens vingui a
humiliar amb els seus sermons vergonyosos, acompanyats
d’un escanyolit i miserable bitllet del Banc… Uns diners…
¿I on és la mamà?
Abel: La mamà està ocupada en una feina importantíssima.
No la vagis a destorbar.
DiAnA: Una feina importantíssima? M’espantes!…
Abel: Sí, una feina importantíssima. Una feina que no té cap
solució de moment, però, que pot tenir el valor autèntic de
l’imprevist…
DiAnA: De l’imprevist?… Però, què passa, Abel?
Abel: Silenci, criatura, no t’exaltis. No sents les petjades del
passat? ¿No sents els dies morts que retornen coronats de
roses? Prepara els teus ulls, Diana, prepara els teus ulls! (En
aquest moment, per la lateral esquerra apareix Sílvia dins el
seu vestit de ball de la fotografia.)
DiAnA: Mamà!
Abel: És la seva nit de Sant Joan, Diana! (Sílvia somriu.)
DiAnA: ¿I per què no la seva tarda de Carnaval?
- 27 -
Abel: No siguis vulgar, criatura… Calla, si pots, i canta. Canta,
Diana, aquell vals que la mamà canta de vegades… aquell
vals de quan mor l’amor…
DiAnA: Però…
Abel: Que no m’has entès, Diana? Canta el vals per caritat!
No preguntis res, no facis cap comentari, Diana, canta el
vals! (Diana es posa a cantar tímidament el vals «Quant
l’amour meurt», i en veure que abel agafa la seva mare per
la cintura i es posa a ballar, s’anima i es posa a cantar amb
tot l’entusiasme, dirigint el ritme amb els braços i el cap.
Para de sobte, i la parella es descomparteix.)
DiAnA: Però, què us passa? ¿Que us ha tocat la rifa? ¿D’on
l’has tret aquest vestit, mamà? Jo no sabia que el tinguessis…
SílviA: Diana, àngel meu!…
DiAnA: Jo no sabia, mamà, que tu poguessis ser tan
meravellosa!
Abel: Diana, amb aquest vestit i amb aquest vals que tu
acabes de cantar, fa vint anys i potser més que la nostra
mare, més poderosa que la pròpia Helena, més desconcertant
que la lluminosa Titània, va alterar els ulls de les estrelles,
va convertir en un somni de diamants la més espessa foscor
de la nit, va desballestar la rigidesa dels cors més estirats, i
com un llampec de glòria va enlluernar els ulls més incom-
prensius! Diana, amb aquest vestit i aquest vals la nostra
mare, abandonada en els braços d’aquell home únic que
fou el nostre pare, va sentir damunt del seu pit de vint anys
la pròpia estrella de Venus, concedint-li les més recòndites
elegàncies de l’amor absolut!
- 28 -
SílviA: Diana, aquest innocent carnaval de la nostra modèstia,
i aquestes estrepitoses i absurdes paraules del teu germà,
volen dir que, vint-i-cinc anys enrere la teva mare va estrenar
el vestit que tu veus, i que, per uns minuts només, va sentir-se
la més feliç de totes les dones.
DiAnA: Oh, mamà, que ets preciosa! Tu, Abel, que n’arribes a
ser de simpàtic! ¿I encara voldreu que jo no sigui optimista?
Escolteu-me: aquest acudit que hem tingut l’hem d’explotar,
perquè això és magnífic. Abel, agafa la mamà pel braç i
entreu per aquella porta… Imagineu que aquí hi ha el saló
més esplèndid, ple de les dames més exigents, més envejoses
i més estirades… (Se sent trucar a la porta.)
SílviA: Imaginem que han trucat, filla meva.
Abel: ¿Qui pot venir a destorbar-nos, ara?
DiAnA: Qui vols que sigui, Abel? La nostra gentilíssima portera
que ve a dipositar en aquest nostre santuari de cristall les
imponderables mongetes i les sublims patates de cada dia!
Vosaltres poseu-vos en situació, mentre jo vaig a rebre-la.
(Diana èxit per la lateral dreta.)
SílviA: Quina criatura és aquesta Diana…
Abel: És el record viu i constant de la inconsciència teva
d’aquella nit; és l’alegria de la teva nit de Sant Joan… És el
teu premi, mamà… (Per la lateral dreta entra emília, seguida
de Diana. emília és la dona que l’espectador haurà imaginat a
través del diàleg anterior. Tibada, molt velluda, molt enjoiada,
grotescament autoritària. Diana, darrere d’ella, intenta fer
una alegre caricatura del posat de la seva tia.)
SílviA: Emília!
- 29 -
emíliA: Què és això?… Enorme! Ara jo vaig a casa, no a casa
d’un desconegut, sinó a casa meva, i al meu marit, que sap
qui sou, i sap tots els punts que calceu, li explico això que
estic veient i us asseguro que no em creu! Com si vivíssim un
temps a propòsit per a representar comèdies ridícules! Com
si us sobressin els diners i no tinguéssiu altra feina en què
entretenir-vos en aquesta extravagant bohèmia que acabarà
d’ensorrar-vos! Ai, Sílvia, ¿aquest és el profit que has sabut
donar a les teves criatures? El teu vestit! El teu famós vestit!
Exhibint-lo joiosament com si fossis una nena! I jo que venia
amb aquella bona fe, a portar-vos l’ajuda dels meus diners,
que no la faig sense un cert sacrifici, i em convenço que sóc
una infeliç i una estúpida de basquejar-me per vosaltres,
perquè no us mereixeu res, perquè no tens remei, Sílvia…
SílviA: ¿Què et passa, Emília, què et passa? ¿Tan criminal és
que una mare es posi un vell vestit passat de moda, per a
divertir-se honestament amb els seus fills, i per a explicar-los,
de passada, un interessant capítol d’història familiar?…
emíliA: ¿Un capítol d’història familiar? ¿Quina intenció porten
les teves paraules?
SílviA: Una intenció molt directa, molt crua, Emília, molt
brutal i molt sincera, sobretot; molt més sincera que el teu to
apocalíptic d’avui, quan sota la capa d’una modesta caritat
has vingut a dissimular moltes vegades el teu gust d’humi-
liar-me i de fer-me sentir el pes inhumà d’uns diners, que
conserves sense profit i sense alegria de cap mena. Aquest
vestit que t’escandalitza, escrupulosa germana meva, per
a tu i per als meus fills és una lliçó d’història familiar. Tu, si
tens una gota de consciència, i si ets capaç de sentir remor-
diments, ja saps que n’has d’aprendre d’aquesta lliçó. I els
- 30 -
meus fills, Emília, n’aprenen que l’enveja és el pecat més
negre de tots, que no estalvia les relacions més sagrades, i
que converteix una germana en un monstre, davant la feli-
citat de la seva germana. I els ensenya, encara, Emília, que
el que és més dolorós, que el que és més espantosament
agre, per a una germana sensible, acorralada dins la misèria,
és haver de passar la mà i rebre la caritat, d’uns dits que
ens ofenen, d’uns ulls que ens insulten i d’unes paraules de
fingida compassió que ens envileixen l’ànima!
Abel: Que ens envileixen l’ànima! ¿Ho has entès, ho has
entès bé, tia Emília?
emíliA: Però, ¿d’on heu après aquesta mena de llenguatge? I
tu toleres que aquest desconsiderat falti el respecte a la seva
tia? ¿On heu arribat en la vostra insolència?
Abel: Hem arribat, tia Emília, a dir-te, amb tots els respec-
tes, que et trobem profundament ridícula i profundament
antipàtica.
emíliA: Graciosíssim! ¿I tu no li saps donar una bufetada?
SílviA: Ja és major d’edat, Emília.
emíliA: Major d’edat! ¿I a la cuina què hi teniu? I les factures
que deveu a totes les tendes, què? Major d’edat! I no te’n
dónes vergonya d’haver arribat a la majoria d’edat i portar
la cartera buida?
Abel: No sempre, tia Emília, no sempre!
emíliA: Em faràs creure que mantens a la teva mare i la teva
germana amb aquests articles que escrius i amb aquests ver-
sos que no entén ningú? ¿D’això en dius treballar i guanyar-te
- 31 -
la vida, Abel? ¿De què et serveix la carrera que has estudiat,
i de què han servit les penes del teu oncle, perquè fossis una
persona decent?
Abel: Què més, tia Emília? Ja m’ho pots dir tot!
emíliA: No, criatures, si la culpa no és vostra, la culpa és de
la vostra mare, que viu a la lluna, que creu en el teu gran
talent d’escriptor, com creia en el del seu marit, del teu pare,
que Déu l’hagi perdonat, però…
Abel: T’he dit que m’ho diguessis tot. Però, contra mi, m’en-
tens? Amb la meva mare i amb el meu pare no t’hi fiquis;
el nom del meu pare és massa sagrat per a mi, perquè tu el
profanis amb la teva boca. Fins avui, tia, t’he tolerat, però
avui he acabat d’obrir els ulls, i he acabat de saber unes coses
que et fan intolerable! Prou, tia, prou, tu no ets ningú per
a judicar els meus pares!
emíliA: El fill angelical! ¿Tan susceptible ets, que no se’t pot
dir la veritat?
Abel: Susceptible! La veritat! Escolta, tia, de moment la ve-
ritat només és una. És aquest vestit que porta la meva mare.
Mira-te’l bé! Quan te l’has vist davant dels ulls t’has tornat
de color verd, tia Emília, perquè la veritat terrible d’aquest
vestit t’ha convertit la sang en bilis!
emíliA: Prou, Abel!
Abel: No encara, tia Emília. Aquest vestit t’ha remogut la
memòria i t’ha fet saltar des del fons tèrbol dels teus records,
la veritat espantosa de la nit més negra de la teva vida, quan
sota els teus brillants et vas sentir la més desemparada de
totes les criatures, i quan les ungles de l’enveja, t’apretaven
- 32 -
el coll, i et tornaren la sang morada, i et sortien els ulls do-
lorosament perquè vegessis el món tancat d’honor, de fàstic
i d’ignomínia…
emíliA: Oh, calla, Abel, calla!… ¿Et penses que estic dis-
posada a deixar-me atropellar per un imbècil com tu? Què
t’has pensat? Sílvia, per mi pots posar-te’l tant com vulguis
el teu vestit! I a tu, escandalós, quines històries t’ha vingut a
explicar la teva mare! Com si a mi m’importessin poc ni molt
les teves ridiculeses, pretensiosa germana meva! Ai, Senyor!
T’asseguro que em dol la bona fe que he tingut amb tu i
amb les teves inútils i viciades criatures! No m’hi obligava
ningú a fer tot el que he fet per vosaltres. I n’estic cansada,
i un dia diré prou…
SílviA: Sí, tot té un límit, Emília. Aquest prou pots dir-lo ara
tranquil·lament, i si no vols dir-lo tu, el diré jo. Aquest vestit
fa vint-i-cinc anys que va separar-nos. La seva innocent re-
surrecció ens torna a separar, però ara, per sempre. Saps el
camí que duu a la porta de casa…
emíliA: ¿El camí que duu a la porta?…
DiAnA: Sí, tia, per anar-te’n…
emíliA: Tu també? ¿Però és possible que la vostra ingratitud i
el vostre orgull de miserables, de bohemis, d’infeliços, arribi
a aquest extrem? ¿És de debò que em traieu de casa? ¿Que
us atreviu a treure’m de casa?…
SílviA: Perquè tinguis la satisfacció de contar a tota la nostra
parentela, i a totes les teves relacions, que tu ets la dona
més desgraciada, i que Déu per provar-te t’ha donat aquesta
creu: la de ser germana d’una persona indigna, i la de tenir
- 33 -
per nebots dues criatures que t’avergonyeixen. Ens coneixem
perfectament, Emília…
emíliA: Està bé. Ja vindreu a afligir-vos, ja vindreu a demanar
clemència… però, jo aquest disgust, no me l’acabo.
Abel: La porta és allà, tia Emília, la porta és allà!
emíliA: I encara que us moriu de fam, us asseguro que no
trucaré mai més a aquesta porta. (Sufocada, irritadíssima,
però grotescament teatral i solemne, desapareix per la la-
teral dreta.)
SílviA: Fills meus, aquesta escena tan poc edificant havia de
produir-se un dia o altre… Un dia o altre… Ara ja no té remei.
Abel: Sí, no té remei! Però a mi em sembla que m’he tret
un pes del pit que m’ofegava… I jo et dic, mamà, que no
t’espantis, que no et preocupis…
SílviA: Volen que els pobres no tinguin defectes!…
DiAnA: I sobretot, mamà, res de plors! Jo em sento terrible-
ment optimista!… (Diana es posa a cantar i a ballar tota sola
el famós vals, mentre abel, besa la mà a la seva mare, que
s’ha deixat caure damunt del divan i s’eixuga una llàgrima.)
TELÓ.
- 35 -
ACTE SEGON
1940
El mateix decorat de l’acte anterior. Se sent un
timbre, i immediatament la Cambrera travessa l’es-
cena. Un cop de porta i apareix Diana, seguida de
la Cambrera. Diana porta una jaqueta de pell i un
vestit elegant de color tabac clar. A les mans
un ram de roses.
DiAnA: Si la senyora descansa, no li diguis res. ¿L’ha afectat
molt el darrer bombardeig?
CAmbrerA: No, senyoreta; no s’ha mogut d’aquest sofà ni ha
deixat de llegir. Jo sí que m’he espantat molt. Quin horror!
DiAnA: I tant! Quin horror!… Ja pots retirar-te. (La Cambrera,
fa mutis per la lateral esquerra.)
Diana distribueix les roses en dos gerros, i va can-
tant el vals «Quant l’amour meurt», apartant-se i
acostant-se dels gerros per veure l’efecte que fan
les flors. Mentre Diana ha fet això, la Cambrera,
silenciosament, ha dut el carret del te amb el servei,
a punt de servir, i l’ha deixat damunt del sofà, i ha
- 36 -
desaparegut per la lateral esquerra. Per la mateixa
lateral entra seguidament Sílvia.
SílviA: Diana! ¿Què són aquestes flors? A veure… (Li agafa
la galta i li mira els ulls.) Portes una gran alegria en el fons
dels ulls!
DiAnA: Sí, mamà. Mira. Carta de l’Enric. Està bé, està sa
i fort i optimista com jo mateixa. (Sílvia, somrient, fa una
moixaina a la seva filla).
SílviA: Aquest tornarà. Sempre he estat convençuda que a
tu no et fallaria mai la sort. (Es dirigeix mentre enraona al
carret del te i comença a posar-lo a les tasses, i Diana l’ajuda.)
Vas néixer una nit de juny perfumada de flor de trèvol, i a
les dues hores d’haver nascut la boqueta ja et dibuixava un
somriure. Per tu no he patit mai, filla meva. (Sílvia ha agafat
la seva tassa de te i s’ha assegut amb la tassa a la mà. Resta
dreta Diana, fent joc amb la figura de la seva mare.)
DiAnA: Sí, mamà, he tingut una sort boja. Sempre penso
en aquella ferradura que vaig trobar la tarda de la nostra
escena amb la tia Emília. Fa anys d’allò, cinc anys. Des
d’aleshores ens vàrem sortir de tots els temporals, fins que
vaig conèixer l’Enric, i amb el meu casament s’acabaren les
nostres angúnies.
SílviA: És cert. Tens un marit excel·lent, i tens un àngel de
tres mesos… (Pausa.) Pobre Enric, no es deu poder aguantar
el desig de conèixer-la.
DiAnA: Oh, si m’escriu unes coses, parlant d’aquesta criatura
nostra!… Però, el manté el sentiment del deure.
- 37 -
SílviA, deixant la tassa, i sospirant: El sentiment del seu
deure!… És espantós! Maleïda guerra! (Diana fa un gest de
resignació.) ¿Quant temps fa que són fora?
DiAnA: Nou mesos.
SílviA: I jo sense notícies de l’Abel. Aquest em fa patir…
(Pausa.) El teu marit, no. L’Enric tornarà, però l’Abel…
DiAnA: Mamà, tan exposat està l’un com l’altre, hem de
tenir una mica de fe. Hem de superar-les, aquestes tristeses
nostres.
SílviA: El teu marit tornarà, Diana. Hi ha homes que s’adapten
i adapten el món que els rodeja a la seva vitalitat. Són els de
bona carnadura; els que no pensen massa; els que saben
dormir a l’hora de dormir… (Pausa.) El teu marit tornarà,
Diana. El meu fill, en canvi, és dels que no s’adapten. L’Abel
ha treballat i s’ha sentit ple de vida, perquè em tenia a mi, i
perquè l’acompanyava el teu exemple. Quan va deixar-nos,
semblava un lleó, tan decidit com el més decidit; però, és dels
que no s’adapten. Jo ho sé millor que ningú. El meu fill ha fet
sempre el cor fort, i el seu cor fort era mentida. Ho ha fet per
un excés d’educació, de dignitat… En el fons era un impotent
davant la defensa del món actual… Els homes que tenen
la desgràcia de ser com el pobre Abel, no els plany ningú i
a ningú no fan llàstima, perquè aparentment estan dotats
com els altres; només les que els hem posat al món podem
fer-ho i podem fer-nos càrrec del que pateixen aquesta mena
d’homes… És qüestió d’una sensibilitat que solament poden
tenir certes mares. No totes, Diana, no totes.
DiAnA, asseient-se en una butaca del costat del sofà i ser-
vint-se la segona tassa de te: El teu amor, excessiu, fa que
- 38 -
judiquis malament el meu germà. L’Abel és un home amb
tants recursos per adaptar-se com el meu marit, i com el que
més; per Déu, mamà!
SílviA: No, Diana, no. No és el meu amor excessiu. Jo sé
que tots els homes aptes deuen allistar-se si no volen que es
discuteixi el seu honor. Però jo t’asseguro que hi ha homes
que no haurien d’anar-hi, a la guerra, i que és una injustícia
terrible obligar-los al suïcidi, pel seu honor…
DiAnA, deixant la tassa de te, i replicant amb una mica de
vehemència: Mamà: la passió que sents per Abel et fa dir
això, que jo t’ho suplico, no ho repeteixis enlloc perquè és
absurd. El meu marit és un home ple de salut, i el meu ger-
mà també. El meu germà és una persona intel·ligent i és un
cavaller, mamà; i és un patriota. El meu germà ha complert
amb el seu deure, com tots…
SílviA: Sí, sí, això és veritat, Diana…
DiAnA: Aquesta teoria teva, totes les mares, per un egoisme
de mares, naturalment, la podrien fer pròpia. Totes podrien
creure que els seus fills són massa delicats per anar a la guer-
ra, i si el criteri de les mares s’imposés, no s’allistaria ningú.
(Diana encén una cigarreta i treu fum per la boca, satisfeta
del que acaba de dir.)
SílviA: Diana: sempre m’ha passat aquesta desgràcia: les
vegades que no he estat compresa, estant carregada de raó,
han estat infinites; i no sols no he estat compresa, sinó que
als ulls dels altres ha semblat un error o una injustícia! Ara
t’escandalitzo a tu, filla meva, i estic segura que el meu fill
Albel s’avergonyiria si em sentís, i s’indignaria i tot. Però, jo
sé que tinc raó. Jo sé que no tots els homes són iguals, i que
- 39 -
el que per uns és més dura i fins, si vols, honorable servitud,
pels altres és un suïcidi. Però, no tinguis por, Diana, no ho
repetiré enlloc…
DiAnA: Mamà, em preocupes; creu-me, em preocupes.
SílviA: Serà gratuïtament, Diana.
DiAnA: No gens gratuïtament. Tinc motius molt poderosos
perquè em preocupis. Et creia una dona decidida i segura de
tu mateixa, i, d’uns mesos ençà, et veig abandonada a un
fatalisme que no és natural, et veig trasbalsada per una idea
fixa. Les dones del teu talent, i del teu valor moral, miren la
guerra d’una manera molt diferent, mamà. Presten serveis,
s’interessen, treballen, en una paraula. I això les anima, les
distreu, comprens? Les distreu! I tu sembla que visquis en-
tossudida a no voler-te distreure, a torturar-te inútilment…
Aquesta guerra és espantosa, el nostre país passa uns mo-
ments massa durs, però ningú no dubta de la victòria final,
i aquesta victòria final, encara que trigui, és la que ens ha
d’animar a tots, la que ens ha de fer oblidar la incomoditat
dels nostres casos personals.
SílviA: Excel·lent, Diana! Excel·lent, criatura meva! És deliciós
veure com la meva petita boja, la meva petita somniadora,
s’ha convertit en una dona de seny tan infeliç que parla de
la incomoditat dels casos personals, el sacrifici, la victòria!
DiAnA: Però, ¿que no és evident, això?
SílviA: Quan ho repeteixen tantes persones, i ho afirma des
del primer ministre fins l’últim venedor ambulant, segura-
ment, Diana, que això que també tu repeteixes, deu ser evi-
dentíssim. Jo no sé explicar-me bé, Diana, però ja m’entens.
- 40 -
DiAnA: Dona, jo no que no t’entenc, mamà!
SílviA: Diana, les de la meva edat, ja n’hem viscuda una altra
de gran guerra com aquesta. La d’ara és més terrible, és
més total, i a mi m’afecta molt més. Potser perquè aleshores
només tenia els teus anys i el teu pare se’n va sortir d’una
manera bastant còmoda.
DiAnA, aixecant-se: Però el meu marit, no, mamà. No et
pensis que jo sigui insensible! També pateixo!
SílviA: No voldria fer-te tan poc favor.
DiAnA: Ho suposo, mamà. I sàpigues que les que avui tenim
els anys que tenies tu aleshores, ens mirem aquest gran
desastre de la guerra, amb més desinterès, amb una cons-
ciència, si vols, més esportiva…
SílviA: Esportiva! Ara has dit la paraula! Esportiva! Jo, filla
meva, sóc la dona més poc esportiva del món. És una desgrà-
cia com qualsevol altra. A mi, aquestes formacions perfectes
de milers d’avions, que amb una pulcritud perfecta, espor-
tiva, es dediquen a cremar i a polvoritzar milers de criatures
indefenses, em fan horror. Per molt esportiu que sigui, a mi
això em sembla més monstruós que les lluites dels caníbals.
Ja sé, filla meva, que el que dic és una blasfèmia; ja sé que
ofenc els teus moderníssims sentiments…
DiAnA: Oh, no, mamà! A mi no m’ofens; tu tens dret a pensar
d’aquesta manera…
SílviA: Tu tens dret a pensar que la teva mare és una dona
antiquadament frívola, que tancada dins del seu pobre in-
terior excessivament femení, amb la seva egoista sensibilitat
- 41 -
morbosa, no comprèn els grans heroismes, ni els sacrificis
col·lectius …
DiAnA, no trobant una contesta ràpida, i seient de nou vora
la seva mare: Mamà, veuràs…
SílviA: Què vols que vegi, si n’he vistes tantes! La posició
d’una dona tan patriota com vulguis, que cerca insensible-
ment una feina, que per més que diguin, jo trobo que és
impròpia de les dones, crec que és una posició cent vegades
més frívola que la posició d’aquella altra dona irreducti-
blement femenina, la qual, tancada en la grisor dels seus
records, no acaba de digerir, ni pot estar conforme amb la
terrible idea de veure la carn del seu fill, que és la pròpia
carn, exposada a la voracitat del diable. Perquè la guerra és
cosa del diable, i jo, Diana, sóc de les que crec absolutament
en l’existència del diable!
DiAnA: Mamà: ¿veus com em dónes motius per preocupar-me?
SílviA: Per preocupar-te de tu, Diana! La literatura dels di-
aris serveix per alimentar la moral dels esportius. Jo no la
necessito. No sóc tan estúpida i tan banal per imaginar que
la meva pàtria la limita la meva pròpia pell. Però, tampoc
no sóc tan estúpida per creure que l’únic responsable d’una
guerra és el primer agressor. Tots en som, de responsables,
Diana! Tots constituïm la ramada de desagraïts que serveixen
els interessos del diable; i tots, amb una bena als ulls o amb
una malícia que no té perdó, som els que hem fet possible
aquesta guerra, i farem possibles totes les que vindran des-
prés. Fa dos anys, que això que passa no ho podíem sospitar.
Si ens ho haguessin dit aleshores, la nostra inconsciència
- 42 -
s’hauria revoltat. I ara, esportivament, la nostra inconscièn-
cia, ho accepta.
DiAnA: Ho accepta per força, per força, mamà, per força! I
per no desesperar-se intenta ennoblir el sacrifici…
SílviA, ràpida i amb vehemència: No hi ha manera d’ennoblir
una atrocitat. (Tornant al seu to d’abans.) Escolta, Diana: eres
molt menuda quan va morir la meva cosina Hortènsia; no
pots recordar-te’n. Hortènsia tenia la pell més rosada, més
fina, més meravellosa del món. Li agradava lluir el seu escot,
perquè era esplèndid. Un dia en el pit li va aparèixer una ver-
mellor estranya… La vetlla d’això Hortènsia no sospitava res,
i al cap de dos mesos es va fer ostensible el que una anàlisi
havia delatat brutalment, i el càncer més esborronador va
destruir aquella carn i aquella vida que semblaven immortals.
El càncer de la meva cosina Hortènsia fou una atrocitat; una
atrocitat com això que estem vivint, i que tampoc no podíem
sospitar. Davant d’aquestes coses, Diana, em penso que és
ben legítim el nostre dret de revoltar-nos, o si més no, de
queixar-nos, Diana.
DiAnA: O la nostra obligació de resignar-nos, mamà!
SílviA: Resignar-nos! (Tirant-se enrere i mirant de cap a peus
la seva filla.) Ai Diana! ¿Vols que et digui francament que
em fas una impressió lamentable?
DiAnA: Lamentable, però, per què?
SílviA: Vols que et parli clar? ¿Vols que parli cruament a
la dona forta que és la meva filla, i que ve a predicar-me
resignació?
- 43 -
DiAnA: Naturalment, que vull que em parlis clar; perquè no
l’acabo de comprendre aquesta actitud.
SílviA: Perdona’m, Diana, però la guerra i la ferocitat que
vivim, crea un llenguatge, que si no ha perdut la tendresa i
l’emoció interior, procura estalviar aquelles fórmules i aque-
lles conveniències que serveixen de coixí per aturar la duresa
de certs pensaments; perdona’m si m’obligues a usar amb
tu, aquest llenguatge de guerra…
DiAnA: Estàs perdonada, mamà, però explica’t!
SílviA: Em parles de resignació! I la teva resignació, quina
és? Et despertes cada matí, d’un son tranquil, sense alteració
de nervis, havent dormit totes les hores que t’ha demanat
el cos. Per alegrar-te aquest despertar de criatura sana, la
nurse et porta, rentada i vestida i feta un pom de llessamins
meravellosos, la teva criatura, sana com tu, pintada amb el
bon color d’una digestió perfecta. I aleshores, Diana, la teva
cambrera et té preparat el bany a la temperatura del teu gust
i trobes en el seu lloc, la teva lavanda predilecta, les teves sals
personalíssimes, les teves cremes, els teus perfums refinats…
DiAnA, interrompent, nerviosa: I tot això, què vol dir, mamà?
I el meu marit, què? ¿No pateixo, jo, de viure separada del
meu marit?
SílviA, greument i amb una mica d’agror: Escolta, Diana:
quan respires feliç dins el teu bany, quan prepares goluda-
ment la bona qualitat del teu desdejuni, ¿penses, seriosa-
ment, en els perills que amenacen el teu marit?… ¿Penses
que el teu marit es pot consumir com tants d’altres, amb el
cos esclafat, sota una petja humana?…
- 44 -
DiAnA, protestant esverada: Oh, mamà, quin horror! És clar
que no les penso, aquestes coses. Seria un no viure! Penso
que el meu Enric tornarà i que serem feliços!…
SílviA: ¿I perquè penses que sereu feliços, em véns a predi-
car resignació? Ah, no! No és veritat, Diana. Jo et dic que
menteixes!
DiAnA, protestant amb més força que abans: Mamà!
SílviA, sense fer cas de la protesta: Jo et pregunto cruament:
¿no t’ha passat mai pel cap la idea de perdre el teu marit
en aquesta guerra? (Pausa.) I si has concebut aquesta idea,
¿has pogut dormir després, tranquil·lament?
DiAnA: Oh, mamà…
SílviA: No em responguis. Ets un tros de la meva carn, Diana,
ets una creació del meu amor més sincer… No em respon-
guis. Jo respondré per tu, i respondré afirmativament, i et
diré, Diana, que has pogut dormir amb tota tranquil·litat,
perquè després de la desesperació espontània pròpia d’una
persona normal, la mort del teu marit no alteraria per a res,
el curs del teu optimisme. Perquè et sentiries assistida per la
teva fortuna, per la consideració social, i per la companyia
d’una criatura sana com tu. Els teus diners, Diana, serien el
coixí on reposaria la teva resignació…
DiAnA: És inhumà el que em dius. Sembla que tinguis odi als
meus diners! Al cap i a la fi, mamà, la fortuna que em tires
a la cara com si fos un pecat, serveix per moltes coses; entre
altres, per a assegurar la teva tranquil·litat.
SílviA, ferida de sobte, però mirant-la després amargament
i amb un dolor contingut: Filla meva, hem dut la conversa
- 45 -
per una baixada tan perillosa, que em feia por que acabaries
dient-me el que m’has dit… I que em retrauries…
DiAnA, adonant-se del dolor de la seva mare, i penedida de
la seva cruel indelicadesa: Oh, mamà, perdona’m! Jo no volia
dir-t’ho, això, jo no volia dir-t’ho de cap manera!
SílviA: Que m’ho hagis dit, no té importància. La importàn-
cia per a mi, Diana, és el perill enorme que estàs corrent,
de matar dintre la teva carn, aquella Diana meva que era
com una capsa de música; aquella criatura esbojarrada i
desinteressada que era més bona que tot el pa del món!
La importància per a mi, és la por que, sobre els ossos i les
alegries d’aquella Diana meva, no vulguis construir-hi una
Diana odiosament vulgar, que, encara que jo no pugui ne-
gar-li mai la meva natural maternitat, m’hagi de convèncer
dolorosament que ha deixat de ser per sempre una criatura
del meu cor! És això el que m’esborrona, Diana! És això el
que jo no sabia acabar-me!
DiAnA: Mamà, no siguis tan dura amb mi! Perdona’m la
meva felicitat!…
SílviA: La felicitat, i els pecats més grans et perdonaria, filla
meva!… Però, no es tracta de perdonar; es tracta de sal-
var-te de la teva felicitat, de salvar-te d’això que tu en dius
la teva felicitat!
DiAnA: Però, mamà, ¿quina culpa tinc de no veure les coses
com les veus tu? Si jo sóc d’una generació diferent de la teva?
SílviA: El teu germà Abel és de la teva mateixa generació; la
teva tia Emília és de la meva mateixa generació.
- 46 -
DiAnA: ¿Vols dir que jo m’assemblo més a la meva tia Emília
que al meu germà Abel?
SílviA: No corris tant, Diana, no corris tant! No vull dir això:
només insinuo el perill que t’amenaça: l’apunto només…
Precisament, perquè desitjo que te’n salvis.
DiAnA: Però, si jo sóc així, què vols que faci? ¿A què creus
que estic obligada, mamà?
SílviA: A fer-te perdonar la teva fortuna amb la tendresa de
la teva personalitat, i no amb una moral copiada dels diaris…
DiAnA: Però, què vols dir, mamà?
SílviA: Vull dir que no exigeixis a la teva mare que faci el
cor fort, perquè els diaris diuen que les mares del país han
de fer el cor fort. Diana, jo he suportat molt més que tu. Jo
he suportat i suporto unes coses que tu no resistiries. Pots
estar-ne ben segura, Diana. Quan ho dic que no em queixo,
és veritat, però, quan dic que jo em queixo de la sort del
meu Abel, és que jo no puc més… És que no hi ha cap pa-
triotisme, filla meva, que pugui compensar la ferocitat del
meu dolor… I tu, que ets mare com jo mateixa, sembla que
no te’n vulguis fer càrrec!
DiAnA: Oh, per Déu! Mamà! No hi tornem! Qualsevol que
et sentís es pensaria que el meu germà ja és mort!
SílviA: El que em senti pot pensar el que vulgui. Jo, filla
meva, veig les coses amb una serenitat, que, si l’endevinessis,
t’esgarrifaries…
DiAnA: M’espantes, mamà!…
- 47 -
SílviA, solemnement, sense aixecar la veu, com si parlés per
a ella mateixa: Diana: la nit passada abans d’anar-me’n a
dormir he regirat calaixos, i ha vingut a parar a les meves
mans aquella famosa fotografia meva amb el vestit que
encengué la discòrdia entre la tia Emília i jo…
DiAnA: A propòsit de la tia Emília, i perdona que t’interrompi:
¿ja ho saps, que és fora?
SílviA: Sí, a la seva finca. El meu cunyat la té mig abandonada,
abstret pels seus negocis.
DiAnA: Sí, i ja saps quins negocis?
SílviA: Me’ls imagino. La guerra no és dolenta per a tothom.
Al dimoni li agrada d’afavorir determinats clients.
DiAnA: La tia Emília no ha pogut aguantar els bombardeigs.
El cor li fallava.
SílviA: A la tia Emília sempre li ha fallat el cor.
DiAnA: Però, deixem-la. Segueix, mamà, i perdona que t’hagi
interromput.
SílviA: No tenim pressa, Diana… Doncs et deia que ha vingut
a les meves mans aquell retrat famós… Els meus records
s’han remogut una mica. He refet la imatge de la meva
germana sortint per aquesta porta…
DiAnA: La recordo perfectament, mamà. Era d’un grotesc
irresistible.
SílviA: Després, he reunides aquí, al fons de l’orella, les parau-
les de l’Abel, tan agudes, que fins em feien mal: «mamà, no
t’espantis, no et preocupis». En aquelles dues paraules, tan
- 48 -
simples, tan vulgars aparentment, el meu fill em prometia el
seu màxim esforç. Hi havia una voluntat sinceríssima en la seva
mirada encoratjadora… Però, pobre Abel! La seva voluntat
resultà completament estèril, i, als ulls de les nostres conei-
xences, el teu germà va continuar essent, no aquell Abel de
les meves il·lusions, sinó l’Abel dels positius conceptes de la
tia Emília: l’Abel inútil, l’Abel fracassat i amb la cartera buida.
Els dos llibres, que durant quatre anys, i amb tota mena de
neguits per part meva, aconseguí publicar, no li donaren ni
cap glòria ni cap diner. Recordo que quan va néixer aquesta
pobra criatura meva, jo vaig voler que li posessin Abel, pensant
en aquell dolcíssim Abel de la Sagrada Escriptura perquè «els
seus sacrificis van ser agradables a Déu». Jo desitjava que els
sacrificis del meu fill també fossin agradables a Déu; i estic
segura que ho han estat, però, això, Diana, només ho he sabut
veure jo. Lluny de mi, el teu pobre germà ha donat sempre
un espectacle de contradicció i de feblesa.
DiAnA: No, mamà, no. La seva bona fe i la seva simpatia
s’han imposat. No és cert que la gent no se n’adoni dels
mèrits del meu germà.
SílviA: Què m’has de dir, criatura! Tu has estat la pura flor
de la meva vida. Abel va dir-me aleshores que tu ets «el meu
premi»; ell, sense sospitar-ho, ha estat la meva creu. Una
delicadíssima creu. I les mares, ¿què vols fer-hi?, tenim una
debilitat més acusada per les creus que pels premis…
DiAnA: Mamà…
SílviA: No et sàpiga greu filla meva, tu, que ets l’èxit, no ho
vulguis tenir tot… Us estimo molt, molt… però el pobre
Abel… (L’emoció no la deixa seguir. )
- 49 -
DiAnA, amb molt afecte, però decidida: Mamà, no pot ser,
això! Reacciona, per Déu!
SílviA, volent asserenar-se: Tu no saps el que vol dir per a
mi aquesta guerra! No em contradiguis, Diana… Tu hi tens
el teu marit… Ja ho sé, ja ho sé… però, deixa’m explicar…
DiAnA: Sí, mamà, sí, explica’t.
SílviA: Doncs amb el retrat se m’han remogut tot de pensa-
ments, i amb el cor posat sobre l’enyorança del meu fill, m’he
adormit i he tingut aquest somni: jo estava promesa amb
el teu pare, i passava uns dies invitada a casa d’uns parents
llunyans; una gent molt rígida, de molt poques paraules…
Vivíem en una mena de castell rodejat de jardins. La meva
cambra era severa; un sostre molt alt i uns cortinatges groc
pàl·lid, que penjaven davant d’una gran finestra amb uns
plecs que a mi em semblaven ossos enormes. Jo estava sola:
tenia valor dins el meu llit, altíssim, inconfortable. No podia
dormir, sentia el soroll de la pluja, i he fet córrer aquells ossos
de seda gruixuda que em tapaven el finestral… Davant de
la meva cambra s’esqueia un parterre tot ple de lliris… Jo
sentia ganes de trepitjar l’herba i de collir unes flors perquè
em fessin companyia dins la meva cambra. M’he tirat un abric
sobre les espatlles, i descalça he deixat la meva habitació…
Tot era solitari; les portes estaven obertes i xiulava el vent
pertot arreu… He sortit al jardí i ha passat la pena. Les coses
eren il·luminades per una fosforescència estranya; sota els
meus peus sentia una antipàtica humitat i em feia l’efecte
que anava trepitjant cuques de llum… M’he acostat als lliris,
estaven molls, però, molls d’unes gotes negríssimes, i tota
l’herba era tacada de negre… M’ha entrat una set espanto-
sa, he anat a l’única font, però l’aigua també rajava negra.
- 50 -
Aleshores, la meva por no es pot descriure; m’he posat a
plorar i he volgut retenir les llàgrimes amb els dits, i he vist
les meves ungles i els meus dits bruts de foscor, i la meva
camisa tacada, perquè les llàgrimes que em sortien dels ulls
eren completament negres…
DiAnA, amb esgarrifor: Oh, mamà!
SílviA: Aleshores, Diana, he fet un crit, un ronc espantós que
m’ha deixat el coll irritadíssim i he aconseguit despertar-me.
I ben desperta, t’ho asseguro, he constatat que els llençols
del meu llit eren negres… I una suor intensa d’angúnia no
m’ha deixat fer el més petit gest…
DiAnA: Mamà, això ha estat una al·lucinació. No és possible
que els llençols del teu llit…
SílviA: És clar que no és possible, Diana! Però, jo ho he cons-
tatat tal com et dic. I després, filla meva, m’he asserenat.
He sentit un repòs perfecte, agradable i tot, amb aquella
immobilitat meva i amb aquella suor d’angúnia; i m’ha
semblat que jeia lluny, molt lluny… en un lloc abandonat;
en un d’aquells llocs on no hi sonen les rialles, on l’herba
neix lliurement, i on sol eternitzar-s’hi la pluja… i he sentit,
que el meu Abel, el meu pobre Abel, m’hi feia companyia…
DiAnA: Però, mamà, no m’espantis més! Què vol dir tot això?
¿Tu creus en els somnis? Tu, mamà? ¿Una persona tan equi-
librada com tu, pot arribar a aquests depriments absurds, a
aquestes supersticions fantàstiques, impròpies del teu talent?
SílviA: No sóc supersticiosa, i, en general, no faig un gran
cas dels somnis; no obstant, Diana, haig de tenir el con-
venciment que no m’equivoco. Una mena d’instint i una
- 51 -
mena de pressentiment han fixat dins la meva ànima la visió
d’inevitables realitats… Estic serena, i estic disposada a tot.
DiAnA: Això no pot ser, mamà; no pot ser de cap manera!
Si m’estimes, m’has de creure, perquè, avui, la teva criatura
boja, la teva lleugeríssima somniadora, té més seny que
tu. Jo et demano un favor que me l’has de concedir. Vine
a casa meva, mamà; ens farem companyia… Et distrauràs
amb aquell tresor de criatura que tinc. Mamà, no pot ser
que estiguis tot el dia sola en aquesta casa. Hi tens massa
records. Penses massa aquí dintre, creu-me!…
SílviA, amb gran serenitat, sense mirar-se Diana, ni fer cas del
que li ha dit, s’aixeca, obre el calaix d’un secreter pròxim, en
treu una pipa i una llibreta, i torna a seure, més íntimament
encara, al costat de la seva filla: Aquesta és la seva pipa. Se la
va deixar aquí no sé per què. Potser perquè jo recordi el fum
blanc que en sortia, els darrers vespres abans d’anar-se’n.
Diana, seia aquí, a terra, al meu costat; de vegades recolzava
el seu cap contra el meu genoll, i aleshores parlàvem, sense
adonar-nos del temps que fugia… A ell li agradava que li
expliqués coses de quan jo era criatura… (Sílvia s’eixuga una
llàgrima. Pausa. Diana, emocionada, no gosa dir res, con-
templant fixament el rostre de la seva mare. Sílvia es mira la
pipa d’abel i la deixa sobre la taula, agafa després la llibreta i
l’obre en el senyal.) En aquesta llibreta hi apuntava fragments,
que ell trobava en els llibres i que l’impressionaven de debò.
Aquí hi ha encara el senyal; són uns versos que m’havia llegit
moltes vegades… Sabia llegir tan bé, i sabia donar un sentit
tan just a la paraula!… A mi aquests versos em feien horror, i
ell reia perquè jo m’emocionava escoltant-los. Em penso que
són d’una comèdia de Shakespeare… vols sentir-los, Diana?
- 52 -
DiAnA: Sí, mamà. Llegeix-los.
SílviA, llegint:
No tens ni joventut, ni tens vellesa
no ets res més que una trista migdiada
amb un somriure o bé dos; la beneïda
joventut es fa vella ben de pressa,
i a la decrepitud demana almoina.
I quan, un cop madura i opulent,
oh, vida! ja no et resta ni escalfor,
ni pulmó, ni força, ni bellesa
per fruir llargament dels teus tresors,
¿què et resta, doncs, que pugui dir-se vida?
DiAnA: Sí, que fan horror, aquests versos!…
SílviA: Ell els llegia molt millor que jo, Diana. Llegits per ell
encara feien més horror… (Se sent un timbre, entra la Cam-
brera amb una carta.)
CAmbrerA: Senyora, aquesta carta per a vostè. (Sílvia agafa el
sobre, el guaita per davant i per darrere, mentre la Cambrera
desapareix.)
SílviA: Aquests sobres tan pulcres, amb un seguit d’inicials
que jo no entendré mai, amb una escriptura tan correcta,
amb unes abreviatures tan fredes… no són del meu temps,
Diana… Es necessita ser molt optimista i molt esportiva per
esqueixar el paper d’aquesta mena de sobres…
Li dóna la carta.
DiAnA, agafant-la: Mamà, ¿què vols dir?
- 53 -
SílviA: El que t’he dit abans: que estic serena i que estic dis-
posada a tot. (Davant la suspensió i la indecisió de Diana.)
Vols llegir la carta, Diana? (Diana esqueixa el sobre, ràpida, i
mentre llegeix, baix, nerviosament, la seva cara es trasmuda.)
DiAnA: No, no! No pot ser! Mamà! Mamà! Pobre Abel! Pobre
germà meu! (Arrenca un plor desesperat.)
SílviA, sense descomposar-se: Aguanta, Diana!… Per Déu,
Diana!… És la guerra… és…
DiAnA, esborronada davant la rigidesa de Sílvia, i amb una
mica d’histerisme: Mamà, mamà, però ¿per què no plores?
SílviA: Quan se t’esqueixa el cor, ¿de què vols que et serveixin
les llàgrimes? (Diana li salta al coll, i rellisca fins a agenollar-se
als seus peus, amagant els sanglots a la falda de la seva mare.
Sílvia li amoixa el cap pausadament.) Plora tu, Diana! Plora
tu, que et convé…
DiAnA, aixecant el cap i fregant-se els ulls, amb rebel·lia:
Mamà, és una atrocitat!… El pobre Abel!… Tu tens tota la
raó… És una atrocitat!
SílviA: És la guerra, Diana, és la guerra!
DiAnA: No, no, mamà, és el diable! Tu tenies tota la raó, el
nostre Abel cremat per les ungles del diable!…
SílviA: Diana, no! El nostre Abel reposa en aquell lloc on
no hi sonen les rialles, on l’herba creix lliurement i on s’hi
eternitza la pluja…
DiAnA, sempre als peus de la seva mare, esverada i admirada
del dolor, però, contingut i serè de la seva mare: Però, mamà,
mamà, què tens?… ¿Per què no plores?…
- 54 -
SílviA, agafant amb les mans les galtes de la seva filla; pau-
sada, parlant com inspirada: Asserena’t, Diana, aguanta, filla
meva! L’ànima del teu germà somriu per sempre! Somriu,
allà, damunt de tot, perquè els «seus sacrificis han estat
agradables a Déu!» Somriu per sempre; amb el teu pare,
Diana! Amb els que no s’adapten; amb els que no saben,
amb els que no poden adaptar-se…
TELÓ.
- 55 -
ACTE TERCER
1945
El mateix decorat dels actes anteriors. En aixecar-se
el teló, Sílvia seu al sofà i DaviD en una butaca.
Davant d’ells hi ha una tauleta amb una ampolla
de «Madera» i dos vasos. DaviD és una persona de
seixanta anys repicats. El seu aspecte és de persona
més aviat gastada i castigada. Vesteix amb una
natural grisor; una mica abandonat, però sense
deixar de ser elegant a la seva manera.
SílviA: Una copa de «Madera»?
DAviD: Madera! Madera! Quin país! Gent descalça, faldilles
vermelles, carrers costeruts, bous pacífics, carretes amb
patins, i un verd rabiós a tot arreu! Bon país, Madera…
SílviA: Bon país si l’heu de judicar pel vi que s’hi cull.
DAviD: El vi no està malament. Fa molts anys que vaig passar
de nit davant l’illa de Madera. Es veia el port de Funchal
i la massa de muntanyes que el volten, com una enorme
bèstia difunta tota plena de diamants… Sílvia, vostè és una
mala persona; em va posant copetes i em fa enraonar…
- 56 -
Em fa fer coses completament estúpides, perquè a vostè,
què li importa si l’illa de Madera semblava una bèstia o no?
SílviA: M’importa i no m’importa. És evident que l’illa de
Madera en aquest moment no em revoluciona res, però
la bèstia difunta cosida de diamants inventada per vostè,
serveix per donar personalitat a aquest vi que tenim dins les
copes. Ara té un gust més nostre, David, no és com les altres
ampolles de «Madera» que venen a la botiga.
DAviD: És molt amable, Sílvia; però el dia que se n’adoni, de
la quantitat d’home inútil que té al davant seu, em tancarà la
porta, i no tolerarà la presència d’aquest veí amarg i engan-
xós que des de fa sis mesos que sembla que s’ha convertit
en l’amo d’aquesta butaca.
SílviA: L’amo d’aquesta butaca! Ja es veu ben poca cosa,
David! Es veu que vostè no ha tingut mai grans ambicions!
DAviD: Doncs n’he tingudes, Sílvia. Als vint-i-cinc anys vaig
anar a Madagascar amb l’esperança de trobar una mina
d’or…
SílviA: Però no la va trobar…
DAviD: No la vaig cercar, senyora meva.
SílviA: Magnífic.
DAviD: No vaig fer ni un pas per cercar-la. I li diré per què:
m’interessaren enormement els esquelets d’uns ocellassos
que vivien a l’illa de Madagascar fa més de cent anys, però
que la presència dels colonitzadors europeus els féu la vida
impossible; tots varen morir en poques setmanes i la seva
espècie es va extingir. Eren unes bèsties grandioses..
- 57 -
SílviA: Unes bèsties que no es van saber adaptar…
DAviD: Això mateix, Sílvia; no es van saber adaptar. Recons-
truint els esquelets d’aquells ocells, i estudiant les seves potes
colossals, torrant-me la pell amb els nealgatxes, i veient unes
postes de sol que assecaven els pulmons i paralitzaven el cor,
vaig gastar miserablement el temps i el diner; al cap d’uns
mesos, comparegué a Madagascar un cavaller francès d’una
certa edat; semblava un acadèmic, però tenia dents de pirata,
i aquell excel·lent cavaller, va trobar la mina d’or. I tant, si la
va trobar! Era un organitzador formidable! Un dia tinguérem
una llarga conversa; vaig constatar que ni els ossos dels ocells
extingits, ni les postes de sol no li deien res. Vaig veure-hi
clar… i mentre tornava amb el meu vaixell cap Anglaterra…
imagini’s, només tenia vint-i-cinc anys, em considerava entre
els passatgers, com un d’aquells ocellots de Madagascar…
SílviA: Que no sabien adaptar-se…
DAviD: Exacte. I si vol que li sigui franc, encara em considero
un ocellot de Madagascar, amb una certa resistència… vull
dir que suporto colonitzadors sense acabar-me de morir…
SílviA: El meu fill Abel també hauria fet com vostè… Hauria
anat a cercar la mina d’or i només hauria trobat postes de sol…
DAviD: ¿Em deixa posar una altra copeta de «Madera»?…
Veurà, Sílvia, necessito forces… Vostè acaba de parlar del
seu fill Abel…
SílviA: És que vostè me’l recorda tant, David!
DAviD: En fi, senyora, ja sap que no sóc un cínic… Sóc més
sentimental del que es pensa. I jo he vingut avui perquè tinc
un pes al cor…
- 58 -
SílviA: Expliqui’s…
DAviD: Fa quinze dies que hem guanyat la guerra més
important de la Història… A vostè, Sílvia, això potser no li
diu res… perquè, naturalment, m’acaba de parlar del seu
fill Abel… Jo no sé si sóc més feliç que abans perquè hem
guanyat aquesta guerra… però sé que seria molt més des-
graciat que abans si l’haguéssim perduda… I em remou la
consciència… perquè li haig de confessar que jo encara no
he celebrat la victòria…
SílviA: ¿I aquest és el pes que té al cor?
DAviD: Aquest, Sílvia… Veurà… Vostè sap que visc sol,
preparant el meu llibre sobre la pintura holandesa, amb el
meu gat «Orestes» i amb el meu pobre criat Andreu, que
és sord com una campana… Em considero un ocellot de
Madagascar… I tot sol, ¿comprèn? La victòria és una cosa
massa gran per celebrar-la un home tot sol… Però, vostè…
és clar… me’n faig càrrec!
SílviA: David, està completament equivocat… Vostè es fa
càrrec d’un sentiment meu, que no és ben bé com vostè se
l’imagina. La mort del meu fill, després de cinc anys, em dol
tant o més que el primer dia…
DAviD: És per això… No cal que m’ho digui, Sílvia… Me
n’adono perfectament de tot… En sis mesos només que
la conec, però, aquest temps és prou perquè comprengui
ara, que la copa de «Madera» que m’acabo de servir m’ha
donat forces per insinuar-li un prec, que, realment, fet a
vostè resulta crueltat…
- 59 -
SílviA: Oh no! David! Si amb sis mesos n’ha tingut prou per
coneixe’m, haurà vist que jo no sóc tossuda i que si m’equi-
voco tantes vegades com vulgui, no em fa cap mena de
vergonya rectificar tantes vegades com vulgui…
DAviD: ¿I això què vol dir, senyora?
SílviA: Vostè sap el que ha estat per a mi aquesta guerra i
el que continua essent aquesta guerra. Però, jo sospitava el
que seria la victòria. A mi ningú no em tornarà el meu Abel,
i ningú no imagina el que era per a mi el meu Abel; però, el
primer dia de la victòria, ara fa just quinze dies, quan aquella
impossible gentada es va llançar al carrer, rient i cridant fins
a trencar-se la gola d’entusiasme, li he de confessar, que jo,
que m’ho mirava des del meu balcó, sola en aquesta cambra,
jo, que tenia uns ressentiments tan justos dins del meu cor,
i que vivia tan agrament recelosa dins aquella embriaguesa
general, vaig sentir un moment que em rodava el cap i se
m’encomanava la fúria gloriosa que venia de tot arreu, i li
juro que vaig caure agenollada, em vaig arrapar a la pedra
del meu balcó, i em vaig posar a plorar desesperadament. I
no sé, si dins les meves llàgrimes només hi havia la imatge
del meu fill, o si era l’emoció exaltada que feia trontollar
els carrers que la dirigia el doll salvatge del meu plor. Vaig
entreveure que el meu interès personal era xuclat per aquella
força impalpable i arravatadora que se’n diu l’amor del país,
i si jo, en la guerra, havia vist només les ungles del diable,
en aquell moment potser les meves orelles endevinaren
entre la cridòria general, unes trompetes d’àngels que em
reduïen, que m’humiliaven i em feien ajupir el cap, perquè
jo, David, sóc una pobra dona, perquè sóc de carn, amic
meu, sóc de carn!
- 60 -
DAviD: Sílvia, perdoni’m… si després de sentir-la les meves
paraules agafen un to transcendental… El to transcendental
em fa horror… li adverteixo que em molesta fer frases però,
després de sentir-la a vostè, em sembla que ja he celebrat
la victòria…
SílviA: David, aquesta celebració seria massa pobra; a mi tam-
bé em molesta fer frases… Però, tot el que li he dit, cregui’m
que és autèntic; no són frases… I ara li diré una altra cosa:
em repugnaria que vostè, que el tinc per un bon amic meu,
s’imaginés que jo sóc una mena de sensitiva, que viu dins el
test d’un dolor i que, per educació, tolera aquesta simpàtica
botella i aquest simpàtic ocellot de Madagascar, que una
mica de criatura, una mica escèptic, ha vingut a conquistar
la meva trista butaca. No, David, bon home, no. Jo no tolero
la botella, sinó que la visc i l’estimo com la pugui estimar
vostè… i no és per correcció que m’ofereixo a acompanyar-lo
en la celebració que em proposa… La mort del meu fill… no
m’enfosqueix el més mínim la llum del sol que m’entra pels
ulls; i si Déu em va prendre el millor dels meus afectes, no
faig la desmenjada ni la ressentida davant dels donatius que
cada dia m’ofereix… Sí, David, és imperdonable que vostè i
jo no hàgim encara celebrat la victòria…
DAviD: Esplèndid, Sílvia! Ja veu si té valor, la butaca que
m’he conquistat!
SílviA: ¿Em considera un bon espectacle?
DAviD: Miri, senyora, no em vull capficar definint la mena
d’espectacle que vostè és per a mi, perquè tampoc no me’n
sortiria. El meu gat «Orestes»… m’ho diu sempre amb els
seus ulls vidriosos i fosforescents: «no et capfiquis, David,
- 61 -
cull el que et donin i no analitzis»… No analitzem, senyo-
ra, i permeti’m que li doni les gràcies per l’espectacle que
m’ofereix…
SílviA: Però, ¿vostè em comprèn, David?… No s’escandalitza
gens quan li dic que no tolero solament, sinó que m’estimo
i que visc aquesta copa, en la seva sincera realitat, i en totes
les seves alegres conseqüències?
DAviD: Seria un canalla si no li digués, francament, que en
lloc d’escandalitzar-me, em fa una mena de gran respecte…
SílviA: El meu fill Abel, sé que em contestaria com vostè;
en canvi, la meva filla és incapaç de comprendre’m. És
incapaç de comprendre això que jo trobo naturalíssim… És
més, aquesta exemplaritat de la copa de vi de Madera, no
m’atreviria a proposar-la-hi.
DAviD: Tanta por li fa?
SílviA: No em fa por, però seria capaç de creure que sóc una
nova víctima de l’alcohol…
DAviD: La seva filla és esplèndida. És una persona d’una be-
llesa excepcional… En aquest món no es pot demanar tot.
Potser si la seva filla hagués anat a Madagascar…
SílviA: ¿Vol dir que hauria descobert la mina?
DAviD: No l’hauria descobert, senyora. Però, nosaltres hau-
ríem fet els ulls grossos si haguéssim vist que la seva filla
sentia una certa inclinació sentimental pel cavaller francès
que la va descobrir…
SílviA: I si no se n’adonava…
- 62 -
DAviD: Del desgraciat que perdia el temps amb la columna
vertebral d’uns ocellots extingits. I perdoni’m, senyora… jo
no sóc ningú per parlar de la seva filla… però, com que vostè
i jo hem de celebrar la victòria…
SílviA: Què vol dir, David?…
DAviD: Que aquesta celebració sincera, sembla que em per-
met usar una mica més de franquesa.
SílviA: Oh, per Déu! No m’estalviï la seva franquesa, David…
¿Vol que li serveixi una altra copa?…
DAviD: No és necessària, i si la meva franquesa li pot ser útil,
li diré que vostè és injusta amb la seva filla…
SílviA: Oh, no! Injusta no! Em fa pena que no comprengui
això que vostè comprèn, això que el meu fill Abel hauria
comprès tan bé.
DAviD: Escolti: ahir em va explicar una conversa que vostè
havia tingut amb la seva filla, i jo li vaig donar la raó de tot.
I li vaig donar la raó perquè només havia begut una copa
de «Madera», i perquè encara no havíem acordat celebrar
la victòria…
SílviA: I ara resulta que no tenia raó!
DAviD: Veurà, Sílvia. La conversa que em va explicar era d’una
certa importància.
SílviA: Per a mi de molta; era l’explicació; era la purificació
de tota la meva vida! Aquest tema entre la meva filla i jo
no és nou. Ella m’ha obligat moltes vegades a conduir-li la
conversa.
- 63 -
DAviD: El tema de la fortuna de Sílvia…
SílviA: Exacte: el tema de la meva fortuna. Vostè és precisa-
ment qui va suggerir-lo, aquest tema…
DAviD: Vaig dir vaguetats, i entre les vaguetats va sortir aques-
ta definició: la fortuna de Sílvia consisteix en la seva manera
de pensar, de sentir i d’actuar, prescindint dels prejudicis, de
les opinions, o de la malícia dels altres…
SílviA: I això que vostè va dir que era la meva fortuna, i que
jo crec que és la meva única fortuna, la meva filla, d’una
manera inconvenient…
DAviD: Va afirmar que era la seva més gran desgràcia: el
perfum malversat, dient que allò s’hauria pogut vendre, i
els diners s’haurien pogut donar als pobres.
SílviA: I quan vaig contestar-li que aquesta meva fortuna tenia
per a mi molta més estima que qualsevol fortuna material,
com per exemple, la fortuna del meu gendre…
DAviD: La seva filla es va indignar. I amb tota la raó, Sílvia…
perquè amb la mena de fortuna que vostè posseeix, la seva
filla no podria adquirir, ni un trist brillant, ni un trist auto-
mòbil… Es va indignar amb tota la raó.
SílviA: Amb tota la raó? Magnífic, home, magnífic!
DAviD: Calma, senyora, calma! Ara no s’indigni vostè amb mi.
No em doni aquest disgust, perquè no me’l mereixo! Vostè
es lamenta de la incomprensió de la seva filla, i es plany que
la vida de vostè, que jo, senyora, la trobo admirable, sigui,
als ulls de la seva filla, un negoci poc productiu! Vostè creu
- 64 -
que són els diners de la seva filla, i l’adaptar-se al món dels
diners, les causes que l’han fet insensible?
SílviA: Ho crec, David. I no pot imaginar-se com ho lamento.
DAviD: Doncs jo tinc el gust de manifestar-li que són preci-
sament aquests diners i aquest món dels diners els que han
millorat la seva filla…
SílviA: Paradoxes, ara?
DAviD: Res de paradoxes, la pura realitat, senyora. Escolti,
Sílvia; si la seva criatura, en lloc d’enquadrar-se en un es-
plèndid marc econòmic, gràcies al seu casament, hagués
continuat vivint entre penosa bohèmia, jo li asseguro que
hauria acabat odiant-la a vostè.
SílviA: Però, què s’imagina?
DAviD: La seva filla hauria estat una ressentida, una enve-
josa i una amargada. S’hauria guanyat la vida fent capells,
donant lliçons, actuant de secretària en qualsevol despatx,
o vagi a saber com s’hauria guanyat la vida… o com no se
l’hauria guanyat… això és igual. El que és segur, senyora, és
que aquesta criatura adorable hauria obert els ulls i com que
ella no ha posseït mai ni una mínima part de la fortuna de
Sílvia, i encara que vostè es faci il·lusions, no ha acceptat mai
aquesta manera personal de pensar i de sentir, prescindint
dels prejudicis dels altres…
SílviA: Jo li asseguro que sí, que l’acceptava, aquesta manera
de pensar…
DAviD: Ho feia veure, senyora. Als divuit anys es poden
fer veure moltes coses… Cregui, senyora, que el món dels
- 65 -
diners, del qual ella s’hauria vist exclosa, li hauria fet molt
més mal aleshores que avui, i vostè n’hauria patit molt més
les conseqüències… I què vol que li digui, Sílvia, és ella la
desgraciada si no comprèn l’exemple de vostè! La desgra-
ciada és ella i prou pena té!
SílviA: La desgraciada?
DAviD: Naturalment, es perd això: el goig d’admirar-la a vostè.
SílviA: David, no digui criaturades…
DAviD: No dic cap criaturada. La seva filla no pot admirar
l’espectacle d’una dona com vostè, que precisament la man-
ca d’independència, en lloc d’encongir-la li ha fet conèixer
aquesta meravellosa independència espiritual, que és tota
la gràcia de vostè, Sílvia!…
SílviA: És molt amable, David.
DAviD: I en canvi ella, que té la independència econòmica, és
esclava de tots els prejudicis, i de totes les limitacions, que
crea la independència econòmica. Però, no obstant, la seva
filla, amb totes les seves limitacions i amb tots els prejudicis
sent una estimació autèntica per vostè…
SílviA: Potser sí… a la seva manera.
DAviD: Està clar, a la seva manera! A vostè li pot saber greu
que la Diana, en el món que ella sol bellugar-se, parli de la
seva mare com d’una persona original, que, pràcticament,
no s’ha sabut entendre gaire, però, vostè sap que Diana,
en el fons…
SílviA: Que és trist, haver-se de fiar sempre del fons de les
persones! Ai, aquests que en el fons estimen i ens respecten
- 66 -
tant, però que són incapaços de dir-nos una cosa agradable
i de tenir un gest comprensiu amb nosaltres!…
DAviD: Un altra copa de «Madera», senyora… Una altra
copa de «Madera» i li diré tota la veritat. No es queixi
de la seva filla. Accepti-la tal com és. La seva filla és feliç
protegint-la vostè, donant-li consells, tractant-la com una
criatura… Si la seva filla no s’hagués adaptat al món de
l’esperit de vostè, la situació hauria estat molt més greu,
senyora, molt més greu. Deixi’s protegir, deixi’s aconsellar,
deixi’s criticar, Sílvia… i perdoni’m, perquè no crec que la
possessió d’aquest seient em doni dret a convertir-lo en una
càtedra… perdoni’m, Sílvia…
Sona el timbre.
SílviA: Aquí la té…
DAviD: Suposo que tanta copa de «Madera» no han des-
composat el meu correctíssim aire de diplomàtic.
SílviA: Per què ho diu?
DAviD: Perquè la seva filla no em pot veure ni en pintura.
Sílvia es posa a riure comprensivament. Entra Diana.
DiAnA: Perdonin… No em pensava que tinguessis visita…
SílviA: No és visita, és companyia…
DaviD besa la mà de Diana.
DAviD: Sí, no arribo a visita, senyora… Només sóc un ena-
morat d’aquesta butaca, un devot d’aquesta copeta… i un
indiscret acaparador de la conversa de la seva mare…
- 67 -
DiAnA: Sí, la meva mare és molt original…
DAviD: La seva mare és una gran senyora… A mi, Diana,
només em veurà al costat de les grans causes, de les grans
persones… les mitjanies em fan horror.
SílviA: Ai, David, el meu innocent vi de Madera…
DAviD: El meu vi de Madera, què?…
SílviA: Li fa engrandir el món que el volta d’una manera
lamentable…
DAviD: No ho cregui, senyora… Ja sap la sentència: in vino
veritas. En el vi la veritat… Però… Jo no necessito el vi…
perquè la veritat hi ha moments que salta a la vista… Sé
distingir… senyora meva… Sé distingir…
DiAnA: Aquest saber distingir… porta segones intencions?
DAviD: Suposo, senyora, ¿que vostè no tindrà gelosia de la
seva mare?…
DiAnA: Gelosia? Fóra monstruós, senyor meu!
DAviD : Exacte. Fóra monstruós. Senyores… Als peus de
vostès…
SílviA: Fins a sempre, David.
DaviD surt per la lateral dreta.
DiAnA: Mamà, potser abuses…
SílviA: Abuso, de què?
- 68 -
DiAnA: D’aquest personatge. No hi ha vegada que no me’l
trobi assegut en aquesta butaca, amb la seva copeta i la seva
insuportable pipa…
SílviA: Però, ¿quin mal t’ha fet, criatura?
DiAnA: A mi cap. És a tu que et fa mal, mamà…
SílviA: A mi?
DiAnA: Naturalment. ¿Qui és aquest subjecte? Un veí de pocs
mesos, un extravagant que ha llogat el pis de sota, i que
sense cap escrúpol s’ha ficat a casa teva, com si et conegués
de tota la vida…
SílviA: És una persona correcta, Diana… És un cavaller…
DiAnA: Escolta, mamà: no tothom té la mànega tan ampla
com tu per predicar la correcció i la cavallerositat de les
persones.
SílviA: És que dubtes del que dic?
DiAnA: No, mamà, no. Tu no tens malícia, però…
SílviA: Però, què?
DiAnA: Si em comprens, ¿per què vols que et digui les coses
clares?
SílviA: Ja sé que David t’és profundament antipàtic. Ja sé que
ets injusta amb aquesta persona, que a mi em sembla excel-
lent. ¿Què vols fer-hi, Diana, si les simpaties i les antipaties
no es compren, si són coses que vénen de cor?…
DiAnA: M’és antipàtic, ho confesso. Però, això no té cap
importància.
- 69 -
SílviA: Doncs, ¿què és el que té importància?
DiAnA: Que tu el rebis amb aquesta… intimitat. Com pots
suposar, mamà, per a mi ets una santa, per a mi ets la per-
sona més bona del món… I sóc incapaç de fer el més petit
mal pensament sobre la teva conducta…
SílviA: Doncs, aleshores?…
DiAnA: Mamà, hi ha, primer de tot, els teus veïns, les teves
coneixences, les persones que saben qui ets tu… i encara
que ningú no s’atreveixi a dir res concret…
SílviA: Diana!
DiAnA: La gent és molt dolenta, mamà!
SílviA: Veus, criatura! Però, estàs veient visions!
DiAnA: No veig visions! Tu saps que no és la primera vega-
da que t’insinuo el meu disgust per la presència constant
d’aquest subjecte a casa teva. Tu ets molt original, molt
independent… Tu, perquè estàs segura de tu… vols que
tothom t’accepti tal com ets, però no et fas càrrec de les
persones que t’estimen i que pateixen per tu, a les quals
moltes vegades aquesta conducta original teva, les posa en
una situació violenta!…
SílviA: Déu meu! Com t’has tornat, Diana! Com t’has
tornat!…
DiAnA: No m’he tornat de cap manera. Però, a casa els
meus sogres vaig haver de suportar l’altre dia les rialletes
i les insinuacions d’unes persones, a propòsit de la teva
amistat amb aquest professor, o aventurer, o digues-li com
- 70 -
vulguis… I francament, mamà, tu saps el que jo t’estimo, i
fes-te càrrec…
SílviA: Em faig càrrec de la infinita imbecil·litat de la gent, de
la infinita malícia de la gent… convertint la meva modesta
persona en una mena de vídua alegre… que desllueix la
categoria social de la seva virtuosa filla!…
DiAnA: Veuràs, mamà, tot t’ho prens així!
SílviA: Doncs, ¿com vols que m’ho prengui?
DiAnA: Perdona’m. Fes el que vulguis. T’asseguro que no
te’n parlaré més.
SílviA: És evident que faré el que vulgui. Tant si me’n parles
com si no me’n parles. A casa meva rebré qui em sembli, i
no exigiré a ningú una targeta de recomanació signada per
aquests digníssims personatges que s’assabenten de tot i
s’entretenen a discutir la meva conducta a casa dels teus
sogres…
DiAnA: En fi, mamà, deixem-ho córrer…
SílviA: Deixem-ho córrer, Diana…
DiAnA: Tot plegat són petiteses. Jo he vingut a parlar-te d’una
cosa molt més important. Es tracta de la tia Emília…
SílviA: La meva germana?
DiAnA: Sí. Et vol venir a veure. No la coneixes, mamà. La tia
Emília ha canviat molt, molt. Aquests cinc anys de guerra
l’han convertit en una altra persona.
SílviA: Ja costa de creure, Diana!
- 71 -
DiAnA: Imagina’t, mamà, que ha viscut apartada de tot-
hom, absolutament de tothom… Fins fa poc no s’ha as-
sabentat de la mort d’Abel… i voldria venir a veure’t… M’ha
parlat de tu d’una manera… És molt desgraciada…
SílviA: Això sí que ho crec. La meva germana ha estat sem-
pre molt desgraciada; molt més desgraciada del que ella es
pensa!…
DiAnA: Amb nosaltres s’ha portat esplèndidament…
DiAnA: Ah, sí?
DiAnA: Tu saps que quan vaig casar-me no ens tractàvem,
amb la tia Emília, i no va fer-me present de boda, com és
natural. I ara s’ha volgut lluir…
SílviA: I s’ha lluït?
DiAnA: Un servei de cafè meravellós. T’asseguro que val una
fortuna. Creu-me, mamà. La tia Emília no és tal com tu su-
poses. Jo crec que tots plegats hem estat injustos amb ella.
SílviA: Potser tens raó, Diana! Tots plegats som injustos amb
tots plegats…
DiAnA: Mamà, jo parlo seriosament…
SílviA: I jo també, filla meva.
DiAnA: La tia Emília té moltes ganes de parlar amb tu. La
teva companyia li faria un bé enorme!
SílviA: Aquest bé enorme, és una opinió teva. Una opinió
molt respectable…
DiAnA: ¿Que tu estàs disposada a admetre?
- 72 -
SílviA: Sempre estic disposada a admetre les opinions
respectables…
DiAnA: ¿Això vol dir que rebràs la tia Emília, amb afecte,
mamà, fent-te càrrec?…
SílviA: Fent-me càrrec de tot… Diana.
DiAnA: Gràcies, mamà, jo ja ho sé que tu ets la persona millor
del món. Però, tens aquest caràcter… Aquesta manera de
ser tan personal…
SílviA: I sóc tan tossuda, i faig patir tant a la meva pobra
Diana, que amb una paciència i amb una bona fe exemplars
es dedica a esmenar les bogeries i les criaturades d’aquesta
somniadora que la va posar al món…
DiAnA: Encara que te’n riguis, mamà… I ara fes bondat, per-
què haig d’abandonar-te… Imagina’t! Una altra celebració
de la victòria. Creu-me que no puc més… A l’Enric li passa
igual que a mi. Avui m’ho deia: per això hem guanyat la
guerra! Déu meu, sembla que la gent s’hagi tornat boja!…
SílviA: És tan natural, tan humana, tan pura, aquesta bogeria!
DiAnA: Sí, però potser en fem un gra massa. Ah, i que no
se m’oblidi. Demà t’esperem a dinar. Matilde és una de les
invitades. Matilde només sospira per tu, creu-me, mamà,
que no té boca per elogiar-te.
SílviA: Pobra Matilde!
DiAnA: Diu que ets la persona més espiritual que coneix; tot
el que tu dius li fa gràcia. Vindràs, mamà; sobretot no faltis,
perquè Matilde tindria un disgust terrible!
- 73 -
SílviA: No li vull donar aquest disgust… És simpàtica, la
Matilde.
DiAnA: Estrenarem el joc de cafè de la tia Emília; veuràs quina
cosa més esplèndida!…
SílviA: No dubto que amb les tasses de la tia Emília el cafè
serà deliciós… Ens el podrem beure sense sucre…
DiAnA: No tens cura, mamà…
SílviA: És evident, filla meva, no tinc cura…
TELÓ.
- 75 -
EPÍLEG
El mateix decorat. Llum de vespre. DaviD i la Cam-
brera. DaviD, de frac, disposa amb unes banderes
l’arranjament de l’habitació.
CAmbrerA: ¿I totes aquestes banderes?
DAv iD: No les toquis pas, inexperta fàmula. Aquestes
banderes deixa-les per a mi. La seva distribució té una
transcendència. No és que siguin extraordinàries, són les
mateixes que es venen pel carrer; les mateixes que van en
mans de criatures esparracades i d’adolescents tumultua-
ris… Però, aquí dins, al santuari de la teva senyora, la seva
barata confecció i el seu paper vulgaríssim, adquireixen
una qualitat màgica…
DaviD comença a distribuir les banderetes damunt
la taula, i en posa en els pots i gerrets que hi haurà
damunt els mobles i a la biblioteca.
CAmbrerA: Com vol dir?
DAviD: No em comprens, eh? Les meves paraules passen
damunt del teu cervell com un vol d’orenetes invisibles…
- 76 -
CAmbrerA: No, senyor, no l’entenc. Vostè parla sempre d’una
manera…
DAviD: Tens raó. No he pretès mai converses de convenciment
amb les multituds. No sóc un orador de carrer, ni un con-
ferenciant de cuina. Fas molt santament, si no m’entens…
CAmbrerA: Vostè és un bromista, senyor… La senyora Perpè-
tua, de la xarcuteria, diu que vostè té uns acudits que sovint
la fan escanyar de riure…
DAviD: La senyora Perpètua riu dels meus acudits i jo ploro de
la seva pèssima condició del pernil de York. Els temps són ne-
gres! A les xarcuteries es fa més esperit que bona mesura!…
Porta, si et plau, el xampany i deixa’l sobre aquesta tauleta.
¿Trobes adient la col·locació dels sandwichs i el pudding?
CAmbrerA: Com vol dir, senyor?
DAviD: Vull dir si els sandwichs han de cedir la dreta al pud-
ding o el pudding als sandwichs?
CAmbrerA: ¿Creu que això és d’una gran importància?
DAviD: Naturalment, en l’íntima festa d’avui tot ha de tenir un
símbol. Tu, atabalada Dulcinea, et penses que la teva senyora
i jo, ens hem decidit a beure xampany per passar l’estona?
CAmbrerA: No, senyor, celebren la victòria…
DAviD: Una victòria amb cap i ulls, m’entens? Amb un pen-
sament i amb voluntat… Per això tot deu pensar-se, el més
mínim detall, ha de ser fill d’una prèvia meditació… En fi,
porta el xampany…
CAmbrerA: Vaig, senyor…
- 77 -
DAviD: La teva senyora deu estar a punt.
Entra Sílvia amb el mateix vestit 1910.
SílviA: Sí, senyor, a punt de brindar la primera copa…
La Cambrera surt.
DAviD: Sílvia!
SílviA: Què li passa?
DAviD: Esperava molt, però no esperava tant!
SílviA: Amic meu, és l’únic vestit de nit que posseeixo, pot-
ser una mica antic, l’únic que he tingut a la vida… I no és
recent; fa trenta-cinc anys que vaig estrenar-lo. Fou el maig
de 1910…
DAviD: 1910! Sílvia, 1910! Aturi’s… no es mogui, senyora!
Deixi que el meu pensament faci un viatge retrospectiu;
deixi’m córrer amb la rapidesa d’un llampec damunt un
gran cementiri de llàgrimes i d’actituds que han passat a
la història. 1910! Quin temps, senyora meva, quin temps!
SílviA: ¿Millor o pitjor que el temps que vivim?
DAviD: Millor o pitjor? Escolti, Sílvia: la resposta més fàcil,
la que s’acut de seguida a qualsevol persona de la nostra
edat és dir: millor, molt millor, però molt millor que el temps
que vivim! Però, vagi a saber si una resposta així, tan fàcil,
no deixa de ser una estupidesa… Per què millor? ¿Perquè
aquesta maquinassa d’avui que ens fa rodar com a ninots
dins el seu cruel llenguatge, era només una maquineta
inofensiva, que la podíem contemplar com un rellotge de
- 78 -
butxaca? ¿Perquè aquella maquineta inofensiva, que la
podíem contemplar tranquil·lament i que podia alternar
amb els cavalls de carreres, amb els gossos de luxe, amb els
adulteris sensacionals, amb els revolucionaris exiliats, amb
el caviar de l’Imperi rus, amb el vals de l’Imperi austríac, i
amb les monedes d’or? Ai, senyora! Què vol que li digui?
SílviA: Vull que faci una afirmació i que saludi la presència
d’aquest vestit declarant-se a favor o en contra de la seva
època…
DAviD: Les persones que poden preferir una època o una
altra, senyora meva, són les que tenen facultats d’adaptació
a les èpoques, i les que saben treure partit del temps. Avui,
els homes de gran dentadura, i els que feren i tiraren al dret,
trobaran que el temps que vivim és magnífic; en canvi, els
de dentadura pobra, però d’excel·lents aptituds retòriques i
diplomàtiques preferiran l’any 1910 a l’any 1945. Jo no sé
què preferir, perquè cap dels dos que he viscut ha estat el
meu any; no sóc home de dentadura, ni de retòrica, ni de
diplomàcia… El meu gat «Orestes» i el meu criat Andreu, les
dues crosses que m’acompanyen en el camí de la vida, estan
al marge de les modes científiques i de les modes polítiques,
i jo em sento també al marge d’aquestes modes, continuo
essent un ocellot de Madagascar; un supervivent d’una
espècie extingida! Però, deixem-nos de filosofies, senyora.
Aquí ve el xampany.
La Cambrera posa el xampany a taula.
SílviA: Espero que el xampany, sense filosofia, el farà pro-
nunciar sobre el meu vestit.
- 79 -
DAviD: Els meus ulls ja s’han pronunciat. Si tinc els meus dub-
tes sobre la moral de l’any 1910, aquí va l’adhesió absoluta
a la coqueteria de 1910. Aquí va el meu entusiasme pel seu
vestit de fa trenta-cinc anys. Suposo que aquest vestit per a
vostè té una importància enorme…
SílviA: Enorme és exagerat, però té la seva importància…
DAviD: Suposo que aquest vestit, dins la història de Sílvia, pot
ser tan dramàtic com l’espasa de Damocles dins la Història
universal. Prefereixo, senyora, que no me la digui l’anècdota
d’aquest vestit, i que sumem la seva gràcia a l’emoció de
la nostra victòria, i prefereixo creure que les més malicioses
fades l’han enllestit avui mateix, per a la primera dama
d’aquest moment!
SílviA: Visca la galanteria! David. ¿I vostè diu que no és home
de retòrica? Si es descuida!
DAviD: Res de retòrica; sinceritat, pura sinceritat! Vostè i
el seu vestit, com el meu gat «Orestes», com el meu criat
Andreu, no són de cap època. De la mateixa manera que la
seva fortuna no és matèria per a les cròniques de societat;
vostè i el seu vestit, només poden formar part d’una
mitologia molt especial; d’una mitologia per a uns escollits,
molt escollits…
SílviA: Tinc cinquanta-cinc anys, David, ¿als cinquanta-cinc
anys em vol fer tornar vermella?
DAviD: No digui blasfèmies, senyora! ¿Que potser es pensa
que estic iniciant una declaració d’amor?
SílviA: Gairebé.
- 80 -
DAviD: Escolti’m bé. Totes les declaracions d’amor, són
interessades, totes…
SílviA: I què vol dir?
DAviD: Que jo sóc incapaç de dir-li res que sigui interessat…
L’adoració, la simple i neta adoració, és desinteressada…
SílviA: A les dones, això ens costa una mica d’entendre…
DAviD: Però el que no li costaria gens d’entendre és que fóra
d’un grotesc irreparable que el meu cor, en aquest moment
que vivim, perdés la carta de navegar…
SílviA: Evidentment, fóra d’un grotesc irreparable; però
l’adoració a la qual vostè al·ludia, ¿vol dir que no és una
mica grotesca, també?
DAviD: Opino el contrari, Sílvia. Si vostè la conceptua grotes-
ca, jo accepto tot el grotesc de la meva adoració. I espero,
Sílvia, que la meva actitud grotesca d’adorador, no la pot
ofendre.
SílviA: Tot el contrari. A les dones aquestes actituds no ens
ofenen mai. Més aviat acostumem a agrair-les i quan vénen
d’un ocell de Madagascar, fins ens emocionen una mica…
DAviD: El xampany, Sílvia, el xampany!
Destapa l’ampolla i omple les dues copes.
SílviA, aixecant la copa: Per la victòria del meu fill Abel!
DAviD: Per la fortuna de Sílvia…
Se sent el timbre.
- 81 -
SílviA: Silenci, David, han trucat a la porta…
Deixen les dues copes.
DAviD: Lamentable! Em començava a sentir inclinat cap a
la victòria!
Entra la Cambrera.
CAmbrerA: Hi ha una senyora que diu que és germana de
la senyora…
SílviA: La meva germana?… Déu meu! La meva germana
sempre ha tingut el do de la importunitat…
CAmbrerA: Què li dic, senyora?
DAviD: Si vostè creu convenient…
SílviA: Oh, no! Digues-li que passi…
DAviD: Senyora, potser la meva presència…
SílviA: La seva presència és una presència més dintre totes
aquestes presències… Què vol fer-hi?
Senyalant el xampany, les banderes i el seu vestit.
Entra emília.
emíliA: Oh, perdona, Sílvia. Després de deu anys de no haver
posat els peus en aquesta casa, me n’adono que he triat un
mal moment… Jo no suposava…
SílviA: La meva filla em va dir que tenies intenció de venir-me
a veure… Per part meva puc dir-te que aquest moment no
és un mal moment… El senyor és un íntim de la casa… una
persona de confiança absoluta…
- 82 -
DAviD: Senyora…
emília el saluda amb el cap i DaviD fa una inclinació.
emíliA: Després de deu anys… Em costa situar-me… Jo no
esperava…
SílviA: Esperaves que tot fos canviat… No, Emília, ja veus
que tot és com era abans… Tot és vell… i tot t’és familiar…
Els mateixos mobles… i aquest mateix vestit…
emíliA: Aquest vestit, per a mi, Sílvia, ha perdut ja tota la
seva violència…
SílviA: Era d’esperar que un moment o altre acabaria perdent
tota la violència… a més a més, sobre la meva pell d’avui
dia, ¿quina violència vols que tingui?
emíliA: Sílvia, fa només cinc mesos que m’he assabentat de
la mort del teu fill…
SílviA: Fa cinc anys que ploro la seva mort, i avui, precisament,
estava celebrant la seva victòria…
emíliA: Comprenc que el meu condol… és inoportú…
SílviA: Oh, no! per què? Mai el condol per la mort del meu
Abel, pot ser inoportú, i sobretot el teu, Emília, sobretot el
teu! ¿Vols beure amb nosaltres? ¿Vols seure i beure una copa
a la glòria d’una criatura que tu no vas saber comprendre,
que per tu fou un home inútil, i que la seva mort, sumada a
tants sacrificis, pinta d’entusiasme aquest aire que respirem?
¿Vols beure una copa, Emília? ¿Vols tenir aquesta última
gentilesa amb el meu pobre fill Abel?
- 83 -
emíliA: Em fóra impossible, Sílvia. Perdona que no accepti la
teva copa, però, aquesta situació fóra massa falsa per a mi…
Segueixo no comprenent el teu llenguatge…
SílviA: Ho lamento, Emília… perquè el meu llenguatge, és
sincer…
emíliA: Jo també sóc sincera. Aquests cinc anys m’han canviat
prou… A tu veig que no t’han canviat gaire… ¿Vols creure
que venia disposada de la més bona voluntat?…
SílviA: ¿I em trobes incompatible amb la teva bona voluntat?
emíliA: No ho sé, potser és meva la culpa, però jo em pen-
sava que amb la mort del teu fill, hauries perdut el costum
de dispersar-te, i havies adquirit en canvi altres costums més
propis d’una senyora que plora la mort del seu fill…
SílviA: Des del teu punt de vista, deus tenir molta raó. És per
això que penso que tot el que jo et pugui dir ara contestant la
dura intenció de les teves paraules, seria completament inútil.
emíliA: Completament inútil…
SílviA: Em dol que no acceptis la meva copa de xampany…
emíliA: I a mi em dol no poder-la acceptar… Perdona’m la
meva importunitat…
SílviA: No parlem més de perdonar. És grotesc!
emíliA: Senyor… (DaviD li fa una reverència.) No et molestis…
(A Sílvia.)
SílviA: Cap molèstia… no faltava més…
Surten emília i Sílvia.
- 84 -
DAviD, agafant la seva copa: Em temo, modesta copa, que
has fet un paper ridícul… Innocent beguda de la victòria,
¿quina culpa tens tu de les incomoditats familiars?… No
pateixis més! Accepta l’hospitalitat del meu estómac com-
prensiu! (Es beu el xampany. Torna Sílvia.)
SílviA: Això ho havia d’haver previst. La meva filla m’havia
anunciat aquesta visita, però no em creia que fos tan ràpida…
DAviD: Sílvia, jo no conec el fons de la qüestió, i amb prou
feines m’he pogut adonar de la forma… però, pel poc que
he vist, diria que aquesta senyora s’ha molestat perquè vostè
no vol renunciar a la seva fortuna…
SílviA: És això mateix, David; es pensava que havia perdut el
que vostè anomena la meva fortuna, es pensava trobar una
Sílvia desemparada del tot i venia a oferir-me la protecció
de la seva tristesa… Fa deu anys que aquest vestit, en una
escena semblant… i fa trenta-cinc anys que aquest vestit…
però deixem-ho córrer… ¿No m’ha dit vostè?…
DAviD: Que en l’ombra benèfica de la nit passada, les més
malicioses fades han disposat la gràcia d’aquest vestit per a
la primera dama del moment…
SílviA: Doncs acceptem la seva retòrica, David, acceptem que
aquest vestit ha nascut la nit passada per produir un imprevist
efecte teatral. L’escena que acaba de presenciar vostè tindria
unes conseqüències miserables… La meva pobra fortuna
seria discutida sense pietat… però, què importa… el meu
fill continua somrient allà dalt, amb els que no s’adapten…
I mentre jo espero somriure amb ell… no deixem refredar
l’emoció de la seva victòria!…
- 85 -
DaviD li omple la copa de xampany.
DAviD: No, no deixem refredar l’emoció! Una altra copa,
Sílvia! Una altra copa!
Aixequen les dues copes enlaire.
TELÓ.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia de del 2016
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi
Serra d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.
Premi Serra d’Or 1999 (al millor text
espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.
Premi Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,
2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia
m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no
creixen, 2002. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra,
2002. Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que
esteu en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort
Manolete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-
tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és
un armari, 2004. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-
quim M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix
/ Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,
2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-
rança. Una Petita dansa de mort en
cinc quadres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III
Premi Fundació Romea de Textos
Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova
York, 2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en
Klein, 2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la
llegenda catalana, 2008 (Inclou un
CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de
Leningrad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan
encara no sabíem res, 2008. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,
2008. IV Premi Fundació Romea de
Textos Teatrals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa
/ La finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa,
2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota
la lluna d’agost, 2009. I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades
la pau, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El
cobert, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens
de palla, dies de vent (Una reflexió
sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,
2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,
2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II
Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010.
Premi Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis
amor, 2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,
2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,
2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir
Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues
dones que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors, 2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
Romeu, Preguntes i respostes sobre
la vida i la mort de Francesc Layret,
advocat dels obrers de Catalunya,
2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.
Praga, 2011
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Ànge-
lus), 2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-
sos de Shakespeare), 2011
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de
rentat), 2011
92. Sergi Pompermayer, Top model,
2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,
2011
94. Jordi Casanovas, Una història cata-
lana, 2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El
principi d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
99. Marilia Samper, L’ombra al meu
costat, 2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica II:
Strip-tease i teatre irregular (1966-
1967), 2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III:
Mirades sobre l’amor i la vida
(1956-1962), 2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,
2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,
2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-
ho?, 2013
107. Helena Tornero, No parlis amb
estranys, 2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee Williams, La rosa tatua-
da, 2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,
2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El
cantador, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de
l’atzar, 2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els
déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V:
Estar al món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:
Circ, màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze, volum 1,
2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep
Pere Peyró, Gemma Rodríguez,
Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-
resa Vilardell, Espriu x dotze, volum
2, 2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de
les Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a
país, 2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,
2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,
2014
128. Thomas Bernhard, El President,
2014
129. William Shakespeare, El somni
d’una nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i
Núria Milà, Lampedusa Beach
, 2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del
Billar
, 2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.
Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2013
133. Damià Barbany, Kabaret amb K,
2014
134. Eduardo De Filippo, L’art de la
comèdia, 2014
135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual
per a Electra, 2014
136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La
societat i el camí personal, 2014
137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:
Postteatre i Teatre de carrer, 2014
138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:
L’ofici de viure, 2014
139. Narcís Comadira, L’hort de les
oliveres, 2015
140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,
2015
141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,
2015
142. Albert Arribas, Selecció, 2015
143. Xavi Morató, Un peu gegant els
aixafa a tots, 2015
144. Federico García Lorca, El público,
2015
145. Arthur Schnitzler, El professor
Bernhardi, 2015
146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,
Marián de la Chica, María José Lizar-
te, Simfonia de silencis, 2015
147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la
caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015
148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,
2015
149. Molière, Dom Juan o el festí de
pedra, 2015
150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre
de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,
2015
151. Manuel Molins, Bagdad, dones al
jardí, 2015
152. Molière, Don Joan, o el festí de
pedra, 2015
153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,
Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-
tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc
Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,
2015
154. Pau Miró, Victòria, 2016
Textos a part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
2. Lluís Capdevila, La festa major de
Gràcia / Tierra sin primavera. Dues
obres del teatre de l’exili republicà,
2015
3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016
Textos a part Teatre per a joves
1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3. Helena Tornero Brugués, Submer-
gir-se en l’aigua, 2016
4. Cristina Clemente, Consell familiar,
2016
5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.
Premi Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a
California, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia,
2005. Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios,
2005. Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la crea-
ción, 2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita
Rondó, 2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-
nos un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El
tango del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas
noticias de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El
retratista, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simone /
Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
Josep Maria de Sagarra
155
LA FORTUNA DE SÍLVIA
Josep Maria de Sagarra
LA FORTUNA DE SÍLVIA
Comèdia en tres actes
Josep Maria de Sagarra
(Barcelona, 1894 – 1961). Entre la seva producció teatral més
coneguda destaquen títols com La filla del carmesí (1929),
La corona d’espines (1930), L’Hostal de la Glòria (1931), El
Cafè de la Marina (1933) o La Rambla de les Floristes (1935).
Així mateix, cal destacar les seves traduccions teatrals de
Shakespeare i la seva intervenció en la realització d’algunes
de les revistes musicals més famoses del Paral·lel, com Cha-
rivari (1927).
La poesia de Josep Maria de Sagarra va contribuir a la seva
popularitat, amb poemaris com Cançons de rem i de vela, i
en la seva obra narrativa destaquen la novel·la Vida privada
(1932) o les seves Memòries (1954). Sagarra va col·laborar
assíduament amb diaris com La Publicitat o La Vanguardia,
va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres, pre-
sident de l’Institut d’Estudis Catalans i Mestre en Gai Saber.
La fortuna de Sílvia
L’evolució d’Europa i els trasbalsos de la Segona Guerra
Mundial a través dels ulls d’una dona capaç de preservar la
seva fortuna privilegiada, malgrat els cops que li esperen
del destí i les humiliacions amb què es veurà castigada per
la pobresa.
Sens dubte un dels personatges més excepcionals i memo-
rables de la literatura dramàtica catalana, pel seu enfronta-
ment amb els grans dilemes que pesaran sobre la reinvenció
del vell continent. Amb aquesta obra d’una modernitat
sorprenent, se’ns revela el Josep Maria de Sagarra més
personal i universal.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-945756-8-6
