.
8
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-947015-7-3
Oscar Wilde
Pròleg de Victòria Camps
Traducció de Cristina Genebat
LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK
Oscar Wilde
LA IMPORTÀNCIA
DE SER FRANK
La importància de ser Frank. La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde
va quedar arruïnada sobtadament amb la condemna a dos anys de
presó que l’acusava d’indecència per la seva vida privada, només
tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.
L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunci-
at sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora
i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipo-
cresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista
d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de
dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa
algunes de les principals avantguardes del segle
XX.
Oscar Wilde. Va néixer a Dublín el 16 d’octubre de 1854. Va es-
tudiar a Oxford, on va ser deixeble del crític i historiador de l’art
John Ruskin (1819-1900) i de Walter Pater (1839-1894), estudiós de
la pintura prerafaelita i defensor de la idea antivictoriana que el
valor de l’art es mesura sobretot per la intensitat de les sensacions
que transmet, una idea que Wilde va subscriure al llarg de totes
les seves obres.
Després d’una primera incursió al món de les lletres, amb el recull
Poems (1881), i molt abans d’escriure les seves grans obres narra-
tives, encapçalades per El retrat de Dorian Gray (1890) i El crim de
Lord Arthur Savile (1891), comença la seva carrera escènica l’any
1880 amb Vera o els nihilistes estrenada a Nova York el 1883, amb
un resultat tan advers com el que conegué, el 1891, i també a
Nova York, la seva segona obra, La duquessa de Pàdua.
Potser Wilde hauria renunciat a les seves aspiracions si l’empresari i
actor George Alexander (1858-1918) no l’hagués animat a escriure
una «comèdia moderna», El ventall de Lady Windermere, escrita el
1892. Empès per l’èxit obtingut, el 1893 estrena Una dona sense im-
portància i, el 1895, La importància de ser Frank (l’obra que, segons
els crítics, havia fet riure com mai els anglesos) i Un marit ideal.
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
.
LA IMPORTÀNCIA
DE SER FRANK
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: febrer del 2018
© del text: Oscar Wilde
© traducció: Cristina Genebat
Correcció: Romina Paps i Albert Arribas
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Imatge de portada: Fèlix Arola
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
LA IMPORTÀNCIA
DE SER FRANK
Oscar Wilde
Pròleg de Victòria Camps
Traducció de Cristina Genebat
EQUIP ARTÍSTIC
Traducció Cristina Genebat
Direcció David Selvas
Escenografia Jose Novoa
Vestuari Maria Armengol
Il·luminació Mingo Albir
So Lucas Ariel Vallejos
Caracterització Paula Ayuso
Ajudanta de direcció Sandra Monclús
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i La Brutal
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2017-2018
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
La importància de ser Frank es va estrenar a la Sala Petita
del Teatre Nacional de Catalunya el 3 de maig de 2018 amb
el repartiment següent:
Miki Esparbé
John Worthing
David Verdaguer
Algernon Moncrieff
Norbert Martínez
Reverend Canon Chasuble
Laura Conejero
Lady Bracknell
Paula Màlia
Gwendolen Fairfax
Paula Jornet
Cecily Cardew
Mia Esteve
Leticia Prism, institutriu
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans de
l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya.
- 9 -
PRÒLEG
UNA VIDA ENTREGADA A L’ART
Victòria Camps
Les contradiccions i les paradoxes nodreixen tota l’obra
d’Oscar Wilde. També la mentida, però no ens equivoquem:
entesa com antirealisme. Estem en l’àmbit de la ficció on tot
brolla de la imaginació. La importància de ser Frank és una
paròdia extrema d’aquesta tendència que va fer del seu autor
un dels homes més irreverents, anticonvencionals, sarcàstics
i temuts de l’univers literari del seu temps. La seva va ser una
literatura intempestiva, iconoclasta, lúdica. Com va escriure
Jorge Luis Borges: «Oscar Wilde fue un homo ludens. Jugó
con el teatro, La importancia de llamarse Ernesto o, como
quiere Alfonso Reyes, La importancia de ser severo, es la úni-
ca comedia del mundo que tiene el sabor del champagne».
Amant de l’art i exigent amb l’artista, va albirar la
idea que al principi era l’art, tot capgirant la creença que
la vida imita l’art per defensar exactament el contrari: «Per
paradoxal que sembli […] no és tan cert que la vida imita
l’art com que l’art imita la vida». L’art és independent:
imaginació, creació, ficció pura, s’alimenta des de dintre i
s’expressa a si mateix. De tal manera que l’artista no ha de
- 10 -
sortir del món artístic per aprendre el seu ofici, sinó explorar
més i més les virtualitats de l’artifici que produeix. És per
això que la mentida passa a ser un valor cabdal en la moral
que guia l’artista, perquè «mentir, dir coses boniques i falses,
aquest és el vertader objectiu de l’art». L’esplèndid assaig de
Wilde sobre La decadència de la mentida va ple de frases com
aquesta, totes de la màxima incorrecció política. Vegem-ne
unes quantes sortides d’un ingeni inexhaurible i admirable:
«En literatura ens agrada la distinció, l’encant, la bellesa i el
poder imaginatiu. El relat dels fets i gestes de les classes baixes
ens torba, ens fastigueja»; «Cap gran artista veu les coses tal
com són en realitat. Si les veiés així deixaria de ser un artista».
«Els únics personatges reals són els que no han existit mai; i si
un novel·lista és tan mediocre com per prendre els seus herois
directament de la vida, almenys, ha de dir que són creacions
seves i no lloar-los com si fossin còpies».
Des del joc de paraules del títol, The Importance of Being
Ernest, impossible de traduir-lo a qualsevol llengua sense
espatllar-lo, tota l’obra transcorre al voltant d’una impostura
feliç, ja que finalment deixa de ser-ho. Com passa en les mi-
llors «comèdies d’embolics», aquesta és summament hàbil en
enredar i desenredar, sempre amb la intenció que el públic no
deixi de somriure. L’impostor John s’adona al capdavall que
ha fet el contrari del que volia: «s’ha passat tota la vida dient
la veritat i només la veritat», sense saber-ho!
Trivialitzar el que és seriós i tractar el que és seriós amb
trivialitat és l’objectiu que Wilde manté en el punt de mira.
La importància de ser Frank és la representació perfecta
d’aquesta filosofia que es ratifica explícitament en el subtítol
(sorprenentment desaparegut de la traducció catalana): A
- 11 -
trivial Comedy for Serious People. Quines són les coses se-
rioses que cal trivialitzar? Els costums, la moral burgesa, les
convencions al voltant del matrimoni i les diferències de classe
tan arrelades en la societat anglesa vuitcentista, victoriana, on
cadascú sabia quin era el seu lloc al món, els rics menjaven
sandvitxos de cogombre i els pobres pastís de ronyons. La sàti-
ra independent i lliure de Wilde carrega contra les formalitats
d’una burgesia que detesta. Sabia que per formar part d’una
classe social no era suficient tenir propietats; calia aprendre
a fingir, comprometre’s i conformar-se amb la manera de ser
establerta. Jugar a ser John o Frank, bunburying, la paraula
inventada per Algernon per fer veure que és una altra persona,
l’atractiu de viure una doble vida, li serveixen per dir, lluny
de tota solemnitat i transcendència, que en el món de l’art
qui compta és el creador, que no hi ha culpa ni pecat, que la
frivolitat és la norma, que l’estil importa més que la sinceritat.
Manners before morals, li diu Lady Erlynne a Mr. Windermere:
sobretot no perdem les formes!
Wilde va experimentar en carn pròpia tota la crueltat de la
moral burgesa. S’ha dit que amb La importància de ser Frank
va riure per última vegada. Tres mesos després de l’estrena,
el 25 de maig de 1895, va ser declarat culpable per gross
indecency, segons la legislació de l’època. Va ser condemnat
a dos anys de presó i a treballs forçats, que va complir ínte-
grament. La condemna va marcar el fi de la seva popularitat
artística. L’èxit d’aquesta darrera obra havia estat aclaparador.
Com va reconèixer Lord Alfred Douglas, el pare del qual va
promoure tota l’acusació contra Wilde, «La importància de
ser Frank va donar més diners i més glòria a Wilde que cap
altra de les seves obres».
- 12 -
Ha dit Italo Calvino que els clàssics són autors que es
rellegeixen, i que en cada lectura ens sorprenen amb quel-
com inesperat i inèdit. Wilde està considerat el promotor de
la comèdia moderna que acaba amb els melodrames vulgars
que omplien els teatres britànics. El que fa de Wilde un clàssic,
però, és que el seu teatre no ha perdut l’aroma de modernitat.
Els temps i les societats canvien, la hipocresia d’avui no és la
de la burgesia vuitcentista, ni tan sols sabem si encara som
burgesos. Però el cinisme i la singularitat que presenten els
personatges de Wilde serveixen igualment per trivialitzar i
ridiculitzar les convencions actuals.
En un article sobre els llibres que no s’han de llegir
mai, Wilde es refereix a tota l’obra de John Stuart Mill. Però
n’exceptua un: l’assaig sobre la llibertat. Efectivament, es
tracta del text filosòfic més clar, concís i brillant que s’ha escrit
mai sobre la llibertat individual. Cal saber distingir –afirma
Mill– entre una llibertat autèntica i la llibertat, per dir-ho així,
submisa. L’home autènticament lliure és el que es governa
a si mateix, no el que es deixa governar per les modes, els
prejudicis, el que toca fer o està ben vist. Oscar Wilde no es va
apartar mai d’aquesta norma. I ho va pagar amb la llibertat.
Una més de les paradoxes del món lliure, com ho reconeix
en una altra de les seves frases memorables: «La societat no
perdona ni al somniador ni al geni».
En el fons, la lluita de Wilde contra els pressupòsits
victorians era un intent de rebutjar qualsevol actitud que es
fonamentés en l’odi i no en l’amor. La figura de Crist, com
la doctrina de Plató, va ser una de les seves referències més
preuades. Veia una connexió entre la veritable vida de Crist
i la de l’artista. Probablement, l’afirmació de la individualitat
- 13 -
manifestada en forma de rebel·lia contra les convencions i
l’autoritat moral establerta. Rebel·lia que va saber reforçar
amb el dandisme i una sexualitat ambigua. Com ell mateix
manifestà en l’amarg De Profundis, escrit a la presó, la societat
mai li va perdonar ni les extravagàncies ni l’individualisme: «La
societat, tal com l’hem constituïda, no té lloc per a mi, no té
res per oferir-me».
- 15 -
ACTE PRIMER
Menjador de l’apartament d’Algernon. L’espai està
decorat i moblat amb molt bon gust. Se sent una
cançó amb piano. lAne està preparant una taula
amb canapès i coses per prendre el te.
Algernon: Has escoltat això que acabo de tocar?
lAne: No crec que escoltar sigui de bona educació.
Algernon: Doncs pitjor per a tu. No és que sigui gaire
acurat amb la tècnica —qualsevol pot ser acurat amb la
tècnica— però en canvi, m’hi deixo l’ànima. La tècnica,
jo la guardo per a la vida.
lAne: Sí, és clar.
Algernon: I parlant de la tècnica de la vida, has preparat
els canapès de cogombre per a Lady Bracknell?
lAne: Ho estic fent ara mateix.
Algernon: Per cert, Lane, he vist que, l’altre dia, quan
van venir a sopar el Mike Shoreman i el Frank Worthing,
es van buidar vuit ampolles de xampany?
- 16 -
lAne: Sí, sí, i tant; vuit i mitja.
Algernon: Tantes? I es pot saber per què, a les cases
dels homes solters, es buiden les ampolles de xampany
amb aquesta celeritat tan sorprenent? T’ho pregunto
per pura curiositat, eh?
lAne: Jo ho atribueixo a la qualitat de les ampolles. M’he
fixat que, a les cases dels homes casats, la qualitat de les
ampolles de xampany no sol ser un assumpte prioritari.
Algernon: Déu meu! Tan desmoralitzador és el matri-
moni?
lAne: Al contrari. Estic segur que deu ser un estat molt
agradable tot i que, fins ara, he tingut poca experiència
en el tema. Només he estat casat una vegada i va ser per
un malentès entre un servidor i una joveneta.
Algernon: No sé si m’interessa gaire la teva vida familiar,
Lane.
lAne: No, senyor. És que no és un tema gaire interessant.
Jo mateix, tampoc hi penso gaire sovint.
Algernon: Ja m’ho imagino, Lane, ja m’ho imagino. Està
tot perfecte, Lane, gràcies.
lAne: Gràcies, senyor.
lAne surt.
Algernon: No són gaire inspiradores, les idees del
Lane sobre el matrimoni. I si la classe obrera no ha de
- 17 -
servir-nos d’exemple pel que fa als principis i als valors,
de què ens serveix tenir una classe obrera? Realment,
com a classe, no tenen absolutament cap sentit de la
responsabilitat moral.
Entra
lAne.
lAne: Ha vingut el senyor Frank Worthing.
Entra
John. lAne surt.
Algernon: Ei, Frank! Com estàs? Però què hi has vingut
a buscar, tu, a Londres?
John: Plaer. Plaer i diversió. No hi ha res a buscar que
sigui més estimulant que això. I tu, Algy? Menjant com
sempre?
Algernon: S’ha de menjar sis cops al dia. Que no llegei-
xes les notícies, tu? I on has estat des de dijous passat,
si es pot saber?
John: Al camp.
Algernon: I què hi has anat a fer, al camp?
John: Quan ets a la ciutat t’entretens tu sol, però quan
ets al camp has d’entretenir els altres. És la cosa més
avorrida del món.
Algernon: I qui són aquests altres a qui has d’entretenir?
John: Oh, els veïns. Els meus veïns.
- 18 -
Algernon: Hi tens veïns simpàtics a la teva casa de
Devon?
John: Absolutament espantosos. No els dirigeixo la
paraula.
Algernon: Llavors, és clar, els deus tenir realment molt
entretinguts! (Menja un altre canapè.) La tens a prop
d’Exeter, la casa, al camp, oi que sí?
John: Als afores de Dartington, per ser més exactes. I
tot això què és? I aquests canapès? No et feia de gustos
tan selectes. Esperes algú?
Algernon: Sí, la meva tia Augusta i la Gwendolen.
John: Ah, perfecte.
Algernon: Sí, perfecte. Però ja ho saps, oi, que a la meva
tia no li farà cap gràcia trobar-te aquí?
John: Ah no? I per què no?
Algernon: Doncs perquè la manera com flirteges amb
la meva cosina Gwendolen és òbvia i molt penosa.
Gairebé tan penosa com la manera com la meva cosina
Gwendolen flirteja amb tu.
John: Estic bojament enamorat de la teva cosina. (Pausa.)
De fet, he vingut expressament per demanar-li que es
casi amb mi.
Algernon: Perdona? Em pensava que havies vingut per
divertir-te, no per fer negocis.
- 19 -
John: Per què ets tan poc romàntic?
Algernon: És que no li trobo res de romàntic a demanar
algú en matrimoni. És molt romàntic estar enamorat,
això sí. Però demanar a algú que es casi amb tu? No
veus que et poden dir que sí? Normalment, et diuen
que sí. I llavors, què? S’ha acabat la diversió. El més
excitant d’estar enamorat és la incertesa. Si un dia tinc
la intenció de casar-me, per favor, recorda’m això que
t’acabo de dir.
John: No caldrà, el divorci és una institució destinada a
la gent de poca memòria, com tu.
John agafa un canapè.
Algernon: I fes el favor de no tocar aquests canapès!
Són per a la tia Augusta.
John: Però si tu no has parat de menjar-ne!
Algernon: Perquè jo soc el seu nebot. Menja una mica
de pastís si vols. A la Gwendolen l’entusiasma aquest
pastís de mantega.
John, menja: És que és boníssim, és francament bo.
Algernon: Tampoc cal que te’l mengis tot, ara. Què et
penses? Que ja esteu casats o què?
John: Aviat ho estarem...
Algernon: Sí home... No t’ho creus ni tu.
John: Ah no? I per què no?
- 20 -
Algernon: En primer lloc perquè les dones no es casen
mai amb els homes amb qui flirtegen.
John: Això que dius no té cap sentit.
Algernon: Només has de veure la quantitat de solters
que hi ha per tot arreu. I en segon lloc, perquè la Gwen-
dolen és la meva cosina petita i no penso donar-te el
meu consentiment.
John: Ah no? I es pot saber per què?
Algernon: Qui és la Cecily?
John: Quina Cecily?
Algernon: La Cecily.
John: No conec cap Cecily.
Algernon: Ah, no?
Algernon li ensenya una petaca.
John: Ostres, és la petaca que havia perdut! Sort que
l’has trobada, ja no sabia on buscar-la.
Algernon: Te la vas deixar aquí dijous passat després
d’acabar-te totes les meves existències de xampany. Té.
(Se la mira, va per donar-l’hi.) Ah no, però no és teva.
Mira, no, no és teva, aquí hi ha una dedicatòria gravada
que diu...
John: Ei, va: torna-me-la. No s’han de llegir les dedica-
tòries, és de mala educació.
- 21 -
Algernon: Més de la meitat de la cultura moderna es
basa en coses que no s’haurien de llegir... Ho veus? No,
la dedicatòria és d’algú que es diu Cecily i si tu dius que
no en coneixes cap... doncs no és teva.
John: Que sí, que ara me’n recordo, és un regal que em
va fer la meva tia.
Algernon: La teva tia?
John: Sí, la meva tia Cecily, sí.
Pausa breu.
Algernon: Ja, però aquí hi diu: «De la teva petita Cecily,
amb tot l’amor».
John: I què? Han de ser sempre grans i antipàtiques,
com la teva, les ties? Torna-me-la, va.
Algernon: Sí, però la meva tia, a mi no em diu oncle.
«De la teva petita Cecily, amb tot l’amor per tu, oncle
John». Entenc perfectament que una tia pugui ser petita,
però que una tia, sigui quina sigui la seva mida, li digui
oncle al seu nebot, això ja em sembla una mica més
estrany. I a més, tu et dius Frank i no John.
John: No em dic Frank, em dic John. Va, porta....
Algernon: Com que et dius John? Però si tu sempre
t’has dit Frank. T’he presentat a tothom com a Frank.
Respons al nom de Frank. Fas cara de dir-te Frank. Ets
la persona amb més cara de Frank que he vist a la meva
- 22 -
vida. És completament absurd que ara em diguis que
no et dius Frank. Ho posa a les teves targetes. Mira, per
aquí en tinc una: «Senyor Frank Worthing, B 4, Albany
Street». Me la guardo a la butxaca com a prova que et
dius Frank per si tornes a intentar negar-m’ho a mi o a
la Gwendolen o a qui sigui.
John: D’acord. Em dic Frank aquí, a la ciutat, i em dic
John al camp, a Devon. Aquesta petaca me la van regalar
allà. Ho entens, ara?
Algernon: No, i val més que m’ho expliquis. Sempre
he sospitat que eres un Bumburista professional i ara ja
n’estic completament segur.
John: Un Bumburista? I què se suposa que vol dir ser
un Bumburista?
Algernon: Et revelaré el que vol dir ser un Bumburista
tan bon punt em revelis tu la raó per la qual ets Frank
a la ciutat i John quan ets al camp.
John: Molt bé, però primer dona’m la petaca.
Algernon: Aquí la tens. I ara, dona’m tu la teva expli-
cació. I que sigui ben incoherent, si pot ser.
John: Amic meu, no hi ha res d’incoherent en l’explicació
que et donaré. De fet, el que t’explicaré és perfectament
raonable. El senyor Thomas Cardew, que em va adoptar
quan jo era molt petit, em va fer tutor de la seva neta, la
senyoreta Cecily Cardew, que, malauradament, va que-
dar òrfena a l’edat de sis anys. La Cecily, que s’adreça a
- 23 -
mi com a «el seu oncle» per motius de respecte que tu
probablement no entendràs, viu a casa meva, al camp,
amb la seva admirable institutriu, Miss Prism.
Algernon: Ah. Així ella viu a Dartington?
John: No n’has de fer res, no t’hi penso convidar. I, a
més, no és exactament a Dartington, és als afores.
Algernon: M’ho imaginava. He Bumburiejat per Dar-
tington un parell de vegades. I ara, explica’m: per què
el canvi de nom?
John: Estimat Algy, no estic segur que siguis capaç d’en-
tendre els meus veritables motius. Em temo que no ets
prou seriós. Quan et fan tutor d’algú, has d’adoptar un
sentit de la moral molt elevat en tots els temes. És un
deure que tens. I com que un sentit de la moral massa
elevat no condueix necessàriament ni cap a la salut ni cap
a la felicitat, per poder venir de tant en tant a Londres,
em vaig inventar un germà més jove que es diu Frank,
que estudia aquí i que es fica en els embolics més espan-
tosos. Aquesta, estimat Algy, és la veritat pura i senzilla.
Algernon: La veritat poques vegades és pura i mai és
senzilla. Si ho fos, la vida seria molt avorrida i la literatura
moderna no existiria.
John: Potser valdria més.
Algernon: La crítica literària no és el teu fort, estimat amic.
Ni ho provis. Deixa aquesta feina per als qui no han anat
a la universitat. Se’n surten molt bé, escrivint als diaris.
- 24 -
Tu el que ets és un Bumburista acabat. No anava gens
errat quan deia que eres un Bumburista. De fet ets un
dels Bumburistes més evolucionats que he conegut mai.
John: Es pot saber de què dimonis estàs parlant?
Algernon: Tu t’has inventat un utilíssim germà més
jove que es diu Frank per poder venir a la ciutat tan
sovint com vulguis i jo m’he inventat un necessari i
permanentment malalt amic que es diu Bumbury, per
poder-me escapar al camp sempre que em vingui de
gust. El Bumbury és absolutament imprescindible. Si
no fos per ell, em seria totalment impossible acceptar
la teva invitació per sopar al Willi’s, aquesta nit, perquè
tinc un compromís amb la meva tia Augusta des de fa
més d’una setmana.
John: Jo no t’he convidat a sopar enlloc, aquesta nit.
Algernon: Ja ho sé. Ets tan deixat a l’hora de convidar. I
no hi ha res més molest que no rebre sovint invitacions
a sopar.
John: Sopa amb la teva tia si has quedat amb ella.
Algernon: No tinc la més mínima intenció de sopar amb
la meva tia, aquest vespre. Per començar, ja vaig sopar
amb ella dilluns i un cop per setmana és més que sufi-
cient per sopar amb la família i, en segon lloc, perquè
sé perfectament al costat de qui m’asseurà, aquesta nit.
Em posarà al costat de la Mary Farquhar que sempre
flirteja amb el seu propi marit, que sol seure a l’altra
punta de la taula. És bastant desagradable. I, a més, és
- 25 -
indecent... i aquest tipus de perversió va en augment
d’una manera bàrbara. La quantitat de dones, a Londres,
que flirtegen amb els seus propis marits és escandalosa.
És penós. És com rentar la roba neta en públic. I a més,
ara que s’ha confirmat que ets un autèntic Bumburista,
naturalment, tinc ganes de comentar la jugada amb tu.
Vull que comentem les normes del Bumburisme.
John: Jo no soc cap Bumburista! De fet, si la Gwendo-
len em diu que sí, vull matar el meu germà Frank. De
fet, crec que el mataré igualment: la Cecily comença a
interessar-se massa per ell i se m’està fent molt pesat. O
sigui que aniquilaré el Frank d’una vegada i et recomano
que facis el mateix amb el tal senyor... aquest amic teu
malalt que té aquest nom tan ridícul.
Algernon: No em penso desfer del Bumbury, per res
del món, i si un dia et cases, cosa que em sabria molt
greu per tu, estaràs encantat de ser amic del Bumbury.
Un home que es casa sense conèixer un Bumbury està
condemnat a l’avorriment més absolut.
John: T’asseguro que no. Si un dia em caso amb una
dona tan meravellosa com la Gwendolen —i t’asseguro
que és l’única noia que he vist a la meva vida amb qui
em casaria—, segurament no em farà cap falta conèixer
un Bumbury.
Algernon: Doncs li farà falta a la teva dona. Sembla
que no t’adones que en un matrimoni dos no es fan
companyia però tres, sí.
- 26 -
John: Aquesta, estimat amic, és la teoria que el drama
francès, tan corrupte, s’ha dedicat a propagar els últims
cinquanta anys.
Algernon: I que la feliç llar anglesa s’ha dedicat, en gran
part, a confirmar.
John: Per l’amor de Déu, no siguis cínic. És massa fàcil,
ser cínic.
Algernon: Estimat amic, no hi ha res fàcil, avui dia.
La competència és extraordinària. (Truquen al timbre.)
Aquesta és la meva tia Augusta. Només la família i els
creditors truquen a la porta d’una manera tan wagne-
riana. I ara, si m’enduc la tia Augusta deu minuts per
poder-te deixar a soles amb la Gwendolen, soparàs amb
mi, aquesta nit, al Willi’s?
John: Doncs suposo, sí, si et ve de gust.
Algernon: Suposes? Has de ser seriós amb això. No
suporto la gent que no es pren els àpats seriosament,
ho trobo d’una superficialitat molt irritant.
lAne: Lady Bracknell i la senyoreta Fairfax són aquí.
Algernon va a rebre-les. Entren lAdy BrAcknell i
gwendolen.
lAdy BrAcknell: Bon dia, Algernon, espero que t’estiguis
portant bé.
Algernon: Estic molt bé, sí, tia Augusta.
- 27 -
lAdy BrAcknell: No és el mateix. De fet, poques vegades,
una cosa i l’altra van juntes.
Algernon, a gwendolen: Estimada, estàs radiant!
gwendolen: Sempre estic radiant. Oi que sí, senyor
Worthing?
John: Avui està perfecta, senyoreta Fairfax.
gwendolen: Ui! Espero que no. No em quedaria marge
per millorar i m’he proposat millorar en unes quantes
coses. (gwendolen i John s’asseuen junts.)
lAdy BrAcknell: Perdona, Algernon, que arribi una mica
tard. He hagut de passar a veure Lady Harbury. No l’ha-
via vist des de la mort del seu marit. Feia temps que no
veia una dona tan exaltada, sembla vint anys més jove.
Algernon: D’això no en tinc cap dubte, tia Augusta.
lAdy BrAcknell: Per què no seus al meu costat, Gwen-
dolen?
gwendolen: Gràcies, mama, estic bé aquí.
Algernon, veient el plat buit: Mare meva. Lane! Per què
no hi ha canapès de cogombre? T’he demanat, especí-
ficament que fessis canapès de cogombre!
Algernon: Em sap greu, tia Augusta, avui no hi havia
cogombres ni pagant-los a preu d’or.
lAdy BrAcknell: No passa res, Algernon. De fet, he
menjat bunyols amb Lady Harbury, que ara sembla que
vulgui dedicar-se en cos i ànima als plaers de la vida.
- 28 -
Algernon: He sentit que els cabells, en comptes de
blancs, se li han tornat rossos.
lAdy BrAcknell: És cert, ara que ho dius, que li han can-
viat de color. No sé per què deu ser. Tinc una sorpresa
per a tu, Algernon. Aquesta nit soparàs al costat de Lady
Farquhar. És una dona encantadora, i tan atenta amb el
seu marit. És encantador veure’ls.
Algernon: Em sap greu, tia Augusta, però em sembla
que, al final, hauré de renunciar a sopar amb tu, aquesta
nit.
lAdy BrAcknell: Espero que no, Algernon. Això desor-
ganitzaria totalment la meva taula. El teu oncle hauria
de sopar a la seva habitació... Per sort ja hi està acos-
tumat, però.
Algernon: És una pena i t’he de dir que em sap real-
ment molt greu, però el cas és que acabo de rebre un
telegrama que diu que el meu pobre amic Bumbury
torna a estar molt malament de salut i em demana que
el vagi a veure.
lAdy BrAcknell: És molt pesat, aquest tal Bumbury. No
es pot perdre la salut amb tanta freqüència.
Algernon: Sí, pobre Bumbury, és un home molt desa-
fortunat.
lAdy BrAcknell: Doncs et diré una cosa, Algernon:
penso que ja va sent hora que el senyor Bumbury de-
cideixi entre curar-se o morir-se definitivament. No es
- 29 -
pot ser tan indecís! Aquest anar i venir amb el tema és
completament absurd. I a més, no aprovo de cap ma-
nera aquesta mania de tenir compassió pels malalts. Em
sembla mòrbid. La malaltia, del tipus que sigui, és una
cosa molt lletja d’encoratjar en els altres. La salut és el
primer deure de la vida. Fa anys que li dic això al teu on-
cle i sembla que no ho acaba d’entendre. T’estaré molt
agraïda si li demanes al senyor Bumbury, de part meva,
si tindria l’amabilitat de no posar-se malalt el dissabte
perquè et necessito per al concert. És l’última recepció
d’aquest any i necessito animar la conversa, sobretot
ara que és final de temporada i tothom ja ha dit tot el
que havia de dir. Que gairebé mai és gran cosa, tampoc.
Algernon: Parlaré amb el Bumbury, tia Augusta, si en-
cara està conscient, i em sembla que et puc prometre
que dissabte estarà bé. Evidentment, la tria de la música
és molt important. Si es toca bona música, la gent no
escolta, però si es toca mala música, llavors, la gent no
parla. Em sembla, però, que et puc proposar un reper-
tori molt adient per a l’ocasió. Si em vols acompanyar a
l’estudi, te l’ensenyaré.
lAdy BrAcknell: Gràcies, Algernon. Ets molt atent.
(S’aixeca i el segueix.) Estic segura que el programa serà
deliciós. Però has de saber que no permetré les can-
çons franceses. La gent sempre les troba inapropiades
o semblen sorpresos o se’n riuen, que encara és pitjor.
En canvi, l’alemany sona més respectable i, de fet, crec
que ho és. Gwendolen, acompanya’m.
- 30 -
gwendolen: Sí, sí, ara vinc.
lAdy BrAcknell i Algernon entren a l’estudi.
John, nerviós, no sap què dir: Quin bon dia que fa.
gwendolen: Eh?
John: No res, deia que fa...
gwendolen: Si us plau, no em parli del temps, senyor
Worthing. Quan algú em parla del temps sempre sento
que em volen dir una altra cosa i això em posa molt
nerviosa.
John: Jo li vull dir una altra cosa, sí.
gwendolen: Ja m’ho pensava. De fet, no m’equivoco
mai.
John: I m’agradaria aprofitar que la seva mare ha sortit
un moment...
gwendolen: I jo li recomano que ho faci de seguida. La
meva mare té una manera de tornar a entrar de cop
en una sala que m’ha posat en problemes més d’una
vegada.
John: Senyoreta Fairfax. Des que la vaig conèixer, l’ad-
miro més del que he admirat qualsevol altra noia... a
qui hagi admirat des... que la vaig conèixer.
gwendolen: Sí, ja me n’havia adonat. I m’hauria agradat
que, en algun moment, en públic, ho hagués demostrat
una mica més. Vostè sempre ha despertat en mi una
- 31 -
fascinació irresistible. Fins i tot abans de coneixe’l, vostè
no m’era gens indiferent. Vivim, com vostè sap, senyor
Worthing, en una època d’ideals. Això es publica cons-
tantment a les revistes més cares i es repeteix, cada dia,
en els sermons dels capellans. Jo m’ho he pres al peu de
la lletra i he decidit que el meu ideal serà enamorar-me
d’una persona que es digui Frank. Hi ha alguna cosa
en aquest nom que m’inspira absoluta confiança. En
el moment en què l’Algernon em va dir que tenia un
amic que es deia Frank vaig saber que estava destinada
a estimar-te.
John: I, realment, m’estimes, Gwendolen?
gwendolen: Apassionadament!
John: Amor, meu! No saps que feliç que em fas.
gwendolen: El meu, Frank!
John: Però no ho dius de veritat, que no m’estimaries si
no em digués Frank, oi?
gwendolen: Però et dius Frank.
John: Sí, em dic Frank. Però, suposant que em digués
d’una altra manera? Vols dir que, llavors, no m’estima-
ries?
gwendolen: Mmm. Això és, clarament, una especulació
metafísica i, com gairebé totes les especulacions metafí-
siques, té molt poc a veure amb els fets de la vida real,
tal com els coneixem.
- 32 -
John: Personalment, estimada, per parlar-te amb tota
sinceritat, a mi no m’entusiasma el nom de Frank... no
crec que sigui un nom que m’escaigui gaire.
gwendolen: T’escau a la perfecció. És un nom diví. Té
la seva pròpia música interior. Produeix unes vibracions
que em relaxen.
John: A veure, Gwendolen, francament, trobo que hi
ha noms molt més bonics. John, per exemple, és un
nom preciós.
gwendolen: John?... No té cap mena de musicalitat, el
nom de John. No emociona, John, no té cap mena de
vibració... He conegut molts Johns i tots, sense excep-
ció, són persones absolutament vulgars. Em fan molta
pena les dones casades amb homes que es diuen John.
Segurament mai tindran l’ocasió de sentir el plaer d’un
moment de solitud. L’únic nom que em fa sentir segura
és Frank.
John: Gwendolen, m’hauré de fer batejar, immediata-
ment —vull dir que ens haurem de casar immediata-
ment. No podem perdre temps.
gwendolen: Casar-nos, senyor Worthing?
John: Si et sembla, vaja... Saps que t’estimo i tu també
m’has fet creure, Gwendolen, que jo no t’era indiferent.
gwendolen: T’adoro, Frank. Però encara no m’ho has
demanat. No n’hem parlat en cap moment, de casar-nos.
Aquest tema encara no l’hem abordat.
- 33 -
John: D’acord, doncs... vols que t’ho demani ara?
gwendolen: Em sembla un bon moment, sí. I per evitar
qualsevol decepció possible, senyor Worthing, crec que
és just fer-te saber amb tota franquesa, abans que res,
que estic absolutament decidida a dir-te que sí.
John: Gwendolen!
gwendolen: Sí, senyor Worthing, què és això que em
volies dir?
John: Ja ho saps, el que et volia dir.
gwendolen: Sí, però no ho has dit.
John: Gwendolen, et vols casar amb mi? (S’agenolla.)
gwendolen: És clar que vull, amor meu. Has trigat molt
a dir-ho! Em sap greu dir-te que se’t nota la poca expe-
riència en demanar en matrimoni.
John: És normal, perquè és la primera vegada. No he
estimat mai cap altra noia al món. Només a tu.
gwendolen: Sí, però de vegades els homes proposen
matrimoni per practicar. El meu germà Gerald, per
exemple, ho fa molt sovint. M’ho han explicat les meves
amigues. Quins ulls blaus tan bonics que tens, Frank!
Són tan, tan blaus! Espero que sempre em miris així,
especialment quan hi hagi gent al davant.
Entra
lAdy BrAcknell.
- 34 -
lAdy BrAcknell: Senyor Worthing! Aixequi’s, per l’amor
de Déu!
gwendolen: Mama! (Ell es vol aixecar i ella no el deixa.)
T’he de demanar que te’n vagis. No hi estaràs a gust,
aquí. A més, el senyor Worthing encara no ha acabat.
lAdy BrAcknell: No ha acabat el què? Si ho puc pre-
guntar.
gwendolen: Estic promesa amb el senyor Worthing,
mama. (S’aixequen tots dos.)
lAdy BrAcknell: Perdona, però tu no estàs promesa
amb ningú. Quan estiguis promesa amb algú, jo o el
teu pare, si la salut li ho permet, t’ho farem saber. Un
compromís sempre és una sorpresa per a una dona
jove. Si és agradable o desagradable, això ja depèn del
cas... és una decisió massa important per deixar que la
prengui la persona interessada... I ara, tinc unes quan-
tes preguntes per fer-li, senyor Worthing. I mentre faig
aquesta enquesta, tu, Gwendolen, m’esperaràs al cotxe.
gwendolen: Mama!
lAdy BrAcknell: Al cotxe, Gwendolen! (gwendolen,
abans de marxar, fa un petó a John. lAdy BrAcknell
mira de reüll i fa veure que no ho veu, després es gira.)
Gwendolen, al cotxe!
gwendolen: Sí, mama. (Se’n va mirant John.)
lAdy BrAcknell, asseient-se: Pot seure, senyor Worthing
(Treu un bloc de la bossa.)
- 35 -
John: Gràcies, Lady Bracknell. M’estimo més quedar-me
dret.
lAdy BrAcknell: Em sap greu dir-li que vostè no és a la
llista de pretendents amb possibilitats, i li avanço que
tinc la mateixa llista que l’estimada duquessa de Bolton.
De fet, hi hem treballat juntes. De tota manera, estic
disposada a incloure-hi el seu nom si les seves respos-
tes són les que una mare responsable i afectuosa pot
esperar. Vostè fuma?
John: Doncs, sí. He d’admetre que fumo.
lAdy BrAcknell: M’alegro de sentir-ho. Un home sem-
pre ha de tenir alguna ocupació d’aquest tipus. Hi ha
massa mandrosos, a Londres, que no en tenen cap.
Quants anys té?
John: Vint-i-nou.
lAdy BrAcknell: Una bona edat per casar-se. Jo sempre
he estat de l’opinió que un home que es vol casar ha
de saber-ho tot o no ha de saber res de res. Vostè de
quin tipus és?
John, dubta: Soc dels que no saben res, Lady Bracknell.
lAdy BrAcknell: M’agrada sentir-ho. No aprovo, de cap
manera, els farsants que pretenen dissimular la seva ig-
norància natural. La ignorància és com una fruita exòtica;
si es toca gaire, la flor es panseix. Cal tenir molta cura
de la ignorància. Totes les teories de l’educació moderna
són absolutament absurdes. Afortunadament, en aquest
- 36 -
país, produeixen l’efecte contrari. Si funcionessin, posa-
rien seriosament en perill les classes altes i segurament
provocarien uns aldarulls molt molestos a Grosvenor
Square. Quins són els seus ingressos?
John: Entre set i vuit mil lliures l’any.
lAdy BrAcknell: En terres o en inversions?
John: En inversions, sobretot.
lAdy BrAcknell: Em sembla molt bé. Entre allò que
genera beneficis en vida i allò que els genera després
de mort, no hi ha color. La terra, en vida, ja no dona ni
profits ni beneficis. Però dona un grau de prestigi, això sí.
John: Tinc una casa al camp amb una mica de terra al
voltant. Uns mil cinc-cents acres, crec. Però els meus
ingressos no depenen d’això. De fet, ara que hi penso,
em sembla que els caçadors furtius són els únics que en
treuen alguna mena de partit.
lAdy BrAcknell: Una casa al camp? De quantes ha-
bitacions? Bé, d’això en podem parlar més endavant.
També té una casa a la ciutat, espero? Una noia d’una
naturalesa tan senzilla i delicada com la Gwendolen no
es pot resignar de cap manera a viure al mig del camp.
John: També tinc una casa a Belgrave Square.
lAdy BrAcknell: Quin número?
John: 149.
- 37 -
lAdy BrAcknell, fent que no amb el cap: La banda que
no està de moda. Quina llàstima. De tota manera, això
es pot arreglar.
John: Vol dir la banda o la moda?
lAdy BrAcknell: Totes dues coses, si fos necessari, em
sembla. Té conviccions polítiques?
John: Em sap greu però no. Soc bastant lliberal.
lAdy BrAcknell: Compta com a conservador, doncs.
Sopen amb nosaltres i venen a les nostres festes. I ara,
parlem de detalls de menys importància. Els seus pares,
viuen?
John: Els he perdut tots dos.
lAdy BrAcknell: Perdre’n un, senyor Worthing, pot ser
considerat una desgràcia, però perdre’ls tots dos és
una inadmissible falta de respecte. Qui era el seu pare?
Evidentment, sembla que era un home ric? Era el que
els diaris més radicals anomenarien un home de negocis
o va néixer en una família aristocràtica?
John: Em sap greu, però em temo que no ho sé. El fet,
Lady Bracknell, és que he dit que vaig perdre els meus
pares, però la veritat és que van ser els meus pares que
em van perdre a mi... No sé qui soc, de naixement. Em
van... a veure, em van trobar.
lAdy BrAcknell: Que el van trobar?
- 38 -
John: El senyor Thomas Cardew, en pau descansi, un
home compassiu com n’hi ha pocs, em va trobar i em
va posar el nom de Worthing perquè resulta que duia a
la butxaca un bitllet de tren de primera classe per anar
cap a Worthing, aquell dia. Worthing és a Sussex. És un
hotel al costat del mar.
lAdy BrAcknell: O sigui que el cavaller compassiu que
duia un bitllet per viatjar en primera classe fins a l’hotel
del costat del mar és qui el va trobar?
John: En una maleta.
lAdy BrAcknell: En una maleta?
John, seriós: Sí, Lady Bracknell. Em va trobar en una
maleta —una de petitona. Una maleta de pell negra,
amb unes nanses —una maleta normal, vaja.
lAdy BrAcknell: En quina localitat el tal senyor James
o Thomas Cardew va trobar aquesta maleta normal?
John: Al guarda-roba dels urinaris de l’estació Victòria.
Li van donar aquesta en comptes de la seva.
lAdy BrAcknell: Al guarda-roba dels urinaris de l’estació
Victòria?
John: Sí. Línia de Brighton.
lAdy BrAcknell: La línia no té cap importància. Senyor
Worthing, li confesso que em sento una mica desconcer-
tada per tot això que m’acaba d’explicar. Haver nascut,
o haver aparegut en una maleta, tingui nanses o no, em
- 39 -
sembla una provocació a la decència de la vida familiar
que em recorda els pitjors excessos de la Revolució Fran-
cesa. I estic segura que sap de què parlo, oi? I el lloc tan
particular on aquesta maleta va ser trobada, els urinaris
d’una estació de tren, pot haver estat escollit per ocultar
alguna indecència als ulls de la societat —probablement,
deuria ser això—, en canvi, però, és veritat que aquest
comportament assegura un cert estatus social del seu
propietari.
John: Puc preguntar-li què m’aconsella, doncs? M’atre-
veixo a dir que faria qualsevol cosa al món per assegurar
la felicitat de la Gwendolen.
lAdy BrAcknell: Li recomano molt seriosament, senyor
Worthing, que es busqui una família. Ha de fer un es-
forç per presentar, almenys, un parent, sigui quin sigui
el gènere, abans que s’acabi la temporada.
John: Doncs no sé com ho faré, això. De moment, el que
puc fer és presentar la maleta. La tinc al meu vestidor, a
casa. Espero que això la pugui satisfer, Lady Bracknell.
lAdy BrAcknell: A mi? Això no té res a veure amb la
meva satisfacció. No s’imaginarà que ni a mi ni al senyor
Bracknell ens podria arribar a passar pel cap permetre
que la nostra única filla —una nena criada amb totes
les atencions del món— s’emparentés amb una maleta
amb nanses, trobada en uns urinaris? Passi-ho bé, senyor
Worthing! (Surt amb una gran indignació.)
- 40 -
John: Passi-ho bé! (Algernon està tocant la marxa nup-
cial. John, molt enfadat, s’acosta a la porta.) Pots parar
de tocar aquesta melodia espantosa, Algy? Mira que
ets burro.
La música es para i entra
Algernon, content.
Algernon: Què? La cosa no ha anat com t’esperaves,
eh, company? No em diguis que t’ha dit que no? És una
mania que té. A tothom li diu que no. Em sembla que
és una cosa de naixement.
John: No! La Gwendolen és meravellosa. Pel que fa a
ella, ja estem promesos. La seva mare és absolutament
insofrible, no havia conegut mai una Gorgona com
aquesta... en realitat no sé com és una Gorgona, però
estic totalment segur que Lady Bracknell n’és una. En
tot cas és un monstre, sense mitologia ni res, cosa que
encara la fa més terrorífica... Et demano perdó, Algy,
suposo que no hauria de parlar de la teva tia en aquests
termes davant teu.
Algernon: Estimat amic, m’encanta sentir parlar ma-
lament dels meus parents. És l’única cosa que m’ajuda
a suportar-los. Els parents no són més que un grup de
gent molt tediosa que no té la més remota idea de com
viure, ni la més mínima intuïció de quan morir.
John: No té cap sentit, això que dius!
Algernon: Té tot el sentit del món!
- 41 -
John: És igual. No tinc cap ganes de posar-me a discutir
amb tu. Sempre vols estar discutint les coses, tu.
Algernon: Perquè és per això que estan fetes, les coses,
per discutir-les.
John: Si pensés com tu, ja faria anys que m’hauria fo-
tut un tret al cap... (Pausa.) Tu creus que hi ha alguna
possibilitat que la Gwendolen, amb el temps, es torni
com la seva mare?
Algernon: Totes les dones s’acaben assemblant a les
seves mares. Aquesta és la seva tragèdia. I els homes
mai. Aquesta és la d’ells.
John: Ets molt llest.
Algernon: Segurament. Però el que et dic és tan cert
com qualsevol observació ho hauria de ser en un entorn
civilitzat.
John: N’estic fart, dels llestos. Em posen malalt. Vagis on
vagis, sempre t’acabes trobant gent llesta. Això s’està
convertint en un problema greu per a la societat. Tant
de bo hi hagués més burros corrent pel món.
Algernon: Ja n’hi ha, ja.
John: M’agradaria moltíssim coneixe’ls. De què deuen
parlar?
Algernon: Parlen dels llestos.
John: Que burros!
- 42 -
Algernon: Sigui com sigui, ja li has dit la veritat, a la
Gwendolen, d’això de dir-te Frank a la ciutat i John al
camp?
John, paternalista: Amic meu, la veritat no és mai el
tipus de cosa que se li ha de dir a una noia bonica, dol-
ça i refinada. Quines idees més absurdes tens de com
comportar-se davant d’una dona!
Algernon: L’única manera de comportar-se davant d’una
dona és fer-li l’amor perquè és bonica. O fer-l’hi perquè
no ho és. Això va a gustos.
John: És absurd, el que dius.
Algernon: I què passarà amb el teu germà? L’indomable
Frank?
John: Abans que s’acabi la setmana, me l’hauré tret de
sobre. Diré que s’ha mort a París d’una apoplexia. Molta
gent es mor de cop, d’apoplexia, oi que sí?
Algernon: Sí, però és hereditària, estimat amic. És una
cosa que es repeteix en les famílies. Faries millor de dir
que s’ha mort d’una pulmonia aguda.
John: Estàs segur que la pulmonia aguda no és here-
ditària?
Algernon: És clar que no!
John: Molt bé, doncs. El meu pobre germà Frank es
morirà de cop, a París, d’una pulmonia aguda. Així me’l
trec de sobre d’una vegada.
- 43 -
Algernon: Però no m’havies dit que... la senyoreta
Cardew començava a interessar-se massa pel teu pobre
germà Frank? No li sabrà greu, la seva pèrdua?
John: No passa res. M’alegro de dir-te que la Cecily no és
cap bleda romàntica. Menja com una lleona, fa passeja-
des llarguíssimes i no para cap atenció a les seves lliçons.
Algernon: M’agradaria molt conèixer-la.
John: Aniré amb molt de compte que això no passi mai.
És excessivament bonica i només té divuit anys.
Algernon: I ja li has dit a la Gwendolen que tens una
fillola excessivament bonica que només té divuit anys?
John: Són coses que no cal anar predicant. Estic con-
vençut que la Cecily i la Gwendolen es faran molt bones
amigues. M’hi jugo el que vulguis que, mitja hora des-
prés de coneixe’s, ja es tractaran de germanes.
Algernon: Les dones només fan això després d’haver-se
tractat, l’una a l’altra, de moltes altres coses. I ara, amic
meu, si volem una bona taula per sopar al Willy’s, serà
millor que anem a canviar-nos. Saps que són gairebé
les set?
John, enfadós: Sempre són gairebé les set.
Algernon: Tinc gana.
John: No recordo haver-te conegut sense gana...
- 44 -
Algernon: I què farem després de sopar? Anirem al
teatre?
John: Ui, no! No m’agrada gens haver d’escoltar.
Algernon: Doncs, anem al Club?
John: No! No suporto haver de parlar.
Algernon: Doncs, potser podríem fer una volta per
l’Empire cap a les deu?
John: Ai, no! No suporto haver d’anar mirant coses. Ho
trobo absurd.
Algernon: I així, què fem, doncs?
John: Res!
Algernon: Quina feinada, no fer res. De tota manera,
no m’importa la feinada quan es fa sense cap objectiu
concret.
Entra
lAne.
l
Ane: Ha tornat la senyoreta Fairfax.
Entra
gwendolen i surt lAne.
A
lgernon: Gwendolen, què hi fas aquí?
gwendolen: Algy, series tan amable de sortir un mo-
ment? Li he de dir una cosa molt important al senyor
Worthing.
- 45 -
Algernon: Francament, Gwendolen, em sembla que
això no ho puc permetre de cap manera.
gwendolen: Algy, la teva immoralitat sempre acaba sent
massa estricta. Trobo que no ets prou vell per a tanta
rigidesa. (
Algernon es retira.)
John: Estimada meva!
gwendolen: Frank, em sembla que no ens casarem.
Per la cara que feia la meva mare, em fa por que no
ens podrem casar mai. Els pares d’avui ja no tenen en
compte el que diuen els seus fills. El respecte pels joves
ja no està de moda. Jo, qualsevol influència que pogués
tenir sobre la meva mare, la vaig perdre als tres anys.
Però encara que ella eviti que ens tornem marit i muller,
encara que em casi amb algú altre, o que em casi moltes
vegades, vull que sàpigues que res del que faci canviarà
la meva devoció eterna per tu.
John: Estimada Gwendolen!
gwendolen: La història romàntica dels teus orígens, que la
mama m’ha explicat amb comentaris desagradables, m’ha
tocat la fibra d’una manera indescriptible. El teu nom em
fascina irresistiblement. La simplicitat del teu caràcter et fa
exquisidament incomprensible als meus ulls. Tinc la teva
adreça, aquí a la ciutat. Quina és la teva adreça al camp?
John: The Manor House, Woulton, Heartforshire.
- 46 -
Algernon que espia la conversa, somriu i s’apunta
l’adreça en un paper. I agafa la guia de trens.
gwendolen: Hi ha un bon servei de correus, espero?
Haurem de tenir una reacció impulsiva i desesperada
que, evidentment, requerirà que ens la pensem molt
bé. T’escriuré cada dia.
John: Amor meu!
gwendolen: Quant de temps t’estaràs a la ciutat?
John: Fins dilluns.
gwendolen: Perfecte! Algy, ja pots venir.
Algernon: Gràcies. De fet, ja soc aquí.
gwendolen: Podries haver trucat a la porta.
John: Deixa’m que t’acompanyi al cotxe, estimada!
gwendolen: Evidentment.
John, a lAne: Acompanyo la senyoreta Fairfax al cotxe.
lAne: Molt bé, senyor. (John i gwendolen surten.)
lAne entrega algunes cartes a Algernon: se sobre-
entén que són factures, quan
Algernon, després de
mirar-les, les estripa i les llença.
Algernon: Porta’m un got de xerès, Lane.
lAne: Sí, senyor.
Algernon: Demà, Lane, me’n vaig a Bumburitzar.
- 47 -
lAne: Sí, senyor.
Algernon: Segurament no tornaré fins dilluns. Em pots
preparar la roba de vestir, l’esmòquing i tots els com-
plements...
lAne, portant el xerès: Sí, senyor.
Algernon: Espero que demà sigui un gran dia, Lane.
lAne: Mai ho són, senyor.
Algernon: Lane, ets un perfecte pessimista.
lAne: Faig el que puc per satisfer-lo, senyor.
Entra
John, surt lAne.
John: És una noia tan sensata. És una intel·lectual. És
l’única noia que m’ha importat a la vida. (Algernon riu de
manera exagerada.) I ara què és el que et fa tanta gràcia?
Algernon: Res. Estava pensant en el pobre Bumbury, i
ja està.
John: Si no vas amb compte, el teu amic Bumbury t’aca-
barà ficant en algun problema seriós.
Algernon: M’encanten els problemes. Són l’única cosa
que mai és seriosa.
John: No té cap sentit, això que dius, Algy. Parles per
parlar.
Algernon: Tothom, en aquest món, parla sempre per
parlar.
- 48 -
John se’l mira indignat i surt, Algernon encén una
cigarreta, llegeix el que ha apuntat al paper i somriu.
Fi de lActe primer
- 49 -
ACTE SEGON
Jardí a Manor House. Una escala de pedra grisa
que porta a la casa. El jardí és antic. Ple de roses.
És juliol. Cadires de vímet i una taula plena de
llibres sota un arbre frondós.
miss prism asseguda
i
cecily, al darrere, regant les plantes. cecily assaja
la cançó que abans tocava Algernon, amb el reve-
rend chAsuBle.
Miss PrisM: Cecily, Cecily! Va, vine aquí i seu. Va! La
classe de música fa estona que s’hauria d’haver aca-
bat. Ara toca gramàtica alemanya. Començarem per
la pàgina quinze. Repetirem la lliçó d’ahir. Vine, va.
Vols fer el favor!
cecily: És que no m’agrada l’alemany. No és una llen-
gua que afavoreixi. Estic molt més lletja després de les
lliçons d’alemany. Der Deutsche macht mich hässlich.
Miss PrisM: Estimada, ja saps com n’és, d’exigent, el teu
tutor, amb tot el que té a veure amb la teva educació.
I va insistir molt en l’alemany, ahir, abans de marxar a
- 50 -
la ciutat. Sempre insisteix molt en l’alemany quan marxa
a la ciutat.
cecily: El meu estimat oncle John és massa seriós. De
vegades, s’hi posa tant que sembla que no es trobi bé.
Miss PrisM: Petita, el teu tutor té una salut de ferro i la
seriositat del seu comportament és encomiable tenint
en compte la seva joventut. No conec ningú d’aquesta
edat que tingui un sentit tan elevat de la responsabilitat
i del deure.
cecily: Segurament és per això que fa aquella cara
d’avorrit quan estem tots tres junts.
Miss PrisM: Cecily! Em deixes parada. El senyor Worthing
té moltes coses al cap, no té temps per a converses trivials
i per a diversions absurdes. Pensa en l’angoixa constant
que li deu fer passar aquest germà seu tan desafortunat.
cecily: M’agradaria que l’oncle John deixés venir alguna
vegada el seu germà desafortunat. Podríem ser una bona
influència per a ell, Miss Prism. Estic segura que vostè ho
seria. Vostè sap alemany i geologia i coses d’aquestes
que poden influenciar molt bé un home.
Miss PrisM: Jo no crec que hi hagi res a fer. Sembla que
el germà del senyor Worthing té un caràcter irremeia-
blement dèbil i viciós i a més, no sé si m’agradaria, a mi,
perdre el temps amb una persona així. Em posa nerviosa
aquesta mania que té la gent de voler tornar bones les
- 51 -
persones dolentes. Cadascú té el que es mereix, tu! I
ara què escrius, Cecily?
cecily: Apunto al meu diari les coses que em passen.
Miss PrisM: De veritat que no entenc aquestes ganes de
perdre el temps amb ximpleries.
cecily: Perquè vull recordar les coses que em passen a la
vida. Perquè, si no les escric, em fa por no recordar-les.
Miss PrisM: La memòria, estimada Cecily, és l’únic diari
que no t’abandona mai.
cecily: Sí, però sempre et fa recordar coses que no han
passat. S’ho inventa tot. És com un novel·lista desespe-
rat, la memòria.
Miss PrisM: Ves amb compte amb el que dius dels novel-
listes, Cecily. Jo mateixa vaig escriure una novel·la, quan
era jove.
cecily: De veritat? I de què anava? Espero que no tingués
un final feliç. No suporto les novel·les que tenen un final
feliç. Em deprimeixen molt.
Miss PrisM: Els bons acabaven bé i els dolents, mala-
ment. La ficció és exactament això.
cecily: Suposo que sí. Jo ho trobo molt injust... I la seva
novel·la, la van publicar?
Miss PrisM: No, Cecily, no. Per desgràcia, el manuscrit
es va perdre. Es va extraviar... Però va, petita, posa’t a
treballar d’una vegada que si no, no faràs res.
- 52 -
cecily, somriu: Em sembla que arriba el reverend Cha-
suble.
Miss PrisM, s’aixeca i s’avança: Reverend Chasuble! Un
plaer tenir-lo aquí!
Entra el
reverend.
chAsuBle: Com estem, aquest matí, Miss Prism? Espero
que bé.
cecily: Justament Miss Prism tenia mal de cap, fa un
moment. Crec que li aniria molt bé fer una volteta pel
parc amb vostè, reverend Chasuble.
Miss PrisM: Cecily, en cap moment he dit que tingués
mal de cap...
cecily: No, estimada Miss Prism, ja ho sé, però he sentit,
instintivament, que tenia mal de cap. Justament estava
pensant en això, ara, en comptes de pensar en la lliçó
d’alemany.
chAsuBle: Espero no haver-te distret de la teva lliçó?
cecily: Per sort, sí, que m’ha distret.
chAsuBle: Doncs no ho entenc. Si jo tingués la sort de
ser alumne de Miss Prism, seria incapaç de distreure’m.
Me li penjaria als llavis.
cecily: Que li menjaria els llavis?
chAsuBle: Penjaria, penjaria. Del verb penjar. (miss
p
rism es ruboritza.) Metafòricament, vull dir, és clar. És
- 53 -
una metàfora del món de l’apicultura. Ehem. El senyor
Worthing, suposo que encara no ha tornat?
Miss PrisM: No l’esperem fins dilluns a la tarda.
chAsuBle: Ah, sí. Ja recordo que li agrada passar els
diumenges a Londres. No és un d’aquells homes que
només pensen en divertir-se com sembla que fa el seu
desafortunat germà. Però no vull destorbar més Egèria
i la seva pupil·la.
Miss PrisM: Egèria? Jo em dic Letícia...
chAsuBle: Era una al·lusió als clàssics, manllevada als
autors pagans. Sens dubte, les veuré totes dues aquesta
tarda, a la parròquia, oi?
Miss PrisM: Em sembla, estimat reverend, que faré una
volteta amb vostè. És cert que tinc una mica de mal de
cap i una passejada em pot anar molt bé.
chAsuBle: Serà un plaer, Miss Prism, un plaer absolut.
Podem caminar fins a les escoles i després tornar.
Miss PrisM: Em sembla meravellós. Cecily, mentrestant,
pots llegir el teu llibre d’economia política. El capítol
de la caiguda de la rúpia te’l pots saltar, però. És molt
sensacionalista. Fins i tot les crisis econòmiques tenen
un costat melodramàtic. (Marxa amb el reverend.)
cecily: Quin avorriment l’economia política, quin avor-
riment la geografia i quina mandra l’alemany!
Entra
merrimAn amb una targeta de visita.
- 54 -
MerriMAn: El senyor Frank Worthing acaba d’arribar de
l’estació. Ve amb les seves maletes.
cecily, agafa la targeta i llegeix: «Sr. Frank Worthing,
B4 Albany Street»... És el germà de l’oncle John! Li has
dit que el senyor Worthing és a la ciutat?
MerriMAn: Sí, senyoreta, i ha semblat molt decebut. Li
he dit que vostè i Miss Prism eren aquí al jardí i m’ha dit
que es moria de ganes de parlar amb vostè un moment
a soles.
cecily: Fes-lo passar de seguida! I ja li pots anar prepa-
rant l’habitació de convidats.
MerriMAn: Sí, senyoreta. (Se’n va.)
cecily: Mai he vist cara a cara una persona realment
perversa. Estic una mica espantada. Em fa por que sembli
una persona normal.
Entra
Algernon.
Doncs, sí. Sembla normal.
Algernon, es treu el barret: Tu deus ser la meva petita
cosineta Cecily, oi?
cecily: I tu estàs una mica confós. Has dit petita? Em
sembla que soc bastant alta, per l’edat que tinc. Però
soc una mena de cosina, sí. I tu, pel que diu aquí, ets
el germà del meu oncle John, el meu cosinet Frank. El
pervers del meu cosí Frank.
- 55 -
Algernon: Però jo no soc pervers, cosineta. No m’agrada
que pensis que soc pervers.
cecily: Si no ho ets, això vol dir que ens has estat enga-
nyant d’una manera inexcusable. Espero que no estiguis
duent una doble vida fent veure que ets pervers i de-
pravat i sent, en realitat, una bona persona. Això seria
molt hipòcrita, per part teva.
Algernon: Dona! Evidentment es pot dir de mi que he
estat imprudent, moltes vegades...
cecily: Me n’alegro de sentir-ho...
Algernon: De fet, ja que en parlem, potser sí que he
estat realment depravat, en algun moment.
cecily: No crec que n’hagis d’estar orgullós, però estic
segura que deu haver estat molt plaent, per a tu.
Algernon: És molt més plaent, ser, ara, aquí, amb tu.
cecily: No entenc com és que has vingut, si l’oncle John
no arribarà fins dilluns a la tarda.
Algernon: Sí, això em sap realment molt greu, perquè he
d’agafar un tren dilluns al matí. Tinc una cita de negocis
molt important que tinc moltes ganes de... perdre’m.
cecily: I no te la pots perdre enlloc més que no sigui a
Londres?
Algernon: No: la cita és a Londres.
- 56 -
cecily: Sí, ja entenc, és clar, que és molt important tren-
car els compromisos de negocis si es vol conservar un
mínim d’amor a la bellesa de la vida, però continuo pen-
sant que faries molt ben fet si t’esperes que arribi l’oncle
John. Sé que vol parlar amb tu de la teva emigració.
Algernon: De la meva què?
cecily: La teva emigració. Crec que ja s’està encarregant
del teu visat.
Algernon: No penso deixar que el John s’encarregui del
meu visat. Té un gust espantós per les corbates.
cecily: Em sembla que, allà on vas, no necessitaràs cor-
bata. L’oncle John et vol enviar a Austràlia.
Algernon: A Austràlia? Abans mort.
cecily: Doncs l’altre dia, quan sopàvem, va dir que aviat
hauries de triar entre aquest món, l’altre món i Austràlia.
Algernon: Vaja! El que m’han explicat, tant de l’altre
món com d’Austràlia, no és gaire encoratjador. Aquest
món m’està molt bé, cosina Cecily.
cecily: Vols dir que ets prou bo per quedar-te en aquest
món.
Algernon: Em sap greu. Segurament no. Per això
m’agradaria que em reformessis. En podries fer la teva
missió. Si et sembla bé, és clar, estimada cosineta.
cecily: Ho sento, però aquesta tarda no tinc temps.
- 57 -
Algernon: Vols dir que, aquesta tarda, m’hauré de
reformar tot sol?
cecily: Sembla un pla excessivament ambiciós, però ho
pots intentar.
Algernon: Ho intentaré. De fet, ja em sento una mica
millor.
cecily: Doncs fas cara d’estar pitjor.
Algernon: Això és perquè tinc gana.
cecily: Oh! Que ximple! Hauria d’haver recordat que,
quan un està a punt de començar una nova vida, cal
que s’alimenti equilibradament d’una manera regular.
Vols que t’acompanyi a menjar alguna cosa?
Algernon: Gràcies. Em pots posar una flor al trau,
abans? No se m’obre la gana si no duc una flor al trau...
cecily: Una Mariscal Niel?
Algernon: M’estimaria més una rosa rosa.
cecily: I per què?
Algernon: Perquè tu ets com una rosa rosa, cosineta
Cecily.
cecily: Em sembla que no m’hauries de parlar d’aquesta
manera. Miss Prism deu estar a punt de tornar i això no
ho toleraria.
- 58 -
Algernon: Perquè Miss Prism deu ser una vella amar-
gada. (Li posa la rosa al trau.) Saps que ets la dona més
bonica que he vist mai?
cecily: Miss Prism diu que la bellesa és una trampa.
Algernon: És una trampa en la que qualsevol home
sensat voldria caure.
Entren a la casa, tornen
miss prism i el reverend.
Miss PrisM: Vostè està molt sol, estimat reverend Cha-
suble. S’hauria de casar. Puc entendre els misantrops
però no els donantrops. De cap manera.
chAsuBle: Cregui’m, estimada, que no mereixo aquest
neologisme. Recordi que l’Església primitiva ja s’oposava
al matrimoni.
Miss PrisM: Aquesta, evidentment, és la raó per la qual
l’Església primitiva ha deixat d’existir, i vostè sembla
no adonar-se, reverend, que un home que persisteix
en quedar-se solter es converteix en una temptació
pública permanent. Els homes haurien d’anar més amb
compte; la persistència en el celibat acaba desviant els
bucs més febles.
chAsuBle: Vol dir que un home casat deixa de ser atractiu?
Miss PrisM: Un home casat només és atractiu per a la
seva dona.
chAsuBle: I he sentit a dir que, sovint, ni per a ella.
- 59 -
Miss PrisM: Això depèn de les habilitats intel·lectuals
de la dona. La maduresa és important, en aquest cas.
Una dona madura és madura, en canvi, una dona jove
doncs, seria més verda. Parlo des del punt de vista de
l’horticultura. La metàfora s’inspira en la fruita. M’entén,
oi? On és la Cecily?
chAsuBle: Potser ens ha seguit fins a les escoles.
Entra
John, vestit de dol i amb posat compungit.
Miss PrisM: Senyor Worthing!
chAsuBle: Senyor Worthing!
Miss PrisM: Quina sorpresa! No l’esperàvem fins dilluns
a la tarda.
John, dona la mà a miss prism amb aire tràgic: He tornat
més d’hora del que estava previst. Reverend Chasuble,
espero que estigui bé...
chAsuBle: Benvolgut senyor Worthing, espero que
aquest posat trist no ens porti alguna notícia terrible.
John: El meu germà.
Miss PrisM: Alguna altra extravagància? Algun altre
deute vergonyós?
chAsuBle: Algun nou detall de la seva vida luxuriosa?
John: És mort!
chAsuBle: El seu germà Frank és mort?
- 60 -
John: Totalment mort.
Miss PrisM: Doncs li està bé. A veure si així aprèn la lliçó.
chAsuBle: Senyor Worthing, l’acompanyo en el senti-
ment. Sempre li quedarà el consol d’haver estat el més
generós i compassiu dels germans.
John: Pobre Frank! Tenia molts defectes, però la pèrdua
és molt trista.
chAsuBle: Molt trista, sí. Vostè era al seu costat, quan
va morir?
John: No. Va morir a l’estranger. A París, de fet. Vaig
rebre un telegrama, ahir a la nit, del director del Grand
Hotel.
chAsuBle: I explicava les causes de la seva mort?
John: Una pulmonia aguda, pel que sembla.
Miss PrisM: Qui la fa, la paga.
chAsuBle: Caritat, estimada Miss Prism, caritat! Tots
tenim les nostres febleses. Jo mateix, per exemple, de
vegades pateixo unes estranyes febres que em costen
molt de fer baixar. L’enterrament serà aquí?
John: Sembla que havia deixat dit que volia ser enterrat
a París.
chAsuBle: A París! (Fa que no amb el cap.) Em temo que
això demostra que estava seriosament desequilibrat.
Sens dubte, deu voler que faci alguna al·lusió a aquesta
- 61 -
tràgica aflicció domèstica el proper diumenge. (John li
estreny la mà.) El meu sermó sobre el mannà al desert es
pot adaptar a qualsevol circumstància, alegre o —com en
aquest cas— trista. L’he predicat en tot tipus de celebra-
cions: bateigs, confirmacions, dies d’acció de gràcies i en
festes majors. L’última vegada va ser a la catedral, com a
sermó de caritat en pro de la Societat per la Prevenció del
Descontentament en les Classes Altes i el bisbe va quedar
impressionat amb algunes analogies que vaig exposar.
John: Ah, ara que hi penso... vostè ha parlat de batejos,
oi, reverend Chasuble? Suposo que vostè deu saber
batejar, oi? Vull dir... evidentment, vostè deu batejar
molt sovint, oi?
Miss PrisM: Doncs, sí. Malauradament és una de les
feines que el reverend ha de fer contínuament a la
parròquia. Jo ja miro de mentalitzar les classes baixes
perquè moderin l’instint de procreació però no em fan
cas. No en tenen ni idea, d’economia.
chAsuBle: Però vostè està interessat en batejar algun
infant en particular? El seu germà era solter, oi?
John: Sí, sí.
Miss PrisM: La gent que viu entregada al plaer, normal-
ment ho és.
John: No estic pensant en cap nen. No, reverend. I això
que m’agraden molt, eh? Però no. El fet és que... em
- 62 -
voldria batejar jo mateix. Aquesta tarda, si no té res més
a fer.
chAsuBle: Però vostè, senyor Worthing, sens dubte ja
deu estar batejat.
John: Potser sí, però el cas és que no ho recordo.
chAsuBle: Vol dir que no n’està segur?
John: No. El cas és que no. Però no sé si vostè hi tindrà
cap inconvenient. Potser li sembla que soc massa gran
per ser batejat.
chAsuBle: De cap manera. L’aspersió i fins i tot la immer-
sió són pràctiques perfectament canòniques.
John: La immersió?
chAsuBle: Potser l’aspersió és el més recomanable si
vostè és aprensiu als banys. I amb aquest temps, no se
sap mai, oi? A quina hora li aniria bé oficiar la cerimònia?
John: Oh, doncs, a mi, m’aniria bé cap a les cinc, si li
sembla.
chAsuBle: Em sembla perfecte. De fet, tinc dues cerimò-
nies similars a aquella hora. Dos bessons que han nascut
en una finca prop d’aquí. Pobre Jenkins, amb el fart de
treballar que es fa.
John: No em fa gaire gràcia ser batejat amb dos nens.
Seria molt infantil. A dos quarts de sis, potser?
- 63 -
chAsuBle: Meravellós! Meravellós! (Mira el rellotge.) I
ara, senyor Worthing, no m’allargaré en aquesta casa
tenint en compte que estan de dol. Li recomano que no
es deixi vèncer pel dolor i que pensi que, de vegades,
les proves més amargues són benediccions disfressades.
Miss PrisM: A mi em sembla que aquesta és una bene-
dicció sense disfressar.
Entra
cecily.
cecily: Oncle John! Que contenta que estic de veure’t!
Però quina roba tan horrible que portes? Ves de seguida
a canviar-te.
Miss PrisM: Cecily!
chAsuBle: Ai, filla. Pobra filleta! (cecily s’acosta a John,
que li fa un petó molt afectat.)
cecily: Però què et passa, oncle John? Quina mala cara
que fas, sembla que tinguis mal de queixal i jo tinc una
sorpresa per a tu! A veure si saps qui tenim al menjador?
El teu germà!
John: Qui?
cecily: El teu germà Frank. Ha arribat fa mitja hora.
John: Però quina estupidesa, si jo no tinc cap germà.
cecily: Va, no ho diguis això. Per molt malament que
s’hagi portat amb tu en el passat, continua sent el teu
germà. No pot ser que tinguis tan poc cor i reneguis d’ell
- 64 -
d’aquesta manera. Vaig a dir-li que surti i us donareu la
mà com a bons germans, d’acord oncle?
chAsuBle: Vaja, això sí que és una bona notícia.
Miss PrisM: Ara que ens havíem resignat a la seva
pèrdua, que hagi tornat em sembla particularment
desolador.
John: Que el meu germà és al menjador? No sé què vol
dir, això. Em sembla completament absurd.
Entren
Algernon i cecily agafats de la mà i s’acosten
a John a poc a poc.
John: Mare de Déu, senyor!
Algernon: Germà meu, he vingut de la ciutat per dir-te
que em sap molt greu haver-te posat en tants problemes
i que, a partir d’ara, intentaré dur una vida millor.
John no li dona la mà.
cecily: Oncle John, no refusaràs la mà del teu propi
germà, oi?
John: No li donaré la mà sota cap concepte. La seva
visita no té cap raó de ser i ell sap perfectament per què.
cecily: Oncle John, fes un esforç, va! Tothom té alguna
cosa bona. Fa un moment, el Frank em parlava del seu
pobre amic malalt, el senyor Bumbury, a qui ell visita
tan sovint. Per força ha de ser una mica bona persona
algú que cuida un malalt i que és capaç d’abandonar
- 65 -
els plaers de Londres per seure als peus del llit d’un amic
que no està bé.
John: Ah, t’ha estat parlant del Bumbury, oi?
cecily: Sí, m’ho ha explicat tot sobre el pobre senyor Bum-
bury i la seva terrible salut.
John: Bumbury, eh? Molt bé, doncs, no vull que et parli
més ni del Bumbury ni de cap altra cosa. És de bojos, això!
Algernon: Evidentment, admeto totes les faltes que he
comès, però he de dir que la fredor del meu germà John
em resulta molt dolorosa. Esperava una benvinguda una
mica més entusiasta tenint en compte que és la primera
vegada que vinc aquí.
cecily: Oncle John, si no li dones la mà al teu germà Frank,
no t’ho perdonaré mai.
John: No m’ho perdonaràs mai?
cecily: Mai, mai, mai!
John: Molt bé, però aquesta serà la darrera vegada que ho
faig. (Dona la mà a Algernon.)
chAsuBle: Quina alegria, oi, presenciar una reconciliació
com aquesta? Crec que hauríem de deixar els dos germans
sols una estona.
Miss PrisM: Cecily, vine amb nosaltres.
cecily: Sí, Miss Prism. La meva tasca de reconciliadora s’ha
acabat.
- 66 -
chAsuBle: Has fet una molt bona acció, avui, filleta.
Miss PrisM: Serà millor que no jutgem abans d’hora.
cecily: Em sento molt feliç. (Surten.)
John: Algy, ets un canalla. Vull que te’n vagis tan aviat
com sigui possible. No hi vull Bumburistes, a casa meva.
Entra
merrimAn.
MerriMAn: He posat les coses del senyor Frank a l’habi-
tació del costat de la seva, si li sembla bé.
John: Què?
MerriMAn: L’equipatge del seu germà. L’he desfet i l’he
posat a l’habitació del costat de la seva.
John: El seu equipatge?
MerriMAn: Sí, senyor. Tres maletes grans. Una de petita.
Tres capses de barrets. I una carmanyola. Molt grossa.
Algernon: Em sap greu que aquesta vegada no podré
quedar-me més d’una setmana.
John: Merriman, prepara el cotxe immediatament. El
senyor Frank ha de tornar a Londres, de seguida.
MerriMAn: Sí, senyor. (Entra cap a la casa.)
Algernon: Quin mentider que estàs fet, John. No tinc
cap pressa per tornar a Londres.
John: Sí que en tens.
- 67 -
Algernon: Però si no tinc cap compromís, no he rebut
cap telegrama.
John: Tens un compromís amb la teva vergonya.
Algernon: La meva vergonya mai interfereix en les meves
activitats més ocioses.
John: Sí, d’això no en tinc cap dubte.
Algernon: La Cecily és un encant.
John: No et permeto que parlis de la senyoreta Cardew
en aquest to. No m’agrada.
Algernon: I a mi no m’agrada la roba que portes. Estàs
ridícul. Per què no puges a dalt i et canvies? És molt
infantil anar vestit de dol per un home que es quedarà
una setmana de convidat a casa teva. Fins i tot diria que
és grotesc.
John: Tu no et quedaràs a casa meva una setmana
sencera ni com a convidat ni com a res de res. Has de
marxar... el teu tren surt a dos quarts de cinc.
Algernon: No me n’aniré mentre vagis vestit de dol.
Seria molt descortès. Si jo portés dol tu et quedaries
amb mi, suposo. Ho trobaria de molt mala educació si
no ho fessis.
John: Molt bé. Te n’aniràs si em canvio?
Algernon: Sí, si no trigues gaire. No he vist mai ningú que