ISBN: 978-84-947015-7-3

Oscar Wilde

Pròleg de Victòria Camps

Traducció de Cristina Genebat

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK

Oscar Wilde

LA IMPORTÀNCIA

DE SER FRANK

La importància de ser Frank. La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde

va quedar arruïnada sobtadament amb la condemna a dos anys de

presó que l’acusava d’indecència per la seva vida privada, només

tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.

L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunci-

at sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora

i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipo-

cresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista

d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de

dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa

algunes de les principals avantguardes del segle

XX.

Oscar Wilde. Va néixer a Dublín el 16 d’octubre de 1854. Va es-

tudiar a Oxford, on va ser deixeble del crític i historiador de l’art

John Ruskin (1819-1900) i de Walter Pater (1839-1894), estudiós de

la pintura prerafaelita i defensor de la idea antivictoriana que el

valor de l’art es mesura sobretot per la intensitat de les sensacions

que transmet, una idea que Wilde va subscriure al llarg de totes

les seves obres.

Després d’una primera incursió al món de les lletres, amb el recull

Poems (1881), i molt abans d’escriure les seves grans obres narra-

tives, encapçalades per El retrat de Dorian Gray (1890) i El crim de

Lord Arthur Savile (1891), comença la seva carrera escènica l’any

1880 amb Vera o els nihilistes estrenada a Nova York el 1883, amb

un resultat tan advers com el que conegué, el 1891, i també a

Nova York, la seva segona obra, La duquessa de Pàdua.

Potser Wilde hauria renunciat a les seves aspiracions si l’empresari i

actor George Alexander (1858-1918) no l’hagués animat a escriure

una «comèdia moderna», El ventall de Lady Windermere, escrita el

1892. Empès per l’èxit obtingut, el 1893 estrena Una dona sense im-

portància i, el 1895, La importància de ser Frank (l’obra que, segons

els crítics, havia fet riure com mai els anglesos) i Un marit ideal.

TEATRE CLÀSSIC

LA IMPORTÀNCIA

DE SER FRANK

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició: febrer del 2018

Correcció: Romina Paps i Albert Arribas

Disseny gràﬁc: Arola Editors

Disseny portada: Antoni Torrell

Imatge de portada: Fèlix Arola

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN:

Dipòsit legal:

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

LA IMPORTÀNCIA

DE SER FRANK

Oscar Wilde

Pròleg de Victòria Camps

Traducció de Cristina Genebat

EQUIP ARTÍSTIC

Traducció Cristina Genebat

Direcció David Selvas

Escenograﬁa Jose Novoa

Vestuari Maria Armengol

Il·luminació Mingo Albir

So Lucas Ariel Vallejos

Caracterització Paula Ayuso

Ajudanta de direcció Sandra Monclús

Producció

Teatre Nacional de Catalunya i La Brutal

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2017-2018

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinador del TNC: Fundació Damm

REPARTIMENT

La importància de ser Frank es va estrenar a la Sala Petita

del Teatre Nacional de Catalunya el 3 de maig de 2018 amb

el repartiment següent:

Miki Esparbé

John Worthing

David Verdaguer

Algernon Moncrieff

Norbert Martínez

Reverend Canon Chasuble

Laura Conejero

Lady Bracknell

Paula Màlia

Gwendolen Fairfax

Paula Jornet

Cecily Cardew

Mia Esteve

Leticia Prism, institutriu

La publicació d’aquest text es va fer mesos abans de

l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya.

- 9 -

PRÒLEG

UNA VIDA ENTREGADA A L’ART

Victòria Camps

Les contradiccions i les paradoxes nodreixen tota l’obra

d’Oscar Wilde. També la mentida, però no ens equivoquem:

entesa com antirealisme. Estem en l’àmbit de la ﬁcció on tot

brolla de la imaginació. La importància de ser Frank és una

paròdia extrema d’aquesta tendència que va fer del seu autor

un dels homes més irreverents, anticonvencionals, sarcàstics

i temuts de l’univers literari del seu temps. La seva va ser una

literatura intempestiva, iconoclasta, lúdica. Com va escriure

Jorge Luis Borges: «Oscar Wilde fue un homo ludens. Jugó

con el teatro, La importancia de llamarse Ernesto o, como

quiere Alfonso Reyes, La importancia de ser severo, es la úni-

ca comedia del mundo que tiene el sabor del champagne».

Amant de l’art i exigent amb l’artista, va albirar la

idea que al principi era l’art, tot capgirant la creença que

la vida imita l’art per defensar exactament el contrari: «Per

paradoxal que sembli […] no és tan cert que la vida imita

l’art com que l’art imita la vida». L’art és independent:

imaginació, creació, ﬁcció pura, s’alimenta des de dintre i

s’expressa a si mateix. De tal manera que l’artista no ha de

- 10 -

sortir del món artístic per aprendre el seu oﬁci, sinó explorar

més i més les virtualitats de l’artiﬁci que produeix. És per

això que la mentida passa a ser un valor cabdal en la moral

que guia l’artista, perquè «mentir, dir coses boniques i falses,

aquest és el vertader objectiu de l’art». L’esplèndid assaig de

Wilde sobre La decadència de la mentida va ple de frases com

aquesta, totes de la màxima incorrecció política. Vegem-ne

unes quantes sortides d’un ingeni inexhaurible i admirable:

«En literatura ens agrada la distinció, l’encant, la bellesa i el

poder imaginatiu. El relat dels fets i gestes de les classes baixes

ens torba, ens fastigueja»; «Cap gran artista veu les coses tal

com són en realitat. Si les veiés així deixaria de ser un artista».

«Els únics personatges reals són els que no han existit mai; i si

un novel·lista és tan mediocre com per prendre els seus herois

directament de la vida, almenys, ha de dir que són creacions

seves i no lloar-los com si fossin còpies».

Des del joc de paraules del títol, The Importance of Being

Ernest, impossible de traduir-lo a qualsevol llengua sense

espatllar-lo, tota l’obra transcorre al voltant d’una impostura

feliç, ja que ﬁnalment deixa de ser-ho. Com passa en les mi-

llors «comèdies d’embolics», aquesta és summament hàbil en

enredar i desenredar, sempre amb la intenció que el públic no

deixi de somriure. L’impostor John s’adona al capdavall que

ha fet el contrari del que volia: «s’ha passat tota la vida dient

la veritat i només la veritat», sense saber-ho!

Trivialitzar el que és seriós i tractar el que és seriós amb

trivialitat és l’objectiu que Wilde manté en el punt de mira.

La importància de ser Frank és la representació perfecta

d’aquesta ﬁlosoﬁa que es ratiﬁca explícitament en el subtítol

(sorprenentment desaparegut de la traducció catalana): A

- 11 -

trivial Comedy for Serious People. Quines són les coses se-

rioses que cal trivialitzar? Els costums, la moral burgesa, les

convencions al voltant del matrimoni i les diferències de classe

tan arrelades en la societat anglesa vuitcentista, victoriana, on

cadascú sabia quin era el seu lloc al món, els rics menjaven

sandvitxos de cogombre i els pobres pastís de ronyons. La sàti-

ra independent i lliure de Wilde carrega contra les formalitats

d’una burgesia que detesta. Sabia que per formar part d’una

classe social no era suﬁcient tenir propietats; calia aprendre

a ﬁngir, comprometre’s i conformar-se amb la manera de ser

establerta. Jugar a ser John o Frank, bunburying, la paraula

inventada per Algernon per fer veure que és una altra persona,

l’atractiu de viure una doble vida, li serveixen per dir, lluny

de tota solemnitat i transcendència, que en el món de l’art

qui compta és el creador, que no hi ha culpa ni pecat, que la

frivolitat és la norma, que l’estil importa més que la sinceritat.

Manners before morals, li diu Lady Erlynne a Mr. Windermere:

sobretot no perdem les formes!

Wilde va experimentar en carn pròpia tota la crueltat de la

moral burgesa. S’ha dit que amb La importància de ser Frank

va riure per última vegada. Tres mesos després de l’estrena,

el 25 de maig de 1895, va ser declarat culpable per gross

indecency, segons la legislació de l’època. Va ser condemnat

a dos anys de presó i a treballs forçats, que va complir ínte-

grament. La condemna va marcar el ﬁ de la seva popularitat

artística. L’èxit d’aquesta darrera obra havia estat aclaparador.

Com va reconèixer Lord Alfred Douglas, el pare del qual va

promoure tota l’acusació contra Wilde, «La importància de

ser Frank va donar més diners i més glòria a Wilde que cap

altra de les seves obres».

- 12 -

Ha dit Italo Calvino que els clàssics són autors que es

rellegeixen, i que en cada lectura ens sorprenen amb quel-

com inesperat i inèdit. Wilde està considerat el promotor de

la comèdia moderna que acaba amb els melodrames vulgars

que omplien els teatres britànics. El que fa de Wilde un clàssic,

però, és que el seu teatre no ha perdut l’aroma de modernitat.

Els temps i les societats canvien, la hipocresia d’avui no és la

de la burgesia vuitcentista, ni tan sols sabem si encara som

burgesos. Però el cinisme i la singularitat que presenten els

personatges de Wilde serveixen igualment per trivialitzar i

ridiculitzar les convencions actuals.

En un article sobre els llibres que no s’han de llegir

mai, Wilde es refereix a tota l’obra de John Stuart Mill. Però

n’exceptua un: l’assaig sobre la llibertat. Efectivament, es

tracta del text ﬁlosòﬁc més clar, concís i brillant que s’ha escrit

mai sobre la llibertat individual. Cal saber distingir –aﬁrma

Mill– entre una llibertat autèntica i la llibertat, per dir-ho així,

submisa. L’home autènticament lliure és el que es governa

a si mateix, no el que es deixa governar per les modes, els

prejudicis, el que toca fer o està ben vist. Oscar Wilde no es va

apartar mai d’aquesta norma. I ho va pagar amb la llibertat.

Una més de les paradoxes del món lliure, com ho reconeix

en una altra de les seves frases memorables: «La societat no

perdona ni al somniador ni al geni».

En el fons, la lluita de Wilde contra els pressupòsits

victorians era un intent de rebutjar qualsevol actitud que es

fonamentés en l’odi i no en l’amor. La ﬁgura de Crist, com

la doctrina de Plató, va ser una de les seves referències més

preuades. Veia una connexió entre la veritable vida de Crist

i la de l’artista. Probablement, l’aﬁrmació de la individualitat

- 13 -

manifestada en forma de rebel·lia contra les convencions i

l’autoritat moral establerta. Rebel·lia que va saber reforçar

amb el dandisme i una sexualitat ambigua. Com ell mateix

manifestà en l’amarg De Profundis, escrit a la presó, la societat

mai li va perdonar ni les extravagàncies ni l’individualisme: «La

societat, tal com l’hem constituïda, no té lloc per a mi, no té

res per oferir-me».

- 15 -

ACTE PRIMER

Menjador de l’apartament d’Algernon. L’espai està

decorat i moblat amb molt bon gust. Se sent una

cançó amb piano. lAne està preparant una taula

amb canapès i coses per prendre el te.

Algernon: Has escoltat això que acabo de tocar?

lAne: No crec que escoltar sigui de bona educació.

Algernon: Doncs pitjor per a tu. No és que sigui gaire

acurat amb la tècnica —qualsevol pot ser acurat amb la

tècnica— però en canvi, m’hi deixo l’ànima. La tècnica,

jo la guardo per a la vida.

lAne: Sí, és clar.

Algernon: I parlant de la tècnica de la vida, has preparat

els canapès de cogombre per a Lady Bracknell?

lAne: Ho estic fent ara mateix.

Algernon: Per cert, Lane, he vist que, l’altre dia, quan

van venir a sopar el Mike Shoreman i el Frank Worthing,

es van buidar vuit ampolles de xampany?

- 16 -

lAne: Sí, sí, i tant; vuit i mitja.

Algernon: Tantes? I es pot saber per què, a les cases

dels homes solters, es buiden les ampolles de xampany

amb aquesta celeritat tan sorprenent? T’ho pregunto

per pura curiositat, eh?

lAne: Jo ho atribueixo a la qualitat de les ampolles. M’he

fixat que, a les cases dels homes casats, la qualitat de les

ampolles de xampany no sol ser un assumpte prioritari.

Algernon: Déu meu! Tan desmoralitzador és el matri-

moni?

lAne: Al contrari. Estic segur que deu ser un estat molt

agradable tot i que, fins ara, he tingut poca experiència

en el tema. Només he estat casat una vegada i va ser per

un malentès entre un servidor i una joveneta.

Algernon: No sé si m’interessa gaire la teva vida familiar,

Lane.

lAne: No, senyor. És que no és un tema gaire interessant.

Jo mateix, tampoc hi penso gaire sovint.

Algernon: Ja m’ho imagino, Lane, ja m’ho imagino. Està

tot perfecte, Lane, gràcies.

lAne: Gràcies, senyor.

lAne surt.

Algernon: No són gaire inspiradores, les idees del

Lane sobre el matrimoni. I si la classe obrera no ha de

- 17 -

servir-nos d’exemple pel que fa als principis i als valors,

de què ens serveix tenir una classe obrera? Realment,

com a classe, no tenen absolutament cap sentit de la

responsabilitat moral.

Entra

lAne.

lAne: Ha vingut el senyor Frank Worthing.

Entra

John. lAne surt.

Algernon: Ei, Frank! Com estàs? Però què hi has vingut

a buscar, tu, a Londres?

John: Plaer. Plaer i diversió. No hi ha res a buscar que

sigui més estimulant que això. I tu, Algy? Menjant com

sempre?

Algernon: S’ha de menjar sis cops al dia. Que no llegei-

xes les notícies, tu? I on has estat des de dijous passat,

si es pot saber?

John: Al camp.

Algernon: I què hi has anat a fer, al camp?

John: Quan ets a la ciutat t’entretens tu sol, però quan

ets al camp has d’entretenir els altres. És la cosa més

avorrida del món.

Algernon: I qui són aquests altres a qui has d’entretenir?

John: Oh, els veïns. Els meus veïns.

- 18 -

Algernon: Hi tens veïns simpàtics a la teva casa de

Devon?

John: Absolutament espantosos. No els dirigeixo la

paraula.

Algernon: Llavors, és clar, els deus tenir realment molt

entretinguts! (Menja un altre canapè.) La tens a prop

d’Exeter, la casa, al camp, oi que sí?

John: Als afores de Dartington, per ser més exactes. I

tot això què és? I aquests canapès? No et feia de gustos

tan selectes. Esperes algú?

Algernon: Sí, la meva tia Augusta i la Gwendolen.

John: Ah, perfecte.

Algernon: Sí, perfecte. Però ja ho saps, oi, que a la meva

tia no li farà cap gràcia trobar-te aquí?

John: Ah no? I per què no?

Algernon: Doncs perquè la manera com flirteges amb

la meva cosina Gwendolen és òbvia i molt penosa.

Gairebé tan penosa com la manera com la meva cosina

Gwendolen flirteja amb tu.

John: Estic bojament enamorat de la teva cosina. (Pausa.)

De fet, he vingut expressament per demanar-li que es

casi amb mi.

Algernon: Perdona? Em pensava que havies vingut per

divertir-te, no per fer negocis.

- 19 -

John: Per què ets tan poc romàntic?

Algernon: És que no li trobo res de romàntic a demanar

algú en matrimoni. És molt romàntic estar enamorat,

això sí. Però demanar a algú que es casi amb tu? No

veus que et poden dir que sí? Normalment, et diuen

que sí. I llavors, què? S’ha acabat la diversió. El més

excitant d’estar enamorat és la incertesa. Si un dia tinc

la intenció de casar-me, per favor, recorda’m això que

t’acabo de dir.

John: No caldrà, el divorci és una institució destinada a

la gent de poca memòria, com tu.

John agafa un canapè.

Algernon: I fes el favor de no tocar aquests canapès!

Són per a la tia Augusta.

John: Però si tu no has parat de menjar-ne!

Algernon: Perquè jo soc el seu nebot. Menja una mica

de pastís si vols. A la Gwendolen l’entusiasma aquest

pastís de mantega.

John, menja: És que és boníssim, és francament bo.

Algernon: Tampoc cal que te’l mengis tot, ara. Què et

penses? Que ja esteu casats o què?

John: Aviat ho estarem...

Algernon: Sí home... No t’ho creus ni tu.

John: Ah no? I per què no?

- 20 -

Algernon: En primer lloc perquè les dones no es casen

mai amb els homes amb qui flirtegen.

John: Això que dius no té cap sentit.

Algernon: Només has de veure la quantitat de solters

que hi ha per tot arreu. I en segon lloc, perquè la Gwen-

dolen és la meva cosina petita i no penso donar-te el

meu consentiment.

John: Ah no? I es pot saber per què?

Algernon: Qui és la Cecily?

John: Quina Cecily?

Algernon: La Cecily.

John: No conec cap Cecily.

Algernon: Ah, no?

Algernon li ensenya una petaca.

John: Ostres, és la petaca que havia perdut! Sort que

l’has trobada, ja no sabia on buscar-la.

Algernon: Te la vas deixar aquí dijous passat després

d’acabar-te totes les meves existències de xampany. Té.

(Se la mira, va per donar-l’hi.) Ah no, però no és teva.

Mira, no, no és teva, aquí hi ha una dedicatòria gravada

que diu...

John: Ei, va: torna-me-la. No s’han de llegir les dedica-

tòries, és de mala educació.

- 21 -

Algernon: Més de la meitat de la cultura moderna es

basa en coses que no s’haurien de llegir... Ho veus? No,

la dedicatòria és d’algú que es diu Cecily i si tu dius que

no en coneixes cap... doncs no és teva.

John: Que sí, que ara me’n recordo, és un regal que em

va fer la meva tia.

Algernon: La teva tia?

John: Sí, la meva tia Cecily, sí.

Pausa breu.

Algernon: Ja, però aquí hi diu: «De la teva petita Cecily,

amb tot l’amor».

John: I què? Han de ser sempre grans i antipàtiques,

com la teva, les ties? Torna-me-la, va.

Algernon: Sí, però la meva tia, a mi no em diu oncle.

«De la teva petita Cecily, amb tot l’amor per tu, oncle

John». Entenc perfectament que una tia pugui ser petita,

però que una tia, sigui quina sigui la seva mida, li digui

oncle al seu nebot, això ja em sembla una mica més

estrany. I a més, tu et dius Frank i no John.

John: No em dic Frank, em dic John. Va, porta....

Algernon: Com que et dius John? Però si tu sempre

t’has dit Frank. T’he presentat a tothom com a Frank.

Respons al nom de Frank. Fas cara de dir-te Frank. Ets

la persona amb més cara de Frank que he vist a la meva

- 22 -

vida. És completament absurd que ara em diguis que

no et dius Frank. Ho posa a les teves targetes. Mira, per

aquí en tinc una: «Senyor Frank Worthing, B 4, Albany

Street». Me la guardo a la butxaca com a prova que et

dius Frank per si tornes a intentar negar-m’ho a mi o a

la Gwendolen o a qui sigui.

John: D’acord. Em dic Frank aquí, a la ciutat, i em dic

John al camp, a Devon. Aquesta petaca me la van regalar

allà. Ho entens, ara?

Algernon: No, i val més que m’ho expliquis. Sempre

he sospitat que eres un Bumburista professional i ara ja

n’estic completament segur.

John: Un Bumburista? I què se suposa que vol dir ser

un Bumburista?

Algernon: Et revelaré el que vol dir ser un Bumburista

tan bon punt em revelis tu la raó per la qual ets Frank

a la ciutat i John quan ets al camp.

John: Molt bé, però primer dona’m la petaca.

Algernon: Aquí la tens. I ara, dona’m tu la teva expli-

cació. I que sigui ben incoherent, si pot ser.

John: Amic meu, no hi ha res d’incoherent en l’explicació

que et donaré. De fet, el que t’explicaré és perfectament

raonable. El senyor Thomas Cardew, que em va adoptar

quan jo era molt petit, em va fer tutor de la seva neta, la

senyoreta Cecily Cardew, que, malauradament, va que-

dar òrfena a l’edat de sis anys. La Cecily, que s’adreça a

- 23 -

mi com a «el seu oncle» per motius de respecte que tu

probablement no entendràs, viu a casa meva, al camp,

amb la seva admirable institutriu, Miss Prism.

Algernon: Ah. Així ella viu a Dartington?

John: No n’has de fer res, no t’hi penso convidar. I, a

més, no és exactament a Dartington, és als afores.

Algernon: M’ho imaginava. He Bumburiejat per Dar-

tington un parell de vegades. I ara, explica’m: per què

el canvi de nom?

John: Estimat Algy, no estic segur que siguis capaç d’en-

tendre els meus veritables motius. Em temo que no ets

prou seriós. Quan et fan tutor d’algú, has d’adoptar un

sentit de la moral molt elevat en tots els temes. És un

deure que tens. I com que un sentit de la moral massa

elevat no condueix necessàriament ni cap a la salut ni cap

a la felicitat, per poder venir de tant en tant a Londres,

em vaig inventar un germà més jove que es diu Frank,

que estudia aquí i que es fica en els embolics més espan-

tosos. Aquesta, estimat Algy, és la veritat pura i senzilla.

Algernon: La veritat poques vegades és pura i mai és

senzilla. Si ho fos, la vida seria molt avorrida i la literatura

moderna no existiria.

John: Potser valdria més.

Algernon: La crítica literària no és el teu fort, estimat amic.

Ni ho provis. Deixa aquesta feina per als qui no han anat

a la universitat. Se’n surten molt bé, escrivint als diaris.

- 24 -

Tu el que ets és un Bumburista acabat. No anava gens

errat quan deia que eres un Bumburista. De fet ets un

dels Bumburistes més evolucionats que he conegut mai.

John: Es pot saber de què dimonis estàs parlant?

Algernon: Tu t’has inventat un utilíssim germà més

jove que es diu Frank per poder venir a la ciutat tan

sovint com vulguis i jo m’he inventat un necessari i

permanentment malalt amic que es diu Bumbury, per

poder-me escapar al camp sempre que em vingui de

gust. El Bumbury és absolutament imprescindible. Si

no fos per ell, em seria totalment impossible acceptar

la teva invitació per sopar al Willi’s, aquesta nit, perquè

tinc un compromís amb la meva tia Augusta des de fa

més d’una setmana.

John: Jo no t’he convidat a sopar enlloc, aquesta nit.

Algernon: Ja ho sé. Ets tan deixat a l’hora de convidar. I

no hi ha res més molest que no rebre sovint invitacions

a sopar.

John: Sopa amb la teva tia si has quedat amb ella.

Algernon: No tinc la més mínima intenció de sopar amb

la meva tia, aquest vespre. Per començar, ja vaig sopar

amb ella dilluns i un cop per setmana és més que sufi-

cient per sopar amb la família i, en segon lloc, perquè

sé perfectament al costat de qui m’asseurà, aquesta nit.

Em posarà al costat de la Mary Farquhar que sempre

flirteja amb el seu propi marit, que sol seure a l’altra

punta de la taula. És bastant desagradable. I, a més, és

- 25 -

indecent... i aquest tipus de perversió va en augment

d’una manera bàrbara. La quantitat de dones, a Londres,

que flirtegen amb els seus propis marits és escandalosa.

És penós. És com rentar la roba neta en públic. I a més,

ara que s’ha confirmat que ets un autèntic Bumburista,

naturalment, tinc ganes de comentar la jugada amb tu.

Vull que comentem les normes del Bumburisme.

John: Jo no soc cap Bumburista! De fet, si la Gwendo-

len em diu que sí, vull matar el meu germà Frank. De

fet, crec que el mataré igualment: la Cecily comença a

interessar-se massa per ell i se m’està fent molt pesat. O

sigui que aniquilaré el Frank d’una vegada i et recomano

que facis el mateix amb el tal senyor... aquest amic teu

malalt que té aquest nom tan ridícul.

Algernon: No em penso desfer del Bumbury, per res

del món, i si un dia et cases, cosa que em sabria molt

greu per tu, estaràs encantat de ser amic del Bumbury.

Un home que es casa sense conèixer un Bumbury està

condemnat a l’avorriment més absolut.

John: T’asseguro que no. Si un dia em caso amb una

dona tan meravellosa com la Gwendolen —i t’asseguro

que és l’única noia que he vist a la meva vida amb qui

em casaria—, segurament no em farà cap falta conèixer

un Bumbury.

Algernon: Doncs li farà falta a la teva dona. Sembla

que no t’adones que en un matrimoni dos no es fan

companyia però tres, sí.

- 26 -

John: Aquesta, estimat amic, és la teoria que el drama

francès, tan corrupte, s’ha dedicat a propagar els últims

cinquanta anys.

Algernon: I que la feliç llar anglesa s’ha dedicat, en gran

part, a confirmar.

John: Per l’amor de Déu, no siguis cínic. És massa fàcil,

ser cínic.

Algernon: Estimat amic, no hi ha res fàcil, avui dia.

La competència és extraordinària. (Truquen al timbre.)

Aquesta és la meva tia Augusta. Només la família i els

creditors truquen a la porta d’una manera tan wagne-

riana. I ara, si m’enduc la tia Augusta deu minuts per

poder-te deixar a soles amb la Gwendolen, soparàs amb

mi, aquesta nit, al Willi’s?

John: Doncs suposo, sí, si et ve de gust.

Algernon: Suposes? Has de ser seriós amb això. No

suporto la gent que no es pren els àpats seriosament,

ho trobo d’una superficialitat molt irritant.

lAne: Lady Bracknell i la senyoreta Fairfax són aquí.

Algernon va a rebre-les. Entren lAdy BrAcknell i

gwendolen.

lAdy BrAcknell: Bon dia, Algernon, espero que t’estiguis

portant bé.

Algernon: Estic molt bé, sí, tia Augusta.

- 27 -

lAdy BrAcknell: No és el mateix. De fet, poques vegades,

una cosa i l’altra van juntes.

Algernon, a gwendolen: Estimada, estàs radiant!

gwendolen: Sempre estic radiant. Oi que sí, senyor

Worthing?

John: Avui està perfecta, senyoreta Fairfax.

gwendolen: Ui! Espero que no. No em quedaria marge

per millorar i m’he proposat millorar en unes quantes

coses. (gwendolen i John s’asseuen junts.)

lAdy BrAcknell: Perdona, Algernon, que arribi una mica

tard. He hagut de passar a veure Lady Harbury. No l’ha-

via vist des de la mort del seu marit. Feia temps que no

veia una dona tan exaltada, sembla vint anys més jove.

Algernon: D’això no en tinc cap dubte, tia Augusta.

lAdy BrAcknell: Per què no seus al meu costat, Gwen-

dolen?

gwendolen: Gràcies, mama, estic bé aquí.

Algernon, veient el plat buit: Mare meva. Lane! Per què

no hi ha canapès de cogombre? T’he demanat, especí-

ficament que fessis canapès de cogombre!

Algernon: Em sap greu, tia Augusta, avui no hi havia

cogombres ni pagant-los a preu d’or.

lAdy BrAcknell: No passa res, Algernon. De fet, he

menjat bunyols amb Lady Harbury, que ara sembla que

vulgui dedicar-se en cos i ànima als plaers de la vida.

- 28 -

Algernon: He sentit que els cabells, en comptes de

blancs, se li han tornat rossos.

lAdy BrAcknell: És cert, ara que ho dius, que li han can-

viat de color. No sé per què deu ser. Tinc una sorpresa

per a tu, Algernon. Aquesta nit soparàs al costat de Lady

Farquhar. És una dona encantadora, i tan atenta amb el

seu marit. És encantador veure’ls.

Algernon: Em sap greu, tia Augusta, però em sembla

que, al final, hauré de renunciar a sopar amb tu, aquesta

nit.

lAdy BrAcknell: Espero que no, Algernon. Això desor-

ganitzaria totalment la meva taula. El teu oncle hauria

de sopar a la seva habitació... Per sort ja hi està acos-

tumat, però.

Algernon: És una pena i t’he de dir que em sap real-

ment molt greu, però el cas és que acabo de rebre un

telegrama que diu que el meu pobre amic Bumbury

torna a estar molt malament de salut i em demana que

el vagi a veure.

lAdy BrAcknell: És molt pesat, aquest tal Bumbury. No

es pot perdre la salut amb tanta freqüència.

Algernon: Sí, pobre Bumbury, és un home molt desa-

fortunat.

lAdy BrAcknell: Doncs et diré una cosa, Algernon:

penso que ja va sent hora que el senyor Bumbury de-

cideixi entre curar-se o morir-se definitivament. No es

- 29 -

pot ser tan indecís! Aquest anar i venir amb el tema és

completament absurd. I a més, no aprovo de cap ma-

nera aquesta mania de tenir compassió pels malalts. Em

sembla mòrbid. La malaltia, del tipus que sigui, és una

cosa molt lletja d’encoratjar en els altres. La salut és el

primer deure de la vida. Fa anys que li dic això al teu on-

cle i sembla que no ho acaba d’entendre. T’estaré molt

agraïda si li demanes al senyor Bumbury, de part meva,

si tindria l’amabilitat de no posar-se malalt el dissabte

perquè et necessito per al concert. És l’última recepció

d’aquest any i necessito animar la conversa, sobretot

ara que és final de temporada i tothom ja ha dit tot el

que havia de dir. Que gairebé mai és gran cosa, tampoc.

Algernon: Parlaré amb el Bumbury, tia Augusta, si en-

cara està conscient, i em sembla que et puc prometre

que dissabte estarà bé. Evidentment, la tria de la música

és molt important. Si es toca bona música, la gent no

escolta, però si es toca mala música, llavors, la gent no

parla. Em sembla, però, que et puc proposar un reper-

tori molt adient per a l’ocasió. Si em vols acompanyar a

l’estudi, te l’ensenyaré.

lAdy BrAcknell: Gràcies, Algernon. Ets molt atent.

(S’aixeca i el segueix.) Estic segura que el programa serà

deliciós. Però has de saber que no permetré les can-

çons franceses. La gent sempre les troba inapropiades

o semblen sorpresos o se’n riuen, que encara és pitjor.

En canvi, l’alemany sona més respectable i, de fet, crec

que ho és. Gwendolen, acompanya’m.

- 30 -

gwendolen: Sí, sí, ara vinc.

lAdy BrAcknell i Algernon entren a l’estudi.

John, nerviós, no sap què dir: Quin bon dia que fa.

gwendolen: Eh?

John: No res, deia que fa...

gwendolen: Si us plau, no em parli del temps, senyor

Worthing. Quan algú em parla del temps sempre sento

que em volen dir una altra cosa i això em posa molt

nerviosa.

John: Jo li vull dir una altra cosa, sí.

gwendolen: Ja m’ho pensava. De fet, no m’equivoco

mai.

John: I m’agradaria aprofitar que la seva mare ha sortit

un moment...

gwendolen: I jo li recomano que ho faci de seguida. La

meva mare té una manera de tornar a entrar de cop

en una sala que m’ha posat en problemes més d’una

vegada.

John: Senyoreta Fairfax. Des que la vaig conèixer, l’ad-

miro més del que he admirat qualsevol altra noia... a

qui hagi admirat des... que la vaig conèixer.

gwendolen: Sí, ja me n’havia adonat. I m’hauria agradat

que, en algun moment, en públic, ho hagués demostrat

una mica més. Vostè sempre ha despertat en mi una

- 31 -

fascinació irresistible. Fins i tot abans de coneixe’l, vostè

no m’era gens indiferent. Vivim, com vostè sap, senyor

Worthing, en una època d’ideals. Això es publica cons-

tantment a les revistes més cares i es repeteix, cada dia,

en els sermons dels capellans. Jo m’ho he pres al peu de

la lletra i he decidit que el meu ideal serà enamorar-me

d’una persona que es digui Frank. Hi ha alguna cosa

en aquest nom que m’inspira absoluta confiança. En

el moment en què l’Algernon em va dir que tenia un

amic que es deia Frank vaig saber que estava destinada

a estimar-te.

John: I, realment, m’estimes, Gwendolen?

gwendolen: Apassionadament!

John: Amor, meu! No saps que feliç que em fas.

gwendolen: El meu, Frank!

John: Però no ho dius de veritat, que no m’estimaries si

no em digués Frank, oi?

gwendolen: Però et dius Frank.

John: Sí, em dic Frank. Però, suposant que em digués

d’una altra manera? Vols dir que, llavors, no m’estima-

ries?

gwendolen: Mmm. Això és, clarament, una especulació

metafísica i, com gairebé totes les especulacions metafí-

siques, té molt poc a veure amb els fets de la vida real,

tal com els coneixem.

- 32 -

John: Personalment, estimada, per parlar-te amb tota

sinceritat, a mi no m’entusiasma el nom de Frank... no

crec que sigui un nom que m’escaigui gaire.

gwendolen: T’escau a la perfecció. És un nom diví. Té

la seva pròpia música interior. Produeix unes vibracions

que em relaxen.

John: A veure, Gwendolen, francament, trobo que hi

ha noms molt més bonics. John, per exemple, és un

nom preciós.

gwendolen: John?... No té cap mena de musicalitat, el

nom de John. No emociona, John, no té cap mena de

vibració... He conegut molts Johns i tots, sense excep-

ció, són persones absolutament vulgars. Em fan molta

pena les dones casades amb homes que es diuen John.

Segurament mai tindran l’ocasió de sentir el plaer d’un

moment de solitud. L’únic nom que em fa sentir segura

és Frank.

John: Gwendolen, m’hauré de fer batejar, immediata-

ment —vull dir que ens haurem de casar immediata-

ment. No podem perdre temps.

gwendolen: Casar-nos, senyor Worthing?

John: Si et sembla, vaja... Saps que t’estimo i tu també

m’has fet creure, Gwendolen, que jo no t’era indiferent.

gwendolen: T’adoro, Frank. Però encara no m’ho has

demanat. No n’hem parlat en cap moment, de casar-nos.

Aquest tema encara no l’hem abordat.

- 33 -

John: D’acord, doncs... vols que t’ho demani ara?

gwendolen: Em sembla un bon moment, sí. I per evitar

qualsevol decepció possible, senyor Worthing, crec que

és just fer-te saber amb tota franquesa, abans que res,

que estic absolutament decidida a dir-te que sí.

John: Gwendolen!

gwendolen: Sí, senyor Worthing, què és això que em

volies dir?

John: Ja ho saps, el que et volia dir.

gwendolen: Sí, però no ho has dit.

John: Gwendolen, et vols casar amb mi? (S’agenolla.)

gwendolen: És clar que vull, amor meu. Has trigat molt

a dir-ho! Em sap greu dir-te que se’t nota la poca expe-

riència en demanar en matrimoni.

John: És normal, perquè és la primera vegada. No he

estimat mai cap altra noia al món. Només a tu.

gwendolen: Sí, però de vegades els homes proposen

matrimoni per practicar. El meu germà Gerald, per

exemple, ho fa molt sovint. M’ho han explicat les meves

amigues. Quins ulls blaus tan bonics que tens, Frank!

Són tan, tan blaus! Espero que sempre em miris així,

especialment quan hi hagi gent al davant.

Entra

lAdy BrAcknell.

- 34 -

lAdy BrAcknell: Senyor Worthing! Aixequi’s, per l’amor

de Déu!

gwendolen: Mama! (Ell es vol aixecar i ella no el deixa.)

T’he de demanar que te’n vagis. No hi estaràs a gust,

aquí. A més, el senyor Worthing encara no ha acabat.

lAdy BrAcknell: No ha acabat el què? Si ho puc pre-

guntar.

gwendolen: Estic promesa amb el senyor Worthing,

mama. (S’aixequen tots dos.)

lAdy BrAcknell: Perdona, però tu no estàs promesa

amb ningú. Quan estiguis promesa amb algú, jo o el

teu pare, si la salut li ho permet, t’ho farem saber. Un

compromís sempre és una sorpresa per a una dona

jove. Si és agradable o desagradable, això ja depèn del

cas... és una decisió massa important per deixar que la

prengui la persona interessada... I ara, tinc unes quan-

tes preguntes per fer-li, senyor Worthing. I mentre faig

aquesta enquesta, tu, Gwendolen, m’esperaràs al cotxe.

gwendolen: Mama!

lAdy BrAcknell: Al cotxe, Gwendolen! (gwendolen,

abans de marxar, fa un petó a John. lAdy BrAcknell

mira de reüll i fa veure que no ho veu, després es gira.)

Gwendolen, al cotxe!

gwendolen: Sí, mama. (Se’n va mirant John.)

lAdy BrAcknell, asseient-se: Pot seure, senyor Worthing

(Treu un bloc de la bossa.)

- 35 -

John: Gràcies, Lady Bracknell. M’estimo més quedar-me

dret.

lAdy BrAcknell: Em sap greu dir-li que vostè no és a la

llista de pretendents amb possibilitats, i li avanço que

tinc la mateixa llista que l’estimada duquessa de Bolton.

De fet, hi hem treballat juntes. De tota manera, estic

disposada a incloure-hi el seu nom si les seves respos-

tes són les que una mare responsable i afectuosa pot

esperar. Vostè fuma?

John: Doncs, sí. He d’admetre que fumo.

lAdy BrAcknell: M’alegro de sentir-ho. Un home sem-

pre ha de tenir alguna ocupació d’aquest tipus. Hi ha

massa mandrosos, a Londres, que no en tenen cap.

Quants anys té?

John: Vint-i-nou.

lAdy BrAcknell: Una bona edat per casar-se. Jo sempre

he estat de l’opinió que un home que es vol casar ha

de saber-ho tot o no ha de saber res de res. Vostè de

quin tipus és?

John, dubta: Soc dels que no saben res, Lady Bracknell.

lAdy BrAcknell: M’agrada sentir-ho. No aprovo, de cap

manera, els farsants que pretenen dissimular la seva ig-

norància natural. La ignorància és com una fruita exòtica;

si es toca gaire, la flor es panseix. Cal tenir molta cura

de la ignorància. Totes les teories de l’educació moderna

són absolutament absurdes. Afortunadament, en aquest

- 36 -

país, produeixen l’efecte contrari. Si funcionessin, posa-

rien seriosament en perill les classes altes i segurament

provocarien uns aldarulls molt molestos a Grosvenor

Square. Quins són els seus ingressos?

John: Entre set i vuit mil lliures l’any.

lAdy BrAcknell: En terres o en inversions?

John: En inversions, sobretot.

lAdy BrAcknell: Em sembla molt bé. Entre allò que

genera beneficis en vida i allò que els genera després

de mort, no hi ha color. La terra, en vida, ja no dona ni

profits ni beneficis. Però dona un grau de prestigi, això sí.

John: Tinc una casa al camp amb una mica de terra al

voltant. Uns mil cinc-cents acres, crec. Però els meus

ingressos no depenen d’això. De fet, ara que hi penso,

em sembla que els caçadors furtius són els únics que en

treuen alguna mena de partit.

lAdy BrAcknell: Una casa al camp? De quantes ha-

bitacions? Bé, d’això en podem parlar més endavant.

També té una casa a la ciutat, espero? Una noia d’una

naturalesa tan senzilla i delicada com la Gwendolen no

es pot resignar de cap manera a viure al mig del camp.

John: També tinc una casa a Belgrave Square.

lAdy BrAcknell: Quin número?

John: 149.

- 37 -

lAdy BrAcknell, fent que no amb el cap: La banda que

no està de moda. Quina llàstima. De tota manera, això

es pot arreglar.

John: Vol dir la banda o la moda?

lAdy BrAcknell: Totes dues coses, si fos necessari, em

sembla. Té conviccions polítiques?

John: Em sap greu però no. Soc bastant lliberal.

lAdy BrAcknell: Compta com a conservador, doncs.

Sopen amb nosaltres i venen a les nostres festes. I ara,

parlem de detalls de menys importància. Els seus pares,

viuen?

John: Els he perdut tots dos.

lAdy BrAcknell: Perdre’n un, senyor Worthing, pot ser

considerat una desgràcia, però perdre’ls tots dos és

una inadmissible falta de respecte. Qui era el seu pare?

Evidentment, sembla que era un home ric? Era el que

els diaris més radicals anomenarien un home de negocis

o va néixer en una família aristocràtica?

John: Em sap greu, però em temo que no ho sé. El fet,

Lady Bracknell, és que he dit que vaig perdre els meus

pares, però la veritat és que van ser els meus pares que

em van perdre a mi... No sé qui soc, de naixement. Em

van... a veure, em van trobar.

lAdy BrAcknell: Que el van trobar?

- 38 -

John: El senyor Thomas Cardew, en pau descansi, un

home compassiu com n’hi ha pocs, em va trobar i em

va posar el nom de Worthing perquè resulta que duia a

la butxaca un bitllet de tren de primera classe per anar

cap a Worthing, aquell dia. Worthing és a Sussex. És un

hotel al costat del mar.

lAdy BrAcknell: O sigui que el cavaller compassiu que

duia un bitllet per viatjar en primera classe fins a l’hotel

del costat del mar és qui el va trobar?

John: En una maleta.

lAdy BrAcknell: En una maleta?

John, seriós: Sí, Lady Bracknell. Em va trobar en una

maleta —una de petitona. Una maleta de pell negra,

amb unes nanses —una maleta normal, vaja.

lAdy BrAcknell: En quina localitat el tal senyor James

o Thomas Cardew va trobar aquesta maleta normal?

John: Al guarda-roba dels urinaris de l’estació Victòria.

Li van donar aquesta en comptes de la seva.

lAdy BrAcknell: Al guarda-roba dels urinaris de l’estació

Victòria?

John: Sí. Línia de Brighton.

lAdy BrAcknell: La línia no té cap importància. Senyor

Worthing, li confesso que em sento una mica desconcer-

tada per tot això que m’acaba d’explicar. Haver nascut,

o haver aparegut en una maleta, tingui nanses o no, em

- 39 -

sembla una provocació a la decència de la vida familiar

que em recorda els pitjors excessos de la Revolució Fran-

cesa. I estic segura que sap de què parlo, oi? I el lloc tan

particular on aquesta maleta va ser trobada, els urinaris

d’una estació de tren, pot haver estat escollit per ocultar

alguna indecència als ulls de la societat —probablement,

deuria ser això—, en canvi, però, és veritat que aquest

comportament assegura un cert estatus social del seu

propietari.

John: Puc preguntar-li què m’aconsella, doncs? M’atre-

veixo a dir que faria qualsevol cosa al món per assegurar

la felicitat de la Gwendolen.

lAdy BrAcknell: Li recomano molt seriosament, senyor

Worthing, que es busqui una família. Ha de fer un es-

forç per presentar, almenys, un parent, sigui quin sigui

el gènere, abans que s’acabi la temporada.

John: Doncs no sé com ho faré, això. De moment, el que

puc fer és presentar la maleta. La tinc al meu vestidor, a

casa. Espero que això la pugui satisfer, Lady Bracknell.

lAdy BrAcknell: A mi? Això no té res a veure amb la

meva satisfacció. No s’imaginarà que ni a mi ni al senyor

Bracknell ens podria arribar a passar pel cap permetre

que la nostra única filla —una nena criada amb totes

les atencions del món— s’emparentés amb una maleta

amb nanses, trobada en uns urinaris? Passi-ho bé, senyor

Worthing! (Surt amb una gran indignació.)

- 40 -

John: Passi-ho bé! (Algernon està tocant la marxa nup-

cial. John, molt enfadat, s’acosta a la porta.) Pots parar

de tocar aquesta melodia espantosa, Algy? Mira que

ets burro.

La música es para i entra

Algernon, content.

Algernon: Què? La cosa no ha anat com t’esperaves,

eh, company? No em diguis que t’ha dit que no? És una

mania que té. A tothom li diu que no. Em sembla que

és una cosa de naixement.

John: No! La Gwendolen és meravellosa. Pel que fa a

ella, ja estem promesos. La seva mare és absolutament

insofrible, no havia conegut mai una Gorgona com

aquesta... en realitat no sé com és una Gorgona, però

estic totalment segur que Lady Bracknell n’és una. En

tot cas és un monstre, sense mitologia ni res, cosa que

encara la fa més terrorífica... Et demano perdó, Algy,

suposo que no hauria de parlar de la teva tia en aquests

termes davant teu.

Algernon: Estimat amic, m’encanta sentir parlar ma-

lament dels meus parents. És l’única cosa que m’ajuda

a suportar-los. Els parents no són més que un grup de

gent molt tediosa que no té la més remota idea de com

viure, ni la més mínima intuïció de quan morir.

John: No té cap sentit, això que dius!

Algernon: Té tot el sentit del món!

- 41 -

John: És igual. No tinc cap ganes de posar-me a discutir

amb tu. Sempre vols estar discutint les coses, tu.

Algernon: Perquè és per això que estan fetes, les coses,

per discutir-les.

John: Si pensés com tu, ja faria anys que m’hauria fo-

tut un tret al cap... (Pausa.) Tu creus que hi ha alguna

possibilitat que la Gwendolen, amb el temps, es torni

com la seva mare?

Algernon: Totes les dones s’acaben assemblant a les

seves mares. Aquesta és la seva tragèdia. I els homes

mai. Aquesta és la d’ells.

John: Ets molt llest.

Algernon: Segurament. Però el que et dic és tan cert

com qualsevol observació ho hauria de ser en un entorn

civilitzat.

John: N’estic fart, dels llestos. Em posen malalt. Vagis on

vagis, sempre t’acabes trobant gent llesta. Això s’està

convertint en un problema greu per a la societat. Tant

de bo hi hagués més burros corrent pel món.

Algernon: Ja n’hi ha, ja.

John: M’agradaria moltíssim coneixe’ls. De què deuen

parlar?

Algernon: Parlen dels llestos.

John: Que burros!

- 42 -

Algernon: Sigui com sigui, ja li has dit la veritat, a la

Gwendolen, d’això de dir-te Frank a la ciutat i John al

camp?

John, paternalista: Amic meu, la veritat no és mai el

tipus de cosa que se li ha de dir a una noia bonica, dol-

ça i refinada. Quines idees més absurdes tens de com

comportar-se davant d’una dona!

Algernon: L’única manera de comportar-se davant d’una

dona és fer-li l’amor perquè és bonica. O fer-l’hi perquè

no ho és. Això va a gustos.

John: És absurd, el que dius.

Algernon: I què passarà amb el teu germà? L’indomable

Frank?

John: Abans que s’acabi la setmana, me l’hauré tret de

sobre. Diré que s’ha mort a París d’una apoplexia. Molta

gent es mor de cop, d’apoplexia, oi que sí?

Algernon: Sí, però és hereditària, estimat amic. És una

cosa que es repeteix en les famílies. Faries millor de dir

que s’ha mort d’una pulmonia aguda.

John: Estàs segur que la pulmonia aguda no és here-

ditària?

Algernon: És clar que no!

John: Molt bé, doncs. El meu pobre germà Frank es

morirà de cop, a París, d’una pulmonia aguda. Així me’l

trec de sobre d’una vegada.

- 43 -

Algernon: Però no m’havies dit que... la senyoreta

Cardew començava a interessar-se massa pel teu pobre

germà Frank? No li sabrà greu, la seva pèrdua?

John: No passa res. M’alegro de dir-te que la Cecily no és

cap bleda romàntica. Menja com una lleona, fa passeja-

des llarguíssimes i no para cap atenció a les seves lliçons.

Algernon: M’agradaria molt conèixer-la.

John: Aniré amb molt de compte que això no passi mai.

És excessivament bonica i només té divuit anys.

Algernon: I ja li has dit a la Gwendolen que tens una

fillola excessivament bonica que només té divuit anys?

John: Són coses que no cal anar predicant. Estic con-

vençut que la Cecily i la Gwendolen es faran molt bones

amigues. M’hi jugo el que vulguis que, mitja hora des-

prés de coneixe’s, ja es tractaran de germanes.

Algernon: Les dones només fan això després d’haver-se

tractat, l’una a l’altra, de moltes altres coses. I ara, amic

meu, si volem una bona taula per sopar al Willy’s, serà

millor que anem a canviar-nos. Saps que són gairebé

les set?

John, enfadós: Sempre són gairebé les set.

Algernon: Tinc gana.

John: No recordo haver-te conegut sense gana...

- 44 -

Algernon: I què farem després de sopar? Anirem al

teatre?

John: Ui, no! No m’agrada gens haver d’escoltar.

Algernon: Doncs, anem al Club?

John: No! No suporto haver de parlar.

Algernon: Doncs, potser podríem fer una volta per

l’Empire cap a les deu?

John: Ai, no! No suporto haver d’anar mirant coses. Ho

trobo absurd.

Algernon: I així, què fem, doncs?

John: Res!

Algernon: Quina feinada, no fer res. De tota manera,

no m’importa la feinada quan es fa sense cap objectiu

concret.

Entra

lAne.

Ane: Ha tornat la senyoreta Fairfax.

Entra

gwendolen i surt lAne.

lgernon: Gwendolen, què hi fas aquí?

gwendolen: Algy, series tan amable de sortir un mo-

ment? Li he de dir una cosa molt important al senyor

Worthing.

- 45 -

Algernon: Francament, Gwendolen, em sembla que

això no ho puc permetre de cap manera.

gwendolen: Algy, la teva immoralitat sempre acaba sent

massa estricta. Trobo que no ets prou vell per a tanta

rigidesa. (

Algernon es retira.)

John: Estimada meva!

gwendolen: Frank, em sembla que no ens casarem.

Per la cara que feia la meva mare, em fa por que no

ens podrem casar mai. Els pares d’avui ja no tenen en

compte el que diuen els seus fills. El respecte pels joves

ja no està de moda. Jo, qualsevol influència que pogués

tenir sobre la meva mare, la vaig perdre als tres anys.

Però encara que ella eviti que ens tornem marit i muller,

encara que em casi amb algú altre, o que em casi moltes

vegades, vull que sàpigues que res del que faci canviarà

la meva devoció eterna per tu.

John: Estimada Gwendolen!

gwendolen: La història romàntica dels teus orígens, que la

mama m’ha explicat amb comentaris desagradables, m’ha

tocat la fibra d’una manera indescriptible. El teu nom em

fascina irresistiblement. La simplicitat del teu caràcter et fa

exquisidament incomprensible als meus ulls. Tinc la teva

adreça, aquí a la ciutat. Quina és la teva adreça al camp?

John: The Manor House, Woulton, Heartforshire.

- 46 -

Algernon que espia la conversa, somriu i s’apunta

l’adreça en un paper. I agafa la guia de trens.

gwendolen: Hi ha un bon servei de correus, espero?

Haurem de tenir una reacció impulsiva i desesperada

que, evidentment, requerirà que ens la pensem molt

bé. T’escriuré cada dia.

John: Amor meu!

gwendolen: Quant de temps t’estaràs a la ciutat?

John: Fins dilluns.

gwendolen: Perfecte! Algy, ja pots venir.

Algernon: Gràcies. De fet, ja soc aquí.

gwendolen: Podries haver trucat a la porta.

John: Deixa’m que t’acompanyi al cotxe, estimada!

gwendolen: Evidentment.

John, a lAne: Acompanyo la senyoreta Fairfax al cotxe.

lAne: Molt bé, senyor. (John i gwendolen surten.)

lAne entrega algunes cartes a Algernon: se sobre-

entén que són factures, quan

Algernon, després de

mirar-les, les estripa i les llença.

Algernon: Porta’m un got de xerès, Lane.

lAne: Sí, senyor.

Algernon: Demà, Lane, me’n vaig a Bumburitzar.

- 47 -

lAne: Sí, senyor.

Algernon: Segurament no tornaré fins dilluns. Em pots

preparar la roba de vestir, l’esmòquing i tots els com-

plements...

lAne, portant el xerès: Sí, senyor.

Algernon: Espero que demà sigui un gran dia, Lane.

lAne: Mai ho són, senyor.

Algernon: Lane, ets un perfecte pessimista.

lAne: Faig el que puc per satisfer-lo, senyor.

Entra

John, surt lAne.

John: És una noia tan sensata. És una intel·lectual. És

l’única noia que m’ha importat a la vida. (Algernon riu de

manera exagerada.) I ara què és el que et fa tanta gràcia?

Algernon: Res. Estava pensant en el pobre Bumbury, i

ja està.

John: Si no vas amb compte, el teu amic Bumbury t’aca-

barà ficant en algun problema seriós.

Algernon: M’encanten els problemes. Són l’única cosa

que mai és seriosa.

John: No té cap sentit, això que dius, Algy. Parles per

parlar.

Algernon: Tothom, en aquest món, parla sempre per

parlar.

- 48 -

John se’l mira indignat i surt, Algernon encén una

cigarreta, llegeix el que ha apuntat al paper i somriu.

Fi de l’Acte primer

- 49 -

ACTE SEGON

Jardí a Manor House. Una escala de pedra grisa

que porta a la casa. El jardí és antic. Ple de roses.

És juliol. Cadires de vímet i una taula plena de

llibres sota un arbre frondós.

miss prism asseguda

cecily, al darrere, regant les plantes. cecily assaja

la cançó que abans tocava Algernon, amb el reve-

rend chAsuBle.

Miss PrisM: Cecily, Cecily! Va, vine aquí i seu. Va! La

classe de música fa estona que s’hauria d’haver aca-

bat. Ara toca gramàtica alemanya. Començarem per

la pàgina quinze. Repetirem la lliçó d’ahir. Vine, va.

Vols fer el favor!

cecily: És que no m’agrada l’alemany. No és una llen-

gua que afavoreixi. Estic molt més lletja després de les

lliçons d’alemany. Der Deutsche macht mich hässlich.

Miss PrisM: Estimada, ja saps com n’és, d’exigent, el teu

tutor, amb tot el que té a veure amb la teva educació.

I va insistir molt en l’alemany, ahir, abans de marxar a

- 50 -

la ciutat. Sempre insisteix molt en l’alemany quan marxa

a la ciutat.

cecily: El meu estimat oncle John és massa seriós. De

vegades, s’hi posa tant que sembla que no es trobi bé.

Miss PrisM: Petita, el teu tutor té una salut de ferro i la

seriositat del seu comportament és encomiable tenint

en compte la seva joventut. No conec ningú d’aquesta

edat que tingui un sentit tan elevat de la responsabilitat

i del deure.

cecily: Segurament és per això que fa aquella cara

d’avorrit quan estem tots tres junts.

Miss PrisM: Cecily! Em deixes parada. El senyor Worthing

té moltes coses al cap, no té temps per a converses trivials

i per a diversions absurdes. Pensa en l’angoixa constant

que li deu fer passar aquest germà seu tan desafortunat.

cecily: M’agradaria que l’oncle John deixés venir alguna

vegada el seu germà desafortunat. Podríem ser una bona

influència per a ell, Miss Prism. Estic segura que vostè ho

seria. Vostè sap alemany i geologia i coses d’aquestes

que poden influenciar molt bé un home.

Miss PrisM: Jo no crec que hi hagi res a fer. Sembla que

el germà del senyor Worthing té un caràcter irremeia-

blement dèbil i viciós i a més, no sé si m’agradaria, a mi,

perdre el temps amb una persona així. Em posa nerviosa

aquesta mania que té la gent de voler tornar bones les

- 51 -

persones dolentes. Cadascú té el que es mereix, tu! I

ara què escrius, Cecily?

cecily: Apunto al meu diari les coses que em passen.

Miss PrisM: De veritat que no entenc aquestes ganes de

perdre el temps amb ximpleries.

cecily: Perquè vull recordar les coses que em passen a la

vida. Perquè, si no les escric, em fa por no recordar-les.

Miss PrisM: La memòria, estimada Cecily, és l’únic diari

que no t’abandona mai.

cecily: Sí, però sempre et fa recordar coses que no han

passat. S’ho inventa tot. És com un novel·lista desespe-

rat, la memòria.

Miss PrisM: Ves amb compte amb el que dius dels novel-

listes, Cecily. Jo mateixa vaig escriure una novel·la, quan

era jove.

cecily: De veritat? I de què anava? Espero que no tingués

un final feliç. No suporto les novel·les que tenen un final

feliç. Em deprimeixen molt.

Miss PrisM: Els bons acabaven bé i els dolents, mala-

ment. La ficció és exactament això.

cecily: Suposo que sí. Jo ho trobo molt injust... I la seva

novel·la, la van publicar?

Miss PrisM: No, Cecily, no. Per desgràcia, el manuscrit

es va perdre. Es va extraviar... Però va, petita, posa’t a

treballar d’una vegada que si no, no faràs res.

- 52 -

cecily, somriu: Em sembla que arriba el reverend Cha-

suble.

Miss PrisM, s’aixeca i s’avança: Reverend Chasuble! Un

plaer tenir-lo aquí!

Entra el

reverend.

chAsuBle: Com estem, aquest matí, Miss Prism? Espero

que bé.

cecily: Justament Miss Prism tenia mal de cap, fa un

moment. Crec que li aniria molt bé fer una volteta pel

parc amb vostè, reverend Chasuble.

Miss PrisM: Cecily, en cap moment he dit que tingués

mal de cap...

cecily: No, estimada Miss Prism, ja ho sé, però he sentit,

instintivament, que tenia mal de cap. Justament estava

pensant en això, ara, en comptes de pensar en la lliçó

d’alemany.

chAsuBle: Espero no haver-te distret de la teva lliçó?

cecily: Per sort, sí, que m’ha distret.

chAsuBle: Doncs no ho entenc. Si jo tingués la sort de

ser alumne de Miss Prism, seria incapaç de distreure’m.

Me li penjaria als llavis.

cecily: Que li menjaria els llavis?

chAsuBle: Penjaria, penjaria. Del verb penjar. (miss

rism es ruboritza.) Metafòricament, vull dir, és clar. És

- 53 -

una metàfora del món de l’apicultura. Ehem. El senyor

Worthing, suposo que encara no ha tornat?

Miss PrisM: No l’esperem fins dilluns a la tarda.

chAsuBle: Ah, sí. Ja recordo que li agrada passar els

diumenges a Londres. No és un d’aquells homes que

només pensen en divertir-se com sembla que fa el seu

desafortunat germà. Però no vull destorbar més Egèria

i la seva pupil·la.

Miss PrisM: Egèria? Jo em dic Letícia...

chAsuBle: Era una al·lusió als clàssics, manllevada als

autors pagans. Sens dubte, les veuré totes dues aquesta

tarda, a la parròquia, oi?

Miss PrisM: Em sembla, estimat reverend, que faré una

volteta amb vostè. És cert que tinc una mica de mal de

cap i una passejada em pot anar molt bé.

chAsuBle: Serà un plaer, Miss Prism, un plaer absolut.

Podem caminar fins a les escoles i després tornar.

Miss PrisM: Em sembla meravellós. Cecily, mentrestant,

pots llegir el teu llibre d’economia política. El capítol

de la caiguda de la rúpia te’l pots saltar, però. És molt

sensacionalista. Fins i tot les crisis econòmiques tenen

un costat melodramàtic. (Marxa amb el reverend.)

cecily: Quin avorriment l’economia política, quin avor-

riment la geografia i quina mandra l’alemany!

Entra

merrimAn amb una targeta de visita.

- 54 -

MerriMAn: El senyor Frank Worthing acaba d’arribar de

l’estació. Ve amb les seves maletes.

cecily, agafa la targeta i llegeix: «Sr. Frank Worthing,

B4 Albany Street»... És el germà de l’oncle John! Li has

dit que el senyor Worthing és a la ciutat?

MerriMAn: Sí, senyoreta, i ha semblat molt decebut. Li

he dit que vostè i Miss Prism eren aquí al jardí i m’ha dit

que es moria de ganes de parlar amb vostè un moment

a soles.

cecily: Fes-lo passar de seguida! I ja li pots anar prepa-

rant l’habitació de convidats.

MerriMAn: Sí, senyoreta. (Se’n va.)

cecily: Mai he vist cara a cara una persona realment

perversa. Estic una mica espantada. Em fa por que sembli

una persona normal.

Entra

Algernon.

Doncs, sí. Sembla normal.

Algernon, es treu el barret: Tu deus ser la meva petita

cosineta Cecily, oi?

cecily: I tu estàs una mica confós. Has dit petita? Em

sembla que soc bastant alta, per l’edat que tinc. Però

soc una mena de cosina, sí. I tu, pel que diu aquí, ets

el germà del meu oncle John, el meu cosinet Frank. El

pervers del meu cosí Frank.

- 55 -

Algernon: Però jo no soc pervers, cosineta. No m’agrada

que pensis que soc pervers.

cecily: Si no ho ets, això vol dir que ens has estat enga-

nyant d’una manera inexcusable. Espero que no estiguis

duent una doble vida fent veure que ets pervers i de-

pravat i sent, en realitat, una bona persona. Això seria

molt hipòcrita, per part teva.

Algernon: Dona! Evidentment es pot dir de mi que he

estat imprudent, moltes vegades...

cecily: Me n’alegro de sentir-ho...

Algernon: De fet, ja que en parlem, potser sí que he

estat realment depravat, en algun moment.

cecily: No crec que n’hagis d’estar orgullós, però estic

segura que deu haver estat molt plaent, per a tu.

Algernon: És molt més plaent, ser, ara, aquí, amb tu.

cecily: No entenc com és que has vingut, si l’oncle John

no arribarà fins dilluns a la tarda.

Algernon: Sí, això em sap realment molt greu, perquè he

d’agafar un tren dilluns al matí. Tinc una cita de negocis

molt important que tinc moltes ganes de... perdre’m.

cecily: I no te la pots perdre enlloc més que no sigui a

Londres?

Algernon: No: la cita és a Londres.

- 56 -

cecily: Sí, ja entenc, és clar, que és molt important tren-

car els compromisos de negocis si es vol conservar un

mínim d’amor a la bellesa de la vida, però continuo pen-

sant que faries molt ben fet si t’esperes que arribi l’oncle

John. Sé que vol parlar amb tu de la teva emigració.

Algernon: De la meva què?

cecily: La teva emigració. Crec que ja s’està encarregant

del teu visat.

Algernon: No penso deixar que el John s’encarregui del

meu visat. Té un gust espantós per les corbates.

cecily: Em sembla que, allà on vas, no necessitaràs cor-

bata. L’oncle John et vol enviar a Austràlia.

Algernon: A Austràlia? Abans mort.

cecily: Doncs l’altre dia, quan sopàvem, va dir que aviat

hauries de triar entre aquest món, l’altre món i Austràlia.

Algernon: Vaja! El que m’han explicat, tant de l’altre

món com d’Austràlia, no és gaire encoratjador. Aquest

món m’està molt bé, cosina Cecily.

cecily: Vols dir que ets prou bo per quedar-te en aquest

món.

Algernon: Em sap greu. Segurament no. Per això

m’agradaria que em reformessis. En podries fer la teva

missió. Si et sembla bé, és clar, estimada cosineta.

cecily: Ho sento, però aquesta tarda no tinc temps.

- 57 -

Algernon: Vols dir que, aquesta tarda, m’hauré de

reformar tot sol?

cecily: Sembla un pla excessivament ambiciós, però ho

pots intentar.

Algernon: Ho intentaré. De fet, ja em sento una mica

millor.

cecily: Doncs fas cara d’estar pitjor.

Algernon: Això és perquè tinc gana.

cecily: Oh! Que ximple! Hauria d’haver recordat que,

quan un està a punt de començar una nova vida, cal

que s’alimenti equilibradament d’una manera regular.

Vols que t’acompanyi a menjar alguna cosa?

Algernon: Gràcies. Em pots posar una flor al trau,

abans? No se m’obre la gana si no duc una flor al trau...

cecily: Una Mariscal Niel?

Algernon: M’estimaria més una rosa rosa.

cecily: I per què?

Algernon: Perquè tu ets com una rosa rosa, cosineta

Cecily.

cecily: Em sembla que no m’hauries de parlar d’aquesta

manera. Miss Prism deu estar a punt de tornar i això no

ho toleraria.

- 58 -

Algernon: Perquè Miss Prism deu ser una vella amar-

gada. (Li posa la rosa al trau.) Saps que ets la dona més

bonica que he vist mai?

cecily: Miss Prism diu que la bellesa és una trampa.

Algernon: És una trampa en la que qualsevol home

sensat voldria caure.

Entren a la casa, tornen

miss prism i el reverend.

Miss PrisM: Vostè està molt sol, estimat reverend Cha-

suble. S’hauria de casar. Puc entendre els misantrops

però no els donantrops. De cap manera.

chAsuBle: Cregui’m, estimada, que no mereixo aquest

neologisme. Recordi que l’Església primitiva ja s’oposava

al matrimoni.

Miss PrisM: Aquesta, evidentment, és la raó per la qual

l’Església primitiva ha deixat d’existir, i vostè sembla

no adonar-se, reverend, que un home que persisteix

en quedar-se solter es converteix en una temptació

pública permanent. Els homes haurien d’anar més amb

compte; la persistència en el celibat acaba desviant els

bucs més febles.

chAsuBle: Vol dir que un home casat deixa de ser atractiu?

Miss PrisM: Un home casat només és atractiu per a la

seva dona.

chAsuBle: I he sentit a dir que, sovint, ni per a ella.

- 59 -

Miss PrisM: Això depèn de les habilitats intel·lectuals

de la dona. La maduresa és important, en aquest cas.

Una dona madura és madura, en canvi, una dona jove

doncs, seria més verda. Parlo des del punt de vista de

l’horticultura. La metàfora s’inspira en la fruita. M’entén,

oi? On és la Cecily?

chAsuBle: Potser ens ha seguit fins a les escoles.

Entra

John, vestit de dol i amb posat compungit.

Miss PrisM: Senyor Worthing!

chAsuBle: Senyor Worthing!

Miss PrisM: Quina sorpresa! No l’esperàvem fins dilluns

a la tarda.

John, dona la mà a miss prism amb aire tràgic: He tornat

més d’hora del que estava previst. Reverend Chasuble,

espero que estigui bé...

chAsuBle: Benvolgut senyor Worthing, espero que

aquest posat trist no ens porti alguna notícia terrible.

John: El meu germà.

Miss PrisM: Alguna altra extravagància? Algun altre

deute vergonyós?

chAsuBle: Algun nou detall de la seva vida luxuriosa?

John: És mort!

chAsuBle: El seu germà Frank és mort?

- 60 -

John: Totalment mort.

Miss PrisM: Doncs li està bé. A veure si així aprèn la lliçó.

chAsuBle: Senyor Worthing, l’acompanyo en el senti-

ment. Sempre li quedarà el consol d’haver estat el més

generós i compassiu dels germans.

John: Pobre Frank! Tenia molts defectes, però la pèrdua

és molt trista.

chAsuBle: Molt trista, sí. Vostè era al seu costat, quan

va morir?

John: No. Va morir a l’estranger. A París, de fet. Vaig

rebre un telegrama, ahir a la nit, del director del Grand

Hotel.

chAsuBle: I explicava les causes de la seva mort?

John: Una pulmonia aguda, pel que sembla.

Miss PrisM: Qui la fa, la paga.

chAsuBle: Caritat, estimada Miss Prism, caritat! Tots

tenim les nostres febleses. Jo mateix, per exemple, de

vegades pateixo unes estranyes febres que em costen

molt de fer baixar. L’enterrament serà aquí?

John: Sembla que havia deixat dit que volia ser enterrat

a París.

chAsuBle: A París! (Fa que no amb el cap.) Em temo que

això demostra que estava seriosament desequilibrat.

Sens dubte, deu voler que faci alguna al·lusió a aquesta

- 61 -

tràgica aflicció domèstica el proper diumenge. (John li

estreny la mà.) El meu sermó sobre el mannà al desert es

pot adaptar a qualsevol circumstància, alegre o —com en

aquest cas— trista. L’he predicat en tot tipus de celebra-

cions: bateigs, confirmacions, dies d’acció de gràcies i en

festes majors. L’última vegada va ser a la catedral, com a

sermó de caritat en pro de la Societat per la Prevenció del

Descontentament en les Classes Altes i el bisbe va quedar

impressionat amb algunes analogies que vaig exposar.

John: Ah, ara que hi penso... vostè ha parlat de batejos,

oi, reverend Chasuble? Suposo que vostè deu saber

batejar, oi? Vull dir... evidentment, vostè deu batejar

molt sovint, oi?

Miss PrisM: Doncs, sí. Malauradament és una de les

feines que el reverend ha de fer contínuament a la

parròquia. Jo ja miro de mentalitzar les classes baixes

perquè moderin l’instint de procreació però no em fan

cas. No en tenen ni idea, d’economia.

chAsuBle: Però vostè està interessat en batejar algun

infant en particular? El seu germà era solter, oi?

John: Sí, sí.

Miss PrisM: La gent que viu entregada al plaer, normal-

ment ho és.

John: No estic pensant en cap nen. No, reverend. I això

que m’agraden molt, eh? Però no. El fet és que... em

- 62 -

voldria batejar jo mateix. Aquesta tarda, si no té res més

a fer.

chAsuBle: Però vostè, senyor Worthing, sens dubte ja

deu estar batejat.

John: Potser sí, però el cas és que no ho recordo.

chAsuBle: Vol dir que no n’està segur?

John: No. El cas és que no. Però no sé si vostè hi tindrà

cap inconvenient. Potser li sembla que soc massa gran

per ser batejat.

chAsuBle: De cap manera. L’aspersió i fins i tot la immer-

sió són pràctiques perfectament canòniques.

John: La immersió?

chAsuBle: Potser l’aspersió és el més recomanable si

vostè és aprensiu als banys. I amb aquest temps, no se

sap mai, oi? A quina hora li aniria bé oficiar la cerimònia?

John: Oh, doncs, a mi, m’aniria bé cap a les cinc, si li

sembla.

chAsuBle: Em sembla perfecte. De fet, tinc dues cerimò-

nies similars a aquella hora. Dos bessons que han nascut

en una finca prop d’aquí. Pobre Jenkins, amb el fart de

treballar que es fa.

John: No em fa gaire gràcia ser batejat amb dos nens.

Seria molt infantil. A dos quarts de sis, potser?

- 63 -

chAsuBle: Meravellós! Meravellós! (Mira el rellotge.) I

ara, senyor Worthing, no m’allargaré en aquesta casa

tenint en compte que estan de dol. Li recomano que no

es deixi vèncer pel dolor i que pensi que, de vegades,

les proves més amargues són benediccions disfressades.

Miss PrisM: A mi em sembla que aquesta és una bene-

dicció sense disfressar.

Entra

cecily.

cecily: Oncle John! Que contenta que estic de veure’t!

Però quina roba tan horrible que portes? Ves de seguida

a canviar-te.

Miss PrisM: Cecily!

chAsuBle: Ai, filla. Pobra filleta! (cecily s’acosta a John,

que li fa un petó molt afectat.)

cecily: Però què et passa, oncle John? Quina mala cara

que fas, sembla que tinguis mal de queixal i jo tinc una

sorpresa per a tu! A veure si saps qui tenim al menjador?

El teu germà!

John: Qui?

cecily: El teu germà Frank. Ha arribat fa mitja hora.

John: Però quina estupidesa, si jo no tinc cap germà.

cecily: Va, no ho diguis això. Per molt malament que

s’hagi portat amb tu en el passat, continua sent el teu

germà. No pot ser que tinguis tan poc cor i reneguis d’ell

- 64 -

d’aquesta manera. Vaig a dir-li que surti i us donareu la

mà com a bons germans, d’acord oncle?

chAsuBle: Vaja, això sí que és una bona notícia.

Miss PrisM: Ara que ens havíem resignat a la seva

pèrdua, que hagi tornat em sembla particularment

desolador.

John: Que el meu germà és al menjador? No sé què vol

dir, això. Em sembla completament absurd.

Entren

Algernon i cecily agafats de la mà i s’acosten

a John a poc a poc.

John: Mare de Déu, senyor!

Algernon: Germà meu, he vingut de la ciutat per dir-te

que em sap molt greu haver-te posat en tants problemes

i que, a partir d’ara, intentaré dur una vida millor.

John no li dona la mà.

cecily: Oncle John, no refusaràs la mà del teu propi

germà, oi?

John: No li donaré la mà sota cap concepte. La seva

visita no té cap raó de ser i ell sap perfectament per què.

cecily: Oncle John, fes un esforç, va! Tothom té alguna

cosa bona. Fa un moment, el Frank em parlava del seu

pobre amic malalt, el senyor Bumbury, a qui ell visita

tan sovint. Per força ha de ser una mica bona persona

algú que cuida un malalt i que és capaç d’abandonar

- 65 -

els plaers de Londres per seure als peus del llit d’un amic

que no està bé.

John: Ah, t’ha estat parlant del Bumbury, oi?

cecily: Sí, m’ho ha explicat tot sobre el pobre senyor Bum-

bury i la seva terrible salut.

John: Bumbury, eh? Molt bé, doncs, no vull que et parli

més ni del Bumbury ni de cap altra cosa. És de bojos, això!

Algernon: Evidentment, admeto totes les faltes que he

comès, però he de dir que la fredor del meu germà John

em resulta molt dolorosa. Esperava una benvinguda una

mica més entusiasta tenint en compte que és la primera

vegada que vinc aquí.

cecily: Oncle John, si no li dones la mà al teu germà Frank,

no t’ho perdonaré mai.

John: No m’ho perdonaràs mai?

cecily: Mai, mai, mai!

John: Molt bé, però aquesta serà la darrera vegada que ho

faig. (Dona la mà a Algernon.)

chAsuBle: Quina alegria, oi, presenciar una reconciliació

com aquesta? Crec que hauríem de deixar els dos germans

sols una estona.

Miss PrisM: Cecily, vine amb nosaltres.

cecily: Sí, Miss Prism. La meva tasca de reconciliadora s’ha

acabat.

- 66 -

chAsuBle: Has fet una molt bona acció, avui, filleta.

Miss PrisM: Serà millor que no jutgem abans d’hora.

cecily: Em sento molt feliç. (Surten.)

John: Algy, ets un canalla. Vull que te’n vagis tan aviat

com sigui possible. No hi vull Bumburistes, a casa meva.

Entra

merrimAn.

MerriMAn: He posat les coses del senyor Frank a l’habi-

tació del costat de la seva, si li sembla bé.

John: Què?

MerriMAn: L’equipatge del seu germà. L’he desfet i l’he

posat a l’habitació del costat de la seva.

John: El seu equipatge?

MerriMAn: Sí, senyor. Tres maletes grans. Una de petita.

Tres capses de barrets. I una carmanyola. Molt grossa.

Algernon: Em sap greu que aquesta vegada no podré

quedar-me més d’una setmana.

John: Merriman, prepara el cotxe immediatament. El

senyor Frank ha de tornar a Londres, de seguida.

MerriMAn: Sí, senyor. (Entra cap a la casa.)

Algernon: Quin mentider que estàs fet, John. No tinc

cap pressa per tornar a Londres.

John: Sí que en tens.

- 67 -

Algernon: Però si no tinc cap compromís, no he rebut

cap telegrama.

John: Tens un compromís amb la teva vergonya.

Algernon: La meva vergonya mai interfereix en les meves

activitats més ocioses.

John: Sí, d’això no en tinc cap dubte.

Algernon: La Cecily és un encant.

John: No et permeto que parlis de la senyoreta Cardew

en aquest to. No m’agrada.

Algernon: I a mi no m’agrada la roba que portes. Estàs

ridícul. Per què no puges a dalt i et canvies? És molt

infantil anar vestit de dol per un home que es quedarà

una setmana de convidat a casa teva. Fins i tot diria que

és grotesc.

John: Tu no et quedaràs a casa meva una setmana

sencera ni com a convidat ni com a res de res. Has de

marxar... el teu tren surt a dos quarts de cinc.

Algernon: No me n’aniré mentre vagis vestit de dol.

Seria molt descortès. Si jo portés dol tu et quedaries

amb mi, suposo. Ho trobaria de molt mala educació si

no ho fessis.

John: Molt bé. Te n’aniràs si em canvio?

Algernon: Sí, si no trigues gaire. No he vist mai ningú que

trigui tant a vestir-se. I amb uns resultats tan lamentables.

- 68 -

John: Sigui com sigui és millor que anar sempre mig

disfressat, que és el que fas tu.

Algernon: Jo potser vaig mig disfressat però ho com-

penso amb una educació refinadíssima.

John: La teva vanitat és ridícula, el teu comportament

és absurd i la teva presència al meu jardí comença a ser

bastant ofensiva. Marxaràs amb el tren de dos quarts

de cinc i jo et desitjaré una feliç tornada a la ciutat. El

Bumburisme, com tu li dius, no t’ha funcionat, aquesta

vegada. (Entra a dins de la casa.)

Algernon: Jo trobo que no podia funcionar millor.

M’he enamorat de la Cecily, em sembla que no es pot

demanar més!

Entra

cecily, agafa la regadora i comença a regar

les flors.

Però l’he de veure abans de marxar i deixar-ho tot a punt

per a un altre Bumburisme. Ah, és aquí!

cecily: He tornat perquè m’havia descuidat de regar les

roses. Pensava que eres amb l’oncle John.

Algernon: Se n’ha anat a arreglar-me un cotxe.

cecily: Oh! Us n’aneu a fer una volteta per la finca?

Algernon: No. Em fa fora.

cecily: Això vol dir que ens haurem de separar?

- 69 -

Algernon: Em sap greu, sí. És una separació molt do-

lorosa.

cecily: Sempre és molt dolorós separar-se d’algú a qui

acabes de conèixer. L’absència d’un vell amic es pot

suportar amb certa serenitat però una separació, en-

cara que sigui momentània, d’algú a qui t’acaben de

presentar és del tot intolerable.

Algernon: Gràcies.

Entra

merrimAn.

MerriMAn: El cotxe l’espera a la porta, senyor. (Algernon

mira cecily desesperat.)

cecily: Es pot esperar un moment? Merriman... cinc

minuts.

MerriMAn: Sí, senyoreta.

Algernon: Espero, Cecily, que no t’ofendré si et dic,

amb tota sinceritat i franquesa, que em sembles, des

de qualsevol punt de vista, la pura personificació de la

perfecció absoluta.

cecily: Em sembla que la teva franquesa fa honor al teu

nom, estimat Frank, i si m’ho permets, copiaré tot el

que m’has dit al meu diari. (S’acosta a la taula i agafa

el seu diari.)

Algernon: De debò escrius un diari? Donaria el que fos

per poder-lo llegir. Puc?

- 70 -

cecily: Oh, no! Només és un recull de pensaments i

impressions d’una joveneta i, consegüentment, està

destinat a la publicació. Quan aparegui en forma de

llibre, espero que n’encarreguis un exemplar. Però, si

us plau, Frank, no t’aturis. M’apassiona l’art del dictat.

Deies que jo era la «perfecció absoluta». Pots continuar.

Estic preparada per a més.

Algernon, una mica avergonyit: Ehem, ehem!

cecily: Oh, Frank, fes el favor de no tossir. Quan es dicta

s’ha de parlar amb fluïdesa. No s’ha de tossir. I a més, no

sabria lletrejar aquest so. (Escriu mentre

Algernon parla.)

Algernon, parlant de pressa: Cecily, des de la primera

vegada que he vist la teva magnífica i incomparable

bellesa, he estat empès a estimar-te salvatgement, apas-

sionadament, devotament i desesperadament.

cecily: No crec que m’hagis de dir que m’estimes salvat-

gement, apassionadament, devotament i desesperada-

ment. Desesperadament no té gaire sentit, no?

Algernon: Cecily!

Entra

merrimAn.

MerriMAn: El cotxe s’espera, senyor.

Algernon: Digues-li que torni la setmana que ve, a la

mateixa hora.

MerriMAn, mira cecily que no fa res: Sí, senyor.

- 71 -

cecily: L’oncle John es disgustarà quan sàpiga que et

quedes fins la setmana que ve a la mateixa hora.

Algernon: No m’importa el John, no m’importa ningú

en aquest món, només m’importes tu. T’estimo, Cecily.

Et casaràs amb mi, oi que sí?

cecily: Ets boig? És clar que sí! Per això fa tres mesos

que ens vam prometre.

Algernon: Tres mesos?

cecily: Sí. Per ser exactes, dijous farà tres mesos.

Algernon: Però com ens vam prometre?

cecily: Bé, des de la primera vegada que l’oncle John em

va dir que tenia un germà més jove que era un indesitja-

ble et vas convertir en el principal tema de conversa entre

Miss Prism i jo. I un home de qui es parla molt sempre

acaba resultant molt atractiu. Penses que, per força, hi

ha d’haver alguna cosa. I potser és una bogeria, però

em vaig enamorar de tu, Frank.

Algernon: Estimada, i com va ser que ens vam prometre?

cecily: El 14 de febrer. Cansada que ignoressis totalment

la meva existència, vaig decidir acabar amb això d’una

manera o d’una altra. Després de donar-hi moltes voltes

et vaig dir que sí sota aquell arbre. L’endemà vaig com-

prar aquest anell de part teva i aquesta polsera que et

vaig prometre que no em trauria mai.

Algernon: Jo te la vaig donar? Doncs és molt bonica!

- 72 -

cecily: Sí, és que tens molt bon gust, Frank. Això et

disculpa de la mala vida que portes. I mira, en aquesta

capsa hi guardo totes les teves cartes.

S’ajup i treu d’una caixa un feix de cartes lligades

amb un llaç blau.

Algernon: Les meves cartes? Però estimada Cecily! Si

no te n’he escrit mai cap!

cecily: No cal que m’ho recordis. Me les he hagut d’es-

criure totes jo. M’he escrit tres cops per setmana i, de

vegades, més!

Algernon: Les puc llegir?

cecily: De cap manera. Et farien tornar molt cregut. (Les

torna a guardar.) Les tres que em vas escriure després

que jo trenqués el nostre compromís són tan boniques i

tenen tantes faltes d’ortografia que encara avui em costa

llegir-les sense que em caiguin les llàgrimes.

Algernon: Però vam trencar el nostre compromís?

cecily: És clar. El 22 de març. Pots veure’n la introducció,

si vols. (Ensenya el diari.) «Avui he trencat el meu com-

promís amb en Frank. Crec que és millor així. Continua

fent molt bon temps.»

Algernon: Però per què vas trencar el compromís? Què

et vaig fer? Però si no et vaig fer res, Cecily, i em sap

molt greu saber que vas trencar el nostre compromís

quan feia tan bon temps.

- 73 -

cecily: No hauria estat un compromís seriós si no l’ha-

guéssim trencat, almenys, una vegada. Però et vaig

perdonar abans del cap de setmana.

Algernon, s’agenolla als seus peus: Ets un àngel, Cecily!

cecily: I tu ets molt romàntic! (Es fan un petó, ella li posa

els dits als cabells.) Els cabells se t’arrissen de manera

natural? Espero que sí.

Algernon: Sí, estimada. Només els cal una miqueta

d’ajuda.

cecily: Me n’alegro moltíssim.

Algernon: No tornaràs a trencar el nostre compromís,

oi que no, Cecily?

cecily: No ho podria fer, ara que ens hem conegut. I a

més, és clar, hi ha el tema del teu nom...

Algernon: Ah, sí? Quin tema?

cecily: No et riguis de mi, estimat, però sempre he estat

convençuda, des que era petita, que l’home de la meva

vida es diria Frank. (Algernon s’aixeca.) Hi ha alguna cosa

en aquest nom que m’inspira una absoluta confiança.

Em fan pena totes les dones casades amb homes que

no es diuen Frank.

Algernon: Però, estimada meva, m’estàs dient que no

m’estimaries si tingués un altre nom?

cecily: Quin altre nom?

- 74 -

Algernon: Dona, qualsevol nom que et pogués agradar.

Algernon, per exemple...

cecily: Algernon? No m’agrada gens, aquest nom.

Algernon: Estimada meva, dolcíssima, reina absoluta del

meu cor, no veig quin problema trobes al nom d’Alger-

non. No és, en absolut, un mal nom. De fet, és un nom

molt aristocràtic. La meitat de la gent que s’arruïna es

diu Algernon. Ho dius seriosament, Cecily? Si em digués

Algy, no m’estimaries?

cecily: Et podria respectar, Frank, podria admirar el teu

caràcter, però crec que seria incapaç d’entregar-te tota

la meva atenció.

Algernon: Hmm! Cecily! (Agafa el barret.) El reverend

de per aquí deu tenir experiència en la pràctica de tots

els rituals de l’església, oi?

cecily: I tant! El reverend Chasuble és un home molt

savi. Mai ha escrit cap llibre, imagini’s la quantitat de

coses que deu saber.

Algernon: L’he de veure immediatament per parlar-li

d’un bateig molt important —vull dir d’un assumpte

molt important.

cecily: Oh!

Algernon: No trigaré més de mitja hora.

cecily: Tenint en compte que estem promesos des del

14 de febrer i que no t’he conegut fins avui, em sembla

- 75 -

una mica impertinent que em vulguis deixar sola tanta

estona: mitja hora! No ho pots fer en vint minuts?

Algernon: Tornaré de seguida, amor meu. (Li fa un petó

i marxa corrents.)

cecily: Quin home tan impetuós. I com m’agraden els

seus cabells. Vaig a escriure aquesta escena al meu diari.

Entra

merrimAn.

MerriMAn: Una tal senyoreta Fairfax demana pel senyor

Worthing. Diu que és per un assumpte molt important.

cecily: El senyor Worthing no és al seu despatx?

MerriMAn: El senyor Worthing ha sortit no fa gaire cap

a la rectoria.

cecily: Digues a la senyoreta que passi; segur que el

senyor Worthing tornarà de seguida. I ens pots preparar

un te.

MerriMAn: Sí, senyoreta.

cecily: Senyoreta Fairfax? Deu ser alguna d’aquelles

solterones que ajuden l’oncle John amb les seves obres

filantròpiques a Londres. No m’agraden les dones que

s’interessen per la filantropia. Trobo que no tenen cap

vergonya.

Entra

merrimAn.

MerriMAn: La senyoreta Fairfax.

- 76 -

Entra gwendolen i surt merrimAn.

cecily: Permeti’m que em presenti. El meu nom és Cecily

Cardew.

gwendolen: Cecily Cardew? (S’hi acosta i encaixen les

mans.) Quin nom tan bonic. Alguna cosa em diu que

ens farem bones amigues. M’agrades molt, Cecily. I

mai m’equivoco en les primeres impressions que tinc

de la gent.

cecily: És molt amable per part teva mostrar-me tant

d’afecte, tenint en compte el poc temps que fa que ens

coneixem. Seu, si us plau.

gwendolen: Et puc dir Cecily, oi?

cecily: Evidentment!

gwendolen: I tu em diràs Gwendolen, d’acord?

cecily: Com vulguis.

gwendolen: Doncs ja ho tenim, oi que sí?

cecily: Espero que sí. (S’asseuen alhora.)

gwendolen: Potser és un bon moment per explicar-te

qui soc. El meu pare és Lord Bracknell. No l’has sentit

anomenar mai, espero?

cecily: Em sembla que no.

gwendolen: Fora del cercle familiar, el papa és, i m’ale-

gra que sigui així, un perfecte desconegut. I em sembla

- 77 -

que així és com ha de ser. La llar és l’hàbitat natural dels

homes. I trobo que, tan bon punt descuiden les seves

tasques domèstiques, es tornen irritantment efeminats,

no trobes? I no m’agrada. Els fa massa atractius. Cecily,

la meva mare ha estat sempre molt estricta amb la meva

educació. M’ha ensenyat a ser molt curta de vista. És

part del seu mètode. Et sap greu que em posi les ulleres

per mirar-te una mica millor?

cecily: No em sap gens de greu, Gwendolen. M’encanta

que em mirin.

gwendolen, després de fer-li una repassada: Ets aquí de

visita, m’imagino?

cecily: Ui, no! Jo visc aquí.

gwendolen, seriosa: De veritat? Deu ser perquè la teva

mare o alguna tieta de molta edat deu viure aquí, també.

cecily: Doncs no. No tinc mare i de fet no tinc familiars,

tampoc.

gwendolen: Com pot ser?

cecily: El meu estimat tutor, amb l’ajuda de Miss Prism,

té la dura tasca d’educar-me.

gwendolen: El teu tutor?

cecily: Sí. Soc la fillola del senyor Worthing.

gwendolen: Oh! Que estrany que mai no m’hagi dit que

tenia una fillola. Quin secretisme. Això el fa ser encara

- 78 -

més interessant. Però no estic segura que aquesta notícia

m’estigui alegrant el dia. Em caus molt bé, Cecily, m’has

agradat des del moment en què t’he vist, però ara que sé

que ets la fillola del senyor Worthing, em veig obligada

a dir-te que potser m’estimaria més que fossis... una

mica més vella, potser, i no tan... guapa, sens dubte. I,

per ser-te sincera del tot...

cecily: Sí, per favor, per dir coses desagradables és im-

prescindible ser molt sincer...

gwendolen: Doncs et parlaré amb absoluta sinceritat,

Cecily. Preferiria que en tinguessis quaranta-cinc i fossis

encara més lletja del que s’és amb aquesta edat. El Frank

és un home honest, l’essència mateixa de la veritat i de

l’honor. La deslleialtat li és tan impossible com l’engany,

però fins i tot l’home més noble pot ser susceptible a la

bellesa dels altres. La història moderna, i l’antiga també,

és plena d’exemples d’això que et dic i és una sort que

sigui així perquè, si no, la història seria insuportable.

cecily: Perdona un moment, Gwendolen, has dit el

Frank?

gwendolen: Sí.

cecily: Ah, però no és el senyor Frank Worthing, el meu

tutor. És el seu germà. El seu germà gran.

gwendolen: El Frank no m’ha explicat mai que tingués

cap germà.

- 79 -

cecily: Em sap greu dir-ho, però, el fet és que no han

tingut gaire bona relació.

gwendolen: Ah, deu ser per això. Però la veritat, ara

que hi penso, és que crec que no he sentit mai cap

home parlar del seu germà. Deu ser un tema desagra-

dable per a la majoria dels homes. Cecily, m’acabes de

treure un pes de sobre. Estava començant a posar-me

molt nerviosa. Hauria estat terrible que qualsevol núvol

pogués enfosquir una amistat com la nostra, no trobes?

Evidentment, estàs del tot segura que Frank Worthing

no és el teu tutor, oi?

cecily: Totalment segura. (Pausa.) En realitat es podria

dir que jo seré la seva tutora, en certa manera.

gwendolen: Perdona?

cecily, tímida i confidencial: Estimadíssima Gwendolen,

no hi ha cap raó per mantenir-ho en secret. De fet, segur

que sortirà al setmanari de la regió, la setmana que ve.

El senyor Frank Worthing i jo estem promesos.

gwendolen, sense perdre l’educació: Estimada Cecily,

em sembla que hi deu haver algun malentès. El senyor

Frank Worthing està promès amb mi. La notícia sortirà

publicada al Morning Post de dissabte, com a molt tard.

cecily, educada, s’aixeca: Em sap greu però em sembla

que estàs confosa. El Frank se m’ha declarat encara no

fa deu minuts. (Ensenya el diari.)

- 80 -

gwendolen, examinant el diari amb les seves ulleres o

binocles: És molt curiós perquè em va demanar que fos

la seva dona ahir a dos quarts de sis de la tarda. Si vols,

ho pots comprovar tu mateixa. (Li dona el seu diari.)

No viatjo mai sense el meu diari. Sempre s’ha de tenir

alguna cosa morbosa per llegir al tren. Em sap molt

greu, estimada Cecily, si això et suposa una decepció,

però em sembla que, tenint en compte els horaris, la

prioritat és meva.

cecily: Em sabria molt greu, estimada Gwendolen, si això

et causa algun tipus d’angoixa mental o física, però és

evident que des que se’t va declarar fins ara, el Frank

ha canviat d’opinió.

gwendolen, meditant: Si el pobre s’ha vist atrapat en

alguna falsa promesa, és el meu deure rescatar-lo amb

mà ferma.

cecily, melancòlica: Sigui quin sigui l’atzucac en el que

el meu estimat hagi pogut caure, no l’hi retrauré mai,

un cop ens haguem casat.

gwendolen: Es refereix a mi, senyoreta Cardew, quan

fa servir aquesta paraula: atzucac? Vostè és molt pre-

sumptuosa. En ocasions com aquesta és un deure moral

parlar amb sentit comú. Vostè s’està excedint.

cecily: Està insinuant, senyoreta Fairfax, que jo he forçat

en Frank a prometre’s amb mi? Com s’atreveix? No és

moment de formalismes. Cal dir les coses pel seu nom.

- 81 -

gwendolen: Dir les coses pel seu nom? És evident que

vostè no pertany a l’aristocràcia.

Entra

merrimAn amb els estris del te. Elles dissimulen.

MerriMAn: El seu te, com sempre, senyoreta?

cecily: Sí, com sempre. Gràcies. (merrimAn serveix el te.

Pausa llarga. cecily i gwendolen es miren l’una a l’altra.)

gwendolen: Hi ha llocs interessants per fer excursions,

senyoreta Cardew?

cecily: I tant! N’hi ha molts. Des de dalt d’un turó que

hi ha aquí mateix es poden veure cinc comtats.

gwendolen: Cinc comtats? Em sembla que no m’agra-

daria. No suporto les aglomeracions.

cecily, dolça: Suposo que és per això que viu a la ciutat?

(gwendolen es mossega els llavis i es pica nerviosament

el peu amb l’ombrel·la.)

gwendolen, mirant al seu voltant: Quin jardí tan ben

cuidat, senyoreta Cardew.

cecily: Estic encantada que li agradi, senyoreta Fairfax.

gwendolen: No sabia que hi hagués tanta varietat de

flors, en aquesta regió.

cecily: Oh, aquí hi ha tantes flors, senyoreta Fairfax, com

gent hi ha a Londres.

- 82 -

gwendolen: Personalment, no entenc com s’ho fa la

gent per viure al camp. A mi, el camp, m’avorreix mor-

talment.

cecily: Ah, això és el que els diaris anomenen «depressió

agropecuària», oi? Crec que està molt de moda entre els

aristòcrates, darrerament. Pel que m’han dit, és gairebé

una epidèmia. Una tassa de te, senyoreta Fairfax?

gwendolen, educada: Gràcies.

cecily, dolça: Sucre?

gwendolen: No, gràcies. El sucre ja no està de moda.

(cecily la mira amb ràbia i li posa quatre cullerades de

sucre.)

cecily, seriosa: Pastís o pa amb mantega?

gwendolen, avorrida: Pa amb mantega, si us plau. De

pastissets, avui dia, ja no se’n serveixen, a les cases

importants.

cecily, talla un tros gros de pastís i el serveix en un plat:

Passa-li a la senyoreta Fairfax.

merrimAn ho fa i surt. gwendolen beu el te i fa una

ganyota. Abaixa la tassa i acosta la mà per agafar el

pa amb mantega, se’l mira i troba el pastís. S’aixeca

indignada.

gwendolen: M’has omplert el te de sucre i t’he demanat,

molt educadament, pa amb mantega i em poses aquest

- 83 -

pastís. Em consideren una persona amable i extraordi-

nàriament educada, però t’asseguro, senyoreta Cardew,

que has anat massa lluny.

cecily, aixecant-se: Per salvar el meu promès de les ma-

quinacions d’una harpia aniria a la fi del món.

gwendolen: Des del moment en què t’he vist ja no m’has

inspirat cap mena de confiança. He sentit de seguida

que eres falsa i enganyosa. I no m’equivoco mai, en as-

sumptes d’aquest tipus. Les meves primeres impressions

de la gent sempre són les correctes.

cecily: Em sembla, senyoreta Fairfax, que ja li estic robant

massa temps. No tinc cap dubte que deu tenir un munt

de compromisos per atendre en altres llocs del veïnat.

Entra

John.

gwendolen: Frank! Estimat Frank!

John: Gwendolen, estimada! (Va per fer-li un petó.)

gwendolen, apartant-se: Un moment! Puc preguntar-te

si t’has promès en matrimoni a aquesta senyoreta?

John, rient: A la petita Cecily? Evidentment que no!

D’on has tret aquesta idea tan absurda?

gwendolen: Gràcies. Ara ja pots. (Li ofereix la galta.)

cecily, molt dolça: Ja sabia que hi havia un malentès,

senyoreta Fairfax. El cavaller que ara mateix la té agafada

- 84 -

per la cintura és el meu estimat tutor. El senyor John

Worthing.

gwendolen: Perdona?

cecily: És el meu oncle John!

gwendolen, apartant-se: John? Oh!

Entra

Algernon.

cecily: Aquí arriba el Frank.

Algernon, corre cap a cecily sense veure ningú més:

Amor meu! (Va per fer-li un petó.)

cecily, apartant-se: Un moment, Frank! Et puc fer una

pregunta: t’has promès amb aquesta senyoreta?

Algernon, mira al seu voltant: Quina senyoreta? Déu

del Cel! La Gwendolen!

cecily: Sí, amb la Déu del Cel, la Gwendolen, sí, amb

la Gwendolen.

Algernon, rient: Evidentment que no! Com se t’ha

acudit una idea tan absurda?

cecily: Gràcies. (Para la galta.) Ara ja pots. (Algernon li

fa un petó.)

gwendolen: Ja sabia que, per força, hi havia d’haver

un error, senyoreta Cardew. El cavaller que ara mateix

l’abraça és el meu cosí. Algernon Moncrieff.

- 85 -

cecily, apartant-se d’ell: Algernon Moncrieff? Oh! (Les

dues noies s’acosten l’una a l’altra i s’agafen per la cin-

tura com per protegir-se.) Et dius Algernon?

Algernon: No ho puc negar.

cecily: Oh!

gwendolen: El teu nom de veritat és John?

John, prudent: Podria negar-ho, si volgués. Podria negar

qualsevol cosa, si em vingués de gust. Però el meu nom

és John, sí. Em dic John des que tinc ús de raó.

cecily, a gwendolen: Ens han enganyat vilment!

gwendolen: La meva pobra, enganyada, Cecily!

cecily: La meva dolça, ultratjada, Gwendolen!

gwendolen, seriosa: Em diràs germana, oi que sí?

(S’abracen. John i Algernon, preocupats, caminen amunt

i avall.)

cecily, de sobte, se li acut: Només hi ha una pregunta

que m’agradaria fer al meu tutor.

gwendolen: Bona idea! Senyor Worthing, m’agradaria

que se’m permetés de fer-li una pregunta, també. On

és el seu germà Frank? Totes dues ens hem promès a

casar-nos amb el seu germà Frank, o sigui que és un

assumpte de vital importància per a nosaltres dues saber

on es troba, ara mateix, el seu germà Frank.

- 86 -

John, a poc a poc i dubtant: Gwendolen, Cecily... és

molt dolorós per a mi haver de dir-vos la veritat. És el

primer cop a la vida que em veig reduït a una posició

com aquesta i, realment, em falta experiència en fer

coses així. Us he de confessar, francament, que no tinc

cap germà Frank. Mai he tingut cap germà, en tota la

meva vida, i la veritat és que tampoc tinc previst de

tenir-ne cap en el futur.

cecily, sorpresa: Que no tens cap germà?

John: Cap ni un!

gwendolen: No has tingut mai cap germà? De cap

mena?

John: Cap germà de cap mena.

gwendolen: Doncs em sembla que està claríssim, Ce-

cily, que cap de les dues està promesa per casar-se amb

ningú.

cecily: No és gaire agradable, per a una noia, trobar-se

de cop en aquesta situació. Oi que no?

gwendolen: Anem a dins. No s’atreviran a seguir-nos.

cecily: No. Els homes són tan covards!

Entren a la casa molt ofeses.

John: D’aquesta detestable situació, suposo que tu en

dius Bumburitzar, oi?

- 87 -

Algernon: Sí, ha estat una perfecta Bumburització. La

Bumburització més magnífica que he fet a la vida.

John: Doncs no tenies cap dret a venir a Bumburitzar

aquí.

Algernon: Això que dius és absurd. Hom té dret a Bum-

buritzar allà on vulgui. Qualsevol Bumburista seriós ho

sap, això.

John: Bumburista seriós? Déu del Cel!

Algernon: Sí, en aquesta vida has de ser seriós en alguna

cosa si et vols divertir realment. I jo soc molt seriós en

el Bumburisme. En què ets seriós, tu, amic meu, no en

tinc ni la més remota idea. En tot, em sembla. Ets d’una

naturalesa absolutament trivial.

John: Com a mínim, em queda el consol que el teu amic

Bumbury està molt gastat. I que, a partir d’ara, ja no et

podràs escapar tan sovint, estimat Algy.

Algernon: I del teu germà, què en queda, estimat

John? Ja no podràs desaparèixer a Londres amb tanta

freqüència, tampoc.

John: I pel que fa al teu comportament amb la senyoreta

Cardew, t’he de dir que prendre el pèl així a una noia

dolça i innocent com ella és del tot inexcusable. Per no

dir res del fet que és la meva fillola.

Algernon: I jo no trobo defensa possible al fet que has

decebut una dona brillant, llesta i experimentada com

- 88 -

la jove senyoreta Fairfax. Per no dir res del fet que és la

meva cosina.

John: Em volia prometre amb la Gwendolen. I ja està.

Perquè l’estimo.

Algernon: Jo només em volia prometre amb la Cecily.

Perquè l’adoro.

John: Doncs, evidentment, no tens cap opció de casar-te

amb la senyoreta Cardew.

Algernon: Jo tampoc li veig cap futur a la unió entre tu

i la senyoreta Fairfax.

John: Això no és assumpte teu.

Algernon: Si fos un assumpte meu, no te’n parlaria.

(Comença a menjar magdalenes.) És molt vulgar parlar

dels propis assumptes. Això només ho fan els corredors

de borsa, sobretot, a l’hora de sopar.

John: Com pots seure tranquil·lament a menjar mag-

dalenes si estem ficats en aquest embolic terrible. No

m’ho puc creure. Que no tens cor o què?

Algernon: No podria menjar magdalenes si no estigués

tranquil. Em tiraria la mantega per sobre. Les magdale-

nes sempre s’han de menjar tranquil·lament. És l’única

manera de menjar-les.

John: Em sembla del tot ridícul que et posis a menjar

magdalenes, ateses les circumstàncies.

- 89 -

Algernon: Quan tinc un problema, menjar és l’única cosa

que em consola. I encara més, quan tinc un problema

de veritat —i qualsevol que em conegui íntimament t’ho

dirà— ho refuso tot excepte el menjar i el beure. I ara

estic menjant magdalenes perquè em sento molt infeliç.

I, a més, m’agraden molt les magdalenes. (S’aixeca.)

John, s’aixeca: Però això no és cap raó perquè te les

mengis totes amb aquest afany. (Li treu les magdalenes.)

Algernon, li ofereix el pastís: Espero que t’estimis més

menjar pastís, a mi no m’agrada gens, el pastís.

John: Per l’amor de Déu, a veure si no em podré menjar

les meves magdalenes al meu jardí.

Algernon: Però no acabes de dir que era tan inapropiat,

menjar magdalenes?

John: He dit que era inapropiat per a tu, en aquestes

circumstàncies. Són coses molt diferents.

Algernon: Podria ser. Però les magdalenes són les ma-

teixes.

John: Algy, et demano per Déu que te’n vagis.

Algernon: No em pots demanar que me’n vagi amb

l’estómac buit. És absurd. No viatjo mai amb l’estómac

buit. No ho fa ningú, això. Només els vegetarians i gent

així. I, a més, acabo de quedar amb el reverend Chasuble

per ser batejat a un quart de sis amb el nom de Frank.

- 90 -

John: Estimat amic, serà millor que et treguis aquesta

idea absurda del cap. Jo he quedat aquest matí amb el

reverend Chasuble per ser, jo mateix, batejat a dos quarts

de sis. I, evidentment, triaré el nom de Frank. És el que

vol la Gwendolen. No ens podem batejar tots dos amb

el nom de Frank. És absurd. I, a més, jo tinc tot el dret

del món a ser batejat si em ve de gust. No hi ha cap

referència que digui que ja vaig ser batejat en algun altre

moment. Crec que el més probable és que jo mai vaig

ser batejat i així ho creu també el reverend Chasuble. El

teu cas és molt diferent. Tu ja vas ser batejat.

Algernon: Sí, però ara ja fa molts anys que no em ba-

teja ningú.

John: Sí, però ja estàs batejat. Això és el que compta.

Algernon: Efectivament. I per això sé que la meva cons-

titució ho pot resistir. Si tu no estàs segur d’haver estat

batejat, trobo francament perillós que vulguis aventu-

rar-t’hi, a la teva edat. Et podria fer mal. Et recordo que

un parent teu acaba de morir a París d’una pulmonia.

John: Sí, però tu mateix vas dir que la pulmonia no era

hereditària.

Algernon: Abans no ho era, ho sé, però ara, es veu que

sí. La ciència avança a una velocitat increïble.

John, agafant el plat de magdalenes: No té cap sentit,

res del que dius. Sempre dius coses sense sentit.

- 91 -

Algernon: Un altre cop les magdalenes? Em sap greu,

John, però només en queden dues. (Les agafa.) Ja t’he

dit que m’agraden moltíssim les magdalenes.

John: Sí, però és que a mi no m’agrada el pastís.

Algernon: I es pot saber per què fas servir pastís als teus

convidats? Quina idea tens tu de l’hospitalitat?

John: Algernon! T’he demanat si us plau que te’n vagis.

No t’hi vull, aquí. Per què no te’n vas?

Algernon: Encara no m’he acabat el te! I encara que-

da una magdalena. (John s’enfada i s’asseu, Algernon

continua menjant.)

i del segon Acte

- 93 -

ACTE TERCER

Sala d’estar de Manor House.

gwendolen i cecily a la finestra, mirant cap al jardí.

gwendolen: El fet que no ens hagin seguit, com hauria

fet qualsevol, demostra que potser encara els queda

una mica de vergonya.

cecily: Han estat menjant magdalenes. Això és senyal

de penediment.

gwendolen, després d’una pausa: Ni tan sols ens miren.

Pots tossir?

cecily: Però si no tinc tos.

gwendolen: Ens estan mirant. Descarats!

cecily: Venen cap aquí. Però, com s’atreveixen?

gwendolen: Mantinguem un silenci digne.

cecily: Exacte. És el millor que podem fer.

Entra

John seguit d’Algernon. Xiulen algun frag-

ment d’una òpera.

- 94 -

gwendolen: El nostre silenci digne sembla que no acaba

de funcionar.

cecily: No està produint cap efecte, no.

gwendolen: Però no serem les primeres de parlar.

cecily: Evidentment que no.

gwendolen: Senyor Worthing, li vull preguntar una cosa

molt concreta i pensi-s’ho bé perquè de la seva resposta

en depenen moltes coses.

cecily: Gwendolen, el teu sentit comú és encomiable.

Senyor Moncrieff, serà tan amable de respondre la

següent pregunta: Per què es va fer passar per germà

del meu tutor?

Algernon: Per tenir l’oportunitat de coneixe-la.

cecily, a gwendolen: Sembla una resposta satisfactòria,

no et sembla?

gwendolen: Sí, estimada. Si és que te’l vols creure.

cecily: No me’l crec. Però això no vol dir que la resposta

no hagi estat molt bona.

gwendolen: Cert. Quan es parla de temes crucials, l’estil

és molt més important que la sinceritat. Senyor Wor-

thing, quina explicació em pot donar al fet d’haver-se

inventat que tenia un germà? Potser va ser per tenir

l’oportunitat de venir a la ciutat a veure’m més sovint?

John: Encara en té algun dubte, senyoreta Fairfax?

- 95 -

gwendolen: Tinc molts dubtes sobre aquest tema però

faré els possibles per fer-los desaparèixer. No és moment

per a l’escepticisme alemany. (S’acosta a cecily.) Les seves

explicacions semblen prou satisfactòries. Especialment

la del senyor Worthing. Tinc la intuïció que ens està

dient la veritat.

cecily: Jo estic més que satisfeta amb el que ha dit el

senyor Moncrieff. Només la seva veu ja inspira una ab-

soluta confiança.

gwendolen: Creus que els hauríem de perdonar?

cecily: Sí. Vull dir, no.

gwendolen: Tens raó. Me n’oblidava. Hi ha uns principis

que no podem passar per alt. Qui de nosaltres els ho

diu? La tasca no és gens agradable.

cecily: Per què no els ho diem alhora?

gwendolen: Em sembla una idea excel·lent! Jo, gaire-

bé sempre, parlo alhora que els altres. Vols que doni

l’entrada?

cecily: Si us plau. (gwendolen fa petar els dits.)

cecily i gwendolen: Els vostres noms continuen sent

una barrera insuperable. I ja està!

John i Algernon, parlant alhora: Els nostres noms?

Només és això? Però si aquesta mateixa tarda ens fem

batejar.

- 96 -

gwendolen, a John: Estàs disposat a fer una cosa tan

incòmoda, per mi?

John: Hi estic disposat.

cecily, a Algernon: Per complaure’m, passaràs una prova

tan desagradable?

Algernon: Ho faré.

gwendolen: Que absurd que és parlar de la igualtat dels

sexes! Quan es tracta de sacrificar-se, els homes ens

passen al davant. Sense cap mena de dubte.

John: Doncs sí. (Xoca la mà amb Algernon.)

cecily: Tenen moments de coratge físic dels que les

dones no en sabem absolutament res.

gwendolen, a John: Estimat.

Algernon, a cecily: Estimada! (S’abracen.)

Entra

merrimAn. Tus quan veu la situació.

MerriMAn: Ehem, ehem! Lady Bracknell!

John: Déu meu!

Entra

lAdy BrAcknell. Les parelles se separen alar-

mades. Surt merrimAn.

lAdy BrAcknell: Gwendolen! Què vol dir tot això?

gwendolen: Vol dir que estic promesa amb el senyor

Worthing, mama.

- 97 -

lAdy BrAcknell: Vine aquí. Seu. Seu immediatament.

Aquí mateix, no cal que t’ho pensis tant. Els dubtes,

siguin del tipus que siguin, són senyal de decadència

mental en els joves i de feblesa física en els vells. (Es

gira cap a

John.) Estimat senyor meu, tan aviat com he

sabut, gràcies a la meva cambrera de confiança, que

la meva filla havia marxat —la confiança m’ha costat

unes quantes monedes, tot s’ha de dir— l’he seguida

en un tren de mercaderies. El seu pobre pare es pensa

que ella assisteix a una conferència universitària sobre

la influència del sou fix en el pensament occidental. Evi-

dentment no l’he volgut treure del seu error. La veritat és

que mai l’he tret de cap dels seus errors. Crec que seria

un error. Però vostè comprendrà que qualsevol relació

entre vostè i la meva filla s’ha d’acabar immediatament.

En aquest tema, com en gairebé tots els temes, soc

bastant intransigent.

John: M’he compromès a casar-me amb la Gwendolen,

Lady Bracknell!

lAdy BrAcknell: Com si no ho hagués fet, senyor meu.

I ara, pel que fa a l’Algernon... Algernon!

Algernon: Sí, tia Augusta.

lAdy BrAcknell: Puc preguntar si és en aquesta casa on

resideix el teu invàlid amic Bumbury?

Algernon: Ui, no! El Bumbury no viu aquí. El Bumbury és

en un altre lloc, ara mateix. De fet, el Bumbury és mort.

- 98 -

lAdy BrAcknell: Mort? I quan és que s’ha mort, el senyor

Bumbury? Deu haver estat una mort extremadament

sobtada.

Algernon: L’he mort aquesta mateixa tarda. Vull dir

que, el pobre Bumbury ha mort aquesta mateixa tarda.

lAdy BrAcknell: I de què s’ha mort?

Algernon: En Bumbury? Ha petat.

lAdy BrAcknell: Com que ha petat? Ha estat víctima

d’un atemptat revolucionari? No sabia que el senyor

Bumbury estigués interessat en la política. Si és així, li

està bé. Per morbós.

Algernon: Estimada tia Augusta, vull dir que ha estat

descobert. Que els metges han descobert que no podia

viure, això és el que vull dir —o sigui que s’ha mort.

lAdy BrAcknell: Me n’alegro, doncs, que hagi fet el que

els metges li han dit. Com a mínim, finalment, ha fet

alguna cosa. I ara que, per fi, ens hem tret de sobre el

senyor Bumbury, puc preguntar-li, senyor Worthing, qui

és aquesta personeta a qui el meu nebot agafa la mà

d’una manera que em sembla totalment inapropiada?

John: Aquesta senyoreta és la Cecily Cardew, de qui

soc tutor.

lAdy BrAcknell saluda cecily fredament.

Algernon: M’he compromès a casar-me amb la Cecily,

tia Augusta.

- 99 -

lAdy BrAcknell: Perdona?

cecily: El senyor Moncrieff i jo estem promesos, Lady

Bracknell.

lAdy BrAcknell: Hi deu haver alguna cosa en la composi-

ció de l’aire d’aquesta regió que fa que els compromisos

de matrimoni superin amb escreix la mitjana estadística

del país. Però permeti’m fer-li algunes preguntes, senyor

Worthing. La senyoreta Cardew està connectada d’al-

guna manera, amb alguna estació de Londres, també?

M’agradaria tenir aquesta informació. Fins ahir no sabia

que hi podia haver famílies o persones els orígens de les

quals vinguessin d’una estació de tren. (

John està molt

enfadat però es reprimeix.)

John: La senyoreta Cardew és neta del senyor Thomas

Cardew amb residència al número 149 de Belgrave

Square, a Londres. A Gervase Park, Dorking, comtat de

Surrey i a Sporran, al nord, al comtat de Fife.

lAdy BrAcknell: Això no sona malament. Tres adreces

sempre inspiren confiança, fins i tot en els comerços.

Però quina prova puc tenir de la seva autenticitat?

John: Ho tinc tot per escrit, si vostè ho vol comprovar.

Els advocats de la família de la senyoreta Cardew són

els senyors Markby, Markby i Markby.

lAdy BrAcknell: Markby, Markby i Markby? És una de

les firmes més importants de la professió. I a més, em

van dir que un dels senyors Markby de tant en tant es

- 100 -

deixava veure en festes de cases importants. Això em

satisfà.

John, molt enfadat: Quina extraordinària amabilitat,

Lady Bracknell! També li agradarà saber que tinc tots

els papers de la senyoreta Cardew que acrediten el seu

baptisme, comunió, confirmació i el certificat de les

vacunes.

lAdy BrAcknell: Quina vida tan entretinguda per a una

noia tan jove. No estic gaire a favor de les experiències

prematures. (S’aixeca i mira el rellotge.) Gwendolen, és

hora de marxar. No podem perdre ni un minut. Com a

formalitat de menys importància, li he de preguntar si

la senyoreta Cardew té algun tipus de fortuna?

John: Unes cent trenta mil lliures en accions. Aproxima-

dament. Passi-ho bé, Lady Bracknell.

lAdy BrAcknell, torna a seure: Un moment, senyor

Worthing. Cent trenta mil lliures? I en accions? Ara que

me la miro bé, la senyoreta Cardew em sembla una jove

molt atractiva. Poques noies d’avui dia tenen qualitats

realment sòlides de les que perduren i milloren amb el

temps. Sento dir que vivim a l’època de la superfici-

alitat. (A cecily.) Acosta’t una mica, estimada. (cecily

s’hi acosta.) Estimada, el teu vestit és tristament senzill

i sembla que t’hagis deixat els cabells tal com te’ls va

donar la naturalesa, però això ho podem arreglar ràpi-

dament. Una bona estilista francesa pot produir efectes

meravellosos en molt poc temps. Recordo que en vaig

- 101 -

recomanar una a la jove Lady Lancing i, al cap de tres

mesos, ni el seu marit la reconeixia.

John: I, al cap de sis mesos, ja no la reconeixia ningú.

lAdy BrAcknell, a cecily: Et pots girar, si us plau, estima-

da? (

cecily es posa d’esquena.) No, de perfil, per favor.

El perfil és el que vull veure. (

cecily es posa de perfil.)

exactament com m’ho imaginava. Tens un perfil amb

possibilitats de distinció social. Els dos punts flacs de

la nostra societat són la manca de valors i la manca de

perfil. La barbeta una mica més amunt, estimada. L’estil

molt sovint depèn de com es porta la barbeta. I ara es

porta molt amunt. Algernon!

Algernon: Sí, tia Augusta?

lAdy BrAcknell: El perfil de la senyoreta Cardew té

moltes possibilitats de distinció social.

Algernon: La Cecily és la noia més bonica, dolça i de-

licada que he conegut mai. Em són ben igual les seves

possibilitats socials.

lAdy BrAcknell: No menystinguis mai l’alta societat,

Algernon. Això només ho fa la gent que no hi pot ac-

cedir. (A cecily.) Estimada, suposo que deus saber que

l’Algernon no té res més que deutes. Però jo no soc

partidària dels casaments per interessos econòmics.

La prova és que quan lord Bracknell es va casar amb

mi, jo no tenia cap fortuna de cap mena. Però en cap

moment vaig pensar que això pogués ser un obstacle

- 102 -

per als meus objectius. Bé, suposo que he de donar el

meu consentiment.

Algernon: Gràcies, tia Augusta.

cecily: Gràcies, tia Augusta.

lAdy BrAcknell: Per ser-vos sincera estic en contra dels

prometatges gaire llargs. Això dona a la gent la possibi-

litat de conèixer el caràcter de l’altre abans de casar-se,

cosa que em sembla molt poc recomanable.

John: Lamento la interrupció, Lady Bracknell, però

aquest compromís no pot ser de cap manera. Soc el

tutor de la senyoreta Cardew i ella no es pot casar sense

el meu consentiment fins que tingui l’edat per fer-ho. I

aquest consentiment, no el penso donar.

lAdy BrAcknell: I per quina raó? Si ho puc preguntar?

L’Algernon és un partit magnífic. No té gaire res però

llueix moltíssim. Què més es pot demanar?

John: Em sap molt de greu haver-li de parlar amb tanta

franquesa, Lady Bracknell, sobre el seu nebot, però la

veritat és que no aprovo gens ni el seu caràcter ni els

seus principis. Tinc raons per pensar que és un farsant.

(Algernon i cecily, se’l miren indignats.)

lAdy BrAcknell: Un farsant? El meu nebot Algernon?

Impossible! Va estudiar a Oxford!

John: Em sap greu però el que li dic és irrefutable. Aques-

ta tarda, aprofitant que jo era a Londres, ha entrat a

- 103 -

casa meva fent-se passar pel meu germà. I amb aquesta

falsa identitat, segons m’ha informat el meu majordom,

s’ha begut una ampolla sencera de Perrier Jouet, Brut

del 89, que jo em reservava per a una ocasió especial.

Continuant amb la seva impostura, ha alienat l’afecte

de la meva pupil·la, s’ha quedat a l’hora del te i s’ha

menjat absolutament totes les magdalenes. I el que és

més greu és que ell sabia perfectament que jo no tinc

cap germà, que no n’he tingut mai cap i que no crec

que en tingui cap en el futur. De cap tipus. Això li vaig

dir jo mateix ahir a la tarda.

lAdy BrAcknell: Ehem! Senyor Worthing, considero

molt seriosament les seves apreciacions sobre el meu

nebot, però he decidit que no hi donaré cap importància.

John: Em sembla molt bé, Lady Bracknell, però la meva

decisió és igualment inalterable. No donaré el meu

consentiment.

lAdy BrAcknell, a cecily: Vine aquí, preciosa. Quants

anys tens, estimada?

cecily: En realitat només en tinc divuit, però sempre dic

que en tinc vint quan vaig a festes.

lAdy BrAcknell: Fas molt ben fet d’alterar una mica la

realitat. Una dona mai ha de ser exacta quan diu la seva

edat. Podria semblar massa calculadora... Divuit, però

a les festes vint. Bé, no passarà gaire temps abans no

siguis major d’edat i et lliuris de la tutela del teu tutor.

- 104 -

No crec que el seu consentiment sigui imprescindible,

en realitat.

John: Disculpi, Lady Bracknell que la torni a interrompre,

però crec que és necessari que sàpiga que, segons va

deixar escrit el seu avi, la senyoreta Cardew no serà major

d’edat en termes d’herència fins als trenta-cinc anys.

lAdy BrAcknell: Tampoc em sembla massa greu. Trenta-

cinc és una edat molt atractiva per a una dona. L’alta

societat de Londres és plena de dones que trenta-cinc

és l’últim aniversari que celebren i, la majoria, es que-

den amb aquesta edat durant anys. Lady Dumbleton,

per exemple, n’ha tingut trenta-cinc des que va fer els

quaranta, i d’això ja fa uns quants anys. No veig per què

la nostra Cecily no hauria de ser fins i tot més atracti-

va amb trenta-cinc anys del que ho és ara. Les virtuts

s’acumulen amb el temps.

cecily: Algy, em podràs esperar fins que en tingui trenta-

cinc?

Algernon: Evidentment que podré, Cecily. Ja saps que

podré.

cecily: Sí, ho he intuït de seguida. Però jo no podré espe-

rar tant de temps. Odio esperar ningú encara que siguin

cinc minuts. Em posa de molt mal humor. Jo no soc gaire

puntual, ja ho sé, però valoro molt la puntualitat dels

altres i esperar tant, encara que sigui per casar-me, no

m’ho puc ni imaginar.

- 105 -

Algernon: I llavors, què fem, Cecily?

cecily: No ho sé, senyor Moncrieff.

lAdy BrAcknell: Estimat senyor Worthing, tenint en

compte que la senyoreta Cardew manifesta amb contun-

dència que no es pot esperar fins als trenta-cinc —cosa

que denota, per cert, una naturalesa bastant impa-

cient— em veig obligada a demanar-li que reconsideri

la seva decisió.

John: Estimada Lady Bracknell, la qüestió és totalment

a les seves mans. En el moment en què vostè consenti

al meu casament amb la Gwendolen, jo donaré permís

a la Cecily perquè formi una aliança amb el seu nebot.

lAdy BrAcknell, aixecant-se: Suposo que ja deu saber

que això que proposa és absolutament impossible.

John: Així doncs, estem condemnats tots quatre al

celibat.

lAdy BrAcknell: Aquest no és el destí que jo he triat

per a la meva Gwendolen, li ho asseguro. L’Algernon,

evidentment, pot triar per ell mateix. (Mira el rellotge.)

Anem estimada. (A gwendolen.) A hores d’ara devem

haver perdut cinc o sis trens. Perdre’n un altre comen-

çaria a ser ridícul.

Entra

chAsuBle.

chAsuBle: Tot està a punt per als batejos.

- 106 -

lAdy BrAcknell: Per als batejos, senyor? No és una mica

massa d’hora per parlar d’aquest tema?

chAsuBle, per John i Algy: Aquests dos cavallers han

expressat el seu desig de ser batejats immediatament.

lAdy BrAcknell: A la seva edat? La idea em sembla

del tot grotesca i antireligiosa. Algernon, et prohibeixo

que siguis batejat. No vull ni sentir a parlar d’un excés

com aquest. Lord Bracknell quedaria molt decebut si

sabés que aquesta és la manera com gastes el temps i

els diners.

chAsuBle: He d’entendre, doncs, que aquesta tarda,

finalment, no hi haurà batejos?

John: Em temo que no, reverend. Tal com estan les coses,

tampoc ens serviria de res.

chAsuBle: Em sap greu sentir-lo parlar d’aquesta manera,

senyor Worthing. Aquesta moda de l’heretgia anabap-

tista és perillosa, jo tinc escrits uns quants sermons on

rebutjo completament aquesta idea. De tota manera,

com que sembla que avui no estan d’humor per a sagra-

ments, me’n tornaré cap a l’església. De tota manera,

m’acaba de dir el sagristà que Miss Prism fa més d’una

hora que m’hi espera.

lAdy BrAcknell: Miss Prism? Acaba d’anomenar una

tal Miss Prism?

chAsuBle: Sí, Lady Bracknell. Ara mateix vaig a reunir-me

amb ella.

- 107 -

lAdy BrAcknell: Permeti’m que el retingui un mo-

ment. Això pot ser de vital importància tant per a Lord

Bracknell, el meu marit, com per a mi mateixa. La tal

Miss Prism és una dona d’aspecte repel·lent, vagament

relacionada amb el món de l’educació?

chAsuBle, una mica indignat: És la dona més culta que

conec i és la viva imatge de la respectabilitat.

lAdy BrAcknell: Sens dubte, és la mateixa persona.

Puc preguntar quina mena de relació hi té, vostè, amb

aquesta dona?

chAsuBle: Jo soc solter, senyora.

John: Miss Prism, Lady Bracknell, ha estat institutriu

de la senyoreta Cardew els darrers tres anys i la seva

estimadíssima companya.

lAdy BrAcknell: És de vital importància que pugui parlar

amb ella. Li prego que la faci venir tan bon punt la vegi.

chAsuBle, mirant fora: Doncs em sembla que la veig

acostar-se. Miri.

Entra

miss prism, apressada.

Miss PrisM: Reverend, fa més d’una hora que l’espero

a la sagristia. (Veu lAdy BrAcknell que la mira fixament.

miss prism empal·lideix i mira al seu voltant com si vol-

gués escapar-se.)

lAdy BrAcknell, amb to sever i judicatiu: Prism! (miss

prism abaixa el cap avergonyida.) Vingui aquí, Prism!

- 108 -

(miss prism s’acosta humilment.) Prism! On és el nen!

(Consternació general. El reverend fa una passa enrere

horroritzat. Algernon i John fan veure que volen prote-

gir cecily i gwendolen de sentir els detalls d’un terrible

escàndol públic.) Fa vint-i-vuit anys, Prism, vostè va

sortir de la casa de Lord Bracknell, al número 104 de

Grosvenor Street amb un cotxet on hi havia un nen. I

mai va tornar. Unes setmanes més tard, amb l’ajut de

les investigacions de la policia, es va trobar el cotxet

abandonat en algun lloc de Bayswater. A dins hi havia

un manuscrit en tres volums d’una novel·la d’un senti-

mentalisme gairebé ofensiu. (miss prism s’indigna una

mica.) Però el nen no hi era! (Tothom mira miss prism.)

Prism! On és el nen? (Pausa.)

Miss PrisM: Lady Bracknell, li he de confessar que no en

tinc ni idea. Tant de bo ho sabés. Els fets, tal com van

anar, són aquests: Aquell matí, del dia que vostè deia,

el dia que m’ha quedat, per sempre més, gravat a la

memòria, em vaig preparar, com cada dia, per portar el

nen a fer una volta amb el seu cotxet. També duia a sobre

una maleta vella però bastant grossa on tenia intenció

de posar-hi un manuscrit de ficció en el que havia estat

treballant en les meves hores lliures. En un moment de

distracció, que mai a la vida no em perdonaré, vaig posar

el manuscrit al cotxet i el nen a la maleta.

John, que escoltava atentament: Però on la va deixar

aquella maleta?

- 109 -

Miss PrisM: No ho vulgui saber, senyor Worthing.

John: Miss Prism, aquesta és una qüestió de vital im-

portància per a mi. Insisteixo en saber on va dipositar

la maleta que contenia el nen.

Miss PrisM: La vaig deixar a la consigna d’una estació

de Londres.

John: De quina estació?

Miss PrisM, destrossada: Victoria. Línia de Brighton. (Es

deixa caure en una cadira.)

John: He d’anar un moment a la meva habitació. Gwen-

dolen, espera’m aquí.

gwendolen: T’esperaré aquí tota la vida, si no trigues

gaire. (John surt nerviós.)

chAsuBle: Què creu que significa, tot això, Lady

Bracknell?

lAdy BrAcknell: No ho vull ni pensar, reverend. No cal

que li digui que, a les famílies de classe alta, les coinci-

dències estranyes no els acaben de caure en gràcia. Es

consideren de molt mal gust.

Se senten sorolls al pis de dalt, com si algú bellugués

els mobles. Tothom mira cap amunt.

cecily: L’oncle John sembla nerviós.

chAsuBle: El seu tutor, senyoreta Cardew, és d’una na-

turalesa molt emocional.

- 110 -

lAdy BrAcknell: Aquest soroll és bastant desagradable.

Sembla que estigui a punt de fer un descobriment i no

suporto els descobriments. De cap tipus. Solen ser vul-

gars i, massa sovint, reveladors.

chAsuBle, mirant amunt: Ara ja ha parat. (El soroll torna

el doble de fort.)

lAdy BrAcknell: Espero que arribi a alguna conclusió.

gwendolen: Aquest suspens és terrible. A veure si

s’acaba.

Entra

John amb una maleta.

John, interrogant miss prism: És aquesta la maleta, Miss

Prism? Examini-la bé abans de parlar. La felicitat de molta

gent depèn de la seva resposta.

Miss PrisM, calmada: Sí, sembla la meva. Sí, aquí hi

ha l’estrip que es va fer quan vaig tenir l’accident amb

l’òmnibus a Gower Street, quan era jove. I aquí hi ha la

cremada de quan se’m va vessar un te calent a Leming-

ton. I aquí, al pany, hi ha les meves inicials. No recordava

que en un dia d’humor extravagant les vaig fer gravar

just aquí. La maleta és la meva. No hi ha cap dubte.

Estic encantada d’haver-la recuperat d’una manera tan

inesperada. L’he trobat a faltar molt tots aquests anys.

John, amb veu patètica: Miss Prism, vostè recupera molt

més que una maleta. Jo soc el nen que hi va posar a

dintre.

- 111 -

Miss PrisM: Vostè?

John, abraçant-la: Sí... mare!

Miss PrisM, reculant indignada: Senyor Worthing! Jo

no estic casada!

John: No estàs casada? No et negaré que l’impacte social

pot ser important, però, després de tot... no tenim cap

dret a tirar pedres a algú que pateix. El penediment no

pot redimir un acte de follia? Per què hi ha d’haver una

llei per als homes i una altra per a les dones? Mare, et

perdono. (Prova de tornar-la abraçar.)

Miss PrisM, cada cop més indignada: Senyor Worthing,

s’està equivocant. (Assenyala lAdy BrAcknell.) Aquí hi

ha la dona que li pot explicar qui és, vostè, en realitat.

John, després d’una pausa: Lady Bracknell, no voldria

semblar massa inquisitiu però seria tan amable d’infor-

mar-me de qui soc en realitat?

lAdy BrAcknell: Em sap greu que potser el que li diré

no li agradarà. Vostè és fill de la meva pobra germana,

la senyora Moncrieff i, per tant, és el germà gran de

l’Algernon.

John: Germà gran de l’Algernon? O sigui que, al final,

sí que tinc un germà. Sabia que tenia un germà! Ja ho

deia jo que tenia un germà! Cecily... com has pogut

dubtar mai que jo tingués un germà? (Agafa Algernon.)

Reverend Chasuble, li presento el meu desafortunat

germà. Miss Prism, el meu desafortunat germà. Algy,

- 112 -

canalla, t’hauràs de comportar amb més respecte, d’ara

endavant. En tota la teva vida, no m’has tractat mai

com un germà.

Algernon: Fins avui no ho havia fet, ho admeto. Ho

he intentat, però la veritat és que em faltava pràctica.

(Encaixen les mans.)

gwendolen, a John: Amor meu, però com et dius? Quin

és el teu nom, ara que ja no ets qui eres?

John: Déu meu! Havia oblidat aquest detall. Suposo que

la teva decisió pel que fa al meu nom és irrevocable?

gwendolen: Mai canvio, jo. Només en els meus afectes.

cecily: Quina naturalesa tan noble que tens, Gwendo-

len!

John: Doncs haurem d’aclarir aquesta qüestió tan aviat

com sigui possible. Tia Augusta, un moment. Quan

Miss Prism em va deixar a dins de la maleta, ja m’havien

batejat?

lAdy BrAcknell: Els teus amants pares et van donar

tots els luxes que es poden pagar amb diners, inclòs el

baptisme.

John: Llavors m’havien batejat! I quin nom em van po-

sar? Digui-me’l encara que sigui espantós.

lAdy BrAcknell: Per ser el primogènit, evidentment, et

van posar el nom del teu pare.

- 113 -

John: Sí, però quin era el nom del meu pare?

lAdy BrAcknell, meditativa: Ara no recordo quin era el

nom de pila del general, però segur que en tenia un.

És va tornar excèntric, això sí, però va ser de gran. Va

ser per culpa del clima de l’Índia, del casament, de les

indigestions que patia i d’altres coses d’aquest tipus.

John: Algy! Tu no recordes quin era el nom de pila del

nostre pare?

Algernon: Estimat germà, no ens parlàvem gaire. Va

morir quan jo tenia un any.

John: El seu nom deu aparèixer als anuaris militars de

l’època, suposo, oi, tia Augusta?

lAdy BrAcknell: El general va ser essencialment un

home de pau, excepte en la seva vida domèstica. Però

no tinc cap dubte que el seu nom apareixerà als directoris

militars de l’època.

John: Tinc els anuaris dels últims quaranta anys... A veu-

re, generals... Mallam, Maxbohm, Magley, quins noms

tan horrorosos!... Markby, Migsby, Mobbs, Moncrieff!

Tinent el 1840, capità, tinent coronel, coronel, general

el 1869; nom de pila: Frank. (Abaixa el llibre.) Sempre

t’ho he dit, Gwendolen, que el meu nom era Frank, oi

que sí? Doncs és Frank. Em dic Frank, de veritat.

lAdy BrAcknell: Sí, és veritat que el general es deia

Frank, ara ho recordo. I també recordo que hi havia

alguna raó per la qual aquest nom no m’agradava.

- 114 -

gwendolen: Frank! El meu estimat Frank! Jo sabia que

no et podies dir de cap altra manera!

John: Gwendolen, és terrible per a un home descobrir

que s’ha passat tota la vida dient la veritat! Em podràs

perdonar?

gwendolen: Et perdono perquè estic segura que can-

viaràs!

John: Estimada meva!

chAsuBle, a miss prism: Laetitia! (L’abraça.)

Miss PrisM, entusiasta: Frederick! Finalment!

Algernon: Cecily! (L’abraça.) Finalment!

lAdy BrAcknell: Estimat nebot, em sembla que comen-

ces a donar signes de trivialitat.

John: Al contrari, tia Augusta, acabo de descobrir per

primer cop en tota la meva vida, la vital importància de

ser Frank.

teló

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia

Volums publicats:

Textos a part

Teatre contemporani

1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born

1997

2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.

Premi Born 1998

5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra

d’Or 1999

6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000

7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra

d’Or 1999 (al millor text espectacle)

8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi

Born 1999

9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001

11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de

Caront, 2001

12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi

Joaquim M. Bartrina 2000

13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblides-

sis, 2001. Premi Born 2000

14 Harold Pinter, L’engany, 2001

15 David Plana, Després ve la nit, 2002

16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen,

2002. Premi Joaquim M. Bartrina 2001

17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi

Born 2001

18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003

19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003

20 Manuel Molins, Elisa, 2003

21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu

en el cel, 2003

22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete,

2003. Premi Born 2002

23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista,

2003. Premi del Crèdit Andorrà 2002

24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,

2004

25 AAdd, Dramaticulària, 2005

26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,

2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002

27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.

Bartrina 2003

29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del

Crèdit Andorrà 2004

30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina

/ Preludi en dos temps, 2005

32 Marco Palladini, Assassí, 2006

33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi

Joaquim M. Bartrina 2005

35 Manuel Molins, Combat, 2006

36 Marc Rosich, Surabaya, 2007

37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006

38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una

Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007

39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007

40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007

41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi

Fundació Romea de Textos Teatrals 2006

42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit

Andorrà 2006

43 Carles Batlle, Trànsits, 2007

44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007

47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi

Joaquim M. Bartrina 2006

48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008

49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda

catalana, 2008 (Inclou un CD)

50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Lenin-

grad, 2008

51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi

Born 2007

52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sa-

bíem res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007

54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008.

IV Premi Fundació Romea de Textos Teatrals

2008

55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La

ﬁnestra / Sota terra, 2008

56 Albert Benach, Mascles!, 2008

57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009

58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna

d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre

2008

59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.

Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008

60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.

Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008

61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi

Born 2008

62 Enric Nolla, Còlera, 2009

63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla,

dies de vent (Una reﬂexió sobre el destí),

2009. Premi del Crèdit Andorrà 2008

64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009

65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009

66 Pere Riera, Casa Calores, 2009

67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009

68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14

d’Abril de Teatre 2009

69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que

perdia tots els avions, 2010. Premi Born 2009

71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010

74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010

75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010

76 Michel Azama, La Resclosa, 2010

77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi

Joaquim M. Bartrina 2009

78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010

79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que

ballen, 2010

80 Carles Batlle, Zoom, 2010

81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

82 Daniela Feixas, El bosc, 2011

83 Guillem Clua, Killer, 2011

84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011

85 August Strindberg, Creditors, 2011

86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011

87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu,

Preguntes i respostes sobre la vida i la mort

de Francesc Layret, advocat dels obrers de

Catalunya, 2011

88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011

89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang

(Obert ﬁns a l’hora de l’Àngelus), 2011

90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de

Shakespeare), 2011

91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011

92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011

93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011

94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012

95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de

Dau al Set, 2012

96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi

d’Aquimedes, 2012

97 Jordi Oriol, T-error, 2012

98 Marc Angelet, Voyager, 2012

99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012

100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i

teatre irregular (1966-1967), 2012

101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades

sobre l’amor i la vida (1956-1962), 2012

102 Toni Cabré, L’inútil, 2012

103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012

104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012

105 Pere Riera, Barcelona, 2013

106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013

107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013

108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013

109 Josep Maria Miró, Fum, 2013

110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013

111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013

112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013

113 Marta Momblant, Resposta a cartes imper-

tinents, 2013

114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador,

2014

115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014

116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa

Cunillé, Fronteres, 2014

117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i

els homes, 2014

118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món

el 1953, 2014

119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia

i titelles, 2014

120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé;

Beth Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x

dotze, volum 1. 2014

121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé;

Beth Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x

dotze, volum 2. 2014

122 Alexandre Dumas ﬁll, La Dama de les Ca-

mèlies, 2014

123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014

124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014

125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014

126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014

127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014

128 Thomas Bernhard, El President, 2014

129 William Shakespeare, El somni d’una nit

d’estiu, 2014

130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta.

Il·lustracions: Anna Bohigas i Núria Milà,

Lampedusa Beach, 2014

131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar,

2014

132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi

del Crèdit Andorrà 2013

133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014

134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014

135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a

Electra, 2014

136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat

i el camí personal, 2014

137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre

i Teatre de carrer, 2014

138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’oﬁci de

viure, 2014

139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015

140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015

141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015

142 Albert Arribas, Selecció, 2015

143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a

tots, 2015

144 Federico García Lorca, El público, 2015

145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015

146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián

de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de

silencis, 2015

147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda

de l’ac) / L’empestat, 2015

148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015

149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015

150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta

Mulet, Llibre de les bèsties, 2015

151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015

152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015

153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;

Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;

Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,

Llibràlegs, 2015

154 Pau Miró, Victòria, 2016

155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016

156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016

157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016

158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016

159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016

160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona

del pastor, 2106

161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016

162 Marcela Terra, Desterradas, 2016

163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta,

Una vida al teatre, 2016

164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106

165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels

camps de cotó, 2016

166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició

de Wendy, 2016

167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme

o monòlegs de transformació (1965-1966)

Primera part, 2016

168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme

o monòlegs de transformació (1965-1966)

Segona part, 2016

169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per

a 1962, 2016

170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el

seu amor Homer, 2016

171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017

172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017

173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai

públic, 2017

174 William Shakespeare; Traducció de Joan

Sellent, Ricard III, 2017

175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017

176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017

177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre

peces atàviques, 2017

178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i

òperes, 2017

179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions

musicals, 2017

180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017

181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les

nostres vides, 2017

182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017

183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017

184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors,

2017

185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017

186 Francesc Meseguer, Lear, 2017

187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018

Textos a part

Teatre clàssic

1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008

2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia /

Tierra sin primavera. Dues obres del teatre

de l’exili republicà, 2015

3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016

4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016

5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de

Sílvia, 2016

6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017

7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017

8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank,

2018

Textos a part

Teatre per a joves

1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016

2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016

3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en

l’aigua, 2016

4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016

5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016

Textos aparte

Teatro contemporáneo

1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi

Born 2003

2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California,

2005

3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005.

Adaptación de Carles Sans

4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.

Premi Born 2004

5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006

6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006

7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un

día, 2006. Premi Born 2005

8 Rebecca Simpson, Juana, 2007

9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,

2008

11 Richard France, Su seguro servidor Orson

Welles, 2008

12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del

Emperador, 2008

14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de

Klamm, 2009

15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista,

2009

16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre

las Olas, 2014

Textos aparte

Teatro clásico

1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010

Textos a part

Teatre reunit

1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 / 2017,

2017

2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes,

2017

ISBN: 978-84-947015-7-3

Oscar Wilde

Pròleg de Victòria Camps

Traducció de Cristina Genebat

LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK

Oscar Wilde

LA IMPORTÀNCIA

DE SER FRANK

La importància de ser Frank. La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde

va quedar arruïnada sobtadament amb la condemna a dos anys de

presó que l’acusava d’indecència per la seva vida privada, només

tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.

L’escriptor, que no es refaria d’un cop tan dur, ja havia denunci-

at sovint la hipocresia d’una societat cada cop més conservadora

i controladora sobre la intimitat dels seus ciutadans. Una hipo-

cresia que, de manera premonitòria, esdevindria la protagonista

d’aquesta deliciosa obra mestra sobre els embolics amorosos de

dos joves britànics i les seves secretes dobles vides, la qual anticipa

algunes de les principals avantguardes del segle

Oscar Wilde. Va néixer a Dublín el 16 d’octubre de 1854. Va es-

tudiar a Oxford, on va ser deixeble del crític i historiador de l’art

John Ruskin (1819-1900) i de Walter Pater (1839-1894), estudiós de

la pintura prerafaelita i defensor de la idea antivictoriana que el

valor de l’art es mesura sobretot per la intensitat de les sensacions

que transmet, una idea que Wilde va subscriure al llarg de totes

les seves obres.

Després d’una primera incursió al món de les lletres, amb el recull

Poems (1881), i molt abans d’escriure les seves grans obres narra-

tives, encapçalades per El retrat de Dorian Gray (1890) i El crim de

Lord Arthur Savile (1891), comença la seva carrera escènica l’any

1880 amb Vera o els nihilistes estrenada a Nova York el 1883, amb

un resultat tan advers com el que conegué, el 1891, i també a

Nova York, la seva segona obra, La duquessa de Pàdua.

Potser Wilde hauria renunciat a les seves aspiracions si l’empresari i

actor George Alexander (1858-1918) no l’hagués animat a escriure

una «comèdia moderna», El ventall de Lady Windermere, escrita el

1892. Empès per l’èxit obtingut, el 1893 estrena Una dona sense im-

portància i, el 1895, La importància de ser Frank (l’obra que, segons

els crítics, havia fet riure com mai els anglesos) i Un marit ideal.

TEATRE CLÀSSIC