.
9
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-120279-4-5
Josep M. de Sagarra
Pròleg de Guillem Martínez
LA RAMBLA DE LES FLORISTES
Josep M. de Sagarra
LA RAMBLA DE
LES FLORISTES
Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). Entre la seva
producció teatral més coneguda destaquen títols com La
fi lla del carmesí (1929), La corona d’espines (1930), L’Hos-
tal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933), La
Rambla de les Floristes (1935) o Galatea (1948). Així ma-
teix, cal destacar les seves traduccions teatrals de Shakes-
peare i la seva intervenció en la realització d’algunes de
les revistes musicals més famoses del Paral·lel, com Cha-
rivari (1927). La poesia de Josep M. de Sagarra va contri-
buir a la seva popularitat, amb poemaris com Cançons
de rem i de vela, i en la seva obra narrativa destaquen la
novel·la Vida privada (1932) o les seves Memòries (1954).
La Rambla de les Floristes. A la Rambla de les Flors, s’hi
passegen amb tota promiscuï tat les mú ltiples facetes de
la calidoscò pica realitat barcelonina. Testimoni d’excepció
de les agitacions polí tiques, la parada de l’Antò nia ofe-
reix perfums i colors a tothom que s’hi vol acostar, men-
tre resta fi del al passeig que l’ha vist cré ixer. I avui, vuit
dè cades despré s que Josep M. de Sagarra escriví s la seva
oda al carrer mé s emblemà tic de Barcelona, la Rambla
continua vertebrant les confl uè ncies de la nostra realitat.
Un clàssic del teatre català en què ressonen les commo-
cions polítiques de dos moments estructurals en la nostra
història recent. Per una banda, l’estrena va ser el març
del 1935, mesos després que Lluís Companys proclamés
l’Estat Català. Per una altra banda, l’obra està ambienta-
da poc abans de la revolució de la Gloriosa de 1868, amb
què es posaria fi a les tres dècades del regnat d’Isabel II.
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
.
LA RAMBLA DE
LES FLORISTES
Comèdia en tres actes
TEATRE CLÀSSIC
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: setembre del 2019
© del text: Hereus de Josep M. de Sagarra
© del pròleg: Guillem Martínez
Disseny gràfic: Arola Editors
Il·lustració portada:
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-120279-4-5
Dipòsit legal: T 1009-2019
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
LA RAMBLA DE
LES FLORISTES
Comèdia en tres actes
Josep M. de Sagarra
Pròleg de Guillem Martínez
- 7 -
LA RAMBLITAT
Guillem Martínez
Un pròleg és un text breu que explica coses importants per
a la lectura del text posterior, que és el que mola. Com tot-
hom sap, les coses importants a explicar en aquest pròleg
són, doncs, quatre: Sagarra, les Rambles, La Rambla de les
Floristes i la meva mare. Anem a pams.
Sagarra és un autor d’una generació que podríem
anomenar malmesa, si no fos perquè el que s’hi va mal-
metre va ser tan violent i profund que en va malmetre
no una, sinó diverses, totes les generacions. Fins i tot
una societat sencera. Sense intervenció política —que en
aquells moments tenia forma de bombes—, què hauria
estat d’aquesta generació on hi ha Sagarra i Pla? I de les
posteriors? Què haurien fet? On haurien arribat? Quin
grau de normalitat haurien construït? I de tot el contrari
a la normalitat: genialitat, obra universal? No ho sabem i
no ho sabrem mai. De Sagarra en queda, però, una prosa
colossal, que diria Pla. Una novel·la única, Vida privada, tal
vegada iniciadora d’un cicle, o una possibilitat, fonamen-
tal en la novel·lística barcelonina en català i en castellà,
- 8 -
que és la Novel·la de Barcelona, una sèrie de novel·les
sense fi, reconeixibles, que expliquen una ciutat dividida
per una rasa social, i que s’acarona i es fot d’hòsties amb
una vehemència absoluta i cruel. És un gènere únic, a la
literatura catalana, on la societat dirimeix problemàtiques
socials, com ara la desigualtat i la confrontació d’opcions
individuals arriscades. Vida privada és, a més, un fet artístic
difícil: el producte, el treball, l’aposta d’una persona lliure,
una cosa problemàtica en els països grans. Imaginem,
doncs, en els països petits. Ens queda també L’aperitiu, una
col·lecció magnífica —els adjectius de Pla són pocs i con-
tagiosos, com veieu— d’articles de premsa. Un article de
premsa és com una cançó. És un significat clos en si mateix
i carregat de sentit propi. No hi ha gaire gent que sàpiga fer
això. En aquest sentit, no entenc per què Sagarra no és un
periodista a reivindicar. Un periodista amb cites i deixebles.
O bé, sí que ho entenc. Des dels vuitanta a Catalunya no
s’ha primat des del poder —a l’Estat Espanyol, els cànons
literaris són apostes dels seus governs— un periodisme
independent i més enllà del que el Govern opini que han
de ser els tons i els temes del periodisme. Amb resultats
terribles, com recordareu, el 2017. Amb resultats terribles,
fins i tot, aquest matí a primera hora.
I, és clar, ens queda el Sagarra dramaturg. És un autor
popular, fins i tot en la seva aposta pels gèneres populars
—com ara la revista, gènere en el qual va participar moltes
vegades—, que vertebra gairebé tota la seva obra en el
vers, en el que és una aposta de mercat. Les seves obres
versificades funcionaven, tenien públic, creaven espera.
- 9 -
Això, el vers, d’alguna manera és el seu límit, però també
la seva grandeur. És un vers, almenys i en tot cas, nítid,
que aposta per una llengua neta, precisa i allunyada de la
sobreactuació i la cursileria. No puc opinar gaire sobre el
Sagarra autor dramàtic, perquè m’és simpàtic. És més, me
l’estimo. La meva mare el representava a la fàbrica, quan
era petita i, com a integrant d’una de les generacions mal-
meses, va haver de començar a treballar als catorze anys.
A la fàbrica de la mare, s’apuntaven a fer teatre per poder
aprendre a llegir i escriure català. Era la fi dels quaranta
i el començament dels cinquanta. Sempre representaven
Sagarra —un cop, La Rambla de les Floristes—, i un petit
entremès d’en Pitarra —un altre autor fenomenal. Abans
de la guerra, haurien fet obres, suposo, de l’Ignasi Iglésias.
I no precisament per aprendre a llegir i escriure català,
sinó la vida. Ara feien el que podien. I el que podien era
Sagarra, el límit del possible, que els oferia musicalitat,
rimes sinceres i efectives. I la gran possibilitat que ofereix
fer teatre a les persones que en fan: parlar de si mateixes
a partir de personatges de ficció, disposar de més vides i
no calculades, ser una mica més lliures. I la felicitat lleu-
gera, un fet molt sòlid quan ho has perdut tot i encara en
pagues el deute en una fàbrica. Una fàbrica, i més encara,
una fàbrica franquista, no era una bicoca. Les noies havien
d’anar al lavabo de tres en tres, no fos que pel camí es
trobessin un home. Sagarra, representar Sagarra, era el
contrari a la vida. Era l’art.
Les Rambles. Les Rambles són —eren, snif?— un
paisatge únic. «El main street del Mediterráneo», en deia
- 10 -
García Lorca. No va ser senzill depurar-les al laboratori
mental barceloní. Fins molt tard, eren un espai agrest, fora
de muralla. Pedres per on, quan plovia, passava l’aigua.
Una rambla, vaja, paraula que ve de rmel, la paraula àrab
que venia a descriure això. Es van fer diversos intents d’ur-
banització. No apareixen citades al Quixot perquè, quan al
segle xvi va venir Cervantes, no n’existien encara. La cosa
va prendre cara i ulls al segle xviii. I va ser una troballa. Dos
carrils per vehicles i una zona, central i per als vianants,
al mig. La fórmula es va exportar a tota Catalunya. Però
l’originalitat urbanística va esdevenir originalitat humana
al segle xix. Això és, amb la industrialització, especialment
cruel a Barcelona quan, després de la primera revolta
obrera, el 1835, de les posteriors bullangues, dels estius
calents i la primera vaga general dels anys cinquanta,
de la Revolució del 68, i de la posterior Restauració, va
quedar clar que el seu gran benefici estava sustentat en
l’explotació de les persones que treballaven, per sous de
misèria, a la fàbrica. Això trencava les persones. I moltes
persones trencades acabaven, amb l’ànima destrossada,
exercint el càrrec de tonto de les Rambles. N’hi ha molts
documentats, com la Reina de les Aigües. Aquestes per-
sones, ubicades a l’única via oberta en una ciutat emmu-
rallada i fosca i pestilent, van crear una cosa inesperada.
Tolerància, caritat, comprensió, i set dels altres, estiguin
en l’estat que estiguin. De fet, això és l’única cosa de les
Rambles que no es va poder exportar a les altres ciutats
que van voler construir-ne unes. És possible que això que
es veia a Barcelona, i la brutalitat perceptible a la resta
- 11 -
de Barcelona, siguin la gènesi de la barcelonitat, sigui el
que sigui això.
Les Rambles apareixen molt aviat al teatre català. Bé,
no tan aviat. Quan és possible certa llibertat, amb la revo-
lució del 1835, moment que l’Estat perd el monopoli del
teatre, comença a haver-hi molts teatres —alguns, fins i
tot, en domicilis— i, de cop, entra la realitat al teatre. Entra
amb fragments en català, amb un vocabulari real, quoti-
dià, i entra a través de paisatges reconeixibles, com ara la
fàbrica, les manifestacions, o les Rambles. En Sagarra, per
fer una obra de teatre de les Rambles, fuig cap a aquest
segle
xix, un segle xix que trontollarà amb la Revolució del
68, la revolució democràtica més tardana a Europa i el
punt de naixement —i de posterior congelament durant
anys, un cop iniciada la Restauració—, de tradicions que
avui considerem normals, com la democràcia, el federa-
lisme i l’anarquisme. Sagarra elegeix aquesta petita fi de
l’Ancien Régime, per establir un món costumista antic,
formulat aparentment al segle xix, des d’on parla de coses
que l’espectador podia veure al segle xx. Tipus humans,
homes, dones, ubicats en l’únic lloc de la ciutat on tothom
era observat i tolerat. I per on jo caminava de la maneta
de la meva mamà.
Gaudeixin de la lectura.
ESTRENA AL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
La Rambla de les Floristes es va estrenar a la Sala Gran del
Teatre Nacional de Catalunya el 10 d’octubre del 2019,
amb la següent fitxa artística:
Direcció Jordi Prat i Coll
Composició Dani Espasa
Moviment coreogràfic Montse Colomé
Escenografia Laura Clos
Vestuari Montse Amenós
Il·luminació David Bofarull
So Damien Bazin
Ajudanta de direcció Ester Villamor
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2019-2020
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
AntòniA Rosa Boladeras
CArmetA Clara Altarribas
Leonor Marina Gatell
LAurA / LLuïsA Carol Muakuku
isAbeL / nuvi Berta Giraut
srA. ConsoLACió / FrAnCisCA
FArinerA / mossèn Artigues Antònia Jaume
LAietA Carme Milan
Don rAmon Xavi Ripoll
LLuís / CArnisserA Albert Ausellé
sr. Puiggròs Albert Pérez
JuLivert Albert Mora
sr. bAnús Jacob Torres
tonet / núriA David Anguera
ÀnimA De Les rAmbLes Davo Marín
- 14 -
PRIMERA ESTRENA
Aquesta obra va ser estrenada el dia 21 de març de 1935,
al Teatre Poliorama de Barcelona, en la temporada Oficial de
Teatre Català subvencionada per la Generalitat de Catalu-
nya, amb la següent fitxa artística:
AntòniA Mercè Nicolau
isAbeL Elvira Fremont
Leonor Laura Bové
CArmetA Victòria Benedicto
LLuïsA Maria Font
LAietA Dolors Carnicero
LAurA Tereseta López
núviA Carme Soler
senyorA Puiggròs Carme Roldan
FrAnCisCA FArinerA Dolors Carnicero
CArnisserA Paquita Pérez
rAmon Ramon Martori
JuLivert Enric Lluelles
LLuís Joan Estivill
bAnús Lluís Torné
mossèn Artigues Lluís Teixidó
senyor Puiggròs Avel·lí Galceran
tonet Joan Suñé
nuvi Carles Tutusaus
Direcció escènica Josep Pous i Pagès
- 15 -
PERSONATGES
AntòniA. Florista. Dona fresca i bonica, però molt bregada, a la
qual els curiosos atribueixen una edat que volta els trenta-cinc
o els trenta-set anys.
CArmetA. Neboda d’Antònia. Mosseta de disset anys, que l’ajuda
en la venda de les flors i li vigila la parada.
Leonor. Noia bonica i picant; vint-i-tres anys. Primer florista, des-
prés dansarina i després florista altre cop.
LAurA. Amiga del regidor Julivert.
isAbeL. Florista de mitja edat.
LLuïsA. Florista de mitja edat.
LA senyorA ConsoLACió. Esposa del senyor Puiggròs, vella gelosa.
LAietA. Acompanyant de Laura.
LA senyorA FrAnCisCA FArinerA. Devota.
unA CArnisserA.
unA núviA.
Don rAmon. Cabell gris, solter, liberal, distret i gandul. Enamorat
d’Antònia.
LLuís. Jove calavera.
eL senyor Puiggròs. De l’Obra de la parròquia de Betlem. Amic de
totes les floristes i enemic de la seva senyora.
eL regiDor JuLivert. Polític satisfet i infeliç.
eL senyor bAnús. Protector de senyoretes desgraciades.
tonet. Cambrer de cafè, nuvi de Carmeta.
mossèn Artigues. Capellà.
un nuvi.
Transeünts de tota mena. Guàrdies, dides, canalla, torrats, ba-
docs, etc.
L’escena, a la Rambla de les Flors l’any mil vuit-cents seixanta-
tants.
- 17 -
ACTE PRIMER
Representa l’escena un aspecte de la Rambla de les Flors,
en l’època que regnava Isabel II, dos o tres anys abans de la
Revolució de Setembre.
Hi haurà a mà dreta i a mà esquerra dues sortides espaioses
que donen amunt i avall de l’andana de la Rambla, i una
sortida al fons, entre les parades de les flors.
Es veurà part de la Virreina i part de l’església de Betlem, amb
el carrer del Carme i les botigues i cafès que se suposa que hi
havia a mitjan segle passat.
L’escena, que representa el lloc destinat a la venda de flors
i a la vida de les floristes, estarà ocupada per tres parades i,
agafant més importància que les altres dues i avançant més
cap a l’espectador, la parada de flors d’Antònia, en la qual,
a més de la gran ombrel·la acolorida, hi haurà tres o quatre
seients per a la tertúlia dels desvagats, perquè era costum,
en aquella època de Barcelona, anar a passar el temps fent
conversa a les parades de les floristes, que constituïen un
element de vida social i vida galant de la ciutat.
L’escena ha de donar a l’espectador, al mateix temps que un
record de la Barcelona vuitcentista, la il·lusió d’una estampa
romàntica, acolorida i alegre, adient, més que al realisme
històric, a la qualitat de fantasia i d’humor de la comèdia.
- 18 -
ESCENA PRIMERA
Leonor i LLuís parlen a part, com dos enamorats, en la parada de
Leonor. AntòniA va arreglant les flors de la seva parada i parlant
amb isAbeL, la qual, des de la seva, fa una feina semblant.
AntòniA, per Leonor:
No la veus, aquesta bleda?
Ja es pensa que ha de lluir,
amb un gipó de setí
i una faldilla de seda.
I ara és el senyor Banús,
i ara el senyor Serraclara,
i ara aquest noi de la mare
amb les galtetes de lluç.
isAbel: No diguis més disbarats,
que els tiraran per la trona.
AntòniA: És un noi de casa bona.
isAbel: I estan molt enamorats.
AntòniA: Sí, ja ho he vist al diari!...
Tothom en parla!...
isAbel: El minyó
estudia per regidor,
i el seu pare és propietari.
AntòniA: Amb aquests cabells tan rossos!...
isAbel: Propietari dels més grans!
AntòniA: Propietari dels encants
i del carretó dels gossos.
AntòniA riu alegrement.
- 19 -
ESCENA II
Els mateixos i LAurA, acompanyada de LAietA.
AntòniA: Bon dia, donya Laura; un clavellet?
Vol unes roses? Això és fi i no enganya.
lAurA: Ai, prou que les voldria, quina olor!
Però hem d’estalviar... que és una aranya.
AntòniA: Ell rai que té quartets i és regidor.
lAurA: Si sabés com em lliga!
lAietA: Com la lliga!
lAurA: Com em vigila!...
lAietA: Com la fa patir!
AntòniA: I ca, pobret, si als ulls hi du una biga!
Si encara se li veu el pèl moixí
de tan innocentàs! I quina garsa
que està feta vostè!...
lAurA: No està en el cert.
AntòniA: Vostè es queixa per ganes de queixar-se.
lAurA: Se m’ha tornat gelós en Julivert.
lAietA: Se li ha tornat gelós!...
lAurA: Si em troba a casa
un ram o bé una capsa de confits,
em crida i se m’encén com una brasa
i es pensa que jo em faig amb presumits
que em regalen les flors!...
AntòniA: Ves quina pena!
lAurA: M’escorcolla, m’espia, em fon el greix.
I jo no soc cap nena...
- 20 -
lAietA: No és cap nena.
AntòniA: Però ara... va millor que vendre peix...
Sedes, barret, sombrilla i arracades,
passejar, no fer res...
lAurA: Bé, sí, veurà...
I aquell ofec, i aquelles dents corcades,
i aquell reuma que té i no se li’n va!
I aquells rampells que sembla que m’escanyi,
i exigir que no volti pels carrers,
que li sigui fidel i no l’enganyi,
total per quatre quartos cada més?
Ja he pagat el mal cap de presumida,
i el deixar-me estimar per un senyor!
Ja ho pot ben veure, Antònia, quina vida!
AntòniA: Sí, trobo que té tota la raó.
Però li pot tornar els vestits de gassa,
el gos, les joies, els perfums i els guants,
i carregar els trastets i anar a la plaça
i guanyar-se la vida com abans.
lAurA: Ai, rebaixar-me, no, de cap manera!...
AntòniA: Si la senyora té un reiet al cos!
lAurA: Jo, tot, abans que em diguin peixatera.
Primer, morir...
AntòniA: No vol comprar unes flors?
lAurA: Ja passaré després... Anem, Laieta...
lAietA: Ja passarem després...
AntòniA: M’hi trobarà.
lAurA: Passi-ho bé...
- 21 -
lAietA: Passi-ho bé...
AntòniA: Estigui boneta.
lAurA: I si el veu...
AntòniA: Fugi, dona, vol callar!
Mutis de
LAurA i LAietA.
ESCENA III
Els mateixos, menys LAurA i LAietA. Leonor i LLuís, que des que
s’ha aixecat el teló festejaven a part del que passava a l’escena,
ara intervenen fent conversa amb AntòniA i isAbeL.
lluís, a Leonor:
I veuràs quin foc s’arrenca
d’aplaudiments i de crits,
amb castanyoles als dits
i amb el vestit de flamenca.
I jo et portaré a sopar.
leonor: Encara que te n’enriguis...
lluís: I després... Ai, no m’ho diguis...
AntòniA: I el seu papà ja ho voldrà?
lluís: Si al meu papà no li agrada
veurà aviat qui soc jo.
leonor: No ho sabeu, que és de debò?...
AntòniA: Què?
leonor: Que deixo la parada.
isAbel: Què em contes, noia!
AntòniA: Quin món!
- 22 -
lluís: Sí, sí; la cosa és molt sèria.
leonor: Ja s’ha acabat la misèria.
lluís: Treballarà a l’Odeon.
I demaneu, un diluvi
d’alegria i de diner,
i jo hi faré el meu paper.
AntòniA: Quin paper?...
leonor: El paper de nuvi.
Que no ho saps, que ens estimem?
AntòniA: Mira com se les espolsa...
i ell li fa una veu més dolça
que l’aixarop de poncem.
lluís: Bé, prou burles!
AntòniA: Que es mareja?
lluís: No vull tantes llibertats!
AntòniA: Déu us faci uns bons casats!
isAbel: I no veieu que és enveja!
Vosaltres deixeu-la dir...
Com que ella ja es veu pansida
per ’xò s’escarrassa i crida.
leonor: És enveja, esclar que sí.
isAbel: D’un quant temps a aquesta banda
només vius per criticar.
Si aquella et guanya de mà
en la feina i la vianda,
si l’una té més clients
o l’altra té més palica,
tu comences la musica
- 23 -
de les ungles i les dents.
I quan l’enveja t’apreta,
el que fas ja és prou sabut:
la deixes com un drap brut
i et quedes tan satisfeta.
AntòniA: I es pot saber de què crides?
isAbel: De sentir-te aixecar el gall.
AntòniA: Ja t’has mirat al mirall,
senyora cantamentides?
leonor: I té tota la raó,
perquè em veus galantejada,
perquè aquest jove m’agrada,
perquè és ben fet i és senyor,
perquè m’atipa una vida
que no dona per lluir,
perquè faig el meu camí
i escolto la sort que em crida,
em veus tu, esgarrianius,
em dones la mitja volta
amb la teva poca solta,
i del meu amor te’n rius.
I quan jo sigui senyora
i no sigui del teu braç,
veurem si també riuràs
i esmolaràs l’estisora!
AntòniA: Quan tu siguis...?
lluís: Està clar!
AntòniA: Què us han dat per escudella?
isAbel: L’Antònia se’ns torna vella.
- 24 -
AntòniA: Nois, no em feu enraonar.
leonor: Si t’ha caigut com un tro
el que deixi la parada!...
AntòniA: Acabem d’una vegada
i ara parlo de debò.
Tinc més anys que tu, minyona,
m’ha vagat de fer l’ull viu,
i puc dir-te que en sé un niu
del que passa a Barcelona.
He fet ballar nois polits
tants com te doni la gana,
com Déu mana i com no mana,
llargs de bossa i llargs de dits.
I encara si jo ho volia,
no em manca verd ni madur
per deixar-te curta a tu
i a tota la companyia.
Però en lloc d’un mal repòs,
de perruquer i de modista,
m’estimo més ser florista
de la Rambla de les Flors.
Perquè jo, aquestes parades,
les he vist canviar i passar;
he vist d’avui a demà
trenta mil desenganyades.
I senyors de compromís,
i regidors amb la vara
i noies baixant la cara
sense ni així de panís.
I ara veig com se t’oreja
el cap enfaristolat,
- 25 -
i el que et tinc és pietat
en lloc de tenir-te enveja.
Leonor: també pot ser
que gastis roba molt fina,
que facis la dansarina
i et diguin que ho fas molt bé.
Però és més fàcil encara
que després d’aquest i aquell,
quan ja no et surti el vermell
damunt la pell de la cara,
quan vingui el que sol venir,
i guaitis l’ocell que et vola
i sentis que et trobes sola
i que has errat el camí,
potser amb la por dins del cos
i una mica més gastada,
tornaràs a la parada
de la Rambla de les Flors.
I escoltaràs la Isabel
com te’n serveix una lliura,
de despit i de somriure
tot envernissat de fel.
I quan sentis que ressona
la misèria al teu replà,
potser t’hauràs de fiar
dels braços d’aquesta dona,
que bo i ’nant tirant del tros,
no perdent el món de vista,
s’acontenta sent florista
de la Rambla de les Flors.
lluís: Mireu com se despentina!
- 26 -
Quins crits i quina calor!
Ja es pot guardar aquest sermó
a dins d’una paperina.
Perquè això que ha suposat
i tota aquesta amenaça,
ja comprendrà que no passa
si jo li faig de costat. (A Leonor.)
I riu-te’n de les brometes,
que respon del compromís
un home que es diu Lluís
que té vergonya i pessetes.
AntòniA: El compromís! Vaja un pes
que fa el nom i la figura!
No ho veu que és tan criatura
i que no respon de res!
No hi faci aquesta carota
i no sigui gamarús,
que potser el senyor Banús
li birlarà la xicota!
Que si ella està per vostè,
quan s’hagi acabat la poma,
ja li dic que farà broma
traginant-la a collibè.
I quan ella esperarà
aquell que estima i no abusa,
vostè sortirà amb l’excusa
del papà i de la mamà.
I amb paraules i amb esperes
la plantarà a mig camí
i farà el conill porquí
com fan tots els calaveres.
- 27 -
leonor: Prou, Antònia!
AntòniA: Està molt bé...
Ara ja he quedat tranquil·la.
leonor: Pren una tassa de til·la
pels nervis!
AntòniA: Ja la prendré...
I tu no et constipis, nena...
leonor: Si calles em fas favor.
lluís: Del nom de la Leonor
la Rambla n’anirà plena...
I ara, vine. (A Leonor.)
AntòniA: Passi-ho bé!
leonor: Sí, anem-se’n i prou bravata...
AntòniA: Convidi-la a xocolata,
que això costa poc diner!
Mutis de
Leonor i LLuís.
ESCENA IV
AntòniA i isAbeL.
isAbel: És que no te’n pots estar.
AntòniA: Tu, cuida’t de la parada!
isAbel: Com hi ha món, que ets descarada!
AntòniA: Sí, mira; això va com va.
isAbel: Com que ella és tan santa i pura!...
Com que ella no ha fet mai res!
AntòniA: Esclar que no; no n’he pres,
- 28 -
de la teva confitura.
isAbel: Què vols dir?
AntòniA: Que potser bades?
M’agraden els dits ben nets.
Jo no porto recadets
com tu fas moltes vegades.
isAbel: Què saps, tu?
AntòniA: Tinc ulls i nas.
isAbel: I jo tinc ulls, nas i orelles,
i veig de lluny les parelles
agafadetes del braç.
AntòniA: És per mi que ho deies, vida?
isAbel: Que no hagis d’abaixar el front...
Jo sé d’un tal don Ramon...
AntòniA: Que m’obsequia i que em convida
perquè és delicat i és fi,
i a mi el seu tracte m’agrada.
isAbel: I avui vindrà a la parada...
AntòniA: Com ve cada dematí.
I si és que ara tu et refies
d’inflar el gos i fer els gegants,
ja estic curada d’espants...
isAbel: Vols dir que no tens manies!
AntòniA: Vull dir que, poques paraules,
i a la Rambla i allí on cal,
puc anar amb el cap més alt
que totes les gatamaules...
- 29 -
ESCENA V
Les mateixes i el regidor JuLivert.
AntòniA: Què diu, senyor Julivert?
Julivert: He pensat: «Deixa-t’hi caure...».
Què, no ha vist la meva Laura?
AntòniA: Ai, sí, i amb ella s’hi perd.
La té tan estalviadora,
tan dalt del seu escambell,
que no se’m queda un clavell
ni em fa servir l’estisora.
Julivert: Tinc per ella el cor a trossos.
AntòniA: Vegi, un senyor tan formal!
Julivert: Em fa una miqueta el salt,
però jo faig els ulls grossos.
AntòniA: Vol dir?
Julivert: Gasta molts diners,
em tira pebre a la salsa,
és mentidera i és falsa;
però jo... no hi puc fer més!
I és la primera vegada
que faig de... senyor de preu...
AntòniA: És la primera?... Ja veu!
Julivert: La cosa va anar rodada.
Sempre he tingut interès
en ser formal, tal com sona.
Jo, només la meva dona,
fora de la dona, res.
Però els amics... l’opinió,
- 30 -
gent entesa i decidida,
em van dir: «Sense querida
no es pot ser bon regidor».
I començo a donar veus,
i ja em trobo emparaulada
una xicota endreçada
que un hi pot pujar de peus.
Que a un li sembla, però... passa
que, amb aire d’apagallums,
té capritxets i té fums
i que la noia es propassa.
I venen els moments crítics
després de les hores bones,
i si les dones són dones,
els polítics... som polítics.
Tenim d’afluixar la mà,
i quan hi ha un cadell que ensuma
hem de fer el que s’acostuma...
AntòniA: Està clar... dissimular.
Julivert: De vegades, no, ja em ve
gana de que no se’n rigui;
però... què vol que li digui!,
m’agrada tant quedar bé...
Procuro no fer-li nosa,
i que ella es faci el seu plat;
com que, veurà, tot plegat
és el càrrec que m’ho imposa,
i com que, a mi, aquesta vida
li confesso que em ve gran...
i un ho fa pel que diran...
- 31 -
AntòniA: No, si això es veu de seguida.
Julivert: Vostè ja em coneix!
AntòniA: I tant.
Julivert: També coneix la Lolita.
AntòniA: La pobra!...
Julivert: No, no ho sospita.
La Lola sempre badant.
Per l’esposa, represento
tot un marit i un senyor.
AntòniA: Potser hi hauria bastó
si ella sabés que té un cuento.
Julivert: S’empassa molt bé les boles...
És allò... venen i van...
AntòniA: Si ha de fer pel que diran
compri’m aquestes violes.
Julivert: Posi-hi roses, violetes...
de tot i de tots colors;
com comprèn, als regidors
no ens ve mai de cinc pessetes.
Que vegi que, en verd i en flor,
no hi planyo i no hi escatimo,
perquè en el fons me l’estimo,
comprengui, és més fort que jo...
AntòniA: I esclar que sí; i si és feliç...
Què li sembla? (Ensenyant-li el ram.)
Julivert: De primera!
El deixaré a la portera...
no, més val que pugi al pis.
- 32 -
Entra don rAmon i topa amb JuLivert, que va a fer mutis.
Don rAmon: Noi, Julivert, quines roses!
On va amb un ram tan preciós?
Julivert: Sí, què vol! Els regidors
tenim de fer aquestes coses.
ESCENA VI
isAbeL a la seva parada. AntòniA ofereix una cadira a don rAmon, el
qual es treu un diari de la butxaca. A mig diàleg entra la senyorA
FrAnciscA FArinerA.
Don rAmon: Quina mena de talòs!
No hi haurà brida que el freni!
AntòniA: Ens hem llevat amb mal geni?
Avui no ve a comprar flors.
Don rAmon: Vinc a seure... i a mirar-te
i a riure’m de tot el món.
AntòniA: Doncs, escolti’m, don Ramon,
jo ja en començo a estar farta...
Don rAmon: I la causa es pot saber?
AntòniA: No rigui!...
Don rAmon: La tinc ofesa!
Vols dir què et passa... princesa?
AntòniA: Estic tipa... de vostè.
De vostè i del seu posat
i d’aquest aire que es dona,
d’aquesta cara de mona
i aquest parlar desmenjat.
- 33 -
Don rAmon: Ets fina.
AntòniA: Soc tal com sona
i a la llengua no hi tinc pèls...
Don rAmon: El que és per donar miquels
resultes una gran dona.
AntòniA: Home, és que sí! Ja m’entén,
si vostè fos com la colla,
que en pots tirar un tros a l’olla
de ganyota i compliment;
que et venen a la parada
per si poden pescar peix,
i et diuen sempre el mateix
perquè es pensen que una bada.
Si fos així, com són tants,
jo, miri, carabonica,
si vol musica, musica,
i tan amics com abans.
Però, vostè és diferent.
Don rAmon: Com soc?
AntòniA: Ai, santa Maria!
Vostè té la fesomia
d’una persona decent.
Don rAmon: Moltes gràcies!
AntòniA: Està clar.
Que no ho veu que aquesta vida,
tan mandra, tan ensopida,
tan trista, no pot anar?
Don rAmon: Ai, noia, que estàs de broma!...
AntòniA: Sí, caçant mosques al vol!
- 34 -
Don rAmon: Jo m’entenc i ballo sol
i vaig passant la maroma.
Què vols que faci? La gent
em cansa, em cou i m’atipa;
m’estimo més una pipa,
quatre gotes d’aiguardent,
el fulletó del diari,
el sol que m’entra al terrat,
les pessigolles del gat
i el refilet del canari,
que sentir aquest món farcit
de veu grassa i veu raquítica
sermonejant de política,
de la reina i de Madrid;
i que veure aquestes dames,
i aquest eixam d’esmolets,
amb giravolt de barrets
i amb arronsament de cames.
Com que tinc bastants diners
no em cal ser bernat pescaire,
ni m’importa poc ni gaire
el que pensin els demés.
I per senyalar la llana,
i dir bunyol al bunyol,
m’agrada seure, estar sol
i fer el que em doni la gana.
AntòniA: Ja serà això, don Ramon!
(Entrada de la senyorA FrAnciscA i escena muda amb
isAbeL.)
No, no, ja parla i inventa!
Doncs a la Rambla, què el tempta?
- 35 -
Ja sabrà dir-me que són
el seure... i el prendre vistes
que fa cada dematí?
Suposo que per llegir
no fan falta les floristes.
De perles i de turqueses
no en cauen per ’quest veral,
i aquí volta un personal...
Don rAmon: Que només sap dir bestieses.
Ja ho sé. I estic ben segur
que entre aquesta gent que us volta...
AntòniA: Sí; hi ha cada poca-solta...
Don rAmon: Però, com que vinc per tu...
AntòniA: Si que té un gust ordinari!
Per mi? Ves què li ha agafat!
Em deu mirar com al gat
o potser com al canari!
Don rAmon: No te’n riguis!
AntòniA: Ai, Senyor!
Diu que ve per mi? I li prova?
Que no veu que no tinc roba,
ni lletra, ni educació?
Si almenys dugués arracades
i un barret ben estufat...
Don rAmon: Doncs, mira, és la veritat,
què vols que et digui! M’agrades.
Ets de les que fan el bot,
tens tres punts de barroera.
AntòniA: Gràcies...
- 36 -
Don rAmon: Ets molt cridanera,
fins ets descarada i tot...
Ets malpensada...
AntòniA: Què més?...
Don rAmon: No ets una Venus.
AntòniA: S’explica!
Don rAmon: Encar que ets bastant bonica...
AntòniA: Don Ramon, i si callés?...
Don rAmon: D’enraonar soc ben lliure...
AntòniA: Doncs aboqui! Au, endavant.
Don rAmon: Tu i jo ens avenim bastant,
i tu i jo...
AntòniA: No em faci riure.
don rAmon es posa a llegir el diari i es mira AntòniA de cua d’ull.
Mentre s’ha produït aquest diàleg, en el moment que Antònia diu
el vers «ja serà això, don Ramon», ha entrat en escena la senyorA
FrAnciscA FArinerA, una dona vella, tipus de rata de sagristia, que
s’ha posat a parlar amb isAbeL; les dues dones han seguit comen-
tant amb la mímica, primer les flors que ha comprat la senyora
Francisca i després el diàleg d’Antònia i don Ramon. Quan aquest
parell paren la conversa, elles enceten aquest diàleg:
FrAnciscA: Sí, però, veu?, jo em demano
un senyor així què hi ve a fer.
isAbel: Escolti, ja l’hi diré:
aquest és el seu fulano.
FrAnciscA: Quin escàndol!
isAbel: Sí, va a dèries!
D’homes així en té un grapat.
- 37 -
FrAnciscA: Calli, calli, que és pecat
parlar d’aquestes misèries. (Anant-se’n.)
isAbel: Ja té raó... I la Consol?
FrAnciscA: Sempre tan bones amigues...
isAbel: Records a mossèn Artigues.
FrAnciscA: I fins demà, si Déu vol.
Compliments de mímica, i mutis de la
senyorA FrAnciscA FArinerA.
isAbeL continua a la seva parada, sense intervenir en el diàleg
d’AntòniA i don rAmon.
AntòniA: Que està ensopit! Sembla un ànec.
Don rAmon: Un ànec molt casolà.
AntòniA: Es tindria de casar...
Don rAmon: Sí, ara li fan el mànec.
AntòniA: Coneix el senyor Sellés,
aquell folrat de butxaca,
que té una casa tan maca
al carrer d’Escudellers?
Don rAmon: Prou...
AntòniA: I la noia, l’Adela,
no la coneix?...
Don rAmon: Potser sí...
AntòniA: Molt de missa, molt cosir,
molt feta amb la parentela;
educada, atenta...
Don rAmon: Ja.
AntòniA: I bufona... sí, bufona,
del millor de Barcelona
- 38 -
en saber-se presentar.
Té els seus anys... No és un cadell.
Don rAmon: Entesos...
AntòniA: Si vostè, un dia...
Don rAmon: Si jo, què?
AntòniA: Se li acudia
anar a encarregar un anell,
posem pel cas, un brillant
ben bonic...
Don rAmon: Noia, em vols perdre...
AntòniA: Per ara la cosa és verda,
podria anar madurant...
Vostè deixi passar dies,
i després, pit i valor...
Don rAmon: Antònia, vols fer el favor
de no dir més ximpleries?
ESCENA VII
Els mateixos i el senyor Puiggròs.
Puiggròs: Ui! Quin guisat de vedella!
Quina cassola d’arròs!
A la Rambla de les Flors
la flor de la Rambla és ella!
Quan estàs tip dels parents,
de la muller i la sonsònia,
vens aquí, trobes l’Antònia
amb aquest rengle de dents,
amb aquest mirar que et mata,
- 39 -
i aquest nas que para el cop,
i aquest llavi d’aixarop
i aquests braços de mulata.
I aquest fresc copet de mà,
i aquesta gràcia per vendre
i aquest gust d’espígol tendre
que posa en enraonar,
i aquest borineig d’abella
de la faldilla i el cos!...
AntòniA: Ai, calli, senyor Puiggròs,
que em farà tornar vermella!
Puiggròs: Quina espatlla! Quin davant!...
AntòniA: Per Déu!
Puiggròs: I quina carona!...
Don rAmon: Puiggròs, que no se n’adona
que aquest paper li ve gran!
Puiggròs: Dispensi!...
Don rAmon: Si algú el vigila!...
Puiggròs: No l’havia reparat...
Faig nosa?...
Don rAmon: Un home casat!
Puiggròs: Què diu?
Don rAmon: I amb aquesta fila.
Puiggròs: Que està gelós?
Don rAmon: De vostè?
Puiggròs: Que potser no em considera?
Don rAmon: Home, d’aquella manera!
Puiggròs: De quina, si es pot saber?
- 40 -
Don rAmon: Puiggròs!
Puiggròs: Ja m’està empipant.
AntòniA: Senyor Puiggròs, no es baralli.
Puiggròs: No hi ha cap dona que em falli.
Don rAmon: Doncs per mi, tiri endavant.
Puiggròs: És que jo li faig dentetes?
AntòniA: Senyor, què dirà la gent?
Puiggròs: Vostè és un impertinent.
Don rAmon: I vostè és un faldilletes.
Puiggròs: Qui parla! Quin sargantana!
AntòniA: No s’exaltin, ai, Senyor!
Puiggròs: Vol fer d’acaparador!
Don rAmon: Faig el que em dona la gana.
Puiggròs: Doncs m’indigna el seu posat!
Don rAmon: I a mi m’indigna que badi.
AntòniA: Senyor Puiggròs, no s’enfadi,
que no és bo a la seva edat.
Puiggròs: La meva edat?
AntòniA: Verge santa!
No s’ho prengui malament.
Puiggròs: Li prometo que el jovent
no m’atura ni m’espanta.
Jo, miri, com si tal cosa:
tot és sucre de terròs.
AntòniA: Valga’m Déu, senyor Puiggròs,
si està fresc com una rosa!
- 41 -
ESCENA VIII
Els mateixos i el senyor bAnús.
b
Anús: Bon dia, senyors. Què passa?
Puiggròs: I quines noves tenim?
bAnús: Només es parla d’en Prim.
Puiggròs: Aquest Prim s’enfila massa.
bAnús, a AntòniA:
I la Leonor?
AntòniA: No ho sap?
bAnús: Tot ho sé, soc jo el que afluixa.
Puiggròs: I el que es menja la maduixa.
Don rAmon, a part:
O es queixa de mal de cap.
bAnús: Doncs ja la veuran...
AntòniA: Jo, no.
bAnús: Que potser he ficat la pota?
AntòniA: Engrescar així una xicota...
bAnús: Què diu?
AntòniA: Que no té perdó.
bAnús: Engrescar? Qui s’ho figura?
Tindrà alegria i diners!
AntòniA: Sé la Leonor com és,
la conec de criatura.
I si l’ha temptat el foc
no n’ha sofert cap cremada.
Ha estat una noia honrada
- 42 -
i s’ha aguantat al seu lloc.
Fins que quatre tastanates
que encar fan volar l’estel,
i uns vells que es pinten el pèl
amb llustre de les sabates,
li han explicat no-sé-què
d’un ball i d’una musica,
d’uns polvos de pica-pica
i una tartana i un be!
bAnús: Ui! Antònia, com s’enfila!
La Leonor compta i val.
AntòniA: Quan tingui mal de queixal
s’hi posarà una desfila,
que el que és vostè i els demés...
bAnús: No podem fer bones obres?
AntòniA: Bones obres amb els pobres
si costen molt pocs diners.
bAnús: Potser sí, que el món s’ensorra!
I em diu ranci?
AntòniA: Amén, Jesús.
Ja m’entén, senyor Banús,
i més val que ho deixem córrer.
bAnús: Potser s’ha sentit ferida?
AntòniA: Bé, no em faci enraonar.
bAnús: És que no pot parlar clar?
AntòniA: És que jo em guanyo la vida.
I soc dona d’experiència...
bAnús: I la sap molt llarga!
- 43 -
AntòniA: Un tros!
N’he conegut venent flors
que ara es venen la decència.
Don rAmon: Però, Antònia, no critiquis.
bAnús: Ni es torni tan moralista,
que no escau a la florista
un aire de tiquis-miquis.
No fa pas cara de plors?
AntòniA: Jo no sé de què faig cara,
senyor Banús, però encara
continuo venent flors.
ESCENA IX
Els mateixos i cArmetA.
AntòniA: Ai, Carmeta, que em vens bé!...
(Diu quatre coses a l’orella de cArmetA, mentre s’arregla
el mocador i fa senyal d’anar-se’n.)
bAnús: Abandona la parada?
AntòniA: Vaig a estendre la bugada,
però aviat tornaré.
ESCENA X
Els mateixos, menys AntòniA.
Puiggròs: L’Antònia és una gran dona.
bAnús: Està en una mala edat.
Don rAmon: El que és avui t’ha parlat...
bAnús: Com si fos dalt d’una trona.
- 44 -
Puiggròs: Però no comprenc, Banús,
per què l’excita i l’ataca;
a una xicota tan maca
ocasionar-li un disgust!
bAnús: Fugi!
Puiggròs: Si elles s’enravanen,
tracti-les com el rapè.
Don rAmon: Que és com les tracta vostè.
Puiggròs: No es fiqui allí on no el demanen.
ESCENA XI
Els mateixos i el regidor JuLivert.
Es farà un grup entre
JuLivert, bAnús i rAmon. El senyor Puiggròs
serà sol·licitat per isAbeL i de seguida que vingui tonet, abocador
del Cafè del Liceu, i es posi a parlar amb cArmetA, es descab-
dellaran tres escenes paral·leles fins al moment que apareix la
senyorA consoLAció.
Puiggròs: Hola, polític il·lustre!
Hola, ciutadà eminent...
Julivert: Pse...
Puiggròs: Vostè és d’aquella gent
que serveix per donar llustre
a les amistats!...
Julivert: Senyors!
Don rAmon: Sí, molta feina i molts puros!
bAnús: I comprar anells de cent duros!
Julivert: Som així, els regidors.
- 45 -
S’asseu JuLivert entre bAnús i rAmon, que segueix llegint el diari.
isAbeL, durant les escenes anteriors, ha estat fent mitja, de tant en
tant ha donat un cop d’ull de xafardera a la conversa d’AntòniA
amb Puiggròs i bAnús, o haurà fet una reverència a una figura
que passa o que li ha comprat un ramet de flors. Ara s’acosta al
senyor Puiggròs i el crida:
isAbel: Senyor Puiggròs.
Puiggròs: Què desitja?
isAbel: S’oblida de la Isabel...
Puiggròs: No van mosques a la mel?
isAbel: Miri, per ara fent mitja.
Puiggròs: Doncs ja és prou, si s’entreté...
isAbel: No hi ha gust a Barcelona...
Puiggròs: Què?...
isAbel: Amb l’Antònia perd l’estona.
L’Antònia no li convé.
isAbeL se li acosta i li parla a l’orella, el senyor Puiggròs té un aire
d’amoïnat, però de seguida fa uns ullets d’interès. Arriba tonet i
es queda a l’extrem de la parada d’Antònia, separat dels senyors
i parlant amb cArmetA.
ESCENA XII
Els mateixos i tonet.
tonet: Se n’ha anat la teva tia?
cArmetA: Però ha dit que tornarà.
tonet: Ja estava tip d’esperar,
no es mou d’aquí en tot el dia.
- 46 -
I tu marxant i venint
i amagant-te com les rates
i jo picant de sabates
fent-me la guitza i patint.
cArmetA: Però a mi aquest noi què em conta?
Per què poses aquest nas?
tonet: Perquè tu no me’n fas cas...
Carmeta... no siguis tonta.
Si jo em torno boig per tu,
si tu ets la meva alegria!...
cArmetA: Ja saps que la meva tia
no vol que parli amb ningú...
tonet: Ves, que es cuidi de les roses
i de donar peix al gat...
cArmetA: Em diu que no tinc edat
per pensar en aquestes coses...
tonet: I tu, què?...
cArmetA: Com que ella mana...
tonet: No et diu res aquest valent?
cArmetA: Home, no estàs malament.
tonet: Ai, Carmeta, que ets gitana!
Li parla a l’orella,
cArmetA somriu, i continuen el diàleg a part i
en veu baixa.
Julivert: Sí, la Laura és molt senzilla...
bAnús: Bé, senzilla, déu-n’hi-do!
Julivert: Com que es fa amb un regidor...
bAnús: Quan s’apreta la cotilla...
- 47 -
Julivert: I es posa capa i mantell...
bAnús: Commou, fascina i destrossa...
Julivert: Més maca que la carrossa
del marquès de Castellbell.
No ho puc negar... M’afalaga
que m’ho diguin els amics...
Com que amb aquests embolics,
sap?, l’aprenentatge es paga...
bAnús: Però vostè és un gat vell...
Julivert: No ho cregui...
bAnús: És un peix espasa!
Julivert: No, no, no, menjar de casa,
missa de dotze i tortell!...
Don rAmon: En Julivert dels Lluïsos
i els cops al pit?...
Julivert: Sí, senyor:
el càrrec de regidor
comporta certs compromisos.
Don rAmon: A vostè l’han vist venir...
Julivert: A un polític de primera...
Don rAmon: Li toca fer el calavera?
Julivert: En certa manera, sí...
comprengui...
Don rAmon: L’han enredat...
Julivert: Dispensi, per ara em prova.
Don rAmon: Perquè li diguin que roba
i vol lluir el que ha robat.
- 48 -
Perquè la gent de l’escala
pensi: «Noi! En Julivert
ja no deixa res per verd,
i quins vestits que regala!
Abans a la processó
feia el capità Manaia
i ara fins manté una paia
com qualsevol pecador».
Julivert: Home, aquestes indecències,
i aquest parlar exagerat...
bAnús: La manté mig d’amagat
i guardant les apariències.
Julivert: El ser de l’Ajuntament
demana les seves normes...
Don rAmon: Veurà, si és així... conformes...
Julivert: Senyors meus, naturalment...
Segueixen el diàleg en veu baixa.
Puiggròs: No sé si em veu la intenció
o si em dona per la veta...
isAbel: Sí, li convé una doneta
que el tingui com un torró.
Que quan vingui l’atac d’asma...
Puiggròs: Isabel, faci el favor,
vostè parla de l’amor
com si fos un cataplasma...
isAbel: Però és que a la seva edat...
més val que recapaciti.
Puiggròs: Miri, noia, no m’exciti,
- 49 -
que em farà fer un disbarat.
isAbel: Senyor Puiggròs...
Puiggròs: Què es figura?
isAbel: Jo li parlo pel seu bé,
l’Antònia no li convé
perquè és massa criatura.
És beneita, esbojarrada,
no té traça, no té món,
i a més, el senyor Ramon...
Puiggròs: Fugi!...
isAbel: La té acaparada.
Puiggròs: Aquest pelat?
isAbel: Ell l’adora.
Puiggròs: Calli, dona, si és un os!
isAbel: Comprengui’m, senyor Puiggròs...
escolti... una servidora.
Estic cansada d’això
i de fer la gara-gara,
i em sento jove, i encara...
Puiggròs: Vol que li faci de bo?
isAbel: Ingrat! Que no sap comprendre?
Puiggròs: De vegades no em convé...
isAbel: Senyor Puiggròs...
Puiggròs: Si pot ser,
m’agrada la ceba tendra...
isAbel: Ja està fet un bon bergant...
i si la ceba és granada?
- 50 -
Puiggròs: L’hi diré, també m’agrada,
però no m’agrada tant.
isAbel: I si unes roses modestes,
en un raconet de pis,
el podien fer feliç
a la tarda de les festes?
Que si la vida és amarga,
hi ha cada cor que és un cel!
Puiggròs: Ai, Isabel, Isabel!...
Vostè sí que la sap llarga.
El
senyor Puiggròs li agafa la barbeta i riu fent el tremendo. isAbeL
s’hi deixa anar una mica, i són sorpresos per la senyorA consoLAció.
ESCENA XIII
Els mateixos i la senyorA consoLAció.
consolAció: L’heu vist, el meu marit, el barres tristes!
No, si ja m’ho pensava! Quin meló!
Passant-se tot el dia amb les floristes!
isAbel: Bé, dispensi!
Puiggròs: Per Déu, Consolació!
Per Déu! Aparta el calze d’amargura.
No em facis fer un ridícul!...
consolAció: Està bé...
Amb una qualsevol...
isAbel: Què s’afigura!
Puiggròs: Consolació, que som en el carrer!
Don rAmon: Puiggròs! Una altra nimfa temptadora?
- 51 -
El felicito!
consolAció: I tant! Ja té raó...
Soc la seva senyora!...
Puiggròs, assentint patèticament: La senyora!...
consolAció: Soc la seva senyora, sí, senyor!...
Soc la que aguanta els crits i les ganyotes,
i les inconveniències d’un marit
que es passa el dia amb plagues i amb donotes.
En aquest moment entra
AntòniA i es dirigeix de dret a la senyorA
consoLAció.
ESCENA XIV
Els mateixos i AntòniA.
AntòniA: Amb plagues i amb donotes! L’heu sentit?
Senyora, calmi’s...
Puiggròs: Calma’t, criatura...
consolAció: Vostè deu ser l’Antònia?
AntòniA: I bé, què hi ha?
consolAció: La que me’l perverteix i me’l tortura,
i la que dona tant a enraonar!
Si la somnia i tot!...
AntòniA: A mi, em somnia!
Que s’ho duia callat, senyor Puiggròs!
consolAció: Ja n’hi ha prou, cridaré la policia
i la faré agafar!
Puiggròs: Dona, repòs...
Venta’t, descansa, seu.
- 52 -
consolAció: No em toquis!
Puiggròs: Filla,
ves quin paper més trist, ves què diran...
AntòniA: Descordi-li una mica la cotilla!
Que no s’ofegui...
consolAció: Ja, ja em sentiran!
Vostè no s’entendreix, no es ruboritza!
No ho sap que el pobre ja no és cap valent?
Puiggròs: Consolació, no em facis més la guitza!
Que no ho veus, que m’estàs comprometent?
bAnús: Senyora, sento veure-la exaltada...
El seu marit és tot un cavaller.
AntòniA: I jo no vull bolets a la parada,
per ’xò prou crits, mestressa! Ho entén bé?
Si ell vol fer el maco amb el barret de copa,
i a vostè el seu marit no la convenç,
porti’l a casa i doni-li una sopa
i clavi-li una surra com als nens.
Puiggròs: Quina vergonya! Anem-se’n de seguida!
consolAció: La feia descarada... però tant!
Puiggròs: Consolació!...
AntòniA: I llogui-li una dida.
consolAció: No te n’adones, que m’està insultant?
Puiggròs, contesta!
Puiggròs: M’està bé, per ase!
consolAció: Demanaré el divorci...
Puiggròs: M’està bé.
- 53 -
AntòniA: Jo, la bugada, me la rento a casa,
però no faig escàndols al carrer.
Puiggròs: Consolació, la broma dura massa!...
AntòniA: Ho sento per vostè, senyor Puiggròs.
consolAció: Puiggròs, aquesta dona m’amenaça.
AntòniA: Escolti: això és la Rambla de les Flors.
I és de tothom, de les persones tristes
i les alegres, del torrat i el cru,
i la Rambla també és de les floristes,
i és més del nostre cor que de ningú.
I no som ni donotes ni dimonis,
ni el que vostè s’empesca amb els seus crits,
ni plantem d’esgarriamatrimonis
ni ens dediquem a engalipar els marits.
Sinó que aquí aguantem tot el sant dia
i amb les flors que ofereix la nostra mà,
hi portem el perfum i l’alegria,
i ens hi guanyem honestament el pa.
Si els borinots ens xiulen a l’esquena,
i els desvagats hi gasten el matí,
senyora, cregui que tenim prou pena...
i si els fem bona cara, és perquè sí,
és perquè hi ha molts rams a dins del cossi,
i hem de somriure al murri i al taujà,
i una cosa, senyora, és el negoci
i una altra el que vostè ve a suposar.
I a l’hora prima de plegar i de jeure,
recollim més tristeses que diners,
no fem mal a ningú, s’ho pot ben creure,
nosaltres som floristes i res més...
- 54 -
consolAció: Prou sentir-la...
Puiggròs: Estàs massa acalorada...
AntòniA: Senyora, no s’ho agafi malament...
I ara... em sap greu de veure-la enfadada...
Potser he estat una mica impertinent...
consolAció: I tan impertinent!...
AntòniA: Perquè són coses
que a una l’afecten massa. Però em dol
que es disgusti... No vol aquestes roses?
Les hi regalo...
consolAció: Gràcies...
AntòniA: No les vol?...
Es veu que té mal geni, la senyora...
consolAció: Anem, Puiggròs...
Puiggròs: Anem...
AntòniA: I bon camí,
i res, disposin d’una servidora
per tot el que els hi pugui convenir.
AntòniA diu això amb una amabilitat burlesca, amb un ram a la
mà, dominant l’escena i fent una delicada reverència a la senyorA
consoLAció.
teLó.
- 55 -
ACTE SEGON
El mateix decorat de l’acte anterior.
ESCENA PRIMERA
Les parades de Leonor i d’Isabel estan buides; a la parada d’An-
tònia, cArmetA i tonet.
tonet: I quan soc dins del cafè,
no veig culleres ni copes,
si em criden els parroquians
faig un posat com una òliba;
fins em cau el davantal,
i em tiro el xarop per sobre,
i l’amo em despatxarà,
perquè diu que li faig nosa.
I et juro que és veritat,
no soc ni cambrer, ni home,
que soc un estaquirot
sempre arrambat a les portes,
pensant en tu dia i nit...
Em sents, Carmeta, m’escoltes?
cArmetA: Prou que t’escolto, Tonet,
i totes aquestes coses
- 56 -
que m’has dit m’agraden molt.
tonet: Que soc un enze i una òliba?
cArmetA: Està clar...
tonet: Doncs no ho veig clar...
Això t’agrada?...
cArmetA: Sí, home,
m’agrada perquè és per mi
que no saps ni on vas ni on toques,
perquè m’estimes, comprens...
tonet: Si t’estimo!
cArmetA: Però, escolta,
m’agradaria molt més
que per mi guanyessis força,
que fossis ben llest, ben viu,
que no trenquessis cap copa,
que no et caigués l’aixarop,
que el cafè no et ’nés a sobre.
tonet: Que n’ets, de múrria, que n’ets!
Com te’n rius...
cArmetA: Sí, sí, doncs plora.
Més val que m’ho prengui així.
tonet: Carmeta, que n’ets de boja!
cArmetA: No, de boja no en tinc res,
però avesada a les roses,
avesada a no pensar
i als renys de la tia Antònia,
només sentint els ocells
quan es lleven i s’adormen,
comprendràs que em ve de nou
- 57 -
saber que tinc tot un home
que només està per mi
i somnia la meva ombra.
Val a dir que no és galant,
de bastó i barret de copa;
val a dir que anant a peu
no anirà mai en carrossa,
però és el meu, i, comprens?,
per mi és el millor, i les bromes,
l’esverar-se, el ’nar torbat
el si ara hi toca o no hi toca,
totes les coses que em diu
i totes les seves coses
m’arriben tan cor endins,
que jo em dic quan estic sola:
«Carmeta, tu no ets ningú,
ets una pobreta noia,
però tens això, l’amor,
quina paraula més dolça!»,
tan fresca i nova per mi
que fins me’n dono vergonya,
de dir-la... i la dic baixet
quan no em sent la tia Antònia,
quan soc arran del coixí,
i em vaig despullant la roba,
i ve l’àngel de la son
i truca a la meva porta;
i aleshores penso en tu
i les parpelles se’m clouen,
i sento que és tan bonic
sentir que estimes un home!
- 58 -
tonet: Veus? Tu saps dir coses fines,
i jo ja no sé el que em dic,
no, no et pensis, ja voldria
refilar-te el cornetí,
i et parlo de culleretes,
de copes, de renys i crits;
t’explico que soc un enze,
i és que soc un ensopit,
i també és que tu m’esveres...
cArmetA: Jo t’esvero!
tonet: Esclar que sí.
Com que fas aquesta cara
i tens aquests ulls humits!
Com que ets tan maca!...
cArmetA, rient: Tan maca!
tonet: Per mi ho ets molt...
cArmetA: Bon profit...
tonet: I em sembla que no és possible
que tota siguis per mi...
cArmetA: Bé, no vagis tan de pressa...
i no t’enfilis als llimbs.
Ja saps que la tia Antònia
s’espanta d’un ratolí.
No vol que la deixi sola.
tonet: Que es compri un gat.
cArmetA: Ja en tenim.
Però em diu que soc molt jove
i em diu que tu ets un mosquit.
tonet: Doncs bé, que pari les galtes,
- 59 -
ja veurà si pico...
cArmetA: Ah, sí?
tonet: Està clar, la teva tia
té prou feina, i embolics,
que no es cuidi de nosaltres
i procuri filar prim,
que si ella és la teva tia,
jo tinc de ser el teu marit.
cArmetA: Ja ho veurem!
tonet: Però, què passa?
No dius que m’estimes?
cArmetA: Sí.
I més del que tu et mereixes,
t’estimo molt...
tonet: Si és així,
per què m’expliques romanços?
cArmetA: Perquè ara ens toca patir,
i mentre fem bona cara...
la processó va per dins.
És per ’xò que jo et predico,
perquè no t’inflis de pit,
ni t’adormis a la palla,
ni et pensis que tot va llis,
que tu de seguida crides
i parles de ser el marit,
i no ets més que una criatura
que ha de cantar com els grills,
amb davantal i amb armilla
i amb una safata als dits;
- 60 -
i encar que t’estimo massa
jo no t’ho hauria de dir,
però, com que soc tan bleda,
no em puc aguantar i t’ho dic...
tonet: Tu, que em sembla que la sento...
La tia Antònia!...
cArmetA: Ho has vist?
Fa un moment que feies l’home,
i en fuges com un conill.
tonet: És que em clava unes mirades!
cArmetA: Doncs au, de pressa, enllestim,
que tampoc no em fa cap gràcia
que la tia et vegi aquí.
tonet: I que ets bufona, Carmeta.
cArmetA: Au, ves-te’n.
tonet: Fins a la nit... (Mutis.)
cArmetA: No és ben plantat que diguéssim,
i n’hi ha que són molt més vius,
però és bon noi i no en corren,
i un bon noi ja és un partit;
i a més a més, si l’estimo
què hi faré, pobra de mi!
Arriba
AntòniA.
- 61 -
ESCENA II
cArmetA i AntòniA.
AntòniA arriba amb dos grans cistells curulls de flors.
AntòniA: Que fa gaire que t’esperes?
cArmetA: No gaire, quatre minuts.
AntòniA: Què tens?
cArmetA: No res.
AntòniA: Quina cara!
Potser ha vingut aquell lluç?
cArmetA: Quin lluç?
AntòniA: Ai, mireu la bleda!
El teu!...
cArmetA: No ha vingut ningú.
AntòniA: El noi de la mallorquina.
cArmetA: Sí, tia, sí, no ha vingut.
AntòniA: Mentidera...
cArmetA: No us enganyo.
AntòniA: Carmeta, que jo tinc ulls,
que jo l’acabo de veure
com fugia escorregut...
cArmetA, ploriquejant:
Jo no sé res...
AntòniA: Criatura!...
Llagrimetes? Ai, Jesús.
Mira noia, mira noia,
que això és la llei de l’embut
i que tinc molta paciència,
- 62 -
però aquí se m’hi fa un nus
i el vailet de la safata
ja em va gastant massa fums!...
cArmetA: Però, tia... si l’estimo,
què hi puc fer?...
AntòniA: Ves amb què surts!
cArmetA: No és pas mal fet que l’estimi...
AntòniA: Mal fet és un geperut.
Però, mira’m bé, Carmeta,
jo només et tinc a tu
i el minyó que se t’emporti
ha de venir molt al punt,
i ha de ser un galant de fama,
que aquest és un gamarús.
cArmetA: Prou, tia, prou!
AntòniA: Treu el geni?
La nena s’enfada? Ui! Ui!
cArmetA, torna a ploriquejar:
És que, tia...
AntòniA: Encara hi tornes?
Està bé, eixuga’t els ulls,
fes el que et doni la gana,
no miris prim...
cArmetA: Jo no puc
ser una noia com les altres?
AntòniA: Per mi no estiguis, amunt.
cArmetA: Tia Antònia!
AntòniA: Tia Antònia!
- 63 -
cArmetA: No us vull donar cap disgust.
AntòniA: El que soc és massa bona,
soc massa beneita, i tu
plantant de mosqueta morta
treus les ungles de l’orgull.
Què saps dels homes, ximpleta,
si no tens ni suc ni bruc
i el primer que porta calces
et fa voltar com un fus.
cArmetA: Vós no el coneixeu...
AntòniA: Ni ganes,
m’has entès bé? I girem full,
perquè jo tinc molta feina
i més maldecaps que tu.
ESCENA III
Les mateixes i Leonor.
Leonor porta un vestit molt elegant i exagerat.
AntòniA: És donya Leonor, la dansarina,
la gran estrella que aplaudeix tothom;
ditxosos ulls que et veuen, filla meva!
leonor: Ja ho veus, si dona voltes aquest món;
tu que et pensaves que tot era broma
i te’n reies de mi...
AntòniA: I has trigat molt
a deixar-te admirar per la parada!
Sembla que no et recordis de les flors
ni de l’Antònia...
- 64 -
leonor: Envio la minyona...
AntòniA: Sí, ja ho sé; l’he servida més d’un cop.
leonor: Com comprendràs, després de les brometes,
del que havia passat entre tu i jo,
no em feia gaire goig venir-te a veure
ni recordar altres temps...
AntòniA: Potser que no...
Naturalment... si tu ets tota una artista.
leonor: He vingut perquè, al fons, jo tinc bon cor
i, creu-me, t’enyorava...
AntòniA: Ves què em contes!
Enyoraves els meus estirabots?
I a més a més la feina, m’ho imagino;
tu no t’hi deus entendre, tants senyors
i tants aplaudiments i tantes músiques...
leonor: Bé, com a treballar, treballo poc.
AntòniA: Ah, sí! Doncs jo que et feia atrafegada;
que no surts cada nit a l’Odeon?
leonor: No, ja no hi ballo, a l’Odeon.
AntòniA: No hi balles?
Que t’ho té prohibit el teu xicot?...
leonor: Ell? Fuig!... És que la feina no em provava.
AntòniA: Ah, ja ho entenc, t’han receptat repòs...
leonor: Fa tres setmanes que m’estic a casa!
AntòniA: Tens companyia?...
leonor: M’avorreixo molt...
I en Lluís és un noi que té el seu geni
i és massa criatura, i vol i dol...
- 65 -
hi ha la família... I passo unes estones...
AntòniA: Doncs jo em pensava que era un bon xicot!
Que t’estimava tant!
leonor: Sí, ja m’estima...
a la seva manera... però jo
hi ha dies que fins penso que m’enganya...
AntòniA: No vius feliç? No estàs contenta?
leonor: No...
AntòniA: Leonor!
leonor: És ben cert que de vegades
enyoro aquesta Rambla de les Flors,
trobo a faltar el treball i la misèria,
perquè era una misèria de debò,
sense vergonya, sense aquelles coses
que et corsequen i et fan abaixar el front.
AntòniA: Però no et queixis, vas molt ben vestida.
leonor: Ai, si sabessis!
AntòniA: Què?
leonor: Tinc una por
de que un dia s’acabin les rialles!
AntòniA: Però els altres, els teus admiradors?
Tens... el senyor Banús...
leonor: Esclar, el tindria,
però en Lluís m’ha fet renyir amb tothom.
I, a més, tots són iguals...
AntòniA: Doncs, què et pensaves?
leonor: Som al ball!...
- 66 -
AntòniA: Sí, són coses d’aquest món;
som al ball, tu t’hi trobes, doncs aguanta...
leonor: No en parlem més, Antònia, tens raó.
I la Isabel?
AntòniA: Li va arribar el seu home
i ara la té fermada no sé on,
fent de portera, i creu que jo respiro...
leonor: Doncs, et deixen soleta?...
AntòniA: A poc a poc;
avui potser vindrà una tal Lluïsa;
és de confiança, té parada al Born
i tothom diu que és una bona dona
i no hi haurà baralles; és millor,
perquè amb aquella...
leonor: Prou que me’n recordo,
no éreu floristes, éreu gat i gos.
AntòniA: Suposo que voldràs unes rosetes,
compta, servir-te a tu em fa una il·lusió...
leonor: Però no duc diners...
AntòniA: Tant se me’n dona,
ja ho trobarem un dia qualsevol.
Carmeta, fes-ne un ram de les més maques,
que són per la senyora Leonor.
leonor: S’espavila, la teva nebodeta.
AntòniA: Si s’espavila! També té un xicot.
cArmetA: No la creguis, la tia se n’emburla.
Noi, quin vestit més maco!...
leonor: Costen plors,
- 67 -
aquests vestits! Tu no ho saps pas, Carmeta,
i més val que no sàpigues...!
AntòniA: Senyor,
m’has vingut a trobar de mala lluna,
podies esperar a tenir un bon sol
per visitar l’Antònia! Quines coses,
afigura’t que sempre hi ha un pitjor,
i que ets fresca i ets jove i ets bonica
i encara portes collarets al coll.
ESCENA IV
Les mateixes i LLuís.
LLuís i Leonor a primer terme. AntòniA i cArmetA a part.
lluís: Sempre voltant! No saps estar-te a casa?
I aquí precisament! Encar no és fosc,
encar no passen, sents?...
leonor: Què t’afigures?
Lluís!
lluís: Sí, dona, sí, ves fent el volt.
I roses, com si estéssim molt per roses,
sempre llençar els diners!
leonor: T’has tornat boig.
Què tens? Després d’un dia de no veure’m,
després que jo m’espero i que jo em fonc,
i vinc aquí, a la Rambla, a prendre l’aire,
i et trobo casualment, tot el teu foc,
tota l’estimació són quatre fàstics,
i a més a més m’insultes. Com hi ha món!
Què has fet aquests dos dies?
- 68 -
lluís: Mira... feina...
leonor: Feina per mi?...
lluís: Per tu, per mi i per tots!
Però d’enlloc poden sortir les misses,
el papà, si l’hi dic, es torna foll.
Pensa que no sap res i m’amenaça
amb que em traurà de casa, i el pitjor
és que jo, ja veuràs, no sé com fer-ho,
no puc viure, comprens?, amb l’aigua al coll.
I tot per tu, i per ajudar-me et queixes.
leonor: Naturalment que em queixo i tinc raó.
Si fossis home i si t’espavilessis,
sense comptar amb el teu papà ditxós...
lluís: Esclar, vols que per tu em mori de gana,
tot pel teu egoisme, per l’amor...
leonor: Si tu m’has enganyat!... Jo bé m’ho creia...
lluís: Esclar que sí, també m’ho creia jo...
leonor: Aleshores, Lluís...
lluís: No, no t’espantis.
Jo sé el que em faig i em sortiré de tot.
El maleït Banús és dels que apreten.
leonor: També li deus diners?
lluís: I no pas pocs.
leonor: Ai, Lluís, que n’has fet, de ximpleries!
lluís: Bé, bé, «n’has fet»! Les havem fet tots dos.
És per tu tot plegat, perquè t’estimo...
leonor: Doncs jo ja vaig perdent la il·lusió
de que no m’estimis. Crec que són excuses
- 69 -
tot el que em dius, que no hi ha prou raons
perquè estiguis tres dies sense veure’m,
i si em veus, un posat de mal humor,
de cansament... d’avorriment...
lluís: No, dona.
leonor: Jo ja no et crec de res...
lluís: Canvia el so;
perquè tu no saps res del que a mi em passa
i tu no veus que estàs jugant amb foc.
Jo me’n ric de la teva gelosia,
i si vols acabar, per mi, millor.
leonor: Lluís...
lluís: Sí, dona, sí, no te’n fas càrrec,
t’hauré de dir les coses pel seu nom.
Estic acorralat més del que et penses,
i no puc més, comprens?...
leonor: No em facis por!
lluís: I prou paraules, que hi ha gent que escolta
i el que m’esvera més és el soroll.
AntòniA: El senyoret Lluís no ha vist l’Antònia.
No es recorda de mi? I el seu papà?
I la seva mamà?...
lluís: Molt bona, gràcies...
AntòniA: El senyoret encara està enfadat.
lluís: Ai, no, florista, no, tinc altra feina...
AntòniA: I què me’n diu? La Leonor s’ho val;
de vendre flors a ser una gran senyora,
una artista!...
- 70 -
lluís: Estem molt enamorats...
AntòniA: Sí, ja els he vist com dos coloms; m’hi fixo;
no és que hagi escoltat res, però és prou clar.
Ja m’ho ha dit la xicota, que s’estimen,
i que duri, i que sigui per molts anys.
lluís: Antònia, vostè sempre és la mateixa;
sí, sí, li agrada riure, enraonar,
però nosaltres tenim molta feina.
AntòniA: És la lluna de mel...
leonor: No en facis cas.
Que la feina que té és deixar-me sola
i després ell ja es sap espavilar.
AntòniA: Això sí que no ho crec, no en fa la cara...
lluís: Anem, Leonor, anem, que estic fent tard.
leonor: Vols pagar aquestes roses a l’Antònia?...
LLuís paga les flors.
AntòniA: Moltes gràcies, records al seu papà.
Entra en escena el
senyor bAnús.
ESCENA V
Els mateixos i el senyor bAnús.
bAnús saluda Leonor i LLuís, que se’n van.
bAnús: La parella feliç...
lluís: No puc queixar-me.
bAnús: Ai, caram, Leonor, quin goig que fas!
Ja pensa en mi, Lluís?
- 71 -
lluís: I tant si hi penso!
bAnús: No s’hi amoïni...
lluís: Tot s’arreglarà.
Passi-ho bé...
leonor: Bones tardes!
bAnús: Bones tardes!
Mutis de
LLuís i Leonor.
bAnús, mirant-se la parella que se’n va, per ell tot sol i amb un cert
sarcasme:
Sí, sí, princesa, me les pagaràs!
ESCENA VI
Els mateixos, menys Leonor i LLuís. bAnús va a seure a la parada
d’Antònia.
bAnús: Està bé la parelleta.
AntòniA: Déu el guard, senyor Banús.
bAnús: Què es fa?
AntòniA: Ni es cus, ni es descús...
Ja te’n pots anar, Carmeta.
cArmetA fa mutis.
ESCENA VII
AntòniA i bAnús.
b
Anús: Té por que li canti el grill,
o que jo la perverteixi?...
- 72 -
AntòniA: No, no cal que presumeixi,
que amb ella no hi ha perill.
A més, la meva menuda
no és guatlla pel seu reclam;
vostè vol verd d’enciam
i aquesta fa olor de ruda.
bAnús: No li faci poc favor,
que és bufona, la petita.
AntòniA: Sí, bufona, però guita.
I què tal la Leonor?
Ja he vist que la saludava.
I a l’Odeon, com va anar?
bAnús: No ho sap que la van xiular?...
AntòniA: No, però m’ho figurava.
bAnús: Va ser un escàndol de pes,
quins crits i quina riota!
S’ha de dir que la xicota
no sap de ball ni de res.
AntòniA: No era vostè el que afluixava?
El de les misses?
bAnús: Veurà...
AntòniA: Un altre el guanyà de mà
mentre li queia la bava?
bAnús: No és això.
AntòniA: Què m’ha de dir!
Si en lloc d’aquest mel de bresca
és vostè el que pren la fresca
i el que li fa de mastí.
Satisfet com un mató
- 73 -
vostè s’hi faria veure,
i fora capaç de creure
que balla dalt d’un punxó.
Però com que li guillava,
i l’ha guanyat un mosquit,
naturalment, per despit,
li toca dir que és un rave.
bAnús: Ja veurà, és que aquesta gent,
la Leonor i aquest mico,
s’han portat...
AntòniA: Sí, ja m’ho explico.
bAnús: D’una manera indecent,
d’una manera indignant,
cregui’m, Antònia, espantosa;
jo la feia capritxosa,
però no l’hi feia tant.
AntòniA: Esclar, vostès paren teles,
es pensen que aquí i que allí,
i els surt amb un pèl moixí
sense vergonya ni peles,
que sap parlar de l’amor
i posa uns ulls de peresa,
i elles fan la gran bestiesa
com ha fet la Leonor.
bAnús: És que en tinc les galtes roges
d’aquest paperot de lluç!
AntòniA: Què hi vol fer, senyor Banús,
si les xicotes són boges?
bAnús: Però no, aquest bocamoll,
- 74 -
no lluirà com un plaga;
aquell que la fa, la paga,
i el tinc enganxat pel coll.
AntòniA: No crec pas que això el consoli
ni el tregui del compromís.
bAnús: Aquest senyoret Lluís
ja pot dir que ha begut oli.
Jo, simulant el distret,
he obert crèdit i butxaca,
i s’ha tacat, i la taca
ja comença a fer el seu fet.
I com que és un criatura,
i ella el torna capsigrany,
ha caigut en el parany
d’una falsa signatura.
AntòniA: Què diu que ha falsificat?
bAnús: Sembla que el nom del seu pare.
AntòniA: Senyor Banús, però... i ara!
bAnús: Ja veu si em guardo un bon plat.
AntòniA: Ai, caram! Vostè és un peça!
bAnús: Tinc de fer-m’hi el pa i el vi.
Ui, el que rigui de mi
té de córrer molt de pressa.
I accepti que la convidi
amb el que hi penso guanyar,
perquè, o paga el seu papà,
o el minyó se’n va a presidi.
AntòniA: Tot això que vostè intenta
no ho tinc entès ni sabut,
- 75 -
però, vol dir que no és brut?
bAnús: No és molt net, però alimenta.
Són coses que es paguen cares;
no es pot ser tan gamarús!
AntòniA: Sí, ja ho veig, senyor Banús,
que vostè és un gat dels frares.
I li prova aquest paper
d’anar estirant la cordeta?
bAnús: M’hi he fet una fortuneta.
AntòniA: Que li permet...
bAnús: Quedar bé.
S’ha de saber on crema el foc.
S’ha de ser una mica fura...
AntòniA: Així vostè fa la usura?
bAnús: Veurà, la usura, tampoc.
Visc de combinacionetes
i em plau collar-los estrets;
m’agraden certs negociets.
AntòniA: I protegir senyoretes.
bAnús: Només treure’ls-hi la nyonya,
fer d’enamorat, d’il·lús...
AntòniA: Ja li dic, senyor Banús,
que és un gran pocavergonya!
ESCENA VIII
Els mateixos i JuLivert.
J
ulivert: En Banús a la que salta,
- 76 -
i l’Antònia sempre igual,
amb les mans al davantal
i una rosa a cada galta.
bAnús: I vostè fa molta tropa.
Julivert: No ho cregui pas, no senyor.
Des que no soc regidor,
que un servidor és a la sopa.
AntòniA: No renya els municipals?
Julivert: Ens van treure a cops d’escombra!
Ara, nosaltres, a l’ombra.
AntòniA: I qui mana?
Julivert: Els liberals.
AntòniA: Ja és una cosa ben fresca,
la política! Quins punts!
Julivert: Mentre governen els uns,
els altres ens fem la llesca.
bAnús: I la Laura?
AntòniA: És veritat...
bAnús: No veig que volti ni intrigui...
Julivert: Doncs sí, què vol que li digui?
Amb la Laura hem acabat.
Naturalment, l’ocasió
era per deixar-s’hi caure.
Què en tinc de fer, de la Laura,
si ja no soc regidor?
I la mossa era d’encàrrec,
i cregui’m que hi vaig patir,
com que no ho feia per mi,
- 77 -
sinó que ho feia pel càrrec.
I és cert que jo m’hi entenia
no per ganes ni passió;
tot va ser una imposició
dels companys de majoria.
I acabat el compromís,
bona nit tota la gresca,
la vaig engegar a la fresca
i vaig desllogar-li el pis.
bAnús: Doncs, Julivert, li soc franc,
trobo que és una manera...
Julivert: Home, vostè és calavera
perquè ja ho porta a la sang.
Però jo no soc valent,
ni tinc de pinxo ni espasa,
jo, miri, menjar de casa,
cap molèstia i anar fent.
En canvi, prengui patró,
perquè vostè ho necessita.
Ara, amb la pobra Lolita,
estem a partir un pinyó.
I faig de marit formal
i compti que som feliços
amb l’aixarop i els anissos
del Jardí del General.
I no em tinc de contradir,
i tota resposta és bona,
que allò d’enganyar la dona,
cregui’m, no feia per mi.
Quan anàvem de parella
- 78 -
amb la Laura, quin turment!,
no gosant mirar la gent
i ensenyant sempre l’orella!
I ara la gana m’arbora
i dormo amb la son del just,
i hi passejo tan a gust,
del bracet de la senyora!
bAnús: El respecto i no l’imito.
Ja veurà, em sembla que... hi perd.
AntòniA: Doncs, jo, senyor Julivert...
doni’m la mà... El felicito!
ESCENA IX
Els mateixos i el senyor Puiggròs i mossèn Artigues. El senyor
Puiggròs té un aire encongit recatadíssim, està excessivament
reverenciós i mirat amb el capellà que l’acompanya, parlen tots
dos a part del grup de la florista, i bAnús, JuLivert i AntòniA som-
riuen i saluden el senyor Puiggròs, el qual demostra una certa
violència i una incomoditat en trobar els seus amics.
Puiggròs: Veu, quina concupiscència?
La Rambla, mossèn Artigues!
(AntòniA el saluda amb el cap, bAnús li fa una bar-
retada. mossèn Artigues fa un gest d’estranyesa.)
Sí, són persones amigues,
incapaces d’abstinència.
mossèn Artigues: I s’hi fa?...
Puiggròs: Rares vegades.
L’un el conec de xicot,
ui, és un liberalot
- 79 -
i un butxaques foradades!
Vostè els hi predica el bé
i ells de cara a les floristes,
tot idees anarquistes,
cregui’m, no hi ha res a fer.
Estem perduts, tal com sona.
AntòniA torna a saludar el senyor Puiggròs.
mossèn Artigues: La rossa l’ha saludat...
Puiggròs: Sí, sí, ja me n’he adonat.
mossèn Artigues: I sembla una bona dona...
Puiggròs: No ho cregui pas, quina fura!
mossèn Artigues: El món no és pas tan dolent.
Puiggròs: És una dona indecent,
molt més del que s’ho figura.
La conec, perquè algun dia
si anem a missa a Betlem,
amb la dona, li comprem
les flors pel mes de Maria.
I com no soc dels tibats,
i ella és de mena xerraire,
de seguida agafa un aire,
i res, que es pren llibertats.
Ara mateix, ja no pot
estar-se de dir bon dia
sens mirar la companyia
ni respectar el sacerdot.
mossèn Artigues: Senyor Puiggròs!...
Puiggròs: Quines mones!
- 80 -
mossèn Artigues: Exagera com abans;
no hem de servir els capellans
per espantar les persones.
No veig que hi hagi cap mal!
Puiggròs: No hi veu cap mal?
mossèn Artigues: En efecte:
ella el saluda amb respecte
i ho trobo molt natural.
Puiggròs: Entengui’m, jo l’hi aclaria
perquè vostè no es pensés,
què li diré!, el que no és
o allò que es suposaria
veient que una dona així
em saluda amb un somriure.
mossèn Artigues: Senyor Puiggròs, és ben lliure
de saludar!
Puiggròs: Potser sí.
Però sols el pes se’m lleva
de la consciència dient
que no hi ha en el cas present
consentiment per part meva.
Que no hi ha complicitat,
que no es pensi que hi tinc tractes.
mossèn Artigues: Senyor meu, sobre els seus actes
no em faci tan malpensat.
Segueixen parlant a part, com si s’aturessin al mig del passeig.
bAnús: Quina mona, aquest Puiggròs,
quin posat de regadora!
- 81 -
AntòniA: Això és la seva senyora,
que li ha ficat la por al cos.
Julivert: I sembla que ni saludi.
AntòniA: Des de que ens vam barallar,
l’acompanya un capellà
com als nois que van a estudi.
bAnús: Un home amb barba i bigotis!
Fins sembla que no pot ser!
AntòniA: Sí, però em penso que té
un cuentet d’amagatotis...
Riuen i continuen parlant en veu baixa.
Puiggròs: Com que vostè ha intercedit
en nostra desavenència,
vull que tregui l’experiència
de que soc un bon marit.
La meva pobra senyora
té un geni tan violent!;
creu que continuo sent
una ànima pecadora.
I, sap?, és allò que passa...
L’escàndol va ser tan gros...
mossèn Artigues: Vol que l’hi digui, Puiggròs?
Em sembla que en fa un gra massa.
mossèn Artigues s’acosta a la parada d’Antònia.
Puiggròs: No s’hi acosti!
mossèn Artigues: Per quins fins
s’hi oposa?
Puiggròs: Són gent dolenta!
- 82 -
mossèn Artigues:
Però, senyor meu, què intenta?
Puiggròs: Cregui’m, són uns llibertins.
mossèn Artigues, a AntòniA:
Com va, florista?
AntòniA: Anar fent.
Molt poc diner a les butxaques.
mossèn Artigues: Quines flors!
AntòniA: Eh que són maques?
No en vol cap, el reverend?
mossèn Artigues: Gràcies...
bAnús, a JuLivert, referint-se a Puiggròs, que s’amaga darrere el capellà
com una criatura vergonyosa:
Ja el porta a fer nona.
mossèn Artigues:
Avui sí que no fa fred...
AntòniA: Li regalo aquest ramet.
mossèn Artigues: Déu l’hi pagui, bona dona.
Mutis d’
Artigues i Puiggròs. Artigues accepta el ramet de la florista
i saluda amable. bAnús i JuLivert fan una barretada al capellà, i
Puiggròs fa mutis d’esquena a la parada d’Antònia, amagant-se
darrere de mossèn Artigues.
ESCENA X
Els mateixos, menys Puiggròs i mossèn Artigues.
AntòniA: Quin capellà més trempat!
Julivert: I aquest Puiggròs, no m’ho explico!
bAnús: Aquest Puiggròs és un mico;
- 83 -
l’ha vist? Ni ens ha saludat!
AntòniA: Pobret! Des d’aquell soroll
que fa veure que no hi papa,
la senyora l’esgarrapa
i ell ho aguanta com un poll.
Julivert: Els he vist sortint de missa,
i ell la mira amb una por...
AntòniA: Si donya Consolació
li clava cada pallissa!
bAnús: I no ve mai a olorar,
ni a fer un xic el papallona?
AntòniA: Calli, si tot Barcelona
ja se’l comença a rifar.
Acostar-se aquí? Ni un dia!
Mossèn Artigues el treu
i ell fa veure que no ens veu
com avui...
Julivert: I no seria
que estés torbat de raó
o al cap se li fes una ombra?
AntòniA: I ca, no senyor, és l’escombra
de donya Consolació.
bAnús, a JuLivert:
Vaja, Antònia, no murmuri...
arribem-nos fins al port?
(A AntòniA, fent-li senyal de silenci:)
I d’allò...!
AntòniA: Jo, com un mort.
bAnús: Salut, Antònia!
- 84 -
AntòniA: I que duri.
Entra
don rAmon en escena.
bAnús: Ja arriba el senyor Mussol...
Don rAmon: Què diu, aquest calavera?
bAnús: La florista ja t’espera...
No tinguis por, et deixem sol.
Mutis de
bAnús i JuLivert.
ESCENA XI
AntòniA i don rAmon.
A
ntòniA: Quant temps de no acostar-se a la parada!
Sí, ja m’ho han dit! Ja sé que és un perdut.
Don rAmon: Què t’han dit?...
AntòniA: Que es dedica a una casada...
Don rAmon: T’han enganyat, Antònia...
AntòniA: Sí, cucut.
Don rAmon: Que n’ets, de falsa!
AntòniA: Ja, no dissimuli!
I, vaja, trobo que no n’hi ha per tant,
perquè oblidi els amics, perquè reculi...
Deuen ser bons els tractes que li fan.
I, a més, la dama deu ser molt gelosa,
que una pobra com jo la fa patir.
Don rAmon: Antònia, és una cosa fastigosa
tot el que estàs dient...
AntòniA: Potser que sí.
- 85 -
Don rAmon: Mira, noia, no val a fer l’aleta,
em sembla que t’he dat a entendre clar
que és per tu...
AntòniA: Quan me veu el cor li peta.
Don rAmon: Això mateix...
AntòniA, rient: No em faci escanyussar.
Don rAmon: És d’aquest hort que em ve de gust la poma
i tinc por...
AntòniA: Si té por, compri’s un gos.
Vostè sap que jo soc molt de la broma,
però si es posa així pot tocar el dos.
No en vull d’enamorats, ni de nois tendres.
Don rAmon: Saps, Antònia, que tu tens molt mal fons?
AntòniA: Avui és dia tretze i és divendres
i és mal dia per fer declaracions.
Li pot costar molt car...
Don rAmon: Car? Ja m’agrada,
estic sol i me’n sobra, de diner,
i tu, per reposar de la parada,
necessites un niu que estigui bé.
AntòniA: Què vol dir, don Ramon? Què s’imagina?...
Don rAmon: Que jo, comprens?, no vull que passis fred...
AntòniA: Per què m’explica una lliçó tan... fina?
Don rAmon: Em penso que hi tinc dret.
AntòniA: Vostè? Quin dret?
Don rAmon: El mateix que han tingut... altres persones.
No ets cap nena, ni jo soc cap xival.
I em sembla...
- 86 -
AntòniA: Què li sembla?
Don rAmon: Que t’adones
que si jo et parlo així és molt... natural...
AntòniA: Per ara, me n’adono que m’insulta.
I no hi veig el motiu...
Don rAmon: Bé, Antònia, prou!
Potser tindràs raó, i ara resulta
que jo soc un pollet que surt de l’ou?
Està bé que, si vols jugar, em toregis
com un albat, que em tractis com un be,
que amb el parlar picant fins em maregis
i fins em facis creure qui sap què.
I que, després, l’estupidesa meva
m’empenyi en un mal pas, i tu a la fi
em dius que jo no faig per casa teva
i em demostres que t’has rigut de mi.
A tot això tens dret, però no passa
aquest posat de nimfa i de virtut;
per ser comèdia, trobo que ja és massa.
Dient-me no, quedava convençut.
Perquè és tan clar com ara fa de dia,
que un cert senyor, que a mi m’és molt present,
als nassos de tothom et... protegia
i es recordà de tu en el testament.
I això és un cas; n’hi ha d’altres que s’expliquen.
AntòniA: N’hi ha d’altres que explicava la Isabel,
calúmnies de les llengües que critiquen!
N’hi ha d’altres que no vénen a repèl
perquè la gent se’ls cregui, i que fan tropa.
I un d’aquests altres és vostè...
- 87 -
Don rAmon: Jo?
AntòniA: I tant!
Sí, hi ha molts ximples amb barret de copa
que es pensen que vostè és el meu amant.
I, quant al cert senyor, folrat d’armilla,
aquell del testament, li tinc de dir
que sempre em va mirar com una filla
i com a pare es recordà de mi.
I no és comèdia, això, ni veus fingides,
ni és de virtut esquerpa el meu posat,
no tinc necessitat de dir mentides,
soc prou fresca per dir la veritat.
Perquè em rento la cara i em pentino,
perquè els homes em diuen que faig goig,
perquè els guaito de lluny i els endevino,
i dono per la veta al que és més boig.
Perquè per afanyar-me l’escudella
amb el maco que planta d’esmolet,
com que tinc cresta de gallina vella
no em ve d’aquí tirar una mica al dret.
I aturo l’ensucrat que se’m desboca
amb tres granets de pebre que són d’or,
però el que dic no em passa de la boca
i responc del que em passa dins del cor,
per tot això s’ha fet una gran crida:
«L’Antònia és una boja per fermar!».
¿Que no ho saben, que jo em guanyo la vida,
i hem de fer bona cara, hem de callar,
hem de riure i tapar-nos les orelles,
i fins dissimular el mal de queixal
i fer veure que no ens tornem vermelles
- 88 -
quan els colors ens cremen aquí dalt?
És fàcil calumniar! Qui és que no gosa?
Però que em mati Déu Nostre Senyor,
si és veritat el que vostè suposa
i si jo no tinc tota la raó.
I no me’n vanto, sap?, no és ni prudència,
ni covardia, ni el que puguin dir:
és perquè a mi m’agrada la decència;
soc poca cosa, però soc així.
I cregui’m que la seva rialleta
i el seu parlar groller m’han fet molt mal,
perquè els altres, Banussos i genteta,
poden pensar el que vulguin, m’és igual.
Però vostè, què li diré?, el tenia
per més bona persona i més serè,
i em semblava que em feia companyia.
Sé que soc poca cosa per vostè.
Però una també s’il·lusiona,
potser no m’entendrà això que li dic;
quan el veia venir a passar l’estona
jo me’l mirava com un bon amic.
Com un que, si ara parles o ara calles,
no et té per una màquina només,
que va venent les flors i les rialles,
sinó que hi veu alguna cosa més,
una dona, comprèn?, que és molt sentida
i encara que no sigui del seu braç
com que ha rebut molt poc d’aquesta vida,
sap agrair que algú n’hi faci cas.
I no precisament com carn de dona,
que pot posar-se a un preu, ni baix ni alt,
- 89 -
sinó perquè té una ànima i és bona.
Ara, ja ho veu, si me n’ha fet de mal.
Don rAmon: Antònia, m’has guanyat amb la teva arma;
mira si m’has guanyat, que fins et crec,
tant que ni sols intento disculpar-me;
he fet una bestiesa, ho reconec.
M’has enganyat, ja ho veus! Jo et coneixia,
o m’ho pensava, i he caigut del niu;
divendres, dia tretze, és un mal dia.
AntòniA: Sí, francament, el feia molt més viu.
Don rAmon: No, es veu que soc un... desgraciat subjecte,
i si he fallat com a galant madur,
i no ho dic per desfer cap mal efecte,
en canvi, avui estic content de tu.
AntòniA: Gràcies...
Don rAmon: I ara, quan vingui et faré nosa,
em veuràs com als altres xafarders...
AntòniA: Al capdavall m’ha dit aquella cosa
que aquí a la Rambla es pensen els demés.
Fins els ceguets ho canten amb guitarra...
Don rAmon: Vols dir que jo per tu seré un de tants
i potser amb una mica més de barra...
No, Antònia, no, no cal que ens posem guants.
AntòniA: Vostè mateix...
Don rAmon: Adeu; serà molt trista
la cara que em faràs quan tornaré?
AntòniA: Serà la que fa sempre la florista...
Don rAmon: Doncs, a reveure, Antònia.
- 90 -
AntòniA: Passi-ho bé.
Mutis de
don rAmon.
ESCENA XII
AntòniA i de seguit cArmetA.
AntòniA: Tots el mateix! I tu, bones mirades,
a aquest que és fals o que és més boig que un llum...
Sort que les flors no són tan malpensades
i t’aconsolen amb el seu perfum.
(Entra cArmetA.)
Bé has trigat prou, Carmeta!...
cArmetA: Us juro, tia,
que no l’he vist, que no he parlat amb ell...
AntòniA: Millor si hi has parlat, i jo diria
que sí, Carmeta, que et traeix la pell
i de seguida et tornes vermelleta.
cArmetA: Que no, que no l’he vist...
AntòniA: Ai, valga’m Déu!
Si jo ja ho vull...
cArmetA: Vós ho voleu?...
AntòniA: Carmeta,
parla-li, dona, estima’l, no em sap greu!...
cArmetA: Però què us ha passat, vós?...
AntòniA: Sí, jo, dona...
cArmetA: Amb el Tonet, vós ho voleu?
AntòniA: Esclar.
cArmetA: Doncs no us entenc... aquesta sí que és bona...
- 91 -
AntòniA: Ja fa de mal entendre!
cArmetA: Que si en fa?
Ara mateix, tota éreu com l’ortiga,
tota punxes... que no, que no i que no.
I ara tot sucre...
AntòniA: I trobes que no lliga?
cArmetA: Què us ha passat?...
AntòniA, canviant de to, mirant de fit a fit la noia i després d’una
pausa:
Carmeta...
cArmetA: No em feu por...
AntòniA: Ets l’únic brot de la mateixa fusta,
ets l’únic que jo tinc; ja t’ho diré:
la tia Antònia era una mica injusta,
i no en vol ser, Carmeta, no en vol ser.
Ara que hi ets a temps, i no t’aprimes
de calúmnies i enveges i mal plor,
casa’t, Carmeta, amb l’home que t’estimes,
caseu-vos i estimeu-vos de debò.
No hi fa res que no hi hagi cap pesseta,
que sigui un pobre noi... tu l’has triat,
la tia Antònia té alguna coseta
i vetllarà perquè no us manqui el plat.
Ara que hi ets a temps... i ets casadora
de les fines... No llencis el teu or!
Que et dic que aquesta Rambla és molt traïdora
i és molt alegre, però gasta el cor...
cArmetA, amb alegria gran:
Parleu de veritat?
AntòniA: Sí, criatura;
no vull que et passi el que ara em passa a mi...
cArmetA, amb alegria creixent:
I del que heu dit en puc estar segura?...
Ai, gràcies, tia Antònia!...
AntòniA, amb una gran tendresa: El gessamí
encara té els ullets tots vius, tots tendres...
cArmetA: Tia, què us passa avui?...
AntòniA, no podent dominar les llàgrimes:
Res...
cArmetA: I aquests plors?...
AntòniA, volent adoptar un aire indiferent:
Avui és dia tretze i és divendres,
avui ningú s’acosta a comprar flors.
teLó.
- 93 -
ACTE TERCER
El mateix decorat dels actes anteriors. Llum del dia.
ESCENA PRIMERA
AntòniA, mudada, perquè ve del casament de la seva neboda,
parla amb LLuïsA, la qual ocupa la parada que ocupava isAbeL al
primer acte; al voltant d’elles, escoltant l’explicació, una cArnis-
serA, amiga d’Antònia.
lluïsA: Avui estàs que no hi veus.
AntòniA: Tot ha anat com una seda.
cArnisserA: I la núvia, què?
AntòniA: Compteu!
Compteu la meva Carmeta!
Ja us dic jo que feia goig;
el vestit a les mans meves
s’ha anat cosint i brodant
i si sabéssiu la feina!
M’he tret hores de dormir,
però n’estic satisfeta!
La sogra, quan se l’ha vist!...
cArnisserA: Devia fer un gran efecte...
- 94 -
Com que ells, pobrets i alegrets!...
Imagina’t! De moneda
poca, això sí, bona gent.
lluïsA: I el nuvi?
AntòniA: Una mica enze,
però se l’estima tant!
El que ha quedat de primera
és el sermó!
lluïsA: Què els ha dit?
AntòniA: Tot allò de pa i mantega,
i tot allò de sant Pau,
de la mujer i la sierva,
però tan ben refilat,
tan ben repassat de lletra
que se’t feia com un nus.
Jo no és pas que hi sigui entesa,
però m’ha arribat al cor,
i les llàgrimes em queien.
lluïsA: Has plorat?
AntòniA: Que si he plorat?
Igual que una Magdalena.
lluïsA: En saben, els capellans!
AntòniA: Enraonen bé i de pressa
i amb un castellà florit,
jo no sé com no s’hi perden.
Després hi ha hagut tot allò
de les abraçades! Reina!
El sogre, quan m’ha atrapat,
m’hi ha fet ser, i és dels que apreten!
- 95 -
cArnisserA: Alça, Antònia!
AntòniA: Com que jo
represento mare d’ella!
cArnisserA: Sí, sí, t’hi deus ’ver gronxat.
AntòniA: Au, dona! Ja et fa dentetes!
Si és més magre i és més trist
que un divendres de quaresma!
lluïsA: I què, el refresc?
AntòniA: Tu diràs!
Ha estat a can Culleretes.
Xocolata del més fi,
ensaïmada ben calenta,
melindros, aigua amb xarop,
i una gran plata de crema
sense plànyer-hi els rovells
ni el sucre ni la canyella,
una crema de debò,
i per damunt dues lletres
amb confits blancs i vermells...
lluïsA: Esclar, el nom d’ell...
AntòniA: I el nom d’ella...
Ara el sogre, pel que es veu,
és un home tastaolletes
i a més del menjar de tots
s’ha menjat dues costelles...
lluïsA: Tindria debilitat...
Els vells ja ho fan.
AntòniA: Quin manefla!
Oh, i no em volien deixar,
- 96 -
però ja n’hi ha prou de gresca;
quan els nuvis han volat,
jo he volat cap a la feina.
cArnisserA: Per no allargar el sentiment,
has fet bé...
lluïsA: Sí, la Carmeta
la trobaràs a faltar...
AntòniA: Mentre ella estigui contenta,
jo rai. Que aprofiti el temps,
i en tinguin una dotzena.
lluïsA: No tants, Antònia, no tants!
AntòniA: Els que Déu vulgui.
cArnisserA: Que ets fresca!
D’Antònia no n’hi ha cap més.
AntòniA: Sí, s’han d’amagar les penes.
cArnisserA: I moltes felicitats!
AntòniA: Que vagi bé, carnissera!
Mutis de la
cArnisserA.
ESCENA II
Les mateixes i el senyor Puiggròs.
AntòniA: Senyor Puiggròs! Quina gràcia!
Vostè per ’quí? Ja ha arribat?
Puiggròs: Suposo que s’ha enterat...
AntòniA: Jo? De què?
Puiggròs: De la desgràcia...
- 97 -
AntòniA: No li estranyi la pregunta,
però jo no he sentit dir...
Puiggròs: Doncs, sí, miri, abans-d’ahir
vam enterrar la difunta.
AntòniA: Ai, pobre!
Puiggròs: Antònia!
AntòniA: Sospiri.
Puiggròs: Bé, no canviem els papers!
Com a pobra, ella ho és més,
que s’està en el cementiri.
Jo, per ara, vaig tirant,
i fins cregui’m que respiro...
AntòniA: Senyor Puiggròs, com l’admiro!
Puiggròs: Antònia, vaig patir tant!
Amb aquella companyia
que ella me la va imposar!...
AntòniA: Semblava un bon capellà.
Puiggròs: Però, fillets, tot el dia!
No poder guaitar un balcó,
ni fer l’ullet de passada...
AntòniA: I a vostè tant que li agrada!
Puiggròs: Sempre amb aquell sant baró!
Si em mirava les botigues
de les cotillaires...
(Fa l’ullet i una mímica significant el bust dels maniquins.)
AntòniA: Ja!
Puiggròs: Antònia, ja es pot pensar
els ulls de mossèn Artigues
- 98 -
quin estossec, quin soroll;
ui!, m’agafava una bola!
Com si li hagués amb la sola
trepitjat un ull de poll.
AntòniA: I aquesta ametlla amarganta
l’ha rosegat fins al fi?...
Puiggròs: La pobra m’ha fet patir...
però ha mort com una santa.
AntòniA: I ara què? Es deixarà veure?
Puiggròs: Entengui’m, respecto el dol,
però si em trobo tan sol
veurà, bé m’haig de distreure.
Aniré pels comitès,
assistiré a alguna junta,
com que a la pobra difunta
jo ja no li puc fer res...
I si respirant les flors
se’n presenta una de maca,
entengui’m, la carn és flaca...
AntòniA: I està clar, senyor Puiggròs...
Puiggròs, per LLuïsA:
I és nova, aquesta florista!
Bones galtes i bon pèl...
AntòniA: Sí; se’n va anar la Isabel;
anem renovant la llista.
Puiggròs, a LLuïsA:
I té un aire molt despert... (La saluda.)
lluïsA: Déu el guardi...
Puiggròs: Què tal, noia?...
- 99 -
AntòniA, a LLuïsA referint-se a Puiggròs:
És un gat de claraboia
que no deixa res per verd.
Puiggròs, estossegant:
Si la tos no se m’estova...
AntòniA: Sí, sí, sí, quin rossinyol!
Ara el senyor porta dol.
Puiggròs: Però, sap?, tinc el cor jove.
lluïsA: Vol dir que sempre fa un?...
Puiggròs: Si sento la flor que embauma...
AntòniA: Secall del forn de Sant Jaume,
però torradet al punt.
Arriba
JuLivert.
ESCENA III
Els mateixos i JuLivert.
Puiggròs: Ai, verge santa, que trona!
JuLivert saluda AntòniA i, meravellat, va a saludar Puiggròs.
Puiggròs fa una mica d’expectació i li dona la mà solemnement.
AntòniA: Vol fer veure que té por!
Prengui exemple del senyor,
que no abandona la dona.
Julivert: Oh, bé, no ho digui tan alt,
que ara la importància augmenta,
i sembla que se’m presenta
per diputat provincial.
- 100 -
AntòniA: Què em diu?
Julivert: Hi ha molta maror;
veurà, el districte m’invita,
i ara la pobra Lolita
haurà de quedar a racó.
Mentre
JuLivert dona explicacions a AntòniA, Puiggròs parla baix
amb LLuïsA.
AntòniA: Ai, Senyor! Heu vist el trapella!
Julivert: Antònia, naturalment,
si ser de l’Ajuntament
m’exigia una poncella,
ara, si soc diputat,
la política m’imposa,
no una poncella, una rosa,
un cuento més acabat.
Allò era una flor raquítica,
ara vull un plat més fort...
AntòniA: Em sembla que ve de l’hort!
Julivert: Filla meva, és la política!
AntòniA: No va quedar escarmentat?
I ara, no està bé com queda?
Doncs, senyor meu, qui l’enreda
a voler ser diputat?
I si ho és, sigui’n a mida...
Julivert: De què?...
AntòniA: De la seva edat;
un diputat moderat,
dels que porten bona vida.
- 101 -
Julivert: No en saben res, les floristes,
del que exigeix un partit!
AntòniA: I per ’xò s’ha decidit
a venir aquí, a prendre vistes?
Puiggròs, ensenyant-li la roba de dol:
Julivert, se n’ha enterat?
Julivert: I tant, caldrà que m’excusi:
vaig veure l’esquela al Brusi
i cregui’m que de bon grat
hauria seguit la morta
acompanyant-lo a vostè...
Però és que no es pot saber
la política on ens porta.
Et pren el temps, et devora,
no te’n dona ni un pessic,
ni per plorar amb un amic
que se li ha mort la senyora.
Puiggròs: Abandoni la gramalla,
no m’hi aboqui tanta mel...
Suposem que ella és al cel,
i aquí la carta la balla.
Julivert: Home, esclar... és molt natural,
però un ha de ser persona;
pensi que el condol l’hi dona
un diputat provincial...
Puiggròs: De debò?
Julivert: No ho soc encara,
però ho seré, i comprendrà
que em comenci a practicar.
- 102 -
Puiggròs: Fent-me a mi la gara-gara?
Julivert: Perdoni, no és ben bé això;
el ser diputat convida
a una paraula escollida
i a un enlairament del to.
Puiggròs, és la nostra tàctica,
els polítics som així...
Puiggròs: Doncs, Julivert, ja pot dir,
per mi segueixi fent pràctica.
Julivert: Sí, comprenc que aquest traspàs
l’afecti! Quan l’hora sona...
Puiggròs: Veurà, la dona és la dona,
però és que el meu era un cas!
Julivert: Ja en sabia algunes coses;
li pegava?, feia el bot?
Puiggròs: Sí, senyor, em pegava i tot!
AntòniA, a JuLivert:
I ara, què? Em comprarà roses?
Julivert: Però avui encara no,
després en compraré un cove,
avui he portat la nova...
Puiggròs: Que omple de satisfacció.
Vostè em farà companyia...
Julivert: Cap on se’n va?...
Puiggròs: Cap al Call.
AntòniA: Passin-ho bé!...
Julivert, a AntòniA, estirant-se i fent el maco i agafant Puiggròs del
bracet:
Fent el gall!...
- 103 -
Puiggròs: Nenes, fins un altre dia...
Mutis còmic de
Puiggròs i JuLivert.
ESCENA IV
AntòniA i LLuïsA.
lluïsA: Reina santa, quin parell!
Quina mena de persones!
AntòniA: Sí, de tots els papallones
són la nata i el rovell;
aquest mal se’ls encomana,
geperut i geperut,
i amb dos peus dins del taüt
cargolen l’americana.
ESCENA V
Les mateixes i la senyorA FrAnciscA FArinerA, que es dirigeix a la
parada d’Antònia, la qual li dona unes flors que ja li té amanides.
FrAnciscA: Com sempre, ui, que és esquifida!
AntòniA: Fugi, fugi, és que té son.
FrAnciscA: El meu pobre sant Anton
protestarà...
AntòniA, donant-li el ramet:
Si és servida.
FrAnciscA: Que no té els admiradors?...
AntòniA: Ai, cregui’m, no obri l’aixeta.
FrAnciscA: Passi-ho bé.
- 104 -
AntòniA: Estigui boneta!
(Mutis de FrAnciscA.)
Així et mossegués un gos.
ESCENA VI
Les mateixes i Leonor, que va vestida modestament, si fa no fa
com en el primer acte.
AntòniA: La Leonor?
leonor: Sí, noia, no t’enganyes.
Soc jo mateixa...
AntòniA: I doncs, què t’ha passat?...
leonor: La Leonor que torna a la parada
com un dia l’Antònia va cantar...
AntòniA: I ja saps que t’hi esperen els meus braços?
leonor: N’estava ben segura; de tu rai!
AntòniA: Però explica’t...
leonor: Potser ni val la pena;
i a fi de comptes, ja t’ho pots pensar.
Fa tres setmanes que en Lluís va anar-se’n,
no ho sé, cap a l’Amèrica, embarcat.
Em va deixar una carta per excusa
i res més. I jo he anat empenyorant
i defensant-me, i han vingut els altres,
el vell, que és una fura, i no ha cobrat
d’en Lluís, i ara tira contra el pare,
i té l’esperança de poder cobrar
de mi. Quin fàstic! He rebut visites,
quina genteta i quins escarafalls!
- 105 -
Una senyora, li direm senyora,
se m’ha entendrit i m’ha volgut salvar,
però la salvació que m’oferia
era arribar del tot al capdavall,
era ensorrar-me al clot de les perdudes
i no sortir-ne més. Jo m’hi he gronxat
un moment, em sentia tan cansada,
i he pensat: tant se val! Pel que tu vals!
Però es veu que aquí dins encara vetlla
no sé si és un dimoni o és un sant
o és el cor, però vetlla alguna cosa
que m’ha fet obrir els ulls. I he dit: no tant!
Vergonya per vergonya, més m’estimo
que em toqui el sol, i si és un tros de pa
i res més, que no tingui d’amagar-me
i pugui dir a tothom com l’he guanyat.
Si abans vaig vendre roses, ningú em priva
de tornar a vendre roses com abans,
i les passes m’han dut cap a la Rambla
i aquí em tens, i ja ho veus, ja està explicat.
AntòniA: Te’n recordes de tot, i de l’enveja
que tenia de tu? I del teu cridar,
i de les castanyoles i aquell jove
que et semblava tan maco i ben plantat?
Ai, Leonor!
leonor: Sí, dona, me’n recordo!
Hi he pensat molt; però, com pots comptar,
no és amb orgull que vinc, i ara m’hi sobren
els teus sermons, Antònia. És massa tard;
si puc fiar-me encara dels teus braços...
- 106 -
AntòniA: I esclar, minyona, que te’n pots fiar;
i tens raó, no vull sermonejar-te.
El que vull és que aixequis aquest cap,
i dir-te que en el fons estic contenta
de contemplar-te amb forces per tornar.
Les punxes de les roses de la Rambla
són punxes que no arriben a fer mal.
Les altres punxes, sí, les que s’amaguen
amb un riure calent, desesperat,
i uns quants pocavergonyes les guarneixen
amb besos, garrotades i brillants.
No te’n donis vergonya; a la parada,
no tinguis por de res, que ja has pagat;
i la que et tiri la primera pedra
que s’hi pensi i que es miri bé al mirall!
leonor: Gràcies, Antònia!
AntòniA: No, no les mereixo.
Ja saps, Leonor, que tinc un parlar franc,
i és el cor el que em crida a flor de boca;
dic el que sento i dic la veritat.
Si abans tu i jo no vam ser gaire amigues,
ara, noia, repenja’t al meu braç...
I quan tornes a vendre a la parada?
leonor: Necessito el permís; potser demà.
Però et demano, Antònia, que m’ajudis...
Aquell que no li paguen tornarà...
AntòniA: Vols dir el senyor Banús?
leonor: Vindrà al darrere.
AntòniA: Deixa’l per mi, que quedarà escaldat.
I el que vulgui gastar-te una brometa,
- 107 -
també deixa’l per mi...
leonor: Tens un cor gran.
AntòniA: Tinc llengua i dits i clavo cops de colze,
i en el món m’he tingut d’espavilar.
I si tens feina, pots anar tranquil·la...
leonor: Gràcies per tot, Antònia, fins demà.
En el moment que
Leonor va a fer mutis per la sortida oposada
entren en escena un nuvi i una núviA que es dirigeixen cap a
AntòniA.
ESCENA VII
Les mateixes i un nuvi i unA núviA.
nuvi: És aquí que venen flors?
AntòniA: Que no té ulls a la cara?
nuvi: Dispensi...
AntòniA, a part: Veurem on para.
núviA: No t’emboliquis, Ambròs.
nuvi: Sí, dona...
núviA: Doncs, au!
nuvi: Espera.
Miri, ja l’hi explicaré.
La meva senyora té...
AntòniA, a part:
Un posat de badoquera...
Digui, digui.
nuvi: Doncs, veurà...
- 108 -
AntòniA: Acosti’s més a la vora.
nuvi: Ella i jo vivim a fora
i ens acabem de casar.
I ella té... Veu com es venta?...
AntòniA: Sí, vol dir que no té fred.
nuvi: No, no, no, té un capritxet,
un desig...
AntòniA: Ai, la dolenta!
Acabadets de casar
i desitjos? Mira, mira.
nuvi: Ens pensem que ja hem fet fira.
AntòniA: Doncs ho hauran de celebrar.
I el desig, de què és?
nuvi: De roses...
núviA: De roses, sap?, però...
AntòniA: Què?
Han de ser roses de te,
roses blanques, roses roses,
roses vermelles?
núviA: No, no;
ni grogues ni pigallades...
AntòniA: Cerqui bé per les parades.
núviA: No sap trobar el seu color...
AntòniA: Doncs aquí no hi ha rebuig
i tot és flor que enamora.
Potser les vol, la senyora,
de color de gos com fuig?
Miri, quedi’s aquest ram.
- 109 -
nuvi: Vol dir? I el desig?... Tu, parla.
núviA: No sé...
nuvi: No vull contrariar-la.
AntòniA: I no li vindrà d’un pam.
núviA: Quedem-se’l, t’has compromès...
nuvi: Quant val?...
AntòniA: Dos ralets d’anguila,
i ella estarà més tranquil·la...
i que aviat siguin tres.
nuvi: És ella, comprèn?
AntòniA: Ja, ja.
nuvi: Em fa perdre cada estona...
AntòniA: Ja ho saben que a Barcelona
diu que no val a badar...
nuvi: No l’entenc...
AntòniA: S’ha d’anar a l’hora,
perquè passa cada ros...
i em sembla que a vostès dos
se’ls veu molt que són de fora.
nuvi: Ja té raó... però sap?...
AntòniA: La butxaca li perilla...
núviA: Ai!, no em xafis la faldilla.
nuvi: Ai!, passa... quin maldecap!
I dispensi la molèstia.
AntòniA: No és molèstia; passi-ho bé.
nuvi, abans de fer mutis, parlant amb ell:
No recordo quin carrer
m’han dit...
- 110 -
Arronsa les espatlles i desapareix de bracet amb la núviA.
AntòniA: Quin nuvi més bèstia!
lluïsA, que ha estat fent vida a part en la seva parada i ara, intrigada
amb els nuvis, els ha seguit de lluny la conversa:
Sí, passa cada pallús!
AntòniA: I amb aires de cerimònia...
ESCENA VIII
Les mateixes i el senyor bAnús.
bAnús: Bon dia, senyora Antònia.
AntòniA: Bon dia, senyor Banús.
I com van els negociets
i les combinacionetes?
No fa cara de pessetes,
fa més cara de bolets.
bAnús: Vostè sempre està de broma.
AntòniA: I vostè tan delicat!
La corda se li ha trencat
quan passava la maroma!
bAnús: Ha vingut la Leonor?
AntòniA: Sí, senyor...
bAnús: Fresca i barata;
pelada, com una rata...
No és així?
AntòniA: Faci el favor!
bAnús: Vull dir que ara la princesa
baixarà els fums, si Déu vol!
- 111 -
I jo no faré el mussol
com vaig fer. Vostè és entesa
i ho veu així?...
AntòniA: No, senyor.
bAnús: Ah, no? Quin remei li toca?
AntòniA: Sap que vostè és una lloca
i és un àngel bufador?
La mossa ha vingut perduda,
gastada, amb ulls de plorar,
sense ganes de cantar,
com ocell que fa la muda.
bAnús: I jo no en puc treure res?
AntòniA: No, per vostè és massa cara,
i té més vergonya encara
que la que gasta vostè.
Vull dir que s’ha tornat «guita»
i no farà bon profit
a les ungles d’un bandit
que espera i que s’aprofita.
bAnús: Sap que parla en una forma...
que em sembla que s’excedeix?...
AntòniA: És la forma que es mereix...
Si vostè no s’hi conforma,
giri cua...
bAnús: Ja és nyic-nyic,
i vinagre...
AntòniA: I malvasia...
bAnús: I pensar que jo volia
comprar-li un ram tan bonic.
- 112 -
AntòniA: Si es pensa que així m’adula!
bAnús: No me’l vendrà?
AntòniA: No tinc fam.
Primer tiraria el ram
a les potes d’una mula.
Vostè, flors? Farà bon sol!
Ni que m’hi aboqui la plata!
Si vol peles de patata
o si vol tronxos de col
prepari’s...
bAnús: Que és delicada!
Antònia, fa bé el paper!
AntòniA: Vol que li cridi usurer
i veurà quina gentada!
Vol que li canti les obres
que fa amb la llei de l’embut,
i digui que és un perdut
que viu de la sang dels pobres?
bAnús: No, no vull que digui tant
ni carregui tant de tinta.
AntòniA: La Leonor se la pinta
amb un flabiol sonant.
bAnús: Ja li faré passar el fred! (Va per fer mutis.)
Ja veurà la policia!
AntòniA: Records a la seva tia!
bAnús: No es cansi!
AntòniA: Estigui bonet.
Mutis del
senyor bAnús.
- 113 -
lluïsA: M’agrades perquè ets valenta.
AntòniA: Quin bandit! Al costat d’ell,
els que paguen amb la pell
no són més que aigua calenta.
lluïsA: El que és del potet de mel
n’hi has dat cullerada plena.
AntòniA: Jo, els brètols d’aquesta mena
els passo a pèl i a repèl.
ESCENA IX
Les mateixes i don rAmon.
Durant tot aquest diàleg, LLuïsA s’apartarà completament
d’AntòniA i s’estarà a la seva parada, treballant.
Don rAmon: A repèl? Si que vas ben esmolada!
AntòniA: Ah! És don Ramon? Que no estàvem renyits?
Don rAmon: Renyits?
AntòniA: Com que no el veia a la parada...
Don rAmon: Com que tu un dia vas picar-me els dits...
He viscut allunyat de Barcelona.
He viatjat...
AntòniA: Volia distracció...
Li ha provat força?
Don rAmon: Que ets mala persona!
AntòniA: Veu? Ara trobo que no té raó.
No hi ha tanta malícia a la pregunta...
Sap el senyor Puiggròs?... Se n’ha enterat?
Don rAmon: No m’he enterat de res...
- 114 -
AntòniA: Doncs ja és difunta;
la senyora...
Don rAmon: Déu l’hagi perdonat.
AntòniA: I ara ell comença a veure’s les orelles...
Fa de vidu tronera...
Don rAmon: M’és igual.
AntòniA: I sap la Leonor?... La mel d’abelles
se li ha tornat de vespes...
Don rAmon: Tant se val!
Vull dir que no m’importa...
AntòniA: Jo l’hi deia
perquè ha estat fora...
Don rAmon: Sí? Molt agraït...
Pausa.
AntòniA, referint-se al barret de copa:
Senyor, què hi porta dins la xemeneia?
Per ’xò ha vingut? Què fa tan ensopit?
Quin viatge! No es mogui de les rondes,
cregui’m, hi és més alegre el vi del cup,
que em penso que, voltant aquestes fondes,
per beure li han donat aigua de xup.
Don rAmon: Escolta, Antònia, jo el que avui volia
era parlar-te...
AntòniA: Més encara?
Don rAmon: Sí.
Però em sembla que et trobo en un mal dia;
estàs massa de broma!...
AntòniA: No; vol dir?
- 115 -
Don Ramon, no hi ha causa per estar-hi.
Ara mateix, ja ho veu, m’he barallat...
Don rAmon: Amb qui?...
AntòniA: Doncs amb un tros de perdulari,
amb el senyor Banús, fillets, quin gat!
Don rAmon: Bé! Deixa’l córrer...
AntòniA: I tant si el deixo córrer,
però aquí que no hi vingui...
Don rAmon: Està molt bé.
AntòniA: Vostè no ho sap pas tot!...
Don rAmon: Que el món s’ensorra
pel brètol d’en Banús?
AntòniA: Ja l’hi diré...
Don rAmon: No, Antònia, no; en Banús no m’interessa.
Avui vinc a parlar de tu i de mi...
AntòniA: Com sempre... no és pas nova la disfressa.
Don rAmon: Però, avui...
AntòniA: Parli, parli.
Don rAmon: Antònia, així
és inútil. Així no hi ha manera...
Et vull més...
AntòniA: Com vol dir?
Don rAmon: Més natural.
T’ho demano, comprens?... No tan... severa,
que no et vinc a insultar ni a fer-te mal.
(Pausa. AntòniA adopta un aire entre resignat i atent i
es disposa a escoltar.)
Antònia, he pensat molt des d’aquell dia,
- 116 -
que tu em vas contestar i aturar els peus.
He perdut la poca esma que tenia
i he patit, tant si ho creus com si no ho creus.
Des d’aquell dia jo no soc el que era,
he intentat oblidar-te inútilment,
i ara...
AntòniA: Torna a insistir?
Don rAmon: D’una manera,
Antònia, una miqueta diferent...
AntòniA: Ai, verge santa!...
Don rAmon: No tindràs paciència?
No callaràs?
AntòniA: Segueixi, ja pot dir...
Don rAmon: Ara parlo amb el cor i amb la consciència.
Escolta, Antònia: vols casar-te amb mi?...
AntòniA: Don Ramon, amb vostè? Quina figura!
Jo casada amb vostè? Faria goig!...
Però, per Déu! No sigui criatura!
És que se’n riu de mi o s’ha tornat boig?
Don rAmon: Em contestes això? I és l’esperança
que em dones?
AntòniA: No m’agrada fer els gegants!
Don rAmon: Antònia, és el moment de la venjança?
Em dius això pel que vaig dir-te abans?
Ets cruel i és la ràbia que t’arbora.
AntòniA: No ho cregui pas...
Don rAmon: L’Antònia s’ha venjat!
AntòniA: No, don Ramon, és que una servidora
- 117 -
es pensa que potser s’ha trastocat.
Un senyor com vostè i una florista
com ara jo...
Don rAmon: Com ara tu...
AntòniA: No ho sé;
ho trobo un casament molt modernista,
un casament que no estaria bé.
Don rAmon: Parlo seriosament, no és bogeria;
el que pensin els altres m’és igual...
T’ho demano amb el cor...
AntòniA: Alabat sia!
Doncs jo també li parlaré formal.
Jo no vull que la gent de Barcelona
el prenguin per un conco empenedit,
que per recurs es casa amb la minyona.
Jo no vull, don Ramon, que sigui dit.
Ni per vostè, ni ho vull per mi mateixa;
jo conec el meu braç i el meu carrer,
jo tinc un pit que em canta i que no es queixa
i a tot arreu faig el primer paper.
Però el faig sent l’Antònia, la florista,
i res més; i comprengui’m, don Ramon,
encara no he perdut el món de vista
i sé el lloc que em pertoca en aquest món.
Vostè té parentela presumida,
que parla de noblesa i senyoriu,
i jo no vull trobar-m’hi... cohibida,
no vull desentonar i caure del niu,
ni exposar-me que algú em giri la cara,
conec la pell que gasten certs senyors.
- 118 -
I ja veu, don Ramon, que soc ben clara
i que tinc un motiu prou poderós
per agrair la dolça deferència,
i al mateix temps per no poder acceptar;
i jo parlo amb el cor i la consciència
i li asseguro que no em vull venjar!
Don rAmon: Vals molt més tu que totes les parentes
i et pots riure de tot el senyoriu;
si tu no saps per mi el que representes,
i no comprens quin sentiment tan viu
després d’haver escoltat com plou i trona,
m’obliga ara a ajupir-me al teu davant
i a dir-te si vols ser la meva dona!
Antònia, tu per mi...
AntòniA: No corri tant!
Gràcies pel sentiment i la paraula,
per això que no havia escoltat mai...
Potser jo fora digna de la taula
d’un senyor com vostè, i els altres rai!
Però un motiu més fort és el que em crida
i el que m’atura. Veu aquestes flors
i aquesta Rambla? Això és la meva vida,
això és el meu orgull i el meu repòs.
Jo hi vaig néixer, vaig ser-hi de menuda,
i venent roses he arribat a gran,
i ara que soc un xic galtacaiguda,
si em treuen de la Rambla em mataran.
Perquè aquí jo respiro un aire lliure,
pobra, però amb un rei a dins del cos,
i no comprenc una altra llei de viure!
Vostè sap què és la Rambla de les Flors?
- 119 -
Hi ha més pelats que rics, més gent guillada
que gent amb el cervell apuntalat;
hi passa fum, neguit i terregada
i un món una miqueta estomacat.
Un fa ballar el despit, l’altre la mona,
les noies tendres fan ballar-hi el cor;
és la sala de ball de Barcelona
i el sol ve a fer-hi de catifa d’or.
La pela de taronja aquí no enganya,
tothom per relliscar-hi hi és admès,
venen del mar i venen de muntanya,
per entrar dins del ball no es paga res.
De vegades la cobla s’embarbussa,
i el ball s’infla de crits i crida fort,
i entre xiulets i sabres i batussa
s’engega una pistola i cau un mort.
Però és un ai! I torna la riuada
i torna el ball gronxant-se amunt i avall,
i tornen els ocells dalt la brancada
a fer entremaliadures de cristall.
I les floristes amanim les toies,
i els gossos fugen rosegant un os,
i brillen les dents blanques de les noies
davant de les parades de les flors.
Les parades vermelles, i un s’adona
que aquest vermell molsut, tibant i humit,
és el color que dura més estona
damunt del llavi fresc de Barcelona,
que no es cansa de riure dia i nit.
És tot un cel de blau i d’alegria,
aquesta Rambla meva, i em fa esglai
- 120 -
pensar que puc deixar-la sols un dia;
la Rambla i jo no hem d’apartar-nos mai.
I quan sigui una vella corsecada,
amb tot aquest cabell pansit i blanc,
em trobaran al peu de la parada
com si jo hi defensés la meva sang.
I els que passin i em vegin sense vista,
i tremolant-me el pom dins de la mà,
diran: «Guaiteu l’Antònia, la florista,
ja no pot cridar ni caminar,
i xaruga com és, plena de noses
i de dolors, encara té prou cor,
fidel a la parada de les roses
fins que la vingui a recollir la mort».
I si jo penso així, no cal que vingui
a temptar-me, ni em pot commoure el pit
per molta simpatia que li tingui,
per molt que li agraeixi el que m’ha dit,
i vostè hi torni amb una veu sincera,
i amb el més noble sentiment desclòs;
¿no veu que no puc ser d’altra manera,
si soc tan de la Rambla de les Flors?
Don rAmon: Tens raó, i és potser perquè m’estreba
el perfum de la Rambla com ningú,
que he desitjat fer-te la dona meva,
perquè la Rambla de les Flors ets tu.
És per ’xò i pel teu cor de rosa viva
al costat del meu cor, que he somniat
fer-te del meu amor reina i captiva.
És per ’xò... i el meu somni s’ha acabat.
Tens raó... hi ha més llum, més alegria,
- 121 -
i la Rambla és un món més de debò
que la casa i el llit que t’oferia
un pobre amic malhumorat com jo.
Perdona’m altre cop... Perdona’m que hagi
torbat per uns moments la teva pau...
AntòniA: No, don Ramon, encara no se’n vagi...
vol que li posi aquest clavell al trau?
(Li hi posa el clavell.)
I demà, i l’endemà, que no el voldria?
I un any, i un altre, i fins que sigui un vell
i jo sigui una vella... cada dia
no voldrà que li posi aquest clavell?
teLó.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia del 2019
Volums publicats:
Textos a part
Teatre contemporani
1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born 1997
2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.
Premi Born 1998
5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000
7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra
d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi Born
1999
9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de Caront,
2001
12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi
Joaquim M. Bartrina 2000
13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblidessis,
2001. Premi Born 2000
14 Harold Pinter, L’engany, 2001
15 David Plana, Després ve la nit, 2002
16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen, 2002.
Premi Joaquim M. Bartrina 2001
17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi
Born 2001
18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20 Manuel Molins, Elisa, 2003
21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu en
el cel, 2003
22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete, 2003.
Premi Born 2002
23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista, 2003.
Premi del Crèdit Andorrà 2002
24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,
2004
25 AAdd, Dramaticulària, 2005
26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,
2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002
27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.
Bartrina 2003
29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del Crèdit
Andorrà 2004
30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina /
Preludi en dos temps, 2005
32 Marco Palladini, Assassí, 2006
33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi
Joaquim M. Bartrina 2005
35 Manuel Molins, Combat, 2006
36 Marc Rosich, Surabaya, 2007
37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006
38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una
Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007
39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007
41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi Fundació
Romea de Textos Teatrals 2006
42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit Andorrà
2006
43 Carles Batlle, Trànsits, 2007
44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007
47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi
Joaquim M. Bartrina 2006
48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008
49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda
catalana, 2008 (Inclou un CD)
50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Leningrad,
2008
51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi
Born 2007
52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sabíem
res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007
54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008. IV
Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2008
55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La fi nestra
/ Sota terra, 2008
56 Albert Benach, Mascles!, 2008
57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna
d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi
Born 2008
62 Enric Nolla, Còlera, 2009
63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla, dies
de vent (Una refl exió sobre el destí), 2009. Premi
del Crèdit Andorrà 2008
64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66 Pere Riera, Casa Calores, 2009
67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14 d’Abril
de Teatre 2009
69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que perdia
tots els avions, 2010. Premi Born 2009
71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010
74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76 Michel Azama, La Resclosa, 2010
77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi
Joaquim M. Bartrina 2009
78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010
79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que
ballen, 2010
80 Carles Batlle, Zoom, 2010
81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82 Daniela Feixas, El bosc, 2011
83 Guillem Clua, Killer, 2011
84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85 August Strindberg, Creditors, 2011
86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, Pregun-
tes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc
Layret, advocat dels obrers de Catalunya, 2011
88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011
89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang (Obert
fi ns a l’hora de l’Àngelus), 2011
90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de
Shakespeare), 2011
91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011
92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011
93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011
94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012
95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de
Dau al Set, 2012
96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012
97 Jordi Oriol, T-error, 2012
98 Marc Angelet, Voyager, 2012
99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012
100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i
teatre irregular (1966-1967), 2012
101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades sobre
l’amor i la vida (1956-1962), 2012
102 Toni Cabré, L’inútil, 2012
103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012
104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012
105 Pere Riera, Barcelona, 2013
106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013
107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013
108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109 Josep Maria Miró, Fum, 2013
110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013
111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013
112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113 Marta Momblant, Resposta a cartes impertinents,
2013
114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador, 2014
115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014
116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé,
Fronteres, 2014
117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i els
homes, 2014
118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món
el 1953, 2014
119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia i
titelles, 2014
120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 1. 2014
121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 2. 2014
122 Alexandre Dumas fi ll, La Dama de les Camèlies,
2014
123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014
124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014
125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014
127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014
128 Thomas Bernhard, El President, 2014
129 William Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu,
2014
130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta. Il·lus-
tracions: Anna Bohigas i Núria Milà, Lampedusa
Beach, 2014
131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar, 2014
132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi del
Crèdit Andorrà 2013
133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014
135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra,
2014
136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat i el
camí personal, 2014
137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre i
Teatre de carrer, 2014
138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de
viure, 2014
139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015
140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015
141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015
142 Albert Arribas, Selecció, 2015
143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a tots, 2015
144 Federico García Lorca, El público, 2015
145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015
146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián
de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de
silencis, 2015
147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de
l’ac) / L’empestat, 2015
148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015
149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015
150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta
Mulet, Llibre de les bèsties, 2015
151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015
152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015
153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;
Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;
Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,
Llibràlegs, 2015
154 Pau Miró, Victòria, 2016
155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016
156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016
160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona
del pastor, 2106
161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162 Marcela Terra, Desterradas, 2016
163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta, Una
vida al teatre, 2016
164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps
de cotó, 2016
166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de
Wendy, 2016
167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Primera
part, 2016
168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Segona
part, 2016
169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per a
1962, 2016
170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el seu
amor Homer, 2016
171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017
172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017
173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai
públic, 2017
174 William Shakespeare; Traducció de Joan Sellent,
Ricard III, 2017
175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre peces
atàviques, 2017
178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i
òperes, 2017
179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions
musicals, 2017
180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017
181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les
nostres vides, 2017
182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017
183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017
184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors, 2017
185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017
186 Francesc Meseguer, Lear, 2017
187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018
188 Josep Maria Miró, Temps salvatge, 2018
189 Enric Garriga; Joan Pascual, El bosc sagrat
(2005 - 2011) / Santa barra (2014 - 2015), 2018
190 Francisco Javier Suárez Lema, Ja crema l’heura,
2018
191 Núria Perpinya, El vici, 2018
192 Marta Buchaca, Només una vegada, 2018
193 Marc Artigau i Queralt; Julio Manrique; Cristina
Genebat, E.V.A., 2018
194 Marc Artigau i Queralt, Alba (o El jardí de les
delícies), 2018
195 Bertolt Brecht, La bona persona de Sezuan, 2018
196 Joan Yago, El fantasma de Canterville, 2018
197 Joan Brossa, Poesia escènica XVI: A la recerca
d’un mateix, 2018
198 Joan Brossa, Poesia escènica XVII: Els 50 cap
per avall, 2018
199 Joan Brossa, Poesia escènica XVIII: La realitat i
les seves substitucions, 2018
200 Sergi Xirinacs, Família, 2018
201 Denis Fornés i Bernat Muñoz, Equus, de Peter
Shaffer, 2018
202 Stephen Karam, Humans, 2018
203 Oriol Vila i Raquel Salvador, Paradise, 2018
204 Helena Tornero Brugués, El futur, 2019
205 Antonio Tarantino, Stabat mater, 2019
206 Charlotte Brontë, Jane Eyre.
Una autobiografi a, 2019
207 Aleix Aguila, Orsini, 2019
208 Alfredo Sanzol, La tendresa, 2019
209 Olga Parra, Exhibició del quadre Adam i Eva de
Dürer, 2019
Textos a part
Teatre clàssic
1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008
2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia / Tierra
sin primavera. Dues obres del teatre de l’exili
republicà, 2015
3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016
5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de Sílvia,
2016
6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017
7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017
8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank, 2018
9 Santiago Rusinol y Prats, Els Jocs Florals de
Canprosa. 2018
Textos a part
Teatre per a joves
1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en
l’aigua, 2016
4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016
5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi Born
2003
2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California, 2005
3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005. Adap-
tación de Carles Sans
4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005. Premi
Born 2004
5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006
6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006
7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un día,
2006. Premi Born 2005
8 Rebecca Simpson, Juana, 2007
9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,
2008
11 Richard France, Su seguro servidor Orson
Welles, 2008
12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del Empe-
rador, 2008
14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de
Klamm, 2009
15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista, 2009
16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre las
Olas, 2014
17 Sergio Blanco, Cartografía de una desaparición.
Panegírico a Joan Brossa, 2018
18 Damià Barbany, ¡Lorca, Lorcadia! fragmentación
dramatúrgica sobre las 32 obras teatrales de:
Federico García Lorca, 2018
19 Eric Martínez Girón, Vía en construcción, 2018
Textos aparte
Teatro clásico
1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
2 Pedro Calderón de la Barca, El gran mercado
del mundo, 2019
Textos a part
Teatre reunit
1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 / 2017, 2017
2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes, 2017
3 Felip Cortiella, Teatre anarquista, 2018
4 Josep Maria Miró Coromina, Josep Maria Miró
(2009-2018), 2018
5 Victoria Szpunberg, Victoria Szpunberg (2004-
2018), 2018
6 Marc Artigau, Teatre reunit 2009-2018, 2019
7 Sergio Blanco, Ficciones (2000-2011), 2019
8 Josep Maria Benet i Jornet, Teatre reunit 1963
/ 2010, 2019
9 Marta Buchaca, Marta Buchaca (2006-2018),
2019
9
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-120279-4-5
Josep M. de Sagarra
Pròleg de Guillem Martínez
LA RAMBLA DE LES FLORISTES
Josep M. de Sagarra
LA RAMBLA DE
LES FLORISTES
Josep M. de Sagarra (Barcelona, 1894-1961). Entre la seva
producció teatral més coneguda destaquen títols com La
fi lla del carmesí (1929), La corona d’espines (1930), L’Hos-
tal de la Glòria (1931), El Cafè de la Marina (1933), La
Rambla de les Floristes (1935) o Galatea (1948). Així ma-
teix, cal destacar les seves traduccions teatrals de Shakes-
peare i la seva intervenció en la realització d’algunes de
les revistes musicals més famoses del Paral·lel, com Cha-
rivari (1927). La poesia de Josep M. de Sagarra va contri-
buir a la seva popularitat, amb poemaris com Cançons
de rem i de vela, i en la seva obra narrativa destaquen la
novel·la Vida privada (1932) o les seves Memòries (1954).
La Rambla de les Floristes. A la Rambla de les Flors, s’hi
passegen amb tota promiscuï tat les mú ltiples facetes de
la calidoscò pica realitat barcelonina. Testimoni d’excepció
de les agitacions polí tiques, la parada de l’Antò nia ofe-
reix perfums i colors a tothom que s’hi vol acostar, men-
tre resta fi del al passeig que l’ha vist cré ixer. I avui, vuit
dè cades despré s que Josep M. de Sagarra escriví s la seva
oda al carrer mé s emblemà tic de Barcelona, la Rambla
continua vertebrant les confl uè ncies de la nostra realitat.
Un clàssic del teatre català en què ressonen les commo-
cions polítiques de dos moments estructurals en la nostra
història recent. Per una banda, l’estrena va ser el març
del 1935, mesos després que Lluís Companys proclamés
l’Estat Català. Per una altra banda, l’obra està ambienta-
da poc abans de la revolució de la Gloriosa de 1868, amb
què es posaria fi a les tres dècades del regnat d’Isabel II.
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
