.
.
Josep Anselm Clavé
Edició i pròleg a cura d’Albert Arribas
4
L’APLEC DEL REMEI
Josep Anselm Clavé
L’APLEC DEL REMEI
L’Aplec del Remei. Situada a Caldes de Montbui, les peripècies
amoroses d’uns banyistes de classe benestant acabaran implicant
diversos personatges de menor condició social en un enrevessat
embolic teatral que tindrà com a teló de fons el bullici de l’aplec
del Remei que se celebra anualment a la localitat, i que comptarà
també amb la presència d’una comitiva d’obrers cantaires.
Es tracta de la primera sarsuela catalana conservada, una important
precursora de les comèdies —sovint musicals— escrites en «català
que ara es parla». A partir de 1864, aquestes obres xarones, entre
les quals destaquen les obres de Pitarra, van contribuir decisiva-
ment a fer que la vida pública de la moderna societat catalana de
masses es desenvolupés en català, frenant el procés de diglòssia
que s’estava produint des de feia dècades.
Josep Anselm Clavé. Activista cultural i agitador polític des
de molt tendra edat, el seu llegat artístic conservat consta de
nombroses peces poètiques i musicals en català i castellà, que va
compondre per a les nombroses societats corals que ell mateix va
anar creant per oferir als obrers la possibilitat d’associar-se entorn
d’una activitat musical que servia també per sufragar una caixa
de socors mutu, en un context polític en què l’associacionisme
proletari era durament perseguit.
A tot el projecte cultural claverià hi ha molt marcada l’empremta
dels cercles comunistes utòpics que Clavé va freqüentar des dels
anys quaranta, encara que als seus textos literaris sovint usi una
retòrica aparentment allunyada del discurs polític, que contrasta en
canvi amb l’abrandament revolucionari dels seus escrits periodístics.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-946040-0-3
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
.
.
L’APLEC DEL REMEI
TEATRE CLÀSSIC
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: setembre 2016
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Il·lustració portada: Fèlix Arola
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-946040-0-3
Dipòsit legal: T 1267-2016
L’APLEC DEL REMEI
Josep Anselm Clavé
Edició i pròleg a cura d’Albert Arribas
.
.
- 7 -
ÍNDEX
«L’Aplec del Remei», o «La Mútua de Socors» 9
Avís per a la lectura oral del text 41
Fitxa de les funcions al TNC 43
L’Aplec del Remei 45
Criteris editorials 133
Bibliografia 135
.
.
- 9 -
«L’Aplec del Remei»,
o «La Mútua de Socors»
Clavé va estrenar L’Aplec del Remei el dia 30 de desembre de
1858 al Liceu de Barcelona, poc més de dos anys després d’haver
retornat al juliol de 1856 a la ciutat comtal des de l’exili mallorquí
on l’havien desterrat, en represàlia pel seu activisme revolucio-
nari.
El 5 de juny de 1857 Clavé havia reconvertit la societat co-
ral «La Fraternidad» —que tenia un nom d’explícits ressons po-
lítics— en la més oberta «Sociedad Coral de Euterpe». I el 5 de
juliol d’aquell mateix any la societat abandonava els Jardins de la
Nimfa, on havia actuat fins aleshores, per instal·lar-se en un altre
local del Passeig de Gràcia: els Jardins d’Euterpe, que controlaria
Clavé directament com a empresari.
La motivació del canvi d’espai no responia només a una vo-
luntat de guanyar comoditat per a les actuacions de la coral, sinó
sobretot a una necessitat evident de guanyar autonomia i així en-
fortir aquell projecte associatiu, en un context polític que el ma-
teix Clavé definiria en un article com «la segona restauració de la
turba reaccionària» a l’Almanaque Democrático de l’any 1865.
1
1 Clavé, Josep Anselm. «El Partido Democrático», a Almanaque Democrático para 1865 por
- 10 -
En aquest interessant text, publicat dins un volum que de
seguida va ser inclòs a l’índex de llibres prohibits per l’Església,
Clavé analitza les aspiracions del Partit Democràtic, fa balanç dels
seus primers vint-i-cinc anys de vida política i repassa el seu acti-
visme des de les bullangues de 1840 a 1843, en què ell va parti-
cipar ja amb disset anys:
El bautismo de sangre no tardó en ennoblecernos, y los terri-
bles sacudimientos de 1842 y 43 pudieron convencer a nuestros
perseguidores que no tan fácilmente se arredra a un puñado de
hombres libres, consagrados con ardiente fe a la propagación de
una idea grande y regeneradora.
Luchamos como buenos y sucumbimos como honrados.
2
Aquells moviments de revolta havien començat poc després de la
visita de la reina regent Maria Cristina de Borbó-Dues Sicílies i la
seva filla Isabel II, desplaçades a Catalunya amb l’excusa que la
noia havia de prendre els banys a Caldes per tractar-se una malaltia
dermatològica que presumptament havia heretat del seu pare —a
pesar dels nombrosos rumors que apuntaven a la impotència del
monarca i a la promiscuïtat de Maria Cristina, a qui tanmateix no es
va arribar a atribuir mai el mateix grau d’avidesa sexual que acaba-
ria caracteritzant la seva filla: Isabel s’havia casat al 1846 quan tenia
setze anys amb el seu cosí Francisco de Asís de Borbón, i eren ben
conegudes per la població les seves contínues infidelitats a un marit
que, al seu torn, era conegut amb el sobrenom de «Paquita» per
la seva bisexualitat; unes infidelitats que generarien nombrosa lite-
ratura satírica i fins i tot gravats pornogràfics de gran popularitat.
3
varios socios del Ateneo Catalán. Barcelona: Librería Española de I. López, [1865], pàg. 61.
2 Ídem, pàg. 59.
3 El matrimoni d’Isabel II va ser una font de disputes polítiques molt important a l’època,
ateses les implicacions polítiques que podia tenir per a l’Estat.
- 11 -
La qüestió va depassar l’àmbit del jaç nupcial fins a conver-
tir-se en un tòpic recurrent de l’humor popular de l’època, sense
el qual no s’acaba d’entendre com funciona la comicitat d’algu-
nes de les obres més importants d’aquell període. Això és degut
al fet que el matrimoni d’Isabel II es va convertir en una qüestió
d’Estat de màxima rellevància per a l’època i va arribar a ser una
font de disputes polítiques molt important, perquè es trobava
en estreta relació amb el model polític que havia d’organitzar
la societat espanyola. Si la primera guerra Carlina (1833-1840)
va tenir com a detonant el fet que Isabel II fos l’hereva al tron,
després que s’hagués abolit la llei sàlica dels Borbons que impe-
dia una successió femenina a la corona, la segona guerra Carlina
(1846-1849) s’havia gestat en l’intent de casar la reina amb el
Pretendent carlí.
Així, aquesta disputa entre carlins i cristins —per la regent
Maria Cristina—, o isabelins —per Isabel II—, que encara es va
reproduir a la tercera guerra Carlina (1872-1876) va deixar una
forta empremta en l’imaginari de la societat catalana, tal com es
pot comprovar en el retrat satíric que va fer-ne Serafí Pitarra l’any
1866 en una de les seves comèdies més complexes, Els herois
i les grandeses, on una enamoradissa reina Marreka —Isabel II
havia esdevingut monarca amb només tres anys, quan encara era
una criatura— organitza uns certàmens per trobar marit: entre
els pretendents hi ha un heroi espartà —Espartero va ser regent
de 1840 a 1843, i segons els rumors populars era un dels amants
més assidus de la reina—; un heroi persa anomenat Lisandre
—Carles Maria Isidre de Borbó, germà de Ferran VII i pretendent
a la corona d’Espanya amb el nom de Carles V, es va enfrontar als
partidaris d’Isabel II durant la primera guerra Carlina i va donar
- 12 -
nom al bàndol tradicionalista—; i un heroi grec anomenat Zenó
—Tomás de Zumalacárregui y de Imaz va ser general en cap de
l’exèrcit carlí quan va esclatar la primera guerra Carlina.
4
Val a dir que els motius reals de la visita de la regent a Cata-
lunya l’any 1840, en un moment de forta crisi social, no havien
estat probablement els banys termals de Caldes, sinó més aviat
la voluntat de fer un últim intent d’acostar-se al general Espar-
tero per tal de mantenir-se en el poder, però la deriva de les bu-
llangues la va acabar obligant a exiliar-se a França durant quatre
anys. De fet, Maria Cristina mai havia mostrat gaire interès per
la salut de la seva primogènita i, a més a més, per aquelles dates
acabava de donar a llum el cinquè fill amb el seu segon marit,
Agustín Fernando Muñoz y Sánchez —amb qui s’havia casat en
secret pocs mesos després de la mort del primer marit, Ferran
VII, en un matrimoni morganàtic que no seria regularitzat fins al
1844, després que la parella tornés de l’exili.
A França, Maria Cristina havia conspirat activament per recu-
perar la regència a la qual havia hagut de renunciar a la força, i
l’any 1841 ja va promoure un aixecament antiesparterista i anti-
liberal que no va reeixir. En aquesta conspiració van participar al-
guns noms que acabarien tenint un paper destacat en la política
dels anys següents, en especial Ramón María Narváez —que seria
president del govern espanyol al llarg de tota la Dècada Modera-
da (de 1844 a 1854)— i el general O’Donnell, el qual justament
4 És interessant subratllar que bona part de la comicitat i de la teatralitat de l’obra rau
precisament en el joc d’al·lusions soterrades als rumors populars sobre la casa reial, que
sens dubte devien ser ben apreciades pels espectadors del moment, i que, en canvi, a
un lector contemporani se li podrien escapar fàcilment a primer cop d’ull. Vegeu Pitarra,
Serafí. Singlots poètics. Edició a cura d’Albert Arribas. Tarragona: Arola Editors, 2013,
pàg. 357-437.
- 13 -
va ser nomenat president del govern espanyol pocs mesos abans
que s’estrenés L’Aplec del Remei.
Al seu article de 1864 sobre el Partit Democràtic, Clavé de-
nunciava els pocs fruits que semblaven haver donat les revoltes
populars d’inicis dels anys quaranta per culpa de la mala gestió
que els dirigents polítics van fer del llegat revolucionari, propici-
ant així el retorn de les polítiques reaccionàries a mans dels «mo-
derats»:
Hombres tristemente célebres en los anales de la Libertad de Es-
paña, a los cuales, por desgracia, rinde culto todavía un partido
que no sabe aleccionarse en las frecuentes decepciones de que
es víctima, arrojaron a los pies de los verdugos de la patria las
conquistas de la revolución, a costa de torrentes de sangre, de
cruentos sacrificios alcanzadas.
Otros hombres funestos a quienes, con escarnio del decoro pú-
blico, aún vemos erigidos en árbitros supremos de los destinos
de esta nación desventurada, tomaron a su cargo completar la
inicua obra de destrucción y de exterminio.
Y al reinado de la ineptitud [durant la regència d’Espartero], suce-
dió la sangrienta restauración del bando moderado [encapçalat
per Narváez l’any 1844].
Seres innobles, tránsfugas de las filas liberales, en criminal con-
sorcio con los eternos enemigos de la causa popular, vinieron a
imprimir, con inaudita alevosía, indeleble borrón en nuestra his-
toria.
El pueblo heroico que aplastara en cien combates a la hidra del
odioso oscurantismo, uncido al carro de la falacia triunfante
hubo de tascar el freno de un despotismo brutal y vengativo.
5
5 Clavé, op. cit., pàg. 60.
- 14 -
L’autor insistia en l’esperit de resistència que els cercles revolucio-
naris havien mantingut durant la reaccionària Dècada Moderada,
gràcies a la tenacitat dels quals havia estat possible continuar
conreant en la societat espanyola els ideals democràtics:
Y sin embargo, once años de ciegas persecuciones, once años de
atroces sufrimientos, de encarcelaciones, destierros, emigracio-
nes, fusilamientos y asesinatos no bastaron a detener ni un solo
día el curso majestuoso de la idea democrática.
Cuando en julio de 1854, disipada por brevísimos momentos la
densa niebla con que el doctrinarismo encapota el horizonte po-
lítico de España, acarició nuestra esperanza un refulgente rayo
del sol de la Libertad por que suspiran las naciones, pudimos
admirarnos del número y la cualidad de los adeptos con que se
enorgullecía ya a la faz de todos la DemoCraCia española.
La preciosa semilla lanzada profusamente por los misioneros de
la nueva idea, en la revuelta época de su aparición, cultivada con
sigilo por los oprimidos, en la noche de esclavitud y oprobio en
que contribuyó a sumirnos la candidez del pueblo, y fecundada
por la sangre de los mártires de la más justa de las causas, osten-
taba su maravillosa lozanía, floreciendo al calor vivificante de la
revolución, de nuevo vencedora.
Y es que no hay fuerza bastante a contener el formidable impul-
so de las ideas de progreso, que han de amparar en breve a la
humanidad, hoy ultrajada, bajo su rico manto de flores y de luz.
6
Clavé també destacava la decepció que es van endur els revo-
lucionaris com ell, quan després del triomf de la Revolució de
1854 —iniciada amb l’aixecament del general O’Donnell contra
el govern cada cop més dictatorial de Narváez, i amb la qual havia
retornat el general Espartero al poder— el principal resultat va ser
6 Ídem, pàg. 60.
- 15 -
la reaparició dels vells polítics, el clientelisme d’alguns liberals i la
mala gestió en general del Bienni Progressista, de 1854 a 1856:
A los primeros síntomas del movimiento popular del 54, volamos
a la brecha.
El partido progresista reconquistó el poder, cooperando a ello
nuestro leal esfuerzo; mas ¡ay, que este partido tuvo otra vez la
debilidad de fiar a sus ídolos de barro la suerte de una nación
ávida de libertades y derechos!
Los antiguos santones reaparecieron en escena para esterilizar el
nuevo sacrificio de los pueblos.
El gobierno nacido de la revolución, en sus primeros actos confir-
mó en sus condiciones de parias a los honrados hijos del trabajo,
en cuyos hombros y a costa de cuya sangre acababa de encum-
brarse.
Al grito de Cúmplase la voluntad nacional se cerraron los comi-
cios a la inmensa mayoría de los ciudadanos hábiles para conlle-
var las cargas del estado.
Así, el partido progresista, víctima de bastardas sugestiones, faltó
a sus más sagrados compromisos.
Hubimos de reconvenirle amargamente… y llovieron sobre los
demócratas nuevas persecuciones y calumnias.
Algo faltó, no obstante, que lanzar sobre nosotros a los prohom-
bres de aquella situación: el elemento de las masas populares
que habían sabido alucinar tan hábilmente trece años antes [du-
rant les bullangues de 1840].
Porque esas masas, desengañadas de los hombres, empezaban
ya a consagrar su culto a las ideas, robusteciendo paulatinamen-
te las falanges democráticas.
- 16 -
A los hombres del bienio mal llamado progresista, cúpoles la tris-
te gloria de hacer morir en un destierro injusto, e ilegal a todas
luces, al caudillo de la vanguardia democrática, [Abdó] Terrades.
Su muerte ha de pesar eternamente sobre el partido que, con las
armas en la mano, toleró tantos desafueros, tantas iniquidades
como se permitieron en el poder sus bastardos jefes.
7
Clavé criticava obertament la por dels «progressistes» als movi-
ments proletaris, contra els quals havien acabat reaccionant a pe-
sar d’haver-hi comptat per arribar al poder, i els feia responsables
tant de l’empresonament que havien patit alguns dels revolucio-
naris més actius —entre els quals s’hi podia incloure ell mateix—,
com de l’accés del general O’Donnell l’any 1856 a la presidència
del govern d’Espanya —en la qual va estar primer de manera
molt breu, i a partir de 1858 fins a 1863:
¡A tanto conduce el miedo a la revolución que labrara su mismo
poderío!
Tales atentados atrajeron sobre España la segunda restauración
de la turba reaccionaria, que nos halló en inmotivado y duro cau-
tiverio.
¡Triste destino el del partido progresista, condenado, por la inep-
titud de algunos de sus ídolos, a entregarnos maniatados a los
opresores de esta nación magnánima!
El odio de los bandos teocrático y doctrinario nos enorgullece y
engrandece.
El lujo de persecuciones que sobre nosotros despliegan los sei-
des
8
de esos mismos bandos, desde la cumbre del poder que
7 Ídem, pàg. 60-61.
8 Paraula probablement manllevada de la literatura enciclopèdica francesa, que especialment
en alguns cercles socialistes de la segona meitat del segle xix s’utilitzava per designar els
- 17 -
nunca abandonan, en épocas de dominación progresista, nos in-
dignan y avergüenzan por el decoro mismo del partido en cuyas
filas militaron nuestros heroicos padres.
9
Aquestes darreres consideracions de Clavé a l’Almanaque Demo-
crático sobre la segona meitat dels anys cinquanta mostren com
eren de difícils els anys en què va escriure la seva sarsuela. La
conclusió de tot plegat, sis anys més tard, era tanmateix optimista
perquè a pesar del nou període reaccionari que s’havia iniciat poc
abans de l’estrena de L’Aplec del Remei, l’autor també observava
com s’havien anat assentant uns nous valors democràtics que,
combinats amb la corrupció generalitzada dels vells partits, sem-
blaven encaminar Espanya cap a un veritable canvi polític:
Han pasado ocho años más, y la idea proclamada con brioso
ardimiento por los soñadores, los locos, los descamisados, los
perdidos de 1841, invadiendo las distintas esferas sociales, se ha
infiltrado en el corazón de cuantos aman sinceramente la libertad
y anhelan por la emancipación de las desvalidas clases, en cuyo
sudor cimientan sus goces sibaríticos los que osados vincularon
en favor suyo los poderes del Estado, los derechos humanos, la
suerte, en fin, de sus iguales.
En plena dominación moderada, en plena dominación de esos
hombres que no se arredraron ante el audaz empeño de arrojar
a metrallazos del poder a la incauta clase media, con la que se
habían coaligado so capa de un mentido amor a la causa liberal,
la inquebrantable rectitud de los tribunales de justicia, en sus
solemnes fallos de 7 de marzo y 8 de octubre de 1859, sancionó
el programa político y administrativo de la DemoCraCia, con que
el periódico de Madrid La Discusión venía y sigue encabezando
sus números diarios.
«servidors fanàtics, disposats a tot».
9 Clavé, op. cit., pàg. 61.
- 18 -
Y ¡oh poder de la Razón! Hoy por hoy, en que los partidos me-
dios miran con horror agruparse sobre el horizonte de nuestra
desventurada patria las nubes evocadas por la inmoralidad y el
despilfarro, nubes que quizás entrañan en su seno la recia tem-
pestad que ha de purificar la atmósfera política de los miasmas
deletéreos que la infestan; hoy por hoy, en que todos los que
no tienen fe en la justicia de la causa popular, tiemblan por el
porvenir, que se ofrece a sus azorados ojos, terrible, amenazador,
sombrío; nosotros, el PartiDo DemoCrátiCo, los entusiastas propa-
gadores del amor a la sublime trilogía del derecho, a la libertaD,
a la igualDaD, a la FraterniDaD; nosotros, con la frente erguida y el
ánimo tranquilo, en el círculo mismo de las leyes restrictivas que
nos rigen, ofrecemos como tabla salvadora para el Pueblo en la
desecha tormenta que a todos nos amaga, la aceptación de estos
sagrados principios:
Sufragio universal.
Libertad completa de la prensa, sin depósito, editor ni penalidad
especial.
Seguridad individual, garantizada por el Habeas Corpus.
Absoluta inviolabilidad de la correspondencia y del domicilio.
Derecho de reunión y asociación pacíficas.
[…]
10
Cada cop quedava menys temps per a la Revolució de 1868 i
aquell Sexenni Democràtic que vindria després (1868-1874) fins a
la fugaç implantació el 1873 de la Primera República Espanyola. Sis
anys durant els quals Josep Anselm Clavé tindria un destacat pa-
per en la vida política oficial, que el portaria a ocupar càrrecs molt
rellevants a la Diputació de Barcelona o el Congrés dels Diputats.
10 Ídem, pàg. 61-62.
- 19 -
Quan es va estrenar L’Aplec del Remei, doncs, Clavé no feia gaire
que havia tornat de l’exili i es trobava amb un context polític
fortament repressiu, en el qual va resultar imprescindible la seva
habilitat a l’hora de guanyar-se un prestigi transversal entre les
diferents classes socials que assistien als concerts i balls organit-
zats per la societat coral Euterpe. Potser cal recordar, tal com ja
va fer Ricard Vinyes en la seva brillant anàlisi del projecte cultural
claverià a La presència ignorada, que la iniciativa de les societats
musicals responia sobretot a la necessitat d’esquivar els impedi-
ments que tenien les classes populars a l’hora d’associar-se:
[...] Clavé decidí que organitzaria una associació de resistència
obrera; recol·lectarien els cabals donant repertoris musicals. [...]
Encara adolescent, s’havia guanyat la vida fent de violinista en un
cafè. Va haver de deixar la feina a causa d’una antiga dolència
oftàlmica que no li deixava llegir les notes escrites al paper pau-
tat, damunt el faristol.
Havia canviat el violí per la guitarra i començà a trepitjar cafès,
tavernes i merenderos de dins i fora muralles, tenia catorze o
quinze anys quan començà. Però el canvi no havia estat tan sols
d’instrument, també havia començat a cantar, ell sol, composi-
cions amb música i lletra gairebé sempre pròpia. Poc després féu
pinya amb Oleguer Burés […] i amb Jacint Carbonell, enfardador.
Els havien conegut arreu i havien ajudat a difondre les cançons
utilitzant els mitjans més populars de l’època: plecs volants amb
la lletra de les cançons. […]
Quan les barricades del 42, ajudà a defensar-les, i a l’any següent
seguí les ordres de la Junta Central i atacà la Ciutadella. Després
va continuar cantant amb en Burés i en Carbonell i els resultats
no eren dolents. [...] Pensaven que una associació de resistència
podria viure de la música. En realitat, l’intens ambient musical
- 20 -
que es vivia a la ciutat a la dècada dels quaranta feia raonable
aquella idea. […]
Les quotes setmanals alimentarien la Caixa de Socors, que es des-
tinaria a sufragar situacions de malaltia, o de manca de treball,
o de qualsevol dolorosa eventualitat. Però la caixa es capitalit-
zaria sobretot amb els beneficis procedents dels repertoris mu-
sicals dels associats constituïts en orquestra de flautes, cítares,
guitarres, violins i violoncels. Sí, aquest seria el vessant lúdic de
l’entitat, i la seva tapadora. Així va ser. Es digué La Aurora, i la
seva primera presència pública ressenyable fou en el Carnestol-
tes de 1846. La singularitat de La Aurora no era, per tant, el seu
caràcter musical, sinó la seva finalitat política.
11
El mateix Clavé reivindicava el dret a la llibertat d’associació en un
combatiu article publicat a l’Almanaque Democrático de 1864,
titulat «Quejas y esperanzas», que ocupa el primer lloc entre els
diversos textos d’opinió que recull el volum —el qual també va
ser inclòs a l’índex de llibres prohibits per l’Església:
La libertaD De asoCiaCión tan fecunda en bienes para todas las
clases sociales, está vedada cruelmente a los que sienten ma-
yor necesidad de socorro mutuo en las crisis económicas, en las
enfermedades, en la inutilización, en la vejez; a los que tienen
precisión más manifiesta de robustecer sus fuerzas para hacer
frente a injustas exigencias de intereses impremeditadamente
opuestos al trabajo.
11 vinyes, Ricard. La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya (1840-1931).
Barcelona: Edicions 62, 1989, pàg. 93-95. L’anàlisi de Vinyes situava l’origen del projecte
associatiu a l’estada a la presó de Clavé i els seus companys l’any 1845; posteriorment
Roger Canadell ha demostrat que es tractava d’una idea anterior a l’empresonament, i
per això n’hem omès els fragments que hi feien referència. Volem aprofitar també aquesta
nota al peu per agrair a Canadell les valuoses observacions que ens ha fet per millorar
aquest pròleg sobre l’obra de Clavé.
- 21 -
Si está al alcance de todos que la Asociación de los pudientes
abre cada día nuevas fuentes de prosperidad a nuestro suelo,
¿por qué impedir a los obreros que con el libre ejercicio de este
indisputable derecho, contribuyan a asegurar a nuestros hijos un
porvenir de paz y bienandanza?
El capital y el trabajo, de consuno, deben establecer la suspirada
armonía social. Ponerlos frente a frente, despojando al trabaja-
dor de una libertad de acción que se concede al capitalista, es
evocar catástrofes espantosas; es dar motivo a que las generacio-
nes venideras pidan a nuestra memoria estrecha cuenta de los es-
tragos de esas terribles tempestades que no sabemos conjurar.
12
És significatiu que, en un document on Clavé s’expressa amb una
notòria llibertat d’expressió com l’Almanaque de 1864, l’autor
encara hi hagi de reivindicar un dels drets fonamentals del seu
projecte democràtic, sobre el qual girarà tot el discurs ideolò-
gic d’aquesta sarsuela bilingüe batejada amb l’eloqüent títol de
L’Aplec del Remei, on el nom de la verge del Remei de Caldes
també serveix per subratllar la naturalesa benefactora del fet as-
sociatiu. Aplegar-se és el remei, sembla voler dir. En el context
en què l’obra va ser escrita, si hagués dut per títol La Mútua de
Socors probablement hauria entrat ràpidament al mateix índex
censurador que aquells almanacs democràtics esmentats abans.
Els ideals polítics claverians, com a molt, podien aspirar a ser reco-
neguts en el nom de les dues protagonistes «nacionales», Doña
Socorro i Doña Paz.
Per tal que hi hagi conflicte —i de retruc, «teatre»—, les dues
dames es veuen perillosament amenaçades per la inconstància
12 Clavé, Josep Anselm. «Quejas y esperanzas», a Almanaque democrático para el año (bisi-
esto) de 1864, por varios socios del Ateneo Catalán. Barcelona: I. López Editor – Librería
Española, 1864, pàg. 35.
- 22 -
d’un segon marit que amb la seva avidesa —també econòmica,
tal com s’afanya a indicar el mosso Calauet— és capaç de fer
trontollar la felicitat de mare i filla. És massa agosarat permetre
que aquesta volubilitat del vell ens recordi aquells «antiguos san-
tones» que «reaparecieron en escena para esterilizar el nuevo
sacrificio de los pueblos»? Si ens deixéssim endur pel suggeridor
paral·lelisme que es pot establir entre Doña Socorro i Maria Cris-
tina de Borbó-Dues Sicílies, no seria difícil veure en els capricis del
vell Don Saldoni una projecció de les corrupteles econòmiques
que van caracteritzar l’espòs de la reina regent —especialment en
negocis relacionats amb les mines de sal, els ferrocarrils i el tràfic
d’esclaus— i que van escandalitzar la societat espanyola, fins al
punt que es va tornar a expulsar la parella d’Espanya l’any 1854
i que se la va condemnar a renunciar a la pensió vitalícia que les
Corts li havien concedit anteriorment.
Però si ens atenem a la mena de jocs fonètics que caracterit-
zaven Els herois i les grandeses de Pitarra, potser ens sentiríem
més convidats a percebre en el jocós nom de Don Saldoni
13
una
certa ressonància fonètica amb aquell polític que presidia el go-
vern espanyol quan es va estrenar L’Aplec del Remei, el general
O’Donnell —que estava cridat a ser un dels paladins de la «sego-
na restauració de la turba reaccionària» que s’havia iniciat l’any
1856, quan Clavé encara es trobava a l’exili mallorquí, del qual
tornaria poc després sense que ningú n’hi hagués donat permís.
L’argument de la sarsuela és el següent: al poble de Caldes ha
anat a prendre els banys Doña Socorro, juntament amb la seva
13 «Saldoni» és també un adjectiu que significa «curt d’enteniment».
- 23 -
filla i el seu segon marit —Don Saldoni, un vell ric que és infidel
a la seva dona sempre que pot. El cosí i estimat de Doña Paz, el
delicat tinent Don Paco (Paquito per a la seva enamorada), es
presenta a Caldes per ajudar la seva tia a recuperar la pau al cos-
tat del marit, i de passada casar-se ell amb la seva cosina. Durant
l’estada a Caldes, Don Saldoni intenta seduir Tuietes, una noia
d’extracció popular que està a punt de casar-se amb Nan. Tuietes,
però, acabarà ajudant Doña Socorro a recuperar l’amor de Don
Saldoni: li seguirà el joc quan aquest intenti seduir-la, i després
li farà veure en el moment convingut com un noi —Don Paco—
sedueix Doña Socorro, justament en el precís instant en què el
llibertí es pensava estar a punt de seduir Tuietes.
Aquests embolics amorosos ens remeten en certa manera a
una de les obres fundacionals de l’imaginari teatral europeu de
l’època contemporània, Les noces de Fígaro, de Pierre-Augustin
Caron de Beaumarchais. Allà, el poderós comte Almaviva inten-
tava seduir Susanna, una noia de més baixa extracció social que
ell, que estava a punt de casar-se amb Fígaro. Susanna, però,
acabava ajudant Rosina, l’esposa del comte, a recuperar l’amor
d’Almaviva: en un determinat moment, li feia creure que veia
com Fígaro seduïa la comtessa, també en el precís moment en
què el llibertí es pensava estar a punt de seduir Susanna.
No sabem si Josep Anselm Clavé coneixia l’obra de Beaumar-
chais, que Mozart havia convertit en l’òpera Le nozze di Figaro,
però no és gaire agosarat sospitar-ho si tenim en compte que ell
mateix, a pesar que l’obra del compositor austríac encara trigaria
a rebre un reconeixement generalitzat, el situa entre els músics
més destacats del segle anterior quan al segon número del seu
setmanari El Metrónomo destaca entre les efemèrides l’estrena
- 24 -
de l’òpera Cosí fan tutte, i al número següent el naixement del
geni a Salzburg.
14
També podrien haver contribuït a aquest paral-
lelisme els possibles vincles de Clavé amb la francmaçoneria, que
pel que sembla compartia amb el compositor austríac, i que al
llarg del segle xix van tenir un paper clau en la difusió i articula-
ció dels ideals democràtics i revolucionaris a través de societats
secretes.
En tot cas, si llegim les revistes de l’època resulta evident que
el cercle d’amistats polítiques de Clavé mantenia unes molt bo-
nes comunicacions amb els moviments revolucionaris europeus,
sobretot francesos, així com amb les noves tendències culturals,
especialment musicals, que estaven participant de la transforma-
ció de l’antic règim de la societat europea. En aquest sentit, cal
destacar que la comèdia de Beaumarchais, escrita l’any 1778,
havia estat considerada molt aviat com un signe precursor de la
Revolució Francesa de 1789. De fet, s’atribuïa a Danton la idea
que era Fígaro qui havia mort la noblesa i a Napoleó l’afirmació
que l’obra ja era «la Revolució en acció».
Sigui com sigui, és evident que, a pesar de la cautela amb què
Clavé va haver d’actuar a partir del seu retorn de l’exili mallorquí
per dur a bon port el seu projecte, en el rerefons ideològic de
L’Aplec del Remei també s’hi troben d’una manera força explí-
cita els ideals revolucionaris, especialment pel que fa a la «fra-
ternitat» que havia donat nom a la seva principal societat coral,
reconvertida després en «euterpense» —que a la sarsuela puja a
14 Clavé, Josep Anselm. «Efemérides musicales», a El Metrónomo. Semanario musical y
literario, consagrado especialmente al fomento de las sociedades corales por el fundador
de las mismas en España, J. A. Clavé. Barcelona, 18 de gener de 1863, pàg. 1; i 25 de
gener de 1863, pàg. 1.
- 25 -
l’escenari metamorfosejada en una comitiva d’obrers en romeria
ben uniformats, igual que a les societats corals, i proveïts d’un
estendard identificatiu que porta el seu abanderat.
Per fer-nos una idea del valor simbòlic d’aquesta imatge a
l’època, potser valdria la pena recordar la força icònica que van
tenir alguns dels cors que Verdi va compondre per a les seves
òperes, com el «Va, pensiero» del Nabucco, estrenat a Barcelo-
na l’any 1844 al Teatre de la Santa Creu, i al Liceu el 1851. Un
temps, com hem vist, en què l’associacionisme obrer estava pro-
hibit per les autoritats polítiques i perseguit durament.
En un text publicat pocs anys després a El Metrónomo, el ma-
teix Clavé semblava reflexionar sobre la transcendència d’aques-
ta posada en escena de l’associació obrera i la fraternitat entre
classes, quan analitzava el fenomen de les «caramelles» —que
van cristal·litzar com una de les manifestacions més arquetípiques
dels cors claverians, i que en el seu origen tenien fonamentalment
una càrrega molt simbòlica políticament i enormement social:
Pocas habrán sido las sociedades corales catalanas que en la no-
che de hoy hayan dejado de tomar parte en las características
serenatas, conocidas con el nombre de Caramellas, que con moti-
vo de la Pascua de Resurrección tienen lugar en gran número de
poblaciones del antiguo principado. […]
Sabido es que entre los primitivos cristianos estaba rigurosamen-
te vedado durante la cuaresma el uso no tan sólo de la carne y
lacticinios, sino también de los huevos.
A consecuencia de esta prohibición las casas de campo natural-
mente reunían un considerable acopio de ellos, que hacían ben-
decir por un sacerdote el sábado santo y repartían al siguiente día
en gran cantidad entre sus amigos y allegados.
- 26 -
Los pobres, que por carecer de relaciones de amistad o paren-
tesco con las familias cuya posición les permitía dispensar tales
obsequios, no se conformaban en privarse fácilmente de lo que
para ellos podía constituir un beneficio, adoptaron el medio de
recorrer a bandadas las granjas y alquerías felicitando a sus mo-
radores y recibiendo en cambio de éstos el agasajo de algunas
docenas de huevos que se repartían por igual entre cuantos for-
maban la comitiva.
Más adelante amenizóse por lo visto esta costumbre entonan-
do los demandantes una sencilla cantilena a una o a dos voces,
calcada sobre una especie de coplas en que se exponía harto a
las claras el objeto de su petición. Al final de cada estrofa todos
los demás a coro imploraban del cielo la mayor suma posible de
felicidades para las familias dadivosas. […]
Aquellos grupos de aldeanos pobres no tardarían, de seguro, en
acompañar sus cantos con la gaita y caramillo —en catalán flu-
viol o caramella— muy en boga en los pasados tiempos, y de
aquí que conjeturemos muy probable provengan de esta antigua
costumbre las Caramellas actuales, debiendo también su nombre
al citado instrumento. […]
Para los que no han tenido ocasión de disfrutar de esta fiesta
peculiar de nuestro país, intentaremos describirla brevemente, tal
cual se celebra hoy, en que sin haber perdido gran parte de su
antigua poesía, se ha revestido de los atractivos propios de una
época de progreso.
Estamos en la víspera de Pascua.
Va a dar la medianoche.
Multitud de apuestos jóvenes se dirigen aceleradamente a un
determinado punto, reflejando en su semblante el júbilo de sus
pechos.
- 27 -
Vibran de repente los armoniosos acordes de una nutrida orques-
ta.
Al compás de una alegre contradanza emprende su majestuosa
marcha, hacia la casa del alcalde de la villa, una brillante comitiva.
Precédela un gallardo mozo montado en brioso corcel, ostentan-
do en su diestra el lujoso estandarte de una sociedad coral.
Rodean al mancebo varios niños alumbrando el espacio de la ca-
lle con resinosas antorchas y elegantes faroles de varios colores.
Viene luego la copla de la población dando al viento sus arreba-
tadoras armonías.
Siguen los coristas, en traje uniforme y divididos en dos filas,
llevando en sus manos encallecidas por la fatiga del campo o del
taller, un paquete de amorosas poesías, un ramillete de odorífe-
ras flores.
Marchan detrás de los jóvenes encargados de recoger los gratos
dones de la amistad, el cariño y el reconocimiento. Ostentan mul-
titud de perchas de desmesurada extensión en cuyo extremo se
columpia un precioso cestillo adornado de mirto, rosas y violetas,
y del cual penden los más delicados lazos de cintas de colores
escogidos.
Preséntase enseguida otra porción de niños con canastillos llenos
de perfumados ramilletes y cucuruchos de delicados dulces.
Cierran el festivo cortejo caballerías lujosamente enjaezadas y un
carromato engalanado con esmero, conduciendo, éste y aqué-
llas, descomunales banastas para colocar convenientemente los
huevos y demás regalos de la Pascua.
Llegada la comitiva a casa del señor alcalde de principio un esco-
gido concierto vocal e instrumental, que a su terminación es por
lo común galardonado con un espléndido donativo.
- 28 -
Obtenida la venia correspondiente empiézase a recorrer las ca-
lles de la población, deteniéndose en frente de las casas de los
amigos en general, y al pie de la ventana de cada hermosa en
particular.
Alternan incesantemente las tocatas de la orquesta con los ale-
gres cantos coreados, repitiéndose a menudo cuantos han sido
escritos ex profeso para las Caramellas.
En tanto los encargados de recoger los donativos obsequian con
dulces, versos y flores a la infinidad de lindas niñas que llenan los
balcones y ajimeces, y estas corresponden a su galantería con los
huevos y demás comestibles de costumbre, realzando extrema-
damente estos dones sencillos con sus más cariñosas expresio-
nes, sus más penetrantes miradas, sus más placenteras sonrisas.
La luna desde la cumbre del cénit ilumina con sus plateados rayos
este maravilloso cuadro de amor y poesía.
La brisa de la noche transmitiendo a los vecinos montes las más
sentidas notas de un amoroso canto, juguetea al pasar junto a las
bellas, con los sedosos rizos que orlan su frente tersa y nacarada.
Y entona el ruiseñor allá en la selva un himno de bienvenida a la
risueña primavera.
Los dorados albores del nuevo día dispersan a la alegre comitiva.
Músicos y cantores, percheros y abanderado piden descanso al
preparado lecho, embelesándose en recorrer en sueños la cadena
de dulces emociones que han agitado sus pechos juveniles en tan
hermosa noche.
Al día siguiente, una comitiva campestre al pie de una solitaria
fuente y a la agradable sombra de copudos árboles, reúne en
santa fraternidad a los jóvenes demandantes y a sus hechiceras
donadoras.
Un año después cuenta la comitiva con un individuo menos.
- 29 -
El lazo del himeneo ha robado a los cantores de las caramellas
uno de sus más entusiastas compañeros.
15
Ens ha semblat que valia la pena reproduir l’article gairebé sencer
perquè pot ajudar-nos a percebre amb gran nitidesa el nucli ide-
ològic de L’Aplec del Remei, que sens dubte estava estretament
lligat a la necessitat de fer extensible a gran escala un projecte
social que defensés els drets de les classes més desfavorides, pro-
movent una vertadera fraternitat entre estaments per tal que allò
que s’hagués anat guanyant en el terreny social es pogués anar
consolidant —i no retrocedís cada vegada que es produïa una
reacció conservadora que s’afanyava a esborrar els progressos
assolits, tal com ell mateix denunciava que havia passat des dels
moviments revolucionaris de 1840.
La reflexió de Clavé sobre les caramelles, a més a més, mos-
tra fins a quin punt el nostre autor atribuïa a la iconografia un
enorme poder de transformació social. No ens ha d’estranyar,
doncs, que les peripècies de L’Aplec del Remei —com a Les no-
ces de Fígaro— semblin voler representar l’última jornada abans
del triomf de la Revolució, retratant una alta societat envellida i
corrompuda que no pot fer altra cosa que esperar que els banys
termals facin miracles, mentre les classes populars —amb la seva
sang jove i fresca— es van obrint pas fins a assolir en la sarsue-
la l’indeturable protagonisme que el sistema en canvi només els
nega.
Això resulta molt evident si ens fixem en els set números mu-
sicals de la peça, que des d’un punt de vista argumental podrien
15 Clavé, Josep Anselm. «Las caramellas», a El Metrónomo. Semanario musical y literario,
consagrado especialmente al fomento de las sociedades corales por el fundador de las
mismas en España, J. A. Clavé. Barcelona, 5 d’abril de 1863, pàg. 3-4.
- 30 -
semblar excrescències deslligades de la resta del llibret —gairebé
com si es tractés d’afegitons posteriors—, però que des del punt
de vista de la dramatúrgia escènica global funcionen ben al con-
trari amb una clara funció de contrapès: la partitura subratlla la
força revolucionària que vol tenir la iconografia de la sarsuela, i
desplaça el protagonisme de la trama cap als personatges més
joves i populars —la vitalitat dels quals acaba sobresortint enmig
de l’ambient malaltís que es respira a l’establiment termal.
Les melodies de Clavé, a banda dels cors d’obrers i de vene-
dores de torrat que ja hem analitzat, també són cantades per la
parella d’enamorats Nan i Tuietes, pel mosso Calauet, pel soldat
andalús Giménez i pel Senyor Blai, l’amo del balneari. Aquest
darrer, amb un nom que remet irònicament al sant homònim que
era conegut pels seus miraculosos dots de guarició, és l’únic que
Clavé dibuixa musicalment amb ambivalència, quan al final del
primer acte pateix una mena d’humorístic atac d’esquizofrènia
que el debat entre l’agressivitat gairebé tirànica contra els seus
treballadors i la ridícula dolçor extremadament servicial amb què
engalipa els seus malaltissos hostes. No resulta difícil intuir quina
classe social hi ha al darrere d’aquest personatge.
Pel que fa a la resta de personatges, la música serveix sobretot
per subratllar la irreprimible energia d’aquests personatges sense
nom —ni «don» o «doña»—, i que quan en tenen un de propi
sovint està reduït al diminutiu —Nan per Ferran, Tuietes per Ger-
trudis, Calau per Nicolau. El mateix succeeix amb el soldat anda-
lús Giménez, de qui parlarem més endavant. La bravura d’aquest
personatge còmic —presentat per la música de Clavé amb una
evident simpatia— dista molt de la mirada despectiva que la lec-
tura nacionalista de l’obra havia volgut atribuir al bilingüisme de
- 31 -
la sarsuela, associant l’ús de la llengua catalana a una mirada
positiva i a l’ús de la castellana a una de negativa.
De fet, hauríem de parlar més aviat de plurilingüisme, ja que
la llengua de l’andalús Giménez és el caló: un plurilingüisme que
culmina a la sarsuela amb el concertant final del primer acte, un
dels moments més vigorosos des d’un punt de vista musical, amb
un sorprenent quintet políglota en què cada personatge expressa
en la seva llengua una compartida idea d’esperança per la bona
resolució de l’aplec. Si recordem que Clavé era un acèrrim fede-
ralista republicà, segurament no ens costarà d’entendre per què
els personatges més positius s’expressen en les seves respectives
llengües regionals —català de Barcelona, català de Caldes, anda-
lús—, mentre que els més «malaltissos» ho fan en el castellà de
la vella monarquia.
Si reprenem el fil de «noms parlants» que ens ofereix la sarsue-
la, ens queda comentar l’apel·latiu d’en Pere Pau. El fàcil paral-
lelisme que podem establir amb el també llampant nom compost
del nostre Josep Anselm, no ens hauria de distreure del valor sim-
bòlic que sembla voler tenir el fet de batejar amb el nom dels
dos apòstols fundadors de l’Església el personatge que dirigeix
la comitiva d’obrers. Més enllà de la simbologia literària que se’n
pot desprendre, la maniobra posa de manifest l’empremta que va
tenir en l’obra el socialisme utòpic dels cercles cabetians i saint-
simonians que Clavé freqüentava amb assiduïtat des dels anys
quaranta.
El socialista utòpic Etienne Cabet, autor de Viatge a Icària, va
gaudir d’un gran predicament entre els cercles que freqüentava
- 32 -
Clavé, especialment a través de Narcís Monturiol i el seu diari, La
Fraternidad, que va ser la primera publicació periòdica comunista
que es va editar a Espanya i que va tenir una important influència
en la propagació i actualització d’aquesta ideologia a Catalunya.
Monturiol estava en contacte molt directe amb el pensador fran-
cès i amb el seu entorn, de manera que quan l’any 1848 Cabet
va organitzar una «avantguarda» per anar a fundar una colònia a
Texas amb el nom d’Icària, una comitiva catalana hi va participar
sota els auspicis del futur inventor de l’Ictíneo —el prototip de
submarí que Monturiol presentaria el 1864.
Si ens fixem en l’«himne icarià» publicat a La Fraternidad al
gener de 1848, podem percebre l’empremta que aquest socialis-
me utòpic va tenir sobre Clavé, i de retruc sobre els plantejaments
de la seva sarsuela:
El mundo es nuestro campo de victoria;
la paz es nuestra enseña celestial;
el bien de nuestro hermano, nuestra gloria;
la mutua protección, nuestro ideal.
No ya le arrancaremos, inhumanos,
coronas de laureles al dolor.
Marchemos, oh, marchemos, Icarianos,
tendiendo el estandarte del Amor.
16
Aquesta ideologia difosa per Monturiol i ràpidament acollida
per Clavé se servia de la mitologia i de la retòrica cristiana per
projectar un comunisme utòpic que transformés en profunditat
la societat, especialment a través d’una renovació artística que
oferís noves formes culturals a la naixent societat industrial. Les
16 «Grito de amor y paz. Himno Icariano», La Fraternidad. Barcelona: Imprenta y Libreria
Oriental de Martin Carlé, 2 de gener de 1848, pàg. 1.
- 33 -
noves manifestacions culturals havien de ser, doncs, capaces d’in-
tegrar les grans bosses de marginació social que els nous temps
generaven, i no cal dir que això va comportar que arreu d’Europa
es produís un extraordinari auge del cant col·lectiu a través de
societats corals, que sovint també eren usades per sufragar caixes
de socors mutu per als seus membres.
Es tractava, doncs, de produir una nova mitologia contem-
porània que, a diferència de la cultura de l’Antic Règim, deixés
de ser excloent per a les classes proletàries i donés a l’art una
funció estructural en la nova societat. Alhora, el paper de l’artista
quedava supeditat al seu activisme social, tal com també analitza
Ricard Vinyes al seu estudi ja mencionat:
Quan després dels fets revolucionaris de 1830 els saint-simonians
van adquirir una situació de llibertat en la propagació de les se-
ves propostes, en el que més es van esforçar va ser a elaborar
una teoria de l’art. I el primer resultat fou Aux artistes, du passé
et de l’avenir des Beaux Arts, doctrine de Saint-Simon, d’Emile
Barrault, editada el 1830. Gosaria dir que era el primer esforç
per vincular el moviment romàntic al socialisme: l’art constituïa
l’essència del «nou cristianisme» saint-simonià; més exactament,
l’art era la religió de la revolució (així, doncs, la seva morfologia,
la seva litúrgia, l’expressió formal normativa de la seva moral) i els
artistes n’eren els sacerdots. […]
Aquest ambient sistematitzà la idea de l’artista com a «sacerdot
social», un apòstol que havia de predicar una nova estètica cor-
responent a un món nou, i per tant havia d’experimentar i ser
avantguarda en el mateix equilibri que ho era la societat igua-
litària. L’art social només podia ser d’avantguarda, i l’assimila-
ció d’aquest vincle per determinats intel·lectuals —Sand, Hugo,
Liszt— provocà exploracions artístiques sorprenents. […]
- 34 -
Músics afamats desenvolupaven el seu esforç creatiu conforme a
les normes saint-simonianes de l’art social. […] També Wagner,
és clar, que després de participar en els complots per a l’alçament
de la ciutat de Dresde juntament amb Bakunin i l’arquitecte Gott-
fried Semper (que fundaria l’arquitectura funcionalista) el 1849,
fugí a Weimar. I d’allí a Suïssa. I d’allí a París, on conegué les
propostes saint-simonianes i trobà temps per llegir Què és la pro-
pietat, de Proudhon. De retorn a Suïssa, Wagner escriví un fulle-
tó: L’Art i la revolució, que circulà amb profusió entre els medis
revolucionaris francesos. En aquesta època (1850) sembla que
Wagner va ser influït per lectures de Marx i Engels que li propor-
cionà Bakunin, i també per lectures d’autors anarquistes i d’altres
tendències socialistes.
El 1845 Wagner estrenava a París Tannhäuser. Proposava la idea
de l’amor com a mitjà de redempció social i espiritual per da-
munt dels convencionalismes del costumari burgès. Conten que
la xiulada va ser esplèndida, i que un dels pocs que va aplaudir
es deia Baudelaire. Anys més tard —1862— Clavé feia cantar la
Marxa del Tannhäuser als jardins d’Euterpe. Era la primera vega-
da que Wagner se sentia als Països Catalans, i no era accidental
que l’introductor fos Clavé.
17
Aquesta celebració de l’amor com a redempció social i espiritual
té molt a veure, sens dubte, amb el rerefons de L’Aplec del Re-
mei, on Pere Pau acaba celebrant els goigs de la llibertat amorosa
després que la seva dona l’hagi renyat en enxampar-lo perseguint
també ell la jove Tuietes.
Si pensem en l’actualització mitològica que propugnaven els
utopismes amb què Clavé combregava, basada en la transfor-
17 vinyes, op. cit., pàg. 89-91. En aquell moment els cors de Clavé encara no eren mixtos i
això va fer que el músic hagués de recórrer al cor femení del Liceu per interpretar la peça
de Wagner.
- 35 -
mació dels antics rituals tradicionals per recuperar-ne la càrrega
més revolucionària, potser pren sentit que tot just un any abans
d’estrenar L’Aplec del Remei el seu autor compongués el brindis
a veus soles «Una orgía», recollit a les pàgines d’El Metrónomo,
que indirectament ens recorda quin fil subterrani uneix els aplecs
religiosos amb les bacanals de l’Antiguitat —un vincle que Fede-
rico García Lorca també immortalitzaria en una de les seves obres
majors, Yerma. La cançó de Clavé diu així:
Los vasos llenemos
del vino mejor
y alegres brindemos
a Baco y a Amor.
El jugo sabroso
que roba a la vid
el hombre consume
con ansia febril;
porque en él mil goces
aspira feliz
y olvida los fraudes
de un mundo harto vil.
Los vasos llenemos
del vino mejor
y alegres brindemos
a Baco y a Amor.
Tan sabroso líquido
limpia nuestro estómago:
bríos da al espíritu,
gusto al paladar;
mientras mil imágenes
bullen en el cerebro
- 36 -
e indecible júbilo
va el alma a inundar.
Los vasos llenemos
del vino mejor
y alegres brindemos
a Baco y a Amor.
18
L’article de Clavé sobre les caramelles que hem citat abans es
tancava amb un epígraf que subratlla el valor estratègic que tenia
la utilització de formes culturals allunyades de la retòrica política
més explícita, quan, després de queixar-se de la nostàlgia que li
produïen els records de la seva joventut, es planyia dels impedi-
ments que en aquell moment no li permetien expressar-se amb la
llibertat que sens dubte hauria desitjat:
¿Por qué no ha de serle dado a mi tosca pluma expresar como
quisiera lo que el alma siente y recuerda con delicia?
19
Pel que fa a la presència del personatge de Giménez, el soldat
que parla en un castellà del sud ple de mots d’origen caló —i
que recorda alguns tipus còmics de Pitarra, com el memorable
Jorge Miñique de La vaquera de la piga rossa de 1864, que tam-
bé és l’assistent d’un jove oficial castellà—, cal dir que els anys
cinquanta del segle xix van ser una època de glòria per a l’anda-
lusisme, el qual va gaudir d’una enorme popularitat a Catalunya
tant a través de les cançons i dels balls amb arrel andalusa, com
de les sarsueles o «juguetes líricos» del mateix caire, que sovint
18 Clavé, Josep Anselm. «Una orgía», a El Metrónomo. Semanario musical y literario, consa-
grado especialmente al fomento de las sociedades corales por el fundador de las mismas
en España, J. A. Clavé. Barcelona, 12 d’abril de 1863, pàg. 4.
19 Clavé, «Las caramellas», op. cit., pàg. 4.
- 37 -
van esdevenir grans èxits en els escenaris barcelonins. El mateix
Clavé, autor de quatre d’aquests «juguetes» —Paco Mandria y
Sacabuches, Junto a su puerta, Una zambra en Alfarache, i ¡Too
jué groma!—, en els seus inicis artístics havia estat celebrat per
les recreacions de personatges andalusos amb què sovint es gua-
nyava la vida als cafès on actuava; de fet, alguns dels seus primers
biògrafs afirmen que ell mateix interpretava els personatges que
parlen caló, i que tenia una gran facilitat per imitar l’accent an-
dalús.
Per entendre aquest fenomen, potser cal subratllar que feia
poques dècades que s’havien començat a articular els símbols i
altres elements característics del modern nacionalisme espanyol.
Així, de la mateixa manera que es va promoure —en bona part
per l’impuls dels impressors catalans— la recuperació editorial de
les obres «majors» d’una literatura castellana que en aquell mo-
ment es considerava en decadència, també es van voler explorar
les manifestacions folklòriques de cada província per trobar-hi les
arrels nacionals, que s’havien de manifestar en la suma de totes
plegades. Amb el temps, però, l’andalusisme va anar ocupant un
terreny privilegiat en el nou imaginari, sobretot segurament per
la influència dels primers turistes europeus vinguts a la Península
en cerca de l’exotisme gairebé africà que oferien indrets icònics
com l’Alhambra de Granada.
Val a dir que la burgesia catalana havia contribuït molt activa-
ment a la creació d’aquest nacionalisme espanyol, amb el desig
que l’Estat s’articulés entorn d’una nova ideologia comuna que
se sobreposés a les desigualtats econòmiques i, de passada, po-
tenciés el mercat interior, que era una de les seves principals fonts
d’ingressos. De fet, no seria fins força anys més tard que les des-
- 38 -
avinences amb les altres elits econòmiques i polítiques de l’Estat
portarien aquesta burgesia a abraçar el nacionalisme catalanista
que encara avui en dia se sol associar a fenòmens de mitjan segle
xix com els Jocs Florals —o fins i tot els cors Clavé, per la influèn-
cia que van tenir sobre l’orfeonisme de Millet.
Tal com assenyala l’historiador Joan-Lluís Marfany al seu
nou estudi sobre la Renaixença,
20
caldria reconsiderar de soca-
rel aquesta percepció, i situar més aviat el naixement d’aquell
nacionalisme català cap a l’últim quart del segle xix —i sobretot
en el tombant amb el xx—, ja que en realitat la majoria de ma-
nifestacions «catalanistes» anteriors s’inscriuen en el procés de
construcció d’un nacionalisme espanyol eclèctic del qual tant for-
men part les peces andalusistes de Clavé, com les seves composi-
cions en llengua catalana —que fins a finals dels anys cinquanta
amb prou feines superen el deu per cent de la seva producció
poètica.
Tot i així, amb la consolidació del nacionalisme catalanista, el
llegat artístic de Josep Anselm Clavé passaria a integrar els cà-
nons historicistes del romanticisme burgès, per legitimar parado-
xalment el mite fundacional dels Jocs Florals, i el país s’acabaria
omplint de plaques i monuments en honor al compositor. Es va
començar a considerar que el principal mèrit d’aquest home re-
volucionari havia estat en realitat saber gratar en la memòria po-
pular per recuperar aquelles formes antigues que determinaven
la identitat col·lectiva del país, ajudant a restablir així les essències
nacionals, i això li va valdre ser considerat com un dels pares de la
pàtria durant un temps, especialment quan els partits catalanistes
20 marFany, Joan-Lluís. Nacionalisme espanyol i catalanitat: Cap a una revisió de la Renaixença.
Barcelona: Edicions 62, en premsa.
- 39 -
es van voler guanyar la simpatia dels moviments obrers per fer
front comú en l’àmbit parlamentari —tal com va succeir amb la
Solidaritat Obrera a partir de 1906. Es tractava d’una clara tergi-
versació ideològica que llegia les cançons de Clavé en clau esteti-
cista i arqueològica —posant l’accent en el seu compromís envers
el passat, i no tant amb el present—, i que amb el temps acon-
seguiria reduir l’herència d’aquest «ateu, socialista i republicà»
21
a la injusta categoria de fòssil carrincló dins la tradició folklòrica
catalana.
Potser és cert que les temàtiques de les seves cançons més po-
pulars, sovint campestres o mitològiques, i els seus tractaments
retòrics —allunyats de la fogositat explícitament combativa que
caracteritza els seus escrits periodístics— es prestaven fàcilment
a aquesta lectura reaccionària. Però el seu llegat artístic, de fet,
només es pot entendre en relació amb les ambicions polítiques i
profundament transformadores del projecte sociocultural en què
s’emmarca.
El mateix Clavé s’havia mostrat radicalment contrari als dis-
cursos tramposos que privilegiaven l’estètica per sobre del com-
promís ideològic: en un altre escrit seu publicat a La Vanguardia
—un diari «republicano federalista» publicat entre 1868 i 1869
del qual era únic redactor—, l’autor denunciava determinats es-
carafalls artístics d’alguna gent benpensant quan aquests servien
per atacar els ideals democràtics o perjudicar senzillament les
persones que els sostenien:
21 roure, Conrad. Recuerdos de mi larga vida, vol. 1. Barcelona: Imp. de Domingo Garrofé,
1925, pàg. 91.
- 40 -
¿Y qué nos importa el arte, por mucho que le amemos y admi-
remos, ante la imperiosa necesidad que el Pueblo siente de abrir
anchurosas brechas en el formidable muro que, siglo tras siglo,
se han empeñado en oponer al paso majestuoso de las ideas del
progreso esos falsos apóstoles de la doctrina humanitaria que
predicara, hace diecinueve siglos, el hombre más grande y más
ilustre de los pasados tiempos?
22
No hauríem, doncs, de llegir L’Aplec del Remei amb una actitud
esteticista que dissociï la «forma» —de vegades conservadora
per a una mirada contemporània— del «contingut polític» que
vertebra el projecte claverià, el qual tenia un component marca-
dament revolucionari que aspirava a la fraternitat universal com a
valor absolut en la construcció d’identitats col·lectives.
Si reduïm aquesta sarsuela al simplista acostament folklòric
que tradicionalment ha condemnat a l’ostracisme el nostre pa-
trimoni dramatúrgic, estarem contribuint a engruixir encara una
mica més aquesta ridícula barrera que ens allunya d’un mirall
que, tanmateix, podria ser ben revelador per al narcisisme polític i
sociològic dels temps que ens ha tocat viure, i que En Clavé segur
que denunciaria.
Albert Arribas
22 Clavé, Josep Anselm. La Vanguardia. Periódico republicano federalista. Barcelona, 1868-
1869, 7 de novembre de 1868, pàg. 3.
- 41 -
Avís per a la lectura oral del text
Per facilitar la lectura del text, se n’ha modernitzat i actualitzat
l’ortografia. Això de vegades ha significat la pèrdua d’informació
fonètica no normativa o no estàndard, que tot i així es pot de-
duir gràcies a la regularitat del nombre de síl·labes o de la rima.
Tanmateix, la pronúncia en veu alta del text hauria de vetllar per
respectar la mètrica i les rimes del text original.
S’ha cregut convenient prendre aquesta decisió editorial per
reforçar la naturalesa divulgativa d’aquesta edició, i alhora per-
què les nombroses imprecisions lingüístiques de les obres (en l’ús
de diftongs i hiats, per exemple, o en la rima consonant) ja recla-
men que qui vulgui pronunciar el text en veu alta hi dediqui una
atenció específica a les rimes i a la mètrica si en vol mantenir la
regularitat.
Així, cal tenir en compte per a la lectura oral del text els següents
exemples:
- «veritat», si ha de tenir dues síl·labes, es pronunciarà
«[vritat]».
- «per anar», si ha de tenir dues síl·labes, es pronunciarà
«[per ’nar]».
- 42 -
- «en aquests», si ha de tenir dues síl·labes, es pronunciarà
«[en ’quests]».
- «però», si ha de tenir una síl·laba, es pronunciarà «[prò]».
També cal tenir en compte que, quan els personatges catalano-
parlants usen la llengua castellana, pronuncien les «o» àtones
com ho farien en català (és a dir, substituint-les per una «u»).
Dramatúrgia Josep Maria Miró
Direcció Wanda Pitrowska
Elements escènics Xavier Saló
Vestuari Rosa Solé
Il·luminació Ignasi Camprodon
So Equip del TNC
Moviment Roberto G. Alonso
Assistent musical Francesc Mora
Ajudant de direcció i
recerca documentació Albert Arribas
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Escola Superior de Música de Catalunya
(ESMUC)
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2016-2017
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
FITXA ARTÍSTICA DE LES FUNCIONS DE L’APLEC DEL REMEI
A LA SALA GRAN DEL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA
DEL 29 DE SETEMBRE AL 2 D’OCTUBRE DE 2016
REPARTIMENT
L’Aplec del Remei amb dramatúrgia de Josep Maria Miró es va estrenar a
la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya el 29 de setembre de 2016
amb el repartiment següent:
Actor Oriol Genís
Tuietes (soprano) Maria Hinojosa
Doña Paz (mezzosoprano) Marta Fiol
Giménez (tenor) Antoni Comas
Nan (baríton) Josep-Ramon Oliver
Blai (baríton) Miquel Cobos
Cor de les Glòries Catalanes
Anna Feu (soprano)
Griselda Ramon (mezzosoprano)
Joan Mas (tenor)
Albert Gràcia (tenor)
Germán de la Riva (baríton)
Tomàs Marxé (baríton-baix)
Orquestra
Gran Orquestra Simfònica de l’Escola Superior de Música de Catalunya
(ESMUC)
L’APLEC DEL REMEI
Sarsuela bilingüe
de costums catalanes,
en dos actes i en vers,
música i poesia de Josep Anselm Clavé
Escrita expressament
per al Gran Teatre del Liceu de Barcelona i estrenada en aquell teatre
amb un èxit afalagador el dia 30 de desembre de 1858
- 47 -
PRIMERA ESTRENA
Gran Teatre del Liceu,
30 de desembre de 1858
Repartiment:
Tuietes Catalina Mas-Porcell
Senyor Blai José Obiols
Calauet Miguel Ibáñez
Antònia Josefa Vidal
Nan Leopoldo Jover
Don Saldoni Pedro Mauri
Doña Socorro Adela Zafrané
Doña Paz Ponciana Santana
Don Paco N. Senis
Giménez Manuel Arcas
Pere Pau Luis Moragas
Madrona Emilia Danzan
- 48 -
.
PERSONATGES
TUIETES, neboda del Senyor Blai
SENYOR BLAI, amo d’un establiment de banys a Caldes
CALAUET, mosso del Senyor Blai
ANTÒNIA, serventa del Senyor Blai
NAN, pretendent de Tuietes
DON SALDONI, banyista
DOÑA SOCORRO, la seva esposa
DOÑA PAZ, filla de Doña Socorro
DON PACO, tinent de cavalleria, cosí de Doña Paz
GIMÉNEZ, el seu assistent.
PERE PAU, cap d’una comitiva d’obrers en romeria
MADRONA, la seva esposa
PEIXOPALO
Individus de la mencionada comitiva
BATLLORI
Cors de banyistes de tots dos sexes, venedores de torrat
23
i pelegrins.
Mosses de servei de l’establiment i concurrents a l’Aplec.
L’escena té lloc a la vila de Caldes de Montbui, el segon diumenge
d’octubre, dia en què té lloc la tan concorreguda i cèlebre fira coneguda
com L’Aplec del Remei: el primer acte és a l’interior d’un establiment de
banys termals i el segon als environs de l’ermita del Remei, a un quart de
la població, on se celebra el mencionat Aplec.
23 Fira on es venen fruits secs, cigrons torrats, etc.
- 49 -
ADVERTÈNCIA
Els versos catalans d’aquesta sarsuela s’han escrit tal com es parla
vulgarment a la província de Barcelona, i no en l’autèntic català
amb què l’autor s’esforça a escriure els seus cors populars.
PECES MUSICALS QUE CONTÉ AQUESTA SARSUELA I
OBSERVACIONS
Núm. 1
Introducció. Cor d’homes a veus soles.
Interior.
Núm. 2
Romança de Tuietes (soprano) i duo d’aquesta i Nan (tenor).
Núm. 3
Cançó andalusa de Giménez (tenor).
Núm. 4
Final del primer acte. Escena corejada del Senyor Blai (baix) i
cors d’ambdós sexes, seguida d’un quintet de Tuietes i Doña Paz
(sopranos), Giménez, Calauet (baríton) i Senyor Blai.
Aquest quintet es pot suprimir en el cas que l’actriu encarregada
del paper de Doña Paz o l’actor que hagi de fer el de Calauet no
reuneixin facultats per al cant.
Si no es compta amb un cor de dones, els tenors en poden suplir
la part fàcilment en aquest final.
Núm. 5
Introducció del segon acte. Cor de venedores de torrat.
Si no es compta amb un cor de dones s’ha de suprimir.
- 50 -
Núm. 6
Cor d’homes, amb acompanyament d’orquestra i banda.
Aquesta es pot suprimir.
Núm. 7
Rondó de Tuietes, amb final per al cor.
- 51 -
ACTE PRIMER
Interior d’una casa de banys. El teatre representa una espaiosa sala menjador,
amb porta al fòrum que comunica amb l’entrada de l’establiment, una altra a
la dreta que dóna pas per l’escala principal a les habitacions interiors, i unes
altres dues a l’esquerra que condueixen al jardí la primera i a la cuina la segona.
En alçar-se el teló es va fent de dia.
ESCENA I
Cor interior, i després Calauet.
Cor: Ninetes calderines,
amb goig el llit deixeu,
que toquen a matines
i s’aclareix el cel.
En tan magnífic dia,
hermoses, desitgem,
goseu
24
amb alegria
la festa del Remei.
Avui engalanades
pel poble sortireu:
avui vostres mirades
ens giraran el seny.
24 «Gaudiu».
- 52 -
I, en tant,
25
àngels hermosos,
rendits a vostres peus,
beneirem joiosos
la festa del Remei.
Cantem i celebrem,
amb pau, tan gran diada;
cantem, que és arribada
la festa del Remei.
Quan el cor canta els últims versos, surt Calauet refregant-se els ulls.
Calauet: Bravo, bravo, calderins!
Bo és això: de porta en porta
anar fent la cantadeta
per despertar les xicotes!
Ira de bet!
26
Si pogués
córrer amb ells…! Però la sort boja,
per contrariar-me sempre,
em ferma aquí a totes hores
al servei dels patarrauxes,
bocatorts i mamanxoles.
ESCENA II
Calauet i antònia.
antònia: Déu mos dongui molt bon dia!
Calauet: Bon dia i bona hora, Antònia!
Ja us heu llevat?
25 Mentrestant.
26 Eufemisme per «reïra de Déu».
- 53 -
antònia: Capsigrany!
No m’haig de llevar, si és hora
de desfer la xocolata
i endegar l’esmorzar?
Calauet: Dona!
Podíeu fer tres sons més
i teníeu temps de sobra.
antònia: Com hi ha món! Pots ben dormir
quan s’acosta aquella colla
de baladrers, que amb sons brams
tot Caldes fan anar en doina!
Calauet: Vaja, Antònia, no digueu…
que han cantat coses molt bones.
antònia: Què hi entens, tu, cap de lluç?
Calauet: Què hi entenc? Alguna cosa!
I us dic que lo que ells cantaven
és millor que un coro d’ofra.
27
antònia: Pesta us sec!
28
A tu, i a ells,
i al batlle
29
que comporta
30
tals escàndols, sens trencar-los
la vara entre cap i potes.
Calauet: Ai…! Que ens hem llevat de futris!
31
antònia: Què rondines?
Calauet: Res, Antònia.
Però les mosses, que no es lleven?
27 Probable referència al cant que podia acompanyar l’ofertori durant la missa.
28 «Que us assequi la pesta», expressió per maleir algú.
29 Oficial encarregat d’administrar justícia en un poble.
30 Tolerar.
31 De molt mal humor.
- 54 -
antònia: Si es lleven? Si us plau, per força!
32
Que ahir l’amo em va ordenar
fer l’esmorzar un poc més d’hora.
Calauet: I per què?
antònia: Per què, tanasi?
Perquè els senyors que aquí posen
33
tenen gust d’anar al Remei
a sentir l’ofici amb orgue.
Calauet: Doncs, no ens adormim: fem foc,
i arrangem-los la gandòfia.
34
Tecla…! Paula…!
Veus,
dins
: Ja baixem!
Calauet: Hala! Que és tard i vol ploure!
antònia: Si la Tuies s’enllestís…
Calauet: La Tuietes rai, Antònia!
Com que és neboda de l’amo
i és pubilla, quan li
antoca
35
s’està al llit fins a les nou.
antònia: Doncs d’ençà que aquells taboles
36
han vingut a despertar-nos,
que en el mirallot s’enfloca
37
tot el cap, i s’estarrufa
els cabells com una boja.
Calauet: És que en té, d’amagadets!
32 Expressió equivalent a «tant si vols com si no vols».
33 Allotjar-se.
34 Menjar de mala qualitat.
35 Per «
antoja
», ja que era comú entre catalanoparlants convertir el so de la jota castellana
en una [k].
36 Tabalots.
37 Adornar excessivament.
- 55 -
I com que ara s’ha fet moda
portar al cap tant d’embalum…
antònia: Vaja, vaja, que el temps vola
i si baixa el senyor Blai,
cridarà.
Se sent el toc de missa.
Calauet: Doncs, mans a l’obra,
i a la cuina falta gent.
antònia: Mira, escolta: a la parròquia
senyalen missa, i pensava
anar-me-n’hi.
Calauet: En hora bona;
i en tornar ja trobareu
la minestra a punt de solfa.
38
Vinga el davantal… i els
chismes
(
Agafa alguns estris de cuina.
)
per començar la maniobra.
antònia: Molta fressa i poca endreça.
Calauet: Ja fareu més vós, tanoca!
antònia: Més que tu no faràs mai
en ta vida, poca-solta.
Calauet: Va, va! No disputem més.
I vejam què ha dut en Cosme. (
Registra el cistell dels comestibles.
)
Verge pura de la Gleva!
No n’hi ha poca, de virosta!
39
antònia: Vaja, doncs, me’n vaig a missa;
tu, entretant, obre la porta
38 Com cal.
39 Conjunt de coses de menjar.
- 56 -
i escombra el carrer i l’entrada;
després fes foc, i amb una olla
mitjaneta, perbulleix-me
40
els bolets que va dur en Nofre;
després mata l’aviram,
posa en remull l’escarola,
i en aquella plata fonda
fes dessalar les anxoves;
després escalfa el rostit
en el fogó de la vora
i amb poc foc en el del mig
col·loca-m’hi la cassola
per fer els escaldums
41
quan vingui.
Calauet: Escaldums? Valdran una hòstia
si els feu com els soleu fer!
antònia: Calauet, és forta cosa
que sempre et burlis de mi!
Calauet: Què m’haig de burlar, bojota! (
Se sent l’últim toc de missa.
)
Vaja, vaja, aneu a missa,
que la rematada
42
toquen.
antònia: Vejam si en faràs alguna.
Calauet: Què haig de fer, si a la memòria
tinc tot lo que m’haveu dit!
I tractant d’aquestes coses,
ja sabeu que sóc un trumfo.
43
antònia: Déu ho vulgui!
40 Coure una mica.
41 Guisat de carn.
42 El darrer dels tres tocs de campana amb què s’anuncia la missa major.
43 Tot un expert.
- 57 -
Calauet: Vaja, Antònia,
que us hi divertiu!
antònia: Adéu!
antònia se’n va.
Calauet: Vés al botavant,
44
marmota!
Ja em carreguen les rareses
d’aquest dimontri
45
de dona.
ESCENA III
Calauet.
Calauet: Dia i nit bufa i remuga;
com que aquí tot l’hi comporten,
ni els sants del cel la suporten
en diades de marfuga.
46
Jo ja ho veig… Va tan feixuga…!
47
Però la Tuietes manyaga,
que està tot el dia en vaga,
48
la podria bé ajudar…
La Tuies…? Val més callar,
que en el món, qui xerra, paga.
Pobre Nan de Cal Rumbós!
Trastocat per ella viu
44 Expressió equivalent a «vés a passeig».
45 Dimoni.
46 Malaltia en general, especialment epidèmica.
47 Carregada de feina.
48 Descansant.
- 58 -
i ella garla, encaixa i riu
amb quants a prop seu fan l’ós.
49
Com hi ha món, està galdós
50
que d’un jove tan complert
se’n burli així aquest cap verd
fent amb altres babarotes…!
51
Ah, no! El que és amb xicotes,
qui més hi fa, més hi perd.
Jo, més prompte que la vista,
52
desfaria tot conveni
amb la Tuies, que té un geni
rampellut com un solfista.
53
Temps ha que vaig a la pista
d’alguns que li van detràs,
perquè veig que a cada pas
té amb l’un o l’altre un xiu-xiu…
Que bé diu aquell que diu:
«pensa mal i no erraràs»!
Ara sempre arma tabola
54
amb un dels que prenen banys:
un senyor que té un sac d’anys
i és més feixuc que una mola.
Si jo fos d’en Nan, la bola
49 Fer el beneit.
50 «És ben ridícul».
51 Fer en públic coses que caldria ocultar.
52 Ben ràpidament.
53 Persona carregada d’idees estranyes.
54 Fer gresca.
- 59 -
li donava,
55
a fe d’ell;
doncs si així juga amb un vell,
amb un jove, què farà…?
Què farà…? Clar i català:
qui fa un cove, fa un cistell.
ESCENA IV
Calauet i Don salDoni.
saldoni: Buenos dies, Calauet!
Calauet: Buenos dies, Don Saldoni!
saldoni: Home, fa un fred del dimoni…
Calauet: Què diu, ara? Que fa fred?
saldoni: I que enyoro un bon abric!
Calauet:
Pues
, a fe, no en sento gens.
saldoni: Gairebé peto de dents.
Calauet: Doncs vostè és molt fredolic!
saldoni: Els pagesos maleïts
mai sentiu fred ni calor.
Calauet: S’equivoca, bon senyor:
també aquí ens bufem els dits;
però a nou d’octubre, mai,
que la morfra és molt templada.
saldoni: L’alè de la matinada
és molt pèssim.
Calauet: Això rai,
no es llevi tan dematí.
55 Rebutjar.
- 60 -
saldoni: Ai, fill, bon consell em dónes;
però a voltes les persones
no poden en pau dormir.
Calauet: Bona l’hem feta, Jeroni!
56
Que torna a sentir el dolor?
saldoni: Altra cosa, que és pitjor.
Calauet: Doncs ja el planyo, Don Saldoni.
saldoni: Ja em pots plànyer! Però digues:
la Tuietes s’ha llevat?
Calauet: (Quin bon nap n’hem arrencat!)
57
Sí, senyor; vàries amigues
l’han cridada no fa gaire,
i arranjades, tal com cal,
a la missa matinal
se n’han anat.
Saldoni: Embrollaire…!
Però si encara deu ser al llit.
Calauet: (Sortim ràpid de l’apuro.)
Don Saldoni, li asseguro
que ara mateix ha sortit.
saldoni: Calauet, que va de bo?
Calauet: De bo va.
saldoni: La maleïda.
A fe, a fe, me l’ha fregida.
58
Calauet: (Qui te la fregeix sóc jo.)
saldoni: M’ha fet fer un galant paper
dant-me cita.
56 «Sí que l’hem feta bona».
57 «Quin mal negoci».
58 Enganyar.
- 61 -
Calauet: Va de bo?
saldoni: Tal com sents.
Calauet: Ah! Doncs això
són figues d’altre paner.
saldoni: Potser que torni aviat.
Calauet: (Allunyem-lo de la cita.)
Penso que ha anat a l’ermita
del Remei.
saldoni: Tan lluny ha anat?
Vamos, s’ha burlat de mi,
però al fi em burlaré d’ella.
Calauet: (Potser aquest babau cistella
59
es creu ser algun serafí!
Té una panxa com un bot…)
60
saldoni: Jo li faré amainar veles.
Calauet: (Aquests, perquè tenen peles,
es pensen rendir-ho tot.)
saldoni: I hauries vist si ha sortit
el
trucha
61
de l’assistent
d’aquell mocós de tinent
que va arribar ahir a la nit?
Calauet: (Embusteregem-lo
62
més…)
Tirant-ne mil amoretes
darrere de la Tuietes
ha fugit per aquests carrers.
saldoni: M’has deixat estupefacto!
59 Beneitot.
60 Molt inflada.
61 Que la sap llarga.
62 Enganyar amb mentides.
- 62 -
I al sortir no li has dit res?
Calauet: Com vol que jo l’hagi emprès,
si amb soldadots no m’hi tracto!
saldoni: Vaig al Remei…
Calauet: (Caus al llaç.)
saldoni: I vejam si els trobaré.
Se’n va.
Calauet: El millor que podrà fer.
Corre, beneit del cabàs!
ESCENA V
Calauet.
Calauet: Ja ho veus, Nan, com la minyona
t’enganya, amb tot i ser tendra!
Ja ho veus, com et porta a vendre
a tall de poc se me’n dóna!
63
Vejam, Nan, el que faràs
quan sàpigues el que passa;
si no li dónes carbassa…
ai, fill meu, que patiràs!
Doncs el que és jo, no m’avinc
a que així es burlin d’ell:
haig de desfer aquest farcell
o haig de perdre el nom que tinc.
Se’n va a la cuina.
63 Enganyar, fer una mala passada.
- 63 -
ESCENA VI
tuietes.
tuietes: Aguaitant per la finestra
he vist córrer carrer avall
el Senyor Panxacontenta
més lleuger que un botavant.
Com dimontri aquella cita
que esperava amb tant afany
ha pogut deixar oblidada?
Deu tenir un nou trencacaps;
perquè, amb tot i ser el baboia
64
un vellot carregat d’anys,
diu que encara entre les mosses
fa conquistes a grapats.
Vegeu ara qui ho diria
de semblant cara de rap!
65
Jo tan sols he consentit
a donar cita al babau
després de pregar-m’ho molt
sa fillastra Doña Paz,
que, d’acord amb son cosí
el tinent dels de cavall,
li vol jugar alguna treta
que el seny li faci assentar.
Déu ho vulgui! Quant a mi,
m’interessa prendre-hi part,
pues
Doña Paz m’ha promès
64 Persona massa crèdula.
65 D’aspecte molt irritable.
- 64 -
que, si surt bé del seu pla,
després s’empenyarà
66
amb l’oncle
perquè em deixi festejar
amb al Nan de Cal Rumbós,
que és el meu enamorat.
Va, veurem d’aquest enredo
què dimontri en sortirà.
Ai, Déu meu…!, ja que estic sola,
tant de bo vingués en Nan
per festejar una estoneta
d’amagat de l’oncle Blai!
ESCENA VII
tuietes i després nan. Romança de Tuietes.
tuietes: Tots em fan la gara-gara
67
perquè diu que sóc bufona,
i més d’un quan m’enraona
de l’amor sent el trip-trap.
68
Però jo amb manya els faig comprendre
que, no sent cap tastaolletes,
en el cor de la Tuietes
un amor tan sols hi cap.
Cor fidel, que està joiós
de l’amor de qui l’agita!
Cor fidel, que dolç palpita
sols pel Nan de Cal Rumbós!
66 Insistir amb força a algú.
67 Fer afalacs.
68 Moviment com el del batec fort del cor.
- 65 -
Duo.
nan: Bon dia, Tuietes! (
Sortint.
)
tuietes: Ai, Nan, Déu te guard!
nan: Et trobo soleta?
tuietes: Només un instant.
nan: L’Antònia?
tuietes: És a missa.
nan: Ton oncle?
tuietes: És a dalt.
Tan sols per la cuina
trasteja en Calau.
nan: D’aquest te’n pots riure,
pues
, saps, m’és company.
Però digues, Tuietes,
que vindràs al ball?
tuietes: Si l’oncle no em priva,
no hi faltaré pas.
nan: I a fira?
tuietes: Si hi puges
un poc cap al tard,
amb l’oncle o l’Antònia
de cert m’hi veuràs.
nan: Així que el sol baixi
jo allí faré cap.
Ai, Tuietes hermosa i pitera,
69
per qui ploro, sospiro i gemego,
nit i dia rendit a Déu prego
que a ton oncle ablaneixi ja el cor.
tuietes: Jo també per rendir-lo pledejo
sense perdre un moment l’esperança;
la perfídia, Nan meu, molt alcança
i ella al fi mudarà nostra sort.
69 Amb un bon cos.
- 66 -
nan: Ai, filleta, amb tals raons
quin consol tan dolç que em dónes;
porta aquestes mans bufones,
me les vull menjar a petons.
tuietes: Estigues,
70
plaga!
71
nan: No vull estar.
tuietes: Et deixo! Et deixo!
nan: No ho facis pas!
M’estimes, Tuies?
tuietes: M’estimes, Nan?
tots dos: Ai! Ai! Ai! Ai!
Nan pitero,
quan dius que m’estimes,
Tuies meva,
ai!, m’abraso d’amor en el foc;
tan bon punt veig que a prop te m’arrimes
se m’agiten les ales del cor.
Que ditxosos serem aquell dia
que entre els dos formarem un sol cos!
Si llavors no morim d’alegria,
podrem dir que no maten els goigs!
tuietes: Sento passos…
nan: Malviatge…
tuietes: Crec que baixa algú de dalt.
nan: Doncs m’escapo.
tuietes: Sí, fill, corre…
nan: Adéu, Tuies!
Se’n va.
tuietes: Adéu, Nan!
70 «Comporta’t».
71 Bromista.
- 67 -
ESCENA VIII
tuietes, Don PaCo i després Doña Paz.
PaCo: ¡Patroncita, buenos días!
tuietes: Don Paco, Déu me lo guard!
PaCo: ¿Cómo estamos?
tuietes: Bé; i vostè,
com ho passa d’ahir ençà?
PaCo: Perfectamente. ¿Y mi prima?
tuietes: No l’he vista baixar pas.
Si té gust de que l’avisi…
Però calla: aquí està ja.
Qui del llop parla…
Paz, sortint: Tuietes…
tuietes: Per servir-la.
Paz: Paco…
PaCo: Paz…
¿Has descansado?
Paz: No mucho.
PaCo: Fácil fuera adivinar
la causa de tu desvelo.
Paz: Picarón…! Niña, y papá
¿ha salido ya de casa?
tuietes:
Rato ha
que se n’ha anat.
Paz: ¿Y le habló usted?
tuietes: No he pogut
veure’l pas; però això rai,
tinc encara temps de sobra
per poder-lo emborbollar.
- 68 -
Paz: ¡Ay, Paquito, Dios no quiera
que fracase nuestro plan!
PaCo: ¡Quia! No temas. Nadie puede
mi llegada sospechar:
tu padrastro no me ha visto
en su vida, y tu mamá
está la pobre tan miope…
tuietes: Així no el coneixeran.
PaCo: Desde que mi amada tía
por no verte en la orfandad
se enlazó… con la fortuna
de ese viejo singular,
por tus cartas, amor mío,
mi cariño perspicaz
descubrió la pesadumbre
de su estado conyugal.
Después supe que el vejete,
a despecho de su edad,
con casadas y doncellas
las va echando de galán,
y resuelto a poner término
al continuo malestar
de mi pobre tía, aquí
me encajé sin más ni más.
Te hallé aún más hechicera
que aquel día harto fatal
en que el monstruo de la guerra
me robó mi dulce Paz
y, de acuerdo, discurrimos
- 69 -
un calmante propinar
a ese nuevo Juan Tenorio,
matador de tu mamá.
Yo no dudo del buen éxito
de mi idea original,
si esa joven hechicera
secunda bien nuestro plan.
tuietes: Jo hi faré tot el que hi sàpiga.
I un cop son intent
72
lograt,
¿de l’amor que al Nan professo
parlaran a l’oncle Blai?
Paz: Sí, querida; de ese amor
le hablaré al señor Castanys
y a mi ruego y tus deseos
de seguro accederá.
tuietes: Tant de bo!
Paz: Vaya, yo ahora
a mamá iré a despertar.
¡Adiós, Paco! ¡Adiós, Tuietes!
Se’n va.
tuietes: Passi-ho bé!
PaCo: ¡Hasta luego, Paz!
72 Intenció.
- 70 -
ESCENA IX
tuietes i Don PaCo.
PaCo: ¿Conque tú eres, bella niña,
la sobrina de Don Blas?
tuietes: Per servir-lo.
PaCo: Y eres linda,
por mi fe.
tuietes: Visqui molts anys.
PaCo: Hay aquí un jardín ameno….
tuietes: Pot sortir-hi sense empatx;
73
jo, als pobres ocellets,
mudaré l’aigua entretant.
PaCo: Vaya, niña; te acompaño.
Li ofereix el braç just quan Calauet treu el cap per la porta de la cuina.
tuietes: Amb molt gust.
Se’n van.
Calauet: Ai! Ai! Ai! Ai!
73 Sense cap impediment.
- 71 -
ESCENA X
Calauet.
Calauet: Mira tu, la gata maula!
Tot just ha baixat de dalt,
ja l’atrapo
mano a mano
amb el
quefe
74
de cavall!
Vet aquí per què la bleda
s’enramava
75
tant el cap…
Deu voler ser
aufaciala
…
76
Que va curta de gambals!
No et dic res del
malitrontxo
…!
77
Va arribar ahir cap al tard
i a sopar ja es feia mueques
amb la
trucha
Doña
Pas
,
que sembla, la melindrosa…
…que no ha trencat mai cap plat
ni cap olla…! Ja m’ho sembla!
Aquests tunos
78
castellans,
reparo
79
que sempre en porten
una al pap i una altra al sac.
74 Per «
jefe
». Vegeu la nota 33.
75 Guarnir.
76 Per «oficiala».
77 Manera despectiva de referir-se a un «militar».
78 Bergant.
79 Adonar-se.
- 72 -
ESCENA XI
Calauet i giménez.
Giménez:
Er
sardioqui
80
’e
mi niña
vale un
sundache
;
81
muchos por él se
’erriten
.
mas es en
barde
;
82
pue
’ en mi concepto,
la miel no
s’
elabora
pa’ los zopencos.
¡Plaza
83
a este mozo
desaborío
que de un
soplío
junde
84
hasta er sol!
Naide
me tosa,
85
pue’
de un sopapo
jago ar
más guapo
pedi’
la unción!
86
Cuantos camelar quieran
a mi pichona,
primero aviso: pasen
a la parroquia
pa’
que por ellos
antes de diez minutos
doblen a muertos.
80 L’equivalent a «salero» en castellà.
81 «Món», en caló.
82 Un dels trets característics de la parla andalusa de Giménez és l’ús de «r» en lloc de «l».
83 Interjecció usada per demanar que es deixi pas.
84 Per «hunde». Un dels trets característics de la parla de Giménez és que converteix algunes
«h» en el so de la jota castellana, que molts catalanoparlants no sabien pronunciar.
85 Enfrontar-se amb algú.
86 Extremunció.
- 73 -
¡Plaza a este mozo
desaborío
que de un
soplío
junde
hasta
er
sol!
¡
Naide
me tosa,
pue’
de un sopapo
jago ar
más guapo
pedi’
la unción!
Calauet: Bravo, bravo, Don
Quimenes
;
87
vostè es lleva
muy
trempao
!
Giménez: ¿Qué le haremos?
Er
sordao
cantando mata sus penas.
Nuestra vida es muy dichosa.
Calauet: M’han
dicho
que no ho digués.
Giménez: Si es que abundan los
parnés
…
88
Calauet: Passa bou per bèstia grossa!
89
Muy bueno es cualquier
auficio
si la plata no va escasa.
Giménez: Pues pudieras sentar plaza.
Calauet: No me gusta
l’equercicio
.
Giménez: Si
uste’
sigue, Don Jirafa,
la suerte de Juan
Sordao
,
jamará
90
buenos
bocaos
.
Calauet: Doncs a mi, la carn m’embafa.
Giménez: Anoche aquí vi, patrón,
una
jembra
sandunguera
87 Vegeu la nota 33.
88 «Diners», en caló.
89 Expressió usada per treure importància a un defecte d’algú altre.
90 «Menjar», en caló.
- 74 -
y se
’errite
como cera
por ella mi corazón;
¿Dónde diantre se ha
metío
?
¿Lo sabe
uste’
, cara
’e
cuerno?
Calauet: Vagi-la a buscar a l’
infierno
,
cara de
lucio fregido
!
91
Giménez: So
chorré
,
92
me mortifica
su
grazna’
desaborío
!
Calauet: I a mi, què?
Giménez: ¿Qué? Que me frío.
Calauet: Sarna
quan
gusto, no pica.
Giménez:
Pue’
al avío…
Calauet: Quin tronera!
Giménez: Que me amosco,
93
camara’
.
Calauet: Diu un refrany català:
«qui no vol pols, no va a l’era».
Giménez:
Compairito
, menos guasa,
que un
vorcán
mi pecho encierra.
Calauet: Doncs, fill, en aquesta
tierra
qui té maldecaps, se’ls passa.
Giménez: ¡
Chachipé
!
94
Calauet: Bona part topes!
Giménez: Que le embisto…
Calauet: Ves quin bitxo!
Giménez: ¡Vive Dios…!
Calauet: Lo
dicho, dicho
:
91 Per «lluç fregit», ximplet.
92 «Dolent», en caló.
93 Neguitejar-se.
94 «Fantàstic», en caló.
- 75 -
si tens pa sec, fes-te sopes!
Se’n va a la cuina.
ESCENA XII
giménez i després antònia.
Giménez: ¿Qué
chimuya
95
ahí
er
camueso?
96
¡Paisano! ¡Venga
uste’
acá!
Si no llega a
chapesca’
,
97
le retorcía
er
pescuezo.
Mas
seño’
, ¿qué se habrá
jecho
der
demontre
’e
la chiquilla?
¿Se ha
salío
por la villa,
o está roncando en su lecho?
Navego en un mar de dudas.
Mas, ¿quién llega…? ¡
Sonsibela
!
98
(
Surt AntòniA
.
)
Me lo va a decir la
agüela
.
antònia: I ara, què busca aquest Judes?
Giménez: Oiga
uste’
: deseos tengo
de saber en dónde para
la
chachí
99
de linda cara
que vi anoche.
antònia: No l’
entiengo
.
Giménez: Sí, me entiende. Camelarla,
95 «Xerrar», en caló.
96 Ximple.
97 «Fugir», en caló.
98 «Callar», en caló.
99 «Autèntica», en caló.
- 76 -
maire
mía, es cuanto anhelo;
¡
Juy
! ¡Si es un cachito
’e
cielo!
antònia: No sé en quina llengua em parla.
Giménez: Pues,
seño’
, pillé otra maula.
100
¿No grazné con
clariá
?
antònia: Si no s’explica més clar,
no l’entenc d’una paraula.
Giménez: ¡Voto va!
101
¿Estamos en Rusia,
que a mí
naide
me
jabela
…?
102
¿Vio
uste’
a mi chavala,
agüela
?
antònia: Ara, com que em digués Llúcia.
103
Giménez: ¡Anda a los infiernos!
Se’n va cap al carrer.
antònia: Uix!!
Traïdor! Mala pesta et sec!
Anda allà! Que ja et conec,
herbeta, que et dius marduix!
104
Se’n va a la cuina.
100 Persona inepta.
101 Expressió per manifestar amenaça, enuig o sorpresa.
102 «Entendre», en caló.
103 «No ho entenc».
104 Es diu per indicar algú a qui s’han descobert les intencions.
- 77 -
ESCENA XIII
Don salDoni, que arriba del carrer cansadíssim.
saldoni: Valga’m Déu! Vinc fet un xop;
amarat de cap a peus!
Corrent per aquest ditxós Caldes
m’he fet passar ben bé el fred!
Més lleuger que una mostela
he pujat fins al Remei;
un sens fi d’homes i dones
concorria ja a l’Aplec;
he buscat, busca que busca,
com un home sense seny
i, a la fi, en cap part del món
a la mossa he descobert.
Allavors cap a raval
he baixat com un llampec;
m’he ficat a la parròquia
traient per la boca el fel:
he pujat al camaril
105
on se solen besar els peus
de la Majestat de Caldes;
he buscat a tort i a dret;
he sortit… i fent tentines
pels carrers, com un beneit,
aquí arribo rebentat
i perdut el do d’encert!
105 Cambra elevada darrere un altar.
- 78 -
ESCENA XIV
Don salDoni, tuietes i després Calauet i giménez.
tuietes: Don Saldoni! (
Des de la porta del jardí
.
)
saldoni: Però, calla;
no és la seva, aquesta veu?
Bé m’ho sembla…
tuietes: Don Saldoni!
saldoni: Ah, traïdora…!
tuietes: Em compromet.
saldoni: Més m’has compromès tu a mi.
tuietes: Bé, d’això, ja en parlarem.
Ara, escolti: aquesta tarda,
tan bon punt toquin les tres,
esperi’m de part de fora
106
de l’ermita del Remei
que va a Sant Feliu…
saldoni: Que mona!
Molt bé dius, àngel del cel.
Calauet treu el cap per la porta de la cuina ocupat en alguna tasca pròpia
del cuiner.
Calauet: (Ja estem de tràfec…
107
Penjada!)
tuietes: Jo allí faré cap de cert.
Vingui sol.
saldoni: Oh! Se suposa!
108
Calauet: (Ai, Nan, que te la fregeix!)
106 A la banda de fora.
107 Fent tractes.
108 Per descomptat.
- 79 -
Giménez apareix per la porta d’entrada i s’hi detura.
Giménez: (Allá
dico
109
a mi chavala
charlando con un
chorré
!)
110
tuietes: A tres hores, sent?
saldoni: Sens falta,
seré allí al punt de les tres.
Se’n van Don SalDoni per la porta del jardí i tuieteS per la que comunica amb
les habitacions.
Calauet: A fe, estem tan ben posats
com Sant Jaume de barrets!
111
Giménez: La mozuela le dio cita (
Avança
.
)
según pude comprender
pa’
las tres; pues no haré falta
yo a la ermita
der
Mamey
. (
Se’n va per la porta del jardí
.
)
Calauet: És a dir, que envers tres hores (
Avançant
.
)
s’han d’encontrar tots dosets?
Vaig a armar-ne un
zafarrancho
que s’ha d’enfonsar l’Aplec.
109 «Veure», en caló.
110 «Home pervers», en caló.
111 «Estem ben arreglats».
- 80 -
ESCENA XV
senyor blai, Calauet, Cor de banyistes d’ambdós sexes i mosses de cuina que
ajuden Calauet a preparar la taula, traient els efectes a mesura que el senyor
blai els anomena.
Blai: Calau! Tecleta! Paula!
Poseu l’esmorzar a taula.
Corrents! Corrents! Corrents!
Que mostra gran desfici
per anar a sentir l’ofici
la flor dels concurrents.
Tecleta, les costelles!
Calau, porta botelles!
Pauleta, amaniments!
Antònia, l’olla vessa…!
Anem, doneu’s més pressa;
us vull més diligents.
Als banyistes que van sortint paulatinament.
La taula està parada:
Senyors, si són servits…?
Què fas, esbojarrada? (
A una mossa
.
)
Que et cremaràs els dits!
Déu meu, ditxoses festes…!
No facin compliments… (
Als banyistes
.
)
Mogueu’s, aneu més llestes; (
A les mosses
.
)
Pauleta, que no ho sents?
Corrents, corrents, corrents!
Us vull més diligents.
Cor: Bon dia i bona hora!
Blai: A tots, Déu los guard!
- 81 -
Què tal? Com ho passen,
senyors, d’ahir ençà?
Cor: —Jo bé. —Jo no gaire.
— Jo molt.— Jo tal qual.
112
— Jo un poc més lleugera.
— Jo un poc més pesat.
—Ai! Ai! La canyella!
113
—Ai! Ai! El meu braç!
—Ai! Ai! L’espinada!
Calauet: Ai! Ai! L’os bertran!
114
Blai: Resquícies…!
115
I aquestes
s’hauran ja curat
d’aquí a quinze dies,
o vint al més llarg.
Cor: Jesús! Quins martiris!
Jesús! Quins treballs!
116
Senyor, deslliureu-nos
de tan pesats mals!
Blai: Aquí mil vegades
s’ha vist un baldat
llençar les dos crosses
amb vuit o deu banys.
I això no els admiri,
senyors: que és provat
que l’aigua de Caldes
miracles fa en gran.
Cor: —Ai! Ai! Ai! El peu!
—Ai! Ai! Ai! La mà!
112 No gaire bé.
113 Os prim de la cama, i la part més prima d’aquesta.
114 «Tenir mal a l’os bertran» és sinònim de tenir mandra. L’os bertran és l’os de la columna
vertebral que forma la part posterior de la pelvis.
115 Minúcies.
116 Penalitats.
- 82 -
—Ai! Ai! Ai! El pit!
Calauet: Ai! Ai! Ai! El pap!
117
Cor: Jesús, quins martiris!
Jesús, quins treballs!
Senyor, deslliureu-nos
de tan pesats mals!
Durant el Cor, han anat apareixent tuieteS i Doña Paz per la porta que condueix
a les habitacions i Giménez per la del jardí.
Quintet.
tuietes: Ja s’acosta l’instant, bona amiga,
de provar amb esperit nostre pla.
I la dolça amistat que ja ens lliga
el més fi agraïment sellarà.
Alimento la grata esperança
de que avui cedirà l’oncle Blai,
pues
l’amor, que impossibles alcança,
la victòria per fi ens donarà.
Paz: Ya se acerca el instante, mi amiga,
de tantear con valor nuestro plan,
y la dulce amistad que nos liga
sin igual gratitud sellará.
Me sonríe la grata esperanza
de calmar de mi madre el afán,
pues amor, que imposibles alcanza,
la victoria por fin nos dará.
Giménez: Siente
er
pecho una
durce
faitiga
esa linda chavala al
dicar
,
no hay
poer
pa’
impedir que le diga
que me abrasan sus negros
sacais
.
118
117 «Tenir el pap ple» és estar fart d’alguna cosa.
118 «Ulls», en caló.
- 83 -
Pa’
un mocito
’e
mi garbo, que amansa
a la
jembra
más dura
’e
pelar,
será mengua, si hoy
mesmo
no
arcanza
jonjabar
119
a esa moza juncal.
120
Calauet: Em trastoca, consum i fatiga
tant sentir dia i nit gemegar.
Malviatge la sort que m’obliga
a tractar amb paperers
121
i tarats!
Aquest món n’està ple, de gent gansa,
i per això jo no crec en els «ais»,
com no crec en l’amor i esperança
que la Tuies promet a n’el Nan.
Blai: Certa olor a recordar-los m’obliga
que s’està refredant l’esmorzar.
Bo és, a temps, fer-se el plat;
pues
si es triga,
es disgusten bastant els guisats.
Són les nou, si el rellotge no avança;
Vagi llest qui al Remei vulgui anar,
que anc
122
que és curt el camí, també cansa
quan un hom no està pas tal com cal.
Cor: Ai! Ai! Quins martiris!
Ai! Ai! Quins treballs!
Senyor, deslliureu-nos
de tan pesats mals.
Blai: No es torbin, senyors;
si no, tinc per cert
que no arribaran
a temps al Remei;
i anant-hi dejorn
veurien vostès
119 «Entabanar», en caló.
120 Esvelta.
121 Comediants.
122 Encara.
- 84 -
lo bo i lo millor
que acut a l’Aplec.
Cor: A taula, doncs, tots,
i el temps no perdem
si hem de pujar
a festa al Remei.
Que anant-hi dejorn,
amb gust allí es veu
lo bo o lo millor
que acut a l’Aplec.
tuietes: Veurem què eixirà
d’aquest enfarfec!
S’acosta l’instant
d’anar a n’al Remei;
Si en bé tot em surt,
donar puc per cert
ser esposa del Nan
pel pròxim Aplec.
Giménez: ¡El buche
123
a llenar!
Y
empués
de comer
iré a visitar
la fiesta
’er
Mamey
.
Allí, de esa
chay
124
me
jago
querer,
o
jecho
a rodar
toitico
el
Aplé
.
Paz: La prueba, por fin,
lugar va a tener
en un matorral
contiguo al Remei.
123 Estómac.
124 «Noia», en caló.
- 85 -
Amor, amistad
y astucia a la vez,
harán que mamá
bendiga el
Aplec
.
Calauet: Anem llestos tots
i el temps no perdem
si hem de pujar
a festa al Remei.
Que anant-hi dejorn,
amb gust allí es veu
lo bo i lo millor
que acut a l’Aplec.
Es van dirigint a la taula i cau el teló.
Fi del primer acte.
- 87 -
SEGON ACTE
El teatre representa l’Aplec o fira del Remei als environs de l’ermita d’aquest
nom, un lloc agrest i muntanyós. Cap al fòrum, l’entrada del santuari, i, a
ambdós costats de l’escenari, taules de joguines i de torrat. Durant l’acte
transitarà per la fira gent de tota mena; alguns d’ells entraran i sortiran per
la porta de l’ermita.
ESCENA I
Cor de venedores de torrat.
Cor: Torrat! Torrat! Torrat!
Torrat que no té preu!
Veniu, que avui va dat!
Veniu, que el bon torrat
no es troba a tot arreu!
Carquinyolis! — Pinyons! — Sabatilles!
125
Avellanes! — Secalls! — Cacauets!
Ametllons! — Paciències!
126
— Rosquilles!
Pa de figa! — Torrons! — Panellets!
Torrat!
Torrat que no té preu!
125 Dolç de farina fina de forma ovalada.
126 Tipus de galeta.
- 88 -
Veniu, que avui va dat!
Veniu, que el bon torrat
no es troba a tot arreu!
Trieu del bo i barato,
fadrins i fadrinetes!
Gasteu les pessetetes
o ens feu un flac servei!
Trieu de la parada,
que tot va mig de baldes,
127
perquè celebra Caldes
la festa del Remei.
Padrins, que a la mainada
costum és que fireu,
128
trieu de la parada!
Trieu! Trieu! Trieu!
Torrat!
Torrat que no té preu.
Veniu, que avui va dat!
Veniu, que el bon torrat
no es troba a tot arreu!
127 De franc.
128 Comprar coses a la fira.
- 89 -
ESCENA II
Calauet.
Calauet: Aquí som, perquè hem vingut!
Són les dues ben tocades
i per poder fer el meu fet
sols em queda una hora escassa.
Buscarem primer el Nan,
que m’han dit que es passejava
per l’Aplec, no fa mitja hora;
després anirem a caça
de l’amo, que poc sospita
el
pastel
que aquí es prepara
i, quan pugi la Tuietes
a complir la cita dada
a n’aquell carassa d’orgue,
ha d’armar-se una bullanga
que, per espai d’alguns mesos,
se’n parlarà en la comarca.
Ja sabrà quantes fan quinze,
la Senyora Cantimplaines!
129
I al panxa de granotes
no li arrendo la ganància;
podrà cridar-ne ous a vendre
130
si amb la mossa en Nan l’atrapa!
Bah, aquest món és un fardell
129 Ximpleries.
130 Demanar auxili.
- 90 -
de masegues
131
i de tràfecs!
Veus aquí una noia jove,
fatxendosa i estirada
com un rave de diner,
que en té dada ja paraula
de casament a n’el Nan,
fadrinet de bona planta,
i ara es busca un mal rebato
132
sols per dar-se la importància
de que als senyors fa dentera
133
son pamet de bona cara!
134
I amb qui ha anat a embolicar-se,
a la fi, per ses desgràcies!
Amb un vell més caramot
135
que una bleda assolellada.
La carreguen tant de flascos
els xitxarel·los, que a Caldes
acuden a prendre banys
per curar-se… la galvana;
136
que per força ha de tenir
la teulada foradada.
Però calla… Això s’enreda.
Ara veig que aquí s’encaixa
137
la muller de Don Saldoni
131 Embolics.
132 Perjudici.
133 Fer dentetes.
134 Cara bonica de dona.
135 Carallot.
136 Mandra.
137 Venir al cas.
- 91 -
de sa filla acompanyada;
de segur que es trobaran
el que menos s’esperaven.
Ai! Pobra Doña Socorro!
És més dolça que una malva
i, amb el vil del seu marit,
mil disgustos crec que hi passa.
Vet aquí el que és el món!
Tots la creuen ben casada
perquè Don Saldoni és home
a qui trinca
138
la butxaca,
i estic cert que la pobreta
passa penes molt amargues
envejant la dolça vida
de les dones de muntanya
que sols cuiden de fargar,
139
menjar i beure, i santes pasqües!
Però vaja, jo també
m’entretinc un poquet massa;
no dormim: fil a l’agulla
i fem moure un poc les cames.
Se’n va.
138 Dringar.
139 Treballar en feines feixugues, com les feines del camp.
- 92 -
ESCENA III
Doña soCorro i Doña Paz.
Paz: Paso a paso hemos llegado
ya a la ermita; ¿ves?
soCorro: Me alegro,
porque vengo fatigada.
Paz: Pues no media un largo trecho
desde el pueblo a aquí, mamita.
soCorro: Hija mía, ahora advierto
cuánto al cuerpo humano abaten
incesantes sufrimientos.
Paz: Da al olvido tus pesares,
mamá mía, y descansemos
un ratito en ese poyo.
140
soCorro: Hija, no; que antes deseo
una salve ir a rezarle
a la Virgen del Remedio,
e implorarle algún alivio
a mi padecer acerbo.
Paz: ¡Ella te oiga, madre mía!
(Todavía sobra tiempo
para preparar el campo.)
Al santuario, pues, entremos.
Se’n van.
140 Banc de pedra de les cases rurals.
- 93 -
ESCENA IV
Pere Pau, PeixoPalo, batllori, Cor, xaranga i comparses formant una de les
comitives d’obrers catalans que solen concórrer a les romeries. El seu vestit
ha de ser uniforme i compost de brusa de color, barret de palla, espardenyes
i polaines; un morral a l’esquena, d’on penja un plat, un got de llauna i un
cobert de fusta. Pere Pau precedirà la comitiva, brandint a la mà dreta un
cullerot enorme, i el seguiran immediatament quatre dels romeus, que duran
uns davantals de cuina, i sobre l’espatlla dreta, un una forquilla, l’altre unes
graelles, l’altre una paella i l’altre un xerrac; els tres primers estris, d’extraor-
dinàries dimensions. Darrere els romeus ha d’anar una cavalleria carregada
de menges i efectes de cuina. La comitiva apareix a dalt de la muntanya,
entonant el cor següent i, mentre baixa lentament, desfila per l’embocadura
de l’escenari, on després es col·loca.
Cor: En veure esta comarca
el cor de goig s’inflama:
tan màgic panorama
admira un hom sorprès;
i amor tan sols inspira
l’extrema gentilesa
que ostenten amb destresa
les noies del Vallès.
Els ulls amb goig contemplen
les feixes
141
que, una a una,
augmenten la fortuna
de bon feiner pagès;
i els esperits recrea
tot quant la vista abarca;
que és bella la comarca
del renombrat Vallès.
Salut i ventura,
ninetes salades,
141 Tros de terra on es conreen cereals.
- 94 -
que amb dolces mirades
el cor deixeu pres!
Un just homenatge
rebeu falagueres,
oh, nines piteres,
deïtats del Vallès.
Pere Pau: Alto el poble! Ei! Alto aquí,
que al Remei hem arribat!
I complint amb lo tractat
és aquí on hem d’engollir
la minestra.
PeixoPalo: Ben xafat!
142
Pere Pau: Pere Pau Pi i Pous us diu
que ell no parla
en balde
mai.
Batllori: I on hem de dormir?
Pere Pau: Això rai!
Berenarem a Sant Feliu
i anirem a dormir al Fai.
Batllori:
Aprobado
, Pere Pau!
PeixoPalo: I on fem ranxo?
Pere Pau: A tot arreu!
Ah! Ja ho veig: tu, Roc, si us plau,
descarrega el ruc al peu
d’aquells esbarzers… Au! Au!
aBanderat
: I jo?
Pere Pau: Tu? Vés-los darrere
i allí la bandera planta.
142 «Ben dit».
- 95 -
PeixoPalo: Que és talòs!
Batllori: Ell la bandera
sempre vol portar, i mai canta.
143
Pere Pau: No ha agafat mala fal·lera!
Qui em dóna un cigarro a puf?
PeixoPalo: Pere Pau, jo te’l regalo
si el dinar fas amb un buf.
144
Pere Pau: No t’espantis, Peixopalo,
que ara vaig per l’espetuf.
145
Amb l’ajuda del Batllori
mai la feina a mi m’espanta.
Batllori: Tinc al ventre un rebombori…
PeixoPalo: També sento un cori-mori
146
que deu ser de la carpanta.
147
Pere Pau: Doncs deixem-nos de raons:
tu, Pelat, busca herba seca
per fer foc; tu, Rodolons,
fes amb pedres dos fogons
per poder coure la teca.
Com està el barraló?
148
PeixoPalo: Buit.
Pere Pau: Doncs aneu-lo a omplir de nou.
L’arròs, amb un bull és cuit:
143 Referència als penells identificatius de les societats corals que aquestes exhibien durant
els seus concerts.
144 «En un tres i no res».
145 Menjar.
146 Debilitat produïda per la manca d’aliment.
147 Gran fam.
148 Bóta de vi petita.
- 96 -
ja cal que tresqueu.
149
PeixoPalo: Prou, prou!
150
Se’n va amb altres i al cap de poc creuen l’escena carregant un barraló.
Pere Pau: Ai, Batllori, quin descuit!
No he portat mistos de teia.
151
Batllori: No t’espantis per tan poc,
que ara he vist que en Trompa en treia
per fer foc.
Pere Pau: Ah, ja encén foc?
Vaja, doncs, a la taleia!
152
Se’n van.
ESCENA V
Don PaCo i giménez.
PaCo: Di, Giménez, ¿qué pretendes?
Giménez: Mi teniente, ¿
uste’
licencia
hoy me da de
pirela’
153
libre y de mi propia cuenta?
PaCo: Ve con Dios; libre te dejo
hasta tanto que anochezca,.
Giménez: Pues, señor, con su
premiso
yo me escurro por la feria
149 Afanyar-se.
150 «I tant!».
151 Tros de fusta resinosa usat per encendre foc.
152 «A la feina».
153 «Caminar», en caló.
- 97 -
a la husma de una
chava
154
que me convierte en jalea.
155
PaCo: Pero, mira, te prohíbo
empeñar aquí pendencias.
156
Giménez: No hay
cuidiao
, mi teniente,
que estoy yo
cortao
a prueba
de arrebatos de los machos
y palique de las
jembras
;
y en
dicando
a una
presona
de mi facha y de mi flema,
157
los
chavós
tocan
er
dengue
158
y las mozas se amartelan.
159
PaCo: ¡Vaya, abur! Prudencia he dicho.
Giménez: ¡Si me sobra a mí
pruencia
! (
Se separen
.
)
Pues,
seño’
, en
aqueste
sitio
citó el viejo a mi
chavea
;
yo me escondo en ese soto
pa’
dicarla
en cuanto venga,
y en viendo a los dos juntitos,
¡Dios
mos
la depare
güena
!
Se’n va.
PaCo: No descubro a mi primita,
y hace rato por la cuesta
154 Noia.
155 Enamorar molt.
156 Ficar-se en baralles.
157 Gran calma.
158 Anar-se’n.
159 Enamorar-se.
- 98 -
la vi subir con mi tía…
Se habrán entrado en la iglesia;
mas no es fácil que a estas horas
se detengan mucho en ella.
Yo entretanto iré a ponerme
en acecho, no suceda
que al venir Don Celedonio
conciba alguna sospecha,
o mi tía me descubra
y se enrede la madeja.
Se’n va.
ESCENA VI
Calauet i nan.
nan: Calauet, home, què em dius?
Calauet: Lo que sents: que la Tuietes
d’un quant temps a aquesta part
s’ha begut el seny de veres.
nan: I sospites que em traeix?
Calauet: El que et dic, que amb poca empenta
que li donin, l’has perduda.
nan: A fe, a fe, una bona bleda
t’hem plantat a n’el clatell!
160
Calauet: I ell ho pren molt a la fresca!
nan: Si tu beus sempre a galet!
160 Enganyar fàcilment per excés de credulitat.
- 99 -
Calauet: Tu beus a galet,
161
babieca!
162
Que la mossa te la trumfa
163
és més net que una patena.
nan: No et vull creure.
Calauet: Ai, cap de bròquil!
Qui mal no fa, mal no pensa;
doncs si et cases amb la Tuies,
ja que ets sastre, pren la pena
d’eixamplar-te un xic les gorres,
o sinó et vindran estretes.
nan: Vaja, vaja; no vull bromes.
Calauet: Mira, Nan, pren paciència.
Que no trigaré a provar-te
si són bromes o són veres.
nan: I com? Digues.
Calauet: Com? Amaga’t
darrere d’aquestes penyes
i abans de mig quart veuràs
com festeja a la Tuietes
un senyor més estantís
164
que el xanguet
165
que a plaça llencen.
nan: Solament per dar-te gust
faré lo que m’aconselles.
Calauet: Segons el que vegis, obra;
161 Enganyar-se amb facilitat.
162 Ximple.
163 Burlar-se d’algú.
164 Que no és fresc, que comença a corrompre’s.
165 Peix petit comestible però poc apreciat.
- 100 -
però amb tino.
166
nan: M’encarregues
una cosa ben difícil.
Calauet: Creu-me a mi: no moguis fressa
ni facis atzagaiades;
perquè, amb tot, a la Tuietes
per cap diner d’aquest món
la voldria comprometre.
Jo l’estimo; però, fill,
no he pogut veure a sangs fredes
que traís un company meu.
T’encarrego doncs prudència:
mires, calles, fas ton fet,
i la plantes en porreta.
167
nan: Voldria veure-t’hi a tu!
Calauet: Mai tindràs aquesta pena,
perquè jo, en tractar de dones,
la figa te fau, gardela!
168
Vaja, adéu!
nan: Doncs, que te’n vas?
Calauet: Vaig a fer una diligència.
nan: Tornaràs?
Calauet: D’aquí a mitja hora.
Vaja, adéu!
166 Amb compte.
167 Deixar en la misèria.
168 Reducció de l’expressió de rebuig «la figa te fau [et faig], Gardela, a tu i a la teva
parentel·la». Fer la figa és fer un gest groller tancant el puny amb el dit gros a dins, que
probablement s’usava en un origen per foragitar les bruixes.
- 101 -
Se’n va.
nan: Quina masega!
169
Fins a veure-ho, no creuré
que m’enganyi la Tuietes.
Se’n va.
ESCENA VII
Doña soCorro i Doña Paz.
soCorro: ¿Hacia dónde vamos, hija?
Paz: Hace rato me atormenta
el capricho de subir
a un otero que se eleva
a dos pasos de este sitio,
y sentadas en la hierba
espaciar nuestros espíritus
contemplando de la feria
la creciente animación.
soCorro: Pues, querida, si te empeñas…
Paz: Me darás en ello gusto.
No está lejos.
soCorro: Nada objeta
mi cariño a tu deseo.
Paz: ¿Vamos?
soCorro: Sí; que la jaqueca
me acarrearía en breve
169 Embolic.
- 102 -
el bullicio de la feria.
Paz: (¡Ah! Ya veo a mi Paquito
cruzar lento la vereda
de la fuente del Remedio.
Nos ha visto ya, y se acerca.
Dios querrá que en bien salgamos
de nuestra inocente empresa.)
Se’n van.
ESCENA VIII
Pere Pau, batllori i després PeixoPalo i Coristes que l’acompanyen.
Pere Pau: Que no vénen aquells bugres?
170
Batllori: Pere Pau, no els llambregueges?
Pere Pau: Ara els veig: en Bufalolla
porta el barraló a l’esquena.
Vaja, nois, que us esperem.
PeixoPalo: Ja venim. (
Dins
.
)
Pere Pau: És que es refreda
la vianda; i si l’arròs
cova massa, es fa pastetes.
Surten PeixoPalo i els altres.
Batllori: Què tal és el vi?
PeixoPalo: Tal qual.
Mig barraló, quatre peles.
Pere Pau: A ral? Pot ser un bon vinet.
170 Golafre.
- 103 -
Batllori: Dolç o eixut?
PeixoPalo: De tota mena;
l’hem fet barrejar, i així
tots amb gust el podrem beure.
Pere Pau: Ela! Tu, Bernat Pescaire!
Ja pots treure les baquetes,
i per cridar els companys
que pels encontorns fan gresca
toca
llamada
y
faquina
…
171
(
Toca el tambor
.
)
Vaja, nois, vaja: a la teca!
Se’n van.
ESCENA IX
senyor blai i Calauet.
Calauet: Senyor Blai, tal com li dic:
s’haurà de mudar
172
l’aixeta
del bany número dinou.
Blai: No em xeringuis
173
les orelles
amb l’aixeta; que la soldin.
Calauet: És que està tota malmesa.
Blai: Bah, d’això ja en parlarem.
Veges ara, amb què m’empeta
la basa
174
aquest borinot!
171 En castellà, la «fajina» és el toc de corneta per cridar les tropes a menjar. Vegeu la nota
33 per a la pronúncia.
172 Canviar.
173 Importunar.
174 Impedir de fer alguna cosa desitjada.
- 104 -
Però, quina tropa és aquella
que veig allí?
Calauet: Una catèrvola
de plagues
175
que van al Fai;
i ells tots sols es fan la xefla!
176
Blai: Porten música…
Calauet: I de brillo!
Blai: Si deuen cantar…!
Calauet: Bé em sembla
que cantaven tot pujant.
Blai: Doncs sentem-nos a la fresca
i potser ens alegraran
amb alguna cantadeta.
Calauet: Ben pensat: sota aquells oms
podem seure amb conveniència.
Blai: Tens raó.
Calauet: (Ja som al ball:
no es prepara mala gresca.)
Van a seure a la muntanya, a la vista de l’espectador.
ESCENA X
Don salDoni.
saldoni: Doncs senyor, són prop les tres;
no podrà dir la Tuietes
que l’hagi feta esperar.
175 Homes poc seriosos.
176 Menjar.
- 105 -
M’he assustat, a fe, de veres,
quan passant pel xaragall
177
per fugir de coneixences
he vist sobre un turonet
que deixem, que hi ve a l’esquerra
ma muller i sa fillastra
passejant i fent herbetes.
Si estaré aquí ben segur?
Oh, sens dubte, doncs em sembla
que al capdavall mare i filla
prenen
asiento
allí a terra.
Bona esposa és la Socorro!
De segur que poc es pensa
que li faci jo aquest tort…
Gairebé en tinc mitja pena!
Bah, bah; no sóc pas cap sant
ni he fet vots d’anacoreta!
Divertim’s mentre som joves!
Joves…? Sí! Com si m’ho deien;
que anc que sóc eixeridet,
porto un sac d’anys a l’esquena.
Sens cap dubte en faig seixanta
l’endemà de Santa Teresa,
i anc que em pinto tot sovint
els cabells, sempre em blanquegen.
Giménez creua pausadament l’escena, com si busqués algú.
Però calla; què dimontri
177 Caminet traçat per l’aigua.
- 106 -
deu buscar per aquestes terres
aquest tuno d’assistent
que a la mossa tant rodeja?
Veure aquí aquest homenot
no em fa gaire bona ametlla!
178
(
Se’n va Giménez
.
)
Però se’n va, sense adonar-se’n
que aquí puja la Tuietes.
Ai, Déu meu! I que bufona…
Que eixerida…! És una perla!
Mig vestida de senyora,
mig vestida de pagesa;
ai, que amb tot i els seixanta anys
vaig a perdre la xaveta!
ESCENA XI
salDoni, tuietes i Don salDoni.
tuietes: Vaja, Antònia, doncs quedem
que al mateix peu de l’altar
us vindré a trobar.
antònia: Sí, prou;
i si sap ton oncle Blai
que t’he deixat anar sola?
tuietes: Dona, no; no haig d’anar pas
gaire lluny; arribo sols
a la taula del Garbat
on he vist unes tumbagues
179
178 Fer mala impressió.
179 Anell llis, sense pedra.
- 107 -
a propòsit per firar
a la meva fioleta,
180
la petita de Cal Nan.
antònia: Ja saps, noia, que ton oncle
diu que, si amb el Nan te fas,
t’ha de doblegar l’esquena.
tuietes: Rebeca del botavant!
No veieu que som parents?
Jo no vull negar la sang.
antònia: Ah, cap verd…!
181
Trigaràs gaire?
tuietes: Sols el temps d’anar aquí a baix.
antònia: Mira que no em comprometis,
pues
ja saps que el senyor Blai
és fogós…
tuietes: Vinc tot seguit.
antònia: Doncs, vejam!
Se’n va.
tuietes: Adéu-siau!
ESCENA XII
tuietes i Don salDoni, i després nan i giménez, continuant Calauet i el senyor blai
asseguts a la muntanya com s’ha dit a l’escena IX.
saldoni: Déu et guard, estimada prenda meva.
tuietes: Aquí vinc a complir el meu compromís.
saldoni: De mi no et burles pas…?
180 Fillola.
181 Ximple.
- 108 -
tuietes: Això m’ho alleva…!
182
saldoni: En el món no hi ha un home més feliç!
Però digues-me…
tuietes: Què vol?
saldoni: Per què esverada
mires a tot arreu?
tuietes: Perquè tinc por
que no està gaire bé, a una noia honrada,
estar-se sola així amb un senyor.
saldoni: Fuig…!
tuietes: És que rato ha que estic veient
que la gent mira.
saldoni: I bé! Què se te’n dóna?
tuietes: Oh, molt i molt, que fàcilment la gent
llença a perdre el bon nom d’una minyona.
(Quina angúnia tinc jo fent tals papers!
No veig a Doña Paz ni a son cosí.)
nan treu el cap per la dreta cap al fons.
nan: És ella! Ja dubtar-ne és per demés!
183
Em portava enganyat com un pollí
i no tinc més remei que dar-la a dida.
184
tuietes: Tothom que passa es gira.
saldoni: Bé! Això rai,
anem avall…
tuietes: A bodes em convida…
182 Imputar falsament.
183 Inútil.
184 Rebutjar amb menyspreu.
- 109 -
I algú que vagi a dir-ho a l’oncle Blai…!
nan: Avui mateix precís serà plantar-la.
Blai: Escolta, Calauet, de dubtes treu-me:
no és ma neboda aquella que allí parla
amb un senyor?
Calauet: No ho crec.
Blai: És ella; creu-me.
Calauet: I és veritat…
Blai: Quin pit!
185
Nom de dimoni,
on anem a parar…! S’ha pres massa ales.
Sola amb un home aquí…
Calauet: Si és Don Saldoni!
Blai: Que sigui Don Saldoni o Don Timbales:
els homes, rics o pobres, són iguals.
Hi vaig, que veure això em fa agafar febre…
Calauet: Calmi’s, per Déu; si no, a so de tabals,
cregui’m a mi, no agafarà cap llebre.
186
Blai: Dimontri de vellots…
Calauet: Com tenen moma,
187
es creuen que en el món totes són unes…
Se’ls escolta una noia, així per broma,
i al cul del sac es troben les engrunes.
188
Observem què faran.
Obliga el Senyor Blai a seure.
tuietes: (Gràcies a Déu
185 Valor.
186 Frase feta per recomanar prudència i discreció a fi d’aconseguir un objectiu.
187 Diners.
188 Frase feta per indicar que a la fi dels plets es troben els resultats.
- 110 -
que veig els dos cosins.)
Giménez apareix per l’esquerra.
Giménez: ¡Hola! Aquí están.
Soniche
189
y ojo al Cristo.
190
tuietes: (A fe, em sap greu
d’haver-me compromès. Si em veia el Nan…!)
saldoni: Vine a ciutat, que aquí la vida cansa;
jo et faré anar amb manguito,
191
talma
192
i gorro…
tuietes: Escolti: i vostè viu amb la confiança
de que cap tort li fa Doña Socorro?
saldoni: I ara, a què ve pregunta tan estranya?
tuietes: La pregunta, a què ve…? Jo l’hi diré:
és que veig, si la vista no m’enganya,
que un militar abraça a sa muller.
saldoni: A la meva?
tuietes: Cabal.
193
saldoni: Per santa Elena!
tuietes: Catxassa,
194
Don Saldoni.
saldoni: Ai, quin panteix!
On són?
tuietes: Vingui’m aquí: giri’s d’esquena:
dret al nas…
saldoni: Allí dalt?
189 Silenci.
190 Alerta.
191 Cilindre de tela que usaven les dones per protegir-se les mans del fred.
192 Abric de cos en forma de capa curta que portaven les dones.
193 «Exacte».
194 Calma.
- 111 -
tuietes: Allí mateix.
saldoni: Verge santa del Carme! Sí que és ella!
Però qui deu ser aquell bugre condemnat
que me la roba així?
tuietes: I això que és vella!
Tot bon lladre té por de ser robat.
ESCENA XIII
Els mateixos i després Pere Pau, batllori, PeixoPalo i Coristes. (Aquesta escena
s’ha d’executar amb summa rapidesa.)
saldoni: (Socorro! Socorro!)
tuietes: Per Déu, vol callar?
Que em va a comprometre.
saldoni: No em rompis el cap.
nan: (Però ara què passa?)
Blai: Què hi ha?
Calauet: No ho sé pas.
saldoni: Socorro! Socorro!
Pere Pau: A l’arma, companys, (
Dins
.
)
que hi ha algun desori!
tuietes: Déu meu, quin esglai!
nan: (Recristo! Si surto,
hi haurà un daltabaix!)
Pere Pau surt amb els altres i detenen Don SalDoni, fent-lo retrocedir.
Pere Pau: Senyor de la Panxa,
deturi’s. On va?
Batllori: Què té? Què li pica?
- 112 -
Don SalDoni forceja per desagafar-se.
saldoni: Socorro! Pas! Pas!
PeixoPalo: Sossegui’s…
Batllori: No porta
pas mistos de flam?
195
PeixoPalo: Sí, sí; deu cremar-se.
saldoni: Socorro! Pas! Pas!
Pere Pau: Pas, diu? Doncs deixem-lo
ben lliure passar. (
Deixen anar Don SAlDoni, que
s’escapa cridant
.
)
Si es crema, que es cremi!
PeixoPalo: Potser s’ha locat!
196
Batllori: Correm, que no es tiri
de cap al barranc!
Se’n va amb Batllori i CoriSteS.
ESCENA XIV
tuietes, Pere Pau, nan, senyor blai, Calauet i giménez.
nan: (Les dents em cruixegen!)
Giménez: (Me ha visto quizás
y a escape se
naja
.)
197
tuietes: No puc donar un pas.
Blai: Vegeu quin escàndol
n’ha armat aquell fals!
Si baixo…
195 Flama.
196 Embogir.
197 «Marxar», en caló.
- 113 -
Calauet: Moderi’s,
per Déu, senyor Blai;
no armem més trifulca,
que aquí prou n’hi ha.
nan: (La vil trapassera!
198
Pot fer escarafalls
de que certes mosses
no es portin com cal!
Me’n vaig a topar-la…)
199
Va per sortir i quan observa que Pere Pau segueix tuieteS, s’atura.
tuietes: No sé lo que em faig!
Oh! I deu esperar-me
l’Antònia…
Pere Pau:
Sala’
!
Quin fil de ca l’ample!
200
nan: (Què fa, aquest? Vejam!)
Giménez: (¡Valiente, al
asarto
…! (
Va per sortir i s’atura
.)
Mas, ¡
tate
! Un chaval
de los de la blusa
le quiere
jablar
.
¡
Soniche
, Giménez…
y aguanta
argo
más!)
Blai: Un altre en campanya?
Vejam què serà.
tuietes: Ai, Déu meu, quina vergonya!
198 Enganyadora.
199 Pegar a cops.
200 Quin embolic.
- 114 -
M’he ficat al mig d’un fang…
201
nan: (Sento el cor ple de ponsonya,
202
i hi faltava ara aquest tronya
203
per fregir-me més la sang!)
Pere Pau: Com s’esquiva…!
204
I no repara
que ha caigut ja en el parany.
Jui,
205
pitera! (
Sortint a trobar tuieteS
.
)
tuietes: Vaja! I ara?
Pere Pau: Jo conec aquesta cara!
tuietes: Vagi en nom de Déu, company.
Pere Pau: No crec pas haver-la ofesa.
tuietes: No el conec ni sé qui és.
Pere Pau: Ei…! No fem la desentesa,
que amb mi vostè ha estat promesa.
tuietes: Són mullats els seus papers!
206
Pere Pau: A fe, no em coneix?
tuietes: Jo? No.
Pere Pau: No es vostè de Cal Castanys?
tuietes: Sí, senyor.
Pere Pau: Doncs jo amb els banys
vaig curar-me allí un dolor!
tuietes: Deu parlar d’un grapat d’anys.
Pere Pau: Pere Pau Pi i Pous em dic.
tuietes: Ah! Pel nom sí que el conec.
201 Situació difícil o perillosa.
202 Verí.
203 Brètol.
204 Fer crits de protesta.
205 Seny.
206 No saber el que es diu.
- 115 -
Pere Pau: I havent-li estat tan amic,
no em coneixia…? Jo et flic…!
207
tuietes: És que estava molt més sec.
208
Pere Pau: Vaja, vaja! Doncs vostè
n’ha agafat un xic, d’orgull!
tuietes: Ai, no, no! Digui, i per què?
Pere Pau: Perquè un temps em va voler,
i ara em troba el darrer full.
tuietes: Vostè viu equivocat:
ja li he dit, sense fer embuts
que els papers se li han mullat;
si hem fet broma, no ha passat
de broma de coneguts.
Pere Pau: Valga’m Déu, i quina carga!
tuietes: No parlés sens to ni so.
Giménez: (Cuánta taba,
209
Dios me
varga
!
Pues que va la cosa larga…
Bajaré a cortarla yo.)
Eh,
compare
, una palabra. (
A Pere PAu
.
)
Pere Pau: I ara aquest d’on porra surt?
tuietes: Ai! Me’n vaig…
Pere Pau: No; seré curt. (
Deturant-la
.
)
Giménez: ¿No me atiende?
Pere Pau: Ni un senabre.
210
Vaig per feina, vaja,
agur
!
207 Expressió per mostrar incredulitat.
208 Prim
209 Rebombori.
210 Gens ni mica.
- 116 -
(Aquest sorge
211
vol
carana
.)
212
Giménez:
Compairito
, ¡
jea
,
213
a un
lao
!
Pere Pau: Doncs a mi no em da la gana;
i
si usted viene por lana
,
va a entornar-se’n
trasquilao
.
214
Giménez: ¡Voto va!
Pere Pau: I no gastis fums,
que et perillen les costelles!
Si de mi et penses fer estelles,
prou te guiso amb escaldums
o et rosteixo a les graelles.
Giménez: Si le endiño una
moja’
…
215
Pere Pau: Si li clavo una boleia,
216
de set anys no menja pa.
Giménez: ¡So
chorré
! ¡
Jea
…! ¡Allá va! (
Treu la navalla
.
)
Pere Pau: Fuig d’aquí… Llença la teia!
217
L’envesteix enarborant el cullerot i se’n van tots dos, Giménez fugint i Pere Pau
perseguint-lo.
tuietes: Ai, què fan? Jesús, Déu meu…!
Assistència! On m’he ficat?
Se’n va espaordida.
Blai: Veure això em té trastocat!
211 Manera despectiva de dir «soldat».
212 Per «
jarana
», buscar brega.
213 Per «
ea
», interjecció per estimular algú.
214 Frase feta per al·ludir algú que vol ofendre i en canvi acaba sent ofès.
215 Punyalada.
216 Cop violent donat amb la mà.
217 «Ganivet», en argot.
- 117 -
Calauet: Senyor Blai, correm, per Déu,
que no faci un disbarat.
Se’n van seguint tuieteS.
ESCENA XV
nan.
nan: Ara sí que ja he vist prou;
i no em falta cap més prova!
M’aixafava ben bé l’ou!
218
Són almenos vuit o nou
que li busquen ronya al cove!
219
M’han pres tots per un babau…
i em revenjaré a tot preu.
Ai, del que a les mans em cau!
Que la vida m’és un clau
220
i la jugo a cap o creu!
Se’n va.
ESCENA XVI
maDrona, amb un nen de tres o quatre anys en braços i una nena de vuit a
deu, que duu un ciri de llargues dimensions lligat a una canya perquè no es
trenqui, i de l’extrem del qual penja un tribut de cera dels que s’acostumen a
oferir a la verge als exvots o prometences; després Pere Pau, giménez, batllori,
PeixoPalo i Cors.
madrona: Una jove va corrent…
218 Posar en mala situació.
219 Buscar motius per barallar-se.
220 Moneda de la mínima quantitat.
- 118 -
Què deu ésser aquest desori?
Són raons…?
221
Fills meus, bon vent.
En puestos de molta gent
sempre hi ha algun rebombori. (
Soroll a dins
.
)
Verge santa del Remei!
Que es maten!
Giménez surt perseguit per Pere Pau.
Giménez: ¿
Quie’ uste’
aburrirme?
En
er
servicio del rey
me enseñaron a batirme
con armas de buena ley.
Pere Pau:
Toma
aquest bolet, si us plau.
Li fa saltar la navalla amb el cullerot.
Giménez: ¡Vive Dios!
madrona: Ei, tu, Rosons!
No és ton pare? Ei, Pere Pau!
Assistència…! Aquí, minyons!
Pere Pau: Sembla que t’he deixat blau!
222
(
A Giménez
.
)
Surten Batllori, PeixoPalo i el Cor, i deturen Pere Pau.
Batllori: Pere Pau, què tens?
Pere Pau: Que truco
223
a n’aquest nassos de trona;
m’ha robat una hora bona
221 Disputes.
222 Deixar parat d’admiració.
223 Donar cops.
- 119 -
amb un filet…!
224
Fuig, que el suco!
225
Qui em deté?
madrona: La teva dona.
Pausa.
Giménez, en veure els altres distrets, s’escapa. Batllori, PeixoPalo i CorS es dis-
persen per la fira.
ESCENA XVII
Pere Pau, maDrona i els seus fills, i després nan.
Pere Pau: I ara, vaja, i tu, d’on surts?
madrona: Que no ho veus? Del teu darrere.
Pere Pau: I ens has vist?
madrona: Espera, espera…
No és tan curta de discurs
la Madrona marmanyera.
226
Pere Pau: Jo m’estava quiet aquí
i aquell sorge de cavall
s’ha volgut burlar de mi.
madrona: I el filet?
Pere Pau: Eh? Qui vols dir?
madrona: La que corre costa avall.
Pere Pau: No t’entenc.
madrona: Espera un poc:
que et creus que bec a galet?
224 A banda dels jocs de paraules gastronòmics, la paraula també servia per designar una
noia verge.
225 Ferir a punyalades.
226 Que ven a la menuda, revenedora.
- 120 -
Pere Pau: Si jo et juro que…
madrona: Ximplet!
Per fondo que es faci el foc,
sempre respira,
227
Peret.
Pere Pau: (Aquests surten entre peus
quan un home menys s’ho pensa.)
Però tu i els galifardeus,
què veniu a fer?
madrona: No ho veus?
A complir una prometença.
No recordes quan el Tit
em va fer aquell flac servei
de clavar-me un tanto
228
al pit?
No implorava dia i nit
jo a la Verge del Remei?
I calmat aquell rossec,
aquell mal, aquell martiri,
no et vaig dir, Senyor Enfarfec,
que a la verge, per l’Aplec,
pujaria a portar un ciri?
No amagant-me, com alguns,
he pujat dejorn a posta
per trobar-te… i tots som uns!
229
Pere Pau: Vaja, nena, fora punts.
230
madrona: Ara baixen de la costa!
227 Frase feta per dir que els secrets humans, per ocults que estiguin, sempre s’acaben co-
neixent.
228 Cop fort.
229 «Tots els homes són iguals».
230 «No t’ofenguis».
- 121 -
Pere Pau: Vaja, calma’t, mon amor.
madrona: Ja conec els gatamaules.
Pere Pau: Què vols dir?
madrona: Com tens valor?
nan,
sortint
: Ei, minyó; feu-me el favor
d’escoltar quatre paraules.
Pere Pau: Què vol ara aquest ximplet?
Té el Tit. (
Dóna el nen a mADronA
.
)
madrona: I ara, on te’n vas?
Vaja, adéu!
Pere Pau: No me’n vaig pas.
Què voleu?
nan: Què vull? Clar i net:
que em digueu, per Barrabàs,
què heu garlat estant a soles
aquí amb aquella minyona.
Pere Pau: Ei! I a vós, què se us en dóna?
nan: Molt, Senyor Escuracassoles.
madrona: Ai, l’escarransit!
Pere Pau: Madrona…!!
No sé quin sant em detura…
Veig que el cap li fa tentines
i l’hi rompo si m’apura!
Ventura de la ventura,
que, si no, el feia xixines.
231
nan: Veniu, mestre, més avall,
i veurem qui es menja l’os.
231 Carn picada.
- 122 -
Pere Pau: Si aixequeu gens més el gall,
us agafo així pel cos
i aneu baix del xaragall.
nan: A mi? Ca…!
madrona: Minyons, veniu!
Cada pas, un nou trastorn.
Pere Pau: Fuig d’aquí…
Surten els CoriSteS i Calauet; aquest detura nan i aquells Pere Pau.
madrona: Té el geni viu…
Que bé diu l’avi, quan diu
«roda el món i torna al Born!»
ESCENA XVIII
nan i Calauet. Pere Pau i maDrona es passegen per la fira.
Calauet: Vaja, Nan, què t’ha passat?
Tens un geni del dimoni!
Com estàs tan esverat?
nan: Amb aquest i amb Don Saldoni
haig de fer una atrocitat.
Calauet: Ximple! De la teva pell
es farien les tiretes.
232
Deixa anar el jove i el vell
i procura, poc cervell,
fer les paus amb la Tuietes.
nan: No m’has dit no fa mitja hora
232 Pagar-ne les conseqüències.
- 123 -
que jo feia un paper trist
estimant-la?
Calauet: Això està fora.
nan: No l’he vista aquí a la vora…?
Calauet: Lo que has vist, que ho hagis vist!
Quant la Tuies aquí ha fet,
tot ha estat per pantomima;
dos ocells ha mort d’un tret
i ara estic cert que t’estima.
nan: Doncs a mi, no em cap al ret.
Calauet: Vine aquí, trossot de Toni,
233
i potser et convenceràs.
Avinguda amb Doña
Pas
,
la Tuies a Don Saldoni
ha fet caure en un bon llaç.
234
Fent com que el corresponia,
mentre al Met
235
queia la bava,
li ha fet veure amb simetria
com sa esposa s’abraçava
amb un jove de qui és tia.
No coneixent el nebot,
Don Saldoni exasperat
ha saltat allí d’un bot
i enterat de la veritat
ha promès ser home del tot.
nan: No devia fer això mai
233 Reducció d’«Antoni», en el sentit de «beneit».
234 Parany.
235 Reducció de «Jaumet», en el sentit de «ximple».
- 124 -
la Tuietes.
Calauet: Tens raó;
però van prendre ells la missió
de parlar amb el senyor Blai
d’aquest pobre caparró.
nan: I vols dir que alcançaran
res de bo?
Calauet: Bé em sembla a mi
que aviat es casaran
Doña
Pas
amb son cosí,
i la Tuies… amb el Nan.
Nan: Ai, Calau! Ja he lograt tota
quanta ditxa es pot lograr;
però si acàs son oncle bota
236
i ens engega a passejar…?
Calauet: Si el cel cau, quedarem sota.
madrona: Hola, hola! Ara aquí ve
la mossota que jo espero;
ja veureu amb quin salero
davant de tots li diré
las
verdades del barquero
!
236 Irritar-se de sobte.
- 125 -
ESCENA XIX
Els mateixos, tuietes i senyor blai.
batllori, PeixoPalo i Coristes passegen per la fira, apropant-se al grup principal
d’actors, a mesura que els versos ho indiquen.
tuietes: Jo vinc tota sufocada…!
Ai! En Nan també és aquí.
madrona: Ei, tu, mossa…! Malcarada!
Amb tu parlo, amb tu, bufada…
T’has de recordar de mi.
Blai: Què és això? Que s’ha locat?
tuietes: Ai, on va aquesta donota?
madrona: Ela,
237
tu, nas de tarota!
238
Qui t’ha dat
daficultat
de motejar-me, marmota?
Pere Pau: Tu, Madrona!, vols callar?
Calauet: Ves quins fueros…
239
Ai, jo et toc!
No hi ha batlle en aquest lloc?
tuietes: Oncle, anem; deixem-la estar.
madrona: Mira que si agafo un roc…
Calauet: Aquí s’arma un altre plet.
Que callem; si no, aneu presa!
madrona: Presa, jo…? Presa? Ai, bon ret…!
Blai: Ja ho veus, noia, què n’has tret
de la teva lleugeresa!
madrona: Presa, jo? Fill d’un xueta!
Vine, vine, agafa’m tu…
237 «Hola».
238 Nas gros.
239 Pretensions.
- 126 -
Pere Pau: Ja hi tornem…? Ei, Madroneta…!
Calauet: Amb les dones, de segur,
mai farem bugada neta.
Pere Pau: Eh! Moixoni!
240
Tu, Rosons,
porta el ciri: hala, aviat!
Batllori: Sempre vénen les raons
per les dones.
Calauet: Ai, minyons!
Si són l’esca del pecat!
Fem les paus?
tots: Sí!
Pere Pau: Parleu bé!
Calauet: Aquí queda oblidat tot.
Pere Pau: Tu, Madrona, què hem de fer?
On vas a dormir?
madrona: No ho sé.
Pere Pau: Vaja, anem; no fem el bot!
241
madrona: Bé, què vols?
Pere Pau: Res!
madrona: Ah, traïdor!
Ja ho veuràs en ser a casa…
Pere Pau: Bé, on te’n vas?
madrona: A Cal Faló,
el cunyat de la Tomassa,
que està allí prop del Lleó.
Pere Pau: Doncs demà en baixar del Fai,
passaré a buscar-te; sents?
240 Expressió per demanar silenci.
241 Enrabiar-se.
- 127 -
madrona: Ja veuràs, si acàs no véns!
Se’n va amb els seus fills al santuari; Pere Pau l’acompanya fins a la porta.
ESCENA XX
Dits, menys maDrona i els seus fills.
(Durant la conversa de Pere Pau i maDrona, hauran anat apareixent Don salDoni,
Doña soCorro, Doña Paz i Don PaCo, de manera que quan aquests es retirin
del prosceni es trobin allà, sense interrompre els versos. Poc després surt
giménez, capcot.)
Calauet: Vamos, vamos, senyor Blai:
faci avui a tots contents.
nan: Doncs vostè diu que consent…
El Senyor Blai enllaça les mans de tuieteS i nan.
Blai: Que t’hi casis, pobre Nan.
PaCo: ¿Y usted, tío?
saldoni: Jo vaig fent
el que veig que els altres fan.
Encaixeu… i enteniment!
Enllaça les mans de Doña Paz i PaCo.
soCorro: ¡Ay, esposo!
saldoni: Ja conec
que la meva també en vol.
Completar el quadre jo dec.
Don SalDoni abraça la seva esposa.
Paz: ¡Feliz soy!
- 128 -
tuietes: Ditxós Aplec!
Blai: I en Calau?
Calauet: Jo? Vaig tot sol!
Amb els embolics d’avui,
m’he lluït, com hi ha neu!
242
Però, certa; no em sap greu
i, en prova, a tots dir-los vull:
per molts anys! I en paus amb Déu!
I en
Quimenes
?
Giménez: ¡Bah! ¡Paciencia!
Calauet: Ja
lo ves
: tot s’ha
arreglado
!
Giménez: Por no armar otra pendencia….
Calauet: Què hi
faremos
! T’has
quedado
a la lluna de València!
tuietes: Feliçment acaba el dia;
reina en tots un goig complert.
Beneïda la diada
de la verge del Remei!
Si a Déu plau, amb alegria
per molts anys conservarem
l’harmonia entre nosaltres
i un record d’aquest Aplec.
nan, Calauet,
Blai i Cor: Per molts anys, tots nosaltres
conservarem
un record agradable
d’aquest Aplec.
Paz: Para siempre en el alma
conservaré
242 Eufemisme per «com hi ha Déu».
- 129 -
un recuerdo agradable
del bello
Aplec
.
Giménez: Para siempre en mi pecho
conservaré
un recuerdo
’esastroso
del tal
Aplé
.
Pere Pau: Vaja, nois!
Arriba
!
Arriba
!
Garrafó, pren la bandera,
i a formar la comitiva.
Quin tiberi que ens espera!
Viva la gatzara!
tots: Viva!
Calauet: Eh, minyons, passar-ho bé!
Pere Pau: Que no véns?
Calauet: Jo? Me’ls espinyo!
Tinc a Caldes molt que fer.
Pere Pau: Beu almenos un traguinyo.
Calauet: Ai, fill meu, sóc aiguader…!
Pere Pau: El vi fa docte.
Calauet: Trambana!
243
Pere Pau: I em diries…?
Calauet: Què? Vejam.
Pere Pau: Si aniran molts fils de flam
244
demà al Fai.
Calauet: En caravana
sols d’aquí en surt un eixam.
Pere Pau: Ah, salero, quina sort!
243 «Tarambana».
244 Noies atractives.
- 130 -
Calauet: I la dona?
Pere Pau: No et capfiquis,
no vull fer-li pas cap tort.
Calauet: Creu-me a mi, no t’emboliquis…
Mira que és del morro fort!
Pere Pau: Sembla, noi, que la coneixes!
Calauet: Com ha armat aquell gaspatxo
no fa molt…
Pere Pau: De res m’empatxo.
Calauet: Si heu esment
245
que l’hi fregeixes,
estic cert que et fa un fill matxo.
246
Pere Pau: Fuig! No em siguis testarut;
sols m’encego amb les femelles
per ballar i jugar a puput.
247
Calauet: Jo aniria doncs, per elles,
aigua a coll i peu eixut.
Pere Pau: Vols dir, que si s’oferia
fer l’amor…
Calauet: L’amor, jo?… mai!
Pere Pau: Ja hi cauràs de pla
248
algun dia.
Calauet: Vaja, gent, amb alegria!
Pere Pau: Amb salut…! Al Fai!
Cor: Al Fai!
Es repeteix el cor.
245 Adonar-se.
246 Perjudicar.
247 Joc infantil en què un dels jugadors té els ulls tapats i els altres l’envolten.
248 Del tot, sense restricció.
- 131 -
Cor: Salut i ventura
ninetes salades
que amb dolces mirades
el cor deixeu pres!
Un just homenatge
rebeu falagueres,
oh, nines piteres,
deïtats del Vallès!
La comitiva de romeus fa la volta per l’escenari i, mentre desapareix per la
muntanya, cau el teló.
Fi.
.
.
- 133 -
Criteris editorials:
İ Aquesta edició de L’Aplec del Remei de Josep Anselm Clavé ha seguit el text
de la primera edició de l’any 1864.
İ La convivència de català i de castellà s’ha mantingut sense diferenciar
ambdues llengües per mitjà de la cursiva, sempre que no coincidien en una
mateixa oració.
İ S’ha aplicat l’ortografia segons la normativa actual catalana i castellana,
d’acord amb la llengua en què estava escrita cada part del text.
İ En el cas de personatges catalanoparlants que usen el castellà en alguns par-
laments, s’ha mantingut l’ortografia castellana actual, sense marcar les alte-
racions fonètiques que afecten la seva pronúncia (de les quals cal destacar
especialment la pronúncia de les «o» àtones amb el so «u»).
İ Per norma general, els castellanismes no s’han marcat en cursiva i s’hi ha
tendit a aplicar-hi la normativa ortogràfica catalana sempre que la paraula
resultava fàcilment identificable.
İ En el cas de la partícula de tractament «Don», se l’ha considerat un castella-
nisme i per tant s’ha tendit a escriure’l en minúscula inicial.
İ S’ha tendit a distingir amb la cursiva els castellanismes escrits d’acord amb
una ortografia castellana que era incompatible amb la catalana, així com
aquells que eren susceptibles de generar dificultats de comprensió si no es
diferenciaven del text en català.
İ Pel que fa a la llengua, s’ha respectat sempre la mètrica i la rima i s’ha puntuat
amb criteris moderns.
İ Les expressions en un llenguatge volgudament dialectal s’han marcat amb
l’ús de la cursiva.
İ Les expressions en altres llengües que no fossin ni el català ni el castellà, s’han
marcat amb cursiva.
- 134 -
İ S’ha tendit a catalanitzar i a modernitzar l’ús de la llengua d’acord amb la
normativa actual, sempre que ha estat possible mètricament i això no ha alte-
rat significativament el contingut semàntic o l’expressivitat del text.
İ En alguns casos, s’han aplicat petits canvis morfosintàctics poc significatius en
el vers amb la finalitat de mantenir-ne la mètrica.
İ Per norma general, s’han eliminat les marques dels sons epentètics i para-
gògics, llevat d’aquells pocs casos en què això ha resultat impossible sense
afectar-ne la mètrica.
İ En aquells casos en què la mètrica pot proporcionar la informació fonètica ne-
cessària per mantenir la regularitat en el nombre de síl·labes o en la rima, s’ha
tendit a prioritzar l’ortografia o la morfosintaxi modernitzada. Això hauria de
facilitar la lectura del text, i alhora no hauria d’alterar la rima ni la mètrica, ja
que les lleis mètriques indiquen indirectament com caldrà pronunciar el text
en veu alta.
İ En aquest sentit:
İ No s’ha marcat ortogràficament la supressió d’alguns sons (com ara
a «però» quan calia que tingués una síl·laba; o a «per anar» quan ha
calgut que l’expressió tingués dues síl·labes i, per tant, es pronunciés
[per ’nar]).
İ No s’ha marcat l’alteració de sons (com ara a la rima entre el
castellanisme «bitxo» i l’expressió castellana «dicho», en què la
segona forma ha de ser pronunciada [ditxu]).
İ A les peces musicals, les cançons s’han marcat en tipografia diferenciada,
i s’ha tendit a eliminar les indicacions que assenyalaven que es tractava de
text cantat.
İ S’han traduït al català totes aquelles parts del text no destinades a ser pro-
nunciades en veu alta, incloses les acotacions, que estaven escrites original-
ment en castellà.
İ Les acotacions que no estaven intercalades entre rèpliques s’han posat a la
dreta com una columna independent, per tal de facilitar la lectura del text. En
algun cas, això ha implicat petites modificacions en el redactat de l’acotació
per tal de mantenir-ne el sentit.
İ S’han corregit les numeracions errònies de les escenes.
- 135 -
Bibliografia
AA.VV. Almanaque democrático para el año (bisiesto) de 1864, por va-
rios socios del Ateneo Catalán. Barcelona: I. López Editor – Li-
brería Española, 1864.
—— Almanaque Democrático para 1865 por varios socios del Ateneo
Catalán. Barcelona: Librería Española de I. López, [1865].
—— El Cohete. Periódico revolucionario. Barcelona: I. López Editor,
1868.
—— El libro del obrero. Escrito espresamente para los individuos de las
sociedades corales de Euterpe en la gran festival de 1862. Bar-
celona, Establ. Tip. de Narciso Ramirez, 1862.
alCover, Antoni M. Diccionari català
-
valencià
-
balear. Inventari lexicogràfic
i etimològic de la llengua catalana en totes les seves formes
literàries i dialectals, recollides dels documents i textos an-
tics i moderns, i del parlar vivent al Principat de Catalunya, al
Regne de València, a les Illes Balears, al departament francès
dels Pirineus Orientals, a les Valls d’Andorra, al marge oriental
d’Aragó i a la ciutat d’Alguer de Sardenya. Palma: Moll, 1964
-
1968. <dcvb.iecat.net>.
CanaDell, Roger. Josep Anselm Clavé i l’escriptura: obra poètica i perio-
disme cultural [tesi doctoral]. Barcelona: Universitat de Barce-
lona, 2012.
Carmona, Àngel. Cataluña. Mito y realidad. Barcelona: Ediciones Nauta,
1975.
—— Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons. Barcelona: Edicions Ariel,
1967.
- 136 -
Clavé, Josep Anselm. El Metrónomo. Semanario musical y literario, con-
sagrado especialmente al fomento de las sociedades corales
por el fundador de las mismas en España, J. A. Clavé. Barce-
lona, 1863.
—— L’Aplech del Remey. Zarzuela bilingüe de costumbres catalanas, en
dos actos y en verso. Barcelona: Impr. de la Viuda e Hijos de
Gaspar, 1864.
—— La Vanguardia. Periódico republicano federalista. Único redactor, J.
A. Clavé. Barcelona, 1868-1869.
Fontana, Josep. La fi de l’Antic Règim i la industrialització (1787-1868).
Barcelona: Edicions 62, 1988. Història de Catalunya, dirigida
per Pierre Vilar, vol. 5.
Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1969
-
2014. <www.enciclopedia.cat>.
iglésias, Ignasi. «L’obra artística i social d’En Clavé», a Treballs en prosa.
Barcelona: Mentora, 1931. Obres completes d’Ignasi Iglésias,
vol. 7, pàg. 248-255.
marFany, Joan-Lluís. Nacionalisme espanyol i catalanitat: Cap a una re-
visió de la Renaixença. Barcelona: Edicions 62, en premsa.
monturiol, Narcís (dir.). La Fraternidad. Periódico de reorganización social
dirigido, bajo los auspicios de M. Cabet, por Monturiol. Barce-
lona: Imprenta y Libreria Oriental de Martin Carlé, 1847-1848.
Pitarra, Serafí. Singlots poètics. Edició a cura d’Albert Arribas. Tarragona:
Arola Editors, 2013.
Poblet, Josep M. Josep Anselm Clavé i la seva època (1824-1874). Barce-
lona: DOPESA, 1973.
roure, Conrad. Recuerdos de mi larga vida, vol. 1. Barcelona: Imp. de
Domingo Garrofé, 1925.
termes, Josep. De la Revolució de Setembre a la fi de la Guerra Civil
(1868- 1939). Barcelona: Edicions 62, 1987. Història de Catalu-
nya, dirigida per Pierre Vilar, vol. 6.
vinyes, Ricard. La presència ignorada. La cultura comunista a Catalunya
(1840-1931). Barcelona: Edicions 62, 1989.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia 20 de setambre del 2016
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi
Serra d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.
Premi Serra d’Or 1999 (al millor text
espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.
Premi Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,
2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia
m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no
creixen, 2002. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra,
2002. Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que
esteu en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort
Manolete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-
tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és
un armari, 2004. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-
quim M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix
/ Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,
2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-
rança. Una Petita dansa de mort en
cinc quadres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III
Premi Fundació Romea de Textos
Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
.
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova
York, 2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en
Klein, 2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la
llegenda catalana, 2008 (Inclou un
CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de
Leningrad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan
encara no sabíem res, 2008. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,
2008. IV Premi Fundació Romea de
Textos Teatrals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa
/ La finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa,
2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota
la lluna d’agost, 2009. I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades
la pau, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El
cobert, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens
de palla, dies de vent (Una reflexió
sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,
2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,
2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II
Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010.
Premi Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis
amor, 2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,
2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,
2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir
Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues
dones que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors, 2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
Romeu, Preguntes i respostes sobre
la vida i la mort de Francesc Layret,
advocat dels obrers de Catalunya,
2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.
Praga, 2011
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Ànge-
lus), 2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-
sos de Shakespeare), 2011
.
.
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de
rentat), 2011
92. Sergi Pompermayer, Top model,
2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,
2011
94. Jordi Casanovas, Una història cata-
lana, 2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El
principi d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
99. Marilia Samper, L’ombra al meu
costat, 2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica II:
Strip-tease i teatre irregular (1966-
1967), 2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III:
Mirades sobre l’amor i la vida
(1956-1962), 2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,
2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,
2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-
ho?, 2013
107. Helena Tornero, No parlis amb
estranys, 2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee W illiams, La rosa tatua-
da, 2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,
2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El
cantador, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de
l’atzar, 2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els
déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V:
Estar al món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:
Circ, màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze, volum 1,
2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep
Pere Peyró, Gemma Rodríguez,
Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-
resa Vilardell, Espriu x dotze, volum
2, 2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de
les Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a
país, 2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,
2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,
2014
128. Thomas Ber nhard, El President,
2014
129. W illiam Shakespeare, El somni
d’una nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i
Núria Milà, Lampedusa Beach
, 2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del
Billar
, 2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.
Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2013
133. Damià Barbany, Kabaret amb K,
2014
134. Eduardo De Filippo, L’art de la
comèdia, 2014
.
135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual
per a Electra, 2014
136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La
societat i el camí personal, 2014
137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:
Postteatre i Teatre de carrer, 2014
138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:
L’ofici de viure, 2014
139. Narcís Comadira, L’hort de les
oliveres, 2015
140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,
2015
141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,
2015
142. Albert Arribas, Selecció, 2015
143. Xavi Morató, Un peu gegant els
aixafa a tots, 2015
144. Federico García Lorca, El público,
2015
145. Arthur Schnitzler, El professor
Bernhardi, 2015
146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,
Marián de la Chica, María José Lizar-
te, Simfonia de silencis, 2015
147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la
caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015
148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,
2015
149. Molière, Dom Juan o el festí de
pedra, 2015
150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre
de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,
2015
151. Manuel Molins, Bagdad, dones al
jardí, 2015
152. Molière, Don Joan, o el festí de
pedra, 2015
153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,
Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-
tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc
Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,
2015
154. Pau Miró, Victòria, 2016
155. Lars Norén, El coratge de matar,
2016
156. Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat,
2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel,
2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
Textos a part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
2. Lluís Capdevila, La festa major de
Gràcia / Tierra sin primavera. Dues
obres del teatre de l’exili republicà,
2015
3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016
Textos a part Teatre per a joves
1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3. Helena Tornero Brugués, Submer-
gir-se en l’aigua, 2016
4. Cristina Clemente, Consell familiar,
2016
5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016
.
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.
Premi Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a
California, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia,
2005. Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios,
2005. Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la crea-
ción, 2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita
Rondó, 2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-
nos un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El
tango del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas
noticias de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El
retratista, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simone /
Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
.
.
.
.
Josep Anselm Clavé
Edició i pròleg a cura d’Albert Arribas
4
L’APLEC DEL REMEI
Josep Anselm Clavé
L’APLEC DEL REMEI
L’Aplec del Remei. Situada a Caldes de Montbui, les peripècies
amoroses d’uns banyistes de classe benestant acabaran implicant
diversos personatges de menor condició social en un enrevessat
embolic teatral que tindrà com a teló de fons el bullici de l’aplec
del Remei que se celebra anualment a la localitat, i que comptarà
també amb la presència d’una comitiva d’obrers cantaires.
Es tracta de la primera sarsuela catalana conservada, una important
precursora de les comèdies —sovint musicals— escrites en «català
que ara es parla». A partir de 1864, aquestes obres xarones, entre
les quals destaquen les obres de Pitarra, van contribuir decisiva-
ment a fer que la vida pública de la moderna societat catalana de
masses es desenvolupés en català, frenant el procés de diglòssia
que s’estava produint des de feia dècades.
Josep Anselm Clavé. Activista cultural i agitador polític des
de molt tendra edat, el seu llegat artístic conservat consta de
nombroses peces poètiques i musicals en català i castellà, que va
compondre per a les nombroses societats corals que ell mateix va
anar creant per oferir als obrers la possibilitat d’associar-se entorn
d’una activitat musical que servia també per sufragar una caixa
de socors mutu, en un context polític en què l’associacionisme
proletari era durament perseguit.
A tot el projecte cultural claverià hi ha molt marcada l’empremta
dels cercles comunistes utòpics que Clavé va freqüentar des dels
anys quaranta, encara que als seus textos literaris sovint usi una
retòrica aparentment allunyada del discurs polític, que contrasta en
canvi amb l’abrandament revolucionari dels seus escrits periodístics.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-946040-0-3
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
