.
Eduardo De Filippo
xxx
L’ART DE LA COMÈDIA
Eduardo De Filippo
L’ART DE LA COMÈDIA
Eduardo De Filippo. Al llarg de la seva vida va treballar com a actor,
primer en la companyia familiar i posteriorment en companyies pròpies
que van tenir gran èxit de públic a Itàlia.
Entre la seva extensa producció dramàtica destaquen les obres Natale in
Casa Cupiello (1931), Questi fantasmi (1946), La grande magia (1948), La
paura numero uno (1951), Mia famiglia (1953), Bene mio, core mio (1956),
Sabato, domenica e lunedì (1959), L’arte della commedia (1964), Il con-
tratto (1967), Il monumento (1970) o Gli esami non finiscono mai (1973).
En l’àmbit del cinema va ser actor, director, productor i guionista, de
vegades amb treballs de gran renom internacional com és el cas de
l’adaptació feta per ell mateix de la seva obra Filumena Marturano, que
Vittorio de Sica va dirigir amb el títol de Matrimonio all’italiana (1964).
L’art de la comèdia.
En una ciutat de províncies italiana, el nou prefecte es disposa a rebre
les visites del seu primer dia de feina. Per distreure’s una estona, ac-
ceptarà escoltar el director d’una tropa ambulant que ha perdut el seu
teatret a causa d’un incendi, i que pretén convidar-lo a assistir al seu
espectacle per tal que el nou dirigent, amb la seva presència, demostri
a la ciutadania que aquell art encara té una gran importància social.
Després d’una apassionada controvèrsia en què polític i humorista no-
més faran paleses les seves desavinences, l’artista s’endurà per error la
llista de visites que encara ha de rebre el prefecte, i sortirà per la porta
amenaçant de fer que la seva família teatral converteixi aquella sala
d’audiències en una zona d’incerteses sobre les diferents realitats que
des d’aleshores visitaran l’espai públic.
Quan Eduardo De Filippo escriu aquesta extraordinària comèdia, s’està
començant a articular una nova cultura de masses que s’esforçarà per
convertir les arts audiovisuals en un poderós instrument de distracció
col·lectiva al servei del Poder, en un passatemps capaç de sobreestimular
la ciutadania amb l’afany d’instal·lar-la en actituds acomodatícies que
siguin cada cop menys crítiques amb els nous règims.
L’art de la comèdia és un dels més brillants homenatges que s’han fet
mai a l’art del teatre i planteja un debat que encara resulta perfecta-
ment vigent sobre la funció de les arts escèniques en la nostra societat.
T
e
a
T
r
e
N
a
c
i
o
N
a
l
d
e
C
a
t
a
l
u
n
y
a
.
L’ART DE LA COMÈDIA
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: ?? del 2014
© del text: Eduardo De Filippo
© de la traducció: Xavier Albertí
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Correcció: Romina Paps
Il·lustració portada: Felix Arola
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part, 123
L’ART DE LA COMÈDIA
Eduardo De Filippo
Traducció de Xavier Albertí
- 7 -
PRÒLEG DEL TRADUCTOR
L’art de la comèdia d’Eduardo De Filippo és probablement
una de les obres més autènticament polítiques que ha
donat la literatura dramàtica en la darrera meitat de segle,
perquè problematitza amb una lucidesa abassegadora una
de les claus de lectura més candents de la nostra societat:
la «versemblança».
La versemblança no és altra cosa que la capacitat de
«semblar real», sense que importi si ho és o no; les seves
implicacions ideològiques, però, depassen de llarg el camp
de l’articulació dels discursos escènics i afecten d’una manera
essencial el moll de l’os de la nostra vida pública, política.
En efecte, a pesar de tractar-se d’una comèdia, l’obra
de De Filippo retrata unes realitats socials de gran duresa, i
damunt la comicitat del seu desenvolupament plana contí-
nuament un rerefons particularment significatiu: un tràgic
accident ferroviari que està concentrant tots els esforços de
les forces civils durant l’arribada a la ciutat del nou Prefecte,
De Caro.
La presència de l’emblemàtic accident és recordada
als espectadors al llarg de tota l’obra, però aquest conflicte
visiblement traumàtic només serveix de teló de fons per al
joc de disfresses que acabarà duent a terme Campese, el
director d’una companyia teatral arruïnada per un incendi,
- 8 -
amb el Prefecte De Caro, el qual no vol accedir a ajudar la
tropa de còmics assistint a una representació del seu repertori.
No és difícil traspassar el conflicte anecdòtic de l’obra a
un pla més general, i fins i tot a un terreny més actual tant
en el temps com en la geografia. De Filippo demostra, sense
consignes ni cridòria, que no només la urgència de la realitat
no converteix el teatre en una cosa innecessària, sinó que a
més el conflicte entre veritat i ficció —amb la qüestió de la
versemblança com a pedra angular— planteja preguntes de
resposta complexa sobre les mirades de la política envers les
crisis socials.
En els darrers temps hem assistit a múltiples variacions
de la metàfora dels «llits d’hospital» com a prioritats urgents
—sovint de manera exclusiva— per a la nostra societat, davant
d’altres inversions col·lectives que podrien no ser-ho tant en
època de vaques magres. L’art de la comèdia ens obliga a
repensar en què consisteix, de fet, aquesta «crisi» de què tant
parlem, perquè ens planteja la necessitat d’acceptar que, si
no som plenament conscients de les implicacions reals que té
la construcció de discursos —el teatre— sobre la realitat del
nostre món, difícilment podrem detectar i afrontar de veritat
les causes de les nostres «crisis».
De Filippo ens fa veure que, per ser amos del nostre destí
col·lectiu, necessitem posar en qüestió les «versemblances»
que ens planteja la realitat. I el teatre, en aquest sentit, pot
resultar-nos de gran servei públic.
Xavier Albertí, traductor de L’art de la comèdia
- 9 -
EQUIP ARTÍSTIC
Traducció Xavier Albertí
Direcció Lluís Homar
Escenografia Lluc Castells / Jose Novoa
Vestuari Nina Pawlowsky
Il·luminació Ignasi Camprodon
Caracterització Toni Santos
Ajudantia de direcció i moviment Oscar Valsecchi
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2014/2015
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
- 10 -
REPARTIMENT
L’art de la comèdia es va estrenar a la Sala Gran del Teatre
Nacional de Catalunya el 12 de febrer de 2015 amb el
repartiment següent:
ORESTE CAMPESE, Lluís Homar
VERONESI
PALMIRA, Victòria Pagès
S’EXCEL·LÈNCIA DE CARO, Joan Carreras
GIACOMO FRANCI, Lluís Villanueva
QUINTO BASSETTI, Roger Casamajor
MOSSÈN SALVATI, Andreu Benito
LUCIA PETRELLA, Mar Ulldemolins
GEROLAMO PICA, Oscar Valsecchi
UN MUNTANYÈS
LA SEVA DONA, Victòria Pagès
EL SACRISTÀ
- 11 -
PERSONATGES
ORESTE CAMPESE, ACTOR, DIRECTOR DE LA
COMPANYIA
VERONESI, GUÀRDIA
PALMIRA, MESTRESSA D’HOSTAL
S’EXCEL·LÈNCIA DE CARO, PREFECTE
GIACOMO FRANCI, EL SEU SECRETARI
QUINTO BASSETTI
MOSSÈN SALVATI
LUCIA PETRELLA
GEROLAMO PICA
UN HOME DE MUNTANYA
LA SEVA DONA
EL SAGRISTÀ
EL COMANDANT DELS CARRABINERS (VEU INTERNA)
.
- 13 -
PRÒLEG
Fa fred. Enmig del pati de la prefectura, immers
encara en les tendres boires d’una alba hivernal,
gairebé s’endevina a contraclaror la silueta d’un
home d’edat avançada que camina endavant i
endarrere, picant de peus i ben recargolat per
mirar d’evitar el fred. De tant en tant s’atura i
observa amb ànsia els pisos superiors del palau,
amb l’esperança que algú els descobreixi i posi fi a
aquesta llarga espera. No s’endevina ningú, ni un
sol cap rere els finestrons, no hi ha ni una ànima.
L’únic senyal de vida prové de la porteria, a l’es
-
querra: les traces d’un foc que vol i dol per man-
tenir-se encès, un guspireig lent, mesquí, anèmic.
Aquesta dansa del foc que s’encén i s’apaga es
repeteix diverses vegades al llarg de l’escena, fins
que s’acaba extingint definitivament, poc abans
de l’entrada a escena del guàrdia.
Oreste Campese, així es diu el personatge, és un
home d’uns cinquanta-cinc anys.
Vesteix roba modestíssima però neta i correcta.
Una vida miserable li ha deixat alguns senyals a la
- 14 -
cara, els ulls però tenen una mirada dolça i plena
d’esperança. Per anar enganyant el temps, introdu-
eix la mà enfredorida en una butxaca del vell abric,
furga i n’extreu una trista bossa de plàstic groc, de
la que en surt la pipa i uns pessics de tabac reduïts
a pols pel fred sec. Carregada la pipa, busca els
mistos i en troba un que s’havia perdut en una altra
butxaca. L’encén rascant-lo a la sola de la sabata.
Dues o tres pipades l’ajuden a fer-se il·lusions de
poder resistir en l’espera. Torna a caminar amb
energies renovades, comptant un rere l’altre els
passos que fa.
CAmPESE, del centre cap al marge dret: Un, dos, tres, quatre,
cinc, sis, set… (S’atura, es gira i mira el punt de partida.)…
set passos. Un xic més de cinc metres. Calculem-ne el doble
per mesurar la meitat del pati: deu. Bé, el pati d’un palau
antic com aquest sempre és quadrat: vint per vint. Un bon
pati! S’hi podria fer un teatre discret. Entre quatre-centes i
cinc-centes localitats… la resta, escenari. Però ni tan sols un
escenari de debò, amb una tarima n’hi hauria prou. Al cap
i a la fi, la carpa només tenia tres-centes cadires. I l’escenari
què era? Una boca de sis metres i ja està. Sis per quatre de
fons. Hi he interpretat tot el que he volgut en aquells pocs
metres quadrats! Tot Shakespeare i tot Molière. Dos mil anys
de teatre es poden representar en pocs metres quadrats
de fusta. Perquè, serveixen per a res les escenografies?
Quines escenografies he tingut mai, jo? Uns draps pintats
per mi mateix, a la bona de Déu, amb quatre pinzellades.
La torre del castell, la sala del tron, el bosc… hi era tot! I el
teló? Una cortina que no s’obria mai bé: s’entortolligaven
- 15 -
les cordes, es travaven les anelles… I el públic no deia res.
«Respectable públic, perdoneu l’incident», i el tancament de
la cortina el feia jo, vestit d’Otel·lo, de criat, de príncep de
Dinamarca. Tant se val! Una nit va haver de tancar la cortina
la meva filla vestida d’Ofèlia. El meu fill Gualtiero, vestit de
Romeu, no va haver de sortir a clavar la barana del balcó
de Julieta que s’havia desclavat? «Respectable públic, dos
minuts de paciència, si no a la pobra Julieta l’haurem de dur
a urgències». Uns riures, uns aplaudiments, quatre cops de
martell i l’actor reprèn l’escena on l’havia deixat. Si se’n surt,
i aquesta és la seva responsabilitat, restableix entre ell i el
públic la màgia del teatre. Els actors de la meva generació,
els creàvem expressament els problemes a l’escenari, per
oferir al públic la presència d’allò imprevist. I, tanmateix, és
allò imprevist que eleva el teatre a la categoria d’art sublim,
singular, únic. Qualsevol esforç tècnic o financer que es pugui
dur a terme per fer al més realista possible una posada en
escena, podrà encuriosir el públic, però el deixarà sempre
insatisfet per no haver pogut usar la seva imaginació. Els
carrers de veritat, les places de veritat, els arbres, els salons
autèntics, l’amplitud d’un paisatge de muntanya, de pagès,
mariner… tot això l’espectador ja ho demana al cinema…
però al teatre, la fantasia del públic, convocada per la pa-
raula del poeta, crea tal com les vol veure les escenes en
què es desenvolupa una determinada acció. L’experiència
tècnica i artística d’un escenògraf, encara que sigui genial,
no podrà mai oferir tantes versions figuratives com les que
es puguin crear els espectadors, cadascú pel seu compte i
d’acord amb els seus propis gustos, amb la seva sensibilitat
i finalment amb l’estat d’ànim que en aquell moment té…
Quantes vegades, enganxant-me el bigoti de Macbeth —jo,
- 16 -
Macbeth, el faig amb bigoti—, me l’he enganxat un xic tort,
perquè al teatre, la veritat suprema ha estat i sempre serà la
de la suprema ficció…
GuàRdiA, des de la porteria, amb fred, s’acosta a Campese
saltironant i fregant-se les mans: Senyor Campese, no tindria
pas un altre misto? Sap, aquesta llenya és humida: s’ho fa
pregar abans d’encendre’s.
CAmPESE: Acabo d’encendre l’últim, no sé si en tinc cap més…
(Furga a les butxaques.) Ah, sí, mira-te’l! (L’hi dóna.) Però
vigili que aquest és realment l’últim.
GuàRdiA: Esperem que vagi bé!
CAmPESE: Aquí et geles!
GuàRdiA: A dintre és pitjor…
De l’esquerra arriba una dona del poble,
palmira, la
mestressa de l’hostal que hi ha a tocar de la pre-
fectura, que s’adreça freturosa cap a la porteria. En
veure el guàrdia s’acosta als dos homes i s’hi atura.
PAlmiRA: Bon dia. (Campese inicia una salutació; palmira, per
Campese, pregunta al Guàrdia.) Qui és?
GuàRdiA: El senyor és un artista de teatre. Espera ser rebut
pel senyor Prefecte.
PAlmiRA: Hi tens res a veure tu amb els artistes als qui se’ls
hi ha cremat la carpa?
CAmPESE: En sóc un dels desafortunats, més aviat en sóc l’amo
desafortunat… la carpa era de la meva propietat.
GuàRdiA: Ja veurà com el senyor Prefecte l’ajudarà. És nou
i tindrà interès a demostrar als ciutadans que amb una
- 17 -
desgràcia com la que a vostè li ha passat la intervenció de
la màxima autoritat ha de ser sol·lícita i eficaç.
PAlmiRA: Ahir vespre vaig donar sopar a tres artistes de la
seva carpa. Van ser molt sincers: em van dir de seguida que
no tenien diners. Recoi!
CAmPESE: Doncs, sí… Els altres van ser convidats a casa d’uns
pagesos…
PAlmiRA: I tu?
CAmPESE: Jo formo part d’una generació de còmics que des
de fa segles aconsegueixen dominar la gana empassant-se
saliva…
PAlmiRA: Després vine’m a veure, un plat de sopa calenta ja
te l’ofereixo jo.
GuàRdiA: Cuina molt bé, sap? (A la dOna.) Ja li puc tornar
els plats d’ahir vespre, fins i tot els hi he rentat: plats, gots,
forquilles, ho he rentat tot. Vingui. (Comença a caminar.)
PAlmiRA, seguint al Guàrdia: No cal que ho facis una altra
vegada: ja en tinc, recoi, de rentaplats. (A Campese.) I doncs,
t’espero, eh?
CAmPESE: Si el senyor Prefecte em fa fora…
GuàRdiA, juganer: Llavors l’adreça de l’hostal ja li daré jo.
(Surt seguit de palmira que va remugant.)
Campese, altre cop sol, fa algun pas picant de peus,
després es para, arrugant el front, concentrat en un
pensament fix. Com si es trobés davant d’un perso-
natge important, assumeix una actitud respectuosa.
- 18 -
CAmPESE: «Excel·lència»… No, no li hauria de dir Excel·lència:
s’ho podria prendre malament. El títol d’Excel·lència ha estat
abolit. Li podria dir: «Senyor Prefecte»… No, potser millor
«doctor»… és un càrrec que generalitza… I després, siguem
sincers, sempre ve de gust sentir-se anomenar «doctor».
Però… un que ocupa el seu càrrec, que fins fa poc era
tractat d’Excel·lència… renunciar-hi no és fàcil. El tractaré
d’Excel·lència. (Es col·loca en la clàssica posició de qui inicia
un discurs important.) «Excel·lència, aquest vespre, 12 de
desembre de 1964, és una data memorable per a nosaltres:
director, actors, actrius, autors, tots som gent de teatre aquí,
sobre aquestes taules glorioses… Davant seu, Excel·lència,
nosaltres pobres còmics, ens sentim perduts, aclaparats»…
Però jo també, per què hauria de ser tan humil davant d’una
autoritat que té la missió d’escoltar el poble i, mentre sigui
possible, proveir les seves necessitats…? I jo en sóc part del
poble! No, no, no, no, estem en democràcia! Això: «Amic»!
Després: En adreçar-me a vostè, senyor Prefecte, he expe-
rimentat una sensació de confiança, perquè m’ha vingut al
cap allò de què res no passa en va: si no hagués tingut la
desgràcia de veure la meva carpa incendiada, mai no hagués
gosat presentar-me davant de vostè per dir-li «Doni’m la mà!
La seva mà ens podrà ajudar momentàniament, i la meva,
en canvi, el podrà fer partícip de certes veritats que mai, des
del miserable escenari de la nostra carpa, li haguéssim pogut
fer arribar! Nosaltres ens escarrassem, ens esgargamellem,
ens hi deixem la pell per denunciar determinades misèries
humanes, però ens adrecem només a les classes populars que
s’entusiasmen, sí, aplaudeixen, i tant, però després tornen a
casa seva i la crua realitat els porta a oblidar l’exaltació, l’es
-
perança d’un moment, a retrobar-se sols novament, davant
- 19 -
dels mateixos problemes que puntualment es van repetint i
puntualment van quedant sense solució».
De la porteria, seguit de
palmira, torna el Guàrdia,
que tot fent referència al foc que els ha fet tornar
bojos per encendre’s, es dirigeix content a
Campese.
GuàRdiA: Finalment s’ha encès! (Efectivament, des de la por-
teria els reflexos d’un bon foc s’allargassen sobre l’empedrat
del pati.) Ella m’ha ajudat…
PAlmiRA, du plats, coberts i gots embolicats en unes tovalles, i
una ampolla buida a l’esquerra; per animar Campese a acceptar
la generosa invitació d’abans: I doncs, t’espero?
CAmPESE: Hauria de deixar soles la meva dona i la meva jove…
PAlmiRA: Porta-les, recoi, la dona i la jove! Una sopa calenta,
una truita i un ampolla de vi… Porta-les a elles també.
CAmPESE: Gràcies.
PAlmiRA: Avui fa més fred que ahir… (Comença a marxar.)
GuàRdiA, a Campese: Passi a dins, ara. Abans que el Prefecte
es decideixi a rebre’l passarà temps. El foc s’ha encès bé…
ha calgut temps i esforç, però… (Camina seguit de Campese.)
Mentre els dos homes, il·luminats pels reflexos
del foc, estan a punt d’entrar a la porteria, cau el
teló, que de seguit es torna a alçar per donar pas
a l’acte primer.
- 21 -
ACTE PRIMER
Som al palau de la prefectura d’una capital de
províncies qualsevol. La peça que veiem és un
dels vells salons de recepció de l’antic habitatge.
Sumptuosos mobles desaparellats i en un pèssim
estat de conservació configuren la decoració. Una
taula amb butaca i cadires Lluís XIV creen l’angle
on el doctor
de CarO haurà de passar les seves
hores laborals.
Sobre la taula hi ha objectes d’escriptori, un telèfon
i molts expedients apilats.
dE CARO, des de dintre, cridant: Secretari, secretari! (La
llunyania amb què sentim la veu del doctor de CarO ens
fa saber de l’amplada, de la desolació i de la solitud de les
habitacions.) Secretari! Però on és? Es pot saber què està
fent? (Entra i mira al voltant com si busqués algú. de CarO
és un tros d’home, entorn dels cinquanta, amb cara de
son i els cabells despentinats. Du una jaqueta de pijama
mig descordada i uns pantalons grisos. Badalla, s’estira i
avança amb mandra. Torna a cridar, ara més irritat.) Gia-
como! Giacomo!
- 22 -
GiACOmO, arribant: Sóc aquí (GiaCOmO és el secretari del
Prefecte.)
dE CARO: Estic cridant des de fa mitja hora.
GiACOmO: Pensava que S’Excel·lència estava reposant, i
doncs… que ha dormit bé?
dE CARO: Per l’amor de Déu! No he aclucat l’ull en tota la nit.
GiACOmO: Jo també he dormit malament, Excel·lència.
dE CARO: Quan es canvia de llit sempre és un desastre. Ara
em prendria amb molt de gust un cafè amb llet. Hi podem
enviar el guàrdia?
GiACOmO: Ja ho he fet. De seguit serà aquí amb el cafè amb
llet i galetes.
dE CARO: Diaris?
GiACOmO: La línia ferroviària està interrompuda, fins a la tarda
no arribarà res aquí.
dE CARO: L’accident, ha estat greu?
GiACOmO: Sembla que sí. El sinistre s’ha produït al quilòmetre
vint-i-dos al nord de la ciutat i deu haver estat greu perquè
dues hores després de la nostra arribada, quan S’Excel·lència
se n’ha anat al llit, ha telefonat el comandant dels carrabiners
per demanar-nos reforços. No m’ha pogut precisar el nombre
de ferits i sembla que finalment també hi haurà algun mort.
S’hi han desplaçat els bombers, els agents que eren de servei
aquí a la prefectura, els altres els he fet reclutar a la província:
un grup de la vora seixanta homes, inclosos una vintena de
jornalers que s’han ofert espontàniament.
- 23 -
dE CARO: Ens hem quedat només amb el guàrdia de torn?
GiACOmO: I dos altres agents. Un l’he enviat de servei al car-
rer, l’altre, més vell, amb molta pràctica amb les coses del
despatx, el tindrem aquí a la nostra disposició.
dE CARO: No em sembla gaire prudent deixar la prefectura
només amb dos agents de guàrdia.
GiACOmO: El comandant semblava trastocat per telèfon:
«Necessitem reforços… Braços! Braços! Envieu-nos a tothom
que pugueu». No m’ha semblat necessari importunar-lo per
conèixer les seves disposicions, perquè l’he vist cansat del
viatge i també perquè el cas no demanava fer gran cosa més.
dE CARO: Cert.
GiACOmO: No es preocupi Excel·lència, aquesta és una regió
tranquil·la. Els habitants estan tots distrets amb l’accident
ferroviari i durant un parell de mesos no parlaran de res més.
dE CARO: Potser m’hi hauria d’arribar.
GiACOmO: Temps hi haurà per prendre la decisió; més tard
tindrem notícies més precises.
dE CARO: És un fet emprenyador aquest.
GuàRdiA, des de dintre: Amb el seu permís! (Porta una safata
amb cafè i galetes.)
GiACOmO: Cap a dins. (El Guàrdia entra.) Deixa-ho sobre la
taula. (El Guàrdia deixa l’esmorzar a sobre la taula-escriptori.)
Com et dius, tu?
GuàRdiA: Veronesi Armando, a les seves ordres.
- 24 -
GiACOmO: Estimat Veronesi, t’has d’espavilar un xic més. Has
trigat una hora per portar un cafè amb llet.
Mentrestant
de CarO s’ha assegut a taula per es-
morzar.
GuàRdiA: El meu company m’ha fet anar al bar que hi ha
girant la cantonada sense dir-me si a la dreta o a l’esquerra.
He anat a la dreta i he hagut de fer una gran volta perquè
era a l’esquerra.
GiACOmO: I tu no ho sabies?
GuàRdiA: Només fa tres dies que sóc aquí.
GiACOmO: Ah, vaja. Fa poc que t’has incorporat al cos.
GuàRdiA: Sí senyor, fa cinquanta-set dies.
GiACOmO: Ets venecià?
GuàRdiA: Jo sóc de Pàdua.
GiACOmO: T’hauràs d’escarrassar abans d’obtenir el trasllat.
GuàRdiA: Sí senyor.
GiACOmO: Ara te’n pots anar. Quan S’Excel·lència et necessiti
et cridarà.
GuàRdiA: El meu company m’ha demanat d’advertir a S’Excel-
lència que per trucar a la porteria s’ha de pitjar el botó
vermell del telèfon.
GiACOmO, acostant l’índex al botonet vermell de l’aparell:
Aquest?
GuàRdiA: Sí senyor, però no em voldria equivocar.
- 25 -
GiACOmO: Si t’ha dit vermell…
GuàRdiA: Sí senyor.
GiACOmO: Doncs ara vés-te’n, au.
GuàRdiA, fent petar els talons: Excel·lència. (Surt.)
GiACOmO: Aquest matí, Excel·lència, he fet un volt per l’edi-
fici per fer-me una idea de l’amplada i la disposició de les
habitacions. Com havíem previst no hi ha cambra de bany,
hi ha molts petits excusats però sense aigua corrent: lavabos
de ferro amb palangana i gerra.
dE CARO: Prop de l’habitació on he dormit hi ha una dutxa,
l’he vist.
GiACOmO: Només aigua freda. La va fer instal·lar el Prefecte
que se n’ha anat, de la seva butxaca. Per això se n’ha empor-
tat el calentador. En farem instal·lar un altre a compte nostre.
dE CARO: També per a vostè.
GiACOmO: Gràcies, sí.
dE CARO, s’aixeca: Em fan mal tots els ossos… (Es treu la
jaqueta del pijama, surt per la dreta, continua parlant.)
Un llit impossible, els matalassos són durs com pedres. No
comprenc com s’hi ha pogut adaptar el col·lega que m’ha
precedit.
GiACOmO, mentre parla i escolta va fent: desembarassa l’es-
criptori, posa els papers en ordre, afegeix llenya a l’estufa:
S’ha empenyorat amb el dimoni perquè el traslladessin;
només s’hi ha estat tres mesos aquí. Així doncs, ha deixat
molts expedients per resoldre i molts altres només començats.
- 26 -
dE CARO, des de dintre: Una bona herència. Però fins i tot per
una breu permanència, Déus del cel, un mira d’acomodar-se
de la millor manera possible. Mobles plens de pols, calaixos
que no obren… He aconseguit d’obrir-ne un però m’hi he
entrampat el dit. M’he trencat l’ungla. La roba blanca l’he
deixat a la maleta.
GiACOmO: M’aniré fent càrrec de tot i prendré les mesures
que facin al cas.
dE CARO, torna a entrar, vestit del tot, du a la mà l’americana
i GiaCOmO l’ajuda a posar-se-la: Sort que la meva dona es
quedarà encara un parell de setmanes a Cortina.
GiACOmO: Quinze dies seran suficients per fer-li trobar una
residència digna. Ha vist els salons?
dE CARO: No he vist res.
GiACOmO: N’hi ha tres a més del menjador, però són enormes,
amb motllures d’un barroc bastant indigest però efectista;
sumptuoses làmpares de bronze daurat i cristall, consoles
amb miralls grandíssims, tapisseries. Tot força tronat però
encara suportable. Si s’il·lumina amb espelmes, deixant al
mig la llum elèctrica de les làmpares…
dE CARO: Quan?
GiACOmO: Quan S’Excel·lència voldrà dignar-se rebre les per-
sonalitats de la ciutat.
dE CARO: Deixi estar tots aquests refinaments d’il·luminació
amb espelmes…
GiACOmO: No ho digui Excel·lència, es tracta de famílies
benestants: industrials, comerciants, artesans… tot de gent
- 27 -
com cal que no viu malament. No és un gran centre, d’acord,
però no deixa de ser una capital.
dE CARO: El meu col·lega, ha deixat un memorial?
GiACOmO: Sí, Excel·lència, un memorial molt detallat. Molts
expedients i, a part: demandes de feina, sol·licituds de lli-
cències, de subsidis, súpliques, denúncies. Li faré una relació
amb els casos més urgents a resoldre subratllats. Mentrestant
li he deixat sobre la taula… (Buscant a l’escriptori.) On és?
Ah, mira-te’l. (Agafa un full de paper i l’ensenya a
de CarO.)
És la llista de les personalitats que haurà de rebre.
dE CARO: Avui mateix?
GiACOmO: Però no els ha de rebre tots. D’aquesta llista n’he
extret els pocs noms de les persones amb les qui ens cal
prendre contacte immediatament. N’he fet una llista a part…
(Encara buscant sobre l’escriptori.) Aquí. (Agafa un altre full
i el dóna a de CarO.)
dE CARO, llegint: «Mossèn Salvati».
GiACOmO: És el capellà de l’església de Sant Donat, que és
just aquí davant. Ha estat un dels primers a demanar de ser
rebut. M’ha semblat que no era bo contrariar-lo amb un
ajornament.
dE CARO: Bé, molt bé. (Llegint.) «Quinto Bassetti». Qui és?
GiACOmO: El metge del poble d’Aceto. D’ell sé poc o res.
dE CARO: De quin partit és?
GiACOmO: De cap em sembla. M’han dit que és un lliurepen-
sador. Viu lluny, fora ciutat. L’he inclòs a la llista d’avui perquè
m’ha semblat que un metge és millor tenir-lo com a amic.
- 28 -
dE CARO: Sí, i tant (Encara llegint.) «Lucia Petrella»…
GiACOmO: És mestra de primària; ensenya en una escola, dalt
de la muntanya.
dE CARO: Més queixes, més millores, més sol·licituds de fons.
GiACOmO: Voldrà desfogar-se, anirà bé rebre-la; després hi
ha el titular de la «Farmàcia Pica», el senyor Girolamo Pica.
dE CARO: Què vol saber de nosaltres el farmacèutic?
GiACOmO: No ho sé Excel·lència, però potser sabrem nosaltres
alguna cosa d’ell.
GuàRdiA, des de dintre: És pot passar?
GiACOmO: Endavant, passa.
GuàRdiA, entrant: Hi ha aquell home que ha parlat amb vostè
fa mitja hora. (Agafa la safata amb la tassa bruta.)
GiACOmO: Ja ha tornat?
GuàRdiA: No, no se n’ha anat mai. Després de parlar amb
vostè, s’ha assegut a la porteria i s’ha entretingut parlant
amb mi i el meu company.
GiACOmO: I vosaltres sou a la porteria per donar conversa a
la gent?
GuàRdiA: No senyor, però ens ha dit que vostè li ha donat
permís.
GiACOmO: Mentider! Li he dit que no eren hores i que a la
tarda l’hauria rebut jo perquè S’Excel·lència no té temps
disponible.
dE CARO: Qui és?
- 29 -
GiACOmO: Un pobre dimoni… Passejava amunt i avall pel pati.
GuàRdiA: Ha vingut a la matinada.
GiACOmO: Li tremolaven les dents del fred. Li he preguntat:
«Què fa aquí baix, què vol?» «Voldria parlar amb S’Excel-
lència». «A aquesta hora» Pregunto. «Esperaré, esperaré»
Ha dit ell. «De què es tracta?» Li he preguntat. «De coses
importants» (Girant-se a de CarO.) Tots diuen el mateix.
Llavors li he dit que tornés a la tarda. (Al Guàrdia.) Per què
no l’has fet fora?
GuàRdiA: Nosaltres tenim una estufa de llenya… L’hem vist
amb tant fred…
dE CARO: Qui és?
GuàRdiA: És tan simpàtic.
dE CARO: No he dit com és, he preguntat qui és.
GuàRdiA: És un artista de teatre…
GiACOmO: Diu que és el director d’una companyia teatral.
GuàRdiA: Treballa al teatre municipal. Ha convidat el meu
company, també a mi… però no hi podem anar. Fan un
espectacle divertit, emocionant… la història d’un príncep
que es diu Hamlet perquè sempre està indecís…
GiACOmO: Digue-li que torni a la tarda, com hem quedat.
dE CARO: No, no; els actors són sempre homes originals,
extravagants, un xic bojos, però bona gent… si et fan perdre
el temps, guanyes en compensació un xic de bon humor.
(Dirigint-se al Guàrdia.) On és?
- 30 -
GuàRdiA: Aquí fora, Excel·lència. Ha pujat amb mi quan he
vingut a retirar la safata.
dE CARO: Fes-lo entrar.
GuàRdiA: De seguit. (Surt.)
GiACOmO: Veurà Excel·lència que li demanarà una subvenció.
Es tracta de quatre afamats, ell mateix m’ha semblat bastant
miserable.
dE CARO: Si el que demana és raonable, per què no…
GuàRdiA, acompanyant Oreste Campese: Passi cap aquí.
CAmPESE, entrant: Gràcies. (Campese avança un xic amb molta
dignitat, després s’atura i espera.)
GiACOmO, a Campese: S’Excel·lència està de bon humor i ha
decidit rebre’l personalment.
CAmPESE: Molt amable.
GiACOmO: Però no té gaire temps disponible, per això haurà
de ser breu.
CAmPESE: Estigui tranquil, no n’abusaré.
dE CARO: Vingui aquí, segui i digui’m de què es tracta. (Al
Guàrdia.) Una cadira per al senyor.
El
Guàrdia col·loca una cadira al costat de l’escriptori,
enfront de S’exCel·lènCia.
CAmPESE: Gràcies, molt amable. (Seu.)
dE CARO: Vostè està al davant d’una companyia d’actors?
CAmPESE: Una companyia no, som quatre gats, tot el grup
està format per vuit persones.
- 31 -
dE CARO: Un conjunt petit.
CAmPESE: Petitíssim, Excel·lència.
dE CARO: Actueu al municipal?
CAmPESE: Sí, Excel·lència, al Cimarosa. El senyor Prefecte, el
que hi havia abans de vostè, fou tan generós que ens cedí
el teatre per un breu període de representacions. Feia poc
de la desgràcia.
dE CARO: Quina desgràcia?
CAmPESE: L’incendi, Excel·lència. La «carpa» meva i del meu
gendre: cadires, bancs… tres-centes localitats… decorats,
attrezzo… tot destruït en menys de vint minuts.
dE CARO: Què diu… i com va ser?
CAmPESE: Havíem acabat l’espectacle, el públic se n’havia
anat, ens estàvem desmaquillant… La meva filla va dir:
«Papa, no sents pudor de cremat?» No vam tenir temps
de res. Les flamarades van començar a la platea… quan fa
un xic de vent, amb mig cigarret encès n’hi ha prou… vam
arribar a salvar el vestuari, una mica d’attrezzo i la caixa dels
postissos: perruques, barbes, bigotis…
dE CARO: I els decorats?
CAmPESE: Tot destruït!
dE CARO: Quina llàstima.
CAmPESE: En vint minuts ens vam veure reduïts a la caritat.
dE CARO: Déus del cel! Estàveu assegurats?
CAmPESE: Sí, però la pòlissa feia set mesos que havia caducat.
Pensàvem renovar-la; Fosca, la meva dona, m’ho deia cons-
tantment… però afortunadament no ho vam fer.
- 32 -
dE CARO: Com que «afortunadament»?
CAmPESE: Som gent pobra… Qui ens hauria salvat de la sos-
pita? El comandant dels carrabiners, quan va arribar, em va
preguntar immediatament: «hi ha una assegurança, no?…»
Una gentada de badocs ens mirava amb hostilitat; ja havia
corregut la veu que si la pòlissa hagués estat en vigor, qui
sap com ens les hauríem d’haver vist amb la justícia. Vam
recuperar la simpatia de tothom només quan es va saber
que la pòlissa havia caducat.
dE CARO: No conec el teatre municipal, però m’han dit que
és molt maco. El Cimarosa, oi?
CAmPESE: El Cimarosa, sí.
dE CARO: Hi va gent?
CAmPESE: Ahir al vespre no vam poder actuar per falta de
públic.
dE CARO: La crisi del teatre és espantosa a tot arreu. Quin
és el repertori?
CAmPESE: El mestre de les forges, Les dues orfenetes, Hamlet
—aquesta és obligada—, El forneret de Venècia, Romeu i
Julieta…
dE CARO: El de sempre…
CAmPESE: Però el meu grup treballa per un públic senzill:
jornalers, pagesos, criades, botiguers…Al poble li agrada
aquesta mena de repertori. A la carpa sempre ho exhaurí-
em tot. Cent lires la cadira i cinquanta dret. Amb les dobles
funcions podíem comptar amb una mitjana d’ingressos que
anava de les cinc a les sis mil lires diàries.
- 33 -
dE CARO: Al municipal heu apujat el preu.
CAmPESE: No, Excel·lència, mateix preu. Però el nostre públic
té vergonya d’entrar als teatres dels senyors. Els senyors
es queden a casa perquè aquest repertori no el volen i els
teatres estan buits.
dE CARO: Estimat…
CAmPESE: Campese, Oreste Campese.
dE CARO: Estimat Campese, jo segueixo aquesta polèmica
sobre la crisi del teatre… Tots els diaris en parlen… Jo pen-
so que els motius són uns altres. El públic està desorientat,
cada cop més, a conseqüència de la ruptura dels marges de
la cultura i la subversió dels valors morals que la guerra ens
ha portat. El veritable autor teatral ja no existeix. La tesi,
el missatge, la denúncia… Què té tot això a veure amb un
espectacle teatral?
CAmPESE: L’espectador va al teatre per divertir-se.
dE CARO: Per treure’s de sobre les preocupacions de caràc-
ter privat i professional, no per neguitejar-se en un mar de
símbols i al·legories, que finalment només t’ofereixen una
solució ambigua de la «cosa fosca» que hi ha al centre de
l’argument. Es comprèn que la gent no vagi al teatre. Jo el
primer. Quan tinc una mitjoreta, m’assec davant del televisor.
Ja no hi ha qui escrigui per al teatre, no és així?
CAmPESE: Des d’un cert punt de vista, sí.
dE CARO: No hi està d’acord?
CAmPESE: El meu problema, davant dels del teatre, és molt
petit. El discurs seria llarg i no vull fer-li perdre temps.
- 34 -
dE CARO: No, no. El discurs m’interessa. Sap que de jove
també vaig actuar?
CAmPESE: Síii…?
dE CARO: Tenia una gran disposició per a l’art, però després…
el meu avi magistrat, el meu pare Prefecte… teatre adéu-siau.
Vol prendre un cafè amb llet?
CAmPESE: Molt amable… gràcies, no.
dE CARO: Un cafè?
CAmPESE: Un cafè, amb molt de gust.
dE CARO, al Guàrdia: Escolta, tu…
GuàRdiA: Mani.
dE CARO: Un cafè per al senyor (El Guàrdia surt.) Espera. (A
Campese.) Vol potser algun brioix?
CAmPESE: Llavors serà millor un cafè amb llet.
dE CARO, al Guàrdia: Porta un cafè amb llet amb brioixos.
GuàRdiA: De seguida. (Surt.)
GiACOmO: Si no em necessita, Excel·lència, daré un cop d’ull
als expedients.
dE CARO: I tant, faci, faci.
GiACOmO: Sóc a l’habitació del costat. Amb el seu permís.
(Surt.)
dE CARO, amb un xic de complaença: Actuava…
CAmPESE: Bravo.
- 35 -
dE CARO: Com a aficionat, s’entén. Els amics em deien que
era bo en el registre dramàtic. A la tragèdia pastoral La filla
de Iorio vaig fer el paper de Llàtzer.
CAmPESE: Paper difícil.
dE CARO: Com diuen els actors: prova superada!
CAmPESE: Som verinosos quan un col·lega arrenca un
aplaudiment.
dE CARO: I en vaig arrencar tants aquell vespre: a mitja esce-
na, als finals d’acte: un deliri. Després tot es va esvair com
en un somni.
CAmPESE: Millor així, Excel·lència. La carrera d’un actor sempre
és aleatòria.
dE CARO: Bé, sí… Anys enrere l’actor era realment «el mar-
ginat» que afrontava la precarietat del seu treball i que era
considerat per la societat un malfactor. Però avui? Els actors
guanyen el que volen. Espectacles subvencionats, premis,
ajudes; hi ha un ministeri fet expressament. L’estat ha garantit
de llarg la dignitat de l’actor.
CAmPESE: Des d’un cert punt de vista, sí.
dE CARO: Comprenc que els punts de vista poden ser molts,
però em voldria fer un favor: doni’m el seu.
CAmPESE: El meu no compta gens. Jo sóc fill d’un art popular,
Excel·lència, i estic al davant d’un grup de còmics format per
la meva dona, els meus fills, la meva jove i el meu gendre,
tots fills del mateix art popular que jo. De còmics venim i
còmics som nosaltres mateixos. Els problemes dels autors
teatrals o dels actors, cregui’m Excel·lència, em toquen molt
- 36 -
de rebot. Les meves reserves sobre la vida al teatre em vénen
suggerides pel meu natural esperit crític, però mai per un
interès concret o per ambicions personals.
dE CARO: Doncs sigui valent; des del moment en què els seus
judicis són imparcials, doni’m el seu punt de vista.
CAmPESE: Es tracta d’un raonament escabrós, complicat…
No em faci parlar…
dE CARO: No, i per què? Parli lliurement. Segons vostè l’Estat
no s’ocupa prou dels actors, de la seva carrera, i sosté que hi
ha escriptors capaços d’oferir obres interessants i d’interès
col·lectiu.
CAmPESE: No, Excel·lència, no dic això. Afirmo només que el
teatre es debat en un clima d’absoluta confusió, que determi-
na en el públic una tal desorientació que després s’interpreta,
no sabem si amb bona o mala fe, com a crisi teatral.
dE CARO: Què hi tenen a veure la «bona i la mala fe»? Si ens
hem de posar a filar prim: m’ho diu qui tindria interès a posar
en crisi el teatre? El teatre en crisi no ofereix res a ningú.
CAmPESE: La confusió, sí.
dE CARO: Vostè té a dins del cos un gripau que l’inquieta.
CAmPESE, divertit: Excel·lència…
dE CARO: Sí. Està convençut de tenir-lo amagat ben endins,
i no s’adona que per un ull, per una orella, per un forat
del nas, treu el cap el gripau. Mentre es declara forani al
problema gros del teatre, deixa anar la fletxa enverinada
de la «confusió» que hauria de ser el centre del problema.
Parli clar, quina mena de confusió és aquesta a la que es
- 37 -
refereix? Qui són els insidiosos que la determinen i per
quin motiu?
CAmPESE: Jo no he dit que la «confusió» hagi estat creada
per sutano o per mengano per girar-la després en benefici
propi. He dit que una veritable crisi teatral no aporta res a
ningú, mentre que la «confusió» feta passar per crisi teatral
es converteix en accions de borsa en mans dels confusionaris.
dE CARO, juganer: Els noms. La descripció completa d’aquests
maleïts.
CAmPESE: Si fos tan fàcil! Els maleïts tenen sempre la majoria
absoluta, guanyen ells.
GuàRdiA, des de dintre: Es pot passar?
dE CARO: Vine, passa.
GuàRdiA, entrant: Sigui servit. (Ha portat el cafè amb llet i
els brioixos.)
dE CARO: Deixa-ho aquí. (Indica el lloc davant de Campese.)
CAmPESE: Gràcies Excel·lència; poso amb molt de gust alguna
cosa calenta dintre el cos i així farem content també el gripau.
dE CARO: És clar (Al Guàrdia.) Vés-te’n.
El
Guàrdia surt.
CAmPESE, mentre suca trossets de brioix al cafè amb llet i
menja: El govern fa el que pot per millorar la sort del teatre,
però els homes responsables a qui se’ls ha encarregat de
fer-ho, sempre s’han aturat als marges del problema, mai
no s’hi han confrontat fins a l’arrel. Les coses a mig fer mai
no han donat bons resultats.
- 38 -
dE CARO: Vostè exagera. Milions i milions s’esfumen per
subvencionar el teatre.
CAmPESE: S’esfumen perquè es deixen les coses a mig fer.
dE CARO: Aquesta és una afirmació conclusiva que esdevé
elusiva si no va seguida d’un raonament precís, documentat.
Es pot saber quin és el seu punt de vista sobre la situació
del teatre?
CAmPESE: Excel·lència, quan vaig pel carrer i he de donar dos
o tres cops de peu a terra perquè se m’ha enganxat alguna
cosa a la sola de la sabata, em sorprèn sempre que aquells
cops no produeixin el mateix efecte sonor que quan colpejo
amb el peu les fustes de l’escenari; si toco amb la mà la paret
d’un palau, una reixa de ferro, una estàtua de marbre, un
roure centenari, ho faig sempre amb una delicadesa extrema
i amb la sensació de notar sota els dits la superfície del paper
o la tela pintats.
dE CARO: Què vol dir amb això?
CAmPESE: Al final de La mort civil, mentre a sobre de quatre
fustes improvisades el meu pare feia retorçar de dolor els
budells de Corrado, fent ús de tots els sabers de l’ofici per
donar al públic la sensació realista de la simptomatologia
que precedeix la mort per ingesta d’arsènic, entre caixes,
la meva mare, assistida per les companyes i ben estirada
sobre el tron de Hamlet, es retorçava simultàniament pels
darrers dolors de part. Un enorme aplaudiment del públic
va coronar aquella nit dos èxits del meu pare: el d’haver fet
«morir» molt bé Corrado i el d’haver-me fet «néixer» molt
malament a mi.
dE CARO: Més fill del teatre que així…
- 39 -
CAmPESE: Sobre les fustes de l’escenari vaig donar els primers
passos, vaig dir les primeres paraules, vaig estrafer els noms
dels protagonistes de les tragèdies que interpretava el meu
pare, vaig afrontar els primers paperets i el primer personatge
important, i vaig concebre finalment la primera incertesa,
el primer dubte sobre allò que hauria de ser el meu futur.
dE CARO: Tothom passa per les mateixes incerteses a l’inici
de la seva carrera.
CAmPESE: Als disset-divuit anys ja interpretava el paper
d’Osvald a Espectres. El públic aprovava amb llarguíssims
aplaudiments… m’havia acceptat com a actor; jo em deia:
«Faig d’actor, faré d’actor»… Però l’home que fa d’actor
desenvolupa una activitat útil per al seu país o no?
dE CARO: Quins pensaments!
CAmPESE: Uns pensaments, Excel·lència, que anaven lligats a
un fet singular que em succeí a mi mateix quan tenia sis anys.
dE CARO: Interessant.
CAmPESE: El meu avi, ell també actor, avi per part de mare,
va comprar un sil·labari per ensenyar-me a llegir. Vostè ja ha
endevinat, Excel·lència, que pel constant anar i venir de la
nostra carpa d’un lloc a l’altre, el meu pare mai no va poder
fer-me anar amb assiduïtat a l’escola. Sil·labari en mà: a, e, i,
o, u… i anàvem fent. Feia progressos, començava a lletrejar.
Una pàgina d’aquell llibre em va deixar molt contrariat.
dE CARO: Quina?
CAmPESE: Aquella que comença a inculcar a la ment dels
nens el respecte que s’ha de tenir pels homes que amb la
- 40 -
seva activitat honoren el propi país. A dalt d’aquella pàgina
hi ha escrit «Arts i oficis». El metge hi és, l’advocat hi és,
l’enginyer hi és, el magistrat hi és, el mestre hi és; després hi
ha el sastre, el fuster, el ferrer… hi ha fins i tot l’esmolet…
l’actor no hi és.
dE CARO, divertit: Aquesta fou la constatació que el va
contrariar.
CAmPESE: Ja ho crec, Excel·lència. Em vaig començar a pregun-
tar amb la crueltat que caracteritza la innocència dels nens
quin era l’ofici o la professió del meu avi, de la meva mare, del
meu pare. Un vespre el meu pare em va preguntar: «Voldràs
ser actor quan siguis gran?» Li vaig respondre: «No». «I per
què?» «Perquè sinó no sortiré al sil·labari».
dE CARO: Resumint; vostè se sent ofès perquè l’ofici d’actor
no surt al sil·labari.
CAmPESE: No, ofès no. Exclòs sí.
dE CARO: Tot això, quan vostè tenia sis anys…
CAmPESE: Avui com aleshores, Excel·lència. Aquest punt ha
quedat inalterable.
dE CARO: No és veritat. L’actor no està exclòs, com vostè diu.
La societat ha reconegut la seva funció moral, la seva dignitat
professional, i aquest canvi de valoració respecte a vostès ha
estat volgut i sol·licitat per l’Estat amb els decrets i les lleis
discutides i aprovades al Parlament. El govern subvenciona
l’acadèmia d’art dramàtic.
CAmPESE: Els alumnes, gràcies a aquesta prudent iniciativa,
al cap de tres anys surten de l’institut amb un diploma a la
butxaca.
- 41 -
dE CARO: Quan vostè tenia sis anys l’acadèmia no existia.
CAmPESE: Ara en canvi existeix, però no hi ha un col·legi
professional. Sense un llibre on es registrin els noms dels
membres d’una societat, d’una categoria, d’una professió,
el diploma aconseguit pels alumnes a l’acadèmia perd valor
i a l’acadèmia mateixa no li queda cap altra funció que la
de fer augmentar any rere any la colla dels «marginats»:
encara més confusió.
dE CARO: Però què m’està explicant! Vostè sap perfectament
que de l’acadèmia d’art dramàtic n’han sortit grandíssims
actors i excel·lents actrius.
CAmPESE: Però si jo no he posat en dubte la utilitat i l’eficiència
de l’acadèmia.
dE CARO: Ha parlat de «marginats»…
CAmPESE: Sí, Excel·lència, marginació que es produeix com
a conseqüència de la contradicció existent entre el que es
diu i el que es fa. L’any 46… sí, en la immediata postguerra,
S’Excel·lència de ben cert en deu tenir coneixement, el 46 fou
discutida i aprovada al Parlament i al Senat una llei favorable
a la reconstrucció del país: participació de l’Estat, concessió
de fons, ajudes, facilitats bancàries… No hi va haver cap
obstacle per a algú que decidís improvisadament esdevenir
constructor. De fet, la construcció ha estat constantment
honorada del 46 cap aquí. En aquella llei no s’hi van incloure
els teatres, perquè evidentment el teatre no fou considerat
d’utilitat pública.
dE CARO: Li sembla que un país acabat de sortir de l’horror
d’una guerra, s’ha de posar a pensar en la reconstrucció
dels teatres?
- 42 -
CAmPESE: Certament, això mateix. Hagués estat absurd només
de pensar-ho. Però la llei encara avui no ha estat modifica-
da. Llavors em pregunto: aquest beneït teatre és d’interès
nacional o no? Ho ha de ser sens cap mena de dubte, si no
els governs no estarien tan bojos de sagnar la tresoreria de
l’Estat en favor d’una cosa inútil… Si no ho és, perdoni’m
l’afirmació Excel·lència, hem de considerar inútils els actors,
els directors, els autors, l’acadèmia, la Direcció General de
Teatre i tot l’aparell burocràtic que l’envolta.
dE CARO, després d’una breu pausa, amb un xic d’ironia: Si
vostè per exemple fos nomenat director general de Teatre…
CAmPESE: Què podria fer, Excel·lència? La voluntat del director
general no ha estat mai determinant.
dE CARO: Doncs ministre.
CAmPESE: El senyor ministre també té les mans lligades, i les
cordetes les tenen els membres de les comissions.
dE CARO: Estem en democràcia, estimat amic. La feina d’un
ministre és escoltar, aprofundir i proposar.
CAmPESE: Naturalment.
dE CARO: Escollit ministre, donem per descomptada la seva
assignació a la cartera de Turisme i Espectacles.
CAmPESE: Em sap greu, Excel·lència, l’hauria de refusar.
dE CARO: I per què?
CAmPESE: Perquè de teatre hi entenc, de turisme no.
dE CARO: Doncs molt bé, li donem mig ministeri, els especta-
cles. Escollit ministre, vostè proposaria al Parlament d’incloure
al sil·labari la figura de l’actor…
- 43 -
CAmPESE: Sí.
dE CARO:…crear un col·legi professional…
CAmPESE: Sí.
dE CARO: I incloure a la llei del 46 la construcció teatral.
CAmPESE: No Excel·lència, Aquesta darrera proposta no la
faria.
dE CARO: Per què?
CAmPESE: No se sap mai… L’assemblea podria trobar justa la
meva proposta… Imaginem que s’aprova la llei, i ens des-
pertem un matí i en el lloc que hauríem de trobar edificis
civils hi ha teatres.
dE CARO, sarcàstic: Divertit això que diu, però bastant
destructiu.
CAmPESE: No em sembla merèixer aquesta acusació, miri. El
destructiu destrueix, o millor, prova de destruir les coses ja
construïdes. Admetent que jo sigui destructiu, com podria
destruir l’edifici del teatre que com a «cosa» no existeix, ja
que encara no ha estat feta?
dE CARO, amb severitat: Campese, els seus jocs de paraules
m’ataquen els nervis. Deixi-ho estar. (Després d’una breu
pausa.) Faci’m el favor…
CAmPESE, com agafat per sorpresa: Digui’m?
dE CARO, distret: Com?
CAmPESE: He dit: «Digui’m?»
dE CARO: Per què?
- 44 -
CAmPESE: Vostè ha dit: «Faci’m el favor»… Jo he dit: «Di-
gui’m?» Com per dir: «Digui, necessita res?»
dE CARO, comprenent el malentès: Ah, sí… He dit: «Faci’m el
favor»… com per dir: «Desisteixi de les seves conviccions».
(Tornant a l’argument anterior.) Vostè resoldria la crisi del
teatre amb la pàgina del sil·labari i el col·legi professional.
El teatre és fascinant, tanmateix, per les possibilitats que té
d’oferir a l’actor una vida despreocupada, alliberada de la
tirania de les obligacions monòtones, exempta de qualsevol
mena de responsabilitats i deures que es tenen quan el teu
nom es troba inscrit en un col·legi professional. No troba?
CAmPESE, condescendent: I tant.
dE CARO: Els actors són rebels per naturalesa, independents,
refractaris a qualsevol forma de disciplina que els volgués
enquadrar en un determinat sector. És així?
CAmPESE: I tant.
dE CARO: Vostè sap millor que jo que l’actor és un privilegiat
i que no canviaria les seves actuals condicions de vida ni per
tot l’or del món. M’equivoco?
CAmPESE: No.
dE CARO: El veritable motiu que determina la crisi del teatre
és la manca de textos. Ja ningú escriu pel teatre. El públic
ja no s’interessa per les comèdies dels autors moderns:
s’avorreix, badalla. Els espectadors d’avui es troben davant
de composicions plenes de «palla» amb una trama que ja
s’explica de bon començament… diàlegs sense comicitat,
llargs, avorrits… o si no, quan en el text hi ha la famosa
«denúncia», el missatge, han d’assistir a la representació
- 45 -
repugnant d’una història immoral que l’autor «compromès»
vol convertir en un exponent de la cultura avantguardista.
Hi està d’acord?
CAmPESE: Sí.
dE CARO, dubtant: Diu que sí per condescendència o per
convicció?
CAmPESE, tímid però sincer: Per condescendència.
dE CARO: I per què no diu el que pensa?
CAmPESE: Excel·lència, si dic el que penso vostè s’enfada i em
titlla de destructiu… Jo he vingut per demanar-li un favor,
una cortesia que, atès l’actual moment en què em trobo,
esdevindria important per a mi i per als meus companys de
desgràcia si S’Excel·lència volgués acontentar-me.
dE CARO: Té por d’una revenja per part meva?
CAmPESE: No…
dE CARO: I doncs! Parli, sense embuts, digui-ho tot!
CAmPESE: Pel que fa als autors?
dE CARO: Exactament.
CAmPESE: Excel·lència, segons el meu parer, l’autor té por
d’escriure, i els governs tenen por d’allò que pot dir un autor
quan escriu.
dE CARO: Por de què?
CAmPESE: El teatre no és mort, Excel·lència, el teatre és viu
i vital.
dE CARO: Però si fos viu daria altres resultats.
- 46 -
CAmPESE: I la confusió, on la col·loquem? No hi ha discussió
possible sobre que el teatre ha de ser el mirall de la vida hu-
mana, reproducció exacta del comportament i viva imatge
de la veritat; d’una veritat que contingui, tanmateix, alguna
cosa de profètic.
dE CARO: I, segons vostè, aquests autors tan dotats, aquests
poetes tan inspirats, no ofereixen res de bo al teatre, perquè
tenen por? Però de què, si la censura ha estat abolida?
CAmPESE: No Excel·lència, parlo d’una altra por. Una por perni-
ciosa, constitucional, congènita… que acompanya la gent de
teatre des del seu origen fins ara mateix. Els còmics de les pla-
ces, aquells que actuaven improvisant, per les seves rèpliques
esmolades contra la burgesia, contra l’aristocràcia, contra els
governs, foren sempre perseguits, obligats a fugir d’un lloc a
un altre, d’aquesta a aquella república, sovint capturats, tancats
a la presó, torturats i fins i tot penjats. A Anglaterra, encara
hi deu haver una corda que va posar fi a les tribulacions d’un
Arlequí. Excel·lència, si no hi ha censura, hi ha autocensura,
a la que l’autor se sotmet espontàniament. De fet, la gent de
teatre mou els seus propis passos d’acord amb una voluntat
precisa, amb una direcció obligatòria, no cap al gran objectiu
que seria aquell de donar al públic la imatge de la veritat.
dE CARO: No exageri. És cert, hi ha veritats que no s’han de
dir al teatre; en això, almenys, estem d’acord?
CAmPESE: En això, sí.
dE CARO: Oh, bé! Si la producció teatral no és tot or, alguna
cosa digna que hagi tractat arguments candents hi haurà
hagut. Qui té alguna cosa a dir, la diu malgrat la «confusió».
Mai no ha faltat un autor valent.
- 47 -
CAmPESE: Això mateix! Ho ha dit vostè, no jo: «valent». Per
què l’autor ha de ser valent? Si cal ser valent per dir una veri-
tat al teatre, vol dir que a l’aire, alguna cosa que fa por hi és.
dE CARO: Per sort. Si no fos així, qualsevol, segons com se
li girés la truita, pujaria a l’escenari a dir el nom del porc a
sotano o a mengano, per desfogar-se contra el primer que
trobés, per fer xantatge a aquesta o aquella institució, o fins
i tot, per fer propaganda política. Amb tota la por de la que
vostè parla, l’accés a l’escenari l’intenten molts i no sempre
amb la intenció de fer-hi teatre.
CAmPESE: Però el públic de seguida reconeix els malinten-
cionats: els desemmascara, no els segueix. L’espectador ja
és major d’edat i jutja amb el seu cap. Ajudar el teatre ofe
-
rint-li estabilitat i llibertat d’expressar-se a l’alçada cultural
de les platees d’avui, però sense mirar-se’l de reüll com fan
les mainaderes amb els nens deficients. El públic és madur,
vol el seu autor, aquell que li explica les coses de casa i que
fa que es reconegui a si mateix entre els personatges de la
comèdia. L’autor reconegut com a tal, entra per la porta
de l’escenari i surt de bracet amb el públic per la porta de
la platea. Els malintencionats entren i surten per la mateixa
porta: la de l’escenari, i corrents se’n van cap a casa seva,
s’hi tanquen i ja no en surten.
GiACOmO, entrant: Amb el seu permís?
dE CARO: Passi, passi.
GiACOmO, donant un full a de CarO: El text del telegrama per
a la seva esposa. Hi vol donar un cop d’ull?
dE CARO, llegint mentalment: Bé, molt bé.
- 48 -
GiACOmO: L’envio de seguit.
dE CARO: Crida el guàrdia, que s’emporti aquesta safata.
(
GiaCOmO pitja el botonet vermell del telèfon.) Aquí, el nostre
actor m’ha entretingut amb una conversa sobre teatre, molt
interessant.
CAmPESE: Em sabria greu haver-lo destorbat.
dE CARO: Ben al contrari; però ara m’hauria de dir quina
mena de favor vol de mi, perquè temps per a vostè ja no
en tinc més.
CAmPESE: Doncs, Excel·lència…
GuàRdiA, des de dintre: Es pot entrar?
GiACOmO: Sí. (El Guàrdia entra.) Emporta’t aquesta safata i
després s’ha d’enviar aquest telegrama.
GuàRdiA: Doni-me’l. (Agafa el text del telegrama.) Ara hi va
el meu company. (Surt.)
dE CARO, a Campese: I bé?
CAmPESE: La barca fa aigües, Excel·lència. Després de l’incen-
di de la carpa, vaig escriure una carta a un company meu,
propietari d’un altre teatre ambulant, que m’havia proposat
d’unir les nostres forces, fondre les nostres pertinences i fer
una sola companyia. Ara estic a l’espera de la resposta que
sens dubte serà favorable. Es perfila el drama de fer front
a les despeses del viatge. Com ens ho farem per anar a
trobar-nos amb l’altre grup…
dE CARO: On són?
CAmPESE: A la Romagna, prop de Cesena.
- 49 -
dE CARO: El seu grup per quants membres és format?
CAmPESE: Som vuit, nou amb un nét meu, fill de la meva filla,
un nadó de cinc dies.
dE CARO: Ha nascut aquí?
CAmPESE: Sí, Excel·lència.
dE CARO, a GiaCOmO: Els hem d’ajudar.
GiACOmO: I tant. (Agafa paper i llapis.) Com es diu vostè?
CAmPESE: Oreste Campese.
GiACOmO: Documents, en té?
CAmPESE: Tinc el carnet del sindicat i el d’identitat.
GiACOmO: Doni’m el carnet d’identitat.
CAmPESE, l’hi dóna: Tingui.
GiACOmO, transcrivint al paper les dades de Campese: Té
cinquanta-cinc anys vostè? Els porta bé.
CAmPESE: No em queixo, gràcies.
GiACOmO, torna el document a Campese: Tingui. Quan vol
sortir?
CAmPESE: No ho sé, espero la carta.
dE CARO, a GiaCOmO: Deixa la data en blanc. Que li posi ell
el dia que marxi.
GiACOmO: Ara ho preparo, com es diu… un full de ruta.
dE CARO: L’autorització.
GiACOmO: Això, sí, l’autorització per desplaçar-se a Cesena
en trens directes. (A de CarO.) Segona classe?
- 50 -
dE CARO: Certament.
GiACOmO: La preparo de seguit i l’hi porto per a la firma.
(Surt ràpidament.)
dE CARO: Campese, vostè es pot esperar a la sala. (Va per
acomiadar-se de Campese.)
CAmPESE, també aixecant-se: Excel·lència, però jo no he vingut
per demanar-li viatges gratuïts. Amb sacrificis personals i amb
el meu treball sempre he pogut fer front a les despeses de
transport de la companyia.
dE CARO, impacient: Campese, i doncs què vol? Espavili, no
em faci perdre temps.
CAmPESE: Hem començat a treballar en una obra nova, escri-
ta pel meu fill i per Gualtiero, el meu gendre: L’ull al forat
del pany. En lloc d’explicar una sola història, que a vegades
s’allargassa durant tres actes, han pensat d’explicar-ne
quinze, breument i independents l’una de l’altra. Quinze
situacions insòlites que al final de la representació porten
al públic a tenir la sensació d’haver sorprès la intimitat de
quinze famílies mirant «pel forat del pany» quinze vegades.
dE CARO: Ah, interessant.
CAmPESE: Som vuit, diguem que set, perquè la meva filla
encara no es pot reincorporar a la feina.
dE CARO: És clar, el nadó…
CAmPESE: Sí, però arribem a presentar al públic quaranta-
dos personatges. Cada un de nosaltres té entre dotze
i quinze canvis de vestuari. Ens maquillem, canviem les
- 51 -
veus, esdevenim grassos, prims, grossos, geperuts… hem
salvat la caixa dels postissos… i només en dues hores
d’espectacle.
dE CARO: I?
CAmPESE: Si S’Excel·lència ens volgués honorar amb la seva
presència a l’espectacle de demà al vespre, jo i els meus
companys li estaríem agraïts tota la vida. Només d’anun-
ciar-ho, tothom en parlaria: «Amb la presència de la màxima
autoritat, S’Excel·lència el Prefecte». Des de l’escenari li
adreçaria unes paraules d’agraïment…
dE CARO, enfadat: I jo li respondria des de la llotja…
CAmPESE: Li garanteixo el teatre ple a vessar. I així me’n vaig
amb els meus diners…
dE CARO: Campese, vostè és boig. Ara me n’acabo d’ado-
nar de la seva bogeria, mentre em parlava dels problemes
del teatre. Vagi-se’n i acontenti’s amb el que li dic. Tinc
responsabilitats, m’he d’ocupar de qüestions serioses, re-
lacionades amb la meva feina; no tinc temps per anar a les
seves… (S’atura un moment, bufa i continua.) Sí… a les
seves representacions.
CAmPESE: Volia dir una altra cosa, Excel·lència.
dE CARO, esclatant: A les seves pallassades! Li sembla bé?
Està content?
CAmPESE: No són pallassades. Es tracta de fets veritables,
gairebé cruels, tràgics, grotescos, que han passat de veritat,
recollits i anotats per Gualtiero i Filippo al llarg de les nostres
peregrinacions pels pobles, per les muntanyes…
- 52 -
dE CARO: Estimat senyor, estic en contacte amb la veritat a
cada hora del dia. Recordi que es troba davant del Prefecte.
No em cal posar «l’ull al forat del pany».
CAmPESE: Comprenc. Han de ser centenars els casos humans
per resoldre que passen per les seves mans, però de «forats
del pany» n’hi ha milions en aquest món. I potser, els quinze
del meu espectacle podrien ser útils a les autoritats.
dE CARO: Campese, ja ho sap que se n’ha d’anar perquè estic
perdent la paciència?
GiACOmO, entra amb l’autorització: Què hi ha? (La posa da-
vant de de CarO perquè la firmi.)
dE CARO: No tinc ni temps ni ganes d’anar al teatre… (Firma.)
Tingui el seu passi i bona sort.
CAmPESE: Però jo no he vingut a demanar almoina…
dE CARO: Marxi de seguida! Giacomo, tregui’m aquest senyor
de sobre.
GiACOmO: Vagi-se’n.
CAmPESE: No he ofès ningú com perquè se’m faci fora, i encara
menys al senyor Prefecte.
dE CARO: Ha gosat, però, insultar-me proposant-me d’anar
al teatre a fer d’esquer per als ocellets…
CAmPESE: No, Excel·lència.
dE CARO, autoritari: Vostè calli! (A GiaCOmO.) No ha parat de
xerrar, m’ha omplert el cap de bestieses i de falòrnies; sen-
tenciant, pontificant… l’histrió, vagi’l a fer al teatre i no aquí.
GiACOmO, agafa un full de sobre la taula i l’entrega a Campese:
Vagi-se’n. Aquí té l’autorització. Reflexioni sobre tot això.
- 53 -
CAmPESE, agafant el full, s’adona que GiaCOmO, amb les
presses, li ha donat per equivocació la llista de les persones
que han demanat audiència a S’exCel·lènCia: No s’ho agafi
així, Excel·lència, me’n vaig. S’Excel·lència ha de tenir moltes
coses a fer avui. D’aquí a un parell d’hores, davant de la seva
taula, començarà a desfilar la Humanitat. Per aquella cadira,
on he tingut l’honor de seure jo mateix ara fa poc, aniran
passant per torn (consultant furtivament el full que té a la
mà.) un metge rural, un capellà… una mestra municipal…
GiACOmO: Hi té res a dir?
CAmPESE: No, comprenc que totes aquestes persones vindran
a demanar consells, consols, ajuts, subvencions… (Com col
-
pit per una idea que li acaba de venir al cap.) I si en aquella
cadira, Excel·lència, un a un, també hi vinguessin a seure
els meus actors?
dE CARO, fora de si: Campese, no m’emprenyi més. Si es
presenta un dels seus còmics sortirà per la porta.
CAmPESE: I com s’ho farà per reconeixe’ls? Nosaltres sabem
fingir a la perfecció… esdevenim alts, baixos, geperuts, gras-
sos… Hem salvat la capsa dels postissos, i ja no som aquells
histrions d’altre temps que improvisaven la Comèdia de l’Art,
ara hem après a interpretar amb art la comèdia.
dE CARO: El primer saltimbanqui, còmic, company seu, que
es permeti posar un peu al meu despatx, l’engarjolaré.
CAmPESE: No el reconeixeria, Excel·lència, i s’arriscaria a tancar
a la presó un capellà de veritat.
dE CARO: Enviï, doncs, aquests «personatges a la recerca
d’autor», trobaran una bona acollida…
- 54 -
CAmPESE: No, Excel·lència. Pirandello no hi té res a veure amb
tot això: nosaltres no hem parlat de la diferència entre «ser i
semblar». Si em decideixo a enviar-li els meus actors ho faré
amb la voluntat de comprovar si el teatre desenvolupa una
funció útil al país o no. No seran personatges «a la recerca
d’autor» sinó actors a la recerca d’autoritat. El saludo, Excel-
lència, bon dia i estigui atent. (Surt.)
dE CARO: Està ben boig! L’he rebut perquè m’ha semblat
que un actor, que sempre és un tipus estrambòtic, em faria
passar una mitja hora divertida, distreta. Aquest, en canvi,
és un sofista, un cavil·lador, un fanàtic… d’un emprenyador
que no ho vulgui saber. (Mirant distretament sobre la taula
veu el passi de transport.) No s’ha endut l’autorització de
transport… quanta dignitat… qui sap la de vegades que deu
haver viatjat en carro.
GiACOmO: Però quan se n’ha anat, l’autorització la duia a
la mà.
dE CARO: Però si és aquí… (L’ensenya.) Ha agafat de la taula
qualsevol altre paper.
GiACOmO: No l’ha agafat, recordo molt bé haver-li donat jo
mateix.
dE CARO, mira novament sobre la taula, després comprèn:
Vostè li ha donat a aquell còmic la llista de les persones que
he de rebre.
GiACOmO: No!
dE CARO: Com que no? I tant que sí… això! (Miren tots dos
a la taula, per terra, però no troben res.) Ara pla!
GiACOmO: En tinc una altra còpia!
- 55 -
dE CARO, furiós: Tant se me’n fot! (Pitja el botó vermell del
telèfon.) I si aquell maleït m’envia els seus actors?
GiACOmO: Excel·lència, són còmics, no s’hi veuran amb cor,
s’arrisquen a acabar a la presó, i a més, els còmics es reco
-
neixen de seguida.
GuàRdiA, des de dintre: Amb el seu permís?
dE CARO: Passi, passi.
GuàRdiA, entrant: Excel·lència?
dE CARO: D’aquí a un parell d’hores he de començar a rebre
unes persones. Has de dir al teu company, aquell que coneix
a tothom d’aquí, que no es mogui de la prefectura i que
vingui aquí amb el primer que arribi.
GuàRdiA: El meu company ha agafat la moto i se n’ha anat
corrents cap al lloc del desastre d’aquesta nit. Un ha vin-
gut corrents a dir-li que entre els ferits hi ha un oncle seu
que viatjava en aquell tren. (de CarO i GiaCOmO intercanvien
una mirada plena de significat.) Me’n puc anar, Excel·lència?
dE CARO: Sí, vagi-se’n.
GuàRdiA: Amb el seu permís. (Surt.)
dE CARO, passeja nerviós i parla sol: Es camuflen, es transfor-
men… esdevenen alts, baixos, grassos… han salvat la caixa
dels postissos… canvien les veus!
GiACOmO: Qui?
dE CARO, furiós i amb menyspreu: Els còmics!
TELÓ.
.
- 57 -
ACTE SEGON
El mateix decorat. Han passat dues o tres hores
des que
Campese ha sortit del despatx del senyor
Prefecte. de CarO i GiaCOmO s’estan quiets al centre
de l’habitació, un al costat de l’altre, i es miren
ansiosos, expectants i plens de sospites la porta
d’entrada.
dE CARO, després d’una llarga pausa: Llavors, vostè està
d’acord amb mi?
GiACOmO: Sí, Excel·lència.
dE CARO: Però com ha pogut gosar…
GiACOmO: I tanmateix estic convençut que la persona que
s’està esperant allà, asseguda al banc, (indica l’entrada)
no és de cap manera Quinto Bassetti, el metge rural de
l’Ajuntament d’Aceto, sinó que és un saltimbanqui instruït
i enviat cap aquí per Campese.
dE CARO: Però Campese se n’ha anat fa tres hores. Com
hauria pogut, en un temps tan breu, organitzar una pallas
-
sada d’aquesta mena?
- 58 -
GiACOmO: Per als còmics, habituats a sortir al camp de batalla
transvestits a gran velocitat, tres hores són més que suficients
per posar-se d’acord i transformar-se.
dE CARO: Però el perill d’acabar a la presó per suplantació,
per identitat falsa, etcètera, segons vostè no l’haurien
considerat?
GiACOmO: Ni vostè ni jo estem en condicions d’establir si allò
que és allà fora és realment el metge del poble o un actor.
Per encepegar un veredicte calen proves.
dE CARO: Però vostè sospita?
GiACOmO: I tant. S’ha equivocat de porta!
dE CARO: Com?
GiACOmO: Quan hem deixat la porteria, volia indicar-li el
camí però ell m’ha volgut avançar dient que coneixia molt
bé la prefectura, perquè hi havia estat un piló de vegades.
Hem enfilat el corredor per venir cap aquí amb vostè, i ell,
en comptes d’obrir la porta de la dreta, la de l’entrada, ha
obert la de l’esquerra i s’ha trobat amb un rebost.
dE CARO: Esperi. (Pitja el botonet vermell del telèfon.) I quan
s’ha trobat amb el rebost, què ha dit?
GiACOmO: Res. S’ha posat a riure com per dir: «Ai mira, m’he
equivocat». S’ha acostat confós a la porta bona i amb molta
incertesa ha fet girar la maneta.
dE CARO: Si realment coneix la prefectura ho veurem de se-
guit. Vingui aquí. (Seguit per GiaCOmO s’acosta a l’escriptori.)
Agafi aquesta cadira. (Indica la cadira del davant de l’escripto-
ri.) Posi-la allà. (Indica el costat oposat de l’habitació. GiaCOmO
- 59 -
col·loca la cadira on ha indicat de CarO.) Mentrestant agafo
aquesta altra. (Transporta la seva butaca i la posa davant de
la cadira que ha deixat GiaCOmO.)
GuàRdiA, des de dintre: Es pot passar?
dE CARO: Entra.
GuàRdiA, entrant: Mani.
dE CARO: S’ha de moure l’escriptori.
GuàRdiA: Sí, Excel·lència. (S’acosta a l’escriptori.)
dE CARO, a GiaCOmO: Doni-li un cop de mà, faci el favor.
GiACOmO: I tant. (Ajuda al Guàrdia a traslladar l’escriptori.)
dE CARO: Deixeu-lo aquí. (Indica el lloc entre la butaca i la
cadira.) Molt bé, així. (Seu a l’escriptori.) Veronesi, allà hi ha
el senyor Quinto Bassetti. Fes-lo passar.
GuàRdiA: Sí, Excel·lència. (Surt.)
dE CARO: Faci’l passar només dient: «Passi», sense indicar
cap lloc precís.
GiACOmO, somrient: Entès, Excel·lència.
QuiNTO, des de dintre: Es pot passar?
GiACOmO: Passi.
QuiNTO, entrant: Bon dia.
GiACOmO: Bon dia. (Fixa la seva mirada escrutadora sobre el
nou personatge i resta a l’espera de veure cap a quin punt
de l’habitació l’home adreçarà els seus passos.)
El Doctor no es mostra gens desorientat per cap
canvi. Va directe, sense incertesa, cap a l’escriptori
- 60 -
i s’atura davant de S’exCel·lènCia. de CarO i GiaCOmO
s’intercanvien mirades significatives, com dient-se:
«Si aquest fos el veritable metge, hauria fet, enca-
ra que fossin pocs passos, cap al lloc on esperava
trobar-se l’escriptori.»
dE CARO, amb un somriure irònic: Qui és vostè?
QuiNTO: Quinto Bassetti, metge rural.
dE CARO, indicant la cadira: Segui.
QuiNTO: Gràcies. (Seu.)
Segueix una pausa, durant la qual
de CarO examina
íntimament el personatge. Bassetti és un home d’uns
trenta-cinc anys, prim, ossut. Té el front ample i
envoltat d’un manyoc de cabells despentinats i
precoçment emblanquinats. Els ulls són ardents i
penetrants però enfonsats i secs per la son. Porta
una vestimenta usada i descolorida.
dE CARO: Em deia el secretari del gabinet, aquí present…
GiACOmO, presentant-se: Doctor Franci.
QuiNTO: Molt de gust.
dE CARO: Em deia que vostè coneix la prefectura.
QuiNTO: Fa deu anys que sóc aquí, he acabat sent de casa
no només a la prefectura sinó a tot arreu. Aquí, a més, en
els darrers temps, hi venia cada vespre.
dE CARO: Sí?
QuiNTO: El Prefecte que se n’ha anat és piemontès com jo,
d’Alba tots dos. Xerràvem, parlàvem de velles coneixences,
- 61 -
jugàvem a cartes… una partideta, només per passar l’esto-
na… aquí, aquí mateix.
dE CARO, sospitós: Aquí mateix?
QuiNTO: En aquesta taula, l’un davant l’altre, com estem ara
vostè i jo.
dE CARO: Miri, doctor, el lloc del senyor Prefecte era aquell
(Indica on es trobava abans del desplaçament.)
QuiNTO: Sí, sempre ha estat aquell. Quan vaig venir ara fa deu
anys per primera vegada a la prefectura, el lloc del Prefecte
era aquell; però el meu amic va triar aquest angle per sentir-se
més protegit. Deia: «Així quan s’obre la porta d’entrada, els
qui estan esperant fora no em veuen». Abans de marxar,
fa tres dies, va fer tornar a col·locar la taula on era abans.
dE CARO: Ah, és clar.
GiACOmO: És clar.
dE CARO: Perdoni, però quan vostè ha entrat sabia que la
taula s’havia tornat a col·locar al seu lloc, com és doncs que
no ha tingut ni un segon de dubte a venir decididament cap
a l’angle on som ara?
QuiNTO: M’ho ha dit el guàrdia: «Hem mogut la taula».
dE CARO, decebut: Comprenc.
QuiNTO: Excel·lència, he vingut a presentar els meus respectes
a la seva distingida persona, desitjar-li el bo i millor al llarg
de la seva estada aquí i a posar a la seva disposició la meva
modesta activitat com a metge.
dE CARO: Gràcies, molt amable. I la salut pública, com va?
- 62 -
QuiNTO: Va bé, massa bé. De fet com més millora la salut
pública, més empitjora la meva. Hi he deixat el fetge aquí,
Excel·lència.
dE CARO: Els negocis no van bé?
QuiNTO: No en parlem.
dE CARO: Però vostè no cobra de l’Ajuntament?
QuiNTO: Seixanta-tres mil lires al mes. Això és tot. He de pen-
sar en la meva mare vídua… Viu a Alba amb dues germanes
solteres a càrrec seu, i un germà que encara estudia. M’ajudo
amb la mútua: tres-centes lires la visita.
dE CARO: Deu tenir una clientela privada.
QuiNTO: Sí, la tinc. Els meus honoraris són de mil cinc-centes
lires la primera visita i cinc-centes lires mentre dura el tracta-
ment. Financerament, no em queixo, bé o malament arribo
a fer bullir l’olla. La tragèdia és una altra.
dE CARO: Tragèdia?
QuiNTO: Sí, una veritable tragèdia.
dE CARO: Si el puc ajudar.
QuiNTO: I tant que pot. Per consell del seu col·lega, el meu
paisà que se n’ha anat, vaig preparar un informe detallat
sobre el meu cas i l’hi vaig entregar.
GiACOmO: He donat un cop d’ull a tots els expedients en curs,
però un informe com el que vostè diu, no hi és.
dE CARO: Un informe, amb la seva signatura?
QuiNTO: Signat amb nom i cognom: Quinto Bassetti.
- 63 -
dE CARO, a GiaCOmO: I no hi és?
GiACOmO: No, Excel·lència.
QuiNTO: Ni tan sols un esborrany?
GiACOmO: Res.
QuiNTO: Doncs el seu col·lega em va assegurar que informa-
ria S’Excel·lència de la meva instància, on havia exposat els
motius de la meva decisió, en el cas que la meva petició no
fos escoltada.
dE CARO, a GiaCOmO: Torni a mirar entre els expedients.
QuiNTO: Són onze fulls mecanoscrits, cada pàgina està
firmada.
GiACOmO: Ho tornaré a mirar. Amb permís. (Surt.)
dE CARO: Què demana en aquest informe?
QuiNTO: El meu cas s’ha tornat insostenible. Tinc el fetge
desfet, esmicolat. A vegades la bilis em puja fins a la gola.
No puc, Excel·lència, acceptar només les responsabilitats
del metge! Vull també el mèrit, la recompensa moral, el
premi just que se’m deu, quan aconsegueixo amb la meva
capacitat, la meva experiència, que només és fruit d’una
joventut sacrificada als llibres, salvar científicament, em
segueix?, científicament, un cas greu que amb una diag-
nosi equivocada de bon començament, nou de cada deu
vegades acaba amb el pacient a l’altre món. Aquesta palma
del triomf la vull. Aquesta corona de llorer m’espera. No per
vanitat, Excel·lència, sinó per enquadrar la figura del metge,
davant de l’opinió pública, amb una llum d’autèntica dignitat
professional.
- 64 -
dE CARO, al·lusiu: No em voldrà parlar de la necessitat de
crear un col·legi professional i de l’oportunitat d’inserir la
figura del metge en el sil·labari.
QuiNTO: No l’entenc.
dE CARO: Sóc jo qui voldria entendre-ho millor. La classe
mèdica, per l’alta missió que desenvolupa, ostenta el ple
reconeixement dels seus drets per part de l’Estat, i de la
consideració incondicional del ciutadà, sigui quina sigui la
seva condició o classe social.
QuiNTO: D’acord, però jo no parlo en defensa de la classe
mèdica. A l’informe he volgut assenyalar un cas aïllat, el
meu. Un cas absurd, que es va produir quatre o cinc mesos
després de quan vaig arribar, i que després ha crescut en
alçada, en llargada, en amplada i ha esdevingut més gran
que la pròpia comarca. I jo a sota! A sota amb tot el pes a
sobre. Sota les botigues, sota les cases, sota els palaus, sota
l’església, sota els camps, sota els arbres… sota sota sota…
esclafat com un cuc!
dE CARO: Sembla trasbalsat: calmi’s.
QuiNTO: Perdoni’m, Excel·lència, però ho tinc tot aquí… (Es
toca la gola.) Una cosa roent, que empeny cap amunt.
dE CARO: Digui’m, digui’m, parli.
QuiNTO: Vostè coneix el poble d’Aceto?
dE CARO: Encara no, em comprometo a visitar-lo ben aviat.
QuiNTO: Vagi a la plaça: a la dreta, al fons, als peus d’unes
escales estretes i costerudes que es contorsionen juntament
amb el carreró, hi ha una capella amb un nen Jesús. Un nen
- 65 -
Jesús enorme, desproporcionat en relació amb el carreró i el
bressol on està adossat. Si es va a la plaça, l’única cosa que
es veu és el nen Jesús. Les finestres, els balcons, les botigues,
les paradetes els dies de fira, desapareixen: tot desapareix. El
nen Jesús impera. Des de la meva finestra el veig, tot cobert
d’or i de plata. A la capella ja no hi ha espai per penjar-hi
preciosos exvots, regals i ofrenes de tota mena: collarets,
braçalets, anells…
dE CARO: És un nen Jesús miraculós.
QuiNTO, amb una ganyota amarga a la punta de la boca:
Quan al poble hi ha un malalt greu, un cas urgent, un vell,
una dona, un nen, un cristià qualsevol a arrencar de la mort,
llavors corren cap a mi. De dia, de nit, a la matinada: l’horari
no compta. Si sentís a la nit, Excel·lència, com ressonen a la
plaça els cops que donen al portal de casa: «PAM…PAM…
PAM…» I la veu dels parents: «Doctor! Doctor Bassetti…
La meva dona, el meu fill, la meva mare…», i Bassetti corre,
Bassetti escala les muntanyes amb la neu així d’alta, entra a
les cases, als estables, als tuguris, seu a l’espona d’un cobrellit
pudent i es posa a buscar entre parracs l’abdomen flonjo
d’un cos esquàlid, pansit, per palpar-ho tot, de la melsa al
fetge, amb les seves mans! (Ensenyant les mans obertes.)
Amb aquestes mans! I me les rento immediatament després,
dues, tres, fins i tot quatre vegades, però la sensació fastigosa
d’aquell contacte es queda a flor de pell, des de sota, des de
dintre… i transpira pels porus, i torna a aflorar a cada hora
de la meva jornada: quan em vesteixo, quan em pentino,
quan m’afaito la barba. Una nena de cinc anys se’m va morir
a les mans… em van cridar tard: diftèria! Ja no hi havia res a
fer. La vaig operar amb una navalla esterilitzada de qualsevol
- 66 -
manera, era tot el que vaig trobar, però del forat que vaig
fer a aquella tràquea, la sang va sortir-me lenta i espessa.
Havia tallat la gola d’un petit cadàver. El teló es tanca més
aviat del previst i massa bruscament.
dE CARO, alleujat per la frase final de Bassetti, a la que atri-
bueix el significat literal: Ah, és clar! I la gent?
QuiNTO: Tothom assegut, quiet, com paralitzat i en silenci.
Després van començar els que estaven drets… Hi havia gent
dreta…
dE CARO: Bé, quan no es troba lloc…
QuiNTO: El lloc era petit.
dE CARO: Comprenc. I els que estaven drets?
QuiNTO: Van començar a mirar-se les cares i a preguntar-se:
«Però, s’ha acabat?» «Ja s’ha acabat?» «No!» «Sí!» «Sí,
sí… s’ha acabat». I llavors, crits bestials: «Bufó!» «Pallas-
so!» «Pallasso tu i tots els teus col·legues!» «Interpreteu el
paper però sou uns assassins!» Se m’abraonaren com feres
salvatges. «Estic perdut», em dic, miro al voltant i en un
segon enfilo la porta…
dE CARO: De l’escenari?
QuiNTO: Quin escenari?
dE CARO: De la carpa!
QuiNTO: Era una mena de barraca, un tuguri, com li he dit,
però no una carpa. Enfilo la porta, escapo i em tanco a
casa. En una gran ciutat, després d’un fracàs, te’n pots es-
capolir fàcilment; però en un poble petit, petit, et pesquen
- 67 -
immediatament. De fet quan feia deu minuts, un quart que
m’havia tancat a casa, un grup de gent es va reunir sota la
meva finestra i es van posar a xiular.
dE CARO: Què diu ara?!
QuiNTO: Al cap de mitja hora tota la plaça cridava contra la
meva finestra. «La nena no hauria d’haver mort!» «Per què
l’has deixat morir?» «Parla!» «Surt!».
dE CARO: Es tolera la mort d’un vell, d’un jove, d’una dona…
fins i tot la del tirà, el traïdor, però la d’una nena petita no
s’accepta mai, la gent s’estima més el final feliç.
QuiNTO: Però quants casos tràgics, desesperats, he resolt de
manera brillant, com millor he pogut. Això vaig dir des de
la finestra. Obro i surto. Tenia sang als ulls. «Aquí em teniu,
crideu-me a la cara el que vulgueu, parleu!» «He deixat morir
la nena» «I quants no n’he salvat en deu anys? Mireu allà…»
Estenc el braç i indico la capella. Tots es van girar cap allà. «Allà
dins hi ha el «Currículum Vitae» de l’activitat mèdica de Quinto
Bassetti: cames, cuixes, braços, espatlles, peus, mans, pits…
Tota la meva clientela seccionada i reduïda a trossos d’or i de
plata amb pedres precioses encastades. Hi ha una panxa…
Aneu a veure-la: una panxa de plata amb un robí al mig que
simbolitza el melic. És la panxa de la dona del notari Menne-
lla. No hi havia cap tumor, li vaig dir jo, s’hi hagués quedat
a l’operació. Quant val aquella panxa? A mi em van pagar
només els honoraris: mil cinc-centes lires! També hi ha un cor
d’or. El de debò és del carter Giacomone. S’estava morint,
el cor ja no li funcionava. Qui va ser el qui amb una injecció
d’adrenalina al ventricle dret va tornar a fer batre aquell cor
de debò? Aquells batecs de nova vida em van ser pagats amb
- 68 -
tres-centes lires per la mútua. Compteu els braços, les cames,
les cuixes, els peus, les mans, tot a preu d’or i de plata que
hi ha allà dins. A tres-centes lires cadascuna trobareu el total
de tot el que he guanyat en deu anys. Si la xifra us sembla
justa, significa que la vostra vida i la dels vostres fills val això:
tres-centes lires!» Abatut, desfet, em vaig abandonar sobre
el llit, després d’haver tancat la finestra amb un cop tan fort
que es van trencar els vidres. L’espectacle s’havia acabat. Un
segon de silenci i després un immens aplaudiment va esclatar
unànime: «Bravo!» «Molt bé!» Vaig donar les gràcies quatre
o cinc vegades, com en un somni. L’entusiasme d’aquella gent
em va fer plorar tota la nit.
dE CARO: El crec… després d’un èxit així. Hi va haver d’altres
representacions?
QuiNTO: Quines?
dE CARO: Imagino que un espectacle així haurà tingut
continuació.
QuiNTO: I tant. Durant tres mesos no es va parlar de res més
al poble. Vaig declarar públicament que dimitiria com a
metge rural.
dE CARO, irònic: Ja… perquè vostè és metge rural…
QuiNTO: Precisament.
dE CARO, insidiós: Quinto Bassotti.
QuiNTO: Això mateix.
dE CARO: Però vostè s’hauria de dir Bassetti: jo he dit Bassotti.
QuiNTO: Sí, me n’he adonat.
- 69 -
dE CARO: Per què no m’ha corregit?
QuiNTO: Per delicadesa, Excel·lència.
dE CARO: I vol presentar la seva dimissió?
QuiNTO: Excel·lència, escolti’m i consideri. Jo sóc ateu, ateu
convençut. El meu nom, Quinto, ja li diu que el meu pare era
tan ateu com jo. Aquest és un país habitat per una gent molt
religiosa: tot són catòlics practicants, i fins aquí tot bé. No
seré jo qui destorbi del culte aquesta gent. El meu ateisme
no fa mal a ningú, perquè me’l guardo per a mi. És aquesta
gent que dóna el valor de miracle a allò que en realitat no és
altra cosa que l’experiència d’un metge, i que perjudica de
tal manera els meus interessos morals i financers. En altres
paraules, Excel·lència, quan el pacient es cura, el mèrit se
l’emporta tot el nen Jesús que hi ha a la plaça. Si el pacient
mor, la culpa és meva i corren a xiular sota la finestra de casa
meva. L’informe que vaig presentar en el seu moment i que
espero que no s’hagi perdut…
dE CARO: Ja ho entenc. Evidentment, en aquell informe, vostè
ha condicionat repensar-se la seva dimissió com a metge
rural, al trasllat de la capella de la plaça.
QuiNTO: No, noooo, això no! No he gosat demanar tant. Una
mesura tan dràstica provocaria malestar al poble. La meva
sol·licitud requereix una tercera via.
GiACOmO, entrant: Excel·lència, he mirat els expedients,
pàgina per pàgina…
dE CARO, intervé sol·lícit per fer comprendre a GiaCOmO com
s’ha de comportar: I finalment he trobat l’informe del doctor
Bassetti… (I afegint-hi una clucada d’ull se’n surt.)
- 70 -
GiACOmO, que ha comprès: Sí, després d’una llarga recerca,
finalment l’he trobat.
dE CARO: Separi-me’l, el llegiré atentament més tard. (A
Bassetti.) Li diré jo quina ha de ser la tercera via. El poble
necessita un metge com vostè, no pot renunciar a l’home
que des de fa deu anys garanteix de manera encomiable la
prosperitat de la salut pública… (A
GiaCOmO.) Per altra banda,
ens hem de fer càrrec del malestar en què es troba un home
de ciència com ell, davant d’uns fets que es produeixen com
a conseqüència de la ignorància i la superstició del poble.
Giacomo, prengui nota. (
GiaCOmO es disposa a prendre
notes en una llibreta.) «Ordenança de la prefectura. Totes
les joies, totes les ofrenes i exvots que els suposats afectats
pels miracles han col·locat a la capella que es troba a la
plaça d’Aceto, hauran de ser retornats als seus propietaris i
transportats conjuntament davant la casa del doctor Bassetti,
i allí disposats en una bonica composició a les parets que
voregen el portal…»
QuiNTO: No, Excel·lència. Aquesta mesura també podria
generar desordres al poble. Francament no voldria ser res-
ponsable d’una revolta popular. La tercera via que jo dic
em deixaria satisfet i paral·lelament seria conciliadora amb
els interessos de la capella. Al llarg d’aquests deu anys he
anat guardant una enorme quantitat de cartes, telegrames
i notes que donen fe de manera extraordinària dels èxits de
les meves intervencions en casos desesperadíssims. «Li dec
la vida!» «Ha salvat el meu fill de la mort!» «He de besar
el terra que trepitja!» Tot declaracions firmades amb nom i
cognom. I després, cançonetes ingènues, poesies, fotografies
dedicades; no falten diplomes amb honors que em van ser
- 71 -
concedits per eminents personalitats i dirigents d’institucions
públiques. El bisbe em va escriure de la seva pròpia mà… Si
S’Excel·lència em vol fer justícia davant del poble, m’hauria
de donar el permís per penjar al voltant del portal de casa
meva bona part d’aquestes declaracions, decorosament em
-
marcades i disposades ordenadament. Així jo mostro els meus
èxits amb els diplomes, i la capella els seus amb els exvots.
dE CARO: Concedit! Exposi tantes cartes i declaracions com
vulgui.
QuiNTO, exultant: De debò?
dE CARO: I sense taxes. La seva exposició estarà exempta
d’impostos. (S’aixeca per acomiadar el doctor.)
QuiNTO, també aixecant-se: Molt agraït, Excel·lència.
dE CARO: Giacomo, prepari un permís permanent per aquesta
exposició i porti-me’l per a la firma.
GiACOmO: Sí, Excel·lència.
QuiNTO: Vindré més tard a buscar-lo.
dE CARO: Molt bé.
QuiNTO: Portaré totes les cartes. Triarem junts quines expo-
sem. Vostè mateix em dirà quines signatures no convindria
que ensenyéssim.
dE CARO: No faltaria més.
QuiNTO: Gràcies novament, Excel·lència. La seva comprensió
m’ha tornat l’entusiasme dels dies en què va començar la
meva carrera de metge. (Va cap a la sortida i després torna
a l’escriptori.) Puc exposar també el meu títol?
- 72 -
dE CARO: I tant. I si té alguna medalla…
QuiNTO: Poques: quatre o cinc.
dE CARO: Exposi-les.
QuiNTO: Gràcies. (Surt.)
dE CARO: Comprovi si se n’ha anat.
GiACOmO, mirant rere la porta d’entrada: Corrents, ja no
se’l veu.
dE CARO: Histrió, bufó!
GiACOmO: Entre els expedients, l’informe que ell diu, no hi és.
dE CARO: És un còmic. Campese ha mantingut la paraula.
La història que m’ha explicat no deixa de tenir una certa
originalitat, però les meves objeccions el desconcentraven,
el col·locaven en tals dificultats, que el duien a trair contí-
nuament el fil del discurs que s’havia preparat.
Sona el telèfon.
GiACOmO, contestant al telèfon: Digui? (Després d’una petita
pausa, tapa l’auricular amb la mà i s’adreça a de CarO.) Ha
arribat el mossèn.
dE CARO: Quina coincidència… Un que surt, l’altre que arriba.
A quina hora li ha dit que vingués al mossèn?
GiACOmO: Al llarg del dia.
dE CARO, molest: Què significa «al llarg del dia»? Per què no
ha fixat les visites amb un horari precís?
GiACOmO, desconcertat: Em sap molt greu… (Al·ludint a la
resposta que ha de donar a la porteria.) Què hem de fer?
- 73 -
dE CARO: Què vol fer ara? Digui que pugi.
GiACOmO, al telèfon: Fes-lo pujar. (Penja.)
dE CARO: L’ha feta ben grossa, vostè. Si la llista de les persones
que he de rebre hagués estat completa, amb l’horari precís
al costat de cada nom…
GiACOmO: Campese ho hauria sabut, perquè la llista se l’ha
endut ell.
dE CARO, furiós: Se n’hauria guardat prou de fer el pallasso!
Hauria entès que jo hauria pogut… I vostè ho ha fotut tot
enlaire!
GiACOmO: Campese és astut. Campese sap que el joc podria
prendre un caire molt perillós per a ell.
dE CARO: No era el metge de veritat el que se n’ha anat…
Ja li dic jo.
GiACOmO: El metge encara. Però vestir-se de capellà, caminar
per la ciutat i tenir el coratge de venir a la prefectura…
dE CARO: Els carrabiners, els agents de policia què fan, quan
arriben?
GiACOmO: Fa deu minuts que he telefonat. Quatre vagons
completament destruïts, els ferits són molts i encara n’estan
traient d’entre la ferralla. El comandant dels carrabiners m’ha
dit que en tindran per tot el dia. (El telèfon torna a sonar.
GiaCOmO respon.) Digui! (Després d’una petita pausa, a de
CarO.) A la porteria hi ha el senyor Pica, el farmacèutic.
dE CARO: Com m’ho faig per parlar amb el capellà i el far-
macèutic junts?… Atengui’l vostè aquest.
- 74 -
GiACOmO, parlant per telèfon: Fes-lo esperar deu minuts,
després l’acompanyes al meu despatx. (Penja.) Aquest ha
telefonat ara fa poc. Ha presentat un recurs perquè se li
retorni la llicència que se li havia retirat: sembla que duia la
farmàcia abusivament.
dE CARO: Abusivament?
GiACOmO: Una història que fa anys que s’arrossega. L’avi era
llicenciat en química, però tant fill com nét, l’actual farma-
cèutic, només eren practicants.
dE CARO: I llavors què vol?
GiACOmO: Diu que finalment ha obtingut el títol, però que
mentrestant un altre ha guanyat la plaça i el Prefecte que se
n’ha anat li ha donat la llicència.
dE CARO: Espavili’s vostè, però estigui atent perquè podria
ser un altre impostor enviat per Campese.
GiACOmO: Estigui tranquil.
mOSSèN SAlvATi, des de dintre: Puc entrar?
GiACOmO: Passi, passi mossèn.
mOSSèN SAlvATi, entrant: Salut i amor. (És un home gran, fort
i panxut que ha tocat els seixanta anys. Calça un parell de
botes enfangades amb els cordons donats. La sotana que
porta està descolorida i llustrosa sota els colzes i a l’esquena.
L’alçacoll no està ni greixós ni immaculat. Una butxaca plena
de castanyes torrades infla un costat de la sotana, i a l’altra es
veu la punta penjant d’un mocador vermellós. En substància
tot en ell és obvi i banal. Només es podria objectar que en
els detalls, en els matisos de cada un dels seus gestos, en
- 75 -
la seva manera d’expressar-se, que a vegades ratlla el des-
vergonyiment per la seva franquesa, hi ha una adherència
tan calcada amb la figura clàssica d’un capellà de pagès que
indueix el Prefecte a dubtar d’una semblança ocasional que
junta el veritable amb el fals, i a sospitar, en canvi, que es
tracta només d’una meticulosa creació premeditada i realit-
zada per un còmic amb l’objectiu de fer triomfar l’engany
amenaçador de Campese.) Primer la salut i després l’amor.
Quan hi ha salut, estimat Prefecte… qui és el Prefecte? (Es
queda mirant-los tots dos a l’espera de l’aclariment.)
dE CARO: Jo, jo. El Prefecte sóc jo.
mOSSèN SAlvATi: Molt bé, i molt de gust.
dE CARO: El gust és meu.
Encaixada de mans.
mOSSèN SAlvATi, indicant GiaCOmO: I ell qui és?
dE CARO: És el meu secretari.
GiACOmO, presentant-se: Giacomo Franci.
mOSSèN SAlvATi: Doncs també molt de gust.
dE CARO: Segui mossèn.
Seuen.
mOSSèN SAlvATi: Avui fa fred, però no menys que ahir.
GiACOmO: Aquesta passada nit ens glaçàvem.
dE CARO: Hem encès el foc.
mOSSèN SAlvATi: Jo em trec el fred amb les castanyes. En
compro una certa quantitat, me les poso a la butxaca, i em
- 76 -
procuro l’escalfor necessària per anar fent una mitja jornada.
Hi ha una castanyera a tocar de l’església que me les dóna
acabades de sortir del foc i que encara cremen. De tant en
tant me’n menjo alguna; les altres fan d’escalfapanxes. Fa
deu minuts que he comprat aquestes. (Agafa de la butxaca
un grapat de castanyes i els les ensenya.) Sense compli-
ments… estan torrades al punt just. (Se les passa d’una mà
a l’altra per suportar millor l’escalfor.)
dE CARO: Gràcies. (N’agafa una, però la deixa caure de sobte
sobre la taula i es bufa els dits.)
mOSSèN SAlvATi, que s’ho esperava, riu francament però
sense malícia: Ai, ai! Us heu cremat… a mi ja no em fan
res. Els meus dits tenen durícies. (A
GiaCOmO.) I vostè, no vol
una castanya?
GiACOmO, estén el mocador sobra la taula: Aquí, posi-me-la
aquí.
mOSSèN SAlvATi: Llest… ha, ha! El secretari ha estat llest.
(Deixa al mocador les castanyes que té a la mà.)
GiACOmO: No, no, no… amb una en tinc prou.
mOSSèN SAlvATi: No faci compliments, en tinc la butxaca ple-
na. (Ajunta les quatre puntes del mocador i dóna el farcellet
a GiaCOmO.) Les castanyes, però vagi a menjar-se-les fora,
perquè he de parlar amb el Prefecte d’un fet molt delicat.
dE CARO: Però ell és el meu secretari de gabinet.
mOSSèN SAlvATi: Jo no tinc ni gabinet ni secretari: tot m’ho
faig sol. Si després que hàgim parlat li voleu explicar al vostre
secretari el que hem dit, vós maneu. (S’aixeca i arrossega la
- 77 -
seva cadira al balcó.) Us molesta si sec al costat del balcó?…
(Quan ha arribat al balcó i abans que li hagin donat permís
s’hi ha assegut gairebé d’esquena a l’escriptori, de manera
que pot veure el carrer a través dels vidres.) Des d’aquí po-
dem parlar igualment; mentrestant puc donar un cop d’ull
a l’entrada de l’església. (Posa la mà a la butxaca, agafa una
castanya i se la comença a menjar.)
GiACOmO: Me’n vaig, Excel·lència?
dE CARO: Sí, però no s’allunyi.
GiACOmO: Estigui tranquil. (Després dirigint-se a mOssèn sal-
vati.) Amb el seu permís.
mOSSèN SAlvATi: Vagi, vagi en nom de Déu. (GiaCOmO surt.
mOssèn salvati mossega la castanya mentre dóna un cop
de peu a la pell de la castanya que ha llençat a terra i la fa
desaparèixer rere un moble.) Senyor Prefecte, ajudem-nos,
unim les nostres forces; vós em feu saber quina ha de ser la
línia del comportament i jo us daré consell: però provem de
sortir d’aquest cercle viciós. Trobem un mitjà qualsevol que
porti Rosetta Carbone a desistir del seu propòsit, si no volem
que un escàndol de les més grans proporcions comprometi
el bon nom de la ciutat, del món catòlic, de les autoritats
responsables, escampant-se d’una punta a l’altra d’Itàlia.
Un bon femer per als diaris d’esquerres! (Menja una altra
castanya i repeteix divertit el mateix joc amb la pell.)
dE CARO: Qui és aquesta Rosetta Carbone?
mOSSèN SAlvATi, colpit per alguna cosa que ha vist a través
dels vidres mentre mira cap a l’església, s’aixeca exclamant:
És ella! Perdoneu, Excel·lència! (Obre precipitadament el
- 78 -
balcó.) Dimoni de mossa! Però Nicola què fa? Per què no
prova d’aturar-la? (de CarO s’acosta al balcó per mirar què
està passant.) No no… m’he equivocat. Lloat sigui el Senyor,
no és ella. (Tanca el balcó i torna a seure.)
dE CARO: Però què és el que l’amoïna?
mOSSèN SAlvATi: No estic amoïnat, però estem a punt de
prendre mal. L’entrada principal de l’església, la vigila Nicola,
l’ajudant del sagristà, un home enèrgic i bastant decidit. A la
porta lateral hi he posat el meu germà Ciccio i Bartolomeo,
el tapisser. El portal de la sagristia l’he fet tancar i també la
reixa del pati. Aquesta Rosetta Carbone l’he coneguda de
menuda, així de petita: un lliri, un llessamí! El pare vidu es va
tornar a casar amb una infermera. Bona dona, però madrastra
al capdavall. Gent benestant. Luigi Carbone és l’amo d’una
empresa de transports, empresa pròspera, autocars, camions,
furgonetes: tot de la seva propietat. La mossa va perdre el
cap per un jove camioner, empleat del seu pare, casat i amb
dos fills. Tot això m’ho ve a confessar Rosetta Carbone ara fa
vuit mesos. «Filla meva», li vaig dir, «comet pecat mortal qui
vol construir la pròpia felicitat destruint la dels altres.» «Però
el pecat mortal ja l’he comès, pare», em diu Rosetta. «Per
aquest motiu l’he vingut a veure, perquè em doni consell. Fa
un mes que espero un nen.» «Criatura sense seny, i com et
salvaràs ara?» «No ho sé, pare, però tant jo com Alberto…»
El camioner es diu així, «volem el fill.» «Tu el pots tenir però
l’Alberto ja en té dos. Tindràs cura del teu fill, el protegiràs dels
perills de la vida, et sacrificaràs per ell, però si vols que Déu
misericordiós et perdoni i es digni a acollir-te als seus braços,
com una ovella esgarriada, has de renunciar per sempre a
l’home amb qui has pecat i fer-lo tornar amb la seva família
- 79 -
legítima.» Plors, sanglots, però la noia semblava convençuda.
Vaig comprar tres-centes lires de castanyes i no vaig menjar
res més en tot el dia. (Posa la mà a la butxaca, agafa una
castanya i comença a pelar-la maquinalment.) Així, com faig
ara. L’única cosa que arriba a calmar-me en els moments de
nervis! En vol una, Excel·lència?
dE CARO: No, gràcies. Continuï.
mOSSèN SAlvATi: Luigi Carbone, en tenir consciència dels
fets, fa fora de casa la seva filla. Fam i misèria per a Rosetta
Carbone. «Pare, ajudeu-me. Alberto està sense feina perquè
el meu pare l’ha despatxat». Vaig parlar amb el pare; res a
fer. De vuit mesos cap aquí he ajudat la noia com he pogut.
Li vaig buscar aixopluc a casa d’una pobra dona, que li va
oferir un quarto dels mals endreços amb un llit sense matalàs
ni coixí. Del matalàs i el coixí, ja me’n vaig ocupar jo. «Pare,
a la nit fa fred…» Em vaig ocupar també de les mantes i els
llençols; després l’abric per a l’hivern, les sabates, les medi-
cines. Un xic amb els diners de les almoines, un xic amb els
estalvis personals. Una poncella de noia, té vint-i-tres anys! Si
la veiéssiu ara, sembla una dona de més de quaranta. «Què
faig pare, els mesos passen…» «Paciència filla meva, assis-
tència per a la infància no en falta. M’he posat en contacte
amb una institució benèfica… et sentiràs lliure del pecat, i un
dia beneiràs les mans a qui vas confiar la teva criatura» «Sí
pare, teniu raó.» Des de fa dos o tres mesos Rosetta Carbone
s’ha convertit en un dimoni; crida als quatre vents la seva
culpa; se’n riu i es despreocupa de la panxa que li ha sortit,
desafia amb obscenitats i blasfèmies tots aquells que gosen
mirar-la; amb paraules grolleres provoca tothom que troba
pel carrer: «Mireu la panxa de Rosetta Carbone, a dintre hi
- 80 -
ha el fill de la culpa. Mateu-lo ara d’una coça, no espereu a
fer-ho quan sigui un home perquè tindrà ús de raó, llavors
potser les coces us les darà a vosaltres.»
dE CARO: Ha embogit?
mOSSèN SAlvATi: La noia està enverinada.
dE CARO: I com ha fet aquest canvi?
mOSSèN SAlvATi: La situació és complexa: d’una part hi ha
l’estat anormal en què es troba una dona en la seva condi-
ció, de l’altra, la visió tràgica d’un futur proper, i després la
ignorància d’aquella beneïda dona…
dE CARO: Qui?
mOSSèN SAlvATi: La dona legítima del camioner. Els tres inte-
ressats es van veure i es van posar d’acord. Teresa, la dona
d’Alberto, ha declarat que es vol fer enrere i deixar lliure el
seu marit per anar a viure amb Rosetta. «Estúpida, cretina!»
De fet és una bona dona, però ignorant i primitiva. «Què?»
li dic. «Tan fàcilment vols deixar anar el pare dels teus fills?»
«I no és pitjor obligar-lo a quedar-se allà on no vol?»
dE CARO: Potser serà primitiva, però estúpida i cretina no
sembla pas que ho sigui.
mOSSèN SAlvATi: Estúpida, cretina i criminal hi afegeixo. Li
ha fet perdre el cap a la pobra Rosetta, i no ho ha fet per
altruisme, com ens vol fer creure. Aquí tothom sap que està
embolicada amb en Guido, un constructor, ell també, al seu
torn, fart de la seva dona.
dE CARO: Ja ho entenc, ja ho entenc… però no li doni im-
portància mossèn. Això no és res més que un petit escàndol
- 81 -
circumscrit a l’àmbit d’una ciutat petita. Si jo fos de vostè,
mossèn, deixaria que anés fent el seu propi caldo.
mOSSèN SAlvATi: Però tots tres volen el divorci.
dE CARO: De vostè?
mOSSèN SAlvATi: Si de mi depengués els hi daria de seguit…
i no només a aquests tres, a tothom! Si d’una part marits i
mullers no arriben a suportar les cadenes del matrimoni, jo
també, de l’altra part, n’estic ben cansat d’encadenar-los.
D’un temps cap aquí, quan celebro un matrimoni ja no tinc
la sensació de ser un sacerdot: sinó un ferrer!
El divorci no el volen de mi, però Rosetta amenaça amb un
gran escàndol, que podria, segons ella, aixecar l’opinió pública
en favor d’aquesta mesura. La noia m’ha dit textualment: «El
nen, l’hi porta vostè a la institució benèfica. Quan m’arribin
els dolors, entraré d’amagat a l’església i us el deixaré allà.»
dE CARO: Eh! Què diu? Després s’hi repensarà.
mOSSèN SAlvATi: És boja. Ho continua dient i ja no hi ha temps;
ha sortit de comptes fa dues setmanes i des de fa quinze
dies visc hores terribles.
dE CARO: Però si les dues entrades a l’església i el portal de
la sagristia estan vigilats, per què es preocupa?
mOSSèN SAlvATi: Hi ha Vicenzo!
dE CARO: Qui és Vicenzo?
mOSSèN SAlvATi: El cadiraire. (Mirant a través dels vidres.)
Mira-te’l, és allà… el meu enemic. Puja les escales… baixa…
passeja… (Atret per la curiositat de CarO també va a mirar
per la finestra.) Es pensa que me la jugarà davant del nas,
per això dissimula.
- 82 -
Mentre tots dos són al balcó, una dona jove, d’uns
vint-i-cinc anys, descurada en el vestir, menuda,
demacrada, d’aspecte provincià però no vulgar, amb
els ulls extraviats i la mirada fixa, com atreta per
imatges al·lucinants, entra furtiva i terroritzada per
la sospita que algú la segueix. En notar la presència
dels dos homes, l’excitació de la dona augmenta:
troba refugi enganxant-se a la paret que hi ha al
costat de la porta d’entrada i immediatament des-
prés s’amaga sota la taula-escriptori.
dE CARO: Deu estar dissimulant, però jo no el veig.
mOSSèN SAlvATi: Ha tornat a entrar a l’església ara mateix.
Farà tots els possibles per ajudar la noia.
dE CARO: Per què?
mOSSèN SAlvATi: Perquè és un condemnat! Si esclata l’escàn-
dol estarà content com una mala cosa. És un comunista!
dE CARO: I el teniu a l’església?
mOSSèN SAlvATi: Totes les cadires són de la seva propietat.
Un capital que li dóna els seus guanys. Dóna a l’església un
percentatge dels lloguers, i el que en queda és tot per a ell.
Si el faig fora i s’emporta les cadires… on faig seure els fidels
durant les funcions? Senyor Prefecte, doni’m un cop de mà,
fem alguna cosa…
dE CARO: Estimat Mossèn Salvati, no entenc per què m’hauria
d’ocupar jo d’aquest afer.
mOSSèN SAlvATi: Com?
- 83 -
dE CARO: Vós m’heu vingut a explicar uns fets banals que
només serveixen per fer safareig, i que no tenen res a veure
amb el meu càrrec.
mOSSèN SAlvATi: Si aquella desgraciada em deixa el nadó a
l’església, jo què en faig?
dE CARO: Voleu que us ho digui jo?
mOSSèN SAlvATi: És clar! És molt fàcil fer-se el desentès. Un
nadó a l’església serà sempre ben acollit, ben cert, amb totes
aquelles atencions que un sacerdot ha de tenir per a totes les
ànimes, però és l’Estat qui té l’obligació d’intervenir en tot
allò que té a veure amb «el paquet», o sigui la matèria, els
ossos, la carn que li dóna una semblança humana. En altres
paraules: de l’ànima me n’ocupo jo, però agafo el nadó pel
melic i el porto a la prefectura.
dE CARO: Bé, porteu-lo doncs. El farem fotografiar, els diaris
parlaran d’aquest nadó fantasmagòric.
mOSSèN SAlvATi, desorientat: Fantasmagòric?
dE CARO, volgudament serè: Rosetta Carbone combat acar-
nissadament a favor del divorci. Pobra filla! Ajudem l’heroica
criatura a arribar victoriosa a la meta.
mOSSèN SAlvATi: No us entenc.
dE CARO: Demaneu explicacions a Campese.
mOSSèN SAlvATi: I es pot saber qui és aquest? Només us dic…
dE CARO: Prou! Ja en tinc prou d’aquesta història. Aneu-vos-en
amb les vostres castanyes. En deu minuts m’heu convertit el
despatx en una cort de porcs. «Rosetta Carbone…» «Teresa…»
«Guido…» I per si érem pocs em treu el cadiraire comunista…
- 84 -
mOSSèN SAlvATi: Us demano perdó per les castanyes. Si em
procureu una escombra jo mateix us ho netejo.
dE CARO: No cal, ja us en podeu anar.
mOSSèN SAlvATi: I tant que me’n vaig. Me n’aniré a l’església i
estaré a l’aguait. Faré tot el que pugui per evitar el desastre,
però us vull dir que encara que Rosetta se sortís amb la seva,
ningú taparà la boca als diaris d’esquerres i el vostre nom es
veurà involucrat en l’escàndol. Vós haureu de dimitir com a
Prefecte, i jo potser hauré de renunciar a l’hàbit que porto…
millor! Aniré a fer de ferrer a una presó per forjar les cadenes
dels condemnats, que seran sens cap mena de dubte menys
pesades i més fàcils de trencar que no les simbòliques. (Surt.)
dE CARO: Que em pengin si aquest és un capellà de debò.
(Torna a la taula-escriptori i seu. La dona que hem vist entrar
fa poc surt de quatre grapes del seu amagatall i es posa dreta.
Recolza les mans sobre la taula i es mostra amb el cos i la cara
dirigits cap a S’exCel·lènCia, i clava en els ulls d’ell els seus, im-
plorants i plens de llàgrimes. La sorprenent aparició paralitza
de CarO i el manté ben quiet un instant com davant d’una
imatge il·lusòria. Després s’aixeca automàticament, però les
cames no el segueixen i cau sobre la butaca que ell mateix,
quan s’ha alçat, ha enretirat. Superat l’esvaniment troba forces
i coratge per preguntar a la dOna.) Qui és vostè? Què vol?
luCiA, tremolosa: Lucia Petrella, faig de mestra elemental.
No em faci fora. Excel·lència, ajudi’m.
dE CARO: Com hi ha anat a parar a sota la taula? Li sembla
correcta la seva manera de presentar-se?
luCiA: D’una altra manera, no me li hagués pogut acostar.
Vaig ser obligada pel Prefecte que se n’ha anat a no tornar
a posar mai més els peus a la prefectura.
- 85 -
dE CARO: Haurà tingut les seves raons.
luCiA: Jo també tinc les meves, però ningú ja no em vol
escoltar. Les autoritats estan cansades de dir-me que sóc
innocent, però els altres tenen por del que sé i del que dic i
del que continuaré dient fins que no hi hagi en mi ni un xic de
consciència ni un alè de vida als meus pulmons. (En un sobtat
esclat de densa desesperació.) Fastigosos, males persones!
Em vigilen: tothom em té l’ull a sobre. M’espien, controlen
cada pas que faig… (Es posa alerta, com qui adverteix en la
distància la presència d’algú.) Són aquí, són aquí tots dos
maleïts! Sento la remor dels passos… són a l’entrada…
s’acosten… (Crida terroritzada.) No els deixi entrar!
Per la porta entren dues persones, un home i una
dona, que caminen lentament cap a la taula-escrip
-
tori. L’home, d’uns cinquanta anys, corpulent, fort,
amb la pell enfosquida pel sol, du als ulls, oberts
i vigilants, una mirada atònita entre ingènua i sal-
vatge. La dona s’acosta als quaranta. També té la
pell bronzejada. De complexió eixuta, però robusta
i sana. Es defensa de la mirada que manté ostento-
sament fixada a terra amb les parpelles baixes. Tots
dos porten amb dignitat vestits tradicionals de les
muntanyes d’Abruzzo.
dE CARO, atemorit per la presència dels nouvinguts, s’hi en-
cara intimidant-los: Atureu-vos! (S’aturen.) Qui sou?
luCiA, violenta: Dos canalles! Dos degenerats! Dos monstres!
(l’hOme pren una actitud parsimoniosa: baixa lleugerament el
cap i esbossa un somriure d’ídol xinès. L’expressió ambigua
de L’hOme exaspera encara més l’estat d’ànim de luCia i la fa
- 86 -
estar més agressiva.) No riguis així! Com pots tenir encara la
força d’amagar rere un somriure de triomfador magnànim
les teves mentides, les teves culpes, el teu desvergonyiment?
Mira la teva dona! Mira-la: amb els ulls clavats a terra.
dE CARO, amb autoritat: Vol callar! (Als altres dos.) Qui us
ha deixat entrar?
l’hOmE, amb un to dolç, tranquil i sempre somrient: Excel-
lència, per’xò hem vingut, vostè no en sap res, perquè és
nou aquí…
dE CARO, irònic: I tu voldries fer-m’ho conèixer?
luCiA, a L’hOme: Explica’t, de pressa! Els mecanismes de la
teva maldat estan a punt. Parla! La raó està de part teva.
Manipula’l a ell també (per de CarO) com ho saps fer, com
ho has fet amb tots els covards del poble, que saben i que
callen, t’escolten i et diuen: «Sí, sí… tots estem convençuts
de la teva innocència. Lucia Petrella? Pobra noia! La mestra?
Mesquina! És una siciliana posseïda, neurastènica, plena de
complexos. La teva dona? Una santa! La teva cunyada? Un
lliri!» Això, però, és el que et diuen a la cara, i quan te’n vas
fan així: Puf! Escupen!
l’hOmE: Per què estàs així tan trista i turmentada?
luCiA, com desafiant-lo: Quants fills tens?
l’hOmE: Qui t’ha fet perdre el cor i l’enteniment?
luCiA, cada cop més tensa: Quants fills tens?
l’hOmE, tolerant: Cinc.
luCiA, exasperada, adreçant-se a la dOna: Tu els has dut al
teu ventre, els fills… els has parit… millor que ell pots dir
- 87 -
quants en tens: però ho has de dir amb els ulls oberts i mi-
rant-me a la cara.
lA dONA, aixeca lentament les parpelles, fixa els seus ulls
gèlids sobre els ulls trepidants de
luCia, i amb veu segura
afirma: Cinc (I pren l’actitud absent d’abans.)
dE CARO, autoritari, però més desconcertat que mai: Què és
tot això? Voleu començar a parlar clar?
l’hOmE: Tinc cinc fills, Excel·lència. Els he comptat aquí davant
del Prefecte i del comandant dels carrabiners: Simone, Lucia,
Sabella, Tommaso i Marco. Cinc fills.
luCiA: Quatre! El cinquè no és Marco. Senyor Prefecte, quan
va venir al món el Marco de debò, fa sis anys, ell havia deixat
embarassada la cunyada. Les dues germanes van parir amb
una distància de pocs dies l’una de l’altra, però només un
dels dos fills fou inscrit al registre civil, el que havia nascut
dins el matrimoni; l’altre, el bastard, el van amagar a la casa
de la muntanya on encara conviuen les tres bèsties, ell amb
les dues germanes.
l’hOmE: Expliques històries que has somniat i no te n’adones
que ningú no et creu?
luCiA: Ho sé, ningú n’ha volgut parlar mai aquí: ulls a terra i
boques cosides. Boques cosides i ulls a terra, fins i tot quan
es va casar la cunyada, «el lliri». (A de CarO.) Les coses les han
endreçat molt bé. Ella? (Indica la dOna.) Una santa! Ell? Pare
honest i marit fidel. La cunyada? Una verge per dur a casar.
dE CARO, perdent la paciència, intervé enèrgic: Prou! No
sortireu de la prefectura fins que no hàgiu respost totes les
meves preguntes. Si esteu fent comèdia, no hi haurà prou
- 88 -
sants ni mares de Déu que us salvin de la presó. Us ho ben
asseguro, per Déu! (Dóna un cop de puny a sobre la taula.)
Ho vull saber tot. (A luCia.) Tu dius que els nens són sis?
l’hOmE, monòton i sempre somrient: Cinc, Excel·lència!
luCiA: Han tornat a fer que siguin cinc, quan han posat el
sisè al lloc del cinquè.
dE CARO: El bastard al lloc del legítim?
luCiA, precisant: En el lloc de Marco.
dE CARO: Tu has dit que els cinc fills els has dut aquí i que
els has comptat en presència del Prefecte i del comandant
dels carrabiners?
l’hOmE: Sí.
luCiA: Totes les indagacions de la policia, tots els interroga-
toris… una instrucció que va durar sis mesos… tot ha donat
el mateix resultat: estat de la família en ordre, cap càrrec en
contra seu, innocència absoluta per a mi.
dE CARO: Aleshores què vols?
luCiA, amb l’ànima destrossada crida un nom: Marco! És
Marco el que vull! Marco ja no hi és! (Es cobreix el rostre
amb les mans i esclata a plorar; cada vegada més descom-
posta i sanglotant, es disposa a explicar amb tots els detalls
i en sentit figurat la tragèdia viscuda: S’agenolla lentament i
allarga maternalment els braços endavant, com si incentivés
i vigilés els passos incerts d’un nen petit.) «Vigila, Marco…
les rajoles estan desenganxades… vine a la pissarra a llegir
les vocals… no corris! Si ensopegues et trencaràs el cap!
(Severa, assenyalant cap a un racó amb l’índex.) Què has fet?
- 89 -
Mira! Mira què has fet! Aquesta vegada me les pagaràs. És
allí que has de fer les teves necessitats? Ets dolent i a més a
més un pillet! Saps molt bé que has fet malfet, perquè l’has
tapada amb el quadern. No t’he dit que quan vulguis anar al
lavabo has de demanar permís a la mestra, aixecant el braç,
així? (Fa el gest.) Per què no ho has fet?» (A de CarO.) S’ha
de travessar un passadís descobert per arribar al lavabo…
a l’habitació on ensenyo s’hi està bé perquè l’Ajuntament
després de tantes sol·licituds i peticions i d’insistir-hi mil
vegades per part meva, finalment hi va fer instal·lar una
estufeta de llenya. M’he procurat una manteta de llana i la
tinc a mà per tapar els nens quan han de travessar aquell
passadís. Quan m’adono que algun d’ells es belluga al banc,
el tapo amb la manteta i l’acompanyo jo mateixa. Però pobres
criatures, els hi tremolen les dents de fred, s’aguanten tant
com poden… i jo amb ells! Jo també, Excel·lència, pateixo
de fred en aquelles tres habitacions maleïdes! Peus glaçats
i mans entumides que no poden sostenir la ploma entre els
dits. «Ha de tenir paciència, senyoreta Petrella: falten els
recursos, l’Ajuntament és pobre! Ja té l’estufa de llenya, ara
estudiarem la manera de posar a la seva disposició els locals
adequats on la seva dignitat d’ensenyant podrà trobar un
millor confort.» La mateixa cançó des de fa cinc anys, tot de
xerrameques que cauen puntualment en el no res! La veritat
és que se’ls en fot a tots! Originàriament les tres habitacions
havien servit de caserna a la policia i una de les tres, la més
petita, va servir de presó per als detinguts. De fet, encara
hi ha un tauler, la finestra a dalt, amb les barres de ferro, i
per entrar cal empènyer una porta estreta i baixa, plena de
panys de claus rovellats… allà dintre vaig tancar Marco per
castigar-lo… (Un nou atac de plor li impedeix de continuar.)
- 90 -
l’hOmE: No l’hi vas tancar. Tu t’ho penses, però és la teva
fantasia que t’ho fa creure.
Excel·lència, el meu fill tenia febre… Quatre quilòmetres
per la muntanya i amb neu… no el vaig fer anar a l’escola
aquell matí…
lA dONA: Pobra noia, ha nascut a Palerm. Del sol de Sicília a
la neu de Maiella. S’ha trastocat.
dE CARO, a luCia: Estàs ben segura d’haver tancat el nen a
la cel·la?
luCiA, entre sanglots: I després me’n vaig oblidar… Els nens
fan un xivarri infernal, per perdre el cap. Quan tots van mar-
xar, vaig començar a corregir els deures dels grans. A fora
gairebé era fosc i hi havia molta neu, però a l’estufa encara
hi cremava un tros de llenya. Entre els quaderns no hi vaig
trobar el de Marco…
l’hOmE: Perquè no el vaig fer anar a escola aquell matí.
luCiA, contradient l’afirmació: El vaig llençar a l’estufa, el
quadern, perquè l’havia collit de terra brut de caca! Va ser
llavors que vaig recordar que havia tancat Marco allà dintre.
Vaig córrer a alliberar-lo, però per més esforços que fes…
donant-li cops de puny… cops amb l’esquena i coces…
aquella maleïda porta s’havia bloquejat, encaixada en el
requadre d’aquelles parets impregnades d’humitat. Encara
més coces… més cops de puny… espurnes de guix plovien
sobre meu, però la porta semblava esculpida sobre roca!
«Marco, no tinguis por… corro al poble a buscar un ferrer.
Estigues tranquil… Marco… torno de seguida…»
dE CARO: No podia cridar, demanar socors?
- 91 -
luCiA: Allò, aquells tres habitacles, estan aïllats allà dalt.
L’autobús triga una hora i tres quarts per arribar-hi.
dE CARO: I el ferrer?
luCiA, desconcertada: No ho sé. A partir d’aquest moment
ja no puc recordar res més. Qui sap quantes hores vaig estar
desmaiada davant d’aquella porta.
l’hOmE: El comandant dels carrabiners va fer així… (Allarga
l’índex i el recolza a sobre d’una porta imaginària per de-
mostrar a de CarO com de fàcilment es va obrir la de debò.)
I la porta es va obrir. Tant és així que no va fer falta el ferrer.
luCiA: Perquè ja l’havia oberta jo!
dE CARO: Quan?
luCiA: No ho recordo. Em sembla que dues hores abans del
comandant… Quan em vaig despertar… Marco plorava,
cridava espantat, «Tinc por… obre! Deixa’m sortir!» (Com
presa pel dubte.) Tot això sí, podrien ser imaginacions… Els
crits dels nens els duc sempre clavats al cervell. Amb la força
de la desesperació, vaig aconseguir obrir la porta quan me’n
vaig adonar que Marco no responia. (Repeteix entre sanglots
les frases d’encoratjament que va pronunciar intentant aixe-
car els ànims del nen.) «Has de ser valent, Marco… no tinguis
por, petitó, sóc aquí!» Però ell, ànima innocent de Déu, ja no
em podia respondre! El vaig trobar en un angle de la cel·la,
encarcarat… La por i el fred li havien aturat el seu cor petit.
dE CARO: I el comandant? Quan el comandant va arribar, bé
devia fer alguna constatació…
- 92 -
luCiA: És tot tan confús. Vaig tenir por, tremolava d’espant…
vaig tenir por del procés, de la condemna, recordo com en
somnis d’haver tingut entre els braços el nen mort, d’haver-lo
dut a fora i d’haver-lo estirat a la neu. (Ara gairebé només
parla per ella mateixa.) Qui, sinó jo, li va senyar el front?
Qui, sinó jo, el va tornar a agafar en braços i el va portar al
cim de la muntanya? Per qui, sinó per mi, fou llençat en una
esquerda de la muntanya el petit cos del mort?
dE CARO: És absurd.
l’hOmE: Tot és fantasia, Excel·lència.
luCiA: Vull ser processada! Vull pagar el meu deute per
sentir-me digna de pregar a Déu la seva misericòrdia. Vull
pagar! Encara que la culpa d’aquests dos delinqüents quedi
sense càstig.
l’hOmE: Fantasia, és tot fantasia.
luCiA, desafiant L’hOme encara una vegada més: Quants fills
tens?
lA dONA, tossuda en la seva actitud: Cinc.
l’hOmE: Els vaig comptar davant del Prefecte: Simone, Lucia,
Sabella, Tommaso i Marco.
GiACOmO, entra precipitadament i s’adreça a de CarO: No hi ha
cap mena de dubte, Excel·lència. El farmacèutic és un actor.
dE CARO, impacient: He dit que s’espavili vostè sol.
GiACOmO: Sí, Excel·lència. Aquell impostor s’ha camuflat de
farmacèutic.
dE CARO, sobtadament interessat: S’ha disfressat?
- 93 -
GiACOmO: Com un còmic. No li dic res de la llarga història
que m’ha explicat. La injustícia que se li ha fet, l’abús, el
seu sacrosant dret… en fi, ha amenaçat amb suïcidar-se:
«Em mato!» I m’ha ensenyat unes pastilles. «És arsènic!»
ha cridat, «què fem, em torneu la llicència?» «No depèn
de nosaltres.»
dE CARO: I ell?
GiACOmO, gairebé divertit: Amb un gest teatral s’ha empassat
les pastilles.
dE CARO, preocupat: Giacomo, però…
GiACOmO: Miri, Excel·lència. (Obre la mà i ensenya una pas-
tilla.) Aquesta ha saltat sobre la taula, jo l’he collida i ell no
se n’ha adonat. És una pastilla de menta. (L’ensuma i la fa
ensumar a de CarO.)
dE CARO: I després, què ha fet, se n’ha anat?
GiACOmO: De cap manera. S’ha deixat caure al sofà i ha co-
mençat a interpretar la part de l’aspirant a cadàver. (De cop
s’obre una porta; tothom se sobresalta i queda un moment
sense respiració.) Aquí el tenim, Excel·lència. És ell.
Pel marc d’aquella porta apareix la tràgica figura
d’un home de prop de seixanta anys, amb la mirada
vidriosa i el cos rígid, com atrapat per la simptoma
-
tologia pròpia d’haver ingerit substàncies verinoses.
Tots observen atònits aquesta aparició. luCia, l’hOme
i la dOna han reconegut en aquell home a GirOlamO
piCa. GirOlamO després d’una breu aturada al marc
de la porta avança incert, amb passets de ball, com
si el terra li cremés a sota els peus, cada un dels seus
- 94 -
gestos sembla mogut per un titellaire, cada contra-
cció de la seva cara provoca una ganyota grotesca.
lA dONA, alarmada: El farmacèutic!
luCiA, desconcertada: Doctor Girolamo?
GiACOmO, forçant la larinx arrib