.
Narcís Comadira
139
L’HORT DE LES OLIVERES
Narcís Comadira
L’HORT DE LES OLIVERES
(UNA ÒPERA DE CATALUNYA)
Narcís Comadira
La poesia ha ocupat la major part dels esforços artístics de Narcís Coma-
dira, que també ha conreat altres gèneres literaris i ha traduït alguns
grans títols de la poesia universal, com els Cants de Giacomo Leopardi,
a més de dedicar-se amb regularitat a la pintura.
Entre les seves importants incursions en l’escriptura teatral, cal destacar
peces com La vida perdurable, L’hora dels adéus, El dia dels morts. Un
oratori per a Josep Pla o Al cel, així com la traducció de grans textos
dramàtics com La gran il·lusió d’Eduardo De Filippo, Les tres germanes
d’Anton Txèkhov o Els gegants de la muntanya de Luigi Pirandello.
L’any 2003 va publicar Formes de l’ombra (1966-2002), una antologia
que recollia la major part de la seva producció poètica. Posteriorment,
ha publicat els llibres de poesia Llast (2007) i Lent (2012), el qual va rebre
el Premi de la Crítica Serra d’Or.
L’Hort de les Oliveres
«Imaginin una gran casa pairal als afores de Riudejoncs de les Arenes.
Al costat de la casa, construïda dalt d’un turonet, més enllà del jardí,
ara tot fl orit de lilàs, comença el conegut com a l’Hort de les Oliveres.
Són dotze hectàrees plantades d’oliveres, que baixen suaument. La casa
i l’Hort de les Oliveres són enmig d’una gran fi nca, amb bosc, conreus
i erms. Al fons, lluny, es veu el mar. És Dijous Sant. La tarda cau lenta i
perfumada. El vespre arriba.»
En aquest context —amenaçat per màquines excavadores, inversions
immobiliàries estrangeres i tropells de turistes opulents desitjosos d’instal-
lar-hi segones i terceres residències— el disgregat nucli familiar dels Bofi ll
es retroba com sempre durant les dates assenyalades, ara marcat per la
recent mort del pare i encara trastocat pel seu llegat. A pesar que els
membres de la família ja no viuen entre aquelles parets, no els resultarà
fàcil posar-se d’acord sobre la decisió que cal prendre en relació amb
el patrimoni heretat, si és millor vendre-se’l o preservar-lo, i sobretot a
quin preu —amb quin cost— estan disposats a desprendre’s dels signes
centrals de la seva identitat.
L’Hort de les Oliveres deixa sentir el perfum de tres textos fundacionals
de la cultura occidental —Hamlet, L’hort dels cirerers i la litúrgia de
Dijous Sant— per acostar-se amb molts interrogants i poques respostes
al progressiu desarrelament d’un po ble costaner banyat per la mar
Mediterrània.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-94366-53-6
.
L’HORT DE LES OLIVERES
(UNA ÒPERA DE CATALUNYA)
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: febrer del 2015
© del text: Narcís Comadira
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Correcció: Romina Paps
Il·lustració portada: Narcís Comadira
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-94366-53-6
Dipòsit legal: T 245-2015
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part, 139
L’HORT DE LES OLIVERES
(UNA ÒPERA DE CATALUNYA)
Narcís Comadira
- 7 -
PRÒLEG
Narcís Comadira pertany a l’esfera dels privilegiats que en-
cara avui en dia conserven una relació umbilical, profunda,
mística, amb la Paraula. I en ell, com en els autèntics artistes,
aquest privilegi d’uns pocs esdevé benefici de molts. La seva
connexió a través de filtres com la Bíblia o Shakespeare amb
la llengua catalana conté una força elegíaca que sempre
m’ha semblat revitalitzadora i, sense grans escarafalls, m’ha
fet sentir un privilegiat entre tants, perquè m’ha brindat la
possibilitat de treure el cap per les finestres de la seva poesia
i d’espiar-hi alguns misteris de la nostra humanitat. Per això
hauríem de ser molt conscients de la sort que tenim quan
aquest enorme poeta, a més a més, també escriu teatre,
i ho fa amb tanta sensibilitat que amb els anys s’ha anat
consolidant com una de les veus més originals del panorama
dramàtic del nostre país.
Fa dues dècades vaig tenir l’ocasió de fer pujar la poesia
del Narcís dalt de l’escenari amb La llavor dels somnis, un
petit espectacle a partir dels seus versos, i des d’aleshores
la seva escriptura no ha deixat d’acompanyar-me al llarg
d’un camí teatral compartit, de vegades amb les seves tra-
duccions d’una precisa preciositat, de vegades amb els seus
textos teatrals d’una plasticitat literària de gran ductilitat
escènica. Muntatge rere muntatge he tingut el privilegi de
- 8 -
comprovar l’extraordinària qualitat teatral de l’escriptura del
Narcís, i per aquesta raó una de les primeres decisions que
vaig prendre com a director del Teatre Nacional de Catalunya
va ser encarregar-li l’escriptura de l’obra que ara teniu a les
mans, animant-lo a tirar endavant un projecte dramàtic que
feia temps que li rondava pel cap.
El resultat d’aquest personalíssim encàrrec, L’Hort de les
Oliveres, és un autèntic tresor que ofereix una multiplicitat de
connexions amb l’espectador de manera simultània. Alhora
que la trama de l’obra permet el retrat fascinant d’una bur-
gesia en decadència suposadament garant de les essències
nacionals —el qual, com en altres textos del Narcís, ens remet
al seu admirat Thomas Bernhard—, la peça també refon en
una xarxa de ressonàncies tres dels grans mites del teatre
occidental —La passió, Hamlet i L’hort dels cirerers— que
alhora són algunes de les fites literàries més determinants
de la identitat occidental. I ho aconsegueix, tot plegat, amb
una profunditat gairebé mística que ofereix als espectadors
la possibilitat de reconèixer en la paraula poètica una força
gairebé física o fins i tot metafísica.
I aquesta força ens permet ara mirar amb una profundi-
tat excepcional —que no trobem a les infinites i esgotadores
tertúlies polítiques dels mitjans de comunicació— el singular
moment que viu la nostra cultura, tot interrogant-nos, com
Hamlet, sobre qui som, d’on venim i on volem anar.
Xavier Albertí
.
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Xavier Albertí
Escenografia Jordi Roig
Vestuari María Araujo
Il·luminació David Bofarull
Caracterització Toni Santos
Moviment Roberto G. Alonso
Ajudantia de direcció Albert Arribas
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2014/2015
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
L’Hort de les Oliveres es va estrenar a la Sala Gran del
Teatre Nacional de Catalunya el 13 de maig de 2015
amb el repartiment següent:
Felicitat Pons Couturier, la mare: Mercè Aránega
Angeleta Rabert, la minyona: Mont Plans
Esperança Bofill, la filla: Marta Ossó
Guillem Bofill, el fill: Rubèn de Eguía
Fidel Caballé, l’amic de Guillem: Ricard Farré
Frederic Riu, el notari: Carles Canut
Amèlia Riu, la filla del notari: Aina Sánchez
Mossèn Agustí Relats, el rector: Antoni Comes
Narcís Cordelira, el poeta: Oriol Genís
Bruno Campos, el nòvio de la filla: Robert González
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans de l’estrena
de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya. Per aquest motiu
aquesta publicació pot estar subjecta a canvis.
.
LES PERSONES DEL DRAMA:
La sagrada família:
Felicitat PONS COUTURIER, la mare, uns cinquanta anys
G
uillem BOFILL, el fill, vint-i-cinc anys
esperança BOFILL, la filla, vint-i-dos anys
B
runo CAMPOS, el nòvio de la filla, trenta-dos anys
angeleta RABERT, la minyona, uns setanta-cinc anys
Els convidats:
N
arcís CORDELIRA, poeta, uns setanta anys
F
rederic RIU, notari, uns seixanta anys
A
mèlia RIU, la seva filla, vint-i-dos anys
M
ossèn AGUSTÍ RELATS, rector de Riudejoncs de les Arenes, uns
setanta anys
F
idel CABALLÉ, amic de Guillem, vint-i-cinc anys
- 13 -
0. UNA MENA DE PRÒLEG
Cordelira
, parlant al públic
: A estones sento un desig fortíssim
d’escriure per al teatre un vodevil o una comèdia. I l’escriuré, si res
no m’ho impedeix, però la donaré al teatre no pas abans de la fi de
1903…
Això ho va escriure Txèkhov en una carta
d’abans de
L’hort dels cirerers
.
Jo, pobre poeta local,
a vegades també sento aquest desig fortíssim.
I finalment m’he decidit. No sé
si serà un vodevil o una comèdia o una tragèdia,
o una mica de tot.
Com serà? No ho sé. De què anirà? Doncs d’això:
Imaginin una gran casa pairal als afores de Riudejoncs de les Arenes.
Al costat de la casa, construïda dalt d’un turonet, més enllà del jardí,
ara tot florit de lilàs, comença el conegut com a l’Hort de les Oliveres.
Són dotze hectàrees plantades d’oliveres, que baixen suaument. La
casa i l’Hort de les Oliveres són enmig d’una gran finca, amb bosc,
conreus i erms. Al fons, lluny, es veu el mar. És Dijous Sant. La tarda
cau lenta i perfumada. El vespre arriba.
- 14 -
Entra AngeletA.
angeleta:
Sóc l’Angeleta,
la minyona.
Servidora no té cap importància en aquesta història,
però
el senyor Cordelira, amic de tota la vida
del senyor Guillem, al cel sigui,
m’ha dit que els expliqués alguna cosa
i per això, pobra de mi,
sóc aquí.
I què vol que els hi expliqui?, jo que li he dit.
I ell, no ho sé, dona, vostè mateixa,
alguna cosa de vostè i d’aquesta família…
Doncs,
vaig entrar a servir
quan tenia quinze anys
en aquesta casa que el senyor Cordelira
n’ha dit «una gran casa pairal» i que ho és,
però que tothom en diu «L’Hort de les Oliveres».
N’he fet setanta-cinc.
Tota una vida.
Vaig fer de mainadera del senyor Guillem
i després dels dos nens, els fills del senyor Guillem
i la senyoreta Felicitat. En Guillem nen i l’Esperança.
De fet, els vaig pujar jo.
- 15 -
Ara ella té nòvio, un noi massa gran per ella
i mig castellà. Què hi farem. Des que té aquest nòvio
que em tracta amb una mica de distància. Què hi farem.
Un dia vaig sentir com ell li deia:
Espe —li diu Espe, el molt gamarús…—, no tinguis tantes confiances
amb el servei. I ella va callar. Què hi farem. En canvi, abans,
que si Angeleta aquí, que si Angeleta allà, que si mira quin jersei,
que si t’agraden aquestes sabates?
El nen, bé, el senyor Guillem d’ara,
que estrany se’m fa de dir-ho, que per mi sempre serà el nen…
Sí, els vaig pujar a tots dos, de menuts, perquè la seva mare
sempre era fora.
Quan va poder els va posar interns, pobrets, els angelets,
s’enyoraven.
Jo un dia en vaig parlar amb el senyor, i ell em va dir, Angeleta,
és molt millor per ells. Ja t’has adonat que aquí les coses
no són pas com haurien de ser.
El senyor em tenia confiança, és clar, jo havia estat
la seva mainadera… Quan els dos nens van créixer
i no necessitaven mainadera,
vaig passar a ser minyona de confiança, aquí
i a Barcelona.
Però jo estic molt millor aquí
que no pas a ciutat.
Se’m fa sempre pesat viure a ciutat.
I ara que la senyora ha tancat aquell pis
- 16 -
i viu sempre a París i la nena té el seu apartament
a Barcelona
i el nen va marxar a Amèrica, doncs jo he viscut aquí.
Hi estic molt bé.
I ara no sé què passarà. Potser hauré de tornar
al Collsacabra, al mas
on la meva germana i el seu home hi fan de masovers,
un cop de mà, sempre el podré donar, i fe’ls-hi companyia,
ara que els seus dos nois, els meus nebots, ja s’han fet grans,
un és metge i l’altre ha marxat a Alemanya a treballar.
Que tot està molt malament, aquí,
molt malament…
Sí, és clar, tants d’anys,
sé moltes coses d’aquesta casa
i d’aquesta família.
Un dia que es barallaven
ell i la senyoreta, sort que els dos nens no hi eren,
després, el senyor em va cridar i em va dir, Angeleta,
tu, com aquells tres micos, ja ho saps. No hi sents, no hi veus,
no parles.
I no he parlat.
Mai, amb ningú.
Però veure-hi, sí que he vist,
i sentir-hi, sí que he sentit,
però mai no he mirat ni escoltat.
I me’ls estimo molt, és clar, són
- 17 -
com la meva família. Tota la meva vida
he estat lligada a ells i si volen que ho digui,
doncs sí, estic contenta.
Que jo amb poc en tinc prou.
Una torrada amb oli, una presa
de xocolata, una tassa de llet,
un parell de galetes, quatre ametlles torrades…
Sóc vella.
Però m’agrada cuinar,
i als nens els agradava menjar. Al nen,
ara el senyor Guillem
—que estrany, que estrany que se’m fa dir-ho—,
al nen li agradava cuinar, sempre entrava a la cuina
i m’ajudava. Era un nen adorable…
Ha crescut, però encara
és com un nen.
Estimava el seu pare amb bogeria.
I bé, ja n’hi ha prou,
ara els deixo, que com podran pensar
tinc feina, molta feina. A veure
com em sortirà el xai, aquest any…
Ja els en faré cinc cèntims…
Que ho passin bé, doncs, i estiguin bonets…
FOSC.
- 19 -
1. A LA SALA
FelicitAt i AngeletA.
FeliCitat:
Quina olor tan meravellosa
de lilàs i de llorers florits. És l’olor
de Setmana Santa.
Que estranya que és aquesta casa.
Tants anys i sempre que hi vinc
se’m fa estranya.
El pobre Guillem
angeleta:
Al cel sigui.
FeliCitat:
sempre em retreia
que mai no me l’havia fet meva.
Meva? Ara és del noi.
Sempre que hi vinc hi estic bé.
S’hi està bé en aquesta casa. Quina pau.
Quina pau… Sempre que hi vinc hi estic bé
i sempre em fa mandra venir-hi.
- 20 -
angeleta:
Es va fent tard
i la nena no arriba.
El nen encara dorm… estic cansat,
em va dir. Sí, esclar, pobric,
Amèrica és molt lluny.
A quina hora els va dir als convidats?
FeliCitat:
A cap hora. Ja ho saben de cada any.
L’hora del Sant Sopar, com deia sempre
el pobre Guillem.
angeleta:
Al cel sigui.
FeliCitat:
I com diu sempre mossèn Agustí.
angeleta:
Serà trist, aquest any,
sense el senyor.
FeliCitat:
Si vol que li digui, Angeleta,
jo m’hagués quedat a París. S’hi estava
tan bé…
Com per a si mateixa.
Hi havia
- 21 -
aquelles volves blanques dels pollancres
voleiant
sobre el Sena. Els castanyers
aviat començaran a florir. Aquelles flames,
mantegoses o rosades. I aviat
vindrà el muguet,
el muguet del primer de maig.
La nena ho ha volgut així. I el noi també.
Hem de continuar
la tradició, mamà, em van dir. Em feia
tanta mandra!
Si més no aquest any, mamà,
va dir en Guillem, si més no
aquest any.
L’any vinent, ja en parlarem.
I és clar que en parlarem!
L’any vinent, potser, la casa
ja no hi serà,
i l’Hort de les Oliveres serà tot parcel·lat…
En Bruno ja té els plànols fets…
Però en Guillem és tossut
com una banya de marrà
i s’estima
la casa i l’Hort de les Oliveres.
- 22 -
angeleta:
Les set, ja deuen ser les set.
Ho dic per la llum.
S’ha adonat que el rellotge està aturat?
Ahir li vaig fer donar corda,
però no marxa… Hauré
de cridar el rellotger.
Se’n va.
Cordelira
, Fora d’escena
:
Així comença aquesta història. Potser fa pensar, una mica, en la història
d’aquell altre hort, tan lluny d’aquí, plantat de cirerers. Però no s’esverin,
no es tracta pas, com ara es fa sovint, fins i tot massa sovint, de cap
nova localització ni de cap canvi d’època, del vell drama de Txèkhov,
no, ja ho veuran.
FeliCitat:
Em van posar Felicitat.
De fet, m’ho dic en llatí:
Felicitas
.
Però tothom em deia
Felicítas
,
llegint el meu nom en castellà.
I el pobre Guillem s’enfadava.
Quanta incultura, deia,
i va començar a dir el meu nom
en català. Ell
n’era molt, de català.
- 23 -
Molt.
Jo potser no en sóc tant,
sóc mig francesa, és clar,
però en sóc,
però no tant…
Felicítas
,
Felicítas
, quina incultura,
deia el pobre Guillem, és com aquells que diuen
Sanítas
,
en comptes de dir
Sànitas
, és com aquells
que diuen
Abàcus
,
en comptes de dir Àbacus…
Per què ho volen dir en llatí, si no en saben?
Per què no ho tradueixen al català?
Tan bé que sona: Sanitat, Àbac…
Però no, en català mai. N’era molt de català
el pobre Guillem.
És clar que tot això li va ficar al cap
aquell ceballut d’en Cordelira…
I de què li va servir ser tan català?
Disgustos, només disgustos.
Doncs a tu et diré Felicitat,
em va dir,
perquè seràs la meva. Festejàvem.
Va ser aquí, en aquesta sala. Era
Dijous Sant. El seu pare havia mort feia poc
i ell havia heretat l’Hort de les Oliveres.
- 24 -
Tu seràs la meva felicitat, em va dir.
Feia olor de llorers florits
i de lilàs, com ara. Al fons,
es veien les primeres llumenetes de la costa
i el mar.
Llavors em va demanar que em casés amb ell,
em va fer un petó
i em va estrènyer amb força, vaig sentir
el seu sexe dur
i una mica d’angúnia,
i em vaig posar vermella.
Però no se’n va adonar.
angeleta
, torna a entrar a la sala
:
Ha arribat el senyor notari.
FeliCitat:
Ah! En Frederic! Que pugi.
AngeletA se’n va. Després d’un temps, Frederic entra i també
AngeletA, que l’acompanya.
FrederiC:
Felicitat! Estimada! Veure’t és la meva!
FeliCitat:
No comencis amb els teus jocs de paraules. Au,
vine, seu. T’he fet venir abans per tenir una estoneta
per parlar sols. Vols prendre alguna cosa?
- 25 -
Obrim el pub? Angeleta,
porti’ns un parell de vasos
i gel.
Tinc un whisky molt bo… i després
ja veuràs quin borgonya he portat.
A la sala hi ha un parell de sofàs, butaques, cadires, un parell
de balancins. Un rellotge aturat. Potser un mirall, potser un
parell de paisatges del xix. Tot de qualitat, però vell.
FrederiC:
Felicitat, tindràs un gendre que val molt.
Si no hagués estat per ell, aquesta operació
mai no s’hauria tancat
amb tant de profit
per tots vosaltres.
FeliCitat:
Bé, tancat, tancat…
El noi, encara no hi està d’acord.
No hi ha hagut manera
de convence’l. L’he trucat i trucat i res.
A veure
si ara que és aquí, entre tots ho aconseguim.
A tu ja t’ho puc dir. De fet, és per això
que aquest any encara us he reunit.
Jo m’hagués quedat a París…
- 26 -
FrederiC:
En darrer terme,
tant li fa si hi està d’acord.
Es podria arreglar per a vosaltres dues.
Són moltes hectàrees.
Podeu vendre la vostra part.
FeliCitat:
Sí, és clar, però ho volen tot.
I em fa por que si el noi no afluixa
ens quedem sense res. En Guillem
és tossut.
Per damunt del meu cadàver, per damunt
del meu cadàver, em deia,
sempre que el telefonava.
I reia.
Ja saps com n’és de comediant!
FrederiC:
Ja entrarà en raó. Que pensi en casar-se
i veurà com necessita els diners.
Després s’adonarà que l’hem aconsellat bé. És un bon noi,
sensible, potser massa, i,
de moment,
té aquestes dèries literàries,
però ja posarà seny, els diners fan miracles, canvien
les vides.
- 27 -
FeliCitat
, amb un punt de picardia
:
I a tu
també et beneficia
tot plegat.
FrederiC:
Jo us aprecio, ja ho saps. A tots.
Vull que tu siguis feliç, i la teva filla també,
i, és clar, la meva! Hem
d’accelerar aquest casament.
I fins i tot mossèn Agustí serà feliç,
amb el seu orgue. Tothom
serà feliç…
FeliCitat:
A vegades penso que tot això
és un malson. Que algú pugui pagar tants de diners
per aquest
racó de món. Per aquesta finca arruïnada,
per aquest casalot humit i vell
i quatre oliverotes resseques,
esgotades,
que gairebé no donen oli…
FrederiC:
Sí, tot és vell, aquí. I nosaltres
ho serem ben aviat. Sobretot jo.
Siguem feliços
- 28 -
els dies que ens queden.
Ai, Felicitat,
la vellesa és terrible.
De cop, veus que el món
ha canviat. Res no és igual, els somnis
són només coses impossibles
i aquells somnis concrets que algú podria creure
que els ha realitzat, t’adones
que no són res. Són fum.
Ja res no té sentit. T’adones que fas nosa.
Ets vell quan t’adones que fas nosa.
El cos…
FeliCitat:
Vinga, no et posis trist.
Encara ens queden uns anys…
FrederiC:
A tu sí. Però jo
ja no dormo de nit.
Sento els terrors del cos
que es desconjunta. Del cervell
que solament
veu senyals ominosos
a tot arreu.
L’amor? No res. Els fills?
Vida que se t’escapa.
La pàtria, el país, encara més terror
- 29 -
quan veus que ja no hi és, només un vent glaçat
bufa amb insistència a la intempèrie. Un calfred
definitiu, premonitori.
Ja no hi haurà més recés
que el del taüt.
angeleta
, entra amb el gel i els vasos. FelicitAt serveix gel i whisky
:
Han arribat la nena i aquell… home.
S’estan instal·lant.
El nen i el seu amic encara dormen.
Els deixaré dormir una estoneta més
i els cridaré una hora abans de sopar.
FeliCitat:
Molt bé, Angeleta. Se’n surten, a la cuina?
angeleta:
I és clar que sí.
Ja li he dit que no es preocupi.
Jo ja em cuido de tot!
Com sempre…
FeliCitat:
No sé què faria sense vostè!
angeleta:
Me’n descuidava… Han arribat
el senyor Cordelira i el mossèn. Són a baix,
fent un volt pel jardí dels lilàs.
- 30 -
FeliCitat:
Deixi’ls fer i que pugin quan acabin.
FrederiC:
Però jo faig com si res.
M’he tornat
un home desesperat i cínic.
Pausa.
A veure si entre tots convencem en Guillem.
Si els compradors ho volen tot,
si la condició és aquesta,
el necessitem, perquè
la casa i l’Hort només són seus.
FeliCitat:
No l’entenc, aquest testament tan estrany!
FrederiC:
Una mica sí que ho és. El teu marit volia ser just
i tradicional alhora. D’aquí les tres parts
del capital. Però volia fer hereu.
La tradició catalana, em va dir.
Llavors va tenir la idea genial
de segregar la casa i l’Hort de les Oliveres
del conjunt de la finca
i deixar-ho a n’en Guillem. I la resta
a vosaltres dues, en indivís.
Però no el culpis, el teu marit,
- 31 -
ell no sabia que de tot plegat
us en donarien aquesta fortuna…
Ell es pensava, que fos de qui fos,
tot continuaria igual que sempre…
FeliCitat:
Però, ¿com es pot separar una casa i unes poques hectàrees
enmig d’una gran finca? Fos en un extrem!
Però és al mig! Al mig!
¿Saps
quants problemes pot portar això?
De drets de pas i coses així… les servituds de l’aigua…
Perquè els pous són a baix…
Sí que ho saps, és clar…
I aquests russos no en volen,
de problemes. I volen especialment
la casa i l’Hort de les Oliveres,
ho volen tot!
Entren cordelirA i mossèn relAts.
Cordelira:
Quin vespre tan tranquil!
Quina olor de llorers florits
i de lilàs! I l’oreig
mou les fulles de les oliveres
que semblen de plata. Bé, ja sé
que és un tòpic…
- 32 -
FrederiC:
Són d’or, Cordelira, d’or. O ho seran
molt aviat.
Cordelira:
Què vols dir que són d’or?
Són de plata, home, les oliveres sempre són de plata,
no hi entens res…
Hem pujat a peu des de Riudejoncs.
Quina passejada més bonica.
He esperat que el mossèn acabés els oficis
i hem vingut xino-xano.
El verd gras dels camps, els arços
dels marges, la pineda. Després,
hem vorejat tot l’Hort de les Oliveres.
És una passejada que faig sovint. M’assec
una estona en una fita i miro
el mar entre… la plata, perdoneu!, de les oliveres.
Quina meravella. És
el meu paisatge més estimat.
Seuen. FelicitAt els serveix un whisky.
Mossèn relats:
A vegades m’imagino
com devia ser aquest vespre de Dijous Sant
a Jerusalem. I penso
que devia ser com ara, aquí, aquest vespre.
- 33 -
La calma, aquesta calma,
l’olor de la primavera, els preparatius
del Sopar, del Sant Sopar…
Els deixebles van dir a Jesús:
on vols que et fem els preparatius
per menjar el sopar pasqual?
I Jesús els va respondre:
aneu a casa de tal i digueu-li:
el Mestre diu: la meva hora és a prop. Faré
el sopar pasqual amb els meus deixebles
a casa teva.
Per això m’agrada venir a sopar aquí,
cada any, prop d’aquest Hort de les Oliveres.
Jesús sabia que era el final. Els deixebles
no s’adonaven de res.
FrederiC:
Ai, per aquest nostre país també és el final
i ningú no se n’adona.
Jo no hi vull ni pensar, perquè,
si ho accepto,
invalido
tota la meva vida.
Tota una vida militant,
tota una vida al partit
per fer d’aquest país un país cohesionat,
- 34 -
català… i ara
quatre eixelebrats
ho volen fer anar tot en doina…
Catalunya independent!
És pensen que és possible?
I si ho fos, i si ho aconseguissin,
com seria aquest país?
On aniria a parar? A quines mans?
Mans d’especuladors, d’incompetents,
de gent sense cultura,
de gent que no sap res del que hem estat,
del que som…
Mossèn relats:
Doncs jo sóc optimista! Després de la Passió
ve la Resurrecció. El gran triomf!
Ara el país pateix, molt, ho sé;
molta gent pateix de manera insuportable. Tantes
injustícies, tants enganys, tanta incertesa…
Però
vindran dies feliços, no en dubteu. I finalment,
la corona triomfal
de Pentecostès.
Veni Creator Spiritus!
Cordelira:
Em sembla que aneu massa de pressa, mossèn.
- 35 -
En aquesta Passió,
tot just hem començat l’escena del Calvari!
FrederiC:
I tant! I serà llarga.
Tot això, mossèn, són vanes il·lusions!
La veritat és que tot és un desastre.
I aquest paisatge
que us estimeu tant, Cordelira,
se us acabarà aviat.
Uns d’aquests russos que estan comprant el país
volen comprar tota la finca.
Cordelira
, mira a FelicitAt
:
I els hi vendreu?
FeliCitat:
L’operació ja està
pràcticament
lligada. Hi ha una mena de paga i senyal.
Cordelira:
No en sabia res.
Mossèn relats:
Jo sí!
Cordelira:
Vós ho sabeu tot, mossèn. Ja n’arribeu a ser
de xafarderot!
- 36 -
Mossèn relats:
Xafarderot? No. Pobre de mi,
vénen i m’ho expliquen,
què voleu que hi faci.
Però, en aquest cas, a més, en sóc part implicada,
en certa manera.
Cordelira:
Quina desgràcia!
Mossèn relats:
Desgràcia? No, per què?
Cordelira:
Tot s’acaba!
Mossèn relats:
S’acaba el passat. Comença el futur.
FeliCitat:
O sigui, mossèn, que vostè ho veu bé…
Mossèn relats:
I tant que sí! S’ha d’anar endavant!
FrederiC:
El problema és en Guillem…
Cordelira:
Ja m’ho imagino… No deu estar d’acord amb res…
Entren esperAnçA i Bruno.
- 37 -
FeliCitat
, es dirigeix a ells dos
:
El mossèn veu bé la venda!
Bruno:
I és clar que la veu bé! Ell també
tindrà el seu tros de pastís. I me n’alegro.
Potser ens ajudarà a convèncer en Guillem.
Mossèn relats:
Pastís? La cirereta només, noi, només la cirereta,
però estic content, no em queixo!
Cordelira:
¿Convèncer en Guillem
que es quedi sense aquesta casa
i aquestes oliveres que s’estima tant?
Bruno:
Els russos volen la finca sencera, sense servituds:
camps, bosc, arenals, erms… sí, però sobretot la casa
i l’Hort de les Oliveres. És el lloc on hi ha la millor vista.
A més, que al cor de la seva propietat
n’hi hagi una altra, no en volen ni sentir parlar…
Cordelira:
Em pensava que la casa i l’Hort
estaven protegits…
FrederiC:
Només a nivell local.
En Bruno i jo hem tocat algunes tecles.
- 38 -
De l’Ajuntament i del partit. Ara que manem,
no hi haurà cap obstacle. Serà
un gran benefici pel poble.
Bruno:
L’Ajuntament farà un pla especial. Evidentment,
caldrà greixar les rodes…
una mica.
Cordelira:
I què en volen fer aquests russos de tot això?
Quin disbarat, Déu meu, quin disbarat!
Bruno
, amb entusiasme
:
Una urbanització de luxe! I un resort.
La casa va tota nova per dins, moderna,
i ampliada. Tota una ala de nova planta.
L’Hort de les Oliveres, tot parcel·lat.
Justament aquí dalt
s’ha previst el centre neuràlgic
del resort,
l’hotel i l’spa. I, la resta de la finca,
tot parcel·les grans, és clar, tot de luxe.
Amb heliport i camp de golf…
No hi volem púrria, aquí.
Sense la casa i l’Hort, el conjunt queda mancat.
Els russos tenen raó. L’operació no és viable.
- 39 -
Cordelira:
I a vós, mossèn, com és que us sembla tan bé?
Mossèn relats:
Em restauraran l’església i l’orgue.
M’acabaran el campanar. Farem un festival d’estiu,
només de música clàssica, tot molt selecte.
I ara estem negociant que restaurin
el vell teatre del poble. M’agradaria
fer-hi una Passió. La Passió
de Riudejoncs de les Arenes! Sona bé, no?
Tenim la coral, ja centenària,
l’estimada «Pinsans i caderneres»,
i he pensat en vós, Cordelira,
perquè n’escrigueu el text:
La llum de la Veritat
,
o alguna cosa així,
podria ser un bon títol. Ja ho tinc tot pensat…
quadres plàstics, efectes especials…
Jesús pujant al cel en un núvol de glòria…
Però vós, Cordelira,
a canvi,
heu de convèncer el noi…
A vós us farà cas!
FrederiC:
Sou una mica manipulador, mossèn…
Però és una bona causa.
A veure, doncs,
- 40 -
si entre tots convencem en Guillem.
esperança
, entusiasmada
:
Nosaltres ens quedarem una parcel·la.
I ens hi farem una torre. Ens agrada
molt
la d’en Piqué i la Shakira. En Bruno
s’hi vol inspirar… Vine aquí, Bruno,
ets un sol.
Li fa un petó als llavis.
Cordelira
, foteta
:
Suposo que hi fareu un parell de cúpules daurades
com les del Kremlin…
FrederiC:
Sento el cotxe de l’Amèlia. Em feia patir.
Es mira a FelicitAt.
Ja fa un any que no s’han vist…
FeliCitat
, per a si mateixa
:
Em temo
que haurem de convèncer en Guillem
de massa coses…
Crida.
Angeleta!
Arriba AngeletA.
- 41 -
Cridi els nois, que es fa tard.
Cordelira:
Ja hi vaig jo. Fa temps
que no veig en Guillem. Com està?
FeliCitat:
Bé, bé. Amb prou feines l’he vist. Han arribat
i se n’han anat a dormir. El jetlag…
Cordelira:
Dius han?
FeliCitat:
Sí, ha vingut amb un amic seu
de Yale.
angeleta:
El jetlag, el jetlag…
Se’n va. cordelirA la segueix.
FOSC.
.
- 43 -
2. A L’HABITACIÓ D’EN GUILLEM
Cordelira
, davant de la porta de l’habitació d’en guillem. Dirigint-se
al públic. Porta una gavardina blanca penjada al braç
:
Ara tindran l’oportunitat de veure una escena que potser els farà
pensar en una altra. No en facin gaire cas. És per indicar que en Gui
-
llem (de fet, li agradaria que li diguéssim William) està obsedit amb
el monstre de Stratford. Quan va morir el seu pare i va tenir diners,
va decidir d’anar a Yale, per seguir les traces d’aquell especialista
en Shakespeare, Bloom, em sembla que es diu, o alguna cosa així.
Quan en Guillem era jovenet jugàvem a fer teatre. Shakespeare! Al
jardí dels lilàs, amb les nenes, fèiem
Romeu i Julieta
; a les golfes,
quan plovia, fèiem
Hamlet
; sota les oliveres,
Enric V
. Se sabia escenes
senceres de memòria. L’ajudaré una miqueta en la seva obsessió…
Em posaré aquesta gavardina del seu pare, que he trobat a l’entrada,
i seré realment com un espectre, és clar…
Una habitació gran, amb dos llits. Per una porta, al fons,
es veu el quarto de bany, sobretot la banyera. L’habitació
està en penombra. Entra només la llum blavenca del ves-
pre. En un llit, guillem, tapat, dorm. Fidel, s’aixeca i va al
quarto de bany. cordelirA, que s’ha posat una mena de
gavardina blanca del pare de guillem, com ens ha dit, es
disposa a trucar.
- 44 -
guilleM
, incorporant-se al llit
:
Ja t’aixeques? Quina hora és?
Fidel:
Les vuit.
guilleM:
Ja han tocat? No he sentit el rellotge
i se sent de tota la casa. Sempre em desperta.
Ens hem d’afanyar!
Felicitat i Esperança estan de festa
i beuran i riuran
i ballaran una furiosa dansa.
I a mesura que s’acabi el vi del Rin,
sonaran les trompetes i el timbal…
Fidel
, des del quarto de bany, foteta
:
Quins costums més estranys que teniu,
en aquest poble…
cordelirA truca i entra. La seva silueta espectral queda em-
marcada a la porta.
guilleM:
Oh, àngels i ministres de la gràcia, defenseu-me!
Tant si ets l’esperit d’un just, com un àngel caigut,
tant si véns amb la brisa del Cel com si véns amb el vent de l’Infern,
arribes d’una forma tan creïble,
que he de parlar-te.
- 45 -
Et diré Hamlet, pare, rei dels danesos. Respon-me!
¿Com és que tu, cos sense vida,
ara tornes vestit amb la teva armadura
sota la gèlida llum de la lluna?
Cordelira
, mentre entra
:
Sóc l’esperit del teu pare,
condemnat cada nit a vagar per les ombres
i de dia obligat a fustigar-me i cremar-me
en el foc pàl·lid de la poesia,
fins que les culpes de la meva vida
hagin estat purgades per les flames…
guilleM:
Cordelira! Déu meu!
Per un moment, m’havies enganyat.
Però el teu text no és ben bé així…
Cordelira:
Bé, m’ho he arreglat una miqueta…
Pausa.
Príncep,
heu d’impedir aquest crim que ara es perpetra
en contra del país, en contra vostra
i contra aquesta noble casa.
guilleM:
Sí, sí, sí.
.
Ho sé!
Quina pudor
de podrit
fa Dinamarca!
Fidel entra a l’habitació i encén el llum. Fins ara tot ha
estat espectral.
Fidel:
Qui és aquest?
Cor de què?
guilleM:
De lira. És un pseudònim. És poeta.
Ell em va ensenyar
a llegir Shakespeare
i a escriure en vers.
Jo tenia quinze anys…
Van ser uns estius feliços, amb l’Esperança
i l’Amèlia representàvem escenes
de
Romeu i Julieta
, de
Hamlet
…
D’
Enric IV
, Cordelira
feia de Falstaff, jo de Hal.
Cordelira:
Vinga, vestiu-vos i baixeu,
que no us hàgim d’esperar.
Ja començo a tenir gana.
S’acosta al llit de guillem i el destapa.
- 47 -
Corre, aixeca’t!, gandulàs.
guilleM:
L’aire mossega, maligne, i fa molt fred.
Cordelira:
És un aire cruel i assolador…
El tapa.
No et tornis a adormir!
Se’n va. Recula, després d’uns moments de dubte. Va cap al
llit de
guillem. Aquest s’aixeca i s’abracen afectuosament.
Benvingut, estimat Príncep!
Pausa.
Saps que el mossèn vol que li escrigui una Passió?
guilleM:
Tu escriu-la, escriu-la…
que jo, potser, hi faré un paper…
L’escena es fa fosca. cordelirA, que ha sortit de l’habitació,
recita, de cara al públic.
Cordelira:
On sou moments feliços, quan semblava
que ho comprenia tot?
Duraven poc, però eren inoblidables.
El món es concentrava vertiginosament:
un nucli transparent, un cristall,
- 48 -
i una alegria immensa…
Però immediatament el castell s’ensorrava.
Tornava el desordre, i el caos,
i la pregunta eterna: tot ha estat un error?
Reialme d’aiguamolls i de boires,
odiosa vellesa…
Jo volia haver estat com els altres,
però em va tocar l’estigma de la lletra,
i la lletra entra amb sang i fa sang.
I així, ferit, he perseguit, inútil,
tota la vida la Balena Blanca.
I ara que vaig perdut cap a l’abisme
busco un taüt fidel on aferrar-me.
Porto al damunt records de setanta anys.
M’he debatut entre el turment i l’èxtasi.
He buscat una història per donar algun sentit
al conte inútil de la vida.
Jo sóc aquell idiota enmig de l’escenari,
que intenta explicar un conte
ple de soroll somort i de fúria amagada.
cordelirA se’n va. L’escena s’il·lumina a poc a poc. Els nois
s’arreglen per baixar.
guilleM:
Fidel,
hi ha una cosa
- 49 -
que m’agradaria
saber.
Fidel:
Quina?
guilleM:
Ja ho saps. Encara
no m’has dit per què has vingut…
Fidel:
Ara hem de parlar d’això?
guilleM:
Potser no. Però m’agradaria
saber per què has vingut,
per què no has ‘nat a Itàlia amb els teus pares. Per què
no has ‘nat a trobar aquella noia
que sempre has dit que t’agradava
tant…
Fidel:
Ara no em facis un numeret de gelosia, sisplau.
Fa un any que no la veig. Des de Cap d’Any,
que li vaig fer una postal, que no l’escric.
Ho vols saber per què he vingut? He vingut
per fer-te companyia.
guilleM:
Puc afrontar solet el tràngol familiar
i la tristesa
- 50 -
del teu adéu.
Fidel:
Vull fer-te costat, estar amb tu… som… amics.
guilleM:
A estones, quan eres
tan tendre amb mi,
pensava
que érem una altra cosa…
Fidel:
Ja hi som! Nòvios? No, Guillem, no, ja ho saps.
N’hem parlat moltes vegades.
Amants?
Sí, n’hem estat. Però això no vol dir res.
La carn és forta,
com tu dius. I t’estimo,
és clar que t’estimo. Com s’estima un amic,
un company, un camarada.
guilleM:
No sé si podré viure
sense tu.
Fidel:
Ara sóc aquí, que no ho veus? Vull ser
el germà que no has tingut, vull que siguis
el germà que no tinc. Per la resta
ja trobaràs algú.
- 51 -
guilleM:
Ja l’he trobat.
Molt fluixet.
Ets tu.
Fidel:
Va, no romancegis que farem tard.
Ja parlarem de tot això després. Demà, aquesta nit,
si vols,
abraçats al teu llit…
guilleM:
No vull caritats pòstumes, no vull
ni un gram de la carn del teu cos…
si no és per sempre. No vull
ser un germanet incestuós.
Fidel s’ha anat vestint, ja pràcticament està. guillem encara
s’està cordant la camisa i va descalç.
Fidel:
Ja ho saps com m’agraden les noies! Et seria infidel.
guilleM:
És clar que ho sé. M’ho has dit mil vegades.
I que vols tenir fills…
Pausa.
Fidel…
- 52 -
Fidel:
Què vols?
guilleM:
No. Res. Deixem-ho.
Fidel:
No, digues.
guilleM:
Ja n’hem parlat moltes vegades, ja ho sé.
Els podríem adoptar…
Però no, tu
els vols de la teva sang, els fills. Tens
un deute amb el teu pare, li has de fer un hereu.
Doncs… hi he estat pensant…
D’acord, que l’hereu sigui de la teva sang.
Mira, si firmo, si em traeixo,
si traeixo el meu pare i el país,
seré molt ric, podríem pagar
una mare de lloguer.
Fidel:
Què dius?
Els fills s’han de fer com s’han fet sempre.
I tot això
dels òvuls i l’esperma d’un donant d’un venedor,
dels embrions i els ventres de lloguer,
ho trobo repugnant.
- 53 -
Qui no pot tenir fills, que no en tingui.
No és pas obligació.
I si els vol tant, que els adopti. El món
és ple de criatures desvalgudes.
Tot això que em proposes
és pervers, és pervers…
guilleM:
Pervers? Què et penses que són les dones legítimes,
feliçment casades i tota aquesta història?
Són putes i mares de lloguer, tot en un pack.
L’home paga i té sexe assegurat, quan el té, i té fills.
I les dones acaben sent esclaves. Això és el matrimoni.
Les mares de lloguer, en canvi, fan la feina, la cobren,
molt cara, només faltaria, però després són lliures.
Fidel:
Tot això, no t’ho creus ni tu!
guilleM
, amb tota la naturalitat
:
Vine, ajuda’m a fer el llaç de la corbata…
Fidel s’hi acosta, li fa el llaç. Quan l’hi ha fet, se’l mira inten-
sament i li fa un petó als llavis, breu.
Fidel:
Jo ja estic, afanya’t, que tornarà
aquell teu Cordefira a buscar-nos.
guilleM:
De lira!
- 54 -
T’has posat
Mon cuir
…
Fidel
, tendre i trist
:
Sé que t’agrada.
Truquen a la porta.
guilleM:
Endavant, Cordelira, ja estem.
Entra FelicitAt.
Mamà!
FeliCitat
, seu, se’ls mira
:
Quina elegància! Així m’agrada,
que us vestiu per sopar…
No sé pas quina història us porteu,
entre tots dos… I, de moment,
no la vull pas saber…
No penso
Amb complicitat.
fer difícil la vostra relació, si és la que em penso.
Però sisplau, sigueu discrets. Avui, sigueu discrets.
Guillem, en Frederic confia
que et casaràs amb l’Amèlia,
com sempre havíem dit.
Tu mateix.
- 55 -
A això no t’hi obligaré pas. A canvi…
A Fidel.
Tu, noi, comença a baixar,
que jo vull dir quatre coses
al meu fill, mentre s’acaba de vestir…
Fidel se’n va. guillem es calça.
A canvi… mira…
suposo que t’adones
de la gravetat de la situació.
I no em refereixo, com ja he dit,
a la teva vida sentimental. Penso
en la teva vida material. En la teva
i la meva i la de la teva germana.
Tu pots ser el motiu de la nostra felicitat,
de la de tots tres… o bé la causa
de la nostra misèria.
Entenc les teves raons,
però
són raons adolescents.
Ets un noi adorable,
però immadur. I, de fet,
perdona que t’ho digui,
t’assembles més a mi
que no pas al teu pare.
No vulguis ser com ell… et faràs
- 56 -
mal.
Deixa’t de pàtries i de nostàlgies. Només
tens una vida. Viu-la!
De fet…
Dubitativa.
t’assembles més a mi.
Si t’estimes aquest noi i sempre
vols viure amb ell,
no em costa gens d’entendre-ho.
No he de fer cap esforç.
Tu et penses,
tots us penseu i us pensàveu
que, a París, jo hi tenia un amant. Sí,
però no és
un
…
guilleM:
Mamà…
FeliCitat:
Guillem, que siguis com ets, més aviat em fa contenta.
No sé, sento que entre tu i jo podria haver-hi
una complicitat
que no hem tingut mai.
Escolta. Podem ser molt feliços… Tu
sigues assenyat, renuncia
a la casa i a l’Hort, només això
et demano. Firma i s’obriran per tu
- 57 -
horitzons imprevistos i meravellosos,
un jardí de promeses i de dies feliços.
guilleM
, s’agenolla i posa el cap a la falda de la seva mare
:
Mamà, saps que t’estimo, i ara potser encara més.
Però aquesta terra em crida, la casa,
l’Hort de les Oliveres.
M’estimo aquest país. Sempre he somiat
fer aquí una vida senzilla.
En això, m’assemblo al papà.
Amb picardia.
En altres coses,
potser m’assemblo més a tu.
I pel que fa a n’en Fidel, sí que voldria
que fos el meu company
per sempre.
Però ell es vol casar amb una noia, vol
tenir fills. Mamà, ell és com tu,
li agraden més les noies que no pas els nois.
S’aixeca. Pausa.
FeliCitat:
Vinga, baixem! I tingues seny, sisplau.
guilleM:
Mamà, tinc clar el que vull,
però no tinc clar què he de fer.
- 58 -
Vés, comença a passar.
Ara baixo.
FelicitAt se’n va. guillem entra a la cambra de bany. Soroll
de la cisterna que es buida. Surt, cordant-se els botons de
la bragueta. Mentre es corda, diu:
O tot o res. La qüestió és d’aquesta mena.
¿És més noble per l’ànima sofrir
els cops i fletxes de la insultant fortuna,
o alçar-se en armes contra un mar de penes
i, enfrontant-s’hi, acabar-les? Morir, dormir,
res més; i dir-nos que s’acaben amb un son
tot el dolor del cor i les mil patacades naturals
que la carn ha heretat… Morir, dormir…
és un final per ser desitjat devotament…
FOSC.
- 59 -
3. A LA SALA, ALTRA VEGADA
Hi ha FelicitAt, esperAnçA i Bruno, Frederic riu i AmèliA,
mossèn relAts i cordelirA, i Fidel. Els grans prenen whisky.
Els joves, un gintònic. Arriba guillem.
aMèlia:
Que bé que et queda l’esmòquing…
guilleM:
Ho sé, ho sé!
esperança:
Per què us heu hagut de mudar tant? En Bruno
va
casual
…
Bruno:
Deuen ser costums americans.
guilleM:
Doncs, sí. Aquesta l’has encertada!
FeliCitat
, a Frederic riu, mossèn relAts i cordelirA
:
En Fidel és d’una família
molt del país. D’aquelles
- 60 -
que li agradaven al pobre Guillem.
Mossèn relats:
Al cel sigui.
guilleM:
Estàs preciosa, Amèlia.
FrederiC
, a Fidel
:
¿I tu, noi, també estudiaves Shakespeare,
a Harvard, o a Yale, o allà on sigui que fóssiu?
Fidel:
A Yale.
No, jo estudiava a la School of Management.
guilleM:
A casa seva, fan sabons i perfums,
CC
—no pas Cristians Catalans, mossèn, no—,
Caballé & Companyia. Segur que ho heu vist
alguna vegada. Aquelles dues ces en lletra anglesa,
entrellaçades… S’han fet rics
amb la brutícia i la pudor del país.
I com que això no s’acaba,
encara es faran més rics…
FrederiC:
I com us vau conèixer,
si no estudiàveu a la mateixa facultat?
- 61 -
guilleM:
Els catalans són com els gossos,
s’ensumen.
I sempre es troben. Es reconeixen
per la ferum de l’entrecuix.
Pausa. Amb tota la naturalitat.
Ens vam conèixer en una orgia…
Mossèn relats:
Noi!
guilleM:
Quan vaig arribar, vaig veure un anunci
en un tauler. Algú buscava algú
per compartir una habitació. L’anunci
era en català!
Jo no volia dormir amb un estrany. Volia
algú
que em cantés
El noi de la mare
per fer-me dormir…
Fidel:
No li feu cas. Tot
s’ho inventa. Més aviat
era ell qui em cantava.
FeliCitat:
En Guillem? I què et cantava?
- 62 -
Fidel:
Ara, últimament,
«Adéu, clavell morenet…»
Cordelira:
És una cançó preciosa…
Mossèn relats:
Sí que ho és, sí. Per què no ens la cantes?
De menut, cantaves molt bé.
guillem la canta. Una estrofa. Talla.
guilleM:
També li cantava altres coses.
aMèlia:
Com ara què?
guilleM:
Príncep d’antracita
.
Cordelira:
Però si la lletra és meva! Valga’m Déu, quant de temps!
guilleM
, canta mentre es mira Fidel, intencionadament
:
Vine, Príncep d’antracita
i senyor de Qui-sap-on,
vine als meus braços de boa,
que em vull menjar tot el món!
I mentre el paeixo, gronxa’m
com el vent l’herba dels camps,
- 63 -
Príncep de la Canya Dolça,
al ritme dels teus tam-tams.
Bruno:
Molt fi, això de la canya dolça, Cordelira.
Mossèn relats:
Jo hi veig una mica massa de picardia…
Fidel:
Mai no l’havia sentida. Mai
no me l’ha cantada.
guilleM:
Perquè dormies… També
li cantava l’
Havanera del penene
.
Cordelira:
També és meva! Ah! Pecats de joventut!
guilleM
, canta, desvergonyit
:
Dame tu pene, penene,
penene no penes más,
porque me apena, penene,
penene verte penar…
esperança:
No entenc res. M’ho explicaràs, Bruno?
Fidel:
Mai no l’havia sentida.
- 64 -
FeliCitat:
Bé, prou, parlem de coses serioses. Soparem d’aquí a mitja horeta.
FrederiC:
Guillem, per què no ensenyes a l’Amèlia
els lilàs florits… Aquest any estan preciosos!
Cordelira:
A la llum de la lluna són tots de nacre.
aMèlia:
Oh, sí!
guilleM:
L’abril és un mes cruel, fa créixer
lilàs a les terres mortes, barreja
memòria i desig…
Memòria i desig!
Anem!
Frederic riu es mira FelicitAt, amb complicitat. També esperAn-
çA i Bruno es miren així. AmèliA i guillem se’n van.
FOSC.
- 65 -
4. AL JARDÍ DELS LILÀS
aMèlia:
Era aquí que jugàvem
a fer teatre. Tu deies:
Amèlia, nimfa, en les teves pregàries
recorda els meus pecats.
guilleM:
Sí, aquí.
aMèlia:
I com esteu, Senyor meu,
després de tant de temps?
guilleM:
Doncs bé, bé, bé.
aMèlia:
Senyor, guardo unes coses vostres
que fa temps que us desitjo tornar.
guilleM:
Mai no t’he donat res…
- 66 -
aMèlia:
Ja ho sé. Però
tots es pensen que sí.
guilleM:
Tots?
aMèlia:
El meu pare i la teva mare i la teva germana
i aquest nòvio que té.
guilleM:
Deixa’ls estar.
Pausa.
Ets decent?
aMèlia:
Senyor?
guilleM:
Ets bonica?
aMèlia:
Un dia em vas voler fer creure
que m’estimaves.
guilleM:
Si em vas creure,
millor que no m’haguessis cregut.
La virtut no es pot pas injectar en la nostra sang
i netejar-la tota.
- 67 -
No t’estimava.
aMèlia:
Mai no em vas enganyar del tot.
Hi ha coses que una noia les pot veure.
guilleM:
I què vas veure?
aMèlia:
Llavors, no gaire res.
guilleM:
I ara?
aMèlia:
Ara veig com et mires en Fidel…
Pausa.
…aquestes cançons que li has cantat…
guilleM:
Em sembla que veus fantasmes…
aMèlia:
Tot era tan perfecte! Tu, l’Esperança
i jo… Érem com germanets. Corríem,
jugàvem sota les oliveres.
A tu i a mi ens van pujar junts,
havíem
de compartir la vida.
I aquests lilàs… aquí mateix,
- 68 -
un vespre com aquest
que estàvem sols tu i jo,
em vas mirar amb ulls tristos
i em vas fer un petó als llavis.
Pausa.
Però va ser un petó fred,
va ser un petó d’adéu.
Pausa.
Aquell dia vaig veure que tu no m’estimaves,
si més no com un noi sol estimar una noia.
Guillem,
aquí, aquell vespre,
jo t’ho hagués donat tot,
però tu
no em vas demanar res.
guilleM:
Sí, tot era tan perfecte!
Pausa.
Vés a un convent!
Si no vols engendrar pecadors,
catalans cobdiciosos i corruptes…
vés a un convent!
Què han de fer les persones com jo?
Sóc superb, arrogant, venjatiu,
- 69 -
carnal i generós, tendre, indolent;
m’arrossego entre el cel i la terra…
Vés a un convent!
I si et cases, no ho facis amb un gamarús,
com la meva germana.
Pausa.
Tant de bo aquesta carn tan i tan forta,
es fongués, desgelés, es convertís en rou!
aMèlia
, dolça
:
Guillem, ens hem fet grans,
ja n’hi ha prou de jugar a fer teatre.
Tu te l’estimes, en Fidel?
guilleM:
A tu què et sembla?
aMèlia:
És guapo i atractiu.
guilleM:
I ric.
Casa’t amb ell!
aMèlia:
Que no és el teu… amant?
guilleM:
Què més voldria…
- 70 -
aMèlia:
Fa un any que viviu junts…
guilleM:
Diu que li agraden
desaforadament les noies.
Pausa.
Que cansats i tronats i fats i inútils
ara em resulten els costums del món!
Ah, quin fàstic, quin fàstic, aquest jardí embrossat,
niu de mala llavor; només hi creixen
bardisses fètides…
Tot era tan perfecte…
aMèlia:
Vine!
L’acarona.
guilleM:
Tot era tan perfecte…
Ella li fa un petó als llavis.
FOSC.
- 71 -
5. A LA SALA, ENCARA UNA ALTRA VEGADA
Arriben AmèliA i guillem.
Bruno:
Bé, si ja us ho heu dit tot,
parlem de coses serioses…
guilleM:
Tinc gana. Vull sopar.
FeliCitat:
Vaig a veure com estan les coses a la cuina.
guilleM:
Tu, Fidel, no tens gana?
esperança:
Guillem, el temps passa. T’has de decidir.
guilleM:
Ja està tot decidit.
Ja ho vaig dir a la mamà, l’altre dia,
que em va telefonar.
- 72 -
esperança:
Què li vas dir?
guilleM:
Doncs això: per sobre del meu cadàver!
I ara que sóc aquí sé que el papà
em va deixar l’Hort i la casa
per tal que els conservés.
És la meva missió.
L’Hort i la casa són la meva pàtria,
i una pàtria no es ven.
Almenys jo no.
esperança:
Però que no tens cervell?
És que ens vols condemnar
a mi i a la mamà
a una vida de pobres?
No sé què t’has cregut.
Això no ens ho pots fer,
no hi tens dret. Jo també
sóc filla del papà.
Bruno:
Espe, tranquil·la,
així no arreglarem pas res.
esperança:
És que és un egoista, un egoista.
Ell només pensa en ell,
- 73 -
en els seus mites i les seves històries.
Per ell, res no és real.
També per mi hauria estat molt fàcil
viure en el somni
d’aquesta casa i d’aquest món perdut.
Però he volgut escapar-me’n.
Com si només la sentís Bruno.
I m’he aferrat a tu,
al teu cos que desitjo,
al teu cos ple de força.
He triat ajudar-te,
a fer aquest món que vols,
solament per fugir dels fantasmes.
Sóc filla del Dolor
i de la Solitud…
Bruno:
Com si només el sentís esperAnçA.
Tu pots triar, jo no.
I no saps com t’envejo
que puguis escapar-te d’algun lloc.
Vol dir que tens un lloc:
una casa, un país, una pàtria. Jo
sóc fill de l’Ambició
i del Ressentiment.
Mai no he tingut ningú
- 74 -
que em protegís.
Jo, tot m’ho he fet sol.
I no et pensis
que no tinc por,
però la por em dóna força.
La por és la meva força.
Ella alimenta la meva venjança,
aquest foc fred
que il·lumina els soterranis
de la melancolia
—ja parlo com el teu germanet—.
Tu tens el que a mi em falta,
jo tinc el que tu vols.
Junts, som indestructibles!
Torna FelicitAt.
FeliCitat:
Tot està a punt. Gairebé.
Deu minutets.
L’Angeleta aquest any ha volgut rostir el xai
amb una cocció llarga i lenta. Queda com… més confitat.
Mossèn relats:
Se’m fa la boca aigua.
Cordelira:
Ah, xaiet rostit, amb lletuga salvatge
i pa sense llevat… com els antics jueus.
- 75 -
FrederiC
, a guillem
:
No m’agrada la teva tessitura, noi.
Has de pensar en els altres i no pas solament
en les teves mitologies caduques. Tu ets jove.
Has de pensar com els joves.
Aquesta casa cau. Tens diners per restaurar-la?
L’Hort de les Oliveres és preciós, però sigues pràctic,
els arbres són molt vells i només donen
un rajolí escarransit d’oli. Tens diners
per regenerar-los? Per muntar una empresa?
Per fer un trull i produir un oli de preu,
el millor oli del món? Si no, no val la pena.
Pausa.
No, res de res. No tens res. Solament
paraules, paraules, paraules…
Com veus, jo també sé citar
el teu estimat Shakespeare i sense haver-me
gastat tants de diners per passar un any a Amèrica,
darrere d’aquell professor obès
que t’ha menjat el coco, com dieu ara els joves.
Vols un consell? Ven, casa’t,
tingues un fill i no facis el ximple.
El teu país s’ha mort, adona-te’n. Ven-ne el que en queda.
Treu-ne el que puguis. I si vols tornar a Amèrica,
què hi farem, doncs torna-hi,
- 76 -
però ven. Firma!
Mossèn relats:
Per cert, m’han dit que aquest teu professor americà
és jueu.
guilleM:
No és cap professor meu. L’admiro.
L’admiro molt.
Vaig anar a alguna classe i a veure’l al despatx.
Res més.
I per si ho vol saber, jo també sóc jueu.
FeliCitat:
Tu?
guilleM:
Sí, tot home ben nascut és jueu.
Mossèn relats:
Doncs jo no.
FrederiC:
I jo tampoc.
Cordelira:
Doncs jo una mica sí.
Tots els poetes en som, de jueus,
sempre exiliats,
sempre buscant un país que no existeix…
Mossèn relats:
Ara ja en tenen un, de país, els jueus…
- 77 -
Cordelira:
Bé, jo en busco dos. El que busca
tot poeta i el que busco
com a català que sóc.
guilleM:
Tu ets l’únic que m’entens, Cordelira.
Fidel
, amb conyeta
:
Li va agafar tan fort, això de ser jueu,
que fins i tot es va fer circumcidar…
FeliCitat:
I ara!
Mossèn relats:
De debò? O sigui que t’has convertit
al judaisme… Vaja, vaja…O això de la circumcisió
ha estat només, com si diguéssim,
un gest d’adhesió…
carnal…?
Riuen.
FeliCitat:
Bé, prou d’aquest color.
aMèlia:
I tu, Fidel, també n’estàs, de circumcidat?
FrederiC:
Nena!
- 78 -
esperança:
En Bruno n’està
i no és jueu.
guilleM:
I tu com ho saps?
esperança
, presumint
:
Doncs perquè ho he vist, què et pensaves?
guilleM:
Volia dir com ho saps que no és jueu?
La seva cigala no m’interessa gens.
FeliCitat:
Nens, prou.
Bruno, per què no els ensenyes els plànols?
Bruno:
Perfecte! Anem, anem al despatx.
Mossèn relats:
Jo ja els he vist. Preciosos.
FrederiC:
Jo també.
Bruno:
No, Frederic, tu encara no has vist els
renders
.
Valen la pena. Sobretot els de l’hotel i l’
spa
.
Mossèn relats:
SPA! Salutem per aquam!
- 79 -
guilleM:
Jo no en vull saber res de tot això.
Vaig a donar un cop d’ull a la cuina.
Surten tots. Es queden a la sala FelicitAt i mossèn relAts.
Mossèn relats:
Doncs què, noia,
així puc començar a preparar els casaments?
FeliCitat:
El de la nena, endavant,
però s’entengui amb ells, que no sé com ho volen.
El d’en Guillem… Miri,
d’això volia parlar-li.
En Guillem no es casarà amb l’Amèlia.
I vostè, mentre sopem, sisplau,
no vagi dient que es casi, que es casi,
aquest xicot s’ha de casar…
I coses d’aquestes. D’acord?
Mossèn relats:
Que hi ha algú altre? Una noia americana?
FeliCitat:
No. Cap noia americana.
Ell es voldria casar, però no és correspost.
I el casament que ell voldria, vostè no el podria fer…
Ja ha vist que ha vingut amb un noi…
- 80 -
Mossèn relats:
Ai, valga’m Déu! De debò?
En Guillem? No en tenia ni idea!
Quina desgràcia!
FeliCitat:
Volia que ho sabés. No m’agraden
les mentides, els enganys. Massa temps
he viscut amb enganys.
Mossèn relats:
Dels teus, el teu pobre marit, que al cel sigui,
me n’havia dit alguna cosa. Patia molt
des que li vas negar els seus
drets conjugals,
diguem-ho així. Però en fi,
això és cosa teva. De la teva consciència.
Si te’n vols confessar,
ja saps on sóc.
Ara que el teu marit, que al cel sigui, és mort,
ets lliure. T’ha deixat lliure
i rica. Demana perdó, casa’t
i ordena la teva vida.
FeliCitat:
Mossèn, la meva vida
ja la tinc ordenada. I sóc feliç.
Però no és el seu ordre.
No és pas l’ordre de Déu.
- 81 -
I potser sí em casaré, ens casarem,
ara que a França ja podem casar-nos.
Mossèn relats:
Noia, noia, si és que t’he entès bé,
això que em dius és molt gruixut!
Però, per què m’ho expliques?
Ho saben els teus fills?
FeliCitat:
El noi sí. L’hi he dit. La nena
no en sap res. Sospita
que visc amb algú…
I a vostè li explico…
No ho sé per què l’hi explico, mossèn, potser
perquè Déu em perdoni,
encara que ja sé
que no em pot perdonar si no tinc
un propòsit d’esmena,
i no en tinc cap, no en tinc cap,
l’hi asseguro.
Ni sento cap remordiment.
Sóc així des de sempre.
I el que em dol
és haver-me casat, haver enganyat
el meu pobre marit.
Però jo era molt jove i ell tenia
- 82 -
quinze anys més. M’atreia
la seva protecció i que estigués tant per mi.
Però un cop vam ser casats, les coses van canviar.
Per ell, el sexe
era un dret que tenia. Em saltava
al damunt cada nit i es desfogava ràpid.
Em va fer un fill al galop, en Guillem,
el meu Guillem, i la nena.
Anar a dormir era una tortura.
No sé per què li explico tot això…
Mossèn relats:
Potser et fa bé, potser
és un senyal de la gràcia de Déu
que vol…
FeliCitat:
Potser l’hi explico
perquè em perdoni, no pas això, però,
si no l’haver deixat
els meus fills tant de temps sols.
Tan aviat vaig poder,
tots dos van anar interns.
Això ja ho sap…
I ara se m’han fet grans
tan de pressa…
Volia que ho sabés,
- 83 -
que no jutgés precipitadament
les meves escapades.
No era frivolitat.
Pel que fa a Déu, ja ho sé
que la llei em condemna.
Però sempre he cregut que més enllà
de la llei
hi ha la misericòrdia.
I crec que la tendresa
contraresta la luxúria.
I en el meu cas, li puc assegurar,
la luxúria sempre ha quedat per sota
de la tendresa.
Tornen tots del despatx. També entra AngeletA amb guillem.
angeleta:
Ja poden seure a taula. Tot està a punt.
FeliCitat:
Anem, doncs.
FOSC.
.
- 85 -
6. AL MENJADOR. EL SANT SOPAR
Des de la boca de l’escenari, de cara al públic.
Cordelira:
S’ha fet fosc.
La lluna de Nissan brilla poderosa
darrere la finestra.
Ens hem d’imaginar les oliveres
com de… plata brunyida, sota els seus raigs.
Regna una calma immensa. Només,
molt lluny,
se sent el lladruc d’un gos,
el soroll d’una moto que fuig
per un camí perdut, com amb sordina.
Som al menjador, a mig sopar.
Els he de dir
que les múrgoles de l’entrant
han estat delicioses, tendres i perfumades,
amb la crema suau.
I el remenat d’espàrrecs tenia gust de marge,
- 86 -
de marge i primavera. I que el borgonya
ha triomfat, tan lleuger, tan afruitat,
cireres i groselles a la copa.
El pobre Guillem, el pare
del nostre estimat Guillem, sempre deia:
«¿Per què hem de beure vins locals,
oliosos i xaropencs, havent-hi
aquesta meravella de Borgonya?»
Sembla mentida, jo li deia,
que tu, tan català, no vulguis fer país
bevent vins catalans!
I ell em contestava: «Jo, el país
el faig amb sofriment, i no amb els vins…»
Avui, penso que tenia raó!
Vaig a seure, que l’Angeleta
ja deu estar a punt de portar el xai…
A veure què serà aquesta cocció
llarga i lenta… Tot acaba
sent
tan diabòlicament simbòlic,
en aquest condemnat país nostre!
Cocció llarga i lenta…
Com la nostra…
L’escena s’il·lumina. cordelirA torna al seu lloc a taula.
- 87 -
Mossèn relats:
Ah, Felicitat, quines múrgules! D’on les heu tretes?
FeliCitat:
L’Angeleta té una germana
que viu en un mas del Collsacabra…
guilleM:
Sí, meravelloses,
solament per això, valia la pena haver tornat.
Un deu, estimada Angeleta, un deu!
T’han agradat, Fidel?
Fidel:
És clar que sí. I a tu, Amèlia?
aMèlia:
Delicioses.
AmèliA i Fidel se somriuen.
FrederiC:
Per cert, aquest any
trobo a faltar el ram d’olivera…
És en senyal de dol?
FeliCitat:
Ai no! Ens n’hem ben descuidat.
Amb els tràfecs de l’arribada
—jo encara
no he desfet del tot les maletes—,
els nois, la nena…
- 88 -
I la pobra Angeleta es fa gran, no dóna
l’abast.
angeleta
, entra amb la safata del xai, coberta
:
Sí que em faig gran, però encara
puc fer-ho tot. I no,
no me n’he pas descuidat.
Però en Guillem, només d’arribar, m’ha dit:
res de ram d’olivera, aquest any no, aquest any
de cap manera. I ara mana ell.
FelicitAt es mira guillem, indagatòria.
guilleM:
No vull que toqueu les meves oliveres, no vull
que en talleu ni una branca.
Les meves oliveres són sagrades!
esperança:
T’estimes més
viure amb les teves oliveres,
pelat com una rata…
Mossèn relats:
Pensa, noi, que, en aquesta vida,
calen renúncies
per poder anar endavant.
guilleM:
Jo no hi vull anar, endavant.
- 89 -
FeliCitat
, seriosa i seca
:
Bruno,
vols ‘nar a tallar una branca d’olivera?
Fidel:
Ja hi vaig jo.
Véns, Amèlia?
FeliCitat:
A la cuina
et donaran unes tisores.
FrederiC
, a AmèliA
:
Tu, quieta aquí.
guilleM:
Sí, vés-hi, vés-hi tu,
vés-hi tu, precisament, traïdor.
Només faltava aquesta!
Tots en contra meu!
angeleta
, mentrestant, ha deixat la safata del xai sobre un fogonet,
amb un parell de xinxetes enceses.
Això es refredarà! Amb tot el carràs que m’he donat!
Fidel
, s’aixeca. Es mira guillem
:
Em sap greu…
Se’n va.
guilleM:
Traïdor. Ara els ajudes a fer-me el llit
- 90 -
i ahir no vas voler
ajudar-me a desfer-lo…
FrederiC:
Què diu? No entenc res.
Mossèn relats:
Deixem-los. Coses d’amics. Felicitat,
per què no trinxes el xai
i ens serveixes?
FeliCitat:
Això és cosa d’en Guillem. Ell
és l’hereu de la casa, ell presideix.
guillem s’aixeca.
esperança:
Vam dir que ho faríem
tot igual
que quan hi havia el papà….
Mossèn relats:
Que al cel sigui…
guilleM:
Ell només en tallava una branca, d’olivera,
vosaltres
les voleu tallar totes!
FrederiC:
No les tallaran, les arrancaran
- 91 -
i aniran a un viver.
Bruno:
Sí, d’entrada aniran a un
Garden
.
Moltes, les més viables, tornaran
aquí,
per decorar els jardins de les torres.
Les que sobrin, les vendran.
Cordelira
, amb sarcasme
:
Sí, és clar, donen un aire tan mediterrani…
guilleM
, destapa la safata del xai, lenta i cerimoniosament
:
Ecce Agnus Dei!
Trinxa i va repartint.
Cordelira:
Quina olor, quin aspecte
daurat i incomparable, Angeleta!
Una obra d’art!
AngeletA s’espera en un racó, palplantada. Un silenci, mentre
tots el tasten.
Mossèn relats:
Deliciós, una mel. Com mai, Angeleta!
Cuina com els àngels! I aquest gustet del vi ranci…
angeleta:
Doncs aquest any hi he posat porto…
- 92 -
I em penso que els àngels no cuinen.
FeliCitat:
Sí, deliciós.
Cordelira:
Si es pot tallar sense ganivet, de tant melós.
angeleta:
Sí, m’hi he volgut lluir. Pel nou senyor!
T’agrada, nen?
guilleM:
Gràcies, Angeleta. Mai no havia menjat
un xai tan bo… Ets la millor, ets la meva preferida,
em casaré amb tu!
angeleta:
Ja n’arribes a ser de ximplet!
aMèlia:
M’ha d’ensenyar com l’ha fet…
AngeletA se’n va. Entra Fidel amb una branca d’olivera. La
deixa sobre la taula.
aMèlia:
Vine, seu, que se’t refredarà el xai.
És boníssim!
Cerimoniós, guillem suca un tros de pa a la salsa del xai i
el dóna a Fidel.
- 93 -
guilleM:
Té.
Fes el que hagis de fer.
FrederiC:
Aquestes coses s’acaben. Un xai
com aquest aviat ningú
podrà saber què és.
FeliCitat:
Doncs no, perdona, al contrari.
Si ara hi ha una gran afició a la cuina,
a Catalunya. Tots els nois joves
volen ser cuiners. De fet,
no tenen gaires més sortides, pobres.
esperança:
La cuina cada dia és més divertida…
A nosaltres
ens agrada molt la cuina de fusió, eh, Bruno?
L’altre dia, al Celler, te’n recordes
d’aquells fetgets de tudó amb salsa de curri?…
Bruno assenteix.
Fidel:
Sí, la cuina
és l’única cosa del país que funciona.
De moment.
- 94 -
FrederiC:
Home, l’única, l’única… I els vins?
I els olis?
Fidel:
Tot lligat a la cuina…
O a la gastronomia.
Però tot això aviat farà figa. Primer,
la bombolla immobiliària, després,
la bombolla editorial…
i ara vindrà que exploten
la bombolla de l’esport,
la bombolla del futbol,
la bombolla gastronòmica.
Tot petarà.
Això de la gastronomia
també s’acaba. Massa
cuiners sense talent.
guilleM:
Massa escriptors sense talent.
Bruno:
Massa empresaris sense talent.
FrederiC:
Massa polítics sense talent.
Cordelira:
Això és la democràcia. Tothom igual,
- 95 -
però enrasat per baix.
Mossèn relats:
Massa ambició personal i massa poca
resignació cristiana…
Tothom vol ser ric.
De pobres sempre n’hi haurà, va dir Jesús.
Algú bé n’ha de ser, penso jo…
FeliCitat:
Potser sí, però ningú
no vol que li toqui a ell.
esperança:
Deu ser tan incòmode, ser pobre… eh Bruno?
Pausa.
Fidel:
A veure, senyor Riu, vostè que és notari
i coneix la gent, els homes i les dones… De debò volen
un país independent, separat d’Espanya?
Vostè creu que funcionaria?
Mossèn relats:
Ai, valga’ns Déu!
Si seguim per aquí,
això serà un niu d’odis i de ressentiments.
Els meus pares, al cel siguin,
van patir molt, a la guerra.
- 96 -
Hem d’evitar com sigui un vessament de sang.
I si hem d’oferir el país en sacrifici,
doncs jo hi estic d’acord. Fem-ho.
Renunciem a Catalunya,
sacrifiquem Catalunya
a l’ara de la pau i de la convivència!
Cordelira:
Vós sempre tan tètric. Tot
us fa pensar en la guerra.
Si aviat farà cent anys, de la guerra, home!
La independència serà incruenta!
Mossèn relats:
No és que m’hi faci pensar… és que és viva,
la sento al fons dels cors, la guerra…
Només espera una guspira per encendre’s.
No podem ser feliços amb el que tenim?
Hauríem de ser una mica més humils
i menys somiatruites.
FeliCitat:
Algú vol més xai? Encara deu estar calent.
Guillem, serveix més xai a qui en vulgui.
Mossèn relats:
Doncs mira, jo.
FeliCitat:
Bruno, serveix més vi.
- 97 -
Bruno:
El país pot funcionar. I no cal que se separi d’Espanya
per fer-ho.
Només cal que administrem els nostres recursos.
Separar sempre és dolent.
La unió fa la força.
Això és el que penso.
Ja ho sé que hem d’acabar amb la corrupció
de la resta d’Espanya.
Però també amb la d’aquí,
que no som pas uns angelets.
Hem de fer un país nou, competitiu,
que tingui en compte tots els seus habitants,
tots els seus ciutadans i els seus orígens.
Som un país bilingüe, de moment.
Tot ha de ser bilingüe, l’escola, el parlament.
I portem cinc-cents anys
fent història amb Espanya…
No són pas quatre dies!
Sols, no anirem enlloc.
S’aixeca i serveix vi.
Cordelira:
Tot això són bestieses, noi,
una Catalunya espanyola
està condemnada a morir.
I separada, pràcticament també.
- 98 -
Sempre haurà d’acceptar
que la seva llengua sigui humiliada.
Per mi, Catalunya és la llengua.
I seran els mateixos governants d’una Catalunya
independent
els que l’humiliaran més.
Buscaran els vots dels que parlen espanyol,
que són la majoria. Donaran premis
als que escriuen en castellà,
faran teatre en castellà, i la televisió,
cada dia més dolenta, més vulgar,
acabarà sent tota en castellà…
Que la seva llengua sigui humiliada,
que mori lentament
per desídia de tots,
un poeta no ho pot suportar, no ho pot
acceptar…
FrederiC:
Perdoneu, Cordelira,
però això de la llengua, en el fons, és secundari.
El que importa és l’economia.
Podem anar endavant com a poble,
parlant espanyol, o anglès, o alemany…
Si cal. Però sent els amos
de nosaltres mateixos.
- 99 -
Les llengües també es moren.
I el català cada dia es parla pitjor.
No sé si val la pena conservar-lo.
Bruno:
Jo hi estic d’acord, el català
ens surt molt car.
Parlar una sola llengua
és molt més econòmic. I l’espanyol
és la llengua comuna
de tots els ciutadans.
I si en volem parlar més,
doncs parlem anglès
i rus!
Mossèn relats:
Jo no m’hi veig
dient missa en castellà…
A vegades somio
que he de fer-ho. Tant per tant,
val més tornar al llatí.
Hoc est enim corpus meum
.
Això era una fórmula elegant
i sagrada.
Esto es mi cuerpo
. Quina vulgaritat!
Tinc somnis d’aquests, a vegades.
Em desperto suat. Un malson,
- 100 -
un malson. Als vells,
se’ns menja el terror.
Esto es mi cuerpo
.
El meu cos,
tumefacte, desfet, lacerat, esqueixat.
No hi ha terror més gran
que el de la descomposició.
El cos que es descompon, el món,
tal com l’hem conegut, que es descompon.
Tots ens pensem que som
la sal de la terra,
i no som res. Una darrere l’altra,
se succeeixen
les generacions. Nosaltres,
cada generació, som herba, fenc petjat,
pastura de l’oblit…
Perdoneu-me aquestes expansions massa íntimes…
Però una nit com la d’avui em porta
a pensar aquestes coses.
Hem de saber acceptar-les.
I a vegades, cal el sacrifici personal.
Sacrificar-nos nosaltres,
les nostres idees i les nostres ambicions.
Només del sacrifici en pot néixer
un futur net i fèrtil, prometedor.
- 101 -
Per això,
cal que siguem optimistes.
Perquè la confiança és més forta que el terror,
la generositat ho és més que el sofriment.
Perquè la vida és més forta que la mort.
guilleM
, enforquilla un tros de xai, l’alça i el serveix a mossèn relAts
:
Éste es
el cordero de Dios
…
FeliCitat:
A mi tant me fa això de la llengua. Jo marxaré a París.
Sóc mig francesa, m’agrada França
i parlar francès.
guilleM:
Sobretot, amb algú que tens allà…
FeliCitat:
Sí, no tinc per què amagar-me’n.
guilleM:
Ara ja no.
esperança:
Guillem, prou! Per dir aquestes coses,
més val que callis.
guilleM:
Doncs no penso callar.
S’aixeca, alça la copa, es mira el vi.
Jo estava destinat a l’alegria
- 102 -
i aquest món m’ha abocat a la tristesa.
Ningú com jo té un natural tan crèdul,
ningú com jo segurament és tan estúpid.
Jo m’he empassat tota la vostra merda,
com si tingués el gust d’una delícia.
He dit que sí tota la meva vida,
fins i tot m’he gronxat en l’aquiescència.
I ara m’adono que ja no sóc res,
un xaiet que porteu al sacrifici.
Un xaiet cuit al forn anys i més anys,
cuit al forn del país, amb llenya de misèria.
Oh pare, pare, espectre del meu pare,
oh Pàtria, Pàtria, aparteu de mi el calze!
Beu.
FeliCitat:
Nen, seu i no facis més el pallasso. I acaba’t
això que tens al plat, que ja deu estar ben fred…
guilleM
, s’enfila a la cadira
:
Oh Hitler, pare etern de les rates eternes
que devoren el món i escampen el desastre.
Corren sagaces per les clavegueres,
contaminen els cossos i els cervells.
Corren per tot arreu, són en aquesta casa.
- 103 -
Es mira Bruno.
FeliCitat:
Seu!
guilleM:
Oh Hitler, sóc jueu, destrossa’m i devora’m!
Oh Hitler, sóc poeta, tronat i carrincló
perquè vull aferrar-me a aquesta llengua.
Voleu tallar l’Hort de les Oliveres,
voleu plantar-hi l’estendard del futur:
una bandera roja amb una rata negra,
el símbol del IV Reich, l’Imperi
de la Corrupció, que mai no tindrà fi.
FeliCitat:
Cordelira, vostè que hi té ascendent,
faci’l callar, sisplau.
Cordelira:
Guillem, tranquil, t’entenc.
Saps que aquest teu poema és molt bonic?
Sí, de debò, m’ha agradat molt.
Però ara fes cas a la teva mare, deixa’ns
tenir la festa en pau, home!
Mossèn relats:
Sí, noi, no veus que la disgustes?
I més en un vespre com aquest,
de germanor entre els homes, la nit
- 104 -
que el bon Jesús va sopar amb els deixebles,
la nit que es va lliurar
per salvar-nos a tots.
La nit que la seva ànima
va suar sang.
Preveia el sacrifici
i l’acceptava…
guilleM
, assegut i calmat
:
La nit del sacrifici,
la nit més fosca de totes les nits…
Sí, vine, dolça nit, i cobreix-nos a tots
amb el sudari espès dels dubtes i els terrors.
La nit del sacrifici.
Més viu.
La nit que els seus deixebles
—segurament havien begut massa—
se li van adormir,
mentre ell vetllava
a l’Hort de les Oliveres…
Mossèn relats:
Així m’agrada, que recordis aquestes coses.
guilleM
, altra vegada dret
:
Tendra és la nit entre les oliveres.
L’aire porta un polsim de primavera,
el pol·len dels lilàs entendridors.
- 105 -
Oh pare, oh Pàtria, aparteu de mi el calze!
Moriré sol per a no cap història.
Vaig a pixar!
Se’n va.
FrederiC:
Aquest noi està molt excitat. Tot això de la venda
l’ha tret de polleguera…
Mossèn relats:
Ja entrarà en raó. Els diners
sempre són importants… Que es casi,
que es casi… aquest xicot s’ha de casar!
FelicitAt se’l mira.
FeliCitat:
Mossèn!
Mossèn relats:
Amb qui sigui,
però que es casi…
FeliCitat:
Jo l’entenc.
Pausa.
Ell també té el seu París.
Però el seu París és aquí. La casa
i les oliveres, sí. I també té un amor…
- 106 -
en el seu cas impossible…
Es mira Fidel.
En Guillem sempre ha viscut
en un somni daurat d’adolescent.
I ara, de cop, s’adona
que ha de renunciar a tot.
És massa jove per a tanta renúncia.
Pausa. Com ensonyada.
Ah, París, la meva ciutat,
mon amour
,
tanco els ulls i la veig, jo també
vaig viure el meu somni
daurat d’adolescent. Hi somiava sempre,
en París. Recordo
la primera vegada que hi vaig ser…
Quan l’avió va començar a acostar-s’hi, el cor
se’m va posar a bategar amb força.
Mirava, anhelant, per la finestreta. Veia llums…
no distingia res. M’havia estudiat plànols i guies.
I, de cop, la cinta lluent del riu.
La Seine, vaig dir,
paladejant cadascuna
de les seves cinc lletres.
I lluny, enmig de la calitja del vespre,
una ràfega blava, em penso que era blava,
- 107 -
la torre Eiffel.
Alta, poderosa, gràcil i esvelta, símbol
de totes les promeses, que per mi han estat,
sí, promeses acomplertes.
Ah, París, llum i vida, misèria i grandesa,
desfici i fúria… I tendresa… París…
Mon amour
…
Va ser un
coup de foudre
.
Me’n vaig enamorar per sempre.
Pausa. Expeditiva.
Fidel, vés a buscar en Guillem.
Que faci el favor de tornar.
I digues-li que es comporti, sisplau.
Potser si tu l’hi demanes…
I abans passa per la cuina i digues a l’Angeleta que vinguin
a recollir tot això. I que porti els brunyols i la crema.
Mossèn relats:
Se’m fa la boca aigua…
Fidel s’aixeca. AmèliA el reté pel braç, però ell se’n desfà i
se’n va.
FOSC.
.
- 109 -
7. A LA CAMBRA DE BANY D’EN GUILLEM:
L’escena a les fosques. cordelirA davant de l’escenari.
Cordelira:
Aquesta història està arribant al final. Al menjador, l’Angeleta i la
filla dels masovers han retirat les restes del xai i els plats bruts. I han
posat els plats de postres. Han deixat sobre la taula la safata dels
brunyols i la de crema cremada…
Pausa.
Ara, d’aquí uns moments, sentiran, des de la cambra de bany de
l’habitació d’en Guillem, el crit d’horror d’en Fidel.
Fidel
, des de lluny. Cridant
:
Correu, auxili, veniu, veniu!
Lentament, l’escena s’il·lumina. A la banyera, guillem, nu,
s’ha tallat les venes.
Fidel, agenollat, no sap què fer i li
acarona els cabells. Arriben
FelicitAt i Frederic, cordelirA i
mossèn relAts, i els joves i AngeletA, que quan s’adona de
què passa se’n va corrent.
- 110 -
FeliCitat:
Sempre tan melodramàtic!
Nena,
truca una ambulància, Frederic, Cordelira,
embeneu-li els canells. No serà res, no crec
que hagi perdut molta sang. La ferida
és petita.
Bruno, Fidel, traieu-lo d’aquí…
AngeletA, que ha marxat corrent, torna amb unes benes.
Mentre l’embenen, pàl·lid i en veu baixa:
guilleM:
No em traieu del sepulcre…
A Fidel.
Tu, bon Horaci, casa’t amb Ofèlia i repara
tot el mal que li he fet.
A Bruno.
Tu, Fortimbràs, omple el país de clavegueres,
que hi fan falta. Hi ha un excés
de merda apilonada.
Pausa.
Sí, quedeu-vos-ho tot!
Com m’hauria agradat marxar a Noruega, més amunt
de Tromsö. Viure-hi tot sol
en una cabaneta de fusta,
- 111 -
prop d’un fiord:
aigües de plom, certeses tristes.
Bruno i Fidel treuen guillem de la banyera i el posen en una
cadira de braços que hi ha a la cambra de bany.
Talleu les oliveres, convertiu
la casa en un hotel rural
amb molt d’encant, això sí, amb molt d’encant.
Construïu torres luxoses i espantoses.
Aquest país és mort.
Tots hem contribuït a assassinar-lo.
FelicitAt posa una tovallola sobre els genitals del seu fill. A
les benes dels canells la taca de sang va creixent.
FeliCitat:
No serà res, s’ha fet el tall de través…
Mossèn relats:
No sé si li hauria de donar l’extremunció…
FeliCitat:
No serà res… No serà res…
guilleM
, per si mateix, com un recitatiu
:
Si pogués incendiar
les maleïdes oliveres
i cremessin per sempre
com aquell esbarzer que cremava i cremava
i mai no es consumia.
- 112 -
Aquest seria un gest final i digne
i no aquest foc vermell de la sang i el dolor.
FelicitAt l’acarona. Fidel plora.
FrederiC:
No et cansis, noi, ara ve l’ambulància.
guilleM:
Jesús va suar sang sota les oliveres
i els seus fidels dormien.
L’esperit està a punt, però la carn és feble,
els va dir.
Però no, la carn és forta, és forta,
Es mira Fidel.
és l’esperit que és feble.
FeliCitat:
Mira què has fet… Calia?
Quin enrenou!… No serà res,
no serà res… ara ve l’ambulància…
guilleM:
Se’n pot dir vida
d’això que hi ha abans de la mort?
En podem dir dolor, sí,
rebuig, memòria, trasbals, avorriment,
desfici, hipocresia…
Però vida?
- 113 -
O la vida no és
altra cosa que això?
Cordelira:
No et cansis, Príncep, no et cansis…
guilleM:
L’aire enrarit d’aquesta solitud
cada dia es fa més irrespirable. Alguna cosa
fa pudor de podrit a Dinamarca. Tot
fa pudor de podrit
a Catalunya.
La Pàtria és morta.
Malgrat tots els esforços
dels pobres, dels humils, que mai no troben
enlloc
cap mena de suport.
Fidel:
No et cansis, petit meu…
guilleM:
Jo ja sóc solament un fantasma,
un príncep pàl·lid de mirada àtona,
condemnat a un suïcidi etern.
La Pàtria és morta.
Aquí,
el que resta
- 114 -
solament
és soroll!
Se sent que s’acosta la sirena d’una ambulància.
FI
.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia 27 de febrer del 2015
.
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi
Serra d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi
Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia m’obli-
dessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no crei-
xen, 2002. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra, 2002.
Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu
en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort Mano-
lete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista,
2003. Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és un
armari, 2004. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim
M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix /
Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança.
Una Petita dansa de mort en cinc qua-
dres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi
Fundació Romea de Textos Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova York,
2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein,
2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegen-
da catalana, 2008 (Inclou un CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de Lenin-
grad, 2008
.
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan encara
no sabíem res, 2008. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008.
IV Premi Fundació Romea de Textos Tea-
trals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La
finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota la
lluna d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril
de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades la pau,
2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de
Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El cobert,
2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de
Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009.
Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de
palla, dies de vent (Una reflexió sobre el
destí), 2009. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi
14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010. Premi
Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis amor,
2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar,
2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues dones
que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors, 2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu,
Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de Francesc Layret, advocat dels
obrers de Catalunya, 2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga,
2011
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Àngelus),
2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos
de Shakespeare), 2011
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat),
2011
92. Sergi Pompermayer, Top model, 2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011
94. Jordi Casanovas, Una història catalana,
2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
99. Marilia Samper, L’ombra al meu costat,
2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-
tease i teatre irregular (1966-1967),
2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades
sobre l’amor i la vida (1956-1962),
2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
.
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?,
2013
107. Helena Tor nero, No parlis amb estranys,
2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee W illiams, La rosa tatuada,
2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El canta-
dor, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar,
2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa
Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els
déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al
món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ,
màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze, volum 1, 2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep Pere
Peyró, Gemma Rodríguez, Mercè Sar-
rias, Gerard Vàzquez, Teresa Vilardell,
Espriu x dotze, volum 2, 2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de les
Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a país,
2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,
2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014
128. Thomas Bernhard, El President, 2014
129. William Shakespeare, El somni d’una
nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta.
Il·lustracions: Anna Bohigas i Núria Milà,
Lampedusa Beach
, 2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar
,
2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.
Pre-
mi del Crèdit Andorrà, Andorra 2013
133. Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134. Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia,
2014
135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a
Electra, 2014
136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La
societat i el camí personal, 2014
137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Post-
teatre i Teatre de carrer, 2014
138. Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici
de viure, 2014
139. Narcís Comadira, L’hort de les oliveres,
2015
140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,
2015
.
Textos a Part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
Textos Aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi
Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a Califor-
nia, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia, 2005.
Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.
Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la creación,
2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó,
2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años menos
un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El tango
del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias
de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratis-
ta, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simone /
Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
.
Narcís Comadira
139
L’HORT DE LES OLIVERES
Narcís Comadira
L’HORT DE LES OLIVERES
(UNA ÒPERA DE CATALUNYA)
Narcís Comadira
La poesia ha ocupat la major part dels esforços artístics de Narcís Coma-
dira, que també ha conreat altres gèneres literaris i ha traduït alguns
grans títols de la poesia universal, com els Cants de Giacomo Leopardi,
a més de dedicar-se amb regularitat a la pintura.
Entre les seves importants incursions en l’escriptura teatral, cal destacar
peces com La vida perdurable, L’hora dels adéus, El dia dels morts. Un
oratori per a Josep Pla o Al cel, així com la traducció de grans textos
dramàtics com La gran il·lusió d’Eduardo De Filippo, Les tres germanes
d’Anton Txèkhov o Els gegants de la muntanya de Luigi Pirandello.
L’any 2003 va publicar Formes de l’ombra (1966-2002), una antologia
que recollia la major part de la seva producció poètica. Posteriorment,
ha publicat els llibres de poesia Llast (2007) i Lent (2012), el qual va rebre
el Premi de la Crítica Serra d’Or.
L’Hort de les Oliveres
«Imaginin una gran casa pairal als afores de Riudejoncs de les Arenes.
Al costat de la casa, construïda dalt d’un turonet, més enllà del jardí,
ara tot fl orit de lilàs, comença el conegut com a l’Hort de les Oliveres.
Són dotze hectàrees plantades d’oliveres, que baixen suaument. La casa
i l’Hort de les Oliveres són enmig d’una gran fi nca, amb bosc, conreus
i erms. Al fons, lluny, es veu el mar. És Dijous Sant. La tarda cau lenta i
perfumada. El vespre arriba.»
En aquest context —amenaçat per màquines excavadores, inversions
immobiliàries estrangeres i tropells de turistes opulents desitjosos d’instal-
lar-hi segones i terceres residències— el disgregat nucli familiar dels Bofi ll
es retroba com sempre durant les dates assenyalades, ara marcat per la
recent mort del pare i encara trastocat pel seu llegat. A pesar que els
membres de la família ja no viuen entre aquelles parets, no els resultarà
fàcil posar-se d’acord sobre la decisió que cal prendre en relació amb
el patrimoni heretat, si és millor vendre-se’l o preservar-lo, i sobretot a
quin preu —amb quin cost— estan disposats a desprendre’s dels signes
centrals de la seva identitat.
L’Hort de les Oliveres deixa sentir el perfum de tres textos fundacionals
de la cultura occidental —Hamlet, L’hort dels cirerers i la litúrgia de
Dijous Sant— per acostar-se amb molts interrogants i poques respostes
al progressiu desarrelament d’un po ble costaner banyat per la mar
Mediterrània.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-94366-53-6
