.
11
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-121295-3-3
Carme Montoriol
Pròleg de Marta Marín-Dòmine
L’HURACÀ
Carme Montoriol
L’HURACÀ
Carme Montoriol (1893-1966). Amb la seva breu però
subtilíssima obra dramàtica, Carme Montoriol mereix
un lloc privilegiat entre els grans clàssics moderns del
teatre català. Filla d’una família burgesa, educada
dins els principis del liberalisme, Montoriol excel·leix
com a música, traductora i escriptora. Tot i haver es-
crit poesia i novel·la, sobresurt com a autora dramà-
tica, amb una producció escassa però prou signifi cati-
va perquè molts crítics aplaudeixin l’arribada del seu
teatre en un moment en què al panorama teatral ca-
talà li cal una renovació temàtica i formal.
L’huracà. En aquesta obra, estrenada l’any 1935,
Montoriol retrata amb enorme subtilesa psicològica
el confl icte angoixant d’una dona tràgicament absor-
bida per la possessiva relació que el seu fi ll li recla-
ma d’una manera obsessiva. L’endemà de l’estrena al
Teatre Poliorama, dins la temporada ofi cial subven-
cionada per la Generalitat republicana, la crítica del
diari La Noche afi rmava que el text de Montoriol era
la millor peça que aquella temporada s’havia estrenat
al Teatre Català. Després de la Guerra Civil, l’autora
va adoptar un estricte silenci literari, i la seva obra
dramàtica va veure’s igualment allunyada dels esce-
naris durant dècades.
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
.
L’HURACÀ
TEATRE CLÀSSIC
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: desembre 2019
© del text: Carme Montoriol
© del pròleg: Marta Marín-Dòmine
Agraïments: Biblioteca Fages de Climent (Figueres)
Disseny gràfic: Fèlix Arola
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-121295-3-3
Dipòsit legal: T 1451-2019
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
L’HURACÀ
DRAMA EN TRES ACTES
Carme Montoriol
Pròleg de Marta Marín-Dòmine
- 7 -
L’HURACÀ
La dècada de 1930 va ser un període de grans canvis
socials a tot Europa heretats de les lluites iniciades al
segle
xix. Des del present, potser no ens acabem de fer el
càrrec de tot el capgirament de l’ordre que van suposar
aquells anys i de les repercussions tant col·lectives com
individuals que aquestes transformacions van ocasionar
en la manera de percebre el món.
En aquella època es van anar combinant dues
influències que van tenir un pes cabdal en l’anàlisi
de les relacions humanes: per un cantó les ideologies
polítiques d’esquerres (anarquisme, comunisme i socia-
lisme) els efectes de les quals operen directament en
la classe obrera i en el col·lectiu femení tant d’obreres
com de burgeses, ja que en elles es veu la solució a les
desigualtats que avui en diem de gènere, i per l’altre
el desenvolupament de les ciències psiquiàtriques que
donaran pas a la psicoanàlisi establerta per Freud i per
mitjà de la qual la cultura passarà a ser percebuda com
el resultat de la repressió i, per tant, de les lleis socials.
Així doncs, les ideologies igualitàries i la psicoanàlisi
- 8 -
faciliten tant la reflexió sobre l’acció política com la
resistència als canvis.
Carme Montoriol (1893-1966), barcelonina d’origen
empordanès, va produir la seva obra literària en aquest
període sens dubte estimulant si tenim en compte que
del que es tractava era de trobar fórmules polítiques,
i també artístiques, que responguessin als impulsos de
transformació social. Filla d’una família burgesa, educa-
da dins els principis del liberalisme, Montoriol excel·leix
com a música, traductora i escriptora. Tot i haver escrit
poesia i novel·la, sobresurt com a autora dramàtica, amb
una producció escassa però prou significativa perquè
molts crítics aplaudeixin l’arribada del seu teatre en un
moment en què al panorama teatral català li cal una
renovació temàtica i formal.
Montoriol coneix bé l’estructura dramàtica, apresa
molt probablement per la lectura —Henrik Ibsen és un
dels seus autors predilectes— i sobretot a través de
l’exercici de la traducció al català del teatre de Shakes-
peare i de Pirandello. Montoriol és una conferenciant
prolífica del Club Femení i d’Esports fundat el 1928, i
del Lyceum Club de Barcelona, del qual va ser presiden-
ta l’any 1932. Es tracta de dues entitats progressistes
dedicades a l’educació de la dona i a la consecució dels
seus drets socials i polítics.
A partir de la proclamació de la Segona República el
1931, la influència d’escriptores implicades políticament
- 9 -
comença a fer-se evident a través de revistes que es con-
verteixen en tribunes per reflexionar sobre un dels temes
que es consideren prioritaris: la «condició de la dona»
i les diverses perspectives per fer possible la consecució
de la igualtat respecte de l’home. La posició de Carme
Montoriol respon a la d’una intel·lectual interessada a
aconseguir que la dona sigui una veritable companya de
l’home, i per tal de fer-ho possible afirma que l’únic camí
és partir d’una educació compartida, que arranqui les
dones de l’infantilisme a què socialment estan reduïdes.
En aquest aspecte Montoriol coincideix amb Freud: la
ignorància a què estan sotmeses les dones, en matèria
cultural i sobretot en matèria sexual, les fa incapaces de
sostenir una relació d’igual a igual amb l’home. No cal
dir que per fer aquesta igualtat possible cal també un
home diferent, que trobi satisfacció en una companya
més que no pas en una dona ingènua. Els personatges
forts del teatre de Montoriol, i entendrem per forts els
que són poc habituals en el marc històric de l’època, són
aquells decidits a seguir el seu desig independentment
de les convencions socials. És per aquesta raó que sense
proposar-s’ho —ja que són personatges extrets de la bur-
gesia, i per tant convencionals a priori— esdevenen en
certa manera mirall dels canvis que s’estan produint
en la societat tant per a les dones com per als homes.
Montoriol crea caràcters femenins, tant en la seva
prosa com en el seu teatre, que es troben en moments
- 10 -
de transició; solen ser vídues, com és el cas a L’huracà,
o abandonades pels marits o a punt de separar-se. És a
dir, dones emocionalment lliures de triar el com i el qui
de la seva vida amorosa. Dones a les quals la joventut
els queda lluny però a qui no els espanta iniciar una
relació amorosa ni els capfiquen les xerrameques dels
moralistes, amics o enemics. Així, Joana, la protagonista
de L’huracà, exclama despreocupada, davant la seva
possible tria amorosa, «Qui pensa en el món! Qui pensa
en els amics!».
Èticament temeraris en matèria sentimental, aquests
personatges femenins no estalvien les conseqüències
dels seus actes en els éssers que tenen al seu voltant,
particularment en els fills i les filles, sense que per això
puguin ser qualificats de cruels ni egoistes. Es podria dir
que, cercant la seva llibertat, ofereixen la possibilitat que
els altres també l’exerceixin.
En una conferència pronunciada per al Club Fe-
mení i d’Esports el 16 d’octubre de 1931, Montoriol
es declara ser una «furgadora d’ànimes» a la manera
d’Ibsen, el gran creador de personatges femenins de la
fi del segle
xix. Podem deduir, a més, que Montoriol era
lectora de les obres de Freud, ja que hi ha força referèn-
cies a conceptes psicoanalítics tant en la seva obra com
en les seves conferències. Hem de tenir en compte que
les obres de Freud eren força conegudes a l’Espanya
de l’època a través de les traduccions al castellà de Luis
- 11 -
López Ballesteros, i que, a més, al país circulaven amb
força fluïdesa les traduccions angleses o franceses. Cal
dir, també, que Montoriol coneixia a fons l’alemany.
L’huracà podria ser considerada l’obra més freu-
diana de Montoriol si ens atenem a l’abordatge d’un
tema central en la psicoanàlisi: l’anomenat complex
d’Èdip. Cal dir, però, que ni Freud ni Montoriol pouen
en la tragèdia de Sòfocles per a l’anàlisi de l’incest, sinó
que parteixen de l’observació dels afectes en la vida
real per trobar en el teatre la plasmació dels comporta-
ments humans. Així mateix ho explicava Montoriol en
una intervenció a Ràdio Associació de Catalunya la nit
abans de l’estrena: «He volgut realitzar artísticament,
plàsticament, un tros de vida».
1
Si, en el cas de Freud, haver afirmat la tendència
eròtica dels infants envers els pares, molt especialment
la del fill cap a la mare, i el desig mortífer cap al pare,
va suposar la crítica dels estaments més conservadors
de la classe mèdica europea, L’huracà va fer un enrenou
comparable tenint en compte la diferència d’escala i de
context.
Alguns crítics van rebutjar l’obra per immoral i de
mal gust, sobretot pel fet de tractar-se de la creació
1 Manuscrit, [«L’huracà»], amb data del 26 de gener de 1935, tot i que
l’obra fou estrenada el 25 de gener de 1935. Carpeta 1.1.11. Arxiu de la
Biblioteca Fages de Climent, Figueres. Fons Carme Montoriol. Aquesta con-
ferència es troba reproduïda sencera a l’apèndix d’aquest llibre.
- 12 -
d’una «autora». En general, però, l’obra va tenir una
molt bona acollida i va ser rebuda com una proposta
nova en el tractament dels personatges. Amb tot, potser
hauríem de trobar en els atacs una raó que va més enllà
de la temàtica ja que, de fet, el tema de l’incest traves-
sa el teatre occidental. Certament, el tema forma part
d’un tabú que s’ha d’abordar en diagonal, ja que com
va notar Freud en una carta adreçada a Fliess el 1897,
referint-se a l’obra de Sòfocles, en cada espectador es
troba un Èdip en potència, que recula aterrit davant la
realització d’un somni d’infantesa.
L’huracà, però, no tracta només de l’amor absorbent
d’un fill, Rafel, envers la seva mare, sinó també de la ma-
nera com la mare decideix distanciar-se’n per esdevenir,
simplement, una dona desitjant. En aquest sentit, Joana
no és un caràcter tràgic sotmès al pes del destí, sinó
responsable de la seva elecció i disposat a pagar-ne el
preu. Aquest preu és la renúncia a doblegar-se, passada
la joventut, al paper tradicional que relega la dona a la
funció social de mare —o àvia. És en aquesta capacitat
d’elegir que s’atorguen els personatges femenins del
teatre de Montoriol —elegir l’objecte d’amor, renunciar a
una determinada concepció de la maternitat— on recau
la sorpresa que van provocar abans, i que provoquen ara.
L’huracà és un petit tractat d’afectes a l’entorn de la
díade mare-fill, amb un fill que fins i tot ignora la seva
esposa, Laura, i tem com a futur rival el fill que està a
- 13 -
punt de néixer. Montoriol, però, estalvia en aquesta
obra dos elements presents en la tragèdia de Sòfocles:
el parricidi i la culpabilitat. No obstant això, troba la
manera de fer evident la joia del fill per tenir una mare
vídua, i el temor que aquesta torni a trobar l’amor en
Josep, antic admirador de Joana.
El gir més important, però, l’hem de trobar en
l’absència de culpa per part del fill. Allí on Freud veu la
possibilitat de resolució de l’Èdip, ja que la culpa instau-
ra la llei, separa el fill de la mare i possibilita l’obertura
a d’altres tipus d’amor —en definitiva, a la cultura—,
Montoriol hi instal·la la impossibilitat de resolució en
la conducta d’un fill congelat en la repetició. Davant
d’aquest escull ens és possible d’entendre que l’autora
hagi fet d’una imprevista ventada la metàfora del risc
implícit en l’elecció d’una posició femenina que depassa
els límits de la funció social que atorga la maternitat.
Marta Marín-DòMine
PRIMERA ESTRENA
L’huracà, de Carme Montoriol Puig, es va estrenar el 25 de
gener de 1935 al Teatre Poliorama de Barcelona, a la Temporada
Oficial de Teatre Català subvencionada per la Generalitat de
Catalunya, amb la següent fitxa artística:
Joana Mercè Nicolau
Laura Laura Bover
Senyora aMàLia Elvira Fremont
iSabeL FàbregueS Maria Font
Senyora Martí Carme Roldan
Senyora ràFoLS Dolors Carnicero
Maria Carme Soler
una caMbrera Teresa López
raFeL MargaLL Joan Estivill
Senyor JoSep SantaMaria Ramon Martori
Senyor Martí Ferran Capdevila
Senyor VehiLS Lluís Torner
Senyor FàbregueS Lluís Teixidor
guStau Carles Tutusaus
un Veí Pere Rocamora
Direcció escènica Josep Pous i Pagès
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Mònica Bofill
Dramatúrgia Anna Maria Ricart
Escenografia Laura Clos (Closca)
Vestuari i caracterització Míriam Compte
Il·luminació David Bofarull
So Clara Aguilar
Ajudanta de direcció Núria Bendicho
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2019-2020
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
L’huracà es va estrenar a la Sala Tallers del Teatre Nacional
de Catalunya el 12 de març del 2020 amb el repartiment
següent:
Joana Montse Germán
raFeL Quim Àvila
JoSep SantaMaria Josep Julien
una caMbrera Gemma Martínez
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans de
l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya, i
per tant hi pot haver canvis a l’equip artístic.
PERSONATGES
Joana, vídua Margall, mare de Rafel
Laura, esposa de Rafel
Senyora aMàLia, mare de Laura
iSabeL FàbregueS
Senyora Martí
Senyora ràFoLS
Maria
una caMbrera
raFeL MargaLL
Senyor JoSep SantaMaria
Senyor Martí
Senyor VehiLS
Senyor FàbregueS
guStau
un Veí
El drama es desenrotlla dintre un terme de vint-i-quatre
hores.
El Primer Acte figura passar la vetlla de Sant Joan; el
Segon, l’endemà matí, i, el Tercer, la mateixa nit. L’acció, a
casa de Joana Margall.
- 19 -
ACTE PRIMER
Sala d’estar moderna. Mobles llisos de fusta ben
polida. Al fons, una gran porta, corredera, que dona
a una galeria vidrada. A l’esquerra, dues portes que
van al menjador, i, a la dreta, altres dues que porten
a la sala. Totes seran obertes i les cambres on donen
ben enllumenades.
Al fons, esquerra, unes butaques i, al costat, una
taula amb revistes i un telèfon. Entre les dues portes,
una llibreria baixa i, sobre la repisa de la llibreria,
un aparell, petit, de ràdio. Més a primer terme, una
otomana i una tauleta amb servei de fumador.
Res de cortines, de manera que l’escena aconse-
gueixi donar la sensació d’una fresca agradable.
Unes botes d’hortènsies, ben visibles, al fons de la
galeria i dos testos, menys grossos, però bellament
florits, ran del balcó del fons, ja dintre la sala.
A través de les vidrieres es veu el cel, rogent, de la
nit de Sant Joan. Llum indirecta o bé per mitjà de
reflectors.
- 20 -
En aquest Primer Acte, els homes duran esmòquing
o bé trajo negre, a excepció del senyor Fàbregues,
que anirà vestit de carrer. Les senyores portaran
vestit de nit.
Joana lluirà una esplèndida roba gris plata. Com
a joies, una collar de perles i arracades, també de
perles.
Laura vestirà amb distinció, però una roba no tan
rica com la de Joana. Portarà una forma que pu-
gui dissimular la manca de puresa de la seva línia.
Figura estar gràvida, però l’espectador no n’ha de
tenir esment fins a fer-hi al·lusió, en el diàleg. Llueix
arracades, anell i penjoll, de brillants.
En alçar-se el teló,
Laura, asseguda vora la porta del
fons, dreta, mira a l’interior, on figura que ballen.
Josep està dret, prop d’ella. Es sent un vals, que
toca un trio.
De seguida entren, per la primera porta de la dreta,
la
senyora Martí i la senyora ràFoLs, dames d’uns
quaranta-cinc anys i que els representen. Avancen
cap al prosceni.
Senyora Martí: Doncs, miri, li ho puc ben assegurar.
Joana és de la meva edat
, almenys! Havíem anat al col-
legi plegades i, quan jo feia l’elemental, ella cursava ja
el superior.
Senyora ràfolS: No ho hauria dit mai!
Senyora Martí, molestada: És clar, semblo la seva mare!
- 21 -
Senyora ràfolS, llagotera: Vol callar, vostè també! Em
pot ben creure, amiga meva: amb aquest cutis, blanc
i fresc, vostè no aparenta més enllà dels trenta-vuit o
trenta-nou. Però ella!... Francament, no em pensava que
Joana passés dels trenta-cinc.
Senyora Martí: Pocs maldecaps que ha tingut!
Senyora ràfolS: Vol dir? Havent quedat vídua tan jove...
Senyora Martí: Vídua sí... però rica.
No diré que hagi estat precisament de sort.
(Amb èmfasi:) (La que té, com jo, un marit que viu sols
per a una, no pot sinó plànyer-la.) Però cal convenir que
la seva vida ha estat un cel: cap angúnia, quant a la part
material; poca feina, molta llibertat, i, de més a més, un
fill que no hi veu sinó pels seus ulls.
Senyora ràfolS: Ben cert. Li té unes atencions!
Senyora Martí: Quasi exagerades, si hem de ser fran-
ques. No ho troba un xic ridícul, això de treure-la a ballar?
I, sobretot, quan hi ha noies que seuen. No parlo per la
meva filla, que si hagués volgut, rai! Ni per la seva, que
és tan bonica!
Senyora ràfolS: Mentre no siguin esguerrades...
Senyora Mar: Oh, això sí que no, gràcies a Déu! Què
pagarien moltes, que a primer cop d’ull semblen més
bufones, per ser dretes i ben plantades com és la Nuri?
Senyora ràfolS: Ja té raó; ja té raó.
Petita pausa.
- 22 -
Senyora Mar, signant-li Laura: I... de Laura, què li’n
sembla? Exagera, tanmateix!
Senyora ràfolS: Què vol dir?
Senyora Martí: Però, de debò, no se n’ha adonat? De
debò? Encara està a posar els peus a la sala. Els vells
amics de Joana som poca cosa, per a ella. La planyo,
pobra Joana! Aquesta noia és un sac d’orgull.
Senyora ràfolS: No l’he tractada.
Senyora Martí: Jo, sí. La conec de temps. No sé pas
de què va anar a enamorar-se
, Rafel. Quan podia triar
entre tantes!
Senyora ràfolS: Els gustos dels homes!...
Senyora Martí: Ara ho ha dit. Sembla que fugin de la
claredat, de les coses netes. Els cal misteri... terbolesa...
Senyora ràfolS: Havia fet parlar, Laura?
Senyora Martí: Si no ella, la seva germana. Tampoc no
l’ha vista, fent el joc amb aquell xitxarel·lo?
Senyora ràfolS: Es refereix a Gustau?
Senyora Martí: Sí. Quatre dies que el coneix! Desen-
ganyi’s, tots plegats són una família dubtosa. El pare,
un senzill empleat de banca, i els fills rumbejant cada
u pel seu cantó, com uns marquesos. M’agradaria que
m’expliquessin com s’ho fan! Ja sabem el que allarga,
un sou!
Senyora ràfolS: No me’n parli. Quins temps! Si fins els
que tenim calaix hem de mirar el cèntim!
- 23 -
Senyora Martí: Els únics que gasten, i malgasten, són
els desaprensius o les que tenen qui els paga les factures.
Ja m’entén.
(Després d’una pausa, amb cert misteri, mirant Laura:)
Tornant als d’aquesta casa, no sé, tinc la impressió que
les coses no van tan bé com semblen; almenys pel
que toca a Joana. Jo, que soc amiga seva, d’anys, la trobo
tota canviada... retreta... Es deu penedir de l’entusiasme
que va posar a fer aquest casament. M’hagués escoltat!
Sempre li ho vaig dir: «Mira amb qui emparentes». Però,
fillets; si semblava ella i no Rafel, l’enamorada de Laura!
Senyora ràfolS: I vol dir que ara no s’avenen?
Senyora Mar: Joana és massa prudent, per queixar-se.
O bé li dol haver de confessar la seva equivocació.
Aquests últims temps no ens hem fet gaire. Cosa de
Laura
, suposo!
(Més baix:) No hi puc fer més. Laura no m’ha pogut
entrar mai. I estic segura que tant jo com la meva filla li
som antipàtiques, també. L’antipatia sol anar a mitges.
Senyora ràfolS: Hi ha cada misteri, en les famílies!
(Mirant vers la porta, on s’aturen a parlar dos homes:)
Escolti; qui és aquest que parla amb el seu marit?
Senyora Martí, concisa: Un tal Vehils.
Senyora ràfolS: De Barcelona?
Senyora Martí, sempre concisa: Ara hi viu.
Senyora ràfolS: Hi té parents?
Senyora Martí: No li’n conec.
- 24 -
Senyora ràfolS: Solter?
Senyora Martí: Solter
Senyora ràfolS, complaguda: He observat que feia
molta broma amb les nostres nenes, aquest vespre.
Senyora Martí, malèvola: No es faci il·lusions... Ronda
la meva Nuri.
Senyora ràfolS, per venjar-se d’ella i fingint-se escan-
dalitzada: Qui, aquest vellot?
Senyora Mar: Com s’entén, vellot? És jove com nosal-
tres. I ens n’hem procurat informes. Immillorables!
Immillorables! Té més de cinc-cents mil duros... i un
negoci a l’Argentina.
Senyora ràfolS: Que no hi tingui dona i mitja dotzena
de fills, de més a més! Inquireixin... inquireixin... Quan
la gent no és del país, cal anar amb peus de plom.
Se’n van cap a la galeria.
Laura els somriu, quan li
són prop, però elles fan el distret i passen de llarg.
laura: Tanmateix, senyor Santamaria, ens torna a deixar
demà?
JoSep: , Laura. Demà vespre, cap a Ribes.
laura: Passa més temps a fora que no a ciutat!
JoSep: La ciutat no em prova. (Somrient:) Ja se n’adona
vostè, amigueta.
laura: Em sap greu.
JoSep: Ens cal acceptar el destí.
laura, mig murmurat: De vegades és terrible, el destí!
- 25 -
Josep fa com si no l’hagués sentida. Recolzat al marc
de la porta, mira els que dansen. Pausa llarga. Es
sent, sempre, el vals.
JoSep: No puc treure els ulls de Joana i de Rafel... Sembla
que tinguin ales als peus. Quina manera de valsar!
laura, després d’una altra pausa, amb intenció: Veritat
que són una parella encisadora?
JoSep: Tant, que fa un moment m’he descobert sofrint,
com sofria vint anys enrere.
laura: Li ho he llegit en l’expressió.
JoSep: És molt difícil d’escapar a la perspicàcia d’una
dona enamorada.
laura: I gelosa, com tots els enamorats. (Ja ho sap
vostè.)
JoSep: Realment m’he arribat a oblidar que Joana dan-
sava en braços del seu fill...
laura: No ho estranyo; no ho estranyo. Qui diria els
anys que té
, la mamà?
JoSep: Ningú que no els hi sabés, com jo. Però, ara que
me n’adono... soc ben poc galant. L’hauria haguda
d’invitar a ballar...
laura: Faríem massa mal paper. (Corregint-se:) Per la
meva part, almenys.
JoSep: Per la meva... sobretot per la meva: ja pot ser
franca.
- 26 -
laura: Em sembla que nosaltres dos hem nascut per
veure dansar des del marc d’una porta, i envejar els
que dansen.
JoSep: Té raó, quant a mi. Però aquest no és pas el seu
cas. Vostè té marit...
laura: Que giravolta als braços d’una altra.
JoSep, sorprès: D’una altra?
laura, com bromejant i repetint els mots d’abans de
Josep: Ai! M’havia arribat a oblidar que era amb la seva
mare que dansava Rafel.
Entren, per la porta vora la qual seu Laura,
Maria
i gustau.
Maria: No podia més: quin vals! Em pensava caure, de
tant com em rodava el cap. La teva sogra ens ha vençut
a tots, Laura.
laura, en to de súplica: La meva... mare, deus voler dir.
Maria: Com si el nom de sogra fos un fàstic!
laura: Depèn del to, és clar!
Maria: De mare, no se’n té sinó una. Jo, quan em casi,
Déu me’n guard de dir mare a la meva sogra.
laura: Què saps tu què faràs i què no faràs quan et
casis, pobra germana meva! I t’ha de bastar saber que a
Rafel li sap greu de sentir anomenar sogra la seva mare.
Maria: Ui! A Rafel, que no li toquin la mare. (Subratllat:)
Però mentrestant tu t’estàs en un racó i ella balla. (A la
- 27 -
seva parella:) Sortim una estona a la terrassa, Gustau?
Fa una xafogor, aquest vespre!
GuStau, baix, a Maria: Nit de Sant Joan, nit de l’amor!
El cel és abrandat
, però més abrandats, encara, són els
cors dels homes. El foc que crema la meva ànima...
Maria, alt, displicent: Deixa’t de romanços, noi; ja fa
prou calor. Més m’estimo que em parlis de les regates
de diumenge o del pròxim partit de futbol o de l’última
exposició de l’automòbil. (Surten a la terrassa.)
laura: Aquesta sabrà de manar el marit, i qui sap si el
seu marit no serà molt feliç, prop d’ella!
JoSep: Vostè i la seva germana, Laura, no s’assemblen
gens.
laura: Eh que no?
Continuen parlant en veu baixa. Entren, per la pri-
mera porta de la dreta, on s’havien aturat a parlar,
els
senyors Martí i VehiLs.
S
enyor VehilS, al senyor Martí: Us dic que hi entenc,
en joies. I les perles que llueix la senyora Margall són
autèntiques.
Senyor Martí: No pot ser! Si fos així, el tal collar valdria
unes quantes mils pessetes.
Senyor VehilS: Les val. Us asseguro que les val.
Senyor Martí: Repeteixo que no pot ser. Segons la dona,
es tracta d’un present del seu fill Rafel; un present que
li ha fet precisament avui, pel seu sant.
- 28 -
Senyor VehilS: Que sigui o no sigui present del seu fill, us
dic que la peça és bona. Un collar de perles autèntiques.
N’he vistos i n’he tocats massa, per a equivocar-m’hi!
Para el vals.
Senyor Mar: Permeteu que en dubti. (No vull dir que
el noi Margall no pugui permetre’s aquestes despeses,
no.) (Petita pausa.) Veieu, si el collar l’hagués regalat a
una... amigueta, us creuria a ulls clucs. Però que per la
seva mare...
Senyor VehilS, amb reticència: Hi ha mares de tota
mena; mares... que s’ho mereixen tot.
Senyor Martí, astorat: Què? Què heu dit? Què voleu
suposar?
Senyor VehilS, llevant importància als seus mots: No
res... no us esvereu. Fa massa poca estona que conec
la gent d’aquesta casa perquè pugui suposar... amb
fonament. I si vós, que sou un vell amic, no heu notat
mai res...
Senyor Mar: Jo... ja veureu... què voleu que us digui...
Amb franquesa: és tan gros el que heu deixat insinuar
,
que no goso ni pensar-hi.
Senyor VehilS, somrient: Haguéssiu anat pel món! Ha-
guéssiu anat pel món, com jo! Se’n veuen de tots colors.
De tots colors, i cada dia. Un acaba per no fer cas de res;
per no escruixir-se per res. (Petita pausa.) , deixem-ho
córrer; no en parlem més. I no sigueu indiscret, ara, vós.
Senyor Martí: No tingueu por.
- 29 -
Senyor VehilS, mirant dins la sala: Realment és esplèndi-
da, Joana. (Per, vull dir la senyora Margall.) Esplèndida.
Està en el punt dolç de la dona.
Senyor Martí: Potser us sembla més jove del que és.
Senyor VehilS: Què importen, els anys! D’altra banda,
amic
, en les civilitzacions refinades trobareu sempre el
triomf de la dona madura
, de la dona feta. La noieta es
deixa per als primitius... per a les tribus salvatges.
Senyor Martí: Bé m’ha semblat que us agradaven prou,
les noies, aquest vespre! (Amb intenció:) Us devíeu obli-
dar de la vostra condició d’home refinat...
Senyor VehilS, ràpid i somrient: M’ha estat bé. Tornem
a la sala?
Senyor Martí: Tornem-hi.
Se’n van. Entren, per la porta segona dreta,
Joana i
raFeL, encara del braç. Laura i Josep els volten.
Joana: Deixeu-me seure; deixeu-me seure una estona.
No hi ha cap ball que se t’emporti com el vals! Quan
t’hi llances, no et recordes de res.
rafel: Si encertes la parella. Perquè si et cal arrossegar
segons qui!
laura: Per ’xò jo no m’hi poso.
rafel: Si tothom s’ho coneixia! (A Josep, burleta:) Creurà
que la sogra es moria de ganes que la tragués?
laura, ràpida: La mamà balla molt bé.
Joana: Té raó Laura.
- 30 -
rafel: Però amb el que pesa!
Joana: Els que ballem bé (m’hi poso, sense falsa modès-
tia), els que ballem bé som lleugers, malgrat els quilos.
I perquè te’n convencis, Rafel, el pròxim vals el ballaràs
amb la senyora Amàlia; ho sents?
rafel, somrient-li: Si tu m’ho manes... No et puc negar
res
, avui.
Joana, per fer oblidar l’incident: Què me’n dius, Josep,
de les meves hortènsies?
JoSep: Que no m’estranya la seva ufana: orgull, de veure’s
regades per les teves mans.
Joana: Sempre tan amable! No has canviat gens.
JoSep, una mica solemne: Gens... quant als sentiments.
Ara, quant al físic (rient) he perdut molt. Tu sí que no
sé com t’ho fas! Has descobert el secret de la joventut
eterna. (raFeL està frisós.)
Joana: Altra vegada? Doncs, sí (tornant a les meves
flors): és un punt que tinc de no ornar la casa sinó amb
hortènsies, la vetlla de Sant Joan. I cal que siguin pujades
per mi; d’altra manera, no tindria gràcia.
JoSep: Però t’has oblidat de l’alfàbrega, que és la planta
de la nit.
Joana: Surt a la terrassa; n’hi ha uns quants testos
preciosos. No els entro, perquè tenen un perfum que
no s’adiu amb els interiors. (Impressió meva, almenys.)
JoSep: Olor d’alfàbrega!... (Com si n’aspirés l’olor:) Olor
d’alfàbrega!... M’evoca el brocal de pou d’una eixida de
- 31 -
masia i em dona sensació de fresca. Ara que, sense la
teva remarca, Joana, no me n’hauria adonat mai.
És curiós el nombre de sensacions que dormen dins
nostre, sense que en tinguem esment!
CaMbrera, pel fons, anunciant: La senyora i el senyor
Fàbregues.
Entren els
senyors Fàbregues. Joana corre a rebre’ls.
Joana: Ai, estimats cosins! (Besant isabeL:) Volguda
Isabel! (Allarga la mà a l’home.) Em pensava que no
vindríeu!
iSabel: I voldries que no t’hagués enviat un mot, si no?
Saps que em fas molt poc favor?
Joana: Com que és tan tard!
iSabel: La culpa la té ell, (pel seu marit) com sempre! Ve
a sopar a unes hores impossibles, (despitada) i després
no té temps ni humor de canviar-se; ja ho podeu veure!
Joana, somrient: Excusat, per nosaltres.
iSabel: Oh, vosaltres rai! Però hi ha els invitats.
Senyor fàbreGueS, adreçant-se, més particularment,
a Josep i a Rafel: Sembla mentida la mala sang que es
fan les dones, per poca cosa! Que no vaig vestit decent-
ment? Ni brut ni esparracat... ni tan sols lluent, perquè el
vestit és nou i bo: (tocant-se una màniga) gènere anglès.
iSabel: Burla’t de mi, encara!
- 32 -
Senyor fàbreGueS: Volia que em posés l’esmòquing...
(confidencial) i és d’hivern! Afigureu-vos quina pers-
pectiva!
iSabel: Deixem-ho córrer; val més!
Joana, a Isabel: Vols venir al tocador? Et posaràs polvos
i deixaràs l’abric.
iSabel, baix, tot anant-se’n: Vas molt bonica!
Joana: Que m’ho dius perquè et torni el compliment?
Tu sí que hi vas!
Desapareixen per la primera porta de l’esquerra.
Senyor fàbreGueS: I doncs, Laura; esperant?
laura: Esperant, amb deler.
Senyor fàbreGueS: És la vida! La vida! I ara us sembla
que
, quan tindreu el fill, no desitjareu res més i gaudireu
del present. Doncs no: voldreu que el temps voli perquè
posi la primera dent, i, després, perquè digui papà i
mamà; perquè camini; perquè es guareixi
, si està malalt;
perquè vagi a escola; perquè hagi passat els exàmens;
perquè acabi la carrera... La qüestió és empènyer els
anys. De vegades em pregunto si, inconscientment, no
tendim al repòs definitiu.
JoSep, somrient: El lloc no és el més a propòsit per a
aquests temes...
laura: A mi, la mort no em fa cap basarda.
JoSep: No ho havia sentit mai d’una boca jove i bonica.
- 33 -
rafel, amb un estremiment: Doncs jo, no puc pensar-hi.
No puc pensar-hi sense horror. No comprenc com la gent
es poden matar.
Senyor fàbreGueS: Tan fàcil que és, de vegades!
rafel: Fàcil? Oh, no! Cal un valor extraordinari, per a
matar-se.
Senyor fàbreGueS: T’enganyes. No pas sota la influència
d’una passió.
rafel: Jo no en fora mai capaç; mai.
JoSep, somrient: Girem de full? (Apareix, ran de porta, la
senyora aLia. És baixa i molt grossa i parla pels colzes.)
Ah! La senyora Amàlia. Benvinguda!
Senyora aMàlia: Destorbo?
rafel: Al contrari. Necessitàvem fugir de temes trans-
cendentals.
Ella no copsa la ironia de
raFeL, però Laura se’n sent
molestada.
Senyora aMàlia: Quina festa! Quina animació! Quina
alegria! El que jo dic: Rafel sap fer les coses; Rafel és
esplèndid.
I Joana? Admirable, en la manera d’atendre tothom!
Una paraula amable, a l’un; un somriure, a l’altre. I ara
ací; ara, allà... no para; es multiplica. (Adreçant-se a
Laura:) Hauries d’aprendre d’ella, Laura. Encara no t’he
vist al saló.
Els homes fan grup a part, sense participar de mane-
ra directa en el que diuen la
senyora aMàLia i Laura.
- 34 -
laura: M’hi ofego, mamà.
Senyora aMàlia: M’hi ofego!... M’hi ofego!... Hi ha-
guessis vingut de bon començament. Sembla que no
vulguis que et vegin. Quan hauries d’estar radiant, de
l’enveja de les amigues!
laura: Sempre veus visions.
Senyora aMàlia: Que veig visions? Tu sí que has viscut
i vius fora del món. Per què et penses que han vingut
aquella envejosa de Martí i aquella nyeu-nyeu de se-
nyora Ràfols, amb les seves filles, (puja de to) que es
quedaran per vestir sants? Per sedassejar; per si poden
criticar alguna cosa.
Els homes tornen a semblar prendre part en l’esce-
na. Comença, novament, la música.
laura: Mamà... mamà... no malparlis de la gent.
Senyora aMàlia: Com si ells no malparlessin de tu!
(Adreçant-se al grup:) Cal pagar-los amb la mateixa
moneda, si no en vols sortir estafat.
JoSep: És pintoresca, la vèrbola de la senyora Amàlia!
Senyora aMàlia: No m’he mossegat mai la llengua, jo.
Que els altres te’n fan una? Tu procures
, si pots, fer-los-
en dues. És natural.
laura: I, sobretot, cristià.
Senyora aMàlia: No barregis la vida amb la religió.