.
11
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-121295-3-3
Carme Montoriol
Pròleg de Marta Marín-Dòmine
L’HURACÀ
Carme Montoriol
L’HURACÀ
Carme Montoriol (1893-1966). Amb la seva breu però
subtilíssima obra dramàtica, Carme Montoriol mereix
un lloc privilegiat entre els grans clàssics moderns del
teatre català. Filla d’una família burgesa, educada
dins els principis del liberalisme, Montoriol excel·leix
com a música, traductora i escriptora. Tot i haver es-
crit poesia i novel·la, sobresurt com a autora dramà-
tica, amb una producció escassa però prou signifi cati-
va perquè molts crítics aplaudeixin l’arribada del seu
teatre en un moment en què al panorama teatral ca-
talà li cal una renovació temàtica i formal.
L’huracà. En aquesta obra, estrenada l’any 1935,
Montoriol retrata amb enorme subtilesa psicològica
el confl icte angoixant d’una dona tràgicament absor-
bida per la possessiva relació que el seu fi ll li recla-
ma d’una manera obsessiva. L’endemà de l’estrena al
Teatre Poliorama, dins la temporada ofi cial subven-
cionada per la Generalitat republicana, la crítica del
diari La Noche afi rmava que el text de Montoriol era
la millor peça que aquella temporada s’havia estrenat
al Teatre Català. Després de la Guerra Civil, l’autora
va adoptar un estricte silenci literari, i la seva obra
dramàtica va veure’s igualment allunyada dels esce-
naris durant dècades.
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
.
L’HURACÀ
TEATRE CLÀSSIC
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: desembre 2019
© del text: Carme Montoriol
© del pròleg: Marta Marín-Dòmine
Agraïments: Biblioteca Fages de Climent (Figueres)
Disseny gràfic: Fèlix Arola
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-121295-3-3
Dipòsit legal: T 1451-2019
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
L’HURACÀ
DRAMA EN TRES ACTES
Carme Montoriol
Pròleg de Marta Marín-Dòmine
- 7 -
L’HURACÀ
La dècada de 1930 va ser un període de grans canvis
socials a tot Europa heretats de les lluites iniciades al
segle
xix. Des del present, potser no ens acabem de fer el
càrrec de tot el capgirament de l’ordre que van suposar
aquells anys i de les repercussions tant col·lectives com
individuals que aquestes transformacions van ocasionar
en la manera de percebre el món.
En aquella època es van anar combinant dues
influències que van tenir un pes cabdal en l’anàlisi
de les relacions humanes: per un cantó les ideologies
polítiques d’esquerres (anarquisme, comunisme i socia-
lisme) els efectes de les quals operen directament en
la classe obrera i en el col·lectiu femení tant d’obreres
com de burgeses, ja que en elles es veu la solució a les
desigualtats que avui en diem de gènere, i per l’altre
el desenvolupament de les ciències psiquiàtriques que
donaran pas a la psicoanàlisi establerta per Freud i per
mitjà de la qual la cultura passarà a ser percebuda com
el resultat de la repressió i, per tant, de les lleis socials.
Així doncs, les ideologies igualitàries i la psicoanàlisi
- 8 -
faciliten tant la reflexió sobre l’acció política com la
resistència als canvis.
Carme Montoriol (1893-1966), barcelonina d’origen
empordanès, va produir la seva obra literària en aquest
període sens dubte estimulant si tenim en compte que
del que es tractava era de trobar fórmules polítiques,
i també artístiques, que responguessin als impulsos de
transformació social. Filla d’una família burgesa, educa-
da dins els principis del liberalisme, Montoriol excel·leix
com a música, traductora i escriptora. Tot i haver escrit
poesia i novel·la, sobresurt com a autora dramàtica, amb
una producció escassa però prou significativa perquè
molts crítics aplaudeixin l’arribada del seu teatre en un
moment en què al panorama teatral català li cal una
renovació temàtica i formal.
Montoriol coneix bé l’estructura dramàtica, apresa
molt probablement per la lectura —Henrik Ibsen és un
dels seus autors predilectes— i sobretot a través de
l’exercici de la traducció al català del teatre de Shakes-
peare i de Pirandello. Montoriol és una conferenciant
prolífica del Club Femení i d’Esports fundat el 1928, i
del Lyceum Club de Barcelona, del qual va ser presiden-
ta l’any 1932. Es tracta de dues entitats progressistes
dedicades a l’educació de la dona i a la consecució dels
seus drets socials i polítics.
A partir de la proclamació de la Segona República el
1931, la influència d’escriptores implicades políticament
- 9 -
comença a fer-se evident a través de revistes que es con-
verteixen en tribunes per reflexionar sobre un dels temes
que es consideren prioritaris: la «condició de la dona»
i les diverses perspectives per fer possible la consecució
de la igualtat respecte de l’home. La posició de Carme
Montoriol respon a la d’una intel·lectual interessada a
aconseguir que la dona sigui una veritable companya de
l’home, i per tal de fer-ho possible afirma que l’únic camí
és partir d’una educació compartida, que arranqui les
dones de l’infantilisme a què socialment estan reduïdes.
En aquest aspecte Montoriol coincideix amb Freud: la
ignorància a què estan sotmeses les dones, en matèria
cultural i sobretot en matèria sexual, les fa incapaces de
sostenir una relació d’igual a igual amb l’home. No cal
dir que per fer aquesta igualtat possible cal també un
home diferent, que trobi satisfacció en una companya
més que no pas en una dona ingènua. Els personatges
forts del teatre de Montoriol, i entendrem per forts els
que són poc habituals en el marc històric de l’època, són
aquells decidits a seguir el seu desig independentment
de les convencions socials. És per aquesta raó que sense
proposar-s’ho —ja que són personatges extrets de la bur-
gesia, i per tant convencionals a priori— esdevenen en
certa manera mirall dels canvis que s’estan produint
en la societat tant per a les dones com per als homes.
Montoriol crea caràcters femenins, tant en la seva
prosa com en el seu teatre, que es troben en moments
- 10 -
de transició; solen ser vídues, com és el cas a L’huracà,
o abandonades pels marits o a punt de separar-se. És a
dir, dones emocionalment lliures de triar el com i el qui
de la seva vida amorosa. Dones a les quals la joventut
els queda lluny però a qui no els espanta iniciar una
relació amorosa ni els capfiquen les xerrameques dels
moralistes, amics o enemics. Així, Joana, la protagonista
de L’huracà, exclama despreocupada, davant la seva
possible tria amorosa, «Qui pensa en el món! Qui pensa
en els amics!».
Èticament temeraris en matèria sentimental, aquests
personatges femenins no estalvien les conseqüències
dels seus actes en els éssers que tenen al seu voltant,
particularment en els fills i les filles, sense que per això
puguin ser qualificats de cruels ni egoistes. Es podria dir
que, cercant la seva llibertat, ofereixen la possibilitat que
els altres també l’exerceixin.
En una conferència pronunciada per al Club Fe-
mení i d’Esports el 16 d’octubre de 1931, Montoriol
es declara ser una «furgadora d’ànimes» a la manera
d’Ibsen, el gran creador de personatges femenins de la
fi del segle
xix. Podem deduir, a més, que Montoriol era
lectora de les obres de Freud, ja que hi ha força referèn-
cies a conceptes psicoanalítics tant en la seva obra com
en les seves conferències. Hem de tenir en compte que
les obres de Freud eren força conegudes a l’Espanya
de l’època a través de les traduccions al castellà de Luis
- 11 -
López Ballesteros, i que, a més, al país circulaven amb
força fluïdesa les traduccions angleses o franceses. Cal
dir, també, que Montoriol coneixia a fons l’alemany.
L’huracà podria ser considerada l’obra més freu-
diana de Montoriol si ens atenem a l’abordatge d’un
tema central en la psicoanàlisi: l’anomenat complex
d’Èdip. Cal dir, però, que ni Freud ni Montoriol pouen
en la tragèdia de Sòfocles per a l’anàlisi de l’incest, sinó
que parteixen de l’observació dels afectes en la vida
real per trobar en el teatre la plasmació dels comporta-
ments humans. Així mateix ho explicava Montoriol en
una intervenció a Ràdio Associació de Catalunya la nit
abans de l’estrena: «He volgut realitzar artísticament,
plàsticament, un tros de vida».
1
Si, en el cas de Freud, haver afirmat la tendència
eròtica dels infants envers els pares, molt especialment
la del fill cap a la mare, i el desig mortífer cap al pare,
va suposar la crítica dels estaments més conservadors
de la classe mèdica europea, L’huracà va fer un enrenou
comparable tenint en compte la diferència d’escala i de
context.
Alguns crítics van rebutjar l’obra per immoral i de
mal gust, sobretot pel fet de tractar-se de la creació
1 Manuscrit, [«L’huracà»], amb data del 26 de gener de 1935, tot i que
l’obra fou estrenada el 25 de gener de 1935. Carpeta 1.1.11. Arxiu de la
Biblioteca Fages de Climent, Figueres. Fons Carme Montoriol. Aquesta con-
ferència es troba reproduïda sencera a l’apèndix d’aquest llibre.
- 12 -
d’una «autora». En general, però, l’obra va tenir una
molt bona acollida i va ser rebuda com una proposta
nova en el tractament dels personatges. Amb tot, potser
hauríem de trobar en els atacs una raó que va més enllà
de la temàtica ja que, de fet, el tema de l’incest traves-
sa el teatre occidental. Certament, el tema forma part
d’un tabú que s’ha d’abordar en diagonal, ja que com
va notar Freud en una carta adreçada a Fliess el 1897,
referint-se a l’obra de Sòfocles, en cada espectador es
troba un Èdip en potència, que recula aterrit davant la
realització d’un somni d’infantesa.
L’huracà, però, no tracta només de l’amor absorbent
d’un fill, Rafel, envers la seva mare, sinó també de la ma-
nera com la mare decideix distanciar-se’n per esdevenir,
simplement, una dona desitjant. En aquest sentit, Joana
no és un caràcter tràgic sotmès al pes del destí, sinó
responsable de la seva elecció i disposat a pagar-ne el
preu. Aquest preu és la renúncia a doblegar-se, passada
la joventut, al paper tradicional que relega la dona a la
funció social de mare —o àvia. És en aquesta capacitat
d’elegir que s’atorguen els personatges femenins del
teatre de Montoriol —elegir l’objecte d’amor, renunciar a
una determinada concepció de la maternitat— on recau
la sorpresa que van provocar abans, i que provoquen ara.
L’huracà és un petit tractat d’afectes a l’entorn de la
díade mare-fill, amb un fill que fins i tot ignora la seva
esposa, Laura, i tem com a futur rival el fill que està a
- 13 -
punt de néixer. Montoriol, però, estalvia en aquesta
obra dos elements presents en la tragèdia de Sòfocles:
el parricidi i la culpabilitat. No obstant això, troba la
manera de fer evident la joia del fill per tenir una mare
vídua, i el temor que aquesta torni a trobar l’amor en
Josep, antic admirador de Joana.
El gir més important, però, l’hem de trobar en
l’absència de culpa per part del fill. Allí on Freud veu la
possibilitat de resolució de l’Èdip, ja que la culpa instau-
ra la llei, separa el fill de la mare i possibilita l’obertura
a d’altres tipus d’amor —en definitiva, a la cultura—,
Montoriol hi instal·la la impossibilitat de resolució en
la conducta d’un fill congelat en la repetició. Davant
d’aquest escull ens és possible d’entendre que l’autora
hagi fet d’una imprevista ventada la metàfora del risc
implícit en l’elecció d’una posició femenina que depassa
els límits de la funció social que atorga la maternitat.
Marta Marín-DòMine
PRIMERA ESTRENA
L’huracà, de Carme Montoriol Puig, es va estrenar el 25 de
gener de 1935 al Teatre Poliorama de Barcelona, a la Temporada
Oficial de Teatre Català subvencionada per la Generalitat de
Catalunya, amb la següent fitxa artística:
Joana Mercè Nicolau
Laura Laura Bover
Senyora aMàLia Elvira Fremont
iSabeL FàbregueS Maria Font
Senyora Martí Carme Roldan
Senyora ràFoLS Dolors Carnicero
Maria Carme Soler
una caMbrera Teresa López
raFeL MargaLL Joan Estivill
Senyor JoSep SantaMaria Ramon Martori
Senyor Martí Ferran Capdevila
Senyor VehiLS Lluís Torner
Senyor FàbregueS Lluís Teixidor
guStau Carles Tutusaus
un Veí Pere Rocamora
Direcció escènica Josep Pous i Pagès
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Mònica Bofill
Dramatúrgia Anna Maria Ricart
Escenografia Laura Clos (Closca)
Vestuari i caracterització Míriam Compte
Il·luminació David Bofarull
So Clara Aguilar
Ajudanta de direcció Núria Bendicho
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2019-2020
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
L’huracà es va estrenar a la Sala Tallers del Teatre Nacional
de Catalunya el 12 de març del 2020 amb el repartiment
següent:
Joana Montse Germán
raFeL Quim Àvila
JoSep SantaMaria Josep Julien
una caMbrera Gemma Martínez
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans de
l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya, i
per tant hi pot haver canvis a l’equip artístic.
PERSONATGES
Joana, vídua Margall, mare de Rafel
Laura, esposa de Rafel
Senyora aMàLia, mare de Laura
iSabeL FàbregueS
Senyora Martí
Senyora ràFoLS
Maria
una caMbrera
raFeL MargaLL
Senyor JoSep SantaMaria
Senyor Martí
Senyor VehiLS
Senyor FàbregueS
guStau
un Veí
El drama es desenrotlla dintre un terme de vint-i-quatre
hores.
El Primer Acte figura passar la vetlla de Sant Joan; el
Segon, l’endemà matí, i, el Tercer, la mateixa nit. L’acció, a
casa de Joana Margall.
- 19 -
ACTE PRIMER
Sala d’estar moderna. Mobles llisos de fusta ben
polida. Al fons, una gran porta, corredera, que dona
a una galeria vidrada. A l’esquerra, dues portes que
van al menjador, i, a la dreta, altres dues que porten
a la sala. Totes seran obertes i les cambres on donen
ben enllumenades.
Al fons, esquerra, unes butaques i, al costat, una
taula amb revistes i un telèfon. Entre les dues portes,
una llibreria baixa i, sobre la repisa de la llibreria,
un aparell, petit, de ràdio. Més a primer terme, una
otomana i una tauleta amb servei de fumador.
Res de cortines, de manera que l’escena aconse-
gueixi donar la sensació d’una fresca agradable.
Unes botes d’hortènsies, ben visibles, al fons de la
galeria i dos testos, menys grossos, però bellament
florits, ran del balcó del fons, ja dintre la sala.
A través de les vidrieres es veu el cel, rogent, de la
nit de Sant Joan. Llum indirecta o bé per mitjà de
reflectors.
- 20 -
En aquest Primer Acte, els homes duran esmòquing
o bé trajo negre, a excepció del senyor Fàbregues,
que anirà vestit de carrer. Les senyores portaran
vestit de nit.
Joana lluirà una esplèndida roba gris plata. Com
a joies, una collar de perles i arracades, també de
perles.
Laura vestirà amb distinció, però una roba no tan
rica com la de Joana. Portarà una forma que pu-
gui dissimular la manca de puresa de la seva línia.
Figura estar gràvida, però l’espectador no n’ha de
tenir esment fins a fer-hi al·lusió, en el diàleg. Llueix
arracades, anell i penjoll, de brillants.
En alçar-se el teló,
Laura, asseguda vora la porta del
fons, dreta, mira a l’interior, on figura que ballen.
Josep està dret, prop d’ella. Es sent un vals, que
toca un trio.
De seguida entren, per la primera porta de la dreta,
la
senyora Martí i la senyora ràFoLs, dames d’uns
quaranta-cinc anys i que els representen. Avancen
cap al prosceni.
Senyora Martí: Doncs, miri, li ho puc ben assegurar.
Joana és de la meva edat
, almenys! Havíem anat al col-
legi plegades i, quan jo feia l’elemental, ella cursava ja
el superior.
Senyora ràfolS: No ho hauria dit mai!
Senyora Martí, molestada: És clar, semblo la seva mare!
- 21 -
Senyora ràfolS, llagotera: Vol callar, vostè també! Em
pot ben creure, amiga meva: amb aquest cutis, blanc
i fresc, vostè no aparenta més enllà dels trenta-vuit o
trenta-nou. Però ella!... Francament, no em pensava que
Joana passés dels trenta-cinc.
Senyora Martí: Pocs maldecaps que ha tingut!
Senyora ràfolS: Vol dir? Havent quedat vídua tan jove...
Senyora Martí: Vídua sí... però rica.
No diré que hagi estat precisament de sort.
(Amb èmfasi:) (La que té, com jo, un marit que viu sols
per a una, no pot sinó plànyer-la.) Però cal convenir que
la seva vida ha estat un cel: cap angúnia, quant a la part
material; poca feina, molta llibertat, i, de més a més, un
fill que no hi veu sinó pels seus ulls.
Senyora ràfolS: Ben cert. Li té unes atencions!
Senyora Martí: Quasi exagerades, si hem de ser fran-
ques. No ho troba un xic ridícul, això de treure-la a ballar?
I, sobretot, quan hi ha noies que seuen. No parlo per la
meva filla, que si hagués volgut, rai! Ni per la seva, que
és tan bonica!
Senyora ràfolS: Mentre no siguin esguerrades...
Senyora Martí: Oh, això sí que no, gràcies a Déu! Què
pagarien moltes, que a primer cop d’ull semblen més
bufones, per ser dretes i ben plantades com és la Nuri?
Senyora ràfolS: Ja té raó; ja té raó.
Petita pausa.
- 22 -
Senyora Martí, signant-li Laura: I... de Laura, què li’n
sembla? Exagera, tanmateix!
Senyora ràfolS: Què vol dir?
Senyora Martí: Però, de debò, no se n’ha adonat? De
debò? Encara està a posar els peus a la sala. Els vells
amics de Joana som poca cosa, per a ella. La planyo,
pobra Joana! Aquesta noia és un sac d’orgull.
Senyora ràfolS: No l’he tractada.
Senyora Martí: Jo, sí. La conec de temps. No sé pas
de què va anar a enamorar-se
, Rafel. Quan podia triar
entre tantes!
Senyora ràfolS: Els gustos dels homes!...
Senyora Martí: Ara ho ha dit. Sembla que fugin de la
claredat, de les coses netes. Els cal misteri... terbolesa...
Senyora ràfolS: Havia fet parlar, Laura?
Senyora Martí: Si no ella, la seva germana. Tampoc no
l’ha vista, fent el joc amb aquell xitxarel·lo?
Senyora ràfolS: Es refereix a Gustau?
Senyora Martí: Sí. Quatre dies que el coneix! Desen-
ganyi’s, tots plegats són una família dubtosa. El pare,
un senzill empleat de banca, i els fills rumbejant cada
u pel seu cantó, com uns marquesos. M’agradaria que
m’expliquessin com s’ho fan! Ja sabem el que allarga,
un sou!
Senyora ràfolS: No me’n parli. Quins temps! Si fins els
que tenim calaix hem de mirar el cèntim!
- 23 -
Senyora Martí: Els únics que gasten, i malgasten, són
els desaprensius o les que tenen qui els paga les factures.
Ja m’entén.
(Després d’una pausa, amb cert misteri, mirant Laura:)
Tornant als d’aquesta casa, no sé, tinc la impressió que
les coses no van tan bé com semblen; almenys pel
que toca a Joana. Jo, que soc amiga seva, d’anys, la trobo
tota canviada... retreta... Es deu penedir de l’entusiasme
que va posar a fer aquest casament. M’hagués escoltat!
Sempre li ho vaig dir: «Mira amb qui emparentes». Però,
fillets; si semblava ella i no Rafel, l’enamorada de Laura!
Senyora ràfolS: I vol dir que ara no s’avenen?
Senyora Martí: Joana és massa prudent, per queixar-se.
O bé li dol haver de confessar la seva equivocació.
Aquests últims temps no ens hem fet gaire. Cosa de
Laura
, suposo!
(Més baix:) No hi puc fer més. Laura no m’ha pogut
entrar mai. I estic segura que tant jo com la meva filla li
som antipàtiques, també. L’antipatia sol anar a mitges.
Senyora ràfolS: Hi ha cada misteri, en les famílies!
(Mirant vers la porta, on s’aturen a parlar dos homes:)
Escolti; qui és aquest que parla amb el seu marit?
Senyora Martí, concisa: Un tal Vehils.
Senyora ràfolS: De Barcelona?
Senyora Martí, sempre concisa: Ara hi viu.
Senyora ràfolS: Hi té parents?
Senyora Martí: No li’n conec.
- 24 -
Senyora ràfolS: Solter?
Senyora Martí: Solter
Senyora ràfolS, complaguda: He observat que feia
molta broma amb les nostres nenes, aquest vespre.
Senyora Martí, malèvola: No es faci il·lusions... Ronda
la meva Nuri.
Senyora ràfolS, per venjar-se d’ella i fingint-se escan-
dalitzada: Qui, aquest vellot?
Senyora Martí: Com s’entén, vellot? És jove com nosal-
tres. I ens n’hem procurat informes. Immillorables!
Immillorables! Té més de cinc-cents mil duros... i un
negoci a l’Argentina.
Senyora ràfolS: Que no hi tingui dona i mitja dotzena
de fills, de més a més! Inquireixin... inquireixin... Quan
la gent no és del país, cal anar amb peus de plom.
Se’n van cap a la galeria.
Laura els somriu, quan li
són prop, però elles fan el distret i passen de llarg.
laura: Tanmateix, senyor Santamaria, ens torna a deixar
demà?
JoSep: Sí, Laura. Demà vespre, cap a Ribes.
laura: Passa més temps a fora que no a ciutat!
JoSep: La ciutat no em prova. (Somrient:) Ja se n’adona
vostè, amigueta.
laura: Em sap greu.
JoSep: Ens cal acceptar el destí.
laura, mig murmurat: De vegades és terrible, el destí!
- 25 -
Josep fa com si no l’hagués sentida. Recolzat al marc
de la porta, mira els que dansen. Pausa llarga. Es
sent, sempre, el vals.
JoSep: No puc treure els ulls de Joana i de Rafel... Sembla
que tinguin ales als peus. Quina manera de valsar!
laura, després d’una altra pausa, amb intenció: Veritat
que són una parella encisadora?
JoSep: Tant, que fa un moment m’he descobert sofrint,
com sofria vint anys enrere.
laura: Li ho he llegit en l’expressió.
JoSep: És molt difícil d’escapar a la perspicàcia d’una
dona enamorada.
laura: I gelosa, com tots els enamorats. (Ja ho sap
vostè.)
JoSep: Realment m’he arribat a oblidar que Joana dan-
sava en braços del seu fill...
laura: No ho estranyo; no ho estranyo. Qui diria els
anys que té
, la mamà?
JoSep: Ningú que no els hi sabés, com jo. Però, ara que
me n’adono... soc ben poc galant. L’hauria haguda
d’invitar a ballar...
laura: Faríem massa mal paper. (Corregint-se:) Per la
meva part, almenys.
JoSep: Per la meva... sobretot per la meva: ja pot ser
franca.
- 26 -
laura: Em sembla que nosaltres dos hem nascut per
veure dansar des del marc d’una porta, i envejar els
que dansen.
JoSep: Té raó, quant a mi. Però aquest no és pas el seu
cas. Vostè té marit...
laura: Que giravolta als braços d’una altra.
JoSep, sorprès: D’una altra?
laura, com bromejant i repetint els mots d’abans de
Josep: Ai! M’havia arribat a oblidar que era amb la seva
mare que dansava Rafel.
Entren, per la porta vora la qual seu Laura,
Maria
i gustau.
Maria: No podia més: quin vals! Em pensava caure, de
tant com em rodava el cap. La teva sogra ens ha vençut
a tots, Laura.
laura, en to de súplica: La meva... mare, deus voler dir.
Maria: Com si el nom de sogra fos un fàstic!
laura: Depèn del to, és clar!
Maria: De mare, no se’n té sinó una. Jo, quan em casi,
Déu me’n guard de dir mare a la meva sogra.
laura: Què saps tu què faràs i què no faràs quan et
casis, pobra germana meva! I t’ha de bastar saber que a
Rafel li sap greu de sentir anomenar sogra la seva mare.
Maria: Ui! A Rafel, que no li toquin la mare. (Subratllat:)
Però mentrestant tu t’estàs en un racó i ella balla. (A la
- 27 -
seva parella:) Sortim una estona a la terrassa, Gustau?
Fa una xafogor, aquest vespre!
GuStau, baix, a Maria: Nit de Sant Joan, nit de l’amor!
El cel és abrandat
, però més abrandats, encara, són els
cors dels homes. El foc que crema la meva ànima...
Maria, alt, displicent: Deixa’t de romanços, noi; ja fa
prou calor. Més m’estimo que em parlis de les regates
de diumenge o del pròxim partit de futbol o de l’última
exposició de l’automòbil. (Surten a la terrassa.)
laura: Aquesta sabrà de manar el marit, i qui sap si el
seu marit no serà molt feliç, prop d’ella!
JoSep: Vostè i la seva germana, Laura, no s’assemblen
gens.
laura: Eh que no?
Continuen parlant en veu baixa. Entren, per la pri-
mera porta de la dreta, on s’havien aturat a parlar,
els
senyors Martí i VehiLs.
S
enyor VehilS, al senyor Martí: Us dic que hi entenc,
en joies. I les perles que llueix la senyora Margall són
autèntiques.
Senyor Martí: No pot ser! Si fos així, el tal collar valdria
unes quantes mils pessetes.
Senyor VehilS: Les val. Us asseguro que les val.
Senyor Martí: Repeteixo que no pot ser. Segons la dona,
es tracta d’un present del seu fill Rafel; un present que
li ha fet precisament avui, pel seu sant.
- 28 -
Senyor VehilS: Que sigui o no sigui present del seu fill, us
dic que la peça és bona. Un collar de perles autèntiques.
N’he vistos i n’he tocats massa, per a equivocar-m’hi!
Para el vals.
Senyor Martí: Permeteu que en dubti. (No vull dir que
el noi Margall no pugui permetre’s aquestes despeses,
no.) (Petita pausa.) Veieu, si el collar l’hagués regalat a
una... amigueta, us creuria a ulls clucs. Però que per la
seva mare...
Senyor VehilS, amb reticència: Hi ha mares de tota
mena; mares... que s’ho mereixen tot.
Senyor Martí, astorat: Què? Què heu dit? Què voleu
suposar?
Senyor VehilS, llevant importància als seus mots: No
res... no us esvereu. Fa massa poca estona que conec
la gent d’aquesta casa perquè pugui suposar... amb
fonament. I si vós, que sou un vell amic, no heu notat
mai res...
Senyor Martí: Jo... ja veureu... què voleu que us digui...
Amb franquesa: és tan gros el que heu deixat insinuar
,
que no goso ni pensar-hi.
Senyor VehilS, somrient: Haguéssiu anat pel món! Ha-
guéssiu anat pel món, com jo! Se’n veuen de tots colors.
De tots colors, i cada dia. Un acaba per no fer cas de res;
per no escruixir-se per res. (Petita pausa.) Bé, deixem-ho
córrer; no en parlem més. I no sigueu indiscret, ara, vós.
Senyor Martí: No tingueu por.
- 29 -
Senyor VehilS, mirant dins la sala: Realment és esplèndi-
da, Joana. (Perdó, vull dir la senyora Margall.) Esplèndida.
Està en el punt dolç de la dona.
Senyor Martí: Potser us sembla més jove del que és.
Senyor VehilS: Què importen, els anys! D’altra banda,
amic
, en les civilitzacions refinades trobareu sempre el
triomf de la dona madura
, de la dona feta. La noieta es
deixa per als primitius... per a les tribus salvatges.
Senyor Martí: Bé m’ha semblat que us agradaven prou,
les noies, aquest vespre! (Amb intenció:) Us devíeu obli-
dar de la vostra condició d’home refinat...
Senyor VehilS, ràpid i somrient: M’ha estat bé. Tornem
a la sala?
Senyor Martí: Tornem-hi.
Se’n van. Entren, per la porta segona dreta,
Joana i
raFeL, encara del braç. Laura i Josep els volten.
Joana: Deixeu-me seure; deixeu-me seure una estona.
No hi ha cap ball que se t’emporti com el vals! Quan
t’hi llances, no et recordes de res.
rafel: Si encertes la parella. Perquè si et cal arrossegar
segons qui!
laura: Per ’xò jo no m’hi poso.
rafel: Si tothom s’ho coneixia! (A Josep, burleta:) Creurà
que la sogra es moria de ganes que la tragués?
laura, ràpida: La mamà balla molt bé.
Joana: Té raó Laura.
- 30 -
rafel: Però amb el que pesa!
Joana: Els que ballem bé (m’hi poso, sense falsa modès-
tia), els que ballem bé som lleugers, malgrat els quilos.
I perquè te’n convencis, Rafel, el pròxim vals el ballaràs
amb la senyora Amàlia; ho sents?
rafel, somrient-li: Si tu m’ho manes... No et puc negar
res
, avui.
Joana, per fer oblidar l’incident: Què me’n dius, Josep,
de les meves hortènsies?
JoSep: Que no m’estranya la seva ufana: orgull, de veure’s
regades per les teves mans.
Joana: Sempre tan amable! No has canviat gens.
JoSep, una mica solemne: Gens... quant als sentiments.
Ara, quant al físic (rient) he perdut molt. Tu sí que no
sé com t’ho fas! Has descobert el secret de la joventut
eterna. (raFeL està frisós.)
Joana: Altra vegada? Doncs, sí (tornant a les meves
flors): és un punt que tinc de no ornar la casa sinó amb
hortènsies, la vetlla de Sant Joan. I cal que siguin pujades
per mi; d’altra manera, no tindria gràcia.
JoSep: Però t’has oblidat de l’alfàbrega, que és la planta
de la nit.
Joana: Surt a la terrassa; n’hi ha uns quants testos
preciosos. No els entro, perquè tenen un perfum que
no s’adiu amb els interiors. (Impressió meva, almenys.)
JoSep: Olor d’alfàbrega!... (Com si n’aspirés l’olor:) Olor
d’alfàbrega!... M’evoca el brocal de pou d’una eixida de
- 31 -
masia i em dona sensació de fresca. Ara que, sense la
teva remarca, Joana, no me n’hauria adonat mai.
És curiós el nombre de sensacions que dormen dins
nostre, sense que en tinguem esment!
CaMbrera, pel fons, anunciant: La senyora i el senyor
Fàbregues.
Entren els
senyors Fàbregues. Joana corre a rebre’ls.
Joana: Ai, estimats cosins! (Besant isabeL:) Volguda
Isabel! (Allarga la mà a l’home.) Em pensava que no
vindríeu!
iSabel: I voldries que no t’hagués enviat un mot, si no?
Saps que em fas molt poc favor?
Joana: Com que és tan tard!
iSabel: La culpa la té ell, (pel seu marit) com sempre! Ve
a sopar a unes hores impossibles, (despitada) i després
no té temps ni humor de canviar-se; ja ho podeu veure!
Joana, somrient: Excusat, per nosaltres.
iSabel: Oh, vosaltres rai! Però hi ha els invitats.
Senyor fàbreGueS, adreçant-se, més particularment,
a Josep i a Rafel: Sembla mentida la mala sang que es
fan les dones, per poca cosa! Que no vaig vestit decent-
ment? Ni brut ni esparracat... ni tan sols lluent, perquè el
vestit és nou i bo: (tocant-se una màniga) gènere anglès.
iSabel: Burla’t de mi, encara!
- 32 -
Senyor fàbreGueS: Volia que em posés l’esmòquing...
(confidencial) i és d’hivern! Afigureu-vos quina pers-
pectiva!
iSabel: Deixem-ho córrer; val més!
Joana, a Isabel: Vols venir al tocador? Et posaràs polvos
i deixaràs l’abric.
iSabel, baix, tot anant-se’n: Vas molt bonica!
Joana: Que m’ho dius perquè et torni el compliment?
Tu sí que hi vas!
Desapareixen per la primera porta de l’esquerra.
Senyor fàbreGueS: I doncs, Laura; esperant?
laura: Esperant, amb deler.
Senyor fàbreGueS: És la vida! La vida! I ara us sembla
que
, quan tindreu el fill, no desitjareu res més i gaudireu
del present. Doncs no: voldreu que el temps voli perquè
posi la primera dent, i, després, perquè digui papà i
mamà; perquè camini; perquè es guareixi
, si està malalt;
perquè vagi a escola; perquè hagi passat els exàmens;
perquè acabi la carrera... La qüestió és empènyer els
anys. De vegades em pregunto si, inconscientment, no
tendim al repòs definitiu.
JoSep, somrient: El lloc no és el més a propòsit per a
aquests temes...
laura: A mi, la mort no em fa cap basarda.
JoSep: No ho havia sentit mai d’una boca jove i bonica.
- 33 -
rafel, amb un estremiment: Doncs jo, no puc pensar-hi.
No puc pensar-hi sense horror. No comprenc com la gent
es poden matar.
Senyor fàbreGueS: Tan fàcil que és, de vegades!
rafel: Fàcil? Oh, no! Cal un valor extraordinari, per a
matar-se.
Senyor fàbreGueS: T’enganyes. No pas sota la influència
d’una passió.
rafel: Jo no en fora mai capaç; mai.
JoSep, somrient: Girem de full? (Apareix, ran de porta, la
senyora aMàLia. És baixa i molt grossa i parla pels colzes.)
Ah! La senyora Amàlia. Benvinguda!
Senyora aMàlia: Destorbo?
rafel: Al contrari. Necessitàvem fugir de temes trans-
cendentals.
Ella no copsa la ironia de
raFeL, però Laura se’n sent
molestada.
Senyora aMàlia: Quina festa! Quina animació! Quina
alegria! El que jo dic: Rafel sap fer les coses; Rafel és
esplèndid.
I Joana? Admirable, en la manera d’atendre tothom!
Una paraula amable, a l’un; un somriure, a l’altre. I ara
ací; ara, allà... no para; es multiplica. (Adreçant-se a
Laura:) Hauries d’aprendre d’ella, Laura. Encara no t’he
vist al saló.
Els homes fan grup a part, sense participar de mane-
ra directa en el que diuen la
senyora aMàLia i Laura.
- 34 -
laura: M’hi ofego, mamà.
Senyora aMàlia: M’hi ofego!... M’hi ofego!... Hi ha-
guessis vingut de bon començament. Sembla que no
vulguis que et vegin. Quan hauries d’estar radiant, de
l’enveja de les amigues!
laura: Sempre veus visions.
Senyora aMàlia: Que veig visions? Tu sí que has viscut
i vius fora del món. Per què et penses que han vingut
aquella envejosa de Martí i aquella nyeu-nyeu de se-
nyora Ràfols, amb les seves filles, (puja de to) que es
quedaran per vestir sants? Per sedassejar; per si poden
criticar alguna cosa.
Els homes tornen a semblar prendre part en l’esce-
na. Comença, novament, la música.
laura: Mamà... mamà... no malparlis de la gent.
Senyora aMàlia: Com si ells no malparlessin de tu!
(Adreçant-se al grup:) Cal pagar-los amb la mateixa
moneda, si no en vols sortir estafat.
JoSep: És pintoresca, la vèrbola de la senyora Amàlia!
Senyora aMàlia: No m’he mossegat mai la llengua, jo.
Que els altres te’n fan una? Tu procures
, si pots, fer-los-
en dues. És natural.
laura: I, sobretot, cristià.
Senyora aMàlia: No barregis la vida amb la religió.
Compleixo com la que més; ja ho saps.
- 35 -
rafel, baix, al senyor Fàbregues: M’ataca els nervis,
aquesta xerrameca; anem?
Senyor fàbreGueS: Pobra dona!
rafel, amb impaciència: Pobra! Pobra! Tot semblant que
no hi toca
, ben sovint, té mala mossegada.
Se’n van. Es veuen algunes parelles que travessen
la galeria i tornen a entrar al saló.
Josep s’acosta un
moment a la porta i mira com ballen.
Senyora aMàlia, baix, a Laura: Vols dir-me per què
no t’has posat el vestit blanc? (Amb intenció:) Si és
perquè Joana fes més goig que no pas tu, ho has ben
aconseguit.
laura, sufocada i mig plorosa: Oh, mamà!
Senyora aMàlia: Deixa’t de fer el ploricó i respon-me.
laura: Me l’he tacat. M’hi he tirat, no sé com, una gota
de brillantina al bell mig del pit. No podia posar-me’l...
Demà el faré dur a cal tintorer.
Senyora aMàlia: Me l’he tacat!... Me l’he tacat!... Mira
que tenir un vestit esplèndid i tacar-se’l! Tacar-se’l, l’únic
dia que es pot lluir!
laura: Què hi vols fer? Prou greu m’ha sabut!
Josep torna cap a elles.
Senyora aMàlia, alt: Ah! Saps aquell tal Vehils... aquell
que han tingut la barra de portar les Martí...
- 36 -
laura, interrompent-la: No parlis d’aquesta manera. Les
Martí tenen prou franquesa amb la mamà per poder-se
permetre de dur un invitat; no ho ignores.
Senyora aMàlia: I n’usen i n’abusen, d’aquesta fran-
quesa; també ho sé. Doncs, mira, el tal invitat, tota la
nit que volta entorn de Joana. I... sembla que s’interessa
molt pel seu collar.
laura, enrojolant-se i fent el distret: Ah sí?
Senyora aMàlia: Després d’haver-se’l ben mirat i remi-
rat, assegurava que es tractava de perles fines... perles
autèntiques.
JoSep, amb impaciència: I diuen que les dones són bat-
xilleres!
Senyora aMàlia, sense poder contenir-se més: És veritat
que val tants diners?
laura, amb un xic de violència: Jo què sé! No fiscalitzo
el marit; no tinc costum de demanar-li comptes dels
presents que fa a la seva mare.
Senyora aMàlia: Què li sembla, senyor Santamaria? És
manera de respondre’m? No tothom té la mateixa sort,
amb els fills!
JoSep: Laura no ho ha dit per ofendre-la.
Senyora aMàlia: Com si jo hagués volgut criticar Rafel!
Tant de bo que el meu noi se li assemblés! Amb ell, he
de tenir compte de tancar bé la calaixera, si no vull veure
desaparèixer els bitllets.
JoSep: Encara em farà gràcia!
- 37 -
Senyora aMàlia: Al meu lloc, el voldria! No li’n faria
gota. (Petita pausa.) Jo que n’he estat tan contenta!
Jo que no hi veia de cap ull! Perquè m’he dit: «Això és
senyal que el negoci li marxa, a Rafel; senyal que deu
guanyar molts diners. Del contrari
, no s’hauria desprès
d’una tal quantitat
, justament ara; ara que se’ls acos-
ten tantes despeses!». (Fa al·lusió al part, no llunyà, de
Laura.)
laura, implorant: Mamà!
Senyora aMàlia: Ves per què volies que hi trobés res a
dir! N’estic encantada! Soc la primera de reconèixer els
mereixements de Joana.
JoSep: Admiro la seva imparcialitat.
Senyora aMàlia, sense donar importància als seus mots:
Que Rafel et regalés unes flors, el dia del teu sant, i que
avui hagi regalat un collar a la seva mare; a fi de comp-
tes, què? Tot queda a la família. Si no ho trobes tu, ho
trobaran els teus fills.
laura, amb dignitat: Fa quatre dies que soc casada,
mamà, i sembles haver oblidat que les meves joies,
massa bones!, me les va voler escollir la mare de Rafel.
Senyora aMàlia: Acabaré per callar, sempre, si t’has de
prendre malament tot el que dic! (A Josep:) És o no és
feliç, Joana? Després de l’adoració del fill, la de la nora.
No hi ha com néixer amb sort.
JoSep, rient: Vaja... no siguem gelosos! N’hi ha per a
tothom, dona! N’hi ha per a tothom!
- 38 -
Senyora aMàlia: No, si ja hi estic acostumada, a les re-
bufades dels fills. Tots em tracten de la mateixa manera.
laura: Sembla mentida que t’agradi tant, de fer escenes.
JoSep, per tallar la disputa i oferint el braç a la senyora
a
MàLia: Vol acceptar el meu braç? Li adverteixo que no
ballo gens bé. Serà vostè qui haurà de dur la batuta.
laura, bromejant: Hi està avesada. Ho farà divinament.
Senyora aMàlia, radiant: Moltes gràcies. Veurà com ens
hi lluïm. La qüestió és abandonar-se a la música
, sense
preocupacions...
laura, s’alça, també, i els segueix: Ja us diré com ho
heu fet.
L’escena queda, uns moments, sola. Entren, per la
mateixa porta de l’esquerra, per on havien sortit,
Joana i la senyora Fàbregues.
i
Sabel: ...Oh, i encara resulta que hem d’estar contents.
Si el nostre noi no ens explica res del que ens interes-
saria saber (què fa, què pensa, quins amics té, en què
s’ocupa), encara ens respecta. Ja és prou!
Joana: El meu Rafel que m’ho ha dit sempre tot!
S’asseuen, de costat, a l’otomana.
iSabel: L’altre dia la noia Carreres em va contar una cosa
del seu germà, que si no fos tan trista, quasi faria riure.
Joana: I és...?
iSabel: Saps que no l’havien vist de feia set mesos?
Joana, horroritzada: Set mesos?
- 39 -
iSabel: «Feina», segons ell.
Joana: Però, no viu a deu minuts de casa els seus pares?
iSabel: Encara no.
Joana: Quina pena!
iSabel: Doncs bé. Troba la seva germana al carrer i li cri-
da: «Que estic content de veure’t! Tant de temps sense
noves! I què, com seguiu? Com estan, què fan, Pere i
Marcel·la?». (Petita pausa. Mira Joana com volent-li dir:
«Què te’n sembla!».) Pere i Marcel·la! Pere i Marcel·la
,
així com sona! I Pere i Marcel·la són el seu pare i la seva
mare!
Joana: Quines maneres d’estimar! (Estremint-se:) Saps
que quasi em fa por, la meva felicitat? (isabeL somriu.)
Oh, no t’ho dic de broma; no! De vegades penso que
fa molts anys que dura.
iSabel, rient: Per què no fas com aquell... aquell... (ai, ara
no recordo el nom). Aquell que, per prevenir l’enveja dels
déus, va llançar, a mar, la joia que tenia en més estima.
Podries llançar-hi... les perles, per exemple.
Joana, agafant-se el collar: Si hi valia! Oblides que la
joia, trobada dins el pap d’un peix, va ser tornada al
protagonista de la teva història. El que està escrit!...
iSabel: Mira que preocupar-se pel fet de no tenir res
que et preocupi!
Joana, rient: Sí, tanmateix soc ben beneita! Què puc
témer? (Entra raFeL.)
rafel, tot acostant-se: Faig nosa?
- 40 -
iSabel: Tu diràs!
rafel, consultant el seu rellotge: Falten tres minuts per
les dotze, mamà, i ja no et desemparo. La meva felicitació
ha de ser la primera que rebis, com sempre.
Joana: La primera... i la més estimada.
rafel, fent una moixaina a la seva mare: Què te’n sembla
de la meva marona, Isabel? No és cert que fa més goig
que tothom?
Joana: Ah, bojot!
iSabel: La raó et sobra! Per a ella, no passen els anys.
Joana, amb orgull: Sí, sí... Però aviat em sentiré dir
«àvia»!
raFeL té un gest d’impaciència.
iSabel, interessant-se: I quan serà, la cosa?
Joana: N’hi ha encara per tres mesos; ja els voldria haver
passats.
iSabel: Deveu estar molt contents?
Joana: No cal dir-ho! Tot es fa per al menut, en aquesta
casa.
rafel, amb una mica de despit en la veu: Sí, tot es fa
per al menut; els altres no comptem.
iSabel: És natural! (A Joana:) I un net diuen que és dues
vegades fill: s’estima doble.
S’ha de fer visible la nerviositat de
raFeL.
- 41 -
Joana: L’espero amb una il·lusió! Creuràs que de vega-
des em sap greu de no poder sofrir, per ell, com vaig
fer-ho per Rafel? Voldria ser de Laura, tot continuant
sent Joana; voldria que aquesta criatureta que ha de
venir m’ho degués tot. No sé si m’explico...
iSabel, rient: Sí, dona; sí!
La música para en sec.
Joana, sorpresa: Què passa? (S’alça.)
rafel: Que són les dotze. (raFeL abraça la seva mare i la
besa, a la boca.) Per molts anys, mamà.
Torna a besar-la. Els
inVitats envaeixen la cambra.
Joana: Al teu costat, fill meu.
Veu
Laura i la crida, amb un gest, mentre reté raFeL,
encara abraçat.
laura, anant vers ella: Felicitats.
Joana: Sempre en companyia vostra, fills. (Besa Laura
i, un moment, resta amb un fill a cada braç. Baix, per a
ells dos:) Vostra, i del que esperem.
Els
inVitats, quasi a la una:
inVitat: Felicitats, Joana!
inVitat: Que per molts anys!
inVitat: Un bon dia, senyora Margall!
Joana: Gràcies; moltes gràcies a tots.
D’un a un, els
inVitats van apropant-se a Joana i li
estrenyen la mà o bé la besen.
- 42 -
Senyor VehilS, al senyor Martí, al prosceni: Us heu fixat,
en la manera de besar-la?
Senyor Martí: Sí.
Senyor VehilS: En plena boca. Què us havia dit? No
podia fallar!
Teló.
Fi de L’acte priMer.
- 43 -
ACTE SEGON
És al matí. La mateixa decoració de l’acte anterior,
però sense les hortènsies.
Joana, en vestit de tarda,
d’una gran elegància de línies, col·loca uns clavells
vermells en un gerro de cristall. Ho fa damunt la
taula del fons. Quan està llesta, agafa el gerro i el
posa sobre la repisa de la llibreria. Llavors consulta
el seu rellotge-polsera, agafa una revista i s’asseu.
Es coneix que està impacient. Fulleja, sense aturar-se
a llegir.
Al cap d’una estona, entra la
caMbrera.
CaMbrera: Senyora, el senyor Josep Santamaria demana
per vostè.
Joana: Faci’l entrar. I si venia alguna visita, no soc a casa
per a ningú; m’entén?
CaMbrera: Molt bé, senyora. (Va per anar-se’n.)
Joana: Ah! Escolti. Si es tractava d’algun parent de la
senyoreta, no he dit res. Acompanyi’ls al menjador i
avisi-la.
CaMbrera: Està bé.
- 44 -
Se’n va la caMbrera i, de seguida, torna amb el
senyor Josep santaMaria. Ella s’atura ran de porta, li
fa pas i desapareix.
Joana, anant a l’encontre de Josep: I doncs, Josep? (Li
allarga la mà.)
JoSep, retenint-la-hi: T’hauràs preguntat, més d’un cop,
per què t’he demanat aquesta entrevista.
Joana: És cert. No cal que fingeixi volent-t’ho negar.
Ahir vas passar el vespre amb nosaltres, ens vas dir que
te’n tornaves a Ribes aquesta nit, i avui m’envies uns
mots, pel teu ordenança, mots que resen, textualment:
«Podries concedir-me un parell d’hores, abans no me’n
vagi?».
JoSep, inclinant-se i somrient: Gràcies per la concessió.
Joana, s’asseu i assenyala un silló a Josep: No m’he po-
gut estar de fer mil suposicions, mil pensaments, d’ençà
de rebre la teva tarja.
JoSep, asseient-se: No m’estranya.
Joana, amb molt d’interès: Què et passa? Què et pot
haver passat, des d’ahir?
JoSep: A mi, res.
Joana, estranyada: Com, a tu res? Qualsevol diria que
és a mi, a qui passa alguna cosa.
JoSep, mirant-la, amb emoció: Joana, te’n recordes
d’una altra vegada, aviat farà disset anys, que també
vaig demanar-te una entrevista?
- 45 -
Joana: No ho he oblidat ni ho oblidaré mai. Per llavors,
abans que em parlessis, ja sabia de què m’havies de
parlar.
JoSep: Doncs, avui, torno amb el propòsit d’insistir sobre
el mateix tema.
Joana, amb retret: Te’n burles? No voldria veure’t fer
mofa d’aquells moments de veritable emoció.
JoSep, seriosament: Fer-ne mofa? Però que no em veus,
davant teu, tan tímid, tan torbat com aquell dia? Han
passat els anys, Joana, i els meus sentiments envers tu
no han canviat gens; són, sempre, els mateixos.
Joana: La veritat... em deixes confosa; desconcertada.
M’ho esperava tot, menys això.
JoSep, tristament: Tan fora de raó et semblen, les meves
pretensions?
Joana: Mira, Josep, et repeteixo el que et vaig dir fa
disset anys: «Si amb algú m’hagués hagut de tornar
a casar, aquest algú hauries estat tu». Però si llavors,
que era jove, em va semblar que em devia per enter al
meu fill; que no tenia dret a privar-lo de cap dels meus
moments...
JoSep: Les coses han canviat, ara.
Joana: Què dius? Que les coses han canviat?
JoSep: És clar! Llavors el teu fill era un nen; no et tenia
sinó a tu, al món. Ara, en canvi, Rafel és un home; no
et necessita com abans. Té muller, i una muller, per cert,
com no en corren. La hi vas saber triar.
- 46 -
Joana: Sí. Laura és una noia excel·lent. Però tu creus
que, perquè tingui esposa, jo no li faria molta falta? Està
tan avesat a mi! Hi ha mil petites coses que cal que les
hi faci sempre jo.
JoSep, recalcant els mots: Cal que les hi facis? Vols dir
que Laura no les hi faria igualment bé?
Joana: Quina manera de voler-me fer posar els punts
sobre les is! No et dic pas que ella no les hi fes
, i que no
les hi fes potser millor que no jo mateixa. Però Rafel les
espera de mi: què et diré!
JoSep: Em va semblar... (Ja saps que tinc la mania de ser
observador, no hi puc fer més.) Doncs, francament, crec
que molta part de l’alegria que ahir semblava haver-hi
a casa vostra era fictícia. Com si tots us esforcéssiu a
dissimular no sé quina nosa que flotava en l’ambient.
Joana, a mitja veu: Una nosa?...
JoSep: I no parlo per la mare de Laura ni per les seves
llagoteries. (Quina senyora de pronòstic!)
Quant a Laura, cada dia m’agrada més. És una noia
de seny i de caràcter. Tan jove, haver sabut defugir la
influència maligna de la seva família!
Joana: Jo no li’n parlo mai, a Laura, dels de casa seva.
Però Rafel no pot estar-se de fer-li sentir l’antipatia que
els té.
JoSep: Ja me’n vaig adonar. I fa mal fet. Nosaltres podem
dir que el nostre pare és un xic brusc. Però que ens ho
digui un altre! I llavors venen les comparacions. «Ell
- 47 -
no pot suportar que els de casa passin una tarda amb
nosaltres i nosaltres, en canvi, no podem fer un pas
sense la seva mare.»
Joana, amb retret: Josep!
JoSep: Perdona; no volia ofendre’t ni disgustar-te. Tant
de bo que tot el que t’he dit no fossin sinó imagina-
cions meves! (Mirant-la fixament:) Tu sabràs si, en el
fons, hi ha alguna cosa de cert. Ho has d’haver sentit;
te n’has d’haver adonat. (Joana s’eixuga els ulls.) Veus?
Comprens, ara, per què he vingut? Per què t’he volgut
parlar una altra vegada?
Joana, reaccionant: Potser sí que hi ha alguna cosa de
cert en el que m’has dit; però no té gaire importància!
No pot tenir gaire importància! Nuvolades... res més
que nuvolades... Laura estima Rafel i m’estima. N’estic
segura: m’estima.
JoSep: No oblidis que es mata i que es mor, per amor,
Joana.
Joana, amb un crit: Què? Què dius?
JoSep: Res; una facècia de les meves. Ja em coneixes;
no en facis cas. (Petita pausa.) Les coses com aquestes,
les petites coses, o el que semblen petites coses, m’han
fet tanta por tota la vida! Emmetzinen les existències,
si no s’hi posa remei de bon començament.
Joana, ansiosament: Però tu què hi veus, a casa meva?
No ens hem disputat mai; cap de nosaltres ha tingut un
mot en contra l’altre...
- 48 -
JoSep: Pitjor que pitjor. La gent que es barallen no m’es-
panta. Els que es guarden les coses a dins i es consu-
meixen, aquests són de témer.
Joana: Laura et va dir alguna cosa?
JoSep: Ni un mot. És de les que es consumeix, com tu
mateixa.
Joana: Exageres, Josep.
JoSep: Soc molt sensible a l’electricitat, vet-ho aquí. I
l’atmosfera que es respirava
, anit, en aquesta casa, era
de tempesta.
Joana: Què m’aconsellaries de fer, doncs?
JoSep: El que no vas voler fer disset anys enrere, potser
amb raó (no soc el més indicat a discernir-ho): casar-te
amb mi.
Joana: Oh, Josep, tens ganes de riure! Casar-me, a la
meva edat? Casar-me, quan aviat em sentiré dir «àvia»?
JoSep, alçant-se i fent algunes passes: No sé què hi veus
d’estrany ni qui podria trobar-hi res a dir. Si et casaves
amb algú indigne o amb un barbamec (posem per cas),
comprenc que el món, o més concretament els amics,
titllessin la teva acció de bogeria. Però mira’m, Joana;
no podem fer més bona parella, no et sembla?
Joana: Qui pensa en el món! Qui pensa en els amics!
Una sola persona m’interessa; l’opinió d’una sola per-
sona pesa en la meva balança. No puc: el meu fill no
m’ho perdonaria.
JoSep: Saps que tens un fill molt egoista?
- 49 -
Joana: Potser sí... Però, qui té la culpa que sigui com és?
La tinc jo, jo; és tota meva. De menut, vaig acostumar-lo
a creure que jo era cosa d’ell; que li pertanyia. Amb quin
dret, ara, voldria desposseir-lo?
JoSep: T’ho havia dit moltes vegades, Joana, recorda-
ho. Et lligues massa al teu fill; te’n fas l’esclava. Però tu
semblaves trobar gust a escurçar, més i més, les cadenes.
Cada vegada que ens vèiem, ho podia constatar. Què
et vaig dir, el dia que vas canviar de casa, per venir-te’n
a la mateixa escala del magatzem? No seràs lliure ni de
sortir una sola vegada sense que ell ho sàpiga; no vindrà
ningú a veure’t que ell no se n’enteri...
Joana: Com que no havia d’amagar-li res! Si no he
tingut un sol pensament, d’ençà que soc vídua, que no
hagi compartit amb ell! Mira, potser la sola cosa que no
li hagi contat ha estat
, precisament, aquella entrevista,
amb tu, d’ara fa disset anys... i l’afecte, profund, que
ens portem.
JoSep, somrient: No cal. Massa que el pressent. D’aquí
la seva antipatia instintiva per a mi.
Joana: Antipatia?
JoSep: No et vulguis enganyar, Joana. Jo l’en excuso; no
és cap cosa raonada, sinó una força obscura, superior a
ell: l’alerta del seu amor en vetlla. (Petita pausa.) Aques-
ta vegada, però, no es tracta de mi, sinó de Laura. I el
problema em sembla més greu.
Joana: Però quin problema, Déu meu!
- 50 -
JoSep, sense respondre-li: Quan l’any passat em vas dir que
el teu fill es casava, no vaig saber si alegrar-me’n o doldre-
me’n. Potser les coses es modificarien i agafarien un curs
normal. Però no coneixia la noia. I el perill era molt gros:
en podia venir la teva desgràcia. Perquè
, acostumada com
estaves a considerar Rafel com tota la teva vida
, si ella era
dominadora!... (Pausa.) Quan vas presentar-me Laura, les
meves aprensions van calmar-se de seguida. Quina noieta
més agradable! Més intel·ligent! Més senzilla!
Joana: Ho és! Ho és! No podia haver trobat una muller
més perfecta, per al meu Rafel.
JoSep: I, amb tot, qui sap! Potser amb una altra, no tan
perfecta
, les coses no serien on són. Quin problema
tan difícil de resoldre, la vida! (Canviant de to:) En fi,
Joana, t’has pogut adonar que els teus pressentiments
tenien alguna cosa de cert
, quan un tercer (per ell) els ha
compartit. I ja n’hi ha prou, per avui. (Fa un moviment
d’anar-se’n.) Quant a mi
, saps que em tens sempre a
la teva disposició. Ho he deixat tot als teus peus i, una
vegada més
, me’n torno amb les mans buides.
Joana, alçant-se: Amb les mans buides, no! T’endús
el meu afecte. El meu afecte més sincer, més profund,
més inalterable.
JoSep, li agafa les mans: És molt... i és massa poc; no ho
ignores. (Li deixa anar les mans.)
Joana, amb un xic de recança: Si les coses fossin a fer
dues vegades! (Faceciosa:) Potser a hores d’ara ja estaries
cansat de portar la creu del matrimoni.
- 51 -
JoSep: No et riguis de mi, de més a més.
Joana, escoltant: Sento passos... (Estranyada.) I són els
passos de Rafel!
JoSep: M’haurà vist entrar i ha pujat amb qualsevol
excusa.
Joana: Oh, no et pensis que m’espiï! No exagerem,
tampoc.
JoSep, mirant-la: Pobra Joana!
Entren, per la porta del menjador,
raFeL i Laura.
Laura amb un quimono, ricament brodat.
rafel, saludant Josep: No comptava trobar-lo a casa. He
pujat per aquests papers (duu un rotllo de papers a la
mà) i la minyona m’ha dit que vostè era ací.
JoSep, estrenyent la mà de Laura: Precisament he hagut
d’anar dues portes més amunt i he pensat: «Ves a veure
com els va provar la festa d’ahir i els diràs adeu, per
última vegada».
laura: Feliç vostè, que se’n va!
JoSep: Mai ningú no està content de la seva sort, amiga
meva! Jo voldria poder quedar-me.
rafel: No deuen pas obligar-lo. Vostè rai, que és ben
lliure!
JoSep: Doncs, t’asseguro que m’obliguen. (Mirant Joa-
na:) Qui pot dir-se lliure, en el món! Tots som esclaus
d’alguna cosa.
- 52 -
Joana, per a canviar de conversa: Potser et vindrem a
veure, alguna festa. Què et sembla, Rafel?
rafel: És massa cansat, anar i tornar de Ribes en un dia.
JoSep: Qui us diu de fer-ho en un dia? Us en veniu al
vespre i us en torneu l’endemà
, amb la fresca. És un
passeig
, amb el cotxe!
rafel, sense comprometre’s: Ja ho veurem...
JoSep: No insisteixo. Sembla mentida que uns amics de
tants anys com vosaltres no hagin estat mai a la meva
casa pairal!
laura, ràpida: Per la meva part, em faria molta il·lusió
de venir-hi.
JoSep: Ja ho sents, Rafel. Encara que no ho facis per
mi! Si jo tenia una doneta deliciosa com la teva, faria
per endevinar-li tots els gustos. Ja no parlem, doncs,
de complir-li els desigs que ella mateixa m’expressaria.
Me’n vaig. Encara tinc algunes coses a fer, aquest matí.
(Estreny la mà de Laura.) A ben aviat, Laura! Em refio
de vostè. (Encaixa amb raFeL.) Salut, Rafel.
Joana: T’acompanyo fins a la porta, jo.
Se’n van, pel fons,
Joana i Josep. raFeL es queda ran
de porta sense perdre’ls de vista. Laura se li repenja
al muscle, mimosa.
laura: Hi anirem? Digues, hi anirem?
rafel, baix, però en un to concentrat, que no admet
rèplica: No.
- 53 -
laura, somrient: Ara t’has pensat que parlava de Ribes;
què va! No, home, no. Em referia al circ.
rafel, malhumorat: Altra vegada?
laura: És que encara no has dit que sí.
rafel: Què vols anar-hi a fer, al circ? (En to burlaner:)
Tornar a veure les atraccions de sempre: «Les àligues
humanes»? «Els ciclistes de la mort»? «L’amazona de
les Pampes»?
laura: I els lleons? I el tigres? I els pingüins, tan gra-
ciosos?
rafel, irònic: Fora millor que anessis a donar un tomb
pel Parc, si tens ganes de veure bèsties!
laura, amb expressió seriosa: No et burlis de mi, Rafel.
És una cosa estranya, però tot avui que penso en el circ.
Qui sap si m’ho dona el meu estat!
rafel, amb irònica commiseració: Ah, vaja; així s’explica!
Perquè ja és un capritxo!
laura: Hi anirem?
rafel: Que voldràs que te’n firmi un rebut?
Pausa. Continua preocupat mirant, sense voler, cap
a la porta.
laura: Què tens?
rafel: Res. (Altra pausa. De sobte, amb brusquedat:)
Què deu haver vingut a fer, aquest?
laura: De qui parles? Del senyor Santamaria?
rafel: I doncs de qui? Del nunci?
- 54 -
laura: Com que ho fas amb aquest to! No semblava
que parlessis d’un bon amic.
rafel, amb despit: I torna-hi, amb el bon amic! No es pot
parlar d’aquest home que no surti això del «bon amic».
Al cap i a la fi, un... amic que veiem mitja dotzena de
vegades l’any, a tot estirar.
laura: I què? Els bons amics no són pas els que veiem
més sovint
, sinó els que estem segurs de trobar, a punt,
quan els necessitem.
rafel: I quantes ocasions ha tingut el senyor Josep San-
tamaria, per a provar-nos que és un bon amic, digues?
laura: Jo què sé! L’he vist tan poc, des que soc casada!
Però la teva mare està tipa de dir-me que és el millor
amic de la família; un amic a tota prova.
rafel, en to de mofa: Ha!
laura: I la crec. Veus?, la primera impressió no acostuma
a enganyar-me i el senyor Santamaria em fou molt sim-
pàtic de bon començament. Se l’endevina obert, sincer.
És d’aquelles persones que, tot seguit de parlar-hi, et
sembla conèixer de tota la vida.
rafel: Doncs, mira... (Despectiu:) Serà un tipus simpàtic
a les dones, en tot cas.
laura, amb indignació: Què vols dir? No tens dret a
parlar com parles. Els teus mots són una doble ofensa:
ofensa a l’amic honorable i... (Entra Joana pel fons.)
Joana, de la porta estant, havent sorprès el diàleg agitat
d’ambdós: Què teniu? Què us passa?
- 55 -
rafel: No res. Aquesta, que es pren malament qualsevol
cosa. (Amb un xic de violència a la veu:) I, a propòsit;
es pot saber què ha vingut a fer el bon amic Josep
Santamaria?
Joana: Que no t’ho ha dit, ell? Passava davant de casa i
no ha sabut estar-se de pujar, per veure’ns una vegada
més abans d’anar-se’n.
rafel: Molt agraït. (És a dir, suposo que jo no li he d’agra-
ir res, perquè, en aquesta hora, no devia pas comptar
trobar-me a casa.) La visita anava per a vosaltres o
, més
concretament, per a tu (a Joana), ja que Laura era a la
seva cambra.
Joana, amenaçant-lo, entre enfadada i riallera: Gelós,
més que gelós! No et podré desavesar mai d’aquesta
tírria instintiva que tens a tots els que m’estimen una
mica?
rafel, sobtadament amorosit: Perdona, mamà. (La besa.)
No puc fer-hi més, ja ho saps. (La contempla amb una
mena d’embadaliment. S’ha de fer visible la nerviositat
de Laura. Després d’una pausa:) Ah!, escolta; aquesta
nit irem al circ.
Joana: Al circ? No tenia ganes de sortir, aquesta nit.
A la ràdio donen dos quartets de Beethoven. Fa temps
que no els he sentit. Els havia treballat, de soltera, amb
la Jaquelina Bertrand, de primer violí, i els germans
Ferrerons, de viola i cello. Em farà il·lusió d’escoltar-los
còmodament asseguda a casa.
- 56 -
Laura escolta àvidament i es veu que espera, amb
impaciència, la decisió de raFeL.
r
afel, dubta una estona i després diu, evitant de mirar
Laura: Està bé; ens quedarem, doncs.
Joana, ràpida: De cap de les maneres! Aneu-hi vosaltres,
al circ. Si quan tornareu encara em trobareu llevada! (A
raFeL, amb una mueca de nena mimada:) No m’agrada
gaire, el circ; ja ho saps!
rafel: Esta bé que no deixis els quartets per una cosa
que no et diu quasi res. Però el circ el trobarem demà.
(Recalcant-ho:) I tant és anar-hi avui com demà; veritat,
Laura?
laura, amb un cert patetisme, en el to: Tu ho has dit:
ara ja tant és; tant és anar-hi avui com demà.
rafel, la mira, estranyat; després arronsa les espatlles,
amb indiferència: Al despatx es pensaran que m’he per-
dut; he pujat a buscar aquests papers i, si em descuido,
no hi torno. Adeu-siau.
Joana l’acompanya a la porta del pis. Laura es queda
un moment sola i es deixa caure en una butaca,
completament retuda. Torna a entrar Joana.
Joana, des del fons, sense veure la cara de Laura: Aquest
Rafel! És un nen malavesat! No t’aconsello pas que criïs
el teu fill d’aquesta manera, Laura! Oh, i em temo que
te’n veuràs un embull! Cada dia es torna més gelós.
- 57 -
laura: Més gelós? (Amargament:) No he tingut ocasió
d’adonar-me’n... Ja puc tornar tard, a casa, que no em
pregunta mai d’on vinc, qui he vist, què he fet...
Joana, incrèdula: No pot ser!
laura, entre dents, mig murmurat: Què li importa el que
faig i el que no faig! Què se li en dona
, de les meves
accions!
Joana: I ara? Ves quines coses de dir! Rafel t’estima,
nena. (Acostant-se-li, amb sol·licitud:) Què tens? Quins
pensaments estranys han entrat en aquest caparró? Què
et passa? Alguna petita disputa? Algun desacord sense
importància? He notat una certa tibantor entre vosaltres,
aquests dies. Te’n volia parlar; però, què vols? Em va fer
por de semblar-te indiscreta. És tan delicat de ficar-se
entre marit i muller! (Laura calla. Joana continua, insi-
nuant:) Què? Alguna cosa que potser t’han dit? Alguna
cosa que t’han insinuat?... Hi ha amigues que tenen tan
bon cor! No en facis cas; la gent és envejosa.
laura: Ningú no m’ha vingut a contar res, mamà.
Joana: Ah; m’ho pensava! (Petita pausa. En to animat:)
Apa, doncs, fora cabòries. I el millor per allunyar-les és
no estar-se desvagat. Anem, anem a treballar per al
menut. (Fa moviment d’anar-se’n.)
laura, amb una certa dificultat: Mamà... et voldria dir
una cosa.
Joana, tombant-se a mirar-la: Digues; de què es tracta?
- 58 -
laura: Em sento molt deprimida... molt fluixa... i em
fa l’efecte que una temporada de camp em tornaria les
forces. Les necessitaré.
Joana: Ho consultarem al metge avui mateix. I si ell és
d’opinió que has d’anar a fora, hi anirem de seguida.
Llogarem alguna casa no massa lluny, on Rafel pugui
venir dos o tres cops la setmana.
laura, ràpida i alçant-se: No, mamà; no pas això! Fora un
trasbals! Jo havia pensat anar-me’n a casa la tia Mercè...
Joana, sorpresa: A Puigcerdà?
laura: Sí, a Puigcerdà. El clima de muntanya és molt
indicat, i la tia em rebrà amb els braços oberts.
Joana: Tan lluny! Què vols que et digui! No ho trobo
prudent; no t’ho aprovo. I veuràs com Rafel no hi estarà
conforme.
laura: Rafel rai! Rafel no hi trobarà res en contra...
mentre tu no t’hi oposis.
Joana: Fareu el que voldreu, és clar. Però jo et torno a
dir que em sembla millor que lloguéssim alguna casa per
aquí prop i que ens n’hi anéssim nosaltres dues.
laura: Llavors sí que Rafel es trobaria desemparat,
perdut, sense tu!
Joana: I tu, que no li faràs falta?
laura, tristament: Ben poca; ja te n’adonaràs. En canvi,
si tu no hi eres!...
Joana: Qualsevol que et sentís...
- 59 -
laura, sense deixar-la dir: El primer problema del dia:
el llaç de la corbata. (Comença com en to de broma,
però es va excitant, més i més, a mesura de parlar.) Mira,
no t’ho havia contat mai, mamà, i a fe que és graciós.
(Una pausa.
Joana segueix les seves paraules amb an-
sietat creixent.) Ens vam casar
, i, l’endemà de casats...
L’endemà, Rafel devia fer-se el llaç de la corbata tot sol,
suposo... En fi, la corbata no va originar cap comentari,
aquell dia. Però, a l’altre, veient-lo en uns grans tràfecs,
li vaig fer el llaç jo. I vaig continuar fent-l’hi durant tot el
viatge de nuvis. Vam tornar. I, en ser a casa, quina poca
traça, la meva! Unes vegades li apretava massa el nus;
d’altres, l’hi deixava massa fluix. Fins que es resolgué a
sortir de la cambra i fer-se’l fer per tu, com abans.
Joana, excusant-se: No se m’hauria acudit mai que
això et pogués saber greu, Laura. És una cosa tan sense
importància!
laura, ràpida: No, si ja ho sé; si no en té gens, d’impor-
tància! Com no en té, tampoc, que hagis de ser tu qui li
posi el sucre a la llet. Perquè
, si alguna vegada he volgut
fer-ho jo
, tot i posar-li les tres cullerades de consuetud,
no falla! O són massa plenes i la troba dolça
, o massa
buides i no té cap gust. Ara ja no vaig al menjador, quan
ell esmorza!
Joana: Laura, Laura! Criatura! (S’alça.)
laura: I a l’hivern? T’ha de venir a buscar, allà on siguis,
perquè li ajudis a posar l’abric. Tampoc no li ho faig bé
,
- 60 -
jo. No li entro prou les mànigues, no li alço prou el coll...
(Esclata en sanglots i es deixa caure en una butaca.)
Joana: Nena, filla meva! (L’acarona i l’obliga a alçar el
cap i a mirar-la als ulls.) No podia sospitar-ho! Aquestes
eren les teves cabòries? Aquest, el teu drama? Gràcies a
Déu que has parlat! Ves per quina poca cosa tots podíem
fer-nos desgraciats!
laura, amb desesperació, entre sanglots: Per què vaig
casar-me? Per què? Rafel no m’ha estimat mai!
Joana: No diguis això; no et permeto que ho diguis.
Rafel t’ha estimat i t’estima; ho sents?
laura: Rafel va casar-se amb mi perquè tu ho vas voler.
Em vas triar tu, no ell. I el que és més terrible és que jo
vaig adonar-me’n, i em creia que això era la més gran
penyora per a la meva felicitat futura!
Joana: Rafel, quan li vaig parlar de tu, va acceptar-te
amb alegria. Et penses que fou una imposició meva, el
vostre casament? (Amb reny amorós:) Ah, beneitona!
laura, amb tristesa: No he parlat d’imposicions, mamà.
Et bastava amb un desig. Un teu desig és un ordre per
a Rafel, ja ho saps.
Joana, sincerant-se: Si hem viscut tan junts! Tan sols!
laura: No és que t’ho recrimini. Però jo, jo que la vigília
del nostre casament estava segura que hauria bastat
un teu mot, per a anul·lar-lo, no m’havia d’haver casat!
(Amb ardor:) Ah, si els meus s’haguessin posat entre
Rafel i jo! Hauria passat per damunt d’ells; hauria passat
- 61 -
per damunt de tot, amb tal de córrer als seus braços!
I ara comprenc que s’ha d’estimar així o no s’estima.
Ara ho comprenc; quan ja és massa tard!
Joana: Laura, estàs excitada! Estàs nerviosa! (Deu ser
degut al teu estat, n’estic segura.) Veus les coses molt
més grosses del que són; creu-me. Rafel t’estima. T’has
fet castells de no res; has exagerat un detall insignificant;
has pres una aresta per un punyal, vet-ho aquí. Però tot
plegat... fum. Veuràs com d’aquí a una temporada seràs
la primera a riure’t de les teves aprensions. Deixa que
arribi el menut. Serà el reiet de casa...
laura, en un transport de gelosia i amb un crit: Serà
meu! Meu
, abans que de ningú més! Oh, aquest sí que
no me’l deixaré prendre!
Joana, somriu, comprensiva i indulgent, i besa el front de
Laura: Criatura! (Una pausa.) I ara, a oblidar les cabòries
i a començar una nova vida.
laura, com avergonyida de l’escena anterior: Perdona,
mamà, no sé com ha estat. Una cosa n’ha portada una
altra.
Joana: Si n’estic més que contenta, Laura. Parlant, la
gent s’entenen.
laura: (Una pausa. Amb timidesa, reprenent la primitiva
conversa:) Me’n podria anar dilluns...
Joana, estranyada i resolta: Qui parla de marxar, ara! Si
abans no t’ho aprovava, ara m’hi oposaré formalment.
laura: Oh, no; per favor!
- 62 -
Joana: Però, criatura... com vols que te’n deixi anar,
després de tot això, i que jo em quedi?
laura: Sí, sí; és necessari... tres mesos només... aquests
tres mesos... Després, quan tornaré amb el menut, serà
una altra cosa.
Joana: Quan tornaràs amb el menut? Que ja saps què
dius? No hauràs pensat d’estar-te tant de temps fora
,
ni molt menys de no venir per al part?
laura, amb resolució: Vull tornar amb ell.
Joana: Laura! Laura! (La sacseja per les espatlles i la mira
fixament, com per llegir-li els pensaments més secrets.)
Què m’amagues, encara? Per què no vols estar-te a casa,
vora meu, vora Rafel?
laura: No puc! No puc! (Plora.)
Joana: Digues, què penses? Què et turmenta?
laura: No puc! No puc!
Joana: El teu lloc és ací, prop del teu marit, i ara més
que mai.
laura: No, no... ara no... no vull que em vegi... (Com
malgrat ella, atropelladament:) No vull que vegi com
cada dia em vaig deformant... no vull sentir la seva
mirada de commiseració...
Joana, amb sorpresa: Què dius, Laura?
laura: Ahir, m’havia posat el vestit blanc. Sort del
mirall! Vaig cuitar a treure-me’l. Ja m’és impossible de
dissimular el meu estat!
- 63 -
Joana: I per què el vols dissimular, criatura? No és cap
vergonya, dur un fill a les entranyes.
laura: Tu no ho pots comprendre, mamà. El teu marit
t’estimava, quan estaves així. Però Rafel... No, no... no
vull que em vegi!
Joana: El que tu tens és una excitació nerviosa; et cal
un calmant. Avisaré el metge.
laura, amb un crit: No, per favor! Res de metges, mamà.
Si estic tranquil·la; molt tranquil·la! (Amb desesperació:)
Però no puc aguantar més aquesta comparació de cada
instant... de cada moment...
Joana: Quina comparació?
laura: No em preguntis. Ten-me compassió; t’ho de-
mano!
Joana, es concentra en profunda i breu reflexió, i després
exclama, esfereïda: No... no pot ser això... No ho has
pogut pensar seriosament... Seria una monstruositat...
(Laura fa que sí, amb el cap.) No... no és cert! No és cert!
laura, sense cridar, en un to de desoladora tristesa: Sí,
mamà. És això mateix; el que penses. Em sento constant-
ment comparada a tu, constantment; del matí al vespre.
Cada paraula que dic, la sento comparada a una teva
paraula; cada gest que faig, comparat a un teu gest.
Moralment... físicament... sempre... sempre! I, d’ara
endavant, la comparació m’avergonyiria massa. (Joana
es tapa la cara amb les mans, en un gest de dolorós
- 64 -
aclaparament.) Me n’he d’anar! Me n’he d’anar! Tornaré
més tard... amb ell!
Joana: Déu meu! (Una pausa. Alçant el cap i amb la fer-
mesa del que acaba de prendre una resolució suprema:)
Està bé, Laura. Les coses s’han de mirar de front, sense
covardies. No em pensava que el mal fos tan greu! Que
la llaga fos tan fonda! El remei ha de ser heroic; però
el remei, ja el tinc.
laura: Què vols fer?
Joana: Ja ho veuràs. (Joana travessa l’escena i va fins a
la taula, on hi ha el telèfon. Agafa el receptor i marca
un número. Laura s’ha alçat i segueix tots els seus mo-
viments, amb ànsia.) «Casa Santamaria?... Que hi ha el
senyor?... Digui-li que el demana Joana Margall.»
laura: Mamà, què li vols? No penses pas contar-li res?
Joana: Estigues tranquil·la. (Telèfon:) «Sí... jo, Joana.»
«He pensat molt en el que m’has dit, Josep, i et dema-
no que no marxis.» (Ràpida:) «No, no... no ha passat
res...» (Tractant de bromejar:) «Si encara em vols... em
vols?» «Doncs aquesta vegada t’accepto.» (Laura es va
acostant, a poc a poc, a Joana. Se li ha de fer visible el
trasbals intern i la gran emoció que l’embarga.) «Ha-
vent-se de fer, com més aviat millor... Irem a passar el
primer mes a Ribes, a la teva casa pairal. Ei: si no hi tens
inconvenient!» (Ràpida:) «No, aquesta nit no vinguis...
no; he de parlar amb Rafel.» «Demà... A les onze en
punt.» «T’esperaré.» «No facis tard. Adeu...» «Oh, per
telèfon rai!» (Penja l’auricular. Laura se li tira als braços.)
- 65 -
laura: Mamà!
Joana, estrenyent-la contra el seu pit: El teu lloc és ací,
en aquesta casa, Laura. Els primers dies et seran difícils...
però tot passarà; tot s’arranjarà. Deixa’t guiar pel teu
cor... l’amor és el millor conseller. I si alguna vegada
defalleixes, escolta la veueta que es comença a fer sentir
dins teu. Laura, filla meva!
Es besen amb efusió.
Teló.
Fi de L’acte segon.
- 67 -
ACTE TERCER
La mateixa decoració. És de nit.
Joana i raFeL seuen,
en dues butaques, enfront l’un de l’altra, escoltant
l’últim temps d’un quartet de Beethoven, per ràdio.
Durant un o dos minuts, se sentirà encara la música
i, fins que no haurà acabat, ells no començaran a
parlar.
rafel, alçant-se i anant a tancar la ràdio: Quina mera-
vella de quartet!! Quanta passió, en aquestes pàgines
de Beethoven!
Joana: Avui, aquesta passió m’ha estat quasi dolorosa;
n’he patit, físicament.
rafel, agafant un coixí de l’otomana: No hi ha passió
exempta de dolor, ja se sap. Però, en el fons d’aquest
dolor, en el fons d’aquest sofrir, quanta voluptat!
(S’asseu als peus de la seva mare. Ella, instintivament,
s’estremeix i es fa un xic enrere.) Què tens, mamà? Que
et trobes malament?
Joana: No, Rafel. (raFeL la contempla, embadalit.)
rafel: Que hi estic bé, als teus peus!
Joana: No m’agrada, que hi estiguis.
- 68 -
rafel: Ves per què! (Petita pausa.) Deixa’m posar el cap
a la teva falda!... M’hi solia adormir, de menut.
Joana, refusant-lo, mig seriosament, mig somrient: A un
home no li estan bé, certes coses. Podria entrar algú...
rafel, entre dents: Podria entrar Laura...
Joana, seriosament: Sí; podria entrar Laura. (Petita pau-
sa. Joana està frisosa. Se li ha d’endevinar la dificultat
a encetar la conversa. Més dolça:) No et sembla que es
desmillora molt, Laura?
rafel, en to de nen malcriat: No parlem d’ella, aquest
vespre, mamà. (Contemplant Joana, amb expressió de
felicitat beata.) Soc tan feliç! Feia temps que no ho havia
estat tant. I és que feia temps que no havíem estat en
aquesta intimitat.
Joana: Temps que no havíem estat en intimitat? Hi estem
sempre, em sembla!
rafel: Oh, ja m’entens! Vull dir, tu i jo... tu i jo, sols,
com quan era petit; tu i jo, sols, com abans de casar-me.
Joana: Jo, Rafel, no he estat mai tan feliç com ara. Ara
estic tranquil·la. T’hauria de deixar i ho faria sense cap
temença.
rafel, amb una esgarrifança: No parlis de deixar-me,
mamà. (S’alça i es passeja nerviosament.)
Joana: Per què? De tant en tant, la gent hauríem de
pensar en la separació... en la separació definitiva. Lla-
vors, qualsevol allunyament, qualsevol altra separació,
- 69 -
que fàcil de suportar! Pensa; si ara jo me n’havia d’anar
lluny...
rafel, ràpid: No vull pensar-ho.
Joana: ...si, per qualsevol circumstància de la vida, ens
vèiem obligats a deixar-nos...
rafel: Per favor, mamà!
Joana: ...a deixar-nos temporalment; et creuries l’home
més desgraciat, no és cert? I, amb tot, et bastaria recor-
dar que, més aviat o més tard, ens haurem de deixar,
per sempre
, perquè allò que et sembla tan terrible,
t’aparegués com una sort; com una cosa de no res, una
cosa sense mica d’importància.
rafel, amb angúnia: Calla, per Déu!
Joana: No viure sota el mateix sostre... I què? Sabries
que pensaria en tu, a cada instant; que no t’allunyaries
del meu cor. Sabries que el meu primer pensament, en
obrir els ulls, fora per a tu; teu, el meu últim sospir, en
adormir-me. Tu n’estaries segur. Perquè, passi el que
passi, tu estaràs sempre segur de l’amor de la teva mare;
veritat, Rafel?
rafel: I m’ho preguntes? No saps que el teu amor, la
seguretat del teu amor, és tota la meva força? Si fos pos-
sible que perdés la fe en tu... Oh, no puc imaginar-ho!
No puc! En els nou cercles de l’infern de Dant, no hi ha
turment comparable a aquest dubte.
Joana: Així, passi el que passi, tu creuràs en mi, Rafel.
(Ell la mira, estranyat:) Hi creuràs, per tots aquells anys
- 70 -
de la teva infància en què t’adormies amb la meva mà
dins la teva manona... (L’emoció li priva de continuar.)
rafel, posant-li la mà a l’espatlla, amb angoixa: Però,
què tens, aquest vespre? De debò, no et sents malalta?
De debò, no m’amagues res, mamà?
Joana, greument: Escolta, Rafel. El teu pare va deixar-me
vídua molt jove
, massa jove. Per més que venerés el seu
record
, ¿no has pensat, mai, el que m’ha pogut costar
de dominar els meus delers de dona?
rafel, amoixant-li els cabells: Mare meva! Marona! Cap
dels teus sacrificis no m’ha passat desapercebut i, per
cada un d’ells, m’has esdevingut més i més cara.
Joana: T’he de confessar que, una vegada sobretot, la
renúncia em va ser dolorosament difícil.
rafel: No cal que em diguis quina ocasió. (Tornant
a passejar-se:) Jo era molt menut, llavors, i no podia
comprendre clarament de què es tractava. Però, quan
ell venia de visita, qui m’hauria retingut al pati? Ningú,
ni cap joc. M’havia d’estar vora teu, mirar-te sempre als
ulls... I, aquelles nits, recordo que solia patir d’insomni o
bé em desvetllava d’un surt, amb una angúnia inexplica-
ble. No em calmava sinó la teva respiració assossegada,
a la cambra veïna.
Joana: Per què havia de morir, el teu pare? Per què?
Ens ha fet tanta falta!
rafel, agenollant-se al coixí, als peus de Joana: Tu em
feies pregar per ell, cada nit, i me’n contaves coses. A mi
- 71 -
em semblava haver-lo conegut i enyorar-lo. (Abaixant la
veu:) Però quan els meus companys d’escola em deien
que es quedaven sovint sols, al vespre; que llurs mares
els deixaven per sortir amb el marit, llavors, en el fons
del meu cor... en el fons del meu cor em sentia tan feliç!
Joana, escruixida: Oh, calla! Alegrar-te de la mort del
teu pare? Fora horrorós!
rafel: Et tenia sempre... a tota hora... i per a mi sol. Jo
no sabia res més, no volia saber res més.
Joana, implorant: Per favor! No em facis penedir d’haver
viscut exclusivament per a tu...
rafel, alçant-se del coixí i passejant: No et pensis que me
les expliqués, aquestes coses... Ha estat molt més tard
que les he compreses; molt més tard. Quan he pensat,
amb recança, en aquella intimitat nostra, de tants anys,
perduda! Irremissiblement perduda!
Joana: Què dius?
rafel: No serà mai més com era! Laura és una... (com
cercant el mot) una intrusa entre nosaltres. (Joana vol
interrompre’l.) Sí, sí, mamà; una intrusa. Per què vaig
casar-me? Per què t’havia d’escoltar? Que cara he pagat
la meva obediència!
Joana: No puc sentir-te, Rafel. Em parles d’una manera,
aquest vespre, que em fa escruixir.
rafel: No faig sinó traduir, en paraules, uns sentiments
que no són pas d’avui. Però no semblem adonar-nos dels
sentiments, fins que les paraules espeteguen.
- 72 -
Joana: Laura és tan bona! T’estima tant!
rafel: Ha vingut a destruir la nostra intimitat... Sempre,
Laura, entre tu i jo!
Joana: Rafel!
rafel: Quan recordo aquelles vetlles, d’abans! De ve-
gades no ens dèiem mot; llegíem llargues estones, en
silenci; però quan alçava els ulls del llibre, quin repòs!;
quina joia, en la teva contemplació! Ara, quan m’hi
perdo, me n’arrenca la muda reprovació de Laura.
Joana, acostant-se-li: Rafel... Rafel... fes examen de
consciència. Vols dir que no tens res a retreure’t, de la
teva conducta amb Laura? Si hi ha alguna fredor, algun
malentès entre vosaltres, vols dir que no és teva, la culpa?
(raFeL es passeja nerviosament.) Estàs segur d’haver-te
comportat, amb ella, com un bon marit? No has respost,
amb impaciència, a les seves paraules amoroses? No
t’has mostrat indiferent als seus actes?
rafel: Deixem-ho, mamà; no estic per sermons.
Joana: Rafel, fill... es tracta de la vostra felicitat! I la feli-
citat és una cosa tan fràgil! Cal manejar-la amb compte.
Tens la sort de tenir una muller que t’adora, estàs a punt
de ser pare... Hi penses gaire, en aquesta criatureta que
ens arribarà dintre poc?
rafel, amb impaciència: Prou que m’hi feu pensar,
vosaltres!
Joana, no volent fer cas del to en què parla raFeL:
Ella vindrà a refermar el llaç que t’uneix a Laura. Les
- 73 -
petites diferències que hàgiu pogut tenir s’esborraran
davant seu i la pau, la tranquil·litat d’esperit, tornaran
en aquesta casa. (raFeL no contesta, se’l veu frisós. Una
pausa durant la qual s’endevina la lluita de Joana, que
no sap com girar la conversa per a innovar, al seu fill, la
seva determinació.) Quan recordo la meva malaltia de
l’any passat! Sentia que em moria, i, en els meus curts
moments de lucidesa, com veia les coses diferent de com
les havia vistes sempre! Em deia que havia cregut esti-
mar-te molt
, preocupant-me del teu present. Però, ara
et deixaria... I
, com quedaves? No era un error, haver-te
criat tan a la meva ombra? Què faries, quan jo no hi fora?
Què faries sense amics? Sense cap afecte? (Petita pausa.
Quasi murmurat i en to vacil·lant:) D’altra banda, havia
obrat bé envers jo mateixa? Tenia raó d’haver ofegat, en
mi, els drets a la vida? No era, en certa manera, inhumà,
el meu renunciament sistemàtic a la felicitat?
rafel, alça el cap sorprès i diu, amb contracció nerviosa:
I... vas pensar d’esmenar les teves falles?
Joana: Em vaig prometre, si tornava en salut, de no
donar-me repòs fins a veure’t casat.
rafel: Valent propòsit!
Joana: De feia temps que havia fet la descoberta de
Laura. Que li interessaves, no en tenia cap dubte; no es
tractava, doncs, sinó de fer-te valer els seus mèrits; em-
presa no gaire difícil. (Laura era tan perfecta físicament
com moralment.) I em vaig sortir amb la meva.
- 74 -
rafel: Amb resultat galdós, a fe! (Excitat:) Davant
d’aquest èxit, suposo que hauràs desistit d’assajar,
també, la segona part del teu programa?
Joana, sense respondre a la seva pregunta: No sé per
què t’entestes a considerar el teu casament com una
fallida. Laura és la dona més...
rafel, amb violència: Respon a la meva pregunta; no
vulguis fugir d’estudi. (
Joana calla. Amb angoixa:) Per
què calles?... Per què no respons?... Mamà! Mamà! Treu-
me de dubtes. No pot ser! No és possible! Digues-me
que no és possible! (
Joana continua callant. Amb els
ulls desorbitats, pronunciant cada mot molt lentament:)
Què?... Calles? Ell ha vingut
, doncs, per ’xò? Per ’xò? (Si-
lenci de Joana. Rient nerviosament:) Ha! Ha! Ha! Quina
comèdia més ben preparada! Volies anar-te’n; anar-te’n
darrere un home
, i no sabies com fer-ho.
Joana: Rafel!
rafel: Deixar el teu fill, sol, no gosaves. (Tothom t’ho
hauria criticat.) Però, amb temps, li cercaries muller i
esperaries, encara, que estigués ben ensinistrada. «Fa
la seva obligació? Doncs ja puc retirar-me sense mica
d’escrúpol...» Com en un senzill canvi de criades.
Joana: Rafel! Per tots els anys...
rafel, desesperat: Calla! Calla! No vulguis sollar els meus
records; no facis que arribi a dubtar, també, de les teves
tendreses passades; no acabis d’exasperar-me... No sé
de què fora capaç!
- 75 -
Joana, redreçant-se: No tens dret a parlar d’aquesta
manera.
rafel, amb amarga ironia: «Passi el que passi, no dub-
taràs de la teva mare, Rafel?» Ara m’explico les teves
paraules! Et planejaves el terreny! I jo, sense caure-hi!
Sense endevinar que totes aquelles belles frases sobre la
separació definitiva; totes aquelles consideracions, tan
sàvies!, sobre l’allunyament, obeïen a un pla; tenien una
significació oculta. I quina significació! (Amb duresa:) La
mare vol casar-se! La mare s’adona que no ha viscut!
(Atropelladament:) Es llançarà de cap a la disbauxa, per
aprofitar els anys perduts; serà una d’aquelles pobres
dones que ens fan tanta llàstima, arrossegant pel món...
Joana, comminatòria: Calla! No saps el que et dius!
Calla!
raFeL es tambaleja, atordit. Un silenci. Llavors sembla
reprendre consciència i es llança, plorant, als peus
de la seva mare.
rafel: Mamà... mamà... perdona’m! T’he ofès terrible-
ment! No sé quines coses monstruoses t’he dit! No era
jo... no tenia consciència del que feia i del que deia...
Pensa en la irresponsabilitat dels que posen a tortura!
(
Joana alça raFeL i l’acull en els seus braços.) T’estimo
tant! T’estimo per damunt de tot! Ets tota la meva vida.
(
Joana s’estremeix i es desfà de l’abraçada de raFeL.)
M’he anat enfilant tot sol
, sense que tu em diguessis res.
Però imagina’t
, quan un veu que li ho prenen tot! Que
el roben! Que el despullen! S’hi tomba a mossegades;
- 76 -
perd el seny. Vint-i-cinc anys de viure junts! Vint-i-cinc
anys d’amor i de tendresa! He estat boig de pensar
que tot això podia desmentir-se; boig, d’haver dubtat
de tu. (Joana el mira, amb estranyesa.) No t’estranyarà
la meva violència
, mamà, si et fas càrrec de l’enormitat
de la meva suposició. (S’hi acosta i li agafa les mans.)
T’estimo tant! Tant! Estic gelós de qualsevol cosa que
pugui distreure’t de mi; no puc suportar de compartir
el teu amor amb ningú. (Li deixa anar les mans i fa unes
passes.) La tendresa que mostres per Laura, em sembla
que me la robes. (S’atura un tros lluny de
Joana i diu,
quasi balbucejant:) Sí... sí, mamà... tenies raó... ara ho
comprenc. Era cert, cert, que en el meu cor de noi havia
donat gràcies a Déu d’haver cridat el meu pare al seu
costat i haver-me deixat, sol, amb tu. (Abaixant la veu:) I
avui, mamà, avui, quan el meu no és nat encara, sento...
(Amb un esforç:) Sento que n’estic gelós, terriblement
gelós!
Joana, horroritzada: Gelós del teu fill nonat?
rafel: En parles a tota hora, amb una il·lusió! Amb un
afany! Què faràs quan l’infant serà present! Quan podràs
estrènyer-lo en els teus braços! (Joana no encerta a dir
una paraula. Està com paralitzada, d’horror.) Abans, en
el teu cor no hi era sinó jo
, mamà; jo tot sol. No puc
suportar de saber-hi ningú més!
S’acosta a
Joana i va per abraçar-la. Ella s’enretira,
esfereïda.
- 77 -
Joana: No... no, Rafel! (Recula cap a la porta i crida:)
Laura, Laura!
rafel: Què tens? Per què crides?
Mira la seva mare sense explicar-se el seu posat
de trasbalsament. Silenci angoixós fins que
Laura
apareix a la porta.
laura: M’has cridat, mamà?
Joana, quasi no pot parlar: Sí... vine; vine, Laura. Seu.
(Li assenyala una butaca i ella mateixa es deixa caure
a l’altra.) Seu, i escolta. (Amb veu més segura i amb
la fermesa del que vol resoldre una cosa per sempre:)
Saps, tan bé com Rafel, la meva vida. (raFeL alça el cap,
sorprès. No endevina on vol anar a parar, la seva mare.)
Saps que no he viscut sinó per al meu fill; que no l’he
deixat ni de nits ni de dies; que li he consagrat tots els
meus instants. No tenia pare... i em vaig jurar, a la mort
de l’espòs, de fer-li de pare i de mare, alhora. (Petita
pausa.) No és per a vanar-me’n, Laura, si et dic que he
refusat molts partits, de vídua. Ni me’n faig cap mèrit. En
la majoria de casos, el meu refús no arribava a costar-me
una llàgrima. Però una vegada (Rafel no ho ignora) la
negativa em va ser dolorosa en extrem. Es tractava...
laura, ràpida: De Josep Santamaria?
raFeL està violentíssim.
Joana: Sí; es tractava de Josep Santamaria. Però vaig ser
forta; vaig saber vèncer-me. Sinó que Josep no se n’ha
aconsolat mai, li he fet malbé la vida.
- 78 -
laura, greument: Tens raó, mamà.
Petita pausa.
Joana: He complert el meu jurament, em sembla. Rafel
és un home, té família pròpia; ja no em necessita. I Josep
m’ha tornat a parlar... Res no em priva de fer-lo feliç, ara.
Laura es gira de cara a raFeL, esperant que parli.
Aquest és incapaç de poder dir un mot: la sorpre-
sa, el dolor, la gelosia, el tornen mut. Llarg silenci
penosíssim.
rafel, entre dents: «Senyora àvia vol marit»... Ha! ha!
ha! (Rialla nerviosa.)
laura: Rafel!
rafel: A les seves velleses!... Ha! Ha! Ha!
laura, alçant-se: La teva mare té perfecte dret, després
d’haver-t’ho sacrificat tot...
rafel: ...a gaudir de la vida; no és això? Té perfecte
dret a gaudir de la vida. Ha! Ha! Ha! Si es descuida, no
hi és a temps!
laura: Prou, Rafel. Que no la veus, la teva mare? Que
no la veus? Massa vella, dius! Sembles haver oblidat que
encara pot tenir fills.
raFeL recula, astorat. Llarg silenci.
rafel: Pot tenir fills... pot tenir fills... (No hi havia pensat
mai!) (Amb un sanglot:) Ni el seu amor de mare, per a
mi sol!
Joana, acostant-se-li, entendrida: Rafel!
- 79 -
rafel, llançant-se-li als braços, amb ardor: Mamà!
(Sanglota.)
Joana, amoixant-lo: Criatura! Tantes dones tenen marit
i més d’un fill! Creus que l’amor sofreix cap minva, per
fer-lo extensiu a d’altres?
raFeL es desfà de l’abraçada de la seva mare, brus-
cament.
rafel: Persisteixes? Persisteixes en el teu determini?
Joana, greument: He donat paraula. Ja és massa tard
per a recular, Rafel.
rafel, foscament: Està bé.
Joana: Però escolta... (Vol atreure-se’l. Ell la rebutja.)
rafel, amb veu sorda: Deixa’m; deixa’m. Deixeu-me!
Se’n va per la porta lateral esquerra.
Laura corre
als braços de Joana. A partir d’aquest instant, a
part dels petits alentiments o silencis que demani
la situació, cal trobar l’angoixa d’aquesta escena en
una precipitació més i més accentuada, fins al final.
Joana: Filla meva!... Quina nit! Quina angúnia! Quins
moments més terribles!
laura, estremint-se: Aquests rai! Els que vindran... els
que vindran! (Amb angoixa:) No has vist com se n’anava,
mamà?
Joana: No t’estranyi... El xoc ha estat terrible, per a ell!
laura: Estava lívid... fora de si...
- 80 -
Joana, ràpida: No t’ha d’estranyar... no ens ha d’estra-
nyar... Ha caigut de tan alt! (Laura s’estremeix.) Però
què és, aquest tremolor? Estàs glaçada!
laura, amb desesper: I ara què, mamà? Ara, què?
Joana: La crisi serà forta... és clar! Tants anys de viure
junts i
, en un moment...
laura, suplicant: Oh, mamà, ves, ves a trobar-lo, corre-
hi! Cal no deixar-lo sol.
Joana: Em fa por... tinc por que la meva presència no
acabi d’exasperar-lo.
laura: Li he vist una lluïssor als ulls!... T’ho suplico!...
Primer que tot és ell... el teu fill!
Joana: Però què puc dir-li? Què li diria, per a calmar-lo?
laura: El que et sembli... el que calgui... tu mateixa.
(Com amb una idea sobtada:) Sí... per què no? Ves...
digues-li que t’has repensat i que no ens deixes. Això!
Això!... que no ens deixes.
Joana: Saps prou que és impossible! Hi ha fets irrepara-
bles! Viuríem més recelosos, més allunyats l’un de l’altre,
sota aquest mateix sostre, que no viurem separats.
laura, amb angoixa: Que no viurem... que no viurem...
La qüestió és viure, mamà; viure, sigui com sigui!... Pen-
sar que em semblava no poder sofrir més del que havia
sofert fins ara! I què era allò, comparat amb aquesta
angoixa? Ni mai que hagués dit res!... (Silenci sobtat.
Baix, amb terror:) Mamà, has sentit?
Joana, pàl·lida: Què?
- 81 -
laura: Una mena de soroll...
Joana: No he sentit res. Vine, filla! (L’abraça, s’asseu i
l’obliga a seure a la seva falda. Mentre ella parla, s’ha
de tenir la sensació que no està pel que diu. Totes dues,
Joana i Laura, estan concentrades en el sentit de l’oïda.
Llur esperit és absent de la cambra, pendent d’uns fets
que passen a l’exterior i que semblen intuir.) Estàs fe-
brosa... Tingues confiança, Laura! Tinguem confiança!
Déu no ens abandonarà... no pot ser que ens abandoni!
(Laura torna a estremir-se.) No tremolis així... procura
dominar-te. T’has de recordar del menut... Si ara tu
estaves malalta, pensa!
laura, estrenyent-se contra Joana: Mamà! Mamà!
Joana: Apa, tranquil·litza’t! Rafel és fort... Rafel és bo...
Superarà aquesta crisi, n’estic segura... es farà càrrec
de les coses... comprendrà... I ja veuràs, ja veuràs com
tornarem a ser feliços!
laura, amb exaltació creixent: Que et penses que no
ho veig, que tu també tremoles? Em parles de felicitat
i t’ennueguen les llàgrimes... Vols enganyar-me, per
enganyar-te a tu mateixa
, però no creus en els teus
mots... no hi creus gens... Tens por... tens por
, com jo...
(Amb accent desesperat:) De què tens por, mamà? (La
mira, fixament, als ulls. Silenci curt. De sobte, s’arrenca
dels braços de Joana i es queda dreta, com erta. Amb
terror:) La porta... ha estat la porta...
Joana, tot alçant-se, desencaixada: Vols dir?
Ambdues resten dretes, de cara a la porta del fons,
esperant. Un instant i apareixen al marc de la por-
ta la caMbrera, un Veí i el VigiLant, amb els rostres
trasbalsats.
Joana, panteixant: Què hi ha?
Veí, barbotejant mentre avança: Senyores... era... a dues
passes de casa... quan...
laura, agafant-lo pel braç i sacsejant-lo: El meu marit?...
Veí: Ha... caigut daltabaix del balcó.
Joana, amb un crit esgarrifós: Fill!
laura, quasi sense veu: Mort?
El
Veí acota el cap. Laura es desploma sense un ai.
Teló ràpid.
Fi de L’obra.
- 83 -
APÈNDIX
- 85 -
CONFERÈNCIA DE CARME MONTORIOL SOBRE
L’OBRA A RÀDIO ASSOCIACIÓ DE CATALUNYA
1
Ací em teniu, davant del micròfon, per dir-vos alguna
cosa de la meva obra L’huracà, que ha d’estrenar-se
demà a la nit al Teatre Poliorama. El conflicte que s’hi
presenta és d’aquells que la gent solen titllar d’esca-
brosos. No us espanteu, però! Estic segura que no hi
trobareu res que pugui ofendre els vostres sentiments
més delicats. Cap cosa tan lluny del meu pensament
com proposar-me d’atreure l’atenció del públic a base
d’un tema d’escàndol!
En L’huracà, com potser ja haureu endevinat a tra-
vés d’aquests preliminars, he volgut estudiar un cas de
desviació dels sentiments naturals. Aquests casos són
molt més freqüents que no creiem i es donen, precisa-
ment, sempre, en persones que tenim com a models
(models de bons pares, de bons fills, de bons germans,
de bons amics); éssers que estimem completament
1 Conferència conservada al manuscrit [«L’huracà»], carpeta 1.1.11. Arxiu
de la Biblioteca Fages de Climent, Figueres. Fons Carme Montoriol.
- 86 -
normals, o per sobre de la normalitat, en excel·lència. I
us asseguro que ells foren els primers a sorprendre’s, si
podien tenir una noció clara de la veritable naturalesa
de llurs sentiments. Però, que esclati el conflicte i totes
les forces tèrboles que dormien en llur subconscient es
desfermaran de sobte.
Heu’s ací l’origen de molts suïcidis estranys, de
molts drames corsecadors, de molts crims inexplica-
bles. Perquè, un cop alçat el vel, ja no hi ha remei. La
paraula dita no pot fer-se enrere ni hi ha qui l’oblidi.
Havíem reposat, anys i anys, al bord d’un avenc esfe-
reïdor, però aquest avenc era dissimulat sota un tou
d’herbes. Ara que la boca n’és desbrossada, proveu
d’asseure-us-hi al marge! L’horror mateix de la seva
profunditat us atraurà, us xuclarà. I acabareu per su-
cumbir-hi. Algunes vegades podríeu trobar la salvació
en la fugida; no pas sempre. Pobre del que s’ha abocat
a les portes de l’infern!
Amb L’huracà, he portat a les taules un d’aquests
casos: no per analitzar-lo en fred, per dissecar-lo; ni
tampoc per embrancar-m’hi en cap via patològica, ni per
fer-ne obra de tesi. La meva ambició ha estat més alta
(no sé si l’hauré aconseguida). He volgut realitzar artísti-
cament, plàsticament, un tros de vida. Per assolir-ho, he
procurat esborrar-me davant dels meus personatges. Un
cop creats uns caràcters, plantejat un conflicte, crec que
- 87 -
l’autor no ha de fer sinó vetllar perquè els seus homes
no ultrapassin el terme que, prèviament, els haurà asse-
nyalat. (Sense aquesta precaució, qui sap on seríem quan
voldríem aturar-nos!) Però la manera com es mouran,
el camí que agafaran per a arribar a la fitxa proposada,
ja no és cosa seva. Cal que ell s’esborri davant les seves
criatures. Si les ha sabudes dotar d’ànima, pot deixar-les
soles i estar tranquil.
Ara, abans d’acomiadar-me de vosaltres, vull dir-us la
meva satisfacció davant la interpretació perfecta que
la companyia del Poliorama dona a L’huracà. El primer
acte, de conjunt, el treuen amb una brillantor i una
vivacitat extraordinària, i en els altres actes us asseguro
que hi tindreu sorpreses. Les primeres figures en fan una
creació. Tots han posat el més gran amor en cada un
dels personatges que encarnen i ja és sabut com l’única
cosa que fa reeixir, en art, és l’amor.
Al mateix temps, em plau de fer constar el meu
agraïment a Pous i Pagès, l’admirable director artístic
d’aquesta companyia, l’autor de tantes i tantes obres
exquisides de la nostra escena, el qual, amb un desinterès
no gaire corrent, posa la seva llarga i fecunda experiència
teatral a contribució dels autors novells, o quasi novells,
com jo mateixa.
- 88 -
I, ara, a callar, i a esperar que sigueu vosaltres, tots
els que m’heu escoltat, qui, després de passar per la
sala del Poliorama, doneu el vostre parer sobre L’huracà
i pronuncieu el jutjament definitiu sobre la meva obra.
Adeu-siau.
carMe MontorioL
26 de gener de 1935
2
2 La conferència manuscrita està datada el 26/1/35, si bé hauria de ser el
24 de gener de 1935, perquè l’estrena de l’obra al Poliorama va ser el 25
de gener.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia de del 2019
Volums publicats:
Textos a part
Teatre contemporani
1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born 1997
2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.
Premi Born 1998
5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000
7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra
d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi Born
1999
9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de Caront,
2001
12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi
Joaquim M. Bartrina 2000
13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblidessis,
2001. Premi Born 2000
14 Harold Pinter, L’engany, 2001
15 David Plana, Després ve la nit, 2002
16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen, 2002.
Premi Joaquim M. Bartrina 2001
17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi
Born 2001
18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20 Manuel Molins, Elisa, 2003
21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu en
el cel, 2003
22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete, 2003.
Premi Born 2002
23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista, 2003.
Premi del Crèdit Andorrà 2002
24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,
2004
25 AAdd, Dramaticulària, 2005
26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,
2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002
27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.
Bartrina 2003
29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del Crèdit
Andorrà 2004
30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina /
Preludi en dos temps, 2005
32 Marco Palladini, Assassí, 2006
33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi
Joaquim M. Bartrina 2005
35 Manuel Molins, Combat, 2006
36 Marc Rosich, Surabaya, 2007
37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006
38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una
Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007
39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007
41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi Fundació
Romea de Textos Teatrals 2006
42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit Andorrà
2006
43 Carles Batlle, Trànsits, 2007
44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007
47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi
Joaquim M. Bartrina 2006
48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008
49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda
catalana, 2008 (Inclou un CD)
50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Leningrad,
2008
51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi
Born 2007
52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sabíem
res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007
54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008. IV
Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2008
55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La fi nestra
/ Sota terra, 2008
56 Albert Benach, Mascles!, 2008
57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna
d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi
Born 2008
62 Enric Nolla, Còlera, 2009
63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla, dies
de vent (Una refl exió sobre el destí), 2009. Premi
del Crèdit Andorrà 2008
64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66 Pere Riera, Casa Calores, 2009
67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14 d’Abril
de Teatre 2009
69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que perdia
tots els avions, 2010. Premi Born 2009
71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010
74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76 Michel Azama, La Resclosa, 2010
77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi
Joaquim M. Bartrina 2009
78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010
79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que
ballen, 2010
80 Carles Batlle, Zoom, 2010
81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82 Daniela Feixas, El bosc, 2011
83 Guillem Clua, Killer, 2011
84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85 August Strindberg, Creditors, 2011
86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, Pregun-
tes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc
Layret, advocat dels obrers de Catalunya, 2011
88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011
89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang (Obert
fi ns a l’hora de l’Àngelus), 2011
90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de
Shakespeare), 2011
91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011
92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011
93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011
94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012
95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de
Dau al Set, 2012
96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012
97 Jordi Oriol, T-error, 2012
98 Marc Angelet, Voyager, 2012
99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012
100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i
teatre irregular (1966-1967), 2012
101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades sobre
l’amor i la vida (1956-1962), 2012
102 Toni Cabré, L’inútil, 2012
103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012
104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012
105 Pere Riera, Barcelona, 2013
106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013
107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013
108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109 Josep Maria Miró, Fum, 2013
110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013
111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013
112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113 Marta Momblant, Resposta a cartes impertinents,
2013
114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador, 2014
115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014
116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé,
Fronteres, 2014
117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i els
homes, 2014
118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món
el 1953, 2014
119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia i
titelles, 2014
120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 1. 2014
121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 2. 2014
122 Alexandre Dumas fi ll, La Dama de les Camèlies,
2014
123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014
124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014
125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014
127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014
128 Thomas Bernhard, El President, 2014
129 William Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu,
2014
130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta. Il·lus-
tracions: Anna Bohigas i Núria Milà, Lampedusa
Beach, 2014
131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar, 2014
132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi del
Crèdit Andorrà 2013
133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014
135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra,
2014
136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat i el
camí personal, 2014
137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre i
Teatre de carrer, 2014
138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de
viure, 2014
139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015
140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015
141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015
142 Albert Arribas, Selecció, 2015
143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a tots, 2015
144 Federico García Lorca, El público, 2015
145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015
146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián
de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de
silencis, 2015
147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de
l’ac) / L’empestat, 2015
148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015
149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015
150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta
Mulet, Llibre de les bèsties, 2015
151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015
152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015
153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;
Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;
Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,
Llibràlegs, 2015
154 Pau Miró, Victòria, 2016
155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016
156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016
160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona
del pastor, 2106
161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162 Marcela Terra, Desterradas, 2016
163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta, Una
vida al teatre, 2016
164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps
de cotó, 2016
166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de
Wendy, 2016
167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Primera
part, 2016
168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Segona
part, 2016
169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per a
1962, 2016
170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el seu
amor Homer, 2016
171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017
172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017
173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai
públic, 2017
174 William Shakespeare; Traducció de Joan Sellent,
Ricard III, 2017
175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre peces
atàviques, 2017
178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i
òperes, 2017
179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions
musicals, 2017
121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 2. 2014
122 Alexandre Dumas fi ll, La Dama de les Camèlies,
2014
123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014
124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014
125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014
127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014
128 Thomas Bernhard, El President, 2014
129 William Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu,
2014
130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta. Il·lus-
tracions: Anna Bohigas i Núria Milà, Lampedusa
Beach, 2014
131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar, 2014
132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi del
Crèdit Andorrà 2013
133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014
135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra,
2014
136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat i el
camí personal, 2014
137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre i
Teatre de carrer, 2014
138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de
viure, 2014
139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015
140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015
141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015
142 Albert Arribas, Selecció, 2015
143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a tots, 2015
144 Federico García Lorca, El público, 2015
145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015
146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián
de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de
silencis, 2015
147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de
l’ac) / L’empestat, 2015
148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015
149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015
150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta
Mulet, Llibre de les bèsties, 2015
151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015
152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015
153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;
Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;
Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,
Llibràlegs, 2015
154 Pau Miró, Victòria, 2016
155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016
156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016
160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona
del pastor, 2106
161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162 Marcela Terra, Desterradas, 2016
163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta, Una
vida al teatre, 2016
164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps
de cotó, 2016
166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de
Wendy, 2016
167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Primera
part, 2016
168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Segona
part, 2016
169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per a
1962, 2016
170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el seu
amor Homer, 2016
171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017
172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017
173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai
públic, 2017
174 William Shakespeare; Traducció de Joan Sellent,
Ricard III, 2017
175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre peces
atàviques, 2017
178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i
òperes, 2017
179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions
musicals, 2017
180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017
181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les
nostres vides, 2017
182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017
183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017
184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors, 2017
185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017
186 Francesc Meseguer, Lear, 2017
187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018
188 Josep Maria Miró, Temps salvatge, 2018
189 Enric Garriga; Joan Pascual, El bosc sagrat
(2005 - 2011) / Santa barra (2014 - 2015), 2018
190 Francisco Javier Suárez Lema, Ja crema l’heura,
2018
191 Núria Perpinya, El vici, 2018
192 Marta Buchaca, Només una vegada, 2018
193 Marc Artigau i Queralt; Julio Manrique; Cristina
Genebat, E.V.A., 2018
194 Marc Artigau i Queralt, Alba (o El jardí de les
delícies), 2018
195 Bertolt Brecht, La bona persona de Sezuan, 2018
196 Joan Yago, El fantasma de Canterville, 2018
197 Joan Brossa, Poesia escènica XVI: A la recerca
d’un mateix, 2018
198 Joan Brossa, Poesia escènica XVII: Els 50 cap
per avall, 2018
199 Joan Brossa, Poesia escènica XVIII: La realitat i
les seves substitucions, 2018
200 Sergi Xirinacs, Família, 2018
201 Denis Fornés i Bernat Muñoz, Equus, de Peter
Shaffer, 2018
202 Stephen Karam, Humans, 2018
203 Oriol Vila i Raquel Salvador, Paradise, 2018
204 Helena Tornero Brugués, El futur, 2019
205 Antonio Tarantino, Stabat mater, 2019
206 Charlotte Brontë, Jane Eyre.
Una autobiografi a, 2019
207 Aleix Aguila, Orsini, 2019
208 Alfredo Sanzol, La tendresa, 2019
209 Olga Parra, Exhibició del quadre Adam i Eva de
Dürer, 2019
210 Ruth Gutiérrez, Els amants
sobrehumans, 2019
211 Virginia Woolf, Freshwater, 2019
212 Meritxell Cucurella-Jorba, Mentida, 2019
213 Paco Zarzoso, La Casa De Les Aranyes, 2019
214 Gabriele di Luca, Vaselina, 2019
215 Jordi Oriol, Europa bull, 2019
Textos a part
Teatre clàssic
1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008
2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia / Tierra
sin primavera. Dues obres del teatre de l’exili
republicà, 2015
3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016
5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de Sílvia,
2016
6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017
7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017
8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank, 2018
9 Santiago Rusinol y Prats, Els Jocs Florals de
Canprosa. 2018
10 Josep M. de Sagarra, La Rambla de les Floristes,
2019
Textos a part
Teatre per a joves
1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en
l’aigua, 2016
4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016
5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi Born
2003
2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California, 2005
3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005. Adap-
tación de Carles Sans
4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005. Premi
Born 2004
5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006
6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006
7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un día,
2006. Premi Born 2005
8 Rebecca Simpson, Juana, 2007
9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,
2008
11 Richard France, Su seguro servidor Orson
Welles, 2008
12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del Empe-
rador, 2008
14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de
Klamm, 2009
15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista, 2009
16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre las
Olas, 2014
17 Sergio Blanco, Cartografía de una desaparición.
Panegírico a Joan Brossa, 2018
18 Damià Barbany, ¡Lorca, Lorcadia! fragmentación
dramatúrgica sobre las 32 obras teatrales de:
Federico García Lorca, 2018
19 Eric Martínez Girón, Vía en construcción, 2018
Textos aparte
Teatro clásico
1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
2 Pedro Calderón de la Barca, El gran mercado
del mundo, 2019
Textos a part
Teatre reunit
1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 / 2017, 2017
2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes, 2017
3 Felip Cortiella, Teatre anarquista, 2018
4 Josep Maria Miró Coromina, Josep Maria Miró
(2009-2018), 2018
5 Victoria Szpunberg, Victoria Szpunberg (2004-
2018), 2018
6 Marc Artigau, Teatre reunit 2009-2018, 2019
7 Sergio Blanco, Ficciones (2000-2011), 2019
8 Josep Maria Benet i Jornet, Teatre reunit 1963
/ 2010, 2019
9 Marta Buchaca, Marta Buchaca (2006-2018),
2019
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi Born
2003
2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California, 2005
3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005. Adap-
tación de Carles Sans
4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005. Premi
Born 2004
5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006
6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006
7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un día,
2006. Premi Born 2005
8 Rebecca Simpson, Juana, 2007
9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,
2008
11 Richard France, Su seguro servidor Orson
Welles, 2008
12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del Empe-
rador, 2008
14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de
Klamm, 2009
15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista, 2009
16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre las
Olas, 2014
17 Sergio Blanco, Cartografía de una desaparición.
Panegírico a Joan Brossa, 2018
18 Damià Barbany, ¡Lorca, Lorcadia! fragmentación
dramatúrgica sobre las 32 obras teatrales de:
Federico García Lorca, 2018
19 Eric Martínez Girón, Vía en construcción, 2018
Textos aparte
Teatro clásico
1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
2 Pedro Calderón de la Barca, El gran mercado
del mundo, 2019
Textos a part
Teatre reunit
1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 / 2017, 2017
2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes, 2017
3 Felip Cortiella, Teatre anarquista, 2018
4 Josep Maria Miró Coromina, Josep Maria Miró
(2009-2018), 2018
5 Victoria Szpunberg, Victoria Szpunberg (2004-
2018), 2018
6 Marc Artigau, Teatre reunit 2009-2018, 2019
7 Sergio Blanco, Ficciones (2000-2011), 2019
8 Josep Maria Benet i Jornet, Teatre reunit 1963
/ 2010, 2019
9 Marta Buchaca, Marta Buchaca (2006-2018),
2019
11
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-121295-3-3
Carme Montoriol
Pròleg de Marta Marín-Dòmine
L’HURACÀ
Carme Montoriol
L’HURACÀ
Carme Montoriol (1893-1966). Amb la seva breu però
subtilíssima obra dramàtica, Carme Montoriol mereix
un lloc privilegiat entre els grans clàssics moderns del
teatre català. Filla d’una família burgesa, educada
dins els principis del liberalisme, Montoriol excel·leix
com a música, traductora i escriptora. Tot i haver es-
crit poesia i novel·la, sobresurt com a autora dramà-
tica, amb una producció escassa però prou signifi cati-
va perquè molts crítics aplaudeixin l’arribada del seu
teatre en un moment en què al panorama teatral ca-
talà li cal una renovació temàtica i formal.
L’huracà. En aquesta obra, estrenada l’any 1935,
Montoriol retrata amb enorme subtilesa psicològica
el confl icte angoixant d’una dona tràgicament absor-
bida per la possessiva relació que el seu fi ll li recla-
ma d’una manera obsessiva. L’endemà de l’estrena al
Teatre Poliorama, dins la temporada ofi cial subven-
cionada per la Generalitat republicana, la crítica del
diari La Noche afi rmava que el text de Montoriol era
la millor peça que aquella temporada s’havia estrenat
al Teatre Català. Després de la Guerra Civil, l’autora
va adoptar un estricte silenci literari, i la seva obra
dramàtica va veure’s igualment allunyada dels esce-
naris durant dècades.
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
