Tennessee Williams

Traducció de

Carlota Subirós Bosch

110

En la comunitat siciliana d’una petita població nord-americana no

gaire lluny de Nova Orleans, Seraﬁna delle Rose espera el seu marit,

transportista. Ben aviat sabrem, però, que l’home ja no tornarà.

Aquesta mort violenta és el punt de partida de La rosa tatuada. A

partir d’aleshores, Seraﬁna es reclourà a casa seva, amb la intenció de

guardar un dol rigorós per un amor que creu pur i irrepetible. Tot i

així, les ombres de l’engany i la mentida s’aniran fent cada cop més

grans, i ﬁnalment els intents d’aïllar-se del món, tancant la casa amb

pany i forrellat, toparan amb un renaixement inesperat del seu propi

desig, que conduirà Seraﬁna a un violent xoc entre les rigideses del

seu entorn i la seva nova i exuberant sensualitat.

Amb La rosa tatuada, Tennessee Williams s’endinsa de ple en les

contradiccions d’una època que encara ressonen en algunes ferides

de la nostra societat, i que retrata el que ell mateix consideraria

«l’element dionisíac de la vida humana, el seu misteri, la seva bellesa,

la seva transcendència».

LA ROSA TATUADA

Tennessee Williams (Columbus, Missis-

sipí 1911- Nova York 1983)

Entre els seus textos teatrals des-

taquen Figuretes de vidre (1944), Un

tramvia anomenat desig (1947), Estiu i

fum (1948), La rosa tatuada (1951), La

gata sobre la teulada de zenc (1955),

Dolç ocell de joventut (1959) o La nit

de la iguana (1962). Bona part de les

seves obres van ser dutes a la gran

pantalla per directors com Elia Kazan

o Daniel Mann.

Dins de la seva producció no dramà-

tica es poden mencionar les novel·les

La primavera romana de la Senyora

Stone (1951) i Moise i el món de la

raó (1976), el poemari A l’hivern de les

ciutats (1967) i la prosa autobiogràﬁca

de les Memòries publicades el 1976.

La seva obra va ser guardonada amb

quatre Drama Critic Circle Awards, dos

premis Pulitzer i la Medalla Presidenci-

al per a la Llibertat.

Tennessee Williams

LA ROSA TATUADA

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició: novembre del 2013

Disseny gràﬁc: Arola Editors

Disseny portada: Antoni Torrell

Il·lustració portada: Fèlix Arola

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN: 978-84-941919-9-2

Dipòsit legal: T-1411/2013

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

La direcció d’aquesta col·lecció compta amb la col·laboració de:

Carles Canut (Fundació Romea per a les Arts Escèniques)

Toni Casares (Sala Beckett)

Joan Pascual (Zona Zàlata)

Toni Rumbau

Amb la col·laboració del Departament de Cultura

de la Generalitat de Catalunya

LA ROSA TATUADA

Tennessee Williams

Traducció de Carlota Subirós Bosch

EQUIP ARTÍSTIC

Direcció i traducció Carlota Subirós Bosch

Ajudant de direcció Ferran Dordal i Lalueza

Escenograﬁa Max Glaenzel

Vestuari Marta Rafa

Il·luminació Mingo Albir

Disseny de so Damien Bazin

Videocreació Àlex Serrano / Josep M. Marimon

Ajudant de vestuari Georgina Viñolo

Caracterització Àngels Salinas

Cants i composició vocal Pere Sais

Alumna de l’Institut del Teatre

de la Diputació de Barcelona Laura Batllori

Producció Teatre Nacional de Catalunya

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2013/2014

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinadors del TNC: TV3 i Catalunya Ràdio.

REPARTIMENT:

La rosa tatuada es va estrenar a la Sala Gran del Teatre

Nacional de Catalunya el 12 de desembre de 2013 amb

el repartiment següent:

SERAFINA: Clara Segura

ALVARO: Bruno Oro

ROSA: Marta Ossó

JACK: David Marcé

ASSUNTA: Montse Esteve

ESTELLE HOHENGARTEN: Alícia González Laá

PARE DE LEO: Oriol Genís

MISS YORKE: Rosa Cadafalch

FLORA: Antònia Jaume

BESSIE: Màrcia Cisteró

VENEDOR: Pepo Blasco

LA STREGA: Teresa Urroz

COR (nens, veus, veïnes, animals, cants,

guitarra, teclat, percussió): Pepo Blasco, Rosa

Cadafalch, Màrcia Cisteró, Montse Esteve,

Oriol Genís, Alícia González Laá, Antònia

Jaume, David Marcé, Bruno Oro, Marta Ossó,

Clara Segura, Teresa Urroz.

PERSONATGES

SALVATORE

VIVI

BRUNO

ASSUNTA

ROSA DELLE ROSE

SERAFINA DELLE ROSE

ESTELLE HOHENGARTEN

LA STREGA

GIUSEPPINA

PEPPINA

VIOLETTA

MARIELLA

TERESA

PARE DE LEO

UN METGE

MISS YORKE

FLORA

BESSIE

JACK HUNTER

EL VENEDOR

ALVARO MANGIACAVALLO

UN HOME

UN ALTRE HOME

La rosa tatuada es va estrenar per primera vegada a l’Erlanger

Theatre de Chicago, el 20 de desembre de 1950. L’estrena

a Broadway va ser el 3 de febrer de 1951, al Martin Beck

Theatre de Nova York, amb direcció de Daniel Mann.

PRIMER ACTE

Escena 1. Capvespre

Escena 2. L’endemà, a primera hora del matí.

Escena 3. El mateix dia, al migdia.

Escena 4. Un matí de ﬁnals de primavera, tres anys

més tard.

Escena 5. Tot seguit.

Escena 6. El mateix dia, dues hores més tard.

SEGON ACTE

Escena 1. El mateix dia, dues hores més tard.

TERCER ACTE

Escena 1. El mateix dia, al vespre.

Escena 2. L’endemà, just abans de l’alba.

Escena 3. Matí.

- 13 -

NOTES DE L’AUTOR PER A LA PRODUCCIÓ

L’obra està situada en un poble habitat majoritàriament per

sicilians, en algun lloc de la Costa del Golf dels Estats Units,

entre New Orleans i Mobile. L’època és el present.

Mentre s’aixeca el teló, sentim un cantant tradicional

sicilià amb una guitarra. Està cantant. En cadascuna de les

divisions importants de l’obra es reprèn aquesta cançó, que

conclou amb el teló ﬁnal.

La primera il·luminació és extremadament romàntica.

Veiem una caseta de fusta, força malmesa, amb una pal-

mera que s’inclina somiadorament per damunt d’un dels

costats de la casa i un porxo d’entrada pobre i petit, amb

uns pilars molt prims, amb els graons enfonsats i les bara-

nes trencades, a l’altre costat. El paratge sembla gairebé

tropical ja que, a més de les palmeres, hi ha canyes altes

amb plomalls frondosos i unes mates força espesses de

gineri. Aquesta vegetació creix a la falda d’un terraplè per

on passa una autovia que no veiem, però els cotxes que hi

circulen sí que se senten, de tant en tant. La casa té una

porta del darrere que queda fora de la vista. La paret del

davant de la casa pot ser una transparència que s’aixequi

per a les escenes d’interior o bé ser suprimida, per tal de

mostrar-ne l’interior.

- 14 -

Aquesta primera il·luminació romàntica és la de l’última

hora del dia, amb el cel d’un blau delicat, amb una resplen-

dor opalescent, més propera a l’aigua que a l’aire. Delicats

punts de llum apareixen i desapareixen com llums reﬂectits

en un moll, al capvespre. El teló s’aixeca molt per damunt

del baix sostre de zenc de la caseta.

L’interior que veiem és acolorit com una paradeta de ﬁra.

Hi ha molts articles religiosos i imatges de color robí i dau-

rat, la gàbia de bronze d’un lloro cridaner, una gran peixera

rodona amb peixets vermells, vasos i gerros de cristall tallat,

un paper de paret estampat amb roses i una catifa de color

rosa; tot resulta llampant de tan brillant, com la projecció

del cor d’una dona apassionadament enamorada. Hi ha un

petit altar a la paret que divideix les habitacions; consisteix

en un reclinatori i una petita estàtua de la Mare de Déu amb

una capa blava, coberta d’estrelles, i una corona daurada.

Davant seu sempre hi ha una petita espelma de vigília encesa,

dins d’un vaset de color robí. El nostre propòsit és mostrar

aquests misteris, estridents i infantils, amb la mateixa mesura

de sentiment i d’humor, sense ridiculitzar-los i amb respecte

pels afanys religiosos que simbolitzen.

Un cartell, a fora, indica que Seraﬁna, que és qui viu en

aquesta casa, és «MODISTA». Els objetes de dins posen en

evidència aquesta dedicació. L’element més singular és una

col·lecció de maniquins per a la confecció. Com a mínim

n’hi ha set, de mida natural, amb formes i actituds diverses.

(Hauran de ser construïts especialment per a l’obra, ja que el

seu propòsit no és realista. Han de tenir artiulacions plega-

bles, per poder-los canviar de posició. Els braços acaben als

canells. En totes les seves actituds hi ha un aire de drama,

una mica com els posats de les actrius declamatòries de

la vella escola.) Entre els maniquins destaquen una vídua i

- 15 -

una núvia, encarades l’una amb l’altra en actituds violentes,

com si fossin enmig d’una agra discussió, a la sala d’estar. El

vestit de vídua és complet, des del barret amb vel negre ﬁns

a les sabates negres. El cap de la núvia, sense faccions, duu

una diadema de ﬂors de tarongí que sosté un vel vaporós

de gasa blanca, i tot el vestit està ribetejat amb setí blanc,

brillant, immaculat.

La majoria dels maniquins estan conﬁnats al menjador,

que també és el taller de Seraﬁna. En aquesta estança hi ha

un armari alt, damunt del qual hi ha unes quantes capses

polsegoses de spumante sicilià d’importació.

Oh, Foner! Rebenta’m l’ametlla de l’ull! El

meu cor reﬁla d’alegria sota les magniﬁcèn-

cies de la calç, l’ocell canta «Oh, vellesa…!».

Els rierols corren per la llera com els crits de

les dones i aquest món té més bellesa que la

pell d’un boc, tenyida de vermell!

Saint-John Perse, Anàbasi

Per a en Frank, a canvi de Sicília.

- 21 -

PRIMER ACTE

escena 1

És l’hora que els italians anomenen prima sera,

la caiguda del vespre. Entre la casa i la palmera

brilla l’estrella vespertina, amb un llustre gairebé

esmeralda.

Les mares del barri comencen a cridar els nens a

casa, per sopar, amb veus properes i llunyanes,

urgents i dolces, com les notes canviants del vent

i de l’aigua. Hi ha tres criatures:

Bruno, Salvatore i

vivi, drets davant de la casa, l’un amb un estel ver-

mell de paper, l’altre amb un cèrcol i la nena amb

una nina vestida de pallasso. Estan en actituds de

repòs momentani, tots tres mirant alguna cosa cap

amunt —un ocell o un avió que passa—, mentre

les veus de les mares els criden.

Bruno: A la caseta del guardacostes han posat les banderes

blanques.

salvatore: Això vol dir bon temps.

vivi: M’encanta el bon temps.

- 22 -

Giuseppina: Vivi! Vieni mangiare!

peppina: Salvatore! Vine cap a casa!

violetta: Bruno! Vine a sopar a casa!

Les veus de les mares es repeteixen amb tendresa,

musicalment.

Es comença a fer visible l’interior de la casa. Veiem

Serafina delle roSe al sofà de la sala d’estar, esperant

que torni el seu marit, roSario. Entre les cortines

es veu una taula, parada amorosament per sopar;

hi ha una glaçonera de plata amb gel amb una

ampolla de vi i un gran ram de roses.

Serafina té l’aspecte d’una cantant d’òpera italiana

grassoneta, en el paper de Madame Butterfly. Els

cabells, molt negres, recollits en un monyo ben alt,

li brillen com el carbó mullat. Hi duu una rosa aga-

fada amb agulles brillants. La seva figura voluptuosa

està enfundada en seda de color rosa pàl·lid. Porta

unes sandàlies precioses, amb sivelles brillants i ta-

lons francesos. És evident, per la manera com està

asseguda, amb una inflada dignitat, que porta una

faixa molt estreta. Seu molt recta, en una actitud de

compostura forçada, amb els talons delicadament

creuats, i a les mans, grassonetes, hi té un ventall

de paper de color groc, on hi ha pintada una rosa.

Li resplendeixen les joies als dits, als canells i al coll.

Els ulls li brillen amb expectació. Per uns instants,

sembla que estigui posant per a un quadre.

Apareix

roSa delle roSe al costat de la casa, prop de

la palmera. roSa, la filla de la casa, és una nena de

- 23 -

dotze anys. És bonica i eixerida, i té una intensitat

especial en cada gest que fa.

serafina: Rosa, on ets?

rosa: Aquí, Mamma.

serafina: Què fas, cara?

rosa: He caçat dotze cuques de llum.

Se sent la veu esquerdada d’

aSSunta, que s’acosta.

serafina: Sento l’Assunta! Assunta!

Apareix

aSSunta i entra dins de la casa; roSa la

segueix. aSSunta és una dona gran; porta un xal

de color gris i un cistell d’herbes remeieres. És

una fattuchiere, una dona que practica una forma

elemental de medicina. Quan ella entra, els nens

surten corrents.

assunta: Vengo, vengo. Buona sera. Buona sera. Hi ha

alguna cosa de salvatge a l’aire, no fa vent però tot es mou.

serafina: Jo no veig res que es mogui i tu tampoc no ho veus.

assunta: No es mou res que es pugui veure, però tot s’està

movent, i jo sento el soroll de les estrelles. El sents? Sents

el soroll de les estrelles?

serafina: Fuig; no són les estrelles. Són els corcs, que se’ns

estan menjant la casa. Què hi portes, dona, en aquestes

bossetes blanques?

assunta: És una pols, una pols meravellosa. N’has de tirar

un pessic al cafè del teu marit.

- 24 -

serafina: I per a què serveix?

assunta: Per a què serveix un marit! La faig amb sang de

cabra seca.

serafina: Davvero!

assunta: És cosa fina! Però sobretot has de vigilar de po-

sar-l’hi al cafè, al vespre, després de sopar, i no al matí,

amb l’esmorzar.

serafina: El meu marit no necessita cap mena de pols!

assunta: Perdoni’m, Baronessa. Així potser necessita la pols

contrària; d’aquesta també en tinc.

serafina: No, no, ni l’una ni l’altra, dona. (Aixeca el cap

amb un somriure orgullós.)

Fora se sent un camió que s’apropa per la carretera.

rosa: És el camió del pare!

Es queden dretes escoltant un moment, però el

camió passa sense aturar-se.

serafina, a aSSunta: No era ell. Aquest no era un camió

de deu tones. No ha fet tremolar els finestrons! Assunta,

Assunta, desfés-me un parell de gafets, que el vestit m’es-

treny massa!

assunta: És veritat el que et vaig dir?

serafina: Sí, és veritat, però no calia que m’ho digués nin-

gú. Assunta, et diré una cosa que potser no te la creuràs.

assunta: És impossible dir-me res que jo no em cregui.

- 25 -

serafina: Va bene! Senti, Assunta… Jo vaig saber que havia

concebut, la nit mateixa de la concepció! (Mentre diu això,

se sent una frase musical.)

assunta: Ah?

serafina: Senti! Aquella nit em vaig despertar amb un mal

que em cremava aquí, sobre el pit esquerre! Un dolor com

una agulla, ràpid, ràpid, unes punxadetes calentes! Vaig

encendre el llum i em vaig mirar el pit…! A sobre hi tenia

la rosa tatuada del meu marit!

assunta: El tatuatge d’en Rosario?

serafina: El seu tatuatge al meu cos, sobre el meu pit! I

quan el vaig veure, vaig saber que havia concebut…

Serafina tira el cap enrere, somrient amb orgull,

i desplega el ventall de paper. aSSunta l’observa

amb gravetat, després s’aixeca i dóna el cistell a

Serafina.

assunta: Ecco! Ven-la tu, la pols! (Va cap a la porta.)

serafina: No t’ho creus, que el vaig veure?

assunta, s’atura: En Rosario ho va veure?

serafina: Vaig cridar. Però quan ell es va despertar, el tatuat-

ge ja no hi era. Només va durar un moment. Però jo sí que

ho vaig veure, i vaig saber, quan ho vaig veure, que havia

concebut, que dins del meu cos hi creixia una altra rosa!

assunta: Ell s’ho va creure, el que havies vist?

serafina: No. Es va posar a riure… Ell reia i jo plorava…

- 26 -

assunta: I llavors et va agafar entre els seus braços i tu vas

deixar de plorar!

serafina: Sì!

assunta: Serafina, per a tu tot ha de ser diferent. Un signe,

un miracle, alguna mena de cosa extraordinària. Parles

amb la Mare de Déu. Dius que Ella et contesta totes les

preguntes. Que et diu que sí o que no amb el cap. Mira,

Serafina, als peus de la Mare de Déu hi tens una espelma.

El vent que entra pels finestrons fa que l’espelma es bellu-

gui. Les ombres es mouen. I sembla que la Mare de Déu

mogui el cap!

serafina: Ella em fa senyals.

assunta: Només a tu? Perquè tu ets més important? Perquè

ets la dona d’un barone? Serafina! A Sicília li deien baró al

seu oncle, però és que a Sicília a qualsevol que tingui un tros

de terra i un cobert separat per a les cabres, li diuen baró!

serafina: Al seu oncle li deien Voscenza! I quan el veien,

es besaven la mà per ell! (Es besa el dors de la mà repeti-

dament, amb vehemència.)

assunta: El seu oncle, a Sicília!… Sí… Però ell, aquí, què hi

fa? Condueix un camió de plàtans?

serafina, explota: No! No són plàtans!

assunta: No són plàtans?

serafina: Stai zitta! (Fa un senyal d’advertència.) No… Vieni

qui, Assunta! (Li fa un gest misteriós. aSSunta se li acosta.)

assunta: Cosa dici?

- 27 -

serafina: Damunt del camió hi ha plàtans! Però a baix…

hi ha una altra cosa!

assunta: Che altre cose?

serafina: El que sigui que els germans Romano vulguin fer

sortir de l’estat, ell ho transporta, amagat sota dels plàtans!

(Fa que sí amb el cap, amb importància.) I de diners, n’hi

donen tants, que li cauen de les butxaques! Aviat ja no

hauré de fer més vestits!

assunta, allunyant-se: El que t’hauràs de fer aviat és un

vel de vídua!

serafina: Avui és l’última vegada que ho fa! Demà dirà

als germans Romano que ja no els porta res més! Haurà

acabat de pagar el camió de deu tones i treballarà només

per a ell. I començarem a viure a Amèrica amb dignitat!

Camió de propietat! I casa de propietat! I dins de casa, tot

serà elèctric! Cuina… congelador… tutto! Però aquesta

nit, queda’t amb mi… Tinc el cor a la gola! Fins que no

senti que aparca el camió davant de casa i que fica la clau

al pany… I jo el cridaré i ell em contestarà «Sì, sono qui!»

Als cabells, Assunta, hi porta… oli de roses. I quan em

desperto, a la nit… tot l’aire, tota l’habitació, ben fosca…

és plena… de roses… Amb ell, cada vegada és la primera.

El temps no passa…

aSSunta agafa un petit rellotge de l’aparador i se’l

posa a l’orella.

assunta: Tic-tac, tic-tac… Dius que el rellotge menteix?

serafina: No, el rellotge no sap res. Jo no l’escolto. El meu

rellotge és el meu cor, i el cor no em diu tic-tac, tic-tac, em

- 28 -

diu amor, amor, amor! I ara tinc dos cors dins meu, i tots

dos diuen amor, amor, amor!

Se sent un camió que s’acosta, després passa de

llarg.

Serafina deixa caure el ventall. aSSunta des-

tapa una ampolla de spumante, amb gran soroll.

Serafina gemega.

assunta: Stai tranquilla! Càlmati! (Li serveix un got de vi.)

Beu-te aquest got de vi i abans que te l’hagis acabat, ja el

tindràs entre els teus braços!

serafina: No puc… Tinc el cor a la gola!

assunta: Una dona no ha de tenir un cor tan gran que no

se’l pugui empassar!

Va fins a la porta.

serafina: Queda’t amb mi!

assunta: He de visitar una dona que s’ha begut un bon

glop de mata-rates, perquè tenia un cor tan gran que no

se’l podia empassar.

aSSunta surt. Serafina torna amb indolència cap al

sofà. Aixeca les mans fins als pits inflats i xiuxiueja

en veu alta.

serafina: Oh, és tan meravellós tenir dues vides dins del cos…

No una, sinó dues! (Les mans llisquen fins al ventre, luxuriosa-

ment.) Estic carregada de vida, estic tota plena, plena de vida!

(Agafa un ram de roses i se’n va a l’habitació del darrere.)

Apareix eStelle HoHengarten davant de la casa. És

una dona rossa i prima, amb un vestit de disseny

- 29 -

egipci. Els seus cabells rossos tenen una resplendor

sobrenatural a la llum del capvespre clar, verdós.

roSa apareix per darrere de la casa, cridant:

rosa: Vint cuques de llum, Mamma!

estelle: Nena… Nena!

rosa, ressentida: M’ho està dient a mi?

Hi ha una pausa.

estelle: Vine aquí. (Observa roSa amb curiositat.) Així que tu ets

un esqueix del vell roser… Que és a casa, la senyora que cus?

rosa: Sí, la Mamma és a casa.

estelle: M’agradaria parlar amb ella.

rosa: Mamma?

serafina: Dimmi?

rosa: Hi ha una senyora que et vol veure.

serafina: Ah. Digue-li que s’esperi a la sala. (eStelle entra i

ho observa tot amb curiositat. Agafa una petita foto em-

marcada d’un estant. Se l’està mirant quan Serafina entra

amb un ram de roses. Serafina parla secament.) És una

fotografia del meu marit.

estelle: Oh… M’havia semblat que era Rodolfo Valentino….

amb bigoti.

serafina, posa el ram sobre la taula: Vol alguna cosa?

estelle: Sí. M’han dit que vostè és modista.

serafina: Doncs sí, sóc modista.

- 30 -

estelle: Per quan em podria tenir feta una camisa?

serafina: Això depèn. (Li agafa la fotografia a eStelle i la

torna a posar a l’estant.)

estelle: Aquí porto la peça de seda. Vull fer-ne una camisa

per a l’home de qui estic enamorada. Demà farà un any

que ens vam conèixer… (Desembolica una peça de seda

de color rosa i l’aixeca com una bandera.)

serafina, involuntàriament: Che bella stoffa…! Oh, és una

tela preciosa per fer-ne una brusa de dona, o un pijama!

estelle: Vull que me’n faci una camisa d’home.

serafina: Seda d’aquest color per a una camisa d’home?

estelle: L’home que li dic és salvatge com un gitano.

serafina: Una dona no ha d’animar un home a ser salvatge.

estelle: Perquè per a una dona és més difícil retenir un

home salvatge, oi? Però si fos manso… voldria retenir-lo,

la dona? Què li sembla?

serafina: Sóc una dona casada i treballo. No en sé res,

d’homes salvatges ni de dones salvatges, i no tinc gaire

temps… O sigui que…

estelle: Li pagaré el doble del que em demani.

A fora se sent la cabra que bela i el dring d’una

esquella; després, soroll de fusta que es parteix.

rosa, apareix a la porta, de sobte: Mamma! La cabra negra

s’ha escapat! (Baixa corrent les escales i es queda dreta

mirant la cabra.

Serafina va fins a la porta.)

- 31 -

la streGa, de lluny: Ei, Billy, ei, ei, Billy!

estelle: Li pagaré el triple del preu que em demani.

serafina, cridant: Vigila la cabra! No la deixis entrar al nostre

pati! (A eStelle.) I si li demano cinc dòlars?

estelle: N’hi pagaré quinze. Que siguin vint; no es tracta

de diners. Però ha d’estar llesta demà mateix.

serafina: Demà?

estelle: Vint-i-cinc dòlars! (Serafina assenteix lentament,

bocabadada. eStelle somriu.) Aquí tinc les mides.

serafina: Deixi les mides i el seu nom amb la roba i la camisa

estarà llesta demà mateix.

estelle: El meu nom és Estelle Hohengarten.

Un nen entra al pati corrent, molt excitat.

el nen: Rosa, Rosa, la cabra negra ha entrat al vostre pati!

rosa, cridant: Mamma, la cabra ha entrat al pati!

serafina, furiosa, oblidant la visita: Il becco della strega…!

Scusi! (Surt corrent al porxo.) Agafa-la, agafa-la abans que

arribi a les vinyes!

roSa balla, exultant. La Strega entra corrent al pati.

Té una tofa de cabells grisos i s’aixeca cap amunt

les faldilles negres, i ensenya unes cames nues i

peludes. En el capvespre blau i ventós se senten els

sons de la cabra que bela i el dring de l’esquella.

Serafina baixa els graons del porxo. Les sandàlies

de taló, la faldilleta estreta i la dignitat d’una

- 32 -

baronessa fan que baixi amb molta cautela. Quan

arriba a baix, dirigeix la persecució de la cabra

imperiosament, amb el ventall de paper de color

groc, assenyalant en una i altra direcció, amb ex-

clamacions en italià.

Es venta ràpidament i creua fins al darrere de la

casa. Es fa evident que la cabra fa una càrrega

inesperada. Xisclant,

Serafina torna corrent fins al

davant de la casa, sense alè, amb el pentinat bri

llant que comença a caure-li per damunt del front.

serafina: Rosa! Entra dins de casa! No miris la Strega!

Sola a la sala,

eStelle agafa la fotografia de roSario.

La fica impetuosament dins de la seva bossa i surt

corrents de la casa, just en el moment en què

Serafina està tornant al pati del davant.

rosa, sense moure’s de lloc: Per què li dius bruixa?

Serafina agafa la seva filla pel braç i la fa entrar per

força dins de casa.

serafina: Té un ull de color blanc i tots els dits ben cargolats.

rosa: Té cataractes, Mamma, i els dits se li han cargolat

perquè té reuma!

serafina: Malocchio… mal d’ull… això és el que té! I els

dits se li han cargolat perquè li ha donat la mà al dimoni.

Entra dins de casa, renta’t la cara amb aigua salada i després

llença l’aigua! Entra! Ràpid! Que ve!

El nen fa un crit triomfal.

- 33 -

Serafina creua abruptament cap al porxo. En el ma-

teix moment, el nen corre triomfalment al voltant

de la casa, guiant la cabra capturada pel coll, on

té l’esquella. És una cabra negra, mitjana, amb uns

grans ulls grocs. La

Strega corre al darrere seu, amb

la corda trencada. A mesura que aquesta petita

processó grotesca li passa pel davant —la

Strega,

la cabra i les criatures— Serafina fa un xisclet estri-

dent. Es plega cap endavant i es tapa la cara. la

Strega es gira per mirar-se-la, amb un riure burlesc.

serafina: Malocchio! Malocchio!

Mentre es protegeix la cara amb una mà,

Serafina fa

el gest de les banyes amb l’altra mà, per foragitar

el mal d’ull. I tot l’escenari s’enfosqueix.

escena 2

L’endemà, just abans de l’alba. El Pare de leo, un

capellà, i moltes dones cobertes amb xals negres

(entre elles, aSSunta) són davant de la casa. L’inte-

rior de la casa és molt fosc.

Giuseppina: Es veu un llumet encès dins de la casa.

peppina: Sento la màquina de cosir!

violetta: És la Serafina! Està treballant. Té una peça de seda

de color rosa a les mans.

assunta: Ens està sentint.

violetta: Li ha caigut la seda a terra i ara…

- 34 -

Giuseppina: S’agafa el coll amb les mans! Em sembla que…

peppina: Qui l’hi dirà?

violetta: El Pare de Leo, l’hi ha de dir.

pare de leo: Crec que l’hi hauria de dir una dona. Crec que

l’hi hauria de dir l’Assunta, que en Rosario és mort.

assunta: No caldrà que l’hi diguem. Ho sabrà quan ens vegi.

L’interior de la casa es va il·luminant.

Serafina està

dreta en una actitud glaçada; amb la mà s’aferra el

coll i els ulls miren amb por envers el so de les veus.

assunta: Em sembla que ja sap què li hem vingut a dir!

pare de leo: Andiamo, Signore! Anem a trucar a la porta.

Pugen els graons del porxo.

aSSunta obre la porta.

serafina, li falta l’aire: No parleu!

S’allunya del grup, mentre retrocedeix cegament

entre els maniquins de modista. En un rampell, es

gira i surt corrents per la porta del darrere. Al cap

d’un moment la veiem fent voltes a fora, prop de la

palmera. Baixa fins al davant de la casa, i es queda

amb la vista perduda en la llunyania, sense veure res.

serafina, salvatge: No parleu!

Les veus de les dones comencen els laments fú

nebres dins de la casa. aSSunta en surt i s’acosta

Serafina, amb els braços oberts. Serafina cau de

genolls, murmurant sordament: «No diguis res!»

aSSunta la cobreix amb el xal gris de la compassió

a mesura que l’escenari es va fent fosc.

- 35 -

escena 3

El mateix dia, al migdia. aSSunta treu una corona

funerària de la porta de la casa. Un Metge i el Pare

de leo són al porxo.

el metGe: Ha perdut la criatura. (aSSunta fa un gemec greu de

compassió i se senya.) La Serafina és una dona molt forta,

i això no la matarà. Però ara no vol respirar. Cal vigilar-la

i no deixar que surti del llit. (Treu una xeringa hipodèrmi-

ca i un petit paquet i ho dóna tot a aSSunta.) Morfina. Si

xiscla o lluita per intentar aixecar-se una altra vegada, cal

injectar-l’hi al braç.

assunta: Capisco!

pare de leo: Vull deixar una cosa ben clara. El cos d’en Rosario

no ha de ser cremat.

el metGe: Pare, vostè ha vist «el cos d’en Rosario»?

pare de leo: Sí, he vist el cos.

el metGe: I no diria que ja està cremat?

pare de leo: És clar que està cremat. Quan li van disparar,

a la roda, el camió es va estavellar i es va incendiar. Però

la incineració deliberada és una altra cosa. Als ulls de Déu,

és una abominació.

el metGe: Jo, Pare, d’abominacions no en sé res.

pare de leo: L’Església ha establert unes lleis.

el metGe: Però les instruccions d’una vídua bé s’han de

respectar.

- 36 -

pare de leo: Que no ho sap, per què vol que el cos sigui

incinerat? Per conservar-ne les cendres aquí, a casa seva.

el metGe: I bé, per què no, si això li dóna un consol?

pare de leo: Jo d’això en dic idolatria pagana!

el metGe: Pare de Leo, vostè estima la seva gent, però no

l’entén. Ells troben a Déu en la persona que estimen. I quan

perden aquesta persona, perden a Déu i es perden a ells

mateixos. I és molt difícil ajudar-los. Qui és aquella dona?

eStelle HoHengarten ha aparegut davant de la casa.

Porta un vel negre i un petit ram de roses.

estelle: El meu nom és Estelle Hohengarten.

Immediatament hi ha un gran rebombori dins de

la casa. Les ploraneres surten com un eixam fins

al porxo, xiuxiuejant i gesticulant, molt alterades.

pare de leo: Què hi ha vingut a fer, aquí?

estelle: Vull acomiadar-me del cos.

pare de leo: El taüt està tancat; el cos no es pot veure. I

vostè no ha de venir aquí mai més. La vídua no en sap res,

de vostè. Res de res.

Giuseppina: Nosaltres sí que ho sabem!

peppina: Va via! Sporcacciona!

violetta: Puttana!

mariella: Assassina!

teresa: Tu el vas fer treballar per als Romano!

- 37 -

pare de leo: Xst!

De sobte, les dones baixen del porxo com un estol

d’ocells de presa, totes cridant en sicilià.

eStelle

s’arrauleix i amaga el cap, protegint-se d’aquest

atac rabiós. Li arrenquen el petit ram de roses de

les mans enguantades de color negre i li peguen

amb les roses al cap i a les espatlles. Les punxes

s’enganxen al vel i l’hi arrenquen del cap. Ella es

cobreix la cara amb les mans, pàl·lida i sanglotant.

pare de leo: Ferme! Ferme! Signore, fermatevi nel nome

di Dio! Tingueu una mica de respecte!

Les dones deixen anar

eStelle, que es queda plo-

rant, enmig del camí.

estelle: Veure’l, veure’l, només veure’l…

pare de leo: El cos està destrossat i cremat. Ningú el pot veu-

re. Ara vagi-se’n i no torni mai més, Estelle Hohengarten!

les dones, en totes dues llengües: Va via, va via, vagi-se’n

d’aquí!

roSa apareix pel darrere de la casa. eStelle es gira

i marxa. Una de les ploraneres escup i trepitja el

vel, fet un nus, i les roses. El Pare de leo marxa. Les

altres tornen cap a dins, menys roSa.

Al cap d’uns instants, la nena va fins a les roses. Les

agafa i a poc a poc desenganxa el vel de les punxes.

Es queda asseguda als graons mig enfonsats i

es posa el vel negre al cap. Aleshores, per pri

mera vegada, comença a plorar, salvatgement,

- 38 -

histriònicament. Apareix el nen i la mira, momentà-

niament impressionat per la seva actuació. Després

agafa una pilota de goma i comença a fer-la botar.

roSa se sent indignada. S’aixeca d’un salt, s’arrenca

el vel, corre fins al nen, li clava una bufetada i li

pren la pilota de goma.

rosa: Vés-te’n a casa teva! El meu pare s’ha mort!

L’escenari s’enfosqueix, mentre es torna a sentir

la música.

escena 4

Un dia de juny, tres anys més tard. És un matí

molt lluminós. Un grup de mares del barri s’arre-

molinen davant de la casa de Serafina, indignades

pel seu retard a l’hora d’entregar-los els vestits de

graduació per a les seves filles. La major part de

les dones xerren tota l’estona en sicilià, fent cor-

redisses al voltant de la casa i picant a les portes

i als finestrons. L’escena transcorre amb velocitat

i violència fins al moment en què roSa finalment

apareix lluint el vestit de graduació.

Giuseppina: Serafina! Serafina delle Rose!

peppina: Potser si li dius «Baronessa» ens obrirà la porta.

(Amb un riure burleta.) Sobretot digue-li «Baronessa» i

besa’t la mà quan t’obri la porta!

Giuseppina, sarcàstica: Baronessa! (Es besa la mà en direcció

a la porta.)

- 39 -

violetta: A tu quan et va prometre que tindria el vestit fet?

peppina: Tota la setmana m’ha anat dient «Domani… do-

mani.. domani…» Però ahir mateix li vaig dir…

violetta: Ah, sí?

peppina: Tu diràs. Li dic, «Serafina, domani és la graduació

de l’institut. Li he de provar el vestit a la meva filla avui».

«Domani», em diu. «Sicuro! Sicuro! Sicuro!» I jo que ja

me n’anava. I de sobte sento una veu que crida: «Signora!

Signora!» Em giro i veig la filla de la Serafina a la finestra.

violetta: La Rosa?

peppina: Això, la Rosa. I sabeu com anava?

violetta: Com?

peppina: Despullada! Nuda, nuda! (Se senya i repeteix una

pregària.) In nominis padri et figlio et spiritus sancti. Ah!

violetta: I què va fer?

peppina: Fer? Em diu: «Signora! Sisplau, truqui a aquest

número i demani per en Jack, i digui-li a en Jack que la

meva roba està tancada amb clau i per això no puc sortir

de casa.» Llavors arriba la Serafina i agafa la noia pels ca-

bells i se l’emporta de la finestra i em tanca els finestrons

als nassos!

Giuseppina: Però què és el que li passa, a la filla aquesta?

violetta: I qui és aquest noi? On l’ha conegut?

peppina: Noi! Quin noi! És un mariner. (A la paraula «ma-

riner», les dones diuen «Ah!») El va conèixer al ball de

- 40 -

l’institut i algú l’hi va explicar a la Serafina. Per això ha tancat

la roba de la noia amb clau, perquè ella no pugui sortir. Ni

tan sols pot anar a l’institut a fer els exàmens. Imagina’t!

violetta: Peppina, aquesta vegada hi vas tu, a la porta,

d’acord?

peppina: I tant, tu diràs. Ara m’estic posant nerviosa. (Totes

les dones fan pinya davant la porta.) Sera-fiii-na!

violetta: Més fort, més fort!

peppina: Apri la porta! Vinga, vinga!

les dones, juntes: Sí, apri la porta…! Vinga, espavila!…

Obre d’una vegada!

Giuseppina: Vaig a buscar la policia.

violetta: Què dius? Encara vols més maldecaps?

Giuseppina: Escolta’m, vaig pagar cinc dòlars per avançat

i ara no tinc vestit. Què s’ha de posar, la meva filla, per

graduar-se? Un parell de tovalloles i una rosa al cap?

Se sent un soroll dins la casa: un crit i passes que

corren.

les dones: Ha passat alguna cosa dins de la casa! He sentit

alguna cosa? Oi que sí? Ho has sentit?

Se sent un xisclet i passes que corren. S’obre la

porta del davant i

Serafina surt, esmaperduda, al

porxo. Porta un viso de color rosa, brut, i té els

cabells embullats com una fera.

serafina: Aiuto! Aiuto! (Entra altra vegada dins de casa.)

- 41 -

MiSS Yorke, una professora d’institut amb aire de

tieta soltera, camina ràpidament fins a la casa. Les

dones sicilianes, que ara parlen totes alhora com

un estol d’ocells, s’arremolinen al seu voltant a

mesura que s’acosta.

miss Yorke: Senyores, vostès ja saben que no entenc l’italià!

Per tant, si em fan el favor…

Entra directament a la casa. A dins, se senten més

crits. Apareix la

Strega i es queda al límit del pati,

rient amb menyspreu.

la streGa, dirigint-se cap a algú que no veiem: Aquests espa-

guetis, ja hi tornen! Ha tingut la filla allà dins tancada tota la

setmana. Ha, ha ha! L’ha tancat tota una setmana… despulla-

da… cridant per la finestra i demanant a la gent que truqués

a un número i li digués no-se-què a un tal Jack. Ha, ha, ha!

Suposo que es deu haver ficat en algun merder, i només té

quinze anys! Aquests sicilians, no els han civilitzat. Al seu poble

viuen en coves, a les muntanyes, i el país el porten uns bandits.

Ha, ha, ha! I no paren d’arribar-ne amb el vaixell, cada dia.

La porta es torna a obrir d’una revolada i torna a

aparèixer Serafina al porxo. Es comporta de manera

salvatge, com si hagués perdut el seny.

serafina, xiuxiuejant violentament, sense alè: S’ha tallat les

venes, la meva filla, s’ha tallat les venes! (Surt corrents al

pati.) Ai! Aiutatemi, aiutatemi! Aneu a buscar un metge!

(aSSunta corre fins a Serafina i la sosté, perquè està a punt

de caure de genolls a terra.) Preneu-li el ganivet! Preneu-li

el ganivet, sisplau! Preneu-li el ganivet… s’ha tallat les venes

amb… Madonna! Madonna mia…

- 42 -

assunta: Smettila, smettila, Serafina.

miss Yorke, ve de l’habitació del darrere: Senyora delle

Rose, la seva filla no s’ha tallat les venes. Faci el favor de

tornar a entrar.

serafina, sense alè: Che dice, che dice? Che cosa? Che

cosa dice?

miss Yorke: La seva filla està bé. Torni a entrar a casa. I

vostès, senyores, vagin-se’n, sisplau!

assunta: Vieni, Serafina. Andiamo a casa. (Sosté el cos

pesat i esmorteït de Serafina cap a l’escala. Mentre pugen

els graons, una de les mares sicilianes fa un pas endavant

des del grup, que xiuxiueja.)

Giuseppina, amb atreviment: Serafina, no marxarem fins que

ens donis els vestits.

peppina: La graduació està a punt de començar i les noies

no es poden vestir.

La resposta de

Serafina a aquesta petició fora de lloc

és un llarg udol animal de dolor, mentre aSSunta

l’ajuda a entrar dins de casa. MiSS Yorke les segueix i

tanca la porta amb fermesa als nassos de les dones,

que donen la volta a la casa i desapareixen per

darrere. L’interior de la casa s’il·lumina.

miss Yorke, a Serafina: No, no, no, no està perdent sang.

Rosa? Rosa, vine aquí i ensenya-li a la teva mare que no

t’estàs morint d’una hemorràgia.

roSa apareix en silenci, fent morros, entre les cor-

tines que separen les dues estances. Porta un petit

- 43 -

mocador blanc lligat al canell. Serafina assenyala el

canell i crida: «Ai!».

miss Yorke, amb severitat: Faci el favor de parar, senyora

delle Rose!

Serafina es llença corrents cap a roSa, que la rebutja

amb violència.

rosa: Lasciami stare, Mamma!… Em moro de vergonya!

Es passeja així tota l’estona. No s’ha tornat a posar roba

normal des que van matar el meu pare. Fa tres anys que

s’està asseguda a la màquina de cosir i mai es posa un

vestit ni surt de casa, i ara ha tancat tota la meva roba

amb clau perquè jo no pugui sortir. Vol que em torni

com ella, la boja del barri, com ella! La propera vegada,

la propera vegada no em tallaré les venes sinó el coll!

No vull viure tancada amb un pot ple de cendres! (As-

senyala l’urna.)

serafina: Figlia, figlia, figlia, non devi parlare così!

miss Yorke: Senyora delle Rose, faci’m el favor de donar-me

la clau de l’armari perquè la seva filla pugui vestir-se per a la

graduació!

serafina, entrega la clau: Ecco… la chiave…

roSa li arrabassa la clau i desapareix corrent entre

les cortines.

miss Yorke: Per què ha tancat la roba de la seva filla amb

clau, senyora delle Rose?

serafina: Encara li surt sang!

- 44 -

miss Yorke: No, no li surt sang. Només s’ha fet un tall super-

ficial, una rascada. Però la criatura està esgotada per culpa de

tota aquesta excitació, i fa dos o tres dies que no ha menjat res.

rosa, entra corrents al menjador: Quatre dies! Només li

vaig demanar un favor. I no era que em deixés sortir, sinó

que em deixés portar en Jack a casa perquè ella el pogués

conèixer! I llavors va tancar la meva roba amb clau!

miss Yorke: La seva filla s’ha perdut els exàmens finals a

l’institut, però fins ara havia tret tan bones notes que li

permetrem que es graduï amb la resta de la classe i que

faci els exàmens més tard. M’entén, senyora delle Rose?

roSa se’n torna a la part del darrere de la casa.

serafina, dreta a la vora de les cortines: Ha vist com em

mira? Tinc una bèstia salvatge dins de casa, i encara li surt

sang al canell!

miss Yorke: Faci el favor de contenir les seves expansions

emocionals!

serafina: Les meves expansions… Vostè em posa malalta!

Malalta! Em fa venir mal de panxa! La seva escola, són

vostès els qui han armat tot aquest daltabaix! Vostès es de-

diquen a organitzar balls i ella s’embolica amb un mariner.

miss Yorke: Es refereix al germà de la filla dels Hunter, un

mariner anomenat Jack, que va assistir al ball amb la seva

germana?

serafina: «Va assistir al ball amb la seva germana»… «Va

assistir-hi amb la seva germana!» La meva filla no és la

germana de ningú!

- 45 -

roSa torna a entrar, des de l’habitació del darrere.

Està radiant i preciosa, amb el vestit de graduació.

rosa: No l’escolti, no li faci ni cas, Miss Yorke. Ja estic a

punt per anar l’institut.

serafina, fascinada per la bellesa de la seva filla, parla amb

to i gestos afalagadors, mentre es va encongint: O tesoro,

tesoro! Vieni qua, Rosa, cara! Vine i fes un petó a la Mam-

ma… No te’n vagis així, sisplau!

rosa: Lasciami stare!

Surt corrents al porxo.

Serafina la segueix amb la

mirada, mentre els braços li cauen lentament,

abandonant el gest de súplica, i la mandíbula se

li obre amb un gest de desolació gairebé còmic.

serafina: Ho solo te, solo te… in questo mondo!

miss Yorke: Vinga, vinga, senyora delle Rose, no l’esveri

més, si us plau.

serafina, s’aboca sobtadament sobre elles, en un atac de

fúria: Senti, senti, per favore!

rosa: No t’atreveixis a sortir al carrer així!… Mamma!

S’arrauleix i es tapa la cara per la vergonya, men

tre Serafina es llança sense miraments al pati del

davant de la casa, amb el seu viso escandalós, fent

gestos salvatges.

serafina: Vostès organitzen un ball on s’embolica amb un

mariner. Què es pensen que fan, en aquest institut? (Plo-

rant desesperadament, roSa corre cap al porxo.) Digui’m,

- 46 -

què institueixen, en aquest institut? Miri, miri, miri, jo l’hi

ensenyaré! Una merda com aquella merda de cavall, allà,

al mig del carrer, això és el que institueixen! (Serafina asse-

nyala amb violència cap a fora, davant de la casa.) Sì! ‘Sta

fetentissima scuola! Scuola maledetta!

roSa fa un crit, surt corrents cap a la palmera i

s’hi recolza, amb llàgrimes de mortificació als ulls.

miss Yorke: Senyora delle Rose, s’està comportant i està

parlant molt malament. No puc entendre que una dona

que es comporta com vostè pugui tenir una filla tan

dolça i refinada!… No s’ho mereix! De debò! (Va fins a

la palmera.)

serafina: Ah, vol que parli de manera refinada, oi? Doncs

faci’m un favor! Deixin de fer malbé les noies al seu insti-

tut! (Camina amunt i avall, fent anar els malucs amb l’estil

exagerat i bel·ligerant d’un torero.)

assunta: Piantala, Serafina! Andiamo a casa!

serafina: No, no, encara no he acabat de dir-li el que li vull

dir a la senyora professora aquesta!

assunta: Serafina, mira’t un moment, no vas vestida!

serafina: Vaig vestida com vull; no vaig pas despullada!

(Mira ferotgement a la professora, al costat de la palmera.

Les mares sicilianes tornen davant de la casa.)

assunta: Serafina, cara? Andiamo a casa, adesso!… Basta!

Basta!

serafina: Aspetta!

- 47 -

rosa: Quina vergonya, em moro de vergonya! Oh, vostè

no sap com vivim, Miss Yorke! Mai no es vesteix; es passa

el dia així, amb aquest viso rosa! I parla amb les cendres

del meu pare com si ell encara fos viu.

serafina: Professora! Professora, senti! Què es pensen que

hi fan, en aquest institut? Sentite! Per favore! Organitzen

un ball! Quina mena de ball, un ball de primavera? Contes

ti’m la pregunta, sisplau, digui-m’ho! Què significa, aquest

ball de primavera? Allà coneix un noi que ni tan sols va a

l’institut. Quina mena de noi? Guardate! Un mariner que

porta una arracada d’or! Aquesta és la mena de noi que

la meva filla coneix en aquest ball!… Per això he tancat la

seva roba amb clau, perquè no hi pugui tornar, a l’institut!

(De sobte, a

aSSunta.) S’ha tallat les venes! I encara li surt

sang! (Es passa el puny pel front tres vegades.)

rosa: Mamma, em fas fàstic! (Surt corrents.)

MiSS Yorke surt corrents darrere seu. Serafina es fa

ombra als ulls amb una mà per mirar com desapa-

reixen carrer avall, sota la llum brillant de primavera.

serafina: Has sentit què m’ha dit la meva filla? «Em fas…

fàstic». Diu que jo li faig…

assunta: Vinga, Serafina, ara hem d’entrar a casa. (La con-

dueix suaument cap al porxo de la caseta.)

serafina: Que bonica que està, la meva filla, amb el vestit

blanc, com una núvia! (A totes.) Em sap greu! En sap molt

de greu, de veritat! I ara, fora! Fora de casa meva!

Giuseppina, agafant el toro per les banyes: No, nosaltres no

ens en anem enlloc sense els vestits!

- 48 -

assunta: Dóna els vestits a les senyores, perquè les noies

puguin posar-se’ls per a la graduació.

serafina: Aquella d’allà només m’ha pagat el gènere. Jo

cobro per la feina.

Giuseppina: Ecco! Porto els diners!

les dones: Portem els diners!

serafina: Cada vestit té el nom amb un imperdible. Entreu

i agafeu-los. (Es gira cap a aSSunta.) Has sentit què m’ha

dit la meva filla? M’ha dit que li faig «fàstic»!

Serafina entra a casa, amb un cop de porta. Al cap

d’un moment les dones surten, bressolant els ves-

tits tendrament entre els seus braços, xiuxiuejant

«carino!» i «bellissimo!»

A mesura que desapareixen, puja la llum interior de

la casa i veiem

Serafina dreta davant d’un mirall gla-

çat, mirant-se i repetint la paraula de la seva filla.)

serafina: Fàstic!

Es reprèn breument la música per marcar un canvi

d’escena.

escena 5

Immediatament a continuació. Els moviments de

Serafina van agafant embranzida. Arrabassa d’un

calaix de l’armari una faixa abandonada de fa

temps i mira com li queda per sobre, a l’alçada de

la cintura. Sacseja el cap, dubtosa, deixa caure la

- 49 -

faixa i de sobte agafa el barret de $8.98 del ma-

niquí de barreteria i se’l plantifica al cap. Es gira

distretament, sense recordar on és el mirall. Té

un bon ensurt quan es troba amb la seva pròpia

imatge, s’arrenca el barret del cap i de seguida el

torna al cap pelat del maniquí. Fa una o dues vol-

tes més, molt confosa, finalment agafa aire i amb

nou rampell arrenca un vestit de nena d’un altre

maniquí —un vestidet blau cel amb margarides

brodades. El vestit es queda enganxat al maniquí.

Serafina remuga ferotgement en sicilià. Finalment

supera aquesta dificultat, però està tan exasperada

que tomba el maniquí. S’arrenca la bata que porta

i s’intenta posar el vestit, plena d’esperança. Però

descobreix que no li passa pels malucs. Torna a

agafar la faixa, després la llança amb ràbia. El lloro

crida; ella li contesta, enfadada: «Zitto!»

En la llunyania, la banda de l’institut comença a

tocar. A

Serafina la corprèn el pànic de perdre’s la

cerimònia de graduació i es colpeja el front amb el

puny, plorant una mica. Es desempallega desespe-

radament del vestit blau i fuig una altra vegada cap

a l’habitació del darrere amb el viso de setí, mentre

flora i BeSSie apareixen al costat de la casa. flora i

BeSSie són dues pallasses de mitjana edat i tempera-

ment juvenil. flora és alta i cantelluda; BeSSie és més

aviat rondaxona. Van vestides de festa.

flora puja

les escales corrents i pica a la porta de la caseta.

Bessie: De veritat que no puc entendre per què és tan

important recollir una brusa de topos si això ens ha de fer

perdre el tren de les dotze.

- 50 -

flora: Serafina! Serafina!

Bessie: Només tenim un quart per arribar a l’estació i ja et

dic que jo em desmaiaré al tren si abans no em prenc un

cafetó…

flora: Ja et prendràs una Coca-Cola al tren, Bessie.

Bessie: No em prendré res al tren si no agafem el tren!

Serafina torna corrents del dormitori, gairebé sense

alè, amb un vestit de seda lila. En passar pel costat

del maniquí de barreteria, torna a arrencar-li el

barret i se’l planta una altra vegada al cap.

serafina: El rellotge! El rellotge! On he deixat el rellotge?

(Sent flora, que crida i pica i va corrents fins a la porta.)

Bessie: Mira a veure si la porta està oberta.

flora, empenyent: Només vull saber això, està llesta o no?

serafina: Oh! És vostè. No m’atabali. Faig tard a la graduació

de la meva filla i ara no trobo el seu regal de graduació.

flora: Tenim temps de sobres.

serafina: No sent com toca la banda?

flora: Només estan afinant. I doncs, Serafina, on és la

meva brusa?

serafina: Brusa? No està acabada! He hagut de fer catorze

vestits de graduació!

flora: Una promesa és una promesa i una excusa és una

excusa!

serafina: He d’anar-me’n ara mateix cap a l’institut!

- 51 -

flora: I jo he d’anar-me’n ara mateix a l’estació amb aquesta

brusa!

Bessie: Anem a la desfilada de la Legió Americana de Vete-

rans de guerra, a New Orleans.

flora: Allà, allà, allà, és allà! (Agafa la brusa de la màquina

de cosir.) Vés per feina, noia, ja em pots perfilar aquestes

tires del coll! Si no, posaré una reclamació a la Cambra de

Comerç i faré que et retirin la llicència!

serafina, angoixada: Quina llicència? Jo no tinc cap llicència!

flora: Ho has sentit, això, Bessie? No té llicència!

Bessie: Ni tan sols té llicència?

serafina, va ràpidament cap a la màquina: Ara… Ara les

cuso! Però si això em fa arribar tard a la graduació de la meva

fillla, li asseguro que aconseguiré que vostè ho lamenti…

Treballa amb velocitat rabiosa. Se sent xiular un tren.

Bessie, ferotge, pega a flora amb la seva bossa: Se’n va el

tren! Ja ho veus, per culpa teva l’hem perdut!

flora: Bessie, ja saps que n’hi ha un altre a tres quarts

d’una!

Bessie: És l’egoïsme… És aquest egoïsme increïble el que

em fa morir de ràbia! (Camina ràpidament amunt i avall.)

flora: Estigues quieta, Bessie. No et destrossis els peus

abans d’arribar a la ciutat…

Bessie: La Molly m’ha dit que el centre és una passada.

Tiren bosses de paper plenes d’aigua des de les finestres

d’un hotel.

- 52 -

flora: Des de quin hotel estan tirant bosses de paper

plenes d’aigua?

Bessie: Quina pregunta més idiota! Des de l’Hotel Monteleone.

flora: Aquest hotel està passat de moda.

Bessie: Doncs potser està passat de moda, però et queda-

ries parada de saber algunes de les coses ben modernes i

actuals que hi passen.

flora: A mi m’han dit, a mi m’han dit que els Veterans han

pescat una noia a Canal Street! Li han arrencat tota la roba

i al final l’han enviat a casa en un taxi!

Bessie: Pobre del qui s’atreveixi a provar-ho amb mi!

flora: Amb tu? Ja! Tu mai has necessitat gaire ajuda, per

treure’t la roba!

serafina, amenaçadorament: Senyores, facin el favor de

vigilar el llenguatge mentre siguin aquí. Aquesta és una

casa catòlica. En aquesta estança, vostès es troben en

presència de Nostra Senyora i de les beneïdes cendres

del meu marit!

flora, amb acidesa: Vaja, perdoni’m! (Xiuxiueja malicio-

sament a BeSSie.) La veritat és que és una sorpresa molt

agradable veure’t amb un vestit, Serafina, però la sorpresa

seria doblement agradable si el vestit fos d’una talla una

mica més encertada. (A BeSSie, fort.) Abans tenia una figura

molt atractiva, una mica plena però atractiva, però amb

això de passar-se tres anys seguits asseguda a la màquina

de cosir, sense sortir mai de casa ni treure’s la bata, és clar,

se li ha posat un cul així!

- 53 -

serafina: Si no tingués cul seria una dona molt incòmoda

cada vegada que em volgués asseure.

El lloro fa un xisclet.

Serafina l’imita.

flora: Què hi ha, cotorreta, vols una galeta?

serafina: No. No vol una galeta! Es pot saber què hi fa, la

seva amiga, a la finestra?

Bessie: Hi ha uns Veterans a la carretera!

flora: Un Veterà? De veritat?

S’aixeca d’un salt i va cap a la seva amiga, al costat

de la finestra. Totes dues riuen esverades, traient

el cap per la finestra.

Bessie: Està mirant cap aquí; digue-li alguna cosa!

flora, abocant-se per la finestra: «Mademoiselle d’Armen-

tières, parlé-vú!»

Bessie, s’hi afegeix amb un rampell: «Mademoiselle d’Ar-

mentières, parle-vú!»

una veu des de fora, retorna amb galanteria la salutació:

«Mademoiselle d’Armentières, quaranta anys sense un

petó…?»

les dues dones, alhora, molt alegres: «Muaca-muaca

parlé-vú!!!»

Riuen i aplaudeixen a la finestra. Se sent com riuen

els

veteranS. Quan el seu cotxe reprèn la marxa,

se sent un clàxon.

Serafina s’aixeca d’un bot i va

corrents cap a la finestra, fa fora les dones amb

una empenta i els tanca els finestrons als nassos.

- 54 -

serafina, furiosa: Senyores, ja els he dit que això no és una

casa de barrets. Agafin la brusa i fotin el camp! Vagin-se’n

als carrers que fan per a les dones com vostès. Aquesta és

la casa de Rosario delle Rose, allà hi ha les seves cendres,

en aquella urna de marbre, i en aquesta casa no hi pen

so consentir… coses indecents, i tampoc que es diguin

marranades!

flora: Qui diu marranades?

Bessie: Quina barra que té.

flora: Ara escolti’m vostè!

serafina: Vostès, vostès, no paren de dir marranades, tota

l’estona només homes, homes, homes! Estan sonades pels

homes!

flora: Enveja… Això és el que li passa… enveja! Està boja

de gelosia!

Bessie: És veritat, té les dents llargues! Ecs!

serafina, de sobte, religiosament: Quan jo penso en els

homes penso en el meu marit. El meu marit era sicilià. Fè-

iem l’amor cada nit de la setmana, mai ens en vam saltar ni

una, des de la nit que ens vam casar fins a la nit que el van

matar, al seu camió de fruita, en aquella carretera d’allà!

(Recupera l’alè amb un gemec.) I potser és per aquesta raó

que no estic sonada pels homes i no m’agrada escoltar com

parlen les dones que ho estan. Però el que ara m’interessa

és la felicitat de la meva filla, que aquest matí es gradua a

l’institut. I ara faré tard, la banda ja està tocant! I he perdut

el seu rellotge!… El seu regal de graduació! (Fa voltes per

l’estança, distreta.)

- 55 -

Bessie: Flora, marxem! A fer punyetes aquesta brusa dels

collons!

flora: No, no, un moment! A mi no m’insulta ningú.

serafina: Aneu, aneu a New Orleans, boges pels homes,

sonades! Aneu i pesqueu un home a Canal Street, però

no a casa meva, a la meva finestra, davant de les cendres

del meu difunt marit! (La banda de l’institut toca un tema

marcial en la distància. El pit de Serafina manxa pesadament;

es toca el cor i per uns moments sembla que ha oblidat que

se n’ha d’anar.) No m’interessa, no m’interessen uns homes

que es fan grassos i calbs, que es vesteixen amb disfresses

de soldadet, que arrenquen la roba a les noies a Canal Street

i llancen bosses de paper plenes d’aigua des de la finestra

d’un hotel. No m’interessa aquesta mena de bogeria pels

homes. Recordo el meu marit amb un cos com el cos d’un

noi i amb uns cabells tan espessos i negres com els meus i

amb una pell suau i dolça com el pètal d’una rosa groga.

flora: Vaja, una rosa, era?

serafina: Sí, sí, una rosa, una rosa!

flora: Sí, una rosa beneïda! Un gàngster! I se’l carreguen

d’un tret quan estava passant droga sota un carregament

de plàtans!

Bessie: Flora, Flora, marxem!

serafina: Els meus pares eren pagesos, contadini, però ell…

ell venia d’una família de terratinents! Signorile, era el meu

marit! De nit em quedo aquí asseguda i en tinc prou amb

recordar, perquè he tingut el millor. No el tercer, ni el segon,

- 56 -

sinó el primer, el millor de tots, l’únic millor! —I per això

ara en tinc prou amb els records…

Bessie: Sortim, sortim! Hem d’anar a l’estació!

flora: Espera, això vull sentir-ho, és massa bo per perdre’ns-ho!

serafina: Compto les nits que el vaig tenir entre els meus

braços, li puc dir quantes van ser. Cada nit, durant dotze

anys. Quatre mil… tres-centes… vuitanta. Aquest és el

nombre de nits que el vaig tenir tota la nit seguida entre

els meus braços. I amb això ja en tinc prou. I guardo dol

per ell. Sí, de nit, el meu coixí mai no està sec… Però en

tinc prou amb el record. I em sentiria bruta i vulgar i no

digna de viure amb la meva filla o sota el mateix sostre que

l’urna que conté les seves cendres beneïdes, aquestes…

aquestes cendres d’una rosa… si després d’aquest record,

després d’haver conegut un home així, me n’anés amb un

altre, algun home de mitjana edat, que no fos jove, que no

estigués ple de passió, que estigués criant panxa i a qui li

caiguessin els cabells i que fes pudor de suor i d’alcohol…

i si m’enganyés a mi mateixa per fer-me creure que això

és fer l’amor! Jo sé què és, fer l’amor. I en tinc prou amb

recordar-ho… (Li falta l’aire com si hagués pujat escales,

corrents.) Au, marxeu, vosaltres sí, llanceu-vos al carrer i

deixeu que us tirin bosses d’aigua bruta per sobre! Jo en

tinc prou amb recordar l’amor d’un home que va ser meu…

només meu! Un home a qui mai el va tocar la mà de ningú

més! Ningú més, només jo!… Només jo! (Agafa aire i surt

corrents al porxo. El sol inunda la seva figura. Sembla que

això la deixa estabornida. S’adona que està plorant. Remena

dins la seva bossa, buscant un mocador.)

- 57 -

flora, va fins a la porta, que està oberta: Que mai el va

tocar ningú?

serafina, amb orgull ferotge: Mai, només jo!

flora: Doncs jo en conec una que diria una altra cosa! I

no és que estigui gaire lluny d’aquí. Només cal anar fins a

l’Square Roof, el local aquell, a Esplanade!

Bessie: L’Estelle Hohengarten!

flora: L’Estelle Hohengarten! Aquella de Texas, la que

reparteix les cartes al black-jack!

Bessie: I ara posa’t la brusa i marxem!

flora: Ho sap tothom menys la Serafina. Només estic dient

els fets que es van saber quan hi va haver la investigació,

mentre ella s’estava al llit, amb els ulls ben tancats i les mantes

per damunt del cap, com una ostra tancada! Fes-me el nus

aquest dels collons! I va ser tota una aventura, no una his-

tòria d’una nit, sinó un afer sòlid que va durar més d’un any.

Serafina s’ha quedat dreta al porxo, amb la porta

oberta darrere seu. Està plantada al bell mig de

la resplendor del sol. Sembla com si les paraules

dites des de dins l’haguessin deixat sense coneixe-

ment. Es gira lentament. Veiem que el vestit se li

ha descordat per darrere i se li veu el viso de color

rosa. Estén el braç per buscar suport i troba una

columna del porxo, a la qual s’aferra a mesura que

les terribles paraules van colpejant-la cada vegada

més profundament. La banda de l’institut continua

tocant, com un contrapunt despietat.

- 58 -

Bessie: Deixa-la estar. El que no sabem no ens pot fer mal.

flora: Ell tenia una rosa tatuada al pit, el molt bèstia, i

l’Estelle estava tan boja per ell que se’n va anar a Bourbon

Street i se’n va fer tatuar una. (Serafina avança pel porxo

i flora es gira cap a ella, maligna.) Sí, una rosa tatuada al

pit, igual que la de l’espagueti!

serafina, molt suaument: Mentidera… (Entra dins la casa.

Sembla com si la paraula li hagués donat força.)

Bessie, nerviosa: Flora, marxem, marxem!

serafina, amb una veu terrible: Mentidera…! Mentidera!

Tanca d’una revolada la porta de fusta, amb tanta

violència que les parets trontollen.

Bessie, esfereïda: Fotem el camp d’una vegada, Flora!

flora: Que cridi fins que rebenti. M’és igual.

Serafina ha agafat una escombra d’una revolada.

Bessie: Què vol fer?

flora: I a mi què m’importa què vol fer?

Bessie: Em fan por aquests espaguetis.

flora: A mi no em fa por ningú!

Bessie: Et vol pegar.

flora: Més val que no em pegui!

Però totes dues pallasses ja estan de retirada cap

a la porta. De sobte

Serafina arrenca a córrer cap

a elles amb l’escombra. Pega a flora als malucs

- 59 -

i a les espatlles. BeSSie surt. Però flora ha quedat

atrapada en una cantonada. Cau una taula. BeSSie,

a fora, crida la policia, dient «Que la mata! Que la

mata!» La banda de l’institut toca «Barres i Estrelles

per sempre».

flora desvia ferotgement els cops de

l’escombra i s’escapa de la casa. També comença

a cridar demanant ajuda.

Serafina les segueix. Pega

cops a l’aire brillant del migdia amb l’escombra.

Les dues dones surten corrents, cridant.

flora, cap enrere: Et denunciaré! Policia, policia! Et penso

denunciar!

serafina: Denuncia’m, denuncia’m, porca, dimoni, menti-

dera! Men-ti-de-ra!

Torna a entrar dins de casa i es recolza a la taula

de cosir, respirant molt pesadament. Després va

corrents fins a la porta, la tanca amb un cop i passa

la clau. Aleshores corre cap a les finestres, tanca

de cop tots els finestrons, amb el passador. La

casa queda tota a les fosques, excepte l’espelma

de vigília dins del vaset de color robí, als peus de

la Mare de Déu, i les escletxes delicades de llum

que es filtren a través dels finestrons.

serafina, embogida: Denuncia’m… denuncia’m… que

m’arrestin… mala puta… gossa… mentidera! (Fa voltes ab-

surdament, sense saber què fer del seu cos, enorme i ferit.

Respirant amb dificultat, repeteix la paraula «mentidera»

monòtonament, sense sentit, mentre va amunt i avall. És

imprescindible per a ella, vitalment imprescindible, creure

que la història que la dona ha explicat és una invenció

- 60 -

maliciosa. Però té les paraules clavades a la ment i les va

remugant en veu alta mentre fa voltes bojament, dins

dels límits estrets de la sala d’estar.) Dona… Estelle… (Se

sent el so de la banda de música.) Banda, banda, ja ha…

començat… Em perdré… la graduació. Oh! (Es refugia

prop de la Mare de Déu.) Estelle, Estelle Hohengarten?…

«Una camisa per a l’home de qui estic enamorada! Aquest

home… és… salvatge com un gitano…» Oh, oh… Mare de

Déu… La… la seda… de color rosa. (Va cap al menjador,

després retrocedeix, terroritzada.) No, no, no, no, no! No

me’n recordo! No era aquest nom, no me’n recordo, del

nom! (La banda de música se sent més fort.) Institut…

graduació… tard! Faré… Faré tard… Oh, Mare de Déu,

envia’m un… un senyal! (Inclina el cap cap a l’estàtua amb

actitud d’escolta temorosa.) Che? Che dice, Signora? Oh,

Mare de Déu! Envia’m un senyal!

L’escenari s’enfosqueix.

escena 6

Dues hores més tard. L’interior de la casa està

completament a les fosques, excepte l’espelma.

Amb els finestrons tancats, l’interior és tan fosc

que no sabem si Serafina hi és. L’única cosa que

es veu clarament és la túnica blava, coberta d’es

trelles, de la Mare de Déu, per sobre de l’espelma

titil·lant, dins el vaset de vidre de color robí. Al cap

d’uns moments, sentim la veu de

Serafina, molt

fluixet, amb el to feble i sense alè d’una persona

a punt de morir.

- 61 -

serafina, molt fluixet: Mare de Déu, envia’m un senyal…

A fora se senten veus alegres i rialleres. Apareixen

roSa i Jack, porten roses i regals. Estan cridant cap

als altres, que són en un cotxe.

Jack: On anem a fer el pícnic?

una veu de noia, des de la carretera: Anirem a Diamond

Key, amb tres barques de vela!

una veu d’home: Sortim del Moll Municipal d’aquí a mitja

hora!

rosa: Passeu-nos a buscar per aquí! (Puja les escales cor-

rent.) Oh, la porta està tancada! La Mamma ha sortit! En

aquella menjadora d’ocells hi ha una clau.

Jack obre la porta. La sala s’il·lumina tènuement a

mesura que ells hi entren.

Jack: És molt fosc, aquí.

rosa: Sí, la Mamma ha sortit!

Jack: Com ho saps, que ha sortit?

rosa: La porta estava tancada amb clau i tots els finestrons

estan tancats! Deixa les roses.

Jack: On vols que les…

rosa: On sigui, és igual…! Vine aquí! (Ell se li acosta, amb

una certa desconfiança.) Et vull ensenyar una parauleta de

la nostra terra. La paraula és bacio.

Jack: I què vol dir, aquesta paraula?

- 62 -

rosa: Això i això i això i això! (L’omple de petons fins que

ell, per força, aparta la cara d’ella de la seva.) Imagina’t,

aquest divendres fa una setmana… jo encara no sabia que

els nois existien! Tu sabies que les noies existien, abans

d’aquell ball?

Jack: Sí, sí que ho sabia…

rosa, abraçant-lo: Te’n recordes, què em vas dir, mentre

estàvem ballant? «Nena, no te m’arrambis tant…»

Jack: Bé, és que… feia calor, en aquell gimnàs i la… la pista

estava molt plena de gent…

rosa: Em va ensenyar a ballar una amiga i jo li vaig pregun-

tar: «Com ho saps, cap on es mourà el noi?» I ella em va

dir: «Ho has de sentir amb el cos!» «I com ho puc sentir

amb el cos?» «Arrambant-te ben a prop!», em va dir…

Per això m’arrambava tant a tu! No em vaig adonar que…

Ha, ha! T’has posat vermell! No, no te’n vagis!… I al cap

d’una miqueta em vas dir: «Uau, ets preciosa!» I jo et vaig

dir, «Perdona’m», i vaig anar corrents al lavabo. Saps per

què? Per mirar-me al mirall! I vaig veure que era veritat!

Per primera vegada a la vida, estava preciosa! Tu vas fer

que jo em tornés preciosa quan m’ho vas dir!

Jack, amb humilitat: Ets preciosa, Rosa! Tant, que jo…

rosa: I tu també has canviat. Ja no rius i no fas bromes. Per

què t’has tornat tan vell i tan seriós, Jack?

Jack: Mira princesa, és que tu ets una mica…

rosa: Una «mica» què?

- 63 -

Jack, troba la paraula exacta: Salvatge! (Ella riu. Ell li agafa

el canell embenat.) Jo no m’hauria imaginat mai que una

cosa així pogués passar.

rosa: Oh, això, això no és res! Ara em trec el mocador i ja

te’n pots oblidar!

Jack: Com has pogut fer una cosa així per mi? Jo… no

sóc res!

rosa: Ningú no és res fins que te n’enamores!

Jack: Dóna’m el mocador. El vull ensenyar als companys del

vaixell. Els diré: «Això és sang d’una noia preciosa que s’ha

tallat les venes amb un ganivet, de tant que m’estimava!»

rosa: No et donis tants aires. Gairebé tot és mercromina!

serafina, amb violència, des de l’habitació del costat: Stai

zitta! Cretina!

roSa i Jack se separen bruscament.

Jack, amb por: N’estava segur, que hi havia algú!

rosa, amb dolcesa, delicada: Mamma? Ets aquí, Mamma?

serafina: No, no, no, no sóc aquí, estic morta i enterrada!

rosa: Sí, la Mamma és allà!

Jack: Bé, doncs… serà millor que… surti i m’esperi a fora…

una estona…

rosa: Queda’t on ets!… Mamma?… He vingut amb en

Jack. Vas ben vestida? (No hi ha resposta.) Per què és tan

fosc, aquí?… Jack, obre els finestrons!… Vull presentar-te

la meva mare…

- 64 -

Jack: Vols dir que no és millor que jo me’n vagi i…

rosa: No. Obre els finestrons!

S’obren els finestrons i

roSa corre les cortines entre

les dues habitacions. La llum del sol inunda l’esce-

na. Descobrim Serafina ensorrada en una cadira,

davant la seva taula de treball, al menjador, prop

de la màquina de cosir Singer. Està grotescament

envoltada de maniquins, com si hagués estat

mantenint un debat silenciós amb ells. La seva

aparença, amb el viso fet un desastre, és alhora

còmica i escandalosa.

rosa, terriblement incòmoda: Mamma, Mamma, m’has

dit que estaves ben vestida! Jack, espera’t aquí fora un

moment! Què ha passat, Mamma?

Jack es queda a la sala d’estar. roSa tira les cor-

tines, agafa una bata d’una revolada i la tira per

damunt de Serafina. Pentina els cabells de Serafina,

apartant-los-hi de la cara, que brilla de suor, li passa

un mocador per la cara i li aplica unes pólvores.

Serafina se sotmet a aquesta empresa cosmètica

amb expressió astorada.

rosa, fent gestos verticals: Su, su, su, su, su, su, su, su, su!

Serafina es redreça una mica a la cadira, però encara

se la veu estupefacta. roSa torna a la sala d’estar

i descorre una altra vegada les cortines.

rosa: Ja pots passar, Jack! La Mamma ja està a punt per

coneixe’t!

- 65 -

roSa tremola àvidament mentre Jack avança, molt

nerviós, des de la sala d’estar. Però, abans que en-

tri, Serafina s’ensorra i torna a quedar en la posició

encongida, amb un gemec greu.

rosa, amb violència: Mamma, Mamma, su, su, Mamma!

(

Serafina es redreça una mica.) Aquesta nit no ha dormit

bé… Mamma, aquest és en Jack Hunter!

Jack: Què tal, senyora delle Rose. Estic molt content de

conèixer-la.

Hi ha una pausa.

Serafina observa el noi amb in-

diferència.

rosa: Mamma, Mamma, digues alguna cosa!

Jack: Potser la teva mare prefereix que jo… (Fa un gest

estrany cap a la porta.)

rosa: No, no, la Mamma només està cansada. La Mam-

ma fa vestits; ha fet un munt de vestits per a la festa de

graduació! Quants, Mamma, quants vestits de graduació

has hagut de fer?

serafina, sordament: Fa niente…

Jack: Esperava veure-la a la graduació, senyora delle Rose.

rosa: Suposo que la Mamma estava massa cansada per

poder venir.

serafina: Rosa, tanca la porta del davant, tanca-la amb

clau. Hi havia un… policia… (Hi ha una pausa.) Què?…

Què?

- 66 -

Jack: La meva germana també s’ha graduat. Han vingut la

meva mare i la meva tia… i un munt de cosins… Jo esperava

que vostè els podria… conèixer… a tots…

rosa: En Jack t’ha portat unes flors.

Jack: Espero que li agradin les roses tant com a mi. (Li dóna

el ram. Ella l’agafa, amb expressió absent.)

rosa: Mamma, digues alguna cosa, digues alguna cosa

senzilla, com ara «Gràcies».

serafina: Gràcies.

rosa: Jack, explica-li a la Mamma com ha estat la gradu-

ació; descriu-l’hi.

Jack: La meva mare ha dit que era com un conte de fades.

rosa: Explica-li què portaven els nois!

Jack: Què… què portaven els nois?

rosa: Ai va, ja ho has vist, què portaven. Portaven ameri-

cana blava i pantalons blancs, i cadascun tenia un clavell!

Hi ha hagut tres parelles que han fet un ball molt antic,

un minuet, Mamma, amb la Cançó de la Primavera de

Mendelssohn! Oi que ha sigut bonic, Jack? Però una noia

s’ha entrebancant… no estava acostumada a portar vestit

de cua! S’ha entrebancat i ha caigut de… ha, ha! Oi que

ha sigut divertit, Jack, oi que ha sigut divertit?

Jack, amb preocupació: Em sembla que la teva mare…

rosa: Oh, el premi, el premi, m’he oblidat el premi!

Jack: On és?

- 67 -

rosa: Tu els has deixat a sota del cartell de modista, quan

buscaves la clau.

Jack: Perdona, és veritat! Vaig a buscar-lo.

Jack surt per la sala d’estar. roSa es gira envers la

seva mare i s’agenolla al costat de la seva cadira.

rosa, amb un xiuxiueig horroritzat: Mamma, ha passat

alguna cosa! Què ha passat, Mamma? M’ho pots dir,

Mamma? És pel que ha passat aquest matí? Mira. Ja m’he

tret la bena, només és una rascada! Ja està, Mamma, ja

te’n pots oblidar! Pensa que ha estat un malson i que no

ha passat mai! Oh, Mamma! (Li fa molts petons ràpids al

front. Torna Jack, amb dos llibres voluminosos lligats amb

una cinta de setí blanc.)

Jack: Aquí ho tenim.

rosa: Mira què m’han donat, Mamma.

serafina, sense inflexió: Què?

rosa: «El Saber Universal»!

Jack: Aquí dins hi és tot, des d’Abracadabra fins a Zoo!

La meva germana es moria d’enveja. A ella només li han

donat un diploma!

serafina, s’incorpora una mica: Diploma? On és? No t’han

donat cap diploma?

rosa: Sì, sì, Mamma! Eccolo! Guarda, guarda! (Ensenya

un diploma lligat amb una cinta.)

serafina: Va bene. Posa’l al calaix, amb la roba del teu pare.

- 68 -

Jack: Senyora delle Rose, hauria d’estar molt orgullosa de

la seva filla. S’ha posat dreta davant de tothom i ha recitat

un poema.

rosa: Sí, és veritat. Oh, estava tan emocionada!

Jack: I, senyora delle Rose, la seva filla estava tan preciosa

que quan ha pujat a l’escenari… la gent ha fet: «Oh… oh!»

Com… com un… com un vent… que hagués passat per la

sala! Perquè la seva filla, la Rosa, estava tan… meravellosa!

(S’ha ajupit per oferir a Serafina aquesta descripció ben

a prop de la seva cara. Ara s’aixeca i somriu ple d’orgull

envers roSa.) Quina sensació fa, ser la mare de la noia més

bonica del món?

rosa, amb un esclat sobtat de pura felicitat: Ha, ha, ha,

ha, ha, ha! (Tira el cap enrere, extasiada.)

serafina, s’incorpora: Calla!

rosa: Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha! (No pot

controlar el seu riure extasiat. Es tapa la boca amb la mà,

apretant fort, però tot i així el riure encara se li escapa,

bombollejant.)

serafina, s’aixeca de sobte, enfadada: Pazza, pazza, pazza!

Finiscila! Basta, via! (roSa fa una volta sobre si mateixa per

amagar les seves convulsions d’alegria. A Jack:) Deixi els

llibres del premi a la sala d’estar i tanqui la porta del davant;

hi ha un policia que pot venir per un… per un problema…

(Jack agafa els llibres.)

rosa: Mamma, no t’havia vist mai així! Què pensarà, en

Jack, Mamma?

- 69 -

serafina: I a mi què m’importa el que pensi en Jack?… Ets

una salvatge, una salvatge, una boja… amb els ulls del

teu… del teu pare…

Jack, torna: Doncs, sí, senyora delle Rose, de veritat que té

dret a sentir-se molt orgullosa de la seva filla.

serafina, després d’una pausa: Estic orgullosa del… record

del seu… pare. Ell era un baró… (

roSa agafa Jack pel braç.)

I vostè qui és? Qui és?… Per piacere!

rosa: Mamma, te l’acabo de presentar; es diu Jack Hunter.

serafina: Hunter?

Jack: Sí, senyora, Hunter. Jack Hunter. Vol dir caçador.

serafina: I què és el que caça…? Jack?

rosa: Mamma!

serafina: Es pot saber què és el que cacen, tots? Passar-s’ho

bé una estona, i després, que en pagui un altre les con-

seqüències, què dimonis importa? Estic farta dels homes,

estic gairebé tan farta dels homes com de les dones. Rosa,

surt de casa mentre parlo amb aquest noi!

rosa: No he portat en Jack aquí perquè l’insultin!

Jack: Vés, preciosa, deixa’ns parlar una mica sols, amb la

teva mare. Em sembla que la teva mare té una impressió…

una mica equivocada…

serafina, amb superstició: Sí, tinc una impressió!

rosa: Em vaig a vestir! Oh, Mamma, no m’ho espatllis…! El

dia més feliç de la meva vida! (Se’n va a la part del darrere

de la casa.)

- 70 -

Jack, després d’una pausa incòmoda: Senyora delle Rose…

serafina, li corregeix la pronúncia: Delle Rose!

Jack: Senyora delle Rose, em sap molt de greu tot el que

ha passat. Cregui’m, senyora delle Rose, l’última cosa que

jo volia era ficar-me en un conflicte familiar. Estic de visita

a casa, després de tres mesos al mar; vam fer port a New

Orleans, i he vingut fins aquí per veure els meus pares. La

meva germana anava a un ball de l’institut. M’hi va portar,

i allà vaig conèixer la seva filla.

serafina: I què van fer?

Jack: Al ball de l’institut? Vam ballar! La meva germana

m’havia dit que la Rosa tenia una mare molt estricta i que

no podia sortir amb nois, de manera que quan es va acabar

el ball li vaig dir: «Quina llàstima que no et deixin sortir». I

ella em va dir: «Oh! I qui t’ho ha dit, que no em deixen?»

Llavors vaig pensar que la meva germana s’havia equivocat

i vaig quedar amb ella per l’endemà al vespre.

serafina: I què van fer, l’endemà al vespre?

Jack: L’endemà al vespre vam anar al cine.

serafina: I què van fer… aquell vespre?

Jack: Al cine? Ens vam menjar una bossa de crispetes i vam

mirar la pel·lícula!

serafina: Va venir a casa a mitjanit i em va dir que havia

estat amb una amiga estudiant ètica!

Jack: Jo no sé quina història li va explicar, però això no és

culpa meva!

- 71 -

serafina: I l’endemà a la nit?

Jack: Dimarts passat? Vam anar a patinar!

serafina: I després?

Jack: Després de patinar? Vam anar a una cafeteria i ens

vam prendre un batut!

serafina: Sols?

Jack: A la cafeteria? No. Estava plena de gent. I la pista de

patinatge estava plena de gent patinant!

serafina: M’està dient que mai no han estat sols, amb la

meva Rosa?

Jack: Sols o acompanyats, quina importància té, aquesta

pregunta? No veig quina importància té.

serafina: Nosaltres som sicilians. No deixem les noies soles

amb nois amb qui no estan promeses!

Jack: Senyora delle Rose, aquí som als Estats Units.

serafina: Però nosaltres som sicilians, i som gent de sang

calenta. La meva filla és una noia verge! Ho és… o almenys

ho era… M’agradaria saber… si és una cosa o l’altra!

Jack: Senyora delle Rose! Li he de dir una cosa. Potser no

se la creurà. És difícil de dir en veu alta. Però és que jo…

també sóc… verge.

serafina: Què? No. No m’ho crec.

Jack: Ja, doncs miri, és veritat. Aquesta és la primera ve-

gada… que jo…

serafina: La primera vegada que vostè què?

- 72 -

Jack: La primera vegada que realment he volgut…

serafina: Volgut què?

Jack: Fer… l’amor…

serafina: Vostè? Un mariner?

Jack, sospira profundament: Sí, senyora. I oportunitats no

me n’han faltat! Però jo… sempre pensava en la meva

mare… Sempre em preguntava si ella… trobaria… que

aquesta o aquella persona era prou… decent!

serafina: Però amb la meva filla, la meva Rosa, la seva mare

li diu: okei…? Endavant, fill, tota teva!

Jack: Senyora delle Rose! (Avergonyit.) Senyora delle Rose,

jo…

serafina: Fa dues setmanes encara li havia de donar un

bolet a les mans de tant en tant perquè no es rasqués les

picades de mosquit. Anava a l’escola amb bicicleta. I ara de

sobte… tinc una bèstia salvatge dins de casa. Diu que està

enamorada. I vostè? Vostè també diu que està enamorat?

Jack, solemne: Sí, senyora, ho dic, estic enamorat! I molt…

serafina: Bambini, tutti e due, bambini!

Surt

roSa, vestida per al pícnic.

rosa: Ja estic llesta per anar a Diamond Key!

serafina: Surt i espera’t al porxo. Diamond Key!

rosa, amb una reverència sarcàstica: Sí, Mamma!

serafina: Què és, vostè? Catòlic?

- 73 -

Jack: Jo? Sí, senyora, catòlic.

serafina: Doncs a mi no em sembla que tingui un aspecte

gaire catòlic!

rosa: Déu meu, Mamma, i quin aspecte tenen els catò-

lics? És que potser tenen un aspecte diferent de la resta

de persones?

serafina: Tu queda’t a fora fins que jo t’ho digui! (roSa va

fins a la menjadora d’ocells i es posa a resar.) Ara giri’s, vol

fer el favor?

Jack: Que faci què, senyora?

serafina: Li he dit que es giri! (Jack, desconcertat, es gira.)

Per què fan els pantalons de la Marina tan estrets?

rosa, que ho sent des de fora: Déu meu…

Jack, vermell: Això ho haurà de preguntar a la Marina,

senyora delle Rose.

serafina: I aquesta arracada d’or, per què porta una arra-

cada d’or?

rosa, crida des de la porta: Perquè ha creuat l’Equador,

Mamma; l’ha creuat tres vegades. El van iniciar en la cort

de Neptú i per això té dret a portar una arracada d’or! És

un llop de mar!

Serafina s’aixeca d’un bot i tanca la porta del porxo

de cop. roSa corre desesperadament pel costat de

la casa i es recolza, exhausta, amb els ulls tancats,

al tronc de la palmera. La Strega s’esmuny dins del

terreny i escolta.

- 74 -

serafina: Ja veu què és el que tinc. Una bèstia salvatge

dins de casa!

Jack: Senyora delle Rose, suposo que els sicilians són una

gent molt emocional…

serafina: I no vull que ningú se n’aprofiti, d’això!

Jack: Té una idea equivocada de mi, senyora delle Rose.

serafina: Jo sé què volen els homes… no volen menjar

crispetes amb les noies ni patinar per damunt del gel! I

els nois són iguals, només que una mica més joves. Vingui

aquí. Vingui aquí!

roSa sent la veu apassionada de la seva mare. Corre

des de la palmera fins a la porta del darrere i hi

pica amb els punys.

rosa: Mamma! Mamma! Obre’m la porta, Jack!

Jack: Senyora delle Rose, la seva filla l’està cridant.

serafina: Que cridi! Vingui aquí. (Va fins a l’altar de Nostra

Senyora.) Vingui aquí!

roSa s’allunya del la porta del darrere i va corrent

fins a la del davant. Al cap d’un moment, empeny

els finestrons de la paret fins que aconsegueix

obrir-los i comença a enfilar-s’hi. Jack s’acosta

aprensivament a Serafina, davant la Mare de Déu.

serafina: Ha dit que és catòlic, oi?

Jack: Sí, senyora.

serafina: Doncs agenolli’s davant de Nostra Senyora!

- 75 -

Jack: Que faci… que faci què, m’ha dit?

serafina: Li he dit que s’agenolli als peus de Nostra Senyora!

roSa fa un rugit desesperat a la finestra. Jack s’age-

nolla, incòmode, al reclinatori.

rosa: Mamma, Mamma, i ara què més?

Serafina va corrent a la finestra, fa fora roSa amb

una empenta i tanca els finestrons de cop.

serafina, torna cap a Jack: Ara repeteixi el que jo diré!

Jack: Sí, senyora.

roSa empeny els finestrons i els torna a obrir.

serafina: Prometo a la Mare de Déu que respectaré la in-

nocència de la filla de…

rosa, angoixada: Mamma!

serafina: Surt de la finestra!… I doncs? Ho dirà o no ho dirà?

Jack: Sí, senyora. Què diu que m’ha dit?

serafina: Prometo a la Mare de Déu…

Jack: Prometo a la Mare de Déu…

serafina: Així sigui salvat per la Sang Beneïda de Jesucrist…

Jack: Així sigui salvat per la…

serafina: Sang Beneïda de…

Jack: Jesucrist…

serafina: Que respectaré la innocència de la Rosa, filla de

Rosario delle Rose.

- 76 -

Jack: Que respectaré la innocència de… la… Rosa…

serafina: Faci’s el signe de la creu! (Ell se senya.) Ara aixe-

qui’s, aixequi’s! Amb això em dono per satisfeta…

roSa salta a través de la finestra i corre cap a Se-

rafina, amb els braços estesos i fent crits salvatges

d’alegria.

serafina: Deixa’m anar, deixa’m respirar! (A fora, la Strega

riu amb menyspreu.)

rosa: Oh, Mamma preciosa, no respiris! Oh, Jack! Fes-li un

petó a la Mamma! Fes-li un petó a la Mamma! Mamma,

sisplau, fes-li un petó a en Jack!

serafina: Un petó? A mi? No, no, no, no!… Que em faci

un petó a la mà…

Ella li ofereix la mà, tímidament, i

Jack li fa un petó

ben sonor. roSa agafa una ampolla de vi.

rosa: Mamma, porta unes copes per al vi!

Serafina va a buscar les copes, i roSa es gira de sob-

te cap a Jack. Fora de la vista de la mare, li agafa

apassionadament la mà i se l’apreta, primer sobre la

gola, després sobre els llavis, finalment sobre el pit.

Jack retira la mà de cop quan Serafina torna amb les

copes. Se senten veus que criden des de la carretera.

veus des de fora: Rosa…! Rosa…! Rosa…!

Se sent el clàxon d’un cotxe.

serafina: Ai, m’oblidava del regal de graduació.

- 77 -

S’ajup davant de l’armariet i treu un paquet em-

bolicat amb molta cura del calaix de baix. El clàxon

continua sonant i les veus continuen cridant.

rosa: Ens criden a nosaltres! Ja venim! Jack! (Surt volant per

la porta, mentre s’acomiada cap enrere de la seva mare.)

Adéu, Mamma!

Jack, segueix a roSa: Adéu-siau, senyora delle Rose!

serafina, amb vaguetat: És un rellotge Bulova de braçalet,

amb disset joies encastades… (S’adona que s’ha quedat

sola.) Rosa! (Surt a la porta, encara amb el regal a la mà.

A fora, el motor del cotxe rugeix, i les veus criden acom-

panyant el cotxe que se’n va. Serafina surt fent tentines,

protegint-se els ulls amb una mà, allargant el regal amb

l’altra.) Rosa, Rosa, el regal! Regalo, regalo… tesoro!

Però el cotxe ja ha marxat, amb xivarri de veus que

s’acomiaden, que ràpidament s’extingeix.

Serafina

fa voltes, desorientada, enlluernada per la llum del

sol, i busca la porta amb el tacte. Se sent un riure

de menyspreu de la bruixa, a la casa del costat.

Serafina, sense adonar-se’n, obre el paquet i en

treu el petit rellotge d’or. Li dóna corda i després

se l’acosta a l’orella. El sacseja i se’l torna a acostar

a l’orella. Després se l’allunya i se’l mira amb ràbia.

serafina, es pica al pit tres vegades: Tic-tac, tic-tac! (Va fins

a la Mare de Déu i li planta cara.) Digue’m alguna cosa,

Mare de Déu! Oh, Mare de Déu, envia’m un senyal!

L’escenari s’enfosqueix.

- 79 -

SEGON ACTE

escena 1

El mateix dia, dues hores més tard.

Serafina surt al porxo, descalça, amb un viso de setí.

Sota els ulls li han aparegut unes grans ombres;

la cara i el coll li brillen, suats. El viso de setí té

taques fosques, de vi. Li costa mantenir-se dreta,

però tampoc es pot estar quieta, asseguda. Gai-

rebé tota l’estona fa un soroll gemegós, malaltís,

amb la gola.

Un vent calent sacseja el canyissar.

vivi, la nena

petita, puja al porxo per observar Serafina com si

fos una bèstia estranya, engabiada. Mastega un pal

de regalèssia que li taca la boca i els dits. Es queda

quieta, mastegant i mirant. Serafina defuig la seva

mirada. Arrossega pesadament una cadira trencada

de vímet de color gris, la baixa del porxo, se l’endú

fins al davant de la casa i s’hi deixa caure. La cadira

queda torta, perquè té una pota trencada.

vivi s’esmuny fins al seu costat. Serafina es retorça de

sobte cap al costat per plantar-li cara, enfadada. La

nena riu i s’escapa una altra vegada cap al porxo.

- 80 -

serafina, es torna a enfonsar en la cadira: Oh Nostra Se-

nyora, Senyora, Senyora, dóna’m un… un senyal… (Mira

amunt, envers la resplendor blanca del cel.)

Pare de leo s’acosta a la casa. Serafina s’arrauleix

ben avall, a la cadira, perquè no la vegi. Ell truca

a la porta. Com que no rep cap resposta, mira al

pati del davant, la veu, va cap a la seva cadira. Se

li acosta i se li adreça amb una severitat amable.

pare de leo: Buon giorno, Serafina.

serafina, feblement, amb una mena de rebuig: Giorno…

pare de leo: Em sorprèn veure’t fora de casa amb aquesta

roba. Què és això que portes…? Diria que és roba interior!… I

a més t’està caient per una espatlla, Serafina, i el cap, sembla

que l’hagis ficat dins d’una galleda d’oli. Oh, ara entenc per

què les altres dones del barri no poden fer la migdiada, a la

tarda! Els resulta molt més interessant seure al porxo i gaudir

de l’espectacle que els ofereixes!… Em sents? T’he de dir

que el canvi en la teva aparença i en el teu comportament,

des de la mort d’en Rosario, és escandalós. Escandalós! El

dol pot dignificar una dona, però si es porta massa lluny, es

converteix en una mena d’autocompassió. Oh, ja ho deia jo,

que això passaria, quan vas trencar la llei de l’Església i vas

fer incinerar el teu marit! (Serafina s’aixeca de la cadira i va

una altra vegada fins al porxo, sense esma. El Pare de leo la

segueix.) Has muntat un petit altar idòlatra dins de casa teva

i ofereixes culte a un pot de cendres. (Ella s’ensorra sobre els

graons.) M’estàs escoltant?

Dues dones han aparegut a dalt del terraplè i baixen

cap a la casa.

Serafina s’incopora amb dificultat per

- 81 -

encarar-les, com un toro esgotat que es gira per

plantar cara a un nou atac.

serafina: Què, senyores, què volen? Ja no faig de modista.

Mirin, he plegat, ja no sóc modista! (Arrenca el rètol de

«Modista» i el llença ben lluny.) Suposo que vostès deuen

haver d’anar a alguna banda, senyores, doncs vagin-se’n

a alguna banda! No es quedin perdent el temps davant

de casa meva!

pare de leo: Les senyores només volen ser amables.

serafina: Què va, aquestes no han vingut aquí per ser ama-

bles. Es pensen que saben una cosa que la Serafina no sap;

es pensen que en tinc unes d’aquestes al cap! (Aixeca els

dits als dos costats del cap, com banyes.) Doncs, saben què,

no les tinc! (Se’n torna cap al davant de la casa, arrossegant

els peus. El Pare de leo la segueix.)

pare de leo: M’has trucat aquest matí, t’angoixava alguna

cosa.

serafina: L’he trucat aquest matí, però ara ja som a la tarda.

pare de leo: Havia de batejar el fill de l’alcalde.

serafina: L’alcalde sí que és gent important, i no la Serafina!

pare de leo: No véns a confessar-te.

serafina, comença a recular envers el porxo: No, no vinc

enlloc, no vaig enlloc, a mi… Oh! (Aixeca un peu i salta

amb l’altre.)

pare de leo: Has trepitjat alguna cosa?

- 82 -

serafina, desplomant-se sobre els graons: No, no, no, no,

no, no he trepitjat res, jo… res de res…

pare de leo: Entrem dins de casa. Ho rentarem amb anti-

sèptic. (Ella s’aixeca d’un bot i va coixejant d’esquena cap

a la casa.) Si continues descalça se t’infectarà.

serafina: Fa niente…

Dalt del terraplè corre un nen petit amb un estel

vermell i li fa fer filigranes a l’aire amb gestos rígids,

com si estigués enviant un senyal en la distància.

Serafina es fa ombra als ulls amb la mà per observar

l’estel, i llavors, com si l’estel li revelés un missatge

impressionant, deixa anar un gemec suau i des-

concertat i torna a dirigir-se, de manera vacil·lant,

cap a la casa. Es recolza en un dels pilars, mentre

es passa la mà ràpidament pels cabells, moltes

vegades. El Pare de leo se li torna a acostar, amb

una certa timidesa.

pare de leo: Serafina?

serafina: Che, che, che cosa vuole?

pare de leo: Tinc set. Podries entrar a casa i donar-me una

mica d’aigua?

serafina: Entri vostè. I agafi una mica d’aigua. L’aixeta

funciona. Jo… Jo no puc entrar dins de casa.

pare de leo: Per què no pots entrar dins de casa?

serafina: La casa té el sostre de zenc. Necessito respirar.

pare de leo: Pots respirar dins de casa.

- 83 -

serafina: No, no puc respirar dins de casa. La casa té el

sostre de zenc i jo…

Strega ha anat acostant-se a través del canyissar,

fent veure que busca una gallina.

la streGa: Tites, tites, tites, tites, tites… (S’ajup per mirar

sota de la casa.)

serafina: Què és això? És la… Sí, és la Strega! (Agafa un test

amb una planta morta i creua el jardinet.) Strega! Strega!

(La Strega aixeca la mirada i recula una mica.) Sí, tu, a tu

t’estic parlant! Aquí no se t’hi ha perdut cap gallina! Fot el

camp de casa meva! (la Strega se’n torna cap al canyissar,

remugant malignament. Serafina fa el signe protector de

les banyes amb els dits. La cabra bela.)

pare de leo: No tens amics, Serafina.

serafina: No en vull, d’amics.

pare de leo: Encara ets una dona jove. Capaç de ser estima-

da i… i de concebre! Recordo un matí de Pasqua, portaves

un vestit de seda d’un color blau molt pàl·lid, sí, com una

dona que portés posat… un tros… un tros de cel! Oh, amb

quin orgull caminaves, amb massa orgull!… I ara vas ajupida

i arrossegues els peus, descalça; vius com una presidiària,

vas vestida amb parracs de presidiària. No tens ningú que

et faci companyia; amb les dones no t’hi fas. Vols…

serafina: No, amb les dones aquestes no m’hi faig. (Clava

la mirada en les dones que són al terraplè). Em faig amb

els maniquins que tinc a casa, perquè ells no s’inventen

cap mentida!… Quina mena de dones són, aquestes?

(Les escarneix ferotgement.) «Eh, Papi, eh, amor meu, eh,

- 84 -

mira’m, mira’m, mira’m!» Als trenta anys ja no saben què

fer-ne, del letto matrimoniale, no. El llit gran se’n va cap al

soterrani! Compren dos llitets individuals a Sears Rockbuck

i dormen de panxa avall!

pare de leo: Attenzione!

serafina: Viuen una vida sense glòria. A casa seva no hi

mana el cor, hi mana el congelador. I els homes, els homes

no senten la glòria, no a casa, amb els seves dones; se’n

van als bars i allà s’hi barallen, s’hi emborratxen, allà po

sen banyes a les dones perquè les dones no els han donat

l’amor que és la glòria…. Jo sí, jo li vaig donar la glòria. Per

a mi, el llit de matrimoni era preciós, com una religió. Ara

m’hi estic estirada i només tinc somnis, només tinc records!

Però continuen sent preciosos per a mi, i no em crec que

l’home del meu cor m’hagi posat les banyes! (Les dones

xiuxiuegen.) Què, què estan dient? És que tothom sap al-

guna cosa que jo no sé?… No, jo el que vull és un senyal,

un senyal de Nostra Senyora, que em digui que aquesta

mentida és mentida! I aleshores jo… (Les dones del terraplè

riuen. Serafina es dirigeix ferotgement cap a elles. Elles es

dispersen.) Cloc, cloc, cloc! Gallines… com si els hagués

tirat aigua! (Se senten riures burletes.)

pare de leo: La gent se’n riu de tu des de totes les cases.

serafina: I jo també me’n ric. Sentiu, sentiu com ric! (Llança

una riallada forta, falsa, primer des del porxo, després des

de baix del terraplè, després des de davant mateix de la

casa.) Ha, ha, ha, ha, ha, ha, ha! Ara tothom riu. Ha, ha,

ha, ha, ha, ha!

pare de leo: Zitta, ora! Pensa en la teva filla.

- 85 -

serafina, entèn la paraula «filla»: Vostè, vostè hauria de

pensar en la meva filla! Avui vostès han donat els diplo-

mes, avui a l’institut tots vostès han donat els premis,

els diplomes! Li han donat a la meva filla uns llibres que

es diuen «El Saber Universal»! I què és el que sap? Com

donar-se al primer que passa…? Oh, sí, això és el que cal

aprendre, com donar-se per no res i com enganyar qui

calgui! Sap què hi fan, en aquest institut? Fan malbé les

noies! Fan aquest ball de primavera perquè les noies estan

totes boges pels nois. I allà, en aquell ball, la meva filla

se’n va amb un mariner que porta una arracada daurada a

l’orella! I uns pantalons tan estrets que una dona no se’ls

pot ni mirar! Aquest matí, aquest matí es talla les venes

amb el ganivet perquè no la deixo sortir…! I ara estan

tots en alguna illa, diuen que és un pícnic, tots junts, tots

han marxat… en un vaixell!

pare de leo: Hi havia un pícnic de l’institut, supervisat pel

professorat.

serafina: Oh, lo sò, lo sò! I totes aquelles professores

conques, boges pels homes…! Ara corren totes com unes

bèsties en aquella illa!

pare de leo: Serafina delle Rose! (Agafa la cadira pel respat-

ller i la porta fins al porxo, quan ella fa l’intent de tornar-hi

a seure.) T’ordeno que entris dins de casa.

serafina: Que entri dins de casa? Ja hi entraré. Hi entraré

si vostè em contesta una pregunta. Em contestarà una

pregunta?

pare de leo: Te la contestaré si en sé la resposta.

- 86 -

serafina: Ah, vostè en sap perfectament la resposta! Vostè

era el confessor del meu marit. (Es gira per mirar el capellà,

cara a cara.)

pare de leo: Sí, jo era el seu confessor…

serafina, amb dificultat: Li va parlar alguna vegada d’una

dona?

Un nen crida i passa corrent per davant de la casa.

Pare de leo agafa el seu barret de panamà. Se-

rafina camina lentament cap a ell. Ell comença a

allunyar-se de la casa.

serafina, el segueix, corrent: Aspettate! Aspettate un

momento!

pare de leo, esporuguit, sense mirar-la: Che volete?

serafina: Rispondetemi! (Es pica el pit.) Li va parlar d’una

dona?

pare de leo: No em puc creure que em facis una pregunta

així. Jo no trenco les lleis de l’Església. El secret de confessió

per a mi és sagrat. (S’allunya.)

serafina, el segueix i l’agafa pel braç: Ho he de saber. Vostè

m’ho podria dir.

pare de leo: Deixa’m anar, Serafina!

serafina: No el deixaré anar fins que no m’ho digui, Pare.

Pare, digui-m’ho, sisplau, digui-m’ho! Si no, em tornaré

boja! (Xiuxiueja ferotgement:) Entraré dins de casa i reben-

taré l’urna amb les cendres, si no m’ho diu! Em tornaré boja

amb aquest dubte dins del cor, rebentaré l’urna i llençaré

les cendres… del cos del meu marit!

- 87 -

pare de leo: I què vols que et digui? Si no vols creure els

fets objectius de la seva vida…

serafina: Fets objectius, qui sap quins són els fets objectius?

Les dones del veïnat han sentit la baralla i comen

cen a apinyar-se, murmurant, incrèdules, davant

la falta de respecte de

Serafina.

pare de leo, espantat: Lasciatemi, lasciatemi stare…! Oh,

Serafina, sóc massa vell per això… sisplau!… Tothom ens

està…

serafina, xiuxiueja ferotgement, sibil·lant: Ningú del món

coneixia la meva rosa, només jo, i ara menteixen perquè

la rosa ja no és viva. Volen que trenqui l’urna de marbre;

volen que la rebenti. Volen que escampi les cendres de rosa,

perquè he viscut massa a prop de la glòria. No volen que

ningú tingui una glòria com aquesta dins del cor. Volen…

—xiscleu, rates, xiscleu!—… fets objectius. Qui sap quins

són, els fets objectius? Vostès, els capellans, van vestits de

negre justament pel fet que ningú sap quins són els fets

objectius!

pare de leo: Oh, Serafina! La gent ens està mirant!

serafina: Doncs que vegin alguna cosa. Això sí que serà

un canvi, per a ells. Fa molt de temps que volia esclatar

d’aquesta manera, i ara no penso…

pare de leo: Sóc un home massa vell; no tinc prou força.

Tinc seixanta-set anys! Cal que demani ajuda, ara?

serafina: I tant, demani ajuda! Demani tota l’ajuda que

vulgui, però jo no el deixaré anar fins que no m’ho digui!

- 88 -

pare de leo: No ets una dona com cal.

serafina: No, no sóc una dona com cal. Sóc una dona.

pare de leo: No, no ets una dona. Ets un animal!

serafina: Sì, sì, animale! Sono animale! Animale. Digui-li a

tothom, digui-ho cridant, als quatre vents, per tot el barri!

La vídua delle Rose no és una dona com cal, ni tan sols és

una dona, és un animal! Ataca el capellà! I li arrencarà tota

la roba negra que porta si no li diu d’una vegada que totes

les putes de la ciutat menteixen!

Les dones del veïnat s’han anat acostant a mesura

que la baralla pujava de to, i ara vénen a rescatar

Pare de leo i l’ajuden a deseixir-se de Serafina,

que està a punt d’atacar-lo físicament. Ell crida

«Policia! Policia!», però les dones aparten Serafina

d’ell i se l’emporten amb xiuxiuejos recomfortants.

serafina, fent picar els canells: Sí, sóc jo, sóc jo! Tan-

queu-me, tanqueu-me, tanqueu-me! Perquè si no… reben-

taré… l’urna de marbre! (Tira el cap molt enrere i s’apreta

els punys contra els ulls. Després corre com una boja cap

a les escales i es desploma mentre les puja.)

assunta: Serafina! Figlia! Figlia! Andiamo a casa!

serafina: Deixa’m estar, vella.

Torna lentament als graons del porxo i s’hi deixa

caure, asseguda com un home cansat, amb els

genolls molt separats i la cara amagada entre les

mans. Els nens s’esmunyen darrere de la casa.

Un nen petit li dispara mongetes seques amb

- 89 -

un tirador. Ella s’aixeca amb un crit. Els nens es

dispersen, xisclant. Ella es torna a ensorrar sobre

els graons, després es tira cap enrere, mira el cel,

balanceja el cos.

serafina: Oh, Mare de Déu, Mare de Déu, Mare de Déu,

envia’m un senyal!

Com si es tractés d’una resposta burleta, apareix un

venedor de novetats i s’acosta al porxo. És un home

gras, porta un vestit de ratlles, de cotó lleuger, i

un barret de palla amb una cinta groga, vermella

i violeta. Té la cara vermella com un pebrot i grans

llunes de suor li xopen les aixelles de l’americana.

Porta una camisa lila i, com a corbata, un llacet blau

cel amb grans topos grocs. La seva entrada està

acompanyada per un breu apunt musical satíric.

el venedor: Bona tarda, senyora. (Ella aixeca lentament la mira-

da. El venedor parla amb dolcesa, com si recités una pregària.)

Aquí porto una petita novetat que estic oferint a un grup molt

reduït de persones afortunades per allò que anomenem un

preu d’introducció. Entén què vull dir? No un preu normal,

sinó un preu que és fins i tot menys del que costa manufac-

turar l’article, un preu que establim amb l’objectiu d’introduir

el producte al territori de la Costa del Golf. Senyora, aquesta

cosa que ara li deixo ben bé aquí, a la seva falda, és una cosa

més gran que la televisió; és una cosa que revolucionarà la vida

domèstica americana… I miri, normalment jo no faig venda a

domicili. Venc directament als comerciants, però resulta que

m’he aturat un moment allà, per omplir el dipòsit, i l’he vist

a vostè aquí, prenent la fresca a les escales, i he pensat que

no em costava gens acostar-m’hi i…

- 90 -

Se sent un gran camió que s’atura a la carretera i

després una veu d’home, la veu d’alvaro, cridant.

alvaro: Ei! Ei, tu, arrambacotxes!

el venedor, treu una mostra de la seva bossa: Miri, senyora,

aquest petit article té una aparença enganyosa. En primer

lloc, vull que es fixi en com n’és, de compacte. No ocupa

més espai que…

alvaro baixa des de dalt del terraplè. Té uns vint-i-

cinc anys, és morè i molt atractiu. És un d’aquells

tipus mediterranis que semblen toros joves i

brillants. És baix d’estatura, té un tors massís i

escultural, i rínxols d’un negre blavós. Té una cara

i una manera de fer clownesques; té alguna cosa

que resulta encantadorament estranya. Tot ell té

un aire sorprenent, improvisat; sovint sembla sor-

près per les seves pròpies paraules i accions, com

si no les hagués previst en absolut. En el moment

en què sentim la seva veu per primera vegada,

comença un so de timbals, que neix pianissimo,

però va agafant força a mesura que ell s’acosta,

fins a assolir un clímax vibrant amb la seva aparició

davant de Serafina, al costat de la casa.

alvaro: Ei.

el venedor, sense mirar-lo: «Ei», va dir el rei! … I ara, se-

nyora meva, sap què passa si apreto aquest botó?

L’article explota a la cara de

Serafina. Ella el llança

d’una revolada, amb un crit irat. Al mateix temps,

alvaro avança, tremolant de ràbia, cap als graons

- 91 -

del porxo. Sua i quequeja per la fúria reprimida

que li provoca tot un món de frustracions que, en

aquest moment, es localitzen en la figura barroera

d’aquest venedor.

alvaro: Ei, vostè! Vingui cap aquí! Què collons hi té, al cap?

En aquell revolt, què ha fotut? M’ha fet sortir de la carretera!

el venedor, a Serafina: Perdoni’m, només serà un minut.

(Maniobra amenaçadorament per plantar cara a alvaro.)

Què passa, Maccaroni, has menjat alguna cosa que t’ha

fet venir gasos?

alvaro: Jo no em dic Maccaroni.

el venedor: Perfecte. Spaghetti.

alvaro, gairebé plorant, amb passió: Jo no sóc un macca-

roni. No sóc un spaghetti. Sóc un ésser humà que condueix

un camió de plàtans per la Southern Fruit Company per

guanyar-se la vida, no per jugar a indis i cowboys a la

carretera amb un imbècil que no sap ni conduir. Hi ha una

autovia de quatre carrils entre Pass Christian i aquí. Li he

fet un senyal perquè avancés. Vostè se m’enganxa al cul

del camió i em comença a tocar el clàxon. Em comença a

cridar «immigrant», «mafiós». «Mou-te, immigrant, mou-

te, mafiós!» No m’agrada, això, no, no! I me n’alegro, que

s’hagi aturat. Tregui’s el cigar de la boca, tregui’s el cigar!

el venedor: Treu-me’l tu, bola de greix.

alvaro: Si l’hi trec jo li fotré gola avall fins a l’estómac. Tinc

tres persones al meu càrrec! Si em fico en una baralla, em

foten al carrer, però em penso barallar, i que em fotin al

carrer! Tregui’s el cigar!

- 92 -

Es comencen a aplegar espectadors al límit de

l’espai. Serafina contempla el conductor de camió,

amb ulls de sonàmbula. De sobte fa un gemec greu

i sembla a punt de caure.

alvaro: Tregui’s el cigar, tregui-se’l, tregui’s el cigar!

Arrenca el cigar de la boca del

venedor i el venedor

clava el genoll amb violència a l’engonal d’

alvaro.

Plegant-se en dos i amb arcades de dolor, alvaro

puja al porxo fent tentines.

el venedor, cridant, mentre surt: M’he apuntat la teva

matrícula, Maccaroni! Conec el director de la teva secció

a la Southern Fruit Company!

alvaro, udolant: Així et moris! (De sobte puja les escales

fent tentines.) Senyora, senyora, he d’entrar dins de la casa!

Tan bon punt entra a la casa, esclata en un plor

esquinçador, recolzant-se en una paret, tot ell pres

per les convulsions. Els espectadors de fora se’n

riuen i es van dispersant.

Serafina entra dins de la

casa, lentament. Les frontisses rovellades de la porta

de mosquitera grinyolen fort, mentre ella deixa que

la porta es vagi tancant, balancejant-se a poc a poc

darrere seu, amb els ulls clavats en la figura descon-

solada del conductor de camió, amb una mirada

de fascinació estupefacta. Hem d’entendre la seva

profunda resposta inconscient a aquest contacte

sobtat amb un dolor tan agut com el seu mateix.

Hi ha una llarga pausa, durant la qual la porta de

mosquitera va fent el seu soroll gemegós, com de

gat, oscil·lant i tancant-se de mica en mica.

- 93 -

serafina: Hi ha algú… a casa meva? (Finalment, amb un

xiuxiuieg aspre, tremolós.) Què hi fa… vostè.. aquí? Per

què ha entrat… a casa meva?

alvaro: Oh, senyora… Vull estar sol!… Sisplau… Ara!

serafina: Vostè… no hi ha de fer res… aquí…

alvaro: Necessito plorar, després de barallar-me. Perdoni,

senyora. Jo…

Els plors encara el sacsegen. Es recolza en un

maniquí.

serafina: No es recolzi al maniquí. Assegui’s un moment, si

no es pot estar dret…. Es pot saber què li passa?

alvaro: Sempre ploro, després de barallar-me. Però no vull

que la gent ho vegi. No fa home.

Hi ha una pausa llarga; l’actitud de

Serafina sembla

que es fa una mica més càlida envers ell.

serafina: Un home no és diferent de la resta de la gent…

(De sobte, contreu tota la cara i per primera vegada en tota

l’obra Serafina comença a plorar, primer sense so, després

de manera audible. Ben aviat ja plora amb tanta força com

alvaro. Parla entremig del plor.) Sempre ploro… quan algú

altre plora…

alvaro: No, no, senyora, no plori! Per què ha de plorar,

vostè? Ja paro. D’aquí un moment paro. No fa home, plo-

rar. Em moro de vergonya. Ara pararé; sisplau, senyora…

Encara una mica ajupit pel dolor, amb una mà en

ganxada a l’abdomen, alvaro s’allunya de la paret.

- 94 -

Es moca amb dos dits. Serafina agafa un retall de

vel blanc i l’hi dóna perquè s’eixugui els dits.

serafina: Se li ha trencat la jaqueta.

alvaro, plorant: La jaqueta de l’empresa s’ha trencat?

serafina: Sí…

alvaro: Per on s’ha trencat?

serafina, plorant: A baix… a l’esquena.

alvaro: Oh, Dio! (Plorant) Tinc tres persones al meu càr-

rec! (Ensenya tres dits i els sacseja amb violència davant

de Serafina.)

serafina: Doni’m… doni’m la jaqueta.

alvaro: S’ha apuntat el meu número de matrícula!

serafina: La gent sempre s’apunta els números de matrícula

i els números de telèfon i un munt de números que no

serveixen per a res… tot són números…

alvaro: Tres, tres persones al meu càrrec! I ni tan sols tenen

papers! No tenim cap ajuda de l’estat, res! (Serafina plora.)

Posarà una queixa al meu director de secció.

serafina: Tot el dia he tingut ganes de plorar.

alvaro: Em va dir que em fotria al carrer si em tornava a

ficar en una baralla!

serafina: Pari de plorar, perquè jo pugui parar de plorar.

alvaro: Sóc un figaflor. Perdoni’m. Em fa molta vergonya.

- 95 -

serafina: No tingui vergonya de res, aquest món està massa

boig perquè la gent hagi de tenir vergonya de res. A mi ja

no em fa vergonya res, i això que avui m’he barallat dues

vegades al mig del carrer i la meva filla m’ha dit que li faig

«fàstic». Això ho hauré de cosir a mà; la màquina s’ha

trencat perquè també m’he barallat amb dues dones.

alvaro: Doncs d’això sí que se’n pot dir… una baralla…

(Es moca.)

serafina: Obri’m els finestrons, faci’m el favor. No m’hi veig

prou per treballar.

Serafina ha anat fins a la seva taula de cosir. Ell

va cap a la finestra. Quan obre els finestrons, la

llum cau sobre el seu bell tors; té la samarreta

molla enganxada a la pell bruna, de color d’oliva.

Serafina queda impressionada i murmura: «Oh…»

Sona una música.

alvaro: Què hi ha, senyora?

serafina, amb una veu estranya: Aquesta llum, sobre el seu

cos, és com un home que abans vivia aquí…

alvaro: Che dice?

serafina: Niente… Ma com’è strano! Lei è Napoletano?

(Està enfilant una agulla.)

alvaro: Io sono Siciliano! (Serafina es punxa el dit amb

l’agulla i fa un crit.) Che fa?

serafina: M’he… punxat amb… l’agulla! Vostè s’hauria…

de rentar…

- 96 -

alvaro: Dov’è il gabinetto?

serafina, amb veu gairebé inaudible: Dietro. (Assenyala

vagament cap enrere.)

alvaro: Con permesso! (Passa pel costat d’ella. En aquest

moment, ella agafa unes ulleres trencades de la taula de

cosir. Aguantant-les amb l’única pota que els queda, com si

fossin uns binocles, inspecciona la figura d’ell en moviment,

amb aire d’estupefacció. Mentre alvaro surt, diu) Un cop

com aquest pot tenir conseqüències serioses! (I se’n va cap

al darrere de la casa.)

serafina, després d’una pausa: Madonna Santa! El cos del

meu marit, amb el cap d’un pallasso! (S’acosta a la Mare de

Déu.) Oh, Madonna mia, oh, Madonna mia! (Fa un gest de

súplica.) Digue’m alguna cosa!… Què dius?… Sisplau, Mare

de Déu, no et sento! És un senyal? És un senyal d’alguna

cosa? Què significa? Oh, digue’m alguna cosa, Mare de

Déu! Tot és massa estrany!

Abandona la petició inútil a l’estàtua impassible.

Després va corrent cap a l’armari, s’enfila a una

cadira i agafa una ampolla de vi de l’estant de

dalt. Però llavors li resulta impossible baixar de la

cadira. Estrenyent l’ampolla polsegosa contra el pit,

es queda allà arraulida, gemegant feblement com

una criatura, quan

alvaro torna a entrar.

alvaro: Ciao!

serafina: No puc pujar.

alvaro: Vol dir que no pot baixar?

- 97 -

serafina: Vull dir que… no puc baixar…

alvaro: Con permesso, Signora! (L’agafa al vol i la deixa

a terra.)

serafina: Grazie.

alvaro: Em fa molta vergonya tot el que ha passat. No fa

home, plorar d’aquesta manera. M’ha vist algú?

serafina: Només l’he vist jo. I a mi no m’importa.

alvaro: Vostè és simpàtica, molto simpatica! No és només

la baralla, el que m’ha fet explotar. He estat tot el dia així!

(Sacseja enlaire els punys tancats.)

serafina: Vostè i… jo també!… Quin problema ha tingut,

vostè?

alvaro: El meu congnom és Mangiacavallo, que vol dir

«Menja-cavall». És un nom que fa riure, ja ho sé. Potser,

fa dos mil setanta anys, un dels meus besavis va tenir tanta

gana que es va menjar un cavall! Això no és culpa meva.

Doncs avui, a la Southern Fruit Company, em trobo que al

sobre de la paga no m’hi han escrit «Mangiacavallo» sinó

«EAT-A-HORSE»: «MENJA’T-UN-CAVALL», amb lletres ben

grans! Ha, ha, ha, quina gràcia…! Obro el sobre! I a dintre

hi trobo un paper. M’han embargat la paga! Sap què vol

dir, embargar? (Serafina assenteix greument.) Embargat…!

Menja’t un cavall! I després, un imbècil que no sap ni con-

duir! I tot això en un dia és massa! Em torno boig, bullo,

ploro, em fa molta vergonya, però no puc fer res per evi-

tar-ho! Fins i tot un conductor de camió immigrant és un

ésser humà! I els éssers humans han de plorar…

- 98 -

serafina: Sí, han de plorar. Jo no podria passar-me tot el

dia plorant, però ara que ja he plorat em sento molt millor.

Li cosiré la jaqueta…

alvaro, llepant-se els llavis: Què és això que té a la mà?

Una ampolla de vi? Vino?

serafina: Spumante. Ve de casa de la família del meu ma-

rit. Els delle Rose! Una família molt important. Jo era una

pagesa, però em vaig casar amb un baró!… No, és que

encara em costa de creure… Em vaig casar amb un baró,

jo, que no tenia sabates!

alvaro: Perdoni que li pregunti… però on és el baró, ara

mateix? (Serafina assenyala amb gravetat l’urna de marbre.)

On diu que és?

serafina: En aquella urna hi ha les seves cendres.

alvaro: Ma! Scusatemi! Scusatemi! (Se senya.) Espero que

descansi en pau.

serafina: És a ell, a qui vostè m’ha recordat… quan ha obert

els finestrons. No la cara, sinó el cos… Sisplau, porti’m una

mica de gel de la cuina… He passat… un dia molt dolent…

alvaro: Gel, i tant! Sí… gel… ara el porto…

Mentre surt, ella se’l torna a mirar a través de les

ulleres trencades.

serafina: Non posso crederlo! Una cara de pallasso com

aquesta, amb el cos del meu marit!

Se sent el soroll del gel que

alvaro esmicola a la

cuina. Ella clava el llevataps al tap de l’ampolla,

- 99 -

però els seus esforços per obrir-la són maldestra-

ment inútils. alvaro torna amb un petit bol de gel.

El posa amb tanta força sobre la taula que en surt

un tros volant. Ell s’afanya a buscar-lo per terra, el

recull i el neteja amb la samarreta interior suada.

serafina: Em sembla que està més net el terra!

alvaro: Scusatemi…! El torno a rentar?

serafina: Fa niente!

alvaro: Jo estic… net! M’he…

serafina: Fa niente, niente!… De fet és l’ampolla, la que

hauria d’estar dins del gel, però si això no pot ser, el millor

és posar el vi dins de l’ampolla.

alvaro: Vol dir posar el gel dins del vi?

serafina: Vull dir posar el…

alvaro: Deixi’m obrir l’ampolla. Aquestes mans no estan

acostumades a feines dures. (Ella li dóna l’ampolla i el torna

a mirar a través de les ulleres trencades.)

serafina: Aquests trossets de gasa blanca per terra no són

perquè hagi nevat. He estat fent vestits de gasa per a la gradu-

ació de l’institut. Per a la meva filla i per a tretze noies més…

No estic segura que tota aquesta feina no m’hagi matat!

alvaro: Amb una mica de vi se sentirà millor.

Se sent un crit juvenil a fora.

serafina: Hi ha una banda de nois i noies salvatges, en

aquesta ciutat. A Sicília, els nois ballaven amb els nois,

- 100 -

perquè una noia i un noi no podien ballar junts si no és

que havien de casar-se. Però aquí, corren per les illes com

feres salvatges! Els nois, les noies, i les professores, boges

pels homes…

alvaro: Ecco! (El tap surt amb un bon esclat. Serafina fa un

crit i es recolza a la taula. Ell riu. Ella riu amb ell, desenfre

nadament, sense poder parar, incapaç de recuperar l’alè.)

M’agraden, les dones que riuen de tot cor.

serafina: I les dones que ploren de tot cor?

alvaro: M’agrada tot el que una dona fa de tot cor.

Tots dos se senten de sobte avergonyits, i el riure

s’extingeix.

Serafina s’allisa el viso de setí. Ell li ofe-

reix un vas de vi espumejant, amb gel a dins. Ella

murmura: «Grazie». Inconscientment, es posa el

dit ferit a la boca i s’allunya de la taula aguantant

el vas, que tremola.

alvaro, continua, nerviós: Veig que ha tingut un mal dia.

serafina: Sono così… stanca…

alvaro, salta de sobte cap a la finestra i crida: Ei, nens,

baixeu ara mateix del camió! No se us acudeixi tocar ni

un sol plàtan! (En sentir les paraules «camió» i «plàtan»

Serafina té un altre ensurt i li cau una mica de vi sobre el

viso.) Dimonis… Scusatemi…

serafina: Vostè transporta… transporta plàtans?

alvaro: Sì, Signora.

serafina: És un camió de deu tones?

- 101 -

alvaro: Un camió de vuit tones.

serafina: El meu marit transportava plàtans en un camió

de deu tones.

alvaro: És clar, ell era un baró.

serafina: I vostè només transporta plàtans?

alvaro: Només plàtans. Què més hauria de transportar?

serafina: El meu marit transportava plàtans, però a sota

dels plàtans hi havia una altra cosa. Ell era… salvatge com

un… gitano. … «Salvatge… com un… gitano»? Qui ho va

dir, això? … No m’agrada gens recordar-me d’alguna cosa

i després no aconseguir recordar-la del tot…

El diàleg entre ells és ple d’estranyes vacil·lacions,

frases trencades i gestos a mig fer. Tots dos estan

nerviosos i exhaustos després de les seves respec

tives ordalies. La maldestra comunicació entre

tots dos té una intimitat i una dolcesa curioses,

com la primera trobada entre dues criatures

solitàries. És estranyament voluptuosa per a tots

dos, voluptuosa com la primera brisa fresca del

capvespre després d’un dia tòrrid. Serafina agafa

distretament una petita postal turística de Sicília,

que era damunt una taula.

serafina: El capellà hi estava en contra.

alvaro: De què estava en contra, el capellà?

serafina: Que jo em quedés les cendres. Deia que anava en

contra de la llei de l’Església. Però jo necessitava quedar-me

- 102 -

alguna cosa, i les cendres eren l’únic que em podia quedar.

(Deixa la postal.)

alvaro: No hi veig cap mal.

serafina: No?

alvaro: No. Niente!… El cos s’hauria podrit, però les cen-

dres sempre estan netes.

serafina, amb avidesa: Sì, sì, els cossos es podreixen, però

les cendres sempre estan netes! Vingui aquí. Li vull ense-

nyar una foto… el dia que em vaig casar. (Despenja una

foto de la paret, amb tendresa.) Aquesta sóc jo, una núvia

de catorze anys, i aquest… aquest… aquest! (Fa repicar

el dit sobre la foto i gira la cara cap a alvaro, amb grans

ulls brillants.) El meu marit! (Hi ha una pausa. Ell li agafa

la fotografia de la mà i primer se l’acosta als ulls, després

l’allunya, després se la torna a acostar amb sospirs d’admi-

ració positiva.) Mmm?… Mmmmm?… Che dice!

alvaro, lentament, amb gran èmfasi: Che bell’uomo! Che

bell’uomo!

serafina, torna a col·locar la foto: Una rosa d’home. Al pit

hi tenia una rosa tatuada. (De sobte:) Vostè creu en coses

estranyes, o les posa en dubte?

alvaro: Si no passessin coses estranyes, jo no seria aquí.

Vostè no seria aquí. No estaríem parlant.

serafina: Davvero! Li diré una cosa sobre el tatuatge del

meu marit. El meu marit tenia aquella rosa tatuada al pit.

Una nit, em vaig despertar amb unes punxades que em

feien mal, aquí. Encenc el llum. Em miro el pit despullat i

- 103 -

veig que hi ha la rosa tatuada del meu marit, a sobre meu,

al meu pit, el seu tatuatge.

alvaro: Strano!

serafina: I aquella va ser la nit que jo… li he de parlar amb

franquesa, per dir-li això…

alvaro: Parli amb franquesa! Tots dos som adults.

serafina: Aquella va ser la nit que jo vaig concebre el meu

fill… el nen que vaig perdre quan vaig perdre el meu marit…

alvaro: Che cosa… strana! Li agradaria ensenyar-me la

seva rosa tatuada?

serafina: Oh, ja no hi és, només em va durar un moment.

Però jo la vaig veure. La vaig veure clarament. … Em creu?

alvaro: Lo credo!

serafina: No sé per què l’hi he explicat. Però m’agrada el

que m’ha dit. Que els cossos es podreixen però les cendres

sempre estan netes… immaculades!… Però, sap què, hi ha

gent que vol embrutar-ho tot. Dues d’aquestes persones

han vingut a casa meva, avui, i m’han dit una mentida ter-

rible, davant de les cendres… Una mentida tan horrorosa

que si jo em cregués que és veritat… rebentaria l’urna…

i llençaria les cendres! (De sobte llença el vas a terra.) La

rebentaria, la rebentaria així mateix!

alvaro: Ma… Baronessa!

Serafina agafa una escombra i recull els trossos

de vidre.

- 104 -

serafina: I amb aquesta escombra les llençaria per la porta

del darrere, amb les escombraries!

alvaro, impressionat per la violència d’ella i una mica ad-

mirat: Quina mentida li han dit?

serafina: No, no, no! No en vull parlar! (Llança l’escombra.)

Només me’n vull oblidar; no era veritat, era fals, fals, fals!…

Com el cor de les gosses que m’ho han dit…

alvaro: Sí. Jo de vostè m’oblidaria de qualsevol cosa que

la faci sentir malament.

serafina: El record d’un amor no et fa sentir malament, a

no ser que et creguis una mentida que l’embruta. Jo no

em crec la mentida. Les cendres estan netes. El record de

la rosa, dins del meu cor, és perfecte!… Té el vas buit…

alvaro: Vostè també té el vas buit.

Mentre ella li omple el vas, ell es belluga per

l’estança, mirant una mica per tot areu. Ella el se

gueix. Cada vegada que ell agafa alguna cosa per

inspeccionar-la, ella l’hi pren suaument i l’examina

ella mateixa, amb interès renovat.

alvaro: Té una caseta ben agradable.

serafina: Oh, és… molto modesto. … Vostè també viu en

un lloc maco?

alvaro: Visc en un lloc amb tres persones al meu càrrec.

serafina: Quines… persones?

alvaro, els compta amb els dits: Una germana gran i soltera,

una àvia que no hi toca, un pare espaterrant que no val ni la

- 105 -

pólvora que caldria per engegar-lo a l’infern… Tenen la mania

del parxís. Juguen a parxís tot el matí, tota la nit, tota la tarda.

Es van passant un cubell de cervesa al voltant de la taula…

serafina: Tenen la mania de la cervesa, també?

alvaro: Oh, i tant. I la mania de la loteria. Aquesta prima-

vera a la germana gran i soltera li agafa no sé quin mal de

les dones… més que res, mental, em sembla… i li passa

l’administració de la casa a l’àvia que no hi toca, una velleta

encantadora a qui no li sembla necessari pagar el compte

del supermercat mentre hi hagi diners per comprar el nú

mero de loteria. Juga a la loteria. Té un sistema perfecte,

només que no funciona mai. I el compte del supermercat

va pujant, pujant, pujant, pujant, pujant! Ha pujat tant

que ja no se’l veu!… Avui la cadena de supermercats Ideal

m’ha embargat la paga… Ja ho veu, és això! Ja li he explicat

la meva vida… (El lloro crida. Ell va fins a la gàbia.) Hola,

cotorra, què dius, preciosa?

serafina: No és una cotorra, és un lloro. I no és femella;

és mascle.

alvaro: I com es veu, això, amb totes aquestes plomes

a la cua? (Fica el dit a la gàbia, burxa el lloro i aquest el

mossega.) Au!

serafina, empàticament: Au… (alvaro es fica el dit ferit a

la boca. Serafina es posa el dit corresponent a la boca. Ell

va cap al telèfon.) Ja li he dit que anés amb compte… I ara

a qui truca, a un metge?

alvaro: Truco al meu director de secció, a Biloxi, per expli-

car-li per què arribo tard.

- 106 -

serafina: La trucada a Biloxi costa deu cèntims.

alvaro: Per això no es preocupi.

serafina: No em preocupo. Vostè me’ls pagarà.

alvaro: Això sí que és una actitud pràctica, a la vida… Po-

si’m amb la Southern Fruit Company, a Biloxi… set-vuit-set!

serafina: Vostè és solter. Amb tres persones al seu càrrec?

(Llença una mirada per sota del cinturó d’ell.)

alvaro: Li explicaré els meus somnis i les meves esperances!

serafina: Qui? A mi?

alvaro: Tinc l’esperança de conèixer una dona madura i

pràctica. Potser una dona una mica més gran que jo… No

m’importaria que fos una mica rodoneta o que no anés

a l’última moda! (Serafina, avergonyida, s’apuja un tirant

que li queia.) El més important en una dona és que sigui

comprensiva. Que tingui sentit pràctic. I m’agradaria que

tingués una caseta ben equipada i algun petit negoci ren-

dible… (Mira al seu voltant, amb una mirada significativa.)

serafina: I una dona així, amb una caseta ben equipada i

un negoci, què en trauria d’un home amb tres persones al

seu càrrec, que tenen la mania del parxís i la mania de la

cervesa i que juguen a la loteria?

alvaro: Amor i tendresa…! En un món que és tan solitari…

i fred!

serafina: Potser sí que és solitari, però jo no en diria «fred»,

precisament en un dia com avui!

- 107 -

alvaro: Amor i tendresa és el que jo puc oferir en aquest

collons de món solitari, tant si fa fred com si fa calor, i és

el que jo mateix estic buscant. No tinc res més. En Man-

giacavallo no té res. De fet, en Mangiacavallo és el nét del

tonto del poble de Ribera!

serafina, incòmoda: Ja veig que li agrada fer… bromes!

alvaro: No, no és broma…! Davvero!… Va empaitar la

meva àvia fins a un camp d’arròs inundat. Ella va relliscar

sobre una roca mullada… Ecco! I aquí estic jo.

serafina: Hauria de parlar amb més respecte.

alvaro: Què tinc, jo, que sigui digne de respecte? La roca

on va relliscar la meva àvia?

serafina: Respecte per vostè mateix, si més no! No treballa

per guanyar-se la vida?

alvaro: Si no hagués de treballar per guanyar-me la vida, em

respectaria més. Baronessa, sóc un home jove, tinc salut, i

estic vivint sense vida amorosa. Miro revistes. Les noies de

les fotos… sap què vull dir? Una mossegadeta aquí? Una

mossegadeta allà?

Es toca dues parts de la seva anatomia. La segona

incomoda

Serafina.

serafina, en veu baixa: La trucada costa deu cèntims els

tres primers minuts. Encara comunica?

alvaro: El que no es comunica és el director.

serafina: I el preu de la trucada va pujant. No és el telèfon

d’una milionària, això que té a les mans!

- 108 -

alvaro: Em sembla que ara parla per parlar. (Agafa la guar-

diola amb forma de porquet i la sacseja.) Aquest porquet

em sembla que té la panxa ben plena.

serafina: Monedes de deu i de vint-i-cinc.

alvaro: Les monedes de deu i de vint-i-cinc són millor que

les de cinc i de deu. (

Serafina s’aixeca amb severitat i li pren

la guardiola de les mans.) Ha, ha ha! Es pensa que sóc un

atracador de bancs?

serafina: Em penso que és un maleducato! Parli d’una ve-

gada amb el seu cap de secció per telèfon o pengi d’una

vegada.

alvaro: Què, què! Senyor Siccardi? Com va la cosa a la

Southern Fruit Company, amb aquesta xafogor? Ha, ha,

ha…! Mangiacavallo!… Què? Ja li ha arribat la queixa?

Sentite, per favore! És un arrambacotxes, un imbècil no

sap ni conduir… Senyor Siccardi? (Prem l’auricular; des-

prés penja lentament.) Un home amb tres persones al seu

càrrec!… sense feina… (Hi ha una pausa.)

serafina: Bé, ara hauria de demanar a l’operadora quin ha

estat el preu de la trucada.

alvaro: Uuffa… Un home amb tres persones al seu càrrec…

sense feina!

serafina: Ja no tinc prou llum per continuar treballant. Li

proposo una cosa. Obri el calaix de baix d’aquell armariet

d’allà; hi trobarà una camisa embolicada amb paper de

seda blanc. Se la pot posar mentre li arreglo això. I ja ho

vindrà a buscar més tard. (Ell va fins a l’armariet.) La vaig

- 109 -

fer per a algú que mai no la va venir a buscar… (Ell treu el

paquet.) Hi ha un nom amb un imperdible?

alvaro: Sí, diu…

serafina, ferotgement, però sense moure’s físicament: No

em digui el nom! Llanci’l, llanci’l per la finestra!

alvaro: Perché?

serafina: Llanci’l, llanci’l per la finestra!

alvaro, arruga el paper i el llança per la finestra: Ecco,

fatto! (Se sent un crit llunyà dels nens, a mesura que ell

desembolica el paquet i aixeca la camisa de seda rosa, tot

fent exclamacions d’una admiració molt mediterrània pel

luxe de la peça.) Colore di rosa! Seta! Seta pura!… Oh,

aquesta camisa és massa bona per a en Mangiacavallo!

serafina: Res no és massa bo per a un home si l’home és bo.

alvaro: El nét del tonto del poble no és tan bo com això.

serafina: No importa de qui sigui nét; posi-se-la; amb molt

de gust l’hi deixo.

alvaro, introduint-se voluptuosament dins de la camisa:

Ssss…!

serafina: Quina sensació li fa, la seda, sobre la pell?

alvaro: Sembla com si una noia m’estigués acariciant amb

les mans! (Hi ha una pausa, mentre ell li ensenya la blancor

de les seves dents.)

serafina, aixeca les ulleres trencades: Almenys li estalviarà

algun problema.

- 110 -

alvaro: No hi ha res més bonic que un regal entre dues per-

sones…! I ara vostè somriu…! Ja li agrado una mica més?

serafina, lentament, amb tendresa: Sap què li haurien d’ha-

ver fet, quan era una criatura? Li haurien d’haver enganxat

les orelles amb cinta perquè tiressin cap enrere, perquè quan

es fes gran no se li obrissin cap enfora com les orelletes

d’un mico! (Ella li toca l’orella, un contacte molt lleuger,

que traeix massa el seu cor. Tots dos riuen una mica i ella

es gira, avergonyida.)

Fora, la cabra bela i se sent un soroll de fusta

que es trenca. Un dels nens corre fins al pati de

davant, cridant.

salvatore: Senyora delle Rose! La cabra negra ha entrat

al seu pati!

serafina: Il becco della strega!

Serafina corre fins a la finestra, obre els finestrons

amb violència i s’aboca cap enfora. Aquesta vega-

da, gairebé se sent alleujada per la distracció. L’in-

terludi de la persecució de la cabra té una qualitat

d’exaltació delirant. A fora se sent el bel salvatge

de la cabra i el dring del seu picarol.

serafina: Miei pomodori! Guarda i miei pomodori!

la streGa, entra al pati del davant amb un tros de corda

trencada, cridant: Ei, Billy! Ei, ei, Billy!

serafina, fa el signe de les banyes amb els dits: Allà hi ha la

Strega! Fa entrar la cabra al meu hort perquè se’m mengi

els tomàquets! (S’aparta de la finestra.) Té l’ull tocat; té

- 111 -

malocchio, i la cabra també! La cabra també té mal d’ull.

Va entrar al meu pati la nit que vaig perdre en Rosario i

el nen! Madonna, Madonna mia! Fes que la cabra surti

del meu pati! (Es refugia prop de la Mare de Déu, fent el

signe de les banyes amb els dits, mentre a fora continua la

persecució de la cabra.)

alvaro: Vostè no pateixi! Agafaré aquesta cabra negra i li

fotré un cop de peu que no se n’oblidarà mai més!

alvaro surt corrent per la porta del davant i s’incor-

pora a la persecució. El nen fa picar dues tapes de

cassola de llauna, que sonen com címbals. L’efecte

és desconcertant i bell, amb els crits salvatges dels

nens i el bel de la cabra.

Serafina, angoixada, es

queda a mig camí entre els finestrons i la Mare

de Déu protectora. Fa una imitació furiosa del bel

de la cabra, contraient la cara amb aversió. És la

fúria d’una dona pel desig que pateix. Finalment,

la cabra és capturada.

Bruno: Ja la tenim, ja la tenim, ja la tenim!

alvaro: Vieni presto, Diavolo!

alvaro apareix pel costat de la casa amb la cabra

ben agafada per la corda trencada, que li lliga el

coll. El nen va darrere, exultant, picant les tapes

de cassola de llauna, i més enrere els segueix la

Strega, amb el seu tros de corda trencada, els

cabells grisos tapant-li la cara i les faldilles negres

agafades amb una mà, de manera que se li veuen

els peus descalços i les cames peludes. Serafina surt

al porxo just quan aquesta petita processó grotesca

- 112 -

passa per davant de la casa, i aixeca la mà amb

els dits fent el signe de les banyes, quan la cabra

i la Strega li passen per davant. alvaro entrega la

cabra a la Strega i torna, sense alè, cap a la casa.

alvaro: Niente paura!… Ara me n’he d’anar. Ha estat

troppo gentile, senyora…

serafina: Sóc la vídua del Baró delle Rose… Perdoni que

vagi… no m’he vestit. (Ell, dret als graons del porxo, li té

la mà agafada. Ella continua, molt tímidament, respirant

fort.) No sempre estic així… de vegades m’arreglo!… Quan

vivia el meu marit, quan el meu marit arribava a casa, quan

el meu marit vivia… Jo portava un vestit net! I de vegades

fins i tot em… posava una rosa als cabells…

alvaro: Una rosa als cabells li quedaria molt bé!

serafina: Però per a una vídua… el temps de les roses ja

ha passat…

Se sent una música, el so d’una mandolina.

alvaro: I ara, en això s’equivoca! Sempre és temps de roses,

per a tothom! La rosa és el cor del món, com el món és

el… cor del… cos? Però vostè, Baronessa… sap què em

sembla que ha fet?

serafina: Què… què és el que he… fet?

alvaro: Vostè ha posat el seu cor dins de l’urna de marbre,

amb les cendres. (Ara se sent algú que canta amb la música,

i això continua fins al final de l’escena.) I si un dia hi hagués

una tempesta, o si un dia passés un camió de deu tones per

la carretera… i l’urna de marbre es trenqués…! (De sobte,

assenyala cap al cel.) Miri! Miri, Baronessa!

- 113 -

serafina, desconcertada: Que miri? Que miri què? No veig

res!

alvaro: Li ensenyava el seu cor, alliberat de l’urna, allu-

nyant-se de les cendres!… Rondinella felice! (Fa un gest

volàtil cap al cel que es va enfosquint.)

serafina: Oh! (Ell xiula com un ocell i fa moviments plens

de gràcia amb les mans, com unes ales.) Buffone, buffo

ne… piantatela! Jo me’l prenc seriosament… i vostè ho

converteix en una broma! (Ella somriu involuntàriament

pel número que ell està fent.)

alvaro: Quan li puc tornar la camisa?

serafina: Quan ha de tornar a passar per aquí?

alvaro: Passaré aquesta nit, després de sopar. Volete?

serafina: Doncs fixi’s en la finestra, aquesta nit. Si els fines-

trons estan oberts i el llum està encès, es pot aturar i venir

a buscar la seva… jaqueta… Però si els finestrons estan

tancats, és millor que no s’aturi, perquè voldrà dir que la

meva Rosa és a casa. La Rosa és la meva filla. Se n’ha anat

a un pícnic… potser… tornarà a casa aviat… però ja sap

com són, els pícnics. Tots… s’esperen que surti la lluna

per… posar-se a cantar… No és que hi hagi cap mal en

dues persones adultes que tenen una conversa tranquil-

la…! Però la Rosa té quinze anys… Jo he de vigilar molt,

per donar-li un model perfecte.

alvaro: Em fixaré en la finestra. Em fixaré en la finestra!

(Imita un ocell que s’allunya volant, refilant de felicitat.)

serafina: Buffone!

- 114 -

alvaro, crida des de fora: Ei, vosaltres, dimonis, baixeu del

camió d’una vegada! I fora les mans d’aquests plàtans!

Se sent com el seu camió es posa en marxa i s’allu

nya. Serafina es queda parada al porxo, immòbil,

escrutant el cel amb els ulls.

serafina: Rosario, perdona’m! Perdona’m per haver pensat

que aquesta mentida horrorosa podia ser veritat!

La llum de dins de la casa s’apaga lentament. Un

nen entra corrent al pati, sostenint enlaire un gran

manat de plàtans daurats. Una nena el persegueix

amb crits estridents. Ell l’esquiva. Corren al voltant

de la casa. La llum s’esvaeix i es tanca el teló.

- 115 -

TERCER ACTE

escena 1

És el mateix dia, al vespre. Els nens del barri estan

jugant al voltant de la casa. Un d’ells compta de

cinc en cinc fins a cent, cridant els números, re

colzat al tronc de la palmera.

Serafina és a la sala d’estar, asseguda al sofà. Està

asseguda de manera rígida i formal, amb un vestit

que no s’havia posat des de la mort del seu marit

i amb una rosa als cabells. Els seus moviments

evidencien que porta una faixa que l’ofega de

manera insuportable.

Se sent un camió que s’acosta per la carretera. La

Serafina s’aixeca, en una posició estranya, encon-

gida. Però el camió passa de llarg, sense aturar-se.

La faixa se li està fent intolerable, i decideix treure-

se-la, darrere del sofà. Amb molts esbufecs, se l’ha

aconseguit abaixar fins als genolls, quan a fora se

sent un altre camió que s’acosta. Aquesta vegada

el camió s’atura a la carretera, amb un soroll de

frens que grinyolen. Serafina s’adona que alvaro

està a punt d’arribar, i els seus esforços per deslliu-

- 116 -

rar-se de la faixa, que ara li atenalla les cames, es

fan frenètics. Fa saltirons darrere del sofà mentre

alvaro apareix davant de la casa.

alvaro, amb alegria: Rondinella felice! Miro la finestra!

Signora delle Rose!

La resposta de

Serafina a aquesta salutació és un

rugit d’angoixa. Fent salts i batzegades va desespe

radament fins a les cortines que separen les dues

estances i hi arriba just a temps per amagar-se en

el moment en què alvaro entra a la sala d’estar des

del porxo, creuant la porta de mosquitera. Porta

un paquet i una capsa de bombons.

alvaro: C’è nessuno?

serafina, primer, inaudible: Sì, sì, sono qui. (Després, amb

veu forta i ronca, mentre per fi aconsegueix treure’s la faixa

de les cames.) Sì, sì, sono qui! (Per dissimular el seu atordi-

ment, s’entreté arreglant unes copes de vi en una safata.)

alvaro: Sento un clinc-clinc de copes! Deixi’m ajudar-la!

(Travessa les cortines amb avidesa, però s’atura de sobte,

bocabadat.)

serafina: Que… passa… alguna cosa?

alvaro: No m’esperava veure-la tan guapa! Vostè és una

vídua molt jove!

serafina: Vostè també… s’ha mudat…

alvaro: He anat al barber Ideal! He demanat el servei

complet!

- 117 -

serafina, feblement, allunyant-se una mica d’ell: Porta…

oli de roses… als cabells…

alvaro: Olio di rose! Li agrada, l’olor que fa? (A fora se

senten crits de nens, llunyans i salvatges, mentre a dintre

hi ha una pausa.

Serafina mou el cap a poc a poc, amb

la ferida infinita de la remembrança). O potser… no… li

agrada… l’olor que fa? Oh, doncs ara mateix me la trec,

em rento i… (Es dirigeix cap a la part del darrere de la casa.

Ella aixeca la mà per aturar-lo.)

serafina: No, no, no, fa… niente… Sí… sí que m’agrada…

l’olor que fa…

Un nen petit entra corrent al pati, esquiva algun

projectil invisible, treu la llengua i crida: «Iah!»

Després se’n va corrent per darrere la casa.

serafina: Vol que… ens asseguem a la sala d’estar?

alvaro: Suposo que és millor que estar-nos drets al men-

jador. (Entra, formalment.) Vol que ens asseguem al sofà?

serafina: Vostè assegui’s al sofà. Jo m’asseuré en aquesta

cadira.

alvaro, decebut: No li agrada, seure al sofà?

serafina: Aquest sofà em tira massa enrere. M’agrada tenir

un respatller recte a l’esquena…

alvaro: Doncs a mi aquesta cadira no em sembla gens

còmoda.

serafina: Aquesta cadira és la mar de còmoda.

alvaro: Però ja que som dos, és més fàcil parlar en un sofà!

- 118 -

serafina: Jo en una cadira puc parlar tan bé com en un

sofà… (Hi ha una pausa. alvaro es grata l’espatlla, nervi-

osament). Per què es rasca l’espatlla d’aquesta manera?

alvaro: Oh, això?… És… un tic… nerviós…

serafina: M’ha semblat que potser li molestava l’americana…

alvaro: Aquest vestit me’l vaig comprar fa quatre anys,

per casar-me.

serafina: Però no es va casar?

alvaro: A la noia li vaig donar un anell de bijuteria, en

lloc d’un diamant. Ella el va fer examinar. I em va tancar la

porta als nassos.

serafina: Em sembla que jo hauria fet el mateix.

alvaro: Comprar l’anell de bijuteria?

serafina: No, tancar-li la porta als nassos.

alvaro: No tenia els ulls sincers. Vostè sí que té els ulls

sincers. Doni’m la mà, perquè pugui llegir-li la fortuna!

(Ella allunya la seva cadira d’ell.) Veig dos homes, a la seva

vida. Un és molt guapo. L’altre no és guapo. Té les orelles

massa grans, però no tan grans com el seu cor! I té tres

persones al seu càrrec. Tres càrregues. De fet, en té quatre,

de càrregues! Ha, ha, ha!

serafina: Quina és la quarta?

alvaro: La que tenen tots els homes, la que li surt més

cara, la font dels seus pitjors problemes, i la seva possessió

principal! Ha, ha, ha!

- 119 -

serafina: Espero que no estigui dient vulgaritats. (S’aixeca i

li dóna l’esquena. Llavors descobreix la capsa de bombons.)

Què és, aquesta capseta vermella tan bonica?

alvaro: Un regal que he comprat per a una doneta molt

nerviosa però encantadora!

serafina: Bombons? Grazie! Estic massa grassa.

alvaro: Vostè no està grassa, està ben guapa i ben rodona.

(Estira molt el braç per pessigar-li la carn melosa de la part

de dalt del braç.)

serafina: Pari, sisplau. No em faci posar nerviosa. Si em

torno a posar nerviosa arrencaré a plorar una altra vegada…

alvaro: Parlem d’alguna cosa que la distregui dels seus

problemes. Diu que té una filla joveneta?

serafina, amb veu escanyada: Sí. Tinc una filla joveneta.

Es diu Rosa.

alvaro: Rosa, Rosa! És bonica?

serafina: Té els ulls del seu pare, i la mateixa sang, salvatge,

tossuda! Avui era el dia de la seva graduació, a l’institut.

Estava tan bonica amb el vestit de gasa blanca, amb aquell

ram tan gran de… roses…

alvaro: M’hi jugo el que sigui que no estava més bonica

que la seva Mamma… amb aquesta rosa als cabells!

serafina: Només té quinze anys.

alvaro: Quinze?

serafina, allisant-se la roba de la falda, de seda blava, amb

mà dubtosa: Sí, només quinze…

- 120 -

alvaro: Però ja té nòvio, oi?

serafina: Ha conegut un mariner.

alvaro: Oh, Dio! Així no m’estranya que estigui nerviosa.

serafina: Jo no volia deixar-la sortir amb aquest mariner.

Porta una arracada d’or a l’orella.

alvaro: Madonna Santa!

serafina: Aquest matí s’ha tallat les venes… no gaire, però

li ha sortit sang… amb un ganivet de cuina!

alvaro: Ui, ui! Sembla una noia molt salvatge!

serafina: He hagut de cedir i deixar que el portés a casa,

per coneixe’m. M’ha dit que era catòlic. L’he fet agenollar

davant de la Verge Maria i li he fet prometre que respectaria

la innocència de la meva Rosa…! Però com ho puc saber,

si és catòlic de veritat?

alvaro, li dóna la mà: Pobreta, que preocupada que està!

Però ha d’acceptar els fets. Tard o d’hora la innocència de

la seva filla no serà respectada. Ell… tenia… un tatuatge?

serafina, desconcertada: Qui diu que tenia… què?

alvaro: Aquest mariner, l’amic de la seva filla, tenia un

tatuatge?

serafina: Per què m’ho pregunta, això?

alvaro: Per res, perquè la majoria de mariners tenen algun

tatuatge.

serafina: I com vol que ho sàpiga, si té un tatuatge o no

el té!

- 121 -

alvaro: Jo tinc un tatuatge!

serafina: Vostè té un tatuatge?

alvaro: Sì, sì, veramente!

serafina: Quina mena de tatuatge té?

alvaro: A vostè què li sembla?

serafina: Oh, suposo… que té… una noia dels Mars del

Sud, despullada…

alvaro: Doncs no, no és una noia dels Mars del Sud.

serafina: No ho sé, potser un cor vermell ben gran, amb la

paraula MAMMA escrita a sobre.

alvaro: S’ha tornat a equivocar, Baronessa.

Es treu la corbata i lentament es descorda els bo

tons de la camisa, mentre la mira amb un somriure

intensament càlid. S’obre la camisa descordada,

encarant envers ella el pit despullat. Ella fa un

esgarip i s’aixeca.

serafina: No, no, no…! Una rosa, no! (Ho diu com si esti-

gués esquivant els seus propis sentiments.)

alvaro: Sì, sì, una rosa!

serafina: No… no em trobo bé! Aquest aire és…

alvaro: Che fate, che fate, che dite?

serafina: La casa té el sostre de zenc!… Aquest aire és… He

de sortir fora de casa per poder respirar! Scu… scusatemi!

(Surt al porxo i s’agafa a una de les columnetes allargades

- 122 -

per no caure, respirant sordament, amb una mà a la gola.

Ell surt a poc a poc.)

alvaro, suaument: No volia espantar-la! Mi dispiace molto!

serafina, amb una calma forçada: No… no en parlem més!

Qualsevol pot tenir una rosa tatuada… No vol dir res… Ja

sap què passa, amb els sostres de zenc. Van acumulant l’es

calfor tot el dia i no es tornen a refredar fins a… mitjanit…

alvaro: No, no; no es refreden fins a mitjanit. (Ella fa una

mena de riure feble, li falta l’alè i recolza el front contra la

columneta del porxo. Ell li posa els dits a la part de baix de

l’esquena, amb delicadesa.) I al dormitori hi fa tanta calor…

tanta que has de dormir sense res de res…

serafina: Sí, fins i tot… el llençol et molesta…

alvaro: Fins i tot… la camisa de dormir et molesta! (Els dits

apreten l’esquena d’ella.)

serafina: Sisplau. Hi ha una strega a la casa d’aquí al costat;

sempre m’està mirant!

alvaro: Feia tant de temps que no sentia el tacte suau

d’una dona! (Ella agafa aire de sobte i es gira cap a la

porta.) On va?

serafina: Me’n torno dins de casa! (Ella entra una altra

vegada a la sala d’estar, encara amb una calma forçada.)

alvaro, la segueix a dins: I ara què, ara què passa?

serafina: Tinc la sensació que m’estic… oblidant d’alguna

cosa.

alvaro: Què?

- 123 -

serafina: No me’n recordo.

alvaro: Doncs així no deu ser tan important, si no se’n

recorda. Per què no obrim la capsa de bombons i ens en

mengem uns quants?

serafina, agraïda per la distracció: Sí! Sí, obri la capsa!

alvaro li posa un bombó a la mà. Ella se’l mira,

sense veure-hi.

alvaro: Mengi-se’l, mengi’s el bombó. Si no se’l menja,

se li desfarà a la mà i li quedaran tots els dits llefiscosos!

serafina: Sisplau, jo…

alvaro: Mengi-se’l!

serafina, dèbilment, escanyada: No puc, no puc, m’ennu-

egaria! Tingui, mengi-se’l vostè.

alvaro: Posi-me’l a la boca! (Ella li posa el bombó a la boca.)

Miri, veu? Té els dits llefiscosos!

serafina: Oh!… Més val que me’ls renti! (S’aixeca, molt

insegura. Ell li agafa les mans i li llepa els dits.)

alvaro: Mmmm! Mmmmm! Que bo, boníssim!

serafina: Pari, pari, pari d’una vegada! Això… no està…

bé…

alvaro: Li lleparé tota la xocolata.

serafina: No, no, no!… Sóc la mare d’una noia de quinze

anys!

alvaro: Vostè té l’edat de les seves artèries, Baronessa. I ara

assegui’s d’una vegada. Ja té els dits tan blancs com la neu!

- 124 -

serafina: Vostè… no comprèn… com em sento…

alvaro: Vostè no comprèn com em sento jo.

serafina, dubtosa: Com… se sent? (Com a resposta, ell

estén els palmells de les mans cap a ella, com si ella fos una

llar de foc en una habitació glaçada.) Què… vol dir… això?

alvaro: Aquest vespre fa calor, però jo tinc les mans…

glaçades!

serafina: Mala… circulació…

alvaro: No, massa circulació! (L’actitud d’alvaro esdevé

implorant i tremolosa, i avança maldestrament, una mica

encongit, com un pidolaire.) En aquesta habitació hi noto

la dolça escalforeta d’una dona!

serafina, retrocedeix, dubtosa: Oh, quines paraules tan

dolces. Ja veig que vostè fa servir paraules dolces per en-

redar les dones.

alvaro: No, no, n’estic convençut… estic convençut que

això és el que escalfa el món, és el que fa que sigui estiu!

(Agafa la mà que ella sosté endavant, a la defensiva, i

l’apreta contra el seu pit, amb una força cruixidora.) Sense

això, els rosers… els rosers no farien roses; i els arbres no

farien fruites!

serafina: Ja, i els camions… els camions no transportarien

plàtans! Però, senyor Mangiacavallo, això és la meva mà,

no és una esponja. Hi tinc ossos, a dintre! I els ossos es

trenquen!

alvaro: Scusatemi, Baronessa. (Li deixa anar la mà, amb

una reverència.) Per a mi ara és l’hivern, perquè a la meva

- 125 -

vida no hi ha la dolça escalfor d’una dona. Visc amb les

mans a les butxaques! (Es fica les mans violentament a

les butxaques, després les torna a treure. Un petit disc,

embolicat amb cel·lofana, cau a terra; ell no se n’adona,

però

Serafina, sí.) A vostè no li agrada la poesia! Com ha

de parlar, un home, amb vostè?

serafina, terrible: I tant que m’agrada la poesia. És un po-

ema, això que li ha caigut de la butxaca? (Ell mira a terra.)

No, no, allà, al costat del peu!

alvaro, horroritzat, en adonar-se de què és, el que ella ha

vist: Oh, això… no és res! (D’una puntada de peu ho envia

a sota el sofà.)

serafina, ferotge: S’omple la boca amb paraules dolces per

a les dones. I després li cau una cosa com aquesta de la

butxaca? Va via, vigliacco! (Surt amb grandiloqüència de

l’habitació, i tanca les cortines darrere seu. Ell deixa caure

el cap, desesperadament, entre les mans. Després s’acosta

a les cortines, tímid.)

alvaro, amb una veueta: Baronessa?

serafina: Agafi el que li ha caigut a terra i emporti-s’ho a

l’Square Roof. Buona notte!

alvaro: Baronessa! (Separa les cortines i hi mira a través).

serafina: Ja li he dit bona nit. Això no és una casa privata.

Io non sono una puttana!

alvaro: La comprensió… és molt… necessària!

serafina: Ho comprenc perfectament. Es pensa que ha

trobat una bona peça, una peça barata!

- 126 -

alvaro: Comet un error, Baronessa! (Entra i cau de genolls

al costat d’ella, apretant la galta contra el seu cos. Parla

rapsòdicament.) Que suau que és una dona! Tan, tan, tan,

tan, tan suau… és una dona!

serafina: Andate via, sporcaccione, andate a casa! Lascia-

temi! Lasciatemi stare!

Ella fa un salt i corre fins a la sala. Ell la segueix.

La persecució és grotescament violenta i còmica.

Tomben una làmpara de peu. Ella agafa la caixa

de bombons i amenaça de llançar-l’hi a la cara

si ell continua avançant cap a ella. Ell cau de ge

nolls, s’ajup endavant i pica a terra amb els punys,

plorant.

alvaro: A la meva vida, tot acaba d’aquesta manera!

serafina: Aixequi’s, aixequi’s, aixequi’s! El nét del tonto del

poble! Hi ha gent que mira per aquella finestra, la… Strega,

que viu aquí al costat… (Ell s’aixeca a poc a poc.) I on és la

camisa que li he deixat? (Ell arrossega els peus abjectament

fins a l’altra banda de l’habitació, llavors li dóna un paquet

molt ben embolicat.)

alvaro: L’ha embolicat la meva germana, per a vostè. La

meva germana estava tan contenta que hagués conegut

una dona tan maca!

serafina: Potser ha pensat que jo li pagaria la factura del

supermercat mentre ella juga a la loteria!

alvaro: No ha pensat res d’això. És una vella soltera, la

meva germana. Vol… nebodets… i nebodetes…

- 127 -

serafina: Doncs digui-li de part meva que jo no vaig donant

nebodets i nebodetes!

alvaro està tan incòmode que es rasca violenta-

ment l’espatlla i va a buscar el seu barret, tot arros-

segant els peus. Bufa sobre el barret per treure-li la

pols i li passa la màniga per sobre.

Serafina es prem

els nusos dels dits contra els llavis, mentre mira els

gestos estranys d’ell. Està una mica avergonyida

per la humilitat d’ell. A continuació, parla amb la

gran dignitat d’una vídua, la respectabilitat de la

qual ha superat la prova.

serafina: I ara, senyor Mangiacavallo, faci’m el favor de dir-

me la veritat sobre una cosa. Quan s’ha fet el tatuatge al pit?

alvaro, tímid i trist, mirant avall, cap al barret: Me l’he fet

aquest vespre… després de sopar…

serafina: És el que em pensava. Se l’ha fet perquè jo li he

parlat del tatuatge del meu marit.

alvaro: Jo volia… acostar-me a vostè… Fer-la… feliç…

serafina: I encara vol que m’ho cregui! (Ell es posa el barret

amb un gest de disculpa.) S’ha fet el tatuatge, ha comprat

la capsa de bombons i ha vingut cap aquí per enredar-me!

alvaro: La capsa de bombons la vaig comprar fa molt de

temps.

serafina: Quant de temps? Si no és una pregunta massa

personal…!

alvaro: La vaig comprar el vespre que aquella noia em va

tancar la porta als nassos… la de l’anell de bijuteria…

- 128 -

serafina: Doncs a veure si n’aprèn. No intenti enganyar les

dones. No és prou intel·ligent! … I ara agafi la camisa. Se

la pot quedar.

alvaro: Com?

serafina: Quedi-se-la. Jo no la vull.

alvaro: Fa un moment m’ha dit que l’hi tornés.

serafina: És una camisa d’home, oi?

alvaro: Fa un moment m’ha acusat com si jo l’hi hagués

volgut robar.

serafina: Bé, perquè vostè m’ha fet posar nerviosa!

alvaro: És culpa meva que faci massa temps que vostè és

vídua?

serafina: Vostè s’equivoca!

alvaro: Vostè s’equivoca!

serafina: Tots dos ens equivoquem!

Hi ha una pausa. Tots dos sospiren profundament.

alvaro: Hauríem d’haver estat amics, però em sembla que

ens hem conegut el dia que no tocava. Què li sembla si

ara surto i torno a entrar per la porta i tornem a començar

pel començament?

serafina: No, em sembla que no serviria de res. El dia ha

estat dolent des del principi, per culpa de dues dones. Dues

dones, aquest matí m’han dit que el meu marit m’havia

posat unes banyes fins aquí!

alvaro: I com es fa, per posar banyes a una vídua?

- 129 -

serafina: Va ser abans, abans! Diuen que el meu marit va

tenir un afer continuat amb una dona de l’Square Roof.

Quin nom hi havia a la camisa, en aquell tros de paper?

Se’n recorda, del nom?

alvaro: Vostè m’ha dit que…

serafina: Digui! Se’n recorda?

alvaro: Me’n recordo perquè jo, aquesta dona, la conec.

Es diu Estelle Hohengarten.

serafina: Acompanyi’m! Porti’m fins a l’Square Roof…!

Esperi, esperi!

Ella es llança cap al menjador, agafa un ganivet

del calaix del bufet i el fica dins de la seva bossa.

Després torna corrents, amb la fulla del ganivet

que surt fora de la bossa.

alvaro, veu el ganivet: Allà… cal pagar entrada…

serafina: Doncs pagaré l’entrada! Porti-m’hi ara, immedia-

tament!

alvaro: Fins a mitjanit no comença la gresca.

serafina: Avui la gresca començarà abans.

alvaro: L’espectacle comença a mitjanit.

serafina: Doncs avui el començaré jo, l’espectacle! (Va cor-

rent fins al telèfon.) Taxi, sisplau, taxi. Vull anar a l’Square

Roof des de casa meva! Sí, vingui a casa meva i porti’m a

l’Square Roof ara mateix! El meu número és… quin és el

meu número? Déu meu, quin és el meu número…? 64,

és el meu número! Front Street! Subito, subito… ràpid!

- 130 -

A fora, la cabra bela.

alvaro: Baronessa, li surt el ganivet de la bossa. (Ella agafa

la bossa.) Què vol fer, amb una arma així?

serafina: Vull tallar la llengua mentidera de la boca d’una

dona! Va dient que té la rosa tatuada del meu marit perquè

ell em va posar banyes, com si fos una cabra! Li arrencaré

el cor, a aquesta dona, perquè ella me l’ha arrencat a mi!

alvaro: Ningú li arrencarà el cor a ningú!

A fora, se sent un cotxe, i

Serafina surt corrents

al porxo.

serafina, cridant: Ei, taxi, taxi, taxi…! (El cotxe passa sense

aturar-se. Amb un gemec malaltís, ella baixa fins al pati.

Ell la segueix, amb una copa de vi.) Tinc una cosa que em

fa mal… al cor…

alvaro, la torna a conduir suaument cap a dins de la casa:

Baronessa, begui’s aquest vi, aquí al porxo, i tingui els ulls

clavats en aquella estrella. (La condueix fins a un dels pilars

del porxo i li posa la copa a la mà, tremolosa.) Sap com es diu,

aquella estrella? Aquella estrella és Venus. És l’única estrella

de tot el cel que és una dona. I qui la va posar allà dalt? El

senyor Siccardi, el director de la secció de transports de la

Southern Fruit Company? No. L’hi va posar Déu. (Entra dins

de la casa i treu el ganivet de la bossa.) I tot i així, encara hi ha

gent que no creu en res. (Agafa el telèfon.) Esplanade 9-7-0.

serafina: Què fa?

alvaro: Begui’s el vi i mentrestant jo li resoldré tot

aquest problema. (Al telèfon.) Posi’m amb la noia que

- 131 -

reparteix les cartes al black-jack, sisplau, la senyoreta Estelle

Hohengarten…

serafina: No parli amb aquesta dona, li dirà una mentida!

alvaro: L’Estelle Hohengarten, no. Ella juga net amb totes

les cartes. Estelle? Sóc en Mangiacavallo. T’he de fer una

pregunta que és una pregunta molt personal. Té a veure

amb un camioner molt ben plantat, que ara ja no és viu

però que fa temps sembla ser que era un personatge ben

conegut, a l’Square Roof. Es deia… (Es gira interrogativa-

ment cap a la porta, on Serafina està dreta.)

serafina, gairebé sense respirar: Rosario delle Rose!

alvaro: Rosario delle Rose, es deia. (Hi ha una pausa.) È

vero?… Mah! Che peccato…

Serafina deixa caure la copa i salta cap a dins de la

sala amb un crit salvatge. Li arrenca l’auricular a

alvaro i comença a cridar-hi.

serafina, salvatge: Sóc la seva dona, jo! Què sap vostè del

meu marit, què és aquesta mentida?

Se sent una veu estrident a l’altra banda del cable.

la veu, ben alt i clar: No se’n recorda? Jo li vaig portar a

vostè una peça de seda rosa per fer-ne una camisa per a

ell. Vostè em va dir: «Per a un home?» I jo li vaig dir: «Sí,

per a un home que és salvatge com un gitano!» Però si es

pensa que li estic mentint, vingui aquí, que li ensenyaré la

seva rosa, tatuada sobre el meu pit!

Serafina s’aparta el telèfon de l’orella, com si

s’hagués encès en flames. Després, amb un udol

- 132 -

terrible, el llença a terra. Va fent tentines fins a la

Mare de Déu. alvaro li agafa el braç i l’empeny

suaument fins al sofà.

alvaro: Piano, piano, Baronessa! Ara passarà, d’aquí un

moment ja haurà passat. (Li posa un coixí darrere, després

torna el telèfon al seu lloc.)

serafina, s’aixeca del sofà: Tota l’habitació… fa voltes…

alvaro: S’hauria de quedar estirada una mica més. Ja ho

sé, ja sé què li convé! Una tovallola amb una mica de gel,

per posar-se-la al front… Baronessa… Quedi’s aquí quieteta

mentre ho preparo! (Va fins a la cuina, des d’allà crida.)

Torno subito, Baronessa!

El nen petit entra corrent al pati. Es recolza al tronc

inclinat de la palmera, comptant en veu alta.

nen petit: Cinc, deu, quinze, vint, vint-i-cinc, trenta…

Se sent el gel que s’esmicola a la cuina.

serafina: Dove siete, dove siete?

alvaro: In cucina!… Ghiaccio…

serafina: Venite qui!

alvaro: Subito, subito!

serafina, es gira envers l’urna, estrenyent els punys: Non

voglio, non voglio farlo!

Però va compulsivament cap a l’urna, molt lenta

ment amb el braç tremolós, estirat.

- 133 -

nen petit: Setanta-cinc, vuitanta, vuitanta-cinc, noranta,

norant-cinc, cent! (I de sobte, salvatge:) I ara t’atraparé!

Amb aquest crit,

Serafina agafa l’urna de marbre

i la llança violentament fins a l’altra banda de

l’estança. Després, immediatament, es cobreix la

cara. A fora, se sent com les mares criden els nens

cap a casa. Les veus són tendres com una música,

creixent i decreixent. Els nens apareixen lentament

al costat de la casa, exhaustos després de jugar

com feres salvatges.

Giuseppina: Vi-vi! Vi-vi!

peppina: Salvatore!

violetta: Bruno! Vine a casa, vine a casa!

Els nens es dispersen. Entra

alvaro, amb el picador

de gel.

alvaro: Se m’ha trencat el picador de gel…

serafina, es treu les mans de la cara: No vull gel… (Mira al

seu voltant, sembla com si arreplegués una força salvatge

dins del cos. Té la veu ronca, el cos li tremola amb violència,

els ulls quasi tancats li espurnegen i té els punys tancats.)

Ara sabrà fins a quin punt una dona pot ser salvatge i forta

com un home! (Va fins a la porta de mosquitera, l’obre i

crida.) Buona notte, senyor Mangiacavallo!

alvaro: Ara… ara vol que me’n vagi a casa?

serafina: No, no; senti, cretino! (Amb un xiuxiueig estri-

dent:) Faci veure que marxa. Porti el camió fins algun lloc on

la bruixa no el pugui veure. Deprés torni i entri per la porta

- 134 -

del darrere; la deixaré oberta. I ara digui’m adéu, perquè

ho sentin tots els veïns! (Crida.) Arrivederci!

alvaro: Ha, ha! Capixxxi! (També crida.) Arrivederci! (Va

corrent fins al peu dels graons del terraplè.)

serafina, encara més fort: Buona notte!

alvaro: Buona notte, Baronessa!

serafina, amb veu escanyada: Faci’ls molts petons de part

meva; molts petons… per a tothom… Arrivederci!

alvaro: Ciao!

alvaro baixa de qualsevol manera els graons i

desapareix. Serafina surt al pati. La cabra bela. Ella

remuga ferotgement, per si mateixa.

serafina: Sono una bestia, una bestia feroce!

Fa la volta ràpidament fins al darrere de la casa. Just

quan desapareix, se sent com el camió s’allunya; la

llum dels fars pentina la casa.

Serafina entra per la

porta del darrere. Es belluga amb molta violència,

respirant fort, sense alè. Va corrent fins a la Mare

de Déu i li parla apassionadament, amb gestos

explosius, inclinant-se endavant per tenir la cara

al mateix nivell que l’estàtua.

serafina: Ora, ascolta, Signora! Abans sostenies aquesta po-

bra casa al palmell de la mà i ara l’esclafes! Trenques aquesta

pobra casa com l’ou d’un ocell, amb les mans, perquè odies

la Serafina?… La Serafina que tant t’estimava…! No, no, no,

no diguis res! Jo ja no crec en tu, Nostra Senyora! Només ets

una pobra nina amb la pintura esquerdada, i ara t’apagaré

- 135 -

l’espelma i m’oblidaré de tu com tu t’has oblidat de la Sera-

fina! (Bufa l’espelmeta.) Ecco… fatto!

Però ara, de sobte, té molta por; la vehemència i el

coratge s’han esvaït. Panteixa una mica i s’allunya

de l’urna, amb els ulls movent-se aprensivament

d’un costat a l’altre. El lloro li fa un crit. La cabra

bela. La nit és plena de sorolls sinistres, aspres crits

d’ocells, el batec sobtat d’unes ales al canyissar,

el grinyol llunyà del riure d’un negre.

Serafina es

refugia a la finestra i obre del tot els finestrons,

perquè entri la llum de lluna. Es queda a la finestra,

respirant fort, prement-se un puny contra la boca.

A la part del darrere de la casa, una porta s’obre de

cop. Serafina conté la respiració i va fins al darrere

del maniquí de núvia, com si l’hagués de protegir.

alvaro entra per la porta del darrere, cridant amb

veu suau i ronca, molt excitat.

alvaro: Dove? Dove sei, cara?

serafina, feblement: Sono qui…

alvaro: Has apagat els llums!

serafina: Amb la lluna ja n’hi ha prou… (Ell avança cap a

ella. Les dents, molt blanques, li brillen, quan somriu. Serafi-

na s’allunya unes quantes passes d’ell. Parla tremolosament,

fa un gest estrany cap al sofà.) I ara podem continuar amb

la nostra… conversa… (De sobte, conté la respiració.)

Cau el teló.

- 136 -

escena 2

L’endemà, just abans de l’alba. roSa i Jack apareixen

dalt dels graons del terraplè.

rosa: Em pensava que no marxarien mai. (Baixa els graons

i avança per davant de la casa, després el crida a ell.) Vine

aquí davant.

Ell obeeix, dubtós. Tots dos tenen un posat molt greu.

Cal interpretar l’escena tan a prop del públic com si-

gui possible. Ella s’asseu molt recta. Ell es queda dret

darrere seu, amb les mans sobre les espatlles d’ella.

rosa, tira el cap enrere i el recolza sobre d’ell: Ha estat el

dia més feliç de la meva vida, i ara és la nit més trista… (Ell

s’ajup davant d’ella.)

serafina, des de dins de la casa: Ah!

Jack, s’aixeca d’un salt, desconcertat: Què és això?

rosa, ressentida: Oh! És la Mamma, que somia amb el

meu pare.

Jack: Em sento… com una… rata! Em sento com una rata

podrida!

rosa: Per què?

Jack: Per la promesa que li he fet a la teva mare.

rosa: L’odio pel que t’ha fet.

Jack: Nena… Rosa, ella… volia protegir-te.

Se sent un gemec molt allargassat, des de la part

del darrere de la casa: «Oh… Rosario!»

- 137 -

rosa: Ella volia que jo no tingués el que ella està somiant

ara mateix…

Jack: No, no, nena, ella… volia… protegir-te…

Es torna a sentir el gemec des de dins de la casa,

més suau.

rosa: Escolta com fa l’amor, dormint! És això el que vol

que faci jo, que només… ho somiï?

Jack, humilment: La teva mare sap que la seva Rosa és una

rosa de veritat. I vol que la seva Rosa trobi algú… millor

que jo…

rosa: Millor que… tu! (Ho diu com si aquesta possibilitat

fos massa absurda per poder-la imaginar.)

Jack: Tu em veus a través d’un… vidre… de color rosa…

rosa: Et veig amb amor!

Jack: Sí, però la teva mare em veu amb… sentit comú…

(Serafina torna a gemegar.) Me n’he d’anar! (Ella l’agafa

fort.) Nena, és tan tard que ja canten els galls!

rosa: S’equivoquen, s’equivoquen, és molt aviat!

Jack: Reina, en aquella illa gairebé he oblidat la meva

promesa. Gairebé, però no del tot. Ho entens, vida meva?

rosa: Oblida’t de la promesa!

Jack: L’he fet de genolls, davant de la Mare de Déu. Ara

me n’he d’anar, preciosa.

rosa, atenallant-lo salvatgement: Doncs m’hauràs de

trencar els braços!

- 138 -

Jack: Rosa, Rosa! Que em vols fer tornar boig?

rosa: Vull que te n’oblidis.

Jack: Ets una noia molt jove! Quinze anys… Quinze anys

són molt pocs!

rosa: Caro, caro, carissimo!

Jack: T’has de guardar aquests sentiments per quan siguis

una mica més gran!

rosa: Carissimo!

Jack: Reserva-te’ls per quan ja siguis gran!

rosa: Fa dos anys, que sóc gran!

Jack: No, no, no és això el que jo…

rosa: Prou gran per casar-me i tenir…. una criatura!

Jack, s’aixeca d’un salt: Oh… Déu meu! (Fa voltes al seu

voltant, picant-se el palmell moltes vegades amb el puny

i prement les dents, amb una ganyota. De sobte, parla.)

Me n’he d’anar!

rosa: Vols que em posi a cridar? (Ell fa un rugit i s’allunya

d’ella, per reprendre les seves voltes desesperades. roSa li

barra el pas amb el cos.) Ja ho sé, ja sé què passa! Tu no

em vols! (Jack fa un rugit a través de les dents serrades).

No, no, tu no em vols…

Jack: Ara escolta’m bé! Avui, en aquella illa, t’ha anat

d’un pèl! T’ha anat d’un pèl, però no ha passat res!… No

ha passat del tot i per tant no hi ha cap mal i ara ja te’n

pots… oblidar…

- 139 -

rosa: És l’única cosa de la meva vida que vull recordar…!

Quan te’n vas cap a New Orleans?

Jack: Demà.

rosa: I quan surt… el teu vaixell?

Jack: Demà.

rosa: I cap on va?

Jack: A Guatemala.

serafina, des de la casa: Ah!

rosa: És un viatge llarg?

Jack: Després de Guatemala, anem a Buenos Aires. Després

de Buenos Aires, Rio. Després fem la volta a l’Estret de Ma-

gallanes i tornem a pujar per la costa oest de Sud-amèrica,

parem a tres ports abans d’arribar a San Francisco.

rosa: Em sembla que no et… veuré mai més…

Jack: El vaixell no s’enfonsarà!

rosa, feble, desolada: No, però… em sembla que només

pot passar una vegada, i si aquella vegada no passa, mai

més… no passarà… (Canta un gall. Es miren l’un a l’altra

a la cara, tristos i silenciosos.) No cal ser gaire gran per

entendre com funciona. Una vegada, només una vegada,

només una, pot passar… Déu meu… per recordar-ho…

Altres vegades? Sí… tindran la seva importància… Però

només una vegada, Déu meu… és per recordar-la sempre…

(Amb un petit sospir, recull la gorra blanca d’ell i l’hi dóna,

greument.) Em sap greu que per a tu no hagi… significat…

gran cosa…

- 140 -

Jack, agafa la gorra i la llença per terra: Mira! Mira’m els

nusos dels dits! Has vist les crostes que hi tinc? Saps com

me les he fet, aquestes crostes? Me les he fet picant amb

els punys així de fort al terra d’aquella barca!

rosa: Perquè no… ha passat del tot? (Jack fa anar el cap

amunt i avall, com a afirmació grotescament violenta, en

resposta a aquesta pregunta.

roSa agafa la seva gorra i l’hi

torna a donar.) Per culpa de la promesa que li has fet a la

Mamma… No l’hi perdonaré mai… (Hi ha una pausa.) A

quina hora has de ser al vaixell, aquesta tarda?

Jack: Per què?

rosa: Tu només digue’m a quina hora.

Jack: A les cinc!… Per què?

rosa: Què faràs fins a les cinc?

Jack: Mira, si vols et dic una puta mentida i et dic que me

n’aniré a… agafar un ram de margarides a Audubon Park…

És això, el que vols que et digui?

rosa: No, digue’m la veritat.

Jack: Molt bé, doncs et diré la veritat. Primer agafaré una

habitació en algun hotel carregat de puces, a North Ram-

part Street. I després m’emborratxaré com una bèstia! I

després penso anar-me’n a buscar alguna… (No acaba la

frase, però ella l’entén. Li posa la gorra ben posada, sobre

els cabells rossos.)

rosa: Fes-me un favor. (Li toca la galta, després la boca.)

Abans d’emborratxar-te com una bèstia i abans de… abans

de…

- 141 -

Jack: Sí?

rosa: Fes una mirada a la sala d’espera de l’estació d’auto-

busos Greyhound, sisplau. A les dotze del migdia!

Jack: Per què?

rosa: Potser em trobes allà, esperant-te…

Jack: I això… de què serviria?

rosa: No he estat mai en un hotel, però sé que a cada porta

hi ha un número, i que els números, de vegades… porten…

bona sort. Oi que sí? De vegades? Oi que porten bona sort?

Jack: Vols que em guanyi una condemna de deu anys a

l’ombra?

rosa: Vull que em donis aquesta anelleta d’or que portes

a l’orella, per posar-me-la al dit… Vull donar-te el meu

cor, perquè el guardis per sempre! Per sempre més! Per

sempre més! (A poc a poc, amb un sospir amb prou fei-

nes audible, recolza la cara sobre d’ell.) Vine a buscar-me!

T’estaré esperant!

Jack, sense alè: En tota la meva vida, no he sentit mai res

de tan dolç com la teva escalfor entre els meus braços…

Trenca l’abraçada i marxa corrents cap a la carre

tera. Des del peu dels graons es gira per mirar-la,

salvatge, com un tigre entre els barrots d’una

gàbia. Ella s’agafa a dos pilars del porxo, amb tot

el cos abocat enfora.

rosa: Busca’m! T’estaré esperant!

- 142 -

Jack s’allunya corrent de la casa. roSa torna cap

a dins. Es treu el vestit sense esma i cau al sofà

només amb el viso, traient-se les sabates amb un

cop de peu. Aleshores comença a plorar, com

només es plora una vegada a la vida, i l’escena es

va enfosquint.

escena 3

Tres hores més tard.

En primer lloc veiem la vista exterior de la petita

casa de fusta, retallada contra un cel nocturn que

és com la túnica blava, coberta d’estrelles, de la

Mare de Déu. A poc a poc, es va aclarint.

La feble llum descobreix

roSa, adormida al sofà. Els

llençols han estat apartats, perquè la nit ha estat

càlida, i sobre la superfície còncava de la roba

blanca, tènuement llustrosa, com l’interior d’una

petxina, hi ha el cos de la noia adormida, cobert

només per un viso d’un blanc molt pur.

Canta un gall. Una brisa suau belluga les cortines

blanques cap endintre i els brots de parra de les

finestres, mentre el cel es va il·luminant fins a po

der distingir les trompetes violetes de les prímules,

retallades contra el blau molt fosc del cel, on la

resplendor del planeta Venus encara no s’ha esvaït.

A la part del darrere de la casa, se sent algú que

tus sordament i que gruny com un home que ha

begut molt la nit anterior. Se senten molles de

matalàs que grinyolen sota el pes d’un cos pesant

- 143 -

que s’aixeca. Una llum tènue traspassa les cortines,

ara tancades, entre les dues estances del davant.

Se senten passes pesades i esmorteïdes i

alvaro

entra ràpidament al menjador, fent tentines, amb

l’última ampolla de spumante ben agafada sota

el braç, amb els ulls amb prou feines oberts i les

cames encarcarades, dient: «Wuh-wuh-wuh-

wuh-wuh- wuh…», com la respiració d’un gos

vell. L’escena hauria de ser interpretada amb la

lleugeresa pantomímica, gairebé fantàstica, d’una

comèdia primerenca de Chaplin. Només porta els

pantalons, té el pit descobert. Quan entra, xoca

amb el maniquí de vídua, recula com pot, li fa

uns copets al pit inflat, de manera tímida, discul-

pant-se, mentre remarca:

alvaro: Scusami, Signora, sóc el nét del tonto del poble

de Ribera!

alvaro xoca d’esquena amb la taula i l’impacte

l’envia fins a les cortines que tanquen l’entrada al

menjador. Separa les cortines i s’hi repenja, mirant

endins de l’estança. Quan veu la noia adormida,

parpelleja unes quantes vegades, de sobte fa una

mena de ronc amb el nas i branda la mà amb

violència davant dels ulls, com per fer desaparèi-

xer una visió. A fora, la cabra deixa anar un llarg

«Baaa!» Com si li contestés, alvaro mormola, en la

mateixa tessitura de baix, «Che bella!» La primera

vocal de «bella» es perllonga enormement, com el

«baaa» de la cabra. Amb les cames encarcarades,

fa unes quantes passes, arrossegant els peus, i

- 144 -

tira el cos endavant per observar més atentament

la visió. La cabra torna a belar. alvaro mormola,

més fort: «Che bel-la!» S’acaba l’spumante, des-

prés s’agenolla maldestrament; l’ampolla buida

rodola per terra. Va de quatre grapes fins als peus

del llit, llavors s’hi recolza com un nen que mira

l’aparador d’una botiga de llaminadures mentre

repeteix «Che bel-la!, che bel-la!», amb respostes

antifòniques de la cabra, des de fora. A poc a poc,

amb un esforç increïble, com si es trobés al caire

mateix d’un precipici, s’enfila sobre el sofà i s’ajup

sobre la noia adormida en la posició d’una granota

a punt de saltar, mentre repeteix «Che bel-la!»

amb veu força alta i amb un to, aquesta vegada,

d’una sorpresa innocent i joiosa. De sobte, roSa es

desperta. Fa un xisclet, abans i tot d’haver-se des-

pertat del tot, i salta del sofà amb tanta violència

que alvaro cau per terra.

Serafina xiscla gairebé instantàniament, després

de roSa. Passa com una exhalació pel menjador,

amb la camisa de dormir estripada i mal posada.

En veure l’home ajupit al costat del sofà, l’estu-

pefacció momentània es converteix en un atac de

fúria salvatge. Cau sobre d’ell com un gran ocell,

esgarrapant i colpejant el seu cos estupefacte. Amb

un braç, alvaro es defensa dels cops, refugiant-se

per terra i fugint a quatre grapes cap al menjador.

Ella agafa una escombra, amb la qual li venta cops

al cap, al cul i a les espatlles, mentre ell s’escapa

com pot, maldestrament. Tot aquest atac és gai

rebé sense paraules. Cada vegada que li clava un

- 145 -

cop, ella exclama: «Sporcaccione!» Ell tota l’estona

gruny: «Ei, ei, ei!» Finalment aconsegueix atrapar

el maniquí de vídua i el fa servir com un escut,

mentre es dirigeix a totes dues dones.

alvaro: Senti, Baronessa! Signorina! No sabia què feia,

estava somiant, només somiant! M’he perdut per dins la

casa, tot se m’ha barrejat! Em pensava que vostè era la

seva Mamma!… Sono ubriaco! Per favore!

rosa, agafa l’escombra: Ja n’hi ha prou, Mamma!

serafina, corre cap al telèfon: Policia!

rosa, agafa el telèfon: No, no, no, no, no, no! Vols que

ho sàpiga tothom?

serafina, dèbilment: Que ho sàpiguen…? Que sàpiguen

què, cara?

rosa: Tu dóna-li la roba, Mamma, i deixa’l que se’n vagi!

(S’està embolicant amb un llençol.)

alvaro: Signorina…. senyoreta! Li juro que estava somiant!

serafina: No parli amb la meva filla! (De seguida es gira cap

a roSa.) Qui és aquest home? Com ha entrat aquí?

rosa, fredament: Mamma, no diguis res més. Tu deixa

que agafi la seva roba del dormitori, perquè pugui marxar!

alvaro, encara arraulit: Em sap molt de greu, molt de greu!

No me’n recordo de res, només que estava somiant!

serafina, l’empeny cap al fons de l’estança, amb l’escombra:

Vinga, posi’s la roba, vostè…. sí, vostè, el nét del tonto del

poble! Svelto, svelto, più svelto! (alvaro continua el seu

- 146 -

mormol de disculpes des de l’habitació del darrere.) No em

digui res, ni una paraula! O el mataré!

Al cap d’uns moments,

alavro surt corrent pel

costat de la casa, amb els botons mig cordats i la

camisa per fora dels pantalons.

alvaro: Però, Baronessa, jo l’estimo! (Una tetera li passa

volant per damunt del cap, des del darrere de la casa. La

Strega esclata a riure. Desesperat, alvaro recula, mentre es

posa la camisa dins dels pantalons i sacseja el cap.) Baro-

nessa, Baronessa, jo l’estimo!

Mentre

alvaro surt corrent, se sent com la Strega

renilla:

la veu de la streGa: Ja hi tornen, els espaguetis! Ha tingut

un camioner a casa, tota la nit!

roSa s’està vestint febrilment. D’una revolada, ha

agafat de l’armari un viso d’un blanc enlluernador

i desapareix un moment darrere d’un paravent

per posar-se’l, alhora que Serafina torna a entrar

a l’habitació, arrossegant els peus dòcilment, ara

coberta amb un quimono de setí estampat amb

roselles, amb la veu tremolosa de por, vergonya i

penediment.

rosa: Ja ha marxat, aquest home?

serafina: Quin home…? Aquell home?

rosa: Sí, «aquell home»!

serafina, improvisa desesperadament: No sé com pot haver

entrat. Potser la porta del darrere estava oberta.

- 147 -

rosa: I tant, potser sí que estava oberta!

serafina: Potser s’ha… enfilat per la finestra…

rosa: O potser ha caigut per la xemeneia, vés a saber! (Surt

del darrere el paravent, amb la combinació blanca de núvia.)

serafina: Per què et poses la roba blanca que et guardo pel

dia del teu casament?

rosa: Perquè me la vull posar. I això és raó suficient. (Es

pentina els cabells salvatgement.)

serafina: No ho entenc, això d’aquest home. Era un home

que… Era l’home que… Era el que…

rosa: Què, no se t’acut cap mentida?

serafina: Era un… portava un camió, cara. S’ha ficat en

una baralla, el perseguia… la policia!

rosa: I l’han perseguit fins al teu llit?

serafina: M’he compadit d’ell, li he donat els primers auxilis,

l’he deixat dormir a terra. Li he fet prometre…

rosa: L’has fet agenollar davant la Mare de Déu? T’ha

promès que respectaria la teva innocència?

serafina: Oh, cara, cara! (Renunciant a la ficció.) Era sicilià;

tenia oli de roses als cabells i la rosa tatuada del teu pare.

Al dormitori, a les fosques, no li veia la cara de pallasso. He

tancat els ulls i he somiat que era el teu pare! He tancat els

ulls! He somiat que era el teu pare…

rosa: Basta, basta, non voglio sentire più niente! Només hi

ha una cosa pitjor que una mentidera, i és una mentidera

hipòcrita!

- 148 -

serafina: Senti, per favore! (roSa s’allunya del mirall i clava

una mirada llarga i despectiva a la seva mare. Serafina s’en-

congeix en enfrontar-s’hi.) No em miris així, amb els ulls

del teu pare! (Es protegeix la cara com d’una resplendor

insuportable.)

rosa: Sí, t’estic mirant amb els ulls del meu pare. Et veig tal

com ell et veia. (Corre fins a la taula i agafa la guardiola, que

té forma de porquet.) I et veig així, com una porca! (

Serafina

deixa anar un crit llarg, desolador, un crit com si estigués

parint.) Necessito cinc dòlars. Els agafaré d’aquí! (roSa fa

esclatar la guardiola per terra i fica unes quantes monedes

dins la seva bossa de mà.

Serafina es cargola cap endavant,

fins a terra. Se sent el xiulet d’un tren. Ara roSa està com-

pletament vestida, però dubta, una mica avergonyida per la

seva crueltat —però només una mica. Serafina no pot mirar

la seva filla als ulls. Finalment, la noia parla.)

serafina: Estàs preciosa… quina filla tan preciosa que tinc!

Vés-te’n amb el noi!

rosa, com si estigués gairebé a punt de disculpar-se: Mam-

ma? No m’ha tocat… Només ha dit… «Che bella!»

Serafina es gira a poc a poc, avergonyida, per mi-

rar-la a la cara. És com una pagesa en presència

d’una jove princesa. roSa se la mira encara un

moment; després, de sobte, agafa aire de cop

i surt corrents de casa. Mentre la noia marxa,

Serafina la crida:

serafina: Rosa, Rosa… el rellotge! (Serafina agafa d’una

revolada el petit regal embolicat i surt fins al porxo. Torna

a cridar la seva filla, alçant el regal en la direcció en què

- 149 -

ella ha sortit corrent, però li falta l’alè.) Rosa, Rosa, el…

rellotge… (Li cauen els braços al costat del cos. Es gira, amb

el regal encara entre les mans. Insensible, absent, es torna

a acostar el rellotge a l’orella. El sacseja una mica, després,

desconcertada, deixa anar un riure feble.)

Pel costat de la casa apareix

aSSunta i entra direc-

tament, com si Serafina l’hagués cridat.

serafina: Assunta, l’urna s’ha trencat. Hi ha cendres escam-

pades per tot el terra, i jo no les puc tocar.

aSSunta s’ajup per recollir algunes peces de l’urna

trencada. Serafina ha anat fins a l’altar i torna a

encendre l’espelma davant la Mare de Déu.

assunta: Aquí no hi ha cendres.

serafina: On… on són? On han anat, les cendres?

assunta, va fins a l’altar: El vent se les ha endut.

aSSunta deixa el que queda de l’urna trencada a

les mans de Serafina. Serafina regira els trossos de

marbre amb tendresa entre les mans i després ho

torna a posar damunt del reclinatori, davant de la

Mare de Déu.

serafina: Un home, quan es crema, només deixa un grapat

de cendra. No hi ha cap dona que el pugui retenir. El vent

se l’ha d’endur.

Se sent la veu d’

alvaro, cridant des de alt de tot

del terraplè de la carretera.

alvaro: Rondinella felice!

- 150 -

Les dones del barri senten el crit d’alvaro, i algunes

d’elles esclaten en un riure burleta. Totes s’apropen

a la casa des de direccions diferents, i es reuneixen

davant del porxo.

peppina: Serafina delle Rose!

Giuseppina: Baronessa! Baronessa delle Rose!

peppina: Hi ha un home a la carretera, sense camisa!

Giuseppina, amb delit: Sì, sì! Senza camicia!

peppina: L’únic que té al pit és una rosa tatuada! (A les

dones:) Potser ella li ha tancat la camisa amb clau perquè

no pugui anar a l’institut?

Les dones esclaten a riure. Dins de la casa,

Serafina

trenca el paquet que embolica la camisa de seda,

mentre aSSunta tanca els finestrons de les finestres

de la sala d’estar.

serafina: Un momento! (Arrenca el paper de la camisa i

surt corrent al porxo, sostenint la camisa per sobre del cap,

desafiant.) Ecco la camicia!

Amb un crit suau,

Serafina deixa caure la camisa,

que immediatament l’hi arrenca PePPina. En aquest

instant, la música torna a començar, amb un estrè-

pit de percussió, i continua fins al final de l’obra.

PePPina fa una filigrana a l’aire amb la camisa, com

una bandera, i l’hi passa a giuSePPina, que ara és

al terraplè. giuSePPina l’hi passa a Mariella, i ella la

fa arribar a violetta, que és encara més amunt, de

manera que la camisa, de color brillant, va fent

- 151 -

ziga-zagues a través de les mates de gineri, fins a

dalt de tot del terraplè, com una flamarada ence-

sa que s’enfila per un turó ressec. Les dones van

cridant a mesura que es passen la camisa:

peppina: Guardate questa camicia! Colore di rose!

mariella, crida cap a alvaro: Coraggio, signor!

Giuseppina: Avanti, avanti, signor!

violetta, dalt de tot del terraplè, fa una última filigrana

amb la camisa, per damunt seu: Coraggio, coraggio! La

Baronessa l’està esperant!

Els esclats de riure es barregen amb els crits de

les dones. Finalment surten corrent, com un es

tol d’ocells xisclant, i la Serafina es queda sola al

porxo, amb els ulls tancats i una mà enganxada

al pit. Entretant, dins de la casa, aSSunta ha servit

una copa de vi. Ara surt al porxo i ofereix el vi a

Serafina, mentre murmura:

assunta: Stai tranquilla.

serafina, sense alè: Assunta, et diré una cosa que potser

no te la creuràs.

assunta, amb humor tendre: És impossible dir-me res que

jo no em cregui.

serafina: Ara mateix acabo de sentir una altra vegada la

rosa que em crema. Sé què vol dir. Vol dir que he concebut!

(Per un instant s’apropa la copa als llavis, després la torna

a aSSunta.) Dues vides, una altra vegada, dins d’un sol cos!

Dues, dues vides una altra vegada, dues!

- 152 -

la veu d’alvaro, ara més a prop, dolçament urgent: Ron-

dinella felice!

No veiem

alvaro, dalt del terraplè, però Serafina

comença a caminar lentament envers la seva veu.

assunta: Dove vai, Serafina?

serafina, ara crida, envers alvaro: Vengo, vengo, amore!

Comença a pujar cap al terraplè, envers

alvaro, i

el teló va caient alhora que la música s’eleva amb

ella, amb un gran glissando sonor.

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia 15 de novembre del 2013

Volums publicats:

Textos Aparte

Teatro contemporáneo

1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi

Born 2003

2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a Califor-

nia, 2005

3. Fernando León de Aranoa, Familia, 2005.

Adaptación de Carles Sans

4. José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.

Premi Born 2004

5. Joan Casas, El último día de la creación,

2006

6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó,

2006

7. Antonio Álamo, Veinticinco años menos

un día, 2006. Premi Born 2005

8. Rebecca Simpson, Juana, 2007

9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los

pájaros, 2008

11. Richard France, Su seguro servidor

Orson Welles, 2008

12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13. Santiago Martín Bermúdez, El tango del

Emperador, 2008

14. José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias

de Klamm, 2009

15. Gerard Vàzquez/ Jordi Barra, El retratis-

ta, 2009

Textos aparte Teatro clásico

1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010

Textos a Part

Teatre contemporani

1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998

Premi Born 1997

2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,

1999. Premi Born 1998

5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra

d’Or 1999

6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,

2000

7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi

Serra d’Or 1999 (al millor text espectacle)

8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi

Born 1999

9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10. Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001

11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de

Caront, 2001

12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2000

13. Raül Hernández Garrido, Si un dia m’obli-

dessis, 2001. Premi Born 2000

14. Harold Pinter, L’engany, 2001

15. David Plana, Després ve la nit, 2002

16. Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen,

2002. Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2001

17. Luis Miguel González, La negra, 2002.

Premi Born 2001

18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003

19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003

20. Manuel Molins, Elisa, 2003

21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu

en el cel, 2003

22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort Mano-

lete, 2003. Premi Born 2002

23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista,

2003. Premi del Crèdit Andorrà, Andorra

2002

24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a

Sarajevo, 2004

25. AADD, Dramaticulària, 2005

26. Miquel Argüelles, Una nevera no és un

armari, 2004. Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2002

27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim

M. Bartrina, Reus 2003

29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del

Crèdit Andorrà, Andorra 2004

30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix /

Marina / Preludi en dos temps, 2005

32. Marco Palladini, Assassí, 2006

33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006.

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2005

35. Manuel Molins, Combat, 2006

36. Marc Rosich, Surabaya, 2007

37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born

2006

38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança.

Una Petita dansa de mort en cinc qua-

dres, 2007

39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007

40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,

2007

41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi

Fundació Romea de Textos Teatrals 2006

42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2006

43. Carles Batlle, Trànsits, 2007

44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova York,

2007

47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2006

48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein,

2008

49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegen-

da catalana, 2008 (Inclou CD)

50. José Sanchis Sinisterra, El setge de Lenin-

grad, 2008

51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.

Premi Born 2007

52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53. Josep M. Miró Coromina, Quan encara

no sabíem res, 2008. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2007

54. Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008.

IV Premi Fundació Romea de Textos Teatrals

2008

55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La

ﬁnestra / Sota terra, 2008

56. Albert Benach, Mascles!, 2008

57. Erik Satie, El parany de Medusa, 2009

58. Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna

d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de

Teatre, 2008

59. Josep M. Diéguez, De vegades la pau,

2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de

Teatre, 2008

60. Angelina Llongueras i Altimis, El cobert,

2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de

Teatre, 2008

61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009.

Premi Born 2008

62. Enric Nolla, Còlera, 2009

63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de

palla, dies de vent (Una reﬂexió sobre

el destí), 2009. Premi del Crèdit Andorrà,

Andorra 2008

64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009

65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009

66. Pere Riera, Casa Calores, 2009

67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009

68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14

d’Abril de Teatre, 2009

69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona que

perdia tots els avions, 2010. Premi Born

2009

71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73. Marta Buchaca, A mi no em diguis amor,

2010

74. Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010

75. Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010

76. Michel Azama, La Resclosa, 2010

77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010.

VIII Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2009

78. Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010

79. Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que

ballen, 2010.

80. Carles Batlle, Zoom, 2010.

81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010.

82. Daniela Feixas, El bosc, 2011.

83. Guillem Clua, Killer, 2011.

84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011.

85. August Strindberg, Creditors, 2011.

86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011.

87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu,

Preguntes i respostes sobre la vida i la

mort de Francesc Layret, advocat dels

obrers de Catalunya, 2011.

88. Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga,

2011.

89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang

(Obert ﬁns a l’hora de l’Àngelus), 2011.

90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de

Shakespeare), 2011.

91. Marc Rosich, Car Wash (tren de rentat),

2011.

92. Sergi Pompermayer, Top model, 2011.

93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011.

94. Jordi Casanovas, Una història catalana,

2012.

95. Joan Brossa, Poesia escènica I: al voltant

de Dau al Set, 2012.

96. Josep Maria Miró i Coromina, El principi

d’Aquimedes, 2012.

97. Jordi Oriol, T-error, 2012.

98. Marc Angelet, Voyager, 2012.

99. Marilia Samper, L’ombra al meu costat,

2012.

100. Joan Brossa, Poesia escènica II. Strip-tease

i teatre irregular (1966-1967), 2012.

101. Joan Brossa, Poesia escènica III. Mirades

sobre l’amor i la vida (1956-1962), 2012.

102. Toni Cabré, L’inútil, 2012.

103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012.

104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012.

105. Pere Riera, Barcelona, 2013.

106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?,

2013.

107. Helena Tornero, No parlis amb estranys,

2013.

108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013.

109. Josep Maria Miró, Fum, 2013.

Textos a Part Teatre clàssic

1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,