Dimitris Dimitriadis

Traducció de Joan Casas

124

MORO COM A PAÍS

Dimitris Dimitriadis

MORO COM A PAÍS

Dimitris Dimitriadis, en grec Δημήτρης Δημητριάδη, va néixer a Tessalò-

nica el 1944. És dramaturg, assagista, poeta i traductor de nombrosos

autors com Shakespeare, Tennessee Williams, Samuel Beckett, Jean Ge-

net o Marguerite Duras. Ha escrit novel·les i una trentena d’obres de

teatre. La seva primera obra, El preu de la revolta al mercat negre, va

ser muntada l’any 1968 per Patrice Chéreau. Diverses de les seves obres

han estat esceniﬁ cades per Anne Dimitriadis, Stefanos Lazaridis, Yannis

Houvardas o Yannis Kokkos.

L’any 2009 el Théâtre Odéon de París va convidar-lo a ser autor prota-

gonista de la temporada. Des de l’aparició de Moro com a país, el text

no ha deixat de ser objecte de nombrosos muntatges que han acabat

situant-lo entre els títols teatrals més importants de la segona meitat

del segle XX.

Joan Casas (1950) és escriptor, traductor i fa de professor a l’Institut del

Teatre. Ha publicat relats, proses, poesia i ha estrenat diverses peces de

teatre. Com a traductor literari té un currículum molt extens de traduc-

cions del francès, el portuguès, l’italià i el grec modern al català.

Ha obtingut els premis literaris: Víctor Català 1979 de narracions (per

Pols de terrat), Miquel de Palol 1985 de poesia (per Tres quaderns),

Ciutat de Palma 1986 de poesia (juntament amb Feliu Formosa, per

Amb efecte), Ignasi Iglesias 1990, de teatre, i Premi de la Crítica de Ser-

ra d’Or (per Nus), Ciutat d’Alcoi de teatre, 1993 (per Nocturn corporal),

i Rovira i Virgili d’assaig 2009 (per Amb la terra a la cintura).

La seva tasca com a traductor ha estat reconeguda pels premis Giovan-

ni Pontiero 2003 (per No entris tan de pressa en aquesta nit obscura,

novel·la d’Antonio Lobo Antunes) i Jordi Domènech 2005 (per Tard,

molt tard, de nit entrada, poemari de Iannis Ritsos).

Moro com a país

Una veu femenina descriu amb implacable brutalitat la devastació hu-

mana i cultural d’un país que ja només serveix per destruir els propis

membres amb batalles inútils, sense oferir cap nou terreny fèrtil on si-

gui possible desenvolupar-hi identitats que puguin trobar una raó de

ser en la comunitat. Moro com a país profetitza el ﬁ nal d’una manera

d’entendre’ns històricament i antropològicament, a través d’un cos que

encarna l’esterilitat d’una herència cultural i política que només acon-

segueix ofegar els seus ﬁ lls.

MORO COM A PAÍS

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició: setembre del 2014

Disseny gràﬁc: Arola Editors

Disseny portada: Antoni Torrell

Correcció: Romina Paps

Il·lustració portada: Fèlix Arola

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN: 978-84-942598-5-2

Dipòsit legal: T 921-2014

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

La direcció d’aquesta col·lecció compta amb la col·laboració de:

Carles Canut (Fundació Romea per a les Arts Escèniques)

Toni Casares (Sala Beckett)

Joan Pascual (Zona Zàlata)

Toni Rumbau

MORO COM A PAÍS

Dimitris Dimitriadis

EQUIP ARTÍSTIC

Traducció Joan Casas

Direcció Albert Arribas

Espai sonor Lucas Ariel Vallejo

Espai escènic Xesca Salvà

Il·luminació Ignasi Camprodon

Muntatge, assaigs i

representacions Equips tècnics i de gestió del TNC

Producció Teatre Nacional de Catalunya i

Centaure Produccions

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2013/2014

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinadors del TNC: TV3 / Catalunya Ràdio i

Fundació Damm.

REPARTIMENT

Moro com a país es va estrenar a la Sala Tallers del Teatre

Nacional de Catalunya el 24 de maig de 2014 amb el

repartiment següent:

Màrcia Cisteró

- 9 -

«(…) Aquell any no es va quedar embarassada cap dona.

Això va continuar els anys següents fins que es va comple-

tar tota una generació sense que cap altra generació vin-

gués al món. (…) Llevat de poquíssimes excepcions de

reaccions violentes contra aquesta desgràcia arrasadora,

que molt més endavant s’havia d’anomenar l’Edat Mitjana

de la Matriu (:incendis d’edificis públics, destrucció de

monuments i símbols nacionals, accions criminals contra

persones que els atacants consideraven responsables dels

seus mals), la resta de gent, educats en la moderació, re-

frenaven la seva desesperació i limitaven a espais privats

els esclats del pànic que a la nit els feia esquinçar els coixins

amb les dents, o escriure cartes incoherents i forassenyades

a Déu o al mal mateix, suplicant-li que retrocedís o ame-

naçant-lo amb un front de batalla segons l’exemple de Sant

Jordi, hores i hores drets, quiets, inexpressius, mormolant

antigues cançons nostàlgiques, o menjar-se aferrissadament

les ungles fins a l’os o fer-se talls profunds en punts amagats

i sensibles del cos fins que brollés tanta sang com calgués

per satisfer l’exigència genital de sacrificis humans o de

mortificacions, sempre darrere de portes tancades, amb les

llums concentrades només en aquell punt encès, emblema

de la matança despietada, sempre amb la mateixa música

de caníbals acompanyant l’acte purificador, amb la immen-

- 10 -

sa taca de sang sempre en el mateix punt, de manera que

amb el temps s’havia format a dins de cada casa una es-

pècie d’altar al lavabo, al dormitori o a la cuina on cadascú

trobava refugi i plenitud en aquells moments en què el cos

ja no suportava més el pes d’aquell altre cos, amb molts

caps i assedegat, immortal, ingovernable, singular, que es

debat a dins de cada cos amb intencions extravagants i

perverses. (…) Perquè la guerra que, amb breus intervals

de treva enganyosa, feia més de mil anys que durava, havia

adoptat els últims mesos una forma inapel·lable (tot i que

ja feia molt que no arribaven aquells «el curs de la batalla

ens és favorable», «ens afavoreix la marxa dels combats»

o «hem guanyat també la tercera guerra»), i semblava di-

rigir-se cap a l’accelerada i fatal aproximació d’un final ja

que de tots era sabut que el front del sud havia de caure

qualsevol dia. Com la remissió, quasi pòstuma, que pre-

senta durant un temps imprevisible una malaltia incurable

que malgrat tot es declara de sobte sobre tot el territori

devastat del cos, esgotat, arrencant la carn dels ossos en

una explosió semblant a un desgavell orgànic total de les

articulacions de la màquina humana (…) I quan un matí

tothom es va assabentar dels suïcidis simultanis de dos

generals, i un d’ells, per a més mal, davant dels seus soldats

a l’hora de la revista matutina, ja ningú no va dubtar que

l’exèrcit enemic travessaria la frontera en qualsevol mo-

ment, i que d’aquesta manera es tancaria una situació que

mantenia en suspens tot un poble extenuat pels entrella-

çaments de la seva pròpia història i incapaç de resistir les

demandes insistents d’un egoisme instintiu i d’un menys-

preu descontrolat però conscient de tot allò que contribu-

ïa a la supervivència del país, cosa que era gairebé tant com

- 11 -

assassinar la pàtria amb premeditació i significava, ni més

ni menys, que la idea de país ja havia desaparegut sense

retorn a aquelles altures. La major part de la gent va co-

mençar a arreplegar tot allò que podien transportar i en

poques hores es van formar processons monstruoses que

es dirigien, com les rengleres obstinades de les formigues,

cap al nord, en una atmosfera d’excursió d’escola de pri-

mària —al llarg de les columnes se’ls sentia tots cantar en

cor, en un tumult generalitzat, i se’n veien molts que ba-

llaven alegres al bell mig de la carretera, amb l’expressió a

la cara de persones alliberades d’un pes enorme (quin pes,

tots ho sabien). Era com si de sobte (quan de fet el procés

havia durat segles) s’hagués produït un canvi radical, irre-

versible en el nucli racial de tota aquella gent després de

l’anunci que el front del sud havia caigut, cosa que havia

estat confirmada pel discurs del president de la República,

el qual, amb un to greu que volia ser imposant (com un

antic emperador que mostrés, amb pollosa arrogància, la

barraca esfondrada que ell anomena el seu Imperium

mentre milers de cadells de tota mena li arrenquen amb

les dents la porpra esquitxada de merda i borden en cor

l’himne nacional de la ciutat-reina que ara, depravada,

Andròmaca impúdica, passa de llit en llit i sent insaciable-

ment dins la seva vagina pretensiosa el gland d’acer dels

nous amos de la Terra), va recordar una vegada més l’obli-

gació que tenia tothom de romandre fidel a l’herència del

passat i el deure nacional de preservar almenys la dignitat

del país. Aquells que van sentir el discurs presidencial (per-

què no van ser pocs els que van apagar l’aparell) van de-

dicar els pitjors penjaments al president, al seu discurs i al

país incitant fins i tot les criatures a repetir en cadència les

- 12 -

injúries i picant tots plegats de mans. Velles que havien vist

innombrables vegades esdeveniments d’aquesta mena, que

havien viscut massacres, ciutats assaltades, èxodes, invasi-

ons de bàrbars o de civilitzats de tota mena, persecucions

i sotmetiments, ciutats florents, boscos espessos i planes

fecundes cremant com torxes sense que res no quedés en

peu del treball de tantes generacions, nenes violades a les

cases en ruïnes deu i vint vegades en una hora per soldats

desfermats i després esventrades a cops de baioneta, na-

dons decapitats al vol d’un cop d’espasa o metrallats a boca

de canó als braços de la mare, famílies expulsades de casa

i delmades per les descàrregues en sèrie com tórtores —«i

tots, fills dels seus pares, mullers dels seus esposos, amics

dels seus amics, i d’altres per la sang reunits, amb gran

dolor eren separats»—, i nois amb pèl moixí creixent a la

pitrera, amb el llamp de Zeus en tota la seva força concen-

trat en aquells òrgans que participen de la més poderosa

exaltació dels sentits, que eren arrenglerats en grups de

cinquanta davant dels escamots d’execució amb l’únic

objectiu d’anorrear en ells la semença de la vida i tenyir les

aigües de sang com roses vermelles, persones enfollides

per desgràcies insuportables, amarades de llàgrimes, cor-

rent per aquí i per allà, udolant com xacals i esqueixant-se

les galtes en el vertigen implacable on es revela aquella

buidor ardent que és la vida, en el malson de la transgres-

sió d’aquell límit que la fa tan insuportable com un grapat

de brases enceses a la boca, velles de qui ningú no sabia

l’edat i elles tampoc, que eren transportades com relíquies

de sants molt antics i anònims dalt del sostre dels cotxes,

en lloc d’alçar la mà per persignar-se escoltant les crides

angoixades del president de la República, es van escopir al

- 13 -

palmell i van fer totes alhora, brandant el cap, amb el po-

sat entès, el gest que fan els homes, petits o grans, amb la

mà dreta per designar algú a qui se li ha estovat el cervell

de tant pelar-se-la. (…) I mentrestant, res ja no podia ro-

mandre secret, i les notícies, tot i que eren confuses i

contradictòries, provocant entre la població onades d’exal

tació que s’anul·laven l’una a l’altra, no portaven mai ni un

bri d’optimisme, al contrari, les esperances minvaven

sense parar (en aquells instants res no era més vague que

la paraula esperança, ni res més obscur que el seu significat),

fins al dia que es va saber que el front oriental també havia

caigut, i això va acabar d’accelerar el moviment de conjunt

cap al nord; en el caos general, aquest moviment hi tenia

el seu lloc, perquè era un moviment de pura desesperació

on es barrejaven tendències a l’autodestrucció i a l’auto-

conservació ja que per bé que el país estigués encerclat per

totes bandes, hi havia els cims de les muntanyes del nord

que oferien durant un temps la il·lusió consoladora d’un

refugi inexpugnable, però com que no hi havia cap accés

al mar, la sensació sobtada d’asfíxia, de cul de sac, de pa-

rany, de tancament, d’encerclament, d’ofec va fer que les

poblacions, tant les que s’havien quedat a casa com les que

havien envaït totes les dreceres cap a les muntanyes, es

giressin interiorment fins a l’instant que tots sense excepció

es van aturar i van esperar, com qui prova d’adormir-se,

mentre es remou sobre el llit en tots sentits a fi d’escapar

de les causes de l’insomni , però sense deixar-lo de provo-

car amb exorcismes sense força i tràgicament inútils, i fi-

nalment, extenuat, panteixant, amb l’escuma de l’epilèpsia

a la boca i el cervell aixecat com una navalla glaçada dins

la mantega negra de la nit, s’atura, presoner del fil embo-

- 14 -

licat de la seva impotència, com lligat per ella, i ve alesho-

res com una anunciació, allò que hauria vingut abans, a la

seva hora, si no hagués intentat, amb uns esforços desen-

frenats, de fer que l’ànima s’escapés del seu martiri nocturn

abans de ser sotmesa a la prova fins a les últimes extremi

tats. (…) En aquells instants només hi havia sensacions

col·lectives. Tots plegats, com una sola ànima, sentien la

necessitat d’abandonar-se a alguna cosa que se’ls llançaria

a sobre per esgarrapar-los la pell amb marques indelebles,

la necessitat de canviar de fe, de passar a una altra dimen-

sió, de patir una metamorfosi total, renegar de la llengua,

rebolcar-se en la vergonya i en la decadència, despullar-se

davant de tothom i posar-se a dir i a fer coses que abans

haurien considerat espantoses, ensumar mitjons bruts

respirant molt profundament, matar els pares, destruir els

objectes generadors de records, cremar els papers, viure

l’espectacle més horrible d’ençà de la creació del món,

lliurar-se a la bestialitat en aquell daltabaix espiritual d’éssers

humans que ja no creuen en res d’allò que havia acumulat

fins aquell dia la civilització, res de la qual ja no manté la

confiança en res i tot allò que poden dir és que només

desitgen una cosa, una gran catàstrofe amb ells a dintre,

aquella mena de mal irremeiable que s’acompleix quan el

cos, al cap de molts anys de malaltia silenciosa, és envaït

pel doble rostre del pressentiment de la mort que fins

aleshores actuava amb el mateix secret que la gestació

artística, crebantat des de dintre per un sisme inqualificable

que el dispersa en milers de milions de fragments cadascun

dels quals isoladament no significa res, traient així a la

superfície de les aigües aterrides de la carn aquell sol obs-

cur, llum única, substància secreta, bellesa incerta, que

- 15 -

emergeix només amb l’ocasió d’aquestes desfetes amb la

vocació exclusiva de contribuir a la descomposició sense

treva d’un ordre perfecte, arquitectònic, lliurat irrevocable-

ment a la lluentor devoradora del mirall que cap alè no

entela i que gira sense fi al voltant de la nostra vida, reflec

tint-la desèrtica amb els miratges innombrables de la il·lusió

consoladora. Les ànimes de tots romanien immòbils men-

tre que els moviments més oposats se les disputaven en el

mateix instant; a dins de totes es barrejaven «Vés a prendre

pel sac, món dels collons, societat de merda, te’m pixo al

cul, te la fotré ben endins, vella maricona, ja ho veuràs» i

«De les meves passions múltiples i dels meus negres pecats,

allibera’m, oh Trinitat indivisible, evidència única, il-

lumina’m amb els teus raigs divins», de manera que totes

les ganyotes, empenyent-se les unes a les altres, venien a

imprimir-se damunt dels rostres, i en confonien fins a tal

punt els trets que un testimoni que no compartís la seva

pertorbació hauria pensat que l’atzucac del país era dins

les ànimes dels seus habitants o que l’ànima de tots els seus

habitants no era altra cosa que el seu propi atzucac. Perquè

la transició d’un cicle històric a un altre havia esgotat l’últim

dels seus moviments circulars. (…) I de la mateixa manera

que una ànima es panseix i escup sang i suplica, en els seus

moments de lucidesa, que l’abeurin amb una beguda tan

forta que oblidi el seu martiri i no el senti, o que l’ajudin a

acabar una hora més aviat per posar fi als seus suplicis

perquè allò no és viure, de la mateixa manera tot el país

sencer sentia precipitar-se damunt seu, dret i penetrant

com una espasa, l’exèrcit estranger com una força capaç

d’alliberar-lo d’aquell malson que era per a ell mateix, com

una intervenció violenta i instantània dels metges sobre un

- 16 -

cos que es retorça de dolor damunt d’uns llençols plens de

sang tacats mil vegades per les seves pròpies secrecions,

les seves hemorràgies incoercibles, i com un apaivagament,

semblant al que senten les nimfòmanes i els místics en

l’instant del sadollament quan el cinturó del desig absolut

i cec s’afluixa, però al seu costat l’home o Déu esperen,

disposats, un cop passada la crisi, fins a la propera donació

de força abissal que només és comparable a una absència

exterminadora. Qui no ha vist morir persones a les carre-

teres martellejades per una mà invisible no pot comprendre

què representa, què és la mort d’un país, com no ho pot

comprendre aquell que no ha sentit el seu propi cos

inexistent, inútil, innecessari, insignificant, indesitjable,

insaciat, amb la seva famosa força motriu tallada de soca-

rel, separada del foc interior de l’emoció. Però també el fet

d’encarar-se amb una mort tan extensa com la mort col-

lectiva de la nació, és tant com exhaurir tota la vida, la vida

diürna, s’entén, perquè l’altra vida, la que sorgeix incon-

cebible, intangible de la matriu inviolable de la nit, és la

inesgotable, la mort profunda, allò que podem comparar

amb la bellesa superlativa d’un adolescent madur en per-

petu eretisme de tot el seu cos, tant de fora com de dins,

que no deixa ni un cor humà en pau, empeny a actes de-

sesperats, a embussos nacionals, a atacs a les estructures

socials i a crits de la mena: «Torre cuirassada d’or, Ciutat

de les dotze muralles, Tron refulgent de sol, Insondable

meravella, Llum inextingible», que s’esforcen per atenuar

l’èxtasi provocat per l’esclat vertiginós, pel vas ple de man-

nà, per la bellesa viril, i empeny a la història i al poder

universals. (…) Hi havia tantes desercions en els dos fronts

ensorrats, tants desertors o simplement tants homes «co-

- 17 -

vards», però decidits a no sacrificar ni una gota de la seva

sang, ni un segon més de la seva vida per la pàtria que

titllaven de truja, de marfanta, de bandarra —un mot

d’ordre s’imposava en totes les línies: «Només els traïdors

tenen coratge, matar la pàtria és de savis»—, que després

del primer moment de sorpresa, d’indignació i de protesta

entre la població civil, que sentia en el fons una alegria

indicible davant d’aquell esfondrament moral, tots s’ho van

agafar per la banda del riure i van començar a córrer una

gran quantitat d’acudits sacrílegs, que arrossegaven pel

fang la Història sencera i els seus herois coronats de llorers,

les descripcions brutals dels quals, ben ajustades, provoca

ven unes riallades incontrolables. Va ser en aquells moments

quan va tenir lloc de debò el trànsit d’un cicle històric a

l’altre, irrevocablement. Mitjançant la rialla. I és per això

que ningú no es va sorprendre de l’anunci que els altres

dos fronts estaven a punt d’ensorrar-se, de tot arreu es

veien arribar els desertors, bruts, esparracats, sense afaitar

des de feia setmanes, afamegats, esquerps, dessagnats per

la sangonera de la vida al front, trepitjats per la guerra, i

que, lluny d’amagar el seu acte, el proclamaven al contra-

ri sense embuts, i explicaven amb detalls, amb posats he-

roics, la caguera i el fàstic dels soldats, «cent per cent

justificats», com ells deien, i també «però a aquests se’ls

hauria de penjar», dels nombrosos oficials que ho deixaven

córrer tot i que se n’anaven a la nit i d’amagat, «uns amb

abric i d’altres amb camisa» (alguns emportant-se fins i tot

el seu soldat favorit), però sobretot tenien coses a dir de la

descomposició moral que regnava des de feia temps en

totes les tropes, dels assassinats a plena llum del dia per

una mica de ranxo infecte o per les noies dels pobles veïns

- 18 -

que, com si seguissin ordres, les molt putes, sembraven la

zitzània, la gelosia entre els soldats corrent afamegades de

l’un a l’altre («no és culpa seva si tenen coïssor a la figa»,

les defensaven alguns), mentre que cada soldat en volia

una de pròpia, d’ell tot sol, per passar-hi l’estona, perquè

era l’únic divertiment que tenien (encara que tots s’inte-

ressessin per la seva polla i per res més, un pudor anacrònic,

lligat als costums militars, els impedia de trobar en pelar-

se-la el plaer suprem dels sentits, i allò adoptava de vegades

les dimensions d’una bacanal de regiment, i feia trasbalsar

milers de cossos en estat de mancança sota les mantes, o

drets darrere un arbre, o a les garites, amb uns crits que

feien estremir la natura, resolent i anorreant la copulació

dels cossos sacsejats però confirmant la supremacia de

l’ejaculació fins en el regne de la mort), en resum, follar

era l’única distracció per no adonar-se del pas dels mesos

interminables i degradants de la vida als campaments mi-

litars, que feia anys que s’escolaven en una buidor semblant

a aquella que preval en el cos d’un mort i de vegades surt

a la superfície, a la tomba, en forma de fastigoses ruptures

en la continuïtat de la pell. (Perquè el món dels morts és la

carcassa esclatant i lúgubre d’un naufragi que, a milers de

braces per sota de la pell argentada de les aigües, ens

manté reclosos en el seu ventre i ens permet, en els mo-

ments d’insuportable abatiment sense esperança, d’em-

pescar-nos comparacions amb un caràcter d’imatge pura-

ment fictícia que alleuja la sang del seu borbolleig furient

sobre els nostres deserts ossos pelats… Què és el paradís,

si més no per a aquells que pateixen conscientment l’engany

i el magnetisme de la matèria, si no el pas de l’ànima, tan

desitjat, però tan rarament possible, de l’afàsia de la llengua

- 19 -

al reialme tel·lúric, brut, verge i vibrant de les paraules, en

aquesta vida?… La immortalitat, són les paraules. El regne

del cel és una ànima que parla desenfrenadament.) (…)

Caldrien molts volums per contenir-hi els somnis i al-

lucinacions de tots aquells soldats, que amb prou feines

sortits del paroxisme de la seva crisi, s’aixecaven i s’expli-

caven entre ells les seves sofrences, amb la impaciència de

qui vol transfondre a l’ànima de l’altre el pes que aclapara

la seva. En un dels somnis més freqüents (perquè entre ells

hi havia una comunitat de somnis, d’al·lucinacions), el

cinturó del soldat abandonava sobtadament la seva cintu

ra per enfilar-se fins al coll i estrènyer-lo tan fort que alguns,

a punt d’ofegar-se de debò, llançaven en despertar-se uns

udols inhumans, cargolant-se per terra, «fins que final

ment», com deien ells, «es treien del damunt aquell gat

negre». D’altres, mentre fumaven, veien la seva pròpia mà

alçar-se en un moviment irreprimible, com animada per

una força subterrània, i amb la certesa d’un mal ineluctable

acostar-se al seu rostre per apagar-los el cigarret a dins de

l’ull. Pedres, taulons, tendes de campanya, catres, botes,

cascos, cantimplores, carmanyoles, fusells, ràdios, llanter-

nes, navalles, cassoles, pales, màquines d’escriure, tot

adoptava la forma d’animals tranquils però amenaçadors,

disposats en tot moment a saltar i esbocinar aquell que en

sentia l’amenaça a les entranyes i que era l’exèrcit sencer,

i uns cavalls superbs amb els arreus brodats de nacre i de

raïms de perles, turqueses i ulls arrencats, es passejaven de

nit a prop de les garites, sembrant l’horror entre els senti-

nelles obligats a disparar-los en uns llocs on hi havia soldats

que dormien sense témer-s’ho —un bon nombre van

morir així, en el seu son. I tampoc no eren infreqüents

- 20 -

aquells que esperaven la nit amb horror perquè, a una hora

determinada, en el cor de la nit, una onada muda s’aixe-

cava sota els ossos del seu crani i sentien que el cel tot

sencer es comprimia en ells, i en el seu cap una pulsació

de galàxies, d’extensions infinites el silenci penetrant de les

quals els feia llançar xiscles inarticulats, i cargolar-se als seus

llits com tocats del gran mal. (…) Generacions senceres de

soldats van ser totes delmades pels mateixos somnis que

passaven i repassaven amb l’obstinació desesperada d’un

cor enamorat qu

e prova d’instil·lar el seu amor en un altre

cor

desdenyós, i es veien soldadets barbamecs que explicaven

els mateixos somnis que havien tingut molts anys enrere, i

que encara tenien, soldats veterans, centenaris, sobre els

quals el caqui s’havia fos alhora que ells mateixos es fonien

en el caqui: perseguits per tot el poble corrien a amagar-se,

corrien i el poble els corria al darrere, els atrapava sempre

i sempre s’escapaven, i semblava que correguessin sense

córrer, amb el pit escanyat per una angoixa suprema i de

sobte, en un d’aquells capgiraments que només permet

l’espant, tots els vilatans els queien a sobre, els feien a

bocins, cadascun d’ells n’agafava un cassigall i llançava els

ossos als gossos i ells no veien res més que els ossos a la

boca dels gossos i aquelles boques plenes dels seus propis

ossos els feien sobresaltar de terror en el son, ofegar-se,

com si tinguessin a la boca el seu propi esquelet per rose-

gar-lo; o aquest altre: eren asseguts a l’escola i el mestre

explicava la lliçó d’història amb un enorme ganivet entre

les cames, i la finestra estava tapada pel cos gronxadís d’un

alumne penjat, el semen del qual degotava encara de la

punta de la sabata enfangada, quan de sobte la porta

s’obria per deixar pas a una dona molt alta amb uns pits

- 21 -

que s’arrossegaven pel terra podrit i que s’acostava als

alumnes un per un, els besava violentament a la boca i els

escapçava un bon tros de llengua amb les seves dents de

serra, un bocí que escopia després, eixugant-se la sang amb

una bandera que duia lligada a la cintura, i quan acabava

amb els petons es girava cap al mestre i el seu rostre adop-

tava aleshores el color del sofre, amb el cos que cremava

com un ferro roent i que pudia com un podrimener, li

agafava el ganivet d’entre les cames, el feia agenollar, li

tallava el cap i agafant-lo pels cabells l’aixecava tan amunt

que el sostre s’esfondrava i els ulls del decapitat guspireja

ven, tan penetrants que arribaven a enlluernar, després

s’entaforava aquell cap a la boca i començava a mastegar-lo,

a mastegar-lo, a mastegar-lo d’una manera insuportable

ment viscosa… (…) Molts es van tornar bojos. Molts van

caure en un esllanguiment incurable, que els feia arrosse-

gar-se com ànimes en pena entre els carros de combat

rovellats i les tendes de les municions inexistents. Les

temptatives de suïcidi se succeïen sense fi, ja ningú no en

podia calcular el nombre. Al costat de cadascun dels cam-

paments, gran o petit, s’havia format amb el temps un

cementiri que no era més que un profund fossar on cons-

tantment es llançaven nous cadàvers cobrint-los amb

quatre paletades de terra només per por dels voltors, als

quals atreien, al punt que havien arribat les coses, els vius

mateixos, aquells morts en formació a qui només la mort

dóna la seva forma permanent i definitiva. (…) La major

part havien oblidat allò que eren abans de la mobilització.

Encerclat pels exèrcits enemics, el país ho estava també pel

teixit immaterial, però indestructible, dels trastorns mentals

horribles dels seus soldats, visions devastadores d’ànimes

- 22 -

turmentades fins al final, que generació rere generació

esperaven la fi, exasperats, plorant d’impaciència, perquè

havien vist amb els seus propis ulls el moll podrit dels ossos

de la seva terra (…) Les paraules s’havien escapat definiti-

vament del poder dels polítics i dels militars que ja no sa-

bien com camuflar una realitat que els havia arribat a

aterrir en primer lloc a ells mateixos, sembrant en aquells

cors implacables, indelicats, impúdics, insensibles, la por

corrosiva de l’infinit, de la solitud i de la mort, i es veien

aparèixer casos de primers ministres, de ministres que no

se n’anaven al llit sense assegurar-se que el seu lacai els

tindria tota la nit la mà agafada i que s’ho feien tot a sobre

en ple consell de ministres, en veure estès al seu davant

sobre la llarga taula lluent el seu propi cadàver en estat de

putrefacció avançada, vestit amb la franca nuditat de

l’anorreament absolut, o bé casos d’oficials, sobretot su-

periors, que no podien quedar-se sols en una habitació

buida, que tenien por de la foscor i que no paraven de

recordar en les seves converses la pols en descomposició,

com ells deien, en la qual es convertirien «en una eternitat

d’absolut no res». (…)

(…) I aquell any que cap dona no va concebre cap fill i que

els homes s’encaraven pels carrers i als cafès escopint-se a

la cara, però semblava que cadascun escopís sobre ell ma

teix, i després se n’anaven abraçats a acoblar-se a soterra-

nis foscos o a tèbies bugaderies on no els podien trobar les

dones frenètiques, amb l’epidèmia de l’esterilitat ben en-

fonsada a les entranyes —els buscaven als bordells i als

bars, i aquesta recerca inútil les feia encara més boniques,

- 23 -

més atractives, més fascinadores, més dones, més capaces

de provocar passions desenfrenades, més dolces, emboli-

cava els seus moviments exploratoris amb un espurneig de

desesperança que es gravava a l’esperit de l’espectador i

no el deixava mai més, perquè en el transcurs d’aquesta

recerca les dones havien comprès que les formes de la

desesperació són nombroses, però que una d’elles els

pertanyia en propietat des dels segles dels segles—, i va

ser aquell any quan van tenir lloc la major part de les cons-

piracions a les esferes més altes de l’Estat, es venien paquets

sencers de diputats, es passaven fatxendejant al partit

diametralment oposat amb l’únic objectiu de satisfer am

bicions personals o familiars (un d’ells, diuen, va acceptar

de ser ministre per donar una última alegria a la seva mare

moribunda perquè s’amargava la sang de veure el seu fill

envellir de diputat), els patriotes i nacionalistes fanàtics

posaven en lloc segur a l’estranger fortunes senceres amb

l’ajuda de règims que eren reflexos els uns dels altres i que

alguns d’ells mantenien en el poder amb els seus diners i

les seves relacions, (…) els governs se succeïen els uns als

altres amb una velocitat vertiginosa, en un seguit de fra-

cassos, de crims i de formes innombrables d’impotència,

que deixaven al límit de l’esfondrament espiritual, partida-

ris furiosos de polítics difunts els van treure de les tombes,

i alçant-los dins dels seus taüts enfangats, els passejaven

pels carrers, reclamant amb eslògans extremistes el seu

retorn a la vida política, pretenent que només ells podien

salvar el país de la desaparició total (…) intel·lectuals fana-

titzats, des de dalt dels balcons, exhortaven les multituds

estupefactes a renegar de la vida, a alimentar-se només

d’arrels, a reproduir-se anant-se’n al llit amb estàtues mu-

- 24 -

tilades, en un extraviament sentimental i ideològic semblant

al de les persones que s’esforçaven per intervenir en la

realitat ardent, per imposar un canvi radical aplicant pro-

grames polítics sorgits d’altres èpoques —iniciatives que

han rebut el nom de «Metafísiques del Dogma», i que són

considerades un dels crims premeditats més bàrbars—, (…)

els assassinats van atènyer una freqüència, una crueltat

inconcebibles, van desaparèixer per sempre persones durant

la nit i ningú no en va sentir a parlar mai més; es van obrir

fosses comunes als cementiris de les barriades de les ciutats,

on es van abocar masses de cossos abatuts durant els dies

d’encegament partisà, pertot arreu es van formar escamots

d’execució improvisats que afusellaven en nom de la inte-

gritat territorial, de la independència nacional i de la gran-

desa de la raça, (…) i P. Karaianis va suprimir H. Karaianis,

Vassiliadis va suprimir Nikolaídis, Andrikópoulos va suprimir

Solomonidis i els seus fills, Drossos va suprimir Kellis, Fe-

rendínos va suprimir Goumas, Zikídis va suprimir Smyrnéo-

glou i els seus fills, M. Hadziprodromou va suprimir F.

Hadziprodromou, Kostòpoulos va suprimir Delipetrou,

Pagoulatos va suprimir Fotiadis i Guelekas i Dimitríou,

Vlassòpoulos va suprimir Apostolòpoulos, Constantinidis

va suprimir Matthéou i els seus germans, A. Melàs va su-

primir D. Melàs, Siméonoglou va suprimir Yatroú i els seus

fills, B. Notaràs va suprimir P. Notaràs i E. Notaràs…, les

prediccions més ombrívoles dels mèdiums van començar a

realitzar-se, a totes les biblioteques els diàlegs platònics van

desaparèixer, (…) en els fragments de música mai no se

sentia el violí, els projectors de cinema ja no deixaven pas-

sar la llum, (…) les novel·les es van reduir als seus diàlegs

i les obres de teatre a les seves acotacions, (…) els diagnòs

- 25 -

tics dels metges resultaven sempre falsos, (…) cementiris

sencers van volar pels aires com núvols d’ocells fosfores-

cents, hi havia homes que corrien pels carrers rient sense

parar com hi ha qui riu en somnis, i una llum plena de

dolor i d’amor sense aplicar planava permanentment per

sobre de totes les cases, donant al conjunt del paisatge

l’aspecte d’un rostre crispat de noia jove que, volent saltar

la barrera de la seva virginitat però tement el contacte amb

l’home, s’enfonsa amb la ràbia descontrolada, sísmica, de

la desesperació una barra de ferro a la vagina mentre xiscla

«Déu meu, Déu meu», alçant el cap al cel com una perdiu,

barrejant les dues extremitats de la vida en la font borbo

llejant, perfumada, de la seva sang. Perquè s’havien acu-

mulat tantes coses en el cor dels homes, que els cors no

eren capaços de contenir-ho tot. L’avançada de l’enemic

va accelerar allò que feia segles que es preparava, i va re-

viscolar unes esperances que les autoritats locals tantes

vegades havien decebut. Havia arribat l’acompliment dels

temps. Mentre els exèrcits enemics s’endinsaven en el país,

històriques reordenacions retornaven, ple de vigoria després

de segles d’exclusió, el reialme de la imaginació als rostres

múltiples que es van reinstaurar en tots els caps, inaugurant

el nou cicle històric. (…) Es van abolir les lleis autoderoga-

bles. Es van capgirar les institucions, va entrar en vigor el

seu contrari exacte. (…) En un instant es va realitzar el

somni inconfessat de tantes generacions, és a dir el pas al

mil·lenni de l’Esquizofrènia Multiforme Conscient (que

s’acompleixi la paraula del senyor anunciada per la boca

del profeta: aquesta serà la salut de l’avenir, cosa que sig-

nifica, en altres termes, la fi de l’home unidimensional).

(…) El dret dels melancòlics es va imposar. Els taciturns i els

- 26 -

solitaris es van posar a legislar. Tothom escoltava religiosa-

ment l’opinió d’aquells que abans eren comptats a la ca-

tegoria dels anormals. (…) Es van crear nous delictes dels

instints, mentre que els antics, seculars, deixant de suscitar

les mofes, eren reconeguts com a suport de l’Estat en la

seva política tant interior com exterior. (…) El crim es va

declarar legal, i ara constituïa la clau de volta de tota ma-

nifestació pública. (…) La gent va veure com es multiplica-

ven els casos de passió amorosa, les declaracions d’una

franquesa vertiginosa, els regals. (…) Tots els humans van

ser declarats sants i van començar a venerar-se els uns als

altres. Les paraules van adquirir una intensitat sense pre

cedents, fins al punt que tothom reflexionava molta estona

abans de triar-les, perquè algunes d’elles ara podien cremar

la llengua per sempre. (…) L’església va publicar una encí-

clica que imposava les sancions més severes a tots els homes

i totes les dones que no gosessin revelar en ells l’altre sexe,

el qual es troba inclòs per la natura i per Déu en la consti-

tució de tot ésser humà, constituint el misteri de la seva

dualitat, cosa que va tenir com a efecte immediat que els

carrers es van omplir d’homes vestits de dona de manera

ostentosa, profundament convençuts de ser portadors d’un

do diví, que esdevingueren receptors i dispensadors de

passions mai no vistes mentre que les dones, alliberades

del desig dels homes i lliurant-se a les joies de la procreació

mental, perseguien altres dones fins a dins de les esglésies,

a l’hora de la missa (de ritu ambrosià, atès el desencade-

nament del zel), que celebraven capellans depilats de cap

a peus amb sotanes com teranyines i despullats a sota, (…)

amb el vel de la verge als cabells, insígnies terribles penja

des al coll, amb aires de Medea, de Messalina i de Brunilda

- 27 -

en el moment de beneir, víctimes d’espasmes divinals, amb

el pa i el vi sobre els Sants Altars per on cada diumenge

passava un fang ensangonat, que transformava els fidels

en assemblea d’elegits que veien per fi Déu amb els seus

propis ulls, extasiats, gràcies als nous codis que regien la

seva revelació. (…) Una oració: «Oh esperma humana, tu

que ets la font de tots els relaxaments vitals i de totes les

profanacions, oh saliva que perfumes carns tremoloses amb

els dards de la bellesa trasbalsadora i la follia eròtica, oh

cos que em fas desitjar com a fèretre final un cos semblant

i palpitant perquè respiri al meu voltant la teva sang i el

furor de conquerir-te sigui l’apoteosi i el coronament de la

meva mort, oh laberint de la meva ànima immensa i rami-

ficada les multituds voraces de la qual em turmenten,

¿quant de temps, bèstia fangosa, devoradora d’arrels,

enamorada de la terra humida, et tancaràs entre la podri-

dura i els moviments dels intercanvis buits, quant de temps

m’impediràs de bon grat o de mal grat d’arribar a aquell

punt on tindré la força de donar una veu a tots els rostres,

un rostre a totes les veus? Oh silenci, vast com el guspireig

profund de les estrelles, salva’m…» (…)

(…) L’esterilitat de les dones i la imaginació febrosa de tot

un poble, l’esfondrament definitiu de la dignitat i de la

integritat nacionals, i el nombre que creixia incessantment

de malalts i de desesperats que feia pensar en el famós

«mal de culpa» o en allò altre de: «Aquell mal no es podia

descriure amb paraules, perquè els seus dolors ultrapas

saven les forces humanes», van preparar una acollida

triomfal a les tropes enemigues a la capital on s’havien

replegat tots aquells que havien provat de trobar refugi a

les províncies llunyanes (però qui els havia fet creure tot

- 28 -

d’una que n’hi havia?), perquè ja que tots els fronts queien,

qualsevol esperança de fugida o del que fos s’envolava.

Tots, malalts i vells (perquè només aquestes dues categories

subsistien), esperaven de l’enemic tots els benifets —tan

grans eren la confusió i el desengany davant la rapacitat,

la mesquinesa, l’ànsia devoradora que havien prevalgut

fins aleshores, combinades amb una fixació malaltissa per

mecanismes bloquejats de la Història. Per això quedava fora

de dubte que aquesta vegada l’ocupació seria molt més

duradora que no la resistència, instaurada des de temps

immemorial, que havia nodrit llegendes, contes, cançons,

epopeies, novel·les, ballets, trilogies i tetralogies teatrals,

revistes musicals, estudis científics, pel·lícules i òperes,

que cantaven a herois i grans victòries insuperables. I ara

tot això quedava englotit, per sempre, en un negre fan-

gar. (…) Esponerosos arbres genealògics, amb profundes

arrels, van ser llançats al foc. Oficines del registre civil van

ser arranades per les bombes. Van produir-se els pillatges

més grans en els museus i els arxius de l’Estat. Fortunes

fabuloses van ser confiscades. Es va destapar escàndol

rere escàndol, en un deliri d’autopunició col·lectiva. (…) La

vida amorosa d’almenys quatre-cents primers ministres va

servir de matèria per a films orgiàstics basats en elements

irrefutables. Homes públics, que no havien tingut temps

de fugir a l’estranger, van ser obligats a abandonar les més

altes funcions i a confessar davant d’unes masses populars

escumejants que els linxaven i després els devoraven amb

la ràbia venjativa de les víctimes d’injustícies. Venerables

membres del Sant Sínode van ser empesos pels seus propis

crims a suïcidis espectaculars (van ser nombrosos els qui

es van tallar el coll o van prendre cianur mentre llegien

- 29 -

l’Evangeli, sota els aplaudiments entusiastes dels fidels que

se n’anaven alleujats, alliberats dels pecats aliens amb els

quals els aclaparaven des de la fundació de l’Església). (…)

Es va redibuixar el plànol de les ciutats, tot va ser arranat i

reconstruït. L’explotació del subsòl va passar a unes altres

mans. (…) El nom del país va canviar. El nou no recordava

de res el vell…» (…)

En efecte, l’ocupació durà molts segles. El temps necessari

perquè desaparegués la tradicional marginalitat del país,

absorbit en el si del vast ordenament que ara recobria tot

el planeta —perquè la llengua un dia deixà de ser parlada,

tal com havia estat projectat, i es posà a existir com una

relíquia, com un concentrat d’èpoques passades, amb un

valor proporcional al de les obres escrites en aquesta llen

gua. Es tracta d’una massa compacta i laberíntica, perquè

conté un nombre incalculable de pàgines que ara es troben

envoltades per l’infrangible cercle del temps que les prote-

geix en una llum de pau extraterrestre. Algunes descriuen

l’esterilitat de les dones d’aquell any. Són les pàgines d’un

capítol pletòric i polifònic en el qual podem llegir, sota el

títol de «Testimonis del temps de la Gran Desfeta», diversos

documents (cartes, diaris, relats de testimonis oculars, en

primera o en tercera persona, i fins i tot descripcions literà-

ries, o amb pretensions literàries, fotografies, estadístiques,

etc.) sobre aquella època que, amb els seus horrors, passà

al domini de la imaginació més cruel, i per bé que romangui

totalment inexplorada, ningú no es posa a estudiar-la cien-

tíficament —remetent-se al fet que s’acabà d’una manera

prou clara per satisfer absolutament, almenys segons els

historiadors, les exigències de la ciència, com una mort que

ve a demostrar l’exactitud de la seva previsió, i amb això

- 30 -

n’hi ha prou per a tots aquells que veuen en la Humanitat

aquell fenomen universal que produeix cicles eternament,

cicles que, quan es tanquen, ja són suficients per justificar

el seu productor, atès que són l’expressió suprema del seu

destí en aquest món. En aquests cicles, ja se sap, els crits

individuals no se senten.

(…) «…Odio aquest país. M’ha devorat les entranyes. T’es

cric a tu perquè desitjàvem plegats que aquestes entranyes

fossin fecundes, i aquest desig ens va unir durant nits i més

nits… i també altres hores del dia, quan un miracle sobtat

ens feia oblidar el terror que corria pels carrers i per les

nostres venes… els butlletins informatius de malson que ens

impedien fins i tot de mirar-nos… llegits per locutors total

ment embogits… els udols que arribaven a cobrir el soroll de

les sirenes de les ambulàncies… Mai no hauria cregut que

la veu humana pogués arribar a aquelles altures… ser tan

insondable… imposar-se fins al punt de capgirar-ho tot…

En fi, mai no m’he pogut habituar als humans, però aquesta

és una altra de les meves mancances. Ara m’apresso a dir-te

certes coses i aquestes paraules seran les últimes que rebràs

de mi. Odio aquest país. M’ha devorat les entranyes. Me les

ha devorat. L’odio. Sí, l’odio, l’odio. Una dona no pot viure

amb aquestes entranyes dins seu. Com més hi penso, més

ganes tinc de vomitar-me a mi mateixa. Em sento com un

vòmit. Potser ho sóc. Una dona… no és com un país que

posa en valor les seves ruïnes, les seves tombes… que les

ven a canvi de divises… que en viu. Jo no vull ser un país.

Jo no sóc un país. Jo no vull ser aquest país. Aquest país

és necròfil, gerontòfil, copròfil, sodomita, puta, macarra,

assassí. Jo vull ser la vida, jo vull viure, jo voldria viure, jo

voldria poder viure, jo ara seria feliç si volgués viure…

- 31 -

però aquest país no em deixa voler, no em deixa ser la

vida, donar la vida. Com un càncer m’ha devorat els pits,

el cervell, els budells, m’ha omplert de pedres els ronyons

i els ha devastat, ha embrutat totes les fonts per on havia

de brollar la meva llet, ha aplegat tota la seva terra dins de

les meves venes i m’ha podrit la sang, ha carregat tot el

seu pes sobre el meu cor i l’ha assolat a força d’infarts i

d’embòlies, cada llei era un infart, cada institució una em-

bòlia, els seus costums m’han desfet els pulmons, la seva

història em fa tremolar sense parar tota sencera com si

tingués parkinson, la seva civilització m’ha extenuat, m’ha

enfonsat, ja no puc més, la seva posició geogràfica és el

meu asma, la seva configuració tan aviat s’estén sobre el

meu cos com un herpes gegant i em torna boja, tan aviat

adopta la forma d’un rastell que se’m clava als ulls, d’una

agulla enorme que em trepana el crani, d’una pedra que

penja a la punta dels meus cabells i m’arrossega dins una

mar de llàgrimes… i sento sempre el seu jou damunt del

meu clatell, la meva llengua està sempre lligada pel seu

balbuceig, m’omplo de suor freda sempre que veig la seva

vulgaritat… la seva lleialtat als seus fantasmes, les seves

evasives, els seus plagis, el seu cervell bloquejat, els seus

cadàvers, els seus taüts, els seus crims… Aquest país és la

nostra pesta, ens matarà, ens destruirà. Com ens en podem

escapar? Se’ns beu la sang. No em deixa ni dormir, m’ha

robat el son. Com podré viure sense son? No viurem… tota

l’esperma de tots els homes de la Terra no podria reanimar

aquest buit del meu cos d’on neix la vida humana… Tu

has buidat tota la teva vida en mi però m’has deixat sen-

se vida… Tu tampoc no pots. Tu m’has sembrat, però la

teva semença no fecundarà mai, la vostra semença ja no

- 32 -

pot fecundar… mai més la vida no sortirà de nosaltres…

El fill de puta d’aquest país. Només demanaria una cosa,

tenir-lo davant meu i degollar-lo amb les meves pròpies

mans. Déu meu, si el pogués matar! Ha aconseguit que

els seus assassins arribin a les nostres matrius i les excavin

com si fossin tombes, els porcs, ah, els porcs, són tots uns

porcs, comenci per on comenci i acabi per on acabi, tots

uns assassins, tots, per culpa d’ells sento la necessitat del

més gran dels crims, d’una massacre infinita, massacre

infinita… ah, com cony resistim aquí a dins, com cony

no ens hem tornat bojos encara amb aquest gos, aquest

garrot, aquesta forca… amb els seus botxins oficials que

fan discursos oficials en cerimònies oficials davant d’altres

botxins oficials… Cadascun dels seus porus és un estilet,

cadascuna de les seves articulacions és un punyal, cada mil-

límetre de la seva pell és un parany, està cobert de grumolls

de mort i de navalles esmolades, aquest cau d’assassins,

d’estafadors, d’imbècils, aquest refugi de folladors covards

i de macarres impotents, ens entafora el cap dins la seva

merda, ens rebenta els collons a puntades de peu, ens

esclafes, porca, ens esprems, ens devastes, ens trinxes, ens

escanyes, ens condemnes, ens mates, ens mates, cau de

merda podrida, venuda, infecció, pollosa, enverinadora, au

de mal averany, nus d’escurçons, gossa, gitana, incestuosa,

que ho escarneixes tot, cotorrejant, desgràcia immunda,

diablessa, ja no et suporto més, no la suporto més, l’as-

sassina, la infanticida, retorçada, l’empestada, la guenya,

la tarada, patètica, la vella fastigosa, vella bruta, que se’n

vagi a la puta merda, no puc suportar res més d’aquesta

pàtria, d’aquest país, res més, res, l’odio, l’odio, l’odio,

ah, ah, t’odio, t’odio, t’odio, t’odio, em moriré, monstre,

- 33 -

i no deixaré d’odiar-te, sí, l’odi bull en mi, escriuré himnes

contraris a aquells que s’han escrit fins avui sobre aquest

país, l’afusellaré amb cada paraula i l’enterraré com un

gos amb les meves pròpies mans… Ja no sóc una dona…

I tu, ja no ets un home… Ens ho ha pres tot… Però què

quedarà d’aquesta pàtria sense nosaltres? Què en serà quan

no quedi res de nosaltres?… La seva terra ha pres la meva

forma… Ara el meu cos té les seves dimensions… Tinc en

mi el seu destí… Moro com a país…» (…)

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia ?? de ?? del 2014

Volums publicats:

Textos a Part

Teatre contemporani

1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998

Premi Born 1997

2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,

1999. Premi Born 1998

5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra

d’Or 1999

6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,

2000

7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi

Serra d’Or 1999 (al millor text espectacle)

8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi

Born 1999

9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10. Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001

11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de

Caront, 2001

12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2000

13. Raül Hernández Garrido, Si un dia m’obli-

dessis, 2001. Premi Born 2000

14. Harold Pinter, L’engany, 2001

15. David Plana, Després ve la nit, 2002

16. Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen,

2002. Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2001

17. Luis Miguel González, La negra, 2002.

Premi Born 2001

18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003

19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003

20. Manuel Molins, Elisa, 2003

21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu

en el cel, 2003

22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort Mano-

lete, 2003. Premi Born 2002

23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista,

2003. Premi del Crèdit Andorrà, Andorra

2002

24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a

Sarajevo, 2004

25. AADD, Dramaticulària, 2005

26. Miquel Argüelles, Una nevera no és un

armari, 2004. Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2002

27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim

M. Bartrina, Reus 2003

29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del

Crèdit Andorrà, Andorra 2004

30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix /

Marina / Preludi en dos temps, 2005

32. Marco Palladini, Assassí, 2006

33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006.

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2005

35. Manuel Molins, Combat, 2006

36. Marc Rosich, Surabaya, 2007

37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born

2006

38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança.

Una Petita dansa de mort en cinc qua-

dres, 2007

39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007

40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,

2007

41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi

Fundació Romea de Textos Teatrals 2006

42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2006

43. Carles Batlle, Trànsits, 2007

44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova York,

2007

47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2006

48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein,

2008

49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegen-

da catalana, 2008 (Inclou un CD)

50. José Sanchis Sinisterra, El setge de Lenin-

grad, 2008

51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.

Premi Born 2007

52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53. Josep M. Miró Coromina, Quan encara

no sabíem res, 2008. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2007

54. Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008.

IV Premi Fundació Romea de Textos Tea-

trals 2008

55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La

ﬁnestra / Sota terra, 2008

56. Albert Benach, Mascles!, 2008

57. Erik Satie, El parany de Medusa, 2009

58. Joan Cavallé, Peus descalços sota la

lluna d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril

de Teatre, 2008

59. Josep M. Diéguez, De vegades la pau,

2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de

Teatre, 2008

60. Angelina Llongueras i Altimis, El cobert,

2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de

Teatre, 2008

61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009.

Premi Born 2008

62. Enric Nolla, Còlera, 2009

63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de

palla, dies de vent (Una reﬂexió sobre el

destí), 2009. Premi del Crèdit Andorrà,

Andorra 2008

64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009

65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009

66. Pere Riera, Casa Calores, 2009

67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009

68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi

14 d’Abril de Teatre, 2009

69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona

que perdia tots els avions, 2010. Premi

Born 2009

71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73. Marta Buchaca, A mi no em diguis amor,

2010

74. Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010

75. Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010

76. Michel Azama, La Resclosa, 2010

77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

VIII Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2009

78. Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar,

2010

79. Josep M. Benet i Jornet, Dues dones

que ballen, 2010

80. Carles Batlle, Zoom, 2010

81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

82. Daniela Feixas, El bosc, 2011

83. Guillem Clua, Killer, 2011

84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011

85. August Strindberg, Creditors, 2011

86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011

87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu,

Preguntes i respostes sobre la vida i la

mort de Francesc Layret, advocat dels

obrers de Catalunya, 2011

88. Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga,

2011

89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang

bang (Obert ﬁns a l’hora de l’Àngelus),

2011

90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos

de Shakespeare), 2011

91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat),

2011

92. Sergi Pompermayer, Top model, 2011

93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011

94. Jordi Casanovas, Una història catalana,

2012

95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al

voltant de Dau al Set, 2012

96. Josep Maria Miró i Coromina, El principi

d’Aquimedes, 2012

97. Jordi Oriol, T-error, 2012

98. Marc Angelet, Voyager, 2012

99. Marilia Samper, L’ombra al meu costat,

2012

100. Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-

tease i teatre irregular (1966-1967),

2012

101. Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades

sobre l’amor i la vida (1956-1962),

2012

102. Toni Cabré, L’inútil, 2012

103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012

104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012

105. Pere Riera, Barcelona, 2013

106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?,

2013

107. Helena Tor nero, No parlis amb estranys,

2013

108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013

109. Josep Maria Miró, Fum, 2013

110. Tennessee W illiams, La rosa tatuada,

2013

111. Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013

112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013

113. Marta Momblant, Resposta a cartes

impertinents, 2013

114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El canta-

dor, 2014

115. Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar,

2014

116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa

Cunillé, Fronteres, 2014

117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus

i els homes, 2014

118. Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al

món el 1953, 2014

119. Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ,

màgia i titelles, 2014

120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan

Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert

Mestres. Espriu x dotze, volum 1, 2014

121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep Pere

Peyró, Gemma Rodríguez, Mercè Sar-

rias, Gerard Vàzquez, Teresa Vilardell,

Espriu x dotze, volum 2, 2014

122. Alexandre Dumas ﬁll, La Dama de les

Camèlies, 2014

123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit

petit, 2014

124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a país,

2014

125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014

126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,

2014

127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014

128. Thomas Bernhard, El President, 2014

129. William Shakespeare, El somni d’una

nit d’estiu, 2014

130.

Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta.

Il·lustracions: Anna Bohigas i Núria Milà,

Lampedusa Beach

, 2014

131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar

2014

132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.

Pre-

mi del Crèdit Andorrà, Andorra 2013

Textos a Part Teatre clàssic

1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,

2008

Textos Aparte

Teatro contemporáneo

1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi

Born 2003

2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a Cali-

fornia, 2005

3. Fernando León de Aranoa, Familia,

2005. Adaptación de Carles Sans

4. José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.

Premi Born 2004

5. Joan Casas, El último día de la creación,

2006

6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Ron-

dó, 2006

7. Antonio Álamo, Veinticinco años

menos un día, 2006. Premi Born 2005

8. Rebecca Simpson, Juana, 2007

9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los

pájaros, 2008

11. Richard France, Su seguro servidor

Orson Welles, 2008

12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13. Santiago Martín Bermúdez, El tango

del Emperador, 2008

14. José Sanchis Sinisterra, Vagas notici-

as de Klamm, 2009

15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El

retratista, 2009

16. Marcela Terra, La Espera / Simone /

Entre las Olas, 2014

Textos aparte Teatro clásico

1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010