.
Josep Palau i Fabre
xxx
MOTS DE RITUAL PER A ELECTRA
Josep Palau i Fabre
MOTS DE RITUAL
PER A ELECTRA
Josep Palau i Fabre
Poeta, autor teatral, contista i assagista, va néixer l’any 1917 a Barcelo-
na, on va morir l’any 2008. La seva trajectòria va estar lligada a grans
personalitats de la cultura del seu temps, com Pablo Picasso, Antonin
Artaud, Octavio Paz o Jean Cocteau.
Va estudiar lletres a inicis dels anys quaranta i es va mantenir clandes-
tinament actiu durant el franquisme, dirigint la revista Poesia (1944-
1945), fundant l’editorial La Sirena i ajudant a posar en marxa la revista
Ariel (1946-1951). A mitjan anys quaranta, va obtenir una beca del go-
vern francès per anar a París, on va viure fins als anys seixanta.
En la seva producció, destaquen el volum Poemes de l’Alquimista (1952)
on recull bona part de la seva producció poètica, a més del cicle teatral
dedicat a la figura de Don Joan, amb La tragèdia de Don Joan (1951),
Don Joan als inferns (1952) i Esquelet de Don Joan (1954), entre d’altres.
Així mateix, cal destacar els seus textos de reflexió teòrica sobre el tea-
tre La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961), El mirall embruixat
(1962) i Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976), a més de
les nombroses pàgines que va dedicar a Pablo Picasso.
Mots de ritual per a Electra
L’exili va escindir la cultura catalana durant el primer franquisme entre
aquells que van marxar del país per respirar aires de major llibertat i
aquells que s’hi van quedar per viure sovint en un exili interior. Palau i
Fabre, que viuria tots dos exilis abans de tornar-se a instal·lar definiti-
vament a Catalunya l’any 1962, va dedicar Mots de ritual per a Electra
a l’ineludible amor incestuós entre Electra i el seu germà Orestes —la
resistent interior i l’exiliat— per tal de fer front amb la contundència
necessària a la tirania que s’havia instal·lat a la pàtria.
Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare, disfressat amb
una personalitat fingida. Allà es trobarà amb la seva germana Electra,
que també camuflarà la seva identitat, i entre tots dos es consumarà
una relació incestuosa que donarà un impuls definitiu a l’acompliment
de la venjança. Aquesta reescriptura del mite clàssic és un crit d’alerta
de gran lucidesa davant la necessitat de reconciliar una cultura escin-
dida pels exilis, abans de proposar la construcció d’un projecte comú.
Una peça fonamental per entendre la profunda reflexió que fa Palau
i Fabre sobre la funció que encara pot tenir la tragèdia en la cultura
contemporània com a espai crític excepcional.
T
e
a
T
r
e
N
a
c
i
o
N
a
l
d
e
C
a
t
a
l
u
n
y
a
.
MOTS DE RITUAL
PER A ELECTRA
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: ?? del 2014
© del text: Josep Palau i Fabre
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Correcció: Romina Paps
Il·lustració portada: Felix Arola
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part, xxx
MOTS DE RITUAL
PER A ELECTRA
Josep Palau i Fabre
.
- 7 -
MOTS DE RITUAL PER A ELECTRA, DE JOSEP PALAU
I FABRE
1
La versió de Palau sobre el mite dels fills d’Agamèmnon, Electra
i Orestes, Mots de ritual per a Electra, va ser escrit entre els
mesos de maig i juny de 1958, amb un Post-Scriptum afegit el
19 d’octubre. És a dir, més de dinou anys després d’acabar-se
la guerra d’Espanya del 1936-39, i quan en feia més de dotze
que Palau vivia a París. El 1958 feia un any que havia posat
punt final a la darrera peça teatral del cicle de Don Joan i, en
certa manera, Palau estava tancant el que aquí hem anomenat
el seu primer teatre: els intents de construir una dramatúrgia
nova que es basés en un temps escènic intens i que evités el
com explicatiu, el realisme i els personatges psicològics. Fins
a aquest moment havia introduït diversos mites en el seu
plantejament, i havia mostrat un interès clar per la tragèdia.
Tanmateix, malgrat el seu Prometeu encadenat i l’atracció
que sentia per la Caverna platònica, l’Alquimista encara no
havia abordat la redacció d’un text sobre algun dels mites
provinents dels tres grans tràgics. Cal recordar, això sí, que
l’any 1942, arran de comentar Electra de Giradoux, Palau i
Fabre havia escrit unes notes titulades Els genolls de la Reina
1 Aquest text és una reducció de l’apartat dedicat a l’Electra al meu llibre El teatre de
Josep Palau i Fabre. Alquímia i revolta. 1935-1958. Galàxia Gutenberg. Barcelona,
2013.
- 8 -
Clitemnestra, encara inèdites. Per tant, l’origen de Mots de ritual
per a Electra cal buscar-lo en la reacció a l’Electra de Giradoux,
que d’altra banda Palau també comenta a El mirall embruixat,
i en un text de l’agost de 1995
2
.
Tot i admetre que el més habitual en tractar el mite
dels fills d’Agamèmnon és centrar-lo en el retorn d’Orestes i
l’anagnòrisi amb Electra, és altament significatiu que Palau i
Fabre opti per aquest episodi. També ho és que plantegi una
relació incestuosa d’Orestes i la seva germana ja que, tal com
assenyala Montserrat Jufresa quan comenta aquest text de
Palau, el fet ja apareixia com a possibilitat a l’Electra de Jean
Giraudoux
3
. Això de banda, la intenció de Palau era clarament
política en el sentit de plantejar la necessitat d’una conciliació
entre els exiliats i la resistència interior per tal d’acabar amb
la dictadura. L’exili d’Orestes i la marginació interior d’Electra
li venia bé a Palau i Fabre ja que després de tants anys de
separació, els dos germans pràcticament ni es coneixien.
Tanmateix, aquesta retrobada-pacte no era fàcil, tot i tenir
clar que era prioritari acabar amb l’horror del franquisme: hi
havia massa diferències de tot tipus i massa distància entre
els germans i, en realitat, el que els separava era essencial,
gairebé diríem que sagrat. Per tant, Palau veu l’apropament
com la transgressió d’un tabú. I ara no cal reiterar el que ja s’ha
dit abastament: la profunditat del trencament polític, estètic,
moral, personal i familiar de Palau i Fabre amb el seu entorn
a partir dels anys quaranta, l’acusació de col·laboracionisme
2 OLC.I. «La Guerra Civil (1936-1939)». Quaderns de l’Alquimista. Pàgines 515-516.
En aquest text, signat el 16 d’agost de 1995, Palau diu clarament que havia intentat
“reflectir a través de Mots de ritual per a Electra, del 1958, [la tragèdia de la guerra],
però encara ningú, al cap de quasi quaranta anys, no sembla haver-se’n adonat”.
3 Jufresa, Montserrat. «L’Electra de Josep Palau i Fabre». A Mites clàssics en la literatura
catalana moderna i contemporània. Aula Carles Riba. A cura de Jordi Malé i Eulàlia
Miralles. Barcelona: Universitat de Barcelona, 2007. Pàgines 189-198.
- 9 -
que Palau va formular el novembre de 1945, i com es van
venjar d’ell amb la reedició malèvola d’un dels articles que
l’any 1939 havia publicat a la Solidaridad Nacional.
Segons fa dir l’Alquimista al personatge Pròleg, després
de fer un breu resum del mite: «l’autor d’aquesta interpretació
pretén que [els grecs] no ens digueren tota la veritat; que,
horripilats pel triple assassinat, no gosaren, de por d’acumular
desgràcia sobre desgràcia i de por de semblar inversem-
blants, de revelar-nos la resta de la tragèdia; car, perquè les
coses succeïssin tal com varen succeir, ens falta una peça de
convicció essencial». Aquesta peça de convicció essencial és
l’incest entre els dos germans, un incest que té una primera
aparença d’involuntari, però que vist amb més deteniment
és intuït si més no per Electra des de l’inici.
Dit això, el primer problema que ens planteja aques-
ta Electra és determinar si parteix d’Èsquil, de Sòfocles o
d’Eurípides. L’inici, amb una Electra asseguda en un marge,
amb «un vestit negre una mica llantiós» i que rumia la seva
venjança des d’una situació difícil, ens podria fer pensar en
Eurípides, per al qual Electra és completament fora del palau
matern i oficialment casada amb un no-ningú. Però aquí, on
tot és molt essencial, tal com assenyala Montserrat Jufre-
sa
4
, no hi ha el marit d’Electra i, a més, veurem de seguida
que aquesta viu al palau. L’Orestes que ens presenta Palau
i Fabre tampoc és el xicot feble i indecís d’Eurípides, tot i
que certament té un moment de dubte quan ha d’occir la
mare. D’altra banda, com que en Palau i Fabre el personatge
d’Electra és central, no sembla que el text sorgeixi d’Èsquil, on
el protagonista de Coèfores és clarament Orestes. En l’obra
4 Jufresa. «L’Electra de Josep Palau i Fabre». A Mites clàssics en la literatura catalana
moderna i contemporània. Pàgina 189.
- 10 -
de l’Alquimista Orestes tampoc sembla tenir cap manament
diví més enllà de la referència a Apol·lo quan es descriu com
a «predestinat per la mà d’arquer com si fos una sageta». Per
tant, sense el relleu èpic d’Èsquil, i sense l’egoisme personal
de l’Electra d’Eurípides, tot fa pensar que l’Orestes de Palau
s’assembla al de Sòfocles, que si actua en nom d’un déu ens
és fàcil d’oblidar-ho, que en realitat ha estat capaç d’ordir un
pla i que es presenta a la ciutat disposat a mentir.
En iniciar-se l’obra, un parlament d’Electra ens informa de
la seva espera. Viu en l’esperar i el desesperar «com entre els
alts i baixos de les ones / així visc cor endins». La seva feblesa,
la del que espera i desespera, és únicament aparent ja que
de seguida es proposa amb fermesa trobar la manera de fer
triomfar l’espera: «Bé cal que trobi / per a esperar / pastura /
ni que sigui / en la ufanosa fronda / del propi desesper». La
força d’esperar, doncs, en un gir molt palaufabrià, sorgirà de
la ufanosa fronda del desesper perquè Electra és la desespe-
rança mateixa i alhora l’única força de què disposa: «Cal que
em nodreixi / de mi mateixa / i en mes pròpies entranyes / em
regeneri, / com si em parís de nou / jo mateixa de mi, / per a
sentir-me nova cada dia / i no afeblir-me en el delit que em
mou». I en aquesta necessitat de parir-se de nou a si mateixa
és evident que també hi ha un rebuig matern.
L’esforç que cal fer és del tot imprescindible ja que, de
deixar-se dur «pel corrent sol·lícit de les aigües / sense rems
ni timó, / prompte seria / a l’estany de l’oblit / o en els penya-
segats de la follia». Dit d’una altra manera: el sentit que
Electra veu a la vida és alimentar-se del seu desassossec fins
que la venjança s’hagi acomplert ja que es tracta d’un deure
col·lectiu, d’un redreçament essencial, i no pas d’una passió
personal. La resta, oblidar, acceptar els fets, instal·lar-se en
les comoditats materials o deixar-se dur per les conveniències,
- 11 -
seria morir o perdre el seny i seria perjudicar la ciutat. Per tant,
és una Electra forta, plena de determinació, segura, que no té
por de l’aspecte tèrbol dels seus sentiments perquè sap que a
través de la venjança aquests esdevindran lluminosos. De fet,
l’Electra de Palau es nodreix del pare, de l’excés del pare, de
la seva hybris, i aquesta és la força que necessita.
Pel que fa a Orestes, es produeix una nova dualitat de
contraris: paciència i impaciència. La impaciència, a què no
es vol renunciar, ha d’esdevenir pacient, s’ha de transformar
en un pla, en un projecte ben pensat, en una argúcia. La
impaciència nodreix Orestes com el desesper nodreix Electra,
però aquesta impaciència també cal saber-la modular «fins al
desfici», fins que arribat el moment la paciència comparegui,
«vestida de princesa / amb gran esclat de llum». I aquí, vestida
de princesa es refereix tant a l’acció mateixa, a convertir en
acció un vell propòsit, com que l’acompliment dels fets es
produirà a través de la germana. És un propòsit ajornat des
de fa vint anys. I, certament, després de tant de temps, Ores-
tes arriba al seu país «menys com si fos un home / que una
brunzent sageta». Tota l’obra, d’una gran bellesa formal, amb
543 versos esclatants i pertorbadors, té la riquesa del millor
Palau, del Palau que en el fet de donar-se hi veu un fer-se.
A l’escena III, Electra i Orestes es troben. Electra comença
dient que el seu germà, quan vingui, serà com aquell suposat
estranger que acaba d’aparèixer davant seu i pel qual sent, de
seguida, una fascinació que no farà més que acréixer a mesura
que parlen. Inopinadament, Electra diu que el seu germà la
mirarà com una bèstia i, de fet, ens descriu els efectes d’una
seducció ja que aquest Orestes somrient, alhora que la mira
com un animal —potser en termes de Palau i Fabre podríem
entendre que vol dir com una dona—, vol saber si és Argos
allò que es veu de lluny.
- 12 -
Tots dos menteixen, l’un es fa passar per l’amic d’Orestes,
Pílades, i anuncia la falsa mort d’aquell, i l’altra es transforma
en Istar, una folla amiga d’Electra. Tot donant detalls de la
mort d’Orestes, tot manifestant el dolor que aquesta mort
provoca en Electra, es va lligant una doble resolució: Electra
està disposada que sigui aquest suposat amic d’Orestes qui
dugui a terme la venjança i, alhora, també està disposada a
pagar el preu de lliurar-se-li si això fos el que ell reclama, cosa
que d’altra banda faria de bon grat. Res no és del tot explícit,
tot és subtilment insinuat, tot és dut al terreny polisèmic de
la poesia, però alhora tot és perfectament clar. Electra no pot
renunciar al seu propòsit perquè hi està casada, «secretament
casada, amb jurament i tot, amb la pròpia sang», i aquí
novament les paraules adquireixen un doble o triple sentit.
La mateixa polisèmia que adquireixen les rèpliques sobre la
capacitat que té ell per ferir el flanc despullat d’ella, l’empresa
que ella ha de dur a terme i per a la qual necessita força...
La conversa sobre el compromís mutu per dur a terme
la venjança, suposadament per fidelitats a Orestes i a Electra,
els acondueix a què Orestes besi Electra i a què aquesta li ho
consenti. Finalment, d’acord amb allò que han d’acomplir, i
potser encara sense saber qui és cadascú d’ells, o sabent-ho
vagament i alhora temptats per l’atracció física, s’acomiaden:
«La meva Istar...», diu Orestes, i aquesta respon: «Orestes...».
«Orestes?», demana aquest, a la qual cosa Electra afegeix:
«No em despertis...». Efectivament, no sabem del cert si Elec-
tra ha intuït o no que l’estranger és Orestes. En tot cas, ho
és en la mesura que a través de l’estranger, sigui qui sigui, es
durà a terme la resolució d’allò que la desassossega. En qual-
sevol cas, som en una d’aquelles escenes de reconeixement
només insinuat que Sòfocles usava amb tanta habilitat i que
Palau converteix en un dels millors moments del seu teatre:
- 13 -
Electra necessita el seu germà Orestes per venjar-se, però
també el necessita com a home per completar-se. La venjança
és una obligació moral, exterior a ella mateixa, de cultura,
de civilització, política, però únicament té sentit si alhora és
íntima, essencial, profunda fins al punt de confondre’s amb
una necessitat física, animal.
Recapitulem: Orestes ha estat vivint fora de la seva pàtria
pràcticament tota la vida. Per Electra el seu germà és l’única
esperança de poder acomplir la venjança que dóna sentit a
l’existència. Quan aquest retorna, fent-se passar per Pílades
i anunciant la suposada mort d’aquell, ella posa per davant
de qualsevol altra consideració la necessitat de dur a terme
l’assassinat d’Egist i el matricidi de Clitemnestra, que alhora
és un magnicidi. Electra sent una pertorbadora atracció per
aquest nouvingut, però el primer és dur a terme els seus pro-
pòsits i, atesa la rapidesa i la intensitat en què tot succeeix,
Electra no vol entretenir-se a esbrinar amb detall qui és aquell
jove que ha aparegut davant d’ella i a qui està disposada a
lliurar-se de bon grat si l’ajuda en l’acompliment dels seus
plans que, segons diu Orestes-Pílades, són els mateixos que
ell té, per mandat d’Orestes. Els exiliats, els qui han estat
vivint a l’exterior, els qui no coneixen la vida que s’ha orga-
nitzat a Argos després del crim abjecte que va acabar amb
Agamèmnon, han d’arribar a una o altra mena d’acord amb
els resistents de l’interior. Són germans, tenen idees molt
diferents, els separen qüestions essencials, però costi el que
costi, s’hagi de pagar el preu que s’hagi de pagar, el primer
és la venjança encara pendent per tal de superar la brutor
col·lectiva que immobilitza el país.
L’escena IV i última té lloc a l’interior del palau dels Atri-
des, i hi intervenen Clitemnestra, Egist, Orestes, Electra i un
cor d’Erínies. Orestes demana poder dormir a palau i explica,
- 14 -
tal com havien acordat els dos germans, que el seu propòsit
és visitar el santuari d’Argos. Preguntat d’on ve, i en saber que
procedeix de Corint, li demanen si coneix Orestes, a la qual
cosa respon que sí, i el descriu com el més gran a la palestra.
Egist, que busca de seguida la manera de perjudicar aquell
Orestes absent, aconsella el suposat peregrí sobre quines són
les millors estratègies per vèncer l’Orestes que sembla invenci-
ble. Clitemnestra diu que aquell jove té l’edat del seu fill, però
no acabem de saber si les seves paraules les inspira l’enyor o
la por. En tot cas Clitemnestra ofereix al nouvingut la cambra
del fill. I aleshores apareix Electra, pertorbadorament vestida
de vermell, i sembla que per sorpresa d’Orestes es mostra com
qui és veritablement. Increpada sobre el vestit que duu, explica
que és el vestit de les noces que celebrarà amb l’estranger.
Ara sí que són a l’anagnòrisi, en ple reconeixement.
Aquest moment és també l’ocasió en què els dos germans
fan un apart i després de verbalitzar la veritat, no ens estranya
gens de sentir Electra dient: «El que està fet és fet i ja no té
remei. / Ara compta, tan sols, el que resta per fer». No es plany
ni un instant, ni ell tampoc, de l’escena d’amor que han viscut
i del desig carnal que s’han manifestat. Clitemnestra, és clar,
també s’adona de la veritat, però ja s’ha començat a moure el
mecanisme infernal de la venjança i Egist cau de seguida sota
l’espasa d’Orestes. Clitemnestra demana temps per explicar-
se —cosa que recorda escenes d’altres obres de Palau, del
Palau fins i tot adolescent, en què la Mare clamava que el
seu fill l’ajudés a salvar-se—, però Electra no li vol donar cap
oportunitat. Orestes sí que dubta, i demana a Electra: «Què
en penses?», i ella respon: «Enllesteix!». I, com que Orestes
encara no s’ha acabat de decidir, Electra és més clara que mai:
«O ella o jo!», i Orestes mata Clitemnestra. Per tant, en certa
manera, s’ha produït la reconciliació.
- 15 -
Al marge de la intervenció de les Erínies, resta un diàleg
final entre Orestes i Electra, i especialment el parlament
d’aquesta, que admet que seran incompresos pel que han
fet, que hauran d’estar sempre junts i defensar-se del món
exterior, perquè «Només tu i jo podrem / comprendre’ns l’un
a l’altra, i parlar, i respirar / i imitar això que sembla que és
la vida. / Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls. / Però
potser és això l’amor, i és més que tot».
Aquestes paraules, que en conjunt són profundament
existencialistes, i posades on són, per cloure l’obra, semblen
donar al conjunt un sentit nou, afegit al més evident, i que
podria tenir a veure amb una crida a l’acció armada. Certa-
ment, gairebé vint anys després d’acabada la guerra, ni l’acció
interior ni l’exterior no semblaven eficaces per acabar amb el
franquisme, i per això mateix Palau sembla estar completa-
ment convençut del que proposa: res no es pot aplaçar més,
fem el que calgui, arribem fins on faci falta, perquè altrament
deixarem de ser nosaltres mateixos. És el que ja proposava
al seu Prometeu de l’any 1943, però entre aquesta obra i
l’Electra que ara comentem hi ha una veritable maduració
personal i dramatúrgica que, bàsicament, s’expressa en la
força dels caràcters i en la universalitat del que es diu gràcies,
precisament, a haver introduït els mites i a haver fet que el
conjunt esdevingués perfectament versemblant, no realista,
gens recolzat en les especulacions tramposes de la intriga i,
per descomptat, lluny dels psicologismes del drama.
Jordi Coca
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció i dramatúrgia Jordi Coca
Escenografia Bibiana Puigdefàbregas
Vestuari Marta Rafa
Il·luminació Quico Gutiérrez
Audiovisuals Xavier Manich
So Lucas Ariel Vallejos
Dicció Roser Güell
Ajudanta de direcció Cristina Reventós
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2014/2015
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Mots de ritual per a Electra es va estrenar a la Sala
Tallers del Teatre Nacional de Catalunya el 6 de maig de
2015 amb el repartiment següent:
ELECTRA: Àngels Bassas
ORESTES: Dafnis Balduz
CLITEMNESTRA: Carme Callol
EGIST: Quimet Pla
ERÍNIA/ERÍNIA CRIADA: Carme Sansa
Personatges filmats
PRÒLEG: Josep Costa
ERÍNIA: Carme Sansa
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans de
l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de Catalunya.
Per aquest motiu aquesta publicació pot estar subjecta
a canvis.
.
- 19 -
MOTS DE RITUAL PER A ELECTRA
Aquesta obra fou estrenada per l’Escola d’Art Dramàtic
Adrià Gual, en col·laboració amb el Cercle Studio al teatre
Don Juan, de Barcelona, la nit del 13 de febrer del 1974,
amb el repartiment que segueix:
Pròleg: Josep Costa
Electra: Maria Jesús Andany
Orestes: Josep Minguell
Clitemnestra: Nadala Batiste
Egist: Josep M. Zamora
Erínies: Teresa Davant, Maria Nunes, Estel Muñoz
Figurins i màscares de J. P. F.; patrons de Maria Nunes
Direcció de Josep Palau i Fabre
.
- 21 -
PRòLEg, amb veu contundent:
Senyores i senyors: Tots coneixeu la llegenda: Agamèmnon,
Rei de Reis, ha sacrificat la seva filla Ifigènia per tal d’obtenir
la caiguda de Troia. El setge ha durat deu anys.
Mentrestant, a Argos, Clitemnestra, muller d’Agamèmnon,
s’és unida amb Egist, i quan l’heroi retorna, pletòric de
glòria i poder, és assassinat pels dos amants.
Resten, però, Electra i Orestes, fills d’Agamèmnon i de
Clitemnestra.
Electra, que ja covava un odi tenaç contra la seva mare,
aconsegueix de preservar Orestes, el seu germà petit, que
l’oracle assenyala com a venjador d’Agamèmnon, enviant-lo
a l’exili i esperant-ne el retorn. Fins que Orestes retorna i
s’acompleix.
ElEctra, asseguda en un marge, de cara a llevant.
Duu un vestit negre un mica llantiós.
.
- 23 -
I
ELEcTRA:
Esperar,
desesperar.
¿Quin mot pot dir millor el cor d’una dona
en son vaivé incessant?
Esperar,
desesperar.
Com entre els alts i baixos de les ones
així visc cor endins.
Però bé cal que engreixi,
amb no migrats bocins
i amb altres mil reserves usurpades
als meus propis sentits,
el primer d’aquests mots.
Esperar, esperar, cal que triomfi
sobre desesperar.
Bé cal que trobi
per a esperar
- 24 -
pastura
ni que sigui
en la ufanosa fronda
del propi desesper.
Cal que em nodreixi
de mi mateixa
i en les meves entranyes
em regeneri,
com si em parís de nou
jo mateixa de mi,
per a sentir-me nova cada dia
i no afeblir-me en el delit que em mou.
Que la venjança sigui jove i forta,
encara que jo em migri i envelleixi!
Car si em deixés anar
pel corrent sol·lícit de les aigües
sense rems ni timó,
prompte seria
a l’estany de l’oblit
o en els penya-segats de la follia.
Però tu, pare meu, Agamèmnon, mirant el cel
nodreix-me des de baix, des de la Terra;
sigues la meva rel
i seré l’arbre
que ultrapassa el cel.
Tu tens poder, si vols, per a enlairar-me
- 25 -
enllà de mi mateixa, que sóc dona;
per a enfortir el meu braç
si no arriba el d’Orestes o no és prou capaç.
Esperar, desesperar.
Lluny dels humans,
lluny de la meva mare,
abrigallant-me amb solitud per
sentir-me menys sola,
contemplo el néixer el dia cada dia
per si puc néixer jo,
per si la llum venia,
més vera que aquest sol
i més ençà.
Orestes, nom solar, esperança vestida.
- 27 -
II
Una altra part del mateix erm. Entra
OrEstEs, amb
pas decidit, caminant en direcció a ponent.
ORESTES:
Impaciència, impaciència,
mesura bé el teu pas,
sigues pacient com jo,
impaciència divina.
¿Què faries sens mi,
si em perdies per sempre?
¿Què fóra jo sens tu,
que em nodreixes tothora?
Impaciència, impaciència,
sigues pacient com jo
que ho sóc fins al desfici.
Respir.
I tu, paciència meva,
alegra’t en mon pit;
aviat eixiràs,
- 28 -
vestida de princesa,
amb gran esclat de llum
per als qui no et coneixen.
Impacient paciència,
impaciència pacient,
bescanvieu el vas
i l’embriaguesa.
Vint anys. Durant vint anys,
el pensament i el braç
m’han estat endreçats
per a una sola empresa.
Arribo al meu país
menys com si fos un home
que una brunzent sageta.
Fora de l’arc tibant
i lluny de la mà experta
que em llançava amb encert,
entre el cel i la Terra
sento el meu vol suspendre’s
amb estranya dolcesa.
És el moment feliç
en què l’au sotja la presa:
cal abatre’s rabent,
—redevenir sageta.
Surt.
- 29 -
III
ElEctra i OrEstEs. De primer ElEctra, sola, al mateix
lloc d’abans, com si continués el mateix monòleg,
però amb la mirada escrutant, ara, l’horitzó d’una
manera precisa.
ELEcTRA:
Vindrà així i serà com aquest:
el pas lleuger i la mirada certa.
Em mirarà estranyat com qui mira una bèstia,
i em dirà somrient, com si res no digués:
És Argos allà al lluny? On viuen els Atrides?...
Simulacre perfet, befa del meu desig,
avança prest, pregunta, parla, digues,
o mor sobtat si el teu nom no és Orestes.
OrEstEs entra i es para davant d’ElEctra.
ORESTES:
On he arribat? Quin país és aquest?
És Argos allà al lluny?
- 30 -
ELEcTRA:
Si ho saps per què ho preguntes?
ORESTES:
És bo escoltar d’un altre el que volem sentir.
ELEcTRA:
És Argos el que veus, si això pot alegrar-te.
ORESTES:
I tu, qui ets?
ELEcTRA:
I tu, per preguntar-ho?
ORESTES:
Sóc estranger.
ELEcTRA:
Dius una veritat
que de tant gran s’assembla a una mentida.
ORESTES:
Coneixes Argos bé?
ELEcTRA:
I Argos a mi també.
ORESTES:
Qui ets, si es pot saber d’un cop?
- 31 -
ELEcTRA:
Em dic Istar.
La folla Istar. Tot Argos t’ho diria.
ORESTES:
Sembla que et plagui aquesta anomenada.
ELEcTRA:
És l’única de seny en un país malalt.
ORESTES:
Quin és el mal que dius i quina és la follia?
ELEcTRA:
El mal duu el nom vistós de Clitemnestra.
La follia es vesteix amb els parracs d’Electra.
ORESTES:
I dius que la follia és el remei del mal?
ELEcTRA:
Encara no és prou folla per a ser-ho del tot.
ORESTES:
Què li manca per ser-ho?
ELEcTRA:
La certesa d’un braç.
ORESTES:
Cadascú vol els seus per als propis afers.
- 32 -
ELEcTRA:
Qui ets tu i d’on véns, tu que preguntes tant?
ORESTES:
Sóc estranger t’he dit, i arribo de Corint.
ELEcTRA:
De Corint? Com te dius?
ORESTES:
Pílades m’anomeno.
ELEcTRA:
El nom no m’és estrany... Orestes no ve amb tu?
ORESTES:
No pot venir.
ELEcTRA:
Per què?
ORESTES:
És mort.
ELEcTRA:
Mentida!
Silenci.
ORESTES:
Jo
- 33 -
era el seu millor amic: com trair-lo podria?
ELEcTRA:
És trair-lo dos cops anunciar que és mort.
ORESTES:
Per què?
ELEcTRA:
Perquè als seus enemics retornarà la vida
i als qui li són fidels enfonses un punyal.
ORESTES:
Parles d’Electra?
ELEcTRA:
Sí.
ORESTES:
Li és fidel?
ELEcTRA:
M’ho temo.
ORESTES:
No hi veig el mal que dius.
ELEcTRA:
Jo, sí.
ORESTES:
On és?
- 34 -
ELEcTRA:
Orestes
no podia morir, no en tenia el dret.
ORESTES:
Ets tan severa amb tu com ho ets amb els altres?
ELEcTRA:
Amb ningú no ho sóc tant com amb la pròpia sang.
ORESTES:
Em faria terror tenir-te al meu costat.
ELEcTRA:
Em faria vergonya dir-me l’amic d’Orestes
i anunciar que és mort sense perdre la veu.
ORESTES:
T’ho prens a la valenta això que t’anuncio.
ELEcTRA:
Perquè sóc més amiga d’Electra que tu amic d’Orestes
i sé la pena immensa que li farà el que dius.
ORESTES:
Tan amiga li ets que així t’hi identifiques?
ELEcTRA:
I tu tan poc d’Orestes que així en puguis parlar?
- 35 -
ORESTES:
Per a tu és fet recent, per a mi pena vella.
ELEcTRA:
Quan s’és esdevingut i com, això que dius?
ORESTES:
Fa quatre llunes plenes. A Corint innovaren
els certàmens nocturns, a la llum de les torxes.
I fóra un espectacle digne de remembrar,
si Orestes, aquell dia, embriagat de glòria,
no hagués precipitat el seu carro rabent
més enllà de les fites de la pista de joc,
matant espectadors i morint-hi ell mateix.
ELEcTRA:
El que acabes de dir-me, ho podries jurar?
He entès bé els teus mots? No et burlaves de mi?
No estic folla del tot? No és miratge el que visc?
ORESTES:
Vols que t’ho repeteixi, per a fer-te més mal?
ELEcTRA:
Orestes no es resigna a morir en mi del tot.
ORESTES:
També en mi és vivent, però només en mi.
- 36 -
ELEcTRA:
I venies a Argos per a ennovar el casal?
ORESTES:
M’ha semblat el meu deure: un cop Orestes mort,
és millor per a Electra que no visqui anhelant.
ELEcTRA:
Li fóra molt millor no haver mai nascut.
ORESTES:
És dona.
ELEcTRA:
Què vols dir?
ORESTES:
¿Tan poc ho ets tu, potser,
que calgui així explicar-ho?
ELEcTRA:
Parla més clarament.
¿O confons una dona amb un vulgar esclau,
sense altra voluntat que la del seu senyor?
ORESTES:
Així és, com tu dius, per a la majoria.
Què és una dona sola i què pot fer?
- 37 -
ELEcTRA:
Ho dius
amb un orgull de mascle que revolta.
ORESTES:
Electra
encara pot casar-se.
ELEcTRA:
No pot.
ORESTES:
Els fills, la llar,
la poden ajudar a oblidar aquest passat
i a començar de nou.
ELEcTRA:
A una altra potser sí,
però no a Electra.
ORESTES:
N’estàs segura?
ELEcTRA:
Sí.
ORESTES:
Per què?
- 38 -
ELEcTRA:
Per què, per què, sempre per què! No saps
fer més que preguntar. Ja t’ho diré per què:
Electra està casada.
ORESTES:
Casada?
ELEcTRA:
Sí, casada.
Secretament casada, amb jurament i tot,
amb la pròpia sang. Ja veus tot el que fóra
un marit per a ella.
ORESTES:
Podries acompanyar-m’hi
o dur-la fins aquí?
ELEcTRA:
¿I gosaries dir-li,
de cop, el que m’has dit?
ORESTES:
Per això he vingut.
Perquè no esperi en va, que sàpiga el que cal.
ELEcTRA:
Si és per això només, li ho puc dir jo mateixa.
- 39 -
ORESTES:
Convindria que jo la pogués veure un cop.
ELEcTRA:
Convindria que jo la preparés abans.
ORESTES:
Dic que li vull parlar. Si tu no vols guiar-me
jo la sabré trobar sense la teva ajuda.
ELEcTRA:
Retenint OrEstEs per la mà, autoritària.
Escolta bé, minyó: sembles saber el que et dius,
però no saps el que et fas: per això et juramento,
per l’amistat d’Orestes, per l’amistat d’Electra,
que sembla unir-nos ara estranyament aquí,
a no dir res d’això, a ningú, allà a Argos.
Pots destruir-ho tot amb la teva paraula.
Convé que ni Egist, ni la vella Clitemnestra,
no sàpiguen ni un mot del que m’has confiat.
La nova que els daries els fóra tant plaent
que viurien tranquils la resta de llurs dies,
i encara allargaries llur precària existència.
Ara l’ànsia, la por, els fa viure anhelants,
els capgira la son i els fa amarg el somriure.
Cal que aquesta venjança, almenys, perduri viva,
puix que Orestes no pot venjar-se com deuria,
puix que Orestes no té un amic que el rellevi...
- 40 -
ORESTES:
Què vols dir?
ELEcTRA:
Que si jo fos home en lloc de dona
i en lloc de ser l’amiga d’Electra fos l’amic
d’Orestes...
ORESTES:
Què faries?
ELEcTRA:
No se t’acut, a tu?
ORESTES:
No deies que era igual una dona que un home?...
ELEcTRA:
Si sabessis ferir tan bé amb el teu glavi
com saps fer-ho amb els mots, i tan endins, series
el millor amic d’Orestes... Heus ací el que vull dir!
ORESTES:
Si com tu m’oferissin el flanc tan despullat,
fóra quasi un insult no agredir tot seguit...
ELEcTRA:
Ara t’escolto!... Digues. Asseu-te al meu costat.
Quin braç tens, més fornit, i quina mà més forta!
- 41 -
Deixa que et miri bé: un home és com un déu.
Ara m’adono més de la meva feblesa,
de com era un error equiparar-me amb tu.
Perdona aquest afront.
ORESTES:
Molt més que perdonar-te és el que jo voldria.
ELEcTRA:
I què voldries, digues?
ORESTES:
Ofendre’t, com tu a mi, i fer-me perdonar.
Així estaríem tants a tants altra vegada.
ELEcTRA:
Tu creus que pots ofendre’m?
ORESTES:
És una nova ofensa
que em fas, creure que no.
ELEcTRA:
Doncs intenta-ho, vejam.
Tens dos punts a favor i ho pots provar dos cops.
OrEstEs, d’una revolada, besa ElEctra, que resta im-
passible. Encoratjat per la passivitat d’ElEctra, OrEstEs
la besa novament, amb més ardor que abans, i abra-
çant-la. ElEctra surt lentament de la seva passivitat i
- 42 -
respon a l’abraçada d’OrEstEs apassionadament. Se
separen i es miren, muts, un instant.
ELEcTRA:
És aquesta l’ofensa?
ORESTES:
Ho hauria de ser.
Ho hauria d’haver estat. No saps qui sóc i jo
no sé tampoc qui ets. Però potser t’és igual
que sigui jo o un altre...
ELEcTRA:
Que venta un bufetada a OrEstEs.
És aquesta l’ofensa!
ORESTES:
Agafant-la violentament pels polsos.
Amb quin dret?... I si jo m’hi tornés? Per què rius?
ELEcTRA:
Quina força que tens! Hauries de guardar-la
per a una altra empresa...Ja saps quina vull dir.
ORESTES:
El que he de fer, ni tu ni ningú m’ho ha de dir.
Cadascú duu els seus comptes.
- 43 -
ELEcTRA:
És una covardia
voler fer compte a part en allò que és comú.
ORESTES:
És una insensatesa fer comptes en comú
amb el propi destí.
ELEcTRA:
És fàcil trobar excuses
que ens facin creure just el que és sols egoisme.
ORESTES:
Istar!... La folla Istar!... Vaig a trobar Electra!
ELEcTRA:
Espera’t un moment! Som molt bones amigues
i si tant ho desitges te la presentaré.
ORESTES:
Fa estona que ho demano.
ELEcTRA:
Ets molt impacient.
ORESTES:
És, potser, un mal?
ELEcTRA:
Pot ser-ho. Això depèn de tu.
- 44 -
ORESTES:
Doncs si depèn de mi jo sabré el que he de fer-ne.
ELEcTRA:
I com t’hi adreçaràs?
ORESTES:
Si m’ho dius ho sabré.
ELEcTRA:
Has de parlar-li a soles, que no us senti ningú.
Si abans trobes Egist o topes amb Clitemnestra,
els dius que ets de Corint, però no els dius el nom.
Digues-los que viatges per a instruir-te.
ORESTES:
Sí.
ELEcTRA:
Que visites països i llocs sagrats de Grècia,
i que has sentit a parlar del palau dels Atrides
com un dels més superbs. L’afalac sempre enganya
els afalagadors. Digues que estàs de pas.
ORESTES:
És fàcil de trobar-hi?
ELEcTRA:
Tothom t’ho indicarà.
- 45 -
ORESTES:
Ho faré com tu dius.
ELEcTRA:
Què penses dir a Electra?
ORESTES:
El que t’he dit.
ELEcTRA:
Sense altre?
ORESTES:
Depèn de com la trobi.
ELEcTRA:
La mataràs.
ORESTES:
Ho creus?
ELEcTRA:
Ho sé.
ORESTES:
Doncs què he de fer?
ELEcTRA:
Jo crec que només pots salvar-la si li dius:
el braç del teu germà, que has esperat tants anys,
- 46 -
ja no et podrà ajudar, perquè ell no pot venir;
però aquí tens el seu, el del seu millor amic:
disposa.
ORESTES:
És a dir, que disposes de mi,
com si jo no sabés el que he de fer i em prives
de fer-ho pel meu compte.
ELEcTRA:
Pensaves fer-ho així?
ORESTES:
Jo no he dit mai això: he dit, i repeteixo,
que d’haver estat aquesta la meva intenció,
me n’hauries privat, fent del meu acte lliure
una ordre d’Istar, l’acte d’un simple esclau.
ELEcTRA:
L’amistat és sovint un esclavatge lliure.
ORESTES:
Jo sóc l’amic d’Orestes i no l’amic d’Istar.
ELEcTRA:
Jo creia poder dar-te, des d’ara, el nom d’amic.
ORESTES:
I endur-te’n tu la glòria en nom de l’amistat!
- 47 -
ELEcTRA:
Guarda’n tota la glòria, puix que així l’anomenes,
perquè glòria serà si això fas; però fes-ho.
Ja em sembla endevinar, pel gran nom que li dónes,
que no et voldràs quedar més curt que de paraules.
ORESTES:
És del tot impossible, puix que no hi ha res dit.
ELEcTRA:
O duus un rei al cos o ets un covard de mena.
ORESTES:
Prefereixo passar per covard i ser rei
que passar per valent i ésser un no ningú.
ELEcTRA:
No sé si t’he d’entendre o creure’m ignorant.
ORESTES:
Creguis el que tu creguis jo faré el que haig de fer.
ELEcTRA:
No estic acostumada a veure’m l’amistat
malbaratada així.
ORESTES:
Ni jo estic avesat
a vendre a tan baix preu la meva com tu vols.
- 48 -
ELEcTRA:
El preu que jo li dava és el més alt de tots.
ORESTES:
Basada en l’interès tota amistat és falsa.
ELEcTRA:
L’interès era el teu tant com el meu, jo creia.
ORESTES:
Potser jo sé d’Orestes el que tu creus saber.
ELEcTRA:
Potser jo sé d’Electra allò que tu ignores.
ORESTES:
Doncs vull que sigui Electra qui m’informi del pla.
ELEcTRA:
També tu ets mitjancer entre Orestes i ella.
ORESTES:
Si és un mal, com tu dius, no l’afeixuguis més.
ELEcTRA:
En la contrapartida d’un mal sovint hi ha el bé.
ORESTES:
El bé, segons això, fóra la mort d’Electra.
- 49 -
ELEcTRA:
Saps jugar amb els mots com amb un ratolí,
però duus la facècia massa enllà aquesta volta.
ORESTES:
Tu em duus la paciència molt més lluny del que em creia,
volent ficar-te així en el que no t’importa.
ELEcTRA:
En el que no m’importa! I qui ets tu per a dir-ho?
Ni que fossis Orestes!... Però ell no ho diria.
Orestes sentiria l’amistat que li servo.
Tu ets el funcionari de la seva amistat
i jo la seva amiga, puix que amiga d’Electra.
ORESTES:
Voldries fer-me mal amb els mots i em fas riure,
com si em fessin carícies a la planta dels peus.
Perquè aquest funcionari que tu menysprees tant,
té plens poders d’Orestes, signats de quan vivia,
per a obrar en nom seu i disposar de tot.
I si de veritat et dius la seva amiga,
en nom dels meus poders i d’aquesta amistat,
et mano d’obeir-me.
ELEcTRA:
Et demano perdó.
Però abans d’obeir-te, perquè sigui de grat,
- 50 -
i sigui eficient així l’ordre que em donis,
et presento la mà i et proposo les paus.
ORESTES:
La pau és l’únic tracte per als qui fan la guerra
en comú: fem les paus.
ELEcTRA:
Endevino un magnànim
representant d’Orestes per als seus bons amics,
tant com un implacable representant d’Orestes
per als seus enemics.
ORESTES:
Conta’m coses d’Electra.
ELEcTRA:
I tu coses d’Orestes i coses de Corint.
Són boniques les noies d’aquell país? No diguis
massa que sí, no fos com dir-me lletja sense
voler...
ORESTES:
He oblidat Corint en els teus ulls,
i per moments voldria oblidar-me de mi
i d’aquest pes feixuc, com ho feia allí baix:
cos a cos i ulls endins, com un déu que navega...
- 51 -
ELEcTRA:
I només era això, per a tu, una dona?
ORESTES:
Ja és prou.
ELEcTRA:
I aconseguies alliberar-te, així?
ORESTES:
Mentre gaudia el cos em sentia lleuger...
ELEcTRA:
Si en mi t’abandonessis del tot, tu i el teu feix,
sense guardar-te res i sense especular,
en duríem per sempre la meitat cadascú.
ORESTES:
¿Per què en front d’una dona, un home vol buidar-se
l’anima sols pel cos, com si el cos fos en ella
més que els mots o que en els ulls?
ELEcTRA:
Jo t’inspiro el mateix?
ORESTES:
Poc més o menys, per ara...
- 52 -
ELEcTRA:
¿Per què abans de prendre
no et dónes, com jo faig?
ORESTES:
Com es fa, per donar-se?
No em dono quan et prenc?
ELEcTRA:
Em saps prendre tan bé
que gairebé em fas creure que te m’estàs donant.
ORESTES:
Per què no em prens tu igual?
ELEcTRA:
Per a no retrobar-me
tota sola després.
ORESTES:
Jo voldria ofegar
aquest cel carregat que duc a dins del cos,
en el cel del teu cos. Jo voldria ofegar
aquesta fam mordaç que se m’està menjant,
en la platja solar de la teva abraçada...
ELEcTRA:
Quan hauràs acomplert aquest deure de pedra
que t’ha dut fins aquí, i quan hauràs banyat
- 53 -
el teu cos amb la sang, amb joia d’enemic,
renaixeràs del tot.
ORESTES:
N’estàs segura?
ELEcTRA:
Sí.
ORESTES:
Els teus llavis Istar...
ELEcTRA:
Em jures que ho faràs?
ORESTES:
M’ho he jurat jo mateix.
ELEcTRA:
T’ajudaré.
ORESTES:
I Electra?
ELEcTRA:
Hi serà.
ORESTES:
Vine, amiga...
ELEcTRA:
No he estat de ningú.
.
ORESTES:
La meva Istar...
ELEcTRA:
Orestes...
ORESTES:
Orestes?
ELEcTRA:
No em despertis...
- 55 -
IV
Sala del tron al Palau dels Atrides. C
litEmnEstra i
Egist seuen en llurs setials. Entra ElEctra conduint
OrEstEs.
ELEcTRA:
Us duc un foraster que demana hostatgia,
diu que ve de Corint i sembla estar cansat.
ElEctra es retira i deixa OrEstEs a soles amb Egist i
ClitEmnEstra.
cLITEMnESTRA:
Benvingut, foraster.
EgIST:
Com te dius?
ORESTES:
Euridamas.
EgIST:
Dius que véns de Corint?
- 56 -
ORESTES:
És la meva ciutat.
EgIST:
En què et podem servir?
ORESTES:
Voldria sostre i llit.
Demà vull visitar els santuaris d’Argos
i reprendre el camí.
cLITEMnESTRA:
Tan prest penses deixar-nos?
ORESTES:
No em queda més remei que ser prest si vull fer tot el que
duc de cap.
cLITEMnESTRA:
Quants anys tens, Euridamas?
ORESTES:
Vint anys.
cLITEMnESTRA:
A Egist.
Sents? Té vint anys. L’edat del meu Orestes.
EgIST:
Dius que véns de Corint?
- 57 -
ORESTES:
Em penso haver-ho dit.
EgIST:
No coneixes Orestes?
ORESTES:
Qui no coneix Orestes
a Corint?
EgIST:
Què vols dir, qui no coneix Orestes?
ORESTES:
Que el seu nom és famós. Que fa dos anys seguits
que és campió en els jocs, i sobretot és destre
en el maneig de l’arc. Jo no sé com s’ho fa
per encertar tan bé la fita que es proposa.
Ell diu que té un secret: que quan vol encertar
un punt determinat, procura imaginar
que és el cor d’un senglar o el cor d’un enemic,
com si li anés la vida en aquesta juguesca,
i que amb aquesta idea s’abriva i mou el braç.
I alguna cosa hi ha de tot això que diu,
perquè està molt per sobre de tots nosaltres.
EgIST:
Tu també has estat vençut per ell?
- 58 -
ORESTES:
També, és clar.
EgIST:
No pas de grat, suposo.
ORESTES:
Me’n surto força airós,
però vinc després d’ell. I mentre el brau Orestes
concorri a la palestra, no veig pas la manera
d’obtenir el primer lloc i endur-me’n jo la palma.
EgIST:
Em faria vergonya deixar-me arrabassar
el lloc per un estrany.
ORESTES:
Així és.
EgIST:
Vols que et digui quin és el veritable secret d’Orestes?
ORESTES:
Sí.
EgIST:
Us enganya dient-vos la veritat. Ell juga
amb vosaltres, perquè aquest cor de senglar
o aquest cor d’enemic que ell us diu que imagina,
no és més que el vostre cor, el cor dels seus rivals.
Tu procura, en la lluita, imaginar el mateix,
- 59 -
i que tens al davant el propi cor d’Orestes,
i que només tocant-lo podràs ser vencedor.
Veuràs com venceràs! En la vida, minyó,
la passió pot tant com la destresa sola,
i agermanant-la amb ella en dobla la potència.
Aquest és el secret del vostre gran Orestes.
ORESTES:
Tindré del tot present aquest savi consell
la pròxima vegada que manipuli l’arc.
EgIST:
Oi que Orestes us tracta amb molta suavitat?
ORESTES:
Orestes és volgut perquè no és vanitós.
Mai fa ostentació de les seves proeses.
EgIST:
És el que dic. Us lleva l’embranzida que cal
per a combatre’l i combat amb la vostra.
ORESTES:
No hi havia pensat.
EgIST:
Doncs vés-hi pensant, vés-hi...
cLITEMnESTRA:
Donarem a Euridamas la cambra que li escau:
la d’Orestes mateix, de massa temps deserta;
- 60 -
perquè quan una mare té un fill molt lluny de casa,
prodiga als forasters els miraments mateixos
que imagina per al fill, i així es consola un xic.
ORESTES:
Aleshores mereixo un tracte principesc
perquè aquest és l’hostatge que els meus donen a Orestes.
cLITEMnESTRA:
Orestes viu amb tu?
ORESTES:
Vull dir... els del meu país.
Pausa breu.
cLITEMnESTRA:
No t’havia entès bé. Espera’t un moment,
que et farem conduir fins a la teva cambra.
Torna
ElEctra, vestida de vermell i agençada.
ELEcTRA:
Jo mateixa ho faré.
cLITEMnESTRA:
Què vol dir aquest vestit?
ELEcTRA:
És el vestit de noces.
- 61 -
cLITEMnESTRA:
Em respons el que sé.
Et demano per què aquest vestit de noces.
ELEcTRA:
Només et puc respondre amb mots que són sabuts.
cLITEMnESTRA:
¿I quins són aquests mots, que ja són insolents
abans de proferits?
ELEcTRA:
¿No volíeu, de temps,
buscar-me un pretendent i casar-me d’un cop,
per treure’m les cabòries del cap, i a mi, de casa?
cLITEMnESTRA:
Ja sé on vas a parar.
ELEcTRA:
Però no em privaràs
de la joia de dir-t’ho ben alt i ben de cara:
aquesta nit serà la meva nit de noces
i aquest, el meu marit!
cLITEMnESTRA:
Estàs boja, Electra?
Perdoneu, estranger, la meva filla...
ORESTES:
E-lec-tra?
- 62 -
ELEcTRA:
Sí, Electra, el que sents, sóc jo mateixa Electra!
Silenci consternat d’
OrEstEs.
No t’esveris, minyó, que jo no t’he enganyat;
pretenia només enganyar-los a ells.
ORESTES:
Jo tampoc t’he enganyat; m’he enganyat jo mateix,
com tu t’has enganyat... Perquè jo sóc Orestes.
ELEcTRA:
Orestes? Com has dit? No és ara que m’enganyes?
ORESTES:
Els grecs sempre volem ser més astuts del compte.
ELEcTRA:
El que està fet és fet i ja no té remei.
Ara compta, tan sols, el que resta per fer.
ORESTES:
E-lec-tra...
cLITEMnESTRA:
Fill.
ELEcTRA:
Orestes! El tracte resta en peu!
EgIST:
Traïció. Ep, guàrdies!
- 63 -
ELEcTRA:
Avui faig jo la guàrdia.
ORESTES:
A Egist.
Has escollit el mot que et farà de mortalla.
El mot traïció, l’únic mot que t’escau.
En el relat que he fet de les virtuts d’Orestes,
m’he oblidat d’explicar que és destre en el maneig
de l’espasa brunzent. I m’hauria plagut
entaular un bon combat amb la teva, per joc,
si això no fos anar contra els teus mals costums,
que no toleren mai aquestes deferències,
i no fos ultratjar la memòria del pare,
a qui no dares temps de poder defensar-se.
OrEstEs mata a Egist i es redreça, amb l’espasa sag-
nant, de cara a ClitEmnEstra.
cLITEMnESTRA:
Fill meu, deixa’m parlar.
ELEcTRA:
No la deixis parlar.
És bruixa i et sabrà ensibornar amb paraules.
cLITEMnESTRA:
Mata’m, si vols, després. Abans deixa’m parlar.
- 64 -
ORESTES:
Parla.
cLITEMnESTRA:
Tu vols venjar el teu pare Agamèmnon.
Tens les teves raons. Però saps les raons
que jo contra ell tenia per a obrar com vaig fer?
¿Saps que ell va immolar la petita Ifigènia,
i que si hagués calgut us hauria immolat,
a tu i a la teva germana, per a obtenir un triomf?
Perquè ell era abans un guerrer i no un pare.
Jo era mare primer, després, esposa seva.
I quan el vaig occir, per a venjar Ifigènia,
et defensava a tu i defensava Electra.
ELEcTRA:
Mentida! Defensaves Egist, el gos d’Egist!
cLITEMnESTRA:
Ara ja saps el que fas, pots obrar en conseqüència.
ORESTES:
A ElEctra, després d’un breu silenci.
Què en penses?
ELEcTRA:
Enllesteix!
ORESTES:
N’estàs segura?
- 65 -
ELEcTRA:
Sí!
Indecisió d’
OrEstEs.
cLITEMnESTRA:
Mira la teva mare.
ElEctra se situa al costat de ClitEmnEstra, de cara a
OrEstEs i, estripant-se l’escot i obrint els braços amb
gest d’oferir-se, diu:
ELEcTRA:
O ella o jo!
ORESTES:
E-lec-tra!
Al crit d’«Electra»,
OrEstEs es precipita cegament
sobre clitEmnEstra i l’occeix. Gran crit de ClitEmEnEs-
tra, com animal escorxat, després del qual es fa un
immens silenci. ElEctra i OrEstEs resten immobilitzats
en llur gest.
Per darrere dels setials apareixen, arrossegant-se,
les E
ríniEs, en nombre de tres o cinc, que acaben
formant semicercle entorn d’
OrEstEs i ElEctra, es-
tretament abraçats.
cOR D’ERínIES:
Fugiu d’aquí. La sang
munta per les parets, munta pel sostre,
- 66 -
des d’aquest sòl. Devinc tota narius. Les venes
són rius endreçats i harmoniosos. Però la sang vessada
és una rierada plena de llot i desbordant.
Qui sap què porta! Qui sap què arrossega!
Tot el que és feble ho arremora. Devasta
els joves tanys, les cries, els taulats, les cadires
i l’infant que jugava, desvalgut. He vist
la rierada endur-se’n els garrins, les gallines
i el corral tot sencer. Una pepa de deu
nedava enmig d’aquest desori,
amb un ocell damunt, que es divertia.
Però a l’endemà, quan les aigües
havien decrescut, ningú no coneixia
el paisatge d’abans, la seva terra, el seu hort,
com si el país sencer
hagués mudat de lloc. Cadascú se’l mirava
com si no fos aquell, cercant-lo més avall...
La sang vessada és més potent encara i s’enduu
la mirada dels ulls, dels somnis de la son, el peu fora del pas.
La sang vessada senyoreja en les venes,
que esdevenen torrents, que no seran mai més
rius endreçats i harmoniosos. Degota en el menjar,
en la beguda, i no es pot ni pair ni vomitar del tot.
La sang vessada munta, molt més alta que el mar,
i com les aigües, amb les seves mil mans, ofega els occidors.
Fugiu d’aquí. La sang
- 67 -
munta per les parets, munta pel sostre
d’aquest palau. Devinc tota narius.
Pz... Pz... Pz... Pz...
La remor de les E
ríniEs perdurarà, atenuada, fins
al final. OrEstEs i ElEctra surten de llur immobilitat
extasiada.
ORESTES:
Què hem fet?
ELEcTRA:
El que devíem.
ORESTES:
N’estàs segura?
ELEcTRA:
Sí.
ORESTES:
Tu sempre estàs segura.
ELEcTRA:
I tu sempre dubtant.
ORESTES:
I, ara, què hem de fer?
ELEcTRA:
Anar-nos-en d’aquí.
- 68 -
Deixar-ho tot. No endur-nos absolutament res.
Amb nosaltres mateixos ja serà prou feixuga
la càrrega. Unir-nos, això és tot. Defensar-nos
del món exterior, car tot esdevindrà
d’exterior. No creguis que mai ningú comprengui
el que hem fet, el que has fet. Només tu i jo podrem
comprendre’ns l’un a l’altra, i parlar, i respirar,
i imitar això que sembla que és la vida.
Només tu i jo podrem mirar-nos en els ulls.
Però potser és això l’amor, i és més que tot.
TELÓ
París i Venècia, Maig-Juny del 1958.
.
.
.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia xx de xx del 2014
.
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a
Stalin, 1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999.
Premi Serra d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la
foscor, 2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.
Premi Serra d’Or 1999 (al millor
text espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.
Premi Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta,
2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la crea-
ció, 2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles
de Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla,
2001. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia
m’oblidessis, 2001. Premi Born
2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit,
2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no
creixen, 2002. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra,
2002. Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques,
2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti,
2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre
que esteu en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort
Manolete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El
retratista, 2003. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge
a Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no
és un armari, 2004. Premi Joaquim
M. Bartrina, Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi
Joaquim M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005.
Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que
creix / Marina / Preludi en dos
temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,
2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi
Born 2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe
Esperança. Una Petita dansa de
mort en cinc quadres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana,
2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una
poeta, 2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III
Premi Fundació Romea de Textos
Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2006
.
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova
York, 2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en
Klein, 2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la
llegenda catalana, 2008 (Inclou un
CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de
Leningrad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey,
2008. Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra,
2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan
encara no sabíem res, 2008. Pre-
mi del Crèdit Andorrà, Andorra
2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,
2008. IV Premi Fundació Romea
de Textos Teatrals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de
gespa / La finestra / Sota terra,
2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa,
2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota
la lluna d’agost, 2009. I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades
la pau, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El
cobert, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens
de palla, dies de vent (Una reflexió
sobre el destí), 2009. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felici-
tat, 2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatu-
ra, 2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses,
2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II
Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La
dona que perdia tots els avions,
2010. Premi Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida,
2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis
amor, 2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,
2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,
2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau,
2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir
Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues
dones que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau,
2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors,
2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
Romeu, Preguntes i respostes so-
.
bre la vida i la mort de Francesc
Layret, advocat dels obrers de
Catalunya, 2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.
Praga, 2011
89. Josep Maria Miró i Coromina,
Gang bang (Obert fins a l’hora
de l’Àngelus), 2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els
pallassos de Shakespeare), 2011
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de
rentat), 2011
92. Sergi Pompermayer, Top model,
2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,
2011
94. Jordi Casanovas, Una història
catalana, 2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El
principi d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
99. Marilia Samper, L’ombra al meu
costat, 2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica
II: Strip-tease i teatre irregular
(1966-1967), 2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III:
Mirades sobre l’amor i la vida
(1956-1962), 2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelo-
na, 2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,
2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-
ho?, 2013
107. Helena Tornero, No parlis amb
estranys, 2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú,
2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee Williams, La rosa
tatuada, 2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,
2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a
cartes impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El
cantador, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de
l’atzar, 2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV:
Els déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V:
Estar al món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:
Circ, màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès,
Albert Mestres. Espriu x dotze,
volum 1, 2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual,
Josep Pere Peyró, Gemma
Rodríguez, Mercè Sarrias, Gerard
Vàzquez, Teresa Vilardell, Espriu
x dotze, volum 2, 2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama
de les Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un
mosquit petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a
país, 2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alum-
ne, 2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruza-
dos, 2014
128. Thomas Bernhard, El President,
2014
129. W illiam Shakespeare, El somni
d’una nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas
.
i Núria Milà, Lampedusa Beach
,
2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del
Billar
, 2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals,
2014.
Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2013
Textos a Part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inqui-
sidor, 2008
Textos Aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.
Premi Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a
California, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia,
2005. Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios,
2005. Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la
creación, 2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita
Rondó, 2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años
menos un día, 2006. Premi Born
2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y
los pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servi-
dor Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El
tango del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas
noticias de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El
retratista, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simo-
ne / Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
.
Josep Palau i Fabre
xxx
MOTS DE RITUAL PER A ELECTRA
Josep Palau i Fabre
MOTS DE RITUAL
PER A ELECTRA
Josep Palau i Fabre
Poeta, autor teatral, contista i assagista, va néixer l’any 1917 a Barcelo-
na, on va morir l’any 2008. La seva trajectòria va estar lligada a grans
personalitats de la cultura del seu temps, com Pablo Picasso, Antonin
Artaud, Octavio Paz o Jean Cocteau.
Va estudiar lletres a inicis dels anys quaranta i es va mantenir clandes-
tinament actiu durant el franquisme, dirigint la revista Poesia (1944-
1945), fundant l’editorial La Sirena i ajudant a posar en marxa la revista
Ariel (1946-1951). A mitjan anys quaranta, va obtenir una beca del go-
vern francès per anar a París, on va viure fins als anys seixanta.
En la seva producció, destaquen el volum Poemes de l’Alquimista (1952)
on recull bona part de la seva producció poètica, a més del cicle teatral
dedicat a la figura de Don Joan, amb La tragèdia de Don Joan (1951),
Don Joan als inferns (1952) i Esquelet de Don Joan (1954), entre d’altres.
Així mateix, cal destacar els seus textos de reflexió teòrica sobre el tea-
tre La tragèdia o el llenguatge de la llibertat (1961), El mirall embruixat
(1962) i Antonin Artaud i la revolta del teatre modern (1976), a més de
les nombroses pàgines que va dedicar a Pablo Picasso.
Mots de ritual per a Electra
L’exili va escindir la cultura catalana durant el primer franquisme entre
aquells que van marxar del país per respirar aires de major llibertat i
aquells que s’hi van quedar per viure sovint en un exili interior. Palau i
Fabre, que viuria tots dos exilis abans de tornar-se a instal·lar definiti-
vament a Catalunya l’any 1962, va dedicar Mots de ritual per a Electra
a l’ineludible amor incestuós entre Electra i el seu germà Orestes —la
resistent interior i l’exiliat— per tal de fer front amb la contundència
necessària a la tirania que s’havia instal·lat a la pàtria.
Orestes retorna disposat a venjar la mort del seu pare, disfressat amb
una personalitat fingida. Allà es trobarà amb la seva germana Electra,
que també camuflarà la seva identitat, i entre tots dos es consumarà
una relació incestuosa que donarà un impuls definitiu a l’acompliment
de la venjança. Aquesta reescriptura del mite clàssic és un crit d’alerta
de gran lucidesa davant la necessitat de reconciliar una cultura escin-
dida pels exilis, abans de proposar la construcció d’un projecte comú.
Una peça fonamental per entendre la profunda reflexió que fa Palau
i Fabre sobre la funció que encara pot tenir la tragèdia en la cultura
contemporània com a espai crític excepcional.
T
e
a
T
r
e
N
a
c
i
o
N
a
l
d
e
C
a
t
a
l
u
n
y
a
