Marc Garcia Coté
155
NIU
Marc Garcia Coté
NIU
Niu. Un trencaclosques de monòlegs interiors, articulats
al voltant d’un tràgic accident d’avió, a través dels quals
una veu femenina es veu confrontada a una realitat crua i
imprevisible que la precipita fora del niu de les seguretats
infantils. L’obra va ser seleccionada pel comitè de lectura del
TNC entre totes les propostes rebudes durant la temporada
2014/15, per tal de ser objecte d’una presentació pública al
teatre.
Marc Garcia Coté. Barcelona, 1980. Estudia interpretació a
l’Institut del Teatre i, més tard, al Conservatoire National
Supérieur d’Art Dramatique de París com a stagiaire étran-
ger. Com a actor ha treballat en teatre (Flechas del ángel
del olvido, Els fusells de la senyora Carrà, La nostra mort
de cada dia, Rey Lear...), cinema (Barcelona nit d’estiu, Tots
els camins de Déu...) i televisió (La Riera, Ventdelplà...).
Des de fa uns anys compagina la seva feina com actor amb
la de l’escriptura. Aquest Niu, però, és la primera peça que
mostra.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-945756-8-6
.
.
NIU
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Marc Garcia Coté
Correcció: Romina Paps
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
NIU
Marc Garcia Coté
«à G. dont les belles mains ramassèrent l’oiseau
blessé et nous firent tant de présents que nos
coeurs en sont à jamais surchargés»
Georges Limbour.
1
1 «A G., les belles mans de la qual varen recollir l’ocell ferit i ens feren
tants presents que els nostres cors en són fins sempre a vessar.»
Per als meus pares
Per a la Cris
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Yvette Vigatà
Ajudanta de direcció Carme Fernández
Il·luminació Anna Roldós
So Santi López
Col·laboració al vestuari Georgina Viñolo
Col·laboració
Teatre Plaza de Castelldefels
Producció
Teatre Nacional de Catalunya
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2015-2016
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Niu es va estrenar a la Sala Tallers del Teatre Nacional de
Catalunya el 26 de maig de 2016 amb el repartiment
següent:
Cristina Arenas
Marc Garcia Coté
- 13 -
és una tarda estranya, tensa, hi ha massa sirenes, sembla
que cridin desesperades, però depèn de la direcció del
vent, i tot i que encara sigui d’hora per aventurar-se a dir
coses com aquesta, és del tot provable que no hi hagi su-
pervivents, és difícil que hi hagi supervivents en accidents
d’aquesta magnitud, les primeres informacions apunten
a molts ocells, un núvol d’ocells dins el motor, un núvol
d’ocells ha entrat al motor i ha fet caure un avió farcit
de gent que marxava de vacances a l’estranger, és una
tragèdia sense precedents, avui, que és el primer dia de
l’estiu, per mi, el primer dia de l’estiu, perdona, ara feia
dies que no ens vèiem i no voldria, però és que ha estat
just abans de sortir de casa, duia un got a les mans i m’ha
caigut quan ho han dit a la ràdio, hi viatjava molta gent,
sembla ser, centenars de persones i fins i tot un equip
de waterpolo, s’ha trencat als meus peus, el got, i m’he
tallat, i era un dels meus gots favorits, però res de gaire
importància, i sembla ser que la fase d’enlairament és
molt delicada, i la d’aterratge, però la d’enlairament
encara més, perquè no pots avortar-la, i els ocells, dins
el motor, i hi ha cossos per tota la pista, i cossos, i els
motors han perdut força i han intentat fer una maniobra
desesperada que ha resultat inútil del tot, aixeca’l, li deia,
- 14 -
aixeca’l, vola’l, vola’l, li deia, el pilot tenia experiència,
molts anys de servei, i fins i tot a l’exèrcit, i havia estat
entrenat per a casos com aquest, però els reactors han
perdut força a una velocitat terrible, perdona, no volia
atabalar-te amb històries, però tot això m’ha remogut,
els experts encara són a la zona de la catàstrofe, al costat
de les pistes, i busquen els cossos, els membres, o fins
i tot algun supervivent, però han dit que no n’hi havia,
a la ràdio, no és habitual que n’hi hagi, en accidents
d’aquesta magnitud, però aquesta vegada és a peu de
pista, i les caixes negres, sembla que els primers en ar-
ribar han trobat una noia encara lligada a la seva cadira
al cinturó de seguretat, com si res no hagués passat,
enmig del no-res, lluny del fuselatge, intacte, tan intacte
i serena com pot semblar una persona sense vida, lluny
de l’incendi, i semblava viva, de la columna de fum que
es veia des de molts punts de la ciutat i de les primeres
ambulàncies i bombers
estimada Lídia, ara ja fa dies que vas marxar, no et diré les
ganes de veure’t, juntes amb bicicleta, a la platja, farem
moltes coses moltes coses i ens farem moltes fotos i esta-
rem molt contentes l’una al costat de l’altra, perquè ara
només penso en això i en explicar-te que el noi de quart
em va deixar una nota a la motxilla
quan em remenin dins l’ambulància el metge em farà mal,
em toca d’una mena de manera, no em toquis així, no,
així no, el metge demanarà a l’infermer si sap com es fa
- 15 -
la truita de patates, li dirà que és un document d’identitat
espanyol, i l’infermer li respondrà que el gran secret de la
truita de patates és, que a l’interior, estigui crua, l’infermer
haurà estiuejat a la costa espanyola però no recordarà,
serà així, el nom del poble ni la ciutat més propera, sí re-
cordarà, però, que la truita ha de dur ceba i ha de quedar
crua a l’interior, al seu punt, ni poc ni massa, el conductor
ha pujat el volum de la sirena i ha tombat per una gran
avinguda, les patates s’han de tallar ben fines i, un cop
fregides, deixar-les reposar barrejades a l’ou batut, s’han
d’impregnar de l’ou i, després, no coure massa, l’endemà
sempre és més bona que tot just acabada de fer, el gran
secret, diré, és no batre massa els ous
ara, just abans de sortir, he posat la mà a la bústia i hi
havia un sobre, i no volia obrir-lo fins tornar a casa, estic
una mica marejada però és normal, deu ser cosa de la
xafogor, o la sorpresa, o l’accident, o tot plegat, és una
tragèdia sense precedents, hi ha massa ambulàncies, tot
depèn de la direcció del vent, no havia passat mai res,
aquí, és un aeroport segur, algun incident segur, però res
de massa importància, i vaig tenir una infantesa que molts
haurien volgut, lluny de la ciutat, i a prop de les tarongines
i papallones i ocells, el mar, ho duc tot aquí, quan arribi
a casa m’ho acabaré de mirar, no m’ho esperava, no ha
pogut trobar la meva adreça, ara estic per tu, tenia ganes
de veure’t, no et negaré, no podria, ja no podria negar-te
que tot això m’ha remogut, deu ser normal, no?, tants
anys sense saber-ne res, de silenci
- 16 -
saps, quan era petita m’apassionaven els ocells, amb una
passió molt intensa, em tornaven boja, temps enrere, més
petita encara, els agafava amb tanta força i amor que els
aixafava, de tant que els estimava els aixafava, i somniava
en la seva llengua, i hi tenia converses d’això i d’allò, però
ara és tota una altra cosa, i a la casa dels estius cuidàvem
ocells que havien caigut del niu i que ens portava un orni-
tòleg coix, perquè sol no se’n podia fer càrrec, a les prima-
veres cauen dels nius, en una caixa de cartró, i estiuejava
amb la mare i la Lídia en una illa plena de roselles a la
primavera i una olor de tarongina, deliciosa, i aquí hi ha
alguna cosa, alguna cosa que em recorda, aquí m’hi sento
bé, tot això em transmet calma, no som en una illa, no
som a la vora del mar, però hi ha aquesta mena de brisa,
o l’olor, alguna cosa que em recorda a la tarongina, no ho
sé, aquesta brisa, hi ha una cosa, una mena de cosa, i
comencen a arribar els primers turistes i venir aquí sovint
em recorda a l’illa, una illa que era rocosa, eixuta, amb
illots illetes i caps de roca, i unes aigües que, de tan clares,
fa ganes de beure-les, una illa amb tot el que ha de tenir
una illa, i nesprers, i sobretot, amb molts i molts ocells, de
totes les espècies que et puguis imaginar, en un poblet
amb una desena de cases, a tot estirar, preciós, blanc,
totes les cases havien estat aixecades amb les pedres de
marès, que són ben blanques, i amb un enllosat d’allò més
relliscós, i tots els habitants del poble, un dia o altre s’hi
havien obert la closca, o trencat les cames, per l’enllosat
des de la plaça fins als afores, i és allà on la mare, sí, és allà
on la mare va conèixer l’ornitòleg coix, per l’enllosat, que
- 17 -
havia aixecat, ell mateix, amb les seves mans, l’hospital
d’ocells, d’ocells amputats per un cotxe o una vespa, o
malferits per un caçador, o caiguts d’un niu i mig menjats
per la mare, o n’hi havia un, no ho he oblidat mai, que era
feliç d’haver trobat carn fresca tan a la vora mentre s’en-
grapava ell mateix, i un altre apassionat per les pomes i
que s’engreixava de tantes que en menjava i era capaç
d’ennuegar-s’hi i deixar-s’hi la pell i fins i tot, d’aquests,
l’ocell de seda, en vam trobar un que va oblidar la ferida
mortal de bala d’un caçador en veure les pomes del pomer
de davant del pavelló, i s’hi va llançar a sobre, i m’hi dei-
xaven sovint per aprendre a tenir cura de tots aquests
animals, i de mi, pell de brau, em deien sovint, mentre ells,
la mare i ell, coix, corrien rere els matolls, s’abaixaven els
pantalons, i follaven darrere la bassa de les tortugues fins
que el sol els queia, i els mosquits els devoraven el cul, saps
que sobretot no has de posar-los cap nom, ni acaronar-los?,
en la seva naturalesa hi ha la por als homes i no l’han de
perdre, és essencial, per a poder sobreviure, no se’ls pot
condemnar de per vida, i a mi m’excitava entrar a les gà-
bies i llençar-los el menjar, i m’hi encantava mirant-los les
plomes i les màscares, n’hi havia, pobres, que havien arri-
bat massa tard al repartiment, i me’n reia, i m’hi podia
passar hores, em feia sentir gran, era important, però l’olor
em regirava l’estómac, eren ratolins morts del dia anterior
i n’hi havia de vius, hi ha espècies que els han de caçar vius
per menjar-se’ls, tancats en neveres o budells d’altres ocells,
els mussols mengen colls de gallina, no és res que fos
gaire divertit, algunes de les espècies menjaven entranyes
- 18 -
d’altres ocells i colls trinxats de gallina i entranyes, i jo les
repartia els matins dels dissabtes mentre els nens anaven
a les cales més amagades en bicicleta o a l’avenc de l’ele-
fant, i fins aleshores tot era mel i jo només era una nena,
i de vegades m’hi acompanyava la meva amiga Lídia, que
sempre passava uns dies amb nosaltres, i plorava dia sí i
dia també, i que ho veia de lluny, en aquella època encara
no gosava entrar-hi, després va ser tota una altra cosa,
després quan va perdre la seva tieta s’hi va quedar, tota
una altra cosa, t’agradaria molt, és molt agradable, i es va
acabar encapritxant dels ocells i de la mare i l’ornitòleg, i
ha acabat sent ornitòloga, se’n va enamorar d’un amor
molt intens, dels ocells, i després de l’accident, d’aquell
dia, ja te’n parlaré més endavant, potser, és llarg d’explicar,
no, no m’és fàcil, no ho és, potser un altre dia, si s’escau,
un altre dia, va fer-se càrrec de tot i jo vaig deixar d’anar
a l’illa amb la mare, ja hi anava la Lídia, amb la mare, i la
por, i els avis em cuidaven els mesos que la mare passava
amb l’ornitòleg coix, primer els estius, i després també els
hiverns, i la Lídia, quan hi havia ocells, i després de tot allò,
així, de matinada, un dia em vaig quedar muda, no podia
parlar, m’hi deixava l’ànima però les paraules no sortien,
se m’hi posava una poma tan enorme, aquí, a la gola, i no
sortia res, i vaig passar dos anys ajudant l’àvia a fer truites
de patates per al geriàtric del costat de casa i asseient-me
amb l’avi i jo només era un mar de llàgrimes, veient passar
els trens ràpids i resolent els seus mots encreuats amb
l’ajuda d’un llapis i aquest quadern que duc sempre amb
mi, perquè hi ha escrites paraules per a tot, i li escrivia a la
- 19 -
Lídia, i ella em trucava, i ella em parlava, podíem fer-ho
durant hores, i jo només l’escoltava i tots els paradisos dels
quals em parlava i que ja no eren els meus, per la por, pel
silenci, i a mi se’m descomponia el rostre, se’m van anar
fent insofribles i així, en silenci, va ser com vaig començar
a estimar les paraules que van resultar ser-me fidels, com
temps enrere ho havia fet amb els ocells, i vaig convertir-me
en el que sóc ara que no es cacen paraules al llarg del dia,
que no es cuiden, que no se’t moren, també, al llarg d’una
vida?, i després de l’accident vaig agafar-los una mena de
terror d’aquí dins, ben endins, no cal que te’n parli, ara,
de l’accident, un altre dia, potser, és llarg d’explicar, i per
mi és el primer dia de l’estiu, i havia de trinxar els colls de
gallina pels mussols amb un morter i treure els ratolins, els
morts, de la nevera, els matàvem d’un cop sec al cap, al-
guns treien sang, sovint quan no morien del primer cop
contra l’esglaó del pavelló, que era ben tenyit de sang i ni
els mil xàfecs de cada agost havien pogut esborrar-ne el
rastre, no et pensis que menjaven petites molles de pa o
blat de moro, no és ben bé així, i les parets del pavelló, on
hi havia les neveres, i les eines, eren cobertes de rajoles de
ceràmica blanquíssimes, de fàcil netejar, era un voltor, un
mascle i era tot sol en una gàbia, aïllat de la resta, de plo-
mes color de cel, borni d’un ull, hi tenia un tel blanc, però
no del tot, enlloc d’un ull, i l’ala mig esclafada, i no podia
volar, per l’ala, que era morta, i per l’ull, i amb l’ull bo em
mirava amb recel, jo també tenia un ull tapat, amb aque-
lla mena de pedaç de color de carn i amb forma d’ou, i
això sembla que havia d’unir-nos d’allò més, i jo el veia
- 20 -
gegant aleshores, em semblava un Déu, de petita que era,
i al principi tenia por que se’m llancés a sobre i em degollés
amb el seu bec de plata, mengen colls de pollastre, i l’or-
nitòleg, el coix, insistia, era l’únic ocell que temia, però el
coix insistia, i la mare no ho volia fer, per mi, malgrat tots
els exàmens de matemàtiques, tens l’ull tapat, us enten-
dreu, hi tornava, havia de ser extremadament cautelosa, li
havia de perdre la por, m’havia de fer forta d’una vegada
per totes però jo era seca com una fulla de pi, i deia que
era l’única manera de poder apropar-m’hi, sense por, i
sempre pel costat de l’ull bo, em deia, no d’una altra ma-
nera, per mostrar-li respecte i, sobretot, franquesa, i ho
feia, i li parlava, en caure la tarda, no ho feia d’una altra
manera, fins que un dia, sí, ho vaig fer, va passar, l’hàbit
t’empeny a aquestes coses, vaig trencar el fil de la fran-
quesa, i al darrer moment vaig girar-me per agafar el pom
de la porta, tampoc m’hi veia clar, d’un ull, potser vaig fer,
potser sí, un gest brusc, però segur que no, i el traïdor, sí,
el molt vil, no havia pogut evitar posar-li un nom, li deia
Ricardo, potser perquè era borni i me’l vaig anar estimant
cada dia, a força de plantar-me al seu davant i parlar-hi,
de mica en mica, fins el dia, jo me’l creia, comences a
creure-hi, i l’hàbit t’hi empeny, que el molt vil se’m llança
a sobre d’un salt i batent les ales se m’arrapa al cap amb
les urpes, només una guspira d’inconsciència, el temps
d’un pensament, sense deixar de batre les ales, i clava, una
piconadora que m’esberla el crani, i m’arrenca la cabellera
i em deixa calba, té la força de molts homes, no et pensis
que xiscla ni diu res, només ataca, i em fa anar el cap d’una
- 21 -
banda a l’altra i no sento ni mal, perquè és massa, i aquell
dia jo era sola perquè els mosquits devoraven els seus culs
blancs i queia el sol, i cridaven d’una mena de manera que
no em sentien, i la cicatriu, te n’adones, la cicatriu em
divideix el cap en dos, l’illa també la divideix en dos una
sola carretera, a vista d’ocell, quan l’avió s’hi acostava i jo
aixafava el meu nas a la finestreta i em semblava que veia
un pulmó laminat pel mig i obert, amb totes aquells camins
de cabra que sortien de la carretera principal i t’apropaven
a les platges, i sabia que tard o d’hora l’animal voldria
menjar-se’m, sempre he estat molt viva, mengen carn i
miren malament, i ja n’havia avisat a la mare però, mentre
s’escampava la pomada pel cul per calmar la cremor de les
picades del capvespre, em deia que no li havia de tenir por,
que ja no era una nena, i que m’havia de fer forta, prepa-
rar-me pels cops de la vida, quan el cel, sembla ser, et cau
a sobre, tenir cura de mi mateixa, d’una vegada per totes,
que ja no ets petita, m’ho havien dit tant que a cada can-
tonada de la vida encara ara espero el cop de maça, un
dia hi haurà una tragèdia, mare, un dia em buidarà els ulls,
i molt abans ja havia somniat que les entranyes eren les
meves, i que cada dissabte d’estiu era el meu últim dissab-
te, i sempre, a l’hora de marxar, feia un petó enorme a la
mare ple d’odi, i ràbia, i m’acomiadava deixant-li dues o
tres roses sobre la taula, les més boniques, segons el dia,
tallades del roser de casa, pel meu enterrament, i ho va
fer, i el van matar, d’un tret, només un, i no vaig sentir ni
cent grams de compassió, i des d’aleshores que no puc
veure ocells i els vull lluny de les meves finestres, i jo ja ho
- 22 -
veia i li deia a la mare que un dia m’obriria el coll, i el tret
que el va matar per haver-me fet allò, l’hàbit t’hi empeny,
i la mare s’untava els dits i se’ls passava per les galtes del
cul, i a mi només em recorden verí, només em recorden la
mort
sembla mentida que quatre ocells puguin fer caure un avió,
sembla que no és una cosa excepcional, però tampoc és
una cosa del tot extraordinària
molt estimada Lídia, fa molta calor i he dormit molt ma-
lament, des que has marxat que no tinc ganes d’anar a la
platja, des de l’accident amb el Ricardo que no trobo les
paraules, no goso parlar i la mare es posa molt nerviosa,
els metges diuen que, a partir d’ara, tot anirà a poc a poc,
tant el cabell com les paraules, però sort que et tinc a tu, i
hi ha la Conxita, també, i que et puc escriure, jo t’accepto
tal com ets, la mare està molt nerviosa, amb tu aquí tot
seria més fàcil, nomes dir-te que el noi de quart, ja no sé si
és el noi de quart, però ara tant m’és, m’escriu coses molt
boniques, em segueix deixant notes a la motxilla
la meva amiga Lídia va descobrir un ocell que porta el seu
nom i fa créixer les roses com ningú
els peus em bullen però no has de patir per res, és el primer
dia de l’estiu, podríem dir que és el primer dia de l’estiu,
als peus m’hi hauria d’haver posat una altra cosa, potser
ho hauria d’haver fet, potser sí, també podria ploure en
- 23 -
qualsevol moment, els núvols, en aquesta ciutat, es presen-
ten sense avisar, no te n’adones i ja els tens a sobre i ja has
fet tard, quan hem arribat tot just muntaven les terrasses,
i això ho canvia tot les terrasses ho canvien tot, i no hi ha
massa ocells perquè fan obres a la vora i són porucs, i els
més fràgils són traïdors, les fulles dels arbres encara són
d’aquest verd fluorescent inquietant i es belluguen, quan
el sol s’amagui, fresquejarà, i aquí hi posen la millor música
per a poder ballar, ja veuràs quan tot això sigui a vessar de
turistes, potser dissabte podríem venir a ballar, et proposo,
sí, que vinguem a ballar, avui t’he convençut per prendre
una cervesa, no m’ha costat gaire, d’acord, només una
cervesa, i a cada cervesa et podré convèncer de la següent
—t’has deixat fer— i més i més, no pots dir-me que m’hagi
costat gaire, no seria del tot cert, i parlàvem, tot just fa una
estona, parlàvem, i el vent ha bufat amb força, m’he fet
gràcia a mi mateixa, el vent ha bufat i s’ha endut els tova-
llons que teníem al costat de les cerveses i el vent s’enduia
els tovallons i he volgut agafar-los, ha estat un acte reflex,
per no deixar que caiguessin al riu i la meva mà ha anat
a parar a la teva, sense pensar-ho, com si haguessis estat
tu el que hagués hagut de volar, com si tot tu no pesessis,
com si estiguessis buit, t’he agafat la mà, no ha estat així? i
m’has mirat i hem rigut, has somrigut perquè els tovallons
han anat a parar al riu, has somrigut perquè ets bo i quan
rius ets un nen, i saps que m’agrada, i podríem dir que això
nostre és una història d’estiu, com m’agradaria dir que això
nostre és una història de final d’estiu, de les que neixen
a l’estiu i l’estiren, t’he agafat a tu enlloc dels tovallons,
- 24 -
no ha estat així?, i que els peixos s’empatxin, que un dia
és un dia, i fins i tot n’hauria agafat més i els hauria fet
volar tots, sí, com un núvol esverat d’orenetes, que avui no
m’espanten, que avui és un dia especial i m’ho permeto,
que t’he convidat a una cervesa bona, amarga, a la vora
del riu, m’has dit que seria a vessar de turistes, no ha estat
així?, només per turistes, m’has dit, i tot i així, malgrat els
turistes, no he trigat gaire a convèncer-te perquè l’estiu ja
és aquí i és bo de veure
estimadíssima Lídia, fa dies que no he rebut cap carta
teva, però sí que he rebut més notes del noi, encara no
sé qui és però si algun dia ho acabo sabent, me li tiraré a
sobre, em diu coses que no m’ha dit ningú, mai fa anys
de nosaltres, en sóc conscient i segur que ja no escric a la
mateixa persona que vaig perdre fa tant de temps, o potser
sí, en tot cas, diguem-ho així, escric al que quedi d’aquella
persona que vaig perdre fa tant de temps, a aquell racó
de tu que es desperti quan llegeixis aquestes paraules, o
quan n’ensumis l’olor, l’endevines?
quan anelles els ocells, i els tens ben agafats, proven
de volar, però no poden, i, com que estan perduts, i
inquiets, mouen amb violència, a batzegades, les ales,
i aquest provar d’alçar el vol recorda el batec dels cors
farcits de sang
—et confesso que al principi em feies por, però ara ja és
una cosa del passat, ara puc estar aquí amb tu, i explicar-te
- 25 -
les meves coses saps que pots explicar-me tot el que vulguis
no t’avorreixes, aquí?
—véns a veure’m
—no tens fred, aquí?
—no
—no et faci’s el desmenjat
—...
—ningú sabrà mai com et dius, serà un secret per tu i per
mi, només
—no m’agrada el meu nom
—a mi sí, que m’agrada i t’he de perdre la por m’he d’im-
posar si em permets, d’una vegada
—no m’agrada el meu nom
—deixa de fer ganyotes, m’espantes massa, la meva amiga
els posa noms, a les roses, i les seves roses són grans com
cases i sobretot parla i explica contes a les roses que més
ho necessiten, les més escanyolides, i malaltes, que ho va
aprendre d’un llibre i que, a curt termini, dóna uns resultats
enlluernadors, ho he vist amb els meus ulls, no, no te’n
riguis, t’has de refer de tot, i has de curar aquesta ala, que
la tens ben rebentada
—...
—què tens?
—no es va llançar tot sol cap a les pomes, hi vas apropar
una poma per veure què feia i s’hi va llançar com un mort
de fam, li encanten les pomes i ho sabies l’ocell de seda es
- 26 -
desviu per les pomes té un bec perfecte per poder arribar
al cor de la poma i de vegades s’hi ennuega i mor
meva amiga Lídia, a mi també m’agrada el teu nas
tothom té dret a divertir-se com vulgui, coqueteges amb
la droga, i què?, no passa res, ho vas alleujar quan em vas
dir que feies papiroflèxia, que eres un mestre en la matèria,
m’ho vas deixar anar d’aquesta manera coquetejo amb la
droga i et vaig dir que no havia de ser important i, després,
quan em vas dir que feies ocells de paper, ocells, entre altres
coses, i que me’n faries un per empènyer-me a estimar-los
altra vegada et vaig dir que no calia, però vas insistir perquè
quan vols ets tossut, i en el fons, t’ho agraeixo, i me’n vas
fer un de preciós petit molt petit t’hi vas estar una estona
i jo et mirava les mans mentre me’l feies, les teves venes,
i els dits prims, i un plec i un altre plec i a mi em semblava
impossible que, d’aquell paper de fumar, en pogués sortir
un ocellet com aquell que era delicat, molt delicat, i precís,
era un ocell, i ho feies sense aturar-te, ets minuciós, em vas
parlar de la teva afició a la droga i després em vas fer aquest
regal, i quan em parlaves de la droga m’atabalava i deixava
de fer-ho quan em parlaves de totes aquelles miniatures de
paper, i és això el que ens va salvar aquell dia, sí, t’ho pots
ben creure, perquè m’havies parlat de la droga, coquetejo
amb les drogues, em vas etzibar, que no et desagradaven i,
fins i tot, me n’havies proposat, i em vaig marejar quan ho
vas fer, i no volia que això acabés amb el petit univers que
havíem començat a teixir, tinc una edat en què et trobes
- 27 -
amb homes, i t’agraden o no t’agraden, te’ls folles o no,
però en el fons estàs buscant, malgrat tu mateixa, perquè
això no es rumia gaire, és així, el pare dels teus fills, i doble-
gaves el paper i en vas fer un ocell d’aquells complicats, vam
callar, me’l vas mostrar i em vas dir, m’agrada la teva veu,
com m’agrada la teva veu, em vas dir agafa’l amb compte,
que és molt delicat, però si no li tens por, vola, i jo te’l vaig
agafar com si fos un ocell de carn i ossos, vaig tenir un
calfred en aquest precís instant, t’ho dic així i em faig por a
mi mateixa, un ocell que acaba de néixer i ho tenia tot, no
li faltava de res, i vaig posar les mans en forma de niu per
tenir-ne cura, vaig creure que era calent fins el tremolor, i
em vas dir que podia estirar per aquesta punta, que l’agafés
pel cap, i estirés per aquesta punta i ho vaig fer i l’ocellet va
començar a moure les ales, que vaig creure de seda, com
una carícia, no volia perdre’t, no, no volia perdre’t, no m’ho
vull permetre, un petit ocellet del no-res petit com una ungla
i em vaig sentir responsable d’allò nostre, malgrat la teva
afició, no em desagrada, m’havies dit, havíem de preservar
allò que teníem, i a mi, les drogues, sempre m’han fet molta
por, i tot allò no havia d’emboirar aquesta nostra compli-
citat i, de sobte, ho vaig veure, vaig veure petits ocellets,
un núvol d’ocellets, o més, com el que m’havies fet, que
ensumaves amb una intensitat desmesurada, i volaven cap
als forats del teu nas, les ales com una carícia, i un cop allí,
entre els pèls, l’un al costat de l’altre, ben rebregats, s’hi
quedaven perquè fa calor, i ho vaig trobar divertit i poètic,
ho vaig veure, i passar d’imaginar-te ensumar cocaïna a
imaginar-te ensumar petits ocellets xisclaires de paper que
- 28 -
volen i s’amaguen en la foscor del teu nas, que els fa de
niu, és molt diferent, i això és el que ens ha salvat, és així, i
el que ha fet que ara puguem ser aquí tan a la vora i somric
perquè penso en tot això i tu no ho sabies fins ara i fins ara
no sabies de què somreia
Lídia, vida, avui és un dia trist per
ei, Lídia, meva, ja s’ha post, el sol?, avui la teva carta fa
olor de canyella
la Conxita, que quasi no caminava de tant vendre peix dreta
al mercat, havia viscut al Brasil, en acabar la guerra, s’hi va
exiliar, i quan deia el seu nom sempre allargava molt la «i»,
i a la residència sempre em deia que per tornar a parlar
valia més, per estalviar-nos disgustos, que fes servir paraules
agradoses, que les paraules que usem ens determinen un
futur o un altre, així en deia ella, agradoses, com una fruita
ben madura, deia, i que sospites sucosa, exuberant com
les fruites del Brasil, i me’n va triar deu d’entre les seves
preferides que va escriure amb lletra rodona, com de nena,
en un paper, i d’aquestes deu en va descartar cinc després
de rumiar-ho una mica, i després, tres, i en acabat, dues,
i d’entre dues, jo n’havia d’escollir una, i vaig posar el dit
sobre l’única paraula de la llista que no entenia, però que
sospitava sucosa, «saudade», vaig assenyalar, i em va dir
«ahhhhh saudade, és una cosa dolça i amarga a la vegada,
suau i dura, que es porta molt endins» sau da de sau da
de sau da de sau da de
- 29 -
la meva por és de la mida del mar, ara mateix
Nabal és un indígena d’una tribu de l’Àfrica, que viu als
afores d’una gran ciutat del sud, de ben al sud, i és alt i
porta uns texans vells de fa anys, que li queden molt bé,
i ho sap, i una camisa de quadres amb tres petits forats
quasi imperceptibles, balla com ningú la música electrònica
que ell mateix compon amb el record de les cançons que li
cantava el seu pare, quan era petit, i els dj’s que estan de
moda i que escolta cada cap de setmana a la gran ciutat,
és alt i guapo, molt estirat, massa estirat, potser, la cara
allargada, i negre com la nit, les camises només les porta
cordades per tres botons, els de baix, a la matinada, quan
torna mai ho fa sol sempre du la seva gravadora, a la mati-
nada, quan el bus l’ha deixat a la carretera i ha de creuar els
dos turons per arribar a casa, i fa temps que enregistra els
sons de la sortida del sol, i en particular, el cant d’un ocell
que només piula el temps que el sol triga en mostrar-se del
tot, i composarà una peça que es dirà l’ocell que desperta
el sol o l’ocell que estira el sol, o alguna cosa així, ben
cursi, perquè ell li diu desperta-sol i esquiva la cita poques
vegades i sempre hi és i fa uns dies el va veure i el va trobar
d’allò més vulgar perquè tenia un ventre molt desmesurat
i no tenia colors estranys ni res que cridés massa l’atenció,
pel Nabal, però, era l’ocell del sol i per un atzar estrany
cada matinada l’escoltava o fins i tot el veia, i havia decidit
de fer-li una peça, que fes moure la gent com ell es movia,
que fes volar la gent que despertés al final de les festes del
cap de setmana, ben entrada la matinada
- 30 -
de vegades encara em pugen aquelles ganes violentes de
plorar, com una glopada de sang en un tuberculós, pel
que jo no tinc i tu sí
hi ha un ocell que porta el nom de la meva amiga Lídia,
que és ornitòloga, però abans havia volgut ser jardinera
de grans jardins, palaus antics o florista, al seu costat les
flors es feien grans i semblaven catedrals, de ben cuidades,
però després va conèixer el món dels ocells, i ha acabat
estimant-los com a les flors, n’estic orgullosa, hi tinc alguna
cosa a veure, no?, també l’ornitòleg, que se l’enduia de
viatge, i des d’aleshores no ha parat de viatjar per a cata-
logar espècies, en un dels viatges a l’Àfrica, al sud, en una
illa, va veure un niu amb una espècie molt estranya, i en
arribar a casa va introduir totes les dades en uns programes
que tenen i va descobrir que d’aquells ocells no se’n tenia
constància, eren uns ocells que mai ningú no havia vist o
això és el que ens volen fer creure hi ha tantes coses que
ens volen fer creure, però, ¿i els indígenes?, li diré quan
la vegi no et preocupis que vam ser molt amigues i tinc la
confiança per fer-ho, i els indígenes, i Nabal?, segur que els
indígenes de les tribus ja imitaven els seus cants, segur que
els tiraven molles de blat molt abans que la Lídia viatgés a
l’Àfrica segur que l’ocell ja tenia un nom en una llengua
estranya, i segur que se’l menjaven i el degustaven amb
devoció cuinat amb les tres o quatre, a molt estirar, verdures
que puguin sortir d’una terra tan erma, i l’ocell va aixecar el
cap en sentir l’esclat d’unes branques seques, i ella també,
i es van mirar, sembla que es van mirar, i ara l’ocell du el
- 31 -
seu nom i a l’enciclopèdia d’ocells més gran del món, de
la qual és autora, entre d’altres, hi ha un ocell que porta el
seu nom, llatinitzat, i els seus noms, els dels dos, un ocell
normal amb un cap normal, un pèl blavós, potser, surten
en articles d’allò més especialitzats, i
avui tinc una pena de sis, la Lídia segueix a l’illa sense mi
si sortís d’una mica més enllà, encara no ho ha fet però
no pot trigar gaire, m’hauria de calmar, li diria que tinc
una migranya, amb fortes nàusees fins al desmai, que em
passa sovint i que els cucs se’m mengen la carn d’aquí dins,
aquí a la vora de l’ull, dins la cavitat, i que aviat arriben al
cervell i que aquestes coses només passen si et prens la
pastilla, de les grosses, que és d’efectes ràpids però no se’n
pot abusar perquè sembla diuen que t’adormen el cor i a
més no les venen a tot arreu, aquí no se’n troben si no és
per internet, ara bé, no sé si n’estàs assabentat, però les
darreres estadístiques, i estudis científics o mèdics, som un
país capdavanter en aquestes coses, malgrat tot, vinc d’un
país de referència, diuen que la maternitat acaba amb les
migranyes, d’una vegada, saber d’on surt, són com cucs
que se’t mengen el cervell, d’on surten aquests cucs, de
què estan fets, te l’assequen, dins la cavitat de l’ull, aquí
dins, i si ell sortís d’entre els cotxes perquè una pilota s’hi
ha colat, era pels nens, podia haver passat alguna cosa, i
de ben segur que has ensumat el perill i has cregut que hi
havies d’anar tu, era perillós, somriuria com si no m’hagués
atabalat, et veuria i somriuria, si tornessis, t’ha sortit la cosa
- 32 -
paternal, que et fa home, segur que tinc la cara blavosa,
perquè no has pogut marxar, no ha pogut marxar perquè
la tenia dura i es movia molt i jo tinc ull per aquestes coses,
se m’omple la boca de grava, i la tenia dura, no marxes
d’un lloc si tens ganes de clavar-li endins a la persona que
tens al davant, i era evident a través dels seus pantalons
texans i era solar
si sortís hauria de dir que t’havia perdut, no pateixis con-
vido jo que no en tens ni cinc, i les sabates les tens que fa
pena veure-les, però m’he allunyat perquè m’ha semblat
que una amiga havia passat amb patins com un llamp, la
Lídia sempre ha estat molt esportiva, i volia saludar-la m’ha
semblat que era ella, o en tot cas s’hi assemblava molt,
d’esquena, la nuca i la piga al mig com una puça de safrà,
després, en apropar-m’hi, ja he vist que no ho era, si ha-
gués estat ella hauríem parlat una estona, feia molt de
temps que no ens vèiem, havia marxat, i és, era, una bona
amiga, però ara feia molt de temps que no ens vèiem,
anàvem juntes a classe, a l’escola, ara fa uns dies que l’han
tirada a terra, per cert, l’escola, no en queda res, o encara
en queda molt, potser quatre engrunes de quan érem vius,
no en parlo sovint, no n’havia parlat mai, de fet, de tot
això, que ja és passat i m’ho treus sense jo voler-ho, però
és la teva veu, em transmets calma, és la teva veu, o algu-
na cosa que va més enllà de la teva veu, l’ham que m’ho
pinça i m’ho treu, per molt endins que s’amagui, i em ve
de gust, el que és nou és que em ve de gust, em vaig es-
capar, em vaig escapar de casa, era rebel, he estat rebel,
- 33 -
d’una rebel·lió de veu baixa, si vols, ara no ho semblo però
vaig ser rebel, potser no és la paraula, quina paraula seria,
la més adient, no ho sé, és igual, però sí, avui ho sóc, i ho
dic així, i ho era, avui sóc rebel, i la mare canviava de casa
sovint, molt sovint, de ciutat, de barri, per feina, per amor
sexe eren moltes les raons, no ho sé, però ens traslladàvem
sovint i jo no volia moure’m més, havia trobat aquella
vegada en aquella escola en aquell paisatge, a la vora del
mar, i en aquell barri, una amiga, i no gaire lluny també hi
eren els avis i les truites de patates sucoses ben sucoses,
no massa cuites a l’interior, que havia de fer i dur al geri-
àtric, i la Conxita en robava trossos i se’ls pujava a l’habi-
tació, mentre els altres remugaven perquè ja l’havien vista
venir des de la Xina Popular, que eren vells, però no ximples,
i això es feia un dia a la setmana, al barri, tots els veïns els
portàvem alguna cosa als avis, els divendres, per fer-los
sortir del tedi, era la pastanaga per fer-los seguir una set-
mana més, i d’aquesta manera, els de la residència sempre
feien més diners, i a mi m’ajudaven de nou a enfrontar-me,
relacionar-me amb tot allò de fora, a aprendre a dir, de nou,
en sortir de la gàbia en què havia quedat atrapada, ho do-
naven tot per a mi, i em regalaven paraules perquè ja no les
empraven, i malaguanyades, i històries de les quals es des-
prenien per sempre, i m’ensenyaven de nou a parlar, i la
mare volia moure’s i jo no volia, i els dies més grisos bai-
xava de l’autobús escolar i fugia perquè no parlava, i fugia
en lloc de parlar, de la mare, de mi, perquè no trobava les
paraules, no sortien, i pensava «poma» i no sabia dir-la, i
emmudia i feia anar les cames, sempre les he tingudes
- 34 -
primes i llargues i ningú va saber ni sabrà mai on dormia
aquelles nits, quan deixava de córrer, ni la mare per què
vas aturar-te a l’illa, mare, per què no vas enamorar-te de
nou?, ni la directora de l’escola, ni la Lídia, ni l’inspector
de la cara de pena que ens citava a totes dues per fer-nos
de mitjancer, ni ningú sabrà mai on dormia aquelles nits,
i quan obria la bossa, afamada, a l’hora en punt del dinar,
la Lídia m’hi havia posat la meitat del seu dinar, preparat
per la seva tieta, dins d’un pot buit de confitura, cada dia
durant dues setmanes dinava el que la meva amiga, la que
ha passat amb els patins, l’ornitòloga a l’Àfrica, i l’illa,
deliciosa, en un pot de confitura, em posava d’amagat, i
ara m’ha semblat que la veia passar i he sortit corrents
darrere seu i he tingut la sort, són coses de l’atzar, de quan
desitges molt una cosa, que una nena li passés per davant,
a aquella velocitat, i l’obligués a aturar-se, i feia tants anys
que no la veia i em pesa, i m’hi he apropat, m’hauria fet
gràcia convidar-la a sopar, és el mínim que podia fer per
tu, no m’ho agraeixis, no, no ho diguis, i engreixar-nos en
una nit i explicar-nos què n’hem fet, de les nostres vides,
i demanar-li, voldria, amb dues copes de vi a sobre, que
per què va marxar de la ciutat així, de puntetes, sense dir-
me res, per què?, que això no es fa per res del món, i que
per què, més tard, va decidir viure a l’illa tan a la vora dels
meus?, i fins i tot li hauria demanat que per què cada
vegada em ficava els macarrons, ens hauria fet riure, dins
un pot de confitura?, sempre m’ho he demanat, és d’allò
més curiós, perquè els macarrons ja no eren macarrons
però tenia fam i ens hauria fet riure, però això ara és pas-
- 35 -
sat, no ens hem d’embolicar amb res que sigui passat, ara,
l’important, el més important, és que ens haguem retrobat
i per això he corregut darrere seu, l’he vista passar com un
llamp i, és clar, m’he allunyat de la terrassa, la cambrera
ha aixecat els braços però ha estat un gest més aviat
poca-solta, a mig camí de tot, no t’hauria sabut greu i te
l’hauria presentada i hauríem estat bé, tots tres, sota aquest
cel d’un primer dia d’estiu, i també hauríem rigut amb
ganes, com tres roselles esclatades, si vols, i m’hauria escrit
el seu número a la mà, les mans sempre m’han suat però
ho hauria fet, no hauria estat del tot fàcil, i me n’hauria
acomiadat amb una abraçada intensa, perquè jo ho sóc,
jo ho tinc, jo sóc intensa, i una excusa, que hem quedat
amb uns amics o, tot i que a aquestes hores no es truqui,
una reunió de feina urgent, molt urgent, perquè tu i jo
tenim coses pendents aquest vespre, avui tot el que veus
aquí dalt és nostre i de ningú més, però quan s’ha girat,
la nuca, la piga color de safrà, ja he vist que no era ella i
aleshores no cal que pateixi perquè tu no la coneixes i val
més així, i tot segueix el seu curs, i perquè no vull que
flairis el meu neguit, aquesta nit no vull compartir-te amb
cap persona que no sigui morta, amb res ni amb ningú, i
tinc por, una mica però no gaire, què ens feia tan amigues,
Lídia?, perquè fins ara, a mi, em mires diferent que a les
altres, malgrat aquests ulls fugissers, i no vull que ho deixis
de fer per res del món, i el dia que ho facis res serà igual,
i serem a tocar de la fi, i faria volar mil tovallons de paper,
i que els peixos s’empatxin, que un dia és un dia, i avui és
el primer dia de l’estiu, i si et sembla excessiu, jo ho sóc, i
- 36 -
què?, i ets bo, ets una bona persona, i se’t fan els ulls
petits, que fins i tot desapareixen, de tan prims, quan
somrius, i la meva amiga Lídia et cauria bé, feia una eter-
nitat que no la veia però sempre ha estat deliciosa, i forta,
és viatjada, i té un nas preciós, intens, i patiria per si la
mires més del compte perquè ets una bona persona i
somrius d’aquesta mena de manera fins desfer-te, i escol-
tes, saps escoltar, tens un do, i ella veuria quina mena de
persona ets, entendria quina mena de persona ets, i t’agra-
daria, et sacsejaria el ventre, tot i la suor i les malles, perquè
té uns pits molt rodons, petits, perfectes, i no, no et faria
res, és més, et faria gràcia que ens acompanyés una esto-
na, i ens acompanyaria una estona, i t’agradarà perquè
parla de la història del pot de confitura i s’hi troba molt
còmoda, la fa créixer, i li posa sucre, i a tu t’entendreix, i
entens que té un món interior, tens un radar pels mons
interiors, no se t’escapa res, ets, en aquest sentit, impeca-
ble, i et dius que té un món interior i és generosa, dolça, i
des de la Laura ho volies tant i ho volies tant i em maleei-
xo fins al fetge per presentar-te amigues que t’entendrei-
xen l’ànima, que això no es fa, que te l’afilen, atlètiques,
que et fan ser millor persona, amb qui podries, quatre
copes i voldries, untar-te de cocaïna fins al cul, al fons,
tancats al lavabo estret, alè amb alè fins a empassar-vos,
d’un bar de mala mort, i farcides, ben farcides, fins als
mitjons, de món interior, i a partir d’allà volem, fins a cotes
ben altes de món interior, encara més enllà, que jo, no
patiu que jo em quedo on estic agafada, a la barra, que
tinc por de tot i no sé volar, no ho he après, no he sabut
- 37 -
on aprendre-ho, que he demanat una altra copa i m’ho
miro des de baix, mentre pugeu amunt i amunt, però tot
i això, no ho oblidis mai, sobretot no oblidis que, malgrat
tots aquests quilos de món interior que ara t’enceguen
la meva molt amiga Lídia va amb patins per la zona més
turística del riu, entre turistes, molts turistes, i porta una
bossa color de llimona del segon o tercer paquet de paper
de vàter, ben cridanera, enganxada a l’esquena, i que en
el fons tot això del món interior és només la flama d’un
misto, i no es viu de tones i tones de món interior no es
viu, i sovint els somnis es desfan a les mans com qui agafa
l’aigua del mar i només es queda amb un perfum de sal que
se’n va en un no-res, el temps d’un cigarro, i ella no diria
que no, i voldria venir, i es trauria els patins, i els desaria
a la bossa llimona que duu penjada a l’esquena, la que li
van regalar el dia que havia oblidat el paper de vàter al
supermercat i va haver de tornar-hi, i es veu que pel segon
paquet de paper de vàter et regalen una bossa de color
llimona que és molt pràctica per a això dels patins, i en
aquell moment ja ho va pensar que li aniria molt bé per
anar a patinar, perquè en el fons, malgrat les aparences,
i l’ornitologia, se la menja la mediocritat, i sí, si ho vols
saber, compra paper de vàter, la refotuda compra paper
de vàter, i el que és pitjor, a més, malgrat l’ornitologia, el
gasta, i es posaria les bambes, tirada per terra, li queda
bé, és la mena de persona, i ja seríem tres a tornar a la
terrassa sense saber què ha passat i em perdria la meitat
de tu perquè ets educat només la meitat, i la mires com
- 38 -
m’havies mirat a mi, i els teus pares, ho han fet bé, segur
que tenen un xalet als afores de la ciutat, no massa gran,
tampoc, en una zona residencial, a la vora del mar i una
llibreria al menjador amb tot de llibres, i llibres de política,
i filosofia, i és així, no crec que m’equivoqui, si dic que has
militat, un temps, no gaire tampoc, en les joventuts d’algun
partit polític, no és cert? i has tingut idees revolucionàries,
així, sense saber-ne gaire, per apropar-te als pares, i a la
seva joventut, que admires, perquè no saps on buscar-te,
i així lluites contra alguna cosa encara que no sàpigues
ben bé quina, jo potser podria donar-te idees, i és per això
que encara ets com un nen, i ja res seria igual, perquè hi
creus, creus en coses, i creure és important, i és per això
que agafes els cigarros d’aquesta mena de manera, i ella
ens parlaria de plantes, d’ocells, sobretot d’ocells i d’ocells
anellats, i de viatges, política, i de roses, unes roses que
t’esclaten als ulls
amor, Lídia, fa uns dies, al casal d’estiu, en arribar a la
piscina, hi va haver un accident terrible, un noi de quart
va caure pel forat de les escales des d’un segon pis, jo no
vaig veure res però va ser així, i sembla que es va partir el
crani en dues meitats, hi havia sang, un toll de sang, una
illa enmig de tanta sang, des d’aleshores les notes s’han
acabat, no ho trobes sospitós?, avui faig olor de llimona
però l’amiga és morta no has de patir per res, l’amiga dels
pits rodons, tendra i amb món interior fins aquí, és morta,
i no podia passar, ha estat només com una aparició, unes
- 39 -
ganes, ho semblava d’esquena, per aquesta piga, quan ha
frenat, però no hem de patir per res, podem tornar a la ter-
rassa, i la cambrera ens espera per pagar i les propines, has
vist com remena el cul?, tota ella, aquesta bellesa japonesa,
sense ser-ho, de japonesa, pel tall de cabell, que deu ser de
moda, o la pell blanca com la pols del marès, o com la sosa,
potser, sí, com la sosa, potser algun avantpassat, però llunyà,
d’aquests que es deixen caure a les vies del metro perquè
creien que la ciutat era una altra cosa, perquè a les pel·lícules
la pintaven diferent i havien fet un viatge llarg per una cosa
buida, i són molt sentits, i han creat una família, i això es
passa de pares a fills, sembla que és una qüestió de gens, en
el fons, al meu país hi ha estudis que ho demostren, som
un país punter pel que fa als metges, i ella ho amaga i es
creu l’entusiasme de fireta que l’empeny a remenar el cul,
però, tot i el remenar, i aquest somriure als ulls, és un nus
d’angoixa al pit, sempre he tingut ull per a aquestes coses,
està angoixada perquè tenia por, aquí, que no tornéssim o
no li paguéssim i la caixa no quadrés i no és que no sigui
agradable, tot el contrari, ho és, ho és molt, però avui és
el seu primer dia, comença la temporada d’estiu, tot ho
acompanya, potser m’hauria d’haver posat les sandàlies,
avui, i està de prova i això la neguiteja, i no ha gosat anar-
me al darrere quan he marxat a corre-cuita perquè he vist
la Lídia, perquè m’ha semblat veure la Lídia, ha estat com
una aparició, una olor, una manera de moure’s sobre els
patins, i tot i marxar, no ha gosat cridar-me, la tova, o se-
guir-me, era la responsable de tota la terrassa, la tova, i això,
aquesta mostra de feblesa podria costar-li la feina, n’era la
- 40 -
responsable, s’ha d’amagar, s’ha d’amagar ben endins, no
mostris, em deia la mare, i avui o demà a tot estirar serà
de nou al carrer, de ben segur que això li costarà la feina,
aquest matí n’estava encantada, les propines dels turistes
no estan malament, es deia, dels russos o dels alemanys,
i té dos companys que fa goig de veure, i és per això que
havia deixat el currículum aquí, perquè es posarà de moda
i es pensa que farà contactes internacionals amb els grans
entesos, i em mira malament, molt malament, perquè està
perdent la forma i cada dia que passa és menys ballarina,
menys nena, i no arriba a final de mes, no té la sort de
tenir una feina com la meva, jo no em puc queixar, vaig
fent, però amb les propines de russos i alemanys podré
pagar-me els cursos de dansa, es deia, perquè feia mesos
que no podia pagar-se els cursos de dansa amb els grans
entesos de la dansa, i això és car, i els anys passen, i per la
dansa t’hi has d’esforçar molt i n’has de fer molts, de cursos
d’aquests, i fins ara no n’has fet prou, després dels esforços
de la teva mare perquè fessis el que volies, no n’has fet
prou, i aquests darrers temps els russos ja no viatgen tant,
s’enfonsen, per les sancions, i sort en tenies de nosaltres
i has pensat que fins i tot hauries lligat, que potser era la
seva germana, i he sortit corrents sense dir res i ara em
mira amb odi i amb la por, aquí, i et recolzaries sobre la
taula i em demanaries què prenc i tornaríem a començar
amb la seva mirada clavada aquí, mig contenta de veure’t
de nou, i et diria que un vi del bo, que vingui de lluny, no
ho sé, del Brasil, saps que les venes blavoses de les teves
mans m’impressionen?, són les arrels d’un arbre, han de
- 41 -
ser plenes de paraules que sonen bé, i tornes a la taula
amb el vi i em passes la mà per la cara i em calmes però no
dius res, tens la delicadesa d’haver-ho vist tot, i de no dir
res i, en obrir els ulls, les copes són buides, no hi ha res a
amagar, m’he dit, ja no hi ha res a amagar, he tingut por,
saps, no gaire però una mica, m’he dit que no et tornaria
a veure, que no respondries a les meves trucades perquè
em deies que et costa respondre a les trucades, però a mi
m’agraden més les cartes, si ho vols, que no t’hi fas a portar
mòbil cada dia, però tant és, i no el sents mai, però tant és,
perquè ara ja estem junts, i m’he empassat la por i ja no hi
ha vi i caminarem seguint el riu fins que ens apropi a casa
la mà, la mà, una mà, per darrere, ara sí, és inevitable, i el
cor se m’amanseix, és l’olor, toca d’una manera, mai m’ho
havien fet així, em fas ser millor persona i això és el que
més m’agrada de tu, i l’alè, que t’hi puja el sexe, m’agra-
des, i vull girar-me, és inevitable, necessito girar-me, però
aguantaré aquest moment, em vas dir, te’n recordes, no
sé si te’n recordes, una de les primeres coses que em vas
dir era que t’agradaven els meus colzes, podries haver dit,
m’agraden els teus ulls, o els teus cabells, és el que es diu,
tothom ho diu, però no parlis, no em miris, el farem etern,
on ho has après, això dels colzes? deixa’m que m’abaixi
el vestit i t’ensenyi els pits, m’agraden els meus pits, vull
ensenyar-te els pits, enfonsa’m els teus dits a la pell, es-
garrapa’m i treu-me sang però no, no ho facis encara, no
em miris, sobretot no em miris, fem-ho llarg, el sol em
penetra, és la llum que m’agrada, que és taronja, que és
- 42 -
casa, perquè visc molt amunt, en un sisè, i al capvespre
entra aquesta mena de llum, és l’últim sol del dia l’últim
que es nota i després ja es pon i a mi no m’agraden les
postes de sol, que t’avisen de la nit, i les nits no les dormo
hi ha papallones de dia i papallones de nit, els matins
obeeixo el cap, si em permets, i els capvespres el cor, no
he trobat una altra manera d’avançar
you have to pay, you have to pay, you have to pay el que ha
pres you left without paying em repeteix, és el meu primer
dia i no m’ho faci més difícil i no puc perdre la feina, em diu
i jo que miro al meu voltant i busco algun lloc on amagar-me,
on trobar-te, on ets?, la ciutat escolta la violència de les
ambulàncies, tot just hem començat a conèixer-nos, era
agradable, i si t’ha passat alguna cosa no tinc els números
dels teus amics, la Laura ho hauria de saber, ja ha passat
un temps, ja has fet el dol, ella voldria saber-ho, encara
que estigui de vuit mesos d’un altre voldria saber-ho, ho
ha superat molt més ràpid que tu, però voldrà saber-ho, si
t’ha passat alguna cosa no podré avisar-los i he de poder
avisar la gent que t’estima, i estic convençuda que podries
dir-me quantes vegades m’he refet la cua, quantes?, per-
què escoltaves tant i em miraves tant, i per moments m’era
igual el que pensaves, no volia saber-ho, m’escoltaves, sí,
d’una mena de manera molt teva, i en tenia prou, i no has
pogut marxar, no has hagut de marxar, així com anaves,
amb el teu gros sexe com una roca sota els pantalons te-
xans, matava, tot just ara, un per un, davant teu, sense
- 43 -
oblidar-ne cap, tots els ocells que tinc aquí, clavats, hi era,
i ho feia de gust, avui, i no has pogut marxar d’aquesta
manera, han d’haver-te trucat per una reunió urgent i les
reunions urgents destrempen, ja ho sé, que destrempen,
a aquestes hores, i ho has trobat molt estrany, ets viu, in-
tuïtiu, i a aquestes hores no hi ha reunions urgents, a
aquestes hores, i has tornat a trucar mentre seguia al la-
vabo i m’adonava que no hi havia paper, res, el precís
instant en què m’adonava que no hi havia paper, que la
puta de la cambrera no havia canviat el rotlle de paper de
vàter, i t’han dit, volien dir-t’ho en persona, i no és gens
fàcil, estaven carregats de bones intencions, no volien que
fos tan fred, però saben que és un dels teus millors amics
i que t’ho ensumaves, a aquestes hores no es truca, i que
t’enfadaries si t’ho amagaven encara més, encara unes
hores, si t’haguessin deixat dormir com un nen unes hores
més, innocent, i que teniu una complicitat especial, saben,
una mena de cosa ambigua que no voldria saber, jo no ho
voldria saber, no et preocupis que mai, ni ara ni mai, mai,
et preguntaria per aquesta mena de cosa ambigua que és
evident entre tots dos, però la persona que ha agafat el
telèfon, quan has tornat a trucar, mentre jo era a la tassa,
ha sortit, sí, així sense adonar-me’n, ha sortit tot plegat, ni
una cosa ni l’altra però tot plegat, hi he estat una estona,
jo només volia pixar, que era net, i ràpid, però ha sortit tot
a la vegada, així, de sobte, i la persona que ha agafat el
telèfon no ha pogut estar-se’n i t’ha dit que, en sortir de
la feina, l’amic de la cosa ambigua que no et preguntaré
mai perquè s’ha d’estar per sobre d’aquestes petites coses,
- 44 -
no han de ser prou fortes com per fer caure aquest univers
a mig fer, que és com de porcellana, ha tingut un lamen-
table accident, greu, molt greu, que es tem per la seva
vida, i que és a urgències, no és així?, és per això que has
marxat, i no passa res, és del tot normal si no has pogut
esperar perquè he trigat més del compte, jo només volia
pixar i era simple era net i era ràpid, però he trigat perquè
ha sortit tot, d’un cop, ni una cosa ni l’altra, feia estona
que se m’acumulava una mena de cosa, i no has pogut
esperar que sortís del lavabo, ni venir a avisar-me, les parets
eren ocres, brutes, hauries perdut uns segons que eren
d’or, i no hi havia paper, però hauria pogut acompanyar-te
amb molt de gust a urgències i fins i tot anar-te a buscar
una poma, hi estic avesada, m’estimava tots aquells avis,
tots els avis que hi havia acompanyats Dolores, Núria,
Maria, Enric, Luisa, Petra, Annita, Josep, Eusebi, Fermí, Inés,
Aurora, Xus, Pere, Conxita, la Conxita que quan deia el
seu nom estirava molt la «i» i somreia, i que feia fundes
de punt per penjar-te el mòbil al coll i les venia per quatre
duros, de tots els colors, i jo, feta un mar de llàgrimes,
n’havia acompanyat tants, al meu país, i arribes a l’hospi-
tal en taxi d’una revolada i t’hauràs d’esperar encara unes
hores sense saber-ne gaire res, i encara pots dir-li alguna
cosa perquè el tenen en una sala d’espera, l’has trobat tu
sol, ningú sabia dir-te on era, és una nit moguda, fa esto-
na que arriben els ferits de l’avió, les ambulàncies avancen
en fila per tota la ciutat perquè hi ha gent, encara que et
sembli impossible, que s’ha salvat i que lluita entre la vida
i la mort, tothom està mobilitzat i la gent fa cua per donar
- 45 -
sang, ho han dit a les notícies, en el fons, avui és el seu dia
de sort, hi ha molta sang, avui, la que vulgui, i a l’hospital
fan el que poden i totes les ambulàncies són a l’aeroport,
tots els efectius, i té les dues clavícules trencades, i sembla
que és dolorós, un dolor de deu en una escala de deu, pel
cap baix, la bicicleta ha quedat tota recargolada, i no eren
diferents el soroll dels ossos en trencar-se del petar de la
ferralla, l’han arrossegat uns metres per sobre l’asfalt, no
gaire, hi havia un semàfor i un pas zebra, i la gent ha cridat,
i no para de vomitar, té un gibrell a la vora però, de tan
ple, vessa, i tu ja ho veus que allò no fa la mateixa olor de
sempre, de l’última ressaca, i de l’anterior, quan suava i li
aguantaves el cap per la ginebra, que allò ve de més endins,
de tan endins, és una olor fosca, densa, i aquella gent està
ocupada molt ocupada, vas al lavabo i agafes paper, molt
de paper, i li eixugues les comissures dels llavis i la barbeta
com pots, és una nit moguda, i tu vols avisar els metges,
algú, no deixa de vomitar i el de seguretat de la porta, que
és gran però encara no parla, amb un cop de cap t’asse-
nyala un despatx, i entres, de cop, sense pensar-t’ho, ràpid,
perquè vomita, en un despatx on hi ha dos metges que sí
que parlen i riuen, fins i tot, i els dius que el teu amic no
para de vomitar i que s’ho fa a sobre, i potser l’haurien de
canviar o entrar d’una vegada per totes, que és crític, i un
d’ells et diu que si no t’han ensenyat a trucar abans d’en-
trar, i tot s’atura al teu voltant, com si t’haguessin capbus-
sat al mar, i et sents nu, el sents nu, com un nen petit molt
petit, a l’escola, quan eres viu, perquè és important que
vinguin, i tanques la porta d’un cop i te’n vas altra vegada
- 46 -
al costat del teu amic i no saps què dir, plores tot tu, sota
la pell, que vénen de seguida, que han estat molt atents,
que tenen aquesta manera de fer, aquí, que és en bones
mans, li dius, com estàs, potser, amb un fil de veu, però ell
no et sent i té els ulls horrorosament oberts però sembla
que no t’hagi vist, avui saps què és tenir les pupil·les dilata-
des, que ja no és allò de les nits dels dissabtes i les pastilles,
i és fort i no ha perdut la consciència, tot i l’hemorràgia
interna severa que sospites no ha perdut la consciència, i
te’l trauran de seguida, per molt que sigui una nit moguda
que te’l treguin de seguida i, veus, tu ja ho veus, no ets
tan babau, que les clavícules no són la part més grossa del
problema, que fan mal però són la part més petita del
problema, i que és a dins, on res és clar, que no fa mal, a
dins, però avança sense fer soroll, i t’han dit que havia
estat un camió d’escombraries, t’han dit, un camió ha
girat, i l’ha arrossegat després de l’impacte i del petar, no
gaire, pel pas de vianants, hi tenia dret, i s’ha endut per
davant la bicicleta del noi, que seguia recte, hi tenia dret,
i la paraula dret, hi tenia dret, dret, t’estripa el ventre, i el
teu amic que conduïa com cal, i era dolç i llarg com una
canya de sucre, no era una persona valenta, es deia que
no era una persona valenta, a l’escola l’hi deien, tothom
l’hi deia, i ell no sabia com es feia, això de ser valent, això
de ser un home, però avui demostra que ho és, que ho
tenia a dins, que per una vida val a ser valent, que la resta
de coses són mentida, ara per ara, i des de l’escola que ho
arrossega, i hauries, prova-ho com a mínim, si jo fos allà
seria més fàcil, de suggestionar-lo, digues-li que és un
- 47 -
superheroi d’aquells amb malles i una força descomunal i
que si volgués, només si ho volgués, podria aixecar-se i
donar la volta a l’hospital volant amb les seves malles i la
capa i que tot podria ensorrar-se i que ell podria continuar
volant i salvant la gent que s’anés trobant pel camí, digues-li
això, que pot fer-ho si vol, conduïa amb precaució, com
ha de ser, i els nous camions els fan tan alts per ensenyar
com se’ls gasten i que, de tan alt, no l’han vist i li han
passat per sobre, pel retrovisor no l’han vist, i se l’han
empassat, hi tenien dret, quan han girat a la dreta per
l’avinguda, i en dir-te això te l’has imaginat entre les rodes
del camió, i se t’han eriçat fins i tot els pèls del cul, i no és
el moment de buscar culpables perquè, de directes, no n’hi
ha, ningú ha comès cap temeritat, la gent vol viure, hi
tenien dret, al sou, a la feina de cada dia, a tombar per
allà, a no tenir la seva imatge clavada aquí, per sempre, i
més endavant, si mor, veuràs que és del tot absurd buscar
culpables, podria haver estat d’una altra manera, només
dos segons abans, o després, i si el camió no hagués girat
per aquella avinguda o si no fos tan alt, podries seguir-lo
veient els dies senars, els dies que no em veiessis a mi i, si
hi tinguessis sexe, si volguessis tenir-ne, fas olor de sexe
tot tu, quasi no queda vi, res a amagar, no seria greu per-
què podríem parlar-ho, pels dies senars, ja no sóc una nena,
i ja hem caminat, els dies senars, no ploris és un cop dur
però no ploris, no s’ha de plorar, sobretot, però ha estat
així, sense més, un dia qualsevol a una hora més aviat
mediocre, fruit de l’atzar, sense més, i l’ocell petit sempre
s’acaba menjant el gran, és així llei de vida, mengen carn,
- 48 -
és llei de vida i ho sabem, i dins el camió han sentit un
sotrac, un no-res, com un badall, podries plantejar-te, això
sí, potser d’aquí un temps, ara no és el moment, de denun-
ciar alguna institució important, perquè això no pot quedar
així, i per la família sempre és un consol, uns quants cèntims
a canvi d’un cadàver més aviat calent, és el tracte, i ells ara
no tindran l’ànim per fer-ho, però això serà d’aquí un temps
perquè ara tu tampoc tens el cap per això, i seria car, i no
t’escolten així com així, has de fer moltes cartes, jo et podria
ajudar, hi tinc traça, pel que fa a les cartes, i trucar a la
premsa, però cada dia, pensa-ho, n’hi ha mil, com tu, et
podria haver passat a tu i m’esqueixaries la pell tu a mi,
això passa més sovint del que et penses i et podria haver
tocat a tu i jo hauria estat al teu costat, no ho dubtis, no
et permeto que ho dubtis, això no, i és per això que hem
d’aprofitar aquests instants, és tan dolç palpar un cos nou,
escrutar-te com si fossis un insecte que es mou entre els
meus dits, encara ens queda una mica de temps abans que
ens caigui un avió a sobre, ha de ser tan dolç, aprendre a
llegir de nou, i hem d’estirar el moment, hem de viure,
hem de viure, i hauràs de tornar a trucar a la premsa mol-
tes vegades, i a la premsa internacional, i fer-te pesat, i has
sortit corrents sense pagar i sense dir-me res, era la prime-
ra cita i m’he mostrat tota, i ella s’ha enfadat i jo volia
ensenyar-te els pits però no hi ets, volia escapar del tedi i
fer coses que se’ns enduguin, que no t’hagin descobert
abans, grapejar-nos a la punta de la illeta del riu mentre
passen vaixells carregats amb turistes i que ens fessin mol-
tes, moltes fotos, i ara que el veus, digues-li, sobretot,
- 49 -
digues-li, ha de pensar, digues-li quan el vegis, t’agafarà
la mà i et farà mal, perquè m’has d’entendre, és una cosa
que ara has d’acceptar, no et pensis que s’agafa a tu, no
s’agafa a tu, el valent, Superman, invoca alguna cosa que
ens queda lluny, invoca potser la seva àvia, perquè tu no
ets el centre d’aquesta història, només hi ha un heroi, aquí,
sovint, és així, sovint penses en tu, i t’has de desprendre
d’això, és una prova per als tres, s’agafa, ara sí, ell s’agafa,
deixa-m’ho dir d’una puta vegada, a tota una vida, per
primera vegada, i és per això que et farà mal i et deixarà
marques, no et deixarà marxar, amb la mateixa pressió amb
què podria fer-ho un voltor, que supera, de molt, la força
de l’home, et farà estar quiet al seu costat, m’he apropat
amb el cor a la mà, bona, tota jo, veritable, com un verde-
rol, el recordes arrapat al meu cap amb les urpes?, recordes
la cicatriu?, d’aquí fins aquí, però ell batalla, amb la ma-
teixa força que el voltor, digues-li de part meva si s’escau,
són moments en què un no sap si dir, que aquesta olor
que s’ensuma és de vinagre i que és d’allò més agradable
i que té la sort de no ser mort, no, no és mort, perquè un
camió d’escombraries que et passa per sobre sol matar,
però això, i ara és el més important, no ha passat, encara
respira, i no és un miracle, no sé què en penses, d’això, no
vull entrar en debats estèrils que no ens duen enlloc, la
religió no serà un problema en això nostre, no n’hem par-
lat abans, però no ho ha de ser, però no és un miracle, i
has d’estar tranquil, i està desfet per dins de la sang que
s’ho enduu tot i s’ha d’actuar amb rapidesa, els òrgans
s’omplen i pesen, cada segon és preciós i els bombers l’han
- 50 -
agafat a temps, ha tingut la sort que això li passés just
abans de l’accident de l’avió i que encara hi hagués am-
bulàncies, un pèl més tard i ja no n’hi havia, i el més incre-
ïble és que encara sigui conscient, és fort, però no es
desprèn de cap paraula, les amaga totes, fa hores que
lluita, has d’estar tranquil, és en bones mans, és un hospi-
tal capdavanter et dius, les ambulàncies de l’aeroport vénen
aquí i això deu ser un bon senyal, és ben bé això el que
necessita, no necessita una altra cosa, un bon hospital amb
els millors especialistes i que t’eixuguis la suor, estàs suat,
has corregut el que has corregut, d’acord, fas mala cara,
d’acord, però ara li has de transmetre serenitat, eixuga’t
la suor com puguis, deixa enrere totes les petites coses que
no són essencials, ara, tu hi has anat per transmetre-li
calma, i molt d’humor, i li dius que, si se’n surt, te n’hauràs
d’aguantar, no tindràs sexe durant una bona temporada,
li somrius, t’ho he de dir, i que no pots morir-te perquè un
no pot morir-se amb els pebrots tan carregats, li somrius,
i a més hi ha la infermera de les arracades, negra, que
passa sovint i no t’ho posa fàcil, li somrius, que ets un toro,
que és malaguanyat tot el que tens aquí dins, que és ple i
t’estreny, i somrius, i no riu, malgrat l’humor, no riu, però
alguna cosa existeix en la seva mirada, i els bombers li han
fet mil maniobres i s’hi deixaven els braços, i tu eres amb
mi mentre tot això passava i prenies un vi que ve de lluny,
que no en saben fer, de lluny que són, i ara ens ho podem
dir, que no era del tot bo, preníem un vi i jo et dic coses,
et parlo de coses, tot i que em costa parlar, jo et dic coses,
i aquesta nit follaràs, si volem, si una cosa ens porta a
- 51 -
l’altra, follarem segurament follarem, i et decideixes d’una
vegada de plantar-me les mans al cul i apropar-me a tu i
posar-me la llengua en papallona dins la boca, fer-me teva
ser la teva nina i el que vingui, i et cauen els ulls en negre
i em tornes encara més morbosa però no t’has de sentir
culpable és només una petita mort, al cel, amb timidesa,
treu el cap la lluna, sobretot no et sentis culpable perquè
tu no podies saber que això passaria, la vida sempre et
sorprèn, res, ni la mort, serà mai com l’havies imaginada,
era impossible, era difícil de preveure, malgrat la teva cosa
especial amb la lluna i els dos cursos a distància d’astrolo-
gia, la teva vulnerabilitat, que et diu coses, que a vegades
l’exageres, estem d’acord, però que neix d’alguna cosa
certa, de ben segur, no ho dubto ni una mica, però has
d’admetre que sovint hi poses sucre i t’haurien pogut
trucar mentre érem al llit i aleshores sí que és una putada,
mentre estàs a punt de corre’t perquè et toco el punt, i se
t’obre el cel de nit, quan tot puja i busca el seu camí i sa-
liveges, sona una trucada i això sí que t’esmicola el cor,
l’endemà, perquè no l’hauries agafat i t’hauries adormit
tot just córrer-te, malgrat les ambulàncies i els bombers,
hauríem dormit fins tard perquè abraçat a mi t’hi sents
còmode i entens, tot adormit, que et protegeixo de qui
sap què, no hi podem fer més, a prop dels meus pits,
després de la suada, i l’endemà et demanaries, penedit,
quin és el lligam estret entre una cosa i l’altra perquè, el
que és segur, n’estic convençuda i si et fa més gràcia diré
que ho diuen els planetes i les marees, i ara t’ho puc dir,
és que avui, junts, hauríem fet un fill, per les migranyes,
- 52 -
algú que arriba i algú que se’n va, ho fèiem amb molta
força, en fas dos de mi, tu i ell devíeu ser dos toros de sang
densa que s’envesteixen o fan l’amor, ets solar, però això
és passat, no has de patir per res, li posarem el seu nom,
si això t’ha de fer tornar, si mor, amor, per la cosa ambigua,
perquè sempre més sigui amb tu, que tot és parlar-ho, però
jo hauria pogut acompanyar-te, només calia avisar-me i
trucar a la porta del lavabo amb pressa, ser amb tu, perquè
tu i ell teniu una cosa especial, i en el fons no és culpa teva
això de no haver passat per l’etapa maricona fins tan tard,
ara no ho acabes d’entendre, però això s’acaba un dia o
altre, és dur i t’has fet gran, de cop sense adonar-te’n, no
ha de ser per sempre, passes un mal moment, és dur, un
moment de merda dels de debò, t’ho dic, i a mi no em
preocupa, no és una cosa que m’atabali, al capdavall, i
potser tens raó, hi he estat molta estona, al lavabo, i t’has
posat nerviós, hi ha coses que et posaran nerviós, de mi,
hi ha coses que encara no sabem l’un de l’altra, només és
la segona vegada, no serem diferents a les altres parelles,
no aspiro a ser especial, però valdrà la pena, si més no, de
conèixer-nos com cal, ja seria un tresor, però és que algú
hi havia anat abans que jo i ja m’ha fet angúnia, i era net
i era ràpid, però el que compta és que has arribat a temps
a urgències perquè no m’has esperat i has agafat un taxi
al vol, i si tenies gana t’hagués pogut anar a buscar una
poma, i he hagut de passar l’escombreta i tenia por que
les partícules se m’arrapessin a la pell, i no em deixessin
més, per molt que m’arrenqui la pell no em deixen, i ell
t’esgarraparà la pell, això no ho dubtis, s’agafa a tota una
- 53 -
vida, i em feia por que tu ho notessis, les partícules, ets
sensible, de barri residencial i ple de llibres al menjador, i
després ha sortit tot, així, de sobte, i jo només volia pixar,
que era net, ràpid, però ha sortit tot, ni una cosa ni l’altra,
però tot, i a més hi he estat estona, asseguda, així, amb el
cap cot, el rostre desencaixat, groguenc, de treure-hi fins
i tot el fetge, i m’ha costat refer-me, tornar a respirar, i el
paper que s’acabava, la puta no l’ha canviat, diu que no
n’ha trobat al magatzem, que encara no sap com s’orga-
nitzen les coses, que és massa d’hora, però ara, tot això, i
em donaràs la raó, no hi ha cap motiu perquè no me la
donis, no té cap mena d’importància, el més important de
tota aquesta història, ara mateix, són els moments de
trànsit que viu el teu amic, en què s’ha de decantar cap a
una banda o cap a l’altra, potser ha de lliscar i ho haurem
d’acceptar, tossuts, ho acceptarem, i jo sóc aquí sola, enmig
d’aquest desert de maletes esbudellades, però això ara no
és el més important, fes el hagis de fer, no pateixis per mi,
sóc amb tu, però si ho haguéssim fet junts tot seria més
fàcil, seria la teva crossa, aquesta nit, i jo seria feliç, no per
ell, sinó per ser amb tu, de debò que no m’hauria importat,
ho hauria fet de gust, i el tema no són les clavícules, que
fan mal, i si ens mirem en som còmplices, que t’immobi-
litzen i prou, i se solden perquè és jove, n’acaba de fer
trenta, i el més greu no són les clavícules, que fan mal, sinó
les parts de dins que es desprenen l’una darrere l’altra
sempre quan parpelleja, que abandonen, i és per això que
s’esforça a tenir els ulls ben oberts, és la seva obsessió,
diria, no existeix res més, ni la mare, ni tu, ni els amics, en
- 54 -
trenta anys no havies vist mai ningú tan a la vora del pre-
sent, té por, escolta’m bé, té por d’estirar la pota com un
gos al mig d’aquest merder perquè el seu cos és una tra-
gèdia, un enderroc, i tu l’acompanyes en aquests moments
i jo t’entenc, i ell t’ho agrairà, la teva presència no deixa
de ser rellevant, però si hagués de dir alguna cosa, si po-
gués dir alguna cosa, diria que tenia ganes de veure créixer
el seu fillol, que es diu Martí, i encara és una bola, era,
certament, una de les seves màximes il·lusions, i menjar-se
el món, però la vida és puta i sempre té l’última paraula,
o la mort, si em permets, i el lavabo, i el camió d’escom-
braries i els diners que li costarà l’hospital, perquè és es-
tranger, atrevit, i es va creure etern, i la trucada, i el polvo
i els gemecs que sento per primera vegada quan ja sabem
que és fora de perill, i que faig meus vas al lavabo i no hi
ha paper de vàter, plores com un nen desconsolat
una gossa afamada i en zel que no pot pagar-se els cursos
de dansa i necessita les propines d’alemanys i russos, i els
poses contents amb la manera de remenar el cul, una gossa
plena de ràbia, tens una edat en què és molt difícil això de
la dansa, i més si ets d’aquella mena de persones que mires
i et dius hòstia puta no t’han estimat mai, hòstia puta és
això el que amagues amb intel·ligència i hòstia puta quasi
me la coles, no t’ha faltat res per colar-me-la però això es
veu, i no ho allarguem més, has d’admetre, és així, has
d’admetre que no tens diners per això de la dansa, no te
n’amaguis, estalviem-nos temps i diners a tots plegats, i hi
ha una edat en què has de començar a prendre decisions,
- 55 -
tens una responsabilitat, fes-ne alguna cosa, tenim una
responsabilitat, i ja tens les cames arrugades, l’única cosa de
la qual en saps alguna cosa, i ara te n’adones, ara aprens,
tens la sort d’haver-me creuat, és de la por, cada dia cada
hora cada minut cada segon aprens el que és la por, cada
dia que passa una mica més, i jo sé que el buscaves, des
de darrere la caixa el buscaves, per omplir buits, follar et
fa créixer l’autoestima uns minuts i val més això que res,
et dius, per aquesta por d’aquí, i l’aprens a estimar a més
a més, aquesta por, te la fas teva i ja no saps estimar cap
altra cosa, només la por, i els polls púbics de la por han fet
dels teus baixos casa seva i es queden es queden a l’entra-
da de la cova mentre ella fa la feina bruta i es passeja pel
teu úter i s’engreixa com un porc, et consumeix per dins,
s’alimenta a base de membranes i les restes de l’avorta-
ment de fa només uns mesos d’un que et follaves sense
més, i les restes, també abundoses, d’esperma caducat, i
et fan pessigolles i ja t’és agradable, l’hàbit t’hi empeny, i
n’hi ha, perquè n’hi ha, però se’t confonen entre els pèls
negres, durs, s’arrapen i li fan de sentinelles i et sents bé,
t’has habituat a ells, s’arrapen fort als pèls, els has domat,
us vau conèixer fa molt de temps, i us sabeu les manies,
i t’hi passes la mà quan s’inquieten, i et fan pessigolles i
somrius, esteu sempre juntes i una no pot viure sense l’al-
tra, et penses, té ulls d’ocell, la por, i si et digués, si la por
et digués, hey baby, this is the end, ho deixem, aquesta
vegada va de debò, marxem d’aquí, jo i el meu seguici,
no ets tu el problema, de debò, creu-me que no ets tu el
problema, sóc jo que m’ofego en un no-res i necessito una
- 56 -
altra cosa, i això no és bo, ho has d’entendre, és, sobretot,
és la dinàmica, és la dinàmica en què hem entrat, no ets
tu el problema, sobretot no t’ho pensis, sé que no trobaré
ningú com tu t’estimo però alguna cosa m’empeny a mar-
xar, potser és que tot era massa fàcil, però no voldria, ets
generosa, un niu aquí dins teu, i sóc jo, deixa-m’ho dir, tu
no en tens cap culpa, és clar que no, no et mereixo, i ara ja
ho saps i t’ho deixo tirat de preu, ni un cèntim, no hauràs de
fer llistes amb el que tens i el que et falta, sobretot el que
et falta, te’n dono la meva paraula, tens la sort d’haver-te
creuat amb mi, i amb ell però ell ha marxat perquè té un
amic dels que es folla a l’hospital i no ha tingut ni la més
mínima intenció d’anotar-te el seu número en un tovalló,
per moltes mirades que li llencessis des de la caixa, encara
no ha passat l’etapa maricona, no t’hi escarrassis que no
serveix de res, i tu ara saps, gràcies a mi, que sense por no
ets res, en un lavabo, ara mateix, al vol, zac, només s’hi
tancarà per una polla i l’adrenalina, tu i jo, en canvi, som
cosa lenta, no pateixis, només ets ara un forat negre enmig
del cosmos, fins i tot la por t’ha deixat, no t’ho esperaves,
t’ha vingut de nou, fins aquí tot anava bé, i no sents res,
no pots sentir res perquè ets estrangera a tot, t’has tornat
de làtex, no sents res per res ni per ningú, ni odi, ni amor,
ni vergonya, la por era una mare digna, la teva màscara, la
darrera cosa que et quedava, la darrera cosa per estimar, i
quan la por et digui this is the end, baby, només trobaràs
una sortida, caure de la copa de l’arbre, cap més branca
on agafar-se mentre caus, es tracta d’això, d’anar caient i
anar-se agafant, fins que toquis terra, no sé si ho has vist
- 57 -
als diaris de la tarda o escoltat a la ràdio, però ells han
baixat molt ràpid d’allà dalt, veuràs la teva finestra, al teu
davant, oberta, i els cursos de dansa que has fet fins ara i
el remenar no et serviran per res ara, ho faràs amb gràcia,
potser, estàs sola, la por t’ha abandonat i t’hi aproparàs
sortiràs, està més que decidit, i ho portes als gens, hi ha
qui té migranya, què vols fer-hi, les herències deuen ser
de les poques coses que no es venen, i ni tan sols miraràs
l’asfalt abans de fer-ho, et deixaràs caure mig d’esquena
i veuràs, potser, un núvol que tindrà forma de piano, la
finestra s’obre sola, perquè la por t’haurà abandonat, ni
ploraràs ni cridaràs, perquè ha marxat, així, sense més, no
t’ha donat la possibilitat de cap gest, de provem-ho uns
dies, i en caure no se t’escapa cap paraula, només un mig
somriure a mig camí entre la indiferència i la desesperança,
i mai no hauries dit fins ara que el moment de la teva mort
seria tan insignificant, la gent al carrer mira cap amunt i
crida com si es tractés d’un partit de futbol de segona i, en
el fons, malgrat les cares de terror, agrairan a déu haver-los
fet viure una experiència digna d’explicar i ser escoltada
en arribar a casa o als despatxos, algú, és cert, ha trucat
als bombers i ha explicat qui eres, quina mena de persona
eres, i no s’han ni activat els protocols més urgents per a
casos com el teu, cap camió de bombers d’aquests amb
escala i que toquen la sirena i el clàxon a la vegada ha
deixat de fer el que feia per pescar-te abans de l’impacte,
saionara, baby, i haurà estat una sortida en va, i això costa
uns diners, és car, ni totes les propines de l’estiu et pagarien
una sola sortida dels bombers, i això que no ha sortit el
- 58 -
camió amb l’escala, que el netejaven, només haurà calgut
cobrir-te amb un llençol, una sortida només per mirar-te el
pols, després dels sacrificis que ha fet per tu la teva mare
i ràpid, en silenci, cauràs com un ocellet que cau del niu
sense adonar-se’n i sense adonar-se’n desapareix, i ja no
seràs res més que un record embolicat amb un llençol que
hauran tret els de la farmàcia del costat
ja se senten les ambulàncies, aviat vindran a buscar-nos,
ja veuràs, ja arriben, creuen la ciutat i la divideixen en
dos, com la meva illa, dividida en dos també per una sola
carretera, o la cicatriu d’aquí fins aquí
ara feia tants anys que no em queia una llàgrima fa anys
de nosaltres, en sóc conscient i segur que ja no escric a la
mateixa persona que vaig perdre fa tant de temps, o potser
sí, en tot cas, escric al que quedi d’aquella persona que
vaig perdre fa tant de temps, a aquell racó de tu que es
desperti quan llegeixis aquestes paraules, o quan n’ensumis
l’olor, l’endevines?, mai vaig respondre totes i totes aquelles
cartes que tu m’enviaves, et trucava i en parlàvem, però
de mica en mica vaig deixar de fer-ho, i a tu ja t’anava bé,
que no et respongués, potser per la por de parlar, de fer-te
còmplice de tot allò, i tu necessitaves escriure per temptar
la paraula, estripar-la, el so, per anar buidant de tot allò
que no podies dir, i ara te les torno perquè són una part de
tu, són tu, t’escrivies, així ho crec, en el fons, a tu mateixa,
i mereixes construir-te sobre el que has estat, sobre el que
has escrit, he buscat durant anys la sortida del laberint de
- 59 -
pedres de marès, i finalment l’he trobada, he arribat al
mig del laberint, i ara deu tocar tornar enrere per desfer
el nus, deu haver de ser així, t’imagino no puc imaginar-te
d’una altra manera, ho entendràs, amb aquell vestit verd
que et queia per tot arreu, i que sempre mostrava un bocí
del teu pit dret, recordes aquella immensa alegria de quan
descobríem un niu?, no et preguntaré com estàs, ni què
n’has fet de la teva vida, no vull saber-ho, només et faig
arribar aquesta carta per dir-te que me’n vaig, adéu, ara
sí, de veritat, que me’n vaig a viure lluny, he tingut la força
per fer-ho, he dit, i que no tornaré, ben lluny, que és això,
ho necessito i necessito recomençar de nou, oblidar tots
aquests anys, després de tots aquests anys, després del teu
accident, jo vaig seguir anant a l’illa, ho saps, i em vaig anar
apropant cada vegada més de la teva mare i l’ornitòleg i els
ocells del centre, als pavellons que m’agradaven, m’havia
quedat sense ningú, tenia por de ser massa sola, i no sabia
que recuperar una família ens valdria un preu tan alt, fins
crear, d’alguna manera, una família, i et vam anar esperant,
però tu i les teves pors, tu i les teves pors, i la teva mare i
l’ornitòleg, i els ocells i els anells, i tu i les teves pors, i jo a
la recerca d’alguna cosa que encara desconec, fugint d’una
ombra que no es desprèn de mi, i que m’avança
em venien tot d’imatges les gàbies, les neveres, la sang,
com un record molt llunyà, com el joc de les paraules que
s’encadenen i una síl·laba en porta una altra, i així de seguit,
una darrere l’altra, la nit com un paraigües sobre nostre,
els crits de l’hospital d’ocells, les pedres a l’estanc, l’avenc
- 60 -
de l’elefant, la sang de la teva ferida en creuar el vidre del
restaurant, i el trencadís als nostres peus, la sang, que en
dèiem, blanca del marès, els gelats de cada dia, la bicicleta
turquesa, l’àvia del casal amb les tisores enfonsades a les
temples, les pedreres blanques, el jardí de l’interior, les roses
que se’ns feien gegants, el teu alè, rosat, dens, arrodonit,
com un niu de reietó safraner, els pares que inventàvem,
els avions que aterraven a tocar de la platja i ens feien volar
els cabells com si fossin un munt de serpentines
hi he estat, hi he estat, en silenci perquè no podia parlar,
he estat enterrada ja he estat enterrada i amb mi, tots els
ocells de peluix que et vaig regalar, les teves cartes que mai
vaig tenir les forces de respondre, tot el que em vaig perdre
de tu i que ja no ets, tot el que no vas dir-me sabent-ho
tot, la gàbia en què vaig quedar tancada, des d’aleshores,
acompanyant-lo a tot arreu
era de nit, i el cel era fred i em queia a sobre, i ho havia
enllestit tot als pavellons, havia feinejat tot el que calia, i
repassat cadascuna de les rajoles, mentre esperava que
l’ornitòleg tornés a buscar-me, però només se sentien els
grills i la nit i el xiulet de la tramuntana que s’estripa entre
les branques de tots aquells arbres, i vaig pujar les escales
fins a la sortida de l’hospital, però res, la calma tensa de la
nit, i els ulls els tenia aspres, del terror d’haver-me allunyat
dels pavellons i la cosa de cada dia, t’has d’enfrontar a les
coses, me n’havia atipat d’esperar, sempre el mateix, espe-
rar, i aquella nit potser perquè era sola on mai havia estat,
- 61 -
dins una nit tan densa flairava totes les olors del marès
tallat, a la pedrera, de les canyes i la tarongina, com mai ho
havia fet abans, va entrar-me de sobte ben endins l’orella
un crec-crec cadenciós que em va distreure de la nit i les
meves pors, i vaig començar a caminar cap allà, alguna cosa
m’atreia, i m’hi apropava i no em creia que m’hi apropava
i vaig percebre entre la foscor dos cossos envoltats d’una
llum molt blanca per ser de nit, i una força vinguda no sé
d’on em va empènyer a apropar-m’hi encara una mica més,
i a obrir molt els ulls perquè m’hi cabés tot el que veia,
jo mateixa tota groga, nua d’una nuesa molt nua, davant
del coix, i jo mateixa em mirava, sobresaltada, mentre el
coix seguia, amb un si us plau els seus ulls em demanava,
«si us plau, no recordis, oblida, si us plau, no, no, no, no,
mira quina lluna més immensa, la més gran dels darrers
temps, mira la lluna si us plau, mira quina esperança de
lluna, mires la lluna i no veus res i el que has vist oblides,
mira amunt l’espectacle de la lluna, diuen que és una cara
però mai he sabut veure-la, mai he sabut veure-la, busca,
mira fixament la lluna i si no li trobes rostre, dibuixa’l amb
els teus ulls, i no et distreguis que ja no queda gaire, que
ja crida, ja surt, ja esbufega, si us plau, oblida, vés a seure
lluny que se t’enduran a casa i allà podràs telefonar la Lídia,
i demà aniràs a la platja a banyar-te i sota l’aigua res et
farà mal, sota l’aigua tornaràs a ser una nena, i somniaràs
en aquells jugadors de waterpolo i aquelles esquenes, i els
barrets de silicona aigua-dinàmics dels mundials, i tot et
semblarà el malson d’unes nits
- 62 -
és una cosa difícil d’explicar, un d’aquells instants en què
un no és per ell mateix, en què torna a ser nen, sinó no-
més per veure com aixeca les ales per primera vegada, en
molt de temps, un ocell lliure, un núvol d’aire calent entre
les mans que s’escapa per sempre, un instant molt més
important que nosaltres mateixos
—la corretja de la gossa li ha fet de soga, va anar a passejar
el gos i s’ha penjat
—les fruites que, de ben madures, no es despengen de
l’arbre, s’acaben podrint
—i l’Oliva, com està?, mentre estava penjat, bufava el
vent?, es movia?, en cercle?, no entenia res, no vaig en-
tendre mai res, i no podia avisar-te de res, ho havia oblidat
tot fins ara, ho havia oblidat tot fins ara, fins la teva carta,
fins avui, fins que l’avió no s’ha enlairat, fins que no em
toquin dins l’ambulància, ara, quan arribin
—potser la gossa em va salvar, com a tu el Ricardo que et
va fer fugir
—no et vaig dir mai com es deia
—no li deies així?
—no poden tenir nom, ni pots, tampoc, acaronar-los, en
la seva naturalesa hi ha la por als homes
—et coneixia molt
—-com ho saps?, no t’ho vaig dir mai, no ho va saber
mai ningú
—tu no m’ho vas dir
- 63 -
—no havies pogut oblidar coses tan terribles com les que
havies viscut, el silenci
—l’àliga daurada fa un niu del tot imperfecte, al cap de
poc temps, tot s’ensorra pel seu propi pes
—no pots respondre’m, només ets una carta, una carta
d’adéu
—abans n’hi havia prou amb un silenci perquè sabessis
què volia dir-te, estaves ferida i tot fugia al teu voltant, i
els més fràgils són traïdors érem amigues, érem amigues i
ens havíem jurat una amistat per sempre
—el sempre no existeix, tu vas desaparèixer
—tu em vas abandonar
—tu vas desaparèixer
—ens hem fet horrorosament grans
—encara m’agrada el teu nas
—no me’l pots veure
—encara m’agrada el teu nas
—estava malalt i no em vas avisar, estava malalt, tens el
nas ensangonat
—no estava malalt
—era només un monstre
—sabies què em trobaria
—jo no sabia res
—jo només tenia por
—tu i les teves pors
- 64 -
—ja no tinc por avui no tinc por
—necessitava ajuda
—tot s’ensorrava al seu pas
—estava malalt i no vas fer res no em vas avisar
—te l’estimaves
—sí, me l’estimava
—malgrat tot allò?
—malgrat allò
—per què no vas marxar?
—perquè al principi tot és diferent, i després ja és massa
tard
—diuen que el coll es trenca, que no és tan l’ofec
—per què no fugies?
—perquè ell ja no hi era perquè no hi havia ningú que em
fes oblidar
—va ser un accident, no vaig fer el que havia de fer i em
vaig girar i ell zac
—el van matar, després
—el va matar ell, ens va separar
—hauria pogut tenir una vida com les altres, com la teva,
—lluny de tot això
—avui per primera vegada he sentit compassió
—què?
—avui he sentit compassió i agraïment avui he entès
—què n’hem fet de les nostres vides?
- 65 -
—tenir una vida, passejar en patins, trobar-nos, fer una
maleta per quatre dies, i beure una cervesa, bona, amarga,
sense pressa a la vora del riu i deixar de fugir, ja no hi és
i no sóc capaç ni d’alegrar-me’n, només em miro a dins i
veig un pou sense fons, i no sé per on començar, i aixeco
les mans com si fossin ales i si em deixo caure em faig
por aviat seré lluny, de vosaltres de tu, d’ell de tu d’ell de
vosaltres, de mi mateixa
—no marxis, si marxes, un dia, deixa’t trobar
—on ets?
—em sembla que dins d’un avió, a la pista, encarats, pre-
parats per l’enlairament
—sempre t’havien fet por els avions
—hem canviat, fa tants anys
—finestra, ben lligada a la cadira, com una nena, serena,
no tinc por de res, el cor, per fi, batega, i corro, rodo, ja
corro per la pista
—fes-ho amb cura, el tens?, el vam trobar a la vora del seu
niu, és un excel·lent arquitecte, empra allò més delicat per
fer-se el niu, pèls de crinera, les plomes més lleugeres, i llana
—la lluna aquests dies era més gran del normal
—ara em fa por trencar-lo, em pot fer mal?
—no són coses de la lluna
—no, és per això que t’he deixat els guants
—he parlat, he començat a parlar
—no hem d’esperar massa, els pot atabalar, aquest tràngol
- 66 -
—estaràs bé allà on vas?
—està curat del tot?
—sí
—no ho sé, ara ho veurem
—han de ser aquí, les ambulàncies
—tot calla
—l’odies?
—serà llarg igualment
—no, no em diguis això
—cuida’t
—és clar que sí, creus que l’alliberaríem si no fos així?
—ho faré
—aquest estimball em fa por
—rodo, rodo, rodo, rodo...
—a ell no, i ara és el més important
—no es mou ni una mica, mira-te’l
—només espera
—rodo, rodo, rodo...
—és preciós, va, deixa’l anar, que encara ho serà més,
—acompanya’l amb les mans, una empenta
—un dos tres...
—ara
—fes-lo volar, fes-lo volar!
—vola’l, vola’l!
- 67 -
—hi ha uns segons en què no saps si aconseguirà volar,
on sembla que hagi de caure, pobra bèstia, però has vist
com ha fet anar les ales?
—tenia un vol de nen
—tot comença així
—la ciutat s’ha adormit, després del caos
—ja només circulen files de cotxes fúnebres, per fi, si se’m
permet
—he d’anar a casa a recollir el trencadís era un dels meus
gots preferits.
Saps, els pares ocells, quan fan un niu, van arreplegant
branquillons i els van amuntegant, i després van fent voltes
sobre ells mateixos molt ràpid molt ràpid i empenyent-los
per donar-los forma, i aquest anar i venir sobre ells mateixos
i aquesta pressió al pit, al cor, els produeix taquicàrdies, i
fins i tot, en casos extrems, la mort, els que superen aquest
tràngol, ja tenen un niu per omplir. Hauria estat preciós, si
t’haguessis quedat. Estava enfadada i he fet les maletes a
corre-cuita. Totes les maletes obertes de bat a bat. Em dic
Alba. Tot anirà bé. Em sembla que m’adormo.
Aviat arribaran les ambulàncies. No les sents ?
Silenci.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi
Serra d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.
Premi Serra d’Or 1999 (al millor text
espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.
Premi Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,
2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia
m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no
creixen, 2002. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra,
2002. Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que
esteu en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort
Manolete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-
tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és
un armari, 2004. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-
quim M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix
/ Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,
2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-
rança. Una Petita dansa de mort en
cinc quadres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III
Premi Fundació Romea de Textos
Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova
York, 2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en
Klein, 2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la
llegenda catalana, 2008 (Inclou un
CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de
Leningrad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan
encara no sabíem res, 2008. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,
2008. IV Premi Fundació Romea de
Textos Teatrals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa
/ La finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa,
2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota
la lluna d’agost, 2009. I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades
la pau, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El
cobert, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens
de palla, dies de vent (Una reflexió
sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,
2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,
2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II
Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010.
Premi Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis
amor, 2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,
2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,
2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir
Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues
dones que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors, 2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
Romeu, Preguntes i respostes sobre
la vida i la mort de Francesc Layret,
advocat dels obrers de Catalunya,
2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.
Praga, 2011
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Ànge-
lus), 2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-
sos de Shakespeare), 2011
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de
rentat), 2011
92. Sergi Pompermayer, Top model,
2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,
2011
94. Jordi Casanovas, Una història cata-
lana, 2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El
principi d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
99. Marilia Samper, L’ombra al meu
costat, 2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica II:
Strip-tease i teatre irregular (1966-
1967), 2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III:
Mirades sobre l’amor i la vida
(1956-1962), 2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,
2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,
2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-
ho?, 2013
107. Helena Tor nero, No parlis amb
estranys, 2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee W illiams, La rosa tatua-
da, 2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,
2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El
cantador, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de
l’atzar, 2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els
déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V:
Estar al món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:
Circ, màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze, volum 1,
2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep
Pere Peyró, Gemma Rodríguez,
Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-
resa Vilardell, Espriu x dotze, volum
2, 2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de
les Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a
país, 2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,
2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,
2014
128. Thomas Bernhard, El President,
2014
129. William Shakespeare, El somni
d’una nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i
Núria Milà, Lampedusa Beach
, 2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del
Billar
, 2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.
Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2013
133. Damià Barbany, Kabaret amb K,
2014
134. Eduardo De Filippo, L’art de la
comèdia, 2014
135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual
per a Electra, 2014
136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La
societat i el camí personal, 2014
137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:
Postteatre i Teatre de carrer, 2014
138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:
L’ofici de viure, 2014
139. Narcís Comadira, L’hort de les
oliveres, 2015
140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,
2015
141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,
2015
142. Albert Arribas, Selecció, 2015
143. Xavi Morató, Un peu gegant els
aixafa a tots, 2015
144. Federico García Lorca, El público,
2015
145. Arthur Schnitzler, El professor
Bernhardi, 2015
146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,
Marián de la Chica, María José Lizar-
te, Simfonia de silencis, 2015
147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la
caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015
148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,
2015
149. Molière, Dom Juan o el festí de
pedra, 2015
150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre
de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,
2015
151. Manuel Molins, Bagdad, dones al
jardí, 2015
152. Molière, Don Joan, o el festí de
pedra, 2015
153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,
Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-
tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc
Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,
2015
154. Pau Miró, Victòria, 2016
Textos a part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
2. Lluís Capdevila, La festa major de
Gràcia / Tierra sin primavera. Dues
obres del teatre de l’exili republicà,
2015
3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016
Textos a part Teatre per a joves
1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3. Helena Tornero Brugués, Submer-
gir-se en l’aigua, 2016
4. Cristina Clemente, Consell familiar,
2016
5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.
Premi Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a
California, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia,
2005. Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios,
2005. Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la crea-
ción, 2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita
Rondó, 2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-
nos un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El
tango del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas
noticias de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El
retratista, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simone /
Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
Marc Garcia Coté
155
NIU
Marc Garcia Coté
NIU
Niu. Un trencaclosques de monòlegs interiors, articulats
al voltant d’un tràgic accident d’avió, a través dels quals
una veu femenina es veu confrontada a una realitat crua i
imprevisible que la precipita fora del niu de les seguretats
infantils. L’obra va ser seleccionada pel comitè de lectura del
TNC entre totes les propostes rebudes durant la temporada
2014/15, per tal de ser objecte d’una presentació pública al
teatre.
Marc Garcia Coté. Barcelona, 1980. Estudia interpretació a
l’Institut del Teatre i, més tard, al Conservatoire National
Supérieur d’Art Dramatique de París com a stagiaire étran-
ger. Com a actor ha treballat en teatre (Flechas del ángel
del olvido, Els fusells de la senyora Carrà, La nostra mort
de cada dia, Rey Lear...), cinema (Barcelona nit d’estiu, Tots
els camins de Déu...) i televisió (La Riera, Ventdelplà...).
Des de fa uns anys compagina la seva feina com actor amb
la de l’escriptura. Aquest Niu, però, és la primera peça que
mostra.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-945756-8-6
