.
188
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-947255-5-5
Marta Buchaca
Pròleg de Marta Mariñas López
NOMÉS UNA VEGADA
Marta Buchaca
NOMÉS UNA
VEGADA
Marta Buchaca (Barcelona, 1979). És dramaturga, direc-
tora de teatre i guionista. S’ha format al Centre d’études
théâtrales de Louvain-la-Neuve a Bèlgica, a l’Institut del
Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett, i és llicenciada en
Humanitats per la Universitat Autònoma de Barcelona.
Les seves obres s’han traduït a diversos idiomes i s’han
estrenat a Grècia, Croàcia, Buenos Aires i Nova York, en-
tre d’altres. De Les nenes no haurien de jugar a futbol
i de Litus, se n’ha fet la versió cinematogràfi ca. Ha re-
but diversos premis, entre els que destaquen el Premi
Joaquim Bartina 2015, el XXXV Premi de teatre Ciutat
d’Alcoi, el XI Premi de Teatre Palanca i Roca, i el Premi
Max a millor autoria en català.
Només una vegada. En Pau és novel·lista i l’Eva, editora.
Són parella des de fa anys. Un dia ell li va pegar, i una
amiga va denunciar l’agressió. Només va ser una vega-
da. Ara cap dels dos té ganes de parlar-ne, però no tin-
dran més remei que fer una teràpia obligatòria amb una
psicòloga dels serveis socials. Amb aquesta obra, la dra-
maturga Marta Buchaca s’enfronta al drama dels mal-
tractaments de gènere, amb una obra en què el drama i
la comèdia es confonen per refl exionar sobre les difi cul-
tats de comunicació en una societat en què les tensions
de gènere es barregen massa sovint amb els comporta-
ments violents.
.
NOMÉS UNA VEGADA
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: del 2018
© del text: Marta Buchaca
© del pròleg: Marta Mariñas López
Disseny gràfic: Fèlix Arola
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
NOMÉS UNA VEGADA
Marta Buchaca
Pròleg de Marta Mariñas López
Per la tieta Isabel.
«Me n’havia penedit al segon i,
des d’aleshores, el penediment
havia anat en augment, i a hores
d’ara me’n penedia tant que,
per més que m’ho passés per la
cara, no aconseguiria que me’n
penedís més, l’única cosa que
aconseguiria era que l’acabés odiant
a mort, aquell fill de sa mare.»
(George Saunders, «Fugida del Capdaranya»)
- 9 -
PRÒLEG
«Només una vegada». A vegades necessitem creure
que no és tan greu. Només ha estat una vegada, una
única vegada. Un fet puntual. Aïllat. Mirem la realitat
amb el filtre dels colors que la fan més bella, que la
disfressen, que la justifiquen. Combinem les peces fent
que encaixin, generant la imatge perfecta. No volem
trencar el nostre puzle, la nostra imatge. Ens estimem
les peces, tenim por de no saber jugar a una altra cosa.
Però mirar la realitat amb vels sovint genera plecs, ar-
rugues, que acaben arrugant-nos a nosaltres mateixes.
Quantes vegades hem obviat o amagat fets que
ens han ferit, perquè ens fa vergonya (aliena, aquella
que es genera al creure que el que fa l’altra també
ens identifica a nosaltres), per la por al judici extern, o
perquè no obviar-los comportaria desmuntar el puzle?
Però on és el límit? Què és el que podem permetre
només una vegada?
«Si només fem les coses una vegada, no tenen
valor?» pregunta la Laura, la terapeuta, al Pau i a l’Eva.
Però que hi ha darrere d’aquesta única vegada?
- 10 -
L’autora ens mostra amb valentia i profunditat com
funcionen les dinàmiques que operen en una relació en
la que s’exerceix violència masclista. Visibilitza el funcio-
nament de la violència psicològica i com allò que passa
només una vegada (l’agressió física) és la punta d’un
iceberg que amaga moltes altres violències darrere. En
definitiva, presenta clarament l’escalada de la violència
masclista.
L’obra evidencia com la subjectivitat que es dona
dins d’una relació de parella obstaculitza la identificació
d’aquesta violència, i arriba a normalitzar conductes de
maltractament psicològic.
Veiem com actua el mecanisme de la culpabilitat
en una relació de violència; com el sentiment de culpa
pot operar, justificant-nos a nosaltres mateixes, allò que
mai justificaríem si li passés a una altra.
Contribueix a desmuntar les estratègies que perpe-
tuen la violència masclista, trencant amb els estereotips
que la sostenen. L’autora ens mostra que la violència
masclista no és una qüestió de classe, ni de coneixe-
ments, sinó que es dona en tota la societat, en tots els
estrats, es cola per totes les escletxes, i que els proces-
sos de socialització generen grans dificultats per poder
identificar aquesta violència.
L’autora desmunta l’estereotip de «dona maltrac-
tada», que és utilitzat pel mecanisme social patriarcal,
per invisibilitzar i mantenir la violència masclista. Només
- 11 -
una vegada confronta amb coratge la construcció so-
cial, posant davant del públic una realitat quotidiana,
però emmascarada: dones de qualsevol classe social, de
qualsevol nivell cultural, fortes, amb tot tipus de bagatge
vital, patim violència masclista, i ens costa identificar-la
i ens costa reconèixer-la, en nosaltres mateixes i al nos-
tre voltant. Perquè ens han ensenyat que les que viuen
violències masclistes són víctimes, són submises, que les
que viuen violència són altres, altres allunyades de nos-
altres, de nosaltres que som totes, i aquelles, les altres,
les que viuen violència masclista, segons l’estereotip,
responen a una descripció irreal. Una descripció falsa. I
així es manté el secret, que alimenta contínuament que
passi una i altra vegada.
A través del personatge de l’Eva, podem veure
també la perversió del mecanisme d’aquest estereotip,
com, efectivament, tot i ser una dona empoderada,
forta, amb presència, l’impacte de la violència fa que
vagi minvant la seva fortalesa, la seva presència, i acabi
d’alguna manera responent a l’estereotip. És a dir la
fragilitat, la vulnerabilitat, no és causa sinó conseqüència
de la violència.
(Val a dir que absolutament totes les dones a qui
he tingut el regal d’acompanyar en el seu procés de
recuperació de la violència viscuda han estat dones
d’una fortalesa immensurable amb la que han pogut
reconnectar en algun moment.)
- 12 -
A Només una vegada es pot detectar també, en el
tercer acte, el cicle de la violència complet: mostrant una
fase de tensió, on el Pau, un home culte, intel·ligent,
seductor i manipulador, es mostra emprenyat, irònic,
sarcàstic; minuts més tard, apareix una fase d’explosió
on el Pau humilia, culpabilitza i crida a l’Eva, és a dir,
exerceix violència; per finalment arribar a la fase de lluna
de mel o reconciliació, on d’alguna manera es torna a
apropar a ella i apel·la a la complicitat. Aquest cicle es
dona contínuament i amb moltes diferents temporalitats
en les relacions de violència, i genera sentiments de
molta confusió, i dubtes; estat en el que es troba l’Eva
cap al final de l’obra.
L’autora ens deixa un missatge molt clar, al llarg
de tota l’obra: la violència és només responsabilitat de
qui l’exerceix, i cap acte o conducta justifica la violència
masclista.
Marta Mariñas López
EQUIP ARTÍSTIC
Dramatúrgia i direcció Marta Buchaca
Ajudantia de direcció Xavi Buxeda
Escenografia Sebastià Brosa
Disseny de la il·luminació David Bofarull
Tècnic Jordi Berch
Composició musical Clara Peya
Disseny del vestuari Míriam Compte
Ajudant de Vestuari Beatriz González
Vestuari Anna Alarcón Txell Miras
Producció executiva Gràcia Camps, La Bonne – Centre
de Cultura de Dones
Comunicació Anna Aurich
Distribució de l’espectacle Bitò
Assessorament en violència
masclista Marta Mariñas López, Carol Palau
Oltra i Sonia Muñoz Serrano
Assessorament terapèutic Juan Carlos Jiménez
Agraïments Marc Comes, José Pérez, Pepe
Far, Mobles Alarcón, Imma Sust
Producció
Grec 2018 Festival de Barcelona i La Pocket.
REPARTIMENT
Aquesta obra es va estrenar el 19 de juliol de 2018 a La
Cuina de l’Espai Francesca Bonnemaison, dins del Festival
Grec 2018, amb el repartiment següent:
PAU Bernat Quintana
EVA Anna Alarcón
LAURA Maria Pau Pigem
Posteriorment, l’obra va fer temporada a la Sala Petita del
Teatre Nacional de Catalunya del 18 d’octubre de 2018 al
4 de novembre de 2018.
Aquesta publicació es va fer abans de l’estrena al TNC, de
manera que el text definitiu de l’espectacle pot haver estat
subjecte a canvis.
PERSONATGES
PAU
EVA
LAURA
ESPAI
L’obra té lloc en un únic espai: la consulta de
Laura. Una
consulta psicològica del servei d’atenció, recuperació i
acollida (SARA) d’un ajuntament d’una ciutat gran. Pos-
siblement, Barcelona. El SARA és un servei que ofereix
atenció a persones víctimes de violència masclista.
És un despatx força auster, i més aviat fred. Hi ha una gran
finestra que dona al carrer i, a les parets, cartells penjats
amb diferents campanyes contra la violència masclista.
ACTE 1
Laura remena entre els informes que té apilats so-
bre la taula. Hi busca alguna informació concreta.
Agafa el mòbil i truca.
Laura: Hola, perdona que et truqui al mòbil, però és
que... M’ha passat una cosa molt estranya. He tornat
de dinar i hi havia un tio esperant-me a la porteria. Se
m’ha apropat i m’ha amenaçat. (...) No sé, era tot molt
incoherent. Deu ser l’exparella d’alguna de les dones
que tracto. M’ha dit que la dona l’ha deixat per culpa
meva. (...) No, però, tenia una mirada de psicòpata. (...)
Ho estic buscant als informes, però pot ser qualsevol.
(...) Sí, soc aquí. (...) Ah, ets al despatx? Em pensava
que ja havies marxat. (...) Sí, passo en un minut, que
tinc una visita.
Laura surt. Al cap d’uns segons, entra Pau. Mira
l’espai una bona estona. Està neguitós. Passada
una estona arriba Laura.
Laura: Perdona. No m’han avisat que eres aquí.
- 18 -
Pau: No passa res, acabo d’entrar.
Laura, allargant-li la mà: Soc la Laura.
Pau: Pau.
Laura: Si em permets un moment...
Laura desa els informes i agafa l’informe de Pau. Se
serveix un got d’aigua per ella.
Laura: Una mica d’aigua?
Pau: No, gràcies. (Pausa.) No és un lloc gaire agradable.
Laura: Sí, ja ho sé. Vols que engegui l’aire?
Pau: Per mi no cal, gràcies.
Pausa breu.
Laura mira el dossier.
Laura: Per què ets aquí?
Pau, desconcertat: Perquè... Estic obligat a venir.
Laura: Sí, però... Per què ets aquí?
Pau: Abans d’anar tan al gra em podria explicar algu-
na cosa, no? Quantes sessions haurem de fer, en què
consisteix la teràpia—
Laura: Parlarem. I treballarem per trobar respostes al-
ternatives a la violència.
- 19 -
Pau: Ja partim d’una base errònia, doncs. Jo no soc una
persona violenta.
Laura: No estic dient que ho siguis. Arribarem fins on
tu vulguis arribar. El procés l’has de fer tu. Jo només
t’acompanyo.
Pau: Jo n’he fet molta, de teràpia. Vaig estar fent psico-
anàlisi més de set anys. Sé bastant bé qui soc.
Laura: I estàs familiaritzat amb la falta de control?
Pau: Quina pregunta és aquesta?
Laura: A la declaració vas dir que havies perdut el
control.
Pau: Ha parlat amb l’Eva? Em va dir que per ella això
era optatiu. Que només era jo qui hi estava obligat. I
no m’ha dit si ve o no. I ho respecto, per això no l’hi
he preguntat.
Laura: Però m’ho estàs preguntant a mi.
Pau: Touché.
Pausa.
Pau: Quan va passar tot, em pensava que em trucarien
de seguida, però ja fa dos mesos. I ara està tot bé.
Laura: El sistema no és perfecte, això és evident.
Pau: Començar una teràpia dos mesos després no té
massa sentit, no?
- 20 -
Laura: Millor això que res.
Pau, cínic: Si aquesta és la filosofia.
Pausa.
Pau: Suposo que està farta de veure homes violents,
vostè.
Laura: Per la meva feina hi tracto sovint, sí. Però cada
cas és un món.
Pau: Jo no soc un cas.
Laura: Ja m’entens. Hi ha una denúncia.
Pau: Absurda. Vostè sap que és absurda.
Laura: Jo no sé res. És la primera vegada que ens veiem.
Pau: Aquests papers que llegeix ho deuen explicar, no?
La denúncia la va posar el meu sogre, l’Eva no volia de
cap manera. És que tot això és surrealista. Aquell home
m’odia des del primer dia.
Laura: Per què?
Pau: Jo què sé, però li asseguro que ara deu estar en-
cantat de la vida.
Laura: Entenc que per tu tot això no és fàcil. Però fer
aquesta teràpia no et farà cap mal.
Pausa.
Laura: Aquí l’important ets tu, Pau.
- 21 -
Ell somriu.
Laura: Què et fa gràcia?
Pau: Sona bé. «L’important ets tu.» Fa temps que no
em sento important.
Laura: Dedicant-te al que et dediques, ningú ho diria.
Pau: No es deixi enganyar.
Laura: Per què no parlem del que va passar aquella nit?
Pau: Jo no soc així. Sé que és una frase que li deuen dir
tots, però és la veritat. Jo no li faria mai mal a l’Eva. No
sé què em va passar. De seguida vaig veure que s’havia
fet mal. Ella es va quedar quieta, mirant-me, espantada.
Molt espantada. I em va demanar un got d’aigua. Es
veu que quan et trenques un os, el primer que et passa
és que tens molta set. Els primers segons el cos està
calent, no reacciona al dolor. I si no et mous, no fa mal.
Laura: Era la primera vegada que—
Pau: Encara ara em sembla irreal.
Laura: Havies consumit alguna droga?
Pau: Fa anys que no prenc res.
Laura: Alcohol?
Pau: Un parell de cerveses.
Laura: Això no justifica que—
- 22 -
Pau: I si hagués anat borratxo, sí? Si hagués begut tres
ampolles de vi, o deu copes, per exemple, el que va
passar quedaria justificat?
Laura: Només vull que quedi clar que el que vas fer ho
vas fer plenament conscient.
Pau: Estava fora de mi. Serè, sí, però fora de mi.
Laura: Per què? Quin va ser el motiu que va fer que—
Pau: Té fills, vostè?
Laura: No estem parlant de mi.
Pau: Jo no, però tinc un nebot. Un nebot que té tres anys
i que no para de fer rebequeries. Comença a cridar, a
dir que no a tot, a donar cops de puny contra el terra...
És insuportable. Et posa al límit, et fot tan nerviós que
l’estamparies contra la paret. Però et controles, perquè
no ho vols fer realment, perquè saps que és només una
situació de nervis, que passarà, que al cap d’una estona
tornarà a ser un nen encantador. (Pausa breu.) Aquella
nit, amb l’Eva... No ho vaig suportar. I no vaig saber
aturar el monstre.
Laura: L’Eva es va comportar com un nen que fa una
rebequeria.
Pau: Només volia que callés, o tornar enrere, o que res
del que estava passant fos real.
Laura: Què estava passant?
- 23 -
Pausa.
Pau: No he pegat mai a cap nen. Només era un exem-
ple. Només volia il·lustrar el que em va passar aquella
nit. No vull que pensi que jo... Jo el meu nebot l’adoro.
Segurament no he trobat la metàfora més adequada.
Laura: Ja t’he entès.
Pausa.
Laura: T’havies enamorat abans?
Pau: De l’Eva em vaig enamorar perdudament.
Laura: Per primera vegada.
Ell fa que no amb el cap.
Laura: Hi va haver una altra dona, abans.
Pau: Sí.
Laura: Més d’una?
Pau: Com amb l’Eva només una.
Laura: I com va anar?
Pau: Quant dura?
Laura: El què?
Pau: La sessió.
Laura: Una hora.
- 24 -
Pau: I hem d’estar tota l’estona—
Laura: Parla’m d’aquella dona. De la primera.
Pau: Es deia Marina, i amb ella... Era diferent que amb
l’Eva. Jo era molt jove.
Laura: Vau estar gaire temps junts?
Pau: El temps és relatiu. Pots tenir una relació de deu
anys totalment anodina i una d’un mes que et marqui
per sempre.
Laura: Amb la Marina vau estar un mes plegats?
Pau: Oficialment, el que se’n diu ser nòvios... No crec
que arribéssim a l’any.
Laura: Hi mantens el contacte?
Pau: Qui ha estimat de veritat no pot ser amic de la
seva exparella.
Laura: És una afirmació una mica radical.
Pau: És amiga del seu ex, vostè? Suposo que algun ex
deu tenir, no? Ja tenim una edat...
Tots dos riuen.
Laura: Hi ha persones que continuen sent amigues un
cop han acabat la seva relació sentimental. I això no vol
dir que no s’haguessin estimat.
Pau: Hi ha amors i «amors», hi estic d’acord. Hi ha
gent que diu «t’estimo» amb molta facilitat, però que
- 25 -
realment no sap què és estimar. Si has estimat de debò,
si has tingut una relació, amb tot el que això hauria de
comportar passió, amor, sexe... Si has perdut el cap per
algú, no pots ser el seu amic.
Laura: Per tu estimar implica perdre el cap.
Pau: No es lligui tant a les meves paraules.
Laura: Parla’m d’aquella dona.
Pau: Era animal i alhora poesia.
Laura: Per què es va acabar?
Pau: No ho sé...
Laura: Qui ho va deixar?
Pau: Ella.
Laura: Per què?
Pau: No ho vaig entendre mai. I mai vaig gosar pregun-
tar-l’hi.
Laura: Com va anar?
Pau: Va ser d’un dia per l’altre. Ens n’havíem d’anar
de cap de setmana a la Costa Brava. Jo havia reservat
un hotel de luxe. Un d’aquests que tenen només cinc
habitacions. I quan ja estava al cotxe, amb la maleta al
portaequipatge, em va trucar i em va dir que no vindria.
Li vaig trucar, li vaig enviar missatges, i ella sempre con-
testava el mateix
«Sisplau, respecta la meva decisió.» I
ho vaig fer. Quin remei, no? (Pausa.) Van ser els pitjors
- 26 -
mesos de la meva vida. Em vaig aprimar més de quinze
quilos. Llavors vaig començar a tenir atacs d’ansietat. Mai
abans n’havia tingut. Jo, abans d’allò... Era un tio fort.
Laura: Ara no ho ets?
Pau: Ha tingut mai angoixa?
Laura: Sé el que sent algú que en té.
Pau: No és el mateix. Tenir-ne. Sentir-la físicament. M’ho
vaig passar molt malament. Pensava en ella constant-
ment, em feia pànic trobar-la pel carrer. No sabia com
reaccionaria si la veia.
Laura: Què vols dir? Tenies por de fer-li mal?
Pau: Tenia por que ella me’n fes a mi. Per això vaig de-
cidir anar a viure a l’estranger. A Nova York. Vaig fer un
màster d’escriptura a la Universitat de Columbia. Vaig
conèixer autors interessantíssims. Va ser una experiència
fantàstica.
Laura: Podríem dir que aquella dona va ser l’amor de
la teva vida.
Pau: Només n’hi pot haver un?
Laura: Digue-m’ho tu.
Pau: Fa uns mesos ens vam trobar pel carrer. Ella anava
agafada de la mà d’un noi grassonet i baixet. Jo sempre
li deia que acabaria amb un home normal, que tindria
una vida tradicional.
- 27 -
Laura: Sembla que ho diguis com una amenaça.
Pau: Per què l’hauria d’amenaçar? L’estimava.
Laura: Què va passar quan us vau trobar?
Pau: Ens vam mirar, un segon de res. El temps suficient
per reconeixe’ns i per decidir que faríem com si no ens
coneguéssim. Ella va abaixar el cap i jo vaig fer el ma-
teix. Em va passar pel costat, gairebé tocant-me. I va
continuar carrer avall. És curiós, oi? Algú amb qui has
compartit tant... I us esquiveu la mirada.
Pausa breu.
Laura: A la declaració parles de «la nit fatídica».
Pau: Com?
Laura, llegint l’informe: «Aquella nit fatídica»...
Pau: No ho recordo.
Laura: M’ha sorprès que ho relatessis com si fos una de
les teves novel·les.
Pau: Defecte professional, suposo.
Laura: Vols que en parlem? (Ell no contesta.) No cal que
ho fem ara, si no vols. Tenim temps.
Pau: Quantes vegades hauré de venir?
Laura: No et preocupis per això. L’Eva i tu... Parleu del
que va passar?
- 28 -
Pausa.
Laura: Te’n penedeixes?
Pausa breu.
Pau: Me’n vaig penedir al segon i, des d’aleshores, el
penediment ha anat en augment i a hores d’ara me’n
penedeixo tant que no aconseguirà que me’n penedeixi
més.
Laura busca en un calaix de l’escriptori. En treu un
llibre. Llegeix.
Laura: «Me n’havia penedit al segon i, des d’aleshores,
el penediment havia anat en augment, i a hores d’ara
me’n penedia tant que per més que m’ho passés per
la cara, no aconseguiria que me’n penedís més, l’única
cosa que aconseguiria era que l’acabés odiant a mort,
aquell fill de sa mare.» És la cita que obre la teva última
novel·la.
Pau: George Saunders. Ha comprat les meves novel·les?
Laura: Només l’última.
Pau: En diuen novel·la, perquè en aquest país es ven més
la ficció que la no-ficció, però és una barreja. Parteixo
d’experiències reals. Podríem dir que és una mica com
Emmanuel Carrère. El coneix?
Laura fa que sí amb el cap.
- 29 -
Pau: Salvant les distàncies, esclar. No es pensi que m’hi
comparo, però l’hi explico perquè entengui l’estil, el
gènere. Vaig saber la cita que obriria el llibre abans
d’escriure’l. M’agrada Saunders. És fred i alhora càlid.
Sap parlar de sentiments sense fer-ne sucre.
Laura: I parles citant-lo?
Pau: Hi ha passatges de llibres que em queden gravats.
Tinc una memòria privilegiada. I, de vegades, en alguna
conversa, les utilitzo, sí. Em fan semblar més culte del
que soc.
Laura: T’importa que els altres pensin que ets culte?
Pau: Em guanyo la vida escrivint.
Laura: Però podria no importar-te el que opinin de tu.
Pau: M’agrada que pensin que soc un home llegit. Llegir
és una de les meves obsessions. (Pausa.) Miri, jo... No
li diré que soc una persona fàcil, ni l’home ideal. Tinc
defectes, molts.
Laura: Per exemple?
Pau somriu.
Laura: Què et fa gràcia?
Pau: Vol que li faci una llista dels meus defectes?
Laura: Si dius que en tens tants...
- 30 -
Pau: Soc obsessiu, sobretot amb la feina. Quan estic
escrivint no m’importa res més. De vegades m’oblido de
menjar i tot. I de l’Eva. Quan estic immers en un procés,
doncs ella... La deixo de banda, suposo.
Laura: I això com afecta la vostra relació?
Pau: Ella és un sol. I m’entén. Ha tractat amb molts es-
criptors, sap què és el que necessitem, i em deixa espai.
La solitud és important per crear.
Pausa.
Pau: Llegint aquest informe deu pensar que soc un
monstre o alguna cosa així, no?
Laura: Jo no jutjo.
Pausa.
Pau: Ha tornat, però no és el mateix.
Laura: M’ho imagino.
Pau: Jo... Jo no volia fer-li mal. L’hi prometo. I ara... És
com si... Sempre aquella mirada... Jo no l’havia tocat
mai, no li havia ni cridat. Ella i jo, quan ens barallem...
No ens agrada el conflicte, no som d’aquelles parelles
que gaudeixen tirant-se contínuament els plats pel cap.
(Mira els cartells.) De veritat que no és lògic que jo sigui
aquí... Abans d’entrar per la porta he mirat per tot arreu,
per si em veia algú. Impressiona entrar en un lloc així.
Veure els homes que estan esperant a que els atenguin,
els cartells, els passadissos... La meva primera novel·la
- 31 -
tractava aquest tema. / Vaig visitar diversos centres, i vaig
parlar amb testimonis, però aquí no vaig venir.
Laura: Tens una novel·la que parla de violència mas-
clista?
Pau: Sí. La vaig publicar fa cinc anys. Els crítics no la van
deixar gaire bé, però va guanyar un premi important.
Alguns desgraciats van dir que havia guanyat només
pel tema. Però jo, si hagués pogut triar, hauria parlat
d’una altra cosa.
Laura: Com és que vas parlar precisament d’això?
Pau: Era una necessitat. Una necessitat d’entendre.
Laura: A qui?
Pau: Les dones. Totes les dones que estaven passant per
allò, totes les dones que moren en mans dels seus ma-
rits. Va ser un procés molt dur. Em vaig entrevistar amb
víctimes, amb amics, amb familiars... I m’explicaven unes
coses... Les veies allà, davant teu i no t’ho podies creure.
Com algú es pot deixar humiliar d’aquesta manera? Però
estic content del resultat. És un llibre honest, i molt ben
documentat. M’agradaria molt que el llegís i em donés
la seva opinió. És ficció, eh. No trec conclusions, no és
un estudi, no hi ha cap tesi.
Laura: Ja.
Pau: Jo, quan escric, ho faig perquè necessito compartir
preguntes amb el lector. Preguntes de les que no tinc la
- 32 -
resposta. No vull donar peixet, no suporto els autors que
ho fan. Que fan novel·les per explicar el seu punt de vista
del món i ja està i es queden tan amples. Per mi, escriure
és una necessitat vital, ho he de fer per sentir-me viu, per
sentir-me estimat fins i tot. I, com diu George Orwell, per
venjança contra els que em van fer mal durant la infància.
Laura: Escriure per venjança, és interessant.
Pau: És un motor potent, l’hi asseguro.
Laura: Es veu que t’agrada la teva feina.
Pau: És un privilegi dedicar-se al que un sap fer bé.
Ella somriu i va a agafar una imatge.
Laura: Doncs et proposaré un exercici que crec que
t’agradarà. Has d’inventar una història a partir d’aquesta
imatge.
Li mostra aquesta imatge:
- 33 -
Pau: Jo cobro per inventar-me històries.
Laura: Precisament. Com a escriptor no et serà difícil.
Pau: Suposo que és important que col·labori.
Laura: És un test d’imaginació. Has de construir una
història tan dramàtica com sigui possible. Explica’m
quina relació tenen els personatges entre ells, què
senten i què els ha portat a aquesta situació. Digue’m
què està passant en aquest moment, i posa-hi un final.
Tens cinc minuts.
Ell mira la làmina.
Laura: Has de dir el primer que et passi pel cap, sense
reflexionar-ho.
Pau: Dos homes. Un de jove i un de més gran. Són pare
i fill. Van ben vestits perquè són a l’enterrament de la
mare. El pare sembla que somrigui. Somriu perquè no
li sap greu que la mare hagi mort. El fill està destrossat,
però fa cara d’enfadat. Està enfadat amb el pare.
Laura: Per què?
Pau: Perquè somriu. Perquè sap que no està trist.
Laura: Per què somriu?
Pau: Perquè ja li agrada que sigui morta. El fill no pot
plorar perquè només sent odi. Odi contra el seu pare.
Laura: Per què l’odia tant?
- 34 -
Pau: Perquè la mare s’ha suïcidat per culpa seva. El
pare la pegava i ella no s’hi tornava mai. I el nen sentia
els crits des de la seva habitació, i somiava que un dia
s’emportaria la seva mare lluny d’allà. (Pausa breu.) El
nen va créixer, es va fer fort, i valent i, un dia, va sortir
de l’habitació i va anar a pegar al pare. Només tenia
setze anys, però li feia mal. El pare va agafar el casc de
la moto i li va clavar un cop molt fort al cap. El noi va
estar-se al terra del menjador, inconscient, durant hores.
El fill també odia la mare. Per permetre que el pare li
pegués, per permetre que li pegués a ell.
Laura: Com acaba l’escena?
Pau: L’enterrament és un enterrament normal. El pare
no ha dit que la mare s’ha suïcidat. Jo sí que ho dic. Ho
dic a tothom. El pare, quan ho sap, s’emprenya molt
i, quan som al cementiri enterrant la mare, m’agafa la
mà, fort. Tothom es pensa que ho fa per consolar-me,
però m’estreny cada vegada amb més força i em fa
mal. Llavors, apaga la seva cigarreta sobre el meu ca-
nell, amb cura que ningú el vegi. I, aleshores, sí, ploro.
Ploro, perquè tinc vint-i-sis anys i el meu pare m’està
fent sentir com si en tingués cinc. Em fa sentir petit,
em fa sentir indefens, com quan em tancava a la meva
habitació sentint els crits de la mare.
Pausa.
Pau: Fi.
- 35 -
Laura: Acaba així?
Pau: Sí.
Laura: L’has acabat en primera persona.
Pau: És un recurs que faig servir de vegades en els meus
contes. El canvi de narrador és efectiu. Fa el relat més
emocionant.
Laura: El teu pare pegava a la teva mare.
Pau: Em pensava que eres més intel·ligent.
Laura: Sonava molt... Sincer.
Pau: Ja li he dit que tinc talent.
Laura: T’ho has inventat tot.
Pau: No m’ha demanat que fos una història real.
Laura: Molts maltractadors són fills de pares que també
ho eren.
Pau: Ho sé. He pensat que t’agradaria la història preci-
sament per això.
Laura: La teva mare es va suïcidar?
Pau: Esclar que no. Ho he fet per jugar... Ho podia fer,
oi? Podia parlar del que volgués? O hi ha alguna mena
de codi de...
Laura: No hi ha cap codi.
Pausa.
- 36 -
Pau: Jo només vaig perdre els nervis una nit. És igual...
(Pausa breu.) Suposo que no m’entén. És una lesió
lleu. Fa uns anys a ningú se li hauria acudit posar una
denúncia per això
Laura: Per sort, les coses han canviat.
Pau: I està bé, me n’alegro. Jo mateix, amb el meu llibre
volia que passés això. Volia que la gent parlés d’aquesta
mena de coses, que no ho veiés com una altra notícia
als diaris. En aquest país, fa uns anys, pegar a una dona
es veia com una cosa normal.
Laura: Hi ha homes que encara ho veuen així.
Pau: I dones. Això és el pitjor. Em vaig entrevistar amb
moltes dones per la novel·la. No ho veien greu, no ho
veien motiu de divorci, ni de denúncia. Vostè es dedica
només a això?
Laura: Et sembla poc?
Pau: Vull dir que si tracta només casos de maltractament.
Laura: Hi estic especialitzada, sí.
Pau: Doncs així, a hores d’ara ja deu haver entès que
l’Eva i jo no som el perfil.
Laura: Si has investigat, deus saber que no hi ha un
perfil concret.
Pau: Sí, esclar, ho sé, ja m’entén.
Laura: No. No t’entenc.
- 37 -
Pau: Doncs és molt senzill: jo no soc cap maltractador.
Laura: Vas empènyer la teva dona, la vas fer caure i li
vas trencar el braç.
Pau: Va caure i es va trencar el braç. Per la caiguda. No
l’hi vaig trencar jo directament.
Laura: Però la vas empènyer.
Pau: Sí. I ja li he dit que me’n penedeixo, que és el pitjor
que he fet mai.
Laura: Sí.
Pau: Però va ser només una vegada.
Pausa.
Ell mira el rellotge.
Pau: Per ser el primer dia hem parlat força, oi?
Ella no diu res.
Pau: Hauria de marxar. Tinc una reunió, i—
Laura: Encara no és l’hora. Hauríem d’acabar la sessió.
Pau: Ara no puc, em sap greu. El pròxim dia.
Laura: Pau, estàs obligat a fer aquesta teràpia.
Pau: El pròxim dia recuperem l’estona que falti, si vol.
Sisplau.
- 38 -
Laura: Molt bé. Però el pròxim dia et guardo un quart
d’hora més.
Pau: Fantàstic.
En
Pau s’aixeca per marxar.
Laura: Fins la setmana vinent.
Laura li dona la mà, i mira amb intenció el canell
de l’home.
Pau: Què busca? Una cremada de cigarreta?
Laura: Touché.
Pau somriu.
Pau: Tant de bo tots els meus lectors fossin com vostè.
Fosc.
- 39 -
ACTE 2
Laura al despatx, parlant per telèfon, molt nerviosa.
Laura: No, no és la meva parella, ni el meu ex. Jo soc
psicòloga, tracto casos de violència masclista. Aquest
home és l’exmarit de la Glòria Vila, que és una de les
dones que porto. Ell la maltractava, i, gràcies al procés
que ella ha fet aquí, l’ha deixat. I ara em fa culpable de
tot, i diu que si no faig que la Glòria torni amb ell em
matarà. (...) No sé com ha aconseguit el meu mòbil!
Però porta tota la setmana trucant-me. (...) M’acaba
d’enviar una imatge d’una pistola apuntant la cara de la
meva filla. Això no li sembla una amenaça? (...) És que
no tinc els cognoms, només sé que es diu Manel. (...)
A la dona no li vull trucar, no la vull espantar. (...) Però
només tinc els missatges. (...) Puc fer una denúncia amb
tan poca cosa? (...) No, ella no l’ha volgut denunciar,
i no té antecedents, em sembla. (...) D’acord, portaré
el que tingui. Gràcies.
Laura seu, cansada i angoixada. Agafa un informe
i el mira. Truquen a la porta.
- 40 -
Laura: Endavant.
Entra
Eva.
Laura: Soc la Laura.
Li allarga la mà i
Eva encaixa.
Eva: Eva.
Laura li fa un gest perquè segui. Eva seu, sense
tenir-ho gaire clar. Estan en silenci una estona.
Eva: Ens hi hem de passar una hora? O hora i mitja?
Em van dir que hi havia dos tipus de visites, i no em va
quedar clar què em tocava, a mi.
Laura: T’he reservat una hora, però ho podem allargar,
si cal.
Eva: No crec que sigui necessari.
Laura: Seu.
Pausa breu.
Laura: Com estàs?
Eva: Bé. És que aquest és el tema, que estic molt bé.
Laura: Me n’alegro.
Eva: És que tot això... Hem entrat com en una roda, i...
Jo entenc que són protocols, que és el que toca fer, però
és absurd, de veritat.
- 41 -
Laura: Què és absurd?
Eva: Que ell vingui aquí... (Assenyala un cartell que hi ha
a la paret sobre violència de gènere.) No té cap sentit.
Laura: Per què has vingut?
Eva: Perquè penso que és important que em conegui,
sap? Perquè... Vostè ha vist el Pau.
Laura: Sí.
Eva: Doncs ja deu entendre que això no té ni cap ni peus.
Pausa molt breu.
Eva: Vostè no s’imagina per tot el que hem hagut de
passar. Quan van rebre la denúncia em van fer anar als
jutjats, en una mena de lloc com especialitzat en.... Bé,
vostè suposo que ja ho coneix. Un lloc ple de dones,
amb unes cares, amb unes pintes... I jo allà al mig, és
que no m’ho podia creure. I, a sobre, em va tocar un
policia que feia por. I em parlava com si jo fos culpable
d’alguna cosa, com si el que m’havia passat hagués estat
per culpa meva. I jo pensava mira, perquè jo no tinc res
a veure amb tot això, però en teoria aquest tio es pensa
que jo soc una víctima, que soc una pobra dona a qui el
marit li pega. I em va tractar d’una manera... Com si li
hagués de demanar disculpes. Com si jo fos només un
número, sap? El desgraciat feia una cara d’amargat. Se’l
veia fart. Fart d’aguantar el rotllo a totes aquelles dones. I
em va encendre. Perquè si ho necessités de debò, si jo fos
- 42 -
realment una dona maltractada, m’estaria sentint com
una merda. És molt fort que, quan una dona finalment
fa el pas de denunciar, es trobi amb energúmens així.
Laura: No és la primera vegada que sento queixes en
aquest sentit. Em sap greu. Suposo que l’assistenta social
devia ser més amable.
Eva: Amb ella va ser tot el contrari. Era com si desitgés
que el meu home m’apallissés a diari. Que si ho has
de dir, que si no l’has d’encobrir, que si avui és dur,
però a la llarga ho agrairàs... Que si ho has de fer per
les altres dones... Això em va dir. Com si jo fos alguna
mena d’ONG que tingués la missió de salvar les dones
maltractades del món. De veritat, és que és com si fos
en una pel·lícula.
Pausa.
Laura: És normal que et sentis així.
Eva: Estic una mica farta que tothom em tracti com si el
que hagués de fer o sentir ja estigués escrit. A mi no em
consolaria que em diguessin que el que em passa li passa
a més gent, que estic reaccionant com una estadística.
Laura: No volia dir això.
Eva: Però ho ha fet! Aquest és el tema. Ho acaba de
dir. Ha dit «és normal que et sentis així». I el que volia
dir és que ja s’hi ha trobat. Que han vingut altres dones
aquí, dones que es pensa que són com jo, i que tampoc
- 43 -
es volien quedar, i que per això és normal, perquè això
és el que fan totes. Però jo no soc com elles, per això és
impossible que reaccioni com elles. I si aquestes dones
se senten millor sabent que hi ha altres dones com elles,
que callen que els seus marits les peguen, que tenen por
a denunciar, que no volen ajuda psicològica... Si el fet
de ser part d’un col·lectiu de dones maltractades per les
parelles les fa sentir millor, sap què li dic? Que potser ja
els està bé que els seus marits els fotin d’hòsties.
Pausa.