188

ISBN: 978-84-947255-5-5

Marta Buchaca

Pròleg de Marta Mariñas López

NOMÉS UNA VEGADA

Marta Buchaca

NOMÉS UNA

VEGADA

Marta Buchaca (Barcelona, 1979). És dramaturga, direc-

tora de teatre i guionista. S’ha format al Centre d’études

théâtrales de Louvain-la-Neuve a Bèlgica, a l’Institut del

Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett, i és llicenciada en

Humanitats per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les seves obres s’han traduït a diversos idiomes i s’han

estrenat a Grècia, Croàcia, Buenos Aires i Nova York, en-

tre d’altres. De Les nenes no haurien de jugar a futbol

i de Litus, se n’ha fet la versió cinematogràﬁ ca. Ha re-

but diversos premis, entre els que destaquen el Premi

Joaquim Bartina 2015, el XXXV Premi de teatre Ciutat

d’Alcoi, el XI Premi de Teatre Palanca i Roca, i el Premi

Max a millor autoria en català.

Només una vegada. En Pau és novel·lista i l’Eva, editora.

Són parella des de fa anys. Un dia ell li va pegar, i una

amiga va denunciar l’agressió. Només va ser una vega-

da. Ara cap dels dos té ganes de parlar-ne, però no tin-

dran més remei que fer una teràpia obligatòria amb una

psicòloga dels serveis socials. Amb aquesta obra, la dra-

maturga Marta Buchaca s’enfronta al drama dels mal-

tractaments de gènere, amb una obra en què el drama i

la comèdia es confonen per reﬂ exionar sobre les diﬁ cul-

tats de comunicació en una societat en què les tensions

de gènere es barregen massa sovint amb els comporta-

ments violents.

NOMÉS UNA VEGADA

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició: del 2018

Disseny gràﬁc: Fèlix Arola

Disseny portada: Antoni Torrell

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN:

Dipòsit legal:

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

NOMÉS UNA VEGADA

Marta Buchaca

Pròleg de Marta Mariñas López

Per la tieta Isabel.

«Me n’havia penedit al segon i,

des d’aleshores, el penediment

havia anat en augment, i a hores

d’ara me’n penedia tant que,

per més que m’ho passés per la

cara, no aconseguiria que me’n

penedís més, l’única cosa que

aconseguiria era que l’acabés odiant

a mort, aquell ﬁll de sa mare.»

(George Saunders, «Fugida del Capdaranya»)

- 9 -

PRÒLEG

«Només una vegada». A vegades necessitem creure

que no és tan greu. Només ha estat una vegada, una

única vegada. Un fet puntual. Aïllat. Mirem la realitat

amb el ﬁltre dels colors que la fan més bella, que la

disfressen, que la justiﬁquen. Combinem les peces fent

que encaixin, generant la imatge perfecta. No volem

trencar el nostre puzle, la nostra imatge. Ens estimem

les peces, tenim por de no saber jugar a una altra cosa.

Però mirar la realitat amb vels sovint genera plecs, ar-

rugues, que acaben arrugant-nos a nosaltres mateixes.

Quantes vegades hem obviat o amagat fets que

ens han ferit, perquè ens fa vergonya (aliena, aquella

que es genera al creure que el que fa l’altra també

ens identiﬁca a nosaltres), per la por al judici extern, o

perquè no obviar-los comportaria desmuntar el puzle?

Però on és el límit? Què és el que podem permetre

només una vegada?

«Si només fem les coses una vegada, no tenen

valor?» pregunta la Laura, la terapeuta, al Pau i a l’Eva.

Però que hi ha darrere d’aquesta única vegada?

- 10 -

L’autora ens mostra amb valentia i profunditat com

funcionen les dinàmiques que operen en una relació en

la que s’exerceix violència masclista. Visibilitza el funcio-

nament de la violència psicològica i com allò que passa

només una vegada (l’agressió física) és la punta d’un

iceberg que amaga moltes altres violències darrere. En

deﬁnitiva, presenta clarament l’escalada de la violència

masclista.

L’obra evidencia com la subjectivitat que es dona

dins d’una relació de parella obstaculitza la identiﬁcació

d’aquesta violència, i arriba a normalitzar conductes de

maltractament psicològic.

Veiem com actua el mecanisme de la culpabilitat

en una relació de violència; com el sentiment de culpa

pot operar, justiﬁcant-nos a nosaltres mateixes, allò que

mai justiﬁcaríem si li passés a una altra.

Contribueix a desmuntar les estratègies que perpe-

tuen la violència masclista, trencant amb els estereotips

que la sostenen. L’autora ens mostra que la violència

masclista no és una qüestió de classe, ni de coneixe-

ments, sinó que es dona en tota la societat, en tots els

estrats, es cola per totes les escletxes, i que els proces-

sos de socialització generen grans diﬁcultats per poder

identiﬁcar aquesta violència.

L’autora desmunta l’estereotip de «dona maltrac-

tada», que és utilitzat pel mecanisme social patriarcal,

per invisibilitzar i mantenir la violència masclista. Només

- 11 -

una vegada confronta amb coratge la construcció so-

cial, posant davant del públic una realitat quotidiana,

però emmascarada: dones de qualsevol classe social, de

qualsevol nivell cultural, fortes, amb tot tipus de bagatge

vital, patim violència masclista, i ens costa identiﬁcar-la

i ens costa reconèixer-la, en nosaltres mateixes i al nos-

tre voltant. Perquè ens han ensenyat que les que viuen

violències masclistes són víctimes, són submises, que les

que viuen violència són altres, altres allunyades de nos-

altres, de nosaltres que som totes, i aquelles, les altres,

les que viuen violència masclista, segons l’estereotip,

responen a una descripció irreal. Una descripció falsa. I

així es manté el secret, que alimenta contínuament que

passi una i altra vegada.

A través del personatge de l’Eva, podem veure

també la perversió del mecanisme d’aquest estereotip,

com, efectivament, tot i ser una dona empoderada,

forta, amb presència, l’impacte de la violència fa que

vagi minvant la seva fortalesa, la seva presència, i acabi

d’alguna manera responent a l’estereotip. És a dir la

fragilitat, la vulnerabilitat, no és causa sinó conseqüència

de la violència.

(Val a dir que absolutament totes les dones a qui

he tingut el regal d’acompanyar en el seu procés de

recuperació de la violència viscuda han estat dones

d’una fortalesa immensurable amb la que han pogut

reconnectar en algun moment.)

- 12 -

A Només una vegada es pot detectar també, en el

tercer acte, el cicle de la violència complet: mostrant una

fase de tensió, on el Pau, un home culte, intel·ligent,

seductor i manipulador, es mostra emprenyat, irònic,

sarcàstic; minuts més tard, apareix una fase d’explosió

on el Pau humilia, culpabilitza i crida a l’Eva, és a dir,

exerceix violència; per ﬁnalment arribar a la fase de lluna

de mel o reconciliació, on d’alguna manera es torna a

apropar a ella i apel·la a la complicitat. Aquest cicle es

dona contínuament i amb moltes diferents temporalitats

en les relacions de violència, i genera sentiments de

molta confusió, i dubtes; estat en el que es troba l’Eva

cap al ﬁnal de l’obra.

L’autora ens deixa un missatge molt clar, al llarg

de tota l’obra: la violència és només responsabilitat de

qui l’exerceix, i cap acte o conducta justiﬁca la violència

masclista.

Marta Mariñas López

EQUIP ARTÍSTIC

Dramatúrgia i direcció Marta Buchaca

Ajudantia de direcció Xavi Buxeda

Escenograﬁa Sebastià Brosa

Disseny de la il·luminació David Bofarull

Tècnic Jordi Berch

Composició musical Clara Peya

Disseny del vestuari Míriam Compte

Ajudant de Vestuari Beatriz González

Vestuari Anna Alarcón Txell Miras

Producció executiva Gràcia Camps, La Bonne – Centre

de Cultura de Dones

Comunicació Anna Aurich

Distribució de l’espectacle Bitò

Assessorament en violència

masclista Marta Mariñas López, Carol Palau

Oltra i Sonia Muñoz Serrano

Assessorament terapèutic Juan Carlos Jiménez

Agraïments Marc Comes, José Pérez, Pepe

Far, Mobles Alarcón, Imma Sust

Producció

Grec 2018 Festival de Barcelona i La Pocket.

REPARTIMENT

Aquesta obra es va estrenar el 19 de juliol de 2018 a La

Cuina de l’Espai Francesca Bonnemaison, dins del Festival

Grec 2018, amb el repartiment següent:

PAU Bernat Quintana

EVA Anna Alarcón

LAURA Maria Pau Pigem

Posteriorment, l’obra va fer temporada a la Sala Petita del

Teatre Nacional de Catalunya del 18 d’octubre de 2018 al

4 de novembre de 2018.

Aquesta publicació es va fer abans de l’estrena al TNC, de

manera que el text deﬁnitiu de l’espectacle pot haver estat

subjecte a canvis.

PERSONATGES

PAU

EVA

LAURA

ESPAI

L’obra té lloc en un únic espai: la consulta de

Laura. Una

consulta psicològica del servei d’atenció, recuperació i

acollida (SARA) d’un ajuntament d’una ciutat gran. Pos-

siblement, Barcelona. El SARA és un servei que ofereix

atenció a persones víctimes de violència masclista.

És un despatx força auster, i més aviat fred. Hi ha una gran

ﬁnestra que dona al carrer i, a les parets, cartells penjats

amb diferents campanyes contra la violència masclista.

ACTE 1

Laura remena entre els informes que té apilats so-

bre la taula. Hi busca alguna informació concreta.

Agafa el mòbil i truca.

Laura: Hola, perdona que et truqui al mòbil, però és

que... M’ha passat una cosa molt estranya. He tornat

de dinar i hi havia un tio esperant-me a la porteria. Se

m’ha apropat i m’ha amenaçat. (...) No sé, era tot molt

incoherent. Deu ser l’exparella d’alguna de les dones

que tracto. M’ha dit que la dona l’ha deixat per culpa

meva. (...) No, però, tenia una mirada de psicòpata. (...)

Ho estic buscant als informes, però pot ser qualsevol.

(...) Sí, soc aquí. (...) Ah, ets al despatx? Em pensava

que ja havies marxat. (...) Sí, passo en un minut, que

tinc una visita.

Laura surt. Al cap d’uns segons, entra Pau. Mira

l’espai una bona estona. Està neguitós. Passada

una estona arriba Laura.

Laura: Perdona. No m’han avisat que eres aquí.

- 18 -

Pau: No passa res, acabo d’entrar.

Laura, allargant-li la mà: Soc la Laura.

Pau: Pau.

Laura: Si em permets un moment...

Laura desa els informes i agafa l’informe de Pau. Se

serveix un got d’aigua per ella.

Laura: Una mica d’aigua?

Pau: No, gràcies. (Pausa.) No és un lloc gaire agradable.

Laura: Sí, ja ho sé. Vols que engegui l’aire?

Pau: Per mi no cal, gràcies.

Pausa breu.

Laura mira el dossier.

Laura: Per què ets aquí?

Pau, desconcertat: Perquè... Estic obligat a venir.

Laura: Sí, però... Per què ets aquí?

Pau: Abans d’anar tan al gra em podria explicar algu-

na cosa, no? Quantes sessions haurem de fer, en què

consisteix la teràpia—

Laura: Parlarem. I treballarem per trobar respostes al-

ternatives a la violència.

- 19 -

Pau: Ja partim d’una base errònia, doncs. Jo no soc una

persona violenta.

Laura: No estic dient que ho siguis. Arribarem fins on

tu vulguis arribar. El procés l’has de fer tu. Jo només

t’acompanyo.

Pau: Jo n’he fet molta, de teràpia. Vaig estar fent psico-

anàlisi més de set anys. Sé bastant bé qui soc.

Laura: I estàs familiaritzat amb la falta de control?

Pau: Quina pregunta és aquesta?

Laura: A la declaració vas dir que havies perdut el

control.

Pau: Ha parlat amb l’Eva? Em va dir que per ella això

era optatiu. Que només era jo qui hi estava obligat. I

no m’ha dit si ve o no. I ho respecto, per això no l’hi

he preguntat.

Laura: Però m’ho estàs preguntant a mi.

Pau: Touché.

Pausa.

Pau: Quan va passar tot, em pensava que em trucarien

de seguida, però ja fa dos mesos. I ara està tot bé.

Laura: El sistema no és perfecte, això és evident.

Pau: Començar una teràpia dos mesos després no té

massa sentit, no?

- 20 -

Laura: Millor això que res.

Pau, cínic: Si aquesta és la filosofia.

Pausa.

Pau: Suposo que està farta de veure homes violents,

vostè.

Laura: Per la meva feina hi tracto sovint, sí. Però cada

cas és un món.

Pau: Jo no soc un cas.

Laura: Ja m’entens. Hi ha una denúncia.

Pau: Absurda. Vostè sap que és absurda.

Laura: Jo no sé res. És la primera vegada que ens veiem.

Pau: Aquests papers que llegeix ho deuen explicar, no?

La denúncia la va posar el meu sogre, l’Eva no volia de

cap manera. És que tot això és surrealista. Aquell home

m’odia des del primer dia.

Laura: Per què?

Pau: Jo què sé, però li asseguro que ara deu estar en-

cantat de la vida.

Laura: Entenc que per tu tot això no és fàcil. Però fer

aquesta teràpia no et farà cap mal.

Pausa.

Laura: Aquí l’important ets tu, Pau.

- 21 -

Ell somriu.

Laura: Què et fa gràcia?

Pau: Sona bé. «L’important ets tu.» Fa temps que no

em sento important.

Laura: Dedicant-te al que et dediques, ningú ho diria.

Pau: No es deixi enganyar.

Laura: Per què no parlem del que va passar aquella nit?

Pau: Jo no soc així. Sé que és una frase que li deuen dir

tots, però és la veritat. Jo no li faria mai mal a l’Eva. No

sé què em va passar. De seguida vaig veure que s’havia

fet mal. Ella es va quedar quieta, mirant-me, espantada.

Molt espantada. I em va demanar un got d’aigua. Es

veu que quan et trenques un os, el primer que et passa

és que tens molta set. Els primers segons el cos està

calent, no reacciona al dolor. I si no et mous, no fa mal.

Laura: Era la primera vegada que—

Pau: Encara ara em sembla irreal.

Laura: Havies consumit alguna droga?

Pau: Fa anys que no prenc res.

Laura: Alcohol?

Pau: Un parell de cerveses.

Laura: Això no justifica que—

- 22 -

Pau: I si hagués anat borratxo, sí? Si hagués begut tres

ampolles de vi, o deu copes, per exemple, el que va

passar quedaria justificat?

Laura: Només vull que quedi clar que el que vas fer ho

vas fer plenament conscient.

Pau: Estava fora de mi. Serè, sí, però fora de mi.

Laura: Per què? Quin va ser el motiu que va fer que—

Pau: Té fills, vostè?

Laura: No estem parlant de mi.

Pau: Jo no, però tinc un nebot. Un nebot que té tres anys

i que no para de fer rebequeries. Comença a cridar, a

dir que no a tot, a donar cops de puny contra el terra...

És insuportable. Et posa al límit, et fot tan nerviós que

l’estamparies contra la paret. Però et controles, perquè

no ho vols fer realment, perquè saps que és només una

situació de nervis, que passarà, que al cap d’una estona

tornarà a ser un nen encantador. (Pausa breu.) Aquella

nit, amb l’Eva... No ho vaig suportar. I no vaig saber

aturar el monstre.

Laura: L’Eva es va comportar com un nen que fa una

rebequeria.

Pau: Només volia que callés, o tornar enrere, o que res

del que estava passant fos real.

Laura: Què estava passant?

- 23 -

Pausa.

Pau: No he pegat mai a cap nen. Només era un exem-

ple. Només volia il·lustrar el que em va passar aquella

nit. No vull que pensi que jo... Jo el meu nebot l’adoro.

Segurament no he trobat la metàfora més adequada.

Laura: Ja t’he entès.

Pausa.

Laura: T’havies enamorat abans?

Pau: De l’Eva em vaig enamorar perdudament.

Laura: Per primera vegada.

Ell fa que no amb el cap.

Laura: Hi va haver una altra dona, abans.

Pau: Sí.

Laura: Més d’una?

Pau: Com amb l’Eva només una.

Laura: I com va anar?

Pau: Quant dura?

Laura: El què?

Pau: La sessió.

Laura: Una hora.

- 24 -

Pau: I hem d’estar tota l’estona—

Laura: Parla’m d’aquella dona. De la primera.

Pau: Es deia Marina, i amb ella... Era diferent que amb

l’Eva. Jo era molt jove.

Laura: Vau estar gaire temps junts?

Pau: El temps és relatiu. Pots tenir una relació de deu

anys totalment anodina i una d’un mes que et marqui

per sempre.

Laura: Amb la Marina vau estar un mes plegats?

Pau: Oficialment, el que se’n diu ser nòvios... No crec

que arribéssim a l’any.

Laura: Hi mantens el contacte?

Pau: Qui ha estimat de veritat no pot ser amic de la

seva exparella.

Laura: És una afirmació una mica radical.

Pau: És amiga del seu ex, vostè? Suposo que algun ex

deu tenir, no? Ja tenim una edat...

Tots dos riuen.

Laura: Hi ha persones que continuen sent amigues un

cop han acabat la seva relació sentimental. I això no vol

dir que no s’haguessin estimat.

Pau: Hi ha amors i «amors», hi estic d’acord. Hi ha

gent que diu «t’estimo» amb molta facilitat, però que

- 25 -

realment no sap què és estimar. Si has estimat de debò,

si has tingut una relació, amb tot el que això hauria de

comportar passió, amor, sexe... Si has perdut el cap per

algú, no pots ser el seu amic.

Laura: Per tu estimar implica perdre el cap.

Pau: No es lligui tant a les meves paraules.

Laura: Parla’m d’aquella dona.

Pau: Era animal i alhora poesia.

Laura: Per què es va acabar?

Pau: No ho sé...

Laura: Qui ho va deixar?

Pau: Ella.

Laura: Per què?

Pau: No ho vaig entendre mai. I mai vaig gosar pregun-

tar-l’hi.

Laura: Com va anar?

Pau: Va ser d’un dia per l’altre. Ens n’havíem d’anar

de cap de setmana a la Costa Brava. Jo havia reservat

un hotel de luxe. Un d’aquests que tenen només cinc

habitacions. I quan ja estava al cotxe, amb la maleta al

portaequipatge, em va trucar i em va dir que no vindria.

Li vaig trucar, li vaig enviar missatges, i ella sempre con-

testava el mateix

«Sisplau, respecta la meva decisió.» I

ho vaig fer. Quin remei, no? (Pausa.) Van ser els pitjors

- 26 -

mesos de la meva vida. Em vaig aprimar més de quinze

quilos. Llavors vaig començar a tenir atacs d’ansietat. Mai

abans n’havia tingut. Jo, abans d’allò... Era un tio fort.

Laura: Ara no ho ets?

Pau: Ha tingut mai angoixa?

Laura: Sé el que sent algú que en té.

Pau: No és el mateix. Tenir-ne. Sentir-la físicament. M’ho

vaig passar molt malament. Pensava en ella constant-

ment, em feia pànic trobar-la pel carrer. No sabia com

reaccionaria si la veia.

Laura: Què vols dir? Tenies por de fer-li mal?

Pau: Tenia por que ella me’n fes a mi. Per això vaig de-

cidir anar a viure a l’estranger. A Nova York. Vaig fer un

màster d’escriptura a la Universitat de Columbia. Vaig

conèixer autors interessantíssims. Va ser una experiència

fantàstica.

Laura: Podríem dir que aquella dona va ser l’amor de

la teva vida.

Pau: Només n’hi pot haver un?

Laura: Digue-m’ho tu.

Pau: Fa uns mesos ens vam trobar pel carrer. Ella anava

agafada de la mà d’un noi grassonet i baixet. Jo sempre

li deia que acabaria amb un home normal, que tindria

una vida tradicional.

- 27 -

Laura: Sembla que ho diguis com una amenaça.

Pau: Per què l’hauria d’amenaçar? L’estimava.

Laura: Què va passar quan us vau trobar?

Pau: Ens vam mirar, un segon de res. El temps suficient

per reconeixe’ns i per decidir que faríem com si no ens

coneguéssim. Ella va abaixar el cap i jo vaig fer el ma-

teix. Em va passar pel costat, gairebé tocant-me. I va

continuar carrer avall. És curiós, oi? Algú amb qui has

compartit tant... I us esquiveu la mirada.

Pausa breu.

Laura: A la declaració parles de «la nit fatídica».

Pau: Com?

Laura, llegint l’informe: «Aquella nit fatídica»...

Pau: No ho recordo.

Laura: M’ha sorprès que ho relatessis com si fos una de

les teves novel·les.

Pau: Defecte professional, suposo.

Laura: Vols que en parlem? (Ell no contesta.) No cal que

ho fem ara, si no vols. Tenim temps.

Pau: Quantes vegades hauré de venir?

Laura: No et preocupis per això. L’Eva i tu... Parleu del

que va passar?

- 28 -

Pausa.

Laura: Te’n penedeixes?

Pausa breu.

Pau: Me’n vaig penedir al segon i, des d’aleshores, el

penediment ha anat en augment i a hores d’ara me’n

penedeixo tant que no aconseguirà que me’n penedeixi

més.

Laura busca en un calaix de l’escriptori. En treu un

llibre. Llegeix.

Laura: «Me n’havia penedit al segon i, des d’aleshores,

el penediment havia anat en augment, i a hores d’ara

me’n penedia tant que per més que m’ho passés per

la cara, no aconseguiria que me’n penedís més, l’única

cosa que aconseguiria era que l’acabés odiant a mort,

aquell fill de sa mare.» És la cita que obre la teva última

novel·la.

Pau: George Saunders. Ha comprat les meves novel·les?

Laura: Només l’última.

Pau: En diuen novel·la, perquè en aquest país es ven més

la ficció que la no-ficció, però és una barreja. Parteixo

d’experiències reals. Podríem dir que és una mica com

Emmanuel Carrère. El coneix?

Laura fa que sí amb el cap.

- 29 -

Pau: Salvant les distàncies, esclar. No es pensi que m’hi

comparo, però l’hi explico perquè entengui l’estil, el

gènere. Vaig saber la cita que obriria el llibre abans

d’escriure’l. M’agrada Saunders. És fred i alhora càlid.

Sap parlar de sentiments sense fer-ne sucre.

Laura: I parles citant-lo?

Pau: Hi ha passatges de llibres que em queden gravats.

Tinc una memòria privilegiada. I, de vegades, en alguna

conversa, les utilitzo, sí. Em fan semblar més culte del

que soc.

Laura: T’importa que els altres pensin que ets culte?

Pau: Em guanyo la vida escrivint.

Laura: Però podria no importar-te el que opinin de tu.

Pau: M’agrada que pensin que soc un home llegit. Llegir

és una de les meves obsessions. (Pausa.) Miri, jo... No

li diré que soc una persona fàcil, ni l’home ideal. Tinc

defectes, molts.

Laura: Per exemple?

Pau somriu.

Laura: Què et fa gràcia?

Pau: Vol que li faci una llista dels meus defectes?

Laura: Si dius que en tens tants...

- 30 -

Pau: Soc obsessiu, sobretot amb la feina. Quan estic

escrivint no m’importa res més. De vegades m’oblido de

menjar i tot. I de l’Eva. Quan estic immers en un procés,

doncs ella... La deixo de banda, suposo.

Laura: I això com afecta la vostra relació?

Pau: Ella és un sol. I m’entén. Ha tractat amb molts es-

criptors, sap què és el que necessitem, i em deixa espai.

La solitud és important per crear.

Pausa.

Pau: Llegint aquest informe deu pensar que soc un

monstre o alguna cosa així, no?

Laura: Jo no jutjo.

Pausa.

Pau: Ha tornat, però no és el mateix.

Laura: M’ho imagino.

Pau: Jo... Jo no volia fer-li mal. L’hi prometo. I ara... És

com si... Sempre aquella mirada... Jo no l’havia tocat

mai, no li havia ni cridat. Ella i jo, quan ens barallem...

No ens agrada el conflicte, no som d’aquelles parelles

que gaudeixen tirant-se contínuament els plats pel cap.

(Mira els cartells.) De veritat que no és lògic que jo sigui

aquí... Abans d’entrar per la porta he mirat per tot arreu,

per si em veia algú. Impressiona entrar en un lloc així.

Veure els homes que estan esperant a que els atenguin,

els cartells, els passadissos... La meva primera novel·la

- 31 -

tractava aquest tema. / Vaig visitar diversos centres, i vaig

parlar amb testimonis, però aquí no vaig venir.

Laura: Tens una novel·la que parla de violència mas-

clista?

Pau: Sí. La vaig publicar fa cinc anys. Els crítics no la van

deixar gaire bé, però va guanyar un premi important.

Alguns desgraciats van dir que havia guanyat només

pel tema. Però jo, si hagués pogut triar, hauria parlat

d’una altra cosa.

Laura: Com és que vas parlar precisament d’això?

Pau: Era una necessitat. Una necessitat d’entendre.

Laura: A qui?

Pau: Les dones. Totes les dones que estaven passant per

allò, totes les dones que moren en mans dels seus ma-

rits. Va ser un procés molt dur. Em vaig entrevistar amb

víctimes, amb amics, amb familiars... I m’explicaven unes

coses... Les veies allà, davant teu i no t’ho podies creure.

Com algú es pot deixar humiliar d’aquesta manera? Però

estic content del resultat. És un llibre honest, i molt ben

documentat. M’agradaria molt que el llegís i em donés

la seva opinió. És ficció, eh. No trec conclusions, no és

un estudi, no hi ha cap tesi.

Laura: Ja.

Pau: Jo, quan escric, ho faig perquè necessito compartir

preguntes amb el lector. Preguntes de les que no tinc la

- 32 -

resposta. No vull donar peixet, no suporto els autors que

ho fan. Que fan novel·les per explicar el seu punt de vista

del món i ja està i es queden tan amples. Per mi, escriure

és una necessitat vital, ho he de fer per sentir-me viu, per

sentir-me estimat fins i tot. I, com diu George Orwell, per

venjança contra els que em van fer mal durant la infància.

Laura: Escriure per venjança, és interessant.

Pau: És un motor potent, l’hi asseguro.

Laura: Es veu que t’agrada la teva feina.

Pau: És un privilegi dedicar-se al que un sap fer bé.

Ella somriu i va a agafar una imatge.

Laura: Doncs et proposaré un exercici que crec que

t’agradarà. Has d’inventar una història a partir d’aquesta

imatge.

Li mostra aquesta imatge:

- 33 -

Pau: Jo cobro per inventar-me històries.

Laura: Precisament. Com a escriptor no et serà difícil.

Pau: Suposo que és important que col·labori.

Laura: És un test d’imaginació. Has de construir una

història tan dramàtica com sigui possible. Explica’m

quina relació tenen els personatges entre ells, què

senten i què els ha portat a aquesta situació. Digue’m

què està passant en aquest moment, i posa-hi un final.

Tens cinc minuts.

Ell mira la làmina.

Laura: Has de dir el primer que et passi pel cap, sense

reflexionar-ho.

Pau: Dos homes. Un de jove i un de més gran. Són pare

i fill. Van ben vestits perquè són a l’enterrament de la

mare. El pare sembla que somrigui. Somriu perquè no

li sap greu que la mare hagi mort. El fill està destrossat,

però fa cara d’enfadat. Està enfadat amb el pare.

Laura: Per què?

Pau: Perquè somriu. Perquè sap que no està trist.

Laura: Per què somriu?

Pau: Perquè ja li agrada que sigui morta. El fill no pot

plorar perquè només sent odi. Odi contra el seu pare.

Laura: Per què l’odia tant?

- 34 -

Pau: Perquè la mare s’ha suïcidat per culpa seva. El

pare la pegava i ella no s’hi tornava mai. I el nen sentia

els crits des de la seva habitació, i somiava que un dia

s’emportaria la seva mare lluny d’allà. (Pausa breu.) El

nen va créixer, es va fer fort, i valent i, un dia, va sortir

de l’habitació i va anar a pegar al pare. Només tenia

setze anys, però li feia mal. El pare va agafar el casc de

la moto i li va clavar un cop molt fort al cap. El noi va

estar-se al terra del menjador, inconscient, durant hores.

El fill també odia la mare. Per permetre que el pare li

pegués, per permetre que li pegués a ell.

Laura: Com acaba l’escena?

Pau: L’enterrament és un enterrament normal. El pare

no ha dit que la mare s’ha suïcidat. Jo sí que ho dic. Ho

dic a tothom. El pare, quan ho sap, s’emprenya molt

i, quan som al cementiri enterrant la mare, m’agafa la

mà, fort. Tothom es pensa que ho fa per consolar-me,

però m’estreny cada vegada amb més força i em fa

mal. Llavors, apaga la seva cigarreta sobre el meu ca-

nell, amb cura que ningú el vegi. I, aleshores, sí, ploro.

Ploro, perquè tinc vint-i-sis anys i el meu pare m’està

fent sentir com si en tingués cinc. Em fa sentir petit,

em fa sentir indefens, com quan em tancava a la meva

habitació sentint els crits de la mare.

Pausa.

Pau: Fi.

- 35 -

Laura: Acaba així?

Pau: Sí.

Laura: L’has acabat en primera persona.

Pau: És un recurs que faig servir de vegades en els meus

contes. El canvi de narrador és efectiu. Fa el relat més

emocionant.

Laura: El teu pare pegava a la teva mare.

Pau: Em pensava que eres més intel·ligent.

Laura: Sonava molt... Sincer.

Pau: Ja li he dit que tinc talent.

Laura: T’ho has inventat tot.

Pau: No m’ha demanat que fos una història real.

Laura: Molts maltractadors són fills de pares que també

ho eren.

Pau: Ho sé. He pensat que t’agradaria la història preci-

sament per això.

Laura: La teva mare es va suïcidar?

Pau: Esclar que no. Ho he fet per jugar... Ho podia fer,

oi? Podia parlar del que volgués? O hi ha alguna mena

de codi de...

Laura: No hi ha cap codi.

Pausa.

- 36 -

Pau: Jo només vaig perdre els nervis una nit. És igual...

(Pausa breu.) Suposo que no m’entén. És una lesió

lleu. Fa uns anys a ningú se li hauria acudit posar una

denúncia per això

Laura: Per sort, les coses han canviat.

Pau: I està bé, me n’alegro. Jo mateix, amb el meu llibre

volia que passés això. Volia que la gent parlés d’aquesta

mena de coses, que no ho veiés com una altra notícia

als diaris. En aquest país, fa uns anys, pegar a una dona

es veia com una cosa normal.

Laura: Hi ha homes que encara ho veuen així.

Pau: I dones. Això és el pitjor. Em vaig entrevistar amb

moltes dones per la novel·la. No ho veien greu, no ho

veien motiu de divorci, ni de denúncia. Vostè es dedica

només a això?

Laura: Et sembla poc?

Pau: Vull dir que si tracta només casos de maltractament.

Laura: Hi estic especialitzada, sí.

Pau: Doncs així, a hores d’ara ja deu haver entès que

l’Eva i jo no som el perfil.

Laura: Si has investigat, deus saber que no hi ha un

perfil concret.

Pau: Sí, esclar, ho sé, ja m’entén.

Laura: No. No t’entenc.

- 37 -

Pau: Doncs és molt senzill: jo no soc cap maltractador.

Laura: Vas empènyer la teva dona, la vas fer caure i li

vas trencar el braç.

Pau: Va caure i es va trencar el braç. Per la caiguda. No

l’hi vaig trencar jo directament.

Laura: Però la vas empènyer.

Pau: Sí. I ja li he dit que me’n penedeixo, que és el pitjor

que he fet mai.

Laura: Sí.

Pau: Però va ser només una vegada.

Pausa.

Ell mira el rellotge.

Pau: Per ser el primer dia hem parlat força, oi?

Ella no diu res.

Pau: Hauria de marxar. Tinc una reunió, i—

Laura: Encara no és l’hora. Hauríem d’acabar la sessió.

Pau: Ara no puc, em sap greu. El pròxim dia.

Laura: Pau, estàs obligat a fer aquesta teràpia.

Pau: El pròxim dia recuperem l’estona que falti, si vol.

Sisplau.

- 38 -

Laura: Molt bé. Però el pròxim dia et guardo un quart

d’hora més.

Pau: Fantàstic.

Pau s’aixeca per marxar.

Laura: Fins la setmana vinent.

Laura li dona la mà, i mira amb intenció el canell

de l’home.

Pau: Què busca? Una cremada de cigarreta?

Laura: Touché.

Pau somriu.

Pau: Tant de bo tots els meus lectors fossin com vostè.

Fosc.

- 39 -

ACTE 2

Laura al despatx, parlant per telèfon, molt nerviosa.

Laura: No, no és la meva parella, ni el meu ex. Jo soc

psicòloga, tracto casos de violència masclista. Aquest

home és l’exmarit de la Glòria Vila, que és una de les

dones que porto. Ell la maltractava, i, gràcies al procés

que ella ha fet aquí, l’ha deixat. I ara em fa culpable de

tot, i diu que si no faig que la Glòria torni amb ell em

matarà. (...) No sé com ha aconseguit el meu mòbil!

Però porta tota la setmana trucant-me. (...) M’acaba

d’enviar una imatge d’una pistola apuntant la cara de la

meva filla. Això no li sembla una amenaça? (...) És que

no tinc els cognoms, només sé que es diu Manel. (...)

A la dona no li vull trucar, no la vull espantar. (...) Però

només tinc els missatges. (...) Puc fer una denúncia amb

tan poca cosa? (...) No, ella no l’ha volgut denunciar,

i no té antecedents, em sembla. (...) D’acord, portaré

el que tingui. Gràcies.

Laura seu, cansada i angoixada. Agafa un informe

i el mira. Truquen a la porta.

- 40 -

Laura: Endavant.

Entra

Eva.

Laura: Soc la Laura.

Li allarga la mà i

Eva encaixa.

Eva: Eva.

Laura li fa un gest perquè segui. Eva seu, sense

tenir-ho gaire clar. Estan en silenci una estona.

Eva: Ens hi hem de passar una hora? O hora i mitja?

Em van dir que hi havia dos tipus de visites, i no em va

quedar clar què em tocava, a mi.

Laura: T’he reservat una hora, però ho podem allargar,

si cal.

Eva: No crec que sigui necessari.

Laura: Seu.

Pausa breu.

Laura: Com estàs?

Eva: Bé. És que aquest és el tema, que estic molt bé.

Laura: Me n’alegro.

Eva: És que tot això... Hem entrat com en una roda, i...

Jo entenc que són protocols, que és el que toca fer, però

és absurd, de veritat.

- 41 -

Laura: Què és absurd?

Eva: Que ell vingui aquí... (Assenyala un cartell que hi ha

a la paret sobre violència de gènere.) No té cap sentit.

Laura: Per què has vingut?

Eva: Perquè penso que és important que em conegui,

sap? Perquè... Vostè ha vist el Pau.

Laura: Sí.

Eva: Doncs ja deu entendre que això no té ni cap ni peus.

Pausa molt breu.

Eva: Vostè no s’imagina per tot el que hem hagut de

passar. Quan van rebre la denúncia em van fer anar als

jutjats, en una mena de lloc com especialitzat en.... Bé,

vostè suposo que ja ho coneix. Un lloc ple de dones,

amb unes cares, amb unes pintes... I jo allà al mig, és

que no m’ho podia creure. I, a sobre, em va tocar un

policia que feia por. I em parlava com si jo fos culpable

d’alguna cosa, com si el que m’havia passat hagués estat

per culpa meva. I jo pensava mira, perquè jo no tinc res

a veure amb tot això, però en teoria aquest tio es pensa

que jo soc una víctima, que soc una pobra dona a qui el

marit li pega. I em va tractar d’una manera... Com si li

hagués de demanar disculpes. Com si jo fos només un

número, sap? El desgraciat feia una cara d’amargat. Se’l

veia fart. Fart d’aguantar el rotllo a totes aquelles dones. I

em va encendre. Perquè si ho necessités de debò, si jo fos

- 42 -

realment una dona maltractada, m’estaria sentint com

una merda. És molt fort que, quan una dona finalment

fa el pas de denunciar, es trobi amb energúmens així.

Laura: No és la primera vegada que sento queixes en

aquest sentit. Em sap greu. Suposo que l’assistenta social

devia ser més amable.

Eva: Amb ella va ser tot el contrari. Era com si desitgés

que el meu home m’apallissés a diari. Que si ho has

de dir, que si no l’has d’encobrir, que si avui és dur,

però a la llarga ho agrairàs... Que si ho has de fer per

les altres dones... Això em va dir. Com si jo fos alguna

mena d’ONG que tingués la missió de salvar les dones

maltractades del món. De veritat, és que és com si fos

en una pel·lícula.

Pausa.

Laura: És normal que et sentis així.

Eva: Estic una mica farta que tothom em tracti com si el

que hagués de fer o sentir ja estigués escrit. A mi no em

consolaria que em diguessin que el que em passa li passa

a més gent, que estic reaccionant com una estadística.

Laura: No volia dir això.

Eva: Però ho ha fet! Aquest és el tema. Ho acaba de

dir. Ha dit «és normal que et sentis així». I el que volia

dir és que ja s’hi ha trobat. Que han vingut altres dones

aquí, dones que es pensa que són com jo, i que tampoc

- 43 -

es volien quedar, i que per això és normal, perquè això

és el que fan totes. Però jo no soc com elles, per això és

impossible que reaccioni com elles. I si aquestes dones

se senten millor sabent que hi ha altres dones com elles,

que callen que els seus marits les peguen, que tenen por

a denunciar, que no volen ajuda psicològica... Si el fet

de ser part d’un col·lectiu de dones maltractades per les

parelles les fa sentir millor, sap què li dic? Que potser ja

els està bé que els seus marits els fotin d’hòsties.

Pausa.

Laura: Ets lliure de marxar, si vols.

Eva: Ja sé que me’n puc anar.

Pausa.

Laura: Podem parlar del que vulguis. Hi ha alguna cosa

que et preocupi?

Pausa.

Laura: El programa marca una teràpia obligatòria per

ell, però no per tu.

Eva: I no li sembla injust?

Laura: És ell qui ha rebut una denúncia.

Eva: Tinc pinta de ser una dona que es deixa fotre

d’hòsties?

Laura: Quina pinta tenen aquestes dones?

- 44 -

Eva: No em faci parlar.

Laura: Parla, sisplau.

Eva: Ja ho sap.

Laura: Jo sí, esclar, estic especialitzada en la matèria i

l’he estudiat a fons, però tot i portar anys dedicant-me

a això, no seria capaç ni d’insinuar que una dona que es

deixa fotre d’hòsties, com dius tu, sigui d’una manera

determinada. Aquí han vingut jutgesses.

Eva: Jutgesses? Què vol dir, jutgesses?

Laura: Jutgesses, advocades, empresàries. Dones amb

carreres importants, professores d’universitat, metges-

ses...

Eva: Sí, sí, el que vulgui, però deuen ser un tant per cent

mínim. La majoria de casos, els que surten a la tele, ja li

asseguro que no són ni metgesses / ni advocades, ni—

Laura: I què són?

Eva: Doncs dones de classe baixa, sense estudis. Dones

febles, que es deixen trepitjar, que es veuen gordes i

lletges, que tenen por d’estar soles. Catetes, incultes i

tontes, collons, tontes. I pobres, també pobres, perquè

si tens pasta, fots el camp i punt. Aquestes dones són

de les de «más vale malo conocido que bueno por cono-

cer». Per això s’hi enganxen, per això no denuncien, per

això els aguanten. Si tinguessin un mínim / d’estudis...

Laura: Aquella nit vas enviar un missatge molt alarmant.

- 45 -

Eva: Va ser una cagada.

Laura: Sí, però el vas enviar.

Eva: Sí, però el volia enviar a la meva amiga, només.

Laura: Però el volies enviar.

Eva: Una cosa és enviar un missatge a la teva millor

amiga i una altra enviar-lo al grup familiar. Això del

whatsapp és un desastre.

Laura: Aquella nit estaves espantada, per això vas enviar

aquell missatge.

Eva: Només l’hi volia dir a la Carol. La Carol és la meva

millor amiga de tota la vida, l’hi vaig enviar a ella, per-

què... És igual, la vaig cagar.

Laura: No, digues. Per què?

Eva: Perquè som amigues.

Laura: I què esperaves que fes?

Eva: Ai, res, de veritat. Jo soc una dramàtica. I se’n va

anar tot de mare pel whatsapp dels collons.

Laura: Si l’hi vas enviar devia ser per alguna cosa...

Eva: Amb la Carol ens enviem missatges tota l’estona,

per qualsevol tonteria...

Laura: Recordes què li vas dir, exactament?

Eva: No ho sé, però pot comptar. Vaig exagerar.

- 46 -

Laura: A l’informe hi consta.

Eva: Però segur que està descontextualitzat...

Laura agafa els papers de l’informe.

Laura, llegint l’informe: «Està fora de si. Truca’m d’aquí

a mitja hora i, si no contesto, vine a casa, sisplau.»

Eva: Ho veu? És que se’m va parar el cap.

Laura: Per què volies que anés a casa teva?

Eva: Estava espantada, això no l’hi negaré. Però això no

vol dir que sigui un maltractador. I ja li dic que jo soc

una exagerada.

Laura: Està fora de si. / Truca’m d’aquí—

Eva: «Està fora de si». Ho veu com el to és sobredimen-

sionat? Sap què passa? Que jo no suporto el conflicte, i a

la mínima que em barallo amb algú, em poso dels nervis.

Laura: Truca’m d’aquí a mitja hora i, si no contesto,

vine a casa, sisplau.

Eva, posant un to dramàtic: Jo entenc que tu llegeixes

aquest missatge sense saber el context ni res, i dius...

Què passa, aquí, no? Però no passa res, de debò, que

soc jo, que em vaig flipar. Vostè ha conegut el Pau.

Laura: Com és el Pau?

Eva: Com?

Laura: Tens clar que jo no he vist que és un maltractador.

- 47 -

Eva: Esclar.

Laura: Per què?

Eva: Perquè és una bona persona. De seguida veus que

no faria mal a ningú.

Laura: Això en una primera impressió seria una afirmació

agosarada de fer.

Eva: Però jo el conec. El conec molt bé. Ah, per cert,

m’ha donat un llibre per vostè.

Eva treu un exemplar del llibre de Pau sobre violència

masclista i l’hi dona a Laura.

Laura: Moltes gràcies. Com és el Pau?

Eva: Intel·ligent, amable, simpàtic, generós, enginyós.

És bona gent.

Laura: No té cap defecte.

Eva: Sí, esclar.

Laura: Per exemple?

Eva: No ho sé. És solitari.

Laura: Això és un defecte?

Eva: No, jo també ho soc, i soc independent. Però ell...

És escriptor.

Laura: I això sí que és un defecte?

- 48 -

Eva: No, esclar que no. Però... Necessita estar sol sovint.

Molt sovint.

Laura: I això t’afecta.

Eva: Ai, no ho sé. És igual, era per dir alguna cosa. Té

defectes pitjors

no recull mai els plats del rentaplats,

per exemple. Sembla una tonteria, però dia rere dia—

Laura: Com t’afecta que sigui solitari?

Eva: Els escriptors necessiten silenci per crear, solitud.

I ell viu amb mi. I, alguna vegada, m’ha demanat que

marxi de casa, per exemple. Per poder escriure.

Laura: Ho fa sovint?

Eva: He dit alguna vegada. Poques vegades.

Laura: I com et fa sentir això, a tu?

Eva: L’entenc. Treballo en una editorial. Sé com són. I

sé què necessiten.

Laura: Quan va ser l’última vegada que et va fer fora

de casa?

Eva: Sisplau, no... No em fa fora de casa.

Laura: Com ho diries?

Eva: Em demana que me’n vagi. No és tan horrible.

Laura: No. Esclar que no. Recordes quan va ser?

Eva: Fa temps, no ho sé... Quan començava a escriure

la novel·la que està fent ara.

- 49 -

Laura: Com va anar?

Eva: No és res greu.

Laura: Doncs per això mateix m’ho pots explicar.

Eva: Doncs jo era a casa, veient la tele i ell va sortir de

l’estudi i em va demanar que marxés. Estava fet una mer-

da perquè no li sortia res i em va suplicar que el deixés

sol. Em va demanar perdó mil vegades abans de fer-ho.

Laura: Per què? Si us sembla tan normal que ell et de-

mani que marxis de casa de tant en tant...

Eva: Perquè eren les deu de la nit.

Laura: Et va fer fora de casa a les deu de la nit.

Eva: Fora de casa, no.

Laura: Com ho diries?

Eva: Em va demanar, per favor, si el podia deixar sol.

Laura: I ho vas fer.

Eva: Sí. Respecto la seva professió i també m’agrada

que ell respecti la meva.

Laura: I què vas fer?

Eva: Què vol dir?

Laura: Quan vas marxar de casa. On vas anar?

Eva: A casa la Carol.

Pausa.

- 50 -

Laura torna a mirar l’informe.

Laura: Llavors aquest missatge, tu, en lloc d’enviar-lo

a la Carol—

Eva: El meu cosí acabava d’enviar una foto al grup fa-

miliar, i vaig escriure el missatge allà per error. I si no fos

per aquell whatsapp, ara no seríem aquí.

Laura: Per sort, després de llegir-lo, el teu pare va anar

a casa teva.

Eva: Per sort? Què vol dir?

Laura: Que potser si no hagués vingut, la cosa hauria

anat a més.

Eva: Quan el meu pare va entrar a casa ja estava tot bé.

El Pau estava més calmat.

Laura: Això no és el que ell va declarar.

Eva: És que quan el meu pare va entrar... Si no fos per

la confusió del whats, la Carol m’hauria trucat i fi de la

història. Però, al posar-ho al grup, la cosa es va embolicar.

El meu pare es va espantar molt. Miri, vostè el Pau no el

coneix. Ha llegit els informes que li han passat, però...

A l’informe no hi surt tot, i... (Està a punt de dir alguna

cosa, però calla.) Res, és igual.

Laura: No, digues. Si hi ha alguna informació que creus

que pot ser útil...

- 51 -

Eva: Ell tenia un motiu per fer el que va fer, entén?

I jo em sento superpoc honesta, perquè el meu pare

l’ha denunciat, i el pobre Pau... Que no tenia ni multes

d’aparcament, joder. I ara, de cop... Té una denúncia

per maltractaments, per culpa meva.

Laura: Per culpa teva—

Eva: Perquè vaig enviar aquell missatge, perquè el meu

pare es va posar com un boig i se’n va anar de pet a

comissaria... (Pausa breu.) Ell no els ha agradat mai.

Laura: Ah no?

Eva: Al principi, quan començàvem a sortir, li van agafar

mania. I mai hi han tingut una bona relació.

Laura: Per què li van agafar mania?

Eva: No ho sé. Pregunti-l’hi al meu pare.

Laura: Creus que pot haver-hi algun motiu?

Eva: A les tres setmanes d’embolicar-nos ja vivíem junts,

i això als meus pares no els va fer cap gràcia. Suposo

que per això se’ls va creuar des del principi.

Laura: Com és que vau córrer tant?

Eva: S’ha enamorat mai, vostè?

Laura: No estem parlant de mi. Però sí, esclar.

Eva: Doncs si s’ha enamorat de veritat ja sap de què

li parlo. Aquella passió dels inicis, aquella ansietat per

estar junts a cada minut... Era màgic. Ell m’enviava uns

- 52 -

missatges... Eren com poemes. Miri si estava colada,

que els anotava tots en una llibreta. Encara la guardo.

Laura: El principi d’una relació acostuma a ser molt

intens, però no tothom comença a conviure després de

tan poc temps de coneixe’s.

Eva: Ho vaig tenir clar, des del primer dia. I el Pau tam-

bé. Ell vivia sol en un pis molt gran... I jo no volia que

se m’escapés.

Laura: Per què se t’hauria d’escapar?

Eva: Jo no m’havia enamorat mai així. I ell... M’adora.

Em mira d’una manera... Com si jo fos un tresor, sap?

Aquella sensació de ser la persona més important del

món... Mai ningú m’havia fet sentir així. El Pau és una

bona persona.

Laura: No estic dient el contrari.

Eva: Però ho pensa, no soc idiota.

Laura: Jo no penso res, Eva.

Eva: Veig com em mira... Com les altres. I no hi ha dret,

perquè el que va fer el Pau no té res a veure amb el que

fan els homes de les dones que vostè tracta. Miri, jo...

Vostè és molt amable, però... S’està fent molt tard. I

amb aquesta visita li estic robant temps a una dona

que ho necessita de veritat, així que, si no li sap greu...

Moltes gràcies.

S’aixeca per marxar.

- 53 -

Laura: T’agraeixo molt que hagis vingut. A mi m’ajuda

tenir la teva visió, també.

Eva: L’informe no sé què deu dir, però el Pau... El Pau

no és un home violent.

Laura: Tu no l’havies vist mai així, tampoc?

Eva: No.

Laura: Segur?

Eva: Segur. És que jo mai... Mai li havia fet mal, entén?

Li juro que si pogués tornar enrere...

Laura: Què? Què faries?

Pausa.

Eva: La meva psicòloga prenia notes.

Laura: A mi no em cal.

Eva: I se’n recorda de tot?

Laura assenteix amb el cap.

Laura: Parla’m d’aquell dia. Quin motiu tenia per /

enfadar-se tant?

Eva: El Pau i jo estem bé. Ja ho hem arreglat. Si no fos

per aquell / whatsapp ara no

Laura: Per què volies que la Carol anés a casa teva?

- 54 -

Eva: Va ser una discussió important. Tots dos vam perdre

els nervis.

Laura: El Pau et va trencar el braç.

Eva: I la meva mare em va trencar el nas quan era petita.

Jo era molt primeta i un dia que anava amb pressa em va

estirar del braç i em va estampar contra la paret. I ningú

va dir que fos una maltractadora. Tothom va entendre

que havia estat un accident.

Laura: El que et va fer el Pau va ser un accident.

Eva: Evidentment.

Laura: Volies que vingués la Carol perquè tenies por

que et fes alguna cosa. El creies capaç de fer-te mal?

Eva: És que no ho entén. Vaig ser jo qui li va fer mal!

Laura: Per què?

Eva: Perquè no em vaig portar bé amb ell.

Laura: Per què ho dius, / això?

Eva: Sé el que està pensant. Pensa que l’estic justificant

perquè crec que em mereixia que em pegués.

Laura: Jo no penso res.

Eva: Si ara agafés aquest got, per exemple, i l’hi tirés a

la cara. Què faria, vostè?

Laura: Pegar-te segur que no.

Eva: Com ho sap?

- 55 -

Laura: Perquè jo no reacciono amb violència.

Eva: N’està segura?

Laura: Del tot.

Eva: I si li pegués una bufetada?

Laura: M’apartaria i et faria fora.

Eva: No em pegaria.

Laura: No.

Eva: Ha pegat mai a algú, vostè?

Laura: I tu? Perquè no som aquí per parlar de mi.

Eva: No.

Laura: No t’hi vas tornar quan et va empènyer?

Eva: No.

Laura: En canvi sembla que estiguis intentant demos-

trar-me que, quan et peguen, t’hi tornes.

Eva: Jo li vaig pegar, però no físicament, entén?

Laura: Què vas fer?

Ella no diu res.

Laura: Fessis el que fessis la violència mai està justificada.

Eva: Jo ja sé que tot això... Que sembla molt fort, però li

asseguro que estem bé, que ho hem superat i ara l’únic

que necessitem és oblidar-ho. I tot aquest procés... És

- 56 -

una merda. El pobre Pau està destrossat i jo em sento

fatal.

Pausa.

Laura agafa una làmina d’un calaix.

Laura: Vull que miris aquesta imatge. I que m’expliquis

què hi veus.

Eva: Miri que he fet teràpia, jo, eh, però això dels dibui-

xets no m’ho havien fet fer mai.

Li mostra aquesta imatge:

Laura: És un test d’imaginació. Has de construir una

història tan dramàtica com sigui possible. Explica’m

quina relació tenen els personatges entre ells, què

senten i què els ha portat a aquesta situació. Digue’m

què està passant en aquest moment, i posa-hi un final.

Tens cinc minuts.

- 57 -

Eva no diu res.

Laura: Es tracta de no pensar. De dir el primer que et

passa pel cap. Quina relació tenen, per exemple.

Eva: És que jo, això de la imaginació...

Laura: El primer que se t’acudeixi.

Eva: Jo és que no soc molt bona en aquestes coses.

Laura: No és un examen. Pots dir el que vulguis.

Eva mira una estona la làmina.

Eva: No ho sé... Són amants.

Laura: Molt bé.

Eva torna a callar.

Laura: Què més? (Pausa breu.) Va, pren-t’ho com un joc.

Eva: Ell està gelós. Ha vist un altre home que la mira,

pensa que potser hi té una relació. Però ells també tenen

una relació clandestina.

Laura: Què més?

Eva: Ell és gelós i ella n’està enamorada. Està casada,

ella. I ell no.

Laura: I l’home... A qui mira?

Eva: Doncs... Mira el marit. Però llavors ella per què

l’agafa? No. És un desconegut, algú que passava pel

carrer i que ha mirat la dona, o que l’amant es pensa

- 58 -

que ha mirat la dona. I llavors ella s’enfada, perquè no

li agrada que ell es posi així. I ella se sent molt culpable,

però alhora no vol deixar l’amant, no sap si deixar el

marit. No sap què fer.

Laura: Com acaba?

Eva: No ho sé... És el marit. L’home que ell veu, de qui

està gelós, és el marit. Sí, millor. I va cap a ells i s’enfa-

den, potser es peguen.

Laura: «Potser» no serveix, has de ser clara.

Eva: Es peguen, i ella s’hi posa pel mig i potser també...

També els pega. A tots dos. Amb ràbia, amb molta mala

llet.

Laura: Hi has de posar un final.

Eva: Després se sent fatal. Demana perdó al marit. Perdó

pels cops, per l’amant. Vol estar amb ell, li demana una

oportunitat i se’n van cap a casa.

Laura: I l’amant?

Eva: Ai, no ho sé... Es mor.

Laura: Es mor?

Eva: Sí, jo què sé. S’aixeca, creua el carrer i l’atropella

un cotxe. Pot ser, oi?

Laura: I tant.

Pausa.

- 59 -

Laura: Molt bé. Res més?

Eva: No.

Laura: Mira bé la imatge.

Eva: Què?

Laura: No hi veus res més?

Eva: No.

Laura: Segur?

Eva: Ai, no...

Laura: Fixa-t’hi bé. Allà, no hi veus res?

Ella mira atentament.

Eva, sorpresa: Ostres, sí, que fort. Darrere, allà al fons

hi ha... Una figura. Un nen. O una dona.

Laura: Has de prendre decisions.

Eva: Una dona. Una dona nua, que plora. No l’havia

vist fins ara. Que curiós. Què vol dir, això? Deu voler dir

alguna cosa, no? Hi ha gent que la veu a la primera?

Laura: Qui és?

Eva: Doncs... No ho sé... Una altra dona? Una amiga,

potser.

Laura: Potser—

Eva: Una amant. Una amant d’ell.

- 60 -

Laura: Del marit?

Eva: Sí, no ho sé...

Laura: Sí o no?

Eva: Sí, sí. Una amant del marit.

Laura: Molt bé, fantàstic.

Eva: Ja està?

Laura: Sí, gràcies.

Eva: Quina és la conclusió?

Laura: No hi ha conclusió.

Eva: Alguna cosa deu voler dir, no?

Laura: Està bé, ho has fet molt bé.

Eva: Jo, el Pau... L’estimo molt.

Pausa.

Laura assenteix. Hi ha un silenci. Sona el seu mòbil.

Laura: Perdó.

Eva: Faci, faci.

Laura: Faltaria més.

Eva: Igualment, jo ja me’n vaig.

Laura: Podem estar més estona, si vols.

Eva: Està bé, gràcies.

- 61 -

Pausa breu.

S’aixeca i s’acomiaden.

Laura agafa el mòbil i mira

qui és. Li torna la trucada.

Laura: Ei, cuca, m’has trucat. (...) Un moment, un

moment, a poc a poc. Què ha passat? (...) Però ha en-

trat? Ha trucat al timbre? (...) Tu no et moguis, vinc de

seguida. Tanca amb clau, i apaga tots els llums. (...) Ara

truco als mossos.

Penja i surt corrents.

osc.

- 63 -

ACTE 3

L’espai desendreçat. Hi ha alguna ampolla d’aigua

i roba per terra. Sobre el sofà, llençols desfets.

Sembla que

Laura fa dies que dorm a la consulta.

Laura està mirant per la finestra mentre parla per

telèfon.

Laura: Porta dues hores aparcat davant de la porteria.

(...) Sí, he trucat i han enviat una patrulla. Doncs res, hi

han parlat i ell ha marxat. Però ara hi torna a ser. (...)

Aquest home és perillós. No es va carregar la seva dona

de miracle. (...) Jo no em puc protegir més. Fa quatre

dies que dormo al despatx perquè a dalt hi ha els pisos

de protecció i hi ha vigilància vint-i-quatre hores, però

no puc estar en aquesta situació tota la vida. (...) Què

necessiten per fotre un home així a la presó? Que mati

algú? Fins que no es carregui la Glòria o a mi no faran

res, oi? (...) No em digui que em calmi, (...) Fantàstic.

Doncs tornaré a anar a comissaria, tornaré a posar una

denúncia, i portaré els nous missatges. (...) Esclar que

gravo les trucades! Es pensa que soc imbècil o què?

- 64 -

Penja, de mala llet. I comença a endreçar l’espai. Re-

cull els llençols del sofà i endreça la roba que hi ha

escampada. Mira per la ﬁnestra, angoixada, cada ve-

gada més atemorida. Agafa el telèfon i truca.

Laura: Bon dia, cuca. Com has dormit? (...) No em

parlis així, sisplau. No és culpa meva... (...) Hem de tenir

paciència, les dues. (...) Això s’acabarà aviat, t’ho pro-

meto. (...) No ho sé, quan. No ho sé. (...) Ara tinc una

visita, però deixo el mòbil obert per qualsevol cosa. (...)

No estic dient que hagi de passar res. Només que... (...)

Truquen a la porta i entra

Eva. Laura no se n’adona.

Laura: No em parlis així. (...) Doncs perquè soc ta mare

i faig el que puc. Et sembla poc?

Laura s’adona que hi ha Eva.

Laura: Ara t’he de deixar, parlem després.

Penja.

Laura: Perdona, no t’havia sentit. Passa, passa.

Eva entra i seu.

Eva: Tot bé?

Laura: Sí, sí, gràcies.

Eva: Tenir fills no deu ser fàcil.

Laura: No ho és, no, i menys quan són adolescents.

- 65 -

Eva: Quina edat té?

Laura: Quinze. Una etapa molt interessant.

Totes dues somriuen.

Laura: I tu? Com estàs? Com han anat aquests dies?

Eva: Bé.

Laura: Continues a casa?

Eva: Sí. El Pau m’ha dit que estava venint, pensava

que hauria arribat. Jo és que he vingut directament de

l’editorial.

Laura: Va bé la feina?

Eva: Sí, sí.

Laura: M’agradaria que m’expliquessis tot el que va

passar la nit de l’agressió. Cap dels dos m’ha explicat

per què vau discutir.

Eva: Per què no esperem que vingui el Pau?

Laura: Quan em vas trucar em va semblar que estaves

molt preocupada. No és habitual fer una teràpia de

parella amb l’agressor. De fet, no ho recomanem.

Eva: Sí, ja ho sé. I l’hi agraeixo molt.

Laura: Jo el que vull és que et sentis segura i si t’hi sents

més amb ell aquí...

- 66 -

Eva: Penso que ens anirà bé. La veritat és que aquests

últims dies han—

Entra en

Pau, ve amb presses, de mala llet, amb un

casc a la mà.

Pau: Perdoneu, perdoneu. Però és que un imbècil m’ha

atropellat i m’ha tirat de la moto.

Eva: Què dius? Estàs bé?

Pau: Sí. Per sort estava a punt de parar i anava a poc a

poc. Un desgraciat que estava aparcat davant del portal

ha sortit a tota llet i m’ha fet caure. I no s’ha quedat ni

a veure si m’havia fet mal.

Laura: Qui era?

Pau: I jo què sé. Un imbècil.

Laura mira per la finestra, veu que l’home ja no hi és.

Laura: Era un Opel Corsa?

Pau: No m’hi he ﬁxat. No he tingut temps. Quan m’he

aixecat ja havia desaparegut.

Laura: Era un cotxe vermell?

Pau: Em sembla que sí.

Laura: T’ha fet mal?

Pau: La moto ha quedat feta una merda i m’ho hauria

de pagar aquest fill de puta. Podríem preguntar-ho a

recepció, però ara no hi havia ningú.

- 67 -

Laura: Hi han de ser, deuen haver sortit un moment.

Pau: Us fa res si baixo a veure si trobo algú?

Laura: No, no, fes.

Eva: Segur que no t’has fet mal? No hauríem d’anar a

l’hospital?

Pau: Estic bé, de veritat.

Es fan un petó.

Pau: Torno de seguida.

Pau marxa.

Laura: Explica’m què va passar. Us ho preguntaré quan

ell hi sigui, si ho sé abans serà menys violent. / Si és que

ha de ser violent, esclar.

Eva: El meu pare està molt enfadat amb mi.

Laura: Per què?

Eva: No entén que hagi tornat a casa. Jo li he demanat

mil vegades que ens veiem, que vingui a dinar o a sopar,

però no vol de cap manera.

Laura: Has d’entendre que no li agradi que continuïs

amb el Pau després del que et va fer.

Eva: Però hi vaig parlar, li vaig explicar el que va passar

realment, li vaig dir que tornaria a casa abans de fer-ho.

Laura: I què et va dir?

- 68 -

Eva: Que si volia deixar-me matar, ell no podia fer-hi res.

Laura: I tu què en penses?

Eva: Que va exagerar. Va ser només una vegada, i va

ser culpa meva.

Laura: Per què ho dius, això?

Ella no contesta.

Laura: Estàs espantada, Eva, per això em vas demanar

una cita. (Pausa.) Què penses fer amb aquesta por?

Pausa.

Eva: Vaig quedar amb un home. I em va enganxar.

Li vaig dir que anava a sopar amb la Carol. A ella no li

vaig dir que l’havia fet servir d’excusa. No volia que

ningú sabés que tenia una cita. Però ella havia d’anar

al teatre amb el seu nòvio, i ell al final no hi podia anar

i em trucava per convidar-me a mi. Com que el tenia

apagat, va trucar a casa. I el va agafar el Pau. I, quan

vaig arribar... Va ser patètic. Vaig fer el paper de la nòvia

perfecta. Li vaig explicar com havia anat el sopar amb

la Carol i vaig començar a donar-li detalls. I ell contes-

tava, sense cinisme, o almenys no m’ho semblava. I

llavors, després que jo em passés mitja hora parlant-li

del restaurant on havíem anat i dels problemes de la

Carol amb el seu nòvio, em va dir «i res més?». I pel to

que va fer servir, ho vaig saber. Vaig dir que no, i vaig

anar cap a l’habitació. Però ell em va agafar i em va

- 69 -

dir que havia trucat la Carol. Que era una mentidera i

una cínica i... Tenia raó.

Laura: Ningú es mereix una agressió.

Eva: Li vaig mentir a la cara, el vaig tractar d’imbècil i

el pitjor de tot és que... m’ho vaig passar molt bé. Feia

temps que no gaudia tant.

Laura: No tenia cap dret a pegar-te.

Eva: Jo em vaig posar a cridar. No sé per què. Em vaig

posar nerviosa. Vaig vomitar tot el que pensava d’ell.

I ell va començar a tirar-ho tot: agafava els quadres i

els llençava a terra, i els llums i les cadires... I per uns

segons va desaparèixer cap a la cuina. Vaig començar a

sentir com tirava les olles, i els plats, i els gots... Llavors

va ser quan vaig enviar el missatge. Estava morta de

por. Creia que havia anat a agafar un ganivet, jo què

sé, pensava que quan acabés de destrossar la casa em

destrossaria a mi.

Laura: Va ser aleshores quan et va clavar l’empenta?

Eva: Quan va sortir de la cuina va agafar el casc de la

moto i va anar cap a la porta. Volia marxar, però jo li vaig

suplicar que es quedés, li vaig dir que ho sentia molt,

que necessitava que em perdonés. Jo l’estava agafant

i ell només volia apartar-me. Volia marxar i jo volia que

es quedés, per això vaig continuar agafant-lo, per re-

tenir-lo, i... Aleshores em va empènyer. Ell sembla poca

cosa, però té molta força i jo... Peso cinquanta quilos.

- 70 -

Laura: Vas caure a terra i et vas trencar el braç.

Eva: Vaig caure malament. El braç em va quedar comple-

tament tort, i el Pau es va espantar molt. Va començar

a plorar, desesperat, a dir que ell no em volia fer mal,

que només volia marxar. I tenia raó. Si jo no l’hagués

retingut...

Laura: No va ser culpa teva.

Eva: En aquell moment va ser quan va arribar el meu

pare. Va obrir amb les seves claus i quan em va veure a

terra, amb el braç d’aquella manera... Mai li havia vist

aquella cara, pobre home. Va preguntar si havíem trucat

a una ambulància, i quan en Pau li va dir que no, ho va

fer ell. I li va dir que el denunciaria. I el Pau no parava

de plorar i de dir «ho sento», «ho sento». I... Em va fer

tanta pena.

Laura: El Pau et va fer pena?

Eva: Ell mai no m’hauria fet una cosa així. No es mereix

tot el que està passant.

Laura: I tu? T’ho mereixes?

Eva: Va ser un accident...

Laura: Si va ser un accident, per què tens tanta por?

Eva no diu res.

Laura: Tens més informació de la que m’estàs donant. I

ho respecto. Però llavors assumeix la teva responsabilitat.

- 71 -

Pausa.

Eva: Em va pegar. Amb el casc. A l’estómac. Em va pegar.

Em va pegar molt fort.

Just en aquest moment entra

Pau.

Pau: Al final he trobat el de seguretat. Diu que ell no ha

vist res. És igual, ja ho arreglaré.

Seu, es tranquil·litza.

Pau: Suposo que ja t’ha dit que estem molt bé, oi?

Laura: Sí.

Pau: Em sap molt greu el que va passar, però ho estem

solucionant. No és fàcil. Són molts anys, i... Passen coses.

Laura: Li vas clavar una empenta, no és una cosa que

passés involuntàriament.

Pau: Ella té molta paciència amb mi. No soc una persona

fàcil. Necessito el meu espai, tinc les meves neures...

Eva: Jo també, no passa res.

Laura: Quan dius que tens les teves neures a què et

refereixes?

Pau: Que m’agrada fer la meva, que, quan necessito

escriure, m’oblido de tot i de tothom, i ella... Em deixa

fer, em deixa lliure.

Laura: I tu? Li dones llibertat?

- 72 -

Pau: Esclar. Té un càrrec important a l’editorial. I m’en-

canta que treballi. Ens podem passar hores parlant de

llibres. És genial.

Laura: Llegeix les teves novel·les?

Pau: Sí.

Laura: I li agraden?

Pau: Això t’ho hauria de dir ella.

Eva: Molt.

Laura: Les critiques quan te les deixa llegir?

Pau: I tant, i tant, no es talla ni un pèl. És la seva feina,

també, es passa el dia llegint originals.

Eva: Sí, potser de vegades opino massa i tot.

Pau: Amb això hi estic d’acord.

Ell riu. Ella també.

Laura treu papers en blanc i un

estoig amb llapis de colors.

Laura: Vull que dibuixis com et vas sentir el dia de

l’agressió. I com et sents avui.

Eva: Ho he de fer ara?

Laura: Al final del passadís hi ha un despatx que està

lliure. La primera porta a la dreta, després del lavabo.

Eva: Ho puc fer aquí...

Pau: Sí, jo també puc dibuixar el que calgui.

- 73 -

Laura: És millor que ho faci sola.

Pau: Ah. Com vulgui.

Ella li fa un petó al

Pau.

Eva: Fins ara.

Pau: Fins ara, amor.

Ella se’n va i

Laura i Pau es queden sols.

Pau: M’ensenyarà una altra imatge? Em va agradar. És

inspirador.

Laura: No.

Ell fa un gest de dolor.

Laura: Estàs bé?

Pau: Sí, sí.

Laura: Si vols t’ho puc mirar.

Pau: És metge?

Laura: Sí.

Pau: No sabia que els psicòlegs fossin metges.

Laura: No tenen per què ser-ho.

Pau: Però vostè—

Laura: Què va passar aquella nit? La nit fatídica, com

l’anomenes tu.

- 74 -

Pau: Ha pogut llegir el meu llibre?

Laura: Sí.

Pau: I què li ha semblat?

Laura: Em vas dir que t’havies assessorat.

Pau: I tant.

Laura: Doncs no ho sembla.

Pau: Està tot inspirat en casos reals.

Laura: No et poses a la pell del maltractador ni de la

víctima.

Pau: Ha llegit les crítiques? Perquè deien exactament

això: que era una narració freda.

Laura: No.

Pau: Segur? Perquè em sembla molta casualitat que—

Laura: No tinc per què mentir-te.

Pau: Em sap greu que no li hagi agradat.

Laura: No es tracta de gustos. És que... És ofensiu.

Pau: Això no m’ho pot dir.

Laura: És igual, jo no soc cap experta en literatura.

Pau: Exacte.

Laura: Parla’m de com va anar aquella nit.

Pau: Ja ho sap.

- 75 -

Laura: No m’ho has explicat.

Pau: Hi ha els informes de la policia.

Laura: Que diuen que vau tenir una forta discussió. Jo

vull saber per què vau discutir.

Pau: Això potser l’hi hauria de preguntar a ella.

Laura: L’Eva fa la teràpia perquè vol. Tu hi estàs obligat.

Pau: M’està amenaçant?

Laura: El que em diguis no sortirà d’aquí.

Pau: Secret professional, no?

Laura: Exactament.

Pau: Què li ha explicat?

Laura: Res.

Pau: No m’ho crec. Segur que l’hi ha explicat.

Laura: Per què n’estàs tan convençut?

Pau: Perquè em va dir que potser ho faria.

Laura: I a tu et va semblar correcte?

Pau: Si li va bé...

Laura: M’ho ha explicat, sí.

Pau: Doncs ja sap per què ens vam barallar. Jo estava

molt nerviós. A mi mai m’havien fotut les banyes, sap?

Vaig destrossar-ho tot precisament per no fer-li mal a ella.

- 76 -

Jo me’n volia anar, estava a la porta de casa, però ella

estava histèrica, no volia que marxés i m’agafava del braç

i, al final... me la vaig treure de sobre. La vaig empènyer

massa fort i va caure malament i li juro que me’n pene-

deixo com—

Laura: No tornis a citar Saunders, sisplau. T’havies mos-

trat així d’agressiu amb ella, abans?

Pau: Mai.

Ella no diu res.

Pau: Li juro. Mai. Mai de la vida.

Laura: No cal que juris. Has pegat mai a algú?

Pau: No ho sé. Quan era més jove... Jugàvem a futbol

i quan acabàvem sempre hi havia bronques. Però era

diferent.

Laura: Per què?

Pau: Perquè eren baralles de xavals... No era res greu.

Tots els tios s’han fotut d’hòsties amb algú, de jovenets.

Laura: I això de l’Eva ho consideres greu?

Pau: Sí. I ho sento molt.

Laura, fent el paper, vol que ell parli: Ho sé. Però ara que

sé el que et va fer... Una agressió no es justifica mai, això

per descomptat. Però en aquest cas... Et va enganyar.

- 77 -

Pau: Em va tractar com si fos idiota. Em va mentir. Em

va estar explicant la nit sencera amb la Carol, i havia

estat amb en Toni Cabanes. Saps qui és?

Laura: Sí, va ser el més venut per Sant Jordi, oi?

Pau: És l’últim autor que ha entrat a l’editorial i s’ha

convertit en el que anomenen un «fenomen». Cent

mil llibres ha venut, el fill de puta. I a sobre el llibre fa

cagar. L’has llegit?

Laura: Sí.

Pau: És una història de merda. Una còpia barata d’El

noi del pijama de ratlles, i d’El curiós incident del gos

a mitjanit. Agafa un nen de protagonista i ja té excusa

per escriure com el cul. Jo no sé com m’ho va poder fer.

Si hagués quedat amb algú del gimnàs, o del grup dels

de la universitat... No m’hauria tornat boig.

Laura: A sobre amb un altre escriptor.

Pau: A sobre, sí.

Laura, sense deixar de fer el paper: Mai es pot justificar

una actitud així, però entenc que—

Pau: Ho entens, oi? Va ser un accident. Va caure mala-

ment. Jo no volia fer-li mal.

Eva pica a la porta i entra.

Eva: Ja estic.

- 78 -

Li dona el dibuix, com si fos una alumna que entrega

els deures.

Laura: Molt bé, gràcies.

Laura el mira. I no diu res.

Eva: No pensa fer cap comentari?

Laura: No. És correcte.

Pau: Dibuixa molt bé. El puc veure?

Laura, a Eva: Et fa res?

Eva: No.

Pau el mira. Hi ha una certa expectació, però ell no

diu res. Sona el mòbil de Laura.

Laura: Ai, perdoneu. M’he oblidat de...

Mira la pantalla, és Glòria, la dona de l’assetjador.

Laura: Ho sento, l’he d’agafar. Glòria, què passa?

Laura surt i Pau i Eva es queden sols. Pau mira el

dibuix que ha fet Eva.

Pau: Una mica abstracte, no?

Ella s’arronsa d’espatlles.

Pau: No em diràs com ha anat?

- 79 -

Eva: El què?

Pau: Has anat a l’editorial, no?

Eva: Sí.

Pau: Què t’han dit?

Eva: S’han quedat a quadres. No entenen res.

Pau: T’han posat alguna pega?

Eva: No..

Eva fa que no amb el cap.

Pau: Quin motiu els has donat?

Eva: Que necessito un temps per mi.

Pau: Molt bé. Els podries haver dit que volies escriure un

llibre. Després de tant de temps en una editorial segur

que te n’han vingut ganes. Se’t dona tan bé criticar que

segur que sabries com escriure una novel·la collonuda.

Eva: No em parlis així.

Pau: Així, com?

Eva: Amb aquest to, Pau.

Pau: No he dit res que fos mentida.

Eva: Acabo de deixar la feina per tu.

Pau: I?

Eva: Que estaria bé que ho valoressis.

- 80 -

Pau: Saps què estaria bé? Que no m’haguessis—

Eva: M’ho faràs pagar tota la vida?

Pau: És graciós que això ho diguis precisament tu.

Eva: Per què ho dius, això?

Pau: Perquè ets tu qui em fa sentir culpable cada puto

dia. Et penses que no m’adono de com em mires quan

et toques el braç? O quan agafo el casc?

Eva: Això són paranoies teves.

Pau: No soc imbècil, Eva.

Eva: Ni jo tampoc.

Pau: És subtil, però ho fas per fer-me sentir com una

merda. Quantes vegades t’he demanat perdó?

Eva: I jo? Quantes?

Pau: No és el mateix.

Eva: Per què? Per què t’hauria de perdonar jo a tu i tu

a mi no?

Pau: Perquè el que va passar va ser un accident, collons!

Em vas fotre dels nervis, em vas portar al límit, però tu...

Tu ho vas fer sabent el que anaves a fer.

Eva no diu res.

Pau: Típic de tu. Ara faràs aquesta cara de víctima tot

el dia, no?

- 81 -

Eva: Pau, no... No podem estar així.

Pau: I és culpa meva?

Eva: No clar, la culpa sempre és meva, tu tens tota la raó.

Pau: Ai, para de fer-te la víctima, hòstia.

Ella conté el plor.

Pau: Va, sisplau. No ens posem així. No ho suporto.

Eva: Ni jo.

Pau: Jo t’estimo. Ho saps, oi?

Ella fa que sí amb el cap. Ell la mira, amorós. I li fa

un petó.

Pau: Sé que t’ha costat molt deixar la feina. I ho valoro

molt. Ara que no has de veure més aquell tio, tot anirà

bé.

Eva: Sí.

Pau: Jo també hi estic posant de la meva part, segur

que amb la teràpia /...

Entra

Laura, neguitosa, i Pau calla.

Laura: Perdoneu.

Pau: Tot bé?

Laura: Sí, sí.

- 82 -

Pau li torna el dibuix. Laura el mira, segons de silenci.

Laura: Quin era el teu objectiu quan vas pegar a l’Eva?

Pau: Com?

Laura: La finalitat, l’objectiu.

Pau: La vaig empènyer, no la vaig pegar.

Laura: Quin era el teu objectiu quan vas destrossar el

pis?

Pau: No vaig pensar res, vaig actuar en calent.

Laura: Però devies pretendre alguna cosa, oi?

Pau: No.

Laura: Reflexiona-ho una mica.

Eva: No ho va fer expressament, no va ser premeditat.

Laura: Estic parlant amb ell.

Pau: No sé per què ho vaig fer.

Laura, a Eva: Quina era la teva finalitat quan vas ama-

gar-li que anaves a sopar amb un altre home?

Eva: Jo... No... No ho sé.

Laura: Feu les coses sense saber quin és l’objectiu de

fer-les.

Pau: És que no és tant l’objectiu com la conseqüència.

- 83 -

Laura: Seguint aquesta lògica, de què era conseqüència

que li haguessis mentit?

Eva: Només vaig quedar amb ell una vegada.

Laura: Ell també et va pegar només una vegada. Si fem

les coses només una vegada no tenen valor, llavors? Ara

ell et podria llençar per la finestra, per exemple, però

com que només ho hauria fet una vegada...

Pau: Això és un argument de merda.

Laura: Estic intentant seguir el vostre raonament. Per

què vas quedar amb en Toni Cabanes?

Eva: Ho necessitava.

Laura: Quin era l’objectiu?

Eva, acorralada: Sentir-me desitjada, sentir-me guapa,

sentir-me intel·ligent. Sentir-me dona.

Laura: No et sents dona?

Pau: Eva, per l’amor de Déu.

Laura: Deixa que parli.

Eva: No. Fa temps que no em sento... No.

Pau: I això és culpa meva?

Eva: Fa mesos que no estàs bé, Pau.

Laura: Per què ho dius, això?

Eva: Està apàtic, deprimit...

- 84 -

Pau: No me n’estic sortint amb la nova novel·la, estic

molt pressionat.

Laura: Però no és culpa seva.

Pau: A mi també m’agradaria que ella fes moltes coses

diferent.

Laura: Per exemple?

Pau: Que de tant en tant fos positiva quan comentés

les meves novel·les, o els meus articles.

Eva: Sempre soc positiva.

Pau: No t’agrada el que faig, ho detestes. Et penses que

no me n’adono? Quan vas llegir l’original del Cabanes no

parlaves d’una altra cosa. En canvi, amb les meves novel-

les... Si l’última vas tardar un mes per llegir-la.

Eva: Perquè me la vas passar just quan havíem d’anar a

la fira de Frankfurt. Anava de cul i té més de set-centes

pàgines!

Pau: Ara el problema serà que és llarga. Quins collons!

Esclar, ara millor fer una merda de novel·la de dues-

centes pàgines protagonitzada per un nen, que així

ho entén tothom. La novel·la del Cabanes és una puta

merda!

Eva: És humana.

Pau: Humana? Humana?

Eva: Sap parlar de sentiments, sap emocionar.

- 85 -

Pau: No vagis per aquí.

Eva: Ets un escriptor fred. Però això no és dolent. Hi ha

escriptors com—

Pau: Per què estem parlant de com escric, ara?

Laura: Perquè sembla ser un tema important. Que has

tret tu, de fet.

Pau: Tot això venia de que jo també milloraria moltes co-

ses d’ella. M’agradaria que folléssim més. Per exemple.

Eva: Com vols que follem si quan ets a casa et tanques

a l’estudi i no em deixes ni entrar-hi?

Pau: Tot això no servirà de res.

Laura: Què volies que passés després de l’agressió?

Pau: És ella qui va quedar amb un altre tio! Per què el

dolent soc jo?

Laura: Cal que et respongui?

Pau: Molt bé, li vaig empènyer i va caure malament i—

Laura: Sé que li vas pegar amb el casc.

Ell mira a

Eva, agressiu.

Hi ha un silenci.

Eva, a ell: Per què no en parlem, amor? Ens anirà bé.

Pau: No entenc com pots confiar en aquesta dona.

Laura: Jo estic aquí per ajudar-vos.

- 86 -

Pau: Sí, i ella s’ho ha cregut.

Eva: Jo no vull que ens separem.

Pau: No ens separarem. Estem passant una crisi. Tu

perquè no has tingut mai parella, però jo—

Laura: No has tingut mai parella?

Eva nega amb el cap.

Laura: I ho utilitzes sovint com a argument, tu, això?

Pau: Què vol dir?

Laura: Si li dius el que és normal en una relació i el que

no.

Pau: De vegades, sí.

Laura: I això que us ha passat, per tu, és una crisi ha-

bitual?

Pau: És una crisi. Les parelles tenen crisis. És cíclic. Hi ha

estudis. Hi ha crisis als tres anys, als set.

Eva: Ara som a la dels set. Per mi és molt de temps. Jo

abans no havia estat ni un any en parella.

Pau: És molt de temps, i puc entendre que tinguem

ganes d’estar amb altres persones, i si haguessis anat

amb un altre tio, encara, però amb—

Eva: Prou, sisplau. He deixat la feina per tu. Aposto per

la relació, és un senyal evident, no?

- 87 -

Pau: És el mínim que podies fer. Només faltaria que ara

haguessis de tractar amb aquell desgraciat cada dia.

Laura: Has deixat la feina?

Eva calla.

Pau: No facis aquesta cara, per favor! Ho vam decidir

tots dos!

Eva: Sí, sí. Ho he fet perquè he volgut.

Laura: I a tu t’agrada que hagi renunciat a una feina

que la feia feliç?

Pau: Tots dos hem de fer esforços si volem superar el

que ha passat. No podia ser que continués veient aquell

tio cada dia. Això és lògic, no? Qualsevol home trobaria

intolerable que la seva dona treballés a diari amb l’home

que...

Laura: Jo no sé què farien els altres homes.

Pau: Ja m’entén.

Laura: Estàs segura del que has fet?

Pau: Se suposa que els bons psicòlegs no opinen. O ho

tinc mal entès?

Laura: Per què has deixat la feina?

Eva: Perquè sí, perquè...

Laura: T’ho va demanar ell?

- 88 -

Pau: Ja veig per on va. I no té cap sentit. Tots dos vo-

lem arreglar les coses, i ens n’estem sortint. Que hagi

fet aquest pas per mi, és un acte d’amor preciós. Ja

trobarà una altra feina, és una dona molt intel·ligent.

Se la rifaran.

Hi ha un silenci.

Eva: L’hi hem d’explicar.

Ell mira a

Eva, amenaçador, perquè no parli.

Laura: Què és el que m’heu d’explicar?

Pau: Eva, sisplau.

Eva: Ens vam tornar a barallar.

Pau: Collonut.

Laura: Què va passar?

Pau: Que va trucar al desgraciat del Cabanes.

Eva: Era una trucada de feina. Havíem de fer correccions

per la nova edició del llibre.

Laura: Què va passar?

Eva: Em va obligar a penjar, i em va insultar.

Pau: L’estàs liant.

Eva: Jo entenc que et poguessis enfadar. Però no em

pots tractar així.

- 89 -

Laura: Et va pegar?

Eva: Es va posar molt agressiu. Va començar a trencar

coses, una altra vegada. I a insultar-me

imbècil, desgra-

ciada, retardada, boja, inútil, puta... Vaig obrir la porta

i me’n vaig anar corrents. Anava en pijama i no tenia

diners, ni el mòbil...

Eva calla, contenint el plor.

Laura: Si no haguessis fugit, t’hauria pegat?

Eva fa que no amb el cap, dubitativa, espantada.

No ho té clar.

Laura, a Pau: Li hauries pegat?

Pau calla. Agafa el casc i la jaqueta, per marxar.

Laura va a mirar per la finestra. Eva no vol que marxi.

Eva: Què fas?

Pau: Vam dir que no ho diríem a ningú, hòstia! Això és

cosa nostra, no n’han de fotre res.

Eva: Si volem superar aquesta crisi hem de ser sincers.

Pau: Entre nosaltres, no amb l’altra gent!

Eva: No podem fer com si res, Pau, sisplau.

Pau: Per què havies de... Que no veus que aquesta tia

ho posarà tot a l’informe?

Eva: El que vas fer no està bé. No està bé, Pau.

- 90 -

Pau: Et vas follar el Cabanes, joder!

Eva: I tu em vas pegar... Em vas pegar, Pau.

Pau: Calla, collons! Calla d’una puta vegada!

Pau fa un cop molt fort amb el casc contra algun

moble.

Laura es gira, espantada. Mira la finestra,

dubtant.

Pau no diu res, molt enrabiat.

Laura: És aquest el cotxe que t’ha atropellat?

Pau mira per la finestra.

Pau: Serà fill de puta.

I surt corrents.

Eva mira a Laura sense entendre

què pretén. Laura mira per la finestra i Eva també

hi va. Miren totes dues per la finestra i es miren

amb complicitat.

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia

Volums publicats:

Textos a part

Teatre contemporani

1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born

1997

2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.

Premi Born 1998

5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra

d’Or 1999

6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000

7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra

d’Or 1999 (al millor text espectacle)

8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi

Born 1999

9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001

11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de

Caront, 2001

12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi

Joaquim M. Bartrina 2000

13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblides-

sis, 2001. Premi Born 2000

14 Harold Pinter, L’engany, 2001

15 David Plana, Després ve la nit, 2002

16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen,

2002. Premi Joaquim M. Bartrina 2001

17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi

Born 2001

18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003

19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003

20 Manuel Molins, Elisa, 2003

21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu

en el cel, 2003

22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete,

2003. Premi Born 2002

23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista,

2003. Premi del Crèdit Andorrà 2002

24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,

2004

25 AAdd, Dramaticulària, 2005

26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,

2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002

27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.

Bartrina 2003

29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del

Crèdit Andorrà 2004

30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina

/ Preludi en dos temps, 2005

32 Marco Palladini, Assassí, 2006

33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi

Joaquim M. Bartrina 2005

35 Manuel Molins, Combat, 2006

36 Marc Rosich, Surabaya, 2007

37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006

38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una

Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007

39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007

40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007

41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi

Fundació Romea de Textos Teatrals 2006

42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit

Andorrà 2006

43 Carles Batlle, Trànsits, 2007

44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007

47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi

Joaquim M. Bartrina 2006

48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008

49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda

catalana, 2008 (Inclou un CD)

50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Lenin-

grad, 2008

51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi

Born 2007

52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sa-

bíem res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007

54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008.

IV Premi Fundació Romea de Textos Teatrals

2008

55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La

ﬁnestra / Sota terra, 2008

56 Albert Benach, Mascles!, 2008

57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009

58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna

d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre

2008

59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.

Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008

60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.

Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008

61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi

Born 2008

62 Enric Nolla, Còlera, 2009

63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla,

dies de vent (Una reﬂexió sobre el destí),

2009. Premi del Crèdit Andorrà 2008

64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009

65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009

66 Pere Riera, Casa Calores, 2009

67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009

68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14

d’Abril de Teatre 2009

69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que

perdia tots els avions, 2010. Premi Born 2009

71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010

74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010

75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010

76 Michel Azama, La Resclosa, 2010

77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi

Joaquim M. Bartrina 2009

78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010

79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que

ballen, 2010

80 Carles Batlle, Zoom, 2010

81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

82 Daniela Feixas, El bosc, 2011

83 Guillem Clua, Killer, 2011

84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011

85 August Strindberg, Creditors, 2011

86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011

87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu,

Preguntes i respostes sobre la vida i la mort

de Francesc Layret, advocat dels obrers de

Catalunya, 2011

88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011

89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang

(Obert ﬁns a l’hora de l’Àngelus), 2011

90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de

Shakespeare), 2011

91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011

92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011

93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011

94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012

95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de

Dau al Set, 2012

96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi

d’Aquimedes, 2012

97 Jordi Oriol, T-error, 2012

98 Marc Angelet, Voyager, 2012

99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012

100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i

teatre irregular (1966-1967), 2012

101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades

sobre l’amor i la vida (1956-1962), 2012

102 Toni Cabré, L’inútil, 2012

103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012

104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012

105 Pere Riera, Barcelona, 2013

106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013

107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013

108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013

109 Josep Maria Miró, Fum, 2013

110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013

111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013

112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013

113 Marta Momblant, Resposta a cartes imper-

tinents, 2013

114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador,

2014

115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014

116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa

Cunillé, Fronteres, 2014

117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i

els homes, 2014

118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món

el 1953, 2014

119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia

i titelles, 2014

120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé;

Beth Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x

dotze, volum 1. 2014

121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé;

Beth Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x

dotze, volum 2. 2014

122 Alexandre Dumas ﬁll, La Dama de les Ca-

mèlies, 2014

123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014

124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014

125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014

126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014

127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014

128 Thomas Bernhard, El President, 2014

129 William Shakespeare, El somni d’una nit

d’estiu, 2014

130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta.

Il·lustracions: Anna Bohigas i Núria Milà,

Lampedusa Beach, 2014

131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar,

2014

132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi

del Crèdit Andorrà 2013

133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014

134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014

135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a

Electra, 2014

136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat

i el camí personal, 2014

137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre

i Teatre de carrer, 2014

138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’oﬁci de

viure, 2014

139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015

140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015

141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015

142 Albert Arribas, Selecció, 2015

143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a

tots, 2015

144 Federico García Lorca, El público, 2015

145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015

146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián

de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de

silencis, 2015

147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda

de l’ac) / L’empestat, 2015

148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015

149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015

150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta

Mulet, Llibre de les bèsties, 2015

151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015

152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015

153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;

Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;

Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,

Llibràlegs, 2015

154 Pau Miró, Victòria, 2016

155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016

156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016

157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016

158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016

159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016

160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona

del pastor, 2106

161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016

162 Marcela Terra, Desterradas, 2016

163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta,

Una vida al teatre, 2016

164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106

165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels

camps de cotó, 2016

166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició

de Wendy, 2016

167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme

o monòlegs de transformació (1965-1966)

Primera part, 2016

168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme

o monòlegs de transformació (1965-1966)

Segona part, 2016

169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per

a 1962, 2016

170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el

seu amor Homer, 2016

171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017

172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017

173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai

públic, 2017

174 William Shakespeare; Traducció de Joan

Sellent, Ricard III, 2017

175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017

176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017

177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre

peces atàviques, 2017

178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i

òperes, 2017

179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions

musicals, 2017

180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017

181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les

nostres vides, 2017

182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017

183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017

184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors,

2017

185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017

186 Francesc Meseguer, Lear, 2017

187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018

188 Josep Maria Miró, Temps Salvatge, 2018

189 Joan Pascual Mallada. Enric Garriga Martí,

El bosc sagrat (2005 – 2011) / Santa barra

(2014 – 2015), 2018

190 Núria Perpinyà, El vici, 2018

Textos a part

Teatre clàssic

1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008

2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia /

Tierra sin primavera. Dues obres del teatre

de l’exili republicà, 2015

3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016

4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016

5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de

Sílvia, 2016

6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017

7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017

8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank,

2018

9 Santiago Rusiñol, Els jocs ﬂorals de Can-

prosa, 2018

Textos a part

Teatre per a joves

1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016

2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016

3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en

l’aigua, 2016

4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016

5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016

Textos aparte

Teatro contemporáneo

1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi

Born 2003

2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California,

2005

3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005.

Adaptación de Carles Sans

4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.

Premi Born 2004

5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006

6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006

7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un

día, 2006. Premi Born 2005

8 Rebecca Simpson, Juana, 2007

9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,

2008

11 Richard France, Su seguro servidor Orson

Welles, 2008

12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del

Emperador, 2008

14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de

Klamm, 2009

15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista,

2009

16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre

las Olas, 2014

17 Sergio Blanco, Cartografía de una desapari-

ción. Panegírico a Joan Brossa, 2018

Textos aparte

Teatro clásico

1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010

Textos a part

Teatre reunit

1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 /

2017, 2017

2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres com-

pletes, 2018

3 Felip Cortiella, Teatre Anarquista,

2018.

188

ISBN: 978-84-947255-5-5

Marta Buchaca

Pròleg de Marta Mariñas López

NOMÉS UNA VEGADA

Marta Buchaca

NOMÉS UNA

VEGADA

Marta Buchaca (Barcelona, 1979). És dramaturga, direc-

tora de teatre i guionista. S’ha format al Centre d’études

théâtrales de Louvain-la-Neuve a Bèlgica, a l’Institut del

Teatre i a l’Obrador de la Sala Beckett, i és llicenciada en

Humanitats per la Universitat Autònoma de Barcelona.

Les seves obres s’han traduït a diversos idiomes i s’han

estrenat a Grècia, Croàcia, Buenos Aires i Nova York, en-

tre d’altres. De Les nenes no haurien de jugar a futbol

i de Litus, se n’ha fet la versió cinematogràﬁ ca. Ha re-

but diversos premis, entre els que destaquen el Premi

Joaquim Bartina 2015, el XXXV Premi de teatre Ciutat

d’Alcoi, el XI Premi de Teatre Palanca i Roca, i el Premi

Max a millor autoria en català.

Només una vegada. En Pau és novel·lista i l’Eva, editora.

Són parella des de fa anys. Un dia ell li va pegar, i una

amiga va denunciar l’agressió. Només va ser una vega-

da. Ara cap dels dos té ganes de parlar-ne, però no tin-

dran més remei que fer una teràpia obligatòria amb una

psicòloga dels serveis socials. Amb aquesta obra, la dra-

maturga Marta Buchaca s’enfronta al drama dels mal-

tractaments de gènere, amb una obra en què el drama i

la comèdia es confonen per reﬂ exionar sobre les diﬁ cul-

tats de comunicació en una societat en què les tensions

de gènere es barregen massa sovint amb els comporta-

ments violents.