.
204
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-949951-9-4
Aleix Aguilà
Pròleg de Xavier Diez
ORSINI
Aleix Aguilà
ORSINI
Aleix Aguilà (1977). Format a l’Institut del Teatre i
llicenciat en Comunicació Audiovisual, és membre
de la Companyia Solitària. Ha escrit diverses obres,
entre les quals: Ira, Lulú on the rocks, Companyia
Solitària, Nòmades, Bolxevics, Quietud Salvatge, La
ciutat no és vostra, Filla del seu pare o Orsini.
Orsini. Un casament al Cadí, l’endemà d’un dia
històric. Alguns convidats fugen de l’ambient tens i
enrarit que envolta els nuvis. Es trobaran al mirador,
on, enlluernats per la bellesa del paisatge, buscaran
retornar a l’harmonia de l’esdeveniment que ha
quedat alterat per un sobtat xàfec de primavera.
.
ORSINI
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: Març del 2019
© del text: Aleix Aguilà
© del pròleg: Xavier Diez
© de les imatges: Maria Beitia
Disseny gràfic: Arola Editors
Il·lustració portada: Maria Beitia
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-949951-9-4
Dipòsit legal: T 343-2019
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
ORSINI
Aleix Aguilà
Pròleg de Xavier Diez
- 7 -
ORSINI: UN JOC DE MIRALLS
Xavier Diez
7 de novembre de 1893. Un home de trenta-un anys de
Castellseràs, Santiago Salvador Franch, entra al Liceu trac-
tant de passar desapercebut. Amagat entre la roba duu
dos artefactes explosius, les conegudes com a «bombes
Orsini», esfèriques, de ferro fos, envoltades, a la manera
de punxes d’eriçó, per uns detonadors cilíndrics a base de
fulminat de mercuri, que esclaten en impactar contra el
terra o una superfície dura.
El nom es deu al seu dissenyador, el revolucionari, car-
bonari i entusiasta partidari de la unificació d’Itàlia Felice
Orsini. Aquest és un personatge de pel·lícula, addicte a
les conspiracions, milicià independentista contra l’Imperi
dels Habsburg, espia al servei de Mazzini, que s’escapa
diverses vegades de les presons i és tractat com una mena
d’heroi romàntic per la premsa popular londinenca. Pre-
cisament en la seva estada a Anglaterra, contacta amb
un armer britànic, Joseph Taylor, a fi de fabricar la bomba
que acaba de dissenyar a partir dels seus coneixements
autodidactes de química. Les proves són un èxit i això fa
- 8 -
que n’hi encarregui unes quantes. L’italià ja té pensat a
qui aniran destinades.
Felice Orsini considera Napoleó III com a principal
obstacle per a la tan anhelada unificació italiana, a banda
de representar un suport diplomàtic als règims antiliberals
d’Europa en l’onada reaccionària que succeeix a la primavera
dels pobles de 1848. L’italià creu que amb la desaparició
de l’emperador francès pot esclatar la revolució a París i
estendre’s, per irradiació, per tot Europa. El 14 de gener de
1858, l’emperador i la seva esposa, Eugenia de Montijo,
es dirigeixen a l’Òpera, on tenen previst presenciar l’obra
Guillem Tell, de Rossini. L’italià llença dues bombes, que
impacten en el carruatge, maten vuit persones i en fereixen
un centenar. Tanmateix, l’atemptat és un fracàs, perquè la
parella imperial resta il·lesa i aconsegueix arribar fins al teatre,
on la seva supervivència incrementa la seva popularitat. El
revolucionari, per contra, serà capturat i guillotinat al cap
d’unes setmanes. Orsini desapareix. El seu invent, perdura.
Tornem a Barcelona trenta-cinc anys després. Santiago
Salvador també porta dos artefactes de nou centímetres
i mig de diàmetre que segueixen l’antic disseny d’Orsi-
ni, facilitats des de grups anarquistes locals. Aquell dia
s’inaugura la temporada del Liceu. L’obra representada
és... Guillem Tell!, de Gioachino Rossini. Serà la darrera
òpera del compositor, perquè misteriosament, després de
la seva estrena el 1829, ja no en tornarà a fer cap altra fins
a la seva mort, el 1868. Serà aleshores quan el músic es
lliurarà en cos i ànima a la gastronomia per inventar, per
exemple, els canelons farcits que duen encara el seu nom.
- 9 -
La inauguració de la temporada sol ser un esdeveni-
ment social, on el teatre de debò es fa als passadissos, les
escales, les sales i les llotges. Es tracta d’un acte d’exhi-
bicionisme d’un grup social, la burgesia catalana, que se
sent segura de si mateixa després d’uns decennis de canvis
i transformacions, de revolucions i contrarevolucions, de
política i d’economia. El Liceu és un espai cultural, encara
que, sobretot, un espai de sociabilitat, on es tanquen nego-
cis, casaments, aliances, o es forgen petites o grans cons-
piracions o maniobres contra rivals, adversaris o enemics.
L’aparença ho és tot, i, de fet, els popularitzats binocles de
nacre dels espectadors busquen més les llotges que l’esce-
nari; els amics, coneguts i saludats, més que els tenors o
les sopranos. El lluïment de vestits luxosos, l’adquisició de
joies singulars, fins i tot la presència explícita, fins a cert
punt, l’exhibició impúdica d’amants, busquen l’aprovació
del grup en una subtil disputa pel prestigi, el poder o la
solvència creditícia. El Liceu, malgrat tot, és global. El
comportament col·lectiu de grup és semblant al de París,
Milà, Viena, Londres, Buenos Aires o Nova York. L’aparença
de la burgesia, la seva etiologia, ja ha estat estudiada pels
naturalistes de l’època, com Émile Zola, Henry James o
Narcís Oller, que fan retrats globals, des de les especificitats
locals, de les seves llums i les seves ombres, de les gran-
deses i misèries, de la seva lluita per obtenir l’hegemonia
a costa de la de l’antiga aristocràcia, fins que s’opta per
la fusió amistosa a còpia d’ennobliment, matrimonis de
conveniència o pactes tàcits o explícits amb els seus antics
adversaris. Des d’algun racó desconegut, el Príncep Salina,
- 10 -
d’Il Gattopardo, saluda l’espectacle entenent que cal que
tot canviï a fi que tot resti igual.
Tanmateix, a ulls de Santiago Salvador, un home al qual
sembla perseguir-lo la dissort, els burgesos són l’enemic. Un
enemic desposseït d’humanitat als seus ulls, de la mateixa
manera que el sistema també l’ha desposseït a ell, d’hu-
manitat. A fora del Liceu, l’univers benestant el menysprea,
i, com a algú que forma part d’un grup social antagònic,
potser li inspira temor. A dins, entre les penombres de
les localitats més econòmiques i allunyades de l’escenari,
l’ignora. De fet, aquell dia s’ha vestit per tractar de passar
inadvertit entre els habituals del galliner.
Aragonès, fill de camperols, va arribar a Barcelona,
la gran ciutat en expansió, entre 1878 i 1881, quan tot
just era un adolescent que tractava d’obrir-se camí, sense
gaire fortuna, probablement rebutjat per allò que tant
admirava. Les ciutats europees del
xix són plenes de Jules
Sorels, d’antiherois stendhalians que fracassen en els seus
anhels de glòria i aprovació, de prosperitat i oportunitats.
A la primera no se’n surt i torna al poble amb un cert sen-
timent de vergonya i humiliació. Ho intenta una segona
vegada, en què tampoc reïx en els negocis que havia tractat
d’emprendre, com quan va provar fortuna —debades—
essent l’efímer propietari d’una taverna, o fent de jornaler
ocasional i precari. Aleshores s’endinsa en l’espai obscur als
marges de la llei, tot dedicant-se al contraban de vi i de sal.
Tot i així, és la seva dona, que feia d’assistenta a diverses
cases de la creixent petita burgesia, la que aportava la part
més substancial dels ingressos familiars. De fet, és ella qui
- 11 -
li ha donat la pesseta amb què ha pogut adquirir l’entrada
al cinquè pis del Liceu, el lloc on els amants de l’òpera de
baixos ingressos assisteixen, drets, a l’espectacle.
És difícil saber què li passa pel cap mentre puja l’escala.
Probablement la decisió l’havia pres setmanes abans, quan el
seu amic Paulí Pallàs fou executat al Castell de Montjuïc,
el 6 d’octubre, tan sols fa un mes i un dia. Pallàs, com a
venjança per la terrible repressió que s’estava esdevenint
arran del muntatge policial de la Mano Negra, una suposada
conspiració anarquista a Andalusia l’any anterior, seguida
d’una revolta camperola contra la misèria rural estesa per les
innovacions de l’agricultura comercial i la privatització de la
terra, havia servit per detenir, torturar, empresonar i deportar
centenars, potser milers de dissidents respecte a la monar-
quia. Muntatges policials, falsificació de proves, tribunals de
trinxera, jutges inquisidors, condemnes dures i desproporcio-
nades a innocents. Això és l’estat forjat per actuar esbiaixa-
dament a favor dels de sempre, i contra els de sempre. És per
això que Pallàs, aquest home culte i autodidacte de Cambrils,
que tot just acaba de recórrer la Patagònia amb el seu amic
i un dels ideòlegs clàssics de l’anarquisme Errico Malatesta,
va llençar dues bombes Orsini contra el governador militar
de Catalunya, el general Martínez-Campos, que el dia de
la Mercè d’aquell any participava en una desfilada militar
per la Gran Via. L’atemptat va fracassar en el seu objectiu,
malgrat haver mort un guàrdia civil i haver ferit alguns ge-
nerals del seguici. Tanmateix Pallàs no va fugir, sinó que es
va reivindicar al lloc mateix de l’atemptat —i es va deixar
detenir— al crit de «Visca l’anarquia!». Que Pallàs fos un
- 12 -
llop solitari no va estalviar l’enèsima onada repressiva: pesca
d’arrossegament contra tot aquell sospitós de desafecte al
règim; les mateixes detencions arbitràries, les mateixes tor-
tures, les mateixes presons, les mateixes humiliacions contra
els dissidents, sospitosos habituals d’una monarquia brutal.
Tanmateix, instants abans de la seva execució, afusellat als
murs del Castell de Montjuïc, Paulí Pallàs va anunciar: «la
venjança serà terrible...».
«La venjança serà terrible...» Més enllà del mandat
o l’amenaça profètica, que també, com un joc de miralls,
mantindria macabres paral·lelismes a França, amb casos
com el de Ravachol l’any anterior, Salvador tenia motius
més que suficients per coure’s en el seu propi ressentiment.
L’anarquista aragonès havia passat quatre mesos a la presó
per un robatori que no havia comès, i del qual seria poste-
riorment exonerat. En una altra ocasió, la Guàrdia Urbana
de Barcelona l’havia apallissat per no haver pagat el menjar
en una pensió del carrer València. La seva història no era
pas única. La pobresa, la misèria, la repressió (intensa i
cega cada vegada que es produïa alguna vaga, revolta o
atemptat) feia també un joc de miralls entre l’aparença
de benestar d’aquella minoria que s’havia enriquit i que
coneixia certs estàndards de confort, i aquells que s’havien
empobrit. Dècades enrere, el metge i higienista Pere Felip
Monlau ja havia advertit de les dures condicions higièniques
i de salut que implicaven els efectes de la Revolució Indus-
trial a Barcelona, de manera paral·lela amb què Friedrich
Engels denunciava, en un dramàtic informe, el deterio-
rament de la classe obrera anglesa. De fet, la Revolució
- 13 -
Industrial havia fet estralls entre els segments més pobres
de la societat. Els reclutadors de l’exèrcit se’n feien creus de
com havien davallat en pocs anys la talla i les condicions
físiques dels fills dels treballadors industrials, fins al punt
que prop de la meitat els resultaven inútils per al servei
militar. Els estadístics constataven com queia l’esperança de
vida. La tuberculosi feia estralls entre cossos mal nodrits. La
prostitució era una activitat econòmica paral·lela habitual
per poder menjar en èpoques de desocupació crònica.
Les malalties de tota mena ens evidenciaven que Dickens
o Victor Hugo no eren escriptors de ficció, sinó cronistes
oficials, notaris del seu temps.
I és així, ja feia dècades, que des del món dels treba-
lladors industrials, que la privatització de les innovacions
tecnològiques havia empès vers la precarietat del treball
desregulat, comença a bastir-se una consciència segons
la qual l’enriquiment dels uns i l’empobriment dels altres
són fenòmens estretament connectats. Els antics i or-
gullosos treballadors dels gremis, sorgits d’uns entorns
regulats, d’existència ordenada, i més o menys d’una certa
tradició autogestionària, perden el seu control sobre la
producció. I això els aboca vers la pobresa, posteriorment
la misèria, i finalment la desesperació. La privatització de
les terres comunals —allò que els historiadors anome-
nen «desamortitzacions»— de cop i volta revoluciona
el camp en una dinàmica d’agricultura comercialitzada i
de proletarització pagesa que els priva de bona part dels
seus ingressos i els expulsa vers la ciutat, on passen a
formar part de l’«exèrcit de reserva del proletariat», com
- 14 -
denuncia Karl Marx coetàniament. La idea del socialisme,
o en altres termes, que una altra manera de repartir la
producció i els beneficis, més justa i equitativa, és possible
i necessària, comença a ésser inserida en l’inconscient col-
lectiu, i fa de Barcelona un dels epicentres continentals de
la revolució social. El 1873, Friedrich Engels escriu que a la
capital catalana «es registren més combats de barricada
que en cap altra ciutat del món». Ara bé, les barricades
provenen molt especialment d’uns socialistes que, a partir
de Pierre-Joseph Proudhon, cap al 1840, s’autoanomenen
orgullosament «anarquistes».
Precisament serà un altre italià, un internacionalista ga-
ribaldià, Giuseppe Fanelli, qui, a la tardor del 1868, impor-
tarà a Barcelona les idees llibertàries. En principi, tracta de
buscar adeptes per a la Internacional socialista, aquella que
s’havia constituït quatre anys abans a Londres. Tanmateix, a
la butxaca, i enviat secretament per Mikhail Bakunin, porta
el projecte de l’Aliança per a la Democràcia Socialista, una
mena de programa polític i social de caràcter anarquista. A
diferència dels marxistes, els llibertaris no volen conquerir
l’estat, sinó destruir-lo, perquè consideren que qualsevol
model alternatiu al capitalisme triomfant i l’estat omnímode
ha de passar necessàriament per bastir una societat sen-
se poder ni autoritat, en base a la lliure cooperació dels
individus, des de comunitats autogestionades federades
(i si convé, desfederades) lliurement. I a Catalunya, amb
una experiència traumàtica d’un estat especialment hostil
i repressor, la desconfiança respecte a qualsevol institució
amb poder coercitiu, lideratges carismàtics i disciplines
- 15 -
fèrries, formarà part d’un ADN nacional i social. Aviat
Barcelona serà cap i casal de l’anarquisme mundial, tot
plantant les llavors de rebel·lia que donaran els seus fruits
a les dècades posteriors.
Ara bé, aquesta desconfiança contra el poder i l’au-
toritat, compartit en altres i variades àrees geogràfiques,
especialment allà on la reacció i els règims il·liberals són
norma, fan sorgir també un peculiar sentiment —potser
ressentiment— contra els símbols del poder. En un món
en què els guanyadors imposen les paraules, apareix el
terme «nihilisme». Per contra, en un món llibertari, al·lèrgic
a l’autoritat, apareix una altra expressió més descriptiva:
propaganda pel fet. Davant de la injustícia, quan la dis-
sidència comporta l’execució, la presó, la tortura, l’exili i
la repressió; quan els intents d’associació comporten la
il·legalització; quan s’apel·la inútilment a la moralitat de
reivindicar un repartiment més equitatiu dels beneficis i
les pèrdues, quan els mitjans per assolir la justícia social
resulten inútils i estèrils, apareix l’ombra del llop solitari,
de l’individu que cerca venjança per totes les misèries i
humiliacions, passades i presents, rebudes al llarg de tota
una existència fosca, tan fosca com la bandera que aviat
apareixerà com a símbol: vermella com a representació
de la sang vessada i la fraternitat dels pobles, i negra per
l’amargor de la vida obrera. Els atemptats individuals, sovint
inútils i contraproduents, fins i tot amb un punt de perversió
moral, són difícils —o no— d’explicar. Són actes solitaris
amb un punt de desesperació, i per tant, de bogeria.
- 16 -
A partir, doncs, de la dura repressió en el despietat
combat entre el capitalisme que es consolida i els seus
resistents que el combaten, alguns arriben a la conclusió
que l’acció directa, espectacular, pot generar consciència
i resultar didàctica, tot afegint adeptes a les causes di-
verses. Que l’acte de violència contra el poder o els seus
símbols pot mostrar la vulnerabilitat del sistema, i afegir
nous combatents a la lluita. Que la millor propaganda és
el fet. A banda d’això, hi ha, esclar, un altre component
més íntim, el de la venjança de classe. Els més de trenta mil
communards afusellats el 1871 entre els aplaudiments (i
sovint la participació directa i entusiasta) de la petita bur-
gesia parisenca reclamaran una resposta. Un any més tard
de l’atemptat del Liceu, l’anarquista Émile Henry fa esclatar
una bomba al Café Terminus de París, esdevenint el primer
atemptat que a França tracta de matar indiscriminadament.
Al seu judici, Henry declara que «no hi ha innocents entre
els burgesos». Tanmateix, el més habitual són els intents de
tiranicidis contra aquells que consideren responsables de la
repressió; el Tsar Alexandre II, el rei Alfons XII, el president
del govern Cánovas del Castillo. I, potser per accident,
l’emperadriu de l’Imperi Autrohongarès, Elisabet de Bavi-
era, coneguda com a Sissí.
Cinc anys després que Santiago Salvador entri al Liceu,
Luigi Lucheni, un jove desarrelat com ell, fill de mare soltera,
criat en un orfenat, fracassat en els seus desesperats intents
per millorar la seva vida mentre treballava de manobre a
Suïssa, posseït per l’odi que li inspira la cruenta repressió
d’una revolta obrera a Milà mesos abans, clava una llima
- 17 -
triangular al pit d’una dona d’aparença aristocràtica que
passeja davant d’un hotel luxós a Ginebra, enfront del Llac
Léman. Al judici, el magistrat retreu a Lucheni si era cons-
cient d’haver mort una persona profundament dissortada.
Sissí era una dona dissortada, depressiva, amb un greu pro-
blema d’anorèxia i que havia hagut de suportar l’hostilitat
de la cort, la tirania de la seva sogra, la freda indiferència
del seu marit, i, com a torna, el tràgic suïcidi del seu fill.
És potser l’únic moment del procés en què aquest jove
obrer italià dubta i baixa la guàrdia de la seva arrogància,
i confessa que creia haver matat algú que exhibia «una
felicitat insolent».
Salvador, que ja és al cinquè pis, contempla un teatre
ple de persones que, a parer seu, exhibeixen una «felicitat
insolent». Els quatre mil fulls que va incloure el sumari de
l’atemptat el descriuran com una persona inestable que
ja va participar en algunes altres accions de violència re-
volucionària de grups anarquistes. També expliquen que
aquell vespre va passar una mitja hora davant l’entrada
principal del Liceu mirant com anaven entrant, a poc a
poc, els burgesos. Dubtava?, o simplement volia examinar
de prop les seves futures víctimes? Potser feia temps per
entrar —per la porta lateral del carrer Sant Pere, reservada
als entusiastes de l’òpera de baixos ingressos— a fi de
passar desapercebut entre les desenes d’assistents de les
localitats barates?
Comença l’obertura, potser la part més coneguda, es-
pecialment en els seus darrers compassos, una marxa ràpida
que simula una cavalcada i que ha popularitzat la publicitat
- 18 -
contemporània. Guillem Tell és una òpera poc representa-
da. Llarga i d’important dificultat tècnica, en funció de la
direcció artística pot ultrapassar les quatre hores de durada.
El llibret, escrit per Victor-Joseph Étienne de Jouy i Hippolyte
Bis adapta la llegenda de l’heroi suís de la independència, la
coneguda història d’un arquer heroic que, obligat pel pèrfid
governador de la monarquia dels Habsburg, ha d’encertar a
llarga distància una poma damunt el cap del seu fill. De fet,
al llarg de tota l’obra, es van succeint trames i subtrames en
què els afers del cor es barregen amb la lluita per la llibertat
nacional. Suïssos que salven —i s’enamoren— de princeses
austríaques. Homes que esdevenen independentistes acci-
dentals, perquè han de respondre —i venjar-se— dels abusos
de l’opressor. La vella història dels pobles que es rebel·len
contra els imperis. La gent comuna que no sap exactament
què fer en els moments de cruïlla històrica. Tot citant a Stefan
Zweig, la fletxa i la poma pot considerar-se com un moment
estel·lar de la humanitat, aquell que esdevé el detonant de la
determinació en la revolta independentista. L’obra, tant pel
que fa a l’estètica, com pel que fa al seu contingut polític,
és polèmica. Tant és així que, a Milà, les autoritats obliguen
a convertir Guillem Tell en William Wallace i ambientar-la a
Escòcia, per evitar les referències a la tirania dels austríacs
en territori italià. En una Barcelona marcada per les tensions
polítiques i socials, i on tan sols un any enrere alguns dels
assistents al teatre deuen haver participat en la creació de
les Bases de Manresa, una mena de primer full de ruta del
catalanisme organitzat i més o menys conservador, l’obra
també deu aixecar suspicàcies entre els militarots espanyols i
- 19 -
alts funcionaris de la monarquia que controlen la ciutat, que
l’apunten amb els seus canons des del Castell de Montjuïc, i
que menyspreen profundament el país que ocupen.
En aquest joc de miralls entre present i passat, l’escena
inicial d’aquesta obra que presentem, com passa en l’òpera
de Rossini, té lloc a l’aire lliure, al camp, on se celebra un
casament. De la mateixa manera que un dia feliç i una
atmosfera tranquil·la d’un sol resplendent de primavera,
la festa coexisteix amb els pensaments foscos i l’angoixa,
amb els núvols que presagien negres tempestes a l’horit-
zó, perquè, malgrat tot, persisteix l’opressió de l’ocupant.
A l’escenari de l’òpera, són els Alps suïssos. A l’escenari
d’Orsini són els Pirineus, una Cerdanya envoltada, també,
de muntanyes. Les angoixes del passat d’alguns dels prota-
gonistes de l’òpera són els dubtes sobre la pròpia identitat
dels personatges de l’obra teatral que avui presentem.
La confusió d’afectes dels suïssos és també la perplexitat
dels catalans davant la persistència de l’ocupant espanyol,
malgrat les recents jornades d’octubre. Els sentiments
contradictoris, les pors i els ressentiments també actuen
com aquestes connexions entre temps i espais temporals.
De fet, els personatges de l’obra busquen deliberadament
aquesta mena de dimensions interconnectades en què
l’espai i el temps es barregen en una dialèctica quàntica.
Com succeeix en el primer acte de l’òpera, el bon temps
deixa pas a la tempesta.
És un misteri per què, aquella nit de 1893, Salvador es
mira i s’escolta íntegrament el primer acte sense decidir-se
a llançar les bombes. Dubtava? Mantenia la sang freda i
- 20 -
esperava que algun burgès que, tornant de sopar, arribés
tard i no pogués entrar fins al segon acte s’incorporés a
les localitats on més forta seria l’ona expansiva? Gaudia
realment de la música? L’emocionava una obra —cantada
probablement en francès— en què el poble volia desfer-se
dels seus opressors?
Una de les coses que no sempre s’expliquen és
que els anarquistes empatitzaven amb els independen-
tistes d’aquell moment històric. És un segle de lluites
polítiques, d’anhels de revolució social, encara que tam-
bé de somnis de llibertat nacional Eren contraris a tota
opressió, la de classe, encara que també la dels pobles.
Eren contraris als estats, i potser per això Bakunin, en una
frase deliberadament ocultada per cert esquerranisme,
sostenia que els grans imperis només podien sostenir-se
mitjançant el crim, mentre que les petites nacions eren
virtuoses a causa de la seva feblesa, a la capacitat de
control per part dels seus propis ciutadans. Ell mateix,
que havia estat tinent de l’exèrcit imperial rus, va aban-
donar-lo en la seva joventut quan aquest va reprimir la
rebel·lió independentista polonesa, el fracàs de la qual
va inspirar la marxa fúnebre de Chopin. Al llarg de la
seva vida va pensar que les lluites nacionals estaven es-
tretament lligades a les socials, i discrepava de Marx en
el sentit que aquest creia en grans estats on les petites
nacions s’inserien i servien per aprofitar els mecanismes
de mercat. Bakunin, com altres anarquistes, va fer costat
a les múltiples revoltes i revolucions que, com Guillem Tell,
buscaven la independència de les seves nacions.
- 21 -
De fet, era difícil sostreure’s a la idea que tota lluita
era compartimentada. Guillem Tell no deixava d’ésser una
història romàntica, en què els mites antics es reescrivien
per parlar del present. Les nacions ressorgeixen de les seves
cendres, com passa a Itàlia, a Alemanya, a Grècia, a Escò-
cia, i també a Catalunya. En un moment en què tot just
s’articula el catalanisme i el moviment modernista, amb les
seves peculiars confluències entre grups socials, amb una
certa promiscuïtat entre la bohèmia rosa —els joves be-
nestants a la recerca d’aventura— i la bohèmia negra —els
artistes d’origen modest i d’ingressos pràcticament nuls—,
s’ultrapassa la fase de la Renaixença i es busquen noves
fórmules per reinventar-se. Els somnis romàntics comencen
a esdevenir projectes polítics en fase d’articulació.
Els grans autors nacionals, com Àngel Guimerà, com
Ignasi Iglésias, com els bohemis negres i llibertaris de la Colla
del Foc Nou, barregen la dimensió nacional amb la social.
Manelic mata el llop!, l’opressor que té dominat el poble, i
fuig de la Terra Baixa hostil. Bona part dels joves modernistes,
d’orígens socials més heterogenis que els poetes floralescos
de la generació anterior, flirtegen amb l’anarquisme alhora
que tracten de construir una cultura nacional cada vegada
més allunyada del regionalisme carrincló de la Renaixença.
Els gestos i les actituds literàries no seran massa diferents
del que també s’esdevindrà al mirall francès. Tanmateix, la
bomba del Liceu, i les que vindran, començaran a plantar
certes distàncies que aniran creixent a mesura que els joves
rebels de la burgesia es vagin fent grans —i fent-se càrrec
dels negocis familiars— i els menys afavorits socialment
- 22 -
restin progressivament aïllats dels cànons literaris i artístics
que s’aniran consolidant al llarg de la dècada posterior a
aquell vespre de novembre de 1893. Tot i això, com passa
amb Bakunin, nacionalisme i anarquisme viuran, potser no
una història d’amor, encara que sí certs episodis de sexe
ocasional. A final de la dècada, al final del segle, un poeta
anarquista, tipògraf i catalanista —Emili Guanyavents— gua-
nyarà el 1899 el concurs convocat per la Unió Catalanista
per dotar d’una lletra definitiva Els Segadors, que constituirà
l’himne oficial de la nació. Un himne que, si ens oblidem de
la primera estrofa, és, ras i curt, una crida a la Revolució, un
cant contra una opressió que pot ser de tota mena, nacional,
encara que també política i social.
Després d’una breu pausa en què els espectadors de
l’òpera socialitzen, parlen, malparlen, critiquen o conspi-
ren, torna a obrir-se el teló. El segon acte de Guillem Tell
comença. En una partida de caça, la princesa austríaca
Mathilde espera el seu estimat, el suís Arnold, i es confes-
sen mútuament el seu amor. Desconeixem amb exactitud
el moment en què l’esfera Orsini embolicada en un mo-
cador sorgeix de la jaqueta de l’anarquista. Es diu que va
ser al cap de pocs minuts d’aquest duet. No sabem si hi
ha hagut prou temps després que Walter —com es diu
el fill imaginari d’un dels personatges de l’obra teatral—
anunciï que el governador dels Habsburg ha assassinat el
seu pare: és a dir, perquè arribi el moment en què el mateix
Arnold, Walter i Guillem Tell anuncien la seva venjança
al crit d’«independència o mort!», lluitar o morir per la
llibertat de la nació: Jurons, jurons par nos dangers!
- 23 -
La primera bomba és llançada amb força. L’experiència
diu que aquests artefactes no són massa fiables. Per a
aquells que són supersticiosos, males notícies. Cau sobre
la fila 13 de la platea, concretament sobre la butaca nú-
mero 24. Durant els anys posteriors, per recordar l’espectre
d’aquella nit, aquella fila restarà vedada al públic. Expliquen
que aquest teatre serà maleït per una de les monges ex-
pulsades del convent desamortitzat i enderrocat, al solar
del qual es construirà el Liceu cap a 1847. La llegenda diu
que la monja va anunciar diverses desgràcies i periòdics
estralls sobre aquest edifici on s’exhibiran el luxe i el lleure.
I de fet, durant el Carnaval de 1861 un incendi el destruirà
totalment. El 1945 s’esfondrarà el sostre. El 1994, cent
anys, dos mesos i vint-i-quatre dies després de l’acte de
Santiago Salvador, tornarà a cremar per complet.
La primera bomba esclata. De manera immediata,
mata set persones, entre les quals una dona embarassa-
da. La segona cau sobre la falda del cadàver d’una altra
dona, a la fila 15. No hi haurà deflagració. Entre els crits
i la confusió acabarà sota la butaca 30 i es trobarà hores
després. Un cop desactivada s’exhibirà durant molts anys al
Museu d’Història de la ciutat. Al llarg de les hores següents,
arran de les ferides, acabarien morint tretze persones més.
Total, vint-i-dues víctimes mortals, un rècord que batrà
quaranta-quatre anys després, amb escreix, el terrorisme
de l’aviació franquista. Pío Baroja es trobava entre el públic,
i la impressió fou tan gran que li inspirà la seva coneguda
novel·la Aurora Roja. La dona de Santiago Rusiñol també
es trobarà entre els ferits. Un trauma profund es basteix
- 24 -
sobre la ciutat, especialment entre la classe social a la
qual és destinada. La venjança serà terrible..., ressonen les
paraules de l’espectre de Paulí Pallàs. No hi ha innocents
entre els burgesos... és la lapidària frase de la que encara
falta un any perquè sigui pronunciada per Émile Henry, a
París. Una felicitat insolent... que, a molts quilòmetres de
Barcelona, va pensant Luigi Lucheni mentre l’emperadriu
Sissí encara és viva.
Les cròniques del moment són esfereïdores. La ciutat
resta colpida. Un grup social, indiscriminadament, és atacat
i s’horroritza. És difícil saber què passa pel cap de molts
altres barcelonins. De fet, entre la majoria d’anarquistes
coetanis, com l’intel·lectual Josep Llunas, es comparteix
l’horror i l’absurd. La majoria dels llibertaris de la ciutat, si en
tenen oportunitat, es desmarquen clarament de l’atemptat
i el consideren d’una gran esterilitat política i una aberració
moral. Tanmateix, desmarcar-se’n no els lliurarà de la re-
pressió. Els sospitosos habituals seran detinguts, torturats
i empresonats sense càrrecs, o amb càrrecs inventats. La
violència de la policia i els tribunals, més aviat, alimenten
el ressentiment i la revenja, que potenciarà una dinàmica
d’atemptats posteriors. La venjança serà terrible...
El trauma perdura. Mig segle després, el novel·lista Ig-
nacio Agustí fa morir en l’atemptat Mariona Rebull, una de
les protagonistes de les seves novel·les, la dona infidel del
fabricant Rius, que és trobada pel seu marit abraçada al seu
amant. En una escena memorable que també serà portada
al cinema, mentre ell se l’endú en braços escales amunt,
van caient les perles —associades a la desgràcia i la malas-
- 25 -
trugança— del collar que temps enrere li havia comprat. És
com si una burgesia ja decadent i lliurada incondicionalment
al feixisme franquista expliqués aquella nit tràgica com a
càstig diví al comportament immoral d’aquella burgesia que,
després d’aquella nit de tardor de finals de segle xix, ja no
serà la mateixa. Un altre burgès, el brillant historiador Jaume
Vicens Vives, ja durant la dècada de 1950 encarrega a un jove
deixeble seu, un capellà de la parròquia de Bellvitge, Casimir
Martí, una tesi doctoral sobre el perquè de l’arrelament de
l’anarquisme a la ciutat —Orígenes del anarquismo en Bar-
celona. La conclusió no és massa diferent a la del novel·lista
i periodista Agustí —també director de La Vanguardia—, el
càstig als pecats capitals en què incorre aquell grup social
irresponsable, incapaç d’assegurar una vida digna a tots els
seus treballadors i ciutadans.
Malgrat que la policia tanca el teatre, Santiago Salva-
dor fuig entre la confusió. Després de confessar a la seva
dona el seu crim, marxa a l’Aragó. Com es captura un llop
solitari? La policia va donant pals de cec. Encara pitjor, es
dedica a torturar a tot aquell que faci olor d’anarquista
sense resultats concloents. Fins i tot, executa dos innocents.
Només a partir del rastre de la bomba —un manyà que
havia contribuït a fabricar-la—, aconsegueixen una pista
fiable. Finalment el troben a Saragossa a casa d’uns fami-
liars. Abans d’ésser capturat, Salvador s’intenta suïcidar
—sense èxit— amb un tret a la panxa. Després de confessar
el seu crim, passa per un llarg judici fins que finalment és
condemnat a mort i executat públicament, per garrot vil,
a Barcelona tot just un any després, el novembre de 1894.
- 26 -
Orsini és una obra que, com en un joc de miralls, ens
parla del present i del passat, barreja diversos plànols nar-
ratius, estableix un diàleg confús entre dimensions diverses.
Com la bomba del Liceu, com la lluita per la llibertat de
Guillem Tell, com les jornades d’octubre del 2017, com les
injustícies del present, ens genera una sensació estranya,
com la bandera anarquista del roig de sang i el negre de
l’amargor. Orsini, com aquell estrany artefacte esfèric voltat
de detonadors en forma de punxa a còpia de fulminat de
mercuri, tracta d’esclatar entre les nostres consciències.
FITXA ARTÍSTICA
Direcció Xicu Masó
Escenografia Judit Colomer
Vestuari Sílvia Delagneau
Il·luminació August Viladomat
Espai sonor Vidal Soler
Ajudanta de direcció Laura Calvet
Producció executiva Companyia Solitària
Cap de producció Júlia Molins
Ajudanta de producció Maria G. Rovelló
Cap tècnic Oriol Ibañez
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Companyia Solitària
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2018-2019
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Orsini es va estrenar a la Sala Tallers del Teatre Nacional
de Catalunya el 2 de maig del 2019 amb el següent re-
partiment:
Cèlia Júlia Barceló
NiCo Pau Vinyals
Guillem Pol Lopez
ViCtòria Míriam Alamany
La publicació d’aquest text es va fer abans de l’estrena al
Teatre Nacional de Catalunya, de manera que el text de-
finitiu de l’espectacle pot haver estat subjecte a canvis.
ORSINI
Aquesta obra no hauria estat possible sense
el Pau Vinyals, la Júlia Barceló, el Pol López,
la Judit Colomer, la Júlia Molins, i sobretot
el Xicu Masó. A tots ells els dedico l’obra.
i. WE COULD BE HEROES
Para la mayoría de los hombres la guerra
es el fin de la soledad. Para mí es la soledad
infinita.
(A. Camus)
- 37 -
Sentim un tro. Llums.
Mirador bucòlic en el cim pelat d’una muntanya on
es veu tot el país. Al seu damunt hi ha
Cèlia, una
noia d’uns trenta anys, vestida de casament, i NiCo,
vestit d’esmòquing i amb una ampolla de licor de la
qual anirà bevent. Els dos semblen trasbalsats.
Cèlia: Ja escampa.
NiCo: Sí.
Cèlia: Res, no ha estat res, només un xàfec.
NiCo: Un xàfec.
Cèlia: Farà un dia bonic, ja ho veuràs. Han estat de sort.
Pausa.
Cèlia: Et xiulen les orelles?
NiCo: Una mica.
Cèlia: Deu ser pel tro, segur. Encara fa olor de... socarrim.
És un parallamps, la creu?
NiCo: La creu?
Cèlia: Encara treu fum, mira. Els nuvis s’han arriscat triant
el lloc, però és el que volien: tocar el cel.
NiCo, desganat: I quin cel.
- 38 -
Cèlia: Sense núvols ni ocells. Deu ser l’hora.
NiCo: Eh?
Cèlia: ... L’hora en què els ocells són als seus nius. (Pausa.)
Has vist mai un xoriguer gros?
NiCo: Qui?
Cèlia: L’ocell. Que menja musaranyes i esquirols. Es queda
quiet durant el vol, buscant la presa.
NiCo: És pel llamp que fa olor de torrades?
Pausa.
Cèlia: No ho crec. (Pausa.) M’agrada el pa torrat. Per
esmorzar. Amb un rajolí d’oli i després hi frego una mica
d’all, all cru, per sobre, poquet...
NiCo: Tens ulleres de sol?
Cèlia: No.
Pausa.
Cèlia: Em costa ser feliç durant el dia si no menjo torrades.
Les que faig no són com les de la meva àvia, és clar. No
s’hi assemblen de res. M’hauria agradat conservar la seva
torradora. La vaig buscar per tot arreu, no només per casa,
també per les botigues, per Internet. Totes les torradores
torren igual, em deien. Potser era el pa. El pa de Collviu.
NiCo: Tens desodorant?
Pausa.
Cèlia: Tampoc. Vols... que anem a la font? Hi ha un camí
entrant pel bosc que du a la font.
- 39 -
NiCo: Tinc molta calor, de sobte. Fa calor?
Cèlia: Potser sí. Ja pots respirar amb tants botons?
NiCo: Eh?
Cèlia, després d’una pausa: Treu-te roba, home. Vols que
avisi a algú? Puc demanar ajuda, si vols, no en demano
mai, m’han educat així, per no demanar-ne. Si ho feia, el
meu pare es posava com una moto i no em parlava durant
dies... (Traient-se un paquet de tabac.) Fumes?
NiCo nega amb el cap. Ella treu una cigarreta. Intenta
encendre-se-la, però no ho aconsegueix. Es queda
amb la cigarreta a la mà.
Cèlia: La gent no fuma, ho has vist? Potser ho deien al convit,
sempre hi ha instruccions als convits, per això no els obre
ningú. La gent no vol anar als casaments i sentir-se com
en una gimcana. Per molt bonics que siguin els llocs.
(Pausa.) L’han fet parc natural?
NiCo: Ja ho era.
Cèlia: És tan bonic que... sembla artificial. De quin poble
ets?
NiCo: Del pantà.
Cèlia: Del pantà. A prop del pantà o...?
NiCo: De sota.
Pausa.
Cèlia: Ah, de Sarrat! Bona gent, la gent de Sarrat. (Pausa.)
Peculiars.
NiCo: Peculiars?
- 40 -
Cèlia: Sí, peculiars, o això deien, que éreu especials. Tot-
hom ho deia.
NiCo: Ah, sí?
Cèlia: Sí, sí. Tothom. Vau canviar sis vegades d’arquitecte
per reformar la torre del campanar. Sis o set?
NiCo: Sis.
Cèlia: Sis arquitectes. I ara és l’únic que es veu, el campanar.
Quina paradoxa
, oi? És una paradoxa?
NiCo: No ho sé.
Cèlia: I el sisè, d’on era? Eh? El sisè arquitecte.
NiCo: D’Islàndia.
Cèlia: D’Islàndia. L’únic que queda de Sarrat: un campanar
islandès. (Pausa.) Vau... quedar satisfets, almenys?
Pausa.
NiCo: He... begut massa.
Cèlia: I més que beuràs. Hi ha molta pela avui, aquí. Pela
de veritat
, eh, pela que no hem vist tu i jo en la vida. (Ai-
xecant-se.) Segur que em busquen.
NiCo: Qui?
Cèlia: Aguanta.
Cèlia se’n va a pixar.
Cèlia: Quan conec la gent que m’admira sempre penso
que alguna cosa estic fent malament. Tot aquest amor que
sento pel teatre, tot l’esforç... Al final per què? Per agradar
a qui?
NiCo: Jo no agrado a ningú.
- 41 -
Cèlia, pixant: M’has vist al teatre?
NiCo: Sempre que puc.
Cèlia: Sempre que pots. I què et semblo?
NiCo: Artificial.
Cèlia, després d’un silenci: Poc autèntica?
NiCo: Artificial.
Pausa. Acaba de pixar. S’aixeca.
Cèlia: Hi ha opinions per tot. (Pausa.) Jo també m’hi sento, a
vegades. Però em surt així, natural, sense cap esforç. I
a la gent li agrada, què vols? Per això em contracten. Per
la meva manera de fer. D’interpretar. Però així soc, o m’hi
he tornat, no ho sé. La gent ja no sap reconèixer les coses
quan són de veritat. Quan brillen. Per això el món és lleig,
Nico. El món és lleig. Com la gent. Tot s’està tornant fals
i avorrit, de mentida.
NiCo, per ell mateix: Fals i avorrit.
Cèlia: Hauria de deixar el teatre. Fer una altra cosa. El que
sigui. Alguna que agradi a la gent que em cau bé. (Pausa.)
Mira, un espàrrec. Tu en collies?
NiCo: No.
Cèlia: Ets com jo, doncs. Ni espàrrecs, ni bolets. Som gent
de ciutat, molt abans de viure-hi.
NiCo: M’agrada que siguis artificial. (Mirant l’horitzó.) I que
el paisatge ho sembli. M’agrada el teatre, però hi vaig lo
just, quan l’obra és artificial...
Cèlia: T’importa si busco espàrrecs mentre parles?
NiCo: Eh?
- 42 -
Cèlia: No és possible un espàrrec sense esparreguera. T’ho
ensenyen de petita.
NiCo: És veritat.
Cèlia: No et sembla estrany que no fumi ningú? La gent
fuma als casaments
, així es relacionen. Fumen, demanen
foc, un cendrer, «si tens paper de fumar»...
NiCo: Potser és pels incendis.
Cèlia: Pobra gent. Perdre-ho tot d’aquella manera.
Lluny d’ells, entra
Guillem amb una bossa de plàstic i
una copa de cava. Mira alguna cosa a terra i l’observa.
Està escoltant la ràdio amb un auricular.
Cèlia, a NiCo: Mi-te’l. Li deu costar trobar gent que es cregui
les seves històries.
NiCo: Eh?
Cèlia: Tot el que diu, s’ho inventa. Li has vist el tic? El tic
a la cella?
NiCo: No.
Cèlia: Fixa-t’hi. I per ocultar-lo fa veure que és molt ex-
pressiu.
NiCo: Per què no te l’emportes?
Cèlia: No, no. No et deixaré així, ni parlar-ne, ens queda-
rem el temps que faci falta, fins que estiguis bé. Fent de
caganers... Eh? Amb els culs ben bruts de molsa. (Pausa.)
Fugies d’ell?
Guillem s’acosta a ells.
NiCo, a Guillem: Just parlàvem de tu!
- 43 -
Guillem: De mi?
Cèlia: Tens crema solar?
Guillem: No. No en gasto, d’això.
NiCo, treu una crema: Jo en tinc de quinze.
Cèlia: Això és com no posar-se res.
Guillem: Si te’n poses dues capes ja són trenta.
Cèlia, posant-se crema als braços: Agafarem una insolació
de cal déu. Mira, ben cremada. (A Guillem.) Què tal per allà?
Guillem: Bé, correcte. No paren de passar coses.
NiCo: Encara?
Guillem: És un no parar. Quan n’acaba una, en comença
una altra, i vinga, una altra. Quan heu marxat... ha bai-
xat una pantalla enorme del sostre, així, molt lentament,
i hem vist, per Skype, l’àvia del nuvi, una dona ben es-
carransida, apropant-se a la càmera buscant el seu net.
Està en una residència, pobra, i entre tots... li hem cantat
l’aniversari feliç. És el seu aniversari, es veu, per això volien
casar-se avui. Noranta-nou anys, pobreta. Noranta-nou!
Quan ha vist el seu net... Així, vestit d’esmòquing... Ca-
sant-se... Envoltat de tanta gent... L’hauríeu d’haver vist.
Ha estat molt... (Guillem s’emociona.) No sé què ha passat
que... de sobte... Com dir-ho? Tots érem família, m’ente-
neu? (Pausa.) Us he buscat per tot arreu... Jo pensava...
S’ho estan perdent... Això no s’ho poden perdre... i s’ho
estan perdent.
NiCo: Vaja. Ens ho hem perdut.
Cèlia: Hi haurà més sorpreses, coneixent-los. (A Guillem.)
Has vist fumar algú?
- 44 -
Guillem: Fumar? No. No m’hi he fixat.
Cèlia: No has trobat res sospitós? Cap actitud fora de lloc?
Guillem: Home, que hagin convidat el Pérez-Díaz... Amb
la que està caient.
Cèlia: No hem de caure en provocacions.
Guillem: Molts no haurien vingut si arriben a saber que
venia. Casum dena. El governador! Jo
, al contrari, potser
hauria vingut amb més ganes
, buscant marro.
NiCo: I ja l’has trobat?
Guillem: Eh?
NiCo: El marro. Si l’has trobat?
Guillem: No, no encara. Tampoc no m’obsessiona. Vull
passar-m’ho bé, sobretot. (A Cèlia.) Que no hem vingut
a passar-ho bé?
Cèlia: Oh, i tant. (A NiCo.) No podem perdre el somriure.
Si ho permetem, ja ens han guanyat.
Guillem: Amb quina devoció l’esperaven... I al final, quan
ha aparegut, s’ha assegut en una cadira, s’ha tret l’ameri-
cana, s’ha deslligat la corbata i s’ha assegut en una cadira
per posar-se unes xancletes.
Cèlia: Xancletes?
NiCo: Xancletes amb mitjons blancs.
Cèlia: No m’ho puc creure. (A NiCo.) Davant de tothom?
Guillem: Si això no és insultar els nuvis...
Cèlia: Doncs mira, ja els hi està bé... Per convidar gentussa.
Guillem: Hauríem de fer un pensament i fotre el camp.
Però ens hem acostumat que ens faltin al respecte, i què
fem, eh? Res. Posar l’altra galta. Ja ens està bé.
- 45 -
Cèlia, a Guillem: Puc presentar-te’l, si vols. O el puc portar
fins aquí, com qui no vol la cosa...
NiCo: Què... li diries?
Guillem: Ah, si ho sabés! El que Déu vulgui, com sempre.
Jo soc més de... tal com raja
, ja ho heu vist, oi? Quan parlo,
parlo així, tal com raja, no puc fer-hi més.
Cèlia, a Guillem: Va, anem a buscar-lo. Segur que em vol
conèixer.
NiCo: Marro, marro.
Guillem: No, no. Millor que no. No sé del que seria capaç
si el tingués al davant...
Pausa.
Cèlia, rient: Carai, quin macarra. (Assenyalant la bossa de
plàstic de Guillem.) Què hi duus, aquí? (Fent broma.) Una
bomba?
Riuen.
Guillem: Llardons i caliquenyos, per vosaltres.
Cèlia: Per nosaltres?
Guillem: Sempre ho faig. Tenir cura de la gent amb qui sec.
Cèlia, a NiCo: De Mollerussa? Són de Mollerussa, Nico!
NiCo: Aleshores, són els autèntics!
Guillem: Si no són de Mollerussa, no són caliquenyos. No
sé si us els mereixeu.
Cèlia, després d’una pausa: Si ens el mereixem?
Guillem: Sí, si us els mereixeu. (A NiCo.) M’heu deixat par-
lant sol a la taula. (Pausa.) Què hi feu, aquí?
- 46 -
Pausa.
NiCo: Hem... Hem vingut... a prendre l’aire.
Cèlia: A veure el país.
Guillem, a NiCo: Quin goig de país, eh? Hem tingut molta
sort de néixer aquí.
NiCo: I de tenir-ho tot sense haver fet res. (Pausa.) Només...
néixer.
Guillem: Home, néixer ja és alguna cosa.
Cèlia: I no qualsevol!
Guillem: La més important. Si no neixes, no hi ha res a
fer. Vau veure els tractors ahir, entrant a la ciutat? Amb la
gent rebent-los com si haguessin guanyat la Champions?
Cèlia: I no qualsevol gent, no: pixapins!
Guillem: Pixapins, sí. Mirant embadalits les segadores
envaint la Meridiana! Els hauríeu d’haver vist. És el que
calia, veure’ns tots les cares. Deixar els camps i els horts,
per anar a la ciutat, a fer pinya. A trobar-nos la nostra
gent. La gloriosa unió del camp i de la ciutat. Això és el
que han de veure ara i no el soroll: que som capaços de
fer pinya.
NiCo: Hauríem d’introduir la pinya als nostres horts. Com
a símbol.
Pausa.
Guillem, desconfiant: Sí. Potser sí. (Pausa.) Però no tenim
la temperatura, no?
NiCo: Ah, no. No ho sé, això. No hi entenc.
- 47 -
Guillem: Ho tenim tot menys la temperatura. A què et
dediques?
NiCo, després d’una pausa: A la... gestió del rebuig.
Guillem: Perdona?
NiCo: Del rebuig orgànic.
Guillem: A la ciutat?
NiCo: Condueixo el camió de la brossa.
Guillem: Amb quin orgull ho dius. Felicitats.
NiCo: Eh?
Guillem: I vestit d’etiqueta. M’agrada la gent que no té
manies. Que fica les mans entre la merda, si cal, per posar
ordre. Això és el que convé ara.
NiCo: Què convé?
Guillem, a Cèlia: Què convé, diu! (A NiCo.) Et vas emocio-
nar ahir?
NiCo: Sí, molt.
Guillem: Jo també. Mira, quan hi penso se’m posa pell de
gallina. Quin fart de plorar. N’hem d’estar molt satisfets,
d’on som. Del que hem aconseguit. Ho teníem a tocar i ho
hem tocat. No ha estat fàcil. I ho hem fet nosaltres, entre
tots, la gent normal, del carrer. No ho podem oblidar, això.
Som així de tossuts, quan tenim una fita... no parem fins
que l’aconseguim. Som així. Ho tenim a l’ADN. Ja poden
passar els anys, els segles, que al final sempre l’aconseguim.
Només em va faltar... (Pausa.) Creure’m l’himne. Sentir-lo
al cap, al pit, al penis. Trempar. Ja m’enteneu, oi? Ahir
necessitava trempar. I de sobte, per primera vegada, en
- 48 -
el moment més esperat, l’himne et sona buit, aigualit. I
veus els polítics cantar-lo, per la pantalla, i a poc a poc vas
descobrint que alguna cosa no rutlla. Com més canten...
més irreal es torna tot. No vols deixar d’entusiasmar-te
, és
clar. I fas que continuï la festa. Surts pel carrer
, compres
birres, i fins a les tantes, amb la casserola. Tants anys de
lluita per no entusiasmar-se ara escoltant l’himne... (A NiCo.)
Per què no fan un últim gest, eh, i treuen la puta bandera?
NiCo: Potser... falta la batalla final.
Pausa.
NiCo: Perdó. Crec que m’ha picat una abella.
Guillem: La batalla final...
Cèlia, a Guillem: On és el túnel?
Guillem: El túnel?
Cèlia: El túnel del Cadí.
Guillem: Ah. Just a sota.
Cèlia: A sota?
Guillem: Sí, a sota. Andorra és allò. Segueix fins... allà.
S’enfila cap allà. I allà s’acaba. El Principat. El túnel és a
sota. Que no ets del Moixeró?
Cèlia: Sí, però de cara al Berguedà.
Guillem: El Berguedà! M’agrada com sona. Se t’omple tota
la boca quan dius Berguedà, oi?
Cèlia: És veritat!
Guillem: Tots som fills del Cadí. «Pedraforca esporuguit /
s’esmunyí un dia boirós / sota la destral d’un gegant» /
- 49 -
Guillem i Cèlia: «De la ferida a la plorosa roca, n’apare-
gué... Un nen vestit d’amor que per galtes tenia petons
encesos...»
Guillem, Cèlia i NiCo: «...i per ulls tot l’horitzó.»
S’emocionen, menys
NiCo, que s’ha quedat clavat en
l’abisme.
Cèlia: Encara el recordo.
NiCo: Si no ens l’apreníem ens posaven de cara a la paret.
Guillem: Hi ha poemes que s’han de saber sí o sí, i més si
ets de camp. D’on ets tu?
NiCo no contesta.
Cèlia: És sarratí.
Guillem: No pot ser. No, no. No pot ser. De Sarrat? No
pot ser. Un sarratí! Hòstia! (A NiCo.) Jo creuava Sarrat amb
bicicleta!
NiCo: Ah, sí? Amb bicicleta?
Guillem: Sí, quan festejava amb la Ceci, de Cornellana. La
vas conèixer?
NiCo: Cornellana?
Guillem, a NiCo: La coneixes? La Ceci de Cornellana? Hi
anava molt per Sarrat. També amb bicicleta. Morena, així,
amb un monyo, recollit.
NiCo: No conec cap Ceci.
Guillem: Segur que la coneixes. Tothom la coneix. Sempre
em deia que coneixia tots els nois de Sarrat, sempre m’ho
- 50 -
deia, se’ls follava tots un per un. Se’t va follar mai, la Ceci?
Algun cop?
NiCo: No conec a cap Ceci.
Guillem, rient: Segur que sí. Se us follava a tots, o a gairebé
tots
, és clar. Bé, a tots, no. Sempre n’hi ha algun que... no
li ve de gust, eh?
Pausa.
Guillem: No fumes, oi?
NiCo: No. Gràcies.
NiCo li torna el caliquenyo a Guillem.
Guillem: Un sarratí, hosti tu. Bona gent. Les millors figues
de la comarca. «Cada dia al jardí me’n vinc de matinet,
vora la font, amb figues de les del coll de dama. I em besa
l’aire, sense cap fressa ni cap flama, i ara prenc una figa,
ara prenc un glopet.»
Cèlia: Un pagès poeta!
Guillem: Ho soc, però això és de Carner. Si la terra no
t’inspira
, se’t farà pesat treballar-la; i si no la treballes, la
terra se’n ressent i tu t’arruïnes. Amb això també hem
estat de sort.
NiCo: Només ens falta ser andorrans.
Guillem: No saben la sort que tenen. Si les coses es posen
magres
, que s’hi posaran, conec un munt de camins per
anar-hi. Camins de cabres. De xais. Els tinc traçats tots en
un mapa. Heu vist el meu nano?
Cèlia: No.
- 51 -
Guillem, sortint: Sempre fan igual aquesta gent, sepa-
rar-nos per taules. Ara vinc, així el coneixeu, és molt es-
pecial, un pèl tímid, com sa mare, però s’acaba integrant
molt bé. (Pausa.) Walter! Walter!
Guillem surt.
Cèlia, a NiCo: Ara diu que té un nano.
NiCo: No ens ho havia dit?
Cèlia: No, no ens ho ha dit, me’n recordaria. (Pausa.) Me’n
recordaria. A tu t’ho ha dit?
NiCo: Endu-te’l, si us plau, torneu a la taula.
Cèlia: Inventar-se un nano, de cop i volta... I que es diu...
Walter! (Rient.) Tan de la terra i al final li poses Walter al teu
fill? Fixa-t’hi, quan menteix es toca el lòbul de l’orella dreta.
NiCo: M’hauria d’haver fumat el caliquenyo.
Cèlia: L’orella dreta, fixa-t’hi, Nico. D’acord? Discretament.
NiCo: Com es fa per tornar al poble?
Guillem torna amb un carret amb rodes de menjar i
alcohol.
Guillem: M’agradaria, algun dia, anar a un banquet
d’aquests, amb una gran taula —rodona, és clar— on
hi cabéssim tots, que no s’escatimés amb la mida. Que
tingués la mida que fes falta perquè tots hi seguéssim al
seu voltant
, per menjar i beure, així, fins a afartar-nos.
Mirar-nos a les cares quan mengem. Veure’ns mastegar
,
si cal. Engolir. És normal, no? La proximitat. Jo vull veure
com menja la gent, la meva gent, veure com parlen entre
ells, escoltar-los, saber de què parlen, intervenir. Aquestes
- 52 -
són les coses importants, i no d’altres... Tenir-nos a tots
separats, escampats, amb l’excusa que així tot és més
pràctic pels cambrers. Au, va, home, va. Ah, mireu què
m’ha donat... aquell que dèiem... sí
, dona, que té un po-
sat marieta
, (fent veu de falset) «quan camina li cauen les
fulles de la tija». Li he picat l’ullet, sense adonar-me’n. No
ho faig mai, de picar l’ullet. A ningú. Ni als homes ni a les
dones, eh? Però de sobte, sense adonar-me’n... (Pausa.)
Li he picat l’ullet a un home...
Cèlia i NiCo estan pendents de l’orella dreta però Gui-
llem no fa cap gest per tocar-se-la.
NiCo: No ens has dit que eres pare.
Cèlia, agafant la beguda: Renoi, festa privada!
Guillem: Ah no? Si ho dic a tothom! Cony de marrec,
caçant granotes, segur, no para mai quiet, té una mena
d’obsessió amb... la biologia.
Cèlia: El Walter?
Guillem: El Walter, sí. Diu que és darwinista. Ho diu perquè
dissecciona bèsties, res més. Les caça, les obre, i vinga poti-
nejar. Remena, nena. I després, hòstia, em ve ploramiques
amb remordiments. Noi, aclareix-te!
Cèlia: Quina edat té?
Guillem: Setze.
NiCo: Setze. La pitjor edat.
Guillem: Ah, sí? Per què?
NiCo: Com?
Guillem: Per què la pitjor edat?
- 53 -
NiCo: És el que diuen, no? No... no és el que diuen? La
pitjor edat? Sempre ho he sentit a dir. L’edat del pavo, no?
L’edat del pavo sempre és la pitjor edat.
Cèlia: No ho havia sentit a dir mai.
Guillem: Ni jo. Totes les noies li van al darrere, totes. És com
son pare. Si almenys trempés com Déu mana...
NiCo: Per mi va ser la pitjor edat.
Guillem: Per què?
NiCo: Eh?
Guillem: Fas pinta de ser ben parit, tu. Per què va ser la
pitjor edat?
Cèlia: Nico?
NiCo es mareja.
Cèlia: Eh? Noi?
Guillem: Noi! (A Cèlia.) Què li passa?
Cèlia, a NiCo: Vols que cridem a algú?
Guillem: Potser l’ha picat una vespa en lloc d’una abella.
Cèlia: Tens alguna al·lèrgia?
Guillem: Potser ets al·lèrgic a la picada d’abella. (A Cèlia.)
Ha vingut sol o acompanyat?
Cèlia: No. No ho sé. L’he seguit fins aquí, quan s’ha aixecat
de la taula...
Guillem: Quan m’heu deixat parlant sol a la taula...
Cèlia, a Guillem: Si feies més cas a la ràdio que a nosaltres!
- 54 -
Guillem: Perquè són dies històrics. Què costa dir que mar-
xes, ara vinc, i no semblar un mal educat? Ja ho sé que
xerro massa, ja m’ho diu la gent, a vegades...
NiCo: He vingut sola.
Pausa.
Guillem: Què dius?
NiCo: He vingut sola.
Guillem, a Cèlia: Què vol dir, sola?
Cèlia: Sola vol dir sola.
Guillem, a NiCo: Vols dir... que ets una persona que...
NiCo, cridant: He vingut sola!
Entra
ViCtòria amb una caixa de fruita, a temps per
sentir la confessió. Mentrestant, NiCo, molt sorprès
que no hi hagi eco, farà altres crits. Però la muntanya
no li respondrà mai. NiCo s’espanta i es posa les mans
al coll, rendit.
ViCtòria: Ha... caigut una vaca a la piscina.
Cèlia: Ara?
ViCtòria: Sempre s’obren les portes de la quadra quan
plou. O això diuen.
Guillem: Pobra bèstia. Està bé?
ViCtòria: Sí, sí. Perfectament. Li surt... el morro de l’aigua.
Així, uns centímetres. El just per respirar. Han estat de sort.
Guillem: Que no em diguin a l’estiu que els pantans són
buits perquè agafaré un cabreig... Quanta aigua, mare
meva.
- 55 -
ViCtòria: I electricitat. Heu vist el llamp?
Pausa.
NiCo: Ha partit el cel per la meitat, com si algú ens espar-
raqués.
ViCtòria: Sort dels cosins, que han trencat el gel. Cantant,
és clar. Tot ho arreglen cantant, aquí. De sobte, han impro-
visat una petita orquestra al damunt de la taula.
Cèlia: Una... taula de cosins?
ViCtòria: Sí. Per què no? Han crescut junts i ben avinguts...
No els cal tenir amics.
NiCo: Quin millor matalàs que el de la família.
Guillem, a ViCtòria: Què han cantat?
ViCtòria: Una peça en italià. Preciosa. No havia estat mai
tan a prop de gent tan rica. Són la menys interessant, és
clar. Sempre buscant motius per veure el món des de dalt.
No hi ets pas al món, si el vols veure des de dalt, oi? Sabeu
italià, vosaltres?
Guillem: Ciò che le mani hanno alzato, le mani possono
abbattere, Dio ci ha dato la forza della libertà.
ViCtòria: Com feia? «Qual silvestre...» (Cantant.) «...metro
intorno...».
Se li afegeix
Cèlia, tot seguit NiCo, i finalment Guillem.
L’acaben cantant, compungits. ViCtòria deixa de cantar
i els veu cantar plegats. Quan acaben es queden en
silenci.
NiCo: Tots... la coneixem?
- 56 -
Guillem: Deu ser... d’algun anunci...
Cèlia: Són tan repetitius. Jo fa dies que no me la puc treure
del cap.
ViCtòria: És d’una òpera.
Guillem: La publicitat no té mai escrúpols. Sempre agafa
d’allà on pot. (A ViCtòria.) De quina?
ViCtòria: Guillem Tell.
Cèlia: Ah, Rossini. L’inventor dels canelons.
Guillem: Com?
Cèlia: Va deixar l’òpera per dedicar-se a la gastronomia.
NiCo: No és molta casualitat que tots... tinguem la mateixa
cançó al cap?
Pausa.
ViCtòria: I què creus que vol dir?
NiCo: No ho sé. Potser que... estem units... De forma
màgica
, misteriosa... Potser el destí vol... O ens ha reunit
avui aquí per...
Guillem, a Cèlia: No és pas veritat que els canelons siguin
italians. D’on ho has tret, això? Són... les restes de l’escu-
della i del rostit de Nadal, per això existeix Sant Esteve. Ho
sap tothom, això. Els canelons són nostres.
Cèlia, aixecant una copa: Els canelons són nostres! (A
ViCtòria.) Necessiten ajut amb la vaca?
ViCtòria: No. No podem fer res. Si de cas, distreure els
nuvis. Pobres. Ho tenien tot al mil·límetre i ara va, i els cau
una vaca a la piscina.
- 57 -
NiCo: Ja és mala sort.
Guillem: No sé què hi fot una piscina tan amunt. Haurien...
de prohibir que les masies en tinguessin. Ho dic de veritat.
Les històriques, almenys. Sabeu qui en té la culpa, de tot
això? Aquests pares que s’entesten a portar els seus fills
a cases de colònies. I per què ho fan? Perquè juguin a ser
grangers de caps de setmana. Va, home, va. Ser granger
no és pas cap joc.
Cèlia, a Guillem: Quin mal hi ha a anar de colònies?
Guillem: Quin mal? Cap.
Cèlia: La gent ha de saber que existeix el tritó pirinenc,
per exemple.
Guillem: És clar que l’han de conèixer, no dic pas el contrari.
Cèlia: I no només el tritó. També les xivitones, els bernats
pescaires.
Guillem: No tinc cap problema que hi hagi cases de colò-
nies. El que no em sembla bé... (Pausa.) És que les masies
siguin cases de colònies. Això passa. Una masia ha de ser
una masia, i no una casa de colònies. Ho enteneu? (A
ViCtòria.) T’has canviat de vestit?
ViCtòria: De vestit? No.
Guillem: Però a l’aperitiu portaves...?
ViCtòria: No, no. És el mateix. El mateix vestit. M’he tret
les hombreres.
Cèlia: Ah, és veritat. Les hombreres... Ara que ho dius...
ViCtòria: Sí, mira, m’he tret les hombreres.
NiCo, a ViCtòria: I les portaves per sentir-te més...?
- 58 -
ViCtòria: Més...?
NiCo: No és el que fan moltes dones? Per... sentir-se més...
no dic que sigui el teu cas, ni que facis cara de, però... vull
dir... Tots hem viscut... etapes... oi? I a vegades... aquestes
peces... les pròtesis... fins i tot a mi... a vegades...
ViCtòria: Me les he posat per treballar. (Pausa.) És part de
l’uniforme.
NiCo: Ah, mira.
ViCtòria: Durant el descans ens hem de treure el davantal
i les hombreres. Així ho diu al contracte.
Pausa.
NiCo: Perdó.
ViCtòria, a Guillem: Què vol dir... anar de colònies?
Guillem, a ViCtòria: Com que què vol dir? D’on surts, tu?
NiCo: L’infern, vol dir. Ens feien aixecar ben d’hora, a les
sis del matí per hissar la bandera. Sempre hi havia algú
tocant la guitarra, cançons del cau. El dia que em va tocar,
estava tan nerviosa que es va encallar a mig pal. No havia
passat mai, es veu. Quina vergonya. Espavila’t, em va dir
un monitor. «Què has de fer? Eh? Què has de fer? Què diu
la tradició en aquests casos?» I jo: «quina tradició?». «La
tradició del cau, què diu en aquests casos?» Tots els nens
reien. I les nenes em miraven així, amb cara de pena. «Enfi-
la’t i desencalla-la.» «Però amb quina força?», pensava jo.
Si no en tinc. No tinc força. Però no ho vaig dir, que no en
tenia. No ho vaig dir. Vaig dir, d’acord, Pere. El monitor es
deia Pere. Vaig estar tot un dia sencer intentant pujar pel
pal per desencallar la bandera. Mentre els altres feien les
- 59 -
seves activitats, passaven pel meu costat, expressament, per
dir-me «sac de patates». Així vaig estar, fins ben entrada
la nit, a cinc centímetres de terra, penjada, com un sac de
patates
, sentint com reien els nens i els monitors. I jo sense
força
, mirant amunt, la bandera.
Silenci.
Cèlia, a NiCo: Vols veure com arriba el pastís? Eh? El volen
ensenyar a remolc
, taula per taula.
ViCtòria: Ui, n’hi ha per estona, em sembla. No troben les
claus del tractor...
NiCo: Amb tractor?
Cèlia: Amb tractor, sí. El pastís a remolc d’un tractor. Volien
un casament diferent... de la terra. Amb galls i conills pel
jardí. Bales de palla a l’ermita en lloc de bancs... (A ViCtòria.)
Així, trauran la vaca de la piscina? Amb el tractor?
Guillem: Que no hi estàs de gust?
Cèlia: Per què... fer un casament de la terra quan ja hi
som, a la terra? Tanta parafernàlia... (A ViCtòria.) Has vist
res sospitós...? Entre la gent?
ViCtòria, després d’una pausa: Ningú no parla de l’atemp-
tat.
Pausa.
Cèlia, a ViCtòria: Ningú?
ViCtòria: Ningú.
Guillem: Perquè ja és història. Avui... el tema som nosal-
tres. La nostra llibertat. Però tampoc se’n parla, d’això, eh?
Tampoc se’n parla. Tothom fa malabars per evitar treure el
- 60 -
tema. Muts i a la gàbia. No fos cas que algú s’ofengués.
Per això l’ambient està... tens... Enrarit.
NiCo, a Cèlia: Quin... atemptat?
Pausa.
Guillem, a NiCo: Com que quin...? Estàs bé, nano?
NiCo: Una mica... piripi.
Cèlia: Tot... ha de ser agradable en un casament.
Guillem: I alegre.
Cèlia: Artificial. Per molt que es vulgui disfressar... mai pot
ser original, ni autèntic. Sempre té la mateixa estructura:
inici, nus, desenllaç. L’estructura l’encarcara, és així. Sempre
serà això, un teatret, una... celebració burgesa.
Guillem, a Cèlia: Els meus amics no es perden cap de les
teves obres.
Pausa.
Cèlia: Ah, no?
Guillem: Cap ni una i sempre tornen com embruixats,
millors persones. Lloguen un autobús i vinga
, som-hi tots,
cap a la capital
, que és dissabte.
NiCo: El pitjor de la ciutat és l’hora punta.
Cèlia, a Guillem: I què més diuen?
Guillem: Sempre el mateix, que ets tan creïble. «La Reven-
tós» és tan creïble.
Cèlia, a Guillem: Són la teva colla, els teus amics?
Guillem: La meva colla?
- 61 -
Cèlia: Sí, la teva colla. El teu grupet, els teus col·legues.
Guillem: Una cosa són els amics i una altra, de ben diferent,
la colla. (A NiCo.) Oi que sí, nano?
NiCo: Sí.
Cèlia, a Guillem: I no hi vas mai, amb ells? Amb la colla?
Dins l’autobús? Cap a la capital?
Guillem: I qui es fa càrrec del camp, l’endemà?
Cèlia: I no només del camp. També d’un fill darwinista.
Guillem: Darwinista, sí. Algun dia serà un gran científic,
no en tinc cap dubte. És per ell que et conec.
Cèlia: Ah, sí? Per ell?
Guillem: Ens llegia les teves entrevistes, de ben petit. Sí, sí,
et veia per la tele, i ja li semblaves fascinant. Amb la teva
aura de misteri. Des d’aleshores sempre et llegim a casa.
Cèlia: Soc com de la família, doncs.
Guillem: I no només això. També ens sentim representats.
(Als altres.) No us passa? (A Cèlia.) Si hem arribat tan lluny
com a poble, en part, és gràcies a gent com tu... (A ViCtò-
ria.) Algun dia... li haurem de fer un homenatge com Déu
mana. (A NiCo.) Oi, nano? (A ViCtòria.) A tots aquells que
han ajudat... Que han contribuït a fer que el poble prengui
consciència de la seva naturalesa real.
NiCo: No soc cap nano.
Guillem, a NiCo: Ah, no ets un nano?
NiCo: Deixa de dir-me nano.
Guillem: Mira, fem una cosa. Quan deixi de veure’t com
un nano... potser deixaré de dir-te nano. Però de moment
- 62 -
això és el que veig, i per tant, el que em sortirà dir-te. Ho
entens, oi?
NiCo, potser li pica l’ullet: Perfectament.
Guillem, a Cèlia: T’he escrit un poema.
Cèlia: Ah, sí?
Guillem: Entre jo i el meu fill. Res, quatre versos. Espera...
Surt
Guillem i NiCo, afectat, surt per una altra banda.
Cèlia, a ViCtòria: Tothom l’evita.
ViCtòria: Ah, sí?
Cèlia: Va de... grup en grup xerrant i abraçant a tothom.
Regalant caliquenyos i llardons, posant-se al centre per fer
els seus discursos, però en realitat... No el coneix ningú.
Li has vist el tic?
ViCtòria, ensenyant a Cèlia un llibret de teatre que ha
trobat per terra durant el monòleg de NiCo: Em sembla
que això és teu.
Cèlia, prenent-lo: Gràcies. Em deu haver caigut pel camí.
ViCtòria: Li he donat un cop d’ull. M’agrada molt el teatre.
Cèlia: Ah, sí?
ViCtòria: De totes les coses... Crec que és la més impor-
tant...
Cèlia: Caram. Més gent com tu!
ViCtòria: La més important, sí. És de les poques il·lusions
que tinc. Quan veig el món amb uns altres ulls. Més bonic.
Ordenat. I quan puc oblidar-me de mi mateixa. Sempre hi
vaig cansada, però. Si comencéssiu una mica més aviat...
- 63 -
Cèlia: Molta gent m’ho diu.
ViCtòria: Per mi no són hores, ja. Surto de la fàbrica, i hi
vaig corrents, tota sola. M’agrada anar-hi sola. Un dels
plaers més grans que tinc és el d’asseure’m a la butaca i
contemplar el decorat. En silenci. A vegades sembla que
hi vaig només per això.
Cèlia: S’agraeixen molt, aquests gestos.
ViCtòria: Ho feu molt bé, de veritat, continueu així, que
no són temps fàcils...
Cèlia: No, no ho són.
ViCtòria: Per ningú. Si necessites passar text...
Cèlia: Gràcies. No cal.
ViCtòria: Segur? No és cap molèstia, al contrari. Seria un
honor.
Cèlia: No, ja no cal. Gràcies. Al final no... no el faig.
Entra
NiCo bevent.
ViCtòria, tocant-li les galtes: Oh, ho sento.
Cèlia: No passa res, és ben normal.
ViCtòria: Sí... Oi? Deu passar sempre...
Cèlia: Sovint, sí.
ViCtòria: És clar.
Cèlia: Ja va bé que de tant en tant...
ViCtòria: Però... està tot subratllat... amb notes, i fletxes...
Com si...
Cèlia: Com si me l’hagués estudiat, sí. És el que he fet.
NiCo, bevent: Quin instint de superació.
- 64 -
Cèlia: Ningú m’ha regalat res.
ViCtòria, a Cèlia: Ets el que volies ser i fas el que vols fer.
Poca gent pot dir-ho, això.
Cèlia: I soc on volia estar. (Pausa.) M’ho he d’anar recor-
dant.
NiCo: Jo mai seré on vull ser.
Pausa.
ViCtòria, traient les mans de la galta de Cèlia: Per això has
de saber on ets abans de saber on vols estar. Ja saps on ets?
NiCo: On soc?
Cèlia, regalant-li el llibret a ViCtòria: Té, per tu.
ViCtòria: Per mi?
Cèlia: Hem d’aprendre a deixar anar, no?
ViCtòria: És veritat, sempre ho dius. El guardaré com...
Crec que és el regal més...
Cèlia, a NiCo: Ens fas una foto?
NiCo: Eh?
Cèlia: Si ens fas una foto.
ViCtòria, a Cèlia: Segur que no és molèstia?
Cèlia: No, no. Al contrari! A veure... Què et sembla aquí?
Estem a contrallum?
NiCo: Diria que no.
NiCo fa la foto. Entra Guillem força nerviós, amb més
alcohol i una safata de menjar.
Cèlia: Fes-ne tres, que la bona és la tercera.
- 65 -
ViCtòria: Tanta estona dubtant si venir o no i al final... No
m’ho hauria perdonat mai.
Cèlia, incòmode: Amb mi no cal tenir vergonya, ja ho veus.
Soc ben normal.
ViCtòria: I jo massa tímida.
Cèlia: Felicitats per aquesta petita acció, doncs.
Cèlia, molt incòmoda, es frega la galta.
Guillem, nerviós: Passar a l’acció és molt important, hem
de donar exemple.
NiCo: Qui?
Guillem: Nosaltres. Que vegin que som gent d’acció.
NiCo: Qui ho ha de veure?
Guillem: Com que qui? Els que no avancen. Que són els
mateixos que no ens deixen avançar. Està en la seva natu-
ralesa, no deixar avançar els que poden. Per això hem de
passar a l’acció. Per donar exemple als qui no en saben.
Cèlia: Està obsessionat amb el tema. (A Guillem.) I quina
acció estàs disposat a fer, tu?
Guillem: Li he fotut una empenta.
Pausa.
Guillem: Al Pérez-Díaz, sense voler. Li he fotut una empen-
ta. Quan pixava. L’he vist entrar als urinaris i quan m’hi he
acostat per saludar-lo... he relliscat amb el pixum. Hi havia
pixum a terra, he relliscat i...
Cèlia: Està bé?
- 66 -
Guillem: Crec que no m’ha vist. Li he fet... S’ha fet sang
aquí, al llavi.
Es posen a riure tots, però amb certa inquietud.
Guillem: Juro per Déu que només... volia donar-li un co-
pet... Només un copet de res a l’esquena, per saludar-lo.
Es van posant tots seriosos.
ViCtòria: Bé, si no t’ha vist...
Cèlia: No cal pas amoïnar-se, ara. Espera una estona abans
de tornar. Per si de cas.
Guillem: Sí, sí. Estic bé. No es quedarà pas fins al final.
Aquesta gent... Són de marxar ben d’hora. (A NiCo.) Oi?
NiCo: Han contractat un discjòquei.
Cèlia: Ah, sí? Un discjòquei?
NiCo: Sí, pel final. Ha fet una llista que agradarà a tothom,
es veu. Volen... que ens oblidem de tot i que tothom...
balli amb tothom.
Guillem: La música no ens farà oblidar el que va passar ahir.
Pausa.
ViCtòria: Bé, hauríem de pensar en l’ara i no en l’ahir.
Guillem: Com pot la gent tenir esma per casar-se o... ce-
lebrar res? Pensar en llistes o en discjòqueis?
Cèlia: Au, va, que la beguda és de franc! Només faltaria
que no féssim vida normal, eh? Deixar de celebrar l’amor.
(A Guillem.) No podem cedir en cap àmbit, ni un mil·límetre.
Guillem: Amb mi no hi compteu.
- 67 -
Cèlia: Va, va, prohibit amargar-se avui.
Guillem: Ho estic, sí, però ningú ho notarà. No deixaré
d’aplaudir els nuvis, ni de somriure, i per si de cas em
quedaré aquí, quiet, vigilant, que ningú gosi fer-nos mal.
ViCtòria, a Guillem: Qui ens ha de fer mal?
Guillem: Com que qui? (Pausa.) Això no s’acabarà fins
que hi hagi sang.
Pausa.
NiCo, menjant panellets: Ja n’hi ha hagut, oi, de sang? Al
llavi del governador.
Pausa
.Guillem es queda mirant fixament a NiCo.
Cèlia, destensant l’ambient: Mmm. Boníssims. Dàtils fregits
amb oli de coco i enrotllats amb bacon vegà. (Agafant-li el
llibret a ViCtòria.) Vols que t’hi signi una...? Com et dius?
ViCtòria, després d’una petita pausa: Victòria.
Cèlia: Victòria. Quin nom més... gloriós.
Cèlia escriu la dedicatòria.
ViCtòria: Gràcies. Però posa per... la gent del barri... No! De
les fàbriques! Els obrers som tots del mateix barri, només
faltaria que un nom ens dividís.
Cèlia li torna el llibret dedicat.
ViCtòria, mirant-se’l: Vindran papers millors, dona, millors
personatges, aquest no fa per tu.
Cèlia: Ah, no?
ViCtòria: No. Trobo que... t’escauen altres perfils, històries
més elevades... Vull dir... No ho dubto que ho faries bé,
- 68 -
eh? Ningú ho dubta, segur, i la clavaries. No trobaràs mai
ningú que cregui en el teu art més que jo, de veritat...
Només que així, d’entrada, amb la mà al cor... Em costa
imaginar-te... fent d’anarquista.
Guillem: Una dona anarquista!
ViCtòria, a Guillem: ...que busca un tirà per matar-lo. (A
Cèlia.) Pagaven bé?
Cèlia, a Guillem: N’hi ha hagut un munt a casa nostra.
Informa’t una mica.
ViCtòria, a Cèlia: Ben lluny del teu barri.
Pausa.
ViCtòria: M’agradaria convidar-t’hi, si vols. Al meu. Així et
presento les seves famílies.
Guillem: La Reventós, anarquista.
Cèlia: Què?
Guillem: Això ens faltaria, ser més transversals.
NiCo, a Guillem: Ja n’hi ha prou!
Guillem: Què t’agafa?
NiCo: Em treus de polleguera!
Cèlia: Què et passa?
NiCo, a Cèlia: M’està buscant les pessigolles!
Guillem, a NiCo: Transversal, he dit. Saps què vol dir ser
transversal? En quin món vius, «noia»?
NiCo: Com que en quin món?
Guillem, a NiCo: Tens idea de per què han triat aquest lloc,
els nuvis?
- 69 -
NiCo: Eh?
Guillem: Per què han volgut... celebrar aquí, el seu dia,
en aquest cim?
Pausa.
Guillem: Just aquí és on s’ha escrit un dels capítols més
sagnants de la nostra història.
Cèlia, per si mateixa: Pobres nois, tan joves. Amb els peus
descalços, caminant entre la boira...
Guillem: ...cantant sense por, en defensa de la seva gent.
NiCo: Quina gent?
Guillem: Com que quina gent?
Cèlia, a Guillem: Va, tranquil. Calma’t.
Guillem: Nosaltres. Nosaltres som la seva gent. Encara ho
som. I els nostres fills també ho seran. I els nostres nets.
Passaran els anys, els segles, i encara serem la seva gent.
Cèlia: Si pares bé l’orella, en direcció a la vall, encara es
pot sentir el lament dels seus càntics.
Guillem: Va ser una gran derrota...
Cèlia: I tant.
ViCtòria: Les derrotes engrandeixen?
Guillem: Som el que som gràcies a elles. Cada derrota ens
uneix més, i això és el que ens fa forts. Així resistim. Perquè
resistir és vèncer i fugir...
Cèlia: Xsss... escolteu.
Tots paren l’orella. No se sent res, però
Guillem i Cèlia
s’emocionen. NiCo es queda mirant a l’horitzó.
- 70 -
Cèlia: Quina meravella. Sents els càntics, Nico? Eh?
NiCo, després d’una pausa: El pantà... Mireu. Allí... El
campanar de la Mare de Déu d’Agost.
Pausa.
NiCo s’emociona i s’allunya d’ells.
ViCtòria: Què li passa?
Cèlia: És de Sarrat.
ViCtòria se’ls mira. Estan tots sentint els càntics del
passat.
ViCtòria, a Cèlia: No ha estat la pluja que ha obert la porta
de la quadra... Sinó una nena.
NiCo: Una nena?
Guillem: Se la carregarà, pobreta, quan la trobin...
ViCtòria: Crec... que trigaran.
Cèlia: S’ha amagat?
Guillem: No m’estranya. Si jo fos ella, no sortiria del meu
cau fins que estiguessin tots borratxos. I ho estaran.
Cèlia: Oh, i tant, que ho estaran. Si no poden parlar de
res... (A NiCo.) A on vas?
NiCo: S’ha perdut una nena, on vols que vagi?
NiCo surt.
Cèlia: Això, som-hi tots!
Guillem: Estarà sota una taula, segur. No cal fer un circ, ara.
Cèlia: No sortirà fins que la vaca sigui a l’estable. Què t’hi
jugues?
- 71 -
Guillem: Ah, sí, això segur. Fins que tot torni a la calma.
(A Cèlia.) Ja tens controlada la teva?
Pausa.
Cèlia: La meva?
Guillem: La teva filla.
Pausa.
Cèlia fa unes passes cap a ell.
Cèlia: No tinc cap filla.
Guillem: Ah no?
Cèlia: D’on ho has tret, això? Que tinc una filla?
Guillem: D’on ho he tret?
Cèlia: Sí, d’on ho has tret? D’on ho has tret, que tinc una
filla?
Pausa.
Guillem: No ho sé. Em dec haver confós. (Pausa.) No m’ho
has dit de passada?
Cèlia: Què t’han dit?
Guillem: Algú... m’ha dit que la seva filla...
Cèlia: Què?
Guillem: ...havia après a no trepitjar cargols... Quan se’ls
trobava pel camí.
Pausa.
Cèlia: Cargols.
Guillem: Sí. Algú, m’ho ha dit, de passada.
Cèlia: Algú que té una filla.
- 72 -
Pausa.
Cèlia, a Guillem: Per no tenir, no tinc ni marit. Ni parella.
ViCtòria: Deu ser per amor al teatre.
Cèlia, a Guillem: Deus haver parlat amb algú altre. O
potser...
Guillem: Sí, potser sí.
Cèlia: Sense faltar al respecte, i amb molt de carinyo...
Guillem: Què?
Cèlia: No sé si t’has plantejat mai... tenir alguna... una
mena de... Algun...
Guillem: Què?
Cèlia: Algun tipus de...
Guillem: Distorsió?
Cèlia: Sí. Potser sí. Distorsió. Una distorsió tractable, i per
tant... curable... T’ho han dit mai?
Guillem: No, mai. Que jo recordi...
Cèlia: T’agradaria saber-ho, si... Si arribat el cas no sabessis
o no en fossis...
Guillem: Conscient?... Sí, per què no?
Cèlia: Ho voldries saber?
Guillem: Sí, per què no? M’agrada ser conscient de tot.
Prendre consciència, així, en general.
Cèlia: I si per exemple...? Si fossis... posem per cas...
Guillem: A veure...
- 73 -
Cèlia: Si visquessis... com un... un d’aquests nois amb pro-
blemes, ja saps, cognitius... No gaire greus, però amb un
cert grau de...
Guillem: Sí, sí, d’aquests que fan vida normal, que fan el
que fa tothom, vaja...
Cèlia: Exacte. Exacte. Aquests. Que viuen arrossegant-se...
Pensant-se que tenen una vida normal... quan en realitat...
no saben que són...
Guillem: Què?
Cèlia: T’agradaria que algú... Des de fora... I amb tot l’amor
del món...
Guillem: Creus que soc...
Cèlia: No, no ho dic, això. No m’has entès.
Guillem: No t’he entès.
Cèlia: És una possibilitat hipotètica, un joc.
Guillem: Ah, sí? Un joc.
Cèlia: A mi, per exemple, no m’agradaria... M’aterriria
saber que he viscut...
Guillem: Com?
Cèlia: Pensant-me que tinc... una salut mental modèlica
quan en realitat... Genèticament...
Guillem: Què?
Pausa.
Cèlia: I el meu poema?
Guillem, rumiant: Quin?
Cèlia: Abans... M’has dit que... Tu i el teu fill...
- 74 -
Pausa.
Guillem, a Cèlia: Ah! El poema! (Donant-l’hi.) Aquí el tens.
Cèlia: Gràcies. Gràcies.
Guillem, molest: De res, dona. Només són quatre versos.
Silenci incòmode.
Guillem: Vosaltres sabeu si aquest nano...? Com es diu?
ViCtòria: Deixa de dir-li nano.
Guillem: D’acord. Aquest bacallà amb vinagre... Com es
diu?
Cèlia, rient: Es diu Nico. Para.
Guillem: Amb aquesta cara de bacallà...
Cèlia: De rap. Té cara de rap. Va, prou.
Riuen.
Guillem: Estaria bé saber, arribat el cas, quina idea té
exactament al cap...
Cèlia: Al cap?
Guillem: Si vol fer alguna cosa amb el seu cos.
Pausa.
ViCtòria: Pot fer el que vulgui.
Guillem: És clar, el que vulgui. És el que li he dit, pot fer el
que vulgui. El que li doni la gana. Però potser... abans que
sigui irreversible... hauríem...
ViCtòria: Pot fer el que vulgui amb el seu cos.
- 75 -
Guillem: Què? Deixarem que ho faci? Vull dir... Deixarem
que un home... es destrueixi així, d’aquesta manera? Per
una fantasia que té al cap?
ViCtòria: No ho sabem, això.
Cèlia, a Guillem: Farà com tots, posar-se uns pits enormes.
Guillem: D’acord. Que s’automutili. (Pausa.) No farem
res, li donarem uns copets suaus a l’espatlla, l’escoltarem
i l’acompanyarem a l’escorxador perquè l’amputin.
ViCtòria: Pot amputar-se el que vulgui.
Cèlia: Creurem en ell, «ella», o qui diantre vulgui ser, si
ho necessita.
Guillem, a Cèlia: I quin serà el següent pas?
Cèlia: Què?
Guillem: Si decideix... per exemple... l’opció de la mater-
nitat...?
Cèlia: Si decideix ser mare, què?
Guillem: Res. Tot bé. És lliure de fer el que vulgui. Ja ho
hem dit.
Cèlia: Exacte. Això farem.
ViCtòria: Pot fer el que vulgui amb el seu cos.
Entra
NiCo.
NiCo: Heu vist? Hi ha un pollancre, aquí al darrere.
Cèlia: Ah, sí? Un pollancre?
Guillem: Un pollancre! No ens hi hem fixat.
NiCo: És ben gros. Els sarratins buscaven un pollancre,
per festes, el més bonic de la contrada. I el serraven per
- 76 -
portar-lo en processó fins a la plaça. La plaça del pollancre.
Allà el plantaven de nou, pobret, amb l’ajuda de cordes
i homenots, i mentre l’alçaven, competien per veure qui
eructava més fort.
Cèlia: Homes, els nous neandertals.
NiCo: I el pitjor és que no ho saben.
Guillem, a NiCo: El què no saben?
Pausa.
NiCo: Que són... els nous neandertals.
Guillem: I què implica ser-ho?
NiCo: Res. Que... estan en perill d’extinció.
Guillem: Els homes?
NiCo: Eh?
Guillem: Els homes no saben que estan en perill d’extinció?
NiCo: Alguns.
Guillem: Alguns, no tots?
NiCo: Només alguns no ho saben. Res, quatre gats.
Guillem: I la resta?
NiCo: La resta?
Guillem: La resta d’homes, ho saben? Saben que estan en
perill d’extinció?
NiCo: No, no, no. No ens estem entenent.
Guillem, a NiCo: Ajuda’m, doncs.
NiCo: No em facis cas, de veritat. Parlava metafòricament.
Guillem es commou.
- 77 -
Guillem: Si us plau... Ajuda’m a entendre-ho.
Pausa.
Cèlia: Què...?
NiCo: Xsss.
Guillem, plorant: Ajudeu-me... Si us plau.
NiCo l’abraça. Guillem es calma. Silenci.
Guillem, a NiCo: Gràcies. (Es reincorpora i es moca.) Has...
anat mai a Lourdes?
NiCo: No.
Guillem: Conèixer el meu fill... és com anar a Lourdes,
sempre ho dic a la meva dona. L’heu de conèixer, he tingut
molta sort de trobar-la, sense ella, sense la seva genètica!,
no hauria pogut sortir així el meu fill, impossible... (A NiCo.)
T’agradaria coneixe’l?
NiCo: El teu fill?
Guillem: Potser... podria ajudar-te a moure fitxa.
NiCo: Quina fitxa?
Guillem: Necessitem... més gent com tu, molts més, que
ens ajudin a fer... Una societat millor, més oberta. Jo,
faré tot el possible per... Protegir-te, sempre que pugui.
Ajudar-te també, si vols, a... passar a l’acció, per tal que
puguis...
L’abraça.
Guillem: Vull que sàpigues... Que també formes part de
la meva gent.
- 78 -
NiCo: Gràcies.
Guillem: Per això lluito, no ho oblidis, per la meva gent,
per la seva felicitat, em preocupa la vostra felicitat. I lluito
arriscant la vida si cal, per incloure’t, encara que vulguis
destruir-te, sí, m’és igual, pots fer el que vulguis, el que
vull, escolta’m bé, és que siguis lliure, fins i tot, si vols llan-
çar-te daltabaix... No era el que volies...? Quan has marxat
corrents de la taula?
Pausa.
ViCtòria, a NiCo: Ja ha aparegut la nena?
NiCo: Eh?
ViCtòria: Has anat a buscar la nena, ja ha aparegut?
NiCo: No l’han trobat?
ViCtòria: Que no has anat a buscar-la?
NiCo: El bosc és ple de boira. No es veu un bou a tres passes.
Cèlia: La nena, la nena. Segur que és més a prop del que
ens pensem. Quants anys té?
ViCtòria: Sis anys.
Cèlia: Sis?
Pausa.
Guillem, a NiCo: Al meu poble fèiem l’Aplec de l’Alzina.
Em sembla que ve a ser el mateix que l’Aplec del Pollancre.
NiCo: No em sona... cap Aplec de l’Alzina.
ViCtòria: I qui la té més llarga, el pollancre o l’alzina?
Quines tradicions.
Guillem: Què els hi passa?
- 79 -
ViCtòria: Res. Jo no en tinc, de records d’aquests.
NiCo, bevent: Quina sort.
Guillem, a ViCtòria: Dona, algun en deus tenir, algun
paisatge!
NiCo: Algun arbre.
ViCtòria: Mmmm. No.
Cèlia, allunyant-se: Sempre som a temps de tenir infància.
Guillem: Pensa, dona.
ViCtòria: Una palmera. Hi havia un pati interior. Al celler...
Amb cinc anys ja hi treballava. Portant ampolles als tre-
balladors, fent feliços els meus pares. Això em feia feliç,
fer-los feliços a ells, no a mi. No hi pensava, en la meva
felicitat, no en sabia... Vaig ser esclava dels meus pares,
sense saber que ho era... No ho sabien ells, que m’esclavit-
zaven. Ni que eren esclaus. Això és el pitjor. No saber-ho.
No teníem temps per pensar si érem o no érem esclaus.
Teníem feina. Feina. Servint els treballadors... Ens tocava
animar-los, pobres, venien destrossats de la fàbrica, els
servíem copes, així sobrevivíem, buidant-los les butxaques
als de la nostra classe quan estaven borratxos. M’agradava
sortir al pati. Queia la brutícia dels veïns de dalt i em tocava
a mi netejar-la... Hi havia una palmera. Ben alta. I a l’altre
costat del mur, un altre pati, però no un pati qualsevol,
no... El de l’òpera.
NiCo i Guillem marxen per separat.
ViCtòria: Jo agafava les caixes de cervesa i en feia un piló...
El just per pujar-hi i fer un cop d’ull... Allí penjada, somiava
com seria per dintre... I per les nits, des del llit, escoltava els
- 80 -
concerts amb els roncs dels pares a l’habitació... Tanta gent
rica escoltant aquella música... Gent que ho tenia tot, i jo,
sense tenir res, allà, en aquell forat, sense saber que era
esclava. Treballant
, fent feina, sempre n’hi havia. Portant
caixes amunt i avall
, i quan no, a la caixa, amb els clients,
a servir. Imagineu-vos quins clients, i jo tan petita. Eren
altres temps, per sort. Abans de les bombes i les pistoles.
Sembla que ningú ha escoltat gaire el que ha dit.
Cèlia
se li acosta amb una bomba entre les mans.
Cèlia: Com es diu... la bomba del Liceu?
Pausa.
ViCtòria: D’on has tret això?
Cèlia: S’hi assembla, oi? Diuen que la que no va esclatar
és al museu de la ciutat. Hi has anat mai?
ViCtòria: Al museu? No, mai.
Cèlia: Com podem conèixer la història de la nostra ciutat
si no anem mai al museu de la ciutat?
ViCtòria: Potser... seria convenient... Amb molt de tacte,
posar-la aquí dins.
ViCtòria li ofereix una caixa de fruita amb la que ha
entrat, però Cèlia la ignora.
Cèlia: Creus que pot estar activa?
ViCtòria: Ho hauria de dir un expert, això.
ViCtòria li fa una senyal a Cèlia perquè la posi dins la
caixa de fruita. Però Cèlia continua ignorant-la.
- 81 -
Cèlia: En coneixes algun?
ViCtòria: Hm...
Cèlia: Algun expert. Seria bo trobar-ne algun.
ViCtòria: Podria fer una trucada.
Cèlia: A qui?
ViCtòria: A un amic. Un amic que coneix un home.
Cèlia: Quin home? Tens amics de tot tipus, tu.
ViCtòria: Sí, de tot tipus.
Cèlia: El podries trucar?
ViCtòria: Ara?
Cèlia: Si ha de pujar fins aquí...
ViCtòria: És veritat, com abans millor.
Cap de les dues es belluga.
Cèlia: Rossini... Orsini! La bomba Orsini!
ViCtòria, fent-li un senyal: Per què no...?
Cèlia: Eh?
ViCtòria: La bomba... Dins la caixa... (Pausa.) Què dirien...
els teus admiradors, si et veiessin així, ara, amb... Això
entre les mans?
Pausa.
Cèlia: Si fos de veritat, mai m’oblidarien.
ViCtòria: Ah, no?
Cèlia: No aprofitaries l’ocasió?
ViCtòria: Quina?
- 82 -
Cèlia: Són tots a la pista, ballant la conga.
Pausa.
ViCtòria: Tothom té dret a passar-s’ho bé.
Cèlia: ...en una festa mediocre, com ho són ells i les seves
vides.
ViCtòria: Les seves...?
Cèlia: Les seves vides, sí. D’excés i d’abús.
ViCtòria: Només veiem les seves façanes. No pots...
Cèlia: Ai, prou. (Pausa.) Llença les hombreres.
Pausa.
ViCtòria, a poc a poc, se les treu i les llença a
terra.
Cèlia: Deu ser xocant per tu, que no em veus fent d’anar-
quista, veure’m així, de cop i volta.
ViCtòria: Tenir una bomba entre les mans no et converteix
en...
Cèlia: Sabré fer-la servir, no t’amoïnis. Amb el teu ajut,
si vols.
ViCtòria: A què vols que t’ajudi?
Cèlia: No parla ningú de l’atemptat perquè tots saben que
ens el mereixem.
ViCtòria: Tots?
Cèlia: Som esclaus de la nostra comoditat opressora i no
tenim cap intenció de deixar de ser-ho.
Silenci.
Cèlia esclata a riure.
ViCtòria: Molt creïble.
- 83 -
Cèlia, deixant de riure: Oi que puc ser autèntica?
ViCtòria: Per mi, sempre ho ets.
Cèlia: No. Això no és veritat.
Pausa.
ViCtòria: ...
Cèlia: Prou d’insultar-me. (Pausa.) M’insultes. Des que has
entrat. Tota l’estona.
ViCtòria: No és veritat.
Cèlia: Ets com ells, incapaç de reconèixer la veritat quan
la tens al davant. No entens res de teatre. Ni tu ni la teva
gent. No en teniu ni idea, per això em tracteu així, i ni us
n’adoneu.
ViCtòria: Com et tractem?
Cèlia: Hi ha un moment, si l’obra és bona, que tens el públic
a la butxaca. I quan hi són, els miro des de dalt l’escenari...
Només uns segons, i penso... són així per culpa meva. I si
soc com ells? Per això em veniu a veure, per mirar-vos al
mirall. L’hauria de trencar, trencar-me a mi mateixa, com
qui trenca un encanteri, trencar-me per ells, i per mi, alli-
berar-nos a tots.
ViCtòria: Alliberar-nos, com?
Cèlia: Si fos de veritat... tornaria a fer història en aquest
cim.
Pausa.
ViCtòria: És millor que ens deixem de jocs. (Allargant la
mà.) Jo me’n faré càrrec.
- 84 -
Cèlia, rient: Tu?
ViCtòria: Aquesta... és la que no ha esclatat.
Silenci llarg.
Cèlia esclata a riure, però s’acaba posant
seriosa davant la impassibilitat de ViCtòria.
Cèlia: No eres a la taula del costat, oi?
ViCtòria: No.
Cèlia: Ni t’han convidat, és clar. Has vingut expressament.
ViCtòria: No.
Cèlia: Em volies conèixer.
ViCtòria: No.
Cèlia: Sabies que vindria. Per això has vingut. Et volies fer
la foto?
ViCtòria: No et volia conèixer.
Cèlia: Conec bé els de la teva espècie. Us passeu la vida
perseguint herois. Per imitar-los. Això voleu
, ser com els
vostres ideals. I quan els atrapeu
, us convertiu en còpies
seves
, vulgars i buides... Incapaços de...
ViCtòria: Prou d’actuar, Reventós. (Pausa.) No seràs mai
anarquista.
ViCtòria torna a allargar la mà amb la caixa de fruita.
Cèlia: Em diràs tu el que puc o no puc...?
ViCtòria: Hi ha hagut un atemptat al teatre.
Pausa.
Cèlia: Quan?
ViCtòria: Aquesta nit, a la ciutat.
- 85 -
Cèlia: Aquesta nit... ahir?
ViCtòria: Aquesta nit, ara. Fa cinc minuts.
Pausa llarga.
Cèlia: Hi ha morts?
ViCtòria, assenteix: I ferits.
Pausa.
Cèlia: Això és la guerra.
ViCtòria: No.
Cèlia: Estem en guerra, hem d’avisar la gent, els convidats.
ViCtòria: No, no és la guerra.
Cèlia: Hem... d’anar a la ciutat, sortir als carrers... Parar-ho
tot.
ViCtòria: Ja hi som, a la ciutat.
Pausa.
ViCtòria: No som a la muntanya, no hi ha hagut cap ca-
sament, ni tan sols ets actriu. Som al teatre. Al teatre de
la ciutat.
Cèlia no l’entén. S’aparta d’ella. Mira al seu voltant. Cè-
lia mira a l’horitzó. Es tapa els ulls amb la llum del sol.
S’acosta a l’abisme. Observa el paisatge, s’enlluerna
amb la llum, i per un instant, molt breu, veu la platea.
Aparta la mirada cap a ViCtòria.
Cèlia: No ha... caigut cap llamp?
Cèlia agafa un encenedor i l’encén. El deixa encès
durant una estona. Tot seguit, es treu una cigarreta
- 86 -
i se l’encén. Es posa a fumar. ViCtòria se li acosta per
darrere i li ofereix una calada. Fumen.
Cèlia: Quan... vindran a buscar-nos?
ViCtòria: Estan de camí.
Fan una calada, les dues.
Cèlia: No he vingut sola, oi?
ViCtòria: No.
Tornen a fer una altra calada.
Cèlia: No vaig mai sola. Sempre amb ell, el meu marit,
com si fos coixa, m’he cregut que ho era, així he viscut.
Com podia saber-ho, si estava amb ell? Si no m’entén, ni
m’escolta, s’avorreix si ho fa, em diu: «simple», tot sovint,
«que n’ets de simple», «frívola», «buida», «que n’ets
d’absurda», potser sí que ho soc, no s’amaga els badalls,
me’ls llança així, a la cara, quan parlo, em badalla a la cara,
s’enfada si l’hi recrimino, si em queixo. No li interessa el
meu món, ni a mi el seu. Potser és culpa meva, que soc
avorrida, sempre amb l’angoixa de si em deixa, patint per
si em deixa, si en coneix una altra. Organitzo balls a casa, i
en acabat, entre els presents, fem comèdia. Però ell només
riu quan hi ha cares noves. Joves i boniques.
ViCtòria: No només has vingut amb el teu marit.
Pausa.
Cèlia: Quan... m’enganya em fa regals. Sempre torna amb
un collar. Una joia. I de tant en tant, no gaire, em diu frases
boniques, no gaires, i les rebo com l’aigua de maig: «Quin
- 87 -
somriure més bonic», em diu. Li agraden les meves dents.
Em regala raspalls caríssims, blanquejadors de tot tipus.
Quan anem a l’òpera, caminem entre la gentada, agafats
de bracet
, i me l’estreny, així, fort, dissimuladament. És el
senyal perquè somrigui. I ho faig
, és clar. Somric a tothom,
és el que vol, que tothom vegi que ell sí que pot fer feliç
una dona. Les hauries de veure, pobres, les altres, envejant
que estic viva. I ho estic, sí, en aquell moment estic viva,
quan m’estreny el braç al teatre perquè ensenyi les dents.
Allà m’adono que continua creient en la nostra història.
Això em va oferir quan el vaig conèixer: la possibilitat de
viure una història. Una que fos nostra. «Potser no podrem
estimar-nos, però viurem una història.» Així vam començar
a sortir. Anar a llocs, a fer coses, no les fèiem per nosaltres,
les fèiem per la història. Dit així, sona estrany, oi? Casa nos-
tra era un escenari. També la ciutat ho era. Quan sortíem,
no ens passejàvem nosaltres, sinó la nostra història. Cada
matí per l’avinguda, una horeta, no més, d’aparador en
aparador, i el cafè, a la terrasseta, al costat de l’església.
On tothom ens pogués veure. A ell, i les meves dents. No
érem feliços, però tampoc ho volíem. Jo em sentia de gust.
Tranquil·la. Orgullosa de tenir una història. Mostrar-la. I
on més la mostràvem era al Liceu... A la nostra llotja...
Sèiem a fer veure que escoltàvem... Atentament... Primer
l’obertura... Amb els seus quatre moviments... I al final del
primer acte, com gairebé sempre...
El monòleg queda interromput per l’explosió d’una
bomba, talls de llum, seguits de crits.
ii. ARIA
Matrix és un sistema, Neo. Un sistema
enemic. Molts no estan llestos per ser
desconnectats. I molts hi estan tan habi-
tuats, depenen tan desesperadament del
sistema, que lluitaran per protegir-lo...
(Orfeo, a The Matrix)
- 93 -
Després de l’explosió, ViCtòria, amb la bomba Orsini
entre les mans, s’acosta a l’escenari i travessa la quarta
paret cap a platea. Baixa el teló.
ViCtòria, amb la bomba Orsini entre les mans, al públic:
Aquesta és la realitat. La que a ningú agrada. Mai us l’en-
senyaran en aquest teatre. És lletja, cruel, injusta. No ven,
ni omple butaques. No dormiríeu a les nits, si us l’ensenyes-
sin. I a ells els preocupa el vostre son. Els vostres somnis.
Deixaríeu d’anar al teatre si us mostressin el monstre que
és la realitat. El cúmul de víctimes que el conforma. Us fa
tanta por la seva deformitat, com creix dia a dia, que li
gireu l’esquena. Us n’allunyeu. I en l’escapada el deformeu
més. Si us envia senyals violents no és perquè us odiï, o
perquè busqui venjança. Vol avisar-vos del que li esteu
fent. Aturar la vostra fugida. Perquè com més fugiu, més
es deforma la realitat. I amb més crueltat us voldrà avisar.
Atureu-vos per un moment i mireu el monstre, als ulls.
Pausa.
ViCtòria: Camina invisible, entre vosaltres, pels carrers,
per trobar l’entrada al vostre món. I avui, finalment, heu
baixat la guàrdia i ens heu deixat entrar. Estàveu immersos
en un paripé. No en l’escenari, ni en l’obra, ni tan sols en
- 94 -
la música. L’art no us interessa. Heu vingut al Liceu a fer
teatre, no a veure’l. Vosaltres sou els protagonistes reals,
no els actors. Qui representa millor que vosaltres el joc de
les passions? Els anhels? Les esperances...? Us he vist pujar
l’escalinata, lluint els millors vestits. Les joies més brillants.
Us he sentit parlar. Intercanviar rumors, pactar matrimonis,
tancar negocis. I en cap conversa, en cap, m’ha semblat
sentir que ens anomenàveu. Ens heu expulsat de la vostra
bombolla. A nosaltres
, la gent com jo. Aquells qui exploteu
a les fàbriques per continuar vivint com viviu. Per ser el que
sou
, amos de la ciutat. La que construïu al vostre gust,
com nens malcriats. Amb la nostra esclavitud. Així amplieu
l’Eixample. La vostra passarel·la, on poder exhibir el vostre
personatge. Egocèntric. Narcisista. L’únic que us importa.
Sentiu que us moriu, si no el mostreu, si no el passegeu
per les millors botigues, els millors cafès, les avingudes.
És el que us demanen, el que necessiten, els personatges
que heu creat i que ara us dominen. Escenaris. Sepulteu
la vida, la real, l’autèntica, amb els vostres escenaris. En
això heu convertit la ciutat, en un gran escenari que va
començar aquí, en aquest teatre, i que heu estès fins a
Gràcia, Horta, Sants. Som al centre neuràlgic de la vostra
pantomima. Per això torneu sempre, com qui va a l’església,
a inspirar-vos. A agafar idees. Per això som aquí. Per això
hem vingut. Quan hem llançat la primera bomba... m’he
sorprès tapant-me la cara. Presa del pànic, mentre el Santi
fugia. «Ves», li he dit, «ningú sospitarà d’una dona». I un
cop sola, amb la cara tapada, he deixat caure la segona.
(Pausa.) M’he quedat quieta
, al galliner, ajupida. Per què
no esclata? No pots tornar a casa amb el cor ple d’odi.
- 95 -
Esclata. Esclata. (ViCtòria es mira la bomba.) Per què em fas
això? (Pausa.) Potser demà vindrà algú altre, més cabrejat,
amb més explosius i acabarà el que hem començat. I així
fins que ens veieu. No ens aturarem fins que ens veieu. I
si perquè això passi us heu d’arrossegar com nosaltres, o
perdre-ho tot, que així sigui. Perquè el que per vosaltres
és violència, per nosaltres és un crit.
Comencem a sentir crits i gemecs.
iii. WE DON’T NEED ANOTHER HERO
- 99 -
Som al Teatre del Liceu després de l’atemptat. La fu-
mera que ha deixat la bomba, comença a dissipar-se
a la platea. La cridòria s’allunya cap a l’exterior. Cèlia,
vestida de burgesa de finals de s. xix, és damunt de
l’escenari, ferida. Una estona després, s’aixeca Guillem
d’entre les runes. Segueix desubicat i consternat. ViC-
tòria els observa des de la platea i amaga la bomba
dins la caixa de fruita.
Guillem, estabornit: Cavalls.
Pausa.
Guillem: Els sentiu?
Pausa.
Guillem: Sentiu els cavalls? Ara és l’època. Pugen fins al
cim per beure de l’estany. Els sentiu? Eh? (A Cèlia.) Sents
els cavalls pujant fins al cim?
ViCtòria: Són els cavalls dels carruatges.
Pausa.
Guillem: Quins... carruatges?
ViCtòria: Els que col·lapsen la Rambla.
- 100 -
Pausa.
Guillem, a Cèlia: Què diu?
Cèlia: Escolta...
Guillem: Què diu? Quina Rambla?
Cèlia: Aviat vindran les autoritats i els metges.
Pausa.
Guillem, a ViCtòria: Per què han de venir?
Pausa.
Guillem, a Cèlia: Per què han de venir les autoritats?
Pausa.
Guillem: M’arribaré fins... al turonet a veure si hi ha
senyal... Tot molt modern, però no hi ha manera que al
camp hi arribi el senyal. (A Cèlia.) T’has llegit el poema?
Te’l puc recitar, si vols. Només són quatre versos. Espera.
«La gent. La meva gent. La gent de la meva terra... És la
meva gent...» L’ha escrit ell, el Walter. No sabem si serà
científic o poeta. Però sigui el que sigui, serà el millor en
el seu camp. Així l’hem educat. Perquè tingui una bona
base. Que pugui lluitar pels seus somnis si és que n’arriba
a tenir. De moment en té, creuem els dits. On és? Espera.
(Surt cridant.) Walter! Walter! (Pausa. Torna a entrar.) Coi
de nano, caçant granotes segur. Les caça, les obre... On
és? (Pausa.) On és el meu fill?
Cèlia se li acosta i li dona un element teatral de l’època.
Guillem l’agafa. Se’l mira.
- 101 -
Guillem: On som?
ViCtòria: A l’escenari del Liceu.
ViCtòria, que fins ara ha estat a platea, camina lenta-
ment fins a pujar-hi de nou.
ViCtòria: En els següents minuts, això serà un hospital de
sang. Els ferits seran traslladats a les sales annexes. De mica
en mica, passat l’ensurt, començaran a entrar els metges
que hi havia entre el públic. Els millors de la ciutat. La Casa
del Socors del carrer Barberà obrirà les portes. També les
farmàcies que serviran d’ambulatori. Els bars de la Rambla
quedaran buits. En qüestió de minuts entrarà la policia i
les autoritats. Els serenos estan despertant els sacerdots,
mossens, i vicaris, que vindran a prestar auxili espiritual.
Alguns figurants, companys teus, aprofiten la confusió per
robar joies i rellotges.
Guillem, a ViCtòria: Qui pot... fer una cosa així?
Pausa. Comença a cantar «Qual silvestre metro intor-
no». Pausa.
Guillem: Es veia a venir. Tot això. No d’ara, eh? Ja fa temps
que ho dèiem. Ho dèiem, sí. Veus com està el carrer, com
viu la gent... Com se’ns... pixen a la cara. Era qüestió de
temps, oi? I després veus el públic, és clar, des de l’es-
cenari... Entrar, amb aquelles files, els abrics de pells...
I penses, d’on surten aquests? Eh? Aquesta gent... Qui
són? Encegant-nos amb tanta brillantor. En quina realitat
viuen? (A Cèlia.) Eh? (Pausa.) I et recordes que són d’aquí,
de la teva ciutat, la teva gent. És el que et diuen, que són
la teva gent, i amb aquesta excusa te la foten, dient-te
- 102 -
que... portaran el país a bon port, «deixeu-nos-el conduir
i el farem gran, el durem al centre del món, on tothom eNs
vegi». Això ens diuen, i nosaltres, és clar, amb ganes de ser
vistos. Què hem de fer
, eh? Si som del Poble-sec. Treballar,
és clar. Pencar
, per ells, si volem ser vistos. Actuant? No.
Els figurants no actuen. Ens quedem al fons, callats, fent
de bodegons, camuflats entre el decorat, per donar-li vida.
Attrezzo d’un luxe de cartró pedra. Per això venen al teatre,
a buscar aquestes imatges que després ens venen. I que
ens passem la vida perseguint. Però som nosaltres qui les
fem. Nosaltres. «Els artistes». Així ens diuen per no dir-nos
titelles. Però això som. Amuntegats a l’escenari, somrient,
oferint-los una versió allunyada de la realitat. Interpretant
el que sigui per cridar la seva atenció. I com més els ajudem
a evadir-se, més pedres ens llancem a la nostra teulada.
Cada nit igual, encegant-te amb la seva brillantor. El seu
desinterès. Si tan sols... poguéssim mostrar-los el que ens
fan... Ja ho saben, eh? Ho saben, però no els importa,
no ens veuen com persones. No som persones per ells.
Som bestiar. Si poguéssim deixar de fer teatre, oi? Però
per això ens paguen, per distreure’ls. I nosaltres, és clar,
volem la seva xavalla, cridar la seva atenció, que es fixin
en nosaltres... Sentir-nos, per un moment, un de sol, que
som especials
, que no som bestiar. Vols dir que no són les
nostres pells
, el que duen?
Al seu darrere, entra
NiCo, cantant, vestit de dona. El
seu passeig és incert i patidor. Està aprenent a cami-
nar amb talons. Es fa complicat caminar entre runes,
però tot i així, ell ho intenta. Tots plegats l’observen
acostar-se. Pateixen perquè no caigui.
NiCo fa esfor-
- 103 -
ços per dominar la situació i no perdre l’equilibri. En
algun moment, Cèlia es preocupa i vol ajudar-lo, però
Guillem l’atura. NiCo segueix caminant sense cap mena
de gràcia, de forma barroera.
NiCo: Encara em falta pràctica.
Cèlia, a NiCo: Estàs... bé?
NiCo: Oh, sí. Molt. Molt bé. Crec que és el dia més feliç
de la meva vida. Ho hauríeu d’haver vist. M’han... fet una
rotllana i en un moment... un d’ells
, m’ha agafat així, per
la cintura, al meu darrere i m’ha dit... «Tira, tira...» I jo he
tirat, i ell, agafant-me així, per la cintura... I ràpidament
se n’hi ha afegit un altre
, i un altre... S’ha fet una cua ben
llarga... Hem fet un tren. Un tren beeeen llarg. Els he portat
per tot arreu. De ruta. Quin fart de riure. I hem seguit fent
el tren mentre l’orquestra marcava el ritme. Pipiripipipipir-
pi... No sabia... que fos possible ser tan feliç... Ni riure tant.
Penso acostumar-m’hi
, ho juro. Com n’he estat, de burra.
Viure amb tanta amargor. Tanta rancúnia. I per què? Eh?
Qui ho havia de dir, que jo en un casament trobaria... la
felicitat... El coratge... O la clau per trobar-lo... I avui, gràcies
a vosaltres... al vostre ajut... (A
Guillem.) A tu. (L’abraça.)
Perdoneu... A vegades no ens diem les coses importants
,
oi? Per por que sonin... (Emocionant-se.) No m’havia sentit
mai tan estimada. O lliure. Sí, sí, sí. Així em sento. Profun-
dament lliure. (Omplint-se una copa.) Com un xoriguer
gros! M’ha agafat per banda la núvia. És tan bonica. Tan
bonica! No para de repetir que ella és molt romàntica. Cony
de bleda. I què si és una bleda? I què? Eh? Parla... Parla
des d’aquella seguretat de saber-se protagonista absoluta.
- 104 -
Per això pateix. Per lluir bé el vestit. Dos anys guardant-se
el secret del vestit! «Dos anys no és res, dona. Mira’m a
mi, que porto tota la vida... entre mascles... parlant-me
de pits i culs...» Traïdor entre mascles
, això he estat. S’ha
emocionat quan li he dit
, així, entre nosaltres, que avui
era el primer dia de la meva vida. M’ha tocat el cap així...
I m’he posat de genolls. «Jo et beneixo», m’ha dit, com si
fos la princesa d’un regne llunyà. M’agrada el seu vestit. És
blanc
, de línies senzilles, modern i amb un aire romàntic.
Un pèl avantguardista pel lloc
, no fa per una finca rural,
oi? Això és safareig, ho sento. Penso fer-ne a partir d’ara.
Fer safareig fins a l’infinit! Parlar de tothom i que parlin de
mi. Que facin safareig del que soc. Del que faig. (A Cèlia.)
Què els dones?
Cèlia: Eh?
NiCo: A la gent. Què els dones? Molts han vingut expressa-
ment
, per veure’t. (A Guillem.) Mireu, es fa la sorpresa. (A
Cèlia.) Per què no hi vas? (Pausa.) Has desaparegut de cop
i volta. T’han vist aixecar-te i posar-te a córrer. La Reventós
corrent cap al mirador! Cap al precipici! Oh! Us heu acabat
el cava! (A
Cèlia.) Per què no hi vas i en portes?
Cèlia agafa l’ampolla de cava i se la mira.
NiCo, a Guillem: Per matar els rumors, dona. Estàs en boca
de tothom. Però torna, eh? Que farem xerinola. La festa de
veritat és aquí, us ho asseguro. Són tan estirats. No sentiu
que... Som una petita família?
Guillem: Sí.
- 105 -
NiCo, a ViCtòria: Els hauríeu d’haver vist quan m’han vist.
Quina vergonya. M’han començat a aplaudir. Com si
tothom sabés això meu des de sempre. M’han dit guapa.
Moltes vegades
, sí. S’acostaven per dir-me «guapa». «Que
guapa que ets
, guapa.» Pot ser l’alcohol?
Cèlia: Són la teva gent i t’estimen.
NiCo: M’estimen, sí. Però no tenen ni idea de per què he
passat... Del que és... Viure així, sentint-se així, lluitant, les
vint-i-quatre hores del dia per... No ser un reducte... Evitant
la marginalitat... Imagineu si aconsegueixo que m’accep-
tin... Així, tal com soc... Res em faria més feliç que això.
Pertànyer... al vostre món.
Pausa.
Cèlia: Segur que sí... Són... bona gent.
NiCo: És clar que són bona gent. Quan han sabut que
la nena ha desaparegut... S’han posat tots d’acord per
buscar-la.
Pausa.
NiCo: S’estan... organitzant, discretament. Per torns. Els
cosins... Volen assegurar-se que ha desaparegut abans
d’esgarriar res. Protegir la fantasia dels nuvis. Hi ha molts
diners invertits. Imagineu-vos quin sarau: grups de salva-
ment, helicòpters... Oh... (Pausa.) He trepitjat un cargol.
NiCo es comença a sentir insegur, potser un xic absurd,
i decideix canviar-se de roba.
Cèlia: Què fas?
NiCo: Marxo a buscar-la.
- 106 -
Cèlia: I per això et... canvies? No pots... buscar-la sent el
que ets? Cal que deixem de ser el que som a la primera
de canvi?
NiCo torna a vestir-se, avergonyit.
Cèlia: Volen... que ens ho passem bé. Que... actuem amb
naturalitat! No és pas tan difícil.
NiCo, rient: La naturalitat?
NiCo surt. Silenci llarg.
Guillem, mirant el decorat: A vegades... quan arribo al
teatre, abans... d’entrar al camerino, em miro l’escenari.
Des de platea. Sempre vinc abans per mirar-me el decorat.
M’assec en una butaca i me’l miro. M’hi estic força estona,
buscant-ne els detalls, els racons. Més d’un cop hi he vol-
gut entrar. Entrar-hi de veritat, fondre’m en ell. Viure-hi, si
pogués. Mireu, quina bellesa. L’altar. La cova. L’alzina. I allà
a baix, Andorra. El Principat. M’hauria agradat conèixer el
camí que va a la font. Arribar-hi i que existís. Que existís la
font que hi ha al final del camí.
Cèlia: La font no és el final del camí.
Pausa.
Cèlia: El camí continua. Fins a Bou Mort. El vam fer nosaltres.
Els del meu camp de treball. La idea era salvar un poble. El
poble aïllat de Lletó. Prop del Coll d’en Vanses. Ens va costar
tres estius netejar el camí. De bardisses i pedres. Senyalitzar
els barrancs. Vam construir un pont. Tanta feina per res.
Quan vam arribar-hi, les parets de les cases eren muntanyes
de rocs, sense crits de canalla als carrers, ni el dringar de
- 107 -
les esquelles del bestiar. Tot era silenci. Només trencat per...
aquell gemegar d’una biga, o el ròssec fugisser de l’anima-
ló... que s’amaga dins el safareig.
ViCtòria: Disculpeu... Sense voler ofendre, però és millor...
tocar de peus a terra.
Pausa.
Guillem: És la seva adolescència.
ViCtòria: No. No ho és.
Guillem: Ah, no ho és. També hi eres? Eres amb ella,
espiant-la? Posant-te a la seva pell?
ViCtòria, a Guillem: Res del que diu és veritat.
Guillem: Què saps tu del que ha viscut? Quin mal hi ha si...
Si és el que recorda, si recorda així el passat... Si així el sent.
ViCtòria: A la realitat no li interessen els seus sentiments.
Guillem: Jo hi he estat, a Lletó. Fèiem bivac amb la Lourdes.
Ho curava tot amb la mà, la Lourdes. Amb la mà, sí. Vaig
ensopegar de nit, a l’entrada del poble, quan arribàvem...
Ja és mala sort, eh? Enmig del no-res i jo amb el menisc
cardat. Però ella... Sense tocar-lo, va posar la seva mà a
uns centímetres del genoll... I va fer així, com si l’acariciés...
ViCtòria: No es pot curar un genoll sense tocar-lo.
Guillem, a ViCtòria: Què saps tu de què és la realitat? Des
de quan ets la seva portaveu?
Pausa.
Guillem: Disculpa’t.
Pausa.
- 108 -
ViCtòria: S’està inventant l’adolescència!
Guillem: Que et disculpis, cony!
Entra
NiCo. Tots l’observen. De mica en mica anirà
entrant en un estat de consternació.
NiCo: Què passa?
Guillem, a ViCtòria: Creus que s’inventa el poblat de Lletó?
El camí de bardisses? La seva filla?
Cèlia: No tinc cap filla!
Guillem, a ViCtòria: No coneixes el teu país, oi? No en
tens ni idea de... la seva geografia. La seva història. Les
serralades. No et dic que la coneguis. Ni que l’estimis. No
és culpa teva que... la teva infància fos al pati d’un celler.
I el teu arbre una palmera. Però per nosaltres... Lletó és
més que un poble aïllat en runes, ho entens? Lletó existeix,
encara avui. Jo hi he estat. Hi vaig arribar de nit vorejant el
congost. M’han curat el menisc posant-me la mà al genoll.
La Lourdes, que es creia santa. Doncs ho era. Era santa. I
encara ho és. És el que volia: ser-ho. Mira. Mira el genoll.
Toca’l. Veus? Mira com salto, eh? Mira. Mira’m saltar. Que
em miris, cony! (Es posa a saltar.) Tinc el menisc perfecte.
Fort com un canó. Toca’l, va. Vine a tocar-lo. Per molt que
t’hi escarrassis no podràs evitar que Lletó existeixi. Jo també
he sentit el silenci del poble... El gemec de les bigues als
sostres; els rossecs fugissers dels animalons que dormen
als safareigs. El rebregar i el cruixir... Eh? Què fas?
ViCtòria es disposa a marxar.
ViCtòria, marxant: No es pot discutir amb personatges.
- 109 -
Pausa.
ViCtòria: Això és el que sou. Però no per sempre. Ja falta
poc. Amb una mica de sort sentireu vergonya quan s’acabi.
La vergonya us salvarà de buscar nous personatges, un nou
relat. Us desitjo de tot cor... Que sentiu la vergonya quan
vingui. Acoteu el cap i calleu. Tingueu sentit del ridícul. Tot
el que heu construït... Tot allò en el que creieu era fals...
No busqueu la sang perquè això s’acabi, perquè la sang...
només farà que començar nous relats. Més mentides.
Abraceu la vergonya quan vingui. Sentiu-la i deixeu... Dei-
xeu que us destrueixi, sí. Per néixer de nou... Jo ho he fet i
és dolorós, però necessari. Necessari per veure-hi. Per ser
digne, per respecte a mi mateixa, però també a vosaltres,
les meves víctimes.
ViCtòria agafa la caixa de fruita amb la bomba i es
disposa a marxar.
ViCtòria: Ho sento.
Cèlia: Això que dius... És molt bonic. Però també ho diuen
els reaccionaris. (A Guillem.) És exactament el mateix, oi? Ja
no la mateixa idea, la mateixa expressió. El Pérez-Díaz, per
exemple, en tots els seus discursos... «No es pot discutir
amb personatges.» És poètic, original, però en el fons, si
l’analitzes, té un punt pretensiós. Fal·laç.
Guillem: És veritat, un punt fal·laç.
Cèlia: Sempre la diu, no fa gaire, abans... Sota el porxo...
Davant de tothom. Ha dit exactament el mateix.
Guillem: El mateix?
Cèlia: El mateix, sí. Les mateixes paraules.
- 110 -
Guillem: I la gent? Què ha dit la gent?
Cèlia: Res.
Guillem: Res?
Cèlia: Res de res. Per respecte als nuvis. (A ViCtòria.) L’has
sentit?
ViCtòria: No.
Cèlia: De part de qui estàs, tu?
Pausa.
ViCtòria: De qui?
Cèlia: Tal com parles... Tot el que dius, les teves ofenses...
Semblaria...
ViCtòria: Què?
Cèlia: Ets o no ets dels nostres?
Pausa.
ViCtòria allarga la mà a Cèlia.
ViCtòria: Vine.
Cèlia: Eh?
ViCtòria, a Cèlia: Vine.
ViCtòria li agafa la mà, i l’acompanya cap al llindar
de l’escenari amb la intenció de sortir-ne. Al veure les
seves intencions, Cèlia intenta escapar-se però no pot.
ViCtòria la té agafada amb força.
Cèlia: No.
ViCtòria: Vine.
Cèlia: No, no.
ViCtòria: Que vinguis. Vine.
- 111 -
Cèlia: No, no. Deixa’m.
ViCtòria: No passa res, vine.
Cèlia: No. Què fas? Deixa’m!
ViCtòria: Ja hi som.
Cèlia: No! NO!
ViCtòria, agafant-la: Mira els ferits. La teva filla!
Cèlia: Tant de bo no hagués existit mai.
A partir d’ara començarà una baralla en què
ViCtòria
forçarà a Cèlia perquè surti de l’escenari i vegi els ferits.
En un moment, la reté a terra i comença a arrosse-
gar-la. Cèlia crida esgarrifada. Guillem vol impedir-ho.
Separar-les. Es barallen tots tres. Al final, entre Cèlia
i Guillem la tenen agafada. ViCtòria està fora de si.
Cèlia, a NiCo: Què fas quiet com un estaquirot? Ajuda’ns!
Durant la baralla
NiCo ha descobert la bomba Orsini
dins la caixa de fruita i la treu.
ViCtòria, veient-ho: Treu-la del teatre, Nico.
Guillem, a NiCo: Què és això?
NiCo està paralitzat. ViCtòria deixa de resistir-se. Cèlia
s’aixeca i es dirigeix a NiCo i es planta al seu davant.
Cèlia, a NiCo: Mira fins on hem arribat, Nico. Som... el que
volíem ser i som on volíem estar. N’hem d’estar orgulloses.
Si et poguessis veure des de fora... Estàs tan... guapa.
Vols que anem a ballar? Seria bo per tu... que ens veiessin
juntes. Hi ha molta pela avui aquí. T’agradaria? Tornar a
- 112 -
la festa i fer-nos un ball? Podem tornar aquí, després, i
continuar la festa.
NiCo li acaba donant la bomba a Cèlia.
Cèlia, amb la bomba Orsini entre les mans: Els nuvis no
oblidaran mai aquest dia. Fa un any que ho tenen tot a
punt. Ermita reservada
, vestit triat, invitacions a imprem-
ta. Primer volien que fos una cosa íntima, recollida, però
després... es van començar a animar. Quan t’hi poses
,
t’acabes animant, diuen, i és veritat. Per això soc aquí,
suposo. M’han convidat per ser qui soc. (Pausa.) La gent...
quan et veu per la tele, en una sèrie, s’encaterinen amb el
teu personatge. T’acompanyen en la ficció. Se la fan seva.
Sempre m’ha sorprès que es pensin que allò és la teva vida.
Que t’aturin pel carrer i preguntin per exemple, pel Pere,
què fa la Fina, el Mohammed. «Desconfia del Ferran.» A ve-
gades, per avorriment, he sortit al carrer per enganyar-los.
He fet creure que soc el personatge. Que porto la ficció al
carrer. Sovint vaig al mercat, com qui no vol la cosa, perquè
m’aturin. Sempre ho fan. I els segueixo el joc. A vegades,
fins i tot, als més desorientats, els convido a pujar a casa.
Es posen molt nerviosos
, pobres. I venen al teatre a veure’t,
volent trobar-se el personatge que coneixen. (A
ViCtòria.)
T’agrada el romànic?
Pausa.
Cèlia: L’ermita... és del romànic, d’uns franciscans enamo-
rats de les vistes... Encara conserva l’espadanya i el retaule,
l’heu vist?
Pausa.
- 113 -
NiCo, consternat: És... millor el retaule de Sant Ermengol.
Guillem: A la Seu d’Urgell?
NiCo: Sí.
Cèlia: Sí, no es pot comparar.
ViCtòria s’aixeca, resignada.
ViCtòria, a Cèlia: La teva filla és morta.
Pausa.
Cèlia: Si no estiguéssim... tan aïllats... Però és el que volien,
casar-se aquí, lluny de tot... Que s’hi hagués d’arribar amb
l’ajut d’un pastor.
Guillem: Es deu haver guanyat unes bones propines.
NiCo, continua consternat: Pasturar ja no és el que era.
Pausa.
Cèlia: Fa riure veure’l ballar amb la núvia, és així alt, gros,
geperut.
Guillem: ...i no para de grapejar-li el cul.
Cèlia: El cul? Au!
NiCo: I ella es deixa fer, sabent que el nuvi els mira.
Cèlia: No m’hi he fixat. Deu pensar-se que és tradició
d’aquí.
NiCo: És... estrangera?
Cèlia: Que no l’has vist? Si li diuen la moreneta.
Fan esforços per riure.
- 114 -
Guillem: No m’estranya que se li hagi llançat al damunt,
quins atributs!
NiCo: Li van bé per la feina.
Pausa.
Cèlia: Quina?
Guillem, a NiCo: Sigues més respectuós, home.
Cèlia, a NiCo: Quina feina?
Guillem, a NiCo: Tots hem pensat malament, no cal posar
el dit a la nafra, ara.
NiCo: Jo no he pensat malament. Ho he sentit dir a uns
cunyats que fan safareig.
Cèlia: I què deien?
NiCo: Res... El nuvi. Va conèixer la núvia en un revolt. Anant
cap a Figueres.
Pausa.
Cèlia: Almenys no s’han conegut per Internet.
Guillem: Quin revolt?
Cèlia: Ara tothom es coneix per Internet. I són els matri-
monis que més duren.
NiCo: Tots els convidats la tenen clixada de quan van als
aiguamolls, el nuvi ho sap, els convidats ho saben, ho
celebren i no passa res.
Cèlia: Homes, els nous neandertals.
Guillem es troba una ballesta i l’ensenya als altres.
Guillem: Mireu! Mireu què he trobat!
- 115 -
A Guillem li comença a regalimar sang del cap. S’em-
bruta la mà de sang. Se la mira amb curiositat i fins i
tot amb orgull. S’embruta la cara amb la seva sang.
Els altres callen. S’acosta al llindar de l’escenari.
Guillem, agafant la ballesta fort: Ens volen enterrar, però no
saben que som llavor. (Cridant.) Som o no som llavor, eh?
Pausa.
Guillem: Ens haurien d’ensenyar a disparar a l’escola. Hau-
ria de ser assignatura obligatòria: aprendre a disparar. O bé,
a construir artefactes, no deu ser pas tan difícil, oi? Si ho
poden fer aquests nanos, aquests... xitxarel·los polissons...
Això hem de fer. Reclamar que ens ensenyin a defensar-nos,
que n’ensenyin als nostres fills, si no n’aprenem ho farà
l’enemic, o et creus que es mamen el dit? Eh? No, no, és
clar, no es mamen el dit, ni nosaltres, eh? Nosaltres tam-
poc ens el mamem. (Pausa.) Sentiu? Ja venen. (Cridant.)
Walter! (A Cèlia.) Cony de nano, sempre igual. A vegades
faig l’esforç de viure pensant que soc lliure, que també ho
és la meva dona, el meu fill, a vegades ho semblem, fem
veure que ho som, ens ho creiem de veritat, però al final
del dia... Quan som al llit...
Guillem descobreix l’horitzó.
Guillem: Oh. Mireu. Quina meravella.
Pausa. Els altres s’acosten i queden embadalits mi-
rant-lo.
Cèlia: L’han ben encertat amb el lloc.
NiCo: Quina bellesa. Sembla impossible, avui en dia.
- 116 -
Cèlia: ...i tan a prop de casa. (A ViCtòria.) Oi?
ViCtòria, resignada: Gairebé al costat.
NiCo: Mireu quins blaus, quins verds. Allà.
Pausa.
Guillem: És com estar dins un quadre,
Cèlia: Penjats en algun museu, no m’estranyaria pas.
NiCo: I la llum... La veieu? Allà?
Guillem: Tenen molt bon gust.
Cèlia: Molt, molt bon gust. (A Guillem.) Què fas? Surt
d’aquí, au, baixa, prou disgustos.
Guillem: Se m’infla el cor d’orgull, no ho puc evitar.
Guillem crida «Visca Catalunya», i després NiCo se li
afegeix. «Visca el Nàstic!» «Visca el romànic!» Cèlia
crida «Visca el Berguedà!». Tots junts: «Els canelons
són nostres!». Quan s’abracen es van embrutint de
sang tots dos.
Guillem, a NiCo: Així m’agrada, noia, crida! Crida el que
vulguis
, és la teva terra!
Continuen cridant: «Som fills del Cadí».
NiCo: Mai... m’havia sentit així.
Cèlia: Així com?
NiCo: Així, com si tingués amics.
Guillem: És el que som, amics, amics teus, en això hi has
de creure.
- 117 -
Cèlia: Si ho penseu bé... Encara tenim tota la nit per co-
neixe’ns.
NiCo: Tota?
Guillem: És clar que sí, amic, amiga meva, estem ungits
per aquest cel
, no ho dubtis, ens ho poden prendre tot,
però aquest cel... Sempre serà nostre.
Miren al cel i senten un soroll. Descobreixen que el
teló comença a baixar. Ho fa molt lentament. Abans
que el teló caigui trien posar-se al costat del prosceni,
o potser del paisatge que contemplaven. Amb el teló
abaixat i
Cèlia amb la bomba a les mans, veuen els
ferits. Escoltem sons de xivarri. Laments. Crits. Sirenes.
Guillem, agafant fort la ballesta: Ja són aquí.
Els personatges, que s’han descalçat en algun mo-
ment, fan un càntic mentre anem a fosc.
Fi de l’obra.
19-02-2019
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia 15 de març del 2019
Volums publicats:
Textos a part
Teatre contemporani
1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born 1997
2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.
Premi Born 1998
5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000
7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra
d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi Born
1999
9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de Caront,
2001
12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi
Joaquim M. Bartrina 2000
13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblidessis,
2001. Premi Born 2000
14 Harold Pinter, L’engany, 2001
15 David Plana, Després ve la nit, 2002
16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen, 2002.
Premi Joaquim M. Bartrina 2001
17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi
Born 2001
18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20 Manuel Molins, Elisa, 2003
21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu en
el cel, 2003
22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete, 2003.
Premi Born 2002
23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista, 2003.
Premi del Crèdit Andorrà 2002
24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,
2004
25 AAdd, Dramaticulària, 2005
26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,
2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002
27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.
Bartrina 2003
29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del Crèdit
Andorrà 2004
30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina /
Preludi en dos temps, 2005
32 Marco Palladini, Assassí, 2006
33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi
Joaquim M. Bartrina 2005
35 Manuel Molins, Combat, 2006
36 Marc Rosich, Surabaya, 2007
37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006
38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una
Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007
39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007
41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi Fundació
Romea de Textos Teatrals 2006
42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit Andorrà
2006
43 Carles Batlle, Trànsits, 2007
44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007
47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi
Joaquim M. Bartrina 2006
48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008
49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda
catalana, 2008 (Inclou un CD)
50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Leningrad,
2008
51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi
Born 2007
52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sabíem
res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007
54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008. IV
Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2008
55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La fi nestra
/ Sota terra, 2008
56 Albert Benach, Mascles!, 2008
57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna
d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi
Born 2008
62 Enric Nolla, Còlera, 2009
63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla, dies
de vent (Una refl exió sobre el destí), 2009. Premi
del Crèdit Andorrà 2008
64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66 Pere Riera, Casa Calores, 2009
67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14 d’Abril
de Teatre 2009
69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que perdia
tots els avions, 2010. Premi Born 2009
71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010
74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76 Michel Azama, La Resclosa, 2010
77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi
Joaquim M. Bartrina 2009
78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010
79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que
ballen, 2010
80 Carles Batlle, Zoom, 2010
81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82 Daniela Feixas, El bosc, 2011
83 Guillem Clua, Killer, 2011
84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85 August Strindberg, Creditors, 2011
86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, Pregun-
tes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc
Layret, advocat dels obrers de Catalunya, 2011
88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011
89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang (Obert
fi ns a l’hora de l’Àngelus), 2011
90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de
Shakespeare), 2011
91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011
92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011
93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011
94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012
95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de
Dau al Set, 2012
96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012
97 Jordi Oriol, T-error, 2012
98 Marc Angelet, Voyager, 2012
99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012
100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i
teatre irregular (1966-1967), 2012
101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades sobre
l’amor i la vida (1956-1962), 2012
102 Toni Cabré, L’inútil, 2012
103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012
104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012
105 Pere Riera, Barcelona, 2013
106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013
107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013
108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109 Josep Maria Miró, Fum, 2013
110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013
111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013
112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113 Marta Momblant, Resposta a cartes impertinents,
2013
114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador, 2014
115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014
116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé,
Fronteres, 2014
117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i els
homes, 2014
118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món
el 1953, 2014
119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia i
titelles, 2014
120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 1. 2014
121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 2. 2014
122 Alexandre Dumas fi ll, La Dama de les Camèlies,
2014
123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014
124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014
125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014
127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014
128 Thomas Bernhard, El President, 2014
129 William Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu,
2014
130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta. Il·lus-
tracions: Anna Bohigas i Núria Milà, Lampedusa
Beach, 2014
131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar, 2014
132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi del
Crèdit Andorrà 2013
133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014
135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra,
2014
136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat i el
camí personal, 2014
137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre i
Teatre de carrer, 2014
138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de
viure, 2014
139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015
140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015
141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015
142 Albert Arribas, Selecció, 2015
143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a tots, 2015
144 Federico García Lorca, El público, 2015
145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015
146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián
de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de
silencis, 2015
147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de
l’ac) / L’empestat, 2015
148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015
149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015
150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta
Mulet, Llibre de les bèsties, 2015
151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015
152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015
153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;
Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;
Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,
Llibràlegs, 2015
154 Pau Miró, Victòria, 2016
155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016
156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016
160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona
del pastor, 2106
161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162 Marcela Terra, Desterradas, 2016
163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta, Una
vida al teatre, 2016
164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps
de cotó, 2016
166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de
Wendy, 2016
167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Primera
part, 2016
168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Segona
part, 2016
169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per a
1962, 2016
170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el seu
amor Homer, 2016
171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017
172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017
173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai
públic, 2017
174 William Shakespeare; Traducció de Joan Sellent,
Ricard III, 2017
175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre peces
atàviques, 2017
178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i
òperes, 2017
179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions
musicals, 2017
180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017
181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les
nostres vides, 2017
182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017
183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017
184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors, 2017
185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017
186 Francesc Meseguer, Lear, 2017
187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018
188 Josep Maria Miró, Temps salvatge, 2018
189 Enric Garriga; Joan Pascual, El bosc sagrat
(2005 - 2011) / Santa barra (2014 - 2015), 2018
190 Francisco Javier Suárez Lema, Ja crema l’heura,
2018
191 Núria Perpinya, El vici, 2018
192 Marta Buchaca, Només una vegada, 2018
193 Marc Artigau i Queralt; Julio Manrique; Cristina
Genebat, E.V.A., 2018
194 Marc Artigau i Queralt, Alba (o El jardí de les
delícies), 2018
195 Bertolt Brecht, La bona persona de Sezuan, 2018
196 Joan Yago, El fantasma de Canterville, 2018
197 Joan Brossa, Poesia escènica XVI: A la recerca
d’un mateix, 2018
198 Joan Brossa, Poesia escènica XVII: Els 50 cap
per avall, 2018
199 Joan Brossa, Poesia escènica XVIII: La realitat i
les seves substitucions, 2018
200 Sergi Xirinacs, Família, 2018
201 Denis Fornés i Bernat Muñoz, Equus, de Peter
Shaffer, 2018
202 Stephen Karam, Humans, 2018
203 Oriol Vila i Raquel Salvador, Paradise, 2018
204 Helena Tornero Brugués, El futur, 2019
205 Antonio Tarantino, Stabat mater, 2019
206 Charlotte Brontë, Jane Eyre.
Una autobiografi a, 2019
Textos a part
Teatre clàssic
1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008
2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia / Tierra
sin primavera. Dues obres del teatre de l’exili
republicà, 2015
3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016
5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de Sílvia,
2016
6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017
7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017
8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank, 2018
9 Santiago Rusinol y Prats, Els Jocs Florals de
Canprosa. 2018
Textos a part
Teatre per a joves
1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en
l’aigua, 2016
4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016
5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi Born
2003
2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California, 2005
3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005. Adap-
tación de Carles Sans
4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005. Premi
Born 2004
5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006
6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006
7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un día,
2006. Premi Born 2005
8 Rebecca Simpson, Juana, 2007
9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,
2008
11 Richard France, Su seguro servidor Orson
Welles, 2008
12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del Empe-
rador, 2008
14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de
Klamm, 2009
15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista, 2009
16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre las
Olas, 2014
17 Sergio Blanco, Cartografía de una desaparición.
Panegírico a Joan Brossa, 2018
18 Damià Barbany, ¡Lorca, Lorcadia! fragmentación
dramatúrgica sobre las 32 obras teatrales de:
Federico García Lorca, 2018
19 Eric Martínez Girón, Vía en construcción, 2018
Textos aparte
Teatro clásico
1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
2 Pedro Calderón de la Barca, El gran mercado
del mundo, 2019
Textos a part
Teatre reunit
1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 / 2017, 2017
2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes, 2017
3 Felip Cortiella, Teatre anarquista, 2018
4 Josep Maria Miró Coromina, Josep Maria Miró
(2009-2018), 2018
5 Victoria Szpunberg, Victoria Szpunberg (2004-
2018), 2018
6 Marc Artigau, Teatre reunit 2009-2018, 2019
7 Sergio Blanco, Ficciones (2000-2011), 2019
8 Josep Maria Benet i Jornet, Teatre reunit 1963
/ 2010, 2019
- 126 -
204
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-949951-9-4
Aleix Aguilà
Pròleg de Xavier Diez
ORSINI
Aleix Aguilà
ORSINI
Aleix Aguilà (1977). Format a l’Institut del Teatre i
llicenciat en Comunicació Audiovisual, és membre
de la Companyia Solitària. Ha escrit diverses obres,
entre les quals: Ira, Lulú on the rocks, Companyia
Solitària, Nòmades, Bolxevics, Quietud Salvatge, La
ciutat no és vostra, Filla del seu pare o Orsini.
Orsini. Un casament al Cadí, l’endemà d’un dia
històric. Alguns convidats fugen de l’ambient tens i
enrarit que envolta els nuvis. Es trobaran al mirador,
on, enlluernats per la bellesa del paisatge, buscaran
retornar a l’harmonia de l’esdeveniment que ha
quedat alterat per un sobtat xàfec de primavera.
