- 9 -
La inauguració de la temporada sol ser un esdeveni-
ment social, on el teatre de debò es fa als passadissos, les
escales, les sales i les llotges. Es tracta d’un acte d’exhi-
bicionisme d’un grup social, la burgesia catalana, que se
sent segura de si mateixa després d’uns decennis de canvis
i transformacions, de revolucions i contrarevolucions, de
política i d’economia. El Liceu és un espai cultural, encara
que, sobretot, un espai de sociabilitat, on es tanquen nego-
cis, casaments, aliances, o es forgen petites o grans cons-
piracions o maniobres contra rivals, adversaris o enemics.
L’aparença ho és tot, i, de fet, els popularitzats binocles de
nacre dels espectadors busquen més les llotges que l’esce-
nari; els amics, coneguts i saludats, més que els tenors o
les sopranos. El lluïment de vestits luxosos, l’adquisició de
joies singulars, fins i tot la presència explícita, fins a cert
punt, l’exhibició impúdica d’amants, busquen l’aprovació
del grup en una subtil disputa pel prestigi, el poder o la
solvència creditícia. El Liceu, malgrat tot, és global. El
comportament col·lectiu de grup és semblant al de París,
Milà, Viena, Londres, Buenos Aires o Nova York. L’aparença
de la burgesia, la seva etiologia, ja ha estat estudiada pels
naturalistes de l’època, com Émile Zola, Henry James o
Narcís Oller, que fan retrats globals, des de les especificitats
locals, de les seves llums i les seves ombres, de les gran-
deses i misèries, de la seva lluita per obtenir l’hegemonia
a costa de la de l’antiga aristocràcia, fins que s’opta per
la fusió amistosa a còpia d’ennobliment, matrimonis de
conveniència o pactes tàcits o explícits amb els seus antics
adversaris. Des d’algun racó desconegut, el Príncep Salina,