.
204
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-949951-9-4
Aleix Aguilà
Pròleg de Xavier Diez
ORSINI
Aleix Aguilà
ORSINI
Aleix Aguilà (1977). Format a l’Institut del Teatre i
llicenciat en Comunicació Audiovisual, és membre
de la Companyia Solitària. Ha escrit diverses obres,
entre les quals: Ira, Lulú on the rocks, Companyia
Solitària, Nòmades, Bolxevics, Quietud Salvatge, La
ciutat no és vostra, Filla del seu pare o Orsini.
Orsini. Un casament al Cadí, l’endemà d’un dia
històric. Alguns convidats fugen de l’ambient tens i
enrarit que envolta els nuvis. Es trobaran al mirador,
on, enlluernats per la bellesa del paisatge, buscaran
retornar a l’harmonia de l’esdeveniment que ha
quedat alterat per un sobtat xàfec de primavera.
.
ORSINI
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: Març del 2019
© del text: Aleix Aguilà
© del pròleg: Xavier Diez
© de les imatges: Maria Beitia
Disseny gràfic: Arola Editors
Il·lustració portada: Maria Beitia
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-949951-9-4
Dipòsit legal: T 343-2019
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
ORSINI
Aleix Aguilà
Pròleg de Xavier Diez
- 7 -
ORSINI: UN JOC DE MIRALLS
Xavier Diez
7 de novembre de 1893. Un home de trenta-un anys de
Castellseràs, Santiago Salvador Franch, entra al Liceu trac-
tant de passar desapercebut. Amagat entre la roba duu
dos artefactes explosius, les conegudes com a «bombes
Orsini», esfèriques, de ferro fos, envoltades, a la manera
de punxes d’eriçó, per uns detonadors cilíndrics a base de
fulminat de mercuri, que esclaten en impactar contra el
terra o una superfície dura.
El nom es deu al seu dissenyador, el revolucionari, car-
bonari i entusiasta partidari de la unificació d’Itàlia Felice
Orsini. Aquest és un personatge de pel·lícula, addicte a
les conspiracions, milicià independentista contra l’Imperi
dels Habsburg, espia al servei de Mazzini, que s’escapa
diverses vegades de les presons i és tractat com una mena
d’heroi romàntic per la premsa popular londinenca. Pre-
cisament en la seva estada a Anglaterra, contacta amb
un armer britànic, Joseph Taylor, a fi de fabricar la bomba
que acaba de dissenyar a partir dels seus coneixements
autodidactes de química. Les proves són un èxit i això fa
- 8 -
que n’hi encarregui unes quantes. L’italià ja té pensat a
qui aniran destinades.
Felice Orsini considera Napoleó III com a principal
obstacle per a la tan anhelada unificació italiana, a banda
de representar un suport diplomàtic als règims antiliberals
d’Europa en l’onada reaccionària que succeeix a la primavera
dels pobles de 1848. L’italià creu que amb la desaparició
de l’emperador francès pot esclatar la revolució a París i
estendre’s, per irradiació, per tot Europa. El 14 de gener de
1858, l’emperador i la seva esposa, Eugenia de Montijo,
es dirigeixen a l’Òpera, on tenen previst presenciar l’obra
Guillem Tell, de Rossini. L’italià llença dues bombes, que
impacten en el carruatge, maten vuit persones i en fereixen
un centenar. Tanmateix, l’atemptat és un fracàs, perquè la
parella imperial resta il·lesa i aconsegueix arribar fins al teatre,
on la seva supervivència incrementa la seva popularitat. El
revolucionari, per contra, serà capturat i guillotinat al cap
d’unes setmanes. Orsini desapareix. El seu invent, perdura.
Tornem a Barcelona trenta-cinc anys després. Santiago
Salvador també porta dos artefactes de nou centímetres
i mig de diàmetre que segueixen l’antic disseny d’Orsi-
ni, facilitats des de grups anarquistes locals. Aquell dia
s’inaugura la temporada del Liceu. L’obra representada
és... Guillem Tell!, de Gioachino Rossini. Serà la darrera
òpera del compositor, perquè misteriosament, després de
la seva estrena el 1829, ja no en tornarà a fer cap altra fins
a la seva mort, el 1868. Serà aleshores quan el músic es
lliurarà en cos i ànima a la gastronomia per inventar, per
exemple, els canelons farcits que duen encara el seu nom.
- 9 -
La inauguració de la temporada sol ser un esdeveni-
ment social, on el teatre de debò es fa als passadissos, les
escales, les sales i les llotges. Es tracta d’un acte d’exhi-
bicionisme d’un grup social, la burgesia catalana, que se
sent segura de si mateixa després d’uns decennis de canvis
i transformacions, de revolucions i contrarevolucions, de
política i d’economia. El Liceu és un espai cultural, encara
que, sobretot, un espai de sociabilitat, on es tanquen nego-
cis, casaments, aliances, o es forgen petites o grans cons-
piracions o maniobres contra rivals, adversaris o enemics.
L’aparença ho és tot, i, de fet, els popularitzats binocles de
nacre dels espectadors busquen més les llotges que l’esce-
nari; els amics, coneguts i saludats, més que els tenors o
les sopranos. El lluïment de vestits luxosos, l’adquisició de
joies singulars, fins i tot la presència explícita, fins a cert
punt, l’exhibició impúdica d’amants, busquen l’aprovació
del grup en una subtil disputa pel prestigi, el poder o la
solvència creditícia. El Liceu, malgrat tot, és global. El
comportament col·lectiu de grup és semblant al de París,
Milà, Viena, Londres, Buenos Aires o Nova York. L’aparença
de la burgesia, la seva etiologia, ja ha estat estudiada pels
naturalistes de l’època, com Émile Zola, Henry James o
Narcís Oller, que fan retrats globals, des de les especificitats
locals, de les seves llums i les seves ombres, de les gran-
deses i misèries, de la seva lluita per obtenir l’hegemonia
a costa de la de l’antiga aristocràcia, fins que s’opta per
la fusió amistosa a còpia d’ennobliment, matrimonis de
conveniència o pactes tàcits o explícits amb els seus antics
adversaris. Des d’algun racó desconegut, el Príncep Salina,
- 10 -
d’Il Gattopardo, saluda l’espectacle entenent que cal que
tot canviï a fi que tot resti igual.
Tanmateix, a ulls de Santiago Salvador, un home al qual
sembla perseguir-lo la dissort, els burgesos són l’enemic. Un
enemic desposseït d’humanitat als seus ulls, de la mateixa
manera que el sistema també l’ha desposseït a ell, d’hu-
manitat. A fora del Liceu, l’univers benestant el menysprea,
i, com a algú que forma part d’un grup social antagònic,
potser li inspira temor. A dins, entre les penombres de
les localitats més econòmiques i allunyades de l’escenari,
l’ignora. De fet, aquell dia s’ha vestit per tractar de passar
inadvertit entre els habituals del galliner.
Aragonès, fill de camperols, va arribar a Barcelona,
la gran ciutat en expansió, entre 1878 i 1881, quan tot
just era un adolescent que tractava d’obrir-se camí, sense
gaire fortuna, probablement rebutjat per allò que tant
admirava. Les ciutats europees del
xix són plenes de Jules
Sorels, d’antiherois stendhalians que fracassen en els seus
anhels de glòria i aprovació, de prosperitat i oportunitats.
A la primera no se’n surt i torna al poble amb un cert sen-
timent de vergonya i humiliació. Ho intenta una segona
vegada, en què tampoc reïx en els negocis que havia tractat
d’emprendre, com quan va provar fortuna —debades—
essent l’efímer propietari d’una taverna, o fent de jornaler
ocasional i precari. Aleshores s’endinsa en l’espai obscur als
marges de la llei, tot dedicant-se al contraban de vi i de sal.
Tot i així, és la seva dona, que feia d’assistenta a diverses
cases de la creixent petita burgesia, la que aportava la part
més substancial dels ingressos familiars. De fet, és ella qui
- 11 -
li ha donat la pesseta amb què ha pogut adquirir l’entrada
al cinquè pis del Liceu, el lloc on els amants de l’òpera de
baixos ingressos assisteixen, drets, a l’espectacle.
És difícil saber què li passa pel cap mentre puja l’escala.
Probablement la decisió l’havia pres setmanes abans, quan el
seu amic Paulí Pallàs fou executat al Castell de Montjuïc,
el 6 d’octubre, tan sols fa un mes i un dia. Pallàs, com a
venjança per la terrible repressió que s’estava esdevenint
arran del muntatge policial de la Mano Negra, una suposada
conspiració anarquista a Andalusia l’any anterior, seguida
d’una revolta camperola contra la misèria rural estesa per les
innovacions de l’agricultura comercial i la privatització de la
terra, havia servit per detenir, torturar, empresonar i deportar
centenars, potser milers de dissidents respecte a la monar-
quia. Muntatges policials, falsificació de proves, tribunals de
trinxera, jutges inquisidors, condemnes dures i desproporcio-
nades a innocents. Això és l’estat forjat per actuar esbiaixa-
dament a favor dels de sempre, i contra els de sempre. És per
això que Pallàs, aquest home culte i autodidacte de Cambrils,
que tot just acaba de recórrer la Patagònia amb el seu amic
i un dels ideòlegs clàssics de l’anarquisme Errico Malatesta,
va llençar dues bombes Orsini contra el governador militar
de Catalunya, el general Martínez-Campos, que el dia de
la Mercè d’aquell any participava en una desfilada militar
per la Gran Via. L’atemptat va fracassar en el seu objectiu,
malgrat haver mort un guàrdia civil i haver ferit alguns ge-
nerals del seguici. Tanmateix Pallàs no va fugir, sinó que es
va reivindicar al lloc mateix de l’atemptat —i es va deixar
detenir— al crit de «Visca l’anarquia!». Que Pallàs fos un
- 12 -
llop solitari no va estalviar l’enèsima onada repressiva: pesca
d’arrossegament contra tot aquell sospitós de desafecte al
règim; les mateixes detencions arbitràries, les mateixes tor-
tures, les mateixes presons, les mateixes humiliacions contra
els dissidents, sospitosos habituals d’una monarquia brutal.
Tanmateix, instants abans de la seva execució, afusellat als
murs del Castell de Montjuïc, Paulí Pallàs va anunciar: «la
venjança serà terrible...».
«La venjança serà terrible...» Més enllà del mandat
o l’amenaça profètica, que també, com un joc de miralls,
mantindria macabres paral·lelismes a França, amb casos
com el de Ravachol l’any anterior, Salvador tenia motius
més que suficients per coure’s en el seu propi ressentiment.
L’anarquista aragonès havia passat quatre mesos a la presó
per un robatori que no havia comès, i del qual seria poste-
riorment exonerat. En una altra ocasió, la Guàrdia Urbana
de Barcelona l’havia apallissat per no haver pagat el menjar
en una pensió del carrer València. La seva història no era
pas única. La pobresa, la misèria, la repressió (intensa i
cega cada vegada que es produïa alguna vaga, revolta o
atemptat) feia també un joc de miralls entre l’aparença
de benestar d’aquella minoria que s’havia enriquit i que
coneixia certs estàndards de confort, i aquells que s’havien
empobrit. Dècades enrere, el metge i higienista Pere Felip
Monlau ja havia advertit de les dures condicions higièniques
i de salut que implicaven els efectes de la Revolució Indus-
trial a Barcelona, de manera paral·lela amb què Friedrich
Engels denunciava, en un dramàtic informe, el deterio-
rament de la classe obrera anglesa. De fet, la Revolució
- 13 -
Industrial havia fet estralls entre els segments més pobres
de la societat. Els reclutadors de l’exèrcit se’n feien creus de
com havien davallat en pocs anys la talla i les condicions
físiques dels fills dels treballadors industrials, fins al punt
que prop de la meitat els resultaven inútils per al servei
militar. Els estadístics constataven com queia l’esperança de
vida. La tuberculosi feia estralls entre cossos mal nodrits. La
prostitució era una activitat econòmica paral·lela habitual
per poder menjar en èpoques de desocupació crònica.
Les malalties de tota mena ens evidenciaven que Dickens
o Victor Hugo no eren escriptors de ficció, sinó cronistes
oficials, notaris del seu temps.
I és així, ja feia dècades, que des del món dels treba-
lladors industrials, que la privatització de les innovacions
tecnològiques havia empès vers la precarietat del treball
desregulat, comença a bastir-se una consciència segons
la qual l’enriquiment dels uns i l’empobriment dels altres
són fenòmens estretament connectats. Els antics i or-
gullosos treballadors dels gremis, sorgits d’uns entorns
regulats, d’existència ordenada, i més o menys d’una certa
tradició autogestionària, perden el seu control sobre la
producció. I això els aboca vers la pobresa, posteriorment
la misèria, i finalment la desesperació. La privatització de
les terres comunals —allò que els historiadors anome-
nen «desamortitzacions»— de cop i volta revoluciona
el camp en una dinàmica d’agricultura comercialitzada i
de proletarització pagesa que els priva de bona part dels
seus ingressos i els expulsa vers la ciutat, on passen a
formar part de l’«exèrcit de reserva del proletariat», com
- 14 -
denuncia Karl Marx coetàniament. La idea del socialisme,
o en altres termes, que una altra manera de repartir la
producció i els beneficis, més justa i equitativa, és possible
i necessària, comença a ésser inserida en l’inconscient col-
lectiu, i fa de Barcelona un dels epicentres continentals de
la revolució social. El 1873, Friedrich Engels escriu que a la
capital catalana «es registren més combats de barricada
que en cap altra ciutat del món». Ara bé, les barricades
provenen molt especialment d’uns socialistes que, a partir
de Pierre-Joseph Proudhon, cap al 1840, s’autoanomenen
orgullosament «anarquistes».
Precisament serà un altre italià, un internacionalista ga-
ribaldià, Giuseppe Fanelli, qui, a la tardor del 1868, impor-
tarà a Barcelona les idees llibertàries. En principi, tracta de
buscar adeptes per a la Internacional socialista, aquella que
s’havia constituït quatre anys abans a Londres. Tanmateix, a
la butxaca, i enviat secretament per Mikhail Bakunin, porta
el projecte de l’Aliança per a la Democràcia Socialista, una
mena de programa polític i social de caràcter anarquista. A
diferència dels marxistes, els llibertaris no volen conquerir
l’estat, sinó destruir-lo, perquè consideren que qualsevol
model alternatiu al capitalisme triomfant i l’estat omnímode
ha de passar necessàriament per bastir una societat sen-
se poder ni autoritat, en base a la lliure cooperació dels
individus, des de comunitats autogestionades federades
(i si convé, desfederades) lliurement. I a Catalunya, amb
una experiència traumàtica d’un estat especialment hostil
i repressor, la desconfiança respecte a qualsevol institució
amb poder coercitiu, lideratges carismàtics i disciplines
- 15 -
fèrries, formarà part d’un ADN nacional i social. Aviat
Barcelona serà cap i casal de l’anarquisme mundial, tot
plantant les llavors de rebel·lia que donaran els seus fruits
a les dècades posteriors.
Ara bé, aquesta desconfiança contra el poder i l’au-
toritat, compartit en altres i variades àrees geogràfiques,
especialment allà on la reacció i els règims il·liberals són
norma, fan sorgir també un peculiar sentiment —potser
ressentiment— contra els símbols del poder. En un món
en què els guanyadors imposen les paraules, apareix el
terme «nihilisme». Per contra, en un món llibertari, al·lèrgic
a l’autoritat, apareix una altra expressió més descriptiva:
propaganda pel fet. Davant de la injustícia, quan la dis-
sidència comporta l’execució, la presó, la tortura, l’exili i
la repressió; quan els intents d’associació comporten la
il·legalització; quan s’apel·la inútilment a la moralitat de
reivindicar un repartiment més equitatiu dels beneficis i
les pèrdues, quan els mitjans per assolir la justícia social
resulten inútils i estèrils, apareix l’ombra del llop solitari,
de l’individu que cerca venjança per totes les misèries i
humiliacions, passades i presents, rebudes al llarg de tota
una existència fosca, tan fosca com la bandera que aviat
apareixerà com a símbol: vermella com a representació
de la sang vessada i la fraternitat dels pobles, i negra per
l’amargor de la vida obrera. Els atemptats individuals, sovint
inútils i contraproduents, fins i tot amb un punt de perversió
moral, són difícils —o no— d’explicar. Són actes solitaris
amb un punt de desesperació, i per tant, de bogeria.
- 16 -
A partir, doncs, de la dura repressió en el despietat
combat entre el capitalisme que es consolida i els seus
resistents que el combaten, alguns arriben a la conclusió
que l’acció directa, espectacular, pot generar consciència
i resultar didàctica, tot afegint adeptes a les causes di-
verses. Que l’acte de violència contra el poder o els seus
símbols pot mostrar la vulnerabilitat del sistema, i afegir
nous combatents a la lluita. Que la millor propaganda és
el fet. A banda d’això, hi ha, esclar, un altre component
més íntim, el de la venjança de classe. Els més de trenta mil
communards afusellats el 1871 entre els aplaudiments (i
sovint la participació directa i entusiasta) de la petita bur-
gesia parisenca reclamaran una resposta. Un any més tard
de l’atemptat del Liceu, l’anarquista Émile Henry fa esclatar
una bomba al Café Terminus de París, esdevenint el primer
atemptat que a França tracta de matar indiscriminadament.
Al seu judici, Henry declara que «no hi ha innocents entre
els burgesos». Tanmateix, el més habitual són els intents de
tiranicidis contra aquells que consideren responsables de la
repressió; el Tsar Alexandre II, el rei Alfons XII, el president
del govern Cánovas del Castillo. I, potser per accident,
l’emperadriu de l’Imperi Autrohongarès, Elisabet de Bavi-
era, coneguda com a Sissí.
Cinc anys després que Santiago Salvador entri al Liceu,
Luigi Lucheni, un jove desarrelat com ell, fill de mare soltera,
criat en un orfenat, fracassat en els seus desesperats intents
per millorar la seva vida mentre treballava de manobre a
Suïssa, posseït per l’odi que li inspira la cruenta repressió
d’una revolta obrera a Milà mesos abans, clava una llima
- 17 -
triangular al pit d’una dona d’aparença aristocràtica que
passeja davant d’un hotel luxós a Ginebra, enfront del Llac
Léman. Al judici, el magistrat retreu a Lucheni si era cons-
cient d’haver mort una persona profundament dissortada.
Sissí era una dona dissortada, depressiva, amb un greu pro-
blema d’anorèxia i que havia hagut de suportar l’hostilitat
de la cort, la tirania de la seva sogra, la freda indiferència
del seu marit, i, com a torna, el tràgic suïcidi del seu fill.
És potser l’únic moment del procés en què aquest jove
obrer italià dubta i baixa la guàrdia de la seva arrogància,
i confessa que creia haver matat algú que exhibia «una
felicitat insolent».
Salvador, que ja és al cinquè pis, contempla un teatre
ple de persones que, a parer seu, exhibeixen una «felicitat
insolent». Els quatre mil fulls que va incloure el sumari de
l’atemptat el descriuran com una persona inestable que
ja va participar en algunes altres accions de violència re-
volucionària de grups anarquistes. També expliquen que
aquell vespre va passar una mitja hora davant l’entrada
principal del Liceu mirant com anaven entrant, a poc a
poc, els burgesos. Dubtava?, o simplement volia examinar
de prop les seves futures víctimes? Potser feia temps per
entrar —per la porta lateral del carrer Sant Pere, reservada
als entusiastes de l’òpera de baixos ingressos— a fi de
passar desapercebut entre les desenes d’assistents de les
localitats barates?
Comença l’obertura, potser la part més coneguda, es-
pecialment en els seus darrers compassos, una marxa ràpida
que simula una cavalcada i que ha popularitzat la publicitat
- 18 -
contemporània. Guillem Tell és una òpera poc representa-
da. Llarga i d’important dificultat tècnica, en funció de la
direcció artística pot ultrapassar les quatre hores de durada.
El llibret, escrit per Victor-Joseph Étienne de Jouy i Hippolyte
Bis adapta la llegenda de l’heroi suís de la independència, la
coneguda història d’un arquer heroic que, obligat pel pèrfid
governador de la monarquia dels Habsburg, ha d’encertar a
llarga distància una poma damunt el cap del seu fill. De fet,
al llarg de tota l’obra, es van succeint trames i subtrames en
què els afers del cor es barregen amb la lluita per la llibertat
nacional. Suïssos que salven —i s’enamoren— de princeses
austríaques. Homes que esdevenen independentistes acci-
dentals, perquè han de respondre —i venjar-se— dels abusos
de l’opressor. La vella història dels pobles que es rebel·len
contra els imperis. La gent comuna que no sap exactament
què fer en els moments de cruïlla històrica. Tot citant a Stefan
Zweig, la fletxa i la poma pot considerar-se com un moment
estel·lar de la humanitat, aquell que esdevé el detonant de la
determinació en la revolta independentista. L’obra, tant pel
que fa a l’estètica, com pel que fa al seu contingut polític,
és polèmica. Tant és així que, a Milà, les autoritats obliguen
a convertir Guillem Tell en William Wallace i ambientar-la a
Escòcia, per evitar les referències a la tirania dels austríacs
en territori italià. En una Barcelona marcada per les tensions
polítiques i socials, i on tan sols un any enrere alguns dels
assistents al teatre deuen haver participat en la creació de
les Bases de Manresa, una mena de primer full de ruta del
catalanisme organitzat i més o menys conservador, l’obra
també deu aixecar suspicàcies entre els militarots espanyols i
- 19 -
alts funcionaris de la monarquia que controlen la ciutat, que
l’apunten amb els seus canons des del Castell de Montjuïc, i
que menyspreen profundament el país que ocupen.
En aquest joc de miralls entre present i passat, l’escena
inicial d’aquesta obra que presentem, com passa en l’òpera
de Rossini, té lloc a l’aire lliure, al camp, on se celebra un
casament. De la mateixa manera que un dia feliç i una
atmosfera tranquil·la d’un sol resplendent de primavera,
la festa coexisteix amb els pensaments foscos i l’angoixa,
amb els núvols que presagien negres tempestes a l’horit-
zó, perquè, malgrat tot, persisteix l’opressió de l’ocupant.
A l’escenari de l’òpera, són els Alps suïssos. A l’escenari
d’Orsini són els Pirineus, una Cerdanya envoltada, també,
de muntanyes. Les angoixes del passat d’alguns dels prota-
gonistes de l’òpera són els dubtes sobre la pròpia identitat
dels personatges de l’obra teatral que avui presentem.
La confusió d’afectes dels suïssos és també la perplexitat
dels catalans davant la persistència de l’ocupant espanyol,
malgrat les recents jornades d’octubre. Els sentiments
contradictoris, les pors i els ressentiments també actuen
com aquestes connexions entre temps i espais temporals.
De fet, els personatges de l’obra busquen deliberadament
aquesta mena de dimensions interconnectades en què
l’espai i el temps es barregen en una dialèctica quàntica.
Com succeeix en el primer acte de l’òpera, el bon temps
deixa pas a la tempesta.
És un misteri per què, aquella nit de 1893, Salvador es
mira i s’escolta íntegrament el primer acte sense decidir-se
a llançar les bombes. Dubtava? Mantenia la sang freda i
- 20 -
esperava que algun burgès que, tornant de sopar, arribés
tard i no pogués entrar fins al segon acte s’incorporés a
les localitats on més forta seria l’ona expansiva? Gaudia
realment de la música? L’emocionava una obra —cantada
probablement en francès— en què el poble volia desfer-se
dels seus opressors?
Una de les coses que no sempre s’expliquen és
que els anarquistes empatitzaven amb els independen-
tistes d’aquell moment històric. És un segle de lluites
polítiques, d’anhels de revolució social, encara que tam-
bé de somnis de llibertat nacional Eren contraris a tota
opressió, la de classe, encara que també la dels pobles.
Eren contraris als estats, i potser per això Bakunin, en una
frase deliberadament ocultada per cert esquerranisme,
sostenia que els grans imperis només podien sostenir-se
mitjançant el crim, mentre que les petites nacions eren
virtuoses a causa de la seva feblesa, a la capacitat de
control per part dels seus propis ciutadans. Ell mateix,
que havia estat tinent de l’exèrcit imperial rus, va aban-
donar-lo en la seva joventut quan aquest va reprimir la
rebel·lió independentista polonesa, el fracàs de la qual
va inspirar la marxa fúnebre de Chopin. Al llarg de la
seva vida va pensar que les lluites nacionals estaven es-
tretament lligades a les socials, i discrepava de Marx en
el sentit que aquest creia en grans estats on les petites
nacions s’inserien i servien per aprofitar els mecanismes
de mercat. Bakunin, com altres anarquistes, va fer costat
a les múltiples revoltes i revolucions que, com Guillem Tell,
buscaven la independència de les seves nacions.
- 21 -
De fet, era difícil sostreure’s a la idea que tota lluita
era compartimentada. Guillem Tell no deixava d’ésser una
història romàntica, en què els mites antics es reescrivien
per parlar del present. Les nacions ressorgeixen de les seves
cendres, com passa a Itàlia, a Alemanya, a Grècia, a Escò-
cia, i també a Catalunya. En un moment en què tot just
s’articula el catalanisme i el moviment modernista, amb les
seves peculiars confluències entre grups socials, amb una
certa promiscuïtat entre la bohèmia rosa —els joves be-
nestants a la recerca d’aventura— i la bohèmia negra —els
artistes d’origen modest i d’ingressos pràcticament nuls—,
s’ultrapassa la fase de la Renaixença i es busquen noves
fórmules per reinventar-se. Els somnis romàntics comencen
a esdevenir projectes polítics en fase d’articulació.
Els grans autors nacionals, com Àngel Guimerà, com
Ignasi Iglésias, com els bohemis negres i llibertaris de la Colla
del Foc Nou, barregen la dimensió nacional amb la social.
Manelic mata el llop!, l’opressor que té dominat el poble, i
fuig de la Terra Baixa hostil. Bona part dels joves modernistes,
d’orígens socials més heterogenis que els poetes floralescos
de la generació anterior, flirtegen amb l’anarquisme alhora
que tracten de construir una cultura nacional cada vegada
més allunyada del regionalisme carrincló de la Renaixença.
Els gestos i les actituds literàries no seran massa diferents
del que també s’esdevindrà al mirall francès. Tanmateix, la
bomba del Liceu, i les que vindran, començaran a plantar
certes distàncies que aniran creixent a mesura que els joves
rebels de la burgesia es vagin fent grans —i fent-se càrrec
dels negocis familiars— i els menys afavorits socialment
- 22 -
restin progressivament aïllats dels cànons literaris i artístics
que s’aniran consolidant al llarg de la dècada posterior a
aquell vespre de novembre de 1893. Tot i això, com passa
amb Bakunin, nacionalisme i anarquisme viuran, potser no
una història d’amor, encara que sí certs episodis de sexe
ocasional. A final de la dècada, al final del segle, un poeta
anarquista, tipògraf i catalanista —Emili Guanyavents— gua-
nyarà el 1899 el concurs convocat per la Unió Catalanista
per dotar d’una lletra definitiva Els Segadors, que constituirà
l’himne oficial de la nació. Un himne que, si ens oblidem de
la primera estrofa, és, ras i curt, una crida a la Revolució, un
cant contra una opressió que pot ser de tota mena, nacional,
encara que també política i social.
Després d’una breu pausa en què els espectadors de
l’òpera socialitzen, parlen, malparlen, critiquen o conspi-
ren, torna a obrir-se el teló. El segon acte de Guillem Tell
comença. En una partida de caça, la princesa austríaca
Mathilde espera el seu estimat, el suís Arnold, i es confes-
sen mútuament el seu amor. Desconeixem amb exactitud
el moment en què l’esfera Orsini embolicada en un mo-
cador sorgeix de la jaqueta de l’anarquista. Es diu que va
ser al cap de pocs minuts d’aquest duet. No sabem si hi
ha hagut prou temps després que Walter —com es diu
el fill imaginari d’un dels personatges de l’obra teatral—
anunciï que el governador dels Habsburg ha assassinat el
seu pare: és a dir, perquè arribi el moment en què el mateix
Arnold, Walter i Guillem Tell anuncien la seva venjança
al crit d’«independència o mort!», lluitar o morir per la
llibertat de la nació: Jurons, jurons par nos dangers!
- 23 -
La primera bomba és llançada amb força. L’experiència
diu que aquests artefactes no són massa fiables. Per a
aquells que són supersticiosos, males notícies. Cau sobre
la fila 13 de la platea, concretament sobre la butaca nú-
mero 24. Durant els anys posteriors, per recordar l’espectre
d’aquella nit, aquella fila restarà vedada al públic. Expliquen
que aquest teatre serà maleït per una de les monges ex-
pulsades del convent desamortitzat i enderrocat, al solar
del qual es construirà el Liceu cap a 1847. La llegenda diu
que la monja va anunciar diverses desgràcies i periòdics
estralls sobre aquest edifici on s’exhibiran el luxe i el lleure.
I de fet, durant el Carnaval de 1861 un incendi el destruirà
totalment. El 1945 s’esfondrarà el sostre. El 1994, cent
anys, dos mesos i vint-i-quatre dies després de l’acte de
Santiago Salvador, tornarà a cremar per complet.
La primera bomba esclata. De manera immediata,
mata set persones, entre les quals una dona embarassa-
da. La segona cau sobre la falda del cadàver d’una altra
dona, a la fila 15. No hi haurà deflagració. Entre els crits
i la confusió acabarà sota la butaca 30 i es trobarà hores
després. Un cop desactivada s’exhibirà durant molts anys al
Museu d’Història de la ciutat. Al llarg de les hores següents,
arran de les ferides, acabarien morint tretze persones més.
Total, vint-i-dues víctimes mortals, un rècord que batrà
quaranta-quatre anys després, amb escreix, el terrorisme
de l’aviació franquista. Pío Baroja es trobava entre el públic,
i la impressió fou tan gran que li inspirà la seva coneguda
novel·la Aurora Roja. La dona de Santiago Rusiñol també
es trobarà entre els ferits. Un trauma profund es basteix
- 24 -
sobre la ciutat, especialment entre la classe social a la
qual és destinada. La venjança serà terrible..., ressonen les
paraules de l’espectre de Paulí Pallàs. No hi ha innocents
entre els burgesos... és la lapidària frase de la que encara
falta un any perquè sigui pronunciada per Émile Henry, a
París. Una felicitat insolent... que, a molts quilòmetres de
Barcelona, va pensant Luigi Lucheni mentre l’emperadriu
Sissí encara és viva.
Les cròniques del moment són esfereïdores. La ciutat
resta colpida. Un grup social, indiscriminadament, és atacat
i s’horroritza. És difícil saber què passa pel cap de molts
altres barcelonins. De fet, entre la majoria d’anarquistes
coetanis, com l’intel·lectual Josep Llunas, es comparteix
l’horror i l’absurd. La majoria dels llibertaris de la ciutat, si en
tenen oportunitat, es desmarquen clarament de l’atemptat
i el consideren d’una gran esterilitat política i una aberració
moral. Tanmateix, desmarcar-se’n no els lliurarà de la re-
pressió. Els sospitosos habituals seran detinguts, torturats
i empresonats sense càrrecs, o amb càrrecs inventats. La
violència de la policia i els tribunals, més aviat, alimenten
el ressentiment i la revenja, que potenciarà una dinàmica
d’atemptats posteriors. La venjança serà terrible...
El trauma perdura. Mig segle després, el novel·lista Ig-
nacio Agustí fa morir en l’atemptat Mariona Rebull, una de
les protagonistes de les seves novel·les, la dona infidel del
fabricant Rius, que és trobada pel seu marit abraçada al seu
amant. En una escena memorable que també serà portada
al cinema, mentre ell se l’endú en braços escales amunt,
van caient les perles —associades a la desgràcia i la malas-
- 25 -
trugança— del collar que temps enrere li havia comprat. És
com si una burgesia ja decadent i lliurada incondicionalment
al feixisme franquista expliqués aquella nit tràgica com a
càstig diví al comportament immoral d’aquella burgesia que,
després d’aquella nit de tardor de finals de segle xix, ja no
serà la mateixa. Un altre burgès, el brillant historiador Jaume
Vicens Vives, ja durant la dècada de 1950 encarrega a un jove
deixeble seu, un capellà de la parròquia de Bellvitge, Casimir
Martí, una tesi doctoral sobre el perquè de l’arrelament de
l’anarquisme a la ciutat —Orígenes del anarquismo en Bar-
celona. La conclusió no és massa diferent a la del novel·lista
i periodista Agustí —també director de La Vanguardia—, el
càstig als pecats capitals en què incorre aquell grup social
irresponsable, incapaç d’assegurar una vida digna a tots els
seus treballadors i ciutadans.
Malgrat que la policia tanca el teatre, Santiago Salva-
dor fuig entre la confusió. Després de confessar a la seva
dona el seu crim, marxa a l’Aragó. Com es captura un llop
solitari? La policia va donant pals de cec. Encara pitjor, es
dedica a torturar a tot aquell que faci olor d’anarquista
sense resultats concloents. Fins i tot, executa dos innocents.
Només a partir del rastre de la bomba —un manyà que
havia contribuït a fabricar-la—, aconsegueixen una pista
fiable. Finalment el troben a Saragossa a casa d’uns fami-
liars. Abans d’ésser capturat, Salvador s’intenta suïcidar
—sense èxit— amb un tret a la panxa. Després de confessar
el seu crim, passa per un llarg judici fins que finalment és
condemnat a mort i executat públicament, per garrot vil,
a Barcelona tot just un any després, el novembre de 1894.
- 26 -
Orsini és una obra que, com en un joc de miralls, ens
parla del present i del passat, barreja diversos plànols nar-
ratius, estableix un diàleg confús entre dimensions diverses.
Com la bomba del Liceu, com la lluita per la llibertat de
Guillem Tell, com les jornades d’octubre del 2017, com les
injustícies del present, ens genera una sensació estranya,
com la bandera anarquista del roig de sang i el negre de
l’amargor. Orsini, com aquell estrany artefacte esfèric voltat
de detonadors en forma de punxa a còpia de fulminat de
mercuri, tracta d’esclatar entre les nostres consciències.
FITXA ARTÍSTICA
Direcció Xicu Masó
Escenografia Judit Colomer
Vestuari Sílvia Delagneau
Il·luminació August Viladomat
Espai sonor Vidal Soler
Ajudanta de direcció Laura Calvet
Producció executiva Companyia Solitària
Cap de producció Júlia Molins
Ajudanta de producció Maria G. Rovelló
Cap tècnic Oriol Ibañez
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Companyia Solitària
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2018-2019
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Orsini es va estrenar a la Sala Tallers del Teatre Nacional
de Catalunya el 2 de maig del 2019 amb el següent re-
partiment:
Cèlia Júlia Barceló
NiCo Pau Vinyals
Guillem Pol Lopez
ViCtòria Míriam Alamany
La publicació d’aquest text es va fer abans de l’estrena al
Teatre Nacional de Catalunya, de manera que el text de-
finitiu de l’espectacle pot haver estat subjecte a canvis.
ORSINI
Aquesta obra no hauria estat possible sense
el Pau Vinyals, la Júlia Barceló, el Pol López,
la Judit Colomer, la Júlia Molins, i sobretot
el Xicu Masó. A tots ells els dedico l’obra.
i. WE COULD BE HEROES
Para la mayoría de los hombres la guerra
es el fin de la soledad. Para mí es la soledad
infinita.
(A. Camus)
- 37 -
Sentim un tro. Llums.
Mirador bucòlic en el cim pelat d’una muntanya on
es veu tot el país. Al seu damunt hi ha
Cèlia, una
noia d’uns trenta anys, vestida de casament, i NiCo,
vestit d’esmòquing i amb una ampolla de licor de la
qual anirà bevent. Els dos semblen trasbalsats.
Cèlia: Ja escampa.
NiCo: Sí.
Cèlia: Res, no ha estat res, només un xàfec.
NiCo: Un xàfec.
Cèlia: Farà un dia bonic, ja ho veuràs. Han estat de sort.
Pausa.
Cèlia: Et xiulen les orelles?
NiCo: Una mica.
Cèlia: Deu ser pel tro, segur. Encara fa olor de... socarrim.
És un parallamps, la creu?
NiCo: La creu?
Cèlia: Encara treu fum, mira. Els nuvis s’han arriscat triant
el lloc, però és el que volien: tocar el cel.
NiCo, desganat: I quin cel.
- 38 -
Cèlia: Sense núvols ni ocells. Deu ser l’hora.
NiCo: Eh?
Cèlia: ... L’hora en què els ocells són als seus nius. (Pausa.)
Has vist mai un xoriguer gros?
NiCo: Qui?
Cèlia: L’ocell. Que menja musaranyes i esquirols. Es queda
quiet durant el vol, buscant la presa.
NiCo: És pel llamp que fa olor de torrades?
Pausa.
Cèlia: No ho crec. (Pausa.) M’agrada el pa torrat. Per
esmorzar. Amb un rajolí d’oli i després hi frego una mica
d’all, all cru, per sobre, poquet...
NiCo: Tens ulleres de sol?
Cèlia: No.
Pausa.
Cèlia: Em costa ser feliç durant el dia si no menjo torrades.
Les que faig no són com les de la meva àvia, és clar. No
s’hi assemblen de res. M’hauria agradat conservar la seva
torradora. La vaig buscar per tot arreu, no només per casa,
també per les botigues, per Internet. Totes les torradores
torren igual, em deien. Potser era el pa. El pa de Collviu.
NiCo: Tens desodorant?
Pausa.
Cèlia: Tampoc. Vols... que anem a la font? Hi ha un camí
entrant pel bosc que du a la font.
- 39 -
NiCo: Tinc molta calor, de sobte. Fa calor?
Cèlia: Potser sí. Ja pots respirar amb tants botons?
NiCo: Eh?
Cèlia, després d’una pausa: Treu-te roba, home. Vols que
avisi a algú? Puc demanar ajuda, si vols, no en demano
mai, m’han educat així, per no demanar-ne. Si ho feia, el
meu pare es posava com una moto i no em parlava durant
dies... (Traient-se un paquet de tabac.) Fumes?
NiCo nega amb el cap. Ella treu una cigarreta. Intenta
encendre-se-la, però no ho aconsegueix. Es queda
amb la cigarreta a la mà.
Cèlia: La gent no fuma, ho has vist? Potser ho deien al convit,
sempre hi ha instruccions als convits, per això no els obre
ningú. La gent no vol anar als casaments i sentir-se com
en una gimcana. Per molt bonics que siguin els llocs.
(Pausa.) L’han fet parc natural?
NiCo: Ja ho era.
Cèlia: És tan bonic que... sembla artificial. De quin poble
ets?
NiCo: Del pantà.
Cèlia: Del pantà. A prop del pantà o...?
NiCo: De sota.
Pausa.
Cèlia: Ah, de Sarrat! Bona gent, la gent de Sarrat. (Pausa.)
Peculiars.
NiCo: Peculiars?
- 40 -
Cèlia: Sí, peculiars, o això deien, que éreu especials. Tot-
hom ho deia.
NiCo: Ah, sí?
Cèlia: Sí, sí. Tothom. Vau canviar sis vegades d’arquitecte
per reformar la torre del campanar. Sis o set?
NiCo: Sis.
Cèlia: Sis arquitectes. I ara és l’únic que es veu, el campanar.
Quina paradoxa
, oi? És una paradoxa?
NiCo: No ho sé.
Cèlia: I el sisè, d’on era? Eh? El sisè arquitecte.
NiCo: D’Islàndia.
Cèlia: D’Islàndia. L’únic que queda de Sarrat: un campanar
islandès. (Pausa.) Vau... quedar satisfets, almenys?
Pausa.
NiCo: He... begut massa.
Cèlia: I més que beuràs. Hi ha molta pela avui, aquí. Pela
de veritat
, eh, pela que no hem vist tu i jo en la vida. (Ai-
xecant-se.) Segur que em busquen.
NiCo: Qui?
Cèlia: Aguanta.
Cèlia se’n va a pixar.
Cèlia: Quan conec la gent que m’admira sempre penso
que alguna cosa estic fent malament. Tot aquest amor que
sento pel teatre, tot l’esforç... Al final per què? Per agradar
a qui?
NiCo: Jo no agrado a ningú.
- 41 -
Cèlia, pixant: M’has vist al teatre?
NiCo: Sempre que puc.
Cèlia: Sempre que pots. I què et semblo?
NiCo: Artificial.
Cèlia, després d’un silenci: Poc autèntica?
NiCo: Artificial.
Pausa. Acaba de pixar. S’aixeca.
Cèlia: Hi ha opinions per tot. (Pausa.) Jo també m’hi sento, a
vegades. Però em surt així, natural, sense cap esforç. I
a la gent li agrada, què vols? Per això em contracten. Per
la meva manera de fer. D’interpretar. Però així soc, o m’hi
he tornat, no ho sé. La gent ja no sap reconèixer les coses
quan són de veritat. Quan brillen. Per això el món és lleig,
Nico. El món és lleig. Com la gent. Tot s’està tornant fals
i avorrit, de mentida.
NiCo, per ell mateix: Fals i avorrit.
Cèlia: Hauria de deixar el teatre. Fer una altra cosa. El que
sigui. Alguna que agradi a la gent que em cau bé. (Pausa.)
Mira, un espàrrec. Tu en collies?
NiCo: No.
Cèlia: Ets com jo, doncs. Ni espàrrecs, ni bolets. Som gent
de ciutat, molt abans de viure-hi.
NiCo: M’agrada que siguis artificial. (Mirant l’horitzó.) I que
el paisatge ho sembli. M’agrada el teatre, però hi vaig lo
just, quan l’obra és artificial...
Cèlia: T’importa si busco espàrrecs mentre parles?
NiCo: Eh?
- 42 -
Cèlia: No és possible un espàrrec sense esparreguera. T’ho
ensenyen de petita.
NiCo: És veritat.
Cèlia: No et sembla estrany que no fumi ningú? La gent
fuma als casaments
, així es relacionen. Fumen, demanen
foc, un cendrer, «si tens paper de fumar»...
NiCo: Potser és pels incendis.
Cèlia: Pobra gent. Perdre-ho tot d’aquella manera.
Lluny d’ells, entra
Guillem amb una bossa de plàstic i
una copa de cava. Mira alguna cosa a terra i l’observa.
Està escoltant la ràdio amb un auricular.
Cèlia, a NiCo: Mi-te’l. Li deu costar trobar gent que es cregui
les seves històries.
NiCo: Eh?
Cèlia: Tot el que diu, s’ho inventa. Li has vist el tic? El tic
a la cella?
NiCo: No.
Cèlia: Fixa-t’hi. I per ocultar-lo fa veure que és molt ex-
pressiu.
NiCo: Per què no te l’emportes?
Cèlia: No, no. No et deixaré així, ni parlar-ne, ens queda-
rem el temps que faci falta, fins que estiguis bé. Fent de
caganers... Eh? Amb els culs ben bruts de molsa. (Pausa.)
Fugies d’ell?
Guillem s’acosta a ells.
NiCo, a Guillem: Just parlàvem de tu!
- 43 -
Guillem: De mi?
Cèlia: Tens crema solar?
Guillem: No. No en gasto, d’això.
NiCo, treu una crema: Jo en tinc de quinze.
Cèlia: Això és com no posar-se res.
Guillem: Si te’n poses dues capes ja són trenta.
Cèlia, posant-se crema als braços: Agafarem una insolació
de cal déu. Mira, ben cremada. (A Guillem.) Què tal per allà?
Guillem: Bé, correcte. No paren de passar coses.
NiCo: Encara?
Guillem: És un no parar. Quan n’acaba una, en comença
una altra, i vinga, una altra. Quan heu marxat... ha bai-
xat una pantalla enorme del sostre, així, molt lentament,
i hem vist, per Skype, l’àvia del nuvi, una dona ben es-
carransida, apropant-se a la càmera buscant el seu net.
Està en una residència, pobra, i entre tots... li hem cantat
l’aniversari feliç. És el seu aniversari, es veu, per això volien
casar-se avui. Noranta-nou anys, pobreta. Noranta-nou!
Quan ha vist el seu net... Així, vestit d’esmòquing... Ca-
sant-se... Envoltat de tanta gent... L’hauríeu d’haver vist.
Ha estat molt... (Guillem s’emociona.) No sé què ha passat
que... de sobte... Com dir-ho? Tots érem família, m’ente-
neu? (Pausa.) Us he buscat per tot arreu... Jo pensava...
S’ho estan perdent... Això no s’ho poden perdre... i s’ho
estan perdent.
NiCo: Vaja. Ens ho hem perdut.
Cèlia: Hi haurà més sorpreses, coneixent-los. (A Guillem.)
Has vist fumar algú?
- 44 -
Guillem: Fumar? No. No m’hi he fixat.
Cèlia: No has trobat res sospitós? Cap actitud fora de lloc?
Guillem: Home, que hagin convidat el Pérez-Díaz... Amb
la que està caient.
Cèlia: No hem de caure en provocacions.
Guillem: Molts no haurien vingut si arriben a saber que
venia. Casum dena. El governador! Jo
, al contrari, potser
hauria vingut amb més ganes
, buscant marro.
NiCo: I ja l’has trobat?
Guillem: Eh?
NiCo: El marro. Si l’has trobat?
Guillem: No, no encara. Tampoc no m’obsessiona. Vull
passar-m’ho bé, sobretot. (A Cèlia.) Que no hem vingut
a passar-ho bé?
Cèlia: Oh, i tant. (A NiCo.) No podem perdre el somriure.
Si ho permetem, ja ens han guanyat.
Guillem: Amb quina devoció l’esperaven... I al final, quan
ha aparegut, s’ha assegut en una cadira, s’ha tret l’ameri-
cana, s’ha deslligat la corbata i s’ha assegut en una cadira
per posar-se unes xancletes.
Cèlia: Xancletes?
NiCo: Xancletes amb mitjons blancs.
Cèlia: No m’ho puc creure. (A NiCo.) Davant de tothom?
Guillem: Si això no és insultar els nuvis...
Cèlia: Doncs mira, ja els hi està bé... Per convidar gentussa.
Guillem: Hauríem de fer un pensament i fotre el camp.
Però ens hem acostumat que ens faltin al respecte, i què
fem, eh? Res. Posar l’altra galta. Ja ens està bé.