.
180
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-947015-7-3
Gabriel Calderón
Pròleg de Lolita Bosch
Traducció de Xavier Pujolràs
QUE REBENTIN ELS ACTORS
Gabriel Calderón
QUE REBENTIN
ELS ACTORS
Que rebentin els actors. La fi lla més jove d’una família íntimament
marcada pels estralls de la dictadura, és incapaç de conviure amb els
clarobscurs que mortifi quen el seu passat genealògic. Amoïnat per
aquesta situació, el promès de la noia construirà una màquina del
temps que li permetrà organitzar un sopar nadalenc per retrobar-se
amb alguns parents que ja són morts des de fa temps.
El dramaturg Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) dirigeix aquesta
explosiva comèdia en què realitat i ciència-fi cció es confonen per
indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats no
resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.
Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) Dramaturg, director de teatre
i actor. Ha escrit més de 20 obres de teatre i ha estat reconegut amb
diversos premis, entre els quals destaquen el Premi Nacional de Lite-
ratura en dues ocasions: el 2011 per Mi pequeño mundo porno i el
2016 per Tal vez la vida sea ridícula. El 2005 va crear juntament amb
Martin Inthamoussú la companyia d’arts escèniques uruguaiana
Complot, que encara dirigeix. De 2006 a 2010 va ser el coordinador
general de projectes culturals de la Direcció Nacional de Cultura del
MEC. De 2004 a 2006 va participar en les trobades internacionals
per a joves dramaturgs de Córdoba, a l’Argentina. Durant el 2009 va
ser convocat per la Sala Beckett per fer un taller internacional sobre
actuació i també va ser acceptat per la residència internacional de la
Royal Court Theatre de Londres per al seu programa internacional
del 2009 per escriure OR-tal vez la vida sea ridícula. Des del 2011 és
membre del Lincoln Center Theater Directors Lab i artista resident
del Théâtre des Quartiers d’Ivry a París. Les seves obres s’han repre-
sentat a l’Argentina, al Brasil, a Panamà, als Estats Units, al Perú,
a Espanya, a França i a Mèxic, entre d’altres. Els seus textos s’han
traduït al francès, a l’alemany, a l’anglès, al portuguès i ara al català.
Actualment és coordinador general de la tecnicatura universitària
en dramatúrgia de la Universidad de la República de Uruguay i de
l’Escuela Multidisciplinaria de Arte Dramático.
.
QUE REBENTIN ELS ACTORS
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Gabriel Calderón
© de la traducció: Xavier Pujolràs
© del pròleg: Lolita Bosch
Correcció: Romina Paps
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
QUE REBENTIN ELS ACTORS
Gabriel Calderón
Traducció de Xavier Pujolràs
Pròleg de Lolita Bosch
- 7 -
PRÒLEG
Soles, sols, no som res
La trama de Que rebentin els actors, com la història úni-
ca a què tots els seus personatges volen fer referència,
per a ells no té excessiva importància. El que en queda,
en el teatre i en les nostres societats, són aquestes emo-
cions que ens han fet sentir aïllats i sols quan provem de
compartir-ho. La identitat, la ràbia, la tristesa, la culpa,
la por i l’enuig; cadascun dels sis personatges que prota-
gonitzen l’obra de Gabriel Calderón. Sospitem que parla
de la dictadura d’Uruguai pel seu origen, però aquí els
personatges es diuen Anna o Jordi i són un recordatori,
incòmode, que els desapareguts de Sud-amèrica també
són els de l’Estat espanyol i que l’autor no respectarà
la comoditat amb què esperàvem indignar-nos en veure
dictadures llunyanes sinó que ens sacsejarà perquè hà-
gim de pensar, tant si hi estem preparats com si no, en
nosaltres mateixos. Es representi on es representi aques-
ta obra. Perquè tots els països del món tenen de què
avergonyir-se, tenen quelcom que han d’encaixar i no
- 8 -
saben com fer-ho, i tenen el camí ineludible de l’art per
preguntar-s’ho.
Tant és així que en Que rebentin els actors només po-
dem deduir què ha passat quan tot acaba, nosaltres, que
podem mirar-nos-ho en perspectiva i des de sis personat-
ges que fan brollar, d’un fet compartit, vides radicalment
diferents. Totes i tots tenen motius per fer-ho, a totes i
tots els podem entendre més del que voldríem i tot. I no
obstant això, un d’ells diu, gairebé al final de l’obra:
Et volen fer creure que el passat és una confusió
però hi ha bons i hi ha dolents
Hi ha gent que ha de demanar perdó
Hi ha gent que pot estar tranquil·la
Hi ha herois i hi ha víctimes
I té raó. Tot i que ens semblin veritat moltes mentides
històriques, si les sentim explicar a qui diu que les ha vis-
cut de manera subjectiva, hi ha una veritat moral que es
manté passi el que passi: hi ha víctimes i hi ha culpables. I
encara més, la història d’aquestes víctimes i d’aquests cul-
pables no són un patrimoni familiar, o no només, sinó una
continuïtat històrica que ens porta d’un conflicte a l’altre
(interior i exterior) i que tots nosaltres voldríem aturar per
un moment per treure’n l’aigua clara.
Gabriel Calderón ho fa.
Reuneix diversos personatges que han viscut moments
diferents i que no estan només units per vincles familiars
(que l’amor no és prou fort per mantenir) sinó per una
- 9 -
història comuna que té a veure radicalment amb ells i ra-
dicalment amb nosaltres. O què ens passaria a vostè i a
mi? Què passaria si poguéssim reunir sis persones que ens
poguessin explicar què hem viscut i què significa aquesta
experiència per a cadascun de nosaltres? Sis persones que
ens poguessin ajudar a aclarir què estem deixant d’he-
rència al món i als fills? Sis persones que podríem ser
nosaltres sent una de sola? I, sobretot, sis persones que
no s’estimen (o no tots i no tota l’estona). I que no creuen
que hagin d’ajudar a l’altre a salvar-se perquè tots creuen
haver viscut alguna cosa més important que ells mateixos.
Es treuen importància, la història els ha tret importància.
I no proven exactament de perdonar-se i d’estimar-se (si
no als altres, a ells mateixos) sinó de fer que aquesta vida
radical que els ha tocat viure tingui un sentit. Que res no
hagi estat en va.
Però un avi crida la seva neta per qui aparentment no
sent res: «Fot el camp d’aquí, oblida’t de mi, oblida tot
el que et van dir que era com era, esborra el passat, cre-
ma’l, treu-lo, escup-lo, avorta’l perquè no és la idea el que
t’està creixent a dins, és una mentida i si no la treus, re-
bentaràs.» En un acte d’amor tan radical que costa d’en-
tendre. Perquè els personatges no es consolen i ni tan sols
es diuen la veritat d’una manera comprensible. Sinó que
junts aconsegueixen que nosaltres puguem construir-la si
entenem que tots ells, totes elles, són necessaris. I que
és aquesta necessitat de ser respecte a l’altre allò que et
permet ser qui ets (en la vida i en la mort). Això no vol dir,
- 10 -
és clar, que sempre siguem capaços d’entendre’ns ni de
construir una veritat sobre nosaltres mateixos per com-
partir-la amb les nostres famílies i la gent que estimem.
Sinó que més enllà d’aquesta llosa històrica que ens defi-
neix a tots i a totes, hi ha una manera radical de continuar
sent qui som que no defalleix. Una continuïtat que som. I
a la qual tots, totes ens hi agafem no com un espai segur
enmig d’un terratrèmol, sinó com una possibilitat única
de ser: acoblant-nos al terratrèmol i formant-ne part.
Les dictadures són un rerefons, sens dubte. Però Que
rebentin els actors va més enllà i parla de les traïcions fami-
liars i dels silencis com una evidència que, magistralment,
Gabriel Calderón no ens permet jutjar. I aquesta és, per a
mi, la principal virtut del text: que no admet espectadors
hipòcrites. I si hi arriben, els desmunta. L’autor no sap res
que no sapiguem nosaltres i tot el que fa és posar-nos en
el lloc exacte des del qual només ens podem relacionar de
veritat: amb odis, rancúnies, desinteressos, instints de su-
pervivència i injustícies radicals. Perquè troba, en l’art del
teatre, l’única possible reconstrucció de l’única veritat que
es pot transmetre: la que construeix l’art i no pas la que
prové de la realitat i és massa esbiaixada, té massa angles
i és massa comuna. La veritat subjectiva que ressona en
aquella encertadíssima expressió de Jacques Lacan quan
deia que «La veritat té estructura de ficció».
I tot i així, hi ha culpables.
Això no ho podem oblidar tot i la història personal
que n’hàgim fet de la història comuna: Hi ha culpables.
- 11 -
Però tots ells són avis o mares o tiets o xicots que a ve-
gades fan coses que no entenem per raons que tenen
a veure amb les decisions que sí que podem entendre.
Perquè «la història d’una persona sempre és la història
de moltes persones. I tots sols, no som res». Bo i que
aquesta única possibilitat de ser, sempre, comunitat, no
pugui salvar-nos «perquè això és una guerra. El dolor i el
sofriment del món contra la felicitat i l’amor. Això és una
guerra i en aquesta guerra se’ns en va la vida». I hi ha
qui l’ha viscuda i pot recordar constantment als altres que
no han entès res perquè no hi eren; i hi ha qui l’ha rebut
en herència i pot recriminar constantment als altres que
no són conscients de què suposa ser sempre conseqüent
amb un moment brutal que no van viure (com si aquesta
dicotomia no fos un estat constant).
El filòsof Theodor W. Adorno deia que l’única veritat
possible era la veritat moral i que la veritat moral només
sorgia quan xocaven les contradiccions. Però als sis per-
sonatges d’aquesta obra, a vostè, a mi, a tots i totes, ens
costa viure com si no hi hagués cap altre veritat que fos
capaç d’explicar tantes coses que ens fan mal. Gabriel
Calderón sembla creure que, en efecte, no hi és i fa pujar
a l’escenari personatges a qui els costa entendre’s amb
altres personatges perquè tenen por del que els puguin
dir i del que ells mateixos es puguin respondre. És per això
que són tan caparruts i no gosen dubtar del que creuen
haver viscut i del que creuen haver entès.
- 12 -
Però tant és. Ho diu la Júlia a la Graciela, mares totes
dues: «Però tu t’estàs sentint? Parles del passat com si
només hagués estat d’una manera, com si només existís
el teu punt de vista. El passat i els seus dolors també el
van formar centenars de persones amb creences i amor.
Hi va haver molt d’amor! Si us plau! Ho pintes tot com si
només hagués estat una cosa terrible que s’hagi d’oblidar
de dalt a baix, i amb aquest oblit ens esborres a tots els
que vam lluitar amb amor i amb passió per unes idees i
per uns valors en els que crèiem. Aquesta història també
és una història d’amor». I última hora crec que aquesta és
la veritat que més ens costa reconèixer en el patiment dels
personatges (i dels moments terribles) però que pot re-
construir l’art deixant una escletxa per ajudar-nos a veure-
ho: La vida és, abans que cap altra cosa, una llarguíssima
història feta de molts amors.
Lolita Bosch
EQUIP ARTÍSTIC
Traducció Xavier Pujolràs
Direcció Gabriel Calderón
Resta de l’equip artístic en curs en el moment de fer
aquesta publicació.
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Bitò Produccions
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2017-2018
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Que rebentin els actors es va estrenar a la Sala Tallers
del Teatre Nacional de Catalunya el 5 d’abril del 2018
amb el repartiment següent:
Albert Ausellé Jordi
Imma Colomer Júlia
Francesc Ferrer Tadeu
Lina Lambert Graciela
Anna Moliner Anna
Ferran Rañé Antoni
Sergi Torrecilla Josep
La publicació d’aquest text es va fer mesos abans
de l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de
Catalunya.
PERSONATGES
ANNA, (1982) filla de Graciela i Antoni, nòvia de
Tadeu.
ANTONI (1940-2001) pare de Graciela, avi d’An-
na.
JÚLIA (1942) mare de Jordi, àvia d’Anna.
JORDI (1960-1990) marit de Graciela, pare d’An-
na.
GRACIELA (1961-2011) dona de Jordi, mare
d’Anna.
TADEU (1980) nòvio d’Anna
JOSEP, pres polític durant els anys setanta, fill
de Júlia, germà de Jordi, cunyat de Graciela i tiet
d’Anna.
- 17 -
1.
TEMPS FUTUR
Josep:
Hola
Hola
Bona nit
Benvinguts
Hola
Amigues i amics
Companyes i companys
Aquesta és la història d’una persona, d’algú que vo-
lia deixar de patir
Aquesta és la història d’algú que va morir i que va
tornar
O la d’algú que va viure i que va morir
Qui sap amb quin ordre?
Però la història d’una persona sempre és la història
de moltes persones
Tots sols, no som res
- 18 -
«La unió fa la força» dirà algú
Però aquesta força
És tan poderosa en un sol cor, com en el de milers
Un sol home
Una sola dona
Poden amb una multitud
Aquesta és la història del món
I del que sabem d’aquest món
Aquesta és la meva història
I la de vostè
Quan l’expliqui
Se n’adonarà que dic coses
Que algú ja va dir
Potser vostè mateix
Les meves alegries i les meves penes
Seran les seves alegries i les seves penes
Perquè aquí
Tots patim i tots ens alegrem de les mateixes coses
Aquesta nit, aquí, tots escoltarem la mateixa història
Per això anirem endavant i endarrere
Ràpid i a poc a poc
Fort
Fluix
Com els records
Aquesta és la nostra pròpia història
De com ens barallem i de com ens estimem
- 19 -
De com lluitem
«Per quin motiu»
«Per quin motiu lluitem tots» us preguntareu
«Per amor, per poder, per diners»
No
Tots lluitem, de manera més o menys encertada per
dues coses
Per ser feliços
O bé perquè els altres siguin tan infeliços com nosal-
tres
I els nostres crits, cops i gemecs
Tenen com a únic objectiu allunyar-nos del dolor i
acostar-nos a la felicitat
O compartir el dolor per tal que no oblidem que la
felicitat existeix
La felicitat
Aquell país tan llunyà
Més enllà del continent de les utopies
Enllà, molt més enllà, hi descansa la terra de la felici-
tat
Dirà algú
I jo riuré
I ploraré
Tots volem el mateix
Però alguns, com jo
Veiem clarament els dos bàndols
Hi ha dos bàndols
- 20 -
El dels que caminem cap a la felicitat
I el dels que s’asseuen en el dolor
Per tant, que repiquin les campanes!
Perquè això és una guerra
El dolor i el sofriment del món
Contra la felicitat i l’amor
Això és una guerra i en aquesta guerra se’ns en va la
vida
El dolor és un gran món
Que carreguem a l’esquena dels febles
I cau un món i se’n construeix un altre
Més gran
Més pesat
Més fort
Més invisible
Més etern
I l’única manera d’acabar amb aquest món
És fer desaparèixer els seus obrers
I alguns de nosaltres, com jo
Estem disposats a renunciar al país de la felicitat
Per fer rebentar aquests obrers
Siguin on siguin
Surt. Torna a entrar.
Ah. Me n’oblidava. Començarem pel passat. Això va
passar farà uns deu anys.
- 21 -
2.
TEMPS PASSAT
Antoni i AnnA.
AnnA: Si hagués de començar dient alguna cosa, si
hagués d’acabar dient alguna cosa, començaria i aca-
baria dient el mateix. Diria que ho faig per necessitat.
La necessitat, la gran còmplice de les nostres accions.
Tots ens justifiquem de la mateixa manera. Fins i tot
quan actuem de manera contradictòria, la mare dels
ous sempre és la necessitat. I la meva necessitat és
com un dolor que sento aquí, al pit. Una ferida real, a
la musculatura del cor. I em venen idees, saps? Idees
boges, però totes les idees són boges, com a mínim al
principi, que no són ni bones ni dolentes, només són
boges. Són les accions les que acaben convertint una
idea en bona o dolenta. És la potencialitat de la idea el
que desitgem o el que ens espanta. Però quan la idea
ve de la necessitat, com en el meu cas, el seu motor
és la desesperació i el seu únic objectiu, la concreció.
Mala consellera la necessitat. Perquè la idea de voler
- 22 -
existir se’ns infla dins del cos, i se’ns menja, i ens can-
via, i ens guanya completament. I aleshores ja no som
nosaltres els qui tenim una idea, sinó que és la idea la
que ens té a nosaltres. Ja no vivim una vida, sinó que és
la idea la que ens viu. La sents la meva desesperació? El
sents el meu dolor? Ho sents com i des d’on et parlo?
De fet, és que no soc jo, és la idea la que et parla i un
cop l’has escoltada ja és massa tard, és dins del teu cos
i se t’inflarà com un nadó. Felicitats. Ja estàs embarassat
de la meva idea.
Silenci.
Antoni: Parles com una poeta.
AnnA: Soc jove, crec en la poesia.
Antoni: Sí, i per sort amb el temps et passarà.
Silenci.
Antoni: I doncs?
AnnA: Això, no sé què més puc dir.
Antoni: Et sembla que n’hi ha prou?
AnnA: Sí... no ho sé.
Antoni: Aquest era tot el teu pla?
AnnA: No era un pla.
Antoni: No, ja es nota que no era un pla.
- 23 -
AnnA: A veure avi, jo...
Antoni: No em diguis «avi».
AnnA: Soc la teva neta.
Antoni: Tu pots ser el que vulguis, però jo no soc el
teu avi.
AnnA: Ets el pare de la meva mare.
Antoni: Accidents.
AnnA: I com t’he de dir?
Antoni: Antoni.
Silenci.
AnnA: Aleshores?
Antoni: Què?
AnnA: Vindràs?
Antoni: No veig cap motiu per fer-ho.
AnnA: T’ho estic demanant jo.
Antoni: Encara no veig cap motiu per fer-ho.
AnnA: Ho necessito, i crec que la meva mare també ho
necessita.
Antoni: Mira, m’importa molt poc el que necessitis, i el
que necessiti la teva mare encara menys.
AnnA: Però...
- 24 -
Antoni: A veure, nena, jo no sé què t’ha dit la teva
mare, quines mentides o quina merda et va explicar.
Tampoc no m’importa. Jo vaig haver d’aguantar mol-
tes coses, saps? Què collons sabràs tu! Vaig haver de
suportar molta porqueria, moltes mentides, moltes
injustícies, molts dits assenyalant-me; vaig haver de
canviar de casa moltes vegades, vaig haver d’aguan-
tar moltes coses, moltíssimes coses. I al final, no sé ni
com ni quan, em van deixar en pau. I tot plegat, tota
aquesta merda de la qual tu no tens ni puta idea, va
passar perquè la teva mare ho va voler. Va ser la teva
mare la que va voler que jo no fos el seu pare, i va ser
la teva mare la que va voler que jo no fos el teu avi.
O sigui que...
AnnA: Avi...
Antoni: Antoni!
AnnA: Antoni.
Antoni: Què?
AnnA: Necessito que vinguis.
Antoni: I jo no necessito anar-hi.
AnnA: Estic provant de reunir tota la família.
Antoni: Però què dius? Això no va d’una reunió familiar.
No ho plantegis com si fos una simple reunió familiar. No
siguis ingènua, jo no en soc, d’ingenu. Quina edat tens?
AnnA: Vint.
- 25 -
Antoni: Vint anys! Has trigat una mica a recordar-te de
la família.
AnnA: Avi.
Antoni: Antoni!
AnnA: Si us plau!
Antoni: Ja em pots suplicar, resar o immolar-te que la
resposta continuarà sent la mateixa.
AnnA: Em fas mal.
Antoni: Et fas mal tu tota sola.
AnnA: És dolorós.
Antoni: Millor, el dolor ensenya, el dolor és bo.
Silenci.
AnnA: No pot ser que siguis tan dolent, estic segura
que tu no ets així. Et fiques dins la pell d’un personatge
dolent que no et queda gens bé, estàs actuant.
Antoni: Actuant? A tu et sembla que estic actuant? Que
soc un actor? Que faig un personatge? No nena, algú
t’ho devia explicar tot molt malament a tu. Mira, quan jo
et dic que sé coses, no és perquè me les hagin explicat,
no és perquè les hagi llegit en un llibre o perquè m’hagi
après un paper. No, no. És perquè les he viscut. I quan
et parlo amb menyspreu, aquest menyspreu, aquest
menyspreu és de veritat. Jo mateix l’he meditat, pensat
- 26 -
i construït. A mi no em cal imaginar-me coses, com ho
faria un actor. No em cal evocar un moment dolorós o
un sentiment de ràbia com aquest. Els actors s’imaginen
a gent com jo. S’inspiren en mi quan els toca fer de
dolents. Jo soc aquest home, jo he viscut aquesta vida i
tot el que em surt de dins és genuí, és autèntic. Jo soc
això i soc com soc, no semblo el que soc, no necessito
semblar res perquè ja en tinc prou amb ser-ho. Si no
t’agrada el que veus, mira cap a una altra banda.
AnnA: Jo...
Antoni: Ets tu la que actua! Ets tu l’actriu que fa veure
emocions sense coneixe-les. Tu no saps res, per això
t’ho has d’inventar tot, imaginar-t’ho, i tu nena tens
una imaginació molt potent. Et penses que les coses se
solucionaran amb idees, i hauries d’entendre i ficar-te
bé dins d’aquest caparró, que la força de les teves idees
se’n va a la merda quan s’enfronta amb la veritat, de-
molidora i implacable, de qualsevol paraula que vingui
de la meva experiència. Tu actues com si sabessis coses,
però tu no saps res, tu no has viscut res, tu no has entès
res. Vas caure al mig d’un conte que algú et va explicar
i no entens de què va la història. I entre que te la van
explicar malament i que no entens res, fas braçades
com un nàufrag que s’ofega provant de lligar caps,
però fes-me cas, ja et pots donar per vençuda abans de
començar. T’has cregut el conte que et van explicar i ara
et penses que la vida és com un conte i vols arribar fins
al final feliç. Vols ser l’heroïna de la història, però la vida
- 27 -
no és un conte, no hi ha finals feliços, i tu no ets cap
heroïna. Amb prou feines ets una actriu normaleta fent
un paper secundari en una obra de merda, avorrida i
sense direcció, que la gent haurà oblidat d’aquí un parell
de dies. Perquè la gent no t’escolta, nena! La gent fa la
seva vida mentre tu els parles; pensen en les coses que
realment els importen. I tu et quedaràs aquí, eh? Cre-
ient-te que la vida és una història explicada en primera
persona, quan de fet ni tan sols pots ser la protagonista
de la teva pròpia vida. D’altres viuran la teva vida i tu et
quedaràs sola assajant el teu paper. Vens a demanar-me
ajuda? T’ajudo. Fot el camp d’aquí, oblida’t de mi, oblida
tot el que et van dir que era com era, esborra el passat,
crema’l, treu-lo, escup-lo, avorta’l perquè no és la idea
el que t’està creixent a dins, és una mentida i si no la
treus, rebentaràs.
Josep: I ara sí, anem cap al present.
- 29 -
3.
TEMPS PRESENT
GrAcielA, AnnA i tAdeu
Veiem GrAcielA aturada, quieta, amb la mirada
perduda, no es mou. A les mans du bosses del
supermercat. Es queda uns segons en silenci
sense moure’s. Apareixen
AnnA i tAdeu. La miren
amb cautela i s’hi apropen amb cautela.
AnnA: Mama?
GrAcielA torna en si a poc a poc, mira AnnA.
GrAcielA: Anna?
AnnA: Mama...
Breu silenci fins que
GrAcielA mira les bosses que
porta a les mans.
GrAcielA: Però... Què, em penseu ajudar o no? No sa-
beu com pesen aquestes bosses, pesen una barbaritat.
- 30 -
Sembla que ens vulguin prendre el pèl. T’ho juro que
no ho entenc, poden clonar ovelles, però no poden fer
bosses del súper més bones. Haver d’arrossegar aquestes
bosses que et seguen les venes i que et destrossen els
músculs. I mentrestant servidora, amb la poca dignitat
que em queda, he de resistir per no caure a terra, esqui-
var els vianants, que passen de tot, i que no m’atropellin
els cotxes; ha anat d’un pèl que un camió no em passa
per sobre. On és la taula? Oh! Què hi fa allà? Per què
heu posat la taula allà? Com és que està tota tapada?
AnnA i tAdeu no contesten, la continuen mirant
detingudament mentre
GrAcielA busca la manera
de deixar les bosses a sobre la taula.
GrAcielA: Bueno, què passa? Digueu alguna cosa, no?
tAdeu: Jo l’ajudo, sogra.
GrAcielA: Què cony, sogra! Ja et vaig dir que era de mal
gust i a més a més tu sempre em dius Graciela, no sé
per què ara m’has de dir sogra.
tAdeu: Estic enamorat de la seva filla.
GrAcielA: Doncs això de sogra li dius a ella, però a mi
no em toquis els collons amb mariconades. Ai! Mira
quines coses em fas dir! No sé què em passa, em sento
estranya. Anna, i a tu què et passa, que em mires així?
Soc jo que estic malament o és ell que està una mica
descol·locat? No trobes? Anna!
- 31 -
tAdeu: Anna...
AnnA: És veritat...
GrAcielA: I tant que és veritat!
AnnA: És increïble.
GrAcielA: Sí, els joves d’avui dia. Us penseu que pel fet
de ser joves teniu més cervellet.
AnnA: No m’ho puc creure.
GrAcielA: Mal educat.
AnnA: No m’ho puc creure.
GrAcielA: Bueno, amor meu, que tampoc no n’hi ha
per tant, el nano està marejat, ja veus que se li’n va una
mica, però ja està, ja li ha quedat clar, prou mariconades.
D’acord?
AnnA abraça a la seva mare.
AnnA: Mama, t’estimo.
GrAcielA: Ui! Clar, i jo també.
Veient la situació,
tAdeu també vol abraçar-les.
tAdeu: Jo tamb...
L’interromp un gest de
GrAcielA perquè s’allunyi.
AnnA: Mama, t’he trobat molt a faltar.
- 32 -
GrAcielA: Nena, que no n’hi ha per tant, hi havia molta
cua al súper, però tampoc és que m’hagi mort.
AnnA: Mama...
tAdeu: Anna.
AnnA: Què?
tAdeu: Ja saps.
GrAcielA: No entenc pas de què parleu.
tAdeu: És Nadal, estem sensibles.
GrAcielA: Sensibles?... Perquè és Nadal?... Jo també em
torno sensible per Nadal... quines xorrades. A mi el Na-
dal m’importa tres pitos, però mira, és Nadal, i Nadal és
Nadal, collons. Oh! Sí que dic renecs, no? Que estrany...
En fi, prepararé el sopar, perquè si no...
AnnA: Mama, no!
GrAcielA: Què?
AnnA: Que ho deixis, que no facis el sopar.
GrAcielA: Per què?
tAdeu: Mama, et volem fer una sorpresa.
GrAcielA: Ni «mama» ni «sogra». Graciela, nen!
AnnA: Mama, volem que t’asseguis, et volem fer un
homenatge.
- 33 -
GrAcielA: Un homenatge? Per què? És Nadal, no el meu
aniversari.
AnnA: És igual.
GrAcielA: Ai! Però, què us passa? Que heu fotut alguna
cagada? M’esteu amagant alguna cosa, oi?
Silenci.
AnnA: Alguna cosa?
tAdeu: Alguna cosa com què?
GrAcielA: Anna... estàs embarassada?
AnnA: Ai, no mama, no! Però com vols que estigui
embarassada?
GrAcielA: No ho sé, doncs com tothom. El noi aquest
és un mitja cerilla, però per això sí que deu servir, no?
tAdeu: M’ha dit «mitja cerilla»?
AnnA: No li facis cas.
GrAcielA: En fi, jo em poso a cuinar.
AnnA: Mama, que no!
GrAcielA: Ai, però... per què no?
AnnA: Perquè t’he dit que cuinarem nosaltres.
GrAcielA: D’acord, però esteu aquí dient burrades, no
veig pas que cuineu, i algú bé ha de fer el sopar. O potser
us penseu que es farà sol, el sopar?
- 34 -
AnnA: Mama, estigues tranquil·la.
GrAcielA: Però si estic tranquil·la, estava tranquil·la. Sou
vosaltres que m’atabaleu. Dieu que és Nadal però que no
puc cuinar, i vosaltres tampoc cuineu, i s’acosta l’hora,
i em poso nerviosa i... Com voleu que estigui tranquil-
la?!! I sento com una escalfor aquí dins.
tAdeu: Tranquil·la, sogra.
GrAcielA: S’està rifant una hòstia i tu tens tots els
números.
Se sent el timbre.
GrAcielA: Qui és?
tAdeu: Tard, però just a temps.
GrAcielA: Que espereu algú?
tAdeu: Tranquil·les, quedeu-vos aquí.
Josep: Abans de continuar, tornem un moment a una
escena del passat.
- 35 -
4.
TEMPS PASSAT
tAdeu i AnnA.
tAdeu: T’estimo.
AnnA: Sí, ja m’ho has dit.
tAdeu: Avui no.
AnnA: Ho dius sempre.
tAdeu: Soc així.
AnnA: Jo soc diferent.
tAdeu: Què? No m’estimes?
AnnA: Ai, Tadeu, que pesat!
tAdeu: Què? Només és una pregunta, per saber-ho.
No m’estimes?
AnnA: Jo no la gasto tant, aquesta paraula.
tAdeu: La paraula no es gasta.
- 36 -
AnnA: I tant que sí! Però si totes les parelles discuteixen
pel mateix! No em puc creure que a tu també t’agradi
discutir per això. Ets tan corrent a vegades, tan normal.
tAdeu: T’estimo, t’estimo, t’estimo, no crec que es gasti.
AnnA: Es gasta dient-ho, i jo em gasto d’escoltar-ho,
perd valor.
tAdeu: Perd valor?
AnnA: Em cansa, Tadeu.
tAdeu: Te’n canses?!
AnnA: Sí, però si això ho sap tothom, és de sentit comú.
tAdeu: Anna.
AnnA: Què?
tAdeu: Si dic «Anna», saps que m’estic dirigint a tu, oi?
AnnA: Sí, clar.
tAdeu: Doncs mira que estrany, fa trenta anys que et
diuen «Anna», no només jo sinó tothom. «Anna això»,
«Anna allò», trenta anys, un «Anna» rere un altre,
moltes vegades cada hora, dies, mesos i anys, i el nom
continua aquí i no es gasta, gens ni mica. I encara més,
sembla que prengui més força, com més es fa servir,
com més vegades dic «Anna», més sòlid es torna. Cada
vegada que diem «Anna» és com la confirmació que
Anna és el teu nom i que tu ets l’Anna. El teu nom no
es gasta, i no el pares de sentir, tant si el dic jo, com si
- 37 -
te’l diuen mil vegades, perquè és teu. És així, amor meu,
i no em cansaré de dir-ho. T’estimo, t’estimo, t’estimo,
t’estimo, t’estimo, t’estimo, t’estimo, t’estimo. I m’agra-
daria que tu m’estimessis igual. I que m’ho diguessis
igual. I m’agradaria notar la meva orella cansada de tant
sentir els teus «t’estimo», vint vegades cada dia. Però ja
ho veus, ni t’ho exigeixo, ni t’ho demano, m’agradaria,
però no t’ho demano. Amb estimar-te jo, en tinc prou.
Em conformo només amb l’amor que jo sento per tu.
És una mica trist, sí, o no, però per mi ja n’hi ha prou,
a mi ja em fa feliç. Deixa’m que t’ho digui mil vegades,
deixa’m que t’estimi tot el que t’estimo.
AnnA: Si m’estimessis de veritat...
tAdeu: T’estimo molt més del que t’estic dient, només
t’estic dient una ínfima part de tot el que t’estimo.
AnnA: Hauries de fer més i parlar menys.
tAdeu: Què?
AnnA: Res.
tAdeu: Ja hi tornem?
AnnA: És la veritat.
tAdeu: La veritat és que em demanes massa.
AnnA: Massa? Massa? No és massa que em diguis
«t’estimo» mil vegades, i en canvi és massa que jo et
demani una cosa?
- 38 -
tAdeu: N’hauries de tenir prou amb el meu amor.
AnnA: Ets un mentider! Dius «t’estimo» com si fos un
escut, com si amb això ja no et pogués demanar res més,
com si dient «t’estimo» n’hi hagués prou. Doncs no n’hi
ha prou, no és suficient! Tant de bo fos feliç sentint els
teus «t’estimo» tot el dia, però no soc feliç i ho saps. No
era feliç abans de coneixe’t i ho sabies, continuo sense
ser feliç i ho saps. Tinc dolors molt profunds, Tadeu,
molt antics, i ho saps. Ja sé que a tu t’agradaria ser el
remei a tots els meus mals, però no n’hi ha prou dient
«t’estimo».
tAdeu: N’hi hauria d’haver prou.
AnnA: Però no és així, no n’hi ha prou, no em serveix,
no sé com més t’ho he de dir! Em vols ajudar? Doncs
ja saps com ho has de fer. Vols ser el remei a tots els
meus mals? Vols fer-me feliç? Doncs saps perfectament
el que has de fer.
Silenci.
tAdeu: D’acord, d’acord... dius que dir-ho és fàcil però
que l’amor s’ha de demostrar. I que dir-ho fa que es
gasti, i que les demostracions no són suficients, i que el
meu amor no assoleix el nivell que tu voldries. Sempre
t’estàs inventant regles sobre l’amor, Anna. Regles lò-
giques, estranyes, i raonaments complicats només per
dir-me que no necessites el meu amor. És aquesta la teva
estratègia? Perquè la meva estratègia és, era diferent. Et
- 39 -
dic que «t’estimo», ho deixo caure cada dia com la gota
que cau sobre la pedra. T’estimo, una gota. T’estimo,
una altra gota.. T’estimo, una altra gota! Però m’estic
assecant Anna, i tu ets molt difícil de foradar eh... És com
si amb cada gota aquesta pedra s’anés tornant més forta
i més sòlida. I ja no puc més. I encara que siguem joves,
i encara que ens diguin que la felicitat es construeix, que
algun dia arribarà, jo vull fer-te i ser feliç amb tu, ara. O
és que potser no hi tenim dret, amor meu? Tu vols que
faci alguna cosa? Vols que et demostri el meu amor? El
que em demanes és enorme, Anna. No sé si és possible.
T’ho vaig dir una vegada, t’ho vaig dir per treure el tema;
et volia parlar del que estava fent, em volia fer l’intel-
ligent, que veiessis com n’era d’important la meva feina,
la de coses increïbles que estàvem investigant, i aleshores
vaig deixar anar aquell comentari, el vaig deixar caure
expressament, igual que deixo caure els «t’estimo», el
vaig deixar caure, allà, amb tu. Et va interessar i em va
agradar que t’interessés, i em vaig entusiasmar i al final
t’ho vaig explicar tot. Com podia imaginar-me que sent
com ets, immune als meus «t’estimo», aquella història
en canvi, et pogués atrapar tant. I ara en vols més, i vols
que ho faci per tu, i jo sóc tan estúpid que a vegades
penso que sí, que hi ha alguna possibilitat i que si això
t’ha de fer feliç, doncs a per totes. D’acord, ho faré. És
difícil, saps? D’altres ja ho han intentat i han fracassat.
Tinc els mitjans per poder anar una mica més enllà. Jo
quan em marco un objectiu no s’acaba fins que no s’ha
acabat. O sigui que ho faré. Ho faré per tu. I vull que
- 40 -
quedi ben clar, entre tu i jo, abans que comenci tot i
sense saber on pot acabar, vull que et quedi ben clar
que faré el que faré, per tu. I quan tingui èxit, perquè
tindré èxit, i quan vegis la mida i la potència del meu
amor i te n’adonis, se n’adoni tothom, que no hi ha
país, planeta, galàxia o univers on enviar-me des d’on
es pugui apagar el meu amor, aleshores sí que m’hauràs
de recompensar, eh? Perquè tot plegat serà tan fort, i
tan gran, que fins i tot muda, cega, amb o sense dolor,
amb o sense el meu amor, m’hauràs de recompensar.
Em recompensaràs, oh i tant que sí.
Josep: I ara, tornem al present.
- 41 -
5.
TEMPS PRESENT
JúliA, GrAcielA, AnnA i tAdeu.
Entra
JúliA.
GrAcielA: Què hi fot ella aquí?
AnnA: Qui és?
GrAcielA: Què hi fot ella aquí? Qui l’ha convidat?
AnnA: No ho sé, no sé qui és.
tAdeu: Tranquil·les.
JúliA: Sabia que no era una bona idea.
tAdeu: No, sí que és una bona idea.
AnnA: Tadeu, què vol dir això?
GrAcielA: Què hi fa aquesta senyora a casa meva?
tAdeu: Tranquil·les, que us ho puc explicar.
JúliA: Crec que me n’hauria d’anar.
- 42 -
tAdeu: No.
GrAcielA: Sí.
tAdeu: Escolteu-me.
AnnA: Tadeu, qui és?
GrAcielA: No és ningú.
tAdeu: Un moment, sé que és complicat.
GrAcielA: I tu què sabràs? Què esteu maquinant? Què
hi fa aquesta senyora a casa meva?
tAdeu: Si us plau, em deixeu que us ho expliqui?
GrAcielA: Oh i tant que ens ho has d’explicar, però abans
que res aquesta senyora se n’anirà de casa meva.
JúliA: Sí, crec que no hauria...
tAdeu: Àvia, tu et quedes aquí.
AnnA: Àvia?
GrAcielA: Àvia?
AnnA: Però per què li dius «àvia»? Que és la teva àvia?
JúliA: A mi no em diguis «àvia», no sé per què m’ha
dit «àvia».
tAdeu: Vostè és l’àvia de l’Anna, i jo me l’estimo com
a una àvia.
GrAcielA: Però quin torracollons, aquest nen.
AnnA: La meva àvia?
- 43 -
GrAcielA: Però tu, gamarús, qui t’has pensat que ets per
portar aquesta senyora a casa meva?
AnnA: Mama, és l’àvia?
GrAcielA: No! És clar que no! Ella és... és... ella no és
la teva àvia. Una àvia és una persona afectuosa, que et
cuida quan estàs malalta, que et fa els millors regals pel
teu aniversari, que et fa coques i pastissos... Aquesta
senyora és la mare del teu pare, però res més. I ara
mateix se n’anirà.
JúliA: Sí, perdoneu.
tAdeu: D’aquí no se’n va ningú, ara ja està fet.
AnnA: Perdó, perdó. A veure, un momentet... Tadeu,
que ets boig?
tAdeu: Estic boig per tu.
GrAcielA: Quins collons.
AnnA: Tadeu, ella no pot ser-hi aquí, no la puc conèixer
d’aquesta manera, no és just. Què has fet?
JúliA: Et vaig dir que això no era una bona idea, me’n
vaig.
tAdeu: Vostè es queda, i prou, ella es queda.
JúliA: No m’hi pots obligar.
GrAcielA: Ni prou ni hòsties! Ella se’n va, això és casa
meva i ella se’n va ara mateix.
- 44 -
tAdeu: T’ho vaig prometre.
AnnA: Què és el que em vas prometre?
tAdeu: Et vaig prometre que reuniria tota la teva família.
AnnA: Però no així, Tadeu, jo volia dir una altra cosa,
ella no formava part de la promesa.
GrAcielA: Però quina mena de promeses us feu vosaltres?
Què us passa? Que no hi soc jo o què? Que m’he mort
i no me n’he adonat?
JúliA: Que no li heu dit?
GrAcielA: Dir-me què? Què saps tu que jo no sàpiga?
Però de què parla aquesta senyora? De quina reunió
familiar parla aquest?
tAdeu: Vull reunir tota la família.
GrAcielA: I uns collons! M’entens? I uns collons! Tu no
reuniràs ningú perquè no hi ha família per reunir, són
tots morts.
tAdeu: L’àvia és viva.
JúliA: Nen, t’he dit que no em diguis «àvia».
GrAcielA: No m’ho puc creure. Avui ha de ser un dia de
pau, d’amor, de tranquil·litat...
tAdeu: De família.
GrAcielA: Però quina família? Si la família és aquesta.
Sí. L’Anna i jo! No hi ha més família!
- 45 -
tAdeu: Jo soc família.
GrAcielA: Fent tot això, no, fent tot això t’estàs autoex-
cloent. I quan aquesta senyora surti, darrere seu sortiràs
tu amb una patada al cul.
AnnA: Prou mama, ho ha fet perquè jo li ho vaig dema-
nar i ell ho va entendre malament.
GrAcielA: Tu li vas demanar que ens portés aquesta?
AnnA: Li vaig demanar que reunís la família.
GrAcielA: Quina família, Anna? Si ja saps que... Però
carinyo, si ja no hi ha família per reunir, són tots morts,
no t’entenc.
JúliA: Que no li heu dit?
GrAcielA: Dir-me què? Dir-me què? Mira, ja t’he dit que
marxis, no vull que continuïs parlant dins de casa meva.
No tens cap dret a ser aquí. Ja fa molt temps que aquesta
no és la teva família.
JúliA: Té raó... té raó. Graciela, encara que et soni irònic
m’alegro de veure’t bé i reunida novament amb la teva
família. I ara, si em disculpeu, me n’aniré.
JúliA va cap a la porta.
GrAcielA: Reunida novament amb la meva família? El
que m’he de sentir dir!
JúliA: Podeu obrir la porta?
- 46 -
AnnA: Que està tancada?
GrAcielA: No recordo pas haver tancat.
JúliA: Sí.
GrAcielA: Bé, de fet, tampoc no recordo haver entrat.
On són les meves claus?
AnnA va cap a la porta i comprova que està tan-
cada amb clau.
AnnA: Per què està tancada la porta?
tAdeu: L’he tancada jo.
AnnA: Per què?
tAdeu: Perquè així no podreu sortir, a partir d’ara ningú
no pot sortir d’aquí.
GrAcielA: Tu m’has agafat les claus?
JúliA: No ho pots fer, això.
AnnA: Tadeu, què passa?
tAdeu: Amor meu, sogra, àvia, ja sé que la situació
és incòmoda, però les coses són així. Ningú pot sortir
d’aquí, la porta està tancada amb clau, i es quedarà així
fins que s’hagi acabat tot. Amor, m’ho vas demanar, tu
volies aquesta reunió. És el meu regal, però té una sèrie
de condicions, no pot ser a qualsevol preu, cal protegir
la resta, tot el que passi aquí dins, s’haurà de quedar
aquí dins. Queda clar?
- 47 -
Pausa.
GrAcielA: Si em tornes a dir «sogra» t’estaborneixo a
cops de puny, i ara dona’m les claus de casa meva, fill
de la gran puta, perquè et juro que et faré matar a tu i
a la teva puta...
GrAcielA es llança al damunt de tAdeu per agafar-li
les claus.
AnnA prova d’aturar-la i JúliA els vol se-
parar a tots tres.
tAdeu: Deixeu-me!
Josep: El que veurem ara, va passar fa pocs mesos.
- 49 -
6.
TEMPS PASSAT
tAdeu i JúliA.
tAdeu: No és cap novetat, però està bé que ho re-
cordem. Cadascú de nosaltres pensa, sent i viu d’una
manera diferent. Pel fuster, el món és com un tronc
on es pot encastar qualsevol cosa, plausible de poder
ser tallat, encolat i polit. Per ell, el taller sempre serà
sinònim de casa seva; i les serradures, els claus, la cola,
els xerracs i les serres seran la música, els colors i la
lupa a través de la qual mirarà l’univers. De la mateixa
manera que un metge veu el món com un mecanisme
natural afortunat, fet de milers de peces proveïdes per
la natura. I sap que darrere l’escorça d’aquest món, s’hi
amaguen ínfimes i complexes maquinàries de venes,
artèries, cèl·lules, músculs, vísceres i líquids que engra-
nen i propulsen el motor del món. Igual que jo, un físic,
un científic, un investigador nat, jove i amb passió per
la meva carrera i per la meva vocació a flor de pell; ho
veig tot a través del filtre de la física. Allà on tothom
- 50 -
hi veu un terrible accident d’autobús escolar, amb nens
i nenes malferits, jo immediatament hi veig línies de
força oposant-se, i números d’inèrcia, i àtoms que topen
els uns contra els altres, contra la resistència d’aquells
cossos petits i d’aquells ossos joves. O l’edifici que cau,
que es desploma sota els crits de la gent que ho observa,
i jo només hi veig materials de morter, resistències que
cedeixen, enginyeria articulada amb materials barats per
l’estalvi de les economies dels països emergents, que
s’han desplomat per un simple error de càlcul. La vida
i tots els seus problemes són una passió per algú com
jo. M’agraden els problemes perquè m’agraden encara
més les solucions. Ens costa pensar com els altres, ens
costa agafar distància del nostre propi sistema de pen-
sament. Però jo m’hi esforço i em preocupo per la gent
que m’estimo, i provo de posar-me al seu lloc, i provo
de solucionar els seus problemes. Perquè no som tots
iguals, no tots tenim les mateixes capacitats. M’entén?
M’entén?
JúliA: T’encanta enfrontar-te als problemes? T’encanta
ofegar-te en els reptes? Au va! Au va! Au va!! (Empen-
tant-lo) Quina mania d’arrossegar a tothom per culpa
de les conviccions individuals! Jo estic allunyada de
tots vosaltres, me’n vaig allunyar i vosaltres també ho
vau fer. No vaig ser jo, ni vas ser tu. Va passar. I tu, qui
m’has dit que eres?
tAdeu: En Tadeu.
- 51 -
JúliA: I què hi tens a veure amb la meva família?
tAdeu: Soc la parella de l’Anna.
JúliA: La parella? Ni tan sols esteu casats? Noi, això teu
és tan arbitrari. Per què t’hi fots en aquest embolic? No
t’hi fiquis, cony! Mira, aquí ningú entén res, saps? Hi ha
una confusió, sempre hi va ser, i el temps és còmplice
i acaba fent que els dubtes es converteixin en veritats.
Mira, no m’interessa tornar. Les poques persones que
m’interessaven d’aquesta família es van morir. Per sort
o per desgràcia, es van morir. Què vols que hi vagi a
fer jo en aquella casa? Parlar amb una neta que amb
prou feines em coneix? Què puc aportar, jo? Solucions?
Respostes? Et penses que jo tinc alguna resposta? T’equi-
voques. Em sap greu, no m’agrada haver-te d’aixafar la
guitarra, estimat, però tu no en tens ni idea. Jo no sé
res, jo tampoc sé què va passar, no ho vaig entendre
aleshores i tampoc ho entenc ara. Un es va barallar amb
l’altre, i l’altre amb l’altre, i la merda anava esquitxant per
tot arreu, i jo vaig fugir abans que m’esquitxés a mi. El
meu fill, que en pau descansi, va patir molt i es va morir
de tan malament com s’ho va passar. Va emmalaltir, sí,
emmalaltir. El van fer posar malalt, al meu fill! Va passar
per tot el que va passar, dictadura, tortures, els grisos,
i de tot se’n va sortir, però aquesta família el va acabar
matant. El temps i la família són verins mortals. Després
t’adones que al capdavall, la tortura o una bala són sim-
ples catalitzadors del que, de manera lenta i agònica,
t’acabarà passant igualment.
- 52 -
tAdeu: No.
JúliA: Sí.
tAdeu: No!
JúliA: Sí!
tAdeu: No!
JúliA: El dolor, nen! El dolor! És insuportable! I tu vols
que hi torni? Allà no hi queda ningú, només aquella
nena, la teva parella. La meva neta? No la conec, no sé
ni com és, no sé si la puc ajudar, i no tinc ganes d’esbri-
nar-ho. M’estimo més que els meus dubtes s’apaguin
amb el temps. L’únic a qui m’interessava veure era el
meu fill, i quan es va morir, tot em va deixar d’importar.
Vaig tenir dos fills, i tots dos es van morir. Una part de mi
es va morir amb el primer, l’altra amb el segon, jo estic
morta i només espero que m’enterrin amb tots els meus
dubtes i amb el poc que sé, que les coses són així, i punt.
tAdeu: Hi ha moltes coses que no sabem, sap? Tothom
s’omple la boca parlant del que sap i del que no sap. «Jo
sé» vostè em diu. Vol saber la de vegades que he sentit
la gent dir «Jo sé» i en realitat no sabien res? Com ens
n’oblidem, dels grecs! On ha anat a parar el «Només
sé que no sé res»? El temps i l’oblit són còmplices del
mateix negoci. Amb tot el respecte, vostè no sap res,
àvia. Li puc dir «àvia»?
JúliA: No.
- 53 -
tAdeu: Vingui.
JúliA: Què vols de mi?
tAdeu: Diu que no li interessen els problemes, que no li
interessen les respostes, però no para de fer preguntes.
Preguntar és desafiar. Si està disposada a preguntar
coses, ha d’estar disposada a comprometre’s amb les
respostes. Quantes preguntes, àvia. Quantes pregun-
tes! I miri que jo sé coses... Sé que si vol i confia en mi,
puc fer que vostè i el seu fill es tornin a veure. Vostè hi
confia en mi?
JúliA: Per què ho fas, això?
tAdeu: Per amor.
Josep: I ara sí, tornem al present.
- 55 -
7.
TEMPS PRESENT
tAdeu, GrAcielA, JúliA i AnnA.
GrAcielA: Vull les putes claus!
AnnA s’emporta JúliA a una punta de l’habitació
i
tAdeu s’emporta GrAcielA cap a l’altre costat.
AnnA: Mama, estàs molt agressiva. Què et passa?
GrAcielA: I què vols que faci si aquest fill de puta no
em vol donar les claus!
AnnA: Mama, prou de renegar, mai a la vida t’havia
sentit dir tantes paraulotes, no et reconec.
GrAcielA: La puta que ho va parir tot, sí, sí, tens raó,
perdona’m bonica. Oh, sento un foc aquí al pit. No sé
què em passa.
AnnA: Seu, mama. Calma’t.
Li acosta una cadira.
- 56 -
GrAcielA: Sí.
AnnA: Estàs bé?
GrAcielA: No. Em sento estranya.
AnnA: Què li passa?
tAdeu: No ho sé.
AnnA: Pot ser del viatge?
tAdeu: No ho sé.
tAdeu mira una llibreta i repassa uns apunts.
GrAcielA: Quin viatge?
AnnA: Res, mama, no et preocupis.
JúliA: Li heu de dir.
tAdeu: Pot ser que sigui un efecte secundari. Interessant.
GrAcielA: De què parleu? La mare que us va parir. Expli-
queu-m’ho perquè rebentaré! Si no em dieu alguna cosa
us foto un gec d’hòsties. Oh, quines ganes de fotre-us
una bona manta d’hòsties!
AnnA: Mama per favor, calma’t perquè si no, no t’ho
podré explicar.
GrAcielA: Molt bé, molt bé, molt bé, uf, ah. (Respira.)
Em calmo. I ara digueu-m’ho tot.
AnnA: Tadeu, li expliques?
- 57 -
tAdeu: Eh? Sí, sí, clar.
tAdeu s’acosta a GrAcielA.
tAdeu: Escolta, sogra.
GrAcielA: Escolta’m tu, pajillero, em tornes a dir «sogra»
i et menjaràs una nata de campionat.
tAdeu: D’acord, Graciela, perdó.... Graciela, mira, no
tenim gaire temps per explicar massa coses, o sigui que
m’hauràs de creure, d’acord? Te’n recordes oi, que jo
soc científic?
GrAcielA: Però quin torracollons! Sí. Va vinga nen, ves
al gra, va.
tAdeu: D’acord, d’acord. Bé, doncs fa un temps vaig des-
cobrir una cosa. Una cosa molt important. Una partícula.
Una partícula que tothom està buscant. Descobrir-la,
implica canviar molts dels paradigmes de la ciència.
Implica saber coses que fins ara desconeixíem. Amb el
meu descobriment es pot canviar, no només el destí del
món, sinó el de tot l’univers. M’entens?
GrAcielA: Tu t’estàs drogant? Què et penses, que soc
tonta? Tu ets incapaç de descobrir res, però si et van fer
fora de la feina per lladre.
tAdeu: No, no, no, no em van fer fora per lladre. Em van
fer fora perquè són uns cagats, uns covards, i jo no soc
covard, i si mai vaig haver de robar alguna cosa, va ser
per poder descobrir tot el que vaig descobrir.
- 58 -
GrAcielA: Ho sabia! Lladre, cleptòman, atracador, tros
d’inadaptat.
tAdeu: Graciela si us plau, necessito que m’escoltis. Amb
el meu descobriment, tot el que coneixem, tal com ho
coneixem, canviarà.
AnnA: Fes-ho curt Tadeu, no li pots explicar tota la física
universal, ara. Digue-li i ja està.
GrAcielA: Dir-me què? Mecagondéu!
tAdeu: He fet una màquina del temps.
Pausa.
GrAcielA clava una plantofada a tAdeu.
AnnA: Mama!
tAdeu: Què fas?
GrAcielA: He fet una màquina del temps.
tAdeu: Què?
GrAcielA: Vols viatjar al passat?
tAdeu: Sí, però què té a veure això amb...
GrAcielA li clava una altra plantofada.
GrAcielA: Vols viatjar una altra vegada?
AnnA: Mama, no li peguis més.
- 59 -
tAdeu: Graciela, amb la partícula que vaig descobrir he
fet una màquina per viatjar en el temps, i amb ella he
fet tornar algú del passat. De fet, tinc planejat fer tornar
del passat tota la gent que calgui.
JúliA: Ensenya-li la màquina.
tAdeu: Calli.
GrAcielA: Quina màquina? Quina màquina? Teniu una
màquina a casa meva?
AnnA: Ensenya-li la màquina, Tadeu.
Pausa.
JúliA: Jo quan la vaig veure, m’ho vaig creure. Ensenya-li.
GrAcielA: Ensenya’m aquesta màquina si no vols que et
torni a ensenyar els cinc dits de la mà.
AnnA: Vostè ja hi havia estat, aquí?
JúliA: Vaig venir l’altre dia, ell m’hi va convidar. Quan la
vaig veure m’ho vaig creure, i per això he volgut ajudar.
AnnA: No ho entenc. Amb què ens ha d’ajudar, ella?
tAdeu: A veure Anna, que tot això ho estic fent per tu.
No és tan fàcil fer-los tornar tots.
GrAcielA: Tots? Qui són a tots?
tAdeu: No és el mateix fer tornar algú que va morir fa
un any que rastrejar algú que va morir fa deu o fa vint
- 60 -
anys. Necessito la màxima informació possible, dates,
noms, tot.
GrAcielA: Però què us passa a tots? Què us penseu que
soc, jo? Què esteu dient?
JúliA: Nen, ensenya-li la màquina!
tAdeu: No.
GrAcielA: Però, de quina màquina parla aquesta? Prou.
Quantes vegades se us han de preguntar les coses? Què
hi ha a l’habitació? Què heu fet?
tAdeu: Una màquina del temps, Graciela.
GrAcielA: Però què collons, una màquina del temps!
Que em prens per tonta? La màquina del temps te la
trobaràs quan et foti una patada al cul i viatgis dos-cents
anys endavant, desgraciat.
GrAcielA va cap a la porta però tAdeu l’interromp.
tAdeu: Aquí dins no s’hi pot entrar fins que no s’hagi
acabat tot.
GrAcielA: Em tanques les portes de la meva pròpia casa?
tAdeu: És pel bé de tots.
AnnA: Fins que no s’hagi acabat què?
tAdeu: Ja venen. Anna, els estic fent tornar.
GrAcielA: Ui mira, n’acaba d’arribar un!
- 61 -
GrAcielA li clava una plantofada.
GrAcielA: I ara arriba el cosí del d’abans.
Li vol clavar una altra plantofada però
AnnA li atura
la mà. Abans que
GrAcielA reaccioni, se sent una
explosió.
GrAcielA: Què és això?
JúliA: Què ha sigut això?
tAdeu: N’acaba d’arribar un.
AnnA: A qui has fet venir?
tAdeu: A tots. Els faré venir a tots.
Josep: Arribats a aquest punt, és important que tornem
una mica al passat. Això va passar fa exactament deu
anys.
- 63 -
8.
TEMPS PASSAT
JúliA i GrAcielA.
JúliA: Sento molt això del teu pare.
GrAcielA: Sí, en fi. Bé, el que et deia, l’Anna el va anar
a veure uns dies abans que es morís. Crec que intenta
saber coses. Si l’Anna el va anar a veure a ell, és possible
que et vingui a veure a tu, també
JúliA: Està trista per la mort del seu avi?
GrAcielA: No era el seu avi, no ho ha estat, ni ho serà
mai. Està trista, però perquè vol saber coses i no pot.
És normal. Ja li passarà i espero que m’ajudis.
JúliA: Què vol saber?
GrAcielA: Coses, del passat, com sempre, ves a saber
per què? No sé què se li ha ficat al cap, pobreta.
JúliA: No en sap res?
- 64 -
GrAcielA: No en sap res i no ho ha de saber mai. Ja ho
vam superar, ella està millor així.
JúliA: Si no sap...
GrAcielA: Mira Júlia, he vingut per demanar-te un favor.
No t’hi fiquis, tu tampoc no ets la seva àvia, no ho has
sigut mai i no començaràs a ser-ho ara. Si et vingués a
veure és perquè és jove i no entén les coses. Et demano
que no li diguis res, pel bé de tots et demano que no
li diguis res.
JúliA: Pel bé de tots? Qui són tots? Tu? No veig pas que
quedi ningú més.
GrAcielA: Tu em vols donar, a mi, una lliçó sobre el
passat?
JúliA: Graciela, no et reconec. No em puc creure el que
estic sentint.
GrAcielA: El què?
JúliA: Tu ets la mateixa que cridava reclamant justícia i
que se sabés la veritat? La que va acusar el seu pare? Tu
saps molt bé quin valor tenen la justícia i la veritat, no
entenc per què ara li negues aquest dret a la teva filla.
GrAcielA: Júlia, t’he vingut a veure perquè vull que em
facis un favor. No et demano un favor per a la teva neta,
perquè no és la teva neta, no l’has vista en tota la teva
vida i ella tampoc no t’ha vist a tu. Et demano un favor
per mi, perquè crec que me’l deus. Que jo hagi assumit
- 65 -
aquesta lluita com a pròpia, i que hagi destruït la meva
família, i que hagi estimat, perdut, viscut i patit, no vol
dir que vulgui el mateix per a la meva filla. No ho vull.
El passat és una cosa entre tu i jo i molts d’altres que ja
són morts, i amb la seva mort es va morir la veritat, i el
que en queda és una vida nova. I si en el seu moment
em vaig barallar, cridar i vaig acusar, va ser perquè al-
gun dia la meva filla pogués viure en pau i començar
de zero, i tenir una història molt més bonica que la que
hem protagonitzat nosaltres.
JúliA: Però tu t’estàs sentint? Parles del passat com si
només hagués estat d’una manera, com si només existís
el teu punt de vista. El passat i el seu dolor també el van
formar centenars de persones amb conviccions i amb
amor. Va haver-hi molt d’amor! Si us plau! Ho pintes tot
com si només hagués estat una cosa terrible que hem
d’oblidar de dalt a baix, i amb aquest oblit esborres a
tots els que vam lluitar amb amor i amb passió per unes
idees i per uns valors en els que crèiem. Aquesta història
també és una història d’amor.
GrAcielA: Però tu m’ensenyaràs a mi què és la veritat,
el passat i la història? Totes dues sabem que la veritat i
el passat són relatius. No nego que hi hagi una veritat,
no nego que hi hagi un passat, el que estic dient és que
<