180

ISBN: 978-84-947015-7-3

Gabriel Calderón

Pròleg de Lolita Bosch

Traducció de Xavier Pujolràs

QUE REBENTIN ELS ACTORS

Gabriel Calderón

QUE REBENTIN

ELS ACTORS

Que rebentin els actors. La ﬁ lla més jove d’una família íntimament

marcada pels estralls de la dictadura, és incapaç de conviure amb els

clarobscurs que mortiﬁ quen el seu passat genealògic. Amoïnat per

aquesta situació, el promès de la noia construirà una màquina del

temps que li permetrà organitzar un sopar nadalenc per retrobar-se

amb alguns parents que ja són morts des de fa temps.

El dramaturg Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) dirigeix aquesta

explosiva comèdia en què realitat i ciència-ﬁ cció es confonen per

indagar en el boirós territori de les impunitats i responsabilitats no

resoltes que encara bateguen sota la vida democràtica actual.

Gabriel Calderón (Montevideo, 1982) Dramaturg, director de teatre

i actor. Ha escrit més de 20 obres de teatre i ha estat reconegut amb

diversos premis, entre els quals destaquen el Premi Nacional de Lite-

ratura en dues ocasions: el 2011 per Mi pequeño mundo porno i el

2016 per Tal vez la vida sea ridícula. El 2005 va crear juntament amb

Martin Inthamoussú la companyia d’arts escèniques uruguaiana

Complot, que encara dirigeix. De 2006 a 2010 va ser el coordinador

general de projectes culturals de la Direcció Nacional de Cultura del

MEC. De 2004 a 2006 va participar en les trobades internacionals

per a joves dramaturgs de Córdoba, a l’Argentina. Durant el 2009 va

ser convocat per la Sala Beckett per fer un taller internacional sobre

actuació i també va ser acceptat per la residència internacional de la

Royal Court Theatre de Londres per al seu programa internacional

del 2009 per escriure OR-tal vez la vida sea ridícula. Des del 2011 és

membre del Lincoln Center Theater Directors Lab i artista resident

del Théâtre des Quartiers d’Ivry a París. Les seves obres s’han repre-

sentat a l’Argentina, al Brasil, a Panamà, als Estats Units, al Perú,

a Espanya, a França i a Mèxic, entre d’altres. Els seus textos s’han

traduït al francès, a l’alemany, a l’anglès, al portuguès i ara al català.

Actualment és coordinador general de la tecnicatura universitària

en dramatúrgia de la Universidad de la República de Uruguay i de

l’Escuela Multidisciplinaria de Arte Dramático.

QUE REBENTIN ELS ACTORS

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició:

Correcció: Romina Paps

Disseny gràﬁc: Arola Editors

Disseny portada: Antoni Torrell

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN:

Dipòsit legal:

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

QUE REBENTIN ELS ACTORS

Gabriel Calderón

Traducció de Xavier Pujolràs

Pròleg de Lolita Bosch

- 7 -

PRÒLEG

Soles, sols, no som res

La trama de Que rebentin els actors, com la història úni-

ca a què tots els seus personatges volen fer referència,

per a ells no té excessiva importància. El que en queda,

en el teatre i en les nostres societats, són aquestes emo-

cions que ens han fet sentir aïllats i sols quan provem de

compartir-ho. La identitat, la ràbia, la tristesa, la culpa,

la por i l’enuig; cadascun dels sis personatges que prota-

gonitzen l’obra de Gabriel Calderón. Sospitem que parla

de la dictadura d’Uruguai pel seu origen, però aquí els

personatges es diuen Anna o Jordi i són un recordatori,

incòmode, que els desapareguts de Sud-amèrica també

són els de l’Estat espanyol i que l’autor no respectarà

la comoditat amb què esperàvem indignar-nos en veure

dictadures llunyanes sinó que ens sacsejarà perquè hà-

gim de pensar, tant si hi estem preparats com si no, en

nosaltres mateixos. Es representi on es representi aques-

ta obra. Perquè tots els països del món tenen de què

avergonyir-se, tenen quelcom que han d’encaixar i no

- 8 -

saben com fer-ho, i tenen el camí ineludible de l’art per

preguntar-s’ho.

Tant és així que en Que rebentin els actors només po-

dem deduir què ha passat quan tot acaba, nosaltres, que

podem mirar-nos-ho en perspectiva i des de sis personat-

ges que fan brollar, d’un fet compartit, vides radicalment

diferents. Totes i tots tenen motius per fer-ho, a totes i

tots els podem entendre més del que voldríem i tot. I no

obstant això, un d’ells diu, gairebé al ﬁnal de l’obra:

Et volen fer creure que el passat és una confusió

però hi ha bons i hi ha dolents

Hi ha gent que ha de demanar perdó

Hi ha gent que pot estar tranquil·la

Hi ha herois i hi ha víctimes

I té raó. Tot i que ens semblin veritat moltes mentides

històriques, si les sentim explicar a qui diu que les ha vis-

cut de manera subjectiva, hi ha una veritat moral que es

manté passi el que passi: hi ha víctimes i hi ha culpables. I

encara més, la història d’aquestes víctimes i d’aquests cul-

pables no són un patrimoni familiar, o no només, sinó una

continuïtat històrica que ens porta d’un conﬂicte a l’altre

(interior i exterior) i que tots nosaltres voldríem aturar per

un moment per treure’n l’aigua clara.

Gabriel Calderón ho fa.

Reuneix diversos personatges que han viscut moments

diferents i que no estan només units per vincles familiars

(que l’amor no és prou fort per mantenir) sinó per una

- 9 -

història comuna que té a veure radicalment amb ells i ra-

dicalment amb nosaltres. O què ens passaria a vostè i a

mi? Què passaria si poguéssim reunir sis persones que ens

poguessin explicar què hem viscut i què signiﬁca aquesta

experiència per a cadascun de nosaltres? Sis persones que

ens poguessin ajudar a aclarir què estem deixant d’he-

rència al món i als ﬁlls? Sis persones que podríem ser

nosaltres sent una de sola? I, sobretot, sis persones que

no s’estimen (o no tots i no tota l’estona). I que no creuen

que hagin d’ajudar a l’altre a salvar-se perquè tots creuen

haver viscut alguna cosa més important que ells mateixos.

Es treuen importància, la història els ha tret importància.

I no proven exactament de perdonar-se i d’estimar-se (si

no als altres, a ells mateixos) sinó de fer que aquesta vida

radical que els ha tocat viure tingui un sentit. Que res no

hagi estat en va.

Però un avi crida la seva neta per qui aparentment no

sent res: «Fot el camp d’aquí, oblida’t de mi, oblida tot

el que et van dir que era com era, esborra el passat, cre-

ma’l, treu-lo, escup-lo, avorta’l perquè no és la idea el que

t’està creixent a dins, és una mentida i si no la treus, re-

bentaràs.» En un acte d’amor tan radical que costa d’en-

tendre. Perquè els personatges no es consolen i ni tan sols

es diuen la veritat d’una manera comprensible. Sinó que

junts aconsegueixen que nosaltres puguem construir-la si

entenem que tots ells, totes elles, són necessaris. I que

és aquesta necessitat de ser respecte a l’altre allò que et

permet ser qui ets (en la vida i en la mort). Això no vol dir,

- 10 -

és clar, que sempre siguem capaços d’entendre’ns ni de

construir una veritat sobre nosaltres mateixos per com-

partir-la amb les nostres famílies i la gent que estimem.

Sinó que més enllà d’aquesta llosa històrica que ens deﬁ-

neix a tots i a totes, hi ha una manera radical de continuar

sent qui som que no defalleix. Una continuïtat que som. I

a la qual tots, totes ens hi agafem no com un espai segur

enmig d’un terratrèmol, sinó com una possibilitat única

de ser: acoblant-nos al terratrèmol i formant-ne part.

Les dictadures són un rerefons, sens dubte. Però Que

rebentin els actors va més enllà i parla de les traïcions fami-

liars i dels silencis com una evidència que, magistralment,

Gabriel Calderón no ens permet jutjar. I aquesta és, per a

mi, la principal virtut del text: que no admet espectadors

hipòcrites. I si hi arriben, els desmunta. L’autor no sap res

que no sapiguem nosaltres i tot el que fa és posar-nos en

el lloc exacte des del qual només ens podem relacionar de

veritat: amb odis, rancúnies, desinteressos, instints de su-

pervivència i injustícies radicals. Perquè troba, en l’art del

teatre, l’única possible reconstrucció de l’única veritat que

es pot transmetre: la que construeix l’art i no pas la que

prové de la realitat i és massa esbiaixada, té massa angles

i és massa comuna. La veritat subjectiva que ressona en

aquella encertadíssima expressió de Jacques Lacan quan

deia que «La veritat té estructura de ﬁcció».

I tot i així, hi ha culpables.

Això no ho podem oblidar tot i la història personal

que n’hàgim fet de la història comuna: Hi ha culpables.

- 11 -

Però tots ells són avis o mares o tiets o xicots que a ve-

gades fan coses que no entenem per raons que tenen

a veure amb les decisions que sí que podem entendre.

Perquè «la història d’una persona sempre és la història

de moltes persones. I tots sols, no som res». Bo i que

aquesta única possibilitat de ser, sempre, comunitat, no

pugui salvar-nos «perquè això és una guerra. El dolor i el

sofriment del món contra la felicitat i l’amor. Això és una

guerra i en aquesta guerra se’ns en va la vida». I hi ha

qui l’ha viscuda i pot recordar constantment als altres que

no han entès res perquè no hi eren; i hi ha qui l’ha rebut

en herència i pot recriminar constantment als altres que

no són conscients de què suposa ser sempre conseqüent

amb un moment brutal que no van viure (com si aquesta

dicotomia no fos un estat constant).

El ﬁlòsof Theodor W. Adorno deia que l’única veritat

possible era la veritat moral i que la veritat moral només

sorgia quan xocaven les contradiccions. Però als sis per-

sonatges d’aquesta obra, a vostè, a mi, a tots i totes, ens

costa viure com si no hi hagués cap altre veritat que fos

capaç d’explicar tantes coses que ens fan mal. Gabriel

Calderón sembla creure que, en efecte, no hi és i fa pujar

a l’escenari personatges a qui els costa entendre’s amb

altres personatges perquè tenen por del que els puguin

dir i del que ells mateixos es puguin respondre. És per això

que són tan caparruts i no gosen dubtar del que creuen

haver viscut i del que creuen haver entès.

- 12 -

Però tant és. Ho diu la Júlia a la Graciela, mares totes

dues: «Però tu t’estàs sentint? Parles del passat com si

només hagués estat d’una manera, com si només existís

el teu punt de vista. El passat i els seus dolors també el

van formar centenars de persones amb creences i amor.

Hi va haver molt d’amor! Si us plau! Ho pintes tot com si

només hagués estat una cosa terrible que s’hagi d’oblidar

de dalt a baix, i amb aquest oblit ens esborres a tots els

que vam lluitar amb amor i amb passió per unes idees i

per uns valors en els que crèiem. Aquesta història també

és una història d’amor». I última hora crec que aquesta és

la veritat que més ens costa reconèixer en el patiment dels

personatges (i dels moments terribles) però que pot re-

construir l’art deixant una escletxa per ajudar-nos a veure-

ho: La vida és, abans que cap altra cosa, una llarguíssima

història feta de molts amors.

Lolita Bosch

EQUIP ARTÍSTIC

Traducció Xavier Pujolràs

Direcció Gabriel Calderón

Resta de l’equip artístic en curs en el moment de fer

aquesta publicació.

Producció

Teatre Nacional de Catalunya i Bitò Produccions

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2017-2018

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinador del TNC: Fundació Damm

REPARTIMENT

Que rebentin els actors es va estrenar a la Sala Tallers

del Teatre Nacional de Catalunya el 5 d’abril del 2018

amb el repartiment següent:

Albert Ausellé Jordi

Imma Colomer Júlia

Francesc Ferrer Tadeu

Lina Lambert Graciela

Anna Moliner Anna

Ferran Rañé Antoni

Sergi Torrecilla Josep

La publicació d’aquest text es va fer mesos abans

de l’estrena de l’espectacle al Teatre Nacional de

Catalunya.

PERSONATGES

ANNA, (1982) ﬁlla de Graciela i Antoni, nòvia de

Tadeu.

ANTONI (1940-2001) pare de Graciela, avi d’An-

na.

JÚLIA (1942) mare de Jordi, àvia d’Anna.

JORDI (1960-1990) marit de Graciela, pare d’An-

na.

GRACIELA (1961-2011) dona de Jordi, mare

d’Anna.

TADEU (1980) nòvio d’Anna

JOSEP, pres polític durant els anys setanta, ﬁll

de Júlia, germà de Jordi, cunyat de Graciela i tiet

d’Anna.

- 17 -

TEMPS FUTUR

Josep:

Hola

Bona nit

Benvinguts

Hola

Amigues i amics

Companyes i companys

Aquesta és la història d’una persona, d’algú que vo-

lia deixar de patir

Aquesta és la història d’algú que va morir i que va

tornar

O la d’algú que va viure i que va morir

Qui sap amb quin ordre?

Però la història d’una persona sempre és la història

de moltes persones

Tots sols, no som res

- 18 -

«La unió fa la força» dirà algú

Però aquesta força

És tan poderosa en un sol cor, com en el de milers

Un sol home

Una sola dona

Poden amb una multitud

Aquesta és la història del món

I del que sabem d’aquest món

Aquesta és la meva història

I la de vostè

Quan l’expliqui

Se n’adonarà que dic coses

Que algú ja va dir

Potser vostè mateix

Les meves alegries i les meves penes

Seran les seves alegries i les seves penes

Perquè aquí

Tots patim i tots ens alegrem de les mateixes coses

Aquesta nit, aquí, tots escoltarem la mateixa història

Per això anirem endavant i endarrere

Ràpid i a poc a poc

Fort

Fluix

Com els records

Aquesta és la nostra pròpia història

De com ens barallem i de com ens estimem

- 19 -

De com lluitem

«Per quin motiu»

«Per quin motiu lluitem tots» us preguntareu

«Per amor, per poder, per diners»

Tots lluitem, de manera més o menys encertada per

dues coses

Per ser feliços

O bé perquè els altres siguin tan infeliços com nosal-

tres

I els nostres crits, cops i gemecs

Tenen com a únic objectiu allunyar-nos del dolor i

acostar-nos a la felicitat

O compartir el dolor per tal que no oblidem que la

felicitat existeix

La felicitat

Aquell país tan llunyà

Més enllà del continent de les utopies

Enllà, molt més enllà, hi descansa la terra de la felici-

tat

Dirà algú

I jo riuré

I ploraré

Tots volem el mateix

Però alguns, com jo

Veiem clarament els dos bàndols

Hi ha dos bàndols

- 20 -

El dels que caminem cap a la felicitat

I el dels que s’asseuen en el dolor

Per tant, que repiquin les campanes!

Perquè això és una guerra

El dolor i el sofriment del món

Contra la felicitat i l’amor

Això és una guerra i en aquesta guerra se’ns en va la

vida

El dolor és un gran món

Que carreguem a l’esquena dels febles

I cau un món i se’n construeix un altre

Més gran

Més pesat

Més fort

Més invisible

Més etern

I l’única manera d’acabar amb aquest món

És fer desaparèixer els seus obrers

I alguns de nosaltres, com jo

Estem disposats a renunciar al país de la felicitat

Per fer rebentar aquests obrers

Siguin on siguin

Surt. Torna a entrar.

Ah. Me n’oblidava. Començarem pel passat. Això va

passar farà uns deu anys.

- 21 -

TEMPS PASSAT

Antoni i AnnA.

AnnA: Si hagués de començar dient alguna cosa, si

hagués d’acabar dient alguna cosa, començaria i aca-

baria dient el mateix. Diria que ho faig per necessitat.

La necessitat, la gran còmplice de les nostres accions.

Tots ens justifiquem de la mateixa manera. Fins i tot

quan actuem de manera contradictòria, la mare dels

ous sempre és la necessitat. I la meva necessitat és

com un dolor que sento aquí, al pit. Una ferida real, a

la musculatura del cor. I em venen idees, saps? Idees

boges, però totes les idees són boges, com a mínim al

principi, que no són ni bones ni dolentes, només són

boges. Són les accions les que acaben convertint una

idea en bona o dolenta. És la potencialitat de la idea el

que desitgem o el que ens espanta. Però quan la idea

ve de la necessitat, com en el meu cas, el seu motor

és la desesperació i el seu únic objectiu, la concreció.

Mala consellera la necessitat. Perquè la idea de voler

- 22 -

existir se’ns infla dins del cos, i se’ns menja, i ens can-

via, i ens guanya completament. I aleshores ja no som

nosaltres els qui tenim una idea, sinó que és la idea la

que ens té a nosaltres. Ja no vivim una vida, sinó que és

la idea la que ens viu. La sents la meva desesperació? El

sents el meu dolor? Ho sents com i des d’on et parlo?

De fet, és que no soc jo, és la idea la que et parla i un

cop l’has escoltada ja és massa tard, és dins del teu cos

i se t’inflarà com un nadó. Felicitats. Ja estàs embarassat

de la meva idea.

Silenci.

Antoni: Parles com una poeta.

AnnA: Soc jove, crec en la poesia.

Antoni: Sí, i per sort amb el temps et passarà.

Silenci.

Antoni: I doncs?

AnnA: Això, no sé què més puc dir.

Antoni: Et sembla que n’hi ha prou?

AnnA: Sí... no ho sé.

Antoni: Aquest era tot el teu pla?

AnnA: No era un pla.

Antoni: No, ja es nota que no era un pla.

- 23 -

AnnA: A veure avi, jo...

Antoni: No em diguis «avi».

AnnA: Soc la teva neta.

Antoni: Tu pots ser el que vulguis, però jo no soc el

teu avi.

AnnA: Ets el pare de la meva mare.

Antoni: Accidents.

AnnA: I com t’he de dir?

Antoni: Antoni.

Silenci.

AnnA: Aleshores?

Antoni: Què?

AnnA: Vindràs?

Antoni: No veig cap motiu per fer-ho.

AnnA: T’ho estic demanant jo.

Antoni: Encara no veig cap motiu per fer-ho.

AnnA: Ho necessito, i crec que la meva mare també ho

necessita.

Antoni: Mira, m’importa molt poc el que necessitis, i el

que necessiti la teva mare encara menys.

AnnA: Però...

- 24 -

Antoni: A veure, nena, jo no sé què t’ha dit la teva

mare, quines mentides o quina merda et va explicar.

Tampoc no m’importa. Jo vaig haver d’aguantar mol-

tes coses, saps? Què collons sabràs tu! Vaig haver de

suportar molta porqueria, moltes mentides, moltes

injustícies, molts dits assenyalant-me; vaig haver de

canviar de casa moltes vegades, vaig haver d’aguan-

tar moltes coses, moltíssimes coses. I al final, no sé ni

com ni quan, em van deixar en pau. I tot plegat, tota

aquesta merda de la qual tu no tens ni puta idea, va

passar perquè la teva mare ho va voler. Va ser la teva

mare la que va voler que jo no fos el seu pare, i va ser

la teva mare la que va voler que jo no fos el teu avi.

O sigui que...

AnnA: Avi...

Antoni: Antoni!

AnnA: Antoni.

Antoni: Què?

AnnA: Necessito que vinguis.

Antoni: I jo no necessito anar-hi.

AnnA: Estic provant de reunir tota la família.

Antoni: Però què dius? Això no va d’una reunió familiar.

No ho plantegis com si fos una simple reunió familiar. No

siguis ingènua, jo no en soc, d’ingenu. Quina edat tens?

AnnA: Vint.

- 25 -

Antoni: Vint anys! Has trigat una mica a recordar-te de

la família.

AnnA: Avi.

Antoni: Antoni!

AnnA: Si us plau!

Antoni: Ja em pots suplicar, resar o immolar-te que la

resposta continuarà sent la mateixa.

AnnA: Em fas mal.

Antoni: Et fas mal tu tota sola.

AnnA: És dolorós.

Antoni: Millor, el dolor ensenya, el dolor és bo.

Silenci.

AnnA: No pot ser que siguis tan dolent, estic segura

que tu no ets així. Et fiques dins la pell d’un personatge

dolent que no et queda gens bé, estàs actuant.

Antoni: Actuant? A tu et sembla que estic actuant? Que

soc un actor? Que faig un personatge? No nena, algú

t’ho devia explicar tot molt malament a tu. Mira, quan jo

et dic que sé coses, no és perquè me les hagin explicat,

no és perquè les hagi llegit en un llibre o perquè m’hagi

après un paper. No, no. És perquè les he viscut. I quan

et parlo amb menyspreu, aquest menyspreu, aquest

menyspreu és de veritat. Jo mateix l’he meditat, pensat

- 26 -

i construït. A mi no em cal imaginar-me coses, com ho

faria un actor. No em cal evocar un moment dolorós o

un sentiment de ràbia com aquest. Els actors s’imaginen

a gent com jo. S’inspiren en mi quan els toca fer de

dolents. Jo soc aquest home, jo he viscut aquesta vida i

tot el que em surt de dins és genuí, és autèntic. Jo soc

això i soc com soc, no semblo el que soc, no necessito

semblar res perquè ja en tinc prou amb ser-ho. Si no

t’agrada el que veus, mira cap a una altra banda.

AnnA: Jo...

Antoni: Ets tu la que actua! Ets tu l’actriu que fa veure

emocions sense coneixe-les. Tu no saps res, per això

t’ho has d’inventar tot, imaginar-t’ho, i tu nena tens

una imaginació molt potent. Et penses que les coses se

solucionaran amb idees, i hauries d’entendre i ficar-te

bé dins d’aquest caparró, que la força de les teves idees

se’n va a la merda quan s’enfronta amb la veritat, de-

molidora i implacable, de qualsevol paraula que vingui

de la meva experiència. Tu actues com si sabessis coses,

però tu no saps res, tu no has viscut res, tu no has entès

res. Vas caure al mig d’un conte que algú et va explicar

i no entens de què va la història. I entre que te la van

explicar malament i que no entens res, fas braçades

com un nàufrag que s’ofega provant de lligar caps,

però fes-me cas, ja et pots donar per vençuda abans de

començar. T’has cregut el conte que et van explicar i ara

et penses que la vida és com un conte i vols arribar fins

al final feliç. Vols ser l’heroïna de la història, però la vida

- 27 -

no és un conte, no hi ha finals feliços, i tu no ets cap

heroïna. Amb prou feines ets una actriu normaleta fent

un paper secundari en una obra de merda, avorrida i

sense direcció, que la gent haurà oblidat d’aquí un parell

de dies. Perquè la gent no t’escolta, nena! La gent fa la

seva vida mentre tu els parles; pensen en les coses que

realment els importen. I tu et quedaràs aquí, eh? Cre-

ient-te que la vida és una història explicada en primera

persona, quan de fet ni tan sols pots ser la protagonista

de la teva pròpia vida. D’altres viuran la teva vida i tu et

quedaràs sola assajant el teu paper. Vens a demanar-me

ajuda? T’ajudo. Fot el camp d’aquí, oblida’t de mi, oblida

tot el que et van dir que era com era, esborra el passat,

crema’l, treu-lo, escup-lo, avorta’l perquè no és la idea

el que t’està creixent a dins, és una mentida i si no la

treus, rebentaràs.

Josep: I ara sí, anem cap al present.

- 29 -

TEMPS PRESENT

GrAcielA, AnnA i tAdeu

Veiem GrAcielA aturada, quieta, amb la mirada

perduda, no es mou. A les mans du bosses del

supermercat. Es queda uns segons en silenci

sense moure’s. Apareixen

AnnA i tAdeu. La miren

amb cautela i s’hi apropen amb cautela.

AnnA: Mama?

GrAcielA torna en si a poc a poc, mira AnnA.

GrAcielA: Anna?

AnnA: Mama...

Breu silenci fins que

GrAcielA mira les bosses que

porta a les mans.

GrAcielA: Però... Què, em penseu ajudar o no? No sa-

beu com pesen aquestes bosses, pesen una barbaritat.

- 30 -

Sembla que ens vulguin prendre el pèl. T’ho juro que

no ho entenc, poden clonar ovelles, però no poden fer

bosses del súper més bones. Haver d’arrossegar aquestes

bosses que et seguen les venes i que et destrossen els

músculs. I mentrestant servidora, amb la poca dignitat

que em queda, he de resistir per no caure a terra, esqui-

var els vianants, que passen de tot, i que no m’atropellin

els cotxes; ha anat d’un pèl que un camió no em passa

per sobre. On és la taula? Oh! Què hi fa allà? Per què

heu posat la taula allà? Com és que està tota tapada?

AnnA i tAdeu no contesten, la continuen mirant

detingudament mentre

GrAcielA busca la manera

de deixar les bosses a sobre la taula.

GrAcielA: Bueno, què passa? Digueu alguna cosa, no?

tAdeu: Jo l’ajudo, sogra.

GrAcielA: Què cony, sogra! Ja et vaig dir que era de mal

gust i a més a més tu sempre em dius Graciela, no sé

per què ara m’has de dir sogra.

tAdeu: Estic enamorat de la seva filla.

GrAcielA: Doncs això de sogra li dius a ella, però a mi

no em toquis els collons amb mariconades. Ai! Mira

quines coses em fas dir! No sé què em passa, em sento

estranya. Anna, i a tu què et passa, que em mires així?

Soc jo que estic malament o és ell que està una mica

descol·locat? No trobes? Anna!

- 31 -

tAdeu: Anna...

AnnA: És veritat...

GrAcielA: I tant que és veritat!

AnnA: És increïble.

GrAcielA: Sí, els joves d’avui dia. Us penseu que pel fet

de ser joves teniu més cervellet.

AnnA: No m’ho puc creure.

GrAcielA: Mal educat.

AnnA: No m’ho puc creure.

GrAcielA: Bueno, amor meu, que tampoc no n’hi ha

per tant, el nano està marejat, ja veus que se li’n va una

mica, però ja està, ja li ha quedat clar, prou mariconades.

D’acord?

AnnA abraça a la seva mare.

AnnA: Mama, t’estimo.

GrAcielA: Ui! Clar, i jo també.

Veient la situació,

tAdeu també vol abraçar-les.

tAdeu: Jo tamb...

L’interromp un gest de

GrAcielA perquè s’allunyi.

AnnA: Mama, t’he trobat molt a faltar.

- 32 -

GrAcielA: Nena, que no n’hi ha per tant, hi havia molta

cua al súper, però tampoc és que m’hagi mort.

AnnA: Mama...

tAdeu: Anna.

AnnA: Què?

tAdeu: Ja saps.

GrAcielA: No entenc pas de què parleu.

tAdeu: És Nadal, estem sensibles.

GrAcielA: Sensibles?... Perquè és Nadal?... Jo també em

torno sensible per Nadal... quines xorrades. A mi el Na-

dal m’importa tres pitos, però mira, és Nadal, i Nadal és

Nadal, collons. Oh! Sí que dic renecs, no? Que estrany...

En fi, prepararé el sopar, perquè si no...

AnnA: Mama, no!

GrAcielA: Què?

AnnA: Que ho deixis, que no facis el sopar.

GrAcielA: Per què?

tAdeu: Mama, et volem fer una sorpresa.

GrAcielA: Ni «mama» ni «sogra». Graciela, nen!

AnnA: Mama, volem que t’asseguis, et volem fer un

homenatge.

- 33 -

GrAcielA: Un homenatge? Per què? És Nadal, no el meu

aniversari.

AnnA: És igual.

GrAcielA: Ai! Però, què us passa? Que heu fotut alguna

cagada? M’esteu amagant alguna cosa, oi?

Silenci.

AnnA: Alguna cosa?

tAdeu: Alguna cosa com què?

GrAcielA: Anna... estàs embarassada?

AnnA: Ai, no mama, no! Però com vols que estigui

embarassada?

GrAcielA: No ho sé, doncs com tothom. El noi aquest

és un mitja cerilla, però per això sí que deu servir, no?

tAdeu: M’ha dit «mitja cerilla»?

AnnA: No li facis cas.

GrAcielA: En fi, jo em poso a cuinar.

AnnA: Mama, que no!

GrAcielA: Ai, però... per què no?

AnnA: Perquè t’he dit que cuinarem nosaltres.

GrAcielA: D’acord, però esteu aquí dient burrades, no

veig pas que cuineu, i algú bé ha de fer el sopar. O potser

us penseu que es farà sol, el sopar?

- 34 -

AnnA: Mama, estigues tranquil·la.

GrAcielA: Però si estic tranquil·la, estava tranquil·la. Sou

vosaltres que m’atabaleu. Dieu que és Nadal però que no

puc cuinar, i vosaltres tampoc cuineu, i s’acosta l’hora,

i em poso nerviosa i... Com voleu que estigui tranquil-

la?!! I sento com una escalfor aquí dins.

tAdeu: Tranquil·la, sogra.

GrAcielA: S’està rifant una hòstia i tu tens tots els

números.

Se sent el timbre.

GrAcielA: Qui és?

tAdeu: Tard, però just a temps.

GrAcielA: Que espereu algú?

tAdeu: Tranquil·les, quedeu-vos aquí.

Josep: Abans de continuar, tornem un moment a una

escena del passat.

- 35 -

TEMPS PASSAT

tAdeu i AnnA.

tAdeu: T’estimo.

AnnA: Sí, ja m’ho has dit.

tAdeu: Avui no.

AnnA: Ho dius sempre.

tAdeu: Soc així.

AnnA: Jo soc diferent.

tAdeu: Què? No m’estimes?

AnnA: Ai, Tadeu, que pesat!

tAdeu: Què? Només és una pregunta, per saber-ho.

No m’estimes?

AnnA: Jo no la gasto tant, aquesta paraula.

tAdeu: La paraula no es gasta.

- 36 -

AnnA: I tant que sí! Però si totes les parelles discuteixen

pel mateix! No em puc creure que a tu també t’agradi

discutir per això. Ets tan corrent a vegades, tan normal.

tAdeu: T’estimo, t’estimo, t’estimo, no crec que es gasti.

AnnA: Es gasta dient-ho, i jo em gasto d’escoltar-ho,

perd valor.

tAdeu: Perd valor?

AnnA: Em cansa, Tadeu.

tAdeu: Te’n canses?!

AnnA: Sí, però si això ho sap tothom, és de sentit comú.

tAdeu: Anna.

AnnA: Què?

tAdeu: Si dic «Anna», saps que m’estic dirigint a tu, oi?

AnnA: Sí, clar.

tAdeu: Doncs mira que estrany, fa trenta anys que et

diuen «Anna», no només jo sinó tothom. «Anna això»,

«Anna allò», trenta anys, un «Anna» rere un altre,

moltes vegades cada hora, dies, mesos i anys, i el nom

continua aquí i no es gasta, gens ni mica. I encara més,

sembla que prengui més força, com més es fa servir,

com més vegades dic «Anna», més sòlid es torna. Cada

vegada que diem «Anna» és com la confirmació que

Anna és el teu nom i que tu ets l’Anna. El teu nom no

es gasta, i no el pares de sentir, tant si el dic jo, com si

- 37 -

te’l diuen mil vegades, perquè és teu. És així, amor meu,

i no em cansaré de dir-ho. T’estimo, t’estimo, t’estimo,

t’estimo, t’estimo, t’estimo, t’estimo, t’estimo. I m’agra-

daria que tu m’estimessis igual. I que m’ho diguessis

igual. I m’agradaria notar la meva orella cansada de tant

sentir els teus «t’estimo», vint vegades cada dia. Però ja

ho veus, ni t’ho exigeixo, ni t’ho demano, m’agradaria,

però no t’ho demano. Amb estimar-te jo, en tinc prou.

Em conformo només amb l’amor que jo sento per tu.

És una mica trist, sí, o no, però per mi ja n’hi ha prou,

a mi ja em fa feliç. Deixa’m que t’ho digui mil vegades,

deixa’m que t’estimi tot el que t’estimo.

AnnA: Si m’estimessis de veritat...

tAdeu: T’estimo molt més del que t’estic dient, només

t’estic dient una ínfima part de tot el que t’estimo.

AnnA: Hauries de fer més i parlar menys.

tAdeu: Què?

AnnA: Res.

tAdeu: Ja hi tornem?

AnnA: És la veritat.

tAdeu: La veritat és que em demanes massa.

AnnA: Massa? Massa? No és massa que em diguis

«t’estimo» mil vegades, i en canvi és massa que jo et

demani una cosa?

- 38 -

tAdeu: N’hauries de tenir prou amb el meu amor.

AnnA: Ets un mentider! Dius «t’estimo» com si fos un

escut, com si amb això ja no et pogués demanar res més,

com si dient «t’estimo» n’hi hagués prou. Doncs no n’hi

ha prou, no és suficient! Tant de bo fos feliç sentint els

teus «t’estimo» tot el dia, però no soc feliç i ho saps. No

era feliç abans de coneixe’t i ho sabies, continuo sense

ser feliç i ho saps. Tinc dolors molt profunds, Tadeu,

molt antics, i ho saps. Ja sé que a tu t’agradaria ser el

remei a tots els meus mals, però no n’hi ha prou dient

«t’estimo».

tAdeu: N’hi hauria d’haver prou.

AnnA: Però no és així, no n’hi ha prou, no em serveix,

no sé com més t’ho he de dir! Em vols ajudar? Doncs

ja saps com ho has de fer. Vols ser el remei a tots els

meus mals? Vols fer-me feliç? Doncs saps perfectament

el que has de fer.

Silenci.

tAdeu: D’acord, d’acord... dius que dir-ho és fàcil però

que l’amor s’ha de demostrar. I que dir-ho fa que es

gasti, i que les demostracions no són suficients, i que el

meu amor no assoleix el nivell que tu voldries. Sempre

t’estàs inventant regles sobre l’amor, Anna. Regles lò-

giques, estranyes, i raonaments complicats només per

dir-me que no necessites el meu amor. És aquesta la teva

estratègia? Perquè la meva estratègia és, era diferent. Et

- 39 -

dic que «t’estimo», ho deixo caure cada dia com la gota

que cau sobre la pedra. T’estimo, una gota. T’estimo,

una altra gota.. T’estimo, una altra gota! Però m’estic

assecant Anna, i tu ets molt difícil de foradar eh... És com

si amb cada gota aquesta pedra s’anés tornant més forta

i més sòlida. I ja no puc més. I encara que siguem joves,

i encara que ens diguin que la felicitat es construeix, que

algun dia arribarà, jo vull fer-te i ser feliç amb tu, ara. O

és que potser no hi tenim dret, amor meu? Tu vols que

faci alguna cosa? Vols que et demostri el meu amor? El

que em demanes és enorme, Anna. No sé si és possible.

T’ho vaig dir una vegada, t’ho vaig dir per treure el tema;

et volia parlar del que estava fent, em volia fer l’intel-

ligent, que veiessis com n’era d’important la meva feina,

la de coses increïbles que estàvem investigant, i aleshores

vaig deixar anar aquell comentari, el vaig deixar caure

expressament, igual que deixo caure els «t’estimo», el

vaig deixar caure, allà, amb tu. Et va interessar i em va

agradar que t’interessés, i em vaig entusiasmar i al final

t’ho vaig explicar tot. Com podia imaginar-me que sent

com ets, immune als meus «t’estimo», aquella història

en canvi, et pogués atrapar tant. I ara en vols més, i vols

que ho faci per tu, i jo sóc tan estúpid que a vegades

penso que sí, que hi ha alguna possibilitat i que si això

t’ha de fer feliç, doncs a per totes. D’acord, ho faré. És

difícil, saps? D’altres ja ho han intentat i han fracassat.

Tinc els mitjans per poder anar una mica més enllà. Jo

quan em marco un objectiu no s’acaba fins que no s’ha

acabat. O sigui que ho faré. Ho faré per tu. I vull que

- 40 -

quedi ben clar, entre tu i jo, abans que comenci tot i

sense saber on pot acabar, vull que et quedi ben clar

que faré el que faré, per tu. I quan tingui èxit, perquè

tindré èxit, i quan vegis la mida i la potència del meu

amor i te n’adonis, se n’adoni tothom, que no hi ha

país, planeta, galàxia o univers on enviar-me des d’on

es pugui apagar el meu amor, aleshores sí que m’hauràs

de recompensar, eh? Perquè tot plegat serà tan fort, i

tan gran, que fins i tot muda, cega, amb o sense dolor,

amb o sense el meu amor, m’hauràs de recompensar.

Em recompensaràs, oh i tant que sí.

Josep: I ara, tornem al present.

- 41 -

TEMPS PRESENT

JúliA, GrAcielA, AnnA i tAdeu.

Entra

JúliA.

GrAcielA: Què hi fot ella aquí?

AnnA: Qui és?

GrAcielA: Què hi fot ella aquí? Qui l’ha convidat?

AnnA: No ho sé, no sé qui és.

tAdeu: Tranquil·les.

JúliA: Sabia que no era una bona idea.

tAdeu: No, sí que és una bona idea.

AnnA: Tadeu, què vol dir això?

GrAcielA: Què hi fa aquesta senyora a casa meva?

tAdeu: Tranquil·les, que us ho puc explicar.

JúliA: Crec que me n’hauria d’anar.

- 42 -

tAdeu: No.

GrAcielA: Sí.

tAdeu: Escolteu-me.

AnnA: Tadeu, qui és?

GrAcielA: No és ningú.

tAdeu: Un moment, sé que és complicat.

GrAcielA: I tu què sabràs? Què esteu maquinant? Què

hi fa aquesta senyora a casa meva?

tAdeu: Si us plau, em deixeu que us ho expliqui?

GrAcielA: Oh i tant que ens ho has d’explicar, però abans

que res aquesta senyora se n’anirà de casa meva.

JúliA: Sí, crec que no hauria...

tAdeu: Àvia, tu et quedes aquí.

AnnA: Àvia?

GrAcielA: Àvia?

AnnA: Però per què li dius «àvia»? Que és la teva àvia?

JúliA: A mi no em diguis «àvia», no sé per què m’ha

dit «àvia».

tAdeu: Vostè és l’àvia de l’Anna, i jo me l’estimo com

a una àvia.

GrAcielA: Però quin torracollons, aquest nen.

AnnA: La meva àvia?

- 43 -

GrAcielA: Però tu, gamarús, qui t’has pensat que ets per

portar aquesta senyora a casa meva?

AnnA: Mama, és l’àvia?

GrAcielA: No! És clar que no! Ella és... és... ella no és

la teva àvia. Una àvia és una persona afectuosa, que et

cuida quan estàs malalta, que et fa els millors regals pel

teu aniversari, que et fa coques i pastissos... Aquesta

senyora és la mare del teu pare, però res més. I ara

mateix se n’anirà.

JúliA: Sí, perdoneu.

tAdeu: D’aquí no se’n va ningú, ara ja està fet.

AnnA: Perdó, perdó. A veure, un momentet... Tadeu,

que ets boig?

tAdeu: Estic boig per tu.

GrAcielA: Quins collons.

AnnA: Tadeu, ella no pot ser-hi aquí, no la puc conèixer

d’aquesta manera, no és just. Què has fet?

JúliA: Et vaig dir que això no era una bona idea, me’n

vaig.

tAdeu: Vostè es queda, i prou, ella es queda.

JúliA: No m’hi pots obligar.

GrAcielA: Ni prou ni hòsties! Ella se’n va, això és casa

meva i ella se’n va ara mateix.

- 44 -

tAdeu: T’ho vaig prometre.

AnnA: Què és el que em vas prometre?

tAdeu: Et vaig prometre que reuniria tota la teva família.

AnnA: Però no així, Tadeu, jo volia dir una altra cosa,

ella no formava part de la promesa.

GrAcielA: Però quina mena de promeses us feu vosaltres?

Què us passa? Que no hi soc jo o què? Que m’he mort

i no me n’he adonat?

JúliA: Que no li heu dit?

GrAcielA: Dir-me què? Què saps tu que jo no sàpiga?

Però de què parla aquesta senyora? De quina reunió

familiar parla aquest?

tAdeu: Vull reunir tota la família.

GrAcielA: I uns collons! M’entens? I uns collons! Tu no

reuniràs ningú perquè no hi ha família per reunir, són

tots morts.

tAdeu: L’àvia és viva.

JúliA: Nen, t’he dit que no em diguis «àvia».

GrAcielA: No m’ho puc creure. Avui ha de ser un dia de

pau, d’amor, de tranquil·litat...

tAdeu: De família.

GrAcielA: Però quina família? Si la família és aquesta.

Sí. L’Anna i jo! No hi ha més família!

- 45 -

tAdeu: Jo soc família.

GrAcielA: Fent tot això, no, fent tot això t’estàs autoex-

cloent. I quan aquesta senyora surti, darrere seu sortiràs

tu amb una patada al cul.

AnnA: Prou mama, ho ha fet perquè jo li ho vaig dema-

nar i ell ho va entendre malament.

GrAcielA: Tu li vas demanar que ens portés aquesta?

AnnA: Li vaig demanar que reunís la família.

GrAcielA: Quina família, Anna? Si ja saps que... Però

carinyo, si ja no hi ha família per reunir, són tots morts,

no t’entenc.

JúliA: Que no li heu dit?

GrAcielA: Dir-me què? Dir-me què? Mira, ja t’he dit que

marxis, no vull que continuïs parlant dins de casa meva.

No tens cap dret a ser aquí. Ja fa molt temps que aquesta

no és la teva família.

JúliA: Té raó... té raó. Graciela, encara que et soni irònic

m’alegro de veure’t bé i reunida novament amb la teva

família. I ara, si em disculpeu, me n’aniré.

JúliA va cap a la porta.

GrAcielA: Reunida novament amb la meva família? El

que m’he de sentir dir!

JúliA: Podeu obrir la porta?

- 46 -

AnnA: Que està tancada?

GrAcielA: No recordo pas haver tancat.

JúliA: Sí.

GrAcielA: Bé, de fet, tampoc no recordo haver entrat.

On són les meves claus?

AnnA va cap a la porta i comprova que està tan-

cada amb clau.

AnnA: Per què està tancada la porta?

tAdeu: L’he tancada jo.

AnnA: Per què?

tAdeu: Perquè així no podreu sortir, a partir d’ara ningú

no pot sortir d’aquí.

GrAcielA: Tu m’has agafat les claus?

JúliA: No ho pots fer, això.

AnnA: Tadeu, què passa?

tAdeu: Amor meu, sogra, àvia, ja sé que la situació

és incòmoda, però les coses són així. Ningú pot sortir

d’aquí, la porta està tancada amb clau, i es quedarà així

fins que s’hagi acabat tot. Amor, m’ho vas demanar, tu

volies aquesta reunió. És el meu regal, però té una sèrie

de condicions, no pot ser a qualsevol preu, cal protegir

la resta, tot el que passi aquí dins, s’haurà de quedar

aquí dins. Queda clar?

- 47 -

Pausa.

GrAcielA: Si em tornes a dir «sogra» t’estaborneixo a

cops de puny, i ara dona’m les claus de casa meva, fill

de la gran puta, perquè et juro que et faré matar a tu i

a la teva puta...

GrAcielA es llança al damunt de tAdeu per agafar-li

les claus.

AnnA prova d’aturar-la i JúliA els vol se-

parar a tots tres.

tAdeu: Deixeu-me!

Josep: El que veurem ara, va passar fa pocs mesos.

- 49 -

TEMPS PASSAT

tAdeu i JúliA.

tAdeu: No és cap novetat, però està bé que ho re-

cordem. Cadascú de nosaltres pensa, sent i viu d’una

manera diferent. Pel fuster, el món és com un tronc

on es pot encastar qualsevol cosa, plausible de poder

ser tallat, encolat i polit. Per ell, el taller sempre serà

sinònim de casa seva; i les serradures, els claus, la cola,

els xerracs i les serres seran la música, els colors i la

lupa a través de la qual mirarà l’univers. De la mateixa

manera que un metge veu el món com un mecanisme

natural afortunat, fet de milers de peces proveïdes per

la natura. I sap que darrere l’escorça d’aquest món, s’hi

amaguen ínfimes i complexes maquinàries de venes,

artèries, cèl·lules, músculs, vísceres i líquids que engra-

nen i propulsen el motor del món. Igual que jo, un físic,

un científic, un investigador nat, jove i amb passió per

la meva carrera i per la meva vocació a flor de pell; ho

veig tot a través del filtre de la física. Allà on tothom

- 50 -

hi veu un terrible accident d’autobús escolar, amb nens

i nenes malferits, jo immediatament hi veig línies de

força oposant-se, i números d’inèrcia, i àtoms que topen

els uns contra els altres, contra la resistència d’aquells

cossos petits i d’aquells ossos joves. O l’edifici que cau,

que es desploma sota els crits de la gent que ho observa,

i jo només hi veig materials de morter, resistències que

cedeixen, enginyeria articulada amb materials barats per

l’estalvi de les economies dels països emergents, que

s’han desplomat per un simple error de càlcul. La vida

i tots els seus problemes són una passió per algú com

jo. M’agraden els problemes perquè m’agraden encara

més les solucions. Ens costa pensar com els altres, ens

costa agafar distància del nostre propi sistema de pen-

sament. Però jo m’hi esforço i em preocupo per la gent

que m’estimo, i provo de posar-me al seu lloc, i provo

de solucionar els seus problemes. Perquè no som tots

iguals, no tots tenim les mateixes capacitats. M’entén?

M’entén?

JúliA: T’encanta enfrontar-te als problemes? T’encanta

ofegar-te en els reptes? Au va! Au va! Au va!! (Empen-

tant-lo) Quina mania d’arrossegar a tothom per culpa

de les conviccions individuals! Jo estic allunyada de

tots vosaltres, me’n vaig allunyar i vosaltres també ho

vau fer. No vaig ser jo, ni vas ser tu. Va passar. I tu, qui

m’has dit que eres?

tAdeu: En Tadeu.

- 51 -

JúliA: I què hi tens a veure amb la meva família?

tAdeu: Soc la parella de l’Anna.

JúliA: La parella? Ni tan sols esteu casats? Noi, això teu

és tan arbitrari. Per què t’hi fots en aquest embolic? No

t’hi fiquis, cony! Mira, aquí ningú entén res, saps? Hi ha

una confusió, sempre hi va ser, i el temps és còmplice

i acaba fent que els dubtes es converteixin en veritats.

Mira, no m’interessa tornar. Les poques persones que

m’interessaven d’aquesta família es van morir. Per sort

o per desgràcia, es van morir. Què vols que hi vagi a

fer jo en aquella casa? Parlar amb una neta que amb

prou feines em coneix? Què puc aportar, jo? Solucions?

Respostes? Et penses que jo tinc alguna resposta? T’equi-

voques. Em sap greu, no m’agrada haver-te d’aixafar la

guitarra, estimat, però tu no en tens ni idea. Jo no sé

res, jo tampoc sé què va passar, no ho vaig entendre

aleshores i tampoc ho entenc ara. Un es va barallar amb

l’altre, i l’altre amb l’altre, i la merda anava esquitxant per

tot arreu, i jo vaig fugir abans que m’esquitxés a mi. El

meu fill, que en pau descansi, va patir molt i es va morir

de tan malament com s’ho va passar. Va emmalaltir, sí,

emmalaltir. El van fer posar malalt, al meu fill! Va passar

per tot el que va passar, dictadura, tortures, els grisos,

i de tot se’n va sortir, però aquesta família el va acabar

matant. El temps i la família són verins mortals. Després

t’adones que al capdavall, la tortura o una bala són sim-

ples catalitzadors del que, de manera lenta i agònica,

t’acabarà passant igualment.

- 52 -

tAdeu: No.

JúliA: Sí.

tAdeu: No!

JúliA: Sí!

tAdeu: No!

JúliA: El dolor, nen! El dolor! És insuportable! I tu vols

que hi torni? Allà no hi queda ningú, només aquella

nena, la teva parella. La meva neta? No la conec, no sé

ni com és, no sé si la puc ajudar, i no tinc ganes d’esbri-

nar-ho. M’estimo més que els meus dubtes s’apaguin

amb el temps. L’únic a qui m’interessava veure era el

meu fill, i quan es va morir, tot em va deixar d’importar.

Vaig tenir dos fills, i tots dos es van morir. Una part de mi

es va morir amb el primer, l’altra amb el segon, jo estic

morta i només espero que m’enterrin amb tots els meus

dubtes i amb el poc que sé, que les coses són així, i punt.

tAdeu: Hi ha moltes coses que no sabem, sap? Tothom

s’omple la boca parlant del que sap i del que no sap. «Jo

sé» vostè em diu. Vol saber la de vegades que he sentit

la gent dir «Jo sé» i en realitat no sabien res? Com ens

n’oblidem, dels grecs! On ha anat a parar el «Només

sé que no sé res»? El temps i l’oblit són còmplices del

mateix negoci. Amb tot el respecte, vostè no sap res,

àvia. Li puc dir «àvia»?

JúliA: No.

- 53 -

tAdeu: Vingui.

JúliA: Què vols de mi?

tAdeu: Diu que no li interessen els problemes, que no li

interessen les respostes, però no para de fer preguntes.

Preguntar és desafiar. Si està disposada a preguntar

coses, ha d’estar disposada a comprometre’s amb les

respostes. Quantes preguntes, àvia. Quantes pregun-

tes! I miri que jo sé coses... Sé que si vol i confia en mi,

puc fer que vostè i el seu fill es tornin a veure. Vostè hi

confia en mi?

JúliA: Per què ho fas, això?

tAdeu: Per amor.

Josep: I ara sí, tornem al present.

- 55 -

TEMPS PRESENT

tAdeu, GrAcielA, JúliA i AnnA.

GrAcielA: Vull les putes claus!

AnnA s’emporta JúliA a una punta de l’habitació

tAdeu s’emporta GrAcielA cap a l’altre costat.

AnnA: Mama, estàs molt agressiva. Què et passa?

GrAcielA: I què vols que faci si aquest fill de puta no

em vol donar les claus!

AnnA: Mama, prou de renegar, mai a la vida t’havia

sentit dir tantes paraulotes, no et reconec.

GrAcielA: La puta que ho va parir tot, sí, sí, tens raó,

perdona’m bonica. Oh, sento un foc aquí al pit. No sé

què em passa.

AnnA: Seu, mama. Calma’t.

Li acosta una cadira.

- 56 -

GrAcielA: Sí.

AnnA: Estàs bé?

GrAcielA: No. Em sento estranya.

AnnA: Què li passa?

tAdeu: No ho sé.

AnnA: Pot ser del viatge?

tAdeu: No ho sé.

tAdeu mira una llibreta i repassa uns apunts.

GrAcielA: Quin viatge?

AnnA: Res, mama, no et preocupis.

JúliA: Li heu de dir.

tAdeu: Pot ser que sigui un efecte secundari. Interessant.

GrAcielA: De què parleu? La mare que us va parir. Expli-

queu-m’ho perquè rebentaré! Si no em dieu alguna cosa

us foto un gec d’hòsties. Oh, quines ganes de fotre-us

una bona manta d’hòsties!

AnnA: Mama per favor, calma’t perquè si no, no t’ho

podré explicar.

GrAcielA: Molt bé, molt bé, molt bé, uf, ah. (Respira.)

Em calmo. I ara digueu-m’ho tot.

AnnA: Tadeu, li expliques?

- 57 -

tAdeu: Eh? Sí, sí, clar.

tAdeu s’acosta a GrAcielA.

tAdeu: Escolta, sogra.

GrAcielA: Escolta’m tu, pajillero, em tornes a dir «sogra»

i et menjaràs una nata de campionat.

tAdeu: D’acord, Graciela, perdó.... Graciela, mira, no

tenim gaire temps per explicar massa coses, o sigui que

m’hauràs de creure, d’acord? Te’n recordes oi, que jo

soc científic?

GrAcielA: Però quin torracollons! Sí. Va vinga nen, ves

al gra, va.

tAdeu: D’acord, d’acord. Bé, doncs fa un temps vaig des-

cobrir una cosa. Una cosa molt important. Una partícula.

Una partícula que tothom està buscant. Descobrir-la,

implica canviar molts dels paradigmes de la ciència.

Implica saber coses que fins ara desconeixíem. Amb el

meu descobriment es pot canviar, no només el destí del

món, sinó el de tot l’univers. M’entens?

GrAcielA: Tu t’estàs drogant? Què et penses, que soc

tonta? Tu ets incapaç de descobrir res, però si et van fer

fora de la feina per lladre.

tAdeu: No, no, no, no em van fer fora per lladre. Em van

fer fora perquè són uns cagats, uns covards, i jo no soc

covard, i si mai vaig haver de robar alguna cosa, va ser

per poder descobrir tot el que vaig descobrir.

- 58 -

GrAcielA: Ho sabia! Lladre, cleptòman, atracador, tros

d’inadaptat.

tAdeu: Graciela si us plau, necessito que m’escoltis. Amb

el meu descobriment, tot el que coneixem, tal com ho

coneixem, canviarà.

AnnA: Fes-ho curt Tadeu, no li pots explicar tota la física

universal, ara. Digue-li i ja està.

GrAcielA: Dir-me què? Mecagondéu!

tAdeu: He fet una màquina del temps.

Pausa.

GrAcielA clava una plantofada a tAdeu.

AnnA: Mama!

tAdeu: Què fas?

GrAcielA: He fet una màquina del temps.

tAdeu: Què?

GrAcielA: Vols viatjar al passat?

tAdeu: Sí, però què té a veure això amb...

GrAcielA li clava una altra plantofada.

GrAcielA: Vols viatjar una altra vegada?

AnnA: Mama, no li peguis més.

- 59 -

tAdeu: Graciela, amb la partícula que vaig descobrir he

fet una màquina per viatjar en el temps, i amb ella he

fet tornar algú del passat. De fet, tinc planejat fer tornar

del passat tota la gent que calgui.

JúliA: Ensenya-li la màquina.

tAdeu: Calli.

GrAcielA: Quina màquina? Quina màquina? Teniu una

màquina a casa meva?

AnnA: Ensenya-li la màquina, Tadeu.

Pausa.

JúliA: Jo quan la vaig veure, m’ho vaig creure. Ensenya-li.

GrAcielA: Ensenya’m aquesta màquina si no vols que et

torni a ensenyar els cinc dits de la mà.

AnnA: Vostè ja hi havia estat, aquí?

JúliA: Vaig venir l’altre dia, ell m’hi va convidar. Quan la

vaig veure m’ho vaig creure, i per això he volgut ajudar.

AnnA: No ho entenc. Amb què ens ha d’ajudar, ella?

tAdeu: A veure Anna, que tot això ho estic fent per tu.

No és tan fàcil fer-los tornar tots.

GrAcielA: Tots? Qui són a tots?

tAdeu: No és el mateix fer tornar algú que va morir fa

un any que rastrejar algú que va morir fa deu o fa vint

- 60 -

anys. Necessito la màxima informació possible, dates,

noms, tot.

GrAcielA: Però què us passa a tots? Què us penseu que

soc, jo? Què esteu dient?

JúliA: Nen, ensenya-li la màquina!

tAdeu: No.

GrAcielA: Però, de quina màquina parla aquesta? Prou.

Quantes vegades se us han de preguntar les coses? Què

hi ha a l’habitació? Què heu fet?

tAdeu: Una màquina del temps, Graciela.

GrAcielA: Però què collons, una màquina del temps!

Que em prens per tonta? La màquina del temps te la

trobaràs quan et foti una patada al cul i viatgis dos-cents

anys endavant, desgraciat.

GrAcielA va cap a la porta però tAdeu l’interromp.

tAdeu: Aquí dins no s’hi pot entrar fins que no s’hagi

acabat tot.

GrAcielA: Em tanques les portes de la meva pròpia casa?

tAdeu: És pel bé de tots.

AnnA: Fins que no s’hagi acabat què?

tAdeu: Ja venen. Anna, els estic fent tornar.

GrAcielA: Ui mira, n’acaba d’arribar un!

- 61 -

GrAcielA li clava una plantofada.

GrAcielA: I ara arriba el cosí del d’abans.

Li vol clavar una altra plantofada però

AnnA li atura

la mà. Abans que

GrAcielA reaccioni, se sent una

explosió.

GrAcielA: Què és això?

JúliA: Què ha sigut això?

tAdeu: N’acaba d’arribar un.

AnnA: A qui has fet venir?

tAdeu: A tots. Els faré venir a tots.

Josep: Arribats a aquest punt, és important que tornem

una mica al passat. Això va passar fa exactament deu

anys.

- 63 -

TEMPS PASSAT

JúliA i GrAcielA.

JúliA: Sento molt això del teu pare.

GrAcielA: Sí, en fi. Bé, el que et deia, l’Anna el va anar

a veure uns dies abans que es morís. Crec que intenta

saber coses. Si l’Anna el va anar a veure a ell, és possible

que et vingui a veure a tu, també

JúliA: Està trista per la mort del seu avi?

GrAcielA: No era el seu avi, no ho ha estat, ni ho serà

mai. Està trista, però perquè vol saber coses i no pot.

És normal. Ja li passarà i espero que m’ajudis.

JúliA: Què vol saber?

GrAcielA: Coses, del passat, com sempre, ves a saber

per què? No sé què se li ha ficat al cap, pobreta.

JúliA: No en sap res?

- 64 -

GrAcielA: No en sap res i no ho ha de saber mai. Ja ho

vam superar, ella està millor així.

JúliA: Si no sap...

GrAcielA: Mira Júlia, he vingut per demanar-te un favor.

No t’hi fiquis, tu tampoc no ets la seva àvia, no ho has

sigut mai i no començaràs a ser-ho ara. Si et vingués a

veure és perquè és jove i no entén les coses. Et demano

que no li diguis res, pel bé de tots et demano que no

li diguis res.

JúliA: Pel bé de tots? Qui són tots? Tu? No veig pas que

quedi ningú més.

GrAcielA: Tu em vols donar, a mi, una lliçó sobre el

passat?

JúliA: Graciela, no et reconec. No em puc creure el que

estic sentint.

GrAcielA: El què?

JúliA: Tu ets la mateixa que cridava reclamant justícia i

que se sabés la veritat? La que va acusar el seu pare? Tu

saps molt bé quin valor tenen la justícia i la veritat, no

entenc per què ara li negues aquest dret a la teva filla.

GrAcielA: Júlia, t’he vingut a veure perquè vull que em

facis un favor. No et demano un favor per a la teva neta,

perquè no és la teva neta, no l’has vista en tota la teva

vida i ella tampoc no t’ha vist a tu. Et demano un favor

per mi, perquè crec que me’l deus. Que jo hagi assumit

- 65 -

aquesta lluita com a pròpia, i que hagi destruït la meva

família, i que hagi estimat, perdut, viscut i patit, no vol

dir que vulgui el mateix per a la meva filla. No ho vull.

El passat és una cosa entre tu i jo i molts d’altres que ja

són morts, i amb la seva mort es va morir la veritat, i el

que en queda és una vida nova. I si en el seu moment

em vaig barallar, cridar i vaig acusar, va ser perquè al-

gun dia la meva filla pogués viure en pau i començar

de zero, i tenir una història molt més bonica que la que

hem protagonitzat nosaltres.

JúliA: Però tu t’estàs sentint? Parles del passat com si

només hagués estat d’una manera, com si només existís

el teu punt de vista. El passat i el seu dolor també el van

formar centenars de persones amb conviccions i amb

amor. Va haver-hi molt d’amor! Si us plau! Ho pintes tot

com si només hagués estat una cosa terrible que hem

d’oblidar de dalt a baix, i amb aquest oblit esborres a

tots els que vam lluitar amb amor i amb passió per unes

idees i per uns valors en els que crèiem. Aquesta història

també és una història d’amor.

GrAcielA: Però tu m’ensenyaràs a mi què és la veritat,

el passat i la història? Totes dues sabem que la veritat i

el passat són relatius. No nego que hi hagi una veritat,

no nego que hi hagi un passat, el que estic dient és que

és nostre.

JúliA: I tu qui t’has cregut que ets per apropiar-te de la

veritat i del passat?

- 66 -

GrAcielA: Soc la seva mare, i amb això en tinc prou i

de sobres.

Pausa.

JúliA: No sé si podré continuar mentint.

GrAcielA: No et demano que menteixis.

JúliA: Em demanes que no digui la veritat. Em demanes

que me’n desentengui.

GrAcielA: Te’n vas desentendre tu tota sola, te’n vas anar.

Vas fugir dels problemes. Aquesta família s’ensorrava i

tu vas preferir desaparèixer.

JúliA: No podia més. Estava cansada, havia vist morir el

meu fill, i no em pots...

GrAcielA: Ai Júlia! A mi no em fa falta que ploris ni

que m’expliquis res, l’única cosa que demano, és que

et mantinguis en aquell marge en el qual tu mateixa et

vas col·locar.

JúliA: Algun dia s’assabentarà de tot.

GrAcielA: Si tu no obres la boca, no.

JúliA: La veritat torna, el passat sempre torna, la justícia

acaba arribant.

GrAcielA: Vols fer el favor de callar, justiciera dels temps?

T’ho estic demanant bé, Júlia, perquè et conec, i sé que

ho faràs. Si vingués, no li obris la porta. Si te la trobes pel

- 67 -

carrer, no la miris. No te’ns acostis, no vinguis a casa nostra,

no et recordis dels nostres aniversaris, no ens felicitis per

Nadal. Vam morir i tu també vas morir. Fins una altra vida.

Josep: Tornem al present.

- 69 -

TEMPS PRESENT

GrAcielA, JúliA, AnnA, tAdeu i Antoni.

ntoni està quiet, en silenci, tots se’l miren.

AnnA: Avi?

Antoni la mira, ningú parla, ningú es mou.

tAdeu: El teu avi.

Antoni mira al seu voltant sense entendre res,

sense reaccionar.

GrAcielA: Papa...

Antoni mira a GrAcielA.

Antoni: Papa?

GrAcielA: Antoni?

- 70 -

Antoni: Tu per què em dius «papa»? Com he arribat

fins aquí?

GrAcielA: És el meu pare?

tAdeu: Sí.

Antoni: Ara soc el teu pare? Què cony passa aquí? Com

ho feu fet per portar-me fins aquí? Que m’heu drogat?

GrAcielA: D’on l’heu tret? No entenc res.

Antoni: Com que d’on m’han tret? De casa meva! D’on

vols que sigui! Estava dormint. Però què collons us

passa a tots? I tu ara em dius «papa»? Ve aquesta i em

diu «avi», tu em dius «papa». M’heu segrestat i m’heu

portat fins aquí? Però què merdes us passa?

tAdeu: Tranquil, avi.

Antoni: I aquest qui és?

tAdeu: Soc en Tadeu, el nòvio de l’Anna.

Antoni: El nòvio de l’Anna?

tAdeu: Sí.

Antoni: I per què collons em dius «avi»?

AnnA: Avi.

Antoni: M’ho expliquen i no m’ho crec.

AnnA: Antoni.

Antoni: Què nena, no vaig ser prou clar l’altre dia?

- 71 -

AnnA: Avi, no va ser «l’altre dia».

tAdeu: Anna, tranquil·la.

GrAcielA: Jo no sé si el vull aquest, a casa meva.

AnnA: Tu no hi vols a ningú a casa teva, però no podem

fer fora tothom.

JúliA: Jo vull marxar, però no em deixen.

Antoni: I aquesta qui és?

AnnA: La Júlia, la mare del meu pare.

Antoni: La mare d’en Jordi?

JúliA: La Júlia, soc la Júlia, em coneixes de sobres.

Antoni: Que jo et conec? Però si no t’he vist mai a la vida.

JúliA: Quina barra!

tAdeu: Segur que us coneixeu?

JúliA: És clar!

GrAcielA: Sí que es coneixen.

Antoni: M’esteu dient mentider?

tAdeu: Que interessant!

Antoni: Però què collons! A veure nena, ets tu que has

organitzat tot això?

AnnA: No, sí, bé, en certa manera.

Antoni: No vaig ser prou clar l’altre dia?

- 72 -

AnnA: No va ser l’altre dia.

Antoni: Ah, no va ser l’altre dia? Graciela, tu i jo quan

ens vam veure? Va ser l’altre dia, no?

GrAcielA: No, no va ser l’altre dia.

Antoni: Doncs quan va ser?

GrAcielA, adonant-se’n: Fa deu anys... Va ser fa deu

anys.

Pausa.

Antoni: Us en foteu, no? Què voleu de mi?

AnnA: Ho entens, que fa deu anys, avi?

Antoni: Que no em diguis «avi»!

GrAcielA: Ets el seu avi, no?

Antoni: I tu m’ho preguntes?

GrAcielA: No siguis cruel, ella no hi té res a veure.

AnnA: No tinc res a veure amb què?

Antoni: Prou! Prou! De veritat, ja que soc aquí i que

heu decidit segrestar-me, agafem-nos uns minuts i

situem-nos una mica. Es pot saber què esteu fent? Es

pot saber QUÈ ESTEU FENT? Em traieu de casa, drogat o

ves a saber com, em porteu fins aquí, m’hi tanqueu, em

dieu «papa», em dieu «avi», munteu tot aquest teatret.

I això que t’ho vaig dir que la vida no és un teatre, t’ho

- 73 -

vaig dir, t’ho vaig dir, però tu igualment has hagut de

muntar tota aquesta farsa, tota aquesta mentida de

reunió familiar de pacotilla i a sobre em tracteu de boig

dient que el que jo sé que va passar fa quatre dies, va

passar fa deu anys! Però què us passa? Què us heu pres?

Que us heu tornat tots bojos?

tAdeu: Avi, ja sé que...

Antoni agafa tAdeu pel coll.

Antoni: Torna’m a dir «avi» i et tallaré els ous.

AnnA: Avi, deixi’l anar.

Es crea certa confusió entre

Antoni i tAdeu, que

vol desfer-se d’

Antoni, i GrAcielA i AnnA que volen

ajudar.

Josep: Haurem de tornar al passat una altra vegada per

entendre el que va passar fa més de deu anys.

- 75 -

10.

TEMPS PASSAT

GrAcielA i Antoni.

GrAcielA: Què hi fas aquí?

Antoni: Serà un segon.

GrAcielA: No et vaig dir que no tornessis mai més a

aquesta casa?

Antoni: I jo no et vaig dir que no volia saber mai més

res de vosaltres?

GrAcielA: I qui és que ha volgut saber res de tu?

Antoni: La teva filla.

GrAcielA: L’Anna?

Antoni: Que en tens una altra?

GrAcielA: No, només en tenim una.

Antoni: Doncs aquesta, sí.

GrAcielA: N’estàs segur?

- 76 -

Antoni: No, no n’estic segur, però em va dir que era la

teva filla, em va dir «avi», jo què sé.

GrAcielA: I per què ho va fer?

Antoni: No ho sé, ni m’importa.

GrAcielA: Segur?

Antoni: No n’estic segur però m’és igual, em va dir que

era la teva filla, o sigui que ho deu ser.

GrAcielA: No estàs segur que fos ella?

Antoni: Però i jo què collons sé! Ja t’ho he dit, no li vaig

fer una anàlisi de sang, no ho sé.

GrAcielA: Per què t’hauria d’haver vingut a veure? És

impossible.

Antoni: M’és igual per què va venir, la qüestió és que

va venir.

GrAcielA: És impossible.

Antoni: Mare de Déu santíssima, que no m’escoltes?

GrAcielA: I com ho saps que era ella si no la coneixes

de res?

Antoni: No ho sé! A veure, era rosseta, primeta, tetuda...

Jo què sé! Com tu.

GrAcielA: L’Anna.

Antoni: Sí, com es digui.

- 77 -

GrAcielA: I què volia?

Antoni: Mira, no he vingut perquè em facis un

interrogatori.

GrAcielA: Què et va dir?

Antoni: Pregunta-li a ella, jo no he vingut per...

GrAcielA: Doncs per què has vingut?

Antoni: Si em deixessis acabar una frase.

GrAcielA: Perdó, continua.

Antoni: No et vinc a demanar res, vinc a exigir que

compleixis el que vam acordar.

GrAcielA: Perdó, jo no ho sabia que ella...

Antoni: Mira, els teus «perdó» te’ls guardes al mateix

lloc on guardes els «papes» i els «avis».

GrAcielA: No ho sabia.

Antoni: M’és igual si no ho sabies. Vam fer un pacte o

no vam fer un pacte?

GrAcielA: Sí.

Antoni: Vam fer un pacte fins a la mort i l’has de respectar.

GrAcielA: Sí, fins a la mort.

Antoni: Doncs pobra de tu que no respectis aquest

pacte. Ja m’has donat prou pel cul.

GrAcielA: Jo me n’encarrego.

- 78 -

Antoni: Sí, millor que te n’encarreguis.

GrAcielA: He dit que me m’encarrego.

Antoni: Mira, no diguis res més. Fes-ho! Perquè si torna

li explicaré tot el que vol saber i m’importarà una merda

ella, tu, el passat i el futur. Ja no puc més amb aquest

cuento que no s’acaba mai. Quan deixareu de tocar els

pebrots amb tota aquesta merda? Et sembla que serà

mai possible?

GrAcielA: Aquesta vegada s’ha acabat.

Antoni: No em diguis més mentides i fes el que t’he de-

manat. Ja no sé ni quants finals em sembla que dec haver

vist. Si tu no hi poses fi, aleshores sí que continuaré, i

acabaràs venint a implorar-me que tanqui la boca.

GrAcielA: No et preocupis. No ho faig per tu. Si et va anar

a veure, va ser per un error que no es tornarà a repetir.

Ella no té ni idea del que fa, és jove. Però això a tu t’és

igual i ho entenc. Et prometo que no tornarà a passar i

que tot tornarà a ser com era, i que tota aquesta merda

que vol saber se l’acabarà traient del cap.

Antoni: No diguis paraulotes, no queda fi en una dona.

GrAcielA: No n’has de fotre res, és cosa meva. A més,

a tu què t’importa?

Antoni: Entesos... Adéu.

Josep: Tornem al present.

- 79 -

11.

TEMPS PRESENT

GrAcielA, JúliA, Antoni, tAdeu i AnnA.

tAdeu: No pot marxar.

Antoni: Ui nano, no m’obliguis a fotre’t un altre cop

de puny.

tAdeu: Si vol em pot picar tota la nit, però no puc deixar

que cap de vosaltres surti d’aquesta casa.

AnnA: Avi, t’hem fet venir del passat.

Antoni: No em diguis «avi».

GrAcielA: Papa, que t’hem fet venir del passat.

Antoni: No em diguis «papa».

GrAcielA: Papa, t’hem fet venir del PASSAT.

Antoni: No em diguis «papa», no em diguis «papa»,

no em diguis «papa»! Per què em dius «papa»?

GrAcielA: Perquè ets el meu pare!

- 80 -

Antoni: Teníem un pacte, vas dir que el respectaries.

GrAcielA: I ho vaig fer.

Antoni: Mentida! Vas dir fins a la mort!

GrAcielA: I va ser fins a la mort, papa.

Antoni: Però la put... Que no em diguis «papa»! Que us

heu tarat tots? No s’ha mort ningú, nena! Tu t’has mort?

GrAcielA: No.

Antoni: Jo m’he mort?

GrAcielA: Sí.

tots: Sí!

Pausa.

Antoni: Em matareu vosaltres.

tAdeu: Això no serà possible, perquè ja...

Antoni: I tu qui ets?

tAdeu: En Tadeu.

Antoni: Qui?

tAdeu: No se’n recorda de mi?

Antoni: Com vols que me’n recordi si no et conec?

tAdeu: Interessant.

Antoni: No puc més, deixeu-me sortir d’aquí.

- 81 -

GrAcielA: Ja sé que és difícil de creure, per mi ho és,

però et vas morir papa.

Antoni: Delirant.

GrAcielA: Que no ho veus que m’he fet més vella? Que

no ho veus que l’Anna s’ha fet gran?

Antoni: Està igual que fa quatre dies, que em va venir a

veure. Us ompliu la boca parlant de pau, de veritat, de

justícia, però no us importa res de tot això. L’única cosa

que voleu és fer-me tornar boig.

AnnA: Antoni, ja veus que et dic «Antoni», sé que estàs

confós. Si tinguéssim prou temps t’ho explicaria tot molt

millor i te n’ensenyaria proves, però aquest temps no

el tenim. És sobre el temps del que et vull parlar. Tots

necessitem temps, però no el tenim, aleshores ens el

robem. Jo ara mateix us estic robant el vostre temps, i

no podeu fer-hi res, ho estic fent. Punt. T’hi pots resistir i

posar-ho tot més difícil, o bé em pots ajudar, i col·laborar.

Antoni: Jo no visc ni per ajudar-te, ni per col·laborar.

Com t’he de dir que em deixis en pau?

AnnA: Ho sento, però no pots estar en pau, no mentre

jo no hi estigui.

JúliA: Nena, ensenya-li la màquina!

tAdeu: Ja us he dit que no es pot entrar a l’habitació

fins que no hagin arribat tots.

Antoni: De què parla aquest?

- 82 -

Se sent una explosió a l’altra banda de la porta.

Antoni: Que ha estat això?

GrAcielA: Qui més ha de venir?

tAdeu: Espereu un segon.

- 83 -

12.

TEMPS FUTUR

Josep.

Josep:

No es pot esperar més

El temps és ara

No hi ha dos temps

No hi ha una altra oportunitat

I sé que vosaltres ara em veieu

I dubteu

Serà capaç de salvar-nos?

Dirà la veritat?

Serà un salvador o un assassí?

Jo m’estic sacriﬁcant perquè aquestes preguntes no

es tornin a formular

Serà un sacriﬁci col·lectiu

I ens culparan durant un temps

Ens assenyalaran amb el dit

- 84 -

Ens escridassaran

Però nosaltres no ens queixarem

I suportarem tant l’escarni públic com el calabós fred

La riota dels nens com el menyspreu dels vells

Perquè el temps ho posarà tot al seu lloc

I aquests temps de dolor i de confusió

Passaran

Tornem al present

- 85 -

13.

TEMPS PRESENT

GrAcielA, JúliA, AnnA, tAdeu, Antoni i Jordi.

ordi està aturat en silenci, tots se’l miren.

AnnA: Papa?

Jordi mira AnnA, ningú parla, ningú es mou.

JúliA: Fill?

Jordi mira al seu voltant, no entén, no reacciona.

GrAcielA: Jordi...

Jordi mira GrAcielA, mira JúliA.

Jordi: Mare?

JúliA: Amor meu.

- 86 -

JúliA s’apropa a Jordi, Jordi s’apropa a JúliA, amb

precaució, tots dos.

Jordi: Mare, ets tu?

JúliA: Sí, estimat.

Antoni: Jordi?

Jordi: Antoni?

Antoni: És una broma, això?

Jordi: Que us en foteu de mi?

tAdeu: Com?

GrAcielA: No és una broma.

tAdeu: Que ens en fotem?

Jordi: Qui ets, tu?

tAdeu: Sogre, jo soc...

GrAcielA: Ai, calla una mica, vols? Que pesat!

AnnA: Mama! Papa, és el meu nòvio.

Jordi: Papa?

AnnA: Hola, soc la teva filla.

Jordi: Impossible... Que m’esteu...? Qui sou tots vosal-

tres? La meva filla té deu anys.

AnnA: Papa, soc jo.

- 87 -

Jordi es posa les mans al cap i s’asseu. Antoni

també.

Jordi: No entenc res.

Antoni: Això és una bogeria.

tAdeu: És important que us ho prengueu amb calma.

GrAcielA: I tu no t’has preparat cap discurs millor que

aquest? Els fas tornar tots de la mort i els hi dius que

s’ho prenguin amb calma. Moltes neurones per algunes

coses, però per altres ja et dic jo que...

Jordi: De la mort?

Antoni: Jo no estic mort.

GrAcielA: Sí, d’acord, mireu, fotem-li gas perquè si no

encara us tornareu a morir i continuareu sense entendre

res. Vosaltres ja us vau morir, fa temps, tu fa deu anys,

i tu en fa vint.

Jordi: Vint anys?

GrAcielA: Sí, Jordi, sí, dos, zero, deu més deu. Vint!

Jordi: Però si...

GrAcielA: Ui, escolteu, haureu de posar-hi una mica de

la vostra part també, perquè si no... Això és estrany per

a tots, o ens ho creiem o rebentem. Nosaltres ja fa hores

que som aquí i ningú s’ho pot creure, no paren d’entrar

morts per aquesta porta, i val a dir que els vius també

ens estem espantant una mica.

- 88 -

tAdeu: En realitat Graciela, vostè també està morta.

Igual que ells.

AnnA: Tadeu! Però no l’hi diguis així...

tAdeu: I com vols que l’hi digui?

AnnA: Jo què sé, a poc a poc.

tAdeu: Anna, no tenim temps.

GrAcielA: Què? Quines burrades dius tu?

tAdeu: L’he fet venir del passat. L’he fet venir d’un any

enrere. La màquina l’ha anat a buscar i vostè ha viatjat

un any endavant.

GrAcielA: Què?

tAdeu: No arriba del súper, ja fa un any que hi va anar,

al súper.

GrAcielA: Tu vas torrat o què? Aquest nano s’està

drogant amb pegamento industrial. Hi acabo d’anar,

al súper. Per què em mireu així? Què us passa? Acabo

d’arribar del súper. Tinc les marques de les bosses a les

mans!

AnnA: Ai mama, mami, no vas tornar mai del súper.

GrAcielA: Si sóc aquí, com és que no he tornat.

AnnA: Mama, fa un any, quan vas sortir del súper, quan

tornaves... quan tornaves et va atropellar un camió.

Mai vas tornar a casa. Et vas morir fa un any. (

AnnA

ploriqueja.)

- 89 -

GrAcielA: Em va atropellar un camió? Fa un any? I em

vaig morir?

tAdeu: Bé, aquesta pregunta ja no és tan fàcil de res-

pondre. Tècnicament, vostè és morta. Però gràcies a

la màquina, jo he pogut viatjar un any enrere, quan

encara era viva, i l’he portada fins aquí. He fet el mateix

amb l’Antoni i amb el Jordi. Els he portat del passat.

Em direu que és impossible, però sou aquí. Us he tret

d’un moment i ara, d’aquí a pocs minuts, haureu de

començar a tornar-hi, aquest viatge no és per sempre.

Per a vosaltres, en el passat, hauran transcorregut uns

segons, però aquí al present hi haureu estat un parell

d’hores.

GrAcielA es pica a la cara.

GrAcielA: Desperta, tarada, desperta’t.

AnnA: No resistiran tanta informació.

tAdeu: Sí que ho resistiran, si han resistit el viatge, resis-

tiran això. Amor meu, tindrem el nostre sopar de Nadal.

GrAcielA comença a donar-se cops de cap contra

la taula.

GrAcielA: Desperta’t, cony!

AnnA: Mama, prou!

- 90 -

GrAcielA: Deixa’m anar! Què és tot això? Us vull matar,

vull rebentar, sento com una escalfor assassina, ah.

Respira Graciela, respira.

Jordi: Jo no.... Jo no...

Antoni: Ho entenc?

Jordi: D’això. M’estic com travant, no trobo... No ho sé.

Antoni: I això és el futur?

AnnA: Bé, aquesta era la meva idea. Us he fet tornar

per poder fer el sopar en família, el sopar de Nadal, el

sopar que mai no vam poder fer. És probable que ara

no us agradi, com de fet tampoc no us agradava abans,

però us vau morir, i jo necessito saber coses, per això

sou aquí. Si ara per ara sou vius, i si podeu veure que

he crescut, o podeu arribar a saber què ha passat amb

el món un cop morts, és perquè jo us he fet tornar. No

podem gastar els pocs minuts que ens queden explicant

les teories quàntiques i la relativitat, i anys i anys de

física. És millor que fem el que havíem planejat. I no us

amoïneu per agrair-m’ho o per culpar-me’n, les coses

són així, assimileu-les i avancem.

GrAcielA: Atropellada per un camió?

Jordi: I jo, de què vaig morir?

tAdeu: Complicacions i malalties per la teva estada a

la presó.

- 91 -

Jordi: Per les tor... tor... pah, no sé què em passa, no

puc. Vols dir per les carícies que em van fer els meus

amiguets?

tAdeu: Per les tortures, sí.

Jordi: Sí, això, que fort!

Antoni: I jo?

tAdeu: Mmh... Bé...

AnnA: De res avi, tu no et vas morir de res.

GrAcielA: I a mi, per què m’atropella un camió?

Jordi: Així que vint anys! Uf! Que bèstia! Vint anys! Mira

com estàs Graciela, molt guapa encara, eh? Et miro i

em venen ganes de plorar de tan maca que et veig, em

sento emocionalment molt fràgil, em sento estrany.

GrAcielA: Tu ets mig marica, no?

AnnA: La mama està una mica agressiva, no sabem ben

bé per què.

Jordi: Però i tu, mira com estàs! Que guapa que ets! La

meva filla? Ostres, la meva filla.

AnnA: Hola papa.

Jordi: Hola, amor meu, hola, ets... ets...

AnnA: T’he trobat a faltar.

- 92 -

Jordi: Ja, però jo no, si et vaig veure ahir, que marxaves

d’acampada, li vaig dir adéu a una nena de deu anys i

ara... què tens? Quants? Trenta?

AnnA: Vint-i-nou.

Jordi: Vint-i-nou, Mare de Déu! Que baixeta. Que et va

passar alguna cosa?

AnnA: No, sóc així.

GrAcielA: Té la mateixa alçada que quan tenia dotze

anys.

tAdeu: És com el seu pare.

GrAcielA: T’està dient baixet.

tAdeu: No he dit que sigui baixet, he dit que...

GrAcielA: Tinc unes ganes de trencar-te aquesta cara

de bon nen que tens, la puta que el va arribar a parir!

Jordi: I aquest és el teu nòvio?

AnnA: Sí, papa.

Jordi, donant-li la mà: Encantat.

tAdeu: Igualment, sogre.

Jordi: No em diguis sogre.

tAdeu: Sí, senyor.

- 93 -

Jordi: I si mai la fas patir, et tallaré els ous, els donaré

als porcs, et penjaré perquè et dessagnis, de la sang en

faré un vi i després me’l beuré. Et queda clar?

tAdeu: Sí, senyor.

Jordi, donant-li una clatellada: És broma nen, quin dro-

po, tranquil. Que bé tot, que bonic, estic emocionat!

AnnA: Papa, mama, si us plau.

Jordi: Què passa, carinyo? Mira com ets, mira com

sóc. Això és la vida! És la vida la que ens dona aquesta

oportunitat de veure’ns, de veure’t, de veure fins on has

arribat. Mira fins on has arribat!

AnnA: No he arribat enlloc.

Jordi: Com que no? Ets una dona preciosa. T’has fet

gran...

GrAcielA: Serà d’esperit, perquè d’alçada...

Jordi: Has construït una màquina meravellosa.

AnnA: L’ha fet en Tadeu.

Jordi: Però tu l’estimes i això hi ajuda, segur que cada

vegada que li dius «t’estimo», ell se sent amb més força,

se sent més valent.

AnnA: No ho sé, no ho crec.

GrAcielA: Ai nena, però que no veus que el teu pare

t’està afalagant? Ajuda’l una mica! Collons! Va!

- 94 -

tAdeu, a AnnA: Veus allò que et vaig dir de dir «t’estimo»?

Antoni: Nosaltres què hi fotem aquí?

AnnA: Ja us he dit que tenim un pla.

tAdeu: Ah sí, tenim una sorpresa preparada.

AnnA: En Tadeu i jo hem cuinat per a vosaltres.

tAdeu: Volem que tot surti perfecte.

AnnA: Tatxan... La taula de Nadal.

Destapen la taula, que estava coberta amb unes

estovalles, en un costat de l’habitació; plena de

menjars nadalencs.

AnnA: I mireu això... Tatxan!

Encén uns llumets de Nadal que hi havia a la paret.

La casa s’il·lumina amb llumetes intermitents.

AnnA i tAdeu: I l’última cosa, espereu.

Treuen un arbre de Nadal de sota la taula, decorat

amb boles, llumets i cintes brillants. El porten a

un racó de l’habitació i l’endollen.

Jordi: Avui és Nadal?

GrAcielA: Oh, que maco.

- 95 -

Antoni: Però, què cony una reunió familiar ni què histò-

ries? Jo no vull ser-hi, aquí. A la meitat de vosaltres no

us conec, i a l’altra meitat no us vull ni veure.

GrAcielA: Papa, un respecte per la nena, que ha fet tot

aquest esforç per nosaltres.

AnnA: Com que a la meitat no els coneixes?

Antoni: Em van insultar, em van fer fora, em van oblidar.

Tots aquests anys d’odi i de menyspreu no s’esborren

amb un sopar de Nadal. No hi ha reconciliació possible,

l’única reconciliació és la mort.

GrAcielA: Però papa, si ja ens vam morir i no es va so-

lucionar res.

Antoni: No em diguis «papa».

GrAcielA: Però és que ets el meu pare! Ets el meu

«pare»! Que pesat! Ens vam barallar, sí, ens vam equi-

vocar, sí, però és igual, disfrutem d’un sopar, carai!

JúliA: I a sant de què, ara, tant d’amor? L’Antoni té raó,

durant anys ens vas demanar que ens allunyéssim, que

no et vinguéssim a emprenyar. I ara vols fer un sopar?

GrAcielA: És Nadal, la puta mare que us va parir a tots!

És Nadal! Temps de pau i d’amor! No em foteu enlaire

el sopar de Nadal! No em foteu el Nadal a prendre pel

cul... Ui, jo rebentaré, eh...

tAdeu, a Antoni: Vostè sap qui sóc, jo?

- 96 -

Antoni: No, no et conec.

tAdeu, assenyalant JúliA: I ella?

Antoni: No sé qui és.

tAdeu: Hi ha algú més aquí que no sàpiga qui és?

Antoni, assenyala AnnA: Aquesta qui és?

AnnA, a part: Tadeu, què passa?

tAdeu: Hem de sopar de seguida. Pregunta el que vul-

guis preguntar i acabem. Tot plegat s’està posant molt

perillós.

Josep: Haurem de parar un moment i tornar al passat.

- 97 -

14.

TEMPS PASSAT

Antoni i Jordi.

Antoni: Mira, no sé quant temps més et podré tenir

aquí, eh? Ells ja saben que estàs millor; se’t tornaran a

endur en qualsevol moment.

Jordi: Li vas fer arribar el missatge a la Graciela?

Antoni: Sí, li vaig fer arribar. Em va dir que li diguessis

alguna cosa.

Jordi: I com és que va dir això?

Antoni: Escolta Jordi, van agafar el teu germà, ja fa dos

anys. Se t’acaba el temps. Tot el que tu saps, ho sap el

teu germà. Feia tres anys que no en sabíem res, de tu.

La Graciela es pensava que eres mort. Saps què és això?

Jordi: Ella sap que l’estimo.

Antoni: És que ja no és només per vosaltres dos.

- 98 -

Jordi: El meu germà no obrirà la boca.

Antoni: No és qüestió de qui obri la boca, la qüestió és

a qui es vulguin creure. No siguis imbècil. Et penses que

la gent com tu la curo més d’una vegada? Et penses

que vens aquí, et curo, et tornen a estomacar, et torno

a curar i així anar fent? Tots veniu només una vegada,

després ja no us veig mai més. Et rebentaran, ara sí que

et rebentaran.

Jordi: M’has salvat la vida, i t’ho agraeixo.

Antoni: Les gràcies te les fots pel cul. Te l’he salvada

perquè la facis servir.

Jordi: La faig servir, puc salvar molta gent amb la meva

vida.

Antoni: Deixa de fer de salvador del món!

Jordi: Però tu, de què em vens a donar lliçons, a mi! Per

què no calles? Sé molt bé què em faig. La vida és això.

La vida és aquesta merda! Molts com tu heu preferit

mantenir-vos-en al marge, fer un pas al costat i deixar

que tot passi mentre la merda no us esquitxi a vosal-

tres, però la merda esquitxa per tot arreu, i a tu també

t’acabarà esquitxant. Vull dir que està bé, que si no t’hi

vols ficar, no t’hi fiquis. Et vols salvar quedant-te’n al

marge? Amagant-te? Fes el que vulguis. Però no vinguis

a donar-me lliçons. El meu germà ja sap el que ha de fer,

jo també sé el que he de fer, i la Graciela també ho sap.

Antoni: Deixa la Graciela en pau.

- 99 -

Jordi: A la Graciela l’estic cuidant, l’estic protegint.

Antoni: M’estàs dient que no t’han amenaçat mai

d’anar-la a buscar?

Jordi: Mentides! S’omplen la boca de mentides. No te’ls

creguis. Estan cagats de por perquè saben que podem

guanyar i que guanyarem. Si hagués parlat cada vegada

que m’han dit que tenien la Graciela..., si fins i tot me la

descriuen. Tot són mentides. També em diuen que tinc

un fill, preciós, imagina’t. Fills de puta! Es fiquen dins

del teu cap, saps? Són com un dubte que se’t fica dins i

que creix, i en la meva situació no puc dubtar. Qualsevol

esquerda es converteix en un oceà. No ens podem creure

res. Ells volen que parli. Però no penso dir res.

Antoni: Mira, jo sé poques coses, però sé alguna cosa

sobre la naturalesa de la vida. La vida és rodona, noi.

La sang que comença neta i nova per una banda, arriba

vella i desgastada a l’altra. Et penses que guanyes pel fet

de no obrir boca? Et penses que si ells volen que parlis

i encara que et torturin i que et facin merda a cops de

fuet, mentre tu no diguis res acabaràs guanyant? Tu

allà, tan superb i tan arrogant amb el teu silenci. Potser

sí que et penses que ets l’amo dels teus silencis. Doncs

deixa’m que et digui que ells també en tenen, de silen-

cis. I quan el dia de demà necessitis que ells parlin, no

ho faran, i aleshores t’adonaràs que la teva victòria va

ser una porqueria. No vols parlar, ningú no en parlarà,

de vosaltres. Perfecte! Però el dia de demà ells tampoc

- 100 -

parlaran, i enmig d’aquesta guerra de silencis hi serem

nosaltres, els que no vam demanar ni que es parlés ni

que es callés. Els que no volíem aquesta lluita de paraules

i de submarins! Et deus pensar que ets molt intel·ligent

amb el teu silenci, però tard o d’hora veuràs que parlar,

parlar entre vosaltres, parlar, hauria estat el millor que

ens hauria pogut passar a tots.

Jordi: Jo no vaig escollir aquesta situació, no ens han

deixat cap altra opció.

Antoni: Sempre hi ha una altra opció.

Jordi: No em convenceràs.

Antoni: No?

Jordi: No.

Pausa.

Antoni: Tens una filla.

Pausa.

Jordi: Què?

Antoni: Mira, noi, m’estimaria més que la gent com tu

no existís. Jo no sóc ni part ni còmplice d’aquesta lluita

que vau començar una colla d’estúpids com tu. Però

l’atzar va fer que la meva filla s’enamorés de tu, i ara

l’estàs arrossegant a ella. I acabaràs fent que s’enduguin

la meva filla i la meva neta. No et demano que ho facis

per tu. Fes-ho per elles.

- 101 -

Jordi: La teva filla no es va enamorar de mi per atzar,

es va enamorar de mi perquè té consciència i perquè

té ànima. Et sents orgullós de no haver començat

aquesta lluita? Perquè és justament la teva ignorància

i la displicència de milers com tu, el que ens ha abocat

a fer-la. Sou com vaques que van a l’escorxador cada

dia, tranquil·les i manses. I us heu cregut que la vida és

aquesta mena de pau mentre espereu la garrotada final.

No demano que ens donis suport, però com a mínim no

ens culpabilitzis pel fet de tenir els pebrots necessaris

per enfrontar-nos als qui ens volen aniquilar.

Antoni: Saps que no és així.

Jordi: Jo no sé res. No sé res! Només veig i actuo. Avaluo

la situació. Vols que traeixi el meu germà? Que parli?

Que salvi dues persones quan en realitat estic intentant

salvar-ne milers, milions?

Antoni: Són la teva filla i la teva dona, me cago en Déu!

Jordi: Explica’ls-hi tu! Sé que m’entendrien si els hi ex-

pliqués jo. Però no puc, no els hi puc explicar. Per què

no els hi expliques tu? Ves, i els hi expliques, collons,

explica’ls-hi tu.

Pausa.

Jordi: Què vols ara, que em desmoralitzi? Perquè em

desfaci pensant en la meva filla i m’enfonsi com un

castell de sorra? Que sigui un traïdor i que senti que he

- 102 -

actuat de manera correcta? Estalvia’t les paraules. Soc

immune a la mala consciència.

Antoni: No t’ho estic demanant, t’estic avisant. Els he

dit que m’havies donat noms. Els he dit aquests noms,

i et deixaran sortir. Ves-te’n a casa i cuida la meva filla

i la meva neta. Ja m’hi quedo jo aquí, procurant pel

teu germà. I si no vols que el teu germà acabi al pati

de la caserna sota un llençol de calç viva, val més que

et portis bé, que te’n «mantinguis al marge», com dius

tu, que et facis una casa ben bonica i que sigueu feliços

per sempre. Si no, hauràs de mentir amb el millor dels

teus somriures.

Pausa.

Jordi: Què has fet? Sabran que he sigut jo, m’acusaran

de ser un traïdor.

Antoni: Doncs així, quina sort que siguis immune a la

mala consciència. Res no és en va, no trobes?

tAdeu: Tornem al present.

- 103 -

15.

TEMPS PRESENT

GrAcielA, JúliA, AnnA, tAdeu, Antoni i Jordi.

AnnA: Senyores i senyors, el sopar és a taula.

Jordi: Però quina taula més bonica!

JúliA: Sí, té tot molt bona pinta, salut. (Beu una mica

de whisky.)

GrAcielA: Sí, jo hauria fet alguna cosa més però aquests

desgraciats no m’han deixat cuinar.

Antoni: Filla, dius moltes paraulotes, no queda bé en

una dona.

GrAcielA: Papa, no em toquis els collons.

AnnA: Ara us dieu «papa» i «filla»?

GrAcielA: Sí mira, què hi vols fer, si aquest fill de puta

és el meu pare. La mare que el va parir!

Antoni: Estàs com descontrolada.

- 104 -

GrAcielA: Teníem un pacte, però com que tots dos ja

ens hem mort, a cagar!

Antoni: Quin pacte?

GrAcielA: Papa, el pacte.

AnnA: Va sí, expliqueu-me d’això, parlem d’aquell temps.

Antoni: Quin pacte? Jo no vaig fer mai cap pacte.

GrAcielA: I ara, a aquest què li passa?

tAdeu: Em sembla que està perdent la memòria.

Antoni: Qui ets, tu?

AnnA: Per mi és molt important que m’expliqueu tot el

que va passar. Us he fet tornar per això.

Jordi: I tant que sí, filla. Tens tot el dret a saber-ho perquè

la veritat és teva.

AnnA: Papa, explica-m’ho.

Jordi: Que fort, la meva filla! Mira que gran que t’has

fet... d’edat vull dir, eh?

tAdeu: Jo us he preparat una cançó, escoltem-la, perquè

és Nadal i pels temps passats. És una cançó que a mi

m’agrada i que em sembla que a vosaltres també us

agradarà.

AnnA: Calla Tadeu, que ara m’ho expliquen.

tAdeu: Però, i la cançó?

- 105 -

GrAcielA: Oh, si a mi m’encanta la música, quines ganes

de ballar!

AnnA: Mama, papa, m’ho expliqueu?

GrAcielA: Ai Anna, que pesada! El passat, passat està,

gaudim del present. Mira que maca tota la família

reunida.

Jordi: Graciela, no, si la nostra filla vol saber què va

passar hi té tot el dret, li hem d’explicar tot.

GrAcielA: Jordi, no cal.

JúliA: Salut!

AnnA: Necessito saber.

Antoni: Ostres nena, si que ets densa, no?

AnnA: Avi, si us plau.

Antoni: Si us plau, què?

AnnA: Necessito que em diguis la veritat!

Antoni: Però què és el que vols saber? Jo t’ho diré, va,

que així no patiràs més, nena.

AnnA: Molt bé. Què va passar amb el papa i la mama, i

amb tu i amb tots plegats durant la dictadura?

Antoni: Quina dictadura?

AnnA: Avi!

Antoni: M’ha dit «avi»?

- 106 -

AnnA: Avi, que a mi tot això em fa mal.

Antoni: Ai, el dolor, el dolor és bo, ho sabies? El dolor

és informació. T’avisa que alguna cosa no va bé, que hi

paris atenció. Tots els metges ho sabem, això.

Jordi: Jo t’ho explico, mira... hi ha... en aquell moment....

perquè.... jo era un... amb el meu germà... Per què no

puc? No puc parlar, no sé què em passa.

GrAcielA: Ai, quin mareig. Tu vols que t’expliquem una

història, però no hi ha història, nena. Menja i calla. Em

passeu el vi?

AnnA: No, no em convencereu. Jo sé que van passar

coses i necessito saber-les, tinc dubtes, tinc dolors i

ningú no em diu res.

JúliA: Oh, que poeta que ets, vinga, salut!

GrAcielA: Ai carinyo, vols que diguem alguna cosa però

ni nosaltres ens posem d’acord. Per què no t’inventes

una història? Com a tu et sembli, t’omples els buits

com més t’agradi, i aleshores per tu, aquesta serà la

història oficial.

AnnA: Ja ho vaig provar, vull que sapigueu que ja ho

vaig intentar. Em vaig dir: a la merda! No me’n volen

dir res? Doncs a la merda la família, no tinc família, soc

òrfena. Però la cosa no va així. Tots necessitem una base.

D’on vinc? Quin em va criar? D’on venen ells? Això és

fonamental, ho enteneu? Jo no tinc aquesta base. Tot

el que he viscut ho he sustentat en una base de fum, de

- 107 -

boira, en un museu de cera on tot es desfà. Necessito

que m’ajudeu, és això el que fa la família. Ajudar-nos

a ser feliços.

GrAcielA: Amor meu, trosset petitó d’ésser humà. Mira,

el dolor i la felicitat no existeixen. No hi ha felicitat.

Mira’ns a nosaltres. Et penses que algú de nosaltres

va ser feliç? Ningú va ser feliç en aquesta cadena de

cromosomes, però igualment vam poder donar vida a

aquest ésser humà preciosíssim que ets tu, i tot conti-

nuarà anant bé.

AnnA: Però...

GrAcielA: Però el cony de la parenta! Calla i para de

preguntar, la puta que et va parir! Que plasta que ets!

T’ho dic no una vegada, deu, mil vegades, que deixis de

donar pel cul! Ja ens has fet venir a tots. Qui més faràs

venir, tot l’univers? Ho engegaràs tot a la merda per la

teva aspiració de ser feliç? Per deixar de patir? Deixa de

patir i punt! Quines ganes de fotre’t una bona cossa al

cul i d’enviar-te com un coet a un altre planeta!

JúliA: Salut!

GrAcielA: Aquesta pallussa s’està torrant.

Jordi: Mama, no beguis més.

JúliA: No saps com n’estic de contenta de tornar-te a

veure. Jo em vaig morir quan tu et vas morir. Una part

de mi se’n va anar amb el teu germà i l’altra amb tu. I

- 108 -

ben cert que em vaig emprenyar en el seu moment, i

collonsos, que bo que és aquest vi!

Jordi: Vine, filla.

AnnA: Papa, ajuda’m.

Jordi: Clar que sí, petita, jo t’ajudo. Què vols saber?

AnnA: Per què l’avi i la mama no es parlen, o no es

parlaven?

Jordi: És una història molt llarga.

AnnA: La vull saber. Què vas tenir-hi a veure tu, amb la

dictadura? Què vas fer? Què va fer l’avi?

Jordi: Dona, quantes preguntes! Jo, mira... era... jo...

bé, el teu avi... el teu avi i jo... però... Ah! Per què no

puc parlar?

tAdeu: És impressionant.

Jordi: El què és impressionant? M’estic empassant les

paraules!

tAdeu: Encara més, hi ha una tensió entre el passat i

el present.

GrAcielA: Què diu aquest, ara?

AnnA: Tadeu, què passa?

GrAcielA: Collons nano, per què no ens ho dius tot de

cop? Què? Ens vas donant la informació amb compta-

gotes, hòstia!

- 109 -

tAdeu: Bé, és que no ho sé, no ho havia fet mai això,

és la primera vegada en la història de la humanitat que

passa una cosa com aquesta. I està sortint bé, malgrat

tot, està sortint bé. No sou conscients de la magnitud

de l’experiment que estem fent aquí, el que vosaltres i la

vostra presència signifiquen. És un equilibri molt delicat.

Ara mateix, el passat està demanant la vostra presència

allà. Ho enteneu?

GrAcielA: Jo aquest tio, no l’entenc una merda.

tAdeu: És increïble, però està succeint.

Jordi: El què està succeint? Explica’t si us plau perquè

m’estic escalfant.

tAdeu: A veure, per exemple: Jordi, digues, on vas co-

nèixer la Graciela?

Jordi: Ens vam conèixer a... a la... ai... l... l... Collons!

AnnA: Que no te’n recordes?

Jordi: No, sí, me’n recordo perfectament, però no ho

puc dir!

GrAcielA: Ens vam conèixer a l’institut francès.

Jordi: Això!

tAdeu: No pot dir paraules del passat, les sap, però no

les pot dir.

AnnA: Que està perdent la memòria?

- 110 -

tAdeu: No, és l’Antoni el que està perdent la memòria,

el teu pare està perdent les paraules, i la teva mare està

perdent el control sobre si mateixa. És impressionant.

GrAcielA: Jo no estic perdent el control.

AnnA: I per què justament això?

tAdeu: No ho sé, deu estar relacionat amb alguna cosa,

jo què sé, tot està passant molt de pressa, això s’està

descontrolant, pot ser perillós.

GrAcielA: Jo no estic perdent el control de res!

AnnA: Si us plau, necessito que m’expliqueu coses.

GrAcielA: Calla, calla, pesada, pesada, pesada!

Antoni: On som?

tAdeu: Anna, ja és hora que se’n vagin.

AnnA: No, no!

tAdeu: Com a molt es poden quedar uns minuts més.

Però m’he d’esperar fins que hagin arribat tots per

retornar-los.

GrAcielA: Tots? Qui són, tots?

AnnA: Prou. Prou! No m’enteneu, us ho he repetit i no

ho voleu entendre, us ho he explicat d’una altra manera,

ho he demanat malament, ho he demanat bé, ho he

suggerit, ho he reclamat i no ho enteneu! Ja no sé com

us ho he de dir. Em fa mal. Fa mal... (Respira.)

Tot va començar com un dubte, una curiositat, pregun-

- 111 -

tes innocents i simples com les de qualsevol nena. Per

què el meu pare havia estat a la presó? Com es van

conèixer els meus pares? Per què la mama no es parla-

va amb l’avi? Per què el papa defensava l’avi? Per què

l’àvia li donava la culpa al papa? Per què esteu tots

enfadats? Per què ningú no parla? Per què ningú no

me’n diu res? Per què? Per què? I ningú no em deia res,

ningú, ni una paraula. I us vaig venir a buscar, us vaig

venir a buscar a tots i cap de vosaltres em va dir res. I

el dubte es va convertir en una necessitat. De sobte,

necessitava saber. Sabeu el que és una necessitat, una

necessitat de veritat? I en lloc d’ajudar-me, vau callar i

us vau morir. No ho vau planejar, o sí, no ho sé, però un

dia us vau morir, us vau anar morint i us vau anar em-

portant les respostes, les veritats i les mentides. I aquell

dia em va començar a fer mal. La necessitat és un dolor

real. Va començar amb una pressió aquí al pit i es va

transformar en un dolor muscular. Les articulacions, els

ossos, els òrgans. Després em va començar a fer mal

respirar, riure, callar. Em fa mal mirar, escoltar, parlar.

Em fa mal viure.

GrAcielA: Filleta meva, quina vida de merda!

Se sent una nova explosió darrere la porta. Tots

es queden en silenci.

AnnA: I ara qui és?

JúliA: Salut i Bon Nadal!

Josep: Per darrera vegada tornem al passat.

- 113 -

16.

TEMPS PASSAT

Jordi i GrAcielA.

Jordi: T’he trobat a faltar.

GrAcielA: Jo també.

Jordi: O sigui que tenim una filla.

GrAcielA: Tenim una filla.

Jordi: No entrava en els nostres plans.

GrAcielA: Hi ha tantes coses que no entraven en els

nostres plans. Em pensava que no et tornaria a veure.

Jordi: El teu pare em va salvar.

GrAcielA: El meu pare és un fill de puta.

Jordi: Em va salvar, d’una manera o altra em va salvar.

GrAcielA: En salva centenars perquè els continuïn

torturant.

- 114 -

Jordi: No té cap altra opció.

GrAcielA: Tots tenim altres opcions.

Jordi: Quan això s’acabi, tot li anirà a la contra.

GrAcielA: Ara aniran contra teu si no expliques el que

va passar, que ell t’hi va obligar.

Jordi: Tu et posaràs en contra d’ell?

GrAcielA: Jo necessito descansar un temps, parar.

Jordi: Tenen el meu germà. Hem de protegir el meu

germà, ara, li haurem de seguir el joc.

Pausa.

GrAcielA: El teu germà es va morir.

Jordi: Com? Quan?

GrAcielA: La nit que et van deixar sortir.

Jordi: Però... ell em va dir que... ell...

GrAcielA: El meu pare és un fill de puta.

Jordi plora.

Jordi: Em pensava que...

GrAcielA: Sí, ja ho sé...

Jordi plora, li fa molt mal.

- 115 -

Jordi: T’he trobat a faltar.

GrAcielA: Jo també.

Jordi: T’estimo, ho sabies?

GrAcielA: Ho sé.

Jordi: No sé si he d’estar content o trist...

GrAcielA: Espero que tothom oblidi tota aquesta merda.

Jordi: És important que ho recordem.

GrAcielA: No tot.

Jordi: Hi ha molta gent buscant la gent que estima.

GrAcielA: Nosaltres no hi tenim res a veure.

Jordi: Sempre hi hem tingut alguna cosa a veure.

GrAcielA: Mira Jordi, ara és diferent. La tenim a ella.

Jordi: Ella estarà bé. La cuidarem i la protegirem. Li

explicaré tota la veritat quan sigui el moment i ella ho

entendrà. No serà fàcil, però ho farem junts.

GrAcielA: M’ho promets? Perquè jo tota sola no podria.

Jordi: Tranquil·la, jo sempre hi seré.

GrAcielA: Això no ho prometis.

Jordi: Si jo no hi fos, no l’hi expliquis i punt.

GrAcielA: Quina família!

Jordi: Una família que se l’estima.

- 116 -

GrAcielA: La teva mare està emprenyada amb nosaltres.

Jordi: Per?

GrAcielA: Està emprenyada amb mi i jo ho estic amb

ella. Em dona la culpa d’això del teu germà.

Jordi: Amb el temps ja li passarà.

GrAcielA: Confies molt en el temps.

Jordi: El temps pot amb tot.

GrAcielA: I si el dolor és massa fort?

Jordi: El dolor és el nostre aliat, això m’ho va ensenyar

el meu germà.

GrAcielA: No saps com m’he controlat durant tot aquest

temps. Com m’he aguantat i no he dit ni fet res del que

volia fer. I ara ja no és hora de fer-ho, ara és hora de

descansar, de tenir una família, d’intentar ser feliços.

No parlo de renegar del passat, no parlo d’oblidar, no

parlo d’engegar-ho tot en orris. Però sí, de descansar

una miqueta, i d’agafar-nos temps per a nosaltres, el

món pot esperar.

Jordi: El món no s’espera Graciela, el món continua,

tot continua i nosaltres també hem de continuar. Si ens

pensàvem que el pitjor de tot s’havia acabat, ens enga-

nyàvem. Ara cal viure, aquest és el repte de veritat, ser

algú i fer alguna cosa pels altres durant els petits buits

que ens deixi la nostra vida diària. Era més fàcil quan

ens disparaven i ens hi tornàvem, era més senzill fer

- 117 -

coses amb una arma a les mans, era més senzill quan

l’enemic era tan obvi i tan fort. Però ara tot s’ha diluït,

i ara l’enemic és a tot arreu, des del lloc on comprem

el pa fins a la manera com responem al veí. La cosa

s’ha complicat i caldrà que hi posem els cinc sentits, la

família pot esperar.

GrAcielA: No, Jordi, no. No em vinguis amb més sacri-

ficis. No em vinguis amb més esforços, més lluites, més

enfrontaments. Hem de parar, algú ha de parar.

Jordi: Parar? Parar? Això no s’aturarà. Això no va comen-

çar amb nosaltres i tampoc no s’acabarà amb nosaltres.

Però, què et penses? Que hem vingut a protagonitzar

la història del món? N’estàs cansada? Vols parar? Vols

baixar d’aquest tren, però hauràs de baixar de la vida.

En aquesta vida no hi ha descans, no hi ha pau. La

pau són els cementiris. La vida és això, la vida són tots

aquests crits i aquesta lluita. La història de la humanitat

és la història de la lluita per voler fer del món, un món

millor. I tu vols parar? Doncs deixa’m que et digui i que

et quedi ben clar Graciela: no pararem. Sempre ens ba-

rallarem entre tots. Ens passem la vida cridant i lluitant

i no deixarem de fer-ho. Què collons m’importa a mi

que el teu pare estigui emprenyat, que la meva mare no

em parli, que la meva filla no m’entengui? Què collons

m’importa? Hòstia!

Pausa.

- 118 -

Jordi: Mentre jo sigui viu i mentre pugui parlar, en

aquesta casa se sabrà tot, i tots ens haurem de fer res-

ponsables de les nostres merdes, i continuarem lluitant

fins a la mort, i si es pot, fins i tot després de la mort.

Vols parar? Parar? Tornem al present.

- 119 -

17.

TEMPS PRESENT

Josep, Jordi, JúliA, Antoni, GrAcielA, tAdeu i AnnA.

Apareix

Josep, tot brut i esparracat, està molt prim

i barbut. Es queda a la porta, té por de tothom.

tAdeu: Ara sí, ja hi som tots.

Jordi: Josep.

Antoni: Qui és aquest?

AnnA: Qui és en Josep?

GrAcielA: És el teu tiet.

AnnA: Tenia un tiet?

JúliA: Amor meu, fill meu, oh, que prim que estàs!

Jordi: La mare que em va, no m’ho puc creure.

JúliA: Salut! Tota la família reunida per Nadal! Que bé

que ens ho estem passant!

- 120 -

Jordi: Mama, para de beure.

JúliA: Au va, no remuguis, que ens ho estem passant

la mar de bé.

tAdeu: Hola Josep.

Jordi: A veure nano, calla, que ja fa massa estona que

dura això. Josep, hola, soc en Jordi, el teu germà. Te’n

recordes, de mi?

Pausa.

Josep: Sé perfectament qui sou tots.

Jordi: Ah sí? Molt bé.

GrAcielA: D’on l’has fet venir, que està així?

tAdeu: D’on vols que sigui? Del mateix lloc d’on us he

fet venir a tots, de l’instant just abans que us moríssiu.

Ell era en un pou.

AnnA: En un pou?

Jordi: Amor meu, al teu tiet li van fer coses molt lletges,

ho sabies?

AnnA: Ja ho sé, papa.

Josep: Els mateixos gossos però amb un collar diferent.

AnnA: El que vull és saber per què era en un pou.

- 121 -

Jordi: Bé, a veure, mira, el tiet i el papa creien que hi

havia uns senyors molt dolents que estaven fent mal a

tothom, saps? I que...

Josep: Jo soc dolent, tu ets dolent, tots som bons i tots

som dolents. No hi ha res ni ningú que no ho sigui.

Antoni: Aquest està més sonat...

JúliA: Que prim que estàs, nen.

Jordi: Et van deixar fet caldo.

Josep: M’hi vau deixar vosaltres? Jo? Qui? Tu? Jo? Tots?

Jordi: T... t... t... ah, merda, cada vegada em costa més

parlar. Jo he v... ah.... Josep. Escolta’m. Et van f...

Josep: Em van torturar, una miqueta, durant un temps,

una miqueta aquí, una miqueta allà, uns copets al cul.

Ha, haha. Però, aquí em teniu. Qui se sent culpable?

Qui va ser el qui va prometre coses i no les va complir?

Ah, pillo.

AnnA: Què li va passar?

GrAcielA: Ai, Anna, però què vols? Que et faci un cro-

quis? Al pobre el van matxacar a hòsties durant anys, i

jo què sé. Què vols fer? Escriure una novel·la? No toquis

més els pebrots, vols?

tAdeu: Josep, saps qui som?

Josep: Clar que sí fillet meu, nano, petitó, clar que sí, i

tant que ho sé, és clar que ho sé. Tu ets en Tadeu, ell és

- 122 -

l’Antoni, ella l’Anna. (A AnnA.) Un plaer, em vaig morir

abans que nasquessis, o una mica després, és igual, no

ens coneixíem, encantat. I aquest és en Jordi, el meu

germà, que em va deixar tirat al fons d’un pou...

Jordi: No et vaig deixar so... no...

Josep: Oh, no et vaig deixar, no et vaig deixar... Fes una

mica el ploramiques, a veure. Què et passa? Qui és el

que no pot parlar del passat? Bé, continuo, aquella d’allà

és la meva mare, una covarda de manual que fuig a la

primera de canvi davant de qualsevol problema. Aquesta

és la Graciela, la dona del meu germà. I tu ets el que

juga a fer de científic amb l’univers i que no pares de

cagar-la, i gràcies a tu, aquí estic, ben viu, en lloc d’estar

torturat i oblidat al fons d’un pou

Jordi: Ningú es va oblidar de tu.

Josep: Pel que va servir, tant se val. (A tAdeu) Gràcies

nano, te’n dec una. Déu t’ho pagui. Ai no, que no

existeix, no et fot?

tAdeu: Interessant.

AnnA: Com ho sap tot això?

tAdeu: No ho sé.

AnnA: T’hem fet venir...

Josep: Al sopar de Nadal, sí, ja ho veig, que bo, tinc una

gana que em moro.

Jordi: Et vull demanar... Vull...

- 123 -

Josep: Sí, perdó, sí, està bé, no cal que demanis perdó,

no hi ha perdó, d’ara endavant jo tampoc en demanaré.

Si no, tots haurem de demanar perdó, perdó per aquí,

perdó per allà, perdó a tort i a dret, i començarem però

no sabrem mai quan acabar i ens morirem demanant

perdó. No hi ha pecat, no hi ha perdó, tot plegat és un

embolic i jo m’estic morint de gana. Apa.

Josep comença a menjar de tot.

Josep: Mare meva, quina gana!

JúliA: Menja fins que rebentis, si vols, el vi és boníssim.

Antoni: Qui és aquest?

Jordi: Jo... em... ma... ufa... jo, huríem, dir la veritat,

perquè hauríem, no hauríem, no p, podim palar bé, no

pu, parlar, mfill, tem, bojos, jo, no.

GrAcielA: Que algú li foti una hòstia al tartamut aquest

perquè m’està desesperant.

tAdeu: És hora que se’n vagin.

AnnA: No! Encara no, no m’ha quedat res clar, encara

no sé ben bé què va passar.

tAdeu: Ho sento Anna, ja ho intentarem un altre dia,

però si no se’n van ara poden passar coses que ni ens

podem imaginar.

Josep: Perdó, però queda una cosa més per veure.

- 125 -

18.

TEMPS PASSAT

Jordi i Josep.

Jordi: M’alegro que estiguis bé.

Josep: Jo m’alegro que tu estiguis bé.

Jordi: Bé, el que seria bé...

Josep: Tot depèn de com es miri, no?

Jordi: Et puc preguntar una cosa?

Josep: Sí, és clar.

Jordi: Tu creus, però ho creus de veritat, que el que

fem és correcte?

Josep: És igual això, germanet. No es tracta de què

estem fent, es tracta de en què creiem. Tenim valors.

Nosaltres creiem en alguna cosa que ens supera.

Jordi: Com una mena de déu.

- 126 -

Josep: Sí, el nostre déu és el poble. A ell li devem tot, a

ell l’hem d’entendre, a ell l’hem de cuidar, a ell l’hem

de protegir.

Jordi: Per ell hem de matar?

Josep: No matem si no és per defensar-nos.

Jordi: Sempre?

Josep: Són preguntes difícils i respostes difícils.

Jordi: Ho sé.

Pausa.

Josep: Tens dubtes?

Jordi: Sempre.

Josep: D’acord. Escolta’m, t’han fet molt mal?

Jordi: Força.

Josep: Aquest és el secret. Que fa mal i això és bo.

Jordi: A vegades em penso que no ho aguantaré.

Josep: Perquè no ho penses bé. Et fa por el dolor, i el

dolor és el teu amic.

Jordi: No, no. No! No és el meu amic. El dolor és el

problema. Lluitem contra el dolor i el patiment. I si

lluitem contra tot això és perquè sabem que hi ha una

vida possible sense dolor. Recordo quan érem petits, a

la casa dels afores, que la mama ens feia torrades i cafè

- 127 -

amb llet, i que jugàvem al pati. Era un temps meravellós,

sense dolor.

Josep: T’equivoques. Era un temps ple de dolor. Però ens

n’hem oblidat. El temps i el dolor són aliats i enemics,

són còmplices amb els mateixos interessos, quan érem

petits et passaves el dia malalt, que no te’n recordes?

Sempre et feia mal el pit.

Jordi: Era asmàtic.

Josep: Vas patir asma tota la teva infantesa, no podies

córrer, no podies jugar gaire estona, dormies malament.

I on són aquests records? El papa va deixar la mama

aquell estiu que vam anar de vacances, no recordes

com el vam trobar a faltar? A les nits ploraves, tenies

tos, ploraves i jo ho havia de sentir. I la mama ens feia

cafè amb llet i torrades, perquè no tenia mai diners per

poder comprar galetes i xocolata, que era el que real-

ment ens agradava. I tot aquell patiment l’hem oblidat,

i ens queda el que ens feia feliços. És el dolor el que

dona sentit a la vida. L’única felicitat possible és la que

travessa els camps del dolor.

Jordi: No vull tenir més dolor.

Josep: Quan et moris no en tindràs més, aprofita ara.

I que cada patacada sigui un cant a la vida; cada cop,

una empenta de felicitat. Som uns afortunats, viurem

experiències que ens faran únics, i la nostra felicitat serà

genuïna, com l’origen del seu dolor. No hi ha cap felicitat

- 128 -

que vingui del no-res. Estem en el millor moment per

poder ser feliços.

Jordi: És fàcil dir-ho.

Josep: És millor viure-ho.

- 129 -

19.

TEMPS PRESENT

Josep, Jordi, JúliA, Antoni, GrAcielA, tAdeu i AnnA.

Tots són a taula, bevent i menjant.

tAdeu: Atenció tothom, és hora de tornar.

JúliA: Oh, tant bé que ens ho estem passant.

GrAcielA: Jo no me’n vull anar.

tAdeu: Però és que ho heu de fer.

GrAcielA: Que puta, a tu no t’espera el parafangs d’un

camió!

tAdeu: Heu de tornar en el mateix ordre en què heu

vingut.

AnnA: Mama, abans d’anar-te’n, digue’m alguna cosa,

per favor.

GrAcielA: A mi d’aquí ningú no em farà fora.

GrAcielA va per aixecar-se i torna a asseure’s.

- 130 -

GrAcielA: Oh, que estrany.

tAdeu: Què passa?

GrAcielA: No em puc moure.

AnnA: De veritat?

GrAcielA: No, és que m’he cagat a sobre i ara em fa

vergonya. Clar que és de veritat, la puta que em va parir!

A l’

Antoni li cau un got que tenia a la mà.

AnnA: Avi, que estàs bé?

Antoni: Què?

GrAcielA: Papa, que estàs bé?

Antoni: Qui sou vosaltres?

AnnA: Tadeu, què passa?

Josep: Ho estan perdent tot, ja heu perdut la memòria,

les paraules, el control, i ara perdreu els cossos. Quin

descontrol, no?

tAdeu: I tu com ho saps, tot això?

Josep: No ho sé, digue-m’ho tu, deixa’m que t’ensenyi

una altra cosa. Mira què puc fer.

Josep aixeca un braç i Antoni també ho fa. Josep

s’aixeca i

GrAcielA també ho fa.

GrAcielA: Eh! Què m’estàs fent!

- 131 -

Josep: Què! Increïble, no? Tant, com que jo tinc tot allò

que ells van perdent.

tAdeu: Increïble.

GrAcielA: Vine Tadeu. Tinc una altra cosa increïble per

posar a la llista. Tadeu, vine, ràpid!

tAdeu, que s’hi acosta: Què?

GrAcielA, li clava una plantofada: Au, una altra cosa in-

creïble per a la teva llista. Te l’apuntes i te la fots pel cu-...

AnnA: Mama!

tAdeu: Anna, tinc por.

GrAcielA: Però si ha sigut una plantofada de res, no

siguis maricón.

tAdeu: Això s’està descontrolant, els he de fer tornar ja.

Graciela, ara m’acostaré, no em pegui.

GrAcielA: No veus que no puc moure les mans, no puc

moure res, m’encantaria pegar-te.

tAdeu agafa GrAcielA, l’aixeca i la du cap a la porta.

GrAcielA: No siguis fill de puta, que m’estàs portant

cap a la mort.

tAdeu: Li he dit que ja es va morir, un altre dia la faré

venir una estona.

- 132 -

GrAcielA: Però què collons et penses que sóc, jo? Un

Chihuahua? Què és això de treure’ns a passejar de tant

en tant? Tu continua jugant amb foc que al final et

cremaràs, desgraciat.

GrAcielA forceja perquè la deixi anar, però les ca-

mes no l’aguanten.

Josep mou les cames i les mans

i fa que

GrAcielA piqui a tAdeu. tAdeu la deixa anar

GrAcielA cau a terra.

tAdeu: Josep, què fas?

Josep: Jo estic de part seva, no vull que ens facis tornar.

tAdeu: No es pot. Vosaltres sou d’un altre temps, no sé

què pot arribar a passar si us quedeu, és perillós.

Jordi: Què passaria en la peculiar possibilitat de no retorn

i sabrem que ens quedrem i si pudam m fill lagargateja

clac?

tAdeu: Què?

Josep: Pregunta que què passa si algú es queda.

tAdeu: No sé què pot passar, però no ho volem saber.

Heu de marxar abans que aquest món, aquest temps,

reaccioni a la vostra presència. Ho enteneu?

tots: No.

tAdeu: Us he tingut aquí tancats perquè l’experiment

fos controlat.

- 133 -

Antoni: Què hi faig jo, aquí?

GrAcielA: Emporta’t aquest pallús primer, que no té ni

idea d’on és.

AnnA: Mama, si us plau, digues alguna cosa.

GrAcielA: Anna, no ho veus que aquí la gent gran ara

estem parlant de coses més importants? Ja n’has tingut

prou per avui.

AnnA: Però no he entès res, m’heu dit coses sueltes,

gairebé res.

GrAcielA: Abans perquè no ho sabies, ara perquè no ho

entens. Sempre trobes una excusa per no ser feliç, oi?

AnnA: Però...

Jordi: Prou, pedassa, que la paciència que porcalm no

seguix no depèn dem ahhhhhh!

AnnA: Què diu?

Josep: Que deixis de donar pel cul i que siguis feliç.

tAdeu agafa GrAcielA en braços i se l’endú cap a

la porta.

GrAcielA: Apa, adéu a tothom, colla de fills de puta, la

propera vegada que em feu venir, deixeu que em quedi

una mica més, la puta que us va parir.

- 135 -

20.

TEMPS ATURAT

Abans que es tanqui la porta.

GrAcielA:

Alguns em jutjareu pels meus actes

D’altres, pel que no vaig dir

D’altres, pel que vaig dir

Hi ha altres maneres de ser jutjat i de jutjar-se

Qui se’n recorda de la dictadura en aquest país?

Qui se’n recorda del primer genocidi de la història?

On són les marxes per la veritat i per la justícia?

On són els advocats i les causes penals pels crims de

la història que no s’han jutjat?

La injustícia és part de la justícia

Això ja fa temps que ho vaig decidir

tAdeu empeny GrAcielA cap a l’altra banda de la

porta i la tanca.

- 137 -

21.

TEMPS PRESENT

Antoni, tAdeu, JúliA, Jordi, AnnA i Josep.

tAdeu: Bé, una ja és fora.

Josep: Mira què faig. Vinga tots.

Antoni: Què m’esteu fent?

Josep s’aixeca, es mou, i Jordi i Antoni, com uns

titelles, també es mouen per l’espai.

Josep: Genial, eh? És com una córeo. És la re hòstia!

Increïble. Va, cantem.

Fan una petita coreografia, uns segons, canten

i ballen una cançó de Mecano.

Josep, Antoni i Jordi: «Ay, qué pesado, qué pesado,

siempre pensando en el pasado, no te lo pienses de-

masiado, que la vida está esperando.»

- 138 -

tAdeu: Josep, ja n’hi ha prou. Antoni, és el teu torn.

JúliA: Ostres, s’ha acabat la festa? Però si encara no

són les dotze.

Josep: Tant que m’agrada obrir regals.

JúliA: I jo què? Me’n puc anar, ja?

tAdeu: Esperi’s, han de marxar tots abans de poder

obrir la porta.

tAdeu aixeca Antoni i l’arrossega.

AnnA: Avi, gràcies per haver vingut. M’ha agradat

veure’t.

Antoni: Qui sou vosaltres?

tAdeu: Gràcies per fer-ho fàcil.

Josep: Agraeix-m’ho després.

- 139 -

22.

TEMPS ATURAT

Abans que es tanqui la porta.

Antoni:

La meva memòria és una pedra que es va convertir

en sorra

I es va barrejar amb les platges del món

El mar la va portar de costa a costa

Com recompondre tot allò que ara em confon?

Com la merda, com el fàstic, com la crosta

La memòria i els records es van podrint

I confonen el camí que anem vivint

Fent-nos creure que potser va ser una ﬂor

Recordarem la pestilència de l’olor

Per la sang de les venes la veritat hi corre

La meva memòria és una pedra que es va convertir

en sorra

tAdeu l’empeny cap a l’altra banda de la porta

i la tanca.

- 141 -

23.

TEMPS PRESENT

tAdeu, JúliA, Jordi, AnnA i Josep.

tAdeu: Jordi, marxem.

Jordi, donant-li un clatellot: Que em diguis «papa»,

nano, som família o som cargols? Ai, ja comença un

safareig, blau cel, percussió dolent de coses, que l’in-

hibidor no sigui cosa que facilonga tota pirandurèxia.

AnnA: Papa, per favor, papa, digue’m alguna cosa

abans no te’n vagis, intenta-ho, amb el cor, amb totes

les teves forces, intenta-ho.

Jordi: Caram, caramba, carambiru, carambirurí, tin-

quiwinki, caixofaixa, ai Einstein, ai, ai, ai, ai.

AnnA: Tadeu, no hi ha cap manera que pugui dir alguna

cosa? No pots fer-hi res abans que se’n vagi?

tAdeu: No, no sé què fer, només sé que tot va

empitjorant.

- 142 -

AnnA: El podrem fer tornar a venir?

tAdeu: Sí Anna, però primer hauré d’estudiar bé el que

acaba de passar.

AnnA: I ells se’n recordaran d’això?

tAdeu: No en tinc ni la més mínima idea.

Josep: No es recordaran de res. Ells mai no ho han viscut

això, el futur és el futur.

JúliA: Òndia tu, no queda més vi?

AnnA: Té raó en això que diu?

tAdeu: No ho sé, no ho sé, l’única cosa que sé és que

hem de marxar, papa.

Jordi dona un clatellot a tAdeu i li fa una abraçada,

li fa un petó al front. S’acosta a

AnnA i també li

fa un petó, l’abraça. La mà li va enrere i li toca el

paquet a

tAdeu. (Això ho ha fet en Josep movent

la seva mà).

AnnA: Papa...

Jordi s’acosta a Josep per fotre-li un cop de puny,

però

Josep amb el seu poder, li atura la mà i Jordi

es queda paralitzat sense poder-lo tocar. Aleshores

tAdeu s’acosta a tots dos i li clava una plantofada

Josep. Jordi es pot tornar a moure.

- 143 -

Josep: Per què em pegues?

tAdeu: No et facis el llest.

Josep: Una plantofada? Què ets? Una nena? També

m’esgarraparàs? Estira’m els cabells, a veure...

tAdeu: Jordi, hem de marxar.

Jordi: Gr... grr... grrrrr.... grrrrcies.

tAdeu: De res, sogre, ens veiem aviat.

Van cap a la porta.

- 145 -

24.

TEMPS ATURAT

Abans que es tanqui la porta.

Jordi:

Tot anirà bé, amor meu

Els grans se’n tornen a jugar

I abans que te n’adonis, tornaré a ser aquí

A casa

Amb la mare, amb els avis

I tots parlarem i menjarem

I ens explicarem coses

I ens ajudarem els uns als altres

I farem d’aquest món, un món millor

Perquè això és el que fan les famílies

S’estimen, es cuiden, i s’ho expliquen tot

T’estimo molt

M’has fet molt feliç

tAdeu l’empeny cap a l’altra banda de la porta

i la tanca.

- 147 -

25.

TEMPS PRESENT

tAdeu, AnnA, Josep i JúliA.

tAdeu: Josep el teu torn, te n’has d’anar.

Josep: No me n’aniré.

tAdeu: Te n’has d’anar, ja saps que és perillós.

Josep: El que sabem i el que no sabem. Els grecs, no

vas parlar d’això alguna vegada?

tAdeu: Sí, però la incertesa és massa gran i les conse-

qüències podrien ser terribles.

Josep: O no.

tAdeu: Això no ho saps.

Josep: Sé més coses que tu.

AnnA: Tu saps coses, oi?

Josep: I tant.

- 148 -

AnnA: Doncs per què no me les expliques? Explica’m

tot el que sempre he volgut saber.

Josep: Encantat de fer-ho, però aleshores no me’n puc

anar.

tAdeu: Anna, ha de marxar ja.

AnnA: Per què? Sembla que ara tot està bé.

tAdeu: No ho sabem.

Josep: «No ho sabem». «Només sé que no sé res»,

«Morirem», «S’ha d’acabar», «Heu de marxar», «Us he

portat», «Us he fet tornar». Para una mica, vols?

tAdeu: Veus com es va tornant cada vegada més boig?

AnnA: Però no veig per què no es pot quedar una mica

més.

Comencen a sentir-se explosions que venen de

fora.

tAdeu: Mira! Ho sents? Anna, això és perillós, el món,

el temps, tot pot rebentar.

Josep: Ets una mica tremendista, no? I tu em dius boig

a mi...

AnnA: Falta poc per les dotze, són focs artificials.

tAdeu: No ho sabem.

AnnA: Ai, Tadeu, per favor! Vine a veure-ho, vine.

- 149 -

AnnA va cap a la porta. tAdeu s’hi posa al davant.

tAdeu: Anna, si us plau! Aquesta porta no es pot obrir

fins que no se n’hagi anat tothom. Si s’obre, rebenta-

rem, ho entens?

JúliA: Au vinga, no us baralleu, que és Nadal.

AnnA, a Josep: Si us plau, digue’m el que vull saber.

Josep: Però filleta, necessito temps perquè no es tracta

de donar només una visió. Hi ha tantes veritats com per-

sones. Els fets són uns, però les intencions, les voluntats

i les reflexions són moltes. Tant de bo que en el futur

puguem dir que la veritat és només una.

AnnA: Tadeu, si us plau.

tAdeu: Anna, t’estimo, t’estimo tant que has d’entendre

que ho faig perquè estiguem bé i segurs. Tot se’n pot

anar a la merda en un moment. Estem jugant amb...

amb... ves a saber amb què, no en tinc ni idea. Jo t’es-

timo, i si faig tot això és perquè t’estimo, i si ell se’n

va et prometo, et prometo, et prometo, que els farem

tornar tots, una, mil vegades, fins que parlin, fins que

tots els problemes s’arreglin. Si cal tornar-ho a repetir

tot mil vegades, ho faré, si els hem de fer venir des que

eren petits, si cal fer venir el món sencer, ho faré. Però

ara m’has d’entendre.

AnnA: No te l’emportis si us plau.

Josep: Si us plau, si us plau!

- 150 -

tAdeu: Ho sento.

tAdeu s’endú a Josep fins a la porta.

AnnA: Tadeu, m’estàs matant.

tAdeu: No Anna, t’estic estimant. Algun dia ho

entendràs.

- 151 -

26.

TEMPS ATURAT

Abans que es tanqui la porta.

Josep:

T’ho explicaria tot

Què feia el teu pare

Què feia la teva mare

Com es van conèixer

Qui eren els dolents i qui eren els bons

Quins van actuar bé i quins van actuar malament

Et volen fer creure que el passat és una confusió

Però hi ha bons i hi ha dolents

Hi ha gent que ha de demanar perdó

Hi ha gent que pot estar tranquil·la

Hi ha herois i hi ha víctimes

Jo t’ho explicaré tot

tAdeu va per empènyer Josep a l’altra banda de

la porta, però amb un moviment brusc,

Josep

empeny

tAdeu cap a dins i tanca la porta.

- 153 -

27.

TEMPS PRESENT

JúliA, AnnA i Josep.

AnnA: Què has fet?

Josep: Quin paio més pesat, no? Doncs vinga ja està,

assumpte arreglat.

AnnA va cap a la porta, l’obre; a l’altra banda no

hi ha ningú.

AnnA: On és?

Josep: Suposo que deu haver viatjat fins al pou on era

jo, els meus col·legues es fotran un bon susto.

AnnA: Quin pou?

Josep: Quantes preguntes, neboda.

AnnA: On és en Tadeu? No ho pots fer, això. Què has

fet?

Josep: Parole, parole, parole.

- 154 -

AnnA: Contesta’m!

Josep: Paraules, paraules, paraules, és en italià.

AnnA: Entens el que acabes de fer? Ara no sabem què

cony pot passar!

Josep: No, i tu tampoc, però ja ho anirem veient. Ara

com ara, si ja la vaig liar en el passat, la liarem una mica

en el present.

AnnA: Per què ho fas això?

Josep: Perquè jo també vull ser feliç, jo també hi tinc

dret, i perquè era al fons d’un pou i m’anaven a torturar

fins a la mort, i vull una altra oportunitat. Tu vols ser

feliç? Doncs jo també, no es pot tenir tot. La felicitat,

l’opi del poble.

AnnA: Ens morirem tots, ha dit que podríem rebentar,

que els mons podrien xocar i no sé quantes coses més

ha dit.

Josep: Bé, sí, molt maco tot, jo me’n vaig.

AnnA: En Tadeu ha dit que no, que no sortim.

Josep: Mira, no em penso quedar aquí dins tota la meva

vida, o tota la meva... això que ja no sé ni què és. El que

és sortir, jo penso sortir, i si veiem que tot comença a

rebentar, doncs torno, i si no, doncs no torno, tant se

val, igualment tots acabarem rebentant.

Josep s’acosta a la porta de l’entrada, l’obre per

primera vegada.

- 155 -

28.

FUTUR

Josep:

I ara me’n vaig

De la mateixa manera que d’aquí ben poc tots ens

n’anirem

Amb el cap ben alt

Amb les ganes i la passió necessàries

Per començar una nova lluita

Em miraran i m’assenyalaran amb el dit

«És un supervivent»

«Va sobreviure a la guerra del món», diran

«Ell va matar els obrers del món»

Uns m’estimaran i d’altres m’odiaran

És així i així serà

Me’n vaig

Però tornaré

Perquè vosaltres m’ho demanareu

Oh i tant, vosaltres em fareu tornar de nou

- 156 -

Des de les deixalles del món

Em traureu del pou on vaig estar i em fareu el vostre

capità

El vostre amic, el vostre enemic, el vostre ideal, el vos-

tre tot

I em demanareu que em quedi

Que us representi

Que sigui la veu de qui no en té

I tornaré i ho seré tot

Em demanareu que calli i que parli

I jo ho faré

Perquè la vida només es viu una vegada

I aquest temps de dolor i de confusió

Se n’anirà per sempre

Companyes i companys

Tant de bo puguem

I ens veiem ben aviat

Josep surt per la porta.

- 157 -

29.

TEMPS PRESENT

JúliA i AnnA.

JúliA: En fi, sembla que això ja s’ha acabat, no?

AnnA: Te’n vas?

JúliA: Sí, ja és molt tard, i porto un pet que no

m’aguanto.

AnnA: Àvia, tinc por.

JúliA: Per què, amor meu? Per tot això que ha passat?

Quines coses, eh? Jo no he entès res, però mira, al llarg

de la meva vida ja m’ha passat quatre o cinc vegades

que em pensava que s’acabava el món i no es va acabar

mai, o sigui que estigues tranquil·la.

AnnA: Però, i en Tadeu?

JúliA: Bueno, tranquil·la. Saps quin és el teu problema?

Que preguntes massa i et respons poc.

- 158 -

Comença a sonar una música.

JúliA: Ui, i aquesta música?

AnnA: En Tadeu... (Plora.) En Tadeu l’havia preparada

perquè sonés a les dotze en punt, era el senyal per

brindar.

JúliA: Ja són les dotze?

AnnA: Sí.

JúliA: Ai, Bon Nadal, estimada! Té (Li dona un got amb

aigua.), amb aigua no es pot brindar, però com que ja

ens ho hem fotut tot, ha... Bon Nadal! I que tots els

teus desitjos es facin realitat, carinyet... Això sí, si pots,

desitja coses més senzilles perquè ja veus quin cristo

s’ha muntat...

AnnA: Sí.

JúliA: Bueno, me’n vaig, deu ser tot tan cutre aquí a fora.

Barrejades amb la música, se senten moltes ex-

plosions que van pujant de volum.

AnnA: Espera’t. Estàs segura que això són focs artificials?

JúliA: És clar, amor meu, són les dotze. Tranquil·la,

tranquil·la.

AnnA: No estic tranquil·la àvia, no estic bé, no ho he

estat mai, però creu-me si et dic que ara mateix sento

una por que no havia sentit mai. Àvia, se n’han anat

- 159 -

tots, estic sola i trobo a faltar en Tadeu. Si te’n vas i em

quedo sola i el món s’acaba... No vull quedar-me així.

No vull morir-me sola.

JúliA: Ai, amor meu, tots estem sols, tots.

JúliA surt i deixa la porta oberta. La porta de l’ha-

bitació on hi havia la màquina també està oberta.

Totes dues portes s’il·luminen mentre se senten les

explosions.

AnnA es queda asseguda amb el got

d’aigua a la mà, comença a plorar, cada vegada

més, i el so de la música i de les explosions cada

vegada és més fort. Mira per tot arreu, però no

entra ningú.

AnnA: Tadeu..., et trobo a faltar..., torna..., perdona’m...,

tenies raó..., en tot..., Tadeu..., t’estimo..., t’estimo

molt..., molt..., t’estimo t’estimo t’estimo t’estimo t’esti-

mo t’estimo t’estimo t’estimo t’estimo t’estimo t’estimo

t’estimo t’estimo t’estimo t’estimo t’estimo t’estimo

t’estimo t’estimo t’estimo t’estimo.

Les explosions se senten cada vegada més fortes.

- 160 -

Cada vegada més a prop.

Rebenta l’escena.

Rebenta la casa.

Rebenta el teatre.

Rebentem nosaltres.

La ciutat rebenta mentre sentim la música.

Fi.

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia

Volums publicats:

Textos a Part

Teatre contemporani

1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998

Premi Born 1997

2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,

1999. Premi Born 1998

5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi

Serra d’Or 1999

6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,

2000

7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.

Premi Serra d’Or 1999 (al millor text

espectacle)

8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.

Premi Born 1999

9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,

2001

11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de

Caront, 2001

12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2000

13. Raül Hernández Garrido, Si un dia

m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000

14. Harold Pinter, L’engany, 2001

15. David Plana, Després ve la nit, 2002

16. Beth Escudé, Les nenes mortes no

creixen, 2002. Premi Joaquim M.

Bartrina, Reus 2001

17. Luis Miguel González, La negra,

2002. Premi Born 2001

18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003

19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003

20. Manuel Molins, Elisa, 2003

21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que

esteu en el cel, 2003

22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort

Manolete, 2003. Premi Born 2002

23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-

tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,

Andorra 2002

24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a

Sarajevo, 2004

25. AADD, Dramaticulària, 2005

26. Miquel Argüelles, Una nevera no és

un armari, 2004. Premi Joaquim M.

Bartrina, Reus 2002

27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-

quim M. Bartrina, Reus 2003

29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi

del Crèdit Andorrà, Andorra 2004

30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix

/ Marina / Preludi en dos temps, 2005

32. Marco Palladini, Assassí, 2006

33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,

2006. Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2005

35. Manuel Molins, Combat, 2006

36. Marc Rosich, Surabaya, 2007

37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born

2006

38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-

rança. Una Petita dansa de mort en

cinc quadres, 2007

39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007

40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,

2007

41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III

Premi Fundació Romea de Textos

Teatrals 2006

42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del

Crèdit Andorrà, Andorra 2006

43. Carles Batlle, Trànsits, 2007

44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova

York, 2007

47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2006

48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en

Klein, 2008

49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la

llegenda catalana, 2008 (Inclou un

CD)

50. José Sanchis Sinisterra, El setge de

Leningrad, 2008

51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.

Premi Born 2007

52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53. Josep M. Miró Coromina, Quan

encara no sabíem res, 2008. Premi

del Crèdit Andorrà, Andorra 2007

54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,

2008. IV Premi Fundació Romea de

Textos Teatrals 2008

55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa

/ La ﬁnestra / Sota terra, 2008

56. Albert Benach, Mascles!, 2008

57. Erik Satie, El parany de Medusa,

2009

58. Joan Cavallé, Peus descalços sota

la lluna d’agost, 2009. I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

59. Josep M. Diéguez, De vegades

la pau, 2009. Accèssit I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

60. Angelina Llongueras i Altimis, El

cobert, 2009. Accèssit I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,

2009. Premi Born 2008

62. Enric Nolla, Còlera, 2009

63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens

de palla, dies de vent (Una reﬂexió

sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2008

64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,

2009

65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,

2009

66. Pere Riera, Casa Calores, 2009

67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009

68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II

Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009

69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona

que perdia tots els avions, 2010.

Premi Born 2009

71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73. Marta Buchaca, A mi no em diguis

amor, 2010

74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,

2010

75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,

2010

76. Michel Azama, La Resclosa, 2010

77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

VIII Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2009

78. Evelyne de la Chenelière, Bashir

Lazhar, 2010

79. Josep M. Benet i Jornet, Dues

dones que ballen, 2010

80. Carles Batlle, Zoom, 2010

81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

82. Daniela Feixas, El bosc, 2011

83. Guillem Clua, Killer, 2011

84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011

85. August Strindberg, Creditors, 2011

86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011

87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier

Romeu, Preguntes i respostes sobre

la vida i la mort de Francesc Layret,

advocat dels obrers de Catalunya,

2011

88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.

Praga, 2011

89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang

bang (Obert ﬁns a l’hora de l’Ànge-

lus), 2011

90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-

sos de Shakespeare), 2011

91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de

rentat), 2011

92. Sergi Pompermayer, Top model,

2011

93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,

2011

94. Jordi Casanovas, Una història cata-

lana, 2012

95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al

voltant de Dau al Set, 2012

96. Josep Maria Miró i Coromina, El

principi d’Aquimedes, 2012

97. Jordi Oriol, T-error, 2012

98. Marc Angelet, Voyager, 2012

99. Marilia Samper, L’ombra al meu

costat, 2012

100. Joan Brossa, Poesia escènica II:

Strip-tease i teatre irregular (1966-

1967), 2012

101. Joan Brossa, Poesia escènica III:

Mirades sobre l’amor i la vida

(1956-1962), 2012

102. Toni Cabré, L’inútil, 2012

103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,

2012

104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,

2012

105. Pere Riera, Barcelona, 2013

106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-

ho?, 2013

107. Helena Tornero, No parlis amb

estranys, 2013

108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013

109. Josep Maria Miró, Fum, 2013

110. Tennessee Williams, La rosa tatua-

da, 2013

111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,

2013

112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013

113. Marta Momblant, Resposta a cartes

impertinents, 2013

114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El

cantador, 2014

115. Marivaux, El joc de l’amor i de

l’atzar, 2014

116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i

Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014

117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els

déus i els homes, 2014

118. Joan Brossa, Poesia escènica V:

Estar al món el 1953, 2014

119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:

Circ, màgia i titelles, 2014

120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan

Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert

Mestres. Espriu x dotze, volum 1,

2014

121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep

Pere Peyró, Gemma Rodríguez,

Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-

resa Vilardell, Espriu x dotze, volum

2, 2014

122. Alexandre Dumas ﬁll, La Dama de

les Camèlies, 2014

123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit

petit, 2014

124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a

país, 2014

125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014

126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,

2014

127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,

2014

128. Thomas Bernhard, El President,

2014

129. William Shakespeare, El somni

d’una nit d’estiu, 2014

130.

Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler

Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i

Núria Milà, Lampedusa Beach

, 2014

131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del

Billar

, 2014

132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.

Premi del Crèdit Andorrà, Andorra

2013

133. Damià Barbany, Kabaret amb K,

2014

134. Eduardo De Filippo, L’art de la

comèdia, 2014

135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual

per a Electra, 2014

136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La

societat i el camí personal, 2014

137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:

Postteatre i Teatre de carrer, 2014

138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:

L’oﬁci de viure, 2014

139. Narcís Comadira, L’hort de les

oliveres, 2015

140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,

2015

141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,

2015

142. Albert Arribas, Selecció, 2015

143. Xavi Morató, Un peu gegant els

aixafa a tots, 2015

144. Federico García Lorca, El público,

2015

145. Arthur Schnitzler, El professor Bern-

hardi, 2015

146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,

Marián de la Chica, María José Lizar-

te, Simfonia de silencis, 2015

147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la

caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015

148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,

2015

149. Molière, Dom Juan o el festí de

pedra, 2015

150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre

de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,

2015

151. Manuel Molins, Bagdad, dones al

jardí, 2015

152. Molière, Don Joan, o el festí de

pedra, 2015

153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,

Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-

tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc

Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,

2015

154. Pau Miró, Victòria, 2016

155. Lars Norén, El coratge de matar,

2016

156. Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat,

2016

157. Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel,

2016

158. Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016

159. Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto,

2016

160. Sergio Martínez Vila, L’obediència de

la dona del pastor, 2106

161. Damià Barbany, Kriptonita, 2016

162. Marcela Terra, Desterradas, 2016

163. David Mamet, traducció d’Anna Soler

Horta, Una vida al teatre, 2016

164. Marc Garcia Coté, Niu, 2106

165. Bernard-Marie Koltès, En la solitud

dels camps de cotó, 2016

166. Josep Maria Benet i Jornet, La desa-

parició de Wendy, 2016

167. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-

golisme o monòlegs de transforma-

ció (1965-1966) Primera part, 2016

168. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-

golisme o monòlegs de transforma-

ció (1965-1966) Segona part, 2016

169. Joan Brossa, Poesia escènica XII:

Icones per a 1962, 2016

170. Mercè Rodoreda, La senyora Florenti-

na i el seu amor Homer, 2016

Textos a part Teatre clàssic

1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,

2008

2. Lluís Capdevila, La festa major de

Gràcia / Tierra sin primavera. Dues

obres del teatre de l’exili republicà,

2015

3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016

4. Josep Anselm Clavé, L’Aplec del

Remei, 2016

Textos a part Teatre per a joves

1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016

2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016

3. Helena Tornero Brugués, Submer-

gir-se en l’aigua, 2016

4. Cristina Clemente, Consell familiar,

2016

5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016

Textos aparte

Teatro contemporáneo

1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.

Premi Born 2003

2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a

California, 2005

3. Fernando León de Aranoa, Familia,

2005. Adaptación de Carles Sans

4. José Luis Arce, El sueño de Dios,

2005. Premi Born 2004

5. Joan Casas, El último día de la crea-

ción, 2006

6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita

Rondó, 2006

7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-

nos un día, 2006. Premi Born 2005

8. Rebecca Simpson, Juana, 2007

9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los

pájaros, 2008

11. Richard France, Su seguro servidor

Orson Welles, 2008

12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13. Santiago Martín Bermúdez, El

tango del Emperador, 2008

14. José Sanchis Sinisterra, Vagas

noticias de Klamm, 2009

15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El

retratista, 2009

16. Marcela Terra, La Espera / Simone /

Entre las Olas, 2014

Textos aparte Teatro clásico

1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010