.
7
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-947015-7-3
Àngel Guimerà
Pròleg de Toni Sala
SOL SOLET
Àngel Guimerà
SOL SOLET...
Sol solet... Malgrat l’aparent ingenuïtat que semblen
suggerir els ressons infantils de l’expressió «sol solet», el
títol d’aquest drama fa referència a la dolorosa soledat
que ha emmotllat la personalitat extremadament sensi-
ble de Jon, el qual es veurà immergit en un triangle de
passions mal resoltes que farà afl orar les contradiccions
irresolubles de l’ànima humana. Una de les obres més
tèrboles i desconegudes del dramaturg, on la poderosa
vitalitat sexual de la seva protagonista dona lloc al naixe-
ment d’un dels personatges femenins més fascinants del
teatre català.
Tal com afi rma Toni Sala al pròleg d'aquesta edició: Sol
solet... és una de les obres mestres d’Àngel Guimerà i això
vol dir del millor teatre que s’ha escrit mai en català.
Àngel Guimerà. Sense l’obra d’aquest dramaturg nascut
a Canàries, la dramatúrgia catalana del segle
XIX no hau-
ria gaudit de la bona salut amb què es va connectar a
la modernitat europea. Sempre atent a la sensibilitat del
seu públic, i per tant a la idiosincràsia de la tradició, el seu
teatre és un fascinant espai de contradiccions on confl u-
eixen tots els corrents estètics del seu temps. Obsessionat
per la seva imatge pública, fi ns al punt d’ocultar la seva
data de naixement per tal de negar la seva condició de fi ll
bord, la seva frenètica activitat social contrasta amb el se-
cretisme de la seva vida privada; igual que el seu aparent
«celibat cultural» xoca amb les tensions dels seus perso-
natges, els quals tradueixen la complexa personalitat del
seu autor.
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
.
SOL SOLET...
TEATRE CLÀSSIC
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Àngel Guimerà
© del pròleg: Toni Sala
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
SOL SOLET...
Drama en tres actes i en prosa
Àngel Guimerà
Pròleg de Toni Sala
Edició a cura d’Albert Arribas
- 7 -
PRÒLEG
Sol solet... és una de les obres mestres d’Àngel Guime-
rà i això vol dir del millor teatre que s’ha escrit mai en
català.
«La nostra cultura no demanava més, perquè tampoc
no donava per més», diu Maragall, parlant del teatre
d’abans de Guimerà. Però, i després de Guimerà? «¿I
el monument, senyors, aquell monument digne que
havíem de bastir-li?», es preguntava Girbal Jaume, a
principis dels anys trenta «¿Per qui els guardem, el bron-
ze i el marbre i el granet?» Com Verdaguer, Ruyra, Ber-
trana o Carner, Guimerà ha hagut d’imposar-se al pecat
de fer servir els referents de la seva època. Els pescadors,
els masovers, els elements essencials de la vida pairal
catalana —pa, vi, blat, raïm, religió— es van malvendre
durant el segle vint, i no diguem amb la repressió fran-
quista, que va fomentar la contradicció interessada entre
catalanitat i universalitat que encara cueja. Però els refe-
rents eren autèntics, Guimerà necessitava uns elements
molt profunds per poder tractar problemes que també
ho són. Per entendre la seva radicalitat, n’hi hauria prou
- 8 -
de comparar l’hostal d’aquesta obra amb qualsevol hostal
sagarrià —«un Guimerà sense força», en deia Riba, del
primer teatre de Sagarra.
El món va canviar i els problemes es van haver d’explicar
d’una altra manera, però si precisament Guimerà va ser
capaç de dur a l’escenari les tensions socials del seu temps,
costa d’entendre la dificultat de llegir-lo atenent als refe-
rents nostres, lligant-los al món que els era propi com fan
totes les cultures. Costa més d’entendre que s’anés per-
dent de vista un autor que justament va tractar uns con-
flictes tan moderns i amb una valentia insuperada. Com
s’explica, si no per desconeixement, que Dalí es girés d’es-
quena al nostre principal indagador de les passions violen-
tes? Guimerà ho tenia tot per convertir-se en referent del
surrealisme. Però entre l’oblit i les lectures crítiques cegues
—«Estamos ante un teatro que no puede decirnos nada»,
escrivia Joan Anton Benach, el 1974—, les representacions
d’aficionats —no hi pot haver un bon teatre sense uns bons
actors— i la banalització per la via de l’espectacle musical o
del pastor tronat que crida «he mort el llop!», Guimerà no
ha tingut una lectura profunda i creativa més enllà de les
aportacions essencials de gent de teatre com Salvat, Bel-
bel o Albertí-Arribas, i dels estudis acadèmics de Miracle,
Fàbregas o Bacardit. Van reeditar-se els seus dos poemaris
no fa gaire, però la poesia de Guimerà no és comparable al
seu millor teatre, que encara espera la lectura d’escriptors
no dramaturgs. Vull dir que, mereixent-s’ho tant o més, no
ha tingut la sort d’una relectura moderna com han tingut
- 9 -
Verdaguer, Ruyra o Carner, revigoritzats per Riba, Ferrater,
Comadira o Casasses. Ara mateix, si no és per l’atzar d’una
lectura obligatòria a secundària, el seu teatre no el llegeix
ningú, i la seva transcendència pública es redueix a les po-
ques representacions que se’n fan, quan necessitaria un
Festival Guimerà que temporada rere temporada anés des-
cobrint, posant al dia i dignificant, el nostre millor drama-
turg. Més encara en una societat cada cop menys llegida i
més audiovisual.
En la llunyania, hi va haver l’excepció de Maragall, que
va parlar del dramaturg amb més profunditat que Sagarra
o Palau i Fabre. Maragall va relacionar amb molta intel-
ligència el poeta i l’home de teatre. «Quan un pur poeta,
un home de la paraula, se posa a fer teatre, inverteix la
gènesi teatral, i l’acció li brolla del calor líric, l’acció és
lírica. Però aixís com en l’home de teatre, si ho és en gran,
l’emprenta objectiva de l’acció aixeca en sos més forts
moments a poesia la paraula dels personatges, aixís ma-
teix el poeta en el calor líric pot arribar a crear situacions
verament teatrals. Un i altre en els seus grans moments
poden arribar a un igual resultat en l’escena, a l’emoció
teatral en el públic».
Maragall acaba dient que «la paraula, quan és forta,
també és acció». Al teatre, no són els personatges parlant
a través del món, com a la narrativa, sinó el món que par-
la a través dels personatges. El verb s’encarna, el verb s’ha
fet home. Sol solet... es pot llegir com una reflexió sobre
el perill i la força del teatre en la construcció del món de
- 10 -
cada dia. És en això una de les obres més shakespearianes
de Guimerà, que necessitava un lèxic radicalment oposat
a la convenció, per fer-nos veure el contrast. És un text
sobre les fronteres entre el teatre i la vida.
Entrevistat al seu moment, Guimerà diu que Sol solet...
«desarrolla un problema social: el del hombre abandona-
do, que se acerca al calor del mundo pidiendo amparo,
llamando o, mejor dicho, viniendo a su encuentro el Sol
solet… de la canción popular catalana». Guimerà feia ser-
vir aquestes cançons populars pel que tenen de fil directe
amb la nostra intimitat, perquè porten directament a la
infantesa —a la mare. Àgata, la filla del mar, relacionava
el sol amb la paternitat: «va sortir el sol, i li vaig esten-
dre els braços, que entre la boira vaig prendre per la cara
d’aquell pare meu que havia perdut i que tornava; que
en tot els veia a ells trobant-me sola. I em vaig adormir
dient-li al sol i al mar: Pare! Mare!». El doble sentit de la
paraula «sol» a la cançó, adjectiu o nom —l’escalfor del
sol contraposada a la fredor de l’estar sol— és evident.
El problema de l’home sol confrontat a l’home social
és una preocupació molt corrent a l’època. «L’home més
fort del món és el que està més sol» d’Un enemic del
poble s’havia anat convertint en un problema metafísic.
«Solitud», «soledat», «sol» apareixen constantment a la
literatura modernista, només s’ha de pensar en la novel-
la de Català, escrita en el mateix moment que Guimerà
redactava Sol solet...
- 11 -
La literatura, el diàleg literari, és la manera més profunda
que tenim per reflexionar sobre la solitud. Paradoxalment,
perquè hi hagi solitud hi ha d’haver algú altre, és a dir, hi
ha d’haver una transcendència. El problema és arribar-hi.
Per comunicar-nos amb l’exterior necessitem els sentits,
i la literatura i la resta d’arts modernistes van esforçar-se
molt a investigar quins són els límits de l’exteriorització,
és a dir, fins on podem arribar sense acabar en el suïcidi.
D’aquí en surt la sensualitat desaforada d’aquesta època.
L’erotisme va provocar unes tensions molt fructíferes als
grans escriptors catalans del moment, que es van aventu-
rar pels territoris foscos de les passions i el sinistre. A Josa-
fat, un altre text escrit durant aquells mateixos mesos, la
prostituta Pepona presentava a Josafat una altra prostitu-
ta, la Fineta, dient-li que la seva amiga s’avorria perquè el
marit no la pegava. La prostitució va obsessionar Bertrana
pel que tenia de pacte impossible amb la sensualitat. El
desig masoquista, tan distintiu de Guimerà, ve d’aquí, de
l’exploració de la sensualitat i el desig de redempció tor-
nats en dues cares d’una mateixa moneda: en el pecat hi
havia la penitència.
A Sol solet... ho trobem en el diàleg amorós del segon
acte:
Munda: Sí, sí, Hipòlit, sí; pega’m, pega’m () A mi no em fa res
que et diguin dolent, i que ho siguis força i que em maltractis.
Hipòlit: (...) I aqueix no et pega mai ni et maltracta. Eh que no
et maltracta? () I tota, tota la Munda, que aquí la tinc, per
masegar-la i esprémer-la fins a cruixir-li els ossos.
- 12 -
No es pot reduir això a una sexualitat reprimida. És molt
més profund, és un desig de transcendència, de trencar
la solitud. L’erotisme té a veure amb una rebel·lió contra
l’engabiament de la civilització —per això la possibilitat
rousseauniana és corrent a la literatura modernista—,
però té molt més a veure amb la transcendència que en-
carna el paisatge, la persona estimada o els fills. Els «pe-
ga’m!» tan freqüents de Guimerà investiguen l’erotisme
amb el motor de les passions. Ens fan entrar en territoris
misteriosos i ambivalents, on el bé i el mal i la virtut i
la culpa es barregen i es confonen. Guimerà, Bertrana,
Ruyra, Verdaguer o Maragall van ser tot el contrari d’uns
catòlics reprimits.
Sol solet... parla de la moral en un àmbit, la família,
que precisament semblava útil per calmar aquests desit-
jos. Però, si Jon arriba a l’hostal necessitat de companyia,
al final de l’obra la seva solitud s’ha multiplicat fins a un
punt que ni ell mateix es pot imaginar, i Hipòlit pagarà
amb la vida la companyia de Munda.
El desencantament de Guimerà amb el món arriba a
uns nivells mai vistos en la literatura catalana. La visió de
la societat que dona aquesta obra és tenebrosa i desola-
dora. «Sol, solet… es una frase popular catalana de una
tristeza infinita», va dir Guimerà. A sota la cançoneta in-
nocent hi ha amagada la tragèdia.
«No ho puc saber, si em fas la patota», dirà Hipòlit a Mun-
da. No puc saber si m’enganyes. La desorientació humana
- 13 -
és el tema de fons de Sol solet... On agafar-nos? No pot
ser, llavors, la ficció, com un salvavides verinós?
Anem perduts en el terreny moral, no es pot saber
qui són els bons i qui els dolents, hi ha una aposta que
el protagonista i tots els altres, potser amb l’excepció de
la mare, perdran. L’home que busca la certesa moral va
venut. Mirar de trobar-la a la família no serveix de res.
L’ambivalència extrema dels personatges ens obliga
a llegir-los amb molta atenció per procurar que no ens
enganyin. Sol solet... parteix del «desig mimètic» que va
descriure René Girard, o sigui, el desig del que desitja un
altre. Això és molt corrent en Guimerà, que apuntala la
majoria de les obres en els triangles amorosos. A Sol so-
let... hi ha un triangle doble, Hipòlit-Munda-Jon i Hipòlit-
Gaetana-Jon, però, secundàriament, no s’han de perdre
de vista els triangles Hipòlit-Gaetana-Bernabé i Hipòlit-
Jon-Bernabé.
Algú hauria d’estudiar la «rivalitat mimètica» en Gui-
merà tal com Girard va fer amb Shakespeare. De passa-
da veuríem que l’afirmació de Girard sobre Shakespeare
funciona també amb Guimerà: «Durant la major part de
la seva carrera, es pot dir que, cada vegada que agafa la
ploma, escriu dues obres en una: proposa conscientment
als diversos sectors del seu públic dues interpretacions di-
ferents de la mateixa obra, una interpretació sacrificial de
la platea (que, per altra part, es perpetua a través de la
majoria de les interpretacions modernes) i una lectura no
- 14 -
sacrificial reservada als happy few, la lectura mimètica,
única, autènticament shakespeariana».
Al moment de l’estrena, les crítiques van carregar-se Sol
solet... per la violència i el vocabulari, que de fet són la ma-
teixa cosa. «Se tracta d’un drama violent» diu la Il·lustració
Catalana, «en el que hi ha molta més violència que drama:
violència de caràcters, violència d’acció, violència de parau-
les, però violència exterior, que no interessa per a res, en el
fons, a l’essència dels personatges i de la faula. I és que en
tota l’obra no se n’hi troba gaire, de fons. Tot l’encant que
pugui tenir afecta tan sols a la vista y a les orelles, que es
senten sempre ferides asprament pels moviments sobtats
per les paraules atrevides (...) Els fets en què es basa el
drama, sense ser vulgars, en tenen tot l’aspecte (…) Els
personatges són tots d’una peça: en Jon, el protagonista,
el bord que havent salvat de la mort a un seu company
mariner troba en la mare d’aquest la que a ell li manca,
és sempre i abans que tot l’home bo, que porta la bondat
fins a l’exageració; l’Hipòlit, el germà del mariner salvat,
és sempre l’home dolent, capaç de matar a traïció pero
incapaç de fer un cop d’home, covard amb els valents i
valent amb els covards; la Munda és sempre la femella
que necessita home, que s’arrima a en Jon quan l’Hipòlit
está a punt d’anar a presidi i que torna amb Hipòlit així
que el veu llibert, traint el pobre Jon que, ple de bona fe,
l’ha feta la seva esposa...».
Però, llegida l’obra amb atenció, Jon és una mena
de Manelic rousseaunià o més aviat un Antimanelic, un
- 15 -
aprofitat que sedueix una vella lasciva incestuosa a la ma-
nera que l’Hipòlit del Tirant va seduir l’Emperadriu? Hi
ha una història d’amor entre Bernabé i Jon que explica
la partida de Bernabé al segon acte? Quin és l’autèntic
negoci d’aquesta família sinistra, que en tot l’any només
obre l’hostal els comptats dies de la fira? Munda és una
prostituta, una dona enduta per les passions del sexe i la
maternitat, o totes dues coses? Si no és una prostituta,
per què no s’hi ha volgut casar Hipòlit? Que no la trac-
ta a cada moment de «mala pua; bandarra d’hostal»?
(Bandarra, puta). Quina n’ha fet, el cínic senyor Querol,
per acabar l’obra endeutat amb la justícia? Sembla que
Guimerà deixés aquestes preguntes per als seus lectors i
intèrprets futurs, nosaltres. «La interpretació en conjunt
no va resultar prou arrodonida», deia una ressenya de
l’època, i podem carregar les culpes als actors, però tam-
bé podem retreure de nou la frase de Maragall, «la nostra
cultura no demanava més, perquè tampoc no donava per
més». Han passat cent deu anys i ja no té mèrit entendre
que Guimerà tenia dret a fer servir paraules «atrevides» i
a parlar de temes «atrevits».
Sol solet... pot ser llegida amb molta més complexitat
que al seu moment, i el mateix Guimerà va deixar aquí i
allà indicacions carregades de malícia. Quan Gaetana diu,
del seu fill, «no sé pas a qui surt», Hipòlit li contesta amb
una indirecta sagnant: «Vós ho direu, a qui surto». Pot
ser una indirecta sobre la prostitució i l’origen de la mala
- 16 -
relació entre ells dos, i fins i tot sobre la malavinença amb
el germà.
L’únic que es veu clar és la víctima, Hipòlit, un home
amb antecedents criminals, per més que la mare, hipò-
crita i comediant, digui a Jon: «Quina vergonya, fill meu,
si l’hem de veure a presidi!», Hipòlit és l’únic que diu la
veritat en aquest cau d’escurçons, i per això té els dies
comptats.
Sol solet... és un conte de terror fosc fosc, la família pro-
tagonista és una teranyina letal. «Sempre baralles! Quina
gent!», ens dona el to d’aquest hostal. «Un cau d’assassi-
nos», diu la mare. Som en un món de baixos fons, lladres,
ludòpates i borratxos, delinqüents fugitius, prostitutes i
criminals reincidents, d’arreplegats que no se sap d’on
surten, de guàrdies civils, fills il·legítims i mala gent, un
ambient de misèria moral que troba les millors condicions
pel seu cultiu intens entre les quatre parets de la família.
Abans d’aquesta obra, Guimerà havia escrit tres peces
Arran de terra, La pecadora i Aigua que corre— en què
les implicacions morals de la passió minaven el cor de les
famílies. La pecadora Daniela arribava al poble com Jon,
buscant el «calor de la família». Són obres molt melo-
dramàtiques, fracassades, però Guimerà està arriscant-se,
mirant d’expressar el que no va acabar sortint fins a Sol
solet... Les exageracions emocionals i les convencions van
acabar canalitzant-se finalment i feliçment cap a aquesta
obra. Un crític de l’època va voler disculpar Sol solet...
- 17 -
dient que semblava «escrita amb pressa nerviosa». Si fos
el cas, que no m’ho sembla, la pressa hauria beneficiat
l’obra, que aconsegueix traduir a l’escenari la complexitat
i els terrors que Guimerà detecta en la família, i que tro-
barà un altre moment gloriós a L’aranya.
El primer que veiem quan s’aixeca el teló és una mare au-
toritària que crida i renya el seu fill adult. Després sabrem
que li controla la correspondència i els diners. «Aquest
xicot no és ningú mentres jo respiri», dirà. Mare i fill es
tracten de bojos, es desitgen la mort i s’insulten amb una
agressivitat i una violència espantoses. El somni de La filla
del mar s’ha convertit en un infern.
Sol solet... combina les narracions bíbliques del fill
pròdig i de Caïm i Abel. La narració del fill pròdig surt a
l’evangeli de Sant Lluc. Un home té dos fills. Un dia, el
petit li demana la seva part de l’herència i se’n va de casa.
Dilapida els diners i ha de tornar. El pare l’acull amb els
braços oberts.
—De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també
l’anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem
i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la
vida, estava perdut i l’hem retrobat.
I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acos-
tava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per
preguntar-li què era allò. Ell li digué:
- 18 -
—El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut
i ha fet matar el vedell gras.
El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va
sortir i el pregava. Però ell li respongué:
—Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol
dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per
a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest
fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has
fet matar el vedell gras.
El pare li contestà:
—Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però ca-
lia celebrar-ho i alegrar-se’n, perquè aquest germà teu era mort
i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.
Com el fill pròdig, Bernabé és el petit dels dos germans.
Hipòlit és el gran, com Caïm. Sinó que el Romanticisme
havia reivindicat Caïm enfront d’Abel. Caïm encarna des
de llavors la veritat enfront del conformisme d’Abel, Ro-
doreda mateixa va tocar el tema. Insisteixo que el per-
sonatge més honest de l’obra és Hipòlit, l’únic que no
participa de la hipocresia de la família, i que s’hi revolta.
Gaetana: (...) Ves què dirà ton germà!
Hipòlit: Déu vos el torni! Com si el Bernabé no ho sapigués, que
sempre s’ha jugat per la fira!
A les primeres escenes hi ha una insistència obsessiva en
la mentida per deixar clar quina és la norma de conducta
familiar, en quin terreny ens mourem. Mentida i violència
- 19 -
sempre van juntes, i la violència és l’altra característica
de la casa. La mentida és un virus, entra en una persona,
una família o una societat i acaba dominant-la. La mare
menteix sobre el joc i Munda, també analfabeta, fa veure
que sap llegir. Quan arriba Bernabé i abraça la mare i li
diu que l’enyorava, ella contesta: «embusterot!», menti-
der, i és la primera paraula que dirigeix al seu fill. No fer
servir en el sentit literal la paraula ja és alterar-ne el sentit,
però és que, per més que la mare desfiguri el sentit de la
paraula, realment Bernabé és un mentider. Ha incomplert
la promesa d’escriure Munda i s’inventa una justificació
tan evidentment falsa que demostra fins a quin punt en
aquella casa la mentida és la moneda d’ús corrent. Berna-
bé havia promès a Déu una missa d’un «paper de plata»
que després converteix en missa de duro i, finalment, de
dues pessetes. No sembla que li preocupi gaire Déu, i fa,
per tant, la missa pels altres, és una altra forma d’hipocre-
sia. «N’hi ha que diuen que és una bestiesa, això de fer
dir una missa», dirà més endavant, i Hipòlit, que és l’únic
que diu la veritat, contesta: «Ves si l’hauria feta dir jo!».
La mateixa història del naufragi podria ser inventada.
L’Hereu Figueres i el senyor Querol serveixen per re-
marcar la hipocresia que domina tota l’obra. Tant l’un
com l’altre van a l’hostal a jugar d’amagat de la família, i
la justificació que el senyor Querol en dona al segon acte
és d’un cinisme descarnat: «sempre he tingut la màxima
de que, els pares, el mal el tenen d’anar a fer fora de
casa».
- 20 -
Quan Gaetana sap que Bernabé vindrà acompanyat,
se n’alegra, i de seguida comença la substitució d’Hipòlit
per Jon. Jon, un altre bord guimeranià, encaixa perfecta-
ment en el món tèrbol d’aquesta família i, al meu enten-
dre, participa amb entusiasme en la comèdia sentimenta-
loide que domina a la casa des del primer moment. Aquí
s’hi parla el seu idioma, aquí s’hi podrà desplegar. Cap
problema per acceptar l’afillament de Gaetana. Munda
arriba a suggerir que Jon pogués haver estat engendrat
en el mateix bordell.
Munda: Deu ser de per aquí.
Jon: Tampoc ho sé. És a dir: no dec ser d’enlloc.
Ella riu.
Munda: Veu? Ja torna a fer brometa. Eh que sí?
Jon: És clar que és divertit això. (Riu ell.)
Munda: És que no ho sé si parla de broma o en sèrio. En bona
fe. Com que als hostals tothom es diverteix amb nosaltres...
(Rient salamera.)
La hipocresia és una màscara. Sol solet... parla de la màs-
cara teatral. La misèria moral va lligada a la mentida, com
el mal art —les males arts. Aquí arriba un moment en què
la boira ho tapa tot.
El dinar del primer acte representa la substitució efec-
tiva d’Hipòlit per Jon. Gaetana se l’afilla definitivament
asseient-se entre Bernabé i ell. Munda comença també a
fer-se’l com a promès. Són dos repudis d’Hipòlit, al fill i a
l’amant. És natural que Gaetana no vulgui donar-li la clau.
- 21 -
La referència al Sant Sopar és molt evident. Seixanta
anys després, Buñuel filmaria el Sant Sopar de Viridiana,
però Guimerà havia estat més radical. Traïció i eucaris-
tia es donen juntes. Fet i fet, la utilització dels altres, tan
freqüent en Guimerà, és una canibalització i per això te-
nim àpats eucarístics, per exemple, a Maria Rosa, Mossèn
Joanot o Sainet trist. A més de servir-li vi, Munda intro-
dueix Jon en el ritual de senyar el pa abans de llescar-lo.
L’està iniciant al cristianisme, l’està entrant a la família
cristiana, i és un moment tan important que cap al final
de l’obra encara Jon se’n recordarà, i acabarà demanant
a Munda que doni aquest mateix ganivet a Hipòlit per
tenir-hi el duel final. Fixem-nos que no arribem a saber
si l’arròs està fet amb peix o amb pollastre, cosa que pot
donar una idea del gust que deu tenir. Som a l’hostal ter-
rorífic de l’Spill, on servien carn humana. Simbòlicament,
s’estan menjant Hipòlit. S’han decidit per Jon i estan
traient del mig a Hipòlit. «I això és un fill?», dirà la mare,
referint-se al seu autèntic fill.
Al segon acte ja s’ha engegat una comèdia en què
tots juguen a fer veure la bondat. La mentida envaeix
l’escenari, la veritat s’escarneix. Menteixen cada vegada
que obren la boca, ironitzen shakespearianament sobre si
mateixos. La mentida és volàtil, la frivolitat amorosa de la
mare pot passar del fill veritable al fill fals sense problemes,
de la mateixa manera que Munda pot anar darrere de Jon
i ajudar a fer fugir Hipòlit. Som entre la boira de la menti-
da i els personatges no paren de picar amb el peu a terra
- 22 -
o amb la mà a la taula per comprovar que no tot és una
mar d’enganys. Jon beu i s’apunta al cinisme del senyor
Querol: «quan un pare fa una cosa», li diu, «ell sap per què
la fa». És difícil llegir amb innocència els monòlegs de Jon
a l’escena III d’aquest acte, que comença com un Shylock
venjatiu al seu famós monòleg i acaba com un Otel·lo
rabiós —atenció a les acotacions: amb despit i, després,
sarcàstic— plorant-li a Desdèmona les seves desventures.
En tots dos moments, però, el discurs pot ser llegit com
la justificació d’un cínic sense valors: sense nom, pàtria,
religió, ni lleis morals.
Jon, accentuant el que diu en veure passar Munda, amb des-
pit: Miri’s: a mi, si un braç em fa mal, soc jo qui me’n dolc i
ningú més. Vostès, si un fill està malalt, se posen malalts tots;
i quan els hi enterren el pare o un altre dels seus, sembla que
vostès mateixos van a parar dintre de la caixa. Jo veig passar
per davant meu tots els enterros del món, i em dic: tot això que
s’ha mort no va per tu; deixa’ls que passin: no ho són, no, dels
teus, que tu no ets de ningú, que tu no ets d’enlloc, que a tu
no t’ha previngut res, res de ningú: ni pàtria, perquè no saps
on has nascut; ni nom, perquè no saps com te dius; ni religió,
perquè no te n’han ensenyada cap; ni lleis, perquè ningú t’ha
fet entendre què és lo bé i què és lo mal; i vas pel món com...
com les volves, que es governen pel vent que fa, i passen sense
que ningú les vegi.
«Jo veig passar per davant meu tots els enterros del món»
em sembla una autodefinició esplèndida de Jon. El reco-
neixement de la ràbia del desig mimètic o enveja després
- 23 -
d’entrar espantat en aquest cau d’escurçons és la clau
d’aquest diàleg. «Vaig entrar temorós, com si encara fos
una criatura; sinó que sentia al mateix temps com una
mala voluntat, o despit, o no sé què per tot lo d’aquí:
per vostès, fins per les parets i els mobles lluents de re-
fregar-s’hi pares i fills tant temps, de passar-hi les mans
aquells que ells amb ells s’ajuden per tot, i ploren i riuen
los uns amb los altres». Com no llegir sarcàsticament
aquestes últimes frases? A continuació, es comparen pe-
tons i punyals.
Amagats entre aquest bosc desesperat de crits, rialles,
plors i tota mena de violències i dobles sentits, els hipò-
crites poden parlar clar. Som al teatre de la vida quoti-
diana. Guimerà ha pujat a l’escenari el teatre de la vida
quotidiana més roïna, quan es parla a través de paròdies
i exageracions, a través d’una ficció que no és del tot fal-
sa, però tampoc del tot veritat, amb encobriments i so-
breentesos, mitges paraules, dobles sentits i insinuacions
malicioses, rialles cíniques i tot un idioma privatiu de cada
família, tancat a cada casa, un món molt català, per cert.
Només fent comèdia ens és permès de dir la veritat, com
fa la mare quan diu que «és un cau d’assassinos, això».
«Això d’aquí és pels que són a casa seva», li contesta Jon,
segons l’acotació, «fingint sempre, mig plorant i ferés-
tec». Fingeix? No fingeix? «No ho puc saber, si em fas la
patota».
Tot és comèdia, Jon ha demanat a Gaetana si Mun-
da havia festejat mai, quan sap per Bernabé que Munda
- 24 -
és l’amant d’Hipòlit. De fet, com dirà el senyor Querol,
tothom ho sap, això. Hipòlit era el primer amor de Mun-
da, l’únic seu amor pur. En aquest moment que poden
dir-se les veritats, no ha d’estranyar-nos que, entre crits,
Gaetana pugui fins i tot confessar la consumació de l’in-
cest amb Jon, la nit passada: «sabeu què em va dir abans
d’adormir-se?».
La nova entrada d’Hipòlit trenca aquest deliri de comè-
dia amb la veritat crua: «Me traieu de casa pels forasters,
mare». «Perquè m’agafin d’una vegada». La rèplica de
Jon és genial: «Si no fos germà teu i fóssim a una altra
banda...». Jon està contestant a Hipòlit i per tant hem
d’entendre: «si jo no fos germà teu», encara que també
podem entendre que es dirigeix a Bernabé i llegir-ho com
«si ell no fos germà teu». Les màscares es fan amb pasta
d’ambigüitats així. Jon ja és de la família, ja ha suplantat
Hipòlit, i té el valor de dir-li a la cara. A Hipòlit només li
queda la desesperació. Ha passat el que es temia. Qui no
té pares és ell, l’hereu.
Les conspiracions són una forma més de teatre a dintre
el teatre tan característiques de Guimerà com la crueltat.
Amb l’excusa d’embarcar Hipòlit perquè fugi —per treure’l
de casa—, el desposseiran fins i tot del nom. Quan Hipòlit
explicita la conxorxa i diu «No m’armeu pas un parany, a
mi: com un llop, vatua!», inevitablement ens ve al cap el
llop de Terra baixa i Jon com l’Antimanelic. S’ha girat la
truita. També Manelic podia ser una màscara —ho era.
- 25 -
Hem de llegir molt a favor d’Hipòlit quan diu, «amb
odi», a Jon que «jo no ho faria, per tu, lo que tu fas per
mi». L’escena X és una continuació de la comèdia que fan
Gaetana i Jon. L’acusació final del segon acte, «M’heu
traït, m’heu traït! Pillos! Més que pillos!», glaça l’alè. És
un dels moments més impressionants de l’obra sencera
de Guimerà. Ni les engrunes d’esperança en la seva fa-
mília li queden ja a Hipòlit, completament sol. Patrimoni,
mare, amant, nom, llibertat. Li han tret tot.
Però el tercer acte encara serveix a Guimerà per fer un
pas de rosca envers la foscor absoluta. Comença amb la
Munda bressolant el seu fill. Estem en condicions, llavors,
d’entendre en tot el seu sentit l’acotació de la penúltima
escena de l’acte segon, quan ella torna d’acompanyar
Hipòlit: «Munda es corda d’amagat un botó del cos».
Potser justifica també el casament de Munda. Però ens
importa sobretot una altra cosa: a Hipòlit li han tret tam-
bé el fill.
A partir d’aquí, el retorn d’Hipòlit —que és el revers
de l’acollida, al primer acte, de Bernabé— i la possible re-
dempció de Jon en el paper de pare serveixen per acabar
de fondre en negre Sol solet... Hipòlit surt del presidi ha-
vent après a comportar-se com un cínic, l’escena IV està
dedicada a mostrar-nos-ho —«tots som de casa»—, amb
aquestes imprecacions a la felicitat, a «prendre-s’ho tot
alegrement», a la irresponsabilitat moral completa. Jon
s’apuntala en el fill i ja es considera «amo de tot» —un
nou ressò de Terra baixa. Guimerà està jugant amb ele-
- 26 -
ments sagrats, i és perquè l’única venjança possible d’Hi-
pòlit serà a través de la paternitat, tema central de la peça,
i és el que Jon constata quan diu que Hipòlit «encara que
sembla un bon home, jo diria que de per dintre no ho és
gaire». Hipòlit ha après a riure, i a riure-se’n precisament
d’ell com a pare.
La mentida domina el món i acaba amb qui no s’hi
sotmet.
Toni Sala
- 27 -
NOTA EDITORIAL
Aquesta edició es basa en la versió publicada el 1905
per la Impremta de Joseph Ortega, coincidint amb l’es-
trena de l’obra al Teatre Català, Romea, la vetlla del 17
d’abril de 1905.
Hem tendit a modernitzar l’ortografia sempre que
ens ha estat possible respectar la fonètica original a les
rèpliques, sense marcar amb la cursiva aquells usos no
normatius, per tal de no entorpir la lectura de l’obra.
D’aquesta manera, doncs, l’ús de les cursives es corres-
pon a l’edició original.
Atesa la poca regularitat pel que fa a l’accentuació
de les vocals obertes i tancades, hem tendit a normalit-
zar-ne la diferenciació d’acord amb els usos del català
central actual. De la mateixa manera, hem tendit a cor-
regir des d’una perspectiva contemporània les elisions
de les vocals neutres que presenta l’edició de 1905, tant
pel que fa a preposicions i articles, com dins de paraula;
i també hem «normalitzat» uns pocs casos aïllats que
permetien facilitar la lectura, sense privar el lector del
- 28 -
contacte amb la llengua original del seu autor. Així, hem
convertit tots els «ab» en «amb», els «vui» en «vull», i
hem substituït la «s» d’«esplicar» per la grafia normativa
actual —entenent que aquests dos darrers casos, de fet,
sovint ja presenten una distància entre l’escriptura i l’ora-
litat contemporània.
En canvi, hem mantingut l’ús esporàdic del demostra-
tiu «aqueix», l’ús ambivalent dels articles «el / els» i «lo /
los», hem respectat els subjuntius acabats en vocal neutra
(«diga», «digues»), i hem tendit a conservar els castella-
nismes («almenos», «quarto», «bueno», «assassino»),
sense diferenciar entre aquells que han quedat en desús
i aquells que actualment encara són ben vius entre molts
parlants de la nostra llengua.
Al mateix temps, hem mantingut expressions i solu-
cions fonètiques que han quedat fora del Diccionari de
la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, però
que en canvi són recollits pel Diccionari Català-Valencià-
Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll
(com ara «presidari» en comptes de «presidiari», «prau»
en el sentit de «valent»). Així mateix, hem mantingut els
sons epentètics entre mots en contacte (generalment
les «n» davant de vocal, de vegades amb la duplicació
d’aquesta, com «a n’aquest», «a n’a mi»), excepte en el
cas de l’adverbi «hont», que sempre hem transcrit en la
variant ortogràfica normativa «on».
Finalment, pel que fa a la puntuació, hem tendit a mo-
dernitzar-la per tal de facilitar la lectura dels textos, sense
- 29 -
alterar-ne la sintaxi original, i mantenint la base de pun-
tuació de l’original, amb una presència del punt i coma (;)
molt abundant.
Així mateix, per tal de facilitar la lectura de l’obra, tam-
bé hem tendit a modernitzar la llengua de totes les aco-
tacions d’acord amb la normativa i usos actuals, encara
que n’afectés la fonètica. Això ens ha dut a substituir a
les acotacions, per exemple, algun «quarto» per «habita-
ció», algun «agraviada» per «ofesa», o a reduir els usos
de gerundi en proposicions subordinades —però, en can-
vi, no ens hem pogut estar de mantenir-hi alhora alguna
«salamera».
Albert Arribas
EQUIP ARTÍSTIC
Versió i direcció Carlota Subirós
Dramatúrgia Ferran Dordal
Escenografia Max Glaenzel
Vestuari Marta Rafa
Espai sonor Damien Bazin
Ajudanta de direcció Clara Manyós
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2017-2018
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Sol solet es va estrenar a la Sala Petita del Teatre
Nacional de Catalunya el 8 de març del 2018 amb el
repartiment següent:
Mercè Aránega
Laura Aubert
Javier Beltran
Roger Casamajor
Ramon Pujol
Resta del repartiment en curs en el moment de fer
aquesta publicació.
PERSONATGES
MUNDA
GAETANA
JON
HIPÒLIT
BERNABÉ
SENYOR QUEROL
TOMÀS
PAU TRITS
HEREU FIGUERES
TRUMFOS
GRAN
GENT DE POBLE: HOMES I DONES
Època: la present en un poblet català.
- 33 -
ACTE PRIMER
Sala a la planta baixa, no gaire gran, d’un modest
hostal de poblet. Al mig una porta que condueix
a l’habitació-entrada, al fons de la qual es veu el
portal forà. Dues portes a cada banda de l’esce-
na: a la segona de la dreta comencen els graons
que condueixen a les cambres de dalt. És al matí.
escena priMera
Gaetana i Hipòlit. Un cop alçat el teló, Gaetana
vindrà de dalt.
Hipòlit després es presentarà per
la primera porta de l’esquerra.
Gaetana, cridant: Hipòlit! (Pausa.) Encara no està, això?
Cuita, home, cuita.
Hipòlit: Ja tot està a punt: fins hi he acostat les cadires.
Gaetana: Doncs ajusta ben bé la porta. No hi ha ne-
cessitat de que ningú se n’enteri.
- 34 -
Hipòlit: Si ningú ho sap, com s’hi ficaran?
Gaetana: Ja me’n cuidaré jo. I tu no hi tens d’entrar
per res: ja ho saps. I ara te’n vas cap a l’estació, que ja
deu ser l’hora.
Hipòlit: És massa aviat, dona. Pel cap més baix n’hi ha...
per més de tres quarts, encara.
Gaetana: D’aquí a l’estació ja hi estaràs qui-sap-lo, i
seria una vergonya que el Bernabé no hi trobés a ningú
de casa.
Hipòlit: Hi haurà molta de gent, a l’estació: jo em penso
que fins picaran de mans quan el vegin. Els ximples!
Gaetana: Me sap un greu que avui se jugui en aquesta
casa! Ves què dirà ton germà!
Hipòlit: Déu vos el torni! Com si el Bernabé no ho sa-
pigués, que sempre s’hi ha jugat per la fira! Si ja ve del
temps del pare, que prou que ho sabeu, dona!
Gaetana: Però jo cada any m’hi barallava: que Déu
l’hagi perdonat!
Hipòlit: Vaja, vaja, què tantes camàndules! Vós lo que
voleu són quartos, que ja ho sé jo. (Tot prenent el ta-
paboques per anar-se’n.) Ves, si vós no ho volguésseu,
si s’hi jugaria!
Gaetana: Calla, mala llengua, que Déu prou et castigarà.
- 35 -
Hipòlit: I endemés, sabeu, que si al Bernabé no li agrada,
que ho deixi. Pel temps que s’hi té d’estar! (Anant a poc
a poc cap a la porta forana.)
Gaetana, renyant: Ves cap a l’estació, ves.
Hipòlit: És que ja ho sabeu que aquí no l’hi vull; i si s’ho
ha ficat al cap, de quedar-se...
Gaetana, cridant més: Que te’n vagis, dic.
Hipòlit, surt rondinant: Malviatge!... La mala bruixa!...
Gaetana, a part: Prou que m’ho penso, que em voldries
veure morta.
escena ii
Gaetana i Munda, que ve de la porta del mig de la
banda esquerra. El
Senyor Querol, després.
Munda: Una carta. Amb una mica més me la veu
l’Hipòlit.
Gaetana: No vull que n’obri cap, ell. De qui deu ser?
Munda: Oh...
Gaetana: Sinó que sigui del Bernabé, que digués que
no arriba...
Munda: Si que l’hauríem feta bona! Doncs, i la missa?
Gaetana: Ai! No rigues, no rigues.
- 36 -
senyor Querol: Déu vos do bon dia.
Gaetana: Bon dia tinga. Ai! El senyor Querol!
senyor Querol: Jo, com cada any en un dia com aquest:
ja ho sabeu, mestressa.
Gaetana: Fa una estona que ho estava pensant: ja veuràs
com tot seguit serà aquí el senyor Querol.
senyor Querol: Com que ja hi venia en vida de vostre
marit. Sinó que aleshores me’n tornava carregat com
un burro, i aquests darrers anys...
Gaetana: Què s’hi farà!
senyor Querol, a Munda: I tu què m’hi dius?
Munda: Bé, i vostè?
senyor Querol: Quan te cases?
Munda: Quan Déu vulga.
Gaetana: Que voldrà prendre alguna cosa?
senyor Querol: No vull pas res. Que ja hi ha gent a
dintre?
Gaetana: Vostè és el primer que ha arribat.
senyor Querol: Doncs què fan? No va pas bé això,
mestressa. (Mirant l’hora.)
Gaetana: Què li diré jo! Prou que aniran venint.
- 37 -
senyor Querol: És que després tot són presses per
tornar a casa.
Gaetana: Escolti: que ens voldria fer el favor de llegir-nos
aquesta carta?
senyor Querol, l’agafa i l’obre: Prou, dona.
Gaetana: L’hem rebuda ara mateix, i...
senyor Querol: Doncs, i aquesta, que no sap llegir?
Munda: Una miqueta: no gaire.
Gaetana: Ca! Gens. No n’hi van ensenyar. Son pare era
un beneit, i sa mare... Déu l’hagi perdonada. Ai! Digui,
digui.
senyor Querol, llegint: «Estimada mare...»
Gaetana: Del Bernabé!
senyor Querol: «Arribaré amb el tren de quarts de deu,
perquè és més barato.»
Gaetana: Ja ens ho pensàvem.
senyor Querol: «Digueu-li tot seguit al senyor rector que,
aixís com la missa tenia de ser de duro, com li vaig escriure
el dijous, que m’ho he rumiat, i que no vull que hi faci
tant de gasto, perquè surti més barato, i que no hi fa res
que no hi hagi tants ciris encesos. També us faig a saber,
mare, que vindran amb mi dos companys del barco. I
també us faig a saber que l’un és aquell company que
em va salvar la vida, perquè el conegueu.»
- 38 -
Gaetana: Ai, que me n’alegro, que el porti! És una carta
de l’altre fill que tinc i que l’estem esperant!
senyor Querol: Sí, sí, ja ho veig.
Gaetana: I que no diu res més?
senyor Querol: Sí. «Sobretot, correu de seguida a trobar
el senyor rector, mare, i que la digui de dues pessetes.
Expressions al germà i a la cosina, de vostre fill estimat.
Bernabé.»
Gaetana, a Munda: Ves qui el torna a trobar, el senyor
rector! Jo no tinc cara. Oh, i a aquestes hores! (El Senyor
Querol li torna la carta.) Ai, gràcies, gràcies, senyor
Querol!
Munda: Oh! I a la primera carta, que volia que la missa
fos de ric, i amb forces guarniments, encara que hi ha-
gués d’esmerçar un paper de plata.
Gaetana: Afiguri’s que el meu fill, que és mariner, se
negava aquest estiu, allà pels Estats Units, i el pobret
va fer una prometença.
senyor Querol: Sí, d’una missa. (Impacient pel joc.)
Munda: Oh! D’una missa cara, com d’uns funerals de
senyor, i a cada carta que envia la va aprimant, aprimant,
que ja no en queda res de bo.
Gaetana: Per ’xò sí, dona.
senyor Querol: Noia, davant de Déu tant se val d’una
manera com d’una altra. Déu vol lo cor de les persones,
saps? Però què hem de fer? No ve ningú, mestressa!
- 39 -
Gaetana: Els uns deuen ser a l’estació a rebre el meu
fill. Com que tothom se va enterar de que s’ofegava.
escena iii
Gaetana, Munda, el Senyor Querol, l’Hereu FiGuereS
i el
Gran.
Hereu FiGueres, sense entrar a l’escena. Ave Maria...
Gaetana: Sens pecat fou concebuda.
Munda: Ja hi vaig. (Va cap a la porta.)
Hereu FiGueres, picant amb la vara: Que no hi ha ningú?
senyor Querol: Si és l’Hereu Figueres! (Anant cap a ell.)
Doncs, què hem de fer?
Hereu FiGueres, entrant seguit del Gran: Vatua listo! El
senyor Querol!
senyor Querol: I que he vingut amb unes dents més
esmolades, que els arriareu tots.
L’
Hereu FiGuereS li fa senyes perquè no en parli
davant del seu fill.
Hereu FiGueres: Què m’hi diuen, del meu fill? N’hi ha
un bon tros, eh! I això que fins a l’altre any no entra a
la quinta.
- 40 -
senyor Querol: Doncs si heu de treure d’aquí els diners,
ja pot prendre el xopo.
Hereu FiGueres: Gran, ves-te’n pel poble, sents? Aquí
tens quatre pessetes, i en fent-se fosc m’esperes a
l’hostal de baix.
Gran: És que la mare, m’ha dit que m’estés amb vós.
Hereu FiGueres: Ta mare, que es cuidi d’ella. Té: dues
pessetes més, i fira’t, i ves a ballar. I... fes lo que vulgues
fins al vespre.
Gran: És que la mare es pensa que aquí hi veniu a fer
les cartes.
Hereu FiGueres: Au! Com una reïra!... I a campar-te-la!
(Amenaça el fill, que fuig corrents. El Senyor Querol
riu.) N’hi ha un tip de les dones: mireu que si un no s’hi
quadrava!...
Tota aquesta escena,
Gaetana i Munda trastegen,
enraonen elles amb elles, entrant i sortint de la
cuina per la porta segona de l’esquerra.
escena iV
Munda, Gaetana, el Senyor Querol, l’Hereu FiGuereS
i el
truMFoS, que entra de pressa.
truMFos: Ja em penso que he trobat la casa. Per on se
passa?
- 41 -
Gaetana: On voleu anar?
truMFos: Potser sí que m’erro.
Gaetana, assenyalant-li la segona porta de l’esquerra:
Allà hi ha el menjador: si voleu esmorzar...
truMFos: No és això. Ja us ho diré... No és aquí que es
juga?
Gaetana: Mireu. (Assenyalant-li els altres dos homes.)
Aquest any i prou. (A part.)
senyor Querol: Aviat ens hi posarem: espereu-vos.
truMFos: Quan vulguen. Ara he baixat del carril. Quina
gentada! Ningú estava per mi.
Gaetana: Ja ha arribat el Bernabé! (Al Senyor Querol.)
És allí, com cada any. Quan vulguin anar-hi...
senyor Querol: Ara jo soc l’amo!
Munda, que ve del menjador: Ja venen! Ja venen!
Gaetana: El fill del meu cor!
S’allunyen les dones cap a la porta forana.
truMFos: Què els hi passa a n’aquestes dones?
senyor Querol: Ja sabeu que aquí s’hi juga fort, eh?
(Tot anant cap a la primera porta de l’esquerra.)
truMFos: Ja veureu: a mi em diuen el Trumfos; amb
això, a espavilar-se.
- 42 -
escena V
Munda, Gaetana, el Senyor Querol, l’Hereu FiGuereS,
truMFoS, i Jon, Hipòlit, BernaBé, pau tritS, toMàS i
altres homes i algunes dones. Part de la gent no
arribarà a entrar a l’escena. Alguns dels homes
s’acostaran tot seguit als tres jugadors, i amb ells,
indiferents al que passa, es ficaran a la sala de joc,
ajustant les portes. Després d’un grup d’homes,
entrarà a l’escena
toMàS.
toMàs: Ja és aquí el Bernabé! Deixeu-lo passar, vosaltres.
BernaBé: Ja som a casa. Mare de Déu, quines ganes
que en tenia!
Gaetana, entrant: Jo vull estar a la vora del meu fill.
(Perquè la gent la priva.)
BernaBé: Sí, mare, sí. Ben a la vora. (Abraçant-la.) No ho
sabeu pas, com us enyorava!
Gaetana: Embusterot! Teniu: és el menut de casa, i ja
és tot un home!
BernaBé, per Munda: I mira’t aquella! Cada vegada et
tornes més maca!
Munda: Jo em pensava que ja no ens diríem res, jo i tu.
BernaBé: Tens raó, noia. Li vaig prometre que li escriuria,
i, malviatge, el tinter me va caure a mar. Jon! On és el
Jon!
- 43 -
Jon: Soc aquí.
BernaBé: Sempre et quedes endarrere, home!
Gaetana: I que ets guapot, Bernabé! I que ets eixerit!
(Tornant-lo a abraçar.)
BernaBé: Abraceu-me, sí, mare, sí; ben fort, vatua.
Gaetana: Fill meu!
BernaBé: Ah! Escolteu, mare. I l’Hipòlit. I la Munda. I
tothom. Aquest... (Buscant Jon.) On ets? Vine’m aquí.
(Estirant-lo pel braç perquè s’amaga darrere de la gent.)
Mireu-se’l bé tothom: aquest me va salvar de la mort.
Ja me n’anava a fons, mare.
Gaetana: Ai, és aquest el mariner? (Corrent i abra-
çant-lo.) Doncs vine, fill meu, vine.
Munda: Doncs, va ser vostè?
Jon: Sí, jo. (Anant-la a abraçar.)
Hipòlit, a part: Mecatxo!
toMàs i altres: No. A n’ella no! (Rient.)
Jon: És que també se n’alegra. (No l’ha abraçada.)
Munda, rient: Força, perxò.
Gaetana: Doncs jo fins li vull fer un petó. Té. (Fent-l’hi.)
Ai, ai!
Hipòlit, a part: Quines coses, la mare!
- 44 -
Berna, per Jon: Mireu-se’l com s’ha quedat, l’estaquirot.
Hipòlit, a Gaetana: Vaja, que sembleu boja.
Jon, a Hipòlit: I per què ho dius, això?
Hipòlit: Perquè sí. (Amb menyspreu per Jon.)
Gaetana, a Jon: No t’has agraviat pas? Eh?
Jon, molt seriós: No. Gens.
Gaetana: Afigura’t que t’ha besat ta mare.
Jon, a part: Sí, sí; la mare.
toMàs, a Bernabé: Bona arribada, noi. (Donant-li la mà.
Altres també hi encaixen, igual que amb Jon, i alguns,
pocs, amb pau tritS.)
pau trits, a Jon, rient: Ves amb compte, que et sortirà
una pansa.
Jon: Bèstia! (pau tritS riu.) Que no vull que rigues. (Do-
nant-li una empenta que el tira sobre toMàS.)
toMàs: Tu deus ser l’altre mariner?
pau trits: Ell mateix: soc en Pau Trits.
BernaBé: Sí, nois, sí. (Als del poble.) Jo us ho agraeixo.
Estic més content de ser a casa!
toMàs i altres: Esclar!
BernaBé: És que vosaltres no us ho penseu, què va ser
allò d’haver perdut totes les esperances; i no veure més
- 45 -
que aigua i cel. Oh, i encara no gaire, perquè la boira
era molt espessa. No, Jon?
Jon: Oi tal!
BernaBé: Veieu si ho era, que teníem les roques als nassos
i no les vèiem, a les remaleïdes.
Mentrestant,
Gaetana i Munda aniran portant
de la cuina ampolles de mistela i vinblanc, gots i
borregos.
Munda, a Hipòlit, tot passant: No sé per què no ens
ajudes.
Hipòlit: Sí; ara hi corro. (Hipòlit està assegut en lloc
molt visible, fent un cigarret i fumant-lo. Jon a la banda
oposada d’ell, molt seriós.)
BernaBé: Ja se’n passen, ja, de tribulacions.
toMàs: I per què no fugíeu d’aquelles roques?
BernaBé: Escolteu-se’l, a n’aquest savi, nois. Jon, aprèn.
Que per què no fugíem de les roques!
Gaetana: Vaja, Bernabé, i tothom que hi sigui. Beveu
una mica; refresqueu, perquè ha arribat lo meu fill.
BernaBé: Sí, mare, sí; que ho celebri tothom. Malviatge!
Gaetana: Jo et poso a tu, Bernabé. (Abocant-li vi.)
BernaBé: Bo, bo! Què feu, mare?
- 46 -
Gaetana: Ara va pels mariners.
pau trits: Deu-me’n a mi. Vinga.
Gaetana: No, que aquest va pel... pel...
BernaBé: Pel Jon, mare. Ple, ple! Jon! Té, home; i espa-
vila’t, com jo. Munda! Borregos aquí! (Ella s’hi acosta.)
Un bon grapat, malviatge!
Jon: Gràcies, gràcies. (Perquè no n’hi posi més.)
BernaBé: Val més beure mistela que aigua salada, com-
panys. No l’heu tastada mai, vosaltres, no; jo sí que me
n’he fet uns panxons...
Munda, donant-ne un got a Hipòlit: Té, tu.
Hipòlit: Sí; fes saragata amb tothom. Apa, apa; aprofita-
te’n.
Munda: No m’amoïnis. (Apartant-se’n.)
BernaBé: Veureu. El San Cusé va envestir aquelles roco-
tes, i es va esgavellar com un cistell. I res, que ja tots som
a l’aigua. I campi qui puga. Jo vaig prometre una missa
al meu poble si ho contava. I, fillets de Déu! Passada una
estona de bracejar i fer capgirells entre aquelles onades
tan revesses, ja no puc més. I començo a engolir aigua i a
anar-me’n a fons, quan sento que m’arrapen pels cabells
i em treuen amunt. Mes peguem contra els esculls. I me
li escapo. Sinó que ell me torna a engrapar. I aleshores,
jo, que perdo el món de vista, i, mireu-se, després me
vaig trobar que em secava a la sorra.
- 47 -
pau trits: I no en vas treure poca, d’aigua, quan te vàrem
penjar cap per avall. Si semblaves una canal!
Mentrestant,
Jon carrega la pipa.
BernaBé: N’hi ha que diuen que és una bestiesa, això
de fer dir una missa. (S’hi acosta Hipòlit.) Perquè diuen
que si estava de Déu que ens ofeguéssim, ens hauríem
ofegat de totes passades.
Hipòlit: Això mateix. La planeta de cada ú. Ves si l’hauria
feta dir jo, la missa!
Gaetana: No l’escoltis, a n’aquest, que és un heretge.
Hipòlit: I no pas per estalviar els quartos, no. Perquè jo
dic que més hauria valgut que els diners de la missa els
haguessis donat a n’aquest minyó que va ser qui et va
pescar. Què m’hi dieu, company! (A Jon.)
Jon: Què et dic? Que no.
Hipòlit: Com s’entén, que no?
Jon: Perquè jo no li hauria volgut ni una malla, al Bernabé.
(Riu Hipòlit.) Per qui m’haurà pres a n’a mi? Ni d’ell ni de
ningú, encara que m’hagués tingut de morir de misèria.
BernaBé, a Hipòlit: Ja ho veus, home.
Hipòlit: Los diners sempre venen bé. Què em dirà aquest
home!
Jon: Això serà a tu, que a mi no. (Riu Hipòlit.) Que a
mi no, et torno a dir. I ja trobo, minyó, que rius massa.
- 48 -
Hipòlit: Ai, mecatxo! (Anant-se’n lluny.)
Gaetana: Hipòlit! Fill!
BernaBé, a Jon: No en facis cas.
Hipòlit: És que soc a casa meva, jo. I ric perquè em dona
la gana. (A Jon.) Ho tens entès, tu? I si no t’agrada el
tracte, ja pots... (Fent indicació que se’n vagi.)
toMàS i altres l’han fet callar.
BernaBé, als altres: Sempre bestiota.
Gaetana: Ai, Hipòlit! Sembla mentida que en un dia
com avui...
BernaBé: Vaja, prou, mare!
Hipòlit, per Jon: Quin roncar! Potser sí que es pensava...
toMàs i altres: Deixa-ho córrer, home! (Emportant-se’l
cap a la segona porta de l’esquerra amb Munda i altra
gent.)
BernaBé: Vaja, anem a missa, nosaltres. Anem, Jon!
Gaetana: La Munda i jo ens quedem, que hi ha massa
tràfec.
toMàS i altres homes tornen del menjador.
toMàs: Quin geni! És dolent!
BernaBé: Anem, que farem tard.
Surten tots plegats per la porta del fons.
- 49 -
escena Vi
Gaetana i Munda. Després Hipòlit.
G
aetana, cridant-la: Munda! Munda!
Munda: Tia! (Ve de la segona porta esquerra.)
Gaetana: On és aquest boig?
Munda: És aquí, que rondina.
Gaetana: Només obre la boca per dar-me pena. No sé
pas a qui surt.
Hipòlit, tornant: Vós ho direu, a qui surto.
Gaetana: Bé, que no te l’estimes, el teu germà, desgra-
ciat? Que no ets agraït tu? Digues!
Hipòlit: No m’agraden gorreros, a n’a mi; I a n’aquest
mariner, massa que l’entenc, jo. Com el Bernabé, veieu.
Sinó que, reïra!... (Per Munda.)
Munda, a part: Sempre aixís. Quin patir!
Gaetana: Bé, què vols dir? Què t’ha fet, el teu germà?
Hipòlit: Jo ja m’entenc. I no se’n en riuran de mi, que
ja vigilo.
Munda: Deixeu-lo!
Gaetana: Ves; ves-te’n del meu davant, que em fas caure
la cara de vergonya.
Munda: Tia, demanen.
- 50 -
Hipòlit: I el cas que en faig jo, de vós.
Gaetana: Ai, Senyor! Senyor! Quina desgràcia, la meva!
(Sortint pel mig i cap a l’esquerra.)
Hipòlit: I tu no m’enganyaràs, no, amb aquest posat
de gata moixa.
Munda: Bé, què tens? De què te les heus?
Hipòlit: I el Bernabé i aqueixos mariners, ja cal que to-
quin soleta demà mateix, o et juro que em coneixeràs
si encara no em coneixes.
Munda: Però què hi puc fer, jo? Què soc, jo, en aquesta
casa? Tu, que ets l’hereu! Ves, què m’expliques, a mi!
Arregla’t amb ta mare.
Hipòlit: Hipòcrita! Sí, sí, hipòcrita! I bandarrot; i més
que bandarrot!
Munda: I quina paciència que s’ha de tenir amb aquest
home!
Hipòlit: I veges de bogejar com l’altra vegada amb el
Bernabé, o amb aquestos marinerots que ens han caigut
a sobre, i que et juro que els tinc atravessats!... (Ella fa
un moviment d’espatlles.) Perquè et faré un cap nou,
com hi ha redéu!
Munda: Mireu que és prau! I quin dret hi tens tu, amb
mi, veiam?
Hipòlit: I encara gosa a parlar, l’arrastrada! Tots, que els
hi tinc, tots; ja ho saps, tu.
- 51 -
Munda: Doncs per què no et cases amb mi d’una
vegada?
Hipòlit: Això voldries: per fer-me-les dur ben llargues!
Munda: Sí, ja m’ho donaràs entenent: perquè les altres
te traurien els ulls. Però jo t’asseguro que això es té
d’acabar. I mira’t: ho contem a la tia i ens casem tot
seguit, o em casaré amb el primer que es presenti.
Hilit: Que tu et casaràs amb un altre? (Anant-hi
rabiós.)
Munda: O fugiré amb qui em vulga. Sí, sí: jo no vull
seguir d’aquesta manera.
Hipòlit: Torna-ho a dir! Vejam si goses!
escena Vii
Munda, Hipòlit, el Senyor Querol, que surt de la
sala del joc butxaquejant.
Munda: Mira’t qui ve, tabalot.
senyor Querol, a part: Què s’hi ha de fer!
Munda: Que l’han escurat, senyor Querol?
senyor Querol: Sí, filla. Però no hi fa res, no. És un tal
Trumfos, que no sabem d’on surt. Sinó que ja torno, ja
torno. (Surt pel mig.)
- 52 -
Hipòlit: Amb això, ja saps lo que t’he dit. Arregla-ho
com vulguis, demà vull fora a tothom. (Anant cap al joc.)
Munda: On vas, on vas?
Hipòlit: A la sala. I què n’has de fer?
Munda: Ta mare no ho vol, que juguis.
Hipòlit: Doncs jo sí. I si et pregunten on soc, t’ho calles.
escena Viii
Munda i després Jon.
M
unda: Escolta! (Ell ja no hi és.) Mireu-se que és prau,
aquest home. I jo que estic com una ximple per ell! Com
si no hi hagués més homes al món! (Pausa, trastejant
per l’escena.) Que en soc, que en soc, de beneita! (Se-
gueix trastejant: pausa.) Oi, que t’escolto! Ja veuràs si
m’ho callo, que jugues! (Veu venir Jon.) I ara? Que no
ha anat a oir missa?
Jon: Encara no l’havien començada. Veurà: voldria dir
una cosa a la mare del Bernabé.
Munda: Ja vindrà de seguida. Segui, segui, si és servit.
Jon: No cal, no. (Ella va fent, arreplegant gots i ampolles,
arreglant-ho tot: ell la va seguint amb la mirada.)
Munda: Estem molt atrafegades, avui: com que s’ha
ensopegat que és la fira...
- 53 -
Jon: Sí, sí; prou.
Munda: En tot l’any no fem d’hostal, sinó en aquests
dies. Com que no som dintre el poble, tampoc vindria
ningú, sap?
Jon: Esclar! (Pausa.)
Munda: Ja deuen haver vist les parades, veritat?
Jon, petita pausa: Sí; hem vist que hi havia parades. (Ell
acaba d’omplir la pipa.)
Munda: Diuen que no hi ha gran cosa, a fira. Ja li do-
naré un misto. (L’hi dona encès d’una capsa que hi ha
sobre la taula.)
Jon: Faci, faci vostè.
Munda: Vol callar? Tingui; tingui.
Jon: Oh! No em serveixen, aqueixos. (No l’hi pren.)
Munda: Ah, no?
Jon: Jo en tinc d’uns altres. D’esca. (Se’n treu de la
butxaca.) Veu? Fan brasa, i... i van bé.
Munda, trastejant: Sí, sí. Té raó. Per mar, amb aquelles
ventades... (Pausa.) Ja l’hi hem d’estar ben agraïts a
vostè, nosaltres, senyor... senyor Jon?
Jon, somrient: Què diu, «senyor»? Jon i prou.
Munda: Que és l’apellido?
Jon: L’apellido? Me penso que no.
- 54 -
Munda: Doncs deu volguer dir Joan.
Jon: No l’hi puc dir. Sols sé que a mi sempre m’han dit
Jon.
Munda: Ves quins noms que hi ha! I què més se diu?
Jon: No em dic res més.
Munda: Ara sí que veig que és de la broma, vostè.
(Rient.)
Jon: I per què soc de la broma?
Munda: Esclar que sí.
Jon: Doncs no em dic res més. (Pausa.)
Munda: Bé es deuen dir alguna cosa o altra, els seus
pares?
Jon: No en tinc.
Munda: Bé, bueno. Però com se deien?
Jon: No es deien res. No n’he tingut mai.
Munda: Mai? És a dir, que vostè...
Jon: Això mateix. (Rient.) Jo, miri’s: podria dir allò de
«sol, solet, vine’m a veure»... Sap?
Munda: Prou. Vine’m a veure que tinc fred.
Jon: Sinó que ja tot m’és ú, a mi: afiguri’s si hi estaré fet.
Munda: Ai! Dispensi.
- 55 -
Jon, sempre amb naturalitat: No hi ha de què. (Ella torna
a feinejar.) Escolti: me vol fer el favor d’avisar la seva tia?
Munda: Ara tot seguit?
Jon: Per parlar-li abans de que arribin els altres.
Munda, des de la porta segona de l’esquerra: Tia! Tia!
(Escoltant.) Ja m’ha sentit, ja. Veurà: a més dels foras-
ters de la fira, hi ha que la tia vol lluir-se amb el dinar
de vostès.
Jon, contrariat: Si que em sap greu per la pobra dona!
Cridi-la; cridi-la!
Munda: Ja l’he cridada. I digui: que fa molt temps que
es coneixen, amb el Bernabé?
Jon: Ca, gens! Hem fet aquest viatge als Estats Units;
veníem en lastre de l’Havana...
Munda: Vostè no ho és pas, d’aquelles terres?
Jon: Me sembla que no: encara que no ho sé.
Munda: Deu ser de per aquí.
Jon: Tampoc ho sé. És a dir: no dec ser d’enlloc.
Ella riu.
Munda: Veu? Ja torna a fer brometa. Eh que sí?
Jon: Esclar que és divertit, això. (Riu.)
- 56 -
Munda: És que no sé si parla de broma o en sèrio. En
bona fe. Com que als hostals tothom se diverteix amb
nosaltres... (Rient salamera.)
escena iX
Munda, Jon i Hipòlit, que ve decidit, creient que
ella està sola.
Hipòlit: Munda!... (Veu Jon.) Què fas aquí?
Munda: Ja ho veus: eixugo la taula. (Jon s’ha apartat
d’ells.)
Hipòlit: Sí, bueno: ja en parlarem, d’això. Ara dona’m
la clau.
Munda: Quina clau?
Hipòlit: La del calaix del taulell.
Munda: Però, home! Que no veus que la tia...
Hipòlit: Vull la clau de seguida! (Anant-li a prendre.)
Munda: Té. (Ell l’hi pren i fuig per la segona porta de l’es-
querra.) Escolta: per la mort de Déu... (A Jon.) Ai, quins
turments! No s’assembla de res al Bernabé, cregui’m.
Jon: Ja ho he reparat. I allí dintre?... (Per l’habitació del
joc.)
Munda: Juguen. Afiguri’s que la passem molt prima, i ell
encara... (Li ha dit en confiança i se n’aparta de pressa.)
- 57 -
Hipòlit, torna butxaquejant: Té la clau. (L’hi tira sobre
la taula.) I ja ho saps: moixoni.
Munda: Mare de Déu d’home!
En ser
Hipòlit a la porta del joc, es gira enrere i li
parla amb rudesa.
Hipòlit: Tu! Hala, a dintre!
Munda: Ja hi vaig. (Ell desapareix.) Ai! Ditxós el dia!...
Jon, indignat: Com la mana a vostè, aqueix home!
Cregui’m que em regira les tripes.
Munda: Què vol que hi faci?
Jon: Per lo que m’ha dit en Bernabé, jo em creia que
eren promesos.
Munda: Que nosaltres érem promesos? I ara! No som
res; cregui’m. (Riu.) La tia!
escena X
Munda, Jon, Gaetana i el Senyor Querol quan
s’indiqui.
Gaetana: Com és que no m’ajudes?
Munda: Preneu, la clau del calaix. No la vull tenir més.
Gaetana: Per què?
- 58 -
Munda: Mireu. (Per Jon.)
Gaetana: Ai! Que ja són aquí?
Jon: He vingut tot sol. Ells me penso que encara trigaran.
Gaetana: Esclar, que no la poden haver acabada.
El
Senyor Querol, que ve del carrer, travessa l’es-
cena tot atrafegat i entra a l’habitació del joc.
Jon: No m’he pogut estar més temps amb en Bernabé,
perquè tinc d’entornar-me’n tot seguit a Barcelona; i
vinc a despedir-me de vostè, de vostès, vaja.
Gaetana: Ara mateix, se’n vol anar?
Munda: Sense dinar amb nosaltres?
Jon: Ara mateix: té de ser aixís.
Gaetana: Però si vostè no ho havia dit, que portés tanta
pressa! Ca, no pot ser, no: vostè es queda a dinar: bona
la faríem! I s’estarà a casa fins que se’n torni el meu fill.
Jon: Veurà...
Gaetana: Ves si ens deixaria d’aquesta manera!
Munda: I tal!
Gaetana: Ara que l’hem conegut. I potser no el veurem
mai més. Vaja, vaja, deixi-ho córrer.
Jon: Me convé: cregui’m.
Gaetana: Doncs no el crec. Què vol que li digui?
- 59 -
Munda: Jo tampoc; ves.
Gaetana: I trobo que seria de mal cor, lo deixar-nos
d’aquesta manera.
Munda: Esclar que ho seria!
Gaetana: Doncs, que no està content, de lo que ha fet
pel noi? Que no se’n fa càrrec, de l’alegria d’una mare
a la que li tornen el fill?
Jon: Sí: però... Com vol que l’hi digui? Vostès a mi no
em coneixen. Jo no ho soc, com el Bernabé, amanyagat
de petit, criat amb carinyo... Jo he crescut d’una altra
manera; tot sol sempre. I soc eixut amb tothom, i tinc
mal caràcter, i, vaja, no m’hi puc estar aquí: cregui’m,
jo m’ho conec. Cregui’m, si no me n’anés, potser els hi
donaria un disgust, i després me’n penediria tota la vida.
Mentre ell ha anat parlant,
Gaetana i Munda es
miren diferents cops.
Gaetana: Ara sí que l’entenc. Vostè ha fet cas de l’Hipòlit.
Munda: Com que l’Hipòlit li ha dit...
Jon: Deixem-ho estar. Amb això, dispensin i no se
n’agraviïn. (Movent-se per anar-se’n.)
Gaetana: És que aquí jo soc la mestressa, i aquest xicot
no és ningú mentres jo respiri.
Jon: Me donaran el tapaboques, i... (Mirant si el té per
l’escena.)
- 60 -
Gaetana: Però si el Bernabé no ho deu saber, que se’n
vagi!
Munda: M’hi jugo que no ho sap.
Jon: Ja el veig, el tapaboques.
Gaetana: A mi em matarà, aquest fill!
Munda: Però no el deixeu anar.
Jon: Ara voldria que em fes un favor.
Gaetana: Com vol que li demani que no se’n vagi? No
se’n vagi...
Jon: Sí. I deixi’m que li faci una abraçada.
Gaetana, no fent-li ella: Ai, fill meu! Sinó que jo voldria...
Jon: I que l’hi faig amb tot lo cor i amb tota la meva
ànima. Perquè encara que jo no tinga família ni res que
m’hagi vingut d’altra gent, cregui que soc agraït. (Molt
commogut.) Veu: vostè a l’arribar m’ha fet un petó i
m’ha dit «fill meu», com ara, i això no es paga ni amb
tots los diners del món, pels que són com jo. Amb això,
gràcies, gràcies!
Gaetana, plorant: I tot això, per aquest mal xicot. Déu
meu, que desgraciada que soc!
Munda: Ja es veu, ja, que no té ningú vostè, que no li
fa res fer-la plorar.
Jon, molt conmogut: Això mateix: deu ser això. (Do-
nant-li la mà.) Passi-ho bé. I no sé què dir-li més! Ve-li
- 61 -
aquí. (S’ha embolicat amb el tapaboques per dissimular
la seva emoció. Encara ell no havia acabat de parlar, quan
se sent remor de veus a fora.)
Munda: El Bernabé! (Cridant fort i privant el pas a Jon.)
Bernabé!
Gaetana: Ah! El meu fill!
Jon: Malviatge!
Munda: Corre!
escena Xi
Gaetana, Munda, Jon i BernaBé.
B
ernaBé: Què teniu?
Gaetana: Que el teu company se’n va.
BernaBé: Qui se’n va?
Munda: El Jon.
Berna: Què diuen? Que te’n vas? (Jon es queda
aturat.) Que va de bo? (Jon ensopit.) Sempre seràs un
poca-solta i un feréstec. (Donant-li una empenta.) Hala,
aquí de seguida! Com s’entén? Treu-te el tapaboques
i no t’amaguis la cara, que la mare no ho mereix, que
la tractis aixís. (BernaBé li va desembolicant el tapabo-
ques.) Vine’m aquí. Bo! Fes com jo, tu: deixa’ls estar, els
ximples, i riguem nosaltres; que aquí no ens negarem,
- 62 -
mal dimoni, que aquest barco no branda. (Pica amb un
peu a terra, i Jon es precipita rabiosament impressionat
als seus braços.) Vatua nada, el xicot! Jo que et portava
a ensenyar-te al poble, i que te’ns escapis. No, mare?
(Canviant, creient-lo mig amansit.) Doncs, que no es
dina, en aquesta casa?
Gaetana: Corre, Munda, corre, parem taula de seguida.
Jon s’ha girat d’esquena per amagar la cara quan
s’han deixat anar de l’abraçada.
BernaBé li parla
pensant que encara està enfadat.
BernaBé: Ara ja ha deus conèixer, que anaves a fer una
bestiesa. Sembla mentida que...
Jon, cremat, fort: No en parlem més, reïra; què més vols?
BernaBé: Res més, home.
Jon, carinyós: Que vols carregar la pipa?
BernaBé: Si en tinc més!...
escena Xii
Munda, Gaetana, Jon, BernaBé, toMàS i pau tritS.
t
oMàs: Ja som aquí.
Les dones paren taula.
BernaBé: On éreu?
- 63 -
toMàs: Hem anat a la fira.
pau trits: He comprat un mocador; és de seda. Toca’l.
(A
BernaBé.)
BernaBé: Bé ho sembla.
pau trits: Què vol dir, «ho sembla»? Tu, Jon! (El toca i
no diu res.) Digues.
Jon: Sí.
pau trits: El voldria regalar a ta cosina. És pel coll!
BernaBé: Regala-li.
pau trits: Com ho faré! Munda!
Munda: Què vols?
BernaBé: Veies, aquest.
pau trits: Sí, que... vaja, que és pel coll. (L’hi dona.)
Munda: És força bonic. (L’hi vol tornar.)
pau trits: És pel coll. És pel coll. (Ella segueix volent-li
tornar.
pau tritS amaga les mans darrere l’esquena per
no agafar-lo.)
BernaBé: Queda-te’l, que te’l regala.
pau trits: Això! (Com qui ha sortit d’un mal pas.)
Munda: Que va de bo?
pau trits: Pel coll!
- 64 -
Munda: Ai! Gràcies. Potser que me’l posi. (Diuen que
pau tritS i BernaBé.) S’hi té de fer la vora, però me’l
poso. (A Jon.) Veritat que fa goig?
Jon: Sí. (Sense mirar-se’l.)
Munda, a BernaBé: Quin company tens més eixut!
BernaBé, rient: Jon: fins la Munda et troba eixut.
Munda: Hala, que no m’has entès!
BernaBé: Tomàs, vull que dinis amb nosaltres: ves a
avisar a casa teva.
toMàs: Ca! Després de dinar aquí, me n’aniré a dinar
amb los de casa.
Gaetana: Tu t’asseuràs al costat del meu fill, Tomàs, que
a tu t’escolta.
Munda, mirant Jon: Qui vol llescar pa? Lo vol llescar
vostè?
Jon: Prou!
Munda, donant-li un pa: Si és servit. (Ell va a llescar. Ella
l’atura.) Esperi’s. Torni-me’l. (Jon l’hi torna.) I la ganiveta.
(L’hi dona, i Munda fa una creu al pa i l’hi torna.) Llesqui
ara.
Jon, bondadós, sense riure: Que... també ho tinc de
fer jo?
Munda: Faci-ho. No serà cap mal.
Jon: Aixís? (Fent la creu.)
- 65 -
Munda: Això mateix. Doncs, que no la fan a casa seva?
(Ell s’atura de llescar i la mira.)
Jon: On diu?
Munda, picant amb un peu a terra: Ai! Dispensi.
Jon: A mi ningú m’ha ensenyat de res. Veu, ara de vostè
he après una cosa.
Munda: Volia dir si ho feien al barco.
Jon, rient una mica: A cada galeta, la creu? (Ella riu.
Gaetana entra i surt de la cuina.)
BernaBé: Mare: m’agradaria que ni vós ni la Munda vos
haguéssiu d’alçar de taula.
pau trits, a toMàS: Quant us voleu jugar que hi haurà
escudella o arròs amb peix?
toMàs: Com ho coneixes?
pau trits: Per la flaire.
Munda, a BernaBé: Com és que has dit que jo estava
promès amb l’Hipòlit?
BernaBé: Perquè quan me’n vaig anar festejàveu.
Munda: Doncs res d’això a ningú, sents?