.
7
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-947015-7-3
Àngel Guimerà
Pròleg de Toni Sala
SOL SOLET
Àngel Guimerà
SOL SOLET...
Sol solet... Malgrat l’aparent ingenuïtat que semblen
suggerir els ressons infantils de l’expressió «sol solet», el
títol d’aquest drama fa referència a la dolorosa soledat
que ha emmotllat la personalitat extremadament sensi-
ble de Jon, el qual es veurà immergit en un triangle de
passions mal resoltes que farà afl orar les contradiccions
irresolubles de l’ànima humana. Una de les obres més
tèrboles i desconegudes del dramaturg, on la poderosa
vitalitat sexual de la seva protagonista dona lloc al naixe-
ment d’un dels personatges femenins més fascinants del
teatre català.
Tal com afi rma Toni Sala al pròleg d'aquesta edició: Sol
solet... és una de les obres mestres d’Àngel Guimerà i això
vol dir del millor teatre que s’ha escrit mai en català.
Àngel Guimerà. Sense l’obra d’aquest dramaturg nascut
a Canàries, la dramatúrgia catalana del segle
XIX no hau-
ria gaudit de la bona salut amb què es va connectar a
la modernitat europea. Sempre atent a la sensibilitat del
seu públic, i per tant a la idiosincràsia de la tradició, el seu
teatre és un fascinant espai de contradiccions on confl u-
eixen tots els corrents estètics del seu temps. Obsessionat
per la seva imatge pública, fi ns al punt d’ocultar la seva
data de naixement per tal de negar la seva condició de fi ll
bord, la seva frenètica activitat social contrasta amb el se-
cretisme de la seva vida privada; igual que el seu aparent
«celibat cultural» xoca amb les tensions dels seus perso-
natges, els quals tradueixen la complexa personalitat del
seu autor.
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
.
SOL SOLET...
TEATRE CLÀSSIC
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició:
© del text: Àngel Guimerà
© del pròleg: Toni Sala
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
SOL SOLET...
Drama en tres actes i en prosa
Àngel Guimerà
Pròleg de Toni Sala
Edició a cura d’Albert Arribas
- 7 -
PRÒLEG
Sol solet... és una de les obres mestres d’Àngel Guime-
rà i això vol dir del millor teatre que s’ha escrit mai en
català.
«La nostra cultura no demanava més, perquè tampoc
no donava per més», diu Maragall, parlant del teatre
d’abans de Guimerà. Però, i després de Guimerà? «¿I
el monument, senyors, aquell monument digne que
havíem de bastir-li?», es preguntava Girbal Jaume, a
principis dels anys trenta «¿Per qui els guardem, el bron-
ze i el marbre i el granet?» Com Verdaguer, Ruyra, Ber-
trana o Carner, Guimerà ha hagut d’imposar-se al pecat
de fer servir els referents de la seva època. Els pescadors,
els masovers, els elements essencials de la vida pairal
catalana —pa, vi, blat, raïm, religió— es van malvendre
durant el segle vint, i no diguem amb la repressió fran-
quista, que va fomentar la contradicció interessada entre
catalanitat i universalitat que encara cueja. Però els refe-
rents eren autèntics, Guimerà necessitava uns elements
molt profunds per poder tractar problemes que també
ho són. Per entendre la seva radicalitat, n’hi hauria prou
- 8 -
de comparar l’hostal d’aquesta obra amb qualsevol hostal
sagarrià —«un Guimerà sense força», en deia Riba, del
primer teatre de Sagarra.
El món va canviar i els problemes es van haver d’explicar
d’una altra manera, però si precisament Guimerà va ser
capaç de dur a l’escenari les tensions socials del seu temps,
costa d’entendre la dificultat de llegir-lo atenent als refe-
rents nostres, lligant-los al món que els era propi com fan
totes les cultures. Costa més d’entendre que s’anés per-
dent de vista un autor que justament va tractar uns con-
flictes tan moderns i amb una valentia insuperada. Com
s’explica, si no per desconeixement, que Dalí es girés d’es-
quena al nostre principal indagador de les passions violen-
tes? Guimerà ho tenia tot per convertir-se en referent del
surrealisme. Però entre l’oblit i les lectures crítiques cegues
—«Estamos ante un teatro que no puede decirnos nada»,
escrivia Joan Anton Benach, el 1974—, les representacions
d’aficionats —no hi pot haver un bon teatre sense uns bons
actors— i la banalització per la via de l’espectacle musical o
del pastor tronat que crida «he mort el llop!», Guimerà no
ha tingut una lectura profunda i creativa més enllà de les
aportacions essencials de gent de teatre com Salvat, Bel-
bel o Albertí-Arribas, i dels estudis acadèmics de Miracle,
Fàbregas o Bacardit. Van reeditar-se els seus dos poemaris
no fa gaire, però la poesia de Guimerà no és comparable al
seu millor teatre, que encara espera la lectura d’escriptors
no dramaturgs. Vull dir que, mereixent-s’ho tant o més, no
ha tingut la sort d’una relectura moderna com han tingut
- 9 -
Verdaguer, Ruyra o Carner, revigoritzats per Riba, Ferrater,
Comadira o Casasses. Ara mateix, si no és per l’atzar d’una
lectura obligatòria a secundària, el seu teatre no el llegeix
ningú, i la seva transcendència pública es redueix a les po-
ques representacions que se’n fan, quan necessitaria un
Festival Guimerà que temporada rere temporada anés des-
cobrint, posant al dia i dignificant, el nostre millor drama-
turg. Més encara en una societat cada cop menys llegida i
més audiovisual.
En la llunyania, hi va haver l’excepció de Maragall, que
va parlar del dramaturg amb més profunditat que Sagarra
o Palau i Fabre. Maragall va relacionar amb molta intel-
ligència el poeta i l’home de teatre. «Quan un pur poeta,
un home de la paraula, se posa a fer teatre, inverteix la
gènesi teatral, i l’acció li brolla del calor líric, l’acció és
lírica. Però aixís com en l’home de teatre, si ho és en gran,
l’emprenta objectiva de l’acció aixeca en sos més forts
moments a poesia la paraula dels personatges, aixís ma-
teix el poeta en el calor líric pot arribar a crear situacions
verament teatrals. Un i altre en els seus grans moments
poden arribar a un igual resultat en l’escena, a l’emoció
teatral en el públic».
Maragall acaba dient que «la paraula, quan és forta,
també és acció». Al teatre, no són els personatges parlant
a través del món, com a la narrativa, sinó el món que par-
la a través dels personatges. El verb s’encarna, el verb s’ha
fet home. Sol solet... es pot llegir com una reflexió sobre
el perill i la força del teatre en la construcció del món de
- 10 -
cada dia. És en això una de les obres més shakespearianes
de Guimerà, que necessitava un lèxic radicalment oposat
a la convenció, per fer-nos veure el contrast. És un text
sobre les fronteres entre el teatre i la vida.
Entrevistat al seu moment, Guimerà diu que Sol solet...
«desarrolla un problema social: el del hombre abandona-
do, que se acerca al calor del mundo pidiendo amparo,
llamando o, mejor dicho, viniendo a su encuentro el Sol
solet… de la canción popular catalana». Guimerà feia ser-
vir aquestes cançons populars pel que tenen de fil directe
amb la nostra intimitat, perquè porten directament a la
infantesa —a la mare. Àgata, la filla del mar, relacionava
el sol amb la paternitat: «va sortir el sol, i li vaig esten-
dre els braços, que entre la boira vaig prendre per la cara
d’aquell pare meu que havia perdut i que tornava; que
en tot els veia a ells trobant-me sola. I em vaig adormir
dient-li al sol i al mar: Pare! Mare!». El doble sentit de la
paraula «sol» a la cançó, adjectiu o nom —l’escalfor del
sol contraposada a la fredor de l’estar sol— és evident.
El problema de l’home sol confrontat a l’home social
és una preocupació molt corrent a l’època. «L’home més
fort del món és el que està més sol» d’Un enemic del
poble s’havia anat convertint en un problema metafísic.
«Solitud», «soledat», «sol» apareixen constantment a la
literatura modernista, només s’ha de pensar en la novel-
la de Català, escrita en el mateix moment que Guimerà
redactava Sol solet...
- 11 -
La literatura, el diàleg literari, és la manera més profunda
que tenim per reflexionar sobre la solitud. Paradoxalment,
perquè hi hagi solitud hi ha d’haver algú altre, és a dir, hi
ha d’haver una transcendència. El problema és arribar-hi.
Per comunicar-nos amb l’exterior necessitem els sentits,
i la literatura i la resta d’arts modernistes van esforçar-se
molt a investigar quins són els límits de l’exteriorització,
és a dir, fins on podem arribar sense acabar en el suïcidi.
D’aquí en surt la sensualitat desaforada d’aquesta època.
L’erotisme va provocar unes tensions molt fructíferes als
grans escriptors catalans del moment, que es van aventu-
rar pels territoris foscos de les passions i el sinistre. A Josa-
fat, un altre text escrit durant aquells mateixos mesos, la
prostituta Pepona presentava a Josafat una altra prostitu-
ta, la Fineta, dient-li que la seva amiga s’avorria perquè el
marit no la pegava. La prostitució va obsessionar Bertrana
pel que tenia de pacte impossible amb la sensualitat. El
desig masoquista, tan distintiu de Guimerà, ve d’aquí, de
l’exploració de la sensualitat i el desig de redempció tor-
nats en dues cares d’una mateixa moneda: en el pecat hi
havia la penitència.
A Sol solet... ho trobem en el diàleg amorós del segon
acte:
Munda: Sí, sí, Hipòlit, sí; pega’m, pega’m (…) A mi no em fa res
que et diguin dolent, i que ho siguis força i que em maltractis.
Hipòlit: (...) I aqueix no et pega mai ni et maltracta. Eh que no
et maltracta? (…) I tota, tota la Munda, que aquí la tinc, per
masegar-la i esprémer-la fins a cruixir-li els ossos.
- 12 -
No es pot reduir això a una sexualitat reprimida. És molt
més profund, és un desig de transcendència, de trencar
la solitud. L’erotisme té a veure amb una rebel·lió contra
l’engabiament de la civilització —per això la possibilitat
rousseauniana és corrent a la literatura modernista—,
però té molt més a veure amb la transcendència que en-
carna el paisatge, la persona estimada o els fills. Els «pe-
ga’m!» tan freqüents de Guimerà investiguen l’erotisme
amb el motor de les passions. Ens fan entrar en territoris
misteriosos i ambivalents, on el bé i el mal i la virtut i
la culpa es barregen i es confonen. Guimerà, Bertrana,
Ruyra, Verdaguer o Maragall van ser tot el contrari d’uns
catòlics reprimits.
Sol solet... parla de la moral en un àmbit, la família,
que precisament semblava útil per calmar aquests desit-
jos. Però, si Jon arriba a l’hostal necessitat de companyia,
al final de l’obra la seva solitud s’ha multiplicat fins a un
punt que ni ell mateix es pot imaginar, i Hipòlit pagarà
amb la vida la companyia de Munda.
El desencantament de Guimerà amb el món arriba a
uns nivells mai vistos en la literatura catalana. La visió de
la societat que dona aquesta obra és tenebrosa i desola-
dora. «Sol, solet… es una frase popular catalana de una
tristeza infinita», va dir Guimerà. A sota la cançoneta in-
nocent hi ha amagada la tragèdia.
«No ho puc saber, si em fas la patota», dirà Hipòlit a Mun-
da. No puc saber si m’enganyes. La desorientació humana
- 13 -
és el tema de fons de Sol solet... On agafar-nos? No pot
ser, llavors, la ficció, com un salvavides verinós?
Anem perduts en el terreny moral, no es pot saber
qui són els bons i qui els dolents, hi ha una aposta que
el protagonista i tots els altres, potser amb l’excepció de
la mare, perdran. L’home que busca la certesa moral va
venut. Mirar de trobar-la a la família no serveix de res.
L’ambivalència extrema dels personatges ens obliga
a llegir-los amb molta atenció per procurar que no ens
enganyin. Sol solet... parteix del «desig mimètic» que va
descriure René Girard, o sigui, el desig del que desitja un
altre. Això és molt corrent en Guimerà, que apuntala la
majoria de les obres en els triangles amorosos. A Sol so-
let... hi ha un triangle doble, Hipòlit-Munda-Jon i Hipòlit-
Gaetana-Jon, però, secundàriament, no s’han de perdre
de vista els triangles Hipòlit-Gaetana-Bernabé i Hipòlit-
Jon-Bernabé.
Algú hauria d’estudiar la «rivalitat mimètica» en Gui-
merà tal com Girard va fer amb Shakespeare. De passa-
da veuríem que l’afirmació de Girard sobre Shakespeare
funciona també amb Guimerà: «Durant la major part de
la seva carrera, es pot dir que, cada vegada que agafa la
ploma, escriu dues obres en una: proposa conscientment
als diversos sectors del seu públic dues interpretacions di-
ferents de la mateixa obra, una interpretació sacrificial de
la platea (que, per altra part, es perpetua a través de la
majoria de les interpretacions modernes) i una lectura no
- 14 -
sacrificial reservada als happy few, la lectura mimètica,
única, autènticament shakespeariana».
Al moment de l’estrena, les crítiques van carregar-se Sol
solet... per la violència i el vocabulari, que de fet són la ma-
teixa cosa. «Se tracta d’un drama violent» diu la Il·lustració
Catalana, «en el que hi ha molta més violència que drama:
violència de caràcters, violència d’acció, violència de parau-
les, però violència exterior, que no interessa per a res, en el
fons, a l’essència dels personatges i de la faula. I és que en
tota l’obra no se n’hi troba gaire, de fons. Tot l’encant que
pugui tenir afecta tan sols a la vista y a les orelles, que es
senten sempre ferides asprament pels moviments sobtats
per les paraules atrevides (...) Els fets en què es basa el
drama, sense ser vulgars, en tenen tot l’aspecte (…) Els
personatges són tots d’una peça: en Jon, el protagonista,
el bord que havent salvat de la mort a un seu company
mariner troba en la mare d’aquest la que a ell li manca,
és sempre i abans que tot l’home bo, que porta la bondat
fins a l’exageració; l’Hipòlit, el germà del mariner salvat,
és sempre l’home dolent, capaç de matar a traïció pero
incapaç de fer un cop d’home, covard amb els valents i
valent amb els covards; la Munda és sempre la femella
que necessita home, que s’arrima a en Jon quan l’Hipòlit
está a punt d’anar a presidi i que torna amb Hipòlit així
que el veu llibert, traint el pobre Jon que, ple de bona fe,
l’ha feta la seva esposa...».
Però, llegida l’obra amb atenció, Jon és una mena
de Manelic rousseaunià o més aviat un Antimanelic, un
- 15 -
aprofitat que sedueix una vella lasciva incestuosa a la ma-
nera que l’Hipòlit del Tirant va seduir l’Emperadriu? Hi
ha una història d’amor entre Bernabé i Jon que explica
la partida de Bernabé al segon acte? Quin és l’autèntic
negoci d’aquesta família sinistra, que en tot l’any només
obre l’hostal els comptats dies de la fira? Munda és una
prostituta, una dona enduta per les passions del sexe i la
maternitat, o totes dues coses? Si no és una prostituta,
per què no s’hi ha volgut casar Hipòlit? Que no la trac-
ta a cada moment de «mala pua; bandarra d’hostal»?
(Bandarra, puta). Quina n’ha fet, el cínic senyor Querol,
per acabar l’obra endeutat amb la justícia? Sembla que
Guimerà deixés aquestes preguntes per als seus lectors i
intèrprets futurs, nosaltres. «La interpretació en conjunt
no va resultar prou arrodonida», deia una ressenya de
l’època, i podem carregar les culpes als actors, però tam-
bé podem retreure de nou la frase de Maragall, «la nostra
cultura no demanava més, perquè tampoc no donava per
més». Han passat cent deu anys i ja no té mèrit entendre
que Guimerà tenia dret a fer servir paraules «atrevides» i
a parlar de temes «atrevits».
Sol solet... pot ser llegida amb molta més complexitat
que al seu moment, i el mateix Guimerà va deixar aquí i
allà indicacions carregades de malícia. Quan Gaetana diu,
del seu fill, «no sé pas a qui surt», Hipòlit li contesta amb
una indirecta sagnant: «Vós ho direu, a qui surto». Pot
ser una indirecta sobre la prostitució i l’origen de la mala
- 16 -
relació entre ells dos, i fins i tot sobre la malavinença amb
el germà.
L’únic que es veu clar és la víctima, Hipòlit, un home
amb antecedents criminals, per més que la mare, hipò-
crita i comediant, digui a Jon: «Quina vergonya, fill meu,
si l’hem de veure a presidi!», Hipòlit és l’únic que diu la
veritat en aquest cau d’escurçons, i per això té els dies
comptats.
Sol solet... és un conte de terror fosc fosc, la família pro-
tagonista és una teranyina letal. «Sempre baralles! Quina
gent!», ens dona el to d’aquest hostal. «Un cau d’assassi-
nos», diu la mare. Som en un món de baixos fons, lladres,
ludòpates i borratxos, delinqüents fugitius, prostitutes i
criminals reincidents, d’arreplegats que no se sap d’on
surten, de guàrdies civils, fills il·legítims i mala gent, un
ambient de misèria moral que troba les millors condicions
pel seu cultiu intens entre les quatre parets de la família.
Abans d’aquesta obra, Guimerà havia escrit tres peces
—Arran de terra, La pecadora i Aigua que corre— en què
les implicacions morals de la passió minaven el cor de les
famílies. La pecadora Daniela arribava al poble com Jon,
buscant el «calor de la família». Són obres molt melo-
dramàtiques, fracassades, però Guimerà està arriscant-se,
mirant d’expressar el que no va acabar sortint fins a Sol
solet... Les exageracions emocionals i les convencions van
acabar canalitzant-se finalment i feliçment cap a aquesta
obra. Un crític de l’època va voler disculpar Sol solet...
- 17 -
dient que semblava «escrita amb pressa nerviosa». Si fos
el cas, que no m’ho sembla, la pressa hauria beneficiat
l’obra, que aconsegueix traduir a l’escenari la complexitat
i els terrors que Guimerà detecta en la família, i que tro-
barà un altre moment gloriós a L’aranya.
El primer que veiem quan s’aixeca el teló és una mare au-
toritària que crida i renya el seu fill adult. Després sabrem
que li controla la correspondència i els diners. «Aquest
xicot no és ningú mentres jo respiri», dirà. Mare i fill es
tracten de bojos, es desitgen la mort i s’insulten amb una
agressivitat i una violència espantoses. El somni de La filla
del mar s’ha convertit en un infern.
Sol solet... combina les narracions bíbliques del fill
pròdig i de Caïm i Abel. La narració del fill pròdig surt a
l’evangeli de Sant Lluc. Un home té dos fills. Un dia, el
petit li demana la seva part de l’herència i se’n va de casa.
Dilapida els diners i ha de tornar. El pare l’acull amb els
braços oberts.
—De pressa, porteu el vestit millor i poseu-l’hi, poseu-li també
l’anell i les sandàlies, porteu el vedell gras i mateu-lo, mengem
i celebrem-ho, perquè aquest fill meu era mort i ha tornat a la
vida, estava perdut i l’hem retrobat.
I es posaren a celebrar-ho.
Mentrestant, el fill gran era al camp. Quan, de tornada, s’acos-
tava a la casa, va sentir músiques i balls i cridà un dels criats per
preguntar-li què era allò. Ell li digué:
- 18 -
—El teu germà ha tornat. El teu pare l’ha retrobat en bona salut
i ha fet matar el vedell gras.
El germà gran s’indignà i no volia entrar. Llavors el seu pare va
sortir i el pregava. Però ell li respongué:
—Fa molts anys que et serveixo sense desobeir mai ni un de sol
dels teus manaments, i tu encara no m’has donat un cabrit per
a fer festa amb els meus amics. En canvi, quan ha tornat aquest
fill teu després de consumir els teus béns amb prostitutes, has
fet matar el vedell gras.
El pare li contestà:
—Fill, tu sempre ets amb mi, i tot el que és meu és teu. Però ca-
lia celebrar-ho i alegrar-se’n, perquè aquest germà teu era mort
i ha tornat a la vida, estava perdut i l’hem retrobat.
Com el fill pròdig, Bernabé és el petit dels dos germans.
Hipòlit és el gran, com Caïm. Sinó que el Romanticisme
havia reivindicat Caïm enfront d’Abel. Caïm encarna des
de llavors la veritat enfront del conformisme d’Abel, Ro-
doreda mateixa va tocar el tema. Insisteixo que el per-
sonatge més honest de l’obra és Hipòlit, l’únic que no
participa de la hipocresia de la família, i que s’hi revolta.
Gaetana: (...) Ves què dirà ton germà!
Hipòlit: Déu vos el torni! Com si el Bernabé no ho sapigués, que
sempre s’ha jugat per la fira!
A les primeres escenes hi ha una insistència obsessiva en
la mentida per deixar clar quina és la norma de conducta
familiar, en quin terreny ens mourem. Mentida i violència
- 19 -
sempre van juntes, i la violència és l’altra característica
de la casa. La mentida és un virus, entra en una persona,
una família o una societat i acaba dominant-la. La mare
menteix sobre el joc i Munda, també analfabeta, fa veure
que sap llegir. Quan arriba Bernabé i abraça la mare i li
diu que l’enyorava, ella contesta: «embusterot!», menti-
der, i és la primera paraula que dirigeix al seu fill. No fer
servir en el sentit literal la paraula ja és alterar-ne el sentit,
però és que, per més que la mare desfiguri el sentit de la
paraula, realment Bernabé és un mentider. Ha incomplert
la promesa d’escriure Munda i s’inventa una justificació
tan evidentment falsa que demostra fins a quin punt en
aquella casa la mentida és la moneda d’ús corrent. Berna-
bé havia promès a Déu una missa d’un «paper de plata»
que després converteix en missa de duro i, finalment, de
dues pessetes. No sembla que li preocupi gaire Déu, i fa,
per tant, la missa pels altres, és una altra forma d’hipocre-
sia. «N’hi ha que diuen que és una bestiesa, això de fer
dir una missa», dirà més endavant, i Hipòlit, que és l’únic
que diu la veritat, contesta: «Ves si l’hauria feta dir jo!».
La mateixa història del naufragi podria ser inventada.
L’Hereu Figueres i el senyor Querol serveixen per re-
marcar la hipocresia que domina tota l’obra. Tant l’un
com l’altre van a l’hostal a jugar d’amagat de la família, i
la justificació que el senyor Querol en dona al segon acte
és d’un cinisme descarnat: «sempre he tingut la màxima
de que, els pares, el mal el tenen d’anar a fer fora de
casa».
- 20 -
Quan Gaetana sap que Bernabé vindrà acompanyat,
se n’alegra, i de seguida comença la substitució d’Hipòlit
per Jon. Jon, un altre bord guimeranià, encaixa perfecta-
ment en el món tèrbol d’aquesta família i, al meu enten-
dre, participa amb entusiasme en la comèdia sentimenta-
loide que domina a la casa des del primer moment. Aquí
s’hi parla el seu idioma, aquí s’hi podrà desplegar. Cap
problema per acceptar l’afillament de Gaetana. Munda
arriba a suggerir que Jon pogués haver estat engendrat
en el mateix bordell.
Munda: Deu ser de per aquí.
Jon: Tampoc ho sé. És a dir: no dec ser d’enlloc.
Ella riu.
Munda: Veu? Ja torna a fer brometa. Eh que sí?
Jon: És clar que és divertit això. (Riu ell.)
Munda: És que no ho sé si parla de broma o en sèrio. En bona
fe. Com que als hostals tothom es diverteix amb nosaltres...
(Rient salamera.)
La hipocresia és una màscara. Sol solet... parla de la màs-
cara teatral. La misèria moral va lligada a la mentida, com
el mal art —les males arts. Aquí arriba un moment en què
la boira ho tapa tot.
El dinar del primer acte representa la substitució efec-
tiva d’Hipòlit per Jon. Gaetana se l’afilla definitivament
asseient-se entre Bernabé i ell. Munda comença també a
fer-se’l com a promès. Són dos repudis d’Hipòlit, al fill i a
l’amant. És natural que Gaetana no vulgui donar-li la clau.
- 21 -
La referència al Sant Sopar és molt evident. Seixanta
anys després, Buñuel filmaria el Sant Sopar de Viridiana,
però Guimerà havia estat més radical. Traïció i eucaris-
tia es donen juntes. Fet i fet, la utilització dels altres, tan
freqüent en Guimerà, és una canibalització i per això te-
nim àpats eucarístics, per exemple, a Maria Rosa, Mossèn
Joanot o Sainet trist. A més de servir-li vi, Munda intro-
dueix Jon en el ritual de senyar el pa abans de llescar-lo.
L’està iniciant al cristianisme, l’està entrant a la família
cristiana, i és un moment tan important que cap al final
de l’obra encara Jon se’n recordarà, i acabarà demanant
a Munda que doni aquest mateix ganivet a Hipòlit per
tenir-hi el duel final. Fixem-nos que no arribem a saber
si l’arròs està fet amb peix o amb pollastre, cosa que pot
donar una idea del gust que deu tenir. Som a l’hostal ter-
rorífic de l’Spill, on servien carn humana. Simbòlicament,
s’estan menjant Hipòlit. S’han decidit per Jon i estan
traient del mig a Hipòlit. «I això és un fill?», dirà la mare,
referint-se al seu autèntic fill.
Al segon acte ja s’ha engegat una comèdia en què
tots juguen a fer veure la bondat. La mentida envaeix
l’escenari, la veritat s’escarneix. Menteixen cada vegada
que obren la boca, ironitzen shakespearianament sobre si
mateixos. La mentida és volàtil, la frivolitat amorosa de la
mare pot passar del fill veritable al fill fals sense problemes,
de la mateixa manera que Munda pot anar darrere de Jon
i ajudar a fer fugir Hipòlit. Som entre la boira de la menti-
da i els personatges no paren de picar amb el peu a terra
- 22 -
o amb la mà a la taula per comprovar que no tot és una
mar d’enganys. Jon beu i s’apunta al cinisme del senyor
Querol: «quan un pare fa una cosa», li diu, «ell sap per què
la fa». És difícil llegir amb innocència els monòlegs de Jon
a l’escena III d’aquest acte, que comença com un Shylock
venjatiu al seu famós monòleg i acaba com un Otel·lo
rabiós —atenció a les acotacions: amb despit i, després,
sarcàstic— plorant-li a Desdèmona les seves desventures.
En tots dos moments, però, el discurs pot ser llegit com
la justificació d’un cínic sense valors: sense nom, pàtria,
religió, ni lleis morals.
Jon, accentuant el que diu en veure passar Munda, amb des-
pit: Miri’s: a mi, si un braç em fa mal, soc jo qui me’n dolc i
ningú més. Vostès, si un fill està malalt, se posen malalts tots;
i quan els hi enterren el pare o un altre dels seus, sembla que
vostès mateixos van a parar dintre de la caixa. Jo veig passar
per davant meu tots els enterros del món, i em dic: tot això que
s’ha mort no va per tu; deixa’ls que passin: no ho són, no, dels
teus, que tu no ets de ningú, que tu no ets d’enlloc, que a tu
no t’ha previngut res, res de ningú: ni pàtria, perquè no saps
on has nascut; ni nom, perquè no saps com te dius; ni religió,
perquè no te n’han ensenyada cap; ni lleis, perquè ningú t’ha
fet entendre què és lo bé i què és lo mal; i vas pel món com...
com les volves, que es governen pel vent que fa, i passen sense
que ningú les vegi.
«Jo veig passar per davant meu tots els enterros del món»
em sembla una autodefinició esplèndida de Jon. El reco-
neixement de la ràbia del desig mimètic o enveja després
- 23 -
d’entrar espantat en aquest cau d’escurçons és la clau
d’aquest diàleg. «Vaig entrar temorós, com si encara fos
una criatura; sinó que sentia al mateix temps com una
mala voluntat, o despit, o no sé què per tot lo d’aquí:
per vostès, fins per les parets i els mobles lluents de re-
fregar-s’hi pares i fills tant temps, de passar-hi les mans
aquells que ells amb ells s’ajuden per tot, i ploren i riuen
los uns amb los altres». Com no llegir sarcàsticament
aquestes últimes frases? A continuació, es comparen pe-
tons i punyals.
Amagats entre aquest bosc desesperat de crits, rialles,
plors i tota mena de violències i dobles sentits, els hipò-
crites poden parlar clar. Som al teatre de la vida quoti-
diana. Guimerà ha pujat a l’escenari el teatre de la vida
quotidiana més roïna, quan es parla a través de paròdies
i exageracions, a través d’una ficció que no és del tot fal-
sa, però tampoc del tot veritat, amb encobriments i so-
breentesos, mitges paraules, dobles sentits i insinuacions
malicioses, rialles cíniques i tot un idioma privatiu de cada
família, tancat a cada casa, un món molt català, per cert.
Només fent comèdia ens és permès de dir la veritat, com
fa la mare quan diu que «és un cau d’assassinos, això».
«Això d’aquí és pels que són a casa seva», li contesta Jon,
segons l’acotació, «fingint sempre, mig plorant i ferés-
tec». Fingeix? No fingeix? «No ho puc saber, si em fas la
patota».
Tot és comèdia, Jon ha demanat a Gaetana si Mun-
da havia festejat mai, quan sap per Bernabé que Munda
- 24 -
és l’amant d’Hipòlit. De fet, com dirà el senyor Querol,
tothom ho sap, això. Hipòlit era el primer amor de Mun-
da, l’únic seu amor pur. En aquest moment que poden
dir-se les veritats, no ha d’estranyar-nos que, entre crits,
Gaetana pugui fins i tot confessar la consumació de l’in-
cest amb Jon, la nit passada: «sabeu què em va dir abans
d’adormir-se?».
La nova entrada d’Hipòlit trenca aquest deliri de comè-
dia amb la veritat crua: «Me traieu de casa pels forasters,
mare». «Perquè m’agafin d’una vegada». La rèplica de
Jon és genial: «Si no fos germà teu i fóssim a una altra
banda...». Jon està contestant a Hipòlit i per tant hem
d’entendre: «si jo no fos germà teu», encara que també
podem entendre que es dirigeix a Bernabé i llegir-ho com
«si ell no fos germà teu». Les màscares es fan amb pasta
d’ambigüitats així. Jon ja és de la família, ja ha suplantat
Hipòlit, i té el valor de dir-li a la cara. A Hipòlit només li
queda la desesperació. Ha passat el que es temia. Qui no
té pares és ell, l’hereu.
Les conspiracions són una forma més de teatre a dintre
el teatre tan característiques de Guimerà com la crueltat.
Amb l’excusa d’embarcar Hipòlit perquè fugi —per treure’l
de casa—, el desposseiran fins i tot del nom. Quan Hipòlit
explicita la conxorxa i diu «No m’armeu pas un parany, a
mi: com un llop, vatua!», inevitablement ens ve al cap el
llop de Terra baixa i Jon com l’Antimanelic. S’ha girat la
truita. També Manelic podia ser una màscara —ho era.
- 25 -
Hem de llegir molt a favor d’Hipòlit quan diu, «amb
odi», a Jon que «jo no ho faria, per tu, lo que tu fas per
mi». L’escena X és una continuació de la comèdia que fan
Gaetana i Jon. L’acusació final del segon acte, «M’heu
traït, m’heu traït! Pillos! Més que pillos!», glaça l’alè. És
un dels moments més impressionants de l’obra sencera
de Guimerà. Ni les engrunes d’esperança en la seva fa-
mília li queden ja a Hipòlit, completament sol. Patrimoni,
mare, amant, nom, llibertat. Li han tret tot.
Però el tercer acte encara serveix a Guimerà per fer un
pas de rosca envers la foscor absoluta. Comença amb la
Munda bressolant el seu fill. Estem en condicions, llavors,
d’entendre en tot el seu sentit l’acotació de la penúltima
escena de l’acte segon, quan ella torna d’acompanyar
Hipòlit: «Munda es corda d’amagat un botó del cos».
Potser justifica també el casament de Munda. Però ens
importa sobretot una altra cosa: a Hipòlit li han tret tam-
bé el fill.
A partir d’aquí, el retorn d’Hipòlit —que és el revers
de l’acollida, al primer acte, de Bernabé— i la possible re-
dempció de Jon en el paper de pare serveixen per acabar
de fondre en negre Sol solet... Hipòlit surt del presidi ha-
vent après a comportar-se com un cínic, l’escena IV està
dedicada a mostrar-nos-ho —«tots som de casa»—, amb
aquestes imprecacions a la felicitat, a «prendre-s’ho tot
alegrement», a la irresponsabilitat moral completa. Jon
s’apuntala en el fill i ja es considera «amo de tot» —un
nou ressò de Terra baixa. Guimerà està jugant amb ele-
- 26 -
ments sagrats, i és perquè l’única venjança possible d’Hi-
pòlit serà a través de la paternitat, tema central de la peça,
i és el que Jon constata quan diu que Hipòlit «encara que
sembla un bon home, jo diria que de per dintre no ho és
gaire». Hipòlit ha après a riure, i a riure-se’n precisament
d’ell com a pare.
La mentida domina el món i acaba amb qui no s’hi
sotmet.
Toni Sala
- 27 -
NOTA EDITORIAL
Aquesta edició es basa en la versió publicada el 1905
per la Impremta de Joseph Ortega, coincidint amb l’es-
trena de l’obra al Teatre Català, Romea, la vetlla del 17
d’abril de 1905.
Hem tendit a modernitzar l’ortografia sempre que
ens ha estat possible respectar la fonètica original a les
rèpliques, sense marcar amb la cursiva aquells usos no
normatius, per tal de no entorpir la lectura de l’obra.
D’aquesta manera, doncs, l’ús de les cursives es corres-
pon a l’edició original.
Atesa la poca regularitat pel que fa a l’accentuació
de les vocals obertes i tancades, hem tendit a normalit-
zar-ne la diferenciació d’acord amb els usos del català
central actual. De la mateixa manera, hem tendit a cor-
regir des d’una perspectiva contemporània les elisions
de les vocals neutres que presenta l’edició de 1905, tant
pel que fa a preposicions i articles, com dins de paraula;
i també hem «normalitzat» uns pocs casos aïllats que
permetien facilitar la lectura, sense privar el lector del
- 28 -
contacte amb la llengua original del seu autor. Així, hem
convertit tots els «ab» en «amb», els «vui» en «vull», i
hem substituït la «s» d’«esplicar» per la grafia normativa
actual —entenent que aquests dos darrers casos, de fet,
sovint ja presenten una distància entre l’escriptura i l’ora-
litat contemporània.
En canvi, hem mantingut l’ús esporàdic del demostra-
tiu «aqueix», l’ús ambivalent dels articles «el / els» i «lo /
los», hem respectat els subjuntius acabats en vocal neutra
(«diga», «digues»), i hem tendit a conservar els castella-
nismes («almenos», «quarto», «bueno», «assassino»),
sense diferenciar entre aquells que han quedat en desús
i aquells que actualment encara són ben vius entre molts
parlants de la nostra llengua.
Al mateix temps, hem mantingut expressions i solu-
cions fonètiques que han quedat fora del Diccionari de
la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, però
que en canvi són recollits pel Diccionari Català-Valencià-
Balear d’Antoni Maria Alcover i Francesc de Borja Moll
(com ara «presidari» en comptes de «presidiari», «prau»
en el sentit de «valent»). Així mateix, hem mantingut els
sons epentètics entre mots en contacte (generalment
les «n» davant de vocal, de vegades amb la duplicació
d’aquesta, com «a n’aquest», «a n’a mi»), excepte en el
cas de l’adverbi «hont», que sempre hem transcrit en la
variant ortogràfica normativa «on».
Finalment, pel que fa a la puntuació, hem tendit a mo-
dernitzar-la per tal de facilitar la lectura dels textos, sense
- 29 -
alterar-ne la sintaxi original, i mantenint la base de pun-
tuació de l’original, amb una presència del punt i coma (;)
molt abundant.
Així mateix, per tal de facilitar la lectura de l’obra, tam-
bé hem tendit a modernitzar la llengua de totes les aco-
tacions d’acord amb la normativa i usos actuals, encara
que n’afectés la fonètica. Això ens ha dut a substituir a
les acotacions, per exemple, algun «quarto» per «habita-
ció», algun «agraviada» per «ofesa», o a reduir els usos
de gerundi en proposicions subordinades —però, en can-
vi, no ens hem pogut estar de mantenir-hi alhora alguna
«salamera».
Albert Arribas
EQUIP ARTÍSTIC
Versió i direcció Carlota Subirós
Dramatúrgia Ferran Dordal
Escenografia Max Glaenzel
Vestuari Marta Rafa
Espai sonor Damien Bazin
Ajudanta de direcció Clara Manyós
Producció
Teatre Nacional de Catalunya i Teatres en Xarxa
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2017-2018
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinador del TNC: Fundació Damm
REPARTIMENT
Sol solet es va estrenar a la Sala Petita del Teatre
Nacional de Catalunya el 8 de març del 2018 amb el
repartiment següent:
Mercè Aránega
Laura Aubert
Javier Beltran
Roger Casamajor
Ramon Pujol
Resta del repartiment en curs en el moment de fer
aquesta publicació.
PERSONATGES
MUNDA
GAETANA
JON
HIPÒLIT
BERNABÉ
SENYOR QUEROL
TOMÀS
PAU TRITS
HEREU FIGUERES
TRUMFOS
GRAN
GENT DE POBLE: HOMES I DONES
Època: la present en un poblet català.
- 33 -
ACTE PRIMER
Sala a la planta baixa, no gaire gran, d’un modest
hostal de poblet. Al mig una porta que condueix
a l’habitació-entrada, al fons de la qual es veu el
portal forà. Dues portes a cada banda de l’esce-
na: a la segona de la dreta comencen els graons
que condueixen a les cambres de dalt. És al matí.
escena priMera
Gaetana i Hipòlit. Un cop alçat el teló, Gaetana
vindrà de dalt.
Hipòlit després es presentarà per
la primera porta de l’esquerra.
Gaetana, cridant: Hipòlit! (Pausa.) Encara no està, això?
Cuita, home, cuita.
Hipòlit: Ja tot està a punt: fins hi he acostat les cadires.
Gaetana: Doncs ajusta ben bé la porta. No hi ha ne-
cessitat de que ningú se n’enteri.
- 34 -
Hipòlit: Si ningú ho sap, com s’hi ficaran?
Gaetana: Ja me’n cuidaré jo. I tu no hi tens d’entrar
per res: ja ho saps. I ara te’n vas cap a l’estació, que ja
deu ser l’hora.
Hipòlit: És massa aviat, dona. Pel cap més baix n’hi ha...
per més de tres quarts, encara.
Gaetana: D’aquí a l’estació ja hi estaràs qui-sap-lo, i
seria una vergonya que el Bernabé no hi trobés a ningú
de casa.
Hipòlit: Hi haurà molta de gent, a l’estació: jo em penso
que fins picaran de mans quan el vegin. Els ximples!
Gaetana: Me sap un greu que avui se jugui en aquesta
casa! Ves què dirà ton germà!
Hipòlit: Déu vos el torni! Com si el Bernabé no ho sa-
pigués, que sempre s’hi ha jugat per la fira! Si ja ve del
temps del pare, que prou que ho sabeu, dona!
Gaetana: Però jo cada any m’hi barallava: que Déu
l’hagi perdonat!
Hipòlit: Vaja, vaja, què tantes camàndules! Vós lo que
voleu són quartos, que ja ho sé jo. (Tot prenent el ta-
paboques per anar-se’n.) Ves, si vós no ho volguésseu,
si s’hi jugaria!
Gaetana: Calla, mala llengua, que Déu prou et castigarà.
- 35 -
Hipòlit: I endemés, sabeu, que si al Bernabé no li agrada,
que ho deixi. Pel temps que s’hi té d’estar! (Anant a poc
a poc cap a la porta forana.)
Gaetana, renyant: Ves cap a l’estació, ves.
Hipòlit: És que ja ho sabeu que aquí no l’hi vull; i si s’ho
ha ficat al cap, de quedar-se...
Gaetana, cridant més: Que te’n vagis, dic.
Hipòlit, surt rondinant: Malviatge!... La mala bruixa!...
Gaetana, a part: Prou que m’ho penso, que em voldries
veure morta.
escena ii
Gaetana i Munda, que ve de la porta del mig de la
banda esquerra. El
Senyor Querol, després.
Munda: Una carta. Amb una mica més me la veu
l’Hipòlit.
Gaetana: No vull que n’obri cap, ell. De qui deu ser?
Munda: Oh...
Gaetana: Sinó que sigui del Bernabé, que digués que
no arriba...
Munda: Si que l’hauríem feta bona! Doncs, i la missa?
Gaetana: Ai! No rigues, no rigues.
- 36 -
senyor Querol: Déu vos do bon dia.
Gaetana: Bon dia tinga. Ai! El senyor Querol!
senyor Querol: Jo, com cada any en un dia com aquest:
ja ho sabeu, mestressa.
Gaetana: Fa una estona que ho estava pensant: ja veuràs
com tot seguit serà aquí el senyor Querol.
senyor Querol: Com que ja hi venia en vida de vostre
marit. Sinó que aleshores me’n tornava carregat com
un burro, i aquests darrers anys...
Gaetana: Què s’hi farà!
senyor Querol, a Munda: I tu què m’hi dius?
Munda: Bé, i vostè?
senyor Querol: Quan te cases?
Munda: Quan Déu vulga.
Gaetana: Que voldrà prendre alguna cosa?
senyor Querol: No vull pas res. Que ja hi ha gent a
dintre?
Gaetana: Vostè és el primer que ha arribat.
senyor Querol: Doncs què fan? No va pas bé això,
mestressa. (Mirant l’hora.)
Gaetana: Què li diré jo! Prou que aniran venint.
- 37 -
senyor Querol: És que després tot són presses per
tornar a casa.
Gaetana: Escolti: que ens voldria fer el favor de llegir-nos
aquesta carta?
senyor Querol, l’agafa i l’obre: Prou, dona.
Gaetana: L’hem rebuda ara mateix, i...
senyor Querol: Doncs, i aquesta, que no sap llegir?
Munda: Una miqueta: no gaire.
Gaetana: Ca! Gens. No n’hi van ensenyar. Son pare era
un beneit, i sa mare... Déu l’hagi perdonada. Ai! Digui,
digui.
senyor Querol, llegint: «Estimada mare...»
Gaetana: Del Bernabé!
senyor Querol: «Arribaré amb el tren de quarts de deu,
perquè és més barato.»
Gaetana: Ja ens ho pensàvem.
senyor Querol: «Digueu-li tot seguit al senyor rector que,
aixís com la missa tenia de ser de duro, com li vaig escriure
el dijous, que m’ho he rumiat, i que no vull que hi faci
tant de gasto, perquè surti més barato, i que no hi fa res
que no hi hagi tants ciris encesos. També us faig a saber,
mare, que vindran amb mi dos companys del barco. I
també us faig a saber que l’un és aquell company que
em va salvar la vida, perquè el conegueu.»
- 38 -
Gaetana: Ai, que me n’alegro, que el porti! És una carta
de l’altre fill que tinc i que l’estem esperant!
senyor Querol: Sí, sí, ja ho veig.
Gaetana: I que no diu res més?
senyor Querol: Sí. «Sobretot, correu de seguida a trobar
el senyor rector, mare, i que la digui de dues pessetes.
Expressions al germà i a la cosina, de vostre fill estimat.
Bernabé.»
Gaetana, a Munda: Ves qui el torna a trobar, el senyor
rector! Jo no tinc cara. Oh, i a aquestes hores! (El Senyor
Querol li torna la carta.) Ai, gràcies, gràcies, senyor
Querol!
Munda: Oh! I a la primera carta, que volia que la missa
fos de ric, i amb forces guarniments, encara que hi ha-
gués d’esmerçar un paper de plata.
Gaetana: Afiguri’s que el meu fill, que és mariner, se
negava aquest estiu, allà pels Estats Units, i el pobret
va fer una prometença.
senyor Querol: Sí, d’una missa. (Impacient pel joc.)
Munda: Oh! D’una missa cara, com d’uns funerals de
senyor, i a cada carta que envia la va aprimant, aprimant,
que ja no en queda res de bo.
Gaetana: Per ’xò sí, dona.
senyor Querol: Noia, davant de Déu tant se val d’una
manera com d’una altra. Déu vol lo cor de les persones,
saps? Però què hem de fer? No ve ningú, mestressa!
- 39 -
Gaetana: Els uns deuen ser a l’estació a rebre el meu
fill. Com que tothom se va enterar de que s’ofegava.
escena iii
Gaetana, Munda, el Senyor Querol, l’Hereu FiGuereS
i el
Gran.
Hereu FiGueres, sense entrar a l’escena. Ave Maria...
Gaetana: Sens pecat fou concebuda.
Munda: Ja hi vaig. (Va cap a la porta.)
Hereu FiGueres, picant amb la vara: Que no hi ha ningú?
senyor Querol: Si és l’Hereu Figueres! (Anant cap a ell.)
Doncs, què hem de fer?
Hereu FiGueres, entrant seguit del Gran: Vatua listo! El
senyor Querol!
senyor Querol: I que he vingut amb unes dents més
esmolades, que els arriareu tots.
L’
Hereu FiGuereS li fa senyes perquè no en parli
davant del seu fill.
Hereu FiGueres: Què m’hi diuen, del meu fill? N’hi ha
un bon tros, eh! I això que fins a l’altre any no entra a
la quinta.
- 40 -
senyor Querol: Doncs si heu de treure d’aquí els diners,
ja pot prendre el xopo.
Hereu FiGueres: Gran, ves-te’n pel poble, sents? Aquí
tens quatre pessetes, i en fent-se fosc m’esperes a
l’hostal de baix.
Gran: És que la mare, m’ha dit que m’estés amb vós.
Hereu FiGueres: Ta mare, que es cuidi d’ella. Té: dues
pessetes més, i fira’t, i ves a ballar. I... fes lo que vulgues
fins al vespre.
Gran: És que la mare es pensa que aquí hi veniu a fer
les cartes.
Hereu FiGueres: Au! Com una reïra!... I a campar-te-la!
(Amenaça el fill, que fuig corrents. El Senyor Querol
riu.) N’hi ha un tip de les dones: mireu que si un no s’hi
quadrava!...
Tota aquesta escena,
Gaetana i Munda trastegen,
enraonen elles amb elles, entrant i sortint de la
cuina per la porta segona de l’esquerra.
escena iV
Munda, Gaetana, el Senyor Querol, l’Hereu FiGuereS
i el
truMFoS, que entra de pressa.
truMFos: Ja em penso que he trobat la casa. Per on se
passa?
- 41 -
Gaetana: On voleu anar?
truMFos: Potser sí que m’erro.
Gaetana, assenyalant-li la segona porta de l’esquerra:
Allà hi ha el menjador: si voleu esmorzar...
truMFos: No és això. Ja us ho diré... No és aquí que es
juga?
Gaetana: Mireu. (Assenyalant-li els altres dos homes.)
Aquest any i prou. (A part.)
senyor Querol: Aviat ens hi posarem: espereu-vos.
truMFos: Quan vulguen. Ara he baixat del carril. Quina
gentada! Ningú estava per mi.
Gaetana: Ja ha arribat el Bernabé! (Al Senyor Querol.)
És allí, com cada any. Quan vulguin anar-hi...
senyor Querol: Ara jo soc l’amo!
Munda, que ve del menjador: Ja venen! Ja venen!
Gaetana: El fill del meu cor!
S’allunyen les dones cap a la porta forana.
truMFos: Què els hi passa a n’aquestes dones?
senyor Querol: Ja sabeu que aquí s’hi juga fort, eh?
(Tot anant cap a la primera porta de l’esquerra.)
truMFos: Ja veureu: a mi em diuen el Trumfos; amb
això, a espavilar-se.
- 42 -
escena V
Munda, Gaetana, el Senyor Querol, l’Hereu FiGuereS,
truMFoS, i Jon, Hipòlit, BernaBé, pau tritS, toMàS i
altres homes i algunes dones. Part de la gent no
arribarà a entrar a l’escena. Alguns dels homes
s’acostaran tot seguit als tres jugadors, i amb ells,
indiferents al que passa, es ficaran a la sala de joc,
ajustant les portes. Després d’un grup d’homes,
entrarà a l’escena
toMàS.
toMàs: Ja és aquí el Bernabé! Deixeu-lo passar, vosaltres.
BernaBé: Ja som a casa. Mare de Déu, quines ganes
que en tenia!
Gaetana, entrant: Jo vull estar a la vora del meu fill.
(Perquè la gent la priva.)
BernaBé: Sí, mare, sí. Ben a la vora. (Abraçant-la.) No ho
sabeu pas, com us enyorava!
Gaetana: Embusterot! Teniu: és el menut de casa, i ja
és tot un home!
BernaBé, per Munda: I mira’t aquella! Cada vegada et
tornes més maca!
Munda: Jo em pensava que ja no ens diríem res, jo i tu.
BernaBé: Tens raó, noia. Li vaig prometre que li escriuria,
i, malviatge, el tinter me va caure a mar. Jon! On és el
Jon!
- 43 -
Jon: Soc aquí.
BernaBé: Sempre et quedes endarrere, home!
Gaetana: I que ets guapot, Bernabé! I que ets eixerit!
(Tornant-lo a abraçar.)
BernaBé: Abraceu-me, sí, mare, sí; ben fort, vatua.
Gaetana: Fill meu!
BernaBé: Ah! Escolteu, mare. I l’Hipòlit. I la Munda. I
tothom. Aquest... (Buscant Jon.) On ets? Vine’m aquí.
(Estirant-lo pel braç perquè s’amaga darrere de la gent.)
Mireu-se’l bé tothom: aquest me va salvar de la mort.
Ja me n’anava a fons, mare.
Gaetana: Ai, és aquest el mariner? (Corrent i abra-
çant-lo.) Doncs vine, fill meu, vine.
Munda: Doncs, va ser vostè?
Jon: Sí, jo. (Anant-la a abraçar.)
Hipòlit, a part: Mecatxo!
toMàs i altres: No. A n’ella no! (Rient.)
Jon: És que també se n’alegra. (No l’ha abraçada.)
Munda, rient: Força, perxò.
Gaetana: Doncs jo fins li vull fer un petó. Té. (Fent-l’hi.)
Ai, ai!
Hipòlit, a part: Quines coses, la mare!
- 44 -
BernaBé, per Jon: Mireu-se’l com s’ha quedat, l’estaquirot.
Hipòlit, a Gaetana: Vaja, que sembleu boja.
Jon, a Hipòlit: I per què ho dius, això?
Hipòlit: Perquè sí. (Amb menyspreu per Jon.)
Gaetana, a Jon: No t’has agraviat pas? Eh?
Jon, molt seriós: No. Gens.
Gaetana: Afigura’t que t’ha besat ta mare.
Jon, a part: Sí, sí; la mare.
toMàs, a Bernabé: Bona arribada, noi. (Donant-li la mà.
Altres també hi encaixen, igual que amb Jon, i alguns,
pocs, amb pau tritS.)
pau trits, a Jon, rient: Ves amb compte, que et sortirà
una pansa.
Jon: Bèstia! (pau tritS riu.) Que no vull que rigues. (Do-
nant-li una empenta que el tira sobre toMàS.)
toMàs: Tu deus ser l’altre mariner?
pau trits: Ell mateix: soc en Pau Trits.
BernaBé: Sí, nois, sí. (Als del poble.) Jo us ho agraeixo.
Estic més content de ser a casa!
toMàs i altres: Esclar!
BernaBé: És que vosaltres no us ho penseu, què va ser
allò d’haver perdut totes les esperances; i no veure més
- 45 -
que aigua i cel. Oh, i encara no gaire, perquè la boira
era molt espessa. No, Jon?
Jon: Oi tal!
BernaBé: Veieu si ho era, que teníem les roques als nassos
i no les vèiem, a les remaleïdes.
Mentrestant,
Gaetana i Munda aniran portant
de la cuina ampolles de mistela i vinblanc, gots i
borregos.
Munda, a Hipòlit, tot passant: No sé per què no ens
ajudes.
Hipòlit: Sí; ara hi corro. (Hipòlit està assegut en lloc
molt visible, fent un cigarret i fumant-lo. Jon a la banda
oposada d’ell, molt seriós.)
BernaBé: Ja se’n passen, ja, de tribulacions.
toMàs: I per què no fugíeu d’aquelles roques?
BernaBé: Escolteu-se’l, a n’aquest savi, nois. Jon, aprèn.
Que per què no fugíem de les roques!
Gaetana: Vaja, Bernabé, i tothom que hi sigui. Beveu
una mica; refresqueu, perquè ha arribat lo meu fill.
BernaBé: Sí, mare, sí; que ho celebri tothom. Malviatge!
Gaetana: Jo et poso a tu, Bernabé. (Abocant-li vi.)
BernaBé: Bo, bo! Què feu, mare?
- 46 -
Gaetana: Ara va pels mariners.
pau trits: Deu-me’n a mi. Vinga.
Gaetana: No, que aquest va pel... pel...
BernaBé: Pel Jon, mare. Ple, ple! Jon! Té, home; i espa-
vila’t, com jo. Munda! Borregos aquí! (Ella s’hi acosta.)
Un bon grapat, malviatge!
Jon: Gràcies, gràcies. (Perquè no n’hi posi més.)
BernaBé: Val més beure mistela que aigua salada, com-
panys. No l’heu tastada mai, vosaltres, no; jo sí que me
n’he fet uns panxons...
Munda, donant-ne un got a Hipòlit: Té, tu.
Hipòlit: Sí; fes saragata amb tothom. Apa, apa; aprofita-
te’n.
Munda: No m’amoïnis. (Apartant-se’n.)
BernaBé: Veureu. El San Cusé va envestir aquelles roco-
tes, i es va esgavellar com un cistell. I res, que ja tots som
a l’aigua. I campi qui puga. Jo vaig prometre una missa
al meu poble si ho contava. I, fillets de Déu! Passada una
estona de bracejar i fer capgirells entre aquelles onades
tan revesses, ja no puc més. I començo a engolir aigua i a
anar-me’n a fons, quan sento que m’arrapen pels cabells
i em treuen amunt. Mes peguem contra els esculls. I me
li escapo. Sinó que ell me torna a engrapar. I aleshores,
jo, que perdo el món de vista, i, mireu-se, després me
vaig trobar que em secava a la sorra.
- 47 -
pau trits: I no en vas treure poca, d’aigua, quan te vàrem
penjar cap per avall. Si semblaves una canal!
Mentrestant,
Jon carrega la pipa.
BernaBé: N’hi ha que diuen que és una bestiesa, això
de fer dir una missa. (S’hi acosta Hipòlit.) Perquè diuen
que si estava de Déu que ens ofeguéssim, ens hauríem
ofegat de totes passades.
Hipòlit: Això mateix. La planeta de cada ú. Ves si l’hauria
feta dir jo, la missa!
Gaetana: No l’escoltis, a n’aquest, que és un heretge.
Hipòlit: I no pas per estalviar els quartos, no. Perquè jo
dic que més hauria valgut que els diners de la missa els
haguessis donat a n’aquest minyó que va ser qui et va
pescar. Què m’hi dieu, company! (A Jon.)
Jon: Què et dic? Que no.
Hipòlit: Com s’entén, que no?
Jon: Perquè jo no li hauria volgut ni una malla, al Bernabé.
(Riu Hipòlit.) Per qui m’haurà pres a n’a mi? Ni d’ell ni de
ningú, encara que m’hagués tingut de morir de misèria.
BernaBé, a Hipòlit: Ja ho veus, home.
Hipòlit: Los diners sempre venen bé. Què em dirà aquest
home!
Jon: Això serà a tu, que a mi no. (Riu Hipòlit.) Que a
mi no, et torno a dir. I ja trobo, minyó, que rius massa.
- 48 -
Hipòlit: Ai, mecatxo! (Anant-se’n lluny.)
Gaetana: Hipòlit! Fill!
BernaBé, a Jon: No en facis cas.
Hipòlit: És que soc a casa meva, jo. I ric perquè em dona
la gana. (A Jon.) Ho tens entès, tu? I si no t’agrada el
tracte, ja pots... (Fent indicació que se’n vagi.)
toMàS i altres l’han fet callar.
BernaBé, als altres: Sempre bestiota.
Gaetana: Ai, Hipòlit! Sembla mentida que en un dia
com avui...
BernaBé: Vaja, prou, mare!
Hipòlit, per Jon: Quin roncar! Potser sí que es pensava...
toMàs i altres: Deixa-ho córrer, home! (Emportant-se’l
cap a la segona porta de l’esquerra amb Munda i altra
gent.)
BernaBé: Vaja, anem a missa, nosaltres. Anem, Jon!
Gaetana: La Munda i jo ens quedem, que hi ha massa
tràfec.
toMàS i altres homes tornen del menjador.
toMàs: Quin geni! És dolent!
BernaBé: Anem, que farem tard.
Surten tots plegats per la porta del fons.
- 49 -
escena Vi
Gaetana i Munda. Després Hipòlit.
G
aetana, cridant-la: Munda! Munda!
Munda: Tia! (Ve de la segona porta esquerra.)
Gaetana: On és aquest boig?
Munda: És aquí, que rondina.
Gaetana: Només obre la boca per dar-me pena. No sé
pas a qui surt.
Hipòlit, tornant: Vós ho direu, a qui surto.
Gaetana: Bé, que no te l’estimes, el teu germà, desgra-
ciat? Que no ets agraït tu? Digues!
Hipòlit: No m’agraden gorreros, a n’a mi; I a n’aquest
mariner, massa que l’entenc, jo. Com el Bernabé, veieu.
Sinó que, reïra!... (Per Munda.)
Munda, a part: Sempre aixís. Quin patir!
Gaetana: Bé, què vols dir? Què t’ha fet, el teu germà?
Hipòlit: Jo ja m’entenc. I no se’n en riuran de mi, que
ja vigilo.
Munda: Deixeu-lo!
Gaetana: Ves; ves-te’n del meu davant, que em fas caure
la cara de vergonya.
Munda: Tia, demanen.
- 50 -
Hipòlit: I el cas que en faig jo, de vós.
Gaetana: Ai, Senyor! Senyor! Quina desgràcia, la meva!
(Sortint pel mig i cap a l’esquerra.)
Hipòlit: I tu no m’enganyaràs, no, amb aquest posat
de gata moixa.
Munda: Bé, què tens? De què te les heus?
Hipòlit: I el Bernabé i aqueixos mariners, ja cal que to-
quin soleta demà mateix, o et juro que em coneixeràs
si encara no em coneixes.
Munda: Però què hi puc fer, jo? Què soc, jo, en aquesta
casa? Tu, que ets l’hereu! Ves, què m’expliques, a mi!
Arregla’t amb ta mare.
Hipòlit: Hipòcrita! Sí, sí, hipòcrita! I bandarrot; i més
que bandarrot!
Munda: I quina paciència que s’ha de tenir amb aquest
home!
Hipòlit: I veges de bogejar com l’altra vegada amb el
Bernabé, o amb aquestos marinerots que ens han caigut
a sobre, i que et juro que els tinc atravessats!... (Ella fa
un moviment d’espatlles.) Perquè et faré un cap nou,
com hi ha redéu!
Munda: Mireu que és prau! I quin dret hi tens tu, amb
mi, veiam?
Hipòlit: I encara gosa a parlar, l’arrastrada! Tots, que els
hi tinc, tots; ja ho saps, tu.
- 51 -
Munda: Doncs per què no et cases amb mi d’una
vegada?
Hipòlit: Això voldries: per fer-me-les dur ben llargues!
Munda: Sí, ja m’ho donaràs entenent: perquè les altres
te traurien els ulls. Però jo t’asseguro que això es té
d’acabar. I mira’t: ho contem a la tia i ens casem tot
seguit, o em casaré amb el primer que es presenti.
Hipòlit: Que tu et casaràs amb un altre? (Anant-hi
rabiós.)
Munda: O fugiré amb qui em vulga. Sí, sí: jo no vull
seguir d’aquesta manera.
Hipòlit: Torna-ho a dir! Vejam si goses!
escena Vii
Munda, Hipòlit, el Senyor Querol, que surt de la
sala del joc butxaquejant.
Munda: Mira’t qui ve, tabalot.
senyor Querol, a part: Què s’hi ha de fer!
Munda: Que l’han escurat, senyor Querol?
senyor Querol: Sí, filla. Però no hi fa res, no. És un tal
Trumfos, que no sabem d’on surt. Sinó que ja torno, ja
torno. (Surt pel mig.)
- 52 -
Hipòlit: Amb això, ja saps lo que t’he dit. Arregla-ho
com vulguis, demà vull fora a tothom. (Anant cap al joc.)
Munda: On vas, on vas?
Hipòlit: A la sala. I què n’has de fer?
Munda: Ta mare no ho vol, que juguis.
Hipòlit: Doncs jo sí. I si et pregunten on soc, t’ho calles.
escena Viii
Munda i després Jon.
M
unda: Escolta! (Ell ja no hi és.) Mireu-se que és prau,
aquest home. I jo que estic com una ximple per ell! Com
si no hi hagués més homes al món! (Pausa, trastejant
per l’escena.) Que en soc, que en soc, de beneita! (Se-
gueix trastejant: pausa.) Oi, que t’escolto! Ja veuràs si
m’ho callo, que jugues! (Veu venir Jon.) I ara? Que no
ha anat a oir missa?
Jon: Encara no l’havien començada. Veurà: voldria dir
una cosa a la mare del Bernabé.
Munda: Ja vindrà de seguida. Segui, segui, si és servit.
Jon: No cal, no. (Ella va fent, arreplegant gots i ampolles,
arreglant-ho tot: ell la va seguint amb la mirada.)
Munda: Estem molt atrafegades, avui: com que s’ha
ensopegat que és la fira...
- 53 -
Jon: Sí, sí; prou.
Munda: En tot l’any no fem d’hostal, sinó en aquests
dies. Com que no som dintre el poble, tampoc vindria
ningú, sap?
Jon: Esclar! (Pausa.)
Munda: Ja deuen haver vist les parades, veritat?
Jon, petita pausa: Sí; hem vist que hi havia parades. (Ell
acaba d’omplir la pipa.)
Munda: Diuen que no hi ha gran cosa, a fira. Ja li do-
naré un misto. (L’hi dona encès d’una capsa que hi ha
sobre la taula.)
Jon: Faci, faci vostè.
Munda: Vol callar? Tingui; tingui.
Jon: Oh! No em serveixen, aqueixos. (No l’hi pren.)
Munda: Ah, no?
Jon: Jo en tinc d’uns altres. D’esca. (Se’n treu de la
butxaca.) Veu? Fan brasa, i... i van bé.
Munda, trastejant: Sí, sí. Té raó. Per mar, amb aquelles
ventades... (Pausa.) Ja l’hi hem d’estar ben agraïts a
vostè, nosaltres, senyor... senyor Jon?
Jon, somrient: Què diu, «senyor»? Jon i prou.
Munda: Que és l’apellido?
Jon: L’apellido? Me penso que no.
- 54 -
Munda: Doncs deu volguer dir Joan.
Jon: No l’hi puc dir. Sols sé que a mi sempre m’han dit
Jon.
Munda: Ves quins noms que hi ha! I què més se diu?
Jon: No em dic res més.
Munda: Ara sí que veig que és de la broma, vostè.
(Rient.)
Jon: I per què soc de la broma?
Munda: Esclar que sí.
Jon: Doncs no em dic res més. (Pausa.)
Munda: Bé es deuen dir alguna cosa o altra, els seus
pares?
Jon: No en tinc.
Munda: Bé, bueno. Però com se deien?
Jon: No es deien res. No n’he tingut mai.
Munda: Mai? És a dir, que vostè...
Jon: Això mateix. (Rient.) Jo, miri’s: podria dir allò de
«sol, solet, vine’m a veure»... Sap?
Munda: Prou. Vine’m a veure que tinc fred.
Jon: Sinó que ja tot m’és ú, a mi: afiguri’s si hi estaré fet.
Munda: Ai! Dispensi.
- 55 -
Jon, sempre amb naturalitat: No hi ha de què. (Ella torna
a feinejar.) Escolti: me vol fer el favor d’avisar la seva tia?
Munda: Ara tot seguit?
Jon: Per parlar-li abans de que arribin els altres.
Munda, des de la porta segona de l’esquerra: Tia! Tia!
(Escoltant.) Ja m’ha sentit, ja. Veurà: a més dels foras-
ters de la fira, hi ha que la tia vol lluir-se amb el dinar
de vostès.
Jon, contrariat: Si que em sap greu per la pobra dona!
Cridi-la; cridi-la!
Munda: Ja l’he cridada. I digui: que fa molt temps que
es coneixen, amb el Bernabé?
Jon: Ca, gens! Hem fet aquest viatge als Estats Units;
veníem en lastre de l’Havana...
Munda: Vostè no ho és pas, d’aquelles terres?
Jon: Me sembla que no: encara que no ho sé.
Munda: Deu ser de per aquí.
Jon: Tampoc ho sé. És a dir: no dec ser d’enlloc.
Ella riu.
Munda: Veu? Ja torna a fer brometa. Eh que sí?
Jon: Esclar que és divertit, això. (Riu.)
- 56 -
Munda: És que no sé si parla de broma o en sèrio. En
bona fe. Com que als hostals tothom se diverteix amb
nosaltres... (Rient salamera.)
escena iX
Munda, Jon i Hipòlit, que ve decidit, creient que
ella està sola.
Hipòlit: Munda!... (Veu Jon.) Què fas aquí?
Munda: Ja ho veus: eixugo la taula. (Jon s’ha apartat
d’ells.)
Hipòlit: Sí, bueno: ja en parlarem, d’això. Ara dona’m
la clau.
Munda: Quina clau?
Hipòlit: La del calaix del taulell.
Munda: Però, home! Que no veus que la tia...
Hipòlit: Vull la clau de seguida! (Anant-li a prendre.)
Munda: Té. (Ell l’hi pren i fuig per la segona porta de l’es-
querra.) Escolta: per la mort de Déu... (A Jon.) Ai, quins
turments! No s’assembla de res al Bernabé, cregui’m.
Jon: Ja ho he reparat. I allí dintre?... (Per l’habitació del
joc.)
Munda: Juguen. Afiguri’s que la passem molt prima, i ell
encara... (Li ha dit en confiança i se n’aparta de pressa.)
- 57 -
Hipòlit, torna butxaquejant: Té la clau. (L’hi tira sobre
la taula.) I ja ho saps: moixoni.
Munda: Mare de Déu d’home!
En ser
Hipòlit a la porta del joc, es gira enrere i li
parla amb rudesa.
Hipòlit: Tu! Hala, a dintre!
Munda: Ja hi vaig. (Ell desapareix.) Ai! Ditxós el dia!...
Jon, indignat: Com la mana a vostè, aqueix home!
Cregui’m que em regira les tripes.
Munda: Què vol que hi faci?
Jon: Per lo que m’ha dit en Bernabé, jo em creia que
eren promesos.
Munda: Que nosaltres érem promesos? I ara! No som
res; cregui’m. (Riu.) La tia!
escena X
Munda, Jon, Gaetana i el Senyor Querol quan
s’indiqui.
Gaetana: Com és que no m’ajudes?
Munda: Preneu, la clau del calaix. No la vull tenir més.
Gaetana: Per què?
- 58 -
Munda: Mireu. (Per Jon.)
Gaetana: Ai! Que ja són aquí?
Jon: He vingut tot sol. Ells me penso que encara trigaran.
Gaetana: Esclar, que no la poden haver acabada.
El
Senyor Querol, que ve del carrer, travessa l’es-
cena tot atrafegat i entra a l’habitació del joc.
Jon: No m’he pogut estar més temps amb en Bernabé,
perquè tinc d’entornar-me’n tot seguit a Barcelona; i
vinc a despedir-me de vostè, de vostès, vaja.
Gaetana: Ara mateix, se’n vol anar?
Munda: Sense dinar amb nosaltres?
Jon: Ara mateix: té de ser aixís.
Gaetana: Però si vostè no ho havia dit, que portés tanta
pressa! Ca, no pot ser, no: vostè es queda a dinar: bona
la faríem! I s’estarà a casa fins que se’n torni el meu fill.
Jon: Veurà...
Gaetana: Ves si ens deixaria d’aquesta manera!
Munda: I tal!
Gaetana: Ara que l’hem conegut. I potser no el veurem
mai més. Vaja, vaja, deixi-ho córrer.
Jon: Me convé: cregui’m.
Gaetana: Doncs no el crec. Què vol que li digui?
- 59 -
Munda: Jo tampoc; ves.
Gaetana: I trobo que seria de mal cor, lo deixar-nos
d’aquesta manera.
Munda: Esclar que ho seria!
Gaetana: Doncs, que no està content, de lo que ha fet
pel noi? Que no se’n fa càrrec, de l’alegria d’una mare
a la que li tornen el fill?
Jon: Sí: però... Com vol que l’hi digui? Vostès a mi no
em coneixen. Jo no ho soc, com el Bernabé, amanyagat
de petit, criat amb carinyo... Jo he crescut d’una altra
manera; tot sol sempre. I soc eixut amb tothom, i tinc
mal caràcter, i, vaja, no m’hi puc estar aquí: cregui’m,
jo m’ho conec. Cregui’m, si no me n’anés, potser els hi
donaria un disgust, i després me’n penediria tota la vida.
Mentre ell ha anat parlant,
Gaetana i Munda es
miren diferents cops.
Gaetana: Ara sí que l’entenc. Vostè ha fet cas de l’Hipòlit.
Munda: Com que l’Hipòlit li ha dit...
Jon: Deixem-ho estar. Amb això, dispensin i no se
n’agraviïn. (Movent-se per anar-se’n.)
Gaetana: És que aquí jo soc la mestressa, i aquest xicot
no és ningú mentres jo respiri.
Jon: Me donaran el tapaboques, i... (Mirant si el té per
l’escena.)
- 60 -
Gaetana: Però si el Bernabé no ho deu saber, que se’n
vagi!
Munda: M’hi jugo que no ho sap.
Jon: Ja el veig, el tapaboques.
Gaetana: A mi em matarà, aquest fill!
Munda: Però no el deixeu anar.
Jon: Ara voldria que em fes un favor.
Gaetana: Com vol que li demani que no se’n vagi? No
se’n vagi...
Jon: Sí. I deixi’m que li faci una abraçada.
Gaetana, no fent-li ella: Ai, fill meu! Sinó que jo voldria...
Jon: I que l’hi faig amb tot lo cor i amb tota la meva
ànima. Perquè encara que jo no tinga família ni res que
m’hagi vingut d’altra gent, cregui que soc agraït. (Molt
commogut.) Veu: vostè a l’arribar m’ha fet un petó i
m’ha dit «fill meu», com ara, i això no es paga ni amb
tots los diners del món, pels que són com jo. Amb això,
gràcies, gràcies!
Gaetana, plorant: I tot això, per aquest mal xicot. Déu
meu, que desgraciada que soc!
Munda: Ja es veu, ja, que no té ningú vostè, que no li
fa res fer-la plorar.
Jon, molt conmogut: Això mateix: deu ser això. (Do-
nant-li la mà.) Passi-ho bé. I no sé què dir-li més! Ve-li
- 61 -
aquí. (S’ha embolicat amb el tapaboques per dissimular
la seva emoció. Encara ell no havia acabat de parlar, quan
se sent remor de veus a fora.)
Munda: El Bernabé! (Cridant fort i privant el pas a Jon.)
Bernabé!
Gaetana: Ah! El meu fill!
Jon: Malviatge!
Munda: Corre!
escena Xi
Gaetana, Munda, Jon i BernaBé.
B
ernaBé: Què teniu?
Gaetana: Que el teu company se’n va.
BernaBé: Qui se’n va?
Munda: El Jon.
BernaBé: Què diuen? Que te’n vas? (Jon es queda
aturat.) Que va de bo? (Jon ensopit.) Sempre seràs un
poca-solta i un feréstec. (Donant-li una empenta.) Hala,
aquí de seguida! Com s’entén? Treu-te el tapaboques
i no t’amaguis la cara, que la mare no ho mereix, que
la tractis aixís. (BernaBé li va desembolicant el tapabo-
ques.) Vine’m aquí. Bo! Fes com jo, tu: deixa’ls estar, els
ximples, i riguem nosaltres; que aquí no ens negarem,
- 62 -
mal dimoni, que aquest barco no branda. (Pica amb un
peu a terra, i Jon es precipita rabiosament impressionat
als seus braços.) Vatua nada, el xicot! Jo que et portava
a ensenyar-te al poble, i que te’ns escapis. No, mare?
(Canviant, creient-lo mig amansit.) Doncs, que no es
dina, en aquesta casa?
Gaetana: Corre, Munda, corre, parem taula de seguida.
Jon s’ha girat d’esquena per amagar la cara quan
s’han deixat anar de l’abraçada.
BernaBé li parla
pensant que encara està enfadat.
BernaBé: Ara ja ha deus conèixer, que anaves a fer una
bestiesa. Sembla mentida que...
Jon, cremat, fort: No en parlem més, reïra; què més vols?
BernaBé: Res més, home.
Jon, carinyós: Que vols carregar la pipa?
BernaBé: Si en tinc més!...
escena Xii
Munda, Gaetana, Jon, BernaBé, toMàS i pau tritS.
t
oMàs: Ja som aquí.
Les dones paren taula.
BernaBé: On éreu?
- 63 -
toMàs: Hem anat a la fira.
pau trits: He comprat un mocador; és de seda. Toca’l.
(A
BernaBé.)
BernaBé: Bé ho sembla.
pau trits: Què vol dir, «ho sembla»? Tu, Jon! (El toca i
no diu res.) Digues.
Jon: Sí.
pau trits: El voldria regalar a ta cosina. És pel coll!
BernaBé: Regala-li.
pau trits: Com ho faré! Munda!
Munda: Què vols?
BernaBé: Veies, aquest.
pau trits: Sí, que... vaja, que és pel coll. (L’hi dona.)
Munda: És força bonic. (L’hi vol tornar.)
pau trits: És pel coll. És pel coll. (Ella segueix volent-li
tornar.
pau tritS amaga les mans darrere l’esquena per
no agafar-lo.)
BernaBé: Queda-te’l, que te’l regala.
pau trits: Això! (Com qui ha sortit d’un mal pas.)
Munda: Que va de bo?
pau trits: Pel coll!
- 64 -
Munda: Ai! Gràcies. Potser que me’l posi. (Diuen que
sí pau tritS i BernaBé.) S’hi té de fer la vora, però me’l
poso. (A Jon.) Veritat que fa goig?
Jon: Sí. (Sense mirar-se’l.)
Munda, a BernaBé: Quin company tens més eixut!
BernaBé, rient: Jon: fins la Munda et troba eixut.
Munda: Hala, que no m’has entès!
BernaBé: Tomàs, vull que dinis amb nosaltres: ves a
avisar a casa teva.
toMàs: Ca! Després de dinar aquí, me n’aniré a dinar
amb los de casa.
Gaetana: Tu t’asseuràs al costat del meu fill, Tomàs, que
a tu t’escolta.
Munda, mirant Jon: Qui vol llescar pa? Lo vol llescar
vostè?
Jon: Prou!
Munda, donant-li un pa: Si és servit. (Ell va a llescar. Ella
l’atura.) Esperi’s. Torni-me’l. (Jon l’hi torna.) I la ganiveta.
(L’hi dona, i Munda fa una creu al pa i l’hi torna.) Llesqui
ara.
Jon, bondadós, sense riure: Que... també ho tinc de
fer jo?
Munda: Faci-ho. No serà cap mal.
Jon: Aixís? (Fent la creu.)
- 65 -
Munda: Això mateix. Doncs, que no la fan a casa seva?
(Ell s’atura de llescar i la mira.)
Jon: On diu?
Munda, picant amb un peu a terra: Ai! Dispensi.
Jon: A mi ningú m’ha ensenyat de res. Veu, ara de vostè
he après una cosa.
Munda: Volia dir si ho feien al barco.
Jon, rient una mica: A cada galeta, la creu? (Ella riu.
Gaetana entra i surt de la cuina.)
BernaBé: Mare: m’agradaria que ni vós ni la Munda vos
haguéssiu d’alçar de taula.
pau trits, a toMàS: Quant us voleu jugar que hi haurà
escudella o arròs amb peix?
toMàs: Com ho coneixes?
pau trits: Per la flaire.
Munda, a BernaBé: Com és que has dit que jo estava
promès amb l’Hipòlit?
BernaBé: Perquè quan me’n vaig anar festejàveu.
Munda: Doncs res d’això a ningú, sents?
BernaBé: Per mi sí que...
Munda, a Jon: Què fa, què fa? No en llesqui més. Que
li agrada el crostó?
- 66 -
Jon: Prou!
Munda: Doncs vegi; a mi, la llesca del costat del crostó.
Aixís. (Repartint el pa llescat.)
Gaetana: Munda: comença a cridar l’Hipòlit. (Tornant
a la cuina.)
Munda, a part: Sí, ara vindrà, l’Hipòlit! (A BernaBé.) Eh!
Deixem-lo estar.
BernaBé: No pot ser, noia. On és!
Munda, rient: Ves si el trobes. (Surt BernaBé per la porta
del mig.)
Gaetana, amb una cassola: Vaja, que deveu tenir gana!
pau trits: Veureu; com que hem navegat amb el carril...
toMàs: Jo mai menos.
Munda: Anem a taula. A taula! Jon!
BernaBé, tornant: No és enlloc, l’Hipòlit.
Munda, a Jon: No digui res, vostè. (Jon s’arronsa
d’espatlles.)
Gaetana: Deu ser per la fira.
Munda: Quines ganes de buscar-se maldecaps!
Gaetana: No, no: en un dia com avui! Ja diré que hi
vagin. (Sortint per la cuina.)
pau trits, a BernaBé: Eh que és arròs amb peix?
- 67 -
BernaBé, sense escoltar-lo. A Jon: Veuràs, té de dinar
amb nosaltres, avui. (Jon va a contestar, però s’atura
perquè sent Munda.)
Munda: Jon! (Volent-lo fer anar cap a la taula.)
toMàs, dissimuladament destapant la cassola: Arròs
amb...
pau trits, interrompent-lo satisfet: Ah! (Volent dir que
ho ha endevinat.)
toMàs: ...amb pollastre. (Acabant el que anava a dir.)
Munda: Jo aniria començant.
BernaBé: Espera’t, dona; quin neguit que tens!
Munda: Ves! Neguit. (Ofesa.)
Gaetana, tornant: Ja el trobaran de seguida.
Munda: Doncs no el trobaran, vaja, perquè és allí dintre.
(Assenyalant la sala de joc.)
Gaetana: L’Hipòlit és allí jugant? I no m’ho havies dit!...
Deixa’m a mi, que l’en trauré arrossegant.
BernaBé: Mare, mare! Deixeu-lo estar.
Gaetana: Que no ho has sentit, que està jugant?
BernaBé: Potser val més que no sigui amb nosaltres. Jo
us ho demano: no armem escàndol.
Gaetana: I d’on ha tret els diners, aquest lladre?
- 68 -
BernaBé: Calleu, mare. Què diran? Feu-ho per mi, us dic.
Munda: Anem a taula, dona. (A mitja veu.)
Gaetana: Ja no val tant ell com... (Anant cap a taula.)
BernaBé: Vós aquí; aquí; que jo vull seure al vostre costat.
(Indicant-li el lloc del mig de cara al públic.)
pau trits, a Munda: I jo, que sec al teu costat?
Munda: El Jon aquí. (Indicant-li una cadira on no s’hi
asseurà definitivament.)
BernaBé: No, el Jon també al costat de la mare. Aquí,
Jon!
Jon hi va, callat. Munda, en veure que Jon se’n va
del seu costat, canvia també de lloc, i el mateix fa
pau tritS, que estava entestat a seure al costat de
Munda. Quedaran posats d’aquesta manera: Gae-
tana al mig, que té a la dreta BernaBé i a l’esquerra
Jon. Munda al cap de taula d’esquena a la cuina, i
toMàS a l’altre cap. D’esquena al públic, i al costat
de
Munda, pau tritS. D’esquena també al públic, i
al costat de
toMàS, hi haurà la cadira per a Hipòlit.
Munda: Jo al cap. Aixeca’t, Tomàs. Oh! I que em toca
estar a prop de la cuina.
pau trits, a Munda: Jo aquí. Estic bé, aquí?
- 69 -
Munda: A tot arreu.
Gaetana: I pensar que ara aquest lladre...
BernaBé: El primer que en parli!... Aquest plat va per
vós, mare.
Munda: Ah! El crostó del Jon! Dona-me’l, Tomàs.
(Anant-l’hi a buscar.)
toMàs: Té, té.
Jon: No hi fa res.
BernaBé: Va per tu, Jon. Te voldria fer un plat com aque-
lles rocotes que envestí el San Cusé...
Jon: Bo. Bo, et dic. (Molt seriós.)
pau trits: Per mi, fes lo que vulguis. Ja saps que jo...
(En veure que no n’hi serveix més.) Fes, fes.
BernaBé, sense donar-l’hi a ell: Per la Munda. (Donant-lo
a Munda.)
pau trits: Ja volia dir, jo.
BernaBé: Ara va per tu. (Li omplirà molt el plat.)
Munda, a Jon: Miri: li poso vi. A vostè li deu agradar
eixut, força eixut.
BernaBé: Entén-la, Jon.
Jon: Ja l’entenc, ja.
pau trits, a Munda: Eh que sembla que hi ha peix?
- 70 -
Munda, a Jon: No s’enfadi, eh?
pau trits, a Munda: Eh que hi ha peix, aquí? (Munda
segueix sense escoltar-lo.)
BernaBé: Jo em penso que en Jon se’n dona vergonya,
de menjar entaulat. (Ja ha escudellat per a toMàS.)
Gaetana, a Jon, que riu mig avergonyit: Deixi’l dir!
Jon, conmogut: Jo només sé que estic molt content.
BernaBé: Com que a bordo posem un gibrell al mig, i
tothom hi fica la cullera...
pau trits: I vostè, què m’hi diu? (Tornant-hi.) Què m’hi
diu?
Munda: És gustós.
pau trits: No; vull dir el mocador de seda.
Munda: Ah! Gràcies.
escena Xiii
Munda, Gaetana, Jon, BernaBé, pau tritS, toMàS i
Hipòlit, que obre la porta de la sala de joc d’una
revolada i surt ràpid. Al veure que hi ha gent, fa
un moviment per tornar enrere.
Hipòlit: Ah! Quin fàstic!
Munda: Bernabé: posa al plat de l’Hipòlit. (A BernaBé sol.)
- 71 -
BernaBé: Hipòlit: va per tu. Com que no sabíem on eres...
(S’ha de veure el neguit i la contrarietat d’Hipòlit.)
Gaetana: Hipòlit!...
BernaBé, a ella sola: Calleu! Té; si en vols més, ja hi
tornaràs tu mateix. (Posant-li el plat al seu lloc.)
Hipòlit: No; no dino, jo, ara. (Anant-se’n cap a la segona
porta esquerra i desapareixent.)
Gaetana: Hala, a taula de seguida!
Munda: Tia!
BernaBé: Mireu de dona! Deixeu-lo estar: bon vent! Ara
dinem: dinem. (Mengen callats.)
pau trits: Doncs... li escau força, el mocador.
Munda: Ai; ai, ai! Ja torna. Ja torna.
BernaBé, baix: Calleu, mare! Afigureu-se que el San Cusé
ja no tenia cap pal i s’obria pel mig. (Entra Hipòlit.) Mi-
reu-se el Pau Trits, que s’ho empassa de pressa. (Rient.)
Hipòlit, des de lluny: Munda! (Ella fa que no el sent.)
pau trits: Menjo com vosaltres, ves.
Munda: Poseu-n’hi més. (Rient tots.)
Hipòlit, cridant més fort: Munda!
Munda, a part: Ai, Senyor!
- 72 -
BernaBé: Bé, Trits; no te’n donguis vergonya: de tots los
de bordo, eres lo més fart. (Riuen.)
Hipòlit, molt fort: Munda! (Acostant-s’hi i donant-li una
grapada.) Alça’t!
Jon: Redéu! (A mitja veu, pegant un cop a la taula.)
Hipòlit: Que t’alcis, dic!
BernaBé, baix: Ves-hi (Munda se’n va a primer terme
on és ell.)
Munda, a mitja veu: Ai, Déu meu! (Alt.) Ja vinc. (En ser-
hi.) Què vols, vaja?
BernaBé, a Gaetana: Potser aixís ens deixarà tranquils.
Hipòlit, concentrat: Torna’m a dar la clau.
BernaBé: Mengem.
Jon, tirant la forquilla contra el plat: No puc, jo.
Munda: Ja no la tinc.
Hipòlit: No és al calaix. Jo vull la clau.
Munda: Demana-la a ta mare.
Hipòlit, furiós: Que la vull.
Munda: Ella la té, et dic.
Hipòlit: Ira de Déu! (Anant-la a amenaçar.)
Munda: Què fas?
Hipòlit: Que vull diners. I em sentireu tots. (Ell la vol
agafar per un braç.)
- 73 -
Munda: Noi, arregla’t. (Desfent-se’n i corrent a seure
a taula.)
Hipòlit, a part: Sí? Doncs ja m’arreglaré jo. (Anant cap
a la taula.) Mare... (Refrenant la ira sense poder.)
Gaetana: Què vols?
Hipòlit: La clau del calaix; del taulell o de la...
Gaetana: Vine a dinar; vine.
BernaBé: Au, vine, home!
toMàs: Seu, seu. (BernaBé el va a trobar.)
Hipòlit: No us fiqueu amb mi, vosaltres.
BernaBé, afectuós, íntim: Escolta, Hipòlit: fes-me con-
tent, avui. Feia molts mesos que no ens vèiem, home!
(Posant-li la mà al coll.)
Hipòlit: Fuig!
BernaBé: Au, vine!
Hipòlit: Deixa’m estar.
BernaBé: Fes-ho per mi i per la pobra mare. (Jon fa anar
el cap.) Seu amb nosaltres.
Hipòlit: Reïra! Que ja us he dit que no com una pu...
Gaetana: Bernabé, deixa’l estar. (BernaBé s’arronsa d’es-
patlles i torna a la taula.)
BernaBé: Tu mateix.
- 74 -
Hipòlit: I vós, me doneu la clau.
Gaetana: Això no t’ho pensis.
Hipòlit: Que vull la clau del calaix de seguida.
Gaetana: Ves-te’n d’aquí.
Hipòlit, picant fort a la taula: La clau.
Gaetana: No te la dono, la clau, no; jugador, lladre de
casa.
Hipòlit, picant amb el puny a la taula: La clau! La clau!
BernaBé, alçant-se: Hipòlit: deixa estar la mare.
Gaetana s’ha fet enrere, i s’ha alçat. Els altres
s’alcen també. Res de nota còmica.
Gaetana: I això és un fill?
Munda: Però que no ho veus, que no te la donarà?
(Agafant-lo per un braç per treure’l.)
Hipòlit: I tu què vols, eh?
Munda: Que ets boig?
Hipòlit: Qui t’hi fa ficar, a tu? Mala pua; bandarra
d’hostal!
Munda: Ai, lladre! Sí, lladre, que avui mateix m’has pres
la clau del calaix.
Hipòlit, pegant-li dues bofetades: Té; tros de bestiota.
Té; arrastrada.
- 75 -
Jon: Ai, reïra de Déu!
Munda: Correu!
Hipòlit: T’escanyaré. (Agafant-la pel coll.)
BernaBé: Hipòlit!
Jon: Mal llamp! Deixa-la estar, brètol! (Llançant-lo lluny
d’una revolada.) Pegar a una dona! Murri!
Gaetana: Quin fill!
Hipòlit: Ah, sí? Tu et fiques amb nosaltres? (Anant-lo
a envestir.)
BernaBé: No. (Contenint-lo.)
toMàs: Hipòlit!
Jon: Deixeu-lo; que s’acosti, que li clavaré una pallissa.
Hipòlit: No m’agafeu.
Jon: Vine, que t’escalfaré les orelles.
Hipòlit: Deixeu-me. (Desprenent-se dels que l’aguanten.)
Surt a fora.
Jon: I sí que hi surto. (Hipòlit ha sortit cap a fora.)
BernaBé: No, Jon. (Corrent amb pau tritS a privar Jon
que surti.)
Jon: Redéu. Si ja hi soc! (Ja lluny.) Ha pegat a una dona!
(Ja és fora.)
Gaetana: No els deixeu barallar!
- 76 -
BernaBé: Què els hi ha agafat? Separem-los!
pau trits: No, Jon! (Surten tots els homes corrents.)
Munda: Correu-hi!
toMàs: S’han tornat bojos. (Surt l’últim.)
Gaetana: Verge santíssima!
Munda: Ai, Déu meu!
escena XiV
Gaetana, Munda, el Senyor Querol, l’Hereu FiGuereS,
truMFoS, i després Jon, BernaBé, toMàS, pau tritS,
altres jugadors i altra gent del poble.
senyor Querol, cremat: No es pot fer res, amb aquests
crits.
Gaetana: Que es barallen a fora!
Munda: L’Hipòlit! Correu!
Hereu FiGueres, cremat: Què passa?
senyor Querol: Res; baralles. (Hi ha altres jugadors a
la porta del joc.)
Munda, que ha anat a la porta del fons i torna: Ai, tia!
Tia!
Gaetana: Què hi ha?
- 77 -
Munda: Que el Jon està ferit.
Gaetana: El Jon!
toMàs: L’Hipòlit s’ha tret un ganivet i l’hi ha clavat.
Gaetana: Reina dels àngels!
toMàs: Ja el porten.
senyor Querol: Ca! Si no deu ser gran cosa!
Munda: Verge santíssima! (Venen BernaBé i pau tritS
portant Jon amb altra gent.)
Gaetana: Ai, Déu meu! Quina desgràcia!
BernaBé: Mare! Mare! Ja ho veieu.
pau trits: És un pillo. A traïció. En Jon ni s’havia tret
el ganivet.
Gaetana: Ai, Déu meu! Déu meu!
BernaBé: Jon! No contesta, mare!
Gaetana: Jon! Jon!
Jon: Què? Què?
Munda: Quanta de sang! I ha estat per mi!
Jon: No; si ja em passarà! No ha sigut res. (Molt abatut.)
BernaBé: Portem-lo dalt.
pau trits: Anem, de pressa.
Gaetana: Pobret!
- 78 -
Jon, girant-se a ella en sentir-la: Val més jo que el vostre
fill. (Gaetana arrenca en plor fort.)
Munda: Que fugi, l’Hipòlit. (Als homes que hi ha a
l’escena.)
Jon: Jo rai! Jo rai!
BernaBé: Amunt! No li fem mal. (Tots a mitja veu.)
pau trits: Caminem.
BernaBé: Agafem-lo bé.
toMàs: No us atureu.
Gaetana: Pobret!
BernaBé: No aneu tan de pressa. (Desapareixen tots.)
truMFos: Sempre baralles! Quina gent!
Hereu FiGueres: Ja veureu com no serà res.
senyor Querol: Si ell mateix ho diu!
truMFos: Maleït sigui! (Tornant cap al joc.) Seguim;
seguim!
senyor Querol: Qui dona, minyons: qui dona? (Tornant
a ajustar la porta del joc.)
T
eló
- 79 -
ACTE SEGON
Una saleta de l’hostal al primer pis. Al fons, dues
portes. La de la dreta va cap a l’escala que dava-
lla; la de l’esquerra dona a un corredor fosc. A
la dreta de l’escena, una finestra; a l’esquerra,
dues portes. És a la tarda.
escena priMera
Gaetana i Munda raspallant un gec.
Munda: Ja està raspallat, això.
Gaetana, venint de la primera porta esquerra: Dona-
m’ho, que el pobre xicot se neguiteja.
Munda: Mentres no sigui massa aviat i després
empitjori...
Gaetana: Què hi faràs, si es vol llevar de totes passades.
(Se’n torna cap a l’habitació, enduent-se diferents
peces de roba.)
- 80 -
Munda: Torneu per la gorra. (La raspalla. A part:) Això
sembla sang. Sí que ho deu ser. Eh! Ja és dissimulat.
Gaetana, tornant amb el gec: Té, que hi ha un botó
que cau.
Munda: Ja el recosiré.
Gaetana: Mou-te, que vol que el Bernabé el trobi llevat.
Munda: Preneu la gorra. (Gaetana l’agafa d’una cadira;
Munda s’asseu vora una taula de cosir.)
Gaetana: Ai, sí. Repassa’ls tots.
Munda: Ja ho faré, ja. (Se’n va Gaetana.) No sé què
pagaria de que ara no es llevés, aquest home. (Petita
pausa.) Justament avui.
Gaetana, tornant a sortir: Veuràs; dona-me’l com estigui.
Munda: Si ja acabo.
Gaetana: Ca! Si ja està vestit! Quan se fica una cosa
al cap...
Munda: Teniu.
Gaetana: Quin neguit! (Tornant de pressa.)
Munda, a part: Més val que no m’hi estigui amb ell:
me’n vaig a baix.
- 81 -
escena ii
Munda, Gaetana i Jon.
J
on, des de dins: Munda! Espera’t, Munda.
Munda, a part: Vaja! Ara, espera’t que surti.
Gaetana: Repenja’t fort; ben fort.
Jon: És que no caldria. Si em trobo més bé!
Gaetana: Veuràs; no facis valenties.
Jon: I vull que ho veieu, que tinc forces, jo. Teniu: tot sol.
(Es balanceja i Munda hi corre.)
Gaetana: Ai, Déu meu!
Munda: Què fas? Què fas? (Sostenint-lo amb Gaetana.) Ai,
ai, que em fas caure!
Gaetana: Vaja, ja ho veus, si pots.
Jon: Amb una mica més, anem tots per terra. Tot branda,
com al barco.
Munda: Seu ara.
Jon: Té; ja tot està aturat. Ai, que estic bé!
Gaetana: Jo ja no ho volia, que et llevessis; sinó que tu estàs
fet a que ningú et mani.
Jon: I tal, si vaig bé! Sinó que amb tants dies sense moure’m,
s’han rovellat les frontisses. (Picant amb un peu a terra.)
- 82 -
Gaetana: Ara prendràs una tasseta de caldo i un ditet
de vi. Oi?
Jon: Oi! Veieu! Ara fins me posaria a córrer.
Munda: Ja hi aniré jo.
Gaetana: Jo, jo. Tu obre-li el quarto, que s’exhali.
Munda: Sí, sí. (Gaetana va cap a baix. Munda cap a
l’habitació.)
Jon, abans que hi arribi: Munda! Vine, vine, Munda.
Munda: Què vols? (Anant-hi de mala gana.)
Jon: Mirar-te una miqueta, dona. Aixís, ben mirada;
aixís, Munda.
Munda: Tu diràs quan estiguis llest.
Jon: Ui!... No encara, que n’hi ha per estona.
Munda: Tu estàs molt alegre, i jo més...
Jon: Tu no, eh? Esclar: veient lo que pateix aqueixa pobra
dona amb lo fill sempre a punt de que l’agafin.
Munda: Afigura’t.
Jon: Jo a n’ella no n’hi parlo, esclar. I no se’n sap res,
veritat?
Munda: Res. (Mentint.)
Jon: Jo d’aquí me’n tinc d’anar tan aviat com puga.
(Pausa, mirant cap a ella, esperant que s’hi oposi.)
- 83 -
Perquè, tu ja ho veus; mentres ella em tinga al davant
se li renoven les llagues.
Munda: Esclar!
Jon: Esclar! (Pausa.) Fa més dies que et vull dir una cosa.
Sinó que no goso.
Munda: Veuràs, vaig a obrir el teu quarto.
Jon: No, no; no et moguis. Te’n recordes, quan vaig
arribar, que et vaig dir que ja hi estava fet a ser tot sol
al món, i que no ho havia dit mai amb pena allò de «sol,
solet, vine’m a veure»...
Munda: Sí, prou, perquè tu em vas dir que tot t’era
igual, fred i calor. Ja ho veus, si me’n recordo. (Fa per
anar-se’n.)
Jon: Espera’t!
Munda: Caram d’home!
Jon, alçant-se: Saps que avui et trobo molt estranya?
Què tens?
Munda: Què vols que tinga? Feina.
Jon, agafant-li les mans: No, no. Lo que t’anava a dir,
Munda, era que no m’havia avesat, com me creia, a
no tenir ningú. I per això, quan aquestos dies me dic
«sol, solet, vine’m a veure...», sento força fred, força,
creu-me.
- 84 -
Munda, desfent-se de les mans d’ell: Calla, Calla. (Es-
coltant espantada.)
Jon: Què hi ha? Què escoltes?
Munda: No res. I saps què ho fa, que et vinguen aques-
tos pensaments? Que encara no estàs bo; vet-ho aquí.
Jon: No és això, no: és que he viscut amb vosaltres. I jo
per tu, Munda...
Munda, interrompent-lo ràpid: Tia: que no porteu el
caldo?
Jon: Però, Munda! Com és que?...
Munda, interrompent-lo: No sé per què triga tant.
Jon: Però...
Munda: Tia!
Jon, a part: Bueno! Està bé. Tinc d’anar-me’n. Au! A
tornar a ser el mateix de sempre.
Munda, que ha anat al peu de l’escala: Ja és aquí, la tia.
Jon: Sí, sí: de pressa, de pressa a curar-me.
Gaetana: Té el caldo, té. El trobaràs a punt.
Jon: Deu-me’l, deu-me’l. (Entre glop i glop.) Per po-
sar-me ben bo aviat i anar-me’n d’aquí, que prou heu
fet per mi aquestos dies.
Gaetana: Què dius? Què dius?
- 85 -
Jon: Sí, perquè tant, tant, ja us dec començar a fer nosa.
Gaetana, a Munda, que torna: Que no el sents, Munda?
Que potser l’has fet enfadar tu?
Munda: I ara! No.
escena iii
Munda, Gaetana, Jon i el Senyor Querol.
senyor Querol, des de l’escala: Se pot pujar?
Munda: El senyor Querol! Pugi, pugi, senyor Querol.
senyor Querol: Veiam com estan en aquesta casa.
Gaetana: Ja el tenim llevat. Miri-se’l, miri-se’l!
senyor Querol: Bravo, home, bravo!
Jon: Ja em veu, senyor Querol.
senyor Querol: Caratsos! Quina bona cara que fem,
minyó!
Gaetana: Ara et portaré el vinblanc. (Se’n va cap a
l’habitació de Jon.)
Jon: Sí, sí, vaig de pressa.
Munda: Segui, que li farà companyia.
senyor Querol: Ja teniu prou sort, ja, de que el Jon se
curi, que si s’arriba a morir, lo que és l’Hipòlit...
- 86 -
Jon: Però com que no m’he mort...
Munda, baix, mirant pertot: Vol dir que... potser l’hau-
rien condemnat a... força cosa?
senyor Querol: Esclar; molt més que ara.
Munda: Vol dir que si l’hagués mort a l’acte, potser...
hauria anat... al pal?
senyor Querol: No me n’estranyaria.
Jon: Ca!
senyor Querol: Com ca? Afigura’t: tenir aposentada a
casa la víctima, i matar-la a traïció! I amb los antecedents
que tenia!
Jon: Pst! Calleu. (Perquè ve Gaetana.) Vinga, vinga
aquest vinet!
Gaetana: Això sí que veig que t’agrada. (Porta una am-
polla i un got en un plat.)
Jon: Com que retorna.
Gaetana: Té més anys! El vol tastar, senyor Querol?
senyor Querol: Gràcies, Gaetana. (Deixa el got de Jon
a la tauleta.)
Gaetana, tornant-se a endur l’ampolla: Poc me pensava
que aquest vi hagués de servir... (Desapareixent.)
Munda, que rumiava: Escolti: Que costa gaire, d’arribar
a França, a una persona que hi vagi a peu?
- 87 -
senyor Querol: Què et diré jo!...
Munda: Perquè diuen que si l’Hipòlit pogués entrar a
França, ja no l’agafarien.
senyor Querol: Filla: no sé com va, això.
Jon: Jo cada dia em desperto amb la por d’una mala
notícia.
Munda: I digui, digui. Per on li sembla que fora més
segur de passar per arribar-hi, a França?
senyor Querol: És que tu deus saber on és.
Munda: No, no. Sinó que una persona rumia... sap? (Ella
s’aparta per dissimular.)
Jon: Ditxós el dia en què sabrem que està en lloc segur!
senyor Querol: Noi: tens bon cor!
Jon: Veurà... no tinc res més. Sobretot, ho desitjo per
aquesta pobra dona, que està patint lo que no es pot
dir. Al capdavall, és la mare d’aquest xicot. I... ho diuen,
que quan se tracta d’un fill, sempre... Té fills, vostè,
senyor Querol?
Durant la resta de l’escena,
Gaetana i Munda
s’aturen, venen i van, i entren i surten per les
habitacions de l’esquerra.
senyor Querol: Tinc dos nois i una noia.
Jon: I li han sortit bons, esclar.
- 88 -
senyor Querol: No en puc dir mal, gràcies a Déu. Com
que havia tingut la sort de casar-me amb una santa
dona, que quan eren petits els va guiar pel bon camí,
i més endavant els vaig posar en col·legis excel·lents...
Per altra part, al seu voltant sols s’han trobat amb bons
exemples, perquè jo sempre he tingut la màxima de
que, els pares, el mal el tenen d’anar a fer fora de casa.
Jon, després de quedar-se’l mirant fix: Aquestes coses,
vostès les saben. Jo si que!... Com que soc..., com li
diré?, com una pedra vinguda de no se sap a on... Esclar
que quan un pare fa una cosa, ell sap per què la fa.
senyor Querol: Per això vaig encarregar a la Gaetana i
a la Munda que no declaressin que jo era a l’hostal quan
la teva desgràcia. Perquè... (S’atura indecís.)
Jon: Digui, digui, senyor Querol.
senyor Querol: Perquè, compta els de casa, si m’obli-
gaven a fer de testimoni i s’enteraven de que aquell dia
m’estava a l’hostal amb uns quants...
Ve
Gaetana.
Jon: I ara deu haver vingut per recordar-nos que no el
comprometem.
Ve
Munda.
senyor Querol: Sobretot, Gaetana, i tu, Munda.
- 89 -
Gaetana, amb pena: No passi ànsia; ja l’hi vaig dir.
(Munda no diu res i s’asseu lluny, abatuda. Gaetana
se’n torna.)
senyor Querol, a Jon: Sí, perquè tu no les saps, les
meves angúnies. Considera: tinc la noia casadora i els
nois estan a punt també de fer un bon partit.
Jon, que es passejava: Repari, repari si camino bé. (Se li
atura davant. Munda se n’ha anat amb Gaetana.) Doncs,
veu, senyor Querol, ara jo em tinc d’alegrar de ser sol
i vern al món, veu? (Es passeja una mica i es torna a
aturar.) Ni tinc fills que em facin abaixar la cara, ni pares
que em puguin afrontar, ni ningú que em carregui al
coll les seves desgràcies.
senyor Querol: Esclar que el que és com tu...
Jon, accentuant el que diu en veure passar Munda,
amb despit: Miri’s: a mi, si un braç me fa mal, soc jo qui
me’n dolc i ningú més. Vostès, si un fill està malalt, se
posen malalts tots; i quan els hi enterren el pare o un
altre dels seus, sembla que vostès mateixos van a parar
dintre de la caixa. Jo veig passar per davant meu tots els
enterros del món, i em dic: tot això que s’ha mort no
va per tu; deixa’ls que passin: no ho són, no, dels teus,
que tu no ets de ningú, que tu no ets d’enlloc, que a tu
no t’ha pervingut res, res, de ningú: ni pàtria, perquè
no saps on has nascut; ni nom, perquè no saps com te
dius; ni religió, perquè no te n’han ensenyada cap; ni
lleis, perquè ningú t’ha fet entendre què és lo bé i què
- 90 -
és lo mal; i vas pel món com... com les volves, que es
governen pel vent que fa, i passen sense que ningú les
vegi. Darrere meu no hi ha ningú, senyor Querol, (rient
trist) i davant tampoc. Quan tanqui els ulls, llestos. Morta
la cuca, mort el verí, ja ho diu el ditxo.
senyor Querol: Mentres t’ho prenguis d’aquesta
manera!
Jon: Veu? Vostè m’ha dit que els seus fills li han sortit
bons, perquè des de petits han rebut la millor educació
del món i han vist bons exemples. Doncs figuri’s jo. Els
records que tinc de més anys són de que dormia apilotat
amb altres xicots en una cova de Montjuïc; després,
que feia la figuereta per les places de Barcelona. Més
endavant, que em van recollir amb altres xicots, no
sé qui, ni a on; que vaig dormir en un llit arrenglerat;
que més ençà, dormia amb uns pobres al portal d’una
iglèsia; que em van tornar a agafar; que em vaig es-
capar una altra vegada. Després, que venia paper a la
Rambla; que, fugint d’un home que em pegava perquè
captés a la Riba, em vaig amagar al fons d’un barco;
que vaig viure anys i panys a alta mar amb el gos del
capità; després amb gent que, igual que el gos, tampoc
els entenia. Ara mort de fred, ara mort de fam, i ara
per carrers de no sé on, i ara per camps i muntanyes,
que tot m’era igual, sempre enmig de gent que ni em
mirava; fins que, rodolant, anant a puntades de peu,
m’he topat amb que havia tret de sota l’aigua a un
home que amb prou feines coneixia, i que això era
- 91 -
ben fet i d’home de bons sentiments, segons tothom
me deia. (Sarcàstic.)
senyor Querol: Ja ha sigut una vida ben estranya, la
teva! Perquè tu no t’ho penses, lo que són los goigs de
la família, de la casa.
Jon: Goigs de la casa, de la família... (Arronsant-se
d’espatlles.) La família d’aquí, eh? La de vostè, que viu
amb la por al cos de que qualsevol dia...
Gaetana: Quin enraonar més etern!
senyor Querol: No et convé cansar-te: girem full, girem
full.
Jon: Deixeu-me esbravar, ara que em ve de gust. I tu,
Munda, escolta. No per res, no, sinó perquè m’agrada
que m’escoltis.
Munda: Oh, ja m’agrada sentir-te. (Mig rient.)
Jon, rient trist: Doncs, quan era menut, s’ensopegava
que, jugant amb alguns nois arreplegadissos, se feia fosc
i aleshores jo anava seguint-los pels carrers fins que, a
poc a poc, l’un se quedava en una casa, l’altre en una
altra, i jo m’abraçava al darrer, ben fort, perquè no se
n’anés com els demés; mes a n’aquest lo van cridar
des del fons d’un portal per on eixia un raig de claror,
i ell me va donar una empenta perquè el deixés anar, i
darrere d’ell el portal se tancava, emportant-se’n olors
de menjar, aire tebió d’alegria, i fins aquell raig de llum
que s’avançava cap al carrer. I jo em tornava a quedar sol
- 92 -
una altra vegada, mirant-me amb enveja i amb odi tanta
i tanta casa, que totes tenien amo, i d’on traspuaven
cants i rialles, i en cap me volien.
Gaetana: Pobre Jon! Eh, Munda?
Munda, distreta: Sí, sí; ja és ben trist això.
senyor Querol, indiferent: Ja et dic jo que és un món!...
(Jon riu trist.)
Gaetana, a Munda: Noia: què té, avui, el Jon?
Munda, contrariada: I què voleu que tinga? Res.
Jon, al Senyor Querol: No es cregui, perxò; l’afany
sempre l’he tingut, de veure-la per dintre, la vida de
les cases, i de conèixer com va això de les famílies. De
manera que, quan vaig arribar aquí amb el Bernabé, no
sé com me trobava de commogut, i... vaja, que ho diré:
hi vaig entrar temorós, com si encara fos una criatura;
sinó que sentia al mateix temps com una mala voluntat,
o despit, o no sé què per tot lo d’aquí: per vostès, fins
per les parets i els mobles lluents de refregar-s’hi pares
i fills tant temps, de passar-hi les mans aquells que ells
amb ells s’ajuden per tot, i ploren i riuen los uns amb
los altres.
senyor Querol: Ves, quines coses li passen pel cap a
n’aquest xicot!
Gaetana: Ai, infeliç! Potser sí que el cor ja t’ho deia,
que aquí...
- 93 -
Jon: No, no: perquè quan vós me vàreu abraçar i besar,
me vaig creure que m’anava a morir d’alegria. Jo no ho
sabia, que hi hagués una altra manera de besar, i em vaig
sentir que era com tothom, que era un home com els
altres homes, que no ho era, no, un rebuig de la Terra.
Gaetana: Sí, però després, aquest mal fill...
Jon: Ah, no, no, Gaetana, no. La ganivetada no va anar
tan endintre com aquell petó que em va arribar a l’ànima.
Munda, a Gaetana, que arrenca en plor: Vaja, dona,
encara no heu plorat prou?
Jon, al Senyor Querol: Jo en soc la causa, veu?
senyor Querol: Ànimo, dona, ànimo!
Jon, a Gaetana: Escolteu: no voleu que em posi ben
bo? Doncs feu per estar alegre. (Girant-se als altres.)
Sabeu què hem de fer, ara, nosaltres? Anar a esperar el
Bernabé pel camí.
Gaetana: Tu, sortir de casa?
Jon: Almenos fins a baix. Veritat, Munda?
Munda: Això sí.
Gaetana: Vine, doncs, vine. (Volent-lo sostenir.)
Jon, fugint: No; sol, sol. (Rialler.)
senyor Querol: I jo me n’aniré, si no em necessiten.
Gaetana: Ai, gràcies.
- 94 -
senyor Querol, baixant: I sobretot, res de que jo era
aquí el dia de la fira.
Gaetana: No tingui por.
Jon, també baixant: No ho sabrà ningú, ningú.
escena iV
Munda i Hipòlit. Munda serà l’última que ha anat
cap a l’escala. En baixar el primer graó,
Hipòlit,
que ve del corredor del fons, la crida.
Hipòlit, baixet: Munda! Munda!
Munda: Ai, Reina santíssima! No cridis, no cridis. Per
què vens aquí? No veus que em compromets?
Hipòlit: És que ja estic cansat de tants misteris. Soc a
casa meva, jo.
Munda: Ves! Ves! Amaga’t! I quan sigui nit, fuges.
Hipòlit: Sí, perquè tu me la facis amb ell: que massa que
ho he escoltat tot, en aqueixes vint hores que soc aquí,
com un lladre a casa meva.
Munda: I què has sentit, què has sentit? Embustero! Mes
bèstia jo, que et vaig obrir la porta. I tu no ho saps, lo
que pateixo tot avui.
Hipòlit: Tu, per mi, patir? Si encara te n’alegraries, de
que m’agafessin. I quina ràbia, quina ràbia! Corre, au,
corre. Ves a on me trobes més diners, més.
- 95 -
Munda: Ai, Senyor, Senyor! (Picant de peus.)
Hipòlit: I quan sigui fosc, me tornaràs a obrir la porta
del corral: que me n’aniré.
Munda: I on aniràs, desgraciat, que no t’agafin?
Hipòlit: Bosc endins, com aquestos dies, i tu em deixaràs
el menjar al mateix lloc; i mira!... (Gratant-se el cap.)
Perquè si em quedés aquí i tornaven els civils...
Munda: Ai, no, no; aquí no t’hi pots estar, que massa
vegades que s’han presentat, aquests dies.
Hipòlit: Reïra! I quina mala ventura, la meva!
Munda: Però què esperes, infeliç? Escapa’t, ves-te’n a
França.
Hipòlit: Ah, si jo l’hagués deixat al siti, a n’aquest pillo!
Munda: Calla, calla, que si et sentissin...
Hipòlit, detenint-la: Sí que ho dic, sí, perquè si l’hagués
mort, res me faria, d’anar-me’n lluny, i si m’haguessin
agafat, no se’m menjaria el neguit a la presó. Perquè
jo no vull que s’estigui a casa, aquest pillet, ho sents?
No ho vull; no ho vull.
Munda: No cridis.
Hipòlit: Perquè ell va per tu, que et busca a tu. I tu ho
coneixes, que s’ha emprendat de tu, remaleïda!
Munda: Que en vas, errat de comptes! Mai m’ha dit
res, aquest home. Eh! Ni em voldria per res. Si potser
és casat i tot, ves!
- 96 -
Hipòlit: Mira’m, mira’m. (Rebregant-la per mirar-la.)
Aquí, que et puga escanyar si m’enganyes.
Munda, mirant-lo amb desvergonyiment: Sí, sí: que mai
m’ha dit res. Que et puc enganyar, jo a tu?
Hipòlit, donant-li una empenta: Ves, ves; que no ho
puc saber, si em fas la patota. (Cau rabiós i mig plorant
en una cadira.)
Munda: Hipòlit!
Hipòlit: Jo no em mouré d’aquí, no, mentres que ell
hi sigui. I si venen los civils, me defensaré a tiros. (S’ha
aixecat rabiós.)
Munda: Hipòlit. Escolta’m, escolta’m! (Ell no la vol es-
coltar.) Jo et vull a tu, només que a tu, de tot lo món.
Mes si t’agafessin i anessis a presidi, fill meu, tot estaria
acabat entre nosaltres. Doncs a fugir, ho sents, i a cam-
par-te-la. Que no ho saps prou, que tu, tu, ets el meu
home? I mira: per aquesta: (fent la creu amb dos dits)
escapa’t, i jo vindré a trobar-te allí on siguis.
Hipòlit: Què dius? Que tu vindràs allí on te digui? Que
va de bo, Munda?
Munda: Vaja, vaja, que aviat me faries fàstic. No ets
ningú, tu; un poruc; un mort de por. Jo em voldria veure
al teu lloc.
Hipòlit: Doncs mira: tiraré al dret. Me n’aniré. (Ella fa un
moviment volent-lo interrompre; ell afegeix rabiós:) Sí,
- 97 -
me n’aniré. I no me la faràs, no; perquè si em traïssis,
reïra de Déu!, jo un dia o altre et trobaria.
Munda: Venen. Torna a dalt.
Hipòlit: Puja’m lo que t’he dit.
Munda, tirant-se-li al coll en una efusió d’amor: Hipòlit,
Hipòlit de la meva vida!
Hipòlit, amb amor salvatge: Mecatxo amb la dona!
(Besant-la.) Que no et pugui avorrir, jo! (Tirant-la lluny.)
Ves, ves, maleïda!
Munda: Que són aquí!
Hipòlit, des del corredor: No fem coses. Diners!
escena V
Munda, Gaetana, Jon, BernaBé i toMàS.
B
ernaBé, des de l’escala: Encara no he vist a la Munda.
Munda: Ja baixo, ja baixo.
BernaBé: No, si ja som aquí.
Jon: No sé pas per què pugem.
Gaetana: Perquè estaràs més bé aquí dalt.
BernaBé: Estic més content, Munda!
Munda: Per què ho estàs?
- 98 -
Jon: Perquè el Jon fa tan bona cara.
BernaBé: En tants dies que no et veig, renoi!
Jon: Si tinc més vida, jo! Mira’t: ara mateix m’enfilaria
a fer un cigarro al penol del sobre. (
BernaBé l’ha portat
a seure.)
toMàs, des de baix: Gent! On sou?
Gaetana: Puja, puja, Tomàs.
toMàs: He fet tard a l’estació.
BernaBé: No hi fa res, home.
toMàs: I aquest s’ha llevat! (S’acosta a Jon.)
Jon: I doncs!
BernaBé: Tomàs: tu que ets tan amic de l’Hipòlit; que en
sabries alguna cosa?
toMàs: Sí, a mi m’escriurà!
Gaetana: Quina vergonya, fill meu, si l’hem de veure a
presidi! Jon: què hi faré, jo? Ja ho sé, que s’ho mereix.
Però si també m’és fill!...
Jon: Veieu: encara em faríeu enfadar. No ho soc, jo, de
venjatiu; i si hagués canviat, encara estaria content de lo
que em va fer. (A Munda.) Vine; lliga’m aquest mocador:
s’afluixa sempre. I no t’enfadis que t’ho diga: quan tu
l’arregles, queda més bé.
Munda: Tant és.
- 99 -
Jon, a BernaBé: I quan sortim? Que n’hi haurà per gaire?
BernaBé: Me vols creure? Deixa-ho córrer.
Gaetana: Jo l’hi diria d’un cop.
BernaBé: Mireu que jo el conec!
Jon: Què hi ha? Jo vull saber quants dies me queden.
Munda: Si et bellugues tant, no podré...
Jon: Tens raó, Munda. I com l’enyoraré, jo, aquest tracte
d’aquí! (Quedant-se-la mirant.)
Munda, apartant-se’n resolta: Ja està.
Jon, a part: Ara sí que me n’aniré d’aquí tot seguit. Eh!
Mentrestant, parlen
BernaBé i Gaetana.
BernaBé: Veuràs, Jon: en quant al barco... Clar: que
aquesta vegada no et podràs embarcar amb mi.
Jon: Què dius? Ah, sí!
BernaBé: No hi ha manera; vet-ho aquí.
Jon: Que potser a tu t’han contractat i a mi no?
BernaBé, fingint: Això mateix. A tu no.
Jon, pausa: Essent aixís, t’embarcaràs tu sol? (Amb
abatiment. Gaetana s’acosta a Jon com per consolar-lo.)
BernaBé, decidit: Sí.
- 100 -
Jon: Està bé. (Pausa. Després refent-se.) Doncs jo no
m’hauria contractat sense tu; ho veus? Esclar que, en
aquest temps, costa més trobar dues places que no pas
una. L’un fa nosa a l’altre, i tu, mira, ja estàs arranjat. Bon
profit, noi, i... Deixem-ho córrer. Si no sé per què em ve
de nou! Ja hi tinc d’estar fet, jo, a quedar-me en terra.
Gaetana: Que no veus que es pensa una altra cosa?
Enraona. (A Bernabé.)
BernaBé: Doncs sí que enraonaré, sí. (A Jon.) I tu te n’has
anat massa de la llengua, ho sents? I, clar, que no saps
què t’empatolles.
Jon: Per què no ho sé?
BernaBé: Perquè també estàs llogat tu. I per fer-te quedar
embustero, té: aquí porto els papers en regla. (Anant-
se’ls traient.)
Jon: Doncs, no deies?...
BernaBé: Sí, té; aquestos són los meus; i aquestos són los
teus. Té. Tots dos en lo mateix barco. Per qui m’havies
pres?
Jon: Doncs, per què em feies la broma de... (Rient.)
BernaBé: Broma! Perquè tu no et pots embarcar.
Jon: Mal llamp! No t’entenc.
BernaBé: Clar: perquè s’ha avançat el dia. Perquè demà
mateix fem vela.
- 101 -
Jon: Demà mateix?
BernaBé: Vet-ho aquí: ja ho saps, ara.
Jon: Bueno! Doncs està bé. Farem vela demà dematí. Si
encara me n’alegro! Quina gran cosa!
BernaBé, a Gaetana: Veieu? Ja m’ho temia.
Gaetana: Que et tornes boig?
toMàs: Si no estàs curat!
Jon: Que no estic curat? (A BernaBé.) Ja ho veuràs a
bordo.
BernaBé: Bé, això és de beneit. (A Gaetana.)
Jon: Tu diràs a quina hora marxem d’aquí.
Gaetana: De cap manera
Munda, a Gaetana: Però deixeu-lo que se’n vagi. (Ho
sent Jon.)
BernaBé, perquè Jon s’ha alçat, indicant-li que se n’anirà:
Vaja, vaja, prou.
Jon, picant amb el puny a una taula: És que a mi no em
governa ningú. Què tantes cançons! I m’embarco demà,
baldament tot... (No acaba perquè se li posa davant
Gaetana.) Gaetana! (Canvi ràpid i carinyós, suplicant.)
Gaetana: Ves, ves; emporta-te’l, Bernabé. Ja ho sé, que
no et governem nosaltres. A n’ell, esclar, no el governa
ningú. Ja m’ho ha tirat per la cara. (
Jon cau assegut molt
- 102 -
conmogut.) Quin dret hi tenim nosaltres? El dia que va
venir, ja se’n volia entornar. I massa raó que tenia! El
vam fer quedar; i, mira’t, com a present al foraster, li
vàrem clavar una ganivetada. Ell se deu dir: «Anem-se’n
aviat; és un cau d’assassinos, això: qui sap encara!...»
Jon: Reïra! Calleu d’una vegada. (Pausa.) Què voleu que
hi faci, jo, aquí? Bé me n’hauré d’anar un dia o altre?
Doncs ara.
Gaetana: Què hi has de fer, aquí? De primer, curar-te
ben bé. I després... mira’t... (No gosant enraonar.)
Jon: Què, després, què? Pst! (Fingint.) Me cansa, a mi,
aquesta vida: ho sentiu? Jo ja us ne dono gràcies de tot.
(Mirant de vegades cap a Munda.) Mes, què hi farem
si no he nascut per viure la... vida quieta, sempre sota
una mateixa teulada? No en sé, d’estar-me arrapat, com
los arbres per les arrels, a la mateixa terra! Soc com els
pardals, jo, que van d’ací d’allà. (Fingint sempre, mig
plorant i feréstec.) Això d’aquí és pels que són a casa
seva. Jo ja hi estic fet, a sentir barrar portes.
Gaetana: Mentida! Veus, això que dius és tot mentida;
que ja t’ho veig a la cara. I tu, saps lo que tens? És el
corcor de veure que tothom té els seus, i tu, desventurat,
vas saltant com un palet de riera.
BernaBé: Mare!
Gaetana: Sí, sí, l’hi vull dir, perquè ho conegui, que no
ens ho empassem com a babaus. L’haguéssiu sentit,
- 103 -
aquesta tarda amb el senyor Querol! I ahir al vespre,
sabeu què em va dir abans d’adormir-se?... Perquè aquí
on lo veieu, el feréstec i desmenjat que tot ho desprecia,
es torna com una criatura i canta cançons amb mi, i vol
que li conti rondalles fins que es queda adormit. (Els
altres se’n riuen.)
Jon, a Gaetana, cremat: Doncs no vull que ara vingueu...
BernaBé: Deixa-la dir, a la mare.
Jon: És que es creuran que... (Cridant.)
Gaetana, cridant més: És que ho haig de dir tot, encara
que em reventin. (Jon s’arronsa d’espatlles i s’asseu en
un racó.) Sí, que la nit passada em deia que el seu goig
més gran seria veure’s voltat de criatures que se li pen-
gessin al coll. (Jon vol protestar.) Sí, sí; i que t’eixordessin
cridant-te: «Pare! Pare! Pare!» (Riuen bondadosos toMàS
i BernaBé.)
Jon, eixugant-se els ulls dissimuladament d’una revola-
da: Pst! Tantes coses diu un home quan somnia!
BernaBé es deixa caure a la cadira del costat de
Jon i l’agafa pel coll.
BernaBé: Vine’m aquí, Jon; vine’m aquí. I que m’agrada,
això, que m’agrada!
Gaetana, mig rient i plorant: I també m’ha preguntat
una cosa.
- 104 -
Jon: Que calleu! (Cridant fort i anant-la a privar que
enraoni.)
BernaBé, contenint-lo: Dieu, que ja l’aguanto.
Jon vol desprendre’s de BernaBé per fer-la callar;
ell el té agafat pel coll.
Gaetana: Que si la Munda havia festejat mai.
Jon: Bé, sí; què vol dir, això?
Munda: Pst! I ara? (Mirant cap al corredor del fons.)
Gaetana: I que la Munda farà feliç a l’home que s’hi
casi. (Riuen tots menys Jon.) Què us sembla?
Jon: Com que sí.
toMàs: Alça, Munda! L’enhorabona.
Munda: A mi deixeu-me estar: ho sentiu?
Jon: Veieu, Gaetana? Amb això que heu dit, l’heu agra-
viada a n’ella.
Munda: Agraviada no. Però no vull que ningú se’n rigui
de mi.
Jon: Deixa’ls estar, Munda, que ja s’acabarà això.
Gaetana: Ah, si el Jon me volgués deixar fer!
Jon: Què?
Gaetana: Deixar-te posar caminadors, m’entens? I lo que
no has fet de menut, fer-ho ara de gran. Res; prendre’m
a mi un xiquet per mare, home, que tant no costa!
- 105 -
Munda, a part: Ai, Déu meu, si aquell ho sent!
Jon: Per fer què? (Riu Gaetana.) Per fer què, dic?
(Cremat.)
Gaetana: Per fer lo que sabràs: ves escoltant. Bernabé,
fill meu: tu aniràs a embarcar-te.
BernaBé: I esclar, i aviat.
Jon: I jo amb ell.
Gaetana: Ara ho sabrem. Munda: no fugis.
Munda: Tinc feina, jo.
BernaBé, portant-la per un braç quan ella se n’anava:
Munda! Aquí!
Munda: Però calleu, dona; que calleu, us dic. (A mitja
veu.)
Gaetana: Digues: que vols que se’n vagi ara mateix, el
Jon, o que es quedi?
Munda: No sé per què us heu de burlar tots de mi.
Jon fa anar nerviosament una cadira rient i confós,
mirant a terra.
BernaBé: Una cosa a l’orella, Munda.
Munda: Bernabé, per Déu, Bernabé! (Fugint i ell
aconseguint-la.)
Jon, a Gaetana: Deixeu-la estar.
- 106 -
BernaBé: Escolta: que no ho senti ningú. (Rient i acos-
tant-s’hi molt.)
Munda, a BernaBé: Que l’Hipòlit és...
BernaBé, a l’orella de Munda, cridant molt fort: Que el
Jon està enamorat de tu. (Ella ha procurat fer-lo callar.
Quan ha acabat, tots riuen fent broma. De cop s’aturen,
veient
Hipòlit a la porta del corredor.)
escena Vi
Munda, Gaetana, Jon, BernaBé, toMàS i Hipòlit.
M
unda, mentre encara riuen: Déu meu!
BernaBé: L’Hipòlit!
Munda: Ah! (Fent un xiscle i fugint lluny.)
Gaetana: El meu fill!
Hipòlit: Que esteu divertits, a fe de Déu! (Gaetana s’ha
acostat a Hipòlit, que la rebutja.)
toMàs: D’on surts?
Gaetana: Fill meu!
Hipòlit: I aquesta també. Quina festa! (Avança a poc a
poc sense fer cas de Jon. Avança enmig d’una pausa de
tothom. Jon, de cop, se’n va cap a ell.)
BernaBé, a Jon: On vas?
- 107 -
Jon: Deixa’m.
Hipòlit, que era d’esquena a Jon: Què?!... (Sentint venir
algú, es gira sobtat amb por.)
Jon: Hipòlit! (Allargant-li la mà.)
Hipòlit: Ah, no! (Sense voler-l’hi donar.)
Jon, a BernaBé: Què hi farem?
Hipòlit, mirant-ho tot: Bé! Bé! Bé! (Asseient-se.)
Gaetana, a BernaBé: Si algú l’ha vist entrar...
BernaBé: Però que no ho veus, infeliç, que et busca la
guàrdia civil?
Hipòlit: Bé, bé, bé!
toMàs: Ja vigilaré. (Anant-se’n cap a la finestra.)
Gaetana: Amaga’t, fill meu; no t’estiguis aquí.
Hipòlit, rient: Que me’n vagi, no és veritat, mare? Està
bé; està bé. Me traieu de casa pels forasters, mare.
Gaetana: No et trec, fill meu, que jo et voldria salvar.
(Riu Hipòlit.)
BernaBé: Escolta, escolta, Hipòlit... (Perquè segueix
rient.)
Hipòlit: I tu en tens tota la culpa, tu, que vas portar a
casa aquest home! Aquest lladre!
Munda: No, Hipòlit!
- 108 -
Alguna vegada, Gaetana, Munda i BernaBé miraran
per la finestra.
Hipòlit: Que me’n vagi de casa, jo! Ara mateix, veritat?
Amb la claror del dia, perquè m’agafin d’una vegada i
estigueu tranquils tots! (Girant-se a
Munda.) Tots!
toMàs: No diguis això, home.
Gaetana: Ta mare no ho estarà mai més, de tranquila,
que l’has feta la dona més desgraciada.
Hipòlit: També li dèieu això al pare. (Gaetana plora fort.)
Sí, plorar sí. Perquè els hi faig nosa; perquè no es poden
entregar tots a peixar aqueix d’aquí. (Fent anar el cap
en direcció a Jon.)
Jon: Si no fos germà teu i fóssim a una altra banda...
BernaBé: Deixa’l dir.
Hipòlit: Aguanteu-lo, al valent; aguanteu-lo tots. I si
jo ara li volgués tornar a pegar, a n’aquesta dona, què
faries? (Anant-la a agafar.)
Munda: Hipòlit! (Escapant d’ell.)
Gaetana: Jon! (Suplicant perquè no en faci cas.)
Jon, somrient trist: Jo rai, Gaetana!
Hipòlit, a Munda: I tu, vine’m aquí de seguida! (Ella
s’aparta més.)
BernaBé, resolt: Vaja, Hipòlit, ja n’hi ha prou.
- 109 -
Hipòlit: I tu, què vols? (toMàS de vegades s’aparta de
la finestra.)
Gaetana: Fill meu! (Contenint-lo.)
Hipòlit: I vós, mala mare, mala dona?... (Anant-la a
envestir.)
BernaBé, tirant-se sobre d’ell: Ai, reïra de neu! A la mare,
la respectaràs.
Hipòlit: Deixa’m estar.
BernaBé: I et lligaré com una bèstia; maleït siguis, boig!
(Fent-lo caure violentament sobre una cadira.)
Hipòlit: Quina ràbia! (Regirant-se per la cadira com
accidentat.)
Munda: Hipòlit! Hipòlit! (Volent-lo calmar.)
Hipòlit: No em puc esbravar, jo. No em puc esbravar!
Quina ràbia; quina ràbia! (Després, seguirà gemegant
fort.)
Jon, compassiu: Deixeu-lo; que es calmi sol. Veniu.
Gaetana, a BernaBé: Mira-te’l. (Amb compassió.)
Munda, a part: Jon: una cosa! (Portant-lo a primer terme
on els vegi Hipòlit.)
Jon: Què és?
Munda: En comptes de tu, que no es podria embarcar
l’Hipòlit amb el teu nom?
- 110 -
Jon: I jo em quedaria?...
Munda: Esclar! (Hipòlit seguirà gemegant cada vegada
menys.)
Jon: Bernabé: que em coneix, la gent de bordo?
BernaBé: Ningú. (Munda va sentint la conversa d’ells dos.)
Gaetana: Què hi ha? (Volent saber de què enraonen.)
Munda: Espereu-se. (Perquè vol seguir escoltant.)
Jon, donant-li els papers a BernaBé: Doncs l’Hipòlit se
dirà Jon. Té; té. S’embarcarà per mi i un cop fora port,
que el busquin.
Munda, anant-hi: Hipòlit!
BernaBé, a Munda: Què fas?
Jon, a BernaBé: Que l’hi expliqui.
Munda: Escolta: ja estàs salvat. Aixeca’t.
Hipòlit: Què dius? (Mig atordit encara.)
Munda: Que t’escaparàs; que ja no aniràs a presidi. (Ell
s’aixeca com si es despertés.)
Gaetana: No hi anirà, no.
BernaBé, a Jon: Ben tramat, noi.
Gaetana: Tomàs: s’escaparà l’Hipòlit.
toMàs, mirant amb molta atenció a fora: Espereu-se,
espereu-se...
- 111 -
Jon: Què hi ha?
toMàs: No ho sé... (Mira Jon.) Allà baix... (Assenyalant.)
Gaetana: Ai, Déu meu!
BernaBé: Què és? (Mirant on toMàS indica.)
toMàs: Entren al pont... La guàrdia civil!
BernaBé: Sí que ho és.
Gaetana, corrent a Hipòlit: La guàrdia civil, Hipòlit! (Hi-
pòlit, esparverat, comença a retrocedir.)
Munda: Fuig, Hipòlit! (Ell no sap cap a on.)
Jon: Malviatge! Justament ara!
Hipòlit: La guàrdia... la guàrdia civil!
Gaetana: Fill meu, fill meu!
Hipòlit: Me venen a agafar, mal llamp! Mare: ama-
gueu-me!
Comença insensiblement a caure la tarda.
BernaBé: Què fer? Si pugen...
Gaetana: Jon: l’agafaran.
Jon: Bernabé: estigue’t baix.
BernaBé: Sí, sí.
Jon: I el Tomàs; correu.
- 112 -
toMàs: Anem. (Se’n van tots dos.)
Hipòlit: No em deixeu vós, mare.
Munda, a Hipòlit: Si ja m’ho temia!
Jon: No pujaran; el cor m’ho diu.
Gaetana, a Jon: Potser te voldran veure a tu.
Jon: Vaig a baix. Aixís no pujaran.
Hipòlit, posant-se-li al davant: Ah, tu no passes, que
em vas a espiar.
Jon, indignat: Maleït siguis, brètol! (Va a tirar-se-li a
sobre. Gaetana el conté.)
Munda: No crideu.
Jon: Més que brètol.
Gaetana: No, Jon, per Déu!
Hipòlit se n’ha apartat, entre confós i aterrat.
Jon: No té entranyes ni res. (Tot anant-se’n.)
Gaetana: Ves, corre!
escena Vii
Munda, Gaetana i Hipòlit.
H
ipòlit: Tots me deixen, mare!
- 113 -
Munda: Mai, Hipòlit, mai!
Gaetana: Prega, fill meu, prega.
Hipòlit: No en... sé. No puc, jo, ara.
Munda: Ara arriben... i parlen amb en Bernabé.
Hipòlit és al corredor del fons. Munda escolta no
lluny de l’escala.
Gaetana: No entren? Digues.
Munda: Ara hi és el Jon.
Gaetana: No entren?
Munda: No, no. Són a fora. (Corrent a la finestra.)
Hipòlit: Mira; que miris. (Furiós.)
Munda: Se’n van a poc a poc.
Gaetana: Ai, Déu meu!
Hipòlit: Amb els dimonis...
Munda: Els nostres s’estan a l’era.
Gaetana: Perquè no es malfiïn.
Hipòlit: Jo els vull veure, els civils! (Mirant per sobre les
espatlles de les dones, rient bestial.) Ara, amb dos tiros...
Gaetana: Que es poden girar!...
Munda: No perdem temps, nosaltres.
- 114 -
Gaetana: Sí, sí, que no tornessin, fill.
Munda: T’embarcaràs demà dematí a Barcelona, amb
los papers del Jon.
Hipòlit: Com s’arregla, això?
Gaetana: Al barco també hi haurà el Bernabé.
Hipòlit: Que no ho entenc, jo!
Munda: Tia: prepareu-li un xic de roba i porteu diners.
Gaetana: Ai, sí, sí, corrents. (Se’n va per la segona porta
de l’esquerra.)
Munda: I tu, quan sigui fosc surts d’aquí. Arribes a peu
a Barcelona, i al fer-se dia t’embarques. Ningú et coneix,
i a tothom diràs que et dius Jon.
Hipòlit: I el Jon se quedarà aquí a casa?
Munda: Fins que estiga bo.
Hipòlit: No, no me’n vull anar amb el Bernabé!
Munda, decidida: Que no hi aniràs? Doncs té, mira, ja
torna la guàrdia civil. (Mirant per la finestra.)
Hipòlit, espantat: Ja torna?!
Munda: Eh!... Gallina! Ets més mort que viu, i encara
ronques!
Hipòlit, amb encongiment: No, no venen.
Munda, agafant-lo amb una grapada: Mira, t’ho torno a
dir, si no t’escapes ara, tot està acabat entre jo i tu: tot.
- 115 -
Hipòlit: És que tu t’estaries amb ell aquí...
Munda: Eh! Doncs que t’agafin.
Hipòlit: I ell faria amb tu igual que jo.
Munda: Hala; hala, a presidi! Si em fessis nosa, t’hauria
denunciat, bestiassa!
Hipòlit: Si tu també te’n vas d’aquí, sí, ho faig.
Munda: Me n’aniré; me n’aniré. Me posaré a servir, i
quan m’enviïs a buscar, vindré allí on siguis.
Hipòlit: És que si ara m’enganyes...
Munda: No et mogues, i pels Sants Evangelis: primer el
Jon, que un presidari. Ja està dit.
Hipòlit: Demà a servir, tu, eh? Demà, fora d’aquí.
Munda: Demà, sí, mal me quedi morta ara mateix.
Hipòlit: Mal t’hi quedis: ho sents? Mal els dimonis se
t’enduguin.
Munda: Mira: ta mare. I ara, enllesteix.
Es va fent fosc.
Gaetana, amb roba i un quinqué encès: Aquí et porto
diners. Som tan pobres!
Hipòlit: Vinguen diners; vinguen.
Gaetana: I per Déu, no juguis; que, si no fossis tu, més
ne tindríem, ara.
- 116 -
Hipòlit: Sí; veniu-me amb sermons, en aquesta hora.
escena Viii
Munda, Gaetana, Hipòlit, Jon i BernaBé.
BernaBé: Com està, això?
Munda: Tot està a punt.
Gaetana: Que sigui ben fosc, de primer.
Hipòlit compta els diners.
BernaBé: Un cop fora del pla, rai! (Ara ve Jon.)
Hipòlit: No m’armeu pas un parany, a mi: com un llop,
vatua! (Canviant-se els diners d’una butxaca a l’altra.)
BernaBé: I encara goses a dir-ho!
Hipòlit, encarant-se amb Jon: Perquè no fora noble. (Dit
grollerament.)
Jon: Ves, ves; malànima!
Gaetana: I ho dius també per mi, Hipòlit?
Hipòlit: Doncs també.
BernaBé: Acabem-ho.
Jon: Tu sí que no hauries de ser d’enlloc, i no haver
tingut mai pare ni mare.
- 117 -
Hipòlit: No ronquis, no ronquis; que jo, allí on vaig, seré
el Jon; però tu, aquí, no seràs mai l’Hipòlit. Oi, Munda?
Mentrestant,
BernaBé repassa amb Jon els papers
d’aquest.
Gaetana tria la roba i fa el farcell.
Munda, a Gaetana: Com està això? (Per no contestar
a Hipòlit.)
Hipòlit, cridant furiós: Oi, Munda? Munda!
Munda: Sí, home; sí.
BernaBé: Vaja; enllestim d’una vegada. Té: aquí hi ha
tots els teus papers. La corbeta, com veuràs, és la Nueva
Esperanza.
Hipòlit: Sí; dona.
BernaBé: Jo ara agafaré el carril, que aquesta nit haig
de dormir a bordo. Escolta. (Perquè mira cap a Munda.)
Demà a punta de dia ja seré al peu de la màquina es-
perant-te. Ja saps on és?
Hipòlit: Prou!
BernaBé: Tu, camps a través sempre que puguis: sobre-
tot, fins que siguis lluny del poble no t’acostis als camins.
Hipòlit: Sí; d’això me n’has d’ensenyar! I on poden ser,
ara, els civils?
Jon: Si fossin per aquí prop, el Tomàs hauria vingut a
avisar-nos, que ja hi hem quedat.
- 118 -
Munda: Jo m’estaré pels voltants: no s’hi perd res. (Amb
intenció, a Hipòlit.)
Gaetana, a Munda: És que si et veuen a tu...
Hipòlit: Deixeu-la fer. Jo la vull trobar a fora. (Gaetana va
a enraonar.) Què sabeu, vós? Encara no sou mestressa
de tot, que no me n’he anat encara! (Plorant rabiós.)
Sortiré per la porta del corral. (A
Munda.) Ves; ves.
Munda: Sí, sí, i vigilaré per si és cas. (Se’n va Munda.)
BernaBé: Amb això, jo també me’n vaig, que no fora a
temps al carril. I tu no triguis gaire, que et cal fer molta
via.
Hipòlit, cremat: Ja ho sé.
BernaBé: I no et fiquis en cap taverna, ni enlloc.
Hipòlit: Que et dic que ja ho sé.
BernaBé: Jon! (Abraçant-lo.) Posa’t ben bo.
Jon: Sí, Bernabé, sí.
BernaBé: I ànimo!
Jon: No piquis tan fort, que encara me’n sento. (Mig
rient.)
BernaBé: Ai, sí! Ja el sents, Hipòlit.
Hipòlit, a mitja veu: Romanços.
Gaetana, abraçant-se amb Bernabé: Fill meu!
- 119 -
BernaBé: Mare, mare! Tornaré aviat: sentiu?
Gaetana: Que Déu t’ajudi; i a nosaltres també.
BernaBé: Sí que ens ajudarà, sí. (A Hipòlit.) Tu no gan-
segis. (A
Jon, abraçant-lo.) La darrera! (Ràpid, fugint.)
Jon: Per ara. Adéu! (Seguint-lo fins a l’escala.) Adéu!
(Torna eixugant-se els ulls de pressa.)
escena iX
Gaetana, Jon i Hipòlit.
G
aetana: Hipòlit: aquí tens la roba. Hi ha tres parells de...
Hipòlit: Ja ho trobaré; deu-m’ho. (Petita pausa.) Malviat-
ge! Pensar que me’n tinc d’anar tan lluny! (Tot sospesant
el farcell i canviant-se’l de mà.)
Gaetana: Perquè no t’agafin, fill!
Hipòlit: Tan lluny! I passar tanta aigua! (Mirant pertot i
anant a llambregar amb por per la finestra.)
Gaetana: Ves amb ton germà; que tu no ho saps, el
favor que t’ha fet aquest pobre xicot.
Jon, a mitja veu: No, Gaetana; no. (Anant-se’n lluny.
Hipòlit, després de mirar altra vegada per la finestra, es
mira Jon com si anés a dir-li alguna cosa: no li diu res, i
tot xano-xano va a agafar altre cop el farcell que havia
deixat.)
- 120 -
Hipòlit: Veiam si seran per aquí, ara!
Gaetana: Déu no ho voldrà, fill!
Hipòlit: No ho voldrà, no ho voldrà... Ara ho veurem,
si això serà un parany. (Fent anar la vista de
Gaetana a
Jon.) Mm... Mm!...
Gaetana: Que m’ho hagi de tornar a sentir, Senyor!
Jon, amb afecte: Hipòlit!
Hipòlit: No et revenges pas ara, tu, eh? (Amb por.)
Jon: Revenjar-me jo de tu! Ves, tranquil, ves!
Hipòlit: És que jo no ho faria, per tu, lo que tu fas per
mi: sàpigue-ho. (Amb odi.) No, no ho faria.
Jon: Doncs jo, cent cops; perquè ets el fill de la Gaetana
i el germà del Bernabé. Sí, Hipòlit, sí. Vine. (Anant a
obrir els braços.)
Hipòlit, mig commogut: No; això no.
Jon: Sí, Hipòlit; si estàs enternit; si plores!
Gaetana: Fill meu! Fill meu! (L’abraça en fer-se ell
enrere.)
Hipòlit, volent amagar l’emoció: Deixeu-me estar.
(Feréstec.)
Jon, furiós: Que abracis a ta mare, reïra!
Hipòlit: Eh, què tantes cançons! (Apartant la seva mare.)
- 121 -
Gaetana: Fill meu: que potser no ens veurem mai més!
Hipòlit: Que no estic per bestieses, jo! (Tot sortint plo-
rós.) Que estic desesperat, malviatge! Ves-te’n ara tan
lluny! Deixa-ho tot! (Surt plorant rabiós.)
escena X
Gaetana, Jon, i després Munda.
J
on, a part: Quin mal cor! No ha volgut abraçar a sa
mare! Gaetana: coratge; no ploreu!
Gaetana: Que desgraciada que soc! Ja l’has vist, com
m’ha tractat. I a tu també, pobre Jon! Després de lo
que has fet per ell!
Jon: A mi rai! Jo estic content de mi mateix, i això ningú
m’ho treu.
Gaetana: De nit, no l’aturarà ningú, veritat? Ai, que
pugui arribar al barco! Déu meu! Que no l’agafin!
Jon: En aquesta hora no hi ha por. Qui voleu que hi
hagi, pels camins? (Munda entra.) Ja és fora, Munda?
Gaetana: On l’has deixat?
Munda es corda d’amagat un botó del cos.
Munda, plorosa i enrogallada: Vora el camí de baix. Li
he dit que prengués pel bosc de Rocanegra. (Plorant
sense poder dissimular.)
- 122 -
Gaetana: No l’ha vist sortir ningú, eh?
Munda: Ningú.
Gaetana: La drecera és entre marges alts.
Jon: I la nit és ben fosca, i a més ningú sospita que hagi
vingut aquí.
Gaetana: Ai, ja voldria ser demà! Com plora, aquesta!
(Per Munda.)
Munda, eixugant-se i alçant-se d’una revolada: No, si
no ploro. Sempre us penseu que es plora, aquí.
Jon: Vine, Munda, vine, i parlem jo i tu. (Ella es torna a
eixugar els ulls i es prepara per escoltar-lo. Se sent una
escopetada al lluny, fonda.)
Munda: Ai, un tiro!
Jon: Un tiro?
Gaetana: Ai, Déu meu!
Jon: Què haurà sigut, això?
Munda, molt conmoguda: Potser han mort l’Hipòlit.
Gaetana: No ho diguis, Munda!
Jon: No s’ha sentit d’aquella banda.
Munda: Sí, sí, pel cantó que ell se n’ha anat.
Gaetana: Verge santa, quina angúnia!
Munda: Salveu-lo, Déu meu, salveu-lo!
- 123 -
Jon: Però no us alarmeu! Qui sap lo que ha sigut!
Gaetana: Reina santíssima! El cor me diu que li han
tirat, al meu fill.
Munda: Jo me n’hi vaig.
Gaetana: Anem. Sortim a fora.
Jon: Ha entrat algú. Qui hi ha? (Cridant.)
Munda: Qui hi ha? (Cridant també.) Pugen.
escena Xi
Gaetana, Munda, Jon, toMàS i Hipòlit des de fora.
toMàs: Ja pujo! Ja pujo!
Jon: És el Tomàs.
toMàs, entrant: Han agafat a l’Hipòlit.
Munda: Ah! (Cau asseguda.)
Gaetana: Déu meu! Déu meu!
Munda: Li han tirat?
toMàs: Sí. No l’han tocat. La guàrdia civil li havia cridat
«alto»! Ell s’ha posat a córrer. Sort que, al sentir el tiro,
s’ha aturat, que si no...
Gaetana: Ai, pobre fill meu!
Jon: Quina mala desgràcia!
- 124 -
Munda, a part: Ara sí que llestos.
toMàs: Ara van venint. Se l’emporten. Passaran per
aquí davant.
Gaetana: Per aquí. (Anant cap a la finestra i tornant on
era.) Ai! Jo no tindré cor per veure’l.
toMàs, a Jon: És camí de la presó.
Munda, sempre asseguda: Llestos! Tot s’ha acabat. (A
part.)
Jon: Se sent remor. Potser ja venen. (A toMàS.)
toMàs: Veiam. (Anant a la finestra.) Esclar que són ells.
Si ja són aquí! (Lleuger remor de gent.)
Gaetana: Fill meu! No tinc valor per veure’l. (Acostant-se,
amb tot, cap a la finestra.)
Jon, a Gaetana: No sortiu, no.
Hipòlit: Pillos! Més que pillos. Los d’aquesta casa que
m’heu traït! Mare, Munda, m’heu traït, m’heu traït!
Pillos! Més que pillos! (La veu un xic fluixa de cop, com
qui s’acostés, és més forta després, i torna a ser més
apagada, com si s’allunyés, igual que la remor de la gent
que va amb el pres.)
Gaetana: Verge santa! És el meu fill que ho diu!
Jon: No es pot sentir, això. (Emportant-se Gaetana a la
banda oposada de la finestra.) Veniu, veniu.
- 125 -
Munda, a part, rient rabiosa: Ves! Espera’t que surti de
presidi! Ara hi corro! (Anant-se’n cap a la segona porta
de l’esquerra; després de mirar Jon fondament, que no
se n’adona.)
Hipòlit, amb la veu ja més lluny: Pillos! M’han traït,
pillos!
Gaetana: No! No! (Tapant-se les orelles per no sentir-lo.)
T
eló
- 127 -
ACTE TERCER
Cuina d’una casa pobra de pagès. Al fons es-
querra, un portal sense porta, que deixa veure
l’escala fosca que va a dalt. A l’esquerra, la llar i
els fogons. A la dreta, en primer terme, la porta
que dona al carrer, que estarà sempre ajustada.
En segon terme, una finestra. Al fons, cap a la
dreta, un bressol. Vora la paret de l’esquerra, un
cubell preparat per posar-hi roba per a la bugada.
Vora la porta de l’entrada, un cove gran ple de
roba mullada. L’escena està il·luminada per la
rojor de la llar i per la llum blavosa que entra per
la finestra, d’una tarda trista d’hivern.
escena priMera
Munda, i després el Senyor Querol.
M
unda, acotxant el nen, que és al bressol: Vaja,
no n’hi ha més, de popes. A dormir, ara, a dormir.
(Agafa el plat amb la cullera de fusta, que era prop
- 128 -
del nen, i el porta als fogons. El nen arrenca a plorar.)
Mare de Déu de criatura! Sí, per tu estic, avui! (El nen
segueix plorant. Ella hi va.) No ploris, pobret, no ploris.
(Bressant.) Els homes no ploren... Oh... oh... oh. (El nen
va parant de plorar.) Veiam si s’adormirà d’una vegada.
(Va bressant més a poc a poc. El nen acaba de plorar.)
Ara! Ves qui està per cançons! Ja s’ha adormit. (Se’n va
a espavilar el foc. Després s’acosta al cubell i comença a
posar-hi roba d’un altre cove que té a prop. En aquest
instant truquen.) Qui hi ha?
senyor Querol, tot entrant: Soc jo, Munda.
Munda: Acosti’s, acosti’s al foc, que s’escalfarà.
senyor Querol: No soc fredolic, jo! I això que hi ha una
glaçada...
Munda: Prou que ho sé. Miri’s: al safareig, si no és el
picador, no trenco el glaç.
senyor Querol: Oh, i és estrany, amb el vent que fa.
Munda: Força que en fa.
senyor Querol: Què tal el nen?
Munda: Ara està bé. Sinó que ha passat una febradeta.
I com el Jon és un paràs...
senyor Querol: Sí, esclar, i com que tu ets una marassa...
Munda: Vaig fent, eh?
senyor Querol: Sí, dona, sí. Jo venia pel teu marit.
- 129 -
Munda: No serà aquí fins a entrada de fosc. (Ella s’acosta
a la llar i comença a arreglar el sopar.)
senyor Querol: Què fa a la vinya, amb aquest temps?
Munda: Miri’s: cop de dolla als terrossos, que diu que
són com una pedra.
senyor Querol: I quina afició, veritat? (Asseient-se vora
el foc.)
Munda: Està més content, fent de pagès! Veurà: com
no tenia on caure mort...
senyor Querol: Esclar! Per tu, què no faria, el pobre
Jon? (Pausa.) Ves tu per qui t’escarrasses!
Munda: Ca! Jo pel nen.
senyor Querol: I pel Jon: què em diràs?
Munda: Jo ho sapigués! (Pausa.) Ai, Déu meu!
senyor Querol: Què tens?
Munda, arronsant-se d’espatlles: No ho sé: tot avui que
estic més neguitosa!... I sense motiu, sap?
senyor Querol: Oh, esclar! (Pausa.) Doncs li volia dir
al Jon que l’arrendament d’aquelles terres hem de dei-
xar-ho córrer, perquè... ja no les tinc.
Munda: Se les ha venudes.
senyor Querol: Venudes no; però ja no són meves.
Coses del món, vet-ho aquí.
- 130 -
Munda: Bé, ja n’hi arrendarà unes altres.
senyor Querol, rient trist: Sí, quines? Totes se les n’ha
endudes la Justícia, filla. Això et deu estranyar, a tu?
Munda: A mi si que ja no m’estranya res, senyor Querol.
Soc jove; però si ara fos a fer... (Picant amb un peu a
terra.)
senyor Querol: Ara, afigura’t jo, a les meves velleses;
sense propietat, amb los fills escampats, tot sol!
Munda: Encara com no es va tornar a casar...
senyor Querol: Això sí que no: l’amor una vegada i
prou.
Munda: L’amor primer, eh? Aquest, aquest és el que
dura; i el que mana sempre! Ah, sí, sí!
senyor Querol: Lo mateix te dic, Munda.
Munda, després d’una pausa: Ja ho veu; ja tenim aquí
a l’Hipòlit.
senyor Querol: Ara m’ho han dit, que era aquí.
Munda: Sí, sí; del matí que és al poble.
senyor Querol: Ja tenen raó, ja, que a tot s’arriba. I
semblava que no havia de tornar mai.
Munda: No me’n parli.
senyor Querol: El temps, que passa volant...
Munda: És a dir, que encara no l’ha vist vostè, a l’Hipòlit?
- 131 -
senyor Querol: Com comprendràs, no hi tinc cap pressa.
Munda: Nosaltres tampoc l’hem vist. Com que tractava
el Jon de qualsevol manera, hem pensat: ell dirà. Què li
sembla, a vostè? Que l’havíem d’anar a rebre?
senyor Querol: Què sé jo, filla!
Munda: El Jon volia que hi anéssim, i a mi m’ha semblat
que no. Encara que diuen que torna molt canviat.
senyor Querol: Prou li convindria. Veuràs, allí els apla-
nen d’allò més. A tu si que de vegades te tractava d’una
manera... I això que la gent creia que a la fi us casaríeu.
Munda: I ara, senyor Querol? Veurà: com que som tan
parents.... (S’hi ha girat d’esquena dissimulant.)
escena ii
Munda, el Senyor Querol i toMàS.
t
oMàs: Vaja, que els d’aquesta casa no teniu modos, ni
criança, ni vergonya. (Sorprès en veure el Senyor Querol.)
Déu lo guard, senyor Querol.
senyor Querol: Salut, noi.
Munda: I què n’has de fer tu, veiam? Ja te’n pots anar
de casa de seguida.
toMàs: Ai, ai! Que estem armats, avui, mestressa! Jo ho
faig per vosaltres; perquè jo et dic que si el vegessis...
(Ella es domina.)
- 132 -
Munda: Que l’has vist, tu, a l’Hipòlit?
toMàs: I sí, dona; qui no l’ha vist, al poble?
Munda: I has enraonat amb ell mateix?
toMàs: Ah!, no: amb sa gerra. I esclar, que hi he enrao-
nat. I m’ha convidat a esmorzar. I hem esmorzat. I no
ens n’hem dites poques, de coses.
Munda: Conta, conta. (Pausa.) I està canviat, eh? Força
canviat? (Amb molt interès.)
toMàs: Si no el coneixeràs, dona; si és una malva!
senyor Querol: Esclar, d’arribada...
Munda: I de qui t’ha parlat, de qui?
toMàs: Ho vols saber? Doncs sempre de vosaltres. I, vaja,
que no s’ho pot acabar, que no hagueu anat a l’estació.
Munda, molt nerviosa: I com ho ha dit, com? Vaja,
explica’t. (Cremada.)
toMàs: Ves! Dient-ho. I que si tu estàs contenta amb
el Jon. I que si us baralleu. I que si aquí. I que si allà.
Vaja... dient-ho.
Munda, a part: Ai, Senyor!
senyor Querol: Esclar! Amb tant temps que no és aquí...
toMàs: Com que... mira. Me’n vaig a trobar el Jon per-
què hi vagi de seguida. (Alçant-se.)
Munda: Ja te’n guardaràs. Deixa’l estar, el Jon.
- 133 -
toMàs: I tu ja cal que hi corris. Ja ho veuràs, el Jon, com
el pentino.
Munda: Que el deixis, te dic.
toMàs: Sí; ara et crec! (Sortint.) Quins pocs modos! I
quina poca criança! (Ja és fora.)
Munda: És tossut, mireu. Quin empenyo de que hi anem,
i de que hi anem. Jo ja sé lo que em faig.
senyor Querol: Tu fas bé. Lo primer és tenir content
el marit.
Munda, arronsant-se d’espatlles: Sí; el marit! El marit! (A
part.) Més ganes tinc jo de veure’l que ningú, i m’estic
aquí consumint-me. (Llençant amb ràbia el ventafocs o
una altra cosa.)
senyor Querol: Bé, no t’hi enfadis. I al Jon, digue-li lo
que t’he encarregat.
Munda: Estigui bo.
senyor Querol, sortint: Adéu, adéu! (Munda ajusta la
porta darrere d’ell. S’asseu i es queda plorant.)
Munda: Si sembla ahir, que se’n va anar! I jo haig de
viure amb aquest altre. (Mirant el bressol.) Que n’he
estat, de boja! Que boja! Que boja!
- 134 -
escena iii
Munda, Gaetana i Hipòlit. Va minvant la llum que
entra per la finestra i per la porta quan és oberta.
Gaetana, des de fora: Munda!
Munda: Ai, ai! La tia! (Eixugant-se el plor de pressa.)
Gaetana: Munda! (Entra.) On ets, noia?
Munda: Soc aquí, tia.
Gaetana: Us venim a veure. Vinc amb l’Hipòlit.
Munda: L’Hipòlit és aquí?
Hipòlit: Si és que em vol veure, aquesta. (Mentre va
entrant.)
Munda: L’Hipòlit! (Amb alegria anant cap a ell.)
Hipòlit: Jo, jo mateix. Potser sí que si m’arribes a trobar
per un camí no m’hauries conegut. (Ella, que no s’hi
ha acostat gaire, en veure la seva tranquil·litat arrenca
en plor.)
Hipòlit: Déu meu! Déu meu!
Gaetana, rient: I ara, noia? Què hem de fer? Encara que
jo també he plorat d’un gust... I ara jo voldria aquí el
Bernabé, que de segur que també ploraria. Sinó que
el pobre navega tan lluny...
Hipòlit: Bé, Munda, bé: m’has conegut de seguida, ja
ho veig.
- 135 -
Munda: No sé per què ho dius això. (Tot plorant.)
Gaetana: Si sembla que era ahir que...
Hipòlit: Ara em pregunta per què li dic això, mare. Per
res, dona, per res. Però quin posat que em fas més
estrany! Mireu-se-la, mare. Encara no ens hem fet una
abraçada.
Munda: Hipòlit, sí, sí. (Corrent a abraçar-s’hi.)
Hipòlit: Aixís, dona! Com quan ens vàrem despedir.
(Llençant-la lluny, sense que ho vegi Gaetana.) Aixís; aixís.
Munda: Hipòlit! No, Hipòlit! (Calla rabiosa, perquè
Gaetana s’ha girat.)
Gaetana: Aquestes cols s’han de bullir, oi?
Munda: Sí, tia; sí. (Anant a la llar.)
Gaetana: Ja me’n cuido.
Hipòlit: Bé, noia, bé. Doncs t’has casat al poble? I aques-
ta és la teva casa, eh?
Munda: Ja ho veus.
Hipòlit: I aquí dintre ets feliç. (Rabiós.) Ja t’ho veig a la
cara. (Ella es gira d’esquena i s’aparta.)
Gaetana: I que té un nen més hermós!... Mira-te’l,
Hipòlit.
Munda: Deixeu-lo dormir, el nen.
- 136 -
Hipòlit: Sí, sí; no el toqueu. No m’agraden les criatures.
Riu, dona, riu. Com s’ha quedat, aquesta? A la Munda
li deu semblar que surto de terra.
Munda, amb intenció: Qui s’havia de pensar que tor-
nessis tan aviat, Hipòlit?
Hipòlit: Sí; ja ho sé, ja, lo que vols dir. Eh!... (Tirant-li pel
cap el que tingui a prop, que no la tocarà, perquè ella
s’aparta.) Tu et devies dir: ja està llest per sempre més,
l’Hipòlit! De segur que es florirà per allí dintre.
Munda: No, no, que vàrem plorar molt per tu, amb la tia.
Gaetana: Això sí que ho pots ben creure. (Ell segueix
rient.)
Hipòlit: I té, té; ja em pots mirar a la cara. No m’he mort,
no: que he tornat amb la mateixa salut. I de força, no
et dic res. Ah! I amb la dèria de sempre. (Gaetana s’ha
girat.) Res de jugar, per això, mare! (Rient.)
Gaetana: Això ni dir-ho; esclar.
Munda: Jo aniré fent feina.
Gaetana: El sopar deixa’l per mi. (Munda trafiqueja al
cubell.)
Hipòlit: Ah! Aquesta no ho sap: la gent troba que ara
faig posat de bona persona: oi, mare?
Gaetana: Sí, fill, sí. I ara veuràs com tothom t’estimarà.
- 137 -
Hipòlit, sarcàstic: Tothom! Fins m’estimarà el marit
d’aquesta, que és tot lo que es pot dir.
Gaetana, reptant-lo: Hipòlit!
Hipòlit: Deixeu-me enraonar, que fa massa temps que
callo. I on lo tens, ara, el marit?
Munda: No pot trigar gaire.
Es va fent fosc.
Hipòlit, sarcàstic: I... veiam, veiam; te l’estimes força,
el teu marit?
Munda: Pst!
Gaetana, alegre: Ves quines preguntes de fer!
Hipòlit: A qui t’estimes més, veiam, el nen o el teu
home?
Munda, decidida: El meu fill.
Hipòlit, mirant-se-la fix: Ah, sí?
Munda: El meu fill me l’estimo més, molt més.
Hipòlit: Munda! Me... (Anant a enraonar.)
Munda, riallera: Què fas? (Advertint-li amb un moviment
que la seva mare és allí.)
Hipòlit: Res, que m’he enganxat amb una redolta.
Munda, anant cap a la porta de sortida: Mireu: no puc,
amb aquest cove. (Provant d’alçar-lo.)
- 138 -
Gaetana: Fessis bugada més sovint.
Munda: Teniu raó. Vine’m a ajudar, Hipòlit.
Hipòlit: Això rai!
Munda: Agafa aquí.
Hipòlit, a part: Munda... Què hem de fer? (A ella sola,
mentre travessen l’escena amb el cove.)
Munda: Sí, sí, Hipòlit. Sí. (Volent dir: «som com abans».)
Hipòlit, en veu baixa: En tu està que jo li faci bona cara
al Jon.
Munda: Fes-n’hi. (Alt.) Agafa fort.
Hipòlit: Doncs vindré aquesta nit.
Munda: Si la porta és ajustada, empeny.
Hipòlit: Trobo que no pesa gens, noia.
Munda: Ara ja el pots deixar.
Gaetana: Me sembla que el Joanet se desperta. Si obre
els ulls!
Munda: No ho crec. Ca! (Anant cap al bressol de mala
gana.)
Hipòlit, molt alegre: Deixeu-me veure aquest bordegàs.
Veiam-lo, Munda, veiam-lo!
Gaetana: Espereu-se, que encendré el llum. (L’encén.)
Munda: No s’ha despertat, no; si ja m’ho pensava!
- 139 -
Gaetana: El vicieu massa, a n’aquest xicot. (Des de la
vora del foc.)
Munda: Ha estat malaltet. Acosta’t, acosta’t, si el vols
veure.
Hipòlit: Prou!
Munda: No el vull descotxar gaire, saps? (Anant amb
por que es desperti. En aquest moment se sent Jon al
lluny, que ve cantant una cançó de bressol.)
escena iV
Munda, Gaetana, Hipòlit i Jon.
G
aetana: El Jon! No, no; deixem-lo. (Sense descotxar
el noi.)
Hipòlit: Tapa’l, tapa’l, que no es refredi. (Amb menys-
preu. A part.) Ves què se me’n fum, a mi, d’aquest
marrec!
Gaetana: Com canta, el pobre Jon! I com se coneix que
l’han fet feliç, a n’aquest home! Oi, Munda?
Munda, per no contestar: Però, dona: aquesta olla
encara no ha arrencat el bull! Ni us cuideu de res, ni...
(Posant bé els tions.)
Gaetana: Aprèn, aprèn a ser feliç! Escolta’l.
Hipòlit, amb segona intenció: Ja n’aprendré, ja n’apren-
dré; no en passeu ànsia. (Mirant-se a Munda.) I demà
- 140 -
ja ho veureu, si també canto. (Riu tornant-se a mirar
Munda, que se’l mira molt seriosa.)
Gaetana: No li diguis que som aquí, que es quedarà
parat.
Munda: Calleu, que ja és aquí. (Jon entra cantant alt la
cançó de bressol, cantant baixet quan és dins.)
Jon: Que dorm, el nen?
Munda: Tota la tarda.
Jon, deixant les eines de pagès: No ha tornat pas a tenir
febre?
Munda: Gens.
Jon, anant al bressol: Veiam, veiam! (Bufant-se les mans
abans de tocar el nen.) Que estic fred, malviatge! Està
fresc com una rosa.
Gaetana: Jo a l’entrar hauria dat la bona nit a les per-
sones.
Jon: Hola, tia: no sabia que fósseu aquí.
Gaetana: És que no he vingut sola, jo. Veuràs, gira’t!
Jon: Ja el veig: l’Hipòlit! (Anant-hi.)
Hipòlit, acostant-s’hi: Sí, noi, sí; toca-la, toca-la.
Jon: Ja ho crec. I amb molta alegria; vet-ho aquí.
Hipòlit: Com jo, també: amb molta alegria.
- 141 -
Gaetana: Veuràs. Com que vosaltres no veníeu a veure’l,
ho hem fet nosaltres.
Hipòlit: Esclar.
Jon: Ara ja us ho direm amb tota franquesa: amb la
Munda no sabíem què fer. I vaja, tu, (a
Munda) hem fet
un bunyol, de no anar-hi de seguida.
Munda: Sí, sí; hem faltat; ja ho veig.
Hipòlit: Jo us ho diré. La culpa al capdavall no és pas
vostra, que és tota meva. Vosaltres no ho sabíeu, com
tornava jo. Me n’havia anat com una bestiola; i mira’t,
us deveu haver dit: a les bèsties, una coça als morros.
Jon: Me vols creure, Hipòlit. Ara ja ets aquí amb alegria
de tots. Mira’t; se deixa córrer tot allò d’abans, i no se’n
parla mai més.
Gaetana: Ben dit. S’hi fa la creu, i s’ha acabat per
sempre.
Hipòlit: Per mi, ja està deixat córrer, i mort i enterrat.
Jon, posant-li el braç a l’espatlla: Sí, Hipòlit, sí, i ara a
viure i a portar-nos bona voluntat, i a fer tan bé com se
puga a tothom.
Hipòlit: Això mateix. (Sorrut.)
Jon, rient: I a fer bona cara. I a prendre-s’ho tot
alegrement.
- 142 -
Hipòlit: És que encara porto l’aire de presidi, jo,
malviatge!
Jon: Què presidi ni presidi!... On som? Seu, home, seu.
Aquí; al meu costat. Ai, caratsos de l’Hipòlit! (Rient.)
Sí, sí. I quines ganes que teníem de que tornessis! Oi,
Munda?
Munda: Moltes.
Hipòlit: Doncs, en parlàveu, de mi?
Jon: Si n’hem parlat! Jo li deia a la Munda: veiam, veiam
quan torni l’Hipòlit: potser sí que al veure’ns tan contents
a nosaltres, li agafarà com una mena d’enveja i li vindran
ganes de casar-se...
Hipòlit: Jo, ganes de casar-me?! (Amb menyspreu.)
Gaetana: Escolta’l, fill, escolta’l.
Jon: Sí, tu, sí. I jo li deia: li hauríem de buscar una xicota
que fos com tu: tan bona muller i tan bona mare; que
treballi força, i que l’estimi força: com aquesta m’estima
a mi. (Agafant Munda al pas d’una grapada.) Tu, no fugis:
vine’m aquí, bona peça!
Munda: Deixa’m estar.
Jon, que l’ha subjectada: Mira-te-la, mira-te-la, Hipòlit.
(A Munda.) I no amaguis la cara, i no te’n donguis ver-
gonya! (Riu Jon.)
Munda, escapant-se-li: No m’agraden, aquestes xim-
pleries.
- 143 -
Jon, rient: Maleït siga, la dona! Que no veus que tots
som de casa? (Munda encén un quinqué i el porta a la
taula, que va parant.)
Hipòlit: Esclar. Esclar. (Rient.) Tots som de casa.
Jon: És que ella no s’ho pensa, el bé que m’ha fet a mi,
Hipòlit; que me n’ha fet molt, molt, de bé.
Hipòlit: Doncs... doncs te n’ha fet molt, eh?
Jon: Tant, que no t’ho pots afigurar. Ves què et dic!
Munda: Mira que ells també tenen de sopar, home!
Hipòlit, alçant-se: Sí, tens raó.
Jon: No; seu, noi, seu!
Hipòlit: És que, veuràs...
Gaetana: Però si no anem de pressa...
Jon: I seu, home! (Fent seure Hipòlit.) Mira: ja ho saps,
com me trobava. No tenia ningú enlloc. Ni sabia de
quina terra havia sortit, ni qui m’havia posat al món. I,
esclar: tant se me’n donaven cuites com crues, i tothom
me feia fàstic. Doncs vet aquí que, sense saber com, jo
que anava d’ací d’allà, em trobo que m’anava tornant
un altre. Mira’t: fins aleshores no havia tingut res que
fos meu: doncs ja tenia la Munda, que volia ser meva,
només que meva. I tenint-la a n’ella, ja vaig posar orgull,
com tothom; i al néixer mon fill... ah! Hipòlit, tu no ho
saps, això lo que és, tu no ho saps encara, desgraciat!
- 144 -
Al néixe’m el fill, jo, ja ho veus, jo ja no em vaig tenir per
bord. Mon fill m’ho va portar tot, tot: passat, present, i lo
de més enllà. I quin guanyar el temps perdut! I a l’aprendre
ell moltes coses, aprendre-les jo també. I que no en vaig
aprenent poques, de coses, cada dia! Afigura’t que,
amb ell, fins vaig aprendre de senyar-me, que no ho
havia fet mai de la vida. (Rient content.) Sí, sí, Hipòlit; he
arrelat, he arrelat en aquest món; i el meu fill és l’arrel
que m’ha lligat, com a tothom, aquí on som, a la Terra.
Mira-te’l, Hipòlit! Tot just comença a caminar. No puja
quatre pams. I a n’això tan desnerit i tan pobrissó, jo
m’hi apuntalo. I res me fa por, res, ni per avui, ni per
demà, ni per mai, que em trobo que soc amo de tot, i
tot, tot, s’ha fet per mi: Déu, les muntanyes, les estrelles,
les alegries del món, el viure, i fins el morir. Perquè ara
ja em podré morir satisfet quan me toqui, que el meu
fill me tancarà els ulls i em clourà la caixa. (Gaetana
s’eixuga els ulls.)
Hipòlit: Sí, sí. (Estúpid i burleta.)
Gaetana: Que m’agrada senti’l. (A Munda.)
Munda: I quin vici que té de contar a tothom aquestes
coses! (Anant-se’n a un altre lloc neguitosa.)
Hipòlit, sense saber què dir: Sí, esclar: ja tens raó, ja.
(Alçant-se.) Doncs què fem, mare? Que no ens en anem
a sopar?
Gaetana: Bé ho haurem de fer. (Segueix ajudant a Mun-
da, que comença a parar taula.)
- 145 -
Jon: Busca’t xicota, creu-me, Hipòlit, i casa’t.
Hipòlit, ja no podent-se aguantar: Home!... (Mirant-se’l
de cap a peus.)
Jon: Què vols dir?
Hipòlit: Res. (Repensant-se.) Que també es pot anar bé
en aquest món sense casar-se, i sense tenir mainada que
se us embruti. Pst... quin fàstic!
Jon: Calla, calla! (Compassiu.)
Hipòlit: Au: anem, mare.
Gaetana: Què hi ha?
Hipòlit: Ca, res: que com a n’aquest totes li ponen... (A
Jon, burlant-se’n.) Bueno, noi; ja en tornarem a parlar
un altre dia.
Jon: Quan vulguis
Munda: Aneu, aneu, tia.
Jon: Si us voleu quedar, ens ho partirem com a bons
germans.
Hipòlit: Gràcies, gràcies. Porto molta gana, jo, d’allà a
presidi.
Jon: No se’n parla, de presidi.
Hipòlit: Però s’hi pensa.
Gaetana: Bona nit, Jon.
- 146 -
Jon: Bona nit. Fins a demà, Hipòlit.
Hipòlit: Munda: ja ens veurem.
Munda: Adéu-siau.
Hipòlit, tot sortint: Adéu, Jon, adéu. I et felicito.
Jon: Jo també a tu. Adéu. (L’hi ha dit quan ja era a fora
i després gira la clau.)
escena V
Munda i Jon.
M
unda: No n’he perdut poc, de temps! Tinc una bugada
més regrossa!
Jon: És a dir, que el nen gens de febre, veritat?
Munda: Si ja t’ho he dit, que no.
Jon, asseient-se a terra tot rient a prop del bressol: Veiam,
veiam el nostre general. (Ficant la mà al bressol.) Això a
poc a poquet, que té una son més senyora... Veiam. Fresc
com una rosa. (Tement que es desperti.) Oh oh oh! El fillet
de la mare. Ai, ai! I del pare també. Oh oh oh... (Munda
porta la verdura a taula, i en tornar a la llar fa caure un
plat a terra que es trenca.) Malviatge la dona!
Munda: M’ha caigut: què hi faré jo? (El nen rondina.)
Jon: Pobret! Pobret! És un plat, sents? És un plat. Po-
bret! Pobret! (Cantant molt malament.) La Mare de Déu
- 147 -
— quan era xiqueta — anava a... (Tus, enrogallant-se.)
a costura — a aprendre de lletra. (Tus fort.)
Munda: Deixa’l: encara l’espantes.
Jon: Jo, espantar el meu fill? Jo? Però si dorm, pobret!
(Alçant-se.) Ni s’ha arribat a despertar ben bé. Ves qui
no es desperta, amb un plat que es trenqui! Si no n’hi ha
cap més com ell; oi Munda? (
Munda ja estava asseguda
a taula amb un colze a sobre i la mà a la galta. Jon s’hi
ha anat acostant.)
Munda: Què deies?
Jon: Que no hi ha cap nen com el nostre nen en tot el
món. (Ella se serveix. Ell riu llescant un pa començat.)
Mai diries en què pensava, ara?
Munda: Com vols que ho sàpiga.
Jon: En aquell dia que em vas ensenyar a fer la creu al pa.
Munda: Ah, sí.
Jon: Ves qui ens ho tenia de dir... (Canviant d’idea.) No
hi ha sal, noia.
Munda: Vols dir?
Jon: Doncs, que no ho trobes?
Munda: No n’hi hauré posat, potser.
Jon: Saps que... he trobat a l’Hipòlit d’una mena de
manera...
- 148 -
Munda: Què vols dir?
Jon: Com t’ho explicaré, jo? Que encara que sembla
un bon home, jo diria que de per dintre no ho és gaire.
Que no menges?
Munda: Esclar que menjo. Jo l’he trobat molt faient
amb nosaltres.
Jon: Què vols que t’hi digui? Quan li he contat que jo
era tan feliç amb tu, i tot allò del nen, fins m’ha semblat
que se’n en reia. I l’home que se’n riu d’aquestes coses...
Mm... (Ella s’ha emportat la plata d’una revolada i torna
amb una altra de bacallà amb mongetes.)
Munda: És que tu et creus que tothom té d’estar per
les teves cabòries. (Ella ha dut lleixiu de la llar al cubell.)
Jon: Cabòries! Ara aquesta en diu cabòries! Vine a sopar;
vine. Cabòries, l’estimació al fillet! (Ella torna a taula.)
Que no ho tornis a dir, això, sents? (Llançant la forquilla
sobre el plat.) Que no ho tornis a dir!
Munda: Bueno.
Jon, calmant-se: De totes maneres, afigura’t si me n’ale-
gro, de que li hagi passat aquella malícia que em tenia...
Munda: I tu a n’ell, no n’hi tens gens?
Jon: Jo, a l’Hipòlit? Què n’hi haig de tenir, què n’hi haig
de tenir! Però que no menges?
Munda: Deixa’m estar, Mare de Déu! Amb lo tràfec
d’aquesta bugadota, m’ha passat la gana.
- 149 -
Jon: Potser t’has sobtat al veure l’Hipòlit.
Munda: Jo, al veure l’Hipòlit? (Riu exagerat, i se serveix
de la plata nerviosament.)
Jon: És que jo m’he sobtat, al veure-me’l davant. I
digues: la tia deu estar que no cap a la pell? Esclar!
(Ell s’atura, esperant que contesti Munda.) Què tens,
Munda?
Munda: Ai! Res.
Jon: Tu m’enganyes. Tu tens alguna cosa.
Munda: No cançonegis, home: si no em trobés bé, t’ho
diria. (Ell se la mira fix. Després mira cap al bressol i torna
a mirar cap a ella.)
Jon: Potser sí que el nen... (Corrent al bressol.) Ah, no,
no: està fresc com una rosa.
Munda: I esclar que ho està. (Mentrestant, ella ràpida-
ment li treu el plat de la taula.)
Jon, tornant al seu lloc: On és el meu plat? Si encara
no estava llest, jo!
Munda: No havies acabat? (Rient.) Tens raó; ja te’l porto.
Jon: Ca; deixa’l estar; si en quedava una engruna!
Munda, rient: Quin cap, jo!
Jon, també rient: Potser sí que, perquè tu no tens gana,
no està bé que jo en tinga.
- 150 -
Munda: Ne vols més? (Tot desant la plata.)
Jon: No, dona, no; si me n’he fet un tip! Esclar; com que
he treballat de valent aquesta tarda! He deixat un camp
com un pom de flors, que l’has de venir a veure, noia.
Munda, fent-se de cop l’alegre: Sí que hi vindré; sí.
(Munda treu el quinqué de la taula i l’apaga.)
Jon: I que hi portarem el Joanet, perquè hi terregi. Se
farà més fort que un bronzo. Vatua el minyonàs! Si en
serà, de fort: com son pare: ves què et dic.
Munda: Saps lo que tens de fer? Endur-te-l’en al llit amb
tu, perquè aquí hi agafarà fred.
Jon: Doncs, que no ens en hi anem tots?
Munda: Ui! Que en tinc per estona, jo! Pel cap més baix,
serà mitjanit quan pujaré.
Jon: I faràs sempre foc, eh?
Munda: Esclar que n’haig de fer: amb aquesta bugada
del dimoni, que no sé pas d’on surt tanta roba. Aquest
xicot n’embruta més!...
Jon: Millor; que n’embruti! I mira, ja que faràs tant foc,
tingue’l amb tu, que estarà més calentó.
Munda, contrariada: Jo el duria a dalt.
Jon: És que si et convé, jo em quedaré a ajudar-te.
Munda, fent la salamera: Ca, minyó, ca: al llit, tu, al llit.
Encara em faries nosa. (Fent-li festes.) No vols tornar a
punta de dia a la vinya, com avui?
- 151 -
Jon: I sí que hi tornaré.
Munda: Doncs el marit se’n va a fer nones, que demà
hi ha matines, i la pobra muller passarà la bugada, i al
fer-se dia cap a esbandir-la i a estendre-la al sol. Que
demà farà un sol!
Jon: Mireu que és molt sàvia, la meva dona! Com ho
coneixes, que demà farà bon dia?
Munda, amb veu enrogallada: Perquè el cor m’ho diu.
Jon: Ca, no, ca! Escolta, escolta a l’orella. Ets... una
bruixa. Una bruixa! (Li va a fer un petó. Ella amb la mà
li aparta la cara.)
Munda: Fuig d’aquí! Que no ho veus, com vaig? Si
t’emmascararia!
Jon: Si vull, fugiré, si vull. (Anant-li al darrere rient.)
Munda, rient fingit: Mare de Déu de xicot! Deixa’m estar.
Jon: Doncs té: emmascara’m, emmascara’m!
Munda: No t’acostis! (Rient.) Que no t’acostis!
Jon, rient fort i franc: Si t’agafaré!
Munda: Ah que no m’agafes! (Tirant-li tapadores de
llauna i els molls perquè no se li acosti. De cop se sent
un somiqueig del nen.)
Jon: El nen!
Munda: Sí que l’és.
- 152 -
Jon: Se desperta.
Es queden aturats cadascú allà on era. No somi-
queja més.
Munda: Pst...
Jon: Pst... (A Munda.) Dorm; dorm.
Munda: Si està adormit!
Jon: Sí, sí, deixem-lo; no fem soroll. Deixem-lo. (Se’n va
de puntetes cap a dalt.)
Munda: Pst... (A Jon, que va pujant fins que ha desapa-
regut.) Ai, gràcies a Déu! Què tantes cançons!
escena Vi
Munda. Després Hipòlit. Munda ve al mig de l’esce-
na indecisa. Torna cap al peu de l’escala i escolta;
després diu.
Munda: Sí, sí, es despulla. (Va a poc a poc cap a la porta
forana; quan hi és a prop s’atura, allarga la mà per obrir
i no ho fa. Torna a aturar-se mirant enrere i escoltant.
Després, torna al peu de l’escala i escolta altre cop.
Pausa.) Va, va! Obro. (Torna a la porta forana i gira la
clau, que rondina rústega.) Maleït siga! (Torna al mig i
diu:) Eh: ja està. (S’arronsa d’espatlles. Es queda mirant
la porta d’entrada. Pausa. S’obre a poc a poc un tros
- 153 -
de la porta; ella tus. Després la porta s’acaba d’obrir, i
es presenta Hipòlit, que no avança.) Sí; entra. (Ell ho fa
i ajusta la porta, quedant-s’hi i preguntant amb un mo-
viment de cap.) Sí, sí, vine. (Ell va al mig.) No et moguis
d’aquí. (Ella va a tancar la porta, que grinyola altre cop,
i tus fort perquè no se senti.)
Hipòlit, assenyalant cap dalt: N’estàs segura? (Ella riu
amb menyspreu per
Jon.)
Munda: Ca! Ja dorm. S’adorm de seguida.
Hipòlit: Gràcies a Déu que estem ben sols!
Munda: Sí, sí; jo i tu, sols. (Es queden aturats mirant-se;
abaixen els ulls i tornen a mirar-se somrient.) Vine, vine
aquí, i seu.
Hipòlit: Sí, sí, ah! (Respirant amb força.) Me pensava que
no obries. (Es treu la gorra i la rebat sobre la taula. Ella,
en veure que ell no ho fa, li dona l’exemple de seure.)
Munda: Tu aquí. Seu aquí!
Hipòlit, tornant a agafar la gorra: Mecatxo! Trobar-te
que t’has casat amb un altre! (Asseient-se.) No m’hi puc
fer, jo, a n’això.
Munda: No cridis.
Hipòlit: Quan era a presidi, veuràs... al capdavall m’hi
vaig resignar. Quin remei em quedava? Però al veure’t
altra vegada, mecatxo! Això no es pot aguantar! (Va a
alçar-se, després de remoure’s per la cadira.)
- 154 -
Munda: Vaja, seu!
Hipòlit, sense alçar-se: Pensar que a dalt al teu llit hi ha
un home que t’espera!...
Munda: Però jo soc aquí amb tu.
Hipòlit: Vaja, Munda, vaja; que no has tingut vergonya;
gens, gens de vergonya.
Munda: Digue-m’ho tot, digue-m’ho; no em fa res que
em maltractis.
Hipòlit: Sí: i que has sigut pitjor que una mala bèstia;
perquè hi ha bèsties que, quan són d’un, no volen ser
de ningú més: i tu!... Si m’hauries de fer fàstic. I, mi-
ra’t, t’hauria de rebentar a coces, i despreciar-te. (Va a
alçar-se.)
Munda: Estigues quiet aquí.
Hipòlit: Malviatge! (Mirant cap a l’escala.) I aquell és a
dalt, tot satisfet, el fart! (Mirant cap a l’escala i ficant-se
la mà al pit com si s’anés a treure una arma.) I dormit
com està! (A part.)
Munda: No, no te’n recordis d’ell, ara. De mi; que esclar
que podries fer-ho, de matar-me a mi, perquè m’ho
mereixo; ja ho sé. Però tu en tens la culpa, de tot lo que
ha passat. Per què no et casaves amb mi, Hipòlit, abans
d’aquelles batusses, digues?
Hipòlit: Si ens haguéssim casat, t’hauria trobat que ara,
d’aqueix mateix o d’un altre, series el tracte.
- 155 -
Munda: No, no. És perquè tu mai m’havies estimat
com jo t’estimava; que em feies viure patint com una
condemnada.
Hipòlit: Patint! Diu que patint! Ves, ves. I encara goses
a xerrar, ara.
Munda, entendrint-se: I què, t’havia d’esperar, jo, que sor-
tissis de presidi? I veiam, qui m’ho assegurava, que després
te casaries amb mi? Digues, home, digues.
Hipòlit: Casar! Només pensen en casar-se! (Asseient-se
sobre la taula.)
Munda: I al presidi hi vas entrar per molts anys. I des-
prés, quan no hi havia remei amb aquest, prou m’he
desesperat al veure que et rebaixaven el temps i que
anaves a tornar.
Hipòlit: Ara, ara plora. Quan fou mort...
Munda: Sí, sí; plorava rabiosa contra mi mateixa. (Acos-
tant-se a n’ell.)
Hipòlit: Maleïda siguis! (Aixecant el braç per pegar-li.)
Munda: Sí, sí, Hipòlit, sí; pega’m, pega’m.
Hipòlit: I tot va venir perquè et vaig pegar. Qui m’ho
havia de dir a mi, que un altre... Sinó que això s’ha
d’acabar, amb aquest home. (Mirant pertot.) Sents?
Sents? S’ha d’acabar.
Munda: Sí, sí; s’ha d’acabar. Que hauràs patit. Hipòlit!
- 156 -
Hipòlit: Tu aquí, fent la noia vergonyosa, (ella li tira
els braços al coll) i jo allí, mort de ràbia, engabiat com
una mala cosa, rosegant-me els punys, pegant de cap
contra els ferros.
Munda: Jo et vull a tu; jo et vull a tu! A mi no em fa
res, que et diguin dolent, i que ho siguis força i que em
maltractis.
Hipòlit, sempre assegut sobre la taula, apartant-li els
braços per veure-la millor: I aqueix no et pega mai ni et
maltracta. Eh que no et maltracta? I tu per ell te poses ara
més guarnida que abans, i ets més hermosa que abans.
Munda: No, no, Hipòlit.
Hipòlit, abraçant-la amb un braç: Que abans no et
pentinaves com ara. Ni tu érets tota aixís. Eh! Això
no és meu: fora això; fora. (Rebregant-li els cabells.)
Que aixís me sembla que no has tornat tota. Jo et vull
com t’he tingut; escabellada, bruta, estripada pertot.
Per mi; per mi tot sol, i tota, tota la Munda, que aquí
la tinc, per masegar-la i esprémer-la fins a cruixir-li els
ossos. (El nen plora, de cop, fluix, i després més fort.)
Munda, abraçats: Sí, sí, com abans, i per sempre, per
sempre! (Ell, que està assegut sobre la taula, la té a ella
entre els genolls.)
- 157 -
escena Vii
Munda, Hipòlit i Jon. Ells dos abraçats. Jon comença
a baixar l’escala i encara no els pot veure.
Jon, a part: S’haurà adormit i no sent el pobret nen.
(Va baixant.)
Hipòlit: Munda: m’has d’obeir, sents?
Munda, decidida: Hipòlit: què vols? (El nen plora més
baix.)
Jon: Oh! Déu! (En veure’ls, s’agafa al marc de la porta
per no caure.) Déu! On soc?
Hipòlit: Mira, Munda, té de morir aquest home. (Jon fa
un moviment i es conté.)
Munda: Sí.
Jon: Ara.
Munda: Mes com?
Jon: Ah! (Ha fet soroll a terra i un gemec.)
Munda, girant-se i veient-lo: Oh!
Hipòlit: Ell! (Munda i Hipòlit s’aparten un xic. Tots tres
es queden aturats.)
Jon, amb calma aparent: El nen, que està plorant. (Va
cap al bressol.) El pobre nen!
- 158 -
El nen quasi no plora. Jon bressa dret, de cara als
dos, i se li sent ben marcadament la respiració,
com si s’ofegués. Això dura un instant.
Munda: Ves-te’n! Fuig! (Concentrada.)
Hipòlit: Sí. (Corre cap a la porta. Jon, que hi és més a
prop, hi arriba primer. El nen ja no plora.)
Jon: Ah, no. No es passa. Aquí dintre. (Hipòlit fa un mo-
viment encara per anar a obrir.) No! (Arrencant la clau.)
Que tens de complir la teva paraula: matar-me a mi. (Ella
va a enraonar.) I tu amb ell, que us he sentit als dos. (Tots
dos es miren. Hipòlit s’arronsa d’espatlles.) Matar-me a
mi, sí, ara; que tu ho has dit, tu, ara. (Avançant cap a
ell amb el cap ben alt.) Ira de Déu, ara!
Munda: Pren-li la clau; escapa’t.
Jon, anant cap a Munda: Que me la vinga a prendre.
Tu: porta-me’l, que me la vinga a prendre. (Ella fuig es-
parverada, pujant dos graons. Ell l’agafa per les faldilles
en passar, i ella fa un xiscle.) No hi aniràs, a dalt. Aquí!
Munda, esparverada: No, no! (Tement que la va a matar.)
Hipòlit, corrent cap a la porta: Aqueixa porta... (Fent-la
anar violentament.) No s’obre!
Jon: Té; mira-te’l, té. No et defensa, el covard! Si ja es
té per mort! Si abans que jo l’espedaci, ja ell s’ho sent,
que fa pudor de bèstia morta. I doncs, què fas tu? (A
- 159 -
ella.) Ves-hi, maleïda, ves-hi, a ajudar-lo. (Agafant Munda
i tirant-la cap a Hipòlit violentament.)
Munda: No, Jon! (Hipòlit fa un pas cap a ella i s’atura.)
Jon, a Hipòlit: I tu, a morir o a matar-me a mi. Au, vine,
que encara el llit el trobareu calent!
Hipòlit: Oh, redéu! (Mirant pertot, com si busqués una
arma.)
Jon: Què? Que et manca una arma? (A Munda.) Dona-
n’hi una. Què fas? Aquí n’hi ha. Té, té. Un ganivet.
Dona-li, té, dona-li. (Empenyent Munda contra la taula
i tirant davant d’ella el ganivet del pa.)
Munda: No, no. Aussili! Deixa’m! (No ha agafat el
ganivet.)
Jon, a Hipòlit: I tu? Apa, tu, a agafar-lo i a fer sang, a fer
sang! (Li dona una empenta i el fa mig caure de genolls
a terra, i de braços en una cadira.)
Hipòlit: Reïra!... (Mentre cau.)
Jon: Me volia matar a mi, i ni s’aguanta! (Hipòlit s’aixeca
furiós.)
Hipòlit: Ja ho veuràs!
Munda: Doncs sí; té, Hipòlit. (Corre a agafar el ganivet
de la taula.)
Hipòlit: No cal. Ja tinc la meva. (Munda deixa anar el ga-
nivet amb soroll sobre la taula. Hipòlit s’ha tret el ganivet.)
- 160 -
Jon: Ara et conec, armat de presidari!
Hipòlit: Ara em coneixeràs.
Jon: Doncs no et serveix, pillet! (Agafant una eina de
pagès.)
Hipòlit: Ja ets mort!
Jon: No; tu! (Donant-li un cop al cap amb l’eina. Cau
Hipòlit.)
Munda: Aussili!
Jon: Ja estàs! I ara, al canyet!
Hipòlit: Soc mort!
Munda: Hipòlit! (Agenollant-se vora d’ell.)
Jon: I ja en tens prou. (Llançant l’eina.) És teva: és teva,
la Munda! (Ara queda mort Hipòlit.)
Munda, amb ràbia a Jon: Jo me l’estimava a n’ell! A
tu no.
Jon: Doncs amb ell que t’enterrin, i amb ell que et
podreixis.
Munda: Hipòlit! Hipòlit! (Sempre a terra.)
Jon: Jo ja tinc tot lo meu: tinc el meu fill! Anem-se’n
d’aquí, fill meu! (El treu del bressol i s’embolica ell i el
noi amb el tapaboques.)
Munda, sempre a terra: No; el fill no!
- 161 -
Jon: És meu! És meu tot sol! I au d’aquí, tu! (Perquè ella,
agenollada, alça els braços per agafar-lo. Amb un cop de
peu la tira sobre el mort.) Si vols fills, que ell te’n faci!
Munda: Ah! No, no!
Jon: El meu fill és meu! Jo m’enduc el que és meu!
(Obrint la porta d’una revolada.) El meu fill és meu! El
meu fill és meu! El meu fill és meu!... (El darrer, ja ho
diu des de fora.)
T
eló
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi
Serra d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.
Premi Serra d’Or 1999 (al millor text
espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.
Premi Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,
2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia
m’oblidessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no
creixen, 2002. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2001
17. Luis Miguel González, La negra,
2002. Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que
esteu en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort
Manolete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retra-
tista, 2003. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és
un armari, 2004. Premi Joaquim M.
Bartrina, Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joa-
quim M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix
/ Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,
2006. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-
rança. Una Petita dansa de mort en
cinc quadres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III
Premi Fundació Romea de Textos
Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova
York, 2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en
Klein, 2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la
llegenda catalana, 2008 (Inclou un
CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de
Leningrad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan
encara no sabíem res, 2008. Premi
del Crèdit Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,
2008. IV Premi Fundació Romea de
Textos Teatrals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa
/ La finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa,
2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota
la lluna d’agost, 2009. I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades
la pau, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El
cobert, 2009. Accèssit I Premi 14
d’Abril de Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,
2009. Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens
de palla, dies de vent (Una reflexió
sobre el destí), 2009. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,
2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,
2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II
Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010.
Premi Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis
amor, 2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,
2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,
2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
VIII Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir
Lazhar, 2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues
dones que ballen, 2010
80. Carles Batlle, Zoom, 2010
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011
83. Guillem Clua, Killer, 2011
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85. August Strindberg, Creditors, 2011
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier
Romeu, Preguntes i respostes sobre
la vida i la mort de Francesc Layret, ad-
vocat dels obrers de Catalunya, 2011
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.
Praga, 2011
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Ànge-
lus), 2011
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallas-
sos de Shakespeare), 2011
91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de
rentat), 2011
92. Sergi Pompermayer, Top model,
2011
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,
2011
94. Jordi Casanovas, Una història cata-
lana, 2012
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al
voltant de Dau al Set, 2012
96. Josep Maria Miró i Coromina, El
principi d’Aquimedes, 2012
97. Jordi Oriol, T-error, 2012
98. Marc Angelet, Voyager, 2012
99. Marilia Samper, L’ombra al meu
costat, 2012
100. Joan Brossa, Poesia escènica II:
Strip-tease i teatre irregular (1966-
1967), 2012
101. Joan Brossa, Poesia escènica III:
Mirades sobre l’amor i la vida
(1956-1962), 2012
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,
2012
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,
2012
105. Pere Riera, Barcelona, 2013
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-
ho?, 2013
107. Helena Tor nero, No parlis amb
estranys, 2013
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013
110. Tennessee W illiams, La rosa tatua-
da, 2013
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,
2013
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El
cantador, 2014
115. Marivaux, El joc de l’amor i de
l’atzar, 2014
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i
Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els
déus i els homes, 2014
118. Joan Brossa, Poesia escènica V:
Estar al món el 1953, 2014
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:
Circ, màgia i titelles, 2014
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze, volum 1,
2014
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep
Pere Peyró, Gemma Rodríguez,
Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez, Te-
resa Vilardell, Espriu x dotze, volum
2, 2014
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de
les Camèlies, 2014
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014
124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a
país, 2014
125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126. Carles Mallol, Mata el teu alumne,
2014
127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,
2014
128. Thomas Bernhard, El President,
2014
129. William Shakespeare, El somni
d’una nit d’estiu, 2014
130.
Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler
Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas i
Núria Milà, Lampedusa Beach
, 2014
131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del
Billar
, 2014
132. Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014.
Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2013
133. Damià Barbany, Kabaret amb K,
2014
134. Eduardo De Filippo, L’art de la
comèdia, 2014
135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual
per a Electra, 2014
136. Joan Brossa, Poesia escènica VII: La
societat i el camí personal, 2014
137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:
Postteatre i Teatre de carrer, 2014
138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:
L’ofici de viure, 2014
139. Narcís Comadira, L’hort de les
oliveres, 2015
140. Elisenda Guiu, Explica’m un conte,
2015
141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,
2015
142. Albert Arribas, Selecció, 2015
143. Xavi Morató, Un peu gegant els
aixafa a tots, 2015
144. Federico García Lorca, El público,
2015
145. Arthur Schnitzler, El professor Bern-
hardi, 2015
146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,
Marián de la Chica, María José Lizar
-
te, Simfonia de silencis, 2015
147. Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la
caiguda de l’ac) / L’empestat, 2015
148. Laura Freijo Justo, El rap de Lady M,
2015
149. Molière, Dom Juan o el festí de
pedra, 2015
150. Ramon Llull, Adaptació per a teatre
de Cinta Mulet, Llibre de les bèsties,
2015
151. Manuel Molins, Bagdad, dones al
jardí, 2015
152. Molière, Don Joan, o el festí de
pedra, 2015
153. Jordi Prat i Coll, Josep Maria Miró,
Pau Miró, Marc Artigau i Queralt, Vic-
tòria Szpunberg, Albert Arribas, Marc
Rosich, Llàtzer Garcia, Llibràlegs,
2015
154. Pau Miró, Victòria, 2016
155. Lars Norén, El coratge de matar,
2016
156. Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat,
2016
157. Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel,
2016
158. Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159. Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto,
2016
160. Sergio Martínez Vila, L’obediència de
la dona del pastor, 2106
161. Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162. Marcela Terra, Desterradas, 2016
163. David Mamet, traducció d’Anna Soler
Horta, Una vida al teatre, 2016
164. Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165. Bernard-Marie Koltès, En la solitud
dels camps de cotó, 2016
166. Josep Maria Benet i Jornet, La desa-
parició de Wendy, 2016
167. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-
golisme o monòlegs de transforma-
ció (1965-1966) Primera part, 2016
168. Joan Brossa, Poesia escènica X: Fre-
golisme o monòlegs de transforma-
ció (1965-1966) Segona part, 2016
169. Joan Brossa, Poesia escènica XII:
Icones per a 1962, 2016
170. Mercè Rodoreda, La senyora Florenti-
na i el seu amor Homer, 2016
171. Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat,
2017
172. Marc Rosich, A tots els que heu
vingut, 2017
173. Davide Carnevali, Actes obscens en
espai públic, 2017
174. William Shakespeare, Traducció de
Joan Sellent, Ricard III, 2017
175. Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176. Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177. Joan Brossa, Poesia escènica XIII:
Quatre peces atàviques, 2017
178. Joan Brossa, Poesia escènica XIV:
Ballets i òperes, 2017
179. Joan Brossa, Poesia escènica XV:
Accions musicals, 2017
180. Oriol Vilanova, Custòdia compartida,
2017
181. Joan Guasp, Un dels dies més feliços
de les nostres vides, 2017
182. Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017
Textos a part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
2. Lluís Capdevila, La festa major de
Gràcia / Tierra sin primavera. Dues
obres del teatre de l’exili republicà,
2015
3. Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4. Josep Anselm Clavé, L’Aplec del
Remei, 2016
5. Josep Maria de Sagarra, La fortuna
de Sílvia, 2016
6. Eugene O’Neill, Desig sota els oms,
2017
7. Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017
Textos a part Teatre per a joves
1. Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2. Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3. Helena Tornero Brugués, Submer-
gir-se en l’aigua, 2016
4. Cristina Clemente, Consell familiar,
2016
5. Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.
Premi Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a
California, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia,
2005. Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios,
2005. Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la crea-
ción, 2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita
Rondó, 2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años me-
nos un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El
tango del Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas
noticias de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El
retratista, 2009
16. Marcela Terra, La Espera / Simone /
Entre las Olas, 2014
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
7
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-947015-7-3
Àngel Guimerà
Pròleg de Toni Sala
SOL SOLET
Àngel Guimerà
SOL SOLET...
Sol solet... Malgrat l’aparent ingenuïtat que semblen
suggerir els ressons infantils de l’expressió «sol solet», el
títol d’aquest drama fa referència a la dolorosa soledat
que ha emmotllat la personalitat extremadament sensi-
ble de Jon, el qual es veurà immergit en un triangle de
passions mal resoltes que farà afl orar les contradiccions
irresolubles de l’ànima humana. Una de les obres més
tèrboles i desconegudes del dramaturg, on la poderosa
vitalitat sexual de la seva protagonista dona lloc al naixe-
ment d’un dels personatges femenins més fascinants del
teatre català.
Tal com afi rma Toni Sala al pròleg d'aquesta edició: Sol
solet... és una de les obres mestres d’Àngel Guimerà i això
vol dir del millor teatre que s’ha escrit mai en català.
Àngel Guimerà. Sense l’obra d’aquest dramaturg nascut
a Canàries, la dramatúrgia catalana del segle
XIX
no hau-
ria gaudit de la bona salut amb què es va connectar a
la modernitat europea. Sempre atent a la sensibilitat del
seu públic, i per tant a la idiosincràsia de la tradició, el seu
teatre és un fascinant espai de contradiccions on confl u-
eixen tots els corrents estètics del seu temps. Obsessionat
per la seva imatge pública, fi ns al punt d’ocultar la seva
data de naixement per tal de negar la seva condició de fi ll
bord, la seva frenètica activitat social contrasta amb el se-
cretisme de la seva vida privada; igual que el seu aparent
«celibat cultural» xoca amb les tensions dels seus perso-
natges, els quals tradueixen la complexa personalitat del
seu autor.
TEATRE CLÀSSIC
TEATRE CLÀSSIC
