.
xx
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-121073-9-5
Carles Batlle
Pròleg de Sergi Belbel
LA CASA DE LES ARANYES
Carles Batlle
STILL LIFE
(MONROE-LAMARR)
Carles Batlle (Barcelona, 1963). Les seves obres dra-
màtiques —traduïdes a més d’una desena de llen-
gües— han estat estrenades i publicades en diversos
països d’Europa i Amèrica. També han obtingut di-
ferents guardons (Ignasi Iglésias, SGAE, Born, Recull
o Octubre, entre altres). Com a novel·lista, ha publi-
cat la trilogia fantàstica Kàrvadan. Com a assagista,
entre altres, Adrià Gual (1891-1902): per un teatre
simbolista (premi Crítica Serra d’Or) i, recentment, El
drama intempestiu. Per a una escriptura dramàtica
«contemporània». Ha estat director de l’Obrador de
la Sala Beckett (2003-2009) i de la seva revista (Pau-
sa.), i membre del consell assessor del Teatre Nacional
de Catalunya (1998-2005). Actualment, és professor a
l’Institut del Teatre i a la Universitat Autònoma. Tam-
bé és director de publicacions i de serveis culturals a
l’Institut del Teatre i de la revista Estudis escènics.
Still life (Monroe-Lamarr). L’any 1962 es produeix
la trobada secreta entre les actrius Marilyn Monroe
i Hedy Lamarr, una dona excepcional que també va
despuntar com a enginyera gràcies al desenvolupa-
ment d’un sistema precursor de la tecnologia Wi-Fi
actual. Carles Batlle fi ccionalitza una trobada entre
Hedy Lamarr i Marilyn Monroe que podria alterar el
curs de la Guerra Freda.
.
STILL LIFE
(MONROE-LAMARR)
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: 2019
© del text: Carles Batlle
© del pròleg: Sergi Belbel
Disseny gràfic: Fèlix Arola
Disseny portada: Antoni Torrell
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN:
Dipòsit legal:
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
STILL LIFE
(MONROE-LAMARR)
Carles Batlle
Pròleg de Sergi Belbel
- 7 -
BATLLE / MONROE / LAMARR / JUXTAPOSICIONS /
NATURA VIVA
Conec el Carles Batlle des de fa molts anys. És, juntament
amb l’Enric Gallén, un dels savis, dels estudiosos més
reconeguts de la història del nostre teatre català, tant
clàssic com contemporani. A diferència del doctor Gallén,
el Carles, a més a més de gran historiador i analista, és
dramaturg, és a dir, autor de teatre. Les seves obres, gai-
rebé totes estrenades aquí però també en alguns països
europeus, sobretot a Alemanya, han rebut molts premis i
distincions. Des d’una de les seves primeres obres, Com-
bat, passant per Temptació (traduïda a més de deu idio-
mes) i fins a la darrera, Still Life (Monroe-Lamarr), en Batlle
dramaturg explora les dèries i les contradiccions de l’home
(i de la dona!, com el cas que ens ocupa) contempora-
nis, amb una mirada sempre àcida, aparentment freda i
amb un sentit de l’humor molt particular que a vegades
fa recordar la dramatúrgia britànica contemporània. En
moltes de les seves obres, l’autor fa una dissecció de la
societat contemporània, la catalana però, per extensió,
- 8 -
també l’europea i l’occidental, amb bisturí de cirurgià,
amb precisió mil·limètrica, amb una lleu contenció, al-
menys aparent, mostrant sempre una superfície tensa
sota la qual sembla amagar-se un bon carregament de
dinamita a punt d’esclatar.
Contradiccions, dubtes, dilemes morals, tensió
entre allò desitjat i allò realitzat, entre individualitat i
col·lectivitat, la por del desconegut, el viatge com a
metàfora del reconeixement interior... aquests i molts
altres són els temes que recorren gairebé totes les seves
obres. Els espais escènics, sovint amb forta càrrega me-
tafòrica, embolcallen l’acció però també creen efectes
d’ambigüitat, semblen personatges ells també amb vida
pròpia. Una obsessió ben particular per la juxtaposició
de plans espacials (i, moltes vegades, també temporals)
és present en bona part de la seva obra. Com si el con-
text físic que emmarca l’acció participés, ell també, dels
mateixos dubtes i contradiccions, de les juxtaposicions,
dels diversos plans o capes dels personatges.
En tant que crític i analista, en Carles Batlle coneix
perfectament tots els recursos del que ell va anomenar
drama relatiu i els utilitza en les seves obres, i de ma-
nera més clara en les de la seva primera època, des de
Sara i Eleonora (1995) més o menys fins a Temptació
(2004), obra que segurament marca un tomb en la seva
producció. Aquests recursos dramatúrgics van des de la
fragmentació de les escenes i la simultaneïtat de plans
- 9 -
dramàtics fins a una certa difusió i, sobretot, sostracció
d’informació. Les seves obres interpel·len constantment
l’espectador, obligant-lo molt sovint a completar l’acció o
els fragments d’acció que el dramaturg llança com fitxes
que semblen escampades a l’atzar (o amb una lògica
gairebé difuminada, però mai del tot opaca) damunt
el tauler de joc que és l’escenari. El Carles Batlle autor
ordena tots els signes dramàtics meticulosament però
sense subratllar-los gairebé mai, i així atorga sempre al
receptor un paper actiu, com si aquest hagués de cercar
constantment, més que no pas rebre des de la comoditat
d’una butaca, l’acció dramàtica. La «relativitat» de la qual
parla en els seus escrits teòrics es materialitza en les seves
obres amb una escriptura que juga constantment amb el
punt de vista, amb múltiples veus, amb diversitat espacial
i temporal, però sempre també a través de temes amb
una forta consciència soterrada, una consciència ètica i
fins i tot política. Les seves obres posteriors a Temptació,
des de Trànsits fins a Oblidar Barcelona i Zoom, aborden
temàtiques més clarament relacionades amb el moment
actual, amb postures fins i tot crítiques amb el model
imperant, social, polític i econòmic.
Amb l’obra que ara ens ocupa, Still Life (Monroe-
Lamarr), el Carles Batlle sembla fer, però, un autèntic
salt mortal. La primera lectura del text em va sacsejar,
literalment, entre altres coses, perquè em va costar relacio-
nar-la amb, absolutament, tota la seva producció anterior.
- 10 -
Per tot un seguit de signes escènics molt específics, pels
personatges, per l’argument, i per la mateixa escriptura
dels diàlegs, no semblava una obra seva, almenys com
totes les que n’havia llegit fins aleshores. Una lectura
més reposada i profunda em va confirmar, tanmateix,
tot el contrari. Si bé determinats aspectes formals eren
per a mi recognoscibles, com per exemple la juxtaposició
d’espais i de temps diversos, en canvi tant la història com
sobretot els personatges, reals, amb noms i cognoms au-
tèntics, i d’una cultura que no és la nostra, tan llunyana
però tan coneguda com la de Hollywood i el món del
cinema dels anys seixanta, representaven, almenys per
a mi, tota una novetat. En Carles Batlle escrivint sobre
Hedy Lamarr i sobre... Marilyn Monroe? Quina sorpresa.
I, per descomptat, quin repte! A mida que m’endinsava
en la lectura, comprovava que Monroe-Lamarr parlava,
en efecte, d’aquestes dues actrius emblemàtiques de
Hollywood, dues personalitats absolutament fascinants,
dues dones que, en dècades diferents (anys quaranta la
Lamarr i anys cinquanta la Monroe), van ser dos autèn-
tics símbols eròtics per a milions de persones arreu del
món. I en Carles Batlle tenia la gosadia, a més, de fer-les
coincidir «cara a cara»! No hauria dit mai, fins aquella
primera lectura, que aquesta «trobada» pogués produir-se
en una obra escrita per ell. Que jo sàpiga, fins a aquell
moment, en Carles mai havia escrit cap «biopic», cap
obra basada en fets i personatges concrets, famosos.
- 11 -
Tot i que la trobada entre les dues actrius, d’altra banda
plausible, semblava més invenció del dramaturg, tant les
dues dones protagonistes com els altres dos personatges
masculins, Anthony Loder (o Tony, fill de Lamarr) i William
J. Weatherby (escriptor i biògraf de Monroe) són absolu-
tament reals, com també ho són tots i cada un dels fets
exposats, des de la cerimònia inicial de «desgreuge» a
Hedy Lamarr l’any 1997 fins al seu patètic judici per ro-
batori en uns grans magatzems el febrer de l’any 1966
i també tots els personatges citats, des de personalitats
de Hollywood com, entre molts d’altres, Frank Sinatra,
Clark Gable i Humphrey Bogart fins a polítics com Hitler
i els germans Kennedy.
Sens dubte, i sense desmerèixer el personatge de
Marilyn Monroe, que tal vegada acaba revelant-se al final
de l’obra, potser per defecte, en l’autèntica protagonista
(podríem dir que ella escull —en una bella el·lipsi— la
tragèdia al contrari que Lamarr, que sembla haver escollit
el drama, o potser també, ves a saber, la comèdia), tota
l’obra gira a l’entorn de la figura, polièdrica i complexa,
tan del gust de l’autor, de Hedy Lamarr, actriu austríaca,
jueva, casada amb un empresari nazi, fugada d’Europa
després de protagonitzar un gran escàndol amb la seva
interpretació a la pel·lícula Èxtasi i que acaba tenint un
gran èxit al Hollywood dels anys quaranta. Havia sentit
parlar del cas de la Hedy Lamarr (si no m’erro, en una
reivindicació que en fa la Susan Sarandon) però fins que
- 12 -
no vaig llegir l’obra d’en Batlle no vaig arribar a copsar
tota la dimensió, humana, cultural, social, dramàtica i
sobretot, i vet aquí la sorpresa, científica del personatge.
Hedy Lamarr, a més d’actriu, havia estat inventora. Els
seus coneixements d’enginyeria tècnica la van portar,
juntament amb el compositor George Antheil, a in-
ventar un sistema de codificació de transmissions per
a interceptar torpedes enemics, l’anomenat «espectre
eixamplat per salts de freqüència», que acabaria essent
cabdal pel futur desenvolupament d’una de les inno-
vacions més extraordinàries de la tecnologia del nostre
segle
xxi, la dels enllaços sense fil, ni més ni menys que
l’actual sistema de Wi-Fi. És a dir, una de les dones més
atractives del cinema dels anys quaranta a tot el món,
una actriu famosa per ser objecte de desig, per les seves
nombroses relacions amb actors i personatges famosos,
una dona que havia estat considerada (i posteriorment
rebutjada) tan sols pels seus atributs físics, eròtics, i
per alguns escàndols sexuals (és considerada com la
primera actriu que escenifica un orgasme en una pel-
lícula comercial), resulta que havia inventat un aparell
que acabaria revolucionant la tecnologia i el sistema de
comunicacions del segle
xxi. Hedy Lamarr trenca totes
les convencions, destrossa tots els llocs comuns, tots els
tòpics aplicables a l’actriu «guapa i famosa», a la dona
objecte, i es converteix, per mèrits propis, en una figura
absolutament captivadora i representativa no del segle
- 13 -
al qual va pertànyer, el malaguanyat segle xx, sinó del
segle en el qual som ara, el segle
xxi. No és casual, doncs,
que una personalitat tan potent, una destacada activista
social i política com Susan Sarandon la reivindiqui.
A partir d’aquest punt, es comenten alguns
detalls de l’argument; l’autor us recomana que
feu un salt i que torneu a aquesta part un cop
llegida l’obra...
En Carles Batlle centra, doncs, els tres plans temporals
de l’obra, pròleg (any 1997) i dos espaitemps simultanis
(anys 1966 i 1962), a l’entorn de Hedy Lamarr. Si La-
marr és el personatge que transita tots els espais i tots
els temps de la dramatúrgia, juntament amb el seu fill
Tony, Marilyn Monroe, que apareix de seguida però que
no comença a interactuar amb Lamarr fins passada una
bona estona, tan sols intervé en un sol espai i en un sol
temps, l’any 1962, el mateix any en què, com sabem
la major part d’admiradors de l’emblemàtica actriu, va
morir tràgicament. En un principi sembla doncs com si el
dramaturg tingués reservat a Monroe el rol d’antagonista
de Lamarr a l’obra. I tant al Tony com al reporter William
el de coadjuvants o personatges que inciten l’acció i la
complementen.
Al pròleg, situat el 1997, assistim a la cerimònia real
de lliurament del Premi Pioneer a Hedy Lamarr per les
seves innovacions tecnològiques. Tony, el fill de Lamarr,
- 14 -
recull la distinció en nom seu. Ella no hi és present. O
sí, però fora de la nostra mirada, a l’altra banda del
telèfon d’en Tony, justament un aparell ja sense fils, un
mòbil, mecanisme creat a partir de la tecnologia que ella
mateixa havia inventat cinquanta anys abans.
Després, l’obra fa un doble salt a dos moments
dels anys seixanta: el 1966 i el 1962, en dos habitatges
diferents però encastats de la mateixa Hedy Lamarr.
L’acció dramàtica s’engega, realment, a l’habitatge de
l’any 1966. El periodista William J. Weatherby, tractat per
Batlle de manera magistral (remet sens dubte a la figura
del reporter «intrèpid», una mica poca-solta, com el perso-
natge de James Stewart a The Philadelphia Story o gairebé
com el més sinistre i emblemàtic crític Addison DeWitt
interpretat per George Sanders a All about Eve), entra sen-
se permís a la propietat de Hedy Lamarr amb un objectiu
aparentment «periodístic»: sembla voler informació de
primera mà del nou escàndol de la famosa actriu, caiguda
en desgràcia. Més endavant, en una simulació del judici,
un espai «neutre» entre els dos habitatges, endevinarem
que Lamarr ha estat acusada de robar articles de cosmètica
(maquillatge, etcètera) en uns grans magatzems. L’antiga
diva del cinema ara ja s’ha convertit en una patètica figura
que ens recorda una de les pel·lícules més emblemàtiques
de la història del cinema: Sunset Boulevard, de Billy Wilder,
on la diva Gloria Swanson gairebé s’interpretava a ella
mateixa en la figura de la mítica estrella de cinema mut
- 15 -
Norma Desmond, oblidada i reclosa patèticament després
de la irrupció del cinema sonor. Davant el jutge, la Hedy
Lamarr, que havia arribat a ser un mite eròtic admirat
arreu del planeta, s’ha convertit en una figura patètica i
gairebé ridícula: els problemes econòmics, el desprestigi,
el menyspreu, fins i tot l’oblit cauen damunt d’ella com
una llosa... Tan sols els petits escàndols com aquell fan
que de tant en tant aparegui en un racó de les pàgines
de successos de les revistes. La manca d’ofertes de feina
passada una certa edat (la quarantena) és una condemna
difícil de superar per a una actriu. És la gran maledicció
de l’star system de Hollywood. Per a la Lamarr, que a més
a més d’actriu ha estat inventora, una autèntica pionera,
és una condemna doblement dolorosa. Qui havia arribat
a tenir-ho tot, qui havia estat la més desitjada, qui havia
aconseguit relacionar-se amb actors i directors cèlebres
i fins amb prestigiosos polítics, ara es veu condemnada
a la humiliació d’un judici per robatori en una botiga de
cosmètics.
La Lamarr sens dubte es pensa que el reporter
Weatherby se li ha ficat dins de casa per obtenir de
primera mà una declaració seva. Però no. En realitat,
el periodista té altres intencions ocultes: vol esbrinar si
pocs dies abans de la mort de Marilyn Monroe, ella i
la Lamarr van tenir alguna mena de contacte. I aquí és
on el personatge de Monroe, la gran icona del cinema
dels anys seixanta i un dels mites indiscutibles de tota
- 16 -
la indústria del cinema, passa de ser actriu «muda» a
ser la coprotagonista de l’obra i, potser finalment, com
a reflex invertit de la Lamarr, l’autèntica protagonista.
Perquè endinsant-se en la tragèdia li roba la fama.
Una actriu en decadència —tot i que en l’actualitat
a l’edat que té la Lamarr quan es troba amb la Marilyn
(48 anys) encara seria considerada madura— es troba
amb una actriu que tot just acaba d’arribar a la madu-
resa (36 anys). El duel entre actrius d’edats diferents
està servit. Duel entre la que ja ha travessat el desert
de l’oblit i la que està a punt de travessar-lo. L’actriu de
qui ja han oblidat el nom i que només ocupa una petita
part de les pàgines de successos quan comet alguna
extravagància i aquella de qui tothom parla, però que
ja comença a tenir alguns quilos de més i de qui tothom
comenta les seves addiccions als barbitúrics i les seves
manies i els seus problemes en els rodatges (el de Some
Like It Hot de Wilder va ser ben sonat). El «tête-à-tête»
s’augura absolutament fascinant, i ens recorda, inevita-
blement, altres duels memorables de dones actrius. Del
nostre teatre, el potent duel d’actrius d’E.R. de Josep M.
Benet i Jornet —una de les seves obres de maduresa,
justament. Del cinema, evidentment a All about Eve,
que ja hem citat abans, l’obra mestra de Mankiewicz,
on la jove Eve Harrington (Anne Baxter) s’enfronta a la
madura Margo Channing (Bette Davis) en un combat
cruel i cínic, inoblidable. També podríem citar la mena de
- 17 -
«duel» que el personatge de Myrtle Gordon (la sublim
Gena Rowlands) té amb el fantasma de la noia jove
atropellada al principi de la pel·lícula Opening Night de
John Cassavetes, un duel que en realitat és el de l’actriu
madura amb ella mateixa, en forta crisi per haver d’in-
terpretar per primera vegada un personatge femení que
no és objecte de desig en una obra anomenada, amb
tota la mala bava del món, «The second woman», és a
dir, la segona dona, aquella que ja no és ni desitjada, ni
admirada, i que ja està irremissiblement condemnada a
ser invisible. També podríem citar el «duel» interpretatiu
entre una mare i una filla actrius, també reals, Postcards
from the Edge, de Mike Nichols, basada en la relació
dolorosa i acarnissada entre Debbie Reynolds (Singin’
in the Rain) i la seva filla Carrie Fisher (Star Wars), i que
Shirley MacLaine i Meryl Streep, dues grans icones del
cinema pertanyents també a generacions diferents, in-
terpreten magistralment. O fins i tot la comèdia Being
Julia d’István Szabó, on una portentosa Annette Bening
interpreta una gran dama madura del teatre britànic
que s’enfronta a una rival jove que pretén suplantar-la,
l’explosiva Lucy Punch, tot i que aquesta última n’acaba
sortint ben malparada...
Aquestes obres i pel·lícules, no gaire abundants per
cert, que tracten el tema de la crisi de l’actriu madura (hi
podríem afegir alguns altres títols com Fedora, també de
Billy Wilder, Frances, amb Jessica Lange, o les comèdies
- 18 -
Hannah and Her Sisters i Bullet over Broadway, de Woody
Allen, però realment pocs títols més) plantegen temes
relacionats amb el servilisme i la crueltat d’un sistema
laboral, l’anomenat star system, que fa de la dona un
mer objecte de consum i per ben pocs anys. El personatge
de la Hedy Lamarr, tal com Batlle el tracta, exposa sense
cap mena de pietat aquest greuge que la indústria de
Hollywood comet contra ella i, per extensió, contra totes
les dones. Amb Marilyn Monroe, Hedy Lamarr es mostra
tal com és, d’igual a igual, fins i tot amb la lleugera su-
perioritat que li atorga ser ja «a l’altra banda». Monroe,
que acaba de rodar la seva darrera pel·lícula, amb guió del
seu exmarit Arthur Miller, que en fa un retrat implacable
i fins i tot cruel, als seus trenta-sis anys ja és també «over
the Edge», a la vora del precipici que la Lamarr ja fa anys
que, malgrat ella, s’ha vist obligada a saltar.
Però la Monroe sembla voler alguna cosa de la Lamarr
que no acaba de dir i que se’ns escapa. Això és el que, sens
dubte, també vol saber i reclama el seu biògraf William J.
Weatherby a la Lamarr. I això és el que nosaltres, com es-
pectadors que sabem que a la Monroe li queden ben pocs
dies de vida, també estem àvids de saber. En Batlle juga
magistralment amb aquest motor ocult, gairebé sostret
durant tota l’obra. Primer, el dramaturg porta o desvia la
mirada, amb una intenció clarament metafòrica (ben del
gust de l’autor) cap a l’art, cap a les «natures mortes»,
cap a la pintura: un quadre de Renoir que Monroe vol
- 19 -
comprar a l’actriu austríaca. La decadència econòmica
de la Lamarr la fa haver-se de desposseir d’objectes i de
quadres de gran valor i Monroe, que és milionària, es
pot permetre el luxe de comprar el que es proposi. La
«natura morta» (still life) funciona meravellosament bé
com a metàfora de la impossibilitat d’aturar el temps. Les
«taronges» (en realitat són préssecs) que Renoir retrata
amb tanta finor, fins i tot diria amb un erotisme gairebé
palpable, resplendeixen amb la bellesa, la puresa i l’ab-
sència de putrefacció del que realment seria una «natura
morta». El pintor capta la bellesa del moment i la immor-
talitza perquè romangui en el temps. Tot i ser «natura
morta» les fruites resplendeixen amb una lluminositat i
una sensualitat ben «viva». Justament el que la Lamarr
des de fa ja alguns anys i la Monroe des de fa molt menys
temps ja no poden fer. Perquè les seves dues carreres estel-
lars han estat construïdes, malgrat elles, sobre la bellesa
física. Una d’elles, als seus gairebé cinquanta anys, ja és
en plena travessia del desert i l’altra, amb poc més de
trenta-cinc, ja ha començat a ficar-hi els peus. I és aquí
on l’epítet «morta» del títol agafa tota la seva força. El
duel no és entre la Lamarr i la Monroe. El duel és entre
elles dues i l’oblit, l’horror de oblit, el temps, la caiguda
en el buit, el no-res. L’acte fatídic, tràgic, per el·lipsi, de
Marilyn Monroe (suïcidi o no, en realitat tant se val) és
doncs, en última instància, i en la ment de l’espectador
(grandiosa sostracció, gran cop de geni del dramaturg),
- 20 -
una reacció poderosa, visceral, gairebé heroica del perso-
natge de Marilyn després de mirar-se en la mena de mirall
del temps futur que representa per a ella Hedy Lamarr.
Com si aquesta li transmetés tota l’estona aquest terrible
missatge: si vols ser realment un mite, no arribis on jo he
arribat. Aquesta frase no apareix mai a l’obra però sembla
que sobrevoli constantment des de la primera fins l’última
rèplica de la trobada entre totes dues.
Més enllà de tot això, entreteixint-se en nombroses
juxtaposicions, hi trobem reflexions sobre la indústria
de Hollywood, comentaris mordaços i punyents sobre
el món de l’actor i de la interpretació (Marilyn arrosse-
ga l’estigma de no ser bona actriu segons els cànons
interpretatius «de l’est» (Actor’s Studio), sobre l’art
de la pintura (dels impressionistes a Picasso) i també
sobre la política, bàsicament sobre la relació de totes
dues dones amb els tèrbols germans Kennedy, tant en
el cas de Hedy Lamarr en tot allò relatiu als seus invents
(som en plena crisi dels míssils de Cuba) com sobretot
de Marilyn i els seus rumors sobre una possible relació
sexual («happy birthday, Mister President...»). I, per
damunt de tots els temes que es van enfilant sàviament
en els diàlegs àcids i punyents, plana el gran tema de
l’obra: la injustícia absurda, dolorosa i clarament re-
pulsiva d’un món que anorrea, esclavitza i degrada les
dones a mers objectes de desig, un món dominat per
uns homes egoistes i prepotents, des de magnats de la
- 21 -
indústria cinematogràfica, actors narcissistes, periodistes
depredadors fins a polítics poderosos, es diguin Hitler
o Kennedy, cap dels quals no ha estat capaç de valorar
aquestes dues dones sensibles, intel·ligents, plenes de
talent i de creativitat, de saviesa i d’humanitat.
En Carles ha escrit, doncs, una obra plena de rique-
sa, de sensibilitat i d’intel·ligència. Valent-se i, al mateix
temps, fent un tribut sincer i apassionat a aquestes
dues immenses dones, Hedy Lamarr i Marilyn Monroe,
que han escrit pàgines daurades de l’Art i també de la
Ciència. Amb majúscules.
Quan Still Life (Monroe-Lamarr) es converteixi en
espectacle teatral, la «natura morta» del títol esdevindrà,
davant els ulls dels espectadors que segurament assistiran
a un duel d’actrius fascinant i irrepetible, autèntica «na-
tura viva». Estic convençut que les dues actrius i els dos
actors que interpretaran tots quatre personatges frisen
per representar aquest text. Perquè són conscients que
aquesta obra és, entre moltes altres coses, un homenatge
emotiu i sincer a l’art efímer de l’actor, a l’art apassionat i
sacrificat de l’actriu, a tot allò que ells i elles representen:
la lluita entre la mentida que a vegades ens veiem obligats
a vendre i la veritat del que som. I aquesta és també la
grandesa d’aquest text, que demana ser representat amb
força, amb entusiasme i amb passió.
I, gairebé, amb urgència.
Sergi BelBel
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Sergi Belbel
Escenografia Max Glaenzel
Vestuari Mercè Paloma
Il·luminació Kiko Panas
Ajudant de direcció Antonio Calvo
Producció Teatre Nacional de Catalunya i Velvet
events
Still life (Monroe-Lamarr) és un text sorgit de l’encàrrec del Teatre
Nacional de Catalunya al dramaturg Carles Batlle.
Premi Frederic Roda de Teatre. Edició 2018.
El text d’aquesta edició s’ha publicat abans de l’estrena al TNC
i no ha pogut incorporar les inevitables modificacions que es
produeixen en els procés d’assaig. No és una versió definitiva,
doncs. Així mateix, també hi pot haver algun canvi d’última hora
a l’equip artístic.
REPARTIMENT
Still life (Monroe-Lamarr) es va estrenar a la Sala Petita del
Teatre Nacional de Catalunya el 14 de maig de 2020 amb
el següent repartiment:
Tony Eloi Sànchez
William David Verd
marilyn Elisabet Casanovas
Hedy Laura Conejero
Per a tres bons amics:
El Papitu Benet i Jornet, que ja no
em llegirà aquest text, ni tampoc
em renyarà ni m’aconsellarà.
L’Enric Gallén, que va llegir el pri-
mer esborrany de l’obra i me’l va
fer girar com un mitjó.
El Pere Riera, que va tenir la santa
paciència de llegir —i de comen-
tar-me!— amb una estima infini-
ta les diverses versions del text.
ESPAI
L’espai de la història consta de dos ambients:
L’un és l’apartament de Hedy Lamarr el 1966.
L’altre és la casa de Hedy Lamarr el 1962.
Aquests dos llocs dramàtics, si bé es poden traduir en escena
com dos espais juxtaposats, potser fora bo concebre’ls com
un sol ambient en què conviuen les dues temporalitats
encastades. Ho deixo a criteri del director.
Això sí, és important que el públic pugui reconèixer les
dues èpoques. De vegades, per un estrany fenomen físic, els
personatges interactuen entre temps i espais.
A qualsevol banda, tenim un micròfon al qual no
correspon cap temps històric ni cap lloc determinat.
PERSONATGES
Tony (anTHony loder): fill de Hedy, 16 anys al 1962 (primers
dies d’agost), sembla més gran / 20 anys al 1966 / 51
anys al 1997.
William (William J. WeaTHerBy): 37 anys al 1966 (primers dies
de febrer).
marilyn (marilyn monroe): 36 anys al 1962.
Hedy (Hedy lamarr): 47 anys al 1962 / 51 anys al 1966.
En totes dues dates llueix mitja melena fosca, un punt
aclarida. Atractiva, com correspon a la seva llegenda. El
seu aspecte fins i tot és millor als 51 que als 47 anys.
(Tots els personatges són reals. Les seves accions i paraules,
però, són responsabilitat de l’autor.)
Una barra inclinada (/) indica l’inici de la rèplica següent. A
final de rèplica, una interrupció brusca.
Tres punts, siguin on siguin, indiquen sempre alguna
mena de pausa (més curta en el contínuum d’una rèplica,
més llarga si es troben entre línies).
Les columnes de les acotacions s’han de llegir en paral·lel.
- 29 -
PRÒLEG
Música. En una gran pantalla, es projecta un vídeo
breu de Hedy Lamarr. És de la mena de vídeos anto-
lògics —fotografies i fragments de pel·lícules— que
s’acostuma a usar en una cerimònia com la dels Òscars
per repassar la trajectòria d’un guardonat honorífic.
Quan el vídeo acaba, es projecten el text i la imatge
següents:
ELECTRONIC FRONTIER
FOUNDATION.
PREMI PIONEER 1997
HEDY LAMARR.
Per la invenció d’un sis-
tema de comunicació
destinat al control remot
de torpedes.
Aplaudiments de fons.
Tony surt, avança i s’atura davant del micròfon.
Tony: Moltes gràcies.
- 30 -
...
Moltes gràcies. La meva mare no ha pogut ser avui aquí,
amb nosaltres. Li hauria agradat compartir..., li hauria
agradat abraçar-los, i riure, i fins i tot plorar amb vostès...
És un moment molt especial, molt entranyable. Molt
esperat. Molt merescut... Llàstima.
...
La vida de Hedy Lamarr ha donat molts tombs... Molts...
Vostès saben que la meva mare va fugir d’Europa a punt
d’esclatar la guerra? O que va renunciar al luxe de l’alta
societat vienesa per venir cap aquí? Oi que no? Hi ha
tantes coses que ignoren!... En canvi, tothom recorda
que va pertànyer al Hollywood glamurós i salvatge dels
grans estudis i de les grans estrelles. I que hi va tenir
una vida plena d’escàndols! No us podeu imaginar les
bestieses que s’han arribat a dir de la meva mare!
Sona un telèfon mòbil que duu a la butxaca de l’ame-
ricana... El treu i mira qui truca. És un telèfon relativa-
ment gros, com els de l’època. Arronsa les espatlles,
alça les celles i somriu; demana comprensió a l’auditori.
Tothom ho entén: «és ella». Algunes rialles de fons.
Sí?
...
No.
...
No encara.
...
Estic a la meitat, mare.
...
- 31 -
Sí, et truco quan hagi acabat.
...
Jo també.
...
M’ha demanat que els saludi de part seva... (Aplaudi-
ments de fons.) Gràcies... Bé, per on anava?... Això...,
les bestieses que s’han dit de la meva mare... Sembla
mentida que «la dona més bonica del món» hagi estat
capaç de fer tot el que diuen que va fer, no els sembla?...
Però hi ha un fet indiscutible: va desenvolupar un pro-
jecte científic de vital importància per a la pau del món.
(Assenyala el cartell.)
...
Ningú —i quan dic ningú és ningú—, ningú no va fer cas
de les idees fantasioses d’aquella actriu de Hollywood.
Per què haurien hagut de fer-ho? Com podia ser que una
dona bonica també fos intel·ligent? Durant dècades, els
Estats Units han tret partit d’aquell invent forassenyat.
Tanmateix, durant dècades no han tingut prou coratge
per reconeixe’n la paternitat... O potser hauria de dir
la maternitat... Però el temps passa. I aquest gran país
nostre sap admetre els seus errors i sap esmenar-los.
Avui, per fi, la nació ha assumit públicament el gran
mèrit de Hedy Lamarr, la seva impagable contribució a la
ciència. Moltes gràcies. Des del seu llit, a casa, malalta,
ella ens escolta. (Alça el telèfon.) Moltes gràcies, Hedy!
(Aplaudiments de fons.)
...
En senyal d’agraïment, la mare m’ha demanat que els
faci donació d’aquest quadre. (És la imatge de Renoir
que il·lustra la coberta d’aquest llibre; potser se’n podria
veure la projecció.) Diu que és l’últim que conserva de
la seva col·lecció. He de confessar-los que no l’havia
vist mai. Una natura morta... Unes taronges, pel que
sembla...
Fosc progressiu.
- 33 -
ESCENA 1
Recordem-ho: la disposició de les acotacions en dues
columnes no ha de suposar necessàriament la divisió
de l’escena en dues meitats; els espais poden conviure
encastats.
1966 1962
Sala d’estar d’un aparta-
ment. Parets blanques,
mobiliari mínim. Una
porta balconera. Un sofà
gros, una mica despro-
porcionat. Davant del
sofà, un projector de ci-
nema.
1
En algun lloc, un
tocadiscs i un telèfon.
Saló d’una casa força luxo-
sa, amb decoració de bon
gust. A les parets, quadres
d’artistes reconeguts: un
Cézanne, el Retrat d’una
nena de Modigliani i un
dibuix de Picasso. En un
moblet a banda, una peti-
ta escultura de bronze de
Rodin... Trobem a faltar un
quadre (hi ha un espai de
paret blanca amb una
marca de brutícia).
1 Un projector propi dels anys seixanta, amb les seves bobines de cinta.
- 34 -
Entra WiLLiam. Observa
l’espai. Va fins al balcó i
mira cap al carrer. Agafa
un got. Li falta alguna
cosa...
Surt.
Torna a entrar amb dos
glaçons al got i una am-
polla de xampany. Se’n
serveix.
S’acosta al tocadiscs i
tria entre els discos que
hi ha damunt del moble.
En posa un que li crida
l’atenció: Eleanor Rigby
dels Beatles. Seu al sofà,
contempla les parets
buides mentre assabo-
reix el contingut del got
i escolta la música.
Hi ha un projector idèntic
al de 1966 (se suposa que
és el mateix, de fet). També
un projector de diapositives
i un telèfon.
Entra m
ariLyn: mocador al
cap i ulleres fosques. Es
treu les ulleres i el mocador.
Consulta el rellotge. Xafar-
deja. Es treu la jaqueta.
S’olora les aixelles...
Remena el projector. Potser
sense voler, engega una
projecció que algú havia
deixat preparada... És un
fragment de The Misfits —Vi-
des rebels, John Huston,
1961—, concretament l’es-
cena en què Eli Wallach i
Marilyn Monroe ballen.
No sentim el so de la pel-
lícula, només la música dels
Beatles de fons. m
ariLyn
mira la pel·lícula.
- 35 -
Observa el ball de ma-
riLyn sense veure’l.
Sona el telèfon.
W
iLLiam s’aixeca i atura
la música, torna al sofà i
espera.
El telèfon continua so-
nant.
Hedy entra corrent. Des-
cobreix WiLLiam i té un
petit ensurt. No arriba
a despenjar el telèfon,
que, finalment, deixa
de sonar.
Comença a bellugar-se.
Balla. No sent la música,
però balla.
Sona el telèfon.
m
ariLyn deixa de ballar i
atura el projector. Espera.
El telèfon continua sonant.
No ve ningú. El telèfon,
finalment, deixa de sonar.
mariLyn seu, potser fuma,
potser es mira al mirall,
potser fa l’efecte que s’in-
teressa per la conversa de
1966.
Hedy: Hola.
...
William: Hola... Fa estona que espero.
Hedy: Perdoni però /
William: Tens hora?
Hedy: Qui és vostè?
- 36 -
William: M’havien avisat que acostumes a fer tard.
Hedy: Em sembla que s’ha equivocat de pis. A qui es-
pera? Com ha entrat?
William: Quin marge t’acostumen a donar?
Hedy: Pot fer el favor / de...
William: Mitja hora?
Hedy: Qui li ha obert la / porta?
William: M’has espantat. No sabia que ja fossis a casa.
Hedy: Quanta estona fa que és aquí?
William: El temps just de servir-me un xampany amb
dos glaçons. Dom Perignon.
Hedy: Ningú no posa glaçons / al...
William: M’agrada quan es fonen els glaçons. En xar-
rupo l’aigüeta. Tens hora?
Hedy: No.
...
William: Deu fer uns deu minuts que el teu fill m’ha
obert la porta i m’ha fet passar.
Hedy: L’Anthony li ha obert la porta?, li ha obert la porta
i se n’ha anat?
William: Sí.
Hedy: Miri, tinc pressa. Entendrà que no pugui deixar-lo
sol a la casa.
William: Tens un rellotge.
Hedy: Què?
- 37 -
William: L’acabes de consultar. Al canell, un rellotge.
Hedy: Me n’he d’anar.
William: Així doncs, quina hora és?
Hedy: Les vuit.
William: El teu fill m’ha dit que m’esperés aquí.
Hedy: El meu fill /
William: Has decidit parlar amb ells, oi?
Hedy: Què?
William: Has decidit parlar-hi, però et fa mandra baixar...
No t’agraden els periodistes.
Hedy: Com ho sap, que /
William: És de domini públic: detestes els periodistes.
Hedy: Com sap que he decidit parlar amb els periodistes?
William: M’ho ha dit el teu fill.
Hedy: El meu fill no en sap res.
William: Per tant no m’equivocava: has decidit parlar
amb els periodistes... L’hi hauries de confessar al teu fill,
segur que no hi està d’acord.
Hedy: Hauria de marxar.
William: Què li dic al teu fill? Tony, oi? Algun encàrrec?
Hedy: No m’ha entès... Hauríem de marxar. Tots dos. Si
no surt ara mateix, hauré d’avisar / la...
William: Així m’agrada!
Tony: Com diu?
- 38 -
William: Sembles realment enfadada! N’hi ha que diuen
que has perdut l’hàbit d’actuar. Bestieses! Una interpre-
tació esplèndida!... Què li dic al Tony quan arribi?
Hedy: Es diu Anthony, el meu fill... I li juro que se’m fa
tard.
William: És un record de joventut, el rellotge? De quan
vivies a Viena potser? Era del teu pare?... Vols una mica
de xampany?
Hedy: El meu fill li ha servit xampany? Ho dubto... De
què coneix el meu fill?
William: Diu que m’encarregaràs una feina.
Hedy: Quina mena de feina?
William: No m’ho ha volgut dir.
Hedy: Vostè és periodista, oi?
William: Què t’ho fa pensar?
Hedy: No en traurà res més de mi. Tot plegat ha estat
un malentès, ja ho hem explicat a tots el paràsits del
seu ram... Perdoni, més val dir les coses pel seu nom. Li
agrairia que em deixés tranquil·la. No sé com ha entrat,
però li demano sisplau i per última vegada que surti de
casa meva.
William: Casa teva, vaja. Tenia entès que era d’algú altre.
...
Hedy: Què vol dir que era d’algú altre?
William: Tenia una amiga que havia viscut en aquesta
mateixa zona.
- 39 -
Hedy: Una amiga?
William: De fet, en aquest mateix carrer... M’agrada
aquest carrer. Però va tancar el pis i se’n va anar a viure
a un barri de més categoria. Pots comptar. Sempre li vaig
dir que s’equivocava
, que no hi ha res com els arbres
d’aquest carrer, que aquí no hi ha soroll, que aquí no
t’emprenyen els paràsits... També era actriu.
Hedy: Trucaré al porter.
William: Però no em va fer cas. No, mai no em feia cas.
Hedy: Li truco.
Hedy agafa el telèfon.
William: En Joseph, el porter, és un paio genial. Li vaig
regalar tovalloles quan va tenir la bessonada. Són un
regal molt útil, les tovalloles, no et pensis.
Hedy: Coneix el porter.
William: Segur que tens pressa? Potser el rellotge del
teu pare no va a l’hora...
Hedy: No és el rellotge del meu pare.
William: Per descomptat.
...
Podríem xerrar uns estoneta. Encara tens temps abans
de la vista. I a més, el jutge ja hi compta que no seràs
puntual, ja et coneixen, no passa res. És la fama que
arrossegueu les actrius arrogants!... Disculpa, més val
dir les coses pel seu nom.
...
- 40 -
Hedy: De debò l’ha deixat entrar el meu fill?
William: Has tingut una idea brillant, diu. I, pel que
sembla, jo et puc ajudar.
Hedy: No sé de què em parla.
William: Jo diria que sí.
...
Hedy: Em passa l’ampolla, sisplau?
William: Haurà de ser sense gel. Fa un moment he mirat
al congelador i ja no n’hi quedava.
Hedy: Ha sabut trobar la nevera.
William: Acostumen a ser a la cuina, les neveres.
Hedy: Per arribar a la nevera ha d’haver passat per força
per davant de l’altra saleta. Jo hi dormia. Tenia la porta
oberta... M’ha d’haver vist, per força.
William: Em feia cosa despertar-te.
Hedy: Abans ha dit que no sabia que hi havia algú més
a casa
, que / l’havia...
William: Hauries de mirar de no dormir vestida, el vestit
queda fet una pena després.
Se sent el pany de la porta i una veu que crida.
Tony: Encara hi ets?
Cap dels dos no respon.
Tony: Hi ha algú?
Al cap d’un breu moment, Tony entra a la sala. Duu
l’americana descordada i la corbata fluixa; potser una
- 41 -
punta de camisa se li escapa de l’interior dels panta-
lons. Mira Hedy i WiLLiam una mica sorprès.
Tony: Es pot saber per què ningú no respon?... Vols dir
que has de beure alcohol a aquesta hora del matí
, mare?
No crec que sigui bo, sobretot abans del tribunal... És
xampany
, això? De debò t’has pres una copa de..., una
copa de Dom Perignon
, mare? No em puc creure que te
n’hagis pres una
, precisament aquí?... Va, deixa-ho... No
facis tard aquesta vegada
, sisplau. D’aquí a tres hores
hem de ser-hi. I encara t’has de canviar... I vostè? Qui
és vostè?
Hedy respira profundament.
Hedy: No m’has dit que te n’anaves.
Tony: Dormies.
Hedy: No m’ho facis mai més, això.
Tony: Si t’hagués despertat...
Hedy: Què?
Tony: Si t’hagués despertat, saps què m’hauries dit?...
M’hauries dit /
Hedy: Mai més.
Tony: «Mai més»? M’hauries dit «mai més»?
Hedy: M’ho has de prometre.
Tony: Mai més què?... Si t’hagués despertat, no m’hau-
ries deixat marxar.
Hedy: Per què?
- 42 -
Tony: Cal que et contesti?
Hedy: Portes la camisa rebregada.
Tony: I tu el vestit també.
Hedy: M’ho promets?
Tony: Què?
Hedy: Que mai més em deixaràs sola.
Tony: Ja tinc vint anys, mare.
Hedy: Sí, i tant, soc la teva mare.
Tony: Una mare que beu xampany de bon matí amb un
home que no sé qui coi és ni què collons busca.
Hedy: Parla bé, fill. Aquest senyor ha vingut a ajudar-me.
Tony: Quina mena d’ajuda?
Hedy: No és de la colla dels que s’esperen a baix, no et
preocupis. És un bon amic, de fa molt de temps. Recon-
forta retrobar velles amistats, oi?
Tony: I el teu amic es diu...?
William: William.
Tony: William...
Hedy: Va, ves-te’n, l’advocat t’espera... No et preocupis,
arribaré a l’hora. Per cert, han trucat més paràsits.
William: Sort dels / paràsits.
Hedy: Haurem de canviar el telèfon.
Tony: Què vol dir?
William: Si no fos per la trucada dels paràsits, potser la
teva mare encara dormiria.
- 43 -
Tony: T’han despertat els periodistes?
Hedy: Fas tard.
Tony: M’acabes de fer prometre que no et deixaria sola.
Hedy: Ja veus que no estic sola, fill.
Tony: Ja veus que no estic segur que no n’estiguis, mare.
...
Hedy: Au, ves...
Tony: Estaràs bé?
Hedy: Em deixes en bona companyia. Oi, William?
Tony: D’acord. Ens trobem a les escales del jutjat, d’aquí
a tres hores. No em fallis. Prepararem una mica l’estratè-
gia abans d’entrar a la sala... No me la distregui, sisplau...
Oi que et canviaràs de roba abans de venir?
Hedy: Oi que t’arreglaràs una mica abans del judici?
Tony: Me’n puc refiar?
Hedy fa que sí. WiLLiam fa que sí. Tony fa un petó a la
seva mare, mira WiLLiam fixament uns segons, fa un
cop de cap i surt. Un silenci lleugerament tens.
Hedy: Veig que coneixes bé el meu fill.
...
M’imagino l’escena. L’Anthony ha insistit tant que pu-
gessis! Tu no has sabut dir-li que no, evidentment. Des-
prés, t’ha ofert una copa de Dom Perignon... Té mèrit,
la cosa! El primer xampany que se serveix en aquesta
casa des que... Des de fa molt de temps. Sempre tan
amable, l’Anthony... Sí, m’imagino l’escena. Llàstima
- 44 -
que no sigui veritat. Saps? Al meu fill no li agraden els
periodistes. Gens... I sí, tens raó, a mi tampoc. Menys
encara. Sobretot després del que ha passat.
William: No soc periodista.
Hedy: No tinc ganes de jugar... Si no ets periodista, qui
ets? Què fas aquí?
William: Fa dies que intento posar-me en contacte amb
tu, però no hi ha hagut manera.
Hedy: Què vols?
William: M’han dit que busques algú. Algú que sàpiga
escriure.
Hedy: I tu saps escriure, per descomptat.
William: Per descomptat... Vols una història?
Hedy: Quina mena d’història?
William: Aquesta, per exemple... Un home de ciutat
viatja al camp. Va bé?
Hedy: Prova.
William: Un home de ciutat viatja al camp. Està desorien-
tat. Troba un pagès. «Que em sabria dir com puc tornar a
la ciutat, bon home?» I l’home de camp li respon: «no».
Llavors l’home de ciutat torna a preguntar: «I que em
sabria indicar com arribar a l’estació, sisplau?». I l’home /
Hedy: Torna a començar.
William: Què?
Hedy: Què busques? Què vols?
William: Sé què vols. Sé què busques. Sé què necessites.
- 45 -
Hedy: De debò?... Qui t’ha dit que busco algú?, que
busco alguna cosa?, que busco res, res de res?
William: Et fa res si em serveixo un altre got?
Hedy: M’estimaria més que no ho fessis.
William: Et puc donar el que vols.
Hedy: I per què t’hauria de creure?
William: M’envia en Frank.
...
Hedy: Aniré a buscar-te glaçons.
William: No en queden, ja t’ho he dit. En Joseph m’ha /
explicat...
Hedy: En Joseph?, quin Joseph?
William: En Joseph, el porter...
Hedy: El porter...
William: En Joseph m’ha explicat que fa dos dies que
teniu la casa assetjada, que ha hagut de tancar la porta
del darrere i assegurar les finestres del soterrani i les de
la planta baixa. Se li col·laven per tot arreu. És molt gelós
de la intimitat del seus veïns. Això sí, diu que tu no en
tens cap culpa... Se’l veia afectat. M’ha commogut. Es
veu que t’aprecia. Diuen que algunes persones, després
de tenir criatures, es tornen més sensibles. Fins i tot
ploren amb més facilitat.
Hedy: El porter ha plorat?
William: El porter ha tingut criatures.
- 46 -
Hedy: Bessonada, ho sé, fa uns mesos.
William: Tu pateixes pel teu fill / i...
Hedy: De debò coneixes el porter?
William: A tu què et sembla?... Tots els altres són a fora,
jo soc a dins. Tinc recursos, soc l’home que necessites.
...
Hedy: D’acord, et deixaré quedar amb una condició.
William: Una condició, bé.
Hedy: Hauràs de baixar al carrer, esquivar els parà-
sits —que et voldran aturar per fer-te buidar el pap—,
arribar fins a una gasolinera, aconseguir una mica de
gel i tornar. Tot en un quart d’hora. Si te’n surts, podràs
quedar-te el temps que faci falta.
...
William: Molt bé, d’acord. Ara torno.
Hedy: Una cosa abans... Com acaba la història?
William: Quina història?
Hedy: Un home de ciutat s’ha perdut enmig del camp...
Per què somrius?
William: Ara ja tens un motiu.
Hedy: Quin motiu?
William: Un motiu per obrir-me la porta quan torni.
- 47 -
1966 1962
WiLLiam surt.
Hedy es queda sola.
Mira pel balcó, cap al
carrer. Seu al sofà i en-
cén una cigarreta (al
mateix temps que ma-
riLyn). Al cap d’una es-
tona, surt cap a l’inte-
rior de l’apartament.
mariLyn encén una cigar-
reta (al mateix temps que
Hedy).
- 49 -
ESCENA 2
1966 1962
Hedy surt de l’interior
del pis amb una mena
d’àlbum a la mà. Duu
un vestit diferent. Deixa
l’àlbum damunt la tau-
la. Consulta el rellotge
que duu al canell. Des-
prés, es posa de genolls
al costat del projector i
el manipula.
mariLyn espera. No, no està
acostumada que la facin
esperar... S’alça i s’acosta
a l’escriptori. Remena fulls.
Hi ha alguna cosa que li cri-
da l’atenció. Seu a la cadira
i llegeix.
Sona el telèfon.
mariLyn amaga els papers
dins d’un calaix.
Tony entra corrent. Desco-
breix mariLyn i té un petit
ensurt... Se sorprèn de tro-
bar la persona que estava
esperant a dins de casa.
Tony no arriba a despenjar
el telèfon, que, finalment,
deixa de sonar.
- 50 -
marilyn: Hola... Tu deus ser /
Tony: Et conec... Vull dir... T’estàvem esperant.
...
La mare s’està acabant d’arreglar, ara baixa, ja saps
com és.
marilyn: No.
Tony: Què?
marilyn: No sé com és... No la conec, vull dir. Sé qui és
ella
, evidentment, però... Ja m’entens. De fet, vam parlar
una vegada ara fa uns quants anys.
Tony: La mare i tu ja us coneixeu?
marilyn: Es podria dir que sí.
Tony: No me n’ha dit res. Per què no me n’ha dit res?
marilyn: Va ser en una festa, una de tantes, res impor-
tant, potser no se’n recorda. Et dius..., perdona?
Tony: Anthony... Anthony Loder.
marilyn: El fill d’en John Loder, esclar. Diria que algun
cop vaig veure alguna pel·lícula seva... No conec el teu
pare, em sap greu.
Tony: A mi també.
marilyn: Com?
Tony: No el conec gaire tampoc. A mi també em sap
greu... Però no pateixi
, no el vull conèixer, no passa res.
Sempre ha estat així.
marilyn: En Frank m’ha dit que vols ser actor, com el
teu pare.
- 51 -
Tony: Aviat, potser l’any que ve, me n’aniré de casa i
estudiaré... No l’hi digui a la mare.
marilyn: Estudiaràs per a actor?
Tony: Li puc demanar un consell?
marilyn: Vols que et digui la veritat, / Anthony?
Tony: Què em recomana? Teatre o cinema?
marilyn: Jo ja no ho sé.
Tony: No ho sap?
marilyn: Ja no sé si vull ser actriu... El teatre. És tan difícil
fer teatre! No pots badar, no pots descansar, no pots
repetir l’escena. N’hi ha que estan convençuts que me’n
sortiria; no paren d’insistir que ho provi... Ves a saber,
potser sí... I pel que fa al cinema, també és tan difícil! I
estic tan cansada...
Tony: Segui... Segui aquí. Tinc una sorpresa. / He...
marilyn: Vols que et digui la veritat, Anthony?
Tony: Sí.
marilyn: Jo sí que voldria conèixer el meu pare.
...
Quina sorpresa dius que tens?
Al 1966 ha sonat un timbre.
Hedy surt cap a l’interior
del pis amb l’àlbum sota el braç.
Tony: He aconseguit la seva última pel·lícula.
marilyn: No m’ho puc creure.
Tony: La tinc aquí, al projector, he pensat que potser li
faria gràcia veure’n un tros. Segur que vostè no la té,
- 52 -
costen molt de trobar si no te la donen a l’estudi. La
mare gairebé no en guarda cap, de les seves cintes, no
sé si totes les actrius són com la meva mare...
marilyn: Veig que has hagut de treure un quadre per
preparar la projecció.
Tony: No ben bé.
marilyn: Es veuen les marques... Allí...
Tony: Sí, però no he hagut de treure res. Ja fa temps
que el quadre que hi havia no hi és. Un bon dia em vaig
llevar i ja no hi era.
marilyn: Us l’heu venut.
Tony: No l’hi sabria dir... És veritat! Ja no hi pensava:
la mare ja em va avisar que vostè venia a comprar-nos
un quadre.
marilyn: I si ens deixem de formalitats? Quina edat et
penses que tinc, Anthony?
Tony: La mare ja em va dir que venies a comprar-nos
un quadre... Millor?
marilyn: Així m’agrada. Això d’aquí és un Picasso?
Tony: Vols comprar un Picasso?
marilyn: T’agradaria que et comprés un Picasso?
Tony: Si el forat de la paret encara s’ha de fer més gran,
m’agradarà saber que qui em guarda el quadre és algú
com tu.
marilyn: Vaja... Quants anys tens, Anthony?
Tony: Tony, em pots dir Tony.
- 53 -
marilyn: Quants anys tens, Tony?
Tony: Setze.
marilyn: Setze? Sembles més gran. Digues, faig cara de
voler comprar un quadre?
Tony: No.
...
marilyn: I quina és aquesta pel·lícula que em vols en-
senyar, Tony?
Tony: Vides rebels.
marilyn: Quina part exactament?
Tony: El ball.
marilyn: El ball? No recordo /
Tony: El ball a la casa, amb l’Eli Wallach, mentre els altres
us miren embadalits.
marilyn: Ja sé què vols dir. Abans que en Clark Gable
i jo ens quedem sols a la casa? Et refereixes a això, oi?
Tony: Sí.
marilyn: En Clark i jo sols a la casa. Al porxo...
Tony: Sí.
marilyn: I després al llit, al matí... T’agrada?... T’agrada
l’Eli Wallach?
Tony: Jo ballo molt millor que l’Eli Wallach.
marilyn: I també que en Clark Gable, segur. Balles millor
que en Clark, Tony?
Tony: No gosaria comparar-me amb un difunt.
- 54 -
marilyn: Fora de mal gust, esclar... Saps que la teva mare
també va treballar amb en Clark quan era..., quan era
més jove?... Vine, fes-me companyia. Beu alguna cosa...
Perquè pots beure, oi?
Tony: Encara / no...
marilyn: Vols que ballem, Tony?
Tony: La mare baixarà d’un moment a l’altre.
marilyn: Vine...
Tony: L’aniré a buscar.
marilyn: Vine, vine aquí... Tens música?
Tony: Ja deu estar a punt... No es mogui, ara vinc...
Disculpi.
Tony fuig corrent. mariLyn somriu.
1966 1962
Entren
Hedy, amb l’àlbum
a la mà, obert, i WiLLiam,
amb un parell de gots
buits (dos glaçons a ca-
dascun). Els alça amb aire
triomfal.
mariLyn s’olora les aixe-
lles... Cap problema...
Obre el calaix i torna a
remenar i a llegir els pa-
pers. De vegades, pot
semblar que pari atenció
a la conversa de 1966.
Hedy: Què? Què et sembla? Sí o no?
- 55 -
William: Seiem?
Hedy: És o no és el mateix pentinat?
William: Sempre m’ha agradat aquest tipus / de sofà.
Hedy: Això sí, quan el Walt Disney va fer aquells dibui-
xos, jo ja els duia una mica més llargs, els cabells. Així,
mitja melena, més o menys com ara, però no tan llisos.
William: Et queden bé.
Hedy: Quan escriguis, ho podràs explicar d’una manera
o d’una altra, però segons com ho expliquis tothom en-
tendrà que fins i tot la Disney, la conservadora Disney,
es va voler aprofitar de l’escàndol... Què?
William: Home...
Hedy: Què?
William: És difícil de creure.
Hedy: Vet aquí la qüestió. Això només dependrà de tu.
William: No seus?
Hedy: Quin és el problema?
William: Era el moment de les morenes.
Hedy: «El moment de les morenes»? Jo el vaig comen-
çar
, «el moment de les morenes»! Després de les meves
primeres pel·lícules
, totes les actrius de Hollywood es
van començar a tenyir els cabells de color negre. La
Joan Bennett, la Myrna Loy, la Joan Crawford, la Vivien
Leigh, fins i tot la Claudette Colbert, se’ls va tenyir. Era...
William: Diria que la Claudette / Colbert...
Hedy: Era... No sé com dir-ho...
- 56 -
William: Era com un compliment.
Hedy: Era irritant! Patètic! Era com si els haguessin rentat
el cervell: totes les dones d’Amèrica cap a la perruqueria!
Fileres i més fileres de mares lloques sota la incubadora
dels assecadors perquè els tintessin les plomes de color
negre.
William: Diria que la Colbert els tenia més aviat castanys,
els cabells.
Hedy: La Claudette Colbert era una pàmfila.
William: Però una pàmfila amb els cabells / castanys.
Hedy: I el còmic!
William: Quin còmic?
Hedy: Llavors van aparèixer les morenes del còmic. Tot
de noies amb malles i amb els meus mateixos cabells de
color negre. D’on creus que surt la Wonder Woman?
William: Ho he llegit en alguna banda, sí.
Hedy: I la Catwoman també, i la Dale.
William: Quina Dale?
Hedy: La del Flash Gordon /
William: Diria que el Flash Gordon és d’uns anys abans.
M’agraden tant els teus cabells... Puc?
Hedy: Uns anys abans de què?
William: Uns anys abans que vinguessis a viure als Estats
Units.
Hedy: Però es pot saber què fas?!
- 57 -
William: M’agraden /
Hedy: Tu tens clar de què t’estic parlant? Tens clar per
què t’he deixat quedar a casa meva? Tens clar que ja
estic a punt de fer tard?
William: Quant fa que hi vius?
Hedy: M’escoltes o no m’escoltes?
William: I tu?
Hedy: I tant que t’escolto. Vaig venir a viure als EUA el
1937, em va anar / d’un pèl.
William: Parlo de casa teva, d’aquest apartament, quant
fa que hi vius?
Hedy: A què treu cap, això, ara?... No ho sé. Fa pocs
mesos. Per què? Quan vam arribar estaven a punt de
néixer les bessones del porter.
William: És acollidor. Dues habitacions, una cuina, una
terrassa, / una...
Hedy: Com saps que hi ha una terrassa?
William: No n’hi ha?
Hedy: Que jo sàpiga no te l’he ensenyada, la casa... T’hi
has passejat mentre dormia?
William: L’he vista des de baix, abans d’entrar, la terras-
sa. És una avinguda tranquil·la. M’hi estaria tot el temps
del món mirant els arbres des d’aquest sofà.
Hedy: Cal abocar-se a la barana per descobrir que hi ha
arbres a sota... Com saps que hi ha dues habitacions?
- 58 -
William: He comptat les portes. Potser hauries de penjar
alguna cosa a les parets, no creus? No tens quadres?
...
Hedy: Última oportunitat.
William: Què fas?
Hedy: Després decidirem si et quedes o te’n vas.
Hedy s’acosta al projector i l’engega. Tanca els llums.
A la pantalla, veiem i sentim un petit fragment de
Blancaneu —Walt Disney, 1937—, concretament el
fragment en què la protagonista, a qui el bon caçador
acaba de perdonar la vida, corre espaordida pel bosc:
ulls en la foscor, urpes que estiren la roba, cocodrils
afamats, espectres... Quan el malson de la noia s’atura,
Hedy interromp la projecció. Llum.
Hedy: I què ara? Sí o no?
William: És el mateix pentinat, no hi ha cap dubte.
Hedy: Els de la Disney el van copiar de la meva pel·lícula.
Èxtasi.
William: Si tu ho dius...
Hedy: No és «si jo ho dic»! No és «si jo ho dic», és «si
tu ho dius». Entens què vull que facis?... Ho entens o
no ho entens?
William: Puc tocar-te els cabells ara?
Hedy: Això no ens porta enlloc. No has vingut per la
feina... Per què has vingut?
William: Per què et va anar d’un pèl?
- 59 -
Hedy: Què?
William: «Vaig venir a viure als EUA el 1937, em va anar /
d’un pèl», ho has dit abans de la pel·li.
Hedy: Era jueva.
William: Eres?
Hedy: Sí. I ara toca el dos.
William: A quina hora tens el judici, per cert?
Hedy: «Per cert». Per què «per cert»?... He dit que te’n
vagis.
William: D’acord. Tu guanyes. Blancaneu, Èxtasi. Tu vas
començar «el moment de les morenes».
Hedy: No n’hi ha prou amb això.
William: La Disney es va aprofitar de l’escàndol d’Èxtasi.
Hedy: I què més?
William: Pin-ups de cabellera fosca per tot arreu: al cine,
als calendaris, als cartells de propaganda, a la publicitat,
a les novel·les, als còmics... Dones morenes, misterioses,
exòtiques, sensuals... Totes com tu.
Hedy: Com jo. Aquesta és la idea. Com ho veus?
William: Fa molt de temps de tot això.
Hedy: Tant he canviat?
William: Estàs estupenda... I després què?
Hedy: Després de la Blancaneu, després de la guerra,
va venir la Ventafocs; després de la vampiressa, la mare
- 60 -
de família americana; després de la morena perillosa, la
rosseta casolana. Va ser llavors que jo vaig començar a /
William: La Doris Day.
Hedy: La Doris Day, sí, i la Sandra Dee.
William: I la Samantha.
Hedy: Quina Samantha?
William: No veus Embruixada?
Hedy: Per descomptat, la Samantha també.
William: Però n’hi ha una...
Hedy: Una què?
William: N’hi ha una —una rossa vull dir— que et trenca
el patró, una rossa que és diferent de les altres rosses.
Hedy: Qui?
William: La Marilyn... La Marilyn va ser tota una altra
cosa, m’ho has de reconèixer. La puta redimida! La gran
nimfòmana! La robamarits!
...
La Marilyn sí que va ser un escàndol!
Hedy: Exactament, un escàndol... D’això es tracta.
William: Un escàndol.
Hedy: Tots aquests periodistes d’aquí sota em fan venir
ganes de vomitar. Però els necessito. Volen escàndol?
Doncs jo els en donaré un de debò. O millor: tu els en
donaràs un.
William: Vols que tergiversi / la...
- 61 -
Hedy: Res de tergiversar. Això que acabem de veure pro-
jectat és un escàndol! Vols saber què vull?, què necessito
que escriguis?, què busco?... A veure, qui acompanyava
les criatures a veure la cinta de dibuixos animats?
William: Qui?
Hedy: Els homes! Mentre els nens veien les desventu-
res de la princesa Blancaneu, els bons pares de família
només pensaven en aquella noia nua que els havia
fet regirar a la butaca en una pel·li de debò, una noia
completament despullada corrent aterrada pel mig del
bosc. Èxtasi! Vet aquí la meva carta de presentació als
EUA, el teu magnífic país!
William: Soc anglès, estimada. I, si no m’erro, és pre-
cisament perquè soc anglès i escric com un anglès que
t’has decidit a enviar-me a buscar una mica de glaçons.
Hedy: No saps com t’ho agraeixo.
William: Els glaçons o que escrigui per a tu?
Hedy: No saps com t’agraeixo que hagis nascut a l’altra
banda de l’Atlàntic. És un descans. En conjunt, els homes
nord-americans només s’interessen per dues coses: els
diners i els pits de les dones. Em sembla un horitzó molt
limitat, no trobes?
William: Tu saps que no és veritat.
Hedy: Vols dir?
William: És un tema de perspectiva.
Hedy: T’asseguro que no.
- 62 -
William: Parlo seriosament. Parlo de la teva pel·lícula.
Hedy: D’Èxtasi?
William: La teva —com ho has dit?—, la teva «carta de
presentació» en aquest gran país que ens acull. Deixem
les coses clares.
Hedy: A veure...
William: A la teva pel·lícula, surts d’un estany on t’aca-
bes de banyar. Vas en pilotes. Fuges. T’amagues entre
els arbres perquè no vols que un home —un home ben
plantat— et vegi nua. És això? Estàs d’acord?
Hedy: D’acord.
William: Pensa ara en aquesta Blancaneu que acabem
de veure. Sí?... Corre, ella també corre, però la pobra no
té por de cap home en concret, ni s’avergonyeix d’ella
mateixa, ni va nua. Els mateixos arbres que a tu et pro-
tegeixen i et tapen en blanc i negre es converteixen per
a ella en espectres malignes que la fan embogir. Però els
arbres no en tenen cap culpa dels seu deliri, no fan res, i
els animalons del bosc tampoc. Els arbres són innocents.
El problema és la manera com ella els veu —com ella els
viu—, els arbres dels pebrots. Ho entens? És una qües-
tió de perspectiva... El món, Hedy, no és amenaçador.
Només ho és si tu decideixes que aquesta és la millor
manera de mirar-te’l... Vine.
Hedy: Es pot saber què fas? Atura’t...
William: No és això el que fa estona que esperes?
- 63 -
Hedy: Amb menys de trenta-cinc anys, un home té massa
coses per aprendre, i jo, ara, no tinc temps per donar-li
lliçons. I menys a un de la teva mena... Sí, sempre he
tingut intuïció per aquestes coses.
William: En tinc trenta-set.
Hedy: Vaja. Això canvia completament la situació.
William: No siguis així, vine...
Hedy: No hi puc fer res, m’agraden els homes educats,
polits
, distingits. Homes. Em ve de mena.
William: No et preocupis. Soc anglès de soca-rel.
Hedy: Llàstima que comencis a perdre l’accent. I tinc
pressa.
Inesperadament, WiLLiam s’alça del sofà i posa un disc
que tenia apartat. És Strangers In The Night cantada
per Frank Sinatra.
William: T’agrada? Me l’ha donat ell mateix quan ha
sabut que venia. L’acaba de publicar.
Hedy: Es pot saber de què coneixes en Frank?
William: I tu? El veus gaire sovint?
Hedy: Em queden tres amics, tres amics de debò. Espero
conservar-los després d’aquest judici (un judici, per cert,
al qual he promès arribar a l’hora). Tres amics. Crec
que és més del que hauria pogut esperar. Doncs bé, en
Frank és un d’ells. De què coneixes en Frank Sinatra
,
William?
William: Res. Una amiga comuna.
- 64 -
Hedy: Has vist els seus escacs de porcellana? Són una
meravella. Llàstima que ell no hi sàpiga jugar. Quan
intento ensenyar-l’hi recolza el cap a la meva espatlla i
es queixa que és incapaç d’entendre les dones. Jo li dic
que cap home no n’és capaç. Després
, plora una mica
i jo el consolo
, i així anem fent. A casa meva, és l’únic
lloc on no beu.
William: Són preciosos, els seus escacs, sempre / l’hi dic.
Hedy: En Frank no té escacs de porcellana, William; de
fet
, no en té de cap mena. No sap què són, els escacs.
...
Qui ets, William?... Qui ets?
William: Ballem?
Hedy, alçant-se i abaixant el volum de la música: D’on
surts? Com és que coneixes tan bé aquesta casa? Com
hi has entrat? Per què m’has mentit? Què vols de mi?
...
T’ho diré una mica complicat perquè el teu caparró d’an-
glès ho pugui entendre: la por de la Blancaneu, la por
de la princesa, neix en la mateixa font d’on han begut
totes les dones d’aquest planeta durant anys i panys. I
la reina del conte no és cap excepció. I jo tampoc. Ho
portem inscrit al cervell des que naixem. El nostre gè-
nere ha desenvolupat un instint natural per sobreviure.
És per això que tots aquells ulls l’espanten, la princesa;
totes aquelles mirades que l’observen des del cor de la
nit del bosc. I ja pots néixer a Los Angeles o al castell de
Schwarzenau, sempre és el mateix: si la noia veu unes
- 65 -
urpes que li volen arrencar la roba, farà bé de córrer, ho
sap, és una presa fàcil. El bon caçador l’ha perdonada,
és veritat, però la selva on l’ha fet entrar és plena de
depredadors molt més perillosos que no pas ell. Tot el
fangueig d’aquí fora és ple de caimans que es deleixen
per queixalar la nostra carn. I com més pura és la carn
en qüestió, més ganes en tenen...
William, apujant la música altre cop: Ballem?
Hedy, abaixant-la: Per què m’has estat trucant tants
cops? No crec que hagis vingut aquí realment per aju-
dar-me a escriure res. T’agrairia una resposta sincera. El
temps comença a tirar-se’ns a sobre.
William: No soc cap caiman.
Hedy: Això és evident... No acostumo a ballar si la perso-
na que m’ho demana no em desperta un interès sexual.
Si no és així, el ball em resulta repulsiu.
WiLLiam apuja la música de nou. Abraça Hedy. Un punt
de resistència, però acaben ballant. Quan la música
s’atura, continuen ballant una estona.
William: Ho vols?
Hedy: A tu què et sembla?
William: Vols que et digui la veritat, tota la veritat?
Hedy: Sí, ho vull.
...
William: Vull que em parlis d’ella.
Hedy: Ella.
- 66 -
William: Vull que em parlis de la rossa que és diferent
de les altres rosses. Tu ja m’entens.
Hedy, deixant de ballar: Ara m’he perdut.
mariLyn, al 1966, deixa de llegir i s’alça inquieta.
William: Parlo de l’altra gran amiga d’en Frank, Hedy...
Pensa-t’ho abans de dir res... Sé que la vas conèixer...
Sé que vau coincidir més d’un cop.
Hedy: No sé què t’empatolles.
William: Sí que ho saps.
Hedy: D’acord, vaig parlar amb la Marilyn un parell de
vegades. I què?
William: La primera en una festa de l’Errol Flynn.
Hedy: Sí.
William: La segona a casa teva.
Hedy: D’on ho has tret, això?
William: Ho sé.
Hedy: Que jo sàpiga no n’he parlat mai amb ningú.
William: Per tant, ho reconeixes... Va venir a casa teva
just abans de la seva mort. Just abans. És per això que he
vingut... Necessito respostes. Què va passar aquella nit?
WiLLiam i Hedy, aturats l’un davant de l’altra al mig del
saló. mariLyn els observa sense veure’ls. Callen una
bona estona.
Hedy: No m’ajudaràs. No tens cap interès a escriure per
a mi, oi?
- 67 -
Sobtadament, Hedy s’acosta a WiLLiam i el besa als
llavis.
William: Tenim temps encara?
Hedy: Encara, sí.
William: M’agraden els teus cabells.
...
Vaig al lavabo.
Hedy: ...
William: Sí, ja ho sé, dues portes i a l’esquerra.
1966 1962
WiLLiam surt cap al lava-
bo tot descordant-se el
coll de la camisa, potser
traient-se la corbata, si és
que en duu. Hedy es que-
da sola al sofà, mira el
rellotge, encén una altra
cigarreta.
Al cap d’una estona, des-
prés que mariLyn hagi
començat a cantar, Hedy
surt cap a l’interior del
pis.
mariLyn s’acosta al mi-
cròfon i comença a can-
tar... A Fine Romance.
- 69 -
ESCENA 3
1962. Just quan mariLyn acaba de cantar, Hedy i Tony
entren al saló.
Hedy: Perdona, perdona, perdona, m’hauràs de discul-
par, estimada, he badat. Havia de resoldre un parell de
cosetes i se me n’ha anat el cap... Fa molt que t’espe-
res?, de debò fa molt que t’esperes? Deixa’m que et
faci un parell de petons. Fa tant de temps!
marilyn: No passa res, què vols que / passi?
Hedy: Deixa’m que et / miri.
marilyn: Sembla mentida: estàs guapíssima, com sem-
pre, com t’ho fas?, és increïble, em moro / d’enveja.
Hedy: Com han canviat les coses des de la primera ve-
gada que vam coincidir!
marilyn: El Tony ha tingut l’amabilitat de xerrar una
estoneta amb mi, oi que sí, trempat? Gràcies per con-
vidar-me /
Hedy: Et vaig veure l’altre dia quan li vas cantar al presi-
dent pel seu aniversari..., happy birthday to you, happy
birthday to you..., estaves estupenda!
- 70 -
marilyn: M’afalagues...
Hedy: Va ser molt entranyable. Devia estar molt content,
el president, / oi?
marilyn: Com t’ho fas per conservar aquest cutis?
Hedy: La meva cara és una màscara que no em puc
treure. Quina creu!
marilyn: I els cabells! Et queden molt bé els cabells així,
més curts.
Hedy: Més curts que quan?
marilyn: No sé... Més curts que Dalila?
Hedy: Dalila? No m’has vist des de la Dalila?
Tony: Fa més de dotze anys que vas fer la pel·lícula.
Hedy: Fill, hauries /
marilyn: M’ha dit el Tony que t’has venut un quadre?
No ho sabia.
Hedy: D’on has tret que m’hagi venut un quadre, An-
thony?
Tony: Fa temps que no hi és, al seu lloc.
Hedy: Em faràs un favor? Pots mirar de localitzar-me la
teva germana i confirmar que no vindrà a dormir?
Tony: Ara? Ha de ser ara?
Hedy: Estic convençut que et fa gràcia preparar el llit
i l’habitació de la Denise per a la nostra convidada.
M’equivoco?
Tony: Et quedes?... Et quedes de debò?
- 71 -
Hedy: Diria que pots fer-ho millor, fill meu.
...
Tony: Ens sentiríem molt honorats d’acollir-la a casa
nostra aquesta nit, senyoreta Monroe. La meva germana
Denise estarà encantada de cedir-li la seva cambra.
marilyn: No ho sé, no... Però bé, si ets tu qui m’allisa
els llençols
, potser m’ho penso. (Riu.)
Tony: Si em disculpeu, aniré a preparar-ho tot.
Tony surt. Un breu silenci.
marilyn: Un xicot molt eixerit.
...
Hedy: Quan ens vam veure en aquella festa, / jo...
marilyn: Va ser a casa de l’Errol Flynn.
Hedy: Ara me’n recordo! Jo acabava de rodar Samsó i
Dalila. I sí, duia els cabells més llargs, tens tota la raó.
Una època meravellosa!
marilyn: No per a tothom, no per a / tothom...
Hedy: Recordo pujar cap a la casa per les endimoniades
corbes de Mulholland Drive. Si no fos pel vent, seria
preciós. A una banda, els llums de Los Angeles, a l’altra,
els de la vall de San Fernando.
marilyn: Una vista preciosa.
Hedy: L’Errol era un home culte, fascinant.
marilyn: Jo recordo que sempre anava mamat.
Hedy: Això també és veritat.
- 72 -
marilyn: Et diré un secret... Sabies que, a casa seva, el
lavabo tenia un forat per espiar?
Hedy: No em diguis!
marilyn: I al sostre també, t’ho juro; al sostre el molt
porc hi havia posat un vidre opac
, un vidre d’aquest que
s’hi pot veure des de l’altra banda
, ja saps què vull dir.
Era un fill de puta
, en Flynn.
Hedy: Un fill de puta divertit. Saps? Una vegada vam
espiar junts una actriu que tenia un pitam enorme.
...
marilyn: Vaja.
Hedy: Es va despullar completament.
marilyn: Al lavabo?
Hedy: Sí, al lavabo del forat. Es va despullar, i després es
va fer un massatge aquí, per suavitzar les marques dels
sostenidors. Després... Saps què va fer després? Després
es va olorar les aixelles.
marilyn: Les aixelles.
Hedy: Les aixelles, sí. Així. I va sortir com si res, amb el
banyador posat i cap a la piscina. Va ser divertit.
marilyn: Tot és divertit per a tu.
...
La nit que ens vam conèixer jo també em vaig canviar
en aquell lavabo.
Hedy: No era el mateix dia, me’n recordaria.
- 73 -
marilyn: M’havien convidat per fer de conillet a la cursa.
Conillet, ja saps...
Hedy: No recordo que fessis de conillet.
marilyn: Tu vas disparar el tret de sortida. Portaves un
vestit de lluentons daurats
, estaves divina!
Hedy: Jo?
marilyn: Més divina que ningú. No em vas mirar, ni tan
sols sabies com em deia.
Hedy: Però si aquella nit vam estar parlant, tu i jo! Me’n
recordo perfectament.
marilyn: Va ser més tard.
Hedy: Més tard?
marilyn: Més tard, sí. Però abans tots aquells homes
tan divertits em van fer entaforar el vestit de conillet,
un vestit de color rosa. Aquella cosa..., aquella disfressa,
deixava els pits en l’aire (d’això segur que te’n recordes,
no?). Amunt i avall! Que divertit!
Hedy: Tothom reia, és veritat.
marilyn: Veus com te’n recordes? No et pots imaginar
la pudoreta que feia el vestit dels pebrots! Ningú s’ha-
via pres la molèstia de rentar-lo des de l’última vegada,
des de l’última festa, des de l’última cursa. Jo no era la
primera que se’l posava, això era evident..., ni tampoc
devia ser l’última.
Hedy: Era un joc. Només un joc.
- 74 -
marilyn: Un joc divertidíssim! El conillet havia de traves-
sar el prat corrent mentre sis paios que amb prou feines
s’aguantaven drets i amb un numeret a l’esquena el
perseguien com bojos. «La tradició —em va dir el porc
que organitzava la festa—
, la tradició és que el guanya-
dor es quedi la noia i que
, a canvi, la noia s’endugui un
abric de pells, un abric de xinxilla».
Hedy: I la vas seguir, la tradició?
marilyn: Vaig regalar la xinxilla a una amiga ara fa dos
anys.
...
Hedy: Però més tard vam parlar. Recordo que quan vam
parlar, ja no duies el vestit.
marilyn: Quin quadre has venut abans que jo arribés,
Hedy?
Hedy: Vam estar parlant, d’això sí que me’n recordo.
Però de què? De què vam parlar aquella nit?
marilyn: Havíem fet un tracte.
Hedy: Aquella nit?
marilyn: Jo havia de ser la primera a veure els teus
quadres. Se suposava que m’havies convidat per aquest
motiu.
...
Hedy: D’acord. Parlem seriosament. De debò has vingut
a comparar-me un quadre?
marilyn: Hi ha res que t’ho faci dubtar?
Hedy: Hi ha res que m’hagis de dir?
- 75 -
marilyn: No t’entenc.
Hedy: No?
marilyn: Em sembla que hi ha hagut un malentès.
...
Hedy: Molt bé... Has vingut pel quadre. No pateixis, ets
la primera.
marilyn: La primera?
Hedy: El quadre que falta se’l va endur un amic sense
permís.
marilyn: Vaja.
Hedy: Un bon catòlic que de bon matí va creure que
li havia quedat a deure alguna cosa. Digues, què vols
prendre? Una copeta de xampany, oi?
marilyn: I no l’has denunciat, aquest malparit?
Hedy: En Fritz, el meu primer marit, em va fer convertir al
catolicisme per poder-m’hi casar. Tenia dinou anys. Des
d’aleshores que no hi puc fer res. Tinc les grans paraules
dins del cap: culpa, càstig, penediment, expiació...
marilyn: Eres jueva?
Hedy: Era?... Suposo que sí.
marilyn: Quina gràcia.
Hedy: Gràcia?
marilyn: No, perdona, volia dir que l’Arthur, el meu
tercer marit /
Hedy: Et passo la mà per la cara.
- 76 -
marilyn: Què?
Hedy: Jo en porto cinc... Cinc marits, vull dir... Disculpa,
què deies del teu senyor Miller?
marilyn: L’Arthur també em va fer convertir, però cap
a l’altra banda. Ara resulta que soc jueva! Ja ho veus:
tu cap aquí i jo cap allà. Anem en direcció contrària.
Hedy: O simplement anem en alguna direcció.
marilyn: Què va passar amb en Fritz?
Hedy: Vaig fugir de casa per la finestra... Era un nazi...
No ho sabies?... Doncs sí, era un nazi. Me’n vaig endur
les joies i vaig tocar el dos. I t’ho juro, aquell dia no vaig
sentir res: ni culpa ni penediment. Res de res.
marilyn: Ni tampoc et van castigar.
Hedy: El càstig va venir després.
marilyn: Per què després?
Hedy: Vaig venir cap aquí, cap a Amèrica.
marilyn: La terra de les oportunitats!
Hedy: Les millors oportunitats! Aviat vaig aprendre a
fer de conillet.
...
marilyn: Una copeta de Dom Perignon m’anirà bé,
gràcies.
Hedy: Saps, Marilyn, jo també he corregut despullada pel
camp i amb els pits en l’aire. La diferència és que a mi
tothom me’ls ha vist
, els pits; en aquest país de mones,
- 77 -
tothom. I també a Europa. Ja ho saps: les pel·lícules
queden per a sempre.
marilyn: Jo no t’he vist.
Hedy: Deus ser l’única.
marilyn: És veritat que vas córrer en pilota picada?
Hedy: Sí.
marilyn: Amb els pits en l’aire.
Hedy: Vaig tenir sort.
marilyn: Sort de què?
Hedy: Em vaig estalviar la teva disfressa de conill. No
m’hauria quedat bé. Els teus compatriotes sempre han
dit que tenia els pits petits. No devien botar prou en
aquella escena! Després es van estimar més que fes
de diva sofisticada (devia lligar més amb la mida dels
meus pits). Ho reconec, he tingut enveja de dones com
tu: la cara bonica i els pits grossos. I una bona figura.
I una bona rialla... Ho sé, el meu tipus és envejable,
però només per fer de model, o per fer de dona freda,
sempre tibada, sempre distant... I jo no soc una dona
tibada, Marilyn.
marilyn: No n’estaria tan segura.
Hedy: Disculpa si he estat antipàtica, miraré de fer-ho
millor. Tornem a començar?
marilyn: Tornem als quadres?
Hedy: Tornem als quadres. Primera pregunta: des de
quan t’interesses per l’art?
- 78 -
marilyn: Per què et costa tant de creure? M’interessa la
pintura. No sé des de quan, però m’interessa. M’agrada.
T’ho juro.
Hedy: Ves per on.
marilyn: Què passa?... No em creus capaç d’apreciar
l’art?
Hedy: Et crec capaç de qualsevol cosa.
marilyn: Ves per on.
Hedy: Segona pregunta: qui t’envia?
marilyn: I per què coi m’hauria d’enviar algú?
Hedy: El president té una bona col·lecció de quadres a
casa seva, oi?
marilyn: Mai no he estat a casa seva.
Hedy: Per descomptat.
marilyn: Miro de reconèixer els mestres. Quan veig una
obra mestra, si deixo..., jo què sé, si deixo que em pene-
tri, si conec la vida torturada del pintor que l’ha pintada,
això m’ajuda. M’ajuda a llevar-me cada matí i a resistir.
Hedy: Resistir?
marilyn: És una manera de parlar, ja m’entens.
...
Veig que encara no et refies de mi... Vols que me’n vagi?
Hedy: D’acord. Has vingut a comprar-me un quadre! No
hi donem més voltes. Et demano disculpes.
marilyn: Disculpes acceptades.
- 79 -
Hedy: T’he preparat una petita exposició del que puc
vendre. Els de la paret no, aquests són per a mi. Posa’t
còmoda, beu més xampany...
Hedy s’ajup i manipula el projector de diapositives.
Apaga els llums i engega el projector. Una primera
diapositiva.
marilyn: Un dibuix en blanc i negre.
2
Hedy: A tinta.
marilyn: S’assembla al dibuix de Picasso de la paret.
Hedy: Has reconegut Picasso? Molt bé.
marilyn: També és seu aquest?
Hedy: És d’un alemany a qui tampoc agradaven els nazis.
marilyn: És fascinant, fortíssim... Elles, les dues dones
vull dir, ensenyen tot el que poden ensenyar. Però elles
2 Dibuix de George Grosz.
- 80 -
no que no corren... Perdona, és una broma... És... Mira.
Tinc la pell de gallina. Ho ensenyen tot i, en canvi, el paio
aquest... No li veiem ni la cara. No sé com explicar-ho...
És... És inquietant.
Hedy passa la diapositiva.
marilyn: Aquest em sona, em sona molt... Ho tinc a la
punta de la llengua...
Hedy: Renoir, impressionista. Natura morta.
marilyn: Renoir? Pot ser que hagi vist paisatges d’aquest
pintor? Camps de blat, o muntanyes de nit, un cel ple
d’estrelles, un cel escombrat pel vent... Oi que sí?... És
al·lucinant.
Hedy: Al·lucinant?
marilyn: M’agrada.
Hedy: No, no és el mateix pintor. Però tens raó, s’hi as-
sembla una mica. Segur que van Gogh s’hi va inspirar
,
en aquest quadre.
- 81 -
marilyn: Per què «natura morta»?
Hedy: S’hi mostren coses que provenen de la natura,
però les han arrencades del paisatge i les han col·locades
en un indret estrany que les ofega.
marilyn: És emocionant.
Hedy: Per què?
marilyn: No sé com dir-ho... La fruita fa que el lloc sigui
més bonic, però...
Hedy: Però què?
marilyn: Però està condemnada a podrir-se... A morir.
...
Hedy: Què penses?
marilyn: Quan era petita, vaig viure un temps amb una
dona que tenia un jardí... Res, és una tonteria, tant se
val. / Seguim?
Hedy: No, digues... Continua, sisplau.
marilyn: Una nit vaig sortir a explorar. Era molt fosc. No
hi havia lluna. De sobte, es van encendre tot de petites
llumetes al meu voltant... Era meravellós, no m’ho podia
creure. Cuques de llum. En vaig arreplegar tantes com
vaig poder en una bossa que duia a la butxaca. Un cop
a casa, vaig posar la bossa damunt la tauleta de nit i
vaig tancar l’interruptor. Feien una claror tan màgica! La
meva habitació, com la d’una princesa. Em vaig adormir.
Vaig somniar com mai, aquella nit... Al matí, quan em
vaig despertar, a la bossa només vaig trobar un grapat
d’escarabats grisos, lletjos i morts.
- 82 -
...
M’agrada molt aquest quadre... Són taronges?
Hedy: Préssecs.
Hedy passa la diapositiva.
marilyn: Això..., això són nenúfars.
Hedy: Sí, nenúfars i joncs.
marilyn: I un cel d’un color..., un color de per riure, la
veritat; un color de per riure reflectit a la bassa.
Hedy: No sé si és una bassa.
marilyn: Aquest no m’agrada tant.
Hedy: Monet.
marilyn: Amb aquest nom devia fer molts diners. (Riu.)
- 83 -
Hedy: I prou. (Hedy encén els llums i apaga el projector.)
Són els tres que tinc per vendre... T’he de dir que estic
sorpresa. Has passat l’examen amb una nota ben alta,
estimada. Això sí: l’acudit final no era gaire bo.
marilyn: No sabia que estigués passant un examen.
Hedy: Em tranquil·litza saber que una de les meves obres
estarà en bones / mans.
marilyn: Per què «sorpresa»? Per què dius que estàs
sorpresa? Què esperaves?
Hedy: Res.
marilyn: Mai no sents que alguns llibres, que alguns
quadres, no sé, que alguns discursos estan més enllà
del teu abast?
Hedy: Em passa sovint, ho reconec, sobretot quan lle-
geixo filosofia alemanya traduïda a l’anglès.
marilyn: Sovint, ho reconec, aquesta sensació em fa
sentir completament idiota.
Hedy: Diria que tens instints més aguts que els purament
intel·lectuals.
marilyn: I això se suposa que és un compliment?
Hedy: No em facis cas... Escolta’m bé, Marilyn: no has
d’envejar res a ningú. Ni sentir-te per sota de ningú.
Mai. Ho has entès? No deixis que el teu instint es mar-
ceixi a canvi d’un coneixement mal adquirit i de segona
mà. La teva sensibilitat és..., la teva sensibilitat és més
important que...
- 84 -
marilyn: Que què?
Hedy: Ara sé que la pintura t’agrada, m’ho crec. De
debò, m’ho crec... M’havia equivocat. Em perdones?
Em creia que..., només pensava que havies vingut per...
marilyn: Què?
Hedy: Res, coses que un amic em va venir a dir.
marilyn: Quines coses?
Hedy: No, Marilyn, no ets idiota. Segueix així, sisplau,
sigues sempre tu mateixa.
marilyn: En Laurence Olivier em deia que fos sexy i prou.
Hedy: En Laurence Olivier sí que és un idiota.
marilyn: Doncs és el mateix que em vas dir tu.
...
Hedy: Jo?... Quan?
marilyn: Aquella nit.
Hedy: Quina nit?
marilyn: A casa de l’Errol Flynn. A la festa. Després de
la cursa del conillet. Et vas seure al meu costat i em vas
dir: «Tu sigues sexy i te’n sortiràs». No te’n recordes?
...
Ja veig que no... Ho tinc decidit. Em quedaré el quadre
de les taronges.
Hedy: N’estàs segura?
marilyn: Sí, i tant, completament segura, m’ho vas dir:
«Tu sigues sexy i te’n sortiràs».
Hedy: N’estàs segura, que vols el / Renoir?
- 85 -
marilyn: M’ho vas dir. M’ho vas dir a cau d’orella... I
després em vas donar un barnús perquè em tapés.
Hedy: T’embolico les taronges, doncs.
marilyn: Dona, no recordo que ho diguessis així, però...
Ah, parles del quadre! Disculpa, ja saps que soc una
bleda. I també estic segura que vas afegir: «Qualsevol
noia pot ser glamurosa, només ha de quedar-se quieta
i semblar estúpida».
Hedy: Encara no m’has preguntat el preu.
marilyn: És important?
Hedy: Suposo que no.
marilyn: Vull les taronges, Hedy, tant se val el preu. És
com si el pagués de fa molt de temps, el teu preu. «Natura
morta». Taronges arrencades de l’arbre i col·locades en un
lloc estrany que les ofega, fruita lluminosa condemnada
a podrir-se. Perfecte per a mi, no creus? Me’l penjaré al
capçal del llit... I així què?, me’l diràs o no me’l diràs, el
preu?
Hedy: Ets increïble.
marilyn: M’ho diuen cada dia... És broma.
Hedy: Una vegada em van voler donar un títol honorífic
en una universitat. Saps què els vaig respondre?
marilyn: No.
Hedy: «Estic molt contenta. M’estimo més rebre un títol
de vosaltres que una educació.» No me’l van donar,
esclar.
- 86 -
marilyn: Devia ser el 1945.
Hedy: Per què el 1945?
marilyn: Quan es va esbombar allò de l’invent.
...
Hedy: Quin invent?
marilyn: El teu invent... «Un nou gir a la guerra. Hedy
Lamarr ha patentat un dispositiu de ràdio per interceptar
els torpedes enemics.» Va sortir al diari.
Hedy: D’on has tret aquesta bestiesa?
marilyn: Tothom ho sap.
Hedy: No, no tothom ho sap.
marilyn: De debò saps interceptar un torpede, Hedy?
...
...
Hedy: Ho sabia! Ets increïble! I tant! Ja m’ho va advertir
en Frank.
marilyn: En Frank?
Hedy: Té bons contactes, en Frank. Com tu... En Frank
em va explicar tot el que estava passant amb els soviè-
tics a Cuba. I llavors ho vaig saber, vaig saber que algú
vindria, que enviarien algú... Però mai no vaig pensar
que fossis tu. Jo tenia raó: no has vingut a comprar-me
cap quadre.
marilyn: Et juro que m’agraden les taronges.
Hedy: Són préssecs, coi! Ja parlo com tu... No, no has vin-
gut a comprar-me cap quadre. Digues
, ara sí: qui t’envia?
- 87 -
marilyn: No m’envia ningú.
Hedy: De debò em vols fer creure que vens per iniciativa
pròpia?
marilyn: No m’interessa el teu invent, Hedy.
Hedy: Ningú no ho diria.
marilyn: No m’interessa el teu invent, només vull que
xerrem de la persona que me’n va parlar.
...
És important per a mi. Ara, en aquest moment de la meva
vida... Necessito que em parlis d’ell, Hedy. M’entens?
Hedy: No sé de qui parles.
marilyn: Saps perfectament de qui parlo. Em vas veure a
la tele al seu costat, li cantava la cançoneta d’aniversari...
Hedy: Vaja. Ell.
...
marilyn: Què? Em convides a sopar?
Hedy: D’acord... Però necessito pensar una mica.
marilyn: Em sembla just.
Hedy: M’arribo a la cantonada a buscar un parell d’ham-
burgueses. Et va bé?
marilyn: Molta ceba i poc formatge.
Hedy: Posa’t còmoda... Molt bé, et parlaré del president,
tota l’estona que vulguis
, tota l’estona mentre ens men-
gem les hamburgueses, però al final...
marilyn: Al final què?
Hedy: Al final em compraràs el quadre.
- 89 -
ESCENA 4
1966 Micròfon 1962
WiLLiam surt
de l’interior
del pis, pre-
para una mica
de menjar
fred. Després,
torna a entrar
cap a dins.
Hedy es planta davant
del micròfon. Va afegint
al seu vestit una jaqueta,
una gorra i un cinturó
(potser una corbata o
algun element més): de
primer, veiem un vestit
jaqueta; més tard, ens
fa l’efecte que el vestit
jaqueta ha esdevingut un
uniforme militar.
Hedy canta. És una cançó
que les Andrews Sisters
interpreten vestides de
soldat: Boogie Woogie
Bugle Boy. Es belluga
com elles (vegeu vídeos).
Sembla que
mariLyn es-
colta He d y
- 90 -
Quan acaba la cançó, Hedy
deixa el micròfon, recull un
parell d’entrepans dels que
ha preparat WiLLiam al 1966
i «entra» al 1962.
(potser fins i
tot es deci-
deix a cantar
i a ballar amb
ella).
Hedy: No tenien ceba, ho sento. Té.
marilyn: Per què vas vestida d’aquesta manera?
Hedy: El de les hamburgueses et fa més cas si vas amb
uniforme.
marilyn: De veritat?
Hedy: No... Tots anàvem disfressats així, aquella nit.
marilyn: Quina nit?
Hedy: No volies que t’expliqués la meva història amb el
teu... Com dir-ho?... Vaja, ara no sé com n’hauria de dir...
marilyn: És un amic.
Hedy: Doncs això, la meva història amb el teu amic. Va
ser una sola nit, el mes de maig de 1945. París.
marilyn: I aquella nit anaves vestida així.
Hedy: Menja, menja...
marilyn: Per què? Era alguna mena de joc?
Hedy: Joc? Res de joc.
marilyn: Ja ho sé.
Hedy: Què?
- 91 -
marilyn: La fi de la guerra.
Hedy: Bravo. Medalleta.
marilyn: Què hi feies a París el 1945? No sembla una
bona data per viatjar.
Hedy: M’enyorava de la meva Europa natal, ves.
marilyn: Però tu no acabaves de tenir una nena, el
1945?
Hedy: Veig que has fet els deures abans de venir. Una
altra medalleta. Excel·lent. La Denise, va néixer al gener.
La vaig deixar en bones mans.
marilyn: A qui seguies?
Hedy: Seguir?... Vols dir un home?
marilyn: Sí.
Hedy: És així com funciona el teu cap?
marilyn: Pica.
Hedy: Qui? Jo?
marilyn: No caldria que piqués tant.
Hedy: Parlava de l’hamburguesa.
marilyn: Jo també. És bona, sí... Té, eixuga’t... 1945, ell
en devia tenir... A veure... Vint-i-set. Encara no estava
casat.
Hedy: Mmmm...
marilyn: Què?
Hedy: Passa’m l’ampolla... Gràcies. M’has fet ennuegar,
perdona... Vint-i-set no, aquella nit en feia vint-i-vuit. I
- 92 -
ho volia celebrar, happy birthday, ja saps que li agraden
aquestes coses.
marilyn: Ja hi era, ell, a París? O va venir expressament
per tu? Us coneixíeu?
Hedy: Em va trucar. Coneixia els seus pares. Li vaig dir
que el rebria encantada si em portava una bossa plena
de taronges i no trigava més d’un quart d’hora. No era
fàcil trobar fruita a París aleshores. Va fer tard
, esclar.
Començava amb mal peu. M’agrada la gent puntual,
em van educar / així...
marilyn: A mi m’has fet esperar.
Hedy: És diferent.
marilyn: Per què diferent?... Jo també faig esperar. Hi
ha qui pensa que soc prepotent perquè sovint faig tard.
No et passa a tu? De fet, és tot el contrari.
Hedy: De debò?
marilyn: Sento que tinc la responsabilitat d’estar a punt,
de trobar el to, de dominar l’estat d’ànim, la concentra-
ció, sento que no val la pena afanyar-se si no tinc res de
tot això controlat.
Hedy: No se m’havia acudit. A mi em van educar així.
marilyn: Acabes de dir que et van inculcar la puntualitat.
Hedy: «Fes esperar i que no et facin esperar, vet aquí la
qüestió», deia la meva mare. Un tret distintiu de la gent
elegant... Té, una altra medalleta!
marilyn: No sé com me l’he guanyada, aquesta.
- 93 -
Hedy: Concentració, estat d’ànim! Tot controlat... De
moment ho fas prou bé.
marilyn: Gràcies.
Hedy: Aquella nit a París el teu amic també va treure
bona nota. Va arribar tard però completament concen-
trat. Estava a punt... No crec que vulguis els detalls.
marilyn: Els puc endevinar perfectament.
Hedy: M’ho imagino.
marilyn: «Senyoreta, aquí té les seves taronges. No pa-
teixi: si Hitler no ho ha aconseguit
, ningú no ens prendrà
la Torre Eiffel
, aquesta nit.»
Hedy: «Oh, quina llàstima... Ara m’hauria estimat més
una cistelleta de préssecs.»
marilyn: «M’han costat molt de trobar, les taronges.»
(Riuen. mariLyn s’acosta a Hedy.) «Sap que aquest vestit
li escau d’allò més bé, senyoreta Lamarr?» (Li fa un petó,
un petó intens.) «És el meu regal d’aniversari.»
Hedy: «Diria, estimat John, que avui no faig anys.»
marilyn: «Però diria, estimada Hedy, que jo sí que en
faig
, avui.»
...
Hedy: Mai no em va agradar fer petons davant les càme-
res: em preocupava que se’m corregués el maquillatge.
marilyn: I quan no hi ha càmeres?
...
Hedy: Així què? Em compres el quadre?
- 94 -
marilyn: Quina obsessió!
Hedy: No.
marilyn: No?
Hedy: Hauria de vendre’n un, de quadre, almenys un...
Tu ja m’entens.
...
marilyn: Què més va passar aquella nit?
Hedy: Recordo perfectament què li vaig dir quan se
n’anava.
marilyn: Què li vas dir?
Hedy: «Sempre ens quedarà París.»
marilyn: Em costa saber quan parles seriosament.
Hedy: Per descomptat.
marilyn: Em van dir que l’havies rebutjat, aquest paper.
Hedy: Trobava que el Humphrey Bogart era lleig i baixet,
ves quines coses.
marilyn: Quants errors no cometem a la vida, oi?
Hedy: Diuen que si no t’equivoques és que hi ha alguna
cosa que no fas bé.
...
Saps que vaig conèixer Hitler de debò?
marilyn: Aquella nit?
Hedy: A Viena, quan estava casada amb el nazi. Van
muntar a casa un sopar amb tota la plana major dels
titellaires d’Europa. Venia armes, el meu marit. Quan
va arribar el Führer, em va fer un petó a la mà. Ningú
- 95 -
no l’havia avisat: «la teva bella amfitriona és una porca
jueva.» Després d’aquell sopar va prohibir la meva pel-
lícula...
marilyn: Segur que quan se’n va anar et va demanar
diners.
Hedy: Hitler?
marilyn: Kennedy. Aquella nit.
Hedy: Em va demanar deu francs. Com ho saps?
marilyn: Mai no hi pensa en aquestes coses. Sempre hi
ha algú altre que porta el moneder.
Hedy: T’hi hauries d’haver casat tu, amb el president, i
no aquella /
marilyn: Recapitulem.
Hedy: «Recapitulem.» Quin lèxic! Déu-n’hi-do! Meda-
lleta.
...
Què?... Ja t’ho he dit tot.
marilyn: No.
Hedy: Què no t’he dit?
marilyn: Que en John treballava com a corresponsal de
premsa, per exemple?
...
Hedy: M’estàs prenent el pèl, oi?
marilyn: Jo? No. Per què?
Hedy: Ja ho saps tot d’aquella nit, oi que sí?
...
- 96 -
I aleshores a què estem jugant?... Mira, tinc son... Estic
cansada d’aquesta esgrima. És curiós, tu t’entestes a
demostrar que no ets una bleda assolellada i jo em vaig
passar no sé quants anys encaparrada a demostrar que
podia interpretar dones sensuals com tu.
marilyn: Te’n vas sortir?
Hedy: Deien que la meva Dalila era pur sexe, que si abans
els homes es volien casar amb mi
, ara es volien ficar al llit
amb mi. Tu, en canvi, no te n’has sortit. Encara sembles
idiota... Ep
, ho sembles només.
marilyn: Gràcies.
Hedy: Insistiré una última vegada i després me n’aniré a
dormir. Et faré un bon preu pel Renoir de les refomudes
taronges. Sí o no?
marilyn: Són préssecs.
Hedy: Touché.
marilyn: Una pregunta: et feia por que no et contrac-
tessin més?
Hedy: Què?
marilyn: Et feia por que no et contractessin més després
d’aquella Dalila tan sexual?
...
Hedy: Tu acabes de deixar la Fox, oi?
marilyn: Sí.
Hedy: Què sents a la panxa quan hi penses?... Jo vaig
trencar amb la Metro, ja fa molt de temps d’això. Era
- 97 -
meravellós treballar a la Metro, era una estrella: ens es-
collien la roba, no calia pensar en res, s’ocupaven de tot,
del menjar, dels cotxes, dels horaris..., si hi havia res que
no podies comprar, apareixia un home i t’ho regalava,
et podies posar malalta en un rodatge i no passava res
,
podies arribar tard...
, preveien tot el que s’havia de dir...
marilyn: Una seguretat absoluta.
Hedy: Una dependència insuportable.
marilyn: Insuportable, sí.
Hedy: La llàstima és que després de ser una estrella,
qualsevol altra cosa recorda la misèria.
marilyn: Gent miserable... Gent miserable i estranya es
baralla per apropar-se on ets.
Hedy: Però estàs sola. De cop i volta has d’anar al banc
i vigilar els comptes.
marilyn: Els que et paguen creuen que tenen algun
dret sobre tu.
Hedy: Has de portar la casa, acompanyar els teus fills.
Escombrar. Fins i tot he hagut de rentar plats algun dia.
marilyn: No podia més.
Hedy: No puc més.
marilyn: Volia ser independent.
Hedy: Necessito ser independent.
marilyn: Per això ho he deixat.
Hedy: No hauria hagut de deixar-ho. Em vaig equivocar.
...
- 98 -
marilyn: Potser sí, d’acord, potser sí que m’he equivocat,
però ho havia de fer, tallar de rel... Sovint no em trobo
bé al matí, és complicat no trobar-se bé al matí, ara...
Però ho havia de fer... Ja saps: si no t’equivoques, és que
hi ha alguna cosa que no fas bé.
Al 1966, WiLLiam surt mig vestit de l’interior de l’apar-
tament i s’escarxofa al sofà. De vegades semblarà que
pari atenció a la conversa entre les dues dones.
Hedy: Què et sembla si anem a dormir?
...
marilyn: Vau baixar al carrer, aquella nit.
Hedy: Què?
marilyn: Vau baixar.
...
Hedy: Calia comprovar que la Torre Eiffel encara hi fos.
marilyn: El carrer estava ple de tolits de guerra que
cridaven i s’emborratxaven més que ningú.
Hedy: Era repugnant.
marilyn: Li vas dir al John que tu ho hauries pogut evitar,
tot allò, que la meitat d’aquelles desgràcies s’haurien
pogut evitar, però que els fills de puta que dirigeixen
l’exèrcit més poderós de la terra només et van saber
mirar les cames, el cul i la pitrera.
Hedy: Mai no he tingut gaire pit, ja t’ho he dit; no crec
que li digués /
- 99 -
marilyn: Després que et miressin les cames, el cul i la
pitrera, aquells fills de puta et van enviar a rentar gots
als menjadors benèfics de la tropa, te’n recordes?
Hedy: Em trucaven de nit i me n’hi anava, sí.
marilyn: De nit, al costat de la Bette Davis, d’aquella
actriu a qui ja ningú no mirava ni les cames ni el cul
ni la pitrera. I després et van demanar que venguessis
petons al millor postor
, per fer calés... I ho vas fer. I tant
que ho vas fer!
Hedy: Vaig ser l’actriu que més diners va reunir per a
la causa.
marilyn: El teu petó al mariner Eddie Rhodes va sortir
a tots els diaris i a totes les ràdios del país. Un granet
de sorra per a la meva detestable pàtria de fills de puta.
Hedy: De subnormals.
marilyn: En John et va explicar que havien abatut el seu
germà gran, en Joe, quan intentava controlar els míssils
alemanys amb ones de ràdio. I va ser llavors que vas riure.
Hedy: Aquell pobre diable, aquella criatura, havia mort
per no res. Perquè una colla de subnormals s’havia
estimat més mirar-me les cames que escoltar el que els
havia de dir.
marilyn: I va ser llavors, allí, al mig del carrer, que li vas
explicar el teu invent. Que li vas explicar al John el teu
invent.
Hedy: Ja hi som. L’invent dels nassos!! Per fi!
marilyn: Un sistema secret de comunicacions.
- 100 -
Hedy: De debò s’ho va creure? Perquè et recordo que ell
també em va mirar les cames, el cul i la pitrera. Bé, ell no
es va conformar a mirar, mai no en té prou, ell, d’aquestes
coses, ho vol tot. Però això tu ja ho deus saber de primera
mà. M’equivoco?
marilyn: Tu hauries pogut evitar tota aquella desgràcia.
Hedy: Home, tota, tota...
marilyn: Però els fills de puta /
Hedy: Els subnormals.
marilyn: Els subnormals no et van acceptar l’invent.
Hedy: Molt bé. Prou. La guerra fa molt que es va acabar.
marilyn: I tant que s’ho va creure, en John! Fixa-t’hi si
s’ho va creure, que en va publicar una notícia: dia 19 de
novembre de 1945, «L’actriu Hedy Lammar patenta un
sistema de control dels torpedes enemics».
Hedy: Va ser ell?
marilyn: Qui si no?
Hedy: M’ho hauria hagut d’imaginar... Bé, ja som al
cap del carrer. M’has mentit. No has vingut perquè et
parlés d’ell.
marilyn: Sí.
Hedy: Encara vols que em cregui que has vingut perquè
et parli del teu president?
marilyn: Sí, t’he mentit.
Hedy: I per descomptat, tampoc no has vingut pels
meus quadres.
- 101 -
marilyn: Ves a saber.
Hedy: Has vingut per l’invent, per la gran broma de
l’invent. N’hi ha per riure, o millor, per plorar... Però per
què?... És per allò de Cuba?
marilyn: Acabem de detectar trameses de míssils balís-
tics d’abast mitjà des de la Unió Soviètica fins a Cuba.
Hedy: «Acabem»?
marilyn: El president necessita la teva ajuda.
...
Hedy: Digues-li al teu amo, el teu amo que no ha tingut
pebrots per venir a parlar amb mi directament, digues-li
a l’amo d’aquest país de subnormals —aquest país que
mai no ha volgut saber res de la Hedwig Kiesler si no és
per mirar-li les cames i adorar l’exotisme del seu rostre,
que sempre l’ha menyspreada perquè és dona, perquè
parla alemany, perquè és jueva i perquè és llesta, sí,
perquè és llesta!—, digues-li al teu amo, a l’home que
t’utilitza, digues-li que perd el temps. El meu invent
és inútil. Una idea esbojarrada d’un parell d’artistes
avorrits sobre l’aplicació de pianos als torpedes. Has
perdut el temps. I, de passada, me l’has fet perdre a mi.
I ara, si no et sap greu, crec que la Denise s’estimarà
més que no utilitzis la seva habitació... Ah, un consell
abans no te’n vagis: no t’emboliquis en coses que ets
incapaç de comprendre, xata. Adeu.
marilyn: Pianos als torpedes, ho sé.
- 102 -
El teu «sistema secret de comunicacions» va aprofitar el
fonament dels rotlles perforats de les pianoles del teu
amic Antheil,
George Antheil, el músic, sí...
Plantejava per primer cop un sistema d’espectre eixam-
plat per salt de freqüència.
O dit d’una altra manera,
un commutador de freqüències.
O, si t’ho estimes més, una tècnica d’encriptació de
ràdio.
Vaig bé?
Medalleta.
El sistema permetia que els torpedes radioguiats no
fossin detectats i desviats per l’enemic
(cosa que, desgraciadament, passava sovint).
Proposava un codi que podia saltar entre vuitanta-vuit
freqüències diferents,
tantes com les tecles d’un piano:
calia fer variar, de manera simultània
i sobre el mateix codi gravat en dues targetes o tambors
perforats,
les freqüències de l’emissor i del receptor.
La seqüència dels salts només la coneixia qui tingués
la clau,
és a dir, la melodia,
la qual cosa assegurava el blindatge de la comunicació.
Certament, l’aplicació d’aquest sistema en vaixells i
submarins hauria accelerat la fi de la guerra,
contra els nazis i contra els japonesos.
- 103 -
Però ara no es tracta d’això.
Els caps carregats de testosterona de l’exèrcit nord-americà,
els teus estimats subnormals,
certament la van espifiar,
però la cosa no va quedar oblidada.
Un jove,
un jove que va viure una nit boja al París de 1945,
la va guardar dins del seu cap...
Ara fa cinc anys, els enginyers de la Sylvania Electronics
van utilitzar un transistor per desenvolupar allò que en
medis científics ja s’anomena el «Sistema Lamarr».
Han intentat substituir el fonament mecànic del teu
invent per un altre d’electrònic.
De moment, no se’n surten.
Aquest problema no es resol a la teva patent, però
en canvi el president diu que n’hi vas fer cinc cèntims
aquella nit.
A París.
Hedy, necessiten la teva ajuda... I corre pressa.
No és bo tenir míssils que apuntin la teva terra, a pocs
quilòmetres de la frontera, no trobes?
Hedy: La meva terra... No us dec res. No dec res a tots
aquests homes que no se saben treure les mans de les
butxaques. No us dec res. La teva terra fa pudor, la teva
terra m’importa un rave.
marilyn: La meva terra és la terra dels teus fills.
...
...
- 104 -
Hedy: L’habitació de la Denise és al primer pis, la primera
a la dreta. Bona nit.
marilyn: Així, t’ho pensaràs?
Hedy: Descansa.
marilyn: Demà necessito una resposta.
Hedy: Demà serà un dia molt llarg.
- 105 -
ESCENA 5
1966 1962
Hedy «entra» al 1966, evi-
dentment vestida amb el
mateix vestit jaqueta d’ai-
re militar. Potser sense la
gorra. Busca alguna cosa.
WiLLiam la contempla des
del sofà.
mariLyn espera dem-
peus, sola, com petrifi-
cada. Després d’una es-
tona, seu.
Hedy: Feia molt de temps que no ballava tan bé.
William: Quina hora és?...
Hedy: Me n’he d’anar.
William: Mai no he ballat així amb ningú, amb ningú
com tu. Mai així.
Hedy: Faig tard.
William: Em puc quedar?
Hedy: La gent que has estimat no en sabien, de ballar?
William: No tenien gràcia.
- 106 -
Hedy: I per què no els vas ensenyar a tenir-ne?
William: Això no s’aprèn.
Hedy: No?... Vols dir que hi ha un munt de persones que
han sortit de la teva vida sense saber com ballaves? És
això el que m’estàs dient?
William: Home, tant com un munt /
Hedy: M’estàs dient que éreu uns perfectes descone-
guts?
William: No he vingut aquí a parlar dels meus amants.
Hedy: N’estàs segur?
...
Si les parelles no es mostren els uns als altres el que
realment saben fer..., el que realment són, llavors és
com si s’anessin morint, cada minut, de mica en mica...
William: Parles com ella.
Hedy: Ho he tret d’una pel·lícula seva, em pensava que
te n’havies adonat.
William: Com puc saber quan parles seriosament?
mariLyn s’alça i remena la col·lecció de pel·lícules.
Hedy: Ara sí que faig tard. L’Anthony em deu estar ma-
leint els... Busca a l’armari de la meva habitació
, sisplau,
em falta un mocador amb unes flors
, una bossa de mà
i un paraigües. M’estranyaria
, però potser ho he tornat
a penjar tot.
William: L’armari de la teva /
Hedy: Estic convençuda que sabràs trobar-lo.
- 107 -
WiLLiam s’aixeca i surt. Hedy troba el mocador sota un
coixí. L’olora. Mentre parla, se’l posa.
Hedy: Quantes vegades havies estat en aquest pis?
William, des de dins, també en les pròximes rèpliques:
Com dius?
Hedy: Em sembla que ja hem intimat prou per no trac-
tar-nos d’estúpids.
William: Unes quantes. Tres. Potser quatre.
Hedy: Amb ella?
...
No em crec que fóssiu amants.
William: Només parlàvem.
Hedy: Ara se’n diu així...
William: Què?
Hedy: Res... William...
William: Què?
Hedy: De debò que has vingut aquí només per parlar-me
de la teva rossa difunta i famosa?
WiLLiam entra.
mariLyn, al 1962, ha trobat una pel·lícula que li interes-
sa. Es posa dempeus amb la cinta a la mà. Observa els
quadres, potser observa, sense veure’ls, els altres dos.
William: No ho trobo... Però veig que tu sí.
Hedy: No m’has contestat.
William: Et juro que la teva proposta laboral també
m’interessa.
- 108 -
Hedy: Segur?... N’hauria d’estar convençuda abans de
marxar. He de saber que no només t’enyoraves de les
rebolcades que feies pels coixins dels sofà d’aquest pis.
William: Només érem amics, ja t’ho he dit.
Hedy: Llavors, tu i jo també som amics, ara, no?
William: No hi vaig follar mai, collons!
Hedy: Així m’agrada, «collons», un llenguatge directe.
M’importa un rave si te la tiraves o no, o si t’has tirat
alguna altra dona a part de mi.
William: Doncs per mi és important que et quedi clar que
no. Ella és especial per a mi. Ho és d’una altra manera.
Ho dic de veritat.
Hedy: La veritat. I què és la veritat?
William: Quan vaig saber que eres tu qui s’estava en
aquest apartament...
Hedy: Què?
William: Si hagués estat algú altre, no hi hauria parat
atenció. Però precisament tu!
Hedy: Què passa amb mi?
William: Digues, per què a tu? Per què et va donar les
claus d’aquest pis a tu abans de morir?
Hedy: No t’ho sabria dir. Les volies tu?
William: El tenia buit, mig oblidat, només hi venia amb
mi... No paro de donar-hi voltes. M’obsessiona la idea.
Per què a tu?... D’acord
, és per això que t’he estat tru-
cant. Volia... Vull treure’n l’aigua clara. Necessito treure’n
- 109 -
l’aigua clara. No m’empasso tot el que s’ha dit d’aquella
nit. Hi ha massa coses que no lliguen.
...
D’això altre del teu encàrrec, me’n va parlar el Joseph...
I tens raó, no conec en Sinatra. Vet aquí tota la veritat.
Hedy: El porter te’n va parlar?
William: Sí, el de la bessonada.
Hedy: I com ho sap el porter que busco algú que m’es-
crigui unes memòries pujades de to?
William: En Joseph és una de les persones més sàvies
d’aquesta ciutat.
...
T’ajudaré. T’ho juro.
Hedy: El volies tu?... El volies tu, l’apartament? Te l’havia
promès?
William: No, no és això. No us coneixíeu. La vostra re-
lació es limitava a dues trobades. Per què a tu?
Hedy: T’ho va dir ella, que ens havíem trobat?
William: Em va trucar. Em va dir: «He parlat amb la
Lamarr».
Hedy: Et va trucar abans de morir... Et va trucar per dir-
te que havia enraonat amb mi. Ho sap algú més, això?
William: I ho sap algú, que et va venir a veure?
Hedy: Algú sí, el meu fill, per exemple. No tinc res a
amagar. Només va venir a comprar-me un quadre. Unes
taronges. «He parlat amb la Lamarr.» M’hauria agradat
- 110 -
més que hi afegís el nom sencer. «He parlat amb la Hedy
Lamarr»... Què més et va dir?
William: Unes taronges?
Hedy: Bé, uns préssecs de fet. Un Renoir.
William: Ningú no ha parlat d’uns préssecs de Renoir
al testament de la Marilyn.
Hedy: Què més et va dir?
William: No hi ha préssecs al testament de la Marilyn.
Hedy: No se’l va endur, el quadre dels collons.
William: «Collons», així m’agrada, «un llenguatge direc-
te». No se’l va endur, i tu te’l vas quedar, mira que fàcil.
Hedy: No me’l va pagar.
William: No va tenir temps, per descomptat.
Hedy: Així doncs, només et va dir «He parlat amb la
Lamarr». «He parlat amb la Lamarr» i prou?
William: Sí. Necessito saber què va passar aquell dia a
casa teva.
Hedy: Va penjar justament després de dir «He parlat
amb la Lamarr»?
William: Què va passar? Per què coi et va donar les
claus del pis?
Hedy: M’estàs acusant d’alguna cosa?
William: Només necessito entendre. Quan em va trucar...
Hedy: Què?
William: No sé, va ser com si tu haguessis...
- 111 -
...
Què? Què et passa ara?
Hedy: Ja sé on són.
William: Qui?
Hedy: Darrere la porta del lavabo. Ho he deixat tot dar-
rere la porta del lavabo.
Surt corrent cap a l’interior del pis.
William: Hedy...
Hedy, des de dins: Què?
William: Treballaré per tu, escriuré el que vulguis, t’aju-
daré, però a canvi tu també em diràs la veritat, tota la
veritat. M’ho promets?... Hedy?
...
Va venir per l’invent, oi que sí?
...
Hedy, sortint amb una bossa de mà i un paraigües: Es
pot saber què t’empatolles?
William: L’invent. Va sortir als diaris.
Hedy: Quina idea més absurda.
William: Quina idea més interessant.
Hedy: Per què interessant?
William: Perquè llavors tindria on agafar-me. Un lloc on
buscar. Una pista per començar a entendre /
Hedy: Ningú no se’n recorda de l’invent dels pebrots,
Will. No hi ha cap conspiració.
William: Però / si...
Hedy: De veritat penses que fa vint anys, en aquest
país de gent primitiva, una dona, una actriu, una actriu
amb fama de bonica, acabada de divorciar i mare d’una
criatura, podia tenir temps, ganes i coneixement per
inventar alguna cosa amb cap i peus?
...
És molt tard. L’Anthony ja deu fer estona que m’espera.
Hi seràs quan torni?
...
William: No ho sé.
Hedy: De vegades, quan un no sap què fer, el millor
que pot fer és quedar-se quiet... Fins després... Espero.
- 113 -
ESCENA 6
Hedy davant del micròfon.
Hedy: És una tonteria, en soc conscient, ara en soc
conscient... Com?... Sí, em sap greu, són coses dels ar-
tistes... No, no s’hi encaparrin. Els prego que no ho facin
públic, només crearia una expectació innecessària. A qui
pot ajudar tot això?... Per què ho he fet? Ho he fet per
cridar l’atenció, només per cridar l’atenció, m’avorria...
1966 Micròfon 1962
WiLLiam seu, des-
prés s’aixeca, està
neguitós.
Va cap al toca-
discs i en posa
un que li crida
l’atenció: Mr.
Lonely de Bobby
Vinton (1962).
Quan Hedy aca-
ba aquest pri-
mer paràgraf,
comencen tant
la projecció de
1962 com la
música de 1966.
mariLyn reme-
na el projector,
hi instal·la la
cinta, apaga els
llums i engega
la màquina.
A la pantalla,
Èxtasi, just el
fragment del
bany, el cavall
que s’endú la
roba, la fugida
- 114 -
WiLLiam atura el
disc.
Després, mani-
pula el projector.
Mentre sona
la cançó,
Hedy,
avergonyida,
es treu el mo-
cador. Després,
la gorra, la cor-
bata, el cinturó
(potser algun
element més).
Gairebé com
un striptease.
Ara el vestit
jaqueta ja no
sembla un uni-
forme militar.
Seu.
Hedy reprèn el
seu discurs.
nua pel bosc,
etc. De fons,
Bobby Vinton.
A mitja projec-
ció,
mariLyn es
posa a plorar.
La projecció
s’acaba més o
menys com la
cançó de 1966.
mariLyn es re-
tira.
Hedy: Que em posi dempeus?... Puc dir alguna cosa, puc
fer algunes observacions abans que dictin sentència?...
Gràcies.
...
- 115 -
Sé que no és el primer cop, però ja fa molts anys d’allò
d’aquella vegada, sis concretament. Mai més no ho
havia tornat a intentar, els ho juro. Només són..., només
són productes de bellesa, i un vestit no gaire car per
cert, ah, i unes targetes de felicitació, ja ho sé, un total
de vuitanta-sis dòlars. Volen dir que val la pena? Els he
sentit a parlar de sis mesos de presó, és una bestiesa...
Perdó, els demano disculpes, no volia... És que... De
debò creuen que val la pena tot aquest enrenou?... La
meva cara... Coneixen la meva cara, l’han vista tantes
vegades la meva cara! No permetran que la meva...
Soc una dona de més de cinquanta anys que ha de
comprar pa sec a la fleca, una dona que té fills a qui
no pot ajudar. Què me’n diuen? No tinc assegurança.
M’han amenaçat de tallar-me el telèfon, què faré sense
telèfon? I el pitjor: un mal amic m’ha robat els últims
quadres que em quedaven perquè no me n’hi vaig voler
anar al llit. Amb els quadres encara hauria pogut anar
tirant una temporada... No, no, no es confonguin, no
he agafat aquestes coses per això, m’han de creure,
tinc un contracte per a un pel·lícula, les podré pagar,
només és una mania que tinc, un joc, no sé, una mica
d’excitació. Segur que vostès se’n fan el càrrec... Feia
molt de temps que no hi queia, els ho juro... Estic tan
avorrida al meu pis...
Al 1966, finalment, WiLLiam aconsegueix engegar
el projector. A la pantalla, contempla atentament la
projecció muda d’una escena de judici: Dishonored
- 116 -
Lady —Passió que redimeix, 1947—, des del minut
1:14 al 1:15:30, YouTube.
Tinc un pis, sí, a Beverly Glen amb Wilshire, a prop de
la botiga on em van... És tot el que tinc. El meu pis no
és problema, me l’han deixat, però em van desnonar de
la meva casa de Coldwater Canyon, com si fos una...
Seran tan amables de no deixar passar les càmeres,
oi?... A sota casa meva és ple de periodistes. Puc tenir
problemes... Ja vaig passar prou vergonya divendres,
em van tenir al calabós fins a les dues de la matinada.
També hi havia periodistes. Això farà mal als meus
fills. Què volen que els digui? Jo..., jo que vaig viure al
castell de Schwarzenau —segur que han vist Somriures
i llàgrimes...—, doncs això: mirin com m’he de veure
ara! És increïble, no els sembla? Vaig ser una deessa de
Beverly Hills i ara..., ara no goso passejar-me per Sunset
Boulevard. Me n’aniré dels Estats Units, si trobo algun
lloc on encara em vulguin, esclar. No es preocupin, tinc
amics que respondran per mi, bons amics —en Frank,
coneixen en Frank Sinatra, oi?, ell m’ha pagat la fian-
ça—, els diran que tot plegat ha estat un malentès, que
no tornarà a passar mai més. Els ho juro...
La projecció de Dishonored Lady hauria de durar una
mica més d’estona que el monòleg de Hedy.
- 117 -
ESCENA 7
1966 micròfon 1962
WiLLiam obre el
balcó (al mateix
temps que ma-
riLyn). Es tro-
ben però no
es veuen. Entra
la llum del dia.
Inspira.
Surt a fora.
La projecció
s’ha aturat.
Hedy no es
mou.
Hedy reaccio-
na enlluer-
nada per la
llum que en-
tra de sobte
per la fines-
tra.
Als últims mo-
ments de la pro-
jecció, entra
ma-
riLyn, que mira la
pantalla i observa
Hedy.
Quan el fragment
s’atura,
mariLyn
obre la finestra
(al mateix temps
que WiLLiam). Es
troben però no
es veuen. Ja és
de dia.
marilyn: Has dormit bé?
...
Hedy: Fa estona que estàs llevada, oi? Tu sí que has
dormit bé, es nota.
- 118 -
marilyn: Estava molt cansada... I tu? Se t’ha rebregat
una mica el vestit...
Hedy: No trobes que les pel·lícules en blanc i negre
arriben més endins?
marilyn: Què?
Hedy: Res, he estat mirant pel·lícules velles tota la nit...
Pensant.
...
Has esmorzat?
marilyn: El Tony m’ha tractat com una reina.
Hedy: El Tony...
marilyn: Què?
Hedy: És massa jove encara. És una criatura. No acaba
d’entendre com vivim.
marilyn: T’admira.
Hedy: De vegades diria que em detesta.
...
Així que has dormit bé?
marilyn: He descansat, sí.
Hedy: Jo he estat pensant en el que vam parlar ahir.
marilyn: Espera.
Hedy: Què?
marilyn: T’agrada jugar als daus?
Hedy: M’agrada més el pòquer.
marilyn: En una partida de daus sempre hi ha un mo-
ment màgic. Apostes, llances els daus i... de sobte el
- 119 -
temps s’atura... Et quedes amb la mà enlaire i els daus
volen, o si ja han caigut a terra, giren encara; hi ha un
silenci sepulcral... I aleshores tot és possible: guanyar
o perdre. És un moment dens. Un moment feliç. Un
moment que voldries que s’allargués indefinidament.
Hedy: Vols saber o no vols saber quina decisió he pres?
marilyn: Tires els daus i et sents com si caminessis dins
d’una bombolla.
Hedy: És evident que has descansat.
marilyn: De quina pel·lícula era aquest judici que es-
taves veient?
Hedy: Un de tants, tant se val.
marilyn: M’agraden les pel·lícules de judicis.
Hedy: Deu ser per la bombolla.
marilyn: Quina bombolla?
Hedy: Quan dicten la sentència... No, millor, quan ja
tenen la sentència però encara no l’han llegida, aleshores
també és un moment dens, espès.
marilyn: Els daus volen.
Hedy: El temps s’atura... Per curiositat, quanta estona
vols que s’estiguin volant, els daus? Què et sembla?
Deixem ja que toquin terra o prefereixes que ens ho fem
gruar una mica més?
marilyn: Una vegada em van jutjar, en una pel·lícula...
Bé, de fet, no era jo. Era la Rosalind, la Rosalind Russell,
ja saps: es posava una perruca rossa i es feia passar per
- 120 -
mi. És la millor manera de descobrir com et veu una
amiga: demanar-li que t’interpreti.
Hedy: No tinc gaires amigues.
marilyn: A Vides rebels, també hi havia un judici. Al
principi de la pel·lícula
, m’havia de divorciar. Llavors /
Hedy: L’Anthony me la va fer veure.
marilyn: Llavors, amb la Thelma Ritter /
Hedy: Una gran dama, la Thelma.
marilyn: Amb la Thelma, a casa, fèiem un assaig. Un
assaig del judici.
Hedy: Una bona escena, ho he de reconèixer. Potser
excessivament personal per a mi.
marilyn: Personal? Per què?
Hedy: No recordes que en porto cinc, de divorcis?
marilyn: Va, jo faig de Thelma, tu fas de mi.
Hedy: No és un bon dia per jugar.
marilyn: «El seu marit va ser cruel amb vostè?»
Hedy: Sisplau, no he dormit, no estic per... collonades.
marilyn: Només un cop, i després deixem que els daus
toquin a terra. D’acord?
Hedy: Només l’he vista una vegada. No sé si puc /
marilyn: Improvisa. Va... «El seu marit va ser cruel amb
vostè?»
...
Hedy: «Sí, molt cruel.»
marilyn: «Digui només sí.»
- 121 -
Hedy: «Sí.»
marilyn: «I de quina manera es manifestava aquesta
crueltat?»
Hedy: No sé... «De mil maneres. Contínuament.»... I
ara què?
marilyn: «Contínuament ignorava els meus desitjos per-
sonals i els meus drets. I va recórrer en diverses ocasions
a la violència física contra mi.»
Hedy: Quina ràbia, haver de mentir.
marilyn: Ja veig que no vols jugar.
Hedy: Per què no es pot dir simplement que ell no hi era
mai, o que la flama de l’amor s’havia extingit, jo què sé?
marilyn: No hi eren mai els teus marits?
Hedy: Bé, se’ls podia tocar però de fet no sempre hi eren.
marilyn: Si això fos motiu de divorci, només quedarien
una desena de matrimonis en tot el país. Millor al·legar
crueltat.
Hedy: En aquest judici, en el de la pel·lícula que estava
veient, em jutjaven per nimfòmana. Se suposava que el
meu marit s’ho havia passat molt malament.
marilyn: Es podria acusar els homes del mateix.
Hedy: Diria que etimològicament és complicat.
marilyn: Són ells els depredadors. Asseguren que forma
part de la seva natura. I així, quan una dona surt de
cacera, se la jutja; però quan un home caça, se’l recom-
pensa... Conclusió: és millor al·legar crueltat.
- 122 -
Hedy: Saps què converteix un company agradable en
un mascle desconsiderat?
marilyn: La cerimònia nupcial?
Hedy: Potser sí. Mira per la finestra... Tinc dos gossos.
Els veus? Corren tota l’estona
, no paren de botar, s’em-
paiten
, juguen. S’estimen. Són cadells. Però quan sortim
de casa i l’Anthony els estaca
, quan els lliga junts, llavors
comencen a bordar-se i a queixalar-se de debò.
marilyn: Per a gent com nosaltres, és difícil trobar una
bona parella. No se t’acosta ningú normal.
Hedy: En John Loder, el pare dels meus fills, era un tipus
força normal. No em retreia que m’agradés el sexe, tot i
que de vegades s’adormia més sovint del que m’hauria
agradat. Quan ens vam divorciar, vaig haver de fer la
comèdia: «crueltat mental». Pobre John! Tot un lord
anglès sotmès a un tribunal de subnormals!
marilyn: A Nova York l’adulteri encara és l’única causa
de divorci que prospera. Per això se n’inventen tants.
Els biògrafs del futur pensaran que érem una societat
de pervertits.
Hedy: I potser no aniran errats... És vergonyós que les
parelles hagin de conspirar i d’actuar com si fossin en un
escenari per demostrar situacions estúpides, situacions
que després els periodistes s’afanyen a publicar com si
fossin certes... Malgrat tot... Sí, malgrat tot, m’agradaria
tornar-me a casar.
marilyn: A mi simplement m’agradaria trobar un home
que m’estimés i em respectés i que sabés conviure amb mi.
- 123 -
Hedy: Quants anys tens, estimada? Jo, quan m’apropava
als quaranta... Em sentia cansada. Les tensions emocio-
nals, les hores de feina, tot em passava factura. Encara
tenia bon aspecte, una cara preciosa..., però ja no era
una noieta. El meu cos no era el d’una noieta. I em vaig
sorprendre estudiant tots els homes com a candidats a
marit. ¿Qui seria bondadós i considerat, qui estimaria
els meus fills..., qui tindria prou diners per mantenir-me
econòmicament feliç?
marilyn: I amb això n’hauries tingut prou?
Hedy: I tant! El problema és que quan una dona comen-
ça a pensar en el matrimoni disminueixen dràsticament
les seves opcions. I
, per postres, no escollim els mateixos
homes per divertir-nos que per casar-nos, oi que no?
marilyn: A mi, l’Arthur em divertia.
Hedy: La intel·ligència et divertia?... No, no em mal in-
terpretis, m’agradaria que la gent es concentrés a tenir
més intel·ligència i menys cabells, però els llestos sovint
es deprimeixen.
marilyn: Llavors dec ser més llesta del que t’imagines.
Hedy: El meu primer marit, el nazi..., aquest sí que era
llest. S’havia enamorat de mi veient-me actuar al teatre.
Feia de Sissí. Era tan atent, tan considerat, tan ric... El dia
que van estrenar Èxtasi érem en una sala plena d’amics
i parents; aquell dia tot va canviar. No passa sovint que
ensenyis als convidats com la teva dona corre en pilotes
pel mig del bosc i té un orgasme dels que fan història.
- 124 -
Em va tancar a casa i mai més, durant gairebé quatre
anys, mai més no em va deixar sortir sola. Va intentar
aconseguir totes les còpies de la pel·lícula. Mussolini no
li va voler vendre la seva. Va ser una sort.
marilyn: Que Mussolini no li volgués... /
Hedy: Que en Fritz em tanqués amb tots aquells tra-
ficants d’armes i militars
, i em fes acompanyar-los en
sopars tan avorrits com apassionants.
marilyn: M’he perdut.
Hedy: Jo m’havia interessat per l’enginyeria, fins que
vaig decidir dedicar-me al teatre. Aquells sopars, aquelles
conferències, aquelles reunions... Era com si m’haguessin
permès continuar els estudis. Ho entens?... Si no hagués
estat per la meva presó, mai no hauria pogut inventar res.
...
marilyn: L’invent. Vaja... Diria que els daus estan a punt
d’aturar-se, oi?
Hedy: Sí, ja s’han aturat, de fet. Mira-te’ls.
marilyn: Massa lluny, no els veig, què ha sortit?
Hedy: Què has apostat?
marilyn: Doble o res.
Hedy: Mira, un tres a la dreta...
marilyn: Per què un tres?
Hedy: Per l’home que hem compartit. M’ha semblat
poètic.
marilyn: I l’altre?
- 125 -
Hedy: Un tres també.
marilyn: He guanyat, doncs.
Hedy: Sí.
marilyn: Ens ajudaràs?
Hedy: Sí.
marilyn: Gràcies. Bona decisió.
Hedy: Has guanyat, sí..., però no a canvi de res.
...
marilyn: M’ho esperava.
Hedy: Sí?
marilyn: M’ho esperava, però he de confessar que
m’hauria agradat que fos diferent, que el temps s’ha-
gués aturat més estona, que mai no haguessis dit això
que acabes de dir.
Hedy: Què?
marilyn: «No a canvi de res.»
Hedy: Treballaré... Treballaré amb els vostres enginyers.
Els diré què els falta, arreglaré el nyap que hagin per-
petrat amb els plànols del meu invent. Salvaré aquest
estúpid país de la desfeta, salvaré aquest país de subnor-
mals on m’ha tocat de viure, encara que sempre m’hagin
menyspreat i m’hagin utilitzat, encara que no els degui
res... Fora idiota si no posés condicions a canvi, no creus?
...
Quan tot hagi acabat, quan els soviètics es retirin amb la
cua entre cames, llavors el president farà una declaració
- 126 -
pública agraint —i explicant— la meva contribució a la
victòria.
marilyn: Què més?
Hedy: La patent del meu invent va caducar ara fa dos
anys. Abans de fer res
, l’actualitzarem, i vull cobrar, vull
cobrar una picossada per l’ús de les meves idees. Vull
que l’exèrcit me’l compri, l’invent. I també vull un tant
per cent per cada dispositiu que l’apliqui... Més encara...
marilyn: Encara més?
Hedy: Vull que els subnormals, els subnormals que hi
hagi ara al capdamunt, vinguin a casa meva i m’ho de-
manin sisplau; amb els seus uniformes, les seves gorretes
i les seves corbates. Vull que em demanin perdó. I vull...
marilyn: Què més vols?
Hedy: Vull que s’organitzi un cicle de les meves pel·lícules
a les filmoteques públiques, i que, des del govern, es
faci pressió..., perdó, que des del govern posin diners i
facin pressió perquè un bon director i un bon guionista
em proposin una pel·lícula important.
...
marilyn: Ja està?
Hedy: Vull que se’m paguin les mensualitats endarrerides
d’aquesta casa... I que se’m torni el quadre que ja he
hagut de vendre.
marilyn: M’ho imaginava, no hi ha cap catòlic malparit
que te l’hagi robat, oi?
Hedy: No.
- 127 -
marilyn: I què passa amb el de les taronges?
Hedy: El Renoir dels préssecs te’l vendré, no et preocupis,
és el mínim que puc fer..., en senyal d’agraïment. Et faré
un preu especial.
marilyn: Gràcies.
...
Hedy: Molt bé. Ja està. Quin és el pas següent, ara?
marilyn: Espera... Torno a deixar que els daus volin...
Només un moment.
...
Tinc trenta-sis anys, abans m’ho has preguntat. M’acosto
a la quarantena. Quan tu tenies la meva edat, acabaves
de fer la Dalila.
Hedy: Sí.
marilyn: Trenta-sis anys. Estaves esplèndida! Els cabells
llargs!
Hedy: Gràcies.
marilyn: I després, què?
Hedy: Què vols dir?
marilyn: Després de la Dalila.
Hedy: No me’n recordo.
marilyn: Un western de segona i una astracanada amb
el Bob Hope. Fins i tot hi vas cantar, no gaire bé, per
cert. Res més.
Hedy: A què ve /
- 128 -
marilyn: La Dalila va ser —com ho diries tu?—, el teu
cant del cigne. S’havien acabat els Spencer Tracy, els
James Stewart, els Clark Gable... Dues cintes per obli-
dar, un munt de pastilles, uns quants psiquiatres i algun
divorci... La recepta m’és força familiar...
Hedy: No /
marilyn: No, perdona, perdona, me n’oblidava: ara fa
cinc anys vas fer una pel·lícula. I quin paper! La prota-
gonista és una actriu que s’ha fet gran; el seu enamorat
s’enamora de la seva filla... Sembla l’argument de la
Blancaneu, no trobes?... Vet aquí la teva gran resurrec-
ció: una altra Gloria Swanson interpretant-se ella mateixa
en hores baixes.
Hedy: Vaig a buscar el quadre.
marilyn: Actrius en decadència! La nova moda de Holly-
wood. També la Bette Davis, la teva amiga Betty, hi va
haver de passar, m’equivoco? M’ho conec, tot això: els
psiquiatres, les metamfetamines —aquestes vitamines
tan meravelloses—, els divorcis, els anys..., les corbes...,
les operacions... Sí, això també ho sé... La teva màscara!
«La dona més bonica del món»! Aquest rostre perfecte
,
pertorbador
, aquest rostre que durant tants anys ha
inspirat un munt de nassos de quiròfan, aquest rostre
ha estat profanat. Saps que quan comences ja no pa-
res?... Jo sempre he dit que mai no em retocaria. Men-
tida. Quan van inventar el meu nom —Marilyn— també
es van inventar la meva barbeta i el meu nas. Ja ho veus:
em van fabricar... Ara tinc problemes. Alguna cosa s’ha
- 129 -
fet malbé, la cara està canviant, m’he hagut de tornar
a operar. No m’hi caben els vestits. Tinc por... Jo, sí, tinc
por, tinc por. Tinc por. Tinc por que la meva Roslyn, la
Roslyn de Vides rebels, sigui com la teva Dalila.
...
I ara què?... Saps? En Clark Gable, el pobre Clark que
ja cria malves, em deia: «Crec que ets la noia més trista
que mai no he conegut, fas que un home se senti feliç al
teu costat». Aquesta és l’autèntica crueltat dels homes.
Hedy: Podem parlar de l’invent, sisplau?
marilyn: No ho has entès, oi? Tu creus que els subnor-
mals s’avindran mai a demanar-te disculpes?!... I ara!
Ni a tu ni a mi! Creus que mai reconeixeran que la idea
de l’invent és teva? D’una dona? D’una actriu?! Creus
que mai es rebaixaran a venir a demanar-te consell? A
demanar-nos res?... Creus que el president se’n recorda
gaire d’aquella nit de París de l’any quaranta-cinc?... No.
Ni d’aquella nit ni de qualsevol de les que ha passat amb
mi al llarg d’aquest últim any. No
, Hedy, no he vingut
per l’invent.
...
Hedy: Per què has vingut, doncs?
marilyn: Necessitava una natura morta. Necessitava
veure’m en un mirall abans de prendre la decisió que
acabo de prendre... Abans de...
...
Saps? No tinc cap missió. Això de Cuba i dels míssils és
cert (de tant en tant, encara se’ls escapa alguna cosa
- 130 -
davant meu), però no et preocupis, ja han trobat el des-
llorigador de l’invent que tu vas deixar sense resoldre...
Sí, sense resoldre... En definitiva, que no els cal ajuda,
que tot acabarà bé per a aquest gran país i la seva gent.
Sense tu. Sense mi. Ja ho veuràs, aviat en sentirem a
parlar als diaris.
Hedy: Per què?... Llavors per què, tota aquesta comèdia?
Per què jo? Per què t’has pres la molèstia de venir aquí
i fer-me passar per tot això?
marilyn: Quan era petita, a la casa de les cuques de
llum... Al costat del Clark —fixat com van les coses,
m’havia arribat a convèncer que el Clark era el meu
pare!—
, al costat de la foto del Clark, tenia un cartell
teu penjat a la paret. Fèieu bona parella... Eres tan
perfecta! Volia ser com tu! Me’n recordo de les vostres
cares il·luminades per les cuques de llum aquella nit
màgica... Imagina’t què vaig pensar
, imagina’t què em
va passar pel cap
, el dia que em vas dir..., el dia que et
vaig conèixer a casa de l’Errol Flynn! El dia que vam parlar
per primer cop... Ahir vaig trobar els cartells caragolats
a dins l’armari... Res, havia de comprovar si després de
fer les nostres respectives Daliles es podia seguir vivint
amb dignitat.
...
Ara ja sé que no, que és impossible.
...
Adeu, Hedy.
...
- 131 -
Per cert, no he pogut evitar llegir l’esborrany de les
teves memòries... Aquí al calaix... Això. Pinten bé, són
interessants, ho dic de veritat, t’ho juro. Però fes-me
cas: no en vendràs gaires si no les amaneixes amb una
mica de pebre. Les has de pintar amb la pàtina brillant
de la provocació. Reescriu-les, fes-me cas. O millor, busca
algú que t’ajudi, un periodista, un escriptor professional,
un negre, algú que d’amagat pugui observar els teus
records des de la perspectiva de l’escàndol.
...
T’he fet un taló aquest matí, l’hi he donat al Tony. És pel
quadre de les taronges. Però no cal que me l’emboli-
quis, no me l’enduc, diria que ja comencen a podrir-se,
pobretes... I a més... A més, no crec que tingui gaire
temps per gaudir-lo.
Hedy: Què vols dir?
marilyn: Ja m’has entès. Ja fa estona que m’has entès.
Hedy: Què penses fer?
marilyn: Jo ara me n’hauria d’anar.
Hedy: De debò, digues, què penses fer?
marilyn: I tu?... Què penses fer ara?
Hedy: Jo he preguntat primer. On vas ara? Quina tonteria
se t’ha ficat al cap?
marilyn: És tard.
Hedy: Queda’t més estona. Aviat dinarem. A l’Anthony li
farà il·lusió... Va, comencem des del principi. M’importen
un rave les taronges. M’importa un rave la broma de
- 132 -
l’invent. Ho faràs? Ho faràs per mi?... Recordes l’última
frase del Clark a la teva pel·lícula?
marilyn: De vegades penso que és l’última cosa que va
dir abans de morir... Esclar que me’n recordo. «Per mi,
tot això s’ha acabat»... Vet aquí les darreres paraules
d’un home que ja no era feliç.
Hedy: No, no va dir això. No va dir això només. La frase
era més llarga: «Per mi
, tot això s’ha acabat... És com si
intentés atrapar un somni. No sé com, però he de trobar
una altra forma de viure». És això el que va dir.
marilyn: I tu, l’has trobat una altra forma de viure?
Hedy: M’hi escarrasso. Cada dia, m’hi escarrasso.
marilyn: Però encara et falta alguna cosa.
Hedy: I tant! Moltes coses, però m’hi escarrasso.
marilyn: Et falta alguna cosa. Tu també t’has menjat un
tros important de la rèplica... Te la faig sencera (la vam
haver de repetir tantes vegades, en Clark i jo, que me
la sé de cor). Diu així: «Per mi, tot això s’ha acabat... És
com si intentés atrapar un somni. No sé com, però he
de trobar una altra forma de viure... Si és que existeix,
esclar».
...
Adeu, ara sí, tinc una mica de pressa.
Hedy: No deixaré que te’n vagis.
Entra Tony.
- 133 -
Tony, a mariLyn: He trobat la cinta que m’has demanat
abans. La tinc aquí. La vols veure?
marilyn: Ja me n’anava.
Hedy: Espera. Jo també la vull veure. Què és? Posa-la, fill.
marilyn: Ja no cal... Era un caprici, parlàvem de la in-
fantesa mentre esmorzàvem.
Tony: Què faig?
Hedy: He dit que la posis, Anthony. I tu...
marilyn: Què?
Hedy: Tu seu.
Silenci. mariLyn seu. Tony col·loca la pel·lícula.
Tony: Espero que la cinta estigui bé, fa molt de temps
que no la veig. Des que érem petits. Quan la miràvem,
la mare sempre ens deia que ella havia estat el model
de la protagonista. Mai més t’ho he tornat a preguntar:
era veritat o no era veritat, mare?
Hedy: Ho és, i tant que ho és..., si és la pel·lícula que
em penso, esclar. En parlàvem ara fa un moment, oi,
Marilyn?
Tony, a mariLyn: No sé per què vols veure precisament
aquest fragment. La noia no hi surt... Només tu
, mare.
Hedy: Què vols / dir?
Tony: Voilà!
- 134 -
1966 1962
WiLLiam surt del balcó.
Observa atentament la
projecció, que no veu.
S’engega la pel·lícula.
Altre cop la Blancaneu
(un fragment d’un minut
aproximadament) amb la
reina i el mirall. Allò de
«Mirall, mirallet, qui és la
més bonica d’aquest in-
dret?».
Tots tres miren la pantalla
en silenci.
Finalment,
Hedy s’acosta
al projector i l’atura.
Hedy, a Tony: És aquest el fragment que ella t’ha de-
manat?
Tony: Sí, per què?
marilyn: El mirall. Volia veure el mirall... S’hi reconeix
perfectament el model.
...
Hedy: Anthony, em sembla que al final la nostra convi-
dada no es quedarà a dinar. Oi que no?
Les dues dones es miren fixament.
Hedy fa una profunda reverència i surt.
mariLyn remena la bossa i s’acosta al noi, que no acaba
d’entendre què passa.
- 135 -
marilyn: Té aquestes claus. Són d’un apartament que
tinc a l’encreuament entre Beverly Glen i Wilshire, no el
faig servir. Quan vulguis t’hi pots instal·lar, ho deixaré
arreglat perquè ningú no t’hi posi pegues... Calla...
Pren-t’ho com un regal d’una amiga
, jo no en faré res,
no crec que torni per aquí. Té el meu rellotge també
,
l’hi donaràs a la mare? Em fa il·lusió que el guardi ella...
Cuida de la teva mare. Et necessitarà... De fet, crec que
ara mateix et necessita.
Tony: Però /
marilyn: Ves, corre... Quan tornis, ja no hi seré... Fes-
me un petó...
Tony li fa un petó que potser intenta ser atrevit.
Hedy entra al 1966.
Tony camina de recules unes passes i, per fi, surt
corrent.
mariLyn queda sola.
Hedy queda sola... WiLLiam no hi és.
mariLyn no fa res, no mira enlloc, sembla que no respiri.
Al cap d’una estona, agafa el telèfon i truca.
Sona el telèfon a l’apartament.
WiLLiam despenja. És al 1962.
marilyn: Hola.
William: Ahir no em vas trucar... Ens veiem?
marilyn: Avui no.
William: Estàs cansada?
- 136 -
marilyn: Saps una cosa?... He parlat amb la Lamarr.
William: Amb qui?
marilyn: Amb la Hedy Lamarr. M’ho he passat molt
bé, m’hi he quedat a dormir, ha estat una conversa...
estimulant. Ara sé on soc.
William: On ets?
marilyn: Segur que et sona aquesta història.
William: Quina història?
marilyn: Un home de ciutat va anar al camp. No en-
tén res, tot allò és massa salvatge per a ell. Troba un
pagès. «Que em sabria dir com puc tornar a la ciutat,
bon home?». I l’home de camp li respon: «No». Llavors
l’home de ciutat pregunta: «I em sabria indicar el camí
de l’estació, sisplau?». «No», respon l’altre per segona
vegada. Empipat, l’home de ciutat l’increpa: «Vostè és un
ignorant, no sap res vostè». «No», replica el camperol,
«però almenys jo no m’he perdut.»... Adeu, William.
William: Ens veurem demà?... Marilyn... Marilyn...
Fosc progressiu damunt de WiLLiam i de la resta de
l’escena. Només les dues dones resten il·luminades,
soles, miren cap a l’infinit.
fosc.
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia ?? del 2019
Volums publicats:
Textos a part
Teatre contemporani
1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born 1997
2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.
Premi Born 1998
5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000
7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra
d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi Born
1999
9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de Caront,
2001
12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi
Joaquim M. Bartrina 2000
13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblidessis,
2001. Premi Born 2000
14 Harold Pinter, L’engany, 2001
15 David Plana, Després ve la nit, 2002
16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen, 2002.
Premi Joaquim M. Bartrina 2001
17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi
Born 2001
18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20 Manuel Molins, Elisa, 2003
21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu en
el cel, 2003
22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete, 2003.
Premi Born 2002
23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista, 2003.
Premi del Crèdit Andorrà 2002
24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,
2004
25 AAdd, Dramaticulària, 2005
26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,
2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002
27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.
Bartrina 2003
29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del Crèdit
Andorrà 2004
30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina /
Preludi en dos temps, 2005
32 Marco Palladini, Assassí, 2006
33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi
Joaquim M. Bartrina 2005
35 Manuel Molins, Combat, 2006
36 Marc Rosich, Surabaya, 2007
37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006
38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una
Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007
39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007
41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi Fundació
Romea de Textos Teatrals 2006
42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit Andorrà
2006
43 Carles Batlle, Trànsits, 2007
44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007
47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi
Joaquim M. Bartrina 2006
48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008
49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda
catalana, 2008 (Inclou un CD)
50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Leningrad,
2008
51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi
Born 2007
52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sabíem
res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007
54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008. IV
Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2008
Volums publicats:
Textos a part
Teatre contemporani
1 Gerard Vàzquez, Magma, 1998. Premi Born 1997
2 Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3 Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4 Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin, 1999.
Premi Born 1998
5 Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6 Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor, 2000
7 Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi Serra
d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8 Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi Born
1999
9 Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10 Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11 Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de Caront,
2001
12 Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001. Premi
Joaquim M. Bartrina 2000
13 Raül Hernández Garrido, Si un dia m’oblidessis,
2001. Premi Born 2000
14 Harold Pinter, L’engany, 2001
15 David Plana, Després ve la nit, 2002
16 Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen, 2002.
Premi Joaquim M. Bartrina 2001
17 Luis Miguel González, La negra, 2002. Premi
Born 2001
18 Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19 Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20 Manuel Molins, Elisa, 2003
21 Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu en
el cel, 2003
22 Llorenç Capellà, Un bou ha mort Manolete, 2003.
Premi Born 2002
23 Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista, 2003.
Premi del Crèdit Andorrà 2002
24 Albert Mestres, 1714. Homenatge a Sarajevo,
2004
25 AAdd, Dramaticulària, 2005
26 Miquel Argüelles, Una nevera no és un armari,
2004. Premi Joaquim M. Bartrina 2002
27 Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28 Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim M.
Bartrina 2003
29 Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del Crèdit
Andorrà 2004
30 Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31 Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix / Marina /
Preludi en dos temps, 2005
32 Marco Palladini, Assassí, 2006
33 Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34 Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006. Premi
Joaquim M. Bartrina 2005
35 Manuel Molins, Combat, 2006
36 Marc Rosich, Surabaya, 2007
37 Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born 2006
38 Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança. Una
Petita dansa de mort en cinc quadres, 2007
39 Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40 Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta, 2007
41 Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi Fundació
Romea de Textos Teatrals 2006
42 Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit Andorrà
2006
43 Carles Batlle, Trànsits, 2007
44 Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45 Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46 Janusz Glowacki, Antígona a Nova York, 2007
47 Jordi Faura, La sala d’espera, 2008. Premi
Joaquim M. Bartrina 2006
48 Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein, 2008
49 Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegenda
catalana, 2008 (Inclou un CD)
50 José Sanchis Sinisterra, El setge de Leningrad,
2008
51 Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008. Premi
Born 2007
52 Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53 Josep M. Miró Coromina, Quan encara no sabíem
res, 2008. Premi del Crèdit Andorrà 2007
54 Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008. IV
Premi Fundació Romea de Textos Teatrals 2008
55 Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La fi nestra
/ Sota terra, 2008
56 Albert Benach, Mascles!, 2008
57 Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58 Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna
d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
59 Josep M. Diéguez, De vegades la pau, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
60 Angelina Llongueras i Altimis, El cobert, 2009.
Accèssit I Premi 14 d’Abril de Teatre 2008
61 Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009. Premi
Born 2008
62 Enric Nolla, Còlera, 2009
63 Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de palla, dies
de vent (Una refl exió sobre el destí), 2009. Premi
del Crèdit Andorrà 2008
64 Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65 Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66 Pere Riera, Casa Calores, 2009
67 Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68 Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14 d’Abril
de Teatre 2009
69 Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70 Josep Maria Miró i Coromina, La dona que perdia
tots els avions, 2010. Premi Born 2009
71 Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72 Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73 Marta Buchaca, A mi no em diguis amor, 2010
74 Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75 Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76 Michel Azama, La Resclosa, 2010
77 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010. VIII Premi
Joaquim M. Bartrina 2009
78 Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010
79 Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que
ballen, 2010
80 Carles Batlle, Zoom, 2010
81 Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010
82 Daniela Feixas, El bosc, 2011
83 Guillem Clua, Killer, 2011
84 Marc Rosich, Rive Gauche, 2011
85 August Strindberg, Creditors, 2011
86 Lluïsa Cunillé, El temps, 2011
87 Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu, Pregun-
tes i respostes sobre la vida i la mort de Francesc
Layret, advocat dels obrers de Catalunya, 2011
88 Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga, 2011
89 Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang (Obert
fi ns a l’hora de l’Àngelus), 2011
90 Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de
Shakespeare), 2011
91 Marc Rosich, Car Wash (Tren de rentat), 2011
92 Sergi Pompermayer, Top model, 2011
93 9Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011
94 Jordi Casanovas, Una història catalana, 2012
95 Joan Brossa, Poesia escènica I: Al voltant de
Dau al Set, 2012
96 Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012
97 Jordi Oriol, T-error, 2012
98 Marc Angelet, Voyager, 2012
99 Marilia Samper, L’ombra al meu costat, 2012
100 Joan Brossa, Poesia escènica II: Strip-tease i
teatre irregular (1966-1967), 2012
101 Joan Brossa, Poesia escènica III: Mirades sobre
l’amor i la vida (1956-1962), 2012
102 Toni Cabré, L’inútil, 2012
103 Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012
104 Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012
105 Pere Riera, Barcelona, 2013
106 Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?, 2013
107 Helena Tornero, No parlis amb estranys, 2013
108 Harold Pinter, Terra de ningú, 2013
109 Josep Maria Miró, Fum, 2013
110 Tennessee Williams, La rosa tatuada, 2013
111 Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013
112 Jordi Faura, Groenlàndia, 2013
113 Marta Momblant, Resposta a cartes impertinents,
2013
114 Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El cantador, 2014
115 Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar, 2014
116 Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa Cunillé,
Fronteres, 2014
117 Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus i els
homes, 2014
118 Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al món
el 1953, 2014
119 Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ, màgia i
titelles, 2014
120 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 1. 2014
121 Àngels Aymar; Carles Batlle; Joan Cavallé; Beth
Escudé i Gallè; Albert Mestres, Espriu x dotze,
volum 2. 2014
122 Alexandre Dumas fi ll, La Dama de les Camèlies,
2014
123 Marc Artigau i Queralt, Un mosquit petit, 2014
124 Dimitris Dimitriadis, Moro com a país, 2014
125 Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014
126 Carles Mallol, Mata el teu alumne, 2014
127 Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados, 2014
128 Thomas Bernhard, El President, 2014
129 William Shakespeare, El somni d’una nit d’estiu,
2014
130 Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler Horta. Il·lus-
tracions: Anna Bohigas i Núria Milà, Lampedusa
Beach, 2014
131 Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del Billar, 2014
132 Toni Cabré, Les verges virtuals, 2014. Premi del
Crèdit Andorrà 2013
133 Damià Barbany, Kabaret amb K, 2014
134 Eduardo De Filippo, L’art de la comèdia, 2014
135 Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per a Electra,
2014
136 Joan Brossa, Poesia escènica VII: La societat i el
camí personal, 2014
137 Joan Brossa, Poesia escènica VIII: Postteatre i
Teatre de carrer, 2014
138 Joan Brossa, Poesia escènica IX: L’ofici de
viure, 2014
139 Narcís Comadira, L’hort de les oliveres, 2015
140 Elisenda Guiu, Explica’m un conte, 2015
141 Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin, 2015
142 Albert Arribas, Selecció, 2015
143 Xavi Morató, Un peu gegant els aixafa a tots, 2015
144 Federico García Lorca, El público, 2015
145 Arthur Schnitzler, El professor Bernhardi, 2015
146 Helena Codorniu; Sabine Dufrenoy; Marián
de la Chica; María José Lizarte, Simfonia de
silencis, 2015
147 Jordi Oriol, La caiguda d’Amlet (o la caiguda de
l’ac) / L’empestat, 2015
148 Laura Freijo Justo, El rap de Lady M, 2015
149 Molière, Dom Juan o el festí de pedra, 2015
150 Ramon Llull. Adaptació per a teatre de Cinta
Mulet, Llibre de les bèsties, 2015
151 Manuel Molins, Bagdad, dones al jardí, 2015
152 Molière, Don Joan, o el festí de pedra, 2015
153 Jordi Prat i Coll; Josep Maria Miró; Pau Miró;
Marc Artigau i Queralt; Victòria Szpunberg;
Albert Arribas; Marc Rosich; Llàtzer Garcia,
Llibràlegs, 2015
154 Pau Miró, Victòria, 2016
155 Lars Norén, El coratge de matar, 2016
156 Joan Guasp, Llull: l’amic de l’Amat, 2016
157 Marc Artigau i Queralt, Caïm i Abel, 2016
158 Llàtzer Garcia, Sota la ciutat, 2016
159 Enric Nolla Gual, Tu no surts a la foto, 2016
160 Sergio Martínez Vila, L’obediència de la dona
del pastor, 2106
161 Damià Barbany, Kriptonita, 2016
162 Marcela Terra, Desterradas, 2016
163 David Mamet; traducció d’Anna Soler Horta, Una
vida al teatre, 2016
164 Marc Garcia Coté, Niu, 2106
165 Bernard-Marie Koltès, En la solitud dels camps
de cotó, 2016
166 Josep Maria Benet i Jornet, La desaparició de
Wendy, 2016
167 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Primera
part, 2016
168 Joan Brossa, Poesia escènica X: Fregolisme o
monòlegs de transformació (1965-1966) Segona
part, 2016
169 Joan Brossa, Poesia escènica XII: Icones per a
1962, 2016
170 Mercè Rodoreda, La senyora Florentina i el seu
amor Homer, 2016
171 Joan Guasp, L’estàtua de la llibertat, 2017
172 Marc Rosich, A tots els que heu vingut, 2017
173 Davide Carnevali, Actes obscens en espai
públic, 2017
174 William Shakespeare; Traducció de Joan Sellent,
Ricard III, 2017
175 Joan Guasp, L’escorcoll, 2017
176 Josep Maria Miró, Cúbit, 2017
177 Joan Brossa, Poesia escènica XIII: Quatre peces
atàviques, 2017
178 Joan Brossa, Poesia escènica XIV: Ballets i
òperes, 2017
179 Joan Brossa, Poesia escènica XV: Accions
musicals, 2017
180 Oriol Vilanova, Custòdia compartida, 2017
181 Joan Guasp, Un dels dies més feliços de les
nostres vides, 2017
182 Lluïsa Cunillé, Islàndia, 2017
183 Elisenda Guiu, El naixement, 2017
184 Gabriel Calderón, Que rebentin els actors, 2017
185 Sarah Kane, Blasted (rebentats), 2017
186 Francesc Meseguer, Lear, 2017
187 Francesc Meseguer, Body Sushi, 2018
188 Josep Maria Miró, Temps salvatge, 2018
189 Enric Garriga; Joan Pascual, El bosc sagrat
(2005 - 2011) / Santa barra (2014 - 2015), 2018
190 Francisco Javier Suárez Lema, Ja crema l’heura,
2018
191 Núria Perpinya, El vici, 2018
192 Marta Buchaca, Només una vegada, 2018
193 Marc Artigau i Queralt; Julio Manrique; Cristina
Genebat, E.V.A., 2018
194 Marc Artigau i Queralt, Alba (o El jardí de les
delícies), 2018
195 Bertolt Brecht, La bona persona de Sezuan, 2018
196 Joan Yago, El fantasma de Canterville, 2018
197 Joan Brossa, Poesia escènica XVI: A la recerca
d’un mateix, 2018
198 Joan Brossa, Poesia escènica XVII: Els 50 cap
per avall, 2018
199 Joan Brossa, Poesia escènica XVIII: La realitat i
les seves substitucions, 2018
200 Sergi Xirinacs, Família, 2018
201 Denis Fornés i Bernat Muñoz, Equus, de Peter
Shaffer, 2018
202 Stephen Karam, Humans, 2018
203 Oriol Vila i Raquel Salvador, Paradise, 2018
204 Helena Tornero Brugués, El futur, 2019
205 Antonio Tarantino, Stabat mater, 2019
206 Charlotte Brontë, Jane Eyre.
Una autobiografi a, 2019
207 Aleix Aguila, Orsini, 2019
208 Alfredo Sanzol, La tendresa, 2019
209 Olga Parra, Exhibició del quadre Adam i Eva de
Dürer, 2019
210 Ruth Gutiérrez, Els amants
sobrehumans, 2019
211 Virginia Woolf, Freshwater, 2019
212 Meritxell Cucurella-Jorba, Mentida, 2019
213 Paco Zarzoso, La Casa De Les Aranyes, 2019
214 Gabriele di Luca, Vaselina, 2019
215 Jordi Oriol, Europa bull, 2019
216 Joan Brossa, Poesia escènica XIX: Retorn al
verb, 220
Textos a part
Teatre clàssic
1 Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor, 2008
2 Lluís Capdevila, La festa major de Gràcia / Tierra
sin primavera. Dues obres del teatre de l’exili
republicà, 2015
3 Anton Txèkhov, La gavina, 2016
4 Josep Anselm Clavé, L’Aplec del Remei, 2016
5 Josep Maria de Sagarra, La fortuna de Sílvia,
2016
6 Eugene O’Neill, Desig sota els oms, 2017
7 Àngel Guimerà, Sol Solet…, 2017
8 Oscar Wilde, La importància de ser Frank, 2018
9 Santiago Rusinol y Prats, Els Jocs Florals de
Canprosa. 2018
10 Josep M. de Sagarra, La Rambla de les Floristes,
2019
11 Carme Montoriol, L’huracà. Drama en tres
actes, 2019
Textos a part
Teatre per a joves
1 Ignasi García Barba, El delegat, 2016
2 Pere Anglas, Robinson Crusoe, 2016
3 Helena Tornero Brugués, Submergir-se en
l’aigua, 2016
4 Cristina Clemente, Consell familiar, 2016
5 Marta Solé Bonay, Límits, 2016
Textos aparte
Teatro contemporáneo
1 Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi Born
2003
2 Toni Cabré, Navegantes / Viaje a California, 2005
3 Fernando León de Aranoa, Familia, 2005. Adap-
tación de Carles Sans
4 José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005. Premi
Born 2004
5 Joan Casas, El último día de la creación, 2006
6 J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó, 2006
7 Antonio Álamo, Veinticinco años menos un día,
2006. Premi Born 2005
8 Rebecca Simpson, Juana, 2007
9 Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10 José Sanchis Sinisterra, Valeria y los pájaros,
2008
11 Richard France, Su seguro servidor Orson
Welles, 2008
12 Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13 Santiago Martín Bermúdez, El tango del Empe-
rador, 2008
14 José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias de
Klamm, 2009
15 Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El retratista, 2009
16 Marcela Terra, La Espera / Simone / Entre las
Olas, 2014
17 Sergio Blanco, Cartografía de una desaparición.
Panegírico a Joan Brossa, 2018
18 Damià Barbany, ¡Lorca, Lorcadia! fragmentación
dramatúrgica sobre las 32 obras teatrales de:
Federico García Lorca, 2018
19 Eric Martínez Girón, Vía en construcción, 2018
Textos aparte
Teatro clásico
1 Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
2 Pedro Calderón de la Barca, El gran mercado
del mundo, 2019
Textos a part
Teatre reunit
1 Lluïsa Cunillé, Lluïsa Cunillé 2007 / 2017, 2017
2 Sarah Kane, Sarah Kane. Obres completes, 2017
3 Felip Cortiella, Teatre anarquista, 2018
4 Josep Maria Miró Coromina, Josep Maria Miró
(2009-2018), 2018
5 Victoria Szpunberg, Victoria Szpunberg (2004-
2018), 2018
6 Marc Artigau, Teatre reunit 2009-2018, 2019
7 Sergio Blanco, Ficciones (2000-2011), 2019
8 Josep Maria Benet i Jornet, Teatre reunit 1963
/ 2010, 2019
9 Marta Buchaca, Marta Buchaca (2006-2018),
2019
xx
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
ISBN: 978-84-121073-9-5
Carles Batlle
Pròleg de Sergi Belbel
LA CASA DE LES ARANYES
Carles Batlle
STILL LIFE
(MONROE-LAMARR)
Carles Batlle (Barcelona, 1963). Les seves obres dra-
màtiques —traduïdes a més d’una desena de llen-
gües— han estat estrenades i publicades en diversos
països d’Europa i Amèrica. També han obtingut di-
ferents guardons (Ignasi Iglésias, SGAE, Born, Recull
o Octubre, entre altres). Com a novel·lista, ha publi-
cat la trilogia fantàstica Kàrvadan. Com a assagista,
entre altres, Adrià Gual (1891-1902): per un teatre
simbolista (premi Crítica Serra d’Or) i, recentment, El
drama intempestiu. Per a una escriptura dramàtica
«contemporània». Ha estat director de l’Obrador de
la Sala Beckett (2003-2009) i de la seva revista (Pau-
sa.), i membre del consell assessor del Teatre Nacional
de Catalunya (1998-2005). Actualment, és professor a
l’Institut del Teatre i a la Universitat Autònoma. Tam-
bé és director de publicacions i de serveis culturals a
l’Institut del Teatre i de la revista Estudis escènics.
Still life (Monroe-Lamarr). L’any 1962 es produeix
la trobada secreta entre les actrius Marilyn Monroe
i Hedy Lamarr, una dona excepcional que també va
despuntar com a enginyera gràcies al desenvolupa-
ment d’un sistema precursor de la tecnologia Wi-Fi
actual. Carles Batlle fi ccionalitza una trobada entre
Hedy Lamarr i Marilyn Monroe que podria alterar el
curs de la Guerra Freda.
