- 9 -
dramàtics fins a una certa difusió i, sobretot, sostracció
d’informació. Les seves obres interpel·len constantment
l’espectador, obligant-lo molt sovint a completar l’acció o
els fragments d’acció que el dramaturg llança com fitxes
que semblen escampades a l’atzar (o amb una lògica
gairebé difuminada, però mai del tot opaca) damunt
el tauler de joc que és l’escenari. El Carles Batlle autor
ordena tots els signes dramàtics meticulosament però
sense subratllar-los gairebé mai, i així atorga sempre al
receptor un paper actiu, com si aquest hagués de cercar
constantment, més que no pas rebre des de la comoditat
d’una butaca, l’acció dramàtica. La «relativitat» de la qual
parla en els seus escrits teòrics es materialitza en les seves
obres amb una escriptura que juga constantment amb el
punt de vista, amb múltiples veus, amb diversitat espacial
i temporal, però sempre també a través de temes amb
una forta consciència soterrada, una consciència ètica i
fins i tot política. Les seves obres posteriors a Temptació,
des de Trànsits fins a Oblidar Barcelona i Zoom, aborden
temàtiques més clarament relacionades amb el moment
actual, amb postures fins i tot crítiques amb el model
imperant, social, polític i econòmic.
Amb l’obra que ara ens ocupa, Still Life (Monroe-
Lamarr), el Carles Batlle sembla fer, però, un autèntic
salt mortal. La primera lectura del text em va sacsejar,
literalment, entre altres coses, perquè em va costar relacio-
nar-la amb, absolutament, tota la seva producció anterior.