Harold Pinter

108

Per petició expressa del mateix Harold

Pinter, mort el 2008, el funeral d’aquest

home imprescindible del teatre con-

temporani va començar amb la lectura

d’un fragment de la seva obra mestra

Terra de ningú.

Dos antics amics, que han oblidat tots

els vincles que els unien abans de la

Segona Guerra Mundial, es retroben

en una nit carregada d’alcohol, la qual

tornarà a despertar les ferides d’un

passat que necessita ser ordenat per

no quedar condemnat eternament a

una esterilitat insalvable. En aquest

personal descens als inferns contem-

poranis, Pinter ens ofereix una de les

reﬂexions més lúcides que el teatre ha

donat recentment sobre la funció ne-

cessària de la poesia en un món devas-

tat que ja no es pot permetre creure en

relats simpliﬁcadors.

Si Dante pren Virgili com a guia per a

la seva monumental travessia poètica,

Harold Pinter s’endinsa en el particular

descens als inferns contemporanis que

és Terra de ningú acompanyat de la mà

silenciosa del seu admirat T. S. Eliot.

TERRA DE NINGÚ

Harold Pinter (Londres, 1930-2008)

Harold Pinter va escriure vint-i-nou

obres teatrals, entre les quals s’inclo-

uen L’hivernacle (1958), Tornar a casa

(1964), Terra de ningú (1974), Traïció

(1978) o Cendres a les cendres (1996).

També va signar guions de cinema com

El servent (1963), L’accident (1966) o La

dona del tinent francès (1980); va tre-

ballar com a actor en cinema i teatre, i

va dirigir algunes de les seves pròpies

obres, així com textos d’altres autors.

La dimensió política i antibel·licista de la

ﬁgura de Harold Pinter va tenir un paper

públic. Al llarg de la seva vida, va tre-

ballar per posar de manifest els abusos

de poder de les nacions del món i es va

oposar activament a la Guerra del Golf,

als bombardejos de Iugoslàvia per part

de l’OTAN i a la Guerra de l’Afganistan.

Entre els reconeixements a la seva obra,

destaquen el Premi Nobel de Literatura

l’any 2005, el Shakespeare Prize, l’Euro-

pean Prize for Literature, el David Co-

hen British Literature Prize, el Laurence

Olivier, la Légion d’Honneur i el Molière

d’Honneur a la seva trajectòria.

Harold Pinter

TERRA DE NINGÚ

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició: desembre del 2013

Disseny gràﬁc: Arola Editors

Disseny portada: Antoni Torrell

Il·lustració portada: Fèlix Arola

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN: 978-84-941525-5-9

Dipòsit legal: T-1034/2013

NO MAN’S LAND © F Pinter Limited 1975

Els drets de tots els textos d’aquesta obra estan reservats. Qualsevol

sol·licitud per fer-ne representacions, etc., s’ha de dirigir a Judy Daish

Associates Ltd., 2 St. Charles Plce, London W10 6EG, Anglaterra. No és

permesa cap representació sense autorització per fer-la.

Harold Pinter aﬁrma el dret a ser reconegut com a autor d’aquesta obra.

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

La direcció d’aquesta col·lecció compta amb la col·laboració de:

Carles Canut (Fundació Romea per a les Arts Escèniques)

Toni Casares (Sala Beckett)

Joan Pascual (Zona Zàlata)

Toni Rumbau

Amb la col·laboració del Departament de Cultura

de la Generalitat de Catalunya

TERRA DE NINGÚ

Harold Pinter

Traducció de Joan Sellent

EQUIP ARTÍSTIC

Traducció Joan Sellent

Direcció Xavier Albertí

Escenograﬁa Lluc Castells

Vestuari María Araujo

Il·luminació Xavier Albertí i David Bofarull

Producció Teatre Nacional de Catalunya

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2013/2014

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinadors del TNC: TV3 i Catalunya Ràdio

REPARTIMENT:

Terra de ningú es va estrenar a la Sala Petita del

Teatre Nacional de Catalunya el 17 d’octubre de

2013 amb el repartiment següent:

HIRST: Josep Maria Pou

SPOONER: Lluís Homar

BRIGGS: David Selvas

FOSTER: Ramon Pujol

DRAMATIS PERSONAE

HIRST, home de més de seixanta anys

SPOONER, home de més de seixanta anys

FOSTER, home de més de trenta anys

BRIGGS, home de més de quaranta anys

Una gran sala en una casa al nord-est de Londres. Ben

moblada però amb escassos mobles. Hi ha una butaca

de respatller recte sòlida i còmoda, on seu Hirst, i pres-

tatgeries amb llibres al llarg de tot un pany de paret,

amb diverses peces de ceràmica que fan de suports dels

llibres; entre aquestes peces de ceràmica hi ha dos grans

tassons de prendre el te.

Cortines pesants al llarg de tota la ﬁnestra.

L’element central de la sala és una vitrina d’antiquari

amb la part de dalt de marbre, galeria de llautó i pres-

tatges oberts, sobre els quals hi ha una gran varietat

d’ampolles: licors, aperitius, cerveses, etc.

- 8 -

ACTE PRIMER

Estiu.

Vespre.

Spooner està dret al centre de la sala. Porta

un vestit molt vell i gastat, una camisa fosca

descolorida i una corbata arrugada i que

bruteja.

Hirst: Tal qual?

spooner: Sí. Sí, si us plau. Tal qual. Absolutament

tal qual.

HirSt li porta la copa.

spooner: Gràcies. Quina amabilitat, per part seva.

Quina amabilitat.

HirSt se serveix un vodka.

Hirst: Salut.

- 9 -

spooner: A la seva.

Beuen.

Spooner fa glopets; HirSt es beu tot el

vodka d’una tirada. Es torna a omplir el got,

va cap a la seva butaca i s’hi asseu. Spooner

també buida el seu got.

Hirst: Vostè mateix.

spooner: Quina amabilitat més extraordinària.

Spooner va cap a la vitrina, se serveix un altre

vodka, es gira.

spooner: A la seva salut.

Beu.

spooner: ¿Què li estava dient, ara quan hem entrat?

Hirst: Ammm… a veure…

spooner: Ah, sí! Parlava de la força. Se’n recorda?

Hirst: La força. Sí.

spooner: Sí. Anava a dir-li que hi ha persones que

semblen fortes, sap, i que tenen una idea persuasiva

d’allò en què consisteix la força, però que el que

interioritzen és la idea, no el fet. Allò que posseeixen

no és força, sinó perícia. Han nodrit i mantenen allò

que, en realitat, és una posició calculada. La meitat

- 10 -

de les vegades funciona. Cal ser un home intel·ligent

i perceptiu per travessar amb una agulla aquesta

posició i discernir-ne la feblesa essencial. Jo sóc un

d’aquests homes.

Hirst: Un d’aquests últims, vol dir?

spooner: Un d’aquests últims, sí: un home intel·ligent

i perceptiu. Un dels primers no, per favor. I ara. De

cap de les maneres.

Pausa.

¿Em permet que li digui com valoro l’amabilitat

que ha tingut de convidar-me? I és que vostè, de

fet, és l’amabilitat personificada; probablement és

sempre l’amabilitat personificada, ara i a Anglaterra

i a Hampstead i pels segles dels segles.

Pausa.

Recorre la sala amb la mirada.

Quina sala més extraordinàriament agradable. Jo,

aquí, m’hi sento en pau. A resguard de qualsevol

perill. Però no s’alarmi, sisplau. No em quedaré gaire

estona. Mai no m’hi quedo gaire estona, amb altres

persones. Elles no ho desitgen. I això, per a mi, és un

estat de coses molt feliç. La meva única seguretat,

sap?, el meu confort i el meu consol autèntics, rauen

en la confirmació que provoco en tota mena de gent

un nivell comú i constant d’indiferència, i això em fa

estar segur que sóc tal com jo penso que sóc, que

- 11 -

sóc una persona fixa, concreta. Si algú mostrés cap

interès per mi, Déu meu, el més petit indici d’una

simpatia positiva per mi, això faria que em sumís en

un estat d’alarma insuportable. Afortunadament,

aquest perill és remot.

Pausa.

Li parlo amb tan excepcional franquesa perquè

salta a la vista que vostè és un home reticent, cosa

que resulta atractiva, i perquè és un desconegut

per a mi, i perquè salta a la vista que és l’amabilitat

personificada.

Pausa.

S’hi deixa caure sovint, vostè, pel parc de Hampstead

Heath?

Hirst: No.

spooner: Però en les seves excursions… per infre-

qüents que siguin… en les seves infreqüents excur-

sions… poc es deu esperar ensopegar-se amb gent

com ara jo, m’equivoco?

Hirst: No, no s’equivoca.

spooner: Jo m’hi deixo caure sovint, per Hampstead

Heath. Sense cap mena d’expectativa. Sóc massa

gran, per esperar res, no troba?

Hirst: Sí.

- 12 -

spooner: Un entrebanc i un parany, ja hi pot pujar de

peus. Però, naturalment, em faig un tip d’observar,

quan espio a través de les branquetes dels arbus-

tos. Un dia, un graciós em va qualificar d’«espieta-

darrere-la-branqueta». Frase bastant mediocre, al

meu entendre.

Hirst: I desafortunada.

spooner: Com ho ha encertat, redéu.

Pausa.

Hirst: Un graciós de pega.

spooner: Ah… Déu meu, quanta raó que té… L’únic

que ens queda és el llenguatge. Podem salvar-lo,

encara? Pregunto.

Hirst: Què em pregunta? Que de què depèn la

salvació del llenguatge?

spooner: Més o menys.

Hirst: La salvació del llenguatge depèn de vostè.

spooner: Oh, quina insòlita amabilitat que em digui

això. Potser també depèn de vostè, si bé no en tinc

encara proves suficients, de moment.

Pausa.

- 13 -

Hirst: Vol dir perquè encara no he dit gran cosa?

spooner : Vostè és de poques paraules, afortuna-

dament. ¿S’imagina que tots dos fóssim igual de

xerraires? Seria intolerable.

Pausa.

Per cert: respecte al fet d’espiar, penso que m’in-

cumbeix deixar clara una cosa: no espio escenes

sexuals. Ja he passat pàgina, d’això. M’explico?

Quan les meves branquetes s’esdevé, per dir-ho així,

que orienten la seva observació cap a conjugacions

sexuals, per més que siguin perifràstiques, jo només

veig el blanc dels ulls, i tan de prop que m’embafen,

no hi ha distància possible, i quan no pots guardar

la distància adequada entre tu i els altres, quan ja

no pots mantenir una relació objectiva amb la ma-

tèria, aleshores el joc ja no val la pena i, per tant, te

n’oblides i recordes que el que és obligatori mantenir

en el camp visual és l’espai, i sobretot l’espai sota la

lluna, i com més espai millor.

Hirst: Parla amb el pes de l’experiència a les espatlles.

spooner: I més avall. L’experiència és una cosa irrisò-

ria. Tothom en té, i tothom l’explica a la seva manera.

Jo deixo l’experiència per als intèrprets psicològics,

per al món dels somnis humits. Jo, personalment,

puc fer-li el gràfic de l’experiència que vostè desitgi,

adaptat al seu gust o adaptat al meu. És un joc de

- 14 -

criatures. El present no pot ser distorsionat. Jo sóc

poeta, i el que m’interessa és el lloc on sóc eterna

ment present i actiu.

HirSt s’aixeca, va cap a la vitrina i s’aboca

més vodka al got.

Creu que he anat massa lluny, potser?

Hirst: Espero que vagi molt i molt més lluny, encara.

spooner: Ah, sí? Però això no significa que li desperto

cap interès, oi?

Hirst: No, en absolut.

spooner: Ah… ja m’espantava… per un moment se

m’ha encongit el cor…

HirSt enretira les cortines, mira a fora un

moment, torna a deixar caure les cortines i

es queda dret.

Però, tanmateix, té raó. El seu instint és assenyat. Jo

podria anar més enllà, i en més d’un sentit. Podria

anar endavant, contenir les defenses, fer avançar

les reserves, cridar la cavalleria o abocar-ho tot en

el combat amb el convenciment que, quan la joia

es desborda, la joia no es pot contenir. El concepte

que intento deixar clar, per si no ho ha copsat, és que

sóc un home lliure.

- 15 -

HirSt se serveix un altre vodka i se’l beu.

Deixa el got, va cap a la butaca caminant

amb molta cura i s’hi asseu.

Hirst: Feia molt de temps que no havíem tingut un

home lliure en aquesta casa.

spooner: «Havíem»?

Hirst: Havia.

spooner: N’hi ha una altra?

Hirst: Una altra què?

spooner: Persona. Ésser humà.

Hirst: Quin altre?

spooner: En aquell prestatge hi ha dues tasses.

Hirst: La segona és per a vostè.

spooner: I la primera?

Hirst: Li ve de gust fer-la servir? Li ve de gust alguna

cosa calenta?

spooner: Seria perillós. Prefereixo el seu whisky, si

m’ho permet.

Hirst: Vostè mateix.

- 16 -

spooner: Gràcies.

Va cap a la vitrina.

Hirst: Jo també en prendré un, si és tan amable.

spooner: Serà un plaer. No bevia vodka?

Hirst: Amb molt de gust l’acompanyaré amb un

whisky.

Spooner omple els dos gots.

spooner: Se’l prendrà sol? Tal qual?

Hirst: Sí sí, per descomptat.

Spooner li porta el got.

spooner: A la seva salut.

Hirst: A la seva.

Beuen.

Daixò… S’hi deixa caure sovint, vostè, pel pub del

Jack Straw’s Castle?

spooner: El recordo de quan era jove.

Hirst: ¿Troba que continua sent un pub tan en-

cantador com a l’època dels bandolers, quan el

- 17 -

freqüentaven els bandolers? Jack Straw, molt espe-

cialment. El gran Jack Straw. Troba que ha canviat

gaire?

spooner: A mi em va canviar la vida.

Hirst: Déu del cel. Què diu, ara?

spooner: Em refereixo a una nit de mig estiu, quan

vaig compartir una copa amb un exiliat hongarès,

que feia poc que havia abandonat París.

Hirst: La mateixa copa?

spooner: No, i ara. Ja deu haver endevinat, m’ima-

gino, que era un antic membre de l’aristocràcia

hongaresa.

Hirst: Ho he endevinat, sí.

spooner: Aquell vespre d’estiu, guiat per ell, vaig

apreciar per primer cop fins a quin punt pot ser

plàcida la vida, entremig de cridòries i de baladreigs.

Va exercir en mi una singularíssima influència…

tranquil·litzadora, sense esforç, sense cap… desig

d’influir. Era més gran que jo. Molt més gran. Les me-

ves expectatives, en aquells temps —i confesso que

tenia expectatives, en aquells temps— no l’incloïen

a ell en el seu marc de referència. Jo havia anat ser-

pentejant fins a Hampstead Heath, presoner d’uns

records d’una truculència més pronunciada que de

- 18 -

costum, i em vaig trobar, sense cap gran sorpresa per

part meva, demanant una pinta de cervesa al Jack

Straw’s Castle. Assolit això, i havent negociat una

via de pas entre un ramat de bavejants lletraferits

d’una especial repel·lència, vaig ensopegar, sense

veure’l, jo i la meva cervesa, amb la seva taula calba,

bronzejada, incommovible. Quin home tan calb.

Pausa.

Em sembla que, després que una meitat ben bona

de la meva cervesa hagués anat avall per no ser

assaborida ja mai més, jo vaig parlar, de sobte, de

sobte vaig parlar, i vaig rebre… una resposta, cap

altra paraula serviria, una resposta, una resposta

d’aquelles que…

Hirst: Ell què bevia?

spooner: Com?

Hirst: Ell què bevia?

spooner: Pernod.

Pausa.

Vaig quedar impressionat, més o menys aleshores,

en intuir que aquell home posseïa un nivell de sere

nitat com mai n’havia conegut cap d’igual.

Hirst: Què va dir?

Spooner se’l queda mirant.

- 19 -

spooner: Espera que recordi el que va dir?

Hirst: No.

spooner: El que ell digués… tants i tants anys enre-

re… ja no fa al cas. No és el que va dir, sinó possible-

ment la manera com seia el que no se m’ha esborrat

en tota la vida i, n’estic completament segur, el que

m’ha convertit en l’home que sóc.

Pausa.

I aquest vespre l’he conegut a vostè en el mateix

pub, si bé en una taula diferent.

Pausa.

I ara vostè em desperta admiració, tal com ell me

n’havia despertat en altres temps. A vostè, però, ¿el

continuaré admirant demà, em pregunto, tal com

l’admiro a ell encara avui?

Hirst: No l’hi sabria dir.

spooner: No es pot dir mai.

Pausa.

Li faré una altra pregunta: ¿té cap idea de quin pot

ser l’origen de la meva força?

Hirst: La seva força? No.

spooner: No m’han estimat mai. És d’aquí, d’on ve

la meva força. I vostè? L’han estimat mai, a vostè?

- 20 -

Hirst: Doncs… no, no ho crec.

spooner: Un cop vaig alçar els ulls i vaig mirar el

rostre de la meva mare, i el que vaig veure allà era

ni més ni menys que pura hostilitat. Vaig tenir sort

de salvar la pell. Li pot interessar saber què havia

fet per provocar aquest odi a la meva pròpia mare.

Hirst: S’havia pixat a sobre.

spooner: Sí senyor. Quants anys diria que tenia, jo,

aleshores?

Hirst: Vint-i-vuit.

spooner: Sí senyor. Però poc després me’n vaig anar

de casa.

Pausa.

La meva mare, tot s’ha de dir, continua sent una

dona terriblement atractiva en molts aspectes. Fent

magdalenes no la guanya ningú.

HirSt se’l mira.

Magdalenes amb panses de Corint. Les millors del

món.

Hirst: Tindria l’amabilitat de posar-me un altre ditet

de whisky?

spooner: Oi tant.

- 21 -

Spooner agafa el got, hi posa whisky i el

dóna a

HirSt.

spooner: Potser ja és hora que em presenti. Em dic

Spooner.

Hirst: Ah.

spooner: Sóc un amic acèrrim de les arts, sobretot

de l’art de la poesia, i un guia per als joves. Tinc les

portes de casa sempre obertes. Vénen poetes joves

i em llegeixen els seus versos. Jo els comento i els

serveixo cafè. De franc. També hi admeto dones,

algunes de les quals també són poetesses. D’altres

no. Alguns dels homes tampoc. La major part dels

homes no ho són. Però, amb les finestres obertes

al jardí i la meva esposa servint gots llargs de suc

de fruita, amb gel, un capvespre d’estiu, amb joves

veus que ocasionalment entonen una balada a

capella, cossos joves ajaguts sota la llum minvant,

la meva esposa movent-se entre les ombres amb el

seu llarg vestit de nit, què pot causar aflicció? Vull

dir… qui pot contradir-nos? ¿Quina desavinença es

pot trobar amb allò que és, au fond, un gest orientat

al manteniment i a la preservació de l’art, i, pel camí

de l’art, la virtut?

Hirst: A la virtut pel camí de l’art. (Alça el got.) A la

seva perpètua salut.

Spooner s’asseu per primera vegada.

- 22 -

spooner: Quan teníem la caseta de camp… quan

teníem la caseta de camp… a les nostres visites els

oferíem te; damunt la gespa.

Hirst: Jo feia el mateix.

spooner: Damunt la gespa?

Hirst: Jo feia el mateix.

spooner: Tenia una caseta al camp?

Hirst: Te damunt la gespa.

spooner: Què se n’ha fet? Què se n’ha fet, de les nos-

tres casetes de camp? Què se n’ha fet, de les nostres

gespes?

Pausa.

Sigui franc. Parli. Ja m’ha revelat alguna cosa. Ha

fet una referència inequívoca al seu passat. No es

faci enrere. Tenim una cosa en comú: un record de

la vida bucòlica. Tots dos som anglesos.

Pausa.

Hirst: A l’església del poble hi ha garlandes que

pengen de les bigues en honor de les dones joves

de la parròquia que, segons diuen, van morir verges.

Pausa.

- 23 -

Les garlandes, però, no les concedeixen només a les

joves donzelles sinó a tots aquells qui moren solters,

amb la flor blanca d’una vida irreprotxable.

Pausa.

spooner: ¿Vol dir que aquest honor el reben no tan

sols les dones joves, sinó també els homes joves de

la parròquia?

Hirst: Exacte.

spooner: ¿I que els homes vells de la parròquia que

han mort solters també reben garlandes?

Hirst: Efectivament.

spooner: Em quedo absolutament extasiat. Con-

tinuï. Continuï parlant-me de les petites i curioses

perversions de la seva vida i del seu temps. Continuï

parlant-me, amb tota la brillantor i l’autoritat que

sigui capaç de reunir, de l’estructura sòcio-político-

econòmica de l’entorn en el qual va assolir l’edat

de la raó. Continuï.

Pausa.

Hirst: No hi ha res més.

spooner: Doncs parli’m de la seva esposa.

Hirst: Quina esposa?

- 24 -

spooner: De la seva bellesa, de la seva tendresa, de

la seva honestedat. Parli’m de l’habilitat amb què

gronxava el bat de criquet, de la velocitat amb què es-

quivava el pal, digui’m si responia bé als llançaments

amb efecte, si llançava amb empenta, si posseïa un

bon joc de cames. O, dit d’una altra manera: tenia

una bona entrada?

Silenci.

No m’ho dirà. Doncs aleshores li diré que… la meva

esposa… ho tenia tot. Ulls, una boca, cabells, dents,

natges, pits… tot: absolutament tot. I cames.

Hirst: Unes cames se la van endur.

spooner: Qui es van endur? La seva o la meva?

Pausa.

És aquí, ara, la seva esposa? Arronsada de por en

una habitació tancada?

Pausa.

Hi ha sigut mai, aquí? Ha estat mai allà, a la seva

caseta de camp? Tinc l’obligació de dir-li que no

m’ha aconseguit convèncer. Jo sóc un home honest

i intel·ligent. Vostè em valora menys del que em

mereixo. És just amb la senyora, també? Començo a

preguntar-me si una definició veritablement exacta

i, per tant, essencialment poètica, significa res per a

vostè. Començo a preguntar-me, de fet, si realment

la recorda, si l’estimava genuïnament, si realment

- 25 -

l’acariciava, si realment la bressolava,

si realment

li feia de marit, si hi somiava falsament o realment

l’adorava. He analitzat a fons aquestes hipòtesis i em

semblen, francament, molt primes.

Silenci.

Els seus ulls, tinc entès, eren color d’avellana.

HirSt s’aixeca, amb molt de compte. Va cap a

la vitrina trontollant lleugerament, se serveix

whisky, beu.

Hirst: Entre avellana i merda.

spooner: Déu meu, Déu meu… detecto un punt de

sensibleria, tal vegada?

Pausa.

Entre avellana i merda. Jo em pregunto: ¿he vist mai

merda de color avellana? ¿O ulls de color avellana,

de fet?

HirSt li tira el got, però no l’encerta. El got

rebota sobre la catifa.

¿Detecto un punt d’hostilitat? ¿Detecto —amb tots

els respectes— un punt d’excés de cerveses seguides

del gran malta feridor? L’escocès que fereix?

Silenci.

- 26 -

Hirst: Aquest vespre… amic meu… em troba a l’úl-

tima volta d’una cursa que… feia temps que havia

oblidat de córrer.

Pausa.

spooner: Una metàfora. Sembla que això s’anima.

Pausa.

Jo diria, tot i que la coneixença és tan recent, que

a vostè li falta la virtut essencial de la masculinitat,

que és saber passar de les paraules als fets, agafar

una gerra de cervesa i saber que és una gerra de

cervesa, i, sabent que és una gerra de cervesa, de

clarar que és una gerra de cervesa, i restar fidel a

aquella gerra de cervesa com si l’haguessis parida

amb el teu cul. I a vostè, al meu entendre, aquesta

capacitat li manca.

Pausa.

Dispensi’m la sinceritat. No és mètode: és bogeria.

S’aixeca.

Faci’m cas. Sóc un testimoni rellevant. I podria ser

un amic.

HirSt s’aferra a la vitrina, rígid.

Vostè necessita un amic. Té un llarg camí al seu

davant, company. Un trajecte molt dur; i aquest

trajecte, fins ara, l’ha fet sense cap amic. Deixi’m

ser el seu barquer, tal vegada. Perquè, si parlem —i

- 27 -

quan parlem— d’un riu, parlem d’una arquitectura

profunda, humida i freda. Dit d’una altra manera: no

rebutgi mai una mà estesa, i menys si és una mà de

tan rara qualitat. I no és rara només la qualitat del

meu oferiment, sinó l’acte en si mateix, l’oferiment

mateix… que es pot dir que no té precedents. M’ofe-

reixo a vostè com a amic. Rumiï abans de parlar.

HirSt intenta moure’s, s’atura, s’aferra a la

vitrina.

Recordi això: vostè ha perdut la seva esposa de color

d’avellana, l’ha perduda, i ara què pot fer?, ella mai

més tornarà, tral·lí, tral·ló, tral·lerà, tral·larà.

Hirst: No.

Pausa.

La terra de ningú… no es mou… ni canvia… ni en

velleix… resta… per sempre… glacial… silenciosa.

HirSt deixa d’aferrar-se a la vitrina, travessa

la sala trontollant i es recolza en una cadira.

Espera, es mou, cau.

Espera, es posa dret, es mou, cau.

Spooner s’ho mira.

HirSt va cap a la porta arrossegant-se, acon-

segueix obrir-la i surt.

Spooner es queda immòbil.

- 28 -

spooner: Això ho he vist abans: una sortida airosa,

subtil, bocaterrosa…

Mira al seu voltant i es passeja per la sala mi

rant de prop cada objecte; s’atura i observa

la sala amb les mans a l’esquena.

En algun lloc de la casa es tanca una porta.

Silenci.

S’obre la porta del carrer i es tanca brus

cament. Spooner es posa rígid i es queda

immòbil.

FoSter entra a la sala. Vesteix de manera

informal.

Es queda immòbil en veure

Spooner. Se’l

queda mirant.

Silenci.

Foster: Què beus? Hòstia, quina set que tinc. Com

estàs? Jo em moro de set.

Va cap a la vitrina, obre una ampolla de

cervesa i l’aboca en un got.

Què beus? És tard de collons. Estic rebentat. Això

és el que em convé. (Beu.) Un taxi? Ni de conya. Els

taxistes estan en contra meu. Dec tenir alguna cosa.

Algun factor desconegut. Els meus aires, potser. O

potser perquè viatjo d’incògnit. Mmm, això ja està

millor. Fa meravelles. Com estàs? Què beus? Qui

- 29 -

ets, tu? Em pensava que no arribaria mai. Quin fart

de caminar. I no només això. Estic indefens. No vaig

armat, a Londres. Però tant me fot. Quan has estat

a l’Orient ja ho has vist tot. Jo he estat a l’Orient.

Però encara m’agrada un bonic far com aquest. Has

conegut el teu amfitrió? És el meu pare. Avui teníem

el vespre lliure, saps. Ell havia dit que es quedaria a

casa, escoltant uns quants lieder. Espero que hagi

tingut un vespre tranquil i agradable. Tu qui ets, per

cert? Què beus?

spooner: Sóc amic d’ell.

Foster: No ets típic.

Entra

BriggS a la sala; s’atura. Vestit informal,

rabassut.

Briggs: Qui és aquest?

Foster: Es diu Amic. Senyor Amic… li presento el

senyor Briggs. Jo sóc el senyor Foster. Llinatge anglès

molt antic. John Foster. Jack. Jack Foster. Foster.

Aquest home es diu Briggs.

Pausa.

Briggs: Jo el tinc vist d’algun lloc, el senyor Amic.

Foster: El tens vist?

Briggs: Jo el conec.

- 30 -

Foster: Ah, sí?

Briggs: Jo a tu et conec.

spooner: Possiblement, possiblement.

Briggs: Sí. Tu reculls les gerres de cervesa en un pub

de Chalk Farm.

spooner: L’amo del pub és amic meu. Quan va just

de personal, li dono un cop de mà.

Briggs: Qui ho diu, que l’amo és amic teu?

Foster: Ell.

Briggs: Estic parlant del Bull’s Head de Chalk Farm.

spooner: Sí, sí. Jo també.

Briggs: Jo també.

Foster: Jo el conec, el Bull’s Head. L’amo és amic meu.

Briggs: Ell recull les gerres de cerveses.

Foster: Un pub de primera classe. Fa anys que el

conec, l’amo.

Briggs: Diu que és amic de l’amo.

Foster: Diu que és amic del nostre amic, també.

- 31 -

Briggs: Quin amic?

Foster: El nostre invitat.

Briggs: Collons. Què passa, que és amic de tothom,

o què?

Foster: Collons, doncs sí: és amic de tothom.

¿Quants amics té, en total, senyor Amic?

Briggs: Potser no pot ni comptar-los.

Foster: Doncs ara també ho sóc jo. Sóc un altre dels

seus nous amics. Sóc el més nou dels seus nous

amics. Ell no. En Briggs no. Ell no és amic de ningú;

no té ni un collons d’amic, ell. La gent no se n’acaba

de fiar. Es resisteixen a obrir-se-li del tot. Però jo els

caic bé a primera vista.

Briggs: Hi ha cops que els enamores a primera vista.

Foster: Hi ha cops que sí. Sí. Per això, quan viatjo,

sempre aconsegueixo lo millor, ningú m’ofereix mer-

da. La gent s’encapritxa de mi de seguida, sobretot

les dones, sobretot a Siam o a Bali. Ell sap que no

menteixo. Parla-li de les noies siameses.

Briggs: Se n’enamoraven a primera vista.

Foster, a Spooner: Tu no ets siamès, oi, perxò?

Briggs: Siamès, aquest? Ni de lluny.

- 32 -

Foster: Hi has estat mai, allà?

spooner: He estat a Amsterdam.

FoSter i BriggS se’l queden mirant.

Vull dir que aquest és l’últim lloc… que he visitat.

Conec bé Europa. Em dic Spooner, per cert. Sí, una

tarda a Amsterdam… jo seia a la terrassa d’un cafè,

a la vora d’un canal. Feia un dia esplèndid. En una

altra taula, a l’ombra, hi havia un home que xiulava

molt baixet, molt quiet, gairebé rígid. A la vora del

canal hi havia un pescador. Va capturar un peix.

El va aixecar molt enlaire. «Visca, visca!», va dir el

cambrer, i va aplaudir; els dos homes —el cambrer

i el pescador— van riure. Una nena que passava

va riure. Dos amants que passaven es van besar.

El peix va ser enlairat amb la canya. Peix i canya es

gronxaven i brillaven sota el sol. El pescador tenia

les galtes roges de plaer. Vaig decidir pintar un qua

dre —del canal, el cambrer, la nena, el pescador, els

amants, el peix… i, al fons, a l’ombra, l’home de

l’altra taula— i titular-lo «El xiulador». «El xiulador».

Si haguessin vist el quadre, i el títol, el títol els hauria

desconcertat?

Pausa.

Foster, a BriggS: Vols contestar-la tu, aquesta

pregunta?

Briggs: No, no. Contesta-la tu.

- 33 -

Foster: Doncs jo, personalment, penso que m’hauria

desconcertat, aquest títol. Però potser hauria apre

ciat el quadro, no ho sé. Potser inclús m’hauria fet

sentir agraït.

Pausa.

Has sentit el que acabo de dir? Que potser el quadro

inclús m’hauria fet sentir agraït. Una bona obra d’art,

normalment, m’emociona. Em segueixes? No sóc un

collons de dropo, jo, saps?

Pausa.

M’interessa molt saber que ets pintor. En el temps

lliure, suposo.

spooner: Exacte.

Foster: L’has arribat a pintar, aquell quadro? «El

xiulador»?

spooner: No encara, la veritat.

Foster: No triguis gaire més. Podries perdre la

inspiració.

Briggs: Has pintat mai una gerra de cervesa?

spooner: Ha de venir a veure la meva col·lecció,

qualsevol hora que li vagi bé.

Briggs: Col·lecció de què? De gerres de cervesa?

- 34 -

spooner: No, no. De quadres.

Foster: On la tens?

spooner: A la meva casa de camp. Hi seran caloro-

sament benvinguts.

Foster: Per part de qui?

spooner: De la meva dona. I les meves dues filles.

Foster: Ah, sí? Els cauria bé, jo? Què et sembla? Les

enamoraria a primera vista?

spooner, riu: És molt possible.

Foster: I ell?

Spooner mira BriggS.

spooner: Són unes dones extraordinàriament gentils.

Foster: Doncs quina sort que tens. Què beus?

spooner: Whisky.

FoSter va cap a la vitrina, se serveix whisky i

es queda dret amb el got a la mà.

Foster: Veiam com ho interpretes, això. Quan jo era

allà a l’Orient… un dia… una espècie de vagabund

vell i pudent, nu de pèl a pèl, em va demanar calés.

Jo no el coneixia. Era un perfecte desconegut. Però

- 35 -

vaig veure immediatament que no era un home de

fiar. Anava amb un gos. Entre tots dos només tenien

un ull, aproximadament. Total, que vaig tirar-li una

espècie de moneda. Ell va agafar la moneda dels

pebrots, se la va mirar amb una mica de repugnància

i en acabat la va tornar a llençar. Jo automàticament

vaig anar per agafar-la, em vaig ajupir, però la mo-

neda dels pebrots es va esfumar. Va desaparèixer…

es va esfumar… quan venia cap a mi. Llavors ell va

deixar anar uns quants renecs i va fotre el camp, ell i

gos. Ah, aquí tens el teu whisky, per cert. (L’hi dóna.)

Com l’interpretaries, aquest incident?

spooner: Era un il·lusionista.

Foster: Tu creus?

spooner: Jo li aconsellaria que tingués la prudència

de no concedir cap credibilitat a aquest fet.

Foster: No creus en els misteris d’Orient?

spooner: Un típic joc de màgia oriental.

Foster: Vols dir una presa de pèl.

spooner: Sens dubte. A la seva salut. (Beu.)

Entra

HirSt, amb batí.

BriggS va cap a la vitrina i se serveix un

whisky.

- 36 -

Hirst: No puc dormir. M’he endormiscat breument.

Em sembla. Potser ja n’hi ha hagut prou. Sí. M’he

despertat. Enmig d’un somni. Em sento animat. Qui

em donarà un got de whisky?

HirSt s’asseu. BriggS li porta un whisky.

Déu meu… és per a mi, això? Com ho sabies? Ho sa

bies. Quin home més sensible. Salut. El primer d’avui.

Quin dia som? Quina hora és? Encara és de nit?

Briggs: Sí.

Hirst: La mateixa nit? Somiava un salt d’aigua. No,

no: un llac. Em sembla que era… fa poc, fa molt

poc. Recordes quan me n’he anat al llit? Era clar?

És bo, adormir-se a última hora de la tarda. Després

del te amb torrades. Sents els febles inicis dels so-

rolls crepusculars, i llavors res. A tot arreu, la gent

s’està canviant per sopar. Tu ets allà ben acotxat, els

finestrons tancats, i el món que vagi fent.

Li passa el got a

BriggS, que l’hi omple de

nou i l’hi torna.

Hi ha alguna cosa que em deprimeix. Què deu ser?

Ha estat el somni, sí. Salts d’aigua. No, no: un llac.

Aigua. Ofegar-se. Jo no: algú altre. Que bé, tenir

companyia. ¿Us imagineu despertar-te i trobar que

no hi ha ningú, només els mobles que et miren

fixament? Desagradable; molt desagradable. L’he

viscuda, aquesta situació: he passat per aquest pe

ríode… salut… al final m’he tornat a retrobar amb

- 37 -

els humans. Com vosaltres. Sàvia decisió. He provat

de riure tot sol. Patètic. Tots teniu beguda?

Mira

Spooner.

Qui és aquest? Un amic vostre? No me’l presenta

reu?

Foster: És amic de vostè.

Hirst: En altres temps vaig conèixer persones ex-

traordinàries. Tinc un àlbum. No sé on para, però

el trobaré. Unes cares que quedareu impressionats.

Gent guapíssima. Gent asseguda a la gespa, amb

cistells. Jo duia bigoti. Bastants dels meus amics

duien bigoti. Cares extraordinàries. Bigotis extraordi-

naris. Què era el que presidia l’escena? Una tendresa

envers el proïsme, potser. Feia sol. Les noies tenien

uns cabells preciosos; foscos; de vegades rogencs.

Sota els vestits, els seus cossos eren blancs. Surt

tot a l’àlbum. El trobaré. Us impressionarà l’encant

d’aquelles noies, la seva gràcia, la desimboltura amb

què seuen, amb què serveixen el te, amb què jeuen

damunt l’herba. Surt tot a l’àlbum.

Buida el got i l’alça.

Qui és el més amable de vosaltres?

BriggS s’emporta el got a la vitrina.

Gràcies. Què faria, sense vosaltres dos? Seuria aquí

eternament, esperant que un estrany m’omplís el

- 38 -

got. Què faria, mentre esperés? Mirar-me l’àlbum?

Fer plans de futur?

Briggs, portant-li el got: Arrossegar-se fins a l’am-

polla i amorrar-s’hi directament.

Hirst: No. Beuria amb dignitat.

Beu. Mira

Spooner.

Qui és aquest home? El conec?

Foster: Diu que és amic seu.

Hirst: Els meus amics autèntics em miren des de

l’àlbum. Jo tenia el meu món. I el tinc. No us penseu

que ara que no hi és decidiré menysprear-lo, posar-lo

en dubte, preguntar-me si realment va existir. No.

Estem parlant de la meva joventut, que mai em pot

abandonar. No. Va existir. Era un món sòlid, les per-

sones que hi havia eren persones sòlides, i alhora…

transformades per la llum, alhora eren sensibles…

a tots els canvis de la llum.

Quan em vaig aixecar, la meva ombra va caure

damunt d’ella. Va alçar la vista. Dóna’m l’ampolla.

Dóna’m l’ampolla.

BriggS li dóna l’ampolla. Ell beu directament

de l’ampolla.

Ja no existeix, aquest món. Va existir mai? Ja no hi

és. No va existir. Encara hi és.

Jo sec aquí eternament.

- 39 -

Quina amabilitat, per part vostra. Tant de bo em

diguéssiu quin temps fa. Tant de bo em diguéssiu

d’una punyetera vegada quina nit és, si és aquesta

nit o la nit següent o l’altra, la nit d’abans-d’ahir.

Sigueu sincers. És la nit d’abans-d’ahir?

Serviu-vos. Detesto beure sol. Hi ha massa merda

solitària, al món.

Què era? Ombres. Lluminositat, a través de les fulles.

Jocs amorosos. Entre els arbustos. Joves amants. Un

salt d’aigua. Era el meu somni. El llac. Qui s’ofegava,

en el meu somni?

M’encegava. Ho recordo. Ja no me’n recordo. Per

tot el que és sagrat i santificat. Els sons van callar.

Glaçava. Hi ha un buit en mi. No puc omplir-lo. Hi

ha una riuada que corre a dintre meu. No la puc

aturar. M’esborren. Qui ho fa? M’estic asfixiant.

És una màniga. Una màniga perfumada. Algú està

a punt de matar-me.

Ella va alçar la vista. Jo estava totalment estupefacte.

Mai havia vist res de tanta bellesa. És tot verí. No es

pot esperar que visquem d’aquesta manera.

No recordo res. Estic aquí assegut en aquesta sala.

Us veig a tots, a tots i a cada un de vosaltres. Una

vetllada entre amics. Les perspectives són amables.

Estic dormint? No hi ha aigua. Ningú s’està ofegant.

Sí, sí, vinga, vinga, va, obriu la boca, parleu, parleu,

parleu, m’esteu tocant els collons, fills de puta,

- 40 -

fantasmes, llargs fantasmes, esteu fent sorolls, us

sento cantussejar, al Ritz porto una camisa d’un blau

cel impecable, al Ritz porto una camisa d’un blau cel

impecable, el conec bé, el somelier del Ritz: Boris,

es diu Boris, no sé quants anys fa que hi és, ombres

encegadores, llavors un salt d’aigua…

spooner: Era jo, qui m’ofegava en el seu somni.

HirSt cau a terra. Van tots cap a ell.

FoSter es gira cap a Spooner.

Foster: Fot el camp.

BriggS aixeca HirSt de terra. HirSt el repèl.

Hirst: Treu-me les mans de sobre.

S’ha quedat dret, erecte.

Spooner se li acosta.

spooner: Aquest home té néts. Com jo. Com jo.

Tots dos hem procreat. Tenim una edat, ja. Conec

les seves necessitats. Deixeu que li agafi el braç.

Respecteu la nostra edat. Va, que jo l’asseuré.

Agafa

HirSt pel braç i l’acompanya cap a

una butaca.

No té misericòrdia, aquesta gent.

Foster: Hòstia.

- 41 -

spooner: Jo sóc el seu amic veritable. I és per això

que el seu somni… era tan angoixant. Ha vist com

m’ofegava en el seu somni. Però no tingui por: no

m’he ofegat.

Foster: Hòstia.

spooner, a HirSt: Vol que li faci una mica de cafè?

Briggs: Es pensa que és un cambrer d’Amsterdam.

Foster: Service non compris.

Briggs: Quan no és més que un recollidor de gerres

de cervesa al Bull’s Head. I de gibrelles, també.

Foster: Aquest vespre el nostre amfitrió deu haver

estat al Bull’s Head, on ha tingut una trobada de-

sagradable. (A Spooner.) Ei, nen: em sembla que hi

ha hagut un malentès, aquí. Això no són uns vàters

públics del moll: ets a la casa d’un senyor acomodat,

d’un triomfador. M’entens?

Es gira cap a

BriggS.

Però per què perdo el temps amb aquest…? Digues.

Per què?

Es torna a girar cap a

Spooner.

Escolta, mitja merda. Nosaltres protegim aquest

senyor contra la corrupció, contra els xoriços, contra

els homes malvats, podríem destruir-te amb els ulls

- 42 -

tancats, nosaltres cuidem aquest senyor, i ho fem

per amor.

Es gira cap a

BriggS.

Per què hi parlo, amb aquest home? Estic perdent el

temps, és un cas perdut. Deu ser que em torno boig.

Jo no acostumo a parlar. No em fa falta. Normalment

callo.

Es torna a girar cap a

Spooner.

Ja ho sé: això és que tu tens alguna cosa que em

fascina.

spooner: És el meu tarannà.

Foster: Sí, deu ser això.

Briggs: He vist irlandesos rebentant-li els ous.

Foster: Un cop has passat pels irlandesos ja has

passat per tot, suposo. (A Spooner) Escolta: tranquil-

lets, aquí, eh? M’explico? Acabes de posar les mans

damunt d’un home ric i poderós. No és una cosa a

què nosaltres estiguem acostumats, nen. Com t’ho

puc dir perquè m’entenguis? És una classe diferent.

És un altre terreny d’operació. És un món de seda.

És un món d’organdí. És un món de floristeria fina.

És un món de llibres de cuina del segle divuit. No té

res a veure amb pomes dolces de fira ni amb bosses

de patates fregides. És llet a la banyera. Campanetes

amb cordó de vellut. Organització.

- 43 -

Briggs: Res de collonades.

Foster: Res de collonades. Aquí tractem amb els

originals. Res d’imitacions barates, de succedanis;

aquí no es gasta conyac de reguerot. Ves que no

caiguis en arenes movedisses. (A BriggS) ¿Per què no

li esbotzo el cap d’una puntada de peu i enllestim

d’una vegada?

spooner: Tinc la mateixa edat que el vostre amo.

També havia fet pícnics al camp, i a la mateixa època

que ell.

Foster: Mira, company: l’home que hi ha aquí asse-

gut és un home creatiu. És un artista. Nosaltres li fem

possible la vida. Tenim una posició de confiança. No

intentis fer una esquerda en una llar feliç, m’entens?

No intentis pertorbar la vida familiar.

Briggs, a Foster: Si tu no pots, jo sí.

S’acosta a

Spooner i el crida amb un senyal

del dit índex.

Briggs: Vine aquí.

Hirst: On són els entrepans? Talleu el pa.

Briggs: Ja està tallat.

Hirst: No està tallat. Talleu-lo!

- 44 -

BriggS es queda immòbil.

Briggs: Vaig a tallar-lo.

Surt de la sala.

Hirst, a Spooner: Jo el conec d’algun lloc.

Foster: He de netejar la casa. No ho farà ningú més.

Vindrà a esmorzar el seu assessor financer. He de

pensar-hi. Els seus gustos canvien d’un dia a l’altre.

Un dia vol ous durs amb torrades, l’endemà suc de

taronja amb ous pochés, l’endemà ous remenats

amb salmó fumat, l’endemà una truita de xampi-

nyons amb xampany. En qualsevol moment es farà

clar. Un nou dia. El seu assessor financer somia

l’esmorzar. Somia ous. Ous, ous. Però fets de quina

manera? Estic que no m’aguanto. Tota la nit llevat.

Però no s’atura mai. Res s’atura. Tot és efervescència.

Això és la meva vida. Tinc les meves breus excitaci-

ons. Em deixen sense alè. No puc seguir el ritme, a

Londres. Ningú sap el que trobo a faltar.

Entra

BriggS i es queda dret, escoltant.

Trobo a faltar les noies siameses. Trobo a faltar les

noies de Bali. Aquí no en trobes, de noies d’aquestes.

En veus alguna de tant en tant, a les escales d’una

escola d’idiomes, aprenen anglès però no volen

rialletes ni rebolcadetes en la seva pròpia llengua.

I menys a Regent Street. Rialletes i rebolcadetes.

De vegades, les meves ambicions no van més enllà

- 45 -

d’això. Podria fer alguna altra cosa. Podria fer una

altra vida. No tinc per què perdre el temps cuidant

un gos petaner. Podria trobar el niu adequat i ser

feliç. El niu adequat, la felicitat adequada.

Briggs: No tenim pa. M’adreço a el majordom. Boja

histèrica. Prefereix no fotre res, ell. Xuloputes de

collons. Prefereix els estrets de Malàisia, on et donen

ponx calent en un llit amb baldaquí. No és més que

una polla vagabunda. (A Spooner.) Aparta’t.

Spooner s’aparta.

Briggs, a HirSt: Aixequi’s.

HirSt s’aixeca lentament. BriggS l’acompanya

a la porta.

Briggs, a HirSt: No s’aturi. No miri enrere.

Hirst: Jo aquest home el conec.

BriggS acompanya HirSt cap a fora de la sala.

Silenci.

Foster: Saps què vaig veure una vegada al desert,

al desert australià? Un home amb dos paraigües

oberts. Dos paraigües. En ple desert.

Pausa.

- 46 -

spooner: Plovia?

Foster: No. Feia un dia preciós. Vaig estar a punt de

preguntar-li de què anava, però m’ho vaig repensar.

spooner: Per què?

Foster: Doncs perquè vaig pensar que devia ser algun

sonat i encara m’atabalaria.

FoSter camina per la sala i s’atura a la porta.

Escolta. ¿Tu saps què és, trobar-se en una sala amb

el llum encès i que llavors tot d’un plegat s’apagui?

T’ho ensenyaré. És això.

Apaga el llum.

Fosc.

- 47 -

ACTE SEGON

Matí.

Spooner està sol a la sala. Encara hi ha les cor-

tines tancades, però ja entren raigs de llum.

Spooner està assegut.

S’aixeca, va a poc a poc cap a la porta, en

prova el pom amb aire fatigat; es retira.

spooner: Això ho he vist abans. Matí. Una porta tan-

cada amb clau. Una casa de silenci i de desconeguts.

S’asseu. Té calfreds.

S’obre la porta. Entra

BriggS, amb la clau

a la mà. Va amb vestit. Obre les cortines.

Llum del dia.

Briggs: M’han demanat que li pregunti si té gana.

spooner: Menjar? Mai. Ni tocar-lo.

Briggs: L’assessor financer no s’ha presentat. Es

pot menjar el seu esmorzar. Primer ha telefonat

per fer la comanda i després ha tornat a trucar per

cancel·lar la visita.

spooner: Per quin motiu?

Briggs: Hi ha parlat en Jack, no jo.

- 48 -

spooner: Quin motiu li ha donat, al seu amic?

Briggs: Diu que ha dit que s’ha trobat, sense previ

avís, enmig d’una immensa calamitat econòmica

aborigen.

Pausa.

spooner: És evident que necessita un assessor.

Pausa.

Briggs: No li duré l’esmorzar si ha de deixar que es

faci malbé.

spooner: Detesto fer malbé res.

BriggS surt.

Això ho he vist abans. S’obren la porta amb clau.

Entra un desconegut. Ofrena d’almoina. El tauró

en el port.

Silenci.

Entra

BriggS amb una safata. A la safata hi

ha l’esmorzar: diversos plats coberts amb

tapes de plata i una ampolla de xampany

en una galleda.

BriggS col·loca la safata sobre una tauleta i

hi acosta una cadira.

Briggs: Ous remenats. Obro el xampany?

- 49 -

spooner: Està fred?

Briggs: Glaçat.

spooner: Obri’l, sisplau.

BriggS comença a obrir l’ampolla. Spooner

aixeca les tapes dels plats, s’ho mira de

prop, deixa les tapes a una banda i es posa

a escampar mantega sobre una torrada.

spooner: Qui és el cuiner?

Briggs: En Jack jo compartim totes les càrregues.

BriggS serveix xampany. Li ofereix una copa.

Spooner fa uns glopets.

Pausa.

spooner: Gràcies.

Spooner comença a menjar. BriggS hi acosta

una cadira.

Briggs: Som vells amics, amb en Jack. Ens vam co-

nèixer en una cantonada. He de dir que ell negarà

aquesta versió, perquè la seva és diferent. M’estava

en una cantonada i es va aturar un cotxe. Era ell.

Va preguntar-me com s’anava a Bolsover Street. Jo

li vaig dir que Bolsover Street era al mig d’un sis-

tema enrevessat de direccions úniques. Un sistema

- 50 -

de direccions úniques on era fàcil entrar. L’únic

problema era que, un cop a dins, no en podies

sortir. Vaig dir que la millor opció, si realment volia

arribar a Bolsover Street, era agafar el primer carrer

a l’esquerra, després el primer a la dreta, el segon a

la dreta i el tercer a l’esquerra, estar al cas per quan

veiés una ferreteria i llavors tombar a la dreta, fer

la volta a la plaça sense deixar el carril dret, agafar

el segon carreró a la dreta i aturar-se allà, on veuria

davant seu un bloc molt alt d’oficines amb un pati

en forma de mitja lluna. Allà pots aprofitar que

hi ha el bloc d’oficines per fer la volta al pati de

l’edifici, sortir per l’altra punta, seguir les fletxes i,

després de dos semàfors, agafar el carrer següent

a l’esquerra que indica el primer senyal intermitent

que trobes. Tota l’estona tens la Torre de Correus

en el teu camp de visió. Llavors només has de fer

marxa enrere i entrar a l’aparcament subterrani,

canviar de marxa, anar tot recte i ja aniràs a parar a

Bolsover Street sense cap mena de problema. Ara,

això sí: vaig avisar-lo que encara continuaria tenint el

problema que, tot i haver trobat Bolsover Street, el

podia tornar a perdre. Li vaig dir que coneixia una o

dues persones que s’havien passat anys deambulant

amunt i avall per Bolsover Street. Hi havien enterrat

tota la puta joventut. Les persones que viuen allà

tenen la cara grisa, estan en un estat de desespe-

ració però ningú en fa cas, m’entén? Els beneficis

obtinguts amb males arts és l’únic que importa a la

- 51 -

gent. Vaig escriure una carta al director del Times.

«La vida en un carrer sense sortida», es titulava. No

va servir de res. Total, que li vaig dir que potser el

millor que podia fer era treure’s del cap allò d’anar

a Bolsover Street i llestos. Recordo que li vaig dir:

«Aquesta excursió que tens pensat de fer, deixa-la

córrer, que podria ser fatal.» Però em va dir que havia

d’anar a entregar un paquet. I en fi. La veritat és

que em vaig prendre totes aquestes molèsties amb

ell perquè tenia una expressió oberta i agradable.

Es veia un home d’aquells que sempre fan el bé a

l’altra gent. Normalment a mi la gent me la sua,

però noi… Ja et dic ara que ell ho negarà. La seva

versió serà diferent.

Spooner col·loca la tapa sobre el seu plat.

BriggS aboca xampany a la copa de Spooner.

¿Quan va ser l’últim cop que vas beure xampany

per esmorzar?

spooner: Doncs, si li he de ser franc, jo bec xampany

per sistema.

Briggs: Ah, cony.

spooner: Sóc bastant expert en vins. (Beu.) Dijon. Als

anys trenta. Vaig fer molts viatges a Dijon per fer

degustació de vins, amb el meu traductor francès.

Després que ell es morís encara vaig continuar anant-

hi, a Dijon; fins que ja no hi vaig poder anar més.

- 52 -

Pausa.

Hugo. Un bon company.

Pausa.

Es deu estar preguntant què traduïa, és clar. La

resposta és: la meva poesia. Sóc poeta.

Pausa.

Briggs: Em pensava que els poetes eren joves.

spooner: Jo ho sóc. (Allarga el braç per agafar l’am-

polla.) ¿Em permet que li serveixi una copa?

Briggs: No, gràcies.

Spooner examina l’ampolla.

spooner: Una tria excel·lent.

Briggs: No l’he triat jo.

spooner, mentre aboca xampany: Traduir poesia és

una tasca extremament difícil. Avui dia, només els

romanesos són uns exponents respectables de l’ofici.

Briggs: Una mica d’hora per fotre’m aquest rotllo, no?

Spooner beu.

Acaba’t l’ampolla. Ordres del metge.

- 53 -

spooner: ¿Puc demanar per què se m’ha tancat en

aquesta sala, per cert?

Briggs: Ordres del metge.

Pausa.

Avisa’m quan vulguis el cafè.

Pausa.

Deu ser fantàstic, ser poeta i tenir admiradors. I

traductors. I ser jove. Jo no sóc ni una cosa ni l’altra.

spooner: Sí. Ara vostè m’ho ha recordat. Me n’haig

d’anar. Tinc una reunió a les dotze. Moltíssimes

gràcies per l’esmorzar.

Briggs: Reunió de què?

spooner: Consell de redacció. Sóc membre del con-

sell de redacció d’una revista de poesia fundada

recentment. A les dotze tenim la primera reunió.

No vull fer tard.

Briggs: On és, la reunió?

spooner: Al Bull’s Head, el pub de Chalk Farm. El

propietari té la cortesia de permetre’ns fer servir una

sala privada del primer pis. És essencial que la reunió

sigui privada, perquè parlarem de política editorial.

Briggs: El Bull’s Head de Chalk Farm?

- 54 -

spooner: Sí. El propietari és amic meu, i és per

aquesta raó que ens ha honorat cedint-nos una sala

privada. És cert, això sí, que el vaig informar que

a la reunió hi assistiria Lord Lancer, i ell de seguida

va entendre que l’avinentesa exigiria un cert grau

de reclusió.

Briggs: Lord Lancer?

spooner: El nostre mecenes.

Briggs: Lancer? Un Lancer de Bengala?

spooner: No, no. És d’ascendència normanda.

Briggs: Un home de cultura?

spooner: Credencials impecables.

Briggs: Alguns d’aquests aristòcrates detesten les arts.

spooner: Lord Lancer és un home d’honor. Estima

les arts. I és un amor que ha declarat en públic.

No incompleix mai la seva paraula. Però me n’haig

d’anar. Lord Lancer no subscriu el parer segons el

qual els poetes poden adoptar una actitud indolent

envers el temps.

Briggs: A en Jack no li aniria malament, un mecenes.

spooner: En Jack?

- 55 -

Briggs: És poeta.

spooner: Poeta? De veritat? Ah, doncs si em vol

enviar algunes mostres de la seva obra, mida quar-

tilla, doble espai, amb còpies en una carpeta a part

i enviades a part en previsió de possible pèrdua o

apropiació indeguda, i adjuntant-hi segell, adreça i

sobre, m’ho llegiré.

Briggs: Molt amable per part seva.

spooner: En absolut. Ja pot assegurar-li que s’en-

frontarà a un judici crític escrupolosament sincer i,

si se’m permet de dir-ho, altament sensible.

Briggs: L’hi diré. Necessita un mecenes com el pa

que menja. L’amo podria fer-li de mecenes, però

no li interessa. Potser perquè ell també és poeta. És

possible que hi hagi un component de gelosia, no

ho sé. I no és que no sigui una bellíssima persona,

l’amo. Perquè ho és. És un home molt civilitzat. Però

és clar, no deixa de ser humà.

Pausa.

spooner: L’amo… també és poeta?

Briggs: Què dius… però, però… què dius…? És molt

més, que això, no? És assagista i crític, també. És un

home de lletres.

- 56 -

spooner: Ja m’ha semblat que em sonava, de cara.

Sona el telèfon.

BriggS va cap al telèfon,

despenja, escolta.

Briggs: Sí, senyor.

BriggS agafa la safata i se l’emporta cap a

fora.

Spooner es queda assegut, immòbil.

spooner: Això ho he viscut. La veu no sentida. Algú

que escolta. L’ordre que ve d’un pis superior.

Se serveix xampany.

Entra

HirSt, amb vestit, seguit de BriggS.

Hirst: Charles. Que bé que m’hagis vingut a veure.

Fa una encaixada amb

Spooner.

T’han cuidat bé? Sí? Denson: prendríem cafè, sis

plau.

BriggS surt de la sala.

Tens un aspecte magnífic. No has canviat gens

ni mica. Deu ser l’esquaix, suposo. Et manté en

forma. Que jo recordi, a Oxford eres bastant bo.

Hi continues jugant? Fas ben fet. Ets un home de

seny. Mare meva… si en fa, d’anys… ¿quan ens

havíem vist, per última vegada? Tinc la sospita que

l’últim cop que vam sopar junts va ser l’any trenta-

- 57 -

vuit, al club. Quadra amb els teus records, aquesta

data? Hi havia en Croxly, sí; i en Wyatt, sí, ja ho

vaig recordant… i en Burston-Smith. Quina colla. I

quina nit, pel que recordo. Ara tots morts, és clar.

No, no! Que estúpid. Que idiota. La nostra última

trobada —la recordo perfectament. Lord’s Pavilion,

any trenta-nou, contra la selecció de Jamaica, Hutton

i Compton uns revessos magnífics, Constantine

uns serveis d’antologia, la guerra que esperava a la

cantonada. Segur, segur que no m’equivoco! Vam

compartir una ampolla d’un Porto especialment

selecte. Et veig igual: tan en forma com aleshores.

Vas tenir una bona guerra?

Entra

BriggS amb el cafè i el deixa sobre la

taula.

Ah, gràcies, Denson. Deixa-ho aquí, sisplau. Això

és tot, gràcies.

BriggS surt de la sala.

Com està l’Emily? Ah, quina dona… (Serveix el cafè.)

Sol? Sense llet ni sucre? Té. Ah, quina dona… T’haig

de dir que, temps era temps, me’n vaig enamorar. He

de confessar-t’ho. Vaig convidar-la a sortir a prendre el

te, a Dorchester. Li vaig parlar dels meus anhels. Vaig

decidir agafar el toro per els banyes i li vaig proposar

que t’enganyés. Jo reconeixia que eres un tipus for

midable, però vaig assenyalar que no agafaria res que

et pertanyés a tu, només aquella part de si mateixa

que totes les dones guarden al rebost, perquè no se

- 58 -

sap mai. Convèncer-la va ser d’una dificultat infernal.

Deia que t’adorava, que la seva vida no tindria sentit

si t’enganyés. Vaig atipar-la de pastes de mantega,

de canapès de cogombre, de maduixes amb nata.

Al final va sucumbir. Suposo que tu no en vas saber

mai res, oi? Ah… però ara ja som massa vells perquè

tingui cap importància, no creus?

S’asseu amb el cafè.

Vaig llogar una caseta per l’estiu. Una caseta amb

jardí. Ella venia amb cotxe a veure’m dos o tres cops

per setmana. Jo era part integrant de les seves ex

pedicions al supermercat. Llavors vivíeu a la granja,

vosaltres dos. Exacte. La granja del seu pare. Ella

venia a l’hora del te, o a l’hora del cafè, les hores

innocents. Aquell estiu va ser meva, mentre tu ima-

ginaves que era teva i de ningú més.

Fa glopets de cafè.

Li encantava, la caseta. Li encantaven les flors. Com

a mi. Narcisos, flor de safrà, violetes, fúcsies, clavells,

berbena.

Pausa.

Les seves mans delicades.

Pausa.

No oblidaré mai la manera com cuidava els narcisos.

Pausa.

- 59 -

¿Recordes una vegada, l’any trenta-set, em sembla,

que la vas portar a França? Jo anava en el mateix

ferri. No em vaig moure de la cabina. Mentre tu feies

els teus exercicis, ella em va venir a veure. L’ardor

que em va mostrar no és comparable a res que jo

hagi viscut mai. En fi.

Pausa.

Tu estaves entregat a cultivar la… la teva forma

física… oi? I no te’n faig retret. Tenies una planta

magnífica. Un esportista nat. Medalles, diplomes, el

teu nom en lletres d’or. Quan un home ha trencat la

cinta una vegada, tot sol, mai més no pot deixar de

trencar-la. El seu moment daurat ja no pot perdre

brillantor mai més. Encara vas a córrer? ¿Com és que

ens vam veure tan poc, després de tornar d’Oxford?

Vull dir… també tocaves altres tecles, no? Eres un

home de lletres. Igual que jo. Sí, sí, ja sé que de tant

en tant fèiem un pícnic junts, amb en Tubby Wells i

tota aquella colla, de tant en tant preníem un whisky

junts al club, però no vam ser mai realment íntims,

oi? No sé per què. És clar que jo vaig triomfar molt

abans, naturalment.

Pausa.

M’has dit que havies tingut una bona guerra, oi?

spooner: Sí, Déu n’hi do.

Hirst: Ah, esplèndid. A les forces aèries?

- 60 -

spooner: A la marina.

Hirst: Ah, esplèndid. Destructors?

spooner: Torpediners.

Hirst: Sensacional. Vas matar cap alemany?

spooner: Un parell.

Hirst: Bravo.

spooner: I tu?

Hirst: Jo estava a Intel·ligència Militar.

spooner: Ah.

Pausa.

Hirst: Vas prosseguir la teva carrera literària, acabada

la guerra?

spooner: Oi tant.

Hirst: Jo també.

spooner: Tinc entès que t’ha anat força bé.

Hirst: Sí, francament. Sí. Els millors temps ja han

passat, però…

spooner: Us veieu mai, amb la Stella?

- 61 -

Pausa.

Hirst: La Stella?

spooner: No pot ser que l’hagis oblidada.

Hirst: Stella què més?

spooner: Winstanley. Stella Winstanley.

Hirst: Winstanley?

spooner: Germana d’en Bunty Winstanley.

Hirst: Ah, en Bunty. No, no la veig mai.

spooner: Doncs et senties bastant atret per ella.

Hirst: Ah sí, company? I tu com ho sabies?

spooner : Jo l’apreciava enormement, en Bunty. I

ell estava espantosament indignat amb tu. Volia

clavar-te un cop de puny al nas.

Hirst: Per què?

spooner: Per seduir la seva germana.

Hirst: I ell què n’havia de fer?

spooner: Era el seu germà.

Hirst: Precisament.

- 62 -

Pausa.

Es pot saber on vols anar a parar?

spooner: En Bunty va presentar-li en Rupert, a la

Stella. Ell l’apreciava molt, en Rupert. Va ser el seu

padrí de boda. Ell i en Rupert eren amics des de

temps immemorials. Va amenaçar que et fuetejaria.

Hirst: Qui?

spooner: En Bunty.

Hirst: No va tenir mai pebrots de dir-m’ho a la cara.

spooner: La Stella va suplicar-li que no ho fes. Li va

implorar que es contingués. Li va implorar que no

ho digués a en Rupert.

Hirst: Ja. Però, a en Bunty, qui l’hi va dir?

spooner: A en Bunty l’hi vaig dir jo. L’apreciava

desmesuradament, jo, en Bunty. També apreciava

desmesuradament la Stella.

Pausa.

Hirst: Em fas pensar que eres amic íntim de la família.

spooner: Sobretot de l’Arabella. Muntàvem junts

a cavall.

Hirst: L’Arabella Hinscott?

- 63 -

spooner: Sí.

Hirst: La vaig conèixer a Oxford.

spooner: Jo també.

Hirst: L’apreciava molt, l’Arabella.

spooner: L’Arabella m’apreciava molt a mi. En Bunty

no va saber mai exactament del cert fins a quin punt

m’apreciava, ella, ni quina forma adoptava aquella

estimació per mi.

Hirst: Pots explicar-te millor, per l’amor de Déu?

spooner: En Bunty confiava en mi. Vaig ser padrí del

seu casament. També confiava en l’Arabella.

Hirst: T’hauria d’avisar que jo sempre vaig apreciar

l’Arabella extraordinàriament. El seu pare era el meu

tutor. M’estava sovint a casa seva.

spooner: Jo el coneixia bé, el seu pare. S’interessava

molt per mi.

Hirst: L’Arabella era una noia amb unes sensibilitats

d’allò més refinades i organitzades.

spooner: Hi estic d’acord.

Pausa.

- 64 -

Hirst: ¿Estàs insinuant que vas tenir un afer amb

l’Arabella?

spooner: Una forma determinada d’afer. Ella no

desitjava en absolut una consumació completa.

En tenia prou amb la seva particular predilecció:

consumir el membre viril.

HirSt s’aixeca.

Hirst: Començo a pensar que ets un canalla. ¿Com

t’atreveixes a parlar de l’Arabella Hinscott en aquest

to? Faré que al club votin en contra teu!

spooner: Senyor meu estimat, ¿puc recordar-li que

vostè va enganyar la Stella Winstanley amb l’Emily

Spooner, la meva pròpia dona, en el transcurs d’un

llarg i sòrdid estiu, un fet que en aquell temps es va

escampar per tots i cada un dels comtats de l’est i

del sud-est de Londres? ¿Puc recordar-li també que

la Muriel Blackwood i la Doreen Busby no s’han

recuperat mai més del seu dement i corrosiu abso-

lutisme sexual? ¿Puc recordar-li també que la seva

corruptora amistat amb en Geoffrey Ramsden a Ox-

ford va ser el plat del dia de Balliol i de Christchurch

Cathedral?

Hirst: Això és escandalós! Com s’atreveix? El faré

fuetejar!

- 65 -

spooner: És vostè, senyor, qui s’ha comportat d’una

manera escandalosa. Amb el sexe més feble i delicat,

del qual la meva dona era la més delicada repre-

sentant. És vostè qui s’ha comportat de manera

antinatural i escandalosa amb la dona a qui em vaig

unir davant de Déu.

Hirst: Jo, senyor? De manera antinatural? Escandalosa?

spooner: Escandalosa. Ella m’ho va explicar tot.

Hirst: I vostè fa cas de les collonades de la dona

d’un granger?

spooner: Tenint en compte que el granger era jo, sí.

Hirs t: Vostè no era cap granger, senyor. Era un

masturbador de cap de setmana.

spooner: Vaig escriure el meu Homenatge a Wessex

a la casa d’estiu de West Upfield.

Hirst: No he tingut mai el privilegi de llegir-lo.

spooner: Està escrit en terza rima, una forma que,

si em dispensa que li digui, vostè no ha estat mai

capaç de dominar.

Hirst: Això és intolerable! Qui és, vostè? Què hi fa,

a casa meva?

Va cap a la porta i crida.

- 66 -

Denson! Un whisky amb soda!

Camina per la sala.

No hi ha dubte que vostè és un enze. El Charles

Wetherby que vaig conèixer era un gentleman, i jo

aquí veig una figura reduïda. Em sap greu per vostè.

On és l’ardor moral que l’havia sostingut en altres

temps? Se l’ha empassat el vàter?

Entra

BriggS, serveix whisky amb soda, l’hi

dóna a HirSt. Hirst es mira el got.

Se l’ha empassat el vàter. Directe a la claveguera.

(Beu.) No ho entenc… no ho entenc… i no veig

altra cosa al meu voltant… contínuament… que els

homes més sensibles i més cultivats puguin canviar

tan fàcilment, gairebé d’un dia per l’altre, i conver

tir-se en el pinxo, el lladregot, el bandoler. En el meu

temps ningú no canviava. Un home era. Només la

religió podia alterar-lo, i això com a mínim era un

patiment gloriós.

Beu i s’asseu a la seva butaca.

No som bandits, aquí. Estic disposat a ser pacient.

Seré amable amb vostè. Li ensenyaré la meva

biblioteca. Podria fins i tot ensenyar-li el meu des

patx. Podria fins i tot ensenyar-li la meva ploma, i el

meu paper assecant. Podria fins i tot ensenyar-li el

meu reposapeus.

Aixeca el got.

Un altre.

- 67 -

BriggS agafa el got, l’omple i l’hi torna.

Podria fins i tot ensenyar-li el meu àlbum de fotogra

fies. Podria ser fins i tot que hi veiés una cara que li

recordés la seva pròpia, allò que abans havia estat.

Podria ser que hi veiés cares d’altres, a l’ombra, o

galtes d’altres, girant-se, o mandíbules, o clatells.

O ulls, foscos sota barrets, que podrien recordar-li

altres persones que havia conegut, que pensava que

eren mortes de feia molt de temps. Però de les quals

encara rebrà una mirada de reüll, si se sap enfrontar

al fantasma bo. Accepti l’amor del fantasma bo. Ells

posseeixen tota aquella emoció… atrapada. Tregui’s

el barret davant seu. No tingui cap dubte que això

no els alliberarà, però qui sap… quin alleujament…

pot ser que els doni… qui sap com poden reani-

mar-se… en les seves cadenes, en els seus gerros

de vidre. ¿Li sembla cruel… apressar-los quan estan

subjectats, empresonats? No… no. Profundament,

profundament, ells desitgen respondre al seu tacte,

a la seva mirada, i quan vostè somriu, la seva joia…

és il·limitada. I per això li dic: tractem els morts amb

la mateixa tendresa amb què voldríem ser tractats,

ara mateix, en el que descriuríem com la nostra vida.

Beu.

Briggs: Els morts són morts, company. Morts i enterrats.

Silenci.

- 68 -

Hirst: Bestieses.

Pausa.

Passa’m l’ampolla.

Briggs: No.

Hirst: Com?

Briggs: Que he dit que no.

Hirst: Res de bromes. Res de pallassades. Dóna’m

l’ampolla.

Pausa.

Briggs: M’hi he negat.

Hirst: La negació pot conduir a l’acomiadament.

Briggs: Vostè no em pot despatxar.

Hirst: Per què?

Briggs: Perquè jo no me’n vaig.

Hirst: Si jo et dic que te’n vagis, te n’aniràs. Dóna’m

l’ampolla.

Silenci.

HirSt es gira cap a Spooner.

- 69 -

Hirst: Porti’m l’ampolla.

Spooner va cap a la vitrina. BriggS no es mou.

Spooner agafa l’ampolla de whisky i la hi

porta a HirSt. HirSt se serveix whisky i deixa

l’ampolla al seu costat.

Briggs: També me’n prendré un.

BriggS agafa un got, va cap a l’ampolla, se

serveix whisky i beu.

Hirst: Quina impertinència. Però en fi, és igual.

Sempre ha sigut un mitjamerda. Està plovent? Plou

tan sovint, a l’agost, a Anglaterra… vostè obser-

va mai els barrancs del paisatge anglès? Sota les

branquetes, sota les fulles mortes, trobarà pilotes

de tennis, ennegrides. Les noies les tiren als seus

gossos, o als seus fills, que se les tiren l’un a l’altre

i finalment les deixen rodolar al fons del barranc.

Allà queden perdudes, donades per mortes, amb

segles d’antiguitat.

FoSter entra a la sala.

Foster: Li toca fer la passejada del matí.

Pausa.

He dit que li toca fer la passejada del matí.

- 70 -

Hirst: La passejada del matí? No, no, em temo molt

que aquest matí no tinc temps.

Foster: És l’hora del passeig per Hampstead Heath.

Hirst: Impossible. Tinc massa feina. Tinc massa coses

per fer.

Foster: Què és això que beu?

spooner: El gran malta feridor.

Hirst, a Spooner: Déu meu, si vostè no té res. On és

el seu got?

spooner: Gràcies. No vull fer barreges: seria imprudent.

Hirst: Barreges?

spooner: Estava bevent xampany.

Hirst: Ah, té raó, sí, és clar, és clar. Albert, una altra

ampolla.

Briggs: De seguida, senyor.

BriggS surt.

Hirst: Impossible. Tinc massa coses per fer. Tinc un

assaig per escriure. Un assaig crític. Haurem de com-

provar els arxius, esbrinar què és el que representa

que he d’avaluar. Ara mateix m’ha marxat del cap.

- 71 -

spooner: Jo, en això, el puc ajudar.

Hirst: Ah…

spooner: Per dues raons. Primera: perquè tinc el nas

d’una fura. Puc trobar el que sigui en un arxivador.

Segona, perquè jo mateix he escrit un sens fi d’as-

sajos crítics. Té secretari, vostè?

Foster: Sóc jo, el seu secretari.

spooner: Un càrrec de secretari no fa justícia ni de

lluny als seus talents. Un poeta jove hauria de viatjar.

Viatjar i sofrir. Allisti’s a la marina, potser. I vegi el

mar. Navegui. Explori.

Foster: He fet de mariner. Estic de tornada, d’això.

Sóc allà on se’m necessita.

Entra

BriggS amb el xampany, s’atura a la

porta, escolta.

spooner, a HirSt: Ha esmentat un àlbum de foto-

grafies. Podria mirar-me’l amb vostè. Podria posar

noms a les cares. Podria tenir lloc una exhumació

amb tots els ets i uts. Sí, tinc plena confiança que jo

podria ser-li d’una ajuda enorme, en aquest territori.

Foster: Són cares sense nom, amic meu.

- 72 -

BriggS entra a la sala i deixa la galleda del

xampany.

Briggs: I seran sempre cares sense nom.

Hirst: Hi ha llocs en el meu cor… on ni una sola ànima

vivent… no ha pogut… ni podrà mai… penetrar-hi.

BriggS obre el xampany i omple una copa

per a Spooner.

Briggs: Tingui. Fresc com una rosa. (A HirSt.) Un ditet

per a vostè, senyor?

Hirst: No, no. Jo seguiré… tal qual.

Briggs: Jo acompanyaré el senyor Amic… si se’m

permet, senyor.

Hirst: Naturalment.

Briggs, a FoSter: On és la teva copa?

Foster: No, gràcies.

Hirst: Va, sí home, sigues sociable. Alterna amb la

societat a la qual estàs lligat. A la qual estàs lligat

com amb uns vincles d’acer. Barreja’t.

BriggS omple una copa per a FoSter.

Foster: No és ni l’hora de dinar.

- 73 -

Briggs: La millor hora per beure xampany és abans

de dinar, cap de cony.

Foster: No em diguis cap de cony.

Hirst: Nosaltres tres, no ho oblideu mai, som els

amics més antics del món.

Briggs: Per això li he dit cap de cony.

Foster, a BriggS: Para ja de parlar.

HirSt alça la seva copa.

Hirst: Per la nostra bona fortuna.

Murmuren: «Salut, salut…». Beuen tots.

HirSt mira per la finestra.

Hirst: La claror… aquí fora… és trista… amb prou

feines s’ha acabat de fer clar. El dia està caient. De

pressa. Quin mal gust. Tanquem les cortines. Ence-

neu els llums.

BriggS tanca les cortines i encén els llums.

Hirst: Ah. Quin alleujament.

Pausa.

Quina felicitat.

Pausa.

- 74 -

Avui arribaré a una conclusió. Hi ha uns certs assump-

tes… que avui penso resoldre.

spooner: L’ajudaré.

Foster: Jo era a Bali quan em van fer venir a buscar.

No calia que me n’anés, no calia que vingués aquí.

Però tenia la sensació que em… que em cridaven…

no tenia alternativa. No calia que abandonés aquella

illa preciosa. Però estava intrigat. Encara era una

criatura, però era ensopit i anònim. Un escriptor

famós em reclamava. Volia que fos el seu secretari, el

seu xofer, el seu majordom, el seu amanuense. Com

havia sabut que jo existia? Qui li havia parlat de mi?

spooner: La seva imaginació va fer un salt. Pot fer-

ho poca gent, això. I poca gent ho fa. Ell ho va fer.

I és per això que Déu l’estima.

Briggs: Tu has vingut per recomanació meva. Sempre

m’ha agradat la joventut, perquè te’n pots servir.

Però ha de ser oberta i sincera. Si no és oberta i

sincera no te’n pots servir. Jo et vaig recomanar. Tu

eres obert, amb tot el món sencer davant teu.

Foster: Trobo la feina fructífera. Estic en contac-

te amb una intel·ligència molt especial. Aquesta

intel·ligència, la trobo nutritiva. He estat nodrit per

ella. M’ha engrandit. Per tant, és una intel·ligència

que val la pena de servir. Trobo naturals les seves

exigències. I no només això: són legals. No faig res

- 75 -

deshonest. És un alleujament. No hauria estat difícil

deixar-se corrompre. Tinc un sentit de la dignitat en

la meva feina, un sentit de l’honor. No m’abandona

mai. Un sentit del servei a una causa.

Es refereix a

BriggS.

Ell és el meu associat. Va ser el meu proponent.

He après moltíssim, d’ell. Ha estat el meu guia. La

persona menys egoista que he conegut. Ell t’ho dirà.

Deixa que parli.

Briggs: Amb qui?

Foster: Què?

Briggs: Que parli? Amb qui?

FoSter mira Spooner.

Foster: Amb… ell.

Briggs: Amb ell? Amb un recollidor d’orinals? Un

llepaculs? Un traficant de merda? Però què collons

estàs dient? Mira-te’l. És com un venedor de lubricant

de figa, un collons de pastisser de cagarros. Es pot

saber per què hi parles?

Hirst: Sí, sí, però en el fons és un bon home. Ens

vam conèixer a Oxford.

Silenci.

- 76 -

spooner, a HirSt: Deixi’m viure amb vostè i fer-li de

secretari.

Hirst: Hi ha algun borinot, per aquí? Sento un

zum-zum.

spooner: No.

Hirst: Vostè diu que no.

spooner: Sí.

Pausa.

Li demano… que em tingui en compte per al càrrec.

Si jo portés un vestit com el seu, em veuria amb uns

ulls diferents. Sóc extraordinàriament bo amb els

comerciants, els venedors ambulants, els viatjants,

les monges. Puc guardar silenci si ho desitja, o, si ho

prefereix, ser simpàtic. Puc parlar de qualsevol tema

que vostè triï: el futur del país, les flors silvestres, els

Jocs Olímpics… és cert que he passat per temps difí

cils, però la meva imaginació i la meva intel·ligència

no tenen rival. La meva voluntat de treballar no ha

estat gens erosionada. Continuo sent capaç d’as-

sumir les més greus i esglaiadores responsabilitats.

Pel que fa al temperament, puc tenir el que vostè

desitgi. El meu caràcter, en essència, és un caràcter

humil. Sóc un home sincer i, a més a més, encara no

sóc massa gran per aprendre. El meu art culinari no

és per ser pres a la lleugera. M’inclino per la cuisine

francesa, però la cuina sense floritures no és aliena

- 77 -

a la meva competència. Tinc un ull molt fi per a la

pols. La meva cuina estaria sempre immaculada. Sóc

delicat envers els objectes. Tindria bona cura de la

seva plata. Jugo a escacs i a billar, i toco el piano.

Podria interpretar-li Chopin. Li podria llegir la Bíblia.

Sóc una bona companyia.

Pausa.

La meva carrera, ho reconec obertament, ha tingut

alts i baixos. Era una de les joves promeses de la

meva generació. Va passar alguna cosa. No sé què

va ser. Això no obstant, jo sóc jo i he sobreviscut

a l’insult i a la privació. Jo sóc jo. M’ofereixo a mi

mateix, no pas abjectament sinó amb orgull ances

tral. Vinc a vós com un guerrer. Amb molt de gust

us serviré com el meu amo. Doblego el meu genoll

davant vostra excel·lència. Posseeixo les qualitats

de la pietat, la prudència, la liberalitat i la bondat.

Refuseu-les, i n’haureu d’assumir les conseqüències.

És la meva tasca, com a cavaller, romandre amable

en el meu comportament, coratjós en les meves

empreses, discret i galant en les meves execucions,

amb la qual cosa vull dir que la vostra vida privada

no deixarà de ser vostra. Això no obstant, seré sen-

sible al més petit greuge que us pugui ser infligit.

La meva espasa estarà a punt per desmembrar tota

encarnació manifesta de les forces malignes que

conspirin per dur-vos a la ruïna. Consideraré de la

meva incumbència preservar una expressió clara

i una consciència neta. Acceptaré en nom vostre

- 78 -

el repte de la mort. L’afrontaré pel vostre bé, amb

coratge, ja sigui al camp o a l’alcova. Sóc el vostre

chevalier. Abans m’enterraria a mi mateix en una

tomba d’honor que permetre que la vostra dignitat

fos embrutada per enemic de casa o adversari fo-

raster. Sóc vostre en tot i per tot.

Silenci.

HirSt seu immòbil.

FoSter i BriggS estan drets, immòbils.

spooner: Abans no contesti, voldria dir una cosa

més. Ocasionalment organitzo lectures poètiques, a

la sala de dalt d’un pub concret. Hi ha una assistèn-

cia raonablement bona, sobretot de gent jove. Per

mi seria un plaer organitzar-li una vetllada pròpia.

Podria llegir la seva obra, davant d’un públic inte-

ressat i informat, davant d’un públic desbordant de

potencial per al més gran possible dels entusiasmes.

Li puc garantir una sala plena, i amb molt de gust li

gestionaré uns honoraris fixos, o, si ho prefereix, un

tant per cent de taquilla molt substanciós. Els joves,

l’hi asseguro, vindrien en ramat a sentir-lo. El meu

comitè consideraria un singular honor poder-li fer

d’amfitrió. Seria presentat per una autoritat en la

seva obra, potser jo mateix. Després de la lectura, la

qual estic convençut que seria un èxit extraordinari,

podríem fer cap al bar de sota, on el propietari —el

qual, per cert, és amic meu— se sentiria, n’estic

- 79 -

segur, més que complagut de servir-lo personalment,

a compte de la casa, per descomptat. Allà a la vora

hi ha un restaurant indi d’un nivell excel·lent, on

el meu comitè el convidaria a sopar. És tan inusual

poder veure el seu rostre… les seves paraules, que

tanta gent coneix, s’han pogut sentir tan poques

vegades amb l’absoluta autoritat de la seva pròpia

veu, que aquest acte seria candidat a pertànyer a la

més insòlita de les categories: la de les coses úniques.

Li prego que sospesi molt seriosament les impli-

cacions socials d’una tal aventura. Vostè seria allà

corporalment. Això l’acostaria als joves, i acostaria

els joves a vostè. Però també la gent gran, aquells

qui gairebé ja han perdut l’esperança, en aquesta

ocasió sortirien de casa i es presentarien. No tindria

cap problema amb la premsa. Jo mateix assumiria

la tasca d’impedir que causessin cap molèstia. Pot

ser vostè arribaria a avenir-se a tenir mitja dotzena

aproximada de fotògrafs, però més ja no. A menys,

és clar, que sentís positivament, en una ocasió com

aquesta, el desig de parlar. A menys que preferís de

celebrar, posem per cas, una petita roda de premsa

després de la lectura i abans de sopar, amb la qual

podria, mitjançant la premsa, adreçar-se a tot el

món. Però això és anecdòtic, i no seria en cap sentit

una condició. Acontentem-nos amb la idea d’una

lectura íntima, en un entorn agradable i receptiu;

plantegem-nos una vetllada que pugui ser recordada

per tots aquells que hi prenguin part.

- 80 -

Silenci.

Hirst: Canviem de tema.

Pausa.

Per última vegada.

Pausa.

Què he dit?

Foster: Ha dit que canviava de tema per última vegada.

Hirst: Però això què vol dir?

Foster: Vol dir que ja no tornarà mai més a canviar

de tema.

Hirst: Mai més?

Foster: Mai més.

Hirst: Mai més?

Foster: Ha dit que era l’última vegada.

Hirst: Per què vol dir, això? Què significa? Què és

el que significa?

Foster: Significa per sempre més. Significa que es

canvia de tema d’una vegada per sempre i per úl-

tima i definitiva vegada. Si el tema és l’hivern, per

exemple, serà l’hivern per sempre més.

- 81 -

Hirst: És l’hivern, el tema?

Foster: Ara el tema és l’hivern. Per tant, serà l’hivern

per sempre més.

Briggs: I per última vegada.

Foster: Per última i eterna vegada. Vol dir que si el

tema és l’hivern, per exemple, no arribarà mai la

primavera.

Hirst: Però deixa’m que et pregunti… t’haig de

preguntar…

Foster: No arribarà mai l’estiu.

Briggs: Els arbres…

Foster: No floriran mai.

Hirst: Us he de preguntar…

Briggs: La neu…

Foster: No deixarà mai de caure. Perquè ha canviat

de tema. Per última vegada.

Hirst: Però, és cert, que hem canviat de tema?

Això és el que pregunto. He canviat de tema? Hem

canviat de tema?

Foster: Naturalment. El tema anterior queda tancat.

- 82 -

Hirst: Quin era, el tema anterior?

Foster: Ja s’ha oblidat. Vostè l’ha canviat.

Hirst: I el tema actual, quin és?

Foster: Que no hi ha cap possibilitat de canviar de

tema perquè ara mateix s’acaba de canviar de tema.

Briggs: Per última vegada.

Foster: De manera que ja mai més no passarà res

més. Vostè, senzillament, seurà aquí per sempre.

Briggs: Però no tot sol.

Foster: No. Hi serem nosaltres. En Briggs i jo.

Pausa.

Hirst: És de nit.

Foster: I sempre serà de nit.

Briggs: Perquè el tema…

Foster: Ja no podrà ser mai canviat.

Silenci.

Hirst: Però sento ocells. No els sentiu? Uns sons que

no havia sentit mai abans. Els sento tal com devien

sonar aleshores, quan jo era jove, tot i que aleshores

- 83 -

jo no els vaig sentir mai, tot i que aleshores sonaven

entre nosaltres.

Pausa.

Sí. És cert. Jo camino cap a un llac. Hi ha algú que em

segueix, a través dels arbres. El despisto. Fàcilment.

Veig un cos a l’aigua, flotant. Em sento agitat. M’hi

acosto més i veig que m’havia confós. A l’aigua no

hi ha res. Em dic a mi mateix: «Tu has vist un cos

que s’ofegava.» Però m’he confós. Allà no hi ha res.

Silenci.

spooner: No. Es troba en terra de ningú. Una terra

de ningú que mai no es mou, que mai no canvia,

que mai no envelleix però que resta per sempre

glaçada i silenciosa.

Silenci.

Hirst: Doncs celebrem-ho.

Beu.

Es van apagant els llums a poc a poc.

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia 12 de setembre del 2013

Volums publicats:

Textos Aparte

Teatro contemporáneo

1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi

Born 2003

2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a Califor-

nia, 2005

3. Fernando León de Aranoa, Familia, 2005.

Adaptación de Carles Sans

4. José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.

Premi Born 2004

5. Joan Casas, El último día de la creación,

2006

6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó,

2006

7. Antonio Álamo, Veinticinco años menos

un día, 2006. Premi Born 2005

8. Rebecca Simpson, Juana, 2007

9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los

pájaros, 2008

11. Richard France, Su seguro servidor

Orson Welles, 2008

12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13. Santiago Martín Bermúdez, El tango del

Emperador, 2008

14. José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias

de Klamm, 2009

15. Gerard Vàzquez/ Jordi Barra, El retratis-

ta, 2009

Textos aparte Teatro clásico

1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010

Textos a Part

Teatre contemporani

1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998

Premi Born 1997

2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,

1999. Premi Born 1998

5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra

d’Or 1999

6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,

2000

7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi

Serra d’Or 1999 (al millor text espectacle)

8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi

Born 1999

9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10. Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001

11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de

Caront, 2001

12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2000

13. Raül Hernández Garrido, Si un dia m’obli-

dessis, 2001. Premi Born 2000

14. Harold Pinter, L’engany, 2001

15. David Plana, Després ve la nit, 2002

16. Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen,

2002. Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2001

17. Luis Miguel González, La negra, 2002.

Premi Born 2001

18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003

19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003

20. Manuel Molins, Elisa, 2003

21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu

en el cel, 2003

22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort Mano-

lete, 2003. Premi Born 2002

23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista,

2003. Premi del Crèdit Andorrà, Andorra

2002

24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a

Sarajevo, 2004

25. AADD, Dramaticulària, 2005

26. Miquel Argüelles, Una nevera no és un

armari, 2004. Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2002

27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim

M. Bartrina, Reus 2003

29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del

Crèdit Andorrà, Andorra 2004

30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix /

Marina / Preludi en dos temps, 2005

32. Marco Palladini, Assassí, 2006

33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006.

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2005

35. Manuel Molins, Combat, 2006

36. Marc Rosich, Surabaya, 2007

37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born

2006

38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança.

Una Petita dansa de mort en cinc qua-

dres, 2007

39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007

40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,

2007

41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi

Fundació Romea de Textos Teatrals 2006

42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2006

43. Carles Batlle, Trànsits, 2007

44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova York,

2007

47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2006

48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein,

2008

49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegen-

da catalana, 2008 (Inclou CD)

50. José Sanchis Sinisterra, El setge de Lenin-

grad, 2008

51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.

Premi Born 2007

52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53. Josep M. Miró Coromina, Quan encara

no sabíem res, 2008. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2007

54. Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008.

IV Premi Fundació Romea de Textos Teatrals

2008

55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La

ﬁnestra / Sota terra, 2008

56. Albert Benach, Mascles!, 2008

57. Erik Satie, El parany de Medusa, 2009

58. Joan Cavallé, Peus descalços sota la lluna

d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril de

Teatre, 2008

59. Josep M. Diéguez, De vegades la pau,

2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de

Teatre, 2008

60. Angelina Llongueras i Altimis, El cobert,

2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de

Teatre, 2008

61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009.

Premi Born 2008

62. Enric Nolla, Còlera, 2009

63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de

palla, dies de vent (Una reﬂexió sobre

el destí), 2009. Premi del Crèdit Andorrà,

Andorra 2008

64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009

65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009

66. Pere Riera, Casa Calores, 2009

67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009

68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi 14

d’Abril de Teatre, 2009

69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona que

perdia tots els avions, 2010. Premi Born

2009

71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73. Marta Buchaca, A mi no em diguis amor,

2010

74. Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010

75. Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010

76. Michel Azama, La Resclosa, 2010

77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010.

VIII Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2009

78. Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar, 2010

79. Josep M. Benet i Jornet, Dues dones que

ballen, 2010.

80. Carles Batlle, Zoom, 2010.

81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010.

82. Daniela Feixas, El bosc, 2011.

83. Guillem Clua, Killer, 2011.

84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011.

85. August Strindberg, Creditors, 2011.

86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011.

87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu,

Preguntes i respostes sobre la vida i la

mort de Francesc Layret, advocat dels

obrers de Catalunya, 2011.

88. Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga,

2011.

89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang bang

(Obert ﬁns a l’hora de l’Àngelus), 2011.

90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos de

Shakespeare), 2011.

91. Marc Rosich, Car Wash (tren de rentat),

2011.

92. Sergi Pompermayer, Top model, 2011.

93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011.

94. Jordi Casanovas, Una història catalana,

2012.

95. Joan Brossa, Poesia escènica I: al voltant

de Dau al Set, 2012.

96. Josep Maria Miró i Coromina, El principi

d’Aquimedes, 2012.

97. Jordi Oriol, T-error, 2012.

98. Marc Angelet, Voyager, 2012.

99. Marilia Samper, L’ombra al meu costat,

2012.

100. Joan Brossa, Poesia escènica II. Strip-tease

i teatre irregular (1966-1967), 2012.

101. Joan Brossa, Poesia escènica III. Mirades

sobre l’amor i la vida (1956-1962), 2012.

102. Toni Cabré, L’inútil, 2012.

103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona, 2012.

104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012.

105. Pere Riera, Barcelona, 2013.

106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?,

2013.

107. Helena Tornero, No parlis amb estranys,

2013.

108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013.

Textos a Part Teatre clàssic

1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,

2008

Harold Pinter

108

Per petició expressa del mateix Harold

Pinter, mort el 2008, el funeral d’aquest

home imprescindible del teatre con-

temporani va començar amb la lectura

d’un fragment de la seva obra mestra

Terra de ningú.

Dos antics amics, que han oblidat tots

els vincles que els unien abans de la

Segona Guerra Mundial, es retroben

en una nit carregada d’alcohol, la qual

tornarà a despertar les ferides d’un

passat que necessita ser ordenat per

no quedar condemnat eternament a

una esterilitat insalvable. En aquest

personal descens als inferns contem-

poranis, Pinter ens ofereix una de les

reﬂexions més lúcides que el teatre ha

donat recentment sobre la funció ne-

cessària de la poesia en un món devas-

tat que ja no es pot permetre creure en

relats simpliﬁcadors.

Si Dante pren Virgili com a guia per a

la seva monumental travessia poètica,

Harold Pinter s’endinsa en el particular

descens als inferns contemporanis que

és Terra de ningú acompanyat de la mà

silenciosa del seu admirat T. S. Eliot.

TERRA DE NINGÚ

Harold Pinter (Londres, 1930-2008)

Harold Pinter va escriure vint-i-nou

obres teatrals, entre les quals s’inclo-

uen L’hivernacle (1958), Tornar a casa

(1964), Terra de ningú (1974), Traïció

(1978) o Cendres a les cendres (1996).

També va signar guions de cinema com

El servent (1963), L’accident (1966) o La

dona del tinent francès (1980); va tre-

ballar com a actor en cinema i teatre, i

va dirigir algunes de les seves pròpies

obres, així com textos d’altres autors.

La dimensió política i antibel·licista de la

ﬁgura de Harold Pinter va tenir un paper

públic. Al llarg de la seva vida, va tre-

ballar per posar de manifest els abusos

de poder de les nacions del món i es va

oposar activament a la Guerra del Golf,

als bombardejos de Iugoslàvia per part

de l’OTAN i a la Guerra de l’Afganistan.

Entre els reconeixements a la seva obra,

destaquen el Premi Nobel de Literatura

l’any 2005, el Shakespeare Prize, l’Euro-

pean Prize for Literature, el David Co-

hen British Literature Prize, el Laurence

Olivier, la Légion d’Honneur i el Molière

d’Honneur a la seva trajectòria.

Harold Pinter

TERRA DE NINGÚ