Enric Nolla Gual

159

TU NO SURTS A LA FOTO

El dolç silenci del nostre bosc

Tu no surts a la foto

Un retrat gairebé clínic d’una família erosionada pels brots

psicòtics del seu ﬁ ll de vint-i-tres anys, que s’acaba conver-

tint en un periple a través de territoris desconcertants de

la personalitat humana, vorejant sempre els límits entre el

conscient i l’inconscient.

Un projecte de col·laboració amb la unitat de psiquiatria

de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau que culmina amb

la presentació d’aquesta obra sorgida del treball que han

dut a terme durant dos anys el dramaturg Enric Nolla i el

director Antonio Simón-Rodríguez, compartint experiènci-

es amb els pacients d’un grup de teràpia familiar.

Enric Nolla

Es va formar com a dramaturg als Tallers d’escriptura tea-

tral de José Sanchis Sinisterra, a la Sala Beckett. És profes-

sor de dramatúrgia i escriptura teatral a l’Institut del Tea-

tre i imparteix cursos a l’Obrador de la Sala Beckett.

Ha estrenat les obres següents: 7/24 o La llegenda de l’ho-

me que ﬂ ota sobre els parcs (estrenada a Atenes l’any

2013), El berenar d’Ulisses (Sala Beckett, 2010), Sweet Dre-

ams, (amb Ricard Gázquez, Teatre Tantarantana, 2005),

Àrea privada de caça (TNC, 2003), Tractat de blanques (Sala

Beckett, 2002, Premi Serra d’Or), Hurracan (Sala Beckett,

2001, Premi Serra d’Or) i A pas de gel en el desert (Festival

de Sitges 1996).

ISBN: 978-84-946040-3-4

TU NO SURTS A LA FOTO

Enric Nolla Gual

TU NO SURTS A LA FOTO

El dolç silenci del nostre bosc

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició: setembre 2016

Correcció: Romina Paps

Disseny gràﬁc: Arola Editors

Disseny portada: Antoni Torrell

Imatge de portada:

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN: 978-84-946040-3-4

Dipòsit legal: T 1342-2016

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

TU NO SURTS A LA FOTO

El dolç silenci del nostre bosc

Enric Nolla Gual

EQUIP ARTÍSTIC

Direcció Antonio Simón

Escenograﬁa i vestuari Fons del Teatre Nacional de Catalunya

Espai sonor Òscar Villar

Il·luminació Quico Gutiérrez

Ajudanta de direcció Glòria Balañà Altimira

Equip tècnic i de gestió Velvet Events

Direcció tècnica Xavier Xipell «Xipi»

Direcció i administració

de producció Carles Manrique

Ajudanta de producció Júlia Simó Puyo

Producció Teatre Nacional de Catalunya

Distribució Magnetica Management

Col·laboració Atrium de Viladecans

Amb el patrocini Fundació Banc Sabadell

Amb la col·laboració Unitat de Teràpia Familiar de l’Hospital de Sant

Pau: Dr. Juan Luis Linares, Virginia Rangel,

Miguel Ángel García, José Manuel Sánchez,

Gustavo Moreno i Sergio Carballo

Agraïments Pep Duran, Nina Pawlowsky, Dr. Luis Pulgar i

Vero Cendoya

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2015/2016

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinador del TNC: Fundació Damm

REPARTIMENT

Tu no surts a la foto es va estrenar a la Sala Tallers del

Teatre Nacional de Catalunya el 17 de febrer de 2016

amb el repartiment següent:

Chantal Aimée

Babou Cham

Bernat Quintana

Xavier Ruano

Teresa Urroz

PERSONATGES

MARE, uns 45 anys (Helena)

PARE, uns 55 anys (Pere)

CLAUDI, uns 23 anys

L’ALTRE CLAUDI, uns 23 anys

DOCTORA, uns 40 anys (Teresa)

HOME 1

HOME 2

i ELOI, que no el veurem

- 8 -

Des de la foscor. L’Altre ClAudi podria ser-hi present.

Claudi: El camí és de terra i és alt, és molt alt. He pujat com

he pogut, però ara no recordo ben bé com és que m’hi

trobo. Des d’aquí puc veure les quatre muntanyes. No puc

tornar, és clar, i sí que veig que es fa ràpidament de nit. No

hi ha cap arbre… bé, sí que n’hi havia, però de cop no hi

són, perquè s’han cremat tots. Les quatre muntanyes al fons.

Ara el camí ja no hi és i em fa molta por, m’aferro aleshores

a un semàfor o… a una bústia, però si encara sóc al bosc,

no? Darrere d’aquesta llum, em quedo. M’adono que estic

sol. Sí? Què? Alguna cosa s’aproxima. M’espero. M’espero.

ClAudi desapareix. Silenci. A continuació, entra la doC-

torA.

doCtora: «Mentre als hospitals els metges s’interessin només

pels cossos i no per les ànimes, de les quals no en saben

res, haurem de qualificar els hospitals no solament d’esta-

bliments de dret públic sinó també d’assassinat públic, i els

metges d’assassins i d’ajudants d’execucions. Quan un, així

mencionat, científic privat d’Ottang am Hausruck, que havia

estat ingressat a l’hospital de Vöcklabruck a causa d’una, així

mencionada, peculiaritat clínica, va ser reconegut de cap a

peus, va preguntar, segons escriu en una carta a la revista

mèdica Der Arzt: i l’ànima? A la qual cosa el metge que havia

reconegut el seu cos li va respondre: Calli!».

Sense ànima, Thomas Bernhard.

- 9 -

No passa res

doCtora: Finalment avui serem testimonis d’un cas, que no

intenta ser model definitiu, ni molt menys, però que per mi

té un valor personal i professional únics, sincerament m’emo

ciona, va ser la meva primera experiència com a terapeuta

aquí a l’hospital i va ser també, per mi, el descobriment d’un

treball renovador que encara està en marxa i per desenvolu

par. Tots sabem que la incertesa domina per sobre de totes

les nostres intencions; la ment humana és imprevisible, cada

cas és un univers autònom. Per fortuna, potser, per la pròpia

naturalesa dels seus protagonistes, aquest cas revela una

petita esperança.

Observeu:

Nosaltres treballem en aquesta cambra tancada, un vidre aquí

al davant que servirà de mirall. Una mena de finestra potser

que obrim i tanquem, amb la persiana. Jo m’ubico aquí, puc

sortir i entrar. Un telèfon que servirà per generar intercanvi

amb els professionals que se situen fora. Imagineu-vos la

situació, per si de cas necessito el seu suport. De vegades

es produeixen situacions complicades.

Mentre, la família ocupa l’espai…

Ells no us veuran, el joc de llums no els ho permet.

Mireu: Ella, la mare; Ell, el pare i el noi, Claudi, que s’asseuen.

Aquestes seran les seves cadires.

- 10 -

Esperen, nerviosos.

Els inicis van ser molt durs. Ara en Claudi s’ha recuperat,

però li va costar molt re-fer-se, com m’agrada dir, re cons

truir-se, quasi literalment. Un primer símptoma extraordinari

de la seva… curació? Millor dit, recuperació, va ser quan va

començar a intervenir en les trobades familiars.

Observareu només una mostra de la feina que hem desen

volupat, aquests últims tres anys, un viatge en el temps a

partir del punt d’inflexió en què cadascun dels membres de

la família intenta reconstruir com va començar tot.

Com va començar tot? (A la família.)

I el moment en què en Claudi va iniciar la seva participació,

al principi molt tímidament… i com, molt a poc a poc, va

anar reconstruint el seu camí… ja ho veureu. Potser a través

del relat podrem trobar aquest punt en què tot es torça:

quan sembla que no passa res… sabeu? On comença tot?

Mireu, estan nerviosos, jo els he dit que m’esperessin un

moment: aquesta podria ser una sessió representativa dels

inicis.

Tant de bo tot això ens ajudi a trobar la llavor. No sempre

podem parlar en aquests termes. Només això. Només això,

una petita esperança.

És el torn de la mare.

A la família.

On ens vam quedar en l’última sessió?

ella: Havia començat a parlar sobre la casa.

- 11 -

ell: Parlaves de la casa.

doCtora: Heu reflexionat sobre la discussió que vau tenir?

ell: Jo no hi he pensat, la veritat.

ella: Si no em deixa parlar mai…

doCtora: Avui ho podràs fer. Claudi, què en penses tu?

Silenci.

Res?

ell: La veritat és que sí que hi he pensat una mica.

doCtora: Molt bé.

ella: Una mica.

ell: Potser que no discutim, no? Teresa, no cal.

doCtora: No cal, no. Recordeu la pregunta? On creieu que

va començar tot?

ell: Parlaves de la casa.

doCtora: És el seu torn. (A ell.)

ell: És clar.

ella: Puc, doctora? Ai, Teresa?

doCtora: Comença, sí.

ella: Aquesta és la imatge que nosaltres volíem recollir quan

ens vam traslladar aquí, oi? Aquesta casa de camp.

doCtora, a ell: Pots no estar-hi d’acord.

ella: No sé què vols que et digui, per mi tot comença aquí.

- 12 -

ell: Era el que volia. Estava cansat de la ciutat.

ella: No tenies feina.

ell: No tenia feina, no.

Silenci.

Però ens estimàvem.

Silenci.

ella: A mi em va fer por. Deixar-ho tot, per venir fins aquí…

vull dir, allà, a la casa…

Però no puc oblidar el moment en què vam obrir la porta i

al fons, per darrere dels finestrals, es veia el bosc.

Tu em tenies abraçada i una càlida brisa em tocava la cara.

Silenci.

Claudi, com si respongués a una pregunta: El meu germà

no ha pogut venir.

Silenci.

ella: És fora.

ell: On és?

ella: Com que on és? Vas parlar amb ell fa un parell de dies!

ell: Ah, sí, sí.

ella: En una travessa als Alps.

ell: És clar, és clar. S’entrena.

- 13 -

ella: Exacte, s’entrena. Ell mai para quiet. Però sap que

veníem.

Ho sap.

Silenci.

Claudi: Només ho volia dir.

ella: Molt bé.

Claudi: Perdó, no he aixecat el braç abans de parlar.

Aixeca el braç.

ell: No cal.

Claudi: Només això.

ella: Ja ho has dit, no?

ell: Helena!

Claudi: Perdó.

doCtora: No cal, Claudi.

ella: Ho… sento.

doCtora: És sincera, Claudi, ho veus?

Continua, Helena!

ella: Aquí, a aquesta banda, hi ha d’haver… uns grans fines-

trals que donen a un bosc frondós i profund… de vegades,

fins i tot emboirat.

Hi ha d’haver uns grans finestrals.

ell: Aquí, sí, i els boscos que tu dius al fons.

- 14 -

ella: Hi ha de ser.

ell: I la taula al mig.

ella: Sí, però abans necessito sentir l’ambient.

Se senten els cants d’uns ocells, el lladruc d’un gos a la

llunyania. El silenci del món rural.

No, de casa nostra, dels nostres boscos.

S’afegeix el so d’una radial i de martells…

ell: Que ets punyetera.

ella: Ara, sí que em sento com a casa.

ell: I la taula al mig.

ella: Amb les tres cadires. Una taula de fusta crua i cadires

rústiques.

Veiem una taula.

Més o menys així, sí.

ell: I l’escala que puja a les habitacions.

I una escala.

ella: Però els finestrals han de ser molt visibles, perquè hi

ha d’entrar força llum. M’és igual la resta.

ell: T’és igual, sí.

Silenci.

Vull dir… els primers temps vam estar-hi bé.

Silenci.

- 15 -

ella: Aquell dia jo havia fet cridar el meu marit.

ell col·loca una síndria a sobre la taula.

ell: A mi.

Silenci.

ella: Encara no ens havíem separat.

Silenci.

No, no ens havíem divorciat. Ell havia baixat a viure a la

granja de cavalls. Quant temps vam estar junts a casa? Tres

mesos? Quatre?

ell: Va ser aquell dia?

ella: Va ser aquell vespre, i no em vaig adonar del que havia

passat de veritat fins després.

Pensant-hi, saps, Teresa? On havia començat tot.

Va ser precisament aquell vespre en què…

ell: Però no hauries pogut fer-hi res.

ella: Tu, què en saps?

ell: No.

ella: Hauria pogut, sí; hauria pogut; hauria pogut.

ell: Helena!

ella: Què?

ClAudi s’aixeca afectat pel que ha sentit i es dirigeix cap a

la sortida, però es queda al llindar. Pausa. Som a la casa

de la muntanya.

- 16 -

……………………………………

ell: On és en Claudi?

ellA assenyala a dalt. ell té la intenció de pujar-hi, però

no ho fa.

ella: No ha sortit de la seva habitació des d’ahir al vespre,

quan va arribar després d’haver estat amb tu.

ell: Jo no li he fet res.

ella: No t’estic acusant.

ell: Però per què fas la precisió, que no surt de l’habitació

després d’haver estat amb mi.

ella: Ai, Pere, no comencis!

ell: No, tu ho has dit. Jo no li he fet res.

ella: Molt bé.

ell: Vols que hi pugi.

ella: No ho sé. Jo no vull discutir amb tu.

Com estan els cavalls?

Silenci.

ell: Claudi! Claudi, baixa immediatament!

On és l’Eloi?

ella: Com que on és?

ell: Ah, sí és clar.

Eh, Claudi! Claudi, baixa immediatament o et juro que…

- 17 -

ella: Vols fer el favor de quedar-te tranquil. No sé per què

t’he fet venir.

ell: Marxo, eh? Ja havíem quedat així, oi?

Silenci.

Oi?

ella: Sí.

Calla, que em sembla que he sentit unes passes.

Silenci.

Ara baixa.

ell: Ara baixa, sí.

Dissimulant.

Doncs, bé?

ella: Voldràs una mica de cafè?

ellA s’asseu.

ell: No en bec de cafè a aquestes hores.

ella: Seu, home, sembles una mica cansat.

ell: Cansat, sí. Estic fotut.

ClAudi, en silenci, s’asseu en una de les cadires.

Aquest dolor del coll no marxa.

ella: Són els nervis.

ell: Sí, són els nervis.

- 18 -

ella: Sempre igual.

Silenci.

Sempre tens alguna cosa.

Silenci.

ell: Em fa mal i no puc dormir.

Silenci.

ella: Jo sí que puc dormir.

Silenci.

ell: Me n’alegro.

Els cavalls estan bé.

ella: Voldràs aigua, doncs.

A ClAudi.

Vols res?

(…)

Vols res, Claudi?

(…)

Vols menjar alguna cosa?

(…)

ell: No dius res?

(…)

- 19 -

No diu res. Això no és normal. No és normal. Però no li has

de fer cas. No passa res. I si no vol parlar que no parli. Si es

vol quedar a la seva habitació tots els dies, que s’hi quedi.

És lliure.

ella: No ha menjat des d’ahir… al migdia.

ell: Doncs potser sí que hauria de menjar alguna cosa, tens

raó.

ella: És clar que tinc raó.

ell: Per què et poses així?

ella: Ja ho vaig intentar, però va arribar i es va tancar a

l’habitació fins ara. Què et penses, que no ho vaig fer?

ell: Jo no estic dient això?

ella: Ah, no?

ell: Però per què no li preguntes a ell què ha passat?

ella: Per què no ho fas tu?

ell: Perquè no ha passat res, ja t’ho he dit.

Ara ja el tens a taula, ha sortit de l’habitació i el tens a taula

que era el que volies, oi?

Jo hauria d’anar tirant que tinc molta feina.

ella: Però no m’has dit que volies una mica d’aigua?

ell: Jo?

ella: Sí, m’ho has dit, que no volies cafè, que preferies un

got d’aigua. Que et feia mal el coll, i que tenies una rampa

a l’esquena,

- 20 -

ell: Això no t’ho he dit.

ella: Però has fet el gest com si et fes mal tota l’esquena,

i de fet estàs molt rígid. Sí que estàs rígid, ara que et veig

millor. L’has fet o no?

ell: El què?

ella: El gest aquest que et feia mal l’esquena i tot això.

Busca la complicitat de ClAudi.

Ho ha dit, oi? Tu també l’has sentit, oi? Oi?

Silenci.

ell: Potser sí, perquè em fa mal.

ella: Ho veus? I ara te’n vas?

ell s’aixeca per marxar. ClAudi s’aixeca també.

No entenc res. Tot s’arregla així?

ell: Què vols que hi faci?

ella: Fes el que vulguis. Jo no vull discutir. Potser és millor

que te’n vagis, sí. No t’hauria d’haver trucat. Vaig pensar

el truco i potser m’ajuda perquè no sé què fer amb aquest

noi tota sola.

De sobte, no em diu res, es tanca a l’habitació, potser és que

no estic fent bé les coses. No es comunica. És com si jo no

existís. No ho entenc. No em mira. No em mira.

Quina sort que té l’Eloi, ben lluny de casa, pujant i baixant el

Montblanc tres i quatre vegades. Com m’agradaria ser amb

ell. Et va trucar, m’ho va dir.

- 21 -

Tu tens un parell de fills, els fas petons des de petits, els

dónes el pit fins a assecar-te, els expliques contes i t’estàs

nits senceres sense dormir quan estan malalts. L’un t’estima

i l’altre no saps què… no saps què dir. Jo me n’hauria d’anar

de casa.

Et va trucar, m’ho va dir.

ell: Qui?

ella: L’Eloi, qui ha de ser? De qui estem parlant?

ell: Sí, sí, em va trucar. I?

ella: I? I aleshores, per què m’has preguntat on era?

ell: Quan?

ella: Abans.

ell: No ho sé.

ella: No ho saps? Sí que ho saps. Sí que ho saps.

ell: No ho sé, m’he despistat, dona!

ella: No t’aguanto. No t’aguanto.

ClAudi plora.

I tu per què plores, ara? Tu, per què plores?

Què li vas fer? Què li vas fer?

ClAudi inicia la seva sortida.

ell: On vas, Claudi? On vas?!

ella: Deixa’l! Que se’n vagi. Aquest ha sortit a tu.

- 22 -

ell: On vas, ara? No pugis! Queda’t aquí.

Se li’n va al darrere i intenta retenir-lo amb una certa

força.

Si no passa res, fill meu. No passa res.

ClAudi, violentament, molt violentament, se separa d’ell.

Li fa una empenta al pare.

ella: Deixa’l! Deixa’l!

La cosa ha anat pitjor del que pensava. No en tens ni idea

de tractar els teus fills.

ell: Això no t’ho tolero.

ella: Vés-te’n amb els teus cavalls de merda!

ClAudi agafa la síndria amb el gest de trencar-la contra la

taula violentament i… pausa absoluta… Podria aparèixer

L’Altre ClAudi.

ella: Déu meu!

Per què m’ho fas això?

ell: No ha passat res. No passa res.

ella: Ja està. Ja s’ha pixat com quan era petit.

ell: Això rai!

ella: Però si m’ha deixat el terra fet una merda.

ell: Això es neteja.

ClAudi desfà el moviment violent i a poc a poc deixa la

síndria on era amb molta cura, amb delicadesa. Silenci.

- 23 -

Claudi: Està tot tacat de sang!

ella: Què ha dit? Què ha dit?

ell: Vol que estiguis bé.

ella: Això ha dit?

ell: Que tot vagi bé. Oi?

Va, fill meu. Puja a la teva habitació i neteja’t. Després vés-

te’n al llit. Això es neteja.

ClAudi surt a poc a poc i desconcertat. ell neteja com pot

el terra i intenta endreçar-ho tot, com si no hagués passat

res. Pausa. Silenci. Al ﬁnal s’asseu a taula i li fa el senyal

a ellA perquè ho faci.

Ho veus? Ha quedat tot net! Ha quedat tot igual, com estava.

No et preocupis. Ja li passarà. Amb el temps no recordarem

res de tot això.

Ja ho veuràs.

ella: Vols dir?

ell: Tu no hi pensis i desapareix.

ella: Potser sí.

ell: Veuràs que demà tot continuarà com si no hagués

passat res.

ella: Potser sí.

Silenci.

Em fa por.

Silenci. L’Altre ClAudi desapareix.

- 24 -

……………………………………

ella: Necessito respirar una mica.

doCtora: Què en penseu?

Silenci.

ell: Respirem una mica.

ell i ellA s’aixequen, respiren profundament. Es relaxen.

ella: És difícil, saps, Teresa? És difícil.

ell: Però ens en sortim.

ella: No sé si podré continuar.

ell: Helena!/

Sona un telèfon. Pausa. La doCtorA el despenja, davant

la mirada desconcertada d’ell, ellA i ClAudi, que apareix

com si l’haguessin fet venir, responent a una demanda.

……………………………………

doCtora: …Sí, precisament a això em referia, doctor, la ten-

dència natural és el conflicte i s’ha mantingut obert durant

aquestes últimes sessions… Si no hi hagués intervingut,

l’agressivitat ho domina tot, i no seria la primera vegada…

Has vist com tancava els punys, el pare? … No… no, no van

tornar a parlar del tema fins quatre sessions posteriors, més

de dos mesos, Joan… exactament… Molt bé… després en

parlem a la reunió.

Entra ClAudi, com si arribés del carrer; aixeca la mà per

intervenir. Els pares ja hi són.

- 25 -

doCtora: Molt bé, avui us trobo a tots una mica més ani-

mats. Oi?

El pAre en veure’l li fa el senyal perquè parli.

Claudi: El meu germà no ha pogut venir.

ella: No, però ha trucat per disculpar-se.

ell: Està entrenant.

ella: No, Pere, no… està fent una travessa molt important

a Los Andes.

ell: És veritat.

ClAudi torna a aixecar la mà per intervenir.

ella: Sí, digues.

ell: No cal que alcis la mà.

Claudi: Només ho volia dir.

ella: Molt bé, ja ho has dit.

ell: Helena!

ella: És que em poso molt nerviosa.

doCtora: I per què no continuem, doncs, Helena, amb la

teva història?

ella: Sí, és clar. No?

Tot igual: som a la casa, la taula, les cadires, en Claudi, a la

seva habitació.

ClAudi s’aixeca i surt, amb l’autorització dels familiars i la

doCtorA.

- 26 -

El meu marit continua assegut encara a taula.

ell: És a dir, jo. No t’ho tindré en compte.

ella: Com em vaig poder casar amb un home a qui li agrada

Demis Roussos?

Això no ho he dit. Ho he pensat.

ell: Em volia quedar aquella nit a dormir a casa, però no

trobava la manera de dir-t’ho. Això no pot ser, em deia.

Això no pot ser. Et sentia per dintre com em deies: Això no

pot ser i encara porto la teva veu clavada aquí en aquesta

part del cap.

ella: Ho sento. Havíem arribat a un acord. Per això no te’n

vaig dir res.

Silenci.

Ja t’he dit que ho sento.

ell: I, de sobte, enmig d’un llarg silenci, és tardíssim: em vas

preguntar de quin color tenia els ulls en Claudi, el nostre fill.

ella: No m’hi havia fixat…

ell: Em va semblar increïble que em preguntessis una cosa

així.

ella: Tu tampoc ho sabies.

ell: Aquestes coses passen.

ella: No, això no és normal… Però acaba sortint.

ell: No m’hi fixo en aquestes coses. No hi dono importància.

ella: Encara em costa, saps?

- 27 -

Silenci.

De vegades penso que potser, no sé si dir-ho. Potser tot això

té a veure amb… quan em vaig quedar embarassada… quan

vaig saber que estava embarassada d’en Claudi… vaig desit-

jar avortar. Vaig estar a punt de fer-ho. Hi pot tenir alguna

cosa a veure, oi? No ho sé.

ell: No ho crec. També vas desitjar avortar amb l’Eloi.

ella: Ets cruel.

ell: Ara diràs que m’ho invento.

Silenci.

Però és veritat.

Silenci.

Va, som-hi!

……………………………………

ella: De quin color té els ulls el nostre fill?

Silenci.

No t’hi has fixat?

ell: Quan el torni a veure, m’hi fixaré.

ella: L’Eloi els té verds, oi?

ell: Verds, sí…

ella: Mai has vist uns ulls iguals.

ell: Potser marrons… marrons verdosos?

- 28 -

ella: No n’estic segura. No n’estic segura.

Silenci.

Vols que t’escalfi una mica de llet?

ell: Que en vols?

ella: Necessito una cosa calenta.

S’ho preparen.

Gràcies per venir.

ell: I per què m’ho preguntes això dels ulls?

ella: No ho sé.

ell: Va, no et posis així.

ella: Ahir vaig tenir un somni, i no ho sé, amb tot això que

acaba de passar, potser té alguna cosa a veure:

L’Eloi i en Claudi eren petits, encara. No érem aquí, vivíem a la

ciutat, ens preparàvem per a un llarg viatge, maletes, moltes

maletes. Tot molt ben organitzat. En Claudi em deia una cosa

però jo no l’entenia. Parlava perfectament en català, amb

fluïdesa, però jo no el podia entendre. Argumentava, fins i

tot el que em volia dir. No entenia el que em deia, en canvi

sí que entenia els meus propis pensaments, no recordo bé

en què pensava, però els entenia i entenia l’Eloi, que estava

preocupat perquè havia perdut un parell de mitjons vermells,

els seus mitjons vermells, te’n recordes? De fet l’Eloi no

parlava però en Claudi insistia amb les seves paraules. Què

podia fer-hi? Aleshores, com que estàvem a la vora del mar,

no sé com va ser que els començava a llegir el conte d’un

pirata que amagava el seu tresor a la costa de Moçambic,

- 29 -

imagina’t, Pere, una cosa que no té cap mena de sentit, de

quin pirata estava parlant? Moçambic!… Què vol dir això?

Jo mai hi he anat a Moçambic…

Però tant l’un com l’altre reien en el somni, vull dir, mai els

havia vist així… tan contents.

Pausa.

I ja està.

ell: Ja està?

ella: Què podia fer-hi?

ell: Ja està.

ella: Sí, què més vols?

Silenci.

ell: I això què hi té a veure amb el seu color dels ulls?

ella: No ho sé. Ara no ho sé, però alguna cosa hi tenia a

veure. N’estic segura.

Llarg silenci.

Fa dies que no pugen els cavalls aquí dalt.

ell: És que els he hagut de tancar.

ella: Ja.

ell: Ara és diferent.

ella: I vols dir que val la pena aquest negoci?

Silenci.

- 30 -

ell: Jo…

ella: Te’ls estimaves tant.

ell: I me’ls estimo però ara és diferent.

ella: És clar.

Silenci.

Vols una mica més de llet? Te n’escalfo una mica més?

S’aixeca per preparar-la.

ell: Marrons, sí. Són marrons.

Pausa.

ella: N’estàs segur?

ell: Com els teus.

Silenci.

ella: Una mica més de llet, doncs?

Apareix l’Altre ClAudi. La seva presència no percebuda

determina una transformació en l’ordre familiar. Distor-

sió. Sentim una versió alterada d’alguna peça de Demis

Roussos. La doCtorA pren la paraula.

doCtora, mentre grava la seva veu. Podria prendre notes:

Sessió 34, 35, 36, 37… Els costa molt reconstruir aquest

episodi. El relat comença a fer tombs. Els pares intenten

recordar el detall del color dels ulls del seu fill. Mai arriben

a definir-lo i es culpabilitzen, però no hi ha maltractament.

En Claudi es manté neutral, a diferència del que passava

abans. El noto connectat amb el relat. Espera pacientment

- 31 -

el seu torn. Observa fixament els esforços dels pares. És un

bon indici. He de subratllar que en arribar el moment en què

la mare s’adorm…

l’Altre ClAudi surt, cop de porta i entra a escena ClAudi.

Amb el gest que fa el pare de cobrir-la amb una manta…

quan arriba a reconèixer aquest moment, de confiança,

potser, permet una nova dimensió del relat.

Es fa de dia. La mAre dorm. El pAre és al seu costat.

Claudi: Bon dia, pare.

ell li fa el gest perquè baixi el to de veu, perquè la mAre

dorm. Deixem de sentir la melodia de Demis Roussos.

ClAudi accepta la proposta amb complicitat. ell i ClAudi

parlen en veu baixa .

Bon dia!

ell: Has descansat?

Claudi: I tu? No has dormit en tota la nit?

ell: Estàs bé?

Claudi: És clar…

Silenci.

ell: No, t’ho preguntava…

Claudi: Que heu fet les paus?

ell: Ssssst!

Deixa’m veure una cosa.

- 32 -

ell s’apropa a ClAudi i li intenta veure els ulls.

Deixa’t fer, home!

Claudi: Què et passa avui?

ell: Per què ets tan desconfiat?

ella: Mmm… Deixeu-me descansar…

ell: Ssssst!

Pausa.

Deixa’m veure una cosa, home!

Claudi: Esteu xalats!

……………………………………

ell i ClAudi surten. Pausa. ellA es queda sola amb la doC-

torA. Som en una nova sessió, aquest cop, individual.

doCtora: Més tranquil·la?

ella: Com? Sí. Vols dir que anem per bon camí?

doCtora: Què en penses de tot això?

ella: L’última vegada em vas preguntar per aquell quadre

que en Claudi t’havia mencionat. Ara ja sé quin és. Era de

l’avi, i la meva mare el va heretar. Per això el guardo a casa.

El quadre del pou. Hi ha un pou al mig. Una dona a sota

d’un arbre florit, sargeix uns pantalons d’home. L’arbre és

un salze. Com que la dona està ubicada per sobre de la vora

de pedra que envolta el pou, hi pot mirar cap a dins. Vés a

saber què mira.

- 33 -

doCtora: Per què creus que m’ho expliques això?

ella: Perquè aquest quadre potser pot significar alguna cosa;

per això, saps, Teresa?

Silenci.

Mira, t’he d’explicar una història que em va fer saber la meva

mare abans de morir:

Es veu que la meva àvia era molt jove i s’estimava molt el meu

avi. Quan la Guerra, tot això. La Guerra Civil, sí. L’àvia era al

poble. Entraven els Nacionals, era el final de la Guerra, pels

túnels del tren. L’avi treballava a l’ajuntament i va pensar, es

veu, que no calia marxar perquè no havia fet res de dolent,

de fet era molt religiós. Bé… es veu que el van agafar, a ell i

a uns altres tres que quedaven. Els van portar a la carretera,

per on circulava tot l’exèrcit que venia de molt lluny. Tot un

exèrcit. Els avions i tot sobrevolaven el cel amb banderes i

estels. Van citar tot el poble perquè allà mateix, al mig de

la carretera, just a l’entrada del poble, on feia una mica de

desnivell, jutjarien els traïdors. L’avi, es veu, era un traïdor. I

allà mateix els van afusellar. L’àvia era al davant, la van obligar

a veure com mataven el seu home. I després, com deixaven

anar el cos al mig del pas dels soldats, dels carros de combat,

dels tancs. Es veu que van fer que els tancs trepitgessin el cos

de l’avi fins que no en quedés cap resta. Va desaparèixer, es

veu, es va disseminar per tot el camí fins al final.

(…)

L’àvia es va quedar allà, en silenci. I es veu que no va parlar

mai més.

(…)

- 34 -

Aquesta història li van explicar a la meva mare, les dones

del poble.

doCtora: I no va parlar mai més?

ella: Sí, no va parlar mai més.

Llarg silenci.

No té cap sentit, oi?

doCtora: Anem per molt bon camí, Helena. Has de tenir

confiança en la teva intuïció.

ella: Saps, Teresa? He deixat de tancar la porta de la meva

habitació amb clau quan me’n vaig a dormir.

……………………………………

- 35 -

ClAudi i després, la doCtorA.

Claudi: Un altre cop, les quatre muntanyes que veig des

del camí, però ara sí que sóc a la ciutat, en una casa, a casa

meva, a la meva habitació amb finestra que dóna al carrer, i

amb un taulell per estudiar i, al fons, un passadís que va fins

a la cuina. M’adono aleshores que des del fons del passadís,

que és llarg i fosc, alguna cosa s’apropa, sento les passes, són

unes petjades, fortes, ràpides com si em perseguís. Soroll de

fulles seques. No tinc ni temps d’obrir els ulls. Em mossega

aquí, a la mà però no sagno.

Silenci.

doCtora: Podries recordar alguna cosa més, Claudi?

Claudi: Em torna a mossegar amb força. M’agafo per no

caure. Planto cara.

Silenci.

doCtora: Estem sols. No has de tenir por.

Claudi: M’aguanto. M’aguanto.

Silenci.

doCtora: Què sents?

ClAudi no respon.

Vols ser a la teva habitació?

ClAudi assenteix tímidament.

- 36 -

Què fas a la teva habitació quan estàs sol?

Silenci.

doCtora: Vols que continuem amb els teus pares?

ClAudi assenteix. Surt.

……………………………………

- 37 -

doCtora: «Los desórdenes de la concepción se marcan en la

progenie. No solo porque los descendientes se parecen a sus

padres, sinó porque llevan en sí los caracteres del acto que

los hizo nacer… el acto sexual trata de un acontecimiento

del cuerpo y del alma destinado a producir o a conservar

en el individuo las cualidades de las que la simiente deberá

estar impregnada y el embrión deberá quedar marcado.»

Michel Foucault. Historia de la sexualidad.

Avancem ben poc, en aquests últims temps, amb el treball

de família i amb el pacient, fins que arribem a l’episodi que

quedarà enregistrat com L’aniversari d’en Claudi.

Entren, com si arribessin del carrer, amb alguna bossa,

potser, ellA, ell i ClAudi, es treuen els abrics i s’ubiquen

en l’espai com la primera vegada.

ell: Per mi tot comença aquell dia de la celebració.

La casa continua igual, els seus finestrals oberts als boscos.

Totes les finestres obertes; l’escala que puja a les habitacions

en aquesta banda.

ella: Ja ens havíem separat definitivament.

ell: Han passat tres anys, la mare vivia amb el Claudi.

ella: És a dir jo.

ell: Jo veia el meu fill de tant en tant.

ella: Vint-i-tres anys!

- 38 -

ClAudi aixeca la mà per intervenir però un gest negatiu

d’ell no li ho permet.

ell: Qui ho diria?

ella: A mi m’ha passat el temps molt lentament.

Silenci. Aproﬁtant la pausa, ClAudi torna a aixecar la mà

per intervenir i ell el talla.

ell: Sí, sí, ja sé què vols dir. L’Eloi tampoc ha pogut venir a

la sessió.

ell cerca l’autorització d’ellA.

ella: I jo què sé? Per què em mires així?

Jo l’únic que puc dir… Ho puc dir, Teresa?

L’únic que puc dir és que en Claudi està més tranquil, no Clau

di? Sembla que ens anem entenent una mica més, no Claudi?

doCtora: Em sembla que en Claudi vol dir una cosa.

Claudi, al pAre: Per què no em deixes parlar?

……………………………………

doCtora: Som a la casa del bosc.

……………………………………

ell: On és el Claudi?

ella: No ho sé.

ell: I l’Eloi?

- 39 -

ella: Ha trucat, però no he tingut temps d’agafar el telèfon.

Al missatge deia que tornaria a trucar, suposo que per dir

que arribaria una mica més tard, ja saps com és.

ell: els aeroports i tot plegat.

ella: exacte. Tenim un fill famós.

Has vist que bonic?

Fa referència al pastís que hi ha a damunt la taula.

ell: Com és que hem posposat tres dies la celebració?

ella: Per estar tots plegats, que no ho entens? És molt

important.

ell: Ja… per al Claudi.

ella: no, per a l’Eloi. Que no ho veus?

ell: No, no ho veig, no.

ella: Ai, no comencem; i ajuda’m a parar taula. Els gots

són aquí.

ell: potser he arribat una mica d’hora.

ella: això és casa teva.

Silenci.

Potser sí, que has arribat una mica d’hora. Mai t’has sabut

planxar les camises. Aquesta te la vaig regalar jo, oi?

Mira, ara arriba el teu fill.

Es fa visible en ClAudi.

Poseu-vos d’acord mentre jo vaig fent algunes coses a dalt.

- 40 -

ellA fa el gest de marxar però en veure ClAudi es paralit-

za. ell intenta dir-li alguna cosa però ellA el talla.

Com és que no t’has posat les sabates noves?

(…)

No t’han agradat.

I aquests pantalons tots bruts.

ell: Són moda així.

ella: Pentina’t!

ellA puja, en el cas que hi hagi escales, i surt. ell i ClAudi

es queden en silenci.

ell: Com va?

Silenci.

Claudi: Bé.

Silenci.

ell: La granja… va molt bé! Els cavalls… tenen molta sor-

tida. Vull dir…

Silenci.

Vine quan vulguis, necessitem ajuda… ja coneixes la feina.

Ara criem més de cent cavalls.

Silenci.

Ho deia per si no vols continuar estudiant… No et va gaire bé.

Claudi: vull continuar.

- 41 -

ell: Ah, no, només ho deia per si volies donar un cop de

mà a la mare. Ah, per cert, aquí tens el teu regal. Te l’hauria

portat fa tres dies.

Li dóna un sobre amb diners.

però la mare em va dir que ens veuríem avui, perquè no sé

què passava/

Et vaig trucar/.

ClAudi està concentrat comptant els diners, un per un, i

els torna a deixar a dins del sobre.

que no es podia fer i el teu germà./ El dia del teu aniversari

fa tres dies/ No ho sé, no ho vaig entendre.

Silenci.

En tens prou?

Silenci.

Ja saps com és ta mare.

Silenci.

Seiem, no?

ell s’asseu en una de les cadires, però ClAudi, no.

On seu la mare, ara? On sempre, oi? Ah, doncs, seuré aquí.

No t’hi asseuràs pas tu aquí, oi?

Claudi: No.

ell: Va, home, seu una mica amb mi i parlem.

- 42 -

Claudi: De què?

Silenci.

ell: No ho sé, dels cavalls.

Silenci.

Abans en parlàvem. Dels animals, en general, al bosc, de la

vida dels animals al bosc… Hòstia, com passa el temps! I

estàs fet… molt ben fet…

Tots tenim problemes, és clar. Tots en tenim, però millor

deixar-los de banda, noi, i tirar endavant. No aconsegueixes

res recordant els problemes. Els esborres i ja està.

Silenci.

Va, seu, home!

ClAudi s’asseu.

Vols una mica de llet?

I es posa a riure. I s’aixeca per servir-se una tassa de rom.

La teva mare i jo ens ho dèiem per compartir aquests mo-

ments i que vosaltres us penséssiu…

Beu una mica. Riu un altre cop.

Que ens bevíem una tassa de llet calenta.

Us enganyàvem…

Te n’adones?

Continua rient sol ﬁns que arriba el silenci.

- 43 -

No en vols? Té una mica.

Deixa una tassa a prop de ClAudi i ell s’asseu al lloc

d’abans.

A tu et va agradar venir a viure aquí. Sí, sí. De fet vaig pensar

en tu i en el teu germà per venir a viure aquí. Ja has vist com

li va. De fer petites excursions pel bosc s’ha convertit en un

dels escaladors més ràpids del món. Sí… M’acompanyaves

a l’estable dels cavalls, te’n recordes? Quan tot va començar.

En teníem deu. Però només a tu et feien gràcia. Passejàvem

amb ells, i els portàvem a la muntanya del darrere. Fèiem de

pastors, te’n recordes?

ClAudi somriu una mica i beu de la tassa.

Com un pastoret, però de cavalls…

Silenci.

Tu anaves al davant i els cridaves, i els cavalls darrere teu

tota l’estona.

ClAudi somriu complagut pel record.

Veig que te’n recordes!

ClAudi a poc a poc recupera la seva actitud anterior. Si-

lenci.

Després ja va venir la granja i, tot va canviar, és clar…

Tu te’ls estimaves molt, els animals.

ell beu un glop gran de la seva tassa.

- 44 -

Ara em ve al cap: com et vas posar el dia que es va morir

aquell gos, Déu meu! Anàvem per la carretera, te’n recordes?

Claudi: No vull parlar-ne.

ell: Sí, home, la que puja a Santa Margarida, i un altre 4X4,

que pujava a tota pastilla davant nostre, li va fotre un cop al

pobre gos que el va ventar uns vint metres. Anava darrere

d’una gossa, segur, per això no es va apartar. Potser l’havíem

vist alguna vegada per aquí buscant menjar, oi?

Claudi: No en vull parlar.

ell: Déu meu! Patapom! Com et vas posar! Em vas fer parar

el cotxe i em demanaves que sortís i l’agafés a coll, feia una

calor que empestava, però si no podem fer-hi res! Em deies,

hòstia, amb perdó, treu-li el cop del cap, com quan et feies

mal de petit, que el fes posar dret una altra vegada, tocant-lo

una mica i ja està. Però el gos era mort.

Claudi: No és veritat!

ell: No, encara respirava una mica, sí, però era evident que

no hi havia res a fer. Et vaig fer entendre que el millor era

apartar-lo de la carretera, perquè la natura fes la seva feina.

Claudi: La natura.

ell: Exacte! I el fes desaparèixer.

Silenci.

Al bosc, les coses van així.

Silenci.

- 45 -

Vaig tornar al cotxe però tu no. T’hi volies quedar fins que

deixés de respirar. No s’hi pot fer res. No s’hi pot fer res.

Te’n recordes? Com et vas posar!?

Claudi: Sí…, com som…, les persones.

Silenci.

ell: Ens fem grans, fill meu, ens fem grans. Mira, ara ve la

teva mare.

Veiem entrar HelenA.

Però que guapa t’has posat! Avui la celebració és grossa!

Què me’n dius, Claudi?

Silenci.

ella: No ha arribat l’Eloi?

Silenci. ClAudi s’aixeca de la cadira on seu.

Què passa, Claudi?

Passa res?

ell: No, no ho sé, estàvem parlant.

ella: Has de dir alguna cosa?

Sempre es posa amb aquests misteris quan m’ha de dir

alguna cosa i em posa tan nerviosa.

ell: I tu què saps?

ella: Perquè ja el veig a venir. Fa aquest gest i aquesta cara…

Que no el veus?

- 46 -

ell: Para ja.

ella: És que em posa molt nerviosa.

ell: Ja.

ella: Bé doncs, estic esperant. (Silenci.) Va!

Claudi: És que l’Eloi…

ella: Què?

Claudi: …ha trucat.

ella: Quan?

Claudi: Ara, fa un moment.

ella: però t’ha trucat a tu?

Claudi: al mòbil.

ella: i per què no ha trucat aquí?

ell: prou!

ella: tu no t’hi fiquis.

Claudi: perquè ha trucat i no li han contestat.

ell: Helena!

ella: per què no trucava al meu mòbil?

Eh?

Claudi: no ho sé.

ella: eh?

ell: volia parlar amb ell.

- 47 -

Claudi: volia parlar amb mi.

ella: volia parlar amb tu, sí.

ell: Deixem-ho córrer, sisplau.

ella: Vius aquí?

(…)

Vius aquí, tu?

ell: No. Per sort!

ella: per tu és molt fàcil. Te’n vas, ens deixes amb aquest

merder i a sobre vols que ho deixem córrer, així.

ell: No passa res.

ella: No ho aguanto més.

Claudi: Que no podrà venir.

ell: Ho veus?

ella: Què he de veure? Què he de veure?

ell: El motiu de la trucada.

Claudi: No pot venir. Que va perdre el vol a Nova Delhi. Que,

no ho sé, que va recordar que demà passat sortia amb una

nova excursió molt important amb la televisió francesa, així

mateix m’ho ha dit, amb la televisió francesa… Jo li he dit

que et truqui.

ella: Sí!

Claudi: Que et tornés a trucar i t’ho expliqués.

ella: Sí!

- 48 -

ell: Sí.

Claudi: però m’ha dit que no podia, que ell no té mòbil ara.

ella: no n’ha tingut mai.

Claudi: que l’ha perdut, que ja el coneixes i tot plegat, i que

ja et tornarà a trucar quan arribi al Nepal, o a Katmandú, no

ho sé, a la cara nord, no ho sé, des d’on et pugui trucar…

I tot això.

Silenci.

ell: Ja està, tot arreglat. Oi?

Claudi: que havia fet tot el possible.

ell: Ho veus?

Claudi: I ha penjat. Ha penjat. El meu germà Eloi ha penjat.

ell: Clar.

Silenci.

Ho veus? Tot arreglat. Apa! Ja podem començar.

ellA acaba de baixar les escales en silenci i s’aproxima a la

taula. S’hi asseu. Pausa.

ella: Tu deixa’m. No em diguis res.

ell: No t’estic dient res.

ella: Ah, no?

ell: No.

ella: et conec.

- 49 -

ell: ens coneixes molt tu. Es veu que coneixes tothom.

ella: em sento ridícula.

ell: no t’ho saps acabar. No té importància.

ella: I per què no li deia que avui celebràvem el seu ani-

versari, eh?

ell: No ho sé.

ella: per què no li insistia que vingués, que només és un

cop l’any. Només un cop l’any, que vingués amb nosaltres.

ell: no ho sé, no ho sé.

ella: aquest imbècil, sí. Aquest imbècil no és capaç ni de

fotre-li una bronca al seu germà.

No té els collons… ni tu de posar una mica d’enteniment.

Home!

ell: de qui m’estàs parlant?

ella: et penses que estic boja. Però no.

ell: feia temps que no sentia aquestes coses.

ClAudi es desplaça, molt lentament, a la seva cadira. S’hi

asseu amb un posat distant. Aparta la mirada mentre els

pares evolucionen en la seva escalada de violència.

ella: els animals es veu que et parlen en altres llengües.

ell: No podem estar junts.

ella: Per culpa teva.

ell: Ets insuportable.

- 50 -

ella: Tu no tens ni idea el que significa tolerar la merda

dels teus fills, les seves immundícies, la seva lletjor, els seus

silencis que no saps si en qualsevol moment es giren i et

claven un ganivet.

ell: Me’n vaig.

ella: ara te’n vas. Sempre te’n vas.

ell l’amenaça a ellA amb el puny. ClAudi tanca els ulls.

Apareix l’Altre ClAudi. La realitat física de la parella es

modiﬁcarà sensiblement. Assistirem a una atmosfera

pertorbadora. Els crits i les paraules es transformaran en

el so del bosc que penetra, en un silenci audible, en una

llunyana melodia. ClAudi obre els ulls i viurà una realitat

física diferent i pausada. Podria intentar aproximar-se als

pares, però seria expulsat. l’Altre ClAudi es dirigeix cap a

la síndria que hi ha a la taula.

ell: Sí. Me’n vaig. No t’aguanto.

ella: Perquè et dic la veritat. Vés a matar els teus cavalls.

ell: Jo no els mato! Jo no els mato! Filla de puta!

ella: Sí que els mates, els portes a l’escorxador!

ell: Tu sí que ens mates.

ella: Vols que et digui la veritat.

ell: Sí, ens mates!

ella: M’estàs acusant?

ell: Sí, tu!

ella: M’estàs acusant?

- 51 -

ell: Sí. Sí, sí, sí, sí, sí, sí, sí!

ella: Jo què he fet? Digues, jo què he fet?

Vols que et digui la veritat?

ell: No tens collons!

ella: Els teus fills em fan tanta por que de nit tanco la porta

de l’habitació perquè no em puguin fer res.

ClAudi, de sobte, marxarà de l’espai i ocuparà l’espai

extern, on podrà descobrir l’escena, per una banda, i el

públic per l’altra. Mentre, a escena, on es representa la

casa, l’Altre ClAudi agafa la síndria i la llança contra terra.

S’ha acabat!

ellA agafa el plat de ClAudi i el tira a terra. Agafa l’altre,

el de l’eloi, i el llança a terra. l’Altre ClAudi desapareix.

S’ha acabat!

ClAudi desapareix. Llarg silenci.

Estic tan cansada. Me’n vull anar corrent i tornar a casa

dels meus pares. Pujar les escales de casa seva i trobar-me

que entro a la meva habitació. De vegades quan pujo a la

planta de dalt, quan hi estic sola, penso que m’hi trobaré,

tinc la certesa absoluta que em trobaré amb la porta de la

meva habitació de petita i em tranquil·litza. Obro la porta i

em trobo amb les úniques coses que són meves, que sem-

pre han estat meves i que es conserven intactes al seu lloc.

Netes. Noves. Sense cap retret. Sense cap obligació ni culpa.

Silenci. La cadira on seia ClAudi cau a terra.

- 52 -

ell: On és el Claudi?

ella: Jo què sé.

I jo. On sóc jo?

ell: Fa un moment era aquí.

ella: Vols una mica de pastís?

En talla un tros amb les mans.

És de pastanaga.

ell: Claudi!

No pot haver marxat; no l’he vist sortir.

ella: De veritat no en vols una mica?

ell puja a buscar ClAudi cridant el seu nom. Ella continua

menjant pastís amb les mans o tallant-ne un tros, po-

sant-lo en un plat i menjant-ne.

No hi podem fer res. No hi podem fer res. Deu ser a dalt. És

com els gats. En sec desapareixen! I una granja de pollastres,

no seria més rendible? No ho entenc. O de conills? No ho

entenc. M’hauràs de deixar una mica de diners, he tingut

moltes despeses aquests dies. Veus en què m’he convertit?

I després dius que és culpa meva. Amb una mica de diners

n’hi haurà prou. Tornaré a estudiar, és clar. Sí, sí, però per

què no em truca l’Eloi a mi per què no dóna la cara. Es deu

haver amagat com un gat. Ja sortirà. Ja sortirà, Pere.

Pere!

Silenci.

- 53 -

Veiem que surt ell des de dalt.

ell: No el trobo.

Silenci.

ella: Vols una mica de llet?

Silenci.

De llet calenta!

ell: No.

Silenci.

ella: Doncs, jo sí.

ell s’aproxima a ellA.

ell: Deu haver sortit, doncs. Però no hem sentit la porta.

ella: Ja apareixerà.

On vas?

ell: A buscar-lo. Helena. A buscar el Claudi.

ell fa el gest de sortir.

ella: No el trobaràs.

……………………………………

Sentim el telèfon. La doCtorA despenja. Surt ellA i ell fa

l’intent de sortir però la doCtorA li indica que es quedi i

segui al seu lloc. Estan sols.

- 54 -

doCtora: Hola, Doctor, Bon dia!… Sí, i tant!… És que

pensava que no vindries avui… Ja ho veuràs.. Sí, grava-la,

sisplau, perquè després voldria comentar amb tu algunes

coses… No, no t’avanço res… No, si tu tenies raó, gràcies

per la confiança… Molt de dolor, sí, però són molt valents…

No sé si contenta del tot… Ja ho veuràs… Perfecte, molt

bé, ja li ho diré.

Mentre parla, ell podria recollir els trossos dels plats

per intentar reparar la trencadissa. Neteja, organitza. La

doCtorA després de la conversa penja el telèfon abans

d’adreçar-se a ell.

doCtora: Està molt bé que finalment hagis pogut venir a

una sessió tot sol.

ell: És que sempre estic molt ocupat, no són excuses.

doCtora: Està clar. Com veus l’evolució del teu fill?

ell: Bé, jo el veig bé. Ja no fa coses estranyes.

doCtora: Mmm! Vols dir que potser no ha patit cap altra

crisi?

ell: Sí, això… això. L’altre dia, per cert, vam anar a prendre

una Coca-cola… junts. I no vam tenir cap problema. Cap.

No vam parlar gaire, saps?

Va estar bé.

doCtora: Et sents bé, per això.

ell: Jo voldria explicar una cosa que potser ens podria ajudar,

no ho sé, l’Helena, la meva exdona em va dir que potser…

- 55 -

Vols dir, Teresa, amb tota confiança, que això té algun sentit?

Jo hi ha coses que no sóc capaç de veure.

doCtora: Ens pots ajudar molt. Tot el que puguis fer.

ell: Sí, érem tres germans. Jo era el petit. El pare portava els

meus germans a l’escola. No sé per què aquell dia jo també

anava amb ells, crec que m’havia de deixar a casa d’una

tieta, no ho sé, el pare tampoc m’ho va explicar amb detall.

El cert és que em vaig posar al darrere del cotxe i els meus

germans van seure al davant, amb ell. No sé com s’ho feien

abans, amb aquells cotxes tan petits. El pare em controlava

pel mirall retrovisor, m’ho va dir, com són les coses quan han

de passar. Vam deixar els meus dos germans a l’escola, eren

les vuit del matí, i van quedar que els tornaria a recollir a

les cinc de la tarda. Era dissabte. Ja saps que abans hi havia

escola els dissabtes. El meu pare, quan es va acomiadar dels

seus fills, va iniciar la marxa i no sé per quin motiu, es va

despistar. No ho sé, ell mateix, quan m’ho explicava, tampoc

ho sabia, alguna cosa de la feina, no ho sé, treballava com

a representant en una fàbrica de teles. El fet és que va tirar

cap la seva feina, com cada dia, fins i tot els dissabtes, i va

aparcar el cotxe en un descampat, que hi havia a la vora,

com cada dia. Va comprovar els llums, que les portes i les

finestres estiguessin ben tancades i, fins i tot, va agafar la

maleta que havia deixat al seient del darrere, on també era

jo assegut. No ho entén, pobre home, i era sincer, encara ara

el veig, com és que no em va veure. Va sortir i em va deixar

allà. Era el mes de juny. Feia calor. Imagina’t, des de les nou

del matí, gairebé, fins a les cinc de la tarda, jo allà, amb dos

o tres anys tancat en un forn.

- 56 -

No em vaig morir de miracle. Quan el pare va tornar a buscar

el cotxe i em va veure, va pensar que era mort, que m’havia

mort. No respirava, es veu, no em bategava el cor, es veu,

estava tot cremat com rostit, ple de butllofes a la pell. De

seguida va demanar ajuda, i gràcies a un cop de vent que

en sec va venir, això em va explicar, com un miracle, saps?

…com quan enmig de la calor d’estiu, de cop ve un ventet

humit de la marinada que et refresca, doncs això, suposo… es

veu que em va revifar i vaig plorar, com si tornés a néixer. De

la ràbia, no ho sé, del moment, de la mateixa desesperació,

em va ventar un cop a la cara. De la mateixa desesperació.

Silenci.

De la mateixa desesperació.

Silenci.

Servirà? Ho creus, Teresa? Vull dir, això que t’he explicat?

Nosaltres, la meva exdona i jo, no estem bojos, oi?

- 57 -

III.

la Nit dels Cavalls salvatges o tu No surts a la foto

La doCtorA recupera la seva posició inicial. Grava per pre-

parar la sessió.

Sessió 64. En les últimes deu sessions familiars, els esdeve-

niments s’acceleren. La situació d’en Claudi es desencalla i

comença a reclamar el seu propi espai. Valorar. L’actitud dels

seus familiars es modifica notablement. L’absència de l’Eloi

continua sent un enigma. Interrogar. No comprenc encara el

motiu d’aquest canvi, on hi ha hagut la transició. Observar.

El cert és que ens trobem en un escenari del tot positiu. En

una sessió individual amb el Claudi em va narrar un episodi

del tot revelador, que per a nosaltres portarà el títol de La

nit dels cavalls salvatges. Em va prometre que el compartiria

amb els seus pares.

ell s’asseu al seu lloc.

Mireu, el pare arriba a la sessió més d’hora que mai i s’espera

que arribi la resta.

Entra ellA com si vingués del carrer amb l’abric i la bossa.

ella: No he arribat tard, oi?

doCtora: Deixa la bossa i s’apropa al mirall que separa el

nostre espai del vostre, per treure’s l’abric i observar-se.

ella: Ai, perdoneu. Bon dia.

- 58 -

doCtora: Bon dia.

ella: Bon dia.

ell: Bon dia. En Claudi és al lavabo.

Mentre ellA es mira al mirall i es treu l’abric.

ella: Estic feta un nyap… Alguna cosa ha de canviar, Pere.

És normal això. És normal sentir això?

He trucat a l’Eloi i res.

ell: No vindrà pas.

ella: Jo abans m’enfadava però ara, Teresa, què vols que

et digui.

ell: Per cert, m’ha dit el Claudi que ha aprovat.

ella: Què puc fer?

ell: No em sembla bé que se’n vagi de casa.

ella: I per què?

ell: Si algun dia entrés a la Universitat hauria de venir a viure

a la ciutat. Ell no pot… no està… no….

ella: I per què no? Ja ho parlarem després quan li toqui.

ell: Es quedarà sol i tu…

ella: Jo què?

Has sentit el que ha dit en Pere?

Entra ClAudi, els pAres es queden en silenci i ClAudi s’as-

seu.

Hola, fill.

- 59 -

ell: Ja li he dit que eres al lavabo.

Claudi: Hola.

ella, a ell: Potser que en parlem després de tot això.

ClAudi.) El teu germà Eloi avui…

I ellA fa un gest de negació. ClAudi aixeca la mà. El deixen

parlar. S’aixeca, mira al seu voltant. Espera l’autorització

de la doCtorA.

Claudi: Però estem nosaltres…

ella: Sí, és clar.

ell: És clar.

doCtora: Claudi, per què no ens expliques on va començar

tot, per tu?

Claudi: És el meu torn?

doCtora: Oi que el volem sentir?

Els pAres assenteixen.

Claudi: No sé per on començar.

ella: Havies desaparegut.

doCtora: És el seu torn.

Claudi: Havien passat tres dies des que em va passar allò

tan estrany .

ell: El dia del teu aniversari. Et vam buscar per tot arreu.

ella: Hospitals, policia… Perdó…

- 60 -

Claudi: Continuo, Teresa?

doCtora: Va, que anem molt bé. Continua.

Claudi: I de sobte em trobo un altre cop a casa dels pares.

Era de matinada.

Foscor de matinada. Són a casa.

Som a casa. El pare no hi era.

Cerca conﬁrmar la visió. ellA s’aixeca i busca tapar-se

amb una manta. Ho fa. Podríem observar un moviment

en l’espai que hi ha fora dels ﬁnestrals. Una ombra, l’Altre

ClAudi que es deixa veure i s’amaga al bosc.

Claudi: Molt bé.

Ella.

ella: És a dir jo.

Claudi: Sí…

S’ha despertat i ha baixat al menjador perquè…

Cerca conﬁrmar la seva narració.

…perquè ha sentit uns cops estranys…

……………………………………

ella: Què són aquests cops?

Claudi: Uns gemecs d’animals, sí… corredisses, algun cop

a la porta o a les finestres.

No és el vent, no.

ella: No és el vent.

- 61 -

Claudi: Parla sola.

ella: No és el vent.

Claudi: Alguna cosa està passant a fora.

ella: No pot ser!

Claudi: I ja està, ho ha trobat…

Ho veig claríssim!

Conﬁrma la seva visió, excitat.

ella: És clar.

Claudi: De sobte ella descobreix… que a través dels

finestrals…

ella: Déu meu!

Claudi: Desenes de cavalls, una manada sencera dels millors

cavalls del món.

Lliures. Juguen al bosc!

ella: Déu meu!

Han tornat!

Claudi: Sí, han tornat, mare!

S’alarma perquè aquella visió ha de voler dir alguna cosa.

ella: Claudi, fill meu!

Claudi!

- 62 -

Claudi: Però no fa res; es queda allà, davant dels finestrals,

mirant els cavalls corrent i saltant lliures al bosc… Jo també

els puc veure.

ClAudi surt d’escena molt lentament. ellA surt del seu es-

tat meravellat i truca per telèfon. Espera que responguin.

No aparta en cap moment la mirada dels ﬁnestrals.

ella: Sóc jo, Pere!

(…)

No res… bé, sí.

(…)

Les cinc del matí, potser.

(…)

Els cavalls, Pere.

(…)

Sí, tots els teus cavalls són aquí dalt.

(…)

Són els cavalls.

(…)

Molt bé, m’espero. Vés a veure-ho!

Silenci.

Ho veus?

(…)

Vine, de seguida, sisplau!

- 63 -

(…)

No, no faré res. No pateixis.

Algú pica a la porta.

Espera un moment.

Algú pica a la porta.

Algú torna a picar a la porta.

Vaig a obrir. Espera un moment.

Sí, tindré cura, no pateixis.

ellA va cap a la porta i l’obre. No hi entra ningú. Però, de

sobte, i quan creiem que ha estat un error, apareix l’Altre

lAudi, una presència nova i estranya.

Fill meu!

On has estat?

ellA estranyada tanca la porta. Va corrent al telèfon.

El Claudi ha arribat. Puja de seguida.

(…)

Sí. Sí.

(…)

Sí sí, en Claudi, Déu meu! El meu fill. Qui ha de ser?

(…)

Molt bé!

- 64 -

ellA penja el telèfon.

Què t’ha passat? Què t’han fet? Mira com portes la roba.

Aquesta roba no és teva, fill meu. Qui te l’ha donat? No té

importància. Ja ets aquí; ja ets aquí. Vine, seu a taula… que

et prepararé alguna cosa calenta.

l’Altre ClAudi obeeix en silenci i seu, tal com li demana la

seva mare. ellA s’allunya d’ell i se’n va a preparar alguna

cosa. Veiem que a través dels ﬁnestrals apareix la ﬁgura

de ClAudi, que cada vegada es fa més visible i pròxima.

Sentim el microones.

Claudi, des de fora de l’espai i manipulant la seva veu: Qui

sóc ara?

(…)

No em reconec?

(…)

Tu em reconeixes?

ella: Què has fet, fill meu, amb els cavalls?

Silenci.

Perquè has estat tu, oi?

Silenci.

El pare ja ve. Li he trucat. Parlava amb ell, saps? M’han

despertat els cavalls.

Silenci. La campana del microones indica que alguna

cosa ja és calenta.

- 65 -

Parlava amb el teu pare quan… Té, això t’escalfarà una mica.

Li dóna una tassa.

Quan has arribat. Això t’anirà bé…

Li posa la manta a sobre.

Estàs tot mullat. Ara puja.

És per això que fas tan mal aspecte.

Vull dir…

De què fas olor, fill meu!

Ah, potser…

Claudi: Qui és aquesta dona que em parla, penso.

ella: Haurem de fer una dutxa, fill meu!

Claudi: Què vol de mi?

Que s’apropi d’aquesta manera?

Que em faci aquests gestos amb les mans?

Què vol dir?

ella: No em dius res?

(…)

No, no et vols dutxar, oi?

(…)

Seuré al teu costat.

Ho fa.

- 66 -

I beuré de la teva tassa.

Ho fa.

No m’apartaré de tu mai més.

(…)

Hem estat ficats en un pou aquestes tres nits des que vas

desaparèixer.

I plora desconsoladament.

Claudi: Diu pou? Penso.

Ha dit pou. I recordo l’àvia. La història del quadre.

De sobte l’Altre ClAudi s’aixeca i es dirigeix cap a una de

les parets on podria haver-hi penjat un quadre o no.

Una dona asseguda en un marge de pedra sargeix els pan-

talons d’un home. És a sota d’un arbre florit. Com que la

dona està a un nivell una mica per sobre del mur de pedra

que envolta el pou, pot veure què hi ha dintre.

l’Altre ClAudi intenta mirar alguna cosa al quadre.

Potser si hi miro, també, podré trobar alguna cosa, penso,

i m’hi atanso.

No hi trobo res a dintre… No hi veig clar.

ella: Claudi, haurem de trucar al metge, potser.

Silenci.

Claudi: I de sobte, se m’escapa un lament.

- 67 -

l’altre Claudi: Leoes de pedra a porta.

ella: Què dius?

l’altre Claudi: Leoes de pedra a porta.

Eu nao sabia dividar les palavras.

Os dias longos, as voites no meio do mar. Se ilhes tiro nos

flancos…

Ela ainda e demasiado boa para ti.

ella: No t’entenc.

l’altre Claudi: E demasiado boa para ti.

E desembarco ha uma experiencia supredente.

Equaçao.

ella: No t’entenc.

l’altre Claudi: Nem todos os càes tem nossa sorte. As aguas

atravessam as trevas.

As palavras com bolhas dos pulmoes a boca…

l’Altre ClAudi es dirigeix als ﬁnestrals i indica alguna cosa

fora. ellA s’hi dirigeix també.

ella: Els cavalls, sí… Corren i juguen.

Silenci.

Són feliços.

l’altre Claudi: A pupila via tudo de dentro para fora.

ella: Pupila.

- 68 -

l’altre Claudi: As oscuras, na cara.

E as maos pensando sempre.

Silenci.

ClAudi es fa visible a fora dels ﬁnestrals per a l’Altre ClAudi

però no per a ellA.

Claudi: Sóc jo!

l’Altre ClAudi reacciona amb un gest.

ella: Te’n recordes quan anàvem a passejar amb els cavalls?

Claudi: Un mirall, penso!

ella: Hi tenies bona mà amb els cavalls; sí, t’obeïen!

Claudi: Però això no pot ser un mirall.

ella: I jugàvem a fer els pastorets.

Claudi: Com és que he arribat fins aquí?

ella: Els pastors de cavalls.

l’Altre ClAudi se separa violentament com si hagués tin-

gut una visió terrible. I es queda paralitzat davant l’horror

de la visió.

ella: Què ha passat?

Claudi: I descobreixes per fi…

ella: Què passa, fill meu? Què has vist?

Claudi: Qui sóc, jo!

ella: Jo no veig res.

- 69 -

Vaig a buscar un got de llet calenta!

ellA inicia el seu desplaçament. ClAudi travessa el llindar

i entra a la casa.

Claudi: Penses, sóc jo.

l’altre Claudi: Sóc jo?

ellA en sentir-lo paralitza la seva trajectòria.

ella: És clar. És clar que ets tu.

Claudi: Mare, he tornat.

l’altre Claudi: Mare…

ella: Ara sí que t’entenc.

Claudi: Mare, he tornat!

l’altre Claudi: Mare, he tornat.

l’Altre ClAudi es desmaia i cau a terra aterrit de por.

Claudi: No te n’adones!?

ella, a l’Altre ClAudi: Per què m’ho fas això?

Claudi: Sóc jo!

Veiem que els poderosos llums d’un 4x4 penetren l’espai

per darrere dels grans ﬁnestrals que donen al bosc, i el

so d’un motor potentíssim que fa una maniobra d’apro-

ximació. Els llums ho il·luminen tot, com si es tractés d’un

far. ellA es dirigeix desesperadament a obrir la porta.

ella: Pere! Pere, vine, per favor!

- 70 -

Al cap de poc veiem entrar ell i ellA que el ﬂanqueja.

No sé què ha passat!

ell veu l’Altre ClAudi a terra. ClAudi intenta posar-se en el

camí del seu pare per fer-se visible.

Crec que s’ha desmaiat!

No ho sé.

ell molt lentament s’hi apropa. ClAudi no aconsegueix el

contacte amb el seu pare.

ell: Fa molta pudor, Helena!

ClAudi s’olora.

Què és això?

ella: Déu meu! No ho sé.

Em deia coses que no entenia, no sé què ha vist darrere dels

finestrals i en sec ha caigut a terra.

ell: Què és això?

S’aproxima amb cura a l’Altre ClAudi i el toca amb una

certa reserva.

Fill.

Claudi: Pare!

ella: Què li passa?

ell: No ho sé.

ella: És mort.

- 71 -

Claudi: No, no sóc mort.

ell el toca intentant diagnosticar l’Altre ClAudi com si fos

el seu ﬁll. ClAudi inicia la sortida de l’espai, àmbit de la

casa, del recinte acotat per les parets i la ﬁnestra amb la

persiana, ﬁns a adoptar el punt de vista dels observadors

externs.

ell: No. No és mort. Respira.

ella: Truco a una ambulància.

Es dirigeix al telèfon.

Truco a una ambulància.

ell: Sí.

(…)

Truca-hi.

(…)

Estàs tot ple de merda, fill.

ella: Sí.

(…)

ell: Merda de cavall.

A ellA.

Com és que no te n’has adonat?

ella: Escolti…

(…)

- 72 -

ell: On t’has ficat, fill meu!?

ella: Escolti, sisplau!

Ja han contestat.

(…)

Miri, nosaltres… vull dir, el meu fill.

ell violentament es dirigeix cap a ellA.

ell: Dóna’m el telèfon!

Vés a buscar un drap!

Li treu el telèfon. ellA es queda sense saber ben bé què

fer.

Sí, miri, tenim una urgència.

A ellA.

Vés, collons, un drap! I unes tovalles!

Al telèfon.

No, és que miri ha de pujar una ambulància vivim a vint

quilòmetres…

Com?

Però quin tipus de servei d’urgència és aquest, collons!

Vivim a vint quilòmetres…

Com?

Vint… vint quilòmetres he dit. Vint quilòmetres vint quilò

metres.

- 73 -

La veu del pAre es modiﬁca, es fa murmuri. La conversa

telefònica acaba amb una discussió. Veiem, simultània-

ment, que la mAre, que s’havia quedat sense capacitat

de resposta, lentament es desplaça cap a la taula i s’hi

asseu. Mira, desconsolada, el cos de l’Altre ClAudi, per

terra. Penombra. Després, foscor.

ClAudi, mentrestant s’ha mantingut a fora de l’espai,

compartint el punt de vista dels observadors. ClAudi els

descobreix i els mira ﬁxament.

……………………………………

Guiant amb una llanterna o fanal, apareix un home, i

darrere seu, un altre o dos més que arrosseguen una ha-

bitació tancada que penetra a l’escenari, amb unes cadi-

res i amb la porta d’entrada oberta. Hi haurà la doCtorA

que, amb actitud cordial, convida els homes a entrar des-

prés de situar l’habitació al lloc desitjat. Els personatges

s’adrecen a ClAudi amb total normalitat per donar-li la

benvinguda.

doCtora: T’estàvem esperant, passa.

ClAudi hi entra.

Home 1: Albert.

Encaixada de mà.

Claudi, oi?

1 Va ser una escena escrita per ser representada amb els integrants del

grup de treball amb què es va inspirar l’obra. No es va poder representar

en l’estrena al TNC.

- 74 -

Home 2: Jofre.

Encaixada de mà.

Ens han parlat molt de tu.

doCtora: Els teus companys. A mi ja em coneixes.

Claudi: Claudi.

Home 1 i 2: Benvingut!

doCtora: Seu amb nosaltres, sisplau. Aquí ens estarem tot

el temps que sigui necessari.

Home 1: Jo sóc el qui fa més anys que hi sóc.

ClAudi s’asseu.

Claudi: He trigat tant perquè no sé què ha passat amb el

metro; m’he fet un embolic!

Home 1: S’ha fet un embolic.

Home 2: Jo també, la primera vegada.

doCtora: Segur que t’han dit que això que t’ha passat és

una malaltia incurable.

Home 2: A mi m’ho van dir.

Home 1: I que és com si se t’hagués fet malbé el pàncrees.

doCtora: I com si no segreguessis prou insulina; com passa

amb la diabetis.

ClAudi assenteix.

Segur que t’han dit que això és com un defecte del software.

- 75 -

Home 2: I que no hi ha res a fer.

Home 1: Que no hi ha tornada.

Home 2: Un problema genètic.

Home 1: Una cosa química i que per això amb les pastilles

es pot solucionar tot.

Home 2: Perquè som química pura.

Home 1: Una màquina que s’ha fet malbé i que com que no

hi ha recanvi has d’anar tirant de pastilles per tota la vida.

doCtora: Per tota la vida!

ClAudi assenteix.

Claudi: Que d’això no me’n sortiria.

Home 2: Com si fos una condemna.

Home 1: Assenyalat!

Home 2: Un monstre, vaja!

Pausa.

Claudi: M’han dit que podria matar a algú; que sóc perillós.

Que no em poden deixar sol.

Home 1: Tothom és perillós.

Home 2: Això ens posa en la mateixa condició, qualsevol

home o dona pot matar a algú, i també estimar, i…

Home 1: Segur que et van dir que si vas fumar molts porros!

Riuen.

- 76 -

Claudi: No n’he fumat mai. Però el meu germà sí.

Home 1: Jo tampoc!

Home 2: Ni jo.

Home 1: Tu, sí, mentider.

Home 2: Buenu, buenu!!! No ens posem nerviosos.

Riuen còmplices.

doCtora: Aviat tornaràs.

Home 2: Si vols, t’acompanyem.

doCtora: Comptem amb la teva família.

Home 1: És com si tot es tornés a construir un altre cop.

Home 2: Però mai serà igual.

Home 1: A poc a poc, això sí.

Home 2: Va, som-hi!

Els dos Homes s’incorporen i conviden ClAudi a sortir amb

ells.

doCtora: Ens tornarem a veure.

L’Home 1 condueix el fanal o la llanterna i dirigeix l’expe-

dició.

Ja saps on som!

La doCtorA apaga el llum de l’habitació i comença a sor-

tir. Els Homes i ClAudi es desplacen fora.

Home 2: No tinguis por.

- 77 -

Home 1: Agafa’t del meu braç, tranquil.

Claudi: Crec que és per aquí.

Home 2: Això és un bon començament.

Home 1: Hem de travessar el bosc.

Home 2: Un moment, un moment!

Home 1: Escolta això!

Sentim la peça Le doux silence de nos bois, d’H. D’Am-

bruys.

Home 2: T’agrada?

Home 1: Això és que estem travessant el bosc.

Claudi: És molt bonic.

Home 1: A nosaltres també ens agrada i de vegades venim

a sentir-ho.

Home 2: A mi em fa plorar.

Home 1: Ara aviat deixarem el bosc.

Home 2: I en sortir, ja hi serem. Abans hauran canviat moltes

coses.

Claudi: Quines coses?

Home 1: Ja ho aniràs veient.

Porten ClAudi per l’espai ﬁns que el fan entrar a la casa,

pel darrere. Es podria deixar de sentir la peça.

Home 1: A nosaltres també ens van haver d’ajudar per trobar

el camí cap a casa.

- 78 -

Claudi: Això és casa meva.

Home 2: Doncs, ja hi som.

Home 1: Jo vaig trigar més de dos anys, imagina’t.

Claudi: A mi el temps m’ha passat volant.

Encaixada de mans.

Claudi, confirmant els noms, per cada encaixada: Jofre i…

Home 1: Albert!

Claudi: Albert!

Home 1: Molt bé!

Home 2: Bona sort.

Claudi: Sí, bona sort.

……………………………………

Claudi: Ara entenc que tornar de la crisi, Teresa, no significa

que m’he curat, si és que es pot dir així, recuperat, vull dir.

És en aquests primers temps quan la cosa es complica. Però

en sóc conscient i potser això m’ajuda. I no sentir-me únic,

saps, tot sol? Amb tot això. He tingut molta sort. Ser-ne

conscient, això mateix! I la medicació que també m’ajuda.

Ara ho veig:

Continuo amb la història: puc, Teresa?

Assenteix.

……………………………………

Sóc a casa. És la matinada.

És fa de matinada.

Em desperto perquè he passat una mala nit i baixo. N’estic

completament segur. La taula és al seu lloc i a sobre: alguna

tassa i algun plat amb restes del… del sopar. Una gerra amb

aigua i dos o tres gots. Tres cadires col·locades i una quarta,

a terra. Aquesta. Pel fons es filtra l’ombra del bosc.

ClAudi s’aproxima i agafa la cadira que hi ha a terra; la

col·loca al seu lloc i s’hi asseu.

Claudi: De fet, t’adones que mai havies marxat, com si el

temps…

Apareix l’Altre ClAudi, amb una gerra de vidre tota plena

de pedretes. S’aproxima a la taula.

l’altre Claudi: Ho veus? És plena, oi?

Ara, ho tornem a fer… i mai serà igual.

Aboca totes les pedretes a sobre la taula.

Ajuda’m, va!

Comença a omplir de pedretes la gerra de vidre.

Com pot ser? Si al principi no en sobrava ni en faltava cap!

I aquestes que tens al costat, també.

Què et passa?

ClAudi no reacciona.

Així no acabarem mai. Ho ocupaven tot perfectament,

n’estic segur.

Ho veus?

Ja és plena. I mira totes les que han quedat aquí sobre.

Tu mateix ho has vist. Ho has vist, oi? Oi?

Claudi: Sí, és clar.

l’altre Claudi: És clar.

Pausa. l’Altre ClAudi torna a abocar les pedretes

que hi ha a la gerra.

Ara les posem un altre cop.

Va! Va, collons! Però què et passa? Tens por? A mi ja

no em fas por.

Aquí, sí, aquí.

ClAudi agafa unes quantes pedretes i les comença

a ﬁcar a la gerra de vidre, l’Altre ClAudi se’n cansa i

ho fa ell també amb més ritme.

Així no acabarem mai! N’has d’agafar grapats més

grans. Així.

Molt bé!

Ho has sentit?

Es tapa les orelles. Deixa de fer-ho.

Són els plors de la mare que somia.

Un altre cop!

Es torna a tapar les orelles i ClAudi ho fa. Deixen

de fer-ho.

Si et tapes les orelles no la sentiràs.

Un altre cop!

Es torna a tapar les orelles. ClAudi se’n separa. l’Al-

tre ClAudi deixa de fer-ho.

Aquests cops els fa el pare que es queda a dormir a

l’habitació del fons, els sents? I entra a l’habitació de la

mare amb la seva clau i li diu coses que fan que es quedi

tranquil·la. El sento cada matinada. Ho has sentit, oi?

Ara els plors desapareixeran a poc a poc. Ssssst! Ja no

caldrà que et tapis les orelles. Després, el pare tanca la

porta un altre cop. I es queda al passadís vigilant fins

que es faci de dia, o se’n va a l’habitació del fons i ja

no dorm més. El sento, saps? No dorm més.

Silenci.

Ara ja no se senten.

Ssssssst! No li hem de dir res a la mare de tot això!

Ho hem parlat amb el pare. Diu que és per culpa teva.

ClAudi es torna a asseure.

Mira, si hi poso aquesta i aquesta, què és el que passa?

Bé, encara falten aquestes, és clar… Doncs, que ara

no queda ple. Ho veus?

Ho veus o no?

Claudi: Sí, però…

l’altre Claudi: De vegades en sobren i de vegades en

falten, no ho entenc. Com pot ser si al principi encai-

xaven perfectament.

Aboca les pedretes a sobre la taula.

Per què tinc aquesta set?

Agafa un got i l’omple d’aigua. Beu.

La mare tanca la porta de l’habitació amb clau perquè

té por que hi entris durant la nit i li facis qualsevol

cosa, vés a saber, i li demana al pare que es quedi

perquè té por.

Torna a omplir un got d’aigua. Beu.

Tu no tens set?

Se’n beu un altre got.

Claudi: És per la medicació.

Silenci.

l’altre Claudi: Ah… És clar… Ara ho entenc… Tot això.

Potser no estic en el lloc adequat, oi?

S’incorpora amb la intenció de sortir.

Està claríssim!

Claudi: On vas?

l’altre Claudi: Enlloc, que no ho veus?

l’Altre ClAudi s’aproxima a ClAudi a cau d’orella i li

diu alguna cosa. Després se’n retira i inicia la seva

sortida. De sobte, paralitza la seva trajectòria.

l’altre Claudi: Confia en l’animal!

Claudi: Quin animal?

l’Altre ClAudi indica el seu cap amb la mà.

l’altre Claudi: En l’animal.

Sentim les passes d’algú que ve de dalt. ClAudi

s’incorpora i tots dos Claudis fan una encaixada de

mans. l’Altre ClAudi se separa.

Claudi: I així ho vaig sentir. En aquell moment vaig co-

mençar a distingir el que sentia del que veritablement

estava vivint, Teresa.

Veiem que apareix ellA.

I aleshores va aparèixer la mare.

ella: Què fas despert a aquestes hores? Et convé

dormir.

l’altre Claudi: En l’animal.

Claudi: Em parlava a mi.

l’Altre ClAudi desapareix.

ella: Què ha estat això?

Silenci.

Potser ha estat el vent.

ClAudi segueix el recorregut de l’Altre ClAudi que és

visible o present a través dels ﬁnestrals.

L’ombra d’un arbre que ha mogut el vent. Avui hi ha

lluna plena.

ellA s’aproxima a ClAudi encuriosida per alguna

cosa.

Encara no m’has contestat què fas despert a aquestes

hores?

ClAudi se separa d’ellA.

Espera un moment, deixa’m que et miri. És que amb

aquesta llum.

Deixa’m que et miri, home!

ellA observa ClAudi detingudament. Silenci tens.

Com és que portes el pijama del teu pare? Sou idèntics.

Apareix el pare des de dalt.

ell: Ei, família, què feu aquí?

ella, dissimulant: El pare s’ha quedat a dormir aquesta

nit, també.

ell: Havia perdut el costum…

ella: Però ja li he dit que no cal, que pot tornar a casa

seva, oi Claudi?

ell: No són hores de jugar amb aquest cony de

pedretes!

ella: Però no hem dormit junts.

ell: Que quedi clar, a l’habitació del fons.

ella: Això ja no cal que ho diguis. Com cada nit.

Silenci.

ell: Demà baixarem junts a ciutat amb el meu cotxe.

ella: Sí, és clar, demà tenim sessió a l’hospital .

ell: Sí.

ella: Ja li vaig dir jo a aquesta gent que l’Eloi potser

no podria venir.

ell: Més endavant, potser.

Claudi, aixeca la mà abans de parlar: Pot ser.

Pausa.

ell: Una mala nit, no Claudi? Deu ser normal.

ella: Va, tornem al llit! Jo també he tingut avui una

mala nit.

Pausa. ell i ClAudi es miren.

Què? Passa res?

Silenci.

ell: No, no res, oi Claudi?

ella: De vegades tinc aquests malsons.

ell: Què dius, ara. Va anem!

ellA fa el gest de sortir i s’adona que ClAudi es que-

da immòbil i que aixeca la mà. Pausa.

ella: No veus que aixeca la mà?

ell: No et posis nerviosa, Helena.

ella: Jo no m’estic posant nerviosa.

ell: Helena!

ella: Digues!

Claudi: Us puc dir una cosa?

ell: És clar.

ella: Ai, no ho entenc…

Silenci.

Claudi: Tanqueu la porta de l’habitació amb clau per-

què teniu por que hi entri?

ell i ellA es miren sense resposta. Fi de la sessió.

ell, ellA i ClAudi es relaxen. Recullen. Organitzen.

doCtorA dóna algunes instruccions. Tornen als

seus llocs a recollir jaquetes, bosses i llibres, en ﬁ.

S’acomiaden per torns i cadascú surt per un lloc

diferent, excepte la doCtorA.

IV.

eN Claudi Ha tiNgut uN somNi

Tornem a l’espai inicial, l’espai de teràpia. Apareix

la doCtorA.

doCtora: Tot plegat ens provoca la pregunta neces-

sària: què esdevindrà?

Superada la crisi, continuem mantenint un vincle

terapèutic amb aquesta família al llarg d’aquests tres

anys, com ja hem dit, i continua. La periodicitat de les

trobades s’ha anat adaptant a les necessitats provoca

des pels diversos canvis que han anat experimentant

cadascun dels membres.

Un nou escenari s’aproxima. En Claudi continua for

mant part del grup relacional i ha iniciat l’accés a un

programa experimental per reduir la medicació. Però al

mateix temps, i per pròpia voluntat, el pare del Claudi

ha iniciat els tràmits per a la sol·licitud d’una baixa per

incapacitat permanent absoluta, que com és natural,

dependrà de la valoració psiquiàtrica que haurem de

fer, quant al grau d’afectació mental del pacient.

Esquizofrènia o personalitat esquizoide? Aquesta és

la qüestió.

Ens fem la pregunta, com ja hem explorat en altres

casos, i que segurament continuarà passant.

Com fer-li entendre de manera activa a aquest pare,

responsable, sens dubte, de les necessitats econòmi-

ques del pacient, que si la nostra feina ha consistit en

generar els recursos per recuperar, reconstruir, una

identitat, acompanyar-lo de nou en la seva vida social

quotidiana, de manera activa i potent, adjudicar a una

persona el segell fulminant d’incapacitat permanent

absoluta, arran d’una valoració feta per nosaltres ma-

teixos, és anul·lar-la en la seva evolució? Paradoxal,

si més no.

Crida l’atenció que el pacient, amb molts esforços, fins

i tot reconeguts pel pare, està en procés de culminar

els seus estudis de secundària. Esquizofrènia o perso

nalitat esquizoide?

Aquesta és la valoració que s’espera de nosaltres.

No la podríem negar.

Però i l’ànima?

Silenci.

L’ànima.

No ho sabem.

……………………………………

ClAudi, des de la foscor.

Claudi: Camino unes passes i ja em trobo un altre

cop al camí de terra des d’on es pot veure la vall i les

quatre muntanyes. Estic tan cansat que m’assec sota

l’ombra d’aquest arbre, bec una mica d’aigua i espero.

Aquí, els mitjons vermells del meu germà. No es fa

de nit, no. Aleshores és quan sento les passes, soroll

de fulles seques, que vénen de molt lluny. És evident,

per la respiració, que ha fet un llarg recorregut i que

està a punt de perdre l’alè. Ja m’ha trobat, ho noto,

m’ensuma, però no s’atreveix a mossegar-me. El miro

als ulls. Així. Hi puc veure reflectits els meus, de color

negre. Tant que no hi podries distingir la nineta. Li miro

la boca.Amb aquests ullals podria arrencar-me el braç.

Però està tan cansat, tant o més que jo, que s’estira al

meu costat, gemega una mica, sí, i recolza el cap en

una pedra. No, millor, es planta a una distància pru-

dencial des d’on vigila, mentre es llepa, que no vingui

ningú a fer-me mal.

Fosc.

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia 28 de setembre del 2016

Enric Nolla Gual

159

TU NO SURTS A LA FOTO

El dolç silenci del nostre bosc

Tu no surts a la foto

Un retrat gairebé clínic d’una família erosionada pels brots

psicòtics del seu ﬁ ll de vint-i-tres anys, que s’acaba conver-

tint en un periple a través de territoris desconcertants de

la personalitat humana, vorejant sempre els límits entre el

conscient i l’inconscient.

Un projecte de col·laboració amb la unitat de psiquiatria

de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau que culmina amb

la presentació d’aquesta obra sorgida del treball que han

dut a terme durant dos anys el dramaturg Enric Nolla i el

director Antonio Simón-Rodríguez, compartint experiènci-

es amb els pacients d’un grup de teràpia familiar.

Enric Nolla

Es va formar com a dramaturg als Tallers d’escriptura tea-

tral de José Sanchis Sinisterra, a la Sala Beckett. És profes-

sor de dramatúrgia i escriptura teatral a l’Institut del Tea-

tre i imparteix cursos a l’Obrador de la Sala Beckett.

Ha estrenat les obres següents: 7/24 o La llegenda de l’ho-

me que ﬂ ota sobre els parcs (estrenada a Atenes l’any

2013), El berenar d’Ulisses (Sala Beckett, 2010), Sweet Dre-

ams, (amb Ricard Gázquez, Teatre Tantarantana, 2005),

Àrea privada de caça (TNC, 2003), Tractat de blanques (Sala

Beckett, 2002, Premi Serra d’Or), Hurracan (Sala Beckett,

2001, Premi Serra d’Or) i A pas de gel en el desert (Festival

de Sitges 1996).

ISBN: 978-84-946040-3-4

TU NO SURTS A LA FOTO

Enric Nolla Gual

159

TU NO SURTS A LA FOTO

El dolç silenci del nostre bosc

Tu no surts a la foto

Un retrat gairebé clínic d’una família erosionada pels brots

psicòtics del seu ﬁ ll de vint-i-tres anys, que s’acaba conver-

tint en un periple a través de territoris desconcertants de

la personalitat humana, vorejant sempre els límits entre el

conscient i l’inconscient.

Un projecte de col·laboració amb la unitat de psiquiatria

de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau que culmina amb

la presentació d’aquesta obra sorgida del treball que han

dut a terme durant dos anys el dramaturg Enric Nolla i el

director Antonio Simón-Rodríguez, compartint experiènci-

es amb els pacients d’un grup de teràpia familiar.

Enric Nolla

Es va formar com a dramaturg als Tallers d’escriptura tea-

tral de José Sanchis Sinisterra, a la Sala Beckett. És profes-

sor de dramatúrgia i escriptura teatral a l’Institut del Tea-

tre i imparteix cursos a l’Obrador de la Sala Beckett.

Ha estrenat les obres següents: 7/24 o La llegenda de l’ho-

me que ﬂ ota sobre els parcs (estrenada a Atenes l’any

2013), El berenar d’Ulisses (Sala Beckett, 2010), Sweet Dre-

ams, (amb Ricard Gázquez, Teatre Tantarantana, 2005),

Àrea privada de caça (TNC, 2003), Tractat de blanques (Sala

Beckett, 2002, Premi Serra d’Or), Hurracan (Sala Beckett,

2001, Premi Serra d’Or) i A pas de gel en el desert (Festival

de Sitges 1996).

ISBN: 978-84-946040-3-4

TU NO SURTS A LA FOTO

Enric Nolla Gual