.
Marc Artigau i Queralt
123
UN MOSQUIT PETIT
Marc Artigau i Queralt
UN MOSQUIT PETIT
Un mosquit petit. Vespre. Barcelona. Una casa de l’Eixample. La Raquel,
cap de recursos humans d’una empresa multinacional, ha preparat un
sopar molt especial per a algú que està a punt d’arribar. Poc abans que
sigui l’hora de la cita, truquen a la porta i un desconegut inesperat, el
senyor Fidel, es presenta al pis amb unes postres. L’home vol parlar un
moment amb ella sobre el seu fi ll, en Toni, que tot just fa una setmana
ha estat acomiadat de la mateixa empresa on treballa la Raquel. De
mica en mica, el to cordial de la conversa anirà esdevenint cada cop més
fosc i amenaçador.
Un mosquit petit explora les violències soterrades d’un sistema econò-
mic i social que justifi ca la desatenció a les minories i als més febles, en
nom d’una implacable estabilitat que de vegades oblida quins són els
valors de base del pacte democràtic. On hem de situar la frontera entre
la responsabilitat de cadascú i el pes de les circumstàncies? Què s’amaga
en l’espai sovint pantanós que diferencia la defensa de la venjança?
Marc Artigau i Queralt (Barcelona 1984). És llicenciat en direcció escè-
nica i dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. Com a autor
ha estrenat Ushuaia (Premi Ciutat de Sagunt 2008 i accèssit Marqués
de Bradomín 2008), A prop al Teatre del Micalet a València (2012), El
Balneari amb Ruta 40 i La mentidera Teatre (Temporada Alta 2013) i
Un mosquit petit (TNC 2014). Amb Les sense ànima ha guanyat el Premi
Ciutat de Sagunt 2009 i el Premi Ramon Vinyes 2009. I Caixes, el Premi
Talúries de Teatre 2011 i accèssit Marqués de Bradomín 2011. Com a
dramaturg ha treballat amb Juan Carlos Martel a Moby Dick (Teatre
Lliure 2013), amb Xicu Masó, amb Pep Pla (TNT 2012) i amb Martí Torras
a L’ànima del bus (Grec 2012). A més, amb Josep Maria Miró ha escrit
Eva i Adam: el darrer gènesi, M3. Ha traduït F3dra (Sala Beckett 2011) i
L’ombra al meu costat (TNC 2012) de Marilia Samper i Teatre de cambra
d’August Strindberg (Teatre Lliure 2013). Ha estat ajudant de direcció
d’Oriol Broggi, Jordi Prat i Coll i Pau Miró, entre d’altres; i ha dirigit
Marc i Paula, Zèppelin i Tibidabo de Cristina Clemente. En poesia ha pu-
blicat Primers Auxilis Premi Gabriel Ferrater per a joves poetes, Vermella
Premi Martí Dot 2007, Escuma negra (o tres pensaments en veu alta) i
Desterrats. Col·labora diàriament —escrivint un conte— (El contes del
club de la mitjanit, Onada Edicions) al programa de Catalunya Ràdio El
clu b de la mitjanit.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
.
UN MOSQUIT PETIT
Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot
ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor
o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràfics, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer
còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.
Edita: Arola Editors
1a edició: setembre del 2014
© del text: Marc Artigau i Queralt
Disseny gràfic: Arola Editors
Disseny portada: Antoni Torrell
Correcció: Romina Paps
Il·lustració portada: Fèlix Arola
Impressió: Gràfiques Arrels
ISBN: 978-84-942598-8-3
Dipòsit legal: T 526-2014
Polígon Francolí, Parcel·la 3
43006 Tarragona
Tel.: 977 553 707
Fax: 902 877 365
arola@arolaeditors.com
arolaeditors.com
Col·lecció Textos a Part
La direcció d’aquesta col·lecció compta amb la col·laboració de:
Carles Canut (Fundació Romea per a les Arts Escèniques)
Toni Casares (Sala Beckett)
Joan Pascual (Zona Zàlata)
Toni Rumbau
UN MOSQUIT PETIT
Marc Artigau i Queralt
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció Marc Artigau i Queralt
Ajudanta de direcció Begoña Moral
Assessorament
d’escenografia i de vestuari
Isabel Velasco
Assessorament d’il·luminació Joan Solé i Isabel Velasco
Banda sonora i so Joan Solé
Producció Teatre Nacional de Catalunya amb
la col·laboració de La Fantàstica
Teatre Nacional de Catalunya
Temporada 2013/2014
Direcció artística de Xavier Albertí
Patrocinadors del TNC: TV3 / Catalunya Ràdio i
Fundació Damm.
REPARTIMENT
Un mosquit petit es va estrenar a la Sala Tallers del Teatre
Nacional de Catalunya el 22 de gener amb el repartiment
següent:
TONI: Isaac Alcayde
RAQUEL: Anna Ycobalzeta
PARE: Pep Cruz
.
- 9 -
UN GERMÀ PETIT, UN MOSQUIT PETIT
En Marc Artigau va néixer l’any 1984, set anys després que
un servidor, una transició petita però suficient perquè, tal
com em va dir un dia, jo encara tingui alguns records en
blanc i negre –les meves primeres fotografies de vida– i ell
tots els records en color i, fins i tot, en format de vídeo.
Ens vam conèixer el 2003, l’any que tots dos vam entrar
a l’Institut del Teatre de Barcelona per cursar l’especialitat
de direcció i dramatúrgia. Ell era un dels benjamins de la
promoció i jo, tot i que encara me’n faltaven tres per arribar-
hi, sentia que ja estava més a prop de la trentena que dels
seus gairebé dinou. Per aquestes barreres mentals, plenes
de prejudicis i un xic estúpides, pensava que teníem poc a
veure jo i aquell noi alegre, un pèl aprensiu i necessitat de
primers auxilis, que tocava la guitarra, escrivia versos entre
classes i enamorava les noies delicades, de pell blanca i que
podien ser, perfectament, les qui apareixien o s’escolaven
màgicament d’un llit o d’un iogurt a la seva obra Ushuaia.
En els deu anys que han passat des d’aleshores fins ara, en
Marc i jo ens hem fet amics. No sé com, ni quan va passar,
però sé que no va ser immediat. Ens vam anar coneixent i
ens vam anar fent amics. Des de ja fa un temps dic que en
Marc és el meu germà petit. Hem compartit confidències,
diferències d’opinions, riures, lectures, platees i algunes
- 10 -
aventures singulars. I en tot aquest temps he assistit, també
d’una manera aparentment imperceptible però ferma, tal
com es va anar trenant la nostra amistat, a la configuració
d’una veu literària pròpia.
Quan en Xavier Albertí em va plantejar les activitats a
l’entorn de l’estrena de la meva obra Fum al Teatre Nacional
de Catalunya, em va dir que escollís un autor jove i una obra
per ser estrenada a la Sala Tallers. Havia de ser un autor amb
qui em sentís pròxim ja fos per estil, temàtiques, poètica,
etc. La decisió estava presa en el mateix moment en què
se’m formulava la pregunta. Els motius, obvis. En Marc és
un home de teatre, però que també és poeta –i dels bons,
només cal remetre’s als seus poemaris Desterrats, Vermella
o Primers Auxilis. També escriu contes. I estic segur que no
trigarem gaire temps en llegir una novel·la seva. En Marc és
escriptor i, per tant, sap que cada gènere té unes necessitats.
I de la mateixa manera, sap que la paraula és generadora
d’acció, pensament i emoció. Aquesta consciència –gairebé
m’atreviria a dir militància– de l’ús i musculatura de la parau-
la, l’aplica a les seves obres i és des d’on construeix diàlegs
ben tensats i que generen situacions teatrals excel·lents. La
nostra coneixença, de fet, coincideix i abraça els seus inicis
en l’escriptura i fins a l’actualitat, un temps en què ha anat
definint un univers personal, des d’aquell Ushuaia, que
citava abans, passant per Les sense ànima, Caixes, A prop,
El balneari i fins a Un mosquit petit. Les obres d’Artigau in-
daguen i especulen sobre l’individu i paren especial atenció
en el desig, la necessitat, l’articulació o desarticulació de
vincles i les pulsions d’un costat més aviat fosc, soterrat, no
visible en primera instància. En són exemples clars alguns
dels seus personatges: els homes de Les sense ànima, que
contracten aquestes noies, que d’entrada podríem suposar-
- 11 -
ne una pulsió presumiblement sexual, però que les seves
necessitats d’intercanvi i vincle ens porten a la cerca d’un
altre tipus d’experiència, més íntima, potser menys pròpia
del mercadeig, però sobretot menys evident, com és dormir-
hi; l’home d’A prop que recull un sense sostre del carrer
per tal de dotar-lo d’una nova identitat, el de la seva dona
difunta, per perllongar un vincle que paradoxalment no és
imperllongable, sinó nou; o en la seva obra més recent, Un
mosquit petit, on la bona fe i la protecció laboral d’aquell que
aparentment és més dèbil ens fa viatjar a un espai fosc on
es barreja la tendresa i la protecció inicials amb el desig i el
càstig. I aquestes mateixes paradoxes que presenta l’univers
d’Artigau, les juga amb doble nivell de llenguatge, on les
paraules prenen una certa vocació poètica però, en canvi,
amaguen significats d’una bellesa tèrbola i un pèl fosca.
Deu anys. Un germà petit. Un amic. Un escriptor. Un
autor de teatre. Un mosquit petit. Un pessic. Una fiblada.
Josep Maria Miró
.
La vida és una equivocació.
Tingueu-ho sempre present.
Ken nealson
Biòleg de la NASA
.
PERSONATGES
TONI
RAQUEL
PARE
ESPAI
Barcelona. Hivern. Un pis antic de l’eixample. Espai únic. La
decoració és de bon gust, moderna. Segurament als matins
la claror ho inunda tot.
TEMPS
Del vespre cap a la matinada. Tot passa en un mateix dia.
- 17 -
UN MOSQUIT PETIT
M’ha picat
m’ha picat
un mosquit petit,
a on? A on?
A la punta del dit.
M’ha picat
m’ha picat
un mosquit petit,
quan? Quan?
Segur aquesta nit.
M’ha picat
m’ha picat
un mosquit petit,
com? Com?
Jo estava adormit
He matat
he matat
el mosquit petit,
per què? Per què?
Perquè era molt petit.
.
- 19 -
ESCENA 1
Vespre.
Pare, d’uns seixanta anys, afable, molt ben vestit,
porta un paquet de pastissera entre les mans.
Somriu. raquel, d’uns trenta anys, atractiva, vestida
d’anar per casa, el mira intensament.
Silenci llarg.
raquel fa per parlar.
Pare: És molt amable. De debò. Molt amable.
raquel: Estic una mica ocupada.
Pare: Serà un moment.
raquel: No ens havien presentat abans?
Pare: No… que jo recordi.
raquel: I com sap/
Pare: Li he dut unes postres.
raquel: Unes postres?
Pare: M’han dit que li agraden els dolços.
raquel: Sí…
- 20 -
Pare: És un detall.
raquel: Qui li ha dit que m’agraden els dolços?
Pare: Bé, a la majoria li agraden.
Pausa.
Pare deixa damunt de la taula el paquet de
la pastisseria. Pare mira l’espai i veu que la taula
està parada amb espelmes, etc.
Pare: Espera algú?
raquel: Tinc un sopar.
Pare: Només serà un moment, ja li he dit. No vull moles-
tar-la. Ha estat molt graciós perquè a la pastisseria just quan
anava a pagar, la noia del costat duia també unes postres
i jo no l’he vista, i en girar-me, ella tampoc, tampoc m’ha
vist, i hem xocat, i el seu pastís ha caigut a terra. Hem rigut
i tot. Per sort, les postres ja estan embolicades… sóc molt
negat. Semblàvem una pel·lícula muda. Li agraden?
raquel: El què?
Pare: Les pel·lícules mudes.
raquel: No ho sé.
Pare: No ho sap? Al Toni li encanten…
raquel: Com sap on vivia?
Pare: El meu fill.
raquel: Com?
Pare: M’ho ha dit ell.
raquel: I com ho sap el seu fill on visc jo?
- 21 -
Pausa. Pare somriu.
Pare: A la feina aquestes coses s’acaben sabent, suposo.
raquel: No hauria d’haver vingut fins aquí… Al meu despatx
podríem haver parlat més tranquil·lament, senyor…
Pare: Fidel.
raquel: Senyor Fidel, tinc un sopar d’aquí una estona.
Pare: És d’hora.
raquel: He de dutxar-me, endreçar la casa.
Pare: És una casa preciosa.
raquel: Gràcies.
Pare: Amb molt bon gust.
raquel: No tinc gaire temps…
Pare: Seran cinc minuts.
raquel: Ve per parlar del seu fill, suposo.
Pare: No exactament.
raquel: No?
Pare: Vinc a parlar amb vostè. Segurament parlarem del
Toni, és inevitable, però no he vingut només a parlar d’ell.
raquel: Ah…
Pare: Tenia ganes de conèixer-la. Crec que ha estat un error
que no ens haguéssim presentat abans, no creu?
raquel: Les circumstàncies…
- 22 -
Pare: I més ara que en Toni tot el sant dia està per casa/
raquel: Fidel.
Pare: Digui’m.
raquel: Per si en té algun dubte jo…
Pare: Sí?
raquel: Jo no hi he tingut res a veure.
Pare: Perdoni?
raquel: Tracti’m de tu.
Pare: És un costum.
raquel: Jo no he tingut res a veure amb l’acomiadament
del seu fill.
Pare: N’estic segur.
raquel: No depèn de mi.
Pare: Ja m’ho suposo.
raquel: No és la meva feina.
Pare: El què?
raquel: Acomiadar la gent.
Pare: Deu ser una feina delicada i molt desagradable.
raquel: Tothom en parlava molt bé, del Toni. Era el més
alegre de tota l’oficina. Sempre reia i sempre que podia
tenia un detall amb qui fos.
Pare: Hi anava molt content.
- 23 -
Pausa.
Pare: Va passar alguna cosa estranya? Va cometre algun
error?
raquel: Quan?
Pare: Els últims dies.
raquel: No.
Pare: És curiós.
raquel: Per què?
Pare: Em podria donar un got d’aigua? Entre les escales i
el parlar se m’ha assecat la llengua.
Pausa.
raquel li serveix un got d’aigua. Deixa la
gerra damunt de la taula. Pare beu l’aigua d’un
glop. Se’n serveix un altre got. Pausa.
raquel: Què és curiós?
Pare: Vostè sabia, abans, que l’acomiadarien, oi?
raquel: Abans?
Pare: Uns dies. Unes setmanes.
raquel: Sí.
Pare: Suposo que no li ho podia comunicar.
raquel: No.
Pare: No és la seva feina.
raquel: Ja li he dit.
- 24 -
Pare: És veritat. Sap que el meu fill sempre em parla de
vostè? Per això dic que és una llàstima.
Pausa.
Pare somriu. raquel també, tímida.
Pare: I té raó.
raquel: Amb què?
Pare: Diu que no somriu gaire, que sempre va atabalada
amb un munt de problemes i que sempre està alerta. Su-
poso que això deu formar part de la seva feina perquè en
qualsevol moment te la poden fotre. Però també diu que
quan s’hi atreveix, quan somriu, li surten dos clotets a les
galtes. Sempre em parla de vostè.
raquel: Això, diu?
Pausa.
Pare assenteix.
raquel: Som amics.
Pare: Són amics.
raquel: A la feina. Som amics perquè jo sempre intentava
cuidar-lo si hi havia algun problema. O l’ajudava amb els
encàrrecs perquè no els oblidés i a mesura que passaven
les setmanes en Toni millorava molt. És molt agraït. Sempre
puntual. Això ho deu haver heretat de vostè. Ha trucat a
en punt. I aquestes coses no passen perquè sí, m’explico?
He mirat el rellotge, perquè sempre vaig amb presses, sóc
un desastre, sempre ho perdo tot. Per això m’hi he fixat, i
aleshores l’he vist aquí i sabia que era el seu pare, perquè
tenen els mateixos ulls i les mateixes mans. La gent no s’hi
acostuma a fixar, en les mans, però jo sí. Són grosses. El
dia que li vaig comunicar la notícia a en Toni va ser un dels
- 25 -
dies més tristos a la feina. Li tremolaven les mans. Aquella
nit no vaig poder dormir. Li vaig donar un got d’aigua i el
vaig fer seure. Plorava com mai no l’havia vist. Em vaig sentir
tan petita al seu costat, no podia ajudar-lo. Han retallat el
25% de l’empresa. Diuen que si no canviem la tendència
podríem quedar-nos amb el 60% dels treballadors. Sembla
mentida. El 60%.
Pare treu un sobre tancat i el deixa damunt de la
taula. El mira.
Pare: Tingui.
raquel: Què és?
Pare: És per a vostè. No es pensi que hi ha el que acostu-
ma a haver-hi en la majoria de sobres d’aquest país… No
l’obri encara.
raquel: Què hi ha a dins?
Pare: No es pensi que és l’únic sobre valuós que porto al da-
munt. Li puc fer una pregunta? En confiança. Exactament,
la seva feina a l’empresa en què consisteix?
raquel: No és important.
Pare: Si no l’han fet fora, deu ser important.
raquel: Faig moltes coses.
Pare: És clar.
raquel: Sóc administrativa, però també/
Pare: Fa altres/
raquel: Coses, sí.
- 26 -
Pare: Quina mena de coses?
raquel: És un interrogatori, això?
Pare: Li ho sembla? No és la meva intenció. Només vull
conversar una mica. Res, xerrar per aclarir/
raquel: Aclarir el què?
Pare: En Toni està enamorat de vostè, ho sabia?
raquel: Li ha dit ell?
Pare: No.
raquel: Com ho sap?
Pare: Sóc el seu pare.
raquel: En Toni… ja sap com és… molt enamoradís.
Pare: Sí.
Es queden en silenci, mirant-se.
Pare: La noto una mica nerviosa.
raquel: No.
Pare: No voldria…
raquel: És pel sopar. No puc entretenir-me.
Pare: El 60% ha dit?
raquel: Sí.
Pare: És molt. És clar, és una mala època. Vol provar les
pastes?
raquel: No tinc gana.
- 27 -
Sona el telèfon de raquel. És un missatge de text.
El respon mentre Pare la mira. Després ella deixa el
telèfon damunt de la taula. Aleshores Pare s’aixeca
i s’omple el got d’aigua. Beu el segon got amb un
parell de glops. Deixa també la gerra damunt de
la taula. Mira a raquel i deixa un got per a ella al
costat del telèfon.
Pare: Algú important?
raquel: Un amic.
Pare: Té molts amics. Faig nosa?
raquel: …
Pare: Té parella?
raquel: Quina pregunta és aquesta? No vaig explicant la
meva vida.
Pare, mentre li serveix un got: Vol una mica d’aigua?
raquel: No. Gràcies.
Pare li aboca, per accident, l’aigua damunt del
telèfon mòbil.
raquel: Merda!
Pare: Ho sento!
raquel: Merda!
Pare: Ho sento, de debò… disculpi ha estat sense voler, ja
li he dit abans que sóc molt negat… ha estat sense voler.
raquel: Hòstia!
- 28 -
Pare: A la pastisseria m’ha passat el mateix.
raquel: I ara què?
Pare: Un accident.
raquel: Què faig? Collons!
Pare: Arròs.
raquel: Què?
Pare: Posi’l amb arròs. Agafi un got, l’omple fins dalt d’ar-
ròs i hi deixa el telèfon una estona. Si és prou pacient, els
grans d’arròs xuclaran tota l’aigua i el telèfon funcionarà
altra vegada. Digui’m on el guarda.
raquel li ho assenyala. Pare agafa el telèfon, ama-
ble, i el col·loca dins del got ple d’arròs.
raquel: S’arreglarà?
Pare: Segur. No s’hi amoïni, sé com funcionen aquestes
coses.
raquel: Com les sap, aquestes coses?
Pare: Sóc un manetes. M’agrada. Bé, me’n surto.
raquel: No ho hauria dit mai. Hi ha gent que la veus per pri-
mera vegada i és impossible confondre’t. No t’equivoques.
Amb la feina, per exemple. Quan faig selecció de personal
gairebé no necessito res. És l’experiència. No dubto ni un
segon. Amb no-res, ja els oloro. Però amb vostè és diferent.
Pare: Ah sí? Per què? No faig cara de ser manetes?
raquel: Perquè m’ha dit que només seria una estona,
perquè no sé exactament de què vol parlar i no para de
- 29 -
fer preguntes, com si rodegés la qüestió principal però no
volgués entrar-hi.
Pare: Què creu que hi ha en aquest sobre?
raquel: No ho sé.
Pare: Faci un esforç. Imagini alguna possibilitat.
raquel: M’està posant a prova?
Pare: Abans d’entrar «en la qüestió principal», com diria
vostè, volia donar-li una oportunitat.
raquel: Donar-me una oportunitat?
Pare: Va, animi’s… què hi ha?
raquel: Alguna cosa relacionada amb en Toni.
Pare: Calent.
raquel: Sap que tard o d’hora trucaran a la porta i vostè
haurà de marxar.
Pare: Alguna cosa relacionada amb en Toni i amb vostè,
Raquel.
raquel: Per què no ve a la feina i en parlem, com li he dit
abans, més tranquil·lament?
Pare: M’ha demanat que fos més concret. Si li pregunto si
té parella, em diu que no parla de la seva vida, si parlem
només del Toni, tinc la sensació que li estic fent perdre el
temps…
raquel: No sé què hi du en aquest sobre, i de fet, m’és ben
igual. Poden ser un grapat de mentides.
- 30 -
Pare: En Toni alguna vegada li ha parlat de la seva família?
raquel: Sí…
Pare: Què li ha explicat?
raquel: Que viu amb vostè.
Pare: La mare va morir fa uns anys.
raquel: No en parla mai, de la mare.
Pare: És una llàstima. Suposo que recordar-la li fa mal i per
això no en parla, no creu? És normal. Quan va morir, en
Toni va deixar de parlar durant un mes. El vaig portar als
millors especialistes, poca cosa van poder-hi fer. Però passat
un temps… Li ha explicat de què treballava, jo?
raquel: Crec que va dir que era mecànic.
Pare: Exacte. Ara ja no. M’he jubilat. La pensió no és gran
cosa perquè he estat autònom tota la vida, ja m’entén. I això
d’arreglar cotxes, a mesura que apareixien models nous,
japonesos, era més important ser informàtic que conèixer
bé un cotxe, sap de què li parlo?
raquel: No.
Pare: Jo vaig entendre ràpidament quines eren les meves
limitacions. I vaig intentar que en Toni també entengués les
seves. Vostè ha dit abans que era el més alegre d
e totes
les oficines.
raquel: Sí.
Pare: Doncs no ho entenc.
raquel: El què?
- 31 -
Pare: Li diré què hi ha en aquest sobre, perquè vegi que
no vinc amb mala fe. L’últim que voldria és incomodar-la.
Pausa.
Pare somriu. raquel ja no.
Pare: Aquí dins hi ha un informe signat per vostè on reco-
mana que facin fora el meu fill.
Pausa llarga.
raquel s’aixeca i se serveix un got
d’aigua. Torna a seure.
Pare: Si vol pot obrir el sobre i comprovar-ho.
raquel: No, no em cal.
Pare: Això canvia una mica la perspectiva de tot plegat,
m’entén?
raquel: No. Com l’ha aconseguit, aquest informe?
Pare: M’ha mentit.
raquel: No.
Pare: M’ha dit que no hi tenia res a veure. No m’ho espa-
rava de vostè, de veritat. Crec que hem de trobar algun
tipus de solució.
raquel: De solució? Què vol dir?
Pare: Abans quan li he preguntat si sabia de què li parlava,
veig que no ho ha acabat d’entendre. Sóc jubilat des de
fa més de dos anys. Tinc molt de temps, és veritat. Temps
lliure, vull dir. He vingut un munt de vegades a recollir en
Toni a la feina, jo sabia qui era vostè, perquè en Toni me
l’assenyalava de lluny i li deia la noia dels clotets. No m’ha
calgut preguntar-li al meu fill on vivia, perquè no en tenia
ni la més remota idea. Simplement la vaig seguir fins aquí.
- 32 -
Pausa.
Pare: La noia dels clotets. És cursi, però maco, no?
raquel: M’està amenaçant.
Pare: No.
raquel: Vostè ha vingut aquí des del principi per amena-
çar-me.
Pare: He vingut per parlar amb vostè, Raquel, però vostè
no m’està posant les coses fàcils.
raquel: Què?
Pare: És la seva firma, la de l’informe?
raquel: Sí.
Pare: Vostè va recomanar que fessin fora en Toni de la feina.
raquel: No ho vaig recomanar.
Pare: No?
raquel: Em van demanar que fes un informe sobre què
feia cada persona de l’oficina, em van demanar què su
-
posaria per a cadascun dels implicats que l’acomiadessin,
i finalment em van demanar i, aquí van ser intransigents,
que fes una llista de les tres persones més prescindibles
del departament.
Pare: Prescindibles.
raquel: Prescindibles, sí.
Pare: Tots som prescindibles, és veritat.
- 33 -
raquel: Ja està, és això tot el que volia saber? Jo no volia
que li passés res a en Toni.
Pare: No ho volia, però tampoc ho va evitar.
raquel: No em dirà d’on collons ha tret aquest informe?
Pare: En Toni hi va entrar a treballar perquè conec gent
que també pren, Raquel, decisions complicades, m’entén?
raquel: Per què m’ho posa tan difícil?
Pare: Jo?
raquel: Vostè sí, vostè. Apareix a casa meva un divendres,
carregat amb unes postres, amb aquesta amabilitat que
amaga alguna cosa.
Pare: Res.
raquel: Després em llança un got d’aigua al telèfon.
Pare: Ha estat un accident.
raquel: No, no ho ha estat. Miri’m als ulls i digui’m que
ha estat un accident.
Es miren als ulls. Pausa.
Pare: Sí. Ha estat un accident, de debò.
raquel: Què vol de mi? Sí, jo vaig escriure aquest informe de
merda, no, no n’estic orgullosa, però ho vaig fer, a vegades
a les nostres feines de merda ens toca fer coses de les que
no estem orgullosos, i què? Vol que li reconegui que me’n
penedeixo? Sí. No hi ha ni una nit, ni una miserable nit, des
que en Toni es va posar a plorar d’aquella manera que no
hi pensi. Ni una. Potser creu que vaig ser feble, que en el
- 34 -
fons, va ser un acte de covardia, doncs no. No. No. Va ser
un acte de supervivència. Un puto acte de supervivència.
Miserable. Forma part del joc, no? D’aquest joc de merda.
Vostè ho ha dit. Decisions complicades. Pot entendre que
no ho vaig fer amb cap mala intenció?
Pare: El camí de l’infern està empedrat de bones intenci-
ons, Raquel.
raquel: Vostè pot entendre que també hi estava en joc la
feina dels secretaris, dels comptables, gent amb família,
gent que el seu sou serveix per aguantar tota una casa?
Pare: I per què ells sí i en Toni no? Què la va fer decidir?
raquel: En Toni és auxiliar administratiu. Encantador, efi-
cient, però auxiliar administratiu. En Toni viu amb vostè.
Pare: Vol dir que la seva feina és menys important?
raquel: Sí. Vull dir que si, per desgràcia, s’han de treure
diners d’algun lloc, abans s’han de treure d’un auxiliar
administratiu que del cap de personal, o de gent amb un
càrrec més important.
Pare: En quin moment vam decidir que el món només seria
un lloc per als més forts?
raquel: Jo intento explicar-li que les circumstàncies/ No
ho vaig fer amb cap mala intenció, senyor Fidel. Vostè sap
quanta gent han fet fora?
Pare: A mi, la resta de la gent m’és absolutament igual. Jo
defenso el que és meu. El meu fill.
Silenci.
- 35 -
Pare: I no em parli de bones intencions, ja li he dit. Això
de les intencions és molt complicat. Jo mai he sabut què
pensar… Sap és com… Li agrada viatjar?
raquel: Què?
Pare: L’ha picada mai un mosquit? Segur. La bona intenció
hauria de ser el mínim que li demanem a tothom. Què
m’importa a mi la seva bona intenció mentre signava un
informe on el nom del meu fill apareixia com un dels can-
didats de l’acomiadament?
Pausa.
Pare: L’ha picada mai un mosquit, Raquel? Un mosquit
petit o un de debò, de l’Àfrica? O d’alguna selva tropical?
A l’Amazones, els mosquits es cruspeixen els indígenes.
Literalment, vull dir. Una sola picada pot ser mortal. Per
això una ONG que treballava a la zona va decidir regalar
mosquiteres. Totes les mosquiteres que calguessin perquè
la gent les col·loqués abans d’anar a dormir o en espais
importants, com la cuina o el lloc on feien les seves neces-
sitats. Era bàsicament per protegir-los. En passar tot un any,
un dels responsables de la campanya va anar al territori per
veure com la gent feia servir les mosquiteres i, sap què?
Ningú les feia servir. Em pot donar una mica més d’aigua, si
us plau? Era molt estrany perquè algunes picades d’aquests
insectes no només poden acabar amb la vida de la gent,
sinó allargar agonies, febres, vòmits… Però es van deixar un
detall, Raquel. Un miserable detall. M’ha de dir on compra
aquesta aigua tan bona. Van descobrir que els indígenes
utilitzaven les mosquiteres per abrigar-se a les nits, perquè
el fred era tan terrible… i no tenien res per tapar-se. No
- 36 -
només això, sinó que la gent utilitzava les mosquiteres
com la bossa de la fruita o per pescar, i és clar, aquestes
mosquiteres porten uns productes químics per matar els
insectes que, coses de les bones intencions, anaven a parar
al menjar d’aquells pobres indígenes… Quina estupidesa,
només amb unes mantes, només explicant bé per a què
servien, no haurien causat un desastre molt pitjor que les
picades, les maleïdes mosquiteres…
Pare obre el paquet de la pastisseria. Són unes
galetes. N’agafa una.
Pare: Tasti-les. Són exquisides. Bec aigua perquè amb la
boca resseca es perd el gust de les pastes. Són d’una pas
-
tisseria que té a tres cantonades de casa. La coneix?
raquel: No…
Pare: Jo hi anava cada diumenge amb la dona. Quan vaig
veure que vivia tan a prop, no me’n vaig poder estar. Agafi’n
una, no sigui així. Estem intentant aclarir el que va passar.
raquel n’agafa una i se la menja a poc a poc.
Pare: Què? Delicioses, oi?
raquel fa que sí amb el cap.
Pare: Fa setmanes que busquem una feina per al Toni,
però la cosa està realment fotuda. És desolador. Vostè
creu que ens en sortirem? Jo he deixat de llegir els diaris i
d’escoltar la ràdio, perquè me n’he atipat de tanta misèria.
Cada cop hi ha més gent demanant als carrers. Pidolant
als semàfors. Gent jove. Gent d’aquí. Caldria una mica de
justícia, no troba? Justícia de debò, eliminar-ne uns quants.
- 37 -
No passaria res. Ho dic seriosament, vostè i jo, aquí, ara,
podríem perfectament fer una llista de cinc o deu persones
que caldria eliminar i n’estic segur, en pot estar segura, que
coincidiríem en més de quatre noms.
Pare agafa una altra galeta, és la tercera.
Pare: Aquesta és l’última. No puc fer excessos. Tinc els
triglicèrits pels núvols. Però me’n fotria la capsa sencera.
Es desfan a la boca. No li agraden?
raquel: No tinc gaire gana i després tinc un sopar.
Pare: Ah sí, és veritat, el sopar.
raquel: La primera vegada que vaig parlar amb el seu fill
em va dir que el seu pare era un home molt estricte. Que
volia que s’esforcés molt en fer tota la feina bé. I que si hi
havia dues paraules que no podia pronunciar eren/
Pare: No puc.
raquel: «No puc. Tot és pot, Toni, tot.» Ell ho repetia sovint,
com si fos el seu lema. «Jo puc.»
Pare: Exacte.
raquel: Senyor Fidel, he entès perfectament la voluntat de
la seva visita. I no en tingui cap mena de dubte que dilluns,
quan arribi a les oficines, el primer que penso fer és anar
cap al despatx de Recursos humans i recomanar que en
Toni torni a l’empresa.
Pare: Creu que ho aconseguirà?
raquel: Li prometo que faré tot el possible.
- 38 -
Pare: És esperançador, gràcies.
raquel: I si em permet, ara he d’anar a dutxar-me.
Pare: D’acord. Puc confiar-hi?
raquel: Sí.
Pare: Gràcies.
Pausa.
Pare assegut la mira.
Pare: Però vostè mateixa abans ha dit que en Toni era pres-
cindible. Ho ha dit, oi? Què li fa creure que ara sí que l’aga-
faran? A més, ha dit que vostè no pren les decisions. Seria
molta sort, no?, que finalment el tornessin a contractar?
raquel: Ja li he dit que faré tot el que estigui a les meves mans.
Pare: Jo li agrairia. En Toni també…
raquel: Està bé, en Toni?
Pare: El tinc tot el sant dia ocupat fent encàrrecs amunt i
avall. Li faig fer llistes amb un munt de coses per fer. Així
es distreu.
raquel: Doni-li molts records de part meva.
Pare: Entesos…
Pausa. S’aixeca.
Pare: Puc anar al bany abans d’anar-me’n?
raquel: La primera porta a l’esquerra.
Pare surt.
raquel endreça les coses. Mira l’informe. Comprova
el telèfon.
- 39 -
Pare: El metge em recomana que begui molta aigua, però jo
crec que acabaré esclatant. (Entrant.) A propòsit del sopar,
el seu amic és puntual?
raquel: Què vol dir?
Pare: A quina hora ha quedat per sopar?
raquel: No pot trigar massa.
Pare: No es preocupi, no hi haurà sopar.
raquel: Per què ho diu?
Pausa llarga.
Pare recula i s’asseu altra vegada.
Pare: Perquè vostè no respondrà al telèfon, que no
funciona, i no li obrirà la porta. No penso anar-me’n, Raquel,
fins que tot això es resolgui.
raquel: Què?
Pare: Ho hem de resoldre…
raquel: Insistirà.
Pare: Tot el que faci falta.
raquel: Dic ell, el meu amic. No pas vostè. Ell insistirà.
Pare: Ja ho sé, parlava d’ell. Insistirà tot el que faci falta, fins
que se’n cansi i pensi finalment que avui s’havia confós de
dia, o l’ha deixat plantat, podria ser… i aleshores tornarà
cap a casa amb la seva dona i els fills.
Pausa.
raquel mira sorpresa.
raquel: Què sap de mi?
Pare: Sé tot el que algú, una mica observador, pot saber.
- 40 -
raquel: Està jugant amb mi.
Pare: No.
raquel: Vindrà l’Ernest. No estic sola, senyor Fidel.
Pare: Es diu Ernest?
raquel: Sí, es diu Ernest.
Pare: L’Ernest és el cap de Recursos humans de l’empresa
oi Raquel?
raquel: Sí.
Pare: És amb qui hauria de parlar perquè en Toni tornés
a la feina?
raquel: …
Pare: Té un Audi negre? El gros? El familiar…
raquel: Sí…
Truquen a la porta. Silenci llarg, es miren. Tornen
a trucar a la porta.
Pare s’aixeca i es dirigeix cap
a raquel.
raquel: És l’Ernest!
Pare: N’està segura? Miri l’hora que és. És molt puntual.
raquel: Sí.
Pare: Espera algú més?
raquel: No. Ningú.
Pare: No deu ser pas ell.
- 41 -
raquel: Senyor Fidel. Obriré la porta i vostè s’acomiadarà.
D’acord? Crec que s’ha equivocat venint fins aquí. Però
no li tindré en compte. Direm que és un veí que venia a
portar-me un detall, però que ja marxava. L’Ernest no farà
gaires preguntes, no acostuma a preguntar.
Pare: No s’hi amoïni no penso dir res.
Pare s’aixeca de la cadira per anar-se’n. raquel len-
tament obre la porta. Veiem que a la porta hi ha en
Toni
1
, d’uns trenta anys, pateix una lleu disminució
psíquica. Porta una bossa de supermercat. raquel
no sap com encaixar el cop, mira cap al Pare.
eSCeNa 2
Nit. Tots tres. Pare, Toni i raquel a dins del menjador.
Silenci llarg. Toni assegut a la cadira, mirant fixa-
ment a raquel i somriu. Durant un instant sembla
que tot s’hagi aturat.
Pare, a raquel: Està bé?
Toni, fa que sí amb el cap.
Pare: Vols menjar alguna cosa? He portat pastes.
Toni, n’agafa una i se la cruspeix.
Pare: A poc a poc, Toni. Que després ja saps què passa.
ToNi: Estan Boníssims.
Pare: T’ha costat de trobar?
1 Toni comet errors de sintaxis, i construcció.
- 42 -
ToNi: No. He mirat el mapa, pare.
Pare: Ho has fet molt bé.
ToNi: Li has vist?
Pare: …
ToNi: Els clotets, quan somriu. Li has vist?
Pare: Sí.
ToNi: I?
Pare: Tenies raó.
Pausa.
Pare: Has fet allò que t’havia demanat?
ToNi: Sí. M’he fet una llista de tot.
raquel: Què t’ha demanat?
ToNi, riu: No t’ho puc dir.
Pare: Un encàrrec.
raquel: Què has fet?
ToNi: Res.
raquel, a Pare: Què ha fet?
ToNi: Se m’ha embrutat la jaqueta de greix, pare.
Pare: No passa res.
ToNi: Però i el partit?
raquel: Quin partit?
- 43 -
ToNi: Anirem, oi?
Pare: És clar.
ToNi, a raquel: M’ha dit que si feia bé els encàrrecs, aniríem
al partit. He portat la bufanda. El partit és demà. Però jo ja
he portat la bufanda.
Toni la treu de la jaqueta i l’ensenya.
ToNi, a Raquel: T’agrada?
raquel: Molt.
ToNi: Té pare, aquí tenia la matrícula apuntada.
raquel: Què has fet, Toni? M’ho pots explicar.
ToNi: Què?
raquel: Quin encàrrec has fet?
ToNi: No t’ho puc dir. És un secret, Raquel.
raquel: Per què?
ToNi: Si t’ho digués… si t’ho digués… el pare s’enfa/
Pare: Si t’ho digués no serviria de gran cosa.
ToNi: Això, això. (A Pare.) Tinc set.
Pare li serveix un got d’aigua. Toni se’l beu d’una
tirada.
ToNi: Més.
Pare li serveix un altre got d’aigua. Toni se’l beu
d’una altra tirada.
ToNi: Està molt fresca. Més.
- 44 -
Pare: No beguis tanta aigua, Toni.
ToNi: Li puc dir?
Pare: Com vulguis. Vols explicar-l’hi?
ToNi: Després em faig pipi. Algunes nits em faig pipi. Però
només algunes nits. I si somio que faig pipi. Em faig pipi si
somio que em faig pipi.
Pausa.
Toni mira la taula parada.
ToNi: Qui sopa?
raquel: Tinc un sopar, Toni.
Pare: És curiós això del sopar perquè ara sí que ja hauria
d’haver arribat.
raquel: I arribarà i aleshores haureu d’anar-vos-en. Alesho-
res el teu pare que ha vingut, molt educadament amb uns
dolços i tu que no t’esperava, haureu de marxar.
ToNi: Qui ve a sopar?
Pare: Una persona molt especial.
ToNi, al Pare: Li has vist?
Pare: El què?
ToNi: Quan somriu, els clotets.
Pare: Sí, ja t’ho he dit.
raquel: Toni, escolta’m. M’has d’ajudar.
ToNi: Sí.
- 45 -
raquel: Això és molt seriós, entesos? Has d’explicar-li, i si
vols jo t’ajudaré, al teu pare, que bé que ens portàvem a
la feina, sí?
ToNi, a raquel: Per què no rius ara?
raquel: Toni, necessito que, davant meu, li tornis a explicar
al teu pare tot sobre l’acomiadament.
ToNi: Tot?
raquel: Explicar-li la veritat. No vull que hi hagi malentesos.
Tu saps perfectament que jo mai hauria volgut que et passés
res de dolent, oi?
ToNi, fa que sí amb el cap: Recordes cada matí a les onze
quan esmorzàvem?
raquel: És clar. I tu i jo/
ToNi: Esmorzàvem junts. Esmorzàvem junts.
raquel: I què esmorzàvem?
ToNi: Jo un suc. Tu iogurt amb cereals.
raquel: I m’explicaves com t’havia anat el dia, què faries
el cap de setmana, oi que sí?
ToNi: Sí.
raquel: I jo també t’explicava les meves coses.
ToNi: Sí. Sí. Sí. Sí. I jo t’explicava acudits. Acudits. Te’n puc
explicar un? (Explica un acudit molt dolent.)
Pare riu.
- 46 -
ToNi: I tu sempre reies. No somreies. Reies. I em deies que
tenia les mans grosses. I jo et deia que el meu pare era
mecànic. I quan parlàvem de futbol, però tu no en tenies
ni idea i em preguntaves per jugadors. Recordes que em
preguntaves per jugadors? Jo sí. Jo me’ls sé tots. L’any que
van fitxar i els gols. I tu em preguntaves si anava al camp i
jo et deia que algun dia podríem anar junts. Anar junts al
camp. Podríem. Anem. I tu em deies que sí, sí, sí però que
jo t’ho hauria d’explicar tot. I a mi m’agrada explicar-t’ho
tot mentre et menjaves els iogurts de cereals. Però mai vam
anar al camp. No. Per què hi posaves iogurt als cereals? I
aleshores somreies. No reies, somreies… la noia dels clotets.
raquel: Toni, el teu pare ha vingut aquí perquè creu que jo
podia haver impedit que et fessin fora de la feina.
ToNi: I una vegada et vaig fer un petó.
raquel: Què?
ToNi: Després d’esmorzar i tornar a la feina, com que/com
que feia molts dies que no ens vèiem et vaig fer un petó.
Aquí. (Assenyala la galta.) Recordes?
raquel: Sí…
Truquen altra vegada a la porta.
Pare i Toni es miren.
raquel sembla que es treu un pes de sobre. S’aixeca
i va cap a la porta. Pare sense moure’s d’on és, i
sense donar-li temps a ella, l’atura. Continuen tru-
cant a la porta. Toni nerviós s’ha d’aguantar el riure.
Pare: Si obre la porta, parlaré.
- 47 -
Toni s’ha aixecat i se’n va cap a un costat molt
alterat. ernes T enllà de la porta, insisteix. Par e
s’acosta a raquel.
erNeST, off: Raquel, sóc jo, l’Ernest. Raquel? No hi ets?
Pare: Raquel vostè és una dona intel·ligent, em veuré amb
l’obligació de parlar amb la dona de l’Ernest. Pensi en els
nens.
ToNi, nerviós i quasi en silenci: És l’Ernest! És l’Ernest! És
l’Ernest! És l’Ernest!
Pausa molt llarga.
Pare: És a casa seva, faci el que cregui que ha de fer…
raquel dubta. Tornen a trucar. S’acosta cap a la
porta però resta immòbil. Silenci llarg. Sembla que
enllà de la porta ja no hi ha ningú.
raquel: Què vol de mi?
ToNi: Per què ve a sopar l’Ernest?
Pare: Contesti en Toni.
raquel: Perquè som amics.
Pare: Amics?
raquel: Perquè estem bé, quan estem junts.
ToNi: És l’Ernest de la feina!
raquel: Sí.
ToNi: L’Ernest que treballa al pis de sobre. L’Ernest és molt
important.
- 48 -
raquel: Sí, és ell.
ToNi: És un secret?
raquel: Com?
ToNi: És un secret que l’Ernest vingui a sopar?
Pare: Tothom té secrets, Toni. És normal.
ToNi: És maco l’Ernest. A vegades s’enfada i crida molt. No
sé si té clotets quan riu.
Pare: Ensenya-li a la Raquel què duus a la bossa.
Toni encara neguitós treu de la bossa una clau
anglesa i un cable de bobina d’un cotxe.
Pare: Sap què és això?
raquel, fa que no amb el cap.
Pare: No sap què és?
raquel: Una clau anglesa i un cable. Però no sé què vol
dir-me amb això.
Pare: Si té una mica de paciència i coneix el cotxe, només
necessita una clau anglesa per alfuixar el líquid dels frens.
És com una aixeta de casa. Les primeres vegades caurà una
mica de líquid. Primer notarà que el cotxe, que els frens
vaja, no acaben de funcionar i com que ho intentarà unes
quantes vegades, tot el líquid a fer punyetes i aleshores ja
no hi haurà pressió. I res. Sense frens. Així de fàcil, Raquel.
Toni riu.
ToNi: El cable!
- 49 -
raquel: Està boig.
Pare: Un Audi negre, oi?
ToNi: Sí.
raquel: Demanaré auxili!
Pare: I què? Quin problema, hi ha? Si truquen i ens troben,
som un jubilat i el seu fill, que tenen pinta de qualsevol
cosa, menys de perillosos. Vostè, pel seu bé i pel de l’Ernest
no voldrà que sortim d’aquí sense una solució.
Pausa. Es miren.
ToNi: Pare, puc fer un pipi?
Pare: És clar.
Toni surt corrents cap al lavabo.
Pare, a raquel: Enviarem un missatge a l’Ernest. Porti l’or-
dinador.
raquel l’agafa d’un prestatge.
Pare: Engegui’l.
raquel: Què vol?
Pare: Enviarà un missatge a l’Ernest.
raquel: Com?
Pare: Li dirà… que ha tingut una urgència, que havia de
visitar el seu pare.
raquel ho escriu.
Pare: No, no… el seu pare va morir fa dos anys, Raquel.
- 50 -
Des de dins sentim com canta Toni. Mentre canta,
va preguntant. Silenci llarg mentre raquel i Pare es
miren.
ToNi: M’ha picat
m’ha picat un mosquit petit,
a on? a on?
A la punta del dit.
Pare: Escrigui: «Com que veig que no arribes, he pensat que
t’ha retingut la família i me n’he anat al cine.» És més creïble.
raquel escriu a l’ordinador.
ToNi: M’ha picat
m’ha picat un mosquit petit,
quan? quan?
Segur aquesta nit.
Pare, a raquel: Sempre que va al lavabo, necessita cantar.
ToNi: Pare, que faré caca, d’acord?
Pare: Toni, si us plau… Fes el que calgui, però no cal que
ens facis la retransmissió en directe. Crec que cap de
nosaltres no ho vol saber…. (Revisant a la pantalla.) Ara
enviï’l. Molt bé.
ToNi: M’ha picat
m’ha picat un mosquit petit,
com? com?
Jo estava adormit.
ToNi: És que només tenia ganes de fer pipi, però m’he as-
segut a la tassa que està molt freda i m’han vingut ganes
de fer caca. Fa molt bona olor el lavabo.
- 51 -
Pare: Està bé.
ToNi: Tinc la punta de la bamba foradada, pare.
ToNi: He matat
he matat el mosquit petit,
per què? per què?
Perquè era molt petit.
Pare: Vostè no té fills, oi Raquel? No en tingui. L’hi dic
seriosament. No els hi podrà estalviar cap dolor, no els
hi podrà estalviar ni la misèria, ni el món, que és un lloc
espantós. Haurà de viure sempre patint, sempre pensant
que ho podria haver fet millor. Imagini’s el Toni, sense mi,
sense ningú. Completament indefens no només en contra
del món, sinó, llevant-se cada matí, esmorzant, anant a
comprar unes sabates noves, vigilant que no li prenguin
el pèl, cuinant… Vostè no pot entendre el pànic que em
suposa pensar que qualsevol pot aprofitar-se del meu fill?
Que un dia pel carrer es pot despistar i quatre imbècils
poden fer-li mal, que un dia no tingui les forces o les eines
per defensar-se del món.
raquel: Vostè també gasta les sabates per la punta. S’hi
ha fixat? Jo el puc entendre, perfectament. M’hi fixo més
del que es pensa, senyor Fidel. Sap per què esmorzava
amb en Toni? Perquè el veia tan fràgil, que m’espantava
que quasevol comentari o feina difícil el pogués fer malbé.
Que es posés a plorar o saturar-se. En Toni és pura bon-
dat. Vostè també gasta les sabates per la punta. Vol saber
una cosa que li farà gràcia? Totes les multinacionals han
de complir per llei un 2% de treballadors com en Toni.
Només un 2%, si no ho fan, reben una multa. Però sap
- 52 -
què? Aquesta multa és tan petita, és tan ridícula que amb
els números a la mà surt més a compte acomiadar-los i ser
més productius, perdre el 2% i pagar la multa. I això és el
que fan. L’Ernest, la primera vegada que em va veure, era
amb Toni, dinàvem junts, al costat dels microones. I quan
em va cridar al despatx, al cap d’unes setmanes, em va dir
que quan somreia se m’esborraven els ulls i em sortien dos
clotets a les galtes. Només en Toni i l’Ernest m’havien dit
mai una cosa així. El seu fill és una persona molt/
ToNi, entrant: Ja està. Ja he fet caca. Molt grossa. M’ha fet
mal al cul, pare. He gastat molt paper, Raquel.
raquel: No t’hi amoïnis.
Pare: Ja t’ho he dit abans, ni a la Raquel ni a mi, no ens
interessa si és molt grossa o petita o amb floretes o de color
de rosa, la teva caca, Toni.
Pausa llarga.
Pare: I quina solució trobarem al problema? Alguna cosa
hem de fer.
ToNi: No sé. Torno a treballar el dilluns i ja està, no?
raquel: No és tan senzill, Toni.
ToNi: Per què no fem una llista?
raquel: Què?
Pare: Molt bé! Solucionem-ho amb una llista.
raquel: No ho entenc.
- 53 -
Pare: Molt senzill. Fem llistes. El joc serà fer una llista. Li he
dit abans. Ho recorda? Li he dit que podríem perfectament
fer una llista de cinc o deu persones que caldria eliminar
i que coincidiríem en més de quatre noms. A més, vostè
també va fer una llista, no?
ToNi: Què vols dir pare?
Pare: Té paper i boli?
raquel treu d’un calaix paper i bolígraf.
Pare: Escriurem cadascú en el seu paper, una llista de tres
maneres per solucionar aquest problema.
ToNi: Quin problema? La feina, pare?
Pare: Sí.
ToNi: Com escric tres maneres per solucionar?
Pare: Escriu tres coses que voldries que passessin per so-
lucionar que no tens feina. Tres coses per compensar-ho.
ToNi: No ho entenc.
raquel: I de què servirà?
Pare: Si ens posem d’acord tots tres, solucionat i llestos.
raquel: I si no ens posem d’acord?
Pare: Per majoria. Com les bones democràcies.
ToNi: Molt bé.
Pausa. Tots tres pensen i escriuren.
Pare s’aixeca i va
cap a la cuina, agafa un got d’aigua i s’entreté més
- 54 -
estona. Toni el mira intensament. raquel continua
capficada amb el paper.
raquel: Això és una estupidesa.
ToNi: Jo no. A mi encara em falta. És sobre la Raquel?
Pare: Col·locarem els tres papers en un got i una mà inno-
cent anirà triant i llegint. Li sembla bé que la mà innocent
sigui en Toni?
raquel assenteix.
ToNi: Me’n falta una.
Pausa.
Pare i raquel miren fixament a Toni. Pare
col·loca el seu paper dins d’un got, raquel també.
ToNi: Ja està!
Pare: Molt bé. Posa’l a dins i remena-ho.
Toni ho fa.
ToNi: Comencem?
Pare: Quan vulguis.
ToNi: Primer. (Llegint.) 1.- Que la Raquel li trobi una feina.
2.- Parlar amb la dona de l’Ernest.
raquel: Està malalt.
ToNi: La 3.
raquel: Què hi diu a la tres? Llegeix.
ToNi: 3.- Que la Raquel li doni a en Toni allò que més desitja.
Pare: Ara anem a llegir el següent paper.
- 55 -
ToNi: 1.- Demanar perdó. 2.- Donar una quantitat de di-
ners. I 3.- Fer un nou informe demanant que en Toni torni
a la feina.
Pare: Molt bé. Són tres opcions.
ToNi: Ara falta el meu.
Pare: No sabem de qui són, Toni.
ToNi: 1.- Tornar a la feina 2.- Castigar-la i 3.-…
Toni torna a riure.
Pare: Llegeix que ens deixes amb la intriga.
ToNi: Dormir una nit amb ella.
Pare: Sembla que tenim un empat tècnic.
raquel: Ha sortit xantatge.
ToNi: Què?
raquel: No hi ha cap empat tècnic, senyor Fidel. Ha sortit
un xantatge fastigós i punt. Quin miserable dels collons!
Vostè ja ho tenia tot pensat abans de trucar a la porta. Sa-
bia qui era jo i qui era l’Ernest i com podia aconseguir tot
el que volia. És això? Volia diners? Està bé. Quants diners
vol 3.000 euros? 6.000? Volia espantar-me, però no ho ha
aconseguit. Perquè tard o d’hora jo hauré de sortir de casa.
Fa fàstic. Miri, li signo ara mateix un xec.
Pare: Aquí ningú ha parlat de diners en cap moment. Mai
he volgut espantar-la, Raquel.
ToNi, al Pare: Per què no riu ara?
- 56 -
Pare: S’equivoca. S’equivoca de cap a peus. No volem diners,
Raquel. No es tracta de diners. Aquí neix el problema de tot
plegat. Jo no li he parlat mai de diners. Sé que com estan les
coses ara tothom parla sempre del mateix, dels diners, però
és avorrit. I tampoc és veritat, els diners no són el problema.
Pausa.
Pare: En Toni no tornarà a la feina. I nosaltres estem en
contra de la violència. He educat sempre en Toni explicant-li
que la venjança no construeix, només destrueix.
Pausa llarga.
Pare: Jo ho veig claríssim.
raquel: Què vol dir? On vol arribar?
Pare: Creu que tenir les mans grosses és bo per a un mecà-
nic? Al contrari. És perillós. Perquè sempre hem de col·locar
els dits entre el motor o els cables. I com més petites són,
millor. No m’ha preguntat abans per a què era el cable?
Quan en Toni ha tret de la bossa una clau anglesa i un
cable. No s’ho prengui tan malament. No hi havia caigut.
Sap per què ha arribat tan tard, l’Ernest?
ToNi: …
Pare: Perquè li hem tret el cable de la bobina al motor i
així és impossible que el cotxe arrenqui. Això de la clau
anglesa era per impressionar-la. És veritat. Quan he trucat
a la porta… però pensi que sóc jubilat que tinc molt de
temps. Això és més senzill del que sembla Raquel. Vostè li
ha fet molt de mal al meu fill. Molt.
Pare treu un altre sobre.
- 57 -
Pare: Li he dit que en tenia un altre. Toni, l’empresa on
treballaves d’on era?
ToNi: D’Amèrica.
Pare: Dels Estats Units. Com són els americans amb aques-
tes coses… Amb la feina i les relacions humanes. Jo, no
cal que li ensenyi, tinc fotografies i missatges de l’Ernest i
de vostè. Què passaria si això arribés a unes mans que…
a persones importants, vaja. Podrien acomiadar-la. I no
caldria fer cap llista amb tres o mil noms. Directament fora,
perquè sempre hi ha una clàusula, una refotuda clàusula
que no comprèn que aquestes coses poden passar a la
feina. I sense cap mala intenció.
Pausa.
Pare agafa el sobre i l’estripa.
I aquest també.
Agafa el primer sobre amb la signatura de
raquel
i també l’estripa.
Ho veu, Raquel? No hi ha cap mala intenció. Jo no vull
fer-li cap mal. Si tingués una mica de mala intenció, podria
guardar còpies d’aquests documents que la comprometen.
Però no en tinc cap còpia. Li ho asseguro. Confiï en mi, jo
confio en vostè. I lamento molt això del cable de l’Ernest,
de debò. Però necessitava una mica més de temps.
raquel: Temps?
Pare: Sí. Per poder explicar-me.
raquel: No l’entenc.
Pare: Perquè m’escoltés. Per fer-me entendre.
raquel: I tot això dels paperets?
- 58 -
Pare: És una dona molt observadora. I li demano disculpes
si en algun moment l’he feta sentir incòmoda. No era la
meva intenció, però vostè deu saber que això és una mica
delicat. Això dels paperets era per explicar-li que sí, que amb
un perdó ja en tindríem prou. Sóc una persona raonable.
Sé que a vegades a la feina, com vostè ha dit, ens toca fer
coses de les quals ens penedim. Ho sé. Estigui tranquil·la.
No he vingut aquesta nit aquí, per això. No, Raquel. Té raó.
El meu fill i jo, tots dos, gastem les sabates per la punta.
Ningú se n’adona, és d’aquelles coses de les que ningú
se n’adona. Vostè em pot entendre, perfectament. Abans
quan m’ha explicat que fa selecció de personal i que hi ha
gent que només veient-la la primera vegada no es confon…
m’he quedat amb un dubte.
Pausa.
Pare: Què pensaria de vostè mateixa si un matí a la seva ofi-
cina s’hi presentés, vostè. Sense excuses. Quines preguntes
es faria? I quines preguntes no voldria respondre. Segur que
es donaria la feina perquè és una dona molt eficient. No
en tinc cap dubte. Potser és que tinc molt de temps lliure
i, al cap i la fi, només sóc un pare més d’un fill subnormal.
M’entén? Però l’he seguida uns quants dies. I no puc treu
-
re’m del cap per què cada matí esmorzava amb el meu fill,
ni per què somriu d’aquesta manera quan li diu: La noia
dels clotets. No puc treure’m del cap la nit d’angoixa que
va passar abans d’acomiadar-lo. Segur que ha patit molt. I
quan mira el meu fill, de la mateixa manera que jo forado
les sabates per la punta, a vostè li passa alguna cosa. No
sé el què. No sé explicar-ho. Però no ho pot evitar. Quan
ell la mira és diferent. I per això he vingut avui aquí. Perquè
- 59 -
necessitava veure com vostè el mira. I sap què? Vostè el
mira diferent. La noia dels clotets… Quantes vegades a la
vida ens enredem, oi Raquel? Vull dir, que quantes vegades,
sense adonar-nos-en, acabem fent allò que se suposa que
els altres esperen de nosaltres… És complicat. Sap de què
es penedeix la majoria de gent, uns segons abans de mo-
rir? De no haver viscut la vida que volia. Sempre pendents
de tothom, del què diran. Ens hauria de caure la cara de
vergonya, no creu? Quantes vegades ens hem de negar
la realitat… No es confongui, Raquel. No es faci trampes
jugant al solitari. Quants anys té, Raquel? Trenta-set? Nou?
No té fills, el seu pare va morir… Tota la seva vida depèn
del cap de Recursos humans de la seva feina, depèn de si
ell pot quedar, depèn de si els seus fills no tenen la grip,
depèn de si l’Ernest ha sabut dir l’excusa perfecta a la seva
dona, depèn de què un pobre jubilat no truqui a la porta i
li esguerri una nit… És complicat Raquel. I una mica trist.
Oi que, sí? És complicat ser el personatge secundari de la
seva pròpia vida. Quan es mira al mirall, què hi veu?
Silenci llarg.
raquel immòbil, plora. Pare va cap a la cuina se
serveix un got d’aigua. Toni no deixa de riure,
neguitós amunt i avall. raquel s’aixeca i va cap a
l’habitació. Toni s’asseu.
Pausa.
raquel surt de l’habitació amb un Klennex, s’eixuga
les llàgrimes.
Pausa.
- 60 -
raquel s’acosta cap a Toni el mira amb una tendresa
profunda. Li acarona la cara molt a poc a poc. Toni
somriu. raquel també somriu.
Pausa.
raquel li fa un petó a la galta.
Toni es posa vermell.
raquel agafa de la mà a Toni i se l’emporta cap a
l’habitació.
eSCeNa 3
Menjador. Matinada. Pare tanca molt a poc a poc la
porta de l’habitació de raquel. Toni mig despullat,
tremola assegut en una cadira.
Pare: Abriga’t, que agafaràs fred.
Pausa.
ToNi: …
Pare: Recull les teves coses.
ToNi: …
Pare: Demà, abans d’anar al partit, saps què hem de fer?
ToNi: …
Pare: Passarem per la sabateria. I comprarem unes bambes
noves.
ToNi: …
- 61 -
Pare: Per a tots dos. Hi anirem junts. Jo també les gasto
per la punta. T’hi havies fixat?
Pare va cap al telèfon mòbil de raquel. L’engega.
Pare: Funciona, veus? Vols que t’ajudi amb els mitjons?
Pare fa seure a Toni i l’ajuda a vestir-se. Toni no
vol parlar.
Pare: Demà, saps què hi ha?
ToNi: …
Pare: Partit. És un partit molt important.
ToNi: …
Pare: No t’oblidis de la bufanda.
ToNi: …
Pare: És la teva bufanda preferida. Va, recita’m tot l’equip.
Pausa.
Pare: El saps de memòria. Va, digues.
ToNi: …
Pare: Està bé. Has fet pipí? Segur? Després a mig camí no
em facis parar i entrar a un bar, perquè mira l’hora que és
Toni, a aquesta hora no hi ha bars oberts.
ToNi: …
Pare: Entesos. T’ajudo a cordar-te les bambes? Demà al
matí anirem a la sabateria i en demanarem dos parells. Un
per a tu i un per a mi. Com les voldràs? Verdes?
- 62 -
Pausa. Toni obre la porta i l’observa. Toni dempeus,
quiet com una estàtua. Pare acaba de recollir-ho
tot. Pare contempla el seu fill.
Pare: No la molestis. Està molt cansada.
ToNi: Per què no ha dit res, abans?
Pare: Quan?
ToNi: Per què no ha dit res? Per què no ha dit res, pare?
Pare acaba de tancar la porta.
Pare: Perquè no calia.
Marxen.
Podràs portar les bambes noves a l’estadi, però amb una
condició. Que em recitis ara mateix i sense fer trampes tots
els jugadors de memòria.
Pausa.
ToNi: I si no puc?
Surten. El menjador queda buit. Silenci. Sona el
telèfon mòbil de
raquel. Una vegada, dues, tres…
Mentrestant, de mica en mica, la claror del matí,
ho inunda tot.
Fi.
Juliol 2012/ Febrer 2013
Aquest llibre,
imprès
als tallers de Gràfiques Arrels
de la ciutat de Tarragona,
fou enllestit
el dia 18 de setembre del 2014
Volums publicats:
Textos a Part
Teatre contemporani
1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998
Premi Born 1997
2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998
3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999
4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a Stalin,
1999. Premi Born 1998
5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi Serra
d’Or 1999
6. Patrice Chaplin, Rient cap a la foscor,
2000
7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000. Premi
Serra d’Or 1999 (al millor text espectacle)
8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000. Premi
Born 1999
9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000
10. Joan Casas, L’últim dia de la creació, 2001
11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles de
Caront, 2001
12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla, 2001.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2000
13. Raül Hernández Garrido, Si un dia m’obli-
dessis, 2001. Premi Born 2000
14. Harold Pinter, L’engany, 2001
15. David Plana, Després ve la nit, 2002
16. Beth Escudé, Les nenes mortes no creixen,
2002. Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2001
17. Luis Miguel González, La negra, 2002.
Premi Born 2001
18. Enric Nolla, Tractat de blanques, 2003
19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti, 2003
20. Manuel Molins, Elisa, 2003
21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que esteu
en el cel, 2003
22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort Mano-
lete, 2003. Premi Born 2002
23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El retratista,
2003. Premi del Crèdit Andorrà, Andorra
2002
24. Albert Mestres, 1714. Homenatge a
Sarajevo, 2004
25. AADD, Dramaticulària, 2005
26. Miquel Argüelles, Una nevera no és un
armari, 2004. Premi Joaquim M. Bartrina,
Reus 2002
27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004
28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi Joaquim
M. Bartrina, Reus 2003
29. Josep Julien, Anitta Split, 2005. Premi del
Crèdit Andorrà, Andorra 2004
30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005
31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que creix /
Marina / Preludi en dos temps, 2005
32. Marco Palladini, Assassí, 2006
33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006
34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell, 2006.
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2005
35. Manuel Molins, Combat, 2006
36. Marc Rosich, Surabaya, 2007
37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi Born
2006
38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Esperança.
Una Petita dansa de mort en cinc qua-
dres, 2007
39. Jordi Sala, Despulla’t, germana, 2007
40. Cinta Mulet, Qui ha mort una poeta,
2007
41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III Premi
Fundació Romea de Textos Teatrals 2006
42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2006
43. Carles Batlle, Trànsits, 2007
44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007
45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007
46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova York,
2007
47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008
Premi Joaquim M. Bartrina, Reus 2006
48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en Klein,
2008
49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la llegen-
da catalana, 2008 (Inclou CD)
50. José Sanchis Sinisterra, El setge de Lenin-
grad, 2008
51. Jesús Díez, El show de Kinsey, 2008.
Premi Born 2007
52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008
53. Josep M. Miró Coromina, Quan encara
no sabíem res, 2008. Premi del Crèdit
Andorrà, Andorra 2007
54. Josep Julien, Hong Kong Haddock, 2008.
IV Premi Fundació Romea de Textos Tea-
trals 2008
55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa / La
finestra / Sota terra, 2008
56. Albert Benach, Mascles!, 2008
57. Erik Satie, El parany de Medusa, 2009
58. Joan Cavallé, Peus descalços sota la
lluna d’agost, 2009. I Premi 14 d’Abril
de Teatre, 2008
59. Josep M. Diéguez, De vegades la pau,
2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de
Teatre, 2008
60. Angelina Llongueras i Altimis, El cobert,
2009. Accèssit I Premi 14 d’Abril de
Teatre, 2008
61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona, 2009.
Premi Born 2008
62. Enric Nolla, Còlera, 2009
63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens de
palla, dies de vent (Una reflexió sobre el
destí), 2009. Premi del Crèdit Andorrà,
Andorra 2008
64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat, 2009
65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura, 2009
66. Pere Riera, Casa Calores, 2009
67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses, 2009
68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II Premi
14 d’Abril de Teatre, 2009
69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010
70. Josep Maria Miró i Coromina, La dona
que perdia tots els avions, 2010. Premi
Born 2009
71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010
72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010
73. Marta Buchaca, A mi no em diguis amor,
2010
74. Neil Labute, Coses que dèiem avui, 2010
75. Damià Barbany, Prohibit prohibir, 2010
76. Michel Azama, La Resclosa, 2010
77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010.
VIII Premi Joaquim M. Bartrina, Reus
2009
78. Evelyne de la Chenelière, Bashir Lazhar,
2010
79. Josep M. Benet i Jornet, Dues dones
que ballen, 2010.
80. Carles Batlle, Zoom, 2010.
81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010.
82. Daniela Feixas, El bosc, 2011.
83. Guillem Clua, Killer, 2011.
84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011.
85. August Strindberg, Creditors, 2011.
86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011.
87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier Romeu,
Preguntes i respostes sobre la vida i la
mort de Francesc Layret, advocat dels
obrers de Catalunya, 2011.
88. Cristina Clemente, Vimbodí vs. Praga,
2011.
89. Josep Maria Miró i Coromina, Gang
bang (Obert fins a l’hora de l’Àngelus),
2011.
90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els pallassos
de Shakespeare), 2011.
91. Marc Rosich, Car Wash (tren de rentat),
2011.
92. Sergi Pompermayer, Top model, 2011.
93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix, 2011.
94. Jordi Casanovas, Una història catalana,
2012.
95. Joan Brossa, Poesia escènica I: al voltant
de Dau al Set, 2012.
96. Josep Maria Miró i Coromina, El principi
d’Aquimedes, 2012.
97. Jordi Oriol, T-error, 2012.
98. Marc Angelet, Voyager, 2012.
99. Marilia Samper, L’ombra al meu costat,
2012.
100. Joan Brossa, Poesia escènica II. Strip-
tease i teatre irregular (1966-1967),
2012.
101. Joan Brossa, Poesia escènica III. Mirades
sobre l’amor i la vida (1956-1962),
2012.
102. Toni Cabré, L’inútil, 2012.
.
103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,
2012.
104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay, 2012.
105. Pere Riera, Barcelona, 2013.
106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-ho?,
2013.
107. Helena Tornero, No parlis amb estranys,
2013.
108. Harold Pinter, Terra de ningú, 2013.
109. Josep Maria Miró, Fum, 2013.
110. Tennessee Williams, La rosa tatuada,
2013.
111. Raúl Dans, Un corrent salvatge, 2013.
112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013.
113. Marta Momblant, Resposta a cartes
impertinents, 2013.
114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El canta-
dor, 2014.
115. Marivaux, El joc de l’amor i de l’atzar,
2014.
116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i Lluïsa
Cunillé, Fronteres, 2014.
117. Joan Brossa, Poesia escènica IV: Els déus
i els homes, 2014.
118. Joan Brossa, Poesia escènica V: Estar al
món el 1953, 2014.
119. Joan Brossa, Poesia escènica VI: Circ,
màgia i titelles, 2014.
120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan
Cavallé, Beth Escudé i Gallès, Albert
Mestres. Espriu x dotze. Volum 1, 2014.
121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep Pere
Peyró, Gemma Rodríguez, Mercè Sar-
rias, Gerard Vàzquez, Teresa Vilardell,
Espriu x dotze. Volum 2, 2014.
122. Alexandre Dumas fill, La Dama de les
Camèlies, 2014.
123. Marc Artigau i Queralt, Un mosquit
petit, 2014.
Textos a Part Teatre clàssic
1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisidor,
2008
Textos Aparte
Teatro contemporáneo
1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004. Premi
Born 2003
2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a Califor-
nia, 2005
3. Fernando León de Aranoa, Familia, 2005.
Adaptación de Carles Sans
4. José Luis Arce, El sueño de Dios, 2005.
Premi Born 2004
5. Joan Casas, El último día de la creación,
2006
6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita Rondó,
2006
7. Antonio Álamo, Veinticinco años menos
un día, 2006. Premi Born 2005
8. Rebecca Simpson, Juana, 2007
9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008
10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y los
pájaros, 2008
11. Richard France, Su seguro servidor
Orson Welles, 2008
12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008
13. Santiago Martín Bermúdez, El tango del
Emperador, 2008
14. José Sanchis Sinisterra, Vagas noticias
de Klamm, 2009
15. Gerard Vàzquez/ Jordi Barra, El retratis-
ta, 2009
Textos aparte Teatro clásico
1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010
.
.
Marc Artigau i Queralt
123
UN MOSQUIT PETIT
Marc Artigau i Queralt
UN MOSQUIT PETIT
Un mosquit petit. Vespre. Barcelona. Una casa de l’Eixample. La Raquel,
cap de recursos humans d’una empresa multinacional, ha preparat un
sopar molt especial per a algú que està a punt d’arribar. Poc abans que
sigui l’hora de la cita, truquen a la porta i un desconegut inesperat, el
senyor Fidel, es presenta al pis amb unes postres. L’home vol parlar un
moment amb ella sobre el seu fi ll, en Toni, que tot just fa una setmana
ha estat acomiadat de la mateixa empresa on treballa la Raquel. De
mica en mica, el to cordial de la conversa anirà esdevenint cada cop més
fosc i amenaçador.
Un mosquit petit explora les violències soterrades d’un sistema econò-
mic i social que justifi ca la desatenció a les minories i als més febles, en
nom d’una implacable estabilitat que de vegades oblida quins són els
valors de base del pacte democràtic. On hem de situar la frontera entre
la responsabilitat de cadascú i el pes de les circumstàncies? Què s’amaga
en l’espai sovint pantanós que diferencia la defensa de la venjança?
Marc Artigau i Queralt (Barcelona 1984). És llicenciat en direcció escè-
nica i dramatúrgia per l’Institut del Teatre de Barcelona. Com a autor
ha estrenat Ushuaia (Premi Ciutat de Sagunt 2008 i accèssit Marqués
de Bradomín 2008), A prop al Teatre del Micalet a València (2012), El
Balneari amb Ruta 40 i La mentidera Teatre (Temporada Alta 2013) i
Un mosquit petit (TNC 2014). Amb Les sense ànima ha guanyat el Premi
Ciutat de Sagunt 2009 i el Premi Ramon Vinyes 2009. I Caixes, el Premi
Talúries de Teatre 2011 i accèssit Marqués de Bradomín 2011. Com a
dramaturg ha treballat amb Juan Carlos Martel a Moby Dick (Teatre
Lliure 2013), amb Xicu Masó, amb Pep Pla (TNT 2012) i amb Martí Torras
a L’ànima del bus (Grec 2012). A més, amb Josep Maria Miró ha escrit
Eva i Adam: el darrer gènesi, M3. Ha traduït F3dra (Sala Beckett 2011) i
L’ombra al meu costat (TNC 2012) de Marilia Samper i Teatre de cambra
d’August Strindberg (Teatre Lliure 2013). Ha estat ajudant de direcció
d’Oriol Broggi, Jordi Prat i Coll i Pau Miró, entre d’altres; i ha dirigit
Marc i Paula, Zèppelin i Tibidabo de Cristina Clemente. En poesia ha pu-
blicat Primers Auxilis Premi Gabriel Ferrater per a joves poetes, Vermella
Premi Martí Dot 2007, Escuma negra (o tres pensaments en veu alta) i
Desterrats. Col·labora diàriament —escrivint un conte— (El contes del
club de la mitjanit, Onada Edicions) al programa de Catalunya Ràdio El
clu b de la mitjanit.
T
E
A
T
R
E
N
A
C
I
O
N
A
L
D
E
C
A
T
A
L
U
N
Y
A
