Pau Miró

145

VICTÒRIA

Pau Miró

VICTÒRIA

Pau Miró. Actor, dramaturg i director, és una de les veus

més destacades de la dramatúrgia catalana contemporània.

Entre els seus darrers treballs cal mencionar Terra baixa, in-

terpretada per Lluís Homar (Temporada Alta, 2014), Dones

com jo (Teatre Romea, 2014), Un refugi indie (Sala Beckett,

2012), Els Jugadors (Temporada Alta, 2011, que a Itàlia va

guanyar el prestigiós Premi Ubú com a millor text estranger)

o Plou a Barcelona (Sala Beckett, 2004). Durant la temporada

2008/2009 va estrenar La trilogia animal (Temporada Alta,

TNC i Festival Grec), per la qual va rebre el Premi de la Crítica

Teatral de Barcelona al millor text. Les seves obres han estat

traduïdes a una desena de llengües.

Victòria. Barcelona 1951. Una barberia. El Districte Cinquè

com a teló de fons. Una dissecció de com la por i la des-

conﬁança es ﬁltren en la quotidianitat. I com això afecta

les relacions personals. Com s’ho fan les persones per so-

breviure. A nivell pràctic, i a nivell ideològic. Cap on miren

quan no els agrada el que veuen? Quins residus de tot allò

encara hi ha en l’actualitat? Una història d’uns personatges

profundament solitaris que d’una manera accidental es fan

companyia. Personatges que carreguen un pes, el silenci. Si-

lenci que engendra una gran violència. Violència que acaba

esdevenint el motor d’una rebel·lió interna. Potser aquest

esforç no va a parar enlloc, però ho intenten. A l’inici topen

contra un mur: el llenguatge. No són capaços d’articular allò

que els està passant. Però a mesura que avança la història, el

llenguatge mateix s’allibera, crea consciència i els suggereix

una sortida, una fugida, un camí. Victòria és un no guanyar,

potser un no rendir-se.

ISBN: 978-84-94451-13-3

VICTÒRIA

Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot

ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, tret de l’excepció prevista per la llei. Dirigiu-vos a l’editor

o a CEDRO (Centre Espanyol de Drets Reprogràﬁcs, www.cedro.org) si necessiteu fotocopiar, escanejar o fer

còpies digitals d’algun fragment d’aquesta obra.

Edita: Arola Editors

1a edició:

Correcció: Romina Paps

Disseny gràﬁc: Arola Editors

Disseny portada: Antoni Torrell

Imatge de portada:

Impressió: Gràﬁques Arrels

ISBN:

Dipòsit legal:

Polígon Francolí, Parcel·la 3

43006 Tarragona

Tel.: 977 553 707

Fax: 902 877 365

arola@arolaeditors.com

arolaeditors.com

Col·lecció Textos a Part

VICTÒRIA

Pau Miró

EQUIP ARTÍSTIC

Direcció Pau Miró

Escenograﬁa Max Glaenzel

Vestuari Berta Riera

Il·luminació David Bofarull

So Damien Bazin

Audiovisuals Mar Orﬁla

Caracterització Àngels Salinas

Ajudanta de direcció Alícia Gorina

Ajudanta d’escenograﬁa Marina Soteras

Ajudanta de vestuari Núria Manzano

Producció

Teatre Nacional de Catalunya i La Brutal

Teatre Nacional de Catalunya

Temporada 2015/2016

Direcció artística de Xavier Albertí

Patrocinador del TNC: Fundació Damm

REPARTIMENT

Victòria es va estrenar a la Sala Gran del Teatre Nacional

de Catalunya el 4 de maig de 2016 amb el repartiment

següent:

VÍDUA Emma Vilarasau

MESTRE Pere Arquillué

CANTANT Mercè Aránega

FALANGISTA Jordi Boixaderas

NOI Nil Cardoner

GERMÀ Joan Anguera

NOIA Mar Ulldemolins

Aquesta publicació es va fer abans de l’estrena al Teatre

Nacional de Catalunya, de manera que el text deﬁnitiu de

l’espectacle pot haver estat subjecte a canvis.

PERSONATGES

VÍDUA

MESTRE

CANTANT

FALANGISTA

NOI

GERMÀ

NOIA

Barcelona, 1951

Una barberia del Districte Cinquè. A la part del darrere hi ha

les habitacions, la cuina i el menjador. A la barberia, a part

del mobiliari i els estris indispensables, hi ha dos elements

decoratius que la singularitzen. Per una banda, el cap

d’un cérvol penjat a la paret. I per l’altra, diverses imatges

religioses, principalment verges i sants.

A part de la dualitat barberia / habitatge, hi ha altres espais.

Un carreró. Un hort. La Model. El carrer davant la barberia.

Una església.

La història comença en els darrers dies d’hivern, però va

avançant en el temps cap a les altres estacions.

ACLARIMENTS

– Ens indica quan un personatge interromp l’altre.

... Ens indica que un personatge no acaba la frase, o no

troba la paraula.

Alguns mots són castellanismes deliberadament volguts,

s’indicaran en lletra cursiva.

- 13 -

1- A L’ESGLÉSIA.

Dins l’església.

Vídua: Em sembla tan estrany ser aquí, davant de tots vosal-

tres... No sé si seré capaç de trobar el fil, perdoneu-me... Se

suposa que he de dir alguna cosa d’ell... I tot el que em ve

al cap és la barberia... Era la seva vida... Li agradava tenir-la

impecable. Volia que els clients, tot just entrar, sentissin

l’olor de Floïd i se n’oblidessin per un moment, de tot el

desordre i la porqueria del barri. Era feliç veient-los sortir

ben pentinats, ben afaitats, perfumats... I donant-los un

caramel d’anís abans de sortir per la porta. Com si només

te’l donés a tu, com si et fes un tracte especial. Era la seva

manera de fer que les coses anessin millor...

Silenci.

Ja sé que tothom ha de morir, però la pena que arrossegaré

no me la treu ningú...

Silenci.

M’he quedat un moment amb ell, sola. Abans de sortir a

dir aquestes paraules.

- 14 -

He intentat aixecar-li les parpelles, volia veure els seus ulls...

però no hi ha hagut manera...

Silenci.

Demà obriré a primera hora i la barberia estarà impecable.

Amb l’olor de Floïd i els caramels d’anís. El primer mes faré

un preu especial, mentre acabo d’agafar-hi traça... Gràcies

per haver vingut...

Després de l’enterrament el falangista s’apropa a la vídua.

Falangista: Victòria, pots comptar amb mi per al que sigui,

ja ho saps.

Vídua: Gràcies.

Falangista: Seguiré venint a afaitar-me un cop a la setmana.

Com si no hagués passat res. I pagaré el preu de sempre.

Vídua: No he afaitat mai ningú.

Falangista: Te’n sortiràs.

Vídua: El trobaré tant a faltar.

Falangista: Jo també, era un bon amic. Ens fèiem un fart

de riure cada vegada que sortíem a caçar.

Silenci.

Vols que t’acompanyi a casa amb el cotxe?

Vídua: Baixaré amb el tramvia, encara he de fer algunes

coses.

Silenci.

- 15 -

Què?

Falangista: Hi aniràs molt tranquil·la.

Silenci.

Estàs bé?

La vídua assenteix. El falangista li fa un gest afectuós i

se’n va.

- 17 -

2- A LA BARBERIA.

Dins la barberia, la vídua i la cantant.

Vídua: Baixava tota sola en el vagó. Vam creuar-nos amb

un altre tramvia que també anava buit. Era com un malson,

no entenia res. Després m’assabento que tots els tramvies

de la ciutat circulen buits.

Cantant: Han apujat el preu del bitllet, vint cèntims. La gent

no s’ho pot permetre. Han decidit anar a peu fins que –

Vídua: Anar a peu?

Cantant: Fins que el preu torni a ser el d’abans.

Vídua: No ho aconseguiran. No és la manera.

Cantant: De moment ningú hi puja.

Vídua: No en tenia ni idea. A la barberia no arriben aquestes

coses. I amb tot el merder de l’enterrament...

Silenci.

Cantant: Com va, tens clients?

- 18 -

Vídua: És un desert. Si algú hi entra per casualitat, quan veuen

que els ha d’atendre una dona, fan mitja volta i se’n van.

Cantant: Veure una barbera els deu espantar.

Vídua: A mi no em fa cap gràcia, ara per ara tiro endavant

amb el raconet que havíem estalviat, però no durarà gaire.

Cantant: Per què no et vens el cotxe? No crec que el facis

servir gaire.

Vídua: Encara fa la seva olor. Seria com faltar-li al respecte.

A més, és com si hagués passat a ser del seu germà.

Cantant: El fa servir?

Vídua: Ni l’ha tocat.

Cantant: Doncs parla amb ell.

Vídua: No val la pena, és com si no hi fos. Sembla una ombra.

Cantant: És un home estrany, i amb els anys, encara més.

Vídua: L’altre dia li vaig demanar que col·laborés una mica.

Les llenties no les regalen.

Cantant: I què et va dir?

Vídua: Que quan creixi alguna cosa del seu hort, anirà directa

a la taula.

Apareix un home. És el mestre, que les interromp.

Mestre: Puc passar?

Cantant: Endavant.

Vídua: Si us plau, entri.

- 19 -

Cantant: Et deixo.

Vídua: No cal.

Mestre: No cal.

Vídua: Segui. A part d’afaitar-lo, li puc arreglar una mica els

cabells. Li faré un bon preu.

Mestre: No, gràcies.

Cantant: En sap molt.

Mestre: Segur, però jo no he vingut a afaitar-me, ni a ta-

llar-me els cabells.

Cantant: Vol que li cantem una cançó?

Vídua: En què el puc ajudar? Busca una adreça?

Mestre: Avui és l’aniversari de la meva dona. Està malalta,

no pot moure’s de casa. Voldria que algú li tallés els cabells

i l’empolainés una mica.

Vídua: Viuen molt lluny d’aquí?

Mestre: A Sant Gervasi. Li pagaré bé el servei i, si cal, la

tornaré fins aquí.

Vídua: Ha ser de ara?

Mestre: És possible?

Cantant: No pots deixar la barberia tota sola.

Vídua: Te’n pots cuidar tu?

Cantant: No li farà cap mal, oi?

Mestre: Què vol dir?

- 20 -

Cantant: L’altre dia van matar una dona en un descampat.

Li van obrir el cap a cops de martell.

Mestre: Ho vaig llegir als diaris. Però no, jo només –

Vídua: Ens en podem anar, si vol. Ja estic a punt.

Cantant: Vés amb compte.

Vídua: No pateixis. I gràcies.

Cantant: Quin remei. Si no tornes, me la quedaré jo.

El mestre i la vídua surten. Temps. Entra el noi, com si fos

en un quadrilàter de boxa.

noi: Derechazo directo al hígado. Su contrincante ha caído

fulminado en la lona. El árbitro empieza la cuenta atrás: 10,

9, 8... La Pulga del Distrito Quinto está a punto de ganar otro

combate por KO. Una vez más se ha mostrado implacable...

6, 5, 4... El público ruge su nombre... 3, 2, 1...

De sobte el noi veu la seva mare.

noi: Què fas encara així? És tard.

Cantant: Com ha anat a la fusteria?

noi: No hi arribarem.

Cantant: Ho haurem de deixar per a un altre dia.

noi: M’ho vas prometre.

Cantant: Avui no pot ser.

noi: Tota la setmana esperant.

Cantant: A la Victòria li ha sortit un imprevist.

- 21 -

noi: És una pel·lícula d’un boxejador, no me la puc perdre.

Cantant: Tot això que m’estalvio.

noi: Hi aniré sol.

Cantant: Sí, home.

noi: Per què no? Ja sóc gran.

Cantant: Ets capaç de fer-me una cosa així?

noi: Quina cosa?

Cantant: Sempre hi anem junts, al cinema. No pots esperar

fins demà?

noi: És l’últim dia que la fan.

Cantant: Només penses en tu.

noi: Em dónes els diners?

La cantant treu unes monedes.

Cantant: Té.

De sobte una de les cadires de la barberia fa mitja volta.

Hi apareix el germà, assegut.

gerMà: Quina pel·lícula és?

Crit d’ensurt de la cantant.

Cantant: Quanta estona fa que és aquí?

noi: El ídolo de barro.

gerMà: T’hi acompanyo.

Cantant: Vostè es queda aquí, és la barberia del seu germà.

- 22 -

gerMà: No m’hi penso quedar. Si no ens espavilem, farem

tard.

noi: Quan acabi, vindré corrent cap a casa, i escoltarem la

ràdio fins que t’adormis.

Cantant: Va, que no us vull ni veure.

gerMà: Els diners de la seva entrada, no els farà servir. Però

jo sí.

Cantant: Això sí que no.

gerMà: No podré acompanyar-lo.

Cantant: Que no, que no!

gerMà: Ho havia d’intentar.

El noi i el germà comencen a sortir. L’home va coix.

noi: Com és que va tan coix?

gerMà: Sempre hi he anat.

noi: Avui més.

gerMà: És el temps.

Tots dos surten. La cantant es queda sola.

- 23 -

3- EL CÉRVOL.

Un altre dia a la barberia. Matí. La vídua està acabant

d’afaitar el falangista.

Falangista: Com si ho haguessis fet tota la vida.

Vídua: No has notat com em tremolaven les mans?

Falangista: M’estimaria més no haver-ho sentit, això.

El falangista riu.

Vídua: Ets l’únic client que tinc. Faig el que puc.

Falangista: I te’n surts molt bé, de veritat.

Vídua: He intentat fer-ho com ell. La ratlla al costat, ben

recta. El clatell polit. El pentinat ben llis, que no hi hagi

cap rínxol rebel. No ho sé, em sembla que les patilles han

quedat igualades. Potser aquesta...

Falangista: Vols calmar-te d’una vegada?

Vídua: Ho sento, però és que estic amoïnada, no sé com

tiraré endavant.

Falangista: Per què no la transformes en una perruqueria?

- 24 -

Vídua: Tothom em diu el mateix. Però d’on trec els diners

per als assecadors, per al tocador? Necessito un munt de

coses que no puc pagar.

Falangista: Et podria ajudar una mica.

Vídua: Ho dius de veritat?

Falangista: Com si fos un mena d’inversor. Et demanaria un

percentatge, no creguis.

Vídua: Però a tu no et sobren els diners.

Falangista: Per a un tocador, i un assecador Henry-Colomer,

sí que m’hi arriba. Podria ser un bon principi.

Vídua: Henry-Colomer? No m’ho puc creure. Com saps

aquestes coses?

Falangista: El teu marit em va demanar que et cuidés. És el

que provo de fer.

Vídua: Ets una bona persona, però no ho puc acceptar.

Falangista: De moment em conformo que t’ho pensis una

mica, i si de sobte ho veus clar, saps que pots comptar-hi.

Vídua: No et prometo res. Ell encara és molt present. Seria

com trair-lo.

Falangista: Ho entenc perfectament.

Silenci.

Recordo el dia que vam caçar aquest cérvol.

Vídua: Ell sempre en parlava.

- 25 -

Falangista: Són animals nobles, elegants, però estúpids.

Sempre tenen el cor bategant a tota velocitat. Alerta, per si es

presenta qualsevol perill. Tenen una mena de por preventiva,

abans no passi res. I quan senten el mínim soroll, comencen

a córrer sense control, com si s’acabés el món. Són capaços

de caure per un precipici només perquè no poden controlar

la por que tenen.

Vídua: Pobres bèsties.

Falangista: Aquell dia vam llançar una pedra, i es van tornar

bojos. Vam esperar que quedessin sense alè i... (El gest del

tret.) Aquest que tens aquí al davant va caure rodó, va ser

com un joc de criatures.

Vídua: Ell no m’ho va explicar així. Potser no el vaig entendre.

Falangista: Cada caçador recorda la història a la seva ma-

nera, el que importa és que el cérvol és aquí. Perdona, no

et volia fer pensar en coses tristes.

Silenci.

Tornaré la setmana vinent. Si necessites res, m’ho fas saber.

Vídua: No podries recomanar als teus nois que vinguessin

a afaitar-se aquí?

Falangista: Els ho diré, però no es pot obligar una persona

a fer una cosa que no vol.

Vídua: No sé ni per què t’ho he dit, estic una mica desespe-

rada. Em fa tanta por no tenir res per omplir el plat.

Falangista: Això no passarà mai, em sents? Jo m’ocuparé

de tot el que –

- 26 -

Vídua: Pagues més del doble cada vegada que véns, tu ja

fas prou. Però és que són molts gastos... Només tinc el que

em pagues tu i aquell home de Sant Gervasi.

Falangista: Quin home?

Vídua: Un client, de fet és la seva dona a qui pentino. No es

pot moure de casa, hi vaig un cop cada quinze dies.

Falangista: Deu ser l’home amb qui t’han vist passejar pel

barri.

Vídua: És molt amable, sempre m’acompanya.

Falangista: El coneixies?

Vídua: Va entrar un dia per oferir-me la feina i, com que no

em sobren els clients, vaig acceptar. Són bona gent.

Falangista: Segur, però és una mica estrany que hagi baixat

de la zona alta fins a una barberia de barri, no trobes?

Vídua: No m’ho havia parat a pensar. Ja l’hi preguntaré. Per

cert, això dels tramvies s’arreglarà? Cada vegada que vull

anar al cementiri, em toca fer una bona passejada.

Falangista: Tu tampoc els fas servir?

Vídua: Des del dia de l’enterrament, no. Em fa cosa.

Falangista: Tots aquests aldarulls per cinc cèntims.

Vídua: Vint.

Falangista: Què hi tenen, al cap? Si es pensen que així

aconseguiran alguna cosa, van llestos. Ja s’ho trobaran. No

t’amoïnis, aviat tot tornarà a la normalitat.

El falangista se’n va.

- 27 -

4- EL TRAMVIA.

Un altre dia, al carrer, davant la barberia.

Mestre: M’agrada aquest barri.

Vídua: De veritat?

Mestre: Hi vaig néixer.

Vídua: No m’ho puc creure. Sí que ha canviat la seva sort.

El mestre somriu.

Vol entrar? Li puc oferir un cafè.

Mestre: No, gràcies.

Vídua: Com vulgui. Espero que es millori la seva dona.

Mestre: Demà estarà bé. Quan es posa així, val més esti-

rar-la al llit i deixar que s’adormi. L’hauria avisat, però no

he pogut.

Vídua: No s’amoïni.

Mestre: En tot cas, em sap greu que hagi perdut la tarda.

Vídua: M’ha pagat igualment, i sense fer res.

- 28 -

Mestre: Només faltaria.

Vídua: Ho sento, però no tinc més remei que acceptar-ho.

El mestre fa per anar-se’n.

Li puc fer una pregunta?

Mestre: Endavant.

Vídua: Suposo que allà dalt, on viuen, hi ha un munt de

perruqueries. Com és que ha vingut a parar precisament a

aquesta barberia? Només per curiositat.

Mestre: No he tingut temps ni d’explicar-l’hi bé. La meva

dona té poliomielitis.

Vídua: Polio... què?

Mestre: Poliomielitis. Els veïns han escampat que és una

malaltia contagiosa. Tothom ens fa molt bona cara, ens de-

sitja el millor, però ningú vol apropar-se a casa. Ja sap com

són aquestes coses.

Vídua: I va pensar que aquí baix trobaria algú prou desesperat

com per acceptar l’encàrrec?

Mestre: No s’ofengui, la malaltia només és contagiosa els

primers dies, ara el virus és dintre d’ella, i només ella en

pateix les conseqüències.

Vídua: De tota manera, m’hauria agradat saber-ho.

Mestre: Té raó.

Silenci.

Puc comptar amb vostè per a la propera setmana?

- 29 -

La vídua assenteix.

Gràcies.

Vídua: Perdoni, potser l’he atabalat una mica. Vostè ja s’ho

deu estar passant prou malament.

Mestre: Jo estic bé. És ella la qui pateix.

Vídua: El que està fent és molt bonic, això que cada quinze

dies pugi a empolainar-la una mica la deu animar. L’aspecte

és més important del que sembla. El meu home estava con-

vençut que la barberia feia millors els qui hi entraven perquè,

quan sortien, mostraven el millor d’ells mateixos.

Mestre: No hi acabo d’estar d’acord, amb aquesta idea. De

fet, em sembla una idea ridícula. En aquest país hi ha gent

molt ben pentinada i afaitada, capaç de les atrocitats més –

Vídua: Disculpi, però he d’anar-me’n.

Mestre: No, disculpi vostè, això de la meva dona m’afecta

més del que estic disposat a reconèixer.

Vídua: No s’amoïni. Tornarà a pujar a peu?

Mestre: No penso agafar el tramvia.

Vídua: S’està allargant una mica massa, aquesta història. I

tot per una ximpleria.

Mestre: No és una ximpleria, han enviat quatre bucs de

guerra.

Vídua: Només ho fan per impressionar. A vostè no li deu

venir de vint cèntims.

- 30 -

Mestre: A mi no, però hi ha estudiants i treballadors a qui

sí. A més, és del tot injust. El servei és horrorós. Per què han

d’apujar el preu? I només a Barcelona?

Vídua: Com creu que acabarà?

Mestre: Acabi com acabi, el que més m’agrada de tot això

és que la gent del carrer ha plantat cara.

Vídua: Esperem que no ens n’haguem de penedir.

La vídua entra a la barberia. El mestre se’n va.

- 31 -

5- UN DIUMENGE QUALSEVOL.

Un diumenge a l’hora de dinar. A la barberia.

Cantant: Està llegint un tebeo?

gerMà: Roberto Alcázar y Pedrín.

noi: És meu.

Cantant: No m’ho puc creure.

noi: Li he deixat tota la col·lecció. Ara només llegeixo

novel·les.

gerMà: Quin problema hi ha?

Cantant: Cal que ho digui? Estaria bé que ajudés la Victòria

d’alguna manera, en comptes de... Quant temps fa que no

neteja unes sabates?

gerMà: Tinc mal d’esquena, no em puc ajupir. A més, no

es fiqui on no la demanen, són qüestions familiars de les

que no en sap res.

noi: Està llegint El brazalete maldito?

El germà assenteix.

Per on va?

- 32 -

gerMà: Un científic li està injectant droga a Òscar Samson.

noi: Odio els científics, com pot ser tan mala persona?

gerMà: Per què va disfressat de mico?

noi: Perquè no el reconeguin. La droga que li estan injectant

és devastadora.

Cantant: Devastadora? D’on has tret aquesta paraula.

gerMà: No m’expliquis res més.

noi: Quan surt la lluna, Òscar Samson no pot parar de matar

persones. Fins i tot la seva pròpia dona. Per culpa de la droga.

gerMà: No cal ni que el llegeixi.

noi: Al final, acaba bé. El Roberto Alcázar li trenca el coll

al científic.

Cantant: En comptes de deixar-los, t’hauries de posar a la

plaça i vendre tots els que et queden.

noi: Això ho fan els nois pobres.

Cantant: I què et penses que som nosaltres?

noi: D’acord, ja ho faré.

Cantant: I tant que ho faràs, però ara mateix.

noi: Què?

Cantant: Passes massa temps amb ell. Hauries d’anar amb

nois de la teva edat.

noi: Què t’agafa ara?

Cantant: No és una bona influència per a tu.

- 33 -

gerMà: No hauríeu de tenir aquesta conversa quan jo no hi

fos al davant?

noi: Per què estàs tan nerviosa?

Cantant: L’altre dia em vas enganyar per primera vegada.

noi: Quan?

Cantant: Em vas dir que havíeu anat al cine, però en comptes

d’això vau veure un combat de boxa al gimnàs.

noi: Com ho saps?

Cantant: Aquí se sap tot.

noi: Entre una pel·lícula de boxa i un combat d’aficionats

no hi ha tanta diferència.

Cantant: No m’agrada que m’enganyis, no m’agrada l’am-

bient del gimnàs, i no m’agrada vostè.

gerMà: La teva mare havia treballat en un Music hall, se

suposa que hauria de tenir una mentalitat més oberta, en

comptes d’això sembla un militar. Es pot saber què li han fet?

Cantant: La discussió s’ha acabat. Tu et concentres en la

fusteria i, quan hagis après bé l’ofici, ja t’haurà passat això

de la boxa.

Apareix la vídua amb un davantal.

Vídua: El dinar està a punt. Hi ha arròs.

gerMà: Arròs amb què?

Vídua: Amb arròs. No m’arribava per al bacallà.

- 34 -

Cantant: Perfecte, em moro de gana. A missa em feia soroll

la panxa.

Vídua: Ha estat bé el sermó d’avui, oi?

Cantant: Una mica llarg.

Vídua: Sempre dius que són llargs.

Cantant: No hi estic acostumada.

gerMà: Ni s’hi acostumarà. Una cantant de Music hall no hi

ha de fer res, en una església.

Vídua: Per què no?

gerMà: Encara que també hi hagi un escenari, són llocs ben

diferents. Tot i que, ben pensat, molts dels feligresos són els

mateixos.

Vídua: M’he perdut alguna cosa?

Entra el falangista.

Falangista: Molesto?

Vídua: Endavant, estem a punt de dinar. Vols seure amb

nosaltres?

Falangista: No voldria abusar.

Vídua: Què dius, passa! He fet arròs. En traurem una mica

de cada plat, i ni ens n’adonarem.

Gest de ganyota del noi i del germà.

Falangista: Porto mig conill. És un obsequi d’un bon patriota.

El podríem compartir.

- 35 -

Vídua: Si el barregem amb l’arròs, encara semblarà que som

en un restaurant.

noi: Segur que és conill?

Falangista: Què vols dir?

noi: I si és un gat?

Cantant: Què dius?

Falangista: Són dos animals ben diferents.

noi: És molt sospitós que no hi hagi gats en aquest barri.

Cantant: Ho diu perquè una veïna nostra cuina el gat com

si fos conill, amb llorer.

El falangista hi fa una ullada.

Falangista: Sembla conill. En tot cas, has tastat mai un gat?

noi: Que jo sàpiga, no.

Falangista: Crec que val la pena arriscar-se.

gerMà: Me’n vaig.

Vídua: On?

gerMà: A regar l’hort.

Vídua: Estem a punt de dinar.

Cantant: Però si no hi creix res, en aquest tros de terra que té.

gerMà: Si no el rego, segur que no en sortirà res.

El germà surt de la barberia.

Vídua: I ara què li agafa?

- 36 -

Cantant: Hem discutit una mica, deu ser això.

Vídua: No és tan susceptible, i menys davant d’un plat

d’arròs.

Falangista: En tot cas, tindrem més teca per repartir.

Silenci.

Vídua: Avui fa dos mesos que el vam enterrar. En dies com

avui és quan més el trobo a faltar. Ara seria aquí amb nosal-

tres i diria una d’aquelles coses divertides que deia. I riuríem.

Feia molt riure.

- 37 -

1- ELS TRAMVIES.

Davant la barberia.

Falangista: M’agraden aquestes sabates.

Mestre: Gràcies.

Falangista: Semblen italianes.

Mestre: No ho són.

Falangista: Itàlia és un gran país. Bé, fins no fa gaire, ho era.

Mestre: M’agrada més França.

Falangista: Un país contradictori, però ningú és perfecte.

Així, són franceses?

Mestre: Sap si obriran la barberia?

Falangista: La Victòria ha sortit un moment. Havia d’anar

a correus. No crec que trigui.

Mestre: Tinc una mica de pressa.

Falangista: M’acceptarà un consell encara que no me

l’hagi demanat?

- 38 -

Mestre: Si és de franc.

Falangista: Jo m’esperaria una estona. Li anirà bé afaitar-se

i que li arreglin una mica els cabells.

Mestre: Gràcies pel seu interès, però no sóc aquí per això.

Falangista: Vostè és l’home que té la dona malalta?

El mestre assenteix.

Com està?

Mestre: A l’hospital.

Falangista: Ho sento. És greu?

Mestre: En principi no. Més aviat una qüestió de prevenció.

De fet sóc aquí per avisar la Victòria que demà no cal que

vingui a casa. Ja li vaig fer perdre la tarda, no fa gaire. Era

per estalviar-li el viatge.

Falangista: L’avisaré, no s’amoïni. Vagi a l’hospital, segur

que deu tenir ganes de fer companyia a la seva dona.

Mestre: Gràcies.

Falangista: Només faltaria. On està ingressada?

Mestre: A la Clínica del Pilar.

Falangista: Agafarà el tramvia?

Mestre: No vull arriscar la meva vida.

Falangista: Ah, vostè també és d’aquests que...

Mestre: De quins?

- 39 -

Falangista: D’aquesta gent que es queixa per tot en comp-

tes de fixar-se en el que funciona. A més, en un gest de

generositat les autoritats han tornat a posar el preu d’abans.

Què més volen?

Mestre: M’estimo més anar a peu, això és tot.

Falangista: Es farà malbé les sabates. Hi ha una bona estona.

Mestre: M’agrada caminar.

El mestre se’n va. El falangista encén una cigarreta.

- 41 -

2- UN BITLLET.

La vídua i la cantant, a la barberia.

Cantant: On t’havies ficat? Tothom t’està buscant.

Vídua: He tingut un matí horrible.

Cantant: Què t’ha passat?

Vídua: Ahir el carter em va dir que havia de passar per

correus a recollir una carta certificada a nom del meu ma-

rit. Hi he anat ben d’hora, però tot i així he hagut de fer

una cua llarguíssima. I quan per fi em tocava, l’home de la

finestreta no me la volia donar.

Cantant: Per què no?

Vídua: Perquè anava a nom del meu marit, i no al meu.

Cantant: Però si ell és mort.

Vídua: És el que li he dit, però tant li feia. Al sobre no hi

havia el meu nom.

Cantant: Potser no t’ha cregut.

Vídua: Li he ensenyat el certificat de defunció. L’he dut

per si de cas.

- 42 -

Cantant: I?

Vídua: Res a fer.

Cantant: Què esperava, que ressuscités? Perdona, però...

Vídua: Tranquil·la, jo també l’hi he dit.

Cantant: Al final t’ha donat la carta, o no?

Vídua: He tret el moneder, per veure si duia algun document

que li fes obrir els ulls, no ho sé, estava atabalada. I sense

voler, m’ha caigut un bitllet de cinquanta pessetes damunt

del mostrador. L’anava a recollir, però ell ha estat més ràpid.

Se l’ha posat a la butxaca.

Cantant: I?

Vídua: M’ha donat la carta.

Cantant: No.

Vídua: Sí.

Cantant: I què has fet?

Vídua: Què volies que fes? No he tingut temps de reaccionar.

He sortit de la cua, la gent feia estona que s’esperava.

Cantant: Cinquanta pessetes? La carta s’ho val?

Vídua: És de la Brigada de Investigación Social. Agraeixen la

col·laboració del meu marit...

Cantant: Quina col·laboració?

La vídua arronsa les espatlles.

- 43 -

Vídua: A conseqüència de la seva mort, deixaran de fer

arribar el xec mensual de vuit-centes pessetes a l’oficina de

correus, tal com fins ara havien fet.

Cantant: Tu en sabies alguna cosa, d’aquestes vuit-centes

pessetes?

Vídua: Res.

Cantant: I no ho explica a la carta?

Vídua: Només agraeixen la seva col·laboració.

Silenci.

Per què no m’ho va explicar?

Cantant: Potser és un malentès.

Vídua: Potser sí. El cas és que ara aquestes vuit-centes

pessetes m’anirien molt bé. Del raconet d’estalvis ja no en

queda gairebé res.

Cantant: Ja sé que no vols fer-ho, però hauries de vendre

algunes coses del teu marit. Si el cotxe et sembla massa, no

ho sé, potser el rellotge, les ulleres de sol, les escopetes, les

camises... Jo ho vaig fer quan va desaparèixer el meu home.

Vídua: No m’hi veig amb cor. A més, qui ho voldria comprar?

Cantant: La gent intercanvia el que sigui per aliments. Si

haguéssim de passar amb la cartilla de racionament, seríem

cadàvers

Vídua: Diuen que aviat s’acabarà això del racionament.

Cantant: Quants anys fa que ho diuen?

- 44 -

Vídua: Quan ell hi era, a casa no faltava de res. Jo només

m’havia d’amoïnar de gastar poc, però ara...

Cantant: A les dones no ens ho posen fàcil.

Vídua: No m’agrada queixar-me, però el dia a dia és as-

fixiant. A més, els pocs clients que entren es queixen. Ho

troben massa car, jo no els hi faig el massatge a la cara que

els hi feia el meu marit. Pensarien que sóc una... Ja m’entens.

Però potser ho hauria de fer, no ho sé.

Cantant: A mi m’agradaria pagar-te alguna cosa per venir

a cosir aquí.

Vídua: Què dius! Però si em fas molta companyia. No, tu ja

tens els teus problemes.

Cantant: Vols que miri de vendre les coses del teu home?

- 45 -

3- EL GRAN PRICE.

Capvespre a l’hort. El noi i el germà.

gerMà: Avui tampoc has vingut al gimnàs.

noi: He plegat molt tard de la fusteria.

gerMà: Les excuses a ta mare. A mi no m’enganyis.

noi: M’ha prohibit tornar-hi.

gerMà: I?

noi: És la meva mare. A més, té raó. Sóc massa escanyolit.

gerMà: Saps defensar-te.

noi: La majoria de boxejadors acaben amb el cap avariat.

gerMà: Em pensava que eres més valent. En fi, això és teu.

El germà li dóna un plec de còmics.

noi: Els ha devorat.

gerMà: He estat a punt de cremar-los.

noi: No li agrada Roberto Alcázar y Pedrín.

- 46 -

gerMà: Una porqueria. Les històries molt previsibles, sempre

acaben igual. Molt millor Flash-Gordon o El Guerrero del

Antifaz.

noi: Tenen gràcia.

gerMà: Té gràcia que dos herois vagin a missa el diumenge?

Per favor!

noi: Són bona gent.

gerMà: Bona gent? Tu has vist com s’acarnissen amb els

dolents.

noi: Precisament perquè ho són.

gerMà: Si t’hi fixes, tots els dolents són científics. És com si

la intel·ligència estigués mal vista. Sempre ho arreglen tot

a la força.

noi: I ho diu el que vol que sigui boxejador?

gerMà: No ho comparis. La boxa és noble. No hi ha bons ni

dolents. Quan et donen un cop en un combat, t’has d’espa-

vilar a esquivar el següent. Està bé aprendre a defensar-se.

En aquest país tothom s’ha acostumat a rebre cops sense

defensar-se.

noi: Això que diu està molt bé, però sap què passa? Sempre

que vaig al gimnàs, acabo rebent. Em distrec i... M’agrada

més mirar-ho que posar-m’hi.

gerMà: Tu mateix.

noi: No s’enfadi.

gerMà: No m’enfado.

- 47 -

noi: Quan ha dit que volia anar a un lloc especial, em

pensava que em duria a veure noies. Tots els meus amics ja

s’han estrenat.

gerMà: I per què no m’ho has dit? Un altre dia hi anirem.

noi: Hauria d’anar passant cap a casa.

gerMà: Un moment. Conec un dels porters que treballa al

Gran Price. La setmana que ve hi ha un combat. Ens hi pot

colar.

noi: De què el coneix?

gerMà: Fa molts anys, allà s’hi feien reunions de... Bé, tant

li fa, ara ha canviat, però el porter segueix sent el mateix.

Serà darrere una columna, això sí. Però torçant el coll ho

podrem veure bé.

noi: La meva mare em matarà.

gerMà: Tu mateix.

noi: Em sembla que m’inventaré alguna cosa.

- 49 -

4- QUAN ES FA FOSC.

A l’església, la vídua i el mestre.

Mestre: Penso en ella i em vénen al cap un munt d’imat-

ges senzilles. És això el que trobaré a faltar. La complicitat

que teníem... compartint els moments més insignificants

d’una tarda.

Silenci.

Se suposa que puges aquí per dir coses importants. N’havia

pensat algunes, però m’he quedat en blanc... Ho sento.

Silenci.

Potser el més important és allò que no volem sentir. S’ha

acabat el seu patiment, i també una part del nostre. I me

n’alegro. Pot semblar cruel que parli d’alegria en un dia

com avui, però els qui la coneixíeu sabeu per què faig servir

aquesta paraula. Era la persona amb més vitalitat que he

conegut en tota la meva vida.

Al ﬁnal de l’enterrament la vídua s’apropa al mestre.

Vídua: Ha parlat molt bé.

- 50 -

Mestre: Gràcies per haver vingut.

Vídua: Accepti el meu condol.

El mestre assenteix.

El deixo, segur que vol estar amb els seus familiars.

Mestre: Pot quedar-se un moment?

Vídua: És clar.

Mestre: Plou?

La vídua fa que no amb el cap.

No volien que parlés. Els seus familiars, m’han demanat que

no digués res.

Vídua: Per què?

Mestre: No em volen ni veure.

Vídua: No digui això.

Mestre: M’he esforçat tant com he pogut, però ha estat en

va. Sempre han pensat que vaig aprofitar-me d’ella, i de les

comoditats de la seva família.

Vídua: En un dia com avui les coses es veuen de color negre.

Demà ja –

Mestre: No se n’adona, de com em miren?

Vídua: No sé què dir-li. Em sap greu, puc ajudar-lo d’alguna

manera?

Mestre: Sento haver-l’hi de demanar, però sí que pot. Aquest

matí he hagut de posar tot el que tinc en una maleta i en

unes capses.

- 51 -

Vídua: No l’entenc.

Mestre: La casa on vivíem és de la seva família. Aquest vespre

he de tornar les claus.

Vídua: L’han fet fora?

Mestre: Tot un detall per part seva.

Vídua: On anirà?

Mestre: A una pensió. Però encara no ho tinc tot arreglat. Si

vostè fos tan amable de deixar-me passar aquesta nit, només

aquesta nit a la barberia, em faria un gran favor. M’asseuré

a la cadira d’afaitar-se i no em mouré.

Vídua: Però que no m’ha dit que anirà a una pensió?

Mestre: Encara no n’he trobat una de confiança, no he

tingut temps.

Vídua: Em posa en un compromís.

Mestre: Ho sé, i ho sento. Però a les capses hi ha coses de

valor que no vull deixar a qualsevol lloc. Només una nit. Si

pogués tenir unes hores més de marge, tot seria més fàcil.

Vídua: Vingui quan es faci fosc, així no el veurà ningú.

Mestre: Gràcies.

- 53 -

5- LES CAPSES.

Nit a la barberia. La vídua i el mestre.

Vídua: Vol menjar alguna cosa?

Mestre: És molt amable, però no tinc gana.

Vídua: Queda una mica de conyac. El meu marit l’amagava

aquí. L’altre dia, remenant les seves coses, el vaig trobar.

Mestre: Sóc incapaç de dir que no a un got de conyac.

La vídua omple un got i el mestre beu.

Diria que és del bo.

Vídua: No hi entenc gens.

Mestre: I aquestes verges i sants? Sembla que ens vigilin.

Vídua: El quarto de les escopetes n’està ple. Els diumenges,

després de missa, ens agradava comprar-ne en una parada

que hi havia davant la parròquia.

Mestre: El quarto de les escopetes?

Vídua: Sempre n’hem dit així. El meu home era caçador.

Silenci.

- 54 -

Me’n vaig a dormir, demà he de matinar.

Mestre: Gràcies per tot. Abans que surti el sol, ja seré fora.

La vídua se’n va. El mestre fa un altre glop. La vídua torna.

Mestre: S’ha descuidat res?

Vídua: No tenia cap dret a demanar-me una cosa així. No sé

ni per què ho estic fent. Però no es tornarà a repetir, queda

clar? Aquesta situació em fa sentir molt incòmoda.

Mestre: Ho sento, no era la meva intenció.

Silenci.

Vídua: Una mica més de conyac?

El mestre assenteix. La vídua omple dos gots.

Quedar-se sol la primera nit després d’haver perdut algú és

molt dur. Li faré companyia.

Mestre: No cal.

Vídua: Sí que cal.

La vídua fa un glop llarg.

Mestre: Està bé?

Vídua: Tornant de l’enterrament he tingut un disgust que

encara em dura, coses meves. Però comparat amb el que està

passant vostè, no té cap mena d’importància.

Mestre: De tota manera puc escoltar, de veritat.

Vídua: Ja em passarà.

- 55 -

Mestre: Com vulgui.

Vídua: Què hi ha en aquestes capses?

Mestre: És delicat.

Vídua: Vidre?

Mestre: Explicar el que hi ha dins és delicat.

Vídua: Val més que no fem preguntes si cap dels dos les pot

respondre, no troba?

Mestre: Té raó.

Silenci.

El que aconsegueix aquest país és increïble.

Vídua: El què?

Mestre: Que tothom desconfiï de tothom. Tots som sospi-

tosos de vés a saber què. És esgotador.

Silenci.

Demà buscaré una pensió, i no la tornaré a molestar.

Vídua: M’ha d’entendre, és una situació violenta. No el

conec.

Mestre: Sí que em coneix.

Vídua: Sempre em parlava de la seva dona, però de vostè

ben poc.

Mestre: Què vol saber?

Vídua: Per exemple, a què es dedica?

- 56 -

Mestre: Abans era mestre, però després de la guerra ho

vaig deixar.

Vídua: Per què?

Mestre: Treballava a l’Escola del Mar, van bombardejar-la.

Vídua: Sí, però ara és al Guinardó. A més, hi ha altres escoles.

Mestre: Per seguir fent de mestre, havíem de passar un exa-

men. Té gràcia, no? Més que un examen era una humiliació.

Vaig estalviar-me aquella parafernàlia de les depuracions. No

m’hi veia, renegant de tot allò en el que crèiem. I encara

menys delatant els companys que havien col·laborat amb el

bàndol republicà. No tinc vocació d’heroi, però tot allò em

feia massa fàstic.

Vídua: Així, no tornarà a fer de mestre?

Mestre: No tindria cap sentit. Qui porta l’educació en aquest

país? Els capellans i els militars. Hi ha molts directors d’escola

que l’únic mèrit que tenen és haver estat ferits en el bàndol

nacional. Pot comptar el que ensenyen als nanos. A repetir

la lliçó com si fossin lloros. A resar. I a parar els cops. Els

llibres en català, tots cremats. Quin sentit té això? És com si

haguéssim viatjat cent anys enrere. No vull col·laborar amb

aquest disbarat, ni per un moment.

Vídua: Tot això està molt bé, però com s’ha guanyat la vida

durant aquest temps?

Mestre: Vaig començar fent classes particulars. De fet, és així

com vaig conèixer la meva dona, fent de professor als seus

nebots. Però després entre una cosa i l’altra, ho vaig deixar.

Vídua: Ja estava malalta?

- 57 -

El mestre assenteix.

Mestre: A mi tant me feia, i a ella també. Però la seva família

mai ho ha acabat de veure clar. S’han encarregat d’espatllar

la nostra relació tant com han pogut. Sempre han desconfiat

de mi. Tenir dos cotxes, un jardí enorme i una minyona, els

fa pensar que tothom se’ls hi apropa per interès. En el fons

me n’alegro, d’haver-los perdut de vista. Estaven ben rela-

cionats amb el govern d’abans, i també amb el que hi ha ara.

L’hi sembla estrany? És més habitual del que ens pensem.

Perdoni, m’estic desfogant amb vostè. No he dormit gaire

aquests dies, i no sé el que estic dient. Puc beure l’últim got

de conyac?

La vídua omple el got.

Vídua: A la barberia no parlem mai de política. De futbol i

del temps. Amb això ja estem prou distrets.

El mestre assenteix.

Jo no sóc de tenir idees, o ideals, o com l’hi vulgui dir. No

m’ha calgut. Sóc una dona pràctica que ha viscut una vida

pràctica. El vint-i-sis de gener vaig anar a aixecar el braç, com

tants d’altres. El meu home va dir que si ho fèiem tindríem

més clients, i així va ser. No sóc estúpida, sé que hi ha gent

que pateix molt, però t’acostumes a mirar cap a una altra

banda. Deu pensar que sóc –

Mestre: No, no la jutjo.

Vídua: Ara mateix m’importa ben poc el que passa fora

d’aquesta barberia. El que m’amoïna és omplir el plat.

- 58 -

Aquesta setmana encara, però la que ve... No sé com m’ho

faré. El negoci és un desastre. Vostè...

Silenci.

Tornarà a fer classes particulars?

Mestre: És una possibilitat... També tinc el que hi ha dins

d’aquestes capses.

Vídua: M’ho dirà d’una vegada o hauré d’obrir-les jo

mateixa?

Mestre: Cafè i tabac. Encara que no ho sembli, se’n poden

treure molts diners. Per això li he demanat de passar la nit

aquí. He de trobar una pensió de confiança. Podrien denun-

ciar-me, o robar-m’ho.

Vídua: D’on han sortit el cafè i el tabac?

Mestre: De vegades agafàvem el cotxe del seu pare, i ar-

ribàvem fins a França. Tornàvem amb el maleter carregat.

Després ho veníem aquí. Era un divertiment, ara per força

haurà de ser una altra cosa.

Silenci.

S’ha quedat callada. S’hauria estimat més no saber-ho?

Vídua: Vull ajudar-lo.

Mestre: Què vol dir?

Vídua: Si ho entenc bé, a vostè el que l’amoïna no és no-

més deixar les capses a la pensió, sinó també fer-hi aquests

negocis.

El mestre assenteix.

- 59 -

Podríem trobar la manera de fer-ho aquí.

Mestre: Ho diu de veritat?

Vídua: Miri.

Mestre: Què?

Vídua: S’està fent de dia.

- 61 -

6- UNA MEUCA.

L’endemà a la barberia. El falangista fulleja una revista,

la cantant està cosint.

Cantant: Una amiga m’ha dit que, si em declaren ofi-

cialment vídua, el meu fill no haurà de fer el servei militar.

Falangista: Quin mal hi ha a fer el servei?

Cantant: Cap ni un, només és una pregunta.

Falangista: Quant fa que no saps res d’aquella cosa que

et feia de marit?

Cantant: Cal ser tan desagradable?

Falangista: Disculpa, tens raó.

Cantant: Més de deu anys.

Falangista: Cap carta?

Cantant: Cap ni una, ja ho saps.

Falangista: Així, fa més de deu anys de l’últim dia que el

vas veure?

Cantant: Em va fer un petó, i em va dir que se n’anava a

buscar feina.

- 62 -

Falangista: No sé què dir-te, potser torna.

Cantant: No ho crec, el tancarien a la presó.

Falangista: No hi ha res contra ell. A la vida tots ens equi-

voquem, el que importa és saber rectificar.

Cantant: Et penses que t’estic enganyant? No en sé res,

d’ell. No m’arriscaria.

Falangista: Et penses que t’enganyo jo?

Cantant: Deixem-ho estar.

Silenci.

M’estic quedant cega, cosint aquests trossos de roba que

ningú vol.

Falangista: És una manera decent de guanyar-se la vida. No

com abans. No et senties humiliada quan pujaves allà dalt i

els homes et deien de tot?

Cantant: Era divertit. M’aplaudien molt, i alguna vegada

m’havien felicitat pel carrer. Ara en canvi, si ho seguís fent,

seria una qualsevol.

Falangista: No pots negar que allò era un niu de merda.

Silenci.

No dius res?

De sobte apareix el germà.

gerMà: Jo et vaig veure actuar al cafè La Tranquil·litat, eres

la millor.

- 63 -

Cantant: Senyor Sendra, vol deixar d’aparèixer com si fos

un fantasma? Em sortirà el cor per la boca.

Falangista: Aquell cafè era un niu de merda, ho repeteixo.

gerMà: Jo hi anava sovint. Era un lloc agradable.

Falangista: Era decadent.

gerMà: D’una decadència agradable.

Falangista: La prova que aquest país ha millorat és que antres

com aquells ja no existeixen. Aquell ambient disfressat de

bohèmia només amagava espies rojos, anarquistes, actors en

hores baixes... A més, hi feien rifes. S’hi sortejaven pistoles.

Què havíem de fer, mirar cap a una altra banda?

gerMà: Una star.

Falangista: Sí, com aquesta. Com pot ser que m’estigueu

defensant aquella immundícia? En fi, aquest any el Barça

guanyarà la lliga peti qui peti. Ahir el Ramallets va parar un

penal que per altra banda era del tot injust. Va fer un bot

increïble, semblava un gat.

Cantant: Ho he sentit aquest matí a la ràdio.

Entra la vídua.

Vídua: Perdona. No et volia fer esperar.

Falangista: No t’amoïnis.

Cantant: Fas mala cara.

Vídua: No he dormit gaire.

Falangista: Si vols, podem deixar-ho per a un altre dia.

- 64 -

Vídua: Ni pensar-ho.

La vídua comença a afaitar el falangista.

gerMà: Ens volies veure per alguna cosa?

Falangista: No en tenia ni idea, que això era una reunió.

Insisteixo, no tinc cap problema en tornar una mica més

tard o –

Vídua: Tu també hi estàs convidat.

Silenci.

Ahir em va passar una cosa, i us ho volia explicar.

Silenci.

Va entrar una dona aquí dins. No l’havia vista mai. Em va

dir que li devia 3.000 pessetes. El primer que vaig pensar

és que s’havia confós, però ella hi insistia. Vaig intentar

fer-la fora. Però de sobte va treure una foto del meu marit.

Segons ella, li havia deixat 3.000 pessetes pendents. —De

què?— li vaig preguntar. Em va dir que seria millor no entrar

en detalls. Vaig perdre els nervis, li vaig dir de tot. Com go-

sava aprofitar-se del meu dol? Però va girar la fotografia. Hi

havia una frase escrita per ell, vaig reconèixer la seva lletra.

Silenci.

Voleu saber què hi havia escrit?

Silenci.

Una porqueria que a mi no m’havia dit mai.

Silenci.

- 65 -

Era una meuca. Tots els que som aquí sabem el que és una

meuca. Els homes paguen diners a canvi d’anar-se’n al llit

amb elles. I un d’aquests era el meu home. Fins i tot havent

reconegut la seva lletra, no m’ho volia creure. Però em va

animar a preguntar-ho a la gent que tenia més a prop. De

fet, segons ella, tothom al barri ho sabia. Per què no me

n’havíeu dit res? Us pensàveu que em protegíeu d’alguna

cosa? Que així m’ajudàveu a mantenir la meva dignitat? No

tinc gaire gent que em faci costat; si no, us engegaria.

Silenci.

No torneu a parlar d’ell quan jo hi sigui al davant. Podreu

fer això per mi?

Silenci.

Gràcies. Crema, la tovallola?

- 67 -

1- UN VIATGE.

El noi entra a la barberia. La cantant és a dins, cosint.

noi: He vist un home penjat d’un arbre, a la Plaça de la Creu.

Cantant: Què hi feies, a la Plaça de la Creu?

noi: Has sentit el que t’acabo de dir?

Cantant: Sí, però –

noi: Hi havia un núvol de mosques al seu voltant. Tenia la

cara verda. El Rafa ha dit que semblava un pallasso.

Cantant: Quin Rafa?

noi: Quin Rafa? Per favor, mama, el fill del quiosquer, te

n’he parlat mil vegades.

Cantant: T’has marejat?

El noi assenteix.

noi: Semblava un sac de boxa.

Cantant: T’està bé, no te l’hauries d’haver quedat mirant.

noi: I què volies que fes, si el tenia al davant?

- 68 -

Cantant: Mirar cap a una altra banda.

noi: He pensat que era el pare, és el primer que m’ha vingut

al cap quan l’he vist de lluny.

Cantant: No, ell seria incapaç d’una cosa així. S’ha de ser

molt valent per engegar-ho tot.

noi: I no ho era?

La cantant fa que no amb el cap.

Ho dius perquè no suportes que se n’anés a fer la revolució.

Cantant: D’on ho has tret, això?

noi: On és, sinó?

Cantant: A qualsevol Music hall de França. Tocant el piano,

bevent conyac, i mirant les cames de la cantant de torn.

noi: Així us vau conèixer?

La cantant no respon.

Per què no en parles mai? M’agradaria saber com eren les

coses abans.

Cantant: No en trauries res. Tot allò ja ha passat.

noi: Creus que tornarà?

Cantant: Potser quan això s’acabi, si és que algun dia

s’acaba.

noi: Jo crec que sí, tornarà. Però tindrà els cabells blancs i

la barba també, i no el reconeixeré.

Cantant: Ell a tu sí.

- 69 -

noi: Segur que eres feliç. Abans, vull dir. Ara sempre estàs

trista.

Cantant: Això no és veritat.

noi: Sempre estàs patint per tot.

Cantant: No és fàcil tirar endavant, i no vull que et passi res.

El teu pare era especialista a ficar-se en problemes. No vull

que acabis com ell, m’ha costat molt aconseguir una mica

de tranquil·litat.

noi: Jo no em fico en problemes.

Cantant: I què hi feies, a la Plaça de la Creu?

noi: El Rafa té una escopeta de balins, volíem anar a disparar

a les rates. Al parc del darrere la plaça n’hi ha un munt.

Cantant: I d’on ha tret una escopeta de balins?

noi: És pitjor que un interrogatori.

Cantant: Si la policia us enxampa, pot arribar a pensar vés

a saber què. D’on ha sortit?

noi: Ho veus, com sempre estàs patint? No ho sé, d’on ha

sortit, em sembla que d’una fira. El cas és que no hem dis-

parat a cap rata perquè, amb l’home penjat, ja hem estat

prou distrets.

Silenci.

Venint cap aquí, hem vist per casualitat el senyor Sendra.

Hem començat a seguir-lo sense que se n’adonés.

Cantant: Per què?

- 70 -

noi: Ha entrat en un lloc. Hem pensat que era un bordell.

Cantant: No hi has de fer res, als bordells, tu.

noi: Però després hem vist que era una comissaria.

Cantant: I?

noi: Com que «i»? És estrany. Ha entrat com si fos a casa

seva.

Cantant: Et penses que això és una pel·lícula d’espies? Cen-

tra’t en la fusteria, per favor. No t’ho dic per dir.

Entra la vídua.

Vídua: Ho sento, m’he entretingut més del que em pensava.

Han preguntat per mi?

noi: Me’n vaig.

Vídua: Algun client, vull dir.

Cantant: On vas?

noi: A missa.

Cantant: Espera. Et dic que...

El noi surt de la barberia.

Vídua: Tot bé?

Cantant: No me’n sortiré mai.

Vídua: I tant que sí, fa anys que te’n surts. Està passant una

edat difícil.

Cantant: Necessita el seu pare.

- 71 -

Vídua: T’has disgustat?

Cantant: Em passarà, no t’amoïnis. Fes, fes.

Vídua: Sí, començaré a tancar. Així, dius que no ha vingut

cap client?

Cantant: Aquesta hora que has estat fora, no. Però no et

pots queixar, avui n’he comptat cinc.

Vídua: Tens raó, m’estic acostumant malament.

Cantant: No sé d’on surten. No fa gaire, la barberia era un

desert. Te’n recordes?

Vídua: Sembla que la sort ha començat a canviar.

Cantant: Està passant alguna cosa?

Vídua: Què vols dir?

Cantant: No ho sé, la barberia sembla un lloc diferent. I tu

també.

Vídua: Jo?

Cantant: Estàs estranya.

Vídua: Estranya?

Cantant: Ho estàs.

Vídua: Feia temps que no entraven diners a casa, les darreres

setmanes han estat molt bones. És normal que somrigui una

mica. Et sap greu?

Cantant: És clar que no. Val més que ho deixem estar. Si no

vols, no en parlem.

Vídua: Parlar de què?

- 72 -

Cantant: Tots els clients que vénen tenen pressa. Els d’aquest

matí, per exemple...

Vídua: Què?

Cantant: Amb prou feines els hi has passat la navalla per

la cara un parell de vegades, i ja se n’anaven. Curiosament

tots havien d’anar a fer alguna cosa.

Vídua: No me n’he adonat. Només em fixo en la propina

que deixen.

Silenci.

Ja sé per què la barberia et sembla diferent. He amagat les

verges i els sants.

Cantant: És veritat, on són?

Vídua: Al quarto de les escopetes.

Cantant: Ho veus, com estàs estranya?

Vídua: Avui m’he aixecat molt d’hora, no podia dormir. He

netejat el tros de carrer que hi ha aquí al davant. He vist com

es feia de dia. I de sobte m’ha vingut al cap l’últim cop que

vam comprar un sant, a la parada que hi ha...

Cantant: Davant la parròquia.

La vídua assenteix.

Vídua: M’ha agafat un rampell, i els he tancat amb clau al

quarto de les escopetes.

Cantant: La gent en parlarà. Sempre que passen pel davant,

saluden les verges i els sants.

- 73 -

Vídua: Això és una barberia, no una església.

Cantant: No t’estic renyant. Una mica sorpresa, això és tot.

Silenci.

Només faltaria que una cantant de varietats et renyés.

Vídua: Ja no ho ets, i encara que ho fossis. Ets una bona

dona.

Cantant: Faig el que puc.

Vídua: Trobes a faltar aquella vida?

Cantant: Li acabo de dir al meu fill que no en vull parlar, i

ara tu hi tornes.

Vídua: Perdona, no volia –

Cantant: No, perdona tu. La conversa amb ell m’ha remogut

una mica, i també estic...

Silenci.

És clar que ho trobo a faltar, potser era una bogeria, però a

mi m’agradava. No teníem por de res. Cadascú feia el que

volia i no hi havia problemes. Ara intento ser una dona nor-

mal. Bé, normal... Ja m’entens, vaig a missa els diumenges,

em dedico a cosir. Ho intento tant com puc, però en el fons

segueixo sent una cantant de Music hall.

Vídua: I quin mal hi ha?

Cantant: Que quin mal hi ha? Sempre has viscut als núvols,

Victòria. Van estar a punt de prendre’m el fill.

Vídua: Per què?

- 74 -

Cantant: Perquè el meu home es va fer de la CNT. No pels

ideals, només s’hi va apuntar perquè li feia gràcia una

revolucionària.

Vídua: I això què hi té a veure, amb que et volguessin pren-

dre el fill?

Cantant: Els hi havia de demostrar que jo no tenia res a veure

amb aquell món. A més, una cantant de Music hall i dona

d’un revolucionari no encaixava en els seus valors. Em van

amenaçar, si no duia una vida recta, me’l prendrien.

Vídua: Deus haver patit molt. Per què no me n’havies parlat

mai?

Cantant: D’aquestes coses val més no dir-ne res.

Vídua: És com si hagués estat veient la vida darrere d’un vel.

Entra el mestre a la barberia.

Mestre: Arribo massa d’hora?

Cantant: Ja me n’anava.

Vídua: No cal.

Mestre: Puc tornar més tard.

Cantant: És que he d’anar-me’n.

Vídua: Segur?

Cantant: Tinc coses pendents.

Vídua: Com vulguis.

Cantant: Fins demà.

La cantant surt.

- 75 -

Mestre: He interromput alguna cosa?

Vídua: Tranquil.

Mestre: Potser t’he posat en un compromís. Hauria d’haver

vingut més tard.

Vídua: És de confiança.

Mestre: A la pensió m’han dit que havies trucat.

Vídua: Com que no passaves per aquí.

Mestre: He estat molt ocupat, ho sento.

Vídua: T’he de donar la teva part.

Mestre: M’anirà bé, gràcies. Així, funciona?

Vídua: Funciona. Funciona molt bé.

Mestre: Ho he anat dient a gent que conec. Suposo que uns

ho diuen als altres.

La vídua assenteix.

Has tingut cap problema?

Vídua: Cap ni un. És molt fàcil. Entren, s’asseuen a la cadira.

Els hi poso la capa, i mentre els hi escampo l’espuma per

la cara, en veu baixa em diuen el que volen. Cafè o tabac.

Acabo d’afaitar-los, i abans de passar per caixa, vaig a buscar

el que m’han demanat al quarto de les escopetes. Discreta-

ment ho deixo al costat de la caixa, el client s’ho guarda a la

butxaca, on sigui. Em paguen el servei i la propina.

Mestre: Potser és una mica enrevessada tota aquesta co-

mèdia. Tens por que hi hagi algú aquí dins que ens pugui

denunciar?

- 76 -

Vídua: Què vols dir?

Mestre: En molts llocs públics, barberies, bars, hi ha gent

pagada per l’Estat que informa de qualsevol moviment sos-

pitós. És això el que et fa patir?

Vídua: Ni m’havia passat pel cap, però jo així estic més

tranquil·la. A més, als que vénen no els hi costa gaire fer

aquesta comèdia. És com si haguessin nascut per represen-

tar-la. A mi tampoc em costa gens. Al contrari, em diverteixo.

La teva part.

La vídua dóna uns bitllets al mestre.

Mestre: Aquests dies he estat buscant feina de professor

particular, però no n’he trobat.

Vídua: És per això que no donaves senyals de vida?

Mestre: També havia de resoldre el tema del testament. Hi

he dedicat unes quantes hores.

Vídua: I?

Mestre: No sé per què hi he perdut tant de temps. Evident-

ment no em corresponia res. Em sap greu, t’he deixat una

mica sola amb tot això.

Vídua: No t’amoïnis. De fet, si et vaig trucar és perquè que-

den pocs paquets, sobretot de tabac.

Mestre: La cosa ha anat més ràpid del que em pensava.

Vídua: Em sorprèn que la gent es gasti tants diners en tabac,

si amb prou feines poden menjar.

- 77 -

Mestre: Ho veuen a les pel·lícules. És com si cada vegada

que fumen una cigarreta, visquessin una altra vida. O si més

no, s’allunyessin d’aquesta per un moment

Vídua: Què farem quan s’acabin els paquets?

Mestre: No ho sé.

Vídua: Jo tampoc.

Mestre: Potser estaria bé que fes un viatge.

Vídua: On?

Mestre: A França.

Vídua: No es pot aconseguir cafè i tabac més a prop?

Mestre: Podria intentar-ho amb la gent d’aquí. Però no els

conec. I encara que t’ho sembli, jo no m’hi sé moure, en tot

això. A França, en canvi, sé perfectament el que he de fer.

La gent amb qui tracto, són amics.

Vídua: Però surt a compte? Ho dic per la gasolina.

Mestre: Portaré el maleter ple de tabac i cafè. Sortirà a

compte.

Vídua: I si t’enxampen?

Mestre: Hauré de pagar una mica perquè em deixin passar.

Ja ho he hagut de fer alguna vegada.

Vídua: Pagues i et deixen passar?

El mestre assenteix.

Mestre: Aquest país funciona així. Controlen el mercat ne-

gre i també l’oficial. De tots dos en treuen beneficis. O bé

- 78 -

impostos, o bé suborns. Tothom hi està ficat, la policia, els

funcionaris, els –

Vídua: Nosaltres també.

Mestre: És diferent.

Vídua: Per què?

Mestre: Les regles del joc les han posat ells. D’alguna manera

hem de sobreviure.

Silenci.

Vídua: Com hi aniràs, a França?

Mestre: Hauria d’aconseguir un cotxe. Sé que tu en tens un.

Vídua: És un no-sé-què...

Mestre: Abans anava amb un Alfa Romeo. Però un no-sé-

què serà perfecte.

Vídua: No et fa mandra fer un viatge tan llarg, tot sol?

Mestre: Al contrari, quan travesso la frontera sóc l’home

més feliç del món. M’allunyo d’aquest cul de món que és

Barcelona, i em passa tot. M’encanta parlar amb la gent

d’allà, miren la vida d’una altra manera. I sobretot, puc

comprar llibres que aquí estan prohibits, i llegir-los sense

sentir-me un criminal.

Vídua: Et deuen encantar els llibres.

Mestre: Encara que et sembli una exageració, a mi m’han

salvat la vida.

Vídua: Qui m’assegura que tornaràs?

- 79 -

Mestre: Tens la meva paraula.

Vídua: Per què m’hauria de refiar de tu?

Mestre: Perquè ho necessites tant com jo.

- 81 -

2- LA PRIMERA VEGADA.

En un carreró del Xino. El noi i el germà.

noi: Se’n recorda, de la primera vegada?

gerMà: No gaire.

noi: Jo no ho oblidaré mai.

gerMà: Era en una habitació amb poca llum, això sí que

ho recordo. I el llit ja estava desfet abans que jo hi entrés.

noi: Semblava una somnàmbula.

gerMà: Ara ja saps de què va la vida.

noi: No era gaire carinyosa.

gerMà: T’esperaves una cosa romàntica?

noi: Quan m’hi he posat al damunt, era com estar amb

un cadàver.

gerMà: Les putes del Xino tenen pèls a la boca del client

que ha passat abans que tu.

noi: Si ho arribo a saber, m’ho hauria estalviat.

- 82 -

gerMà: Em pensava que era el que volies. El meu pare ho va

fer amb mi i amb el meu germà. Sempre havia pensat que,

si tenia un fill, el portaria de putes.

noi: Doncs podria haver tingut un fill, i a mi deixar-me en

pau.

El germà arronsa les espatlles.

noi: La mare diu que el meu pare deu ser a França, si és que

no l’han matat. El va conèixer?

gerMà: Una mica.

noi: Avui he sabut que és pianista.

gerMà: El trobes a faltar?

noi: És clar. Segur que vostè, el seu germà, també.

gerMà: No m’agrada parlar d’ell.

noi: Per què?

gerMà: Perquè no. Què t’ha agradat més, el combat o la

noia de després?

noi: Ni una cosa, ni l’altra. M’agrada més llegir novel·les, les

coses són més de veritat.

Silenci.

Vostè... amaga alguna cosa?

gerMà: Què vols dir?

noi: Res.

gerMà: Què has volgut dir?

- 83 -

noi: Deixi-ho estar.

gerMà: No hi ha qui t’entengui. Vols fumar?

noi: Per què no?

Tots dos encenen un cigarro. Fumen.

- 85 -

3- L’AMABILITAT.

Matí, a la barberia. El falangista i la vídua.

Falangista: Queda’t el canvi.

Vídua: Ets molt amable.

Falangista: Sí que ho sóc.

Vídua: Vols una tassa de cafè?

Falangista: Tinc una mica de pressa.

Vídua: Un altre dia.

Falangista: Un altre dia. N’has après molt, ara ja no t’ho

dic per animar-te. Ets el millor barber del barri.

Vídua: No exageris.

Falangista: Cada vegada tens més clients, no deu ser una

casualitat.

Vídua: Hi ha ratxes bones i ratxes dolentes.

Falangista: Totalment d’acord. Fins la setmana que ve.

El falangista comença a sortir, però s’atura.

Saps que t’aprecio molt, oi?

- 86 -

La vídua assenteix.

Ningú és perfecte, jo mateix no ho sóc gens ni mica.

Vídua: Si el que vols és defensar el meu marit per la història

d’aquella meuca, t’ho pots estalviar.

Falangista: No, no parlava d’ell. De fet, parlava de tu.

Vídua: De mi?

Falangista: Em dedico al que em dedico, i tinc les respon-

sabilitats que tinc. Això ho entens?

Vídua: On vols anar a parar?

Falangista: Cadascú ha de fer el seu paper, i jo faig el meu

tan bé com puc. L’amic del difunt marit que fa tot el que

pot per la seva dona. Però també he de fer un altre paper,

el de l’home que estima la seva pàtria. I jo estimo la meva.

Vídua: Ningú ha dit el contrari.

Falangista: Sé això del cafè i del tabac. Ho sé des del primer

dia.

Vídua: Com?

Falangista: La meva feina és saber-ho tot.

Silenci.

Tenim dues opcions, i les dues les detesto, creu-me. Però si

no fes res, aleshores les mirades es dirigirien cap a mi. Ho

entens, això?

Vídua: Les dues opcions són dolentes?

- 87 -

Falangista: Una ho és molt més que l’altra. La més evident

és la denúncia, i el més probable és que, a part d’una multa

grossa, uns dies a la presó no te’ls treu ningú.

Vídua: A la presó?

Falangista: L’altra opció és molt millor. Si tu em donessis

una part dels beneficis, una petita part, tothom estaria més

tranquil. És el més habitual en aquests casos.

Vídua: Un suborn?

Falangista: És una paraula molt lletja.

Vídua: És per entendre-ho.

Falangista: Podríem dir que ho has entès.

Silenci.

Tots dos s’acosten a la caixa registradora.

Vídua: Tampoc guanyo tant.

Falangista: Sé perfectament el que guanyes. És per mantenir

les aparences. És simbòlic.

La vídua obre la caixa i el falangista n’agafa un bitllet.

Que consti que m’estimaria més no haver-ho de fer.

- 89 -

4- EL PONT.

A la barberia hi ha una noia asseguda en una de les

cadires. Entra la vídua.

Vídua: Què hi fas, aquí?

noia: Esperar.

Vídua: Qui ets?

noia: Com?

Vídua: Esperar a qui? A qui esperes?

noia: A ell.

Vídua: Ets una meuca?

noia: Hem vingut amb el seu cotxe.

Vídua: Què?

noia: No sóc cap meuca, treballo en una floristeria.

Vídua: Una floristeria?

noia: A França. He pujat al cotxe amb ell...

Vídua: I què hi fas, a casa meva?

- 90 -

noia: M’ha dit que m’ajudaries.

Vídua: Jo?

La noia assenteix amb el cap.

Ajudar-te en què? Jo no puc ajudar-te...

noia: Però m’ha dit que –

Vídua: Te n’hauràs d’anar.

Silenci.

Entens el que t’estic dient?

noia: Em pots donar un got d’aigua, estic una mica marejada

del viatge. Després me n’aniré.

Vídua: Com has entrat?

noia: La porta era oberta.

Vídua: La porta no era oberta.

noia: No vull molestar-te més, me’n vaig.

Vídua: Seu.

Silenci.

I espera’t aquí.

La vídua surt. A l’entrada de la barberia:

Mestre: M’ajudes amb les capses?

Vídua: Qui és?

Mestre: Perdona, no...

- 91 -

Vídua: Qui és?

Mestre: Ja us heu conegut?

Vídua: Em pots explicar què està passant?

Mestre: Tot ha anat molt ràpid.

Vídua: No la vull a casa meva.

Mestre: Ho sento, t’hauria d’haver trucat abans de venir per

explicar-t’ho, però –

Vídua: Explicar el què?

Mestre: Quan tornava, he passat per un pont, encara era

a França. I l’he vist a ella. Dreta, a la barana, m’ha semblat

que anava a saltar. M’he apropat, per si podia fer-hi alguna

cosa, per si la podia ajudar. M’ha preguntat on anava. Li

he dit que a Barcelona. M’ha demanat si podia pujar, què

volies que fes?

Vídua: Qui és?

Mestre: No ho sé, no parla gaire.

Vídua: I per què l’has portat aquí?

Mestre: Necessita passar uns dies en algun lloc, per aclarir-se.

Després se n’anirà.

Vídua: Per què volia matar-se?

Mestre: No ho sé.

Vídua: Això no té cap sentit. Jo ja tinc prou problemes.

La noia surt de la barberia.

noia: Me’n vaig, no vull molestar ningú.

- 92 -

La noia comença a caminar.

Vídua: Espera. Agafa una d’aquestes capses i entra cap a

dins.

- 93 -

5- UNA AMIGA.

A la barberia. Ben d’hora, ben d’hora. La noia, el noi.

noi: Ets la dona més bonica que he vist en tota la meva vida.

noia: Vas molt al cine, m’equivoco?

noi: No tant com voldria. Qui ets?

noia: Una amiga de la Victòria, passaré uns dies aquí.

noi: D’on has sortit?

noia: Fas moltes preguntes.

noi: A mi no cal que m’amaguis res.

noia: Per què t’hauria d’amagar alguna cosa?

noi: És el que fa la gent, aquí. Fins i tot la meva mare

m’amaga coses. És com si tothom tingués por. Ningú confia

en ningú, però a mi em pots explicar el que sigui.

noia: Vinc de França. Però com t’he dit, no m’hi estaré

gaire, per aquí.

noi: França? El meu pare viu a França.

noia: On?

- 94 -

noi: Si ho sabés, ara estaria amb ell.

Silenci.

És un home alt i fort, amb bigoti. Toca el piano i sempre

explica acudits dolents. Potser l’has vist.

noia: És un país molt gran.

noi: Se’n va anar quan jo era petit, no l’he tornat a veure.

noia: Em sap greu.

noi: Tens nòvio?

La noia fa que no amb el cap.

Tinc possibilitats?

Entra la cantant.

Cantant: Qui és aquesta noia?

noi: La meva nòvia.

noia: Una amiga de la Victòria.

Cantant: Quina amiga de la Victòria?

noi: És la meva mare. Passarà uns dies aquí.

Cantant: No me n’havia dit res.

noia: La vaig avisar amb poc temps.

Cantant: Has vingut a crear problemes?

noi: Per què li dius això?

Cantant: De què coneixes la Victòria?

La noia somriu.

- 95 -

1- L’ESCOMBRA.

Matí a la barberia. La noia és a dins. Entra el falangista.

Falangista: On és la Victòria?

noia: Segui.

Falangista: No sabia que havia contractat una ajudant. Me

n’alegro, que les coses li vagin tan bé.

noia: Estic de prova.

Falangista: Si em pregunta per tu, miraré de ser tan positiu

com pugui.

noia: Gràcies, però amb la veritat ja n’hi haurà prou.

Falangista: Això per descomptat.

La noia li posa la bata pel damunt.

Dues dones portant una barberia, després diuen que som

un país endarrerit.

noia: Qui ho diu?

Falangista: Hi ha gent molt obtusa.

- 96 -

La noia comença a escampar-li l’espuma.

noia: Ho estic fent bé?

Falangista: Hem quedat que he de dir la veritat?

noia: Tampoc cal ser massa estricte.

Falangista: Tens molt bones mans. Suaus i... plenes d’esgar-

rapades, pel que veig.

noia: Abans treballava en una floristeria.

Falangista: Les roses?

noia: Les roses.

La noia agafa la navalla.

Falangista: Ara és quan et posaré la nota.

noia: El que he fet fins aquest moment no compta?

La noia comença a passar-li la navalla per la cara.

Falangista: Sí, però ara és quan poso la meva vida a les

teves mans.

noia: No exageri.

Falangista: No exagero. Tanco els ulls...

El falangista ho fa.

Podries, directament podries obrir-me la jugular, d’un tall.

En aquest moment entra la vídua.

Vídua: Què estàs fent?

- 97 -

Falangista: Victòria!

Vídua: Què se suposa que estàs fent?

Falangista: No sabia que tenies una ajudant. Se’n surt prou

bé.

noia: Ho sento, no ho hauria d’haver fet sense que tu hi

fossis al davant.

Falangista: No vull semblar impacient, però algú hauria

d’acabar d’afaitar-me.

noia: Ho acabo jo?

Vídua: Dóna’m la navalla.

La vídua agafa la navalla i acaba d’afaitar-lo.

Falangista: Fixa’t en com ho fa. La Victòria és molt

meticulosa.

Vídua: Gràcies.

La vídua enllesteix ràpid, li passa una tovallola per la cara.

Falangista: I ràpida.

La vídua li treu la capa. I tots dos s’apropen a la caixa.

Vídua: Vols un caramel d’anís?

Falangista: No cal ni que m’ho preguntis, m’encanten.

Quant et dec?

Vídua: Avui no et cobraré res.

I amb el caramel, la vídua també li dóna un bitllet.

Has estat un conillet d’índies.

- 98 -

Falangista: No discutiré amb tu. Ens veiem la propera

setmana.

El falangista comença a anar-se’n.

Et poso una bona nota, però no et confiïs. No sempre sóc

tan benèvol.

El falangista se’n va.

Vídua: Es pot saber què estaves fent?

noia: Ho sento, he pensat que era una manera d’ajudar-te.

Vídua: Fica’t en el meu lloc per un moment. Ets a casa meva,

no sé qui ets. I tot i així, no et faig preguntes. Puc arribar

a entendre que estiguis passant un mal moment. Però això

no et dóna dret a faltar-me el respecte d’aquesta manera.

noia: Perdona, no tornarà a passar. No tornaré a fer res que

t’incomodi. Ets molt generosa amb mi, i el que acabo de fer

és del tot irresponsable.

Vídua: Val més que ho deixem estar.

Silenci.

noia: Escombro?

Vídua: Escombra.

- 99 -

2- BARCELONA.

Passada la mitjanit. Davant la barberia, el mestre i la noia.

noia: Creia que no hi arribaríem mai.

Mestre: M’he despistat una mica. A aquesta hora tots els

carrers s’assemblen.

noia: Tampoc hem begut tant.

Mestre: Ho sento, però en això discrepo. Recordaves així

la ciutat?

noia: Han canviat el nom d’alguns carrers.

Mestre: No descuiden cap detall.

noia: Els llocs on m’has portat m’han agradat molt. Però

sembla una altra ciutat.

Mestre: Quant feia que no hi venies?

noia: Més de dotze anys. Perdona, fa olor de...

Mestre: De podrit, són les clavegueres. De tant en tant...

Les campanes toquen la una de la matinada.

noia: És tardíssim.

- 100 -

Mestre: Tens clau de la barberia?

noia: No, però sé obrir la porta.

Mestre: Encara que estigui tancada?

noia: Tinc un do.

Tots dos somriuen.

Mestre: M’agrada veure’t somriure.

noia: Ets dels qui diuen aquesta mena de frases?

Mestre: Me n’alegro, que estiguis millor. La nit que vam venir

cap aquí, estava amoïnat per tu. No n’hem parlat, però...

noia: Parlar de què?

Mestre: No hauria d’haver tret el tema.

noia: Quin tema?

Mestre: Anaves a saltar des d’aquell pont.

noia: És el que vas pensar?

Mestre: Dreta, a la barana. No era el que estaves a punt

de fer?

noia: És per això que m’heu acollit tan bé?

Mestre: Si t’incomoda, no cal que m’expliquis res.

noia: No anava a saltar. Sabia que vindries, t’estava esperant.

Vas arribar puntual, tot va sortir com estava previst.

Mestre: D’acord, no en vols parlar.

noia: Un dia t’ho explicaré, però encara no.

- 101 -

Mestre: Com vulguis.

noia: Per què t’has quedat aquí? Aquesta ciutat és grisa, i

aquest país, ridícul. Tu tens la mirada lúcida. No t’ha passat

pel cap anar-te’n?

Mestre: Constantment.

noia: I per què no ho fas? Per què no véns a França? Jo no

trigaré a tornar-hi.

Mestre: No fa gaire que has arribat i ja te’n vols anar? Hi ha

hagut cap problema amb la Victòria?

noia: No, és molt amable amb mi. M’agradaria poder-la co-

nèixer més, això sí. No hem parlat més de cinc minuts seguits.

Mestre: Ja ho fareu.

noia: Em veu com una desconeguda. Com una intrusa a

casa seva. És el que sóc.

Mestre: És per això que te’n vols anar?

noia: Vols veure com obro la porta?

La noia s’acosta a la porta.

Abans, quan ens hem perdut, per un moment m’ha passat

pel cap...

Mestre: El què?

noia: He pensat que em volies dur a la teva pensió.

Mestre: De veritat?

noia: M’ha semblat molt enginyós. Era la teva intenció?

Apareix la vídua de dins la barberia.

- 102 -

Vídua: Encara que no hi hagi llum a les finestres, la gent

us mira.

noia: És culpa meva, li he demanat que em dugués a fer

un tomb.

Mestre: Ens hem entretingut.

Vídua: Passeu.

Mestre: He d’anar-me’n.

Vídua: Falta una capsa.

Mestre: Què?

Vídua: Podem entrar?

Entren a la barberia.

Falta una capsa.

Mestre: No pot ser.

Vídua: N’hi havia dotze. Les havia deixat al quarto de les

escopetes, tancades amb clau. Ara només n’hi ha onze.

Mestre: Deu haver-hi alguna explicació.

Vídua: Jo només n’hi veig una.

noia: He estat jo, ho sento.

Silenci.

Però no l’he oberta. I no me la volia endur enlloc.

Vídua: Per què l’has agafat?

- 103 -

noia: Quan passo per davant d’aquella porta m’arriba un

perfum molt fort de cafè. La tinc sota el llit, per sentir l’olor

quan dormo.

Vídua: Esperes que ens ho empassem, això?

noia: Vaig a buscar-la.

La noia surt.

Mestre: Ho sento.

Vídua: No sé on m’estic ficant. M’ho vas demanar, no volia

dir-te que no, però cada vegada és més difícil.

Mestre: Pel que m’ha dit, no s’hi estarà gaire temps. Dóna-li

una altra oportunitat, si us plau. A mi també em desconcerta,

però confio en ella.

Vídua: Per què?

Mestre: No ho sé.

Vídua: Primer vol saltar des d’un pont. Després ve cap aquí

com si res. I ara se’n vol tornar? Hi ha alguna cosa que no

encaixa. M’agradaria entendre-la per poder confiar en ella.

Però ara com ara...

Mestre: Només et demano una mica més de paciència.

- 105 -

3- REVETLLA.

Nit, a la barberia hi han muntat un sopar. La vídua, el

mestre, el noi, la noia, la cantant i el germà.

Cantant: Fa molta calor aquí dins. Llàstima que s’hagi

acabat el vi. Tot i que tinc la sospita que una cosa i l’altra

estan relacionades.

noi: Se m’ha quedat un tros de carn entre les dents.

Vídua: Agafa un palillo.

El noi l’agafa.

Cantant: El sopar ha estat una mica avorrit o només m’ho

ha semblat a mi?

Silenci.

De tota manera ha estat la millor revetlla en molts anys. No

sabem divertir-nos. Sort que l’estofat t’ha quedat boníssim.

Vídua: Gràcies.

noi: Estàs trista, mama?

Cantant: No, és el vi. No suporto el vi ranci.

- 106 -

gerMà: Ningú ho diria.

Mestre: L’havia dut per a la coca.

Cantant: Com que no hi ha coca, he anat fent via.

Mestre: Si ha servit per distreure les seves inquietuds...

Cantant: Vostè també ha anat bevent, fins i tot una mica

més que jo.

Mestre: Jo també tinc les meves. A més, no volia deixar-la

sola.

Cantant: Sembla una persona assenyada.

Mestre: Massa i tot.

Cantant: Com es guanya la vida?

noi: Mama.

Cantant: Què? Hem filosofat una mica, i ha estat molt bé,

però encara no sé qui tinc al davant.

Mestre: Abans era mestre.

Cantant: I ara?

Mestre: Ara faig el que puc.

Cantant: Quina coincidència, tots dos ens dediquem al

mateix.

gerMà: Ella abans era cantant de Music hall.

Mestre: De veritat?

noi: Avui no cantaràs, oi?

Cantant: No pateixis.

- 107 -

Vídua: Per què no?

Mestre: Sí, per què no?

noi: Per si de cas, me’n vaig a veure els focs artificials. Vols

venir?

noia: Gràcies, però estic una mica cansada.

Cantant: Em deixes sola una altra vegada?

noi: Ja t’ho havia dit, que quedaria amb el Rafa.

Cantant: No tornis gaire tard, i no vinguis pel carrer de les

meuques.

noi: Què dius! Segur que no vols venir?

noia: Un altre dia.

noi: Fins l’any que ve no podrà ser.

Cantant: No insisteixis, t’ha dit que no.

El noi se’n va.

He parlat massa, oi? Sempre em passa quan bec. Quin de-

sastre. Tot és un desastre. Sort de l’estofat.

Vídua: Queda una ampolla de conyac. En voleu?

Mestre: Em costa dir que no al conyac, ja ho saps.

La vídua posa l’ampolla damunt la taula.

Cantant: D’on ha sortit?

Vídua: Vaig trobar unes ampolles amagades a l’armari de

les tovalloles.

- 108 -

gerMà: Amagades?

Vídua: Com tantes altres coses.

Cantant: I qui no amaga algun secret?

La vídua omple els quatre gots. De sobte se’n va la llum.

Vídua: Com pot ser? Ara feia molt de temps que no hi havia

talls de llum. Què deu haver passat?

Cantant: Pots comptar.

La vídua aconsegueix encendre unes espelmes. La barbe-

ria és en penombra.

gerMà: És bo, aquest conyac.

Mestre: Sí que ho és.

noia: T’ha quedat molt bo, l’estofat.

Mestre: Boníssim.

Vídua: Aquesta nit hi he somiat.

noia: En l’estofat?

Vídua: En l’estofat.

Cantant: No pot ser.

Vídua: De fet, he somiat que Franco venia a sopar a la

barberia.

Cantant: Què?

Vídua: Tal qual. M’ha agafat de tot. Havia de deixar la bar-

beria impecable, i també netejar la porqueria que hi ha als

- 109 -

carrers del barri. Tota sola. I és clar, no donava l’abast amb

tanta feina. Al final se’m cremava l’estofat.

Cantant: No m’estranya.

noia: S’acabava així el somni?

Vídua: No. El general venia a sopar. Damunt la taula hi havia

l’estofat, calcinat.

noia: Franco, també seia a taula?

La vídua assenteix.

Cantant: I en menjava?

Vídua: Només somreia i feia així amb la mà. (Fa el gest.) Els

altres mastegàvem les cendres, fins que ens ho acabàvem tot.

noia: Ens humilien fins i tot en els somnis.

Vídua: Jo no ho vivia com una humiliació. Era més aviat...

noia: Una humiliació.

Vídua: Potser sí.

noia: En comptes de somiar que l’estofat es cremava, podries

haver somiat que l’enverinaves.

Vídua: Per què?

noia: Per res. Hauríem d’enverinar massa gent per poder

tenir un país normal.

gerMà: Aquest país ja no tornarà a ser normal mai més. És

com el meu hort, no hi tornarà a néixer res que no sigui una

mala herba en molts anys.

- 110 -

Mestre: En tot cas, no som vidents, no podem parlar del

futur amb aquest menyspreu.

noia: De debò creus que vindrà un exèrcit d’àngels bonda-

dosos a salvar-nos?

Mestre: No, però no suporto el derrotisme. És com un labe-

rint del que no se’n surt mai. Evidentment que vivim en un

país absurd. Tot està prohibit, tot és pecat, i tot ens fa por.

Però això no durarà sempre. La gent no aguantarà aquesta

absurditat gaires anys més.

noia: I mentre dura, què hem de fer?

Mestre: He viscut al costat d’una persona malalta durant

molts anys. Cada matí es llevava amb una força i una vitalitat

impressionants. Ella mai va creure que la malaltia tenia una

força il·limitada.

noia: M’estic perdent.

Mestre: Nosaltres tampoc ho hem de fer. Es pensen que ens

han espantat per als propers cent anys. Dins del nostre cap,

no hem d’acceptar-ho. Aleshores sí que hauríem perdut.

noia: Parles molt bé, però amb les paraules no n’hi ha prou.

En aquest moment torna la llum.

Vídua: Per fi.

La cantant està amb el cap damunt la taula.

gerMà: Que potser t’estàvem avorrint una mica?

Cantant: Escoltava, però és que avui m’he llevat molt d’hora.

gerMà: I el vi.

- 111 -

Cantant: I el vi, sí.

Silenci.

Mestre: Demà segur que plourà.

gerMà: Avui ha aguantat tot el dia de miracle.

Cantant: Mentre la pluja no espatlli els focs artificials.

noia: Deuen haver començat ja?

Mestre: Els hauríem sentit.

Vídua: Aquí no se sent res, és com si visquéssim aïllats. Si

ara ens poséssim a cridar, ningú no ens sentiria.

La llum se’n torna a anar.

Vídua: Una altra vegada?

Silenci.

Cantant: Al cafè, quan fèiem l’últim número, apagàvem tots

els llums de la sala, i jo encenia una espelma...

gerMà: I cantaves l’última cançó de la nit.

La cantant assenteix.

- 113 -

4- LES PARAULES.

La mateixa nit a la barberia. Més tard.

Vídua: No estic gaire...

Mestre: Perdona?

Vídua: No em trobo del tot...

Mestre: Estàs marejada?

Vídua: Tinc mal de cap.

Mestre: El conyac hi ajuda.

Vídua: Estic nerviosa.

Mestre: Per què?

Vídua: No ho sé.

Mestre: Potser també la calor.

Vídua: Sento el que parleu, el que dius tu, el que diu aques-

ta noia que vas portar de França, i m’atabalo.

Mestre: Em sap greu, no –

- 114 -

Vídua: No dic que no m’agradi el que sento, però m’atabalo.

Jo només pensava en les llenties i a escombrar la barberia.

El que feu vosaltres... Ho admiro.

Mestre: No exageris.

Vídua: No exagero.

Mestre: Al capdavall potser sí que sóc un covard.

Vídua: Per què ho dius, això?

Mestre: Què he fet durant tota la meva vida? Parlar, parlar,

i parlar.

Vídua: Tens el valor de pensar certes coses, i de dir-les...

Mestre: Ets molt generosa, però no n’hi ha per tant. Potser

ha arribat el moment de passar a l’acció.

Vídua: Què vols dir?

Mestre: Des que va morir la meva dona, no sé on sóc. És com

si, de tota aquella vida, no en quedés res. Tothom m’ha girat

l’esquena. Tornar a aquest barri, després de tants anys... no

ho sé, és com si tots els esforços que vaig fer no haguessin

servit de res. No m’hi veig, aquí, no hi ha res que em lligui

a aquesta ciutat.

Vídua: Vols anar-te’n?

Mestre: Per què no?

Vídua: A França?

Mestre: Fa dies que em volta pel cap.

Vídua: I què hi faràs, allà?

- 115 -

Silenci.

Vídua: Jo amb el meu home... No puc negar que vaig ser

feliç, però... El que vull dir és que jo tampoc sé on sóc. He

descobert coses d’ell que... Ara, dono gràcies a Déu que no

hi sigui. És horrible que digui una cosa així, però és el que

sento. Tinc l’edat que tinc, i canviar no canviaré, però... Dintre

meu hi ha... És com si tingués un camí al davant, encara no

el puc veure, però sé que hi és. És estrany això que dic.

Mestre: No, no ho és gens.

Silenci.

En fi, ja hem divagat prou per avui. M’acabo el conyac i

me’n vaig.

Vídua: Vols quedar-te?

Mestre: Quedar-me?

Vídua: Vull dir si...

Silenci.

No sé si ho veus, però m’està costant molt tot això. Vols

quedar-te?

Mestre: Gràcies, però no caldrà. Arribo a la pensió en deu

minuts.

Vídua: Com vulguis.

El mestre se’n va. La vídua es queda sola i fa un glop.

- 117 -

5- LA POLICIA.

L’endemà a la barberia. Dia rúfol. El noi i el germà.

gerMà: Què ha passat? Què és tota aquesta gent?

noi: No ho sap?

gerMà: Què he de saber?

noi: Ha vingut la policia.

gerMà: Aquí?

noi: Han registrat la barberia.

gerMà: Quan?

noi: No fa ni una hora. S’han endut la Victòria. Han dit que

anirien a la pensió on s’està el mestre.

gerMà: A la Victòria també l’han detingut?

noi: La meva mare diu que la deixaran anar avui mateix.

He hagut d’ocupar-me jo de la barberia, una bona estona.

Com és que no hi era, vostè?

gerMà: Era a l’hort.

noi: S’han endut les capses.

- 118 -

gerMà: Quines capses?

noi: Ja ho sap, no em tracti d’idiota. Les capses amb cafè i

tabac que hi havia al quarto de les escopetes.

gerMà: I per unes capses, tant merder?

noi: En una de les capses hi havia dos passaports falsos.

gerMà: I com ho han sabut?

noi: Algú els deu haver denunciat.

gerMà: Qui t’ho ha dit, això?

noi: No cal que m’ho digui ningú.

Silenci.

L’altre dia el vaig veure entrar en un comissaria. Què hi feia,

allà?

gerMà: Et penses que he estat jo?

noi: Què hi feia?

gerMà: T’estàs confonent.

- 119 -

6- EL PACTE.

Una estona més tard. Davant la barberia. El falangista

i la vídua.

Vídua: Estic molt espantada.

Falangista: Em sap greu que hagis hagut de passar per

tot això.

Vídua: Em vas dir que podia estar tranquil·la.

Falangista: Pel cafè i pel tabac, és clar que ho podies estar.

Però això dels passaports és greu.

Vídua: No ho sabia, t’ho juro.

Falangista: N’estic segur. Si no, no t’haurien deixat anar.

Vídua: Ell tampoc ha estat, és una bona persona.

Falangista: I com han arribat els passaports dins la capsa?

Silenci.

No dubto gens del que em dius. Però algú se n’ha de fer

responsable. No t’amoïnis, a tu no et passarà res.

Vídua: I a ell?

- 120 -

Falangista: Si col·labora, facilitarà les coses.

Vídua: No el pots ajudar?

Falangista: No. I sincerament, em violenta que em demanis

una cosa així. A tu t’he defensat incondicionalment, fins i

tot excedint-me una mica, i a risc de complicar-me la vida.

Vídua: Ho sé, i t’ho agraeixo.

Falangista: Però d’ell no en responc. No vull renyar-te, entenc

que la teva situació no és fàcil. És normal que cometis errors.

La solitud fa que de vegades triem malament. Però fes un

esforç per centrar-te. Torna’t a pensar allò que et vaig dir de

transformar això en una perruqueria, encara ho mantinc. Si

vols, jo et puc ajudar.

Silenci.

No sé com dir-te això, però... Em sento molt proper a tu. Si

volguessis, estaria encantat de fer el pas, també en el terreny

personal. Sí, tu i jo, per què no? No té res a veure amb els

sentiments, és una qüestió pràctica.

Silenci.

Ara he de deixar-te. He pogut ajudar-te aquesta vegada, la

propera no serà tan fàcil. Això no és un joc.

El falangista se’n va.

- 121 -

1- DE VERGES I SANTS.

La vídua i la noia, nit a la barberia.

Vídua: Quant temps t’hi pensaves estar tancada, aquí dins?

Silenci.

Què hi has vingut a fer, a la meva barberia?

Silenci.

Estic temptada d’agafar una escopeta i obrir-te el cap per

saber què hi tens a dins.

Silenci.

És a la presó per culpa teva. Li deuen estar fent de tot. Per

què no vas saltar des d’aquell pont?

noia: No volia saltar.

Vídua: Què?

noia: Estava dreta, damunt la barana, però no volia saltar.

Era una manera de cridar l’atenció.

- 122 -

Vídua: També ens has estat enganyant en això?

noia: He de treure una persona cap a França.

Vídua: I com ho penses fer, tancada aquí dins, entre verges

i sants?

noia: Ho tenia molt clar dins del meu cap, però quan ha

arribat el moment i s’han complicat les coses, m’he quedat

paralitzada.

Vídua: Tens por, com tothom. Benvinguda al món real.

noia: Em denunciaràs?

Vídua: És clar que sí. El que no entenc és per què no ho ha

fet ell. Això dels passaports és cosa teva. Ell només portava

cafè i tabac de França.

noia: Hem fet un tracte.

Vídua: Quin tracte?

noia: Em dónes un got d’aigua? Tinc molta set.

Vídua: Quin tracte?

noia: M’ha promès que aguantaria una setmana sense dir

res. Una setmana perquè jo pugui portar aquesta persona

a França.

Vídua: No sé com t’ho has fet per enganyar-lo, però amb

mi no funcionarà.

noia: Saps el que és un camp de concentració? És com una

granja, però en comptes d’animals, hi ha persones. Això

sí, et tracten molt pitjor que a un animal. T’ho prenen tot,

el nom, la dignitat. Qualsevol cosa que et lligui al món, i

després et maten.

- 123 -

Vídua: De què estàs parlant?

noia: La meva mare va morir en un d’aquests camps. El

pare va sobreviure, però després no ho va poder suportar,

i es va matar.

Vídua: Tu també hi vas estar, en un d’aquests camps?

noia: A mi em van deixar amb una família francesa. Vaig

créixer en una floristeria mentre ells eren allà dins.

Vídua: És molt trist el que m’expliques, si és que és veritat.

Però això què hi té a veure, amb nosaltres? La guerra ja s’ha

acabat, aquesta i aquella. Per què no ho deixes estar?

noia: Potser no se senten sirenes, ni cauen bombes, però

no s’ha acabat. Segueixen afusellant moltes persones cada

dia. Segueixen perseguint homes com el que jo vull treure

del país, només pel que pensen.

Vídua: Qui coi és aquest home?

noia: Va estar dins del camp amb el meu pare. Va cometre

l’error de tornar cap aquí per passar els últims anys de la seva

vida amb la família. Es pensava que s’havien oblidat d’ell,

però no. Després de viure aquell infern, ara aquí en viu un

altre. L’estan perseguint.

Vídua: Per què coi l’has d’ajudar? Què en treus?

noia: S’està quedant cec. Necessita que l’ajudin. Està es-

crivint un llibre sobre tot el que va passar en el camp de

concentració. És absolutament necessari que l’acabi i que

l’hi publiquin. La gent ha de saber el que va passar.

- 124 -

Vídua: I has vingut fins aquí només perquè aquest home

acabi un llibre?

noia: Em va començar a escriure cartes, explicant-me aquell

horror. Quan vaig llegir les coses que passaven allà dins, el

que van viure els meus pares, i tanta gent, vaig despertar de

cop. No podia seguir a la floristeria com si res. Està desesperat

per parlar sobre el que va viure als camps.

Vídua: Per què t’he de creure?

noia: Acompanya’m. Anem a parlar amb ell. Veuràs com

no t’enganyo.

Silenci.

Només et demano una setmana, per poder-lo treure del país.

Només això, i després deixaré de ser una nosa a la teva vida.

Vídua: M’agradaria tornar enrere. Que les coses fossin

blanques o negres. I no aquest batibull de raons del que no

en trec res. Només carretades de nervis que no em deixen

dormir. No podria ser tot plegat una mica més fàcil? Les

coses clares i rectes, com ho són els clatells que afaito. Per

què tot ha de ser tan complicat? Jo no ho sóc.

noia: On vas?

Vídua: A buscar-te un got d’aigua.

- 125 -

2- ELS ARBRES.

Sala de visites, la Model. El noi i el mestre.

Mestre: Què hi fas, aquí?

noi: Algú l’havia de venir a veure.

Mestre: No és un lloc per a tu. Val més que te’n vagis.

noi: He portat conyac.

Mestre: T’ha fet venir la Victòria?

noi: No ho sap, que sóc aquí. La meva mare tampoc.

Mestre: Com és que t’han deixat passar?

noi: Vaig intentar-ho ahir, però no era el dia de visites.

Silenci.

Vol o no vol conyac?

El mestre l’agafa i fa un glop llarg.

L’han torturat molt?

Silenci.

- 126 -

Quan m’apallissaven al gimnàs, m’inventava històries. Men-

tre m’estaven pegant, vull dir. Així tenia el cap ocupat, fins

que se’n cansaven. Em servia.

Mestre: T’han fet venir ells?

noi: Qui són ells?

Mestre: Han pensat que m’estovaria i t’acabaria dient alguna

cosa? Fan servir un nano com tu? De veritat han pensat que

funcionaria?

noi: Deu estar molt espantat per pensar una cosa així. Sóc

aquí perquè em sembla que ha estat la meva mare qui l’ha

denunciat. I em sap greu.

Mestre: Com ho saps això?

noi: Vaig sentir com discutien amb el senyor Sendra. Par-

laven de vostè.

Mestre: No en vull saber res, de tot això. Tant me fa qui

hagi estat.

noi: Així, vol que me’n vagi?

Mestre: Queda’t una estona més. Com és que m’has portat

conyac?

noi: El senyor Sendra m’ha dit que li agradaria.

Mestre: Sap que ets aquí?

noi: És l’únic.

El mestre torna a fer un glop.

No vull tornar a veure la meva mare. L’odio.

- 127 -

Mestre: Si ha estat ella, si de veritat ha estat ella, les seves

raons tindrà.

noi: Jo, en el seu lloc, voldria matar-la.

Mestre: No tinc ganes de parlar d’això.

noi: I de què vol parlar?

Mestre: No ho sé, d’arbres. Del que sigui. De qualsevol cosa

que no em faci pensar en aquest lloc.

noi: No en sé gaire cosa, d’arbres. N’hi ha ben pocs, pel barri.

Mestre: I de noies? N’hi ha alguna que et faci gràcia?

noi: Unes quatre-centes. Però cap que em faci cas.

Mestre: Vés un dia a la biblioteca i agafa un llibre. D’arbres,

d’ocells, o de muntanyes. I aprèn-ne el nom. Després ja

veuràs com et fan cas.

Silenci.

I no te n’oblidis mai. Oblidar el nom de les coses és el pitjor

desastre de tots. És clar que intento tenir el cap ocupat

quan m’interroguen, però em quedo en blanc. No em ve

ni una paraula. Té gràcia que això li passi a un professor de

llengua, però és així.

Silenci.

Tinc por, i no només quan sóc a la sala d’interrogatoris. So-

bretot tinc por quan torno a la cel·la. No puc parar de pensar

en el moment que em vindran a buscar una altra vegada. A

les nits és horrible tancar els ulls. Quan sento el mínim soroll,

m’aixeco amb el cor que em surt per la boca... No puc més.

- 128 -

noi: S’ha rendit?

Mestre: Digues-li que no puc més. Que s’afanyi.

noi: Què?

Mestre: Parla amb la noia que ajuda la Victòria. Tot això dels

passaports és cosa seva. Que se’n vagin del país al més aviat

possible. Perquè la propera vegada que em facin entrar en

aquella sala, els hi diré tot el que vulguin saber. Ho faràs,

parlaràs amb ella?

El noi assenteix i se’n va.

- 129 -

3- ELS INFORMES.

En un despatx de la comissaria. La cantant, el noi i el

falangista.

noi: Tinc mal de cap.

Cantant: Deu ser la gana. Ara anirem a sopar.

Falangista: O potser el fred. Aquests canvis de temps

sobtats ens afecten. Avui m’ha fet mal el genoll tot el dia,

i això que quasi no m’he aixecat de la cadira.

noi: Estic marejat.

Falangista: Vols seure?

Cantant: No t’amoïnis, de veritat. Ara anirem cap a casa i

menjaràs alguna cosa.

Falangista: Són els nervis.

noi: Quins nervis?

Falangista: Tinc una xocolatina. Té.

noi: No en vull.

Falangista: Tant me fa. Menja-te-la.

- 130 -

Cantant: Sigues amable. Ell ho està sent amb tu.

noi: Vomitaré.

Falangista: No vomitaràs, se’t passarà el mareig, creu-me.

El noi mastega.

noi: És fastigosa.

Falangista: No és fastigosa, costa trobar-ne una de tan bona

a Barcelona.

noi: No s’inventi tantes coses, que no som burros.

Cantant: Jo sí que en vull un tros.

noi: És tota per a mi.

Cantant: No dius que no et ve de gust?

noi: Faig el que em diuen, no és el que m’has demanat?

Últimament no paro de fer coses que no vull fer. És això, fer-

se gran? És una sensació horrible. Espero poder treure-me-la

del damunt ben aviat, perquè si no... Com es pot viure amb

aquesta cosa a dins? T’ho pregunto a tu, mama.

Falangista: Ets un noi valent.

noi: El que acabo de fer és valent?

Falangista: Ara potser no ho veus, però amb els anys –

noi: De debò s’ho creu, això que diu?

Falangista: No tinc gaire temps, no vull perdre la paciència

amb tu. Em caus bé.

noi: Vostè a mi no.

- 131 -

Cantant: Vols col·laborar d’una vegada?

Falangista: Com ha anat?

Silenci.

Com ha anat? T’ha dit alguna cosa?

noi: La noia que ajuda la Victòria a la barberia és qui ha por-

tat els passaports. Em sembla que el mestre no en sabia res.

Falangista: I per què no ho explica ell mateix, tot això?

noi: Perquè ell sí que és valent, no com nosaltres.

Cantant: Això que has fet, servirà per trobar el teu pare.

Falangista: O si més no, per saber alguna cosa d’ell.

noi: Això espero, perquè si no serveix de res em mataré.

El noi se’n va.

Falangista: Li passarà.

Cantant: Segur. Si jo he pogut viure amb això, ell també.

Falangista: La consciència és un os dur de rossegar, però

acaba cedint.

Cantant: Quan em diràs alguna cosa del meu...?

Falangista: Quan acabi de resoldre el que he de resoldre.

Però no t’amoïnis, aviat en sabrem alguna cosa.

Cantant: Em sap greu pel meu fill.

Falangista: A mi també. No et creguis que m’agraden

aquesta mena de coses.

- 132 -

Silenci.

Em passo la meitat de les hores del dia caminant pel barri. Fent

preguntes, vigilant. Sospitant del que no és sospitós. I després,

em tanco en aquell despatx trist, i començo a fer els informes.

Em passo l’altra meitat del dia amb el cul enganxat a la cadira,

fent informes. D’una mirada equívoca, d’una denúncia mal

intencionada, d’un comentari teòricament ofensiu. I quan aca-

bo, surto una altra vegada al carrer, i en comptes de fixar-me

en les cares de la gent que somriu, en les coses agradables,

en les parades d’animals, o de menjar... En comptes d’això,

només estic atent a tot allò que és susceptible d’un informe.

Em passo la vida obsessionat amb aquesta mena de detalls

insignificants, i m’avorreixo. M’avorreixo i em sento sol, i buit.

El més ridícul de tot és que ningú llegeix aquests informes.

- 133 -

4- ELS CABELLS.

A la barberia, la noia està a punt de sortir quan entra el

falangista.

noia: Ho sento, però ja hem tancat.

Falangista: Quina contrarietat.

noia: La Victòria m’està esperant.

Falangista: Heu d’anar a fer alguna cosa important?

noia: Agafarem el cotxe, i sortirem a fer un volt. Ens hem

descuidat les claus.

Falangista: Vaja.

noia: Haurà de tornar un altre dia.

Falangista: Tornaré un altre dia, és clar que sí.

Silenci.

Tens uns cabells molt bonics. I disculpa si no sóc gaire

original.

noia: No passa res, ningú és perfecte.

Falangista: Tens sentit de l’humor, m’agrada.

- 134 -

noia: Hauria de tancar abans no deixi anar una altra frase

d’aquestes. Ja li he dit que la Victòria m’espera.

Falangista: És una gran dona.

noia: I tant que ho és.

Falangista: Suposo que t’ho deuen haver dit moltes vegades.

noia: El què?

Falangista: Que ets bonica. Que tens els cabells bonics,

aquesta mena de coses. Sí o no?

noia: No sé on vol anar a parar.

Falangista: Enlloc. Només que per un moment t’he imaginat

rapada al zero. Seguiries tenint aquests ulls preciosos que

tens, però la cosa canviaria. M’equivoco?

Silenci.

I aquestes corbes que s’insinuen sota la roba que portes.

T’imagines si en comptes d’un vestit, duguessis roba espar-

racada? Series la mateixa persona, però costaria poder-te

reconèixer.

Silenci.

I si fas un petit esforç més, segur que ets capaç de visua-

litzar-te dormint en un lloc humit i fred, en comptes del llit

calent i sec on descanses cada nit. Imagina que, a més a més,

no pots dormir perquè sents uns crits terribles. T’aixeques, el

terra és glaçat. Hi ha una aigua bruta que et mulla els peus...

Imagina que a partir d’ara totes les nits són així, i potser pitjor.

Tindries aquest sentit de l’humor que tant m’agrada? Del

que estic segur és que no faries tan bona cara.

- 135 -

La noia s’esforça per no plorar.

Darrere d’aquesta aparença de duresa que tens, no hi ha

res. Una fragilitat extraordinària. Com el tall d’una flor. Des

d’aquí he pogut sentir el crec... T’hauries d’haver quedat a

la floristeria.

noia: Per fi he trobat les claus. Vaig a... La Victòria...

Falangista: Deixa les claus. La policia ja ha arribat, és aquí

fora. T’aconsello que no facis cap numeret, t’anirà a la

contra. Creu-me.

La noia deixa les claus damunt del taulell i comença a

passar.

Darrere teu.

- 137 -

5- GERMANS.

La vídua duu una escopeta a les mans. El germà.

gerMà: Què fas?

Silenci.

Et trobes bé?

Vídua: Estava endreçant el quarto de les escopetes, i he

començat a netejar-la...

gerMà: Vols que la guardi jo?

Vídua: Han detingut la noia...

gerMà: Ja ho he vist.

Vídua: Havia d’acompanyar-la... He estat a punt de... Em

podrien haver enxampat a mi.

gerMà: A tu?

Vídua: Potser ha estat un senyal. Em sap greu per aquest

pobre home, però...

gerMà: Quin home?

- 138 -

Vídua: No el conec. Només sé que el busquen. Aquesta

noia havia de treure’l del país amb el nostre cotxe. Jo havia

d’acompanyar-la.

gerMà: No estic entenent res del que dius. Calma’t una mica,

si us plau. Per què l’havies d’acompanyar?

Vídua: Estava morta de por. Necessitava que anés amb ella

perquè no es veia amb cor d’ajudar aquest home tota sola.

gerMà: I ara on és aquest home?

Vídua: Amagat en una carnisseria del Carmel, han tapiat

un dels quartos. No sé quants mesos fa que hi està amagat.

Com si fos una rata, només amb un matalàs i la llum d’una

espelma. El busquen, un cosí l’ha denunciat. Algú de la seva

família, t’ho pots creure?

gerMà: Està esperant que l’aneu a buscar?

Vídua: Només espera la noia, no sap ni que jo existeixo.

Silenci.

Si no hi vaig, no passarà res. Tindré remordiments de tant

en tant, però què són aquests remordiments comparats amb

els problemes que podria tenir?

Silenci.

Si el teu germà em veiés ficada en aquests merders, em

mataria.

gerMà: No, el que faria és denunciar aquest home, i a tu

també.

Vídua: A mi? A mi, no.

- 139 -

gerMà: A mi em va denunciar.

Vídua: Quan?

gerMà: Fa temps.

Vídua: Per què?

gerMà: Després de la guerra, vaig anar a alguna reunió de

la CNT. No servien de gaire, però ens trobàvem. El meu ger-

mà em va dir que si em tornava a embolicar amb aquesta

gent, em denunciaria. No el creia capaç, però un dia em va

enxampar, i ho va fer.

Silenci.

Ara, cada quinze dies he de presentar-me a la comissaria.

Depèn de la lluna que tenen, rebo més o menys. Sempre les

mateixes preguntes. Les mateixes respostes, i els mateixos

cops.

Vídua: És per això que vas coix?

gerMà: Em costa agenollar-me per enllustrar les sabates.

Però ja m’hi he acostumat.

Vídua: És veritat tot això que estàs dient?

Silenci.

Però si era el teu germà...

Silenci.

N’has parlat amb algú?

gerMà: Mai.

- 140 -

Vídua: Com ho has pogut suportar?

gerMà: Què volies que fes? Matar-me? Anar-me’n? Jo només

sé viure en aquest barri. Potser sí que estic perdent el cap.

Però de moment segueixo dempeus.

Silenci.

Què faràs amb aquest home?

Silenci.

Compta amb mi per al que sigui. I si decideixes no fer res,

no t’amoïnis, mai t’ho retrauré.

Vídua: Tu ja has patit prou.

- 141 -

6- UN CONTE.

A l’hort. El germà i el noi.

noi: Avui l’he vist netejant sabates. Feia temps que no...

Està millor de l’esquena?

gerMà: No, però no tinc més remei que acostumar-me a

aquest dolor.

noi: M’han apujat el sou a la fusteria. Hauré de fer més

hores, però tindré més diners.

gerMà: Me n’alegro per tu.

noi: Com va l’hort?

gerMà: Com sempre, ja ho veus, no hi creix res de res.

noi: No ens veiem gaire, últimament.

gerMà: Tots dos estem molt enfeinats.

noi: Estic escrivint un conte, ara m’ha agafat per aquí.

gerMà: De veritat?

noi: Segur que és molt dolent, però –

gerMà: De què va?

- 142 -

noi: De debò ho vol saber?

gerMà: Per què no?

noi: No té gaire sentit. No sé d’on m’ha vingut la idea.

gerMà: Me l’expliques o no me l’expliques?

noi: És d’un home que viu damunt d’un tros de fusta que

sura per un riu. Al principi, el tros de fusta és prou gran.

Tant que fins i tot s’hi pot estirar per dormir. El problema...

gerMà: Sense problema no hi hauria conte, oi?

noi: El tros de fusta es va podrint i podrint.

gerMà: És clar, la humitat.

noi: L’home va veient que el tros de fusta es va escurçant,

però en comptes de remar cap a la vora del riu, deixa que

el corrent el dugui on l’ha de dur.

gerMà: Per què?

noi: Suposo que s’estima més anar a la deriva que tornar

a casa.

gerMà: És el teu pare el que va damunt del tronc?

noi: No ho sé, vostè creu? Potser sí, la veritat és que no me

n’havia adonat. No crec que el torni a veure mai més. Vaig

ser tan burro de deixar-me enganyar. Em van prometre que

si els ajudava, em dirien on era.

gerMà: I t’ho vas creure?

noi: M’ho vaig creure. Per culpa meva aquella noia està

tancada a la presó. Em sento tan malament. M’odio.

- 143 -

gerMà: Què esperaves? Actuar com un porc i no sentir-te

com un porc?

noi: Em van obligar a fer-ho.

gerMà: He perdut el temps amb tu. Pensava que la gent de

la teva edat canviaria les coses, però, pel que veig, és tot

el contrari.

Silenci.

Creu-me, si l’home que sura pel riu damunt d’un tronc no

torna, és perquè no pot, perquè no el deixen. No perquè

no vulgui.

El germà s’aixeca, i se’n va. El noi queda entotsolat.

- 145 -

1- LA TARDOR.

A la barberia. La vídua ha acabat d’afaitar el falangista.

El germà li està netejant les sabates. El noi llegeix un

llibre, i la cantant està cosint.

Vídua: Plou?

Cantant: Encara no.

Vídua: A veure si descarrega d’una vegada, l’ambient està

molt sec.

Cantant: Segur, només cal veure els núvols.

Silenci.

Ha arribat la tardor sense adonar-nos-en. Els mesos passen

volant.

Vídua: A mi se’m fan eterns.

Falangista: M’agrada la tardor. És com si tot tornés al seu

lloc després del desordre de l’estiu. Què llegeixes?

noi: Un llibre.

- 146 -

Falangista: Si llegissis una cadira, seria preocupant.

Cantant: Ara es passa el dia enganxat als llibres.

Falangista: Això no és necessàriament dolent.

Cantant: Només llegeix coses d’ocells i d’arbres.

noi: I quin problema hi ha?

Cantant: S’ha enamorat.

noi: No és veritat.

Cantant: I tant que sí, però sembla que no li fan cas.

noi: D’on ho has tret, això?

Cantant: Vaig llegir una carta, suposo que li va caure d’un

d’aquests llibres. No sabia de qui era. Quan vaig començar a

llegir-la, per un moment vaig pensar que algú l’havia escrita

per a mi. Quina bestiesa.

noi: Podem parlar d’una altra cosa?

Cantant: Escriu molt bé, no sabia que tenia totes aquestes

coses dins del cap. Com que no parlem mai.

gerMà: Voleu que posi la ràdio?

noi: Gràcies.

Vídua: He preparat una mica de pa de pessic amb carbassó.

noi: És veritat que el carbassó és del seu hort?

gerMà: Més o menys.

noi: És un miracle.

gerMà: Vaig agafar-lo de l’hort del costat.

- 147 -

Falangista: Agafar-lo o robar-lo?

gerMà: Els límits no queden clars. Potser em vaig confondre.

Falangista: No vindrà d’un carbassó, però tot i així s’ha

d’anar amb compte. Hem de tallar segons quines branques

perquè no arribin a ser troncs, no sé si m’explico.

Silenci.

Val més que no es torni a repetir.

Escolten una cançó que sona a la ràdio.

Cantant: M’encanta aquesta cançó.

Falangista: Parlant de miracles, en pocs dies sortirà a la

premsa una notícia molt bona, i no me la puc callar.

Cantant: Una bona notícia?

Falangista: S’acaba definitivament el racionament.

Vídua: Això ho han dit un munt de vegades, però al final

sempre –

Falangista: Aquesta va de debò. A principis de l’any vinent,

direm adéu a la tarja, a les cues i al mercat negre. Hi haurà

més sucre, més carn i més oli.

gerMà: Com en el miracle dels pans i els peixos?

Falangista: Malgrat que hi hagi gent a qui li molesti, les

coses a poc a poc van millorant.

Silenci.

No detecto gaire alegria en les vostres cares.

- 148 -

Cantant: Fins que no ho veiem amb els nostres propis ulls,

no ens ho creurem.

Vídua: Us deixo aquí el pa de pessic, he de sortir. Et pots

quedar fins que torni?

Cantant: És clar. On vas?

Vídua: A fer un encàrrec.

Falangista: Avui deixen anar aquell mestre. Vas a buscar-lo?

Silenci.

S’ha passat uns quants mesos tancat. Esperem que hagi

après alguna cosa.

noi: Era innocent, no?

Vídua: Hi ha una mica de moscatell per acompanyar el pa

de pessic. Vosaltres mateixos.

Falangista: Per cert, abans que te’n vagis. Ha arribat a les

meves mans un d’aquests informes que he de revisar escru-

polosament. I curiosament estava relacionat amb el robatori

del teu cotxe.

Vídua: Sort que el van recuperar, i el vaig poder vendre. No

sé com me’n sortiria, si no.

Falangista: Segons consta en la declaració que vas fer, us

el van robar.

Vídua: Així és.

Falangista: I com pot ser que trobessin les claus posades

al contacte? És una mica estrany, quan vam detenir aquella

noia les claus es van quedar aquí.

- 149 -

Silenci.

noi: Qualsevol persona hauria pogut entrar a la barberia,

sense que ningú se n’adonés.

Falangista: És raonable això que dius. Però has de tenir en

compte que l’home que vam trobar dins del cotxe era gai-

rebé cec? Costa de creure que tingués l’habilitat de trobar

les claus aquí a la barberia, després agafés el cotxe i conduís

tot sol, fins que el van enxampar.

noi: Un altre miracle.

Cantant: Tu per què no segueixes llegint?

Vídua: Què és exactament el que vols de mi?

Falangista: Perdona?

Vídua: Sembla que m’estiguis amenaçant.

Falangista: T’equivoques. Només faig la meva feina.

Vídua: M’estic espantant, és aquesta la teva feina?

Falangista: Intento fer-te veure que has d’escollir molt bé

amb qui et relaciones.

Vídua: Per què no parles clar d’una vegada?

Falangista: Més clar no puc parlar. Avui el deixen anar, però

evidentment hi estarem al damunt. I si tu ets a prop d’ell,

t’exposes a posar-te en el punt de mira.

Vídua: I l’altra opció quina és? Transformar això en una

perruqueria i casar-me amb tu?

- 150 -

Falangista: Jo no he dit això. I en tot cas no crec que n’ha-

guem de parlar aquí, davant de tothom.

Vídua: Ja ho sé que he de callar, tothom ho fa. Però mira,

avui no puc.

Falangista: Val més que no diguis res del que després te’n

puguis penedir. Estàs alterada i no penses amb claredat.

Vídua: Em pensava que això era una família. Estranya, feta

de pedaços, però una família. Ja veig que estava molt equi-

vocada. No parem de trair-nos, de denunciar-nos, d’amena-

çar-nos. Passa a totes les cases d’aquesta ciutat? D’aquest

país? Això sí, fem com si res. Parlant de la tardor i del pa de

pessic. Per què ens ho estem fent, tot això? És la por?

Falangista: És el sentit comú. Les regles són les que són. No

serveix de res anar-hi en contra. Hem de ser pràctics, com

per altra banda tu sempre ho has estat. Malgrat tot el que

ha passat, segueixo disposat a invertir en el negoci, i també

a casar-me amb tu. Ja està, ja ho he dit. Crec que és con-

venient per a tots dos. Si mires enrere, veuràs que sempre

m’he portat molt bé amb tu. Pensa-hi.

Vídua: Me’n vaig a buscar-lo. A oferir-li una habitació en

aquesta casa. M’agradaria tenir-lo a prop. Sé que aquestes

coses no les han de fer les dones, però ho faré. És el que

vull. Ell no en sap res, de tot això, potser diu que no. Però

si accepta, li haurem de deixar l’habitació de cosir. (A la

cantant.) Podràs seguir-ho fent aquí mateix, si vols. Mai he

decidit gran cosa a la meva vida, però crec que ha arribat el

moment d’intentar-ho. (Al falangista.) T’agraeixo tot el que

has fet per mi. Per nosaltres. I m’encantaria que seguissis

venint a la barberia durant molts anys. M’agrada molt la teva

- 151 -

companyia. Però si el que intentes és espantar-me, deixa-

ho estar. No puc dir que no tingui por. En tinc, i molta. Em

moro de por només d’estar dient tot això. Però hem de viure.

Almenys intentar-ho.

- 153 -

2- LA TRANQUIL·LITAT.

S’està fent fosc a la barberia. La cantant i el falangista.

Cantant: No vull ser-hi quan ell torni.

Falangista: No t’has d’avergonyir de res.

Cantant: És molt fàcil de dir, això.

Falangista: Vas fer el que havies de fer. A més, potser no

torna. Potser li diu que no. Qui sap?

Cantant: De veritat que ara has de fer el paper d’enamorat?

Ho sento, però em costa de creure.

Falangista: La Victòria sempre ha estat una persona im-

portant per a mi.

Cantant: No ho hauria dit mai.

Silenci.

I què faràs si no canvia d’opinió?

Falangista: Què vols que faci? Resignar-me i seguir fent

informes.

- 154 -

Cantant: Jo hauré de buscar un altre lloc per seguir cosint.

Aquí tot serà molt incòmode.

Falangista: Potser al principi una mica, però passarà, com

tot, i quedarà el que importa.

Cantant: I què és el que importa?

Falangista: Tot allò que fa sentir-nos segurs. Tot allò que fa

sentir-nos com a casa. La Victòria té raó, som una família.

Cantant: Saps el que em faria sentir segura? El que em faria

sentir com a casa? Que tornés el meu home. Vas prometre

que ens diries on és.

Falangista: He fet tot el que he pogut.

Cantant: I no n’has sabut res?

Falangista: Res.

Silenci.

Ja fa molt que no hi és. Per què no l’oblides d’una vegada?

Cantant: No es pot oblidar una cosa que està dintre teu. I

menys si no sé el que li ha passat.

Falangista: I què canviaria? Ho sàpigues o no, seguirà sense

ser-hi. Tant li fa que sigui mort o que hagi començat una nova

vida a França. Per a tu, no hi ha cap diferència.

Cantant: Com pots parlar així?

Falangista: Ja entens el que vull dir.

Cantant: No, no ho entenc. Ha desaparegut. Desaparegut,

no te n’adones que n’és, de cruel, aquesta paraula?

- 155 -

Falangista: Au va, ja n’he tingut prou amb una esbroncada,

avui.

Cantant: Què amagues?

Falangista: Què dius?

Cantant: En saps alguna cosa, oi? Alguna cosa que no em

vols dir. Per què no m’ajudes?

Falangista: T’he dit tot el que sé.

Cantant: No et crec.

Falangista: Et deixo, tinc feina.

Cantant: És mort, oi?

Silenci.

Per què no m’ho dius d’una vegada? El meu fill i jo deixarem

de patir.

Falangista: No se’n va anar a França.

Cantant: És mort?

Falangista: El van detenir la mateixa nit que es va acomiadar

de tu. El van posar en un camió, a ell i a no sé quants homes

més. Els van portar a una esplanada, i els van afusellar. El

van enterrar allà mateix, amb els altres.

Cantant: I com és que ningú no n’ha sabut res? Vull dir...

Si van matar uns quants homes, els seus familiars també

deuen haver fet preguntes... Per força, a algú li hauria arribat

alguna cosa.

Falangista: Aquells homes enterrats, no tenen nom. Ningú

sap on són, ni qui són.

- 156 -

Cantant: I a tu, qui t’ho ha dit tot això? Ho has trobat en

algun dels informes que remenes?

Silenci.

En algun lloc deu constar el nom del meu...

Silenci.

Tu hi eres?

Silenci.

Hi eres, oi?

Silenci.

Vas disparar?

Silenci.

Vas ser un dels que va disparar?

Silenci.

Després vas enterrar-los? És per això que ho saps? Tot aquest

temps... Vas enterrar el meu... I no m’ho has dit fins ara?

Falangista: Jo no era dels que disparava. Jo era a l’altra

banda.

Cantant: A l’altra banda? I com és que ets viu? Com és que

te’n vas sortir?

Silenci.

Vas trair-los? Vas trair-los per salvar-te?

Silenci.

- 157 -

És una disfressa, això que portes? I tots els discursos que

ens fas?

Silenci.

És per demostrar que ara ets al bàndol dels bons?

Silenci.

Deu ser esgotador haver-ho de demostrar a cada minut.

Esforçant-te perquè ningú dubti de tu ni un moment. Quina

pena que em fas.

Silenci.

No sé com pots mirar-te al mirall i no morir-te de fàstic.

Silenci.

Vas delatar tots aquells homes... És horrible.

Falangista: Tu has fet que el teu fill traís un home al que

podrien haver afusellat perfectament, només per obtenir

una informació.

Cantant: Vaig denunciar el mestre a la policia perquè tu m’ho

vas demanar. Vas dir que volies espantar-lo.

Falangista: En cap moment et vas negar a fer-ho. En fi, me’n

vaig. Tornaré la setmana vinent a afaitar-me, i tot tornarà

a ser al seu lloc. Ja ho veuràs. Tu estaràs tranquil·la, cosint.

Potser aquí mateix en comptes de l’habitació on ho havies fet

fins ara, però tranquil·la. Jo també estaré tranquil, agafant un

caramel·let d’anís, amb l’olor de Floïd, i ben clenxinat. És per

aquesta tranquil·litat, que fem totes aquestes coses horribles.

- 159 -

3- UNA FINESTRA.

Al carrer, la vídua i el mestre.

Vídua: Fas bona cara.

Mestre: No t’esperava.

Vídua: En tot aquest temps no... M’hauria agradat fer-te

una visita, però –

Mestre: Has fet bé de no venir-me a veure. No t’amoïnis,

he estat distret.

Vídua: No sé si he fet bé o no, però he pensat molt en tu.

Mestre: Has portat un paraigües?

Vídua: Plourà.

Mestre: Tinc ganes de caminar, plogui o no.

Vídua: Puc acompanyar-te?

Mestre: On?

Vídua: On sigui que vagis.

Mestre: Ara mateix tinc una desorientació absoluta.

- 160 -

Vídua: M’ho imagino. Si no tens on anar aquesta nit, pots

quedar-te a la barberia. Aquesta nit, i les que calguin.

Mestre: T’ho agraeixo, ets molt amable. Però no crec que

sigui una bona idea.

Vídua: Per què no?

Mestre: Podríem tenir problemes, tant tu com jo. I no vull

més problemes. Vindré a visitar-te aviat. M’aniria bé que em

tallessis els cabells i m’afaitessis. M’hauràs de fer un bon

preu, això sí.

Vídua: Quan vulguis.

Mestre: Com va la barberia?

Vídua: Torna a ser un desert. He hagut de vendre el cotxe

per anar tirant.

Mestre: Em sap greu, tenia un bon motor.

Vídua: Què faràs?

Mestre: Intentaré que em donin una plaça de mestre. No serà

fàcil, hauré de passar per tot això de les depuracions, però

ho intentaré. He de guanyar-me la vida d’alguna manera.

Vídua: I on viuràs? Tornaràs a la pensió?

Mestre: Per què no? Ja m’hi havia acostumat.

Vídua: T’ho deia de veritat, que vinguessis a la barberia. Hi

he estat pensant molt. Puc posar un somier i un matalàs a

l’habitació de cosir. Ella que ho faci al saló, total, hi entren

pocs clients. També puc aconseguir un escriptori, amb un

petit llum perquè hi puguis treballar a les nits. Hi podries fer

- 161 -

classe, si vols. L’habitació és petita, però hi ha una finestra

que dóna al patí del darrere que no està gens malament. Hi

estaràs molt bé, i t’hi pots quedar tant temps com et calgui.

Al damunt de la taula hi tindràs una ampolla de conyac.

Sencera. Esperant-te.

Mestre: Sé perfectament el que estàs fent. Et sents culpable,

i mires de compensar-ho. Però tu no hi vas tenir res a veure.

Oblida tot el que ha passat, jo també vull oblidar.

Vídua: No em sento culpable, ho faig perquè vull.

Mestre: T’ho agraeixo, però estic cansat. Ara només vull

tornar a la pensió, dutxar-me i dormir tantes hores seguides

com pugui.

Vídua: Vaig intentar portar aquell home fins a França.

Mestre: L’escriptor?

La vídua assenteix.

Vídua: Era la tercera vegada que conduïa a la meva vida.

A mig camí, vam trobar un control policial. Em va dir que

baixés del cotxe, que no valia la pena que ens enxampessin

a tots dos. I ho vaig fer. El vaig deixar allà tot sol, però em

vaig emportar –

Mestre: Ho sento, però no vull saber res més d’aquesta

història. No vull complicar-me més la vida, i crec que tu

tampoc ho hauries de fer. Pensa en tu, Victòria. La vida és

espantosament solitària. I ho és per a tothom. No val la pena

arriscar-se per res, ni per ningú.

Vídua: No m’agrada sentir-te parlar així. Suposo que el que

has viscut allà dins –

- 162 -

Mestre: No suposis res. No vull parlar del que ha passat allà

dins. Tan difícil és d’entendre? No sé el que esperes de mi,

però t’equivoques. Cada vegada que senti un cop, ni que

sigui d’una persiana que baixa, m’espantaré com si fos un

animal acorralat. Només vull estar tranquil. Poder menjar

pollastre de tant de tant. Gelat, algun diumenge. I conyac

els dies assenyalats.

Vídua: On vas?

Mestre: A agafar el tramvia.

Vídua: No volies caminar?

Mestre: Està a punt de caure un xàfec, no tinc cap intenció

de refredar-me. Caminaré un altre dia.

El mestre se’n va i deixa la vídua tota sola.

- 163 -

4- PASTÍS DE CIRERES I ALBERCOCS.

Sala de visites. La noia i la cantant.

Cantant: És de cireres i albercocs.

noia: No tinc gaire gana, però m’anirà bé una mica de

sucre.

Cantant: Com és que no tens gana?

La noia arronsa les espatlles.

Et tracten molt malament?

noia: T’hi acostumes.

Cantant: Ho sento molt... Jo vaig fer que et denunciessin.

noia: Si has vingut perquè et perdoni, em sap greu, però

no ho faré.

Cantant: No he vingut per això. Només perquè m’entenguis

una mica.

noia: Sé per què ho vas fer. El teu fill m’ho ha explicat.

Cantant: El meu fill?

- 164 -

noia: M’envia cartes. Unes cartes precioses. Ingènues, però

molt honestes. En els moments més foscos, m’ajuden molt.

Cantant: Són cartes d’amor?

noia: Això tant li fa.

La cantant somriu.

Cantant: No vull molestar-te. Només et volia dir que em van

enganyar, sóc conscient que això no serveix d’excusa, però...

Si puc fer alguna cosa per tu...

noia: Sé que és molt dolorós això del teu home. És normal que

estiguis desesperada. Però mira de què ha servit el tracte

que vas fer. Han tancat un home excepcional que ja ha patit

prou a la seva vida.

Cantant: Ho sé, i a tu també. Si pogués tornar enrere, t’ho

juro que ho faria tot d’una altra manera.

noia: Em podia haver quedat a la floristeria entre lliris i or-

quídies. Però encara que et sembli increïble, em sento molt

més en pau ara que quan era allà. No té gaire sentit, oi?

Cantant: Més del que et penses.

noia: M’hauria agradat que les coses sortissin millor, però

almenys ho he intentat. No n’estic penedida.

Cantant: En saps alguna cosa, de l’home que van detenir?

noia: Res. Suposo que ja deu estar cec del tot.

Cantant: Era escriptor, oi?

La noia assenteix.

- 165 -

Se’n sap res del seu llibre?

noia: El seu llibre?

Cantant: S’ha perdut definitivament?

noia: Sembla que sí.

Cantant: Quina llàstima. És estrany que s’extraviés. El duia

amb ell?

noia: Oblida el llibre, si us plau. No en sé res, i si ho sabés,

no t’ho diria.

Cantant: Et penses que t’he vingut a treure informació?

noia: Estic convençuda que ets una bona persona. No sé

què t’han ofert, però t’asseguro que no en trauràs res,

d’ajudar-los. Tu i jo som del mateix bàndol, no pot ser que

te n’hagis oblidat. Parla amb el teu fill abans no sigui massa

tard. Abans no el perdis. Necessita saber qui eres, qui era el

seu pare. Encara que sigui dolorós, parla-li d’això. Està molt

trist. Quan m’escriu a mi, en el fons és amb tu amb qui vol

parlar. Oblida’t del llibre, i escolta el teu fill.

- 167 -

5- UNA CAPSA DE GALETES.

En una petita habitació de la barberia. El noi i el mestre.

Mestre, llegint:

A cada marge hi ha la testa saura

d’un arbre trasmudat per la tardor;

sols vosaltres sou verds quan tot es daura,

pins de vellut, alzines de crespó.

Tu, vell pollanc, ¿on aniràs a raure,

balmat com ets i sense cap braó?

El primer cop de vent et farà caure:

ni t’orna el vesc ni llevaràs plançó.

També un jove pollanc fina prop teu:

l’heura l’enllaça, i el brancatge lleu

del nus d’amor no es gosaria extreure.

Quan l’arbre vell escalfarà mon peu,

el seu veí serà com un trofeu,

i tots diran: —Quina columna d’heura!

noi: No sé si l’he acabat d’entendre.

Mestre: Què és el que t’ha arribat?

1 Josep Carner, «Arbres de tardor», dins La paraula en el vent. Barcelo-

na: Fidel Giró, [1914].

- 168 -

Silenci.

No et demano que me l’expliquis, només que em diguis la

sensació que has tingut quan l’escoltaves.

noi: M’he perdut una mica.

Mestre: Hi ha dos pollancs, pollancres. Un de vell i un de jove.

El que és més gran, no té força, «braó». «El primer cop de

vent el farà caure». Aviat acabarà a la llar de foc, «escalfant

mon peu». En canvi el jove...

noi: El jove...

Mestre: Té el tronc envoltat d’heura.

noi: I?

Mestre: Quan la gent passi pel davant, no el veurà, només

serà una columna d’heura.

noi: Un acaba al foc, i l’altre es torna invisible, anul·lat per

l’heura?

El mestre assenteix.

Mestre: Ara que l’has entès una mica més, t’ha arribat

alguna cosa?

noi: És trist.

Mestre: Depenent del to, també podria ser irònic. Et fa res

si faig un glop?

noi: Si la classe ha de ser més divertida.

Mestre: T’estàs avorrint?

noi: Feia broma.

- 169 -

El mestre se serveix un got de conyac i fa un glop.

noi: Ara viurà aquí?

Mestre: De moment sí.

noi: Li agrada?

Mestre: L’habitació no és gaire gran, però hi entra una mica

de llum per la finestra. És agradable. I com que no podia

pagar la pensió...

noi: Me n’havia oblidat, aquesta setmana no li podré pagar.

Mestre: Comencem bé la primera classe.

noi: A la fusteria van endarrerits. La setmana vinent ho

arreglem.

Mestre: No te’n descuidis. Em calen aquests diners.

noi: Em sap greu.

Silenci.

M’ha perdonat?

Mestre: El què?

noi: Vaig enganyar-lo. No se’n recorda? Em sap greu com

va anar tot plegat.

Silenci.

En sap alguna cosa, de la noia que està tancada?

El mestre fa que no amb el cap.

- 170 -

Li he estat escrivint cartes, tot aquest temps. I ella me les

contesta, però ara ja fa unes setmanes que no en sé res.

Mestre: Ja ho farà. Allà dins hi ha dies en els que no tens

ganes ni de respirar.

noi: Me n’alegro, que l’hagin deixat anar, i que em faci

classes. Li estic molt agraït que hagi acceptat, de veritat.

Però, no se li regira l’estómac quan som tots a la barberia,

fent veure que res del que ha passat ha passat?

Mestre: No sé si ho has vist, però jo sóc un més dels qui fa

veure que no ha passat el que ha passat. Com és que has

vingut a fer classes amb mi? És idea de la teva mare?

noi: De la Victòria, ella em va animar a fer-ho.

Mestre: Li hauré de pagar un percentatge.

noi: És una dona increïble. Ha canviat moltíssim des que es

va morir el seu marit. És clar, vostè no la coneixia abans. Diu

que algun dia li agradaria cremar la barberia, i fer-ne una

llibreria. I ho diu de veritat.

Mestre: Cremar la barberia?

noi: Era una manera de parlar, suposo.

Mestre: Això espero.

noi: Cada setmana farem això dels poemes?

Mestre: La setmana vinent en triarem un de més complicat.

I et faré fer una crònica de com t’ha anat el dia. Per cert,

com vas de llatí?

noi: Malament.

- 171 -

Mestre: Traduirem alguna cosa.

noi: Encara ens queda una estona i li volia proposar –

Mestre: Et fa res si avui deixem la classe aquí?

noi: Tan d’hora?

Mestre: És la primera després de molts anys. Estic rovellat.

noi: Havia pensat que –

Mestre: Ho recuperem la setmana vinent, d’acord?

El mestre torna a omplir-se el got.

noi: No li ve gaire de gust fer classes, oi?

Mestre: És l’única cosa que sé fer. Discutir el sentit d’una

frase, amb un alumne, amb un col·lega. Veure com està

construïda. De vegades triar una paraula o una altra canvia

absolutament el sentit d’una oració.

El mestre agafa el llibre.

Quan diu «També un jove pollanc fina prop teu»... Finar vol

dir morir, estem al cas, oi?

El noi assenteix.

«...l’heura l’enllaça, i el brancatge lleu

del nus d’amor no es gosaria extreure.»

Si en comptes de dir «També un jove pollanc fina prop teu...»

diem «També un jove pollanc crida prop teu...», el sentit del

poema canvia del tot per una paraula. En comptes que el

jove pollanc desaparegui, silenciós i submís darrere l’heura,

crida. És a dir, malgrat l’ofec, lluita per no tornar-se invisible.

- 172 -

No es resigna. Els bons poetes saben que l’adequació del

lèxic és fonamental perquè arribi la seva veu.

Silenci.

Això que t’acabo de dir és una merda. Una merda que jo

m’he cregut durant molts anys. Creia que les paraules ser-

vien per crear estructures de pensament, i creia que darrere

d’aquestes estructures hi havia la dignitat d’una persona.

Però aquestes estructures no serveixen de res quan tens por.

Quan tens por, tot s’enfonsa, tot.

El noi treu amb molta cura una capsa metàl·lica d’una

bossa.

Mestre: Una capsa de galetes?

noi: No exactament.

Mestre: És terra això que cau?

noi: Estava enterrat a l’hort del senyor Sendra.

Mestre: Què hi ha a dins?

El noi obre la capsa.

noi: El llibre d’aquell home que van tancar. He començat

a llegir-lo.

Mestre: D’on l’has tret?

noi: La Victòria el va treure del cotxe quan estaven a punt

d’enxampar-los. Van pensar que a l’hort del senyor Sendra

no el buscaria ningú.

Mestre: I què vols que en fem?

- 173 -

noi: Tingui.

El mestre agafa el llibre amb molta cura i comença llegir-lo

visiblement emocionat.

- 175 -

6- ELS ULLS.

En una petita església abandonada. La vídua.

Vídua: Sembla que torna a ploure. Feia temps que no queia

un xàfec així. No tinc gaires coses més a dir. La coneixia

molt poc. Han arribat unes flors de França. Així hem pogut

saber el seu nom i cognoms de veritat. És important poder-la

enterrar, encara que sigui d’aquesta manera.

Silenci.

Em sorprèn que hagi vingut tanta gent. La majoria ni tan

sols sabeu qui era. Suposo que és una manera d’acomia-

dar-se de la gent a qui no vau poder dir adéu.

Silenci.

Fa un any m’hauria semblat horrible que algú decidís posar

fi a la seva vida... Avui ho veig diferent. Ha decidit matar-se

abans que la matessin, em sembla molt valent per part

seva...

Silenci.

- 176 -

Quan era petita, la meva mare m’explicava un conte estrany

en el que un corb treia els ulls a una dona molt guapa perquè

els confonia amb diamants, i els envejava.

Més d’una vegada he volgut prendre-li els ulls a algú, per

veure les coses d’una altra manera. I això és el que he fet

amb ella. Li estic molt agraïda. Gràcies a la seva tossuderia,

el patiment de moltes persones no s’oblidarà.

Silenci.

Potser us sembla que repetir aquesta història dolorosa una

vegada i una altra no té cap sentit. Però crec que deixar-ho

de fer, en té molt menys.

Fosc.

Aquest llibre,

imprès

als tallers de Gràﬁques Arrels

de la ciutat de Tarragona,

fou enllestit

el dia

Volums publicats:

Textos a part

Teatre contemporani

1. Gerard Vàzquez, Magma, 1998

Premi Born 1997

2. Enric Rufas, Certes mentides, 1998

3. Lluïsa Cunillé, La venda, 1999

4. Juan Mayorga, Cartes d’amor a

Stalin, 1999. Premi Born 1998

5. Toni Cabré, Navegants, 1999. Premi

Serra d’Or 1999

6. Patrice Chaplin, Rient cap a la

foscor, 2000

7. Paco Zarzoso, Ultramarins, 2000.

Premi Serra d’Or 1999 (al millor

text espectacle)

8. Lluïsa Cunillé, L’aniversari, 2000.

Premi Born 1999

9. Bienve Moya, Ànima malalta, 2000

10. Joan Casas, L’últim dia de la creació,

2001

11. Toni Rumbau, Eurídice i els titelles

de Caront, 2001

12. Rosa M. Isart Margarit, Vainilla,

2001. Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2000

13. Raül Hernández Garrido, Si un dia

m’oblidessis, 2001. Premi Born

2000

14. Harold Pinter, L’engany, 2001

15. David Plana, Després ve la nit, 2002

16. Beth Escudé, Les nenes mortes no

creixen, 2002. Premi Joaquim M.

Bartrina, Reus 2001

17. Luis Miguel González, La negra,

2002. Premi Born 2001

18. Enric Nolla, Tractat de blanques,

2003

19. Dic Edwards, Sobre el bosc lacti,

2003

20. Manuel Molins, Elisa, 2003

21. Meritxell Cucurella, Pare nostre que

esteu en el cel, 2003

22. Llorenç Capellà, Un bou ha mort

Manolete, 2003. Premi Born 2002

23. Gerard Vàzquez i Jordi Barra, El

retratista, 2003. Premi del Crèdit

Andorrà, Andorra 2002

24. Albert Mestres, 1714. Homenatge

a Sarajevo, 2004

25. AADD, Dramaticulària, 2005

26. Miquel Argüelles, Una nevera no és

un armari, 2004. Premi Joaquim M.

Bartrina, Reus 2002

27. Joan Duran, Bruna de nit, 2004

28. Vicent Tur, Alícia, 2005. Premi

Joaquim M. Bartrina, Reus 2003

29. Josep Julien, Anitta Split, 2005.

Premi del Crèdit Andorrà, Andorra

2004

30. Magí Sunyer, Lucrècia, 2005

31. Ignasi Garcia Barba, El bosc que

creix / Marina / Preludi en dos

temps, 2005

32. Marco Palladini, Assassí, 2006

33. Jordi Coca, Interior anglès, 2006

34. Marta Buchaca, L’olor sota la pell,

2006. Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2005

35. Manuel Molins, Combat, 2006

36. Marc Rosich, Surabaya, 2007

37. Carlos Be, Origami, 2007. Premi

Born 2006

38. Ödön Von Horváth, Amor Fe Espe-

rança. Una Petita dansa de mort en

cinc quadres, 2007

39. Jordi Sala, Despulla’t, germana,

2007

40. Cinta Mulet, Qui ha mort una

poeta, 2007

41. Gerard Guix, Gènesi 3.0, 2007. III

Premi Fundació Romea de Textos

Teatrals 2006

42. Aleix Aguilà, Ira, 2007. Premi del

Crèdit Andorrà, Andorra 2006

43. Carles Batlle, Trànsits, 2007

44. Marc Rosich, La Cuzzoni, 2007

45. Fernando Pessoa, El mariner, 2007

46. Janusz Glowacki, Antígona a Nova

York, 2007

47. Jordi Faura, La sala d’espera, 2008

Premi Joaquim M. Bartrina, Reus

2006

48. Toni Cabré, Demà coneixeràs en

Klein, 2008

49. Damià Barbany, Arnau, el mite; la

llegenda catalana, 2008 (Inclou un

CD)

50. José Sanchis Sinisterra, El setge de

Leningrad, 2008

51. Jesús Díez, El show de Kinsey,

2008. Premi Born 2007

52. Guillem Clua, Gust de cendra, 2008

53. Josep M. Miró Coromina, Quan

encara no sabíem res, 2008. Pre-

mi del Crèdit Andorrà, Andorra

2007

54. Josep Julien, Hong Kong Haddock,

2008. IV Premi Fundació Romea de

Textos Teatrals 2008

55. Ignasi Garcia i Barba, Mars de gespa

/ La ﬁnestra / Sota terra, 2008

56. Albert Benach, Mascles!, 2008

57. Erik Satie, El parany de Medusa,

2009

58. Joan Cavallé, Peus descalços sota

la lluna d’agost, 2009. I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

59. Josep M. Diéguez, De vegades

la pau, 2009. Accèssit I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

60. Angelina Llongueras i Altimis, El

cobert, 2009. Accèssit I Premi 14

d’Abril de Teatre, 2008

61. Carles Batlle, Oblidar Barcelona,

2009. Premi Born 2008

62. Enric Nolla, Còlera, 2009

63. Manuel Pérez Berenguer, Hòmens

de palla, dies de vent (Una reﬂexió

sobre el destí), 2009. Premi del

Crèdit Andorrà, Andorra 2008

64. Jordi Faura, La fàbrica de la felicitat,

2009

65. Joan Gallart, Sexe, amor i literatura,

2009

66. Pere Riera, Casa Calores, 2009

67. Enric Nolla, El berenar d’Ulisses,

2009

68. Helena Tornero, Apatxes, 2009. II

Premi 14 d’Abril de Teatre, 2009

69. Carles Mallol, M de Mortal, 2010

70. Josep Maria Miró i Coromina, La

dona que perdia tots els avions,

2010. Premi Born 2009

71. Joan Lluís Bozzo, Còmica vida, 2010

72. Pere Riera, Lluny de Nuuk, 2010

73. Marta Buchaca, A mi no em diguis

amor, 2010

74. Neil Labute, Coses que dèiem avui,

2010

75. Damià Barbany, Prohibit prohibir,

2010

76. Michel Azama, La Resclosa, 2010

77. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

VIII Premi Joaquim M. Bartrina,

Reus 2009

78. Evelyne de la Chenelière, Bashir

Lazhar, 2010

79. Josep M. Benet i Jornet, Dues

dones que ballen, 2010

80. Carles Batlle, Zoom, 2010

81. Ferran Joanmiquel Pla, Blau, 2010

82. Daniela Feixas, El bosc, 2011

83. Guillem Clua, Killer, 2011

84. Marc Rosich, Rive Gauche, 2011

85. August Strindberg, Creditors,

2011

86. Lluïsa Cunillé, El temps, 2011

87. Maria Aurèlia Capmany i Xavier

Romeu, Preguntes i respostes

sobre la vida i la mort de Francesc

Layret, advocat dels obrers de

Catalunya, 2011

88. Cristina Clemente, Vimbodí vs.

Praga, 2011

89. Josep Maria Miró i Coromina,

Gang bang (Obert ﬁns a l’hora de

l’Àngelus), 2011

90. Joan Rosés, Falstaff Cafè (Els

pallassos de Shakespeare), 2011

91. Marc Rosich, Car Wash (Tren de

rentat), 2011

92. Sergi Pompermayer, Top model,

2011

93. Aleix Puiggalí, Al fons del calaix,

2011

94. Jordi Casanovas, Una història

catalana, 2012

95. Joan Brossa, Poesia escènica I: Al

voltant de Dau al Set, 2012

96. Josep Maria Miró i Coromina, El

principi d’Aquimedes, 2012

97. Jordi Oriol, T-error, 2012

98. Marc Angelet, Voyager, 2012

99. Marilia Samper, L’ombra al meu

costat, 2012

100. Joan Brossa, Poesia escènica

II: Strip-tease i teatre irregular

(1966-1967), 2012

101. Joan Brossa, Poesia escènica III:

Mirades sobre l’amor i la vida

(1956-1962), 2012

102. Toni Cabré, L’inútil, 2012

103. Mercè Sarrias, Quebec-Barcelona,

2012

104. Damià Barbany, Lizzie Mc Kay,

2012

105. Pere Riera, Barcelona, 2013

106. Josep M. Benet i Jornet, Com dir-

ho?, 2013

107. Helena Tornero, No parlis amb

estranys, 2013

108. Harold Pinter, Terra de ningú,

2013

109. Josep Maria Miró, Fum, 2013

110. Tennessee W illiams, La rosa tatua-

da, 2013

111. Raúl Dans, Un corrent salvatge,

2013

112. Jordi Faura, Groenlàndia, 2013

113. Marta Momblant, Resposta a

cartes impertinents, 2013

114. Serafí Pitarra i Pau Bonyegues, El

cantador, 2014

115. Marivaux, El joc de l’amor i de

l’atzar, 2014

116. Rafael Spregelburd, Falk Richter i

Lluïsa Cunillé, Fronteres, 2014

117. Joan Brossa, Poesia escènica IV:

Els déus i els homes, 2014

118. Joan Brossa, Poesia escènica V:

Estar al món el 1953, 2014

119. Joan Brossa, Poesia escènica VI:

Circ, màgia i titelles, 2014

120. Àngels Aymar, Carles Batlle, Joan

Cavallé, Beth Escudé i Gallès,

Albert Mestres. Espriu x dotze,

volum 1, 2014

121. Pau Miró, Enric Nolla i Gual, Josep

Pere Peyró, Gemma Rodríguez,

Mercè Sarrias, Gerard Vàzquez,

Teresa Vilardell, Espriu x dotze,

volum 2, 2014

122. Alexandre Dumas ﬁll, La Dama de

les Camèlies, 2014

123. Marc Artigau i Queralt, Un mos-

quit petit, 2014

124. Dimitris Dimitriadis, Moro com a

país, 2014

125. Paco Zarzoso, L’eclipsi, 2014

126. Carles Mallol, Mata el teu alum-

ne, 2014

127. Serafí Pitarra, Liceistes i cruzados,

2014

128. Thomas Bernhard, El President,

2014

129. William Shakespeare, El somni

d’una nit d’estiu, 2014

130.

Lina Prosa. Traducció d’Anna Soler

Horta. Il·lustracions: Anna Bohigas

i Núria Milà, Lampedusa Beach

2014

131. Josep M. Muñoz Pujol, L’Home del

Billar

, 2014

132. Toni Cabré, Les verges virtuals,

2014.

Premi del Crèdit Andorrà,

Andorra 2013

133. Damià Barbany, Kabaret amb K,

2014

134. Eduardo De Filippo, L’art de la

comèdia, 2014

135. Josep Palau i Fabre, Mots de ritual

per a Electra, 2014

136. Joan Brossa, Poesia escènica VII:

La societat i el camí personal,

2014

137. Joan Brossa, Poesia escènica VIII:

Postteatre i Teatre de carrer, 2014

138. Joan Brossa, Poesia escènica IX:

L’oﬁci de viure, 2014

139. Narcís Comadira, L’hort de les

oliveres, 2015

140. Elisenda Guiu, Explica’m un

conte, 2015

141. Lluïsa Cunillé, El carrer Franklin,

2015

142. Albert Arribas, Selecció, 2015

143. Xavi Morató, Un peu gegant els

aixafa a tots, 2015

144. Federico García Lorca, El público,

2015

145. Arthur Schnitzler, El professor

Bernhardi, 2015

146. Helena Codorniu, Sabine Dufrenoy,

Marián de la Chica, María José

Lizarte, Simfonia de silencis, 2015

Textos a part Teatre clàssic

1. Fiódor Dostoievski, El gran inquisi-

dor, 2008

2. Lluís Capdevila, La festa major

de Gràcia / Tierra sin primavera.

Dues obres del teatre de l’exili

republicà, 2015

Textos aparte

Teatro contemporáneo

1. Juan Pablo Vallejo, Patera, 2004.

Premi Born 2003

2. Toni Cabré, Navegantes / Viaje a

California, 2005

3. Fernando León de Aranoa, Familia,

2005. Adaptación de Carles Sans

4. José Luis Arce, El sueño de Dios,

2005. Premi Born 2004

5. Joan Casas, El último día de la

creación, 2006

6. J. Carlos Centeno Álvarez, Anita

Rondó, 2006

7. Antonio Álamo, Veinticinco años

menos un día, 2006. Premi Born

2005

8. Rebecca Simpson, Juana, 2007

9. Antonio Morcillo, Firenze, 2008

10. José Sanchis Sinisterra, Valeria y

los pájaros, 2008

11. Richard France, Su seguro servi-

dor Orson Welles, 2008

12. Carlos Be, Llueven vacas, 2008

13. Santiago Martín Bermúdez, El

tango del Emperador, 2008

14. José Sanchis Sinisterra, Vagas

noticias de Klamm, 2009

15. Gerard Vàzquez / Jordi Barra, El

retratista, 2009

16. Marcela Terra, La Espera / Simone

/ Entre las Olas, 2014

Textos aparte Teatro clásico

1. Friedrich Schiller, Don Carlos, 2010

Pau Miró

145

VICTÒRIA

Pau Miró

VICTÒRIA

Pau Miró. Actor, dramaturg i director, és una de les veus

més destacades de la dramatúrgia catalana contemporània.

Entre els seus darrers treballs cal mencionar Terra baixa, in-

terpretada per Lluís Homar (Temporada Alta, 2014), Dones

com jo (Teatre Romea, 2014), Un refugi indie (Sala Beckett,

2012), Els Jugadors (Temporada Alta, 2011, que a Itàlia va

guanyar el prestigiós Premi Ubú com a millor text estranger)

o Plou a Barcelona (Sala Beckett, 2004). Durant la temporada

2008/2009 va estrenar La trilogia animal (Temporada Alta,

TNC i Festival Grec), per la qual va rebre el Premi de la Crítica

Teatral de Barcelona al millor text. Les seves obres han estat

traduïdes a una desena de llengües.

Victòria. Barcelona 1951. Una barberia. El Districte Cinquè

com a teló de fons. Una dissecció de com la por i la des-

conﬁança es ﬁltren en la quotidianitat. I com això afecta

les relacions personals. Com s’ho fan les persones per so-

breviure. A nivell pràctic, i a nivell ideològic. Cap on miren

quan no els agrada el que veuen? Quins residus de tot allò

encara hi ha en l’actualitat? Una història d’uns personatges

profundament solitaris que d’una manera accidental es fan

companyia. Personatges que carreguen un pes, el silenci. Si-

lenci que engendra una gran violència. Violència que acaba

esdevenint el motor d’una rebel·lió interna. Potser aquest

esforç no va a parar enlloc, però ho intenten. A l’inici topen

contra un mur: el llenguatge. No són capaços d’articular allò

que els està passant. Però a mesura que avança la història, el

llenguatge mateix s’allibera, crea consciència i els suggereix

una sortida, una fugida, un camí. Victòria és un no guanyar,

potser un no rendir-se.

ISBN: 978-84-94451-13-3