Hi ha molts interrogants i dilemes per resoldre en endinsar-se en la configuració de la didàctica. Uns provenen de la seva pròpia estructura i complexitat i deriven, al seu torn, de l’evolució en les consideracions del seu objecte d’estudi; uns altres es deuen al fet que aquest camp està sotmès a un procés profund de reconceptualització, no només en les seves manifestacions pràctiques, sinó també en la seva essència. La situació obliga a establir solucions provisionals i a no abandonar certs punts de suport que, en altres condicions, haurien de ser trampolins dels quals partir a la recerca de noves revisions i aportacions. Sembla com si calgués definir aquest camp en situació permanent de “crisi i emergència”, cosa que des d’una postura racional cal considerar positiva. És cert que això és un perill que pot fer perdre identitat i ubicació a la didàctica, però també és veritat que la didàctica, com qualsevol camp, augmenta i es replega, passa períodes de fecunditat i d’altres de més esgotament, en cadascuna de les seves dimensions temàtiques i, en conseqüència, el camp tindrà vida en la mesura que sapiguem afrontar les noves situacions. I, certament, en aquests moments la didàctica s’enfronta amb una nova obertura. És positiu, per tant, perquè obliga a revisar en profunditat plantejaments anteriors, a obrir el camp a noves perspectives i plantejaments, a flexibilitzar-ne l’essència i a obrir-se a confrontacions capaces de generar dinàmiques de reubicació i avanç, amb l’objectiu que ens permeti trobar punts de convergència entre vells i nous plantejaments i, sobretot, la recerca de nous enfocaments per incidir en la pràctica, perquè anima a la reflexió, en definitiva, des d’una dialèctica diferent. En qualsevol cas, sembla clar que cal posicionar-se o, almenys, establir un esquema mínim de tractament d’aquestes i altres qüestions per assolir una certa justificació, encara a risc de reiteració i extensió. I aquesta és la pretensió de Visió general de la didàctica.