Pioneres modernes Dotze autores de l'escena catalana 1876-1938 Dolors Monserdà (autora) Víctor Català [Caterina Albert] (autora) Felip Palma [Palmira Ventós] (autora) Carme Karr (autora) Maria Domènech (autora) Lluïsa Denís (autora) Carme Montoriol (autora) Cecília A. Màntua (autora) Llucieta Canyà (autora) Maria Lluïsa Algarra (autora) Maria Carratalà (autora) Rosa Maria Arquimbau (autora) Mercè Ibarz (pròleg)

Temàtiques:   Teatre Idioma:   Català Col·lecció:   Textos a part (teatre reunit) Volum:   12 Enquadernació:   Rústica Edició:   Febrer 2020 Format:   170 x 240 Tintes:   Negre Pàgines:   452 ISBN:   978-84-121631-0-0 Preu:   24 € Stock:   Disponible

ANTOLOGIA PIONERES MODERNES, a cura de Mercè Ibarz
Una antologia de dotze autores de l'escena catalana entre 1876 i 1938. Aquest volum acull dotze obres que no han tingut gaire ocasió fins avui de pujar a escena i ser pròpiament teatre. Una literatura dramàtica d'interès i nivell. Dotze obres eloqüents en dos sentits, enrere i endavant: en clau del passat modern i en clau de les dècades actuals.

D'Arquimbau, Carratalà i Montoriol a Català i Monserdà. Les dotze obres reunides en aquesta antologia plantegen directament i indirecta el món i la cultura del període que va del 1876 al 1938, i permeten replantejar-ho avui. ¿Són ara representables, aquestes obres? Rotundament, sí. La creació femenina reclama deixar de banda la condescendència i reconèixer que sovint no se'n sap gran cosa, dels motius artístics de l'autoria de dona i de les raons i el context que la inspira. Aquest volum defuig l'arqueologia mortuòria per proposar el diàleg amb aquests textos que porten dècades enterrats en els fonaments, i debatre amb ells i amb les raons creatives de les autores.

Autores i obres incloses en aquest volum: Marie la Roja... (de Rosa Maria Arquimbau, 1938) - Florentina (de Maria Carratalà, 1938) - Judith (de Maria Lluïsa Algarra, 1936) - L'estudiant de Girona (de Llucieta Canyà, 1936) - Ha passat una oreneta... (de Cecília A. Màntua, 1936) - L'huracà (de Carme Montoriol, 1935) - Una venjança com n'hi ha poques, Els caçadors furtius (de Lluïsa Denís, 1931, 1931) - Herències, El sant de la senyora Mercè (de Maria Domènech, ca. 1925, 1918) - Els ídols (de Carme Karr, 1911) - Isolats, L'enrenou del poble (de Felip Palma, 1909, 1909) - Les cartes (de Víctor Català, 1899) - Teresa, Amor mana (de Dolors Monserdà, 1876, 1919)

Dolors Monserdà Vidal (Barcelona, 1845-1919). Narradora, poeta, prosista, periodista, assagista, activista social i dramaturga. De família burgesa cultivada, és una dels alumnes inicials de la primera professora de francès de Barcelona. A la rebotiga del pare, relligador, entra en contacte amb Clavé, Pitarra, Milà i Fontanals. A vint anys s’estrena com a articulista en castellà i de seguida en català. Primera dona a presidir (1909) els Jocs Florals de Barcelona, dels quals era assídua concursant i guanyadora. Periodista en diverses publicacions, impulsa el projecte i la consolidació de Feminal. Activista pels drets de les dones i la formació de les treballadores, conforma amb Francesca Bonnemaison, Carme Karr i Maria Josepa Massanés el nucli eminent de reformadores burgeses de vocació feminista. La novel·la La fabricanta (1904) és un dels seus llegats forts. En teatre publica la primera obra el 1874, Sembrad y cogeréis, i després Teresa o un jorn de prova (1876). Amor mana (1913) es publica pòstumament el 1930. Una dramatúrgia en què família i amor sovint no concorden.

Caterina Albert Paradís (L’Escala, 1869-1966). Dramaturga, poeta, narradora, prosista i pintora. Filla de terratinents, el pare és advocat professional i serà alcalde de l’Escala i diputat provincial. Creix entre el poble natal i Barcelona. Formació autodidacta, amb la mare i l’àvia. Poliglota. La primera vocació és la pintura, que encara avui desconeixem. Exposa un oli el 1896 a l’Exposició de Belles Arts i Indústries Artístiques de Barcelona. L’any següent comença a publicar, poemes d’amor, a l’Almanach de la Esquella de la Torratxa (1897-1900), ja amb pseudònim masculí. I un any després, el 1898, presenta als Jocs Florals d’Olot el poema Lo llibre nou i el monòleg La infanticida. Guanya els Jocs, però el terrabastall que causa el monòleg és immens. Decideix a partir de llavors signar Víctor Català, nom que farà servir sempre. Dramaturga prolífica, complexa, agosarada, coneix bé el clima teatral europeu en què s’inscriu. De criteri lingüístic treballat i propi, s’oposa a les normes fabrianes. La seva dilatada vida és rica en tots els gèneres literaris que conrea, en teatre de manera experimental, tant en temes com en tècniques i mirada escènica.

Palmira Ventós Cullell (Barcelona, 1858-1916). Dramaturga i narradora, actriu i pintora afeccionada. Signa amb pseudònim masculí, Felip Palma. La discreció domina la seva biografia. Comença a escriure a quaranta anys. Per la necrològica de Feminal, publicació feminista que la sosté sempre, se sap que rep el mestratge i l’amistat del pintor Modest Urgell, que il·lustra alguns dels seus contes en la revista. Publica narrativa i estrena teatre durant poc temps, aviat es retira de la vida cultural per malaltia. En vida publica quatre relats en revistes, els contes d’Asprors de la vida (1904), la novel·la curta La caiguda (1907) i les obres de teatre, que estrena, Isolats (1909), L’enrenou del poble (1909) i La força del passat (1911).

Carme Karr Alfonsetti (Barcelona, 1865-1943). Periodista, narradora, música, publicista cultural i dramaturga. Catalanista, feminista, pacifista. Filla de mare italiana i de pare francès, poliglota, és una autora polièdrica i una de les feministes substancials de principis del XX juntament amb Dolors Monserdà i Francesca Bonnemaison. Dirigeix Feminal (1907-1917), on reuneix les veus femenines més brillants de la cultura catalana. Col·labora en un gran nombre de diaris i revistes. Amb el pseudònim Xènia polemitza a Joventut amb la patum del Noucentisme Xènius (Eugeni d’Ors). El seu llegat no és encara prou divulgat ni valorat. Primera dona a parlar a l’Ateneu Barcelonès, fundadora el 1913 de La Llar, residència de professores i estudiants, impulsora de l’associació Acció Femenina el 1921, una de les signants del manifest a favor del sufragi femení, activa conferenciant i directora del Pavelló de la Dona de l’Exposició Internacional del 1929. Escriu tres obres de teatre: Un raig de sol (1908), Els ídols: quadre en un acte i en prosa (1911) i Caritat (1918).

Maria Domènech Escoté (Alcover, 1874 – Barcelona, 1952). Periodista, narradora, poeta i dramaturga. Es nega a anar a les Carmelites i la mare l’educa a casa amb professors cultivats. A dinou anys col·labora en la fundació de la Escuela de Institutrices y otras carreras para la mujer de Barcelona. El 1902 comença a col·laborar en la premsa de l’Alt Camp amb el pseudònim Josep Miralles. El 1910 es trasllada a Barcelona i comença a publicar en diaris i revistes reformistes com La Veu de Catalunya, Feminal, Or i Grana, El poble català i d’altres. El 1912 funda i presideix la Federació Sindical d’Obreres. Activa conferenciant, sobretot sobre la condició de la dona, el treball a domicili, la condició obrera i les professions femenines. Escriu quatre obres de teatre, Herències, El sant de la senyora Mercè, A tientas i Judith.

Lluïsa Denís Reverter (Barcelona, 1862-1946). Dramaturga, música i pintora. Filla de rendistes, té una bona educació. La seva obra plàstica s’exposa el 1929 a la Sala Parés i avui és a la col·lecció del Cau Ferrat, a Sitges. Arrossega la llauna de musa, malgrat el seu no gaire venturós matrimoni amb l’escriptor i pintor Santiago Rusiñol, que la va pintar en alguna ocasió. És encara per descobrir i valorar com a pintora i dramaturga. Tampoc les seves composicions musicals no són avui conegudes, només catalogades pels estudiosos del període. Escriu les peces teatrals breus Els caçadors furtius i Una venjança com n’hi ha poques, les dues del 1931, i el text i la música de sarsueles i cuplets.

Carme Montoriol Puig (Barcelona, 1892-1966). Traductora, narradora, pianista, poeta i dramaturga. Poliglota en sis idiomes. Una dels sis alumnes dels primers cursos normatius de Pompeu Fabra. Tradueix de Shakespeare els Sonets (1928) i les obres teatrals Cimbel·lí (1930) i La nit de reis o el que vulgueu (1935). De Pirandello, La vida que et vaig donar. A més de Byron, Milton, Wilde i Kipling, Anatole France i Alexandre Dumas, i versions al francès de Carner, Sagarra i Pujols. D’Upton Sinclair, No passaran! (1937). El 1932 publica Teresa o la vida amorosa d’una dona, novel·la de tall europeu modern en el to i els personatges. Feminista activa, cofunda el Lyceum Club de Barcelona. Participa en la causa republicana de manera encara més ferma en engegar la guerra, a la Institució de les Lletres Catalanes. Publica i estrena quatre obres: L’abisme, L’huracà, Avarícia i Tempesta esvaïda, opereta. Exili a Lió, d’on torna el 1940 per cuidar la mare.

Cecília Alonso Bozzo (Barcelona, 1905-1974). Periodista, dramaturga, narradora i publicista cinematogràfica. Filla de l’actriu Joana Bozzo i del dramaturg Gastó Alonso Manaut que signava Gastó A. Màntua, adopta el cognom de ploma patern. La seva vida professional i creativa, prolífica, abraça la premsa, el cine, la publicitat, la ràdio i el teatre. Abans de la guerra escriu a Cinegramas i Films Selectos. Dirigeix un temps Feminal. El 1934 s’incorpora a la delegació de la productora cinematogràfica RKO com a redactora literària. A Ràdio Barcelona estrena, el 1936, la primera obra de teatre, Ha passat una oreneta... En la postguerra continua el radioteatre amb un bon grapat d’obres de tall i valors temàtics convencionals, i introdueix en les sales del Paral·lel musicals amb tocs cinematogràfics.

Llucieta Canyà Martí (La Bisbal d’Empordà, 1901 – Barcelona, 1980). Periodista, articulista, assagista i dramaturga. Estudia magisteri i dret. El 1929 es fa periodista, al diari conservador La Veu de Catalunya. Primera dona a tenir secció pròpia, «Món femení». Entrevistadora audaç i columnista franca, advoca per modernitzar la vida femenina i la relació entre els gèneres i el matrimoni, aportant-hi panoràmica internacional. Activista feminista i pel sufragi femení de gran popularitat, en conferències arreu del país i per la ràdio. La publicació de L’etern femení. Confessions, ideologies, orientacions (1934) va causar furor. El 1936 publica la primera obra de teatre, en vers, L’estudiant de Girona. Deixa inacabades una novel·la i més obres de teatre, com ara la farsa còmica Un marit que no té preu i la comèdia L’amor sap allà on va.

Maria Lluïsa Algarra Coma (Barcelona, 1916 – Mèxic DF, 1957). Jutgessa, periodista i dramaturga. Llicenciada en Dret per la Universitat Autònoma de Barcelona, en començar la guerra s’incorpora al periodisme, en el qual destaca pels comentaris jurídics als diaris La Rambla i Última Hora i a la revista Companya, que li valen el sobrenom de «la geganta revolucionària». El 2 de desembre de 1936 Andreu Nin, conseller de Justícia, la nomena jutgessa de Granollers, la primera de Catalunya i d’Espanya. Escriu entrevistes i reportatges remarcables: «Com i per què es divorcia la gent a Catalunya», a la revista Catalans, estructurat en escenes i diàlegs. És el resultat de la seva subtil i aguda dramatúrgia, iniciada amb Judith, estrenada el 1936 al Poliorama. Participa activament en el Primer Congrés Nacional de la Dona (Barcelona, 1937), amb l’informe «Les reivindicacions conquerides per la dona en la lluita antifeixista». Exiliada que no torna, a Mèxic continuarà una fecunda trajectòria en premsa, ràdio, televisió i cine, i sobretot en teatre.

Maria Carratalà Van den Wouver (Barcelona, 1899-1984). Música, pianista, docent i crítica musical, periodista, traductora i dramaturga. Esquerrana, catalanista, feminista. A quinze anys estrena la composició Rivière al Conservatori del Liceu, on encara és estudiant. Concertista a París en la dècada dels vint, estrena a Barcelona el 1926 la innovadora Suite Intertonal de Jaume Pahissa. Escriu crítica musical a D’ací i d’allà, La Dona Catalana, Ciutat, entre més publicacions, amb un to corrosiu que li val rebuigs, que ella sosté i que finalment li és reconegut. Poliglota, tradueix Orfeu de Jean Cocteau, escenificat el 1930 a Sitges, també Goethe i Strindberg. És una de les fundadores, el 1931, del Lyceum Club de Barcelona. El 1934 s’adhereix al Congrés Mundial de Dones de París. Autora de quatre obres de teatre, El mantó de Manila, Joventut femenina, i dues de neta visió antifeixista, La mort al parapet (1937) i Florentina (1938). El gener de 1939 el seu rastre desapareix fins el 1950. Mor en la indigència.

Rosa Maria Arquimbau Cardil (Barcelona, 1909-1992). Periodista, narradora i dramaturga, autora d’alt voltatge i producció que no ha estat recuperada com es mereix fins el 2016. Esquerrana, feminista i sufragista. Exiliada. Del seu periodisme destaquen els reportatges a la revista periòdica Imatges (1930) i la columna «Film & Soda» al diari i després setmanari La Rambla (1930-1936). En narrativa, les novel·les Història d’una noia i vint braçalets (1934, reedició facsímil de 2016) i Quaranta anys perduts (1971, reedició de 2016) i els contes de Cor lleuger i altres narracions de l’era del flirt (publicació pòstuma de 2016). Dramaturga fèrtil, trasllada al text teatral les llibertats estilístiques, temàtiques i de personatges —sobretot femenins, també masculins— entrenades en el periodisme i la narrativa, d’humor irreverent i modern, amb la mateixa convicció i el mateix sentit penetrant de sàtira de la societat.

Mercè Ibarz Ibarz (Saidí, Baix Cinca, 1954), és una escriptora, periodista cultural investigadora i professora. Va iniciar la seva trajectòria com a periodista durant la transició espanyola, el 1976, com a redactora del diari Avui, formant part de la primera generació de periodistes que van començar la seva vida professional escrivint directament en català. Narradora i assagista, com a escriptora es va donar a conèixer el 1993 amb La terra retirada, crònica de les transformacions del món rural contemporani vistes des de Saidí i relat biogràfic. Ha destacat com a biògrafa de l’escriptora Mercè Rodoreda i ha publicat recerques i estudis sobre Luis Buñuel i sobre cinema documental. Actualment és columnista de l’edició catalana d’El País  i del diari digital Vilaweb.